por Junio 23, 2007
ADÉU A LES AULES EN LA CLOENDA D’UN FINAL D’ETAPA D’UN GRUP D’ADOLESCENTS
0. PRELIMINARSQui escriu aquestes lletres, professor que n’ha sigut durant molts anys, tingué la satisfacció i l’honor de pronunciar un discurset de cloenda a uns alumnes de setze anys que, en un moment determinat d’aquesta història que ara s’explicarà, finalitzaven els estudis de l’ESO a una escola -ignasiana i ben catalana- que els jesuïtes disposen en titularitat a Barcelona, al barri del Clot -en el districte de Sant Martí-, l’Escola Tècnica Professional del Clot (ETPC), dita avui «Escola del Clot / Jesuïtes El Clot». I ho féu a punt de concloure, a causa de la jubilació laboral, el seu servei al món de l’educació, superats en escreix la quarantena d’anys d’exercici professional i vocacional.
I, atenent que l’ocasió bé s’ho valia, amb més o menys encert, vet aquí que l’objecte principal d’aquest escrit en resulta de ser el contingut del discurs, tot i que no privat de forma perquè la lectura dels fons resulti més còmoda i atractiva, menys pesada i planera per als lectors que el ressegueixin.
Una munió de sentències llatines -la majoria de les quals extretes d’algunes inscripcions que mostren els rellotges de sol- dansen per la meva memòria en el precís moment d’atalaiar l’estació d’arribada, després de molts anys d’exercici professional en el món de l’educació, per entre diverses escoles de Catalunya -Reus, Arbós del Penedès, Sentmenat i Barcelona principalment i, de forma tot i que més circumstancial, però no menys densa-, en algunes de les de Madrid capital i rodalies -com El Plantío- i d’Osca ciutat. Aquesta aturada laboral és l’indicador o creu de terme d’una etapa vital que marca l’inexorable pas del temps, pautat i compassat, i que la recreació d’uns adagis la fan més que entenedora:
– “Carpe diem”, dues paraules que, amb un to llunyà de la disbauxa amb què a voltes s’utilitzen, amb serenor i discreció aconsellen més aviat el bon aprofitament del temps actual i el gaudi festiu del moment present.
– “Ars longa, vita brevis”, sentència que mostra el contrast de la brevetat de la vida, en una clara al·lusió a la persistència temporal de l’art.
– “Festina lente”, expressió aparentment contradictòria que, en voler-te donar molta pressa, et reclama que vagis ben a poc a poc.
– “Lentiores tristibus, laetissimus velocissimae discurrunt”, construcció llatina relacionada amb el pas de les hores que passen, massa lentes per als pesimistes i entristits, però molt ràpides per als qui són prou feliços i s’ho passen bé.
– “Sed fugit irreparabile tempus”, afirmació exacta que deixa entrellucar com el temps s’escorre de forma irreverssible.
– “Tempus est quaedam pars aeternitatis”, una llegenda que pretén optimitzar la vida present a l’inquibir-la -si és que n’és posible- dins d’una part de l’eternitat.
– “Tempus omnia fert, sed et aufert omnia tempus”, un magnífic contrast literari que descriu de quina manera tot allò que el temps ofereix, també s’ho emporta.
– “Quantum haec umbra progreditur, tantum vita tua minuitur”, proposició ben trobada i que relaciona el moviment de les hores de sol amb la vida que s’escapça mentrestant l’ombra avança.
1. «NITCH FÜR DIE SONDERM, DAS LEBEN LERNERN WIR» / «NO S’APREÈN PER A L’ESCOLA, SINÓ PER A LA VIDA»
Cada dita clàssica porta la seva bona càrrega de saviesa respecte de la caducitat de les coses i el tic-tac que marca cada expressió ens ofereix un bon motiu de reflexió sobre la importància d’adicionar contingut a les nostres coses per deslliurar-les d’aquella superficialitat que no permet aprofundir-les. Per tant, declino, de tota manera, l’incorporar cap màxima més. No obstant, porto a la llum un proverbi universal, inscrit en un estoig escolar de fusta clara i vernissada, amb acolorides flors alpines i tiroleses, que em va acompanyar durant tots els anys de la meva pre-adolescència i posteriors, estri preuat que la meva mare em va regalar a la tornada d’un viatge de la seva Austria natal, i que resava així:
“Nitch für die sonderrn, das leben lernern wir”, en el sentit quasi literal que no s’ha d’aprendre per a l’escola, sinó que l’aprofitament del temps escolar ha de ser per a la vida del dia de demà.
Un bon obsequi que ha servit per a la recordança de temps pretèrits, un pràctic i dinàmic estímul per a l’aplicació personal del seu contingut i una preciosa regla pedagògica que he intentat espargir-la i infondre-la als meus alumnes durant tot l’interval dels molts anys de docència. En definitiva, tot un programa de vida que he practicat com a sistema -evidentment amb la humilitat de l’aiguabarreig de clars i obscurs-, però amb la vocació ferma d’amarar-lo amb altres potents línies de força, nascudes d’institucions centenàries, on hi he conviscut i treballat -les arrels obliguen- i que, en contagiar-me la seva manera de pensar i de procedir, m’han ajudat a capir allò que resta fonamental educativament per no perdre el rumb de la responsabilitat social confiada com a educador i ensenyant:
2. COM UN MÉS DE LA FAMÍLIA SALESIANA I A LA CASA DELS COMPANYS DE JESÚS
2.1. AMB ELS SALESIANS
Quant a la Congregació salesiana -Institució fundada per Joan Bosco a Turín (Itàlia)- el “Da mihi animas, cetera tolle”, expressió amb clara referència a donar prioritat a la persona humana per damunt de qualsevol altra consideració…
Arribat a aquest punt, no puc menys de deixar constància amb molta més amplària sobre qui són els Salesians. De fet, el Col·legi salesià de Sant Joan Bosco de BCN-Horta m’acollí en el seu internat de la dècada dels anys cinquanta, quan jo tenia escassament vuit anys. Des d’aleshores fins al llindar del meus meva quaranta anys he conviscut estretament amb els fills de D.Bosco i, no només per això mateix, sinó també per l’agraïment que vull manifestar-los opto per referir-me als orígens de la Congragació, dita de Sant Francesc de Sales, i al desplegament de la seva missió al món mitjançant la pedagogia salesiana –«es cacen més mosques en una gota de mel que en un bocoi de vinagre» i en l’aplicació del sistema preventiu.
Arreplego -tot escatint de la Wikipèdia- el que sobre Sant Joan Bosco i la Congregació salesiana arriba a tot el món:
2.1.1. SANT JOAN BOSCO / DON BOSCO
Giovanni Melchiorre Bosco (Castelnuovo Don Bosco, Piemont, Regne d’Itàlia, 16 d’agost de 1815 – Torí, 31 de gener de 1888) fou un eclesiàstic i pedagog piemontès, fundador de la Congregació Salesiana i la de les Filles de Maria Auxiliadora. Fou conegut com a Don Bosco.
- Orígens familiars
- Infantesa
- Obres realitzades i model de santedat
- Procés de canonització
- La seva obra al món
- Vegeu també
2.1.2. LA CONGREGACIÓN SALESIANA
- La historia
- El nombre de «Salesianos»
- La formación de los salesianos
- La conformación de los SDB
- Los símbolos salesianos
- La organización de la Congregación
- Las Constituciones salesianas y sus Reglamentos
- Las actividades apostólicas
- Véase también…
- Referencias
- Bibliografía
- Enlaces externos
2.2. AMB ELS JESUÏTES
Pel que fa a la Companyia de Jesús -Orde fundada per Ignasi de Loiola- el “Ad maiorem Dei gloriam…”, divisa on hi mena implícitament tot allò que concerneix al servei i a l’estimació cap als altres…
Per altra banda, essent que el meus últims vint-i-cincs anys dedicats a la docència els vaig viure de ben a prop, des del servei de diferents càrrecs per entre l’ETPC, Avui Escola del Clot-Jesuïtes el Clot de l’Orde de «El Loiola i els seus» (un llibre exquisit portat de la mà per en Josep Maria Ballarin) i altres, on el meu treball d’educador es veié reforçat per la dèria encomanadissa de la pedagogia ignasiana, la font de la qual brolla de la «Ratio Studiorum» i de l’aplicació pràctica del «Paradigma Pedagògic Ignasià», també des d’aquí he de retre un homenatge d’agraïment a tothom qui em va possibilitar d’exercir la meva vocació d’educador.
Concentro -a través de la Wikipèdia- el que urbi et orbe s’ha escrit sobre Sant Ignasi de Loiola i la Companyia de Jesús:
2.2.1. SANT IGNASI DE LOIOLA
Sant Ignasi de Loiola (vall de Loiola, Azpeitia, 24 de desembre de 1491 – Roma, 31 de juliol de 1556) és el nom amb què és conegut Íñigo López de Loiola o Íñigo López de Recalde, noble basc que va seguir la vida religiosa i va ser ordenat prevere, fundador de la Companyia de Jesús. És venerat com a sant per l’Església Catòlica Romana.
2.2.2. LA COMPAÑÍA DE JESÚS
- Descripción de la orden
- La historia
- Denominación de la Compañía de Jesús
- Los símbolos
- El Carisma
- La estructura interna
- El Papa
- La Orden en el cine y la literatura
- Véase también
- Referencias
- Bibliografía y fuentes
- Enlaces externos
3. EL MEU «ADÉU» AL MÓN DE L’EDUCACIÓ EN COINCIDÈNCIA AMB «LA CLOENDA» DEL CURS ESCOLAR 2006-2007
Quan cada any, ensems que s’apaga la lluminària d’un curs acadèmic, reneix l’esplendorós solstici d’estiu i les nits del mes de juny s’il·luminen fantàstiques i intermitentment amb les guspires d’artifici dels focs de Sant Joan i de Sant Pere. Són dies festius per als nois i noies que, havent acabat els seus estudis preceptius, deixen buides les escoles i estrenen una nova temporada amb la benvinguda d’unes vacances ben arribades – potser de durada massa llarga- tot i ben merescuda.
Any rera any, el curs escolar marca fites importants als nostres estudiants. Hi ha hagut temps per assimilar conceptes, dominar procediments i esmerçar-se en actitud positives. L’avaluació contínua i les proves puntuals han estat el termòmetre que ha anat valorant l’evolució d’un naixement gestat durant nou mesos. Res es dóna per perdut i tot pren volada quan, amb l’esforç tensat i una dedicació a tota prova, cadascun dels estudiants ha dibuixat el seu rendiment i ha contribuït -amb el seu bon fer-, a la seva creixença i maduració. De fet, però, l’art d’aprendre a saber estar i conviure és, entre totes les assignatures, la que esdevé més principal i en la qual convé excel·lir al llarg de la vida.
El meu adéu a les aules ha coincidit, doncs, amb la cloenda d’un final d’etapa d’un grup d’adolescents. Al juny de 2007, i a la sala d’actes de l’esmentada escola, vaig tenir el goig de traslladar en paraules gran part de l’aiguabarreig dels meus sentiments i pensaments i conformar un discurs, que tot prenent com a fil conductor el traqueteig d’un tren, no només mostra el visionat del paisatge de la meva trajectòria professional sinó que, en superar els ponts, els túnels i els desnivells, atalaiava el paisanatge de les noves generacions, els seus reptes i desitjos, les esperances i utopies. Vet aquí, doncs, unes paraules en la cloenda de la desena promoció de l’ESO de l’ETPClot:
4. EN LA CLOENDA DE LA DESENA PROMOCIÓ DE L’ESO DE «L’ESCOLA TÈCNICA PROFESSIONAL DEL CLOT», AVUI DITA «ESCOLA DEL CLOT / JESUÏTES EL CLOT»
4.1. INTRODUCCIÓ
Conec molt bé, perquè m’ho heu ensenyat, els vostres entreteniments amb jocs electrònics i programes informàtics. És el que ara es porta i és correcte, sempre que sigui per bé i no se n’abusi. Dic això perquè jo, quan era petit, una de les primeres troballes que més em fascinaren foren els trens i, per cert, encara em dura aquest delit. Per tant, no us ha de sorprendre que en relligar tot allò que us vull manifestar avui ho faci amb un recurs d’estil o literari, emprant la imatge del ferrocarril i des de la finestra d’un vagó, on després d’un viatge meravellós amb tots vosaltres -partint només de l’estació del començament de l’ESO a setembre de 2003 a l’andana d’arribada d’aquest 20 de juny de 2007-, pugui expressar-vos el gaudi i l’agraïment, en nom del professorat, aquesta excursió comuna, entre esforçada i extraordinària, en què entre tots junts ens ha estat donat de poder contemplar el paisatge (el context de la nostra petita, però gran història, l’escenari del món i de la natura…) i el paisanatge (el tarannà de les persones que han viscut entre nosaltres en l’escenari del paisatge) durant aquests quatre cursos ja ben assolits.
Qui havia de dir-nos, a nosaltres professors -els que ja som a la llinda de la jubilació i els altres que tot just comencen, o bé aquells que porten més anys en la noble tasca d’educar- que la nova orientació de l’ensenyament obligatori, proposada per la LOGSE –i que aquí a l’escola començà a aplicar-se al curs 1994-1995- ens reuniria un dia en l’aventura d’un viatge que vàrem començar en la moderna estació de l’ESO i en el tren d’un edifici construït expressament i de soca-rel –l’edifici Biscaia- per arribar feliçment avui a un final de trajecte amb canvi de màquina i de vagons!
4.2. EL PAISATGE
(el context de la nostra petita, però gran història, l’escenari del món i de la natura…)
Al llarg d’aquests quatre anys hem pogut entrellucar, des de la finestra dels nostres ulls -o des de la del tren en què hem estat fent aquest recorregut- un paisatge ben variat d’on només hi destaco alguns dels esdeveniments més significatius:
4.2.1. Sobre successos de política internacional:
Recordareu…
– El ressò del “no a la guerra” en referència a la tragèdia de l’IRAQ.
– Els diferents referèndums nacionals per a l’aprovació de la Constitució europea, encara no aconseguida.
– Les eleccions presidencials als EEUU.
– L’atac terrorista islamista en el centre de Londres, un 7 de juliol de 2005.
– L’anunci de la fi d’activitats terroristes per part de l’IRA.
– La pujada al poder d’una primera dona, a Alemanya.
– La majoria absoluta obtinguda per HAMAS en les eleccions palestines.
– El conflicte actual, ben a prop nostre, del LÍBAN i PALESTINA, a la franja de GAZA.
4.2.2. En referència a esdeveniments de política nacional:
Rememorem…
– L’arribada d’immigrants a les costes espanyoles.
– La mort de 192 persones l’11-M (març) a Madrid i rodalies el 2004 en un atemptat terrorista de gran escala i el judici, gairebé finalitzat, que dictarà sentència propera.
– El triomf del Partit socialista que guanyà les eleccions generals el 2004 i el replegament / tornada significativa de les tropes espanyoles des de l’IRAQ.
– L’anunci d’ETA d’un alto al foc permanent, a través del diari “Gara” el 22 de març de 2006, els fràgils diàlegs entre el govern i la banda terrorista i el final malaurat de la treva.
4.2.3. Quant a moments importants de la política catalana:
Fem memòria de…
– Les eleccions catalanes del 2003 amb la constitució d’un govern tripartit.
– L’aprovació del nou Estatut de Catalunya a l’octubre de 2005, i el posterior referèndum del poble català, el 18 de juny de 2006.
– Una nova reedició del govern tripartit al 2006.
– I fa poques setmanes, les eleccions municipals.
4.2.4. En relació a personatges històrics:
Una referència / recordatori a…
– La captura de SADAM HUSEIN.
– El traspàs de YASER ARAFAT.
– La malaltia i mort del Papa JOAN PAU II.
– L’elecció del Cardenal Ratzinger com a Papa amb el nom de BENET XVI.
– La desaparició de dictadors com PINOCHET i SADAM HUSEIN.
4.2.5. Sobre fets i successos de societat:
Cal que hi ressaltem…
– El matrimoni dels possibles futurs Reis d’Espanya i la seva descendència, dues filles princeses avui, incògnites de cara a l’esdevenidor…
– L’entrada en vigor de la Llei Antitabac i la del Carnet de conduir per punts, així com la Llei de la Dependència i la LOE, la nova llei d’educació.
– La sisena aventura del mag més conegut de la història: el nou film de Harry Potter, per citar un element del setè art.
4.2.6. Pel que es refereix a desastres naturals:
Una mirada d’esglai cap a…
– L’Oceà Índic i terres costaneres arrasades per un TSUNAMI devastador.
– La gran tragèdia del KATRINA als EEUU.
– Les moltes -grans i petites catàstrofes- de cada dia, sense poder obviar l’esfondrament del túnel de Carmel a BCN.Des de l’activitat esportiva:
4.2.7. Deixem a banda els disgustos i consignem les satisfaccions…
– Les Olimpíades d’Atenes a l’any 2004.
– La victòria d’Espanya en el Mundial de Boleivol al febrer de 2005 i de Basquetvol al setembre de 2006.
– Després de cinc anys, el Barça guanya la Lliga al maig de 2005 i es proclama campió d’Europa el 2006.
4.2.8. De la vida escolar:
Tantes i mantes activitats en el tarannà del dia a dia han conformat la vostra petita però gran història de quatre anys…
Recessos, campanyes, sortides culturals, notícies, anades i vingudes, jocs, entremaliadures, reunions, teatre, Pans&Cate, crèdits comuns, temps de fe, papers i bolígrafs, crèdits variables i de síntesi, una ullada al web de l’escola, exposicions, el compromís de consultar a la GIC, temps de pensar i pregar, concursos, classes divertides, lectura i consulta a la biblioteca, de tant en tant una estona a la infermeria, classes més aburrides, cinema i fe, guixos i guixots, rialles, jocs florals, visionats, xarrades, exàmens, certàmens literaris, informacions, la revista Claver, treballs, passadissos, discussions i diàlegs, punts de trobada i de divergència, tutories grupals i personalitzades, temps de pati i gresca, amuntegaments, estudi, viatges d’intercanvi, temps de lleure i d’anar ofegats…
Cares noves, professors que se’n van, altres que arriben, preocupació per netejar l’escola i donar-li’n un aire més modern, canvi de tutors, remodelació de l’edifici central i una bona capa de pintura a la seva façana, alguna visita al gabinet psicopedagògic i d’orientació, professors, noves aules per a l’Educació Infantil, instal·lació d’un tercer ascensor…, i el pas del temps que se’ns emporta al P. Lluís Armengol, el nomenament de la Sra. Gemma Garcia com a directora de l’etapa, el comiat del P. Enric Puig que se’n va de l’escola per comprometre’s en un nou servei com a Secretari general de la Fundació de les Escoles Cristianes de Catalunya…, i el Sr. Josep Fatjó que agafa la torxa i seguix conduint l’escola des de la direcció general.
4.3. EL PAISANATGE
(les persones que han viscut entre nosaltres en l’escenari del paisatge)
Tanmateix, des d’un viatge en tren no només és contempla el paisatge, el context o l’escenari, sinó que l’aventura de recórrer món propicia de conèixer el paisanatge, les persones i la relació i l’intercanvi entre les quals. I per això que, des d’aquesta vessant, també n’hem de parlar. Posem-nos-hi, doncs:
El retrobar-nos ara i aquí tots els qui hem intentat crear una comunitat educativa, compartint amb vosaltres hores i hores al vostre costat dins d’aquest recorregut en tren, podeu ben creure que sempre heu estat el centre gravitatori de la nostra dedicació i de la nostra esperança. Per això, permeteu-nos gaudir també a nosaltres -els professors- d’aquesta jornada festiva en un homenatge a tots vosaltres.
Durant cada jornada, com en un calidoscopi acolorit i il·limitat, entre dies de sol i de núvols… mentrestant el tren en marxa ha anat devorant les hores, els dies, les setmanes, els mesos i els anys i ha deixat pintat l’aire, amb la seva fumera, esteles variades… tots nosaltres, els professors:
– Hem sigut molt conscients, testimonis de situacions diverses i prou delicades, així com també de moments satisfactoris i gratificants. Però també de perills que han exigit tocs d’atenció i d’haver de prémer el xiulet intermitent i advertidor per redreçar actituds susceptibles de rectificació i de tornar a començar…
– Amb vosaltres hem viscut la preocupació del túnel de les vostres dificultats per treure-us de la foscor i portar-vos novament a la llum…
– I hem passat per ponts d’enginyeria, segurs i ben travats, amb la satisfacció de l’acompliment de molts èxits escolars i personals…
– Hem percebut, igualment, el ventijol fresc i acaranador de la intimitat de vivències molt variades, sorgides d’una tendra adolescència que ha anat madurant, així com també núvols amenaçadors…
– Hem superat, amb sort, el balanceig del giravolt que ens ha portat la sorpresa de reptes assolits, però també a voltes, de descarrilaments inesperats…
– I, com no, sempre present, amb nosaltres, el soroll compassat i constant del “quet’agafo-quet’agafo-quet’agafo-quet’agafo- quet’agafo-quet’agafo”, sotragueig dinàmic d’inquietuds latents i de desitjos a flor de pell, amb l’observació sempre atenta sobre la vostra creixença física i espiritual, acompanyant el dolor i l’amor, les vostres alegries i les vostres tristeses, el pas del temps de la vostra creixença i maduració…
4.4. FEM UNA AVALUACIÓ D’AQUEST VIATGE
Els professors i professores, que us hem avaluat tantes vegades, ens sotmetem també avui a la vostra consideració, en aquest final de viatge i, per això, us vull adreçar unes preguntes, la resposta de les quals ha de marcar el piu o grau d’encert o desencert de tota la nostra companyia amb vosaltres, de la nostra activitat “molt”, “poc”, “força” o “ben” feta -com a professionals de l’educació- en una escola centenària, amarada amb cinc segles d’experiència ignasiana que ha begut de la font d’on brolla l’Evangeli de Jesús en una cruïlla de carrers del barri del Clot, districte de Sant Martí a la ciutat de Barcelona:
– Hem entès el teu món adolescent?
– T’has sentit acompanyat i acollit?
– T’hem donat llum, seguretat i confiança?
– T’hem ajudat a apaivagar les teves pors i els teus dubtes?
– T’hem respectat?
– T’hem renyat quan convenia o hem passat de tu?
– T’has sentit comprès, considerat, atès?
– T’hem contagiat alegria?
– T’hem tractat justament?
– T’hem ajudat a ser?
– T’hem encomanat confiança en el futur?
– T’hem presentat models de vida, valors humans profundament cristians?
– T’hem exigit tot el que podies donar?
– T’hem desvetllat totes les teves possibilitats?
– T’hem ajudat a ser lliure i responsable?
– T’hem presentat l’exigència, les regles de joc, el saber estar i conviure com un estímul per a la teva vida social i de relació?
– T’hem ajudat a explorar l’admirable misteri de la teva vida?
– T’hem donat exemple d’unitat, de pau, de coherència, de bondat?
– T’has sentit ben acompanyat en el procés de la teva maduració i creixença?
– T’hem contagiat de solidaritat per ser feliç fent coses per als altres?
– I, com que entre totes les virtuts, la més gran és la de l’amor: t’ha arribat la nostra estimació?
4.5. CAP ALS CONSELLS FINALS QUE NOMÉS SÓN PROPOSTES…
Fins al dia d’avui han canviat moltes coses: les antigues locomotores de vapor s’han metamorfosat en trens AVE molt veloços. Els vells vagons de fusta i de finestres estretes han donat pas a les comoditats de tous i elegants seients, amb música ambiental i amples finestrals per contemplar la natura (el paisatge) i la vida (el paisanatge). Potser abans, quan els trens anàvem més a poc a poc es podien veure més coses. Ara, amb això de l’AVE hi ha el perill d’anar a massa velocitat. I ja ho sabem: si tot corre tant, i tot va tant de pressa, podem caure en el perill de passar i de no veure quasi res: no veure el decorat del món, ni experimentar el caliu de les persones…
Per tot això i per al nostre capteniment, agafem-nos la vida amb més assossec i calma i, d’aquesta manera, per poder obrir el cor a la pau, a la bondat, a la veritat i a la justícia. I si bé cal tenir sempre un ull ben viu per no despistar-nos i saber per on anem o què trepitgem, ens cal posar sempre amor / estimació en l’altre perquè la realitat no ens faci mal i les persones, els animals i les coses (la natura) ens entrin més suaument i amorosida i ens proporcionin l’equilibri necessari per acollir-les satisfactòriament.
Venint a l’escola aquests darrers dies amb el METRO, que és una forma d’anar també amb TREN, he pensat algunes coses per acabar aquest discurs.
– Què els diré a aquests nois i noies perquè se n’emportin algun record d’aquesta jornada?
I pensant, pensant, vaig escriure -com vaig poder- (ja sabeu que el metropolità va molt ple a les primeres hores del matí) alguns consells -diguem-ne millor propostes– d’una persona ja entrada en anys. Són aquests:
- Heu de tenir confiança en vosaltres mateixos i en les vostres capacitats. La nostra societat se’ns ha tornat molt individualista, complexa i consumista i, malauradament, impera amb freqüència la llei del més fort o del més aprofitat. Per això, heu de saber defensar-vos de la mediocritat i de qui no porta bé la seva vida ciutadana. Però no amb violència, sinó amb el raonament i el coneixement de les lleis i els recursos que ens facilita l’Estat democràtic de dret.
- Cal que seguiu adquirint, en el decurs dels dies, una bona preparació intel·lectual i professional amb la capacitat oberta per aprendre constantment. Sobretot, aprendre la lliçó de la responsabilitat i de la bona ciutadania.
- Però també és molt important no deixar de conrear la intel·ligència emocional. És a dir, aprendre a relacionar-se amb les persones iguals o diferents a nosaltres, sigui amb el companys o els no tan amics, amb els pares i el professorat, amb la gent coneguda i la que tenim més a prop, amb la parella que formeu, amb la gent de l’estudi o del treball, amb tots aquells que són amb nosaltres més a prop. Aquesta és una gran tasca a desenvolupar cada dia, tasca que s’aprèn escoltant, comprenent, estimant, empatitzant (posant-se en el lloc de l’altre), fent servir l’estratègia cabdal del diàleg.
- Tot i que l’egoisme i la falsedat predominen en la nostra societat, el lluitar per aconseguir personalment una bona base de sinceritat, d’honestedat, d’altruisme, de justícia, de bondat i de formes elegants, pot ajudar molt a viure en pau amb un mateix i amb els altres.
- Si davant dels problemes que sorgeixen -diferents segons les èpoques- copsem avui que les actituds imperants són d’exclusió, de racisme, de predomini, de xenofòbia o de defensa, penso que el millor és equipar-se d’una bona dosi de tolerància, de respecte, de solidaritat, de comprensió i d’estimació sincera vers els qui més ho necessiten i, sobre tot, estar disposat a dedicar esforços, temps, energies, cor i intel·ligència per ajudar –des de les possibilitats grans o més minses de cadascú- vers aquells que més ho necessiten.
Finalment,
Si algú de vosaltres té la sort de tenir fe en el Déu dels nostres pares, manifestat en Jesús de Natzaret, aquesta gràcia de la fe, traduïda en obres eficaces i compromeses, pot ajudar a viure amb sentit la vida i “passar”, sense cremar-se, de les absurditats escampades i que es contemplen en aquest món, com en són el món de la droga, les malalties buscades, els assassinats, els robatoris, les infidelitats, el mal punyent, en general, la pròpia decadència i la mort, l’enigme més incomprensible de la vida.
5. CLOENDA
Que aquest festiu viatge en tren que hem fet continuï i el seu pas per les diverses estacions de la vida ens condueixi sans i estalvis, cap als horitzons llunyans on puguem fer realitat els somnis de les nostres fantasies…
Tant de bo que tots ens hi comprometem! Fins sempre i a reveure. Una salutació i una abraçada de part de tots aquells i aquelles, que havent-los conegut com a professors i professores, s’honoren en donar-vos avui la mà de l’amistat i se senten joiosos d’haver pogut contribuir, frec a frec, a la vostra creixença i a la vostra felicitat.
Bon viatge i adéu siau!
Barcelona a 20 de juny de 2007
