por ( i III ) UN MÓN DEL REVÉS: JUDICATURA VERSUS POLÍTICA. ALLÒ QUE MAI S’HAURIA D’HAVER DIRIMIT EN UN JUDICI, «LA FINALITZACIÓ» DEL QUAL I LA «SENTÈNCIA» DE LA CAUSA ESPECIAL 20907/2017 CONTRA EL PROCÉS INDEPENDENTISTA CATALÀ EN LES PRÒPIES PERSONES DELS SEUS LÍDERS POLÍTICS I SOCIALS
( i III ) UN MÓN DEL REVÉS: JUDICATURA VERSUS POLÍTICA. ALLÒ QUE MAI S’HAURIA D’HAVER DIRIMIT EN UN JUDICI, «LA FINALITZACIÓ» DEL QUAL I LA «SENTÈNCIA» DE LA CAUSA 20907/2017 CONTRA EL PROCÉS INDEPENDENTISTA CATALÀ EN LES PERSONES DELS SEUS LÍDERS POLÍTICS I SOCIALS
8. LA SENTÈNCIA DE LA CAUSA ESPECIAL 20907 / 2007 EN RELACIÓ AL JUDICI CONTRA EL PROCÉS CATALÀ
8.1. EL CONTENCIÓS ENTRE ESPANYA I CATALUNYA HA DE TROBAR EL CAMÍ PER SORTIR DEL LABERINT: QUE SE SURTI DELS JUTJATS I ES TORNI A LA POLÍTICA.
«DEIXEU-NOS VOTAR I TOT RESOLT. DESPRÉS JA FAREM ELS PACTES PERTINENTS…»
Un subscriptor de La Vanguàrdia en «Cartes dels Lectors» l’1 de setembre de 2019, on generalment hi trapua el sentit comú dels ciutadans i precisament en acabar-se les vacances d’estiu, fa una reflexió sobre la sentència que la Sala segona del Tribunal Suprem ha d’emetre properament sobre el procés independentista català d’acord amb el resultat final de la Causa Especial 20907/2017:
És cert que el textos de les lleis són redactats pels representants del poble, i els jutges interpreten i apliquen aquestes lleis (a vegades tibant-se les costures). Però penso que també el poble, sense intermediaris, pot redactar alguns fonaments de les lleis a través de les imatges. Tenim, doncs, els textos. Tenim també les imatges: manifestacions molt massives i pacífiques cada 11 de setembre, urnes sense violència per part dels votants.
Permeteu-me que m’uneixi als impossibles. Què voldria jo de la propera sentència del Tribunal Suprem…? Un article únic:
“Per unanimitat acordem i decidim que el contenciós de Catalunya amb l’Estat torni al lloc d’on no hauria d’aver sortit mai, és a dir, a la política”
I si espigolem el diari ARA de finals de mes de setembre de 2019 -quan està en marxa el desenterrament de Francisco Franco de El Valle de los Caídos i als voltants de l’aniversari del 20-S de 2017 de l’Operació Anubis– s’ha patit la detenció i l’empresonament de set CDR’s. També hi trobem una perla com la que poso a l’abast de qui llegeixi aquestes línies tot seguit:
- Desenterrar Franco és com ressuscitar-lo: és obrir la Capsa de Pandora.
- Empresonar set CDR’s per indicis de terrorisme és reobrir una ferida tancada: és obrir la Capsa de Pandora.
- Enviar milers de policies per prevenir possibles tumults el Primer d’Octubre i tan a prop de la sentència és ocupar Catalunya: és obrir la Capsa de Pandora.
Ei…! Catalunya és una societat pacífica. Però és altament temerari obrir la Capsa de Pandora.
I tant fàcil que seria entendre’ns si deixéssiu de pensar en els vots, si us intal·léssiu al segle XXI i enterréssiu (per sempre) l’obsoleta o afrancesada idea de l’Espanya uniformada».
Val a dir que la Capsa de Pandora és un mític recipient de la mitologia grega, pres de la història de Pandora, la primera dona, creada per Hefest per ordre de Zeus, el seu pare. I a banda de tota l’explicació mitològica, recordem el final: els déus havien atorgat a Pandora una gran curiositat, per la qual cosa va decidir obrir la gerra per veure què hi havia dins. En obrir-la, van escapar del seu interior tots els béns i els mals del món. Quan va poder tancar-la, només hi quedava, al fons, Elpis, l’esperit de l’esperança. D’aquesta història va sorgir l’expressió «L’esperança és l’últim que es perd». Aquesta expressió la trobem també, d’alguna manera, en:
- El vers 527 de La Ilíada, atribuïda a Homer, quan es parla de dues gerres: una, contenia tots els béns i l’altra, tots els mals.
- La Teogonia d’Hesíode que, indirectament, malparla de les dones.
- El Quixot de Miguel de Cervantes.
Avui dia, «obrir una capsa de Pandora» significa una acció en aparença petita o inofensiva, però que pot implicar conseqüències catastròfiques. En català, també existeix l’expressió derivada, «obrir» o «destapar la capsa dels trons».
Aquestes curtes i intel·ligents cartes -curulles, per tant, de sentit comú- cal ara parafrasejar-les conjuntamnt amb una article de Vilaweb que, en Vicenç Partal, ha intitulat “Qui és el responsable de la violència a Catalunya…?”.
És clar: aquest intent de l’Estat espanyol i dels seus mitjans que li’n donen cobertura d’equiparar el moviment independentista català a un moviment violent per a la justificació espúria dels seus interessos en contra i espargir-ne taques arreu, sobretot internacionalment, per anorrear-lo o desacreditar-lo, no té aturador. Serà coincidència o no, però quina actuació policial més insensata i posterior resultat judical més deplorable n’ha estat l’Operació Judas. L’article s’expressa així:
El responsable de la violència a Catalunya és qui impedeix a la política de ser un instrument de resolució del conflicte. L’Estat espanyol, per tant. I això és important de tenir-ho en compte i interioritzar-ho especialment avui, quan es vol fabricar una imatge artificial del moviment independentista. Fabricació que, de moment, ha tingut com a primera conseqüència un augment del nombre de presoners polítics catalans: ara n’hi ha set més.
Per això ara no és el moment d’indignar-se ni de barallar-se reivindicant, enfront de la mentida, allò que és obvi: el caràcter pacífic i democràtic del moviment. Ni és l’hora tampoc de discutir què han fet o què han deixat de fer els detinguts i empresonats, els acusen de què els acusen. Perquè fer això seria caure de ple en el parany del totalitarisme.
Avui, quan set presos polítics catalans més han passat la primera nit a la presó, és l’hora de denunciar plegats i amb més força que mai l’actuació de l’estat espanyol. I és l’hora de recordar que, d’ençà del 2010, sempre i a cada avinentesa, la proposició positiva i democràtica del Parlament de Catalunya d’exercir el dret d’autodeterminació com a via per a resoldre el problema nacional català ha estat resposta des d’Espanya només amb la imposició i la violència. Només. Impedint en tot moment qualsevol possibilitat de diàleg i negociació. Aquest, i no cap altre, és el fet substancial:
- L’estatut vigent, l’origen de la crisi, no ha estat votat per la població ni aprovat pel parlament, sinó imposat irregularment per un tribunal.
- La presidenta del Parlament de Catalunya és a la presó per haver permès un debat, el deure més sagrat que tenia encomanat.
- Dos dels més estimats dirigents socials del país, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, són empresonats per haver provat de canalitzar la resposta popular i espontània a una agressió ordenada pel govern espanyol, l’assalt al Departament de Vice-presidència per la Guàrdia Civil.
- I sis membres del govern, encapçalats pel vice-president Junqueras, romanen a la presó per haver complert el seu deure amb els electors i per haver provat de resoldre de manera democràtica la greu crisi institucional que l’estat espanyol havia obert malmenant l’estatut.
- Encara, després del colp institucional instigat per Mariano Rajoy i Pedro Sánchez amb l’aplicació del 155, el 130è president de la Generalitat, alguns consellers i activistes socials són a l’exili.
- I pràcticament cada dia la policia deté o amenaça militants independentistes…
La violència a Catalunya l’ha exercit i l’exerceix permanentment l’estat espanyol. Milions de persones no oblidarem mai la violència que rebérem l’1-O de 2017, l’horrorós atac dels uniformats contra les urnes i contra els votants.
Denunciar d’una manera rotunda aquesta violència institucional i permanent de l’Estat espanyol és, doncs, la clau de tot. I desviar el focus per a discutir qualsevol altra cosa és simplement seguir el joc als violents. És molt simple:
- Comporteu-vos com una democràcia i el problema s’acabarà.
- Deixeu-nos votar, pactem com fer-ho, respecteu els drets democràtics de la població, allibereu els presoners, permeteu el retorn dels exiliats, atureu la repressió i el conflicte s’haurà resolt en poques hores.
En aquest context, hem de saber que les acusacions de terrorisme són planificades, orquestrades i perverses. No tan solament pretenen que una part dels ciutadans dubten i s’aparten de la defensa dels qui són víctimes de l’agressió sinó que pretenen, sobretot i per damunt de cap altra cosa, tapar i justificar la violència prèvia, constant i permanent, que l’estat espanyol exerceix contra els ciutadans de Catalunya. D’això es tracta i per això avui no ens podem equivocar.
La política espanyola va preparar el terreny per a la Instrucció del judici del Procés qualificant la protesta del 20 de setembre del 2017 d’acte tumultuari i va posar les bases per a les acusacions de rebel·lió i sedició, malgrat la manca objectiva de violència i d’alçament que les podien justificar teòricament. Ara, a les portes de fer-se pública la sentència del Procés, es tracta de continuar alimentant el relat que legitimi als ulls de l’opinió pública espanyola i del món una sentència contra els líders d’un moviment que ha desbordat l’Estat sense perdre el seu pacifisme.
El magre bodegó mostrat per la Guàrdia Civil que pretén donar fe de la capacitat violenta del presumpte «grup terrorista secessionista català» i la intervenció de cinc-cents guàrdies civils en nou detencions porten a preguntar-se:
- Com no es va detectar la cèl·lula jihadista que va atemptar el 17 d’agost del 2017…?
- Com no es va poder requisar el moviment d’urnes per mig país que va culminar en la votació de l’1 d’Octubre de 2017…?
Mentre es detenia nou persones, de les quals dues van quedar en llibertat, el president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, expressava l’esperança que la reacció a la sentència «no sigui excessiva» i el ministre de l’Interior –Fernando Grande Marlaska– no descartava enviar més efectius policials a Catalunya.
Però, per una altra banda, el president d’Òmnium Cultural, en Jordi Cuixart, empresonat des de l’octubre del 2017, ha enviat una carta als set independentistes presos acusats de terrorisme per l’Audiència Nacional. La carta, escrita i firmada a la presó de Lledoners, dona consells i ànim als set detinguts per l’operació Judes:
«Estimadíssims Txevi, Ferran, Xavier, Eduard, Germinal, Alexis i Jordi,
Us acompanyo en aquest moment difícil, però de creixement personal i col·lectiu.
Sobretot que no us posin la presó a dins. Doneu-vos temps per adaptar-vos. Recordem que la vostra ànima és lliure si ho és la vostra ment. I que la presó no representa la visualització de cap derrota, sinó un pas més cap a la victòria. Com ens ensenya Ghandi, és deslliurat de qualsevol por que l’home esdevé realment lliure.
Cuideu-vos molt i mantingueu sempre el somriure per bandera.
Us abraço fort i ple de tendresa
Sempre endavant»
Per terra, mar, aire i premsa afí s’alimenta la idea que el moviment sobiranista té un component violent per justificar els abusos de poder que puguin venir. Espanya, quina màquina de fer independentistes.
Sobre l’Operació Judas ha aparegut serioses dubtes que fos realment una operació en què s’han observat tots els Principis del Dret. De fet, des de l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la Universitat de Barcelona s’expresa una profunda preocupació per la informació que els hi traslladaren directament els advocats d’Alerta Solidària respecte dels detinguts del passat dilluns 23 de setembre a Sabadell i altres ciutats catalanes.
L’Observatori del Sistema Penal i dels Drets Humans resten en contacte amb Alerta Solidàriaper tal de conèixer l’avenç dels esdeveniments, vigilant que no es produeixin vulneracions de drets fonamentals de les persones detingudes.
«davant d’un cert acte de força, no només interior o espiritual, consistent a ‘persistir’, a ‘insistir’ en la veritat, i això, sense vacil·lar ni calcular les conseqüències personals que puguin derivar-se d’aquesta actitud», però sense cap exercici de violència, i Martin Luther King Jr. la va definir com aquell instrument que «pretén provocar una crisi i una tensió que obliguin la comunitat a negociar».
A partir d’aquesta idea s’ha avançat i construït una estratègia política i un discurs que, si les coses es fan bé, pot acabar arrelant. Dit d’una altra manera: mentre se segueixi pel camí de la no-violència activa i s’aconsegueixi fer les coses bé, es podrà continuar construint un projecte de país amb el qual fa temps que molts catalans somien.
Les detencions de nou persones acusades esotèricament i forçadament de terrorisme i rebel·lió, com si ambdós tipus penals fossin compatibles, porta a pensar que, una vegada més, el codi penal no és un límit per a la consecució d’uns objectius que disten molt de ser els propis d’un estat democràtic i de dret. És clar que, entre la rebel·lió i el terrorisme, en el pitjor dels casos, estaríem davant d’un concurs de normes, de l’article 8 del Codi Penal i, per tant, o l’un o l’altre o, com m’estic imaginant, ni l’un ni l’altre.
Encara és aviat per determinar quina base fàctica i indiciària real existeix per a imputacions d’aquest abast, però, en tot cas, les successives reformes del Codi Penal permeten qualificar de delicte de terrorisme gairebé qualsevol conducta si és adequadament descrita en l’atestat oportú i en el seu corresponent procediment.
En aquests moments del que sí que podem parlar és de com s’ha gestionat aquest cas i el que es pot estar amagant al darrere i, sens dubte, ni l’un ni l’altre no resulten encoratjadors, almenys no pas des d’una perspectiva democràtica.
Tota actuació policial que sigui desproporcionada només serveix per a finalitats alienes a l’administració de Justícia i, en aquest cas, és evident que això és el que ha passat. Estic convençut que, si s’hagués actuat amb mesura, els resultats, des de la perspectiva de la investigació, no diferirien dels que es puguin aconseguir amb un desplegament que ens recorda a altres temps i llocs.
La desproporció, mare de totes les injustícies, s’ha vist com a element essencial de l’actuació de l’Estat i, com a poc, l’únic que serveix és per deslegitimar tant el dispositiu com els objectius perseguits. La desproporció en les formes no és imputable al jutge que va ordenar l’operació sinó únicament i exclusivament al ministre de l’Interior que, en definitiva, és el màxim responsable de l’actuació policial i els antecedents del qual són coneguts de sobres pel Tribunal Europeu de Drets Humans.
La desproporció, igualment, és un element que impedeix d’analitzar amb sensatesa davant de què ens trobem; és a dir, impedeix saber si realment existeix un fenomen de radicalització o només estem davant d’un intent de generar el relat de la radicalització i, els que apostem per un procés no-violent actiu, mereixem saber si existeix aquest problema o només respon a una estratègia estatal per, d’una part, arrossegar casos insulsos cap a l’Audiència Nacional i, d’una altra, criminalitzar el conjunt d’un moviment que es caracteritza per l’ús de la no-violència activa.
En una situació de tensió permanent com la que viu Catalunya és previsible, i possible, que es produeixin fenòmens de radicalització i s’haurà de confiar que no siguin més que posicions aïllades que caldrà encapsular i tractar com a tals. Tanmateix, és evident que aquesta radicalització no sol tenir lloc en una única banda, com ha quedat demostrat amb la desproporcionada actuació seguida de reaccions impròpies de determinats sectors que estan cridats a mantenir la calma i, fins i tot, la imparcialitat.
En qualsevol cas, si alguna cosa ja tenim clara, és que no és propi d’un estat democràtic i de dret que, fins i tot, associacions de jutges i de fiscals es facin ressò de rumors malintencionats per criminalitzar, vulnerant la presumpció d’innocència, unes persones que qui sap si el dia de demà s’hauran de jutjar.
- La violència, si apareix, no és bona per a ningú, almenys per a ningú que es qualifiqui i consideri com a demòcrata, i a més serveix exclusivament com a element justificatiu d’una repressió més dura, profunda i sistemàtica.
- Caure en l’error de pensar que en un procés com el català hi ha dreceres és, simplement, fer el joc als que creuen que la indissoluble unitat de la nació espanyola s’ha de defensar a qualsevol preu.
Els estats, i l’espanyol no és l’excepció, si hi ha una cosa davant de la qual saben respondre i se senten còmodes fent-ho és davant de la violència, i aquí hi ha centenars, si no milers, d’exemples. Els estats, i l’espanyol no és l’excepció, el que no toleren ni saben com actuar és davant de la lluita no-violenta.
Mentre tot ha estat no-violent, i mentre segueixi sent-ho, veurem com es va descomponent la resposta estatal i com es va construint país, que és una cosa que ningú no va dir que seria senzill. La clau és traslladar tot l’exercici de la violència a l’Estat i, a partir d’aquí, reforçar la legitimitat necessària per atreure no ja les simpaties sinó el reconeixement general.
La denominada «Operació Judes«, que ves a saber per què l’han denominada així -però ho acabarem sabent-, sembla com el començament d’una cosa més grossa en la qual, de manera sistemàtica, s’anirà intentant criminalitzar tot el moviment independentista per, d’aquesta manera, arrossegar-lo a un escenari d’excepcionalitat en què els drets i les llibertats individuals i col·lectives quedin «a disposició» de l’Audiència Nacional.
- Veurem, i no es tardarà gaire, que de la rebel·lió es passarà a qualificacions jurídiques «alternatives» i, sobretot,
- Veurem com es va tractant d’enfangar la imatge i reputació d’aquells que apareguin com a rellevants i importants per a l’independentisme català.
- Aquí no hi haurà miraments i, en l’esmentat procés, s’arrossegarà tant els actors principals com els secundaris com a les seves famílies i entorns…
El que es pretén no només és generar por sinó, també, descrèdit.
Davant d’una actuació així, l’única resposta possible, l’única resposta assenyada i l’única resposta per a la qual la societat catalana està preparada és la no-violenta i, a més, és l’única resposta que Europa i el món no només toleraran, sinó que li donaran suport. Caure en el joc de l’Estat és senzill, i sortir vencedors d’aquest error serà impossible.
La tàctica de la violència es contradiu amb l’estratègia de la independència i, per això, com més repressió, més no-violència activa.
8.2.1.1. TOT A L’INREVÉS I CAP PER AVALL. RESULTA INAUDIT, SI NO FÓS PERQUÈ TOT PLEGAT ÉS REAL, TRÀGIC I CRUEL
Una rebel·lió sense violència
- La sedició sense alçament
- Els pressumptes terroristes sense terrorisme
L’Estat espanyol fa un pas més per posar en dubte el caràcter democràtic i pacífic de l’independentisme català. I aquesta preparació intel·ligentment dissenyada va més enllà de Catalunya perquè respon a la voluntat de crear un estat d’opinió tant en la societat espanyola com en els mitjans de comunicació internacionals.
És molt interessant resseguir la «Guia televisiva per crear el terrorista perfecte» que Mònica Planas, en l’espai «Crítica TV» del diari ARA:
– A les nou del matí pronunciaràs la frase “Hemos visto a los Tedax por aquí”.
– Posaràs en bucle infinit les imatges més sinistres encara que no aportin ni demostrin res: guàrdies civils armats i en filera revisant un magatzem brut, bosses d’escombraries i pots de greix.
– Mostraràs generosament policies amb passamuntanyes entrant i sortint d’un habitatge ple d’estelades, llaços grocs i domassos independentistes. Si van carregats amb caixes de cartró, millor.
– Mostraràs la Guàrdia Civil introduint un detingut dins un cotxe a càmera lenta i amb el rostre encerclat. I repetiràs la imatge les vegades que calgui.
– Explicaràs què són els CDR posant més imatges en bucle d’encaputxats tallant carreteres i vies de tren i cremant neumàtics.
– Encara que tot estigui sota secret de sumari, demanaràs la reacció a tots els líders polítics, especialment del president del govern en funcions, i remarcaràs amb energia que parla des de Nova York, que així sembla més greu.
– Si presentes un magazín matinal, faràs com Ana Rosa Quintana. Quan et parlin de precursors d’explosius afirmaràs amb ràbia “encima dirán que son productos de la limpieza”. I l’endemà li diràs “mamarracho” al president de la Generalitat.
– Als precursors d’explosius els canviaràs el nom de mica en mica: primer en diràs ‘materials explosius’, després ‘bombes casolanes’ i finalment ‘goma-2’.
– A les accions violentes també els canviaràs el nom: en diràs ‘accions terroristes’, després ‘avançat grau de preparació d’atemptats’ i finalment ‘atemptats’.
– Dels CDR en diràs ‘grups radicals’, després ‘violència de carrer i guerrilla urbana’ i finalment ‘terroristes’.
– Si ets un periodista ben connectat, com Antonio García Ferreras, lloaràs el jutge, repetiràs el seu nom desenes de vegades i valoraràs la seva professionalitat acumulada al llarg dels anys.
– Si ets un periodista sagaç, com Antonio García Ferreras, connectaràs amb Eduardo Inda, que confirmarà amb contundència que han trobat goma-2.
– Si no tens escrúpols, com Eduardo Inda, diràs la paraula màgica que tothom està esperant: ‘ETA’.
8.2.1.2. SOBRE LA IRREGULAR DETENCIÓ DE PRESSUMPTES ACTIVISTES -CDR’s- I ELS DUBTES QUE ACOMPANYEN L’OPERACIÓ DITA «JUDAS»
Tota l’Operació Judas ha quedat envoltada d’una atmosfera estranya -entre el dubte i la por- pels tèrbols esdeveniments que han succeït.
… Dels set CDR’s acusats de terrorisme, cinc han pogut accedir als advocats de la coneguda plataforma Alerta Solidària, però n’hi ha dos d’ells que segons la Guàrdia Civil:
- Els han assignat advocats d’ofici, i que els advocats d’Alerta Solidària se’ls ha negat que poguessin entrevistar-los. Curiosament aquests dos ‘acusats’ són els que han admès haver comprat materials per fer explosius i que pensaven atemptar contra diferents objectius a Catalunya als propers dies.
- Aquests dos acusats han admès les acusacions després de comprovar que els havien filmat.
L’Estat s’anticipa a la resposta de l’independentisme a la sentència del Procés. Mentre JxCat, Esquerra i la CUP tancaven files amb els CDR des del Parlament, l’Audiència Nacional va enviar ahir a la presó els set activistes detinguts dilluns en l’Operació Judes al detectar indicis de:
- Pertinença a organització terrorista,
- Estralls en grau de conspiració i
- Fabricació i tinença d’explosius.
El magistrat Manuel García Castellón va alinear-se amb la Fiscalia -el tinent fiscal va ser Miguel ángel Carballo– per decretar presó per al que des de l’Estat s’ha denominat Equip de Resistència Tàctica (ERT), “una organització amb estructura jerarquitzada que pretén instaurar la República Catalana per qualsevol via, inclosa la violenta”.
Milers de persones van sortir ahir als carrers de Catalunya per denunciar una nova onada de repressió judicial.
Però, se sap d’on han sortit aquests dos fantàstics actors…? No se sent la ferum tot aquest pressumpte muntatge de la Guàrdia Civil…? Una vegada més -a l’espera de notícies fidedignes i alienes a qualsevol fake news- sembla que les clavegueres de l’estat espanyol un cop més tenen molt a veure en aquesta pornogràfica història. Ho anirem veient…
Per altra banda, en aquesta guerra freda entre uns i altres -sembrada de possibles ‘fake news’ i d’intoxicacions de tota mena- resulta molt curiós com els mitjans de comunicació en fan collita de tot plegat:
- Es diu per TV que un dels CDR detingut ha revelat que l’actual President de la Generalitat -Quim Torra- havia donat suport a algun membre del grup que actualment està en el punt de mira judicial perquè, en el cas que calgués, podria obrir-se el Parlament per assaltar-lo.
- La batussa al Parlament, amb en Carlos Carrizosa com a mestre piròman, aconsegueix que el ple del Parlament de Catalunya del dia 26 de setembre de 2019, sigui foto de portada a tots els diaris generalistes de Madrid i de Barcelona.
I mentrestant, el peu de foto de la batussa parlamentària s’explica de molt diferent manera: La premsa catalana consigna el clima deteriorat que es viu a la cambra com una tensió entre dues faccions enfrontades. Els diaris espanyols ho expliquen de molt diferent i tendenciosa manera:
- L’ABC: ‘Els CDR imposen la seva llei al Parlament‘.
- El Mundo: ‘La insurrecció torna al Parlament per donar suport als CDR terroristes‘.
- La Razón: ‘Bronca i expulsió de la Guàrdia Civil‘. Un enunciat ambigu que podria fer pensar que que s’ha fet fora de l’hemicicle a la GC.
Es vincula, doncs, una suposada violència dels CDR -així en general i sense respectar la presumpció d’innocència- a l’activitat parlamentària catalana. Quan s’invoca el diàleg com a desllorigador dels conflicte català, caldria especificar quin paper s’espera que hi juguin els diaris espanyols que venen diaris gràcies a fomentar el conflicte i la divisió amb tota mena d’argúcies tòxiques procedents de fake news interessats i manipulacions rebuscades.
8.2.1.2.1. COORDINACIÓ DELS CDR: “MAI HEM PROPOSAT CAP ACCIÓ QUE PUGUI SER CONSIDERADA TERRORISME”
Els Comitès de Defensa de la República (amb les sigles CDR i també anomenats Comitès de Defensa del Barri) anteriorment anomenats Comitès de Defensa del Referèndum, són:
- Un conjunt d’assemblees locals, de barri, comarcals i nacional amb l’objectiu de defensar, en primera instància, el referèndum de l’1 d’octubre i la república catalana posteriorment, des de l’estratègia de la no-violència.
- Assemblees que aglutinen membres d’entitats, partits polítics independentistes, sectors de l’economia o l’esport i persones independents que busquen organitzar aquesta defensa poble a poble i barri a barri.
Existeixen també CDR internacionals, com per exemple el CDR de París, organitzat a partir de residents catalans en la ciutat francesa.
- 1. Història
- 2. Organització nacional
- 3. Estructura
- 4. Membres imputats
- 5. Mobilitzacions
- 6. Accions internacionals
- 7. Vegeu també
- 8Notes
- 9. Referències
- 10. Enllaços externs
Algunes de les mobilitzacions realitzades entre els anys 2017-2018 i protagonitzades pels CDR’s:
- Primer d’octubre de 2017:Referèndum sobre la independència de Catalunya
- Tres d’octubre de 2017: Vaga general catalana d’octubre de 2017
- Vuit de novembre de 2017: Vaga general catalana de novembre de 2017
- Vint-i-tres de desembre de 2017 sota el lema “Tu votes, tu comptes”:Eleccions al Parlament de Catalunya de 2017
- Accions vàries entre el 23-25 de febrer de 2018 i les realitzades els 27 de març de 2018.
Els portaveus nacionals del comitès de Defensa de la República subratllen que sempre s’han basat en la desobediència civil no-violenta.
Portaveus nacionals dels CDR han assegurat -en data de l’11 d’octubre de 2019-que sempre s’han “basat en la desobediència civil no violenta i no hi ha cap canvi en aquest sentit”.
Així, en una entrevista concedida per escrit a Catalunya Ràdio, els representants dels CDR, que es mantenen en l’anonimat, han dit que:
- El “debat de la violència no els interessa”, i han sostingut que
- El “relat de la violència és una invenció interessada de les institucions de l’Estat. L’única cosa que pretenen és manipular l’agenda política catalana i desviar el focus d’atenció cap a qüestions en les que l’Estat vol enfangar la legítima aspiració de la societat catalana de constituir-se com una República”.
Preguntats sobre la vinculació de les set persones en presó preventiva acusades de terrorisme i els CDR, han afirmat que:
- “Qualsevol persona pot participar en les assemblees” encara que han assegurat tot seguit que
- “Des de cap assemblea dels CDR s’ha proposat mai cap acció que pugui ser susceptible de ser considerada terrorisme”.
En relació amb suposades vinculacions amb el president Torra o l’expresident català Carles Puigdemont, els portaveus dels CDR s’han mostrat “oberts a interlocutar amb qualsevol actor”, fet que no implica en cap cas una “subordinació” perquè “els CDR no reben instruccions de ningú més que de les seves assemblees locals”.
8.2.1.2.2. ENTREVISTA DE CATALUNYA RÀDIO -ESCRITA PER AL PROGRAMA “EL MATÍ”- DE MÒNICA TERRIBAS ALS CDR (10.10.2019)
-Què són, a dia d’avui, els CDR? Quina ha de ser la seva funció?
Els CDR som assemblees de persones anònimes que, com a agents mobilitzadors i autoorganitzats, tenim com a objectiu treballar per la implantació de la República Catalana com a resposta política als greuges culturals, econòmics i socials als quals l’estat espanyol sotmet la societat catalana.
– Com s’estructuren? Es manté una gestió descentralitzada i amb independència de cada nucli?
Ens estructurem a través de les assemblees locals, que tenen autonomia per posar en marxa les mobilitzacions que s’hi aproven, i que es coordinen si aquestes superen l’àmbit local.
– Quins són els objectius que es marquen els CDR en l’escenari actual? Com s’ha de respondre a les sentències?
L’objectiu que no es perd de vista és la independència de Catalunya. Això implica ser transversals per tal de fer saber al govern de la Generalitat que el mandat del poble és irrenunciable i per denunciar les arbitrarietats que perpetra l’estat espanyol des de les seves institucions autoritàries. Sobre això sí que volem remarcar que la repressió que provoca el Departament d’Interior a través del cos de Mossos d’Esquadra i -molt especialment, però no només- des de les unitats Brimo i ARRO, és indistingible de la repressió que provoquen la Guàrdia Civil o la Policia espanyola, igual de barroera, desproporcionada i embogida.
Per als CDR, els tres cossos comparteixen la mateixa praxi repressora i el mateix autoritarisme demofòbic contra el dret a la protesta. És per això que hem exigit en múltiples ocasions la dimissió o la destitució del conseller Buch.
Pel que fa a les sentències, les assemblees locals tenen preparades diverses accions sorpresa que es duran a terme de manera coordinada. També creiem que les Marxes son una acció molt potent, i ja vam ser els mateixos CDRs els qui vam impulsar la proposta. Posteriorment s’hi han sumat ANC, Òmnium Cultural i altres organitzacions per fer una resposta de país. Com heu pogut saber a les últimes hores, també afegirem una sisena columna el tercer dia de marxes i ho complementarem amb accions dins de totes les marxes publicades. És vital entendre que les Marxes per la Llibertat són una aposta de mobilització important com a col·lectiu, però serà una més de les moltes que hi ha preparades. Creiem que només amb una mobilització determinada, constant i massiva conseguriem encaminar-nos en els nostres objectius, com ja portem dos anys fent.
– Quins són els mètodes a utilitzar? Es contempla utilitzar la violència com a element de protesta?
El moviment dels CDR sempre s’ha basat en la desobediència civil no-violenta i no hi ha cap canvi en aquest sentit. El debat sobre la violència és interessat, prové de les mateixes institucions de l’Estat que volen condemnar per rebel·lió en Jordi Sànchez i en Jordi Cuixart, per esmentar dos presos polítics, i que consideren que és violent desconvocar una concentració enfilats a un cotxe. L’únic que es pretén és manipular l’agenda política catalana i desviar el focus d’atenció cap a qüestions on l’Estat vol enfangar la legítima aspiració de la societat catalana de constituir-se com a República. Per tant, és un debat que no ens interessa.
– Teniu constància que algun CDR hagi preparat o estigui preparant accions violentes? Quin vincle hi ha entre els CDR i les set persones empresonades preventivament i acusades de terrorisme? Alguna d’aquestes persones preparava accions violentes?
Qualsevol persona pot participar en les assemblees dels CDR. Aquestes set persones detingudes, com moltes altres, poden haver participat en les seves assemblees locals. Això que diem que «Tots som CDR» no és un eslògan, és una realitat. Des de cap assemblea de CDR no s’ha proposat cap acció que sigui susceptible de ser considerada com a terrorisme. Per contra, aquells que malden per relacionar independentisme amb terrorisme impedeixen que s’investigui un atemptat terrorista real que va causar víctimes mortals el 17A, cosa que hem denunciat en una acció el passat 17 d’agost davant de la Sagrada Família, i no tenen cap escrúpol a justificar la brutalitat policial del Primer d’Octubre, o de filtrar informació sobre secrets de sumari ni tampoc cap mesura a l’hora de linxar públicament aquestes set persones detingudes, tot escampant informació privada sobre elles en articles de diari
En aquest sentit, des del moviment dels CDR pensem que es tracta d’un altre muntatge policial, judicial i periodístic, com el dels joves d’Altsasu i molts d’altres, sense cap fonament real, per la qual cosa exigim la immediata posada en llibertat de les set detingudes del passat 23 de setembre
– L’estructura dels CDR ha tingut o té algun contacte amb el president Torra, el president Puigdemont o amb cap altre representant polític?
Els CDR estem oberts a interlocutar amb qualsevol actor, ja sigui polític o social, des del respecte a la nostra independència i autoorganització. El moviment considera positiu que existeixi fluïdesa amb tot l’espectre cultural, social i polític del país, però les interlocucions que hi hagi pogut haver o que hi puguin haver en un futur amb qualsevol actor no impliquen que hi hagi cap supeditació dels CDR a cap d’aquests actors: els CDR no reben instruccions de ningú més que de les assemblees locals.
– Quina relació hi ha entre els CDR i el Tsunami Democràtic? Hi doneu suport?
És benvingut qualsevol col·lectiu, entitat o agent mobilitzador que treballi per la independència de Catalunya des de la desobediència civil no-violenta. En aquest sentit, el Tsunami Democràtic ha generat moltes expectatives, però realment no sabem quines propostes faran o quines mobilitzacions tenen previstes.
Hem de pensar que la societat catalana està exhausta d’anar a mobilitzacions que no tenen practicitat a l’hora de reeixir políticament en favor de la independència de Catalunya
Si el Tsunami Democràtic fa propostes d’accions de desobediència civil no-violenta que ens permeten vertebrar conjuntament un nou embat a favor de la República Catalana, juntament amb altres actors i si les assemblees locals així ho decideixen, els CDR ens sumarem a les accions que promogui el Tsunami Democràtic com podem sumar-nos a les accions que proposin altres actors, per tenir més ressó sobre les demandes de la societat catalana.
8.2.1.2.3. ENTREVISTA DEL DIARI “ARA” ALS PORTAVEUS DE LA DIRECCIÓ DELS CDR (11.10.2019)
Els coordinadors nacionals dels CDR trenquen el silenci arran de l’empresonament de set dels seus membres el proppassat 23 de setembre de 2019. En la primera entrevista que concedeixen a un mitjà, els portaveus de la direcció -un terme que no els agrada utilitzar a causa del caràcter assembleari del moviment- qualifica de muntatge policial l’operatiu policial i avisa que, en qualsevol cas, es desentendrien de qualsevol acció que se sustentés en l’ús d’explosius o posés en risc la vida d’altres persones.
– Com valoren l’empresonament de set membres dels CDR? És un avís a les portes de la sentència?
Aquestes detencions, juntament amb les filtracions a la premsa i la generació artificiosa d’un estat d’alarma social per justificar accions repressives, responen a una estratègia que ja ha utilitzat l’Estat altres vegades, per exemple amb altres moviments socials i de protesta. Aquesta vegada les filtracions i la manipulació sembla que són especialment barroeres, poc acurades. També és un intent més per desactivar-nos i advertir-nos de la repressió que patirem si ens mobilitzem un cop surti la sentència.
– Hi ha líders de partits i d’entitats empresonats. Faltaven els CDR…?
Ja ho van provar amb la Tamara i l’Adri. Tenen una dèria especial per parlar en uns termes que, òbviament, no s’han donat a Catalunya. Tampoc entenen un funcionament cívic i transversal com el dels CDR. En el seu relat falta el component del qual parlen tant, i per això intenten incriminar els CDR com ho han intentat i ho intentaran amb altres persones de la societat civil.
– Buscaven caps de turc…?
En el seu imaginari consideren un perill els moviments socials, qualsevol moviment social que qüestioni els seus fonaments. Per això etiqueten tots els moviments socials amb les pitjors característiques possibles: hem vist com anomenaven «màfies» les ONG de salvament, com anomenaven «intransigents» les organitzacions feministes, com anomenaven «sectàries» les organitzacions animalistes. Busquen desactivar els moviments socials, que callem i ens quedem a casa mirant com fan i desfan, com reprimeixen companyes. Però les etiquetes deixen més en evidència qui etiqueta que qui és etiquetat.
– Aquestes ràtzies poden fer agafar por a la gent i fer que es desmobilitzi abans de la sentència…?
Tothom sap que estem davant d’un estat espanyol que és repressor i que, fem el que fem, seguirà amb aquestes ràtzies. Contra els CDR i contra tothom que qüestioni els seus fonaments. Segurament això que ha passat provocarà, més que por, un efecte bumerang, que hi hagi cada cop més persones indignades pels muntatges incriminatoris. Els CDR seguirem perquè és l’única manera d’aconseguir que quedin lliures i tenim demostrat que, com més ens ataquen policialment i judicialment, més persones assisteixen a les assemblees locals dels CDR.
– ¿La paràlisi del Govern sí que és un factor de desmobilització…?
Sí, òbviament les renúncies o la inoperància del Govern desmotiven molta gent que ara se sent desemparada per la falta de lideratge polític i un projecte que clarament avanci cap a la independència.
– La Guàrdia Civil acusa els set membres empresonats de formar part d’una organització terrorista que es diu teòricament Equip de Resposta Tàctica. ¿Hi ha cap subgrup amb aquest nom als CDR…?
Els CDR no tenim cap subgrup que tingui aquest nom dins l’organització. Ja s’ha viscut a Catalunya aquest intent de crear artificialment sigles de suposats grupuscles i organitzacions de caràcter violent. És una excusa per crear un relat per desacreditar el moviment independentista. Per contra, la violència real de l’atemptat terrorista del 17-A no volen investigar-la.
Els membres dels CDR empresonats són de pobles diferents. ¿Saben si es relacionaven entre ells i formaven part d’un subgrup…?
Des dels CDR no estem en disposició de conèixer la vida privada de les persones que assisteixen a les assemblees, o quines relacions personals mantenen amb altres. Però, en tot cas, el que denunciem és l’evident muntatge per incriminar els CDR i l’arbitrarietat i el linxament públic al qual han sigut sotmeses les persones detingudes. Les volem lliures i a casa.
– ¿Qualsevol acció que proposin els CDR locals ha d’estar validada pel CDR nacional o tenen autonomia per fer-la sense el vistiplau de la direcció…?
Cada local és sobirà. No obstant això, quan un CDR local vol proposar una acció a escala nacional o d’una part del territori, ho ha de consensuar amb altres locals. En aquest sentit, no és encertat parlar de «direcció» dels CDR, ja que, com hem dit en repetides ocasions, qui mana a la nostra organització són totes i cada una de les assemblees locals repartides arreu del territori.
– En qualsevol cas, ¿des de la coordinadora nacional rebutjarien qualsevol acció amb violència sense miraments abans o després que es fes…?
En els termes en què s’ha basat aquest últim muntatge policial, que parla d’explosius i de posar en risc la vida d’altres persones, en cap cas el col·lectiu avalaria l’acció. Aquesta és una de les bases fonamentals del moviment i, en el cas que algunes persones ho volguessin fer, ens en desentendríem. Ara recordem que la base de l’acusació del judici del Suprem és que hi va haver violència el 20-S davant de la seu d’Economia. Els poders de l’Estat juguen amb aquesta paraula i amb el rebuig que genera per criminalitzar les protestes que són incòmodes. La societat catalana ha demostrat amb escreix quina és la seva agenda política, per això no hauríem de caure en deliberacions sobre agendes imposades o sobre qüestions fal·laces que ens volen desviar de manera interessada del nostre camí, que és el de bastir una República Catalana.
– Fruit del seguiment a què han sotmès els membres dels CDR empresonats, la Guàrdia Civil assegura que tenen gravades converses telefòniques i imatges compromeses. No els fa por aquest fet…?
Creiem que forma part del relat que estan construint per criminalitzar-nos.
– Parlen d’explosius i de voler assaltar el Parlament…
Poden parlar del que vulguin, és tot una operació d’estat. Només cal fixar-se en el nom de l’operació per entendre-ho tot.
– Operació Judes. ¿Creuen que hi pot haver algun talp a l’organització…?
Pensem que és un intent perquè comencem a desconfiar internament dels companys i companyes del moviment.
– S’ha parlat fins i tot que aquests membres dels CDR empresonats feien d’enllaç entre Torra i Puigdemont. ¿Tenen alguna mena de contacte amb el Govern…?
Nosaltres tenim contacte segur amb totes les organitzacions i partits.
– El president Torra els va dir «Pressioneu«, però es van detenint activistes dels CDR com els nou de Lledoners. Com valoren el seu paper i, sobretot, el de la conselleria d’Interior…?
Ens costa trobar la diferència entre la conselleria d’Interior i el ministeri de l’Interior. Tots dos ens persegueixen i ens reprimeixen.JxCat i, sobretot, ERC s’han afanyat a condemnar qualsevol mena d’acció violenta. ¿Lamenten que s’hagin volgut protegir davant del relat policial?
– El president Torra els va dir «Pressioneu«, però es van detenint activistes dels CDR com els nou de Lledoners. Com valoren el seu paper i, sobretot, el de la conselleria d’Interior…?
Volem pensar que ho fan perquè tenen por que el braç repressor es concentri en ells com a organització.
– ¿La resposta dels CDR a la sentència estarà sota l’aixopluc del Tsunami o tenen previst fer accions de manera autònoma…?
Nosaltres no necessitem cap aixopluc, però això no vol dir que no puguem fer accions conjuntes. Des del CDR vam proposar i impulsar les Marxes per la Llibertat, i tenim un pla d’actuació propi per respondre a les sentències al marge de qualsevol marca o entitat. Creiem que la resposta a la repressió i el camí a la República ha de sorgir de la gent del carrer, sense lideratges ni personalismes.
– L’ARA va avançar recentment que seran els Mossos els que intervindran en les protestes que pugui haver-hi al carrer i que l’objectiu de buscar un nou 1-O amb l’actuació per part dels cossos de l’Estat no serà possible. ¿Això perjudica els interessos de l’independentisme pels problemes interns que pot provocar…? Es plantegen aquest escenari…?
Per a nosaltres no representa cap diferència. Com hem dit abans, no veiem cap diferència entre els Mossos i la Guàrdia Civil o la Policia Nacional.
– La intervenció dels Mossos podria fer caure també el govern de Quim Torra si hi ha incidents….
Això podria evidenciar que el Govern no té el control del cos o bé renuncia a la independència.
– ¿Els CDR segueixen mantenint una estructura transversal com a l’1-O, amb gent de tots els partits i entitats, o com comenten algunes veus està més sota el control de la CUP o fins i tot d’Arran…?
Seguim sent transversals i hi ha gent de tots els partits i entitats.
– Per què no hi ha portaveus públics de l’organització? Per què es mantenen en l’anonimat…?
Per seguretat. Si tinguéssim portaveus, quant trigarien a empresonar-los…?
– Quanta gent forma part de la coordinadora nacional? És una direcció col·legiada?
No hi ha cap direcció. És un espai de coordinació territorial per implementar els consensos a escala nacional i que es va renovant periòdicament, però repetim que qui realment pren les decisions i qui proposa són les assemblees de cada barri, poble o ciutat. L’Estat, que es basa en una estructura altament jerarquitzada i fortament militaritzada, utilitza els conceptes com ara «capitost» o «direcció» perquè no pot entendre que els CDR siguin una organització assembleària i transversal, però la societat catalana, solidària i organitzada, no es mou en aquests paràmetres de jerarquia.
8.2.1.3. PILAR RAHOLA INTRODUEIX UN ARTICLE -«ESCALADA» PER FORAGITAR TOT PENSAMENT I INTENT QUE SUPOSI UN BRI DE VIOLÈNCIA
L’escriptora i periodista catalana independentista, Pilar Rahola, s’esmerça en un article, per algtra banda publicat a La Vanguardia, en què foragita de soca-rel la pretesa violència adossada injustamwnt al moviment independentista català arran de la misteriosa ‘Operació Judes’ perpretada darrerament, tal i com s’ha descrit en aquestes planes. La periodista construeix l’article de la manera següent:
«Escalada:
- La crítica, elevada a categoria d’apologia d’alguna maldat penal;
- La crida a una protesta, convertit en el preàmbul d’una revolta;
- La pròpia protesta, sota sospita de revolta;
- La desobediència, transformada en sedició…,
i tot això sota el paraigua d’una presumpta rebel·lió. En l’última escalada:
- La nebulosa d’una sospita de terrorisme, que ho empararia tot.
- En quin moment de deliri i preocupació els poders fàctics de l’Estat, des dels seus líders polítics fins als seus referents mediàtics, van decidir que tot valia per frenar el repte català…?
Corre per Madrid una frase adjudicada a un polític de primera fila, en una de les situacions catalanes més calents, que diria més o menys que, si havien de carregar-se la democràcia durant una estona per salvar Catalunya, no passava res: la democràcia podia recuperar-se, Catalunya no. Sigui o no certa en lletra, sembla que ho és en esperit, perquè més enllà de la lògica confrontació d’un Estat amb una nació que intenta separar-se, i molt més enllà de la lluita política aferrissada que això pot significar, la reacció espanyola ha fet fallida en democràcia i en límits inimaginables, en un procés d’estampida que tenia com una única missió arrasar la protesta catalana. I l’últim límit ha estat l’ús retorçat i menyspreable del terrorisme.
Per descomptat, Catalunya no està exempta de tenir potsr quatre caps buits convençuts que la violència va a algun lloc. Ja va existir algun indici d’això amb Terra Lliure, però va ser d’una marginalitat indiscutible i va rebre el rebuig de la societat catalana al complet. És un fet demostrat amb rotunditat històrica que la lluita reivindicativa catalana -en tots els seus espectres, des del catalanisme fins al sobiranisme o directament el independentisme- sempre ha militat en la no violència, amb rivets obertament gandhians, i en la democràcia.
- Un a un, tots els líders catalans han estat radicalment pacifistes, fins al punt que alguns, com Jordi Sànchez o Raül Romeva, han dedicat part del seu activisme justament a defensar els valors de la no violència.
- A Catalunya sabem molt bé -fins i tot aquells que l’usen sense objeccions com a ariet parlamentari- que des Puigdemont fins Junqueras, completant tot el cercle polític, ni un de sol defensaria mai una acció violenta, i molt menys una acció terrorista.
La qüestió és que també ho saben molt bé a Espanya i, malgrat això, usen aquest concepte per intentar criminalitzar un moviment que ha demostrat la seva convicció pacífica i intentar contaminar als seus líders, per crear el vel de la sospita violenta.
La banalització del terrorisme és letal per a la democràcia. Si tot és terrorisme, el terrorisme real no és res, una altra banalitat. Matar, violentar, agredir són els verbs del mal, alcin la bandera que alcin. Jugar amb ells per destruir l’adversari és una immoralitat».
8.2.2. ESDEVENIMENTS PREOCUPANTS PER LA SEMBRA DELS DUBTES QUE CREIXEN COM A FRUITS DE LA POR
Benvinguts al relat de la por. El clima idoni per animar una campanya electoral, que la gent voti com els agrada i tenir el context perfecte perquè l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola sigui indiscutible.
Si les acusacions de de rebel·lió i sedició que pesen sobre els presos polítics ja es basen en una violència que mai no va existir, ara es va més enllà i, amb indicis aparentment febles, es construeix una acusació per «terrorisme secessionista català«. I s’envien cinc-cents agents a fer una feina que, pel que s’ha vist, no semblava gaire perillosa, per no dir gens.
Sembla increïble, però estem parlant de terrorisme:
- Tant se val la trajectòria immaculada del sobiranisme,
- Tant se val la ideologia explícitament pacifista dels seus líders empresonats,
- Tanrt se valen les constants crides en el si del moviment a la no-violència.
O potser, precisament per tot això, cal sembrar el dubte en l’opinió pública. Cal deixar enrera com sigui la imatge de les grans manifestacions úniques i massives sense que s’ha trencat ni un vidre, gairebé sense llençar un paper a terra. És clar: és molt difícil culpabilitzar un moviment tan pulcrament democràtic i pacífic, un moviment que en comparació, per exemple, amb els dels armilles grogues francès, resulta quasi angelical. La gent ha tornat ha sortir al carrer i altre cop de maneras exemplar, a les diverses ciutats on es van produir els escorcolls, les detencions i la resolució judicial del Jutjat núm.6 de l’Audiència Nacional -presidida actualment per Manuel García-Castellón– dictaminant per set activistes CDR (Comitès de defensa de la República) de presó preventiva incondicional sense fiança.
8.2.2.1. UN CLIMA DE REPRESSIÓ
El clima repressiu i d’alta tensió que es respira entre l’Estat espanyol i Catalunya -políticament i judicial parlant- puja de dia en dia de decibels.
Queda clar -ho escriu n’Antoni Bassas en un article sobre »El futur per resistir el present»- que l’Estat espanyol no s’atreveix a tractar Catalunya com el Canadà va tractar el Quebec o el Regne Unit va tractar Escòcia, i recorre a la força. Ni negocia, ni venç ni convenç. S’imposa. Embravit, l’Estat espanyol sembla decidit a empobrir-se ell i empobrir-nos a tots per salvar la bandera, perquè Catalunya, diuen els relators del ‘desafio’, s’ha convertit en la crisi més greu de la història democràtica espanyola. com si ETA (recordem que aquest grup terrorista de Euskadi Ta Askatasuna va assassinar 230 agents de la guàrdia civil, 183 de la Policia Nacional i 103 Militars, sense comptar assassinats civils com el d’Ernest Lluch al novembre de l’any 2000 o atemptats com el d’Hipercor a BCN de 1987) o el 23-F de 1981 o l’11-M de 2004 no haguéssin existit. Però si això és així, si dos milions llargs de catalans pacífics tenen la capacitat de ser el repte més gran per a l’Estat, és evident que Catalunya no és unacomunitat autònoma més sinó una nació perfectament emancipable. El present és molt dur i el del futur immediat també. Però, en termes històrics Catalunya continuarà estant al costat correcte de la història mentre lluiti en pau.
8.2.2.2. EL PARLAMENT DE CATALUNYA TENSIONAT
Fins i tot, en el Parlament de Catalunya -en aquest final de setembre de 2019- hi ha hagut una sessió tensa i intensa entre independentistes i unionistes que no ha estat gens edificant per a la ciutadania.
En un article intitulat «Soroll contra vots» d’en Vicenç Villatoro ens escriu que no nega que el lamentable xou de C’s al Parlament de Catalunya el 26 de setembre de 2019 fos en part espontani ja que els surt dels fons de l’ànima. Però resta convençut que també hi va participar el càlcul. I no tan sols la voluntat d’oferir imatges a la seva campanya elctoral a Espanya (a Catalunya aquestes imatges son campanya electoral a favor del PSC). També hi havia una certa voluntat de contraprogramació.: calia fer soroll, molt soroll per tapar un titular que d’entrada fa, que qualsevol demòcrata, en qualsevol lloc del món, es faci preguntes. Si un Parlament democràticament escollit aprova solemnement i per majoria absoluta resolucions que critiqeun actuacions policials i judicials, alguna cosa està passant. Difícilment aquesta majoria parlamentària, que representa una majoria social, pot ser menystinguda. Com a mínim, ha de ser escoltada. Si el titular del debat de política general hagués estat que la majoria del representants democràticament escollits pels catalans afirmessin que hi ha presos polítics, detencions arbitràries i empresonaments injustos, el règim espanyol s’hauria trobat amb preguntes incòmodes que no podria contestar rutinàriament. Per tant, millor evitar aquest titular. Buscar el desprestigi del Parlament. Fer soroll. molt soroll contra els vots
8.2.2.3. UNA OPERETA MACABRA
En alguna ocasió ja hem parlar del color amb què es veuen i jutgen els esdeveniments segons el color de qui el mira les coses a través d’aquest cristall. Fent-se ressò del tristíssim espectacle del Parlament de Catalunya el proppassat 26 de setembre de 2019 -recordem que en un 20 de setembre de 2017 la convocatòria davant del Departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya manté encara a los líders catalans, en Jordi Sánchez i en Jordi Cuixart, a la presó en aquella sinistre Operació Anubis-, Albert Om escriu una carta pública al parlamentari del grup C’s, Carlos Carrizosa, cap de l’oposició del Parlament de Catalunya (2019):
«Si a Woody Allen, quan sent Wagner, li venen ganes d’envair Polònia, a mi em passa que, quan l’escolto parlar a vostè, em venen ganes d’afiliar-me al PP. Abans tots els partits tenien un líder que interpretava el paper de dolent de la pel·lícula. Avui la pregunta és: qui fa de bo a Ciutadans?
RESUM DE LA MACABRA OPERETA QUE EL SEU PARTIT HA REPRESENTAT AQUESTA SETMANA: un comando terrorista integrat per set membres dels CDR han atemptat contra la caserna de la Guàrdia Civil de Vic, amb un balanç de deu víctimes mortals, i tot ho han fet seguint les ordres (“apreteu el detonador”) del cap de la banda armada, que no és altre que el president de la Generalitat, Quim Torra. L’opereta consta de tres actes: dimecres al matí, Albert Rivera i Inés Arrimadas es planten a la plaça Major de Vic; a la tarda, Lorena Roldán mostra la foto més sagnant d’aquell atemptat de 1991, i l’endemà, vostè mateix clou la funció al Parlament de Catalunya.
POTSER ÉS EL MOMENT D’INSISTIR QUE L’UNIC TERRORISME CREAT, PROMUGUT I PAGAT DES DE LES INSTITUCIONS VA SER EL DELS GAL, ALS ANYS 80. A la X d’aquella banda, encara que tothom sabia qui era (com l’M. Rajoy de la Gürtel), no se li va posar mai nom. El ministre de l’Interior, José Barrionuevo, en va sortir molt ben parat: el van condemnar a deu anys per haver ordenat el segrest d’un ciutadà (Segundo Marey), dels quals només va passar a la presó tres mesos. Deixi’m que li recordi que el dia que hi va ingressar, Felipe González, Josep Borrell i molts altres dirigents el van acompanyar fins a la porta del centre penitenciari, entre abraçades i crits de “Llibertat, llibertat”. Sí, “llibertat”, la mateixa paraula que aquest dijous al Parlament corejaven els diputats de JxCat i ERC i que a vostè tant va semblar que l’irritava. La diferència és que Barrionuevo tenia una condemna ferma (després, Aznar ja es va encarregar d’indultar-lo) i les set persones empresonades aquesta setmana encara està per veure què els podran provar de tot el que els acusen.
PERO VAJA, VOSTÈS JA FAN ANAR EL CONCEPTE QUE VOLIEN: DEL COP D’ESTAT DE LA TARDOR DEL 2017 AL TERRORISME DE LA TARDOR DEL 2019. El polític socialista Eduardo Madina, que va patir un atemptat d’ETA el 2002, va dir a propòsit de la baralla de bar a Altsasu: “Si tot és terrorisme, al final res no serà terrorisme”. Doncs això, que si no vol tenir respecte pels conciutadans que aspiren a decidir en un referèndum quin ha de ser el futur de Catalunya, en tingui almenys per aquells que –com Madina– han sigut víctimes del terrorisme.
P.D. ETA es va acabar i, contràriament al que pensàvem, no es pot parlar de tot. Sí que es pot inventar de tot, perquè sembli que aquella violència continua i justificar així una deriva autoritària que, ara mateix, ningú és capaç de dir fins on pot arribar».
Els GAL (Grupos Antiterroristas de Liberación) va cometre més de quaranta atemptats per terrorisme d’estat amb un resultat de vint-i-sis morts. és bo recordar que els qui parlen de «terrorismo separatista» van estar involucrats en un veritable «terrorismo de estado«. Felipe González, amb la plana major del PSOE i Josep Borrell van donar suport a José Barrionuevo, exministre socialista i Rafael Vera, secretari d’estat per a la seguretat, condemnats per terrorisme d’Estat…
8.2.2.4. INDIFERÈNCIA A UN REBUIG DE CARA A LES ACCIONS DE TAVERNA, UN BON TOC D’ALERTA SOBRE UNA ESTRATÈGIA FUNESTA I UNA BONA PROPOSTA INTEL·LIGENT: «NI COPS NI SOMRIURES»
I com no podia ser d’una altra manera Toni Soler, en captar l’atmosfera d’aquests dies previs a la sentència aue emetrà la Sala segona del Tribunal Suprem pels que fa a la Causa especial 20907/2017 contra l’independentisme català, ens facilita també en el diari ARA un article que traspua:
- La indiferència a un rebuig a les actuacions tavernàries,
- Un toc d’alerta sobre una estratègia perillosa -objecte d’atenció per conèixer-la i resistir-la sense acovardir-se-, i finalment,
- Una proposta d’actuació intel·ligent resumida sota el títol «Ni cops ni somriures». Diu així:
TAVERNA. Per molt que ens desesperi la imatge d’un Carrizosa comportant-se com si el Parlament fos l’última taverna oberta de Barcelona un dissabte a la matinada, hem de consolar-nos pensant que, si un país amb la grandeur de França ha produït el Front Nacional, no és tan estrany que un païset com el nostre hagi produït un col·lectiu tan sinistre i tragicòmic com és Ciutadans. En certa manera, tal com ha estat el nostre segle XX, és el mínim que ens podria passar. El que és més singular és que aquesta mena de fill tonto de la política catalana hagi esdevingut l’exportació catalana més exitosa a la política espanyola. Però bé, sembla que a Rivera també li comencen a veure el llautó els mateixos que el van propulsar, i el públic de Ciutadans o bé torna a la cleda del bipartidisme, o bé s’ha encigalat amb Vox, o bé buscarà noves sensacions amb l’invent d’Íñigo Errejón, que és capaç de posar regeneració i Coscubiela a la mateixa frase, i de qui es podria dir, sent prudents, que se li veu el periscopi.
VIOLÈNCIA. Per tant, no ens hem de plànyer més del compte per haver d’aguantar regularment les astracanades d’un Carrizosa o les indecències de Lorena Roldán. Sense el paraigua mediàtic que tenen al darrere, tot plegat seria una trista anècdota. El problema és que Ciutadans no és una catàstrofe natural, sinó una peça més d’un engranatge polític, judicial i mediàtic que pot fer-nos mal com a societat. Les seves provocacions constants serveixen a fins superiors. Que paraules tan gruixudes com cop d’estat i terrorisme s’hagin banalitzat de forma tan delirant no és només culpa d’ells (tot i que ho promouen amb desesperació per fer front als mals auguris electorals), sinó d’una trama política, jurídica i mediàtica davant la qual les nostres institucions estan indefenses, perquè -no caldria recordar-ho- la violència real és en mans dels de sempre, que tenen mil mecanismes i cap escrúpol per aplicar-la, i el risc d’una onada repressiva i l’aplicació arbitrària del 155 és, més que mai, una amenaça autèntica.
TSUNAMI. S’ha dit per activa i per passiva que la desobediència institucional (per molt que la majoria sobiranista, acomplexada davant la CUP, la continuï brandant al Parlament) no és una resposta eficaç, perquè tenim l’experiència del 2017, i perquè ni la Generalitat ni els ajuntaments no tenen eines per imposar la seva autoritat ni poden protegir els seus milers de servidors públics de les represàlies de l’Estat. També s’ha dit, i convé repetir-ho, que l’ús de la violència, encara que sigui de baixa intensitat, encara que s’interpreti com a autodefensa, és moralment indefensable, a més d’inútil, va contra els valors cívics del sobiranisme i ens posa al nivell dels agressors. Però tot això no vol dir que ens hàgim de resignar i quedar-nos de braços plegats, sobretot quan hi ha gent patint a les presons i a l’exili. Convé repetir que el conflicte actual no es resoldrà a la brava, sinó negociant, i que per forçar aquesta negociació, que és un bé absolut per al conjunt del país, hi ha eines de resistència no-violenta que són perfectament legítimes. Hi ha un camí a recórrer entre els cops i els somriures. Aquest, em sembla, és el missatge que ens arriba dels promotors del Tsunami Democràtic, i no dubto que aquesta és la via més poderosa que tenim al davant, pels mateixos motius que l’1-O vam guanyar i el 27-O vam perdre. Tant de bo els demòcrates del país, que són la majoria, ho entenguin també així. Caldrà molta gent, tan pacífica com determinada, per afrontar aquest repte. És possible que en les pròximes setmanes ens hi juguem els pròxims anys.
8.2.2.5. EL CAP DE LA GUÀRDIA CIVIL A CATALUNYA, EN AL·LUSIÓ A L’ACTUACIÓ DE L’1-O DE 2017: “HO TORNAREM A FER” I ALTRES PERLES -EN EL DIA DE LA SEVA PATRONA I A LES PORTES D’EMETRE’S LA SENTÈNCIA CONTRA L’INDEPENDENTISME CATALÀ
La cúpula de la Guàrdia Civil a Catalunya ha refermat a Sant Andreu de la Barca, amb data de 9 d’octubre de 2019 i en la celebració de la seva santa patrona -La Virgen del Pilar-, el seu “compromís amb Espanya” i ha avisat que, si cal, tornarà a actuar com “fa dos anys” i quan “sigui necessari”, segons les paraules dels discurs del general Pedro Garrido.
8.2.2.5.1. EL CAP DE LA GUÀRDIA CIVIL A CATALUNYA, EL GENERAL PEDRO GARRIDO, A LES PORTES DE L’EMISSIÓ DE LA SENTÈNCIA DE LA CAUSA 20907/2017 CONTRA L’INDEPENDENTISME CATALÀ, PRONUNCIA UN DISCURS PROVOCADOR QUE IRRITA EL GOVERN DE LA GENERALITAT, ELS MOSSOS D’ESQUADRA I LA POBLACIÓ CIVIL INDEPENDENTISTA
“A nadie pasa desapercibido que han sido las intervenciones realizadas en defensa del orden constitucional, en el más estricto y literal sentido de las palabras, las que más nos han otorgado el respeto y simpatía de los ciudadanos convencidos de que la ley es el soporte básico del Estado de derecho, al mismo tiempo que nos ha supuesto recibir el reproche, a través de quienes los representan, de quienes conciben la ley como una herramienta sometida a la decisión previa de desobedecerla, lo que nos confirma la certeza de estar obrando en el buen camino para enfrentarnos a quienes pretenden burlar la Constitución para atentar contra la integridad territorial de España” (en catalán. “A los primeros, no puedo más que agradecerles de todo corazón las sedes permanentes muestras de apoyo y afecto; los segundos les debo decir, en nombre de todos los guardias civiles de la Zona de Cataluña, y me atrevo a decir también que de sus familias, que todos sus intentos de querer hacernos sentir despreciados, todos sus intentos de querer hacernos sentir extraños en nuestra tierra de nacimiento o adopción y todos sus intentos por hacernos sentir amenazados o acobardados, no sólo han sido inútiles, sino que nos enorgullece ver como nuestra labor responden con patéticas muestras de impotencia y resentimiento. En todo caso, tanto unos como otros pueden tener la total convicción de que no escatimaremos esfuerzos para garantizar el libre ejercicio de los derechos y libertades de todos ellos, cualquiera que sea su forma de pensar o expresar el pensamiento, siempre que las acciones que se deriven se mantengan dentro del marco que delimita la legislación y la normativa vigente”.
“Muestra de ello, y motivo de felicitación a los guardias civiles que lo han hecho posible, ha sido el malograr, recientemente, los planes de unos radicales independentistas a los que se les han intervenido sustancias con las que preparar explosivos caseros, así como productos incendiarios preparados para su presunto uso terrorista. Esta brillante actuación nos enfrenta a todos a la realidad de que las pretendidas sonrisas revolucionarias se convierten, con más facilidad de la que cabe pensar o desear, en tan solo el rictus que disimula el odio y la mezquindad capaz de generar destrucción, dolor y sufrimiento bajo la justificación de la defensa de una causa que la ley no contempla ”(en catalán) .
“Ante lo que es el inicio de una irresponsable aventura hacia el miedo y la amargura no cabe la ambigüedad, la equidistancia, ni la más mínima duda a su rechazo. de la igual que ser independentista no es lo mismo que ser catalán, independentismo y terrorismo tampoco son lo mismo, pero los que queriendo recorrer el camino de la independencia, elijan seguir, de una u otra manera, la senda del terror, deben saber que los combatiremos sin tregua, ni pena, porque todos ellos finalicen su recorrido a disposición de la Justicia y pendientes de la resolución que los tribunales adopten respecto de sus actos”.
“En estos días, precisamente, estamos atentos a la puesta en conocimiento público de la denominada “sentencia del procés” a la que, en cierto modo, ha contribuido la Guardia Civil investigando, bajo la dirección de Jueces, Tribunales y del Ministerio Fiscal, actuaciones criminales supuestamente cometidas por personas relevantes de las Instituciones autonómicas para llevar adelante un proyecto secesionista para Cataluña. Al margen de cual pueda ser, finalmente, el resultado de esa sentencia que emita el Tribunal Supremo o las que en un futuro puedan emitir otros Tribunales sobre otros hechos relacionados, lo que nos importa a los guardias civiles es que, a la cimentación de esa resolución, hemos contribuido con un trabajo de investigación objetivo, riguroso y exhaustivo. Ninguno de nosotros debe sentirse concernido por el resultado concreto, que a unos parecerá excesivo y a otros exiguo, ni debemos esperar más de esa sentencia que el fin que estrictamente tiene de impartir Justicia, es decir, establecer los hechos probados y las responsabilidades de los que los ejecutaron de acuerdo con la ley penal y procesal vigentes.
Ni la venganza, ni la adecuación a la demanda social, ni la resolución negociada de controversias son expectativas o condicionantes de las sentencias judiciales (en catalán). Así pues, nos mantenemos firmes en nuestro compromiso con España de trabajar por la libertad y la seguridad de todos los ciudadanos. Lo demostramos hace dos años, lo hemos hecho de nuevo recientemente y, cada vez que sea necesario, lo volveremos a hacer porque tenemos la plena convicción de que la sociedad a la que servimos entiende, y cree, que no hay libertad ni seguridad fuera del marco de la ley.”
“Esta tarea la estamos haciendo, codo con codo, con la Policía Nacional, los Mossos d’Esquadra y las Policías Locales, en el entendimiento de que operamos en un modelo policial compartido – que no quiere decir compartimentado – en el que cada cual debe aportar sus capacidades operativas para responder, en cada ámbito de manera integral con las capacidades funcionales propias y con respeto a las funciones ajenas; en definitiva, para ser, entre todos, la indiscutible policía integral de Cataluña que responda a los retos de seguridad de una manera eficaz y eficiente en beneficio de todos los ciudadanos. Este enfoque nos obliga a acometer la colaboración y la cooperación policial con una perspectiva mucho más proactiva; capaz de buscar espacios de acción conjunta y superar la simple coordinación de actuaciones concurrentes en un mismo espacio. Avanzar en esta línea de trabajo nos hará más efectivos en el más amplio desempeño de las respectivas funciones y competencias, amén de afianzar y consolidar la necesaria lealtad mutua entre las distintas Instituciones policiales”.
“De la misma manera, nuestro modelo de seguridad, nos lleva a la necesaria interacción – más allá del concepto de cooperación o colaboración –con todo tipo de entidades y organismos oficiales, públicos o privados”. “Quiero poner ahora la vista en el futuro, pues los retos más inmediatos que se nos plantean en la lucha contra el terrorismo de todo tipo, el crimen organizado o la evolución del ejercicio de todas las competencias y funciones policiales que desempeñamos en Cataluña, son notorios y a todos ellos deberemos darles respuesta. Pero al mismo tiempo, bajo ningún concepto, debemos olvidar cual es nuestra razón de ser y existir. Por ello, la plena confianza y total satisfacción del ciudadano por el servicio que recibe de nosotros debe ser nuestro permanente objetivo. No es un propósito fácil, máxime cuando nuestra función más visible es la coerción y el ejercicio del monopolio de la fuerza en nombre del Estado; sin embargo, si nos mantenemos en la línea de conducta que venimos ejerciendo desde hace mucho tiempo de cuidar con exquisitez el trato al ciudadano, implicarnos en la resolución de su problema, por nimio o grande que sea, huir de subjetividades ideológicas y dar una respuesta de alto nivel profesional, podremos alcanzar la meta que nos fijamos”.
“En este punto, y empieza a ser un clásico de mis intervenciones, tengo que volver a recordar que ya hace tiempo se apreciaron las dificultades a que se enfrentan en su vida diaria, en Cataluña, los guardias civiles y sus familias. Pero no basta con conocer las dificultades, es necesario abordar las medidas que las mitiguen, o de lo contrario, será cuestión de tiempo el que la Guardia Civil rebaje la calidad de prestación de sus servicios a los niveles de mero y debido cumplimiento, sin aportar el valor añadido que otorga la mayor permanencia del personal en un destino o puesto de trabajo. Es pues, urgente, el empezar a notar el apoyo Institucional ante situaciones en que se ven afectadas nuestras familias por el mero hecho de serlo de un Guardia Civil, para adecuar la asignación de efectivos a las crecientes necesidades y para que el tiempo de permanencia en los destinos de la Zona de Cataluña constituya, en sí mismo, un reconocimiento a la labor que realiza la Guardia Civil en este territorio”.
“Este año, cuando suene el toque de oración, les pido dedicar un recuerdo expreso a los 3 guardias civiles y 7 familiares, 5 de ellos niños, asesinados en el ataque terrorista que sufrimos en el Cuartel de Vic el 29 de mayo de 1991 y que ese recuerdo sirva para aplacar el dolor de sus deudos, a los que, año tras año, quienes obvian el reconocimiento a las víctimas no han tenido en cuenta, como la tienen y lamentan en otros casos, que estas personas ya no pueden visitar a su parejas, padres o hijos, aunque sea lejos; no pueden esperar su presencia en los que han sido los acontecimientos de su vida y, no pueden disfrutar de como crecen y se desarrollan sus cinco hijos, nietos o sobrinos porque ellos, los fallecidos, nunca más podrán salir de donde, hace 28 años, los recluyó el odio y la sinrazón de sus asesinos, de quienes apoyaron a estos, de quienes se aprovecharon de sus actos criminales y de los que evitaron pronunciarse en ningún sentido”.
El cap de la Guàrdia Civil a Catalunya, el general Pedro Garrido, ha assenyalat durant la celebració de la patrona a la comandància de Sant Andreu de la Barca que “independentisme i terrorisme no és el mateix”, però ha advertit que el cos “combatrà sense treva ni pena” als que “recorrin el camí a la independència seguint el camí del terror” per posar-los a disposició de la justícia.
El general ha assegurat que la Guàrdia Civil:
- Que es manté ferma en el seu “compromís amb Espanya i de treballar per la seguretat i la llibertat de tots els ciutadans”.
- Que “ho van demostrar fa dos anys, ho han fet de nou recentment i cada vegada que sigui necessari ho tornarem a fer”, ha avisat en al·lusió poc velada a la repressió de l’1-O.
- Que “tenen la plena convicció que la societat a la que servim entén i creu que no hi ha llibertat ni seguretat fora del marc de la llei”, ha reblà.
El general Pedro Garrido s’ha expressat així durant la seva intervenció a la celebració de la Patrona, en què també ha destacat que la Guàrdia Civil ha contribuït a la “cimentació” de la sentència del procés -que es coneixerà durant els pròxims dies – amb “un treball d’investigació objectiu, rigorós i exhaustiu”.
En l’acte, el general ha sostingut que, de la mateixa manera que “ser independentista no és el mateix que ser català”, ser sobiranista tampoc no és sinònim de “terrorista”, però ha avisat que posaran “a disposició de la Justícia” als que optin pel “terror”.
S’ha referit així a l’Operació Judas amb la qual van detenir el mes passat a nou membres del Comitè de Defensa de la República (CDR), set dels quals estan a la presó acusats de terrorisme:“Aquesta brillant actuació ens enfronta a tots a la veritat que les preteses premisses revolucionàries es converteixen amb més facilitat del que es pot pensar o desitjar (…) en un rictus capaç de generar destrucció, dolor i sofriment”, ha assegurat Garrido.
Així mateix, el cap de la Benemèrita a Catalunya ha instat els agents a “no sentir-se concernits pel resultat concret” de la sentència del procés perquè, tal com ha recordat, “ni la venjança, ni l’adequació a la demanda social, ni la resolució negociada de controvèrsies són expectatives o condicionants de les sentències judicials”.
Per aquest motiu, ha subratllat, la Guàrdia Civil només espera de la sentència que el Tribunal Suprem anunciarà aviat sobre la cúpula del procés que “estableixi els fets provats i les responsabilitats dels que els van executar”.
D’altra banda, el General Pedro Garrido també ha assegurat que les accions del cos en defensa “de l’ordre constitucional” els han atorgat el “respecte i la simpatia” de la majoria de ciutadans malgrat el “retret dels qui conceben la llei com una eina sotmesa a la decisió prèvia de desobeir”.
I ha garantit: “Tots els intents de fer-nos sentir amenaçats o acovardits no només han estat inútils, sinó que responen a patètiques mostres d’impotència”.
8.2.2.5.2. EL DIRECTOR GENERAL DE LA GUÀRDIA CIVIL, FÉLIX VICENTE AZÓN
El director general de la Guàrdia Civil, Felix Vicente Azón, ha asseverat que el cos prendrà:
- “Totes les mesures necessàries” per evitar que la resolució aprovada pel Parlament que demana la retirada dels seus efectius de Catalunya “no tingui cap transcendència”.
Félix Vicente Azón ha felicitat el cos per la detenció dels membres del Comitè de Defensa de la República (CDR) acusats de terrorisme perquè -ha dit- “ha evitat mals majors que afortunadament ja mai no arribaran a produir-se”.
8.2.2.5.3. UNES CURIOSES CONDECORACIONS AL MÈRIT EN L’ACTE CELEBRAT A LA CASERNA DE SANT ANDREU DE LA BARCA
La Guàrdia Civil ha condecorat aquest dimecres amb la Creu de Plata del cos i a títol pòstum Juan Antonio Ramírez Sunyer, el jutge de Barcelona que investigava els preparatius de l’1-O de 2017 i que va morir el novembre de l’any 2018.
Amb motiu de la celebració de la Patrona del cos a Catalunya, el director general de la Guàrdia Civil, Félix Vicente Azón, i el cap de la Benemèrita a Catalunya, Pedro Garrido, han lliurat el distintiu a la dona de Ramírez Sunyer, Teresa Sánchez.
Durant l’acte i entre altres persones, també ha estat condecorada amb la medalla al mèrit de la Guàrdia Civil amb distintiu blanc la secretària del jutjat d’instrucció 13 de Barcelona, Montserrat del Toro, el testimoni de la qual va ser precisament clau per a la imputació per rebel·lió a la cúpula del procés.
També ha rebut el mateix distintiu que Montserrat Del Toro el cap superior de Policia de Catalunya, José Antonio Togores.
8.2.2.5.4. CINC REFLEXIONS SOBRE L’ACTE DE LA GUÀRDIA CIVIL -en general- EN EL DIA DE LA SEVA PATRONA A SANT ANDREU DE LA BARCA I -en particular- SOBRE EL DISCURS DEL GENERAL PEDRO GARRIDO
Una primera reflexió ve de la ploma de l’Antoni Bassas, incansable i punxant, i amb el títol “Destitueixin al General de la Guàrdia Civil”:
«Què vol dir que “ho tornarem a fer”…? Que tornaran a pegar a la gent indefensa…? Que tornaran a perjudicar la imatge internacional d’Espanya…? És inadmissible que un militar uniformat faci un discurs polític perquè, en democràcia, els discursos polítics els fan els civils. Per això sostinc que el general Garrido hauria de ser destituït.
L’acte amb què la Guàrdia Civil va celebrar el dia de la seva patrona, ahir a Sant Andreu de la Barca, va ser una provocació als més dos milions de catalans que dilluns vinent se sentiran condemnats amb la sentència del Tribunal Suprem. Si l’acte hagués estat un error, seria un despropòsit, perquè el primer manament d’un policia és mantenir la serenitat, i no abocar benzina al foc. I això és exactament el que va fer ahir la Guàrdia Civil a Catalunya. Però no és un despropòsit, és una provocació, perquè un acte com el d’ahir no s’improvisa. Els discursos, els convidats i les condecoracions, tot estava preparat per vanagloriar-se de la violència policial de l’1 d’Octubre i celebrar, anticipadament, les condemnes que vindran i donar-se el gust de posar l’independentisme i el terrorisme en la mateixa frase.
Especialment greu és el cas del general Pedro Garrido, cap de l’institut armat a Catalunya, que va tornar a dir “ho tornarem a fer”. El que veuran a continuació no és un discurs institucional. És un míting de Vox.
Què vol dir que “ho tornarem a fer”…? Que tornaran a pegar a la gent indefensa…? Que tornaran a perjudicar la imatge internacional d’Espanya…? És inadmissible que un militar uniformat faci un discurs polític perquè, en democràcia, els discursos polítics els fan els civils. Fins i tot admetent que la Guàrdia Civil es pugui sentir ofesa perquè el Parlament va votar una declaració perquè se’n vagi de Catalunya, el militar uniformat està obligat a guardar la més estricta neutralitat política. Per això sostinc que el general Garrido hauria de ser arrestat, castigat pel que va dir, si a Espanya el govern creu que els militars estan subjectes al poder civil. I ha de ser destituït. No es pensin que exagero ni un pèl. Mirin, l’any 2006 l’aleshores ministre de Defensa, José Bono, va ordenar l’arrest domiciliari del tinent general José Mena quan va fer un discurs sobre l’Estatut de Catalunya i les forces armades. Vuit dies el van tenir a casa. I el va acabar destituint.
A l’acte d’ahir, en un lloc ben visible hi havia el fiscal Zaragoza repartint abraçades i van condecorar la secretària judicial Montserrat Toro -la que el 20-S volia marxar de la seu d’Economia amb helicòpter- i la viuda del magistrat Ramírez Sunyer.
A part d’una provocació a la gent, el discurs del general Garrido és imprudent en un moment en què s’està coordinant amb els Mossos per la resposta a la sentència. Pensin que Garrido va arribar a presumir de les investigacions que poden portar el major Trapero a la presó, i ho va dir en presència del comissari en cap del Mossos, Eduard Sallent.
Així les coses, jo que fa dos dies creia que l’Estat havia après la lliçó de l’1 d’Octubre, reconec la meva ingenuïtat i avui els suggereixo que no caiguem en la trista provocació del cap de la Guàrdia Civil a Catalunya.
Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats. I que tinguem un bon dia».
Una altra reflexió la porta Francesc-Marc Álvaro, irònic i agut, encerta la diana i sense contemplacions deixa el seu pensament en el just punt de l’objectivitat
«La Constitució del 1978 estableix que els professionals de les forces armades estan plenament subjectes i subordinats al poder civil que emana de la voluntat popular i que es concreta a les Corts i al govern central. Per una societat que va viure durant gairebé quaranta anys sota una dictadura militar, aquest assumpte no era ni és gens fútil. Els que van fer la transició ho tenien claríssim: no correspon als uniformats fer política, una cosa que inclou la prohibició explícita de manifestar opinions polítiques en l’exercici del càrrec. Saltar-se això li va costar car al tinent general de l’Exèrcit de Terra José Mena Aguado, que va ser destituït del seu càrrec com a cap de la Força Terrestre pel govern del socialista Zapatero, a causa d’un discurs, l’any 2006, en el qual exposava que les forces armades haurien d’intervenir si “fossin sobrepassats” els límits de l’Estatut català.
José Bono, que llavors era ministre de Defensa, va actuar de manera fulminant per evitar la fallida de l’autoritat del poder civil. Un governant democràtic no pot ser suplantat per cap funcionari, i menys per aquells que tenen relació amb les armes i l’ús de la força. Per cert, el PP va qüestionar aquella decisió de Bono, un gest que descriu perfectament el peculiar sentit d’Estat dels que creuen que tenen l’exclusiva del constitucionalisme i la seva interpretació. Per què Pedro Sánchez no aplica aquella mateixa lògica davant l’embolic provocat pel discurs clarament polític pronunciat en un acte oficial pel cap de la Guàrdia Civil a Catalunya i en un moment tan delicat…?
- Primera hipòtesi: un govern en funcions és feble.
- Segona hipòtesi: el líder del PSOE està obsessionat a no perdre vots per la dreta.
- Tercera hipòtesi: els temps han canviat tant que els ministres concernits -Interior i Defensa- no s’atreveixen a imitar Bono i a exercir la seva responsabilitat davant un subordinat que compromet greument el Govern.
En aquest sentit, les respostes elusives que ahir va donar el ministre Grande-Marlaska a les preguntes de Jordi Basté no ajuden a crear confiança en les institucions. Atès que no es tracta d’una cosa que ha fet l’independentisme, no espereu autocrítica per part de ningú a Madrid.
Siguem clars: amb certes actituds tòxiques avui visibles en alguns destacats servidors públics, Adolfo Suárez no hauria pogut, per exemple, legalitzar el Partit Comunista d’Espanya, com va fer el Dissabte Sant del 1977, quan va enfrontar-se a personatges foscos que avui són emulats sense dissimulació i sense fre».
Finalment, un àcid editorial a VilaWeb, escrita per Vicenç Partal, en què prenent d’imatge una faula, un escorpí clava a una granota el seu terrible fibló. El títol és: «El seu problema és que l’escorpí, la guàrdia civil, picarà»
«Ells volen pegar, humiliar, fer mal. I ho faran, fins i tot si no els convé políticament»
La faula em va venir al cap ahir, escoltant el discurs provocador i incendiari que va fer el cap del destacament de la Guàrdia Civil espanyola a Catalunya, Pedro Garrido, i que podeu veure, si voleu, en aquest vídeo. En presència de la cúpula política i policíaca dels Mossos d’Esquadra, Garrido i el director general del cos, Félix Azón, van:
- Atacar els Mossos -la institució i el major-,
- Desqualificar el Parlament de Catalunya,
- Vanagloriar-se dels seus atacs contra els ciutadans d’aquest país i
- Atrevir-se, fins i tot, a robar els mots a Jordi Cuixart dient ‘ho tornarem a fer’.
I alerta, perquè és això que passarà quan comenci el tsunami contra la sentència. I això pot dur-nos a un nou Primer d’Octubre: la picada de l’escorpí. A hores d’ara ja és evident que hi ha una reacció forta i sostinguda de dies. Que serà més suau institucionalment que no pas civilment i que pot tenir episodis de desobediència civil que duran tensió política molt amunt. És possible -jo diria que és segur, però deixem-ho en possible- que hi hagi moments d’enfrontament amb la policia en alguns llocs. I cal ser conscients que, des de la perspectiva política espanyola, seria perfecte que aquest enfrontament fos amb els Mossos d’Esquadra, perquè això dividiria més els independentistes i faria aflorar la tensió inherent i impossible de resoldre que implica gestionar una autonomia espanyola mentre es construeix la República Catalana.
Potser encara els resta un poc de seny i la primera cosa que intentaran és això. Però escoltant el discurs d’ahir d’aquests dos senyors no tinc cap dubte que si han desplegat més de mil efectius que diuen que han enviat al país és perquè ni ara no es fien dels Mossos d’Esquadra. Però sobretot, perquè ells volen pegar, humiliar, fer mal. I ho faran. Potser perquè encara no han paït el fracàs històric de l’operació Urnes o potser perquè de fora estant els van obligar a aturar-se el dia del referèndum d’autodeterminació. Però segur que és perquè són com l’escorpí de la faula. Que, tot i saber que no els convé, políticament, fer mal, no se’n podran estar, fins i tot essent conscients que poden tornar a unir un país en contra seu com ho van aconseguir el 3 d’octubre. Sobre això, hi ha una dada: la major part de les forces d’ocupació arribades fa poc són voluntaris. Volen ser-hi. Volen lluitar per la seva pàtria. Contra nosaltres. I només cal recuperar les cares del 2017, aquells autobusos amb cançons agressives o aquells espècimens violents dels hotels de Calella, per a saber quina mena de gent seran i què els surt de l’ànima. De manera que siguem intel·ligents i aprofitem-ho».
En democràcia els uniformats no han de parlar de política. Unes consideracions de Josep Antich sobre el discurs del general Pedro Garrido a Sant Andreu de la Barca
Fa uns anys, quan el poder polític era el que dominava l’escena pública, almenys aparentment, i no hi havia hagut un impúdic replegament dels seus representants cedint les posicions que en un país democràtic els toca ocupar, difícilment s’hagués arribat a una situació tan extrema com la viscuda aquest dimecres a la caserna de la Guàrdia Civil de Sant Andreu de la Barca, amb motiu de la celebració de la festa de la seva patrona, la verge del Pilar, el proper 12 d’octubre.
- Que la situació és d’una gran tensió és evident. Que el recel de les forces de seguretat de l’Estat davant els Mossos d’Esquadra persisteix, una obvietat.
- Però la política la fan -o l’haurien de fer- els polítics; la justícia l’haurien de fer sense pressió alguna els jutges;
- I els uniformats, pertanyin a l’estament militar que sigui o a un cos armat, complir ordres i deixar-se de discursos polítics i, per a alguns, incendiaris.
Això no ha succeït amb el cap de la Guàrdia Civil a Catalunya, el general Pedro Garrido aquest dimecres a Sant Andreu de la Barca. I, amb una intervenció d’alt voltatge polític vinculant el moviment independentista, que va definir com la «revolució dels somriures, amb l’odi, la mesquinesa, la destrucció, el dolor i el sofriment sota la justificació d’una causa que la llei no preveu«, va recordar que fa dos anys -en referència a l’actuació de la Guàrdia Civil en el referèndum de l’1 d’octubre- dels membres del cos armat ja es van mantenir «ferms en el seu compromís amb Espanya» i ha advertit que «cada vegada que sigui necessari ho tornarem a fer«. Unes paraules, aquestes últimes, res casuals, ja que es corresponen amb el «Ho tornarem a fer» del president d’Òmnium, Jordi Cuixart, en presó provisional des de fa gairebé dos anys. Hi va haver altres expressions de difícil justificació i un elogi de la tasca d’investigació del cos que ha desencadenat tota la causa judicial contra el major Josep Lluís Trapero i l’anterior cúpula dels Mossos.
Que els responsables polítics i els caps dels Mossos presents a l’acte l’abandonessin immediatament i se sentissin ofesos, gairebé és una anècdota al costat de la gravetat de la situació. Diuen en el cos de Mossos que la delegada del govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera, es va disculpar a la tarda en el seu nom i en el del ministeri de l’Interior. Benvinguda sigui la disculpa si és així, ja que oficialment ningú ho ha volgut confirmar des de l’Administració de l’Estat, potser, per no fer més gran la bola i per evitar que la premsa de Madrid aquest dijous la crucifique.
En aquesta batalla, moltes vegades entre bàndols, no hi ha ningú que, des de Madrid, pugui dir en veu alta que no és propi d’un país democràtic que els uniformats facin discursos polítics…? Recordo que, fins i tot, el 1982, quan Narcís Serra va arribar al Ministeri de Defensa com a primer ministre socialista hi hauria, en aquests casos, una investigació per conèixer els fets. Fins en això hem anat cap enrere. Avui, segurament, ningú s’atreviria a fer-ho. Molt més, en la situació actual en la qual, lamentablement, sembla que tot s’hi val per acabar amb l’independentisme català.
En Joan Baptista Culla -excel·lent historiador- tanca aquest ventall de cinc articles amb el cinquè que intitula «Inconcebible en democràcia»
Excusin-me l’autoreferència, però fa tot just tres setmanes (es refereix al diari ARA) vaig escriure aquí mateix que el gran problema, la gran feblesa que diferencia negativament la democràcia espanyola respecte de les seves veïnes de l’Europa occidental no és la lletra de les lleis ni l’arquitectura de les institucions, sinó els comportaments i les actituds de moltes de les persones que apliquen aquelles lleis i encarnen aquelles institucions. Confesso que, quan ho argumentava, no em podia imaginar fins a quin punt els esdeveniments de dimecres passat a Sant Andreu de la Barca em donarien la raó.
D’entrada -i deixant de banda el debat de si, al segle XXI i en un estat laic, un cos policial ha de mantenir per patrona una Mare de Déu-, el fet que en la celebració de la festa patronal de la Guàrdia Civil hi tinguessin destacat protagonisme dirigents polítics de marcadíssim biaix ideològic (inclòs el de Vox), alts representants de la Fiscalia i altres actors rellevants en la preparació i el desenvolupament del judici al Procés -tot plegat enmig d’una ostentosa promiscuïtat d’abraçades, cops a l’esquena, rialles còmplices, distribució de medalles i copes de vino español- configura un espectacle obscè:
- Per a la separació de poders,
- Per a la neutralitat dels cossos armats i
- Per al més elemental respecte de les formes democràtiques.
Quan una tal posada en escena s’esdevé pocs dies abans de la publicació de la sentència del Tribunal Suprem, algú podria sospitar-hi una voluntat de provocació.
Però no fem judicis d’intencions i, després d’haver descrit l’ambient, limitem-nos a analitzar les paraules que, en l’acte del 9 d’octubre, pronuncià el general Pedro Garrido, cap de la Guàrdia Civil a Catalunya.
- Que es permetés al·ludir als detinguts de l’operació Judes afegint que llur captura havia “evitat mals majors” i associant-los amb “aquells que volen recórrer el camí de la independència seguint la senda del terror” constitueix una nova burla al secret del sumari i un escarni a la presumpció d’innocència a què tenen dret, com tothom, els membres dels CDR arrestats.
- Escoltar un alt comandament militar-policial escarnint la “revolució dels somriures” convertida -segons ell en “odi i mesquinesa”, i amalgamant dins d’una suposada “senda del terror” l’1 d’Octubre, els detinguts del 23 de setembre passat i allò que pugui succeir en el futur, fa creure que el general Garrido vol suplantar els Carrizosa i Fernández, les Roldán i Álvarez de Toledo. Amb la diferència que aquests i aquestes no porten uniforme, ni tenen armes, ni investiguen causes judicials.
– A la França republicana d’un segle enrere l’exèrcit (en francès és femení, l’armée) era conegut com la grande muette, «la gran muda«: els militars no havien d’expressar mai en públic opinions polítiques o ideològiques, per molt que les tinguessin. Ben recentment, hem vist policies de paisà manifestar-se pels carrers de París en protesta per les seves condicions de treball.
– A Espanya, en canvi, ens trobem una situació més que paradoxal: com que es tracta d’un cos amb estructura i disciplina militars, els membres de la Guàrdia Civil tenen prohibit sindicar-se per reclamar augment de sou. Ah, però en canvi poden emetre doctrina política; i capgirar, desafiants, aquell “ho tornarem a fer” de Jordi Cuixart (“ lo volveremos a hacer cuando haga falta”); i abonar la teoria de l’odi tan estimada per l’unionisme; i de passada riure’s de totes les investigacions judicials en marxa a Catalunya per les actuacions policials de l’1-O. I això poden fer-ho no pas emparats en comptes de Twitter anònims com el del famós Tácito (que, per cert, crec que també era a la Comandància de Sant Andreu de la Barca, l’altre dia…), sinó donant la cara, enfundats en l’uniforme, amb el pit carregat de condecoracions i el faixí vermell de general a la cintura.
– Com saben, el conflicte d’Irlanda del Nord va provocar més de 3.500 morts al llarg de tres dècades: un terrorisme de veritat, no pas hipotètic o imaginari. En primera línia del combat contra l’IRA hi havia el Royal Ulster Constabulary (RUC), un cos de reclutament sobretot protestant, defensor acèrrim de la pertinença de l’Ulster al Regne Unit i a qui els republicans/catòlics van acusar sempre de tota mena de brutalitats repressives i violacions dels drets humans. No parlo, doncs, de cap situació ideal ni idíl·lica. Tanmateix mai, ni en els pitjors moments dels Troubles, amb l’autonomia nord-irlandesa suspesa, a cap chief constable o altre jerarca del RUC no se li acudí fer un discurs en la línia del general Garrido. Hauria resultat inconcebible, i motiu de destitució immediata.
L’endemà dels fets, un diari barceloní titulava: “La cúpula dels Mossos, ‘ofesa’, planta la Guàrdia Civil”. No, l’ofensa -ense cometes- no va ser als Mossos, sinó a tots els demòcrates que no volen policies ideològiques ni uniformats erigits en dipositaris de cap essència pàtria. D’això últim, l’Espanya dels segles XIX i XX ja en va estar saturada.
8.2.2.6. LA FILTRACIÓ DE LA SENTÈNCIA DE LA CAUSA 20907/2017 QUE HA D’EMETRE EL TRIBUNAL SUPREM EL DIA 14 D’OCTUBRE DE 2019 CONTRA ELS 12 ACUSATS, AIXÍ COM TAMBÉ CONTRA L’INDEPENDENTISME, S’HA PRODUÏT DOS DIES ABANS EN DATA DE 12 D’OCTUBRE DE 2019
I com no podia de ser d’una altra manera, en aquest país de la picaresca -em ve a la memòria la novel·la del “Lazarillo de Tormes” de l’any 1554-, el diari digital El Español, així com TVE, s’han afanyat a filtrar la sentència de la Causa especial 20907/2017, contra l’independentisme català, en data 12 d’octubre de 2019, dos dies abans que pressumptament quedés fixada per al 14 d’octubre de 2019.
El text de l’esmentat diari digital El Español diu així:
«La Sala Penal del Tribunal Supremo ha alcanzado un acuerdo unánime para condenar por sedición, y no por rebelión en ninguna de sus formas, a los líderes del ‘procés‘ que han sido juzgados por los hechos ocurridos en el otoño de 2017 y que desembocaron en la proclamación de la independencia unilateral de Cataluña.
La condena por sedición afectará a todos los acusados por este delito:
- El exvicepresidente catalán Oriol Junqueras;
- Los exconsejeros Jordi Turull, Raül Romeva, Josep Rull, Joaquin Forn, Dolors Bassa;
- La expresidenta del Parlament, Carme Forcadell, y
- Los lideres de ANC y Ómnium Cultural Jordi Sànchez y Jordi Cuixart.
La Sala ha descartado la rebelión consumada, que fue el cargo que mantuvo la Fiscalía desde el inicio del proceso judicial en diciembre de 2017 hasta el final del juicio oral celebrado entre el 12 de febrero y el 12 de junio pasados. Tampoco ha acogido la posibilidad de una rebelión en grado de conspiración, delito que se mencionó, dentro del catálogo de los posibles, en la resolución por la que el tribunal admitió a trámite la querella de la Fiscalía que dio origen al proceso.
El Supremo ha llegado a la conclusión de que los incidentes violentos ocurridos tanto el 1-O como los días 20 y 21 de septiembre, cuando los independentistas trataron de impedir los registros judiciales ordenados en el marco de la investigación de los preparativos del referéndum ilegal, no supusieron que la violencia fuera concebida ni utilizada por los condenados como elemento estructural del plan para lograr la secesión.
Los hechos han sido considerados como sedición porque se trató de impedir, fuera de las vías legales y por la fuerza en momentos puntuales, la aplicación de las leyes y de las resoluciones judiciales.
De acuerdo con fuentes conocedoras de la sentencia, la sedición cometida por los dirigentes del ‘procés‘ fue una conculcación de orden público para alterar o suprimir el orden constitucional, finalidad coincidente con la rebelión, de la que la Sala se separa al no apreciar la voluntad de los condenados de hacer un uso instrumental de la violencia.
La condena incluirá también el delito de malversación de fondos públicos, aunque no en toda la extensión instada por las acusaciones. Mundó, Borrás y Vila serán absueltos del cargo de malversación por el que el fiscal y la Abogacía del Estado les pedían siete años de cárcel. Su condena, por tanto, será únicamente a multa e inhabilitación por desobediencia.
La sentencia será notificada el próximo lunes. La intención es hacerlo antes de que las Juntas Electorales Provinciales terminen de examinar las listas y proclamar a los candidatos en los comicios del próximo 10 de noviembre. El fallo inhabilitará para todo cargo público a los 12 condenados, lo que les invalida para concurrir a la contienda electoral.
En el supuesto de que la notificación de la sentencia -que es firme- se retrase y algún condenado sea proclamado electo, la Abogacía del Estado tendría que interponer los correspondientes recursos».
8.3. QUINES SÓN LES EINES DE RESISTÈNCIA NO-VIOLENTA I PACÍFICA…?
Sobre aquest tema, més endavant, hi haurà una ampliació adients en parlar de Mahatma Gandhi concretament. De moment, assenyalem que la resistència no-violenta i pacífica és una pràctica de sociopolítica per aconseguir uns objectius dignes i necessaris sense sense fer ús de la violència a través de:
- Protestes simbòliques,
- La desobediència civil,
- La no cooperació econòmica i política i
- Altres mètodes…
S’origina de l’experiència del moviment d’independència de l’Índia i els ensenyaments de Gandhi ( ell ho designava com la satyagraha) que al seu torn es va inspirar en Lev Tolstoi, Henry David Thoreau i Percy Bysshe Shelley (tot i que a aquest últim, Gandhi no el menciona).
Concretament, en parlar de la satyagraha és prou important referir-nos a aquest concepte, per entendre bé les accions dutes a terme per Mahatma Gandhi. Així que, resumidament, podem dir que:
- La satyagraha, pot traduir-se com a “fermesa en la veritat”.
- La satyagraha implica una lluita no violenta, que derrota l’enemic sense odi i sense ferir-lo. (Ho hem llegit bé? Sense odi i sense ferir. Quin gran invent moral i polític..!)
- La praxis gandhiana és activa, no reactiva.
- No és una reacció contra una acció de l’adversari, sinó un acte que busca la reacció del poder.
- Obliga aquest poder a reaccionar d’una manera o altra: a exercir una violència indigna, i posar-se en evidència, o a acceptar la voluntat col·lectiva que se li enfronta.
8.3.1. FORMES DE RESISTÈNCIA PACÍFICA MUNDIALS
Les formes de la resistència no violenta són molt variades, inclouen per exemple:
- La guerra d’informació (editant fulls volants a periòdics),
- L’art de protesta (gràfica, música, poesia),
- Lobbying per implicar la comunitat,
- La resistència a la imposició,
- Els boicots,
- La lluita via diplomàtica,
- El sabotatge sense fer danys a les persones,
- Els piquets pacífics de vaga,
- El refús de recompenses o honors
- La vaga general entre altres.
Entre els teòrics de la resistència pacífica hi trobem:
- Filòsofs socials estatunidencs com Richard Gregg i Gene Sharp,
- L’anglès, Adam Roberts,
- L’alemany, Theodor Ebert i
- Els francesos, Jean-Marie Muller i Jacques Sémelin.
Entre els practicants de la resistència pacífica hi ha:
Si bé la resistència no-violenta i pacifica s’originà metodològicament amb Gandhi, hi ha casos anteriors previs a la lluita de Gandhi. Aquests són alguns exemples històrics de l’ús de la resistència no-violenta:
- La vaga dels Plebeus: El 494 aC, van decidir retirar-se al mont Aventí, negant-se així a assumir les tasques a les quals estaven obligats a la ciutat. Aquesta acció de no-cooperació va concloure amb un acord, la llei de les dotze taules; que va millorar d’una manera important l’estatut de la plebs a la ciutat romana.
- Hongria 1867: Els hongaresos van aconseguir l’autonomia d’Hongria respecte a Àustria mitjançant mètodes d’acció no-violenta.
- Finlàndia, 1905: Els finlandesos van assolir una relativa independència de la Rússia tsarista després d’una vaga general i d’accions no-violentes i de no-col·laboració a Finlàndia.
- Índia i Pakistan: El 1940 s’inicia la fase final de la gran acció i campanya de Gandhi a l’Índia. Amb una clara i organitzada estratègia de lluita no-violenta, posa al límit un dels grans imperis de l’època i aconsegueix l’alliberació de l’Índia i el Pakistan.
- El Salvador: El 1944 el dictador Maximiliano Hernández Martínez va ser obligat a dimitir i a fugir a l’estranger gràcies a una acció organitzada mitjançant la metodologia de la no-violència activa. Un fet extraordinari que no es tornaria a repetir en aquest país, El Salvador.
- EUA: El 1955 Martin Luther King inicia la campanya contra el segregacionisme racial a través de la no-violència activa, cridant al boicot i altres accions de resistència no violenta, obtenint resultats concrets en benefici de la població afroamericana d’aquest. Posteriorment s’uniria al moviment pacifista contra la guerra de Vietnam, fins al seu assassinat.
- Moviment pacifista contra la guerra del Vietnam: Va ser el primer moviment pacifista que va aplicar amb èxit la no-violència activa contra la guerra als Estats Units d’Amèrica. En general (llevat incidents violents aïllats) el moviment va aplicar en forma massiva i bé a la desobediència civil a través de marxes, preses d’edificis públics i manifestacions multitudinàries, principalment d’estudiants universitaris. Aquest moviment va comptar amb el suport de famosos artistes internacionals com John Lennon entre d’altres. Malgrat el seu caràcter pacífic, el moviment hagué de suportar repressions violentes, entre les quals es destaca la Massacre de la Universitat Estatal de Kent.
- Portugal: El 1974, l’exèrcit i poble lusità s’alcen pacíficament contra la dictadura de António de Oliveira Salazar en la coneguda com Revolució dels clavells a Portugal.
- Polònia: El 1980, Lech Wałęsa, juntament amb el sindicat Solidarność inicia una vaga a la qual després se sumarien tots els sindicats independents, el que va derivar en una campanya, per la no-violència activa, que va posar fi al règim comunista a Polònia.
- Catalunya: El 2017, la Polícia Nacional espanyola i la Guàrdia Civil carregaren contra els votants que feien cua a l’entrada dels col·legis electorals durant el referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Els votants feren ús de la resistència pacífica per mantenir els col·legis oberts i exercir el seu vot.
- Hong Kong. Protestes del projecte de llei contra la extradició de Hong Kong el 2019. Concentracions i manifestacions celebrades a Hong Kong per exigir la retirada del projecte de llei d’extradició a la Xina presentat pel govern de Carrie Lam. L’oposició dels manifestants a la llei es deu al fet que temen que el projecte de llei obri la ciutat autònoma a les lleis de la República Popular de la Xina i que els habitants de Hong Kong siguin sotmesos a un sistema legal diferent.
8.3.2. LA RESISTÈNCIA PACÍFICA DE L’INDEPENDENTISME CATALÀ
A través de la xarxa social i davant de la imminent sentència de la Causa especial 20907/2017 contra l’independentisme català, la societat civil catalana es prepara per a la protesta si és que reaqlment la sentència esdevé condemnatòria.
L’organització de les protestes se centra, entre d’altres entitats, en les que ofereix Instagram, Telegram, WhatsApp, Twitter, Facebook:
- L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA (ANC)
- L’ÒMNIUM CULTURAL (OC)
- EL TSUNAMI DEMOCRÀTIC (Tsunami D)
- ELS COMITÈS DE DEFENSA DE LA REPÚBLICA (CDR)
8.3.2.1. L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA
Què haurem de fer quan surti la sentència…?:
- Una aturada immediata
- Molta atenció a les convocatòries a través de les xarxes
- Les concentracions de tarda
- Les marxes per la llibertat
Per tal de fer el seguiment de totes les activitats programades per L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA de cara als dies posteriors de saber-se’n la sentència de la Causa especial 20907/2017 de la Sala Segona del Tribunal Suprem contra l’independentisme català en les persones de 12 acusats -Oriol Junqueras, Jordi Turull, Raül Romeva, Josep Rull, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Meritxell Borràs, Carles Mundó i Santi Vila-, cal prèmer la fotografia que s’hi acompanya, així com el concepte acolorit d’aquest text on hi ha insertat el web de la institució.
8.3.2.2. L’ÒMNIUM CULTURAL
Per tal de fer el seguiment de totes les activitats programades per L’ÒMNIUM CULTURAL de cara als dies posteriors de saber-se’n la sentència de la Causa especial 20907/2017 de la Sala Segona del Tribunal Suprem contra l’independentisme català en les persones de 12 acusats -Oriol Junqueras, Jordi Turull, Raül Romeva, Josep Rull, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Meritxell Borràs, Carles Mundó i Santi Vila-, cal prèmer la fotografia que s’hi acompanya, així com el concepte acolorit d’aquest text on hi ha insertat el web de la institució.
8.3.2.3. EL TSUNAMI DEMOCRÀTIC
Per tal de fer el seguiment de totes les activitats programades pel TSUNAMI DEMOCRÀTIC (tot i que no disposa un web propi) de cara als dies posteriors de saber-se’n la sentència de la Causa especial 20907/2017 de la Sala Segona del Tribunal Suprem contra l’independentisme català en les persones de 12 acusats -Oriol Junqueras, Jordi Turull, Raül Romeva, Josep Rull, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Meritxell Borràs, Carles Mundó i Santi Vila-, cal prèmer la fotografia que s’hi acompanya, així com el concepte acolorit d’aquest text on hi ha insertada la informació adient pel que fa a aquesta plataforma.
Tot i això, en el Grup-Link @CATaviSOS 24/7 ha aparegut la informació següent:
Pàgines web del «Tsunami Democràtic» tancades (només a espanya, de moment) «per disposició jde l’autoritat Judicial». Podeu utilitzar un VPN, obrir-les mitjançant Telegram o mitjançant el navegador TOR per consultar-les:
- TOR: https://www.torproject.org/download/
- Rèpliques del Web:
Aquests dies que venen ens caldrà generar moltes confiances. La repressió fa que fins al dia de la sentència no puguem explicar-nos com ens agradaria, però hem intentat respondre de manera sincera algunes de les preguntes que ens han arribat:
Els partits i/o les entitats estan darrera del Tsunami…?
No. som una xarxa ciutadana. Hi ha gent que forma part d’espais polítics i d’altra que no: no s’ha demnat carnet d’afiliació a ningú ni cap direcció ens teledirigeix. Només se’ls ha informat puntualment.
Per què diem que serem intermitents…?
L’Estat pot aguantar un 1-O…? Sí. Diversos…? No. Proposarem un encadenat d’accions contundents i coordinades que, com han demostrat els recents moviments no-violents del món, són més efectives que una de sola sostinguda.
Per què diem que pot durar mesos o anys…?
Tant de bo duri dies o setmanes, però hem après que posar terminis és jugar amb les expectatives. Això pot generar frustració. No mentir vol dir explicar que pot durar més, com qualsevol procés d’emancipació nacional. La força de la gent…!
La gent no està disposada a deixar-ho tot per aturar el país…!
La gent té realitats diverses en el seu dia a dia. Però…, i si trobem la manera de saber quan i on està disposat a manifestar-se cadascú…? Hem trobat la manera de fer-ho. El carrer serà casa nostra a partir d’ara. Fins a guanyar…!
Enviarem la gent a casa…?
En cap cas. Cadascú és lliure de manifestar-se quan vulgui, però ens caldrà molta intel·ligència i coordinació col·lectiva per transformar cada acció en una victòria. I això vol dir, també, preparar-nos per a la propera al cap de pocs dies. Els moviments no-violents recents demostren que s’és més efectiu d’aquesta manera.
Quan comencem…?
En el moment que surti la sentència explicarem els primers passos. Serà una resposta immediata.
Guanyarem…?
No ho sabem, però ens hem preparat i tenim una sorpresa que al final del dia de la sentència desvetllarem. Tot deprendrà de la força de la gent. Anem a totes…!
Fareu més cançons…?
Estem pendents que Rosalia compongui «Fucking Tsunami Man»…!
El dia 14 d’octubre de 2019 comença un cicle de desobedièncias civil no violenta on el poder rau en «La força de la gent«
8.3.2.4. ELS COMITÈS DE DEFENSA DE LA REPÚBLICA
Per tal de fer el seguiment de mantes diverses activitats programades pels COMITÈS DE DEFENSA DE LA REPÚBLICA (tot i que no disposa d’un web propi) de cara als dies posteriors de saber-se’n la sentència de la Causa especial 20907/2017 de la Sala Segona del Tribunal Suprem contra l’independentisme català en les persones de 12 acusats -Oriol Junqueras, Jordi Turull, Raül Romeva, Josep Rull, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Meritxell Borràs, Carles Mundó i Santi Vila-, cal prèmer la fotografia que s’hi acompanya, així com el concepte acolorit d’aquest text on hi ha insertada la informació adient pel que fa a aquest moviment reivindicatiu de protesta pacífica.
8.3.3. SOBRE LA LLUITA NO-VIOLENTA CONTRA LA SENTÈNCIA
L’actuació repressiva del Reino de España contra l’exercici de drets i llibertats de la ciutadania, confirmada per la sentència contra els líders socials i polítics catalans, posa en evidència el caràcter autoritari d’aquest estat que fa inviable confiar només en la via cívica, pacífica i democràtica seguida fins a l’1 d’octubre del 2017.
Més enllà de la resignació, l’únic camí possible i desitjable per conquerir els drets i llibertats és la lluita no-violenta. Però perquè pugui ser efectiva no n’hi ha prou amb invocar-la ni amb llançar convocatòries en el seu nom sense tenir en compte les seves característiques apreses de nombroses experiències arreu del món.
En un estat formalment democràtic però amb tendències autoritàries cal començar per denunciar la violència estructural que l’estat exerceix amb lleis discriminatòries, amb estructures i decisions judicials, amb polítiques arbitràries. També cal denunciar la violència cultural en criminalitzar la dissidència equiparant-la a les ideologies i règims més negatius de la humanitat. També cal denunciar les accions violentes de les policies, sigui perquè segueixen ordres, sigui perquè estan fora de control.
- La lluita no-violenta renuncia a tota violència perquè vol aconseguir objectius polítics amb mitjans ètics. No creu que l’espiral de violències sigui efectiva ni coherent amb el país que vol aconseguir.
- La lluita no-violenta demana acordar uns objectius compartits i una estratègia per aconseguir-los. Aquesta continua sent la prioritat de les organitzacions polítiques i socials. La seva absència desorienta i provoca respostes sense nord.
- La lluita no-violenta demana aprendre a gestionar la por, la ràbia, la tristesa, la impaciència…, perquè cadascú pugui donar una resposta més intel·ligent que la resposta instintiva que vol provocar les violències estructurals, culturals i repressives.
- La lluita no-violenta demana unes accions coherents amb aquesta estratègia que canalitzin aquestes actituds intel·ligents, que tinguin objectius concrets, assolibles, que portin a l’objectiu final.
Sabem que la repressió dificulta acordar i gestionar aquesta estratègia, aquestes emocions i aquest tipus d’accions. Però sense avançar en aquests reptes la lluita no-violenta no podrà generar la seva força, que és la força de la gent entrenada, activada i organitzada.
En l’actual context, la crida a la mobilització no pot ser només la crida a accions de carrer que fàcilment permeten construir relats d’enfrontaments i que poden fer confondre qui són els adversaris reals.
L’objectiu de la lluita no-violenta és aconseguir el marc de diàleg entre iguals que permeti trobar una solució política al conflicte. La confrontació no-violenta –amb accions de denúncia, de no cooperació, de desobediència civil, d’exercici de sobiranies– busca forçar aquest diàleg.
Catalunya, a les 10 del matí del 15 d’octubre del 2019
Lluís Fenollosa i Coral (Barcelona, 1937)
Marxa Ginebra – València per la Llibertat de Pepe Beunza (detingut i jutjat, 1971)
Arcadi Oliveres i Boadella (Barcelona, 1945)
Copresident Pax Christi (1974) i president Justícia i Pau (2001) (detingut a la Marxa de la Llibertat, 1976)
Pepe Beunza Vázquez (Beas de Segura, Jaén, 1947)
Primer objector no-violent (empresonat i jutjat, 1971-1973), vicepresident de Novact
Núria Breu i Benach (Barcelona, 1948)
Del primer equip de suport als objectors al servei militar (1970), Fundació Randa – Lluís Maria Xirinacs
Alerta…! Després de la sentència de la Causa especial 20907/2917 del Tribunal Suprem contra el Procés català d’independència s’hi afegeix a més a més del «Dret a decidir» i del crit «d’Independència», un altre slogan que es convertirà molt aviat en una altre gran problema: «l’Amnistia».
8.4. ALGUNES CONSIDERACIONS ESPIGOLADES DE PERSONATGES DEL MÓN CULTURAL I PERIODÍSTIC AL DINTELL D’EMETRE’S LA SENTÈNCIA DE LA CAUSA ESPECIAL 20907/2017 PER LA SALA SEGONA DEL TRIBUNAL SUPREM CONTRA L’INDEPENDENTISME CATALÀ I ELS SEUS LÍDERS POLÍTICS I SOCIALS
8.4.1. «DIES QUE MARCARAN ANYS» per N’Esther Vera
Entrem en la setmana de la sentència en un ambient d’incertesa i precipitació d’un xoc. A Catalunya les principals forces sobiranistes admeten que n’han après, dels costos del 155, i que cal mantenir el control de les institucions. Ni la intervenció de la Generalitat, ni la dissolució del Parlament semblen ja sacrificis que acostin la independència ni el referèndum. En la pràctica, s’ha acceptat que no hi ha dreceres; sense dir-ho i en alguns casos insinuant públicament el contrari, però sense capacitat real de condicionar l’acció política.
- Institucionalment vindran dies de declaracions a tots els nivells de les administracions que es paralitzaran quan es conegui la sentència.
- Es treballa encara entre els líders civils i polítics del sobiranisme per aconseguir majories de rebuig de la condemna que permetin centrar la resposta en els drets civils, incloent-hi uns comuns que intenten esmunyir-se d’algunes fotografies.
- En campanya, uns i altres vigilen que les imatges no els descavalquin dels equilibris que els exigeix la política espanyola.
Qui lidera el país…? El lideratge està fragmentat entre la presó i les institucions.
- Dins del govern de la Generalitat serà difícil fer compatible la preservació de la institució, l’exercici de l’autoritat política sobre els Mossos i la distància estratègica entre els discursos del president i les manifestacions d’alguns dels seus consellers. El president de la Generalitat, asseguren fonts del Govern, ha transitat en les últimes setmanes cap a posicions més resignades que les de la conferència de l’agost a Prada. La posició del president és endimoniadament difícil i el situa entre l’obligació institucional amb tots els ciutadans de Catalunya, la consciència que la cúpula dels Mossos es plantejaria detenir-lo si un jutge així els hi ordena, i la seva ànima d’activista que no renunciarà a la independència del país, però que topa cada dia amb els límits de l’acció política.
- El lideratge del carrer passa pel reconeixement unànime -inclòs el PSC de Miquel Iceta- del caràcter pacífic del moviment. Els CDR, estructurats en una cúpula que es manté en l’anonimat per fer front a la repressió, asseguraven en l’edició de divendres de l’ARA que mai avalarien “l’ús d’explosius ni posar en perill la vida de persones”. L’anomenat Tsunami Democràtic, inspirat pels moviments tradicionals de lluita no-violenta, és un artefacte per canalitzar una reacció del carrer que ningú no és capaç de calcular.
- Uns i altres admeten que la dificultat serà demanar al carrer que aturi les mobilitzacions quan l’estratègia així ho recomani. De la mateixa manera que els vells sindicalistes antifranquistes admetien que el més difícil és saber aturar una vaga, avui no és clar qui avaluarà guanys i costos de la mobilització, en funció del que resulti útil per a l’objectiu d’aconseguir una taula de negociació i un referèndum.
Pobra democràcia espanyola,que està assumint pagar un preu tan alt a canvi de la unitat de destí en l’universal. La justícia fa front a un descrèdit sense precedents per la construcció i adaptació del cas del Procés a les obligacions polítiques a les quals han renunciat successivament el PSOE i el PP. Veurem si els jutges del Suprem consideren els líders socials i polítics del Procés inductors de l’alteració de l’ordre públic, si fan una interpretació més o menys laxa dels tipus que se’ls imputen, si posen condicions al compliment de les penes.
Després de dos anys a la presó, començarà el compte enrere per a Carme Forcadell, Dolors Bassa, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull. També per als acusats que són al carrer però amb el futur en suspensió: Carles Mundó, Santi Vila i Meritxell Borràs.
L’excepcionalitat d’un país pendent d’una sentència.
- El país aguanta la respiració i venen dies de consternació per a qualsevol ciutadà que sigui capaç de tenir una visió humanista i constructiva de la cosa pública.
- El sobiranisme i la majoria interpel·lada per la degradació democràtica d’Espanya hauran de mantenir la calma davant d’aquells que sempre busquen la humiliació del contrincant, tan arrelada en els múltiples vestigis franquistes.
La sentència coincidirà amb el trasllat de la mòmia de Franco, que no és un èxit actual sinó un demèrit d’una Transició poruga i d’una democràcia en regressió que veu excepcionalitats en la gestió de l’enterrament de la dictadura. Només cal sentir el prior del Valle de los Caídos o els comandaments de la Guàrdia Civil que s’atreveixen a fer política. El país afronta, una altra vegada, dies d’aquells que marquen els anys que vindran.
8.4.2. «DES DE MADRID, LA VISIÓ D’Ernesto Ekaizer»
8.4.2.1. LA NOVEL·LA DE LA REBEL·LIÓ per l’Ernesto Ekaizer
- «La sensació que la qualificació de sedició de l’Advocacia de l’Estat havia guanyat a la rebel·lió va ser molt anterior a les conclusions definitives.
- Durant el judici es van veure les deficiències de la instrucció del magistrat Pablo llarena, que va externalitzar la investigació gràcies als serveis presatats per Juan Antonio Ramírez Sunyer, titular del Jutjat núm 13 de Barcelona. que, al seu torn, havia confiat a la policia judicial, representada pel tinent coronel de la Guàrdia Civil Daniel Baena, a totes les diligències.
- Daniel Baena va treballar per al fiscal Javier Zaragoza a l’Audiència Naciomnal des del 2015, després ho va fer per a la fiscalia de l’Audiència Nacional en relació a la manifestació del 20 de setembre de 2017 i, posteriorment, ho va dfer per Pablo Llarena.
- El tinent coronel era el personatge que buscava una insurrecció i no va trigar a trobar-la. I com que els atestats que ell i el seu equip aniríem escrivint durant el Procés van ser presentats pel jutge instructor i pels fiscals com les pistoles fumenjants, o proves de càrrec, el tribunal va haver d’aclarir que no tenien valor provatori.
- L’absència de violència idònia, és a dir, necessària, en el delicte de rebel·lió (alçament violent i públic), ja va ser subratllada en la sentència del Tribunal de Schleswig-Holtein que el juliol de 2018 va rebutjar l’extradició de Carles Puidemont per sedició, tot i que no per malversació. Els tres jutges alemanys van dir nain: no era delicte d’alta traïció (art. 81 del Codi Penal alemany). I com que Llarena va suplicar que, si de cas, el lliuressin per desordres públics -sedició-, els jutges encara li van respondre que l’envergadura del que havien vist tampoc justificava el requisit de la doble incriminació, i an afegir que no s’havien aportat proves que Puigdemont hagués ordenat personalment un alçament tumultuari (la sedició a espanya)…».
8.4.2.2. «LA DRETA ATACA LA SEDICIÓ; L’ESQUERRA LA FILTRACIÓ» per l’Ernesto Ekaizer
La recepció del 12 d’Octubre al Palau Reial va ser una caixa de ressonància de les filtracions de la sentència del Procés. Ministres consultats assenyalen que als passadissos no es parlava d’altra cosa. El resum seria: “La dreta critica la decisió de condemnar per sedició per insuficient. L’esquerra ataca les filtracions”.
Hi va haver diverses converses de passadís. Les més concorregudes van ser les presidides per Manuel Marchena, president de la sala segona, president del tribunal del Procés i ponent de la sentència, i la del president del govern en funcions, Pedro Sánchez.
El tema: les filtracions. Marchena va expressar el seu “disgust” i els periodistes van convertir la conversa en una mena de roda de premsa ad hoc.
Però el “disgust” del Suprem ha evocat per a alguns, en to humorístic, aquella seqüència de la pel·lícula Casablanca en què el capità Renault (l’actor Claude Rains) es presenta al Cafè del Rick, fa sonar el xiulet i ordena tancar el local mentre recull el que hi ha guanyat a la ruleta.
-Quin escàndol…! Quin escàndol…! He descobert que aquí es juga…!
-Els seus guanys, senyor.
-Oh…! Gràcies.
El rastreig d’algunes filtracions, segons fonts jurídiques, aportaria algunes pistes per la seva homogeneïtat. Aquestes fonts citen el fet que diversos mitjans afirmessin que el Suprem havia descartat la “rebel·lió consumada”.
Precisament la figura de la rebel·lió consumada no existeix. A l’article 472 del Codi Penal s’interpreta com un delicte de “consumació anticipada” o de “resultat tallat”. No és necessari que l’alçament violent i públic triomfi, per dir-ho així, perquè es consideri consumat.
Dir que es descarta la rebel·lió consumada, a més, sense informar del delicte pel qual s’ha optat, suggereix implícitament un delicte de temptativa o de conspiració per a la rebel·lió (article 478 del Codi Penal). Les fonts que van informar a aquells mitjans volien significar amb el concepte rebel·lió consumada que es descartava la rebel·lió pura i dura sense revelar que s’havia resolt condemnar per sedició.
Per què el tribunal va optar per sedició…? El tribunal tenia tres alternatives:
- Una, la desobediència, acceptada per les defenses, que ja estava descartada;
- Una altra, la rebel·lió, de la Fiscalia i Vox, i
- La tercera, la sedició, de l’Advocacia General de l’Estat.
La inexistència de violència va apartar de seguida la rebel·lió. I la conspiració per a la rebel·lió presentava un problema per al principi acusatori, assenyalen fonts judicials, i és que cap de les acusacions l’havia plantejat com a alternativa. Fins i tot, sent un delicte que pot entrar en la categoria d’“homogeni” amb el de rebel·lió, les defenses no van poder defensar-se davant la conspiració perquè ningú no la va plantejar. Podia provocar indefensió, doncs, pronunciar-s’hi a favor.
8.4.3. «SI ES CONDEMNA ELS LÍDERS INDEPENDENTISTES PER SEDICIÓ, LES MANIFESTACIONS DELS TAXISTES O DE LA PAH TAMBÉ HO PODRAN SER A PARTIR D’ARA» per en Jaume Alonso-Cuevillas (Respostes a una entrevista)
- «El Suprem té molt clar que hi ha moltes possibilitats que Estrasburg acabi anul·lant la sentència.
- Si al final cau la rebel·lió, els serà molt difícil justificar com han tingut càrrecs electes suspesos tant de temps.
- Si condemnen per sedició, un desnonament podria ser sedició, així com també el dia que uns nanos ocupin el rectorat de la Universitat. Això afectarà no només als catalans, sinó a tota la ciutadania espanyola i, per això, està en risc la democràcia.
- Tot indica que s’emetran euroordres aviat. Bélgica s’ho mirarà amb lupa. Per sedició no poden fer.ho, ho hauran de fer per malversació.
- Esperem que no prenguem mal perquè, per descomptat, intentaran magnificar qualsevol protesta per dir que són villents. No canviarà cap marc legal, però sí un marc mental de la gent que encara confia a mb la justícia espanyola. el nombre d’independentistes pujarà a partir de demà i la indignació i la protesta tembé. La independència és irreversible».
8.4.4. «L’ENGINY I L’ELEGÀNCIA HAN DE SER SEMPRE NOSTRES» per N’Andreu Mas-Colell
El dia d’avui el viurem en vigília expectant. Demà serà un dia trist: coneixerem la sentència. Previsiblement serem molts els que, sobiranistes o no, la considerarem injusta, i singularment alarmant pel que fa a Cuixart i Sànchez. Voldrem, esclar, expressar alt i clar el nostre rebuig, tenim tot el dret a fer-ho i ho farem.
Com ho farem?
- Sobre els objectius diria que la nostra reacció no pot pretendre forçar una negociació sobre la convocatòria d’un referèndum. El que els vells marxistes en deien la correlació de forces no ens és gens favorable i la UE ja ens ha dit que no farà d’intermediària. La contesa és a llarg termini i la reacció d’ara és sobretot un missatge.
A qui?
No en tinc cap dubte: a l’opinió pública europea, inclosa l’espanyola, i mundial. Fa anys que aquesta opinió segueix un moviment sobiranista que es desplega en manifestacions massives pacífiques i en victòries electorals. És així com hem enviat missatges potents al món. Hem de persistir en aquesta línia. És la més profitosa. I tinguem ben present que els esforços sistemàtics per embrutar la imatge de les nostres mobilitzacions només poden reeixir si des de Catalunya caiem en els paranys que se’ns paren. Una estratègia de provocació permanent pretén expulsar l’independentisme de la legitimitat política. No se li ha de fer el joc. Manifestem-nos, doncs, de manera pacífica i ordenada. El lema, l’objectiu, de les mobilitzacions és menys important, però precisament per això convé que siguin les que propiciïn la màxima participació. Per uns serà amnistia, per a d’altres indult. Tots hi cabem.
Afegeixo que tant des del criteri de l’impacte extern com de la dignitat pròpia, són també ben recomanables les que podríem anomenar accions testimonials, com, per exemple i entre moltes d’altres, els dimecres a la plaça del Rei de Barcelona. A mi, particularment, em va semblar admirable l’acció de les llums a Montserrat. Hem de fer que l’enginy i l’elegància siguin sempre nostres.
S’ha parlat també, com a possibilitats, de desobediència civil i de desobediència institucional. Analitzem-ho.
Sobre la desobediència civil:
- Desobediència civil és Rosa Parks. Seure a les primeres files del bus quan ho tens prohibit pel color de la teva pell. I deixar-se detenir i empresonar sense resistència. És a dir, tot minimitzant els perjudicis a altri, trencar obertament una llei injusta que restringeix el teu comportament.
- No tinc objecció de principi a aquest tipus d’acció, tampoc imaginació suficient per visualitzar-ne alguna en la nostra circumstància. Però la creativitat en això no és el meu fort.
- El que sí que sé és que les imatges de Hong Kong no són les que ens convenen. Rosa Parks no és tallar carreteres o vies de tren, o ocupar bancs, o tapar-se la cara. Aquí i avui les imatges d’aquestes accions no viatgen bé. Les hauríem d’evitar. Ens farien mal.
Pel que fa a la desobediència institucional no puc anticipar què és exactament el que es pot estar preparant.
- Però crec que és millor convocar eleccions abans que entrar en aquesta via. Per la simple raó que, si s’hi entra, en el millor dels casos acabarem altra vegada amb eleccions, però per la via d’un nou 155 “proporcionat”, i pot ser pitjor. No hi guanyem res.
- Vaig més lluny: eleccions és millor que la desobediència però també és possible, ho veurem aviat, que sigui millor que la no desobediència.
- Canalitzar la indignació per la sentència cap a una expressió democràtica de rebuig envia un missatge contundent.
- Em temo que si no es convoquen eleccions sempre quedarà la sospita, desmoralitzadora, que, com en els dies previs al 27 d’octubre del 2017, han dominat els interessos tàctics partidistes, llavors els d’ERC i ara els de JxCat.
- El món de JxCat hauria de entendre que l’alternança en el lideratge polític és part de la normalitat democràtica, i que si unes noves eleccions portessin a un govern presidit per ERC potser això li donaria el temps i la tranquil·litat per trobar el seu camí i un dia retornar amb força. Així mateix, diria als meus amics de JxCat que l’experiència ens indica que, en un govern de coalició, no tenir la presidència de la Generalitat però sí la conselleria d’Economia no és precisament estar a l’oposició.
Finalment, expresso un sentiment que em porta també a recomanar un camí prudent tant pel que fa a la desobediència civil com a la institucional: m’horroritzaria veure els Mossos carregant i detenint manifestants, o detenint membres del Govern. La dreta dura somia en veure-ho i ho està propiciant. No els hauríem de donar aquesta satisfacció.
8.4.5. «LA MEVA GENERACIÓ» per en Toni Soler
TOTS. Dilluns al migdia sortirà la sentència i una part rellevant del país s’esvalotarà. És cert que el moment d’efervescència entusiasta del 2017 s’ha vist substituït per una indignació ombrívola, resignada; però també ho és que aquest cop no se’ns convoca per un objectiu polític sinó per impedir una indignitat cruel, la qual cosa -crec- ens nodreix d’un superior sentit del compromís. El que passi a partir de demà s’escapa de les mans d’institucions i partits. La xarxa del Tsunami Democràtic ha esdevingut la veu del sobiranisme en aquesta fase del conflicte i està bé que sigui així.
- Primer, perquè la seva aposta -mobilitzacions no-violentes, continuades però no permanents, amb apel·lacions constants al diàleg-és la correcta; i,
- Després, perquè necessitem que les institucions i els partits facin la seva part de la feina sense donar arguments als aparells de l’Estat que voldrien, d’una vegada i per sempre, destruir l’autonomia i il·legalitzar les organitzacions independentistes, com vaticinava recentment Artur Mas.
La Generalitat i els partits que li donen suport han de deixar que el tsunami faci de tsunami, i després recollir el guant, exigint a l’Estat, davant l’opinió pública, un procés de negociació sense límits. Les declaracions moderades dels líders de JxCat i ERC no són un intent de frenar la mobilització, sinó una presa de posició lògica, des de la qual els partits independentistes podran aviat presentar-se davant l’opinió pública com els intermediaris necessaris entre l’Estat repressor i una onada popular que -no ho dubteu- farà que tot trontolli. El paper d’ERC, JxCat i la CUP no és arrossegar gent dilluns, sinó fer-ho el dia de les eleccions. De totes les eleccions.
JO. ¿El Tsunami servirà per forçar el diàleg amb l’Estat?
- Potser sí, potser no, potser no ara però sí més endavant. Dependrà de molts factors, entre els quals el predomini electoral de l’independentisme.
- En qualsevol cas, per a molts de nosaltres és una opció inevitable, encara que esdevingui testimonial.
Fa molts anys, Macià Alavedra em va dir que la seva generació -la de la postguerra- es podia donar per satisfeta perquè havia complert els seus grans objectius, és a dir, el retorn de la democràcia i de l’autonomia. La meva generació va creure, als primers anys del segle, que el seu objectiu era un nou Estatut més ambiciós, un graó més en el camí de la sobirania. Després, els temps es van accelerar i vam arribar a creure que podíem cremar etapes, i ser la generació que faria de Catalunya un estat independent, més just i pròsper.
Després dels fets del 2017, hem hagut de rebaixar expectatives i entendre que no sempre els canvis es produeixen a la velocitat amb què un els somnia.
- Avui la meva generació no sap ben bé quina és la seva missió, a què pot aspirar.
- Jo mateix no sé si, en arribar a la vellesa, podré estar cofoi com ho estava Macià Alavedra pel balanç polític de la seva generació. I estic preparat per a la decepció i per a l’autocrítica. Però també he d’afirmar, de forma rotunda, que la meva generació no pot ser la que va plegar-se de braços, la que va fer vida normal mentre els dirigents polítics del país (bona gent, i alguns d’ells amics personals) passaven els seus millors anys a la presó o a l’exili per culpa de l’afany de revenja d’un Estat que vol castigar unes idees i tot un moviment. Ho sento, però per aquí no hi podrem passar, almenys sense combatre.
Quan a la nostra generació ens preguntin quin és el balanç, hem de poder dir que vam lluitar per treure de la presó els nostres companys. Això, com a mínim.
8.4.6. «LA CARA FOSCA D’ESPANYA» per l’Ignasi Aragall
Ni la tristor ni l’emprenyament ni l’odi són obligatoris. La felicitat tampoc, esclar, però posats a triar… Tanmateix, els humans som força clarividents a l’hora de veure els mals i més gasius amb les coses bones; tant, que a vegades la bondat ens avergonyeix. D’una banda empaitem obsessivament el propi benestar, sigui físic o espiritual, i de l’altra fàcilment ens deixem arrossegar per la cara fosca, per l’atracció del mal, la transgressió. Entre la tendresa del cor i la corrupció del desig, el que més ens costa és trobar sentit, aportar llum als grans interrogants individuals i col·lectius. Acostumem a procrastinar, és a dir, a ajornar decisions. El dubte és bo fins que et paralitza.
- Els humans catalans sobiranistes, o simplement els amants de la llibertat i la democràcia plenes, no tenim ara marge per a la paràlisi. Tampoc per a l’odi.
- A partir de dilluns haurem de fer un esforç per no instal·lar-nos en la ràbia i l’emprenyament, per no deixar-nos arrossegar per la cara fosca.
- Davant la injustícia consumada contra els presos polítics, molts sortirem al carrer fent un esforç per mantenir el rumb, la serenitat, l’ànim sencer.
- Sens dubte al món hi ha situacions molt més dramàtiques, però aquesta ens toca de massa a prop.
Serà dur. I ho serà encara més al veure la reacció de la caverna mediàtica, que des de la seva fam insaciable de revenja es rabejarà en la celebració de l’escarni o, en el millor dels casos, es farà l’ofesa considerant tova una sentència que aquí es veurà com a brutal. No hi haurà ni el més lleu gest de commiseració, d’empatia pel dolor o per les raons alienes. El seu missatge serà com un comunicat de guerra de vencedors embravits: al vençut, ni aigua. Mai en tenen prou? Tant de bo m’equivoqui.
La sentència allunyarà possibles solucions ja de per si difícils.
- Des d’un nacionalisme espanyol tan excloent com arrelat, l’Estat ha retorçat la realitat -violència…?, quina violència…?- fins a fer-se-la a mida, i ha retorçat la llei -interpretant-la des de l’obsessió patriòtica- fins a expulsar-ne dos milions de demòcrates. Una curiosa manera de perseguir la cohesió i el benestar col·lectius, oi…?
- La victòria serà seva, sens dubte, però un cop més se’ls pot acabar girant en contra perquè serà la victòria de la intransigència, de la incapacitat per fer política, per al diàleg, de la negació de l’altre. I l’altre seguirà existint, encara que tingui els líders entre reixes.
A alguns, la cara fosca els empeny a crear-se enemics, com si per afirmar-se necessitessin un negatiu.
L’anticatalanisme és la benzina històrica de l’espanyolisme. En lloc d’acceptar la catalanitat, per existir Espanya, al final, sempre necessita negar-la: Abans amb les bombes, ara amb les porres, la Constitució i el Codi Penal.
Després del 10-N segurament hi afegiran una mena de Restauració de la Transició versió Loapa, amb el PSOE i el PP com a garants. Perilla clarament l’autogovern. Mai s’han atrevit a mirar-se al mirall de la pluralitat. Per què els espanta tant…? La sentència els encegarà de nou. Voldran completar la feina.
Però el càstig que ara rep el sobiranisme català, un càstig que encara que no se’n vulguin adonar degrada tota la democràcia espanyola -l’exhumació de Franco és maquillatge-, no hauria de provocar aquí una reacció mirall.
L’independentisme ha quallat quan ha perdut la por a reconèixer la diversitat interna de la societat catalana, a acceptar la pluralitat de llengües, procedències, interessos, ideologies i creences. Al foragitar el fonamentalisme identitari. Ha crescut pel seu caràcter ciutadà. Així doncs, davant la sentència toca foragitar la ràbia, és més important que mai mantenir aquest tarannà cívic. La revenja ja se la poden ben quedar.
8.4.7. «TRES AQUELARRES: FILTRACIÓ DE LA SENTÈNCIA, ACTUACIONS DE LA GUÀRDIA CIVIL I EN FRANCO TRASLLADAT DES DEL «VALLE DE LOS CAÍDOS» AL CEMENTIRI DE «EL PARDO» per Xavier Poblet Buil
- Mantenir a la presó els encausats,
- Donar la raó a l’advocacia de l’Estat (aquella Seoane que semblava perduda), però també i sobretot…
- Poder activar una nova eurordre (seria per causes diferents a l’anterior), que permetés portar els exiliats cap aquí.
Clar que el delicte de sedició no existeix en les grans democràcies europees, (Gran Bretanya, Bèlgica, França). Hauran de demanar una extradició per desordres públics si volen aplicar la doble incriminació, i això suposa unes penes exempten d’entrar a presó. Una nova patata calenta doncs a l’olla del CGPJ.
8.4.8. «ESPERANT UNA SENTÈNCIA QUE NO FARÀ JUSTÍCIA» de l’Editorial del PuntAvui+La sentència pel judici de l’1-O és imminent i el Tribunal Suprem n’ultima la redacció. L’expectació jurídica, política, mediàtica i social és màxima. Però més enllà de les especulacions sobre el veredicte hi ha un fet inapel·lable: sigui quina sigui, la sentència no farà justícia. Perquè no podem oblidar que en aquest procés judicial hi ha nou dels dotze dirigents independentistes encausats que fa fins a dos anys que són a la presó tot i ser manifestament innocents. Mesos de deliberació des que va acabar el judici per part del tribunal presidit per Manuel Marchena indiquen que hi pot haver un debat intern sobre el tipus penal a aplicar. Però el manteniment de l’aberrant presó provisional -esobeint l’exigència d’alliberament del Grup de Treball contra les Detencions Arbitràries de l’ONU- implica que no es plantegen l’opció de l’absolució.
- El judici va evidenciar la inexistència d’una violència atribuïble als encausats que justifiqui el delicte de rebel·lió, així com d’una actuació tumultuària que apunti a la sedició, com tampoc es va poder demostrar la utilització d’un sol euro de diner públic per al referèndum de l’1-O que pugui implicar malversació.
- Un judici que, a més, va estar marcat per la vulneració del dret de defensa denunciada per observadors d’organitzacions internacionals pels drets humans.
La sentència, si no és absolutòria, tindrà un impacte emocional i polític brutal sobre la societat catalana, generarà una gran reacció ciutadana i certificarà la pèrdua total de confiança d’una majoria dels catalans en la justícia espanyola. Fet que mostrarà definitivament els peus de fang de la democràcia a l’Estat espanyol en què la defensa de la sacrosanta unitat d’Espanya se situa per sobre dels drets fonamentals de la ciutadania.
8.4.9. «ACREDITAR LA INNOCÈNCIA» per Joan Rueda“Respecte a les proves de descàrrega que s’han practicat en el ple, hem de dir que no són suficients per afirmar que no va tenir a veure amb els fets.”
Aquesta frase està extreta de la recent sentència del Tribunal Suprem sobre la baralla de bar amb guàrdies civils implicats a Altsasu, aquella que els partits espanyols i els seus mitjans de comunicació afins van equiparar a un delicte de terrorisme només perquè havia passat a Navarra i no a, per exemple, Càceres. La recent sentència confirma que no hi va haver cap delicte de terrorisme i, a més, desvincula la baralla de bar de la ideologia. Tot i això -oh, sorpresa…!- manté unes penes de presó de fins a gairebé 10 anys quan aquesta mateixa baralla, a Càceres, difícilment hauria passat d’una multa.
I aquesta frase es refereix a un dels condemnats, el jove que sempre ha mantingut que no era ni al bar i que va presentar multitud de testimonis en el primer judici i en l’al·legació. El Suprem li diu que, atenció…!, no ha pogut acreditar la innocència. No que no s’ha pogut acreditar la seva culpabilitat fent bona la presumpció d’innocència que fa temps que ha desaparegut a l’Estat espanyol, sinó que, al contrari, no ha pogut desmuntar la versió de la Guàrdia Civil, que es basa en un testimoni de part i cap prova. Brutal.
Veient això, i poques hores abans de saber-se la sentència contra els líders polítics que van facilitar que els catalans poguessin votar tal com havien promès en un programa electoral, no entenc pas les travesses sobre quina serà la pena:
- Si serà rebel·lió,
- Per sedició,
- Per incitació a qualsevol dels dos delictes,
- Per malversació…
Què importa…? Aquest és el tarannà. Els que van viure els fets del setembre i l’octubre del 2017 saben què va passar. Poden no estar-hi d’acord, poden criticar-ho, per excessiu, per suau, per poc organitzat, pel que sigui, però saben perfectament que no hi va haver cap violència ni cap organització mafiosa.
El relat de la Guàrdia Civil, comprat de l’a a la z per la fiscalia, diu el contrari. I la sentència també ho dirà.
8.4.10. «TÈCNIQUES DE DESINFORMACIÓ» per en Ponç Feliu
Heus aquí el títol d’un vell llibre de Abraham Guillén, editat el 1991. En aquesta reculada data l’autor apuntava un seguit de mecanismes d’intoxicació informativa que els anys transcorreguts no han fet res més que incrementar exponencialment. Però amb una diferència gens menor.
- Llavors es descrivien uns sistemes de distorsió de la realitat que tenien en general una subtilitat en el torcement d’aquella “veritat” que es volia inocular, la qual presentava una certa elegància d’exposició, cosa que contribuïa a la seva aparent versemblança.
- Ara, en canvi, s’ha arribat a cotes tan elevades de barroeria, amb pèrdua de qualsevol sentit de la mesura, que la pretesa informació s’esdevé indistingible de l’exposició més bàrbara. Aquesta destralera adulteració de la realitat -i penso, sobretot, en determinats diaris de Madrid- per força hauria d’esdevenir contraproduent si els lectors tinguessin un mínim sentit crític, per allò d’ensenyar tan descaradament el llautó.
Però no sembla que sigui així. Ho he comprovat parlant amb gent que viuen fora de Catalunya i que beuen i beuen fins a la intoxicació més severa de tòpics inextirpables, però que podrien quedar lànguids sense el regadiu constant de l’esmentada premsa ultramuntana.
D’entre els múltiples tòpics existents, voldria destacar-ne almenys dos:
- 1. El bon espanyol, molt cofoi, està convençut de viure en la millor de les democràcies possibles. També, i en conseqüència, de disposar de l’Estat més equànime i del poder judicial (almenys pel que fa al conflicte català) més imparcial possible. És allò d’“España es una gran nación”, tabarra que d’una o altra forma reciten tots els partits unionistes.
- 2. Un altre tòpic és que el moviment independentista l’ha muntat artificiosament sobre un cert folklorisme sardanístic o casteller la classe dirigent catalana per amagar la seva corrupció i desviar l’atenció de les retallades de la crisi, inventant-se així un memorial de greuges contra Madrid. Relat absurd, però insuperable per a la mentalitat espanyolista, crònicament incapaç d’assabentar-se de la profunditat sentimental de l’independentisme, de la seva gran antigor, de la seva condició eminentment popular i transversal i de la seva persistència enllà de les conjuntures més adverses.
Són ells, mancats de qualsevol sentit crític, els que es permeten atribuir la condició de massa informe i illetrada i, per tant, manipulada, a l’independentisme que, segons el seu tòpic, es limita a obeir, com un ramat submís, els pèrfids mandats d’una burgesia podrida per la corrupció. La batalla pel relat, doncs, continua i continuarà.
8.4.11. «JORDIS: DOS ANYS DE SEGREST» per en Carles Ribera
El mes d’octubre del 2017 ens va donar moltes dates clau per a la història que només de sentir ja associem amb els fets rellevants que van succeir en aquella arrencada de tardor de temperatura política més elevada del normal.
- Comencem, naturalment, per l’1-O.
- Continuem pel 3-O.
- I culminem en el 27-O.
Segur que cap lector interessat en el procés no necessita que li expliqui què va passar aquells dies. Però de totes les jornades d’aquell octubre que no oblidarem mai n’hi ha una de no tan icònica però que marca un abans i un després a l’hora de valorar l’enemic que tenim al davant. D’entrada, perquè és una data que ens mostra que estem realment davant d’un enemic. Algú que et vol mal per revenja, per escarment, amb prepotència, no pot ser considerat d’altra manera per més bona voluntat i esperit constructiu que s’hi posi. Quan tens la pistola al cap (de moment la hi tenim en sentit figurat) qui t’apunta et pot generar més o menys por, però cap dubte sobre quines són les seves intencions.
El dia que vam descobrir l’autèntic rostre de l’enemic:
- No va ser ni amb la brutalitat contra el referèndum,
- Ni amb el cop d’estat monàrquic de dos dies després,
- Ni amb l’aprovació del 155.
La data que ho va canviar tot va ser el 16 d’octubre del 2017, el dia que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart van ser segrestats. L’Estat espanyol necessitava ostatges de la societat civil per posar-nos la por al cos.
Han passat dos anys del segrest i l’Estat està a punt de donar-hi cobertura legal amb una sentència basada en fets inventats per ments recargolades. El 16-O, i tot el que ha passat a continuació, constata que l’Estat espanyol està controlat per dos poders:
- El judicial i
- El policial,
No necessàriament per aquest ordre. Els polítics són simples figurants que van desfilant pel govern, votats per una ciutadania que si no vota bé és obligada a tornar-hi fins que ho afini més, uns suposats dirigents l’única funció dels quals és mirar de no portar la contrària a les togues i les pistoles si volen evitar que les clavegueres els esquitxin amb qualsevol drap brut real, distorsionat o directament inventat.
Espanya és un estat policial. Normalment aquests règims, tard o d’hora, acaben víctimes del seu propi verí. L’únic problema és que aquesta vegada el sistema de repressió no és general sinó dirigit quasi exclusivament contra una part de la població: els catalans. Resistir a la immensa majoria silenciosa espanyola, entre indiferent i hostil, que mira cap a un altre costat no serà fàcil. Però és imprescindible. Pels Jordis, que és una altra manera de dir per nosaltres.
8.4.12. «ON HI HA VOLUNTAT, HI HA UN CAMÍ »per en Salvador Cardús
La maleïda sentència contra els representants de la societat civil, el govern democràtic empresonat i la presidenta del Parlament és una gran oportunitat per demostrar fins on arriben les virtuts polítiques del sobiranisme -que exigeix el dret a l’autodeterminació- i del desafiament independentista.
En aquest sentit, la resposta a la sentència:
- No s’ha de veure principalment com la reacció a la provocació que és,
- Sinó com l’ocasió de renovar les principals virtuts del camí que vam emprendre a començaments de segle, fent cert allò que un llarg camí començava amb una primera passa.
I quines són aquestes virtuts de les quals, a parer meu, no ens hauríem d’apartar i que més que mai hauríem de practicar amb excel·lència…? Les desgranaré en les línies següents:
- En primer lloc, i a la base de tot plegat, cal destacar el desenvolupament d’una consciència crítica que ha fet obrir els ulls davant d’una situació insostenible des de feia temps. Sovint, per desmerèixer la rellevància política d’aquest desvetllament, hom ha posat l’accent en les dimensions emocionals de la resposta. Òbviament, raó i emoció no tan sols no van deslligades, sinó que afortunadament, en aquest cas, es recolzen l’una en l’altra. Prou que sabem quins són els monstres que pot crear la raó sola, i les tragèdies provocades pels estats emocionals desbordats. Aquí, però, arguments i passió junts han fet créixer la consciència d’una indignitat passivament i llargament suportada i de respondre-hi amb el coratge crític que només la passió per la llibertat i la justícia fa possible.
- El desvetllament de la consciència crítica, en segon lloc, ha fet possible un empoderament polític poc imaginable a l’inici del procés, quan el que encara preocupava era allò que en deien la “desafecció política”. Ara som a l’altre extrem, i mai tanta gent no s’havia interessat tant per la política, mai no havia estat tan informada i mai no s’havia parlat tant de política en tota mena d’entorns: de la família a la taverna, de la feina a la piulada, de la tertúlia al carrer. El cas és que una part molt gran de la ciutadania està convençuda que té dret a decidir fins i tot sobre allò que legalment ningú no havia previst, i la sentència encara ho aprofundirà.
Lògicament, l’empoderament ha portat a un creixement en la participació en els afers públics com tampoc no s’havia vist mai:
- No tan sols hi ha l’evidència de l’assistència als actes massius al carrer, sinó que hi ha els incomptables actes públics de debat;
- La publicació de centenars de llibres i de milers d’articles;
- El creixement exponencial de socis de les entitats cíviques que lideren, acompanyen i faciliten la participació;
- Les mostres sostingudes de solidaritat econòmica amb els afectats o l’acompanyament a les víctimes de la repressió des de les places i davant les presons.
I, en una proporció que encara és difícil de predir, les sentències tornaran a fer créixer el compromís cívic i polític dels catalans.
Afortunadament, la participació de què parlo no ha estat adotzenada, fruit de l’adoctrinament, com de vegades ha volgut fer creure l’enemic exterior i l’adversari intern. Si una cosa ha quedat palesa és que aquí, si es tracta de plantar cara a l’adversitat, es fa amb una extraordinària mostra de creativitat:
- Un dels ingredients d’aquesta creativitat ha estat l’humor, tan present a les xarxes i amb una clara funció exorcitzadora de tota mena de pors,
- Però també el gust estètic, el bon disseny i la seva capacitat per sorprendre.
Deia Einstein que en temps de crisi, la creativitat és més important que la intel·ligència. I no tinc cap mena de dubte que una altra vegada la creativitat tornarà a desconcertar un enemic sempre previsible.
Finalment, res de tot això no portaria gaire lluny sense una notable capacitat pel risc i el sacrifici, sempre posada en qüestió en una societat relativament benestant com la nostra. La propensió al risc, però, depèn del càlcul sobre els avantatges de restar igual. I en un clima progressivament repressiu i antidemocràtic com l’actual, sense cap perspectiva de canvi, l’única possibilitat de millora s’inclina decididament per l’assumpció del risc i el sacrifici. Un risc i un sacrifici associat a la voluntat d’emancipació.
I torno a citar Einstein: “On hi ha voluntat, hi ha un camí.” I la voluntat clarament, massivament i llargament expressada a Catalunya és una: la independència.
8.4.13. «ESTEM TRIGANT» per Na Bea Talegón
Asseguda al banc del parc, mentre veia els meus fills jugar i els anava donant el berenar, llegia amb el meu pare alguns articles del Codi Penal. Els de la sedició, concretament. Un rere l’altre. I ens preguntàvem com pretenien aplicar una cosa així al que no ha succeït a Catalunya.
Saltàvem d’un tema a un altre:
- El discurs del cap de la Guàrdia Civil a Catalunya,
- La desesperació que produeix haver de solucionar algun tràmit amb algunes companyies telefòniques, els bancs, la universitat, la política.
Vam intercalar el cabreig en tractar cada tema amb somriures en observar els nens. Però de seguida tornàvem a la sentència contra el procés. I a Franco. I al prior. I a…
“M’escandalitzo perquè en fer-me gran m’estic adonant de més coses o és que realment tu també al·lucines…?”, li vaig preguntar.
“Una mica de tot”, em va respondre. “Però la veritat és que tot el que està succeint és al·lucinant.”
Em va dir més coses que no explicaré, però amb les quals estic completament d’acord. Ho comentàvem mentre no apartàvem la mirada dels nens: i en el fons, en el fons d’un silenci, la preocupació ens va fer pensar en ells. El que està succeint ara hipoteca el nostre present, però sobretot, el nostre futur.
Jugaven un grup de nens que venen de famílies amb diferents idiomes, amb diferents cultures, amb històries molt diferents. I entre ells tot era diversió, ni rastre de conflictes. Per a ells el més important del món és saber que nosaltres hi som, les seves mares, els seus pares, els seus avis.
I va ser quan vaig pensar en l’Oriol, el Josep, el Jordi, el Carles, la Carme, en tots els presos i exiliats, en les famílies d’Altsasu. Perquè aquest és el mal que els estan fent: treure’ls el més intocable, encruelir-se amb el que no s’hauria de tocar (llevat que, lògicament, estigués justificat). I no ho està.
8.4.14. «FORÇAR NOUS EMBATS» per la Marta Gregori
L’independentisme ha de seguir actuant com fins ara, des de la no-violència i aprofitant cada moment per construir nous embats
El moviment independentista ha perdut força respecte a l’octubre del 2017. Això, però, té dues explicacions:
- La brutal repressió de l’Estat espanyol i també
- Les dificultats per canalitzar una resposta precisa i inequívoca des dels partits polítics catalans.
I això ens ha conduït cap a un escenari de confusió i desconcert que, de vegades, ho obstaculitza tot. Perquè ens enlluerna i no ens permet veure les coses amb perspectiva, perquè ens obliga a viure a contracorrent, sent esclaus de cada moment, de cada declaració, de cada joc partidista, de cada tàctica electoralista, de cada enquesta o de cada líder.
Els interessos de partits són i sempre seran legítims, però cal una mínima coordinació i coherència per fer avançar la política, per traduir en fets les iniciatives llançades a cop de tuit o titular:
- Perquè l’independentisme ha decidit no lligar-se de mans i peus fixant dates, però necessita tenir clars els objectius.
- I una cosa encara més important, ha de determinar com s’aconsegueix cada fita. Cada nou pas ha de ser ferm, ha de permetre avançar, ens ha de situar en una nova casella i s’ha de tenir la capacitat per resistir-hi.
Per això, la resposta a la sentència del judici del procés ha de servir a l’independentisme per recuperar posicions, per demostrar que és un moviment persistent, resilient que vol esdevenir hegemònic. Per tant, no només es tracta de resistir, sinó de construir. I ara, des de Catalunya, només hi ha una manera per treballar en aquest sentit: fent propostes.
Això serà difícil en un context de ràbia, impotència, tensió i retrets. En un ambient de màxima polarització, però la indignació s’ha de poder canalitzar. La complexitat dels pròxims dies no ens pot allunyar del pensament crític i racional. Els sentiments no haurien d’eclipsar els arguments, aquells que demostren dia rere dia que l’independentisme és un moviment pacífic i democràtic. Per tant, és imprescindible no perdre la magnitud de les coses, no normalitzar situacions injustes.
Alhora, cal fer l’esforç:
- Per analitzar iniciatives que ens permetin teixir noves conjuntures polítiques i socials, que ens ajudin a tenir una mirada llarga i ens permetin seguir valoritzant les nostres institucions, des del govern català i
- Perquè el Parlament fins a tots els ajuntaments del país, destacant també el rol que juguen els partits polítics i les entitats ciutadanes com a fonaments d’una democràcia.
El més perillós de la repressió és quan una part de la ciutadania la considera justificada o, fins i tot, necessària. Per tant, el moviment independentista ha de mesurar bé les seves forces, les de l’adversari i també el moment. La correlació de forces actual és la mateixa que hi havia la tardor del 2017, la que no va poder culminar amb èxit l’1-O. Per tant, la sentència del judici del procés ha de servir per desestabilitzar i denunciar les barbaritats propulsades des de l’Estat.
Tanmateix, els moviments, decisions i accions que s’impulsin des de Catalunya també han de servir per generar noves simpaties i, per tant, nous suports dins del sobiranisme. I això ja sabem que és una feina lenta, costosa, però també necessària i efectiva. Com va dir l’escriptora Mercè Rodoreda en el pregó de la Mercè del 1980: “Catalunya serà el que voldrem que sigui; la força de tantes voluntats pot abatre muralles. El temps no compta. Hem après a esperar.”
Alhora, hem après dels errors, de les jugades inacabades, de les decisions desencertades, de les mirades equivocades, i tot això s’hauria de convertir en aprenentatges:
- L’Estat espanyol seguirà una estratègia pensada i meditada per cultivar un clima de por, perquè sembla que només sap actuar reprimint i amenaçant. I, probablement, continuarà així.
- L’independentisme, però, també ha de seguir actuant com fins ara, sempre des de la no-violència i aprofitant cada moment per construir nous embats. Construir per resistir, construir per convèncer, construir per vèncer.
8.4.15. «EL SUPREM AVISA» per la Laura Pinyol
El Tribunal Suprem ha rebaixat les penes per als joves d’Altsasu i ha retirat l’agreujant per discriminació ideològica, és a dir, ser guàrdia civil no et converteix en un col·lectiu discriminat que calgui protegir per la llei de delictes d’odi. Així i tot, amb la “rebaixa” manté el delicte d’autoritat perquè les “víctimes” eren guàrdies civils.
El Suprem redueix la pena per als vuit encausats a tres anys i mig, però condemna Ohian Arnanz a nou anys i mig per atemptat a l’autoritat, lesions, agreujant per abús de superioritat i desordres públics.
8.4.16. «COSTUMS ESPANYOLS» per en Biel Figueras
L’ésser humà és un animal adaptatiu, un animal que es pot adaptar a qualsevol circumstància, que pot anar tirant enmig de grans tribulacions, però també és un animal que s’acostuma ràpidament a les noves situacions, potser massa. I els catalans, per desgràcia, no som aliens a la major part de les característiques generals de l’espècie humana.
Ens els últims dos anys els catalans i catalanes:
- Ens estem acostumant al pitjor al qual ens podríem acostumar, ens hem acostumat a tenir presos i exiliats per deixar votar, al fet que els nostres vots i la nostra democràcia estiguin lligats al caprici i als interessos aliens al nostre cos electoral.
- Ens acostumem a sentir por de donar la nostra opinió lliurement, a parlar obertament, a creure que des de fora ens poden imposar lleis i reformes que nosaltres majoritàriament ni volem ni hem escollit.
- Ens acostumem al fet que vingui una persona amb tricorni de xarol a amenaçar-nos mentre duu una pistola a la cartutxera, al fet que el primer pallasso televisiu o polític que passi ens difami tant com vulgui –amb nombroses faltes d’ortografia, és clar.
Després de dos anys de repressió sembla com si la comencéssim a trobar normal, del dia a dia, ja no ens impacta com en els primers moments. I és una actitud amb la qual hem d’anar molt en compte, perquè els de davant la voldran normalitzar, graduar-la al seu gust i fins on vulguin, accelerar o frenar, però en tot cas amb el comandament del dolor a la seva mà. I especialment cal estar vigilants, perquè cap persecució, del tipus que fos, va començar del no-res, sempre hi va haver una gradació, un inici, un ou de la serpent, i és en l’escenari on actualment estem inscrits històricament.
Amb les sentències contra els presos polítics, sentències dictades contra el fet de deixar exercir el dret a vot, es marcarà una altra fita en aquesta gradació de la repressió, però que aquest fet no ens enganyi, perquè aquest fet passarà, però aquest fet mai serà un costum nostre, tinguem-ho clar en els mesos que vindran.
Per posar en context, recordem que els fets es remunten a una baralla de bar el 15 d’octubre del 2016 a la localitat navarresa d’Altsasu en la qual els vuit joves i dos guàrdies civils de paisà i les seves parelles van tenir una batussa. Qui va començar la instrucció va ser la jutgessa Carmen Lamela, a l’Audiencia Nacional, vella coneguda de tothom perquè és la mateixa magistrada que va iniciar el procediment legal contra Jordi Cuixart i Jordi Sànchez i, posteriorment, tots els membres del govern. Lamela va acusar els joves d’Altsasu de terrorisme, en va deixar quatre en llibertat provisional però va decretar presó preventiva per als altres, amb el règim que es reserva per als preventius “terroristes”. La resolució del Suprem ha estat rebuda per l’opinió pública com “una rebaixa”, però envia notícies molt severes de com l’aparell judicial està aplicant el Codi Penal. Exageració dels fets, càstigs exemplars i doble vara de mesurar. Un símptoma de l’arbitrarietat que genera poca confiança en el sistema i, sobretot, poca confiança en la missió última de la política penitenciària, que és la reinserció social.
Venjança i escarment planen en aquest cas. I constata aquesta perversitat amb què l’Audiencia Nacional, la fiscalia i el Tribunal Suprem han fet ús de la presó preventiva i retorcen fins a límits imprevisibles l’estrictíssima aplicació del Codi Penal.
8.4.17. «COMPÀS D’ESPERA, QUE NO SILENCI» per en Lluís Puig Gordi
Aquesta setmana d’espera tensa, especulacions a raig i certa angoixa davant d’allò que resulta més que previsible -sobretot si, a l’historial sobre el procés, hi sumem la sentència del Suprem coneguda aquesta setmana amb relació als joves d’Altsasu, que ha mantingut el delicte d’atemptat a l’autoritat pel fet que les víctimes fossin guàrdies civils-, constato que la determinació dels demòcrates no s’atura.
N’és un exemple excel·lent que aquest dimarts, 8 d’octubre, es va presentar una petició al Parlament dels Països Baixos per a l’alliberament dels presos polítics catalans. L’advocat expert en el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides Alfred de Zayas i jo mateix vam ser presencialment a l’Haia per reforçar la presentació d’aquesta iniciativa, que gaudeix, ni més ni menys, de l’aval de 60.000 signatures d’una procedència molt diversa. Aquest nombre pràcticament rècord en el context que ens ocupa converteix la petició presentada aquesta setmana en una de les de major suport popular que s’hagin presentat mai a la cambra neerlandesa.
La lletra petita de l’escrit que vam presentar trasllada als representants polítics la voluntat ciutadana de debatre, en seu parlamentària, la qüestió de l’alliberament dels presos polítics catalans. El paral·lelisme amb allò que hem viscut al Parlament de Catalunya resulta evident i mereix ser vinculat a l’actitud exemplar d’una demòcrata de pedra picada com és Carme Forcadell, injustament privada de llibertat per haver permès el debat polític i les votacions que se’n deriven durant els mesos de setembre i octubre del 2017.
Em pregunto, en aquest sentit:
- Sobre el rol que tant els parlamentaris com els àrbitres de les cambres han de tenir quan ens referim a la discussió purament i estricta de qüestions polítiques, com és el cas.
- Seria a la presó Carme Forcadell si al Parlament de Catalunya s’hagués debatut, posem per cas, sobre una hipotètica Còrsega independent…?
- O plantegem-ho a l’inrevés: rebran algun tipus de sanció els màxims representants del Parlament neerlandès per haver admès a tràmit aquesta petició sustentada per un nombre tan destacable de ciutadans europeus de ple dret…?
Per donar una major rellevància a la iniciativa, durant tot el dimarts es van organitzar diversos actes a l’Haia amb la participació d’experts internacionals, a iniciativa de l’ANC Nederland i del col·lectiu Foreign Friends of Catalonia. L’objectiu de la jornada sintonitza amb allò que, sobretot des de l’exili, esdevé autènticament un motor de vida: la voluntat d’internacionalització del cas català, convençuts com estem que només situant el conflicte polític entre Catalunya i Espanya i les seves conseqüències en el centre del debat aconseguirem alguna cosa més que gesticulació.
I és que la futura i imminent sentència del procés posarà en crisi el sistema de valors democràtics amb què s’ha edificat l’Europa actual i pot suposar -tant de bo m’equivoqui- una amenaça real a la democràcia i a la garantia dels drets humans de la ciutadania europea. De fet, així de cruament ho van expressar els participants en el simposi que va cloure la jornada de dimarts i que es titulava Els drets humans a la carta: la repressió a Catalunya en primera persona.
En aquesta trobada vaig retrobar l’amic Jordi Pesarrodona, exregidor i comediant que han processat ja tres vegades pel referèndum de l’1-O. Abraçada emotiva i fotografia amb el seu popularíssim nas de pallasso. Penso que és així com ens trobaran: fent feina i en actitud i acció dialogant. Crítica, també. Però constructiva. Alçats i pacífics. Determinats en la voluntat de fer sentir la nostra veu, com un clam, davant un nou embat: es digui aplicació il·legítima de l’article 155 de la Constitució Espanyola, es digui moció de censura al president Torra, es digui cortina de fum o es digui, simplement, faula mal intencionada.
8.4.18. «SEDICIÓ» per en Vicenç Villatoro 
8.4.19. «LA GESTIÓ DE LA SENTÈNCIA» per Lola García
La condemna als líders independentistes culmina un parèntesi de dos anys en què la política s’ha pres el procés judicial com a excusa per eludir qualsevol negociació seriosa sobre el conflicte català. La sentència està a punt de divulgar i, si res canvia a última hora, condemnarà per sedició als nou polítics a la presó preventiva:
- No és la rebel·lió que reclamava la fiscalia, que va sostenir la instrucció i per la qual clamaven els que qualificaven de cop d’Estat que ha passat a Catalunya.
- Tampoc és l’exoneració que demana l’independentisme, ni la desobediència que admeten que van cometre els processats.
Els equilibris també seran complicats a la Moncloa. La mobilització contra la sentència agafa al Govern del PSOE en funcions i en plena precampanya electoral. L’alteració de la vida quotidiana a Catalunya portarà al PP i Ciutadans a reclamar a Pedro Sánchez l’aplicació de mesures contundents, com la llei de Seguretat Nacional per fer-se amb el control dels Mossos. La Moncloa no desitja imatges dels seus agents carregant contra manifestants com l’1-O, però tampoc vol donar la sensació de debilitat o manca de control de la situació mentre els rivals polítics acusen Sánchez de condescendència amb Torra i Puigdemont. En tot cas, sense haver de recórrer a l’excepcionalitat d’aplicar la llei de Seguretat Nacional, en el Govern s’ha estudiat que la llei de Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat atorga funcions de coordinació dels operatius per part del Ministeri de l’Interior si es considerés necessari.
La proximitat de les eleccions generals condiciona la reacció política a la sentència. Sánchez utilitzarà la sensació d’inestabilitat que provocarà Catalunya per presentar-se com l’única solució possible per estendre ponts. La Moncloa tendeix a presentar les eleccions com plebiscits. Si en les anteriors es interpel·lava al votant a triar entre el candidat socialista o «el trifachito» de PP, Cs i Vox, ara serà entre Sánchez o la inestabilitat, el caos, el conflicte, amanit per la situació a Catalunya i el Brexit ( 31 d’octubre).
La gestió de la sentència no s’acaba aquí. Els jutges demanaran l’extradició de Puigdemont, que ha assegurat que no es mourà de Bèlgica. La condemna per sedició i per malversació (probablement com a concurs medial) facilita aquest pas, més difícil amb la rebel·lió que defensava la Fiscalia. La sedició deixa, però, en mal lloc les decisions d’apartar als polítics empresonats dels seus escons després de ser elegits, una mesura que només es va poder adoptar sota l’acusació de rebel·lió.
La sentència també obre el debat sobre els beneficis penitenciaris als quals podran acollir-se per sortir com més aviat de la presó. És molt probable que el tribunal desestimi la petició de la Fiscalia que no se’ls apliqui el tercer grau fins a complir la meitat de la condemna. L’independentisme ja reclama una amnistia, que implica un reconeixement d’una injustícia, però el Govern al·lega que no està admesa en l’ordenament actual. Sánchez no s’ha negat fins ara a un indult, però sense massa convenciment i amb el recel de l’independentisme, que rebutja gestos de magnanimitat. La via penitenciària permetria alleujar la situació dels presos abans fins i tot del tercer grau, com ha passat amb Oriol Pujol o Iñaki Urdangarin.
El front judicial obert en el seu dia per Mariano Rajoy i culminat per la unilateralitat triada per l’independentisme acaba essencialment aquí. Però els seus efectes van a perdurar força temps i la seva gestió serà un altre repte, aquest cop ja no per als jutges, sinó per als polítics.
8.4.20. «DES DE MADRID», LA VISIÓ DE L’ENRIC JULIANA
8.4.20.1. «DESPRÉS DE LA SENTÈNCIA» per l’Enric Juliana
La sentència sobre els esdeveniments a Catalunya a la tardor del 2017 hi ha el caure. Mai una sentència judicial havia provocat tanta expectació en aquest país. A Catalunya es viu una tensa espera que molt probablement donarà lloc a nombrosos actes de protesta un cop es conegui la sentència judicial i les condemnes que, amb tota seguretat, no seran d’ordre menor. La protesta catalana serà àmplia i molt probablement incorporarà a ciutadans no identificats plenament amb l’ideari independentista. Caldrà saber llegir aquesta reacció de protesta, sobretot pel que fa a la seva amplitud social.
La Constitució protegeix i consagra el dret de manifestació i la llibertat d’expressió, no està de més recordar-ho en aquests moments. La serenitat serà la màxima exigència dels propers dies. Uns dies que no havien d’haver coincidit amb un període electoral.
8.4.20.2 «UN 12 D’OCTUBRE» AMB AMORTIDOR per l’Enric Juliana
Dotze d’Octubre amb amortidors. En el temps dels grans espectacles mediàtics, la sentència del Tribunal Suprem sobre els esdeveniments de Catalunya no serà llegida dilluns que ve -potser dimarts- com si es desvetllés el veredicte d’una gran sèrie de suspens. Hi ha hagut filtracions. Tots sospiten de tots a la plaça de la Vila de París, on hi ha la seu de l’alt tribunal. El jutge Manuel Marchena, president de la sala segona, diu que està molt disgustat, però en realitat s’han posat en marxa mecanismes d’amortiment de tensions que tot sistema de poder modern porta incorporats. Spoiler: no apareixerà la paraula rebel·lió en la decisió de la sentència.
Cada vegada és més difícil guardar secrets, sobretot quan està en joc la tranquil·litat de l’Estat. És molt probable que el proper conclave vaticà, tal com evolucionen les coses a Roma, també present algunes fissures. Ni tan sols l’Esperit Sant pot dormir tranquil.
La paraula rebel·lió no apareixerà en la decisió, segons han coincidit a assenyalar diversos mitjans de comunicació, entre ells, aquest diari. Ni rebel·lió consumada, ni conspiració per a la rebel·lió. Nou dels acusats seran condemnats per sedició, si no hi ha sorpreses d’última hora. La sentència es signarà demà al matí i podria donar-se a conèixer al llarg de la jornada. Dimarts es compleixen 79 anys de l’afusellament de Lluís Companys i és una data en principi desestimada per la presidència del tribunal. Dimecres es compleixen dos anys de l’ingrés a la presó provisional dels acusats Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, temps màxim de presó preventiva a Espanya, la pròrroga requeriria una visteta, circumstància tampoc desitjada pel jutge Marchena.
Acusats de rebel·lió pels successos que van tenir lloc davant de la Conselleria d’Economia de la Generalitat el 20 de setembre del 2017, Cuixart i Sànchez serien finalment condemnats per sedició: delicte contra l’ordre públic que no requereix l’ús instrumental de la violència per aconseguir els seus fins i està castigat amb penes notablement inferiors a la rebel·lió.
Cada vegada és més difícil guardar secrets, sobretot Quan està en joc la tranquil·litat de l’Estat. És molt probable que el proper conclave Vaticà, tal com evolucionin els coses a Roma, también present d’algunes fissures. Ni tan sols l’Esperit Sant pot dormir tranquil.
La paraula rebel·lió no apareixerà en la Decisió, segons han coincidit a assenyalar diversos medios de comunicación, entre elll, aquest diari. Ni rebel·lió consumada, ni conspiració per a la rebel·lió. Nou dels acusats seran condemnats per sedició, si no hi ha sorpreses d’última hora. La sentència és signarà demà al matí i podria donar-se a Conèixer l’Llarg de la jornada. Dimarts és compleixen 79 anys de l’afusellament de Lluís Companys i és una data a Principi desestimada per la Presidència del tribunal. Dimecres és compleixen 2 anys de l’Ingres a la presó provisional dels acusats Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, temps màxim de presó preventiva a Espanya, la pròrroga requeriria 1 Visteta, circumstancia tampoc desitjada paper Jutge Marchena.
Acusats de rebel·lió pèls successos que van tenir lloc Davant de la Conselleria d’Economia de la Generalitat el 20 de setembre del 2017, Cuixart i Sànchez serien finalment Condemnats per sedició: Delicte contra l’ordre público que no requereix l’Ús instrumental de la violència per aconseguir a els seus fins i està castigat amb penes notablement inferiors a la rebel·lió.
En el curs de la recepció que va tenir lloc ahir al Palau Reial amb motiu de la festa del 12 d’Octubre, el jutge Marchena es va manifestar visiblement molest per les filtracions periodístiques, advertint que el contingut d’una sentència sempre és susceptible de ser modificat fins que no té la signatura dels magistrats del tribunal al peu del document, el redactat en aquest cas ocuparà uns cinc-cents folis. Fins al moment de la signatura, qualsevol dels magistrats -set en aquest cas- pot presentar un vot particular. Marchena no va voler confirmar res.
El mecanisme d’amortiment de la força de la gravetat no va acabar de funcionar del tot bé en la desfilada militar del passeig de la Castellana, quan el paracaigudista que portava la bandera d’Espanya es va enganxar amb un fanal en ple descens, sense que haguessin de lamentar- danys personals. Petit incident. El paracaigudista Luis Fernando Pou Dionís va rebre la salutació personal dels Reis i les seves filles, i el del president del Govern, un cop acabat la desfilada.
Els mecanismes d’amortiment de la sentència catalana també van funcionar al llarg de tot el matí, a mesura que diversos mitjans de comunicació confirmaven que el concepte «rebel·lió», en les seves dues possibles variants, no formarà part de la decisió. La recepció al Palau Reial, esdeveniment que cada any actua de termòmetre de la temperatura política a Espanya, va donar inici a la una del migdia per sota dels quaranta graus de febre que va arribar a assolir l’octubre del 2017. Ahir l’ambient era més distès, a l’espera d’esdeveniments. «Què passarà ara a Catalunya…?». Aquesta era la pregunta en tots els grupets, gairebé sempre acompanyada d’un comentari: «Buf…!, sembla que no hi haurà rebel·lió en la sentència«.
El amortidor, però, pot accentuar la crítica política i jurídica a la instrucció portada a terme pel jutge Pablo Llarena, ja que els acusats Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull i Jordi Sànchez van ser suspesos de l’exercici de les seves càrrecs públics (diputats al Parlament, primer; diputats i senadors de les Corts espanyoles, després) pel fet de trobar-se a la presó acusats del delicte de rebel·lió. També van ser suspesos Carles Puigdemont i Toni Comín, en situació processal de fugits. A tots ells els va ser aplicat l’article 384 bis de la llei d’enjudiciament criminal, introduït en l’ordenament legal el 1988 per reforçar la lluita contra el terrorisme. (Amb aquest article es va voler que els acusats de pertinença a ETA quedessin suspesos de l’exercici de qualsevol càrrec públic durant la seva estada a la presó). Si haguessin estat acusats inicialment de sedició no podrien haver estat suspesos.
No serà la primera vegada que una sentència rebaixa les conclusions de l’instructor i les peticions de la Fiscalia, però en aquest cas l’acusació de rebel·lió ha tingut efectes pràctics d’innegable importància i ha propiciat que alguns dirigents polítics hagin qualificat reiteradament de «colpistes» a els acusats. Albert Rivera s’ha distingit especialment en aquest camp semàntic. Ara vénen les rebaixes.
Els amortidors van funcionar ahir a palau, mentre un elegant cavallets italià, el Carrusel Venècia, cap a les delícies dels nens a la plaça d’Orient. El paisatge era vienès; la tensió ambiental, molt espanyola. Prova de càrrega: la sentència de Catalunya, l’exhumació de les restes de Franco i la repetició de les eleccions generals el 10 de novembre, amb una notable incertesa alimentada per les últimes enquestes.
Pedro Sánchez, que va ser rebut amb esbroncades a la tribuna de la Castellana, va voler mostrar-se segur de si mateix, tot i els sondejos que indiquen que podria haver-se ficat en un bon pantà. Es va manifestar serè que fa a l’evolució dels esdeveniments a Catalunya i tranquil davant el vaticinis electorals. Des de fa uns dies, Sánchez ha deixat de referir-se a l’article 155 en ser preguntat per Catalunya. Peu en el fre després d’haver endurit el llenguatge al llarg de tota la setmana passada. El president ha dit estar segur que el PSOE guanyarà les eleccions. En el seu entorn insisteixen que les properes setmanes, a mesura que s’acosti l’hora de la veritat, el vot socialista recuperarà força. «Els espanyols decidiran en el moment adequat amb molts elements de judici«, assegura el cercle presidencial.
Pablo Casado va evitar les declaracions estridents, manifestant que el Partit Popular estarà a disposició del Govern quan es conegui la sentència. Albert Rivera va optar per un perfil molt baix. Pablo Iglesias es va mantenir extramurs.
8.4.21. «PREÀMBUL» per la Pilar Rahola
Calma tensa. Aquesta és la sensació que es respira al país, tant entre els que van defensar urnes i van patir porres, com entre els que estaven en contra del referèndum. Dos anys després, a punt de conèixer les sentències contra els líders catalans, la tensió es mastega en els ambients, una tensió densa, nascuda a l’atzar de les incògnites que el dia després depararà. Al cap ia la fi, ningú espera una sentència absolutòria (o circumscrita a la desobediència), i el dubte se situa en el nombre de dígits dels anys de presó: un o dos; en ambdós casos, molts, massa.
Ningú sap, doncs, què passarà, però tothom sap que alguna cosa passarà, per aquest motiu el ministre Marlaska hagi ordenat desplaçar a milers de policies a Catalunya, sumats als milers l’1 d’octubre que mai es van anar, com si el país estigués a les portes d’un gran conflicte. Hi haurà grans manifestacions, que mostraran la seva indignació puntual i tornaran a casa, o es tracta d’una indignació col·lectiva que mantindrà la protesta en el temps i crearà una situació de llarg recorregut? No crec que ningú, ni les entitats que organitzen les protestes ni els que les rebutgen, pugui augurar com reaccionarà el poble de Catalunya quan vegi als seus líders definitivament condemnats, però sembla clar que els dies vinents no seran fàcils. No hi haurà sentències suaus, perquè dos anys de presó preventiva ja ha estat una sentència molt dura, impossible d’esborrar. Si a això se suma el que vindrà, no hi ha dubte que la indignació recorrerà l’espina dorsal del país.
Estem, doncs, en el punt d’inflexió d’un procés que va començar amb la incendiària sentència del TC sobre l’Estatut i que, des de llavors, ha posat a Catalunya en estat de permanent conflicte. En aquest sentit, a l’espera del Suprem i de la reacció que es derivi, el més destacable és la normalitat amb què es considera normal el que, en democràcia, no ho és en absolut. No és normal que un Estat tracti com a matèria policial i judicial el que és pura matèria política. No ho és que es reprimeixin les urnes amb porres. No ho és que s’enviï a presó preventiva durant anys a líders de llarga biografia pacifista. No ho és que es criminalitzi una causa política per impedir el debat necessari. Tampoc ho és que no hi hagi alternatives i que l’únic missatge sigui el de l’amenaça. I no, no ho serà si els que van apel·lar a la democràcia són sentenciats com a mers delinqüents. Res d’això és normal, encara que sigui la normalitat a Catalunya. I no, tampoc hauria de ser normal a Espanya.
8.4.22. «QUAN BULLI LA SANG» per Juan José López Burniol
Quan bulli la sang no tingueu por. No repetiré per enèsima vegada les paraules que Manuel Azaña va pronunciar a mitja tarda del 18 de juliol de 1938, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, en complir-el segon aniversari de l’inici de la Guerra Civil. Recordem només que són aquelles en què exhorta a les generacions futures perquè, quan els bulli la sang, pensin en el nostre passat col·lectiu i escoltin una veu que els repetirà «pau, pietat i perdó«. Potser pensin que exagero quan recordo paraules dites en una situació dramàtica: una llarga guerra fratricida lliurada a sang i foc. Sé que les circumstàncies són diferents: han augmentat el nivell de vida i el grau d’instrucció, tenim una democràcia assentada i el marc internacional és un factor d’estabilitat. Però, malgrat això, el germen de l’enfrontament -el ou de la serp- ha fet niu de nou entre nosaltres. en uns i en d’altres. Ningú és immune a aquesta xacra.
- A un costat, tenim les accions violentes dels CDR, que estan sub iudice, el seu incomprensible suport parlamentari i l’aposta institucional sostinguda des de la presidència de la Generalitat per una sortida unilateral del conflicte. I, a més, hi ha qui defensa que l’alliberament de les «nacions oprimides» és inseparable de la «violència legítima»: una violència diferent de la violència agressiva, és a dir, «una violència pacífica«, sigui això el que sigui, ja que les accions de masses realitzades fins avui s’han mostrat poc útils; i es conclou que ha arribat el temps d’una nova violència, que provoqui un gir de 180 graus a l’energia que el poble català ha cremat durant els últims anys. Una violència imprecisa i de gradació incerta. Tot en nom d’una Catalunya ideal sentida com a pròpia per la meitat de la població catalana.
- I a l’altra banda, fa temps que algunes forces polítiques defensen l’aplicació immediata de l’article 155 de la Constitució, amb caràcter indefinit i amb assumpció de competències plenes, com a única forma de restablir l’ordre constitucional a Catalunya i, potser, amb l’oblic intent de procedir a una progressiva recentralització de l’Estat.
- Però faltava la cirereta, i s’ha posat a la Comunitat de Madrid, on la seva presidenta -primer- i el seu vicepresident -després- han evocat, en tractar de l’exhumació del general Franco, la crema d’esglésies com un possible pas següent al tràfec funerari. Tot al servei d’una idea d’Espanya que tampoc és compartida per tots els espanyols. Així està el panorama. Ni comparo ni equiparar.
Penso en això i arribo a unes conclusions que comparteixo per si serveixen encara que sigui per contradir. Són aquestes:
- 1) La violència es troba en l’origen mateix del poder de l’Estat. Des del moment en què es constitueix una comunitat humana i en particular des del moment en què es constitueix un Estat, amb un aparell de govern, la violència passa a ser monopoli exclusiu del poder constituït. I aquest ha d’utilitzar-només dins el marc de la llei, com enforcement d’aquesta mateixa llei i en defensa de l’ordre públic (López Aranguren, «Sobre l’evitabilitat o inevitabilitat de la violència»).
- 2) Fora del marc de la llei, la violència genera sempre violència. Quan un és agredit violentament, o claudica i es deixa avassallar o respon també violentament, amb una violència almenys igual si està en la seva mà, i superior si pot exercir-la. Ningú que vulgui sobreviure posa l’altra galta. Aquí hi ha el fonament últim de la legítima defensa. I així ho diuen les Escriptures: «Qui a ferro mata ferro mor» (Sant Mateu, 26, 51-52). 3). Tots els conflictes col·lectius afrontats només amb la violència es decanten en principi a favor del més fort, però perduren soterrats fins que rebroten més enverinats.
La conclusió és clara: mals temps aquells en què aflora la violència, encara que sigui només de paraula: l’enfrontament està servit. I només pot evitar-se amb un triple respecte: respecte a la realitat dels fets, respecte a la llei i respecte a l’adversari. Sé que sostenir, avui i aquí, aquestes idees desperta idèntic desdeny en tots dos fronts per -diuen- equidistants. Tant me fa. Entrat ja en l’última recta del camí, recordo una cosa que vaig aprendre en el seu dia de don Álvaro d’Ors, el meu professor de dret romà: que la prudència és la virtut jurídica per excel·lència; al que afegeixo, tants anys després, que la prudència és també la virtut política per antonomàsia. Per tant, només els moderats, siguin del color que siguin, construeixen el futur dels pobles. I per això, encara que no ho sembli, avui és l’hora dels moderats.»
8.4.23. «TRES COSES QUE SÉ SOBRE LA FREACCIÓ A LA SENTÈNCIA, ABANS QUE ARRIBI per Vicenç Partal
«Ja veurem què som capaços de fer, però la setmana vinent, d’aquests dies que només es poden viure una vegada, en podríem arribar a tenir uns quants»
Suposem que la sentència del Suprem es comunica dilluns. Diuen que es podria filtrar -ai, aquest costum tan espanyol!– el cap de setmana, però que la comunicació formal i oficial serà, sembla, dilluns. Si és així, ja cal que siguem tots conscients que començarà una nova etapa de la lluita per la independència. Pel que significarà, però sobretot per les reaccions en contra.
Com és lògic i comprensible, tothom està molt nerviós. Hi ha moltes coses movent-se en moltes direccions, nostres i d’ells, molts rumors i manipulacions, i la tensió s’arrossega de fa molts dies sense que ningú siga capaç, perquè és impossible, de saber amb certesa si la reacció a la sentència serà simbòlica i encara gràcies, si marcarà un canvi d’actitud i un augment sobtat de la confrontació amb Espanya o si arribarà fins i tot a originar un nou Primer d’Octubre i obrirà, per tant, oportunitats úniques.
Jo puc dir què sé. I, bàsicament, en aquest moment precís i delicat, sé tres coses:
- En primer lloc, sé que els partits i les institucions sembla que han reflexionat i que han emprès una tasca de reconstrucció de confiança sense la qual no hi hauria futur, simplement. Fins on arribarà ja ho veurem, però és una bona notícia.
- En segon lloc, estic segur que la reacció serà més cosa del carrer que no pas del govern i es fonamentarà en les grans mobilitzacions impulsades per les organitzacions socials. Però també estic segur que tot anirà molt més enllà, fins a un punt difícil d’endevinar ara. I que les organitzacions no podran controlar tot allò que passarà. Les marxes o la vaga de divendres seran grans demostracions de poder popular i els grans aparadors de la indignació col·lectiva, però si hi ha la irrupció de la desobediència civil en massa és evident que donarà peu a una situació completament nova.
- I la tercera cosa que sé, més encara després dels discursos de fa poques hores, és que hi haurà repressió. No tan sols dels Mossos, dels quals espere tan sols que es comporten d’una manera que no complique les coses innecessàriament, sinó directament de les forces espanyoles. Detencions, agressions, actuacions amb violència. Difícilment s’estaran quiets.
Si la sentència és dilluns, les protestes seran espontànies i suposo que generalitzades entre dilluns i dimarts, i aquestes protestes faran pujar molt la temperatura amb què les marxes començaran a caminar dimecres. L’arribada, divendres, amb la vaga general, pot ser un moment clau. Hi insisteixo: especialment, si la desobediència civil s’ha fet visible i encara més si la Guàrdia Civil i la policia espanyola no han estat capaços de reprimir els seus instints.
Així i tot, un sector de gent molt actiu i mobilitzat es demana què passarà després…? O de què servirà tot plegat…?
- Hi ha qui troba a faltar mesures que facen efectiva la república com a resposta a la sentència.
- Hi ha qui tem que les organitzacions polítiques proven de desmobilitzar la població.
- Hi ha qui té por d’actuar si després s’ha de trobar sol o, pitjor encara, perseguit pels mateixos que vol defensar. Com ja ha passat.
Jo no tinc cap resposta a tot això. És una decisió massa íntima. Només puc explicar que jo, amb la mosca darrere l’orella, faré tant com puga com a ciutadà per a aconseguir efectivament que la sentència signifique el començament de la confrontació final. I que, com a periodista, treballaré fins a l’extenuació per mantenir-vos informats de tot allò que passe, en companyia dels meus companys de VilaWeb. Entre moltes més raons, per una cosa que vaig explicar fa uns dies després de tornar d’Hong Kong. Allà em van insistir una vegada i una altra que si perds l’ànsia per guanyar, aleshores perds segur. Ells han passat cinc anys resistint una duresa terrible, abans de renàixer. I ara ja no es pregunten tant de quina manera concreta es guanya, com ho feien el 2014. Simplement volen guanyar. I s’han conjurat per a respectar-se les diferències i alhora unir-se contra Pequín.
Potser nosaltres hem de seguir aquest camí, fent cadascú allò que vulgui.:
- Protestant contra la sentència al carrer, a les institucions i a la feina.
- Caminant, repicant atuells i enganxant cartells.
- Protegint companys, alliberant territoris o defensant els veïns.
- Embolcallant els exiliats que rebran l’impacte de les euroordres, enfortint el Consell per la República fora del país i dins, insistint en les decisions jurídiques internacionals que tant els acorralen.
- Guanyant eleccions, tantes com en vinguen, començant per les del 10 de novembre, en què Esquerra i Junts haurien de mantenir o augmentar el nombre d’escons i la CUP guanyar-ne tants de nous com puga.
- I fent qualsevol cosa que a cadascú se li pugui ocórrer, traeure diners, canviar de companyia, fer pintades, anar a les assemblees dels CDR, apuntar-se al partit que siga, fer-se soci d’Òmnium, de l’ANC o del que vinga a tomb.
- I tot això sabent que res, res d’allò que cap altra persona pugui fer no és incompatible.
El moviment independentista català ha fet fins ara coses extraordinàries, que ens haurien d’enorgullir a tots:
- Ha generat una consciència de país, amb obertura al món i respecte de la diferència, que és simplement admirable.
- Ha bastit la nació, fins i tot més enllà del límit autonòmic imposat.
- Ha despullat completament l’estat espanyol i ha mostrat el caràcter autoritari del règim, menant-lo a una crisi institucional com no se n’havia vist cap.
- Ha sostingut al carrer la reivindicació més multitudinària de la història recent d’Europa, durant una dècada sencera, sense defallir mai. Sense defallir ni tan sols quan va fer l’acte més èpic de desobediència, el referèndum d’autodeterminació, tot i ser víctima de l’acte d’agressió més violent que ha vist Europa fora de temps de guerra: mai, enlloc, tants policies no havien pegat tant en tan poc temps, simultàniament, sobre un territori tan gran. Ha guanyat totes les eleccions, fins i tot les convocades mitjançant el procés irregular del 155.
D’errors, n’hi ha haguts d’importants, lamentablement. N’hem fet tots. Mai no havíem arribat a un territori tan desconegut i els mapes no servien, cosa que vàrem comprovar massa tard. Hem perdut massa temps en disputes estèrils.
Però el mosaic, aquest mosaic de veus, projectes, organitzacions, sensibilitats i idees que és el moviment independentista, dos anys després no tan sols no és de cap manera mort, com esperaven Rajoy i Sánchez quan van pactar el 155, sinó que els fa encara més por, desestabilitza més l’estat i enforteix molt més la societat. Una societat que avui és molt més conscient que mai del monstre que té davant i per què cal anar-se’n com més prompte millor.
Sóc conscient que al final la decisió sobre com reaccionar a partir de dilluns serà personal, de cadascú. I crec que tots hem de començar reconeixent això:
- Si la decepció, el desengany, la por o la desconfiança us ofega, aleshores no us mogueu de casa, no us angoixeu.
- Però si allò que veieu us engresca o us va engrescant, aleshores eixiu, tan crítics i escèptics com vulgueu, i afegiu-vos-hi sense prevencions, amb entusiasme.
Simplement perquè ja heu après que hi ha dies que no es poden viure dues vegades. Ja veurem què som capaços de fer, però la setmana vinent, d’aquests dies que només es poden viure una vegada, en podríem arribar a tenir uns quants. Novament.
8.4.24. «LA FILTRACIÓ DE LA SENTÈNCIA, UNA VOLADURA CONTROLADA EN UNA DEMOCRÀCIA ANESTESIADA» per Josep Antich
La filtració de la sentència del Tribunal Suprem als presos polítics catalans, publicada copiosament aquest dissabte per periodistes judicials que manegen bona informació i per mitjans solvents en aquest tipus de notícies, a una hora més o menys acordada, és simplement escandalosa. No és encara el moment de valorar la condemna, temps hi haurà quan sigui oficial a tots els efectes -veurem com soluciona el paperot el Tribunal i què fa ara amb la sentència divulgada i que algun mitjà fins i tot dóna a entendre que ha conegut, almenys, parcialment-, sinó d’expressar la vergonya que suposa en un estat que es diu democràtic una situació que afecta la vulneració de drets i que no per repetida en altres casos és absolutament reprovable.
En el terreny estrictament judicial, que no s’hagi aconseguit encapsular una notícia d’un voltatge polític tan elevat diu molt de la frivolitat de, almenys, algun membre del Tribunal. ¿Ningú és responsable del que ha passat…? No són de rebut, per insuficients, les seves paraules expressant el seu disgust per la filtració. En el camp estrictament personal, la indefensió dels dotze processats -hem de recordar una altra vegada que nou d’ells es troben a la presó provisional des de fa al voltant de dos anys- i dels seus defenses és clamorosa. Pel que competeix al prestigi d’un estat, això només passa a Espanya. Només cal posar un exemple: les euroordres d’extradició que es van veure a Alemanya ia Bèlgica no es van publicar abans en cap mitjà de comunicació, sinó que es van respectar escrupolosament els drets dels acusats.
- Si fins ara havíem assistit a episodis escandalosos, com a periodistes arribant al lloc on es produïen detencions o actuacions judicials o policials abans que arribessin les respectives comitives judicials als llocs,
- En aquesta ocasió i amb l’opinió pública internacional pendent de la sentència és només qüestió de temps que la filtració actuï com a ona expansiva en el descrèdit del sistema judicial espanyol.
A més, en aquest cas, plou sobre mullat i sempre al voltant de la festivitat del 12 d’octubre. Fa dos anys, vam saber, també a través d’una filtració que es va produir en aquella ocasió durant la recepció del Palau Reial, que els Jordis -Sánchez i Cuixart- serien, quatre dies després, empresonats i enviats per l’Audiència Nacional a la presó madrilenya de Soto del Real.
Un altre Dia de la Hispanitat ha passat una cosa semblant en el seu origen però òbviament molt més greu, ja que estem parlant d’una sentència que de ben segur deixarà una profunda ferida en la societat catalana. I qui no sigui capaç de veure-ho així és que desconeix absolutament el comportament i l’actitud d’una societat extremadament trist, que no abatuda, i que quan s’ha sentit agredida ha anteposat la seva dignitat a qualsevol altra cosa.
8.4.25. LA «DEMOCRÀCIA PLENA» QUE FRENA LA SORTIDA DEMOCRÀTICA per N’Antoni Bassas
En aquestes hores sembla com si Catalunya s’endinsés en un llarg hivern. Però tots els errors comesos pels líders de l’independentisme no justifiquen, de cap manera, el maltractament de l’Estat cap a ells i cap a Catalunya que ara culminarà en forma de sentència. Les previsibles condemnes no seran més que la continuació del fanàtic “ ¡A por ellos! ” Catalunya hi ha perdut, però el fracàs d’Espanya és colossal:
- Si per fer complir la llei cal empresonar polítics i ocupar policialment els carrers vol dir que el projecte en comú és inexistent i s’aguanta per la força.
- Si Catalunya -com ells asseguren- ha desencadenat la crisi més gran de l’Espanya recent, ¿no deu ser perquè és molt més que una simple autonomia…?
És evident que estem davant una nació perfectament emancipable:
- ¿I això es gestiona amb policies i jutges…?
- Com pot una “democràcia plena” impedir una sortida democràtica…?
8.4.26. «EN L’AMARGA ESPERA» per en Sebastià Alzamora
Si el jutge Marchena se sent dolgut per les filtracions del contingut de la sentència a la premsa podria començar per queixar-se’n al fiscal Javier Zaragoza, que ja va avançar fa setmanes que es faria pública pels volts del Dia de la Hispanitat. No es pot assegurar de manera concloent, clar, però el fet de fer caure la sentència en el dia de la celebració de la pàtria espanyola suggereix motivacions interessades (i sinistres si surt dimarts, coincidint amb l’aniversari de l’afusellament del president Companys).
Només un apunt sobre aquest particular:
- Una festa nacional en què es permet la lliure manifestació pel carrer de partits i entitats feixistes o neofeixistes (incloent-hi la Falange, el partit responsable de milers d’execucions i de la repressió salvatge del règim franquista) és una festa nacional com a mínim intoxicada.
- La ultradreta bramant les seves consignes ben a pler per la via pública no és cap exercici de la llibertat d’expressió, sinó la seva burla. Molt més encara quan hi ha demòcrates que són falsament acusats de totalitaris i a punt de ser durament castigats en un judici polític, després de patir dos anys de presó preventiva.
Tornant a les motivacions interessades, és obvi que el nacionalisme espanyol desitja viure la sentència com una victòria apoteòsica, una victòria político-judicial que substitueixi el que en altres temps hauria estat una victòria militar (les desfilades es fan per recordar això, tot i que l’abanderat s’acabi llançant amb ímpetu patriòtic i en paracaigudes a besar els fanals). Tanmateix, tot fa pensar que el nacionalisme espanyol tindrà una victòria, sí, però amb gust de poc. Els seus altaveus de premsa i propaganda han deshumanitzat d’una manera tan acarnissada els líders polítics i civils catalans, els han convertit en una caricatura tan monstruosa davant de l’opinió pública, que qualsevol càstig els semblarà que queda curt en comparació amb l’odi i el desig de venjança que han sembrat i fet créixer. I això també pot tenir conseqüències al carrer, en forma de mobilitzacions (aquestes sí, violentes) d’aquesta ultradreta a la qual es permet campar tranquil·lament, i fins i tot exercir l’acusació popular durant el judici.
Mentrestant, als demòcrates (d’aquí i de fora) ens ha pertocat fins ara l’amarga espera del que ja sabem que serà: un càstig exemplaritzant, impropi d’un estat de dret, mal disfressat de legitimitat democràtica per uns poders d’estat conjurats per atropellar la llibertat de pensament i la seva expressió.
No entenen que aquest camí no els du a aturar la dissidència, sinó a multiplicar-la i, sobretot, al col·lapse del seu propi projecte nacional. D’ara endavant, al nacionalisme espanyol se li gira feina per justificar-se davant de l’opinió pública internacional (la campanya Espanya Global ens demostra que ho fan amb molta subtilesa). Tots els altres tenim el deure d’articular aquesta dissidència i de donar-li consistència. Sempre per la via de la pau: qui en proposi una altra no és més rebel ni més valent, només algú que vol fer fracassar un moviment de llibertat i drets civils.
8.5. LA SENTÈNCIA DE LA CAUSA ESPECIAL 20907/2017 EMESDA PER LA SALA SEGONA DEL TRIBUNAL SUPREM CONTRA L’INDEPENDENTISME CATALÀ EN LES PERSONES DE L’ORIOL JUNQUERAS, JORDI TURULL, RAÜL ROMEVA, JQUIM FORN, JOSEP RULL, DOLORS BASSA, CARME FORCADELL, JORDI SÁNCHEZ, JORDI CUIXART, MERITXELL BORRÀS, CARLES MUNDÓ I SANTI VILA, EN EL DIA D’AVUI 14 D’OCTUBRE DE 2019.
Polsant la fotografia i l’enunciat del punt 8.5 s’obrira en tota la seva extensió i comprensió la sentència de la Causa especial 20907/2017 contra l’independentisme català
8.5.1. III.- F A L L O
POR TODO LO EXPUESTO, EN NOMBRE DEL REY Y POR LA AUTORIDAD QUE LE CONFIERE LA CONSTITUCIÓN, ESTA SALA HA DECIDIDO:
a) D. ORIOL JUNQUERAS, a las penas de 13 años de prisión y 13 años deinhabilitación absoluta, con la consiguiente privación definitiva de todos loshonores, empleos y cargos públicos que tenga el penado, aunque sean electivos,e incapacidad para obtener los mismos o cualesquiera otros honores, cargos, oempleos públicos y la de ser elegido para cargo público durante el tiempo de la condena.
b) D. RAÜL ROMEVA, a las penas de 12 años años de prisión y 12 años de inhabilitación absoluta, con la consiguiente privación definitiva de todos los honores, empleos y cargos públicos que tenga el penado, aunque sean electivos, e incapacidad para obtener los mismos o cualesquiera otros honores, cargos, o empleos públicos y la de ser elegido para cargo público durante el tiempo de la condena.
c) D. JORDI TURULL, a las penas de 12 años de prisión y 12 años de inhabilitación absoluta, con la consiguiente privación definitiva de todos los honores, empleos y cargos públicos que tenga el penado, aunque sean electivos, e incapacidad para obtener los mismos o cualesquiera otros honores, cargos, o empleos públicos y la de ser elegido para cargo público durante el tiempo de la condena. 
d) Dña. DOLORS BASSA, a la pena de 12 años de prisión y 12 años de inhabilitación absoluta, con la consiguiente privación definitiva de todos los honores, empleos y cargos públicos que tenga la penada, aunque sean electivos, e incapacidad para obtener los mismos o cualesquiera otros honores, cargos, o empleos públicos y la de ser elegida para cargo público durante el tiempo de la condena.
a) Dña. CARME FORCADELL, las penas de 11 años y 6 meses de prisión y 11 años y 6 meses de inhabilitación absoluta, con la consiguiente privación definitiva de todos los honores, empleos y cargos públicos que tenga la penada, aunque sean electivos, e incapacidad para obtener los mismos o cualesquiera otros honores, cargos, o empleos públicos y la de ser elegida para cargo público durante el tiempo de la condena.
b) D. JOAQUIM FORN, las penas de 10 años y 6 meses de prisión y 10 años y 6 meses de inhabilitación absoluta, con la consiguiente privación definitiva de todos los honores, empleos y cargos públicos que tenga el penado, aunque sean electivos, e incapacidad para obtener los mismos o cualesquiera otros honores, cargos, o empleos públicos y la de ser elegido para cargo público durante el tiempo de la condena.
c) D. JOSEP RULL, las penas de 10 años y 6 meses de prisión y 10 años y 6 meses de inhabilitación absoluta, con la consiguiente privación definitiva de todos los honores, empleos y cargos públicos que tenga el penado, aunque sean electivos, e incapacidad para obtener los mismos o cualesquiera otros honores, cargos, o empleos públicos y la de ser elegido para cargo público durante el tiempo de la condena.
e) D. JORDI CUIXART, las penas de 9 años de prisión y 9 años de inhabilitación absoluta, con la consiguiente privación definitiva de todos los honores, empleos y cargos públicos que tenga el penado, aunque sean electivos, e incapacidad para obtener los mismos o cualesquiera otros honores, cargos, o empleos públicos y la de ser elegido para cargo público durante el tiempo de la condena.
a) D. SANTIAGO VILA, a las penas de multa de 10 meses, con una cuota diaria de 200 euros, con responsabilidad personal subsidiaria de un día por cada dos cuotas no satisfechas, e inhabilitación especial para el ejercicio de cargos públicos electivos, ya sean de ámbito estatal, autonómico o local, así como para el ejercicio de funciones de gobierno en el ámbito estatal, autonómico o local, por tiempo de 1 año y 8 meses.
b) Dña. MERITXELL BORRÀS, a las penas de multa de 10 meses, con una cuota diaria de 200 euros, con responsabilidad personal subsidiaria de un día por cada dos cuotas no satisfechas, e inhabilitación especial para el ejercicio de cargos públicos electivos, ya sean de ámbito estatal, autonómico o local, así como para el ejercicio de funciones de gobierno en el ámbito estatal, autonómico o local, por tiempo de 1 año y 8 meses.
c) D. CARLES MUNDÓ, a las penas de multa de 10 meses, con una cuota diaria de 200 euros, con responsabilidad personal subsidiaria de un día por cada dos cuotas no satisfechas, e inhabilitación especial para el ejercicio de cargos públicos electivos, ya sean de ámbito estatal, autonómico o local, así como para el ejercicio de funciones de gobierno en el ámbito estatal, autonómico o local, por tiempo de 1 año y 8 meses.
8.5.2. ALGUNES CLAUS D’UNA SENTÈNCIA QUE LIMITA L’ACCIÓ POLÍTICA- Quins fonaments es fan servir per condemnar per sedició…?
- Quins topalls es posen a la desobediència civil i institucional…?
Quinze fragments del veredicte per entendre’n totes les conseqüències.
- Per què sedició i no rebel·lió…?
- Quins arguments hi ha per condemnar per malversació…?
- Quins són els límits de la desobediència civil, segons els magistrats de l’alt tribunal…?
Són només tres de les preguntes que queden respostes en el veredicte de Manuel Marchena.
- El text desgrana la tardor del 2017.
- Nega l’existència del dret a l’autodeterminació.
- Constata que la independència no es va assolir i
- Posa límits a l’exercici de la desobediència, tant civil com institucional.
- La sentència transcendeix el procés i defineix el terreny de joc, ara més restringit, per fer política a l’Estat.
Aquests són els quinze fragments claus de les 493 pàgines de veredicte, seleccionats amb l’assessorament de l’advocada penalista Carla Vall.
1. «Tot moviment de secessió unilateral en una societat que ha fet seves la Convenció de Drets Humans de 1951 i la Carta de Drets de Lisboa del 2010 és, per definició, un moviment antidemocràtic, perquè antidemocràtic és destruir les bases d’un model constitucional per construir una república identitària en la qual el pluralisme ideològic i polític no estan garantits. […] No hi ha democràcia fora de l’estat de dret».
Marchena no només considera antidemocràtic el projecte independentista, sinó que observa la hipotètica república com un ens identitari sense el pluralisme garantit. El jutge, a banda, es fa seva la reivindicació tantes vegades verbalitzada pels partits constitucionalistes segons la qual no hi ha democràcia fora de la Constitució.
Els signants del veredicte indiquen que no hi ha manera d’encaixar el dret a decidir de Catalunya en l’ordenament jurídic, i neguen que existeixi cap convenció internacional que l’empari. Una manera de contrarestar el discurs de l’independentisme, que sempre ha emmarcat el referèndum en normes de caràcter universal.
3. «Les despeses del referèndum relacionades amb la publicitat institucional, organització de l’administració electoral, confecció del registre de catalans a l’exterior, material electoral, pagament d’observadors internacionals i aplicacions informàtiques, són expressius de la conscient i voluntària desviació dels fons públics. Van suposar despeses alienes a qualsevol finalitat pública lícita i es van ordenar sense cobertura pressupostària. Van ser canalitzats a través de l’estructura dels departaments de Vicepresidència i Economia, Presidència, Exteriors, Treball, Salut i Cultura […] Va ser la diàfana expressió del seu consorci delictiu».
La malversació és un dels delictes que ha resultat més complicat de demostrar en la fase del judici oral, per la dificultat de les acusacions a l’hora de mostrar factures concretes que la demostressin. El Suprem, però, veu acreditat el desviament de fons públics i destaca que van ser sis, les conselleries de la Generalitat implicades en la malversació. La Fiscalia va acusar la Generalitat de funcionar com un cortijo.
Un dels punts amb més trellat polític de la sentència. El tribunal sosté que, amb les declaracions dels acusats, s’infereix que els passos endavant cap al procés eren només per forçar una negociació amb l’Estat mentre que a la ciutadania se li feia veure que s’aconseguiria la independència després del referèndum.
Aquesta frase defineix els motius pels quals el Suprem condemna els líders independentistes per sedició. Nega que l’1-O fos un acte polític convencional, sinó un «aixecament tumultuari». Un concepte que porta intrínseca la violència i que busca liquidar les resolucions judicials que prohibien la votació.
El tribunal aprofita una sentència del 1980 per definir què és un «tumult» i insisteix en emmarcar-lo en un context que, tot i no fer servir la força, implica actituds intimidatòries. Serveix tant per la mobilització del 20-S com pel referèndum. La referència a fa 39 anys té a veure amb una sentència de l’Audiència d’Osca que va anul·lar un resolució contra uns regidors de la ciutat que havien intentat frenar un desnonament.
Fragment rellevant, perquè indica els límits de la inviolabilitat parlamentària. En el moment en què es transita un camí vetat pel TC, aquesta inviolabilitat desapareix. Tot un avís cap a l’actual mesa del Parlament, que ja ha estat advertida en la línia de no fer cap avenç en el procés si no vol incórrer en responsabilitats penals.
El tribunal justifica aquí la seva intervenció com a defensor d’un bé superior: com que estan en joc els drets dels ciutadans que no volen la independència, la convivència pacífica està en entredit. En aquest context, la justícia s’ha de posar en marxa per evitar que es compleixin els «somnis identitaris» dels líders del procés.
La desobediència civil, terme que ha sobrevolat el judici -sobretot en el testimoni de Jordi Cuixart- i que ha marcat part de la reacció a la sentència, no és un dret infinit, segons el Suprem. Marchena hi posa límits perquè en nom de la desobediència no es pot considerar il·legítim qui contradiu les tesis contràries.
El Suprem envia un avís als representants governamentals que vulguin desobeir: fent-ho, estan anant en contra les institucions que els legitimen democràticament. En els últims dies, la desobediència institucional ha anat minvant, malgrat ser validada pel Parlament, i la resposta a la sentència està sent liderada pel carrer.
Les protestes de Cuixart i Sànchez, especialment el 20-S, van traspassar la línia a l’hora d’impedir el compliment de les resolucions judicials. Un nou flanc per falcar la sedició, tot i que obre la porta a criminalitzar altres tipus de protestes.
Aquest és l’argument per tombar la rebel·lió: no es va consumar, i en cap moment l’Estat va perdre el control del territori. El projecte, a banda, era una «quimera». Dit d’una altra manera, els responsables del procés sabien que no aconseguirien la independència, convertida en un «esquer» segons els responsables de la sentència.
Error transcendental de la sentència: Bassa era consellera de Treball i no tenia cap mena de competència sobre els centres escolars ni els funcionaris. Terreny abonat per als recursos, tant al Tribunal Constitucional com a la justícia europea.
El flanc internacional ha estat una de les obsessions de les acusacions. I el tribunal els dona la raó en la mesura que situa Romeva, conseller d’Exterios, com a encarregat de defensar a l’estranger una «legalitat paral·lela».
Forn, com a cap de la conselleria encarregada dels Mossos, no surt ben parat de la sentència: el Suprem li atribueix voluntat de no fer efectives les instruccions de la justícia per impedir el referèndum. En lloc d’acatar, com va assegurar l’exconseller en la vista oral, es va dedicar a facilitar la votació. Una versió combatuda pel seu advocat, Xavier Melero, que sí que va admetre el delicte de desobediència.
8.5.3. INFORME SOBRE LA SENTÈNCIA AL PROCÉS INDEPENDENTISTA CATALÀ DES DE L’ÒPTICA DELS «OBSERVADORS INTERNACIONALS» AL JIUDICI DE LA CAUSA ESPECIAL 20907/2017 DE LA SALSA SEGONA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL
El dret al principi de legalitat penal i a la llibertat:
- A la llibertat d’expressió,
- A la llibertat ideològica,
- A la reunió pacífica,
- A la participació política,
- A un procés amb totes les garanties.
S’ha elaborat fruit de la presència al judici de 62 observadors, 34 dels quals internacionals de 17 països diferents.
- «Criminalització» del «dret de protesta»:
- Vulneració del «principi de legalitat»:
- «Dubtes greus sobre la imparcialitat» dels magistrats
- Conculcació de tractats internacionals
- Judici irregular i detencions arbitràries
- Tenir un jutge predeterminat
- La doble instància,
- Un jutge imparcial,
- La pràctica de la prova,
- Un tracte igual a les parts, i
- La llibertat pel que consideren que van ser «detencions arbitràries» dels líders independentistes
8.5.4. INFORME SOBRE LA SENTÈNCIA AL PROCÉS INDEPENDENTISTA CATALÀ DES DE L’ÒPTICA «D’AMNISTIA INTERNACIONALELS» AL JIUDICI DE LA CAUSA ESPECIAL 20907/2017 DE LA SALSA SEGONA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL
8.5.4.1. PLATAFORMA D’AMNISTIA INTERNACIONAL
Amnistia Internacional (AI) (en anglès: Amnesty International) és una associacióinternacional que treballa per la defensa dels drets humans arreu del món. El 1977 va ser guardonada amb el Premi Nobel de la Pauper la seva ferma lluita contra la tortura arreu del món.
Amnistia Internacional es va fundar al Regne Unit, i el seu primer objectiu fou l’alliberament d’un grup d’estudiants empresonats a Portugal.
Un dia de 1961 l’advocat britànic Peter Benenson va llegir a The Observer una notícia sobre dos estudiants portuguesos que havien estat empresonats per haver fet un brindis per la llibertat. Això el va impulsar a publicar el 28 de maig un article al mateix diari titulat «The Forgotten Prisoners» –Els presoners oblidats- fent una crida als lectors per efectuar una campanya de correspondència donant suport a aquests estudiants. Aquest article va ser publicat i traduït a altres diaris del món. El juliol de 1961 es realitza la primera reunió de delegats de Bèlgica, Regne Unit, Alemanya, Irlanda, Suïssa i els Estats Units per establir un moviment internacional permanent en pro de la defensa de la llibertat d’opinió i religió.
Des d’aleshores AI ha denunciat violacions dels drets humans en pràcticament tots els països del món, inclosos els règims democràtics. Les campanyes més habituals consisteixen a pressionar els governs per l’alliberament dels presos polítics o de consciència.
El primer soci d’AI de l’estat espanyol i posteriorment primer president de la secció espanyola (1978) va ser el català Manuel Casanoves i Casals. El 1994 es crea Amnistia Amnistia Internacional Catalunya (AIC) com a estructura federada a la secció espanyola.
Amnistia Internacional es finança en gran manera amb les quotes i donacions dels seus membres a tot el món. No accepta donacions de governs o d’organitzacions governamentals. D’acord amb el lloc web d’Amnistia Internacional, «aquestes donacions personals i de no-afiliats permeten a Amnistia Internacional mantenir una plena independència de tots i de cadascun dels governs, d’ideologies polítiques, d’interessos econòmics o religiosos. No sol·licitem ni acceptem fons per a la investigació dels drets humans procedents de governs o de partits polítics i només acceptem el suport d’empreses que han estat seleccionades acuradament».
Els principals objectius d’Amnistia Internacional són:
- L’alliberament immediat i incondicional dels presoners per motius de consciència (aquells que han estat empresonats per exercir el seu dret a expressar les seves idees, creences polítiques o religioses de forma pacífica)
- Exigència d’un judici just per a detinguts polítics.
- L’abolició de la tortura.
- Denunciar les desaparicions forçades i assassinats polítics.
- Abolició de la pena de mort, així com de totes les formes de tortura i càstigs cruels i degradants a persones sota custòdia.
- Condemnar els abusos comesos per grups armats d’oposició incloent la presa d’ostatges, la tortura i mort de presoners, així com les matances intencionades i arbitràries.
- Assistència a persones exiliades en perill que no es respectin els seus drets als països d’origen.
- Treball sectorial i en aliança amb altres ONG, amb les Nacions Unides i amb les organitzacions intergovernamentals de caràcter regional.
- Difondre l’educació en drets humans i programes per crear consciència i sensibilitzar sobre el tema.
- Denunciar vulneracions de drets humans que puguin cometre empreses i el possible impacte negatiu de les seves activitats sobre persones o comunitats.
- Treballar per fer realitat la Justícia Universal: veritat, justícia i reparació per a víctimes de crims de guerra i crims contra la humanitat.
Secretaris generals d’Amnistia Internacional:
- 1961–1966 : Peter Benenson, President
- 1966–1968 : Eric Baker
- 1968-1980 : Martin Ennals
- 1980-1986 : Thomas Hammarberg
- 1986–1992 : Ian Martin
- 1992–2001 : Pierre Sané
- 2001–2010 : Irene Khan
- 2010-2018 : Salil Shetty
- 2018-Actualitat: Kumi Naidoo
8.5.4.2. PRESENTACIÓ DE L’INFORME D’AMNISTIA INTERNACIONAL SOBRE LA SENTÈNCIA DEL TS CONTRA EL PROCÉS INDEPENDENTISTA
Amnistia Internacional ha emès el seu informe sobre el ‘procés’.
Amnistia Internacional ha fet públic en el dia d’avui -19.11.2019-, poc més d’un mes després de la sentència contra el procés del Tribunal Suprem espanyol, les conclusions a què ha arribat sobre aquest procediment, que VilaWeb va avançar dissabte per la filtració de la informació en una web de l’organització.
La conclusió principal és que Jordi Cuixart i Jordi Sànchez han de ser alliberats immediatament i la seva condemna a nou anys de presó per sedició ha de ser anul·lada:
- Considera que ‘trepitja els seus drets de llibertat d’expressió i reunió pacífica’.
- Critica que la condemna es basi en ‘la definició vaga del delicte de sedició del codi penal espanyol i en la interpretació massa general i perillosa d’aquesta definició’.
- Recorda que ‘la desobediència civil pacífica és protegida per la legislació internacional sobre drets humans’ i que ‘una acusació excessiva per fets de desobediència civil restringeix indegudament el dret de reunió pacífica i viola el dret internacional’.
- Diu, a més: ‘S’obre el camí perquè les autoritats estableixin un sostre il·legal en el nombre de persones que poden exercir a la vegada el seu dret de manifestar-se pacíficament.’
- Afegeix: ‘Una manifestació no perd el caràcter pacífic perquè s’hi cometin actes il·legals o alguns manifestants facin ús de la violència.’
Sobre els altres dirigents independentistes condemnats:
- Diu: ‘La imprecisió d’aquesta definició [de sedició] i la seva interpretació àmplia també posen en dubte les condemnes per la sedició. […] Encara que pot ser que els dirigents polítics catalans haguessin comès un delicte perseguible legítimament tenint en compte els càrrecs que ocupaven, la seva condemna per sedició, un delicte definit amb excessiva vaguetat, vulnera el principi de legalitat. Les autoritats han de proporcionar un remei adequat a aquesta situació.’
El principi de legalitat estableix que qualsevol conducta ha de ser clarament definida de manera que sigui previsible des d’un punt de vista penal. I això, segons Amnistia, no ha passat en aquest cas. Ho expliquen així:
‘La previsibilitat implica que les persones puguin saber quins actes els faran penalment responsables i quina serà la pena per aquests actes.’
La manca de definició del delicte de sedició a la legislació espanyola ho impedeix -diuen-, i ‘permet la imposició de restriccions indegudes als drets de llibertat d’expressió i reunió pacífica perquè criminalitza una àmplia gamma d’accions directes no violentes protegides pel dret internacional dels drets humans.’
Judici just… amb ‘preocupacions’
Segons Amnistia Internacional, no es pot considerar injust el judici contra el procés al Suprem. ‘Tot i que hi hagué algunes qüestions que van despertar preocupació al llarg del procediment, el tractament de la prova realitzat pel tribunal en la sentència sembla suposar un contrapès a les limitacions observades’, diu l’informe d’Amnistia
A la conferència de premsa d’avui han comparegut:
- Daniel Joloy, conseller principal d’Administració, Dret i Política;
- Adriana Ribas, coordinadora d’Amnistia Internacional Catalunya; i
- Esteban Beltran, director d’Amnistia Internacional Espanya.
Esteban Beltran ha dit: ‘No veiem elements de preocupació per un judici injust, però sí preocupació extrema sobre aspectes de la sentència. La interpretació vaga del delicte de sedició vulnera el principi de legalitat. I pensem que la interpretació que n’ha fet el Tribunal Suprem pot significar una amenaça del dret de llibertat d’expressió i reunió perquè obre la porta a vulneracions d’una àmplia gamma d’actes de protestes i de tàctiques pacífiques, inclòs el desacatament de lleis que es considerin injustes. Un exemple concret és el que va passar amb Sànchez i Cuixart, que mai no haurien d’haver estat empresonats per uns fets que s’emmarquen en la llibertat de reunió i d’expressió.’
Amnistia Internacional (AI) va anunciar que faria públic el seu informe amb les conclusions sobre la sentència del ‘Procés’, sentència que condemna per sedició a entre 9 i 13 anys de presó a nou processats, el proper dimarts dia 19, però la 
versió francesa de la web d’Amnistia Internacional a Suïssa ja les ha avançat, encara que posteriorment ha retirat l’informe. En l’anàlisi, AI denuncia que els drets a la llibertat d’expressió i de reunió pacífica estan amenaçats i crítica la condemna a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.
Amnistia Internacional:
- Considera que la condemna «trepitja els seus drets a la llibertat d’expressió i reunió pacífica» i
- Demana l’alliberament«immediata».
- Critica que la sentència es basa en una definició «vaga» de delicte de sedició de el Codi Penal espanyol i en una interpretació «massa general i perillosa»
La «imprecisió de delicte de sedició»
Sobre els líders polítics independentistes condemnats, els sis exconsellers i l’expresidenta de Parlament Carme Forcadell, Daniel Joloy, conseller principal d’Administració, Dret i Política d’Amnistia Internacional, comenta que la «imprecisió de la definició de delicte de sedició i la seva interpretació àmplia també posen en dubte les conviccions per a la sedició». L’organisme alerta que la desobediència civil «pacífica» està «protegida per la legislació internacional sobre drets humans» i que una acusació «excessiva per fets de desobediència civil restringeix indegudament el dret a reunió pacífica i viola el dret internacional».
A més, afegeix que s’obre el camí perquè les autoritats estableixin un «sostre il·legal» en el nombre de persones que poden exercir el seu dret de manifestar-se pacíficament a la vegada. «Una manifestació no perd el seu caràcter pacífic perquè es cometen actes il·legals o alguns manifestants utilitzin la violència», conclou.
El director d’Amnistia Internacional Espanya, Esteban Beltran, considera que «el Congrés ha de modificar la definició de sedició sense demora, per no criminalitzar els actes pacífics de desobediència civil ni restringir indegudament la llibertat de reunió i expressió pacífiques».
La coordinadora a Catalunya, Adriana Ribas, indica que «si els líders polítics catalans han pogut cometre un delicte que legítimament hauria estat processat a causa de les seves posicions oficials, la seva condemna per sedició, un delicte definit massa vagament, incompleix el principi de legalitat. les autoritats han de posar remei a aquesta situació sense demora».
Tot seguit, l’informe complert d’Amnistia Internacional sobre
el «procés independentista»
8.6. PRIMERS PENSAMENTS I SENTIMENTS, DESPRÉS DE SABER-SE LA SENTÈNCIA, FRUIT DE LA MEVA COLLITA PERSONAL
He de reconèixer que davant de l’allau d’informacions, escrits i tertúlies de tots aquest dies -la majoria de les quals amb una qualitat d’expressió i de contingut notabilíssima, exceptuant la manca d’objectivitat d’aquelles persones que no volen veure o que per ignorància manipulada no encerten en la profunditat del problema- el meu parer sobre el resultat de la sentència de la Causa especial 20907/2017 contra l’independentisme català que ara ens pertoca de viure té relativa importància.
Nogensmenys, tampoc puc obviar els meus pensaments i sentiments en el desenvolupament d’aquests dies forassenyats i frenètics en què no només en són els núvols, condensats de tempesta metereològica, els que ens embolcallen en aquesta tardor d’un espectre de colors groguens, torrats, vermellosos, fumats, marrons, cianesos i ataronjats, sinó també -i sobretot- per l’angúnia i el desassossec de veure i patir la implacable, severa, intolerant, inflexible, venjativa i injusta justícia espanyola en aquesta causa en què la sacrosanta “Unitat d’Espanya” predomina per sobre de tot.
Per això que, tot i que m’és agradós pronunciar-me personalment, no puc evitar la temptació de recollir un article que, des de les bambolines d’aquest teatre, representa i manifesta l’essència del problema existent entre Espanya i Catalunya o, expressat d’una altra manera, entre la férria i inflexible unitat espanyola i la persistent i resistent independència catalana. En serà l’Antoni Bassa qui, emessa la sentència del segle:
¡…ES LA PATRIA, ESTÚPIDO…!
«Si segons la sentència del Suprem el Procés no va ser més que una «mera quimera», a què treu cap la duresa de les penes…? Si a Espanya hi ha hagut manifestacions molt violentes sense retret penal, per què s’aplica el delicte de sedició als 20-S i a l’1-O…? La resposta és una sola paraula: Catalunya.
- Catalunya posa en guàrdia el sistema nerviós de la nació espanyola, tant en dictadura com en democràcia.
- És anomenar-la i disparar-se l’onada de patriotisme necessari perquè tothom canti l’» A por ellos, oé!» des dels patis de la casernes a la casa reial passant per tots els canals de televisió.
- Catalunya és el mot que fa dir al president del CGPJ que la unitat d’Espanya és el fonament de l’estat de dret, és el que porta Marchena a inventar-se una rebel·lió low cost.
Per què és sedició…? Es la patria, estúpido!»
No era la meva intenció, en posar-me a escriure avui a les vint-i-quatre hores de l’emissió o difusió de la sentència de la Causa especial 3/20907/2017 contra l’independentisme català, referir-me a cap article aliè a les meves paraules. Però l’article en qüestió s’adapta perfectament al meu pensament i, per això, l’he inserit en aquestes planes web.
Tanmateix, essent que en el dia d’ahir, a través de l’aplicació informàtica del WhatsApp vaig saludar el «bon dia» al grup que d’antuvi tenim format, així com el «bona nit» en cloure’l, m’és plaent inserir de la meva pròpia collita els textos i les fotos que familiars i amics van poder llegir.
8.6.1. LES VINT-I-QUATRE HORES DEL DIA 14 D’OCTUBRE DE 2019: UNS WHATSAPP ‘s DEL «BON DIA» I DE LA «BONA NIT»
8.6.1.1. UNES HORES ABANS DE LA SENTÈNCIA
En la vigília de la sentència -poca broma- un bona nit expectant i trist. Però amb la convicció quetard o d’hora gaunyarem…! Atenció a les xarxes amb què cadscú/na s’ha connectat: Facebook, Instagram, Telegram o WhastApp per accedir als programes facilitats per les entitats de:
- L’Assemblea Nacional Catalana,
- L’Òmnium Cultural i
- El Tsunami Democràtic.
8.6.1.2. LA SALUTACIÓ DEL «BON DIA» IMMEDIAT A LA SENTÈNCIA
No els poder ni oblidar del nostre pensament, ni deixar-los sols sense l’escalf del nostre cor. tot ells/elles els confiarem el que van fer -encertadament o no-, però aquest n’era el nostre mandat: que ens facilitessin la possibilitat de votar en un referèndum d’autodeterminació. Per això, en escoltar aquest matí la sentència no podem dir «bon dia» satisfets perquè tots n’hem estat condemnats.
Després ja reixirem, xo avui és un dia trist que, amb resiliència continuada, superarem fins a la victòria final…!
La descripció de «resiliència» psicològica -que podeu consultar a la Viquipèdia- és la capacitat que té una persona per a resistir i afrontar situacions traumàtiques per tal de «tornar» a l’estat estàndard, a més de l’aptitud de reaccionar positivament malgrat les dificultats.
8.6.1.3. EN CLOURE’S LA JORNADA I LA «BONA NIT» EN EL DIA DE LA SENTÈNCIA
El «bona nit» d’avui, en lloc de contemplar la claror de la lluna o els darrers reflexos de la posta del sol, preferim donar una volta pel món i recollir els titulars del diaris d’arreu per constatar la injustícia flagrant de la sentència i perquè crea una jurisprudència molt perillosa sobre els drets humans de reunió, de manifestació i de llibertat d’expressió…!
Quan un Estat ha d’enviar quasi dos mil policies per poder publicar una sentència, vol dir que és conscient que ha actuat desvergonyidament. Malgrat tot, que tingue bona nit…!
8.6.1.4. A LES VINT-I-QUATRE HORES DE LA SENTÈNCIA
Davant d’aquest tristos i molt impactants esdeveniments durs d’aquestes hores tan enteranyinades i tenses que, segurament, duraran dies, setmanes, mesos o, fins i tot, anys…, deixem que el sol penetri la foscor amb la seva llum i potència, i resclareixi el dia a dia mostrant solucions radicals i potenciï les nostres forces per deslligar-nos d’aquesta Ñ caduca i intolerant a la recerca d’una terra nova on construir-hi una Catalunya lliure…!
I que el 79è aniversari de l’assassenir sagnant del President Lluís companys segueixi essent la llavor i la saba que esperoni l’arbre de la nostra República. I per tot això mateix, bon dia a tothom…!
- LLEDONERS,
- PUIG DE LES BASSES I
- EL MAS D’ENRIC
8.6.2.1.1. NO ÉS JUSTÍCIA, ÉS VENJANÇANo s’ha fet justícia. La sentència és la trista culminació d’una instrucció que no ha respectat les garanties processals pròpies de l’Estat democràtic i de dret. Un procés judicial que no ha buscat justícia. L’Estat ha buscat venjança i càstig. L’ús i abús de la presó preventiva, els escrits acusatoris de la Fiscalia, els informes creatius de la Guàrdia Civil i les declaracions dels dirigents polítics espanyols anticipant decisions dels tribunals que ens estaven processant són les evidències que demostren totes les mancances processals de aquesta causa contra l’independentisme. Mitjançant nosaltres es pretén escarmentar a milions de persones que en els últims anys han defensat pacíficament l’exercici del dret a l’autodeterminació i s’han mobilitzat a favor de la independència.
El processament per rebel·lió s’ha demostrat que era premeditat amb l’únic propòsit de segrestar la voluntat de la ciutadania expressada a les urnes. El emmordassament de la veu de milions de catalans i catalanes a través de la suspensió dels seus representants escollits en les urnes és d’una gravetat sense matisos en termes democràtics.
Tenim l’orgull d’haver impulsat i organitzat el referèndum d’autodeterminació. I convidem a tota la ciutadania de Catalunya a sentir-se orgullosa pel seu comportament l’1 d’octubre i per la dignitat mostrada aquella jornada i els dies posteriors.
Mantenim intacte el convenciment que la decisió sobre el nostre futur col·lectiu pertany només a la ciutadania d’aquest país. La nostra voluntat d’impulsar una Catalunya justa i lliure és inherent a la nostra convicció democràtica i pacífica. Per això, des de la presó de Lledoners, Puig de les Basses i Mas d’Enric, vam renovar públicament el nostre compromís amb la democràcia per seguir defensant amb plena convicció i determinació el futur del nostre país. La nostra aposta passa perquè Catalunya esdevingui un Estat independent en forma de república. Però abans que independentistes som demòcrates i per això mai renunciarem perquè siguin les dones i els homes de Catalunya els que s’expressin lliurement a les urnes per decidir el futur polític del país.
El contenciós polític que vivim no és nou, ve de lluny i som conscients que nosaltres som un esglaó més en el llarg camí cap a la llibertat del nostre país. Volem retre homenatge a tants homes i tantes dones que en condicions molt pitjors que les nostres han donat el millor que tenien per defensar la mateixa causa que avui nosaltres representem, una causa que no és altra que la de la llibertat de Catalunya. Especialment recordem i honorem al president Lluís Companys, jutjat i condemnat per rebel·lió el 1934 per l’equivalent al Tribunal Suprem de l’època i assassinat el 15 d’octubre de 1940, demà [per avui] farà 79 anys, per decisió d’un altre tribunal espanyol.
La sentència que ens condemna injustament a 100 anys de presó per defensar pacíficament el dret a l’autodeterminació no és obstacle, ans al contrari, per expressar de nou el nostre compromís amb el diàleg i per renovar novament l’aposta per trobar mitjançant vies democràtiques una solució al conflicte.
Encoratgem a la ciutadania a:
- Perseverar en la dignitat mostrada aquests últims anys,
- No perdre la capacitat d’indignar-i rebel·lar-se contra decisions injustes i
- Mantenir l’esperança de conquerir un futur de justícia i llibertat mitjançant l’exercici efectiu del dret a l’autodeterminació .
Fem una crida a sortir al carrer i fer que la nostra veu s’escolti per tot arreu, de manera ferma, amb tot el coratge que tinguem capacitat de manifestar i amb una insubornable i incondicional adhesió als principis i la pràctica de la no violència. Evitem provocacions i desautoricemos per la via dels fets a aquells que volen confondre’ns i barrejar-nos en les pràctiques d’una violència que mai hem avalat ni avalarem.
Des de la fortalesa que ens dóna el suport rebut de tantes persones i amb l’agraïment cap a tota la bona gent que anhela un futur més pròsper i una societat més justa i lliure, i amb un record especial a les nostres famílies i amics i amigues per tant estima i complicitat, us diem que ens en sortirem!
Dolors Bassa, Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Joaquim Forn, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Sànchez i Jordi Turull.
8.6.2.1.2. LLUÍS COMPANYS: «LA VIDA ÉS EL PREU D’UN IDEAL». UNA CARTA D’EN JORDI CUIXART ALS SOCIS D’ÔMNIUM CULTURAL
Davant d’una sentència de 100 anys de presó per exercir drets fonamentals i el dret d’autodeterminació, l’única resposta possible és la reincidència. És a dir, exercir tots i cadascun dels drets condemnats, deslliurats de qualsevol limitació que no sigui la veu de la pròpia consciència.
L’Estat equipara la mobilització social no-violenta amb la sedició. En nom de la sagrada unitat d’Espanya es condemnen drets i llibertats com el dret a la protesta, així que a partir d’ara es criminalitza penalment, per exemple, l’aturada d’un desnonament.
Cal que no caiguem en el parany de la frustració. Junts estem construint la societat del demà, i ho farem des de la determinació més absoluta, sense renunciar a la diversitat que defineix la societat catalana.
Fem que la vergonya d’aquestes sentències faci la volta al món, acompanyats de la mobilització popular i la voluntat inequívoca dels catalans i catalanes de contribuir, des de l’acció noviolenta, a la pau, la justícia i la llibertat, a Catalunya i arreu. Lluitar pel dret a decidir-ho tot esdevé una obligació moral i un acte de responsabilitat absoluta, també amb les generacions que vindran.
Lluny de cap penediment, ho tornarem a fer i ho farem junts, sense deixar-nos ningú pel camí. També per amor a la vida i la llibertat. Tinguem coratge i siguem perseverants.
Visca Catalunya lliure!
Jordi Cuixart
Presó de Lladonars, 14 d’Octubre de 2019
8.6.2.1.3.
8.6.2.1.4.
8.6.2.1.5.
8.6.2.1.6.
8.6.2.1.7.
Discurs institucional del President del Govern espanyol -Pedro Sánchez- en fer-se pública la Sentència 20907/2017 del TS contra el Procés independentista català en les persones dels seus líders polítics i socials.
Discurs institucional del President de la Generalitat de Catalunya -Quim torra- en fer-se pública la Sentència del TS contra el Procés independentista català en les persones dels seus liders polítics i socials.
Declaració institucional del president del Parlament de Catalunya -Roger Torrent-, acompanyat dels ex-presidents Joan rigol, Ernest Benach i Núria de Gispert, després de fer-se pública la sentència 20907/2017 del TS contra el Procés independentista català en les persones dels seus líders polítics i socials.
El Presiddent català a l’exil·li -Carles Puigdemont-, realitza una roda de prensa internacional per valorar la Sentència del TS contra el Procés independentista català en les persopners dels seus líders polítics i socials per seguir demanant la independència de Catalunya
8.6.2.3.1. VIDEO-MANIFEST PREPARAT PEL «TSUNAMI DEMOCRÀTIC» EN OCASIÓ DE LA PUBLICACIÓ DE LA SENTÈNCIA CONTRA EL PROCÉS CATALÀ, DES DE MANCHESTER per Josep Guardiola
8.6.2.3.2. «SE’N PENEDIRAN» per en Salvador CardúsSe’n penediran, d’aquesta sentència. I tant que se’n penediran…! Però no perquè algun dia els sàpiga greu el mal que hauran fet a aquestes dones i homes injustament empresonats i condemnats. Ni pel mal que hauran fet al nostre país. Se’n penediran per les conseqüències irremeiables que se’n derivaran en contra seva. No sé què tardaran a adonar-se’n, si no és que alguns potser ja ho veuen sense que, per covardia o per conservar vells privilegis i no perdre’n de nous, s’atreveixin a reconèixer-ho. Però tant els que ja ho veuen com els que encara estan encegats d’odi patriòtic se’n penediran.
També se’n penediran els qui hagin relativitzat la gravetat de la sentència. Encara pitjor, se’n penediran els que l’hagin justificat dient que “estaven avisats” o que “s’ho van buscar”. I se’n penediran els que acatin aquest sistema judicial criminal-patriòtic dient-nos que la sentència s’ha de complir i que, en tot cas, ja veurem si se’ls indulta amb condescendència. Si jo fos d’aquests, la camisa no em tocaria la pell. Apuntar-se ara a una victòria judicial injusta, tan pírrica com covarda, els acabarà deixant en un molt mal lloc si volen participar en un futur de llibertat en aquest país.
Em sembla obvi que també es penediran de la sentència els qui per por abaixin el cap amb arguments d’ordre arnat:
- Que si cal preservar l’economia -una economia sistemàticament maltractada per l’Estat-;
- Que si cal protegir les institucions -unes institucions postautonòmiques intervingudes a les quals no deixen governar-; que si cal tornar a la política -com si només fos política la que passa pel corró de l’ statu quo autoanomentat “constitucional”-, o
- Que si no hauríem de plantar cara a la injustícia fins que no siguem majoria -com si la defensa dels drets civils més bàsics no tingués sentit encara que, com tantes vegades, hagi començat sostinguda per una sola veu-.
Tampoc no tinc dubtes que se’n penediran:
- Els qui frivolitzen sobre les possibles respostes, rient-se de la força de la gent al carrer.
- Els qui consideren que les mobilitzacions no serviran de res, que són gresques inútils.
- Els qui suggereixen que hi ha dreceres més eficaces, es penediran de la sentència perquè els posarà davant del mirall de les seves fanfarronades de saló, fetes des del sofà, sense ni el més mínim sentit de la realitat.
Torneu a escoltar els al·legats finals de qualsevol dels empresonats ara que ja sabem quin és el càstig que han de carregar per les seves decisions -les de Josep Rull, de Jordi Turull, de Jordi Cuixat…-, i atreviu-vos a dir-los a la cara que ens prenien el pèl, que són culpables de no haver previst la brutalitat de l’Estat o que en el fons volien fer fracassar la independència.
Les sentències d’ara, i les que voldran seguir dictant, seran una càrrega enorme, insuportable, per a tothom qui les aplaudeixi, hi contemporitzi, les minimitzi o les escarneixi. El sentit futur de les sentències no és el que ara se’ls donarà, un sentit pensat des de la perspectiva dels qui avui són guanyadors provisionals d’aquesta batalla. El present serà escrit pel futur. Perquè els fets seguiran sent els fets, però el sentit que prenguin dependrà d’on ens hagin dut. I es pot guanyar o es pot perdre, i tant, però en el pitjor dels casos, si l’independentisme no se’n sortís de moment, també entre els vencedors hi hauria els seus vençuts, que ja no podrien amagar de quina mena de victòria haurien estat còmplices.
El penediment, els diversos penediments, es produiran a mesura que s’acosti el final d’aquesta història, tant si és a prop com si cal que passi una generació més per tancar-la definitivament. Espanya sempre ha arribat tard a l’hora d’impedir les seves derrotes territorials, i ara els tornarà a passar el mateix. Se’n penediran, de la sentència, quan vegin fins a quin punt el seu acte venjatiu haurà fet avançar Catalunya en el camí cap a la independència.
Se’n penediran. Però ja hauran fet tard.
8.6.2.3.3. «MOLT POCA ESPANYA ELS QUEDA» per en Sebastià Alzamora- Els successius governs d’Espanya, la Corona,
- La policia,
- Els serveis dits d’intel·ligència i, sobretot,
- La Constitució i la cúpula judicial: els dos alts tribunals esmentats,
- L’Audiència Nacional, la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat.
Entre les dues sentències n’hi ha hagudes moltes més:
- Processos judicials clarament repressius contra particulars,
- Entitats civils i institucions, que s’han multiplicat en els darrers anys gràcies a la cobertura de l’anomenada llei mordassa.
Utilitzar aquests poders per sufocar una ideologia no enforteix l’Estat, com els que han perpetrat aquest desgavell suposen, sinó que el soscava i el debilita:
- Molt poca Espanya els queda ja a aquests defensors tan aguerrits d’Espanya.
- Molt poca quan la lletrada que representava l’Estat al judici de l’1-O, Rosa Seoane, declara sentir-se «molt orgullosa» perquè la seva proposta (un delicte de sedició que han hagut de rescatar del fons d’armari del penalisme més ranci) ha estat la que ha evitat, segons confessa la mateixa Seoane, una sentència absolutòria. Dit més planerament: si no m’arribo a empescar això, encara els hauríem hagut de deixar lliures.
- Molt poca Espanya quan el més selecte de la Fiscalia fracassa absolutament en la seva ofuscació d’aconseguir com fos una condemna per rebel·lió.
- Molt poca Espanya quan el digital El Español va tenir accés a la sentència abans que els condemnats. Molt poca Espanya quan Espanya és un país amb presos polítics, ara condemnats.
En una declaració especialment lamentable, Pedro Sánchez va dir que assistiríem ara “a l’agonia d’una etapa superada”. És una agonia una mica vigorosa, quan l’aeroport del Prat es veu bloquejat per primera vegada en la seva història. Vindran més sentències: d’acord amb la jurisprudència dictada avui, tota mobilització en la qual concorri molta gent pot ser considerada sediciosa. Tanmateix, l’etapa no ha estat superada: ben al contrari, avui torna a començar.
Avui poden estar convençuts d’haver obtingut una victòria, però l’únic que han fet és aprofundir en el conflicte i complicar encara més una possibilitat del diàleg que no arriba mai. Pedro Sánchez, per cert, faria bé de revisar si va ser tan bona idea forçar la repetició de les eleccions, perquè clarament a qui més afavoreix aquesta sentència és al PP. El règim del 78 ha abusat del seu propi entramat institucional fins a degradar-lo i desfigurar-lo de dalt a baix.
Molt poca Espanya els queda a aquests que se n’omplen la boca només per acabar remetent, per molt que l’exhumin, a Franco. En particular, quan el dictador aconsellava: « Haga como yo, no se meta en política».
8.6.2.3.4. «TOTS HO SABEM» per en Toni Soler
La resposta ciutadana a la sentència té un volum i una intensitat que és perfectament comparable a la de l’1 d’octubre del 2017 i dies successius. La indignació és gran i el seu perímetre separa amb escreix els límits ideològics de l’independentisme:
- Les mobilitzacions són eficaces, ben organitzades, pacífiques.
- Els responsables del Tsunami Democràtic han demostrat que portaven la lliçó ben apresa. Sembla que seran accions intermitents però continuades.
- La inestabilitat continuarà, sense que cap dels actors tradicionals del sobiranisme -govern, partits i entitats- se’n puguin atribuir el lideratge.
La duresa de les sentències ha tocat la fibra d’una part molt important de la població catalana, i suposen un desafiament a l’Estat, encara que des de Madrid s’hagi intentat -sense gaire èxit- imposar la idea que el tribunal suprem ha optat per càstigs “suaus” que confirmen la situació de “privilegi” dels presos polítics que ja porten prop de 2 anys tancats.
- Fent zàping ahir era fàcil veure l’abisme mental que separa l’univers mediàtic català i espanyol, i també
- El mur d’incomprensió que fa impossible que l’opinió pública espanyola es faci una idea real del que està passant a Catalunya.
- El greuge a Catalunya és tan intens com el sentiment de revenja a l’Espanya més inflamada.
En termes demoscòpics, aquesta barrera segurament es traduirà en la ja anunciada pujada del PP i de Vox, i el previsible augment del vot independentista en les eleccions del 10 de novembre.
Precisament el context electoral fa molt difícil pensar en una solució immediata a un problema que el conjunt de la societat catalana demana resoldre a crits. La compareixença de Pedro Sánchez d’ahir, cega i sorda davant la reacció popular a Catalunya, indiquen que el socialisme espanyol (i el català) no està disposat a moure’s ni un mil·límetre per por de perdre vots enfront de les forces polítiques que han fet bandera de l’espanyolisme i la intolerància. Malgrat tot, ni Sánchez, ni cap futur president d’Espanya, pot aspirar a tenir un mandat exitós, ni tan sols normal, sense emprendre mesures per superar l’enorme fractura política i emotiva entre Catalunya i el conjunt d’Espanya.
La solució al conflicte català és molt complicada, però senzilla d’enunciar: No hi ha res a fer que no sigui negociar. Ho sabem tots. La unilateralitat va fracassar el 2017, i la derrota i/o desactivació de l’independentisme com a opció d’almenys la meitat de la població catalana fracassa dia rere dia. Això comporta dues dificultats enormes:
- Primera, el govern espanyol ha d’admetre l’existència d’una contrapart -Catalunya, subjecte polític-.
- Segon, la solució ha de ser acceptable per una majoria de catalans, i això obliga a trobar fórmules imaginatives que poden ser insuficients tant per als independentistes més inflexibles com també per als que s’escuden en l’estricte respecte a la Constitució.
Ara tenim una tercera dificultat: tancar la ferida oberta dels presos polítics.
Segueix l’última hora de les reaccions i totes les accions a la sentència del Procés.
8.6.2.3.5. «UN DIA NEGRE» per Xevi XirguAhir va ser, per a la democràcia espanyola (sí, ja ho sé, que sembla un oxímoron), un dia negre. Un dia negre que va provocar la indignació lògica de milers i milers de ciutadans que van decidir sortir al carrer en una reacció que fa difícil de predir quin serà el seu final. Indignació, enuig, irritació i una patacada emocional de l’alçada d’un campanar. Jo no sé si han calculat bé les conseqüències. Perquè si fins ara molts catalans ja se sentien emocionalment desconnectats d’Espanya, en un procés que semblava del tot irreversible, a mi em sembla que la sentència d’ahir eleva aquesta desconnexió a definitiva. Qui vol viure en un Estat que dicta sentències com aquesta, que lamina la llibertat d’expressió, de reunió i de manifestació…?
Espanya (i quan dic Espanya vull dir el govern i tots els aparells de l’Estat) ha decidit:
- No només que no hi ha diàleg (i que no n’hi haurà en un futur)
- Sinó que mantindrà i probablement incrementarà l’estratègia de la por i la repressió.
No és el millor escenari. Perquè lluny d’acostar la solució, és evident que la complica. El cofoisme, ahir, d’alguns actors (començant per la majoria de mitjans de comunicació espanyols i acabant pel mateix president del govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez, que assegurava que “l’independentisme ha fracassat”) és altament preocupant i fa vaticinar un conflicte llarg del qual no han calibrat les conseqüències.
Il·lús Pedro Sánchez, però, i il·lusos tots aquells qui es pensin que la sentència és el punt final de l’1-O:
- No només perquè ahir es va demostrar al carrer i a les institucions catalanes que lluny d’arronsar-se hi ha milers de ciutadans disposats a plantar cara,
- Sinó també perquè, malauradament, hi ha un munt de causes obertes (persecució judicial del president Puigdemont a banda) pendents de resoldre.
Finalment, però, tenim resposta a la pregunta que tots ens hem fet en alguna ocasió aquests darrers anys sobre si l’1-O va servir d’alguna cosa. Vista la brutalitat de la sentència, i la laminació de drets que representa, ha servit per adonar-nos:
- Que, definitivament, l’Estat no s’asseurà mai a negociar,
- Que era mentida que en democràcia i sense violència es pot parlar de tot, i
- Que assolir la independència implica, inevitablement, una confrontació.
No hi ha acord possible. O, si més no, no es donen les condicions perquè sigui a la cantonada. I encara menys amb la perspectiva d’unes eleccions generals el mes vinent en què els líders de les principals formacions han entrat en una cursa per veure qui és més espanyol. Trist. Trist sobretot perquè els sembla que, per demostrar que un és més espanyol, ha de ser sobretot anticatalà.
Vist tot plegat, és Espanya, em sembla, que ha decidit desconnectar de Catalunya.
8.6.2.3.6. «FUGIR D’ESTUDI» per en Josep Ramoneda
1. SEDICIÓ. El president Sánchez va començar la seva declaració oficial sobre la sentència del Suprem cantant les excel·lències de la democràcia espanyola i dels seus tribunals. ¿S’imaginen Macron o Merkel donant explicacions sobre els seus règims…? En el fons, bona part del problema és la baixa autoestima de les institucions espanyoles, després d’una història plena de foscors en què la democràcia ha estat rara excepció. I això impedeix afrontar amb autoritat i grandesa les situacions delicades.
La duresa de les penes fa de difícil digestió la sentència del Suprem, però el text no és banal. Certament, el més rellevant és la decisió de no recollir el delicte de rebel·lió sobre el qual s’havia construït tot el procediment.
- El Tribunal desmunta la instrucció del jutge Llarena, la investigació de la Guàrdia Civil sobre la qual es fundava i el relat assumit per la Fiscalia, dient amb tota rotunditat que no hi va haver intent de cop d’estat, que en cap moment el sistema institucional va estar en perill i que els acusats mai van creure el que prometien.
- No és una correcció menor: pel contingut (desmunta l’argument central sobre el qual s’havia construït la campanya mediàtica i política contra el Procés) ni per les conseqüències (la rebel·lió va ser decisiva per a la presó preventiva).
Malgrat el gir conceptual, el Tribunal s’enfila cap a la gamma alta de les condemnes per sedició. I ho fa amb una argumentació preocupant perquè, tractant-se d’una sentència amb valor jurisprudencial, dona carta de naturalesa a un delicte que es considerava obsolet, i obre així la seva utilització en casos de desordres públics, amb preocupants conseqüències sobre drets fonamentals. Si la sedició exigeix violència tumultuària i aquesta es redueix al 20 de setembre i a l’1 d’octubre del 2017, poc tumult va haver-hi. Si la policia no hagués intervingut el dia del referèndum de la manera que ho va fer, com s’hauria justificat la sedició…?
2. EXCLUSIÓ. Es vulgui o no, amb la sentència s’entra en una fase nova, en què és cabdal que no s’imposin els partidaris de fer del bloqueig normalitat.
Però, ¿realment els dirigents espanyols estan disposats a acceptar la realitat de l’independentisme i els dirigents independentistes els límits de la seva aposta…? La dreta espanyola ha deixat clar que no en té prou, que només entén el conflicte en termes de desfeta de l’independentisme. I es disposa a tutelar Sánchez. El president fa una exhibició preocupant de la seva inseguretat. La seva declaració institucional deixa molts dubtes:
- S’arrambla a la dreta quan precisa que l’acatament suposa “el compliment íntegre de la pena” (deu ser el que demana la multitud cautelosa) i
- Denota el seu desconeixement de la realitat reduint el problema a un conflicte intern dels catalans. Una fugida d’estudi: que ho arreglin ells. L’enèsima negativa a afrontar políticament el conflicte.
De les intervencions dels polítics catalans és difícil separar la part política de la part ritual. Era un moment per a l’emocràcia (l’us emocional dels esdeveniments). Tanmateix, em quedo amb una afirmació de Puigdemont: mobilitzeu-vos i aneu a votar massivament el 10-N. Ve ara una etapa de relleu en el lideratge polític. El que s’ha de fer a un i altre cantó és clar: renunciar al programa de màxims per poder parlar. Començar a negociar amb el referèndum per davant no porta enlloc. El problema és que a un i altre cantó són molts els que se senten còmodes en l’estancament actual convertit en miserable statu quo.
Si la qualitat d’una democràcia s’avalua per la seva capacitat d’inclusió, resulta il·lustratiu que la democràcia espanyola integri millor un partit d’extrema dreta com Vox que un moviment democràtic d’ampli espectre com l’independentisme. Res provoca tant un Estat com veure la pàtria desafiada pels que s’autoproclamen pàtria. I aquest és el límit d’un conflicte del qual costa albirar un desenllaç. Sobretot quan la pèrdua és peatge obligatori per a un sol cantó.
8.6.2.3.7. JUTGES AMB LES MANS AL CAP. ES TRACTA DE «L’ÀGORA JUDICIAL»
ACN Barcelona .-L’associació de jutges i jutgesses Àgora Judicial assegura en un comunicat que:
- La sentència del Suprem “fa encaixar” determinades conductes en un “tipus penal sobre la base d’un relat paral·lel” del que va passar per “justificar” una condemna per uns delictes que consideren “inexistents”.
- L’entitat mostra la seva preocupació per la condemna a “importantíssimes penes de presó” i recorda que la organització d’un referèndum en la quals els “avui condemnats van participar”, per si mateix, “no és un delicte”. “Així ho va decidir el Congrés dels Diputats l’any 2005 en expulsar del Codi Penal la convocatòria d’un referèndum sense base legal”, insisteixen. En aquest sentit, recorden que en dret penal és “necessari que els fets sancionats tinguin un escrupolós i perfecte encaix en la previsió del tipus penal”.
- “La unitat d’Espanya no és un dret sinó un fonament de la Constitució establert en el seu títol preliminar i no està per sobre dels drets fonamentals garantits”, remarquen al comunicat. Des de l’entitat, recorden també que han mantingut en diverses ocasions que el Tribunal Suprem era “un òrgan judicial clarament incompetent per jutjar aquest assumpte”, tant pel que fa als acusats no aforats -Sánchez i Cuixart- com als aforats. “Com a conseqüència d’això s’ha privat els acusats del dret a la doble instància penal”, insisteixen.
- Àgora Judicial també denuncia que s’ha vulnerat altres drets com el dels imputats a “expressar-se en la seva pròpia llengua, el principi d’imparcialitat del ministeri fiscal, la divisió de la continència de la causa o la presa de decisions tàctiques o estratègiques incompatibles amb el principi d’objectivitat”.
- D’altra banda, diuen que no només es vulneren els drets fonamentals dels condemnats sinó que també es “criminalitza” la protesta i dels drets a la llibertat d’expressió, de manifestació o de participació política. Amb tot, diuen que el poder judicial té el deure constitucional de garantir i salvaguardar els drets dels ciutadans i impartir justícia.
- En aquest sentit, afegeixen que el compliment de les resolucions judicials té el seu fonament en la confiança de la ciutadania. “Malauradament aquesta sentència pot comportar que un sector de la societat la percebi com una condemna generalitzada de determinades ideologies i opinions polítiques”, remarquen. “La sentència no resol, evidentment, un problema que és polític i que en conseqüència només pot tenir una solució de tipus polític”, afegeixen.
- Monólogo de Carlos Alsina, sobre la sentencia del procés: «Una historia de timadores». Programa «La Brújula» de Onda Cero
- Herrera y la sentencia del proceso catalán en la COPE
