por 
- De l’equinoci de la primavera al solstici d’estiu i
- De l’equinoci de la tardor al solstici de l’hivern.
I com cada any, en aquest començament d’estiu arriba la festa de Sant Joan i la nit de la seva revetlla tradicional en què:
- S’acaba oficialment el curs escolar…,
- La majoria de persones ha planificat ja les seves vacances…,
- Les platges comencen a formiguejar de banyistes…,
- Els pagesos ja han segat les gramínies…,
- Pels vorals encara despunta la groga ginesta i els camps ens mostren els gira-sols pletòrics…,
- Les frondoses vinyes verdejants fan presentir, amb el seu estat prou avançat, una collita ubèrrima…,
- Tota l’escenografia ambiental respira de l’atmosfera escalfada per les primeres calors
- La visió encegada del cel blau, pintat de claror i d’alguns insignificants i cotonosos núvols, en proporcionen aquella ombra sempre buscada de resguard.
Arriba, doncs la celebració de Sant Joan i la nit de la seva revetlla tradicional, amb el simbolisme en el seu perpetu crepitar del foc de les fogueres enceses.
Un foc que tot ho crema, purifica i renovella:
OH NIT DE SANT JOAN…!
«JA LES PODEU FER BEN ALTES / LES FOGUERES AQUEST ANY. / CAL QUE BRILLIN LLUNY I ES VEGIN / ELS FOCS D’AQUEST SANT JOAN. / CAL QUE ES VEGIN DE VALÈNCIA, / DE PONENT I DE LLEVANT… / I EN FAREU TAMBÉ EN LA SERRA / PERQUÈ ELS VEGIN MÉS ENLLÀ… / I EL CRIT D’UNA SOLA LLENGUA / S’ALCI DELS LLOCS MÉS DISTANTS / OMPLINT ELS AIRES ENCESOS D’UN CLAMOR DE LLIBERTAT…!»
2. EL FOC I EL CREPITAR PERPETU DE LES FOGUERES. UN FOC QUE HO CREMATOT, HO PURIFICA I HO RENOVELLA
En aquesta nit màgica de revetlla i de tot el dia de Sant Joan, 24 de juny, en què se celebra la Festa Nacional dels Països Catalans, la festa ens agermana a tots, siguem del nord o del sud, de terra endins o de mar enllà. Tot plegat també fruit de l’herència de l’antic solstici d’estiu que des d’orígens mil·lenaris, amb el pas dels segles, la seva celebració ha esdevingut tradició i costum, la més antiga del nostre País i, fins i tot, dels racons d’Europa i d’altres part del món, principalment de tots aquells que s’estimen i respecten la «democràcia» i la «llibertat».
Tot i que pren diferents manifestacions, el «foc» és l’element principal de la revetlla de Sant Joan, una festa que se celebra la nit del solstici d’estiu, la més curta de l’any, quan el sol arriba al seu punt més alt. Aquesta és, també, una celebració en honor a l’astre més important del nostre sistema solar que moltes cultures d’arreu del món festegen des de temps ancestrals. La seva estreta relació amb la natura fa que sigui una festa envoltada de creences diverses i de rituals màgics que li han atorgat, popularment, la categoria de la nit més embruixada de l’any.
Així que en aquesta festa:
- Es cullen herbes remeieres (pocions màgiques o realment medicinals) de la mateixa manera que els romans recol·lectaven la berbena.
- Es balla al voltant del foc.
- Es cremen mobles vells per simbolitzar l’inici d’una nova estació.
- Es fan banys de mitjanit al mar, un altre costum al qual, antigament, se li atribuïen poders curatius.
I és que, a més a més del foc i de l’aigua, les plantes -el romaní, la farigola, el fonoll, la falguera, la berbena i la menta…-, són un element essencial de la Nit de Sant Joan.
3. LA RENOVACIÓ DEL FOC AL CIM DEL CANIGÓ I EL LLIURAMENT DE LA TORXA ENCESA AMB LA FLAMA A LES FOGUERES DE LA NIT DE SANT JOAN, PORTADA PER VOLUNTARIS D’ARREJU DEL PAÍS
L’any 1955, en Francesc Pujada -vilatà d’Arlès de Tec al Vallespir de la Catalunya Nord-, portat pel seu entusiasme en la contemplació del massís del Canigó i inspirat pel poema èpic de Jacint Verdaguer (Canigó, 1886) va tenir la iniciativa, juntament amb Esteve Albert i en Josep Deloncle, d’encendre els focs de la Nit de Sant Joan al cim d’aquesta muntanya i, des d’allà, repartir la flama per totes les contrades dels Països Catalans.
S’iniciava així la tradició de la Flama del Canigó, que entroncava amb la celebració mil·lenària del solstici d’estiu vinculada al foc i al seusignificat purificador i col·lectiu.
Enguany de 2025, Sant Joan i la festividad religiosa del Corpus Christi -i aquell joc de l’edat mitjana de «l’ou com balla»-, quasi coincideixen, conjuntament amb La Patum de Berga.
4. EL CANT POÈTIC DE JOAN MARAGALL EN LA REVETLLA I DIADA DE SANT JOAN
I atès que avui, amb les possibilitats que ens ofereix la xarxa d’Internet per saber-ne més de tot plegat, us deixo un link aquí mateix per acabar de pair -si és de precís- la revetlla en el dia de Sant Joan, no sense:
- Girar els ulls una vegada més…,
- Parar atentament les orelles…,
- Recitar amb la potència de la veu i
- Amanyagar dins del sentiment…
…aquells potents versos versificats en estrofes que el poeta i dramaturg Joan Maragall, com un profeta dels temps actuals, ens deixà escrits perquè les proclamem arreu i ben esperançats:
«JA LES PODEU FER BEN ALTES / LES FOGUERES AQUEST ANY. / CAL QUE BRILLIN LLUNY I ES VEGIN / ELS FOCS D’AQUEST SANT JOAN. / CAL QUE ES VEGIN DE VALÈNCIA, / DE PONENT I DE LLEVANT… / I EN FAREU TAMBÉ EN LA SERRA / PERQUÈ ELS VEGIN MÉS ENLLÀ… / I EL CRIT D’UNA SOLA LLENGUA / S’ALCI DELS LLOCS MÉS DISTANTS / OMPLINT ELS AIRES ENCESOS D’UN CLAMOR DE LLIBERTAT…!»
Que el foc crepitant de la revetlla, que tot ho crema, renovella i purifica, il·lumini la foscor que inunda els racons de la nostra vida, la del país en què vivim i la d’aquells on encara hi fa estada l’entrenyinat de de les foscúries, de l’esclavatge, de l’exili, de la revenja, de la mentida i del patiment, per tal de poder deixar de caminar a les palpentes i avançar amb pas ferm i decisió convençuda cap a les més altes cotes de benestar i llibertat d’aquest país del que:
