por 
EL PRIMER DIA D’OCTUBRE DE 2017
ARRIBATS A L’1-O DE 2017, JA SOM ALS DIES DESPRÉS…PERÒ, “AIXÍ NO, MAJESTAT” PERQUÈ “TIMEO DANAOS ET DONA FERENTES”…
NOTA: La traducció d’aquest verset de l’Eneida la trobareu en el decurs de l’article, així com també, al seu final, podeu clicar o prémer un visionat de recorregut històric, clar i potent, que correspon a una síntesi de «El trencaclosques català» amb una durada temporal de 8’…
PENSAMENTS I SENTIMENTS SOBRE L’1-O
L’esdeveniment de l’1-O de 2017 s’ha desbordat i guanya terreny la poderosa xarxa digital enfront dels dèbils filats analògics, en un món en què la celeritat del temps ofega fàcilment les fotografies groguenques dels àlbums de cartró per donar pas a totes les noves imatges reverberants de les pantalles dels mitjans de comunicació actuals.
No sóc capaç de predir el termini cap a una estabilitat pròspera i en pau per a tots nosaltres, així com quin rumb prendrà, de cara el futur, tot plegat. Més aviat intueixo que viurem durant prou de temps un aiguabarreig de situacions complicades, sentiments a flor de pell, problemàtiques complexes, contextos indefinits, posicions allunyades, circumstàncies heterogènies, actituds resistents i condicions consistents molt diverses. Personalment visc inquiet en un estat de shock amb sentiments ambivalents:
(1) Molt trist degut a l’atac indiscriminat i fora de tota mida per part de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional ordenat per l’Estat espanyol, així com també per la distorsió i manipulació d’abundants mitjans de comunicació espanyols sobre els fets que, lluny de ser objectius, falten a la veritat; així com també la ceguesa malestruga del Govern de l’Estat espanyol amb les seves visions voluntàriament desenfocades i els seus comentaris perversament tergiversats.
(2) La satisfacció immensa d’haver pogut aguantar dampeus vàries hores per dipositar a l’urna el meu vot al Referèndum convocat, facilitant així la possibilitat de poder crear un Estat republicà per conviure en pau amb tothom, rescabalar la dignitat trepitjada i dissenyar un sistema econòmic suficient per a una socialització equilibrada i justa. De moment, el que sí observo és que s’ha produït una ferida insondable entre l’Estat espanyol i una molt considerable part del poble català que costarà molt de restablir.
«
LA VERITAT US FARÀ LLIURES», PERÒ MENTRESTANT…
L’altre dia comentava una cita de Sant Pau –“la veritat us farà lliures”– per embolcallar-me en l’esperança que aquells universals estudiats a la filosofia aristotèlica, com en són “la veritat” (verum) i el “bé” (bonum), tard o d’hora, sempre triomfen. I escric això perquè, si hi ha una actitud que em produeix un rebuig absolut i un desassossec anguniós, és la falta d’ètica que observo en alguns mitjans de comunicació, sigui de forma intencionada o, fins i tot, degut a una falta de greu professionalitat en no focalitzar adientment els esdeveniments sense deformació i no procurar-se una informació veraç i objectiva de la realitat, tot manipulant i distorsionant els missatges en clara prevaricació contra la pròpia veritat amb una manca molt greu de deontologia professional.
Porto aquí -en relació als esdeveniments del dia 1-Octubre de 2017- el recordatori, per a una consulta de la lectura pausada, d’unes planes del llibre “España invertebrada” on Ortega y Gasset relata la pèrdua de les colònies espanyoles arreu, a ultramar i a l’orient. Així com un minúscul text, extret d’una carta que el filòsof Miguel d’Unamuno escriu a l’escriptor literari Azorín (José Martínez Ruiz) a l’any 1907 i que li’n diu abruptament:
«Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)».
Tot i que personalment aquest llenguatge formal no és del meu estil, tanmateix el trobo prou escaient i ajustat en el seu contingut després de 110 anys d’interval temporal.
LA METÀFORA LITERÀRIA DEL CAVALL DE TROIA
Fa uns dies vaig rebre una fotografia, de les moltes que n’he rebut aquests dies, en què el cavall de Troia, un regal explosiu dels Dànaos (diguem-ne, dels grecs de l’antiga Eneida) situat en una de les places de la nostra terra. Ràpidament vaig construir la metàfora evident. Al port de les aigües de Barcelona, ancorat el simpàtic ocellet Piolin, i a Tarragona altres vaixells, també i a les seves entranyes, hi havia el regal d’una màquina de guerra coercitiva. Només que nosaltres la sabíem, tot i que no ens la creiem, a diferència dels confiats troians qui, quan la llança («stetit illa tremens») va retrunyir endinsada en el ventre del cavall, aquests no van saber veure el perill que l’enginyer mitològic, Calcas n’era el seu nom, va dissenyar. De poc van servir les advertències de Laocoonte quan cridava («Equo ne credite, Teucri, quidquid id est, timeo danaos et dona ferentes») als troians que no es refiessin del cavall perquè, fos el que fos, calia témer als grecs encara que, aparentment, els fessin regals.
BOIRA DENSA A L’HORA D’ALBIRAR EL FUTUR IMMEDIAT
Des del que ha passat aquest 1-O del 2017, amb una votació d’autodeterminació gegantina per a alguns o de mobilització colossal per a uns altres, el que ha de venir s’amaga encara en la incertesa de ves a saber què o de possibles acords dialogats o pactes que avui resten a l’aire, emboirats i densos. Tanmateix, passi el que passi, tinc clar que “equo ne credite, Teucri, quidquid id est, timeo danaos et dona ferentes”. I qui ho pugui entendre, sortós en serà…!
Veurem en els propers dies o mesos quin en serà el desenllaç de tot l’enrenou ordit en la seva totalitat. De ben segur que hi haurà declaracions des de les més altes instàncies estatals i autonòmiques, recompte de vots i llum verda per explicar les astúcies d’uns per poder votar contra les decisions d’altres per impedir-ho, manifestacions populars de tendència diversa, avaluació de la contesa i del suport o rebuig nacional o internacional. I en la confusió de tot el garbuix, crec que brollaran tres possibles actuacions:
- La proclamació pel Parlament de Catalunya, en un temps més o menys dilatat, d’una DUI (Declaració Unilateral d’Independència).
- Un esforçat treball de mediació o arbitratge entre les parts (Govern estatal-Govern autonòmic) per arribar a un diàleg que porti a una solució creativa en què cap de les part en resulti perdedora
- L’aplicació de l’article 155 de la Constitució, per part de l’Estat español o d’alguna altra forma d’intervenció coercitiva de l’autonomia catalana, tant si hi ha una proclamació de la DUI com, per altra banda, per haver-se celebrat la votació d’un Referèndum considerat il·legal, suspès pel Tribunal Constitucional i per la paraula donada del President del Govern espanyol que no se celebraria.
En tot cas, salvant les moltes circumstàncies i decisions que no estan al meu abast, em faig unes preguntes que no sé quan de temps tardarem en veure contestades:
- Es pot declarar, fins al dia d’avui i en les actuals circumstàncies, una DUI que proclami la República catalana…?
- Es pot no declarar, fins al dia d’avui i en les actuals circumstàncies, una DUI que proclami la República catalana…?
LES CORTS CATALANES DEL S.XIV AMB PERE III EL CEREMONIÓS I EL REGNAT DEL SEGLE XXI AMB EL REI BORBÓ, FELIP VI
En atenció a la esperada i posterior intervenció del Rei espanyol i la resposta que li’n dóna el President del govern català sobre l’assumpte que ens concerneix, porto aquí aquell “AIXÍ NO, MAJESTAT” adreçat a Felip VI i quina n’era la relació dels membres de les primeres Corts Catalanes amb el Rei Pere III El Cerimoniós (1359), -salvant l’interval del temps llunyà, les hodiernes intencions que desconec, així com també la pròpia càrrega estudiada del seu contingut-, en prestar-li jurament:
“Nós, que valem tant com Vós, jurem davant de Vós, que no sóu millor que Nós, que junts valem més que Vós, i que us acceptem com a rei i sobirà sempre que respecteu nostres llibertats i lleis, però si no, no”.
No retruny en aquestes paraules aquell “AIXÍ, NO”, MAJESTAT…?
Felip VI va fer el seu famós discurs del 3 d’octubre de 2017 al davant d’un retrat de Carles III pintat per Antonio Rafael Meng. Mai sabrem si expressament o no, però no es veia la figura sencera del rei -fill de Felip V i creador de la bandera espanyola actual-, sinó només la seva mà i el bastó que subjecta, un bastó que, ironies de la vida, té forma de porra. No podríem titllar a Carles III , “El subliminal”…? Segons es diu el ja conegut discurs de Felip VI el dia 3 d’octubre de 2017 va sorprendre, fins i tot, al mateix President del Govern espanyol –Mariano Rajoy– per la seva contundència i pel contingut tan retrògrad. L’acusació directa al sobiranisme català i als seus representant polítics de trencar la societat va donar, certament, cobertura a la justícia espanyola perquè vagi a totes. El famós “a por ellos” va ser el segell reial amb què va rubricar el seu discurs incitant a la repressió i persecussió sistemàtica vers el sobiranisme del procés independentista català.
De tota manera, també cal tenir molt present, la resposta catalana al discurs de Felip VI…
DES DEL RETROVISOR A UNA MIRADA CAP ENDAVANT…
Han passat nou mesos i les ferides encara no estan pas curades. I tardaran molt…! De fet, amb ocasió de la Inauguració dels XVIII Jocs Mediterranis de Tarragona, El President de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra, escenifica una ruptura de relacions amb la Casa Reial tot recordant l’1-O de 2017. Malgrat els esforços de la Generalitat per dialogar, no hi ha manera possible de mantenir una reunió amb el Monarca…
Tot i que el President de la Generalitat va assistir a la Inauguració dels Jocs Mediterranis, ho va fer amb un discurs institucional previ en què inicià la inauguració d’una nova relació amb la Monarquia espanyola, representada per Felip VI, que de moment, és de «ruptura institucionaI». I aquests en són els punts que deixa clarificats d’ara endavant fins que el Monarca rectifiqui i es disculpi del discurs del dia 3 d’Octubre de 2017:
- El President serà a Tarragona perquè els Jocs es fan a Catalunya, que és casa nostra, i aquí, a Catalunya, «manen els catalans».
- Cap membre del Govern assistirà a cap acte organitzat per la Monarquia espanyola, així com tampoc no es convidarà al Rei a cap acte institucional que organitzi la Generalitat de Catalunya.
- Lliurarà personalment el President de la Generalitat al Rei els informes del Síndic de Greuges sobre la violència de l’1-O i la persecució judicial posterior.
- Renuncia al càrrec de Vice-president d’Honor de la Fundació de Princesa de Girona.
En la trobada amb en el Monarca a Tarragona, a més a més, el President de la Generalitat li’n va lliurar en mà el llibre de Jordi Borràs i Abelló «Dies que duraran anys».
El periodista Xavier Bosch escrivia a l’ARA el dia 22 de juny de 2018 un article d’opinió en què sota el títol «Tarragona l’esborrona» algunes consideracions sobre el Rei Felip VI que deixo aquí anotades:
«…Si esperem un gest del rei, no el farà. Felip VI no tan sols no s’estova per una carta firmada per Mas, Torra i Puigdemont sinó que, quan no el veu ningú, en pot fer un avió de guerra de paper. Aquest rei -sorrut, poruc i poc empàtic- ni rewctifica ni rectificarà perquè està convençut del que va dir el 3 d’octubre. La seva cort l’ha aplaudit tant per l'»¡Apor ellos!» institucionalitzat que està convençut que amb el seu missatge en el prime time televisiu es va ficar el poble espanyol a la butxaca. Ell no creu que, amb el seu discurs, abdiqués de Catalunya, no abracés l’estratègia repressora, noi deixés fora la meitat dels catalans, ni li faltés cap paraula amable cap al ferits. De fet, va repartir caramels per a les forces de seguretat de l’Estat. ¿O no van ser la Policia Nacional i la guàrdia Civil les víctimes de l’1-O? …Aquest Felip VI ja va ser escridassat, a Barcelona, l’endemà dels atemptats de l’agost de 2017, quan manaven Rajoy i Puigdemont i encara no hi havia hagut referèndum, ni el seu maleït discurs…»
I encara més: recentment ha aparegut un article d’opinió a l’ARA de Joan Baptista Culla, historiador i professor a la UAB -26.06.2018- sota el títol «Més cadet que rei» en què analitza alguns punt de la monarquia espanyola i, sobretot, les diferències entre Joan Carles I i Felip VI:
“… El canvi de titularitat de la monarquia espanyola, el juny de 20104, confirmà la impossibilitat de trasplantar a les nostres latituds el model escocès (el Partit Nacionalista Escocès hagués volgut, en el cas que hagués guanyat la independència, a Elisabet II com a reina). En el seu discurs d’entronització, el nou rei Felit mostrà una cridanera insensibilitat envers el caràcter pluricultural i plurilingüe de l’Estat que passava a encapçalar. I el missatge del televisiu del 3 d’octubre de 2017 dinamità tots els ponts entre la corona i una part molt substancial de la societat catalana…
…i és que, en les monarquies democràticament consolidades, la reina o el rei se situen de veres “au-dessus de la mêlée”, cosa que els permet de mantenir un paper simbòlicament arbitral i moderador més enllà dels governs, conjuntures o territoris. La monarquia espanyola, però, no forma part d’aquesta categoria; i això no és una judici de valor, sinó una constatació històrica…
…A Europa, l’única restauració monàrquica esdevinguda des del 1945 és la que personifica Joan Carles de Borbó el 1975, i no precisament de resultes d’un clamor popular o d’un referèndum, sinó per designació d’un dictador sanguinari. Aquestes circumstàncies donaren lloc a una monarquia peculiar, molt militaritzada, hiperprotegida en el terreny mediàtic i políticament rígida, acomplexada…
…I després hi ha el factor humà… Joan Carles de Borbó ha estat un supervivent polític: lliurat pel comte de Barcelona a Franco quan encara era un nen, envoltat de sinistres tutors i preceptors amb uniforme o sotana, migpartit després entre la lleialtat al seu pare i la necessitat d’agradar al Caudillo, ni tan sols l’anhelada designació del 1969 com a successor “a titulo de rey” l’alliberà de les intrigues i maniobres al voltant del seu futur, amenaçat per la camarilla d’El Pardo i per les ambicions del Duque de Cádiz i la nietíssima. Estan així les coses, l’aleshores príncep havia de mostrar-se astut i caut, amatent amb tothom, i dir a cada visitant de la Zarzuela allò que desitjava sentir, perquè… ves a saber de qui s’hauria de refiar. D’aquest dur aprenentatge, el 23-F en seria el màster, i la campechanía del personatge hi posà l’acabat….
…La formació de Felip VI ha estat molt diferent. Tot i que desenvolupada en democràcia, el llegat del franquisme hi imposà un fort component militar, de manera que, provablement, la concepció d’Espanya de l’actual rei és molt més producte de les acadèmies de Saragossa, Marín i San Javier que no les classes de dret de la Universitat autònoma de Madrid. D’altra banda, sent el primer en la línia successòria al tron des de l’edat de 8 anys, no ha tingut necessitat de conrear ni la intel·ligència emocional ni l’empatia amb ningú per tal d’assegurar-se el futur; i tampoc no sembla posseir aquell punt de plebeisme que podia fer simpàtic el seu pare…
…Enfront de la crisi catalana, el monarca no va saber emancipar-se de la duresa del govern Rajoy, ni ha volgut alimentar després les obertures gestuals del govern Sánchez. En resum: la manca de cintura política pròpia d’un alumne de les acadèmies militars -o d’un subscriptor de l’ABC-, però contraindicada en el cap d’un Estat complex del segle XXI.
També el catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat de Sevilla, Javier Pérez Royo, el proppassat 26 de juny de 2018, escriu a l’ARA un article de debat en què argumenta com “El discurs de Felip VI: l’error més greu de Rajoy”.
… «Els actes del rei han de ser ratificats pel president del govern o per algun ministre (art. 56.3 i 64.1 de la Constitució espanyola), que es fan responsables d’aquests actes (art. 64.2. No tenen, en conseqüència, valides sense aquest referendament (art. 56.3), excepte en els supòsits que preveu l’article 65 de la Constitució (nomenament dels membres civils i militars de la seva Casa reial)… és obligació del president del govern, de l’anterior, del nou i del que vingui, impedir que el rei actuï fora del marc constitucional… El rei no té res a dir ni a fer. O, millor dit,, ha de fer i dir el que el president del govern decideixi… Això ha de quedar molt clar, perquè els ciutadans de Catalunya i les seves autoritats democràtiques sàpiguen que el president del govern és el seu únic interlocutor. en això no hi ha d’haver-hi la més mínima ambigüitat. Ja hi ha prou feina havent de corregir tot el que s’ha fet malament, per tots dos costats, perquè es mantingui la confusió sobre qui pot i qui no pot intervenir en les relacions entre Catalunya i l’Estat… Ja tenim prou problemes amb el Tribunal Suprem»
Així doncs, el trencaclosques català continua vigent i amb el pas del temps anirem copsant per on ens porten tots els esdeveniments…
EL TRENCACLOSQUES CATALÀ EN 8′. Una síntesi històrica, didàctica, clara i potent. En polsar o clicar l’enunciat amb lletres maiúscules s’obrirà el visionat, així com també les fotos del començament d’aquest article on s’hi visiona contingut de l’1-O de 2017 i un trailer del mateix dia.
