2 mayo, 2025
Sin categoría

ELS PRIMERS BATECS DE LA PARLA EN LLENGUA CATALANA I LES PRIMERES OBRES ESCRITES EN CATALÀ

administradorpor administrador

ELS PRIMERS BATECS DE LA PARLA CATALANA

LES PRIMERES OBRES ESCRITES EN CATALÀ

TEMES LINGÜÍSTICS RELACIONATS

PER SABER-NE MÉS

A les primeries dels anys vint del segle XXI, estudis profunds sobre la llengua catalana han contribuït a determinar els primers batecs de la nostra parla.

Havent, doncs, espigolat un article que l’Àlex Milian ha escrit a la revista EL TEMPS, en el seu número 2020 del 27 de març de 2023, no faig altra cosa que  transcriure’l aquí mateix per tal de corregir altres temes que, en parlar dels primeríssims balbucejos de la llengua catalana, així com de les primeres obres escrites en parla catalana, se’n pugui tenir una informació adient i objectiva gràcies a les darrerres i noves investigacions aprofundides.

Dividiré, doncs, el tema en tres apartats:

  • 1. ELS PRIMERS BATECS DE LA PARLA EN LLENGUA CATALANA
  • 2. LES PRIMERES OBRES ESCRITES EN CATALÀ
  • 3. TEMES LINGÜÍSTICS RELACIONATS ENTRE SI PER SABER-NE MÉS

Per tant, aquest tema ens servirá per modificar -si s’escau-, alguns punts d’altres ja insertats, que es poden trobar en la categoria…

Llengua-Literatura / Literatura-Llengua

…d’aquestes planes del meu web personal.

En prémer els enunciats que resten a continuació aquests s’obriran perfectament i mostraran tota la informació inseridata d’acord amb el sentit que s’han escrit:

1. ELS PRIMERS BATECS DE LA PARLA CATALANA

«Després d’estudiar els documents originals d’arxius molt diversos, els paleògrafs, Jesús Alturo i Tània Alaix:

  • Han situat l’aparició escrita de les primeres paraules protocatalanes al segle IV en textos de sant Pacià (Barcelona ?-390);
  • Han recalculat la datació de la majoria dels primers textos (Homilies d’Organyà, incloses)…
  • Han establert que el Llibre dels jutges és el primer text íntegre en català (entre 1066 i 1084), i
  • Han fet llistes dels 34 primers autors de textos (o paraules) en català.

Ho exposen tot a l’assaig divulgatiu «Lletres que parlen: Viatge als orígens del català» (La Magrana, 2023).

Jesús Alturo i Tània Alaix són paleògrafs. Estudien i analitzen els textos antics dels pergamins —aquells caràcters que, per a la majoria, són una indesxifrable successió de signes remotament semblants a lletres— i els entenen, els desxifren i són capaços de reconèixer un mateix autor de dos textos a partir de la lletra.

Després de dècades de dedicació (Jesús Alturo té 68 anys i Tània Alaix, 52), ara han reunit les conclusions extretes d’estudiar milers de documents redactats al Principat des de la romanització fins a l’edat mitjana, de comparar-los i de destriar-ne:

  • Les primeres paraules protocatalanes entre textos llatins,
  • La primera ce trencada,
  • Els primers topònims (els noms de lloc són els primers que destil·len la llengua romanç que s’estava creant o s’havia creat),
  • Els primers antropònims,
  • Les primeres frases i els primers textos íntegrament escrits en català…

…primers textos que ja no són:

A «Lletres que parlen: Viatge als orígens del català» (La Magrana – Penguin Llibres, 2023), Jesús Alturo i Tania Alaix exposen amb serenitat i paciència totes les seves troballes —que expliquen en detall però sense entretenir-se en excés— i els perquès de les noves datacions i innovadores conclusions.

