por (III) EN EL 2n ANIVERSARI DE L’ATEMPTAT A BARCELONA I CAMBRILS EL 17-A DE 2017 / LES INQUIETANTS REVELACIONS DEL DIARI DIGITAL «PÚBLICO» SOBRE L’ATEMPTAT -I EN CONTRAST I OPOSICIÓ- LES INVESTIGACIONS DEL -ROTATIU «LA VANGUARDIA»
( III ) EN EL 2n ANIVERSARI DE L’ATEMPTAT A BARCELONA I CAMBRILS EL 17-A DE 2017 / LES INQUIETANTS REVELACIONS DEL DIARI DIGITAL «PÚBLICO» SOBRE L’ATEMPTAT I -EN CONTRAST I OPOSICIÓ-, LES INVESTIGACIONS DEL ROTATIU «LA VANGUARDIA»
En aquest segon aniversari de 2019, sobre els atemptats a Barcelona i Cambrils el 17 d’agost de 2017, una nova polèmica ha quedat ben servida. I no amb menys raó perquè, dues investigacions realitzades per periodistes de diaris des d’angles de visió antagòniques i en contrast evident, han posat de manifest posicions ben diferenciades. Tant és així, que segons el resultat final a què s’arribi, procedent de la investigació, en dependrà unes conclusions o unes altres. I tot això, sempre en el ben entès que, la «parcialitat» requerida pel posicionament dels punts de mira, sempre plana sobre aquelles circumstàncies i situacions analitzades on s’hi desenvolupen els esdeveniments.
En referència, doncs, a aquest segon aniversari de l’atemptat del 17-A ha sorgit la notícia d’unes investigacions, per part de La Vanguardia, que cal detallar i precisar resumidament tot seguit:
L’atemptat terrorista jihadista del 17-A de 2017, analitzat pel diari digital Público des d’una posició «a priori» i llurs conseqüències…
Unes informacions difoses pel diari digital Público han generat una gran preociupació i una gran tempesta política ja que els partits independentistes demanaren una investigació per aclarir els fets. Una investigació que, llegida des d’una òptica sospitosa i alarmista, podria dibuixar una teranyina malestruga tendent a una «hipòtesi conspirativa» sobre els atemptats del 17 d’agost de 2017, atès que els serveis d’intel·ligència espanyols -CNI- haurien conegut els moviments de la cèl·lula terrorista fins pocs dies abans dels atemptats de Barcelona i Cambrils.
L’atemptat terrorista jihadista del 17-A de 2017, observat pel rotatiu del Grup Godó La Vanguardia des d’un angle «a posteriori» i llurs conseqüències…
El rotatiu del Grup Godó –La Vanguardia-, per altra banda, aporta un «informe cronològic», així com també «un estudi retroactiu de les trucades» que hi havia als telèfons mòbils confiscats després dels atemptats, a imicioativa dels Mossos d’Esquadra, amb data de l’11 d’octubre de 2018, en què es reconstrueixen els moviments i activitats dels terroristes després dels atemptats -i no abans com conclou Público-, basant-se sempre en les seves investigacions i en les de la Policia Nacional i el CNI. Aquest informe, que forma part de la causa judicial, també inclou els moviments dels terroristes a Ripoll, a la casa d’alcanar o el viatge a París, que van fer dos dels amb l’ajuda dels serveis d’intel·ligència francesos.
El tractament d’aquest article consta de dues parts diferenciades -en contrast i oposició ben manifestes- i que respon als títols generals següents:
( A ) EN EL SEGON ANIVERSARI DE L’ATEMPTAT A LA CIUTAT DE BARCELONA I AL POBLE DE CAMBRILS EL 17-A DE 2017 I LES INQUIETANTS REVELACIONS DEL DIARI «PÚBLICO» SOBRE EL CAS.
( B ) EN EL SEGON ANIVERSARI DE L’ATEMPTAT A LA CIUTAT DE BARCELONA I AL POBLE DE CAMBRILS EL 17-A DE 2017 I LES I NFORMACION POSTERIORS DE «LA VANGUARDIA» SOBRE EL CAS.
( A ) EN EL SEGON ANIVERSARI DE L’ATEMPTAT A LA CIUTAT DE BARCELONA I AL POBLE DE CAMBRILS EL 17-A DE 2017 I LES INQUIETANTS REVELACIONS DEL DIARI «PÚBLICO» SOBRE EL CAS
El dia 17 d’agost de 2019 es compliran els dos anys del cruels i dramàtics atemptats de la ciutat de Barcelona i de Cambrils, poble marítim del tarragonès.
He de començar aquest article tot fent una atenta referència -primordialment- al diari digital Público perquè, en aquest aniversari dels atemptats del 17-A de 2017, hi té una cabdal importància. Nogensmenys, noves revelacions informatives, gràcies a un treball d’investigació periodística d’en Carlos Enrique Bayo, un terratrèmol de conseqüències insospitades deixa un panorama esbalaïdor sobre els atemptats susdits que reclama escodrinyar-los amb una nova anàlisi des de les institucions espanyoles i catalanes, siguin governamentals, parlamentàries i judicials.
Tanmateix, ens cal recordar que sobre el tema i en aquestes pàgines web ja hem fet menció prolixa en anteriors articles sota els anunciats i continguts següents:
EN L’ATEMPTAT DEL DIA 17 D’AGOST DE L’ANY 2017 A LES 17 HORES A CATALUNYA: LA SEVA CAPITAL, BARCELONA I A UN DELS SEUS POBLES, CAMBRILS:
- He mal dormit dues hores i de forma intermitent. Reguitzell de notícies sobre l’atremptat amb pensaments i sentimentsw barrejats…
- El dia17, a l’hora 17, de l’any 17. Crònica d’un drama que ens cal superar…
- I ara, és quan ens hem d’alçar…
EN EL PRIMER ANIVERSARI DE L’ATEMPAT A BARCELONA I CAMBRILS EL 17-A DE 2017:
- Trencant la treva…
- Digue’m quina portada fas i et diré com ets…
- Sense vergonya…
Público és un diari digital espanyol que pertany al grup Display Connectors i al que és el majoritari l’accionist Toni Cases. Entre setembre de 2007 i febrer de 2012 va mantenir una edició paral·lela en paper, editada per Mediapubli (Mediapro).
El diari digital té la seva seu a Madrid i està format per una plantilla d’uns 35 treballadors, entre direcció, redacció i administració. Dirigit per Ana Pardo de Vera des de setembre de 2016, té com a subdirector el periodista Juan Carlos Escudier, com a redactor en cap Pedro González de la Calleja —abans, redactor en cap de la secció «Dinero»— i el periodista Pablo Oliveira y Silva com a cap de secció.
Tanmateix n’ha estat el periodista Carlos Enrique Bayo qui, mitjançant diverses «entregues», ha anat publicant diverses informacions sobre la suposada relació entre el CNI espanyol i l’iman de Ripoll, d’Abdelbaki es-Satty.
A.1. L’articulació de les informacions de Público, sobre el seguiment del CNI, respecte de la cèl·lula terrorista ha vist la llum a mitjans d’aquest juliol de 2019
L’imam de Ripoll, Abdelbaki es-Satty, considerat el cap de la cèl·lula dels atemptats de la Rambla de Barcelona i Cambrils el 17A, va estar en contacte amb els espies espanyols, del CNI (Centre Nacional d’Intel·ligència) fins al mateix dia de les accions terroristes, segons la informació facilitada pel diari Público després d’una investigació de més d’un any.
A.1.1. Les proves que el diari digital Público ha investigat i conserva en el seu poder
El diari revela que té proves que el CNI va «vigilar» molt la cèl·lula jihadista fins a l’últim moment:
«El servei secret espanyol seguia vigilant i controlant els terroristes fins al mateix dia de l’atemptat de la Rambla, ja que no va ser fins al matí següent de la massacre quan es va esborrar del registre central de fonts del CNI la fitxa de l’imam de Ripoll, es-Satty.»
A falta d’un mes per al segon aniversari dels atemptats, el periodista Carlos Enrique Bayo publica a Público una informació que contradiu les versions oficials sobre la relació d’Abdelbaki es-Satty amb el servei d’espionatge espanyol. Aquesta informació apareix també després que el març de l’any passat el PSOE, el PP i Ciutadans votessin en contra de la petició d’una comissió d’investigació dels vincles entre el CNI i l’imam terrorista.
La investigació es basa en fonts d’intel·ligència, documents confidencials i dades de les investigacions dels atemptats. Però sobretot en la troballa d’un sistema de comunicació conegut com a «bústia morta». Una bústia morta, en aquest cas digital, és una bústia de correu electrònic que no s’usa mai per enviar o rebre correu, sinó que els usuaris s’escriuen missatges a la carpeta d’esborranys, i allà es queden sense que es puguin interceptar comunicacions perquè no hi ha enviaments.
Aquest sistema es va utilitzar en el cas del cervell del 17-A amb un compte de correu de Gmail. El compte i la contrasenya per entrar-hi van aparèixer manuscrits en un tros de paper a la casa d’Alcanar on va morir Es-Satty per l’explosió del material que emmagatzemaven els terroristes. En aquest compte hi han aparegut missatges del seu enllaç al CNI.
A.1.2. El seguiment minuciós dels viatges dels terroristes segons el diari digital Público
El diari digital esmentat indica:
- Que els terroristes ja feia temps que fabricaven bombes.
- Que «en els interrogatoris de l’únic supervivent de l’explosió d’Alcanar -Mohamed Houli Chemlal-, reflectits en el sumari de la investigació, aquest afirma que Younes Abouyaaqoub -l’assassí de la Rambla- i Youssef Aalla -un dels còmplices de l’imam- feia mesos que estaven fabricant allà explosius.»
Público també inclou documents confidencials amb dades sobre viatges que alguns dels terroristes havien fet per Europa, algun dels quals, amb el cotxe usat en l’atemptat de Cambrils.
«Els agents del CNI van seguir minuciosament tots els moviments, a través de quatre països, dels tres joves que fabricaven els artefactes explosius a Alcanar, no només controlant els seus itineraris i mitjans de desplaçament, sinó fins i tot coneixent prèviament els seus plans.»
Com és possible que els serveis secrets espanyols estiguin al corrent de tots aquests detalls, incloses les converses entre els terroristes sobre els seus projectes i objectius, però no posi fi a aquestes activitats de preparació dels atemptats?
«Utilitzen l’Audi A3 que van fer servir a l’atemptat de Cambrils i que van utilitzar sovint membres de la cèl·lula per als seus desplaçaments entre Ripoll i Alcanar.»
El CNI, indica el diari Público, va seguir els moviments, a través de quatre països, dels tres joves que fabricaven explosius a Alcanar. No només controlaven els seus itineraris, fins i tot coneixien els seus plans prèviament. Això ho feien gràcies a que escoltaven les seves converses.
Público remarca que té «moltes més proves» que «el servei secret espanyol seguia vigilant i controlant els terroristes fins al mateix dia de l’atemptat de la Rambla».
El periodista de Público manté que el control exhaustiu sobre els joves terroristes que feia el CNI es deu a un motiu: el mateix imam va ser qui va informar sobre la cèl·lula terrorista, sense explicar els plans que tenien. Aquesta informació demostraria que la intel·ligència espanyola tenia controlats en tot moment els autors de la massacre. Almenys fins que es van precipitar els esdeveniments i, després que explotés accidentalment el material que estaven manipulant en un xalet a Alcanar, el grup decidís actuar.
Segons aquest relat, el matí següent de l’atac terrorista, és a dir, el 18 d’agost del 2017, es va esborrar del registre central de fonts del CNI la fitxa de l’imam de Ripoll, que havia sigut condemnat per tràfic de drogues el 2003, moment en què va passar a convertir-se en confident de la intel·ligència espanyola.
A.1.3. Unes reaccions davant de les revelacions del diari digital Público
Les alarmants i inquietants revelacions de Público van provocar una allau de declaracions de tot l’arc polític català.
- JxCat i ERC van demanar la creació d’una comissió d’investigació al Congrés de Diputats. A més, tant Laura Borràs com Gabriel Rufián van sol·licitar la compareixença de Pedro Sánchez i dels ministres de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, i de Defensa, Margarita Robles.
- La petició arriba després que fa un any la mesa de la cambra, controlada pel PP i Cs, ja vetés la creació d’aquesta comissió. Llavors, va recordar Rufián, se’ls va acusar de voler “muntar un circ”.
- El president de la Generalitat, Quim Torra, també es va referir a les informacions i va considerar que es tracta d’“un escàndol gravíssim”. Quim Torra va exigir “explicacions” al govern espanyol i que “s’assumeixin les més altes responsabilitats”.
- En la mateixa línia, es va expressar l’expresident de la Generalitat, Carles Puigdemont, que exercia el càrrec de president en el moment de l’atac terrorista. El polític a l’exili va recordar que els “partits del 155 es van posar d’acord en bloquejar la investigació parlamentària” dels fets i va reclamar explicacions urgents: “Fa gairebé dos anys que esperem. Sobretot, per respecte a les víctimes”.
- El Govern actual de la Generalitat va expressar una “profunda preocupació” per les informacions i va exigir que s’aclareixin els fets per “respecte a les víctimes i a tota la ciutadania”. També l
- L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i els comuns van reclamar transparència. Colau no sap si l’Estat va actuar amb “incompetència, mala gestió o una cosa pitjor” i ho va qualificar de molt greu si es confirma que l’endemà de la massacre es va esborrar del registre la fitxa d’Es-Satty.
- El síndic de greuges, Rafael Ribó, va elevar les reclamacions directament al ministeri de Defensa, al ministeri de l’Interior i al Defensor del Poble per demanar una resposta oficial i determinar “en quina mesura aquest fet va dificultar o impedir la necessària coordinació policial” i, per tant, una “possible prevenció dels atemptats”.
La comissió d’investigació sobre els atemptats del 17-A del Parlament ha citat els periodistes de Público, Carlos Enrique Bayo i Patricia López, perquè compareguin a la propera sessió que es farà el dia 23 de juliol de 2019.
El President de la Generalitat, Quim Torra, i el Conseller d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència, Alfred Bosch, han acordat enviar una carta als consolats dels països amb víctimes dels atacs terroristes a Barcelona i Cambrils del 17-A per «donar a conèixer les informacions publicades aquests últims dies sobre aquells fatídics fets», segons s’indica a la nota que ha fet pública l’Oficina del President.
A la carta, Torra es posa a disposició d’aquests països per a «qualsevol necessitat» que tinguin, quan s’està a punt de celebrar el segon aniversari dels atemptats.
Quan el diari digital Público va publicar, en diferents entregues les suposades connexions entre el Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) i el presumpte cervell dels atacs i presumpte informant del CNI Abdelbaki Es-Satty, es:
- Va donar a conèixer les primeres informacions del el President Quim Torra en demanar al govern espanyol un aclariment sobre les notícies «que han generat preocupació i neguit entre la població».
- També va dir que, si es confirma la informació publicada, caldrà que s’assumeixin les responsabilitats que se’n derivin.
L’acció acordada per Quim Torra i Alfred Bosch s’afegeix a la que va dur a terme ahir la consellera de la Presidència i portaveu del Govern, Meritxell Budó, que va enviar una altra carta a la vicepresidenta en funcions del govern espanyol, Carmen Calvo, i a la ministra de Defensa en funcions, Margarita Robles, per demanar-los una reunió per aclarir què hi ha de cert en les informacions de Público.
El conseller d’Acció Exterior, Alfred Bosch, ha proposat als cònsols a Barcelona dels països amb víctimes del 17-A –entre ells, Itàlia– una reunió conjunta coincidint amb el segon aniversari dels fets:
«El mes vinent –s’indica en la carta– es commemora el segon aniversari de l’atemptat terrorista de l’any 2017, en què persones del seu país van perdre la vida» i afegeix que «els fets d’aquell dia van colpejar profundament les nostres respectives societats i ens van sumir en el dolor».
«En aquelles hores fosques el govern de la Generalitat de Catalunya i el consolat d’Itàlia van treballar junts per donar assistència a les víctimes i a les seves famílies. Amb aquest esperit, i arran de les últimes informacions sobre aquell atemptat terrorista –conclou–, li proposo reunir-nos per intercanviar impressions sobre aquest assumpte».
A.2. Unes preguntes, sense resposta, sobre el cervell dels atemptats
A.2.1. Quina relació tenia el CNI amb Es-Satty…?
Fins ara no s’ha explicat de manera pública quina relació tenia el CNI amb l’imam de Ripoll Abdelbaki es-Satty, el cervell dels atemptats del 17-A, i si va ser-ne confident.
- Les primeres sospites van començar pocs dies després dels atacs, quan es va saber que un jutge de Castelló va perdonar l’any 2014 l’expulsió d’Es-Satty per traficar amb drogues. El novembre del 2017 la intel·ligència espanyola va reconèixer que havia tingut contactes amb l’imam, sense concretar-los, i més tard el director del CNI, Félix Sanz Roldán, va comparèixer al Congrés per explicar els vincles amb Es-Satty, però ho va fer a la comissió de secrets oficials -a porta tancada-.
- Amb l’aixecament del secret de sumari fa un any es va saber que el CNI i la Guàrdia Civil havien visitat l’imam a la presó de Castelló. Posteriorment, el cap dels Mossos d’Esquadra, el comissari en cap Eduard Sallent, preguntat a RAC1 sobre si Es-Satty havia sigut confident, va afirmar: “Fins on nosaltres sabem, no”.
A.2.1.1. I qui era Es-Satty?
Abdelbaki es-Satty (Bab Taza, Marroc, 1 de gener del 1973 – Alcanar, 16 d’agost del 2017):
- Va ser detingut per tràfic de persones el 2002 a la zona de l’estret de Gibraltar.
- Un cop en llibertat, va residir a Vilanova i la Geltrú, d’on va marxar el 2008.
- Va tornar a ser detingut, per tràfic de drogues, a Ceuta l’any 2010 i va ser condemnat a quatre anys de presó el 2011. Va complir la pena a la presó de Castelló i, en sortir, va evitar una ordre d’expulsió oficialment gràcies al seu arrelament.
- Posteriorment, s’ha sabut que en aquells moments, des del 2010, ja era informador de la policia espanyola.
- En sortir de la presó el 2014, se’n va anar a Bèlgica, on va intentar treballar d’imam, però el seu radicalisme va despertar recels entre la policia i els mateixos feligresos.
- A principis del 2016, va començar a fer d’imam a Ripoll (segons les últimes revelacions, ajudat pels serveis secrets espanyols) i en va marxar el mateix estiu del 2017, amb un grup de joves que havia anat captant a la capital ripollesa, per anar a la casa d’Alcanar on va saltar pels aires mentre manipulava explosius.
- Del seu cos només se’n va trobar una orella.
A.2.1.2. Hi havia a Alcanar explosius sense control?
Entre les substàncies que es van trobar a les restes del xalet que va saltar pels aires a Alcanar:
- Hi havia almenys 100 kg de TAPT, anomenat en els àmbits terroristes islàmics “la mare de Satanàs” pel seu poder altament destructiu.
- La traçabilitat de la comercialització d’aquest producte no és difícil si s’hi posen mitjans. Per controlar-ne la circulació, l’1 de gener del 2014 va entrar en vigor el reglament de la UE sobre la comercialització i la utilització de precursors d’explosius, aprovat un any abans i d’obligat compliment per part dels estats membres sense necessitat de llei pròpia, segons fonts consultades.
- El setembre del 2016, gairebé dos anys després de l’entrada en vigor de la normativa, la Comissió Europea va obrir un expedient d’infracció contra l’Estat espanyol (i també contra França, Luxemburg, Romania i Xipre), perquè fins aleshores no havien fet res per aplicar una normativa que ha de permetre detectar moviments de grans quantitats d’explosius com el TAPT per mitjà de processos d’inspecció i majors controls.
- En aquells moments, l’Estat ja estava en nivell 4 d’alerta antiterrorista, però no va ser fins a finals del 2016 que el govern va presentar al Congrés l’avantprojecte de llei per transposar la normativa europea. Durant tot el temps de tramitació, tampoc es van prendre mesures, tot i que el reglament europeu era d’aplicació directa mentre no es fes la transposició a la legislació pròpia.
- En un informe europeu del 2017 s’insistia en la necessitat d’establir sistemes d’inspecció. El 8 de novembre del 2017, el BOE va publicar, encapçalada amb la fórmula tradicional, “a todos los que la presente vieren y entendieren”, la Llei 8/2017 sobre precursors d’explosius. Es pot veure i entendre que gairebé havien passat tres mesos des de l’explosió d’Alcanar.
A.2.2. Quina informació no es va compartir sobre l’imam…?
Els representants dels treballadors de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil van apuntar, quan encara no feia ni una setmana del 17-A, que els Mossos desconeixien que Es-Satty estava vinculat l’any 2007 amb una operació contra el terrorisme jihadista. Això va evidenciar que no s’havia compartit la informació policial i va derivar en recels entre els cossos. Les dades que no havien arribat als Mossos sorgien d’una investigació de l’Audiència Nacional que havia posat el focus sobre l’imam el 2005 en una operació contra una cèl·lula islàmica. La Policia Nacional va sospitar d’Es-Satty i li va punxar el telèfon, però en l’informe final la Guàrdia Civil va descartar que l’home hagués participat en la xarxa de reclutament.
A.2.3. Per què no es va detectar la radicalització d’Es-Satty…?
La investigació dels atemptats ha apuntat que l’imam es va radicalitzar mentrestant complia condemna a la presó de Castelló, tot i que no consta que s’hagués detectat. També s’ha atribuït a Es-Satty la conversió dels joves que integraven la cèl·lula de Ripoll, de la qual -segons la informació que ha transcendit fins ara- no es tenia cap sospita.
Durant aquests darrers dies -en la setmans del 15 de juliol de 2019- l’exsecretari d’estat de Seguretat José Antonio Nieto va dir que detectar la radicalització de l’imam de Ripoll Abdelbaki es-Satty era responsabilitat dels Mossos d’Esquadra:
- José Antonio Nieto, que va comparèixer per videoconferència a la comissió del Parlament que investiga els atemptats, ha explicat que aquesta feina corresponia als Mossos, com a «policia integral» de Catalunya.
- José Antonio Nieto va dir que desconeixia si l’imam estava en contacte amb el Centre Nacional d’Intel·ligència. Al seu dia, recordem-ho, el CNI va afirmar que Es-Satty no va superar els tests psicològics de confident.
A.3. El sospitós i cridaner silenci mediàtic sobre el cas del CNI i les recents i colpidores revelacions de Público en referència a l’atemptat del 17-A de 2017
Els principals diaris impresos i digitals amb seu a Madrid ignoren les informacions de Público sobre el vincle entre el CNI i l’imam Es Satty. Cal preguntar-nos per què en una qüestió tan transcendental els mitjans no dediquen els recursos necessaris per informar o desmentir el que aparentment podria ser un escàndol històric.
Dimarts 9 de juliol de 2019, a primera hora, Público destapava un exclusiva després d’un any d’investigació sobre el vincle entre el CNI i l’imam Es Satty, considerat autor intel·lectual dels atemptats del 17 d’agost de 2017 a Barcelona i Cambrils. La informació signada pel periodista Carlos Enrique Bayo deia així:
“El cervell de la matança de les Rambles va ser confident del CNI fins el dia de l’atemptat”.
Aquest reportatge era el primer d’una sèrie de quatre articles titulada ‘La veritat sobre l’imam de Ripoll’. L’autor de la investigació assegurava -en un debat a TV3- que no ha trobat cap prova que incrimini el CNI en l’organització dels atemptats, però que “o bé coneixien els seus plans i no van ser capaços d’impedir-los o bé van ser enganyats perquè [Es Satty] estava fent un doble treball”.
Bayo denuncia que, com a mínim, hi va haver una greu negligència per part de la Intel·ligència espanyola. Aquesta qüestió, a tan sols un mes del segon aniversari dels atemptats, ha tingut un fort ressò a la premsa catalana, però fora de Catalunya el silenci ha estat coral.
A.3.1. La premsa espanyola escrita
L’anàlisi de les portades dels quatre principals diaris amb seu Madrid, El País, El Mundo, ABC i La Razón, confirma el silenci absolut respecte totes les informacions del diari Público. El dia 16 de juliol, les edicions d’aquests diaris no inclouen cap referència a l’exclusiva de Bayo:
- La portada d’El País dona protagonisme al trencament de les negociacions entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, amb segona, tercera, quarta i cinquena notícia per a temes d’Internacional.
- El titular de la portada d’El Mundo va ser “Puigdemont apoyó en una cena a la etarra de las mariscadas” amb fotografia per a les espeleòlogues catalanes rescatades a Cantabria. L’espionatge del comissari Villarejo, la tensió entre Iglesias i Errejón, casos de tortura a Veneçuela i el preu de mercat de Neymar, Bale o Pogba completaven la primera plana d’aquest diari.
- La portada de La Razón va ser per al possible retorn a la lluna l’any 2024, amb la posició del rei Felip VI davant el bloqueig polític al Congrés espanyol com a segona notícia i les declaracions racistes de Trump contra tres congressistes estadounidenques com a tercera.
- L’ABC, amb l’estil habitual de portada amb un sol tema, dedicava la portada a Puigdemont, de qui afirmava que està buscant un nou país “para continuar su fuga”. Cap menció a l’exclusiva de Público.
Aquest silenci a les edicions en paper del dia 16 de juliol de 2019 es podria atribuir al fet que el reportatge es va publicar la nit de dilluns a dimarts, amb molt poc marge per canviar les portades que ja enfilaven cap a impremta. Però les portades del dia 17 del mes en curs continuen silenciant les revelacions de Carlos Enrique Bayo:
- El País obre portada amb la nova presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von Der Leyen, amb la història de la primera general de l’exèrcit espanyol, amb les exigències d’Iglesias per donar suport al govern de Sánchez, un tema sobre Madrid Central, un altre sobre el baix índex de mortalitat a Espanya i una breu menció al festival Sónar i a les candidatures de Game of Thrones als premis Emy.
- El Mundo obre també amb Iglesias, Von der Leyen i Madrid Central, i destaca una recaptació de diners de Vox per a un condemnat per matar un lladre i la tensió diplomàtica entre Espanya i Estats Units per l’anomenat impost Google.
- La Razón dedica la primera noticia a la confirmació que Rivera i Casado no anirien en coalició en cas de repetició electoral.
- L’ABC dona portada sencera a Von der Leyen amb el titular “Europa sí encuentra quién la presida”.
A.3.2. Els portals digitals dels diaris de major renom espanyols
Una senzilla cerca de la paraula ‘CNI’ als portals digitals de tots aquests quatre diaris espanyols confirma bé el silenci informatiu:
- En el cas d’El País, l’última notícia sobre el CNI és del 16 de juliol de 2019, però en cap moment parla de les informacions de Público. “La justicia avala el uso de informes secretos del CNI para expulsar a sospechosos de yihadismo” és el titular de la noticia signada per Óscar López-Fonseca. Cap altre article, ni tan sols d’opinió, tracta els vincles del CNI i el confident Es Satty.
- El digital d’El Mundo publica un article sobre el CNI per darrera vegada el dia 13 de juliol de 2019.
- El digital d’ABC publica de manera automàtica breus d’agències sobre les declaracions del govern català i JxCat i ERC exigint explicacions als govern espanyol arran de les informacions de Público. Es tracta de notícies d’un paràgraf que no tenen cap presència a la portada digital i que no expliquen el contingut de la investigació.
- Al digital de La Razón, l’últim article sobre el CNI és un perfil de la nova directora Paz Esteban, publicat el dia 14 de juliol de 2019.
A.3.3. Els mitjans digitals més consultats
Als quatre mitjans nadius digitals d’àmbit estatal més llegits a Espanya, com en són:
El Español, El Confidencial, eldiario.es i OkDiario, veiem que l’apagada informativa és també rellevant. Efectivament:
- El Español, El Confidencial i OkDiario no publiquen ni una sola línia sobre la notícia.
- A eldiario.es, fins dimecres 17 de juliol de 2019 al migdia, el tema només s’ha tractat mitjançant publicacions automàtiques de notes de premsa d’Europa Press que fan referència a les reaccions d’alguns líders polítics catalans a unes informacions que se citen molt breument. A la tarda del dia 17, han editat una d’aquestes notes de premsa, publicant un text sense signar en què es qüestiona tímidament la veracitat de la informació de Público. L’article no està posicionat a cap racó de la portada del digital.
En canvi, a les xarxes molts usuaris denuncien el silenci i demanen explicacions als directors i periodistes d’aquests diaris.
A.3.4. El silenci de les televisions espanyoles
A les televisions estatals els silenci és gairebé absolut:
- Al web de Radio Televisión Española es reprodueix la noticia d’Europa Press sobre la reacció d’ERC i JxCat.
- A les pàgines web de La Sexta i Cuatro no s’hi troba ni un sol contingut que faci referència a la notícia.
- Telecinco i Antena3 es fan ressò de les declaracions de Quim Torra i Carles Puigdemont sobre la qüestió. Telecinco aprofita per recuperar una peça informativa de poc més d’un minut en què s’insinua manca de professionalitat dels Mossos d’Esquadra i que en cap moment introdueix la informació de Público.
A.3.5. La resposta de l’àmbit polític davant de les revelacions de Público sobre el 17-A de 2019
En l’àmbit polític a Madrid cap líder, excepte Pablo Iglesias, ha trencat el silenci. Aquest darrer ho ha fet 36 hores després de la publicació del primer article, amb un missatge a Twitter en què es pregunta per què els grans mitjans de comunicació no estan tractant el tema.
A.3.6. Davant d’aquest silenci informatiu tan cridaner d’institucions i mitjans de comunicació, s’imposa realment una investigació pública
Davant d’aquest silenci, cal preguntar-nos per què en una qüestió tan transcendental i seriosa els mitjans no dediquen els recursos necessaris per informar sobre el que aparentment podria ser un escàndol històric. No es tracta d’exigir que reprodueixin les informacions de Carlos Enrique Bayo acceptant totes les seves tesis, però se’n podrien fer ressò atribuint-les a Público i tractant a fons les implicacions que tenen. Els mitjans podrien també desmuntar la investigació amb noves proves i informacions que desmentissin les aportades per Público. Però, en lloc de qüestionar les conclusions de Carlos Enrique Bayo, s’ha optat pel silenci. Curiosament, el mateix silenci que PP, PSOE i Cs van imposar al Congrés espanyol quan van vetar la comissió d’investigació de l’atemptat en seu parlamentària.
Que el criteri de directors i redaccions tan diferents com les esmentades sigui unànime seria una estranya casualitat. Hores d’ara, no hi ha proves per atribuir el silenci a suposades maniobres del govern espanyol per evitar-ne la publicació, però el cas recorda a precedents com els dels dies posteriors a l’atemptat de l’11 de març de 2004, quan el llavors president del José María Aznar va fer trucades telefòniques als directors de diaris per assegurar-los que l’autoria era d’ETA. Si ningú ha mogut fils per evitar-ne la difusió, una explicació plausible per al silenci, més enllà de les dinàmiques de competència entre els mitjans, seria l’autocensura.
Les informacions de Público demostren, com a mínim, que el relat que va oferir la Fiscalia de l’Audiència Nacional l’agost de 2018 era, aparentment, fals. Quan es commemorava el primer aniversari dels atemptats, es van publicar notícies que recollien l’opinió del fiscal, que desvinculava el CNI d’Es Satty:
“La Fiscalía descarta la relación entre el imán de Ripoll y el CNI en la investigación de los atentados del 17A”
I així ho titulava RTVE, detallant que l’únic contacte del CNI va ser per un assumpte de drogues l’any 2014.
De tot plegat sembla que hi ha elements suficients per qüestionar la versió oficial i reclamar una investigació pública amb totes les garanties. No hi ha informació per afirmar que estem davant d’un atemptat de falsa bandera, com algunes veus asseguren o insinuen. Del que es tracta és d’exigir la veritat, per respecte a les víctimes, a les seves famílies i a la ciutadania. I, precisament, el silenci dels mitjans i dels partits polítics fora de Catalunya sobre les informacions de Público ens allunya de la veritat.
4. Qui tem la veritat del 17 d’agost de 2017…?
Les investigacions del diari Público sobre la relació del CNI amb el cervell dels atemptats de Barcelona i Cambrils i el seguiment exhaustiu als qui finalment els van perpetrar ha estat, sens dubte, l’exclusiva periodística més transcendental dels darrers anys. No cap altra cosa que felicitar el diari i particularment l’autor de la investigació, Carlos Enrique Bayo.
A.4.1. Què passa amb aquest silenci tan cridaner per part de les institucions centrals espanyoles i també pels mitjans de comunicació que semblen tan controlats…?
Segons totes les informacions publicades, el CNI podria haver fet molt més per evitar els atemptats del 17 d’agost de 2017. És molt revelador que el mateix cos d’intel·ligència o el poder policial i polític, de qui depèn el centre implicat, no hagi fet cap comunicat o compareixença desmentit aquest relat basat en documents oficials. També és significatiu que fins ara el PSOE, Partit Popular i Ciutadans hagen bloquejat tota mena d’iniciatives parlamentàries adreçades a investigar què va poder fallar aquell dia fatídic que mai no s’oblidarà. Les famílies de les 15 víctimes mortals mereixen molt més respecte del que fins ara han rebut.
Girar la mirada enrere i recordar el 17 d’agost fa feredat. Principalment per:
- Les víctimes mortals, per l’impacte d’un atemptat múltiple que Catalunya encara mai no havia patit. Però no només.
- La tendència a polititzar els atemptats -com es va veure en l’atemptat a Atocha, Madrid, l’11 de març de 2004, assenyalant ETA com a culpable amb clara intenció electoral-, ja que els sectors més hostils contra el catalanisme i contra l’independentisme no van desaprofitar l’oportunitat per assenyalar els Mossos d’Esquadra i els governants catalans. El referèndum de l’1 d’octubre, cada vegada més a prop -en faltava només un mes i mig per a la seva celebració- va servir com a excusa per fer tota mena d’acusacions contaminades amb l’objectiu d’enrarir encara més un clima totalment dominat per la tensió:
“Fem una crida al Govern i a les forces polítiques catalanes perquè es posen a treballar en una agenda real al servei dels problemes reals que afecten la ciutadania de Catalunya”
Així signava l’editorial d’un dels diaris més influents editats a Madrid. Com si una agenda política distinta a la del Govern de l’Estat fora incompatible amb la lluita contra el terrorisme. Casualment, a Niça, París, Manchester, Brussel·les i tantes altres ciutats europees que van patir tragèdies similars, ningú no va pensar que els governs i les policies respectives estaven, tal i com deia un altre editorial:
“Embarcats en un projecte independentista i en obert desacatament a la Constitució”
Malauradament, aquest és el punt de vista generalitzat que es va donar des de bona part de la premsa i així es com es va intoxicar bona part de l’opinió pública espanyola mentre la premsa internacional elogiava els Mossos, que van abatre els terroristes en temps rècord.
Va ser l’inici d’un intent per desprestigiar els Mossos d’Esquadra que va culminar l’1 d’octubre amb l’actuació desproporcionada i provocadora dels cossos de seguretat espanyols i que va derivar, també, en la inexplicable acusació contra Josep Lluís Trapero per rebel·lió. El Major susdit i la cúpula iniciaran el judici a l’Audiència Nacional el 20 de gener de 2020 i s’enfronten a més de deu anys de presó. Ara, amb les revelacions de Público, sabem que el CNI va tenir contacte confidencial amb el cervell dels atemptats i va estar seguint els qui els van perpetrar fins moments abans dels fets. Així ho ha acreditat el diari i ningú ho ha desmentit, tot i que les institucions espanyoles i els mitjans de comunicació han tingut temps.
Qui tem, per tant, la veritat del 17 d’agost de 2017? Els mateixos que amb intenció política i mala fe van desacreditar un cos policial en comptes d’adreçar esforços a resoldre el cas. Tal com mereixen les víctimes i la ciutadania, que quedarà marcada sempre pel 17 d’agost.
A.4.2. Haurà conspirat l’Estat contra Catalunya, des del seu clavegueram, en ocasió dels atemptats del 17-A de 2017…? Tant de bo i millor que la incompetència del CNI sigui l’única raó de tan repulsiu i malagradós despropòsit…!
- L’actuació brillant dels Mossos i del Major Trapero els ho va acabar d’engegar tot a fer punyetes…
- Després va venir el muntatge dels escorcolls del 20 de setembre, -i la fallida detenció dels caps de la CUP a la seva seu, sense cap ordre judicial- amb abandonament d’armes a l’interior dels cotxes oberts de la GC amb el propòsit de provocar que algú se n’apropiés i causés algun disbarat que tampoc els va resultar…
- A partir d’aquí la Lamela envia a la presó els Jordis, mentre sense escoltar-los jugava amb el seu mòbil quan declaraven…
- La resta del que va venir ja ho sabem: 155, detencions, presó, exilis, eleccions il·legals, que malgrat tot tornen a perdre, impediments per anomenar càrrecs electes, i guerra bruta amb la col·laboració en tots els fronts de tot el poder judicial, polític i mediàtic de l’Estat…
A.5.1. L’atemptat de l’11-M de 2004 a Madrid. Interrogants i Judici
En els atemptats de l’11-M de Madrid, va fer falta una sentència de l’Audiència Nacional per posar fi a més de tres anys de portades i editorials, pràcticament diaris, que intentaven de totes totes relacionar la matança gihadista d’Atocha amb el terrorisme d’ETA, i per extensió, afirmaven, amb membres dels aparells de l’Estat propers al PSOE que haurien encobert l’acció amb l’objectiu de donar la victòria electoral de 2004 a Rodríguez Zapatero. Aquesta teoria, fabricada des de les redaccions d’El Mundo de Pedro J. Ramírez i la COPE de Jiménez Losantos, encara sosté que la policia i la justícia han certificat quins van ser els autors materials de l’atemptat (els moritos de Lavapiés, que en deia el radiofonista), però que mai no han tingut cap interès a esbrinar quins van ser-ne els autors intel·lectuals. I per tant encara avui un sector de la societat espanyola considera que la veritat sobre l’11-M resta amagada.
A.5.2. L’atemptat del 17-A de 2017 a Barcelona i Cambrils. InterrogantsAquestes són les proves en què es fonamenta:
A.5.2.1. ‘Prova’ 1: l’imam i el CNIEl principal element que sustenta la teoria sorgeix, de fet, d’una informació que publica la premsa espanyola un parell de mesos després de l’atemptat: l’imam de Ripoll mort en l’explosió d’Alcanar, Abdebaki Es-Satty, a qui la policia considera el cervell de la cèl·lula gihadista, hauria tingut relacions amb el CNI. Però en què hauria consistit aquesta relació? Això no queda clar ni tan sols en els articles inicials d’OK Diario (que parla de confident) i El País (que el qualifica de “contacte”), si bé la major part de mitjans catalans s’agafen a la primera versió i a partir d’aquí qualifiquen sistemàticament Es Satty de confident del CNI i alguns articulistes ho adoben afirmant fins i tot que estava “a sou del CNI”. L’autor de la notícia inicial d’OK Diario és Manuel Cerdán, que era el cap d’investigació d’El Mundo quan es produeix l’atemptat de l’11-M a Madrid.
El CNI admet el contacte immediatament després que apareguin aquestes informacions, però nega que fos cap confident i afegeix que establir contactes amb un presidiari quan hi ha sospites de gihadisme és una “pràctica habitual”.
A.5.2.2. ‘Prova’ 2: la negativa a investigar
El segon element probatori pels amants de la teoria conspiranoica del 17-A es fonamenta en el fet que a començaments de març el Congrés dels Diputats rebutgés crear una comissió d’investigaciósobre aquesta vinculació entre l’imam de Ripoll i el CNI. La proposta la van presentar el PDeCat i ERC i la van rebutjar els partits majoritaris, que la van qualificar d’oportunista. Aquesta negativa, doncs, constituiria la prova del nou de què es vol ocultar alguna cosa. No expliquen, però, que un altre dels motius del rebuig és que faltaven pocs dies per la compareixença del director del CNI, Félix Sanz Roldán, a la comissió de despeses reservades, on se l’havia convocat precisament per parlar de l’assumpte, i que quan aquesta va tenir lloc, a porta tancada, el diputat del PDeCat Jordi Xuclà en va sortir declarant que la informació aportada pel director havia estat “molt interessant” i “substancial”. El republicà Joan Tardà també hi havia de ser però per motius personals no va poder anar-hi.
Aquesta frase del politòleg Ramon Cotarelo, que pràcticament cada dia es pronuncia a favor de la causa independentista, exemplifica fins a quin punt d’una no investigació es pot crear la sospita que el 17-A està vinculat a la “guerra bruta de l’Estat contra Catalunya”. Així arrenca el seu post del passat 5 d’agost.
«El PSOE ha impedido con sus votos una comisión parlamentaria de investigación sobre la barbarie del 17 de agosto del año pasado en las Ramblas. Así no será posible investigar la implicación del CNI y del Estado español con el imán de Ripoll, supuesto cerebro de los terroristas. Es decir, no se permite despejar la duda de si dicho atentado no habría sido obra del mismo Estado español en su guerra sucia contra Catalunya. Y, como no se permite salir de dudas, se sale por lo más probable y cualquiera puede pensar que ese atentado fue obra de los servicios secretos españoles para sembrar el caos».
El mes d’abril, i davant la negativa del Congrés dels Diputats, sí que es va constituir una comissió d’investigació sobre el 17-A al Parlament de Catalunya, que presideix l’alcalde de Ripoll, Jordi Munell (JxCat). De moment, aquesta comissió poc ha avançat, en part a causa de la llarga aturada estival de la cambra catalana.
A.5.2.3. ‘Prova’ 3: la profecia de Margallo
Un cop coneguts els dos principals elements probatoris, la resta tenen una dimensió menor, però són imprescindibles per complementar l’amanida. El toc més original de l’embolica que fa fort són unes declaracions del diputat del PP i exministre d’Exteriors José Manuel García-Margallo, el qual unes setmanes abans de l’atemptat havia deixat anar aquesta enigmàtica frase:
“A partir de la segona quinzena d’agost començaran a passar coses a Catalunya”.
La segona quinzena començava el 16. Els atemptats van ser el 17. Patapam.
Els articles i comentaris en xarxes socials on aquests dies s’ha recordat la frase de García-Margallo habitualment no han necessitat aclarir que l’exministre en realitat va errar el seu vaticini, ja que en aquella roda de premsa del PP pronunciada a Alacant el 10 de juliol de 2017 el que va venir a dir és que el referèndum de l’1-O no es faria perquè:
- Puigdemont i els seus socis de govern acabarien barallats (el conseller Jordi Baiget acabava de ser cessat i en pocs dies dimitirien Neus Munté, Meritxell Ruiz i Jordi Jané);
- Un sector important de l’empresariat català li giraria l’esquena, amb la qual cosa es farien enrere; i
- El Tribunal Constitucional intervindria anul·lant qualsevol “acte d’insubmissió”. No deia res, doncs, que en aquell moment no pensés molta gent.
A..2.4. ‘Prova’ 4: l’advertiment del Mossad
Un altre ingredient, que algú cita encara, apareix quan un suposat periodista que ningú coneix ni sap d’on surt (Benjamin Paret) publica el mes de desembre en un mitjà internacional de creació participativa (Medium) que el Mossad anava darrere d’Es-Satty i que havia alertat el CNI que tenia intenció d’atemptar. I que veient la inoperància (deliberada, se suposa) dels serveis d’intel·ligència espanyols el Mossad va optar per reforçar la seguretat dels interessos jueus a Catalunya. La presumpta desídia del CNI, doncs, no estaria basada en la seva incompetència, sinó un pla deliberat de donar llibertat de moviments a la cèl·lula gihadista.
A Medium l’únic article que hi ha publicat el tal Benjamin Paret és aquest. I al compte de twitter que l’acompanya ni tan sols surt una foto seva al seu perfil i només hi consten sis tuits, fets també al desembre i tots ells referits a l’article. Però amb tot i així, diaris de prestigi com El Punt Avui es fan ressò de la pel·lícula de Benjamin Paret.
A.5.2.5. ‘Proves’ 5 i 6: més sobre l’Imam i la policia
En realitat, de tot el dit fins ara no hi ha res que no s’hagués publicat fa mesos. Possiblement el principal ingredient aportat per la investigació periodística realitzada arran de l’aniversari de l’atac ha sortit d’un llarguíssim reportatge publicat a Vilaweb pel seu director, Vicent Partal, que titula Cent hores perseguint Younes. Malgrat l’extensió del text, en el que es repassa sobretot l’actuació dels Mossos entre l’atropellament de les Rambles fins el tiroteig de Subirats que acaba amb la vida de Younes Abouyaaqoub, l’autor material de l’atropellament a les Rambles, pràcticament tot el contingut era ja conegut. Hi ha, però, una dada nova: s’hi afirma que poc abans dels atemptats una parella de la policia espanyola va fer una visita a l’oratori de Ripoll del qual Es-Satty havia estat imam. Aquesta visita ja s’havia fet en dues ocasions en anys anteriors, segons haurien explicat als Mossos membres de la junta de l’oratori quan, durant aquelles cent hores, ja es començava a relacionar Es-Satty amb la massacre.
A.5.3. L’Oratori jihadista de Ripoll i el coneixement que en genia la policia espanyola
Doncs això. Hi va haver unes visites de policies requerint tota la informació sobre l’organigrama de l’oratori. Punt. Tal vegada es tractava de feina policial rutinària, però l’autor de l’article prefereix insinuar tot el contrari, tornant a la descripció d’Es-Satty com a confident del CNI (relació que ja havia estat negada diversos cops), i assumint per tant que la policia havia passat per Ripoll perquè, per algun motiu que no se sap, però els lectors tenen tot el dret a imaginar, buscava al confident del CNI desaparegut. Vicent Partal escriu el següent:
«Un mes abans dels atemptats [els policies] sabien, per força, que havien perdut la pista d’un confident, una persona amb vincles gihadistes demostrats, que havia estat a la presó i que havia estat identificat com a col·laborador en diverses operacions anteriors. En aquell moment, encara no era clar si algunes de les restes humanes que anaven apareixent a la casa d’Alcanar pertanyien a es-Satty. Però aviat es va saber que sí. I aleshores, les preguntes i els rumors sobre quines coses sabia el govern espanyol i quines no van ser imparables. Tanmateix, no han donat mai cap explicació indiscutible».
A banda d’aquesta revelació, en dates recents també hi ha hagut una certa confusió al voltant de la informació que tenien o no tenien els Mossos d’Esquadra sobre els antecedents penals de l’imam immediatament després dels atacs de Barcelona i Cambrils. El 8 d’agost l’Ara revela, citant el sumari judicial del cas, que en el moment dels atemptats els Mossos no van trobar cap informació d’Es-Satty (malgrat haver estat en presó durant quatre anys) als arxius policials. “Com pot ser que no constés res? Algú va esborrar-ho? I si és així, ¿amb quina finalitat o en funció de quins acords?”, es preguntava el diari a l’Editorial del dia. Immediatament molts digitals es fan ressò de la nova troballa… però el dia 10 el mateix cos policial s’afanya a dir que allò havia estat “un error”, és a dir, que sí que van conèixer els antecedents de l’imam des del primer moment. No era informació reservada ni ningú va esborrar res, doncs, però la sospita allà ha quedat.
A.5.3.1. El desigual paper dels mitjans i els polítics independentistes
A.5.4. La «Teoria de la conspiració» en el 17-A de 2017
Amb tot el que s’ha dit, podria semblar que la «teoria de la conspiració» ha arrelat amb força a la societat catalana, o si més no entre aquella que és partidària de la causa independentista, i per tant més procliu a considerar plausible que el 17-A fos en realitat una operació d’Estat destinada a torpedinar el referèndum previst per l’octubre. La realitat, però, és que, si bé la major part dels mitjans de comunicació propers al processisme en un moment o altre han publicat notícies que abonaven la teoria, la majoria n’han fet un seguiment desganat, o en tot cas que no es pot ni comparar amb la quantitat de tinta que va emprar El Mundo entre els anys 2004 a 2007 per intentar demostrar la connexió de l’11-M amb ETA i les clavegueres de l’Estat.
A.5.4.1. El ressò de la «Teoria de la conspiració» en el diaris digitals
e fet, alguns digitals independentistes com Nació Digital han ignorat completament la teoria de la conspiració i han publicat notícies com que “Els investigadors creuen que els terroristes del 17-A van actuar sense cap ajuda de l’exterior”. En general, ha ocupat molt més temps la polèmica al voltant de l’acte d’homenatge a les víctimes i la presència del rei d’Espanya que la teoria conspiranoica, la qual també ha estat poc present en els apartats d’opinió, o en les tertúlies radiofòniques. I dels molts tuit-stars que té el processisme només uns pocs l’han abonada amb alguna piulada puntual sobre la qüestió (foto).
L’excepció potser seria El Nacional, on s’arriba a titular una entrevista a un portaveu dels Mossos amb la pregunta que li fan i no amb la seva resposta (“Han pagat els Mossos la bona gestió dels atemptats? El portaveu respon”) possiblement perquè la resposta (“és difícilment demostrable”, contesta el portaveu) és molt menys seductora que la pregunta. Una altra excepció seria el digital Directe! (ara rebatejat La República) on el seu editor, l’exdiputat republicà Joan Puig, ha publicat una sèrie d’articles absolutament alineats amb la línia conspiranoica, però que no aporten cap informació rellevant més enllà dels records de Puig com a membre de la comissió d’investigació de l’11-M al Congrés.
A.5.4.2. Alguns polítics sospiten de l’objectiu de l’atemptat del 17-A de 2017
Els dubtes dels polítics independentistes -no tots- també han posat el seu gra de sorra a la sospita, si bé tampoc fa l’efecte que amb massa convicció, sinó també simplement perquè tocava. El seu rol ha consistit a demanar més transparència, que és una petició on hi ha implícita una acusació d’opacitat. El 15 d’agost els líders empresonats signaven un article conjunt a La Vanguardia el missatge principal del qual era expressar la seva solidaritat amb les víctimes, si bé al final de tot hi afegien la petició de transparència, davant l’“evidència” que entre Es-Satty i el CNI hi havia una “estreta relació”.
«Els Mossos van fer una gran feina però volem denunciar la manca de col·laboració de l’estat i d’alguns dels seus organismes. No podem tancar els ulls davant la informació que ens arriba del sumari del 17 d’Agost i que evidencia l’estreta relació entre l’imam de Ripoll, el líder ideològic de l’atemptat, i el CNI. El respecte a les víctimes, el respecte a la ciutadania i a la transparència obliga l’estat espanyol a respondre a aquests interrogants i explicar la verita sobre els Mossos, de Quim Forn»
5.4.3. Un article de Quim Forn en defensa del Mossos i una preocupació sobre l’actitud del govern espanyol
També l’exconseller d’Interior Joaquim Forn va publicar un article, “en exclusiva” a El Nacional, per recordar aquells dies. En aquest article rememorava amb detall tot el que havia anat succeint i bàsicament reivindicava i agraïa el paper dels Mossos (molt atacats pel sector ultra de la premsa espanyola, que acusa de negligent el cos per no haver atès els suposats avisos d’atac terroristes provinents d’agències d’intel·ligència internacionals) i dels serveis d’emergència, però en un punt de l’article Forn recorda haver pensat i comentat que el Govern espanyol pairia malament el poc protagonisme que estava tenint en la investigació i que això “tindrà les seves conseqüències”.
A.5.4.4. Una piulada de Carles Puigdemont sobre l’escrit de Quim Forn des de Lladoners
Quines conseqüències? No les diu. El que diu Forn tot seguit és que “no em vaig equivocar”. I no afegeix res més. ¿Potser suggereix que el seu processament i el del Major Trapero no tenen res a veure amb l’1-O sinó amb la ràbia que va fer a l’Estat que no el necessitessin per trobar els autors dels atemptats (amb la qual cosa es desmuntava l’operació de fidelitzar els catalans per la via de la por)? Per si hi havia dubtes del significat d’aquest “tindrà conseqüències” l’expresident Puigdemont l’explicava en una piulada: “Un article que s’ha de llegir. Forn, des de Lledoners, relaciona el processament de l’1-O amb la gestió dels atemptats”.
A.6.1. Vicenç Partal / VilaWeb, 16.0719
Els atemptats de la Rambla i Cambrils i el terror d’Estat.
«Ja és raonable defensar que els atemptats gihadistes de l’agost del 2017 estaven emmarcats, directament o indirecta, en una operació global de l’estat»
Les dades presentades per Público són contundents i preocupants, perquè demostren, més enllà de cap dubte raonable, que els serveis secrets espanyols tenien coneixement de l’existència del xalet d’Alcanar on es fabricaven les bombes. Per tant, que sabien que s’hi fabricaven bombes, que estaven al cas dels viatges entre Ripoll i Alcanar i que coneixien el contingut de les converses entre els integrants de la cèl·lula. Totes aquestes dades permeten veure sota una nova llum dos dels episodis fins ara més foscos i incomprensibles d’aquells dies i que havien despertat més sospites.
En primer lloc, sabent això, s’entén millor, i preocupa més, per què la Guàrdia Civil va intentar de manera irregular fer-se càrrec de la investigació del xalet d’Alcanar i el seu desenrunament. Perquè:
- Ara estem obligats a formular la hipòtesi que ho varen intentar essent coneixedors que allà hi havia el cadàver d’un confident del CNI i que hi podia haver proves, com ara les dades de la bústia de contacte, que incriminessen el govern espanyol.
- I en segon lloc, ara s’entén millor també com és que la policia espanyola no donà l’alerta després d’haver constatat que Es–Sattihavia abandonat la mesquita de Ripoll i era en lloc desconegut.
VilaWeb va revelar l’existència d’aquesta visita, la tercera rebuda a la mesquita i feta només unes setmanes abans dels atemptats. I és evident que no tenia cap sentit que s’hagués perdut la pista d’un confident que ja havia participat en diverses operacions gihadistes i que era catalogat com a molt perillós sense que això comportés un avís general, una alerta, a totes les policies. Tret que, com ara sabem, en realitat sí que el tinguessen controlat, sabessen què feia i potser estiguessen més interessats a saber la reacció de la comunitat a la desaparició que no pas una altra cosa.
Hi ha encara molts interrogants per a resoldre que segurament s’aniran aclarint amb el temps, però tot això que ja sabem ara, afegit a la nul·la voluntat mostrada per Espanya d’investigar el cas i les responsabilitats polítiques que se’n deriven, fa que en aquest moment resulte més que raonable defensar que els atemptats gihadistes de l’agost del 2017 estaven emmarcats dins una operació més àmplia, dedicada per diverses vies a aturar el referèndum d’autodeterminació.
Perquè, per acció o per omissió, és evident que aquests atemptats encaixen en un projecte d’ús de la violència amb voluntat desestabilitzadora, com en els famosos anys de plom italians, que incloïa també l’ús de la força contra la població civil, visible a partir del 20 de setembre, amb els plans militars que es van conèixer d’assalt del parlament i del palau de la Generalitat, la decapitació de la classe política catalana a partir d’investigacions judicials irregulars en marxa des del 2014 i les amenaces contra les institucions catalanes que es van concretar amb el 155. El terror d’estat té cares diverses, l’estiu i la tardor del 2017, però la coordinació apareix cada volta com més clara.
Tot plegat, doncs, és d’una gravetat excepcional, històrica. Però ho serà molt més encara si, finalment, s’acaba demostrant sense cap dubte que els atemptats van ser un atac inspirat, ordenat o com a mínim protegit per alguna part dels aparells de l’estat. Els indicis que això és així van creixent, però siga com siga, la irresponsabilitat absoluta amb la qual el CNI va jugar amb l’existència del grup de Ripoll exigeix, tota sola, responsabilitats polítiques. Molt particularment perquè ara ja ningú no pot discutir que el CNI va amagar a propòsit a la policia catalana les dades que haurien permès d’evitar els atemptats que es van improvisar després de l’explosió d’Alcanar. I que, per tant, es podria haver evitat la mort dels tretze ciutadans de diversos països que varen perdre la vida a la Rambla i la Diagonal de Barcelona i al Passeig Marítim de Cambrils. Algú va donar l’ordre, no sabem encara si indirectament o directa, que els portaria a la mort. I eixe algú, com a persona però també col·lectivament com a representant del seu estat, ha de respondre per allò que va fer».
A.6.2. Sebastià Alzamora / ARA, 16-19.07.2019
A.6.2.1. Bústia morta, estat fallit.
«Els agents del CNI i l’imam de Ripoll es comunicaven pel sistema de la bústia morta».
«Si les informacions publicades pel diari digital Público i posteriors no són desmentides pel govern d’Espanya de manera solvent, podria voler dir que els atemptats jihadistes del 17 d’agost de fa dos anys a Barcelona i Cambrils podrien ser el fruit d’una operació d’estat. Si l’imam de Ripoll Abdelbaki es-Satty, cervell de les matances, va ser confident dels serveis d’intel·ligència espanyols fins l’endemà mateix dels atemptats (el CNI no va esborrar el nom d’Es-Satty de la seva llista de confidents fins al dia 18), i si aquests serveis secrets estaven perfectament al corrent dels preparatius dels atemptats i ningú va fer res per impedir-los, vol dir que el govern del PP va dur Espanya a les portes de l’estat fallit. El terme ‘estat fallit’ és imprecís i de vegades utilitzat de manera frívola, però un estat que sap que es prepara una matança dins el seu territori i que hi col·labora, ni que sigui per omissió, s’hi assemblaria extraordinàriament. Els agents del CNI i l’imam de Ripoll es comunicaven pel sistema de la bústia morta de correu electrònic (intercanviar missatges a la safata d’esborranys per tal que no en quedi constància), i ho feien amb regularitat fins al 19 de juny del 2017. El seguiment de la cèl·lula, però, va ser constant fins al dia de la massacre.
Com diu el periodista que signa l’exclusiva de Público, Carlos Enrique Bayo, davant de l’evidència que el CNI coneixia al detall els plans i els moviments de la cèl·lula, només hi ha dues possibilitats: que els serveis secrets fossin enganyats pels terroristes o directament que els deixessin fer expressament. Totes dues possibilitats (negligència o col·laboració) són d’una gravetat extrema, però la segona és la que definitivament situaria Espanya entre els estats fallits, ja que es tractaria d’un estat que no garanteix la seguretat dels seus ciutadans ni la dels estrangers que es troben al seu territori (el 17-A van morir 13 persones de diverses nacionalitats, cosa que fa que l’escàndol tingui repercussions internacionals).
Els fets denunciats exigeixen explicacions immediates per part dels actuals president del govern i ministre de l’Interior, Pedro Sánchez i Fernando Grande-Marlaska, i sobretot la investigació dels seus antecessors en els càrrecs: Mariano Rajoy, José Ignacio Zoido i Jorge Fernández-Díaz. Per desgràcia, sabem que aquestes explicacions i aquestes investigacions no es produiran. Amb la qual cosa, i com que tampoc ningú ha sortit a desmentir el documental ‘Las cloacas de Interior’ (dirigit per Jaume Roures i emès l’any passat per TV3, IB3 i ETB), els ciutadans tenim dret a pensar que els atemptats del 17-A poden haver estat orquestrats i dirigits políticament amb la finalitat d’impedir el que aleshores era l’imminent referèndum de l’1-O. Això (la suspensió del referèndum) era almenys el que exigia la premsa del nacionalisme espanyol poques hores després dels atemptats. La mateixa premsa que ja va començar aleshores la campanya contra els Mossos i el major Trapero, que serà jutjat per rebel·lió el dia 20 de gener».
A.6.2.2. 17-A, la gran apagada.
«Va ser aparèixer la notícia i imposar-se d’imediat l’opacitat més absoluta».
«El que ha vingut després de les revelacions del digital Público sobre les relacions entre el CNI, l’imam de Ripoll Abdelbaki es-Satty i els terroristes de Barcelona i Cambrils ha estat una apagada informativa i política gairebé total. Cap ressò ni gairebé cap reacció per part dels grans partits polítics espanyols, ni del govern espanyol en funcions, ni dels grans mitjans de comunicació espanyols. Si de cas, encara, alguna resposta irritant, com el cinisme incommensurable de José Zaragoza en remetre l’assumpte a la comissió d’investigació del Parlament de Catalunya. Era previsible que això succeís, però, fins i tot així, la magnitud de l’escàndol fa que el silenci amb què s’hi respon sigui encara més ensordidor. Va ser aparèixer la notícia i imposar-se immediatament l’opacitat més absoluta. Una resposta tan automàtica que ja es veu que no necessita ser transmesa, sinó que es produeix de forma instantània, gairebé instintiva, apresa d’ocasions anteriors. Una resposta sistèmica.
Com a ciutadà, soc contrari a les teories conspiratives sobre el poder, entre altres motius perquè estic convençut que les reaccions del poder són sovint molt més primàries i molt menys sofisticades del que semblen. Però tampoc accepto els exercicis de fe cega, que és el que se’ns demana des de les escasses tribunes oficialistes que s’han mig pronunciat sobre l’assumpte: com podeu arribar a tenir una imaginació tan retorçada, venen a dir-nos. Com podeu gosar insinuar segons quines monstruositats, i sobretot com podeu posar en qüestió tan a la lleugera la feina dels cossos i forces de seguretat, que, com el seu nom indica, vetllen per la nostra seguretat.
El problema és que no estem dubtant ni qüestionant a la lleugera, i ni tan sols perquè ens vingui de gust. Segur que la gran majoria de ciutadans que ens estem preguntant si el resultat del 17-A va ser la conseqüència d’un cúmul d’ineptituds o –encara pitjor– d’una macabra operació d’estat duta a terme per omissió del deure preferiríem, de molt, que no fos cap de les dues coses. Ho preferiríem perquè ningú vol viure en un estat inepte o, molt pitjor encara, sospitós d’arribar a actuar contra la vida dels seus propis ciutadans. Però com més llarg i intens és el silenci molt més sòlides i fermes són les sospites. ‘Excusatio non petita, accusatio manifesta’, diu el conegut adagi llatí. Però quan les explicacions als màxims responsables de la cosa pública són exigibles i no tan sols no arriben sinó que són sepultades sota un vel de silenci ominós, tenim dret a malpensar. I a recordar casos com els dels militars del Iak-42 o el del periodista José Couso, per mencionar només dos exemples.
Entre morts i ferits, els atemptats del 17-A van causar víctimes de 34 nacionalitats diferents. Caldria que es materialitzés alguna forma de pressió –interna, però també internacional– sobre l’estat espanyol si es vol aclarir alguna cosa. Perquè si l’escàndol queda dins l’àmbit domèstic l’apagada persistirà, fins que s’aconsegueixi confinar el cas dins el gran armari dels cadàvers».
A.6.2.3. La investidura que tapava un escàndol.
«Només Pablo Iglesias va criticar amb un tuit el silenci del PSOE sobre les revelacions de ‘Público’».
«Com que ha coincidit amb el tram final –de moment– del serial de la investidura, no ha calgut ni tan sols inventar una cortina de fum perquè els principals mitjans i partits polítics espanyols poguessin desentendre’s de les informacions de ‘Público’ sobre el CNI i l’imam Abdelbaki es-Satty. Dels polítics de l’escena estatal, només Pablo Iglesias va emetre un tuit criticant el silenci del PSOE sobre aquesta qüestió, mentre continuava –en el moment d’escriure aquestes línies, sembla que amb un cert èxit; al moment següent ja no– la seva lluita per ser ministre en un govern comandat precisament pel PSOE. I el PSOE, mentrestant, podia desviar l’atenció amb el recurs fàcil de fer sortir la vicepresidenta en funcions, Carmen Calvo, a repetir per enèsima vegada que el dret a l’autodeterminació no existeix. Per enèsima vegada ho tornarem a preguntar, doncs: si el dret a l’autodeterminació no existeix, què va passar entre el Regne Unit i Escòcia, o entre el Canadà i el Quebec?
Les investigacions de Público també surten per entregues, com els bons serials, pràctica habitual i comuna de la premsa quan troba un filó informatiu important. En el tan invocat periodisme d’investigació, tanmateix, hi ha un element que marca la diferència, i no són els índexs d’audiència, sinó la credibilitat, la fiabilitat i la solvència del mitjà. Público pot presumir de tenir aquestes tres coses, i no perquè sigui un digital d’esquerres, sinó perquè, en la seva història, no se sap que hagi jugat mai a la publicació de mentides (o de ‘fake news’, si es prefereix), i quan ha publicat informacions equivocades ho ha reconegut i corregit públicament. Altres capçaleres que presumeixen de ser fars del periodisme d’investigació han arribat a estirar una mentida –atribuir a ETA l’autoria dels atemptats de l’11-M, posem per cas– durant quatre anys, inventant i difamant a tort i a dret, i mai no han presentat ni una sola disculpa. No obstant això, dins el peculiar panorama hispànic de les relacions entre premsa i política, els mitjans del segon tipus són influents (la influència, que tampoc no s’ha de confondre amb l’audiència, és l’altre element que marca la diferència), mentre que els del primer ho són bastant menys. Des de Público, a més, ja han començat a rebaixar el to de la seva denúncia, acotant-la a una estricta sospita de negligència i no de cap altra cosa, per bé que el contingut del que han publicat indiqui el contrari.
Com dèiem, ajuden molt a aconseguir-ho les brusques evolucions de la investidura de Pedro Sánchez, un serial que, cada dia més, s’inscriu dins el gènere de la comèdia esbojarrada. Sense gràcia, això sí. Perquè aquí els que riuen són els partits a costa dels seus votants, i perquè les trames i els actors són de tan poca qualitat que, fins i tot en el cas que s’arribi a un desenllaç aparentment feliç –Sánchez president i Iglesias ministre, posem per cas–, ens haurem hagut d’acontentar amb un altre subproducte de la democràcia. I amb una nova ocultació d’un escàndol d’estat».
A.6.3. Marina Fernández / El Nacional, 16.07.2019
A.6.3.1. Vet açí el que deia el número dos del Ministeri de l’Interior -José Antonio Nieto- una setmana abans que esclatés la informació del diari Público
«El cervell del grup gihadista que el 17 d’agost de 2017 va atemptar a la Rambla de Barcelona i al poble de Cambrils, Abdelbaki es Satty, va ser confident del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) fins al moment de l’atac en què van morir 15 persones. Segons aquesta informació exclusiva, publicada pel diari Público, el CNI sabia que un grup terrorista de Ripoll estava preparant un atemptat. Aquest mitjà ha tingut accés a informació que prova aquesta relació entre el CNI i el cervell de l’atemptat i assegura que durant els propers dies publicarà noves proves sobre el 17-A.
Ara bé, mentre Público ha fet aquesta revelació anunciant que aquest és el primer capítol d’una llarga investigació, els mitjans espanyols ho observen en silenci. Donant un cop d’ull a les portades de les principals capçaleres estatals, no es pot veure cap rastre d’aquesta informació. Mentre els mitjans catalans se n’han fet ressò, els espanyols resten muts.
Ni El Mundo, ni l’ABC, ni El Español, ni eldiario.es, ni El País, ni La Razón, ni la Ser, ni la Cope i ni Onda Cero han donat aquesta informació».
A.6.3.2. A Madrid s’imposa el silenci
«A Madrid s’imposa el silenci. Ja fa més de 24 hores que Público va destapar els vincles del CNI amb el cervell dels atemptats del 17-A a Barcelona i Cambrils, Abdelbaki es Satty, així com les escoltes telefòniques de les converses dels autors materials de la matança. Però de moment cap autoritat de l’Estat no ha sortit al pas d’aquestes greus acusacions. Per tant, les declaracions més recents en relació amb aquest cas són les que va fer qui era secretari de Seguretat de l’Estat durant aquell mes d’agost, José Antonio Nieto (PP), a la comissió d’investigació que hi ha en marxa al Parlament per posar llum a les ombres que planen sobre els atacs i la seva gestació.
Es tracta del primer alt càrrec policial del govern espanyol que accepta de comparèixer a la cambra catalana, ja que més d’una quinzena d’autoritats s’han saltat la citació. Durant més d’una hora el número dos del Ministeri d’Interior durant l’etapa Zoido es va sotmetre a l’interrogatori dels diputats catalans. Entre d’altres, li van preguntar directament si Abdelbaki es Satty, l’imam de Ripoll, era confident del Centre Nacional d’Intel·ligència, cosa que referma la investigació periodística que s’està revelant aquests dies. «No puc respondre amb un sí o un no perquè no soc ni l’imam ni el CNI», va dir. Ara bé, va admetre obertament que sí que hi havia contactes entre l’imam i el CNI, «és perfectament lògic», va assegurar, que es tingui com a font d’informació algú condemnat per crim organitzat tenint en compte que sovint és la via de finançament del terrorisme. Es Satty havia estat condemnat per tràfic de drogues».
A.6.3.3. Hi havia indicis d’un possible atemptat?
«Com vostès poden comprendre, si estàvem a un nivell de quatre sobre cinc d’alerta terrorista és perquè teníem dades suficients per intuir que la possibilitat d’un atemptat era real», va afirmar Nieto sense embuts. Això sí, en cap moment no va detallar d’on provenia aquest «gruix important d’informació» que els feia preveure que «aquell possible atemptat» es produís «en algun territori d’Espanya».
A.6.3.4. José Antonio Nieto esbronca els diputats
«Mentre avançava la ronda de preguntes, José Antonio Nieto es va anar escalfant. Tant és així que a la seva intervenció final va acabar esbroncant a tots aquells diputats que van posar el focus en les sospites sobre la informació de la qual disposava el CNI i si aquesta hauria pogut impedir la massacre. Visiblement ofès, l’ex-cap de seguretat de l’Estat va qualificar la comissió de «delirant, tendenciosa, vergonyosa lamentable, absurda i ridícula». Unes paraules que anaven especialment dirigides a la diputada de la CUP, Natàlia Sànchez, una de les qui van dur la veu cantant a l’hora de posar-lo contra les cordes, juntament amb les portaveus d’ERC i JxCat, qüestionant tot un seguit d’actuacions que avui encara queden més en entredit.
A l’aire van quedar moltes preguntes sense respondre, però es va confirmar com a mínim que el CNI comptava amb Es Satty com a font d’informació i que el Ministeri d’Interior, llavors en mans del PP, tenia prou indicis que alertaven sobre la possibilitat que hi hagués un atemptat a Catalunya. D’això fa just una setmana. Ara Público aporta documentació que va més enllà».
Quan sabrem tota la veritat sobre els atemptats del 17-A…?I és que són massa els interrogants que hi ha damunt la taula sobre el 17-A dos anys després. Sense entrar en teories de la conspiració, és evident que el CNI tenia contactes amb Es-Satty i no va actuar amb la diligència necessària per evitar els atemptats. Per no fer, no va ni compartir informació clau amb els Mossos perquè la policia catalana tingués almenys l’oportunitat d’investigar Es-Satty i el seu entorn. Per això resulten especialment indignants les declaracions de l’ex secretari d’estat de Seguretat José Antonio Nieto, que la setmana passada va afirmar al Parlament que era responsabilitat dels Mossos haver detectat la radicalització de l’imam.
La primera hipòtesi, doncs, és que es tracta d’un cas de negligència dels serveis secrets espanyols, que són els que tenen la capacitat de fer seguiments com els que van fer per tot Europa i de compartir la informació amb els seus homòlegs europeus. Tot apunta, però, que quan es va produir la catàstrofe, el CNI va córrer a amagar tota la informació que pogués provar la seva inoperància, i en especial la fitxa que tenien oberta d’Es-Satty com a confident.
I no només això, sinó que després es va posar en marxa una operació que tenia com a principal objectiu desprestigiar els Mossos d’Esquadra, com ara tot el que té a veure amb la presumpta nota de la CIA alertant d’un possible atemptat. Sembla com si la ràpida actuació de la policia catalana, i la seva professionalitat a l’hora de resoldre una crisi de primera magnitud, hagués provocat un cert desassossec en lloc de satisfacció.
Del que no hi ha dubte és que sobre la taula hi ha material suficient perquè sigui necessari esclarir de forma pública tots els interrogants pendents. La justícia ha de continuar fent el seu camí per dirimir les responsabilitats penals. Per això el Congrés de Diputats ha de ser el lloc on s’intenti aclarir si hi ha, també, responsabilitats polítiques.
- Quin tipus de confident era Es-Satty?
- Per què no es va avisar els Mossos?
- Quina informació tenien sobre la possible comissió d’atemptats?
- Per què es va esborrar la fitxa de l’imam?
En definitiva, quan sabrem tota la veritat sobre el 17-A?»
5.5.1. ‘Atemptat de la Rambla: qui ha sigut?’
«Si l’estat espanyol vol ser creïble ha d’anar fins al final amb aquesta informació. Si no ho fa, arrossegarà per sempre una pregunta que no li deixarem mai de fer: Qui ha sigut?»
«El diari digital Público afirma que el cervell de la massacre de l’atemptat de la Rambla d’aviat farà dos anys va ser confident del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) fins al dia de l’atemptat, el 17 d’agost del 2017.
La informació la firma el periodista Carlos Enrique Bayo, és el resultat d’un any d’investigació i porta el diari a publicar notícies tan greus com ara que Abdelbaki es-Satty, conegut com l’imam de Ripoll, continuava sent considerat informador dels serveis secrets espanyols el dia que el seu deixeble Younes Abouyaaqoub va baixar per la Rambla amb una furgoneta i va matar 13 persones.
¿Com parlaven l’imam i el servei d’espionatge espanyol? Doncs a través de l’anomenada ‘bústia morta’: s’obre un compte de correu electrònic, posem a Gmail, però no es fa servir mai, no s’envien mai missatges, sinó que s’escriu un esborrany. L’emissor i el receptor l’únic que han de fer és saber la clau d’usuari i la contrasenya del compte per entrar-hi, llegir-lo i després escriure el seu propi esborrany de resposta, també sense enviar-lo, amb la confiança que l’interlocutor entrarà al correu amb les mateixes claus.
‘Público’ afirma que l’imam de Ripoll va rebre, per aquest procediment, missatges del CNI fins al 19 de juny, dos mesos abans de l’atemptat, quan la cèl·lula de Ripoll ja havia iniciat els preparatius per cometre accions terroristes, tant pel que fa a la recerca d’objectius com a l’adquisició dels mitjans que li calien per perpetrar els atemptats. És per això que Bayo es fa la mateixa pregunta esgarrifosa que es faria qualsevol persona assenyada: “¿Com és possible que els serveis secrets espanyols estiguin al corrent de tots aquests detalls, incloses les converses entre els terroristes sobre els seus projectes i objectius, però no posin fi a aquestes activitats de preparació dels atemptats? Perquè el CNI també coneixia els viatges que feien contínuament en cotxe entre Ripoll i Alcanar, on es dedicaven a fabricar els explosius i construir les bombes, tal com es pot llegir en aquest informe: “En este traslado utilizan el vehículo empleado para el atentado de Cambrils (Audi A3 matrícula 9676BHF) cuyo titular es Mohamed Aalla, pero utilizado con frecuencia por varios miembros de la célula para sus desplazamientos entre Ripoll y Alcanar”.
I el més inquietant ve al final: Público afirma que el servei secret espanyol seguia vigilant i controlant els terroristes fins al mateix dia de l’atemptat de la Rambla.
En resum, estem davant d’una informació gravíssima, perquè se’n desprèn que el CNI podia lligar caps molt fàcilment i haver avisat els cossos de seguretat de l’Estat, Mossos inclosos, per impedir l’atemptat.
El govern espanyol, en funcions o no, ha de donar una resposta com més detallada millor a aquesta informació, que en qualsevol país desfermaria una crisi d’estat.
No és admissible que el govern espanyol es tregui de sobre una informació documentada com aquesta. I al mateix temps, i ho diem amb tristesa, no tenim cap confiança que es depurin responsabilitats que acabarien a la taula de l’aleshores responsable política del CNI, Soraya Sáenz de Santamaría, i el seu cap directe, el president del govern espanyol d’aleshores, Mariano Rajoy. Vull, en aquest punt, tornar sobre dues reaccions significatives d’aquells dies. L’una, culpar els Mossos, com si haguessin estat avisats per la CIA de la possibilitat d’un atemptat a Barcelona. I l’altra, l’endemà mateix dels assassinats, insistir que ja era hora d’abandonar el Procés i ocupar-se de les coses importants, com la lluita antiterrorista.
Si l’estat espanyol vol ser creïble ha d’anar fins al final amb aquesta informació. Si no ho fa, arrossegarà per sempre una pregunta que no li deixarem mai de fer: Qui ha sigut?»
Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats.
A.6.5.2. ‘Aquest silenci estrepitós no pot ser la resposta d’un estat democràtic’
«¿En el desenllaç atroç del 17-A de 2017 hi va tenir alguna cosa veure que hi havia aprop un referèndum d’independència convocat? És a dir, ¿Hem de creure que si l’atemptat s’hagués produït a Madrid estaríem assistint a aquest mateix silenci?»
Público hi torna: el CNI escoltava i transcrivia el que deien pel mòbil els nois que van cometre els assassinats de la Rambla cinc dies abans de l’atemptat. Els serveis secrets espanyols van estar sentint tot el que els terroristes deien per telèfon, per exemple, quan parlaven del viatge que dos d’ells van fer a París dies abans de l’explosió d’Alcanar.
El periodista Carlos Enrique Bayo fa notar que l’imam Es-Satty no participava en aquestes converses gravades i que, per tant, les escoltes del CNI no podien sortir del seu telèfon, la qual cosa fa pensar que l’imam, com a confident, hauria informat el CNI sobre les activitats dels seus joves seguidors de Ripoll (per això els van intervenir els telèfons a tots i transcrivien tot el que deien) però sense acabar de descobrir què era el que estaven preparant. En aquest sentit, Bayo inclou el comentari d’una alta font policial espanyola: “Amb els confidents d’alt nivell, mai no saps si ells treballen per a tu o tu per a ells”.
Finalment, Público diu que sap que l’endemà de l’atemptat es va esborrar la fitxa com a informador d’Es-Satty de les bases de dades deI CNI, una cosa que tan sols es pot fer des de la seu central dels serveis secrets, a Madrid.
- Continuem, per tant, davant de revelacions tan greus com les que analitzàvem dies enrera. I bé? Quina repercussió han tingut? Ahir s’hi van referir el govern de la Generalitat, Rufián i Borràs a Madrid, l’alcaldessa Colau (va dir que no sap si l’Estat va actuar amb “incompetència, mala gestió o alguna cosa pitjor” i el Síndic de Greuges, Rafael Ribó.
- Però a Madrid no se’n va sentir ni una paraula. Ni el ministeri de l’Interior ni el mateix CNI van voler comentar la informació. En aquests moments, al Madrid polític només tenen ulls per a la investidura de Sánchez, que el PSOE no vol aconseguir de la mà de Podem, ni molt menys amb Pablo iglesias de ministre, com pretén el líder de Podem. I aquest mirar cap a l’altra banda s’estén als mitjans editats a Madrid, que no en diuen res.
Aquí no som de teories de la conspiració, però el silenci no és una resposta, no ho és en democràcia. L’Estat ha d’aclarir per què, si tenien controlades les converses i els viatges dels nois de Ripoll, si l’imam era confident dels serveis secrets espanyols, no van aturar l’atemptat en què van morir 13 persones.
- Cal que l’Estat digui si és que es pensaven que el CNI tenia Es-Satty controlat i se’ls va escapar de les mans, o els va enganyar.
- Si sabien que els nois anaven de Ripoll a Alcanar, no sabien què hi estaven fent?
- I si ho sabien, no van considerar la possibilitat d’un atemptat a Barcelona o al mig del ple turístic de la Costa Daurada?
- ¿En el desenllaç atroç del 17-A hi va tenir alguna cosa veure, per acció o per omissió, que hi havia un referèndum d’independència convocat un mes i mig després?
- ¿Hem de creure que si l’atemptat s’hagués produït a Madrid estaríem assistint a aquest mateix silenci?
Tot i que en matèria de llibertats tothom ha retrocedit, no m’imagino que preguntes com aquestes quedessin sense resposta en altres països democràtics».
A.6.6. Vicenç Villatoro / Ara, 17.07.2019
18/7: El silenci del CNI
«En els pròxims dies de ben segur que la cultura democràtica s’ sotmetrà a un doble examen
En qualsevol país de cultura democràtica, les notícies aparegudes a ‘Público’ sobre les relacions entre el CNI i els autors dels atemptats de Barcelona i Cambrils obririen una tempesta política enorme. I en qualsevol país de cultura democràtica, seria un suïcidi comunicatiu que el món oficial reaccionés davant d’aquestes notícies com si sentís ploure.
Aquest és un tema que, en un país de cultura democràtica, es fa gros de manera natural si es confirma, però també si no es desmenteix. Per tant, la reacció oficial en un país de cultura democràtica seria tallar el foc amb un ràpid desmentiment, una mica creïble. En els pròxims dies la cultura democràtica espanyola se sotmetrà a un doble examen:
- D’una banda, un examen sobre què ha fet i què ha deixat de fer el CNI.
- De l’altra, un examen sobre si es pot evitar per la via del silenci i de l’ofec el debat polític a què obliguen aquestes informacions.
En cap país amb cultura democràtica seria possible impedir aquest debat pel procediment del silenci, l’ocultació i la indiferència. El doble examen està en marxa, i sobre el tema més dramàtic que es pot imaginar. (Sí, en un article de només 1.275 caràcters he repetit fins a set vegades l’expressió ‘cultura democràtica’. Expressament. Va d’això.)».
Les preguntes del diable…
«S’acumulen a boca de canó, ensopegant les unes amb les altres, sortint de la negror. Són les preguntes que envolten l’atemptat que va patir Barcelona el 17 d’agost del 2017. Un atropellament massiu, tretze persones assassinades i un país en xoc, i, dos anys després, massa incògnites i mutisme, i cap resposta a les informacions que arriben i espanten.
És evident que un tema d’aquesta delicadesa no pot tractar-se amb la frivolitat pròpia del populisme groller o la demagògia política, perquè parlem de vides trencades, de ferides que sagnen, de memòria esquinçada.
Però just per això, el secretisme és l’enemic més letal, perquè només pot alimentar les pitjors conjectures. Per descomptat, aquesta columna no en té ni una de sola, de les respostes, i no vol jugar a les especulacions irresponsables. I ningú no exigeix conèixer secrets d’Estat. Però entre el lògic secret i l’aclaparador desconcert d’algunes informacions, hi ha una llarga tirada que s’ha d’explicar.
Aquestes serien algunes de les preguntes:
- Abdelbaki es Satty, el líder de la cèl·lula, va conviure amb Belgacem Bellil, que es va immolar a l’Iraq matant 19 soldats italians, per què no se li va prendre mai declaració?
- Tenint una ordre d’expulsió contra l’imam el 2015, per què no es va executar?
- Si el 2016 no li permeten exercir d’imam a la ciutat flamenca de Vilvoorde, per no presentar els penals i el permís de residència, per què se li permet aquí?
- Per què, una vegada informats pels flamencs, els Mossos no troben informació d’Es Satty quan la busquen al banc de dades? No els compartien la informació, no eren una policia integral?
- Quan la policia nacional va visitar, per tres vegades, l’oratori de Ripoll, va compartir la informació amb els Mossos?
- Conegut que els agents d’intel·ligència van seguir els moviments dels terroristes, a través de quatre països, i que aquests ja preparaven un atemptat, no van considerar aturar-los?
- És cert que el cervell de la matança va ser confident del CNI fins al dia de l’atemptat?
- És veritat que el mateix CNI utilitzava el clàssic sistema de la “bústia morta” (habitual entre els gihadistes) per comunicar-se amb l’imam?
- És cert que aquesta bústia va estar activa fins a dos mesos abans de l’atemptat?
- És veritat que el CNI continuava vigilant i controlant els terroristes fins al mateix dia de l’atemptat, “ja que no va ser fins al matí següent de la matança quan es va esborrar, del registre central de fonts del CNI, la fitxa de l’Es Satty en persona”, segons assegura Público?
- Per què PP, PSOE i Cs van vetar en el Congrés la comissió d’investigació sobre el CNI i l’imam?
Potser només es va tractar d’inoperància, d’errors importants, de poc personal, massa entretinguts, els agents, en perseguir els líders independentistes i en preparar proves contra Podem. Potser no és res, i és la falta de resposta la que ens porta a camins tortuosos, però les preguntes hi són, i no només s’han de formular per clamor ètic, s’han de respondre per exigència democràtica».
A.6.8. Carles Ribera / La República, 19.07.2019
A.6.8.1. No ens ho volem creure. No volem creure que el 17-A fos un atemptat a l’ombra de l’Estat, però necessitem unes explicacions clares i convincents.
«Les darreres revelacions periodístiques en relació amb l’atemptat del 17-A obliguen a fer dues consideracions. La primera, no creure que hagi estat un atemptat de falsa bandera, és a dir, promogut o tolerat pels serveis secrets en el context de la lluita contra el moviment independentista català. Seria tan bèstia que fos veritat, que no ens ho podem creure de cap manera si no hi ha evidències molt més clares.
- No ens ho podem creure perquè aquestes teories de la conspiració estan molt bé per fer sèries de Netflix, però no per a la realitat.
- No ens ho podem creure perquè seria admetre que vivim en una societat dominada per ments malaltes capaces d’arrabassar la vida a conciutadans innocents per defensar la pàtria.
- No ens ho podem creure perquè volem pensar que vivim en un món raonablement segur i assenyat per més que en els últims mesos s’estigui constatant que la democràcia espanyola s’està degradant fins a nivells insospitats.
- No ens ho podem creure perquè si ens ho empassem arribarem a la conclusió que el futur fa molta por, perquè avui és l’independentisme i demà qui sap.
- No ens ho podem creure perquè seria concloure que la principal raó de l’Estat no és la defensa dels ciutadans, sinó defensar-se dels ciutadans.
No ho podem creure, però tampoc podíem creure que l’Estat havia creat el GAL.
- No ho podem creure, però tampoc podíem creure que no hi havia armes de destrucció massiva per justificar la guerra de l’Iraq.
- No ho podem creure, però amb 200 morts a Madrid el 2004 qui havia de creure que el govern ens mentiria assegurant “ha sido ETA”.
- No ho podem creure, però un alcalde de Barcelona va perdre les eleccions el 2015 per una filtració falsa de les clavegueres de l’Estat sobre comptes suïssos.
No ho volem ni ho podem creure, però per no creure-ho ens cal creure que ens diu la veritat un dels estats amb menys credibilitat del món en la matèria.
Per això la segona consideració és que cal exigir explicacions clares, detallades i transparents a les autoritats espanyoles.
Els volem creure, però són molts anys de mentides espantoses».
A.6.8.2. Aigua fosca.
«Les moltes informacions i la concreta documentació fetes públiques sobre la relació del CNI i l’Imam de Ripoll Abdelbaki Es-Satty plantegen seriosos dubtes sobre el paper de les forces de seguretat espanyoles en els atacs terroristes del 17-A a Barcelona i Cambrils».
«Divendres, 18 d’agost del 2017, una del migdia, palau del Marquès de Santa Isabel, a la cruïlla del carrer Diputació i el passeig de Sant Joan, seu del Departament d’Interior de la Generalitat. No han passat ni vint-i-quatre hores des del brutal atemptat a la Rambla de Barcelona que té el país consternat. Una corrua de vehicles oficials, procedents de la concentració presidida pel rei Felip VI que ha acabat pocs minuts abans a la plaça Catalunya, va deixant autoritats dins el petit pati tancat que fa el xamfrà, sota una vigilància policial ostensible. Les diferents comitives enfilen cap a una gran sala situada a l’últim pis de l’edifici de vidre, el més modern del complex, que dona al carrer Diputació. És a punt de començar la primera cimera entre l’Estat i la Generalitat després de la tragèdia terrorista.
Segons testimonis d’aquella reunió, la tensió a la sala és evident, no tant per la situació d’emergència com per la mala maror entre polítics, d’una banda, i entre cossos policials, de l’altra. Encaixades toves, breus. Mirades evasives. Rostres seriosos. En una de les bandes llargues d’una gran taula rectangular s’hi asseuen, de costat, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont; el seu homònim espanyol, Mariano Rajoy, i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. A tocar del primer, Quim Forn, com a conseller d’Interior i màxim responsable polític de la situació; el titular de Salut, Toni Comín, i altres consellers relacionats menys directament amb els efectes de l’atemptat. Flanquejant Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría, Juan Ignacio Zoido, Enric Millo i altres càrrecs. Asseguts davant de les autoritats, a l’altra banda de la taula, els comandaments tècnics i policials.
Després de les intervencions protocol·làries, entren en matèria el major Josep Lluís Trapero, que davant d’un silenci expectant broda un informe exhaustiu i detallat de l’estat de l’operatiu, i el director de Protecció Civil de la Generalitat, Joan Delort, que fa un acurat i minuciós report de la situació pel que fa a atenció a les persones. A continuació, intervé un alt comandament de la Guàrdia Civil, en una breu al·locució plena de vaguetats de la qual la frase més destacada és “els fugitius hauran d’afrontar el problema de no haver mort”. Silenci i una certa perplexitat davant la pobresa de l’exposició, uns papers molls que no son gaire més secs en el cas del representant del cos de Policía Nacional, que, visiblement irritat i sense aportar cap dada concreta, sentencia: “No ens atabalin –agobien, la paraula exacta que fa servir en castellà–, perquè al final nosaltres som els que traiem les castanyes del foc.”
A la reunió li queden pocs minuts perquè a fora hi ha feina, amb una brevíssima compareixença de Puigdemont, Rajoy i Colau a la sortida en què aparenten normalitat. Dos anys després, i a la llum de les informacions sorgides durant els últims dies, no queda gens clar si el ridícul que van fer les policies espanyoles aquells dies era realment perquè no sabien res».
A.6.8.3. Les revelacions
«Les revelacions fetes aquesta setmana pel periodista Carlos Enrique Bayo al diari Público eixamplen la dimensió dels dubtes. Per explicar-ho d’una manera condensada, les dades amb suport documental més importants i fiables que ha revelat Público confirmen una cosa que ja se sabia, que el suposat cervell dels atemptats i imam de Ripoll, Abdelbaki es-Satty, era confident del CNI, i demostren unes quantes coses més. Primera, que Es-Satty va estar en contacte amb la intel·ligència espanyola de manera molt més intensa de la que ha admès l’Estat i, sobretot, fins al mateix dia de la seva mort en l’explosió a la casa d’Alcanar on es preparaven les bombes. Segona, que les dades sobre Es-Satty com a confident policial van ser esborrades dels registres del CNI l’endemà dels atemptats, tot i que van deixar prou rastre per ser detectades i filtrades. Tercera, que els serveis secrets de l’Estat van tenir localitzats i controlats, amb escoltes telefòniques incloses, la majoria dels joves terroristes, dels quals tenien identificat el vehicle Audi A3 i monitorats els seus viatges entre Ripoll i Alcanar i les sortides del país que els van portar fins a París pocs dies abans del mortífer atac. Totes aquestes revelacions obliguen a plantejar algunes preguntes:
A.6.3.8.1. Per què va explotar la casa d’Alcanar?
Tenint en compte que els serveis espanyols d’intel·ligència tenien molt ben controlats els moviments de tots els estadants de la casa d’Alcanar en què es fabricaven els explosius i que hi tenien un confident a dins, preguntem:
- Per què no van actuar quan van detectar, davant l’evidència, com a mínim, de l’acumulació de bombones de butà, que s’hi fabricaven explosius?
- Què va passar entre l’explosió d’Alcanar i el dia de l’atemptat?
- Què va fer la policia espanyola amb les evidències que tenia?
A.6.8.3.2. Per què la Guàrdia Civil va intentar el dia 17 prendre als Mossos la investigació a la casa d’Alcanar?
Quan encara no estaven clars els motius de l’explosió i els Mossos treballaven amb la hipòtesi d’un accident domèstic, la Guàrdia Civil va pressionar per quedar-se la investigació d’aquesta zona zero on es van fer els descobriments crucials a l’hora de relacionar Es-Satty amb els serveis secrets, trobant les restes del mateix Es-Satty i la contrasenya entre la runa del compte de correu que feia servir com a confident.
- Quin era l’interès real de la Guàrdia Civil per accedir al lloc del sinistre abans que els Mossos i apartar-los de la investigació?
A.5.8.3.3. Per què es va mantenir els Mossos desinformats?
Aquesta és una de les preguntes clau i més preocupants.
- Davant la greu gravetat de tota la successió de fets, com és que les forces i cossos de seguretat de l’Estat no van informar en cap moment els Mossos, que eren els que estaven sobre el terreny, ni de la detecció d’una cèl·lula potencialment perillosa, al principi, ni del context de l’explosió d’Alcanar, ni de les identitats i moviments dels que acabarien atemptant a Barcelona i Cambrils?
A.6.8.3.4. Què va passar entre l’explosió a Alcanar i l’atemptat?
L’explosió a Alcanar es va produir el dia abans de l’atemptat a la Rambla. Allà hi va morir el confident Es-Satty, però, entre d’altres, va sobreviure, perquè no hi era, Younes Abouyaaqoub, un dels joves que tenia el telèfon intervingut no pas per mitjà del mòbil de l’imam mort, sinó directament.
- Què va passar amb Younes entre l’explosió d’Alcanar i el dia de l’atemptat que ell mateix va perpetrar l’endemà?
- Només quatre dies abans li escoltaven les converses i el tenien perfectament geolocalitzat durant el viatge llampec a París i justament entre el dia 16 i el 17 se li perd la pista?
A.6.8.3.5. Què va passar amb l’Audi A3 dels terroristes?
A dos quarts de dues de la matinada del 18 d’agost, un Audi A3 de color negre va entrar a tot gas pel carrer Jaume I de Cambrils, va envestir un vehicle aturat pels Mossos en un control i va bolcar a tocar del Club Nàutic. Del cotxe en van sortir cinc persones amb matxets i una destral i també amb cinturons d’explosius que després es va saber que no eren de veritat. Segons la investigació de Público, el vehicle interceptat, l’A-3, és el mateix que feia setmanes que el CNI tenia controlat i que aquella mateixa setmana havia estat monitorat en el viatge de dos dels terroristes a París.
- Què se’n va fer del cotxe entre l’explosió d’Alcanar i l’atemptat de la Rambla de Barcelona i, sobretot, quan després de l’atropellament mortal de tretze persones, ja havien saltat totes les alarmes en relació amb aquest grup?
- Els serveis d’intel·ligència també van perdre la pista del vehicle justament llavors?
A.6.8.3.6. Per què es va frenar la creació d’una comissió d’investigació al Congrés?
La connexió entre l’imam de Ripoll Es-Satty i el CNI no era cap secret i ja des de poc després de l’atemptat es va establir una connexió fins que el 5 de març del 2018, l’aleshores director del CNI, Félix Sanz Roldán, va haver d’explicar davant del Congrés dels Diputats el vincle dels serveis secrets amb Es-Satty. En aquells moments, Roldán va treure importància amb poca credibilitat a la relació, argumentant que els contactes s’havien fet el 2014 quan el confident complia condemna per tràfic de drogues. Que eren aigua passada. Davant d’aquest indici tan fosc, tanmateix, el PP, el PSOE i Cs (aquest últim partit inicialment estava a favor d’esclarir els fets) van rebutjar la petició del republicanisme català d’obrir una comissió d’investigació.
- Per què aquest interès dels constitucionalistes a no posar llum i taquígrafs al tema?
A.6.8.3.7. Davant d’aquestes revelacions, la justícia pot actuar d’ofici?
Les investigacions periodístiques sorgides són prou alarmants per pensar que, a banda de les responsabilitats polítiques, se’n puguin derivar de penals. En aquest sentit, segons fonts jurídiques consultades, si ningú porta aquest material publicat davant la justícia, la magnitud dels fets podria portar la fiscalia a actuar d’ofici obrint una investigació, amb una ordre de la fiscalia general de l’Estat. En altres fets menys greus ho ha fet, com amb el manifestant Jordi Pessarrodona per retratar-se amb un nas de pallasso al costat d’un policia el 20-S. En el cas del 17-A, tanmateix, ni tan sols caldria obrir una nova investigació perquè ja hi ha un procediment obert a l’Audiencia Nacional sobre els atemptats amb diferents peces separades secretes. N’hi hauria prou amb aportar la nova documentació a aquestes investigacions. Tanmateix, el fet que ja hi hagi un procediment obert pot servir d’excusa a la fiscal general de l’Estat per diluir aquestes noves proves enmig de les altres perquisicions.
A.6.8.3.8. Els països dels morts i ferits, també miraran cap a un altre costat?
Els quinze morts i dos-cents ferits en els atacs eren de trenta-quatre nacionalitats, des dels Estats Units fins al Canadà passant per Bèlgica, la Xina, Colòmbia, Romania, Veneçuela, Cuba, França, la Gran Bretanya, Grècia, Holanda, Hondures i Taiwan.
- Potser encara és aviat, però davant de les informacions sorgides, seria normal que cap d’aquests països demanés explicacions per aclarir uns fets que van costar la vida o la integritat a alguns dels seus ciutadans?
- No farà res, el govern català, per posar els fets en coneixement, almenys, dels consolats?»
A.6.9. Enric Serra. La República, 20.07.2019
Fiblades: Si calles, Afirmes; si parles, confirmes…
«Per més que la rateta que escombrava l’escaleta hagi pujat de replà i ara faci de portera, no ens empassem que ningú doni cap explicació creïble sobre la relació entre el grup terrorista de l’imam de Ripoll i el CNI. Si l’organització de seguretat de l’Estat espanyol té com a confident un individu que aboca un grup de joves al terrorisme i, a més a més, fa un seguiment personal i telefònic dels seus integrants, i, malgrat això, no pot avortar els atemptats de Barcelona i Cambrils, o són una trepa d’inútils o són còmplices, en el millor dels casos per passiva i en el pitjor, per activa.
I si a més a més hi afegim que Abdelbaki es Satty vola pels aires el dia abans dels atemptats a causa d’uns explosius que estava acostumat a manipular, que la seva fitxa s’esborra misteriosament del registre del CNI l’endemà, que s’ha bloquejat la creació d’una comissió d’investigació i que els responsables polítics d’aleshores només han obert la boca per embrutar els Mossos d’Esquadra, només podem recórrer a una frase castellana: “Blanco y en botella, leche.” Mala leche».
A.6.10. Sara Muñoz / La República, 20.07.2019
Esperant el judici.
«Abans de finals d’any podria arrencar a l’Audiència Nacional el judici contra els tres presumptes terroristes que estan processats per l’atemptat a la Rambla».
«Ni un, ni dos, sinó tres. Són els més els intents que conjuntament han fet ERC i JuntsxCat per intentar que el Congrés dels Diputats impulsés una comissió d’investigació que permetés esclarir tota la composició de l’atemptat terrorista del 17-A. I ni un, ni dos, sinó tres cops s’han trobat amb la mateixa resposta de la junta de portaveus del Congrés: la negativa del PSOE, el PP i Cs a tirar-la endavant. Així ho recorda la diputada de JuntsxCat Míriam Nogueras, que reiteradament ha denunciat la negativa dels tres grans partits a estirar del fil i, entre d’altres, aclarir quina era la relació entre el CNI i l’imam de Ripoll i cervell de l’atemptat. L’argument esgrimit per vetar la sol·licitud? Doncs que es tracta d’una qüestió de seguretat nacional i que, com a tal, convé tractar-la a porta tancada.
El cas és que quan estan a punt de complir-se dos anys de l’atemptat gihadista, els interrogants es multipliquen per moments. La comissió d’investigació que sí que ha impulsat el Parlament de Catalunya no ha pogut resoldre algunes de les qüestions que no troben resposta, sobretot perquè quinze testimonis que havien estat citats en representació de l’Estat s’han negat a comparèixer-hi. Si la cita provingués del Congrés, no es podrien acollir a aquest dret.
Així doncs, l’esperança per trobar resposta a les preguntes que s’han anat suscitant depèn sobretot del judici contra els tres presumptes terroristes que es troben en presó preventiva. Un d’ells és Driss Oukabir, supervivent de l’explosió d’Alcanar. També va ser detingut Mohamed Houli Chemlal. Tots dos estan processats per integració en organització terrorista (amb penes previstes d’entre sis i catorze anys de presó), delicte de fabricació, tinença i dipòsit d’explosius (entre vuit i quinze anys de pena) i delicte d’estralls en grau de temptativa (entre deu i quinze anys). Hi ha un tercer acusat, Saïd Ben Iazza, a qui el jutge de l’Audiencia Nacional Fernando Andreu va enviar a judici per col·laboració amb organització terrorista. Recentment, el jutge Andreu ha estat substituït per José Luis Calama, que ja va acordar la pròrroga de la presó preventiva per als tres únics processats. El judici podria arrencar abans de finals d’any, tot i que de moment no té data fixada. Encara hi ha alguna peça de la investigació que està sota secret de sumari».
«El silenci alimenta les especulacions» (Entrevista de Sara Muñoz a Jordi Munell).
El 25 d’abril del 2018 es va constituir la comissió d’investigació del Parlament sobre l’atemptat del 17 d’agost, presidida pel diputat de JuntsxCat i alcalde de Ripoll.
- Analitzant la documentació judicial
- Contactant amb fonts policials
- Fent-se amb la propia investigació dels tribunals
La Vanguardia ha tenido acceso a diversos informes de los Mossos sobre los atentados de la Rambla y Cambrils de agosto de 2017. Uno de ellos, probablemente el más prolijo de cuantos elaboraron para la Audiencia Nacional, está fechado el 18 de diciembre de 2018, casi un año y medio después del atentado y en él se recogen todas las investigaciones de carácter “retroactivo” que han hecho con la colaboración de los cuerpos y fuerzas de seguridad del Estado y de la policía francesa tras el atentado.
Se puede acceder a la versión íntegra de este documento, en el que únicamente se han borrado algunos datos para salvaguardar la identidad de los testigos del caso.
Per a la facilitació de la seva lectura s’exposa a continuació una senzilla guia:
- Los orígenes de la célula terrorista (página 16)
- El progresivo aislamiento personal de sus integrantes (página 11)
- La amplia red de teléfonos “conspirativos” (página 15)
- La fundación de la “fábrica” de explosivos de Alcanar (página 21)
- La compra de precursores para hacer el explosivo TATP (página 27)
- La financiación de la célula: créditos y la venta através de aplicaciones (página 23 y 35)
- Empieza la compra de bombonas de butano (página 36)
- Mensajes guardados en Facebook, Whatsapp y Call Recorder (página 47, 58, 66 y 75)
- Viaje a París (página 47)
- Los vídeos recuperados de los terroristas (página 59)
- El arsenal según los TEDAX (página 60)
- El alquiler de la furgoneta del atentado de la Rambla (página 68)
- La “fábrica” salta por los aires (página 73)
- El atentado de la Rambla (página 76)
- El atentado de Cambrils (página 79)
- La vinculación con Estado Islámico y el adoctrinamiento (página 83)
- Las conclusiones de los investigadores ( página 95)
La Vanguardia, doncs,qüestiona les informacions de Público sobre el 17-A de 2017. D’aquesta manera s’entra en una guerra freda, típica entre dues informacions en què una vegada més:
- ja sigui per raó de la diferent metodologia emprada en la investigació,
- ja sigui pels interessos dels rotatius i els seus diferents angles de visió…,
…el debat queda servit per fer córrer la tinta i la conversa en un mar d’opinions diverses…
B.1.1. Els Mossos van reconstruir el 17-A després dels atemptats i no abans. La policia catalana va der un «estudi retroactiu» de les converses dels terroristes
La precisa reconstrucción de las actividades de los yihadistas comenzó a gestarse inmediatamente después de los atentados. Para ello, los Mossos utilizaron, primero, los teléfonos móviles incautados tras el atentado, alguno de los cuales contenía una enorme cantidad de grabaciones de conversaciones entre los terroristas efectuadas por ellos mismos, lo que permitió reconstruir diálogos y discusiones sobre sus objetivos, pero que nunca estuvieron pinchados antes de los atentados y cuya existencia no era conocida antes del 17-A por la policía. Segundo, recuperaron los datos de los desplazamientos de los terroristas registrados en las antenas móviles, los peajes y cámaras de las autopistas y las tarjetas de crédito empleadas para realizar pagos, así como en las cámaras de vídeo de comercios y bancos. Y finalmente contaron con la colaboración de las autoridades francesas a través de un llamado “equipo conjunto de investigación”, según los informes de los Mossos, y también de comisiones rogatorias a Bélgica y Alemania.
Informe entregado por la Comisaría General de Información de los Mossos d’Esquadra al juez de la Audiencia Nacional Fernando Andreu el 25 de octubre del 2018 en el que se detalla día a día desde el mes de mayo los movimientos de los terroristas (La Vanguardia)
Ese trabajo de los diferentes cuerpos policiales encabezados por los Mossos d’Esquadra permitió reconstruir gran parte de los movimientos de los terroristas, comenzando por los constantes desplazamientos desde Ripoll, lugar habitual de residencia de la mayoría de ellos, a la casa de Alcanar (Tarragona), donde fabricaron explosivos con el objetivo de causar una masacre y que acabó saltando por los aires un día antes del sangriento ataque de la Rambla. El Centro Nacional de Inteligencia (CNI) también participó en la aportación de datos que facilitó al equipo conjunto, sobre todo a la hora de reconstruir el viaje a París realizado por dos de los autores de los atentados, Omar Hichamy y Younes Abouyaaqoub. Fuentes de la investigación explican que esos datos fueron obtenidos tras la masacre y también con la ayuda de los servicios franceses.
Pocos días después de los atentados, los Mossos ya disponían de importantes rastros de las actividades previas de los terroristas, desde los números de los teléfonos móviles y los propios aparatos, a recibos de gastos, tickets de parking, paso por peajes o justificantes de movimientos bancarios. De hecho, la policía española descubrió la existencia de ese viaje –del 11 al 12 de agosto del 2017– cuando ya se habían producido los atentados del 17 de agosto, gracias a los registros de pagos de la tarjeta Visa utilizada por Hichamy y Abouyaaqoub, los dos terroristas que viajaron a París. La tarjeta bancaria estaba asociada a una cuenta en CaixaBank, entidad a la que se le requirió la documentación. Ese fue el punto de partida de la reconstrucción del viaje a París.
Sólo días después del ataque, el 30 de agosto de 2017, la Comisaría General de Información de la Policía ya recogía en un informe la existencia de este viaje en un Audi A3, al que identifican con la matrícula: “Se tuvo conocimiento del viaje en virtud de lo dispuesto en el auto de la autoridad judicial competente, disponiendo que la compañía Visa facilite los movimientos efectuados a través de la tarjeta bancaria número (…)”. Con los datos aportados por la compañía se certificó que el 11 de agosto habían realizado pagos por la autopista Autoroute Du Sud y que al día siguiente habían aparcado en un parking de París, cuyo ticket también fue localizado en un restaurante abandonado en Riudecanyes (Tarragona). “El día 13 de agosto ambos sujetos serian localizados regresando a España”. La información aportada por las autoridades francesas ayudó también a reconstruir paso a paso dónde se alojaron en París e incluso comprobar que acudieron a un FNAC a comprar una cámara de fotos que luego se encontraría en Alcanar.
En su viaje de vuelta el 13 de agosto, dejaron también huella, entre otros lugares en la autopista catalana: “El A3 (matrícula 9676BHF) (…) a las 8.17 franquea el peaje de Martorell y circula por la autopista hasta la salida del peaje de Amposta (Tarragona), siendo las 9.28. En las imágenes (…) de la empresa concesionaria se vislumbra que el vehículo iba ocupado por dos personas, acreditando con alta probabilidad que fueran Hichamy y Abouyaaqoub, ya que el importe del peaje fue abonado con la tarjeta bancaria” de este último.
Especial relevancia en la investigación tuvo el descubrimiento de los audios de las aplicaciones WhatsApp y Call Recorder en el teléfono móvil de Mohamed Hichamy, muerto en los atentados y considerado por los investigadores uno de los coordinadores del comando. Su teléfono, marca Sony Xperia Z5, apareció en un Audi A3, utilizado en el ataque de Cambrils. Cuando los Mossos analizaron el contenido descubrieron que Hichamy guardaba una gran cantidad de conversaciones de audio. Un resumen de las mismas se incluye en el informe de los Mossos, de fecha 25 de octubre del 2018 (cuya portada aparece en estas páginas), bajo el título “Informe cronológico de actividad de los investigados”.
Para realizar este informe los Mossos tardaron un año. Con todos los datos recabados de las distintas compañías, diseccionaron lo que hicieron los principales responsables de los atentados, el imán de Ripoll Abdelbaki Es Satty incluido, cada día desde el 24 de mayo del 2017 hasta el 21 de agosto, día que es abatido el último terrorista huido.
Los investigadores reconocen que del teléfono de Hichamy, con las conversaciones guardadas, obtuvieron mucha información. “Es interesante escuchar el contenido de alguna de estas llamadas, capturado en el teléfono de Mohamed Hichamy. En este indicio se puede escuchar a Mohamed hablando con Omar Hichamy a las 18.13 h, momento en que el primero le pregunta dónde está. Le responde que se encuentra en Puigcerdà (Girona). En otra comunicación de las 19.14 h horas, Mohamed llama a Younes y le pregunta si todo está bien, tras lo que se corta la llamada (…)”. Estas son algunas de las conversaciones aunque hay muchas otras. Su contenido no lo sabían los investigadores porque tuvieran intervenidos sus teléfonos previamente sino que están guardadas en el terminal encontrado tras los atentados.
En un oficio remitido por los Mossos al juez el 20 de mayo del 2019 sobre Hichamy recoge que de los datos encontrados en su teléfono “resultó de interés la aplicación WhatsApp, donde se localizaron conversaciones que mantuvo ya sea de forma escrita y/o mediante audios; y, por último, la aplicación Call Recorder que registra y almacena todas las llamadas efectuadas y recibidas por el terminal”.
Se reconstruyen dos versiones de una grabación. El viaje realizado a Francia días antes de los atentados por dos de sus autores logró ser reconstruido. Las cámaras de seguridad de los peajes situaron de manera precisa el paso del coche Audi A3 tanto a la ida como a la vuelta. Pudieron determinar que entraron en el hotel B&B de París a las 20.55 horas del día 11 de agosto del 2017 o que una hora más tarde, a las 21.53h salían por la puerta. Todos estos datos se obtuvieron gracias a la cámaras y a la información del hotel y muchos otros establecimientos que colaboraron con la investigación tras la masacre. En el informe, los Mossos acompañan el detalle de los movimientos con las conversaciones encontradas en el teléfono de otro terrorista, Mohamed Hichamy (el indicio YA2.2). De ahí se pudo determinar que los dos terroristas que estaban en Francia mantuvieron contactos con otros de ellos que conocían su estancia allí.
Público atribuye el conocimiento de esas conversaciones a que el CNI los estaban grabando en directo y escuchando sus conversaciones. Las fuentes de La Vanguardia lo descartan.
B.1.2. Els Mossos van detectar tretze números de telèfon «conspiradors i secrets» del 17-A. El rasteeig de totes les targetesi dels aparells de mòbil va facilitar la reconstrucció dels moviments dels terroristes. del 17-A.
Els Mossos d’Esquadra van aconseguir recuperar un gran nombre de converses mantingudes entre els terroristes el mateix dia dels atemptats del 17 d’agost del 2017. La clau va estar en la recuperació dels terminals telefònics després de la matança, trobats als cotxes utilitzats a la Rambla i Cambrils així com a la casa d’Alcanar (Montsià) que utilitzaven com a base d’operacions, i la identificació de fins a 13 números de telèfons “conspiradors i secrets”, segons la terminologia dels informes policials, que se sumaven als personals.
Les converses van ser trobades pels investigadors, analitzades i registrades en diversos informes sobre indicis tecnològics aportats al jutge de l’ Audiència Nacional Fernando Andreu, que va instruir la causa dels atemptats i que han estat analitzats per La Vanguardia.
En un dels documents, lliurat el 25 d’octubre del 2018, amb el títol «Informe cronològic d’activitat dels investigats», s’hi detallen les converses entre alguns d’ells el mateix dia dels atemptats. Així, n’hi ha una entre Moussa Oukabir, Said Aalla i Mohamed Hichami, recollida a les 9.50h, el mateix 17 d’agost. Es tracta d’una conversa de WhatsApp localitzada al telèfon d’ Oukabir (indici YA7) en què aquest li demana a Aalla si pot trucar a Younes ( Younes Abouyaaqoub) o a Moha ( Mohamed Hichami), “que necessita parlar amb ells”.
En la segona conversa, Oukabir informa Mohamed Hichami que el seu germà Driss “s’ho ha pensat i s’ha fet enrere”, al·legant que no està preparat. Segons la conclusió dels Mossos, “en la conversa queda clar que Driss Oukabir estava al corrent dels plans que tenien la resta del grup de joves de Ripoll. Que sabia perfectament que entre aquests plans es pretenia dur a terme alguna o algunes accions violentes contra la població. Però en el moment de dur-les a terme, es va fer enrere al·legant que no estava preparat, se’n desprèn que preparat per morir”.
Els investigadors reflecteixen que Mohamed Hichami efectua aquell dia tres trucades a Driss aquell mateix matí, concretament a les 9.21 h, a les 9.22 h i a les 9.41 h, totes sense contingut, “però resulta rellevant que s’esdevinguessin abans que la conversa de WhatsApp de Mohamed Hichami amb el seu germà, Moussa Oukabir”.
Com expliquen els investigadors en diversos documents, als terminals dels terroristes es van trobar moltes converses que van servir per reconstruir els diàlegs que van mantenir durant els últims mesos abans de l’atac de la Rambla de Barcelona.
També van poder reconstruir els seus moviments a partir d’altres indicis. Per això van descobrir, després dels atemptats, que dos dels terroristes abatuts, Younes Abouyaaqoub i Mohamed Hichami, es van desplaçar amb un vehicle llogat el dia anterior –una furgoneta Fiat Talento– cap a Parets del Vallès (Barcelona) per arrendar, a les 13.10 h del 17 d’agost del 2017, una altra furgoneta, una Renault Kangoo, a l’empresa Ruzafa. Els Mossos són capaços d’esbrinar aquesta informació per les dades de la targeta de crèdit d’ Abouyaaqoub, que va pagar 460 euros. A més, van prendre declaració al responsable de l’empresa, Roberto Carlos Ruzafa, que va donar les dades del lloguer.
En les trucades enregistrades parlen de veure’s en algun punt de l’autopista per pregar. Tenen trucades entre tots dos a les 13.38 h, 13.57 h i 14.27 h. “Ells dos no s’entenen i s’equivoquen sobre el punt on s’han de trobar; així, a les 14.48 h el vehicle conduït per Hichami agafa la sortida de l’AP-7 de la localitat del Vendrell (Tarragona) per tornar a incorporar-se immediatament després, a les 14.49 h, per la mateixa incorporació del Vendrell (Tarragona), i Younes abandona l’autopista a les 14.55 h per la sortida d’Altafulla (Tarragona)”.
Aquell mateix dia, a les 15.06 h, Hichami fa una trucada després de saber que ha explotat la casa d’Alcanar, on els terroristes tenien preparats els explosius. Al seu telèfon va quedar enregistrada una trucada, transcrita a l’informe dels Mossos. A més de les trucades, els agents localitzen les càmeres de videovigilància d’una gasolinera Repsol a Cambrils on es veu Mohamed Hichami. En paral·lel, engega el telèfon i manté una altra conversa que queda gravada.
B.1.3. Los terroristas compraron trece teléfonos y tarjetas con identidades falsas
Los estudios de los Mossos d’Esquadra lograron determinar que los miembros de la célula terrorista que atentó en Barcelona el 17 de agosto del 2017 compraron hasta 13 “teléfonos conspirativos” para comunicarse entre ellos. A pesar de que adquirieron las tarjetas con identidades falsas el estudio realizado durante la investigación tras los atentados permitió averiguar que los compradores de aquellas tarjetas fueron los terroristas.
“Los integrantes de la célula decidieron que la logística imprescindible para fraguar los atentados era la adquisición y utilización de tarjetas telefónicas adquiridas con identidades mendaces, en establecimientos comerciales ajenos a su lugar de residencia asentados en Manlleu (Barcelona) y Sant Carles de la Rápita (Tarragona) y abonarlas en efectivo”, recoge un informe de los Mossos fechado el 10 de diciembre del 2018 y entregado al juez que instruyó la causa por los atentados del 17-A, Fernando Andreu.
B.1.3.1. La policía cruzó datos de posición de los celulares y la ubicación de los terroristas para acreditar las compras.
El objetivo de comprar estos teléfonos con identidades falsas era de comunicarse de una manera “segura y eficaz” entre los integrantes de la célula para evitar que la policía interviniera sus comunicaciones. “En el decurso de las pesquisas se han podido rastrear e identificar hasta un total de 13 números de teléfonos conspirativos asociados a los diferentes miembros de la célula terrorista”, subrayan los agentes.
En contra de lo afirmado en los últimos días, la investigación logra determinar la existencia de estos teléfonos después de los atentados y una vez creado un equipo conjunto de Mossos, Policía Nacional y Guardia Civil que rastrearon sus móviles, las llamadas que hicieron y todos sus movimientos. Se ha llegado a decir que el CNI tenía monitorizados a los terroristas antes de los atentados y por eso se sabía que utilizaban identidades falsas en sus teléfonos. Sin embargo, diversos informes que constan en la causa determinan que esa averiguación se hizo «a posteriori».
En este informe, que complementa a otro de 25 de octubre de ese mismo año también entregado a la Audiencia Nacional, y a los que ha tenido acceso La Vanguardia, se determina que la célula, liderada por el imán de Ripoll, Abdelbaki es Satty –fallecido en la explosión de la casa de Alcanar el 16 de agosto–, comenzó el 24 de mayo de ese mismo año con los preparativos.
B.1.3.2. La célula comenzó a preparar el atentado a finales de mayo. Una de las primeras búsquedas que realizaron en internet fue “Fabricación de explosivos para principiantes”
A pesar de que en las declaraciones recogidas a los trabajadores del establecimiento no se identificó a ningún miembro de la célula como comprador de las tarjetas, “sí que se pudo determinar la identidad a partir del estudio retroactivo del tráfico de llamadas que Younes Abouyaaqoub –abatido tras los atentados– fue uno de los compradores”. La manera que tuvieron los Mossos para acreditarlo fue al comprobar que a las 20.32 horas del día 24 de mayo del 2017, su teléfono personal lo ubicó en la localidad de Manlleu. La línea que se compró aquel día fue activada el 9 de agosto a las 18.42 y usada por Es Satty justo tras la vuelta de su viaje a Marruecos. La segunda línea “será usada únicamente como tarjeta de datos en el teléfono utilizado por Mohamed Hichamy” –abatido en Cambrils– y activada el 3 de junio”, según la reconstrucción de los Mossos. El 11 de julio vuelven a comprar más teléfonos.
El 3 de junio, el 23 de julio y el 12 de agosto quedan registradas más compras de teléfonos que son activados más tarde por alguno de los miembros de la célula.
A través de estos teléfonos, además de con otros aparatos como ordenadores, empiezan a buscar información por internet desde el 26 de mayo. “Fabricación de explosivos para principiantes” fue la primera búsqueda. Ese día se dio inicio al mes de Ramadán aquel año. “La investigación de los hechos ha acreditado que esos días fueron el punto de partida de los preparativos para consumar los atentados. En ese momento la célula ya se encontraba plenamente asentada, convencida y dispuesta a utilizar la violencia para conseguir sus fines. Formaban un grupo endogámico, al cual prácticamente ya ninguna persona más tuvo acceso en su última etapa”, concluyen los Mossos.
B.2.1. Segons «La Vanguardia», ni els serveis secrets ni els cossos policials coneixien els moviments i les activitats dels autors prèviament als atacs. Aquesta n’és la seva tesi:
El CNI no coneixia els moviments i les activitats dels terroristes previs a l’atac terrorista
La Vanguardia titula «La realitat de la investigació del 17-A» i assegura que, en cap cas, ni els serveis d’intel·ligència ni els cossos policials van tenir coneixement dels moviments de la cèl·lula abans dels atemptats. De la mà de Carlota Guindal el diari ha aportat un informe cronològic elaborat pels Mossos d’Esquadra, amb data 11 d’octubre del 2018, en què:
- Es reconstrueixen els moviments dels terroristes i
- Se saben detalls dels seus objectius a través dels seus dispositius mòbils.
Una informació que, segons el mateix diari -monàrquic- del Grup Godó, desmenteix l’apareguda a «Público» en una sèrie titulada «La veritat sobre l’imam de Ripoll»:
- L’informe policial de Público, que reconstrueix els viatges de gihadistes de Ripoll, utilitza les dades del CNI.
- Als extractes d’informes de Mossos d’Esquadra i de la Comissaria General d’Informació que reprodueix La Vanguardia s’utilitzen dades proporcionades pel servei secret en els seus informes reservats (clarament diferents) que va mostrar Público.
2.2. El diari digital «Público» desmenteix que la informació apostada per «La Vanguardia» contratigui la seva tesi:
El CNI coneixia els moviments i les activitats dels terroristes previs a l’atac terrorista
- La informació de La Vanguardia no contradiu la seva tesi, sinó que fins i tot l’avala.
- Els informes dels dos diaris són «clarament diferents», ja que uns pertanyen als Mossos d’Esquadra i els altres al CNI i a la Policia Nacional, tot i que els segons contenen informació que ja apareixia en els primers.
Per tant, les forces de seguretat de l’Estat haurien utilitzat la informació dels serveis d’intel·ligència per a la seva investigació. Aquest fet, segons Carlos Enrique Bayo, confirmaria que el CNI coneixia fets que no podien ser reconstruïts posteriorment amb el contingut dels mòbil recuperats. I més:
- Una de les qüestions que per a Público evidencia que els terroristes estaven sent vigilats abans dels atemptats és que sabessin que van comprar en un estanc de París amb identitats falses, cosa que el diari considera que no es podria saber si no estaven sent vigilats en aquell moment.
- Segons el digital Público, Abdelbaki es-Satty va ser confident del CNI fins al mateix dia dels atemptats i els serveis secrets haurien seguit els desplaçaments dels autors per Europa almenys des de sis mesos abans del 17 d’agost de 2017. La informació es basava en un informe que els serveis d’intel·ligència, assegurava, havia remès a l’equip d’investigadors dels diversos cossos policials.
Tanmateix, la causa, coordinada per l’Audiència Nacional, encara té algunes parts secretes, com els informes que els cossos policials han remès a diversos països, als quals s’han fet peticions sobre moviments i persones amb qui podien haver estat en contacte els autors dels atemptats. Aquesta informació serà clau per acreditar si la cèl·lula que va actuar a Barcelona i Cambrils va rebre alguna mena de suport logístic des de l’exterior.
B.3. Retalls d’editorials i relats d’opinadors sobre el segon aniversari de l’atemptat a Barcelona i Cambrils del 17-A de 2017, -des de la visió segons la tesi de «La Vanguardia», espigolats d’aquí i d’allí, amb preguntes ben obertes -doloroses, inquietants, angunioses i alarmistes- amb alguna tímida resposta
B.3.1. Ramon Espadaler / Diputat del PSC al Parlament de Catalunya
Espadaler demana explicacions a Quim Torra, President de la Generalitat
Les informacions difoses pel diari Publico van generar una gran tempesta política, ja que els partits independentistes i els principals representants institucionals del país van demanar una investigació per aclarir els fets i depurar, si cal, responsabilitats. Entre ells, el president de la Generalitat, Quim Torra. Ara, davant les noves investigacions de La Vanguardia, el dirigent d’Units per Avançar i diputat al Parlament Ramon Espadaler ha demanat explicacions a Quim Torra, President de la Generalitat de Catalunya, per haver alimentat «la teoria de la conspiració» sobre els atemptats del 17 d’agost del 2017. En un comunicat dels dia 28 de juliol de 2019, Ramon Espadaler ha reclamat a Quim Torra que demani perdó als familiars de les víctimes «per haver sembrat irresponsablement el dubte i per haver afegit més dolor a un episodi prou dramàtic».
B.3.2. Pilar Rahola / Crònica global / Programa FAQS a TV3 abans de les «entregues» de La Vanguardia 28.07.2019
Rahola levanta al independentismo al agitar “las dudas” sobre el CNI. La periodista asegura en TV3 que “es extraño que PP, Cs y PSOE rechacen una comisión de investigación” sobre los atentados del 17A
Agitar al independentismo, al plantear dudas sobre las investigaciones de los atentados del 17 de agosto de 2017 en Barcelona. Es lo que hizo la periodista Pilar Rahola en TV3 este sábado, en el programa FAQS, dedicado a las distintas informaciones que han aparecido en el diario Público, sobre la figura de Iman Es Satty, con el que había contactado el CNI. Rahola, con su tono enérgico, volvió a concitar la complicidad con el independentismo, al señalar que no le pedía al Estado que informara sobre una investigación en marcha, pero sí que diera explicaciones sobre lo que ocurrió. “Queremos saber la verdad”, insistió, tras plantear todas las dudas que el propio independentismo quiere reflejar: “Es extraño que el PP, Ciudadanos y el PSOE rechacen una comisión de investigación, no?”.
El programa FAQS contó con la presencia del propio editor de Público y presidente de Mediapro, Jaume Roures, que defendió lo publicado, y señaló que, al margen de las interpretaciones, lo que los atentados pusieron en evidencia fue la “negligencia, por lo menos” de los servicios secretos del Estado, y que él, con la información de la que se disponía, hubiera llamado “a la Guardia Civil para que detuviera al coche que se había introducido desde Francia a España, para, por lo menos, ver que podía haber dentro”.
Periodistas desbordados
Con la intervención final de Rahola se puso un broche en TV3 a toda una semana centrada, en los distintos programas informativos, en las informaciones de Público, en clara alianza con Jaume Roures, que fue preguntado por los periodistas invitados: Jordi Barbeta, Anna Grau, Beatriz Talegón y Daniel Basteiro. Talegón consiguió los aplausos del público presente en el plató, en varias ocasiones, cuando se enfrentó a Anna Grau, que había puesto en cuestión el papel de los Mossos d’Esquadra. Tanto Anna Grau como Daniel Basteiro quedaron desbordados por la pasión mostrada por los asistentes.
Todo en beneficio de mantener las dudas sobre el Estado, en relación a esos atentados. El debate se completó con la intervención del consejero de Exteriores de la Generalitat, Alfred Bosch, que ha enviado una carta a los cuerpos diplomáticos europeos informando sobre esas supuestas novedades en el caso de esos atentados, con el objeto de reunirse y hablar sobre ello.
Reflexión sobre Pujol
Pero como en otras ocasiones, la que consigue poner en pie al independentismo, con sus proclamas y sus continuos reproches y críticas al Estado, a la mínima ocasión, fue Pilar Rahola.
El programa se cerró con una reflexión sobre el papel y la obra de Jordi Pujol, cuando se cumplen cinco años de su confesión sobre la cuenta que disponía en Andorra. El exconsejero Joaquim Nadal, el periodista Manuel Cuyàs y el ensayista Jordi Amat debatieron sobre las diferencias entre los gobiernos de Pujol y los de Torra o Puigdemont, con el anuncio de que, tal vez, en septiembre, Pujol aceptaría una entrevista en TV3.
B.3.2. Suso Pérez / La Vanguardia 28.07.2019
Noticias contrastadas
«Todos los medios de comunicación compiten por obtener noticias y publicarlas antes que los demás. No hace falta decir lo que significa para un periodista o para una redacción poder publicar exclusivas.
Pero seguramente también es innecesario explicar cuál es la reacción entre los periodistas cuando otro medio publica alguna información que no se considera suficientemente contrastada o, incluso, de la que se conocen aspectos que ponen en cuestión o contradicen lo que se está publicando. Lo lógico, en estos casos, es que cada medio siga su criterio profesional y responda ante sus lectores de la veracidad de los hechos que relata.
En los últimos días, el diario digital Público ha publicado diversas informaciones sobre los supuestos nexos con el CNI de los terroristas que atentaron en Barcelona y Cambrils en agosto del 2017. Y, tal como ha ocurrido en otros medios, algunos lectores de La Vanguardia nos han preguntado por qué no nos hemos hecho eco de esas noticias, que consideraban de la máxima importancia. Lectores como Josep Maria Prunera Figuerola y Xavier Roca Tutusaus enviaron sendas quejas, mientras que el suscriptor Joaquim Alsina Cardiel llamó por teléfono al Defensor para mostrar su sorpresa por que no recogiéramos en portada las informaciones de Público.
Las indagaciones en torno a las informaciones divulgadas por Público conducen a una investigación propia de La Vanguardia.
El subdirector Manel Pérez explica detalladamente cómo se abordó la situación en nuestro diario: “Nada más producirse la publicación del primer artículo de Público sobre este asunto, la dirección del diario la debatió en una reunión específica, atendiendo a la gravedad de los hechos que ponía de manifiesto. La posibilidad de que los servicios de inteligencia hubieran dejado hacer a los terroristas que perpetraron el atentado de la Rambla pese a tenerlos controlados y conocer sus intenciones es de una trascendencia que no admite discusión. La primera decisión fue poner en marcha los mecanismos periodísticos para intentar confirmar la veracidad de la información publicada, como exige la práctica rigurosa del periodismo. Eso no fue óbice para que en la página web del diario se recogieran cada día los contenidos resumidos de las informaciones divulgadas por Público, atribuyéndolos a este medio”.
para intentar confirmar la versión de Público, tanto en la primera entrega como en las tres siguientes”.“Sin embargo, los resultados de esas indagaciones apuntaban justamente en el sentido contrario a lo publicado por el mencionado medio digital. Esa constatación acabó convirtiendo el intento de confirmar una información para poder ofrecerla con seguridad a los lectores en la constatación de que la realidad era diferente a lo publicado. En este punto –añade Manel Pérez–, la práctica periodística al uso habría aconsejado olvidarse del tema y no hurgar en los errores de otros colegas. Pero la trascendencia del asunto, de lo que da prueba la propia reacción de los lectores, nos impedía dar el carpetazo”.
“Por eso –concluye el subdirector–, el lector tiene hoy en sus manos una primera publicación de La Vanguardia sobre el asunto, en la que se ponen de manifiesto, a partir del análisis de la causa judicial sobre los atentados y las aportaciones de fuentes implicadas en los hechos, las muchas dudas que existen sobre la veracidad de la información de Público y se destaca el curso de la investigación de los luctuosos sucesos del 17-A”.
B.3.3. Manel Pérez / Analista de La Vanguardia 28.07.2019
Una trucada a la seva policia
«Con los extensos informes de los Mossos en los que participan al juez los resultados de sus pesquisas sobre los atentados de la Rambla sobre la mesa, cabe plantearse por qué el presidente de la Generalitat, Quim Torra, no preguntó a los responsables de su policía qué pensaban sobre las informaciones que alimentaban la idea políticamente tóxica de que una conspiración había facilitado el atentado, antes de darle pábulo con su tuit calificando de “escandalosas” las revelaciones de Público. Fue el principio de una espiral de supuesta denuncia en la que algunos medios de comunicación jugaron un papel crucial, pero sin preocuparse por verificar si lo que se había publicado tenía alguna relación con la realidad.
El Govern sabía antes de este nuevo episodio de politización del caso que los Mossos ejercen un papel destacado en las investigaciones judiciales del 17-A y que tienen acceso a los indicios antes que el resto de los cuerpos policiales. Por eso, los informes más valiosos son los suyos. Ni la Policía Nacional, ni la Guardia Civil ni el Centro Nacional de Inteligencia (CNI), los servicios secretos, han tenido acceso directo o independiente a los móviles de los terroristas ni a muchas de la evidencias recopiladas durante la instrucción.
En sus prolijos documentos, los Mossos explican ampliamente cuáles han sido sus propias actuaciones. Desde “las diligencias practicadas para esclarecer los hechos acaecidos”, hasta la elaboración de un “informe cronológico de actividad de los investigados” que describe el día a día de los movimientos de los terroristas desde varios meses antes de los atentados. Otro se centra en el análisis de las conversaciones contenidas en el teléfono móvil de uno de los cabecillas del comando y que él mismo grabó. Una pieza decisiva para aclarar que esos diálogos y comunicaciones no eran conocidas previamente por nadie más que los propios participantes.
Los mandos de la policía catalana asumen en esos informes que las diligencias y las conclusiones son suyas. Y explican cómo han obtenido las evidencias y que todas ellas han sido conseguidas después de los criminales atentados.
Cabe plantearse por qué Torra no consultó a su policía antes de abonar la teoría de la conspiración del CNI.
Cada uno de esos oficios documentales de la comisaría superior de coordinación central-comisaría general de información contiene decenas de pruebas que apuntan en una dirección absolutamente contraria a las informaciones que se han publicando estos últimos días señalando la existencia de una negligencia conspirativa para dejar actuar a los terroristas, dando a entender que los servicios secretos, el CNI, habrían estado al tanto de la que se preparaba.
A la vista de estos documentos, ¿los Mossos deberían ser incluidos y con un papel protagonista en esa macabra operación, por lo menos como encubridores?
Mucho más cauteloso ante esas informaciones se mostró, en cambio, el responsable político de la policía catalana. Es más, el conseller de Interior, Miquel Buch, pidió a sus compañeros de Govern que evitasen hablar en público sobre el asunto, aseguran fuentes cercanas al político.
Por otra parte, personas próximas a la cúpula de los Mossos también han manifestado estos días su incredulidad sobre esas informaciones y su estupefacción por la reacción de algunos políticos que se han sumado a la idea de que se dejó hacer a los terroristas. La denuncia de la conspiración, de hecho, se ha basado en un documento de origen no desvelado y sin autoría conocida, mientras, insisten estas fuentes, las investigaciones de los Mossos están fundamentadas y aportadas a una causa judicial que cuenta con todos los medios judiciales y la asistencia de la justicia internacional.
¿Los Mossos han de ser incluidos ahora como protagonistas de la conspiración, al menos como encubridores?
Otras personas implicadas en el pasado en la dirección operativa de las tareas de información de la policía catalana aseguran que “es imposible que el CNI supiera algo de los atentados y no lo dijera”.
En un clima social ya muy enrarecido será difícil que el debate sobre la investigación del 17-A se produzca en un marco de debate sobre hechos objetivos. Algunos pueden haber ido demasiado lejos en sus acusaciones y ahora les resultará complicado desdecirse. Algunos medios de comunicación también se han lanzado sin comprobaciones a jalear esas informaciones sin mantener la distancia crítica necesaria».
B.3.4. Vicent Partal / VilaWeb Editorial 30.07.2019
17-A: de periodisme, prestidigitació i política
«Els polítics que volen tirar terra sobre un fet de tanta gravetat són els únics responsables que la gent desconfïi»
La Vanguardia ens ha obsequiat amb una filtració, tan interessada com ho són totes les filtracions, sobre els atemptats del 17-A. En resposta a les informacions publicades la setmana passada a Público, el rotatiu del comte de Godó ha decidit de fer de portaveu d’algú, practicant una de les maniobres més antigues de la prestidigitació, el tourniquet, o com es coneix modernament, ‘la caiguda a la francesa’.
Primer de tot, he de fer un aclariment. Aquest article podria durar tres línies i dir només que PSOE, Ciutadans i PP, que han impedit o obstaculitzat les comissions oficials d’investigació sobre el 17-A, no tenen cap credibilitat per a acusar ara el govern o els partits independentistes, o diversos mitjans i periodistes, de conspiradors. Perquè no és admissible que amb una mà evitin la clarificació dels fets i amb una altra facin acusacions sobre els qui miren d’aclarir-los. A partir d’ací, parlem-ne.
El tourniquet és la maniobra més bàsica de la màgia i consisteix a fer desaparèixer, jugant només amb les dues mans, un objecte menut, habitualment una pilota o una moneda. El truc es basa en enganyar la ment de l’espectador, fent servir allò que en termes tècnics es coneix com a ‘decepció intencional’. Per aconseguir-ho és imprescindible la naturalitat, l’element que la fa creïble, i desviar l’atenció de l’espectador, l’element que la fa eficaç. En aquest vídeo podeu trobar una explicació gràfica de com fer la maniobra.
Els prestidigitadors, en aquest cas La Vanguardia, basen el seu treball en la manipulació física però sobretot en la manipulació psicològica –i ací la paraula manipulació no la connote per a res. La peça fonamental d’aquesta manipulació psicològica es coneix en anglès com a misdirection, un terme que té una traducció difícil i complicada. Perquè no és ben bé ‘confondre’, com es tradueix habitualment, sinó alguna cosa així com ‘fer perdre la direcció real’. En resum, la misdirection consisteix a posar el focus de l’observador en un objecte secundari per, així, poder fer lliurement un moviment que apareixerà finalment com a màgia. L’explicació científica rau en el fet que un espectador típic només pot concentrar l’atenció en una sola cosa a cada moment. I el mag en treu profit per manipular la idea de l’audiència o la seua percepció, portant-la cap a una falsa conclusió. En el cas del tourniquet, la moneda és amagada a la mà, on no s’espera que siga, però l’espectador pot creure’s que la moneda ha desaparegut, perquè aquesta és l’evidència sensorial que rep.
Diumenge 28 i dilluns 29 de juliol de 2019, La Vanguardia va fer públics uns dossiers que formen part de la instrucció judicial, amb la voluntat evident de matar l’impacte de la publicació feta la setmana passada per Público. La naturalitat, us demana que recordeu que és això que fa creïble el tourniquet, consisteix a oferir unes dades confidencials mitjançant una marca periodística respectada encara. I el desviament de l’atenció de l’espectador, us demane que recordeu que és això que el fa eficaç, és afirmar que aquells papers diuen una cosa que no diuen. Perquè en cap moment de la seua lectura es desprèn que les dades que presenten siguen contradictòries amb les afirmacions de Público. Tanmateix, la darrera frase de l’article, només la darrera, la dedica La Vanguardia a dir: ‘Público atribueix el coneixement d’aquestes converses al fet que el CNI els enregistrava en directe i escoltava les seues converses. Les fonts de La Vanguardia ho descarten.’ Hop! La boleta ja és amagada a l’altra mà.
Fixeu-vos que en aquesta frase, que és la base de la campanya política i mediàtica posterior, La Vanguardia no diu que el document que ensenya negue les conclusions de Público. Perquè no les nega. Diu que les seues fonts les neguen, que és molt diferent. Especialment, vista la tàctica de misdirection feta servir: a partir de l’aparença d’importància i secret que dóna la publicació de documents dels Mossos i del CNP, es pretén portar el lector a una conclusió inexistent en el document mateix. Conclusió que es crea i consolida a partir d’altres articles, especialment d’un pompós bitllet del defensor del lector, i de l’atac, aquest ja gens matisat, que a partir d’aquest article l’unionisme ha organitzat contra Público i contra els partits independentistes i el govern català. De fet, la mateixa Vanguardia ensenya la cua posant una d’aquelles enquestetes sota els dos articles amb la pregunta: ‘S’han polititzat en excés els atemptats del 17-A?’ Una pregunta tramposa que tindria entretingut qualsevol semiòleg ociós.
Per a mi, la pregunta interessant és per quin motiu ha hagut d’eixir ara La Vanguardia a fer aquest paper, què passa.
És evident que tot allò que va aparèixer a Público la setmana passada ha causat un gran impacte. Jo mateix vaig escriure un editorial el dia 16, després de la primera publicació dels documents, en què deia que aquelles dades permetien de parlar obertament sobre el fet que l’atemptat formava part d’una operació d’estat, tot i que aquell mateix dia destacàvem que algunes dades eren inexactes. Els articles dels dies subsegüents em van decebre i m’han generat dubtes. Per la interpretació de les dades que en fan els autors, no pas per la qualitat ni la rellevància dels papers aportats.
Siga com siga, Público ha fet un servei important en termes periodístics, presentant uns documents que reobren un debat que els poders de l’estat han intentat ofegar i que la nostra societat no es pot permetre d’amagar sota la frase aquesta que s’han polititzat en excés. Ells fan un esforç de clarificació del paper del CNI en els atemptats que l’hauria d’haver fet el govern espanyol o el congrés de diputats, no pas un diari. I per això, si de cas, són els polítics que volen tirar terra sobre un fet de tanta gravetat els únics responsables que la gent es faça preguntes i intente aclarir què va passar en realitat. I, sobretot, que desconfie, que desconfiem.
Del 11-M al 17-A. España seguirá señalada como blanco de atentados terroristas por el yihadismo salafista y nuestras instituciones y la colaboración internacional podrán mitigar la amenaza, pero no erradicarla. La sociedad debe hacer valer su resistencia
Tres son las fases por las que el yihadismo global ha atravesado desde su aparición como movimiento hace treinta años. La primera se inició con la fundación de Al Qaeda en 1988 y concluyó meses después del 11 de septiembre de 2001, cuando esa organización yihadista y algunas de sus entidades asociadas perdieron el santuario afgano. La segunda se extendió desde comienzos de 2002 hasta 2011, año de las revueltas antigubernamentales en diversos países del mundo árabe y durante el que Osama Bin Laden fue abatido en su escondite paquistaní. La tercera fase, que llega hasta el presente, comenzó en 2012 con el auge de la insurgencia yihadista tras desencadenarse la contienda siria. A cada uno de estos periodos corresponden distintas configuraciones de la amenaza terrorista que el yihadismo global supone para Europa occidental.
En España, esta amenaza se ha manifestado en forma de atentados durante las fases segunda y tercera del yihadismo global. En la segunda fase se inscriben los del 11 de marzo de 2004 en Madrid, a los que sumar el posterior episodio suicida del 3 de abril en Leganés. En la tercera fase se inscriben los del 17 de agosto de 2017 en Barcelona y la madrugada del siguiente día en Cambrils. No ocurrió así durante la primera fase, aunque a menudo se señala como primer acto de terrorismo yihadista en España el del 12 de abril de 1985 en el restaurante El Descanso, en Torrejón de Ardoz. Yihad Islámica, que asumió ese y otros atentados en distintos países europeos, era una denominación que la organización Hezbolá utilizó entre 1983 y 1987. Además, este terrorismo islamista de patrocinio iraní es un extremismo chií y no suní como el yihadismo global.
Detrás del 11-M hubo una red yihadista con cerca de treinta individuos y tres componentes fundamentales —el remanente de la célula que Al Qaeda estableció en España en 1994 y que fue desmantelada en noviembre de 2001, el aportado por el Grupo Islámico Combatiente Marroquí y, finalmente, una banda de delincuentes comunes radicalizados— que empezó a articularse en marzo de 2002 y que desde abril de 2003 estuvo conectada con el mando de operaciones externas de Al Qaeda basado en Pakistán. Esta configuración se adecuaba, por una parte, a la de un yihadismo global polimorfo cuya matriz seguía planificando y facilitando atentados en Europa occidental. También se adecuaba, por otra parte, a una amenaza compuesta, ya que en la preparación y ejecución de estos actos de terrorismo intervenían a menudo individuos vinculados a dos o más entidades yihadistas.
Sin embargo, detrás del 17-A no hubo una red sino una célula, constituida por al menos diez individuos, que habría comenzado a formarse durante 2016. Pero su referencia ya no fue Al Qaeda sino Estado Islámico, en consonancia con la escisión existente en el yihadismo global desde 2013 —cuando Estado Islámico todavía no había proclamado un califato y era aún conocido por las siglas ISIL o ISIS—, al igual que con su mucha mayor capacidad de movilización entre musulmanes residentes en Europa occidental. Todavía no se sabe si el elenco yihadista de Ripoll estuvo únicamente alineado con Estado Islámico o si mantuvo contacto con operativos, combatientes terroristas extranjeros o retornados de esta organización yihadista, pero se trata de una hipótesis verosímil considerando el tamaño y los propósitos de quienes integraron aquella célula terrorista.
Ahora bien, mientras que la red del 11-M estuvo formada principalmente por inmigrantes marroquíes en España, la célula del 17-A se constituyó básicamente con adolescentes y jóvenes de segunda generación, descendientes de inmigrantes marroquíes, nacidos y crecidos en nuestro país. Esto concuerda con la creciente relevancia, entre los yihadistas activos en Europa occidental, desde mediada la pasada década, de individuos de segunda generación. La movilización yihadista a partir de 2012, que ha afectado en especial a países con poblaciones musulmanas en cuyo seno predomina ese segmento social, ratifica su relativa mayor vulnerabilidad a la radicalización. Este proceso fue, sin embargo, similar para los implicados en aquellos dos casos, pues la exposición física a agentes de radicalización y la incidencia de vínculos sociales previos resultaron determinantes.
Los terroristas del 11-M consideraron el uso de peróxido de acetona (TATP) pero, tras la tardía incorporación a la red yihadista de unos delincuentes comunes radicalizados, se decantaron por Goma 2 ECO, de adquisición más fácil y manipulación menos peligrosa. Los terroristas del 17-A tenían previsto recurrir a vehículos cargados con TATP y utilizar esta sustancia de otras maneras, pero improvisaron al estallar el inmueble donde la fabricaban y desbaratarse sus planes iniciales. De cualquier manera, unos atentaron en Madrid contra trenes de cercanías abarrotados de pasajeros, es decir, contra blancos considerados blandos por sus umbrales de protección y de accesibilidad, pero a la vez muy concurridos de personas. Otros ambicionaron provocar una matanza en Barcelona mediante atentados asimismo múltiples contra otros blancos, pero igualmente blandos y concurridos.
El 11-M obedeció inicialmente a una voluntad de venganza contra España por haber asestado, con la Operación Dátil, uno de los mayores golpes que Al Qaeda ha recibido en Europa occidental. Los líderes de esa organización yihadista adoptaron más tarde un plan terrorista que se acomodaba bien a su estrategia general tras la invasión de Irak. Estado Islámico sostuvo por su parte, en comunicados posteriores a los atentados en Barcelona y Cambrils, que ambos se encuadraban en las represalias contra países que contribuían a la coalición internacional establecida para combatir a dicha organización yihadista, sobre todo en los territorios de Siria e Irak donde esta llegó a imponer temporalmente su dominio. Pero, en el 11-M al igual que en el 17-A, los terroristas dejaron constancia de su odio a los no musulmanes y aludieron a Al Andalus como territorio islámico usurpado.
Entre el 11-M y el 17-A hay elementos de continuidad y de cambio respecto a los actores y los procedimientos de la amenaza terrorista que plantea un yihadismo global cuya persistencia durante el próximo cuarto de siglo es previsible. Nuestras instituciones nacionales y la cooperación internacional podrán mitigarla, pero no erradicarla. Nuestras sociedades, abocadas a sus eventuales y ocasionalmente muy cruentas expresiones, deben hacer valer capacidades de resiliencia. La amenaza terrorista oscilará en grado, dependiendo de circunstancias externas e internas a Europa occidental, así como según países. Sobre España, otras consideraciones al margen, incidirá el factor constante de su señalamiento como blanco por el salafismo yihadista. Esta ideología justifica religiosamente, tanto en un sentido ofensivo como defensivo, la práctica del terrorismo en suelo español.
B.4. Les «clavegueres de l’Esta»t i la «Teoria de la conspiració»
B.4.1. Darrere de tot gran atemptat hi ha, generalment, una gran «Teoria de la conspiració».
Fem esment dels exemples següents:
- Les Torres Bessones van ser enderrocades, en realitat, pel Govern dels Estats Units.
- La massacre dels trens de Madrid va ser obra d’ETA i no dels jihadistes.
Fins ara, els atacs de Barcelona i Cambrils, que van deixar 16 morts i més de 100 ferits el 17 d’agost de 2017, semblaven immunes al virus de la «conspiració». Però ja no. Les informacions periodístiques sobre els vincles entre el CNI i el cervell dels 
atemptats, l’imam Abdelbaki és Satty i, fins i tot, amb la mateixa banda terrorista, han alimentat la seva pròpia teoria de la sospita, a la qual s’apunten els que es mostren tan escèptics amb la investigació oficial com crèduls amb teories alternatives. A Catalunya, una part de l’independentisme, l’ha encoratjat amb entusiasme, esperant treure’n el rèdit consegüent.
B.4.2. Entre la «teoria de la conspiració» i altres «teories alternatives»
En la seva versió extrema, aquesta «teoria de la conspiració» sosté que el Govern central va permetre la massacre -a través del CNI- per canviar el rumb del Procés independentista català. Mireia Boya, exdiputada de la CUP, va preguntar-se a Twitter:
«Què voleu, negociar amb un Estat que escull un atemptat per aturar un referèndum?»
Tanmateix, altres polítics sobiranistes no arriben tan lluny. Però plantegen que la intel·ligència espanyola va mirar a un altre costat mentre es preparava l’atac:
- Ja fóra a davant seu, podent-lo evitar
- Bé va actuar amb una imperdonable negligència.
B.4.3. Escepticisme i política
Personalment ni afirmo ni nego res, sinó que en la meva setentena ja prou enllà m’envaeix l’escepticisme quan passa pel meu davant la política considerada des del vessant de les institucions de l’Estat i dels Partits polítics.
Darrerament ha caigut a les meves mans un llibre revelador, escrit per en d’en Jaume Grau:
«Les clavegueres de l’estat. Guerra bruta i corrupció a Espanya».
Es tracta d’un llibre que, més enllà d’ajudar a entendre les diverses trames de guerra bruta a l’Espanya contemporània, també serveix per concloure que les clavegueres de tots els estats -perquè tots en tenen-, són un món paral·lel sense regles, no subjecte a control i que no se sap a qui obeeix ni per què. I si coneixem casos, és conseqüència de guerres i venjances internes, mai perquè els Estats tinguin cap interès en fer neteja ni en acabar amb la seva existència.
B.4.4. I la gran pregunta, és: «On acaba l’Estat i on comencen les clavegueres…?» I viceversa
Gràcies a la feina d’una investigació de periodistes com Patricia López i Carlos Enrique Bayo, del diari Público, i del documental «Les cloacas de Interior», produït per Mediapro, s’ha donat a conèixer l’escàndol més gran de la democràcia espanyola contra l’independentisme català:
- El President Mariano Rajoy tenia coneixement de l’operatiu de guerra bruta contra l’independentisme…?
- Quina responsabilitat va tenir el llavors Ministre d’Interior Jorge Fernández Díaz…?
- Hi van col·laborar Alicia Sánchez-Camacho o Jorge Moragas, el llavors cap de gabinet de Mariano Rajoy…?
- Quins alts càrrecs del ministeri de l’Interior han treballat en les clavegueres…?
- O quins interessos servia el polèmic comissari José Manuel Villarejo…?
- És possible afirmar que jutges i fiscals han col·laborat d’alguna manera en la guerra bruta…?
- Quins elements del règim franquista han sobreviscut enquistats en les institucions de l’estat…?
El clavegueram no mor mai, i si no, només cal repassar la taula del llibre abans susdit. Però cal atendre d’antuvi el que aconsella el seu autor en la introducció al llibre:
«El resultat d’aquest llibre és una excursió que us proposo fer a les clavegueres, les d’ara i les d’bans. Tapeu-vos el nas perquè la ferjm, a cops, es pot fer insoportable i les arcades estan asegurades»
La taula / sumari de «Les clavegueres de l’estat. Guerra bruta i corrupció a Espanya» consta de quinze capítols esgarrifosos que, si no fós perquè han estat viscuts des de la primera línia d’aquest teatre del nostre món i, en conseqüència, es tracta d’un relat verídic de primera mà, semblaria cadascun dels quals el fruit d’una novel·la de terror i d’intriga ordida amb fils negres:
- Breu història de les clavegueres
- Les clavegueres al món
- Franquisme, la repressió legal
- El terrorisme d’Estat
- La Unidad de Delincuencia Económica y Fiscal
- L’operació Catalunya: els antecedents
- La Brigada de Revisión de Casos i l’informe de la UDEF
- Les gravacions de La Camarga
- L’operació Andorra
- El cas Xavier Trias
- El 9-N y la Fiscalia
- Pablo Iglesias en el punt de mira
- Les gravacions de Público
- L’atemptat a la Rambla i les clavegueres
- L’1 d’octubre
B.4.5. El ministeri de l’Interior va pagar amb fons reservats a membres dels Mossos perquè informessin de l’1-O. Un exemple més del «clavegueram» existent que surt a la llum a 31.07.2019
Segons publica El Mundo, el govern del PP va destinar també 40.000 euros a fer seguiments a membres del cos policial català.
El ministeri de l’Interior va utilitzar fons reservats per pagar confidents dins del cos dels Mossos d’Esquadra a canvi d’informació sobre l’1-O, segons recull aquest dilluns ‘El Mundo’ a partir de la informació que l’executiu espanyol ha enviat a l’Audiència Nacional en el marc de la instrucció del cas Kitchen, sobre les activitats de l’excomissari Villarejo per espiar i robar documentació a l’extresorer del PP Luis Bárcenas.
Aquestes sortides de diners provinents de fons públics estaven comptabilitzades amb el concepte genèric ‘Mossos’ i van ser autoritzades per la Direcció Adjunta Operativa (DAO) i la secretaria d’Estat de l’executiu de Mariano Rajoy.
La documentació, segons El Mundo, posa de manifest que el ministeri de l’Interior feia pagaments sistemàtics a membres dels Mossos perquè informessin l’Audiència Nacional des de l’interior del cos sobre els plans dels principals comandaments que, suposadament, col·laboraven amb la Generalitat per impulsar el referèndum d’independència.
Amb les dades aportades per aquests suposats informadors, sempre segons el diari, es van fer informes interns en què s’identificava els mossos que havien de ser automàticament rellevats si el govern espanyol intervenia la policia catalana, com va passar amb l’aplicació del 155.
D’aquesta manera, en el mateix document en el qual el ministeri de l’Interior va deixar constància que havia comprat amb fons reservats una pistola per un import de 800 euros a l’ex-xofer de Bárcenas –captat per la Policia Nacional– també hi figura una anotació que diu: «Mossos: 6.700 euros».
Aquests pagaments es van prolongar fins al setembre del 2015, segons la documentació enviada pel ministeri a l’Audiència Nacional.
Paral·lelament, el ministeri de l’Interior ha desclassificat abonaments per valor de 40.000 euros relacionats amb els dispositius de seguiments policials a membres dels Mossos d’Esquadra que, segons el ministeri de l’Interior, s’havien dedicat a espiar, entre altres persones, l’exministre de la mateixa cartera del PP, Jorge Fernández Díaz.
B.4.6. Bondat versus maldat
Essent tesimoni de tot això i, en sentit invers de com ho expressava el poeta Miquel Martí i Pol, nascut a Roda de Ter el 1929, voldria prendre i aprendre el seu ensenyament sobre la profunditat de la vida des de la senzillesa i la claredat amb una proximitat que ha permès que les seves paraules també siguin les meves i les de tots nosaltres. Havent descrit al poeta com una persona coherent, el que deia, fos com fos, ho feia. L’esclerosi múltiple va afectar la seva parla, però no la seva mirada que la va mantenir viva i seductora. I amb la seva veu va saber refugiar-se i pronunciar-se fent amatent el contingut preuat de la vida a través dels veros d’aquest poema:
ARA MATEIX
TOT ESTÀ PER FER I TOT ÉS POSSIBLE
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la.
Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
Al capdevall:
“Quant aux gens que j’accuse, je ne les connais pas, je ne les ai jamais vus, je n’ai contre eux ni rancune ni haine, Ils ne sont pour moi que des entités, des esprits de malfaisance sociale. Et le acte que je accomplis ici n’est qu’un moyen révolutionnaire pour hâter l’explosion de la verité et de la justice”.
“Pel que fa a les persones que estic acusant, no les conec, no les he vist mai, no tinc cap rancúnia ni odi contra elles, només són entitats per a mi, esperits de malestar social. I l’acte que faig aquí només és una manera revolucionària d’accelerar l’explosió de la veritat i la justícia”
Émile Zola
B.4.7. En definititva: «Ves a saber què va passar…!»
El 17 d’agost de 2017, al centre de Barcelona i a Cambrils esva produir un atemptat terrorista jihadista -reivindicat per l’Estat Islàmic- en què hi va haver 15 morts i més de 100 ferits. això va ser poc més d’un mes abans de la celebració del proclamat referèndum d’autodeterminació de Catalunya a l’1-O de 2017:
- La votació va ser pacífica…
- El govern espanyol va enviar la policia a apallissar votants…
- Els nostres representants polítics van ser tancats a la presó o es van exiliar.
Aquest atemptat jihdista del 17 d’agost de 2017 està envoltat d’informació estranya. To i que el Govern espanyol havia mantingut la policia catalana apartada del sistema policial internacional sobre terrorisme islàmic, el més inquietant és la informació que el cervell de la cèl·lula terrorista era confident dels serveis secrets espanyols i se seguien els moviments de la banda terrorista. Per això els partits catalans van demanar una comissió d’investigació al Parlament, que va ser vetadas pels principals partits espanyols.
- Fa pocs dies el diari digital Público va revelar una informació en la qual confirma que «a priori» als atemptats, el cervell de l’atac a Barcelona i Cambrils havia treballat amb llurs serveis secrets espanyols (CNI) i que aquests coneixien tots els plans i moviments de la banda terrorista perquè tenien intervinguts tots els telèfons.
- Per contra, La Vanguardia també publica pocs dies després una altre dossier per rebatre la informació de Público en el sentit que tot el que se sap dels terroristes procedeix d’una investigació «a posteriori» als atemptats
I és important saber que entre aquest «a priori»del diari digital Público versus l’altre «a posteriori» del Grup Godó del rotatiu de La Vanguardia hi rau el nus de la qüestió perquè del seu desenllaç en depèn -en bona part- una conclusió que mantingui el dubte sobre la possibilitat que l’Estat en fora responsable -sigui directament o indirecta- dels atemptats o bé no hi tingués res a veure.
Tanmateix, els polítics catalans exigeixen explicacions i que s’asumeixin responsabilitats, però tant el Govern central i tots els partits espanyols, excepte Podem ignoren el tema, així com també els mitjans de comunicació espanyols que han guardat un silenci sepulcral.
Arribem a les portes del segon aniversari de l’atemptat terrorista-jihadista i els ciutadans -i més que ningú- els familiars de les víctimes, volem saber què va passar…
…però, en definitiva, «VES A SABER QUÈ VA PASSAR…!»
