TOT RECORDANT LA LECTURA DE LES AVENTURES D’EN PEROT MARRASQUÍ. UN CONTE NOVEL·LAT, DE LA MÀ D’EN CARLES RIBA

TOT RECORDANT LA LECTURA DE «LES AVENTURES D’EN PEROT MARRASQUÍ». UN CONTE NOVEL·LAT, DE LA MÀ D’EN CARLES RIBA

1. UN DIA DE CLASSE A L’AULA DE 8è D’EGB DE LA DÈCADA DELS ANYS VUITANTA I PART DELS NORANTA DEL SEGLE XX, TOT FULLEJANT «LES AVENTURES D’EN PEROT MARRASQUÍ»

1.1. LA POPULARITAT DE LA LECTURA DE «LES AVENTURES D’EN PEROT MARRASQUÍ» ENTRE ELS NOIS I LES NOIES ADOLESCENTS DE L’ETPCLOT, -AVUI DITA “JESUÏTES EL CLOT / ESCOLA DEL CLOT”.

No podia ser d’altra manera. La popularitat que va assolir el llibre de  lectura -«Les Aventures d’En Perot Marrasquí», escrit per En Carles Riba-, durant els anys que vaig impartir classes de llengua catalana en els cursos de 8è de l’antiga EGB a l’ETPClot, no té preu. I és per això que, en recordança d’aquell temps pretèrit, però molt gratificant, m’és delectació fer-ne alguna consideració, perquè l’alumnat meu, que va patir i gaudir de tan excel·lent lectura, en rememori aquells dies també amb complaença:

• • No amb la melangia que el pas del temps sol remullar a voltes els nostres sentiments…,
  • … sinó amb la fruïció que impregna la pròpia història del conte, que encara, potser encara perdura.

.

1.2. PERÒ, QUI ERA REALMENT AQUESTA FIGURA D’EN PEROT MARRASQUÍ, PROTAGONISTA DE LES SEVES AVENTURES…?

De fet, en saber-se que aquell xicotet minúscul -que tant ens va fer patir per les moltíssimes peripècies que li van succeir en escapar-se de casa seva i córrer d’aventurer pel món dels animals i les persones- retorna, finalment, a al pis de la casa dels seus pares sa i estalvi. Això sí, amb l’experiència adquirida de qui ha recorregut i conegut món, com ens expressa el mateix Carles Riba en cloure el conte-novel·la que sembla talment tenir encara entre les nostres mans:

“D’en Perot fa temps que no n’he sabut res més; però tinc entès que ha crescut, que ja és tot un homenet…

… I com que tot allò que Déu vol ho vol per a bé, un bé al capdavall ha hagut de ser per a ell la seva escapada; fins al senyor Marrasquí deia, però no davant del seu fill, que un viatge a l’estranger sempre és útil…

… Deu haver capit que res damunt la terra no iguala la dolçor i la bondat de les coses de casa; i que encara que el món no sigui allò que se’n diu una vall de lliris i roses, i que calgui fer almenys un ull viu, cal també posar amor almenys a l’altre ull…

… I llavors l’orgull, la fatxenda, la incomprensió, l’avarícia, la deslleialtat i les altres flaqueses innúmeres de les criatures que ens volten -homes o bèsties- ens entren més amorosides, no ens fan tan de mal i encara ens fan somriure dolçament”.

.

1.3. «LES AVENTURES D’EN PEROT MARRASQUÍ» VAN DONAR MOLT I MOLT DE SÍ: ANÈCDOTES, COMENTARIS I TREBALLS ACADÈMICS

Tanmateix, no vull acabar aquest punt de l’article aquí.

M’estimo més recordar que “Les Aventures d’En Perot Marrasquí” va proporcionar-nos tot un devessall d’anècdotes, comentaris i treballs. Efectivament:

La part literària i bellíssima del llibre en qüestió ens servia per realitzar potents exercicis de gramàtica. Destriàvem a volei una o vàries oracions d’algun paràgraf del text i hi aplicàvem les possibilitats gramaticals estudiades -més endavant recollides en mapes conceptuals– que en aquell moment el contingut de la programació oficial requeria. I així:

• • Tant s’exercitava i s’extreia els elements de la fonètica, com es contemplava i comprovava l’adequació del text amb les normes de l’ortografia…

• • L’estudi del lèxic i la semàntica servia per investigar l’origen de les paraules, la seva formació, la composició de les quals i el significat escaient del vocabulari o la intenció de les frases fetes que el text presentava…

• • Nogensmenys, després d’una observació puntual de la morfologia lingüística cada paraula n’era observada, dins del seu context, amb minuciositat. I així, aquest estudi preparava el terreny per a una anàlisi sintàctica potent i de primer ordre…

• • I n’era la lectura de les frases, simples o compostes, segons el grau de la sintaxi assolida, la manera d’ordenar-les i estructurar-les analíticament amb tota l’ostentació i la saviesa dels coneixements, foren nous o adquirits d’antuvi…

• I, finalment, la visió del gènere literari emprat per l’autor, així com els recursos d’estil, que en el text afloraven, n’eren també objecte d’aprenentatge per a futurs comentaris de text que, durant les diverses etapes escolars -albirant el BUP i COU d’aquests anys escolars-, es presentarien a l’alumnat com matèria de treball plenament lingüístic i agradablement literari.

.

1.4. «LES AVENTURES D’EN PEROT MARRASQUÍ», OBJECTE DE PENALITZACIÓ DEL “SABER ESTAR I CONVIURE” MALMÈS, TOT I QUE UNA BONA OCASIÓ PER A EXERCITAR-SE EN LA DISCIPLINA, LA  COOPERACIÓ I LA SOLIDARITAT 

L’adolescència, moguda i inestable, però sempre gratificadora, dels meus/es alumnes, feia que quan algú/na deixava de comportar-se dins dels paràmetres normals del bon “saber estar i conviure” i, per tant, la disciplina emmalaltia, li’n queia el correctiu d’una còpia feta amb bona cal·ligrafia que -segons el grau de la falta de disciplina infringida- podia ser més o menys extensa: ja fóra la còpia de tot un capítol del llibre, una única plana o tan sols les línies d’una paràgraf.

I és aquí que sempre, arribada el dia i l’hora del lliurament de la còpia, amb bona lletra i puntualment, l’alumne/a sancionat/da no em fallava mai. I això perquè, de no presentar la relació escrita manada com a justícia per la reparació o remissió de la infracció, calia que al dia següent me’n lliurara partida doble. I vet aquí que jo, que també em sabia el final del llibre, sense deixar de tenir un “ull ben viu, posava amor en l’altre” i permetia la juguesca que, d’amagat i en un secret conegut a veus, dins el grup de classe, prolifereraren bons i caritatius cal·lígrafs amanuenses que ajudaven a suportar a l’alumne/a deutor, tota o en part, la dura càrrega de la còpia del capítol del llibre o les  planes assignades.

De fet, aquesta estratègia amable i de bon fer facilitava, no només estrènyer els llaços de la cooperació i de la solidaritat efectives entre el grup de classe, sinó que també servia per destensionar la  presumpta seriositat de l’ambient perquè creure’s que el professor no se n’assabentava de la innocent enganyina productiva, constituïa un goig compartit per tota la classe i així, d’alguna manera, també es compensava el càstig o la penalització fent-la més suportable.

.

2. DIGUEM UNES PARAULES SOBRE LA BIOGRAFIA I LA PRODUCCIÓ LITERÀRIA D’EN CARLES RIBA

2.1. LA BIOGRAFIA D’EN CARLES RIBA

Carles Riba i Bracons nasqué a Barcelona un 23 de setembre de 1893 i ens deixà d’aquest món el 12 de juliol de 1959. Escriptor i poeta català, estava casat també amb una poetessa per nom Clementina Arderiu.

Clicant el subratllat en blau cel del seu nom i cognoms (o també aquí) apareixerà el contingut de la biografia i obra que la Viquipèdia formula. Nosaltres ens fixarem ara, d’una llambregada, en la seva extensa producció literària:

2.2. LA PRODUCCIÓ LITERÀRIA D’EN CARLES RIBA

2.2.1. Quant a la Narrativa

• 1917– Les Aventures de Perot Marrasquí
• 1920– Guillot, el bandoler
• 1924– L’ingenu Amor (Premi Concepció Rabell el 1926)
• 1928– Els Sis Joans2.2.2. Pel que fa a la Poesia

• 1919– Primer llibre d’estances
• 1912–1919– La paraula a lloure (en lllibertat)
• 1930– Segon llibre d’estances
• 1937– Tres suites
• 1943– Elegies de Bierville
• 1947– Del joc i del foc
• 1952– Salvatge cor
• 1957– Esbós de tres oratoris

2.2.2. En relació a la Poesia

• 1919 – Primer llibre d’estances
• 1912–1919 – La paraula a lloure
• 1930 – Segon llibre d’estances
• 1937 – Tres suites
• 1943 – Elegies de Bierville
• 1947 – Del joc i del foc
• 1952 – Salvatge cor
• 1957 – Esbós de tres oratoris

2.2.3. En referencia a la Crítica literària

• 1922– Escolis i altres articles
• 1927– Els marges
• 1937– Per comprendre
• 1957– …Més poemes

2.2.4. Tocant a les Traduccions (al català)

Carles Riba va ser un gran traductor d’obres clàssiques i d’autors estrangers atesa la seva coneixença políglota. Va traduir a la llengua catalana obres d’autors clàssics (del llatí, grec, hebreu) i d’autors estrangers (alemany, anglès, francès i italià).

També -posats entre les llengües diverses- cal considerar altres recopilacions i, com a poeta, va escriure, fins i tot, en gallec unes de les primeres composicions de caire neotrobadoresc de la literatura gallega.

3. EL CONTE LLARG O LA NOVEL·LA CURTA SOBRE «LES AVENTURES D’EN PEROT MARRASQUÍ» D’EN CARLES RIBA,

QUÈ ENS OFEREIX DE BO…?

3.1. HA ESTAT UNA SORT QUE «LES AVENTURES D’EN PEROT MARRASQUÍ» HAGIN ARRIBAT FINS A NOSALTRES, MALGRAT LA INCERTESA I ELS DUBTES D’EN CARLES RIBA PER A DONAR-LOS LLUM A FAVOR DEL PÚBLIC LECTOR

«Les Aventures d’en Perot Marrasquí» és, en primera instància, un llibre classificat -dins dels gèneres literaris- com un conte llarg, amb la consideració d’una novel·la curta que tracta sobre les aventures d’un nen català que s’escapa del pis que els seus pares disposen a la ciutat de Barcelona per viure les mil i una aventures fora de l’escalf familiar.

Aquest llibre va ser publicat l’any 1917 per l’escriptor i periodista Carles Riba i, curiosament, es venia per episodis als diaris de l’època. Cada setmana en sortia un capítol del conte, diferent i enllaçat amb l’anterior. Una tècnica literària agradable i encuriosida que pretenia, com un veritable esquer, fer desitjar la lectura del capítol següent. I així, setmana darrera setmana, Carles Riba, regalava un nou text -literàriament polit i conceptualment distret- que sortia de la seva creativitat fantasiosa.

No cal dir que els diaris de començament del segle XX eren tots de paper i no pas, com ara, en format digital. Un exemple, com succeeix actualment el tenim  -i es pot igualment consultar- polsant aquí mateix perquè s’obri el Diari Win.

La vídua d’en Carles Riba –Clementina Arderiu– també afeccionada a la literatura, explica que el seu marit esquinçava tots els escrits que no el satisfeien i, en el cas dels contes, fins i tot, s’havia plantejat, en algun moment determinat, la qüestió de si havia de publicar-los o no. Per a nosaltres, sort n’hem tingut que hagin pogut arribar a les nostres mans i que se n’hagin produït diverses edicions per al gaudi de petits i grans.

L’autor del nostre conte va voler escriure aquest llibre perquè els seus pares van protegir-lo molt de petit i no volia que als nens del seu temps els passés el mateix que a ell. Volia que els nens sortissin al carrer a saltar, a córrer, a descobrir, en definitiva, el món que tenien al davant.

Ara nosaltres intentarem penetrar aquest llibre contista o novel·la curta per extraure’n, de la seva vertebració, la filosofia o les idees mare que el recorren per així entendre’l millor i treure’n el profit desitjat. Posem-nos-hi, doncs, en l’apartat que disposo tot seguit.

.

3.2. QUIN VENTALL D’ELEMENTS POSITIUS I SÀVIES REFLEXIONS EN PODEM EXTRAURE D’AQUEST CONTE NOVEL·LAT SOBRE «LES AVENTURES D’EN PEROT MARRASQUÍ»…?

A «Les Aventures d’en Perot Marrasquí» hi trobem un dels llibres on millor es pot aprendre a parlar i escriure en català. Sigui per la redacció sintàctica acurada, sigui per estar dotat d’un vocabulari escaient, entre planer i culte. Així ho expressava, deixant-t’ho escrit Josep Maria Junoy en “La Veu de Catalunya” en el llunyà 23 de desembre de 1923, i citat per Albert Manent.

A «Les Aventures d’en Perot Marrasquí» hi podem comprovar  l’únic conte que arriba a tenir les dimensions d’una novel·la. Per això hem parlat d’un conte llarg i una novel·la curta. És com una versió catalana semblant al «Petit Poucet», adaptada a la societat burgesa del començament del segle XX.

A «Les Aventures d’en Perot Marrasquí» sota un vel de fantasia, hi descobrim com en Carles Riba hi introdueix una quantitat de fines observacions sobre la psicologia de les accions humanes i de caire filosòfic sobre la vida i la mort, l’alegria i el desencís, el patiment més intens i la bona vida regalada. No hi fa res que els protagonistes en siguin persones o animals, perquè tant unes com els altres esdevenen portadors de vida amb totes les seves qualitats positives i defectes importants. Recordem-ho a través d’alguns exemples que, en el llibre, apareixen amb més notorietat:

• • Les pretensions patètiques del colom Rocatallada.
  • La virtut domèstica i protectora de les mallerengues que se’ns imposen com un reflex fidel de la vida dels homes.
  • També el propi tarannà valent d’en Perot ja constitueix, per si mateix, un heroisme autèntic, dins d’una narració on, les proporcions físiques tan minúscules, són considerades amb una justesa absoluta.

Potser algú s’estimaria més que els caragols, els gats, les mallerengues i tota la corrúa d’animals, que circulen per entre els núvols, les prades i els boscos, fossin realment persones i es diguessin senyor Canons o senyor Martínez. Però no. De tota la vida que prolifera i batega en el món sorpressiu que en Perot ha escollit de fer com a “corremón”, tant se val que els seus lectors -siguin petits, siguem grans- adesiara aixequein, per sobre del llibre, un ull maliciós i hi reconeguin, per la força de la imaginació, el seu papa o la seva mama…

A «Les aventures d’en Perot Marrasquí» se’n mostra l’ambient casolà, la vida del camp, les entremaliadures o trapelleries dels animals, la bondat i la malícia dels homes i, sobretot, les peripècies d’en Perot que surt a l’aire, corre, salta i bota, crida i es rebolca, s’enfila, s’abraona, fa tombarelles, es posa cada hora cinquanta vegades en perill, però sense que mai li passi res d’importància. Sempre hi ha un animal que el vigila, li’n dona aixopluc o el restableix dels blaus o de les esgarrinxades.

A «Les Aventures d’en Perot Marrasquí» s’ha de tenir entès que tot allò que es conta és veritat, que passa en la realitat i, per tant, amaga la misteriosa capacitat d’omplir la motxilla personal amb els retalls de l’experiència. De fet, havent passat el temps i en haver arribat hom a ser del tot gran, de ben segur que la lectura d’aquestes aventures, feta en anys més aviat tendrívols, ha d’ajudar a caminar amb seguretat pel món, perquè ni cap perill és insuperable, ni cap por et fa trontollar. Al contrari, tot serveix per caminar sempre cap endavant i enfortir la valentia i el capteniment. 

A «Les Aventures d’en Perot Marrasquí» hi trobem una meravella entre tant de paperam i digitalització actual. Davant de tota la literatura actual adreçada al món infantil i de l’adolescència -minsament llegida, però molt visualitzada gràcies a les noves tècniques informàtiques- potser la lectura d’aquest conte novel·lat no solucioni gaire cosa, però recorda que és molt necessari somriure més i si aquest relat d’en Perot i les seves entremaliadures ens porta cap a la rialla, almenys haurà estat una ocasió entranyablement positiva.

A «Les Aventures d’en Perot Marrasquí» i, en tant que el lector d’avui -sigui petit o adolescent, jove o adult- s’escau que aquest llibre de peripècies -en el temps escolar es duia a la cartera- ara corri per alguna banda de la casa com si s’hagués descuidat de desar-lo, per tal que encara ens hi puguem entretenir i seguir preparant el reguitzell de respostes per a les moltes preguntes que suggereixen el comportament  dels personatges i animals del conte.

4. UN RECURS LITERARI ENLLAÇA CADA CAPÍTOL DE «LES AVENTURES D’EN PEROT MARRASQUÍ» COM UN ESQUER ATRACTIU PER LLEGIR EL CONTE D’UNA TIRADA 

4.1. L’ENLLAÇ D’UN CAPÍTOL RERA L’ALTRE DES DEL INICIAL PLANTEJAMENT NARRATIU DE «LES AVENTURES D’EN PEROT MARRASQUÍ» SENSE PERDRE MAI EL FIL DE LA NARRACIÓ, SENSE PARAR, ENDAVANT DESLLIGANT TOTS ELS NUSOS DE LES COMPLICACIONS I FINS AL SEU DESENLLAÇ FINAL

I com qui ja té deixades les beceroles i hom ja sap llegir de carrera, en un no res la lectura de «Les Aventures d’en Perot Marrasquí» sembla que es poden descórrer -des del principi d’un capítol fins arribar al seu capdavall i així successivament-, pràcticament d’un cop d’ull. Però si això no fos així i hi trobéssim un capítol potser més ensopit que un altre, tant se val que no hi patim pas, perquè en Carles Riba ja s’ha preocupat de portar-nos i fer-nos arribar fins al final de la narració amb una curiositat de pessigolleig:

• • Sigui amb un petit exercici de paciència per part nostra, perquè les històries s’han de llegir pausadament, i a l’espera que la vida, per si mateixa,  solucioni els entrebancs o potenciï els esdeveniments favorables…
  • Sigui com en un acte de benvolença cap a l’autor, avidolat contant històries i interessat perquè la seva contada fóra ben motivada i captivadora.

I és que l’autor es va proposar a engresca el lector tot enllaçant un capítol de cada fascicle amb el de l’altre -recordem que inicialment el llibre es va presentar així al mercat- de tal manera que hom no pot menys de començar-lo a llegir després de sopar i acabar-lo de matinada.

4.2. DES DE LA NAIXENÇA I L’ESCAPADA D’EN PEROT FINS EL BON RETORN PASSANT PER TOTS ELS CAPÍTOLS FREPANTS DE «LES AVENTURES D’EN PEROT MARRASQUÍ» 

I. LA NAIXENÇA D’EN PEROT

És segur que cercaríeu per tot el món i no trobaríeu una persona ni més menuda ni més espavilada que En Perot Marrasquí. Val a dir-ho que bo i amidad no deu fer d’alçada pas més que el dit petit d’una criatura; i d’ésser viu, prou necessitat n’ha tinguda, vist les que li han arribar a passar-li.

L’aparten tots meravellats, ¿i no diríeu mai què me’n troben…? Un marrequet de naixença, tot nu i pernejant i que no era pas més gros que el dit petit d’una criatura. Però tan menut aue era, i feia tanta de fressa com un nadó de grandària natural.

Aleshores, el senyor Pere Marrasquí s’hi pensà una bella estona i a la fi diu… Però, el que digué, ja us ho contaré un altre dia, que avui és tard i vol ploure.

II. LA CRIANÇA D’EN PEROT

Dèiem, doncs, que, després de pensar-s’hi una bella estona, el senyor Marrasquí va fer amb tota solemnitat:

– Pere es diu son pare i Pere es dirà ell; perquè jo el reconec i proclamo hereu de can Marrasquí.

– I és clar, no sé per què encara t’hi has hagut de pensar tant -saltà la mare un bon xic indiognada-. -Que no té tots els ets i uts de qualsevol altre hereu…? Ai, rei del meu cor i sol de la meva vida…!

En Perot que ja s’ho tenia tot preparat, aprofita un moment que la minyona enraonava amb l’escombriaire a la porta, i s’arrenca el cascavell, s’esquitlla taula avall i surt a l’escala pel darrera del cabàs, qiue l’escombriaire havia deixat en terra. no el reparà ningú, és clar.

Sentint que pujava gent, en comptes de baixar, s’enfila escales amunt i arriba al terrat. La porta era mig oberta. S’hi esmuny, i vet aquí que me’n veu… Però el que va veure i li va passar, prou se val que ho deixem per a un altre dia.

III. EL VIATGE AERI

Així que En Perot Marrasquí tragué el nas al terrat, quin bé de déu de cel blau va veure…! Només el coneixia pels sants dels llibres; i sempre se l’havia imaginat com una mena de sostre molt alt d’un paper molt fi.

En canvi, amb el sol no s’hi havia e ganyat de gaire; només que esperava poder-se’l mirar amb més franquesa.

– Ei, menjaveces (perquè suposo que ets un colom, oi…?), acosta’t, que hem de parlar.

El colom que anava a fer una capbussada, es girà tot d’una i cuità cap a la inesperada veu. I digué… Però el que digué el colom, així com altres coses que esdevingueren, han d’anar en capítol a banda.

IV. L’IL·LUSTRE SENYOR DE ROCATALLADA

Doncs el colom fugitiu volà cap a l’estel on En Perot atalaiava com des d’un globus captiu, i li digué:

– Vinc perquè tu em crides, Perot; no ho faria per ningú més que per tu; perquè la veritat és que no estic per gaire raons.

Traient-se les últimes forces de les ales volava per sobre unes oliveres cap a una roca, on s’havia decidit a fer nit. En mig de l’oliverar hi havia una masia.

Tot d’una sonà una escopetada. El colom… Però una bona història fa de bon esperar. Espereu-vos, doncs, si us plau.

V. PERDUT DINS LA NIT

El senyor de Rocatallada vacil·là i exhalà un gemec:

–M’han tocat…! Perot, sóc colom mort.

En Perot es despertà amb un ensurt. entre somnis l’havia sobtat l’espeteci tot i de xiulets arran d’orella; el tràgic lament del senhor De Rocatallada amb prou feines l’havia sentit.

En fi, tota la nit així. Mai en Perot no havia passat una nit tan llarg< i tan neguitosa. més d’una vegada provà de despertr En Banyatrepada; el bon caragol barbotejava uns quans mots i s’hi girava de l’altra costat.

Però no hi ha mala nit que no s’acabi. Les primeres clarors… Però si això ja és una altre dia, també pot ser un altre capítol.

VI. LA TORRENTADA

Les primeres clarors del dia, fresquívoles i tendres, s’anaven escampant cel amunt, per reviscolar des d’allí la terra atuïda pel son. Les criaturetes matineres de Nostre Senyor ja feien l’ull viu i la volada eixerida…

Després, ajudant-lo sol·licitament aquella bona persona de caragol, es torçà amb uns immensos pàmpols, vellutats com un llençol rus, que la bona sort havia fet volar fins aquells indrets: i acabant de vèncer, gràcioes a noves paraules d’En Banyatrepada, la repugnància d’anar nu, i girant-se adesiara a mirar amb angúnia la bella roba que deixava sota el sol amorós, En Perot, al costat de l’amic, partí en cerca del famós Mitjacella.

¿Qui diria les il·lusions que anaven omplint el cor del nostre Marrasquí…?

Perquè el caragol, tocant-lo a cada moment del braç, li deia… Però el que li deia, va massa enllaçat amb el que vindrà al capítol següent.

VII. LES INFLUÈNCIES D’EN BANYATREPADA

Deia en Banyatrepada:

– Creu, Perot, que és la bèstia més distingida dels encontorns. Una bellíssima persona. Atent, servicial, enraonat i, al mateix temps, valent, que plantarà cara a tres gossos camusos alhora i de tant bon consell que si les bèsties ens decidíssim a proclamar la república, no trobaríem millor president. Però estem desavinguts; tot són enveges i rancúnies i ambicions, i el temps passa i la joana balla, i l’home fa de nosaltres el que vol. Paciència, Perot; jo ha començo a ser vell… En fi, que tots hem estat joves i ens hem fet il·lusions de redimir la classe. això vosaltres…

– Ei, a poc a poc, Banyateepada -saltà En Perot amb un imponderable orgull-; ja us ho fareu, no m’emboliqueu a mi entre les bèsties.

Cansat de cercar, atuït per la seva solitud, s’assegué moix i pensívol en un palet. Pobre Perot, sense amics i tot despullat sinó les sabates, i encara xopes…!

Tot d’una, d’enllà de l’hort, arribà el crit d’una dona:

–“Fora d’aquí, mala bèstia…!…”

En Perot… Però el que va fer En Perot un altre dia us ho contaré. Ara deixeu-me anar a passeig una estona.

VIII. UN PARÈNTESI, UN NOU AMIC I UNA EXPLICACIÓ

Lector impacient, he tingut un escrúpol. En acabar d’escriure l’anterior episodi, jo anava passejant i rumiant-me l’aventura següent, quan tot d’una se m’ha acudit que més d’un pare i una mare que d’amagat em llegeixen deuen estar amb l’ai al cor quan pensen, respectivament, en el cor de papà del senyor Marrasquí i en el cor de mamà de la senyora Marrasquí.

I m’ha semblat que és de consciència apaivagar, mal no sigui sinó de passada, l’ànima d’aquesta part tan digna del meu públic.

– Que vols dir que sóc alguna cosa estranya…? -saltà En Perot, al capdamunt de l’esesbalaïment.

– No, però he de confessar que no en corren gaires… T’ho dic -afegí immediatament- no per mortificar-te, sinó per fer-te veure que dels homes, ara per ara, no convé que te’n fiïs.

– Jo estic amb tu en tot i per tot -saltà en Perot, una mica abstret.

Els dos amics s’estrenyeren la dreta, silenciosament. En les paraules d’En Barrusquí… Però jo estic massa cansat d’escriure i ben segur que també vosaltres de llegir. Fins una altra estona, si a Déu plau.

IX. BARRUSQUÍ, DETECTIU

Recordo textualment els mots suggestius amb què cloguérem l’anterior capítol:

– “En les paraules d’En Barrusquí…”

Doncs bé: en les paraules d’En Barrusquí hi havia, sens dubte, una sincera amistat; però també interès de captar-se per a les seves empreses l’ajuda d’aquell cervell i d’aquelles mans humanes, mugudes ara per dues forces omnipotents: la necessitat i el deler de revenja…

I sense més compliments, s’enfilà a l’esquena del gat i arrapant-se a la pell generosa del coll, es ficà dins de l’orella còncava, arrecerada, molsuda, d’En Barrusquí. S’hi estava força més en comoditat que dins la closca d’En Banyatrepada. un entrellat de borrisol llarg i finíssim hi feia de paravent, dissimulant-lo a tota mirada exterior.

– Només tingues compte de no tapar-me el forat -aconsellà En Barrusquí-. agafa’t fort.

I al mateix temps, pegà bot i corregué cap a casa. Allí s’esdevingueren coses que encara sobrepassen la meravella de les que fins ara he contat. Tant, que val la pena de posar-s’hi de nou un altre dia.

X. UN ÀPAT SUCULENT

A galop remès, En Barrusquí travessà l’hort i arribà a la porta de la casa. Estenallat al sol hi jeia el perdiguer. El gató cregué imprescindible d’aturar-se, pontar l’esquena, eriçar tots el pèls de la cua i fer un estufit de provocació ensenyant la blanca rastellera de les dents.

– Prou que ho veus que els gats no han pogut ésser: ¿quin gat aixeca una tapadora i torna a tapar…? Golafre…! Llépola…! Gurmanda…!

I la senyora Tuies:

– Això són les bruixes…! Jo me n’aniré d’aquesta casa…

I encara més patacades i rebombori indefinible. En Piteu, En Barrusquí i En Perot dormien com uns santets. Deixem-los-hi estar i bons son fins que es despertaran.

XI. DINS LA GOLA DE LA MORT

En Perot fou, de tots tres, el més amatent a despertar-se. La primera part del son havia estat una delícia; però després -també hi devia fer que el ventre li pesava- li començaren a venir males fantasies, sobretot una angúnia com si estigués dintre una olla i el fessin en estofat.

L’ocell, conscient potser de la seva culpa, marejat encara d’aquell mos malastruc, solament trobà esma per exclamar, amb un suprem menyspreu:

–Malparlat…! I…

… I no tota la vida ha de ser pas donada a les històries; ni la vostra ni la meva. Reposem, doncs, vosaltres i jo, que una altre dia tornarem a parlar d’En Perot i les seves aventures.

XII. UNA BONA FAMÍLIA

En Perot Marrasquí -sembla que érem aquí, oi…?- ennuegat per la fúria, incapaç de formular un pensament que tingués cap ni peus, senzillament s’hi tornà a apuntalar i amb l’altra mà ventà una altra bufetada  l’altra galta de l’enganyapastors. I al mateix temps engegà una altra paraulota, no diré pitjor que la primera perquè tots els renecs són prou lletjos.

– En Perot pensà: «Són una bona família…». I se sentí tot segur sobre el jaç de ploma fina, covat per una bona mare… Aclucà els ulls. li semblà sentir l’escalforeta de la senyora Marrasquí…

Dins el niu s’anà fent un gran silenci, una gran quietud. Fora ja era fosc. En Perot dormia… déu li doni somnis de rosa, a ell i a tota la nierada de mallerengues. Santa nit.

XIII. L’HEROISME D’EN PEROT

En Perot veia desfilar per davant del seu cor adormit un seguici d’imatges meravelloses: una illeta d’Orient, poblada d’arbres, d’aromes i ocells amb grans plomalls daurats i llargues cues de púrpura. Ell s’hi passejava, únic estadant humà; damunt l’una mà li seia un lloro especialíssim, de totes les colors de l’iris, amb el qual sostenia interessants converses; a l’altra mà portava un para-sol fet amb la pell d’una cabra d’Angora. Els lleons i els pumes, en passar,  el saludaven a,b tot el respecte i li oferien llurs serveis: gràcies a ells tenia sempre caça fresca per a la seva taula. En una minúscula badia, lluent i diàfana com un sàfir, es gronxolava una canoa, tallada en una escorça de canyella benolent. en Perot era feliç. ¿Qui pensava en el carreró obscur de Barcelona…?

– Fora d’aquí, males bèsties…!

A aquell inesperadíssim repte humà, els instins de gat domèstic venceren tot delit de ferétega correria; i els dos gats s’esquitllaren igual que si fugissin de l’escombra de la senyora Tuies.

Ara que tenim salvat el dolcíssim niu de les mallerengues, jo seria del parer que descanséssim tots plegats de l’angúnia. Acomiadem-nos, doncs, fins a una altra assentada.

XIV. EN MANS DEL HOMES

Qui diria l’agraïment de mare Mallerenga en veure la seva nierada fora del perill, els batements d’ala, els xerrics expressius, les fregadetes del bec, el devessall d’eloqüència…! Només una mare de vint fills, sense comptar la colla que en tenia de dispersos pel bosc, ja amullerats i amainadats, se’n podria formar idea.

En Perot no sabia què dir-hi, ni com estarrufar-s’hi. Se sentia l’amo del bosc: a la sola veu seva els enemics s’esvaïen.

El senyor Mallarenga, amb un piular de baríton, afegia les seves felicitacions…

Però a les poques passes ensopeguen En Barrusquí que, fos com fos, no havia volgut perdre de vista el seu niu de mallarengues. Així que atalaia el mos, el gat miola, redreça la cua, es posa dret, dóna voltes fregant-se contra les cames del minyó, amb ulls cobejosos i ostentant les dents. El minyó, cop de fer amb en Perot la figuereta a En Barrusquí. A la fi, l’amollà. Per un voler de Déu, que sempre vetlla per les seves criatures, el gat no l’atrapà al volentre els seus terribles ullals; i en Perot caigué sobre una herba, flonja per bona ventura.

El gat s’hi llançà, l’olorà i…

… I l’emoció em fa tremolar la ploma. Només tinc l’esperança que el cor d’un gat, baldament bèstia, sigui més sensible que el dels bordegassos afollanius.

XV. L’AMISTAT D’EN BARRUSQUÍ

Dèiem que el gat es llançà sobre en En Perot, i l’olorà amb un cert interès. Aleshores aixecà els ulls a la cara dels dos minyons, com estran. S’assegué sobre les potes, i amb una urpa de darrera es gratà al costat de l’orella. Després s’hi tornà a posar de quatre potes i el resseguí novament de flaire. En Perot continuava nu, inanimat, bocaterrós, i no pas net com una patena, val a dir. Tot ell plegat oferia un color de pols que explicava, si no excusava, la crueltat dels dos marrecs.

– Ets massa criatura per a ésser polític. M’ha bastat de presentar-me com a aprenent de tigre perquè ell em pregués, diguem-ho així, sota la seva protecció. Ara a mi em toca de fer servir aquesta protecció d’aliança. I ha bastat de dir-li que tu, en tornar a Barcelona, escamparàs la nova d’haver vist un tigre autèntic, que es deia Urpaférestega, perquè s’obligués a ajudar-te amb les seves urpes fins a la mort.

– ¿La mort de qui…? -interrompé el minyó esverat.

–La d’ell -aclarí el gat, ben segur que somrient per dins.

En aquell moment En Perot, de dins la seva caseta de guaita, aixecà els ulls i…

I és vist que les aventures del nostre minúscul amic per ara no s’acaben. Caldrà doncs explicar per ordre i, capítol per capítol, com fins ara hem fet.

XVI. LES GRANS PENSADES D’EN PEROT

En Perot veié un gran ocell, negre i blanc, que corria de bancal en bancal, d’erol en erol, fent petits bots i curtes parades, durant les quals picava d’ací i d’allí amb el bec i rumbejava la llarga cua, dreta i lluent.

Enm Perot de seguida s’ho va pensar. I digué a En Barrusquí, amb veu ennuegada per l’emoció:

-¿És la…?

–Oi, la garsa -assentí el gat…

En Barrusquí, aprofitant un moment que la garsa badava,…

Però com que és bona cosa de saber-se dominar la curiositat, jo seria del parer de deixar l’aventura aquí i acabar-la un altre dia.

XVII. EL SALT DEL TIGRE

Estàvem, si no erro, que la garsa badava. Aprofitant aquest moment, i sempre per consell d’En Perot, En Barrusquí deixà les ulleres al bell mig del camí que la garsa duia.

– Cal pensar en el dinar, amic.

Sembla, doncs, petits lectors meus, que se’n va a preparar una de nova. Així potser valdrà més que jo m’hi posi de bell nou també.

XVIII. PER A MENJAR SOPES CAL PENSAR-SE-LES TOTES

La companyia d’En Barrusquí revifà immediatament el bon humor d’En Perot. La temuda batalla no havia estat res, almenys per a ell: tenia el preciós vestit, l’amic i un dinar a punt. Al diable, doncs, l’encongiment de cor. En dos bots fou dins l’orella d’En Barrusquí i s’hi assegué amb les cames penjant.

I romangueren tots dos asseguts a cada banda de la taula, fent el desentès i com qui espera la continuació de l’àpat.

Jo ara per al meu descans us proposaria a vosaltres d’esperar la continuació de la història. La teniu tan segura com els nostres herois llur dinada; i a ésser pacients tindreu més mèrit, perquè una bona història val força més que un tall de conill.

XIX. LA TRAÏCIÓ

El nostre Perot seguia dins l’orella d’En Barrusquí. Però allò d’esperar el desenllaç de l’aventura a la cara de les mateixes víctimes, essent així que el botí ja no era fàcil que ningú els el tornés a prendre, li semblà divertit, molt despistador, però per a ell massa arriscat. La seva roba vermella feia de bastant bon albirar damunt la grisor d’En Barrusquí.

En Perot, ja en terra, esbufega, però…

Però ara se m’acudeix que si el senyor Puntí es posa a dormir cada tarda, millor dret dec tenir jo a dormir cada nit. Deixem aquí, doncs, la contalla, i demà serà un altre dia, si déu vol.

XX. L’ALLIBERAMENT

En Perot, sembla que dèiem, ja en terra esbufegà; però tingué compte de no manifestar-se massa sorollosament (tal com hauria fet a casa) no fos que el senyor Puntí es despertés. El ganivet pesava prou…

El gat perdé l’oremus; saltà marges i recs i clots fins a parar a la carretera; En Perot tot era cridar-li a l’orella que no s’esverés, que tingués sang freda; però ca…! En Mitjacella, carretera enllà corria, corria…

Però avui és massa tard per seguir-lo nosaltres; deixem-ho per a un altre dia que tindrem cames més fresques i l’aconseguirem si fa no fa al mateix lloc.

XXI. JURAMENTS DE GAT

Jo no sé si ha res al món que convidi tant a tirar una pedra, com un gat quan s’esmuny. Jo mateix m’hi deixo temptar sovint; i Déu me guard de creure que ningú tiri una pedra a un gat amb menys d’innocència que jo.

El cas és que el nostre Urpaferéstega, que corria enllà com si li fessin soroll de llauna darrera la cua, no podia ronsejar un moment que no li anés un mac entre cap i coll…

En Perot, des de la seva enclotada cofurna, no n’abastava un mot. Els pensaments del ninó…

Però els pensaments del ninó són tan fàcils de suposar, que poc us serà cap tortura d’esperar-ne un resum en el capítol següent, amb altres incidents que no endevinaríeu així com així.

XXII. LA CAIXA DELS NEGRES

A En Perot, doncs, el pensament li girava com unes debanadores, Es trobava enganyat de tothom, perseguit, a punt d’ésser venut per ensenyar-lo demà als pagesos tafaners; ja es veia dins d’una gàbia de vidres implacables, o passant de mà rasposa en mà rasposa, vigilat pels ulls mercantívols del senyor Rafecas, o d’algun pallasso enfarinat que faria un discurs sobre la seva figura. Que diferent de tots els seus somnis robinsonescos era aquella realitat…! ¿Per això havia fugit de casa…? 

El senyor Rafecas es tragué ràpidament el rellotge i digué…

Les paraules que anàvem a eixir de la boca del senyor Rafecas havien d’ésser decisives per al nostre Perot. La Providència, pels seus camins subtils, que quan l’home hi va ella ja hi ha anat i n’ha tornat, li preparava la darrera aventura. Això ens imposa a nosaltres de fer-ne el nostre darrer capítol.

XXIII. EL BON RETORN

Digué el senyor Rafecas, tornant-se a embutxacar el rellotge:

– Les set i tres… i el primer tren surt a les…

– Set dotze, -respongué el fondista fent un pas al endavant, i tirant-se així mateix la gorra endavant.

–Diable…!, -botà el senyor Rafecas. Si que és just això.

-Sempre porta algun retràs -calmà el fondista, tirant-se la gorra enrere i fent així mateix un pas enrere…

Mitja hora més tard En Perot enfonsava les seves rendides cametes dins el seu llit net, flonjom calent, perfumat amb espígol. els ulls aclarits del pare es decantaven damunt seu a l’una banda; el rostre amorós de la mare es decantava dament seu a l’altra banda.

-Si sabessis papà -feia En Perot- que són ben fetes les muntanyes…!

– Dorm, preciós dorm -feia la mamà. I el papà l’acotxava per centèssim camí amb la roba.

Però el ninó volia contar de totes passades les seves aventures. A mitja contalla s’ensopí: l’endemà tornà a començar i les acabà fil per randa. 

El mateix senyor Pere me les va contar a mi; no diré que entre ell i jo no les hàgim exagerades una mica, atribuint potser massa a l’enginy precoç de la minúscula criatura avinenteses combinades per la Providència.

“D’en Perot fa temps que no n’he sabut res més; però tinc entès que ha crescut, que ja és tot un homenet, i que el tenen a pensió no sé si als Escolapìs o als Jesuïtes. I com que tot allò que Déu vol ho vol per a bé, un bé al capdavall ha hagut de ser per a ell la seva escapada; fins al senyor Marrasquí deia, però no davant del seu fill, que un viatge a l’estranger sempre és útil. Deu haver capit que res damunt la terra no iguala la dolçor i la bondat de les coses de casa; i que encara que el món no sigui allò que se’n diu una vall de lliris i roses, i que calgui fer almenys un ull viu, cal també posar amor almenys a l’altre ull.

I llavors l’orgull, la fatxenda, la incomprensió, l’avarícia, la deslleialtat i les altres flaqueses innúmeres de les criatures que ens volten -homes o bèsties- ens entren més amorosides, no ens fan tan de mal i encara ens fan somriure dolçament”.

5. ANTOLOGIA DE TEXTOS DESCRIPTIUS TROSSEJATS I SELECCIONATS DE «LES AVENTURES D’EN PEROT MARRASQUÍ»,

PER DESVETLLAR LA INSPIRACIO LITERÀRIA

5.1. DE COM FOU BATEJAT AQUELLA MINÚSCULA CRIATURA  NASCUDA UN VINT-I-NOU DE FEBRER A BARCELONA

Al cap de vuit dies el portaren a batejar. Però el senyor rector, no atrevint-se a administrar les aigües del baptisme a aquella cosa minúscula, ho consultà al senyor bisbe. El senyor bisbe escribí al Papa de Roma. I el Papa de Roma, després de rumiar-s’ho bé, respongué que, puig que aquella cosa minúscula tenia forma humana i bellugava i vivia com tota criatura humana, havia d’ésser batejada com una altra qualsevol; que al cap i a la fi, Nostre Senyor és qui sap les coses del món, i no nosaltres.

5.2. DE COM PAPÀ MARRASQUÍ VA ENSENYAR A LLEGIR I ESCRIURE A EN PEROT

El senyor Marrasquí, doncs, li va ensenyar ell mateix de lletra. Al cap de pocs mesos, En Perot ja llegia de coreguda; vull dir que es posava sobre el llibre i corria per la pàgina, seguint les ratlles i llegint. Després va aprendre d’escriure; però feia una lletra que calia llegir-la amb vidre d’augment. I aviat va aprendre també les quatre regles i moltes altres coses.

5.3. DE COM EN PEROT TRAGUÉ EL NAS AL TERRAT I CONTEMPLÀ EL MOVIMENT DELS NÚVOLS

Però sobretot l’encantaven els núvols. Feia un vent suau, alt i seguit, i per sobre l’atzur clar flotaven mil arquitectures diverses, blanques i flonges, l’una darrera l’altra. En Perot de seguida hi trobà comparances, i això el divertí força. Vet aquí un núvol que semblava la mamà quan s’aixecava la perruca per gratar-se la closca. Vet-en aquí un altre d’igual que el papà quan pesava figues acabat de sopar: les ulleres a cavall del nassó arromangat, amb la berruga a la punta i tot. I un altre com la mà del senyor Marrasquí quan l’empaitava per damunt de la taula per pegar-li una surra, i ell se li escapolia. I un altre núvol tal com ell fantasiejava que devia ésser una nau. I un altre que ell diria que era el lloro de Robinson. I per sota d’aquests núvols passaven tot d’ocells, uns que llençaven uns xicles alegres, una altres que volaven en colla i sempre fent voltes, i encara d’altres que en pruo feines s’albiraven.

Tot això ho veié en molta menys estona que jo poso per a contar-ho.

5.4. DE COM AMB VENT PROPICI L’ESTEL COMENÇÀ A PRENDRE VOL I EN ELAVAR-SE MAJESTUOSAMENT, EN PEROT LA DE COSES QUE VA VEURE MAI VISTES

Per a En Perot allò era un bres enmig del cel cristal·lí. Déu meu, i quantes de coses mai vistes…! La ciutat ajeguda sota d’ell, eriçada de pinacles i cloquers, la carena clara a l’una banda, i a l’altra el mar blau i lluent amb el port ocupat per vaixells fumejants

5.5. DE COM EN PEROT, HAVENT ABANDONAT L’ESTEL I AGAFAT AL COLL DEL COLOM -EL SENYOR DE ROCATALLADA-  PROSSEGUEIXEN VIATGE ENLLÀ

Travessaren la ciutat, passaren la carena. Enllà era una gran estesa de terra plana i turons dolçament onejants. Voltaren per damunt d’altres viles, de boscos, de masos. en una casa de pagès, el colom, que tenia bona vista, reparà deixalles de vianda posades a la fresca d’una finestra. En Perot s’hi va regalar com un príncep, perquè el viatge li havia fet entrar bona gana. Mentretant el senyor De Rocatallada anava picant d’aquí i d’allí les menges que li convenien. Després tornà a carregar-se En Perot, i seguiren el camí.

Anavem conversant sense parar . Aviat s’obriren l’un i l’altre a la confidència.

– Jo -deia el colom- sóc d’una família distinguidíssima. Els De Rocatallada, tothom els coneix. Teníem el casal a la roca més esquerpa del coll del Bruguerar. ¿No saps on és…? Jo tampoc, però ara hi anem. Un avi meu va ésser pres en un mal filat…

Deia el colom:

– Avui he fugit del colomar, cansat de tanta esclavitud. aniré a reconquerir el casal de la meva família, i allí em casaré amb una coloma de la meva ala.

–Té tota la raó -assentí En Perot-, a mi em passava una cosa per l’estil. I el marraquet contà la seva vida reclosa, els seus enuigs i les seves esperances.

– Correrem una sort comuna. tot lo meu serà teu i tot lo teu meu, -digué el colom. Gent com tu i com jo no som fets per a les mesquineses de la societat. Hem de viure la nostra vida.

En Perot era encara massa innocent per a conèixer que la perspicàcia i l’entusiasme del senyor De Rocatallada era pura fanfarroneria…

5.6. DE COM EN PEROT PRESÈNCIA QUE UNS CAÇADORS COMETEN UN  ASSASSINAT TERRIBLE I SE N’ADONA -PER PRIMERA VEGADA A LA SEVA VIDA-, EN QUÈ CONSISTEIX LA MORT…, AIXÍ DE COM LES EXPLICACIONS TRUCULENTES D’EN BANYATREPADA -UN CARAGOL- QUE ES FICA EL NINÓ SOTA LA SEVA CLOSCA

El senyor de Rocatallada vacil·là i exhalà un gemec:

– M’han tocat…! Perot, sóc colom mort. Perot, em moro…

El marraquet ara es desensonyà del tot. Veié sang en una ala de l’amic. Saltà llestament a la branca. Baix, venia corrent un home amb una escopeta, seguit d’un bordegàs i un gos. El colom, tentinejant damunt la branca, mormolava:

– Adéu, Perot…ja veus de què m’ha servit…aquest aspecte…de colo,…de bosc…Això d’ésser…noble…té els seus…entrebancs…Aquest serà l’últim…jo…jo…et faig hereu—dels meus…tí…tols…

Davant d’aquest rosari de planys muntat en fil de sospirs, En Perot restà perplex. A ell la sang li donava idea d’algun nyanyo extraordinàriament respectable, però la paraula «mort» seguia tanmateix sense significació per a la seva intel·ligència infantívola.

De totes maneres, la cara del senyor De Rocatallada feia pensar que s’esdevenia alguna cosa greu. L’innocent minyó provà d’ensenyorir-se novament de la seva experiència endormiscada. Però dins el cervell els records li giravoltaven frenèticament, inútilment. Vet aquí que en el primer cas seriós de la seva vida, els llibres no li servien, doncs, de res.

– ¿Què li passa, Déu meu, què li passa, que ja començo a estar amb ànsia…? -preguntà a la fi En Perot amb un veritable interès.

–Ai.. ai…em moro…em moro, -declamà l’infeliç volador.

– Ja ho sé -objectà el nin-, però, ¿què és això de morir-se, que l’encaparra tant…?

– Morir-se…ai…morir-se és…és…anar a parar…per sempre…a la panxa…d’un senyor…

En Perot es gratà darrera l’orella, esglaiat. Començava a veure-hi clar. Es palpà ràpidament el cos. Però trobant-se tamateix sense cap esvoranc, net de vermellors sinistres, i fort, es tranquil·lizà una mica, i àdhuc féu un esforç per a consolar el seu company.

– No serà res, senyor De Rocatallada…

El malaurat colom, sense respondre, provà d’allargar-li una pota, perdé l’equilibri i caigué esbategant a terra. Peonà encara unes quantes passes. De dalt l’olivera estant, En Perot precencià un drama tristíssim.

Així que el senyor De Rocatallada tocà terra, el gos se li precipità damunt amb un fort clapit, l’agafà brutalment pel coll i el portà, cuejant, al seu amo. Aquest l’agafà amb un cert mal humor, mentre el gos no se li movia de davant, contemplant-lo amb ulls i guinyolar de cobdícia. El bordegàs l’examinava també amb curiositat.

– Pare, ¿és un colom de bosc…?

– Ca, escapat d’un colomar…

El senyor De Rocatallada s’estremí entre les mans del caçador i redreçà el cap amb un feble ímpetu d’orgull, mormolant alguna cosa que En Perot no pogué sentir bé. L’home de l’escopeta seguí:

– No valia la pena de sortir de casa. això amb prou feines paga el tret. no serveix ja per al colomar, i si te’l vols manjar a un no li arriba a les dents. Per menys d’un sou el dono al gos…

– No, pare, guardem-lo per a la mare, que li agrada tant el colomí.

L’home continuava escorcollant la seva víctima sense cap consideració. A la fi va fer amb menyspreu:

– Total res. Un perdigó a l’ala. Aquestes bestioles de seguida i amb poca cosa estan perdudes…

– ¿I l’haurem de rematar, pare…?

– I és clar, home, no ens el menjarem pas de viu en viu.

I home i xaval i gos s’allunyaren lentament cap a casa. El senyor De Rocatallada vinga estrebar i debatre’s inútilment, increpant el seu botxí amb mots de supèrbia i de dolor. Però és evident que l’home no l’entenia. Ja a les portes de la casa, de les mans d’ell passà a les del minyó. Després tots tres desaparegrueren porta endins. ara ja només se sentia el glatir joiós del ca.

En Perot restà damunt la branca de l’olivera immòbil d’esglai i encès de desig de revenja… Solament quan fou nit fosca, una nit ennuvolada, amb un ventijol que movia el fullam fent-lo frisar sinistrament, En Perot es féu ben bé cabal de la seva situació.

5.7. DE COM JA HA ACLARIT I ESSENT UN NOU DIA,  TROBEM EN PEROT DINS LA CLOSCA D’UN CARAGOL EN EL REGUERÓ D’UNA MASIA

Les primeres clarors del dia, fresquívoles i tendres, s’anaven escampant cel amunt, per reviscolar des d’allí la terra atuïda pel son. Les criaturetes matineres de Nostre Senyor ja feien l’ull viu i la volada eixerida. L’alosa amb cant alegre s’enfilava en l’aire a copsar abans que ningú més el daurat present de la llum. La piadosa oreneta passava rabent davant dels porticons tancants, llançant el seu xiscle reptador. La merla sortia de cacera, assajant de tant en tant unes quantes notes en la seva flauta dolcíssima. El pardal ja vinga xerrotejar i pellucar d’aquí i d’allí. De les raconades dels troncs eixien l’àgil estivarola, el respinell atrafegat, el pica-soques blavenc que no es cansa de resseguir les escorces amunt i avall amb el seu bec robust com unes tisores, el gran picot del mostatxo escarlatí i la cua verda, que encoratjava el seu fustejar amb crits ressonadors. El rupit humil, que porta al davantal la sang de Jesús, anava a fer companyia al carboner i al llenyataire del bosc. En canvi el bru gamarús cuitava a amagar-se dins l’ombra del seu forat, de por de perdre’s per la claredat del jorn i ésser víctima d’alguna berganteria dels ocells que a la nit s’han esglaiat de les seves urpes.

Darrera l’olivera, la masia blanca somreia al sol novell, plena d’aldarull joiós: l’espinguet dels galls, l’escatainar de les gallines, el bruel profund de les vaques, el bram desconsolat del pollí, el lladut sorrut i fidel del perdiguer. El masiaire, amb les eines a coll, sortia cap al bocí d’hort que verdejava davant la casa. Aquest bocí d’hort era tot solcat de reguerons, nodrits per un vast safareig. I en el rec que els omplia, bé ho recordeu, el nostre Perot dins la closca dels seu amic el caragol Banyatrepada… En Perot sentí acostar-se una gran fressa d’aigües ràpides, amb barbolleig i xerrics feréstecs. En realitat era que el pagès acabava d’aviar els reguerons de l’hort.

5.8. DE COM ENS N’ASSABENTEM DE QUIN ASPECTE TENIA EL GAT DE LA MASIA

Era un gat adolescent, esprimatxat, d’un color si fa no fa com els d’En Mitjacella, però sense la lluïssor rossenca damunt dels fons de cendra, també barat de negre, i amb uns ull blaus una mica encantats, molt freancs, oberts i a llucs somrients i tot…

5.9. DE COM DARRERA UNA OLIVERA APAREIX EN MITJACELLA

Doncs vet aquí que el nostre amic, despulladet com anava feia unes quantes hores, començava a sentir esgarrifances de fred. Pensà que alguna fulla folgada i flonja l’abrigaria com un llençol. Cercant d’allí i d’aquí, me n’arriba entre les arrels guixudes d’una olivera centenària. Oh espant…! Per darrera el tronc apareixen uns mostatxos trémuls, un musell rosat, uns ulls blaus, metàl·lics, profunds i cruels: la cara malastruga d’En Mitjacella…! I després de la cara el coll tibat endavant, les despiadades urpes, el cos llargarut i botador, la cua expressiva. El terrible gat passa sense fixar-s’hi. Però a En Perot el món se li esborra de davant els ulls. No veu sinó aquella fera que l’odia, no pensa sinó a amagar-se i fugir. Albira un forat, recobert d’herbei esgrogueït; i oblidós de l’experiència de les seves lectures, oblidós de les àvies recomanacions d’En Barrusquí, se n´hi entra sense rumiar-s’ho gens, com en un port de salut.

No havia fet deu passes de les seves, quan vet aquí que de dins de tot de la terra surt una veu pregona, esquerdada, allargassada, de vella de mal geni…

– Corre, Perot que la talpa se’t cruspiria…!

En Perot acabà d’eixir del forat fatídic i s’arrecerà, panteixant i segur darrera el seu companys. De dins la fosca veié emergir un mussell punxegut, unes dents esmolades, un front llustrós i uns ulls petits, enlluernats, decebuts. en Barrusquí li explicà breument com havia anat a raure a la lludriguera d’aquella vellarda de talpa que no es veu mai tipa; el reptà pel seu eixelebrament i rigué com un beat l’al·lucinació de la poble criatura…

5.10. DE COM  EN PEROT FA SERVIR EL SEU ENGINY PER DESTAPAR LA CASSOLA DEL MENJAR I ME N’HI TROBAUN PALPÍS DE CUIXA DEL COLOMÍ SENYOR DE ROCATALLADA

En Barrusquí es posà davant el rellotge, i amb un bot ben calculat es penjà de potes a la finestrella rodona darrera la qual branda la pèndola. De l’orella del gat, En Perot s’aferrà to eixerit a una de les cadenes dels pesos, i cadena amunt, amunt, com un mico, arribà a la maquinària, d’on enfilant-se per les innúmeres rodes còmodament esglaonades, passà al capdamunt de tot de la tapa. Saltar d’allí a l’esfera i asseure’s a cavall de l’agulla fou un joc senzill. Eren les dotze menys i un minut. Arrepenjant-s’hi amb tota la seva força, l’agulla anà davallant fins als dos quarts. Tot seguit En Perot desféu el camí; i prou és cosa palesa que davallar acostuma a ésser més fàcil que pujar. Entrà novament a l’orella d’en Barrusquí, el qual saltà a terra i és posàa dissimular en un racó…

La cassola, ben tapada, això sí, romania sobre la taula deserta.  En Perot, amb aire i destra punteria, engega l’un cap de cordill per dins la corba que fa el braç del llum. aleshores estira avall, lliga l’altre cap a la ansa de la tapadora, i ja me’n rteniu la corriola més senzilla i eficaç que hi hagi en cap aljub de la terra. Després d’això, ja gairebé ni val la pena de contar com la tapadora s’aixecà en l’aire dolçament, i com els dos gats, en uns quants viatges, deixaren l’arròs buit de colomí. I tornant a jaquir tot com abans, no hauria dit ningú que allí els follets havien fet feina bona.

En un recer solitari darrera de la casa, els dos gats i el nostre Perot Marrasquí començaren a fer els honors de les exquisides menges. De sobte, En Perot, que clavava les dents en un tendre palpís de cuixa, el deixà caure amb esgarrifament:

– Ara caic que aquest colomí era…el meu…el meu amic…senyor De Rocatallada…! 

– ¿I què…? -objectà filosòficament En Barrusquí- ¿No és llei de la vida que mig món es mengi l’altre mig món…?

En Perot vacil·là encara; però la gana vencé i enterrà dins el seu ventre minúscul un bon tall de la memòria de l’il3lustre senyor De Rocatallada

Havent dinat, En Barrusquí gronxà una estona En Perot damunt la seva cua; després tots tres feren la pilota. Encara abans de perdre en el son tota consciència, sentiren les dotze batallades del migdia -d’aquell migdia retardat de mitja hora- i tot seguit dins la casa, uns grans crits de sorpresa, renecs, injúries, plats trencats, cops, somicons, excuses, la veu d’en Nasi…i la senyora Tuies:

– Això són les bruixes…!

5.11. DE COM EN PEROT QUASI SE’L CRUSPEIX UNA GARSA…UN OCELLOT QUE TAMBÉ EN DIUEN XIBOC O ENGANYAPASTORS SEMBLANT A LA FIGURA DEL FALCILLOT, EL PLUMALL DEL MUSSOL I LA CARA DEL GRIPAU

L’ocell passà rabent, pel costat mateix d’En Perot. Aquest sentí l’aire del vol, callat i decidit; entreellucà un plomatge gris i bru, quesemblava molt dolç i lleuger. L’ocell s’allunyà, tocà aterra i tornà a venir .Ara En Perot diria que havia destriat una bocassa enormement badada, amb una mena de bigoti escàs, eriçat i èrtic; i darrera la boca, uns ulls immensos, rodons i botits. I, sobretot, confirmà que aquella gola a punt de fer àpat, produïa un zumzum sord i seguit, com una roda que giravoltés molt de pressa.

Jo no sé si és que la veu d’en Perot retrunyí molt espantosament dins la boca de l’enganyapastors, o si és que aquest entengué realment les irades paraules, o si és que la bestiola ja no podia més de basqueig i d’angúnia, o tot plegat; la qüestió és que en un moment fou de potes a terra. En Perot, llest com un mico, tragué els braços fora, es penjà del bigoti trist que decorava el bec, pegà salt i aquí el tenim dret i fet una llàstima. Respirem. Jo ja començava a témer que l’emoció no em deixés acabar la contalla…

5.12. DE COM EN PEROT TROBA LA BONA FAMÍLIA MALLARENGA…

Després inspeccionà l’arbre. Però, ¿què era allò, allí tocant…? Una mena de botja de cuc de seda, enorme, filosa, inflada i buida; no calia ésser extraordinàriament savi per a encertar de seguida que era un niu. I jo afegiré, pel meu compte, perquè la deductiva d’En Perot no arribava a tant, un niu de mallerengues de cua llarga.

A l’un costat badava una embocadura. En Perot, encuriosit, hi ficà el cap. Oh dolça meravella: deu, quinze, vint caparronets blancs, bellugadissos, arranjats dins l’estretor del niu amb la polidesa dels grans d’una magrana. A la vista d’En Perot, aquells quaranta ullons d’agulla s’il·luminaren; tota la nierada s’estremí i en brollà una piuladissa alegre, mesclade de petits xerricaments i de mitjos mots embarbussats que només una mare entendria. al primer cop d’ull havien pres, dins la grisor del crepuscle, l’embalum d’En Perot pel de la mare. error que durà un sol moment…! Però En Perot, confiat i decidit, ja s’havia fet lloc, i en primer terme, pensant: «allí on n’hi caben vint, n’hi caben vint-i-un».

Els ocellons, que iniciaven la protesta, es distragueren per l’arribada de la veritable mare… Portava alguna cosa al bec; vint becs es badaren per copsar-lo; vint veuerrines grinyolaven ben clar: «A mi, A mi…, mare, a mi…! La pressa li va escaure a ell. Però així que En Perot se sentí a la boca el mal gust de l’oruga, l’escopí com una escopetada a la cara de la senyora Mallerenga…

5.13. DE COM EN MITJACELLA, QUE ES FEIA PASSAR PER URPAFERÉSTEGA EN CREURE’S PRETENCIOSAMENT QUE ERA TIGRE I  AMB UNA CORONA DE LLORER DE VENCEDOR AL CAP, ACABA DINS D’UN SAC i BEN LLIGAT

– Sóc el tigre…!

És clar, entre el crit i la caiguda, la bona comare Badabvec tingué lleure d’esquivar-se, i el terrible gat a batre no d’ungles, sinó de nas, perquè el salt ja no li arribava, contra el perdiguer. aquest que jeia estenallat al sol, es redreçà amb un lladruc de contrarietat… La garsa qui sap on parava; en Barrusquí s’ho contemplava amb delícia, sense cap cvoluntat d’intervenir… El perdiguer es planyia, invocant cel i terra per testimonis de la seva innocència; el gt ja se sentia damunt del cap el llorer de tigre vencedor. I tant abstret estava calculant el bot definitiu, mortal, sobre el seu enemic, que no se n’adonà d’En Nasi fins que la grapa li caigué inevitable, irremissible, al voltant del bescoll.

Amorrat contra terra, entrellucà tothom del mas fent rotllo: mossos i amos, homes i dones, i criatures. Ell mormolà pensant si els esveraria:

– Sóc un tigre…!

Però ningú no en feu cas. al contrari, tot ere opinions per a exterminar-lo ràpidament. Ell prou es debatia, estrebava: En Nasi tenia molta més força. A la fi algú portà un sac; tot de manasses l’aferraren pertot arreu del cos: la gola del sac s’obrí i es tornà a cloure damunt d’ell, ben fermada amb una corda. Després penjaren el sac en una branca i allí el deixaren fet una fúria per avent dinat.

La gent anava entrant, amb comentaris sinistres. En Perot se sentí altra vegada desconfiat i sol, arraulit contra el munt dels mals endreços…

5.14. DE COM EN PEROT, AMB UNES ESTRATÈGIES MAI PENSADES, ALLIBERA EN MITJACELLA D’UNA EXECUCIÓ SEGURA I EL PRESSUMPTE TIGRE -L’URPAFERÉSTEGA- FA EL SALT MÉS GRAN DE LA SEVA VIDA

EL mosso s’acostà a l’arbre, despenjà el sac i se’l carregà a coll, camí del safareig amb la intenció d’ofegar el gat presoner. Llavors en Perot, mentre En Mitjacella per dissimular udolava com un mal esperit, amb dues ganivetades engrandí l’esvoranc del sac. Llençà l’eina, s’acomodà dins de l’orella del gat i donà l’ordre:

– Pit i fora com un tigre…!

L’urpaferétega tragué el cap per l’esquinç, les dues potes de davant i pegà el salt més lluït de la seva vida…

5.15. DE COM NO HI POT FALTAR EL REI DE LA SELVA EN AQUESTA HISTÒRIA PER SALVAR A EN PEROT D’UNA POSSIBLE TRAÏCIÓ D’EN MITJACELLA -MALGRAT EL JURAMENT DE NO AGRESSIÓ- PERQUÈ -DEGUT A LA FAM- SE’L VOLIA CRUSPIR VIU

Ara la carretera s’allargava entre dos reglen de plàtans; la tarda ja dequeia, i el sol només daurava els cimerals. De copa en copa tot era una saltadissa d’ocells: en Mitjacell no tenia prou ulls. A la fi s’aturà en un revolt: al capdevall de tot del calladís blanquejava una vila, atapeïda entorn d’un campaneret. en Mitjacella s’assegué de ventre a terra…

– Baixa…!

En Perot descavalcà del cau de l’orella: el cor li deia que n’anava a passar una. en Mitjacella al mateix temps es dreçà, féu el pont, s’estiregassà per davant, s’estiregassà per darrera, després encongí el cos, i amb els ulls roents clavats en el petit Marrasquí, anà reculant de mica en mica, sempre encongit, reganyant els ullals i les urpes, sense dir mot. Indubtablement, prenia les mides per a una escomesa.

En Perot veiè venir la seva última hora. No hi havia fugida ni recer: el terreny, tot el voltant era pla i desert en una extensió de cent passes de les seves. Va perdre el cap -n’hi havia per a perdre’l- i començà a escridassar-se:

– Mitja…Urpa…Cella…Feréstega..! ¿Què vas a fer…? ¿I el teu jurament…?

– Ets la meva presa -es limità a respondre, fredament la bestiassa; i féu:

– Déu me, Déu meu… -gemegà En Perot, estrenyent-se el cap amb totes dues mans.

El bon Déu de les petites criatures, però vetllava. En el just moment que l’Urpaferéstega anava a consumar la seva deslleialtat, tombà el revolt un d’aquest gossos peluts que esquilen a tall de lleó, deixant-los només un floc al capdevall de la cua i una gran crimera damunt el coll. en veure el gat en aquella actitud de cacera s’aturà, i amb una profunda dignitat seguí la direcció de la seva mirada. en un no res es va fer cabal de l’escena. s’interposà entre ell i En Perot, i proferí:

– Covard…! ¿No et dónes vergonya d’haver-te-les contra una criatura…?  

De més enllà del revolt arribà la veu d’un home:

– Laon, Laon…!

En mitjacella acotà el front; ja s’ho havia temut per la figura: es trobava davant del rei de la selva…

5.16. DE COM EN PEROT, DESPRÉS D’ANAR A RAURE A LA BUTXACA DE L’AMO D’EN LAON -EL SENYOR MARQUÈS- EL BARBER DEL POBLE EL LLIURA, PER A UN ESPECTACLE, AL SENYOR RAFECAS, UN EMPRESSARI DE TEATRE 

Enmig de l’espai desembarassat que restava entre les taules i el tinell badava una caixa oberta tot just. era la caixa del negres; és a dir, la caixa on venien el vestuari i les eines per a l’escamot de negres que apareixia en el punt més crític de la funció de l’endemà. havien anat sortint-ne samarretes color xocolata i taparrabos de ploma d’estruç; però quan hom esperava veure les perruques de crepè negre, curt i caragolat com lastracan, comencen a sortir perruques Lluís XV. de crin fi, estirant i blanc, amb dos buclexs al damunt de cada orella i una cua enflocada clatemm avall…

5.17. DE COM EN PEROT ARRIBA A CASA SEVA DE BARCELONA DES DE LA PERRUCA DE LA SENYORA MARRASQUÍ, PENTINADA A CASA DEL BARBER

I ell mateix -el senyor Marrasquí- havia fet portar la perruca -de la senyora Marrasquí- a cal perruquer.

Ara ella la tenia entre les mans, asseguda davant del seu tocador. Lentament, amb un gemec a cada moviment, com si tingués totes les juntures adolorides, se la posà damunt del cap. El senyor Marrasquí, per fer alguna cosa, mirava l’efecte.

Llavors en Perot guaità per una escletxa: veiè dins el mirall la cara materna, morada i enflaquida de tristor; veiè, més al fons, els ulls del senyor Marrasquí, enfonsats dins les conques, amb una lluentor entelada com ulls de peix, enribetats de vermell; i el cor se li fongué. Féu un salt de la perruca al marbre del tocador i amb una tendre vehemència exclamà:

– No ploris més mamà, que sóc aquí…!

6. EN RECODANÇA DE L’EXEMPLIFICACIÓ D’UN DE TANTS TREBALLS DE REALITZATS A LA CLASSE DE LLENGUA CATALANA

L’anàlisi dels componets que engloven la GRAMÀTICA i que fan, ensems, referència a la LITERATURA, els proposo en aquest apartat -tot escollint la primera frase del llibre «LES AVENTURES D’EN PEROT MARRASQUÍ»- a tall d’exemple d’un de tants treballs setmanals que vam resoldre a l’aula, després de debatre’s cada qüestió -en qualitat de deure, però com esborrador per comprovar-ne després els encerts i els errors- personalment a casa.

«ÉS SEGUR QUE CERCARÍEU PER TOT EL MÓN I NO TROBARÍEU UNA PERSONA NI MÉS MENUDA NI MÉS ESPAVILADA QUE EN PEROT MARRASQUÍ»

FONÈTICA

Quant al sistema vocàlic:

• • Recordem que la [ I ] i la [ U ] en llengua catalana prenen diferents valors: de vocal, de consonat, de semivocal i d’emmudiment.
  • Pots trobar algun diftong…? CERCARÍ-EU / TROBARÍ-EU com a digton decreixent.
  • La [ U ] d’aquesta paraula es considera una semivocal.
  • La [ U ] del dígraf [ QUE ] es considera una vocal muda. Igualment la [ U ] de MARRASQUÍ.

Pel que fa al sistema consonàntic:

• • Apareixen algunes sonoritzacions com MÉS ESPAVILADA que essent la [ S ], sorda a final de paraula, en contacte amb un vocal [ E ], sonoritza i es transforma en [ S ] sonora = [ MÉZESPAVILADA ]. 
  • També hi romana algun l’ensordiment -contrari a la sonorització- algun contacte de paraules com MÉS MENUDA ja que la [ S ], fricativa sorda, segueix sorda a final de paraula perquè contacta amb una nasal sonara com la [ M ], d’acord amb les regles de sonorització i d’ensordiment.
  • S’observen una neutralització, és a dir, la pronúncia d’una sola vocal que contacta amb una altra: QUE_EN PEROT = [ QUENPEROT ]. 
  • Hi trobem algun emmudiment: ÉS SEGUR. La [ R ] final no es pronuncia perquè no contacta amb cap element que la sensibilitzi.
  • No es detecta en aquesta oració cap labialització, ni palatalització ni velarització.

ORTOGRAFIA

En aquest text analitzarem ortogràficament única i exclussivament les paraules que puguin presentar més dificultat, utilitzant -evidentment- els coneixements adquirits i que, d’alguna m,anera, consten en els mapes conceptuals per a la seva recordança. I així:

• • Paraules monosíl·labes amb accent diacrític, és a dir, amb accent diferenciador: ÉS – MÓN – MÉS.
  • Paraules planes que entranyen alguna dificultat d’explicació: CERCARÍEU – TROBARÍEU. Aquestes dues paraules tenen una particularitat especial ja que les considerem com paraules planes, atès que hi trobem un difton -EU-, la qual cosa fa que la -U- no sigui considerada vocal, sinó semivocal. Per tant, es tracta d’una paraula plana que no acaba en vocal.
  • En canví -MARRASQUÍ- s’accentua perquè resulta ser una paraula aguda acabada en vocal.
  • Algun tipous dífgraf…? Doncs, sí: QUE, dels que estan classificats com no separable – R-R de MAR-RAS-QUÍ com a dígraf separable. No se’n veu cap d’africat.
  • Alguna paraula de difícil separació amb guionet…? CER-CA-RÍ-EU / TRO-BA-RÍ-EU / MAR- RAS-QUÍ.
  • Algun apòstrof…? No se n’hi veu cap.

LÈXIC

• • No hi trobem en la frase proposada cap tipus d’habilitació ni paraules compostes.. Tampoc s’hi detecten abreviatures, sigles, acrònims, símbols, apòcopes o onomatopeies.
  • Quant a la composició i derivació de les paraules cal fer esment, a mode d’exemple, de CERC (arrel de la paraula) + ARÍEU (desinència verbal) / TROB (arrel de la paraula) + ARÍEU (desinència verbal) / PERSON (afix primitiu) + A (sufix femení) / MÓN (paraula primitiva de procedència llatina)-
  • MARRASQUÍ: seria un patronímic.

SEMÀNTICA

• • CERCARÍEU: sinònim de BUSCAR.  Fer el que calgui per trobar una persona o cosa.
  • MENUDA: Petit, de poca importància.
  • ESPAVILADA: sinònims de la paraula: astut, culte, eixerit, intel·ligent, llest, perspicaç, saberut, savi. 

MORFOLOGIA

• • ÉS: Verb ser o ésser. Present d’indicatiu 3a p/s. Verb copulatiu.
  • Segur: Adjectiu qualificatiu. Neure si és refereix a ALLÒ o femení si es refereix a AQUELLA COSA.
  • QUE cercaríeu: El nexe conjuntiu d’una partícula introductiva.
  • CERCARÍEU: Verb cercar. Condicional simple 2a pers./pl. Verb TransitiuPER: Preposició.
  • TOT: Determinador. Adjectiu indefinit quantitatiu, masc./sing. Si TOT = SENCER, aleshores seria un adjectiu qualificatiu masc./sing.
  • EL: Determinador. Article determinat, masc./sing.
  • MÓN: Nom comú, masc./sing.
  • I: Conjuncció copulativa.
  • NO: Adverbi de negacióTROBARÍEU: Verb trobar. Condicional Simple, 2a pers. /Plural. Verb Transitiu.
  • UNA: Determinador. Article indeterminat Fem./sing.
  • PERSONA: Nom comú, fem./sing.
  • NI: Conjunció disjuntiva. Primer terme  d’un grau comparatiu.
  • MÉS: Adverbi de quantitat.
  • MENUDA: Adjectiu qualificatiu, fem./sing.
  • NI: Conjunció disjuntiva. Primer terme d’un grau comparatiu.
  • MÉS: Adverbi de quantitat.
  • ESPAVILADA: Adjectiu qualificatiu, fem./sing.
  • QUE: Conjunció. Segon terme d’una comparació.
  • EN: Article personal  típic. El femení seria NA.
  • PEROT: Nom propi, masc./sing.
  • MARRASQUÍ: Nom propi, masc./sing.

SINTAXI

• • En el diagnòstic sintàctic de la frase en qüestió observem tres verbs en forma personal. Per tant, un verb encapçala l’oració principal i els altres dos formen les proposicions subordinades. Detectat això, anem per parts:

• • ÉS SEGUR: n’és l’oració principal, que anomenarem copulativa de Verb copulatiu, essent-ne el subjecte de la qual tota la subordinació susdita que, enllaçades entre sí per una [ Y ], formen dues proposicions coordinades copulatives.
  • QUE CERCARÍEU PER TOT EL MÓN I NO TROBARÍEU UNA PERSONA NI MÉS MENUDA NI MÉS ESPAVILADA QUE EN PEROT MARRASQUÍ (proposicions substantives de subjecte enllaçades entre sí amb una coordinació copulativa) / ÉS / (Verb copulatiu de l’oració principal) BEN SEGUR (Atribut de l’oració principal).
  • CERCARÍEU i TROBARÍEU formen el nucli de dues proposicions coordinades copulatives de Verb Transitiu cadascuna d’elles, essent el complement directe d’ambdues UNA PERSONA.

• • Els dos verbs de les proposicions subordinades (subjectes de l’oració principal que introdueix una partícula conjuntiva-introductiva QUE) en romandre units per la conjunció copulativa cal entendre-les com subordinades copulatives.

• • VOSALTRES (el·liptic): ve a ser el subjecte dels dos verbs de les proposicions subordinades.
  • PER TOT EL MÓN: es tracta d’un complement circumstancial de lloc de la primera proposició subordinada.
  • UNA PERSONA NI MÉS MENUDA NI MÉS ESPAVILADA QUE EN PEROT MARRASQUÍ: n’és el complement directe dels dos verbs transitius de les proposicions subordinades

• • MÉS: referit a MENUDA i a ESPAVILADA (adjectius qualificatius) és un adverbi de quantitat (morfologia) que en aquest cas fa de complement dels dos adjectius qualificatius (morfologia), essent aquests el complement del nom de PERSONA.
  • NI MÉS+NI MÉS…QUE EN PEROT: són elements conjuntius que expressen un grau adjetival de comparació, però que en el seu conjunt formen, amb MENUDA i ESPAVILADA, un complement predicatiu dels verbs de la proposició subordinada.

Si resumim la «FRASE» en tota la seva integritat, direm que es tracta d’una «ORACIÓ» COMPOSTA COPULATIVA DE VERB COPULATIU, amb dues «PROPOSICIONS» SUBORDINADES SUBSTANTIVES DE SUBJECTE, entrellaçades entre sí mitjantçant una COORDINACIÓ COPULATIVA, amb SUBJECTE EL·LIPTIC I TRANSITIVES DE VERB TRANSITIU. 

«ÉS SEGUR / QUE CERCARÍEU PER TOT EL MÓN / I NO TROBARÍEU UNA PERSONA NI MÉS MENUDA NI MÉS ESPAVILADA QUE EN PEROT MARRASQUÍ»

GÈNERE LITERARI

• Narratiu de conte llarg o novel·la curta. 

RECURSOS D’ESTIL

• PER TOT EL MÓN: podría considerar-se com una exageració = hipèrbole.

AUTOR

• Carles Riba, dins del moviment del Noucentisme de la literatura catalana.

.

7. EN ACABAR AQUEST TEMA, VULL DEDICAR-LO ESPECIALMENT A TOTS/ES ELS/LES ALUMNES QUE, EN EL SEU DIA, TINGUEREN LA CURIOSITAT DE RECÓRRER NO NOMÉS ELS FULLS DEL LLIBRE DEL NOSTRE PROTAGONISTA «RODAMÓN», SINÓ TAMBÉ MOLTS ALTRES LLIBRES, QUE SENSE CAP DUBTE ELS HAN AJUDAT A FER FRONT I ACARAR TOTES LES DIVERSES CIRCUMSTÀNCIES, SORPRESES I EVENTUALITATS QUE LA PRÒPIA EXISTÈNCIA DE LA VIDA EN DESVETLLA 

7.1. ENS CAL ESCATIR LA HUMANITAT I BONHOMIA DE TOTS ELS PERSONATGES DEL CONTE NOVEL·LAT, PERQUÈ «EN CÓRRER MÓN» I, AMB L’EXPERIÈNCIA ADQUIRIDA, PODER-NE SORTIR BEN PARAT

Ara, amb «LES AVENTURES D’EN PEROT MARRASQUÍ» -llegides des del principi fins al seu final- no sé si n’hi haurà prou per “sortir a córrer món i sortir-ne ben parat”. Nogensmenys, el que sí pot ajudar-nos molt, és fer-se amb els personatges i animals que apareixen en aquest conte novel·lat i destriar-los segons el grau d’humanitat i de bonhomia que els seus sentiments manifestin o hagin manifestat.

Per tant, mentrestant persones i animals van passant de correguda davant nostre en aquest final, tot acomiadant-nos-en de tots ells, no sense certa melangia, acabem de treure’n un bon profit i desitgem-nos, tant per a ells com per a nosaltres, allò que en Carles Riba ens deixà escrit en la cloenda:

“Res damunt la terra no iguala la dolçor i la bondat de les coses de casa; i  encara que el món no sigui allò que se’n diu una vall de lliris i roses, i que calgui fer almenys un ull viu, cal també posar amor almenys a l’altre ull…

… I llavors l’orgull, la fatxenda, la incomprensió, l’avarícia, la deslleialtat i les altres flaqueses innúmeres de les criatures que ens volten -homes o bèsties- ens entren més amorosides, no ens fan tan de mal i encara ens fan somriure dolçament”.

7.2. VET AQUÍ LA CORRUA DE TOTS ELS PERSONATGES I ANIMALS DEL NOSTRE CONTE NOVEL·LAT QUE, AMB LES SEVES INTUÏCIONS, MANIES, DEFECTES I GRANS VALORS POSITIUS, ENS HAN ACOMPANYAT DURANT AQUESTA LLARGA I AMPLE HISTÒRIA DE FICCIÓ ESCRITA EN LES RATLLES D’UN LLIBRE, PERÒ PLENAMENT REAL EN LA MANIFESTACIÓ DE TOTS ELS SENTIMENTS I CONEIXEMENTS QUE HEM EXPERIMENTAT BATEGAR EN EL SEU COR DE LA SEVA EXISTÈNCIA

En Nasi, la Tuies, la garsa, la talpa, les tietes, en Banyatrepada, el rector de la parròquia, la família mallerenga, en Badó, els mossos, el senyor Marquès, l’oruga, en Piteu, la comare Badabec, Dom Emílio, l’aucellada, en Barrusquí, el barber, l’ajudant d’en Rafecas, en Paquito, el bisbe, En Tano, el carboner, el gos perdiguer, el senyor Puntí, els bordegassos, el massiaire, l’Urpaferéstega, el cuc de seda, el senyor Rafecas, el Papa, en Mitjacella, en Biel, els amos, el senyor De Rocatallada, en Laon, els nois del carrer, EL SENYOR I LA SENYORA MARRASQUÍ…

…i, finalment, el gran protagonista de tota la seva pròpia història, EN PEROT MARRASQUÍ…!

–