EN LA CELEBRACIÓ DEL CENTENARI DE LA NOSTRA MARE…

                     EN LA CELEBRACIÓ DEL CENTENARI DE LA NOSTRA MARE

                            CENT ANYS DE VIDA O UNA VIDA DE CENT ANYS…?

                            CENT ANYS DE VIDA O UNA VIDA DE CENT ANYS…?

                                                        1. INTRODUCCIÓ

                         

Benvinguts a aquesta festa de celebració centenària en aquest decorat incomparable de Viladrau, un indret meravellós del Parc Natural del Montseny…

El més important d’aquesta celebració no és la durada de 100 anys de vida, sinó la vida d’una persona de 100 anys…!!! Benvinguts tots els qui vui heu volgut festejar un aniversari excepcional. En nom de tota la família us agraïm la vostra presència ben cordialment.

   Parlo de celebració perquè fa només unes setmanes, amb ocasió d’una visita mèdica a l’Hospital Dexeus, la mare, em comentà textualment:

– Vols dir que amb aquesta festa “sorpresa” que em prepareu no en feu un “gra massa”?

  Immediatament vaig haver de preguntar-li:

– I com saps tu que et preparem una festa?

Ella contestà:

–  Amb cent anys de vida tinc prou experiència per copsar què passa, què es fa o es deixa de fer a la família…

  Una resposta típica de qui, essent el centre de les nostres vides, per intuïció o per el molt que ens coneix, es preocupa encara de “tot” amb molt  d’afany i de “tots” amb delicada intervenció.

Però la cosa no va quedar aquí perquè ella, en preveure que la festa podia ser massa grossa i rebre un homenatge desproporcionat a la seva condició de dona més aviat modesta i donada al servei dels altres, vaig fer-li veure que era millor celebrar un centenari amb vida que haver de plorar uns funerals tant de bo ben llunyans.

Res a dir. I amb aquell to complaent…

–  Feu, feu…!!!, s’acabà el diàleg… I això sí… ella hagué de sentenciar la última paraula pensant amb tanta munió de persones que -d’hver-li fet cas- avuiaquíno hi cabríem:

–  No us oblideu de convidar a aquest i a l’altra, i pareu compte de dir-ho al senyor Rector de la Parròquia i…

   – … avui, -8 d’agost de 2010- a cent anys del teu naixement ens hem aplegat aquí una representació de persones que et volen homenatjar i retre el seu testimoni d’admiració.  

– Fixa’t qui ha vingut:

  Tens al teu redós els teus estimats fills. Som tres. Un noi i dues noies. Sobretot la Balbina que viu amb tu. Tots ben diferents, però amb el denominador comú d’una estimació a tota prova i amb l’agraïment vers la teva persona sense límits…

  Els teus néts, en Marc i l’Arnau, en Guifré i la Mariazell. Els dos besnéts, en Jordi i en Pau. Les nostres parelles, l’Eugènia, l’Anna i la Meritxell. També els teus consogres de El Masnou i demés família…

Els fills de la teva única germana, els nostres cosins de Barcelona, amb llur família: la Rosalia, la Cristina, la Susanna i l’Alexandre…

Des de Graz en Rudi i la Ingrid, en Rainard i la Maria, els teus nebots, a qui hem d’agrair aquest viatge llampec que han fet en representació de tota la família d’Àustria per portar-te el record viu de la teva terra de naixença…

Igualment, s’ha volgut fer present la família Vaquer on tu vas passar la teva adolescència i joventut, com a segona llar, així com també -per l’estreta coneixença i familiaritat- la representació de la família Fornés-Alibés, sense voler ni poder oblidar la família Sargatal…

Noms i cognoms familiars…, especialment la de tantes i tantes persones amigues d’arreu. Gent vinguda de Ripoll i de Barcelona. Persones amb un lligam especial amb els salesians o els jesuïtes. Uns del Col·legi d’Horta, de l’Escola Tècnica del Clot… i fins i tot de Sant Gregori. Avui són aquí també, evidentment, els fills i filles d’aquells amics de la teva joventut i de l’edat ja més madura.

  No hi ha avui aquí, és veritat, cap representació de les Germanes Carmelites de Santa Vedruna, però és que el dia 23 de maig proppassat ja vàrem fer la festa amb la seva Comunitat tot celebrant el 150 aniversari de la seva presència educativa a Ripoll. I tu, convidada d’honor a la festa, com la més antiga de les antigues alumnes, al redós del Monestir de Santa Maria i un àpat generós a la finca de Can Dachs.

Seria molt prolix anomenar pel seu nom tota la gent amiga avui present aquí, però la seva presència desinteressada ens trasllada a escenaris de vida intensa, sigui a la vora del mar o endinsats a la muntanya, sigui en el batibull de la ciutat o enmig del poble, on el caliu de l’amistat ha estat sempre viu i intens…

  Fins i tot, persones que potser et veuen per primera vegada, però que en haver sentit parlar de tu han volgut apropar-se fins aquí i manifestar-te la seva admiració per allò que els hem dit de tu…

I per aquells misteris que porta la vida ha pogut acostar-se fins aquí un descendent, conjuntament amb la seva muller, de la família d’aquella empresa vinícola, antic negoci de representació de vins, que a casa portàvem per la comarca amb bocois immensos i a través del tren de mercaderies…

  Hi ha també la Habsa i el seu marit. Una jove marroquina que, conjuntament amb la Balbina, et cuiden a casa teva repetint allò que “ets la mare més maca del món”…

Ah…!!! I no hi falta pas ni el Dr. Valentí ni el Dr. Gómez, metges que et vigilen la salut i que t’estimen… Del Dr. Gómez, cardiòleg,  són aquestes paraules del mes de juny proppassat:

 

– “Ya me gustaría a mí, ahora mismo, tener el corazón que tú tienes”.

Jo no sé si les seves paraules es referien al teu cor físic, el dels batecs més o  menys compassats, o pretenia fer una preciosa i abundosa metàfora del teu gran cor en què l’estimació a tota prova vers els altres s’entrellaça amb la fortitud que has demostrat sempre davant d’esdeveniments luctuosos del passat. Però també, davant de la constància esperançada en atansar-te al futur i amb la joia complerta amb què vius aquest present com un paradigma o exemple de qui duu a bon terme una missió molt ben estudiada i assolida…

  Tanmateix, en aquesta introducció discursejada, no podem deixar de banda a cap de tots aquells que ens han precedit. Faltaria més: ells també són aquí en l’esperit de tots els difunts, el record dels quals viu entre nosaltres. Sempre que he pujat al Cementiri de Ripoll amb tu i, amb aquella devoció que et caracteritza, has fet la teva pregària recollida tot estenent-la a tots els qui reposen de la vida mortal als diversos indrets del món i dormen el somni de la pau eterna. I, en acabar la teva pregària, amb els ulls humitejats, has expressat, des del do de la vida tan apreciat, el teu millor desig: “Senyor, feu que al cel ens tropiguem…!!!”.

I, en parlar dels difunts, s’escau de recordar que, ja des de molt petits, després de la mort del nostre pare, ens ensenyaves amb devoció unes oracions rituals, però amb la teva primera llengua i amb la confiança que sempre t’ha caracteritzat, ens feies repetir: “Liebe Vater im Himel, Bite für uns” / “Estimat pare des del cel, prega per nosaltres”…

  I crec jo que la pregària ha estat escoltada. O si no, la prova la tenim avui aquí en el marc d’aquest centenari on, repeteixo, “no celebrem cent anys de vida”, sinó “la vida d’una persona de cent anys…”!!!

                                                  2. RETALLS D’UNES MEMÒRIES…

  Sortosament disposem d’unes memòries que tu, mare, al llarg dels anys, has anat escrivint. També hi ha una munió de fotografies, així com també de vídeos. I què dir de la teva producció artística, tant pel que fa a l’obra pictòrica dispersa arreu, així com la teva plasmació creativa, obra de les teves mans, en fang cuit…?

  … i, essent impossible d’abastar, per aquesta ocasió, tota la teva força personal desenvolupada, he pensat d’ajornar per al dia de demà l’edició de tota la teva producció forjada en un llibre de record familiar o penjar-la en una plana Web, per al domini universal. En percebre el teu tarannà particular i constant de la teva força de dona lluitadora t’imagino com qui havent salpat del port ha sabut navegar per la vida tot desafiant o reptant les inclemències dels temporals o aprofitant el curs del bon temps a la manera dels antics navegants que, dia a dia i després de cada nit, deixaven escrit en el seu “Quadern de bitàcora” o “Llibre de bord”: “Que Déu ens guiï…”.

  D’entre tota la teva producció literària només faré referència al batec de la teva infància a la ciutat de Graz, capital de província, l’Estiria austríaca…

…i el record llunyà de la teva arribada a Espanya, primer a Barcelona i Terrassa -a la «Fundació Busquets»-, per ser ben concret, i finalment, al  bressol de Catalunya -Ripoll- on hi esmercires quasi tota la teva vida. I això, com un homenatge als teus orígens…

 

 

GRAZ

 

 

   BARCELONA

 

 

 

TERRASSA – Fundació Busquests

 

 

                                                                               RIPOLL

 

 

En iniciar el teu diari o memòria autobiogràfica hi dius:

[…Els meus records van dedicats als meus fills en Miquel Àngel, la Balbina i la Maria Josep…]

[… Un dia, agafant el tramvia al final de la Rambla de Barcelona, i acompanyant a en Miquel Àngel al Col·legi Sant Joan Bosco dels salesians d’Horta, em demanà que li contés la història de la meva vida. Els seus desitjos em van semblar escaients i procuraré de recordar temps llunyans i dotar a aquestes lletres, que aniré escrivint, tot l’encís de la vida, les moltes dificultats hagudes, el dolor punyent i l’alegria sana del temps que ja se n’ha anat. Escriuré en català perquè en dedicar la meva memòria als meus fills, vull escriure amb la llengua que, de primer, els vaig parlar… Potser hi barrejaré algunes paraules en alemany…]

Som entre la primera i segona dècada del segle passat. Anys 1910-1920. Ens descrius la ciutat de la teva naixença -Graz- capital de l’Estíria austríaca, l’Hospital on vas néixer. Ens parles del teu bateig i els noms amb què et batejaren: Rosa Maria Augusta i Anna. També hi fas un recorregut exhaustiu pels racons la teva casa pairal de la Münsgrabenstrasse 53. I, com no pot ser d’una altra manera, ens deixes un retrat minuciós -físic i psicològic-, dels teus pares, els teus avis, els oncles i els teus germans que, essent-ne sis de colla^`, n’expliques textualment algunes anècdotes:

[…Sempre fèiem molt de xivarri i no paràvem de jugar i de cantar cançons. Segurament com una manera d’oblidar la gana després de la Primera Guerra mundial… Tinc un record esplendorós de les muntanyes i els llacs d’Àustria i de l’Schitten d’hivern, una espècie de trineu que m’havia proporcionat moltes caigudes i bonys al cap, encara que jo era una molt bona patinadora, com també una nadadora excel·lent… Vaig debutar a al Kronenschule, una escola a prop de casameva, als sis anys i també va arribar la gran diada que tota la mainada espera… El dia de la Primera Comunió..!!!. La meva mare, la tante Anna i la tante Zilli van fer el possible d’aquest dia, una diada feliç per a tots els de casa. Però cal adonar-se que una llar amb sis criatures, amb els estralls de la guerra passada i amb greus dificultats econòmiques, la part externa de la festa no podia ser massa lluïda. Però sí que van ser bonics els càntics a l’Església i la filera d’unes 60 o 70 nenes amb els cabells solts a l’espatlla, amb flors a la mà i vestides de blanc, un vestit car de puntes… que no sé d’on el traurien. Només les sabaters eren negres i, recordo, qui me les havien deixat perquè en aquell temps no hi havia massa calçat a Graz. A la tarda hi va haver processó i una petita festa a la Parròquia. El dinar no va ser a casa. La tante Anna va portar-me a casa d’uns parents que van oferir-nos pernil i pastís. Com a record vaig rebre un ciri, una estampa gran i un llibre vermell d’oracions que el meu marit va fer relligar en pell negre…]

[… Recordo els Nadals. A Àustria se celebraven amb molta festa. El Nen-Déu és el qui duu els obsequis i els col·loca a l’Arbre de Noël. No com aquí que són els Reis. La meva infància va ser molt dura degut a la Guerra. I aquests “Nadals” que recordo certament no van ser mai massa feliços. Sempre demanava una nina gran, molt gran, i amb trenes rosses (jo per aquell temps les portava també rosses…), però… Oh…!, quina llàstima!, el Nen-Déu tenia tanta feina al centre d’Europa que no donava l’abast i jo em quedava sense la nina demanada un any i un altre. M’havia de acontentar amb una nina de cartró i els meus germans amb soldats de plom i alguna galindaina, suposo d’estraperlo, després que la meva mare i la meva tia Anna fessin tres o quatre hores de cua a alguna botiga i pagant molt més del que valien. De fet, cada any que passava hi havia menys regals i més petits. Varem passar molta fam. El pa contenia quasi serradures i la carn no l’havia vista mai durant aquell temps. La meva pobra mare feia te per a tots els de casa i hi posava un ou batut. Naturalment l’ou era d’estraperlo i per obtenir menjar s’havien de fer cues interminables, moltes vegades per res perquè quan arribaves a la botiga ja faltava de tot…]

[… Segons es desprèn d’algunes fotografies i del que deia la meva família, el meu físic era bonic, amb cabell completament ros i ulls ben blaus que potser el temps ha tornat tristos i plorosos. El meu caràcter, de petita, era més aviat melancòlic, tal vegada per les circumstàncies…]

[… A l’any 1914 va esclatar la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i aquest va ser el motiu que va canviar el rumb de la meva vida…]

[… Abans del viatge a Espanya ja havia fet un viatge a Hongria…. I com que degut a la guerra no hi havia queviures a Àustria i les criatures estàvem molt desnodrides, gràcies a la Creu Roja, conjuntament amb altres nenes del col·legi “Kronenschule”, vàrem ésser escollides per anar a Hongria durant unes setmanes. Recordo que la meva estada allí va ser a casa d’uns pagerols. Allí no es parlava alemany, sinó hongarès… i on ens havien hostatjat portaven vestits típics. Els homes portaven pantalons de fil, blancs i amples. El paisatge era bonic i se’m va quedar a la memòria a través dels meus ulls uns immensos camps de blat i roselles… i moltes flors…]

[… Els primers dies ho vam passar molt malament a causa de l’enyorament, però se’n va passar entre jocs i el bon menjar. Recordo especialment uns tortells i pastissos hongaresos d’allò més bons…!]

[… La guerra ja devia ser acabada quan recordo que a casa venien soldats hongaresos i eslovens a demanar-nos alguna cosa de menjar. La meva mare encara que no tenia gaire de res… el que hi havia ho repartia. Com ha canviat el món i la vida. I quanta gent de la que jo havia conegut i estimat molt  ja no hi és… que Déu els tingui a tots a la seva glòria…!]

De ben segur que la observació dels camps onejant i de la contemplació de les flors dels camins n’ha extret la seva inspiració creativa que li ha fet plasmar, sense haver de seguir cap model, amb els pinzells a punt i la seva pintura a l’oli, el traç segur d’uns quadres ben preciosos… D’aquesta dècada entre els anys 20 i 30 del segle passat recullo el més significatiu. Deixem que parli ella mateixa:

[…I després d’algun temps el meu destí havia de canviar. Es van promoure uns concursos d’Esperanto. El premi era un viatge de nou mesos a Espanya. I vàrem ser tres germans qui vam ésser escollits per venir al país del sol. Somniàvem amb taronges, plàtans, dàtils i l’aigua del mar. Cercàvem quelcom millor i qui m’havia de dir que, amb el temps, havia de ser la meva segona pàtria, la pàtria del meu marit i la dels meus fills…]

[… El primer en marxar de casa va ésser el meu germà Alexander. Després el vaig seguir jo. Ja sóc al tren amb un gorret gris i un abric blaumarí amb un motxilla a l’esquena… Recordo als meus pares a l’estació fent-me “Adéu…”!!! La tante Anna va quedar-se a casa plorant. I tot travessant Àustria i Itàlia vàrem arribar al port de Gènova on vaig passejar-hi durant tot el dia esperant embarcar-nos a la nit. El vaixell semblava que d’un moment a l’altre s’havia d’enfonsar. Això dóna idea del mareig que vam passar. El senyor Mader (un professor que ens acompanyava) em donava unes gotes i un líquid per olorar… Amb prou dificultats  i treballs vàrem arribar a Barcelona. L’arribada va ser apoteòsica. Ens esperava molta gent. Els diaris en parlaven. I, davant d’aquella multitud de gent, en agraïment, ens van fer cantar “La rosa de la bardissa” (Sah ein Kuab ein Pösfein Stehn). Seguidament vàrem anar a parar a Terrassa. Érem dotze nenes de Graz més o menys de la mateixa edat (de 9 a 14 anys). Les germanes que ens cuidaven eren d’una Comunitat de la Beata Lluïsa. Hi havia una germana parenta dels Emperadors d’Àustria-Hongria. La germana Maria. Moltes vegades familiars dels darrers reis d’Àustria ens venien a visitar…]

[… El meu germà Alexander també es trobava a Terrassa a casa d’uns fabricants anomenats Abelló. Més tard, un dels germans Abelló va ésser assassinat per un obrer i, a causa d’això, els seus familiars marxaren a l’Argentina. Però el meu germà, més tard, va anar a treballar a l’Editorial Labor a Barcelona i, des d’aquí, se’n va tornar a Àustria perquè un amor de Graz el reclamava. Se’n va penedir més tard…!]

[… Mentrestant va arribar la meva germana Burgui (Walburga). Havia d’anar a parar a Astúries, però el destí la va portar a a la família Fornés (llavors vivien a l’Avinguda José Antonio 464, cantonada Calàbria). Vaig tenir la seva visita a Terrassa. En aquell moment ella vivia contenta i feliç a casa de la família Fornés. Era companya de la filla de la casa, la Dolors. Posteriorment, en barallar-se molt entre sí, van portar la meva germana a un Col·legi de Calella…]

[… Els dies anaven passant.. i aviat es complí el temps d’estada a Espanya… I vet aquí que la senyora Fornés va venir a buscar-me a Terrassa i m’orientà a casa dels senyors Vaquer de Ripoll per fer-los companyia, durant un temps, principalment a la senyora Remei que s’havia quedat sense la seva germana Mercè després de casar-se amb el senyor Miquel Sargatal, un banquer de Ripoll. Pensant en tot això degudament, he d’expressar que tot plegat fou elaborat sense consentiment dels meus pares. Naturalment amb bona intenció, però avui que tinc fills, penso que no m’hauria agradat que haguessin disposat uns altres dels meus fills. Més tard ja foren assabentats els meus pares i varen estar conformes i contents que em trobés en una casa bona i amb companyia…] 

[…La meva arribada a “Can Vaquer” de Ripoll. Recordo que la senyora Fornés va acompanyar-me a l’estació del Nord i allí un senyor, que feia de camalic, recader o ordinari, es va encarregar de mi. Pel camí, en arribar a Vic, va comprar-me berenar a l’estació -un llonguet i botifarra- que no sé si me’l vaig menjar o no. Jo diria que no. Anava a un lloc desconegut, acabava de deixar les meves companyes -totes austríaques, de Graz- i vaig començar a enyorar-me molt. Sempre he pensat amb aquest senyor recader i no m’ha estat possible de trobar-lo per agrair-li el gest i la companyia que em va fer durant el viatge. En arribar a Ripoll, doncs aquest era el meu destí, a l’estació no m’esperava ningú… i caminant cap a un lloc que jo desconeixia, amb el recader o ordinari pel Passeig de Sant Joan de les Abadesses de Ripoll, més enllà venien xino-xano la senyora Remei Vaquer (la “Mem” que li deia el meu fill…) i la senyora Mercè, la seva germana, casada ja amb el senyor Miquel Sargatal, aleshores molt joves i elegants. En arribar a “Can Vaquer”, una casa pairal grandiosa amb sostres molt alts, una sala gran moblada i amb cadires amb fundes blanques que semblaven espectres, em va donar la sensació que em trobava en un altre món. Tothom parlava el català i jo quasi no entenia res perquè a Terrassa parlàvem sempre alemany o l’esperanto i amb prou feina sabia res d’espanyol. A la cuina hi havia el servei (tres minyones, dos que eren joves i una altra que es deia Teresa, molt vella, o així m’ho semblava, i un mosso per als encàrrecs i el traginar de les coses. A la vora del foc jeia un gos caçador i molts gats…]

[… Vaig començar a plorar… i el meu plor va durar alguns dies. Però a poc a poc vaig començar a adaptar-me. Amb la tartana em portaven a Sant Quintí i tota la família mirava com més i millor em podien distreure. Vaig conèixer allí les germanes Pedrós (el seu pare era un empleat de “Can Vaquer”) per cert molt simpàtiques— i venien a jugar amb mi sempre que podien. Sempre m’ha unit amb la Maria una gran amistat…]

[…Al cap de dos o tres anys va venir la meva mare a buscar-me amb el meu germà Alexander (que es va quedar a Barcelona a l’Editorial Labor). La Burgui se’n tornà amb la Mami i jo, degut a la petició de la família Vaquer varen deixar-me per un any més. La situació a Àustria encara no s’havia resolt. Hi havia moltes dificultats per trobar treball i la joventut emigrava a Amèrica. En una d’aquestes emigracions va marxar-hi el meu germà gran, en Johan, que no va tornar i de qui mai més se n’ha sabut res. Podem comptar-lo entre els desapareguts. Pensem que en tornar a Europa, durant la segona Guerra mundial, possiblement el seu vaixell va ser bombardejat o que la GESTAPO l’assassinés en resistir-se (tots els súbdits alemanys -llavors Àustria era d’Alemanya) tenien obligació de tornar al país a incorporar-se. La última carta que va escriure la va enviar a Alassio (Itàlia) on es trobava la meva germana Burgui. Era el temps de la Guerra Civil espanyola i la carta parlava molt de mi…]

[… Mentrestant passava el temps, també se m’anava passant l’enyorament. Vaig aclimatar-me a Ripoll a la llar de “Can Vaquer” on hi vaig viure alegries i tristeses… mentrestant creixia i la meva vida anava discorrent…]

[… Més tard vaig començar anar al Col·legi de les Germanes Carmelites de la Mare Vedruna a Ripoll. I com que era estrangera tothom em mirava com una cosa estranya. En aquell temps no es voltava tant com ara fa la gent…, i a més a més, en un poble tot era nou, molta gent no havia estat mai a Barcelona ni havia vist encara el mar… Jo era una nena o, diguem-ne una deixeble “regular”, bastant enraonadora, segons la Germana Matilde i la Germana Rosa. M’agradava molt dibuixar i pintar. Llàstima que no vaig poder anar a una bona escola de dibuix. Encara ara en tinc ganes de pintar… Vaig omplir “Can Vaquer” de quadres molt bonics. Llàstima que més tard amb la Guerra Civil del 36-39 molts es van cremar, malmetent-se, o es van perdre. En queda encara algun: retrats dels avantpassats de “Can Vaquer”, un oli del Remei, un gos plorant al costat d’un llit del nen de la casa mort… En fi, com és natural, aquests quadres no tenien cap valor… però eren la manifestació de la meva capacitat artística…]

[… La meva professora de dibuix al Col·legi de les monges, la germana Rosa Novelles, era molt bona i pintava molt bé. Però com era normal en aquell temps tampoc , pobreta, havia pogut tenir una bona escola. No havia anat a “Belles Arts” com jo tampoc vaig poder anar-hi. Molta gent de l’època va néixer amb prou capacitats artístiques i intel·lectuals,  però a la majoria de dones ens faltava “escola”…]

[… Al col·legi tenia moltes amigues. Entre les quals he d’esmentar a la que seria la meva cunyada, amb el pas del temps -la Rosita Bosch-. I qui havia de dir que jo em casaria amb el seu germà…]

[… He de dir que vaig créixer a “Can Vaquer” com un membre més de la família…]

[… Al cap d’un parell d’anys de la meva estada a “Can Vaquer” va venir la meva mare -la “mami”- acompanyada d’un germà meu –l’Alexander- a buscar-nos per tornar a Graz. Però el meu destí n’era un altre. La meva “mami” va marxar amb la meva germana Walgurga (Burgui) que era a casa dels senyors Fornés, cosins dels Vaquer. Varen decidir que jo em quedaria un any més a “Can Vaquer” i qui havia de dir que passarien quasi vint anys o potser més que no posaria els peus a la meva terra austríaca. No vull pas aprofundir el per què de tot plegat. El cert és que així va passar… i així tenia que ser…]

I ella, la mare, amb bona memòria de les coses actuals i passades, descriu fil per randa persones i situacions d’aquell moment que resulta impossible de transcriure ara mateix i que jo he hagut de resumir, si és que no volem que la nit cobreixi el cel i ens agafi la matinada desperts o, potser, ben dormits… Ella tanca aquesta època dels anys 20 dient-nos com bona mestressa de casa:

[… -Tornaré… i seguiré escrivint. Ara vaig a fer el sopar!…]

Deixem que ella, bona mare de família se segueixi preocupant de les coses de casa, com tantes i tantes dones de la nostre terra de temps pretèrits. Les seves memòries segueixen fins al dia d’avui. Parla dels seus pretendents, de les persones estimades que ja no hi són. Del seu nuviatge, de tots els membres de la família d’Àustria i de la de Ripoll. De la guerra Civil Espanyola, del seu matrimoni. De la reciprocitat de les cartes d’amor i del diari del nostre pare i de la seva germana Walburga, en especial, i de la família Capdevila. De la malaltia i de la mort del pare. La seva observació de les coses sempre és detallista i nítida. Recorda dates, situacions familiars. Elogia les persones. Alleugereix i acompanya les malalties. Agraeix els ajuts rebuts. Se’n dol de la mort dels éssers estimats. Descriu el patiment. Narra diversos viatges a la seva terra, a Espanya… fins i tot en detalla un al Pròxim Orient en voltar per tota la Mediterrània.  Comenta la joia de les grans celebracions familiars. Accepta qualsevol de les il·lusions marcides. Sempre disposa d’un raig d’esperança. I tot queda consignat amb profusió de detalls: sigui la nostra naixença, infantesa, adolescència i joventut, així com el tarannà de la nostra edat madura i l’evolució de la família que al llarg dels anys ha anat creixent…

Ella també va anar creixent i, de forma deliciosa, ens explica que:

[… El temps va anar passant i em vaig anar fent més gran. Vaig començar a portar talons alts i faldilles més llargues (les que es portaven llavors, “maxi-faldes”). El col·legi va quedar darrera. Només hi anava a les tardes a pintar i a dibuixar algun tapís. La germana Rosa Novelles era la meva professora. Ella era d’una gran dolçor i tota bondat. Però com jo mateixa, no va tenir “escola” per arribar a ser “artista” de veritat. També vaig aprendre a cosir i, naturalment, em feia tots els vestits, per cert, molt bonics. Fins i tot me n’havia fet algun de “gran mudar”, llarg fins als peus. Una o dues vegades a l’any anava al Casino a ballar… on, més tard, vaig ser elegida “Mis Casino de Ripoll”…]

Però que ningú es cregui que aquesta llicència mundana, i un punt frívola pels temps que corria, quedava renyida amb aquella espiritualitat que li varen ensenyar i a la que sempre s’hi ha mantingut fidel. En algun moment de dolor o d’incertesa familiar les seves memòries vibren amb un clam de pregària necessitada:

[… “Oh, Senyor! Tu ets el nostre refugi, no oblidis la teva bondat i recorda’t de tots nosaltres»…] 

Ella sempre confiada i optimista. Prova d’això, i així conclouré aquest apartat de les seves memòries, tot portant a consideració el que va escriure en un de tants Nadals:

[… El nostre petit pessebre el tenim sobre la Tele. Aquest any és un tros de coco que ens fa sentir infants una vegada a l’any. El vaig pintar de porpra. També tenim en un racó l’arbre de Noel que em recorda altres Nadals ja molt llunyans. La nit de Nadal no hi falta mai el “Stille Nacht, Heilige Nacht”, la cançó que ha donat la volta al món. Jesús és nat…! I tant de bo que a casa es deixi sentir durant tot l’any amb la seva gràcia perquè hi hagi pau i salut… Ara, en deixar darrera un any més, no vull pensar en les coses desagradables i tristes. Vull recordar tot allò que ens ha satisfet…, però entre tristeses i alegries escric un vers que vaig llegir d’una poetessa i que diu així:

“El Nadal volem fer etern. / Pau als homes de la terra! / Volem fer guerra a la guerra, / volem flors enmig de l’hivern!”]

[… Ja som a l’any nou i Déu vulgui que transcorri tranquil. Que tinguem pau, salut i, per a tota la família, que la gràcia de Déu sigui amb nosaltres…]

                                       3. UNA VIDA, UNA PERSONA , UNA MARE

I ja per acabar, després de tota aquesta dissertació de benvinguda a tots els presents -primer- i d’espigolar alguns textos de les seves Memòries -després-, no puc pas deixar el discurs incomplet sense pintar jo també, i des del meu angle de visió, com veig a la meva mare. Unes pinzellades, doncs, que també les meves germanes i tots els de casa hi estaran d’acord:

 

 

UNA DONA QUE SEMPRE HA SABUT ESTAR AL SEU LLOC…

 

UNA DONA QUE HA CONSERVAT LA RELIGIOSITAT TOTA PROVA…

 

UNA DONA QUE HA IRRADIT PAU I SERENOR…

 

 

UNA DONA QUE HA ADQUIRIT LA SAVIESA EN ESCOLTAR, EN COMPRENDRE I EN ESTIMAR…

 

UNA DONA DEL SEGLE PASSAT QUE S’HA SABUT ADAPTAR ALS TEMPS MODERNS…

 

UNA DONA QUE SEMPRE HA OBERT LA MA AL NECESSITAT I S’HA DISTINGIT PEL SEU CONSELL VALUOS…

 

UNA DONA QUE ENCARA TE POSSATS ELS SEUS ULLS AL VAIVE DE LA CASA I S’INTERESSAPER LES COSES DEL MON…

UNA DONA SAVIA, PRUDENT, MODESTA, ATENTA, PLENA DE FORÇA I DE DISCRECIO…

 

UNA DONA QUE HA PERSEVERAT EN L’ESPERANÇA CONTRA QUALSEVOL DESENCIS I ADVERSITAT…

 

UNA DONA QUE HA VISCUT ELS ESDEVENIMENTS LUCTUOSOS AMB EQUILIBRI I CONFORMITAT…

 

UNA DONA QUE HA PLASMAT EN ELS SEUS QUADRES A L’OLI TOTA LA VIGORIA DE LA SEVA FORÇA INTERIOR, EL COLOR DELS MIL TONS DE LA NATURA I EL TRAÇ DECIDIT DELS SEUS OBJECTIUS A ASSOLIR…

 

UNA DONA FORTA COM LA DEL LLIBRE DELS PROVERBIS QUE “va vestida amb honor i dignitat, que se’n riu del dia de demà, que parla amb sensatesa i que els seus llavis encara instrueixen dolçament…”.

Amb ella i amb tots i totes, coronada amb la corona dels qui avui som aquí, la felicitem ben cordialment amb una flor i una dedicatòria com el millor regal simbòlic i viu. I amb ella ens alegrem pel seu segle de vida o, millor dir, brindem pel capteniment de tota la seva vida viscuda durant més de cent anys…!!!

PER MOLTS ANYS, MARE…!!!

Barcelona / Viladrau, 8 d’agost de 2010