LA MERCÈ: L’ESCENARI D’UNA GRAN FESTA, AMB MOLT MAR DE FONS I EL COMPLEX RESCAT D’IMMIGRANTS

LA MERCÈ: L’ESCENARI D’UNA GRAN FESTA, AMB MOLT MAR DE FONS I EL COMPLEX RESCAT D’IMMIGRANTS

Per entendre amb justesa el cartell o el pòster institucional d’enguany respecte de les festes de la Mercè barcelonines hem de remuntar-nos cap a uns temes que seran els eixos vertebradors d’aquest nou article digital d’un setembre tardoral:

• LA MARE DE DÉU DE LA MERCÈ
• L’ORDE MERCEDÀRIA DE REDEMPCIÓ DE CAPTIUS 
• LA FESTA MAJOR DE BARCELONA
• LA IMMIGRACIÓ

1. LA MARE DE DÉU DE LA MERCÈ

 

 

1.1. UNA ADVOCACIÓ MARIANA LLIGADA A LA FUNDACIÓ DE L’ORDE MERCEDÀRIA

La Mare de Déu de la Mercè és -des de la perspectiva cristiana- una advocació de la Mare de Déu, originària de Barcelona i lligada a la fundació de l’Orde de la Mercè a l’any 1218.

 

 

 

1.1.1. LA IMATGE DE LA MERCÈ A LA BASÍLICA DE LA MARE DE DÉU DE LA MERCÈ DE BCN

La imatge actual es venera a la Basílica de la Mare de Déu de la Mercè i és una talla de fusta d’estil gòtic del segle XIV, atribuïda a Pere Moragues. El nen Jesús que té a la falda és d’un o dos segles després.

 

 

1.1.2. LA MERCÈ, ÉS LA PATRONA DE LA CIUTAT DE BARCELONA I DE LA SEVA ARXIDIÒCESI

Des del 1687 és patrona de la ciutat de Barcelona, per un vot que va fer el Consell de Cent si alliberava la ciutat d’una plaga de llagostes. També ho és de l’arxidiòcesi de Barcelona (des del 1868) i de la província eclesiàstica de Barcelona (que inclou les diòcesis de Sant Feliu i Terrassa) des del 2006. Durant l’Exposició Universal de Barcelona (1888) fou coronada canònicament.

1.2. LA MERCÈ, UNA ANTIGA TRADICIÓ LLEGENDàRIA

Segons la tradició la Mare de Déu s’aparegué simultàniament, una nit d’agost de 1218, a sant Pere Nolasc, sant Ramon de Penyafort i al rei Jaume el Conqueridor per instar-los a la fundació d’un orde per a la redempció de captius cristians en mans de musulmans, i que va ser l’Orde de la Mercè, els membres de la qual s’anomenen popularment mercedaris.

 

1.3. EL CULTE I L’ADVOCACIÓ DE LA MERCÈ

El culte es va difondre durant l’Edat mitjana pel Mediterrani i, durant els segles XVI a XVIII, arran de la tasca d’evangelització que van dur a terme els frares mercedaris en terres hispàniques i americanes, es van crear nombrosos convents de l’Orde que van convertir la Mare de Déu de la Mercè (amb el nom de Virgen de las Mercedes o Mercedes) en una advocació popular. 

 

 

Hi ha constància de l’advocació el 1230 i el primer temple que li fou dedicat ja existia entre 1249 i 1267. Els Goigs més populars que se li canten comencen així: «Dels captius Mare i Patrona…»

La festivitat se celebra el dia 24 de setembre

 

 

2. L’ORDE MERCEDÀRIA

2. L’ORDE MERCEDÀRIA

L’Orde Real i Militar de Nostra Senyora de la Mercè i de la Redempció de Captius

2.1. QUÈ ÉS L’ORDE MERCEDÀRIA…?

L’Orde dels Mercedaris va néixer com un orde format per religiosos i cavallers que va rebre ràpidament el suport de les autoritats eclesiàstiques catalanes i també de les civils, com ho mostra el suport donat a l’Orde pel bisbe de Barcelona Berenguer II de Palou i pel rei Jaume el Conqueridor de la Corona d’Aragó, ja que mentre el primer els reconeixia com a clergues, el segon els va investir com a cavallers del Regne. Els mercedaris, com a força militar, es van destacar al capdavant de les tropes catalanes en les campanyes de la conquesta de Mallorca (1229) i València (1238).

Finalment, el papa Gregori IX va reconèixer-ne l’existència mitjançant una butlla papal l’any 1235, que atorgava a l’Orde la regla de Sant Agustí. Va esdevenir orde clerical l’any 1317 i Orde mendicant l’any 1690.

2.2. EL SENTIT RELIGIÓS DE L’ORDE MERCEDÀRIA.

ELS QUATRE VOTS

 

 

Els religiosos mercedaris pronunciaven quatre vots:

• Els tres habituals de pobresa, castedat i obediència i el més característic de l’Orde…,
• El de lliurar-se ells personalment com a ostatges o lliurant llur vida, si fos necessari, per aquells captius que estaven a punt de perdre llur creença en la fe catòlica. 

La història consigna que entre els segles XIV i XVIII foren nombroses les ocasions en què els pirates musulmans assaltaven les costes de llevant de la península Ibèrica, en què s’emportaven sovint com a ostatges moltes persones de les àrees assaltades, persones per les quals més tard els musulmans demanaven un rescat o bé els venien com a esclaus al nord d’Àfrica. Era en aquell moment on entraven en joc els mercedaris, ja que aquests anaven en processó per diferents pobles per tal de recollir almoines, tot oferint serveis religiosos a fi i efecte de recaptar els diners suficients per comprar la llibertat dels dissortats captius. Un cop aconseguits els diners, s’hi enviava un membre de l’Orde per tal de fer el pagament o per lliurar-se en lloc del captiu en cas que no s’haguessin aconseguit els diners acordats. En aquest sentit destaquen els casos de:

• Sant Ramon Nonat, 
• Sant Serapi i 
• Sant Pere Ermengol, que foren torturats i assassinats a canvi de lliurar un captiu en lloc seu.

2.3. L’ORDE MERCEDÀRIA, DE L’ANTIGA FUNCIÓ REDEMPTORA DE CAPTIUS  A  LES  NOVES ACCIONS DE CAPTIVITATS: LA POBRESA I LA MARGINACIÓ SOCIAL, LES ADDICCIONS DE DROGADICTES I L’ATENCIÓ A LES PRESONS

Així, els mercedaris varen complir amb escreix la seva funció original, ja que es poden comptabilitzar un total de 344 redempcions i 60.000 persones alliberades de la seva captivitat.

A partir de 1812 l’Orde va deixar de banda la seva funció redemptora, ja que en teoria l’esclavitud s’havia abolit, motiu pel qual va començar a desenvolupar tasques de caràcter missioner i caritatiu. El pare Pedro Armengol Valenzuela, ministre general llavors, va reformar l’Orde per tal que atengués noves maneres de redempció de les «noves captivitats» que amenacen l’home: pobresa, marginació, addiccions, presó, etc.

2.3.1. LES CONSTITUCIONS DE L’ORDE MERCEDÀRIA

Les primeres constitucions són les de 1272, o de Narbona. En elles, el vot de l’orde s’expressa: «… tots els germans de l’orde han de ser sempre ben disposats a donar les seves vides, si és necessari, com Jesucrist va donar la seva per nosaltres…».

La idea es repeteix a les constitucions:

• Albertines (1327),
• Les de Zumel (1588) i
• les de Madrid (1692).

 

Les de Roma, de 1895 i les de 1970 aclareixen el sentit del vot en els temps moderns:

 

«Els mercedaris, empesos per la caritat, es dediquen a Déu pel vot particular en virtut del qual prometen donar la seva pròpia vida, si fos necessari, com Crist va fer per nosaltres, per a alliberar de les noves formes d’esclavitud els cristians que estan en perill de perdre la seva fe».

La qual cosa queda confirmada a les Constitucions últimes de 1986.

 

 

2.3.2. D’UNA ORDE LAICA I MILITARITZADA A UNA ORDE CLERICAL O RELIGIOSA

 

 

 

2.3.2.1. ELS INICIS DE L’ORDE MERCEDÀRIA

A mesura que s’anava difonent, els membres clergues augmentaven en nombre. Al capítol general de 1317 al Puig, va ser nomenat mestre general un sacerdot, per primer cop. Aquest va promulgar unes noves constitucions en 1327, on es remarcaven els aspectes espirituals i monàstics de la vida religiosa de l’orde.

Durant el segon viatge a Amèrica de 1493, Cristòfor Colom va anar acompanyat per alguns mercedaris. Durant els anys següents, els mercedaris van intervenir activament en l’evangelització de les noves terres. El primer convent americà dels mercedaris va ser el de Santo Domingo, fundat en 1514. A poc a poc, els mercedaris van destacar per la seva defensa dels pobles indígenes davant dels abusos dels colonitzadors. Les seves principals missions van ser a Mèxic (1516), Panamà (1522), Nicaragua (1528), Perú (Cusco i Lima) i Bolívia (1532), Equador (1534), Costa Rica i Veneçuela (1535), Argentina (1536) i, especialment, Xile (1562).

Durant els segles XVII i XVIII l’orde va arribar al seu major desenvolupament: el 1775 tenia a Europa 229 convents amb 4.493 religiosos, en vuit províncies.

2.3.2.2. L’ORDE MECEDÀRIA DEL 1800 AL SEGLE XX

En començar el segle XIX, era present a Espanya, Itàlia i França, però les supressions i secularitzacions de l’època van gairebé acabar amb l’orde, que va desaparèixer totalment de França. A Amèrica, en independitzar-se els estats, també van desaparèixer molts dels convents de l’orde.

Cap al 1880, hi havia a Europa només 30 religiosos en tres cases i esglésies de l’orde. En conjunt, hi havia uns tres-cents mercedaris, molts d’ells grans. El mestre general, Ermengol Valenzuela, va dedicar els seus esforços a revifar l’orde, formant nous religiosos i obrint noves cases. En 1893 va redactar unes noves constitucions, aprovades per la Santa Seu en 1895. Amb elles, l’orde feia propi l’objectiu de la misericòrdia, les missions i l’educació dels joves. En 1911, Valenzuela va deixar el seu càrrec amb dues províncies a Europa, cinc a Amèrica, seixanta cases i 450 religiosos.

2.3.2.3. L’ORDE MERCEDÀRIA EN L’ACTUALITAT

Al final del 2005 l’orde comptava amb un total de 720 membres i 156 convents. De la seva presència inicial a Europa (als Països Catalans, Castella, Portugal, Itàlia i França), va arribar a tenir una àmplia representació a l’Amèrica del Sud, en concret a Xile, el Brasil i l’Argentina, on va participar activament en l’evangelització de diferents tribus autòctones.

Els religiosos es dediquen a la cura pastoral a parròquies, a l’assistència com a capellans a les presons, a l’acció educativa i assistencial en favor dels joves abandonats, marginats o desafavorits i a les missions. El carisma de l’orde és l’alliberament de les noves formes d’esclavitud espiritual, psicològica, econòmica o social, treballant amb: presos (tant a la presó com amb ajuts per a la reinserció posterior), refugiats, joves marginats i perseguits, marginats i explotats dels països en vies de desenvolupament…

El 2010 l’Orde de la Mercè – Província de Catalunya-Aragó va rebre la Creu de Sant Jordi.

El 2016 el mercedari català Manuel Antonio Anglés Herrero fou escollit nou conseller general de l’Ordre Mercedària per als sis anys següents.

Sants destacats de l’Orde Mercedari

 

 

2.4. ELS SANTS DE L’ORDE MERCEDÀRIA

 

 

 

 

 

 

Aquests són els sants mercedaris més coneguts, inclosos al Martirologi romà:

• Sant Pere Nolasc, barceloní, fundador de l’Orde.
• Sant Serapi, natural de Londres, patró dels malalts.
• Sant Ramon Nonat, nascut a Portell (la Segarra), patró de les mares gestants.
• Sant Pere Pasqual, valencià, patró dels estudiants.
• Sant Pere Ermengol, nat a la Guàrdia dels Prats (Conca de Barberà).
• Santa Maria de Cervelló, barcelonina, primera religiosa mercedària.
• Beata Mariana de Jesús, monja.

A banda, l’orde venera, com a beats i sants de l’orde, i amb festivitat litúrgica limitada a les celebracions internes, un nombre considerable de frares destacats al llarg de la història, com els primers generals, els màrtirs de l’orde o altres figures.

 

3. LA FESTA MAJOR DE BARCELONA

3. LA FESTA MAJOR DE BARCELONA

3.1. QUÈ SÓN LES FESTES MAJORS…?

Una festa major és la festa o el festival més important de cada barri, poble, vila o ciutat. Típicament commemora un fet important de la seva història o tradició, com ara la seva fundació. Aquesta festa pot ser alhora una festa patronal, o sigui una festa en honor a un sant patró o santa patrona. Sovint, quan no s’escau en estiu, se celebra una segona festa major en aquesta època de l’any.

Les festes majors són el punt de trobada d’una comunitat local que es reuneix anualment a l’entorn d’uns escenaris comuns -a plaça, el cafè o l’església– i que afirma la seva existència com a col·lectiu a partir d’uns referents simbòlics compartits.

 

 

2.2. LES FESTES MAJORS A CATALUNYA

 

 

 

2.2.1. L’ORIGEN DE LES FESTES MAJORS A CATALUNYA

Les festes majors catalanes se celebren almenys des del segle XIII. Al segle XIV la prodigalitat en les despeses féu que moltes constitucions de bisbats limitessin als clergues el nombre de convidats a l’àpat de festa major. Ferran el Catòlic, en una pragmàtica del 1487, prohibí que es fessin despeses superiors a deu sous per cada foc, però aquesta fou derogada l’any següent, a petició dels pagesos, que negociaren amb el rei la interpretació de la sentència arbitral de Guadalupe i que al·legaven el costum de rebre, per les festes majors, els amics i els parents.

2.2.2. LES TRADICIONS DE LES FESTES MAJORS A CATALUNYA

Solen durar tres dies (que a moltes ciutats i viles hom fa coincidir amb les fires), el primer dels quals hom considera feriat, i se sol intentar fer coincidir amb un cap de setmana.

Entre els actes religiosos, han estat o són tradicionals les vespres o completes a la vigília, l’ofici solemne, amb un orador invitat per al sermó i la processó (sovint amb gegants i nans), acompanyats, tots, per música de banda.

Entre els actes profans, cercaviles, balls a l’envelat o en un teatre (on també se celebren concerts i representacions teatrals o líriques), balls de sardanes o de danses tradicionals, a la plaça, cóssos amb divertiments infantils (com la sortija, salts amb sacs o trencar l’olla), toros o correbous, competicions esportives, focs d’artifici, correfocs, diables, castells, fires (cavallets, tir al blanc, autos de xoc, etc.) La corporació municipal presideix els actes més solemnes. Hom enrama o adorna amb garlandes els carrers, i a la majoria de les cases es fa un gran àpat, al qual són convidats parents i amics forans. Hom acostuma a estrenar vestits.

2.3. FESTES MAJORS DE CATALUNYA DESTACADES

Actualment, l’única festa major declarada Festa Patrimonial d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya és la de Solsona. Els orígens es remunten a l’any 1653, en què es va decidir proclamar la Mare de Déu del Claustre com a patrona de la ciutat per haver salvat els solsonins d’una epidèmia de pesta. Originàriament, la festa consistia a treure la imatge de la Mare de Déu en processó el dia 8 de setembre, però amb el pas del temps s’hi van afegir elements que es comparteixen amb moltes altres festes majors catalanes, com la participació dels gegants i el bestiari solsoní o els balls tradicionals.

 

En la categoria de Festes Tradicionals d’Interès Nacional, hi ha festes majors tan importants com:

 

 

• Les de la Mercè i la del barri de Gràcia, totes dues a Barcelona,
• Les festes de Santa Tecla de Tarragona,
• La festa de Misericòrdia de Reus,
• La festa major de Castellterçol,
• Les festes del Tura d’Olot i
• La festa de Sant Bartomeu de Sitges.

 

 

Són també especialment significatives les festes de creació més recent -però molt concorregudes i dinàmiques- com:

 

 

• La de les Santes de Mataró,
• La festa major de Blancs i Blaus de Granollers,
• Les de Santa Anna de Blanes,
• La de Sant Fèlix de Vilafranca del Penedès,
• Les de la Mare de Déu de la Cinta de Tortosa,
• Les Decennals de Valls (que cada deu anys recorden la Mare de Déu de la Candela),
• La dels Elois de Berga,
• L’Aquelarre de Cervera,
• La de la Santa Creu de Figueres o
• La de Sant Narcís de Girona.

 

 

Festes Majors famoses en són:

 

 

• La Festa Major de Gràcia,
• Les Festes de Sant Joan de Ciutadella de Menorca,
• La Festa Major de Vilafranca del Penedès,
• La Patum de Berga,
• Les Festes de la Magdalena de Castelló de la Plana,
• Les Falles de València, 
• Les Fogueres d’Alacant i
• La Festa Major (pirata) de Premià de Mar.

 

 

2.4. LA FESTA MAJOR DE BARCELONA, EN EL DIA DE LA SEVA PATRONA,  LA MARE DE DÉU MERCÈ

 

 

 

 

 

 

 

2.4.1. A L’ENTRADA DE LA TARDOR, ALS VOLTANTS DEL 24 DE SETEMBRE, LA MERCÈ

 

 

La Mercè és la festa major de la ciutat de Barcelona, que se celebra pels volts del 24 de setembre, festivitat de la Mare de Déu de la Mercè. Dura prop d’una setmana i té lloc en diversos espais públics de la ciutat. 

Reuneix anualment entre 1,5 i 2 milions de persones al voltant de diferents activitats culturals, artístiques i festives, sent la festa més multitudinària de totes les que se celebren a Barcelona. Entre més actes, es destaquen el matí de festa major, la cavalcada de la Mercè, el gran correfoc, la passada de gegants i capgrossos, les diades castelleres, els balls i les danses vinguts d’arreu de Catalunya, etc. Hi tenen una forta presència les cercaviles de tota mena, uns dels actes tradicionals més antics de la ciutat, emparentats amb les processons de Corpus que ja trobem documentades als segles XV i XVI.

 

 

La festa ret homenatge a la patrona de Barcelona, a qui s’atribueixen uns quants miracles vinculats a la ciutat:

 

 

 

• S’explica que el 24 de setembre de 1218 la Mare de Déu de la Mercè s’aparegué simultàniament al rei Jaume I, a sant Pere Nolasc i a sant Ramon de Penyafort i els encomanà que instituïssin un orde religiós per rescatar els cristians ostatges a terres sarraïnes.
• També segles més tard, el 1687, Barcelona fou atacada per una plaga terrible de llagostes i el poble invocà la protecció a la Mare de Déu de la Mercè. Quan se’n sortiren, la proclamaren patrona de la diòcesi, encara que no ho fou de manera oficial fins al 1868, amb el papa Pius IX.

 

2.4.2. ELEMENTS MÉS DESTACATS DE LA FESTA MAJOR DE BARCELONA

 

 

 

2.4.2.1. L’ORIGEN DE LA FESTA MAJOR DE BARCELONA

2.4.2.2. ELS ACTES TRADICIONALS DEL PROGRAMA DE LA FESTA MAJOR DE BARCELONA

2.4.2.3. EL CARTELL ANUNCIADOR I PRECURSOR DE LA FESTA MAJOR DE BARCELONA

2.4.4. EL PREGÓ QUE INICIA ELS ACTES DE LA FESTA MAJOR DE BARCELONA

2.5. CLOENDA: LA FESTA MEJOR ENTRELLUCADA PER EL CONJUNT MUSICAL DE LA TRINCA I EL CASTELL DE FOCS 2019 DE FINAL DE FESTES

 

 

Clicant qualssevulla de les fotos d’aquest punt s’obrirà un vide amb l’audició musical de

«FESTA MAJOR»

2.5.1. «FESTA MAJOR»

Festa Major és el segon disc de La Trinca (Edigsa, 1970). La majoria de les tretze cançons que el componen segueixen per ordre cronològic, «amb una barreja molt reeixida d’ironia i costumisme, i amb l’ús prodigiós d’un gustosíssim llenguatge popular».

Els actes d’un dia de festa major típic d’un poble de la Catalunya de final dels anys seixanta:

• «Alegria, és Festa Major»
• «El pregó»
• «La passada»
• «L’ofici solemne»
• «El sermó»
• «Les sardanes»
• «El concert»
• «La processó»
• «Els gegants»
• «El castell de focs»
• «L’envelat»
• «Ball de rams»…

El disc, que també va donar nom al primer espectacle del grup de Canet, va ser un gran èxit de públic, sostingut en el temps. Tot i que no és un disc gaire representatiu de l’humor de La Trinca, com reconeixen els mateixos components del grup, tant el disc com la cançó que hi dóna títol surten habitualment en les antologies de música catalana.

2.5.2. EL CASTELL DE FOC A MONTJUÏC AMB UN  MUSICAL DE QUALITAT CLOU LES FESTES DE LA MERCÈ DE BARCELONA

El Piromusical de la Mercè 2019, realitzat el 24 de setembre, s’ha convertit en un símbol ja tradicional per tancar les festes. L’avinguda de la Reina Maria Cristina s’ha tornat a omplir de llum, color i música.

El Piromusical tornà a pintar de llum el cel de Montjuïc, mentre les explosions i les palmeres de foc es combinaren amb uns blocs musicals que repassen les efemèrides de l´any:

• Des dels cinquanta anys de l´últim concert de The Beatles (l´any 1969, al terrat d´Apple Corps, a Londres)…
• Fins als vint anys de la reobertura del Gran Teatre del Liceu i en homenatge a la Montserrat Caballé…
• Passant pels 75 anys de la mort de Glenn Miller….
• I sons de música àrab perquè el Piromusical també volgué recordar, en la cloenda de la festa, la ciutat convidada d´enguany: Beirut.

Un any més, la Pirotècnia Igual ha preparat l’espectacle pirotècnic, amb una durada de 33 minuts i 9 segons. Enguany s’han cremat 1.400 quilos de material pirotècnic, o el que és el mateix, 6.083 artefactes. Hi hem vist 1.000 palmeres i sentit 1.000 trons, per exemple. En total s’han fet 11.152 llançaments durant l’espectacle coordinats des de quatre ordinadors. 

Amb l’espectacle pirotècnic, Barcelona conclou la Festa Major de l’any 2019. Durant quatre dies, la capital catalana ha viscut amb intensitat una infinitat d’activitats adreçades a tots els públics i repartides per tots els racons de la ciutat. 

4. LA IMMIGRACIÓ

4. LA IMMIGRACIÓ

4.1. DEL RESCAT I DE LA REDEMPCIÓ D’ESCLAUS  A TRAVÉS DE LES GESTES MERCEDÀRIES, A LA VISIÓ  ALLIBERADORA DE LES ESCLAVITUDS ACTUALS, POSANT EN PRIMER TERME EL PROBLEMA DE LA IMMIGRACIÓ

4.1.1. ELS RESCATS DEL SEGLE XXI

Se m’escau de parlar d’aquest problema tant actual i en aquest moment atesa la recent festa de la Mercè i la celebració mercedària anyal que, en qualitat d’una Orde que va néixer per a la redempció de captius en mans musulmanes, avui continua amb el seu carisma dedicant-se a una tasca, posada al dia i d’acord amb les necessitats actuals sota el concepte i l’acció de l’alliberament de les persones, com en són: 

• La cura pastoral a parròquies, amb l’assistència com a capellans a les presons, a l’acció educativa i assistencial en favor dels joves abandonats, marginats o desafavorits i a les missions…
• L’alliberament de les noves formes d’esclavitud espiritual, psicològica, econòmica o social…
• La dedicació i el traball amb: presos (tant a la presó com amb ajuts per a la reinserció posterior), refugiats, joves marginats i perseguits, marginats i explotats dels països en vies de desenvolupament i estenent la seva activitat a qualsevol xacra social (el món de la droga, l’alcohol, etc.)…

Hem de considerar la immigració com l’entrada a un país o regió per part de persones que van néixer o procedeixen  d’un altre Estat o regió. 

Representa una de les dues opcions o alternatives del terme migració, que és aplicat als moviments de persones d’un lloc a altres i aquests desplaçaments comporten un canvi de residència ja sigui temporal o definitiu. Les dues opcions dels moviments migratoris són: 

• Emigració, que és la sortida de persones d’un país, regió o lloc determinats per dirigir-se a altres diferents i 
• Immigració, que és l’entrada a un país, regió o lloc determinats procedents d’altres parts, de forma que una emigració comporta una posterior immigració al país o lloc d’arribada.

4.1.2. LA IMMIGRACIÓ

Així doncs, resulta vàlid estudiar la immigració des del punt de vista del país d’acollida o millor dit d’entrada, ja que que la situació és molt diferent i fins i tot a vegades oposada a la del país o lloc d’emigració.

Un dels problemes que planteja la immigració és la quasi sempre inevitable diferenciació cultural, econòmica i social existent entre les poblacions immigrades i les del país de recepció, i fins i tot entre els mateixos immigrants quan procedeixen de països de diferents continents.

4.2. ENTRE l’HEROÏC RESCAT D’IMMIGRANTS PER L’ACCIÓ VALENTA D’ONG’S ENFRONT DEL REBUIG I LA PASSIVITAT DELS GOVERNS DE LA UNIÓ EUROPEA. I COM ERSD CONFIRMA AIXÒ DIT AMB UNS EXEMPLES

En iniciar, doncs, la temàtica que ens ocupa no podem deixar de banda, sinó  al contrari-, consignar-ho en primer lloc, la acció de dues persones significatives que, precisament perquè els governs de la ribera mediterrània ho miraren de gairell, la seva valentia els ha situat a la primera plana dels informatius i de la heroïcitat. Es tracta de:

4.2.1. CAROLA RACKETE, LA CAPITANA DEL «SEA WATCH DE GREENPACE»

Carola Rackete (Preetz, 8 de mayo de 1988), que és una capitana de barco alemayna que treballa per una organització de rescats marítim, Sea-Watch de Greenpeace (fins fa poc -2016- British Antarctic Survey).

Carola Rackete abans de dedicar-se a salvar vides a la Mediterrània va estudiar conservació mediambiental i es va embarcar en un trencaglaç a l’Àrtic. El canvi d’activitat ho va explicar ella mateixa a un diari italià:

«La meva vida ha estat fàcil, he pogut freqüentar tres universitats, em vaig graduar amb 23 anys. Sóc blanca, alemanya, nascuda en un país ric i amb el passaport correcte. Quan em vaig adonar, vaig sentir l’obligació moral d’ajudar a qui no tenia les mateixes oportunitats que jo».

Carola Rackete es va convertir en una persona molt coneguda al juny de 2019 quan el vaixell Sigui Watch 3, que ella capitanejava va rescatar a uns 50 emigrants que anaven a la deriva en alta mar enfront de les costes de Líbia i va intentar portar-los a un port segur a Itàlia. El govern italià, amb el ministre de l’Interior Matteo Salvini al capdavant, li va denegar l’accés, però després de dues setmanes d’espera Rackete va decidir atracar sense permís a l’illa de Lampedusa en la matinada del 29 de juny.

Va ser detinguda immediatament per les autoritats italianes acusada dels delictes de resistència i violència contra un vaixell de guerra -durant la maniobra d’atracada va xocar contra una patrullera de la Guàrdia de Finança que va intentar frenarla-, que poden comportar penes d’entre tres i deu anys de presó.

Carola Rackete, abans d’atracar sense permís, ja estava sent investigada per la fiscalia de la ciutat d’Agrigent (Sicília) per presumptament afavorir la immigració il·legal i també per haver entrat en aigües territorials italianes sense el permís de l’Estat. Les autoritats italianes es van endur els 40 migrants que seguien a bord -després que alguns d’ells fossin ja evacuats per raons mèdiques- en furgons per a ser distribuïts per cinc països europeus que estaven disposats a acollir-los.

Carola Rackete va ser posada en llibertat el 2 de juliol per la jutge Alessandra Vala, segons la qual l’activista alemanya estava complint «un deure» i «el deure de socors no acaba en el mer embarcament a bord de nàufrags, sinó en la seva conducció a un port segur».

El 10 de setembre de 2019 va rebre la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya.

4.2.2. ÒSCAR CAMPS, EL FUNDADOR I EL  RESPONSABLE D’UNA ONG «PROACTIVA OPEN ARMS»

Òscar Camps (Barcelona, 1963), que és un socorrista, empresari i activista català, conegut principalment per ser el fundador i el director d’una ONG badalonina Proactiva Open Arms. Va ser guardonat amb el premi Català de l’Any del 2015.

Òscar Camps era el propietari d’una empresa de socorrisme establerta a Badalona, Pro-Activa Serveis Aquàtics, que es dedicava als serveis marítims, concretament a la seguretat aquàtica i el socorrisme. En el context de la crisi dels refugiats, en el marc de la Guerra civil siriana, quan milers de persones perdien la vida intentant arribar a Europa, Camps va decidir desplaçar-se a Lesbos, una illa grega situada prop de Turquia, per avaluar la situació sobre el terreny.

L’esdeveniment clau que el motivà a posar-se en moviment fou la publicació de les imatges del cadàver d’Alan Kurdi, un nen de tres anys que havia mort ofegat intentant fer la travessia amb la seva família. Com que l’empresa tenia molta experiència en vigilància de platges, ell i uns quants companys van decidir aplicar els seus coneixements en socorrisme per col·laborar en el rescat dels refugiats que intentaven arribar a la Unió Europea a través del mar Egeu.

Així, el setembre de 2015 es va decidir fundar l’ONG Proactiva Open Arms, finançada amb 15.000 euros que Òscar Camps tenia estalviats, i destacant un grup de voluntaris a l’illa, entre els quals s’hi trobava ell mateix, per col·laborar en les tasques de rescat. En un principi, l’únic material del qual disposaven eren diversos vestits de neoprè, aletes i tubs de respiració. Les principals activitats del grup eren guiar i ajudar a arribar a les platges als refugiats, principalment sirians, que venien des de Turquia en embarcacions molt precàries. 

Amb el temps, no obstant això, l’equipament disponible va anar millorant, principalment a través de les donacions provinents de particulars. Gràcies a la seva tasca, diversos mitjans espanyols i europeus es van fer ressò de l’activitat d’Òscar Camps i de l’ONG a Lesbos, principalment per la seva visibilitat en fotografies penjades a internet. No obstant això, la popularitat a Catalunya els arribà gràcies a l’emissió a TV3 del documental To Kyma. Rescat al mar Egeu, dirigit per Arantza Díez i David Fontseca i produït per La Kaseta Ideas Factory, on se seguia l’activitat del grup en diverses accions a l’illa grega. El 2 de març de 2016, aquesta popularitat féu que Camps i Proactiva tinguessin la possibilitat de poder visitar el Parlament Europeu, on van parlar en nom dels refugiats.

El 1r de març de 2016 es va fer públic que Òscar Camps:

• Era un dels finalistes al Premi Català de l’Any de 2015, guardó que entrega, anualment i per votació popular, El Periódico de Catalunya, i que havia reconegut anteriorment personalitats com Ernest Lluch, Neus Català o Pep Guardiola. 
• El 30 de març el diari català va anunciar que Camps havia passat a la fase final del concurs, juntament amb l’escriptor Josep Maria Espinàs i el cantant Pau Donés. 
• Finalment, el 7 d’abril, en la gala anual de lliurament del premi, es va anunciar que Camps havia estat el guanyador del concurs.

El dia 10 de setembre de 2019 va rebre la Medalla d’honor del Parlament de Catalunya a mans del president del Parlament català, Roger Torrent, reconeixent la seva tasca humanitària a través de «Proactiva Open Arms».

Tanmateix, atès que l’organització recull els immigrants en pasteres dins o prop d’aigües territorials líbies, s’ha generat polèmica ja que determinades veus consideren que això genera un efecte crida i multiplica la quantitat d’africans que compren passatges a les màfies de tràfic d’éssers humans cap a Europa.

El mes d’agost de 2019 la Fiscalia de l’Audiència Nacional espanyola investigà la denúncia presentada pel partit espanyol Vox que considerà que Proactiva Open Arms havia violat les lleis marítimes i de col·laborar amb el tràfic de persones.

 

4.3. LA IMMIGRACIÓ, UNA QÜESTIÓ AMBIVALENT DEL NOSTRE TEMPS ENTRE L’ACOLLIDA I EL REBUIG

 

 

 

4.3.1. D’AIXÒ SE’N DIU PERDRE ELS PAPERS, PERDRE LA RUTA…!

Hi ha algú de nosaltres que en aquesta terra pugui deixar de ser considerat immigrant…? Una pregunta ben oberta. Un tema de profunda reflexió. Una resposta únicament personal.

No ens referim aquí a aquells immigrants que arriben a la nostra terra amb el pa sota l’aixella i que sempre solen ser molt ben rebuts pels periodistes,, per les cases discogràfiques o pels clubs, despatxos i multinacionals de casa nostra. quina sort tenen aquests…! Perquè, n’hi ha d’altres que, deixant de banda les solucions m´des o menys acceptables que s’han trobat, els hem pogut contemplar demanant auxili a alta mar, amuntegats en vaixells de socorrs,, tancats a l’escenari d’algunes esglésies i en improvisats locals. Espectables ben dramàtics.

I mai millor dit això d’espectacles. De fet, tot plegat i en obrir el teló de la incertesa i de la misèria immigratòria ens entreté a l’escenari aquesta funció que els mitjans de comunicació ens presenten o que els diaris ens n’hi deixen constància mentre ho contemplem o ho llegim ben còmodament davant del televisor sense abonar entrada, i hi treiem el nas llegint-ho tan tranquils sense implicar-nos-hi massa o gens.

I parlant d’implicació hi ha hagut de tot: des de qui en facilita el local per les tancades d’aquells que, aprofitant-se de l’ocasió han ofert cançonetes a canvi d’un retrat per alegrar als qui decidiren fer vaga de fam, ben perillosa per cert,, sense oblidar, per altra banda, l’actitud d’aquella mare de família que, fugint de tota publicitat, només pretenia acompanyar de veritat els qui patien buidor i necessitat per donar-los l’escalf de la solidaritart i la companyia.

Hi ha gent que en pretrendre fugir de la misèria dels seus països empobrits i amb governants corruptes, es llença al buit, en una incerta travessia dels desert o en pasteres perilloses a través del mar, l’únic afany de pidolar un lloc de treball i guarnyar-se la vida a casa nostra i que, a més a més, en tenir una altra cultuera i un altre idioma, afegeix a les circiumstàncies tots els ingredients que els poden anar en contra. I alerta: perquè qui no tingui papers no tindrà mai feina i com qui no tingui feian no tindrà tampoc papers, el joc dels despropòsits queda ben servit i encerclat en una estremidora sessió contínua…

 

Una metàfora cruel arrancada d’un paràbola de l’evangeli:

 

 

• Uns, amb massa papers, en gtenir-ne molts, els perdem i, fins i tot, els llencem.
• Altres, sense papers, no són res i per això els reclamen, no podent menjar-se ni una engruna.

De tot això se’n diu, per a uns i per als altres, «perdre els papers, perdre la ruta…!»

4.3.2. EL FENOMEN SOCIOLÒGIC DE LA IMMIGRACIÓ, RESULTA SER UN PROBLEMA SENSE SOLUCIÓ…?

La immigració resulta ser en l’actualitat, un fenomen sociològic i corprenedor dins de les societats desenvolupades i especialment a Espanya, atesa la seva condició estratègica de pont entre Àfrica i europa Central. Diàriament la nostra societat rep progressivament una massa social nova que provenint de països subdesenvolupats, arriba de manera tan precària que l’Estrt de Gibraltar es converteix en una zona d’alt risc per a totes aquestes persones. hi deixen l’esperança i la vida desenes d’immigrants que intenten, amb pasteres, arribar a la costa de la peníncsula. Els immigrants que aconsegueixein tocar terra han d’amagar-se com si fossin delinqüents i viure un veritable calvari fins aconseguir un treball, moltes vegades, en condicions d’explotació.

La immigració que coneixem pels mitjans d’informació i que contemplen els nostres ulls, a mçes d’inhumana i intolerable, planteja un problema important des dels vessants polític per una banda, i socio-cultural per una altra, Cal esmentar la reforma d’estrangeria que pretén regatejar als immigrants drets tan fonamentals com els de vaga, associació,, sindicació, assessoria judicial i, en definitiva, estrènyer les condicions de la població immigrada, així com el limitar la concessió de papers de documentació i estada.

Importants sectors de la nostra societat expressen opinions contràries en rebuig de la immigració. Sigui per por a un augment de l’atur laboral, sigui per qüestions culturals, sigui per un augment de la delinqüència, sigui per moltes altres. Cadascuna d’aquests opinions seria ocasió per fer-ne un llibre o, minimament un assaig.

Però preguntem-nos: aquest fenomen sociològic de la immigració, realment constitueix un problema sense solució…?

És cert que la tendència més primitiva de la humanitat ha estat la de marcar un territori propi. Però també totes les peresones -teòricament- han de tenir la llibertat d’establir-se allà on creguin que poden desenvolupar millor les seves qualitats o en aquell lloc on les seves condicions de vida siguiin més favorables. Les diverses institucions, principalment les que se’n deriven del govern de l’Estat, han de preocupar-se perquè la nostra gent, la que arriba i la qued ja s’hi ha instal·lat enmig nostre, pugui viure amb condicions i trobar un equilibri de forces per apaivagar les diverses necessitats d’uns i d’altres proporcionant una vida digne pera tothom.

Partint de la base que l’articulat dels Drets Humans haurien de configurar-se en totes les legislacions mundials de forma automàtica, per sobre de qualsevol altra consideració, penso que ens convindria de fer un repàs exhaustiu de mantes declaracions, esdeveniments succeïts o fets consumats que circulen per tot arreu, per tal de fer-ne una reflexió i copsar si el piu de la balança de la llibertat, de la justícia, de la bondat, de la pau, de l’estimació, del suport al necessitat…esdevé un plenament equilibrat o ajustat o en un flagrant desnivell. 

Mirem-nos-ho proposant dos exemples d’immigració de situacions límits:

4.3.2.1. UNS ESDEVENIMENTS A EL MASNOU PER L’AGRESSIÓ A IMMIGRANTS A UN ALBERG INSTITUCIONAL DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

Es percep un clima d’intolerància davant la diferencia, a remolc de la involució ideològica instigada per moviments populistes d’ultradreta, que està donant peu a fets intolerables com els ocorreguts a El Masnou (on hi passo jornades a la casa pairal). No pot ser que el cas de menors immigrants no acompanyats (anomenats “menes”) es converteixi en un problema de convivència perquè, en general, comencen a ser preocupants els atacs que es produeixen en alguns centres d’acollida d’aquest nois menors vinguts en condicions difícils, precàries i incertes.

Per altra banda, és veritat que alguns d’ells, en algun cas, han comès delictes molt greus, com l’intent de violació que es va viure a El Masnou durant la Festa Major de Sant Pere. Però posar l’ull de l’huracà a tot el col·lectiu de “menes”, no es pot consentir.

El rebuig agressiu que s’ha produït ja en altres poblacions com Rubí, Castelldefels o Canet de Mar no es pot tolerar de cap manera en absolut i també perquè Catalunya, històricament, ha estat i segueix essent una societat plural, tolerant i d’acollida. I això, malgrat:

• Les reiterades i irresponsables accions agressives d’alguns ultradretans.
• Les artificials guerres lingüístiques.
• Les suposades fractures polítiques.
• L’arribada d’un milió i mig de persones en la dècada anterior a la crisi econòmica.
• La tensió política (que no social) de la dècada posterior durant els anys del procés independentista.

Malgrat tot això, la convivència s’ha preservat sempre i, fins i tot, l’atemptat Jihadista del 17-A de 2017, no va donar pas a cap estigmatització de la comunitat musulmana…

4.3.2.2. EL GOVERN ITALIÀ I EL DESEMBARCAMENT DEL «SEA WATCH-3», LA DETENCIÓ I LA POSADA EN LLIBERTAT DE LA SEVA CAPITANA CARLOTA ROCKETE

Relacionat amb aquest aspecte immigratori hem viscut en els darrers dies la detenció de la capitana alemanya Carola Rackete, que havia salvat quaranta persones al mar amb el vaixell de la seva comandància “Sea Watch-3” necessitant amarrar-lo en un port, quan es va produir un xoc amb la policia costanera italiana que no li’n permetia fer les maniobres normals de l’atracament portuari. Per sort, la jutgessa d’Agrigent (Sicília), la deixa en llibertat adduint expressament un “estat de necessitat” partint de la ponderació entre:

• La garantia de la salut i les vides dels tripulants que imposa el dret internacional (i un principi mínim d’humanitat) i
• … El respecte per les decisions policials administratives, en un context en què no hi ha alternatives, per posar en un port segur els nàufrags recuperats en alta mar.

Una decisió valenta de la jutgessa, Alessandra Vella, però sobretot justa, en contra de les intencions de Mateo Salvini -Ministre d’Interior del govern italià- i posteriors intolerables i infra humanitàries declaracions, la qual cosa demostra que:

«El Dret, a més de mur infranquejable, també pot ser “la clau que obri tots els panys”»

Així s’expressava el poeta Vicenç Andrés Estallés.

4.3.3. L’AIGUABARREIG DEL PROCÉS CATALÀ AMB LA IMMIGRACIÓ I ELS DRETS HUMANS COM A DECORAT PRINCIPAL DE FONS

I, com que hem dit que això ho hem de aiguabarrejar amb el Judici al Procés català, diguem també que entre la Carola Rackete –«no va témer desafiar el govern italià»– i en Jordi Cuixart –«Ho tornarem a fer»– no només hi ha en comú una sensibilitat extraordinària davant del fet migratori i la seva concepció com a punt de partida de les nostres societats, sinó també la convicció profunda que l’obediència a les lleis injustes és un dels grans problemes del món actual.

I, quan no hi ha alternatives possibles, les aspiracions de futur, la justícia i la llibertat no poden quedar tancades a les bodegues d’un vaixell o en els espais tancats d’un Alberg institucional d’acollida, sinó que s’han d’obrir per fer camí cap a Lampedusa, als pobles d’arreu de Catalunya o trucant les portes de Madrid per despertar les consciències amb la finalitat que s’adoptin les mesures escaients per tal d’adaptar les velles o noves lleis a la norma universal que configura tot allò que fa referència als “Drets Humans”.

(Aquest text està inspirat en un escrit al diari ARA, l’autor del qual és en Benet Salellas)

El llibre de Jordi Cuixart «Ho tornarem a fer» és un escrit lúcid d’un home bo i coinscient que pretén explicar tot el que va passar a la tardor de 2017, reflexionat durant la preparació d’un judici ignominiós i en el que fa aflorar tota l’encarnació de la seva lluita serena, la denúncia d’unes lleis i unes institucions que no s’ajusten a l’expressió de la voluntat popular d’una part del poble català.

La desobediència civil, el dret a la protesta, els drets civils i polítics, l’autotulela del dret a l’autodeterminació…són els baluards que basteixen la consciència d’un al·legat contra l’obediència i la por. Tots aquests elements, ben travats i cuinats a foc lent, es recullen en el llibre abans citat i, com diu, en Benet Salellas -defensor  dels processats de la Causa 20907 / 2017 contra el Procés català-, aquest també ha estat el plantejament que s’ha articuñat en la defensa de Jordi Cuixart i els altres processats:

«Absolutament determinats a esgargamellar-nos un cop i un altre per afirmar que tots aquells fets am,b què s’ha sotmès a judici bona part de la societat catalana eren, per sobre de tot, expressions democràtiques i pròpies d’un sistema madur de drets fonamental…

…Però fins i tot podem i volem anar més enllà, més enllà d’aquests drets polítics i buscar una solició de dins del dret penal. Perquè el dret penal, encarregat de resoldre els conflictes més contundents que es donen en la nostra vida en comunitat, fa segles que recull una institució que ens pot servir també de «traductora» del conflicte entre legalitat espanyola i legitimitat popular d’aquell octubre del 2017: «L’estat de necessitat»…

…Aquest concepte de «l’estat de necessitat» suposa la justificació d’aquella persona que infringeix un deure o lesiona els béns d’algú exclusivament per evitar un altre mal més greu, propi o aliè. I això es troba en l’article 20.5 del codi Penal en el cas espanyol i en totes les legislacions del nostre entorn i, de fet, acaba de ser aplicat per la jutgessa Alessandra Vella per posar en llibertat Carola Rackete«.

 

4.4. EL PROBLEMA I L’ESPERANÇA DEL POBLE CATALÀ

Tot i que Jordi Pujol quan va escriure sobre La Immiigració. «Problema i esperança de Catalunya» es referia al poble andalús, les seves propostes també són vàlides avui per a tothom que s’instal·li a la nostra terra:

 

 

 

4.4.1. L’OBERTURA DES DE DINS DELS QUE JA HI SÓN A CASA NOSTRA

La primera proposta és que no es pot assolir aquesta realitat col·lectiva de país, si la política catalana no s’orienta:

 

 

• Cap a la construcció d’una societat culturalment oberta i amb un alt grau de democràcia econòmica i social.
• Cap a una societat en la que realment la riquesa, la cultura i també el poder hagin estat objecte d’una redistribució favorable als estaments populars.

Naturalment, aquesta redistribució afectarà els sectors catalans, econòmica i socialment més afavorits, els quals no es componen només, com de vegades es dóna a entendre, de catalans de fa vint generacions, sinó també de moltes persones que ja estan arreladese a Catalunya de només fan cinquanta anys, o fins i tot de vint. Són els sectors que independentment de la seva geneologia estan ben instal·lats al país, ben integrats, ben encaixats.

Es cometrien un greu error, en aquests sectors, si es pretengués crear una societat tancada i estàtica en els vessants cultural, social, polític i fins i tot, en el camp dels valors humans. Una societat que tindria:

• Entre d’altres errors, el de no oferir a la població d’origen immigrat un estil i un model de vida dignes que no pogués ser assumir amb valors propis existents.
• Seria un greu error -per miopia i egoisme- que portaria una conseqüència gravíssima: la dislocació de tota la col·lectivitat, amb els efectes negatius que això comportaria a quants treballem i vivim a Catalunya.

 

4.4.2. L’INTEGRACIÓ DELS DE FORA QUE ARRIBEN A CATALUNYA

No tindríem país, no tindríem una col·lectivitat vàlida, si els sectors instal·lats, que s’han descrit abans, no acceptessin que cal construir -i pagar el preu que això els exigirà- una Catalunya vàlida per a tothom.

Però no tindríem tampoc país si, per la raó que sigui, la població immigrada s’alcés contra Catalunya. Si en comptes d’exigir -amb la qual cosa estan en el seu dret- una Catalunya també per a ells -en realitat una Catalunya per a tots-, col·laboressin, conscient o inconscientment, a l’enderrocament del país.

Cometrien un gravíssim error, perquè el país que dislocarien i destruirien ja és en part el seu, i serà plenament el dels seus fills i el dels fills dels seus fills.

 

Tot i que Jordi Pujol quan va escriure sobre La Immiigració. «Problema i esperaça de Catalunya» es referia al poble andalús, les seves propostes també són vàlides avui per a tothom que s’instal·li a la nostra terra:

1. La primera és que no tindrem aquesta realitat col·lectiva, aquesta realitat del país que tots necessitem, si la política catalana no s’orienta cap a la construcció d’una societat culturalment oberta i amb un alt grau de democràcia econòmica i social. Si no s’orienta cap a una societat en la qual realment la riquesa, la cultura i també el poder hagin estat objecte d’una redistribució favorable als estaments populars.

Naturalment, aquesta redistribució afectarà els sectors catalans, econòmica i socialment més afavorits, els quals no es componen només, com de vegades es dóna a entendre, de catalans de fa vint generacions, sinó també de moltes persones el arrelament a Catalunya no és superior als cinquanta anys, o fins i tot als vint. Són els sectors que independentment del seu geneologia estan ben instal·lats al país, ben integrats, ben encaixats. Cometrien un greu error aquests sectors si pretenguessin crear una societat tancada i estàtica en el cultural, en el social, en els polític, en el camp dels valors humans. Una societat que, entre d’altres errors, tindria el de no oferir a la població d’origen immigrat un estil i un model de vida dignes de ser assumits i fets propis. Seria un greu error -per miopia i egoisme- que portaria amb si una conseqüència gravíssima: la dislocació de tota la col·lectivitat, amb els efectes negatius que això comportaria a quants treballem i vivim a Catalunya.

2. No tindrem país, no tindrem una col·lectivitat vàlida, si els sectors que he qualificat de més instal·lats, no accepten que cal construir -i pagar el preu que això els exigirà -una Catalunya vàlida per a tothom. Però no la tindrem tampoc si, per la raó que sigui, la població immigrada s’alça contra Catalunya. Si en comptes d’exigir-amb la qual cosa estan en el seu dret- una Catalunya també per a ells -en realitat una Catalunya per a tots-, col·laboren, conscient o inconscientment, a l’enderrocament del país. Cometrien un gravíssim error, perquè el país que dislocarían i destruirien ja és en part el seu, i va a ser plenament el dels seus fills i el dels fills dels seus fills.