30 abril, 2024
Sin categoría

(24) PROCÉS INDEPENDENTISTA 2019 – EL 150è ANIVERSARI DEL NAIXEMENT DE MAHATMA GANDHI -ENTRE LES PORTES DEL 2n ANIVERSARI DE L’1-O DE 2017, AMB LA SENTÈNCIA DE LA CAUSA ESPECIAL DEL TS 20907/2017 CONTRA L’INDEPENDENTISME CATALÀ A PUNT-, UN TSUNAMI DEMOCRÀTIC I LES ESTRATÈGIES D’ACTUACIÓ «NO-VIOLENTA»

administradorpor administrador

EN EL 150è ANIVERSARI DEL NAIXEMENT DE MAHATMA GANDHI -ENTRE LES PORTES DEL 2n ANIVERSARI DE L’1-O DE 2017, AMB LA SENTÈNCIA DE LA CAUSA ESPECIAL DEL TS 20907/2017 CONTRA L’INDEPENDENTISME CATALÀ A PUNT-, UN TSUNAMI DEMOCRÀTIC I LES ESTRATÈGIES D’ACTUACIÓ

«NO-VIOLENTA»

1. EL SEGON ANIVERSARI DE L’1-O DE 2017, A LES PORTES D’EMETRE’S LA SENTÈNCIA DE LA CAUSA ESPECIAL 20907/2017 I AMB LA VISTA POSADA A  LES ELECCIONS GENERALS DEL 10-N DE 2019

1.1. ALTRA VEGADA CATALUNYA EN LA DIANA…

En el dintell de la commemoració del segon aniversari de l’1-O de 2017 i amb la Sentència de la Causa especial 20907/2017 de la Sala segona del TS contra l’independentisme català a punt d’emetre’s, Espanya està quasi bé en campanya electoral, havent-se previst la contessa per al 10-N de 2019.

I, com ja se sap malauradament i n’és un hàbit malestruc, la monotemàtica unionista ha de versar sobre la Catalunya independentista, a qui tant l’Estat -des del seus tres poders legislatiu, executiu i judicial-, com els partits polítics i la premsa estatal hi tenen especial dedicació en contra.

Ara bé, sempre -sense rubor de cap mena- utilitzant grans dosis de mentides, tergiversacions, calumnies, enganys, trampes, intoxicacions, falsos testimonis, despretigis, filtracions, amenaces i por que, fins i tot, la mandra se’m fa present i m’aclapara a l’hora de detallar-ne aspectes concrets. Tot i així, caldrà consignar-ne alguns exemples de mostra.

El tema central és la presentació d’un relat sobre l’independentisme carregat de virulència -un moviment violent- i, per tant, infectat de terrorisme per esborrar l’opinió -nacional i internacional- del pacifisme de què n’està dotat i justament acceptat. I per fer aquesta tombarella d’un concepte a l’altre si val tot.

De fet, si ens emmirallem en alguns dels episodis històrics d’Espanya podem preguntar-nos: quina importància pot tenir escampar una relat tan ben tramat fictíciament i coralment repetit amb la simbologia del «a por ellos» tots a una contra l’independentisme i els seus actors principals, si per a la defensa de la unitat d’Espanya es va declarar una guerra civil esfereïdora de tres anys de durada, s’instaurà una dictadura ferotge durant quaranta anys i es va muntar un terrorisme d’Estat aterridor anomenat GAL…?

1.1.1. EN SERÀ TOT L’ESTAT I ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ ELS QUI DESCRIUEN I DUEN A TERME UN RELAT COORDINAT I MANIPULAT, PER TERRA, MAR i AIRE, PER ESCAMPAR LA IDEA I FER CREURE QUE A L’INDEPENDENTISME CATALÀ HI NIA LA VIOLÈNCIA i S’HI DESENVOLUPEN ACCIONS D’INTENSA VIRULÈNCIA I D’UNA BRUTALITAT TERRORISTA

Ara els violents unionistes no vénen a pegar -com van fer el dia 1-O de 2017-, sinó que instal·len el seu campament de batalla només per provocar i  fer creure que els violents són els independentistes. I així, mentre tot Espanya s’empassa el relat fantasiós de la violència i del terrorisme que, segons l’unionisme diuen que posseeix l’independentisme, a Catalunya ens trobem realment amb bombes d’una altra mena que ens exploten -veritablement-, a la cara:

    • Una, és l’ocupació metòdica i pràctica del país per la policia espanyola que, de mica en mica, va estrenyent el dogal de la repressió amb l’ajut de judes i confidents.
    • Una altra, són les actuacions d’una milícia judicial experta en espiritisme legal -recargolant l’esperit invisible de la llei fins que la lletra admeti les més fantasioses acusacions en aplicar el codi unionista de la pàtria- i l’afany de decretar secrets de sumari inversemblants que custodia i en fa utilització la pròpia policia i els periodistes afins.
    • Hi són també els mitjans de comunicació, captius del sistema politicoeconòmic espanyol, sempre ben disposats per practicar la subversió periodística a canvi d’una recompensa vitalícia.
  • I, finalment, també hi apareixen els rèptils de la política que han abandonat -si és que mai l’havien tingut- la inútil defensa de la seva ideologia i l’han substituïda pels manuals increïbles de l’agitació i de la crispació.

En identificar el problema present que tenim sobre la taula hem de referir-nos a un text de Herodot d’Helicarnàs on, en la seva Històrias que té dos mil cinc-cents anys, ens possibilita entreveure les claus per a la interpretació d’un present que sembla talment plagiat de l’escriptura històrica -feta avui realitat- segons les bases del passat:

    • Agafem l’obra del savi grec i obrim-la pel llibre primer. S’hi relatal a guerra entre Perses i Lidis, entre Cir i Cressus. Ocupada Sardes, capital de Lídia i fet presoner el rei local, l’invasor Cir ordena el saqueig de la ciutat disposat a contemplar-lo al costat del seu il·lustre presoner que li pregunta: -«En què s’afanya tant tota aquesta turba…?«. Cir li’n constesta: -«Devasta la teva ciutat i s’endú les teves riqueses«. Cresos el corregeix: -«Ni saqueja la meva ciutat ni les meves riqueses; perquè res d’això ja no és meu; sinó que s’enduen i s’emporten el que ja és teu«.
    • Saltem uns quants segles endavant. La subordinació de Catalunya no només ha estat, tret de comptades excepcions temporals manu militari, sinó que els vencedors, un cop han sotmès els catalans, mai no els han acabat de considerardels seus, sinó que venjativament els han devastat tan com han pogut. I quan diuen «A por ellos«, ho evidencien. Els conjuguen en tercera persona del plural. En la profunda mentalitat espanyola, els catalans no són espanyols, sinó un cos extern que cal mantenir permanentment sigui castigat o sigui amenaçat de càstig.
  • A l’altra banda, amb persitència messella, generacions de catalans han intentat reivindicar la pertinença a un Estat mentrestant ha anat responent amb bombardejos liberals cada cinquanta anys, repressió de dretes amb el menyspreu altiu de l’esquerra i amb uns escarments sense aturada com s’ha comprovat darrerament amb l’actuació terrorífica de l’1-O de 2017, els cruels empresonaments posteriors, la inútil provocació d’unes euroordres contra els exiliats, l’aplicació d’un excepcional article de la Constitució (article 155) amb la dissolució del Parlament i la convocatòria d’unes eleccions injustes, així com tota la maquinària estatal i els seus mitjans de comunicació que, amb un arrevatament enfurismat, malden per anorrear i destrossar aquest tros de terra del seu propi territori que, a poc a poc, es va allunyant de la madre pàtria.

1.1.2. DOS ARTICLES CONFIRMEN TOT EL QUE S’HA EXPRESSAT FINS ARA, AMB LA CONTUNDÈNCIA DEGUDA

Des de fa uns mesos estem vivint una acció punitiva molt ben combinada. Ara bé, enlloc no està escrit que estiguem condemnats a viure sempre en el mateix capítol de la història. Deixo de resistir-me a la publicació de dos articles respectius d’Antoni Bassas i de Vicenç Villatoro aparegut en el diari ARA el 30 de setembre de 2019:

«MENTIDA D’ESTAT, DERROTA MORAL»

La premsa d’estat ha comparat l’actual situació de Catalunya amb la del País Basc dels anys en què ETA matava. Es tracta, naturalment, del tipus de propaganda bel·licosa que precedeix i justifica una ofensiva en qualsevol conflicte, en aquest cas l’ofensiva repressora que s’abat i s’abatrà aquests dies sobre Catalunya, a les portes del:

    • Segon aniversari de l’1-O,
    • La sentència i
  • Les eleccions del 10 de novembre.

Ahir, Pedro Sánchez -President del Govern espanyol en funcions- va demanar a l’independentisme que condemnés la violència. Ell, el mateix que l’1-O va exigir responsabilitats per les càrregues policials i va desitjar el restabliment dels ferits, i al cap d’unes hores va córrer a amagar-se disciplinadament rere la Corona, les porres i les togues. La força li dona a l’Estat molt d’avantatge. Però quan ha de recórrer a acusar de violència els pacífics, està admetent la derrota moral dels seus arguments.

«30 DE SETEMBRE: SOTA EL FANAL»

Paul Preston diu que comença cada any el curs d’història d’Espanya explicant un acudit. És el d’un borratxo que busca alguna cosa al peu d’un fanal. Un amic li pregunta què fa.

– “Busco la clau de casa”, li respon.

– “L’has perduda aquí…?”

– “No, l’he perduda un carrer més avall”.

– “I per què no la busques a l’altre carrer…?”

– “Perquè allà no hi ha llum…!”

A Paul Preston, l’acudit:

    • Li serveix per explicar el dogmatisme metodològic d’alguns historiadors que, per afirmar les seves teories, busquen els fets no pas allà on són, sinó allà on els convindria que fossin i on sabrien trobar-los i què fer-ne.
  • Ara també li pot servir per explicar aspectes de la història contemporànea d’Espanys.

Amb el precedent basc, l’Estat busca els adversaris que vol desactivar a la zona que hi ha sota el fanal de la violència. Perquè allà creu saber què fer-ne, si els troba. Tot i que, com l’acudit, la clau sigui a uns quants carrers de distància del cercle il·luminat per la violència, en el que per a ells és una zona fosca. com és obvi, el borratxo de l’acudit no troba mai la clau. Perquè per molta claror que hi hagi, la clau no és allà. Ara, no és estrany que per conveniència, per impotència o per por del ridícul, comenci a cridar que l’ha trobada.

1.2. UNA ESPIRAL ENTORTOLLIGADA COM UN NUS GORDIÀ

Aquest dos articles vénen a tomb perquè hem entrat en aquest final de setembre i el començament d’octubre -recordem el segon aniverari del 20-N («Operació Anubis») i l’1-O («Operació Copérnico») de 2017- en una espiral entortolligada com un nus gordià que expresa sempre una situació o un fet de difícil solució o desenllaç, en especial quan aquesta situació només admet solucions creatives o pròpies del pensament lateral o divergent.

1.2.1. TITULARS O ENUNCIATS PRINCIPALS DE LA PREMSA ESPIGOLAT A VOLEI DES DEL 20 AL 30 DE SETEMBRE DE 2019 

  • La Guàrdia Civil deté nou independentistes i els acusa de planejar atemptats.
  • La distorsió de la realitat: de la «rebel·lió» al «terrorisme».
  • La Fiscalia ja veu «terrorisme» a Catalunya.
  • Si el comportament jurídico-polític de l’Estat davant del problema català resulta tant impecable, per què ha calgut crear «Espanya Global«…?
  • L’Estat fa un pas més per posar en dubte el caràcter democràtic i pacífic de l’independentisme català.
  • L’1-O de 2017 vs ser el moment fundacionasl de las República i quan hagi passat tota aquesta repressió i siguem lliures serà el moment èpic de tot.
  • Operatiu policial contra els CDR a les portes de la sentència de l’1-O.
  • Els objectes precursors: han detingut ciutadans sota l’acusació de tenir a casa seva «objectes precursors» del que podria acabar sent un artefwqcte explosiu i que resulta que són des d’olles fins a bosses de fems, passant per material pirotècnic per a un correfoc.
  • La triple dreta (PP, Cs i Vox) s’afanya a criminalitzar els CDR.
  • Una coneguda olor de linxament: Teresa Cunillera inventa el Dret penal preventiu.
  • Torra planeó tomar el Parlament con los CDR tras la sentencia del 1-O.
  • Tot s’hi val: l’Estat i els partits espanyols intensifiquen la repressió i la guerra bruta mediàtica en precampanya.
  • Pedro Sánchez inicia la precampanya amenaçant amb el 155.
  • S’intenta criminalitzar el sobiranisme en una precampanya que es presenta més bruta que mai.
  • Que no jueguen con fuego…! El independentismo condene la violencia en todas sus formas, venga de donde venga i, principalmente, si viene de sus propias filas.
  • L’Estat espanyol és qui, no només ha de condemnar la violència del terrorisme, sinó de demanar perdó pel terrorisme dels GAL i per la barbàrie de l’1-O.
  • La Junta electoral fa retirar el llaç groc a l’Ajuntament de Barcelona.
  • La ximpleria de la neutralitat: Torra serà inhabilitat per unes pancartes.
  • Los CDR preparaban una oleada de explosiones el 1-O.
  • Com pot ser que d’un sumari «secret» n’hagi sortit «tot«…?
  • La Guàrdia Civil a Catalunya: «ja és pitjor que que el PaísBasc«
  • Sabadell, plena de solidaritat i clams d'»independència«. Més de 12.000 persones es manifesten a Sabadell per exigir la llibertat dels set independentistes expresonats a Madrid.
  • Roldán planteja una moció de censura contra Torra: la líder del Cs diu que cal «fer fora» un president que defensa els CDR.
  • Malestar entre els advocats dels CDR detinguts per indefensió.
  • El ‘CNI catalán’ encargó a los CDR el «asalto al Parlament», según el juez.
  • Detencions per sorpresa: Els plans espanyols van quedar aturats a les barricades de les urnes. Des de llavors, l’estratègia és de desgast.  
  • Dimite el ‘jefe‘ político de los Mossos, Andreu Martínez, la víspera del segundo aniversario del 1-O.
  • L’estadi següent són sentències duríssimes i el segon assalt electoral contra la Generalitat. 
  • Los siete del ‘comando indepe’ de la termita explosiva que querían sembrar el caos en Cataluña.
  • La repressió que ha de venir serà contra els mitjans, l’ensenyament, el funcionariat, el món local, les entitats civils i les empreses, per aquest ordre o no. 
  • Defensa investigará por qué un grupo de militares dejó sus armas en el suelo mientras bebían cervezas.
  • Caldrà veure si l’independentisme polític és capaç de getionar la situació sense deixar-se prendre àmbits de gestió. 
  • Casado exige al Gobierno aplicar la ley de Seguridad Nacional en Cataluña desde hoy.
  • Avui la política és la guerra per altres mitjans, lawfare en versió judicial, clavegueres, en la versió clàssica.
  • PP y Ciudadanos exigen un plus salarial para combatir el acoso a la Guardia Civil. El centro-derecha reacciona al agravio separatista después de una «semana negra» que acercó al Parlament de nuevo a la desobediencia institucional. 
  • Antiterrorisme sense terrorisme: veiem la imatge d’una super producció antiterrorista, una infinitat de cotxes, de policies armats amb arma llarga i encaputxats, d’entrades a un garatge com qui entra a la cova de Bin Laden. Hi ha algú…? No hi ha res. No hi ha un perillós escamot terrorista Però no és cert: hi ha algú, hi ha persones que ho pateixen. el que no hi ha són terroristes.

  • Pedro Sánchez: «Los independentistas son conscientes de su fracaso. Lo reconocen en privado«.

1.2.1.1. OBJECTIU A PERSEGUIR: QUIM TORRA [«LA GENERALITAT»] I CARLES PUIGDEMONT [«WATERLOO»], RELACIONATS AMB LA PRETESA VIOLÈNCIA DELS CDR 

Tanmateix, la notícia que s’ha fet circular amb més intensitat i que apunta directament al cor de la qüestió, amb en Quim Torra i en Carles Puigdemont com objectius de la Generalitat i Waterllo ensems i, suposadament per enverinar una nova Euroordre de «terrorisme» i així aconseguir l’extradició de l’expresident, és la següent:

    • Los CDR presos querían servir de enlace entre Torra y Puigdemont. Se investiga si cinco de los arrestados se reunieron con la hermana del ‘expresident‘ para darle «documentación sensible«. Un auto de prisión da a Duch un «papel principal» en la organización y sitúa a Ros como «núcleo productor» de explosivos.
  • Puigdemont envió a su hermana a la reunión que blindaron los CDR con el entorno de Torra. El detenido que se iba a encargar de coordinar el asalto al Parlament asegura en una conversación intervenida que «me estoy jugando el culo, porque si me pillan me van a meter terrorismo y banda organizada»

1.2.1.2. ANNA PUIGDEMONT -GERMANA DE L’EXPRESIDENT- UN ENLLAÇ DE L’INDEPENDENTISME VIOLENT…?

La germana del president desmenteix el paper d’enllaç amb els independentistes detinguts que li atribueix la premsa espanyola

Anna Puigdemont, germana del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha estat assenyalada recentment per la premsa espanyola, que cita la interlocutòria judicial del jutge Manuel García Castellón per a empresonar els set nous presos polítics, una investigació que encara és en secret de sumari. Segon aquests articles, el jutge assenyala Anna Puigdemont com a enllaç de Puigdemont i el president Quim Torra amb els set independentistes detinguts en una reunió el 15 de setembre de 2018. En vista d’això, Anna Puigdemont ha assenyalat en un comunicat que ‘és materialment impossible que hagi participat en aquella reunió per raons familiars perfectament acreditades i documentades’.

Afegeix que no ha fet mai d’enllaç entre el seu germà i Torra, ‘ni amb ningú altre amb ells dos’. I afegeix: ‘No he tingut, ni tinc, ni tindré mai cap relació amb actes violents de cap classe, ni amb les persones que els perpetrin.’

Així mateix, diu que la campanya ‘de criminalització i desprestigi’ té per objectiu perjudicar Carles Puigdemont i, d’aquesta manera, ‘tractar de convèncer les autoritats belgues perquè el lliurin’. Aquesta mateixa idea ja la va expressar el president ahir a la nit en un piulet, on deia, rotund: ‘Tornaran a fracassar.’. Anna Puigdemont reivindica que són una família plenament convençuda del dret ‘d’anhelar i lluitar per la independència’ i que sempre hi han aspirat amb ‘el més absolut compromís amb les vies democràtiques, cíviques i pacífiques’.

1.2.1.2.1. COMUNICAT DE N’ANNA PUIGDEMONT PER DEMOSTRAR LA SEVA INNOCÈNCIA

«COMUNICAT DE L’ANNA PUIGDEMOND I CASAMAJÓ:

Davant les diverses i interessades ‘filtracions’ que es vénen produint sobre la meva suposada participació en una reunió el 15 de setembre de 2018 amb alguns dels detinguts en la primera fase de l’anomenada ‘Operació Judes’, vull deixar ben clar el següent:

1. Mai no he estat una persona pública ni he mantingut cap activitat política.
2. És materialment impossible que jo hagi participat en aquella reunió per raons familiars perfectament acreditades i documentades.
3. Mai no he fet d’enllaç entre el meu germà i el president Torra, ni amb ningú altre amb ells dos.
4. No he tingut, ni tinc, ni tindré mai cap relació amb actes violents de cap classe, ni amb les persones que els perpetrin.
5. Aquesta campanya de criminalització i desprestigi té com a objectiu final intentar perjudicar el meu germà per, d’aquesta manera, tractar de convèncer les autoritats belgues perquè el lliurin.
6. Som una família profundament convençuda del dret que ens assisteix a anhelar i lluitar per la independència de Catalunya, però aquest anhel i lluita sempre els hem plantejat des del més absolut compromís amb les vies democràtiques, cíviques i pacífiques.
7. Em reservo les accions civils i/o penals que arribat al cas consideri oportunes.

Anna Puigdemont i Casamajó

1.2.1.2.2. UN TWITTER DE CARLES PUIGDEMONT EN REFERÈNCIA A LA CALUMNIOSA INCRIMINACIÓ, PER AFAVORIR UNA POSSIBLE EUROORDRE -EN EL CAS QUE S’ACTIVÉS CONTRA ELL I ELS EXILIATS-:   

VIOLÈNCIA – TERRORISME 

I en Carles Puigdemont s’afanyà a fer circular el Twitter següent:

La lawfare portada a la seva màxima expressió: de rebels a terroristes per intentar manipular, altre cop, el procés d’euroordre. Tornaran a fracassar. Perquè només ens trobaran en l’única via que sempre hem seguit: la de la democràcia, el civisme i la no-violència.

12:54 – 29 sept. 2019
1.2.2. TITULARS O ENUNCIATS PRINCIPALS DE LA PREMSA ESPIGOLAT A VOLEI DES DE L’1 al 27 d’OCTUBRE DE 2019 
    • Dimite el Director de los Mossos que cargó contra los CDR
    • Centenars de persones commemoren l’1-O a Sabadell amb una urna gegant i un mural de la llibertat.
    • El CNI catalán ayudó a los CDR a burlar la Guardia Civil
    • L’independentisme reitera el seu compromís amb la no-violència.
    • La Moncloa adverteix Roger Torrent per les resolucions del Parlament. El Govern central actua contra les resolucions de la Cambra catalana del juliol 2019 i avisa que la Mesa podria incórrer en desobediència.
    • Parem de jugar amb la por i la irritació. La Generalitat acata l’ordre de la JEC i retira els llaços dels seus edificis, però davant el recurs interposat pel President de la Generalitat, s’exigeix que l’escrit sigui redactat en llengua castellana.
    • La Fiscalia veu delicte de revelació de secrets en les filtracions judicials sobre els CDR
    • ANC i Òmnium impulsen cinc marxes de tres dies que s’uniran a Barcelona en el moment que es dicti la sentència de l’1-O en el cas de ser condemnatòria.
    • El Govern central busca la manera de suspendre als partits independentistes en atribuir violència al moviment independentista.
    • El jutge busca el «cervell» policial de l’1-O entre elsw fundcionaris. Ordena identificar els caps de la Brigada d’Informació a Barcelona.
    • La Moncloa espera una sentència per sedició.
    • Si alguna cosa ha demostrat el moviment independentista és el seu caràcter pacífic.
    • La Guàrdia Civil tensa la relació amb el Mossos. La Policia catalana abandona un acte de l’Institut Armat per les referències al cas contra Trapero i la delegada del govern espanyol es reuniex despés amb la cúpula d’interior per rebaixar la tensió.
    • El govern de la Generalitat exigeix a la Moncloa la destitució del cap de la guàrdia civil a Catalunya –el general Pedro Garrido– perquè amb el seu discurs -en el dia de la Guàrdia Civil a Sant Andreu de la Barca  recorden a un temps passat i constitueixen una provocació, un greuge i una ofensa.
    • Grande-Marlaska perd el control de la guàrdia civil. La trama judicial i policíaca contra el procés demostra que és més forta que el poder polític a les portes de la sentència del Suprem.
    • Torra denuncia Irene Lozano per prevaricació, calumnies i obstrucció a la justícia. La denúncia s’ha presentat a la fiscalia i es basa en les manipulacions de l’últim informe d’España Global, la vulneració de la presumpció d’innocència i la criminalització de l’independentisme.
    • Entrevista a la direcció dels CDR: “Mai avalaríem l’ús d’explosius ni posar en perill la vida de persones”. L’organització preveu accions pròpies de resposta a la sentència al marge del Tsunami Democràtic.
    • L’imminent sentència. Quim Torra, el President de la Generalitat, esperona l’independentisme a mobilitzar-se ‘pacíficament‘ i sense por quan es faci pública.
    • Marchena, disgustat per les filtracions de la sentència. El dictamen que emeti el Tribunal Suprem tindrà efectes col3laterals sobre la resta de processos vinculats al referèndum de l’1-O que hi ha oberts en diferents institucions judicials. 
    • Una dura sentència que revolta el país. Revenja i retallada de llibertats. El Suprem considera els condemnats aiutors d’un aixecament tumultuari i sosté que van enganuar la gent per pressionar l’Estat.
    • Marchena ha fet la sentència que consagra el conflicte polític. Una sentèncioa política i no jurídica. Jordi Sánchez acusa de mentir en la sentència que els condemna.
    • Buch tanca fles amb els Mossos i demana aillar els grups violents. PP i Cs presionan Sánchez per activar el 155. La Marxa de la Llibertat inunda les carreeres catalanes.
  • Torra es queda sol amb la seva promesa d’un nou rReferèndum. La Moncloa recorda a Torra que ja sap a què s’enfronta si vulnera la llei. Barcelona viu una altra nit sense treva abans de l’aturada d’avui.
1.3. LA PERVERSIÓ DEL LLENGUATGE I LA PREMSA ESPANYOLA SEGONS LA MANIFESTACIÓ DE MIGUEL DE UNAMUNO I LA VALORACIÓ QUE EN FA LA UNIVERSITAT D’OXFORD

Com a aspirants a no-violents, sabeu sota quin nom se sol subsumir -com si fos un tot malèfic i inexplicable- la violència política dels no-estats…? Doncs, goitem-ho:

    • La violència política dels No-Estats es barreja amb el concepte de «terrorisme«.
  • I la violència política dels Estats quin nom pren…? És senzil, perquè sovint se’n diu «justícia«. 

Pregunta: caldrà que ens acusin de terroristes perquè rebutgem, per a nosaltres i per a tothom, aquesta perversió del llenguatge…?

Una vegada més porto aquí les paraules que Miguel de Unamuno escrigué a Azorín:

«Nos merecemos perder Catalunya. Esta cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera».

Però la premsa estrangera també ha valorat l’espanyola:

Un informe elaborat per la Universitat d’Oxford i publicat pel «Institut Reuters per a l’estudi del periodisme« conclou que els mitjans comunicació d’Espanya són els menys creïbles dels onze països consultats a Europa i els segons menys creïbles dels dotze estudiats de tot el món.

    • Els públics analitzats són els de Estats Units, Gran Bretanya, Alemanya, França, Espanya, Itàlia, Irlanda, Dinamarca, Finlàndia, Brasil, Japó i Austràlia;
  • L’estudi està fet sobre una mostra de més de dos mil ciutadans en el cas d’Espanya, segons recull el lloc web de la FeSP.

Tant en les fonts en general com en les que l’usuari utilitza habitualment per informar-se. No obstant això, els espanyols són els que més interès mostren per les notícies: el 85%.

    • Les dades demanades per l’estudi demostren que només el 34% de la ciutadania espanyola confia en la majoria de notícies publicades en els mitjans.
  • Això situa Espanya molt lluny de Finlàndia, on els mitjans gaudeixen de la confiança del 68% de la seva població; seguida del Brasil (62%), Alemanya (60%), Dinamarca (57%), Regne Unit (51%), Irlanda (48%), el Japó (46%), Austràlia (39%), França (38%) i Itàlia (35%). Per sota d’Espanya només queda Estats Units (32%).

Però la dada és encara més greu quan es refereix a la confiança que té la ciutadania espanyola en els mitjans que té com de consulta habitual, amb el 46%, ens col·loquem a la cua mundial; superada en aquest apartat per Estats Units amb el 56%. Tot molt lamentable, postil·la la FeSP.

2. EL SEGON ANIVERSARI DE L’1-O DE 2017. «LLUM» ALS CIMS DE LA MUNTANYA DE MONTSERRAT I UNA EXCURSIÓ DE «LLIBERTAT» CAP A L’INDEPENDENTISME, MALGRAT LA COSTERUDA PUJADA

2. EL SEGON ANIVERSARI DE L’1-O DE 2017. «LLUM» ALS CIMS DE LA MUNTANYA DE MONTSERRAT I UNA EXCURSIÓ DE «LLIBERTAT» CAP A L’INDEPENDENTISME, MALGRAT LA COSTERUDA PUJADA

2.1. EL MASSÍS DE MONTSERRAT S’IL·LUMINA AMB 131 FLAMES EN HOMENATGE ALS CENT TRENA-UN PRESIDENTS DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA I EN SUPORT DELS PRESOS I EXILIATS A LA VIGÍLIA DE L’1 D’OCTUBRE DE 2019

«Llum i Llibertat» ha estat un projecte impulsat per Artistes de la República, l’Assemblea Nacional Catalana de Manresa, la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya i el suport de l’Òmnium Cultural que ha consistit en il·luminar cent trenta-una agulles del massís de Montserrat, per recordar els cent trenta-un presidents de la Generalitat de Catalunya, per reclamar la llibertat del nostre país, donar suport als empresonats i exiliats. 

En aquesta activitat creativa i simbòlica hi ha participat cinc cents escaladors, també per exemplificar:

  • «La necessitat de cercar la unitat estratègica cap a un horitzó d’independència i llibertat que vagi més enllà dels interessos dels partits«.

D’altra banda, també vol ser un homenatge als cent trenta-un presidents de la Generalitat de Catalunya. 

Prèviament, ha tingut lloc un acte polític al Bruc amb:

2.1.1. L’ESSÈNCIA D’UN EXTRACTE DEL DISCURS DEL PRESIDENT DE LA GENERALITAT, QUIM TORRA AL PEU DE LA SERRALADA DE MONTSERRAT

El president, Quim Torra, ha assegurat molt emocionat que l’1-O de l’any 2017:

  •  Assenyala “el camí de la democràcia, de defensa dels drets, del respecte col·lectiu i de voler fer les coses bé, en positiu, de manera constructiva”.
  • Va ser “llum i llibertat i va ser també una data fundacional del camí imparable cap a la república catalana, la data fundacional republicana i per això és tan important”.

El President de la Generalitat Quim Torra ha confessat que se sent molt acompanyat en aquests dies “tan difícils” i, recollint el lema de l’acte per il·luminar els cent treta-un cims de Montserrat, ha advertit que també caldrà:

    • “Llum i llibertat per aquestes setmanes que vindran”. 
  • “Seguir, com ho estem fent sempre, tranquils, serenament, però sempre endavant, sense aturar-nos”.

Quim Torra també ha assegurat que l’1-O de l’any 2017:

    • És “la data fundacional del camí inaturable cap a la república catalana” i
  • “Va ser llum i llibertat, i assenyala el camí cap a la democràcia i la defensa dels drets”.

En aquest breu parlament, abans de participar en l’ascens a ls cims de la muntanya, ha fet una repassada dels presidents de la Generalitat:

    • Des de Berenguer de Cruïlles, passant per Pau Claris. D’ell en diu que va ser “un home que davant d’una situació també complicadíssima, la Guerra dels Segadors, proclama la república catalana, per primera vegada”.
    • Josep de Vilamala, el president de la Guerra de Successió de Catalunya. Relatant que “el 1714 no s’entén la resistència si no sabem que defensaven la ciutat de Barcelona els seus ciutadans”.
    • Fins arribar a Francesc Macià i Lluís Companys –“el president màrtir, entregat per al Gestapo a les autoritats franquistes i assassinat a Barcelona”-. Quim Torra ha demanat un fort aplaudiment per al president Companys, per evocar tot seguit la figura de…
    • Josep Irla, “que assumeix la presidència havent estat assassinat el seu predecessor; el president que mor a l’exili i d’un coratge immens”-. Torra ha assegurat que són els dos presidents que més s’estima. I també ha recordat els presidents…

Després de l’acte, el president s’ha dirigit a Sant Jeroni, l’agulla més alta de Montserrat i la que ell mateix ha apadrinat.

Aquest acte, previst en un principi per a la nit del 10 a l’11 de setembre, es va haver de suspendre a conseqüència del mal temps i es va decidir fer-lo coincidir amb l’aniversari de l’1-O de l’any 2017. Malgrat que en aquesta ocasió la climatologia tampoc a acompanyat, l’encesa simultània de les llums s’ha pogut fer a les 18.45 hores.

2.1.2. DES DE MONTSERRAT, QUE LA «LLUM» DELS ESTELS I LA  «LLIBERTAT» QUE SUPOSA LA SEVA DANSA PER ENTRE LA IMMENSITAT DE L’ESPAI, ENS BEN IL·LUMINI CONSTANTMENT LA NOSTRA CATALANA TERRA…

Dos textos en relació de l’1’O de l’any 2017 -un entre poètic i realista, escrit per en Martí Estruch– i l’altre, procedent de la presó de Lladoners que ens arriba de la mà d’en Jordi Cuixart i en Jordi Sánchez

2.1.2.1. PRIMER D’OCTUBRE, SEGON ANIVERSARI

Quan ets al llit, la pluja té moltes maneres de dir-te que hi és. A vegades, batent directament contra els vidres o les persianes; unes altres, fent ballar les fulles dels arbres del carrer o del jardí, repicant contra tota mena de teulades i cobertes, quan les gàrgoles i els baixants escupen l’aigua sobre les voreres o, fins i tot, en forma de gotera maleïda. Quan ets al llit i plou, la tendència és allargar-hi al màxim l’estada i repassar mentalment les possibles excuses per a no sortir-ne.

No va ser el cas fa dos anys, al contrari. En sentir que plovia, vam fer via encara més d’hora cap a l’escola Cervantes, justament per la por que la pluja fes enrere alguna gent. Els carrers buits del centre de Barcelona i la plaça de la Catedral deserta permetien d’alimentar aquesta falsa temença. Enmig de la foscor, les gotes de pluja brillaven en lliscar sobre la funda de plàstic del cotxet. A dins, una criatura de poc més d’un any reprenia plàcidament el son.

Al carrer de Sant Pere Més Baix, un grup compacte de paraigües i gent amb impermeables blocava l’entrada de l’escola Cervantes. La gent, un cop més, era a lloc. A dins, cap moviment. A fora, només el ritme de la pluja trencava el silenci. La pluja, el brunzit llunyà d’un helicòpter i els aplaudiments després de cada visita infructuosa de la parella de Mossos d’Esquadra. A aquelles hores de la matinada, la gent parlava amb la mirada. Intercanvi de somriures còmplices i una lluïssor als ulls més pròpia d’un infant durant la Nit de Reis que d’un adult en jornada electoral.

La pluja que queia no era cap cosa, però era ben perceptible. No era ni especialment fina, ni especialment gruixuda. No xopava, però anava calant. Era una pluja força perfecta. D’aquestes pluges persistents, que no es cansen. Pluja resilient, per utilitzar un terme de moda.

Ha plogut molt, aquests dos anys:

    • Pluja. L’1 d’octubre ce 2017 mateix ja van ploure cops de porra i mastegots. Després ha plogut molta repressió, exili i presó, detencions, denúncies, amenaces, persecució judicial, injustícies, titulars falsos, acusacions grotesques i guerra bruta per donar i per vendre.
    • Pluja de fang, pluja bruta, pluja de ponentada. També ha plogut ceguesa política, decisions incomprensibles, mirada curta, partidisme, desorientació i cansament.
  • Pluja local, de país on la pluja no sap ploure. I també han plogut vots, solidaritat, fermesa, valentia i determinació, no ho oblidem pas ni mai. És la pluja que salva i que fa rebrotar el blat.

Amb la perspectiva del temps, penso que potser la pluja matinera de l’1 d’octubre de 2017 ens volia transmetre algun missatge que no vam acabar d’entendre. L’aigua flueix, s’adapta, s’escola. És flexible. No s’atura. No es fa enrere. No claudica: 

Avançar sense esforç, aprofitant la força de l’altre en benefici propi. En el moment just, ni abans ni després. Aparèixer, desaparèixer. L’exemple de la revolta d’Hong Kong. Ser conscients que som a la societat líquida de Zygmunt Bauman: incerta i insegura, amb valors inestables i canviants. Adaptar-nos-hi. Actuar en conseqüència.

Tenim la sentència a tocar. Els somriures fa dies que se’ns han glaçat i els lliris sortosament cotitzen a la baixa. Hauria estat bonic aconseguir-ho així, però la democràcia hispànica és massa feble, massa fràgil. Hem descobert o certificat que ells sí que ho tornaran a fer, tants cops com calgui. Fan igual que han fet els darrers 300 anys, amb lleus modernitzacions de mètode i instrumental. També sabem que el món ens mira, però no ens veu.

Nosaltres també ho volem tornar a fer, però no sabem gaire com, ni amb quins lideratges. És evident que cal seguir:

    • Lluitant, conquerir espais de poder, sumar autonomia financera, enfortir les associacions independentistes, ocupar els carrers, alçar la veu, engreixar les caixes de solidaritat, mantenir la moral alta i no defallir. 
  • Donec perficiam. Endavant, sense recular, com la pluja. Quan els partits hagin acabat de barallar-se entre ells, benvinguts seran.

Així, un dia descobrirem que “aquesta remor que se sent no és de pluja”, com deia Martí i Pol. Ja no serà remor de pluja, sinó de victòria.

2.1.2.2. LA LLAVOR DE LA LLIBERTAT

El Primer d’Octubre de 2017 va fer evident que la voluntat de la ciutadania és imparable quan actua coordinadament en defensa d’un objectiu compartit. Volíem votar i vàrem votar. L’estat espanyol, amb tota la seva capacitat de coacció i violència policial, no va poder impedir que més de 2.300.000 dones i homes votéssim en unes 6.000 urnes repartides en prop de 2.000 col·legis electorals oberts arreu del país.

Del referèndum de l’1-O de 2017, se n’han escrit molts elogis, però entre tots sobresurt la capacitat de la societat de desobeir pacíficament una prohibició injusta i injustificada. El referèndum, com vàrem recordar als magistrats del Tribunal Suprem, va ser l’acte de desobediència civil més gran que Europa ha viscut mai; ‘el moment gandhià de Catalunya’, tal com descriu Ramin Jahanbegloo, director del Centre Mahatma Gandhi.

Davant la desobediència civil en massa, l’estat va optar per la violència i va rebutjar el diàleg i l’acord. Una violència que des de la tardor del 2017 no ha fet sinó créixer:

    • Violència són les acusacions de rebel·lió i sedició que han portat la majoria dels membres del govern legítim i la presidenta del parlament a la presó o l’exili, i per les quals ens demanen desenes d’anys de condemna;
    • Violència és l’existència de centenars de persones encausades com a càstig a l’1-O;
    • Violència són els intents desesperats de barrejar terrorisme i independentisme a les portes de la sentència del Tribunal Suprem,
  • Violència és la voluntat de construir noves causes judicials amb detencions espectaculars i filtracions interessades i falses per bastir un relat criminalitzador contra els detinguts i el moviment sobiranista en general.

Des de la presó:

    • Compartim la indignació per aquests fets, ho patim en primera persona i coneixem la creixent preocupació ciutadana pel joc brut que l’estat ens imposa. Us animem, però, a no resignar-vos, a continuar exigint el que considerem que és just i, sobretot, a mantenir ben viva la flama de totes les nostres legítimes aspiracions nacionals i democràtiques. No ens resignem ni renunciem a cap: continuem determinats a creure en el futur lluminós i possible que ens volen negar.
  • Us encoratgem, com tantes vegades havíem fet abans de ser empresonats, el 16 d’octubre de 2017, a tornar a sortir al carrer quan sigueu convocats per les nostres entitats i, sobretot, a no deixar-vos endur per la ràbia del moment. El present és dur i probablement les sentències i les pròximes decisions judicials i policials encara el faran més amarg. Però el futur només continuarà essent nostre si som capaços de mantenir viva la llavor de la no-violència.

Aprenguem les lliçons del primer i el 3 d’octubre de 2017 per respondre als desafiaments vinents. Demostrem que nosaltres combatem la injustícia i la violència de l’estat només des de la no-violència. Només així esmicolarem el seu fals relat i podrem, novament, derrotar la seva violència, desemmascarar les seves mentides.

No tenim cap problema a denunciar una i mil vegades la violència i a defensar que l’únic camí per on el sobiranisme ha de continuar transitant és el de la no-violència. Però no acceptem lliçons dels qui emparen la violència des de l’estat, dels qui ens neguen a tots els independentistes el dret a la presumpció d’innocència i, encara menys, d’aquells que sense escrúpols ni moral manipulen imatges i víctimes del terrorisme de fa quasi trenta anys per fer-se un espai en la pugna electoral.

L’única violència que a Catalunya hem viscut des del 2017 és la que ha emparat i promogut l’estat. Cridar llibertat, manifestar-se en contra de decisions polítiques i de judicials, exigir l’autodeterminació, desobeir lleis injustes i prohibicions arbitràries, denunciar els muntatges policials, defensar les urnes o votar en un referèndum no és violència. Que no ens confonguin.

    • L’1-O vàrem aprendre fins a quin punt és poderosa la pràctica de la no-violència. Gràcies a la no-violència vàrem doblegar la decisió de tot un estat de prohibir-nos de votar i sobretot…
  • L’1-O vàrem fer inútils tots els esforços dels poders de l’estat i dels seus altaveus mediàtics per vincular la defensa del dret d’autodeterminació i el procés sobiranista a la violència.

La no-violència és la clau de volta que sosté la nostra causa, que no és sinó la causa de la llibertat i la democràcia. No és passivitat, renúncia ni inactivitat. No hi ha res que despulli més la violència de l’estat que el fet que la nostra sigui una actitud tan contundent, multitudinària i imaginativa com pacífica. La no-violència és la llavor d’un procés que, si el continuem fent junts, sense renúncies ni por, donarà tard o d’hora el fruit desitjat de la llibertat. Gràcies de ser-hi i no defallir.

Jordi Cuixart i Jordi Sànchez
Presó dels Lledoners, primer d’octubre de 2019

2.2. MONTSERRAT

3. TRES EN UN DE SOL: MAHATMA GANDHI, EL TSUNAMI DEMOCRÀTIC I LES ESTRATÈGIES DE LA NO-VIOLÈNCIA

3. TRES EN UN DE SOL: MAHATMA GANDHI, EL TSUNAMI DEMOCRÀTIC I LES ESTRATÈGIES DE LA NO-VIOLÈNCIA

3.2. MAHATMA GANDHI  
El nom de Mahatma, que en sànscrit vol dir «ànima gran«, va néixer el 2 d’octubre de 1869 a Porbandar i va ser un dels pares de la independència de l’Índia.
En el 150 aniversari del seu naixement, el missatge de Mahatma Gandhi  continua vigent:
    • Símbol del pacifisme, va desafiar l’Imperi britànic, i la seva lluita va culminar amb la independència de l’Índia.
  • El seu pensament s’ha convertit en un llegat universal per a les protestes no violentes.
3.2.1. ELS 150 ANYS DEL NAIXEMENT DE MAHATMA GANDHI, UN SÍMBOL DE LA LLUITA PACÍFICA

Símbol del pacifisme, va desafiar l’Imperi britànic, i la seva lluita va culminar amb la independència de l’Índia. El seu pensament s’ha convertit en un llegat universal per a les protestes no violentes.

    • Era un home menut, senzill, mig despullat, d’aparença feble però mentalment fort i tenaç. 
  • Va derrotar tot un imperi amb l’arma del pacifisme. Aquest és el seu llegat i la lliçó que inspira moltes lluites socials dels segles XX i XXI. La protesta no violenta, la desobediència civil, són termes utilitzats avui i un exemple per doblegar el que ostenta el poder amb l’ús de la força o de la injustícia

«No hi ha camí per a la pau, la pau és el camí.»


L’any 1930 va protagonitzar la Marxa de la Sal.

Una gran protesta antiimperialista que va ser creativa i pacífica. A les costes de l’Índic, recull del mar un grapat de sal.

Gandhi encoratja així els seus compatriotes a violar el monopoli de l’estat, sota l’ocupació britànica, sobre la distribució de sal. Desenes de milers fan el mateix. Ell mateix i 60.000 seguidors són tancats a les presons. Amb aquell pessic de sal, guanya la batalla quan es reconeix als indis el dret a recollir-la del mar.

«Em nego a viure en una casa aliena com un esclau.»

Gandhi és rebut triomfalment a Londres pels liberals britànics, mentre Winston Churchill, a l’oposició, ironitza sobre la seva nuesa. Havia desafiat el poder amb una estratègia pacifista i de desobediència que acabaria amb la independència de l’Índia, tot i que amb un dolorós resultat.

Gandhi somia un nou país unit, on hindús i musulmans conviurien pacíficament.

El 15 d’agost de 1947, l’Imperi de les Índies es convertirà per fi en independent, però amb el preu d’una salvatge guerra religiosa i de la separació de l’Índia i el Pakistan. La violència s’estén i les vagues de fam de Gandhi per la pau no obtenen resultats.

«Estic disposat a morir, però no hi ha cap causa per estar disposat a matar.»

L’home que va lluitar en l’etapa sud-africana pels drets de la comunitat índia, el que va intentar destruir el sistema de castes, la icona de la pau que filava – perquè un treball manual ajuda a pensar – seria assassinat per un fanàtic de la ultradreta.

Tenia 78 anys. El seu llegat a l’Índia d’avui s’esvaeix amb el conflicte del Caixmir i les polítiques nacionalistes del president Narendra Modi, disposat a convertir els musulmans en ciutadans de segona.

Albert Einstein va dir això d’ell:

«Les generacions del futur amb prou feines creuran que un home com Gandhi va caminar sobre la terra.»

3.2.2. ESPIGOLANT ALGUNS ARTICLES DE REGAL SOBRE MAHATMA GANDHI

Artur Domingo Barnils, historiador, especialista en l’obra i el llegat de Gandhi disposa de molts escrits, però sobresurt en articles dedicats a la Catalunya del procés independentista que relaciona no només amb la seva obra, sinó amb l’actuació de Mahatma Gandhi. Darrerament al diari ARA n’ha estat el privilegiat d’editar-ne algun dels articles esmentats. Tanmateix, fixem-nos en alguns dels seus articles compromesos:

«Quan observem la deriva d’un món en crisi, tant en l’àmbit ecològic com pel que fa a l’increment de les desigualtats, el bel·licisme i les violències creixents, els milions de refugiats i desplaçats, i les amenaces constants als drets bàsics i les llibertats, és oportú preguntar-se, ara que es commemora el 150è aniversari del naixement de Mahatma Gandhi, quin pot ser el paper de les idees i el llegat de Gandhi. Dit d’una altra manera: ¿ha de ser considerat una relíquia del passat o una esperança per al futur?

    • És una evidència que el seu missatge, basat en idees com la no-violència, la fraternitat, la vida senzilla i la justícia social, no ha impregnat la política ni la geopolítica dels estats ni dels principals mandataris del món actual. Es fa difícil trobar avui algú, dins d’aquest univers, que ens n’aporti el més mínim eco, malgrat que molts d’ells visiten i ofereixen l’ofrena al memorial dedicat al Mahatma en les seves visites d’estat a Delhi.
  • És encara més punyent el fet que a l’Índia mateix, on oficialment se’l considera el pare de la nació, la política governamental s’hagi allunyat, dia rere dia, del seu missatge. I aquest allunyament és més palès sota el govern fonamentalista de Narendra Modi, que ha emprès una deriva clarament autoritària, l’última manifestació de la qual ha estat la suspensió de l’estatut especial per al Caixmir, amb totes les conseqüències que comporta i comportarà.

I, tanmateix, el llegat de Gandhi és viu i influeix moviments i teories que busquen transformar aquest món en un indret més just i habitable per a tothom. Va influir en:

Seria llarg esmentar la gran quantitat d’estudis i debats que han generat, i generen, el seu pensament i la seva experiència.

Pel que fa als moviments socials i polítics, el missatge de Gandhi ha tingut un impacte creixent en les últimes dècades:

    • Quan el 1980 es va fundar el partit Els Verds a Alemanya, la influència de les idees de Gandhi va ser remarcable en molts àmbits, sobretot en el referent a la proposta d’una economia i organització social respectuoses amb la naturalesa i contràries al malbaratament, així com en la no-violència.
    • En molts dels moviments socials sorgits arreu del món els últims temps, la idea de la no-violència ha substituït sovint velles idees sobre l’eficàcia dels enfrontaments violents, si bé, malauradament, no és un camí fàcil. Podem recordar, en aquest sentit, l’experiència del 15-M, l’any 2011, en diverses ciutats de l’estat espanyol, en què en les manifestacions i concentracions van aparèixer cites de Gandhi i referències a les seves propostes.
  • I tenim l’evidència que en el moviment sobiranista català les apel·lacions a la no-violència, com també les referències aGandhi i la desobediència civil, són freqüents i un dels seus principals arguments.

3.2.2.1. PER QUÈ INTERESSA GANDHI , AVUI…?

Certament, estem assistint a un redescobriment de la persona i l’obra de Mahatma Gandhi i a un interès creixent pel seu missatge. Per què? Segurament perquè, quan estem vivint una profunda crisi i s’han demostrat ineficaces moltes de les respostes tradicionals als problemes humans, ens adonem que Gandhi es va plantejar algunes de les grans preguntes i reptes que han d’encarar la societat i cada ésser humà, reptes que ara esdevenen d’una enorme rellevància per al nostre futur i el del planeta.

I va oferir, a més, alguns camins que, si més no, val la pena explorar. Però les aportacions de Gandhi no es limiten als mitjans de lluita que cal utilitzar contra la injustícia, àmbit en el qual va excel·lir, sinó que abracen algunes qüestions profundes, perennes i actuals:

    • Sens dubte, l’aportació més coneguda és la seva defensa de la no-violència, una no-violència profunda que va des del fons de l’individu fins a les relacions socials i econòmiques, incloent-hi la resolució dels conflictes i els mitjans de lluita o resistència no-violènta.
    • Les seves campanyes, anomenades satyagraha, combinaven dos conceptes bàsics: ahimsa (no-violència) i satya (veritat). I en va demostrar, sovint, l’eficàcia.
    • L’opció pels més desafavorits el va portar a lluitar contra la institució de la intocabilitat, producte del sistema de castes a l’Índia que condemnava els anomenats intocables a viure discriminats i en condicions paupèrrimes.
    • Però el va portar també a lluitar a favor dels pagesos pobres, dels treballadors i de les diverses comunitats del país.
    • Es va manifestar a favor de la igualtat de les dones, en una societat tan patriarcal com la de l’Índia de l’època, i encara actualment, la qual cosa li va generar la complicitat de moltes d’elles. Va ser per raó d’aquesta identificació amb la gent més senzilla i oprimida que va adoptar una vida austera.
    • En el pla econòmic i social, va defensar que l’economia havia d’estar al servei de les persones i no a l’inrevés, que havia d’estar presidida per l’ètica i no pel benefici d’uns quants. Propugnava un sistema econòmic descentralitzat i en harmonia amb la naturalesa.
    • Va ser molt crític amb el maquinisme i la tecnologia, sobretot si aquesta no estava al servei del benestar de la societat, així com amb el consumisme superficial com a finalitat. Per això molts ecologistes el van considerar un referent i, en els últims anys, els defensors de les teories d’un decreixement econòmic, per evitar el col·lapse al qual semblem abocats, reivindiquen moltes de les idees de Gandhi.
  • D’altra banda, va propugnar el diàleg interreligiós i intercultural, en lloc de l’enfrontament, i va vincular la lluita per la transformació de la societat en un sentit més just amb la pròpia lluita personal de cada individu per millorar èticament, com l’única via real de transformació, sense separar l’àmbit social de l’individual; i ens va mostrar un estil de lideratge no demagògic, ni sectari, sinó responsable i basat en l’exemple i la coherència.

Tanmateix, el pitjor servei que es pot fer a la seva obra és santificar-lo, perquè això el faria inoperant. Gandhi va ser un ésser humà, amb les seves contradiccions i errors, que va buscar honestament un camí de realització que el va portar a dedicar la seva vida al servei de les causes que va considerar justes, en una recerca permanent fins a la fi de la seva vida. I aquesta recerca la va fer en diàleg amb altres tradicions, ja que es va interessar no només per les seves arrels índies, sinó també per les teories i escrits de León Tolstói, H.David Thoreau i John Ruskin, entre molts altres.

Recuperar i actualitzar el llegat de Gandhi, per fer-ne una cosa viva, requereix fer-lo dialogar amb altres tradicions i propostes sorgides a Orient i Occident que busquen també respostes per evitar el col·lapse i redreçar, si encara és possible, el futur del nostre món en crisi.

3.2.2.2. CRONOLOGIA DE MAHATMA GANDHI

Com un jove de bona família es va convertir en pare de la nació índia i referent de la lluita no-violenta…
3.2.2.2.1. NAIXEMENT I ESTUDIS A LONDRES (1869)
Mohandas Karamchand Gandhi va néixer el 2 d’octubre de 1869 a Porbandar, a l’Índia britànica, en el si d’una família de la casta comerciant. El seu pare, Karamchand Gandhi, va ser un primer ministre local, i la seva mare, Putlibai, li va ensenyar a no fer mal a cap ésser viu, a ser vegetarià i a ser tolerant amb les diferents sectes religioses. Gandhi no va ser un bon estudiant però el 1887 va anar a Anglaterra, on es va llicenciar en dret. Després va intentar exercir d’advocat a Bombai, sense gaire èxit.
3.2.2.2.2. SUD-ÀFRICA I LA CONSCIÈNCIA POLÍTICA (1893)
El 1893 accepta una feina a Natal, a Sud-àfrica, on comprova de primera mà la marginació que pateixen els indis i la resta de minories que hi viuen. El 1906 organitza la lluita no-violenta contra una llei que obligava tots els indis del Transvaal a registrar-se. Durant 7 anys serà empresonat diversos cops.
3.2.2.2.3. RETORN A L’ÍNDIA I LLUITA PER LA INDEPENDÈNCIA (1915)
El 1915 torna a l’Índia, on entra en contacte amb el Partit del Congrés, que encapçala la lluita per la independència del país. El 1921 obté el poder del partit, que reforma per fer-lo de masses i posar en pràctica els seus mètodes de lluita, com el boicot als productes britànics o la no-cooperació.
3.2.2.2.4. LA MARXA DE LA SAL I LA DESOBEDIÈNCIA (1930)
Entre el 12 de març i el 6 d’abril de 1930 Gandhi i un reduït grup de seguidors van fer una marxa de 300 quilòmetres per fer una crida a desobeir el monopoli britànic sobre la sal. Els seus seguidors van començar a recollir sal sense permís. Les autoritats van empresonar 60.000 lladres de sal.
3.2.2.2.5, ARRESTAT PELS BRITÀNICS (1942)
Els britànics van arrestar Gandhi i tot el Comitè de Treball del Congrés l’agost de 1942. Gandhi va ser retingut durant dos anys al palau de l’Aga Khan, durant els quals van morir la seva dona i la seva secretària. El van alliberar el 1944 pel seu precari estat de salut a causa dels dejunis i perquè no es convertís en un màrtir.
3.2.2.2.6. OPOSAT A LA PARTICIÓ DE L’ÍNDIA (1945)
Al final de la guerra, Londres va donar l’ordre de transferir el poder a mans índies. Gandhi va cridar a la lluita i va aconseguir l’alliberament de 100.000 presos polítics. El líder pacifista es va oposar al pla de partició de l’Índia (la creació del Pakistan i Bangladesh, de majoria musulmana), però la violència interreligiosa el va obligar a rectificar per evitar una guerra civil. Tot i així, el dia de la independència de l’Índia, Gandhi no ho va celebrar i va passar la jornada tancat al seu domicili de Calcuta.
3.2.2.2.7.  LA TRÀGICA MORT DE MAHATMA GANDHI (1948)
Gandhi va portar una vida amb senzillesa, confeccionant les seves pròpies peces de roba i, a més, sent un destacat vegetarià. Tot i així, la seva vida presenta clarobscurs en relació al racisme, la pederàstia i la violència de gènere que, segons diverses fonts, practicava de forma freqüent.

La seva influència moral sobre el desenvolupament de les converses que van preparar la independència de l’Índia va ser considerable, però la separació del Pakistan el va descoratjar profundament.

Gandhi va intentar de reformar la societat índia apostant per integrar les castes més baixes (els sudra o ‘treballadors’, els pàries o ‘intocables’ i els mleccha o ‘bàrbars’) i per desenvolupar les zones rurals. Va desaprovar els conflictes religiosos que van seguir la independència de l’Índia i va defensar els musulmans al territori hindú, per la qual cosa va ser assassinat per Nathuram Godse, un fanàtic integrista indi, el 30 de gener de 1948,a l’edat de 78 anys. Les seves cendres van ser llançades al riu Ganges».

3.3. «ELS VIATGES LLARGS -ÉS CERT I INEVITABLE-, CANSEN MOLT…

Diuen que després del victoriós desembarcament de Normandia els generals aliats van felicitar David Eisenhower, i van demanar-li un descans per a la tropa. Ike s’hi va negar rotundament. De fet, va impel·lir-los a seguir endavant, d’immediat, cap a la victòria, sentenciant:

“Les guerres sempre les han guanyat soldats cansats”

Serà bo agafar dos grans personatges històrics i demanar-los com veurien ells el nostre procés català: el que ha passat, el que passa i el que passarà. Els personatges escollits, i que seran l’objecte del nostre estudi, són els següent:

I si escullo aquest aquests dos personatges és perquè crec que un dels problemes de l’unionisme és que no ha llegit bé Clausewitz i el gran problema de l’independentisme és que ha llegit Gandhi molt malament.

A. CARL VON CLAUSEWITZ va ser un dels grans pensadors del segle XIX, per desagradable que fos la temàtica del seu pensament: la guerra. El geni de  Carl Von Clausewitz va consistir a ocupar-se científicament del fenomen bèl·lic. Calia fer-ho: la guerra és inseparable del gènere humà, fins i tot el preexisteix. (La biologia i l’arqueologia demostren que els homínids, siguin neandertals o ximpanzés, també es feien i es fan la guerra).

Fins Carl Von Clausewitz ningú no havia contestat sistemàticament les grans preguntes:

  • Què és la guerra?
  • Per què fem la guerra?
  • I sobretot: com es guanya una guerra?

No cal ser un fanàtic militarista per llegir Carl Von Clausewitz. El truc consisteix a substituir la paraula ‘‘guerra’ per ‘conflicte’, (i es poden aplicar les teories clausevianes a les relacions laborals, familiars o, fins i tot, al contenciós que qualsevol propietari d’un animal domèstic manté amb el seu gos o el seu gat).

A la pregunta “Com es guanya una guerra?” Carl Von Clausewitz va ser el primer a donar-hi una resposta definitiva:

  • Una guerra es guanya destruint l’exèrcit enemic. Punt final. No es tracta de conquerir la capital enemiga, ni els seus recursos naturals, ni de cap altra qüesti.
  • L’única forma segura de guanyar una guerra és destruint les forces armades de l’enemic.

En un conflicte afortunadament pacífic com el català, hem d’entendre que els soldats serien els votants. Per això dèiem que l’espanyolisme ha mal llegit Carl Von Clausewitz: si el procés és polític i no militar, les victòries i derrotes són polítiques. Així doncs, com pot afirmar-se que l’independentisme està derrotat si va guanyar les últimes eleccions, i per majoria absoluta?

B. MAHATMA GANDHI menysprearia les manifestacions multitudinàries de cada 11 de Setembre com uns actes inútils, per folklòrics i per autocomplaents.

A nivell popular, Gandhi és més conegut que Clausewitz. Tothom sap que va ser el fundador de la no-violència com a pràctica política. 

Gandhi és d’aquells personatges tan, tan i tan bons que al final l’engegaries. Poca gent coneix les seves excentricitats:

Després de la guerra, quan es va fer públic el genocidi, Gandhi no va rectificar. Ben al contrari. Mantenia que l’Holocaust demostrava la rectitud de la seva proposta, perquè així la mort dels jueus almenys hauria tingut un sentit.

Però això no li resta mèrits. I avui dia seria molt interessant preguntar a tots dos, a Clausewitz i a Gandhi, o sigui, al gran mestre de la guerra i al gran mestre de la pau, la seva opinió sobre el procés. I el més astorador és que segurament ambdós haurien coincidit tant en el diagnòstic de la situació com en l’estratègia a seguir. Vegem-ho:

3.3.1. MAHATMA GANDHI

Les grans demostracions de tanta força de l’independentisme són, de fet, contràries a l’esperit gandhià. Per què? Perquè mai no passa res. Encara més, per milionària que sigui la participació, l’endemà de cada 11-S sempre hi ha alguna veu que s’atreveix a declarar que “el separatismo está  acabado” i es queda tan ample. No. La teoria gandhiana:

  • És la satyagraha, que podria traduir-se com a “fermesa en la veritat”.
  • La satyagraha implica una lluita no violenta, que derrota l’enemic sense odi i sense ferir-lo. (Ho hem llegit bé? Sense odi i sense ferir. Quin gran invent moral i polític..!)
  • La praxis gandhiana és activa, no reactiva.
  • No és una reacció contra una acció de l’adversari, sinó un acte que busca la reacció del poder.
  • Obliga aquest poder a reaccionar d’una manera o altra: a exercir una violència indigna, i posar-se en evidència, o a acceptar la voluntat col·lectiva que se li enfronta.

3.3.1.1. L’1-O DE 2017 VA SER UNA  PRIMERA I ENORME  DESOBEDIÈNCIA CATALANA COL·LECTIVA, PERÒ…

L’únic gran acte proactiu que el procés independentista català ha vist i practicat va ser l’1 d’Octubre de 2017. Una desobediència col·letiva. I hi ha un fet constatable molt important: l’endemà de la votació del referèndum ningú va atrevir-se a dir que “el separatismo està acabado”.

L’1 d’octubre de 2017 Catalunya va oferir un exemple de desobediència civil, exercint el dret a vot malgrat les prohibicions i la dura repressió. Va ser un èxit, però insuficient per assolir l’objectiu desitjat, la qual cosa no ho desmereix, ja que tot procés emancipador ha conegut episodis d’èxits i també fracassos o ensopegades dels que cal aprendre. Aprendre i actuar amb rigor quan es pretén assolir objectius que xoquen amb forts obstacles, és una condició indispensable per aconseguir victòries.

Dit això, l’estratègia de la desobediència civil requereix d’unes condicions bàsiques per a la seva eficàcia. Se n’assenyalen algunes que es deriven de les obres més interessants que s’han escrit sobre aquest tema i, sobretot, de l’anàlisi de les millors experiències pràctiques al llarg de la història i que convindria tenir ben present.

  • En primer lloc, l’objectiu que es persegueix amb la desobediència ha de ser clar i tenir, a més, una legitimitat ètica i política contundent; no dispersant-se en massa objectius alhora, ni massa abstractes i, menys encara, contradictoris. L’1 d’octubre de 2017 el objectiu era intel·ligible: votar malgrat la prohibició. Com també ho havien estat els objectius dels que demanaven l’abolició del servei militar obligatori, practicant la insubmissió i l’objecció de consciència.
  • També cal tenir un suport suficient, proporcional al propòsit perseguit. No és el mateix el que es necessita per canviar una llei puntual o abolir una norma concreta, que per al reconeixement del dret a l’autodeterminació o, encara menys, per a la creació d’un estat independent. És calgut haver deixat de fer confuses trucades a una suposada implementació de la República catalana, sense explicar com es pensa fer quan no hi ha una majoria clara que la vulgui implementar i menys encara de forma unilateral.

Per tant, una característica necessària és traçar una estratègia basada en el rigor, lluny de la retòrica estèril. En aquest sentit, cal:

  • Interpretar bé el context real, buscar tots els suports possibles, a l’interior del propi territori i a l’exterior, i les complicitats que limitin la capacitat repressiva de l’adversari;
  • Tenir present la correlació de forces. I, per descomptat, ser conscient de si la població crida a la desobediència està preparada i predisposada, suportant les conseqüències possibles, que cal explicar. A Sud-àfrica, com a l’Índia, Gandhi les explicava sempre abans d’iniciar una campanya, i també com afrontar-les. Això exigeix ​​disposar dels lideratges adequats i de les persones necessàries i preparades per organitzar i animar les campanyes.

3.3.1.2. LES PREGUNTES DE GANDHI I DE CLAUSEWITZ ALS INDEPENDENTISTES CATALANS SOBRE L’ACCIÓ ESTRATÈGICA MANIFESTADA I COL·LECTIVA DE LA DESOBEDIÈNCIA

Segurament,

  • Gandhi hauria preguntat als independentistes:

– Esteu disposats a arribar fins a les últimes conseqüències de la satyagraha…? O sigui, a assumir que l’enemic pugui causar estralls físics entre la població, i molt dolorosos.

– Teniu prou massa de maniobra…? O sigui, prou gent disposada a posar en pràctica la satyagraha.

3.3.2. CARL VON CLAUSEWITZ

Clausewitz desenvolupa el concepte de “centres de gravetat”. És a dir, el lloc més sensible de l’enemic, i al qual s’haurien d’adreçar els cops per dislocar-lo i fer que es rendeixi.

Un altre cop l’espanyolisme va llegir malament Carl Von Clausewitz: va creure que el centre de gravetat independentista eren els seus líders. Error. Empresonar-los només va servir perquè guanyessin vots. Però quin és el centre de gravetat espanyolista a Catalunya? Indubtablement, les seves institucions.

És possible que ja hagi passat allò que Clausewitz en deia el “moment culminant”: imaginem-nos que el 3-O de 2017, en lloc d‘una vaga general, s’hagués convocat una acció satyagraha a escala nacional: la història catalana potser seria una altra.

Gandhi no hauria dubtat com procedir:

  • Hauria enviat dotzenes de milers de voluntaris, pacífics i desarmats, a envoltar els edificis dels principals organismes estatals a Catalunya. Centenars de milers, si calia. O més. I amb ell, al capdavant.
  • I hauria presentat un ultimàtum: o el Govern convocava un referèndum o les multituds ocuparien pacíficament els edificis. Això situaria el govern espanyol davant d’un dilema tan previsible com insoluble. Només podria fer dues coses:

– Disparar, i causar així una matança horrible, o…

– Renunciar al control del territori i concedir la independència de facto.

  • En ambdós casos perdia el’Estat espanyol perdria.

I, en realitat, és molt dubtós que Madrid obrís foc: a l’Europa del segle XXI, la sang és políticament injustificable. Ni tot el furor nacionalista espanyol justificaria una massacre de ciutadans indefensos que, al capdavall, ni tan sols demanaven la independència, només votar-la. Votar…!

Però el fet és que els dirigents catalans no van fer res d’això. Ni abans ni després de l’1-O de 2017. Encara més: una acció semblant ni tan sols estava en el seu horitzó intel·lectual, estratègic o emocional. I la gran pregunta és: per què no?

  • La primera idea que ens ve al cap és que les classes dirigents catalanes han estat tradicionalment porugues…, i que han volgut mantenir la tradició. Però no és el cas: el fet, irrefutable, és que els líders polítics de l’1-O són a la presó i a l’exili.
  • La segona explicació és més planera: que ni s’ho van plantejar perquè, en realitat, els dirigents polítics no eren com les seves bases socials.
  • Però hi ha una tercera explicació encara més convincent: que no s’ho van plantejar perquè sí que eren com les seves bases.

3.3.3. ENTRE CLAUSEWITZ I GANDHI. HAURÀ PASSAT EL «MOMENT CULMINANT» PER A CATALUNYA…?

És possible que ja hagi passat allò que Carl Von Clausewitz en deia clarament com el “moment culminant” perquè imaginem-nos que el 3-O de 2017, en lloc d‘una vaga general, s’hagués convocat una imparable acció de satyagraha a escala nacional. La història catalana potser seria una altra. Tanmateix, la tropa de Gandhi la formaven milions d’indis que no tenien res a perdre. En canvi:

  • L’independentisme el formem la classe mitjana catalana, amb hipoteca, dos fills i subscrits al diari ARA. (O a La Vanguardia, encara…!) Gent així, gent orgullosíssima que a les seves manis no es llenci ni un paper fora de les papereres, estaria disposada a posar-se davant d’un tanc de vuitanta tones?
  • L’independentisme ha demostrat que és molt bo en l’organització de multituds, distribuint samarretes de coloraines i fent càntics massius. Però una república no es guanya amb performances.

Quan es pensa en el gruix de la massa independentista, ens ve al cap una anècdota dels anys vint del segle passat. Poc després del triomf de la Revolució Russa, un grup de comunistes alemanys va anar a l’URSS. L’instructor  ho explica a Lenin:

“Ahir els camarades alemanys van fer un exercici que consistia a prendre a l’assalt una estació de tren. Tot va anar molt bé: van ocupar els llocs clau de l’andana, es van apoderar dels vagons i la locomotora amb una disciplina admirable i una execució perfecta. Però em sembla que no acaben d’entendre l’esperit revolucionari”.

Lenin li pregunta per què. I l’instructor li’n contesta:

“Perquè abans d’entrar a l’estació van fer cua, perfectament arrenglerats, per comprar els bitllets”.»

S’obvia l’explicació de la resposta i es dóna per entesa suficientment. Una revolució no es pot dur a terme amb tanta exemplaritat, sense haver tirat cap paper al terra…! Sense cap comentari, doncs…! I com que hem començat aquest punt parlant de viatges llargs, en trobar-nos ara en una estació d’aturada, cal pensar i determinar si deixem passar el proper tren, si n’esperem un altre que ens porti a un lloc sense destí o decidim, de totes totes, agafar-ne un que ens traslladi a l’estació termini de l’objectiu final que pretenem.

3.2. A L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA (ANC), L’ÒMNIUM CULTURAL (OC) I ELS COMITÈS DE DEFENSA DE LA REPÚBLICA (CDR), S’HI AFEGEIX LA NOVETAT DEL:

«TSUNAMI DEMOCRÀTIC»   

3.2.1. QUÈ ÉS UN «TSUNAMI»…?

Un tsunami (津波 en japonès ona de port, kunrei-shiki: tunami ), és una sèrie d’ones massives que poden tenir lloc després d’un terratrèmol, activitat volcànica, esllavissaments submarins, impactes de meteorits en el mar, o fins i tot grans trossos d’illa esllavissant-se al mar.

En el cas més freqüent, els moviments tectònics, els tsunamis són importants a partir de terratrèmols de magnitud de més de 6,4 en l’escala de Richter i són molt devastadors a partir de la magnitud 7 en l’escala de Richter. Els megatsunamis són els tsunamis més potents i devastadors. El Japó, per la seva ubicació geogràfica, és el país més colpejat pels tsunamis.

A les portes de saber-se la sentència de l’1-O de la Causa 20907/2017 del Tribunal Suprem s’anuncia un tsunami democràtic. Ja s’ha explicat com els tsunamis sçon un fenomen de la natura, sovint associats a un sisme submarí, que comporten gran onades de mida i energia i que acostument a causar serioses catàstrofes. Als catalans ens encanten les alegories, de manera que la tria del nom d’aquesta plataforma independentista, com a resposta a les possibles sentències condemnatòries de l’Alt Tribunal, no deixa de ser ambivalent, segons  l’opinió de les parts enfrontades:

    • Per uns, el nom manifesta clarament una saccejada forta i potent per denunciar una possible injustícia en relació als drets humans que la sentència pugui vulnerar…
  • Per altres, el nom porta preocupació per les accions que -actualment de forma semisecreta, però basades en la resistència pacífica i la desobediència civil-, es duran a terme i que poden deixar Catalunya un país encara més fràgil, castigat i dividit…

3.2.2. EL «TSUNAMI DEMOCRÀTIC» A LA CATALUNYA DE LA TARDOR DE 2019

«Tsunami Democràtic» o «Tsunami D» és una iniciativa sorgida de la societat civil catalana que es va presentar a les xarxes socials el 2 de setembre de 2019.

Des del primer dia, el projecte va tenir la complicitat de tots els partits independentistes i entitats, i diversos dirigents polítics com Carles Puigdemont i Oriol Junqueras en van fer difusió via Twitter.

L’objectiu de la iniciativa és, segons el seu manifest, impulsar una campanya de mobilització basada en:

… per reaccionar a la sentència del Tribunal Suprem sobre l’1 d’Octubre de 2017 en la Causa especial 20907/2917.

3.2.2.1. COM PODER SEGUIR EL «TSUNAMI DEMOCRÀTIC»…?

Es tracta d’un moviment sense portaveus oficials que dóna a conèixer les seves accions a través de les xarxes socials i que pretén organitzar la resposta ciutadana al veredicte judicial pel referèndum de 2017. Es va fer públic un nou eslògan, que s’ha començat a difondre entre l’independentisme: «Tsunami Democràtic» a través de:

Pel que fa al web, cal obrir tot el seu contingut que apareix determinat pels apartats següents:

3.2.2.2. EL MANIFEST DEL «TSUNAMI DEMOCRÀTIC»

El manifest del «Tsunami democràtic» :
    • Demana de no desistir en la defensa dels drets individuals i col·lectius
    • Expressa que cal una lluita democràtica, organitzada i determinada, que es fonamenti en la desobediència civil i en la lluita no violenta.
    • Insisteix que aquesta lluita ha de ser sense violència de cap mena, ‘però amb tota la fermesa’.
  • Explica i preveu que les eines i concrecions de què està dotat el moviment comporta l’autocrítica, la ironia, la creativitat, la diversitat, la imperfecció i tot allò que potenciï un moviment col·lectiu i transversal.

3.2.3. MANTES ACCIONS DE REIVINDICACIÓ AL REDÒS DEL «TSUNAMI DEMOCRÀTIC»

La nit del 4 de setembre de 2019, la plataforma va penjar fins a 15.000 cartells arreu de Catalunya i va desplegar més d’una desena de pancartes en llocs emblemàtics de les principals ciutats del país:  Lleida, Tarragona, Girona, TortosaTerrassa i Barcelona amb el lema «Canviem l’estat de les coses«.

Els dies 25 i 26 de setembre de 2019, activistes de «Tsunami Democràtic» van ocupar oficines de diferents bancs de diferents municipis catalans amb pancartes que deien «Aquesta empresa financia la repressió» i altres empreses com Iberdrola.

L’ANC i Òmnium impulsen cinc marxes de tres dies, que s’uniran a Barcelona, en el supòsit d’una sentència condemnatòria emesa pel TS sobre l’1-O de 2017. Les cinc columnes -anomenades «Marxes per la Llibertat»- i no plantejades per al mateix dia que surti la sentència, sortiran de Girona, Tarragona, Tàrrega, Vic i Berga. Es faran en cinc etapes de vint quilòmetre diaris. La voluntat de les marxes és retornar a la ciutadania el paper protagonista de les mobilitzacions- La iniciativa, inspirada en d’altres marxes pacífiques històriques -Les «Marxes per la Llibertat» anunciades per Òmnium Cultural i l’ANC s’inspiren en experiències de reivindicacions prèvies que van tenir èxit, com ara la Marxa sobre Washington pel Treball i la Llibertat, de Martin Luther King, o la Marxa de la Sal, de Gandhi, vol ser “una resposta de país en favor de la llibertats dels presos polítics, els exiliats, en contra de la repressió i per reivindicar el dret a l’autodeterminació”.

3.3. ESTRATÈGIES DE LA NO-VIOLÈNCIA, LA RESISTÈNCIA PASSIVA NO-VIOLENTA I LA DESOBEDIÈNCIA CIVIL

3.3.1. PRIMERA ESTRATÈGIA: «LA NO-VIOLÈNCIA», EN GENERAL

La no-violència és una filosofia i l’estratègia per al canvi social que rebutja l’ús de la violència.

La no-violència és tant una ideologia com una pràctica eticopolítica que:

    • Rebutja l’ús de la violència i l’agressió, en qualsevol de les seves formes.
    • S’oposa a l’ús de la violència com a mitjà (mètode de protesta, pràctica de lluita social, o com a resposta a la mateixa violència) i com a fi (per exemple, per aconseguir un canvi social o canvi polític perquè considera que tot acte violent genera més violència).
  • Tracta de buscar una opció alternativa que pretén «humanitzar» la societat, apostant i valorant el poder de la vida.

Des d’aquesta perspectiva, l’obtenció dels èxits en la lluita social és possible perquè considera que el poder dels governants no és etern ni indestructible sinó que depèn del suport social | consentiment de la població. L’acció no violenta busca disminuir aquest poder, quan considera que s’exerceix injustament, retirant el consentiment i la cooperació.

Els que practiquen la no-violència poden utilitzar diversos mètodes:

    • Campanyes per al canvi social,
  • La comunicació dirigida a través de mitjans de comunicació.

La no-violència està sovint vinculada amb el pacifisme però són fonamentalment diferents. El pacifisme rebutja l’ús de la violència com una decisió personal per raons morals o espirituals, però no implica una inclinació cap al canvi sociopolític. La no-violència, d’altra banda, pressuposa la intencionalitat del canvi social o polític com una raó per al rebuig de la violència.

Una persona pot advocar per la no-violència en un context específic, mentre que propugna la violència en altres contextos.

3.3.1.1. MECANISMES I MÈTODES DE LA NO-VIOLÈNCIA

La no-violència no és sinònim de passivitat davant els problemes, sinó que consisteix en enfrontar-se constantment a ells mitjançant mètodes no violents. Es pot considerar que han existit molts processos de transformació social no violenta des de l’inici de la humanitat. 

La metodologia d’acció personal i social basada en la «no-violència activa», promou una actitud social i personal davant de la vida, que té com a eines principals d’acció conjunta i conducta personal i social com:

    • El rebuig i buit a les diferents formes de discriminació i violència.
    • La no-col·laboració amb les pràctiques violentes.
    • La denúncia de tots els fets de violència i discriminació.
    • La desobediència civil enfront de la violència institucionalitzada.
    • L’organització i mobilització social, voluntària i solidària.
    • El suport decidit a tot allò que afavoreixi la no violència activa.
  • La superació de les arrels de la violència en un mateix, el desenvolupament de les virtuts personals i de les millors i més profundes aspiracions humanes.

Segons aquesta metodologia, l’acció per la transformació social no s’oposa a l’acció per la transformació personal. Per contra, se les entén com molt íntimament i perfecte vinculades proposant un accionar simultani per superar tant la violència social (externa) com la violència personal (interna). En aquest sentit, es podrien citar com mètodes no-violents els següents:

    • La desobediència civil que consisteix a no complir el pagament d’impostos o qualsevol altra llei que un consideri que és injusta o opressiva. Va ser usada per Henry David Thoreau, pensador i escriptor anarquista de Massachusetts (EE. UU.), que el 1885 es va negar a contribuir amb els seus impostos a un estat que recolzava l’esclavitud i escriure sobre aquest tema un influent Assaig sobre la desobediència civil que va influir en el pensament de Lleó Tolstoi, Gandhi i Martin Luther King. Actualment, i des de la Guerra de Vietnam, continua l’Objecció Fiscal a les Despeses Militars i l’Objecció Científica a la Investigació Militar en bon nombre de països, inclosa Espanya.
    • La vaga de fam que es basa, com el seu nom indica, en negar-se a ingerir aliments fins que allò pel que s’actua es compleixi. En aquest sentit, es destaquen les contínues vagues de fam de Gandhi, contra el govern britànic.
    • El boicot a un producte o empresa que consisteix a negar-se a comprar un producte o utilitzar el servei que una empresa ens ofereix, així ho va fer Martin Luther King, que va organitzar un boicot de 352 dies contra l’empresa d’autobusos d’Alabama, sota l’eslògan de «I am a Man» (jo sóc un home).
    • La manifestació pacífica entesa com la més coneguda de totes i que consisteix en congregar públicament a les persones que estiguin en contra o a favor d’alguna cosa o algú, com va fer Martin Luther King en el seu «marxa sobre Washington» on va pronunciar el seu discurs «Jo tinc un somni «.
    • Les vagues que consisteixen en una forma de protesta en què els seus participants o membres s’abstenen de realitzar l’activitat que realitzen normalment en perjudici d’aquells als quals dirigeixen els seus reclams o les seves queixes
    • El bloqueig que consisteix en la interposició física usant el propi cos (com en les protestes contra els combois de residus nuclears a Alemanya) o mitjançant objectes (com en els taponaments per Greenpeace d’abocaments tòxics) per evitar danys a les persones i arriscant només la pròpia integritat.
  • L’abstenció que és l’acte pel qual un potencial votant en unes eleccions decideix no exercir el seu dret al vot, ja sigui en unes eleccions generals o si, en un procediment parlamentari, el representant està present en la votació però no vota. En ambdós casos, el subjecte s’até al resultat del vot dels electors que sí van votar, igual que passa amb el vot en blanc.

La societat ofereix formació institucionalitzada en mètodes de coerció violenta, en canvi, no sol oferir formació en mètodes de coerció violenta, per als quals no és requerida una preparació més gran, però si diferent a l’habitual.

3.3.1.2. DEU CLAUS -SEGONS HENRY DAVID TOREAU- PER COMPRENDRE LA DESOBEDIÈNCIA CIVIL

“Si primer hem de ser homes i després súbdits, el gest de desobeir a una llei injusta ens rehabilita (ens atorha dignitat com a éssers humans”. (Ramon Alcoberro)

H. D. Thoreau (1817-1862) no va ser l’inventor de la teoria de la desobediència civil (els orígens caldria buscar-los a l’hinduisme, al budisme i a les revoltes agràries antifeudals europees). Però sí que va ser el pensador més significatiu en aquest àmbit, especialment per la seva influència sobre Mohandas Gandhi (que la vinculava a la «satyagraha» -camí de la veritat-, Martin Luther King o Lluís Maria Xirinacs. La desobediència civil no constitueix tant una «teoria» conceptualment molt elaborada com una eina de lluita política –generalment, però no de manera necessària- vinculada al pacifisme.

La desobediència civil és un instrument de protesta, de conscienciació i de mobilització política útil per ser usada «quan ja no queden més eines«, és a dir, quan el tancament del poder impedeix el debat públic i democràtic. Però només serveix quan encara és possible buscar una solució no-violenta. O el que és el mateix, únicament pot usar-se quan la situació no s’ha degradat ja fins a derivar en situacions de violència generalitzada i de guerra civil. La desobediència vehicula una oposició generalitzada (de masses) a través de la generalització d’un gest de protesta. Constitueix un repte al poder establert i injust, que adquireix un alt contingut simbòlic i pot ser, fins i tot, admirada per gent que no s’atrevirien mai a exercir-la. En aquest sentit, la desobediència és pedagògica, tot i que es pagui moltes vegades un alt preu personal per participar-hi.

Quines són les claus per comprendre aquesta desobediència civil…?

3.3.1.2.1. Desobediència civil com a resistència al poder

Thoreau va elaborar el concepte de «desobediència civil» com a resposta pacífica davant de dos fets polítics que li repugnaven moralment als Estats Units de la seva època: l’esclavitud dels afroamericans i la guerra contra Mèxic. Desobeir significava per a ell, d’una banda, negar-se a pagar impostos per no col·laborar amb el que considerava una injustícia i, de l’altra, reivindicar un «govern mínim«, és a dir, que interferís tan poc com fos possible en la vida de la gent i que, per descomptat, no tingués poder per enviar-los a una guerra assassina. En el seu Diari (16 de febrer de 1851), Thoreau es preguntava:

«Què vol dir ser lliures del rei Jordi IV i seguir sent esclaus del prejudici…? Què significa néixer lliures i iguals i no viure-hi…? De què serveix la voluntat política si no és com a mitjà per assolir la llibertat moral…? Allò que ens fa sentir orgullosos és la llibertat de ser esclaus o la voluntat de ser lliures…?«

Resistir el poder també és, i per Thoureau especialment, resistir als prejudicis que el respecte desaforat pel poder ens inculca (fins i tot de manera inconscient).

3.3.1.2.2. Desobediència civil individual, però amb vocació de masses

La desobediència civil no pot ser exigida a ningú perquè (excepte en casos gravíssims com el genocidi, on de tota manera confraternitzar amb l’enemic no servirà per conservar la vida), no es pot demanar racionalment que ningú posi en perill la seva vida, les seves propietats o la seva família per defensar una idea, encara que aquesta idea sigui absolutament justa. La desobediència la duu a terme, bàsicament, gent amb un alt nivell de consciència personal. A una vida sense principis, Thoreau deia de si mateix que potser era més gelós del que és habitual pel que fa a la llibertat. En la seva opinió, les majories solen ser cegues als principis de justícia i es mouen per conveniències. Per això cal un gest que les mogui.

3.3.1.2.3. Desobediència civil mobilitzadora, exemplaritzant, pedagògica

«No importa com de petit pugui semblar al principi: el que es fa bé un cop està ben fet per sempre» (Desobediència civil). El que importa en un acte de desobediència política és el gest. Si «primer de tot hem de ser homes i no súbdits» (Desobediència civil), la protesta individual té un valor de mobilització. Per això recomanava: «Faci el que ningú més pot fer per vostè» (Cartes a un cercador de si mateix). Una protesta s’ha de fer per raons morals, en defensa dels valors universals i davant de formes d’opressió conegudes i sentides per tota o bona part d’una població, i això exclou interessos particulars o altres motivacions secretes.

Per Thoreau: «no és tan important que alguns siguin tan bons com tu, sinó que hi hagi alguna bondat absoluta en algun lloc que influenciï a tota la massa» (Desobediència civil). La bondat absoluta d’alguns té sempre valor d’exemple per a tothom. I en qualsevol cas: «Qualsevol veritat és millor que un engany» (Walden).

3.3.1.2.4. Desobediència civil amb valor simbòlic de denúncia pública

«Cada pas de l’home es mesura davant del sistema» (Diaris, 31 de gener 1841). El gest de desobeir la llei injusta ens rehabilita (ens atorga dignitat) com a éssers humans. Thoreau considera que «la injustícia és una part necessària de la màquina de govern» i la denúncia pública és part de l’exigència moral de la ciutadania davant de la màquina. Es tracta de despertar les majories «adormides«, i en aquest sentit una repulsa privada de la injustícia és bona però clarament insuficient. Resistir en privat no és dolent però sí ineficaç. Assumir el risc d’una sanció (que és una possibilitat real en forma de multa, de presó o d’expropiació de propietats) forma part del risc que assumeix qui desobeeix, però també dona visibilitat, lideratge, credibilitat i dignitat moral a qui rep el càstig injust.

3.3.1.2.5. Desobediència civil fonamentalment no-violenta

Cap protesta justifica actes vandàlics. Thoreau era bàsicament un pacifista però va entendre que una situació excepcional (la lluita de John Brown per alliberar els esclaus que li va costar la vida…) havia de resoldre’s de manera violenta —en la mesura que, per la naturalesa mateixa de l’opressió, no hi ha altra sortida possible.

En tot cas, sempre és millor morir (com John Brown) que matar. Però el que és decisiu en la perspectiva de la desobediència no és la sang; és el gest i la seva intensitat, evitant al màxim qualsevol dolor perquè necessàriament el dolor implica inhumanitat. I no s’ha d’oblidar que «la nostra compassió és un do el valor del qual no podrem conèixer mai» (Diaris, 2 febrer 1841).

3.3.1.2.6. Desobediència civil centrada en àmbits on el poder no espera que el reptin

La major part de la gent «no pot prescindir de la protecció del govern existent i té terror a les conseqüències de la desobediència al govern per les seves propietats i les seves famílies (Desobediència civil), per això cal reptar al govern on no ho esperi, amb un gest radical. Per Thoreau: «Les grans persones no busquen mai l’oportunitat de ser grans, sinó que converteixen en ocasió per a això tot el que els envolta» (Diaris, 1 de juny de 1841). Aprofitar l’ocasió per reptar al govern forma part essencial de tota estratègia de desobediència

3.3.1.2.7. Orientada a fins concrets

La desobediència no canvia el sistema sinó els seus actes injustos. Thoreau no impugna la democràcia americana; simplement pretén millorar de fet, s’autoconsidera un patriota. Tant l’esclavitud com l’oposició a una guerra de conquesta són objectius possibles, realitzables i gens utòpics. La desobediència ha de tenir objectius clars que els ciutadans puguin comprendre i donar-hi suport activament.

3.3.1.2.8. Desobediència civil sostenible en el temps de forma indefinida

La desobediència és un acte de resistència conscient i intencional que no cessa fins a aconseguir el seu objectiu polític. Per tant, exigeix paciència. Si, com diu Thoreau, «no puc ni per un instant reconèixer (…) com a propi un govern que és també el de l’esclavitud» (Desobediència civil), la lluita serà necessàriament llarga, i per això la desobediència ha de tenir rostres diversos i energia per mantenir-se. Per aquest motiu, per desobeir és necessari el valor: «Sigui valent! És el més important«, recomana Thoreau (Cartes a un cercador de si mateix, 19 desembre 1854).

3.3.1.2.9. Desobediència civil políticament coordinada

Thoreau va ser sempre un individualista radical, algú que «obeeix la seva pròpia llei«. Tot i que «la llei mai ha fet als homes una mica més justos» (Walden) és necessària l’organització col·lectiva per poder reformar la societat.

3.3.1.2.10. Desobediència civil referida a una ètica superior

La desobediència es porta a terme per raons de consciència, d’imparcialitat i de valor universal que no només són superiors a qualsevol interès sinó que també milloren moralment a qui la practica.

(Extret de ElNacional.com a 12 de juliol de 2017)

3.3.1.3. ELS EXEMPLES D’ALGUNS PERSONATGES I DE MOVIMENTS NO-VIOLENTS

En els temps moderns, la no-violència ha estat una eina poderosa per a la protesta social. Hi ha molts exemples de la seva utilització en la resistència no-violenta i la revolució no-violenta.

Alguns exemples en són:

Existeix un estudi «Perquè la resistència civil funciona«, sobre l’èxit dels mètodes violents i els no-violents, en què es conclou el següent:

    • Els mètodes violents assoleixen una quarta part dels objectius enfront de…
  • Els no-violents que aconsegueixen l’èxit en la mitat dels casos.

3.3.1.4. ELS CRÍTICS, DETRACTORS I OPOSITORS A LA NO-VIOLÈNCIA

Tanmateix, també cal consignar crítics, detractors i opositors a la no-violencia com:

«El concepte de la no-violència és un fals ideal. Pressuposa l’existència de la compassió i un sentit de justícia per part de l’adversari. Quan l’adversari ho pot perdre tot i no té res a guanyar amb l’exercici de la justícia i la compassió, la seva reacció només pot ser negativa».

  • Malcolm X també es van enfrontar amb els líders de drets civils sobre el tema de la no-violència, argumentant que la violència no és una opció a descartar:

«Jo crec que és un crim per a qualsevol persona seguir acceptant la brutalitat sense fer res per defensar-se».

3.3.2. SEGONA ESTRATÈGIA: «LA RESISTÈNCIA PASSIVA NO-VIOLENTA»

La resistència no-violenta és la pràctica sociopolítica d’aconseguir els objectius a través de:

  • La no cooperació econòmica i política i

Altres mètodes sense fer ús mai de la violència.

La resistència «no-violenta», «desobediència no-violenta», «acció no-violenta», «no-violència activa» o «resistència pacífica» és:

    • Una tàctica de protesta relacionada a la desobediència civil que propugna l’assoliment d’un canvi polític, social o cultural sense necessitat de l’ocupació de la violència.
  • A la pràctica s’utilitza per a protestes simbòliques i actes de no-cooperació en les àrees polítiques i econòmiques.

En anglès aquesta doctrina de lluita és usualment coneguda com «no-violència» o «nonviolence», però algunes organitzacions de parla hispana prefereixen usar el terme «no violència activa» per diferenciar-ho d’una actitud de passivitat (resistència passiva: només negar-se a fer alguna cosa indicat des del poder convencional o un govern).

En general, la no-violència s’orienta cap a comportaments que no són habituals en les maneres i costums de la població. Es tracta de:

    • Provocar l’atenció a través de la sorpresa.
    • Afirmar la disconformitat amb una pràctica que es considera injusta.
  • Utilitzar “actes d’omissió” (on es rebutja realitzar accions socialment acceptades o d’obligat compliment per llei o normativa) o “actes de comissió” (quan, per contra, es realitzen accions contràries al costum o prohibides) o una combinació de ambdues pràctiques.

3.3.2.1. ORIGEN DE L’ESTRATÈGIA DE LA «NO-VIOLÈNCIA»

S’origina de l’experiència del moviment d’independència de l’Índia i els ensenyaments de Gandhi (que ell designava satyagraha) que al seu torn es va inspirar en Lev Tolstoi, Henry David Thoreau i Percy Bysshe Shelley (tot i que a aquest últim, Gandhi no el menciona). 

Entre els teòrics hi trobem:

Entre els practicants de la resistència pacífica podem esmentar Leo Tolstoy, Mohandas Gandhi, Andrei Sakharov, Martin Luther King, Jr, Václav Havel, i Lech Wałęsa.

3.3.2.2. LA «SATYAGRAHA» DE MAHATMA GANDHI

Si bé la «no violència activa» es va originar metodològicament amb Gandhi a l’Índia, ell la va denominar «satyagraha», (en sànscrit: सत्याग्रह satyāgraha), traduït lliurement com la «força de l’ànima»o la «força de la veritat» que una particular filosofia i una pràctica dins de la categoria més àmplia generalment coneguda com a resistència no-violenta o resistència civil.

Es poden esmentar múltiples promotors d’aquesta metodologia de lluita, entre els a presidents i gent que han estat Premis Nobel pels seus esforços, entre d’altres:

Les línies filosòfiques principals de la «satyagraha» queden resumides en les afirmacions següents:

    • La «satyagraha ess tradueix com la “fermesa en la veritat”.
    • La «satyagraha implica una lluita no violenta, que derrota l’enemic sense odi i sense ferir-lo. 
    • La «satyagraha suposa una no-violència activa, però no reactiva. Espera que sigui el contrincant qui es desfermi.
    • La «satyagraha no és una reacció contra una acció de l’adversari, sinó un acte que busca la reacció del poder.
  • La «satyagraha obliga a aquest poder a reaccionar d’una manera o altra: a exercir una violència indigna, i posar-se en evidència, o a acceptar la voluntat col·lectiva que se li enfronta.

3.3.2.2.1. ESDEVENIMENTS ANTERIORS A LA LLUITA DE MAHATMA GANDHI

Segons la “Comunitat per al desenvolupament humà de l’Argentina”, es poden esmentar, abans i després de la lluita de Gandhi, els següents fets:

    • La Vaga dels Plebeus: Al 494 abans de J.C., van decidir retirar-se a la Muntanya Aventino, negant-se així a assumir les tasques a les que tenien obligació a la ciutat. Aquesta acció de no-cooperació va concloure amb un acord; La Llei de les XII Taules, 7 que va millorar d’una manera important l’estatut de la plebs a la ciutat romana. (Veure Secessio plebis)
    • Israel al 26 després de J. C. poble israelita va fer una protesta molt vigorosa, però sense violència, contra el pla de Ponç Pilat per plantar imatges idolatres de les àguiles de Júpiter al Temple de Jerusalem. Aquesta acció de desobediència civil va tenir un gran èxit.
    • Hongria 1867: Els hongaresos aconsegueixen arrencar la seva autonomia a Àustria per mètodes d’acció no-violenta.
    • Finlàndia, 1905: Els Finlandesos van aconseguir una relativa independència de la Rússia Tsarista, després d’una vaga general i d’accions no-violentes i de no-col·laboració.
    • Índia i Pakistan: El 1940 s’inicia la fase final de la gran acció i campanya de Gandhi a l’Índia. Amb una clara, intel·ligent i organitzada estratègia de lluita no-violenta, posa en escac a un dels grans imperis de l’època i aconsegueix l’alliberament de l’Índia i el Pakistan.
    • El Salvador: El 1944 es va donar un fet poc conegut, el dictador Martínez va ser obligat a dimitir i a fugir a l’estranger per mitjà d’una acció organitzada totalment mitjançant la metodologia de la No-Violència Activa. Un fet extraordinari que no s’ha tornat a repetir en aquesta nació.
    • Estats Units: El 1955, el reverend Martin Luther King inicia la campanya contra el segregacionisme racial per mitjà de la ‘no-violència’, trucant a boicots (com el dels autobusos a Montgomery, Estat d’Alabama) i altres accions polítiques no violentes (assegudes, ocupacions de cafeteries segregades, els viatges de la llibertat, etc.), obtenint resultats concrets en benefici de la població afroamericana d’aquest país. Posteriorment s’uniria al moviment contra la guerra del Vietnam, fins al seu assassinat.
    • Moviment contra la Guerra del Vietnam: Va ser el primer moviment que va aplicar amb èxit la noviolència contra la guerra a EE. UU., Després de Thoreau, en general (excepte incidents violents aïllats) el moviment va aplicar en forma massiva i exitosa la desobediència civil a través de marxes, preses d’edificis públics i manifestacions multitudinàries, principalment d’estudiants universitaris. Aquest moviment va comptar amb el suport de famosos artistes internacionals com John Lennon entre d’altres. Malgrat el seu caràcter pacífic, el moviment va suportar repressions violentes, entre les quals es destaca la Massacre de la Universitat Estatal de Kent.
    • Portugal: El 1974, l’exèrcit i poble lusità es alzaronn pacíficament contra la dictadura d’António de Oliveira Salazar en la coneguda com Revolució dels clavells.
    • Xile: El 1978 el sindicalista de 80 anys, Clotari Blest, s’encadena a les reixes de l’ex-Congrés Nacional amb un grup de dones de presos polítics com a forma de protestar contra la política repressiva de la dictadura militar del general Augusto Pinochet.
    • Polònia: El 1980, Lech Wałęsa, juntament amb el sindicat Solidaritat inicia una vaga a la qual després se sumarien tots els sindicats independents, el que va derivar en una campanya, per la no violència activa, que va posar fi al règim comunista a Polònia. 
  • Espanya: El 2017, la policia nacional i la Guàrdia Civil van carregar contra els votants que van obstaculitzar l’entrada i intervenció dels col·legis electorals durant el referèndum d’independència de Catalunya de l’1 d’octubre. Els votants van fer ús de la resistència pacífica, per mantenir els col·legis oberts i exercir el seu vot.

3.3.2.2.2. ESDEVENIMENTS POSTERIORS A LA LLUITA DE MAHATMA GANDHI

Actualment hi ha moltes organitzacions que apliquen la no violència entre les que es destaquen les organitzacions contra la Guerra de l’Iraq, el Moviment Internacional de Solidaritat. També hi ha les organitzacions socials, de diferents països, que realitzen noviolència per a l’assoliment dels seus objectius.

3.3.2.3. FORMES DE «RESISTÈNCIA NO-VIOLENTA»

Les formes de la «resistència no-violenta» són molt variades i inclouen, per exemple:

    • La guerra d’informació (editant fulls volants a periòdics),
    • Lobbying per implicar la comunitat, la resistència a la imposició,
    • La lluita via diplomàtica,
    • El sabotatge sense fer danys a les persones,
    • Els piquets pacífics de vaga,
    • El refusar recompenses o honors o

Tot i que les experiències històriques sobre la resistència no violenta són tan antigues com les societats humanes, la «resistència no-violenta» moderna es deu a l’experiència del moviment d’independència indi i els ensenyaments de Gandhi (que ell, com hem vist, designava «satyagraha») qui al seu torn es va inspirar en Leon Tolstoi i Henry D. Thoreau, i bàsicament comprendria alguns d’aquests elements en el procés: 

  • Resistència ètica, moral, religiosa, ideològica (originalment la ‘no-resistència’, no resistir-se al mal causant de la injustícia).
  • Intentar la Negociació i fins i tot l’arbitratge.
  • Preparació, entrenament i conscienciació del grup (rebel) per a l’acció directa.
  • Agitació i peticions concretes de canvi i transformació del règim o sistema polític-social.
  • Emissió d’un ultimàtum (dirigit a l’oponent o opressor). 
  • Mesures de boicot econòmic i mesures de vaga. 
  • No cooperació o no col·laboració política (per exemple amb les autoritats). 
  • Formes d’acció directa o intervenció noviolenta com la Desobediència civil
    Creació d’institucions paral·leles (com la usurpació de les funcions de govern). 
  • Desafiament total amb la creació d’un Govern paral·lel. 

Aquestes mesures Gandhi les va aplicar i dirigir durant les seves accions per la independència de l’Índia del poder imperial británico i les mateixes han estat modificades per altres dirigents pacifistes que van usar la no violència activa i la desobediència civil com a mètodes per aconseguir canvis en les seves societats.

Cada lluita particular, en la història, ha cobrat les seves pròpies característiques i formes, però totes segueixen en gran mesura els ensenyaments de Gandhi sobre la no violència activa. L’aplicació d’aquest mètode implica avantatges i limitacions que requereixen un estudi profund del mateix.

3.3.2.4. CLASSIFICACIÓ I VARIANTS DE LES ACCIONS SUAUS «NO-VIOLENTES» SEGONS GENE SHARP

Hi ha moltes maneres de classificar les accions no-violentes. Probablement la més coneguda és la del sociòleg nord-americà Gene Sharp, fundador de “l’Albert Einstein Institution”. Sharp va detallar en 1973 198 mètodes concrets d’accions no-violentas. Des de llavors, el nombre ha augmentat i les variants de cada actuació també. Sharp va classificar els mètodes no violents en tres grans grups:

    • Primer, protesta, persuasió o denúncia;
    • Segon, no cooperació; i
  • Tercer, intervenció o acció directa.

3.3.2.4.1. MÈTODES DE PROTESTA, DE PERSUACIÓ I D’AGITACIÓ

Consisteixen en accions simbòliques per convèncer a l’oponent o per expressar rebuig o disconformitat, a través d’una estratègia que cerca un canvi. Les persones objectiu difereixen en cada context tot i que, en general, tota acció va dirigida a tota la ciutadania que pugui i vulgui escoltar-la. En ocasions, la protesta es realitza contra el que es considera un oponent (com delegacions de govern, centres penitenciaris o jutjats). Es tracta de fer visible una injustícia i canviar la situació a través de la pressió popular. I com més gent, millor. Hi ha una infinitat de mètodes de protesta (Sharp va proposar-ne 54). Els més coneguts són:

    • Les manifestacions i les xerrades públiques, però també inclouen
    • Marxes,
    • Trobades públiques,
    • Dejunis,
    • Distribució de pamflets,
    • Renúncies a premis o
  • Diverses formes de dramatització.

3.3.2.4.2. MÈTODES DE NO COOPERACIÓ

Són actes d’omissió, on una persona o col·lectiu retira de forma deliberada i conscient el seu suport a certes estructures o pràctiques. La no cooperació consisteix a evidenciar una injustícia i denunciar-la, i en pressionar a qui pot canviar la situació a través fins i tot de posar en risc la seva estabilitat. A la no cooperació, el missatge és clar i senzill: si col·labores amb una situació d’injustícia pots convertir-te en còmplice.

Hi ha tres grans grups de mètodes de no cooperació, sempre segons Sharp:

    • Social,
    • Econòmica i
  • Política.

La forma més coneguda és l’econòmica, que al seu torn es divideix en:

  • Boicots econòmics i
  • Vagues.

Sharp proposa un total de 101 mètodes:

  • 16 de no cooperació social,
  • 26 de boicot econòmic,
  • 23 de vagues i
  • 36 de no cooperació política.

Perquè un acte de no cooperació sigui efectiu, es requereix en general que participi un gran nombre de persones. Si el suport li dóna un grup molt nombrós (o molt influent) pot crear serioses dificultats a l’oponent, fins i tot amenaçar el sistema. La no cooperació, especialment el boicot econòmic, està directament relacionada amb el consum responsable:

  • Negar-se a adquirir productes de fabricants o comercialitzadors que no respecten els drets humans i/o laborals o
  • Negar els nostres diners a qui no garanteix un bon ús (cas de la banca armada), per exemple, constitueixen actes de no cooperació amb situacions injustes.

3.3.2.4.3. MÈTODES D’INTERVENCIÓ O ACCIÓ DIRECTA

La protesta i la no cooperació requereixen, en general, d’un cert temps per assolir els objectius i d’un gran nombre de persones que les secundin per ser efectives. En l’acció directa no violenta, però, poca gent pot provocar un gran impacte. Aquests mètodes busquen un canvi d’una situació d’injustícia directament a través de la intervenció. Moltes vegades, aquests mètodes suposen un major grau de participació i compromís, de disciplina violenta i coratge, ja que solen ser més difícils de sostenir. En ocasions, poden suposar situacions de repressió més intenses que en altres mètodes. Sovint, són actes de comissió.

Alguns dels exemples més coneguts d’intervenció noviolenta en el territori espanyol han estat els duts a terme pel:

    • Moviment d’Objecció de Consciència (denunciant la militarització de la societat i cridant a la insubmissió ia la deserció) i per
  • Greenpeace (denunciant els abusos contra l’ambient i advertint sobre les seves conseqüències).

Entre els mètodes d’intervenció no-violenta (Sharp esmenta 42) s’inclouen:

  • Ocupacions,
  • Vagues de fam,
  • Obstrucció no violenta,
  • Invasió no violenta i
  • Govern paral·lel.

3.3.2.5. MECANISMES DE CANVI

La no-violència busca transformar una situació d’injustícia apel·lant a la consciència de l’oponent. Es tracta de solucionar un conflicte d’una manera que satisfaci totes les parts. Qui ha de resultar derrotada és la injustícia, no les persones. Per a això, el grup no violent que pretén tenir la raó haurà d’argumentar la seva causa i convèncer a l’antagonista perquè canviï les seves percepcions i actituds.

De resultar reeixida, el canvi es pot fer de almenys quatre maneres:

    • La primera és la conversió, on l’oponent canvia la seva percepció, convençut de la situació d’injustícia anterior. En aquest cas, ningú ha perdut, excepte la injustícia, i tots han guanyat, ja que la nova situació produirà unes millors i més justes condicions.
    • La segona és l’acomodació, en la qual l’opositor no canvia d’opinió, però accepta les reivindicacions dels noviolents. Continua pensant el mateix, però producte de la seva falta de conformitat amb els seus propis principis, accepta la nova situació amb indiferència. En aquest cas, l’oponent no ha estat derrotat ni ha fracassat, simplement ha concedit. L’acomodació hauria estat el mecanisme de canvi més habitual en la història dels èxits de la noviolència.
    • La tercera és la coerció violenta en què l’antagonista no canvia el seu punt de vista, ni tampoc concedeix. Està forçat a acceptar les reivindicacions dels noviolents, producte de pressions de jerarquies superiors, la població o el seu propi entorn. El canvi s’aconsegueix contra la seva voluntat i sense el seu consentiment. Ha estat derrotat, o almenys, així pot sentir-ho. També es pot veure com una derrota parcial de la no-violència, ja que es tractava d’evidenciar una situació d’injustícia, que tots havien de reconèixer, adversaris inclosos.
  • La quarta, finalment, és la desintegració, quan l’oponent deixa d’existir com a entitat política. Les raons abasten des de l’acceptació de la injustícia que representava i l’acceptació de la seva dissolució, fins a la desintegració promoguda per mitjans coercitius, on l’opositor no ha acceptat les reivindicacions dels noviolents, que continua objectant.

3.3.3. TERCERA ESTRATÈGIA: «LA DESOBEDIÈNCIA CIVIL» 

La desobediència civil és el rebuig actiu d’una persona o grup de persones a obeir certes lleis, demandes i ordres d’un govern, o d’un poder internacional d’ocupació.

    • La desobediència civil es defineix sovint com a no violenta per ser anomenada desobediència civil.

La desobediència civil pot definir-se com «qualsevol acte o procés d’oposició pública a una llei o una política adoptada per un govern establert, quan l’autor té consciència que els seus actes són il·legals o de discutible legalitat, i és duta a terme i mantinguda per aconseguir uns fins socials concrets«.

Perquè un acte es classifiqui com de desobediència civil, es necessita:

    • Que l’acció es faci públicament,
    • Que sigui il·legal o que així ho classifiqui el poder, i
  • Que al mateix temps qui cometi el suposat delicte estigui conscient de les seves accions i motius.

3.3.3.1. DIFERENTS DESCRIPCIONS DE DESOBEDIÈNCIA CIVIL

Podem mostrar diferents descripcions de desobediència civil:

    • La desobediència civil és una forma de dissidència política consistent «en una fallida conscient de la legalitat vigent amb la finalitat no tant de buscar una dispensa personal a un deure general de tots els ciutadans, sinó de suplantar la norma transgredida per una altra que és postulada com més d’acord amb els interessos generals. Interessos que, no obstant això, han de ser identificats a través d’un procediment democràtic de formació de la voluntat «.
    • En altres casos la desobediència o desobediència civil es defineix com «l’acte de no acatar una norma de la qual es té obligació de compliment». 
  • La desobediència civil pot definir-se com «qualsevol acte o procés d’oposició pública a una llei o una política adoptada per un govern establert, quan l’autor té consciència que els seus actes són il·legals o de discutible legalitat, i és duta a terme i mantinguda per aconseguir uns fins socials concrets».

Perquè un acte es classifiqui com de desobediència civil, es necessita: 

    • Que l»acció es faci públicament,
    • Que sigui il·legal o que així ho classifiqui el poder, i
  • Que al mateix temps qui cometi el suposat delicte estigui conscient de les seves accions i motius.

Una altra forma de definir la desobediència al Dret (encara que en el fons amb un sentit similar), seria la proposada per Marina Gascón:

«Entenc per desobediència civil en sentit ampli aquelles formes d’insubmissió al Dret motivades per consideracions polítiques o morals que, tot i això il·lícites, guarden una mínima lleialtat constitucional, és a dir, accepten el sistema de legitimitat democràtic com el més correcte per a l’adopció de les decisions col·lectives».

L’activista Nina Paley creà el terme «desobediència intel·lectual» per referir-se a una forma de la desobediència civil que consisteix en un comportament jurídic i econòmic contra les pràctiques reguladores de la propietat intel·lectual.

3.3.3.2. ABAST DEL TERME «CIVIL» EN LA DESOBEDIÈNCIA CIVIL

    • En primer lloc, el terme «civil» fa referència als fins perseguits pels activistes: són finalitats polítiques, de canvi social. La desobediència civil és una acció deliberada i intencional. El progrés moral o polític es perceben com la conseqüència, com l’efecte buscat pels desobedients. 
    • En segon lloc els desobedients actuen per motius morals. Consideren que les normes que rebutgen són normes arbitràries o odioses, que repugnen a la consciència del ciutadà. La desobediència civil és una expressió de responsabilitat personal per la injustícia, reflecteix el compromís de no col·laborar ni sotmetre a pràctiques i normes injustas.
    • En tercer lloc, la desobediència civil és sempre pública i oberta. Els activistes busquen influir no només en els seus governants, sinó també (i sobretot) en l’opinió pública. Per això la desobediència civil sol ser, així mateix, col·lectiva, i no individual. La publicitat és un mitjà de persuasió, i no de coacció. És en aquest sentit que ha pogut dir-se (Rawls, Habermas) que la desobediència civil és una forma de discurs públic, amb una funció pedagógica.
    • En quart lloc, els desobedients estan disposats a assumir les conseqüències legals dels seus actes, i a acceptar el càstig previst per a ells. Qui accepta pacífica i disciplinadament la sanció que comporta el seu comportament il·legal està afirmant amb això el seu respecte pel conjunt de l’ordenament constitucional i per les regles del joc democràtic. L’acceptació voluntària del càstig serveix, a més, per diferenciar la desobediència moralment motivada de la infracció interessada o oportunista.
  • En cinquè lloc, la desobediència civil és pacífica i no violenta. Aquesta condició s’ha d’entendre com una voluntat de minimitzar els danys i de restringir l’ús de la força en tot el possible. L’ús descontrolat i massiu de la força física és incompatible amb la desobediència civil.

3.3.3.3. EL VALOR DE LA «DESOBEDIÈNCIA CIVIL» DES DE DIFERENTS ANGLES: EL NEGATIU I EL POSITIU

3.3.3.3.1. L’ANGLE NEGATIU DE LA «DESOBEDIÈNCIA CIVIL»

«Els actes de desobediència civil són part d’un estat de dret democràtic que es desenvolupen en societats madures«, que aconsegueixen crear conflictes deixant saber que les lleis i institucions que estan establertes legalment poden fallar en algun moment. Això obre espai a la creació d’interpretacions diferents de les existents, que intenten exposar perquè siguin considerades justas. Des de la perspectiva de la desobediència civil, és discutible l’opinió que tot acte que vagi en contra de la llei és sempre un acte il·legal que mereix ser castigat.

Potser una de les raons per les quals el tema de la desobediència desperta la sensibilitat i suspicàcia de molts sectors, especialment d’aquells vinculats als diferents àmbits del poder.

3.3.3.3.2. L’ANGLE POSITIU DE LA «DESOBEDIÈNCIA CIVIL» 

Tot i que la desobediència civil es pot considerar una expressió de menyspreu per la llei, Martin Luther King Jr. va considerar que la desobediència civil era una mostra i una pràctica de reverència per la llei, ja que:

«Qualsevol home que trenqui una llei que la consciència li diu que és injusta i accepta voluntàriament la pena per quedar-se a la presó per despertar la consciència de la comunitat sobre la injustícia de la llei és en aquest moment expressant el màxim respecte a la llei.»

    • En una de les seves formes, a l’Índia, és coneguda com l’ahimsa o satyagraha i considerada com la compassió en la forma de desacord respectuós.
  • Una de les seves primeres implementacions massives va ser duta a terme pels egipcis contra l’ocupació britànica a la revolució del 1919.

Recordem els punts principals que abasta la «ahimsa o satyagraha»:

    • La «satyagraha ess tradueix com la “fermesa en la veritat”.
    • La «satyagraha implica una lluita no violenta, que derrota l’enemic sense odi i sense ferir-lo. 
    • La «satyagraha suposa una no-violència activa, però no reactiva. Espera que sigui el contrincant qui es desfermi.
    • La «satyagraha no és una reacció contra una acció de l’adversari, sinó un acte que busca la reacció del poder.
  • La «satyagraha obliga a aquest poder a reaccionar d’una manera o altra: a exercir una violència indigna, i posar-se en evidència, o a acceptar la voluntat col·lectiva que se li enfronta.

La desobediència civil és una de les moltes maneres en què les persones s’han rebel·lat contra les lleis injustes. S’ha utilitzat en els moviments de resistència no-violenta, de forma molt ben documentada com, per exemple, en:

En 1549, Étienne de La Boétie es qüestionava perquè els pobles obeïen les normes a Discurs de la servitud voluntària.

Després de la massacre de Peterloo de 1819, el poeta Percy Shelley va escriure el poema polític de La màscara d’Anarquia, després i en aquell mateix any, i que comença amb les impactants imatges de les formes injustes de l’autoritat del seu temps, i després s’imagina com podria ser una forma radicalment nova d’acció social. És potser la primera declaració moderna del principi de protesta no-violenta. Una versió va ser recollida per:

La resistència passiva de Gandhi va ser influenciada i inspirada per la no-violència de Shelley en la protesta i l’acció política. En particular, és sabut que Gandhi solia citar Masque of Anarchy de Shelley a un públic ampli durant la campanya per una Índia lliure.

En l’assaig de Thoreau de 1849 La desobediència civil, originalment titulada «Resistència al govern civil«, la idea motriu de l’assaig va ser el de l’autosuficiència, així un no necessàriament ha de lluitar físicament contra el govern per una injustícia que aquest fa, però està obligat a no donar-li suport. Aquest assaig ha tingut una gran influència després en molts practicants de la desobediència civil. En l’assaig, Thoreau va explicar les seves raons per negar-se a pagar impostos com un acte de protesta contra l’esclavitud i contra la guerra mexicana-estatunidenca.

3.4. LA RESISTÈNCIA PACÍFICA DE L’INDEPENDENTISME CATALÀ

A través de la xarxa social i davant de la imminent sentència de la Causa especial 20907/2017 contra l’independentisme català, la societat civil catalana es prepara per a la protesta si és que reaqlment la sentència esdevé condemnatòria.

L’organització de les protestes se centra, entre d’altres entitats, en les que ofereix Instagram, Telegram, WhatsApp, Twitter, Facebook:

3.4.1. L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA

Què haurem de fer quan surti la sentència…?:

  • Una aturada immediata
  • Molta atenció a les convocatòries a través de les xarxes
  • Les concentracions de tarda
  • Les marxes per la llibertat

Per tal de fer el seguiment de totes les activitats programades per L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA de cara als dies posteriors de saber-se’n la sentència de la Causa especial 20907/2017 de la Sala Segona del Tribunal Suprem contra l’independentisme català en les persones de 12 acusats -Oriol Junqueras, Jordi Turull, Raül Romeva, Josep Rull, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Meritxell Borràs, Carles Mundó i Santi Vila-, cal prèmer la fotografia que s’hi acompanya, així com el concepte acolorit d’aquest text on hi ha insertat el web de la institució.

3.4.2. L’ÒMNIUM CULTURAL

Per tal de fer el seguiment de totes les activitats programades per L’ÒMNIUM CULTURAL de cara als dies posteriors de saber-se’n la sentència de la Causa especial 20907/2017 de la Sala Segona del Tribunal Suprem contra l’independentisme català en les persones de 12 acusats -Oriol Junqueras, Jordi Turull, Raül Romeva, Josep Rull, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Meritxell Borràs, Carles Mundó i Santi Vila-, cal prèmer la fotografia que s’hi acompanya, així com el concepte acolorit d’aquest text on hi ha insertat el web de la institució.

3.4.3. EL TSUNAMI DEMOCRÀTIC

Per tal de fer el seguiment de totes les activitats programades pel TSUNAMI DEMOCRÀTIC (tot i que no disposa un web propi) de cara als dies posteriors de saber-se’n la sentència de la Causa especial 20907/2017 de la Sala Segona del Tribunal Suprem contra l’independentisme català en les persones de 12 acusats -Oriol Junqueras, Jordi Turull, Raül Romeva, Josep Rull, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Meritxell Borràs, Carles Mundó i Santi Vila-, cal prèmer la fotografia que s’hi acompanya, així com el concepte acolorit d’aquest text on hi ha insertada la informació adient pel que fa a aquesta plataforma.

Aquests dies que venen ens caldrà generar moltes confiances. La repressió fa que fins al dia de la sentència no puguem explicar-nos com ens agradaria, però hem intentat respondre de manera sincera algunes de les preguntes que ens han arribat:

Els partits i/o les entitats estan darrera del Tsunami…?

No. som una xarxa ciutadana. Hi ha gent que forma part d’espais polítics i d’altra que no: no s’ha demnat carnet d’afiliació  a ningú ni cap direcció ens teledirigeix. Només se’ls ha informat puntualment.

Per què diem que serem intermitents…?

L’Estat pot aguantar un 1-O…? Sí. Diversos…? No. Proposarem un encadenat d’accions contundents i coordinades que, com han demostrat els recents moviments no-violents del món, són més efectives que una de sola sostinguda.

Per què diem que pot durar mesos o anys…?

Tant de bo duri dies o setmanes, però hem après que posar terminis és jugar amb les expectatives. Això pot generar frustració. No mentir vol dir explicar que pot durar més, com qualsevol procés d’emancipació nacional. La força de la gent…!

La gent no està disposada a deixar-ho tot per aturar el país…!

La gent té realitats diverses en el seu dia a dia. Però…, i si trobem la manera de saber quan i on està disposat a manifestar-se cadascú…? Hem trobat la manera de fer-ho. El carrer serà casa nostra a partir d’ara. Fins a guanyar…!

Enviarem la gent a casa…?

En cap cas. Cadascú és lliure de manifestar-se quan vulgui, però ens caldrà molta intel·ligència i coordinació col·lectiva per transformar cada acció en una victòria. I això vol dir, també, preparar-nos per a la propera al cap de pocs dies. Els moviments no-violents recents demostren que s’és més efectiu d’aquesta manera.

Quan comencem…?

En el moment que surti la sentència explicarem els primers passos. Serà una resposta immediata.

Guanyarem…?

No ho sabem, però ens hem preparat i tenim una sorpresa que al final del dia de la sentència desvetllarem. Tot deprendrà de la força de la gent. Anem a totes…!

Fareu més cançons…?

Estem pendents que Rosalia compongui «Fucking Tsunami Man»…!

El dia 14 d’octubre de 2019 comença un cicle de desobedièncias civil no violenta on el poder rau en «La força de la gent«

Des de mitjans del s. XX la no violencia ha esdevingut una poderosa eina en mans de la població per aconseguir profundes transformacions socials

Tot i això, en el Grup-Link @CATaviSOS 24/7 ha aparegut la informació següent:

Pàgines web del «Tsunami Democràtic» tancades (només a Espanya, de moment) «per disposició jde l’Autoritat Judicial». Podeu utilitzar un VPN, obrir-les mitjançant Telegram o mitjançant el navegador TOR per consultar-les:

– democratictsunami.eu (disponible i allotjada a l’estranger)
– https://s3rrallonga.github.io (no disponible)
– https://tsunamidddd.000webhostapp.com/ (disponible i allotjada a l’estranger)
– tsunamidemocratic.cat (no disponible)
– app.tsunamidemocratic.cat (no disponible)
– tsdem.org (no disponible)
– api.tsdem.org (no disponible)
– app.tsdem.org (no disponible)
– tsunamidemocratic.net (no disponible)
– tsunamidemocratic.com (no disponible)
– app.tsunamidemocratic.com (no disponible)

3.4.4. ELS COMITÈS DE DEFENSA DE LA REPÚBLICA

Per tal de fer el seguiment de mantes diverses activitats programades pels COMITÈS DE DEFENSA DE LA REPÚBLICA (tot i que no disposa d’un web propi) de cara als dies posteriors de saber-se’n la sentència de la Causa especial 20907/2017 de la Sala Segona del Tribunal Suprem contra l’independentisme català en les persones de 12 acusats -Oriol Junqueras, Jordi Turull, Raül Romeva, Josep Rull, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Meritxell Borràs, Carles Mundó i Santi Vila-, cal prèmer la fotografia que s’hi acompanya, així com el concepte acolorit d’aquest text on hi ha insertada la informació adient pel que fa a aquest moviment reivindicatiu de protesta pacífica.

3.4.5. SOBRE LA LLUITA NO-VIOLENTA CONTRA LA SENTÈNCIA

L’actuació repressiva del Reino de España contra l’exercici de drets i llibertats de la ciutadania, confirmada per la sentència contra els líders socials i polítics catalans, posa en evidència el caràcter autoritari d’aquest estat que fa inviable confiar només en la via cívica, pacífica i democràtica seguida fins a l’1 d’octubre del 2017.

Més enllà de la resignació, l’únic camí possible i desitjable per conquerir els drets i llibertats és la lluita no-violenta. Però perquè pugui ser efectiva no n’hi ha prou amb invocar-la ni amb llançar convocatòries en el seu nom sense tenir en compte les seves característiques apreses de nombroses experiències arreu del món.

En un estat formalment democràtic però amb tendències autoritàries cal començar per denunciar la violència estructural que l’estat exerceix amb lleis discriminatòries, amb estructures i decisions judicials, amb polítiques arbitràries. També cal denunciar la violència cultural en criminalitzar la dissidència equiparant-la a les ideologies i règims més negatius de la humanitat. També cal denunciar les accions violentes de les policies, sigui perquè segueixen ordres, sigui perquè estan fora de control.

    • La lluita no-violenta renuncia a tota violència perquè vol aconseguir objectius polítics amb mitjans ètics. No creu que l’espiral de violències sigui efectiva ni coherent amb el país que vol aconseguir.
    • La lluita no-violenta demana acordar uns objectius compartits i una estratègia per aconseguir-los. Aquesta continua sent la prioritat de les organitzacions polítiques i socials. La seva absència desorienta i provoca respostes sense nord.
    • La lluita no-violenta demana aprendre a gestionar la por, la ràbia, la tristesa, la impaciència…, perquè cadascú pugui donar una resposta més intel·ligent que la resposta instintiva que vol provocar les violències estructurals, culturals i repressives.
  • La lluita no-violenta demana unes accions coherents amb aquesta estratègia que canalitzin aquestes actituds intel·ligents, que tinguin objectius concrets, assolibles, que portin a l’objectiu final.

Sabem que la repressió dificulta acordar i gestionar aquesta estratègia, aquestes emocions i aquest tipus d’accions. Però sense avançar en aquests reptes la lluita no-violenta no podrà generar la seva força, que és la força de la gent entrenada, activada i organitzada.

En l’actual context, la crida a la mobilització no pot ser només la crida a accions de carrer que fàcilment permeten construir relats d’enfrontaments i que poden fer confondre qui són els adversaris reals.

L’objectiu de la lluita no-violenta és aconseguir el marc de diàleg entre iguals que permeti trobar una solució política al conflicte. La confrontació no-violenta –amb accions de denúncia, de no cooperació, de desobediència civil, d’exercici de sobiranies– busca forçar aquest diàleg.

Catalunya, a les 10 del matí del 15 d’octubre del 2019

Lluís Fenollosa i Coral (Barcelona, 1937)
Marxa Ginebra – València per la Llibertat de Pepe Beunza (detingut i jutjat, 1971)

Arcadi Oliveres i Boadella (Barcelona, 1945)
Copresident Pax Christi (1974) i president Justícia i Pau (2001) (detingut a la Marxa de la Llibertat, 1976)

Pepe Beunza Vázquez (Beas de Segura, Jaén, 1947)
Primer objector no-violent (empresonat i jutjat, 1971-1973), vicepresident de Novact

Núria Breu i Benach (Barcelona, 1948)
Del primer equip de suport als objectors al servei militar (1970), Fundació Randa – Lluís Maria Xirinacs

Alerta…! Després de la sentència de la Causa especial 20907/2917 del Tribunal Suprem contra el Procés català d’independència s’hi afegeix a més a més del «DRET A DECIDIR» i del crit «d’INDEPENDÈNCIA», un altre slogan que es convertirà molt aviat en una altre gran problema: «l’AMNISTIA».

3.5. I SOBRE LA SENTÈNCIA DE LA CAUSA ESPECIAL 20907/2017 DE LA SALA SEGONA DEL TRIBUNAL SUPREM  EN CONTRA DEL PROCÉS CATALÀ DE LA INDEPENDÈNCIA…?

La Sentència de la Causa especial 20907/2017 del Tribunal Suprem contra el Procés independentista català ja ha estat publicada en data del 14 d’Octubre de 2019. Un dilluns humanament trist i embolcallat d’injustícia, malgrat la magnificiència cromàtica de la tardor.

Tot seguit, en prémer cadascun dels tres enunciats que disposo a continuació s’hauria d’obrir a bastament una  extensa informació i uns comentaris “ad hoc” en relació a un «MÓN DEL REVÉS» que configura el procés independentista català que -dissortadament- ha hagut d’anar a raure a la Sala Segona del Tribunal Suprem. Vegem-ho en tres parts diferenciades:

( I ) UN MÓN DEL REVÉS: JUDICATURA VERSUS POLÍTICA. ALLÒ QUE MAI S’HAURIA D’HAVER DIRIMIT EN UN JUDICI I «EL COMENÇAMENT» DEL QUAL EN LA CAUSA 20907/2017 CONTRA EL PROCÉS CATALÀ…

( II ) UN MÓN DEL REVÉS: JUDICATURA VERSUS POLÍTICA. ALLÒ QUE MAI S’HAURIA D’HAVER DIRIMIT EN EL QUAL I «EL DESENVOLUPAMENT» DEL JUDICI EN LA CAUSA 20907/2017 CONTRA EL PROCÉS INDEPENDENTISTA CATALÀ

( i III ) UN MÓN DEL REVÉS: JUDICATURA VERSUS POLÍTICA. ALLÒ QUE MAI S’HAURIA D’HAVER DIRIMIT EN UN JUDICI, «LA FINALITZACIÓ» DEL QUAL I…

«LA SENTÈNCIA» DE LA CAUSA ESPECIAL 20907/2017 CONTRA EL PROCÉS INDEPENDENTISTA CATALÀ EN LES  PRÒPIES PERSONES DELS LÍDERS POLÍTICS I SOCIALS

3.6. EL LLEGAT DE MAHATMA GANDHI PER CLOURE AQUEST ESPAI INTITULAT ESTRATÈGIES DE LA NO-VIOLÈNCIA, LA RESISTÈNCIA PASSIVA NO-VIOLENTA I LA DESOBEDIÈNCIA CIVIL

El 2 d’octubre de 2019 se celebrà el 150è aniversari del naixement del Mahatma Gandhi, una figura que ha sigut central en la majoria de les grans lluites socials del segle XX i també del segle XXI. La celebració, més enllà de revisar des d’una perspectiva històrica i també crítica la seva figura, serveix per plantejar-se:

    • Per què continua sent tan actual el seu pensament…? i
  • Per què tot tipus de moviments socials hi troben un referent, des de l’ecologisme fins a la lluita contra les desigualtats, des del 15-M de l’any 2011 fins al moviment independentista català…?

Gandhi, de fet, és reivindicat també retòricament pels governants, però no és en les esferes del poder ni en la governança mundial on es pot trobar el seu llegat. Al contrari, sembla que anem cap a un món en què cada cop més triomfen:

    • La intolerància,
    • L’ultranacionalisme fanàtic -que precisament va ser el que el va assassinar-,
    • La cursa armamentística o
  • L’augment de les desigualtats.

És contra tot el que ell va lluitar. I, a més, no ho va fer amb el lliri a la mà, com es diu ara, sinó amb fermesa i autoritat. Com deia Gandhi, “la no-violència no amaga covardia sinó que és la virtut suprema dels valents”. Ell va tenir clar el que defensava tant pel que fa a la sobirania del seu país com pel que fa a la millora de la societat; era conscient de les injustícies i les combatia amb tots els mitjans al seu abast menys, esclar, el de la violència. Mai, sota cap circumstància, encara que això allargués els processos, encara que aparentment debilités la seva lluita.

A Mahatma Gandhi li va costar presó i penúries, però es va mantenir ferm i va veure com el seu pensament anava calant no tan sols al seu país sinó també entre molts moviments socials del món, el mantenir les seves idees, el desobeir, protestar, rebel·lar-se contra:

  • La colonització anglesa,
  • La discriminació per castes,
  • La intolerància religiosa,

Està clar que no va aconseguir ell sol la independència de l’Índia, i tampoc es pot dir que s’hi arribés de manera no-violenta. Hi va haver molts disturbis i moltes morts, que ell va intentar aturar infructuosament. Efectivament va ser un símbol, però poc del que ell havia proposat es va acabar portant a terme.

És interessant analitzar-ho i mirar-ho ara amb perspectiva:

    • Gandhi venia d’una família de comerciants, però va prendre partit pels desfavorits, per una societat més humana, propera, igualitària. Una aspiració per la qual encara molta gent lluita i treballa.
    • Gandhi, tot i la seva imatge d’asceta, no es va dedicar només a la contemplació sinó que va fer política, activisme, i va liderar una autèntica rebel·lió.
  • Gandhi, encara que el seu pensament a vegades era contradictori, el que no desapareix mai és la seva defensa aferrissada de la no-violència. Encara que costi. Tenia clar que i aquest n´és el seu llegat:

“ELS QUE CREUEN EN LA JUSTÍCIA DE LA SEVA CAUSA HAN DE TENIR UNA PACIÈNCIA IL·LIMITADA”. 

Extret d’un Editorial del Diari ARA del diumenge 29 de setembre de 2019 per a la presentació d’un Dossier sobre Mahatma Gandhi en el seu 150è aniversari del seu naixement

administrador

Ver todas las entradas de administrador →

Puede que también te guste

DEL GOIG DE LA VIDA TERRENAL A LA MORT MISTERIOSA

(22) PROCÉS INDEPENDENTISTA 2019 – EL JUDICI DE LA CAUSA ESPECIAL 20907/2017 SOBRE ELS ESDEVENIMENTS INDEPENDENTISTES DEL 20-S I DE L’1-O DE 2017 I LA SENTÈNCIA CONDEMNATÒRIA 459/2019 DE LA SALA SEGONA DEL TRIBUNAL SUPREM, EN UNA PRIMERA FASE: [ I ] UN MÓN DEL REVÉS: JUDICATURA VERSUS POLÍTICA. ALLÒ QUE MAI S’HAURIA D’HAVER DIRIMIT EN UN JUDICI I «EL COMENÇAMENT» DEL QUAL EN LA CAUSA 20907/2017 CONTRA EL PROCÉS CATALÀ…

EN EL NADAL DE L’ANY 2021 / EN L’ANY NOU 2022

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *