30 abril, 2024
Sin categoría

SANT JORDI 2022

administradorpor administrador

LA PRIMAVERA ESCLATA EN UNA DIADA DE CELEBRACIONS I AMB EL RECORD  D’AUTORS QUE HAN FET GRAN LA LITERATURA CATALANA, TOT I QUE AMB EL DESIG QUE LA LLANÇA DE SANT JORDI VENCI I DERROTI LES MISÈRIES QUE ENCERCLEN I DESBORDEN EL NOSTRE TARANNÀ DE CADA DIA

(1) DIADA DE CELEBRACIONS EN LA JORNADA DE SANT JORDI 

(2) LA LITERATURA CATALANA DES DE L’ÒPTICA DE LA «VIQUIPÈDIA» 

(3) LA LITERATURA CATALANA DES DE L’ÒPTICA D’UN ANTIC «MAPA CONCEPTUAL» 

(4) ESCRIPTORS/ES QUE HAN FET GRAN LA LITERATURA CATALANA AMB LLURS OBRES 

(5) EL DESIG QUE LA LLANÇA DE SANT JORDI VENCI I DERROTI TOTES LES MISÈRIES QUE ENCERCLEN I DESBORDEN EL NOSTRE TARANNÀ DE CADA DIA 

..

1. DIADA DE CELEBRACIONS EN LA JORNADA DE SANT JORDI

Arriba un altre any –tempus fugit velociter et irreparabile– la festa de Sant Jordi que, en plena primavera de l’any 2022, esclata en diverses celebracions:

1.1. PEL QUE FA AL «DIA INTERNACIONAL DEL LLIBRE»

El «Dia Internacional del Llibre» és una festivitat celebrada internacionalment cada 23 d’abril.

El seu objectiu consistreix de promoure la lectura. I té el seu origen en la Diada de Sant Jordi celebrada a Catalunya en què:

  • Des del segle xv els homes regalen roses a les seves estimades.
  • El 1925 Vicent Clavel, un valencià del Països catalans proposà que, a canvi, les dones obsequiessin als homes amb un llibre.

Internacionalment, la celebració del «Dia Internacional del Llibre» és promoguda per la UNESCO, que va establir-la a l’any 1995.

.

1.2. EN REFEFRÈNCIA AL «DIA DE L’IDIOMA ESPANYOL», EN L’ANIVERSARI DE LA MORT DE MIGUEL DE CERVANTES, EL NAIXEMENT DE WILLIAM SHAKESPEARE I ALTRES AUTORS

Cada 23 d’abril, les Nacions Unides celebren el «Dia de l’Idioma Espanyol» (o també Dia de la Llengua Espanyola a les Nacions Unides), segons va aprovar el Departament d’Informació Pública de les Nacions Unides, per:

Miguel de Cervantes Saavedra (1547-1616) és l’escriptor espanyol més reconegut i és autor del Don Quixot de la Manxa, la primera novel·la moderna en llengua espanyola i universal.

Es tracta, doncs, d’un dia simbòlic per a la literatura mundial, ja que aquell dia, el 1616, van néixer o morir  Cervantes, Shakespeare i Garcilaso de la Vega.

La data també coincideix amb el naixement o la mort d’altres autors prominents, com Maurice Druon, Haldor K. Laxness, Vladimir Nabokov, Josep Pla, Manuel Mejía Vallejo i William Wordsworth.

El «Dia Internacional del Llibre» es va crear en honor a aquests autors literafris i d’altres ja morts.

.

1.3. QUANT AL «DIA DELS DRETS D’AUTOR» I DELS «PREMIS DE LA LITERATURA INFANTIL I JUVENIL PER LA TOLERÀNCIA» D’ACORD AMB LA UNESCO

Va ser natural que la Conferència General de la UNESCO, celebrada a París el 1995, decidís rendir un homenatge universal als llibres i autors en aquesta data del 23 d’abril, encoratjant a tots, i en particular als joves, a descobrir el plaer de la lectura ia valorar les irreemplaçables contribucions dels qui han impulsat el progrés social i cultural de la humanitat.

Pel que fa a aquest tema, la UNESCO va crear el «Dia Mundial del Llibre» i el «Dia del Dret d’Autor, així com el «Premi UNESCO de Literatura Infantil i Juvenil per la Tolerància».

.

1.4. LA DIADA DE SANT JORDI ALS PAÏSOS CATALANS:

Efectivament. La Diada de Sant Jordi -cada 23 d’abril de cada any- als Països catalans és: 

 

.

1.5. LA DIADA DE SANT JORDI A LA COMUNITAT AUTONÒMICA DE L’ARAGÓ

La Diada de Sant Jordi també és La Festa Nacional de l’Aragó. La Diada Nacional de l’Aragó (oficialment, segons l’estatut d’autonomia aragonès, Día de Aragón) se celebra cada any el 23 d’abril, coincidint amb la festivitat de Sant Jordi, patró de l’actual comunitat autònoma i de l’antic Regne d’Aragó, declarat com a tal des del segle xv.

L’Estatut d’Autonomia d’Aragó en fixa la data al seu article tercer, referent als símbols i la capitalitat, mitjançant la inequívoca fórmula «El Día Nacional de Aragón es el 23 de abril».

1.6. LA DERROTA EN UN 23 d’ABRIL DE LES COMUNITATS DE CASTELLA, DITS “COMUNEROS” I EL DIA DE LA COMUNITAT AUTÒNOMA DE CASTELLÀ I LLEÓ

En el pla polític, des de principis de la Transició espanyola, es va començar a commemorar la derrota de les Comunitats de Castella cada 23 d’abril -miri’s Comuneros-, i amb la conformació de Castella i Lleó com a autonomia, es decidí de celebrar l’estatus com a Dia de la comunitat.

.

2. LA LITERATURA CATALANA DES DE L’ÒPTICA DE LA VIQUIPÈDIA

2.1. QUÈ ENTENEM PER LITERATURA…?

La literatura, com molt bé diu el concepte, tracta d’un tipus noble d’expressió artística que es val de la utilització del llenguatge oral o escrit.

En aquest sentit, l’autor literari fa un ús estètic de la paraula per expressar una idea, un sentiment, una experiència o una història (real o fictícia) de manera no convencional o tradicional.

 

 

2.2. ELS GRANS PERÍODES DE LA LITERATURA CATALANA

La literatura escrita en català, sense atendre al lloc o l’origen de l’autor, es divideix en tres grans períodes:

Tot sotjant, m’acosto fins a la Viquipèdia catalana -per altra banda, on si destaca una sistematització enciclopèdica adient-, per tal de deixar en aquesta plana del meu Weblog el contingut literari que correspon al tema objecte del treball, en aquesta ocasió singular, que em proposo d’escriure com n’és la Diada de Sant Jordi de l’any en curs de  2022.

Així, doncs, per saber-ne més, vet açí al contingut de tot plegat:

.

 

 

En recuperar l’esmentat mapa conceptual m’és plaent de dir-ne algunes paraules per saber-ne més i que deixo escrites aquí…

Així, doncs, en prémer els conceptes colorejats de blau pel que fa als períodes o moviments literaris, els autors i alguna de les seves obres més representatives, s’obrirà -seguint l’Enciclopèdia virtual de la Viquipèdia– una informació substancial.

D’aquesta manera, hom podrà  copsar allò que li n’interessi més de la proposta feta en aquesta ocasió, aspergida en aquest Weblog, negre sobre blanc i amb conceptes colorejats de blau per poder enriquir-se informativament millor, segons aquella dita que el saber no fa mai nosa…

I, evidentment, seguiré la classificació dels períodes literaris insertats dins del mapa conceptual “ad hoc”, així com els autors catalans més destacats que s’hi mostren i les obres més significatives que n’escrigueren.

.

3.1. L’EDAD MITJANA (IX-XV)

«El català -com diu Joan Coromines-,  és una llengua romànica, resultant de l’evolució local del llatí parlat en el país en temps del romans». Es tracta, doncs, d’un llatí popular que evolucionava constantment i que, com tota cosa viva, tendia a introduir innovacions.

A banda del llatí el català s’explica per la confluència de:

El pas del llatí al català fou lent. Els canvis més important no es produïren fins al segle VIII. Canvis que vénen datats per l’existència de documents notarials i de cúria escrits en un llatí molt artificiós, plens d’incorreccions i de vacil·lacions que donen fe de l’origen de la nova llengua.

A poc a poc començaren  a aparèixer documents redactats totalment en la nova llengua, si bé, fins a la primera meitat del segle XIII en una proporció molt limitada respecte als redactats exclusivament en llatí.

La llengua escrita per les classes cultes de la societat feudal era la llatina, però no podien utilitzar-la quan havien d’adreçar-se al poble, que en parlava una de molt diferent. així, les lleis i els sermons religiosos, per exemple, eren traduïts a la llengua vulgar.

RESUM DE LA SITUACIÓ HISTÒRICA, SOCIAL I CULTURAL DE L’EDAT MITJANA ( segles IX-XV)

Des del punt de vista històric, s’anomena Edat Mitjana al període de temps comprès entre els segles V i XV.

S’inicia l’any 476, data de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident.

L’Edat Mitjana va acabar l’any 1492, data en què els Reis Catòlics van conquerir Granada i Colom va descobrir Amèrica.

Durant els primers segles de l’Edat Mitjana, la tranmissió de la cultura es duia a terme en els monestirs.  Les universitats es van convertir més tard en un focus de cultura.

Des del punt de vista artístic, el romànic va arrelar a Catalunya com a reflex d’una societat feudal on Déu era el centre de la vida.  El romànic va ser substituït pel gòtic a partir del segle XIII.

La societat medieval estava estructurada en tres estaments:

Els tres estaments de la societat feudal queden ben reflectits en la literatura de l’època:

Es considera que la llengua parlada en el segle VIII pels habitants de Catalunya ja era el català.

Els primers textos que s’han trobat escrits en català son «El Jurament de Radulf Oriol» al segle XI, una traducció d’uns fragments del Forum Iudicum (llibre de lleis visigòtiques), al segle XII i les Homilies d’Organyà, al segle XIII.

La cancelleria reial, organisme creat en el segle XIII, era l’organisme que s’ocupava de la redacció dels textos oficials.

Les obres i la temàtica són producte de la història, la cultura i el pensament medievals.  El  gènere més important de la literatura trobadoresca és la cançó, de tipus amorós.

.

3.1.1. LA LITERATURA CATALANA MÉS ANTIGA

3.1.2. ENTRE LA LITERATURA «TROBADORESCA» I LA LITERATURA «JOGLARESCA»

3.1.3. EL SEGLE XIII LITERARI CATALÀ

3.1.4. EL SEGLE XIV LITERARI CATALÀ

3.1.5. L’HUMANISME CATALÀ:

En parlar de l’Humanisme català, tractem sobre una línia de pensament caracteritzada pel propòsit de recuperar i d’enllaçar l’actualitat (s.XV) (el present)  amb obres d’autors de l’antiguitat clàssica (el passat).

El corrent humanístic pren una mutació de sensibilitat que té lloc entre el final de l’Edat Mitjana i el Renaixement amb:

  • Una nova visió de l’home,
  • La seva situació al món,
  • L’ànsia pel saber,
  • La valoració de la intel·ligència i la bellesa.

Tot un canvi de mentalitat que, dit sigui de pas, en l’Humanisme català això només tingué repercussió en l’evolució de la prosa.

3.2. EL SEGLE D’OR (XV-XVI)

3.2.1. LA PROSA

3.2.2. LA POESIA, representada per Ausiàs Marc i amb obres com:

3.2.3. LA NOVEL·LA DE CAVALLERIES

La Cavalleria era un orde paramilitar que s’inicià a l’Europa cristiana del s. XI.

L’orde va adquirir, a poc a poc pes en la feudalismo.

i necessità d’una estuctura i d’una reglamentació rígides que havien de ser respectades per aquell que hagués estat armat cavaller.

L’ideari de la cavalleria es pot resumir en aquests punts:

  • Defensa de la religió
  • Atenció i protecció als més febles 
  • Fidelitat a ultrança al rei 
  • Menyspreu per la mort i el dolor 
  • Recerca de l’honor i la glòria

La literatura aviat es féu ressó d’aquesta institució i dels seus ideals.

.

RESUM DE LA SITUACIÓ HISTÒRICA, SOCIAL I CULTURA DE LA NARRATIVA MEDIEVAL (segles XIII-XV)

Al llarg de l’Edat Mitjana trobem obres narratives de diferents tipus:

  • Novel·les amb contingut doctrinal (Ramon Llull, segle XIII),
  • Literatura   religiosa i moralitzant (Francesc Eiximenis, Sant Vicent Ferrer i Anselm Turmeda, segle XIV),
  • Cròniques històriques (Jaume I i Bernat Desclot, segle XIII) (Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós, segle XIV),
  • Prosa humanista (Bernat Metge, segle XIV),
  • Literatura satírica (Jaume Roig, segle XV) i
  • Novel·les cavalleresques (Joanot Martorell, segle XV).

.

3.3. EL PERÍODE DE LA DECADÈNCIA (XVI-XVII-XVIII)

El període anomenat de Decadència catalana comprèn des dels inicis del segle XVI a les primeres dècades del s. XIX.

Aquesta època inclou diversos corrents literaris i es caracteritza per una disminuació de l’ús del català com llengua literària -en benefici del castellà- i per una minva de la qualitat estètica de les obres que s’hi produïren.

Un seguit d’esdeveniments des de finals del S.XV als inicis del XIX provocaren una crisi històrica de decadència també política que ens cal assenyalar:

RESUM DE LA SITUACIÓ HISTÒRICA, SOCIAL I CULTURAL  DEL PERÍODE DE LA DECADÈNCIA (segles XVI-XVIII)

La Decadència es caracteritza per la disminució de l’ús del català com a llengua literària.

La unió de la dinastia catalano-aragonesa amb la castellana en temps dels Reis catòlics va contribuir a fer que l’ús del castellà es generalitzés com a llengua de la cort.

La invenció de la impremta facilita la difusió dels llibres i, per tant, de la cultura.

L’home del Renaixement (segle XVI) es converteix en el centre del món.  Es pren com a model el món greco-llatí.  Pere Serafí és l’autor més important del moviment.

L’home del Barroc (segle XVII) veu la vida de manera pessimista i es veu a si mateix com un ésser predestinat a la mort.  La belllesa i l’harmonia renaixentistes són substituïdes per la foscor dels conceptes, el recarregament lèxic i sintàctic, la sàtira…  Francesc Vicent Garcia és l’autor més destacat.

Durant la Il·lustració (segle XVIII) es valoren la raó i l’esperit científic i es cerca la felicitat individual i col·lectiva.  El Neoclassicisme comporta un retorn al món clàssic i en Joan Ramis és l’escriptor més rellevant del moviment.

El Pre-romanticisme es concreta en l’expressió dels sentiments i l’Ignasi Ferreres n’és l’autor més representatiu.

Les classes altes catalanes abandonen el país per anar a viure prop de la cort de Castellà i la llengua catalana és substituïda per la castellana, que passa a ser la llengua de cultura.

3.3.1. LA LITERATURA CULTA

3.3.1.1. EL TEATRE / LA POESIA / LA PROSA:

3.3.2. LA LITERATURA POPULAR

3.3.2.1. EL TEATRE / LA PROSA / LA  POESIA:

3.4. LA RENAIXENÇA (XIX)

En començar el segon terç del s.XIX s’esdevé la Renaixença catalana, un moviement de restauració lingüística, literària i cultural. En aquest període calia:

  • (1) Reconstruir la història de l’Edat Mitjana (època de l’esplendor nacional)
  • (2) Descobrir i divulgar els clàssics medievals
  • (3) Recollir totes les llegendes i la poesia de la tradició oral 
  • (4) Crear uns models depurats de llengua /codificar i depurar el lèxic, fixar l’ortografia i sistematitzar les lleis gramaticala 
  • (5) Crear una literatura en tots els seus gèneres
  • (6) Crear una premsa i unes editorials /
  • (7) Potenciar les institucions que ja existien (Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona) i crear-ne de noves (Jocs Florals).

L’Oda a la Pàtria (1833) de Carles Aribau serveis per datar l’inici de la Renaixença.

Tanmateix, podem dir amb en Joaquim Molas que la Renaixença fou el resultat d’un seguit de circumstàncies històriques:

“En conjunt -diu Joaquim Molas– el moviment renaixentista va constituir un intent de recuperar -i definir- una consciència diferencial catalana i, alhora, d’adaptar alguns corrents més vius de la cultura europea. L’intent es va realitzar en tots els camps de la creació i posant en joc ideologies sovint oposades”.

En l’esperit de la Il·lustració trobem insinuada la Renaixença. L’impuls del moviment no sorgí del Romanticisme perquè abans que que aparegués el sentiment romàntic, ja hi havia esperit renaixentista en la tasca dels il·lustrats, que s’evidencià especialment en els camps de la llengua, la literatura i la història. 

.

RESUM DE LA SITUACIÓ HISTÒRICA, SOCIAL I CULTURAL DE LA RENAIXENÇA  (segle XIX)

Catalunya va iniciar una important expansió.  La població va créixer, es van produir canvis importants en l’agricultura i es va consolidar el procés d’industrialització, que , al seu torn, va generar profundes transformacions socials.

El Romanticisme és un moviment artístic que apareix a començament del segle XIX com a reacció al culte a la raó que havia imperat en el segle anterior (Il·lustració).

A Catalunya, el Romanticisme va coincidir amb l’època de la Renaixença, període en què la llengua i la cultura catalanes van començar a recuperar el prestigi.  Jacint Verdaguer, Martí Genís i Aguilar i Àngel Guimerà en són els autors més destacats.

El Costumisme i el Realisme són moviments literaris que neixen com a reacció al Romanticisme i combaten tot el que és imaginatiu, fantàstic i subjectiu.  Defensen la teoria que l’art ha de ser un reflex de la realitat.  Hi predomina la descripció de la situació política, social i econòmica per sobre de l’acció.  L’autor més representatiu és en Marià Vayreda.

El Naturalisme és un moviment nascut a França coma evolució del Realisme.  S’incorporen a l’art teories científiques com ara el mètode experimental o el determinisme.  Narcís Oller és l’autor català més representatiu del moviment naturalista.

Per tal de donar difusió a la llengua i la literatura catalanes es van organitzar els Jocs Florals, concurs literari anual que premiava la millor poesia segons el tema: la pàtria, la fe i l’amor.

3.4.1. LA POESIA

3.4.2. LA PROSA 

3.4.3. EL TEATRE

3.5. EL MODERNISME (1892-1911)

El Modernisme, que apareix en el darrer quart del segle XIX, fou un ampli moviment cultural que es produí a Catalunya en el tombant dels segles XIX i XX i que coindicí i es relacionà amb altres ‘modernismes’ sorgits a Europa en el mateix període.

El Modernisme català tractà d’inserir l’art a la totalitat de la vida social i, en aquest sentit, abraçà:

 

 

El Modernisme català no s’identifica amb els altres modernismes i fou un moviment complex i en alguns aspectes contradictoris, producte d’influències molt diverses, que pretengué trasformar la societat a través de la cultura. El canvi es concretà en la ruptura amb el passat i en la voluntat de crear una cultura nacional, autosuficient, moderna i europea.

La ruptura modernista del anys de 1890 es produí perquè l’època era de crisi. La Restauració borbònica es consolidà gràcies al pacte entre els latifundistes peninsulars de l’interior i els burguesos de la perifèria. Fou una època de calma i d’estabilització, en la qual s’afermà la Revolució industrial. L’entesa entre les dues parts fou possible perquè:

Vers el 1890, els intel·lectuals ja havien consolidad la Renaixença i els burgesos la Revolució industrial. En aquest moment, un conjunt de crisis sotraguejaren Catalunya:

Al costat d’aquests fets hi hagué la crisi de confiança en el progrés científic i tècnic que aleshores envaïa Europa i que comportà la pèrdua de confiança en el factor intel·lectual de la raó. Així sorgiren filosofies irracionalistes i els artistes es refugiaren en el seu món interior o en la fantasia

Tot plegat portà en dels anys de 1890 a la ruptura i a l’enfrontament entre els intel·lectuals i la societat burgesa. Aquesta rebutjà el nou art i l’artista en sortí malparat. Aleshores aquest es refugià en l’art -convertit en una mena de religió- i sovint caigué en la bohèmia.

En la primera dècada del s.XX s’establí un nou pacte artista-societat que, d’una banda, permeté la consolidació del Modernisme, i de l’altra, la seva desaparició i la consegüent substitució pel Noucentisme. El procés, que es pot seguir perfectament en les obres dels escriptors del període, està molt ben exemplificat per la producció de Santiago Rusiñol…

Podem dividir les etapes del Modernisme en:

  • Els anys de formació i de lluita (1892-1900) 
  • La consolidació i
  • El triomf (1900-1911)

I, sobre els corrents ideològics i estètits el Modernisme presentà diferents tendències estètiques i ideològiques:

El Modernisme català és un moviment complex i multiforme, producte d’influències diverses que no arribà a unes formulacions estètiques clares i d’abast general perquè més que una estètica cal parlar d’actituds literàries sovint oposades.

Malgrat tot, hi hagué algunes actituds literàries prou notables que foren comunes a tots els grups citats i que caracteritzaren el moviment:

  • La tradició i les influències. Es valora el passat heterodox i el dels marginats. Només interessa de la tradició allò que era essencial a Catalunya per tal de modernitzar-la. Mirada cap a Europa i girada d’esquena a tota influència peninsular
  • La recerca de l’Art-Síntesi. Atac a les normes preestablertes. El que importa és la creativitat personal, la iniciativa individual. exaltació del geni creador, l’individu oposat a la massa o a la pressió social. L’art havia de tenir llibertat total, una literatura de revulsiu social en la síntesi dels diferents gèneres literaris.
  • La creació d’una literatura nacional. Els modernistes es proposen de descobrir les arrels de la identitat catalana sense oblidar la problemàtica universal. Descobriment de l’ànima catalana a través del folklore (la cançó popular i el lledendari català) i el paisatge (la terra, la geografia que ha condicionat l’home i n’és el producte).
  • La llengua i l’estil. Preocupació per la sistematització de la llengua i l’interès de dotar-la d’un estil culte, sintètic, musical i plàstic per mitjà d’un llenguatge suggerent i simbòlic, adjectivat i rebuscat (onomatopeies, repeticions, metàfores, imatges, neologismes, mots populars) que connecti amb el lector. L’estil ideal és el que combina l’espontaneïtat, amb una tècnica de gran riquesa.

.

RESUM DE LASITUACIÓ HISTÒRICA, SOCIAL I CULTURAL DEL MODERNISME 1892-1911), EL NOUCENTISME (1906-1923) I L’AVANTGUARDISME (1916-1934)  

La societat catalana viu en una constant transformació a causa dels progressos tecnològics.

La burgesia és la classe social més benficiada en aquesta primera part del segle XX.

A la pagesia i la menestralia les coses eren diferents, una gran part dels membres d’aquestes dues classes passen a formar part del proletariat, que creix amb les noves fàbriques i la indústria.

El Modernisme (1892-1911) és un moviment artístic, literari i cultural que, en la seva defensa de l’art total, proporciona artistes importants en tots els camps: arquitectes, escultors, pintors, dibuixants, músics, escriptors…  Dóna lloc a dues tendències: el regeneracionisme i l’esteticisme.  En poesia destaca la figura de Joan Maragall, en narrativa Raimon Casellas, Caterina Albert, Prudenci Bertrana i Santiago Rusiñol i en el teatre Joan Puig i Ferreter i Santiago Rusiñol.

El Noucentisme (1906-1923) comporta un retorn al classicisme.  Proposa continuar la tasca renovadora iniciada pels modernistes, però amb l’ajut i la col·lboració del poder polític.  L’únic gènere conreat, gairebé exclusivament, és la poesia.  Els autros més representatius són Eugeni d’Ors i Josep Carner.

L’Avantguardisme (1916-1934) va expressar en diferents corrents artístics: cubisme (pintura i literatura), futurisme (literatura), surrealisme (pintura i literatura)…  És un conjunt de tendències que manifesten una actitud de ruptura contra l’ordre establert.  Joan Salvat-Papasseit és el millor representant del futurisme i J.V. Foix és el millor exponent del surr a exiliar-seealisme.

La llengua catalana es troba en el primerpas d’un  procés de normalització.  A la fi del segle XIX, Pompeu Fabra va formular les seves propostes i va iniciar el camí per consolidar-les mitjançant la unificació ortogràfica i la creació d’una gramàtica i un diccionar normatius.

3.6. EL NOUCENTISME (1906-1936)

Noucentisme és el nom que ha estat donat a una etapa de la nostra història cultural i literària limitada per les dates 1906-1923.

Tot i així, cal remarcar que són aproximades, ja que a final dels s.XIX i a les primeries del s.XX hi havia hagut autors que insinuaven tendències properes al que després es consolidà com a Noucentisme.

En definitiva, a l’any 1906 coincidiren tot un seguit de fets significatiu:

L’any 1923 des produeix el cop d’Estat del general Primo de Rivera, que establí la Dictadura militar amb el vist.i-plau de la burgesia, perquè veié que aquesta era la solució més còmoda per mantenir les seves prerrogatives de classe.

Tanmateix, cal assenyalar tres fets de vital importància succeïts amb anterioritat a la data susdita:

  • La mort el 1917 d’Enric Prat de la Riba, President de la Mancomunitat.
  • A partir de l’any 1918, amb el final de la Primera Guerra Mundial, finalitza també un període d’apogeu econòmic per la burgesia lliurecanvista. Aparagué una desocupació dels sector obrer i  s’accentuà la inseguretat inversionista del capital i la inseguretat ciutadana.
  • Després d’un dur enfrontament (1917) entre Puig i Cadafach (segon President de la Mancomunitat) i Eugeni d’Ors, aquest trencà les seves relacions amb els centres de poder catalans. I l’exili de Josep Carner agreujà encara més la desintegració del moviment.

El Noucentisme no solament fou un moviment cultural, sinó tota una estratègia política que féu funcionar un aparell d’Estat.

Entre Modernisme i Noucentisme les diferències estètiques no eren pas abismals, però eren dos conceptes oposats a causa d’una sèrie d’antionòmies que marcaren la distància entre els dos moviments:

  • Natura / Cultura
  • Anècdota / Categoria
  • Espontani / Arbitrari
  • Anarquia / Norma
  • Mística / Raó
  • Indefinit / Claredat

Els noucentistes volien aconseguir l’obra ben feta, en la qual la raó dominés per sobre de qualsevol altre principi. Per a ells era més important l’estilització i l’artificiositat que no pas l’espontaneïtat. Podem dir, doncs, que tot ho volien codificat i adequat al seu pensament.

La poesia noucentista va tendir cap a:

  • La síntesi, i fou influïda pel Parnassianisme (el gust pel concepte, l’admiració hel·lenística i l’objectivitat) i pel Simbolisme a través de la lectura d’obres dels poetes francesos.
  • Una tria de vocabulari i de sintaxi i una selecció d’imatges que definiren l’aparició d’una nova estètica que, com ja va passar en el Modernisme, incidí en tots els sectors de la vida cultural (periodisme, pintura, arquitectura-urbanisme, música, etc.).
  • L’atracció per una temàtica d’inspiració popular amb una acurada elaboració intel·lectual (Josep Carner).
  • La interpretació idil·lica de la natura (Guerau de Liost).
  • Un gran interès per la llengua i el ritme, que crearen o recrearen, segons els casos, a partir de la tradició arcaica i les formes populars dels medis rurals, on encara no havia arribat l’espanyolització (Josep Carner i  Guerau de Liost).
  • La inssistència en l’afany de construir la gran ciutat ideal.

Eugeni d’Ors, el teòric del moviment noucentista, estructurà la nova estètica en cinc aspectes bàsics:

  • Noucentisme. Que significava rebuig tiotal al Romanticisme i exaltació de l’ordre natural tradicional. S’havia de rescatar la cultura de les mans dels intel·lectuals bohemis i revoltats, i adequar-la al nou horitzó político-social.
  • Imperialisme. El moviment político-cultural de la burgesia catalana havia d’aconseguir l’hegemonia interna de Catalunya.
  • Arbitrarisme. Desrealització de la realitat mitjançant abstraccions per tal d’arribar a l’ideal.
  • Civilitat. En aquest sentit, no es volia mantenir la polèmica camp-ciutat iniciada pels modernistes, sinó neutralizar, mitjançant el seu model social, els nombrosos i progressius conflictes que sorgien als grans nuclis industrials. S’havia de crear un mite amb el qual s’identifiquessin àmplies capes de la societat, inclusivament el proletariat.
  • Classicisme. Una burgesia mancada de tradició cultural hagué de recórrer al món clàssic per a fornir-ne uns models d’actuació. El món clàssic els donava ordre, raó, mesura i harmonia, trets tots ells vàlids per aconseguir una simbiosi perfecta entre estabilitat social i dinamisme cultural.

.

RESUM DE LASITUACIÓ HISTÒRICA, SOCIAL I CULTURAL DEL MODERNISME 1892-1911), EL NOUCENTISME (1906-1923) I L’AVANTGUARDISME (1916-1934)  

La societat catalana viu en una constant transformació a causa dels progressos tecnològics.

La burgesia és la classe social més benficiada en aquesta primera part del segle XX.

A la pagesia i la menestralia les coses eren diferents, una gran part dels membres d’aquestes dues classes passen a formar part del proletariat, que creix amb les noves fàbriques i la indústria.

El Modernisme (1892-1911) és un moviment artístic, literari i cultural que, en la seva defensa de l’art total, proporciona artistes importants en tots els camps: arquitectes, escultors, pintors, dibuixants, músics, escriptors…  Dóna lloc a dues tendències: el regeneracionisme i l’esteticisme.  En poesia destaca la figura de Joan Maragall, en narrativa Raimon Casellas, Caterina Albert, Prudenci Bertrana i Santiago Rusiñol i en el teatre Joan Puig i Ferreter i Santiago Rusiñol.

El Noucentisme (1906-1923) comporta un retorn al classicisme.  Proposa continuar la tasca renovadora iniciada pels modernistes, però amb l’ajut i la col·lboració del poder polític.  L’únic gènere conreat, gairebé exclusivament, és la poesia.  Els autros més representatius són Eugeni d’Ors i Josep Carner.

L’Avantguardisme (1916-1934) va expressar en diferents corrents artístics: cubisme (pintura i literatura), futurisme (literatura), surrealisme (pintura i literatura)…  És un conjunt de tendències que manifesten una actitud de ruptura contra l’ordre establert.  Joan Salvat-Papasseit és el millor representant del futurisme i J.V. Foix és el millor exponent del surr a exiliar-seealisme.

La llengua catalana es troba en el primerpas d’un  procés de normalització.  A la fi del segle XIX, Pompeu Fabra va formular les seves propostes i va iniciar el camí per consolidar-les mitjançant la unificació ortogràfica i la creació d’una gramàtica i un diccionar normatius.

3.7. AL MARGE DEL NOUCENTISME

3.7.1. LA PROSA / LA NARRATIVA

3.7.2. EL TEATRE

3.8. L’AVANTGUARDISME (XIX-XX)

En tractar de l’Avantguardisme, cal dir abans que la poesia com experiència de cultura no fou l’única tendència literària de les primeres dècades del segle XX. Aquests foren anys difícils de revisió i de crítica:

La Belle Époque s’havia acabat per la burgesia i començava l’Época de les masses i les diferents modalitats del feixisme...

…Un panorama polític, social i econòmic tan conflictiu havia de produir, obviament, trasbalsos culturals i reaccions ebn contra de l’ordre i la civilització que, procedents del segle XIX, s’anaven imposant.

Les actituds cubistes, constructivistes, futuristes, dadaistes i surrealistes –avantguardistes– foren les encarregades de posar en evidència la crisi total dels esquemes culturals burgesos. tot i això, els mètodes emprats diversos i, amb el temps, s’anaren complementant.

En síntesi,, però, tots aquest grups avantguardistes –terroristes, segons la terminologia de Jean Paulhan-, coincidiren en la violació de la realitat a través de la destrucció de l’harmonia de colors, formes, melodies, imatges, llenguatge i en la recerca constant de noves formes d’expressió:

  • El cubisme. Cerca de despullar l’aparença de les coses de la seva realitat temporal seguint els mètodes de la ciència: l’ús de formdes geomètriques per a la representació de la realitat,, disposició dels elements i no pas els elements per ells mateixos, la tècnica del collage…
  • El futurisme. Pretén l’anul·lació d’un món passat, d’una cultura, d’un art i d’un ordre ja caducs i l’acceptació d’un art nou d’acord amb el món modern. Exaltació del maquinisme (velocitat, dinamisme, audàcia, heroisme, perill, lluita…). Les paraules en llibertat i la imaginació sense fils tenen com a finalitat la destrucció del discurs, de la sintaxi i de la puntuació per tal d’arribar als mots essencials sense cap mena d’ordre, innecesari per a comprendre allò que es vol dir.
  • El dadaisme. Proposa una actitud de negació de tot: la destrucció per la destrucció. El seu objectiu era confondre la gent i crear una situació caòtica a nivell intel·lectual que fos reflex del caos polític-social creat per la Primera Guerra Mundial (1914-1918).
  • El surrealisme. El seu propoòsit va més enllà de crear el caos intel·lectual. Vol crear una crisi de consciència i d’aquí que el moviment es comprometés políticament. Té molt de romanticisme (valoració del somni i i recerca d’un mite col·lectiu) i incorpora alhora mètodes científics (Freud). Sublima la llibertat a través del meravellós que aconsegueix mitjançant l’escriptura automàtica, l’humor, l’absurd immediat, les imatges, els relats del somnis.

.

RESUM DE LA SITUACIÓ HISTÒRICA, SOCIAL I CULTURAL DEL MODERNISME 1892-1911), EL NOUCENTISME (1906-1923) I L’AVANTGUARDISME (1916-1934)  

La societat catalana viu en una constant transformació a causa dels progressos tecnològics.

La burgesia és la classe social més benficiada en aquesta primera part del segle XX.

A la pagesia i la menestralia les coses eren diferents, una gran part dels membres d’aquestes dues classes passen a formar part del proletariat, que creix amb les noves fàbriques i la indústria.

El Modernisme (1892-1911) és un moviment artístic, literari i cultural que, en la seva defensa de l’art total, proporciona artistes importants en tots els camps: arquitectes, escultors, pintors, dibuixants, músics, escriptors…  Dóna lloc a dues tendències: el regeneracionisme i l’esteticisme.  En poesia destaca la figura de Joan Maragall, en narrativa Raimon Casellas, Caterina Albert, Prudenci Bertrana i Santiago Rusiñol i en el teatre Joan Puig i Ferreter i Santiago Rusiñol.

El Noucentisme (1906-1923) comporta un retorn al classicisme.  Proposa continuar la tasca renovadora iniciada pels modernistes, però amb l’ajut i la col·lboració del poder polític.  L’únic gènere conreat, gairebé exclusivament, és la poesia.  Els autros més representatius són Eugeni d’Ors i Josep Carner.

L’Avantguardisme (1916-1934) va expressar en diferents corrents artístics: cubisme (pintura i literatura), futurisme (literatura), surrealisme (pintura i literatura)…  És un conjunt de tendències que manifesten una actitud de ruptura contra l’ordre establert.  Joan Salvat-Papasseit és el millor representant del futurisme i J.V. Foix és el millor exponent del surr a exiliar-seealisme.

La llengua catalana es troba en el primerpas d’un  procés de normalització.  A la fi del segle XIX, Pompeu Fabra va formular les seves propostes i va iniciar el camí per consolidar-les mitjançant la unificació ortogràfica i la creació d’una gramàtica i un diccionar normatius.


3.9. LA REPRESA O LITERATURA DE POSTGUERRA (1939-XX)

Al llarg del segle XX, la literatura popular dels Països Catalans ha estat sotraguejada per un seguit de fets històrics i culturals que l’han marcada i limitada molt profundament. Per al seu estudi cal dividir el període en dues etapes:

  • La pre-guerra, que abraça des del començament de segle fins a l’any 1939 (1900-1939)

Aquest primer període és ecarateritzat per una lenta, però progressiva recuperació de la literatura popular paral·lela a la recuperació política del catalanisme. Fins a tal punt, que es pot afirmar que pels volts de 1936 s’havia aconseguit, després de molts anys, una quasi total normalització.

Des d’un bon principi es continuaren conreant els gèneres típics sorgits en el segle XIX arran de la Revolució industrial, alhora que que continuaren tenint vigència els gèneres propis de la tradició del segle XVI al XVIII. Tots plegats, però, s’emmotllaren a les influències dels grans centres de cultura popular de món, sobretot, França, Anglaterra i Estats Units. En alguns casos es produí una forta evolució cap a estadis ben diferents.

Un tret important a destacar és que, si bé existí una literatura popular en castellà, ara, amb la perspectiva històrica, veiem que fou a poc a poc sunstituïda per la literatura popular en català, fins al punt d’arribar a un equilibri.

  • De 1939 fins a l’actualitat (1939-1999)

Aquesta etaà és marcada per una nova revolució, la tecnològica, que ha capgirat per complet l’escala de valors culturals tradicionalment acceptats per les capes populars. Ha sorgit la cultura de la imatge i el so, la qual, en lloc d’alfabettizar i/o culturalitzr, en el sentit tradicionals, grans sectors de la pobleció, exerceix una acció contrària i allunya i/o de vegades enfronta les noves generaciones amb el sentit clàssic de la cultura-literatura popular.

La literatura catalana pateix aquests crisi perquè d’ençà del 1939, els mínims símptomes de normalització que s’havien aconseguit foren suprimits per l’ensulsiada político-socio-cultural que seguí la victòria franquista. Durant els anys quaranta i cinquanta poques foren les manifestacions de literatura popular que es pogueren realitzar amb un mínim de dignitat i audiència. S’hagué d’esperar fins pels volts de 1960 perquè les coses canviessin una mica. Però aleshores, la llengua catalana, no oficial i perseguida havia perdut el primer tren per a l’assimilació de les noves tècniques culturals, especialment la televisió, el cinema, els dics, que arreu del món començaven a influir grans masses de població en les seves erespectives llengües, tot creant noves tendències i uns nous hàbits de cultura popular

Resumint, cal assenyalar tres aspectes fonamentals en aquest període:

.

3.9.1. LA POESIA

3.9.2. LA PROSA / LA NARRATIVA

3.9.3. EL TEATRE

.

 

RESUM DE LA SITUACIÓ HISTÒRICA, SOCIAL I CULTURAL ABANS I DESPRÉS DE LA GUERRA CIVIL (1936-39 / SEGLE XX)

La victòria de les tropes nacionals l’any 1939 va comportar l’establiment d’un règim dictatorial encapçalat pel general Franco.

En els primers anys de la dictadura franquista es va prohibir l’ús oficial del català, alhora que es prohibien les publicacions i l’ensenyament en cap llengua que no fos el castellà.

El nou règim abolia totes les institucions culturals que havia creat el Noucentisme.

Molts dels intel·lectuals catalans es van veure obligats a exiliar-se després de la Guerra Civil.

El Postsimbolisme fa una literatura que empra una llengua molt acurada i que busca la perfecció formal en l’obra literària.  Salvador Espriu és l’autor més destacat d’aquest corrent.

L’Avantguardisme, corrent literari d’experimentació formal en la recerca de mitjans d’expressió alternatius.  L’autor més representatiu d’aquest moviment és Joan Brossa.

Tendències realistes que es proposen de fer un retrat de la seva realitat immediata, i a tots els uneix l’ús d’una llengua col·loquial,  sovint amb to conversacional, encara que força elaborada.  Els dos autors més representatius de les tendències realistes després de la guerra són Josep Pla i Pere Quart.

La novel·la psicològica en què pren molt de relleu l’anàlisi psicològica dels personatges.  Per tal d’aconseguir aquesta anàlisi s’usen tècniques com el monòleg interior o els símbols.  Mercè Rodoreda n’és l’escriptora més representativa.

.

3.10. LES NOVES GENERACIONS LITERÀRIES (XX-XXI)

3.10.1. LA PROSA / LA POESIA

3.10.2. EL TEATRE

.

RESUM DE LA SITUACIÓ HISTÒRICA, SOCIAL I CULTURAL DE LES NOVES GENERACIONS (segle XX-XXI)

El 20 de novembre de 1975 va morir el general Franco.

Aquesta nova situació es caracteritza per:   llibertat i pluralitat polítiques, establiment d’un règim democràtic i la promulgació, l’any 1978, de la Constitució.

En els territoris de parla  catalana, l’adveniment del règim democràtic va comportar l’establiment dels diversos governs autònoms i l’aprovació dels respectius estatuts d’autonomia.

La varietat fa que sigui difícil d’establir d’una manera  clara quins corrents literaris predominen.  Hi ha una revisió de tots els corrents anteriors, sovint per renovar-se els plantejaments, altres vegades per criticar-los, però en general es pot dir que té més força la personalitat dels diversos autors que els diferents corrents.

Alguns autors:  Pere Calders, Manuel de Pedrolo, Joan Perucho, Baltasar Porcel, Carme Riera,Miquel Martí i Pol, Vicent Andrés Estellés, Quim Monzó…

.

4. ESCRIPTORS/ES QUE AMB LES SEVES OBRES HAN FET GRAN LA LITERATURA CATALANA

CONTINGUT DE L’ENCICLOPÈDIA DIGITAL VIQUIPÈDIA

Malgrat que al llarg del temps he tingut ocasió de fer-me amb prou col·leccions de llibres i, per suposat, amb diverses enciclopèdies en llengua catalana i castellana, m’he trobat que -en iniciar aquest weblog a l’any 2007, existia sortosament en el mercat la possibilitat de consultar online a través d’Internet no només el contingut del multa llatí, sinó la referència del que vol expressar el multum.

 

Així que m’és de gran utilitat el servei que em proporcionen tant la Wikipèdia com la Viquipèdia.

I utilitzo aquestes enciclopèdies digitals amb molta freqüència. Efectivament: aquelles anotacions o referències dites peu de plana o notes que, amb freqüència contenen els escrits o articles de certa emvergadura o importància, personalment els substitueixo -sempre que em sembla no només oportú, sinó també prou fiable- en els temes que presento per a una major comprensió i aprofundiment del text a través de l’elaboració que n’ha fet el criteri de les enciclopèdies susdites.

En finalitzar aquest tema en la Diada de Sant Jordi 2022 -una diada la d’aquest any en què la «primavera esclata en una diada de celebracions i amb el record d’escriptors/es que han fet gran la literatura catalana, tot i que encerclats i desbordats per tantes misèries que amb nosaltres conviuen»-, a banda de com he utilitzat puntualment  la Viquipèdia per il·lustrar moviments, autors i obres de la literatura catalana, ofereixo ara un seguit d’enunciats que l’esmentada enciclopèdia ha anat produint i confegint sobre el tema que ens ocupa.

D’aquesta manera exposo:

4.1. L’ABAST DE L’ENCICLOPÈDIA DIGITAL VIQUIPÈDIA

La Viquipèdia (Wikipedia en anglès, manlleu del hawaià wikiwiki –pronunciat amb variació lliure /ˈvikiˈviki/ o /ˈwikiˈwiki/– que vol dir «molt ràpid», i enciclopèdia) és una enciclopèdia lliure mantinguda per la Fundació Wikimedia, una organització sense ànim de lucre. Els més de 48 milions d’articles (dels quals 6.397.461 en anglès i 699.163 en català) han estat escrits col·laborativament per usuaris d’arreu del món, i la majoria dels seus articles poden ser editats per qualsevol persona que pugui accedir a la web. Va ser creada el gener del 2001 per Jimmy Wales i Larry Sanger, i actualment és l’obra de referència més gran i popular a Internet.

Jonathan Dee, del New York Times, i Andrew Lih, en el 5è Simposi Internacional sobre el Periodisme en Línia, han citat la importància de la Viquipèdia, no només com a referència enciclopèdica sinó també com a font de notícies actualitzada regularment. Quan la revista Time va donar el premi «Persona de l’any 2006» a «You«, va reconèixer la reeixida de la col·laboració en línia, va citar la Viquipèdia com un dels tres exemples dels serveis «Web 2.0«, juntament amb YouTube i MySpace.

L’edició en català / valencià de l’enciclopèdia lliure més gran del món va ser la tercera a crear-se, el 16 de març de 2001, i té l’honor de ser la primera que va contenir articles en llengua no anglesa. La Viquipèdia alemanya, per exemple, es va crear minuts abans, però no va disposar d’articles en el seu idioma fins mesos després. Actualment hi ha versions de la Viquipèdia en més de 325 llengües, però només 314 estan actives (febrer 2022), i el conjunt de Viquipèdies tenen més de 36.190.141 articles (octubre 2015) i reben més de 8.000 milions de visites cada mes (dades del 2014).

Tanmateix, per tenir-ne un coneixement més exacte de tot el seu contingut, és a dir, per saber-ne, vet aquí un índex, sumari o taula que resultarà fàcil de consultar:

 

4.2. AUTORS I OBRES DE LA LITERATURA CATALANA DES DE DIFERENTS CATEGORIES TEMÀTIQUES

.

5. AMB EL DESIG QUE LA LLANÇA DE SANT JORDI VENCI LES MISÈRIES QUE ENCERCLEN I DESBORDEN EL NOSTRE TARANNÀ DE CADA DIA 

Ja donava per acabada la meva contribució a la Diada de Sant Jordi d’aquest 2022 quan llegeixo en el diari ARA un article de Sebastià Alzamora que m’ha cridat l’atenció perquè extrau de l’actualitat de la nostra realitat històrica actual les petites i grans misèries que  encerclen i desborden el nostre tarannà de cada dia.

Des de la meva visió  personal he de fer referència, doncs, a algunes situacions  que més impacte produeixen, sobre les altres, en aquest moment de l’abril de l’any 2022:

.

L’article de l’esmentat periodista/escriptor, a la vigilia de la Diada de Sant Jordi, no té pèrdua perquè assenyala -misèria a misèria-, les vivències desagradables del dia a dia actual.

Tot i que també m’és plaent de contemplar aquí -com a contrast entre l’odi i l’amor-, el Poema de “La Rosa als llavis” de Joan Salvat Papaseït en què des de la seva publicació, constitueix una de les obres més analitzades pels crítics i estudiosos de la literatura, els quals n’han fet diferents i variades interpretacions sobre l’excel·lència de l’amor:

Una de les troballes que més destaquen en el llibre és l’actitud amb què Salvat poetitza la relació dels amants: l’amor és un ritual joiós, de festeig dels cossos, espontani i lliure, on no hi ha ombra de pecat o de culpa, de metafísica o de retòrica intel·lectualista. Josep Borrell

El millor poema eròtic de la poesia catalana. Podem afegir-hi, sense por d’exagerar, que és un dels millors poemes eròtics de la literatura europea. […] En poques ocasions com en aquest llibre de Salvat l’amor ha estat expressat literàriament amb tanta esplendor priàpica, amb tanta vehemència carnal. La vida queda, de sobte, condensada en la màgica victòria del sexe. Joan Fuster

El fet d’estimar es converteix en una mena de culte, en el qual l’enamorat exerceix les funcions de sacerdot, i l’enamorada, les de novícia. Així, el poema és, a grans trets, la història d’una iniciació o, més en concret, de l’oposició entre l’astúcia del mestre i la innocència de l’enamorada […] i que, a la llarga, acaba amb l’ingrés de la novícia al regne de la ciència. Joaquim Molas

A la poesia de Joan Salvat-Papasseit trobem algunes de les característiques comunes a molts d’aquests poetes: per exemple i com a actitud vital, la revolta. Salvat va ésser un poeta revoltat i, per això, entre d’altres motius, va ésser un avantguardista.  Josep Maria Castellet

També, tot i les variades propostes sobre el tema, en aquest Sant Jordi 2022 n’apareixen diferents propostes de llibres de les quals que m’afalaga de citar, “Diguem-ne amor” de Marta Vives.

Així, doncs, entre l’amor i  l’odi en aquesta cursa armamentística actual per una part, i d’escalada repressiva contra l’independentisme català per una altra, torno al nostre escriptor articulista recordant que tant ahir com avui o sigui demà,  demà passat i tots els dies, segueix essent Sant Jordi:

  • «Hi ha guerra a Ucraïna (i al Iemen, i a Síria, i a mig món), però demà és Sant Jordi.
  • Milions d’innocents moren assassinats, o són desposseïts de tot (tot) allò que tenien o podien tenir, i es veuen obligats a començar dolorosament una nova vida com a refugiats, però demà és Sant Jordi.
  • L’extrema dreta és a un pas de governar a França, però demà és Sant Jordi.
  • L’extrema dreta ja ha començat a governar a Espanya, però demà és Sant Jordi.
  • Som ciutadans d’un estat que —per dir-ho com Antoni Bassas— espia però no escolta, però demà és Sant Jordi.
  • Som ciutadans d’una democràcia que s’ha guanyat l’apel·latiu de defectuosa pels seus abusos de poder, però demà és Sant Jordi.
  • El cap de l’estat espanyol és un rei que succeeix, dins aquesta democràcia defectuosa, un dictador criminal que és reivindicat sense gaire dissimulació per la dreta nacionalista, però demà és Sant Jordi.
  • La corrupció és als fonaments del sistema polític del 78 i el rei que dèiem, fugat pels seus escàndols a una altra dictadura, n’és el primer representant, però demà és Sant Jordi.
  • La brutícia, la lletjor, la falta de respecte entre ciutadans i el deteriorament de la convivència són generalitzats (i tenen una forta relació amb l’auge de l’extrema dreta arreu d’Europa i d’Occident), però demà és Sant Jordi.
  • El menyspreu pel coneixement, per la cultura, per la ciència, per tot allò que ens dona l’oportunitat de millorar com a societat i com a individus està a l’ordre del dia, però demà és Sant Jordi.
  • D’intel·lectuals, d’escriptors, de professors, de periodistes que l’única cosa que respecten són els diners i el poder que es pot obtenir amb els diners, i són voluntaris i submisos servents d’aquest poder, tot n’és ple, però demà és Sant Jordi.
  • Els xarlatans, els demagogs, els impostors, els venedors de fum, els salvapàtries i els posseïdors de veritats llampants i solucions fàcils campen arreu amb la seva obtusa prepotència, però demà és Sant Jordi.
  • Els negacionistes, els dispensadors de teories ridícules, els que es pensen ser més llestos que ningú, els reaccionaris i els avars que encara neguen el canvi climàtic perquè volen més diners, o els progressistes i els antisistema que acaben lluitant contra les vacunes, o negant la pandèmia o donant la raó a Putin, tots aquests proliferen arreu, però demà és Sant Jordi.
  • Demà plourà, però demà serà Sant Jordi i sortirem al carrer i ens regalarem llibres i roses…

…alguns tindrem el privilegi de ser a les paradetes, i vosaltres vindreu i, com diu Salvat-Papasseit, ens mirarem feliços.  

Serem conscients de celebrar plegats la festa més bonica del món, i la celebrarem encara amb més alegria que abans:

  • Pels que ja no hi són per celebrar-la, i
  • Perquè celebrar Sant Jordi és una manera de passar per damunt tot el que hem esmentat abans.

Els llibres i les roses són més forts que els tancs, que els míssils, que els diners, que el poder dels corruptes. I se me’n fot si algun opinadoret considera que això que dic és ingenu o cursi o il·lusori, perquè no ho és. És veritat, com que demà és Sant Jordi»

 

LA PRIMAVERA ESCLATA EN UNA DIADA DE CELEBRACIONS I AMB EL RECORD  D’AUTORS QUE HAN FET GRAN LA LITERATURA CATALANA, TOT I QUE AMB EL DESIG QUE LA LLANÇA DE SANT JORDI VENCI I DERROTI LES MISÈRIES QUE ENCERCLEN I DESBORDEN EL NOSTRE TARANNÀ DE CADA DIA

 

 

administrador

Ver todas las entradas de administrador →

Puede que también te guste

L’ESTAT CONTRA UNA LLENGUA I CONTRA LA IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA A L’ESCOLA / DISPOSICIONS JUDICIALS A L’ANY 2022 I EL DECRET LLEI DE LA GENERALITAT I LA LLEI DEL PARLAMENT DE CATALUNYA PER OBVIAR EL 25% DE CASTELLÀ DE CARA AL CURS 2022-2023

L’EDUCACIÓ EN CATALÀ I LA IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA

EN LA MORT D’EN FERNANDO GARCÍA ADRIÁN

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *