por 
LA PANDEMIA DEL CORONAVIRUS SARS-CoV-2 / COVI-19
EPIDÈMIES TRANSFORMADES EN PANDÈMIES QUE LA HUMANITAT HA SOFERT AL LLARG DE LA SEVA HISTÓRIA
PRIMAVERA DE 2020
És de precís consignar en aquesta aplicació informàtica del WEB-BLOG casolà, que utilitzo per expressar els meus pensaments i sentiments, el desastre mundial que un virus precisament d’una alta qualitat de bellesa, tal i com es presenta des de l’electrònica observació microscòpica, talment comparada per al profans en la matèria, com els inquiets i brillants cristalls de les figures formades per la juguesca calidoscòpica.
I en són moltes les informacions que sobre el tema arriben a dojo dia rera dia. Tant des del poder polític com de la comunitat científica, a banda dels articles periodístics de més alt o baix nivell, així com de les tertúlies d’opininadors sobre aquesta eventualitat, sesgades unes, encertades altres, totes en fase de recerca sense que ningú hagi arribat encara a l’objectivitat o comprensió global del tema -cosa ben desitjable-, però a les beceroles malauradament de tot plegat.
Així, doncs, dividiré aquest tema de caire mundial en diversos aspectes per tal de deixar-ne constància, així com els avatars de la pandèmia i les conseqüències que se’n deriven per a tota la comunitat internacional. Fins i tot, cadascun dels set temes tindrà el seu espai personalitzat en aquestes planes per tal que la seva lectura sigui de molt més fàcil recorregut.
En referència al tercer tema, aquest n’és el títol del seu contingut:
[3] EPIDÈMIES TRANSFORMADES EN PANDÈMIES QUE LA HUMANITAT HA SOFERT AL LLARG DE LA SEVA HISTÌORIA
Nogensmenys, la temàtica que comprèn la presentació del diversos capítols apareix determinada així: 
1. LA DIFERENCIACIÓ ENTRE ELS CONCEPTES D’ENDÈMIA, EPIDÈMIA I PANDÈMIA
2. LA HISTÒRIA DELS VIRUS I LLURS INFECCIONS VIRALS / LES VACUNES PROTECTORES / ELS BACTERIS
3. EPIDÈMIES TRANSFORMADES EN PANDÈMIES QUE LA HUMANITAT HA SOFERT EN LA SEVA HISTÒRIA
4. EL CORONAVIRUS «COVID-19»
5. EL PERQUÈ DEL CONFINAMENT O LLARGA QUARANTENA
6. RETALLS DE DIARIS I SETMANALS SOBRE LA PANDÈMIA DEL CORONAVIRUS / COVID-19
7. DELS DIES I LES NITS DEL CONFINAMENT A L’AIXOPLUC DE LA LLAR…
3. EPIDÈMIES TRANSFORMADES EN PANDÈMIES QUE LA HUMANITAT HA SOFERT AL LLARG DE LA SEVA HISTÒRIA
Hi ha hagut, doncs, un nombre d’importants pandèmies a la història de la humanitat, totes elles generalment zoonosis que han arribat amb la domesticació d’animals, com per exemple la verola, la diftèria, la grip i la tuberculosi. I un nombre d’epidèmies particularment importants que mereixen un esment per sobre de la mera destrucció de pobles en podem citar les més importants.
3.1. LES PANDÈMIES A L’ANTIGUITAT
3.1.1. LA FEBRE TIFOIDE (430 AC.)
A la Guerra del Peloponès (430 aC.), la febre tifoide va matar la quarta part de les tropes ateneses i una quarta part de la població al llarg de quatre anys de la guerra.
Això va afeblir fatalment la preeminència d’Atenes, però la virulència absoluta de la malaltia va evitar una major expansió.
És a dir, va matar als afectats a un ritme més ràpid del que es podria estendre.
La causa exacta de la malaltia va ser desconeguda durant molts anys. El gener de 2006, uns investigadors de la Universitat d’Atenes van analitzar unes dents trobades en una fossa comuna descoberta a la mateixa ciutat, i va confirmar la presència del bacteri responsable de la febre tifoide.
3.1.2. LA PESTA ANTONINA (165-180)
Possiblement va ser la verola que arribà amb el soldats que tornaven del Pròxim Orient.
Va matar una quarta part dels infectats i fins a cinc milions de persones en total.
En el moment més actiu d’un segon brot (251-266) es va dir que a Roma morien 5.000 persones al dia.
3.2. LES PANDÈMIES DE LA PESTA NEGRA
3.2.1. LA PRIMERA PANDÈMIA DE LA PESTA BUBÒNICA
El primer brot registrat de pesta bubònica va ser la pesta de Justinià, que va estar activa pel Mediterrani entre el 541 i, aproximadament, l’any 700. Tot va començar a Egipte, i a la primavera següent des d’allà va passar a Constantinoble.
Segons el cronista romà d’Orient Procopi, causà la mort de 10.000 persones al dia en la seu moment més virulent i probablement va morir el 40% dels habitants de la ciutat.
La pesta va arribar a eliminar entre una quarta part i la meitat de la població humana del món occidental. Va causar una caiguda de la població d’Europa d’aproximadament un 50%, entre els anys 550 i 700.
3.2.2. LA SEGONA PANDÈMIA DE LA PESTA NEGRA
La segona pesta negra podem trobar-la a inicis del segle XIV. El nombre total de morts a tot el món s’estima en uns 75 milions de persones. Vuit-cents anys després de l’últim brot, la pesta bubònica va tornar a Europa. Aparegué a Àsia, i des d’allà, el 1348, la malaltia va arribar al Mediterrani i a l’Europa occidental, probablement a través dels mercaders italians que fugien dels combats de la guerra de Crimea. En sis anys va matar entre uns 20 i 30 milions d’europeus, un terç de la població total, i fins a la meitat de la població de les zones urbanes més afectades.
Aquesta pandèmia va ser la primera d’un cicle europeu d’epidèmies de pesta que es va perllongar fins al segle XVIII. Durant aquest període, més d’un centenar d’epidèmies de pesta s’estengueren per Europa. A Anglaterra, per exemple, les epidèmies es mantingueren en cicles de 2 a 5 anys des de 1361 fins al 1480. A la dècada del 1370, la població d’Anglaterra va patir una disminució d’un 50%. La gran pesta de Londres de 1665-66 va ser l’últim gran brot de la plaga a Anglaterra. La malaltia va matar unes 100.000 persones, el 20% de la població de Londres.
3.2.3. LA TERCERA PANDÈMIA DE LA PESTA NEGRA
La tercera pandèmia de la pesta negra va arribar a tots els continents habitats. Va matar uns 10 milions de persones a l’Índia.
Durant aquesta pandèmia, els Estats Units va tenir el seu primer cas de pesta al 1900 a San Francisco.
Actualment, encara es troben casos aïllats de la malaltia a l’oest dels Estats Units.
3.3. LES PANDÈMIES DEL CÒLERA
Hi ha descrites set grans pandèmies de còlera al món:
3.3.1. LA PRIMERA PANDÈMIA DEL CÒLERA (1816-1826).
La primera va començar a Bengala, i tot i que prèviament havia quedat restringida al subcontinent indi, cap al 1820 es va expandir per arreu de l’Índia. Uns 10.000 soldats britànics i incomptables civils indis van morir durant aquesta pandèmia.
Posteriorment es va estendre fins a la Xina, Indonèsia -on més de 100.000 persones van morir només a l’illa de Java– i el Mar Caspi, abans de començar a remetre.
Els morts a l’Índia entre 1817 i 1860 es calcula que van superar els 15 milions de persones. Uns altres 23 milions de persones van morir entre 1865 i 1917. Les morts a Rússia durant un període similar va superar els 2 milions de persones.
3.3.2. SEGONA PANDÈMIA DE CÒLERA (1829-1851).
Provinent d’Àsia, una segona pandèmia del còlera, primer es va escampar per Rússia i a Hongria (al voltant de 100.000 morts).
Va estendre’s per Alemanya el 1831, i a Londres arribà el 1832 (més de 55.000 persones van morir al Regne Unit).
El mateix 1832 s’escampà per França, Canadà (Ontàrio), i els Estats Units (Nova York). També afectà la costa del Pacífic d’Amèrica del Nord el 1834. I el 1848, a Anglaterra i Gal·les, es va iniciar un brot que durà dos anys i va matar 52.000 persones.
Es creu que més de 150.000 nord-americans van morir de còlera entre 1832 i 1849.
3.3.3. TERCERA PANDÈMIA DE CÒLERA (1852-1860).
La tercera pandèmia de còlera va causar una grandíssima mortalitat especialment a l’Imperi Rus, on va provocar més d’un milió de morts.
El 1852, el còlera va afectar l’est d’Indonèsia i més tard, el 1854, va envair els imperis de la Xina i el Japó.
Les Filipines van patir la pandèmia el 1858, i Corea el 1859.
El 1859, un brot iniciat a Bengala es va estendre per l’Iran, l’Iraq, Aràbia i Rússia.
3.3.4. QUARTA PANDÈMIA DE CÒLERA (1863-1875).
La quarta pandèmia de còlera es va difondre principalment a Europa i Àfrica. Almenys 30.000 dels 90.000 pelegrins de la Meca van ser víctimes de la malaltia. El 1866, el còlera va cobrar-se 90.000 vides a Rússia. El mateix 1866, hi va haver un brot a l’Amèrica del Nord que va causar la mort d’uns 50.000 nord-americans.
3.3.5. CINQUENA PANDÈMIA DE CÒLERA (1881-1896).
L’epidèmia de 1883-1887 provocà 250.000 morts a Europa i almenys 50.000 a tota Amèrica.
El còlera causà 267.890 morts a Rússia (1892), 120.000 a Espanya, 90.000 al Japó i 60.000 a Pèrsia.
El 1892, el còlera contaminà el subministrament d’aigua d’Hamburg i va causar 8.606 morts.
3.3.6. SISENA PANDÈMIA DE CÒLERA (1899-1923).
La sisena pandèmia de còlera va tenir un efecte menor a Europa a causa dels avenços en salut pública, però a Rússia va ser greu i amb més de 500.000 víctimes que van morir a causa de la malaltia durant el primer quart del segle XX.
Aquesta sisena pandèmia causà la mort a més de 800.000 persones a l’Índia, i entre el 1902 i el 1904 va provocar més de 200.000 morts a les Filipines.
Entre finals del segle XIX i l’any 1930 es van registrar 27 epidèmies durant els pelegrinatges a la Meca, i més de 20.000 pelegrins van morir de còlera durant el hajj de 1907 i 1908.
3.3.7. SETENA PANDÈMIA DE CÒLERA (1962-66).
La setena pandèmia de còlera va començar a Indonèsia, i va arribar a Bangladesh el 1963, a l’Índia el 1964, i a l’URSS el 1966.
Era un tipus de còlera anomenat El Tor, una soca de Vibrio cholerae identificada per primer cop el 1905 a El Tor, a la península del Sinaí.
3.4.1. LA GRIP O INFLUENZA
El metge grec Hipòcrates, el «pare de la medicina«, descrigué per primera vegada la grip l’any 412 aC.
3.4.2. LA PRIMERA PANDÈMIA DE LA GRIP (segle XVI)
La primera pandèmia de grip es va registrar el 1580 i des d’aleshores, les pandèmies de grip tenen lloc cada 10 a 30 anys.
3.4.3. LA GRIP ASIÀTICA (1889-1890)
La grip asiàtica va arribar al maig de 1889, a Bukhara, Uzbekistan. A l’octubre, havia arribat a Tomsk i el Caucas. Es va estendre ràpidament i va colpejar a l’oest d’Amèrica del Nord el desembre de 1889, Amèrica del Sud el febrer-abril de 1890, l’Ínca.wikipedia.org/wiki/Grip_asiàticadia, el febrer-març de 1890, i Austràlia, al març-abril de 1890.
Va ser suposadament causada pel tipus H2N8 del virus de la grip influenza. Va tenir un atac molt alt, així com la taxa de mortalitat ja que a prop d’1 milió de persones van morir en aquesta pandèmia.
La grip asiàtica (1957-1958) era causada per un virus H2N2 va provocar unes 70.000 morts als Estats Units. Identificada per primera vegada a la Xina a finals de febrer de 1957, la grip asiàtica va arribar als Estats Units el juny de 1957. Va causar prop de 2 milions de morts a nivell mundial.
3.4.4. LA GRIP ESPANYOLA (1918-1919)
La grip espanyola va ser identificada per primera vegada a principis de març de 1918 entre les tropes dels Estats Units a Funston, a Kansas. L’octubre de 1918, s’havia estès per convertir-se en una pandèmia de distribució mundial, arribant a tots els continents, i eventualment s’estima que va infectar un terç de la població mundial (o ≈ 500 milions de persones). Inusualment activa i mortal i virulenta, va acabar gairebé tan ràpidament com va començar, desapareixent per complet en 18 mesos.
En sis mesos, uns 50 milions de morts, Algunes estimacions calculen que el total de morts a tot el món en més de dues vegades aquest nombre. S’estima que 17 milions de persones van morir a l’Índia, 675.000 als Estats Units, i 200.000 a el Regne Unit. El virus va ser reconstruït recentment pels científics en l’estudi dels CDC. Es conserva pel permafrost d’Alaska. Es va identificar com un tipus de virus H1N1.
3.4.5. LA GRIP DE HONG KONG (1968-1969)
La grip de Hong Kong, identificada com a H3N2, va provocar la mort d’unes 34.000 persones als Estats Units.
Aquest virus va ser detectat per primera vegada a Hong Kong a principis de 1968, i es va estendre als Estats Units a finals d’aquest any.
En aquests dos anys van morir al voltant d’un milió de persones a tot el món. El virus A H3N2 encara circula avui en dia.
3.5. LES PANDÈMIES DEL TIFUS I DE LA FEBRE TIFOIDE
3.5.1. EL TIFUS
El tifus, a vegades anomenat «febre del camp«, a causa del seu patró de la crema en temps de conflicte. (També és coneguda com a «febre de la presó» i la «febre de vaixell«, pels seus hàbits escampant-se àmpliament en espais petits, com ara presons i els vaixells.) Emergent durant les Croades, va tenir el seu primer impacte a Europa el 1489, a Espanya. Durant els enfrontaments entre els espanyols cristians i els musulmans a Granada, els espanyols van perdre 3.000 els ferits de guerra, i 20.000 per al tifus. El 1528, els francesos van perdre 18.000 efectius a Itàlia, i va perdre la supremacia a Itàlia als espanyols. El 1542, 30.000 soldats van morir de tifus, mentre lluitaven contra els otomans als Balcans.
Durant la Primera Guerra Mundial, les epidèmies de tifus van matar més de 150.000 a Sèrbia. Hi havia al voltant de 25 milions d’infeccions i 3 milions de morts per epidèmia de tifus a Rússia des de 1918 fins al 1922. El tifus també va matar nombrosos presoners en els camps de concentració nazis i soviètics dels campaments de presoners de guerra durant la Segona Guerra Mundial. Més de 3,5 milions de presoners de guerra soviètics van morir a la presó nazi de 5,7 milions.
3.5.2. LA FEBRE TIFOIDE
Durant la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648), un estimat de 8 milions d’alemanys van ser exterminats per la pesta bubònica i la febre tifoide. La malaltia també va jugar un paper important en la destrucció de la Grande Armée de Napoleó a Rússia el 1812.
Uns 450.000 soldats van creuar el Niemen el 25 de juny de 1812, dels quals menys de 40.000 van tornar a creuar-lo com una formació militar recognoscible.
A principis de 1813, Napoleó va formar un nou exèrcit de 500.000 soldats per a reemplaçar les pèrdues de Rússia. En la campanya d’aquest any més de 219.000 soldats de Napoleó van morir a causa del tifus. El tifus també va ser important en la mortalitat durant la fam irlandesa.
3.6. LES PANDÈMIES DE LA VEROLA, EL XARAMPIÓ I LA TUBERCULOSI
3.6.1. LA VEROLA
La verola és una malaltia altament contagiosa causada per un virus. El desenvolupament de grans epidèmies van matar anualment uns 400.000 europeus a les darreries del segle XVIII.
Durant el segle X, s’estima que la verola va ser el responsable de la mort d’entre 300 i 500 milions de persones.
A principis de 1950, es va estimar que anualment es produïen al món uns 50 milions de casos de verola. Després de les campanyes de vacunació iniciades al segle XIX i desenvolupades especialment al segle XX, el desembre de 1979 l’OMS va certificar l’erradicació de la verola.
Actualment, la verola és l’única malaltia infecciosa dels éssers humans que ha estat completament eliminada.
3.6.2. EL XARAMPIÓ O RUBÈOLA
El xarampió ha estat una malaltia molt freqüent a tot el món, ja que és altament contagiosa. Segons el Programa Nacional d’Immunització, als 15 anys, el 90% de persones estaven infectades pel xarampió.
Abans que la vacuna fos introduïda el 1963, hi havia una estimació anual d’entre 3 i 4 milions de casos als EUA. En els darrers 150 anys, el xarampió s’ha estimat que han matat prop de 200 milions de persones a tot el món.
Més concretament, l’any 2000 el xarampió va matar unes 777.000 a tot el món, i es calculen uns 40 milions de casos de xarampió a nivell mundial aquell mateix any. El xarampió és una malaltia endèmica, el que significa que ha estat contínuament present en una comunitat, i moltes persones desenvolupen resistències.
En les poblacions que no han estat exposades al xarampió, l’exposició a una malaltia nova pot ser devastadora. El 1529, un brot de xarampió aparegut a Cuba, va matar dos terços dels indígenes que havien sobreviscut a la verola. La malaltia havia fet estralls a Mèxic, Amèrica Central, i a la civilització inca.
3.6.3. LA TUBERCULOSI
La tuberculosi ha estat, i està molt estesa. Un terç de la població actual del món ha estat infectada pel Mycobacterium tuberculosi, i les noves infeccions es produeixen a un ritme d’una persona per segon. Aproximadament una de cada deu d’aquestes infeccions latents, eventualment, progressen i es presenten en forma de la malaltia activa que, si no es tracta, pot arribar a matar més de la meitat dels afectats.
Cada any, 8 milions de persones emmalalteixen de tuberculosi, i 2 milions de persones moren moren al món a causa de la malaltia.
Al llarg del segle XIX, la tuberculosi va matar aproximadament una quarta part de la població adulta d’Europa, i el 1918 un de cada sis morts a França encara ho eren per l’acció de la tuberculosi.
Al segle XIX, entre el 70% i el 90% de la població urbana d’Europa i Amèrica del Nord estaven infectats amb Mycobacterium tuberculosi, i aproximadament el 40% de la classe treballadora de les ciutats van morir per tuberculosi. Durant el segle XX, la tuberculosi va matar prop de 100 milions de persones. La tuberculosi és encara un dels problemes de salut més importants en el món en vies de desenvolupament.
3.7. LA LEPRA, LA MALÀRIA I LA FEBRE GROGA
3.7.1. LA LEPRA
La lepra també és coneguda com a malaltia de Hansen, és una malaltia crònica amb un període d’incubació de fins a cinc anys. És causada pel bacil Mycobacterium leprae. Actualment és més fàcil de combatre. Des de 1985, 15 milions de persones a tot el món s’han curat de la lepra. Tanmateix, segueix estant força activa. L’any 2002 es van detectar 763.917 nous casos, i s’estima que hi ha entre un i dos milions de persones discapacitades de manera permanent a causa de la lepra.
Històricament, la lepra ha afectat a les persones, com a mínim des de l’any 600aC., i ja era ben coneguda a les antigues civilitzacions de la Xina, Egipte i l’Índia. A l’Alta edat mitjana, a Europa occidental hi va haver un brot sense precedents de lepra. A l’Edat mitjana van sorgir nombroses leproseries i hospitals de leprosos. A principis del segle XIII hi havia 19.000 institucions d’aquestes a tot Europa.
3.7.2. LA MALÀRIA
3.7.3. LA FEBRE GROGA
La febre groga ha estat la causa de diverses epidèmies devastadores. A l’època colonial, es coneixia l’Àfrica Occidental com «la tomba de l’home blanc» a causa de les morts per malària i febre groga. Els orígens evolutius de la febre groga es troben probablement a l’Àfrica.
Es creu que el virus es va originar a l’Àfrica central o oriental i es va estendre d’allà a l’Àfrica occidental. El virus, així com el mosquit Aedes aegypti, probablement el vector, van arribar a Amèrica del Sud amb vaixell amb posterioritat al 1492.
El primer brot de la malaltia a Amèrica va aparèixer el 1648 a Yucatán, on la malaltia es denomina xekik (vòmit negre). Almenys s’han comptabilitzat 25 brots importants seguits. Ciutats tan al nord com Nova York, Filadèlfia i Boston van patir diverses epidèmies. El 1793, la major epidèmia de febre groga de la història dels Estats Units va matar unes 5.000 persones a Filadèlfia, aproximadament el 10 per cent de la població. Al voltant de la meitat dels habitants havien fugit de la ciutat, incloent el president George Washington.
També es van produir brots importants a Europa; per exemple, el del 1821 a Barcelona amb uns quants milers de víctimes. Aproximadament 300.000 persones es creu que van morir de febre groga a Espanya durant el segle XIX. El 1878, al voltant de 20.000 persones van morir en una epidèmia a la vall del riu Mississipí i l’últim gran brot als EUA es va produir el 1905 a Nova Orleans. Carlos Finlay, un metge cubà i científic, va proposar per primera vegada el 1881 que la febre groga pot ser transmesa pels mosquits en lloc de contacte humà directe.
3.8. PANDÈMIES I MALATIES ESTRANYES
Cal citar també alguna pandèmia d’origen incert. Hi ha una sèrie de malalties, que són molt greus, però que actualment han desaparegut, de manera que la seva etiologia no pot ser establerta amb precisió. S’ha especulat amb diverses malalties com la grip o provocades per hantavirus.
3.8.1. LA SEATING SICKESS
La suor dita anglesa, sudor anglicus o pestis sudorosa aparegué a Anglaterra al segle XVI.
Afectava la població i era més temuda, fins i tot, que la pesta bubònica.
És una malaltia encara desconeguda. No atacava als nadons ni als nens petits, i afectava principalment als membres del sexe masculí.
3.8.2. L’ÈBOLA
L’èbola, des de la seva aparició a l’any 1976, ha tingut successius brots.
Sempre apareix a l’Àfrica subsahariana, essent el més important el brot dels anys 2014-2016, que va provocar més d’11.000 morts.
3.9. PANDÈMIES DEL NOSTRE TEMPS
3.9.1. LA SÍNDROME D’IMMUNODEFICIÈNCIA ADQUIRIDA (SIDA)
El SIDA és una malaltia del sistema immunològic humà causat pel virus de la immunodeficiència humana. Actua provocant una reducció progressiva de l’eficàcia del sistema immunològic i deixa els individus susceptibles a les infeccions oportunistes i a tumors.
El VIH es transmet per contacte directe d’una membrana mucosa o la sang amb un líquid corporal que conté el VIH, com ara sang, semen, fluids vaginals, líquid preseminal, i la llet materna.
Aquesta transmissió pot ser per via anal, vaginal o oral, per transfusió de sang, xeringues brutes, per l’intercanvi entre la mare i el nadó durant l’embaràs, el part, la lactància materna o un altre tipus d’exposició a un dels fluids corporals.
El SIDA és una pandèmia. El 2007, s’estimava que 33,2 milions de persones vivien amb la malaltia a escala mundial, i que la SIDA va matar uns 2,1 milions de persones, inclosos 330.000 nens. Més de tres quartes parts d’aquestes morts van tenir lloc, a l’Àfrica subsahariana, on es retarda el creixement econòmic i la destrucció de capital humà.
Els estudis genètics indiquen que el VIH es va originar a l’oest de l’Àfrica central a finals del XIX o principis del segle XX. La SIDA va ser reconeguda pels Centres dels EUA per al Control i la Prevenció el 1981 i la seva causa, el VIH, identificats a principis de 1980.
L’origen de la infecció és una variant de la soca H1N1, amb material genètic provinent d’una soca aviària, dues soques porcines i una humana, que va patir una mutació i va fer un salt entre espècies (o heterocontagi) dels porcs als humans, i contagiant de persona a persona. Segons experts (com el cap del Departament de Microbiologia de l’Hospital Mount Sinai de Toronto, el doctor Donald Low), està per confirmar la relació entre el virus de la grip porcina H1N1 i el dels casos confirmats a Mèxic.
L’11 de juny de 2009 l’Organització Mundial de la Salut (OMS) la va classificar com de nivell d’alerta sis: és a dir, pandèmia actualment en curs que involucra l’aparició de brots comunitaris (ocasionats localment sense la presència d’una persona infectada provinent de la regió del brot inicial). Aquest nivell d’alerta no defineix la gravetat de la malaltia produïda pel virus, sinó la seva extensió geogràfica.
L’11 de juny de 2009 la directora de l’OMS, Margaret Chan, va declarar el màxim nivell d’alerta (fase 6) davant la facilitat d’expansió del virus H1N1 (la nova grip, altrament Brot de grip porcina de 2009) més que no pas per la seva mortalitat, que és relativament baixa, (del 0,5%).
En el moment d’aquesta declaració la pandèmia havia afectat a 74 països i a 29.000 persones (114 de les quals van morir). Aquesta és la primera pandèmia del segle XXI.
La taxa de letalitat de la malaltia que inicialment va ser alta, ha passat a ser baixa en iniciar els tractaments antivirals als quals és sensible, però la futura evolució del virus és impredictible, com constata la directora general de l’OMS Margaret Chan el 4 de maig, ja que «pot ser que en un mes aquest virus desaparegui, pot ser que es quedi com està o pot ser que s’agreugi.»
3.9.3. LA GRIP DEL POLLASTRE O AVIÀRIA
El virus de la grip del pollastre, siruem-nos al febrer de 2004) va ser detectat en porcs al Vietnam, tot incrementant els temors que emergissin noves variants de les soques.
Es tem que si el virus de la grip del pollastre sofreix una mutació antigènica amb un virus de la grip humana, el nou subtipus creat podria ser molt contagiós i molt letal en humans.
Tal subtipus podria causar una pandèmia de grip de proporcions mundials, similar a la «grip espanyola«.
3.9.4. LA PANDÈMIA DE LA MALALTIA PEL CORONAVIRUS 2019-2020 / COVID.19
L’actual pandèmia apareguda i produïda pel Coronavirus SARS-CoV-2 (El SARS-CoV-2COVI-19) va aparèixer a la ciutat de Wuhan, capital de la provincia de Hubei, a l’oest de Shanghái.
L’1 de desembre de 2019, l’Organizació Mundial de la Salut el denominà oficialment com COVID-19 i en el mes de març de l’any 2020 fou declarat el status de pandèmia per l’expansió de l’esmentat virus. El SARS-CoV-2 es propaga molt ràpidament i té un índex de mortalitat mitjana.
A continuació es descriurà aquest nou coronavirus amb tota profusió de detalls.
3.10. UN RESUM DE LES DIFERENTS PANDÈMIES SOFERTES PER LA HUMANITAT A TRAVÉS DE LA SEVA HISTÒRIA
