NECROLÒGIQUES / OBITUARIS

NECROLÒGIQUES-OBITUARIS

.

Per diferents motius de la vida m’ha tocat donar a conèixer i acomiadar-me de persones estimades a les qui, amb una glossa escrita, he pretés que el seu record perdurés.

La temàtica central del contingut necrològic dels meus escrits segueix una vertebració invariable, tot i que la seva forma s’expandeix en una ventall variat d’expressions i afectes segons les circumstàncies del context i de la situació de la persona benvolguda, així com també de la relació mantinguda amb cadascuna de les qui, havent finalitzat el seu pas per aquest món, comencen amb un nou naixement -sigui metafòricament o real- una nova vivència ignota i misteriosa.

.

Per aquí passaran familiars propers -com la meva mare i altres que la vida ens ha amarat, amics íntims, professors de diverses matèries estudiades, companys/es de treball, alumnes i antics/gues alumnes, així com també persones que, durant set anys – mentrestant vaig exercir el càrrec de secretari general de l’ETPC –Escola del Clot / Jesuïtes El Clot-, tingué l’oportunitat de comunicar internament -via everyone- els decessos de la comunitat educativa i/o dels cercles propers, nogensmenys estampats els seus recordatoris en la secció corresponent a la Revista Claver de l’ETPC durant els anys 2000-2007.

.

Toca, doncs, obrir la carpeta que, a través del meu ordinador personal, ha anat guardant el record de tantes i tantes persones que ja no hi són entre nosaltres, però que sí viuen en el record de la nostra memòria -no com un gran cementiri- sinó com un allau esplendorós d’un ser i estar entre nosaltres -en un record presencial- que també ens alerta de la nostra vulnerabilitat, però que a la vegada ens esperona a seguir caminant amb la força de les virtualitats que vàrem descobrir en tots/es ells/es durant la seva estada amb nosaltres.

.

Metodològicament, per tal de fer fàcil la lectura i trobar aquella persona estimada i recordada, plasmada en les planes d’aquest Web/Blog, dividiré les glosses amb diversos apartats com en són els següents:

• 1. ÒBITS DE FAMILIARS PROPERS 
• 2. TRASPÀS D’AMISTATS I DE  COMPANYS DE TREBALL
• 3. SALESIANS I JESUÏTES DIFUNTS
• 4. DECESSOS D’ALUMNES I ANTIGUES/ANTICS ALUMNES
• 5. DEFUNCIONS DE PERSONES RELACIONADES AMB «L’ESCOLA DEL CLOT/JESUÏTES EL CLOT»
• 6. ALTRES GLOSSES NECROLÒGIQUES

.

1. GLOSSES D’ÒBITS DE FAMILIARS PROPER

EN LA MORT DE LA NOSTRA MARE, ROSA AUGUSTA FRIDRIN RIEGER

1.1. A LA MEVA MARE…

+ 28.04.2018 NA ROSIE FRIDRIN RIEGER, Vídua de Josep Bosch i Arnau

1.1.1. SEMBLANÇA, AGRAÏMENT I HOMENATGE

Nasqué a Graz una important ciutat d’Àustria el 8 d’agost de 1909. L’acollí Catalunya (1920), Terrassa primer i Ripoll després, a l’inici de la seva adolescència-, tot forjant més tard, una família de tres fills amb quatre néts i tres besnéts. S’ha acomiadat de tots nosaltres a Barcelona el 28 d’abril de l’any 2018.

La mort és el darrer naixement cap a l’enigma de la vida eterna. Per això, havent-li arribat el seu Nadal, després de cent-vuit anys, enramem-li el seu cos amb flors i un bon pom de roses vermelles, deixem-li damunt del seu cor el Crist mort en la creu i, tot cantant-li una nadala ben bonica, esperem que ressusciti en el nostre record cada dia, així com també en el misteri invisible de la seva nova vida.

Un dia abans de morir, en la celebració de la “Moreneta” i en un moment de lucidesa, ens va dedicar el seu darrer somriure. Nosaltres la recordarem pintant “roses d’abril”, com virtuosa artista que en fou i, des de la seva profunda i immensa fe cristiana de què n’era testimoni, demanem tots junts a la Patrona de Catalunya –Santa Maria de Montserrat– i a la de la seva Àustria natal –Nostra Senyora de Mariazell– que la Mare de Déu l’acompanyi i la guiï cap als estels ignots i llunyans del seu merescut Cel. Així sia…!

.

ROSIE FRIDRIN RIEGER

Witwe von Josep Bosch i Arnau 

Geboren am 8.August 1909 in Graz (Österreich), als Jugendliche zuerst nach Katalonien -1920-, gekommen, dann nach Terrassa und endlich nach Ripoll, wo sie drei Kindern das Leben schenkte. Am 28.April 2018 schied sie in Barcelona im Alter von 108 Jahren von uns.

Der Tod ist die letzte Geburt auf dem Weg in das Geheimnis des Ewigen Lebens. Diese ihre Zeit, ihre eigene Heilige Nacht, ist nach 108 Jahren gekommen, und für diese Reise schmücken wir ihren Körper mit einem Strauß roter Rosen und ihr Herz mit dem Kreuz Christi und singen gemeinsam besondere Lieder der Heiligen Nacht -genährt von der Hoffnung, dass sie- ob in der Erinnerung oder im Mysterium – mit uns wieder auferstehen möge.

Einen Tag vor ihrem irdischen Abschied, zur Feier der «Schwarzen Madonna», schenkte sie uns in einem Moment der Klarheit ihr letztes Lächeln. Wir werden uns immer an sie erinnern als Malerin der «Rosen im April», als virtuose Künstlerin, die sie war, geprägt von einem unter allen Prüfungen gelebten, tiefen christlichen Glauben und wir bitten die Schutzpatronin Kataloniens, «Santa Maria de Montserrat», und die ihrer österreichischen Heimat, «Nostra Senyora de Mariazell», dass sie sie begleiten und führen mögen zu den leuchtenden Sternen und in den Ewigen Himmel. So sei es…!

.

PRIMER COMUNICAT PER WHATSAPP I PER MAIL

“Us comuniquem que la nostra mare -àvia, besàvia i família- aquest matí del 28 d’abril de 2018 ens ha deixat als 108 anys de vida. Atès que quan va celebrar els 100 anys vam obsequiar-la amb  festa grossa, no farem en aquesta circumstància cap acte de comiat especial, excepte els que, més endavant, i en la més estricte intimitat de la família la festajarem amb els actes que ella en vida ens va confiar. Ahir, festa de la “Moreneta”, en un moment de lucidesa ens va dedicar el seu últim somriure i nosaltres la recordarem pintant “roses d’abril” i, des de la immensa fe que ella tenia, demanem que la Patrona de Catalunya -Montserrat- i la d’Austria -Mariazell- “l’acompanyi i guiï cap al Cel”…!

.

ACTE EN EL COMIAT DE LA NOSTRA MARE, ROSIE FRIDRIN RIEGER…

 

“Tot i que la nostra mare va voler defugir d’una celebració de comiat  pública a l’hora de la seva mort, en atenció a les peticions que hem rebut per poder expressar-li un adéu afectuós i de tot cor, us convidem -sense cap compromís i ja, igualment, amb l’agraïment previ inclòs-, a una celebració litúrgica de la Paraula i de l’Eucaristia que tindrà lloc el proper DIA 5 DE MAIG de 2020 DISSABTE, A LES 10:30h. A l’ESGLÉSIA DEL SAGRAT COR -JESUÏTES- DEL CARRER CASP, 27 DE BARCELONA”..

.

SEMBLANÇA / AGRAÏMENT / HOMENATGE / REFLEXIÓ EN LA CELEBRACIÓ DEL FUNERAL DE LA NOSTRA MARE

«Quan la mare va complir 100 anys vam preparar-li’n una festa sorpresa a Viladrau al Xalet de La Coromina en què alguns de vosaltres, avui aquí presents, hi vàreu assistir. Tanmateix, ella que alguna cosa en sospitava, em va interrogar:

– «Vols dir que no en feu un gra massa…?»

I en preveure que la festa podia ser massa grossa i rebre un homenatge desproporcionat a la seva condició de dona més aviat modesta i donada al servei dels altres, vaig haver de fer-li veure que era millor celebrar un centenari amb vida que haver de plorar en uns funerals de data incerta, però assegurats en el temps. D’això n’han passat ja vuit anys. Res a dir. I amb aquell to complaent, em digué:

• «Feu, feu…!»

.

I s’acabà el diàleg. Això sí, ella hagué de sentenciar la darrera paraula -perquè sota el semblant de dolçor n’era una dona molt forta i enèrgica- mentre em suggeria:

«No us oblideu de convidar a aquest i a l’altra, i pareu compte de dir-ho també…

… desgranant una rastellera de persones que -d’haver-li fet cas del tot, en aquell lloc emblemàtic, abans descrit, no s’hi hagués cabut, tot i que els convidats van arribar a ser més de cent…

Evidentment que és impossible i, a més a més, no s’escau de cap manera, portar ara i aquí el record de tota la seva vida. En una plana web hi figurarà -la qual cosa ja s’ha fet realitat-, la seva semblança personal i el seu atzarós rodamón. De fet, porto aquí:

• Les «Històries d’una vida» (obrint el PDF de l’article «Els nens austríacs acollits a Osona» i, en concret, a les planes 245-247 es troba una referència i unes fotografies de la mare tot just quan va venir a Catalunya) editades a la revista «AUSA» (una publicació del Patronat d’Estudis Osonencs) i
• Les Memòries autobiogràfiques que la mare ens ha deixat, tot encapçalant-les amb la frase per ella mateixa escollida:

[…Els meus records van dedicats per als meus fills

en Miquel Àngel, la Balbina i la Maria Josep…].

.

Malauradament les Memòries escrites de la seva pròpia mà  durant el temps que visqué amb la seva filla Balbina a la Residència «El Desert de Sarrià», on passà els seus darrers cinc anys, s’han perdut a causa d’una irresponsabilitat, se suposa que involuntària.

A l’hora de recollir-li’n tot el seu petit bagatge personal tan bon punt vàrem notificar la seva mort, succeïda a l’Hospital de Barcelona, es va fer neteja de la seva habitació i, malgrat els esforços per recuperar les seves pertinences, aquestes es perderen.

.

Però, n’hi ha prou i a bastament perquè, amb els escrits que ella va deixar d’antuvi, ara jo només n’hagi de resumir -ben resumit i si és possible-, tot el que diré de passada:

.

Som entre la primera i segona dècada del segle passat. Anys 1910-1920. Ens descriu la ciutat de la seva naixença –Graz– capital de l’Estíria austríaca, l’Hospital on va néixer. Ens parla del seu bateig i els noms amb què la batejaren a l’església del seu carrer Fatimakirge: Rosa Maria Augusta i Anna.

També ens fa un recorregut exhaustiu pels racons de la seva casa natal de la Münsgrabenstrasse 53. I, com no pot ser d’una altra manera, ens deixa un retrat minuciós -físic i psicològic-, dels seus pares, dels seus avis, dels oncles i dels seus germans que, essent-ne sis de colla, n’explica textualment algunes anècdotes que ara no és el moment apropiat de fer-ne referència…

.

Però sí que cal esmentar la descripció impressionant que en fa de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, les moltes i extremes dificultats de la postguerra, l’estudi-concurs d’Esperanto guanyat que la possibilita venir a Espanya per a una curta estada i  a on s’hi queda per sempre més. Primer a Terrassa, a l’Asil Busquets -avui Fundació Busquets-, que regentaven les Germanes Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, i a Ripoll després, afillada a la casa pairal de Can Vaquer, els estralls de la Guerra Civil espanyola, el festeig i casori amb el nostre pare -en Josep Bosch i Arnau-, així com la naixença dels tres fills -jo mateix, la Balbina i la Maria Josep-, els primers anys a la torre de Can Codina de Ripoll, fins a la seva residència final al pis del carrer d’Entença  de Barcelona, al del carrer de Plató, posteriorment, i a la «Residència Geriàtrica Institut del Desert de Sarrià», finalment en el Passeig de Santa Eulàlia de Barcelona…

.

De ben segur que la observació de la seva Àustria natal amb les muntanyes nevades, els camps onejant i la contemplació de les flors dels camins en va extraure la seva inspiració creativa…

…una inspiració creativa que va plasmar, sense haver de seguir cap model, i només amb els pinzells a punt i la pintura a l’oli, el traç segur d’uns quadres, de flors principalment, ben preciosos que guardem com un preuat tresor.

Sense poder oblidar la delicadesa de les seves mans emmotllurant fang per convertir-lo en gerros originals -sempre imitant flors- o en bustos delicats de rostres familiars o d’altres figures, com les d’un pessebre nadalenc, que guardo com un inmens tresor.

.

I ella, la mare, amb bona memòria de les coses actuals i passades, descriu fil per randa persones i situacions d’aquell moment que resulta impossible de transcriure i explicar-vos-els ara mateix. Ella tanca aquesta època dels anys 20 dient-nos com bona mestressa de casa:

– [… –Tornaré… i seguiré escrivint. Ara vaig a fer el sopar…!]

Deixem que ella, bona mare de família, segueixi explicant-nos tot preocupant-se de les coses de casa, com tantes i tantes dones de la nostra terra, tant  de temps pretèrits, com dels actuals. Les seves memòries segueixen fins fa ben poc. Fins que fa un parell d’anys, quan va començar a perdre la visió i no va poder escriure més. Graciosament, o ves a saber si per un mecanisme de defensa d’evitació, amb molta freqüència ens deia:

– «Aquí dalt a la Residència, com que és molt alt, la boira no em deixa veure bé».

.

Seguim una mica i resseguim els seus escrits. Ja som a partir dels anys 30 del segle passat fins avui per no ser pesat. He d’esmentar com parla dels seus pretendents, de com va ser escollida “Mis del Casino de Ripoll”, perquè simpàtica i guapa en devia de ser molt en aquella època i posteriorment, de les persones estimades que ja no hi són.

Del seu nuviatge, de tots els membres de la família d’Àustria i de la de Ripoll, sobretot de les famílies Vaquer-Sargatal on ella en va ser la nineta dels ulls de tothom.

.

També cal remarcar:

• Com expressa la seva espiritualitat…
• Com refereix la seva estada al Col·legi de les Carmelites-Vedruna de Ripoll…
• Com va aprendre a cosir, a pintar, a cuinar…
• Com va superar la Guerra Civil Espanyola, tot i les penalitats patides i  les mil i una anècdotes…
• Com prepara, amb un noviatge el seu matrimoni…
• Com explica l’estima que té pels animals i la natura en general…
• Com informa de la reciprocitat de cartes d’amor i del diari-crónica del nostre pare…
• Com se’n recorda també dels seus germans llunyans i, en particular, de la seva germana Walburga i de la família Capdevila-Fridrin instal·lada a Barcelona, en especial…
• Com se’n dol de la malaltia i de la mort del nostre pare i de tots els seus familiars…

.

L’observació de les coses que contempla o viu sempre és detallada i nítida. Recorda dates, situacions familiars. Elogia les persones. Alleugereix i acompanya les malalties. Agraeix els ajuts rebuts. Se’n dol de la mort dels éssers estimats. Descriu el patiment. Narra diversos viatges a la seva terra, a Espanya… fins i tot en detalla un al Pròxim Orient en navegar per tota la Mediterrània en un vaixell mercant tot fent companyia a la senyora Conxa Alivés, esposa del fundador de l’Editorial Labor, Josep Fornés, conjuntament amb el senyor Georg Wilhelm Pfleger. Comenta la joia de les grans celebracions familiars, però accepta serena i comprensiva qualsevol de les il·lusions marcides que prou ha hagut de patir. Sempre disposa d’un raig d’esperança. I tot queda consignat amb una profusió meticulosa de detalls:

.

• Sigui la nostra naixença, infantesa, adolescència i joventut,..
• Com també les malalties que han marcit projectes, tot i que amb una fortitud admirable obrí un pis a Barcelona per a estudiants i guanyar-se no només la vida, sinó l’admiració serena d’una convivència exemplar malgrat les dificultats hagudes… 
• Així com el tarannà del nostres estudis i, ja no cal dir, l’evolució de la nostra vida al llarg dela nostra edat madura…
• Sense descuidar-se del capteniment de tota la família que al llarg dels anys ha anat creixent amb quatre néts (en Marc, l’Arnau, en Guifré i la Mariazell) i quatre besnéts (en Jordi, en Pau, l’Antoni i la Mariona) que han estat per a ella la llavor feliç de la continuïtat esperançada de la família…

.

Voldria fer notar que, darrerament, en una entrevista que  vaig llegir a LA CONTRA de “La Vanguardia” i que van fer a Nicola Ruggieri, un especialista en Esperanto, es detalla quin era l’ideal d’aquesta llengua universal. Res tan senzill i ensems tan complicat com… 

«…el que té esperança en una llengua comuna per entendre’ns, resoldre conflictes i evitar la guerra».

Però la meva mare, beneficiada de l’operatiu esperantista dels anys 1920, amb l’intent de pal·liar els efectes de la Primera Guerra Mundial, ara fa set anys, al final d’una entrevista que la senyora Lurdes Cortés li’n fa i on també s’hi explica el fil de la seva vida, que es pot trobar a «Històries d’una vida dels nens/es austríacs acollits a Osona», on s’hi destaquen al final del llibre-revista (AUSA XXV de l’any 2011 pàgines 246-247) les seves fotografies jovenívoles, un recorregut simplificat a través de la seva vida i un epíleg final en què ens diu:

– «Total, que la guerra va desfer la nostra família: tots vam ser escampats arreu».

.

Aquesta visió realista, propera al pessimisme, pot quedar alleugerida si amb ella, ara mateix, resseguim i resem una oració universal -el parenostre- que ella va aprendre en esperanto:

«Patro nia, kiu estas en la cielo, sankta estu Via nomo, venu regeko Via, estu volo Via, kiel en la cielo, tiel ankau sur la tero. Panom nian ciutagan donu al ni hodiau kaj prdono al ni suldojn nianjn kiel ni ankau pardonas al niaj suldantoj. Ne konduku nin en tenton, sed liberegu nin de la malbera. Amen».  

.

Tanmateix, no puc pas deixar el quadre de la mare incomplert sense pintar jo també, i des del meu angle de visió, com l’he vista jo en la meva percepció vital, perquè fins ara s’ha expressat ella.

Només, doncs, unes pinzellades de color per tal que configurin el retrat del que ella en va ser:

 

• Una dona senyora que sempre ha sabut estar al lloc que li corresponia, fent-se amb tothom i deixant-se estimar per a tothom…
• Una dona que ha conservat la religiositat que li ensenyaren al foc del gresol de tota prova, humilment, sense fer-se notar, però essent un testimoniatge viu de la fe, de l’esperança i de la caritat cristiana…
• Una dona que amb els seus ulls blaus i el seu somriure amable ha irradiat sempre pau i serenor…
• Una dona que va adquirir la saviesa d’escoltar molt, de comprendre-ho tot i d’estimar sempre…
• Una dona del segle passat que, tot i havent-li passat tants anys, ha sabut adaptar-se, en bona mesura, als temps actuals…
• Una dona que, fins als darrers dies, ha tingut les mans obertes, sempre a punt de donar…
• Una dona que, per la seva experiència i la seva vida sacsejada, s´ha pogut distingir pel seu consell valuós…
• Una dona que, fins que va poder fer-ho, va tenir sempre els ulls posats en els quefers domèstics de la casa…
• Una dona que, malgrat la seva senzillesa, sempre s’ha interessat per les coses succeïdes en el món…
• Una dona sàvia, prudent, honesta, atenta, plena de fortalesa, modesta, discreta, neta, amable, agraïda, afectuosa, deferent, guapa…
• Una dona que ha perseverat en l’esperança contra qualsevol infortuni, desencís o contrarietat de tots els que prou n’ha tingut i hagut de superar…
• Una dona que ha viscut els esdeveniments familiars luctuosos i tristos amb equilibri i conformitat…
• Una dona que ha plasmat en els seus quadres a l’oli, amb el color dels mil tons de la natura i el traç decidit dels seus objectius a assolir, tota la vigoria de la seva força espiritual interior…
• Una dona forta com la del llibre dels Proverbis 31, 10-31: “…més preciosa que les perles. El seu marit confia en ella: no enyorarà cap més tresor; en rebrà benestar i no malestar tots els dies de la vida. Ella es procura llana i lli, i les seves mans treballen amb delit. Com les naus d’un mercader, porta de lluny les provisions. És de nit i ja es lleva; prepara el menjar per als de casa i la feina a les criades. Es mira un camp i el compra, amb el fruit del seu treball planta una vinya. Es posa amb energia a la feina, fa anar els braços amb vigor. Comprova que el negocis marxin bé: en plena nit encara té encesa la llàntia. Les seves mans agafen el fus, buida que buida la filosa. Obre la mà als pobres, l’allarga als necessitats. Si neva no pateix pels de casa: doble abric porten tot ells. Ella mateixa es teixeix les flassades, es vesteix de porpra i de roba de fil. El seu marit és respectat en l’assemblea, quan té sessió amb els notables del país. Teixeix teles per a vendre, proveeix de cenyidors als marxants. Va vestida amb honor i dignitat, es riu del dia de demà. Parla amb sensatesa, els seus llavis instrueixen dolçament. Vetlla per la marxa de la casa, no menja el pa sense guanyar-se’l. Els fills van a felicitar-la; el marit en canta lloances: “Hi ha moltes dones fortes, però tu les guanyes a totes”. L’encís és enganyós, la bellesa s’esvaeix; la dona que venera el Senyor mereix de ser lloada. Reconeixeu-li el fruit del seu treball: per tot el que fa rebrà pública lloança”.

.

Estimada mare: Tot fent rotllana et  coronem amb la corona dels qui avui som aquí, i només fem veure que t’acomiadem d’entre nosaltres perquè segueixes vivint en la nostra memòria. La teva mort ens ha colpit, certament, però amb tritlleig sonor i alegre de “glòria” i no amb campanades seques i solemnes de “difunts”.

Per això, en aquesta celebració eucarística, “amb Ell, el Crist; en Ell, el Crist; i per Ell, el Crist”, brindarem pel capteniment hagut de tota la teva vida viscuda durant més de cent-vuit anys…i la que ara comences, vençut el temps, durant tota l’eternitat…

.

La mort és el darrer naixement cap a l’enigma de la vida eterna. Per això, en haver-te arribat a el teu Nadal, després de cent-vuit anys, enramem el teu cos amb flors i amb un bon pom de roses vermelles, et deixem damunt del teu cor el Crist mort en la creu i, en cantar-te una “nadala” ben bonica, esperem que ressuscitis en el nostre record cada dia i en el misteri invisible de la teva nova vida.

Un dia abans de morir, en la celebració de la “Moreneta” i en un moment de lucidesa, ens va dedicar el seu darrer somriure. Nosaltres la recordarem pintant “roses d’abril”, com virtuosa artista que en fou i, des de la seva profunda i immensa fe cristiana de què n’era testimoni vivent, demanem tots junts a la Patrona de Catalunya –Santa Maria de Montserrat– i a la de la seva Àustria natal –Nostra Senyora de Mariazell– que la Mare de Déu l’acompanyi i la guiï cap als estels ignots i llunyans del seu merescut Cel.

.

Per sempre més recordaré que, ja des de molt petits, després de la mort del nostre pare, tu mare, ens ensenyaves amb devoció unes oracions rituals abans de enllitar-nos.

I amb la teva llengua natal ens feies repetir:

“Liebe Vater im Himmel, bitte für uns” / “Estimat pare des del Cel, prega per nosaltres”…

Ara ja, des del proppassat dia vint-i-vuit d’abril, juntament amb el pare, t’hi hem afegit i amb devoció, abans d’anar a dormir, repetirem cada dia, tal i com tu ens vas ensenyar a resar:

“Liebe Mutter im Himmel, bitte für uns / Estimada mare des del Cel, prega per nosaltres.

Finalment, tal i com hi trobareu escrit en l’estampa-recordatori, sota un nou dia de sol ixent, “QUE AL CEL ENS TROPIGUEM”. Aquesta frase d’antic català localista, molt abans que jo la llegís en l’obra de Mossèn Josep Maria Ballarín, ja l’havia escoltada prèviament de boca de la meva mare, quan cada any a l’estiu l’acompanyava  -com deia ella –a veure els morts– del Cementiri de Ripoll. Després de resar “parenostres” per a un i per a l’altre/a i per a tothom allí jacent, s’acomiadava de tots persignant-se i tot repetint: “QUE AL CEL ENS TROPIGUEM”.

.

Doncs això, que ens puguem veure tots plegats un dia més enllà d’aquest univers i de tots els infinits que hi deu haver, misteriosos i inaccessibles, perquè des de la immensa fe cristiana de què n’era testimoni la nostra mare, hem d’escoltar-la i endinsar les seves paraules en les nostres vides, com un remoreig d’esperança que acompanyi el nostre pelegrinatge:

“QUE AL CEL ENS TROPIGUEM”…

Església del Sagrat Cor de Jesús, 28 d’Abril / 5 de Maig de 2018

Jesuïtes de Casp, 27 – Barcelona

 

• PRIMERA LECTURA

Poema de la dona forta / Proverbis 31, 10-31

Una dona forta com la del llibre dels Proverbis 31, 10-31: “…més preciosa que les perles. El seu marit confia en ella: no enyorarà cap més tresor; en rebrà benestar i no malestar tots els dies de la vida. Ella es procura llana i lli, i les seves mans treballen amb delit. Com les naus d’un mercader, porta de lluny les provisions. És de nit i ja es lleva; prepara el menjar per als de casa i la feina a les criades. Es mira un camp i el compra, amb el fruit del seu treball planta una vinya. Es posa amb energia a la feina, fa anar els braços amb vigor. Comprova que el negocis marxin bé: en plena nit encara té encesa la llàntia. Les seves mans agafen el fus, buida que buida la filosa. Obre la mà als pobres, l’allarga als necessitats. Si neva no pateix pels de casa: doble abric porten tot ells. Ella mateixa es teixeix les flassades, es vesteix de porpra i de roba de fil. El seu marit és respectat en l’assemblea, quan té sessió amb els notables del país. Teixeix teles per a vendre, proveeix de cenyidors als marxants. Va vestida amb honor i dignitat, es riu del dia de demà. Parla amb sensatesa, els seus llavis instrueixen dolçament. Vetlla per la marxa de la casa, no menja el pa sense guanyar-se’l. Els fills van a felicitar-la; el marit en canta lloances: “Hi ha moltes dones fortes, però tu les guanyes a totes”. L’encís és enganyós, la bellesa s’esvaeix; la dona que venera el Senyor mereix de ser lloada. Reconeixeu-li el fruit del seu treball: per tot el que fa rebrà pública lloança”.

• SALM RESPONSORIAL

ANIREM TOTS CAP AL CEL…!

Com un pare s’apiada dels fills,
el Senyor s’apiada de tots nosaltres,
perquè sap de quin fang ens va formar,
i es recorda que som pols

Que toquin les trompetes!
Anirem tots cap al cel
amb les mans ben netes!

ANIREM TOTS CAP AL CEL…!

La vida de l’home dura com l’herba,
la seva florida és com la dels camps;
desapareix quan hi passa la ventada,
i no es coneix el lloc on era.

No ens caldrà portar bastó,
ni sandàlies, ni sarró.
Tu, que estàs tan cansat,
tot d’un plegat
trobaràs que has volat.

ANIREM TOTS CAP AL CEL…!

Quina alegria quan em van dir:
«Anem a la casa del Senyor».
Ja han arribat els nostres peus
al teu llindar, Jerusalem.

Anirem tots cap al cel!
Que toqui el bateria!
Anirem tots cap al cel
amb crits d’alegria!

ANIREM TOT CAP AL CEL…!

El Senyor és el meu pastor, no em manca res,
em fa descansar en prats deliciosos;
em mena al repòs vora l’aigua,
i allí em retorna;
em guia per camins segurs,
per l’amor del seu nom.

Sonarà per tot el món
el so dolç d’un vibràfon,
quan toquem els estels.
Anirem tots cap al cel!

ANIREM TOTS CAP AL CEL…!

AL.LELUIA

• SEGONA LECTURA

Evangeli: Mateu 25, 34-40

“…Aleshores el rei dirà als de la seva dreta: -Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència, el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam i, i em donareu menjar; tenia set, i em donàreu de beure; era foraster i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m.

Llavors, els justos li respondran: -Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donarem de menjar: o que tenies set, i et donàrem de beure…? ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir…? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i et vinguérem a veure…?

El rei els respondrà:

-Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu…”

• PREGÀRIA DELS FIDELS

Ara, confiadament, preguem plegats per la nostra germana ROSA, i també per l’Església sencera i per tots els homes i dones del món. Preguem tot dient: Escolteu-nos, Pare.

• Perquè Déu Nostre Senyor aculli la ROSA MARIA, AUGUSTA I ANNA en correspondència com ella va acollir-nos a tots nosaltres i l’ompli del goig de la pau i de la vida per sempre més dins del misteri de l’eternitat on no hi ha temps ni espai, però sí una estat de benaurança. Preguem el Senyor. / Escolteu-nos, Pare
• Perquè Déu Nostre Senyor accepti tot allò de bo que la ROSA MARIA, AUGUSTA I ANNA va fer per tots nosaltres com a mare nostra, àvia, besàvia i de tota la família, amics i coneguts. Preguem el Senyor. / Escolteu-nos, Pare
• Perquè Déu Nostre Senyor ens conforti a tots els qui avui som aquí i ens doni aquell capteniment que la ROSA MARIA, AUGUSTA I ANNA ens va deixar al llarg de tota la seva vida: una dona sempre disposada a les necessitats de tots nosaltres amb el somriure a flor de la seva boca i amb aquella delicadesa tan tendra i suau amb què feia totes les coses. Preguem el Senyor. / Escolteu-nos, Pare
• Perquè Déu Nostre Senyor doni consol i esperança a tots els qui pateixen alguna malaltia, com la ROSA MARIA, AUGUSTA I ANNA va haver d’acceptar, conscientment o inconscient durant tot el seu llarg procés de detriment personal inhumà i despietat. Preguem el Senyor. / Escolteu-nos, Pare
• Perquè Déu Nostre Senyor enviï energia i potencia a la humanitat perquè, des de la situació personal, sigui privilegiada com a governants polítics, sigui com agents socials compromesos o sigui com humils servidors en les tasques pròpies de les feines de cada dia, ningú defalleixi en la voluntat de construir un món més fraternal i més just. Preguem el Senyor./Escolteu-nos, Pare
• Perquè Déu Nostre Senyor faci de la seva Església, com a reunió de cristians i conjuntament amb el nostre Papa Francesc, el Bisbe Joan Josep, el Rector de la Parròquia de Graz on fou batejada i els de Barcelona i de Ripoll on visqué, així com també el nostre celebrant Francesc d’Assis i de la Comunitat jesuítica…, un senyal de llibertat en la responsabilitat, d’unitat en la diversitat, de bondat en les relacions i d’amor misericordiós en la vida de tots els germans. Preguem el Senyor. / Escolteu-nos, Pare
• Perquè Déu nostre Senyor, sense deixar de contemplar amb la seva mirada la universalitat de totes les nacions del món, empari i salvaguardi la nostra terra catalana, la lliuri de tot mal i li concedeixi el do d’un bon discerniment perquè pugui arribar a ser llum en la foscor i exemple de convivència i prosperitat. Preguem el Senyor. / Escolteu-nos, Pare
• Perquè Déu Nostre Senyor ens ajudi a créixer en la fidelitat a l’Evangeli de la “Bona Nova” del seu Fill Jesucrist on s’hi troba la saviesa per fer el recorregut que ens pertoca en aquesta vida, tot encertant, d’aquesta manera, el camí per arribar sans i estalvis a la meta final tal i com la ROSA MARIA, AUGUSTA i ANNA ja hi ha arribat i ens espera. Preguem el Senyor. / Escolteu-nos, Pare
• OFRENES

Liebesleid de Kreisler (violí a càrrec d’en Jordi Niubó i Rossell)

• COMUNIÓ

Aria de la Suite n.3 en Re de Johan S. Bach

• COMIAT

Goigs de Santa Maria del Monestir de Ripoll / Goigs de Sant Eudald, patró de Ripoll / Virolai del Monestir de Santa Maria de Montserrat (Acompanyament de violí a càrrec d’en Jordi Niubó i Rossell fill del meu nebot Marc Niubó i Bosch i besnet de la besàvia)

QUE AL CEL ENS TROPIGUEM…!

Barcelona, Església del Sagrat Cor de Jesús dels Jesuïtes de Casp a 28-5 de maig de 2018.

Val a dir que la mare, segurament, si es pogut triar hagués preferit celebrar el seu funeral a la Parròquia de Maria Auxiliadora dels PP. Salesians del carrer Sant Joan Bosco (BCN). Però el Rector de la Parròquia – el salesià Josep Maria Maideu-, per circumstàncies alienes que ara no són el cas, no va facilitar-nos la Capella ordinària, tot i que el celebrant calia que fora un PP. Jesuïta, en concret, el P. Francesc Xicoy.

Tanmateix, les coses o situacions no succeeixen perquè sí. Havent parlat de la Capella del Santíssim a l’Església del Sagrat Cor del carrer de Casp (BCN) per a la celebració i comiat funerari-religiós de la mare, el P. Enric Puig -responsable del Temple- suggerí l’apertura de la nau central del Temple amb sis fileres de bancs perquè -segons ell- va preveure una gran afluència de persones, com així es produí, tot omplint-se el recinte proposat de gom a gom. Des d’aquí el nostre agraïment als PP. Jesuïtes i a totes les persones que van retre un homenatge sentit de recordança vers la nostra mare.

.

+ 18.04.2023 EN LA MORT DE LA MEVA GERMANA, BALBINA LLÚCIA BOSCH I FRIDRIN

El màxim enigma de la vida humana és la mort. La persona humana pateix el dolor i la dissolució progressiva del seus cos.

Però el màxim turment n’és el temor per la desaparició perpètua.

Tot i això, un instint nostre, prou encertat, es resisteix a acceptar la perspectiva de la ruïna total i de l’adéu definitiu. I és que la llavor d’eternitat que en si portem tots, per ser irreductible a la sola matèria, s’aixeca contra la mort.

Malgrat tots els esforços de la tècnica moderna, per més útils que siguin, no poden calmar aquesta ansietat de tothom tot i la pròrroga de la longevitat que avui proporciona la biologia que, de moment, tampoc no pot satisfer aquest desig del més enllà que sorgeix ineluctablement del cor humà…

Tanmateix, no tothom ho veu així. I, per això, ens trobem amb persones que dipositen aquesta set d’eternitat en l’esperança d’un acolliment per part de la divinitat, quan moltes altres, només esperen el no-res o mínimament tornar a la pols de les estrelles llunyanes en dansa en aquest univers que encara creiem misteriós i inaccessible.

Sigui quina sigui l’opció abans descrita, la nostra estimada Balbina, dins de les fantasmagories de la seva terrible malaltia esquizofrènica-psicòtica, era una creient cristiana i, fins i tot, practicant.

Però el seu deliri el convertia i el mostrava, suau i  apaivagador, quan pensava en retrobar-se amb la seva estimadíssima i protectora mare qui va dedicar-li tota la vida en cos i ànima. Ara fa cinc anys que ella va traspassar i precisament també en un mes d’abril com la Balbina.

Certament que, tot fent un exercici d’imaginació, la nostra mare haurà acollit la Balbina amb una gran abraçada de satisfacció i, pels indrets de la seva nova  estança li anirà descobrint tots els racons del Cel -aquest misteriós lloc que no és lloc, sinó una espècie d’estat, de nova condició o de situació inexplicable que Sant Agustí, utilitzant un preciós recurs d’estil literari deia que:

 

“Ibi vacabimus et videbimus, videbimus et amabimus, amabimus et laudabimus: ecce quod erit in fine sine fine”

(“Allí és on descansarem i ho veurem tot, ho veurem tot i estimarem, estimarem i lloarem: vet açí quin serà el nostre final, sense final).

Balbina estimada…! Deixo de banda i no vull recordar-te tot el que has patit en aquesta vida, així com tampoc el que amb tu ens has fet patir. Però has de saber que no t’hem deixat mai i, fins a l’últim moment -entre prou ambivalències angoixants unes, apaivagadores d’altres-, hem escoltat el teu darrer sospir al teu costat en un 18 d’abril de l’any 2023 a dos quarts i mig de vuit del matí.

Recordarem sempre l’alegria quan et veníem a veure o contestaves la nostra trucada. Aquest telèfon mòbil que sempre sonava i et possibilitava viure dins del que passava a les nostres llars.

 

Et recordarem en el nostre cor com una nena petita, que essent ja persona gran, et preocupaven les coses petites -segurament insignificants per nosaltres-, però importantíssimes per tu:

• El menjar, que en els darrers anys no podies assaborir-lo com les altres persones i havies d’esforçar-te en menjar-lo triturat. És veritat que t’enfadaves i ens ho explicaves amb molt de pesar, però sabem que després anaves a la cuina i agraïes els preparats que et feien…
• El teu cos, que t’és agradat de tenir-lo amb ulls blaus, com algunes persones de la família, però també et conformaves de tenir-los de color marró-verdós…, preferint, com tothom li passa, que et diguessin maca o bonica quan tu preguntaves si ho eres perquè t’espantava que poguessis ser lletja essent, com eres, molt guapa…
• La medicació, que amb esforç obedient cap a la teva metgessa -la teva cunyada Eugènia- en receptar-te allò que et convenia medicaments per a la teva integritat personal i equilibri psíquic, te la prenies amb la confiança d’apaivagar tots els mals sons i fantasmes que, de tant en tant, voltajaven pel teu cervell insegur…
• L’educació i bones maneres que mostraves envers a les persones del teu voltant, sempre amb una salutació afectuosa a punt. De tal manera que en el penúltim ingrés a l’hospital, ja de tornada a la residència i en acompanyar-te per sopar al menjador, tot i amb l’esforç per dominar la teva vergonya que deies que tenies, vas giravoltar-te sobre tu mateixa i amb el braç enlaire vas saludar amb la mà a tot el menjador en ple…
• I així podríem continuar explicant moltes anècdotes de la teva estada a la residència que durant vuit anys vas viure-hi aprenent a conviure amb uns i els altres, amb dies de sol i altres més boirosos, però sempre amb un capteniment com havia de ser perquè, en definitiva, et feies estimar i, de ben segur, t’estimaven…

Has de saber, Balbina, que has deixat un bon record a la Residència Del Desert de Sarrià de Barcelona.

Que t’han plorat i ens diuen que et trobaran a faltar perquè els donaves molta marxa.

I em vull quedar amb allò que, darrerament, com et dèiem nosaltres que fecis, vas posar-te a imitar a l’artista de la nostra mare…

I, sigui a la Residència com a l’Hospital de BCN o a la Clínica Plató, a més de fer-te amb tothom i essent fonamentalment agraïda i molt generosa amb bones paraules -malgrat el gota a gota que portaves i la cànula nasal fins a l’estómac-,  una i altra vegada en cada ingrés, que certament et molestava i molt…,

… tu t’afanyaves a dibuixar amb llapis o bolígraf, demanant papers blancs a les infermeres i auxiliars de clínica,  per repartir després dibuixos ben acolorits per tu mateixa a tort i a dret…!

Ja estaves inconscient que el metge que et visità et va dir que de tots el dibuixos en faria un àlbum. I és que eren tan graciosos…!

• Aquelles flors tan ben reseguides i pintades, encara que no sempre sense sortir-te’n de la ratlla…,
• les estrelles d’or a dalt del cel amb núvols voluminosos…,
• els arbres, verds i curulls de galindaines, pensant en el Nadal…,
• els ocellets piuant, un eco dels que cada mata escóltales quan vives a Ripoll…,
• els cors grossos i vermells de l’estimació que ens tenies i, sobretot…,
• aquells àngels delicats que amb el seu batec d’ales -volant, volant…-, se t’han emportat al teu Cel on ja estàs amb els nostres pares i, sobretot, amb la mare que per a tu ho ha estat tot, quasi diria més que el prooi Nostre Senyor que, de tant en tant, em preguntaves si hi cria…

T´hem comprat quinze roses que t’hem deixat en el taüt i que simbolitzen, Balbina, un detall personal de la nostra estimació.

 

I som tots els de la teva família més propera i de la que també se’n diu segona, però te’ls vull anomenar perquè tu també preguntaves per tots ells:

 

• Els noms de les parelles, l’Eugènia amb en Guifré (el teu fillol) i en Joan amb la Mariazell.
• La Meritxell i l’Arnau amb la Mariona,
• L’Arantxa i en Marc i la seva niuada com en Toni, en Pau i en Jordi.
• La teva germana Maria Josep i…
• La Maria Eugènia amb mi mateix, el teu estimat Miquel Àngel…,
• …sense oblidar-me de cap cosí o cosina d’aquí Catalunya estant i els d’Austria llunyana…,
• …així com molt amics i força coneguts que s’han interessat per tu.

Vaig escoltar les teves darreres paraules, ja molt debilitadament pronunciades en iniciar-se la teva agonia, però ben sentides i amb l’emoció del moment, quan en preguntar-te si sabies qui era jo vas dir-me: “Ets el meu estimadíssim germà Miquel Àngel”.

Acabo amb aquella oració que de petits ens va ensenyar la mare i en la que també t’hi afegeixes ara tu.

Una oració amb llengua alemanya i que tan admirablement vas aprendre aquest idioma quan, abans de ser puericultora en preveure potser de no poder tenir fills a causa de la teva malaltia, la mare et va portar a Graz perquè aprenguessis la llengua alemanys i el dialecte de l’Estíria austríaca:

«LIEBER VATER, LIEBE MUTTER UND BALBINA, BITTE VOM HIMMEL FÜR UNS».

[ «Estimat pare, estimada mare i Balbina, des del Cel pregueu per tots nosaltres» ]

(La Balbina va néixer a Ripoll, a l’hivern del 13 de desembre de 1945, a la casa modernista de «Can Codina» con a ella li agradava de recordar. Estudià a les Carmelites de Ripoll i de Vic, així com també Puericultura a Barcelona, exercint la professió a l’Hospital Infantil de la Vall d’Hebron. A causa de la seva malaltia s’hagué de traslladar amb la mare a Barcelona: primer al carrer d’Entença, després al carrer Plató. Finalment, durant deu anys visqué a la Residência del Desert de Sarrià a BCN. Morí a l’Hospital de Barcelona el 18 d’abril de l’any 2023 als 78 anys).

1.2. EN RECORDANÇA DE LA MARE DE LA MEVA MULLER I ÀVIA DELS MEUS FILLS:

• + 11.11.2017  MARIA EUGÈNIA MINGUELL DÍEZ

1.3. EN RECORDANÇA DEL PARE DE LA MEVA MULLER I AVI DELS  MEUS FILLS:

• + 27.08.2020 FRANCESC D’ASÍS FÁBREGAS I ROSÉS

1.4. EN RECORDANÇA DEL MEU PARE, DE LA MEVA MARE, ÀVI I ÀVIA DELS MEUS FILLS:

• + 03.01.1947 JOSEP BOSCH I ARNAU (Ripoll, avi dels meus fill)
• + 28.04.2018 ROSA AUGUSTA FRIDRIN RIEGER (Barcelona, àvia dels meus fills)

1.5.  EN RECORDANÇA DELS MEUS AVIS I ÀVIES PATERNS I MATERNS DE LA FAMÍLIA BOSCH-ARNAU / FRIDRIN-RIEGER:

• + 03.11.1941 MIGUEL BOSCH PLA (Olot, avi patern)
• + 02.11.1938 MARIA ARNAU CAMPS (Ripoll, àvia paterna)
• + 07.07.1948 ANTON FRIDRIN HAAR (Graz-Austria, avi matern)
• + 1960 ROSALIA RIEGER (Graz-Austria, àvia materna)

1.6. EN RECORDANÇA DELS AVIS I ÀVIES PATERNS I MATERNS DE LA MEVA MULLER DE LA  FAMÍLIA FÁBREGAS-ROSÉS / MINGUELL-DIEZ:

• + FRANCISCO FÁBREGAS CURELL
• + 12.12.1983 JOSEPA ROSÉS I MILLET
• + JAUME MINGUELL CÁLIX
• + 21.12.1980 JULIA DIEZ MALFAZ (Barcelona)

1.6. D’ALTRES FAMILIARS DIFUNTS:

EN LA MORT DE LA MEVA GERMANA, BALBINA LLÚCIA BOSCH FRIDRIN

1.6.1. PEL QUE FA A LA FAMÍLIA BOSCH-ARNAU / FRIDRIN-RIEGER / CAPDEVILA-FRIDRIN

• + DOMINGO ARNAU MASDEU (Ripoll)
• + 28.06.1922 MARIA ANA CAMPS BONSHOMS (Ripoll)
• + ANNA BOSCH i ARNAU (Ripoll)
• + ROSA BOSCH i ARNAU (Barcelona)
• + JOSEP VALL SERRANO (Barcelona)
• + HÉCTOR VALL VILARDELL, SJ (Sant Cugat del Vallès)
• + WALBURGA FRIDRIN RIEGER (Graz-Barcelona)
• + JOSEP MARIA CAPDEVILA TASSO (Barcelona)
• + EDMUND FRIDRIN RIEGER (Graz-Austria)
• + JOHANN FRIDRIN RIEGER (Graz-Austria)
• + ALEXANDER FRIDRIN RIEGER (Graz-Austria)
• + HERMANN FRIDRIN RIEGER (Graz-Austria)
• + ROSA AUGUSTA FRIDRIN RIEGER (Graz-Ripoll-Barcelona)
• + SUSANNA CAPDEVILA FRIDRIN (Barcelona)
• + BALBINA BOSCH FRIDRIN (Ripoll-Barcelona)

1.6.2. PEL QUE FA A LA FAMÍLIA FÁBREGAS-MINGUELL / MINGUELL-DIEZ / WERNER-MINGUELL

• + FRANCISCO FÁBREGAS ALSINA
• + 17.02.1947 DOLORES CURELL BERTRÁN (El Masnou)
• + 04.12.1980 TERESA MINGUELL DIEZ (Oberstaufen-Alemanya)
• + WERNER HORST
• + JOSEP MINGUELL DIEZ
• + CARME FÁBREGAS ROSÉS
• + Francesc d’Asís Fábregas Rosés
• + Maria Eugènia Minguell Díez

1.7. FAMILIARS DE LES FAMÍLIES:

• + VALL-VILARDELL (Barcelona)
• + VAQUER-CLAPERA (Ripoll)
• + SARGATAL-VAQUER (Ripoll)
• + SARGATAL PELLICER (Ripoll)
• + FORNÉS-ALIBÉS (Barcelona)
• + BACH-BARCELÓ (Barcelona)
• + FÁBREGAS-SOLER (Ripoll)
• + PARAREDA-CAROL (Ripoll)
• + GIMENO-LEAL (Barcelona)
• + RIERA-MARÍN (Barcelona)
• + TORRENT-BUDÉ (Barcelona)
• + CRUSAT-NIUBÓ (La Garriga)
• + MOYA-COFRÉ (Barcelona)
• + SERDÀ-CASTELLS (Ripoll)
• + GUDIOL-CASTELLS (Ripoll)
• + MOYA-COFRÉ (Barcelona)
• + PALAU-FRANCÀS (Ripoll)
• + CASAS-FRANCÀS (Ripoll)
• + PANÉ-VIDAL (Barcelona)
• + MÉNDEZ-TOMÁS (Barcelona)
• + FATJÓ-HURIOS (Mira-Sol)

.

2. GLOSSES DE TRASPASSOS D’AMISTATS

I

DE COMPANYS DE TREBALL

.

+ 02.01.2008 EN LA MORT D’EN FERNANDO GARCÍA ADRIÁN

A los compañeros de curso: A lo largo de estas últimas semanas hemos estado muy pendientes de la evolución de la enfermedad de nuestro compañero / hermano Fernando García, acompañándole con el deseo cercano a favor de una pronta recuperación en su salud malherida. Hay quien lo ha visitado a menudo donde estuviera (Josep Ma Llorens y esposa), otros nos hemos acercado hasta su domicilio de Ripoll (Gumer V. y yo mismo) i/o habitación del Hospital de Sant Pablo de BCN (Luís Álvarez. y yo mismo), así como otros compañeros y conocidos…

Ahora mismo me acaba de telefonear Josep Ma Llorens quien me notifica que, entrada la noche de hoy, Fernando ha fallecido en su domicilio de Ripoll. El próximo viernes, día 4 de enero, a las 10:30 y en el propio Tanatorio de Ripoll , se celebrará el acto cristiano del funeral. Sirvan estas líneas de notificación urgente para que, en la medida de tus posibilidades tengas la oportunidad de conocer la triste noticia junto con la ocasión para recordarlo en tu reflexión personal, asistir con tu presencia al acto funerario o, desde la lejanía de donde te encuentres, elevar una plegaria…

En nuestra visita hace unas semanas, en el Hospital de Sant Pau  de BCN, nos decía a Luís y a mí textualmente que «gracias a la formación recibida en la casa de D. Bosco, soy capaz de afrontar la malignidad de mis sufrimientos con entereza y visión cristiana» . Ha sufrido hasta el final y consciente de que su vida mortal llegaba a su fin, cerrado ante la esperanza humana, se abrió al destino poniendo sus mermadas fuerzas en las manos de Dios…

… Y como no puede ser de otra manera a este navarro sencillo y valiente, honesto y de convicciones recias como la tierra dura de su Valtierra natal, amigo de todos, buen luchador y valiente, adaptado entre el mar mediterráneo (sus años vividos en Mataró) y la montaña pirinenca (Ripoll, cuna de Cataluña), hemos de dedicarle una despedida / encuentro sobre la «vida» que es «muerte» y la «muerte» que es «nacimiento».

Y por esto, recogiendo de mis propios pensamientos y sentimientos aquello que en su momento dejé escrito, en una entrevista que me hicieron, ahí van unas ideas hilvanadas, entre literarias y profundas, pero que cualquiera de nosotros puede hacer suyas, sea desde una visión cristiana convencida o bien, y simplemente, desde un ángulo de visión profundamente humano:

El misteri / l’enigma més gran de la condició humana n’és la mort. La persona humana viu inquieta no només pel dolor i la dissolució progressiva del cos, sinó també –i molt més- pel temor a la desaparició perpètua.

En el fons -sempre que hi hagi un mínim de reflexió sobre aquesta qüestió- tothom acaba rebutjant la pròpia ruïna total i la desfeta certa i definitiva de sí mateix.

Però com una llavor poderosa o un ferment inquiet de desitjos d’eternitat i irreductible a la sola matèria, hom es rebel·la contra la mort perquè cap creació o invent humà ha estat capaç -fins al dia d’avui- d’apaivagar aquesta set de perllongament cap a una vida ulterior o aturar aquest pas transcendental.

Tanmateix, si la nostra capacitat d’investigació intel·lectual fracassa davant del misteri de la mort, els batecs dels cors de cadascú ens diuen que repassem els ensenyaments i les vivències que vàrem rebre d’infants , i que al llarg del temps hem anat escatint entre alguns clars i molts obscurs, per albirar la mort com la porta d’un nou naixement, des de la convicció cristiana de la Bona Nova de Jesús.

Finalment, i si se’m permet en aquest tros d’espai, hi deixo escrites dues estrofes poètiques ben clàssiques que, entrellaçant la naixença i la mort, així com el traspàs de la caducitat de les coses a la vida immarcescible, diuen així:

Amics meus: quan arribi el meu nadal / -Nadal de l’esperit que no s’esmica-, enrameu-me el taüt amb boixerica / i, damunt del Crist mort, en el capçal, / poseu-m’hi una «nadala» ben bonica.

I quan vingui aquella hora de temença /  en què s’acluquin aquests ull humans, / obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans / per contemplar la vostra faç immensa. / Sia’m la mort una major naixença!

Se trata del Misterio Pascual escondido dentro del Misterio de la Navidad que, dentro del pensamiento cristiano, se ofrece como reflexión desde la fe…! El misterio de la vida y de la muerte. Descanse en paz y que Fernando, allende del espacio y del tiempo, nos recuerde también a todos nosotros mientras peregrinamos entre certezas, convicciones, nostalgias y dudas…

Así pues, de nuevo, la presencia de la hermana muerte nos suscita la reflexión sobre la caducidad de las cosas y la inestabilidad de nuestra vida, siempre sujeta a las coordenadas del tiempo y del espacio finitos, a la vez que nos imbuye de sentimientos de añoranza. Con todo, la reflexión sobre el Misterio Pascual de Cristo nos muestra cómo la muerte rompe las ataduras que tiene amarrada nuestra frágil nave en el mar terrenal y de qué manera la resurrección transforma los anhelos más íntimos en vida para siempre, a pesar de las limitaciones e incertidumbres.

El ciclo de la naturaleza nos lleva a entrever el misterio de la muerte / vida y constituye un paradigma de nuestra propia existencia:

• La primavera feliz del nacimiento, de los primeros años y de la juventud…
• El verano dorado de la edad madura…
• El otoño de los años crecidos, tiempo de decrepitud inexorable…
• El invierno helado con la presencia de la muerte cercana…

Y sucede en el balanceo del Misterio Pascual -desde la reflexión cristiana-, el pensamiento donde descubrimos que de la muerte renace la potencia de una nueva vida.

Hemos percibido, en los últimos meses, el peso y el pesar de tristes noticias como es la cruz de la desaparición de personas relacionadas con nuestra vida. silenciosamente y a escondidas, en el frío invierno, la hermana muerte se nos ha llevado personas bienqueridas que, haciendo de la Cuaresma camino hacia la Pascua, nos recuerdan la presencia de Cristo visible entre el fermento de la buena gente y que, a través de la lucha de cada día, se han esforzado por mejorar el pequeño terruño que le ha tocado en suerte vivir.

La consideración de la muerte, lejos de entristecernos, llena de esperanza cristiana a mucha gente, en la seguridad que al llegar aquella hora de temor, Cristo -el Salvador- acompañará con su Pascua a dar el paso de esta vida a la eterna, un viaje definitivo que conduce a un cielo nuevo y a una tierra nueva, con la seguridad de resucitar con Él en una fiesta perpetua donde todas las incertidumbres quedaran colmadas por las certezas en el gozo indefectible de la visión del Dios de la Luz.

Una vez más la vida cristiana empuja a contemplar la realidad de la muerte, siempre dolorosa, desde el ángulo luminoso de la fe y la esperanza para que el amor con que Dios ama consuele a los que quedan en la tierra.

Es preciso tener en cuenta y meditar la experiencia de la muerte inexorable como una meta a la que siempre se llega y recordar a todas aquellas personas que durante su vida mortal nos han contagiando su buen hacer con la huella de todas aquellas cualidades dignas de imitación.

Ojalá que la esperanza de vivir la plenitud de Cristo ayude a gozar, durante nuestra vida terrenal, todo aquello que es digno, amable, virtuoso…, para hacer camino hacia aquella región ignota, pero deseada, que los cristianos llaman la vida eterna de allá el cielo.

En esta ocasión podemos recoger la plegaria por excelencia que Jesús dejó como ejemplo, activando la oración en el momento de dirigirla al Padre común. Y lo podemos hacemos espigando dos sencillas invocaciones que nos conducen hacia una reflexión profunda:

– «Hágase tu voluntad». Hacer la voluntad de Dios rehuye cualquier tipo de pasividad, al contrario, supone una lucha constante para mejorar las condiciones adversas de nuestra vida y las de los demás. Supone, en definitiva, acoger la vida y aceptarla, pero para superarla y trascenderla a través de todos los medios que la ciencia y la técnica ponen a nuestra consideración. Supone sacar fuerzas de donde parece que ya se han agotado y seguir el camino con cantos de alegría…

– «Danos el pan de cada día». El pan es el símbolo del alimento, no sólo material, sino también de fuerza espiritual. El pan, fruto de la tierra y del trabajo de los hombres, dánoslo, Señor, para que sólo con este alimento tengamos la fuerzas y el vigor para poder aceptar y cumplir la voluntad del Padre. Que la muerte, vivida desde el amor y la esperanza encienda la luz de la fe y nos dé a todos el coraje necesario para seguir caminando en esta vida terrenal que un día se acabará definitivamente en el dintel de las puertas de la vida eterna…

A la orilla del mar de la vida se acerca inquieto el temporal de la muerte. Sin menoscabo de los gozos y las tristezas terrenales, esperamos que brille aquella claridad deseada para experimentar la bonanza de la eternidad, superados los nubarrones densos y oscuros de la noche profunda.

Llegada la hora del misterio en la puerta de este misterio trascendental, superados los estorbos superficiales y el bagaje pesado -desde la creencia cristiana- todo quedará transformado en aurora luminosa -el goce eterno- de una nueva vida perdurable.

La nave anclada en el oleaje voluble del tiempo se balancea en el mar de la vida hasta que la muerte rompe las cuerdas del amarre en el momento incierto de la muerte, pero la confianza puesta en el Señor la conduce segura hacia el poniente dulce para recibir el premio por la lucha y la preocupación de las cosas de todos los días, por el servicio y el trabajo constantes, por la voluntad y la estima puestas en cada cosa y en cada persona.

El decorado espléndido del otoño, con el deleite de su colores y la embriaguez de sus perfumes -tierra húmeda de bosque-, bien preparado por la primavera y el verano, nos conduce hacia el invierno frágil que no nos permite esconder la consideración irónica y controvertida de la finitud de las cosas de esta vida mortal que navega, entre olas gigantes, hacia una nueva y deseada playa de cielo sereno, lejano y próximo a la vez: la eternidad esperada, aquel nuevo estado no definido, indescriptible, inimaginable i maravilloso, pero oteado sólo a través de los ojos de la fe, la esperanza y el amor cristianos.

¡Cuántas veces hemos de marcar cruces rojas de dolor en nuestro calendario anual y despedir personas muy queridas que, lejana ya su presencia entre nosotros, nos une a ellas los lazos fuertes y entrañables de las vivencias espirituales…!

Un recuerdo para todas estas personas familiares y amigas que han hecho camino entre nosotros, codo a codo, con la esperanza que el paso de los días nosotros también podamos contemplar el nuevo paisaje con más claridad, sin nieblas, vientos o tempestades, a la espera que nos acoja suavemente, ni que sea una sombra tenue de la fruición con que ellas gozan de la eternidad después de haber transitado por entre las estaciones cíclicas de la naturaleza.

Desde las manifestaciones del arte románico, bajo las bóvedas góticas, entre los artilugios barrocos, la simplicidad neoclásica y hasta nuestros días la literatura e iconografía cristiana se ha hecho eco de aquellos conceptos que, traducidos en creencias, han magnificado las postrimeríasde la condición humana después de la muerte, poniendo en primer término la simbólica y curiosa imagen de una trompeta que, en el despertar de la humanidad, -delante de un Dios rex tremendae majestatis– dicta sentencia en un terrible juicio final separando por toda una eternidad los elegidos de los condenados. Un himno -el dies irae, dies illa– que hasta la revisión del misal romano de 1970 fue vigente en el rito de difuntos, a pesar que esta composición medieval de dieciséis estrofas aterradoras haya sido musicada con el suave y delicado ritmo gregoriano o orquestado mediante partituras -a cual más brillante- pero sin poder obviar los Requiems de W.A. Mozart, M. Haydn, J. Verdi y otros.

Sin embargo, cabe recoger el eco de otras melodías, también con sones de trompeta y otros instrumentos musicales, que cantautores de la tierra han compuesto con la alegría y la esperanza de la muerte cierta, pero confiada a las manos del alfarero que alentó la vida:

Anirem tots cap al Cel…! / Que toquin les trompetes! / Anirem tots cap al Cel / amb les mans ben netes! / No ens caldrà portar bastó, / ni sandàlies, ni sarró. / Tu, que estàs tan cansat, / tot d’un plegat / trobaràs que has volat. / Sonarà per tot el món / el so dolç d’un vibràfon. / Quan toquem els estels, anirem tot cap al Cel…! / Anirem tots cap al Cel…! / Que toquin les trompetes! / Anirem tots cap al Cel / amb les mans ben netes!

Y, como no podía ser de otra manera, en el año 2008 y en el Encuentro anual de compañeros de curso celebrado en la cumbre del Tibidabo, tuvimos la ocasión de recordar y conmemorar la muerte de nuestro Fernando García Adrián, así como también a aquellos compañeros difuntos y de los que en este lugar y momento tengo conocimiento y los menciono por cuanto eligieron formar una familia y descansan para siempre en el sueño de la paz:

• Alberto Serrano
• Aurelio Jiménez
• Felipe Martínez
• Ángel Maria Ciriza
• Antonio Doménech
• Jesús Laborda
• Jesús Elías
• José Gabriel Sola
• Jesús Elías
• Silverio Laquidain
• Xavier Olivella
• Juan Antonio Arana
• Dimas Pérez

Del Encuentro de Compañeros de Curso -año 2008-, realizado en el Templo del Tibidabo tengo la satisfacción de recuperar el Powerpoint que se elaboró ante la primera muerte conocida de compañeros. Cabe pulsar el nombre…

FERNANDO GARCÍA ADRIÁN

…coloreado de azul. Inmediatamente bajará la aplicación informática anunciada y comprimida en el lugar establecido para poder abrirla con todo el esplendor de su contenido. Sea este proceso indicado el homenaje que, desde mis páginas Weblog, dedico a cuantos compañeros/amigos han experimentado ya, rotos los amarres del espacio y del tiempo, el misterio más profundo de la vida, como es la muerte.

.

+10.01.2017 EN LA MORT DE L’ANTONIO FERNANDO MÉNDEZ GARCÍA

Molt estimat amic meu: no puedes imaginarte, querido Fernando, con qué pesadumbre escribo estas líneas para comunicar tu fallecimiento. En el día de hoy, como las luces tintineantes de estas fiestas navideñas ya apagadas, así tú también te has ido debilitando a lo largo de estos días, hasta traspasar el dintel de esta vida terrenal que te ha guiado hasta los confines inciertos de la muerte i que, de acuerdo con con las estrofas del poeta manriqueño -por ti algunas veces citado en nuestras conversaciones- yo te recuerdo ahora:

“Cómo se pasa la vida, cómo se viene la muerte tan callando al ser nuestras vidas como los ríos que van a dar en la mar, que es el morir. Este mundo es el camino para el otro, que es morada. Partimos cuando nacemos, andamos mientras vivimos, y llegamos al tiempo en que fenecemos, así que cuando morimos, descansamos”.                        

Fernando, este mensaje doloroso llegará a quienes tanto te han apreciado y valorado, respetado y considerado -y en definitiva- a cuantos te han querido: a tu esposa Marga, a tus hijos Rosa Mari, Ricardo y Núria, a tu nieto Nil, a tu nieta Marta, tu hermano, a tus familiares de aquí i de allí, a los de antes y a los de ahora…y a tantos y tantos amigos y amigas de profesión, sin querer ni poder olvidar, la larga lista de antiguos alumnos y alumnas cuya enumeración resulta tan prolija que, si bien esta aplicación informática del Facebook no puede abarcar y llegar a todos los que te conocieron, tú sí que nos has incrustado a todos en tu corazón y te nos llevas a cuestas en este tránsito como el más preciado tesoro para que las estrellas, las galaxias, las constelaciones y el mucho más allá donde se palpa el misterio del cielo infinito, sepa cuáles fueron tus cuitas, tus prioridades, tus preferencias, tus predilecciones, tu objetivo vital: el ser padre de una familia que formaste y tu inquebrantable e incondicional vocación de maestro.

Fernando, te recordaremos como un hombre sencillo a la par que valiente, honesto y de profundas convicciones, recio y amigo fiel, conocedor ecléctico y de intuición rápida, conservador y  buen pedagogo de la escuela tradicional, siempre dispuesto, entregado, de ironía suave, respetuoso, un referente en tus actitudes y actuaciones. Un día me preguntaste que te explicara bien que era “eso” del Paradigma Pedagógico Ignaciano cuyas siglas respondían por el PPI, lo cual no ofrecía más misterio que ante cualquier situación se debía aplicar cinco pasos para el éxito pedagógico: “El contextualizar la realidad, el experimentar las vivencias, el reflexionar sobre todo ello, el actuar en consecuencia y, finalmente, evaluar la acción y el proceso seguido”. Te lo expliqué y me contestaste: -“Pero si esto ya lo hago yo”. Efectivamente, tu gran sentido común no necesitaba de grandes explicaciones, te bastaba tu profunda sabiduría innata.  

Fernando, qué dureza la de la muerte y es que en el mar de la vida, y en cualquier momento, puede aparecer este temporal incontrolable. La muerte es, sin duda alguna, el mayor y el más grande enigma de la vida humana y que se presenta con la disolución certera del cuerpo y el temor angustioso de la desaparición perpetua. Todo ello con el agravante de la semilla de eternidad, sembrada en nuestras vidas, que de ninguna manera acepta esta ruina total y el adiós definitivo que la muerte parece infligir. Por tanto, encontrar una respuesta tranquilizadora ante el tsunami de la muerte no es nada fácil:

• Las “diversas religiones”, así como muchas filosofías, han pretendido, con más o menos convicción o acierto, mostrar una respuesta coherente a este enigma recóndito de la condición humana…
• Por otra parte, la “fe cristiana” enseña que la muerte ha sido vencida y que, en una dinámica transformadora de muerte-vida, cuyo término explicativo se denomina “misterio pascual” con Cristo, nada acaba tal y como la misma naturaleza indica en sus estaciones anuales….
• Sin embargo, “mucha gente” también piensa, por el contrario, que ante la muerte nuestro cuerpo se desvanece en una danza misteriosa dentro del universo y lo que hemos sido perdura sólo en la memoria de los más allegados o, en el mejor de los casos, en los libros de historia, en la reencarnación o en el polvo estelar…

Ante la muerte, pues, Fernando, surgen presentimientos extremos y opuestos: el temor invencible y la confianza esperanzada. Interpretaciones bien diferentes, pero plenamente humanas. Una tensión o un arco que abarca desde una concepción nihilista de la vida a la convicción esperanzada del que es creyente. Sin embargo, desde el más profundo respeto al imaginario de todas las respuestas ante la muerte, personalmente pienso que, teniendo en cuenta lo mucho que nos queda por conocer, de verdad que no sabemos casi nada de nada, a causa de nuestra limitación estructural, encerrada en sólo tres dimensiones espaciales y como mucho en una cuarta que es el tiempo lo cual, siendo mucho, resulta ser muy poco ante la inmensidad que nos abarca y trasciende. Así que, de ninguna manera podemos poner punto final a esta reflexión ambivalente sobre la muerte entre “el todo y la nada”. Antes bien, puntear gramaticalmente los suspensivos y esperar que para nosotros también se desvele el misterio…

Fernando, quiero considerar tu muerte «com la més gran naixença». Un nacimiento que tú ya conoces, desatados los amarres del puerto de esta vida de niebla baja, como una barca hacia el infinito contra las olas de todas las ilusiones caducas. Tú ya ha llegado al horizonte del firmamento azul, al resplandor que nosotros aún no conocemos. En esta página de Facebook, en nombre de todos los que te conocieron te damos la despedida hasta un nuevo encuentro contigo. Pero con lágrimas en los ojos y en este frágil puerto de salida te acompañan nuestros corazones, mientras fusionamos nuestro recuerdo y estima con el recuerdo y el amor profundo con que tú nos has querido. Fernando, seguiremos pensando en ti y te tendremos como cada uno te teníamos dibujado. Hoy te despedimos -Fernando- para encontrarte de nuevo, pero lo hacemos con sentimientos  contradictorios:

• Entre potentes luces y desdibujadas sombras…
• Con profunda tristeza y con tranquila serenidad…
• Entre bellos cantos y con muchas lágrimas…Con el amargo desconsuelo y con una  deseada paz interior…
• Siempre presente tu luminosa ausencia cubierta con una muy intensa niebla de melancolía…
• Pero, desde nuestro más profundo trastorno, con nuestra gran estima…

También estamos amargamente felices porque tú ahora eres feliz y podemos decirte que no te olvidamos porque con convicción y  sentimiento te decimos: “Fernando, estés donde estés, nosotros estamos contigo”.

Fernando, te has ido en el momento oportuno. Y te lo digo porque hace muy pocos días, comiendo en tu casa y de paseo con Marga desde tu domicilio a la Escuela del Clot / Jesuïtes El Clot –tu Escuela- y donde estudia tu nieto Nil, participando de nuestra larga conversación que tuvimos antes de la Navidad, me dejaste asombrado. Y sabes qué pensé…?

– Este Fernando ha conseguido ya los objetivos que con tanto esfuerzo ha pretendido lograr. Así que, mi gran y querido amigo, “Misión cumplida”.

Finalment, i si se’m permet en aquest tros d’espai que ja n’abuso, hi deixo escrites dues estrofes poètiques que, entrellaçant la “naixença” i “la mort”, així com el traspàs de la “caducitat de les coses” i “la vida immarcescible”, salvant la literalitat i posant tots els registres metafòrics pertinents, diuen així:

“Amics meus: quan arribi el meu nadal / -Nadal de l’esperit que no s’esmica-, enrameu-me el taüt amb boixerica / i, damunt del Crist mort, en el capçal, / poseu-m’hi una «nadala» ben bonica”.

“I quan vingui aquella hora de temença / en què s’acluquin aquests ulls humans, / obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans / per contemplar la vostra faç immensa. / Sia’m la mort una major naixença”…!

Una forta abraçada del teu amic Miquel Angel…!

VETLLA I FUNERAL PER A L’ANTONIO FERNANDO MÉNDEZ

En atenció a les preguntes sobre el lloc i l’hora del comiat d’en Fernando Méndez, indico el següent:

• (1) LA VETLLA a Sancho d’Avila (BCN), avui dijous 12 de gener, a partir de les 18:30h.

• (2) EL FUNERAL de comiat està previst per a divendres, dia 13 de gener, a les 15:30h en el Tanatori ja esmentat.

Després de rebre la munió d’escrits en record d’en Fernando Méndez, tant sincers i afectuosos, no puc menys que sintetitzar les mostres d’agraïment i d’estimació que ha rebut de tots/es vosaltres, mostrant una pissarra guixada -com les d’abans- amb un text que ho diu tot:

.

 

.

 

EN EL COMIAT FUNERAL-HOMENATGE D’EN FERNANDO MENDEZ A LA CAPELLA DE SANCHO D’AVILA A BCN el 13 de gener de 2017

“Si bien, querido Fernando, te escribí una larga necrológica insertada en la aplicación informática del Facebook, donde de tanto en tanto curioseabas, con reflexiones sobre tu persona y la muerte que te ha acorralado, ahora pretendo, en esta ceremonia de homenaje en Sancho d’Ávila, abrir otro registro distinto y, personalmente, quiero contemplarte: como:

• (1) Como un alumno más sentado en el pupitre mientras impartes docencia educativa y, al final de este escrito,
• (2) Como  un amigo entre amigos, incondicional y confidente.

(1) UN ALUMNO MÁS SENTADO EN EL PUPITRE…

Todavía sin contacto personal con tus alumnos de tutoría, al comenzar cada NUEVO CURSO, decías: -“Me han contado muchas coses de vosotros y de cada uno. Borro todo lo oído y sabed que, para mí, empezáis de nuevo”. Mayor grado de confianza no podías otorgar, querido Fernando.

Quién te iba a decir, Fernando, después de tantos años, cuando explicabas a tu alumnado GEOGRAFÍA que te llegarían algún día centenares de “muestras gratificadoras y de reconocimiento hacia tu persona, como han llegado en el Facebook, desde lugares próximos y también muy lejanos de la esfera terrestre”…

Quién te iba a decir, Fernando, después de tantos años, que todavía se recuerdan aquellas FRASES MNEMOTÉCNICAS precisas y arcanas que, recitadas de memoria, servían para recordar “las clasificaciones de minerales, plantes y animales”…

Quién te iba a decir, Fernando, después de tantos años, que el día cuando abrías el LABORATORIO de ciencias naturales, de física o de química para la realización de algún experimento, todo ello constituía un gozo festivo, “una fiesta mayor, para el grupo de la clase”…

Quién te iba a decir, Fernando, después de tantos años, que cuando impartías MATEMÁTICAS todos se unían para igualar ecuaciones de primer grado con el juego de un “partido de fútbol, entre tu Madrid en campo contrario y el Barcelona en su sede, sin nunca enfrentamiento alguno”…

Quién te iba a decir, Fernando, después de tantos años, que en cuanto a la LITERATURA se refiere, te recordaríamos a Jorge Manrique recitando aquellos versos a la muerte de su padre “cómo se pasa la vida, cómo se viene la muerte tan callando al ser nuestras vidas como los ríos que van a dar en la mar, que es el morir. Este mundo es el camino para el otro, que es morada. Partimos cuando nacemos, andamos mientras vivimos, y llegamos al tiempo en que fenecemos, así que cuando morimos, descansamos”…

Quién te iba a decir, Fernando, después de tantos años, que al dibujar en GEOMETRÍA alguna figura en la pizarra tenías ya presente y en mente «cómo todo confluye y se cruza, como las paralelas, en el más allá del Infinito»…

Quién te iba a decir, Fernando, después de tantos años, que tus explicaciones de HISTORIA quedarían grabadas en el corazón de cada uno siendo tú el “protagonista de cada batalla y el hacedor de todas los tratados de paz”…

Quién te iba a decir, Fernando, después de tantos años, que al abrir el libro de GRAMÁTICA, aparte de tu voz afablemente comunicativa, pero precisa y potente, yo mismo te escogería para el intento de descifrar el revolcón de la muerte, que no comprendo, la metáfora no de un punto y aparte, ni siquiera la de un punto final, sino la necesidad de escribir con “puntos suspensivos” la espera previa para desvelar este misterio tan severo que ha segado tu vida terrenal…

…PORQUE TU VIDA SIGUE ENTRE NOSOTROS Y TU MUERTE NO ES OTRA COSA QUE UN NUEVO NACIMIENTO…

Sin embargo, déjame Fernando, completar este breve recorrido formal de las asignaturas comunes con el contenido profundo con que las impartiste porque tus antiguos alumnos descubrieron de mayores lo profundamente innovador que fuiste aún sabiendo que tú, con método y disciplina tradicionales, hiciste “grandes” hoy a los que ayer fueron “pequeños”. Atiende al escrito que nos ha llegado de uno de ellos:

“Hem gaudit d’un pare, d’un amic, d’un company i d’un profe que ens ha fet regals meravellosos. Podem estar contents. Sempre el recordaré com el profe que ens va acollir a sisè d’EGB, i ens va ajudar a fer-nos una mica més grans, perquè deixéssim de ser una mica menys nens i va saber demanar-nos que mostréssim allò que podíem fer solets. Amb ell vam fer un salt. Ens va esperonar, però d’una manera amable i divertida…tasca immensa sense cap dubte”.

Aquí descubro yo «el acompañamiento pedagógico» del educador que fuiste, «la confianza» que, como profesor, Fernando, tuviste con los alumnos…aquí destaco «tu innovación», aquí sobresale también «la pedagogía de la autoestima» que inculcaste, cuando de la cual, hace mucho más de vienticinco años, nadie hablaba todavía.

Pero hay más y en la necrológica que escribí ya te lo conté, Fernando. Un día me preguntaste que te explicara bien “eso” del Paradigma Pedagógico Ignaciano (PPI). Te lo iba explicando y me respondiste:

– Eso ja lo aplico yo sin tantas disertaciones, Miguel Ángel (Así, con «g», como me llamabas…)

Y es que, en el contacto que tenías con los jesuitas y a los que con cierta frecuencia prudente invitabas a comer en tu casa, a lo largo de los muchos años, te fuiste llenando del alma de San Ignacio -aquello de “EN TODO SERVIR y AMAR”– de tal manera que tu acción pedagógica rezumaba ese espíritu certero y sencillo, sin grandes demostraciones externas, pero sí con la máxima humildad de tu vocación de maestro, realmente comprometida.

Ayer, cuando me entretuve a calcular en el Facebook los centenares de alumnos y alumnas que respondieron con el icono gráfico de una cara llorando o la de un corazón rojo de amor, a la ingrata noticia de tu muerte, aparte de las decenas y decenas de comentarios de reconocimiento y estima, exquisitos y delicados, de tus alumnos y alumnas que no hubieras siquiera nunca sospechado, pensé cómo podría yo resumirte tanto sentimiento, tanta admiración, tanto reconocimiento y tanta gratitud hacia tu persona, Fernando, y lo encontré. Fue una pizarra que inserté en el muro de la aplicación informática con un escrito blanco sobre negro, con los trazos de tiza de yeso, como las de antes, y que tú utilizabas. Dice así la síntesis de todos los pensamientos y sentimientos esparcidos por tus alumnos y alumnas:

“Uno recuerda con aprecio a los maestros brillantes, pero con gratitud a los que tocaron nuestros sentimientos”.

(2) AMIGO INCONDICIONAL Y CONFIDENTE

Acabo. Adiós, querido Fernando. No. Hasta pronto o hasta cuando sea. Hasta siempre…! Pero sabes una cosa…? He hablado de tu vocación-ejercicio de maestro. No he dicho nada aquí todavía de tu familia. Pero unos días antes de Navidad, recordarás que estuve comiendo en tu casa y, no sólo por la conversación importante que mantuvimos, sino por lo que de ti percibí, me impresionó ver que te encontrabas en un estado conformado y sereno ante un nuevo proceso de aceptación de la vida que se te presentaba a tu alrededor más próximo -con extensas y duras limitaciones recientemente surgidas-, y a la par, también con las buenas perspectivas de ver a tus hijos “haciendo camino al andar” como escribía el poeta y a quien tanto gustabas de recitar. Y pensé:

– “Fernando, has logradolos objetivosy, por lo tanto, no me extraña tu ausencia porque te has marchado con laMISIÓN CUMPLIDA”…!!!

Barcelona, en la Capilla de Sancho de Ávila, a 13 de Enero de 2017.

.

+ 19.04.2017 EN LA MORT DE L’AMÈLIA MUÑOZ I TOMÀS

DIMECRES, DIA 3 DE MAIG DE 2017 I A LES 19:30h , a l’església de la MARE DE DÉU DE LA VICTÒRIA DE BARCELONA (Carrer Ataülf, 2-4 darrera de l’Ajuntament), Residència dels PP. Jesuïtes, tindrà lloc una CELEBRACIÓ de la Paraula i de l’Eucaristia en memòria de la qui ha estat esposa, mare, àvia, amiga, companya, mestra i persona ben coneguda i estimada…, l’AMÈLIA MUÑOZ I TOMÀS (epd).

El proppassat dia 19 d’abril de 2017, l’Amèlia traspassà des d’aquest món ambivalent i ombrívol cap al mar lluminós de la bonança eterna. El temporal de la mort se’ns la va endur quan encara potser no tocava, malauradament per nosaltres, i la seva nau ancorada en les ones volubles del temps mentre es balancejava per la vida -a ella que tant li agradava viatjar-, la mort li va deslligar les amarres alleugerint-la de totes les noses superficials i bagatges pesants, conduïda ensems -des de la seva profunda creença cristiana- a la fruïció eterna cap aquest ponent immarcescible i dolcíssim per rebre’n el premi de la lluita i preocupació per les coses de cada dia, pel servei i el treball constantment activats i per la voluntat i l’estimació posades en els quefers de cada jornada i en les persones…

.

Porto aquí el que vaig escriure, quan vam acomiadar la mare de l’Amèlia en un juny de 2003. En resseguir l’escrit que es troba a la revista «Claver» del Clot n.33 -aleshores l’ETPC, avui Jesuïtes el Clot-, trobo que li’n puc calcar o aplicar també a ella el text:

“Ja ha retornat el seu esperit a qui li atorgà anys d’intensa vida, i ha marxat cap a l’infinit deixant guspires de saviesa i capteniment per tots els racons on ella hi trafeguejà: la “família” que estimà i la “terra” on hi nasqué amb uns principis de consciència que mai va trair”.

Però no solament això, sinó que -com es va palesar en la cerimònia de comiat- moltes altres virtualitats entre les quals hi destaco o hi afegeixo la seva sinceritat propera en dir les coses, la seva preocupació perquè els seus/seves alumnes arrelessin fort en la bona educació i en el savi aprenentatge, el seu desplegament infatigable d’activitats dramatúrgiques, pictòriques o d’attrezzo en general, la seva generositat vers la donació als altres en tasques de voluntariat…

.

El cicle de la natura ens porta a entrellucar el misteri de la Mort / Vida que constitueix un paradigma de la nostra existència:

• La primavera del naixement dels anys novells i de la joventut…
• L’estiu daurat de l’edat madura…
• La tardor dels anys de més enllà, temps de decrepitud inexorable…
• L’hivern de la fredor amb la presència de la mort entrant…

I és en aquest balanceig on descobrim que de la Mort reïx la potència d’una nova Vida…un nou Naixement. L’Amèlia, qui va fer seva la màxima de Sant Ignasi “En tot servir i estimar”, també com a entusiasta lectora de l’antic mossèn de Sta. Maria de Queralt -Josep Maria Ballarín- ens desitja de tot cor que al Cel tots plegats ens hi “tropiguem”…! 

.

+ 19.04.2021 EN EL DECÉS D’EN XAVIER OLIVELLA I SOLÉ(Text en llengua catalana)

(19.04.2021 – 25.04.2021) Escrit homenatge per en Miquel Àngel Bosch i Fridrin

UNES QÜESTIONS PRÈVIES:

1. Tot i que l’acte que estem realitzant en memòria d’en Xavier té un caràcter laic, degut a la seva voluntat, sabem que tot allò que és profundament humà es barreja amb els orígens cristians i realment queda impregnat de l’essència cristiana. Permeteu-me, doncs, que us manifesti el sincer condol i la benedicció cristiana de dos companys. Es tracta dels salesians Monsenyor Joan Godayol, Bisbe emèrit d’Ayaviri (El Perú) i del Cardenal de Rabat (Marroc), Monsenyor Cristòbal López.

2. Perdonareu la llargària de què consta aquest parlament necrològic en memòria d’en Xavier, però no he pogut fer menys. Veig que les persones grans romaneu assegudes i els més joves esteu dempeus. Uns i altres, en memòria d’en Xavier, desitjo que escolteu les paraules que li n’adreçaré a en Xavier amb el capteniment i devoció que requereix l’acte com un homenatge d’amistat en nom meu i de tots els companys i amics que se n’han dolgut de la seva absència i que jo intentaré fer presència amb els records que en tinc d’ell, conegut des de la nostra pre-adolescència, en la dècada dels anys cinquanta del segle passat, com alumnes que n’érem en el Col·legi salesià Sant Joan Bosco d’Horta (BCN).

1. UNA TRUCADA TELEFÒNICA REBUDA A L’HOSPITAL DE «CAN RUTI» O «GERMANS TRIAS» DE BADALONA

És un dimecres 24 de març de 2021. Em sona el móvil…

– Sííííí…? Hola, Xavier…! 

– Hola, maco…! Com estàs Miquel Àngel…?

– Doncs mira. Sóc a Can Ruti a -l’Hospital Germans Trias de Badalona-hospitalitzat quasi d’urgència, perquè m’estan fent unes proves a l’especialitat de Medicina Interna.

I li n’explico el motiu concret de les proves

– No fotis, em contesta en Xavier…

– Ja veuràs que no serà res…!

Però vaig percebre que en Xavier va quedar molt parat i atuït. Vam continuar parlant una estona de les nostres limitacions físiques, del temps que passa, de l’estat de llurs famílies i de la voluntat de veure’ns quan més aviat millor. Quedem per tornar-nos a trucar, tan bon punt em donin l’alta provisional de l’Hospital, la qual cosa li’n vaig calcular que seria, segurament, a mitja Setmana Santa. I així ho fou.

En arribar a casa meva després d’unes dies hospitalitzat, en Xavier va ser la primera persona que vaig trucar. M’havien diagnosticat un càncer pancreàtic, sense conèixer exactament el tipus i l’abast, la qual cosa va precipitar que -tant bon punt hagués passat la festa de la Pasqua i calendari en mà-, ens tornaríem a trucar. Això succeí el dimarts dia 6 d’abril i vam fixar, sense demora, el dia de la nostra trobada…

Tanmateix, en un Web/Blog personal que tinc vaig escriure -com cada anys ho faig- els meus pensaments i sentiments sobre aquesta festa pasqual que en Xavier va llegir. Immediatament em va contestar per WhatsApp:

– Miquel Àngel, com sempre brillant. Recorda que dimarts dia 6 ens hem de trucar.I així va ser. Vàrem trucar-nos el dia convingut i decidírem veure’ns, finalment, el dimarts dia 13 d’abril. Jo, en aquell moment ja li’n vaig poder precisar el tipus de càncer que portava a sobre -un tumor neuroendocrí amb M1 al fetge-, i ell, tot seguit, va contestar-me:

– Aiiiix, Miquel Àngel quin greu em sap. Tu cap a oncologia i sàpigues que jo ja he entrat en el cinquè any que la cardiologia em dóna com a sostre de vida. Així que  mira: no podem ajornar més la nostra trobada. I a esperar veure què ens passa i qui de nosaltres dos serà el primer en morir-se, –va dir sorneguer sense malícia i encara vam riure una estona de l’acudit– Però, pel que fa a la nostra trobada tú no t’has de preocuar de res, perquè jo m’encarrego de reservar el restaurant a Ca La Núria de la Barceloneta i, si et sembla, sobre 2/4 de 12 ens trobem a la façana principal del Clínic, agafem allí el Bus 56 i tenim tot el dia per nosaltres. Allò és molt bonic i després de dinar fem un passeig a la vora del mar. Ja saps que tenim moltes coses a dir-nos…

2. LES NOSTRES CONVERSES SOBRE LA VIDA Y LA MORT

He volgut reproduir aquests moments -durs per a ell i per a mi-, perquè malgrat tot i les nostres dolències, havíem parlat d’antuvi de la vida i de la mort amb molta sinceritat. I com que aquesta –La Parca– pot arribar en qualsevol moment, el més important ara per nosaltres era anar-nos-en preparant.

I la veritat és que ell n’estava ben preparat -i no només perquè els dos, companys i amics internats al Col·legi Salesià de Sant Joan Bosco d’Horta, ja de ben petits ens fèiem resar mensualment unes esgarrifoses pràctiques religioses sobre el Ejercicio de la Buena Muerte..., sinó perquè en els darrers anys de la nostra vida ja havíem fet un buidatge important sobre aquest tema de la mort que, en vida, ens embolcalla.

• Això sí, sense menysprear de cap manera la vida, ans al contrari, -amb la idea ben clara del Carpe diem / Aprofita bé el temps d’Horaci i que de forma responsable, com sempre, hi afegíem-.
• Nogensmenys, també ens hem anat preparant per a la mort considerant aquella dita –Tantum umbra tua progreditur, tantum vita tua minuitur / En la mesura que avança la teva ombra, així també la teva vida s’escapça”, en relació al pas del temps com encara ens indiquen alguns rellotges de sol en les façanes de les cases pairals de la nostra contrada y la nostra entrada a la setantena que ara estem a punt de finalitzar amb els nostres 78 años.

I el fruit de tot plegat, és a dir, de les nostres reflexions sobre el pas del temps i de la certesa de la mort, ha desembocat en tres idees que -tot i haver-les comentat amb d’altres persones- les he confirmat amb el tarannà d’en Xavier, perquè les practicava. Són tres actituds ben potents i talment poderoses:

3. TRES PARAULES D’UN CONTINGUT BEN POTENT I PODERÓS

• L’ACCEPTACIÓ DE LA VIDA. Acceptar tot allò que el goig de la vida et porta, tot allò que avui tens, i tot allò que el vent malastruc se t’emporta. Acceptació, doncs, de la vida…

• L’ADAPTACIÓ A LES CIRCUMSTÀNCIES. La recerca cap a tot allò que millor et convingui. Forçar tot allò que puguis fer, però no deixar-te portar per qualsevol sotrac. Adaptació al medi i a les diverses circumstàncies…

• LA RESILIÈNCIA ACTIVA. Es tracta de posar-hi una voluntat granítica, decidida i ferma per aconseguir els objectius que et proposes i superar els entrebancs…

4. POR A LA MORT…?

Por a la mort…? De cap de les maneres en va tenir mai en Xavier. I això que el més gran enigma de la vida humana n’és la mort. I és que amb ella la naturalesa humana pateix amb el dolor i la progressiva dissolució del cos, essent el punt àlgid d’aquest turment o angoixa la por de la desaparició perpètua. Per això mateix, fins i tot, el Concili Vaticà II en parlar de la mort, arriba a dir que la persona humana percep en la seva intimitat més profunda un instint de certesa quan es resisteix a acceptar la perspectiva de la ruïna total i del adéu definitiu a la vida…

5. UN CANT A LA VIDA…!

Un cant a la vida…! Això sí que en Xavier en va ser un mestre degut al seu vitalisme radical, sense deixar mai de fer-se les preguntes essencials:

• Quin és el sentit i la finalitat de la nostra vida…?
• De quina manera podem esvair les ombres del misteri que embolcalla la nostra existència…
• D’on venim i cap a on anem…?

Però és veritat que tots aquests interrogants -en moltes persones- atès que la pròrroga de la longevitat que proporciona avui la biologia no pot satisfer aquest desig de quelcom més després de la vida, mentrestant, amb una vida plenament humana, conreant els bens, els valors naturals i a través de l’adquisició de la cultura, pot satisfer amb escreix el goig de viure.

6. NO ES POT REALITZAR LA TROBADA DESITJADA I EN XAVIER ENS DEIXA…

El dia 13 d’abril, que era el dia fixat per realitzar l’esperada trobada no va poder ser. El decaïment o esvaniment d’una caiguda a casa seva que li succeí a en Xavier, va propiciar que prudentment ajornéssim la trobada. Però, ja restablert, vam quedar pel dia 20, dimarts, amb les mateixes condicions ut supra descrites.

El dilluns, dia 19 d’abril, el truco pel mòbil tirant cap a la mitja tarda i inesperadament triga en contestar-me. Al final, s’hi posa la Sònia, una de les seves filles, i em diu:

 – Fa mitja hora el pare s’ha mort.

Prou sap la Sònia que no vaig poder acomiadar-me d’ella perquè les llàgrimes van envair-me i les vaig vessar únicament i exclusiva pensant en l’adéu definitiu d’en Xavier.

Després, van venir altres trucades i escrits:

• El consol d’uns i dels altres.
• L’estranyesa de tot plegat, la buidor, el desconcert, informacions dels actes a gestionar i a realitzar….

En fi, tot el que es desenvolupa en aquestes circumstàncies difícils que van des de la curiositat impròpia del moment, per part d’alguns,  als nobles sentiments de pèrdua més profunds, per part d’uns altres.

7. S’ESCAMPA, DONCS, ARREU LA NOTÍCIA DE LA MORT D’EN XAVIER I COMENCEM A REBRE CARTES, WHATSAPP’S I TRUCADES DE CONDOL

No repetiré la carta que vaig escriure immediatament als meus companys de curs, així com també a alumnes seus de fa més de 50 anys. En el seu moment quedarà penjada al Web /Blog meu aquest comiat d’en Xavier. No tant, pel que jo ara pugui estar dient, sinó per la reacció d’uns i d’altres, molts ja a les portes de la jubilació i d’altres ja jubilats…

I per això, m’és grat espigolar algunes de les respostes rebudes més significatives, però que expressen la vàlua d’en Xavier. Per tant, faré un aiguabarreig dels sentiments redactats, primer amb uns de més extensió amb d’altres de més curts, ressaltant els adjectius que m’agradaria poder-los nominalitzar perquè expressin l’autenticitat de la personalitat d’en Xavier :

• Ens queda en el record la seva gran figura humana i de company entranyable, ple d’optimisme, dinamisme i d’alegria…

• Se ha ido tu gran amigo, confidente y más que hermano y a mi me deja la huella de una buena persona, magnífica persona. Cercano, sereno, sonriente. Se queda conmigo el recuerdo de un hombre bueno…

• Encara el recordo, i mira que fa molts anys, fent-nos classes de ciències a cinquè de batxillerat a Girona, amb una entrega i professionalitat a tota prova, admirable i inimitable. La vida segueix essent el que no sabem (tu i ell bromejant sobre qui se n’aniria primer, tal i com escrius…) i que voldríem domesticar, dominar, perquè ens treu de mare la incertesa i ens espanta el terrabastall de la mort. I això és el que la vida ens depara i el que la fa ensems apassionant. Llarga i intensa vida pels qui encara hi som, i honors i presència pels que sen van…

• Guardo un record meravellós del seu pas per Girona com a professor nostre. Sabia ser, a més a més d’un gran professor, un amic de tots nosaltres, alegre i esportista mentre participava dels nostres temps d’esbarjo, compartint joc i temps.. Seriós a classe, company al pati. Sempre he intentat imitar (encara que no amb tant d’èxit) el seu tarannà i semblar-me una mica a ell en la professió. Era una gran persona i vull guardar la seva imatge jovenívola i alegre d’aquells anys.

• En Xavier em sentirà avui perquè li dedicaré la música amb el tutti-forte, pedalier i la trompeteria de l’orgue a tota pastilla.

• Siento mucho el adiós definitivo de Javier del que me queda una cara afable y una forma de ser especialmente sincera.

• Poco puedo añadir a lo que tan acertadamente has escrito tú, Miguel Angel, como una persona excelente, inteligente, pràctico, de una bondad natural, trabajador, vital, siempre dispuesto, cordial, alegre, creativo, luchador, intuitivo…Una persona excepcional, totalmente fuera de lo común de la del que sólo se pueden decir cosas buenas. Era una enciclopedia viviente, abierto a todo tipo de conocimientos. Era todo un señor en el bien hacer y en el saber estar, atento, amable, dispuesto, decidido y su sola presencia era la garantía de que todo saldría bien (pensando en nuestros encuentros anuales que vosotros organizábais con talento, profundidad y con toda clase de medios informáticos que Xavier resolvía con maestria si algo se torcía en el Trabajo o visionado preparado. Era…era…Javier Olivella…! Y con eso ya está dicho todo…!

8. LA CARTOGRAFIA DE LA VIDA D’EN XAVIER

Tot fent un repàs a la cartografia de la vida d’en Xavier he de dir personalment que entre els dos hi va haver una confidencialitat poc comuna entre dues persones. Jo diria que ambdós érem com uns confessors laics o, si es vol, uns terapeutes obligats al secret professional…

…I tant és així que, fins i tot, vam traspassar la frontera d’aquella zona més profunda i intransferible que tota persona té el dret de tancar per servar la més  profunda i extrema intimitat.

I és per això mateix que, atès que en Xavier ja no pot explicar res de mi a ningú, jo també li’n conservaré, en la meva obscuritat del silenci més  respectuós, tot allò que jo en sé d’ell, de la seva vida personal, dels seus problemes, de les seves limitacions, de les seves alegries i penes, de tot el que el seu cor va obrir-me d’ell mateix a mi. Però, sí que en faré esment de tot allò que de bo i millor tenia i puc explicar.

Tots sabem què s’entén pels conceptes que se’n deriven del “Trívium i del Quadrivium”. Bé. Transformem aquesta estructura o programa universitari medieval en el llenguatge d’avui dia que anomenem Ciències i Lletres. Doncs, fem-ho:

9. EN XAVIER, UN HOME DE CIÈNCIES AUTODIDACTA

Com home de Ciències autodidacta he de dir alguna cosa. He de referir-me necessàriament a alguns punts en què ell va excel·lir, no amb suficiència, sinó amb tota plenitud i excel·lència, ja que l’interessava tot i sabia tot de tot:

• Des del tema de les riqueses de la terra, a les meravelles de les ones electromagnètiques i d’altres que no veiem, però que dansen en el buit que ens acombolla…
• Des de la vessant informàtica que dominava com ningú -amb l’aprenentatge del primer treball seriós que va realitzar al Centre Tècnic Informàtic i de Càlcul de Sabadell als anys 70 del segle passat-, fins a les noves tecnologies que encara amb prou feines han arribat al mercat dels nostres dies…
• Des dels fenòmens de la nostra terra inquieta i turmentada pel poc respecte que se’n té, als misteris de l’univers llunyà, el seu origen i la seva evolució…
• Des del món de la física clàssica -un gran admirador de com s’havien produït invents de tota mena i fascinat per Leonardo da Vinci-, fins a les realitats de la física quàntica que el deixava contemplatiu davant de la petitesa i de la immensitat del micro i macro món i el seu avenir, amb els noms de l’Albert Einstein, Stephen Hawking i molts d’altres…
• Des del misteri de l’elixir de la vida, fins a la retorta o matrassos on la química transforma substàncies o a on la força de la biologia aporta vida a tot el món de la natura…
• Des de la taula aritmètica de multiplicar a les matemàtiques integrals més complicades, així com des del minúscul punt geomètric a la fascinant quarta dimensió -el temps-, fins a les possibilitats que n’hi poguessin haver de moltes més, desconegudes per a nosaltres, però reals tal i com havia llegit en científics de renom…
• Des dels avenços impensables de la neurociència, fins molt més enllà en considerar que el nostre cervell només el tenim desenvolupat actualment en un 1% per cent de la seva potència o capacitat…
• Des dels progressos de la bioètica, passant per les tortuositats meravelloses de la genètica, l’extracció i el transplantament d’òrgans i teixits, fins a tot el que suposés una millora tecnològica del cos humà i l’esforç científic pel tractament de les malalties cròniques o de l’envelliment amb dignitat.

No en va, cedí el seu cos a la ciència que, malauradament, pels moments incerts i pandèmics que estem passant, no va poder ser acollit.

Només em cal resumir aquest apartat tot fent referència a la breu i contundent, senzilla i ensems complicada fórmula de Einstein E=mc2 que, amb un càlcul molt simple d’una multiplicació, ens obre la sorpresa que ha fet trontollar el fonaments de tot allò que crèiem saber…

Doncs, així era en Xavier: t’explicava d’allò més complicat amb una humilitat, saviesa i simplificació que hom mateix, amb moltes més dificultats intel·lectuals que ell no va patir, t’ensenyava i t’obria els secrets de la ciència com quelcom entre planer i màgic, però encisador i realment possible.

En parlar de la Teoría de la Relativitat m’explicava com una determinada teoría eclipsava a una altra. I així posteriorment va sorgir a la llum la Teoria Quàntica. Però en resultar que ambdós teories -la de la Relativitat i la Quàntica– en ser incompatibles entre sí, la investigación científica n’ha buscat  i n’ha trobat d’altres més novedoses, com per exemple, la Teoria de la Unificació que té la seva resposta amb la Teoria de les Cordes i de la Teoria M que podria perfectament ser la Teoria del Tot.

A banda, doncs, de tot plegat i per altra banda d’un contingut insondable per als profans en la matèria, apareix el científic Stephen Hawking que escriu de forma meravellosa el llibre del Gran Disseny, conjuntament amb Leonard Mlodinow, sobre l’origen i l’evolució de l’Univers.

Perdoneu que citi tot això, tot i que ho faig per ressaltar la intel·ligència d’en Xavier, però que precisament perquè la tenia naufraga també en el mar immens del dubte, la qual cosa el constituïa -malgrat tota la seva potencia intel·lectual i científica- en un gran savi.

 

10. EN XAVIER, UN HOME DE LLETRES

Pel que fa a l’home de Lletres en posaria sobre la taula la seva gran humanitat, en primer terme. Recordo el dia que em va dir:

• Mira, podríem anar a veure la teva mare a la Residència (la meva mare estava en la Residència El Desert de Sarrià amb una germana malalta crònica) i després t’acompanyo també a visitar la meva que viuen a prop.

Més que la visita en si mateixa, el que em va impressionar va ser la seva reflexió sobre la vellesa i l’estat d’alguns malalts que el van colpir, així com també la conversa mantinguda sobre la cura pal·liativa i l’importante testament  vital de les darreres voluntats.

• Em cal destacar la satisfacció que mostrava en la contemplació de la natura durant les excursions i viatges que vam fer junts.
• Recordo especialment el viatge a Borriana-València i Bilbao-Portugalete. Així com també la seva presència a les trobades amb els companys de curs en el diferents col·legis salesians i, en especial i el darrer, precisament aquí en aquests jardins de les salesianes de Sarrià de Santa Dorotea, on avui celebrem la tristesa del seu comiat.
• Tanmateix, a banda d’algunes excursions al Monestir de Vallbona de les Monges, El Museu del Cinema a Girona i Vallter 2000, preciso destacar un suculent dinar a la Fonda Riga de Tregurà, amb un llevant de taula que va durar fins a les 18:30h.
• Però el que més el va impressionar va ser una excursió al Monestir de Sta. Maria de Lluçà. A banda de la construcció arquitectònica d’aquests Monestir, en Xavier va quedar bocabadat en adonar-se que en el frontal de l’altar central en destacava una pintura romànica que crida molt l’atenció als visitants, atès que les figures de Maria i d’Elisabet s’abracen i estrenyent-se les galtes una vers l’altra de tal manera que en comparteixen un mateix ull.

 Aquesta visió fa que s’observin dues cares i tres ulls amb una mirada parcialment compartida. I resulta que alguns entusiastes sostenen que Pablo Picasso, en visitar Llucà durant la temporada que va passar a Gòsol, tenen el convenciment que va ser allí on va inspirar-se en la representació de la pintura cubista. De fet, cal recordar que el MNAC va promoure una interessant exposició sobre Picasso i el Romànic, art pel qual el pintor va estar molt interessat.

• Dit això, m’interessa recordar que en Xavier, entre d’altres molts treballs que va realitzar, n’hi ha un que té a veure precisament amb el trasllat de quadres d’un Museu a un altre, des de llocs ben distants, per muntar exposicions culturals…

Podem considerar a en Xavier com un gran i incessant treballador que ho fou fins al final dels seus dies.

https://www.empresia.es/persona/olivella-sole-francesc-xavier/

Havia lluitat -un dia m’ho va confiar- en disset activitats diverses, incorporades en el seu ordinador, tot fent-ne una avaluació exhaustiva dels seus èxits i fracassos. Fracassos alguns, no deguts certament a la seva competència en tot allò que ell tocava, que la posseïa en grau superior, sinó perquè moltes vegades les obres i activitats humanes d’aquest món -sobretot aquelles en les quals s’hi introdueix el capitalisme ferotge- freqüentment solen decaure.

Pel que fa a tot allò, doncs, que ell va traginar, puc dir que ho va endegar sempre amb molta energia i sempre brillantment.

• Durant els anys de la seva joventut -en els seus estudis de filosofia i alguns de teologia, mai va acontentar-se en aprendre allò que se’n deien assignatures comunes o fonamentals. La seva curiositat científica arribava a demanar permisos per llegir llibres que, en aquell moment de la història, n’estaven vedats i guardats en una biblioteca especial, prohibit el seu accés i que només amb persones molt concretes i provades, l’encarregat de la vigilància s’avenia a obrir i deixar, amb tots els advertiments de rigor, allò que estava tancat en pany i clau. O tempus, O mores…!

• Va haver d’estudiar-se papers de teatre importants. Era un bon actor i, en aquells anys jovenívols la memòria no li’n fallava i podia representar a la perfecció el paper que se li n’assignava, foren sarsueles, teatre còmic o teatre de pensament. Actualment deia que li’n fallava la memòria i s’admirava de la meva. Però jo el corregia tot dient-li que Einstein afirmava que la memòria era la intel·ligència dels menys dotats intel·lectualment…

• Des d’anys ençà no parlava massa de religió, segons el concepte que se’n té encara avui dia, però coneixia a la perfecció els documents del Concili Vaticà II i les Encícliques socials del Papes dels darrers temps, així com el autors eclesials de renom com Karl Ranher, Yves Congar, Edward Schillebeeckx, Bernard Häring, Pierre Teilhard de Chardin, Hans Küng i altres que figuraven o excel·lien en aquell temps…

• Sobre política no solíem parlar-ne gaire. Potser ens va quedar la recomanació de Sant Joan Bosco quan aconsellava que sobre els afers polítics nec nominetur in vobis per evitar discussions inútils o inoperants.

Però jo coneixia molt bé de quina manera relacionava el seu pensament universalista amb la seva personal idea particularista que, amb el desig de voler canviar el món, has de començar primer per resoldre els afers de la teva llar. I així, des d’aquesta posició propera i primerenca, anar ampliant el paisatge a poc a poc i anar-te relacionant amb els qui tens més pròxims. I amb això ja ho dic tot… Ampli de visió i respectuós amb totes les posicions perquè havia fet de la seva vida un propòsit humanista que difonia arreu…

• I què en podríem dir del seu aprenentatge de la llengua anglesa que dominava a la perfecció, que l’empentava a viatjar, a veure i contemplar món i l’ajudava a llegir llibres -uns en diagonal i d’altres minuciosament-, segons el seu interès…?
• Un dia -poques setmanes abans de morir- em va explicar per telèfon que passejant per Barcelona havia anat a reaure al petit Cementiri que els salesians tenen en el districte de Sarrià. S’hi va entrenir a llegir tots els noms gravats a la pedra de màrmol i, en no recordar-se’n d’alguns, s’interessà perque jo li n’informés de qui es tractava.
• I lloava amb admiració el personal sanitari i, en especial, als metges que controlaven la seva dolència cardíaca pels qui tenia gran consideració i confiança.
• Havia trobat també en la Teràpia gestàltica de Claudio Naranjo i altres un camí per resoldre alguns problemes del seu dia a dia i ocupacions laborals diàries. Ho necessitava de cara amb si mateix, però també per al coneixement dels altres mitjançant l’autoqüestionament.

Precisament, aquestes tècniques gestàltiques, prou variades i interessants-, me les explicava fil per randa. I he de dir que la més impressionant va ser aquella que -com a paradigma i d’un valor considerable- em descrivia, el psicodrama com una tècnica en la que va haver de passar i sotmetre’s a situacions inaudites i de gran complexitat personal que ell n’estava orgullós d’haver-les viscut. Però en Xavier, com solia fer en totes les coses, anava a les arrels i en la pràctica de les esmentades tècniques va trobar la manera de respondre’s i solucionar preguntes essencials com:

• Què estàs fent…? Per què ho fas…?
• Què és el que sents…? Què és el que perceps…?
• Què és el que desitges…? Quines són les teves finalitats…?
• Què vols evitar…? Què t’estorva a la teva vida…?
• Què esperes…? Com ho penses aconseggjuir…?

La seva preocupació sempre s’orientà a la millora personal per poder millorar la dels altres. Fos en els aspectes materials de les empreses on havia hi treballat, fos en el tracte amb les persones, perquè el seu rendiment pogués arribar a les cotes més altes de productivitat.

• Al respecte, estava enamorat del sistema del Testdel’Eneagrama de la Personalitat que aplicava a les empreses de cara a l’èxit del rendiment en l’ocupació del treball. És a dir, aplicava el test per situar -segons el resultat del tipus de personalitat sorgida de cadascú/na- en el lloc millor en benefici del propi treballador i l’eficàcia de l’empresa en el món laboral.

• Recordo com en el seu pis de Gavà -parlo ja d’alguns anys enrere, tot i que no massa-, aquell piset als quatre vents en què contemplava:

– El mar mediterrani immens, que li devia proporcionar com un plaer oceànic que tots portem en el nostre interior…

– La natura, a l’abast dels pins crescuts al voral de l’autopista/ carretera que formaven com un camp ondulat de verd…

– Les muntanyes llunyanes de la carena costera catalana o del litoral i, sobretot…

– La magnificència vigorosa de la tecnologia aeronàutica que empenyia els avions de l’aeroport cap el cel blau durant el dia fins que s’amagaven entre núvols, o bé els perdia en l’estrellat a la nit…

Descric aquest decorat del seu pis de Gavà perquè, com bon cuiner que també n’era-, preparava els àpats amb exquisidesa. Precisament la setmana que no ens vam poder veure va dir-me que pensava condimentar per a la seva filla un bon dinar perquè el trobés suculent i així ho fou d’acord amb informacions obtingudes posteriorment.

Doncs bé…, continuant dins d’aquest pis de Gavà, va aplicar-me un dia els exercicis o protocols corresponents de la tècnica del Test de l’Eneagrama i, per ser exacte, no li va agradar el primer resultat que el sistema va donar sobre la meva personalitat. Em donà noves instruccions i, en repetir l’experiment, el resultat s’ajustà alhora amb el que en Xavier pensava de mi, pronunciant aquell monosíl·lab tan propi seu:

 – Ara…!

I quedà tan satisfet de l’èxit de la troballa que, disposada la taula per dinar a l’hora de les postres, va obrir una ampolla de cava per a celebrar-ho.

Al llarg del seu recorregut personal ha utilitzat o begut de les fonts originàries, per a la seva formació, de personatges i institucions de gran alçada com Byron, Kate, Osho, los SAT’s (Psicologia Gestalt i Psicologia del Enatips) i l’Enneagram Institute de NY.

I no fa pas gaire amb un amic comú -en Lluís Álvarez- ens va escriure un mail on ens deia:

Llevamos unos meses, Laura y yo (la seva socia en el treball), investigando un nuevo test, breve y eficaz, para completar el Eneagrama con el nivel de centramiento de las personas. Ya tenemos el prototipo y ahora entramos en la fase de pruebas de campo. Os adjunto el test. Si os va bien hacer la prueba, os lo agradezco por anticipado. Cuando lo respondáis, reenviadme el Excel.

I, al menys a mi, em va enviar el Cuestionario del Test TTM de Centramiento, no sense explicar-me en què consistia el contingut del títol:

El centramiento ofrece una forma de observar y medir nuestro grado de identificación con nuestra estructura de la personalidad. Tiene que ver, como primer paso, con la capacidad de ir reconociendo nuestras creencias limitantes y las características de nuestro ego en cuanto influyen en nuestra conducta y nuestros hábitos.

Además de la «self awareness» se debe seguir la aceptación de lo que somos (luces y sombras) y el agradecimiento.

Esta trilogía: conocer, aceptar y agradecer, es la que nos da la libertad de nosotros mismos, la de los demás y la conciencia y aceptación de la diversidad que nos rodea.

El nivel de centramiento es un factor que cada vez más Empresas tienen en cuenta para evaluar a las personas, más que el propio tipo de personalidad que cada uno pueda tener. Un fuerte abrazo, Xavier”.

I una altra.

Bon dia Miquel Angel:

Et passo les meves coordenades per entrar al curs online original que acabem de publicar:

1. Entra a «campusamec.com» Et sortiran tots el cursos i xerrades d’AMEC. El nostre és el tercer de la primera línea: Cómo vender, sin vender – Cómo te ayuda la neurociencia a la venta», amb la foto dels cervells

2. Quan clikis al quadre et surt tota la info gratuita que explica del que es tracta.

3. Si cliques Continuar t’has d’identificar perquè entres a la zona de pagament i tens accés als 10 videos i als fulls de treball. Fes servir les meves dades d’usuari: [email protected]i contrasenya: Password_1 Ja em diràs que et sembla. Una abraçada, Xavier

• També coneixia a la perfecció, com he assenyalat anteriorment, el pensament espiritual de Osho i solia parlar-me’n dels seus 10 manaments:

1. Mai obeeixis cap manament a no ser que estigui d’acord amb la teva consciència.

2. El teu déu és la teva consciència.

3. La veritat està dins de tu mateix, no la busquis a una altra lloc.

4. L’amor és la teva pregària.

5. Buida’t i trobaràs.

6. La vida està aquí i ara.

7. Viu sempre ben despert.

8. No nadis, sura.

9. T’has de morir a cada instant, per poder néixer constantment.

10. No busquis. Allò que és, és. Para’t i mira…

…i finalment, d’aquest autor espiritual indi, també n’era addicte de les seves obres que -com a bon lector- coneixia la col·lecció dels llibres que formaven part de la col·lecció de:

• Les paraules de Jesús
• El Tao
• El Zen
• I de molts altres, però en especial, els dedicats als Mètodes de la Meditació…

Una bona munió de literatura teòrica i d’exercici pràctic d’aquest líder espiritual, professor de filosofia i d’ensenyaments sincrètics que valoren la importància de la meditació, la consciencia d’un mateix, l’amor, la celebració, la valentia, la creativitat y el sentit de l’humor. De fet en aquesta nova era actual es va popularitzant el pensament i les tècniques d’aquest gurú…

11. COM SORTIR-ME’N PER ACOMIADAR EN AQUEST ACTE A EN XAVIER

Ens hi podríem estar molta més estona desenvolupant anècdotes, pensaments, criteris, explicacions i tota una corrua de sentiments i pensaments propis d’una biografia curulla de vida i ben plena, totalment conscient, tan activa que, des de fa cinc anys, el seu cor va començar a defallir-li’n i gràcies a la ciència mèdica l’hem pogut gaudir durant cinc anys de propina, que és el temps que els metges li van assignar de pervivència.

Així que, tot i deixant-me moltes experiències per explicar se’m presenta l’hora difícil de dedicar-te, Xavier, el comiat. I veritablement, tot i que l’he pensat molt durant aquests dies, m’ha costat trobar la justa mesura de com sortir-me’n perquè tu t’emportessis el meu record.

11.1. AMB EL MISSAL DE L’OFICII DEFUNCTORUM CANTAT EN GREGORIÀ…?

Jo sé que si obro, com se sol fer cristianament en aquestes ocasions, el Liber Usualis. Misae et Oficii pro Dominicis et Festis  cum Canto Gregoriano -un Missal tan devot i suau en la seva melodia, com tètric en la seva conceptualització-, no te n’agradarà cap de les lletres de les que en llatí coneixes sobre l’Oficii Defunctorum”, malgrat la solfa gregoriana tan modulada.

I, fins i tot, a l’altre extrem la magnificència amb què W. Amadeus Mozart, el mateix Giuseppe Verdi o Benjamin Britten, més contemporani, van composar els seus Réquiems musicalment tant acurats, esplèndids i grandiosos en unes partitures excepcionals. Ho sé.

Però també sé que si algú vol cantar-te i dedicar-te una Missa de Difunts ho pot fer perquè tenies clar el concepte de la llibertat humana i les bones intencions que l’acompanyaven. Però, tot  i que no crec que et sigui plaent que ara et recordi les estrofes de l’encapçalament del Dies irae que data de la obscuritat medieval del segle XIII:

• Aquell dia, dia d’ira, reduirà aquest món a cendres, com va profetitzar David i la Sibil·la.
• Quant de terror sobrevindrà quan vingui el jutge a detallar totes les coses amb estricte rigor…!
• La trompeta, escampant un meravellós so per tots els sepulcres del món, reunirà a tots davant el tron.
• La mort i la naturalesa quedaran estupefactes quan ressuscitin les criatures per respondre al seu Jutge.
• Sortirà a la llum el llibre escrit que tot ho conté, pel qual el món serà jutjat.
• Quan al jutge li sembli oportú, tot allò ocult sortirà a la llum; res quedarà impune.
• Què podré jo, desgraciat, dir aleshores…? A quin protector invocaré, quan tot just els justos ja estiguin salvats…?
• Rei de tremenda majestat, que salves gratis als que van a ser salvats, salveu-me, font de pietat.
• Recorda, piadós Jesús, que sóc la causa del teu camí, no em condemnis aquell dia.
• Buscant-me, et vas asseure cansat; em vas redimir patint una mort de creu; que no sigui en va tant d’esforç.
• Jutge que castigues justament, fes-me el regal del perdó abans del dia del judici.
• Gemego com un reu, es torna vermell el meu rostre pel pecat, perdona, Déu, a qui et implora.
• Tu, que vas absoldre a Maria magdalena i vas escoltar al lladre, també a mi m’has de donar l’esperança.
• Els meus precs de res valen, però tu que ets bo fes misericordiós que no em cremi en el foc etern.
• Fes-me un lloc entre les ovelles i en separar-me dels cabrits posa’m damunt de la teva mà.
• Als rebutjats i als condemnats, lliurats a les dures flames, però a mi crida’m conjuntament amb els benaurats.
• Suplicant i humilment et prego, amb el cor gairebé fet cendra: tingues compte del meu destí.
• Dia de llàgrimes serà aquell en què ressorgeixi de la pols l’home culpable per ser jutjat.
• Perdona’l doncs, oh Déu Piadós, Senyor Jesús, dóna’l el descans etern…!

.

11.2. AMB ELS VERSOS SOLEMNES DE JOAN MARAGALL DAVANT LA MORT…?

Però tampoc et pot satisfer, tot i que per moltes persones esdevé una realitat que devotament esperen, i em refereixo als versos del nostre poeta Joan Maragall:

Ja ho sé que sou, Senyor; / pro on sou, qui ho sap? / Tot lo que veig se vos assembla en mi… / Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.

I quan vinga aquella hora de temença / en què s’acluquin aquests ulls humans, / obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans / per contemplar la vostra faç immensa.  / Sia’m la mort una major naixença…!

.

11.3. AMB ESTROFES D’UN TEMPS I D’UN PAÍS…? ANIREM TOTS CAP AL CEL…?

I busco i recerco, Xavier, i no acabo de trobar el que et pugui agradar en aquest comiat. Fins i tot, me n’ha anat a buscar a en Joan Manel Serrat i, del poema D’un temps i d’un país se’m fan presents unes estrofes versades que a veure què te’n semblen:

Anirem tots cap al cel…!  / Que toquin les trompetes…!  / Anirem tots cap al cel  / amb les mans ben netes…!  / No ens caldrà portar bastó,  / ni sandàlies, ni sarró.  / Tu, que estàs tan cansat, / tot d’un plegat trobaràs / que has volat. 

Anirem tots cap al cel…!  / Que toqui el bateria…!  / Anirem tots cap al cel / amb crits d’alegria…! / Sonarà per tot el món / el so dolç d’un vibràfon, / quan toquem els estels.  / Anirem tots cap al cel…!

.

11.4. AMB ELS CAMPOS DE CASTILLA, EN RECORD ALS TEUS VIATGES A MADRID, D’ANTONIO MACHADO…?

I com que de Caminar cap al Cel d’en JM Serrat n’acabem de tractar, va musicar també el Se hace camino al andar, d’Antonio Machado. No sé…, no sé…, Xavier, si serà del teu grat aquest altre poema. Tinc els meus dubtes, però tot i que l’escullo en llengua castellana, que també utilitzaves a la teva feina -a banda de l’anglès-, te’l recito per si de cas:

Todo pasa y todo queda, / pero lo nuestro es pasar.  / Pasar haciendo caminos, / caminos sobre la mar. 

Nunca perseguí la gloria, / ni dejar en la memoria  / de los hombres mi canción.  / Yo amo los mundos sutiles,  / ingrávidos y gentiles,  / como pompas de jabón.

Me gusta verlos pintarse  / de sol y grana, / volar bajo el cielo azul,  / temblar súbitamente y quebrarse…  / Nunca perseguí la gloria.

Caminante, son tus huellas  / el camino y nada más. / Caminante, no hay camino,  /Se hace camino al andar. 

Al andar se hace camino / y al volver la vista atrás  / se ve la senda que nunca  / se ha de volver a pisar.

Caminante no hay camino,  / sino estelas en la mar… / Hace algún tiempo en ese lugar  / donde hoy los bosques se visten de espinos  / se oyó la voz de un poeta gritar: 

Caminante no hay camino,  / se hace camino al andar…

.

11.5. AMB L’HIMNE DE L’UNIVERS DE TEILHARD DE CHARDIN…!

Què t’han semblat els versos de n’Antonio Machado…? Contingut suficient per extraure’n un nivell de meditació ben important de cada vers de n’Antonio Machado. Però ni amb això et veig encara massa satisfet malgrat que, tant la musicalitat del poema com el seu contingut és d’una expressivitat ben clara i d’unes idees ben aptes per una meditació ben solemne.

Tanmateix, sàpigues que jo, Xavier, em costa acomiadar-me de tu, perquè allí on siguis també tots els qui avui som aquí, mentrestant, t’acompanyem amb el record present, viu i que mai oblidarem, també hi som nosaltres. I és que tu, Xavier, ens retornes l’exemple de la teva vida, la teva bonhomia, les estones que ens has instruït amb la teva saviesa, els moments que ens has apaivagat amb la teva serenor i, sobretot, amb l’estima que ens has donat de franc, sense demanar-nos res a canvi. Moltes gràcies, Xavier…!

Tanmateix, ja sé què vols, Xavier, en aquest comiat…! I ho sé perquè recordo el que vas escriure i expressar de viva veu el dia que vaig assistir al funeral de la teva mare en el Temple de la Sagrada Família. Tu, vas oferir-li’n unes paraules que enlloc d’enfonsar-la en una sepultura, la vas elevar cap a la immensitat de l’univers. Recorda, Xavier, el que vas dir:

• Nosaltres no som el nostre cos. Nosaltres no som els nostres sentiments. Nosaltres no som el nostres pensaments.

• Nosaltres podem ser l’observador del nostres cos, dels nostres sentiments i podem veure passar el nostres pensaments.

• Nosaltres som consciència. Som conscients que som conscients. L’única espècie d’aquest planeta que l’evolució de l’Univers li ha donat consciència. I aquesta consciència ens permet saber que hi ha una part del nostre ésser que transcendeix la matèria. El cos, els sentiments, els pensaments, van units a la matèria que ens acompanya en aquest camí i s’acaben i es queden aquí i en el record dels altres.

• Però som també una part transcendent, l’energia del jo observador, la pura energia, la part espiritual, l’ànima… No importa el nom que li donem.

• I aquesta part torna al seu origen en el moment del misteri més gran de la vida: la mort.

• Celebrem-ho…!

(Aquestes van ser les paraules escrites i dites per tu, Xavier, el setembre de 2014 en el comiat de la teva mare Teresa)

I per això, recordant ara a Pierre Teilhard de Chardin -un científic palenteòleg i jesuïta- conjuntament amb  la teva partida o absència terrenal i el meu comiat, me’n vaig cap a la recerca d’una llibre -deixo de banda El Medi Diví– d’un himne que et farà feliç en conèixer-te-lo bé. Saps quin és…? Es tracta del Himne de l’Univers que tu vas llegir fa molts anys. Una obra que recull diversos textos de Pierre Teilhard de Chardin, que són un cant a l’univers. I això és el que tu vols en aquest viatge sideral que has començat:

• En aquest llibre resplendeix el millor perfil de Teilhard de Chardin: el científic i el místic. Com tu mateix ho has estat i ho ets: científic i místic.
• Són una corrua d’escrits confessionals, testimonials, expressius d’una experiència viscuda, d’una creença ardent.

Aquests escrits estan impregnats d’una percepció en què sabent moltes coses, com científic que n’era Pierre Teilhard de Chardin, al final hom reconeix tan humanament humil com aquell que no sap res i per això Sòcrates -davant d’aquesta humilitat- corona a la seva filosofia la saviesa del dubte  que abans t’he comentat en parlar-te de la teva intel·ligència, considerant les poques coses que se’n saben davant de la immensitat del TOT i, que per això mateix, ets una persona radicalment humana…

I és per això també, que el nucli de l’humanisme de Pierre Teilhard de Chardin resulta ser el d’una religió de la terra i de la vida que transfigura la realitat transformant la consciència humana en un èxtasi davant de la mística misteriosa que, certament, no té res a veure amb els antropomorfismes amb què generalment queda difuminada la veritat en l’intent d’atalaiar el MISTERI, com tantes vegades ho havíem comentat.

No és el pensament de Teilhard de Chardin, en rigor, una religió de la ciència, però sí que s’harmonitza amb la mística amb què vas viure i que portaves dins del teu cor i que, com un turment dins dels teus pensaments i sentiments, mentrestant revolucionaven tota la teva personalitat perquè volies fer compatible la ciència i la mística en un mateix actecurull d’AMOR.

L’obra de Pierre Teilhard de Chardin que et dedico -aquest Himne de l’Univers-, vull que et transmeti un missatge significatiu, un contingut vital i essencial que, sense cap dubte, el podem resumir així:

12. RESUM DEL CONTINGUT DE L’HIMNE DEL UNIVERS DE TEILHARD DE CHARDIN

• Que la passió per la vida, inherent a la consciència humana, és indispensable per seguir vivint i actuant…
• Que la racionalització científica, característica del pensament modern, no elimina cap religió, així com tampoc cap mística…
• Al contrari, la pròpia ciència pot fer sorgir modes o aspectes de creences i de vivències en referència al sentit de la vida i de l’acció diària…
• Que avancem –Alfa i Omega– cap a l’energia de l’absolut i d’allò universal, cap al diví desconegut i misteriós…
• Que tota la realitat es una espècie de sacrum o sagrat fascinant i benèvol que, sense a una mena de dubte a tu ja t’ha acollit…

Te n’has anat, Xavier, volant cap a l’infinit. Però l’infinit és un camí de no retorn que et porta de galàxia en galàxia, cap a altres universos paral·lels. Misteriosos i insondables, sempre endavant i desafiant, finsi toto diria jo, La llei de l’Entropia que tot ho pensa degradar, si no fos perquè segons m’explicaves, si el nostre cervell només el tenim desenvolupat en 1% i els científics ja poden parlar d’onze dimensions enfront de les quatre que coneixem, em pregunto:

– Per què no podem creure en el Misteri que ens acull…?

He intentat destacar, Xavier, la teva intel·ligència i la teva humanitat. Però abans d’acabar m’has de permetre capbussar-me a les referències que tens escrites en el Google, que són un resum de tota la teva activitat terrenal:

• Si tú cambias, todo cambia, por Javier Olivella /Laura Marín

https://www.neuromenage.com/es/descubrenos/xavier-olivella/

• INSTITUTO QIGONG-BARCELONA

https://institutoqigong.com/recursos/xavier-olivella/

Tanmateix, vull que sàpigues, Xavier, que em costa molt acomiadar-me de tu, encara que allà on siguis ara -si és que hi ha una ara temporal en la teva nova vida-, així com també tots els que avui ens hem reunit aquí -si és que hi ha per a tu algun espai dimensional-, t’acompanyem amb el record present i amb la contradicció d’una alegre tristesa per dir-te que mai t’oblidarem.

I és que tu, Xavier, ens retornes amb l’exemple de la teva vida:

• La bondad amb la que tan humanament ens has tractat…
• El temps que ens has dedicat i que amb la teva saviesa ens has intruit…
• Els moments amb què ens has fet sentir millors gràcies a la teva serenor proverbial, y sobretot…
• L’estimació que ens has ofrenat gratuïtament, sense demanar-nos res a canvi. Moltes gràcies, Xavier…!

.

Sota la llum del dia, de les boires del mal temps o sota el pes de les estrelles i en l’obscuritat de la nit, com tu mateix has patit podem experimentar també tots els dubtes i també podem percebre el fred de la mort, però tu que ja has nascut definitivament”, t’agrairia, Xavier, que em permetis utilitzar aquesta metàfora del teu nou naixement amb què, a través del túnel de la mort, has reviscut.

I, en la mesura del possible, no ens deixis amb la gebrada de les nostres preguntes -tu que segueixes essent un científic del Trivium y del Quadrivium-, persona de Ciències i de Lletres,  tan savi i tan humà a la vegada:

«CANTA’NS COM MÍSTIC QUE TAMBÉ ETS L’HIMNE DEL UNIVERSA I DONA’NS L’ESCALF DE L’ESPERANÇA DES DEL TEU NOU NAIXEMENT»

BARCELONA. Jardins del Col·legi de Santa Dorotea de les Salesianes de Sarrià en l’acte de comiat d’en Xavier Olivella i Solé en el tombar del dia 25 d’abril de 2021 i que ens deixà inesperadament el dia 19 del mateix mes i any.

Miquel Àngel Bosch i Fridrin

.

(Texto en lengua castellana)

+ 19.04.2021 EN EL FALLECIMIENTO DE XAVIER OLIVELLA  SOLÉ

(19/04/2021 – /25/04/2021) Homenaje escrito y leído por Miguel Ángel Bosch Fridrin

UNAS CUESTIONES PREVIAS:

a) A pesar de que el acto que estamos realizando en memoria de Xavier tiene un carácter laico, debido a su voluntad, sabemos que todo lo que es profundamente humano se mezcla con los orígenes cristianos y realmente queda impregnado de la esencia cristiana. Permitidme, pues, que os manifieste el sentido pésame y la bendición cristiana de dos compañeros. Se trata de los salesianos: Monseñor Joan Godayol, Obispo emérito de Ayaviri (Perú) y del Cardenal de Rabat (Marruecos), Monseñor Cristóbal López.

b) Me perdonaréis las muchas letras de que consta este parlamento necrológico en memoria de Xavier, pero no he podido hacer menos. Veo que las personas mayores permanecéis sentadas y los más jóvenes estáis de pie. Unos y otros, en memoria de Xavier, deseo que escuchéis las palabras que jo dedicaré a Xavier con el comportamiento y devoción que requiere el acto a manera de un homenaje de amistad que hago en mi nombre y el de todos los compañeros y amigos que se han dolido de su ausencia y que yo intentaré convertir en presencia con los recuerdos que tengo de él, conocido desde nuestra pre-adolescencia, en la década de los años cincuenta del siglo pasado, como alumnos que éramos en el Colegio salesiano de San Juan Bosco de Horta (BCN).

1. UNA LLAMADA TELEFÓNICA RECIBIDA EN EL HOSPITAL DE CAN RUTI O GERMANS TRIAS (BADALONA)

Es un miércoles 24 de marzo de 2021. Me suena el móvil …

– Sííííí …? Hola, Xavier …!

– Hola, guapo …! Como estás Miguel Ángel …?

– Pues mira. Estoy en Can Ruti -el Hospital Germans Trias de Badalona- hospitalizado casi de urgencia, porque me están haciendo unas pruebas en la especialidad de Medicina Interna.

Y le explico el motivo concreto de las pruebas.

– No jodas, (en catalán la expresión es no fotis) me contesta Xavier …

– Ya verás que no será nada …!

Pero percibí que Xavier quedó muy sorprendido y abatido. Continuamos hablando un rato de nuestras limitaciones físicas, del paso del tiempo, del estado de nuestras familias y de la voluntad de vernos lo antes posible. Quedamos para volver a llamarnos, en cuanto me dieran el alta provisional del Hospital, lo que le calculé que sería, seguramente, a mediados de la Semana Santa. Y así fue.

Al llegar a mi casa, después de unos días hospitalizado, Xavier fue la primera persona que llamé. Me habían diagnosticado un cáncer pancreático, sin conocer exactamente el tipo y el alcance del tumor, lo que precipitó que -en cuanto hubiera pasado la fiesta de la Pascua y calendario en mano-, nos volveríamos a llamar. Esto sucedió el martes día 6 de abril y fijamos, sin demora, el día de nuestro encuentro…

Sin embargo, en un Web / Blog personal que tengo escribí -como cada año tengo por costumbre hacer-, volcar mis pensamientos y sentimientos sobre esta fiesta pascual que Xavier leyó. Inmediatamente me contestó por WhatsApp:

– Miquel Ángel, como siempre brillante. Recuerda que el martes día 6 debemos llamarnos.

Y así fue. Nos llamamos el día convenido y decidimos vernos, finalmente, el martes día 13 de abril. Yo, en ese momento ya le pude precisar el tipo de cáncer que llevaba encima -un tumor neuroendocrino con M1 al hígado-, y él, a continuación, me contesta:

– Aiiiix, Miquel Ángel qué mal me sabe. Tú hacia oncología y sepas que yo ya he entrado en el quinto año que la cardiología me da como techo de vida. Así que mira: no podemos aplazar más nuestro encuentro. Y a esperar para ver qué nos pasa y quién de nosotros dos será el primero en morirse, -dijo socarrón sin malicia-, y riéndonos un rato con humor negro. Pero, con respecto a nuestro encuentro -continuó Xavier- tú no te tienes que preocupa de nada, porque yo me encargo de reservar restaurante en Ca la Núria de la Barceloneta y, si te parece, sobre las once y media nos encontramos en la fachada principal del Clínico, cogemos allí el Bus 56 y tenemos todo el día para nosotros. El paisaje marítimo es muy bonito y después de comer nos damos un paseo por la orilla de la playa. Ya sabes que tenemos muchas cosas que contarnos…

2. NUESTRAS CONVERSACIONES SOBRE LA VIDA Y LA MUERTE

He querido reproducir estos momentos -duros para él y para mí-, aunque a pesar de todo y nuestras dolencias, habíamos hablado de antemano de la vida y de la muerte con mucha sinceridad. Y como quiera que La Parca puede llegar en cualquier momento, lo más importante ahora para nosotros era seguirnos preparando.

Y la verdad es que Xavier estaba bien preparado -y no sólo porque los dos, compañeros y amigos internados en el Colegio Salesiano de San Juan Bosco de Horta, ya de muy pequeños nos hacían rezar mensualmente unas espeluznantes prácticas religiosas sobre El Ejercicio de la Buena Muerte…, sino porque en los últimos años de conversaciones ya habíamos hecho un vaciado importante sobre el tema de la muerte que, durante la vida, nos envuelve a todos.

• Con todo, sin menospreciar de ninguna manera la vida. Al contrario, -con la idea bien clara del Carpe diem / Aprovecha bien el tiempo de Horacio y de forma responsable-, añadíamos como siempre.

• Sin embargo, también nos hemos ido preparando para la muerte considerando aquel dicho Tantum umbra tus progreditur, tantum vita tua minuitur / En la medida que avanza tu sombra, así también tu vida se acorta, en relación al paso del tiempo como todavía nos indican algunos relojes de sol en las fachadas de las casas solariegas de nuestra tierra y nuestra entrada a la setentena que ahora estamos a punto de finalizar con nuestros 78 años.

Y el fruto de todo ello, es decir, de nuestras reflexiones sobre el paso del tiempo y de la certeza de la muerte, ha desembocado en tres ideas que -aún  cuando también las hemos comentado con otras personas-, las he confirmado y hecho propias siguiendo el talante de Xavier, puesto que las practicaba. Son tres actitudes bien potentes y totalmente poderosas:

3. TRES PALABRAS DE UN CONTENIDO MUY POTENTE Y PODEROSO

• LA ACEPTACIÓN DE LA VIDA. Aceptar lo que el gozo de la vida te ofrece, todo lo que hoy tienes, y todo lo que el viento agorero se te lleva. Aceptación, pues, de la vida…

• LA PLENA ADAPTACIÓN A LAS CIRCUNSTANCIAS. La adaptación hacia todo lo que mejor te convenga. Forzar todo lo que puedas hacer, pero no dejarte llevar por cualquier contratiempo. Adaptación al medio y a las circunstancias.

• LA RESILIENCIA ACTIVA. Se trata de ejercitar la voluntad de forma granítica, decidida y firme para conseguir los objetivos que te propones y superar las dificultades…

4. MIEDO A LA MUERTE…?

Miedo a la muerte…? Nunca la tuvo Xavier. Y eso que el mayor enigma de la vida humana es la muerte. Y es que con ella la naturaleza humana sufre con el dolor y la progresiva disolución del cuerpo, siendo el punto álgido de este tormento o angustia el miedo de la desaparición perpetua.

Por eso mismo, incluso, el Concilio Vaticano II, al hablar de la muerte, llega a decir que la persona humana percibe en su intimidad más profunda un instinto de certeza cuando se resiste a aceptar la perspectiva de la ruina total y del adiós definitivo a la vida…

5. UN CANTO A LA VIDA…!

Un canto a la vida…! En eso sí que Xavier fue un gran maestro debido a su vitalismo radical, sin dejar de hacerse las preguntas esenciales:

– ¿Cuál es el sentido y la finalidad de nuestra vida …?

– ¿De qué manera podríamos desvanecer las sombras del misterio que envuelve nuestra existencia …

– De dónde venimos y hacia dónde vamos …?

Pero la verdad es que todos estos interrogantes -en muchas personas- dado que la prórroga de la longevidad que proporciona hoy la biología no puede satisfacer este deseo de algo más después de la vida, lo cierto es que mientras tanto, con una vida plenamente humana, cultivando los bienes, los valores naturales y también a través de la adquisición de la cultura, uno puede satisfacer con creces la alegría de vivir.

6. NO SE PUEDE REALIZAR EL ENCUENTRO DESEADO Y XAVIER NOS DEJA…

El día 13 de abril, que era el día fijado para realizar el esperado encuentro no pudo ser. El decaimiento o desvanecimiento de una caída de Xavier, en su casa, propició que prudentemente dilatásemos el deseado encuentro. Pero, ya restablecido, quedamos para el día 20, martes, con las mismas condiciones ut supra descritas.

El lunes, día 19 de abril, lo llamo a través del móvil hacia media tarde e inesperadamente tarda en contestarme. Al final, me contesta inusualmente Sonia, una de sus hijas, y me dice:

– Hace media hora que mi padre ha muerto.

Bien sabe su hija Sonia que no pude despedirme siquiera de ella porque las lágrimas me invadieron el rostro derramándolas única y exclusivamente pensando en el adiós definitivo de Xavier.

Después, vinieron otras llamadas y escritos:

• El consuelo de unos y otros…
• La extrañeza de todo ello, el vacío, el desconcierto, informaciones de los actos a gestionar y realizar…

En fin, todo lo que se desarrolla en estas circunstancias difíciles que van desde la curiosidad impropia del momento, por parte de algunos, a los nobles sentimientos de pérdida más profundos, por parte de otros.

7. LA NOTICIA DE LA MUERTE DE XAVIER SE DIFUNDE Y SE EMPIEZA A RECIBIR CARTAS, WHASAPP’S Y LLAMADAS DE CONDOLENCIAS

No repetiré la carta que escribí inmediatamente a mis compañeros de curso, así como también a los alumnos que tuvo hace más de 50 años. En su momento quedará colgada en la Web / Blog  de mi dominio esta despedida de Xavier. No tanto, por lo que yo ahora pueda estar diciendo, sino por la reacción de unos y otros, muchos ya a las puertas de la jubilación y otros ya jubilados…

Y por eso, me es grato espigar algunas de las respuestas más significatives recibidas, pero que expresan la valía de Xavier. Por lo tanto, haré una síntesis de los sentimientos redactados, primero con los más extensos, después con otros más cortos, però de todos resaltando los adjetivos que me gustaría poder nominalizar gramaticalmente para que pudieran expresar mejor la autenticidad de la personalidad de Xavier:

• Nos queda en el recuerdo su gran figura humana y de compañero entrañable, lleno de optimismo, dinamismo y de alegría…

• Se ha ido tu gran amigo, confidente y más que hermano y a mí me deja la huella de una buena persona, magnífica persona. Cercano, sereno, sonriente. Se queda conmigo el recuerdo de un hombre bueno…

• Todavía lo recuerdo, y mira que hace muchos años, impartièndonos clase de ciencias en quinto de bachillerato en Girona, con una entrega y profesionalidad a toda prueba, admirable e inimitable. La vida sigue siendo lo que no sabemos (tú y él bromeando sobre quién se iría primero, tal y como escribes …) y que quisiéramos domesticar, dominar, porque nos saca de madre la incertidumbre y nos asusta el estruendo de la muerte. Y eso es lo que la vida nos depara y lo que la hace en su conjunto apasionante. Larga e intensa vida para los que aún estamos, y honores y presencia por los que se van…

• Guardo un recuerdo maravilloso de su paso por Girona como profesor nuestro. Sabía ser, además de un gran profesor, un amigo de todos nosotros, alegre y deportista mientras participaba de nuestro recreo, compartiendo juego y tiempo… Serio en clase, compañero en el patio. Siempre he intentado imitar (aunque no con tanto éxito) su talante y parecerme un poco a él en la profesión. Era una gran persona y quiero guardar su imagen juvenil y alegre de aquellos años.

• Javier me oirá hoy porque le dedicaré la música con el tutti-forte, pedalier y la trompetería del órgano a toda pastilla.

• Siento mucho el adiós definitivo de Javier. De él me queda una cara afable y una forma de ser especialmente sincera.

• Poco puedo añadir a lo que tan acertadamente has escrito tú, Miguel Angel, como una persona excelente, inteligente, práctico, de una bondad natural, trabajador, vital, siempre dispuesto, cordial, alegre, creativo, luchador, intuitivo… Una persona excepcional, totalmente fuera de lo común de la del que solo se pueden decir cosas buenas. Era una enciclopedia viviente, abierto a todo tipo de conocimientos. Era todo un señor en el buen hacer y en el saber estar, atento, amable, dispuesto, decidido y su sola presencia era la garantía de que todo saldría bien (pensando en nuestros encuentros anuales que vosotros organizábais con talento, profundidad y con toda clase de medios informáticos que Xavier resolvía con gran maestría si algo se torcí en el trabajo o visionado preparado. Era… era… Javier Olivella…! Y con eso ya está dicho todo …!

8. LA CARTOGRAFÍA DE LA VIDA DE XAVIER

Haciendo un repaso a la cartografía de la vida de Xavier debo decir personalmente que entre ambos hubo una confidencialidad poco común entre dos personas. Yo diría que ambos éramos como unos confesores laicos o, si se quiere, unos terapeutas obligados al secreto profesional …

… Y tanto es así que, incluso, traspasamos la frontera de aquella zona más profunda e intransferible que toda persona tiene el derecho de cerrar para conservar la más profunda y extrema intimidad.

Y es por eso mismo que, dado que Javier ya no puede explicar nada de mí a nadie, yo también le conservaré, en mi oscuridad del silencio más respetuoso, todo lo que yo sé de él, de su vida personal, de sus problemas, de sus limitaciones, de sus alegrías y penas, de todo lo que su corazón me abrió de él mismo. Pero, sí que haré mención de todo lo bueno y mejor que poseía y puedo explicar.

Todos sabemos qué se entiende por los conceptos que se derivan del Trivium y del Quadrivium. Bien. Transformemos esta estructura o programa universitario medieval en el lenguaje de hoy en día que llamaríamos como de Ciencias y Letras. Hagámoslo, pues:

9. XAVIER, UN HOMBRE DE CIENCIAS AUTODIDACTA

Como hombre de Ciencias autodidacta debo decir algo. He de referirme necesariamente a algunos puntos en los que él sobresalió, no con suficiencia, sino con toda plenitud y excelencia, ya que le interesaba todo y sabía de todo:

• Desde el tema de las riquezas de la tierra, a las maravillas de las ondas electromagnéticas y muchas otras que no vemos en el vacío que nos envuelve…
• Desde la vertiente informática que dominaba como nadie -con el aprendizaje del primer trabajo serio que realizó en el Centro Técnico Informático y de Cálculo de Sabadell en los años 70 del siglo pasado-, hasta las nuevas tecnologías que todavía apenas han llegado al mercado de nuestros días…
• Desde los fenómenos de nuestra tierra inquieta y atormentada por el poco respeto que se tiene al medio ambiente, a los misterios del universo lejano, su origen y su evolución…
• Desde el mundo de la física clásica -un gran admirador de cómo se habían producido inventos de todo tipo y fascinado, principalmente, por la figura de Leonardo da Vinci-, hasta las realidades de la física cuántica que lo dejaba contemplativo ante la pequeñez y la inmensidad del micro y macro mundo y su porvenir, con los nombres de Albert Einstein, Stephen Hawking y muchos otros…
• Desde el misterio del elixir de la vida, hasta la retorta o matraces donde la química transforma sustancias o donde la fuerza de la biología aporta vida a todo el mundo de la naturaleza…
• Desde la tabla aritmética de multiplicar a las matemáticas integrales más complicadas, así como desde el minúsculo punto geométrico a la fascinante cuarta dimensión -el tiempo-, llegando hasta las posibilidades que pudieran haber muchas más, desconocidas para nosotros, pero reales tal y como había leído en científicos de renombre…
• Desde los avances impensables de la neurociencia, hasta mucho más allá al considerar que nuestro cerebro sólo lo tenemos desarrollado actualmente en un 1% por ciento de su potencia o capacidad…
• Desde los progresos de la bioética, pasando por los vericuetos maravillosas de la genética, la extracción y el trasplante de órganos y tejidos, hasta todo lo que supusiera una mejora tecnológica del cuerpo humano y el esfuerzo científico para el tratamiento de las enfermedades crónicas o del envejecimiento con dignidad.

No en vano, cedió su cuerpo a la ciencia que, desgraciadamente, por los momentos inciertos y pandémicos que estamos pasando, no pudo ser acogido.

Sólo necesito resumir este apartado haciendo referencia a la breve y contundente, sencilla y al mismo tiempo complicada fórmula de Einstein E = mc2 que, con un cálculo muy simple de una multiplicación, nos abre una inmensa sorpresa que ha hecho tambalear los fundamentos de todo lo que creíamos saber…

Pues, así era Xavier: te contaba lo más complicado con una humildad, sabiduría y simplificación que uno mismo, con muchas e incalculables dificultades intelectuales que él no sufrió, te enseñaba y te abría los secretos de la ciencia como algo entre llano y mágico, pero encantador y realmente posible.

Al hablar de la Teoría de la Relatividad me explicaba cómo una teoría determinada eclipsa a otra. Y así, posteriormente, salió a la luz la Teoría Cuántica. Pero al resultar que ambos teorías -la de la Relatividad y la Cuántica– al ser incompatibles entre sí, la investigación científica ha buscado y encontrado otras más novedosas, como por ejemplo, la Teoría de la Unificación que tiene su respuesta en la Teoría de las Cuerdas y la Teoría M que podría perfectamente ser la Teoría del Todo.

Aparte, pues, de todo ello y siendo de un contenido insondable para los profanos en la materia, el científico ya fallecido Stephen Hawking  que escribe de forma maravillosa el libro de El Gran Diseño, conjuntamente con Mlodinow, sobre el origen y la evolución del Universo.

Perdonad que cite todo esto, aunque lo hago para resaltar la inteligencia de Xavier en el módulo de su cartografia científica, pero que precisamente porque era inteligente en muy alto grado, naufraga también en el mar inmenso de la duda, lo que lo constituyó en un gran sabio.

10. EN XAVIER, UN HOMBRE DE LETRAS

En cuanto al hombre de Letras yo pondría sobre la mesa su gran humanidad, en primer término. Recuerdo el día que me dijo:

• Mira, podríamos ir a ver a tu madre a la Residencia (mi madre estaba en la Residencia El Desert de Sarrià con una hermana enferma crónica) y después te acompaño también a visitar a la mía que vive en otra de cerca.

Más que la visita en sí misma, lo que me impresionó fue su reflexión sobre la vejez y el estado de algunos enfermos que lo golpeó fuertemente, así como también la conversación mantenida, posteriormente, sobre los cuidados paliativos y el importante testamento vital de las últimas voluntades.

• Cabe destacar la satisfacción que mostraba con la contemplación de la naturaleza durante las excursiones y viajes que hicimos juntos.

• Recuerdo especialmente un viaje a Burriana-Valencia y otro a Bilbao-Portugalete. Así como los encuentros mantenidos con los compañeros de curso en diferentes colegios salesianos y el último, precisamente aquí, en los jardines de las salesianas de Sarrià-Santa Dorotea donde hoy celebramos la tristeza de su partida.

• Sin embargo, aparte de algunas excursiones al Monasterio de Vallbona de les Monges, El Museo del Cine en Girona y Vallter 2000, preciso destacar un suculento almuerzo en la Fonda Riga de Tregurà, con una sobremesa que duró hasta las 18:30h.

• Pero lo que más le impresionó fue una excursión al Monasterio de Sta. Maria de Lluçà. Aparte de la construcción arquitectónica de este Monasterio, Xavier quedó boquiabierto en darse cuenta de que en el frontal del altar central destacaba una pintura románica que llama mucho la atención a los visitantes, dado que las figuras de María y de Isabel se abrazan y apretándose las mejillas una con la otra de tal manera, que comparten un mismo ojo.

Esta visión hace que se observen dos caras y tres ojos con una mirada parcialmente compartida. Y resulta que algunos entusiastas sostienen que Pablo Picasso al visitar monasterio, durante la temporada que pasó en Gósol, tienen el convencimiento de que fue allí donde se inspiró en la representación de la pintura cubista. De hecho, hay que recordar que el MNAC promovió una interesante exposición sobre Picasso y el Románico, arte por el que el pintor estuvo muy interesado.

• Dicho esto, me interesa recordar que Xavier, entre otros muchos trabajos que realizó, hay uno que tiene que ver precisamos con el traslado de cuadros de un museo a otro, desde lugares muy distantes, para montar exposiciones culturales…

Podemos considerar a Xavier como un gran e incesante trabajador y que lo fue hasta el final de sus días.

https://www.empresia.es/persona/olivella-sole-francesc-xavier/

Había luchado -un día me lo confió- en muchas actividades diversas, incorporadas en su ordenador, haciendo una evaluación exhaustiva de sus éxitos y fracasos. Fracasos algunos, no debidos ciertamente a su competencia, que la poseía en grado superior, sino porque muchas veces las obras y las actividades humanas de este mundo -sobre todo aquellas en las que se introduce el capitalismo feroz- frecuentemente suelen fallar.

Con respecto a todo lo referente al mundo laboral puedo decir que puso en marcha siempre sus actividades con la energia que le era propia y siempre brillantemente.

• Durante los años de su juventud -en sus estudios de filosofía y algunos de teología, nunca se contentó en aprender lo que se llamaban asignaturas comunes o fundamentales. Su curiosidad científica llegaba a pedir permiso para leer libros que, en aquel momento de la historia, estaban vedados y guardados en una biblioteca especial, prohibido su acceso y que sólo a personas muy concretas y probadas, el encargado de la vigilancia se avenía a abrir y dejar, con todas las advertencias de rigor, los libros que estaban cerrado bajo llave. O tempus, O mores...!

• Tuvo que estudiarse papeles de teatro importantes. Era un buen actor y, en aquellos años juveniles la memoria no le fallaba y podía representar a la perfección el papel que se le asignaba, fueron zarzuelas, teatro cómico o teatro de pensamiento. Actualmente decía que le fallaba la memoria y se admiraba de la mía. Pero yo lo corregía diciéndole que Einstein afirmaba que la memoria era la inteligencia de los menos dotados intelectualmente. Xavier razonaba…

• Desde un tiempo a esta parte no hablaba demasiado de religión, según el concepto que se tiene aún hoy en día, pero conocía a la perfección los documentos del Concilio Vaticano II y las Encíclicas sociales de los Papas de los últimos tiempos, así como autores eclesiales de renombre como Karl Ranher, Yves Congar, Edward Schillebeeckx, Bernard Häring, Pierre Teilhard de Chardin, Hans Küng y otros autores que sobresalían en aquel tiempo…

• Sobre política no solíamos hablar mucho. Quizás nos quedó la recomendación de San Juan Bosco cuando aconsejaba que sobre los asuntos políticos nec nominetur in vobis para evitar discusiones inútiles o inoperantes.

Pero yo conocía muy bien de qué manera relacionaba su pensamiento universalista con su personal idea particularista, porque si tienes el deseo de querer cambiar el mundo, debes empezar primero por resolver los asuntos de tu hogar. Y así, desde esta posición cercana  ampliaba el paisaje poco a poco e iba relacionándose con los que tienes más próximo. Y con esto ya lo digo todo… Amplio de visión y respetuoso con todas las posiciones porque había hecho de su vida un propósito humanista que difundía donde iba…

• Y qué podríamos decir de su aprendizaje de la lengua inglesa que dominaba a la perfección, que le empujaba a viajar, a ver y contemplar mundo y la ayudaba a leer libros -unos en diagonal y otros minuciosamente-, según su interés …?
• Un día -pocas semanas antes de morir-, me explicó por teléfono que paseando por Barcelona había ido a parar al pequeño Cementerio que los salesianos tienen en el distrito de Sarrià. Se entretuvo a leer todos los nombres grabados en la piedra de mármol y, al no acordarse de algunos, se interesó porque yo le informara de quién se trataba.
• I alababa con admiración el personal sanitario y, en especial, a los médicos que controlaban su dolencia cardíaca por quienes tenía gran consideración y confianza.
• Había encontrado también en la Terapia gestáltica de Claudio Naranjo y otros un camino para resolver algunos problemas de su día a día, así como ocupaciones laborales diarias. Lo necesitaba de cara consigo mismo, pero también para el conocimiento de los demás mediante el autocuestionamiento.

Precisamente, estas técnicas gestálticas, bastante variadas e interesantes-, me las explicaba con todo detalle. Y tengo que decir que la más impresionante fue aquella que -como paradigma y de un valor considerable me describía, el psicodrama como una técnica en la que tuvo que adaptarse y someterse a situaciones inauditas y de gran complejidad personal que él estaba orgulloso de haberlas vivido. Pero Xavier, como solía hacer en todas las coses, situaciones y contextos, iba a las raíces profundas y, en la práctica de dichas técnicas, no siempre fáciles de soportar, encontró la manera de responderse y solucionar preguntas esenciales como:

– ¿Qué estás haciendo…? ¿Por qué lo haces…?

– ¿Qué es lo que sientes…? Qué es lo que percibes…?

– ¿Qué es lo que deseas…? ¿Cuáles son tus fines…?

– ¿Qué quieres evitar…? Qué t’estorba en tu vida…?

– ¿Qué esperas…? Cómo lo piensas conseguir…?

Su preocupación siempre se orientó a la mejora personal para poder mejorar la de los demás. Fundido en los aspectos materiales de las empresas donde había trabajado, ya fuera en el trato con las personas, ya para que su rendimiento pudiera llegar a las cotas más altas de productividad de la empresa.

• Al respecto, estaba enamorado del sistema del Test del Eneagrama de la Personalidad que aplicaba a las empresas de cara al éxito del rendimiento en el empleo del trabajo. Es decir, aplicaba el test para situar -según el resultado del tipo de personalidad surgida de cada uno/na-, en el lugar mejor en beneficio del propio trabajador y la eficacia de la empresa en el mundo laboral.

Recuerdo cómo en su piso de Gavà -hablo ya algunos años atrás, aunque no demasiado-, aquel piso a los cuatro vientos contemplaba:

• El mar mediterráneo inmenso, que le debía despertar y proporcionar el placer oceánico que todos llevamos en nuestro interior…
• La naturaleza, al alcance de los pinos crecidos en el arcén de la autopista / carretera que formaban como un campo ondulado de verde…
• Las montañas lejanas de la cresta costera catalana o del litoral y, sobre todo…
• La magnificencia vigorosa de la tecnología aeronáutica que empujaba los aviones del aeropuerto hacia el cielo azul durante el día hasta que se escondían entre nubes, o bien los perdía en el estrellado por la noche …

Describo este decorado de su piso de Gavà porque, como buen cocinero que también lo era-, preparaba las comidas con exquisitez. Precisamente la semana que no nos pudimos ver me dijo que pensaba condimentar para su hija una buena comida para que lo encontrara suculenta y así fue según informaciones obtenidas posteriormente.

Pues bien…, continuando dentro de este piso de Gavà, me aplicó un día los ejercicios o protocolos correspondientes de la técnica del Test del Eneagrama y, para ser exacto, no le gustó el primer resultado que el sistema dio sobre mi personalidad. Me dio nuevas instrucciones y, al repetir el experimento, el resultado se ajustó con lo que Xavier pensaba de mí, pronunciando aquel monosílabo tan propio suyo:

• Ahora …! (en catalán Ara...!).

Y quedó tan satisfecho del éxito del hallazgo que, dispuesta la mesa para comer a la hora del postre, abrió una botella de cava para celebrarlo.

A lo largo de su recorrido personal se hizo con personajes e instituciones de renombre bebiendo de sus fuentes. Así pues, contó con las directrices de Byron, Kate, Osho, los SAT’s (Psicologia Gestalt y Psicologia de los Eneatipos) y el Enneagram Institute de NY.

Y no hace mucho con un amigo común -Luis Álvarez- nos escribió un mail que decía:

Llevamos unos meses, Laura y yo (su socia en el trabajo), investigando un nuevo test, breve y eficaz, para completar el Eneagrama con el nivel de centramiento de las personas. Ya Tenemos el prototipo y ahora entramos en la fase de Pruebas de campo. Os adjunto el test. Si os va bien hacer la prueba, os lo agradezco anticipadamente. Cuando  hayáis respondido, reenviadme el Excel.

Y, al menos a mí, me envió el Cuestionario del Test TTM de Centramiento, no sin explicarme en qué consistía el contenido del título:

El centramiento ofrece una forma de observar y medir nuestro grado de identificación con nuestra estructura de la personalidad. Tiene que ver, como primer paso, con la capacidad de ir reconociendo nuestras creencias limitantes y las características de nuestro ego en cuanto influyen en nuestra conducta y en nuestros hábitos.

Además de la «self awareness» (self awe-r-ness) se debe seguir la aceptación de lo que somos (luces y sombras) y el agradecimiento.

Esta trilogía: conocer, aceptar y agradecer, es la que nos da la libertad de nosotros mismos, la de los demás y la conciencia y aceptacion de la diversidad que nos rodea.

El nivel de centramiento es un factor que cada vez más las Empresas tienen en cuenta para evaluar a las personas, más que el propio tipo de personalidad que cada uno puedo tener. Un fuerte abrazo, Xavier».

Y otra.

Buenos días Miguel Angel:

Te paso mis coordenadas para entrar en el curso online original que acabamos de publicar:

1. Entra en «campusamec.com». Te saldrán todos los cursos y charlas de AMEC. El nuestro es el tercero de la primera línea: Cómo vender, sin vender – Cómo te ayuda la neurociencia a la venta «, con la foto de los cerebros.
2. Cuando hagas clik en el cuadro te sale toda la informción gratuita que explica de lo que se trata.
3. Si pulsas Continuar debes identificarte porque entras en la zona de pago y tienes acceso a los 10 videos y a las hojas de trabajo.
4. Usa mis datos de usuario: [email protected] y contraseña: Password_1 Ya me dirás que te parece.

Un abrazo, Xavier

También conocía a la perfección el pensamiento espiritual de Osho y solía hablarme de sus 10 mandamientos:

• 1. Nunca obedezcas ningún mandato a menos que esté de acuerdo con tu conciencia.
• 2. Tu dios es tu conciencia.
• 3. La verdad está dentro de ti mismo, no la busques en otro lugar.
• 4. El amor es tu oración.
• 5. Vacíate y encontrarás.
• 6. La vida está aquí y ahora.
• 7. Vive siempre bien despierto.
• 8. No nades, flota.
• 9. Te has de morir a cada instante, para poder nacer constantemente.
• 10. No busques. Lo que es, es. Párate y observa…

… y finalmente, de este autor espiritual indio, también era adicto de sus obras que -como buen lector- conocía los libros que formaban parte de la colección sobre:

• Las palabras de Jesús
• El Tao
• El Zen
• Y de muchos otros, pero en especial, los dedicados a los Métodos de la Meditación…

Una buena parte de literatura teórica y de ejercicio práctico de este líder espiritual, profesor de filosofía y de enseñanzas sincréticas que valoran la importancia de la meditación, la conciencia de uno mismo, el amor, la celebración, la valentía, la creatividad y el sentido del humor. De hecho, en esta nuestra era actual se ha popularizando el pensamiento y las técnicas de este gurú…

.

11. CÓMO INGENIARME PARA DESPEDIR EN ESTE ACTO A XAVIER…?

Podríamos quedarnos aquí mucho más tiempo desarrollando anécdotas, pensamientos, criterios, explicaciones y toda una hilera de sentimientos y pensamientos propios de una biografía llena de vida, totalmente consciente y tan activa que, desde hace cinco años, su corazón comenzó a desfallecer y sólo gracias a la ciencia médica hemos podido disfrutar a Xavier durante cinco años de propina, que es el tiempo que los médicos le asignaron de pervivencia.

Así que, aunque dejándome muchas experiencias para explicar se me presenta la hora difícil de dedicarte, Xavier, la despedida. Y verdaderamente, aunque la he pensado mucho durante estos días, me ha costado encontrar la justa medida de cómo salir adelante para que tú te lleves mi recuerdo…

11.1. MEDIANTE EL OFICII DEFUNTORUM DEL MISAL ROMANO CON CANTO GREGORIANO …?

Yo sé que si abro, como se suele hacer cristianamente en estas ocasiones, el Liber Usualis. Misae et Ofici pro Dominicis et festa cum Canto Gregoriano -un Misal tan devoto y suave en su melodía, como tétrico en su conceptualitzación-, no te gustará ninguna de las letras de las que en latín conoces sobre el Oficii Defunctorum, a pesar de la modulación gregoriana tan exquisita en la intimidad monástica.

E incluso, en el otro extremo, la magnificencia con que W. Amadeus Mozart, el mismo Giuseppe Verdi o Benjamin Britten, más contemporáneo, al componer sus respectivos Réquiems musicalmente tan esmerados, espléndidos y grandiosos en unas partituras excepcionales. Lo sé.

Pero también sé que si alguien quiere cantarte devotamente y dedicarte una Misa de Difuntos puede hacerlo porque tenías claro el concepto de la libertad humana y las buenas intenciones que acompañan a muchas personas. Pero, no creo que te sea placentero el que ahora te recuerde  el encabezamiento de las estrofas del Dies Irae que data de la oscuridades medievales del siglo XIII:

• Ese día, día de ira, reducirá este mundo a cenizas, como profetizó David y la Sibila.
• ¿Cuánto terror sobrevendrá cuando venga el Juez a detallarte todas las cosas con un rigor extremado…?
• La trompeta, esparciendo un maravilloso sonido para todos los sepulcros del mundo, reunirá a todos ante el Trono celestial.
• La muerte y la naturaleza quedarán estupefactos cuando resuciten todas las criaturas para responder ante su Juez.
• Saldrá a la luz el libro escrito, que todo lo contiene, por el que el mundo será juzgado.
• Cuando el Juez le parezca oportuno, todo lo oculto saldrá a la luz y nada quedará impune.
• ¿Qué podré yo hacer entonces, desgraciado de mi i qué diré…? A qué protector invocaré, cuando los justos ya estén salvados …?
• Rey de tremenda majestad, que salvas gratis a los que van a ser salvados, sálvame a mi, tú que eres fuente de piedad.
• Recuerda, piadoso Jesús, que soy la causa de tu camino y no me condenes ese día.
• Buscándome, te sentaste cansado y me redimiste sufriendo una muerte de cruz. Que que no sea en vano tanto esfuerzo.
• Juez que castigas justamente, hazme el regalo del perdón antes del día del juicio.
• Gimo como un reo, y se enrojece mi rostro por el pecado. Perdona, Dios, al que te implora.
• Tú, que absolviste a Maria Magdalena y escuchaste al buen ladrón, también a mí me has de ofrecer una esperanza.
• Mis ruegos de nada valen, pero tú que eres bueno, haz misericordioso que no me queme en el fuego eterno.
• Dame un lugar entre las ovejas, sepárame de los cabritos y acógeme con tu mano protectora.
• A los rechazados y a los condenados, entrégalos a las duras llamas, pero a mí llámame conjuntamente con los bienaventurados.
• Suplicante te ruego humildemente, con el corazón casi hecho ceniza: ten compasión de mi destino…!
• Día de lágrimas será aquel en que resurja del polvo el hombre culpable para ser juzgado.
• Perdónale pues, oh Dios piadoso, Señor Jesús, dales el descanso eterno…!

.

11.2. CON LOS VERSOS SOLEMNES DE JOAN MARAGALL ANTE LA MUERTE …?

Pero tampoco te puede satisfacer, según creo, y aunque para muchas personas se convierte en una realidad aquello que devotamente esperan.

Y me refiero a los versos de nuestro poeta Joan Maragall:

Ja ho sé que sou, Senyor; /pro on sou, qui ho sap? / Tot lo que veig se vos assembla en mi… / Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.

I quan vinga aquella hora de temença / en què s’acluquin aquests ulls humans, / obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans / per contemplar la vostra faç immensa.  / Sia’m la mort una major naixença…!

.

11.3. A TRAVÉS DE LAS ESTROFAS DE UN TIEMPO Y DE UN PAÍS …? IREMOS TODOS HACIA EL CIELO …?

Busco e investigo, Xavier, y no acabo de encontrar lo que te pueda gustar en esta despedida. Incluso, he llegado hasta Joan Manel Serrat y, del poema De un Tiempo y de un País se me han hecho presentes unas estrofas versadas que ojalá te parezcan bien:

Anirem tots cap al cel…!  / Que toquin les trompetes…!  / Anirem tots cap al cel  / amb les mans ben netes…!  / No ens caldrà portar bastó,  / ni sandàlies, ni sarró.  / Tu, que estàs tan cansat, / tot d’un plegat trobaràs / que has volat. 

Anirem tots cap al cel…!  / Que toqui el bateria…!  / Anirem tots cap al cel / amb crits d’alegria…! / Sonarà per tot el món / el so dolç d’un vibràfon, / quan toquem els estels.  / Anirem tots cap al cel…!

.

11.4. CON LOS CAMPOS DE CASTILLA, EN RECUERDO A TUS VIAJES A MADRID, DE ANTONIO MACHADO

Y como quiera que te he hablado y acabamos de tratar sobre el Anirem tots cap al Cel de Joan Manel Serrat, quien musicó también el Se hace camino al andar, de Antonio Machado. No sé…, no sé…, Xavier, si será de tu agrado este otro poema. Tengo mis dudas, pero aunque la escojo en lengua castellana, que también utilizabas en tu trabajo -aparte del inglés que tanto sabías-, te lo recito por si acaso:

Todo pasa y todo queda, / pero lo nuestro es pasar.  / Pasar haciendo caminos, / caminos sobre la mar. 

Nunca perseguí la gloria, / ni dejar en la memoria  / de los hombres mi canción.  / Yo amo los mundos sutiles,  / ingrávidos y gentiles,  / como pompas de jabón.

Me gusta verlos pintarse  / de sol y grana, / volar bajo el cielo azul,  / temblar súbitamente y quebrarse…  / Nunca perseguí la gloria.

Caminante, son tus huellas  / el camino y nada más. / Caminante, no hay camino,  /Se hace camino al andar. 

Al andar se hace camino / y al volver la vista atrás  / se ve la senda que nunca  / se ha de volver a pisar.

Caminante no hay camino,  / sino estelas en la mar… / Hace algún tiempo en ese lugar  / donde hoy los bosques se visten de espinos  / se oyó la voz de un poeta gritar: 

Caminante no hay camino,  / se hace camino al andar…

.

11.5. ACASO TE CUADRARÁ MEJOR EL HIMNO DEL UNIVERSO DE PIERRE TEILHARD DE CHARDIN…!

Qué te ha parecido Antonio Machado…? Ciertamente su contenido es suficiente para extraer un nivel de meditación importante sobre cada uno de sus versos. Pero ni con eso te veo todavía demasiado satisfecho, a pesar de que, tanto la musicalidad del poema como su contenido es de una expresividad muy clara y de unas ideas perfectamente aptas para una meditación bien devota i solemne al mismo tiempo.

Sin embargo, y a vueltas con unos párrafos en verso o en prosa poética, creo vislumbrar lo que ahora quieres, Xavier, en esta despedida…! Y lo sé porque se me ocurre y recuerdo lo que escribiste y expresaste de viva voz el día que asistí al funeral de tu madre en el Templo de la Sagrada Familia. Tú, le ofreciste unas palabras que en lugar de dejarla en una sepultura, la elevaste hacia la inmensidad del universo. Recuerda, Xavier, lo que dijiste:

• Nosotros no somos nuestro cuerpo. Nosotros no somos nuestros sentimientos. Nosotros no somos nuestros pensamientos.

• Nosotros podemos ser el observador de nuestro cuerpo, de nuestros sentimientos y podemos ver pasar nuestros pensamientos.

• Nosotros somos conciencia. Somos conscientes de que somos conscientes. La única especie de este planeta que la evolución del Universo le ha dado conciencia. Y esta conciencia nos permite saber que hay una parte de nuestro ser que trasciende la materia. El cuerpo, los sentimientos, los pensamientos, van unidos a la materia que nos acompaña en este camino y se acaban y se quedan aquí y en el recuerdo de los demás.

• Pero somos también una parte trascendente, la energía del yo observador, la pura energía, la parte espiritual, el alma… No importa el nombre que le demos.

• Y esta parte vuelve a su origen durante el misterio más grande de la vida: la muerte.

• Celebrémoslo …!

.

(Estas fueron las palabras escritas y dichas por ti, Javier, en septiembre de 2014 en la despedida de tu madre Teresa)

Y por eso, recordando ahora a Pierre Teilhard de Chardin -un científico palenteòleg y jesuita- conjuntamente con tu partida o ausencia terrenal y mi despedida, me voy en busca de un libro -aparte del Medio Divino-, que te hará feliz porque en vida mortal lo conociste.

¿Recuerdas…? Se trata de El Himno del Universo. Una obra que recoge varios textos de Pierre Teilhard de Chardin, que son un canto al universo. Y eso es lo que quieres en este viaje sideral que has emprendido:

• En este libro resplandece el mejor perfil de Teilhard de Chardin: el científico y el místico. Como tú mismo lo has sido y lo eres: científico y místico.
• El libro trata de una hilera de escritos confesionales, testimoniales y expresivos de una experiencia vivida, de una creencia ardiente.

Estos escritos están impregnados de una percepción en que sabiendo muchas cosas, como científico que era Pierre Teilhard de Chardin, al final se reconoce tan humanamente humilde como quien no sabe nada y por eso como Sócrates -ante esta humildad- corona toda su filosofía en la sabiduría de la duda que antes te he comentado al hablar de tu inteligencia, considerando lo poco que se sabe ante la inmensidad del TODO y que, por eso mismo, te constituye como una persona tan radicalmente humana…

Y es por eso también, que el núcleo del humanismo de Pierre Teilhard de Chardin resulta ser el de una religión de la tierra y de la vida que transfigura la realidad transformando la conciencia humana en un éxtasis ante la mística misteriosa que, ciertamente, nada tiene que ver con los antropomorfismos con que generalmente se difumina la  verdad al intentar vislumbrar el MISTERIO, como tantas veces lo habíamos comentado.

No es el pensamiento de Teilhard de Chardin, en rigor, una religión de la ciencia, pero sí que se armoniza con esta mística con que tú viviste y que llevabas dentro de tu corazón como un tormento dentro de tus pensamientos y sentimientos mientras revolucionaban toda tu personalidad porque querías hacer compatible la ciencia y la mística en un único acto fundido en el AMOR.

La obra de Pierre Teilhard de Chardin que te dedico -este Himno del Universo-, te transmite un mensaje significativo, un contenido vital y esencial que, sin lugar a dudas, lo podemos resumir de esta manera:

.

12. RESUMEN DEL CONTENIDO DEL HIMNO AL UNIVERSO DE TEILHARD DE CHARDIN

• Que la pasión por la vida, inherente a la conciencia humana, es indispensable para seguir viviendo y actuando…
• Que la racionalización científica, característica del pensamiento moderno, no elimina ninguna religión ni ninguna mística…
• Que al contrario, la propia ciencia puede hacer surgir modos o aspectos de creencias y de vivencias referidas al sentido de la vida y del quehacer diario de la actividad humana…
• Que avanzamos –Alfa y Omega– hacia la energía del absoluto y a lo universal, hacia lo divino desconocido y misterioso…
• Que toda la realidad es una especie de sacrum o sagrado fascinante y benévolo que, sin duda alguna, a ti ya te ha acogido…!

Te has ido, Xavier, volando hacia el infinito. Pero el infinito es un camino de no retorno que te lleva de galaxia en galaxia, hacia otros universos paralelos misteriosos e insondables, siempre adelante y desafiando incluso yo diría La Ley Entropía que todo lo piensa degradar, si no fuera porque según me has explicado y tantas veces comentado, si de nuestro cerebro sólo lo tenemos desarrollado el 1% y los científicos ya hablan de once dimensiones frente a las cuatro que conocemos, me pregunto:

• ¿Por qué no podemos creer en el Misterio que nos acoge …?

He intentado destacar, Xavier, tu inteligencia y tu humanidad. Pero antes de acabar permíteme ir a las referencias que tienes plasmadas en el Google que son un resumen de toda tu actividad en la tierra sobre:

• Si tú cambias, todo cambia, por Javier Olivella / Laura Marín

https://www.neuromanage.com/es/descubrenos/xavier-olivella/

• INSTITUTO QIGONG-BARCELONA

https://institutoqigong.com/recursos/xavier-olivella/

Sin embargo, sepas que a mí, Xavier, me cuesta despedirme de ti, aunque allí donde estés ahora -si es que hay un ahora temporal en tu nueva vida-, así como también todos los que hoy estamos aquí -si es hay para ti algún espacio dimensional-, te acompañamos con el recuerdo presente y con la contradicción de una alegre tristeza para decirte que nunca te olvidaremos.

Y es que tú, Xavier, nos devuelves con el ejemplo de tu vida:

• La bondad con que humanamente nos has tratado…
• El tiempo que nos has dedicado y que con tu sabiduría nos has instruido…
• Los momentos que nos has apaciguado con tu serenidad proverbial y
• … sobre todo, con la estima que nos has dado gratis, sin pedirnos nada a cambio. Muchas gracias, Xavier …!

.

Bajo la luz del día, de las nieblas del mal tiempo o con el peso de las estrellas en la oscuridad de la noche, como tú mismo has padecido…, podemos experimentar todas las dudas y también podemos percibir el frío de la muerte, pero tú que ya que has nacido definitivamente, te agradecería, Xavier, que me permitas utilizar esta metáfora de tu nuevo nacimiento con la que, caminando por entre el túnel de la muerte, ya has revivido.

Y en la medida de lo posible, no nos dejes con la escarcha helada de nuestras preguntas insatisfechas -tú que sigues siendo un científico del Trivium y del Quadrivium-, persona de Ciencias y de Letras, tan sabio y tan humano:

«CÁNTANOS COMO MÍSTICO QUE ERES EL HIMNO DEL UNIVERSO Y DANOS EL CALOR DE LA ESPERANZA DESDE TU NUEVO NACIMIENTO»

BARCELONA. Jardines del Colegio de Santa Dorotea de las Salesianas de Sarriá en el acto de despedida de Xavier Olivella y Solé en la tarde del día 25 de abril de 2021 y que nos dejó inesperadamente el día 19 del mismo mes y año .

Miguel Ángel Bosch Fridrin

.

+ 11.01.2023 EN LA MORT D’EN FRANCESC GRABULOSA I NOVELL SDB

Recordar en Francesc m’és obligat a poques hores de la seva mort: des de fa molts anys (1963) que em va conèixer, no tant per formar part de la Congregació salesiana com ell, sinó gràcies als seus pares que li’n van parlar de mi -essent jo clergue assistent de novicis a l’Arbós del Penedès i, també temps d’auto stop-, atès que amb certa freqüència els visitava al Bar-Restaurant de l’estació de ferrocarril de Vilafranca del Penedèsquan s’havia de gestionar alguna necessitat a favor del Noviciat.

Després, ens vam trobar a Osca (1970) i, posteriorment, des d’altres situacions meves personals al Col·legi Sant Josep de Rocafort (BCN) on hi estudiava la meva filla, a Ripoll per ser el meu pobre natal, a Martí-Codolar de visita de tant en tant i al Tibidabo per parlar una estona o perquè, en alguna ocasió, també em deixés tocar l’orgue.

Aquests darrers anys, doncs, he pogut mantenir amb en Francesc una correspondència prou intensa.

I d’ell he rebut antics videos de la família salesiana (of the record), més de cinquanta audios de la seva collita/inspiració personal interpretats a l’orgue i, com a tresor molt preuat, quasi la totalitat de cartes mortuòries salesianes de l’antigua Inspectoria de la Mercè i de Sant Josep de València que m’han desvetllat, a banda de les de Maria Auxiliadora, molts records de persones estimades amb qui he conviscut un temps i d’altres de la familia salesiana, per edificació meva i meditació personal. Moltes gràcies, Francesc…!

De les darreries dels últims temps quants de mails escrits…!

Quina delicadesa d’home de Déu davant de l’estimació que tenia vers els seus familiars difunts i com se’n sentias de la seva absència…!

Tanmateix, a banda de la seva salut precària i crònica, es va començar a trobar malament de forma aguda. En recullo aquestes frases:

– «Vaig resistint…»
– «No em trobo gens bé…
– «No em vinguis a veure, però tu…cuida’t molt…»
– «Gràcies pels teus escrits…»
– «Ànims en l’esperança…».

Encara em va desitjar -com va poder- un Bon Nadal, manifestant-me que la felicitació nadalenca que li’n vaig enviar la llegiria pausadament i «a trossets» (deia, ja que jo sempre escric llarg i amb força subordinació), perquè li’n mancava la força física.

Sempre acabava la seva carta-mail, després de lloar els escrits de la meva plana web – http://www.miquelangelbosch.com -, amb allò de «Cuida’t molt…!».

Ell sabia de la meva malaltia, que de moment vaig trampajant, tot i que, malauradament, en Francesc se m’ha avançat en aquesta cursa iniciada, i ell ha arribat primer al final amb la corona dels vencedors, essent fidel als seus compromisos salesians i sacerdotals…la qual cosa no és poca cosa, perquè ho és tot…!

Tant de bo que tot el treball que va realitzar en Francesc, conjuntament amb altres salesians, per a la conservació històrica, documental i musical, de la Inspectoria quedi ben arrelat a Martí-Codolar i no es perdi en el temps.

Quedava per materialitzar la musicació orquestada -n’havíem parlat moltes vegades, tot i que això soposava un gran dispendi econòmic-, de les principals partitures de la Galeria Salesiana.

Al respecte, vull recordar que en Francesc, essent clergue triennal a Sarrià, va poder aprofitar l’estudi i la seva realització musical mitjançant el propi Felipe Alcántara qui a ell, i només a ell, li n’era confiada la clau del piano que hi havia al teatre.

Acabo amb una anècdota: En la dècada dels anys 70 Josep Maria Roma -catedràtic d’orgue del Liceu de BCN- em va dedicar unes variacions sobre el tema del Tedeum de Marc-Antonio Charpentier.

Fa cosa d’un any li ho vaig explicar a en Francesc i va mostrar la curiositat d’interpretar la partitura. Així que vaig pujar al Tibidabo -i com si el veiés i escoltés ara mateix -, em diu:

– «Vinga, som-hi…!

I amb una primera lectura va sonar a l’orgue la partitura, no exempta de dificultat, que en aquest moment de comiat, l’acompanyo també jo, però amb la lletra:

«TE DEUM LAUDAMUS, TE DOMINUM CONFITEMUR…

…IN TE, DOMINE, SPERAVI ET NON CONFUNDAR IN AETERNUM».

Que així sigui, Francesc estimat…!
Miquel Àngel

+ COMUNICAT INSTITUCIONAL DE LA CONGREGACIÓ SALESIANA EN LA MORT D’EN FRANCESC GRABULOSA I NOVELL

(Aquest comunicat extret del link o enllaç http://salesianos.info/blog/francesc-grabulosa-i-novell/ no és la carta mortuoria o necrológica que el director de la Casa salesiana del Tibidabo -Joan Codina Giol- escriurà en breu)

La Inspectoría Salesiana María Auxiliadora comunica que la tarde del miércoles 11 de enero de 2023, ha fallecido en la Infermeria Mare de Déu de la Mercè de Barcelona Martí-Codolar, el querido hermano salesiano sacerdote Francesc Grabulosa i Novell (1938-2023). Tenía 84 años de edad y había cumplido los 69 de salesiano y los 58 de sacerdote.

Su funeral será celebrado el viernes 13 de enero, a las 11:00, en la Parròquia de María Auxiliadora de Sarrià, Pg. St. Joan Bosco, 70, Barcelona.

La capilla ardiente se podrá visitar en Martí-Codolar, mañana jueves 12, de 16:00 a 19:00.

Allí mismo, a las 20:30, se tendrá la celebración de Vísperas.

Francesc Grabulosa i Novell:

• Nació en Vilafranca del Penedès (Barcelona), el 16 de marzo de 1938.
• Hizo el noviciado en L’Arboç y allí profesó el 16 de agosto de 1954.
• Los estudios de filosofía los cursó en Sant Vicenç dels Horts (1954-57).
• El tirocinio lo realizó en Sarrià (1957-60).
• Después estudió la teología en Martí-Codolar (1960-64) y
• Al finalizar el cuarto año fue ordenado sacerdote en Barcelona, el 3 de mayo de 1964, por el cardenal Benjamín de Arriba y Castro, arzobispo de Tarragona.

Desde su ordenación, los lugares en donde ha desarrollado su labor pastoral son estos:

• Sabadell (1964-66; 1970-72 y 1994-95);
• Barcelona-Rocafort (1966-69; 1991-92 y 2001-11);
• Huesca (1969-70);
• Terrassa (1972-79 y 1984-91);
• Badalona (1979-84);
• Girona (1992-94);
• Sant Boi de Llobregat (1995-96);
• Ripoll (1996-2001);
• Barcelona-Horta (2011-13);
• Barcelona Martí-Codolar (2013-19) y
• Desde 2019, en Barcelona-Tibidabo hasta el día de su fallecimiento.

Recordaremos a Francesc Grabulosa como salesiano de espiritualidad serena y profunda, con gran capacidad de trabajo, ordenado, cumplidor, cercano, amable, persona generosa y buena.

Que el Señor Resucitado lo acoja con ternura, entre todos aquellos que han entregado su vida a la misión salesiana; y que María Auxiliadora, a la que tanto amó, lo acoja con el cariño de Buena Madre del cielo.

Que descanse en paz.

Benvolguts familiars, amics, família salesiana.

En Francesc, ordenat i bon arxiver, ha deixat un interessant resum de la seva vida que encapçala així:

“No sabem ni el dia ni l’hora… Estigueu preparats. Tothom té les seves històries i el seu tarannà. Som com som i ens cal assumir-ho. Afegir quelcom que no som és mentida. Rebaixar el que som també ho és. Per tant, sincers, coherents i clars. Res de maquillatge o aparences. La veritat per davant!”.

Va néixer a Vilafranca del Penedès el 16 de març de 1938. Era fill d’Agustí i Rosa, el segon de tres germans, tots tres ja difunts.

Degut a la guerra, va ser batejat a casa per una tieta religiosa de les Filles de St. Josep.

Va créixer en un entorn familiar entranyable on rebé una sòlida educació cristiana que es basava en les pràctiques de pietat, en una vida cristiana compromesa i l’exemple d’una vida senzilla i el treball exigent.

“He viscut sempre acaronat d’amor i també d’exigència”.

La primera escola va ser la de St. Elies de les Germanes Carmelites de la Caritat (Vedrunes). Allà va començar la seva vida musical amb la germana Lourdes que l’inicià en el solfeig i el piano.

Va rebre la primera comunió el 3 de maig de 1945 de mans del bisbe Fra Maties Solà i Farell. Va passar al col·legi de Sant Ramon dels Fills de la Sagrada Família on va rebre els cursos elementals.

Sempre ha recordat amb molt d’afecte els seus primers educadors. Mn. Josep Maideu, beneficiat organista de la Basílica de Sta. Maria de Vilafranca, va ser el seu segon professor de música:

“Als nou anys ja em deixava acompanyar amb el monumental orgue la Sabatina i el Trisagi a la Basílica”.

Tot i que li va costar adaptar-s’hi, té també uns records molt bons dels salesians d’Horta on va ser intern durant tres cursos. Allà va rebre el testimoni i l’empenta per fer-se salesià.

Va fer el noviciat a l’Arbòs del Penedès, emetent la primera professió el 16 d’agost de 1954. L’afició i les qualitats musicals van acompanyar-lo sempre, però és al noviciat on va poder exercitar-les amb el cant religiós i recreatiu. Després de tres anys d’estudis filosòfics a St. Vicenç dels Horts, sense deixar mai la música, va passar a l’escola professional de Sarrià com a mestre i educador. El P. Felipe Alcántara va ser durant aquells anys el seu tercer mestre i mentor musical.

“D. Felipe em renyava perquè no interpretava massa ben ajustat les seves obres. Vaig gosar dir-li que es podia tocar de dues maneres. I ell em va etzibar davant els alumnes: – Sí, de dues maneres: bé o malament”.

Va anar aprofundint en l’estudi i la pràctica del piano i l’orgue presentant-se als exàmens del Conservatori a València.

Després dels quatre anys de teologia a Martí-Codolar, va rebre l’ordenació sacerdotal el 3 de maig de 1964 de mans del cardenal de Tarragona Benjamín de Arriba y Castro. Celebrà la segona missa al Tibidabo, ajudat del salesià vilafranquí P. Francesc Rosès.

Ha exercit el seu ministeri pastoral i educatiu amb diverses responsabilitats a:

• Sabadell,
• Terrassa,
• Rocafort (BCN),
• Osca,
• Badalona,
• Girona,
• St. Boi,
• Ripoll,
• St. Jordi (Horta),
• Martí-Codolar i
• Tibidabo.

Al llarg del seu historial salesià ha estat director, rector, cap d’estudis, arxiver, bibliotecari, vice-postulador de la Causa de beatificació de la Venerable Dorotea de Chopitea…

I sempre músic: el dia de Nadal passat (25.12.2022), amb la malaltia que amb prou feines el deixava estar dret, encara va gosar carregar els sis quilos d’acordió per acompanyar els cants a la comunitat de la Mare de Déu de la Mercè.

Li ha tocat visitar molts centres mèdics degut als constants problemes de salut. Guarda un record agraït i afectuós del tot el personal sanitari que l’ha tractat (El Pilar, el Clínic, Martí-Codolar, Vall d’Hebron, Pere Virgili).

Ell confessa:

“No sempre me n’he sortit. He passat de tot, amargors, problemes de salut que m’han acompanyat gran part de la meva vida, però també moltes alegries; sempre he intentat viure el lema sacerdotal “Per Crist”, per Ell val la pena donar la vida. Sempre he cregut que donar-se et retorna; estimes i reps estimació”.

En Francesc ha estat un home d’Església, salesià que es pren seriosament la vida comunitària, inquiet i disponible, volent ser útil i no donar feina als altres fins a l’últim moment.

I acaba el resum de la seva vida dient:

“Estimeu-vos com Crist ens ha estimat. Sigueu feliços i feu un món millor on s’albiri sempre la pau i l’alegria.”

+ HOMILIA A LA PARRÒQUIA DE MARIA AUXILIADORA DE SARRIÀ EN LA MISA-FUNERAL PER EN FRANCESC GRABULOSA I NOVELL (13.01.23)

per en Francesc Riu

Benvolguts germans i germanes.

“Doneu-nos oli del vostre, perquè se’ns apaguen les llànties”.

Com si l’oli d’unes servís per a les altres. Cadascú ha de proveir-se del propi oli. Llànties d’oli per il·luminar el camí, per acompanyar el nuvi a la casa on es celebra la festa de noces.

Ja ho veieu que n’és de senzill i alhora d’intens l’evangeli: tenim la vida per anar-nos proveint d’oli que:

• Crema (es gasta),
• Fa llum (orienta),
• Dona alegria (fa festa).

 

Això és un programa de vida. Un programa que ha d’anar elaborant cadascú; ens podem encoratjar, donar exemple, però el treball de recollir olives i premsar l’oli és un treball d’elaboració propi:

 

• Treballar-se un mateix,
• Viure per als altres,
• Creure’s i escampar l’evangeli,
• Dedicar-se amb intensitat a la pregària,
• Estimar i deixar-se estimar…

En Francesc es treballava interiorment, feia autocrítica, formulava el seu projecte personal, assumia les adversitats, els fracassos, les limitacions.

Treball d’elaboració de l’oli per cremar tot esperant el nuvi. Una espera llarga en què hi ha moments de joia col·lectiva, però també d’avorriment i de somnolència.

 

La tria d’aquest evangeli me l’ha suggerida la relació mútua entre en Francesc i el personal sanitari en tots llocs on ha estat ingressat:

• La delicadesa,
• L’amabilitat,
• L’atenció diligent,
• El gest tendre,
• Sempre “gràcies”…

…i quan no podia pronunciar paraules:

• La mirada agraïda…

Em feia pensar: ¡què en seria de diferent el món amb actituds com la d’aquest malalt i la d’aquests professionals…! Coses tan senzilles, però que requereixen un fort entrenament al llarg de la vida.

¿Això no és precisament una mostra d’aquell oli que cal acumular perquè la nostra societat, les nostres institucions, les nostres famílies no grinyolin tant…?

Sense llàntia encesa no es pot entrar a les noces, que és l’important. El que realment té importància és la trobada amb el Nuvi: Jesucrist.

El Papa emèrit Benet XVI diuen que va deixar escrit al final dels seus dies:

“No em preparo per a un final, sinó per a una trobada”.

No ens preparem per arribar al final de la vida farcits de bones obres, d’actituds evangèliques (oli), sinó perquè aquestes bones obres ens permeten trobar-nos amb Jesucrist.

+ ANTICS PROFESSORS/ES DE QUAN ERA PETIT, ADOLESCENT O JOVE, AIXÍ COM TAMBÉ DE COMPANYS DE TREBALL QUE -SENSE GLOSSA-, HAN ESTAT PRESENTS EN EL MEU RECORD I ADMIRACIÓ:

Germana Carmelita Teresa Closa / Mossèn Joan Brisa / Bascompte / José Mir / José Santiso / Albert Serra / Isabel Bosch / Pedro Villalibre / Elisa Santofimia / 

.

3. GLOSSES DEDICADES A SALESIANS I JESUÏTES DIFUNTS

EJERCICIO DE LA BUENA MUERTE DESDE UNA CONTEMPLACIÓN PRIMAVERAL -MUERTE / VIDA-, AL ENCUENTRO DE QUIENES YA SE NOS FUERON…

NECROLOGIO SALESIANO (1889-2020) 

(Pulsar el coloreado de azul para abrir el contenido)

3.1. POR LO QUE SE REFIERE A SALESIANOS DIFUNTOS…

Cerremos los ojos y que venga a nosotros el rostro humano, hoy transformado, de todos aquellos que nos han precedido -hermanos nuestros, de la Congregación salesiana-, mientras meditamos cómo la brevedad de la vida nos traslada fácilmente hacia un horizonte no lejano… y de cómo hay que aprovechar el “carpe diem” antes de que la muerte nos pille por delante…

A lo largo de estos muchos años de convivencia en la casa de D. Bosco se ha fraguado una realidad punzante explicitada en los versos que canta el poeta manriqueño “A la muerte de mi padre”:

• «Nuestras vidas son los ríos que van a dar a la mar que es el morir…».
• Pero recordemos el canto poético de Joan Manel Serrat cuando, superando el “Dies irae, dies illa” gregoriano, nos recuerda en el escenario de la vida que “Anirem tots cap al Cel…” (Todos iremos al Cielo).

El río impetuoso de la vida ha llevado hacia el mar Papas de nuestro tiempo, Superiores de la Congregación, Profesores queridos con quienes convivimos en las diversas etapas de nuestra formación y compañeros del alma, hermanos amados de viaje. Ya no reman con nosotros. Ahora van a vela veloz, desprovistos de toda amarra, ligeros bajo las rutilantes estrellas de la noche misteriosa…

Llegada la hora de desvelar el misterio han adquirido la sabiduría y han pisado el dintel de la hora trascendental.

• Basta tener presentes a los Papas Eugenio Pacelli (Pio XII), Angel José Roncalli (Juan XXIII), Juan Bautista Montini (Pablo VI), Albino Luciani (Juan Pablo I), Carolo Woitila (Juan Pablo II)…

Han acabado sus días navegando esforzadamente a remo contra los escollos rocosos y la tempestad violenta. Dura lucha hasta el puerto de la tranquilidad. Ya no reman con nosotros… han navegado suficiente por los mares de la vida intentando superar las olas traicioneras. Suerte han tenido: ahora van a vela veloz, desprovistos de toda amarra, ligeros bajo las rutilantes estrellas de la noche misteriosa…

Llegada la hora de desvelar el misterio han adquirido la sabiduría. Saben más que todos nosotros. Han pisado el dintel de la hora trascendental. Han dejado los estorbos superficiales, los bagajes pesados.

¿Habrán percibido ya su aurora luminosa después del ocaso tenebroso? ¿Habrán podido ver más claro todavía? Ellos, sin perder el norte de la rosa de los vientos, ya mar adentro y, despejada la densa niebla, navegan transformados e iluminados por el sol resplandeciente…

• Un recuerdo para Renato Ziggiotti, Luis Ricceri, Edigio Viganó, Juan Edmundo Vecci… Y consejeros más conocidos como: Juan Antal, Modesto Bellido, Antonio Doménech…

Ellos, sin perder el norte de la rosa de los vientos, ya mar adentro y, despejada la densa niebla, navegan transformados e iluminados por el sol resplandeciente…! El espléndido decorado otoñal con sus bellos cromáticos cansados, nos ofrece el paradigma de todo lo caduco y de lo que fue. Y el invierno que ya llegará esconde la consideración controvertida e irónica de la finitud de las cosas de nuestra vida mortal.

• I una persona de la que en Sant Vicente nos hablaban y que en una ocasión vino a visitarnos: Rodolfo Fierro, así como también la labor documental de Amadeo Burdeus…! Ya no están con nosotros inspectores… ¿Quién no se acuerda de Juan Alberto, Florencio Sánchez,Tomás Baraut, Isidro Segarra, David Churio, Joan Canals, Ángel Tomás, Joaquin Cardenal, Antonio Doménech, Carlos Zamora, José Carbonell, (…)

Nuestra vida terrenal navega entre olas gigantes hacia una deseada playa de eternidad serena, lejana y próxima a la vez… Una playa maravillosa no definible, indescriptible, misteriosa, inimaginable, trascendente a nuestras dimensiones, pero añorada con  obstinación  y con el deseo persistente de  desvelarla un día.

El decorado espléndido y primaveral de este momento que nos ofrece la naturaleza, fuente inagotable de inspiración, con sus bellos cromáticos, paradigma o metáfora de todo lo que renace después del tiempo caduco iy del  frágil y gélido invierno que no puede esconder la consideración controvertida e irónica de la finitud de las cosas de nuestra vida mortal.

Nuestra vida que navega entre olas gigantes hacia una deseada playa de cielo sereno, lejana y próxima a la vez… Una playa maravillosa, pero no definible, indescriptible, misteriosa, inimaginable, acaso inexistente, siempre añorada…

Y aunque somos diferentes en muchos aspectos los unos de los otros, todos tenemos una cosa en común: todos envejecemos… y, a decir verdad, esta experiencia no es ningún regalo. Tenemos una sola vida sin ensayos tomada en una única toma de un larguísimo plano secuencial.

Mención especial merecen salesianos que trabajaron en diferentes casas de formación cuyo vínculo ha sido más directo o personalizado. Todos ellos acabaron sus vidas navegando esforzadamente a remo contra los escollos rocosos y la tempestad violenta. Marcharon a toda vela veloces recorriendo el universo infinito, y desprovistos de toda amarra, han volado ligeros de peso recorriendo las rutilantes estrellas de la noche misteriosa…


Hagamos memoria de salesianos que trabajaron en casas de formación como:

• HUESCA: Fernando Iglesias, (…),
• TIBIDABO: Josep Maria Enseñat, José Aldunate,(…),
• GERONA: Benjamín Juaristi, Juan Piles, Pablo Rodríguez, David Churio, Joaquin Recalde, Salvador De Bonis, Joan Santaeularia, Felix Solanes, Pablo Rodríguez, Ramón Mongay, Eugenio Yañez, Jesús Maquiera, Silverio Maquiera, José Luis Macua,(…),
• ARBÓS DEL PENEDÈS: José Maria Uranga, Juan Llabrés, Vicente Ballester, Josep Maria Vivas, Vicente Peris, Luis Vivar, Manuel Ramon Gil, Miguel Macech,(…),
• SANT VICENÇ DELS HORTS / SENTMENAT: Adolfo Rodriguez, Mariano Beltran, Enrique Ramon, Joan Auledas, Francisco Sanz, José Carbonell, Marcel·lí Rei, Pedro Castellví, Esteban Casals, Jesús Mairal, Feliciano Ugalde (…),
• MARTÍ-CODOLAR: Josep Colomer, Jesús Carilla, José Aldazábal, Francesc Roses, Jesús Ezcurra, Antonio Manero, Guillermo Pérez, Carlos Petenuzzo, Rafael Casasnovas, José Guillamet, Antoni Gota, Ramón Alberdi, (…) 

Pero sin olvidar a tantos salesianos conocidos, que nombrarlos a todos sería interminable, aunque últimamente se ha hecho el esfuerzo de incorporarlos en un ordenado Necrologio salesiano actualizado que puede consultarse -desde fallecidos en el año 1889 hasta el 2020-, con sus respectivas biografías y en lo que viene a llamarse «Cartas mortuorias» respectivas en què se especifica la trayectoria humana y pastoral de cada finado. Con todo no podemos olvidar hermanos queridos que convivieron conmigo en las casas salesianas de:

• BARCELONA-Inspectoria: Felipe Alcántara, Basilio Bustillo, Tomàs Baraut, Ambrosio Díaz, Josep Obiols, Antonio Cabello, Francisco Oliván (…)
• BCN-HORTA-Barcelona de estudiante: Javier Rubio, Juan Alberto, Francisco Cortés, Antonio Anglada, Angel Vidondo, Pablo Hernández, Ignacio Jáuregui, Francisco Gelpí, Mariano Moreno, Domingo Gasulla, Mariano Mellada, Joaquin Cardenal, Miguel Cardell, Tomás Utrilla, (…)
• BCN-MUNDET-Barcelona: Joan Palau, Luis Zorita, (…)
• MATARÓ-Verano: Bonifacio Rollizo, Rafael Cerdà, Manuel Llevaria, Jesús Cañete, …y el inolvidable  y original Sr.Pep, (…)
• REUS: Antonio Martínez, Ramón Olivé, José Maria Galofré, Rafael Grau, Florencio Ibáñez, Antonio Armiñana (…),
• BCN-HORTA-Barcelona Cursillo Vocacional: Josep Bosch, Antonio Bermejo,
• HUESCA: Gonzalo Domínguez, Marcos García,  (…)
• SAN BAUDILIO DE LLOBREGAT: Antonio Florit, (…)
• BCN-ROCAFORT-Barcelona: Joaquin Sáenz, Miquel Mas, Juan Corbella, Pere Escursell, Sebastián Monclús, Jordi Rey, Clemente Gimeno, Pablo Azcona, Remigio Cantó, Juan Maria Gárate, José Gutiérrez, Joaquim Vilaseca,Josep Colomer, Feliciano Ugalde (…)
• MADRID-Licenciatura: Heliodoro Bello, José Luis Macua (…)

También cabe consignar aquí salesianos fallecidos que en algun momento tuvieron contacto conmigo en alguna casa de formación: Ramón Vera, Faustino Gutiérrez, así como Luis Maria Andueza (novicio que profesó en el Hospital de La Vall d’Hebrón (BCN) (…)

Mención especial merecen -aparte de escritos particulares en otro apartado-, los compañeros que nos encontramos en diferentes cursos y que por motivos de enfermedad o de accidente nos han dejado como: Alberto Serrano, Angel Maria Ciriza, Aurelio Jiménez, Fernando García, Antonio Doménech, Jesús Laborda, Felipe Martínez, José Gabriel Sola, Jesús Elías,  Silverio Laquidain, Xavier Olivella, Juan Antonio Arana, Dimas Pérez…

I otros que, en distintas casas de formación, parroquias o de acción educativa, traspasaron a otra vida después de largos años de trabajo y convivencia en este mundo como: Josep Bosch, Víctor Marco, Víctor Macua, Ramón Vera, Primitivo Larumbe, Francesc Grabulosa…

.

El lema salesiano «Da mihi animas caetera tolle” constituye el santo y seña de todo salesiano en su labor apostólica. Se me da traducir ‘animas‘ por ‘personas‘. Y es que la acción pastoral salesiana se extiende principalmente a  las personas preferidas de Don Bosco y de la familia salesiana.

¿Así, pues, por quiénes deben trabajar preferencialmente los salesianos? Por la niñez, la adolescencia y juventud más desorientada y abandonada, sea rica materialmente o pobre espiritualmente y que según el actual Rector Mayor de los salesianos, don Ángel Fernández Artime, los destinatarios de los salesianos son:

• Los pobres y descartados.
• Los menores migrantes y refugiados.
• Los muchachos y muchachas de la calle.
• Los menores y jóvenes que se ven vulnerados en sus derechos humanos y su dignidad.
• Los jóvenes repatriados e indocumentados que no saben cómo sobrevivir.
• Los jóvenes esclavizados y privados de libertad.
• Los jóvenes trabajadores y obreros.
• Los jóvenes de familias desestructuradas, con carencias humanas y afectivas.

No puc obviar de cap manera la presència dels màrtirs salesians i de les salesianes morts a conseqüència de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939).

Un documentat llibre intitulat “Lauros y Palmas” (Amadeo Burdeus, SDB. Libreria salesiana, Barcelona, 1950). El P. Inspector -D. Florencio Sánchez- terminaba el prólogo de la primera edición del libro con estas palabras:

“Contribuya, humildemente, nuestro «Liber Martyrum» a este empeño aleccionador de las juventudes salsianas y sea también cátedra abierta y lección perenne y luminosa para los que, todos los días, tenemos a nuestros gloriosos Hermanos Mártires en la mente, en el corazón, en los labios, P. Francesc Grabulosa y, sobre todo, en las obras y su conducta”.

Finalment, mitjançant el bon fer del P. Francesc Grabulosa SDB -molt amic meu des de fa molts anys-, m’envia regularment les cartes mortuòries dels salesians difunts més coneguts o relacionats amb mi. Li agraeixo de tot cor aquesta deferència i voldria fer-li’n arribar que les esmentades cartes mortuòries per a mi em resulten ser cartes edificants que sovint llegeixo no només per satisfer el record puntual vers tots aquells amb qui en bona part vaig conviure germanívolment, sinó sobretot per alimentar el meu esperit -a través de la meditació-, els bons exemples de sacerdoci i salesianitat que cadascun d’ells va aportar en el camp apostòlic i humà a través de la seva vida consagrada…

I atès que avui dia la informàtica ens permet d’acostar-nos fàcilment, no només a les persones a través dels programes on line, sinó també al recull d’escrits i visionats de forma digitalitzada, deixo constància de tot el cúmul d’arxius que tinc organitzats en les corresponents carpetes per honorar la memòria d’aquells que conegué en vida i que ara recordo amb complaença i agraïment l’exemple que donaren en vida i que recullo després de la seva mort. Per tant, en prémer l’enunciat, s’obriran les carpetes a l’objecte de poder tornar a reviure les passes edificants que deixaren tots aquells que la mort s’emportà:

CARTES MORTUÒRIES EDIFICANTS DE GERMANS SALESIANS  

(en construcció constant)

NECROLOGIO SALESIANO GENERAL (1889-2020)

ALERTA…! En prémer el cognom i nom del germà salesià colorejat de blau no s’obrirà immediatament a la pantalla, sinó que l’arxiu baixarà al lloc determinat que l’acull segons cada usuari ho tingui establert, per tal que, posteriorment, es pugui rescatar i, finalment, obrir-lo de forma adient, sigui de forma automàtica o bé prement el link o enllaç que figura en la plana del document Word.

ALBERDI, Ramon / ALBERTO, Juan / ALDAZÁBAL, José / ALDUNATE, José /ALEGRE, Ángel / ANDUEZA, Luis María / ARMIÑANA, Antonio / ARANA, Juan Antonio / AULEDAS, Joan / AZCONA, Pablo/ BADOSA, Pep / BALLESTER, Vicente / BARAUT, Tomàs / BASARTE, Benito / BELLÉS, Eliseo /  BELTRÁN, Mariano / BELLO, Heliodoro /BERMEJO, Antonio / BOSCH, Josep / BURDEUS, Amadeo BUSTILLO, Basilio / CABELLO, Antonio / CANALS, Joan / CANTÓ, Remigio / CAPÓ, Òscar / CARBONELL, Agustín / CARBONELL, José / CARDELL, Miguel / CARILLA, Jesús / CASALS, Esteve / CASASNOVAS, Rafael / CASTELLVÍ, Pere / CERDÀ, Rafael / COLOMER, Josep / CORBELLA, Joan / CORTÉS, Francisco/ CHURIO, David / DE BONIS Salvatore / DÍAZ, Ambrosio / DÍAZ, Faustino / DOMÈNECH, Antonio / DOMEÑO, Jesús Fernando / DOMÍNGUEZ, Gonzalo / DURAN, Miquel /ECHAMENDI, Miquel / ECHÁVARRI, Máximo / ENSEÑAT, Josep Maria / ESCURSELL, Pere / FANER, Joan /  FARGAS, Joan / FIERRO, Rodolfo / FLORIT, Antoni / GALOFRÉ, Josep Maria / GÁRATE, Juan María / GARCÍA, Ildefonso / GARCÍA, Marcos / GASULLA, Domingo / GELPÍ, Francisco / GIMENO, Clemente / GOTA, Antonio / GUILLAMET, José / GUTIÉRREZ, Faustino / GUTIÉRREZ, José / IBÁÑEZ, Florencio / IDOATE, Jesús / IGLESIAS, Fernando /IGUACEN, José Luis /JÁUREGUI, Ignacio /JORDANA, Frederic / JURÍO, Jesús Ángel / LABORDA, Jesús / LAGUÍA, Jaume / LÓPEZ, Luis / LÓPEZ, Miguel Ángel/ LLABRÉS, Juan / MACÍAS, Celedonio / MACUA, José Luis / MAIRAL, Jesús / MALLADA, Mariano / MANERO, Antonio / MAQUIERA, Jesús / MARCO, Víctor / MARÍN DEL AMOR, Juan / MARTIN, Fidel / MARTÍNEZ, Antonio / MAS, Miquel / MATEO, Antonio / MÉLIDA, José Luis / MOLL, Bartomeu / MONCLÚS, Sebastián / MONGAY, Ramon / MUÑOZ, Agustín / OBIOLS, Josep / OSÉS, Luciano / PALLEJÀ, Remigi / PECIÑA, José María / PELAZ, Lucas  / PÉREZ, Domingo / PÉREZ, GUILLERMO / PÉREZ, Dimas / PÉREZ-LEAL, Francisco / PILES, Juan Bautista / PIÑOL, Rómulo / PUYOL, Manel / QUEROL, Antonio / RAMÓN, Enrique / RAMON, Manuel / RECALDE, Ricardo / RÀFOLS, Joaquin / REVILLA, Urbano / REY, Jordi / REY, Marcelino / RODRÍGUEZ, Adolfo / RODRÍGUEZ, Pablo / ROLLIZO, Bonifacio / ROSÉS, Francesc / SÁENZ, Joaquin / SANTAEULARIA, Joan / SANZ, José María / SEGARRA, Isidre / SOLANES, Félix / TOMÁS, Angel (1) – TOMÁS, Ángel (2) / TOMÁS, Ángel (3) / UGALDE, Feliciano / URANGA, José María / VALLE, Joaquín / VARELA, Francisco / VERA, Ramon / VIDONDO, Ángel / VILASECA, Joaquin / VILLANI, Juvenal / VIVAR, Luis / VIVAS, Josep Maria / YÁÑEZ, Eugenio / ZAMORA, Carles Maria /

Nota: Amb el decés d’en Francesc Grabulosa (11.01.2023), qui m’enviaba les cartes mortuòries, segurament no podré obtenir-ne d’altres i/o de les que encara falten. Tot i això, el meu record hi és i seguirá essent’hi ben present de cara a totes aquelles persones conegudes i properes amb qui d’una forma o altra hi vaig conviure o en vaig saber d’elles malgrat la distància. Tanmateix, labentibus annis, he procurat esc<tir i fer-me amb amb les notificacions de la mort que he trobat mitjançant Internet…

Y, como no podía ser de otra manera, en el año 2009 tuvimos el 5º Encuentro anual de compañeros de curso celebrado en la casa salesiana de Poblet. Allí tuvimos la ocasión de recordar y conmemorar la muerte de nuestro Antonio Domènech Corominas, así como también a aquellos compañeros difuntos y de los que en este lugar y momento tengo conocimiento y hasta el dia de hoy, labentibus annis, y los menciono por cuanto eligieron seguir en la Congregación salesiana, después de ejercitar un apostolado fecundo, para descansar finalmente y para siempre en el descanso del sueño de la paz:

• Alberto Serrano
• Ángel Maria Ciriza
• Aurelio Jiménez
• Antonio Doménech
• Jesús Laborda
• Juan Antonio Arana
• Dimas Pérez

Del Encuentro de Compañeros de Curso -año 2009-, realizado en el Monasterio de Poblet tengo la satisfacción de recuperar el Powerpoint que se elaboró ante la muerte del compañero/hermano salesiano…

ANTONIO DOMÈNECH COROMINAS

Pulsando el nombre del difunto, coloreado de azul, bajará inmediatamente la aplicación informática anunciada y comprimida en el lugar establecido para poder abrirla con todo su esplendoroso contenido. Sea este proceso indicado el homenaje que, desde mis páginas Weblog, realizo a cuantos hermanos/compañeros/amigos han experimentado ya, fuera de las coordenadas espaciales y temporales, el misterio más recóndito de la vida como es la muerte.

.

3.2. PEL QUE FA A JESUÏTES DIFUNTS

En escriure la glossa per als jesuïtes difunts me’n vaig a trobar el llibre de Josep Maria Ballarín«El Loiola i els seus”, en concret cap al capítol “Sant Xabier (Francesc Xabier) i Sant Peret” (Pere Claver), -no sense deixar de recomanar la lectura exquisida de tots els seus  capítols-, per tal de mostrar la pluralitat de biografies endinsades en la Companyia de Jesús. I així:

El Loiola va trobar-se a París amb un basc navarrès que somniava reuites. Així m’ho van contar. Es deia Xabier i arribaria a savi, somniava. I després, què.li cargola Iñaki. Seria un savi famós i respectat. I despés, què. El Xavier va continuar engarristant-se de somnis. I després, què. Després arribaria a vell venerable. I després, què. Collat fins a les pedretes, el Xavier fou de la colla juramenrtada de Montmartre.

.

El Xavier va raure a Roma amb tots, fins que l’Iñaki va enviar-lo a missions. I va començar una de les més glorioses i santes follies que hagi conegut l’església de Déu. El Xabier va tocar l’Índia, va regolfar al Japó. Batejava, predicava, batejava, predicava, corria cap ací i cap allà, feia cert allò de benaurats els peus dels qui anuncien la pau i prediquen el bé. Fins que Ignasi el va cridar a Roma; qui diu perquè no vagarerés tant, qui diu que per fer-lo el seu successor. Fos com fos, no va arribar a temps, aquella tempesta de gràcia va morir en una illa amb la Xina allà lluny, somniada sense abastar.

Déu meu, aquell foll…

.

• No puc oblidar a jesuïtes amb qui he treballat colze a colze en els vint-i-cinc anys que he romàs a l’ETPC -Escola del Clot/Jesuïtes El Clot- com en Joan Ollé, en Josep Ituarte, l’Ernest Labeira, en Josep Maria Elias i en Joan Sunyol– de qui a la revista Claver de l’escola en vaig fer glossari d’alguns i que reprodueixo tot seguit:

.

Les estacions ens han portat tristesa enguany: durant l’estiu moria Joan Ollé, administrador dee l’ETPC, víctima de les complicacions després d’un atac de cor. I amb la tardor, ens ha arribat la notícia de la mort d’en Josep Ituarte, delegat d’Ensenyament de la Companyia de Jesús. Tots dos eren grans treballadors, amb vincles importantíssims amb la nostra Escola. Però, sobretot, eren amics entranyables de molta gent.

I ara els recordem en aquestes planes:

.

+ 26.07.1996 JOAN OLLÉ, SJ

Neix a Taragona el 20 de gener de 1934. És el 5è fill de sis germans. Estudia al Col·legi de La Salle de la mateixa ciutat. cura peritatge mercantil i comença a treballar a l’administració familiar. Entra al Noviciat de la Companyia de Jesús l’11 d’octubre de 1953. Estudis humanístics a Raimat de 1955 a 1957. Filosofia a sant Cugat del Vallès fins al 1959 que és destinat a l’Escola del Clot per col·laborar en tasques docents i pastoral fins al 1962. Teologia a Sant Cuhat on va ser ordenat sacerdot el 15 de julil de 1965.

L’última etapa de formació com a jesuïta la va fer a França, a Paray-Le-Monial durant el curs 1966-1967. Des de 1967 va orenar al Clot per donar classes, col·laborar en les activitats pastorals amb joves matrimonis i també com a Administrador tant per a la Comunitat de jesuïtes com per a l’Escola, fins al dia de la seva mort. De 1982 fins al 1993 també formà part de l’equip de l’Administració de la companyia de Jesús de Catalunya. com a sacerdot va col·laborar sempre a la Parroquia de Santa Eulàlia de Vilapicina, als col·legis de La Salle de Barcelona i Adela de Trenquelleón del carrer Guipúscoa (BCN). Als darrers deu anys formava part de la Junta de SERAS, la mútuia de religiosos de tota Espanya, de la qual va ser-ne president durant sis anys. el 26 de juliol de 1996 mor a conseqüència d’un infart a la clínica de la Sagrada Família de Barcelona i el 28 de juliol és enterrat asl cementiri del Centre borja de Sant cugat del Vallès.

“Quan l’estiu començava a puntejar i l’escola perdia la frenètica activitat, com aquell que se’n va de vacances sense voler molestar, tu, amic Joan, vas emprendre el viatge més llarg de la teva vida, aquest viatge que vas estar preparant durant tants anys i pel qual vas dedicar gran part de la teva vida com a jesuïta. Trobarem a faltar a l’amic, a la persona que sempre estava disposada a escoltar, que era sensible, que et donava una empenta quan et veia decaigut o et consolava quan estaves trist, i com no, també quan compartíem estones alegres, sopars, revetlles, sortides a la muntanya… En fi amic Joan Ollé, tu ja has fet allò que calia fer, ara ens toca a nosaltres fer que tu no moris mai”. (Josep Seró, President APA).

.

+ 29.11.1996 JOSEP ITUARTE I MATA, SJ

Va nèixer a Barcelona el 1936, ingressà a la Companyia de Jesús al noviciat de Roquetes el 1956. Juniorat a Raimat, la filosofia a Sant Cugat i elo Magisteria repartit entre ESADE i el Clot. comença la teologia el 1965, essent ordenat a Sant Cugat el 1968. Sempre, abans i després de la Tercera Prova feta a Andorra, residé a Bellvitge. Va ser director del C.E.Joan XXIII des de la seva fundació, el 1969, fins al 1993. Superior de la Comunitat de Bellvitge des del 1976 al 1983.

Va promocionar i dirigir els Serveis Educatius de Catalunya, fou membre del Conbsell Escolar de la Generalitat de Catalunya, col·laborant en diverses Parròquies, sobreto en la de la Inmaculada de L’Hospitalet, on fou Vicari. Des del 1993 era Delegat del P. Provincial per a l’Educació. el 29 de novembre de 1996 mor a l’Hospital Clínic de Barcelona a resultes d’una leucèmia, als 60 anys d’edat, 40 de la companyia de Jesús i 28 de sacerdoci. El dia 1 de desembre és enterrat a Sant Cugat del Vallès.

.

+ X.06.2001 ERNEST LABEIRA, SJ

Ha arribat a la fitas del seu pelegrinatge terrenal trobant-se acollit -després de molts dies de preparació a l’exercici de la bona mort- en l’embolcall de la vida etwrna, on el Déu de la seva creença i ‘tots els sants‘, han celebrat la seva arribada.

Recordem el P. Ernest Labeira, acomiadant-se dels alumnes de BUP, amb un cant a la vida,, a la llibertat, a la tolerància i a la fe en el futur, en la seva darrera classe de religió ‘magistral’ en què, introduint-los en el misteri els revelava els secrets amagats en la naturalesa. Descansi en pau i la seva benedicció sacerdotal ens atorgui aquell esperit sanament rebel, amarat de humilitat i silencia, que el va portar a conviure al costat dels més febles i desvalguts.

.

+ 15.03.2007 El P. LLUÍS ARMENGOL BERNILS, SJ

Qui fou director de la Formació Professional i Rector de l’ETPC i la Comunitat Cristiana Sant Pere claver, així com el fundador de l’Escola Activa de Pares, lliurpa el seu esperit a Déu, en la pau dels justors, a la matinada del dia 15 de març de 2007.

Encara ressona, per entee la Comunitat Educativa de l’ETPClot, els sentiments que expressà el nostre germà difunt en la glossa setmanal del Full de l’Arquebisbat de Barcelona dels dia 28 de gener de 2007 en què conscient de la seva mort propera ens parlava de la “reacció d’un malalt després de saber que té càncer irreversible…”. I precisament aquest cant a la vida davant de qui se sap a les portes de la mort ens serveix de necrològica per valorar els quirats d’aquesta persona que ha conviscut entre nosaltres tant i tants anys, colze a colze, i de qui hem après a ‘saber estar i conviure‘, coherent amb els seus compromiosos, persona esperançada i esperançadora, treballador eficaç, amable i deferent, dotat d’una saviesa realista, amic sempre fidel, detallista i servicial, sempre a punt d’ajudar estimant, íntegre i equitatiu, optimista i apassionat de la vida, persona que ha testimoniat el seu sacerdoci, dis de la Companyia de Jesús, amb dignitat i senzillesa. Les glosses dominicals de l’Arxiprestat de Barcelona resten en el llibre “Viure a fons” que en Lluís ens ha deixat com a testimoniatge de la seva vida i pensament.

La redacció de la Revista Claver ha espigolat de la seva ploma literària dues glosses, en referència a dos temes d’actualitat, que el P. Lluís Armengol amanyagà per significar moments destacats del cicle de la natura i una celebració de casa nostra: “Una pregària de primavera” i “La Diada de Sant Jordi”.

.

+ 28.06.2008 JOSEP MARIA ELIAS I XIVILLÉ, SJ 

Nasqué a Barcelona l’any 1924, religiós català, membre de la Companyia de Jesús. Estudià enginyeria industrial, i des del 1950 treballà en ambients obrers del barri del Clot de Barcelona, mitjançant la formació professional, com a director i professor de l’Escola Tècnica Professional del Clot i com a president del Secretariat de Formació Professional de l’Església a Catalunya. El 1987 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, i el 1991 fou director de la Fundació Sant Pere Claver del Clot.

A la revista «Claver» del Clot, n. 49 de desembre de 2008, hi trobem una glossa, escrita pel P. Enric Puig SJ, síntesi o adaptació de l’homilia de l’Eucaristia exequial que, com el P. Josep Maria Elias es lliurà a “servir i estimar amb un amor que no passa mai, tot fent Església, poble de Déu mentrestant camina sense defalliment ni soroll, en mans de Déu…”.

.

+ 15.12.2007 JOAN SUNYOL I ESQUIROL, SJ.

 En recordar l’entrevista -Revista «Claver» del Clot n. 41- en què, a més a més d’una extensa biografia i la curiositat d’obrir el seu web/blog, l’acomiadem amb un text peculiar -“Pans i peixos per a tothom”-, com un signe de solidaritat que neix de l’Evangeli de Jesús.

Aquella paraula de Déu que predicà Francesc Xabier amb l’exemple de la seva pròpia vida al servei del altres. El sant basc a terres de missió llunyanes, em Joan en la missió d’avui i aquí. La seva cabòria fou ajudar, un dia i un altre, des de l’anonimat o de forma cridanera, a formar humana i professionalment al jovent necessitat d’evangelització en el marc d’una societat occidental molt secularitzada, prenent com a paradigma el zel que desplegà a les terres llunyanes de l’orient pagà Sant Francesc Xabier.

.

+ 13.05.2021 HÈCTOR VALL VILARDELL, SJ

Queda inscrit en aquestes planes web/blog per la relació familiar mantiguda ja que una tieta meva -Rosa Bosch i Arnau- estava casada amb segones núpcies amb el seu pare -Josep Vall i Serrano-.

Deixo la seva ‘Semblanza‘ aquí mateix d’acord amb l’escrit necrològic  que el P. José Ignacio González Faus, en nom de la Companyia de Jesús redactà:

• “La disponibilidad de un optimista”.

.

+ 08.01.2023 LLUÍS MAGRIÑÀ VECIANA

Lluís Magriñà, fundador de la ONG Intermón y superior que fue de la Cova de Sant Ignasi de Manresa desde abril de 2015 hasta el 20 de mayo del año pasado, ha muerto. Licenciado en Teología, entró en la Compañía de Jesús en 1964 y fue ordenado sacerdote en 1976.

Aparte, también estudió Educación Comparada a la Universidad de Chicago (EE.UU.). Principalmente, se dedicó al mundo de la ayuda humanitaria y de la cooperación para el desarrollo. Magriñà estuvo durante cinco años en el Chad y, posteriormente, fundó y dirigió la ONG Intermón casi durante 15 años. 

Magriñà nació en Barcelona el año 1946. Entre sus principales labores dirigió el Servicio Jesuita a Refugiats (JRS) entre el 2000 y el 2007. Una tarea que lo hizo viajar por todo el mundo con el objetivo de hacer un seguimiento de los proyectos de la entidad que coordinaba, así como evaluar las necesidades que se tenían que atender. El fundador de la ONG Intermón también ha sido Consultor del Pontificio Consejo para los Migrantes e Itinerantes del Vaticano.

Aparte, Magriñà también se dedicó al sector de la educación, siendo Delegado de los colegios de Jesuitas de Catalunya durante cuatro años. En este tiempo, fundó Jesuïtes Educació, una red que reúne y coordina las escuelas de la Compañía de Jesús que se encuentran en Catalunya. De hecho, desde el 15 de junio del 2008 hasta junio del 2014 fue Superior Provincial de los Jesuitas de Catalunya.

.

ENTRE FRANCESC XAVIER I PERE CLAVER

Misioners ben diferents, però els dos sants. Així ens ho explica Josep Maria Ballarín:

L’orde encara donava per més. El Peret Claver era segarreta; ficat a jesuïta va der els estudis sense massa merecimientos, l’enviaren a índies, va parar a Cartagena d’aquelles “Índies”. On desembarcaven els vaixells d’esclaus. En Peret no podia pas canviar les lleis, ni encendre la revolució, ni tan sols fer-hi teologia, però hi era a totes. Rebia els esclaus a peu de vaixell, els amoixava, els protegia dels vits negrers, es carregava els malalts a coll, els repartia menjar i vi.

Mentre el provincial informava de la mediania intelectual del sujeto i en lloava la dedicación, el segarreta deu ser dels pocs jesuïtes que hagin fet de la seva cel·la un magatzem de saques de farina i bótes de vi. Morí a plena feina. És enterrat allà, entre ciris i parenostres dels pobres abans esclaus.

To i això, igualment com ho tenen avui els salesians, també i amb força més antiguitat subratllo el Necrologi i «Semblanzas» jesuïtiques, amb les seves respectives biografies  per tal de considerar la personalitat i l’acció apostòlica exercida, així com també la tasca desenvolupada “AMDG” en els diferents camps del saber i del treballar sempre embolcallada en el “En tot servir i estimar”.

.

4. GLOSSES DE DECESSOS D’ALUMNES I

ANTICS/GUES ALUMNES

.

En la celebració de l’any Verdaguer -2002- la redacció de la revista «Claver» acompanyà les necrològiques amb versos de mossèn Cinto Verdaguer espigolats de la seva producció literària “Al Cel”:

+ 23.04.2002 MARIA JESÚS VILLACAMPA RODRÍGUEZ…

El dia 27 d’abril -festa de la Mare de Déu de Montserrat- els àngels se’n portaren d’aquest món a una antiga alumna de la escola després d’uns mesos de molt patiment i voluntat de viure: és la que fou alumna de l’ETPC dels del 1r d’EGB, a l’any 1985, fins que acabà els seus estudis de delineació l’any 1999. Un dels seus professors va enviar a la redacció de la Revista Claver l’escric que es publicà íntegrament com a recordatori de qui fou alumna estimada:

“Maria Jesús: un nom compost que evoca persones arrelades a la nostra vida cristiana. quan vas arribar a l’escola eres una nena i vas anar creixent fins fer-te dona. Recordo que, en acabar l’EGB, et vas doldre molt d’haver-te de separar de les teves companyes que iniciaren estudis de BUP. Tu vas cursar FP en l’especialitat de delineació, i tot i que començares desanimada, vas acabar amb maduresa i tota la il·lusió del món. En pocs anys has omplert tota una vida i allò que has deixat -penso també en els teus escrits- no només ens emociona, sinó que ens ajuda a ser més humans i estar a prop teu”.

.

+ 03.10.2002 CRISTIAN CRUZ SÁNCHEZ…

• «A Montserrat tot plora / tot plors des d’ahir ençà, que allí a l’escolania / se’ns ha mort un escolà.
• L’escolania, oh Verge,, n’és el vostre colomar: / aquell que ahir us cantava / qui avui no el plorarà…?
• Té el violí a l’esquerra / que solia tocar / el violí a l’esquerra, / l’arquet a altra mà.
• Ocell d’ales obertes / que cap al Cel se’n va. / Mentre ell canta pels aires / el violí sonà».

Després d’una llarga malaltia, viscuda amb esperança de resurrecció, mort aquest vailet de la nostra escola. Un noi de quinze anys que havia estat matricular a 3r d’ESO, vital, simpàtic, lluitador, estimat per tots els seus professors i companys.

Una amiga seva escrivia aquest record: “Et demano, Senyor, que el cuidis com ho han fet els seus pares…i si ell des d’algun lloc llegeix aquestes ratlles, vull que sàpiga que per nosaltres mai serà mort perquè viu a l’interior del nostre cor”.

Recollint algunes estrofes de «La mort de l’escolà», li apliquem metafòricament alguns versos mentrestant acompanyem els seus pares i familiars, tot fonent el nostre dolor amb el d’ells:

• La muntanya de Montserrat n’és la seva terra i la seva família…, així com el proferssorat de l’escola que tant estimava… 
• L’escolania en són els seus amics i amigues, els seus companys i companyes de  l’ETPC. 
• El violí i l’arquet fan de llibres i llibretes, estris de treball (el bolígraf i els llapis de colors) i joguines… 
• L’ocell d’ales oberters és ell mateix, en Cristian, que cap al Cel se’n va…

«Una estrofa adient d’en Mossèn Cinto Verdaguer a l’hora d’acomiadar-nos d’aquest món en Cristian de camí cap al Cel: Com us sento sonar en les meves orelles / harmòniques estrelles, / cascabells d’or del carro de la nit, / quan per eregions d’ignotes meravelles / a volar se m’emporta l’esperit».

.

+ 25.07.2002 LOURDES NÚÑEZ…

És la mort d’una antiga alumna, frigorista de la promoció de 1995. Els seus pares, germans i familiars, així com molts antics companys, vinguts de diferents punts de Catalunya, s’aplegaren en silenci i pregària, amb cants i participació a la Capella de l’ETPC per celebrar una Eucaristia i rememorar la presència d’aquella noia que, segons l’escrit d’un company de curs, era “emprenedora, treballadora, alegre, amiga de tothom”.

«Barqueta meva anem…! / Anem-nos-en barca meva, / cap a la mar del Cel, / avui que està serena. Aquí navego a rem, / allí ho farem a vela, / sense témer els esculls, / sense por a la tempesta. / Ja hi he navegat prou / pels mars de la terra / de golfos de neguit / d’onadesw de tristesa. / N’és arribada l’hora, / ens cal partir / vers el sol que s’allunya / d’aquest país. / Rient allà ens esperen: qui hi vol venir…? / Tot plorant vingué a la vida, / plorant esero la mort; però un sempre d’alegria / bé val una hora de plors. / Qui espera els goig eterns / que curtes troba les penes…! / Les penes duren un jorn, / els goigs duraran per sempre».

.

+ EN EL COMIAT  DE L’ANTIC ALUMNE, LUIS ARTACHO VEGA…

A través de la aplicación informática del Facebook hemos conocido la triste noticia del fallecimiento de Luis. La hermana muerte se lo ha llevado muy prematuramente, silenciosamente y a escondidas en este invierno gris y desapacible. Y aquí estamos, conocidos o no, amigos y familiares, rindiendo un homenaje sencillo, pero emotivo, enormemente denso y en recuerdo de aquel adolescente que fue -hoy con 29 años truncados- que un día, allá por la década de los años 90 (en concreto los cursos 1996-97-1997-98) apareció en el aula donde yo impartía clases de castellano y de catalán en el Colegio de los Jesuitas del Clot -además de tutor en el segundo año de la ESO-, sentado inquieto en la primera hilera de pupitres, porque su vitalidad así se lo merecía, echándome flores por lo «bajini«, diciéndome «barbas«, toda vez que escondía su sonrisa solapada que desde pequeñín hasta sus últimos días siempre le acompañó, pero transformada en una gran «rialla» de complicidad amical. Así lo he visto en las fotografías de antaño y así lo habéis definido en los comentarios que he leído. Ciertamente, no hay palabras para consolar la pérdida de una persona bien amada y sí muchas lágrimas para manifestar el pesar que se experimenta ante la desaparición de una vida tan joven.

Sin embargo, bien sabemos que en el mar de la vida siempre, y en cualquier momento, puede aparecer el temporal de la muerte. La muerte que es el mayor y el más grande enigma de la vida humana y que se presenta con la disolución certera del cuerpo y el temor angustioso de la desaparición perpetua. Todo ello con el agravante de la semilla de eternidad, sembrada en nuestras vidas, que de ninguna manera acepta esta ruina total y el adiós definitivo que la muerte parece infligir. Por tanto, encontrar una respuesta tranquilizadora ante el tsunami de la muerte no es fácil: las diversas religiones pretenden dar respuesta a este enigma recóndito de la condición humana. La fe cristiana enseña que la muerte ha sido vencida y, con Cristo, nada acaba…, otros piensan, por el contrario, que todo se desvanece. Ante la muerte, pues, surgen presentimientos extremos y opuestos: el temor invencible y la confianza esperanzada. Interpretaciones bien diferentes, pero plenamente humanas. Formulémoslo así: entre una concepción nihilista de la vida y, por otra, la convicción esperanzada del creyente. Sin embargo, desde el más profundo respeto al arco de todas las respuestas ante la muerte, personalmente pienso que, teniendo en cuenta lo mucho que nos queda por conocer, de verdad que no sabemos casi nada, a causa de nuestra limitación, encerrada en sólo tres dimensiones espaciales y como mucho en una cuarta que es el tiempo. Así que, de ninguna manera podemos poner punto final a esta reflexión entre el todo y la nada. Antes bien, puntear los suspensivos y esperar que se desvele el misterio…

Mientras, consideremos la muerte «com la més gran naixença«. Naixença que en Lluís ja coneix, deslligades les amarres del port d’aquesta vida de boira baixa i densa -així ho expressa la fotografía de l’estampa de recordatori tradicional-,vaixell enllà contra les ones de les il·lusions marcides. Ell ja ha arribat a l’horitzó del cel blau, a la resplendor que nosaltres encara no coneixem. Però des del fràgil port de sortida el seguim acompanyant en el record de l’amistat profunda i de la seva exquisida bonhomia. Tots plegats avui l’acomiadem amb sentiments ben contradictoris:

• Entre llums i ombres,
• Amb tristesa i joia,
• Entre cants i llàgrimes,
• Des del desconsol i la pau,
• Present la seva absència tot i que embolcallada d’una gran melangia…

És hora d’anar acabant aquest record d’homenatge aquí al Cementiri nou de Sant Pere de Badalona (a la sèrie 54, nínxol 277, pis 2n) on hi reposa en Lluís, entre les flors ofrendades que amb ell es marciran, però recollint el que he llegit que li deia un amic seu aquests dies, també tots plegats li diem des de l’estimació i l’esperança: «Luis, estés donde estés, nosotros estamos contigo«.

.

+ 30.10.2015 EN LA MUERTE, POR UN TRÁGICO ACCIDENTE MILITAR, DE JOSÉ MORALES RODRÍGUEZ…

José Morales Rodríguez, natural de Barcelona, casado y con una hija de corta edat. Un buen antiguo alumno de la ETPC, hoy «Escola del Clot-Jesuïtes El Clot». Lo recuerdo. De tez morena, pelo negro ensortijado, buen deportista, estudiante notable, de trato directo, resolutivo… Seguramente, en el colegio empezó a conocer la disciplina que luego tuvo que observar en el Ejército español…

… Decidido como era llegó a capitán, piloto del Ejército del Aire con más de dos mil horas de vuelo a sus espaldas y curtido en diversas misiones en Afganistán. Un atleta, relatan sus compañeros de trabajo, que amaba las actividades en las que pudiera poner a prueba su resistencia. Hace cuatro años participó en una de las competiciones más severas del mundo: El Marathon des Sables, conocida popularmente como la Maratón del desierto, una exigente carrera por etapas que se organiza en Marruecos y en la que los participantes se enfrentan a temperaturas extremas que rondan los 50 grados, 250 kilómetros de recorrido y vientos fuertes…

José se nos ha ido en un trágico accidente pilotando un helicóptero en aguas del Atlántico. En el mar de la vida, y en cualquier momento, puede aparecer el temporal de la muerte. La muerte que es el mayor y el más grande enigma de la vida humana. Encontrar una respuesta tranquilizadora ante el tsunami de la muerte no es fácil: 

• Diversas religiones, así como las muchas filosofías, han pretendido, con más o menos convicción o acierto, mostrar una respuesta coherente a este enigma recóndito de la condición humana…
• Por otra parte, la fe cristiana enseña que la muerte ha sido vencida y que, en una dinámica transformadora de muerte-vida, nada acaba tal y como la misma naturaleza indica en sus estaciones anuales…
• También mucha gente piensa, por el contrario, que ante la muerte nuestro cuerpo se desvanece en la danza misteriosa del universo y lo que hemos sido perdura sólo en la memoria de los más allegados o, en el mejor de los casos, en los libros de historia…

Ante la muerte, pues, surgen presentimientos extremos y opuestos: el temor invencible y la confianza esperanzada. Interpretaciones bien diferentes, pero plenamente humanas. Una tensión o un arco que abarca desde una concepción nihilista de la vida a la convicción esperanzada del que es creyente.

Sin embargo, desde el más profundo respeto al imaginario de todas las respuestas ante la muerte, personalmente pienso que, teniendo en cuenta lo mucho que nos queda por conocer, de verdad que no sabemos casi nada de nada, a causa de nuestra limitación estructural, encerrada en sólo tres dimensiones espaciales y como mucho en una cuarta que es el tiempo lo cual, siendo mucho, resulta ser muy poco ante la inmensidad que nos abarca y trasciende. Así que, de ninguna manera podemos poner punto final a esta reflexión ambivalente sobre la muerte entre el todo y la nada. Antes bien, puntear gramaticalmente los suspensivos y esperar que para cada uno de nosotros también se nos desvele el misterio…

Consideremos, pues, la muerte como un nuevo esperanzado nacimiento . Un nacimiento que José ya conoce, desatados los amarres del puerto de esta vida de niebla baja, como una barca hacia el infinito contra las olas de todas las ilusiones caducas. Él ya ha llegado al horizonte del firmamento azul, al resplandor que nosotros aún no conocemos. Y, en cuanto a nosotros, mientras fusionamos nuestro recuerdo y estima con el recuerdo y el amor profundo de sus familiares, en especial su esposa e hija pequeñita, lo seguimos teniendo presente tal cual como cada uno lo tenemos dibujado en nuestro recuerdo. Y por qué no, esperamos encontrarlo de nuevo un día con sentimientos marcadamente contradictorios: 

• Entre potentes luces y desdibujadas sombras,
• Con profunda tristeza y con tranquila serenidad,
• Entre cantos patrióticos y con muchas lágrimas humanas,
• Con amargo desconsuelo y con una deseada paz interior,
• Presente su ausencia cubierta con una muy intensa melancolía,
• Pero desde nuestro más profundo trastorno también nuestra gran estima.

No te olvidamos, José, porque «ESTÉS DONDE ESTÉS, NOSOTROS ESTAMOS CONTIGO».

.

+ 11.122015  EN EL COMIAT DE L’ANTIGA ALUMNA, SANDRA LEBRON…

Estimada Sandra…! Mentrestant espero en l’Ambulatori de Manso (BCN) que em rebi una doctora per a una revisió mèdica, jo que aviat faré 73 anys i estic prou bé de salut, encara que «con algunas ronchas y picaduras» pròpies de l’edat, m’arriba per la Cristina Vila -una gran amiga teva- que te n’has anat lluny de tots nosaltres o potser ets ben a prop -què sé jo- perquè la mort, una Parca de la mitologia romana que controla els fils de la vida i del destí i que no respecta ningú, se t’ha emportat…!

Aiiiiix, Sandra, quants de records d’aquell teu temps adolescent quan, entre moltes altres situacions i moments viscuts a la teva ETPClot, et feia sortir a la pissarra per estructurar una frase i tu, bona i intel.ligent que eres, somreies i amb la meticulositat del teu estil encertaves exactament el que jo et preguntava i t’ensenyava…

…Després passaren els anys i un dia ens vam descobrir al Facebook quan la teva malaltia ja havia avançat. Però vaig poder comprovar les teves ganes de viure, la teva tossuderia en tirar endavant i així ho demostraves fent viatges, participant a taula amb amics i amigues, lluitant aferrissadament perquè no se t’escapès el do preuat de la vida.

Sandra…!, tothom t’estimava, tothom et donava un lloc preferent… I jo també pel «messenger«, amb discreció i estima, de tant en tant, t’encoratjava a viure. Fa ja uns dies vaig deixar de veure’t al Facebook. Es veritat que vaig tenir un presentiment…, però no m’imaginava que te n’anessis tan aviat… I hi he arribat tard i ni tan sols he pogut venir a veure’t o acompanyar-te al Tanatori de les Corts i fer rotllana amb els teus familiars i tots els amics i amigues que tenies…i vessar unes llàgrimes de sentiment…

…L’Univers és misteriós i infinit i ens pot donar moltes sorpreses. Tu, potser, ja ho has comprovat. Aquesta nit miraré les estrelles i t’imaginaré transformada. De veritat t’ho dic, Sandra, i per això et dedico una lletra d’un cantautor nostre, en Joan Manel Serrat, qui en els escenaris de la «terra«, metafòricament cantava sobre el «cel«: 

«Anirem tots cap al cel…!!! / Que toquin les trompetes…!!! / Anirem tots cap al cel…!!! / Amb les mans ben netes…!!! / No ens caldrà portar bastó / ni sandàlies, ni sarró. / Tu, que estàs tan cansat / tot d’un plegat / trobaràs que has volat. / Anirem tots cap al cel…!!! / Que toqui el bateria…!!! / Anirem tots cap al cel / amb crits d’alegria…!!! / Sonarà per tot el món / el so dolç d’un vibràfon, / quan toquem els estels. / Anirem tots cap al cel…!«.

Sandra estimada…! Siguis on siguis, nosaltres som amb tu…! Una abraçada des de la «terra» i guarda’ns lloc perquè tots nosaltres et vindrem a fer-te companyia un dia en aquest «cel» metafòric i amagat, en la pols o l’energia -digues-li ànima, si vols- de l’univers infinit…! Bon viatge, Sandra…!

.

+ 16.07.2016 EN LA MORT DE l’ANTIGA ALUMNA, NA MIREIA PUEYO…

Llegeixo a la xarxa, estimada Mireia, que te n’has anat d’esquitllendes, quasi sense avisar, en un moment impensable i injust…! Però la teva partida, lleugera i súbita, ha deixat, amb un gran acte de generositat per part teva, la «llavor» que durant prou mesos d’embaràs creixerà arrelada a la terra i cap amunt, dia a dia, pensant en tu fins tocar-te amb les seves mans més enllà dels núvols boirosos i veure’t amb els seus ulls encuriosits, esplendorosa i brillant, tendra i preciosa, com a mare que n’ets, sol.licita i amorosa…!

Recordo la teva adolescència a l’escola, als teus pares i germà, la nostra trobada al Facebook i penso amb les persones estimades que deixes en aquest món mentre fem via, com el teu marit i moltes altres…, així com també a amics i amigues, companys i companyes, professors i professores. A tothom el meu condol…!

Tanmateix, si es pot dir que la mort és un nou naixement, tu t’has quedat entre nosaltres perquè «la carn de la teva carn i la vida de la teva vida» viu -amb un ploricó als ulls i amb un sonriure als llavis- entre nosaltres…!

Mireia, siguis on siguis, nosaltres som amb tu i tu ets amb nosaltres…i pensa que la «vida» que ens has ofert de matinada ens apaivaga la teva «mort» i ens deixa, molt tristos sí, però esperançats per retrobar-nos…! Des dels meus anys ja en carrera avançada, i per a tu, una forta abraçada…!

.

+ 06.02.2017 EN LA MUERTE DEL ANTIGUO ALUMNO, GINÉS GARCIA GALLEGO…

Repasando esta tarde los escritos de la aplicación informática Facebook, me encuentro con una triste e inesperada noticia en el muro de Laury Neus que, con lágrimas en los ojos, se lamenta y nos comunica lo siguiente:

“Me acabo de quedar de piedra. GINÉS GARCIA GALLEGO nos ha dejado para siempre 😢😢😢😢. Es nuestro amigo y compañero de clase, que tantas risas hemos compartido en el cole. Era, cariñosamente, el terror de los profes. No me salen las palabras. Tengo un nudo en el cuello q no puedo ni tragar saliva.
DEP amigo mío. Se te echará de menos. Un gran vacío q nunca podrá llenarse de nuevo.
Gracias por ser parte de mi vida, gracias por ser mi compañero de clase, mi diana en el fútbol (portero ), mi vecino, amigo, hermano… Te reúnes con tus papis a los q adorabas, sobretodo tu mami. Joder, ¡¿pq te has ido tan pronto?! Te echaré mucho de menos chino”.
———–
Y yo, buceando en tu «muro«, recordando aquel adolescente que fuiste y teniendo presente a tu madre -a quien con complicidad amable tantas veces recibí en la tutoría-, porque tú eras la esperanza máxima de ella y la razón de su vida, entresaco de este mar revuelto algunos de tus pensamientos y sentimientos que quiero glosar en homenaje tuyo para que queden ahí escritos y te lleguen hasta la inmensidad misteriosa en la que ahora permaneces escondido:

1. ¿POR QUÉ TE HAS IDO TAN PRONTO…? He aquí el misterio. La sombra funesta de la muerte te ha perseguido y te ha acorralado -finalmente- impidiéndote seguir el camino de esta vida mortal, pero señalándote otro que, desde tu creencia intensa en el más allá imperecedero, ya has recorrido hasta el final de su meta donde nos esperas… Ya puedes decir con orgullo que el deseo de encontrarte con tus padres ya se ha realizado plenamente.

Por otra parte, recortando retazos de tus escritos en tu “muro” del Facebook he encontrado delicias como éstas:

• «Feliz día a todas las madres, en especial, a tí mamá. Te quiero con toda mi alma y corazón… Un beso enorme por las madres que se han ido, por las que están sufriendo y por las que lo vencieron…”.
• «Que bien nos vendría un abrazo para acomodarnos un poco…y para ver que no estamos solos, ni tan locos, ni tan rotos…”

2. “WOOOO, QUÉ PASADA”…! Y es que toda tu vivencia interior, patente en la mayoría de tus textos escritos, en una combinación maravillosa de paisaje y paisanaje -qué bien te retrataste físicamente un día diciéndote “un hombre sin panza es como el cielo sin estrellas”-, se orienta hacia la maravilla de los fenómenos de la naturaleza de los que haces manifestación exhaustiva con fotografías sorprendentes, así como la contemplación juguetona y cariñosa de todos los animales -tanto en estado salvaje como los que corren en compañía hogareña-, sin olvidar geográficamente la majestuosidad de las grandes ciudades o las peculiaridades de los pueblos pequeños…, hasta tu empatía sentimental, propia de corazones grandes, con las muchas personas que sufren -signo pleno además de tu rica vida interior-, pero sin dejar de pensar tampoco en tu alegría escondida, tus muchos afanes y el hobby de tus días al grito sonoro y certero de: -“Grande Barça” / -“Força Barça”…!

3. “YA TENGO MÓVIL OTRA VEZ”. Un día, después de haberse estropeado tu móvil, adquiriste otro de nuevo y al notificarlo un amigo te contestó diciéndote:

-“Pues, ya podrías llamarme”.

Y eso es lo que nos dices hoy a todos con tu llamada:

”Bona nit y a mumir” / “Buenos días lugareños y lugareñas” / “Que disfrutéis del día, guapos y guapas” / “Feliz fin de semana” / “Dulces sueños” / “Que seáis felices en este comienzo de semana” / “A vivir y a disfrutar que son dos días”…

4. “A VECES ME PREGUNTO -decías- SI HABRÁ ALGUIEN QUE SE ALEGRE DE HABERME CONOCIDO”.

Mira Ginés. He detectado en tus escritos esta duda que te inquietaba. ¿Sabes una cosa…?

Pues ahí va la respuesta: ESTÉS DONDE ESTÉS -nosotros tus familiares, tus amigos de colegio, tus antiguos profesores, tus compañeros de trabajo, todos cuantos te conocieron-, NO SÓLO TE RECORDAREMOS, SINO QUE ESTAMOS PRESENTES CONTIGO…!

Y ya lo sabes: «Una amistad no crece por la prersencia, sino por la magia de saber que aunque no las veas, las llevas en el corazón» MABF

ANTICS Y ANTIGUES ALUMNES QUE HAN DEIXAT AQUEST MÓN I QUE EN TINC CONEIXEMENT… 

Amb la impossibilitat de dedicar una glossa a cadascun/a d’ells/es, els escric un text general per a tots/es en què hi vull manifestar el record admirable que en guardo a la meva memòria, però per sobre tot l’afecte profund que els hi he professat i que  encara tinc, havent estat persones amb les qui he conviscut a les cases de formació, escoles diverses, aules d’ensenyament, patis d’esbarjo, excursions…al llarg de la meva tasca educativa i docent.

Ángel García / Estela Montetes / Antonio Ferré / Eduardo Rodríguez / José Cavero / Aitor Goñi / Raül Reina / /…i tot aquella/es que no en tina coneixement, però que han traspassat d’aquest món i dormen la son de la pau…!

.

5. GLOSSES DE DEFUNCIONS DE

PERSONES RELACIONADES AMB

«L’ESCOLA DEL CLOT/JESUÏTES EL CLOT», ANTIC ACRÒNIM «ETPC» I «COL·LEGI SANT PERE CLAVER»

.

+ 18.03.2016 EN EL COMIAT D´EN JOSEP MARIA BALLARÍN…

Avui que era el seu «sant o onomástica«, l’han enterrat amb cristiana sepultura a Gósol després d’unes exequies institucionals a Berga, sota la mirada benigne de la Mare de Déu del Santuari de Queralt.

Tanmateix, aquest capellà gens ortodox, intel·ligent, murri com ningú, humorista, amic fidel, arrelat a la terra catalana, no convencional, gran observador crític i misericordiós de la naturalesa humana, conversador àgil i escritor prolífex, irònic sense malícia i, sobretot, seguidor estricte i enamorat de Jesús de Natzaret, viurà entre nosaltres.

M’és grat deixar aquí alguns pensaments sobre la mort, tot i que lluny del que jo en penso, perquè en assabentar-me del seu traspàs, m’entretingué en espigolar dels seus llibres, només alguns de què disposo a la meva biblioteca, què en pensava i com tractava aquest tema de final de trajecte terrenal, des de la seva intensa creença cristiana…

Així, doncs:

• En el seu llibre «UN ANY I UN ALTRE, FINS AL VUITANTA, QUE DÉU N’HI DO» hi trobem el capítol dedicat als «Dies dels Sants«, a «L’Ànima» i al «Dia d’ànimes«, així com el record de la mort de «Ma germana«.
• I a «TERRA SANTA I TORNA A GÓSOL» desgrana tota la Passió de Jesús i la Glòria de la seva Resurrecció.
• També en «POBLET: MONJOS» hi deixa constància de la mort en «Santes ombres«.
• I en el voluminós «SANTA MARIA, PA CADA DIA» en «L’arínjol» recórre el camí per entre un gran Via-Crucis.
• Tanmateix, serà a «MOSSÉN TRONXO» on hi trobem el capítol de «Morts i vius«, el «Cantar de Difunts» i «El darrer cantar«.
• …i sempre recordarem aquell «Que al cel ens tropiguem» en paraules de Mossén Tronxo…!!!

I, posat a escriure un tros més, no puc obviar -com a professor de Llengua i Literatura que he estat d’una Escola de Jesuïtes- fer menció de «EL LOIOLA I ELS SEUS» i mostrar la fluïdesa de la seva prosa poètica quan parlant del país Basc i Catalunya -paisatge i paisanatge- la ploma d’en Ballarín flueix i es desplega així:

“Terra endins, Bascònia, és tendra de verds, ferma de caseries, ombrejada de faigs, guarnida de roures alterosos; l’esquella de les vaques hi sona calmada. Mar enllà, el Cantàbric és aigua lliure, mai ningú no se’l farà seu, mai ningú podrà dir-ne «Mare Nostrum»; les onades hi grisegen, el cel fa grenys, els penya-segats de la costa són braus, sorruts…

… El basc és nuat de braços i cames, atossat de pit, la cara tallada a aixol. Parla estrany i tan poc com pot. A dintre d’ell s’hi barregen els pendissos quiets i els bramuls de la mar gran, no se sap explicar…

… No hi ha res més lluny del basc amb txapela, orfeons i txacolí que el català amb barretina, sardana i vi de vinya vora la mar menuda…

… Sant Ignasi és paisatge basc ànima endins…aquell basc fou una galerna. Cert, Però quan hi entres del tot, trobes la quietud manyaga de les obagues amb una tendresa esquerpa que corprèn…

… Cada terra fa sa gent i fa els seus sants. Amb el mateix alè poètic que el «Poverello» umbri sentia cantar germà sol, l’home del sac de Manresa -Ignasi- s’entotsolaria als espais místics de la «contemplación para alcanzar amor«…

Un llibretó que paga la pena de llegir cadascun dels seus capítols on en la dedicatòria hi diu «Al «padre» Enric Puig, sjsi no tingués d’altres raons, només per ell ja m’estimaria els jesuïtes»:

• Primera «annotación» / «Addición»
• La galerna i la manyaga
• Cavalleresca a més a més
• L’home del sac
• «Exercicios» / «Contemplación» / «Segona addición
• El Pelegrí
• La Ciutat eterna
• Roma «Victrix»
• La «Companyia»
• Tercera «Addición»
• La veta de Sant Borja
• Sant Xabier i Sant Perret
• «Casto anche Gonzaga»
• Quarta «addición»
• El barret, el Quixot, el Hamlet
• Cotilles i moral
• El Sagrat Cor
• Abans d’ahir
• Ahir i avui mateix
• Cinquena «addición»
• De basc a basc
• «Terminar con un COLOQUIO»:

«Déu meu, sabeu que mai no em faria jesuïta. Però me’ls estimo. Prego per ells sense saber gaire què. Vós mateix. que siguin galerna a més a més i manyaga amb gust de pa tendre. Que no s’encarcarin a les ascètiques ni s’esverin a les profètiques. Que obrin les portes als pobres i als pobres que no ho semblen i ho són. Que facin etern el temps en captards de Manresa. I tantes que en diria. Però no se m’acut d’altra. Vós mateix, déu meu» (Dia del Sagrat Cor de 1991 en el 5è Centenari del naixement de Sant Ignasi).

EN JOSEP MARIA BALLARÍN ÉS MORT, PERÒ VIU ENTRE NOSALTRES. I SEMPRE EL RECORDAREM -creients o no creients- EN BOCA DE MOSSEN TRONXO AQUELL DESIG INEFABLE “QUE AL CEL ENS TROPIGUEM…”.

.

+ 2000-2007 NECROLÒGIQUES A LA REVISTA CLAVER DE L’ETRPC -ESCOLA DEL CLOT / JESUÏTES EL CLOT- I A LA XARXA INTRANET DE L’ESCOLA

Durant els set anys que vaig exercir i servir de Secretari General de l’Escola del Clot / Jesuïtes el Clot, tingué especial cura en informar puntualment, a través de la Intranet escolar, els decessos ocorreguts de les persones relacionades amb l’escola. Des dels propis jesuïtes, personal docent i d’administració i serveis, als familiars propers dels qui contituïem la Comunitat educativa del Clot i, fins i tot, altres persones relaciones indirectament.

A cadascuna d’aquestes absències -sigui personalment o grupalment-, se li ha dedicat una senzilla, però sentida glossa d’acompanyament i comiat en el viatge trascendental efectuat, així com també el caliu i suport afectuós a les famílies i amics dels difunts. Tot plegat, ha volgut ser un homenatge i record de vida en el moment de la mort.    

EL MISTERI DE LA MORT

  De la Constitució pastoral Gaudium et spes, sobre l’Església en el món actual, de el Concili Vaticà II

L’enigma de la condició humana arriba a la seva vèrtex en presència de la mort. L’home no només és torturat pel dolor i la progressiva dissolució del seu cos, sinó també, i molt més, pel temor d’un definitiu anihilament. L’ésser humà pensa molt encertadament quan, guiat per un instint del seu cor, detesta i rebutja la hipòtesi d’una total ruïna i d’una definitiva desaparició de la seva personalitat. La llavor d’eternitat que porta en si, a l’ésser irreductible a la sola matèria, es revolta contra la mort. Tots els esforços de la tècnica moderna, per molt útils que siguin, no aconsegueixen fer callar aquesta ansietat de l’home: ja que la prolongació d’una longevitat biològica no pot satisfer aquesta fam de vida ulterior que, inevitablement, porta arrelada en el seu cor.

Mentre tota imaginació fracassa davant la mort, l’Església, adoctrinada per la divina revelació, afirma que l’home ha estat creat per Déu per a un destí feliç que sobrepassa les fronteres de la miserable vida terrestre. I la fe cristiana ensenya que la mateixa mort corporal, de la qual l’ésser humà estaria lliure si no hagués comès el pecat, serà vençuda quan el omnipotent i misericordiós Salvador restitueixi a l’home la salvació perduda per culpa seva. Déu va cridar i crida a l’home perquè, en la perpètua comunió de la incorruptible vida divina, es adhereixi amb tota la plenitud del seu ésser. I aquesta victòria la va aconseguir Crist ressuscitant a la vida i alliberant l’home de la mort amb la seva pròpia mort. La fe, per tant, recolzada en sòlides raons, està en condicions de donar a tot home reflexiu la resposta a l’angoixant interrogant sobre el seu futur; i, a el mateix temps, li ofereix la possibilitat d’una comunió en Crist amb els éssers estimats, arrabassats per la mort, conferint l’esperança que ells han aconseguit ja en Déu la vida veritable.

Certament, urgeixen per a cristià la necessitat i el deure de lluitar contra el mal, a través de moltes tribulacions, i de patir la mort; però, associat a l’misteri pasqual i configurat amb la mort de Crist, podrà anar a la trobada de la resurrecció enfortit per l’esperança.

Tot això és vàlid no només per als que creuen en Crist, sinó per a tots els homes de bona voluntat, que la gràcia obra en  el cor d’una manera invisible; ja que Crist va morir per tots i una sola és la vocació última de tots els homes, és a dir, la vocació divina, hem de creure que l’Esperit Sant ofereix a tots la possibilitat que, d’una manera que només Déu coneix, s’associïn a el seu misteri pasqual.

Aquest és el gran misteri de l’home, que, per als creients, està il·luminat per la revelació cristiana. Per tant, en Crist i per Crist s’il·lumina l’enigma de el dolor i de la mort, que, fora del seu Evangeli, ens aixafa. Crist va ressuscitar, vencent a la mort amb la seva mort, i ens va donar la vida, de manera que, sent fills de Déu en el Fill, puguem clamar en l’Esperit: «Abbà» (Pare).

.

6. ALTRES GLOSSES NECROLÒGIQUES

+ 26.11.2014 EN LA MORT DE LA FILLA D’UN AMIC, L’ANA ÁLVAREZ

Hemos conocido la triste e inesperada noticia del fallecimiento de Ana en este noviembre otoñal, desapacible y gris.

Se nos ha ido sin avisar, silenciosamente como la lluvia fina que moja las calles de BCN hoy. Y pensando qué podría decir hoy yo de ella, la he encontrado dibujada en mi imaginación:

• Pletórica de vida,
• De una exótica belleza eslava,
• Incansable en sus idas y venidas,
• Presumida por la exigencia de su edad,
• Tiernamente enamorada en correspondencia a sus veinteañeros años,
• Intensamente curiosa por aprender tantas y tantas cosas que quería saber sobre la vida,
• Firme luchadora contra sus propios fantasmas,
• Vivaracha por demás,
• Estudiante ambivalente pero juiciosa,
• Sincera con el haber de alguna inocente y bendita mentirijilla,
• Franca en su hablar espontáneo,
• De carácter fuerte y tierno a la vez,
• Activa y sorprendente,
• Atada y libre…

Pero por encima de todo, preciosa y vulnerable chica preocupada por todos, a favor de todos, entregada a todos. Y, como decían los antiguos, se me confirma exactamente todo lo dicho con un ejemplo de muestra. Me quedó grabada en la memoria una anécdota que me contaron de ella de elevados quilates. Efectivamente: En el aeropuerto de Bucarest (en Rumanía) cuando Ana tenía dos años y medio sus padres le compraron una bolsita repleta de caramelos. Qué no hizo ella sino empezar a repartir los caramelos entre la gente que había en la sala de espera del aeropuerto. Y así siguió en vida…, repartiendo cariño, mezclado con lo poco de que disponía que para ella era mucho: un pitillo, una Coca-Cola, una cerveza y, sobre todo, una palabra de amiga, justa y certera, un consejo, una sonrisa, un beso…y a sus padres todo el profundo amor que llevaba escondido.

De pequeñita jugó con mis hijos, alegre y dicharachera, rápida de reflejos y buena amiga. Y a lo largo de muchos años tuve la suerte de encontrarme frecuentemente con ella porque fueron muchas las veces, que ella sabía dónde hallarme mientras yo estaba reunido con su padre. Y, en el encuentro -fuera largo, fuera breve-, nunca dejó de ofrecerme su sonrisa, decirme una palabra amable, algunas veces impregnada de pronta, pero suave ironía y darme espontáneamente uno o dos besos. Cuando llegué el otro día al “Hospital de San Pau”, apenas la muerte acababa de llevársela, la besé profundamente en la frente, para corresponder entre lágrimas, todo el afectoy bonhomía que ella me brindó en vida.

Intuyo que hubiera sido, de no haber finalizado tan prematuramente su aventura personal, otra “mujer fuerte” como nos la describe el Libro de los Proverbios (Pr.31, 10-31), una lectura por demás entrañable, un “compendio descriptivo del buen hacer, del saber estar y del saber convivir”. Y todo ello porque, a pesar de sus buenos momentos de apacible y externa alegría, también el sufrimiento era su cobijo interno. Y ello porque quien bien aprende a sufrir, integra el sufrimiento y lo vence, gana en entereza y en el buen proceder.

La hermana muerte se la ha llevado mucho antes que pudiera adquirir en plenitud, superados todos los escollos, la dignidad y el título de “mujer fuerte”… Pero no importa, porque la lección de su muerte y la donación de sus órganos principales, al seguir viviendo en otros necesitados, llevaran mi intuición a su cumplimiento y siempre querré y podré recordar a Ana como la “mujer fuerte” que ella misma deseaba ser y que ahora, una parte importante de ella misma, vivirá en otras personas anónimas que la llevaran por la vida a la plenitud por ella no totalmente conseguida.

Bien sabemos que en el mar de la vida siempre, y en cualquier momento, puede aparecer el temporal de la muerte. La muerte que es el mayor y el más grande enigma de la vida humana y que se presenta con la disolución certera del cuerpo y el temor angustioso de la desaparición perpetua. Todo ello con el agravante de la semilla de eternidad, sembrada en nuestras vidas, que de ninguna manera acepta esta ruina total y el adiós definitivo que la muerte parece infligir. Por tanto, encontrar una respuesta tranquilizadora ante el tsunami de la muerte no es fácil:

♣ Las “diversas religiones”, así como las muchas filosofías, han pretendido, con más o menos convicción o acierto, mostrar una respuesta coherente a este enigma recóndito de la condición humana…

♣ Por otra parte, la “fe cristiana” enseña que la muerte ha sido vencida y que, en una dinámica transformadora de muerte-vida, cuyo término explicativo se denomina “misterio pascual”con Cristo, nada acaba tal y como la misma naturaleza indica en sus estaciones anuales….

♣ Finalmente, “mucha gente” también piensa, por el contrario, que ante la muerte nuestro cuerpo se desvanece en la danza misteriosa del universo y lo que hemos sido perdura sólo en la memoria de los más allegados o, en el mejor de los casos, en los libros de historia…

Ante la muerte, pues, surgen presentimientos extremos y opuestos: el temor invencible y la confianza esperanzada. Interpretaciones bien diferentes, pero plenamente humanas. Una tensión o un arco que abarca desde una concepción nihilista de la vida a la convicción esperanzada del que es creyente. Sin embargo, desde el más profundo respeto al imaginario de todas las respuestas ante la muerte, personalmente pienso que, teniendo en cuenta lo mucho que nos queda por conocer, de verdad que no sabemos casi nada de nada, a causa de nuestra limitación estructural, encerrada en sólo tres dimensiones espaciales y como mucho en una cuarta que es el tiempo lo cual, siendo mucho, resulta ser muy poco ante la inmensidad que nos abarca y trasciende. Así que, de ninguna manera podemos poner punto final a esta reflexión ambivalente sobre la muerte entre “el todo y la nada”. Antes bien, puntear gramaticalmente los suspensivos y esperar que para nosotros también se desvele el misterio…

Consideremos la muerte «com la més gran naixença». Un nacimiento que Ana ya conoce, desatados los amarres del puerto de esta vida de niebla baja, como una barca hacia el infinito contra las olas de todas las ilusiones caducas. Ella ya ha llegado al horizonte del firmamento azul, al resplandor que nosotros aún no conocemos. Aquí nos encontramos hoy todos de despedida en este frágil puerto de salida acompañando en nuestros corazones a Ana, mientras fusionamos nuestro recuerdo y estima con el recuerdo y el amor profundo de sus padres, el hermano y todos sus familiares. Seguiremos pensando en ella y la tendremos a la manera que cada uno la tenía dibujada. Hoy te despedimos -Ana- para encontrarte de nuevo, pero lo hacemos con sentimientos contradictorios:

• Entre potentes luces y desdibujadas sombras…
• Con profunda tristeza y con tranquila serenidad…
• Entre bellos cantos y con muchas lágrimas…
• Con el amargo desconsuelo y con unadeseada paz interior…
• Siempre presente tu ausencia cubierta con una muy intensa melancolía…
• Pero, desde nuestro más profundo trastorno, con nuestra gran estima…

También amargamente felices porque tú ahora eres feliz y podemos decirte que no te olvidamos con la convicción y el sentimiento: “Ana, estés donde estés, nosotros estamos contigo”. Miquel Àngel Bosch i Fridrin