[ Aquest article resta escrit en llengua catalana i castellana ]
EN EL 80è ANIVERSARI DE LA MEVA NAIXENÇA
1. EL PAS DEL TEMPS I INSCRIPCIONS DELS RELLOTGES DE SOL
En iniciar aquest escrit, he de dir que enguany no m’ha costat massa de trobar un fil de pensament coherent a l’hora de redactar la glossa del meu propi 80è aniversari de la meva naixença. La qual cosa, per l’edat ja prou curulla d’anys que tinc, se’m pot exigir sense cap excusa. En serà, doncs, el tema del temps on hi embolcallaré tot l’enfilall de pensaments i sentiments propis d’aquesta celebració.
D’entrada, dansen per la meva memòria una munió d’inscripcions o sentències llatines extretes dels rellotges de sol de la nostra contrada en aquest precís moment que atalaio l’estació d’arribada dels meus 80 anys, és a dir, l’aniversari dels meus dies de vida acomplerts, l’indicador o la creu de terme d’una etapa vital que em marca l’inexorable pas del temps fugisser, pautat i compassat i que la recreació de la saviesa dels seus adagis exposats als quatre vents fan ben entenedora per on ha trepitjat i trepitja l’excursió de la meva vida:
-
“CARPE DIEM”, dues paraules que, amb un to llunyà de la disbauxa amb què a voltes s’utilitzen, amb serenor i discreció aconsellen més aviat el bon aprofitament del temps actual i el gaudi festiu del moment present…
-
“ARS LONGA, VITA BREVIS”, una sentència que mostra el contrast de la brevetat de la vida, en una clara al·lusió a la persistència temporal de l’art i de totes les coses fetes o acabades de la vida temporal…
-
“FESTINA LENTE”, una expressió aparentment contradictòria que, en voler-te donar molta pressa en aconseguir els teus desitjos, et reclama que vagis ben a poc a poc perquè el teu objectiu s’assoleixi millor…
-
“LENTIORES TRISTIBUS, LAETISSIMUS VELOCISSIMAE DISCURRUNT”, una construcció llatina relacionada amb el pas de les hores que passen relativament: molt lentes i feixugues en els moments de dificultats o de tristesa, però que esdevenen massa ràpides per aquelles ocasions plenes de gaudi i felicitat...
-
“SED FUGIT IRREPARABILE TEMPUS”, una afirmació exacta i precisa que deixa entrellucar de quina manera el temps s’escorre de forma irreversible, irreparable, sense marxa enrere…
-
“TEMPUS EST QUAEDAM PARTS AETERNITATIS”, una llegenda que pretén optimitzar la vida present “ara i aquí” per inquibir-la -si és que n’és posible- dins d’una part de l’eternitat on no hi ha la “mesura del moviment” que construeix el temps…
-
“TEMPUS OMNIA FERT, SED ET AUFERT OMNIA TEMPUS”, un magnífic contrast literari que descriu com tot allò que el temps ens ofereix en aquesta vida, també s’ho emporta indefectiblement i ho amaga en el cementiri de la memòria del passat…
-
“QUANTUM HAEC UMBRA PROGREDITUR, TANTUM VITA TUA MINUITUR”, una proposició ben trobada i que relaciona el moviment de les hores de sol amb el recorregut de la vida que roman escapçada mentrestant l’ombra imparable de l’engranatge celeste avança…
Cada dita clàssica, doncs, porta la seva bona càrrega de saviesa respecte de la caducitat de les coses i el tic-tac metafòric que marca cada expressió m’ofereix, en aquest meu aniversari, un excel·lent motiu de reflexió.
Una reflexió sobre la importància d’addicionar quirats d’un bon contingut a les coses de cada dia per tal de deslliurar-les d’una possible superficialitat que, en el cas de caure-hi, no em permetria aprofundir-les per a l’adquisició del capteniment que, després de vuitanta anys de vida se m’exigeix.
2. AGRAÏMENTS I ANAR PER FEINA. NO PERDRE EL TEMPS
Sóc conscient que he arribat a una edat en la que em queda molt menys temps del que he viscut fins ara. I, per això mateix, sabent de l’escassetat misteriosa que encara se’m concedeix de vida, és millor que em refugiï de discussions estèrils i dels encenalls de les coses vanes per acostar-me més lliure a tot allò que es presenta com essencial en aquest tram de darrera hora, sigui llarg o curt. I per això, em cal:
-
Fixar-me i aprofundir encara més en la defensa dels drets humans i la comprensió de la dignitat requerida a tota persona, així com també a lade la comunitat dels pobles que la conformem. Això, m’ajudara a arribar al meu final en pau i d’acord amb la meva pròpia consciencia…
-
Embolcallar-me intensament entre totes les persones que amb mi hi ha volgut ser, en aquesta excursió meravellosa, per seguir aprenent de tothom i seguir debutant en l’escenari del paper de l’obra que em pertoca entre la tramoia i l’acció de tot allò que suposa la representació i la bona imatge per acompanyar o posar de manifest la veritat (una recerca cap a la objectivitat i sentit comú de les coses), el bé (concretant-lo en col.laborar en el bienestar real dels més propers), la pau, la unitat en la diversidad i, sobretot, l’estimació.
Em plau rememorar, doncs, en aquest aniversari, com he fet en alguna altra ocasió, l’estimació i l’agraïment que sento vers als meus pares que em van posibilitar la vida en un 28 de gener de 1943 a Ripoll -bressol simbòlic de la historia de la naixença de Catalunya i referència de saviesa monàstica escrita en pedra, com diu el poeta-, perquè:
“Qui passi per sota d’aquesta arcada, bé podrá dir, en síntesi sagrada que el món, el temps i l’eternitat ha vist”.
És en aquest poblet del Pre-Pirineu on vaig viure-hi amb la meva família, les meves germanes i tietes i amics d’infantesa, amb tot un món de sorpreses, de moments tensos i també de desorientació, però prou feliços com correspon als anys de la infantesa i de la preadolescència.
Nogenmenys, passen per aquest decorat les àvies i els avis materns i paterns, així com també oncles i tietes, cosins i cosines i llurs fills i filles d’aquí Catalunya i de l’Estiria austríaca, així com també fent memòria de totes aquelles persones estimades que, havent traspassat aquest món, viuen el misteriós i ignot somni de la pau.
Un agraïment i estimació, com no pot ser d’una altra manera:
A la Congregació salesiana -Institució fundada per Joan Bosco a Turín (Itàlia)- el “Da mihi animas, cetera tolle”, expressió amb clara referència a donar la máxima prioritat a la persona humana per damunt de qualsevol altra consideració…
A la Companyia de Jesús -Orde fundada per Ignasi de Loiola– el “Ad maiorem Dei gloriam…”, divisa on hi mena implícitament tot allò que concerneix al servei i a l’estimació cap als altres…
-
… Sigui en període d’estudi,
-
… També de compromís vocacional o
-
… Tot allò relacional amb la projecció laboral.
I, evidentment, amb el goig d’haver trobat pel camí a molta gent, principalment com el suport dels companys/es de treball, molts/es alumnes que m’han ajudat a créixer, la complicitat amical d’excel•lents persones que són al meu costat i em segueixen acompanyant i, per sobre de tot, la satisfacció d’haver fornit una família, conjuntament amb la meva muller -Maria Eugènia-, amb el caliu d’un fill -en Guifré Francesc- i d’una filla -la Mariazell Eugència-, i de tothom que és ben aprop meu.
Gratias do et ad multos annos…!!! Hoc est: ad multos annos cum vobis…! Dono gràcies i per a molts anys…!!! Vull dir: que pugui celebrar-ne molts més amb tots vosaltres…!
3. UN DARRERA L’ALTRE I UNA REFLEXIÓ EN AQUESTA DIADA
Havent superat, doncs, molts aniversaris: el d’argent, quan vaig complir 25 anys, el d’or amb 50, el de diamant amb 60, el de platí amb 65, el de titani amb 70, el de brillants amb 75…, he arribat feliçment al de roure amb 80, la qual cosa m’omple de satisfacció i desitjo que tots hi pugueu arribar igualment. I Encara més: superar-los…!
Així com any darrera any el pas compassat i inexorable del temps em possibilita l’oportunitat de congratular-me amb les diades de molts aniversaris, em toca a mi gaudir de la celebració anyal del meu 80è aniversari i fer-ne, al seu redós, la reflexió pertinent que la diada obliga.
.
1. En primer lloc, no vull perdre la convicció que em faig gran i, en referència a una de les llegendes o locucions llatines inscrites en aquests rellotges de sol escampats arreu, me n’adono que la projecció de l’ombra que marca les hores de la meva vida, assenyala ja un nombre important d’anys viscuts a sol i a serena:
«Quantum haec umbra progreditur, tantum vita tua minuitur» / «De la mateixa manera que progresa aquesta ombra del rellotge de sol, també la teva vida es va escapçant».
2. Després, i en segon lloc, cal percebre com el temps fuig i corre veloç: «Tempus fugit velociter». Així ho va expressar aquell filòsof insigne, Heràclit d’Efes, observador del moviment de totes les coses. Tanmateix, no puc oblidar que tots els bons records de la nostra moguda aventura comuna i personal romanen per sempre i ben fixats en l’àlbum de la memòria, però permanents i inalterables, com així ho creia Parmènides d’Elea -l’altre pensador grec d’Elea-, el filòsof de la immutabilitat i permanència.
3. Finalment, amb el paradigma del cicle de la natura i tots els dies escampats en els fulls del calendari que assenyalen:
-
Els moments esplendorosos de l’estiu de la vida,
-
Els que ens adverteixen, per altra banda, de la mort misteriosa de la mateixa manera que moren les fulles dels arbres,
-
Els d’aquel cromàtic tardoral, rogenc i daurat, que desprén aquella olor humida, boscana i penetrant en descobreixen que l’hivern ja és proper.
-
I tant de bo se’ns desvetlli el misteri amagat d’una altra primavera.
I és que el rodolar de la natura ens alliçona sobre els deures a complimentar mentrestant perdura la vida. I això, de la mateixa manera que l’incessant balanceig de les ones càlides i suaus del mar estiuenc -que ens recorda com l’aigua, que és principi de la vida-, també la primavera esclatant cal assaborir-la amb l’esperança del creixement i del retorn.
I així, mirar i veure amb saviesa, assaborir i delectar-se gustosament, olorar i respirar amb suavitat, escoltar i comprendre atentament, palpejar amanyagadorament i interioritzar en profunditat aquest espectacle meravellós de la natura -la més entenedora i millor metàfora de la nostra existència viscuda-, com n’han estat i en són tantes coses bones i satisfactòries al nostre voltant, amb defallences superades, amb tantes amistats lleials, en moments també prou crítics, però tants èxits aconseguits, sense oblidar cap de les mantes situacions denses i intenses…!
I malgrat tot, i amb tot això de positiu al nostre abast, amb totes les fortaleses aconseguides i les limitacions vençudes, recullo el meu desig perquè tot plegat segueixi sempre un inqüestionable esperit de superació a tota prova i perquè l’ombra de la vida continuï estiregassant-se i la seva durada sigui, entre tots nosaltres, per molts anys més…!
4. MENTRESTANT RESPIRO, ESPERO…!
ENTRETANT ESPERO, ESTIMO…!
I AMB TOTS ELS QUI ESTIMO, VISC…!
Havent arribat la celebració del meu 80è aniversari, me n’adono que he deixt de trepitjar el camí de la setentena i he començat l’excursió de la vuitantena. I ja està. Des del meus 80 anys, que no són pas pocs, i per cert que comencen ja a ser-ne massa, amb el record ben viu -i una bona mala salut de ferro-, desitjo que qui m’escolti o em llegeixi, arribi també a aquestes alçades de la vida sa i estalvi.
Per tot plegat recullo de Ciceró aquella frase «Dum spiro, spero; dum spero, amo; dum amo, vivo» que traduïda, a la meva manera, però prou fidel al seu sentit, expressa:
Mentretant respiro, espero…! / Entretant espero, estimo…! / I, amb tot els qui estimo, visc…!
5. REGAL D’ANIVERSARI:
L’APLICACIÓ INFORMÀTICA D’UN WEBLOG
Tractant-se, doncs, del temps fugisser i de la meva edat ja molt avançada-, no sigui que el meu cervell emmalalteixi i em quedi sense poder gaudir de l’orientació que avui em dóna encara la rosa dels vents.
Per tant, defugint de l’inexorable pas del temps, tant com en sigui possible respecte d’aquest tema o leitmotiv fugisser d’aquest 80è aniversari de la meva naixença, voldria deixar-vos un petit obsequi -que certament també em faig a mi mateix-, i que consisteix amb les planes de l’aplicació informàtica del WEBLOG:
www.miquelangelbosch.com (prémer-lo per accedir-hi),
…on hi tinc articles acaronats d’acord amb el temps que hi puc dedicar i segons els meus interessos o hobbies corresponents. Aquesta tasca m’acompanya els dies, com també m’acompanyeu tots vosaltres, en aquesta excursió endegada per reflexionar i viure durant tot aquest any nou que començo, però que des de la meva jubilació laboral a l’any 2007 hi he anat escrivint i consignant els meus pensaments i sentiments.
Us ofereixo l’ocasió de donar un cop d’ull altra i, en concret, respecte d’un tema intitulat “Del goig de la vida terrenal a la mort misteriosa” que es troba a la susdita aplicació informàtica i que, tot clicant l’enunciat, se us obrirà amb tot el seu esplendor i dens contingut.
6. ACCEPTACIÓ, ADAPTACIÓ I RESILIÈNCIA DAVANT LA VIDA
I és que atesa la severa realitat sobre el grau de la meva salut, també em cal corroborar i significar la importància que té per a mi i per a qualsevulla:
-
L’acceptació de la vida i de les flaqueses que comporta…
-
L’adaptació a les diverses circumstàncies, situacions i contextos…
-
…, però sempre amb un actitud de resiliència a tota prova.
I és que la rellevància i la satisfacció de viure intensament la vida no té preu, malgrat mantes boires i foscors que sovint l’ennuvolen a causa de la nostra petitesa i precarietat.
Actualment, i malgrat la meva “excel·lent molt mala salut de ferro”, mentrestant cada dia em vaig repetint allò de “tan bé que anàvem”, en el sentit que “trobant-me encara prou bé” de moment, no puc deixar de manifestar que des de l’entrada a la meva jubilació -ara aviat en farà setze anys-, la meva salut ha començat a ressentir-se.
Tanmateix, sembla que externament no se’m nota gaire el pas del temps i, funcionalment, segueixo fent una vida digne i pràcticamente del tot normalitzada.
Per tant, després d’una senzilla i ràpida recerca, trobo també el dia asenyalat dels vostres aniversaris -que cada any i, quan n’és el dia, us els felicito amb una munió de records i de consells-, tot i que em permetreu avui escriure’m a mi mateix unes fites per aquest nou any que estreno i així, en la felicitació que em dedico, poder assolir els propòsits següents:
-
Assolir els objectius i hobbies que tinc entremans,…
-
Cuidar-me psíquicament i física,…
-
Conviure feliçment amb tots els meus,… i
-
Conrear la satisfacció de la vostra amistat…,
…, que certament hi compto, en el marc d’una presa de consciència sobre com el pas fugisser del temps ens va conduint de la mà -sense presses ni pauses, però amb petjada ferma-, cap a noves etapes vitals que hem d’anar acceptant, adaptant i superant com a primer exercici per fer via fins arribar al cim.
7. ELOGI DEL “BEATUS ILLE” I INVITACIÓ AL “CARPE DIEM”
Deixem de banda les malalties i parlem de l’exuberància de la vida. Fem-ho tornant al món dels clàssics, a la antiguitat clàssica perquè aquests ens ofereixen, amb la seva experiència, la possibilitat d’amanyagar els gaudis de la vida.
I en serà el poeta Horaci, -un segle abans de Crist-, que -sobre el gaudi de la vida-, ja hi reflexionava en referència a dues dimensions ambivalents i essencials entre si mateixes-, però no contradictòries, sinó complementàries, com en són:
-
L’elogi que en fa de la vida retirada, però activa en el seu «BEATUS ILLE…» i
-
La invitació a satisfer el goig de l’existència, en tot moment, amb el «CARPE DIEM…».
Moltes gràcies a tothom i una forta abraçada…!
Barcelona / El Masnou, 28 de gener de 2023
.
Para una puntual, pero mejor ilustración de algunos contenidos del articulo es preciso orientarse hacia las palabras del texto catalán «ut supra» que aparecen coloreadas de azul
EN EL 80º ANIVERSARIO DE MI NACIMIENTO
1. EL PASO DEL TIEMPO E INSCRIPCIONES DE NUESTROS RELOJES DE SOL
Al iniciar este escrito, debo decir que este año no me ha costado demasiado encontrar un hilo de pensamiento coherente a la hora de redactar la glosa de mi propio aniversario de nacimiento. Lo cual, por la edad ya bastante rebosante de años que ya tengo, se me puede exigir sin excusa alguna. Será, pues, el tema del tiempo con el que envolveré este texto con pensamientos y sentimientos propios de esta celebración.
De entrada, bailan por mi memoria una muchedumbre de inscripciones o sentencias latinas extraídas de los relojes de sol de nuestra región en el preciso momento que oteo la estación de llegada de mis 80 años, es decir, el cumpleaños de mis días de vida cumplidos, el indicador o la cruz de término de una etapa vital que me marca el inexorable paso del tiempo huidizo, pautado y acompasado y que la recreación de los adagios expuestos a los cuatro vientos hacen bien comprensible por dónde ha pisado y pisa la excursión de mi vida:
– “CARPE DIEM”, dos palabras que, con un tono lejano del desenfreno con el que a veces se utilizan, con serenidad y discreción aconsejan, por otra parte, el buen aprovechamiento del tiempo actual y el disfrute festivo del momento presente…
– “ARS LONGA, VITA BREVIS”, sentencia que muestra el contraste de la brevedad de la vida, en una clara alusión a la persistencia temporal del arte y de todas las cosas hechas o acabadas de la vida temporal…
– “FESTINA LENTE”, una expresión aparentemente contradictoria que, al querer dar mucha prisa al deseo de conseguir las cosas, te reclama que vayas poco a poco para que tu objetivo se alcance mejor…
– “LENTIORES TRISTIBUS, LAETISSIMUS VELOCISSIMAE DISCURRUNT”, una construcción latina relacionada con el paso de las horas que pasan relativamente: muy lentas y pesadas en los momentos de dificultades o de tristeza, pero que se convierten en demasiado rápidas para aquellas ocasiones llenas de disfrute y felicidad. ..
– “SED FUGIT IRREPARABILE TEMPUS”, una afirmación exacta y precisa que deja atisbar cómo el tiempo se escurre de forma irreversible, irreparable, sin marcha atrás…
– “TEMPUS EST QUAEDAM PARTES AETERNITATIS”, una leyenda que pretende optimizar la vida presente “ahora y aquí” para inquibirla -si es posible- dentro de una parte de la eternidad donde no existe la “medida” del movimiento” que construye el tiempo…
– “TEMPUS OMNIA FERT, SED TE AUFERT OMNIA TEMPUS”, un magnífico contraste literario que describe como todo lo que el tiempo nos ofrece en esta vida, también se lo lleva indefectiblemente y lo esconde en el cementerio de la memoria histórica…
– “QUANTUM HAEC UMBRA PROGREDITUR, TANTUM VITA TUA MINUITUR”, una proposición bien encontrada y que relaciona el movimiento de las horas de sol con el recorrido de la vida que se va acabando mientras la imparable sombra del engranaje celeste avanza…
Cada dicho clásico, pues, lleva su buena carga de sabiduría respecto a la caducidad de las cosas y el tic-tac metafórico que marca cada expresión me ofrece, en este mi cumpleaños, un excelente motivo de reflexión.
Una reflexión sobre la importancia de adicionar quilates de un buen contenido a las cosas de cada día para librarlas de una posible superficialidad que, en caso de caer en ella, no me permitiría profundizarlas a tenor de la adquisición del comportamiento que, después de ochenta años de vida, se me exige.
2. AGRADECIMIENTOS, PERO SIN PERDER EL TIEMPO
Soy consciente de que he llegado a una edad en la que me queda mucho menos tiempo de lo que he vivido hasta ahora…
…Y, por eso mismo, sabiendo de la escasez misteriosa que todavía se me concede de vida, es mejor que me refugie de discusiones estériles y de las cosas vanas para acercarme más libre a todo lo que se presenta como esencial en este tramo de última hora, sea largo o corto. Y por eso, necesito:
– Fijarme y profundizar aún más en la defensa de los derechos humanos y la comprensión de la dignidad requerida a toda persona, así como también en la de la comunidad de los pueblos que la conforman. Esto, me ayudará llegar a mi final en paz y de acuerdo con mi propia conciencia…
– Envolverme intensamente entre todas las personas que conmigo han querido estar, en esta excursión maravillosa, para seguir aprendiendo de todos y seguir debutando en el escenario con el papel de la obra que me corresponde entre la tramoya y la acción de todo lo que supone la representación y la buena imagen para acompañar o poner de manifiesto la verdad (una búsqueda hacia la objetividad y el sentido común de las cosas), el bien (concretándolo en colaborar con el bienestar real de los más cercanos ), la paz, (la unidad en la diversidad) y, sobre todo, la cercanía del amor.
Me complace rememorar, pues, en este aniversario, como he hecho en alguna otra ocasión, el cariño y el agradecimiento que siento hacia mis padres que me posibilitaron la vida en un 28 de enero de 1943 en Ripoll -cuna simbólica de la historia del nacimiento de Cataluña y referencia de sabiduría monástica escrita en piedra, como dice el poeta, porque:
«Quien pase por debajo de esta arcada, bien podrá decir en una síntesis sagrada, que el mundo, el tiempo y la eternidad ha visto».
Es en este pueblecito del Pre-Pirineo donde viví con mi familia, mis hermanas y tías y amigos de infancia, con todo un mundo de sorpresas, de momentos tensos y también de desorientación, pero bastante felices como corresponde a los años de la infancia y de la preadolescencia.
No obstante, pasan por este decorado las abuelas y los abuelos maternos y paternos, así como también tíos y tías, primos y primas y sus hijos e hijas de aquí Cataluña y de la Estiria austríaca, así como haciendo memoria también de todas aquellas personas queridas que, habiendo traspasado este mundo, viven el misterioso e ignoto sueño de la paz.
Un agradecimiento y cariño, como no puede ser de otra manera:
– A la Congregación salesiana -Institución fundada por Joan Bosco en Turín (Italia)- con el “Da mihi animas, caetera tolle”, expresión con clara referencia a dar la máxima prioridad a la persona humana por encima de cualquier otra consideración…
– A la Compañía de Jesús -Orden fundada por Ignacio de Loyola- con el “Ad maiorem Dei gloriam…”, divisa que conduce implícitamente a todo lo que concierne al servicio y a la estima verdadera hacia los demás…
… Sea en período de estudio,
… También de compromiso vocacional o
… Todo lo relacional con la proyección laboral.
Y, evidentemente, con el gozo de haber encontrado por el camino a mucha gente:
El apoyo de los compañeros/as de trabajo, muchos/as alumnos/as que me han ayudado a crecer, la complicidad amistosa de excelentes personas que están a mi lado y me siguen acompañando y, por encima de todo, la satisfacción de haber fornido una familia, conjuntamente con mi mujer -Maria Eugènia-, con la calidez de un hijo -Guifré Francesc- y de una hija -Mariazell Eugència-, y de todo el mundo que está muy cerca de mí.
Gratias do et ad multos annos…!!! Hoc este: ad multos annos cum vobis…! Doy gracias y por muchos años…!!! Quiero decir: ¡que pueda celebrar muchos más con todos vosotros…!
3. UNA REFLEXIÓN PERTINENTE EN ESTA CELEBRACIÓN
Habiendo superado, pues, muchos cumpleaños:
-
El de plata, cuando cumplí 25 años,
-
El de oro con 50,
-
El de diamante con 60,
-
El de platino con 65,
-
El de titanio con 70,
-
El de brillantes con 75…
-
…he llegado felizmente al de roble con 80, lo que me llena de satisfacción y deseo que todos podáis llegar igualmente. Y aún más: ¡superarlos…!