30 abril, 2024
Sin categoría

ABANS D’EMBRANCAR-SE EN L’ESBARZER DE L’ESPIONATGE I LA JUDIALITZACIÓ, NO SERIA MILLOR FACILITAR DIÀLEG I URNES PER A UN REFERÈNDUM EN EL CONTENCIÓS «UNITAT D’ESPANYA» VERSUS «DRETS HUMANS»…?

administradorpor administrador

ABANS D’EMBRANCAR-SE EN L’ESBARZER DE L’ESPIONATGE I LA JUDIALITZACIÓ…,

NO SERIA MILLOR FACILITAR DIÀLEG I URNES PER A UN REFERÈMDUM

EN EL CONTENCIÓS «UNITAT D’ESPANYA» VERSUS «DRETS HUMANS»…?

1. INTRODUCCIÓ. LA REPRESSIÓ ESTATAL A PARTIR DEL CATALANGATE ENTRE LES CLAVEGUERES DE L’ESTAT I LA CAUSA GENERAL CONTRA L’INDEPENDENTISME

M’és plaent de consignar en aquestes planes digitals l’escàndol sobre l‘espionatge -sorgit arran de l’anomenat CatalanGate, perllongat en el MoncloaGate, com a cortina de fum o nou relat, per apaivagar la vergonya succeïda després d’unes setmanes d’intensa ebullició sobre el tema entre abril-maig de 2022.

Tant a les informacions venudes, amb més o menys objectivitat, així com als articles d’opinió diversos que, amb la velocitat que passen els dies i amb ells els esdeveniments, hi trobo una ambivalència prou qüestionable. I més, per tractar-se d’una temàtica que poques persones en disposen informació per motius de diversa índole, sigui pel secretisme o informació classificada sobre assumptes d’estat en si mateixos (recordem que en el cas espanyol, la Llei de Secrets Oficials data de l’any 1968), sigui per la dificultat tècnica que suposa el maneig de certs productes informàticsoaltres.

No obstant tot això, havent espigolat diversos mitjans de comunicació de forma personal i activa, ofereixo i recordo ensems que, en el seu dia, vaig entretenir-me en confegir uns temes interessants.

Aquests temes els trobem presentats en la «categoria-comunicació» de «l’índex-taula-sumari-contingut», d’aquest Weblog i responen per:

 

.

1.1. INFORMACIONS DES DELS «MEDIA»

Només cal prémer els enunciats anteriorment exposats per copsar un allau de diaris i revistes d’opinió, així com tot un seguit de periodistes, opinadors, contertulians i escriptors que poden facilitar cabdal «informació / opinió / hipòtesis / tesis / descripcions objectives…» sobre diversos temes des dels seus diversos mitjans utilitzats, com:

.

1.2. ELS «FAKE NEWS»

Pel que ens interessa, sobre la temàtica proposada aquí mateix, en relació a l‘espionatge hagut, tractaré a bastament.

 

I, conjuntament amb tot plegat, l’altre tema -de no menor importància-, com en són les inquietants «Fake News» tractades des del contigut següent:

  • 1. Els «Fake News». La cruïlla on es troben l’espectacularització de les notícies i la tèrbola intenció política, és un lloc inquietant.
  • 2. Cal vacunar-se contra els «Fake News».
  • 2.1. Es comprova amb alguns exemples -passats i actuals fins al dia d’avui- tocant o en referència a la manipulació.
  • 2.2. La Veritat – La Mentida.
  • 3. «Armes silencioses per a guerres tranquil·les».
  • 3.1. La «Manipulació» dels mitjans de comunicació i les seves estratègies.
  • 3.2. La «Desinformació» mediàtica i les seves estratègies.
  • 3.3. Les deu estratègies de la manipulació mediàtica atribuïdes a Noam Chomsky, i tanmateix documentades prèviament mitjançant per Sylvain Timsit en «Stratégies Manipulation» a l’any 2002.
  • 4. La Postveritat
  • 4.1. L’era de la Postveritat, la Postveritat i el Xarlatanisme.
  • 4.2. Què significa “Postveritat”?

.

1.3. LA «CAUSA GENERAL» EN CONTRA DE L’INDEPENDENTISME

Tanmateix, no constitueix un tema menor, igualment objecte de tractament sobre aquest tema de l‘espionatge, el poder presentar la repressió de l’Estat espanyol contra el moviment per la independència de Catalunya (2009-2021).

És a dir, les “Clavegueres de l’Estat”. Una crònica de la persecució judicial al moviment independentista que ens ofereix en Jordi Panyella al seu llibre “Causa General” amb una taula o sumari que tinc a bé mostrar a continuació:

  • 0. DE QUÈ RIUEN AQUESTA GENT (pàg. 15)
  • 1. 2009-2013. UN MAL ANTIC (pàg. 53)
  • 2. 2014. PROHIBIT PARTICIPAR (pàg. 75)
  • Els jutges / Les estrelles convergents
  • 3. 2025-2016. PROHIBIT ORGANITZAR-SE (pàg. 99)
  • Dues dones valentes / Desobediència local / L’imperi de la Constitució / Contra el parlamentarisme
  • 4. 2017. PROHIBIT VOTAR (pàg. 113)
  • El president del Futbol Club Barcelona / Instrucció 13 / Contra els cartells, les webs i les piulades / Els alcaldes / El Govern, le Parlament i l’Associacionisme / La querella per rebel·lió / Pablo Llarena entra en acció / El gran judici / La Mesa davant del TSJC / Els Mossos d’Esqudra / Els Bombers / Contra l’escola / Els síndics electorals / Les víctimes de l’1 d’octubre / Tornen les pilotes de goma / La noia dels dits trencats / Nas de pallasso / L’home de les claus / Els Sis de Madrid / El Maresme combatiu / Defensors dels col·legis / La jutgesa de pau / El gimnàs de Reus / Els hotels dels policies / La vaga general del 3 d’octubre / Aina i Adrià, els primers condemnats / La vaga general del 8 de novembre / Els del 155.
  • 5. 2018. PROHIBIT PROTESTAR (pàg. 255)
  • El mecànic de Reus / ‘Investiu Puigdemont’ / La protesta al TSJC / El hacker de Vila-rodona / Assetjant Lllarena / Les fiances d’Òmnium / La detenció del President / Una parella de l’Hospitalet / Rapejar és delicte / Els Carrasco, els falsos terroristes /  Un jutge contra el terrorisme policial / Pere Aragonés «sota la lupa» / La parella turull-Bragulat / «D’interès per a la investigació» / La tardor calenta del 2018 /La regidora/diputada de la CUP / La Ben Plantada / El Prat, Madrid, Manchester.
  • 6.2019. PROHIBIT PERSEVERAR (pàg. 321)
  • La gran batura de Girona / El trasllat del presos / La tercera vaga general / Contra Jusapol / Deducció de testimoni al suprem / El contumaç rebel / Llaços grocs a la Paeria / Dibuixar també és delicte / Els Set de Madrid / Operació Judes / 14 d’octubre, dia de la sentència / Un gadità entre reixes / Dos magribins al Puig de Les Basses / Un fotògraf molest / Els menor de Via Laietana / Preses polítiques / Presos polítics / Un pres sense guitarra / Cinc policies a casa / La legió estrangera / La icona de l’independentisme / Un regidor de Mataró / Meridiana resisteix / Entença Repaublicana / El primer Tsunami / Els cantaires de Mallorca / Els 200 de la Junquera / Eks 52 de Girona / El setge al Cam Nou / La presidenta de l’Assemblea / L’advocat incòmode / Objectors fiscals / Un restaurador sense escopeta.
  • 7. 2020. PROHIBIT FER POLÍTICA (pàg.465)
  • La segona Mesa del Parlament / El Defensor del Pueblo contra una escola / El Síndic de Greuges / El «Catalangate» /  Contra Felip VI / La CUP / Fer reviure Terra lliure / Les Universitats no opinen / L’Operació Volhov / Una mesta jubilada / L’agent Carlos contra Òmnium.
  • 8. LA REPRESSIÓ ECONÒMICA (pàg. 507)
  • 9. 2021. ENCARA (pàg. 521)
  • Un cantant a la presó / La tercera detenció de Puigdemont / El 52%.
  • EPÍLEG. QUAN EL CATALÀ FA POR (pàg. 541)
  • ÍNDEX ONOMÀSTIC (pàg. 545)

.

1.4. LES CLAVEGUERES DE L’ESTAT O EL CLAVEGUERAM ESTATAL

Guerra bruta i corrupció a Espanya és el subtítol d’un altre llibre –Jaume Grau, 2018- intitulat “Les clavegueres de l’Estat”. Gràcies a la tasca de l’autor -un llibre de síntesi- és possible conèixer i entendre millor què fan, com funcionen i qui treballa a les clavegueres de l’Estat.

El llibre ens permet de viatjar de l’antic Egipte al comissari José Manuel Villarejo, passant per la Gestapo que va entrenar una policia política franquista que va passar a ser la policia de la democràcia de la Transicio (1978). I així sabem que:

.

Em cal ara presentar tot seguit la taula o índex del contingut del llibre “Les clavegueres de l’Estat”.  Així, doncs:

  • PRÒLEG per Iu Forn (pàg. 11)
  • LA CLAVEGUERA NO MOR MAI per Patricia López (pàg, 13)
  • INTRODUCCIÓ (pàg.21)
  • 1. Breu història de les clavegueres (pàg 27)
  • 2. Les clavegueres al món (pàg. 39)
  • 3. Franquisme (pàg. 51)
  • 4. El terrorisme d’Estat (pàg. 67)
  • 5. La Unitad de Deliencuencia Económica y Fiscal (pàg.89)
  • 6. L’operació Catalunya: els antecedents (pàg. 99)
  • 7. La Brigada de Revisión de Casos i l’informe de la UDEF (pàg. 115)
  • 8. Les gravacions de La Camarga (pàg. 143)
  • 9. L’operació Andorra (pàg. 157)
  • 10. Els cas Xavier Trias (pàg. 175)
  • 11. El 9-N i la Fiscalia (pàg. 195)
  • 12. Pablo Iglesias en el punt de mira (pàg.205)
  • 13. Les gravacions de Público (pàg.215)
  • 14. L’atemptat a la Rambla i les clavegueres (pàg. 225)
  • 15. L’1 d’octubre (pàg. 237)
  • EPÍLEG

1.5. BIBLIOGRAFIA EN FORMAT PAPER I EN COMPOSICIÓ DIGITAL SOBRE «EL PROCÉS CATALÀ» ANTECEDENTS I DERIVADES…

.

2. DIÀLEG I REFERENDUM versus ESPIONATGE I JUDICIALITZACIÓ / UNITAT D’ESPANYA versus DRETS HUMANS

2.1. LA JUSTIFICACIÓ DE L’ESPIONATGE I LA RECERCA DE SOLUCIONS DEMOCRÀTIQUES

La Ministra de Defensa, Margarita Robles, en un moment de la seva intervenció al Congrés del Diputats va justificar l’espionatge contra el moviment independentista amb aquestes paraules:

“Què ha de fer un estat quan algú vulnera la Constitució? Què ha de fer quan declara la independència? Quan algú talla les vies públiques? Realitza desordres públics? Quan algú té relacions amb dirigents polítics d’un país que està envaint Ucraïna?”

Quan en un Estat hi ha una part que no s’hi troba bé dins seus i desitja independitzar-se, aquest cas, diguem de la “pell de brau”, la solució adequadament democràtica és:

I unes preguntes que em voletegen o dringuen pel meu cap, les respostes de les quals, de moment, sembla que no tenen la resposta democràtica que hom esperaria:

Un article de Carles Mundó, aparegut al diari ARA el dia 6 de maig de 2022, corrabora i posa segell d’or al contingut de l’enunciat d’aquest apartat. Des del seu títol -«Espiats de segona»- vegem tot el seu contingut:

¿És compatible que a l’estat espanyol sigui constitucional que hi hagi partits polítics legalment inscrits que tinguin com a objectiu assolir la independència d’un territori i que, alhora, es doni barra lliure al Centre Nacional d’Intel·ligència perquè faci el que vulgui amb la finalitat de prevenir, detectar i neutralitzar els grups o persones que defensen democràticament la independència, amb el pretext que són una amenaça per a l’ordenament constitucional…?

Com hem vist reiteradament, i no ens calia viure l’episodi d’espionatge massiu del cas Pegasus, les posicions polítiques vinculades a l’independentisme no han estat mai acceptades com una opció veritablement legítima pel sistema polític espanyol. De manera sistemàtica hi ha hagut un discurs en què s’ha vinculat la independència amb la violència i el terrorisme, presentant els seus partidaris com els enemics del poble. La ministra de Defensa no podia ser més explícita quan va reconèixer en seu parlamentària que contra l’independentisme tot s’hi val.

Què ha de fer l’Estat quan es vulnera la Constitució?, es va preguntar Margarita Robles per justificar que s’espiï presidents de la Generalitat, parlamentaris, advocats, activistes i familiars de tots aquests. Per a ella, i per a molts com ella, l’independentisme és una opció legal i democràtica sempre que no governi i sempre que perdi eleccions, però quan això no passa, les regles i els principis de la democràcia i l’estat de dret poden quedar en un segon terme perquè les raons d’estat tot ho emparen i tot ho justifiquen. El que no ha aclarit la senyora Robles és què significa exactament vulnerar la Constitució.

  • El govern espanyol vulnera sistemàticament la Constitució, tal com acrediten les sentències que tot sovint dicta el Tribunal Constitucional anul·lant articles i normes que no respecten el marc competencial. ¿Justificaria, això, que es vulneressin els drets fonamentals dels ministres i diputats espanyols?
  • I quan Vox renega de determinats drets civils i polítics o proposa abolir l’estat de les autonomies, consagrat a la Constitució, ¿vol dir que ja hi ha carta blanca per espiar el mòbil de Santiago Abascal i dels dirigents del partit ultra, i també de les seves famílies? ¿O és que potser ja està passant i no ho saben?
  • I els partits que es defineixen com a partidaris de la república, ¿també vulneren la carta magna, que perpetua la monarquia? En aquest cas, ¿Podem també és un objectiu del CNI perquè defensa una opció discrepant amb la Constitució?

La democràcia defectuosa de la qual parla The Economist no és una classificació capriciosa. Quan l’independentisme s’ha situat en el carril central de la política, condicionant el discurs de tothom, els grans principis democràtics que tants discursos han omplert queden en paper mullat per l’evidència dels fets. Per a l’estat espanyol, l’independentisme no és una opció democràtica legítima sinó que és una anomalia que cal combatre i extirpar, peti qui peti, sabent que la finalitat sempre justificarà els mitjans.

Aquesta concepció del pluralisme polític no dista gaire de la concepció del pluralisme lingüístic. Aquells a qui els sembla bé que s’espiï els independentistes catalans pel simple fet de ser independentistes (i, de vegades, pel simple fet de ser catalans) són els mateixos a qui els sembla molt bé que hi hagi diverses llengües oficials però amb la condició que només s’utilitzi el castellà, perquè la resta de llengües fan nosa i no cal que s’utilitzin ni a l’escola, ni a la justícia, ni en l’etiquetatge, ni en pel·lícules i sèries, per posar-ne alguns exemples.

La llengua catalana, com l’independentisme, creuen que són anomalies que cal corregir i que només fan gràcia quan són una cosa folklòrica.

Senyora Robles, ¿sap què ha de fer un estat quan hi ha una part de la gent que defensa un model territorial diferent?

  • Ha de posar les urnes,
  • Ha d’escoltar,
  • Ha de fer política en el sentit més noble de la paraula i…
  • Ha de defensar els drets de tota la ciutadania, tant si pensa allò que a vostè li agrada o li convé com si pensa tot el contrari.

El que segur que no ha de fer un estat és:

  • Perseguir per terra, mar i aire els que dissenteixen i defensen altres projectes legítims i democràtics.
  • Intervenir massivament i sense control les comunicacions és exactament el contrari del que ha de fer un estat democràtic i de dret.

I, quan això passa, el que ha de fer un estat és investigar-ho, denunciar-ho i assumir responsabilitats, tant si el telèfon és del president espanyol o de la ministra de Defensa, com si és del president de Catalunya o de qualsevol ciutadà. La celeritat amb què la Moncloa ha portat als tribunals l’espionatge del telèfon de Pedro Sánchez demostra que hi ha espiats de primera i espiats de segona, als quals no cal que l’estat protegeixi els seus drets. No és cap sorpresa, certament, però és una indignitat.

.
2.2. ESCOLTAR NO ÉS ESPIAR
Hi ha una diferenciació semàntica entre “escoltar” (en el sentit d’escoltar converses o seguir algú amb mandat judicial) i “espiar” (dedicar-se a l’espionatge).
I això, perquè els fets s’han s’han sabut en aquestes darreres setmanes. Cal indicar, doncs, que espiar no és el mateix que escoltar i, en tot cas, encara que molts o la totalitat dels governs mundials espien (i per tant, el resultat de l’espionatge roman en els espais del secretisme més absolut), si per casualitat es descobreix l’espionatge, és de precís acarar amb les conseqüències que se’n derivin.

Després de massa piruetes, massa improvisació i massa fugides endavant per intentar sortir del pas, al president del govern espanyol, Pedro Sánchez, se li ha acabat el marge de maniobra amb el doble cas d’espionatge d’estat Pegasus.

L’escàndol a hores d’ara ja és tan greu com enrevessat. Volent tapar el cas català, ha acabat destapant la fosca realitat d’un autèntic descontrol dels serveis d’espionatge de l’Estat, que, si hem de creure el que diu la Moncloa, poden actuar sobre dirigents polítics de primera fila sense la supervisió de cap superior polític i ni tan sols són capaços de garantir la privacitat del mòbil del president del país i dels seus principals ministres.

Potser que Pedro Sánchez hi posi ordre. Si no ho fa per la seva credibilitat democràtica, que ho faci com a mínim per la seva seguretat.

Només faltava que aquest dijous (05.05.22), en la Comissió de Secrets Oficials del Congrés, es revelés que el CNI va espiar el president Pere Aragonès (vicepresident en el moment de ser espiat) amb autorització judicial i suposadament sense que ho sabés la Moncloa:

  • Si en efecte no ho sabia, malament i…
  • Si ho sabia, encara pitjor.

El fet, a més, que es fes amb autorització judicial tampoc no és gaire tranquil·litzador. Al contrari:

  • No hi ha cap motiu de seguretat per a l’Estat que justifiqui aquest espionatge.
  • L’única raó evident, reconeguda a més de manera reiterada i descarada per la mateixa ministra de Defensa, Margarita Robles, és la ideologia independentista del dirigent català.

Estem parlant, doncs, d’un espionatge ideològic, polític. Una mena de maccarthisme.

Però és que el despropòsit no s’atura aquí. Perquè per si no n’hi hagués prou amb això, resulta que, a més, mentre era espiat, el líder republicà català i el seu partit –ERC-, tenien un paper parlamentari decisiu a l’hora de garantir la governabilitat de l’Estat i a l’hora d’intentar reconduir el plet sobiranista català amb una taula de negociació amb el mateix govern espanyol que l’espiava.

Tot plegat, inaudit. Estem davant d’un esperpent majúscul, estratègicament inconcebible i democràticament vergonyós. En qualsevol democràcia madura un espectacle així ja hauria tingut conseqüències polítiques.

¿Com pot ser que aquí encara ningú no hagi assumit cap responsabilitat…?

Pretendre que es pot sortir del pas amb una mera compareixença tècnica a la comissió de secrets oficials és no entendre la gravetat dels fets. La situació de la directora del CNI, Paz Esteban, i de la ministra de Defensa, Margarita Robles, ara mateix ja és insostenible.

Pedro Sánchez no pot continuar fent veure que no passa res. Si vol restaurar la credibilitat del seu govern, no només davant els socis parlamentaris independentistes, sinó també de cara als socis de coalició d’Unides Unides Podem –que ja li han demanat la dimissió de Margarita Robles–, no li queda més remei que rectificar i actuar:

  • O afronta de cara els errors comesos per acció o per omissió…
  • O només contribuirà a degradar més la credibilitat de l’estat de dret i a deixar definitivament tocada l’estabilitat del seu govern per al que quedi de legislatura.

Espionatge: Pedro Sánchez ha de rectificar…! (D’una Editorial de l’ARA)

.

2.3. CONSTRUCCIÓ DE RELATS DES DE LA NEGACIÓ, PASSANT PER LA JUSTIFICACIÓ I FINS A LA VICTIMITZACIÓ
Cal dir que, en el seu moment, es tractarà aquesta qüestió en tota la seva amplària -tant bon punt hi hagi una millor informació- ja que és molt important atendre els diversos relats de prestigiditació.
Relats màgics que van apareixent difuminats en realitats contradictòries que suposen tota una sèrie d’errors comesos, en primera instància, pel Govern espanyol i que podem enumerar evolutivament en tres fases esperpèntiques:

.

2.4. DEL «CATALANGATE» AL «MONCLOAGATE»

Cal precisar que tota la informació que s’ha aportat prové del Centre Criptològic Nacional que, en definitiva és un organisme adscrit al propi CNI i, per tant, forma part de la seva estructura orgànica.

La Moncloa ha detallat que Pedro Sánchez va patir dues intrusions al seu mòbil -que daten del maig del 2021- mentre que Margarita Robles va ser víctima d’una infecció el juny del mateix any. Félix Bolaños ha precisat també que l’atac ha estat documentat pel Centre Criptològic Nacional, adscrit al CNI i ha avançat que els fets es posaran en coneixement de la justícia. Els portaveus de l’executiu de coalició han recalcat que tenen la certesa que és un “atac extern” (!?) perquè l’acció d’intromissió en els terminals de Pedro Sánchez  i Margarita Robles no correspon a cap organisme estatal i tampoc comptava amb autorització judicial.

.

2.5. CONTRADICCIONS I DUBTES

Moltes contradiccions i força dubtes, en tota aquest història d’espies, delators i confidents en què, com passa en la realitat, tot es mou o es vol moure dins del secret. Ara bé: 

.

2.6. LA DIRECTORA DEL CNI ADMET HAVER ESPIAT EL PRESIDENT PERE ARAGONÈS I L’ENTORN DE CARLES PUIGDEMONT AMB AUTORITZACIÓ JUDICIAL (segons TV3 i ANC)

MADRID, 05/05/22. En una compareixença davant la comissió de secrets oficials del congrés espanyol, la directora del CNI, Paz Esteban, ha admès haver espiat amb autorització judicial al president de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès, com també a l’entorn del president Puigdemont a Waterloo. Així ho han explicat fonts coneixedores de la compareixença a TV3 i l’ACN.

La llista d’espiats que ha mostrat té divuit noms. Segons que han afegit aquestes fonts, inclou també:

  • Alguns membres de l’entorn de l’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont a Waterloo com Josep Lluis Alay, cap de l’oficina de l’expresident…
  • Dos membres d’Òmnium entre els quals hi ha Marcel Mauri…
  • Dos membres de l’ANC no confirmats…
  • També hi consta el diputat de la CUP Carles Riera… i
  • Segons les mateixes fonts, al llistat també hi ha persones sense projecció pública. 

Per altra banda, alguns dels noms del llistat estaven tatxats en negre.

Paz Esteban, així i tot, no ha ofert cap detall sobre la majoria dels que apareixen al llistat de Citizen Lab i que, a priori, no tenen cobertura legal. Tampoc ha explicat si el CNI va emprar el programari Pegasus per a dur a terme aquestes escoltes, que es van fer amb l’aval del Tribunal Suprem adscrit al CNI, Pablo Lucas.

Els partits independentistes i Unides Podem han demanat que es desclassifiqui i es faci pública tota aquesta informació i han insistit que algú, apuntant a la ministra de Defensa, Margarita Robles, ha d’assumir responsabilitats polítiques per aquest escàndol. Fonts de Moncloa, però, asseguren que desconeixien que Pere Aragonès estava entre els espiats. Aquest episodi porta al límit la relació entre el PSOE i ERC i, de retruc, l’estabilitat de l’executiu en el que resta de legislatura.

A la comissió, Paz Esteban ha confirmat que el CNI té el programa Pegasus, però no ha aclarit si l’espionatge es va fer amb aquesta eina ni ha ofert cap explicació sobre la resta d’independentistes catalans i bascos —67 en total— espiats amb aquest programari israelià segons CitizenLab.

Aquest laboratori lligat a la Universitat de Toronto va detectar que Pere Aragonès havia estat espiat amb Pegasus entre desembre de 2019 i gener del 2020, just quan es negociava la investidura de Pedro Sánchez.

Tot i això, les dates de l’espionatge amb aval judicial a Pere Aragonès serien anteriors a aquestes dates. En tot cas, quan es va produir la intromissió en el seu mòbil, Pere Aragonès era vicepresident i principal interlocutor d’ERC amb el govern espanyol.

En declaracions posteriors a la compareixença d’Esteban, el portaveu d’ERC al congrés espanyol, Gabriel Rufián, ha explicat que la directora del CNI ha confirmat les informacions sobre el Catalangate, però tanmateix amb “molta menys gent que la que s’ha publicat”, una seixantena.

Gabriel Rufián ha afegit que Paz Esteban ha deixat entreveure que, a parer del govern espanyol, l’espionatge podria venir de dues vies:

  • A instàncies d’una nació estrangera, per una banda, o bé…
  • A instàncies d’organismes de l’estat espanyol “que espien per sobre de les seves possibilitats.”

El portaveu de la CUP al congrés espanyol, Albert Botran, ha dit per la seva banda que la compareixença d’Esteban no tanca la crisi del Catalangate i ha lamentat que no hagi donat cap explicació sobre l’abast de l’espionatge.

Albert Botran ha criticat que els presumptes espiats no tenen cap garantia i que estan en una situació de gran indefensió. “No tenim cap mecanisme garantista per saber si hem estat espiats”, ha remarcat després de la comissió. El cupaire ha demanat una comissió d’investigació, la desclassificació de la informació sobre l’espionatge i la dimissió de la ministra de defensa espanyols, Margarita Robles.

.

2.7. EL GOVERN DE PEDRO SÁNCHEZ VA AUTORITZAR L’ESPIONATGE A DIVUIT DIRIGENTS DE «TSUNAMI DEMOCRÀTIC» (segons El Confidencial)

L’arribada de la sentència en el judici del Procés havia de significar una resposta potencialment contundent de l’independentisme. El govern espanyol n’era conscient i, en el marc de les protestes que van succeir a les condemnes per sedició va autoritzar l’espionatge a 18 persones vinculades a «Tsunami democràtic», segons explica aquest dijous El Confidencial .

La Moncloa hauria estat puntualment informada dels avenços d’aquesta investigació. Entre els espiats hi hauria Elies Campo, l’enginyer informàtic català que ha contribuït decisivament a la investigació de Citizen Lab per demostrar l’espionatge massiu a l’independentisme.

En una entrevista recent a l’ARA, ell mateix apuntava que el que havien descobert era només la punta de l’iceberg i que “com a mínim ha d’haver-hi el doble d’investigats per Pegasus”.

Segons la informació publicada, l’autorització del govern espanyol va arribar per una doble via:

«Tsunami democràtic» va ser presentat en xarxes el 2 de setembre del 2019 i, a més d’Elies Campo, es va intentar infectar els mòbils d’almenys tres persones més en vincular-les a la seva estructura informàtica:

  • Sergi Miquel i Gutiérrez –que treballava per a Carles Puigdemont a Waterloo–,
  • Jordi Baylina, resident a Suïssa, i
  • Pau Escrich, enginyer de la UPF.

En total, 18 persones, explica El Confidencial, que diu que el CNI se’n desvincula pel que fa a la resta (més de 60 han sortit en l’anàlisi forense de Citizen Lab).

No va trigar gaire a iniciar-se també una investigació judicial del cas un cop l’octubre del 2019 l’Audiència Nacional va assumir-la. Amb una causa judicial en marxa, ¿estava justificat i, sobretot, era legal seguir espiant els responsables de «Tsunami democràtic»…?

Una de les moltes preguntes que queden per respondre. Entrevistat per l’ARA, aquest dijous l’advocat de Carles Puigdemont, Gonzalo Boye, ha qüestionat que res del que es va fer estigués emparat per la legalitat i ha apuntat que “tindrà conseqüències” judicials per a Espanya a escala internacional.

.

2.8. ESTEM PARLANT DE LA MARE DE TOTES LES CLAVEGUERES, SEGONS GONZALO BOYE

L’advocat Gonzalo Boye ha explicat que aportarà la informació sobre el Catalangate a les causes del Tribunal de Justícia de la UE de Luxemburg. “Creiem que ho hem de fer per lleialtat processal, ja que hi ha pogut haver un trencament de la immunitat dels advocats”, ha asseverat Gonzalo Boye, que ha recordat que el seu dispositiu mòbil ha estat infectat per «Pegasus» i ell és defensor dels quatre eurodiputats que estan a la causa de les prejudicials.

L’advocat Gonzalo Boyeha considerat que el Catalangate pot situar Espanya en un “problema” davant el Tribunal de Justícia de la UE de Luxemburg: 

  • “El Regne d’Espanya [representat a les causes del Tribunal de Justícia de la UE de Luxemburg] ha estat espiant els advocats dels eurodiputats. S’ha vulnerat el dret a la defensa i al secret professional”, ha explicitat.
  • “Això és molt greu i tindrà conseqüències”, ha conclòs. 

.

L’advocat Gonzalo Boye reclama una investigació judicial i “efectiva” sobre els responsables de l’espionatge massiu.

Ha considerat que no només hi ha darrere el CNI, sinó que “estem parlant de la mare de totes les clavegueres i no és uniministerial”, ha afirmat durant l’entrevista amb Antoni Bassas.

L’advocat Gonzalo Boye ha assegurat, sobre el Catalangate, que:

  • Ha sigut un “espionatge massiu contra una minoria nacional i això no té justificació”.
  • “S’han comès delictes molt seriosos”, ha asseverat, i ha citat delictes com revelació de secrets, organització criminal o delictes informàtics.
  • “S’han vulnerat drets fonamentals”, ha conclòs.

.

3. RECULL D’OPINIONS SOBRE L’ESCÀNDOL DEL «CATALANGATE» I EL PROGRAMARI «PEGASUS»

«DIARIS I REVISTES DE CASA NOSTRA – ARTICLES I VIDEOS ESPIGOLATS D’AQUÍ I D’ALLÍ».

Endinsant-se en el tema anteriorment explicitat d’aquest Weblog hom pot anar a raure -en prémer els enunciats o les paraules colorejades de blau- cap a diversos diaris i escriptors. D’aquesta manera es poden resseguir les opinions i informacions sobre diferents temes a través d’una lectura fàcil o d’algun visionat potent. Tant és així que, com a paradigma, he escollit alguns articles sobre el tema que ens ocupa. I així:

3.1. “QUÈ HA DE FER UN ESTAT QUAN ALGÚ VULNERA LA CONSTITUCIÓ…?

QUÈ HA DE FER UN ESTAT QUAN ES DECLARA LA INDEPENDENCIA…?

QUÈ HA DE FER UN ESTAT QUAN ALGÚ TALLA LES VIES PÚBLIQUES…?

QUÈ HA DE FER UN ESTAT QUAN ALGÚ REALITZA DESORDRES PÚBLICS…?

QUE HA DE FER UN ESTAT QUAN ALGÚ TÉ RELACIONS AMB DIRIGENTS POLÍTICS D’UN PAÍS QUE ESTÀ ENVAINT UCRAÏNA?”

En aquesta ocasió es en Joan Baptista Culla que en el diari ARA del 03-05-22 ens facilita una resposta, des de la seva visió d’historador, docent i articulista, davant dels interrogants de la Ministra de Defensa, Margarita Robles, per justificar l’espionatge amb el programari Pegasus:

“Davant l’escàndol del Catalangate, la primera línia de resposta d’aquells que se sentien obligats a donar alguna explicació consistí a negar-ho tot:

-«En España no se espía».

Després, algun dels zeladors de la unitat de la seva Espanya, que llueixen, indistintament, la samarreta del PP, de Cs o de Vox va creure haver trobat una rèplica enginyosa i apostrofà els independentistes:

-«¡No haber dicho «Ho tornarem a fer»!»

El problema és que Jordi Cuixart pronuncià per primer cop la cèlebre frase en el seu torn d’última paraula davant del Suprem, el 12 de juny de 2019, mentre que els ciberatacs contra els telèfons de dirigents independentistes havien començat gairebé quatre anys abans, el setembre de 2015. No, l’espionatge no era una resposta a la manca de penediment dels cabecillas separatistas.

I per fi, dimecres passat, la ministra del ram –del ram de l’espionatge, vull dir– va tirar la capa al toro i, en seu parlamentària, pronuncià un mal dissimulat

– “Sí, hem estat nosaltres, què passa?”.

Les paraules exactes van ser unes altres, esclar, i són dignes de figurar en els futurs manuals d’història de l’Espanya del segle XXI:

– “Què ha de fer un estat quan algú vulnera la Constitució? Què ha de fer quan declara la independència? Quan algú talla les vies públiques? Provoca desordres públics? Quan algú té relacions amb dirigents polítics d’un país que està envaint Ucraïna?”

I bé, senyora Margarita Robles Fernández, amb l’esperit de servei que caracteritza aquest espai d’opinió, i fins i tot tement que les seves preguntes del 27 d’abril siguin purament retòriques, m’agradaria oferir-li’n algunes respostes:

  • La primera cosa que ha de fer un estat si, en una porció del seu territori, fa eclosió un moviment independentista democràtic i pacífic, que no posa bombes ni perpetra atemptats, sinó que mobilitza milions de manifestants i de votants, és no perdre la calma ni la compostura, ni posar en quarantena els seus propis valors democràtics. ¿Vostè té notícia que els estats canadenc, o britànic, o txecoslovac, es posessin a espiar centenars de secessionistes quebequesos, escocesos o eslovacs davant la perspectiva dels referèndums de 1980, 1993, 1995 o 2014? Resumint, senyora Robles, l’existència d’un projecte polític antagònic amb el seu no ho justifica tot
  • En segon lloc, aquell estat al qual vostè apel·lava ha de donar-li, a un problema polític, respostes polítiques. ¿Que la demanda catalana d’independència vulnera la Constitució de 1978? ¿I aquella Constitució és eterna, irreformable, pètria? ¿Ha de mantenir presoners del seu articulat els nets, els besnets i els rebesnets de la generació que la va votar? Si l’ordenament vigent prohibeix un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, ¿des del 2012 i fins al 2017 no va haver-hi temps de trobar una fórmula jurídica que permetés a la ciutadania de Catalunya expressar-se de manera democràtica sobre el futur estatus polític del país? Com vostè sap millor que jo, no es trobà cap fórmula perquè no es va buscar. Perquè Mariano Rajoy preferí catalogar el desafío catalán com una qüestió delinqüencial i d’ordre públic, i delegar-ne la resposta als antiavalots policials, als jutges i, pel que ara sabem, també als espies. És a dir, a la repressió.

Constato sense gaire sorpresa que vostè, ministra en representació del PSOE, raona en els mateixos termes, amb lògica digna d’un sergent chusquero: 

  • L’autoanomenada “declaració d’independència” del 27 d’octubre de 2017 va ser un gest sense cap eficàcia ni tan sols per a aquells que la van subscriure.
  • Pel que fa a tallar vies públiques i provocar desordres, a l’estat espanyol, durant el darrer mig segle, s’han produït episodis de violència sociopolítica de masses (els talls de carretera es compten per desenes de milers) molt més greus que els esdevinguts arran del Procés. Només per fer un brevíssim recordatori: l’assalt i crema de l’Assemblea Regional de Múrcia, el 1992; la revolta dels miners lleonesos i asturians de l’estiu de 2012, o el conflicte del barri burgalès de Gamonal, el 2014. No hi ha constància, però, que en cap d’aquests casos hi intervingués el CNI.
  • Perquè el que és greu, el que ho justifica tot –espionatge inclòs–, no són les conductes (tallar vies públiques, apedregar la policia, cremar mobiliari urbà o edificis públics…), sinó les intencions: romper España. I això, senyora Robles, cataloga Espanya com una “democràcia” de baixíssima qualitat.

En fi, és digne de Joseph Goebbels que vostè associï l’independentisme –i justifiqui la necessitat d’espiar-lo– amb la invasió russa d’Ucraïna:

  • Primer, perquè els fantasiosos contactes catalans amb el Kremlin estan per acreditar, més enllà que l’espanyolisme els hagi convertit en una cantarella, i…
  • Segon, perquè fa tres o quatre anys ningú no podia sospitar –l’ambaixada espanyola a Moscou i els agents del CNI que hi serveixen tampoc, suposo– què faria Putin el febrer de 2022. 

Resumint, senyora Robles, l’existència d’un projecte polític antagònic amb el seu no ho justifica tot. No es pot defensar un article de la Constitució a còpia de violar-ne d’altres. I la lògica del seu discurs de dijous condueix inexorablement cap a la lògica dels GAL de l’època del seu mentor, Felipe González. I això no ho tapen piruetes victimistes com la d’ahir, dilluns».

3.2. INSISTINT EN EL TEMA DEL «CATALANGATE» I L’APLICACIÓ INFORMÀTICA «PEGASUS»

Ara serà Sebastià Alzamora qui d’ell mateix -amb tota sinceritat- ens dirà que “no sóc periodista, sinó un d’aquests escriptors a qui els periodistes tenen l’amabilitat de cedir-nos un espai perquè diguem la nostra en forma de columnes d’opinió. La meva es titula «Visca el sistema», perquè sincerament no se m’acudeix què més dir davant del panorama que ens ofereix l’actualitat diària, i és vertaderament un goig i un privilegi que el diari la vulgui publicar i vosaltres la vulgueu llegir”.

En prémer l’enunciat colorejat de blau s’obrira l’article corresponent de l’escriptor escollit. Són molt interessants les seves reflexions sobre aquest tema que ens ocupa, literàriament molt ben escrit, farcit d’una suau ironia i descrit notarialment amb una esmerilada realitat objectiva:

.

3.3. NO SÓN CLAVEGUERES. ÉS UN POU MORT

No sé ben bé d’on surt això de les “clavegueres de l’Estat”. És un terme amb un significat ben assentat, i per tant no ens el traurem de sobre. Però el cert és que no el trobo adequat per referir-nos al joc brut de l’Estat. El clavegueram és un sistema per fer net de les aigües residuals, canalitzant-les, amb una llarga història –la Viquipèdia diu que les primeres canalitzacions conegudes són del 3750 aC–, i la seva generalització, tal com les coneixem avui dia, de fa un centenar llarg d’anys. Les clavegueres fan net. 

EN CANVI, del que realment estem parlant aquests dies és del “pou mort de l’Estat”. Un lloc on es dipositen les aigües fecals, esperant que amb el temps es filtrin els líquids –amb tota mena de riscos de contaminació de l’aigua freàtica– i amb la necessitat, quan s’omple, de buidar-lo. I sí, tots els estats en tenen, de clavegueres, però Espanya encara no. Espanya té un pou mort –un pou mort patriòtic, esclar– que ara vessa per tot arreu. O més ben dit, que sobretot evacua tota la porqueria abocada sobre l’independentisme, per molt que ens vulguin despistar amb algun altre esquitx col·lateral. 

I VET AQUÍ com queda marcada la lògica política del moment, paralitzada per un pou mort que sobreïx:

  • D’una banda, tenim els que segueixen omplint el pou mort de manera descarada, fins i tot amb la benedicció del Defensor del (seu) Poble. I
  • de l’altra, els que el volen emblanquinar, relativitzant-ne la gravetat, o mirant cap a una altra banda per no haver de prendre decisions greus.

El pou mort ara és obert i la xena empudega no només els que l’han omplert, sinó tots aquells a qui ja els va anar bé l’embrutiment dels Pujol, Mas o Trias. 

L’ESTRATÈGIA dels Villarejo, Fernández Díaz i companyia no és que fos gaire sofisticada. La primera prova és que al final tot s’ha destapat, i per tant vol dir que anaven massa refiats. Ara també sabem –com ens temíem– que no tenien cap escrúpol a mentir en seu parlamentària o judicial, cosa que bé hauria de tenir conseqüències penals. Però també se’ls veia la de sota pels moments que triaven per emmerdar-nos i pels còmplices que triaven. A pocs dies d’unes eleccions, posem per cas. O amb la col·laboració de mitjans i periodistes no menys patriòtics, d’altra banda ben coneguts, i a qui no es tenia cap escrúpol de convidar –ni llavors ni encara ara– per ser entrevistats als mitjans d’aquí i facilitar-los la seva feina fastigosa.  

DE L’ESPIONATGE del Primer d’Octubre de 2017 hem anat reculant cap al de les eleccions municipals de Barcelona, tant les de 2019, amb l’operació Valls en marxa, com les de 2015, en què van fer perdre Trias. I, de moment, hem acabat a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012, amb aquella imprevista i insòlita pèrdua de suport a darrera hora del president Artur Mas, “culpable” d’haver optat, malgrat ell mateix, pel camí de la independència. Deu anys documentats de pou negre patriòtic, i el que encara ha de sortir. 

EN AQUESTA història d’aigües fecals patriòtiques, però, hauríem de tenir ben present el paper dels que en treien partit. Per començar, dels beneficiaris directes de l’empastifada. També dels qui, emparats amb el biaix de confirmació –aquella credulitat fàcil de quan et donen la raó–, no van posar en dubte unes desinformacions malgrat els senyals de putrefacció que mostraven.  DE TOT PLEGAT se n’hauria d’aprendre alguna lliçó. No parlo de passar comptes, que és pràcticament impossible i no ens retornaria res. Però sí, com a mínim, de recordar de qui ens podem fiar i de qui no. D’adonar-nos de quan fem de comparsa dels qui ofereixen concòrdia mentre t’espien. D’inquietar-nos amb les crides a la paciència. D’aprendre a respondre amb contundència a la manca de respecte a la nostra dignitat nacional i democràtica. En definitiva, de tornar a aprendre a dir que ja n’hi ha prou.

Salvador Cardús a l’ARA (23/05/22)

.

3.4. TODO ES DEL COLOR DEL CRISTAL CON QUE SE MIRA…

Diàriament Pilar Rahola construeix un video –Paraula de Rahola-, en què analitza cada jornada des d’una vessant -generalment política- i incideix en una crítica dura a tot allò que s’aparta de l’objectivitat amb què ella observa els esdeveniments.

.

Si prescindim de la seva vehemència, les seves paraules generalment coincideixen en el denominat sentit comú, tot i que -evidentment- la realitat pot ésser explorada des de molts angles que il·luminen una mateixa realitat i fan que “todo es del color del cristal con que se mira”. Sobre la temàtica que ens ocupa, vet açí algunes manifestacions:

.

4. LA SESGADA INTERPRETACIÓ DE LA CONSTITUCIÓ DE L’ANY 1978

Ja he escrit en aquest Weblog alguna vegada que l’Estat espanyol, per tal de defensafr la unitat territorial d’Espanya, tot és possible. I amb els fets ho anem constatant…

Tal i com escrivia Joan Baptista Culla (Ara 17/05/22) i de qui recullo el seu pensament, insisteixo en allò que ja sabem i ho hem verificat des de fa molts anys: la immensa majoria dels sectors polítics, mediàtics i intel·lectuals que s’omplen la boca d’apel3lacions a aquella Constitució del 1978 que nos dimos entre todos, la quasi totalitat dels lluitadors contra los que quieren quebrar nuestro marco de convivencia democrática, de la seva idolatrada “Constitució del consens” només en defensen la primera meitat de l’article 2, la indisoluble unitat de la Nación espanyola, patria común e indivisible de todos los españoles. Respecte de la resta, creuen que es pot fer de més o de menys…

L’escàndol del CatalanGate ha tornat a evidenciar-ho. Per tal de preservar la indisoluble unidad de l’article 2, s’han violat:

  • L’article 18.1 (el que garanteix el dret a la intimitat personal y familiar)
  • L’article 18.3 (se garantiza el secreto  de las comunicaciones)
  • L’article 3.3, aquell segons el qual les diferents llengües d’Espanya seran objeto de especial respeto i protección…

…que ho preguntin al TSJC i altres altes instàncies judicials, amb quin respecte protegeixen la llengua catalana, sobretot davant les demandes de tots els matisos de l’extrema dreta…!

administrador

Ver todas las entradas de administrador →

Puede que también te guste

LA GLÒRIA I EL DESHONOR DE JORDI PUJOL I SOLEY EN EL SEU 90è ANIVERSARI DEL SEU NAIXEMENT

ADÉU A LES AULES EN LA CLOENDA D’UN FINAL D’ETAPA D’UN GRUP D’ADOLESCENTS

NADAL 2011: «ALLUNYANT-NOS DELS TÒPICS DE NADAL» / ANY NOU 2012: «LA DANSA DE LES HORES DINS  EL BALL DE LA VIDA»

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *