por GLOSSES DE DEFUNCIONS DE
PERSONES RELACIONADES AMB
«L’ESCOLA DEL CLOT/JESUÏTES EL CLOT», ANTIC ACRÒNIM «ETPC» I «COL·LEGI SANT PERE CLAVER»
.
+ 18.03.2016 EN EL COMIAT D´EN JOSEP MARIA BALLARÍN…
Avui que era el seu «sant o onomástica«, l’han enterrat amb cristiana sepultura a Gósol després d’unes exequies institucionals a Berga, sota la mirada benigne de la Mare de Déu del Santuari de Queralt.
Tanmateix, aquest capellà gens ortodox, intel·ligent, murri com ningú, humorista, amic fidel, arrelat a la terra catalana, no convencional, gran observador crític i misericordiós de la naturalesa humana, conversador àgil i escritor prolífex, irònic sense malícia i, sobretot, seguidor estricte i enamorat de Jesús de Natzaret, viurà entre nosaltres.
M’és grat deixar aquí alguns pensaments sobre la mort, tot i que lluny del que jo en penso, perquè en assabentar-me del seu traspàs, m’entretingué en espigolar dels seus llibres, només alguns de què disposo a la meva biblioteca, què en pensava i com tractava aquest tema de final de trajecte terrenal, des de la seva intensa creença cristiana…
Així, doncs:
- En el seu llibre «UN ANY I UN ALTRE, FINS AL VUITANTA, QUE DÉU N’HI DO» hi trobem el capítol dedicat als «Dies dels Sants«, a «L’Ànima» i al «Dia d’ànimes«, així com el record de la mort de «Ma germana«.
- I a «TERRA SANTA I TORNA A GÓSOL» desgrana tota la Passió de Jesús i la Glòria de la seva Resurrecció.
- També en «POBLET: MONJOS» hi deixa constància de la mort en «Santes ombres«.
- I en el voluminós «SANTA MARIA, PA CADA DIA» en «L’arínjol» recórre el camí per entre un gran Via-Crucis.
- Tanmateix, serà a «MOSSÉN TRONXO» on hi trobem el capítol de «Morts i vius«, el «Cantar de Difunts» i «El darrer cantar«.
- …i sempre recordarem aquell «Que al cel ens tropiguem» en paraules de Mossén Tronxo…!!!
I, posat a escriure un tros més, no puc obviar -com a professor de Llengua i Literatura que he estat d’una Escola de Jesuïtes- fer menció de «EL LOIOLA I ELS SEUS» i mostrar la fluïdesa de la seva prosa poètica quan parlant del país Basc i Catalunya -paisatge i paisanatge- la ploma d’en Ballarín flueix i es desplega així:
“Terra endins, Bascònia, és tendra de verds, ferma de caseries, ombrejada de faigs, guarnida de roures alterosos; l’esquella de les vaques hi sona calmada. Mar enllà, el Cantàbric és aigua lliure, mai ningú no se’l farà seu, mai ningú podrà dir-ne «Mare Nostrum»; les onades hi grisegen, el cel fa grenys, els penya-segats de la costa són braus, sorruts…
… El basc és nuat de braços i cames, atossat de pit, la cara tallada a aixol. Parla estrany i tan poc com pot. A dintre d’ell s’hi barregen els pendissos quiets i els bramuls de la mar gran, no se sap explicar…
… No hi ha res més lluny del basc amb txapela, orfeons i txacolí que el català amb barretina, sardana i vi de vinya vora la mar menuda…
… Sant Ignasi és paisatge basc ànima endins…aquell basc fou una galerna. Cert, Però quan hi entres del tot, trobes la quietud manyaga de les obagues amb una tendresa esquerpa que corprèn…
… Cada terra fa sa gent i fa els seus sants. Amb el mateix alè poètic que el «Poverello» umbri sentia cantar germà sol, l’home del sac de Manresa -Ignasi- s’entotsolaria als espais místics de la «contemplación para alcanzar amor«…
Un llibretó que paga la pena de llegir cadascun dels seus capítols on en la dedicatòria hi diu «Al «padre» Enric Puig, sjsi no tingués d’altres raons, només per ell ja m’estimaria els jesuïtes»:
- Primera «annotación» / «Addición»
- La galerna i la manyaga
- Cavalleresca a més a més
- L’home del sac
- «Exercicios» / «Contemplación» / «Segona addición
- El Pelegrí
- La Ciutat eterna
- Roma «Victrix»
- La «Companyia»
- Tercera «Addición»
- La veta de Sant Borja
- Sant Xabier i Sant Perret
- «Casto anche Gonzaga»
- Quarta «addición»
- El barret, el Quixot, el Hamlet
- Cotilles i moral
- El Sagrat Cor
- Abans d’ahir
- Ahir i avui mateix
- Cinquena «addición»
- De basc a basc
- «Terminar con un COLOQUIO»:
«Déu meu, sabeu que mai no em faria jesuïta. Però me’ls estimo. Prego per ells sense saber gaire què. Vós mateix. que siguin galerna a més a més i manyaga amb gust de pa tendre. Que no s’encarcarin a les ascètiques ni s’esverin a les profètiques. Que obrin les portes als pobres i als pobres que no ho semblen i ho són. Que facin etern el temps en captards de Manresa. I tantes que en diria. Però no se m’acut d’altra. Vós mateix, déu meu» (Dia del Sagrat Cor de 1991 en el 5è Centenari del naixement de Sant Ignasi).
EN JOSEP MARIA BALLARÍN ÉS MORT, PERÒ VIU ENTRE NOSALTRES. I SEMPRE EL RECORDAREM -creients o no creients- EN BOCA DE MOSSEN TRONXO AQUELL DESIG INEFABLE “QUE AL CEL ENS TROPIGUEM…”.
.
+ 2000-2007 NECROLÒGIQUES A LA REVISTA CLAVER DE L’ETRPC -ESCOLA DEL CLOT / JESUÏTES EL CLOT- I A LA XARXA INTRANET DE L’ESCOLA
Durant els set anys que vaig exercir i servir de Secretari General de l’Escola del Clot / Jesuïtes el Clot, tingué especial cura en informar puntualment, a través de la Intranet escolar, els decessos ocorreguts de les persones relacionades amb l’escola. Des dels propis jesuïtes, personal docent i d’administració i serveis, als familiars propers dels qui contituïem la Comunitat educativa del Clot i, fins i tot, altres persones relaciones indirectament.
A cadascuna d’aquestes absències -sigui personalment o grupalment-, se li ha dedicat una senzilla, però sentida glossa d’acompanyament i comiat en el viatge trascendental efectuat, així com també el caliu i suport afectuós a les famílies i amics dels difunts. Tot plegat, ha volgut ser un homenatge i record de vida en el moment de la mort.
EL MISTERI DE LA MORT
De la Constitució pastoral Gaudium et spes, sobre l’Església en el món actual, de el Concili Vaticà II
L’enigma de la condició humana arriba a la seva vèrtex en presència de la mort. L’home no només és torturat pel dolor i la progressiva dissolució del seu cos, sinó també, i molt més, pel temor d’un definitiu anihilament. L’ésser humà pensa molt encertadament quan, guiat per un instint del seu cor, detesta i rebutja la hipòtesi d’una total ruïna i d’una definitiva desaparició de la seva personalitat. La llavor d’eternitat que porta en si, a l’ésser irreductible a la sola matèria, es revolta contra la mort. Tots els esforços de la tècnica moderna, per molt útils que siguin, no aconsegueixen fer callar aquesta ansietat de l’home: ja que la prolongació d’una longevitat biològica no pot satisfer aquesta fam de vida ulterior que, inevitablement, porta arrelada en el seu cor.
Mentre tota imaginació fracassa davant la mort, l’Església, adoctrinada per la divina revelació, afirma que l’home ha estat creat per Déu per a un destí feliç que sobrepassa les fronteres de la miserable vida terrestre. I la fe cristiana ensenya que la mateixa mort corporal, de la qual l’ésser humà estaria lliure si no hagués comès el pecat, serà vençuda quan el omnipotent i misericordiós Salvador restitueixi a l’home la salvació perduda per culpa seva. Déu va cridar i crida a l’home perquè, en la perpètua comunió de la incorruptible vida divina, es adhereixi amb tota la plenitud del seu ésser. I aquesta victòria la va aconseguir Crist ressuscitant a la vida i alliberant l’home de la mort amb la seva pròpia mort. La fe, per tant, recolzada en sòlides raons, està en condicions de donar a tot home reflexiu la resposta a l’angoixant interrogant sobre el seu futur; i, a el mateix temps, li ofereix la possibilitat d’una comunió en Crist amb els éssers estimats, arrabassats per la mort, conferint l’esperança que ells han aconseguit ja en Déu la vida veritable.
Certament, urgeixen per a cristià la necessitat i el deure de lluitar contra el mal, a través de moltes tribulacions, i de patir la mort; però, associat a l’misteri pasqual i configurat amb la mort de Crist, podrà anar a la trobada de la resurrecció enfortit per l’esperança.
Tot això és vàlid no només per als que creuen en Crist, sinó per a tots els homes de bona voluntat, que la gràcia obra en el cor d’una manera invisible; ja que Crist va morir per tots i una sola és la vocació última de tots els homes, és a dir, la vocació divina, hem de creure que l’Esperit Sant ofereix a tots la possibilitat que, d’una manera que només Déu coneix, s’associïn a el seu misteri pasqual.
Aquest és el gran misteri de l’home, que, per als creients, està il·luminat per la revelació cristiana. Per tant, en Crist i per Crist s’il·lumina l’enigma de el dolor i de la mort, que, fora del seu Evangeli, ens aixafa. Crist va ressuscitar, vencent a la mort amb la seva mort, i ens va donar la vida, de manera que, sent fills de Déu en el Fill, puguem clamar en l’Esperit: «Abbà» (Pare).
.
6. ALTRES GLOSSES NECROLÒGIQUES
+ 26.11.2014 EN LA MORT DE LA FILLA D’UN AMIC, L’ANA ÁLVAREZ
Hemos conocido la triste e inesperada noticia del fallecimiento de Ana en este noviembre otoñal, desapacible y gris.
Se nos ha ido sin avisar, silenciosamente como la lluvia fina que moja las calles de BCN hoy. Y pensando qué podría decir hoy yo de ella, la he encontrado dibujada en mi imaginación:
- Pletórica de vida,
- De una exótica belleza eslava,
- Incansable en sus idas y venidas,
- Presumida por la exigencia de su edad,
- Tiernamente enamorada en correspondencia a sus veinteañeros años,
- Intensamente curiosa por aprender tantas y tantas cosas que quería saber sobre la vida,
- Firme luchadora contra sus propios fantasmas,
- Vivaracha por demás,
- Estudiante ambivalente pero juiciosa,
- Sincera con el haber de alguna inocente y bendita mentirijilla,
- Franca en su hablar espontáneo,
- De carácter fuerte y tierno a la vez,
- Activa y sorprendente,
- Atada y libre…
Pero por encima de todo, preciosa y vulnerable chica preocupada por todos, a favor de todos, entregada a todos. Y, como decían los antiguos, se me confirma exactamente todo lo dicho con un ejemplo de muestra. Me quedó grabada en la memoria una anécdota que me contaron de ella de elevados quilates. Efectivamente: En el aeropuerto de Bucarest (en Rumanía) cuando Ana tenía dos años y medio sus padres le compraron una bolsita repleta de caramelos. Qué no hizo ella sino empezar a repartir los caramelos entre la gente que había en la sala de espera del aeropuerto. Y así siguió en vida…, repartiendo cariño, mezclado con lo poco de que disponía que para ella era mucho: un pitillo, una Coca-Cola, una cerveza y, sobre todo, una palabra de amiga, justa y certera, un consejo, una sonrisa, un beso…y a sus padres todo el profundo amor que llevaba escondido.
De pequeñita jugó con mis hijos, alegre y dicharachera, rápida de reflejos y buena amiga. Y a lo largo de muchos años tuve la suerte de encontrarme frecuentemente con ella porque fueron muchas las veces, que ella sabía dónde hallarme mientras yo estaba reunido con su padre. Y, en el encuentro -fuera largo, fuera breve-, nunca dejó de ofrecerme su sonrisa, decirme una palabra amable, algunas veces impregnada de pronta, pero suave ironía y darme espontáneamente uno o dos besos. Cuando llegué el otro día al “Hospital de San Pau”, apenas la muerte acababa de llevársela, la besé profundamente en la frente, para corresponder entre lágrimas, todo el afectoy bonhomía que ella me brindó en vida.
Intuyo que hubiera sido, de no haber finalizado tan prematuramente su aventura personal, otra “mujer fuerte” como nos la describe el Libro de los Proverbios (Pr.31, 10-31), una lectura por demás entrañable, un “compendio descriptivo del buen hacer, del saber estar y del saber convivir”. Y todo ello porque, a pesar de sus buenos momentos de apacible y externa alegría, también el sufrimiento era su cobijo interno. Y ello porque quien bien aprende a sufrir, integra el sufrimiento y lo vence, gana en entereza y en el buen proceder.
La hermana muerte se la ha llevado mucho antes que pudiera adquirir en plenitud, superados todos los escollos, la dignidad y el título de “mujer fuerte”… Pero no importa, porque la lección de su muerte y la donación de sus órganos principales, al seguir viviendo en otros necesitados, llevaran mi intuición a su cumplimiento y siempre querré y podré recordar a Ana como la “mujer fuerte” que ella misma deseaba ser y que ahora, una parte importante de ella misma, vivirá en otras personas anónimas que la llevaran por la vida a la plenitud por ella no totalmente conseguida.
Bien sabemos que en el mar de la vida siempre, y en cualquier momento, puede aparecer el temporal de la muerte. La muerte que es el mayor y el más grande enigma de la vida humana y que se presenta con la disolución certera del cuerpo y el temor angustioso de la desaparición perpetua. Todo ello con el agravante de la semilla de eternidad, sembrada en nuestras vidas, que de ninguna manera acepta esta ruina total y el adiós definitivo que la muerte parece infligir. Por tanto, encontrar una respuesta tranquilizadora ante el tsunami de la muerte no es fácil:
♣ Las “diversas religiones”, así como las muchas filosofías, han pretendido, con más o menos convicción o acierto, mostrar una respuesta coherente a este enigma recóndito de la condición humana…
♣ Por otra parte, la “fe cristiana” enseña que la muerte ha sido vencida y que, en una dinámica transformadora de muerte-vida, cuyo término explicativo se denomina “misterio pascual”con Cristo, nada acaba tal y como la misma naturaleza indica en sus estaciones anuales….
♣ Finalmente, “mucha gente” también piensa, por el contrario, que ante la muerte nuestro cuerpo se desvanece en la danza misteriosa del universo y lo que hemos sido perdura sólo en la memoria de los más allegados o, en el mejor de los casos, en los libros de historia…
Ante la muerte, pues, surgen presentimientos extremos y opuestos: el temor invencible y la confianza esperanzada. Interpretaciones bien diferentes, pero plenamente humanas. Una tensión o un arco que abarca desde una concepción nihilista de la vida a la convicción esperanzada del que es creyente. Sin embargo, desde el más profundo respeto al imaginario de todas las respuestas ante la muerte, personalmente pienso que, teniendo en cuenta lo mucho que nos queda por conocer, de verdad que no sabemos casi nada de nada, a causa de nuestra limitación estructural, encerrada en sólo tres dimensiones espaciales y como mucho en una cuarta que es el tiempo lo cual, siendo mucho, resulta ser muy poco ante la inmensidad que nos abarca y trasciende. Así que, de ninguna manera podemos poner punto final a esta reflexión ambivalente sobre la muerte entre “el todo y la nada”. Antes bien, puntear gramaticalmente los suspensivos y esperar que para nosotros también se desvele el misterio…
Consideremos la muerte «com la més gran naixença». Un nacimiento que Ana ya conoce, desatados los amarres del puerto de esta vida de niebla baja, como una barca hacia el infinito contra las olas de todas las ilusiones caducas. Ella ya ha llegado al horizonte del firmamento azul, al resplandor que nosotros aún no conocemos. Aquí nos encontramos hoy todos de despedida en este frágil puerto de salida acompañando en nuestros corazones a Ana, mientras fusionamos nuestro recuerdo y estima con el recuerdo y el amor profundo de sus padres, el hermano y todos sus familiares. Seguiremos pensando en ella y la tendremos a la manera que cada uno la tenía dibujada. Hoy te despedimos -Ana- para encontrarte de nuevo, pero lo hacemos con sentimientos contradictorios:
- Entre potentes luces y desdibujadas sombras…
- Con profunda tristeza y con tranquila serenidad…
- Entre bellos cantos y con muchas lágrimas…
- Con el amargo desconsuelo y con unadeseada paz interior…
- Siempre presente tu ausencia cubierta con una muy intensa melancolía…
- Pero, desde nuestro más profundo trastorno, con nuestra gran estima…
También amargamente felices porque tú ahora eres feliz y podemos decirte que no te olvidamos con la convicción y el sentimiento: “Ana, estés donde estés, nosotros estamos contigo”. Miquel Àngel Bosch i Fridrin