Segons Jesús Alturo, l’obra és “una visió crítica, nova i general, tant de l’origen de la llengua catalana com de les primeres manifestacions escrites”. Han procurat fer-ho, afegeix, “amb les eines més rigoroses per a aquests estudis, que són la paleografia i, òbviament, la filologia”.

Jesús Alturo (Pont de Suert, 1954) és filòleg, expert paleògraf i catedràtic del Departament de Ciències de l’Antiguitat i l’Edat Mitjana de l’Autònoma de Barcelona (UAB), i Tània Alaix (Llinars del Vallès, 1970), amb un màster en Biblioteconomia, és investigadora del Seminari de Paleografia, Codicologia i Diplomàtica de la UAB. Tots dos poden combinar els seus coneixements per estudiar els textos des del punt de vista històric i filològic. “Normalment —aclareix Jesús Alturo—, s’han dut a terme les recerques des d’un dels dos àmbits i nosaltres tenim la sort de poder treballar des dels dos camps i això ens permet analitzar els documents, les fonts primàries, d’una manera directa. Tots els documents han passat per les nostres mans”.

Això ha estat bàsic per prioritzar l’estudi dels originals, contrastar-los amb les successives còpies realitzades en diferents segles posteriors i valorar quins canvis es deuen a la mà del copista.

Sembla obvi si pensem en les traduccions que avui podem llegir de qualsevol autor traduït al català fa cent anys i ara. Les versions presenten moltes diferències. Dos textos copiats el segle XI i el segle XIII d’un original anterior presentaran canvis, ni que fossin només copiats del mateix original. “Fins ara —aclareix Jesús Alturo— no sempre s’ha entès així i, de vegades, algunes còpies s’han llegit com si fossin originals. Si la còpia és del segle XIII i l’original del segle X, una anàlisi lingüística de la còpia acaba sent una anàlisi dels trets lingüístics del copista del segle XIII. La llengua diu més del que copia que de l’original, però molts estudis que s’han fet fins ara no ho han tingut en compte, això”.

Primer, ‘si us plau’ i ‘sovint’

Una de les dades més noves que presenta «Lletres que parlen: Viatge als orígens del català» és que ja, al segle IV, es parlava un protocatalà que es filtra en els textos llatins de sant Pacià, o Pacià de Barcelona, que va nàixer a Barcelona en una data que desconeixem i hi va morir el 390.

“Resumint molt —sintetitza Jesús Alturo per a EL TEMPS—, hi ha dos grans corrents sobre el moment en què van néixer les llengües romàniques. Hi ha un grup de romanistes i llatinistes que defensen que l’origen és molt antic i un altre que proposa que la formació és de l’època carolíngia”.

Fins ara, la tesi més acceptada sobre el naixement del català —o del protocatalà, com l’anomenen Jesús Alturo i Tània Alaix— era la de Joan Bastardas, que la situa sobre el segle VII–VIII.

“Nosaltres —diu Tània Alaix— hem pogut retrocedir aquest origen i el situem, pel capbaix, al segle IV. Perquè hem trobat els primers batecs del català en sant Pacià, quan fa servir termes com cervulus o subinde o utilitza l’expressió si te placet per si us plau”.»

1.1 EL CATALÀ ANTIC O CATALÀ MEDIEVAL

El català antic o català medieval (catalanesc, romanç, català modern: català antic) va ser la llengua romànica parlada durant l’edat mitjana precursora de la llengua catalana moderna i de les seves varietats dialectals conegudes com a valencià, balear, rossellonès i alguerès.

La seva extensió medieval va abastar:

Aquests territoris estaven integrats a la Corona d’Aragó, a més de moltes zones del Regne de Múrcia, integrat a la Corona de Castella.

1.2. FONOLOGIA DE LA LLENGUA CATALANA

El català medieval va presentar al llarg de la seva història documentada canvis fonètics, encara que aquest article tracta bàsicament la fonologia dels segles XIII i XIV quan es van escriure les quatre grans cròniques, que usaven una forma estandaritzada de català medieval. El sistema d’escriptura en aquest temps era més fonètic que en l’actualitat. A més, pràcticament totes les consonants finals testificades en l’escriptura es pronunciaven, contràriament al que passa en el modern català oriental on moltes d’aquestes consonants ara no es pronuncien després d’haver sofert un procés d’afebliment i emmudiment.

1.2.1. CONSONANTS DEL CATALÀ MEDIEVAL

Bilabial Labiodental Dental

Alveolar

 Palatal Velar
Nasal m n
Oclusiva sorda p t̪~t k
sonora b d̪~d ɡ
Africada sorda ʦ
sonora ʣ dʑ~ʤ
Fricativa sorda f s ʃ
sonora v z
Vibrant mult. r
Vibrant simp. ɾ
Aproximant j w
Lateral l ʎ, jl

1.2.1.1. CONSONANTS LATERALS

Es creu que el català medieval hauria tingut dos fonemes  laterals i palatals diferents:

  • El primer, /ʎ/, s’escrivia simplement com <ll> i ha romàs sense canvis en la major part de dialectes fins avui en dia.
  • El segon, reconstruït com /*jl/, prové dels grups llatins C’L, G’L, LI, LI, i va ser escrit com <yl> o com <il>. Aquest últim so mai apareixia en posició inicial i històricament va convergir amb el resultat de /ʎ/ en la major part de dialectes, o com a /j/ en els dialectes amb iodització.

Cap al segle XII, moltes /l/ inicials van arribar a articular-se com /ʎ/, encara que en l’escriptura van continuar escrivint-se com a <l> fins al segle XV.

1.2.1.2. CONSONANTS LABIODENTALS

Els sons /b/ i /v/ van començar a confondre’s en alguns dialectes cap al segle xiv, en un procés anomenat betacisme. Actualment, la distinció /b/-/v/ es manté només al País Valencià, les Illes Balears i les Terres de l’Ebre.

1.2.2. VOCALS DEL CATALÀ MEDIEVAL (oriental)

El sistema vocàlic del català medieval difereix del modern català de Catalunya, encara que es manté en algunes varietats de Balears. Està format per les següents unitats.

Anterior Central Posterior
Tancada i u
Semitancada e ə o
Semioberta ɛ ɔ
Oberta a

Aquest sistema és similar al del proto-romanç, excepte pel fet que la /e/ del proto-romanç es va centralitzar en /ǝ/, i posteriorment la /ɛ/ del proto-romanç es va tancar en /e/.

  • En català central modern, la /ǝ/ tònica s’ha avançat en /ɛ/, i així s’ha invertit la distribució original del proto-romanç: /e/ > /ǝ/ > /ɛ/ contra /ɛ/ > /e/ > /e/. Aquesta és la raó per la qual les e obertes i tancades del català segueixen la distribució oposada a les del portuguès i l’italià.
  • Les varietats baleàriques encara mantenen les /ǝ/ tòniques en les mateixes posicions que les tenia el català medieval.

S’assumeix en general que durant el període preliterari totes les varietats de català es caracteritzaven per una realització neutralitzada de les vocals pretòniques (d’una manera similar al que es troba encara en occità modern).

Cap al segle XIII, la /a/ i la /e/ pretònica als dialectes orientals van començar a ser confoses en l’escriptura.

En aquests dialectes, la confusió es va generalitzar a tots els casos de /a/ i /e/ àtones, procés que es considera es va enllestir cap al segle XV.

El diftong AI, o EI posteriorment, es manté en comptes de la simplificació en E en català modern: mais per més, feit per fet.

El diftong OU es manté en lloc de l’evolució EU del català modern: vou per veu, crou per creu.

1.3. DEL NAIXEMENT DE LA LLENGUA CATALANA A L’EDAT MITJANA

1.3.1. PRELIMINARS EN LA FOSCOR DEL TEMPS

Cal exposar alguns conectes a l’hora d’endinsar-nos en els orígens de la llengua catalana:

  • El Substrat: influències lingüístiques que s’incorporen al llatí vulgar dels romans que es troben en el nostre territori i que provenen de les llengües que ja hi havia, anteriors a la romanització.
  • El Superstrat: influències posteriors a la romanització que s’incorporen a la llengua catalana a partir de les invasions dels pobles germànic i àrab.
  • L’Adstrat: aportacions lingüístiques de les llengües veïnes.

1.3.2. LA REALITAT LINGÜÍSTICA PREROMANA DELS PAÏSOS CATALANS

Article principal: Substrat del català

Del 1000 al 218 aC, s’estableixen al territori que actualment es coneix com a Països Catalans diversos pobles que parlaven llengües diferents:

Aquestes són les llengües que conformen el substrat del català.

1.3.3. LA ROMANITZACIÓ

I

LA SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA PEL LLATÍ

Article principal: Procés de romanització

El 218 aC, els romans desembarquen a Empúries i ocupen l’actual territori de Catalunya.

Tot i haver desembarcat el 218 aC, la romanització del territori no començà fins al segle I aC, i el centre en fou Tarragona. Per «romanització» s’entén el procés d’implantació en el territori de:

  • La cultura,

  • Les lleis,

  • Els costums i

  • La llengua de l’Imperi Romà, que era el llatí.

No obstant això, la romanització de Catalunya no va ser uniforme, i hi hagué zones profundament romanitzades, com l’Empordà i la costa en general, al costat d’altres de romanització menys intensa, com la zona d’Olot i la zona de la Catalunya interior.

La zona pirinenca occidental no es va romanitzar fins a l’edat mitjana i s’hi parlava una llengua amb basquismes, com indica la toponímia.

De mica en mica, es va produint un canvi lingüístic en aquests territoris, i després d’una etapa de bilingüisme entre el llatí i les llengües indígenes, el llatí s’acaba imposant.

No obstant això, s’observa en el llatí parlat de cada territori particularitats fruit de la influència de les llengües indígenes que s’hi parlaven (substrat).

D’aquesta manera, des d’un primer moment, hi ha diferències entre el llatí parlat a la península Ibèrica i el d’Itàlia.

I encara, dins el llatí de la península també hi ha diferències (era diferent el llatí parlat en una zona del parlat en una altra). Els parlants, però, no tenien encara consciència d’aquestes diferències.

En arribar a aquest punt, hem de parlar sobre la Caiguda de l’Imperi Romà d’Occident.

Efectivament: L’Imperi Romà d’Occident, al llarg del segle V dC, va començar a descompondre’s, i també la unitat que representava el llatí, i aquest fet donà pas al naixement de les llengües romàniques, algunes de les quals són:

El conjunt d’aquestes llengües, o el lloc on es parlen, és el que es coneix com a Romània.

La Romània es divideix en dos blocs:

1) L’oriental:

2) L’occidental:

1.3.4. EL CATALÀ PRELITERARI

1.3.4.1. LES INVASIONS GERMÀNIQUES

Aprofitant la decadència de l’Imperi Romà, els visigots començaren a ocupar territoris dominats fins aleshores pels romans.

Això s’esdevingué entre els segles V, VI i VII dC. El llegat lingüístic d’aquestes invasions formarà part del superstrat de la llengua catalana.

Durant aquest període, que comença amb l’arribada dels germànics a la Península Ibèrica, el català es va anar desenvolupant com a llengua oral, apartant-se de l’estructura del llatí i anirà prenent manlleus lèxics tant de les llengües germàniques com de l’àrab.

El català preliterari (de vegades anomenat proto-català) era una llengua molt propera a l’occità, juntament amb les varietats del qual forma les llengües occitanoromàniques.

1.3.4.2. LA INVASIÓ MUSULMANA

Cal parlar d‘Al-Àndalus i de la Gòtia. Efectivament:

Al segle VIII dC, es produeix la invasió musulmana de tota la península.

Aviat, però, els francs de Carlemany van iniciar un projecte de conquesta per a assegurar-se una zona de seguretat davant l’imparable avanç musulmà.

Així doncs, establiren una sèrie de comtats fronterers a la Gòtia que feien la funció de marca, i la conquesta arribà fins a Barcelona (801), comprenent els territoris que es coneixen com a Catalunya Vella. La conquesta dels territoris del sud de Catalunya, la Catalunya Nova, es va fer esperar fins al segle XII.

La influència de les llengües germàniques i de l’àrab damunt del llatí/català que es parlava en aquests territoris influí de manera diferent: l’àrab tingué molta més incidència en el català parlat a la Catalunya Nova, sota domini musulmà durant molts anys, que no pas en el de la Catalunya Vella, on la influència del superstrat àrab fou més minsa.

¿ Es va tenir consciència de diferenciació lingüística llatí/català…?

Durant aquest període, assistim als grans canvis que es produeixen en el llatí vulgar i que propicien la formació de les llengües romàniques. Gràcies a l’esforç de Carlemany, es produí dins l’Imperi Carolingi, del qual formava part la «Marca», una renaixença intel·lectual (la Renovatio carolingea) que promovia el renaixement de la cultura llatina cristiana. Per fer-ho efectiu, es proposà el restabliment del llatí culte.

El resultat d’aquest intent va ser que la immensa majoria de la gent no entenia el que li deien, i va començar a prendre consciència que aquell llatí que es creien que parlaven havia evolucionat fins al punt de convertir-se en una llengua completament diferent.

Dissortadament, i encara que es pensa que la llengua catalana va seguir una evolució paral·lela a la de la resta de les llengües romàniques, la documentació que n’ha perviscut no és pas directa, i no explicita la consciència de diferenciació entre el llatí i el primitiu romanç.

Per diversos indicis, però, podem afirmar que el català ja era parlat en aquest racó de la península cap al segle VIII dC.

És a dir, el llatí parlat aquí des dels primers segles de la nostra era havia evolucionat prou com per diferenciar-se de la llengua vulgar de Roma i ser notablement diferent.

Això no obstant, els documents de l’època són escrits en llatí (força degradat i en alguns aspectes proper al català).

2. LES PRIMERES OBRES ESCRITES EN CATALÀ

2.1. LA GRADUALITAT DEL CATALÀ

I

PRIMERES OBRES ESCRITES EN LLENGUA CATALANA

La llengua catalana s’origina a partir del llatí vulgar introduït pels romans el segle II aC al nord-est de la península Ibèrica i al sud de la Gàl·lia Narbonesa.

L’evolució del llatí vulgar a les primeres formes del romanç català va ser gradual.

Per aquest motiu, el criteri que cal seguir per delimitar la divisió entre aquests dos és la consciència que la modalitat oral que fan servir és diferent de la forma que fan servir en l’escriptura.

Això, probablement es va produir a partir del segle VIII amb la renovatio carolingia que restablí l’ús del llatí culte a l’administració. Així doncs, a partir del segle VIII ja hi ha indicis de l’ús oral, del català i la consciència que allò que es parla és diferent del llatí vulgar.

Al segle IX es van començar a introduir en els textos escrits les llengües romàniques diferenciades del llatí, la llengua culta europea, pròpia de cada territori, i també la llengua eclesiàstica.

Aquest procés va culminar, en la llengua catalana, a mitjan segleXIII, quan va aparèixer per primera vegada literatura escrita catalana. Concretament, entre els segles XI i XII van aparèixer dues obres escrites ja en llengua vulgar:

Dos textos que representen respectivament l’estructura feudal i l’Església, els dos pilars fonamentals de l’ordre social de l’època.

La primera poesia en llengua vulgar a Europa es feu en llengua occitana. Tot i això, la llengua dels trobadors no es pot identificar amb cap dialecte en concret sinó que es tracta d’una koiné que incorpora elements de diversos dialectes. 

Aquesta llengua supradialectal es va estendre per les corts nobiliàries de tota Occitània, i d’aquí, arribà al nord d’Itàlia, a Catalunya, Aragó, Navarra, Castella, Portugal, Sicília i a l’Imperi Romà d’Orient. Aquesta koiné trobadoresca serà la llengua de la poesia des del segle XI fins a ple segle xv amb Ausiàs March.

Les paraules i construccions catalanes en documents quotidians com testaments, actes o vendes s’observen a partir del segle IX. Aquest fet indica que la llengua oral del qui redactava l’escrit era ben diferent d’aquella en què s’escrivia.

Les paraules en romanç català —més o menys llatinitzats— són topònims, antropònims, objectes domèstics, mesures, eines agrícoles, és a dir, elements i conceptes pels quals no hi ha o no se’n coneix una forma equivalent en llatí. Això confirma que el romanç català era la llengua de transmissió oral en aquest moment.

Així doncs, en aquesta època van apareixent de manera progressiva:

  • Grafies que reflecteixen l’evolució del català respecte el llatí (comannar i comanar, amb la reducció del grup consonàntic llatí nd, «commandare»),
  • Topònims evolucionats de manera gairebé completa del llatí (Ferrera del llatí «ferraria» o Rialbo del llatí «rivo albo»),
  • Noms comuns en romanç català (achaptaràs «adquiriràs», baglia «batllia», consel «consell», engan «engany», torre, maiola «vinya jove», etc.).

Més endavant, fragments cada cop més extensos en català com el fragment d’un text d’Organyà datat de 1034: «moreres iii et oliver i et noguer I et amendolers iiii et pruners et figuers» («tres moreres i una olivera i una noguera i quatre ametllers i cirerers i figueres»).

Els primers documents feudals escrits en català es troben al segle XI. Entre els textos més antics que es conserven totalment en català hi ha:

El segle XII trobem altres documents feudals com:

A mitjan segle XII trobem els primers documents redactats íntegrament en català com:

  • El Llibre Jutge, una traducció al català d’una recopilació de dret visigòtic en llatí del segle anterior. El manuscrit, conservat a la Biblioteca del Monestir de Montserrat, data d’entre el 1180 i el 1190 i es tracta d’una còpia de la versió catalana del llibre de la primera meitat del segle XII (ca. 1140). El text, a banda de l’interès jurídic, és important per ser el testimoni més antic d’una prosa netament catalana.

Dos dels primers textos literaris íntegrament en llengua vulgar són:

En llengua catalana, ens haurem d’esperar fins al segle XIII per trobar la primera obra literària escrita originàriament en català:

2.2. L’ORTOGRAFIA CATALANA

L’ortografia actual del català es basa àmpliament en la praxi medieval, no obstant això, algunes pronunciacions han canviat:

  • L’accent ortogràfic i la dièresi s’empraven molt rarament.
  • La «c» davant de /e/, /i/; la «ç» i la «z» s’articulaven com /ʦ/, en comptes de les modernes /s/ o /z/.
  • La grafia «ch» al final de la paraula s’usava per a /k/ en lloc de la grafia moderna «c«. Així la forma moderna amic es va escriure amich. Aquesta convenció es va mantenir fins a principis del segle xx, i és la raó per la qual molts cognoms acabats en -ch es pronuncien amb /k/ final.
  • El fonema /jl/ s’escrivia «yl» o «il«. En la llengua moderna, aquest so ha passat a pronunciar-se /ʎ/ o /j/ depenent del dialecte. Modernament s’usa la grafia «ll» per als descendents d’aquest so. Així la forma moderna mirall s’escrivia com mirail o mirayl, del llatí miraculus.

2.3. ELS FETS I ELS SEUS CONTEXTOS HISTÒRICS

El context històric és un conjunt de circumstàncies en què es produeix el fet que té història ja sigui lloc, temps, fets rellevants…

També es refereix a aquelles circumstàncies que envolten els esdeveniments històrics i els pensaments de la gent al moment de presentar-se certs fets en determinada societat, de manera que van influir per donar-se així en els seus individus i en aquesta geografia.

Tenir en compte el context històric d’un succés passat és important, ja que permet a futur emetre un judici menys limitat i, encara que no tingui veracitat total, almenys no deformi, minimitzi els fets o maximitzi el seu valor en el temps.

2.3.1. ELS MIL·LENIS I ELS SEUS CONTEXTOS

2.3.2. ELS SEGLES ABANS DE CRIST I ELS SEUS CONTEXTOS (aC)

2.3.3. ELS SEGLES DESPRES DE CRIST I ELS SEUS CONTEXTOS (dC)

2.3.4. EL SEGLE XII

2.3.5. EL SEGLE XIII

2.3.6. SEGLE XIV

2.3.7. El SEGLE XV

2.3.8. LITERATURA CATALANA

DELS SEGLES IX AL XXI

3. TEMES LINGÜÍSTICS RELACIONATS ENTRE SÍ 

[En prémer qualsevol enunciat de color blau s’obrirà una información escaient]

UNA INTRODUCCIÓ A LA LLENGUA-IDIOMA DELS POBLES

EL SUBSTRAT DE LA LLENGUA CATALANA / LLENGÜES PREROMANES

LA ROMANITZACIÓ

EL PERÍODE DE LA ROMANITZACIÓ A CATALUNYA

L’ADSTRAT DE LA LLENGUA CATALANA

PERÍODE DE GRANS INVASIONS BÀRBARAS A LA PENÍNSULA IBÈRICA

EL DUCAT DE GÒTIA / SEPTIMÀNIA

LA INVASIÓ MUSULMANA

EL AL-ÁNDALUS

ELS FRANCS / L’IMPERI CAROLINGI

LA MARCA HISPÀNICA

ELS COMTATS CATALANS

EL CATALÀ MEDIEVAL

HISTÒRIA DE LA LLENGUA CATALANA

L’IDIOMA CATALÀ

UNA LLENGUA, VARIATS DIALECTES

TOT SOBRE LA LLENGUA CATALANA

4. CRONOLOGIA DE LA PERSECUCIÓ DE LA LLENGUA CATALANA

Vet aquí la cronologia sobre la cronología de la persecució perversa a la llengua catalana amb un elenco de fets luctuosos que representen la minorització de la llengua catalana de forma activa, o sigui la «repressió del català» segons alguns autors, mitjançant:

  • Accions violentes directes
  • L’aplicació de polítiques que impliquen donar prioritat o oficialitzar, en perjudici del català en els diversos territoris, altres llengües que en principi hi eren alienes, com el castellà o el francès, fins al punt de fer que siguin les úniques acceptables en diferents àmbits de la societat.

Tot plegar es pot considerar un atac tipificat contra una minoria nacional.

La llista, que comença l’any 1482 i segueix fins avui en dia, comprèn diferents formes de discriminació de la llengua que variaran substancialment al llarg del temps, de la mateixa manera que evoluciona la societat. En el procés de marginació/residualització hi té un paper fonamental la construcció de l’Estat nació espanyol per part de les elits estatals, que empren l’estat per modelar el pensament i cultura dels ciutadans, i construir la nació prenent com a base les característiques de l’ètnia dominant.

Avui en dia, existeixen igualment fonts que asseguren que es discrimina el castellà a Catalunya, entre altres motius, perquè:

 

Aquestes declaracions i propostes polítiques, a la vista de les mesures legals que tots dos estats han pres contra el català, han suscitat un gran rebuig per bona part de la societat catalana. Poc després, el juliol de 2008, va aparèixer:

En aquest manifest es comparava el «Manifiesto por la lengua común» amb les tesis franquistes, i es qualificava aquest «manifiesto» de «visió anul·ladora». Amb tot, la realitat és que l’única llengua en què no es pot viure plenament a Catalunya és el català, malgrat la persistent demanda social que ho demana. Tot aquest tema està contaminat pel nacionalisme espanyol -una ideologia que pretén cohesionar l’estat-, atès que en l’àmbit de les Nacions Unides preval l’opinió que les minories només prenen com a àmbit de referència l’Estat en el seu conjunt, per la qual cosa els membres d’una majoria no poden ser considerats com a minoria.

Aquest article -que es pot trobar a la Viquipèdia- consta de diferentes apartats, el contingut del qual exposo tot seguit per a una informació cabdal i una il·lustració de tot allò que no hauria de ser en la preservació i expansió d’un bé cultural de primer ordre tan important com n’él una llengua. Vegem-ho:

Arran que a l’abril de l’any 2024 la Casa reial va donar suport a una entitat secessionista mallorquina, atorgant-li el títol de Reial –«Felip VI atorga el títol «Reial» a un grupuscle negacionista del català a les Balears», vaig recollir del diari ARA un article de l’Antoni Bassas sobre la posició de l’actual rei d’Espanya respecte de la llengua catalana:

 

LA CORONA I ELS INDOCUMENTATS

Per donar el títol de «reial» a l’Academi de sa Llengo Baléà, la casa reial espanyola ha de tenir un personal extremadament inútil, o ja li va bé jugar a la provocació. L’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears declara, amb tota precisió, que «la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, i la nostra cultura i tradicions són uns elements identificadors de la nostra societat i, en conseqüència, són elements vertebradors de la nostra identitat». En permetre que l’autodenominada «Academi» es cobreixi amb el mantell reial està clavant una puntada de peu a l’Estatut. 

Que la casa reial espanyola passi per sobre d’una llei orgànica és de nota. Si:

  • Institucionalment és un error,
  • Científicament és un disbarat. 

Que la monarquia, sempre tan delerosa de rodejar-se de l’excel·lència en tots els camps de la societat civil, doni cobertura als que neguen la unitat del català contra tota evidència filològica, la posa al costat dels illetrats, els ignorants, els indocumentats, els de «que inventen ellos»”i els de «muera la inteligencia». 

No és que la Corona pugui canviar cap criteri científic, però crea una percepció. I políticament, és d’un biaix molt gruixut. És impossible que, començant pel rei mateix, ningú del seu entorn no sàpiga que els separatistes lingüístics a les Balears militen a la dreta i la ultradreta del PP i que, per tant, el patrocini reial està donant un vernís de respectabilitat a la maniobra barroera de sempre, tendent a trencar els vincles històrics entre les Balears i Catalunya. En plena agenda del «reencuentro» és d’una inoportunitat clamorosa. I tot això si no és que a la casa reial ja li esta bé, o tant li fa, perquè allà on hi hagi un nacionalista espanyol ella també hi serà sempre. 

03.05.24  (Diari ARA / Secció BON DÍA / Antoni Bassas

 

 

administrador

Ver todas las entradas de administrador →

Puede que también te guste

(A) FENOMENOLOGIA DE LA RELIGIÓ / (B) A REDÓS DEL TERME «RELIGIÓ» I ELS DIVERSOS TEMES CONCEPTUALS QUE SE’N DERIVEN

DEL «TE DEUM LAUDAMUS» DE CHARPENTIER AL «FESTIVAL D’EUROVISIÓ CANCELLED» EN TEMPS DE PANDÈMIA I ANYS ANTERIORS I POSTERIORS

LA GLÒRIA I EL DESHONOR DE JORDI PUJOL I SOLEY EN EL SEU 90è ANIVERSARI DEL SEU NAIXEMENT

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *