SOBRE LES INQUIETANTS «FAKE NEWS», L’OBJECTIVITAT DE LES COSES, LA VERITAT I LA MENTIDA

1) Consisteixen en manipulacions refinades del llenguatge, tot canviant el sentit originari de les paraules sense que ens n’adonem plenament.

(2) Són sistemàtiques, és a dir, formen part d’un sistema conceptualment coherent en si mateix, si bé completament allunyat de la realitat.

(3) Són massives, en el sentit que van dirigides a grans masses de persones.

(4) Tenen sovint un caràcter internament contradictori.

És a dir, afirmen d’una manera més o menys sorneguera una proposició “A” i el seu contrari “No-A” – un procediment molt útil perquè és ben sabut per la lògica elemental que d’una contradicció de la forma “A i N-A” es pot deduir qualsevol cosa.

(5) Llur finalitat és substituir, a curt o a mitjà terme, un sistema polític-social democràtic i liberal per un sistema autoritari o totalitari, en el qual una petita minoria decideix per tots els altres.

(6) Estan destinades a atribuir als contrincants justament aquells delictes que les meves pròpies impostures encobreixen.

(7) I el tret potser més inquietant de les impostures semàntiques, és que són acceptades de bona voluntat per una gran part dels recipients als quals van dirigides, fins i tot quan aquests recipients podrien adonar-se fàcilment que se’ls està donant gat per llebre.

4. LA POSTVERITAT

Inserto en aquest tema dos articles ben construïts sobre el contingut que ens interessa de destacar. Un dels quals ha estat treballat per Martín Montoya Camacho i l’altre per en Ramon Alcoberro Pericay

4.1. L’ERA DE LA POSTVERITAT, LA POSTVERACITAT I EL XARLATANISME

L’any 2016 va ser catalogat per molts periodistes i analistes polítics com l’any de la postveritat. Aquest terme és la traducció de post-truth, triada paraula d’aquell any per Oxford Dictionaries. El seu significat es refereix a alguna cosa que denota unes circumstàncies en què els fets objectius són menys influents, en la formació de l’opinió pública, que no pas l’apel·lació a les emocions i creences personals. Amb aquests termes, qui vulgui influir en l’opinió pública haurà de concentrar els esforços a elaborar discursos fàcils d’acceptar, insistir en el que pot satisfer els sentiments i creences de l’audiència, més que no pas en els fets reals.

 Així, al cap de poc temps:

• La Societat de la Llengua Alemanya va declarar que postfaktisch seria triada la paraula de l’any 2016.
• I, en castellà, la fundació Fundéu BBVA va nominar la paraula posverdad per a un guardó similar.

Sovint s’ha identificat la postveritat amb la mentida. En molts mitjans, s’ha conclòs que la postveritat no és nova, les mentides han existit sempre i, per tant, ens trobem davant d’un neologisme fruit del caprici. Aleshores, ens hem de prendre seriosament aquesta paraula?

 4.1.1. CON SORGEIX AQUESTA ERA…?

La paraula postveritat va ser utilitzada per primera vegada en la premsa nord-americana el 1992, en un article de Steve Tesich per a la revista The Nation. Tesich, quan va escriure sobre els escàndols de Watergate i la guerra de l’Iraq, va indicar que ja en aquell moment havíem acceptat viure en una era de la postveritat, en què es menteix sense discriminació i s’amaguen els fets. No obstant això, va ser en el llibre The Post-Truth Era (2004), de Ralph Keyes, quan el terme va trobar un cert desenvolupament conceptual.

 Keyes va indicar aleshores que vivim en l’època de la postveritat perquè el seu credo s’ha assentat entre nosaltres: la manipulació creativa pot portar-nos més enllà del regne de la simple exactitud cap a un regne de la narrativa de la veritat. La informació embellida es presenta com a veritable en esperit, i més veritat que la mateixa veritat. La definició de Keyes ofereix una clau concreta per comprendre els fets que van tenir lloc en els mesos passats. Hi tornarem d’aquí a un moment. Però abans ens hem de preguntar: com va arribar fins a nosaltres aquesta era de la postveritat…?

Per comprendre com és possible que ens trobem en una època com aquesta cal tenir en compte alguns factors dels mitjans de comunicació pels quals s’ha propagat. Per començar, l’era de la postveritat fa referència a la proliferació de notícies falses per Internet, a comentaris insultants que freguen la difamació, bolcats cada dia a les plataformes de comunicació en línia, i al descrèdit de les institucions a través de comentaris —moltes vegades anònims— en aquests mateixos mitjans.

La directora de The Guardian, Katharine Viner, en l’article “How technology disrupted the truth”, va indicar que darrere de tot això hi ha la tergiversació intencionada dels fets d’alguns mitjans digitals que advoquen per una determinada actitud social i política. Però, a banda del que s’ha esmentat, hi ha també els esforços d’aquest tipus de mitjans per atreure visitants cap a les seves plataformes, sense altra intenció que mantenir un negoci que ven el que el públic vol trobar.

Viner explica que això és possible pels algoritmes que alimenten les fonts de notícies de cercadors com els de Facebook o Google, que estan dissenyats per oferir al públic el que aquest vol. Per a la directora de The Guardian, això vol dir que la versió del món que trobem cada dia quan hi entrem a través dels nostres perfils personals o en les cerques que fem a Google ha estat invisiblement filtrada per reforçar les nostres pròpies creences.

4.1.2. COMSUM D’INFORMACIÓ A L’ALÇA

Es tracta, per tant, d’un esforç per adaptar els mitjans d’informació, i els continguts, al gust dels usuaris.

Seguint la definició de Keyes, podem dir que se’ns mostra una veritat embellida i configurada al nostre gust, cosa que acceptem com a més veritable que la mateixa veritat dels fets.

Fa uns anys ens sorprenia trobar, en una web qualsevol, anuncis per comprar productes que havíem vist a Amazon tan sols unes hores abans. Avui això és una cosa usual. Sembla que en els nostres dies, l’estratègia que s’aplica a la venda de productes per Internet s’utilitza també per al cas de les notícies que volem consumir. Això no ens pot estranyar. Un informe del Pew Research Center va revelar fa uns mesos que la meitat dels nord-americans entre 18 i 30 anys consumeix notícies a través de les plataformes d’Internet, i que aquesta tendència és creixent. Per tant, el mercat de consum d’informació no deixarà d’anar a l’alça, i l’estratègia de donar al client el que vol és una manera d’arribar a fidelitzar-lo. És cert que la compra de notícies en aquest tipus de mitjans no és abundant, però és aquí on s’ofereix la màxima possibilitat d’influir en el futur públic consumidor.

Això vol dir que cada vegada serà menys probable que trobem informació a les plataformes electròniques que ens desafiï i que ampliï la nostra cosmovisió, o que hi trobem fets que refuten la informació falsa que persones del nostre entorn hagin compartit.

Fins i tot per a una xarxa social tan flexible com Twitter aquest pot ser el cas, a causa de l’anunci constant dels tuits que més agraden a les persones que cadascú segueix. No obstant això, seria absurd imputar tota la culpa de caure en l’era de la postveritat als mitjans de comunicació i a les seves estratègies per transmetre informació. És clar que la culpa s’ha d’atribuir a les persones que menteixen, tergiversant la veritat dels fets. Però sembla que també és important examinar, encara que sigui breument, una actitud que es pot donar en els usuaris o consumidors i que ens afecta directament.

 4.1.3. POSTVERITAT I DESCONFIANÇA

Ralph Keyes va indicar, a The Post-Truth Era, que la conseqüència immediata de la postveritat és la postveracitat. És a dir, una desconfiança davant els discursos públics, però no pel contingut, que pot ser cert i fins i tot científicament demostrat. La desconfiança que genera la postveritat es fonamenta en el fet que el missatge pot servir a un fi ocult, no desitjat per l’audiència. Reflecteix aquesta idea alguna cosa real sobre la nostra societat i la manera com ens hi dirigim?

Sembla que la postveracitat només pot sorgir en moments com el que vivim actualment, en què hi ha una actitud de descrèdit cap als discursos públics perquè esperem, després de tot el que s’ha revelat en els mesos passats, que aquesta informació no transmeti tota la veritat. Podríem pensar que hem d’evitar el dramatisme, ja que continuem consumint notícies, i aquestes encara transmeten moltes veritats. No obstant això, grans sectors de la societat creuen que la veritat ha perdut valor, que ha estat enderrocada i jeu a terra ferida de mort.

Pensar que la veritat pot ser assassinada pot deixar-nos perplexos, però això ha passat pel valor que té a la societat. Per aquest motiu la qüestió de la postveritat no és supèrflua. Per a Keyes el problema radical és que podem viure governats per la postveritat, i participar activament en la seva dinàmica sense adonar-nos-en. Això es donaria a través d’una actitud derivada de la justificació de les nostres pròpies mentides, i per acostumar-nos a viure en un ambient en què es discrimina la veritat en funció dels interessos personals.

Això pot passar quan no reflexionem sobre les fonts de les notícies que consumim o, en una visió més àmplia de les circumstàncies, quan apartem la mirada davant els punts de vista que ens desagraden. De vegades, fugim de tot això sense aturar-nos a pensar com es poden veure les coses des d’una altra perspectiva, simplement perquè no volem ser enganyats. Com si tot el que no coincidís amb les nostres idees es pogués catalogar de propaganda enganyosa.

Jason Stanley, en el seu llibre How Propaganda Works (2015), explica que cert tipus de propaganda autoritària pot destruir els principis de la confiança en la societat, minant així la democràcia. Però també és veritat que no tot ús del llenguatge que altera la realitat és una mentida. Sempre hi ha alguna cosa de veritat. Però, per abordar-la, és important tenir capacitat crítica i l’actitud d’acostar-nos-hi no amb desconfiança, sinó amb un esperit lliure que es reforça amb l’estudi acurat de la realitat.

Tot i que l’era de la postveritat hagi arribat al nostre temps amb una certa força, l’última paraula la tenen els usuaris o consumidors, persones lliures que poden decidir restablir el valor de la veritat. Això vol dir evitar la mentida, pròpia i aliena, i evitar acostumar-se a viure en circumstàncies en què la falsedat és una cosa usual. Deixar de banda qualsevol manera, per subtil que sigui, de faltar a la veritat.

4.1.4. XARLATANERIA SUPERFICIAL

En una entrevista que va concedir al setmanari catòlic belga Tertio, el papa Francesc va fer referència a diverses d’aquestes qüestions. Especialment, va condemnar el mal que poden provocar els mitjans de comunicació que cauen en la difamació quan publiquen notícies falses.

Amb la seva manera directa de parlar, el sant pare va explicar que la desinformació dels mitjans és un mal terrible, tot i que el que es digués fos cert, ja que el gran públic tendeix al consum indiscriminat d’aquesta desinformació. D’aquesta manera, va explicar, es pot fer molt de mal, i va assimilar aquesta tendència de consumir falsedats, i mitges veritats, a la coprofàgia.

Les paraules del Papa no són anecdòtiques i calen més profundament del que es pot observar a simple vista. Això s’aprecia més bé si comparem la coprofàgia amb el terme que es fa servir en anglès per designar un dels modes més subtils de tergiversació de la veritat, el bullshit. Aquest terme s’ha traduït a l’espanyol com charlatanería en l’obra del filòsof nord-americà Harry Frankfurt, i en català s’ha fixat com xarlataneria per la Neolosfera de la Universitat Pompeu Fabra.

Frankfurt va indicar, en el llibre Sobre la charlatanería (2013), que aquesta és menys intencionada del que podem pensar. Quan mentim ens concentrem per fer-ho, però la xarlataneria no requereix esforç perquè és inadvertidament espontània: simplement es descuida la presentació dels fets. El xarlatà manté clara la distinció entre la veritat i la mentida, però com que està despreocupat pel valor de la veritat, pot fer servir un fet per defensar una posició i la contrària.

El xarlatà no té intenció de tergiversar la realitat, sinó que no té intencions respecte a aquesta. La seva intenció se centra exclusivament en si mateix, en la superficialitat dels seus projectes o, com determinats mitjans o usuaris, en la seva pròpia propaganda. La mentida ha acaparat des de sempre la nostra atenció. Això és comprensible. L’acte de mentir presenta una malícia que ens repel·leix. Per dir una mentida cal tenir la intenció de dir-la. No és un simple descuit, cal treballar-la. Per al mentider la veritat té un valor en funció dels seus propis fins, d’aquí el seu interès per manipular-la. Però el xarlatà no en té cura, i amb aquesta actitud pot fer molt de mal, tal com passa en aquesta era de la postveritat.

La xarlataneria és contagiosa, indica Frankfurt. Part d’aquesta es pot haver estès fins a nosaltres com a consumidors d’informació quan no parem atenció a les notícies que podem propagar per les xarxes socials. Davant d’això, no estem eximits de responsabilitat per participar, d’alguna manera, en actes difamatoris, tot i que ens sembli que el que fem no és significatiu, o considerem que el que transmetem és cert. Quan això passa és perquè hem deixat de considerar que el llenguatge no és només vehicle de fets, xifres, estratègies, demostracions i refutacions, sinó també portador de valors. És important tenir en compte que el coneixement de la veritat i la mentida, tot i que és molt important, no defineix prou el que es necessita per fer justícia als altres, i per actuar amb veritable caritat.

La figura del xarlatà, estigui encarnada en algun mitjà que transmet notícies o en un usuari que les consumeix i redistribueix, és el màxim contribuent a la postveracitat: potencia la desconfiança i la tensió a la societat. Per això, l’important és reconèixer la rellevància de les coses a què es refereix la informació que tenim.

No tot ens pot ser igual. Reflexionar sobre si respectem la veritat, evitant manipular-la com ens vagi bé, permetrà que comencem a tornar-li el valor real.

Per Martín Montoya Camacho, 21.02.2019 / En Humanitats, Societat

4.2. QUÈ SIGNIFICA “POSTVERITAT”?

Hi ha conceptes que tenen al mateix temps un sentit descriptiu (expliquen el que hi ha) i un sentit valoratiu. El neologisme “postveritat” n’és un. Descriu una estratègia d’argumentació basada en el menyspreu per l’objectivitat dels fets i, alhora, valora una crisi de la democràcia. Sembla que el mot s’usà per primer cop l’any 1992 en un article sobre la Guerra del Golf publicat pel guionista cinematògraf i novel·lista Steve Tesich (1942-1996).

La “postveritat” es referia a un món on la veritat ja no resulta significativa ni rellevant com a criteri per justificar les accions polítiques i socials, especialment quan és el poder qui actua. La postveritat, però, no és tan sols un intent d’amagar la veritat (cosa que sovint fan els polítics i també molta més gent) sinó d’escanyar-la.

En la societat de la postveritat es produeix una absurda inversió de la lògica, de manera que (en contra del que seria intuïtiu) són els fets el que resulta desmentit per les opinions. Les opinions no tan sols són més importants que les evidències lògiques o empíriques, sinó que resulten l’únic que realment hi ha en joc en la societat. Convertida en eina d’un espectacle i posada al servei del poder, la veritat deixa de ser un criteri respectable. Al mateix temps la política s’omple d’afirmacions grotesques i insostenibles que estan pensades més per acontentar les vísceres i el baix ventre que per a servir a la discussió racional dels projectes. En la postveritat no es tracta tant de mentir o de fer córrer rumors falsos com de manipular les opinions, reforçant els prejudicis que ja existien en parts (generalment poc cultes) dels votants d’una determinada opció.

Confondre la ment i manipular el llenguatge és un objectiu clàssic de la propaganda i George Orwell ja va explicar a 1984 que el totalitarisme necessita crear una “neollengua” per manipular la gent i anular el pensament crític. El que ell va descriure, presentant-ho com una sàtira, com una crítica o com una profecia social s’està realitzant ja en la postveritat.

A més d’Orwell, l’altre autor que es pot considerar un antecedent en la teoria de la postveritat és el novel·lista de ciència ficció Philip K. Dick, que va descriure l’existència de “mons paral·lels” o de “realitats múltiples” en diverses novel·les (especialment en algunes escrites al voltant dels anys de la presidència de Richard Nixon). En les novel·les de Philip K. Dick una elit construeix diverses realitats paral·leles per tal de tenir més ben controlat el poble. Però ni Orwell ni cap autor de ciència ficció negava que la veritat/realitat existís com a tal. El que ells pretenien era denunciar que la classe dirigent havia optat per la mentida com a eina de control social –  i les conseqüències que això implicava.

Però posar en circulació el concepte de “postveritat” per descriure el present de la informació manipulada obliga a fer un pas més enllà. La societat de la postveritat pressuposa, seguint les tesis de Foucault i (abans) de Nietzsche, que la veritat en sentit fort no existeix, que tota realitat és només una construcció lingüística i que, per tant,  en política l’únic que existeix són punts de vista, que es presenten en funció dels interessos i que com a tals ni millors ni pitjors – tan sols diversos.

El filòsof nord-americà Harry Frankfurt fou un dels primers a denunciar les conseqüències  d’aquesta situació  amb el seu article “On Bullshit (1986). “Bullshit” és literalment una merda de toro (“caca de la vaca”) i, per extensió, una estupidesa, una xuminada, una collonada. Segons H. Frankfurt el “bullshit ” al qual ens mena la pura multiplicació de suposades veritats, és pitjor que la mentida perquè un mentider ha de conèixer la veritat, ni que sigui per poder amagar-la, mentre que qui comet “bullshit”, no té cap interès ni cap respecte per la veritat. La postveritat vindria a ser així una situació on el “bullshit ” simplement s’ha universalitzat i l’espectacle ocupa tot l’àmbit de la política i la vida col·lectiva.

Dos llibres publicats l’any 2004 (The Post-Truth Era: Dishonesty and Deception in Contemporary Life del periodista Ralph Keyes i When Presidents Lie: A History of an Official Deception and Its Consequences d’Eric Alterman) van posar al centre del debat polític el que aleshores era un neologisme: “postveritat”. Amb aquest concepte es volia designar la idea que la veritat havia deixat pas a l’emergència d’un món fantasmàtic basat en la malfiança sistemàtica envers les tesis oficials i que, alhora, el poder menteix sistemàticament per tal de manipular l’opinió pública amb finalitats electoralistes o de consum. en el món posterior a Internet. Alterman va parlar de “la presidència de la postveritat” per referir-se a les mentides de la presidència de Bush Jr. sobre l’11 de setembre. D’ençà d’aleshores l’ús d’aquest mot no va parar de créixer.

L’any 2016 “postveritat” fou considerada “paraula de l’any” pel Diccionari Òxford i s’ha anat usant de forma força habitual per tal de designar la situació que es produeix quan la veritat deixa de ser l’element central d’una informació. L’any següent el Diccionari entronitzà un terme complementari “fake news” (notícies falses). Tots dos conceptes vindrien a ser complementaris.

• Una “fake news” no és una notícia falsa. És una noticia “falsificada”, cosa prou diferent. No es tracta només d’un error sinó que al darrera hi ha una conscient decisió de desinformar i de mentir.
• O més estrictament de crear una “zona de boira” on veritat i mentida, fet i opinió siguin impossible de diferenciar.
• En la postveritat les emocions i els valors dels individus acaben per tenir més valor que els fets i, en certa mesura, ens tornen cecs a fets que no casen amb les nostres expectatives o els nostres desigs.

Seguint la formulació de Lee McIntyre, la postveritat no consisteix a afirmar que la veritat no existeix sinó que “els fets estan subordinats al nostre punt de vista polític”. Es pot prescindir de les evidències, i fins i tot de la lògica, perquè allò que importa és la defensa del propi punt de vista, per sobre del qual res no importa.  Així, per exemple, quan va començar a córrer el rumor que el president Obama no havia nascut als Estats Units (cosa que legalment l’inhabilitaria per a ser president), ni tan sols mostrar el seu certificat de naixement va ser suficient per aturar la brama.

 En aquestes condicions el debat polític democràtic es torna impossible perquè no hi ha vinculació entre allò que es diu i la veritat. Quan les xarxes socials (que són la forma actual de l’àgora) es converteixen en màquines de guerra, els mecanismes emocionals ocupen el lloc de la racionalitat lògica i els interessos econòmics fabriquen i recolzen opcions polítiques alienes al concepte de bé públic, la democràcia esdevé tan sols una ficció més o menys jurídica.

   Les tècniques de postveritat i fake news es van desenvolupar en una primera fase a partir de 1953 quan la indústria del tabac va tenir plena consciència que el seu producte era cancerigen, però va muntar un seguit de campanyes intimidatòries contra tot aquell qui gosava presentar proves científiques sobre la relació entre tabac i càncer. Deliberadament, es tractava de posar la mentida al servi del negoci, ni que fos al preu de la mort de milions de persones.

Un guru de les relacions públiques de l’època, un tal John Hill (1890-1977), va suggerir que calia oferir molts diners a programes d’investigació científica per tal d’intentar fer creure a l’opinió pública que la relació entre tabac i càncer no era tan clara com assenyalaven els estudis més seriosos. No es tractava, però, de negar els fets, sinó de presentar “fets alternatius” per intentar desacreditar les investigacions que donaven resultats contraris als interessos dels grups tabaquers. L’operació està ben explicada al llibre; “Mercaderes de la duda. Cómo un puñado de científicos oscurecieron la verdad sobre cuestiones que van desde el humo del tabaco al calentamiento global» de Naomi Oreskes i Erik M. Conway, (en espanyol a Capitán Swing, 2018).

Les relacions públiques, la compra de publicitat als mitjans, l’oferta de beques, finançament i ajudes a científics “amics”, etc., són eines poderoses per a crear una ambient social de dubte i de malfiança envers la informació contrastada. Un “fet alternatiu” és un fet inestable, interpretable, dubtós – i no es pot negar que grans empreses i partits polítics (algun suposadament d’esquerres, també) juguen a la manipulació i a fabricar una opinió pública inestable, dòcil als interessos de les multinacionals i dels Estats.

Al voltant de sis milions de persones moren cada any al món per malalties vinculades al tabac, però la publicitat a gran escala i els vincles dels grans mitjans d’informació i la indústria tabaquera aconsegueix evitar la difusió d’aquestes dades i creen una espessa capa de boira que desinforma socialment i permet grans negocis a una indústria de la mort. Uns estratègia similar es va usar posteriorment per negar la pluja àcida, el forat a la capa d’ozó i l’escalfament global.

Es tractava de “fabricar el desacord” i amplificar-lo posant molts diners per tal d’evitar que la població tingués consciència dels riscos als que estava sotmesa. Prescindir dels fets, emboirar-los o complicar-los tant que ningú els pugui entendre, és eficaç políticament perquè evita que el poble demani explicacions a polítics i empresaris. Que d’aquí es passés a la política amb personatges com Trump o Putin era qüestió de temps. Curiosament a l’època de la història on més informació circula i també en l’època on resulta més fàcil verificar les informacions, també és més fàcil que mai desinformar.

Com s’ha arribat a aquesta situació? La resposta no pot limitar-se a considerar que hi ha una mena d’estrany “complot” de la indústria farmacèutica, de les tabaqueres o dels polítics professionals. La culpa en l’autoengany de la postveritat no és d’un suposat populisme. Tampoc és un fenomen provocat per les xarxes – malgrat que hi han ajudat. De fet, la postveritat apareix precisament quan més gent hi ha mobilitzada críticament a través de les xarxes socials (i per tant, més gent la podria denunciar). En el seu origen la qüestió va més a fons.

 La postveritat deriva més aviat dels hàbits culturals de les classes mitjanes urbanes, educades des de les universitats en teories (com les de Foucault, per exemple) que, seguint les tesis de Nietzsche, simplement negaven l’existència de fets i ho reduïen tot a interpretacions. On, evidentment, totes les interpretacions valien igual i no es podia treure l’entrellat de res. Negar les evidències socials i polítiques va resultar molt senzill perquè abans se n’havia negat la consistència del concepte mateix de “veritat”. Hi ha una gran responsabilitat política del pensament polític (suposadament) “progressista” en el naixement de la postveritat.

Si s’adopta una perspectiva nietzscheana, suposant que “no hi ha fets, sinó interpretacions”, llavors no podem queixar-nos si algú interpreta la realitat d’una manera alternativa o presenta “fets alternatius” contraris als fets empírics. Els fets s’estan trobant al mateix nivell que les mercaderies. De la mateixa manera que vas al supermercat i trobes diverses qualitats d’olis o de patates, també pots trobar (especialment a Internet i a les xarxes socials) diversos “fets alternatius”, Però convertir la veritat en una mercaderia – i  no en un criteri objectiu –  té unes conseqüències socials i morals terribles perquè destrueixen l’argamassa mateixa de les relacions socials que és la confiança.

4.2.1. POSTVERITAT I TRIA DE SOCIETAT

La tesi de la substantivitat de la veritat va entrar en crisi amb la sociologia i l’antropologia cultural a finals del segle XIX, va ser proclamada per Nietzsche i es va convertir en “sentit comú” de les ciències socials a partir de 1968. Tesis com la “correcció política” i la imposició del “dret a la diferència” en les societats liberals van acabar d’imposar un relativisme radical en les ciències socials. El relativisme cultural ha esdevingut cada cop més una “tria de societat”, una característica implícita de les societats liberals il·lustrades. Tant li fa si Voltaire i Diderot mai van defensar el “tot s’hi  val” en teoria del coneixement. O si per a les Llums la crítica era impensable sense anar acompanyada de la idea de progrés.

Una de les característiques més típiques de les dictadures i del totalitarisme polític ha estat la seva aferrissada lluita contra la veritat. Es tractava de negar-la o d’amagar-la, perquè hi havia el perill que es complís la vella afirmació paulina segons la qual: “la veritat us farà lliures”.  Curiosament, una de les conseqüències secundàries del moviment del Maig del 68 fou també la lluita cultural contra el concepte de “veritat” substantiva, representada per la ciència, que tradicionalment era considerat el nucli mateix del programa de les Llums.

Una curiosa aplicació del igualitarisme radical a l’anàlisi lingüística, a les relacions social i a l’estudi de les produccions culturals desenvolupada en el post-68 considerava altament sospitosa, i fins i tot “perillosa”, qualsevol “veritat” substantiva. Es demanava el reconeixement en igualtat de condicions de tots els punts de vista, especialment si aquests provenien de grups socialment marginats o minoritzats. Així nocions cardinals de la modernitat (la “racionalitat”, la “ciència”, la “gramàtica”, etc.) van ser sotmeses a una crítica erosiva que exigia el reconeixement de la multiplicitats de punts de vista.

Entre els qui han analitzat la postveritat una de les preguntes més repetides és la de “quanta veritat podem suportar?” És potser la postveritat una resposta a la nostra incapacitat (incapacitat de societats riques i cultes) per acceptar la complexitat del món?  Hem triat viure “contents i enganyats” perquè la realitat/veritat no ens agrada? Simplement: ens fa por viure en la veritat que produeix monstres: xoc de civilitzacions, guerres, misèria, canvi climàtic…? Seria una nova versió de “la por a la llibertat” que ja va denunciar Erich Fromm al seu moment (1941)? La postveritat vindria a significar que la societat ha decidit lliurement no ser lliure.

Així els productors de la veritat indesitjable (la premsa, les ONG’s, els grups de marginats pel sistema) simplement han de ser silenciats, caigui qui caigui. Potser per a l’estudi de la postveritat caldria convocar l’espectre de Friedrich Nietzsche i el seu famós «No hi ha fets sinó només interpretacions» ( Fragments pòstums, 7 [60], finals de 1886-primavera de 1887) per preguntar-li si aquesta posició és sostenible,

El concepte de “postveritat” deriva en bona manera d’una frase de la portaveu i cap de campanya del president Donald Trump Kellyanne Conway que al gener del 2017 va usar l’expressió “fets alternatius” per referir-se a la seva afirmació (empíricament falsa) segons la qual havia assistit més gent a la proclamació de Trump com a president a Washington que a la de Barak Obama quatre anys abans. De fet, l’expressió “fets alternatius” afirma que hi ha fets. Hi ha només intuïcions, suposicions que coneixem o valorar, fets que són alternatius als nostres.

En cap moment Kellyanne Conway suggereix que un (i el mateix) fet pugui tolerar interpretacions alternatives, cosa que seria bona per al debat democràtic i la llibertat d’expressió), i molt menys encara tampoc diu que els fets són opinables o dels fets només que només en coneixem interpretacions. El que l’expressió “fets alternatius” significa és que ha altres fets, fets només coneguts pels mestres del món, i que això és normal. El concepte de «fet alternatiu» no deriva de cap relativisme, sinó d’un dogmatisme brut. És el poder qui té les claus dels fets alternatius.

Cal subratllar, a més, que la fórmula nietzscheana «no hi ha fets» no significa que no hi hagi res donat, o que el que apareix no és res. Al contrari, segons Nietzsche l’aparença és plena, generosa, superabundant; sempre sobrepassa els límits del que podem entendre. En canvi, en la postveritat el que trobem és la impossibilitat del dir, el soroll com a condició insuperable i in-significant del real.

4.2.2. POSTVERITAT I CERTESA POLÍTICA

La política no s’identifica necessàriament amb la veritat en el sentit epistemològic fort, però exigeix, com a mínim comú denominador, que els que hi participin acceptin un tipus de coneixement que es pugui considerar “versemblant”.

Prometre l’inversemblant o l’utòpic, allò impossible d’aconseguir amb mitjans racionals, es diu en política “fer demagògia”; i des de sempre s’ha considerat que la demagògia no només mata la veritat sinó que enverina la convivència. En política els fets admeten interpretacions, però no qualsevol interpretació. Entre allò veritable i allò fals se situa el que resulta plausible.

Les “fake news” en política han existit sempre. Els polítics baladrers són vells com el món i la tendència a convertir la política en espectacle corre paral·lela al predomini del cinema i la televisió com a eines d’informació de masses. Informació no contrastada n’ha circulat també tota la vida. L’extensió de  la tecnologia sovint ha produït més informació, però no necessàriament una informació “millor”. La televisió, sobretot, ha estat un instrument de simplificació informativa i ha ajudat a la confusió entre informació i propaganda perquè en els mitjans audiovisuals problemes sovint molt complexos s’ha de presentar amb un temps tan limitat que obliga a perdre matisos informatius significatius.

Cada cop més, la televisió, entesa com a negoci i no com a servei públic, ha tendit a confondre informació i espectacle a la recerca d’audiències sovint subculturals. És, però, molt significatiu que la informació es degradi cada cop més i esdevingui espectacle pur i simple, sense valor de veritat. I ho és perquè permet diagnosticar problemes importants en la cohesió social i en la construcció de valors socials i comunitaris en les societats complexes. “Fake news” el nom que rep la mena d’informació on la veritat no importa i tot el que aparentment hauria de ser informació esdevé espectacle, purament orientat cap als instints morals més baixos de la ciutadania (el ressentiment, el racisme, la ràbia contra tot i contra tothom).

A inicis del segle XXI patim una epidèmia de informació-escombraries. Emocions i sentiments ocupen el lloc de la informació racional, objectiva i contrastada. Alhora en la política mundial, malgrat la globalització de l’economia, no tenim marcs mentals comuns, socialment compartits i creïbles, des dels quals interpretar globalment la realitat a partir de conceptes. Quan els sentiments ocupen tot l’espai – i quan es prescindeix del valor del càlcul polític, per tal d’escalfar l’opinió pública a curt termini –, tota suposada informació per absurda i/o poc plausible que resulti es torna creïble. Estem en l’àmbit de la postveritat.

Des d’Aristòtil se sap que la democràcia no és el règim del veritable o del fals sinó del versemblant. En una democràcia les interpretacions d’un fet es basen en interessos i en punts de vista. Com s’acostuma a dir “les interpretacions són lliures”. Però no val qualsevol interpretació: les que no es basen en el sentit comú compartit ni en el reconeixement de fets obvis queden fora de joc o només són compartides per minories marginals.

Allò que resulta nou és que els fets no es reconeixen com a tals. Ara hi ha “alternative facts” [fets alternatius] que per als qui els propaguen tenen el mateix valor de veritat que els fets evidents i comprovats. Possiblement, el dubtós honor de descobrir els “fets alternatius” com a nou criteri de veritat correspon a Kellyanne Conway, portaveu de la Casa Blanca que al gener de 2017 quan els periodistes li van preguntar si hi havia menys gent en la presa de possessió del president Trump que a la del president Obama va respondre: “nosaltres proposem fets alternatius, per nosaltres és una victòria. Hi havia molta gent al carrer”.  La postveritat és el triomf dels fets alternatius per sobre dels fets comprovats.

  Parlem de postveritat quan es produeixen simultàniament aquestes quatre situacions en relació a la informació:

1. Els fets ja no serveixen per orientar l’opinió pública.

2. Els fets s’assimilen a opinions privades.

3. La informació es converteix en un objecte de consum prescindint del seu valor per a orientar l’acció.

4. Allò inversemblant pot arribar a ser preferit a la veritat perquè està més a prop del meu desig.

 En la democràcia, la veritat sempre ha estat feble i des de l’antiga Grècia sabem que existeix el perill que els demagogs corsequin els sistemes democràtics, atacant-los de del seu interior. “Escalfar” l’opinió pública a través declaracions altisonants o voler treure rèdit polític de suposats escàndols són eines polítiques velles com el món. La temptació de confondre la veritat i el desig ha existit també des de sempre en dirigents polítics, especialment quan no valoren correctament les situacions polítiques.

Proposar models nous de convivència, més o menys impossible o idealitats, tampoc no significa cap novetat. El que es nou és la conversió del que abans s’anomenaven “utopies” en relats de “fets alternatius”. Una utopia suposava que podem imaginar un altre món i lluitar per ell, malgrat que sigui difícil portar-lo a la pràctica. La postveritat comparteix amb els relats utòpics el seu caràcter “narratiu”: el món s’explica a través d’històries o d’anècdotes que serveixen per a orientar l’acció.

Però la semblança s’acaba aquí. Les “fake news” tenen una funció de desmobilització social. Estan pensades per a convèncer els individus que el món mai no serà un lloc millor perquè, per naturalesa, el món, i amb ell la raça humana, és estrictament miserable. Les utopies volien servir a l’emancipació; la postveritat vol induir a la servitud i al pessimisme social.  La postveritat nega qualsevol component de psicologia utòpica i tota voluntat transformadora; el món sempre serà un lloc malvat  i qui no pensa “malament” té el perill de ser devorat per culpa de la seva pròpia ingenuïtat. Els “fets alternatius” es difonen estrictament per provocar la còlera i el ressentiment, interessadament orientat sovint contra les “minories” que són considerades com a més ben tractades que la classe mitjana.

Per entendre com ha estat possible instaurar la postveritat en el camp de la política cal entendre, també, la manera com el model de govern tecnocràtic que s’ha anat imposant arreu del món des de la dècada de 1960, produeix un tipus de política cada cop més abstracta. Conceptes com el PIB d’un país o la taxa de creixement són fet important en la gestió. Però no quasi diuen res de la mena de societat on vivim, ni de la que necessitem per al futur (amb més creixement?, sense creixement?, etc.).

Una política que parli del PIB però no de les necessitats concretes de la gent acaba produint la desmobilització social. La falta de criteris polítics clars sumada a la multiplicació de discursos polítics diversos i contradictoris acaben produint desconcert i inacció. La postveritat és el producte d’aquesta incapacitat per justificar valoracions fortes dels fets, on simplement “tot s’hi val” perquè res no val substantivament.

Una de les conseqüències de l’extensió planetària de les xarxes socials és que a inicis del segle XXI els humans estem destruint l’experiència del “món comú” (si és que aquesta experiència havia existit mai). El Nord durant els segles XVIII – XX (com ha minin) ha estat molt allunyat del Sud, bàsicament sotmès a colonització i espoli. Però un seguit de normes culturals, religioses, educatives, etc… unificaven l’experiència de la gent i creaven comunitats més o menys consolidades i persistents. Ara, però, al  Nord s’ha estès un individualisme extern.

Ara per ara  els individus   – especialment al  que convencionalment anomenem “nord”; països rics i amb tradició cultural liberal –  ja no estem gaire segurs de viure al mateix món. Es obvi que les xarxes socials tendeixen a privatitzar l’experiència del món i a aïllar-nos en una bombolla comunicativa a la qual tan sols tenen accés els qui pensen com nosaltres. En aquest context els fets deixen de ser estables, les interpretacions divergents i contradictòries s’imposen i el criteri significatiu es degrada en forma d’espectacle. D’això se n’ha dit “postveritat”.

4.2.3. POSTVERITAT I ENGANY EN POLÍTICA

És una obvietat que l’engany ha existit sempre i que la mentida és un dels fets més reals de la vida. Res de nou sota el sol. Igual que cal ser prudent quan menja i es beu, també quan es fa política s’ha de donar per descomptada la possibilitat de la manipulació i de la mentida. La conspiració potser no és el nucli de la política, però negar que en política hi ha conspiracions és del tot infantil.

 En quin sentit “postveritat” és un concepte nou, diferent al d’engany o de mentida? Com s’ha fet el pas de la negació postmoderna i nietzscheana de la veritat al populisme? (ep; si “populisme” significa alguna cosa, més enllà de ser una etiqueta ambigua que serveix per a tot!). Vet aquí un parell de qüestions que sembla urgent plantejar en el moment que triomfen experiències polítiques com les de Donald Trump als Estats Units o Bolsonaro al Brasil.

En resum, hi ha qui diu que ha estat el postmodernisme filosòfic el brou que ha fet possible la postveritat i altres que opinen que, com que avui no es pot governar sense els mitjans de comunicació, és inevitable que siguin els mèdia i les xarxes socials les qui acabin “creant” una veritat alternativa.

 Respondre aquestes qüestions té conseqüències importants no només per a la política, sinó per a entendre els mecanismes socials i psicològics de la fascinació i per a clarificar l’estatut de la “veritat” en les ciències socials. La meva hipòtesi en aquest àmbit és que la paraula “postveritat” significa (i implica) coses diferents segons si el concepte s’aplica al postmodernisme filosòfic o al populisme polític. En el postmodernisme filosòfics la postveritat té una significació molt diferent a la políticament reaccionària que s’està imposant ara com ara.

Cal recordar que alliberar-se de concepcions reduccionistes del concepte de veritat (val a dir, de la identificació entre la veritat i la suposada essència de les coses), va ser un dels grans èxits de la sociologia i la psicologia entre els anys finals del XIX i el principi del segle XX. La crisi del totalitarisme va matar també el “totalitarisme” epistemològic de les grans veritats unívoques. La concepció contemporània de la veritat en filosofia és bàsicament “operacional” ; la veritat es considera com un criteri pragmàtic de resolució de problemes però no com una característica ontològica ni del llenguatge ni de les coses.

   En origen, la tesi postmoderna de la inexistència d’una veritat essencialista implicava, a més, poc o molt, una posició gairebé militant sobre la responsabilitat de l’intel·lectual. L’experiència del totalitarisme va vacunar tota una generació en l’escepticisme més profund sobre els grans relats i les “Veritats” amb majúscula. Des del postmodernisme, negar l’existència d’una veritat única i substantiva tenia clarament a veure amb l’afirmació del pluralisme liberal com a element central en les democràcies. En canvi, la política en l’era de la postveritat no implica un respecte al dubte, ni a la possibilitat que l’adversari polític tingui raó. La postveritat política el que vol és, directament, manipular.

No es pretén obrir l’àmbit del debat incloent perspectives diverses, sinó senzillament tancar la possibilitat de la crítica – falsificant els arguments de la discrepància i usant directament l’insult, si cal. La postveritat no accepta cap responsabilitat de l’intel·lectual respecte al món, sinó que vol anihilar el debat.

 Dir el mateix i significar coses diferents…

Chomsky, potser l’intel·lectual més influent en l’espai polític de les esquerres alternatives, i Trump, el president més odiat per les esquerres alternatives, tenen com a mínim una cosa en comú: no els agrada el New York Times. De fet, Chomsky va escriure “El New York Times és pura propaganda” (20 de maig de 2015). Donald Trump hi estaria d’acord. Ell també opina que “El New York Times no és el meu enemic, és l’enemic del poble americà” (17 de febrer de 2017). En aparença el Professor i el President estan, doncs, d’acord. Però, òbviament, que Chomsky i Trump opinin el mateix sobre el diari de referència als Estat Units no significa que ho facin per les mateixes raons. I això és l’essencial.

Qualsevol proposició que s’expressa en el llenguatge natural humà té un context que li dona sentit i permet entendre-la. Chomsky vindria a ser un Sòcrates que vol reformar la ciutat. Creu que existeix el bé i vol que la ciutat s’hi acosti. Trump, en canvi, vol tan sols destruir la credibilitat d’un mitjà que se  li oposa. Quan Chomsky critica el New York Times ho fa perquè creu en el valor de la veritat tal com deriva de la tradició de les Llums. Quan el critica Trump implica una agenda de dominació del mitjans de  comunicació.

Si el postmodernisme insisteix en la impossibilitat de conèixer “la” veritat allí on tot són “relats”, val a dir, opinions més o menys fràgils, el populisme pretén governar imposant la confusió, el pluralisme sense criteris i socialment perillós. Posaré un exemple una mica brutal, però prou gràfic. Si Baudelaire es drogava podia fer poemes de gran valor artístic, si es droga un mort de gana en un barri marginal, pot fer pena. Però si es droga el pilot de l’avió on estic viatjant, la meva vida corre un perill seriós. L’acte és el mateix; les implicacions i les conseqüències de tot plegat, però, ni són comparables ni tenen res a veure. La diferència entre posició postmoderna i posició populista respecte a la veritat és exactament la mateixa.

La Il·lustració, com va explicar Kant, no només consisteix a fer un ús crític de la pròpia raó. També significa ser capaç d’entendre les raons dels altres i establir el regne de la crítica. Quan l’administració Trump parla de “fets alternatius” el que realment està fent és negar el regne de la crítica. Aquest és el perill (epistemològic, moral i polític) de la postveritat. Criticar la “veritat” d’una proposició obliga a millor l’argumentació sobre la qual se sustenta. En canvi construir “fets alternatius” porta a impedir la crítica. La diferència no és menor.

4.2.4. POSTVERITAT I VIRTUT

Una de les situacions socials que es posa en relleu l’ús cada cop més ampli del neologisme “postveritat” és la crisi de la confiança comunitària en les societats postmodernes o de capitalisme avançat. L’estratègia política basada en el menyspreu per l’objectivitat dels fets no seria possible sense una pèrdua de valors socials. Però amb aquest fet per ell sol no n’hi ha prou per explicar la postveritat. Ha calgut, a més, que la tecnologia i la multiplicitat d’agents emissors d’informació provoquin una mena de boira sobre la certesa moral d’algunes afirmacions. Situacions o idees que mai ens hauríem cregut (sobre la vida privada, sobre la sexualitat, sobre els negocis), passen a ser dubtades quan moltes veus ho  repeteixen a les xarxes socials.

En la societat de la postveritat es produeix una absurda inversió de la lògica, de manera que (en contra del que seria intuïtiu) són els fets el que resulta desmentit per les opinions. Pot semblar paradoxal però els marcs mentals de la gent en una època que es defineix pel poder de les imatges i de la tecnologia pot acabar essent més significatiu que els fets mateixos. Com diu el filòsof britànic Julian Baggini (Breve historia de la verdad; Barcelona: Ático de los libros, 2018 – ed or., anglesa 2017), aquesta situació s’ha fet possible per una prèvia crisi en la definició del que són els “fets”. Les creences s’han emancipat dels fets segurament en la mesura que la complexitat dels coneixements científics s’ha fer impossible de capir des del vell sentit comú. D’altra banda, moltes ciències socials (especialment l’economia) barregen elements descriptius i prescriptius d’una manera poc clara – i gairebé sempre responen a interessos polítics i empresarials poc transparents. 

Usant l’esplèndida ironia britànica dels vells temps; Keynes deia que li agradaria que l’economista fos tan professional i objectiu com un dentista. No està malament aquest desig: un dentista sovint dona males notícies (el queixal s’ha corcat, cal treure’l), però actua d’una manera professional i asèptica. Per desgràcia, no es pot dir que economistes, juristes o politòlegs treballin amb la mateixa preocupació per l’asèpsia d’un bon dentista.

Baggini recull una frase molt directa de Roger Scruton: “el relativisme s’ha convertit en el primer refugi dels canalles”  i recorda que contextualitzar una afirmació no és exactament el mateix que relativitzar-la. Que una catedral es pugui contemplar des de diverses perspectives no significa exactament que la catedral no existeixi. Que hi hagi “més d’una forma de descriure el món”, no vol dir que no hi hagi món.

En paraules de Baggini: “no hi ha fets alternatius, sinó fets addicionals” (p. 66). Que la veritat no hagi de ser de forma necessària una propietat del grup (socialment) dominant no significa que no hi hagi veritat. Convé no oblidar que, com diu Baggini: “La historia es complica per un factor que va més enllà dels fets: el poder” (p. 68). Els fets existeixen i sovint no agraden a la gent que mana. Més enllà, encara, els fets poden ser reinterpretats a partir del descobriment de veritats noves.

Però la realitat pot ser coneguda i descrita pel mètode empíric més que per intuïcions místiques o per interessos polítics: “la veritat empírica és massa modesta per afirmar una certesa absoluta i això la fa encara més admirable”(p.54). Qualsevol que vulgui transformar la realitat el primer que ha de fer conèixer amb precisió allò que vol canviar. L’escepticisme no s’ha de confondre amb el cinisme, ni les perspectives alternatives sobre un problema social o científic s’han de confondre tampoc amb suposades “veritats alternatives”.

 La veritat no és només un problema empíric (de correspondència entre allò que diem i allò que succeeix. És també un problema de virtut (de probitat) moral. En una societat postmoderna de crisi de la política i d’emergència de “no-llocs” en les ciutats, la vida es torna inhòspita. Potser la postveritat sigui l’aspecte intel·lectual de la precarització de la vida que porta a una absoluta desconfiança intel·lectual i al trencament dels lligams comunitaris.

En un moment històric dominat per la còlera social i la mancança de lideratges socials, el final de la societat industrial i l’inici d’una època de xarxes social i de precarietat menen a la construcció de relats alternatius i postveritat. Una societat més sofisticada és també molt més fràgil. I la manipulació de la veritat en la postveritat ho testimonia.

4.2.5. ESTRATÈGIES DE LA POSTVERITAT

La postveritat no s’identifica exactament amb la mentida sinó que consisteix en la construcció del que s’han anomenat “veritats alternatives”, és a dir, potencialment creïbles i capaces d’explotar pors de grups socials el més amplis possibles amb resultats manipuladors. En la postveritat es juga fonamentalment amb pors atàviques i amb frases de doble sentit.

   Lee McIntyre al seu llibre “Posverdad” (ed. espanyola, 2018), assenyala aquestes 7 característiques en el que ell anomena “l’estratègia de Trump” (pel nom d’aquest president nord-americà:

1. Plantejar qüestions sobre algun tema extravagant (“la gent comenta”, “senzillament estic repetint el que vaig llegir al diari”), per exemple, que Obama no havia nascut als Estats Units o que havia punxat el telèfon a Trump.

2. No facilitar cap evidència (perquè no n’hi ha), més enllà de l’opinió.

3. Suggerir que no es pot confiar en la premsa perquè és parcial.

4. Això portarà força gent a dubtar de l’exactitud del que escolten o del que llegeixen a la premsa  (o com a mínim a concloure que la qüestió és “controvertida”).

5. Davant aquesta incertesa, la gent estarà més inclinada a acomodar-se en la seva pròpia ideologia i a consentir un biaix de confirmació, triant només el que encaixa amb les seves nocions preconcebudes.

6. Així es crea un ambient propici per a la proliferació de notícies falses, que reforçaran els passos que van de l’1 al 5.

7. Així la gent creurà allò que dius simplement perquè ho has dit. La creença pot ser tribal. No cal gaire res per tal que la gent cregui el que vol creure, si ho diu algú que sigui vist com un aliat i que no estigui essent qüestionat per una evidència confiable (i de vegades fins i tot si n’hi ha…).

La postveritat no consisteix només en la difusió de notícies falses. El que busca és la creació d’una “veritat alternativa” o el que és el mateix, d’un estat d’idees més o menys difús, on ningú tingui cap evidència factual sobre la qual organitzar d’alguna manera la comprensió de la realitat. A partir d’aquí la manipulació de les emocions resulta molt més senzilla.

Ramon Alcoberro Pericay

Molt Inquietant, tot plegat…