PARLEM DE FEMINISME I PREGUNTEM-NOS: SABEU QUI ÉS EN VÍCTOR CATALÀ…? ANEM-NOS-EN ENTRE LES DARRERIES DEL SEGLE XIX I LA MEITAT DEL SEGLE XX EN COMPANYIA DE LA CATERINA ALBERT…!

PARLEM DE FEMINISME I PREGUNTEM-NOS: SABEU QUI ÉS EN VÍCTOR CATALÀ…? ANEM-NOS-EN ENTRE LES DARRERIES DEL SEGLE XIX I LA MEITAT DEL SEGLE XX EN COMPANYIA DE LA CATERINA ALBERT…!

EL MOVIMENT FEMINISTA, AMB COMPANYIA DE  CATERINA ALBERT -AMAGADA SOTA EL PSEUDÒNIM DE VÍCTOR CATALÀ- I LA SEVA INQUIETANT NOVEL·LA MODERNISTA, PUBLICADA UNS ANYS DESPRÉS DE LA SEVA MORT, 

«SOLITUD»

1. AMB LA FINALITAT DE SITUAR OBJECTIVAMENT EL MOVIMENT FEMIISTA

1.1. EL FEMINISME: CLARIFICANT  CONCEPTES

En introduir-nos en el tema del feminisme hem de clarificar conceptes. Per tant, parlem de:

• El moviment feminista o feminisme social té com a objectiu millorar la situació d’inferioritat de la dona i desemmascarar les desigualtats socials, polítiques, econòmiques i jurídiques de la dona respecte a l’home. Especialment als primers temps, va estar fortament vinculat a l’anarquisme. Inclou accions teòriques i pràctiques, com per exemple manifests, declaracions, assajos i conferències, mítings, manifestacions, vagues de fam, i fins i tot, en una primera època, atemptats a l’ordre públic amb els consegüents empresonaments.

• La teoria feminista o feminisme acadèmica, mitjançant les ciències socials (estudis de gènere, estudis de les dones), s’encarrega de desmuntar certeses que la comunitat científica tenia assumides des d’un punt de vista únicament masculí, androcèntric, i sovint patriarcal. Actualment, la teoria feminista liberal parteix de la idea que, fora d’estereotips i rols de gènere limitants, hi ha una única naturalesa humana asexuada i tota persona és un subjecte lliure i autònom.

Feta aquesta distinció important podem entrar en la sistematització del concepte cabdal que ens ocupa i -seguint l’estructuració que ens ofereix la Viquipèdia- endinsem-nos en tot allò relacionat amb el món dit feminista, des de l’etimologia, origen i història, fins al feminisme a la nostra contrada -en els Països Catalans- on hi descobrirem un referent important, a voltes oblidat, com n’es Caterina Albert que, sota el pseudònim de Víctor Català, hi podrem reconèixer el valor d’aquesta dona, autora literària del modernisme català, amb la novel·la «Solitud».

1.2. LA SISTEMÀTICA DEL FEMINISME

En clicar els conceptes exposats s’obrirà la informació precisa de la sistematització del tema que ens ocupa:

• • 1.1. Etimologia

• • 1.2. Orígens

• • 1.3. Història

• • 1.4. Teoria feminista
    • • 1.4.1.Primera onada
    • 1.4.2. Segona i posteriors onades

• • 1.5. Igualtat de gènere en el feminisme
    • • 1.5.1.Sexe i gènere
    • 1.5.2. Identitat, igualtat i diferència

• • 1.6. Feminisme en les religions

• • 1.7. Simbologia

• • 1.8. Feministes destacades

• • 1.9. Crítiques al feminisme

• • 1.10. Feminisme als Països Catalans

• • 1. 11. Referències

• • 1.12. Vegeu també

• 1.13. Enllaços externs

2. VÍCTOR CATALÀ, EL PSUDÒNIM QUE AMAGA L’ESCRIPTORA DEL MODERNISME CATALÀ, CATERINA ALBERT (1869-1966)

2.1. EL MODERNISME CATALÀ

El Modernisme català va ser un moviment politicocultural que anhelava transformar la societat catalana. Els modernistes, de final del XIX i principi del XX, van maldar per tal de poder  aconseguir una cultura moderna i nacional. Es desenvolupà a Catalunya, i de forma especial a Barcelona, al llarg d’unes tres dècades, entre aproximadament 1885 i 1920.

Va ser un moviment molt eclèctic que va destacar sobretot per la seva arquitectura, que es va caracteritzar per una renovació formal, un sentit nacional i l’ús de materials innovadors. Els arquitectes modernistes construiran, amb una gran creativitat i profusió de detalls, els edificis d’una Catalunya moderna. 

Algunes obres del Modernisme català han estat catalogades per la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat: De Gaudí, el Parc Güell, el Palau Güell, la Casa Milà, la façana del Naixement i la cripta de la Sagrada Família, la Casa Vicens i la Casa Batlló a Barcelona, juntament amb la cripta de la Colònia Güell a Sta. Coloma de Cervelló; i el Palau de la Música Catalana i l’Hospital de Sant Pau a Barcelona, de Domènech i Montaner. Pel que fa a la pintura modernista, podem trobar moltes d’aquestes obres exposades a diferents museus catalans com el Museu Nacional d’Art de Catalunya o el Museu del Modernisme Català.

El Modernisme català neix a finals del s. XIX, entorn de la revista «L’Avenç». L’any 1891 la revista engegà una campanya de reforma ortogràfica i, aleshores, connectà amb artistes que tenien també una actitud crítica i renovadora.

Aquesta revista aplegava els fills de la burgesia, uns fills que es rebel.laren contra tot allò que els seus pares significaven i, per això, la lluita dels fills tenia uns vessants ben diferenciats:

• • Una lluita contra un sistema polític i social estancat i estancador.

• • Una lluita contra una cultura oficial castellana imposada a Catalunya.

• • Una lluita contra el conformisme de la cultura catalana, consolada per un passat gloriós i contenta per l’embrenzida de la Reinaxença i els Jocs florals.

• La Renaixença era vista com un impediment per la creació d’una cultura de prestigi

L’objectiu, doncs, del Modernisme català era crear una cultura nacional que trenqués amb el localisme estret i obrís Catalunya a les noves idees europees. És a dir a una cultura cosmopolita i, ensems, veritablement catalana. Això va provoca que l‘artista modernista se senti portador d’uns valors superiors que no entren en l’òrbita del materialisme mercantilista burgés. L’artista modern surt malparat d’aquest enfrontament amb la societat busgesa i es converteix en un ésser marginat que adopta unes formes de vida contràries a les de la classe benpensant.

La literatura modernista gira sempre entorn de l’enfrontament entre dues forces:

• • L’individu enfront de la massa

• • L’artista enfront de la societat

• • La mobilitat enfront de l’immobilisme

• • El progrés enfront de la tradició

• La sensibilitat enfront de la indiferència.

La literatura ha d’actuar com a revulsiu del país adormit, l’ha d’impulsar cap a Europa. De fet, el Modernisme europeu va apropar la cultura catalana a les noves inquietuts europees:

• • El Parnassianisme, que cercava la bellesa

• El Simbolisme, que posava l’artificiositat per davant de la naturalitat.

En la novel·la apareix el naturalisme rural que gira entorn de la lluita de l’individu per assolir la seva plena auto-realització enfront de la societat i de l’ambient burgés que l’envolta.

Un exemple cabdal n’és la novel·la de Caterina Albert, «Solitud». Tot i que ja ho veurem més endavant, diguem que la novel·la susdita s’ocupa de l’itinerari vital d’un personatge femení:

• • Que lluita per la seva pròpia realització.

• • Que assoleix la llibertat després de veure’s violada i destruïda per les forces del mal.

• • Que no l’importa quina en sigui la revolta i quin en sigui, sigui quin el resultat. Allò que salva al personatge és la decisió d’abandonar el seu marit -ermità en una ermita de la muntanya- i tornar ella a la plana, la qual cosa resulta ser la seva primera decisió lliure que la realitza.

• Que se salva mitjantçant la revolta, tot i que hagi estat molt complicat de sortir-se’n o de dominar l’enfrontament amb la natura i el misteri que l’envolta.

És una novel·la que comença amb un viatge iniciàtic de la protagonista en dos plans ben diferenciats:

• Un d’extern, que abasta tot l’itinerari d’anada cap a l’ermita i la consegüent estada a la muntanya -lluny de la plana- i … 
• Un altre d’intern, que es dibuixa fent un camí de tornada cap a la plana -deixant l’ermita i la muntanya- després d’una presa de consciència com a persona que porta la protagonista cap a la seva autorealitzaió lliure.

2.2. LA LITERATURA MODERNISTA CATALANA

La literatura modernista catalana rep el nom d’Art Nouveau a altres països. Segons uns autors és tracta d’una evolució del simbolisme francès, segons d’altres és un estil hispanoamericà de finals del segle XIX i del Parnessianisme. 

Les seves característiques principals són l’afany per la musicalitat, la presència de la natura i d’al·lusions als sentits, i la recerca de la bellesa perfecta, sobretot en l’àmbit formal, per fugir d’una realitat hostil. L’artista es considera un bohemi que viu la veritable existència, la del plaer i la bellesa, lluny de les obligacions quotidianes.

A Catalunya, el Modernisme té un significat especial, perquè adquireix una dimensió reformadora i revolucionària. No es tracta sols de modernitzar, sinó també de contraposar-se a una societat immobilista i antiquada. D’aquesta manera, el Modernisme es converteix en una eina transformadora i s’insereix en una realitat social. L’objectiu principal era situar la cultura catalana a escala europea. També, presentava una reacció contrària a l’estètica i els plantejaments de la Renaixença.

Entre les diverses tendències estètiques hi  ha clarament el regeneracionisme (l’art com a eina per transformar la realitat) i l’esteticisme (l’art és el refugi de l’artista). Tots aquests artistes regeneracionistes també anomenats naturalistes, miraven de presentar la realitat tal com era per provocar una transformació. S’enfrontaven a la problemàtica social, de manera col·lectiva o individual.

La poesia modernista rebutjava la tradició jocfloralesca i enllaçà, bàsicament, amb els corrents poètics europeus en voga: simbolisme, decadentisme, parnassianisme, etc. Així, a Catalunya es desenvoluparen dues tendències principals: una de més formalista, que té com a representants Jeroni Zanné i Guillem Tell i Lafont, i una de més espontània, que té com a màxim representant Joan Maragall. L’obra poètica de Maragall es caracteritza per l’enaltiment de la vida i per la descripció d’experiències vitals, mitjançant una poesia emotiva i directa i un lèxic senzill i entenedor.

La novel·la modernista catalana  significa la superació de la manca d’una tradició sòlida en aquest gènere i l’intent de trobar una tècnica narrativa adequada i un llenguatge eficaç. Oposant-se en part a l’estètica realista:

• • Recreà uns ambients molt vagues i tamnbé suggeridors.

• Presentà individus rebels amb voluntat de transformar l’entorn i oferí tot un món de símbols definidors de la realitat adversa que envolta el personatge.

Concretament, en el camp de la narrativa, destaca la novel·la rural, que mostra un home enfrontat a la natura; de fet, presenta les preocupacions ètiques del modernisme lligades a la interrelació entre l’home i el medi.

D’altra banda, hi ha la novel·la decadentista (reproducció dels efectes de la realitat sobre l’artista) i la novel·la costumista, que és un retrat de la societat del moment. Algunes de les novel·les modernistes més representatives són Solitud de Víctor Català, i Els sots feréstecs de Raimon Casellas.

Finalment, el teatre modernista manifestà el canvi d’estètica que es produí damunt dels escenaris per tal de connectar amb el teatre europeu. En aquest nou teatre s’observen dues grans tendències:

• • El teatre ideològic, que té com a model l’escriptor noruec Ibsen i que veiem representat en obres de Joan Puig i Ferreter o d’Ignasi Iglésias, i

• El teatre simbolista, que parteix de les creacions del belga Maeterlinck i que queda plasmat en les obres de Santiago Rusiñol o d’Adrià Gual.

2.3. CATERINA ALBERT, AMAGADA SOTA EL PESUDÒNIM DE «VÍCTOR CATALÀ»

Víctor Català (L’Escala, 1869-1966) és el  pseudònim de Caterina Albert i Paradís. Filla d’una família de propietaris rurals. Visqué de la renda familiar al seu poble natal fins al 1904 -l’Escala- que alternà amb Barcelona. De formació autodidacta i dotada de gran sensibilitat, fou, des de petita, una gran lectora. Els coneixements que tenia d’italià i francès li permeteren d’ampliar les seves lectures. Viatjà per Europa, sobretot per Itàlia, cosa que incrementà la seva cultura. Féu temptatives com a escriptora des de molt jove, però no es donà a conèixer fins el 1898, essent premiada als Jocs Florals d’Olot pel monòleg La infanticida i el poema El llibre nou.

Com a poeta publicà El cant dels mesos (1901) i El llibre blanc (1905).

Com a autora de teatre escriví peces tràgiques, recollides als volums Quatre monòlegs (1902) i Teatre inèdit (1967).

Però on realment excel·lí fou en el terreny de la narrativa. L’any 1902 publicà un primer recull, Drames rurals, sota el pseudònim de Víctor Català, cosa que provocà certa polèmica sobre un tipus de literatura massa crua, que s’agreujà quan es descobrí que sota el pseudònim s’amagava una dona. La seva narrativa es pot dividir cronològicament en tres etapes:

• • La primera abasta els anys 1902 al 1907, durant el quals publicà Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904), Caires vius (1907), i la novel·la Solitud (1905).

• • Després dels atacs dels noucentistes contra els modernistes, el 1918 reprèn la seva producció amb la novel·la Un film (3.000 metres), publicada el 1920, La mare Balena (1920), Marines (1928) i Contrallums (1930).

• La tercera etapa s’inicia després de la superació de la guerra i de la mort de la seva mare, amb Vida mòlta (1950) i Jubileu (1951). El conjunt de la seva obra narrativa correspon al que s’ha anomenat «naturalisme rural» o «ruralisme«.

El premi als Jocs Florals del 1898 va representar el primer reconeixement de la seva capacitat literària. No trigaria gaire temps a utilitzar el pseudònim de Víctor Català, nom del protagonista d’una novel·la seva inacabada. Malgrat l’entusiasme que va manifestar pel món del teatre i els seus inicis poètics, el gènere que va dominar millor és el narratiu. La força del seu estil i la gran riquesa lèxica són elements definitoris del conjunt de la seva obra. Ja sent gran, va rebre l’homenatge dels escriptors catalans.

Va morir al seu poble natal l’any 1966. És enterrada al cementiri vell de l’Escala. El seu pseudònim complet era Víctor Català i Montseny.

Res de millor que aprofitar la taula o l’índex que Viquipèdia ens proporciona per accedir al contingut biogràfic i literari de Caterina Albert. Així doncs, en polsar tot seguit algun dels enunciats proposats a continuació, s’obrirà la informació pel que fa sobre aquesta escriptora del moviment modernista català, autora de la novel·la «Solitud» que comentaré en un altre apartat:

• • 2.3.1. Biografia
    • • 2.3.1.1. Infància (1869-1887)
    • • 2.3.1.2. Primers anys, el modernisme
    • • 2.3.1.3. Segona etapa (a partir del 1907)
    • 2.3.1.4. Postguerra

• • 2.3.2. Patrimoni literari de Víctor Català
    • • 2.3.2.1. Els amics literaris de Víctor Català
        • 2.3.2.2.1. Els set pecats capitals
    • 2.3.2.2. El nom de Víctor Català en l’espai públic

• • 2.3.3. Premis

• • 2.3.4. Obra literària

• • 2.3.5. Bibliografia

• 2.3.6. Enllaços externs

3. SOLITUD: LA NOVEL·LA QUE DISTINGUEIX CATERINA ALBERT

3.1. LA TEMÀTICA DE LA NOVEL·LA “SOLITUD”

La temàtica de l’obra és refereix a la idea o a la intenció central que -en el nostre cas- Caterina Albert es proposa de transmetre al lector.

“Solitud” és una novel·la que Caterina Albert publicà en fulletons de vuit pàgines setmanals a la revista Joventut (des del 19 de març de 1904 fins al 20 d’abril de 1905), tot i que el capítol final està datat al febrer de 1905. Els fulletons, relligats i amb una coberta dissenyada per Josep Triadó, conformen la primera edició a l’agost de 1905.

La temàtica de l’obra rau en la recerca de la pròpia individualitat i la problemàtica interior d’una dona en conflicte amb el seu entorn social. Ja ho hem dit en començar, però podem tornar-hi:

La novel·la s’ocupa de l’itinerari vital d’un personatge femení:

• • Que lluita per la seva pròpia realització.

• • Que assoleix la llibertat després de veure’s violada i destruïda per les forces del mal.

• • Que no l’importa quina en sigui la revolta i quin en sigui, sigui quin el resultat. Allò que salva al personatge és la decisió d’abandonar el seu marit -ermità en una ermita de la muntanya- i tornar ella a la plana, la qual cosa resulta ser la seva primera decisió lliure que la realitza.

• Que se salva mitjantçant la revolta, tot i que hagi estat molt complicat de sortir-se’n o de dominar l’enfrontament amb la natura i el misteri que l’envolta.

És una novel·la que comença amb un viatge iniciàtic de la protagonista -la Mila-a través de dos plans ben diferenciats:

• • Un d’extern, que abasta tot l’itinerari d’anada cap a l’ermita i la consegüent estada a la muntanya -lluny de la plana- i … 

• Un altre d’intern, que es dibuixa fent un camí de tornada cap a la plana -deixant l’ermita i la muntanya- després d’una presa de consciència com a persona que porta la protagonista cap a la seva autorealitzaió lliure.

La protagonista de “Solitud” és la Mila, una dona que té de marit en Maties, amb qui emprèn a contracor un viatge a l’ermita de Sant Ponç, situada al cim d’una muntanya.

En oposició a la placidesa de la vida de la plana, l’alta muntanya desplau profundament la Mila. Però en aquest paisatge solitari, a dalt a l’ermita i ella amb el seu marit, amb l’ofici d’ermitans, de mica en mica la protagonista pren consciència de si mateixa gràcies a la presència i companyia d’un pastor. Però la insatisfacció la porta a un cert desequilibri psíquic, malgrat la recerca de possibles sortides mitjançant la prova de l’amor i el sentiment maternal no assolit.

L’esforç per aconseguir la seva pròpia realització li fa assumir la solitud.

La novel·la resta inspirada en un paisatge real, tot i que la muntanya i els propis personatges de l’obra representen o agafen un sentit simbòlic, la qual cosa es va descobrint amb la lectura al llarg de tota la novel·la.

Un viatge físic i un viatge iniciàtic, constitueixen la doble  columna vertebral d’una novel.la sobre la vida d’una dona que es veu obligada a explorar els límits de l’horror abans de poder prendre una decisió que equival a un segon naixement de la persona:

• • Desfer el camí de pujada a la muntanya i

• Baixar de la muntanya sola començant una nova existència.

I això, des de la consciència del dolor i de les limitacions de la persona i al marge de les convencions socials com n’és:

• • El seu matrimoni destruït.

• • La violació que pateix.

• L’exclusió de las maternitat.

L’obra resta diseenyada en una estructura tancada en si mateixa on el contingut temàtic es dóna en dos punts equidistants en els quals la posició inicial i la final són divergents perquè mostren l’evolució personal del personatge protagonista, dins d’unes característiques plenament  i total modernistes: 

• • El punt d’arribada -malgrat que està situat al final de l’obra-,

• representa l’inici d’un nou cicle

És interessant de comprovar com el punt d’arribada, malgrat que es considera el final de l’obra, representa l’inici d’un nou cicle.

Així, doncs, per anar avançant, ens trobem amb:

• • Una introducció, que abasta els capítols de l’1 al 6: El camí obligat de pujada a l’Ermita de Sant Ponç.

• • Un desenvolupament, que comprèn els capítols del 7 al 14: L’ascensió al Cimalt i tot el clímax que s’hi esdevé.

• Un desenllaç, que el conforma els capítols del 15 al 18: El retorn lliure de baixada cap a la plana i la regeneració individual.

Dels capítols de l’obra hem de dir que cadascun dels quals presenta una unitat tancada amb una presentació i un desenllaç que finalitza amb quasi sempre amb un comentari que clou la narració, però que hi manté l’interès per tot allò que s’esdevendrà en el següent capítol. Això es deu pel fet que la novel·la es publicava per entregues.

Alguns capítols s’enllacen per parelles o grups de tres, mostrant diferents aspectes o contrastos:

• • Fosca/Claror. Dues percepcions d’un mateix espai en diferents hores del dia.

• • La festa de les roses/Gatzara/Relíquies. Els preparatius de la festa, la festa en sí i les conseqüències.

• • Neteja/Cimalt. Corresponen a dos estadis de neteja de la Mila: la física de la casa, diguem-ne exterior i l’espiritual de la protagonista, que en podem dir d’interior.

• • Cimalt/En la Creu. Dues parts d’una ascensió geogràfica que coincideix amb l’ascensió del clímax del nus o desenvolupament de la novel·la.

• • Ascensió/Davallada. L’inici de l’obra amb la pujada a l’ermita i el final de la novel·la amb la tornada de la Mila a les planes. Comença l’obra amb una pujada i es clou amb una baixada.

• 3.1.1. LA NOVEL·LA DINS DEL MARC MODERNISTA DE LA LITERATURA CATALANA. UNA BREU PINZELLADA SOBRE EL MODERNISME CATALÀ

El Modernisme fou un ampli moviment cultural que es produí a Catalunya en el tombant dels segles XIX i XX i que coincidí i es relacionà amb altres “modernismes” sorgits a Europa en el mateix període.

El Modernisme català tractà d’inserir l’art a la totalitat de la vida social, i en aquest sentit abraçà:

• • L’arquitectura: Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner, per citar-ne dos exponents.»

• • La pintura: Ramon Casas, Sanriago Rusiñol, d’entre d’altres.

• • L’escultura: Josep Llimona.

• • El moblisme: Gaspar Homar.

• • L’orfebreria: família Bagués-Masriera.

• • El cartellisme: Gaspar Camps, Alexandre Riquer. 

• La literatura: Joan Maragall («Oda a España») en la poesia, Víctor Català («Solitud»), Raimon Casellas («Els sots ferèstecs») i Prudenci Bertrana («Josafat») en la narrativa, Joan Puig i Ferrater («Aigües encantades») i Santiago Rusiñol («L’auca del senyor Esteve») en el teatre.

Cal remarcar que el Modernisme català i la resta de “modernismes” del moment no s’identificaren. Tenien, això sí, alguns punts de contacte -la modernització, per exemple-, però alhora molts punts divergents. Fou un moviment complex i, en alguns aspectes contradictori i producte de moltes influències que pretengué transformar la societat a través de la cultura. El canvi es concretà en la ruptura amb el passat i en la voluntat de crear una cultura nacional, autosuficient, moderna i europea.

El Modernisme, com a moviment literari català, neix en una època determinada, a finals del s. XIX, entorn de la revista «L’avenç«. L’any 1891 l’esmentada revista engegà una campanya de reforma ortogràfica i connectà amb artistes que tenien una actitud crítica i renovadora.

“L’Avenç” aplegava els fills de la burguesía catalana. Uns fills que es rebel·laren contra tot allò que els seus pares significaven i que lluitaren:

• • Contra el sistema polític i social tradicional i estancat.

• • Contra la cultura oficial castellana imposada a Catalunya.

• Contra el conformisme de la cultura catalana, provinent de la Reinaxença.

L’objectiu que s’imposa el Modernisme rau en crear una cultura nacional que trenqui amb el localisme estret i obri Catalunya a les noves idees europees. És a dir, una cultura cosmopolita i veritablement catalana. Ara bé, tota això comporta unes conseqüències:

• • L’artista modernista se sent portador d’uns nous valors superiors que no s’ajusten o no entren en l’òrbita del materialisme burgès.
  • L’enfrontament entre l’artista i la societat: (artista-burgès) / (fill-pare).

• L’art no es paga amb diners i, per tant, el burgès el rebutja i a l’artista també.

Aquest enfrontament crea dues línies de tensió:

• • Art-societat mercantilista que menysté els productes artístics.

• Artista-burgesia. Té estabilitat econòmica, però no té poder polític. I, per tant, no pot cumplir amb el paper que li pertocaria com a classe dirigent del país.

L’artista surt malparat d’aquest enfrontament amb la societat i es converteix en un ésser marginat que adopta unes formes de vida contràries a les de la classe benpensant, la qual cosa es pot descriure amb les següents característiques:

– La literatura modernista gira sempre entorn de l’enfrontament entre dues forces:

• • L’individu enfront de la massa.

• • L’artista enfront de la societat.

• • La mobilitat enfront de l’immobilisme.

• • El progrés enfront de la tradició.

• La sensibilitat enfront de la indiferència.

– La literatura ha d’actuar com a revulsiu del país adormit, l’ha d’impulsar cap a Europa.

– La creació o configuració literària del modernisme adopta, en resum, les posicions següents: 

– El Modernisme fa que la cultura catalana s’apropi a les noves inquietuds europees:

• El Parnassianisme, en el sentit de cercar i crear la bellesa.
• El Simbolisme, en posar l’artificiositat per davant de la naturalitat.

– En la novel·la apareix el naturalisme rural que gira entorn de la lluita de l’individu per assolir la seva plena auto-realització enfront de la societat i de l’ambient que l’envolta.

En el sentit d’aquesta exposició / resum sobre el Modernisme la novel·la “Solitud” s’ocupa de l’itinerari vital d’un personatge femení que lluita per la seva pròpia realització, cosa que assoleix després de veure’s violada i destruïda, cosa que supera amb la decisió lliure d’abandonar el marit i tornar a la plana.

I la consulta d’una bibliografía prou important força a estructurar tres enunciats en referència als aspectes i a les innovacios que la novel·la “Solitud” aporta a la literatura catalana. I és per això que es detallen tot seguit.

3.1.2. EL MODERNISME CATALÀ I LA NOVEL·LA  “SOLITUD”

Aquesta obra –“Solitud”– de Víctor Català / Caterina Albert s’inscriu dins del moviment de “El Modernisme català” i, en una investigació sobre els aspectes modernistes de la qual, hi podem observar:

• • Les relacions de l’individu amb el món que l’envolta dins d’una concepció de la natura com una realitat totalitzadora que conté un element vivificador o destructor.

• • El tema de l’autorealització personal.

• • Una concepció elitista de l’escriptor, que es considera superior, en oposició a les grans masses i sense importar el que aquestes diguin.

• • La revitalització del vessant ruralista, més que la idealització romàntica o purament folklòrica.

• • L’afany d’escorcollar els sentiments de l’ànima humana.

• • La preferència pels aspectes tràgics de les accions.

• • La tria de personatges marginats o inadaptats.

• La influència del medi sobre els personatges.

Per altra banda, també s’observen aspectes no modernistas dins d’aquesta obra ja que la seva autora:

• • No pretén objectivar la realitat sinó que vol transmetre una visió personal, més subjectiva, que permeti la filtració de l’emotivitat i dels estats d’ànim de la protagonista, la Mila, dins de la novel·la en quesito.

• • Utilitza recursos simbòlics a partir d’una realitat com n’és l’escenografia del paisatge i l’actuació del personatges.

• Adopta un llenguatge capaç de transcendir la realitat, la qual cosa fa que l’obra es titlli de poema en prosa.

3.1.3. LES INNOVACIONS QUE L’ESCRIPTORA INTRODUEIX EN LA NOVEL·LA “SOLITUD” 

En el fons de les obres de Víctor Català sempre hi ha present la rebel·lió de Caterina Albert contra les forces que coarten i limiten la realització de la personalitat. Per això, les seves obres es converteixen en un revulsiu, o en alguns casos, són una crítica evident. En concret, tenint en compte “Solitud”, s’hi detecta en aquesta obra:

• • La construcció d’un jo femení personal.

• • La introducció d’un tema novedós: la incomunicació entre la dona i l’home.

• • La condemna i el rebuig de la violència sexual.

• • La creació d’un personatge de dona insatisfeta i l’opció de sortir d’un estat inconformista, gràcies a la pròpia decisió personal i lliure.

• Un final agosarat dins dels paràmetres del moment. La Mila no encaixa amb la moral vigent i trenca amb dos mites intocables: la maternitat i el matrimoni.

Per altra banda, descobrim en l’obra de Caterina Albert:

• • La Influència del teatre. El dramatisme teatral en la trama. El tremendisme d’alguns escenaris, descripcions amb caràcter d’acotació.

• El cromatisme literari. La seva producció com a pintora, escultora i dibuixant es deixa notar en la seva literatura: clarobscurs, acoloriment i pinzellades es noten en la composició i els escenaris: «una boniquesa d’estora tota esfilagarsada que semblava una xarxa espessa de seda groga, ven espurnada d’estels d’or, per la claror que hi rebotia de l’altra banda de marge Invadida pel dolç recolliment, se li posà davant dels ulls un tel vermell, després blau, després negre…».

3.2. L’ARGUMENT DE LA NOVEL·LA “SOLITUD”

Pel que fa a l’argument de la novel·la “Solitud” ens referirem, a continuació, a tota aquella successió de fets que ocorren en la qual.

En presentar, doncs, l’argument de la novel·la podem fixar-nos en els punts següents:

“Solitud” és una novel·la que comença amb una protagonista que fa “un viatge d’anada” i clou tot l’entremat narratiu amb “un viatge de tornada”, des de la visió de dos plans:

• • Un pla extern, com n’és l’itinerari de la plana a la muntanya vers l’ermita i la tornada a la plana… “Passat Ridorta havien atrapat un carro que fia la mateixa via que ells, i en Matias, amb ganes d’estalviar el delit, preguntà al carreter si els volia dur fins a les collades de la muntanya”.

• Un pla intern, com n’és el camí d’autorrealització d’una dona i la seva presa de consciència com a persona, deixant tot allò recorregut, mitjançant una decisió plenament lliure… “Jo, allà dins, mai més!” / “Te’n vols anar? A on? –No ho sé… tan lluny d’aquí com puga” / “Anem, doncs… –Tampoc amb tu! Mai més!…” / “Després baixà lentament del regatell i sense afegir altre mot, sense tombar la cara, sense res més que la roba de l’esquena, la dona, èrtica i greu, amb el cap dret i els ulls ombrívols,emprengué sola la davallada”.

L’obra refereix, doncs, l’itinerari vital i interior de la Mila, la protagonista, fins que s’arriba a conèixer a si mateixa. La Mila és una dona insatisfeta amb la seva relació matrimonial, el seu marit, en Matias, es un home gandul i amb poca personalitat, a qui ha de seguir per fer-se càrrec d’una ermita en una muntanya solitària i abrupta. La profunda insatisfacció que pateix la porta al desequilibri emocional que intenta pal·liar a través de les relacions personals que manté amb altres personatges, sobretot amb un pastor que es diu Gaietà. El coneixement de la seva pròpia personalitat, que assolirà al final de la novel·la, li suposa a la Mila assumir la pròpia solitud per poder iniciar una altra vida o poder-la canviar profundament.

I en un esforç de síntesi es presenta a continuació l’itinerari de cadascun dels capítols de la novel·la que, organitzats en els tres elements que conformen una estructura narrativa en forma de novel·la -la introducció / presentació, el punt àlgid / nus / desenvolupament i el final / desenllaç:

3.2.1. LA PRESENTACIÓ O INTRODUCCIÓ DE LA NOVEL·LA: ELS CAPÍTOLS DE L’1 al 6.

Els capítols de l’1 al 6 de la novel·la fan referència a l’inici de la pujada a la muntanya d’en Maties i la Mila, l’arribada a l’ermita i el primer contacte amb un pastor, en Gaietà, que farà de guia.  

LA PUJADA (I)

En el I capítol I –“La pujada”-, la Mila és presentada per l’autora com una pobre dona que segueix a contracor un marit que ha de fer d’ermità, ofici que es considera «vell i xacrós». Durant la pujada s’observa la incomunicació entre la Mila amb en Maties i, tot una descripció molt real com correspon al temps invertit en la pujada, el viatge iniciat -ple d’entrebancs-, es perceb dur i en consonància amb el títol de l’obra: «Quina solitud…! murmurà, aterrada i sentint que el cor li devenia, d’improvís, tant o més obac que aquelles pregoneses».

LA FOSCA (II)

En el capítol II -“Fosca”– destaca la impressió que té la Mila en veure’s a l’ermita. La Mila no era ningú personalment a la plana ja que, com dins de l’úter matern, vivia plàcida en un entorn tranquil que li’n permetia sobreviure. Tanmateix, a la muntanya tot li resulta estrany i agressiu. És el terror o la por allò que marca la seva solitud: «És una mala cuca la por, i cal desniar-la», li dirà el pastor.

Aquest capítol es clou amb un somni turmentós en què es barregen el pastor, en Matias, sant Ponç i les muntanyes.

LA CLAROR (III)

«Claror«, conforma el capítol III. La funció que exerceix el pastor en relació amb la Mila és la de un veritable guia. Tot el capítol tercer explicita aquesta funció de guia que realitza el pastor. En un primer moment, la Mila observa la seva nova realitat consistent en la manca de sol, el cel gris, els forrellats de la casa i el terrat. Tota la casa mostra humitat, vellúria i desordre. El paisatge exterior ple de vegetació, però gris. En canvi, quan topa amb la cara d’en Baldiret, un bordegàs que acompanya al pastor, sent «que una alenada de febre li abrusava les entranyes». Es tracta del desig de maternitat.

LA NETEJA (IV)

Però, és en el capítol IV –“Neteja”– on la protagonista de la novel·la, la Mila, fa un primer pas, després d’escoltar alguns ensenyaments del pastor, decidint posar en ordre les coses i netejar les estances de la casa, en un acte que suposa el prendre possessió del nou estat que li tocarà de viure. La vitalitat i la curiositat de la Mila domina per sobre l’actitud passiva del seu marit, en Maties. El treball la reconforta i, en un moment de tranquil·litat i autocomplaença exclama: «Que bonica sóc, així, pensà, mirant-se fixament; i de repent, acostant la bacina als llavis, es besà a si mateixa dins del clotet».

SUMANT DIES (V)

Tanmateix, la nova vida esdevé rutinària i el temps passa a poc a poc. Per això, en el capítol V –“Sumant dies”– la Mila completa el seu procés d’adaptació a l’entorn que l’envolta i, perquè no tot sigui tan pesat, l’autora incorpora d’alguns elements nous, com en són l’aparició d’un personatge nou -l’Arnau- i l’episodi de la cargolada en què s’hi va descobrint el tarannà d’un altre personatge anomenat Ànima. La Mila descobreix l’Ànima, «la cosa més roïna de la muntanya», i arran d’aquest descobriment li tocarà moure’s entre en Gaità, el pastor, i l’Ànima, personificacions simbòliques d’un dualisme que representat el bé i el mal.

LES RONDALLES (VI)

La part introductòria de la novel·la es pot dir que arriba fins al capítol VI –“Rondalles”– on hi apareix la llegenda de «Les Llufes»:

• • Un vell asceta que ha rebutjat riqueses, poder i saviesa, però que és temptat per Floridalba, una de les llufes amb un petó.

• El vell mor d’amor i encara se li sent la veu que crida l’enamorada.

Aquest n’és un capítol que, potser en podríem dir de transició, perquè enllaça el final de la part introductòria –“a les vetlles… en aquelles altituds, s’aplegaven tots a la cuina” per a la contada de rondalles- amb els capítols que conduiran el clímax o punt àlgid de la novel·la.

3.2.2. EL DESENVOLUPAMENT DEL CLÍMAX, NUS O PUNT ÀLGID DE LA NOVEL·LA: ELS CAPÍTOLS DEL 7 AL 14. 

LA PRIMAVERA (VII)

És en el capítol VII –“Primavera”– quan en despuntar aquesta estació anyal la Mila comença a viure al ritme de la vida i comença també el seu desvetllament com a persona. La Mila porta en si mateixa la presència de sentiments i d’inquietuds, mentre que el seu marit «té atre gènit».

I amb la primavera, la Mila se n’adona de tres tipus de personalitats que esdevenen importants en la novel·la:

• La primera és la del pastor, el qual, de forma paternal, tot «abrigant-la de dalt a baix amb la mirada afectuosa” atribueix la seva transformació a sant Ponç.
• En canvi, l’Arnau «no li treia els ulls de sobre», per indicar l’atracció sexual directa i de tu a tu.
• En tercer lloc, quan s’ajaça sobre l’herba i s’adorm, es desperta sobresaltada i se sent cobejada per la mirada amagada de l’Ànima que representa l’animalitat i l’instint. El seu marit no compta: «Matias és infrahumà perquè no té «mirada de cap mena», ni paternal, ni d’igual a igual, ni de bèstia.

LA FESTA DE LES ROSES (VIII) / LA GATZARA (IX)

• • Però tant “La festa de les roses” (capítol VIII), com el descrit en “Gatzara” (capítol IX) no fan avançar en la seva pròpìa personalitat. És més, «La festa de les roses” deixa la Mila molt resentida i contra sant Ponç, en concret, i en la més absoluta misèria material degut als estropells causats per la molta gent de la romeria.

• • S’ho han gastat tot: «més pobres i despullats que Adam i Eva» es relata en el capítol X –“Relíquies”–

• I així, en els propers capítols –“Mal de muntanya”– (capítol XI) i –“Vida enrera”– (capítol XII), amb l’entrada a la tardor, en què enmig de la rutina diària, la ruïna descrita en el capítol “Relíquies” i el pas dels dies, l’ideal de normalitat de la Mila es desfà a les seves mans i els homes que l’envolten la tenen confosa perquè:

LES RELÍQUIES (X) / MAL DE MUNTANYA (XI) / LA VIDA ENRERA (XII)

S’ho han gastat tot: «més pobres i despullats que Adam i Eva» es relata en el capítol X –“Relíquies”-. I així, en els propers capítols –“Mal de muntanya”– (capítol XI) i –“Vida enrera”– (capítol XII), amb l’entrada a la tardor, en què enmig de la rutina i el pas dels dies, l’ideal de normalitat de la Mila es desfà a les seves mans i els homes que l’envolten la tenen confosa perquè:

• En Matias no li fa cas “sense mirada de cap mena”.
• El pastor, en Gaietà, amb «aquells ulls sempre plens de fortalesa, de previsió, de serenitat, la inundaven d’una ampla mirada calda, devota, infinida…».
• L’Arnau li fa «por d’aquells ulls penetrants de la mateixa empenta del desig».
• L’Ànima, sobretot amb aquella mirada amagada, d’animal, el veu com «una margera de celles que amagaven una enclotada, en qual fons s’hi removien inquietament, com dos insectes enmig de brossa, dos ullots petits, petits, de no se sabia quin color».

Som en un moment de l’obra en què la Mila cada vegada més tirarà cap al pastor, i en Matias cap a l’Ànima. Però, tot i això, la solitud de la Mila esdevé absoluta, moral i física, i s’aboca al plor. El pastor acudeix a salvar-la, enduent-se-la amb ell. A poc a poc, la Mila oblida la seva «vida migradeta i esquifida de modest ésser humà, per entrar de ple en la vida fantàstica de la muntanya» i en Gaietà la condueix cap a «espais serens que no havia conegut encara». Aquesta és la sortida que li ofereix el pastor: establir unes noves relacions entre ell i l’entorn.

EL CIMALT (XIII) / EN LA CREU (XIV)

• • Els capítols  XIII –“El Cimalt”– i XIV –“En la Creu” acaben de conformar el punt àlgid de la novel·la: la Mila comença a sentir-se segura d’ella mateixa i reordena la seva vida, tot prenent consciència del lloc on es troba, tot comparant l’ascensió a la muntanya feta amb en Matias, amb l’ascenció que estava fent amb el pastor. Una pujada al Cimalt amb el pastor «agradable» i «rejovenidora», ben a l’inrevés de la primera que va fer amb en Maties.

• Tanmateix, la diferència es troba en el guia que l’acompanya: la Mila desitja el pastor, però quan li descobreix l’edat, vint anys més del que es pensava, queda decebuda perquè l’un -en Gaietà- és vell i l’altre -en Maties- és un negat i pobre home. I amb tot això, entre un capítol i l’altre, abans de poder contemplar el mar i resoldre’s l’enigma de la Creu del Cimalt, té lloc una escena premonitòria, com n’és l’escorxament d’un llebrot, “…i d’un cop certer de ganivet, esbotzà ardidament el ventre del llebrot”.

Tot i això, el clímax arriba al punt àlgid en dos moments:

• • Un, quan la Mila descobreix el mar: “¿Què era aquella ratlla de llum, llarga i feridora, que migpartia travesserament el cel i la terra? El pastor ho digué amb una paraula sola, amb una paraula màgica: -La mar”.

• L’altre, quan la Mila pregunta: “I la Creu, on és? Encara no l’he vista…”. I el pastor li explica aquella espantosa i torbadora llegenda succeïda en la vila de Murons: “-Deu fere cinc o sis centúries…”.

Aquests dos moments del nus de la narració no vénen sols, sinó acompanyats d’altres sorpreses gens gratificadores per a la Mila:

• • Una, en saber per boca del pastor què fa el seu marit, en Maties, quan s’allunya de l’ermita, a més de seguir l’Ànima, i la deixa sola voltada de muntanyes: –“Donques, veieu… -murmorà a la fi-. Vos ho volia pas dire, perquè vos farà pena, mes… pot éssere mellor que ho sapigueu ara que jo me’n vagi… l’ermità acapta pas pel sant, el vostre home és jugador de taleia”.

• L’altra, en conèixer l’edat d’en Gaietà, perd l’esperança de casar-se amb ell: “Santa Lluci vos mellori la vista; i mentristant, com atrapi el marxant d’uieres, vos en vuiu comprar unes de ben fines… Pel gener vinent, si em toqui pas abans el cop de creu, ne fai seixanta-quatre…”.

Amb tot això, quan la Mila arriba novament a l’ermita després de la passejada al Cimalt, no en conservarà més que la tortura d’unes impressions ben depriments.

3.2.3. EL DESENLLAÇ I FINAL DE LA NOVEL·LA: ELS CAPÍTOLS DEL 15 AL 18.

El desenllaç de l’obra de Caterina Albert “Solitud” ve marcada per quatre capítols d’una densitat important.

LA RELLISCADA (XV)

El capítol XV –“La relliscada”– contempla les preocupacions de la Mila vers el seu marit i s’entreté en posar al lector una angoixa al cos per saber si finalment la protagonista haurà de veure al seu marit tancat a la presó, la qual cosa esdevé quasi sense importància davant de l’esglai en saber la notícia que en Gaietà -el seu pastor- ha mort estimbat a la muntanya a causa d’un accident envoltat de dubtes

És interessant comprovar que en aquest capítol no apareix l’Ànima, tot i que l’autora enmig de l’aplec dels curiosos de Murons que s’interessen per la mort d’en Gaietà, a banda de les autoritats com el jutge, el batlle, els dos metges, el senyor Rector i el sereno -l’home de la Marieta-, hi posa en escena a l’Arnau i a en Baldiret.

LES SOSPITES (XVI)

La novel·la s’acaba, però encara en el capítol XVI –“Sospites”– la Mila haurà de passar per una prova, sospitosa d’haver robat, a través d’en Maties, la bossa de diners del pastor, davant del tribunal del senyor Rector i de totes les xafarderies del poble condensades en la pagesa casa de la Marieta.

Però, ¿no serà l’Ànima qui ha fet accidentar al pastor i li n’ha robat els diners?

LA NIT AQUELLA (XVII)

I és en el capítol XVII –«La nit aquella«– on, després de la calúmnia de l’Ànima i la mort del pastor en mans de l’Ànima, quan la Mila encara rebutjada de tothom -les desgràcies no vénen mai soles- li arriba “la mala nit aquella” quan és violada per l’Ànima a la capella de sant Ponç, havent de suportar la terrible agressió sexual, instintiva i brutal en l’espai més religiós de l’ermita de sant Ponç i sota la seva mirada.

LA DAVALLADA (XVIII)

Finalment, la novel·la resta closa en el capítol XVIII –“La davallada”– 

3.3. LA DURACIÓ TEMPORAL DE LA NOVEL·LA

El discurs temporal de la novel·la és tancat i lineal però se circumscriu a un fragment o a una petita part de la vida de la protagonista.

La història va des de la primavera a la tardor, i a punt de l’entrada de l’hivern.

Cal dir que quasi tots els capítols comencen amb una referència temporal que serveix per encetar el discurs narratiu: “La Mila passà deu o dotze dies…” /  “de bon matí…”.

Tot i que l’autora no especifica el temps històric, es descobreixen gradacions temporals com “el matí”, “la tarda”, “la nit”,…

També s’hi trobem flashbacks mentals o desviacions cronològiques que es produeixen quan la Mila recorda fets anteriors, com per exemple, la seva vida…

3.4. L’ESPAI GEOGRÀFIC DE LA NOVEL·LA

Si bé la novel·la identifica la plana, a la vora del mar, amb una vida rutinària, mancada de sentit i alienada, la muntanya proporciona o simbolitza els ideals més elevats o no és així en l’obra de la Caterina Albert a «Solitud»…?

De fet, l’obra s’inicia deixant la plana i en camí de pujada cap a la muntanya -on hi ha encinbellada l’ermita de Sant Ponç- i es clou quan la protagonista -Mila- abandona el seu marit -en Matias- i retorna a la plana, després d’unes vivències de purificació autoconscient que la situen en un veritable retorn de llibertat física i individual o personal.

3.4.1. L’EMMIRALLAMENT DELS PAISATGES DE LA REALITAT HISTÒRICA, REFLECTICS EN ELS PAISATGES LITERARIS DE FICCIÓ

La troballa d’un llibre –BOIX, Lurdes; BOIX, Jordi (2005). Els paisatges de Caterina Albert i Paradís, Víctor Català: Un itinerari històric i literari a través dels indrets vinculats a l’escriptora de l’Escala. L’Escala: Ajuntament de l’Escala, 2005, 139 p. ISBN: 84-606-3811-1– m’ha permès de situar adientment els paisatges que Caterina Albert ha plasmat a la seva obra literària en general. Mirarem d’escatir-los per situar-los també en l’obra «Solitud» de la seva inspiració cabdal. I així:

La novel·la Solitud és el pretext per apropar el lector a un territori de l’Empordà, entre la plana i el mar, com n’és la població natal de l’escriptora, l’Escala d’Empordà, així com també –el Massís del Montgrí, muntanya amunt- fins trobar en un pla, l’Ermita de Santa Caterina. Uns paisatges concrets que conformen el decorat de la novel·la en qüesrtió.

Els paisatges de Caterina Albert i Paradís són un itinerari històric i literari vinculats a l’escriptora de l’Escala. L’Escala evidencia dos dels aspectes que, des de la geografia cultural i humana, s’han hagut de tractar a bastament:

• En primer lloc, que la vivència del paisatge és el resultat de l’experiència cultural i,
• En segon lloc, que els paisatges només ens són assequibles a través dels discursos i de les representacions que en fem.

El llibre  susdit s’estructura a partir d’un itinerari de deu paisatges que van formar part de la biografia de Caterina Albert, la influència dels quals es fa palesa en la seva literatura. La intitulació de cadascun dels capítols del llibre deixa entreveure la relació de l’autora amb els paisatges que s’hi descriuen.

3.4.1.1. «EL PAISATGE ÍNTIM»

En aquest sentit «El paisatge íntim», el primer de tots, aporta uns quants apunts biogràfics essencials per contextualitzar l’autora i entendre la seva obra. L’educació en el si d’una família culta que, a poca edat, li facilità l’aprenentatge de la pintura i l’escultura, a la vegada que l’estudi de llengües, va establir les bases per al desenvolupament literari i com a escriptora que l’acompanyà al llarg de tota la seva vida.

Una vocació que va portar-la a escriure, directament i indirectament, sobre la seva terra, el mar i la muntanya, elements representatius del municipi de l’Empordà on ella va viure. La seva estima per la terra i per l’ús de la llengua catalana en el seu estat més pur, amb voluntat explícita de contribuir a mantenir-la, poden trobar el seu correlat en la influència ideològica, de matriu republicana, exercida pel seu pare.

3.4.1.2. «EL PAISATGE FAMILIAR»

Encara que són conegudes les llargues estades que va fer a Barcelona i les visites a algunes de les principals capitals europees, la casa pairal de la família es configura com «El paisatge familiar» que es descriu amb detall en el capítol segon del llibre. Es tracta d’una casa de tres pisos amb un gran jardí que, per la descripció que se’n fa, permet entreveure la qualitat de vida i el respectable nivell econòmic que envoltava l’autora.

D’aquest espai, ens n’interessa, especialment, la descripció de diversos elements que s’hi ubiquen, com ara les tines de premsar vi, la pastera i el celler; l’entrada on es guardaven els carros i les tartanes, o el safareig al fons del jardí, que evoquen unes formes concretes d’organització social, de distribució del treball, de conservació de l’aliment i de vida quotidiana.

La configuració de l’espai familiar, l’organització dels elements que s’hi troben i el mobiliari que l’ambienta, fan de la casa una peça clau per entendre la vida i l’obra de la protagonista. Però la vida creativa de l’escriptora es canalitzava, al mateix temps, al mig i al marge d’aquest espai: si, per a Caterina Albert, la casa familiar és viscuda com un refugi al llarg de tota la seva vida, l’estudi on escriu i que ella mateixa anomena «mon niu», serà l’espai de llibertat que li permetrà crear amagada de la família.

3.4.1.3. «EL PAISATGE MARGINAL»

Encara que tota l’experiència del paisatge que ens arriba a través de la literatura de Caterina Albert tingui el seu origen en la vivència personal, el llibre es va obrint progressivament des de l’espai privat fins a l’espai públic. Especialment interessant, des d’una perspectiva de gènere, és el capítol «El paisatge marginal», on tenen lloc les tasques exclusivament destinades a les dones: es refereix concretament a la font, on les dones anaven a buscar aigua amb un càntir, i al safareig, on anaven a rentar la roba.

3.4.1.4. «EL PAISATGE MARINER» I «EL PAISATGE RURAL»

Les seccions «El paisatge mariner» i «El paisatge rural» dibuixen dos estils de vida intensament lligats a la duresa i a l’esforç de les activitats primàries:

• Si la pesca és fruit del treball al mar,
• La masia catalana de l’Empordà evoca l’agricultura i la ramaderia

Dues cares d’una mateixa moneda que ens traslladen a unes formes d’organització social i laboral que deixen la seva empremta en el territori i en la llengua. Tant l’univers mariner com el rural -a voltes inhòspits i semisalvatges-, es van recreant amb detall per als lectors de principis del segle XXI, a través de material fotogràfic museístic i de fragments de les obres de l’autora, que ens els evoquen molt poderosament.

3.4.1.5. «EL PAISATGE RELIGIÓS»

La influència de l’església en el si de la societat catalana empordanesa també és palesa en el llibre: «El paisatge religiós» fa referència a l’església parroquial de Sant Pere, des de la qual s’evoca l’ambient religiós propi de la cultura rural evocada per Caterina Albert. Molt hàbilment, el llibre va lligant l’entorn amb la producció literària de l’autora, a partir de fragments seleccionats estratègicament: l’església de Sant Pere pot veure’s com a rerefons d’un text alhora espiritual i terriblement realista en la seva descripció d’una marginació social.

3.4.1.6. «EL PAISATGE ASPRE»

La secció titulada «El paisatge aspre» ens transllada al Montgrí i a l’ermita de Santa Caterina, un context que és on transcorre la trama que es descriu a «Solitud».

3.4.1.7. «EL PAISATGE IDÍL·LIC»

El paisatge idíl·lic», que remet el lector al jardí del Clos del Pastor, espai construït per una amiga de Víctor Català que, si bé podria ser un jardí qualsevol, pren una identitat propia i diferenciada des del moment en què el seu nom fa una al·lusió clara al personatge del pastor de «Solitud».

3.4.1.8. «L’ÚLTIM PAISATGE»

I així com la vida té els seus paisatges, també els té la mort: el cementiri mariner de l’Escala és descrit com «L’últim paisatge» i el trobem pintat de blanc en la poesia de Caterina Albert. L’arquitectura i les formes de les tombes que hi podem observar tenen el seu correlat en la simbologia catòlica i en el nivell econòmic de les famílies del poble, la majoria de les quals són de condició humil, com es veu en l’absència de plaques i noms en gran part de nínxols.

A través del recorregut de la lectura del llibre mencionat:

• • Es relacionen paisatges de l’Escala de l’Empordà amb fragments literaris que, d’alguna manera, hi guarden relació, i que serveixen per donarnos a conèixer diferents indrets d’aquesta vila, abans dedicada a la pesca i avui al turisme.

• • D’aquest llibre, se’n desprèn una interpretació del paisatge de tipus humanista, fàcilment assimilable a algunes perspectives de la geografia històrica. La lectura que en fem permetrà realitzar un retorn al passat i acostar-se a unes formes de vida directament vinculades a la geografia rural de l’Escala.

• Els entorns vitals i literaris de Víctor Català sempre amaguen quelcom més, que no és només la natura, sinó també els mateixos valors de la civilització en la qual la persona hi està immersa.

3.4.2. L’ASSOCIACIO D’AMICS DE L’ERMITA DE SANTA CATERINA DEL MASSÍS DEL MONGRÍ

L’Associació d’Amics de l’Ermita de Santa Caterina del Massís de Montgrí ha reunit una sèrie d’articles de diferent caire -articles, monogràfics, entrrades de diccionar i altres-,i en relació a la geografia on en la novel·la «Solitud» la seva autora -Caterina Arderiu, sota el pseudònim de Víctor Català- fa trepitjar als seus personatges. En faig una breu exposició.

3.4.2.1. CATERINA ALBERT. EL MAR I LA CIUTAT
Vicenç Pagès Jordà. Girona.

Caterina Albert va escriure narracions i va pintar quadres, però la recordem per la novel·la «Solitud», que un segle després de la seva aparició continua convocant l’interès dels lectors. La protagonista, Mila, recorda la Jane Eyre de Charlotte Brontë. Com ella, busca el seu lloc en una època difícil: és una dona que viu lluny de la família, sense ingressos propis, casada amb un cretí. Eren uns anys en què per assumir la solitud, és a dir, per separar-se del marit i iniciar un nou camí, calia que succeís algun fet funest, dels que Caterina Albert sabia narrar tan bé…

De fet, el pseudònim de Víctor Català pot ser causat per la truculència d’algunes escenes, que van esverar els lectors de l’època quan encara no sabien que l’autor era una dona. En el cas de la Mila, l’escena truculenta és la gota que fa vessar el got. La novel·la acaba amb un acte de llibertat que és sobretot l’inici d’una aventura incerta:

“Sense res més que la roba de l’esquena, la dona, èrtica i greu, amb el cap dret i els ulls ombrívols, emprengué sola la davallada”:

• • El cap dret prové de la dignitat finalment manifestada,

• • Mentre que els ulls ombrívols deuen recordar el que ha succeït.

• La davallada de la muntanya no és fàcil, però la conduirà a una regió potser més benèvola, que l’autora s’estalvia de descriure.

En la memòria del lector, la Mila es manté congelada en aquesta baixada simbòlica. A la novel·la, la muntanya:

• • Ja no simbolitza la puresa d’esperit, com era el cas de Terra baixa, d’Àngel Guimerà,

• Sinó el perill dels instints desbocats…

S’enten que la Mila té possibilitats de trobar un lloc en una ciutat moderna i civilitzada, on és factible aprendre un ofici i redissenyar el futur.

3.4.2.2. EL MONTGRÍ DE “SOLITUD”. Toni Sala

“L’ermita s’aixecava enmig d’una davallada que s’escorria entre accidents”. Santa Caterina és l’ermita de Sant Ponç. L’ermità, un tal Manuel, porta el petit bar de l’ermita des de fa quaranta anys. Us obre l’ermita per darrere, com a la nit terrorífica del segon capítol de la novel·la. Veieu el pou i pugeu amb el pastor i en Baldiret al pis de dalt, empostissat. “Veient aquella sala esbaladrada, la Mila es recordà de la solitud de les muntanyes.” Hi ha un teatret. Per l’aplec de Santa Caterina, hi col·loquen un nen Jesús. El Jesuset para la mà, els nens hi posen una moneda i, amb un mecanisme secret, l’ermità fa desaparèixer la moneda. És per pagar-li a Jesús la feinada de dur criatures al món. Els nens dels voltants es pensen que vénen d’aquí. El tema de la maternitat travessa tota la novel·la Solitud.

3.4.2.3. EL MONTGRÍ, PAlSATGE REAL I IMAGINAT DE «SOLITUD»
Revista de Girona núm. 230,  Maig-Juny 2005. J. Torroella Prats

«Ara farà cent anys, el mes d’agost de 1905, es publica a Barcelona «Solitud», la gran novel-la de l’escriptora escalenca Caterina Albert i Paradís, mes coneguda pel pseudònim fingidament masculí de Víctor Català.
En la portada de la primera edició, dibuixada per Josep Triadó, s’hi podia veure la cara trista, ullerosa i patètica d’una jove en primer pla, i un abrupte, sinistre paisatge d’alta muntanya al fons; una clara referència, sens dubte, al dramàtic contingut de l’obra.

De bell antuvi, la vegetació que apareix a Solitud és la pròpia d’un paisatge de baixa muntanya mediterrània com és el Montgrí, i no la d’un paisatge d’alta muntanya. Però pel que fa als arbres, Víctor Català;

• • Ens parla de pins, oliveres, figueres, ametllers i xiprers, la vegetació arbòria més freqüent al Montgrí.

• A les vores dels camins i entre els arbres hi creixen romegueres, espinavesses (o arns, com també les anomena l’autora), atzavares, estepa, romaní, garric, timó… Es a dir, sobretot plantes xeròfiles i oloroses, les que predominen en aquest massís tan mineral.

Quant a la ramaderia, a la muntanya de «Solitud» com al Montgrí en altres temps, els pastors hi duen a pasturar -a engegar com es diu a L’Empordà– ramats de cabres i ovelles.»

3.4.2.4. Copyright © 2000 Edicions 62

L’ermita i la muntanya de «Solitud»

«Solitud» (Nou Diccionari 62 de la literatura catalana)
Novel·la de Caterina Albert i Paradís, “Víctor Català”. Publicada en fulletons de vuit pàgines setmanals a la revista Joventut des del 19 de març de 1904 fins al 20 d’abril de 1905, tot i que el capítol final està datat al febrer de 1905. Els fulletons, relligats i amb una coberta dissenyada per Josep Triadó, conformen la primera edició, posada a la venda a l’agost de 1905.

L’obra se centra en el trasbals interior d’una dona, la Mila, provocat per la insatisfacció de la convivència amb el seu marit, un home gandul i abúlic a qui ha de seguir a contracor per tenir cura d’una ermita en una muntanya solitària i esquerpa. La insatisfacció la porta al desequilibri psíquic i emocional i a la recerca de possibles sortides, mitjançant l’amor, el sentiment maternal i l’emoció estètica que projecta en les relacions amb altres persones. Finalment la pròpia realització li suposa assumir la solitud.

La novel·la «Solitud»:

• • Està inspirada en un paisatge real, la muntanya ultrapassa la funció de marc per assolir un sentit simbòlic que juntament amb el d’alguns personatges, sobretot el pastor i l’Ànima, és la base del simbolisme que teixeix l’obra.

• A aquest tret cal sumar-hi un estil ric en imatges i recursos, especialment comparacions i descripcions d’una gran plasticitat, i una llengua viva i expressiva. La llengua és particularitzada amb pluralitat de varietats i registres que diferencien la veu narrativa de la parla dels personatges. És destacable, en aquest sentit, el personatge de Gaietà a qui la parla singularitza com a pastor provinent de les contrades altes del Pirineu i que domina l’art de la paraula.

«Solitud», l’obra més universal de la narrativa modernista:

• • Admet més d’una lectura tal com demostren les interpretacions fetes des de la psicoanàlisi i de la crítica literària feminista.

• L’èxit d’aquesta novel·la, l’avalen, no solament la bona acceptació de la crítica des de la primera edició fins ara i el premi Fastenrath que obtingué l’any 1909, sinó també les nombroses edicions i les traduccions a set llengües.

3.4.2.5. Copyright text © Edicions 62
https://lletra.uoc.edu/ca/obra/solitud-de-victor-catala

• Tornem a «Solitud» i a l’ermita en la geografia del Massís del Montgrí

“L’ermita s’aixecava enmig d’una davallada que s’escorria entre accidents, fins al Coll. A la dreta fosquejaven, una mica apartades, les pinedes de les vessants que es destriaven i esclarien Roquis Gros amunt, i a l’esquerra el rost pujava fins a la carena pelada del Roquís Mitjà. En la conca de la clotada hi havia trossos de terra planejats en vedrunes, amb oliverons esgarriats al capdavall, i més ençà ametllers que verdejaven vivament sota el cel gris, com si encara estiguessin esparverats de son passat floriment.”

Oliverons, ametllers: la novel·la n’està plena. Vint any després de «Solitud», ningú no ha dubtat que tota aquesta contrada fos el Massís del Montgrí.

• Tornem a «Solitud» i a la muntanya en la geografia del Massís del Mongrí

Joan Maragall va veure que la muntanya és un dels protagonistes de «Solitud». En realitat, n’és la protagonista principal. La muntanya antropomòrfica de la novel·la és la Mila mateixa. Tota la Mila està oberta, girada com un guant, cap al paisatge.

A la novel·la s’hi descobreixen topònims ficticis. Alguns amb noms prou inquietants com: 

• • “El Pas de llamps” i 

• “El Torrent de la mala sang”.

3.5. EL PUNT DE VISTA NARRATIU DE LA NOVEL·LA

El narrador es refereix als personatges en tercera persona i es combina l’estil directe amb l’indirecte.

El subjectivisme és bàsic a tota la novel·la. La realitat parteix d’emocions i sensacions. Ho sabem tot a partir de les sensacions i pensaments de la Mila, en opinió del personatge:

• La situació és coneguda pel personatge però no pels lectors. Ex.: «com s’ha engreixat aquest home del casament ençà». (opinió del personatge).

• La situació és coneguda pel personatge i els lectors. Ex.: «Què he fet, alienat de mi, que ja no voré les cabiroles?».

• La situació no és coneguda ni pels lectors ni pel personatge. Ex.: «M’estima…!, m’estima…!».

Ara bé, narració i diàlegs són els elements que conformen la novel·la. S’ha de dir que l’objectivisme narratiu aviat es converteix també en omniscient quan la Mila es converteix en l’ull del narrador el qual va desxifrant la realitat.

3.6. FRAGMENTS DE LA NOVEL·LA «SOLITUD» I LA SÍNTESI DE CADASCUN DELS CAPÍTOLS QUE LA CONFORMEN. LA LLENGUA I EL SEU ESTIL AMB EL VOCABULARI ADIENTMENT ESPIGOLAT

3.6.1. LA LLENGUA I EL SEU ESTIL AMB EL VOCABULARI ESPIGOLAT

Cal sumar a l’obra un estil ric en imatges i recursos d’estil, especialment comparacions i descripcions variades -siguin arrancades de la pròpia naturalesa geogràfica, siguin de sensacions humanes- d’una gran plasticitat, així com metàfores abundants i una llengua viva i molt expressiva. Tot plegat es pot observar deliciosament amb la còpia d’abundants fragments escollits de la novel·la:

• • Els que en podríem anomenar d’antològics i

• Els que figuren al final de cada capítol.

La parla humana mostra una pluralitat de varietats i registres que diferencien la veu dels personatges. Es pot destacar, en aquest sentit, en Gaietà, a qui la parla el singularitza com a pastor provinent de les contrades altes del Pirineu.

Cal diferenciar, doncs, en la novel·la una barreja de registres i nivells de diferents parlars:

• • Un registre viu, imaginatiu, líric i que frega, fins i tot, la prosa poètica.
  • Un registre, en algunes ocasions aspre i vulgar.

• Un registre que utilitza tres nivells dialectals:

– El llenguatge de nivell culte: el de la narradora,

– El llenguatge de nivelll popular o vulgar: la resta de personatges i

– El llenguatge de nivell dialectal: la parla rossellonesa / empordanesa del pastor.

Caterina Albert utilitza:

Un llenguatge autòcton i nou deslligat del llast masculí per transmetre:

• La fantasia/realitat dels sentiments i vivències d’una dona en un joc que combina el conscient i l’inconscient i que explora i defineix…
• La sensualitat/sexualitat des d’un cos i pensaments femení mitjançant imatges, metàfores, comparacions i altres recursos…

Un llenguatge descriptiu inventat per poder manifestar els sentiments i els pensaments d’una altra dona. És a dir:

• • Les sensacions de plaer viscudes pels sentits.

• • La maternitat com a projecció afectiva.

• • L’erotisme.

• • El sentiment de culpa pels sentiments eròtics.

• • L’assetjament sexual.

• • La violació com a afirmació de la força i bestialitat sobre la dona.

• • La fogositat i el desig de la passió.

• • La frustració sexual.

• • L’autoestima i la reafirmació del jo.

• La posició contrària davant l’amor convencional de lliurament i sacrifici de les dones.

La matèria literària amb què es descriuen maneres de procedir i activitats diverses, fa pensar que el vocabulari emprat per Caterina Albert ens transporta a una època plena de mots i d’expressions que dibuixen un espai i unes formes de vida que ja han desaparegut definitivament.

Caterina Albert tenia una especial delectació i oïda per a la llengua, fet que l’empenyia a fer servir argots típics de l’Empordà: molts d’aquests mots avui han caigut en desús, però precisament per això evoquen, amb una precisió i una duresa extraodinàries, uns oficis, unes eines i unes estils de relació amb el paisatge que estaven estretament vinculats a un temps, a una gent i a un territori concrets, només recuperables des del llenguatge.

En definitiva, «Solitud» ens ofereix:

• • Un estil ric en imatges i recursos, especialment comparacions i descripcions d’una gran plasticitat, i una llengua viva i expressiva.

• Un llenguatge particularitzat amb una gran pluralitat de varietats i registres que diferencien la veu narrativa de la parla dels personatges.

S’han escollit, per incorporar en aquest treball, algunes paraules de cada capítol, sense que això hagi impedit haver de cercar al diccionari el significat d’altres moltes paraules que, a causa d’ una prosa poètica amb que resta escrita la novel·la i un registre localista, fa dificultosa, però molt agradosa, l’entesa perfecta de la lectura.

Essent, doncs, un nombre important de paraules prou complicades, pel que fa a la seva significació, se n’escullen aquí paraules que, de forma successiva, corresponen a un nom, a un adjectiu qualificatiu, a un verb i a un adverbi / conjuncció / frase feta.

3.6.2. FRAGMENTS DE LA NOVEL·LA «SOLITUD» I LA SÍNTESI DE CADASCUN DELS CAPÍTOLS QUE LA CONFORMEN.

La novel·la Solitud apareix fruit d’un encàrrec de la revista Joventut a Caterina Albert, i es publica com a fulletó setmanal entre els anys 1903 i 1905. Aquell fulletons relligats van constituir la primera edició, i l’any 1909 es publica la tercera edició, que serà la definitiva.

Abans d’endinsar-nos en el nostre comès, diguem que:

• • El tema de la novel·la rau en la recerca de la individualitat, i de la possibilitat d’assolir una existència separada i lliure per a la dona.

• • L’estructura de l’obra queda, per altra banda, encerclada en el cicle temàtic que suposa el viatge iniciàtic de la protagonista, representat per una pujada i una davallada a la muntanya.

• La novel·la ha esdevingut un text clàssic de la narrativa modernista catalana i ha estat traduïda a set llengües, fins i tot se n’ha fet una versió teatral (1954) i dues adaptacions cinematogràfiques, la darrera de les quals l’any 1991.

CAPÍTOL I

«PUJADA»   

«Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells, i en Matias, amb ganes d’estalviar el delit, preguntà al carreter si els volia dur fins a les collades de la muntanya. EI pagès, rialler i encantat de trobar una estona de conversa, li féu de seguida lloc a son costat en la post travessera, i digué a la Mila que s’ajoqués darrera d’ells, sobre el bossat. Ella guaità amb agraïment a n’aquell home desconegut, que li feia semblant mercè. Malgrat la bona cama que tenia, estava fatigada. Son marit li havia contat que de Llisquents, on els deixà l’ordinari, fins a Ridorta, hi havia cosa de mitja horeta, i ja feia cinc quartassos que caminaven quan vegeren negrejar el campanaret del poble dalt del turó verdelós: d’aleshores fins a trobar el carro havia passat un altre quart llarg i entre el solei, la polseguera i la contrarietat, li havia donat un gran malhumor a la pobra dona.

Tantost encauada en son niu de l’estora, amb el farcellet de la roba al caire i l’esquena arrimada a un coster, es desféu el mocador que duia com una teuladeta sobre la cara, i agafant-lo pels becs l’esbategà contra les galtes. Estava acalorada, i l’aire fresquívol del mocador li passà pel coll i polsos com una manyaga dolça i una mica esgarrifadora que la resseguí tota: mes, al parar de ventar-se, es trobà més reposada i serena per a guaitar les belleses d’aquells camins que tantes vegades li havia ponderat en Matias.

Mirà d’una banda i altra. Per darrera del carro fugia cap avall, fent tortes i esbiaixades, la carreterota veïnera, plena de sots, de roderes fondes i de crestes de fang ressec, que el pas de les rodes anava escantellant poc a poquet, amb catxassa tan perfidiosa, que fins al pic de l’estiu no les deixaria mal arranades. Aleshores la carretera s’anivellaria amb matalassos de pols per una temporada, fins que la tornessin a malmetre els xàfecs tardorencs.

A l’esquerra del carro s’aixecava un marge alterós, més eixit de dalt que de baix, com a punt d’esllavissar-se sobre el camí, però contingut per paretotes seques i desiguals, ventrudes ací i allà i més perilloses que el marge mateix. Al cim s’arrapaven les tanques de les feixes, fetes, a trossos, amb atzavares assocades, quals fulles, testes i polpudes, ferien l’espai com glavis apomellats, i, a trossos, amb tamarius de brancada bellugadissa o rengleres d’arns que aleshores començaven sa blanca florida tota enrondada de punxes» (…)

SÍNTESI 1

La novel·la comença amb el viatge que emprèn la Mila, la protagonista de l’obra, amb el seu marit Matias, per fer-se càrrec de l’ermita de Sant Ponç, situada al cim d’una muntanya. Per oposició a la vida de la plana, l’ascensió cap a la muntanya desplaurà profundament la protagonista que ja aleshores es pregunta si el seu recent matrimoni no ha estat un error. El capítol s’enllesteix amb una frase premonitòria. (Transcripció i síntesi de Clara Perramon).

SINTESI 2

La Mila i en Mateu marxen de la plana a la muntanya i cap a l’ermita de Sant Ponç per guanyar-se la vida treballant d’ermitants.

Ja en el primer paràgraf se’ns mostra la Mila malhumorada: el seu marit li havia dit que d’on els havia deixat l’ordinari (el cotxe de cavalls) fins al poble següent hi havia mitja horeta i no albiren el poble fins al cap de de cinc quartassos d’hora. Un quart després, han trobat un carro que accepta acompanyar-los a canvi de conversa. Ella és bona caminadora, però està molt cansada.

Hem d’entendre que en Matias ha baixat de la muntanya a la plana a buscar dona i s’ha casat amb la Mila. Ara, la porta a casa per les úniques carreteres que hi havia: les de terra.

La Mila prové d’un zona més seca i pobra, on no hi ha ni braços ni adob i se sorprèn de la riquesa dels horts que envolten Ridorta. A casa seva, les vaques hi ensenyaven el costellam i els ossos de les anques eren tan punxeguts que semblava que els havien de foradar la pell. Aquí a Ridorta, hi havia una munió de dones que feinejaven. Creu, doncs, que l’ermita no pot ser tan trista com li han dit i que des d’allà podrà veure la gran rica plana. I que podria arribar a tenir el seu hortet. Les seves il·lusions se’n tornen endintre quan, des de la part posterior del carro, es tomba cap a les dues esquenes que li ofereixen el carreter i el seu marit. Mirant-se el seu marit per darrere, s’adona de com s’ha engreixat i de com el clatell li sobresurt de la camisa com si fos de marbre.

Just salten del carro, on ella s’havia adormit, parlen de la feina d’ell: ermità. A la Mila li sembla un ofici de vell o de xacrós. En Matias, passa el bastó que duia per dins el mocador on porta les seves coses, ella es posa el seu farcell sota el braç, i cap amunt…! El camí, més aviat sembla una arruga de la muntanya, per on es devien escórrer els aiguats a l’hivern. El terra és ple de còdols. Del camí, en diuen el Canal de Trencacames. Les romegueres se li enganxen a les faldilles.

Ella es va aturant a cada cinquanta passes, rebentada. I ell li diu que tot just comencen…! La Mila comença a sentir desconfiança cap a en Matias. De fet, ja l’havien avisada. Ara, ella sent un clau al cor.

El camí els encaixona i no veuen més que el cel. Després d’haver begut amb un pagès, el camí fa un colze i veu que encara puja més. La Mila està masegada. A sobre, porta les botines del casament, el seu millor calçat, que no ha pensat a canviar-se perquè no sabia que el camí seria així. Des del punt on descansen, en Matias li anuncia que no tornarà a veure la plana. Tornen a caminar i ara hi ha uns graons altíssims. Som a la primavera.

Ell li diu que són a prop. Ella no se’l creu. Aviat veuen la zona on han d’anar. Els noms dels llocs que li indica en Matias tenen un ressò desgradable: el Barranc, el Bram. Abans li havia parlat del Barranc negre. Ella se’l mira mentre fuma i s’entendreix. Però aviat sent una forta esgarrifança. En les mans d’aquest home ha posat el seu destí.

De cop, senten la fressa d’una bèstia gegantina: és l’aigua del Bram que baixa pel Torrent de Malasang, diu ell. Comencen a entrar en la regió de les ombres fredes. Troben davant seu un mar de muntanyes immenses i silencioses cobertes d’una boira negra. Quina solitud!, mormola ella aterrida.

VOCABULARI

• • Emfitèutics: Relatiu o pertanyent a l’emfiteusi. Contracte de  cessió perpetual o a llarg termini d’un bé immoble mitjançant el pagament d’un cànon anual o d’altres prestacions a qui fa la cessió, el qual conserva el domini directe.
  • Còdol: Pedra arrodonida de riu.
  • Romeguera: esbarzer.

• • S’ajoqués: Retirar-se a dormir.
  • Xacrós: que té mals de l’edat.

• Tantost: Tot seguit, immediatament.
• Verga: Vara d’un arbust / Vímet prim tret de la sarga o sarguera.

FRAGMENT FINAL DEL CAPÍTOL I 

«Tot de cop la Mila va aturar-se, i després es girà en rodó. Una gran impressió la suspengué. Reina del cel, el camí que havien fet…!
Sota seu no es veien més que onades de muntanyes, de muntanyes immenses i silencioses que s’ajeien, s’aplanaven, se submergien en la quietesa ombrívola del capvespre que, com una boira negra, se’ls estenia al damunt, amortallant-les.
La Mila hi cercà, en aquell desert blau, la taca alegre d’una fumerola, d’una caseta, d’una figura humana… però no hi descobrí res, ni la més petita senyal que denunciés la presència i la companyia dels homes.
-Quina solitud…! -murmurà, aterrada, i sentint que el cor li devenia, d’improvís, tant o més obac que aquelles pregoneses».

CAPÍTOL II

«FOSCA»  

«Al primer cop de roc que donaren a la porta s’aixecà una gran lladradissa de gossos dins de la casa. Altres lladrucs respongueren de tots costats.
     La Mila, esparverada, s’agafà al braç del seu home, que se’n reia tranquil·lament.
     —Són les Llufes, dona; escarneixen tot el que senten…
     El terror de la Mila cresqué més amb aquella estranya explicació, però no digué res, perquè de l’altra banda de la paret s’acostaven unes passes, mig ofegades pels lladrucs de fora i de dins. Una resplendor feble s’estengué per damunt de la crestallera de la paret, plena d’arestes de vidre i punxes de claus, quelcom rossolà pesadament al llarg de la porta, i després d’un minut de quietesa, una veu incerta preguntà naturalment:
     —Qui demana en aquestes hores?
     —Obriu, Gaietà… Som nosaltres.
     —Qui dieu?
     —Jo i la dona, Gaietà!…  Ja podeu obrir.
     Hi hagué un minut de silenci.
     —Quan heu arribat? —tornà la veu de dintre.
     —Tot just ara, perquè la dona ha caigut pel camí.
     La Mila, que estava arrimada al seu home, li preguntà a cau d’orella:
     —Per què triga tant?…
     —Recela… —li respongué en Matias de la mateixa manera.
     La veu reprengué amatent:
     —Què dieu ací fora? (…) 

SÍNTESI 1

El segon capítol es concentra en el moment d’arribada a la casa, ja de fosc. En un ambient  d’absoluta desconfiança, el pastor Gaietà i en Baldiret obren les portes i reben els nous estadants. Abans de sopar, una visita a l’ermita per no desairar a Sant Ponç, el mateix sant que presideix el llit matrimonial. El capítol conté la descripció del pastor i la seva voluntat de fer perdre la por a la Mila: «És una mala cuca la por, i cal desniar-la. Les dones ne sou braument afectades, d’aquesta tara, mes ací vos la gorirem, si Déu vol…», i acaba amb un somni de la Mila amb Sant Ponç i el pastor. (Transcripció i síntesi de Clara Perramon).

SÍNTESI 2

Dèiem a la presentació que la pujada del pla allunyava la Mila i en Matias de la llum. I aquest segon capítol es titula La fosca…

Han arribat a l’ermita de Sant Ponç, on viuran com a ermitans. A dins, hi ha algú que els espera: el pastor. Borden els gossos i el tornaveu, l’eco, respon de tot arreu: són les Llufes, dona, diu en Matias rient tranquil. Ella està aterrida.

En Gaietà, el pastor, els rep amb desconfiança. La paret del recinte té per sobre claus i vidres trencats per evitar que la gent s’hi enfili. Fins que en Matias no llança la bossa de tabac a l’altre cantó, el pastor no s’atreveix a obrir. En Gaietà porta una falç grossa a la mà. Es troben en un pati envoltat d’altes parets. Al fons, la casa.

De seguida ens adonem que en Gaietà parla d’una manera peculiar. Caterina Albert volgué crear un llenguatge específic per al seu personatge. La base és un rossellonès totalment ieista. Ella hi afegeix força localismes. A més estrafà el parlar de muntanya i, si cal, s’inventa alguna paraula. Resulta complicat entendre en Gaietà, però el personatge ens captivarà amb les seves rondalles i el seu seny. (Molts dels mots que no entenem són més clars si canviem una [ i ] per una [ ll ] o tenim en compte que utilitza diminutius poc freqüents).

Fixeu-vos que anomenen a en Matias ermità, o sigui, el qui s’encarrega de l’ermita.

Quan els diu que els ha fet sopar, en Gaietà diu que són uns fumuts cocs, o sigui cuiners. La Mila se’n queda prendada. Li fa uns quaranta anys.

Entren a la cuina. A la Mila, tot li sembla fosc. L’aigüera, llefiscosa. El pastor, que s’ofereix a ensenyar-li la casa, li coneix que té por i li assegura que la’n guarirà. En Matias no els acompanya.

Veient l’abandó de la casa, la Mila sent esgarrifances. La finestra de la seva habitació no té vidre. Entra un aire gelat que el pastor diu que és l’alè pudent del Roquís. El pastor li diu que cabran bé tots dos a la casa, i també si en vénen més (tenen fills). Abans hi vivien famílies nombroses i tothom tenia el seu foranic (foradet) per jeure.

Senten un llampec sonor: és la xibeca (òliba) del campanar de l’ermita. Diu que no és de crènyere (del francès craindre, témer).

En Matias els ve a buscar perquè té gana, però ells no li fan cas i van a veure la capella del sant, on el fred i la humitat recorden els d’una tomba:

• • L’altar, il·luminat pel llum de ferro del pastor, sembla que es bellugui.

• • Les figures tenen rascades.

• • Les flors de paper estan descolorides.

• • La figura del sant fa una impressió desagradosa a la Mila, que no té esma d’acabar-li un parenostre.

• De les parets, pengen exvots de cera, crosses, cabelleres… tot ranci i descolorit.

Passen a la sagristia i a una altra peça, també plena de pols, desferres i teranyines.

Els lladrucs del gos d’en Gaietà espanten la Mila. El gos gruny fins que el pastor l’amenaça. Entren al corral, on fa un fort tuf de xai. Travessen entre el bestiar seguits pel gos, trepitjant cosetes toves. Ella es va aixecat les faldilles com pot. Surten a fora i pugen les escales. El pastor li diu que ell sol dormir amb el bestiar.

Entren a sopar. La sopa de pastor és excel·lent i ella s’emociona. Després, arròs amb bacallà. Està més que covat, però el troben bo. En aquest fragment, el pastor diu que li ha esbullat la nit de dormir pensar què els donaria per rosegar, tant que l’ha atrapat l’alba. Diu que ha deixat el petit que ronxés i ha anat a veure la seva mare perquè l’aconsellés.

El pastor li ofereix caliu familiar.

Van a dormir i la Mila té un malson en què el sant li llança boletes de galzeran al cap, que li passen a través de la closca i que li surten per un trau a la cella, que realment s’havia fet en el camí de pujada. El pastor la rescata en somnis.

VOCABULARI

• Goigs: Composició poètica en llaor de la Verge o un sant.
• Exvot: Objecte que es porta a un temple per agrair un do.
• Esbalandrada: Desconjuntada. També esbatanada.
• Esbullar: Escampar (els cabells, per exemple); al text, vol dir perdre.
• Galzeran: És un petit arbust perennifoli de la família de les asparagàcies, que es caracteritza per les seves tiges transformades en fulles amb els seus fruits vermells al centre. També rep el nom de boix marí, brusc, cirerer de betlem, gallarang, gallaring, galleranc, llorer bord o rusc.
• Ressolar: Solar de nou. Revestir o assentar alguna cosa.
• Tocà l’ase: Marchar, fugir.
• Ronxar: Roncar.

FRAGMENT FINAL DEL CAPÍTOL II

I aleshores el sant es posà a riure amb unes grans rialles, sacsejant, el ventre de dona grossa, i dient-li, amb mofa:
—Ermitana, ermitana, ermitana!… —aquell nom que a ella li feia tanta malícia. Al veure allò, la Mila sentí que el cor se li trencava, i es posà a plorar desoladament; mes el pastor, amoixant-la com una criatura, li eixugava les llàgrimes, fent-li dolçament:
—Tingueu pas por… hi posarem esc…!»


CAPÍTOL III

«CLAROR»  

Al sortir al terradet de la sala, la Mila quedà desencantada: no feia sol! La baraneta de ferro suquejava rovell, que, al tocar-la, li enrogí les mans; les llambordes del pati eren ben molles, i perlejava la rosada en les arestes de vidre clavades en la crestallera ennegrida de les altes parets. El griso gebradenc del matí semblava ple d’agullons que fiblaven la pell.
     La Mila s’orientà: a mà esquerra tenia la porta de la cuina; a mà dreta, en l’altre cap de passadís balconer i sobre mateix de l’escala, hi havia una nova porta, que no havia reparat el vespre abans; estava tancada amb un forrellat.
     —Tot són forrellats, en aquesta casa! —pensà ella, pels que ja havia vist.
     El despassà i va trobar-se en un altre terrat llarg i ample, que donava a migdia. Ja el coneixia vagament, aquell terrat, per les explicacions que n’hi havia fet en Matias, mes no es pensava que fos d’aquella manera. Tot al llarg d’ell, per la banda forana, hi corria una pareteta baumada i plena de terra, on s’hi escabellaven lliurement feixos de fullatec tendrívol. A ponent li feia parabanda el cos ixent de les cambres, i a cada cantó un cossí esquerdat i encercolat de ferro servia de test a un arbrot raquític, ple d’esporguims secs i de brots novells, que tot just rebentaven. En Matias n’hi havia contat meravelles, d’aquell terrat i de la vista que tenia; mes per ella fou una nova decepció. (Transcripció i síntesi de Clara Perramon).
(…)

SÍNTESI 1

El capítol acaba amb la presència d’un personatge clau: l’Ànima. (Transcripció i síntesi de Clara Perramon).

SÍNTESI 2

Comença per fi aquest tercer capítol amb una mica de llum…!

La Mila ha pujat del pla a la muntanya i la seva vida també comença, tot just comença, a anar cap amunt també. És clar que primer s’haurà d’adaptar al seu entorn, com ens passaria a nosaltres. Sort que tindrà un guia excel·lent.

Fa fred aquest primer matí, un vent gelat (griso). Aquest primer matí mira la vista i es decep. La vista és grisa i de mitja muntanya avall tot és ple de boira. L’estat de l’ermita és lamentable. Pensa de tornar a dins amb por de rentar-se la cara amb llàgrimes.

Sent un ressò i veu el nen, en Baldiret, abocat al pou i cridant. El pastor se sorprèn de veure-la llevada: sou un manat de nervis, li diu. I la compara amb el caràcter tranquil del seu marit, que encara dorm. L’anima a esmorzar i a no fer penitència (els rossellonesos, com els mallorquins, es mengen l’última vocal de les paraules esdrúixoles acabades en ia: penitència → penitenci).

Com que no hi ha caliu per coure res, el pastor li dóna una escudella de llet d’ovella. Al bol, hi ha begut algú més i la llet fa pudor de xai, però ella venç la seva repugnància per no fer un desaire.

El pastor encara no vol engegar el ramat, vol esperar la mica de sol que farà a partir de les deu. Li explica com li agrada la boira, com a vegades hi sent veus i creu que les goges, o dones d’aigua, l’espien. Mig preparen l’esmorzar i surten a fora.

Se’ns descriu l’entorn de l’ermita. El pastor li explica que ha preparat un tros de terra perquè els faci d’hort. Allà enmig hi ha un muntinyol, una elevació de terreny, que el pastor diu que és l’orifany, o sigui l’elefant. (Parla en català medieval..!) I li diu que de petit n’havia vist uns. Ella, que no l’entén de res, pensa si és un ximple com en Matias.

I li explica la història de la seva viduïtat. Es va casar amb una criada del mas de Sant Ponç, que es deia Llúcia. Va morir als vuit mesos de casats. Esclafada entre l’eix d’un carro i el marc de la porta. Continua explicant-ho lentament. El van anar a buscar i, quan va arribar, després que ho fes el metge, la sentia udolar. Ella estava embarassada i va perdre el fillet de l’accident. L’hi van ensenyar l’angelet, cabia a les mans. Hauria estat una rosa de debò. Encara en sent els crits i té l’angelet davant els ulls. No s’ha tornat a casar.

No, no és com en Matias. Encara que li sembli molt poc possible, pensa que la història dels elefants deu ser certa, perquè ho diu ell.

Perdoneu la digressió, però és fantàstic com els personatges actuen seguint els camins de la gent de debò. Així, fixem-nos ara, encara que fent-ho matem la màgia de la literatura, com la Mila va deixant entrar el pastor dins seu, com la va guanyant la confiança. Ep, que està casada i som a finals del XIX i al començament del segle XX..! Com ho devien veure llavors…?

Van cap al Bram, el salt d’aigua que se sent des de la casa. El pastor diu trageri per tragèdia…! La aigua del Bram i Sant Ponç, que és un sant valent, el salvaren del tropell, o sigui del mal moral que sofria. Van baixant per un corriol ple de giragonses, envoltats de soroll i de les corredisses del gos. De sobte, en Baldiret, amb cara de faune, i quasi al revés perquè ve pel camí damunt d’ella, se la queda mirant. Ella també. Tots dos s’enrojolen. Ella és una noia jove i ell un noiet.

• • Que no ho sabeu que no s’ha de mirar mai ningú als ulls calladament…!

• Què sent ell…?

Ella, el que sent, és l’afany maternal.

• I de pas, què fa una dona sola voltant amb dos desconeguts pel mig de la muntanya…?
• Has viscut poc encara, Mila. La teva emotivitat anirà creixent a poc a poc.

Veuen el raig d’aigua que surt de dins de la muntanya, espectacular. Hi ha una petita bassa a sota, el Bací. Millor no beure-hi, perquè s’hi remullen persones i animals. El pastor s’ha fet un canalet per poder beure tranquil. És una aigua que cura les tares: és aigua de Sant Ponç…!

• • I perquè neix a sota l’ermita hi trobem una connexió entre les creences precristianes i la religió.

• • Sant Ponç fa miracles…! I ella s’aboca al raig i fa un gran prec: el prec de tenir un fill.

• Per cert, les Llufes són encantades i més endavant de la novel·la j les coneixerem millor un altre dia en la contada de rondalles.

El nen torna corrents: sembla talment un roc de fona. És del mas de Sant Ponç, i molt bon minyó, com una anyell. El solet sembla que farà una ulladeta.

En Matias encara dorm.

Aprofiten per anar a veure el campanar. L’escala està corcada. Veuen el paisatge fragmentadament per les espitlleres, com si fos el món sencer. El pastor repica i li diu que és per rebre-la i perquè s’ha d’acostumar al soroll que hi haurà el dia de la festa. Aquest pastor, permeteu-me el comentari, més que un homenet de muntanya sorrut i sorneguer, sembla l’home ideal per a una dona: enjogassat i tot. La vista, que des de dalt és completa, és de muntanyes i més muntanyes amb boira. La Mila sent un estrany tremolor.

Ànim, dona, ja veureu que bonic amb el sol, li diu el pastor. I enllà del Coll hi ha la vila de Murons. I més ençà hi ha el torrent de Mala-sang, que sempre té l’aigua vermella. Per cert, l’aigua és vermella perquè:

• • El rei dels moros es feia portar al castell noies de quinze a vint anys. I a les que no li agradaven, els tallava el coll i llençava el cap al torrent. És per això.

• I per Nadal, al pont del torrent se senten els xiscles dels caps que van rebotent per les parets (diu cuixes) del torrent.

El pastor li diu que ella sempre mira enlaire, com els cecs, que miri què hi ha a baix. Hi ha una plaça, com una era, davant de l’ermita. Llavors veu una taca blava. 

VOCABULARI

• Cossi: Atuell gran, de terrissa, de metall o de plàtic, de forma de tronc de co, destinat principalment a fer-hi la bugada.
• Faune: Divinitat del bosc.
• Somogut: Treure de l’estat de repòs.
• Esblaimà: Fer empal·lidir. Fer perdre la coloració normal. Esdevenir d’un color meny viu.
• Fona: Instrument per tirar pedres.
• Debades: En va, sense efecte, inútilment.

FRAGMENT FINAL DEL CAPÍTOL III

Capítol IV

CAPÍTOL IV

«NETEJA»

La Mila passà deu o dotze dies en plena ubriaguesa de dona: netejava. Amb les portes i finestres de la casa franques a tots els vents, i ella amb les faldilles a mitja cama i els cabells esvalotats, no parava de quan eixia el sol fins que era nit negra.

     Ho havia trobat tot com una estable; les parets, no emblanquides de molts anys, eren plenes de ditades, de noms, de dibuixos matussers, de desvergonyiments dels visitants que hi pujaven en diades d’aplec; les aranyes, senyores i majores a una cana pel damunt d’en terra, filaven suspeses dels cairats i teixien raconeres de teranyines en tots els angles; al sòl hi havia una capa d’engrut que no se sabia lo que amagava a sota, i els fustatges, arreu, demanaven un bon riboteig per mà de fuster…

     En aquell parament de netedat tota la casa hi feia prou bell paper, mes lo que sobreixia dels alts era la cuina, i dels baixos, la capella.

     A la Mila, lo que més l’espantà, de moment, fou la cuina, perquè era on havia de raure més.
     ¿Qui seria capaç d’esclarir-les, aquelles parets i sostres tan afumats? Quin braó treuria el pa de llot endurit de l’aigüera? Qui podria tornar el llustre al bé de Déu d’aram i llautó que penjava esgarriadament dels claus, menjat de verdet i pics de mosca sota la crosta de la pols…?
(…)

SÍNTESI 1

El capítol comença amb la neteja profunda que la Mila realitza a la casa, i que permet visualitzar l’escenari de l’obra. Especialment la cuina o, al final, la capella amb els sants i els ex-vots, allà on parlarà per primera vegada amb l’Ànima. Netejant, la Mila reflexiona sobre Sant Ponç, tan venerat per tothom i que a ella, no sap per quina raó, li genera desconfiança. Serà el pastor qui, per posar fi als seus recels, li explica una història sobre Sant Ponç i una noia de llarga cabellera rossa a qui anomenaven «Sol de Murons». La noia tenia moltíssims pretendents, però els rebutjava tots ja que estava enamorada d’un altre noi que també l’estimava a ella. Però els pares d’ella no volien que es casessin, ja que ell era molt pobre. Aleshores el noi se n’anà a fer les Amèriques, per tal de poder guanyar diners. Vint anys després torna i fa tots els preparatius per casar-se amb la seva enamorada que l’ha esperat. Però emmalalteix i aleshores la noia anirà a demanar a Sant Ponç que el curi. A canvi, li donarà allò que més estima, la seva cabellera. Miraculosament, l’home es recupera i ella compleix la promesa i es talla els cabells. Aquest sacrifici, però, provoca el rebuig del promès, que se’n tornarà a Amèrica i decidirà que ja no vol casar-se amb ella. La dona entrarà com a novícia en un convent. Aquesta història del pastor emociona molt a la Mila, que al final afirma: “Per tots els homes del món no hauria donat semblant riquesa”. (Transcripció i síntesi d’Alba Amilíbia i Clara Perramon).

SÍNTESI 2

La Mila dedica deu o dotze dies a netejar. Sobretot la cuina i la capella. Tenen les parets fumades, fins i tot molt mal pintades  i amb el desvergonyiments de la majoria dels visitants de l’aplec. Hi ha teranyines i brutícia arreu.

L’anterior ermitana mai no va netejar. Els garrins convivien amb els sants i les gallines picaven del plat del pastor quan hi passava els estius. Però li diu que de seguida ho tindrà tot tan brillant que s’hi podran emmirallar.

Només de pensar-hi, a en Matias li fa mandra.

Quan sembla que els àngels hagin passat la llengua per la casa, es fica a la capella.

Un dia, enfilada amb la faldilla arremangada i coberta de pols, rep una estranya visita. Un home que la mira i no parla, els ulls del qual semblen dos insectes enmig de brossa. La descripció que en fa és fantàstica. I el cran…! Les celles li sobresurten com un bordó (motllura). Li explica que caça conills amb fura i els ven. Diu que la fura és pitjor que un mosso d’esquadra per rastrejar, o sigui, que té el punt de vista d’un delinqüent. Li costa expressar-se i, a més, té la veu ronca.

Neteja el sant i recorda el somni del primer dia. Li costa posar-se amb els exvots (quant temps fa que hi són…?) i ho deixa per al final: si no ho fa ella… Està ben sola.

Intenta encomanar-se al sant, però intueix una rivalitat seva amb el patró de la contrada. L’emociona un vestidet de criatura: sempre s’ha fos pels infants, fins i tot de fadrina (soltera).

Just ha acabat, veu venir el pastor, en Baldiret i el ramat. Per fer-se veure, comença a cantar La filla del marxant. Just ha començat, ja se’n penedeix. Ell s’hi acosta. Xerren, ell va a tancar el bestiar. Ella s’emmiralla i es troba bonica.

Torna el pastor, entren a la capella i ell encén tots els ciris: Reina…! Per què heu fet això…! La gent d’aquí és massa nècia, li diu. Li toca el braç i la fa seure: la gent d’aquí no sap apreciar el que és bonic, em fan llàstima, diu el pastor. Ella nota la seva escalfor física. El mur de què s’ha envoltat tota la vida comença a deixar passar el pastor: sent torbadores sensacions desconegudes.

Aleshores, escoltem la primera rondalla del pastor a l’entorn de la cabellera de dona. Una trista història d’amor decebut (si la llegim com una cosa que pot passar, és ben desanimadora). El pastor ens diu que ell ve d’una altra zona.

Renta la Mila la cabellera, cosa que li desperta la voluptuositat, i acaba dient: Per tots els homes del món no hauria donat jo semblant riquesa…!

VOCABULARI

• Forrellats: Barreta de ferro que va subjecta amb dues argolles a una porta o a una finestra i que fent-la lliscar es fica per un dels extrems en una argolla o en un forat que hi ha en el bastiment o en l’altra fulla i tanca així la porta o la finestra.
• Neulides: Privades de vigoria.
• Escarpia: Desembullars generalment els cabells.
• Ençà: En direcció on hom és o a partird’un moment passat.
• Ubriaguesa: Embriaguesa.
• Estable: Lloc cobert on es tanca el bestiar (lloc molt brut).
• Matussers: Que és fet de manera barroera.
• Ribotejar: v. Rebaixar una peça de fusta, una superfície, etc., amb el ribot.
• Braó: Valor, coratge.
• Verdet: Carbonat bàsic de coure, de color verd, que es forma a la superfície dels objectes de coure, de bronze o de llautó que estan en contacte amb l’aire.

FRAGMENT FINAL DEL CAPÍTOL IV

Aleshores comprengué per què i havien posat a la dama el motiu de Sol de Murons i comprengué també tota la magnitud del sacrifici acomplert per l’antiga enamorada. Car, fins llevada de la testa que un jorn la sostingué, era sobirà el poder i l’encís d’aquella cosa bella. A la Mila, li donà, contemplant-la, com un abrusament de joia i amb les aletes del nas trèmules i els llavis entreoberts, enfonsà les dues mans en la madeixa esplendorosa, la refregà voluptuosament per ses carns, s’hi amoixà la cara, l’entortolligà als seus braços, com una serpent tèbia… De sobte, redreçant el cap amb un urc de fembra superba i espaumant els ulls enlluernats, murmurà amb calda i reconcentrada veu:
     —Per tots els homes del món no hauria donat jo semblant riquesa! 

CAPÍTOL V

«SUMANT DIES»

La Mila quasi bé tenia acabat el gran arranjament de l’ermita, i ja no s’hi sentia tan forastera. Es podia escorcollar tot de cap a cap sense trobar-hi una llepada de pols, un racó oblidat, una desferra desendreçada. Els trastos vells havien estat trets del reraltar, on estaven agabellats, i baixats al soterrani que hi havia davall de la capella; al sòl del corral s’hi havia estès una capa de pallenc que el pastor arranà dels erms propers i féu assecar després en la solana de migdia; fins el cadeny, per on buidaven els sucs de l’aigüera, havia estat desenfangat i baldejat a galledades, i els graons insegurs del campanar reclavats fins que quedaren ben forts i ferms. Anant i venint de Murons, qual camí l’obligà a prendre la maladressa d’en Matias, que mai duia res a to, la Mila proveí el rebost —ara el quarteró de blat de coure, ara el sac de trumfes, ara el bacallà sec— i guarní el faldar de la xemeneia amb una ampla randa de paper verd i l’escudeller amb algun plat blanc mitja dotzeneta de xicres; en l’aixart forà bellugaven irònicament son morret fi uns quants conills novells; en el recambró fosc del corral covaven, encegades, dues lloques; el terrer de conreu s’hi havia fet un petit clos especial solcat de regues a dret fil, on ja volien rebentar les llavors, i finalment, en una munió d’olles esquerdades i trossos de gibrell arrenglerats sobre la paret del terrat gran, badaven sos ulls de foc els goigs resplendents, esclataven les meravelles dobles i es deixaven besar devergonyidament pel sol els clavells vermells.

     Aquelles mates enjoiellades, la nota més alegre de l’ermita, la Mila les devia a la finesa del pastor. Com ella digués un dia que s’estimava més flors que la vianda, el pastor, l’endemà, la féu seguir fins al mas de Sant Ponç i, un cop allí, pregà a la jove que donés a l’ermitana qualque esqueixot vividor. Mes la jove, que tenia tot l’hort com una toia i era generosa de mena, havia dit a la Mila que triés el que volgués; i ella mateixa li cercà el test i manà a son fill, l’Arnau, que arrebassés les mates amb terra i tot per a que s’acampessin. 

(…)

SÍNTESI 1

La Mila ha acabat de netejar l’ermita. Un dia, al poble veí de Murons, va conèixer una dona jove que es deia Marieta i, al poc de conèixer-la, la Mila li va dir que què en faria de tants fills com tenia, i li va demanar si es podia quedar a en Baldiret per sempre. La jove només li va dir que li deixava per un temps, fins que la Mila s’hagués adaptat a l’ermita. 
     El Matias continuava dormint a l’ombra dels xiprers de les freixes, com sempre amb el seu comportament de gandul i fent enfadar la Mila, i no va donar cap importància a la novetat d’en Baldiret. Després de veure mantenir una discussió al matrimoni, el pastor els proposa de fer una cargolada a la brutesca. A mig dinar van veure arribar a l’Ànima, i el Matías el convidà a dinar, cosa que no va agradar gens a la Mila. Li feia fàstic la manera que tenia de menjar, ja que en comptes d’utilitzar el ganivet, ho mossegava tot. La Mila en aquell moment es va adonar que les dents de l’Ànima li recordaven una gossa que havia tingut a casa del seu oncle. Finalment hi va tornar a haver una forta discussió entre el Matias i la Mila, perquè aquest va marxar amb l’Ànima a caçar quan havia d’ajudar a la Mila a cavar les feixes. (Transcripció i síntesi d’Andrea Blanco i Iman Attabi)

SÍNTESI 2

Un títol revelador. Tot està a punt, a l’ermita. Fins hi ha plantes de flor, ja que, gràcies al pastor, la jove del mas de Sant Ponç li ha donat plantes amb terra i arrel. Les hi prepara son fill Arnau.

L’Arnau és un xicot ben plantat. Té 22 anys, perquè en fa dos que ha quintat. Es casarà amb una noia així que ella en faci 20. Mirant-se’l, pensa la Mila quins rebrots tan sans sortiran d’una tal planta humana. Entre d’altres coses, sabem que ella és més gran. Jo sempre li he fet almenys uns 25 anys, uns 15 menys que el pastor. Entre d’altres raons, una noia més jove no es casaria amb un home com en Matias.

La Mila fa amistat amb els de la casa, els fa petits encàrrecs del poble: que si una mica de safrà, que si unes sangoneres… La Marieta, la jove de la casa, està un pèl marcida per la vida de pagès i després de les vuit criatures… La Mila li demana que li deixi en Baldiret, el menut. Ell, que és el preferit, i que ara ha de començar a anar a estudi… Vinga va, fins que estigueu feta a l’ermita…!

• • Peculiar manera de l’autora de dir que no mantenen relacions la Mila i en Matias.

• Ella queda malhumorada i ho nota quan s’altera en veure l’endemà el seu home content amb tots els estris d’anar a demanar caritat i escapularis i rosaris per vendre.

Aprenem que no s’hi havia dedicat abans, que és novençà en l’ofici. L’Ànima li ha dit que això dóna tant…! De l’escridassada de la Mila sabem que ella es va vendre una caseta a la seva terra que devia haver heretat. Fa tot just un dia que en Matias ha parlat amb l’Ànima, i li fa il·lusió sortir a captar. Veiem també que ell tem els esclats de la Mila, que seran comptats, perquè sap que és mansa i resignada. Era covard davant d’aquests esclats, perquè és un home feble. Però sap que després tot passarà.

El pastor, veient-la encara emprenyada dos dies més tard, proposa de fer una cargolada a l’ermitana. Ell farà l’allioli, que si no els cargols valen menys que una escopinada de penjat. En Maties no prepara res.

En fi, veiem com es preparen els autèntics cargols a la brutesca. Els posen sobre una esplanada un darrere l’altre en forma d’espira…l. Quan els han calat foc, el nen salta per sobre. Els bufen. Els cargols han quedat soldats entre si. El pastor estrafà el so de la campana que crida a dinar al refetor. Abans de començar diu que deixin que el petit agafi el bover més gros del mig, que se l’ha ben guanyat. Diu el pastor que deu haver dit molts renecs abans de morir-se. Vol penjar-ne la closca al coll del marrà del ramat.

Diu també el pastor del cargols que els ha sentat bé el dejuni a la cargolera, perquè no són tan amargs com un brot de donzell.

Apareix l’Ànima i s’afegeix al grup, convidat per en Matias. Té un riure ben característic. I ensuma com un animal. I s’asseu sobre els talons, en una actitud que podem veure sovint en països del tercer món. I es menja els cargols sencers i escup la closca. A la Mila, se li regira l’estómac. I quan li veu les mans…!

S’han deixat de portar l’escudella…! El pastor diu que no cal. L’Ànima llança una llambregada al pastor. Demana aleshores un cargol per a la seva fura, que porta en una bossa de xarxa penjada al pit amb un cordill.

La Mila es demana de què coneix aquest home. L’Ànima convida en Matias i en Baldiret a caçar aquella tarda. Quan se’n van, el pastor adverteix la Mila que no se’n refiï. Li explica quin és l’origen d’aquest home i de la seva enemistat. És un gandul. És l’única cosa que li fa tenir l’ull viu (estar alerta). De fet, sospita que una vegada li va disparar. L’Ànima ho coneix tot, sap fer veus i en porta sempre una al magí (cap). I diu, li heu vist les potes de bogiot (mico)…? Sembla més una bèstia que una persona. I la Mila diu: ja sé qui em recorda…! La gossa del meu oncle…! La Mila, em temo, era òrfena.

• Escapulari: Bossa de tela beneïda que es duu penjada sobre el pit.
• Bover: Tipus de caragol.
• Enguerxits: Torçar, desviar-se de la línia recta.
• Pidolen: Demanar.
• Ca: Expressió usada per desmentir alguna cosa.
• Refetor: Menjador, especialment d’un convent.
• Marrà: Mascle de l’ovella.
• Ferum: Olor forta que fan certs animals
• Escorcollar: Examinar minuciosament alguna cosa
• Clova: Closca
• Diligència: Document en què es fa constar l’execució d’aquesta decisió.

FRAGMENT FINAL DEL CAPÍTOL V

Mireu: abans tenia escopeta…  Ja vos vai contar que a mi m’agradavi passejar pels alts els matins de boira… Donques un dia que seguia per la Cresta del Follet, que és una carena solitària i tan neta que s’hi obiri una mosca d’una hora lluny, vai sentire un xiulet de serp i una bala em passà arran d’oreia. Vai pas vore a ningú, perquè en avai tot eri com una cotonada, mes vuiu pèrdere la claror si no va éssere aqueixa mala espurna qui va engigar-la. Després, com feia tant mal, els civils li van prendre l’escopeta, mes per això li fiaria pas un broc, veieu… Ho coneix tot, sap fere tota mena de veus i en porta sempre una al magí. I ben pensat, pot pas éssere atrament. Heu vist aqueies potes de bogiot? Si té més pòsits de besti que de persona…
     La Mila tingué com una revelació.
     —Calleu! Ara sé de què el conec! No és que l’hagués vist mai, no: és que té les mateixes dents i les mateixes genives d’una gossa que hi havia a ca l’oncle quan jo era petita. Just, just… Ara ho he trobat…!  —I mirant estranyada al pastor, afegí baix—: Vós teniu raó… Més de bèstia que de persona…!

CAPÍTOL VI

«RONDALLES»

A les vetlles, encara més fresques que regalades en aquelles altituds, s’apleguaven tots en la cuina, que reia tota ella amb unes grans rialles lluminoses. De cada garriga seca que posaven en la llar en brollava una nova toia de foc, serpentejant amplament ses llengües enceses que es reblincaven com batudes per un tràmpol equinoccial, omplint d’intenses i sobtades claredats les parets ombrejades i enrondant de vermellors, mateix que dimoniets en comèdies de màgia, les figures del vailet i del pastor.

     El vailet tenia a la vora el pilot de les garrigues i anava alimentant periòdicament aquell petit infern, mentre el pastor, amb les cames estirades i el pelut al clatell, pelava les vergelles de lledoner que més tard serien collars pels marrans aixaliats, vergues de tortellatge pels minyons presumits de les masies i fuets xiuladors pels carreters de Murons. En Matias solia ajaçar-se a tot pler en el banc de vora la taula, boca enlaire i amb els braços darrera el cap fent-li de coixí, i la Mila trastejava arreglant la minestra i parant l’orella, o bé asseient-se, quan podia, vora el foc.

     El pastor, tot fent la seva feina, contava rondalles a en Baldiret, i sa paraula, reposada i suau, plena de l’encís foraster que havia servat dels paratges de naixença… 

SÍNTESI 1

Estaven tots a la cuina, i el pastor va començar a explicar una rondalla a en Baldiret, la de Les Llufes. Aquesta tractava sobre un home bó que mai havia estat amb una dona, i no feia més que pregar a Déu. La gent al seu voltant va marxar perquè donava vergonya, nones van quedar les encantades. Un dia es van reunir, la petita de les encantades, la Florialba es va encarregar del pastor, va anar a visitar.lo transformada en un ocellet, a partir d’aquest dia l’home no podia parar de pensar en aquell ocell tan majestuós. Un dia l’ocell li va dir que és claves una ploma a cada ull per poder ser lliure, desprès l’aucei li clava una al pit, la va poder veure, i aquesta l’oferir marxar amb ella i que viuria molt bé, l’home va renunciar l’oferta de la jove i volia que marxes, al dia següent aquesta torna i li va prometre que seria l’home més poderós, ell tornar a rebutjar l’oferta, al dia següent tornar a aparèixer i li va prometre ser l’home més savi, l’home va dubtar si acceptar la oferta o no però al final la va rebutjar. La jove ja no tornaria a intentar que l’home s’anes amb ella però abans de marxar va voler deixar-li un record, li va fer un petó. (Transcripció i síntesi de Mical Claros i Mario Estrada)

SÍNTESI 2

Al vespre, encara fa més fresca que bo i passen les nits a la vora del foc. El pastor pela branques tendres de lledoner que després seran collars pels marrans eixelebrats, bastons pels minyons presumits de les masies o fuets pels carreters.

Mentrestant, explica rondalles amb la seva paraula que encara conserva l’encís foraster. Una paraula que s’eleva en la calma de la cuina il·luminada pel foc amb majestat de druïda. La primera que conta és la de les Llufes. I l’autora, per primer cop, se’ns adreça: Aquí la teniu com a mostra.

• Hi havia un home molt revell que vivia en santedat a la muntanya només cobert pel cabell i la barba, alimentant-se d’arrels i lledons. El Torrent de Mala-Sang, La Gorga de les Tres Pintetes, i les Sitges de Bellsolera eren més plens d’encantades que una ròssa (euga) de mosquits. Avorrides sense gent perquè la santedat de l’home les allunyava, la mes petita va dir que ja el faria perdre ella.

Quan el pastor s’atura, tal és el poder de la paraula humana, ells es regiren inquiets.

• • El vell, que no tenia malícia, es veu atabalat per un estrany ocell que no pot atrapar. Oblida de pregar Déu, de rosegar un lledó… Li pren el pèl de mala manera. I l’ermità es planteja coses que mai havia pensat sobre el món i la gent.

• L’ermità dubta si morir d’enyorament si no fa cas a la goja o condemnar-se fins a la fi dels temps. Dubta, però resisteix. Ella el besa llargament. N’hi ha prou per fer-lo parar boig, que no hi ha cadena més poderosa. Les Llufes començaren a escarnir el vell que cridava buscant l’encantada que l’havia enamorat. I encara els dura el vici. El vell, quan va morir, no va poder entrar al cel. Les nits de tempesta es veu passar la seva ànima en pena.

Com li agradava de narrar a Caterina Albert..! I com fer relats cruels…! Cal llegir els seus Drames rurals i els seus Caires vius…!

VOCABULARI

• Lledoner: Arbre de la família de les cannobàcies.
• Fressa: Soroll, brogit continuat.
• Embadalit: Encantat.
• A les vetlles: El dia abans
• Rondalla: Narració breu, popular, que combina elements de fantasia, de llegenda i reals.
• Orb: persona que pateix ceguesa.
• Fembra: Femella, dona.
• Esgaiada: Tallar una cosa de manera que vagi disminuint en amplària cap a un dels seus extrems.

FRAGMENT FINAL DEL CAPÍTOL VI

Pararen l’oreia i oïren que aqueia veu veu deia només: —«Floridalba!… Floridaalba!… Floridaaalba!…» —Eri la veu del vei, que corria desesperat d’una banda a l’altra, tan aviat per la Cresta del Follet, com per l’Anap del Rei, com pel Bau de les Olives, cercant pertot a l’encantada i pregant-li que el volgués amb ella, que per un altre petó dels seus llavis donaria de grat, a més de totes les ventures de la terra, la mateixa glòria del cel… I a l’oir tal cosa, les encantades, d’allò més divertides, s’espandiren per tots els indrets de la muntanya i es posaren a escarnir al vei, repetint lo mateix que ell deia amb unes grans riaies… I d’ací les hi va vindre aqueix vici tan relleig que encara els dura…

     —I del vell, pastor, què se’n va fer?

     —Va morir-se al cap de la centuri del mal d’emprendament; i com que havia mort afollit i sense penediment, va pas poder entrar al cel. Déu mos el gord a nosatros! I encara ara, ermitana, en les nits de tempesta, quan repiqui l’esquellinc del Cimalt senyalant una desgraci, se veu passar la seua ànima en pena, mateix que un foc follet, pels córrecs i fondalades, i sa veu, fosca i llarga com un ressó d’onada, para pas de cridar: «Floridalba!… Floridaaalba!… Floridaaalba!…» fins que s’aixequi el dia.

CAPÍTOL VII

«PRIMAVERA»

Els primers dies de maig foren una meravella; tota la muntanya, embaumada de flaires, resplendent de clarors, plena de cantòries d’aucells, havia perdut son aspecte feréstec de mil·lenària i semblava retornar a sa jovenesa de muntanya, amb totes les dolçors de verge i totes les alegries de promesa. Cada dia, al llevar-se, la Mila hi descobria un nou embelliment, no percebut el dia abans; i descobria encara més: descobria que aquells embelliments es reflexaven en ella i que ella també, al compàs de la muntanya, feia una gran trasmutació regressiva. Sos ulls, nets i clarífics, mes plens de serenors malincòniques, s’animaven amb sobtats llampegueigs, sos llavis s’envermellien amb una intensitat fins aleshores inconeguda, sos pits prenien turgències de pits de mare novella, i una lleugeresa gràcil i harmònica ritmava tots sos moviments. A n’aquests canvis externs responien, en lo interior, una plenitud exaltada de sentiments i una impressionabilitat tan soma, que n’ella mateixa la desconcertaven per lo insòlits, fent-li sentir com si son ésser es multipliqués i la fes una dona nova per a cada moment de la vida. Com a les altres muntanyes llunyeres del fons de la davallada, semblava que a n’ella també la tornassolés tota, cos i ànima, una misteriosa llum interior. I aqueix canvi que ella sentia en si, els altres també l’hi sentien. 

     Un dia el pastor, abrigant-la de dalt a baix amb una mirada afectuosa, li havia advertit:

     —Vaja, ermitana, digueu pas mal de Sant Ponç, si seu dona de bé! Ha fet amb vós com una mena de miracle. Quan vàreu vindre ací, vos se figurava l’ànima contraclaror, i ara doneu goig de vore; sèu la dona més fresca i regalada que haja atrapada en ma vida.

(…)

SÍNTESI 1

Amb l’arribada de la primavera, la Mila cada dia descobria coses més boniques que el dia anterior. També va adonar-se dels embelliments que es reflectien en ella: no només dels canvis físics, sinó que, a més a més també va notar un sentiment de dona nova. Del canvi també se n’adonaren el Pastor i l’Arnau. Un dia després de dinar i enllestir les coses, va agafar una peça de roba d’en Matias, per cosir, va anar cap a l’hort i, contemplant el paisatge, va tenir ganes d’estirar-se fins que es quedà adormida. Va despertar-se amb un malson i va veure l’Ànima rient tot just abans de desaparèixer.
     La Mila amb la mirada d’Ànima clavada al cervell va sentir tot d’emocions alhora; de vergonya, de felicitat, de por i de desig. Aquell dia en Matias com de costum va decidir anar a veure el rector, i la Mila va recordar que encara no s’havia anat a confessar, però no sabia de quina cosa es volia confessar! La Mila va arribar a la conclusió que en Matias era una bèstia sense zel.
     Cap al final explica la història de la gata que es va morir per causa de l’Ànima, deixant els seus quatre fills sense aliments, i com que la Mila només va poder salvar-ne dos, portada per un desig d’estimar. El capítol acaba amb una imatge final, de la Mila omplint de petons el menut Baldiret. (Transcripció i síntesi de Qianquiang Dong i Chaymae Kchetal).

SÍNTESI 2

I arribem al maig, el mes de Sant Ponç. La muntanya sembla jove. I, com la muntanya, la Mila es rejoveneix i torna més bella: no és per tant una joveneta.

Diem sovint que la novel·la modernista relaciona la força de la naturalesa amb l’estat de l’ésser humà que hi habita. En voleu un exemple més clar…? La seva emotivitat s’exalta, té una llum interior. I els altres la hi perceben. El pastor li diu que és la dona més atractiva que ha vist mai: miracle de Sant Ponç. L’Arnau no la coneix i la segueix amb la mirada.

Havent dinat un dia, s’adorm esplendorosa sota un ametller. La desperta la mirada impúdica de l’Ànima (tenen molta força les mirades…!). Té en el seu interior un reacció fruit de la força de la natura més que de la raó humana: sent alhora una onada de desig feliç i de vergonya poruga. Aquelles sensacions internes que la vida civilitzada ens ensenya a reprimir.

Pensa si hauria de confessar el que aquells dies li passa pel cap al senyor Rector. No, al rector no..! Al pastor…! Ai, si en Matias se la mirés com els altres. Però en ell regna la pau, la pau de la bèstia, de la bèstia sense zel, sense desig. Això fa indigna i miserable la vida de la Mila.

• I llegim una descripció ferotgement única del que és el desig femení, les arts que cal utilitzar per satisfer-lo i el dolor immens que causa el seu fracàs, en aquest cas, la indiferència del seu home.

La Mila es dol de la seva claredat de seny. El seu pes interior és més feixuc que els feixos que carreguen les pageses cap a Ridorta. I encara no troba la vida d’elles prou morta. Voldria ser planta, muntanya. Veiem doncs com el personatge s’ha integrat ja en el nou paisatge.

La Mila s’agrada d’un xaiet. Dels gatets abandonats d’una gata que l’Ànima va estripar per divertir-se. Mala-sang, diu el pagès, pobres gatets, moriran de gana: val més d’un bon cop de roc… que no pateixin…!

Quan els gatets es fan grans, torna a tenir necessitat d’estimar, de donar-se. Un dia, tan fort és el seu desig maternal, es menja a petons en Baldiret. Ell no sap si no se l’estima més que el pastor.

VOCABULARI

• Tornassolés: Fer que una roba o un paper esdevingui tornassolat. Colorant o propietat d’algunes teles, papers, minerals, cristalls, etc. que produeixen reflexos diferents segons la inclinació de la llum que incideix.
• Ferestoles: De feréstec, indomit, no domesticat.
• Esmaperduda: Que ha perdut l’esma. Aptesa a fer institivament, maquinalment, alguna cosa.
• Alienadament: Perdent el seny o la raó.
• Feréstec: indòmit, no domesticat. 
• Trasmutació: canvi, transformació 
• Turgent: elevat, tibant, que s’infla.
• Novella: que és de poc alguna cosa, que no en té encara experiència. 
• Soma: cos, en el seu aspecte físic, orgànic.
• Davallada: acció d’anar, traslladar-se, moure’s, d’un punt a un altre de més baix.
• Esmaperduda: Que ha perdut l’esma. Aptesa a fer institivament, maquinalment, alguna cosa.

FRAGMENT FINAL DEL CAPÍTOL VII

A força de compte i de paciència se’n salvaren dos, que foren reverenciats com en l’antic Egipte. Qui hagués arribat a tocar-los per mal, hauria vist a la Mila com no l’hagués vista encara mai ningú. Mes els gats s’acamparen, van créixer, es prengueren el menjar sols, jugaven follament tot el dia i per a res havien de menester ja la Mila. Aleshores el cor d’aquesta, ple a vessar d’ànsies caldes, tornà a sentir-se desvagat i enyoradís d’estimar i de sacrificar-se tot estrop, a tota ceguera…

Un dia que provava uns elàstics a n’en Baldiret, l’alenada de febre que li havia abrusat les entranyes en la proximitat del Bram, es revifà convertint-se tot d’una en flamarada; d’un rampell prengué el cap del nen, hi fregà sa cara i després l’omplí de petons famolencs, a boca plena… Sota aquella tempesta amorosa el nen espaumà els ulls i s’encongí esmaperdut, com un aucell caigut del niu. I mentre el menut de Sant Ponç passava a resplendir amb vivors de foguera o de sol alt en la solitud ombrívola de la Mila, ell, més content i afalagat que un fill propi de l’ermitana, no hauria pogut dir a qui estimava més: si aquesta o al pastor.

CAPÍTOL VIII

«LA FESTA DE LES ROSES»

La Mila desfeia per primera vegada el camí que havia fet el dia de la pujada a la muntanya. Fins aleshores havia baixat sempre per la banda de Murons, però li digueren que els ous i l’enciam de Ridorta eren tan bons, i a Ridorta se n’anava a contractar-ne pel dia de la festa. 

Era de matinet, però el sol, ja molt per damunt de la Volva, feia riolejar ses resplandors en tota l’estesa de les llunyanies. 
La Mila, a pas menut i seguit, anava per aquell corriol —llis com l’esmoladura d’una roda colossal— tota distreta, pensant en no sabia què, en coses vagues i imprecises com nuvolades del pensament.

Sota seu mirava el Planell de la Fita, aixafat i enrodonit com una paella, i amb el mànec —el segon tros de la Canal de Trencacames— eneriçat esgaiadament. Quan deixà el corriol per emprendre aquest segon tros, recordà lo que li havia dit en Matias d’aquelles tresqueres de tan mal pujar: «A la baixada, les cames no poden aturar-se i el camí dura un pensament». En efecte, li semblà a la Mila que tenia corda, que davallava sense posar-hi cap esforç d’ella mateixa, i de seguida es trobà com caiguda del cel enmig de la placeta. Un home vell, amb un sac brut cavalcat al muscle, reposava en el lloc on ella havia reposat a la pujada. La Mila donà els bons dies i s’encaminà a la Fita: tenia un gran desig de reveure el pla d’aquella alçària estant. 

Cercant encaixos pels peus i agafadors per a les mans, logrà enfilar-se i guaità amb tots els ulls. La impressió i la sorpresa d’un mes enrera es repetiren sense minva.
Tot el pla de Ridorta era ple de clapes rosades, amb tanta profusió que, guinyant una mica, semblava rosat tot ell.     

—Verge Maria! I que bonic altra vegada! —pensà la Mila, represa de l’encegament. (…)

SÍNTESI 1

La Mila es dirigeix cap a Ridorta pel mateix camí que havia fet el dia que va arribar a l’ermita. Mentre camina, observa l’encisador paisatge de la muntanya ple de tonalitats primaverenques. L’endemà passat, la Mila contempla el panorama de tota la gent que duu roses a la festa de Sant Ponç per a l’ofrena. La plaça és plena de gent, les campanes repiquen sense parar i els firataires van arribant entre la multitud. La Mila es troba enmig de tot aquest enrenou i per un moment s’espanta davant la situació. L’Ànima és l’encarregat de matar els conills per a vendre’ls i ho fa d’una manera que esgarrifa a la Mila, esclafant amb pedres o amb cops de peu els caps dels animalons. La missa de Sant Ponç comença, i la massa de gent fa que la capella s’ompli a vessar. Quan acaba, s’inicia la processó que va fins l’ermita, on el Rector beneeix un cop allà totes les roses. El final, transcrit a continuació, presenta el sacrifici de les roses, que esperen com els arriba dolçament la bona mort. (Síntesi i transcripció d’Àngela Izquierdo i Núria Leon).

SÍNTESI 2

Baixa al cap d’un mes la Mila cap a Ridorta a buscar-hi enciams i ous pel dia de Sant Ponç. Torna a veure el pla, que li torna a semblar molt bonic. Els horts estan plens de roses de colors.

Ja a Sant Ponç, comprova al cap d’un parell de dies que, tal com li havien anunciat, les roses pugen muntanya amunt, portades per la gent que ve a l’aplec.

Tota la vida de la contrada es concentra a Sant Ponç:

• • Arreu s’escampen fumeres de la gent que es fa el dinar.

• • La plaça de l’ermita s’omple de firaires.

• • La quitxalla comandada per en Baldiret, fa anar les campanes sens parar.

• • Hi ha un desori monumental.

• • L’ermita deixa a poc preu el que cal per fer-se el dinar. I també menjar cuinat.

• Dues cuineres i les seves ajudants no paren d’enllestir aviram. Els conills, onze, els havia dut l’ànima el dia abans.

L’endemà en porta més i no para d’escorxar-los i de vendre’ls directament. Tan desagradable és l’espectacle que la Mila pensa que els conills pelats i penjats semblen persones.

• • La cobla afina els instruments.

• • Els capellans es preparen per a la missa.

• • Tan atapeïdes de gent queden capella i plaça, que hi ha desmais i tot.

• • I comença la processó. El Rector ruixa amb aigua beneita les roses que ofereixen els fidels: tothom s’agenolla.

• • L’espectacle emociona la Mila, que el veu des del balcó.

• Es canten els goigs de Sant Ponç, el sant remeier, la mare del qual provà de fer avortar el diable, i la muntanya queda coberta de pètals marcits.

VOCABULARI

• Cínica: Relatiu a la doctrina del cinisme. Que fa gala de menyprear valors morals.
• Xardor: Calor sufocant, ardor de l’ambient.
• Cínica: Relatiu a la doctrina del cinisme. Que fa gala de menyprear valors morals.
• S’anihilava: Reduir a no res, destruir del tot.
• A voladuries: Ràpidament, com a estols d’ocells volant.
• Tresqueres: Camí que segueixen les abelles en trescar.
• Profusió: Gran abundància.
• Corriol: m. Sendera, viarany, camí pel qual només pot passar una persona darrere l’altra.

FRAGMENT FINAL DEL CAPÍTOL VIII

Arribada a les escales del centre de la plaça, la processó s’atura, i el senyor rector, aixecant de nou la destra, repetí la benedicció sobre les roses, sobre totes les roses de l’encontrada, lo mateix les que es colltorçaven en sos pitxers de carn, que les altres que esclataven encara luxuriosament en les mateixes branques del roser.

I després de presidir aquella darrera benedicció anyal acabà d’enrondar amb lentitud la plaça i, batzegant triomfalment sobre les espatlles dels homes que el duien, sant Ponç retornà a sa capella, amb la interminable corrua darrere seu.

Mancava encara fer-li el darrer compliment; i mentre es tirava l’arròs a les cassoles, i es llescava el pa enmig de cada rodona, i la flaire de les viandes obria la gana els més desmenjats, l’emita tota tornava a retrunyir amb les alabances dels goigs que repetien a cor milers de veus vibrants:

   “Eixíreu de vostra mare / ans que tot altre mortal, / per deixar així burlada / la gran astúcia infernal.”

I a l’entusiasme càlid d’aquelles veus, responia a cada posada i amb més entusiasme encara, la tornada suplicant:

   “Puix que de Déu coneguéreu / tan altes perfeccions,  / donau-nos salut i vida  / gloriós Màrtir Sant Ponç!”

Aleshores la roses, sentint que s’acabava la seva festa i els venia dolçament la bona mort, es blincaren sobre ses tiges verdes i, despullant-se, enrosaren la muntanya d’una pluja de fulles marcides.

CAPÍTOL IX

«GATZARA»

De cap a cap de la sala s’hi havien estès dues llargues taules —arrendades, amb estovalles i demés parament, a un hostal de Murons i muntades sobre cavallets—; en la cambra del canterano hi havia dues taules més, estretes i malsegures, una de rodona en la cambra del campanar i un altra encara en el pati, enginyada sobre el brocal de la cisterna; aixó sense comptar la de la cuina, que el personal de la casa i els arrimats d’aquell dia —l’Ànima, les cuineres i les ajudantes— s’havien volgut reservar per a ells, sense que els reeixís l’intent.

A quarts d’una totes aquelles taules —fora la rodona, destinada als capellans— estaven enrondades de gent afamada i esvalotaire que movia gran rebombori.

Així que s’havien acabat les cantòries en la capella, tots aquells que no duien fato havien assaltat la casa desballestadament a tall d’exèrcit conqueridor, i regolfaven amunt i avall, ficant-se pertot, tocant-ho tot, ensumant-ho tot, demanant-ho tot i cridant-ho tot i a tothom. Bagolaven en el pati, entraven per tandes en la cuina, destorbant a les pobres dones atrafegades, anaven a corrues a fer ses feines al corral, forcejaven la cleda, bastonejaven els xiprers, invadien el terrat i trencaven les flors a grapades matusseres, escopien en les basses de fora, s’enfilaven als ametllers per fer caure el fruit, tiraven pedres als anyells encantats que arrimaven el morricó a la porta enllatada de l’aixart, i en fi, com altres tants caps de núvol, no deixaven cosa sencera arreu. (…)

SÍNTESI 1

La festa és va descontrolar una mica i més quan tothom esperava per menjar perquè al arribar la primera cassolada de vianda la gent va protestar perquè era pels capellans només. Quan van acabar de menjar els homes s’estiraven sobre el terra i de sobte es va escoltar: Es peguen! Es peguen! Es veu que havien desafiat a qui puntejaria millor les sardanes i es van començar a pegar fins que va arribar la guàrdia civil. Per una altra banda, en Matias volia fer negocis i va vendre rosaris. Finalment, la festa va acabar i tothom se’n va anar de qualsevol manera. Al fragment darrer, com un miracle en la foscor, la pau retorna per un moment i es fa la llum a la foscor: la festa del sant acaba amb l’encesa.  (Transcripció i síntesi de Jose Moya i Elia Martínez).

SÍNTESI 2

Dins l’ermita i al pati, hi han muntat taules llogades a un hostal de Murons. Les persones que no duien menjar per fer-se envaeixen la casa cridant, tocant-ho tot, sacsejant les tanques, fent les seves necessitats al corral, escopint a les basses, enfilant-se als ametllers per endur-se’n el fruit, tirant pedres als xais…

Per fi, s’asseuen, es discuteixen, tot ho remenen, escriuen obscenitats a la paret amb ortografia zulú. Els joves escarneixen els capellans. Els pijos criden l’atenció, fan entrebancar les cambreres i les intenten pessigar. En Matias es barreja entre la gent, sobretot les dones, per vendre estampes i rosaris. Si no li’n compren, demana almoina i s’empassa els comentaris grollers sobre la seva dona. Sembla un gitano. Les criatures l’envolten i marranegen a les seves mares perquè no els donen el que volen.

• La descripció del monumental desordre de l’àpat de l’aplec és d’aquelles que es recorden per sempre.

La primera cassola que apareix, massa tardana, aixeca un clam, però és pels capellans. Quan arriba el menjar, la gent tampoc no es calma. El dinar es va allargant. Crits, rialles estúpides, renecs, embafament de vi, mans que palpen a l’atzar…

Surten d’allà dins les dones, les famílies, els capellans. El pastor diu a la Mila que no entri a la sala. Els que dinen a fora tenen un posat més harmònic. Els de dins són els qui no tenen família, els ganduls, els solters. Entre els qui dinen a fora, passegen tot de marxants. Els avis compren caramels als néts. Els promesos, taronges a les estimades, i els demanen que els deixin xuclar allà on elles han mossegat. Els homes fan la migdiada. Les dones, a prop, bressolen els nadons. Les filles solteres miren els pares. I les parelles es busquen.

• I comencen les sardanes. De cop, a l’altre extrem d’on hi la parella de la guàrdia civil comença a haver-hi garrotades. I un ganivet. I un tret.

La gent no deixa passar els civils. Intenten separar els qui es barallen. Però tothom s’atura i comença a insultar-los. Ells s’encaren l’arma. La multitud s’uneix contra els guàrdies. La gent d’ordre fuig. I tot prové d’una discussió sobre el ball…!

Hi ha detinguts i els civils se’ls enduen, seguits d’un centenar d’homes. Només una pobra velleta ha quedat ferida i encara dóna gràcies al sant.

I ara, quan ja no queda ningú, encenen totes les closques de cargol clavades al frontis de la capella i que han omplert d’oli.

VOCABULARI

• Gatzara: Cridòria, brogit, amb què una colla de gent manifesta la seva alegria.
• Glatir: Estar agitat per la cobejança d’una cosa. El cor que batega amb més força.
• A la baixa hora: Al final de dia.
• Matusseres: treballa de forma barroera amb poca cura.
• Anyell: xai jove
• Fato: conjut de coses per un viatge, per a un ús qualsevol
• Enxarolats: Envernissar amb xarol. Vernís molt llustrós que s’adhereix a la superfície dels cossos.. Cuir o pell que s’hi ha aplicat xarol.

FRAGMENT FINAL DEL CAPÍTOL IX

—Què vols, menut?
     —I l’encesa?

     —Alabat sia Déu! Estem bé per a enceses, fill del meu cor! —exclamà la Mila, entristida per la recordança de lo passat. Mes el pastor, eixugant-se els dits curiosos, somrigué afectuosament al nen.

     —Com és això? Atrapi que el menut té raó. Oidà que vindrà bé un poc d’alimàries després de la nugolada d’aquesta tarda. S’ha pas de donar tota la carn al llop, tanmateix!  —I fent l’animat es posà a picar de mans—: Hala, hala, estorlic, aparia la candela.

I mentre les ombres queien com un gran vol de corbs sobre la terra, el pastor i el vailet anaren omplint d’oli les escloves dels boers que el dia abans havien clavat en el frontis de la capella, resseguint, com garlandes de fanalets minúsculs, portalada, balcó i finestretes. Una hora més tard, en la solitud enlairada de les muntanyes desertes, on encara semblava glatir i aletejar sinistrament l’esperit de la violència, aquella ermita, dibuixada en les tenebres per les ratlles de piquets lumínics, feia l’efecte d’un palau d’encís, de la demora de goges d’algun conte fantàstic.


Capítol X 

CAPÍTOL X

«RELÍQUIES»

De bon matí, al llevar-se, el pastor reparà que la porta del pati estava ja sense ferramentes i eixí a fora per veure qui havia matinejat tant. Donà el tomb als ermots i no tardà en descobrir a la Mila, aturada dalt d’un altell, amb els braços penjant i l’esguard abismat en la fondalada, tota ella en una positura estranya d’au ferida.

     El pastor anà cap a l’altell, i quan hi fou a prop, veient que ella no el sentia, li cridà:

     —Què hi feu ací tan d’horeta, ermitana? Seu un estorlic!…

     La Mila es tombà lentament i mirà al pastor. Al fons de sos ulls hi havia quelcom desolat com el dia en què aquell li mostrà les muntanyes del campanar estant, i son rostre esblaimant, on s’hi havia aturat l’expressió, semblava el d’una estàtua de marbre amb els llavis policromats. El pastor quedà sobtat. Ella anà per baixar de l’altell i ses passes foren torbades, com si tingués les cames plenes de lligams invisibles. El pastor s’apressà a muntar, aturant-la a mitja baixada.
     —Que teniu quelcom, pot éssere? —preguntà inquiet.
     Ella li agafà la mà resseca amb sa mà tova, i amb moviment ràpid i imprevist, com una urpada de falcó, estirà en silenci i el féu apropar al caire de l’altell.
     —Mireu! —murmurà amb veu aspra com la de qui s’aixeca tot just del llit. I assenyalà amb el dit estirat, un, dos, tres punts de la fondalada. El pastor comprengué de seguida la causa de l’estat de la dona (…)

SÍNTESI 1

Al matí següent la Mila no estava satisfeta sinó que es lamentava sobre com havia acabat l’ermita que tan havia cuidat i netejat anteriorment, va tenir una llarga i sincera conversa amb el pastor al qual li explicava com va acabar l’ermita desprès d’haver treballat tant en ella els dies anteriors i també de com li comenta la desconsideració que hi va tenir la gent en destrossar-la. A més a més la Mila s’enfada amb el Matias ja que és va assabentar de que en Maties es va gastar tots els diners que hi tenien, a la festa.
     L’Arnau va a veure a la Mila per tal de comentar-li diversos temés: un d’ells és que a la seva mare li han robat els conills i que hi ha alguna cosa a la muntanya que els està fent desaparèixer. També li comenta, perà, que ja no es casarà perquè hi ha una altra dona que ell estima i que és ella. L’Arnau es declara a la Mila i després d’una estona de sentiments molt forts ella decideix fer un pas enrere i  li respon que es millor que es casi amb la seva promesa, altrament se’n penedirà. Adolorits, tots dos se separen. (Transcripció i síntesi d’Irene Regales i Evelin Olona).

SÍNTESI 2

Llevada de bon matí, la Mila mira muntanya avall amb un posat d’au ferida. El pastor li diu que en gran mal, cal l’ajuda de Déu, de res serveix desesperar-se. Què ha passat…?

Que la gentada ha marxat sense pagar res i s’han endut cassoles i plats i els han estavellat per la muntanya. El pastor li diu que no s’ha de refiar mai de ningú i que ell sí va cobrar als qui hi havia dins la casa. Diu que la gent ho trenca tot per jugar.

Però és que resulta que, seguint la idea d’en Matias i del Rector, ho han invertit tot en aquest dinar. Tots els trossos escampats són les relíquies de Sant Ponç. Tot és ple de les fastigoses escorrialles de l’aplec.

En Matias es lleva tard, se sorpèn, s’espanta de la seva dona, tan nul com sempre. Només en els ulls del pastor troba la Mila força i calidesa.

De cop, arriba l’Arnau a recollir tot el que cal tornar a l’hostal de Murions. A ells i a un altre mas, els han robat tots els conills.

Aviat descobreix que a ella també li han pres els conills. Però el qui ho ha fet ha deixat fet un forat perquè ningú no el pugui acusar: es deuen haver escapat, podria dir.

I l’Arnau ahir just va trencar la paraula a la pubilla amb qui estava promès. I llança ella aquella pregunta que fa tant de mal en boca d’una dona: I per què, Arnau…? I ell: La culpa és meva… El minyó no vol parlar, però ella troba la manera fent la innocentona. La resposta és clara: és fer un tort a algú enganyar-lo, i ell té voluntat a dues persones alhora, com diu aquella cançó. I guaitant amb arranc coratjós als ulls de la dona, afegí amb tot un altre to. Ah…! Si la que un voldria en fes cabal, d’un…! I ella s’adona que, sense haver-ho calculat, ja sabia que l’Arnau l’estimava. Fins aquell moment, ella havia posat un vel de prudència entre tots dos. Però l’atabalament d’aquell matí li ha fet abaixar la protecció instintiva i ella mateixa l’ha esqueixat, el vel.

Ara les mirades de l’Arnau li exigeixen una contesta categòrica, ja que ella ha exigit la seva revelació. I ella té por, por de la bellesa i la força d’ell. I por del seu propi desig que l’envesteix de ple en sa solitud eixarreïda de dona oblidada. Instintivament, fa un pas enrera.

I per un moment s’amiden amb els ulls, oblidant els convencionalismes, sentint l’impuls de la sang. De cop, màgicament, ella recupera la compostura. Li diu que torni amb la pubilla. Ell ho rep com una ordre; i com una destralada. I se’n va sense mirar-la. Ella sent amb profunda angúnia que acaba de matar quelcom en aquell innocent i en ella mateixa.

VOCABULARI

• • Eixarreïda: Ressec, aixuta, d’una gran eixutesa. Mancat d’amenitat. Adust.
  • Gorja: Pas estret entre cingleres, avenc
  • Masegaven: Sotmetre (alguna cosa) a pressió, fregadissos, batzegades
  • Vaja: Expressió usada per expressar admiració, contrarietat, disgust o sorpresa.

• Escròfula: forma de tuberculosi que afecta els nòduls limfàtics, sobretot del coll.
• Ferramentes: Acció de ferrar.
• Altell: Petita elevació en el terreny.
• Lligams: Allò amb què es lliga, que lliga, que serveix per a lligar o que fa estar lligat.
• Esblaimant: Fer perdre a alguna cosa la seva coloració normal, fer esdevenir d’un color menys viu.

FRAGMENT FINAL DEL CAPÍTOL X.

El minyó, expectant, endevinà en l’accent afectat d’aquelles paraules afectuoses un reptament, una comanda irrevocable. Rebé a peu ferm la destralada i després abaixà el cap, nafrat, sotmès, sense protesta. Mes en sa cara bruna hi sorgí tan clarament la sotragada del dolor, que la Mila se’n sentí el cor oprès.
     —Arnau —féu ella feblement per consolar-lo—, tant se val un adagi com una cançó, i ja saps aquell que diu: «Val més tenir que penedir…»
     El pobre xicot féu amb la mà un gest desesperançat, i penjant-se el fuet al coll, sortí de l’aixart sense mirar-la.
     La Mila, veient-lo anar tota aturada, sentí amb una angúnia inexplicable, que acabava de matar quelcom en aquell innocent i en ella mateixa.

Capítol XI 
CAPÍTOL  IX

«MAL DE MUNTANYA»

L’estiu hauria passat lànguid o cruel per a la Mila, si no l’hagués distreta una mica la gent que durant tot ell pujà sovint a l’ermita. 
     A voltes eren colles de caçadors de ciutat, amb grans barrets nous, ormeigs relluents, vestits carregats de butxaques grosses i petites i els cossos entortolligats de corretges i andròmines, seguits de canilles de gossos de casta, malmesos en la ganduleria, amb el pelatge com un espill i la greixina tremolant-los a cada correguda. Uns i altres, homes i bèsties, seguien la muntanya com alienats, atronant-ho tot a rialles i a lladrucs, fent tornar boigs els pràctics i omplint coratjosament l’espai de trets desengaltats. Era per miracle que aquells caçadors de motlle duguessin una peça penjant del sarró complicat i luxós, mes en canvi solien dur una fam de voltor, i així que entraven com una tempesta en la casa no hi havia prou ous per a fer-los truites ni prou temps per a matar pollastres i coure’ls a marxes dobles. I mentre menjaven cada un per quatre, la Mila els veia divertir-se follament, fent brometes de criatura, admirant-se ells mateixos de cua d’ull el vestit bonic o l’aire bèl·lic, i contant proeses hiperbòliques amb un aplom i envergadura tota cyranesca. A la dona també la divertien a sa manera aquells alegrois entremaliats de marrecs que han fugit d’estudi, i comparava en son magí aquells caçadors d’estrena amb els de l’encontrada, tots rústics i malportats, amb una calça a garró i l’altra doblegada, amb les espardenyes rebentades i la canana lligada amb cordill, mes amb el morralet paridor tot encrostat de sang seca i els canons de l’escopeta esqueixalats de l’extrem com una randa, a força d’escupir plom feridor.
     Altres vegades les colles eren més pacifiques, de gent morigerada, de famílies devotes que, amb son capellà corresponent, anaven a fer dir una missa a Sant Ponç en compliment d’una prometença feta en trànsit apurat. Aquelles colles, un cop oïda la missa, també reien i gatejaven, però amb tota una altra mena de gatejar, més reposat i platxeriós que el dels primers.
(…)

SÍNTESI 1

Arrel de la festa de sant Ponç, el matrimoni es trobà dins d’una greu crisis econòmica per culpa d’en Matias. Amb tot això, la Mila va entrant en una depressió més i més gran ja que la seva solitud va en augment. Tots els problemes se li ajunten ja que l’Arnau no ha tornat a visitar-la i l’ hivern ha arribat provocant que gairebé ningú pugi a l’ermita. Tambè, en Matias es passa els dies fora de casa en companyia de l’Ànima i el pastor s’emporta a en Baldiret a fer dames amb el mestre. Al tram final del capítol, el pastor es troba a la Mila plorant i, segons ell, té el mal de muntanya. Desprès de xerrar amb ell, la Mila acabar acceptant d’acompanyar-lo un dia a paturar. I sabrem que li va bé perquè sent reviscolar la seva ànima. (Transcripció i síntesi de Clàudia Vilanova)

SÍNTESI 2

L’estiu passa amb les visites dels caçadors de ciutat. Heu vist mai aquests ciclistes de diumenge tan ben equipadets que s’apleguen als bars…? Tan boniquets anaven aquests caçadors que s’envegen la roba els uns als altres i que no encerten una peça ni per casualitat.

També hi van d’altres colles. Com aquella en què una mare rica i desesperada de no trobar remeis hi va amb el seu fill escrofulós. En ajudar a rentar-lo i veure’l raquític i ple de bonys, deixant-se fer com una cosa humana asexuada, pensa per primer cop que potser la maternitat no és només una font de ventures, sinó que també pot ser un càstig a terminis per un crim comès en una altra vida.

Passa els dies sola. En Matias va a captar per la plana. Després de la festa de Sant Ponç, no només s’havien trobat arruïnats, sinó que havien aparegut un munt de deutes confessats per en Matias. Tanta és la seva angoixa que… accepta de quedar-se els diners que ell capta en nom del sant. Ell no hi veu mal, ella no suporta la vergonya. I el pastor , en un judici mut, resulta implacable. I ella, que hagués volgut resultar resplendent davant d’aquell home, se sent més envilida als seus ulls que un lladre de camí ral, que almenys es juga la vida.

Esperen un cop de sort. Però cada dia la tenen més lluny i estan més atrapats en la misèria moral. A partir del setembre, gairebé no ve ningú o, qui ho fa, ja es porta el berenar.

I ja veu venir l’hivern a gambades. Amb el rebost buit i la post sense pans. I a ella, se li agreja el caràcter. I comença a estalonar el seu marit i a fer-lo anar a bucar cada cèntim. I ell acaba obeint-la en tot. I s’aprima de bellugar-se i fa un posat menys mandrós, més com el dels altres homes. Ella sap que no serveix de res que capti i se sent mereixedora d’un càstig, però no s’atura.

En Matias torna tard i el pastor l’avisa que no volti de nits amb diners. Ella, sentint-ho, deixa d’inquietar tant el seu home.

Un dia no ve i diu que s’ha recollit a casa l’Ànima. El pastor tem que sigui pitjor el remei que la malaltia. I comencen a sovintejar les sortides de dos o tres dies. Ella rondina i ell diu que sí, però acaba fent el que li dóna la gana. I cada dia marxa més d’hora i s’esmuny com una anguila quan ella el vol atrapar. Aviat comprèn que alguna cosa contrària a ella ha entrat en la vida del seu home, que se li escapa encara més que abans.

Sent la Mila un profund despit de bèstia encadenada i mossega de nits el coixí, sola en el seu llit. La sensació que anem tenint els lectors és que un cop prenem una decisió errònia, n’anem encadenant d’altres amb la il·lusió de resoldre la primera i, és clar, obtenim el resultat contrari al que voldríem.

I en Matias torna cada cop més pobre i amb més pressa per marxar. I el pastor li diu que el va veure un dia voltant pel mig de la muntanya amb aquella animeta de penjat, en comptes d’anara a captar.

I a l’ermita, ara ja no hi ha ningú de debò. Passa, a finals d’octubre, els dies sola del tot. L’envaeix la tristor més dolorosa. I plora d’angoixa fins al xisclet histèric. Passa hores al llit o asseguda fugint de la claror.

Fins que el pastor li diu que prou, que vindrà amb ells a pasturar el bestiar. De fet, no s’hi està tan malament com a la forca.

I es revifa.

• Beceroles: Llibre, cartell, per aprendre les lletres. Primers rudiments d’una ciència, d’un art.
• Entortolligats: Corvat. Prendre forma d’un cercle.
• Escrofulós: Relatiu o pertanyen a l’escròfula. Malaltia caracteritzada per l’inflament dels ganglis limfàtics, especialment els del coll, amb tendència al desenvolupament d’inflamacions cròniques de la pell, de la membrana mucosa, dels ossos, etc.
• Palesament: D’una manera palesa. És a dir, clara, evident.

FRAGMENT FINAL DEL CAPÍTOL IX

La Mila no hi posà cap impediment ni resistència, com si tingués la voluntat esmorteïda o segrestada; i l’endemà es deixà dur darrera la ramada mansament, amb una mansuetud de criatura de mames. Pel camí el pastor anà entretenint-la amb sa conversa, després s’aturaren a fer beguda sota la Volva, més tard veié al vailet jugar a bili i apedregar els aires amb la fona, i més tard encara confegiren tots dos les beceroles que el pastor duia al sarró…
     Quan davallaven per la costellada de cetaci del Roquís Mitjà, i les ovelles es precipitaren envestint-se unes a les altres, cap a l’ermita, la dona recordà, tota estranyada, que de molts dies ençà aquell era el primer que havia passat sense donar-se’n compte; i una alenada de fresca estimulant, anunciadora del proper capvespre, l’abrigà de dalt a baix i semblà desensopir-la, reviscolant-li gratament les mortes energies.

CAPÍTOL XII

«VIDA ENRERA»

La tardor regnava i el temps havia refrescat bona cosa. Era una tongada de dies grisos, en els que la boira planava sobre tot, fonent les llunyanies i velant de casta poesia la muntanya. Ni un esclat de resplendor, ni un relleu de plans remarcable feria la mirada, que es podia fixar reposadament arreu, sense por d’enlluernaments ni pampallugues. Tot prenia l’aparença suau i esborradissa de les coses de somni quiet, i semblava convidar l’esperit a endolcir i apaivagar també tots sos ressalts i crueses. 
     Pel mig d’aquells paisatges temperats, plens de repòs encalmador, com figures animalades d’un quadre immens, vagava amb sos acompanyants la Mila, lentament, lentament, passejant pertot les perplexitats virginals de sa convalescència. 
     Havia anat refent-se de mica en mica, amb una catxassa reveladora de bons auguris, i de son revifament acompassat en treia sorpreses i deliquis imprevistos. Com si la mà divina hagués llevat el fibló a les avespes de ses penes, aquestes ja no la punxaven com abans, contentant-se amb rodar-li pel cap sense malícia o brunzint sordament amb una mena de musiqueta cançonera que no arribava a impacientar-la. L’ermita ja no era per a ella el lloc desagradós on la tenien encarcerada a viva força, sinó el niu, l’aixopluc on es recollia, com els aucells, en les hores de repòs, en què no podia volar. 
     Les solitàries aspreses de la muntanya (…) es tornaven paratges d’esbargiment atractívol, en què sentia fondre’s les hores del dia sense recança i sense neguits turmentadors. Fins en Matias s’havia convertit en el proïsme tolerable, contemplat amb benèvola indiferència del cim estant d’una pacífica serenor; ja no el renyava, ja no el perseguia amb ses censures…

SÍNTESI 1

Ja era el temps de tardor. Ara, la capella ja no és aquell lloc on la Mila se sentia tancada, sinó que la utilitzava de niu, per refugir-se. Cada vegada que el Pastor i la Mila parlaven, s’allargaven les seves converses i ell li ensenya com actuar allà dalt de la muntanya, i vigila com va l’“aprenentatge de la muntanyenca”. Un dia, a la punta de Miranius, la Mila recorda i explica el seu passat, i és aquest el que ha de deixar a un costat i reflexionar sobre aquest per poder progressar en el futur. Necessita saber d’on ve per poder avançar com a dona i persona que és. Ella ja no es recordava del seu casament amb en Matias, necessita adaptar-se a aquella solitud muntanyosa a la que li havia portat aquell home amb el que es va casar, que irònicament, ho havia fet també per escapar d’aquella soledat. Llegenda del senyor de Llisquents. I a la fi, la pregunta: com s’ho fa el pastor per saber tantes belles històries? (Transcripció i síntesi de Juan A. Toledano López i Iman Attabi).

SÍNTESI 2

La tardor regnava i el temps havia refrescat bona cosa. La Mila s’ha refet i les penes li ronden pel cap sense malícia. L’ermita és ara un refugi i no una presó. El lligam amb en Matias està trencat i des del cim d’una pacífica serenor, se’l mira amb indiferència. Viu en lenta harmonia. I viu enrera, recordant. I conversa amb el pastor. Li ha ensenyat d’anar per la muntanya i li ha fet perdre la por.

I recorda la seva tia, que li era padrina, i que la va recollir en morir la seva mare. Filla d’uns pares vius, s’hagué casat amb un home com en Matias? Un personatge desprotegit a l’abast de la mala decisió d’acceptar en Matias?  El seu oncle era barquer. Travessava el riu quan no hi havia el pont.

• • Quin riu…? El Fluvià.

• Quin poble…? Sant Pere Pescador 

I la descripció dels seus records d’infantesa és també antològica:

• • Els paisatges, la convivència, les flors…

• • I que l’oncle carnal era depressiu com ella.

• I ens assabentem del primer dia que la va veure en Matias: ens hi fa arribar seguint la història de la barca.

En Matias era, doncs, un noi de muntanya que havia baixat al pla a treballar en la nova fàbrica que ha esguerrat el paisatge de la Mila.

I quan arriba a pensar en en Matias, calla i s’entristeix. És el moment que el pastor comenci a explicar rondalles. Com la del senyor de Llisquents i les cabiroles. 

I la Mila acaba per perdre de vista la seva petitesa humana per a entrar de ple en la vida fantàstica de la muntanya gràcies al conjur de la fantasia del seu amic, el pastor.

A la Mila se li desperta el sentit d’allò meravellós. Es despertà en ella com una nova consciència superior. I, alhora, se li desperta devoció per aquell homenet -el pastor- que l’havia fet remuntar a aquells espais serens..

Amb mirada enamorada li demana com és que sap tantes coses i ell diu que no «fai res per a sebre res, ermitana». I li explica lentament que les rondalles més llargues les inventa ell, inspirat per Nostre Senyor. I li ho diu amb una innocència tal que ella se sent pols davant l’alçada de l’elegit.

• • S’esgarriï: Fer que (algú, alguna bètia) perdi el camí. Abandonar el dret camí.

• Consirosa: Absorbit per un pensament qaue preocupa.
• Catxassudament: A poc a poc.
• Apaivagar: fer calmar.
• Convalescència: estat que recobra una persona després d’estar malalt.
• Revifament: revifada, efecte.
• Fibló: Agulló
• Aixopluc: Lloc on posar-se a cobert de la pluja.
• Gorgs: Clot pregon en el llit d’un corrent d’aigua, on aquesta s’entolla o alentgeix el curs. Estany de muntanya.

FRAGMENT FINAL DEL CAPÍTOL XII

 El pastor es tirà el pelut enrera, i la pal·lidesa de son front, prenyat de pensaments, semblà fer una mena de resplendor.
     —Unes, les més petites —respongué amb lentitud—, me les contaren els avis de Sant Ponç; les altres… Nostro Senyor…
     I com veiés que la dona seguia mirant-lo sense pestanyejar, aclarí la misteriosa resposta:
     —Con vegi un paratge nou de la muntanya, m’assegui tot solic i me’l miri bé una bella estona; i mirant-me’l, senti un escalfor en la boca del cor, i de mica en mica aqueia escalfor me se’n pugi en amunt com una fumera, i m’ompli el cap i me fa rumiar, rumiar… I com si una veu me les anés dient, me vénen totes les coses que hi deuen havere passades en aqueis paratges… I per això jo digui que me les conti Nostro Senyor, perquè, digueu: ¿pot éssere altra que la veu de Nostro Senyor aquesra que un hom se senti ací dedins con rumia?
     I en els ulls serens del creador hi resplendí la fermesa d’una santa convicció, eternament innocent de presumpcions, mentre la Mila sentia que, davant l’altesa de l’elet, ella s’humiliava fins a la pols de la terra.

CAPÍTOL XIII

«EL CIMALT»

Havia arribat l’hora en qué el pastor deixava l’ermita per a tancar durant tota la hivernada al mas de Sant Ponç, en la jaça gran, arrecerada sota l’immens cap granític de la Nina Blava. Coneixent per ciència i experiència que ell era l’ànima d’aquella casa i que, fora ell, la dona quedaria a mercè dels desconhorts que l’assetjaven, havia procurat retardar sa baixada tot lo possible, però ja no podia esperar més. Tenia a sobre l’època de les pluges i més d’un dia el ruimeig seguit l’havia privat de traure el bestiar, obligant-lo a ell a passar les hores mortes a la cuina, fent qualsevulla fotesa sobrera o conversant amb els cabrers de Murons i de Ridorta que també s’havien tingut de refugiar allí a mig pasturar ses bèsties; a Sant Ponç ja se li havien queixat alguna vegada perquè tardava tant, amb l’excusa de que En Baldiret perdia els estudis, però en realitat perquè els dolia la minava d’adob que aquella tardada representava per corral; i fins l’Ànima, la mala avespa de l’Ànima, un dia que es trobà tu per tu amb Marieta del mas en els relliscalls de la Calavera i el camí els obligà a marxar plegats una estona, s’atreví a dir-li que no l’esperessin pas a baix en tot l’hivern, al pastor, puix tenia massa quefers en l’ermita, ara que en Matias n’era sempre fora i ningú li feia nosa. La Marieta recontà, fent-ne alçaprem de la seva idea, aquella malignitat de l’Ànima, i el pastor, malgrat haver repost a la jove amb una mitja rialla tranquil·la i platxeriosa, s’havia dit resoltament a ell mateix que era hora de deixar l’ermita d’una vegada. Aquella vetlla ho participà a la Mila. Estaven tots tres, ella ell i el nen, a la cuina, fent paret vora la llar; en Matias no havia pujat encara o, el que era més segur, no pujaria ja.» (…)

SÍNTESI 1

El capítol comença amb que el pastor deixa l’ermita ja que ha arribat l’hora de marxar perqué arriba l’hivern. El pastor va sortir pel matí juntament amb la Mila, perquè li va prometre que pujarien junts al Cimalt.

La Mila es sentia molt còmoda amb el pastor, tenia sensacions molt agradables i sentiments contradictoris quan estava amb ell. Tenia una inquietud i un sensació d’ofec, va despertar de nou el seu sentiment de desig i estava molt feliç, com mai ho havia estat. Això no li passava amb el seu marit, i sent que no hi ha cap punt de comparació com quan va pujar a l’ermita amb el Matias.

     Ella sent atracció pel pastor i li diu que sense ell s’hauria mort a la muntanya. Anaven parant perquè la Mila estava molt cansada. Finalment, va arribar un moment en el qual la Mila va sentir uns impulsos de besar al pastor, però va aparèixer algú i va passar com un llampec sense deixar rastre.

SÍNTESI 2

• D’esquitllendes: Esquivant, fugir sense que altri se n’adoni.
• Pudibundesa: Pudor.
• Empedreïda: Apoderat/da d’un costum o vici.
• Puix: Després, tot seguit.
  Quefers: Que fer.
  Platxeriós/ -a: Adj. Agradable, delitós
• Maurant: Remoure amb premudes repetides (alguna cosa) per estovar-la, per barrejar-ne les parts constituents.

FRAGMENT FINAL DEL CAPÍTOL XIII

Sense saber per què,  sense haver sentit la més petita fressa, sense obeir a cap signe exterior, el pastor i ella, d’un mateix moviment instintiu, aixecaren el cap, alarmats per guaitar enlaire. Quedaren sense bleix. Allà, als cims dels canons de l’Orgue, un grup obscur, un altre cap humà  que planava en l’altura, sobre els seus, es feu vivament enrera i desaparegué sense deixar rastre. No fou més que una visió de llampec, que una sospita quasi bé, i malgrat això la dona i l’home demoraren èrtics, sense pestanyejar, per més d’un minut, veient encara sota el cel, com si hi hagués restat estampada, la taca fosca del cap i la mirota blanca d’unes dents de xacal.

     El pastor fou el primer en revenir-se. En son rostre desfigurat hi aparegué l’expressió cruelment resolta del combatent a mort. D’una urpada clavà els dits al pelut i l’estrenyé carrisquejant les dents, com per a esbravar la primera embranzida d’un anhel destructor: després mirà fixament a la dona.

     —Heu vist? —va preguntar-li amb lentitud—. Com hi ha Déu

l’esperavi tot avui: n’estavi cert de que ens seguia els passos. Mes, ah! —i son rostre placèvol s’enroentí d’una foguerada—: que em cerqui pas el cos, que me’l cerqui pas! Perquè, vos ho juri de cor, farà una mala fi!

     I d’un cop certer de ganivet, esbotzà ardidament el ventre del llebrot.

CAPÍTOL XIV «EN LA CREU»

 Totes les serenors de sa alegria s’havien fos amb les nuvolades de la preocupació que els invadí.
     El pastor, poc després d’escorxat el llebrot, guarní un fogó en un clotarall de roques, hi posà unes graelles fetes amb brocs retorts d’un server solitari que hi havia allà a prop, i en les graelles hi espaterrà el cadàver, obert per la meitat a tall de llibre i ben rebregat de dins i fores amb un gra d’all i quatre gotes d’oli. Amb aquell adob i de sa mateixa sang a mig escórrer, el llebrot es rostí i ells, capbaixos i remugant cadascú sos pensaments, se’l menjaren a cremadent i amb gana, mes sense pler (…) (Transcripció de Clara Perramon i Chaymae Kchetal)

SÍNTESI 1

El clímax de la novel·la arriba al punt àlgid en dos moments:

• • Un, quan la Mila descobreix el mar: “¿Què era aquella ratlla de llum, llarga i feridora, que migpartia travesserament el cel i la terra? El pastor ho digué amb una paraula sola, amb una paraula màgica: -La mar”.

• L’altre, quan la Mila pregunta: “I la Creu, on és? Encara no l’he vista…”. I el pastor li explica aquella espantosa i torbadora llegenda succeïda en la vila de Murons: “-Deu fere cinc o sis centúries…”.

SÍNTESI 2

Lamentablement el llebrot a la brasa no els fa plaer. Ella busca l’Ànima amb la mirada, però ell li diu que no cal. I que això s’ha d’acabar. Ella diu que li comença a fer por. I ell li respon que no temi mentre ell visqui. I ella es diu que l’estima…! Però ara (un cop casada) fóra una baixesa. I aquesta baixesa és del que se sent acusada per la mirada de l’Ànima .

La Mila dubta confusa, però acaba concloent que aquell estimar incomplet i antinatural és el màxim a què pot aspirar. I lloa el pastor del mateix que abans l’acusava: de la quietud de desitjos. Però es repeteix que ell l’estima com a darrera taula de salvació.

De cop, en la pujada, ella s’espanta: el camí carena i tenen caient a un costat. Si no vigilen, cauran.

Quan arriben al capdamunt, no veu d’entrada la Creu. Però sent l’olor de tots els aromes de la muntanya: el cim enter semblava un alipteri. I quan en Gaietà la fa mirar a baix, sent les arreletes dels cabells a través de sa closca.

Per la descripció que ens en fa Caterina Albert, comprenem que les referències geogràfiques de la novel·la són fruit de la imaginació de l’autora, elaborades a partir de molt pocs elements de la realitat.

I sembla que la Mila veu, allà lluny, per primer cop, la mar…! O sigui que la referència de Sant Pere Pescador de fa dos capítols prenia la imatge del poble real, però el context geogràfic en què ens situa l’autora és volgudament irreal. De fet, ens ha posat el Pirineu al sud…! La mar, sí. La mar a llevant.

La Mila demana al pastor per la creu. I la creu no hi és. El pastor n’explica la llegenda. Des d’aleshores, sempre que ha de passar una desgràcia, se sent dringar l’esquellinc.

Parlant d’en Matias, li explica el pastor que ara és jugador de taleia i que l’Ànima se n’aprofita. Tot ve de quan ella no es trobava bé i li va deixar corda. Ell absol la Mila de tota responsabilitat. I comenta com és de dolenta la vida a les viles. Una vegada li van oferir de muntar una carnisseria, però no en va voler saber res. I això que no hi havia tant de vici, fa trenta-cinc anys.

Trenta-cinc anys, dieu…? I arribem a l’escena culminant de la novel·la. D’aquí, cap avall. És d’aquells moments literaris que un sempre recorda. Vos en feia una quarantena… Ell és l’únic suport, tot el suport que té. En ell hi confia. En ell es repenja. Pel gener vinent (…), ne fai seixanta-quatre. 

Davant del seu l’astorament, ell pensa que li deu costar de creure i li aporta dates i records. De la impressió que sent, la Mila fa petar els dits tancant els punys. Seixanta-quatre anys…! Errada dolorosa, cosa repugnant, la que li havia passat…! I baixant junts, mentre el pastor cova l’odi contra l’Ànima, ella el va analitzant i va comprenent la magnitud del seu error. Aquest vell amb ànima de jove, el contari del seu marit: l’anomalia que la persegueix i li emmetzina la vida…!: tot perdut (…) Un negat…! Un vell…! Pensa a saltar daltabaix. Quan ell li dóna la mà, el seu contacte li sembla repugnant. Un negat…! Un vell…!

Quin títol tan escaient per a aquest capítol!

VOCABULARI

• Garrigues: Matollar dens de garrics o d’arbustos semblants, de fulla plana, petita i dura, persistent tot l’any.
• Alipteri: Cambra on els grecs es perfumaven en sortir del bany.
• Capmoixa: Amb el cap baix, mostrant estar moix, trist.
• Redingrava: Tornar a fer sonar un objecte de metall o de vidre.
• Taleia: Dèria.
• Ei: expressió usada per cridar l’atenció a algú, rectificar una cosa o saludar en entrar a una casa.

FRAGMENT FINAL DEL CAPÍTOL XIV

     L’emparellà de pensament amb el seu home. Aquest, un jove amb ànima de vell; i l’altre, un vell amb aparences de jove. En tots dos l’anomalia, l’eterna anomalia que la perseguia a ella sense parar, emmetzinant-li i destruint-li la vida…! La dona tornà a sentir la negra desolació exasperada del vençut contra dret i raó. —Tot desfet, tot perdut per arreu!… Un negat!… Un vell!… —I es mossegava els llavis fins a fer-los sagnar, i el seny se li entrebolia.
     —¿Per què no allargar un peu més del degut i acabar d’una vegada, rodolant de dalt a baix per la roquetera? —s’arribà a preguntar, tot baixant amb compte i assegurant-se, ara un pas, ara un altre…
     En un bocí més perillós, el pastor li donà la mà per a agunatar-la. Aquell contacte, aleshores, fou tan repugnant a la dona, que li revoltà les sangs. Atraccions, escalfors, pecadors desitjos del Pas de Llamps, que baixos, que ignominiosos, li semblaren ara!
     Quan arribà a l’ermita es sentia el cor flac i el cap com una esfera buida amb clova dolorosa. De la gran passejada d’aquell dia no en servava més que la tortura de la impressió depriment.
     —Un negat!… Un vell!… Un negat!… Un vell!…

CAPÍTOL XV

«LA RELLISCADA»

La Mila tornava a tenir els peus a terra. Caiguda com d’un niu de son estrany emprendament, s’havia trobat de cop i volta sola i encarada amb la realitat. Ja no somniava, ja no esperançava, ja no temia, amb cap d’aquelles temences imprecisables que la obsedien abans. La pujada al Cimalt l’havia sotraguejada tan fortament, que en trontollaren fins els fonaments de son ésser, restant-li després un desenquadernament de cosa descomposta, que anant dies es convertí en la calma aplanada de la resignació. A l’endemà d’haver-se’n anat per tota la hivernada el pastor i el vailet, i novament absent en Matias, la dona posà en ordre totes ses coses, que tenia encara força descuidades de sa malaltia ençà, i un cop esteranyinada la casa, repassades les robes i bescavat l’hort, se n’anà a Murons a cercar alguns queviures. De passada entrà al mas de Sant Ponç, on no havia estat feia setmanes, d’ença que no baixava d’aquella banda.

     Eren prop de les onze, i davant la porta veié a l’Arnau que descollava. No l’havia vist tampoc del dia de l’aixart, i li semblà més emmagrit i desmillorat. Ell no la reparava, i quan, de cop, se la veié a quatre passes, baixà el cap ràpidament i es girà d’esquena com cercant quelcom a terra. Ella s’aturà un punt, desconcertada. Després, comprenent clar que ell no volia ésser escomès, entrà en la casa, ferida per una punyida dolorosa. Allà l’esperava una altra impressió desagradable. Asseguda vora el foc, com costum, l’àvia trinxava quelcom en una cassola posada a terra; les flames, abrandades sobre el munt de tions com la cuixa, omplien tota la llar, contornejant la figura de la vella d’un ribet vermell. Arrimat a ses faldilles, un gat de color de cendra estirava coll flairant i miolant.

     —Bon dia, àvia: que tal? —féu la Mila a l’entrar, d’una veu tota afectuosa. 

     L’àvia, encorbada, entregirà depressa el cap vers la porta, sense traure les mans de la cassola.

     —Ah!, sou vós? —murmurà fredament al veure l’arribada; i tornà a son quefer com si res hagués vist. (…)

SÍNTESI 1

La Mila es torna a sentir molt sola i baixa a Murons, i ja que hi és visita a l’Arnau i l’àvia. Al veure a l’Arnau aquest li baixà la mirada,i ella es va sentir malament en veure que ell l’evitava. També amb l’àvia va sentir que tenia un comportament estrany amb ella, no sabia que passava i volia saber-ho. Ella creia que era perquè el casament de l’Arnau s’havia desfet, però no era així, un dia el pastor pujà a l’ermita i li explicà que el casament si que es faria. Ella encara se sent pitjor, però un dia en Baldiret és plantà a l’ermita, gràcies a aquesta visita ella es sentí menys sola però al marxar va tornar a sentir aquell vuit ple de solitud dins seu. La Mila donava per perdut al Maties, ja no podia fer res més.
    Un dia començà a ploure, però molt fort; era la primera vegada que la Mila veia ploure d’aquesta manera, i es començà a preocupar pel Maties. Va baixar a Murons a buscar-lo pregant que no li haguès passat res, però al arribar li diuen que el pastor ha mort, que ha caigut a les Lloses i s’ha matat. La Mila no s’ho creu, se sent culpable perquè nomes havia pregat perquè no li passés res al Maties i no al pastor, i decidex tornar a casa ja que esta molt afectada per la mort del pastor. (Transcripció i síntesi de Mical Claros i Núria Leon).

SÍNTESI 2

Ara, a la solitud completa, cal afegir-hi la resignació. Pastor, vailet i Matias absents, va a Murons i passa pel mas. La Mila rep amb torbació el mal paper de l’àvia i de l’Arnau.  Per treure’s l’angúnia… passa pel mas dos o tres cops més.

Vol esbrinar què li tenen… Un error freqüent que tots cometem. Aprofita una visita del pastor per preguntar-li-ho. Així sap que l’Arnau ha reprès el compromís. I que l’Ànima ha fet córrer que ella i el pastor s’entenen. No tornaria més al mas…!

Un dia en Baldiret la visita…! Va a estudi, on venten bufetades al nens que no se saben les taules. Ell està a punt d’omplir planes, amb tes, per exemple. Se li asseca el canó de la ploma.

Ella l’amanyaga, li mira si té polls, li dóna coses…

I comprèn que en Matias està perdut, canviat, abocat al joc.

En la seva absoluta solitud, li entra la fortalesa del qui sap que, havent-ho intentat tot, no li queda res més per perdre.

I un dia hi ha una fenomenal tempesta. 

Per recuperar un davantal estès, es trenquen els vidres de la porta del balcó de la sala (aquesta sala i aquest balcó existeixen realment a l’ermita de Sta. Caterina, al Montgrí). I es mulla. I sent aleshores el so d’una esquelleta. Pensa que deu ser del mut de Murons que a vegades la visita. Però no el veu. Trona a sentir l’esquellinc, però com si baixés del cel. Deixa anar la mà i el vent s’emporta el davantal. Baixa a la capella de Sant Ponç i li prega que no li passi res, (…) lleveu-me aquest afront… Fa dies que la Mila tem que els civils detinguin el seu marit, encegat pel joc, encegat perquè hi guanya. No dubta que l’esquellinc és el del Cimalt i que li anuncia una desgràcia. Ella prega al sant pel seu marit, per estalviar-se una nova vergonya. Li farà cas el sant, complirà el seu desig i protegirà el seu home? On anirien a parar si els feien fora de l’ermita…?

Moment interessant en què l’autora ens presenta la devoció de la Mila com a neta i veritable. Se’n fum del personatge…? O de la devoció popular interessada…?

Caterina Albert se’ns mostra com una magnífica coneixedora de la naturalesa humana, almenys d’aquells aspectes emocionals que condicionen la vida quotidiana. Sap que la vida té molts moments, moments que vivim amb intensitat. En un estat d’alteració emocional com el que sofreix la Mila des de l’inici de la novel·la, potser des de l’inici de la seva vida de nena òrfena, aquests moments intensos poden ser contradictoris. A més, ara fa cent anys, ningú es podia sostreure de la religiositat popular.

Concreta després que acceptaria un càstig en forma de malaltia, però no la vergonya de la detenció.

L’endemà, volent convèncer el seu home de fer una altra vida, pensa d’anar-lo a buscar a ca l’Ànima. Tot està regirat per la tempesta. Passa per davant del mas de Sant Ponç. I pensa dolguda que, en realitat, l’àvia el que no podia perdonar-li era sa joventut i son poder de plaure encara. I que l’Arnau, vençut pels seus encants, no li perdonava que es donés a un altre (el pastor, segons el ha contat l’Ànima). Roïns…!

La Marieta la crida: que vinc…! Qui ho havia de dir…? Pensàvem que era a l’ermita. Els homes són amb la justícia per portar-lo.

A qui?…, diu la Mila. Al pastor, dona…! (…) S’ha espenyat a les Lloses. La Mila queda tan atordida que la Marieta li venta una bufetada. I li explica com ha anat: Va relliscar i de cap a la clotada… Se l’ha obert tot, pobret… La justícia ha fet pegar un tret al gos, que semblava foll. La Mila pensa en els seus precs al sant. Qui sap si (…) haurien aturat la relliscada.

Troben el grup que ha recollit el cadàver. En el rostre de l’Arnau de Sant.Ponç hi ha una mitja rialla salvatge.

Sola, se’n torna a casa.

VOCABULARI

• Civera: Aparell de transport constituït per dues barres llargues paral·leles unides per unes altres barres de través, per traginar fems, collita o pedregam.
• Esgarriades: Perdre el camí.
• Esperitadament: Excitadament
• Havia sotraguejat: Sotragar. Causar un sotragada o batzegada. Ser afectat per una gran desgràcia.

FRAGMENT FINAL DEL CAPÍTOL XV

Com la capa, com les vestidures, aquell rostre immòbil estava ple de fang. Amb prou feines l’hauria conegut. Tenia les galtes verdes i enfonsades, el front d’una blanca apagada del sèu pres, i els ulls, oberts i amb les ninetes entelades, careixen de mirada. A la Mila la feren pensar en els ulls del llebrot, quan l’escorxaven en l’Orgue. Sobre la cella dreta hi havia un bony morat —segur una bossoga de la caiguda— i una mica més amunt, entre els cabells, unes gleves negres que la Mila pensà si seria sang. Allò, aquella estranya figura quieta que tothom contemplava calladament, era el pastor?… es preguntà estranyada, com, dies enrere, s’havia preguntat guaitant la mar. A un gest de jutge el pany de la capa caigué, i els homes, una mà a cada camella, suspengueren la civera. La comitiva es posà de nou en moviment.

     —On el duen?— preguntà la Mila a un dels que, com ella, anaven tot darrera.

     —A l’hospital— respongué aquest, girant-se: i es quedà mirant-se-la, tot encantat.

     L’Arnau, d’una mica més endavant, se la tornà a mirar també fixament i després escopí a terra.

     La dona sentí que les cames no podien dur-la més. A l’arribar la comitiva al Pont del Cop, digué la Marieta:

     —Adéu-siau!

     —On aneu?

     —A casa… no em trobo gaire bé… —I travessà el pont per agafar el corriol.

     En Baldiret, al sentir que no es trobava bé, s’havia aturat, com a intent de seguir-la. Se la mirà a ella, es mirà la civera, demorà un punt irresolut, i després apretà a córrer darrera la comitiva.

CAPÍTOL XVI

«SOSPITES»

Ell feia temps que no dormia amb son antic son pacífic de bèstia satisfeta, sinó amb un altre son agitat i trencadell de neuròtic que el feia voltar i revoltar, gestar-se, tirar coces i llençar hurlets ofegats de criatura que s’escanya; i a cada un d’aquells moviments, la dona pensava: <Ara, ara es desperta!> I presa de terrors fastigosos, a ressegons, a ressegons imperceptibles, anava fent-se enllà, fins quasibé caure del llit, i després demorava quieta, opresa de cor, sense atrevir-se a bleixar per por de provocar la catàstrofe, el temut revetllament… Fins que, a les primeres lluïssors que acusaven l’esquerda de la finestra, saltava del llit i amb la roba a les mans anava a vestir-se a la cuina.

De nou es desmillorà com temps enrera, i els grans ulls verds semblaren créixer-li extraordinàriament com si, mateix que al senyor de Llisquents, volguessin prendre-li tota la cara.

SÍNTESI 1

La novel·la s’acaba, però encara en el capítol XVI –“Sospites”– la Mila haurà de passar per una prova, sospitosa d’haver robat, a través d’en Maties, la bossa de diners del pastor, davant del tribunal del senyor Rector i de totes les xafarderies del poble condensades en la pagesa casa de la Marieta.

Però, un gran dubte estremidor: ¿no serà l’Ànima qui ha fet accidentar al pastor i li n’ha robat els diners?

SÍNTESI 2

Passada la dolorosa comèdia externa, arriben els dies d’afectació íntima. I la idea de la desaparició del pastor no penetra en la seva consciència.

A vegades veu en Matias, però és com estar sola. No ve a veure-la en Baldiret. El Rector passa de llarg. Tal és la seva fam de companyia, que baixa al mas un dia. La conversa amb la Maria torna a ser fosca, fins que ella, humiliant-se, demana a la jove del mas que s’expliqui millor. Tant els del mas com el Rector estan dolguts perquè no han vist un ral del pastor. Creuen que els ho ha donat tot a la Mila i a en Matias (i, a sobre, s’han estalviat els impostos).

Doncs al pastor no li han trobat res, i no s’ho devia poder endur, diu la jove. Diu aleshors que el pastor devia haver pagat voluntats, i la Mila entén serveis (antigament, voluntat volia dir amor; a l’època de la novel·la ja no, però sí relació amorosa).

La dignitat, aquesta qualitat a què pobre i rics tenim dret, fa dir a la desesperada Mila que ella mai no havia estat la barjaula del pastor. Assereneu-vos, li diu la Marieta. Però, aleshores com és que els deutes els heu pagat de seguida…?, d’on els traieu, els quartos…? La Mila creu que li esclatarà el cervell (feridura). Per què es girava tot contra ella? La resposta és clara: perquè així ho volia la senyora Albert, que sembla que vol dir-nos que no cal confiar gaire en la sort i que les decisions equivocades s’encadenen amb els mals resultats. Resulta significativa aquesta frase: ¿per què, per què s’havia mort el pastor? ¿Per què, ell que la volia tant, li havia deixat aquell heretatge de penes en comptes del que la gent es creia?

Com la bèstia que se sent malferida i s’encaua per a morir, resolgué de no tornar a baixar de la muntanya. Però la cita el senyor Rector arran d’haver parlat amb la Maria del mas. Se sent atemorida. Allà descobreix que el pastor tenia molts dinerots, que duia sempre a sobre. Que el pastor sempre havia dit que la meitat dels diners eren per a l’església i l’altra per a en Baldiret. Que en Matias havia anat pagant els deutes. Que callar era pecar contra l’església i contra un innocent. I que parlar era aconseguir el perdó. Ella s’altera, però el Rector la tranquil·litza: ell mai parlava pel sol dir de la gent. Ella li explica la dèria del seu home i el Rector l’anima a vigilar-lo.

Certament en Matias està estrany perquè ja no pot jugar. La seva companyia se li fa abominable i la vida en comú (…), intolerable. Al llit, li rebutja el contacte. I es lleva aviat i va a vestir-se a la cuina.

Els grans ulls verds li creixen com si volguessin prendre-li tota la cara.

VOCABULARI

• Preses (de xocolata): porcions rectangulars d’una rajola de xocolata.
• Balder: Que no s’ajusta exactament a allò que el conté, envolta o abraça. Sobrer, sense profit.
• S’encaua: Ficar, amagar dins un cau o amagatall / ficar-se en un cau.
• “A Maria”: Expressió de salutació en entrar a una casa / Déu vos saluda, Maria!

FRAGMENT FINAL DEL CAPÍTOL XVI

Ell feia temps que no dormia amb son antic son pacífic de bèstia satisfeta, sinó amb un altre son agitat i trencadell de neuròtic que el feia voltar i revoltar, gestar-se, tirar coces i llençar hurlets ofegats de criatura que s’escanya; i a cada un d’aquells moviments, la dona pensava: «Ara, ara es desperta!» I presa de terrors fastigosos, a ressegons, a ressegons imperceptibles, anava fent-se enllà, fins quasibé caure del llit, i després demorava quieta, opresa de cor, sense atrevir-se a bleixar per por de provocar la catàstrofe, el temut revetllament… Fins que, a les primeres lluïssors que acusaven l’esquerda de la finestra, saltava del llit i amb la roba a les mans anava a vestir-se a la cuina.

CAPÍTOL XVII

«LA NIT AQUELLA»

     La Mila va saber per el Matias que era la festa petita de Murons, i en la tarda del primer dia baixà a veure les balles. La plaça antiga semblava un rusc, per l’ajust i el borineig de la gent, i en els balcons, garlandes de senyores, totes empolainades, miraven olímpicament les sardanes.

     La Mila s’arredossà, una mica atabalada, sota els porxos baixos i acanalats, de pilastres quadrejades, quals sòcols, arruixats constantment per gossos i criatures, despedien una flaire ingrata d’albelló.

     A la banda de fora dues o tres rengleres d’homes i dones drets li donaven l’esquena, privant-li de veure la plaça, i de la banda de dins el corrioleig seguit de la gent que passava i traspassava, trepitjant-li les faldilles i donant-li empentes, aviat no la deixà habitar. Encaixonada entre aquella gent parada del davant i la inquieta del darrera, i amb les emanacions flairívoles sota el nas, la  dona comença de sentir-se molesta i avorrerta a la poca estona. Allò era divertir-se? No veure res per no veure res, tant se valia respirar aires més sanitosos i no tenir a cada punt una dotzena de peus a sobre!  I, desencaixonant-se com pogué, anà per algunes compres abans d’entornar-se’n a l’ermita.  (Transripcions de Clàudia Vilanova i Evelin Olona)

SÍNTESI 1

I és en el capítol XVII –«La nit aquella«– on, després de la calúmnia de l’Ànima i la mort del pastor en mans de l’Ànima, quan la Mila encara rebutjada de tothom -les desgràcies no vénen mai soles- li arriba “la mala nit aquella” quan és violada per l’Ànima a la capella de sant Ponç, havent de suportar la terrible agressió sexual, instintiva i brutal en l’espai més religiós de l’ermita de sant Ponç i sota la seva mirada.

SÍNTESI 2

Per la festa major petita de Murons, la Mila baixa al poble. Sola i atabalada, s’arrecera sota sota els porxos per mirar les ballades. Les columnes quadrades fan olor d’albelló (claveguera) de les pixades de nens i gossos. Queda encaixonada entre els esquenes de la gent del davant i els que li passen per darrere, empenyent-la i trepitjant-li les faldilles. Marxa a comprar i es creua amb els músics, que van a prendre alguna cosa. El fiscorn la saluda amb picardia i ella s’anima.

En Matias la va a buscar i li diu que ja vindrà… tard. Prefereix passar la nit sola. I va pensant en aquell fiscorn tan simpàtic. Arriba de seguida a casa, recull els ous: tres dotzenes en una setmana…! A cinc rals cada una… Baixa a tancar el pati un cop s’ha canviat, tot pensant que l’endemà farà cargols i… veu alguna cosa que es belluga. No és res.. Va cap amunt i, quan es tomba… Engega a córrer i no pot tancar la cuina. No tingueu por, li diu ell…! Però ell li llança als peus una moneda d’or… Eh, que sí…? Eh…? A l’Empordà no diuen oi. I li llança una segona moneda. Els ulls invisibles li guspiregen sota les celles. I va llançant més monedes. Les voleu totes…? Surt esfereïda de la cuina cap a la gran sala fosca. Baixa corrents cap a la capella, la bèstia encalçant-la. Alguna cosa se li travessa i cau sentint que perd la vida. Just abans de perdre la consciència, té temps de sentir caure-li al damunt i enfonsar-se en ses carns la grapa peluda i l’alenada roent de la fera.

Quan es refà i s’aixeca, va al pati: la porta està esbatanada. Se sent encara el grill que sentí en arribar a la casa. Puja cap a la cuina: la llum daurada li recorda el color de l’or que li llançava l’assassí. L’or, se l’ha endut. Té les mans plenes de sang. A la cara hi té un esquinç que va del cap a la barra: devia caure contra el clau que sortia del marc d’un retaule. Li quedaria una bona marca per a tota la vida!

Surt de la casa: brillen les estrelles. Ja no té por: què li pot pasar de més gros. Agraeix el silenci i reflexiona sobre que el pecat més gros és estroncar una vida, fins i tot la d’un grill. Sempre s’ha preocupat pel que és pecat i pel que no ho és. I, ara, se li eixampla el pensament. Ara comprèn moltes coses que no entenia. Ha perdut la innocència. Com és que no havia vist que la mala besti li’n faria alguna…? O sigui, com és que el seu coneixement de la vida humana era tan escàs: com és que no sabia llegir en el llibre de la vida. Ei: que ara la Mila parla com el pastor: l’autora ens vol dir que li fa encara companyia, que en recorda els consells, però també i sobretot que n’ha adquirit la saviesa. Com ell, pel camí del dolor. I recorda la frase del pastor: No temeu res mentre jo visqui. Tant ella com l’altre (no esmenta l’Ànima! No ho fa en tot el capítol fins que pensa en la mort del pastor) es van equivocar: el pastor no la volia com a dona. I no la volia, no per l’edat, sinó pel respecte que encara tenia a la seva muller. Ara comprenia que el pastor i la seva dona marxarien aparellats al través dels temps. Sent l’òliba que esquinça l’éter. Quedarà senyal en l’éter com en la seva galta…? Torna a relacionar l’autora la vivència humana amb la realitat natural: quants n’hi devia haver de senyals que no es veien a tot arreu…!

Es queda asseguda i quieta com si fos perlàtica (paralítica). Només sent el mal que li fa el genoll on ha clavat el colze i… el botó de foc que li cremava les entranyes.

Sap ara que el pastor va ser empès per darrera: mai s’havia atrevit l’Ànima a mirar-lo de cara. I, ara, la mala bèstia seguiria lliure, fins que trobés un altre pastor i una altra ermitana… El seu nom, el tarannà del personatge, ens el presenten com una fera, com un ésser de la naturalesa. I recorda el prec que va fer a Sant Ponç bevent aigua del Bram: i tem estar embarassada de l’Ànima. Mai l’havia poguda veure, Sant Ponç. I recorda el pastor, que sempre deia que tot allò dels segles passats vivia. I, com ell, percep les figures fantasioses que habiten la muntanya. Les faules parlaven de la supervivència misteriosa de tot el que ha existit. Només eren faules…? I la de l’esquella del Cimalt…? La lluna mentrestant teixeix sospites de fil de plata sobre la gran mar de les munyanes blaves i verdes, una quietud de les grans solituds que els homes no han de contorbar amb ses ingrates quimeres.

VOCABULARI

• Trim tram: onamatopeia per indicar que hom va caminant.
• Obac: Ombrívol, obaga.
• Contorbar: Alterar.
• Pareu-hi ment: Adonar-se.
• Quimera: idea fixa, mania, preocupació o desig intens.
• Quinqué: Llum, ordinàriament de petroli, proveït d’un tub de vidre i, generalment, d’un pàmpol.

FRAGMENT FINAL DEL CAPÍTOL XVII

I l’esperit escèptic de la dona es negava a donar crèdit a tot lo que no testimoniaven sos sentits, fins que s’encallava finalment en una darrera faula: la de l’esquellinc del Cimalt.
     També aquella, faula solament?… No, no, aquella no!… Enmig de la tempesta ella havia sentit el redringar sobre son cap, com si baixés del cel, i el ressentia cada cop que hi pensava… No, certament, aquella no era faula… —I doncs?… —La dona, perplexa, enfonsà lentament la mirada enllà, en aquella gran mar irreal d’aigües blau-verdes, com si volgués anegar-hi la claredat, ja inútil, de son pensament, sobreexcitat, que començava d’afeblir-se poc a poc…
     Mentrestant, la lluna hi feia vagar desmaiadament sobre aquella gran mar, tot de sospites argentades, semblants als fills de la Mare de Déu que les aranyes teixeixen subtilment, per guarnir la quietesa de les grans solituds que els homes no han de contorbar amb ses ingrates quimeres.

CAPÍTOL XVIII

«LA DAVALLADA»

Aquest darrer i breu capítol, que queda transcrit a continuació íntegrament, veurem com la Mila espera asseguda i quieta a en Matias que arriba a casa quan ja és de dia. La manera de caminar de l’home ja demostrava que en pensava alguna per provar de tornar a enganyar a la Mila…

 Les hores, impertorbables, havien rodolat mansament sobre la Mila, sempre asseguda i immòbil, com una estàtua vetlladora, en son ragatell de la solana. 
     La nit li havia deixat caure al damunt sos mantells de serena, sense que ella hagués somniat ni per un instant en ficar-se a l’ermita. Al contrari: si alguna vegada ses mirades vagaroses se li havien dirigit cap aquell indret, la dona les apartava de seguida, moguda tota ella per una llarga estremitud.
     Què feia allà? Esperava a en Matias. Ell li havia promès que pujaria i ella l’esperava. —Serà tardet, —havia advertit l’home, i ara la dona entenia el perquè ho havia d’èsser de tard. En Matias jugava. Era la festa petita de Murons, i en totes les festes quelcom importants s’hi jugava, malgrat tot i tothom, en aquell poble. En Matias jugava i no hi havia perill de que pugés fins que s’hagués plegat el joc; mes després sí que pujaria. També d’aquest detall n’estava certa, avui. Per això permaneixia en la solana.
     La Mila, doncs, esperava, i mentrestant la nit feia son curs amb una lentitud aparent de cosa indiferent, que trigava massa a passar; mes, amb catxassa o no, com que duia el temps amidat, la nit acabà de passar tota sencera, perquè ja era de dia quan ressonaren allà, cap al fons de la collada, les passes d’en Matias, i després, a manera de visió tèrbola de miratge, sorgí sa figura, encara borrosa pel poc esclat de les aubes.
     Pujava apressarat i capbaix, rumiant-ne alguna, potser, per a enganyar-la a n’ella, a la dona, disfressant-li el motiu veritablr d’aquella nit blanca. Ella l’anava seguint amb la mirada, sense fer moviment, i quan el veié tòrcer ap a l’ermita el cridà amb veu natural. Ell s’aturà sobresaltat, guaitant vivament de totes bandes. Al descobrir-la s’hi atansà poc a poc, sorprès i recelós. Sa cara fadigada verdejava com la de l’Ànima.
     —I ara! Ja ets aixecada!
     —Encara no m’he ficat al llit…
I a seguit, sense crits, sense gestos, sense llàgrimes, amb una sobrietat tràgicament despullada, la dona li contà fil per randa tot quant li havia passat. Son recit tenia la concisió i netedat d’una inscripció lapidària, i en sos immensos ulls verds hi havia la tranquil·litat misteriosa dels gorgs pregons.
     Quan ella hagué acabat, en el rostre d’en Matias s’hi revelava la consternació més grossa que hagués sofert en sa vida: una cruel, una espantosa consternació muda.
     Veient que no obria boca, ella li signà l’ermita.
     —Ara, ja t’ho deus pensar… Jo, allà dins, mai més…! Però no he volgut anar-me’n sense dir-t’ho…
     El rostre cadavèric d’ell es desencaixà absolutament sota l’acció d’aquelles noves paraules.
     —Què! —murmurà d’una veu aterrada-. Te’n vols anar? A on?…
     Ella respongué amb esforç:
     —No ho sé… On Déu voldrà… Tan lluny d’aquí com puga!
     Aleshores ell, com l’Ànima hores enrere, trontollà de cap a peus, mateix que sorprès per l’embat d’una tempesta inesperada. Per un moment, semblà vacil·lar, com si volgués revoltar-se o suplicar, però, de cop, els esperits li mancaren i es sotmeté sense protesta, abaixant el cap i fent sordament:
     —Anem, doncs…
     Mes, en aquell punt, la tranquil·litat de gorg pregon desaparegué d’un tret, i quelcom furibund, dimoníac, resplendí en els ulls verds de la dona.
     Allargà novament el braç d’un gest fatídic.
     —Tampoc amb tu. Mai més… No provis pas de seguir-me… Te… mataria!
     I resolta, se’l mirà de fit a fit, com volent fer-li penetrar fins a l’ànima la terrible amenaça.
     Després baixà lentament del regatell i sense afegir altre mot, sense tombar la cara, sense res més que la roba de l’esquena, la dona, èrtica i greu, amb el cap dret i els ulls ombrívols, emprengué sola la davallada.
     Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí.

SÍNTESI 1

Finalment, la novel·la resta closa en el capítol XVIII –“La davallada”– on en  què aquest darrer i breu capítol, que ha queda transcrit íntegrament, es copsa com la Mila espera asseguda i quieta a en Matias que arriba a casa quan ja és de dia. La manera de caminar de l’home ja demostrava que en pensava alguna per provar de tornar a enganyar a la Mila…

SÍNTESI 2

Passa la Mila la nit allà asseguda. Espera en Matias. Li havia promès que pujaria: “serà tardet”. Després dels esdeveniments de la vetlla, la frivolitat domèstica d’aquests mots té un so esfereïdor per al lector.

Arriba en Matias, segurament pensant com enganyar-la. I amb una sobrietat tràgicament despullada, la dona li contà fil per randa tot quant li havia passat. Ella se’n va. Sense ell. I emprén sola la davallada.

Hem vist, doncs, com en el procés maduratiu de la Mila, hi ha hagut una ascensió, un isolament i un descens, tal com s’esdevé en la realitat.

En aquest darrer capítol, la nit passa indiferent als fets. Com en tota l’obra, com en la novel·la modernista en general, la naturalesa segueix el seu curs amb independència de les actituds i els interessos humans. I, si es creuen, se’ls endú.

Ja per acabar, recordem que Solitud aparegué en forma de novel·la a terminis a la revista “Joventut” del 19 de maig de 1904 al 20 d’abril de 1905. Tingué un èxit esclatant, amb les consegüents edicions successives fins a la del 1909. Això reforça la llargada homogènia dels diferents capítols i la sensació de “desconnexió” entre ells. Els capítols en la novel·la modernista recorden sovint els quadres escènics, i mantenen una certa independència. Són com petites parts completes d’un tot, que és la novel·la.

VOCABULARI

• Collada: Depressió d’una certa amplària o extensió a la carena d’una serralada.
• Èrtica: Dret / rígid.
• Rodolar: Caure per un pla inclinat, moure’s al llarg d’un superfície, donant voltes sobre si mateix.
• Fil per randa: Minuciosament.
• Vetlladora: que vetlla.
• Vagaroses: de lleure.
• Tèrbol/ -a: borrosa.
• Pregon: D’una dimensió gran
• Regatell: Curs fluvial de la comarca del Berguedà
• Collada: Depressió d’una certa amplària o extensió a la carena d’una serralada.
• I “solitud”, és «l’estat de qui és sol, de qui viu sol o gairebé sol / Lloc solitari, desert, inhabitat».

3.7. L’ANÀLISI DELS PERSONATGES 

Els personatges de la novel·la en una visió escènica de conjunt:

• • La Mila, que recorre tot l’itinerari temàtic / argumental de la novel·la i que es presenta com un personatge rodó.

• • En Gaietà (el pastor), l’Anima i en Maties, uns personatges que envolten i segueixen la figura de la protagonista.

• • En Baldiret i l’Arnau, personatges secundaris.

• Dones feineres, les multituds de la festa de Sant Ponç i la família del mas, són personatges figurants.

3.7.1. LA CARACTERITZACIÓ DE CADASCUN DELS PERSONATGES DE LA NOVEL·LA

La caracterització del personatges esdevé important per definir, amb els seus trets, les forces del bé i del mal: la Mila i el pastor, encarnen el bé, en canvi en Maties i l’Ànima representen el mal. La Mila segueix els consells del pastor (el bé) i en Maties els de l’Ànima (el mal).

Des de la dualitat bé/mal apareixen tota una sèrie de valors morals o contravalors:

• • Espiritualitat / Materialisme,

• • Saviesa / Ignorància,

• • Activitat / Passivitat,

• • Individualitat / Massa,

• • Femení / Masculí,

• • Joventut / Vellesa,

• • Bellesa / Lletjor,

• • Llum / Foscor,

• • Vida / Mort,

• Déu / Dimoni.

3.7.1.1. La Mila, la noia protagonista ermitana de Sant Ponç, esposa d’en Maties

Es tracta d’una noia òrfena, criada pels parents i abocada a un matrimoni, per conveniència o per evitar la solitud.

És una dona que sent la força de l’amor i la maternitat, tot i que aquests desitjos contrasten amb les pors, la insatisfacció i la frustració. Es comunica molt bé amb el pastor i el desitja, però no resol l’acompliment sexual amb ell. És més, cap dels dos homes a qui està disposada a entregar-se la desitgen -el pastor i en Maties- i en això rau el seu drama.

Són pocs els detalls físics del personatge. Sabem que és jove, de bon veure i poques coses més. El que importa de la Mila és la seva evolució interior: una dona que, amb poques coses, emprèn un viatge cap la individualitat, l’autonomia.

El trajecte o itinerari que fa la Mila s’esglaona en tres trams que presenten l’evolució positiva de la protagonista:

En el primer tram hi trobem:

• La manca absoluta de decisions expressada en un canvi de residència de forma involuntària.
• Una forta dependència: «Com s’ho hauria fet la primera nit, si s’hagués de cuidar de tot soleta?»
• Certa inconsciència: «Se sentí novament inquieta i mortificada sense saber per què».
• Molta por: «És mala cuca la por i cal desniar-la».
• Una gran inestabilitat emocional. «És un manyac de nervis».
• La ceguesa. «Repari que vós sempre goiteu enlaire com els ceguets… Cal escampar els uis pertot, dona…»
• La ingenuïtat. «Vós seu massa bona…»

El procés evolutiu de la Mila s’orienta cap a la superació dels entrebancs morals o de conducta. La Mila és encara una persona subjecte als lligams de la matèria. Davant la por al desconegut, té dues opcions: ignorar el nou espai on ha anat a raure o aventurar-s’hi. Per això, quan apareix el pastor, no dubta i decideix deixar-se guiar.

En el segon tram hi observem:

• De primer, la Mila passa a l’acció i combat el medi realitzant el primer acte individual posant-se a netejar -tot fent cas al pastor- com una manera de fer cas a qui creu superior i que la convida a posar ordre al caos.
• Després, reafirma el seu criteri, no només volent pujar al Cimalt, sinó prenent consciència que els seus impulsos sexuals vers al pastor, que en aquest aspecte la rebutja -la diferència de l’edat entre ambdós n’és determinant-, no poden tenir acompliment.

En un tercer tram hi podem veure:

• El camí solitari de la Mila, després de la desaparició d’en Gaietà –com una ovella sense pastor-, i com ha d’acarar una darrera prova molt forta: la violació que pateix per l’actuació –com un llop– de l’Ànima, sense el seu protector ja mort i en circumstàncies molt poc clares.
• I és ara, a partir d’aquest moment, quan la Mila arriba a adonar-se de la seva situació, pren forces i decideix, amb una gran llibertat de decisió, tornar a la plana, abandonant, fins i tot, el seu marit.

En resum:

• • Es pot dir que la Mila és «una noia jove, maca, sana, insegura i de clase mitja-baixa. La seva personalitat va madurant i la seva manera de veure les coses va canviant al llarg de la novel·la».

• • La Mila es tot el contrari del seu marit, en Maties, a qui «no estima ni l’estima i això la fa sentir insatisfeta. Entre ella i el pastor, en Gaietà, hi ha certa complicitat i s’estimen d’una forma molt especial. L’únic consol de la dona és l’amistat que té amb aquest».

• L’Arnau i la Mila podrien estimar-se i casar-se, però el fil de la novel·la no ho permet. Pel que fa a en Baldiret, la Mila hi sent afectes maternals.

3.7.1.2. En Gaitetà, el pastor i acompanyant de la Mila

Si bé en Gaietà exerceix l’ofici de pastor, en la novel·la es distingeix per ser el guia de la Mila.

De la lectura de la novel·la, en referència a la seva caracterització física, se’n desprèn que el pastor és descrit com un home baix d’estatura, prim de cos, amb una mirada intel·ligent i ampla. Es tracta d’un home vidu i sense fills: en Gaità va conèixer la Lluci i li va demanar matrimoni, però després de vuit mesos la seva dona va morir.

És important destacar la intel·ligència i el sentit comú d’aquest personatge que en la novel·la desplega el paper d’un savi i bon acompanyant, un perfecte i agradable guia de la Mila, en contraposició d’altres dos personatges -com en són en Maties i l’Ànima- que circulen, per entre l’estructura de la novel·la, per altres camins i intencions. En Maties «és un marit passiu i indiferènt i l’Ànima mostra una actiutud malèvola i destructiva».

És de precís destacar que el pastor Gaietà aporta en l’entremat de la novel·la no només un llenguatge rural del Pirineu, sinó també un bon grapat de rondalles d’aquest mateix medi

En resum:

• • En Gaietà és «un home agradós i servidor de seixanta-quatre anys. Baixet i primedís, però s’estarrufava la figureta amb un gec ample i curt i unes calces també curtes i folgades de gruixut burell. Una gorra peluda se li menjava mitja cara, i l’altra mitja, neta de pèl, més que afaitada de fresc semblava barbameca de naixença. Duia sabates ferrades i petjava reposadament. Poseeix un gran poder de paraula».

• En Gaità representa el costat bo de la natura i es contraposa a l’Ànima. Fa de protector de la Mila durant la història i l’ajuda a evolucionar psicològicament.

3.7.1.3. L’Ànima, el violador de la Mila i l’assassí d’en Gaietà

Aquest personatge anomenat Ànima, al contrari del pastor Gaietà, facilita d’entreveure el món dels instints. Tan física com moralment l’autora de la novel·la en diu d’ell que «té més pòstis de bèstia que de persona» i «és la cosa més roïna de la muntanya».

Més concretament, de la lectura de la novel·la se n’extrau una descripció física del personatge molt impressionant: “ulls de boc”, “dents feridores”, “genives rogenques”, “nou punxeguda”, “extremitats com grapes peludes”. És tracta d’un caçador furtiu que, quant al seus trets de conducta o morals, se’n ressalta tres que l’identifiquen com una mala persona: lladre, violador (de la Mila, ermitana) i assassí (d’en Gaietà, el pastor).

Així com la parla del pastor sempre és orientadora, oportuna i agradable, la de l’Ànima se situa a l’extrem oposat perquè només profereix “exclamacions guturals” -hu,hu,hu,hu…-, “bramuls” i una “respiració propera a una fera”. En definitiva, una dicció poc fluïda.

Algun comentarista ha volgut veure en aquest personatge la intenció de l’escriptora de la novel·la en referir la figura del llop del conte “La caputxeta vermella”.

En resum:

• • L’Ànima figura de pagès de mig temps, malgirbat, amb un gec pansit de vellut blau i unes calces de pana groga estripades i cenyides al cos per una cordilla d’espart. Anava espitregat i descalç, i de la barretina posada sense gira, amb la pontorra enrerera, entre el clatell i orella, n’eixia un bordó ossós de color d’oli i una margera de celles que amagaven una enclotada, en qual fons s’hi removien inquietament com dos insectes enmig de brossa, dos ullots petits, petits, de no se sabia quin color.

• Representa la maldat, la violència i la destrucció. La seva mirada es de bèstia i es comporta com a tal. També se’l compara amb un llop. No té sentiments.

3.7.1.4. En Maties, el marit de la Mila

En Maties és el marit de la Mila, «un home despreocupat, feble, gandul i impotent sexualment». Al llarg de la novel·la es descobreix el procés de la Mila vers aquest personatge: inicialment considerat per ella i plena d’afecte vers ell, es va copsant com la protagonista passa de la paciència a la resignació i del menyspreu a l’abominació.

En resum:

• • En Matias és «un covard, un ignorant i un home molt passiu, sense ambicions, gandul». La seva dona l’associa amb «una bèstia sense zel». És incapaç d’entendre a la seva dona. A la muntanya es fa amic de l’Ànima i es deixa influir pels seus mals consells.

• En el transcurs del temps passa de ser una persona “estàtica” a convertirse en «un adicte al joc, una persona roïna i egoista i fins i tot s’aprima».

3.7.1.5. L’Arnau, un pretendent de la Mila

Es tracta d’un jove que mostra un enamorament sincer vers la Mila que també el desitja, malgrat que, fins i tot, l’Arnau resta disposat a renunciar a casar-se amb la seva promesa. Tanmateix, la Mila en desitjar també fortament al pastor, el considera «massa jove i igual a ella».

3.7.1.6. Altres personatges:

3.7.1.6.1. En Baldiret

És un nen del poble, acompanyant, generalment del pastor, i que desperta l’esperit maternal de la Mila a qui li agrada la seva companyia i la fa sentir molt bé.

3.7.1.6.2. El senyor Rector

Personatge sever quan crida a la Mila per advertir-la del mal comportament d’en Maties o quan apareix en la comitiva que porta el cadàver del pastor o a la festa de les roses de Sant Ponç, en els oficis religiosos, i en el banquet que fa amb la colla de capellans.

3.7.1.6.3. Les dones de la masia, i altres forces vives del poble

Les dones de la masia, principalment la Marieta, la gent de la rodalia i el batlle de Murons, el jutge, els guàrdia civils i el sereno, personatges que surten en escena només tangencialment,així com el grupet de capellans en la festa de Sant Ponç a redós del senyor Rector.

3.7.1.6.4. Animals i altres elements de la natura que, simbòlicament, prenen el valor de la personificació:

LA MUNTANYA 

• • La inaccessibilitat i

• L’espiritualitat.

Les d’aquesta obra no tenen caràcter bucòlic, sinó que són salvatges. Representen un món encara confús i poden simbolitzar:

• Tant una consciència inquieta i empresonada per la por,
• Com un desig d’elevació espiritual o sensual.

I fins i tot, si prenem com a punt de partida l’estructura de la novel·la, el vincle entre la Mila i les muntanyes és cada vegada més accessible i es resol a favor del trencament de la por i el desenvolupament sexual.

Quant a l’espai geogràfic «farà de contrapunt als espais psicològics interns i externs».  Segons Castellanos la muntanya a Solitud:

• «Ens és descrita en termes antropomòrfics» i presentada com una dona ajaguda en una comparació entre terra i dona. 
• També « apareix a través de les marques gràfiques que la Mila hi descobreix, la muntanya rep un sentit femení, ja que es veu ella mateixa caminant sobre una i grega invertida, un senyal que marca un itinerari d’ascensió cap a l’esperit (la humanització, la individualització)». 

La imatge del Bram, per exemple, seria  com una gran matriu, el lloc simbòlic on és generada la vida. Així doncs, la muntanya esdevé un espai simbòlic que tradueix els estats anímics i opcions vitals, en la qual la Mila vencerà el determinisme per conquerir la seva pròpia individualitat.

SANT PONÇ

El món de la protagonista es troba sota l’advocació d’aquest sant, que dóna nom a l’ermita, al  mas i a tota la contrada.

• • Alvarado explica que la seva caracterització és tenyida per la repulsió i l’angoixa que provoca a la Mila, a causa del seu ventre inflat i el peu «llarg i punxegut». El peu és un símbol que significa metonímicament el suport de la persona, i així, si el peu es deforma significa una deformació anímica, el defalliment de l’esperit.

• Segons Ferrater l’associació metonímica, sempre en termes de fàstic o desgrat pertany a un joc vivíssim de simbolisme sexual. Recordem, a més, que aquest peu la Mila l’associa a la bossa on guarda el tabac en Matias.

EL CIMALT I LA CREU

La Creu no hi és com a resultat d’un enfrontament entre la força terrenal blasfema i les celestials: «En aquestes, un renegat que hi havia a Murons (…) se ficà enmig de la gent i digué que en la creu hi mancavi quelcom: el Sant Crist (…) i penjà del travesser un esquellinc de matxo. […]. Tantost havia fet el sacrilegi, i encara havia pas acabat de dringar l’esquellinc, veu’s aquí que del cel, serè tal com avui, sortí un llampec furient i un espetec tan regròs, que tota la gent caigué bocaterrosa. I com aixecaren el cap, l’un aprés de l’atre, veieren pas arreu rastre de Creu ni de renegat. Quedavi pas més que la muntanya sola i una gran sentor de sofre que tapavi els sentits. I veu’s ací com va éssere posada i treta la Creu del Cimalt.»

Cal observar que:

• El mar: La Mila el descobreix en el simbòlic Cimalt i és descrit, sota el seu punt de  vista, amb tres comparacions decebedores i amb possibles connotacions virils.
• El Cimalt: És l’inici del coneixement, l’abandó del món de les aparences. Ara ja és a punt de veure les coses amb els seus «ulls» i no a través de les fabulacions dels altres.

En deixar l’ermita i la muntanya deixarà aquella mar tan retreta i exalçada pels homes. La seva serà, d’ara endavant, la mar de la seva imaginació, plena de faules portentoses.

ELS CONILLS, ELS CARAGOLS I ELS GRILLS

Conills, caragols i grills podem dir que contribueixen a precisar, encara que amb un pes menor, el fons espacial / simbòlic de l’obra: 

• • Els conills representen el símbol de la llibertat, però també víctimes; la Mila hi és comparada i per això segons Alvaradodiu que també podrien ser símbols femenins. A més a més, es troben relacionats amb la fecunditat que l’Ànima li treu a la Mila. 

• • Els cargols, hermafrodites, desperten el desig sexual, 

• Els grills que, escoltats abans de la violació de la Mila i una estona després, simbolitzen la vida.

3.8. L’ANÀLISI DE LES OPOSICIONS, ELS CONTRASTOS O  CONTRADICCIONS QUE EMERGEIXEN EN LA NOVEL·LA

3.8.1. L’ANÀLISI DE LES OPOSICIONS, ELS CONTRASTOS O LES CONTRADICCIONS ENTRE LES PERSONES  DE LA NOVEL·LA

En aquest punt hem escollit el personatge protagonista -la Mila- per poder-lo relacionar / comparar amb els altres personatges de l’obra, siguin principals o secundaris, i mostrar les actituds, ja positives, ja negatives, de tots ells. Així, doncs:

• • Si comparem entre la Mila i en Gaietà -el pastor-, es detecten conceptes oposats com: sexuada/asexuat, filial/paternal, ovella/pastor, joventut/vellesa, aprenenta/mestre.

• • Si acarem la Mila amb en Maties, -el marit- hi descobrim actitutds oposades com: treballadora/gandul, erotisme/manca d’erotisme, desperta/adormit, inquieta/indiferent.

• • Si confrontem la Mila i l’Ànima -el violador-, hi podem copsar diferències ben contràries: afectivitat tendra/desig animal, respecte/violència, ovella/llop conill/caçador, persona/animal.

• • Si la comparació es fa entre la Mila i en Baldiret, intuïm sentiments diversos: sentiment maternal/sentiment filial.

• • Si observem la Mila i l’Arnau, ens adonem de categories contraposades: dona/home, desig/por.

• Si contrastem la Mila i la gent de la romeria, hi trobem comportaments propis dels quals i que corresponen a: individu/massa.

3.8.2.  LES OPOSICIONS PEL QUE FA ALS ELEMENTS (COSES, ESPAIS, FETS)

 D’entre les oposicions més marcades, en referència als diversos aspectes que presenta “Solitud” en els seus capítols, cal destacar-ne els següents:

• • La fosca i la claror: aquestes són dues percepcions d’un mateix espai, perè en diferents hores del dia.

• • La festa de les roses, la gatzara i les relíquies: és a dir, els preparatius de la festa, el dia de la festa i les conseqüències de la romeria, respectivament.

• • La neteja de l’ermita i la pujada al Cimalt: corresponen a dos moments de neteja, la física o exterior de la casa a l’inici de la novel·la i l’espiritual o interior que es produeix en la Mila en un capítol molt a prop del seu final.

• La pujada a l’ermita i la davallada de l’ermita cap a la plana: la primera té lloc a l’inici de la novel·la amb la pujada a l’ermita i, l’altra, al final de la qual amb la tornada de la Mila a la plana.

De fet, l’obra de la Caterina Albert comença amb una descripció molt bonica en què la Mila puja cap a la muntanya vers l’ermita de Sant Ponç i es clou tornant-la a baixar en un acte decisori de gran llibertat física i espiritual.

 3.9. EL SIMBOLISME DE LA NOVEL·LA

“Solitud” esdevé una novel·la simbòlica perquè, més enllà del realisme descriptiu, selecciona elements de la realitat per transformar-los en símbols. No pretén descriure ni fotografiar la realitat de la seva protagonista i l’escenari que l’envolta sinó tan sols suggerir-la a través de la seva pròpia mirada i des del seu punt de vista.

El primer símbol és la muntanya que, a més a més d’exercir de marc, simbolitza les dificultats de la vida amb la seva difícil ascenció i la dificultat de la vida als cims.

Altres personatges com en Gaietà, el pastor i l’Ànima, també són símbols:

• • El pastor exerceix la funció de guia de la Mila que la porta a fer una mirada cap al seu interior i l’ajuden a no sentir-se tan buida ni sola.

• En canvi, l’Ànima simbolitza els instints terrenals, la barbaritat dels éssers humans, la seva irracionalitat amagada, profunda i instintiva.

El simbolisme o trets de gran significació que diversos comentaristes de la novel·la “Solitud” de Víctor Català (Caterina Albert) han estudiat al llarg de tot el seu recorregut i hem pogut percebre, n’indiquem -sense pretendre ara ser exhaustius en l’estudi d’aquest treball- els següents:

• • Podem parlar del propi títol de la novel·la en si: el títol esdevé un simbol que suggereix l’estat anímic del personatge, és a dir, la solitud en què es troba la protagonista, des del començament de l’obra fins que en el darrer capítol trenca aquella amb una devallada / fugida de la muntanya cap a la plana.

• • Sense cap dubte, la muntanya té un doble simbolisme: per una part, la seva inaccessibilitat i duresa ens aporta la visió d’un personatge empresonat per la por i amb molts dubtes a resoldre; per altra banda, la muntanaya fa sentir el ressò de coses grans amb i desvetlla sentiments purs d’elevació espiritual.

• • La pròpia estructura de l’obra sembla que prengui el simbolisme de la muntanya: a mesura que avança la lectura de l’obra es capta que la relació de la protagonista -la Mila- amb la muntanya va essent més accessible, resolent-se així la desaparició de la por.

• També les diverses pujades són com esglaons cap amunt i que poden simbolitzar una ascensió cap a una millor percepció i coneixement de les possibilitats que té la protagonista.

Es de destacar la simbologia que es desprèn de l’oposició claror / foscor en alguns punts de la novel·la com, per exemple:

• El pic lluminós del Cimalt relacionat amb el mestratge d’en Gaietà i l’aprenentatge de la Mila, com un pas important de la foscor a la claror i de tot allò que suposa pas de la mort a la vida.
• També s’hi troben símbols lluminosos quan es parla de “l’ametller florit” o d’altres de més tèrbols com “l’òliba” i alguns, completament ennegrits, en la descripció de “les muntanyes amortallades per la boira negra”.

I no es pot oblidar la caracterització de Sant Ponç, que provoca a la Mila fàstic i temor, i que es pot relacionar amb:

• En Maties, el marit de la Mila i “el ventre inflat del sant” i la seva “bossa tova”, com a símbol de la impotència sexual mitjançant uns objectes flàccids i tous.
• L’Ànima, el violador de la Mila i “el peu llarg i punxegut” que porta cap a la referència d’aquells objectes llargs, tallants, durs, com a símbols de l’agressivitat.

Al llarg de la novel·la s’hi troben, certament, simbolismes molt diversos i que, sense massa entreteniment descriptiu, es mostren tot seguit:

• • Les boletes de Galleran -com llavors de fecundació- que, al passar pel forat o trenc, representen sense cap dubte la violació.

• • El cargol, que podem associar-lo al plaer o al desig.

• • El conill, símbol de llibertat (La Mila i en Gaietà), però molt feble davant el caçador furtiu (L’Ànima). Tant la Mila (violada) com en Gaietà (empenyut a la mort) seran víctimes de l’Ànima, el caçador furtiu.

• • El mar, descobert per la Mila en el Cimalt, pot esdevenir símbol de llibertat.

• • La gastronomia té un paper relativament important a “Solitud”. Però la seva lectura porta cap a àpats diversos, com l’arròs amb bacallà del començament, els caragols a la brutesca o el llebrot que caça al jaç, d’un cop de pedra, en Gaietà. Uns menjars, sobretot aquests dos últims, que descobreixen una intensitat violenta molt gran.

• Les llegendes, i la seva relació amb  la simbologia de la novel·la, són anticipacions del que passarà a la novel·la. A més de la seva funció estructural,  permeten obrir l’espai rural cap a altres esferes i, fins i tot, registres lingüístics. Recodem que el pastor -amb la creació imaginativa com a forma de relació amb l’entorn- es relaciona amb la realitat a través de les seves llegendes. Aquesta consciència artística és pròpia de l’home superior ja que implica una actitud de superació.

En descriure anteriorment les característiques dels personatges, d’animals i altres elements de la novel·la, hem pogut observar la força simbòlica que emana de cadascun d’ells:

• La muntanya és com una personificació de la protagonista
• Sant Ponç produeix angoixa i repulsió
• El mar ens porta la idea de la llibertat i de la fabulació imaginativa sempre més enllà.
• El cimalt aporta l’inici del coneixement, l’abandó del món de les aparences.
• La Creu fa pensar en l’enfrontament entre la força terrenal blasfema i les forces celestials
• Els conills desperten un simbolisme dual: la llibertat i el victimisme
• Els caragols obren ensems el desig i rebuig sexual com a hermafrodites que són
• Els grills apareixen abans i després de la violació com a símbol de la vida

3.10. LA RONDALLÍSTICA DE “SOLITUD”

3.10.1. EL CONCEPTE DE RONDALLA, LA SEVA ESTRUCTURA I VARIETATS RONDALLÍSTIQUES

Amb el nom “rondalla” es designa una forma literària  d’èpica que integra un conjunt de narracions l’origen de les quals es remunta també a la llunyana història dels pobles i que, com els mites i les llegendes, formava part de la vida de la comunitat.

La base estructural de les rondalles, amb variants poc significatives, és la mateixa arreu del món. Així mateix, hi ha una sèrie de personatges i temes que trobem en tradicions de països i cultures molt allunyats i que cadascú ha matisat amb les seves pròpies característiques.

Des del punt de vistatemàtic hi ha, entre aquestes narracions, diferents varietats, més o menys marcades, segons les diferents cultures. Les més remarcables d’aquestes varietats són:

3.10.1.1. LA RONDALLA MERAVELLOSA, FANTÀSTICA O DE FADES

A la rondalla meravellosa hi apareixen i s’hi relacionen dos mons: el sobrenatural, representat per éssers humans com gegants, bruixes, fades… i el natural, representat per éssers humans, com un personatge principal heroi o heroïna.

El tema de la rondalla rau en com l’heroi aconseguirà de portar a terme un projecte humà. La intriga està constituïda per les dificultats que haurà de vèncer -lluites, raptes, proves- per tal d’aconseguir-ho.

El resultat final sol ser sempre positiu. Però el centre màxim d’interès narratiu de les rondalles rau en descobrir l’enginyosa manera com l’heroi superarà una dificultat o perill, o solucionarà un determinat problema.

3.10.1.2. LA FAULA D’ANIMALS

La faula d’animals és una modalitat de rondalla en la qual els personatges són animals que parlen i actuen com éssers humans. De tota faula se n’extrau una moralitat o ensenyament.

3.10.2. LES RONDALLES DE LA NOVEL·LA “SOLITUD”

El pastor ensenya a la Mila la muntanya i les seves llegendes:

• • En el capítol “Claror”, el pastor ensenya la muntanya a la Mila i les seves llegendes de la contrada. És aquí que li conta la llegenda del «Turó de Mala Sang», dit així perquè el torrent té les aigües vermelles dels caps tallats de les donzelles rebutjades pel rei moro i explica que per Nadal encara se’n senten els xiscles.

• • En el capítol “Neteja”, el pastor explica la llegenda / rondalla de el “Sol de Murons”, sobre aquella dona que fa la prometença a Sant Ponç de tallar-se la cabellera per esperar el seu estimat i quan aquest retorna la menyprea de lletja que la troba.

• • En el capítol «Rondalles« es conta la llegenda de «Les Llufes»: un vell asceta que ha rebutjat riqueses, poder i saviesa, però que és temptat per Floridalba, una de les llufes amb un petó apassionat: «Puix d’ençà que el món és món, s’ha pas trobat encara beguda, cadena, enginy, escarceller o conjurament tan poderós pel sentit de l’home, per sant que sia, com un petó de fembra». El vell mor d’amor i encara se li sent la veu que crida l’enamorada.

• • En el capítol «Vida enrera«, apareix la llegenda del «Senyor de Llisquens» on es descriu la venjança d’una violació.

• En el capítol «La Creu«, es narra la desaparició de la creu, destruïda per un llamp quan un descregut hi penjà un esquellerinc, horror que encara se sent quan passa una desgràcia a la muntanya i que se sentirà quan mori el pastor.

3.11. COM S’APLEGA -A MANERA D’UN RESUM- LA VERTEBRACIÓ SÒLIDA I EL COMENTARI DE LA NOVEL·LA «SOLITUD» DE LA CATERINA ALBERT, AMAGADA SOTA EL PSEUDÒNIM DE VÍCTOR CATALÀ

«Solitud» és una novel·la escrita per Víctor Català (Caterina Albert), publicada en fulletons inclosos en la revista Joventut entre el març del 1904 i l’abril del 1905. És la novel·la més coneguda de la seva autora. S’emmarca dins del modernisme, moviment literari i artístic força present a Catalunya. L’any 1909 va aparèixer com a novel·la sencera.

Finalment, no es podem negligir una mirada atenta a la Viquipèdia per centrar-nos en la taula o l’index d’aquesta novel·la de la Caterina Albert per poder tenir-ne una visió global de l’obra i la seva repercussió mundial a través de traduccions i adaptacions. I així, clicant cada enunciat, s’obrirà la informació del contingut precís:

• • 3.11.1. Argument

• • 3.11.2. Les seves influències

• • 3.11.3. L’estil de la novel·la

• • 3.11.4. Els personatges

• • 3.11.5. Traduccions

• • 3.11.6. Adaptacions

• 3.11.7. Enllaços externs

3.12. BILIOGRAFIA

Català, Víctor. “Solitud” Ed. 62 i “La Caixa”. MOLC, 1979.

De Riquer, Martí / Comas, Antoni / Molas, Joaquim. “Història de la Literatura Catalana”. Volum VIII. Castellanos, Jordi. “Víctor Català” 597-623. Ariel, Barcelona 1986.

Carbonell, Antoni / Espadaler, Anton M. / Llovet, Jordi / Tayadella, Antònia. “Literatura catalana”. Edhasa, 1979.

Bou, Enric. “Nou diccionari 62 de la Literatura catalana”. Ed. 62. Barcelona, 2000.

Casacuberta, Margarida. «Solitud» novel.la moderna«. Serra d’or n. 545, maig 2005.

Nardi, Núria. «Caterina Albert / Víctor Català, dona i escriptora«. Serra d’or n. 545, maig 2005.

3.13. ADRECES D’INTERNET

• Cal polsar aquí mateix perquè s’obri = 

https://lletra.uoc.edu/ca/obra/solitud-de-victor-catala/detall

• Cal clicar aquí mateix perquè s’obri =

 https://xtec.gencat.cat/web/.content/alfresco/d/d/workspace/SpacesStore/0020/07dde9d3-977e-434b-99c0-57db02bb1c39/solituddossier.pdf