JOSEP MARIA ESPINÀS I MASSIP: «Em diuen escriptor, però no m’hi considero…»

Josep Maria Espinàs i Massip (Barcelona, 7 de març de 1927 – Barcelona, 5 de febrer de 2023) fou un escriptor i periodista català conegut del gran públic per les novel·les, per les cròniques de viatges i pels articles periodístics.

Fou autor d’una extensa obra narrativa amb la qual va aconseguir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el Premi Joanot Martorell, el Premi Sant Jordi i el Premi Víctor Català. També va ser el cofundador d’Els Setze Jutges i de l’editorial La Campana.

1. BIOGRAFIA

Va néixer el 1927 a la ciutat de Barcelona, fill de Josep Espinàs Santomà i de Marcel·la Masip Ubis. Va estudiar als Escolapis fins al 1945, any en què va entrar a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, on es llicencià el 1949. El mateix any guanyà el premi Guimerà amb el seu primer article. Col·labora a la Revista Destino des d’abril de 1952 i deixa l’advocacia el 1955.

El 1983 va rebre la Creu de Sant Jordi concedida per la Generalitat de Catalunya. Premi Nacional de Cultura de Periodisme (1995): pels articles al diari Avui.

Va morir el 5 de febrer de 2023 als 95 anys.

2. ELS INICIS LITERARIS

• L’any 1953 es va donar a conèixer com a escriptor quan va obtenir el Premi Joanot Martorell amb la novel·la Com ganivets o flames.
• A partir d’aquell moment començà a tenir un notable èxit de públic lector amb: Dotze bumerangs (1954) i El gandul (1955).
• Però fou amb la traducció a l’anglès, als Estats Units, el 1961, de Tots som iguals (1956) que obtingué també el reconeixement internacional, gràcies a elogioses crítiques del New York Herald Tribune, el New York Times, el Washington Post, i fins i tot la revista Book of the month seleccionà el llibre entre dotze de tot el món.
• Més endavant va escriure La trampa (1956), el recull Variétés (1958), amb el qual va obtenir el premi de narracions Víctor Català, Cita de narradors, recull d’articles de diversos narradors parlant cadascun de l’obra d’un altre, que obtingué el premi Josep Yxart (1957), i la més acostada al realisme social, Combat de nit (1959).
• El 1961 va guanyar el Premi Sant Jordi de novel·la amb l’obra L’últim replà, i entrà en una llarga etapa amb poquíssima producció novel·lística només exceptuada per La collita del diable (1968) i Vermell i passa (1992).
• El 1986 va publicar unes emotives cartes adreçades a la seva filla sota el títol El teu nom és Olga, que va ser un èxit editorial i objecte de nombroses traduccions, a part de contribuir al coneixement de la relació amb una filla amb síndrome de Down.

Va excel·lir en el conreu de llibres de viatges i obres de divulgació, entre les quals es destaquen:

•  Ciutats de Catalunya (1956–1958), 
• Viatge al Pirineu de Lleida (1957 que feu amb Camilo José Cela), 
• Carrers de Barcelona (1961), 
• Viatge al Priorat (1962), 
• Viatge a la Segarra (1972), 
• El llibre de la diada (1975), 
• Visions de Cadaqués (1978), 
• Imatges de Catalunya i Balears (1979), 
• Geografia de Catalunya (4 volums) (1982), 
• Catalunya: transports metropolitans (1988), 
• A peu per la Terra Alta (1989) o
•  A peu per la Llitera (1990).

A mitjans dels anys 90 va escriure uns reportatges atípics com Viatge als grans magatzems (1993) i A peu per la terra cremada (1995), un recorregut per contrades de la Catalunya interior devastades pels incendis de l’estiu del 1994.

3. L’ACTIVITAT PERIODÍSTICA

El 23 d’abril de 1976 començà la publicació diària al nou diari Avui amb el títol A la vora de…, que va mantenir de manera ininterrompuda fins al gener de 1999. Gràcies a aquesta columna va rebre diversos premis, com el premi Ciutat de Barcelona de periodisme l’any 1983, el premi AVUI d’articles periodístics el 1992 i el Premi Nacional de Periodisme l’any 1995, atorgat per la Generalitat de Catalunya.

Llavors passà a col·laborar a El Periódico amb la columna d’opinió Petit observatori, en el qual va escriure fins al 2019. Els articles d’Espinàs es caracteritzen per l’amenitat i la diversitat de temes tractats des de diversos tons, mostrant la faceta d’un home molt humà i terriblement cívic. «No tinc un sistema anglès de treball: fer-me una tassa de te, mirar-me el jardí i escriure l’article -deia l’escriptor el 2013, després de publicar l’antologia Una vida articulada-. En 35 anys no he fallat mai, però això no vol dir que cada dia em posi, metòdicament, a fer un article a les 10 del matí. Potser un dissabte o un diumenge n’escric dos de seguits. Un altre dia, una notícia llegida al diari em fa pensar i escriure un comentari. Quan treballo a la nit mai no ho faig a màquina, perquè molestaria els veïns: escric a mà i l’endemà passo l’article a l’Olivetti».

També va conduïr programes d’entrevistes a la televisió com Personal i intransferible, al Canal 33; Identitats, a TV3, del 1984 al 1988, i Senyals, al Canal 33, del 1989 al 1991.

Com a curiositats, fou autor de la lletra de l’himne del Barça, amb Jaume Picas i música de Manuel Valls Gorina. A part d’haver viatjat a peu per les zones rurals de Catalunya, també ho ha fet per gairebé tot Europa, Israel, l’Índia, Nepal, Tailàndia, Malàisia, Hong Kong, el Japó i els Estats Units. Les seves obres s’han traduït a l’alemany, anglès, basc, castellà, francès, italià, japonès, neerlandès, portuguès i txec.

4. RECONEIXEMENTS A LA SEVA PERSONA

• El 1999 va rebre el Premi Trajectòria. El 2002 fou guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, concedit per Òmnium Cultural, i el 2006 el seu llibre A peu per Mallorca fou guardonat amb el Premi Lletra d’Or.
• El 17 de desembre de 2013 li fou concedit el premi Ofici de Periodista, guardó atorgat pel Col·legi de Periodistes de Catalunya a la trajectòria de «professionals que són una referència per al conjunt de la professió i que gaudeixen del respecte i l’estima dels seus companys». El mateix any la Facultat de Comunicació i el Grup d’Investigació d’Història de la Universitat Autònoma de Barcelona li va atorgar el premi Ploma d’Or.
• L’any 2014 va rebre el Premi Memorial Francesc Macià, honor que distingia la seva defensa de la llengua i la cultura catalanes.
• El 2015 fou distingit amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.

 

 

5. L’OBRA ESCRITA

 

5.1. Narrativa breu

 

 

• Vestir-se per morir. Barcelona: Albertí, 1958.
• Variétés. Barcelona: Selecta, 1959.
• Els joves i els altres. Barcelona: Albertí, 1960.
• Els germans petits de tothom. Barcelona: La Galera, 1968.
• Guia de ciutadans anònims (amb dibuixos de Cesc). Barcelona: La Campana, 1993.
• Un racó de paraigua. Barcelona: La Campana, 1997.

5.2. Novel·la

• Com ganivets o flames. Barcelona: Selecta, 1954.
• Dotze bumerangs. Barcelona: Albertí, 1954.
• El gandul. Barcelona: Selecta, 1955. 1955 edició Club de butxaca ISBN 8429805184
• Tots som iguals. Barcelona: Aymà, 1956.
• La trampa. Barcelona: Albertí, 1956.
• L’home de la guitarra. Barcelona: Albertí, 1957.
• Combat de nit. Barcelona: Aymà, 1959.
• L’últim replà. Barcelona: Club Editor, 1962.
• La collita del diable. Barcelona: Alfaguara, 1968.
• Vermell i passa. Barcelona: La Campana, 1992.

5.3. Prosa no de ficció

• Petit observatori. Barcelona: Pòrtic, 1971.
• La gent tal com és. Barcelona: Selecta, 1971.
• Visions de Cadaqués. Barcelona: Grup 33, 1978.
• Els nostres objectes de cada dia. Barcelona: Ed. 62, 1981. ISBN 9788429723038
• El teu nom és Olga. Barcelona: La Campana, 1986.
• Inventari de jubilacions. Barcelona: La Campana, 1992. ISBN 9788486491635
• L’ecologisme és un egoisme. Barcelona: La Campana, 1993.

5.4. Prosa no de ficció sobre viatges

• Viatge al Pirineu de Lleida. Barcelona: Selecta, 1957; Barcelona: La Campana, 2000.
• Viatge al Priorat. Barcelona: Selecta, 1962; Barcelona: La Campana, 2000.
• Viatge a la Segarra. Barcelona: Dopesa, 1972 ISBN 8472350711;Barcelona: La Campana, 2000. ISBN 978-8429724455
• A peu per la Terra Alta. Barcelona: La Campana, 1989.
• A peu per la Llitera. Barcelona: La Campana, 1990.
• A peu per l’Alt Maestrat. Barcelona: La Campana, 1991.
• A peu pels camins de cendra. Barcelona: La Campana, 1994.
• A peu per l’Alcalatén. Barcelona: La Campana, 1996.
• A peu pel Matarranya. Barcelona: La Campana, 1996.
• A peu pel Comtat i la Marina. Barcelona: La Campana, 1998.
• A peu per Castella. Barcelona: La Campana, 1999.
• A peu pel País Basc. Barcelona: La Campana, 2000.
• A peu per Extremadura. Barcelona: La Campana, 2001.
• A peu per Galícia. Barcelona: La Campana, 2002.
• A peu per Andalusia. Barcelona: La Campana, 2003.
• A peu per la Costa do Morte. Barcelona: La Campana, 2004.ISBN 9788495616470
• A peu per Mallorca sense veure el mar. Barcelona: La Campana, 2005.
• A peu per Aragó. El Somontano. Barcelona: La Campana, 2006.ISBN 9788495616760
• A peu per l’Alt Camp. Barcelona: La Campana, 2007.
• A peu per Múrcia. Barcelona: La Campana, 2009.

5.5. Prosa no de ficció sobre periodisme literaria

• A la vora de l’Avui (6 vol.). Barcelona: La Llar del Llibre, 1977-1987.
• Una vida articulada. Barcelona: La Campana, 2013.ISBN 9788496735781

5.6. Prosa no de ficció sobre memòries

• El nen de la plaça Ballot. Barcelona: La Campana, 1988.
• Relacions particulars. Barcelona: La Campana, 2007.
• El meu ofici. Barcelona: La Campana, 2008.ISBN 9788496735156
• Entre els lectors i jo. Barcelona: La Campana, 2011
• A ritme del temps. Barcelona: La Campana, 2015.
• La vella capitana. Barcelona: La Campana, 2016.
• Temps afegit. Barcelona: La Campana, 2018.

5.7. Prosa no de ficció sobre retrats literaris i entrevistes

• Josep M. de Sagarra. Barcelona: Alcides, 1962.
• Identitats (3 vol.). Barcelona: La Campana, 1985-1988.ISBN 8486491096
• Lluís Llach. Història de les seves cançons explicada a Josep Maria Espinàs. Barcelona: La Campana, 1986.

5.8. Altres obres

• Carrers de Barcelona. Barcelona: Selecta, 1961.
• Barcelona, blanc i negre (amb Xavier Miserachs). Barcelona: Aymà, 1964.
• Això també és Barcelona. Barcelona: Lumen, 1965.
• Diccionari català de falses etimologies: Edicions 62, 1984.
• Els germans petits de tothom. Barcelona: La Galera, 1988.
• Viatge pels grans magatzems. Barcelona: La Campana, 1993.
• Les 26 cançons infantils. Barcelona: La Campana, 2010. Juntament amb Francesc Burrull i pròleg de Lluís Llach. Inclou gravació en CD amb les 26 cançons infantils editades en quatre discos de 1967 al 1970.
• Cant del Barça, escrit amb Jaume Picas i amb música de Manuel Valls i Gorina, himne oficial del Futbol Club Barcelona des de 1974.

5.9. Teatre

• És perillós fer-se esperar. Barcelona: Nereida, 1959.

5.10. Obra escrita en castellà

• Guía del Pirineo de Lérida, 1958 [prosa no de ficció: viatges].
• Guía de Tarragona, Barcelona: Ed. Noguer, 1964 [prosa no de ficció: viatges].
• Pi de la Serra, Oviedo: Ed. Júcar, 1974 [prosa no de ficció].

6. LA NOVA CANÇÓ

L’any 1961 va ser uns dels impulsors de la Nova Cançó i un dels fundadors d’Els Setze Jutges. Ell mateix va cantar i enregistrar cançons de Georges Brassens, per iniciar el moviment, però quan aparegueren els cantants professionals es retirà. També va escriure i enregistrar la narració per a infants Viatge a la Lluna, amb música de Xavier Montsalvatge.

7. DISCOGRAFIA DE JOSEP MARIA ESPINÀS COM A MEMBRE D’ELS SETZE JUTGES

• Espinàs canta Brassens (Josep Maria Espinàs) [1962]
• Cançons tradicionals catalanes (Josep Maria Espinàs) [1962]
• Espinàs canta les seves cançons (Josep Maria Espinàs) [1963]
• Nadal a casa (Josep Maria Espinàs – Maria Cinta) [1963]
• Tu no estàs sol (Josep Maria Espinàs) [1963]
• Josep Maria Espinàs i orquestra (Josep Maria Espinàs) [1964]
• Els planificadors (Josep Maria Espinàs) [1965]
• Els noctàmbuls (Josep Maria Espinàs) [1966]

L’any 2007 fou guardonat amb la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya en reconeixement a la tasca realitzada pels Setze Jutges.

 

8. ARTICLES EN RECORD DE JOSEP MARIA ESPINÀS I MASSIP

Em plau significar aquí una rastallera d’articles sobre Josep Maria Espinàs d’importante homes de la cultura filosófica i periodística que, inmediatament a la seva mort al gener de 2023, han lloat la seva figura. I així n’escullo els següents:

• Lluís Bonada
• Jordi Nopca
• Antoni Bassas
• Ignasi Aragay
• Empar Moliner
• Anna Guitart

8.1. RECORDATORI: “EM DIUEN ESCRIPTOR, PERÒ NO M’HI CONSIDERO”

Per Lluís Bonada

S’ha pogut rescatar l’última entrevista que es va fer a Josep Maria Espinàs, publicada al número 1.447 del setmanari EL TEMPS, als quioscos durant la segona setmana de març de l’any 2012.

• Vuitanta-cinc anys i 85 llibres publicats. És Josep Maria Espinàs.
• L’escriptor explica la seva relació amb la literatura i amb l’articulisme.

Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927) arriba a 85 anys d’edat convertit en el columnista diari català per excel·lència i, amb Ferran Agulló, articulista de La Veu de Catalunya, el més veterà de la història. Els fa el dia 7 de març. Inicialment dedicat a la novel·la, ben aviat va optar per la prosa testimonial i en aquest camp ha enriquit la literatura catalana d’una manera única.

—Com molts escriptors catalans il·lustres –Pla, Sagarra, Fuster, i tants altres– vàreu fer la carrera de dret, no la de filosofia i lletres. En el vostre cas, per què?

—Ho portava l’època. Havia de triar una carrera de lletres, això sí, perquè a 8 anys ja feia versos i els ensenyava i a 15 anys vaig escriure una novel·la molt dolenta. Abans d’anar als escolapis al matí, em llevava a les 6 i a la galeria, per no molestar els pares amb el soroll de la màquina, escrivia la novel·la. La vaig fer sencera. En castellà, la llengua que s’havia d’utilitzar, llavors. Parlem de la immediata postguerra. Això indicava que tenia una certa tendència cap a les lletres. Filosofia i lletres l’estudiava poca gent. No la teníem en compte, en el nostre ambient familiar.

—Ho lamenteu?

—A mi ja em va anar bé el dret. Si hagués estudiat filosofia i lletres jo seria segurament més culte, però no sé si m’hauria estat més útil per a l’ofici d’escriptor, no sé si m’hauria anat bé. I el dret em va anar bé. Vaig exercir fins i tot uns quatre anys i vaig ser testimoni d’uns casos vitals que per al futur escriptor van ser una experiència interessant.

—A més d’escriure versos i una novel·la, ja devíeu estar al cas de l’articulisme periodístic, oi?

—No. Jo llegia els diaris que venien a casa, però res més. La meva sensació és que no he premeditat res, no he planificat res, a la meva vida. Un dia vaig llegir al diari que es convoca un concurs d’articles sobre Guimerà i vaig pensar, podries fer-lo i enviar-lo a tres o quatre diaris. Un no em va contestar, La Vanguardia em va dir que ho sentia molt però que no era adient, no sé si per massa llarg. I un dia em truca un oncle meu i em diu: “Home, ja veig que has publicat un article al Correo.” Jo em vaig quedar de pedra, perquè ningú no me n’havia dit res; el diari, espontàniament, el va publicar. Va ser la primera col·laboració pública que vaig fer. Perquè m’oferien unes pessetes i a casa no en teníem gaires. Després, de tant en tant, vaig publicar algun altre article, no de manera regular, fins que això es va anar consolidant i vaig fent-ne cada setmana al Correo i a Destino. Si sumés aquests als diaris, pujaria bastant la quantitat d’articles publicats.

—Pensant, però, que la intenció era ser escriptor de totes passades, és a dir, autor de novel·les, com ho vàreu fer?

—Jo no em plantejava ser escriptor, només volia escriure, que és una altra cosa.

—No heu planificat res, però calia pensar-s’ho dues vegades, abans de deixar la feina d’advocat per la d’articulista, no?

—La veritat és que va ser una decisió que va imposar una mica la vida, no va ser pas meva. Si el meu pare hagués estat advocat potser jo hauria treballat al despatx i hi hauria seguit. A més, em trobava amb pocs clients. Vaig tenir alguns casos de dret familiar i vaig veure algunes escenes dramàtiques, però els clients s’acabaven perquè no destinava prou esforços a buscar-ne mentre que el meu interès per l’articulisme creixia. Era un procés que es produïa amb naturalitat. No vaig dir mai: “Deixo la feina d’advocat i em poso a escriure.” No. En el fons, de decisions n’he preses poques, a la vida; m’he trobat fent les coses.

—Escenes dramàtiques, de quina mena?

—Una dona que, cada nit, el seu marit quan tornava a casa la tirava escales avall. Això feia molta impressió. Eren problemes humans de cap complicació jurídica. Jo vaig treballar gratuïtament una temporada a l’assessoria jurídica del bisbat i rebíem una gent que vivia situacions dures. El cas d’aquella dona va ser emocionant, perquè al cap de potser vint, trenta anys, em truca a la porta un noi, obro i m’ensenya una targeta meva que li havia donat a la dona perquè em pogués trucar si passava res. I em va dir una cosa que no recordava: gràcies a vostè, que es va preocupar de la meva mare, jo vaig poder entrar en una escola i estudiar.

—Pagaven prou els diaris i revistes on vàreu començar a col·laborar?

—Per a mi no comptava, el preu. Llavors jo feia de fill de família amb poques possibilitats. El meu pare es va sacrificar molt per donar carrera als meus germans i a mi i la literatura era un fet a part, on no comptava si em pagaven o no. A més, era bastant jove. Els primers diners regulars que vaig tenir va ser quan vaig entrar a l’editorial Destino els matins, corregint proves, redactant solapes, etc. I al mateix temps feia articles per a la revista Destino.

—La revista Destino us va donar l’oportunitat de viatjar pel món.

—En efecte. Fins i tot a Àsia. També hi feia les fotografies.

—A Josep Vergés, l’autèntic director del setmanari, li agradava de publicar reportatges de viatges, per a donar un aire cosmopolita a la revista, i, a més, la revista n’organitzava en col·laboració amb agències de viatges. A Pla també el feia viatjar molt.

—Sí. Els Viatges Destino. Era una marca. També en vaig fer sol, com a Berlín, pocs dies abans que s’aixequés el mur. Es veia a venir que passaria alguna cosa. Vaig estar-hi una setmana. A la part occidental eren ben visibles els llums, la imatge de progrés i benestar i, fent quatre passes, entraves al Berlín oriental i veies que ni tan sols s’havien reconstruït les cases malmeses per la guerra. L’ambient era empobrit. Un contrast molt marcat.

—Comenceu escrivint a màquina, però durant una temporada ho feu a mà, als bars. Per què hi aneu?

—Era un lloc perfecte per a aïllar-se, contra allò que la gent pensava. Aquella remor de fons m’anava molt bé. No m’adonava de què passava al voltant. Sortia havent sopat i anava, un parell d’hores o tres, a bars del costat de casa, a escriure. No et molestava ningú. I no et podien trucar per telèfon. A bars que ja no hi són. Fins a la Gran Via i Aribau. Bars de barri, espaiosos. L’únic famós va ser l’Or del Rin, de Rambla de Catalunya-Gran Via.

—Tot i ser viatger de vocació, sou un dels escriptors més enamorats de Barcelona que conec.

—Jo sóc un maniàtic discutint paraules i si dius que n’ets un enamorat de seguida et retrauran tots els defectes de la ciutat. Ara, sí que sóc addicte a l’Eixampla. Hi he viscut sempre. Trobo que té una vida molt pròpia. Vostè és barceloní? Miri, sóc eixamplista.

—De l’esquerra de l’Eixampla, per ser precisos, la de Balmes cap a Sants, la més popular. La de la dreta, amb tantes oficines, és molt freda.

—Sí, la meva Eixampla és molt viva, plena de botigues, tallers i oficis, amb bars a cada cantonada i balcons oberts als pisos, amb llums encesos de nit, i on pots sentir com la gent xerra pel carrer. La diversitat d’estímuls hi és extraordinària.

—Per què vàreu deixar d’escriure novel·les, després de fer-ne una bona colla, i una cada any? Us vau cansar de la rutina?

—No, no. Jo he tingut la sensació d’haver fet amb naturalitat tot el que havia de fer. En un moment vaig deixar de fer-ne perquè vaig començar a fer uns altres llibres, més d’observació, lligats a l’actualitat, sobre les coses de viure… És a dir, no-ficció. No vaig decidir: “Ara deixaré de fer novel·les, ara faré una altra cosa.” No. Jo m’he trobat fent les coses. Si he deixat d’interessar-me per una cosa, l’he deixat de fer, sense pensar si em convenia o no. Em vaig trobar que ja no era aquell que escrivia novel·les, ja era una altra persona. Em vaig desprogramar. M’he desprogramat moltes vegades, a la vida.

—Potser vau passar de la ficció a la literatura testimonial pel vostre interès per l’espectacle humà. I així vàreu abandonar el diàleg inventat per les expressions sentides, d’una gran riquesa, i plenes de tota mena de significats, de connotacions.

—Això per a mi és determinant. A la sèrie de viatges es fa molt clar que el que m’interessa és escoltar la gent, veure les diferents formes d’expressió que tenen. M’atrau molt més un circuit per cinc frases populars que em diuen desconeguts que no per cinc castells. El xoc amb la gent és d’una gran riquesa. I des del punt de vista literari, molt interessant.

—Fins al punt que al darrer llibre escolteu, i comenteu, el que us han dit els vostres lectors a través de les cartes que us han enviat.

—Perquè sorprèn la manera com han llegit un article, sovint inesperada.

—Quan escriviu penseu en cap lector?

—No. El meu procediment és molt senzill. Observo qualsevol cosa, sovint per casualitat, i després hi ha el procés d’associació d’aquesta cosa amb alguna altra. I llavors em surt allò que desconeixia, em surt un pensament, una idea, una reflexió, que no tenia abans, però que, a base de dues observacions, neix. Més que en el lector penso en la matèria: allò és precís, clar, retrata el que he vist?

—Però aspireu que el lector, tot lector, us entengui.

—Abans l’he d’entendre jo. No em preocupa que faci bonic, que sigui una idea importantíssima.

—Què hi heu trobat a l’editorial La Campana, on fins i tot col·laboreu?

—He publicat 85 llibres, amb diversos editors, i mai no n’havia trobat un, com Isabel Martí, que em donés el seu punt de vista i m’orientés. Un dia em va posar en un original: “Cal?” És a dir, pensa-t’ho perquè potser és sobrer. Hi he après una altra manera de ser llegit. Et fa reflexionar i sens dubte progresses. I lliga amb la meva dèria de la precisió. De no voler ser literari, per dir-ho així.

—Com a columnista, penseu que heu tingut mestres?

—No tinc la sensació d’haver-me format llegint determinats articulistes. La teva literatura depèn del que has llegit, sens dubte, però també del que no has llegit. Jo no he volgut ser ni novel·lista ni articulista. Per tant, no m’he dedicat a llegir novel·les per veure quines novel·les havia de fer. Igualment, amb els articles. Potser és que he tingut prou inconsciència per a pensar que havia de fer allò i que ja estava bé. Un dia vaig trobar una dona en un viatge a peu que em va dir una de les millors frases que m’han dit a la meva vida: “A vostè no li diuen escriptor?” Aquella dona la va encertar ben bé. No m’he proposat de ser escriptor. És a dir, em diuen escriptor. Molt bé, és veritat. Però jo sóc incapaç de proclamar que ho sóc. Potser si hagués estudiat filosofia i lletres, com dèieu, potser m’hi consideraria. Sóc com sóc. Escric com m’ha tocat d’escriure per un seguit de raons que ignoro. Ja sé que això vesteix poc, perquè tothom té una filosofia sobre la seva manera de ser.

8.2. JOSEP MARIA ESPINÀS, OBSERVADOR INCANSABLE DE LES LLETRES CATALANES

Per Jordi Nopca

“Amb la pura imaginació un escriptor no en té prou. La creativitat és la capacitat d’observació i associació”, deia Josep Maria Espinàs coincidint amb la publicació d’Una vida articulada, antologia de les més d’onze mil columnes que va publicar a la premsa durant quatre dècades, fins a la seva retirada el 2019, sense fer soroll, quan ja tenia 92 anys.

L’autor barceloní, nascut el 7 de març de 1927, va morir ahir als 95 anys i deixa una obra extensa, de gairebé un centenar de llibres, que va arrencar el 1953, amb la novel·la Com ganivets i flames, Premi Joanot Martorell, guardó que, a partir de 1960, es convertiria en el Premi Sant Jordi.

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, va recordar en el dia de la mort de l’escriptor com “un dels grans” de la literatura catalana, i ha subratllat el seu paper com a “cronista de paisatges quotidians i de la vida del país”.

La trajectòria de Josep Maria Espinàs, per tant, va començar avalada per una distinció que el col·locava, amb només 26 anys, al centre de les lletres catalanes, encara molt debilitades a causa de les restriccions i prohibicions imposades pel primer franquisme.

“Si escriure és un ofici, i es dominen les bases d’aquest ofici, en principi és bo, i natural, que un escriptor escrigui molt”, explicava l’autor, que en més de sis dècades de trajectòria va treballar tots els gèneres:

• La prosa de ficció –amb exemples notables, com Combat de nit (1959)–;
• Les memòries –des de l’emotiva El teu nom és Olga (1986), sobre la seva filla amb síndrome de Down, fins a…
• El meu ofici (2008).

L’escriptor i periodista deixa gairebé un centenar de llibres, entre els quals hi ha: 

• El teu nom és Olga,
• Llibres de viatges –amb la col·lecció de viatges a peu, en procés de reedició a La Campana–,
• També el teatre, com És perillós fer-se esperar, 1959) i
• El retrat literari en Relacions particulars, 2007).

La poesia se li va resistir en format llibre, però cal recordar que Espinàs va ser un dels impulsors i fundadors d’Els Setze Jutges el 1961, i que a més de compondre i cantar cançons pròpies, per a adults i per a infants, va versionar Georges Brassens al català. 

Un referent transversal 

El paper de Josep Maria Espinàs en la recuperació del català com a vehicle d’expressió literària és tan transversal que, a més dels llibres, els articles i les cançons va posar lletra al Cant del Barça el 1974. Encara no tenia 50 anys, però ja era un dels referents indiscutibles d’una generació que incloïa Maria Aurèlia Capmany, Manuel de Pedrolo, Jordi Sarsanedas i Joan Perucho. Amb tots ells va compartir llibre el 1958.

“És transparent, amb una transparència que, injustament, massa sovint ha estat anomenada senzillesa o facilitat. La seva obra és clara, com cal que sigui”, afirmava Joan Triadú, dels crítics de referència de l’època, el 1971. Espinàs va passar de ser un dels grans exponents del realisme compromès –juntament amb Estanislau Torres, Joaquim Carbó, Maria Beneyto i Víctor Mora– a interessar-se també per la prosa de no-ficció:

• Novel·les com La trampa (1956), Combat de nit i L’últim replà (premi Sant Jordi, publicada el 1962)…
• Van donar pas a Viatge al Pirineu de Lleida (1957) i Petit observatori (1971).

La prosa d’Espinàs assolia bons resultats ja fos a través de la introspecció psicològica de les novel·les com de la capacitat d’observació, guiada per una curiositat incansable, que el va portar a escriure una columna diària des del 1976 –primer a l’Avui, més endavant a El Periódico–, a viatjar arreu del món i a dedicar llibres a:

• Objectes quotidians (Els nostres objectes de cada dia, 1981),
• A Barcelona (Barcelona, blanc i negre, 1964),
• A uns grans magatzems (Viatge pels grans magatzems, 1993) i,
• Finalment, tembé a ell mateix, en una última etapa de llibres de memòries que van arrencar amb El nen de la plaça Ballot (1988) i inclouen El meu ofici (2008), Entre els lectors i jo (2011), A ritme del temps (2015) i La vella capitana (2016).

D’advocat a editor. Llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, Espinàs va exercir d’advocat fins al 1955, moment en què va entrar a treballar a l’editorial Destino, propietària també del setmanari del mateix nom, on l’autor va col·laborar també durant anys. Una “escena pintoresca” d’aquells anys –que l’autor recolliria molt temps després a El meu ofici– va ser la trobada entre l’Espinàs, que acabava de guanyar el Joanot Martorell amb Com ganivets i flames, i José Manuel Lara, president de Planeta. L’editor li va fer saber que estava interessat en la seva obra amb aquestes paraules: “¡Espinàs! ¡Pásate por el despacho, hombre, para que te pueda magrear un poco!”.

El 1985 va fundar, juntament amb Isabel Martí, l’editorial La Campana, des de la qual van descobrir al gran públic autors com Carles Capdevila, Albert Om, Carles Porta i Albert Sánchez Piñol, que amb La pell freda (2002) es va convertir en un fenomen en català –més de 150.000 exemplars venuts– i també en un dels autors més traduïts del món de la literatura catalana (amb 37 versions fins ara). “Quan nosaltres vam començar, el llibre en català el feia la gent que havia heretat un cert esperit combatiu amb la llengua i la cultura catalanes. No interessava a ningú més”, recordava Isabel Martí el 2019, poc després de la venda de l’editorial a Penguin Random House. Des de La Campana, Martí i Espinàs van descobrir també als lectors catalans autors com Jonas Jonasson, Raquel Palacio –autora de Wonder–, Elena Ferrante i Goliarda Sapienza. I des del 1985 han aparegut una quarantena de títols d’Espinàs, des d’El teu nom és Olga –setè títol de l’editorial, del qual es van vendre 100.000 exemplars i es va traduir a nou llengües– fins a la totalitat dels viatges a peu o els contes d’Un racó de paraigua (1993). “Tinc la impressió que jo no escric per a una majoria ni per a una minoria, i això és una limitació com les altres, no una tria, encertada o desencertada”, afirmava a El meu ofici. Potser la seva obra no ha assolit el prestigi de la de Mercè Rodoreda i Joan Sales, però ha comptat amb el suport incondicional de milers de lectors. Potser per això es mantenia a una certa distància del món literari –deia que no tenia cap amic escriptor– i afirmava: “Soc un impur, i la sovint menystinguda impuresa em dona la llibertat”.

8.3. UN HOMENOT DE NOM JOSEP MARIA ESPINÀS

Per Antoni Bassas i Onieva

De Josep Maria Espinàs retinc un munt de pàgines viscudes, dins i fora de la ràdio.

Però així que he rebut el missatge de la Isabel Martí avisant-me que l’Espinàs s’havia mort, el primer record seu que m’ha vingut al cap ha estat la seva resposta, un dia, a la pregunta de què havia de tenir una bona cançó. No va dubtar gens:

• Una mica de lletra,
• Una mica de música i
• Una mica d’interpretació.

Si un dels tres ingredients pesava més que els altres, la cançó ja no era perfecta, perquè són les tres miques iguals les que aconsegueixen que la peça sigui rodona. Aquest era l’Espinàs, el tipus de persona que es fixava en aquesta mena de coses, però, en un sentit més profund, també podríem dir que així era l’obra de l’Espinàs, un home que amb la seva capacitat d’observació de la vida i el seu mestratge per plasmar-la per escrit va construir una obra rodona, perquè va ser alhora popular i culta, propera i exigent, amb to però sense bombo.

I encara més, aquest equilibri delicat que l’Espinàs demanava a una cançó retrata també la seva vida:

• Ha fet alguns papers de l’auca de manera brillant (cantant, lletrista, articulista, publicista) i
• Ha sigut un home de conviccions fermes expressades de manera educada, un home elegant de trenca, pipa, pantalons de pana i sabates de pell girada.

L’Espinàs tenia un desig, gairebé una necessitat, que era la de ser útil, fins i tot per a una cosa que no fos ell mateix. “Soc un home de fer feines”, deia. L’Espinàs ha donat tot durant molts anys a la vida cultural catalana, un to subtil amb ritme de bossa nova. L’Espinàs no ha volgut cridar ni ha hagut de cridar, però ha fet cridar. Aviat farà cinquanta anys que els partits del Camp Nou no comencen sense que el públic canti una lletra seva. Tractant-se d’ell, no li podia sortir ni marcial ni inflamada:

• “Tot el camp és un clam”.
• Una idea per vers. “Tant se val d’on venim, si del sud o del nord, ara estem d’acord, una bandera ens agermana”.

La lletra en català que més persones al món deu haver fet abraçar porta la seva firma. Quin homenot, quin tipus més gran, capaç d’aquest moment: li pregunta Salvador Pàniker com es definiria. I ell contesta: “Com em van definir quan vaig fer el servei militar: «Aquell de les ulleres»”.

8.4. FER UN ESPINÀS

Per Empar Moliner

Estic segura que avui molts dels articulistes que l’hem admirat, copiat, no copiat, diran això als articles necrològics com aquest. Diran el que dèiem: “Fer un Espinàs”.

Fer un Espinàs era escriure de “fets i gent”, d’alguna cosa no política, d’algun fet quotidià, normal, intranscendent, però amb mestria, elevant-ho a una categoria universal gairebé sense voler.

“Avui he fet un Espinàs”, dèiem, amb una culpa complaguda. I ho dèiem parlant d’algú que va revolucionar la manera d’escriure les peces petites, però decisives, dels diaris.

Quin respecte que tenia l’Espinàs per l’articulisme. Potser només es pot comparar, aquest respecte, aquest geni, a dos altres grans Julis del degoteig quotidià, d’aquest saber-ne, d’aquesta immortalitat diària:

• Julio Camba i
• Julio Cortázar.

Algun cop en parlàvem, d’alguna peça espinasiana, amb tots els que, sent escriptors, hem estat llogats per escriure columnes en diaris com aquest. Aquella que va fer sobre El cànon occidental, de Harold Bloom. Era una peça boníssima. Ell es despertava, mirava per la finestra per veure com anava vestida la gent per entendre què havia de fer ell. Com s’havia de vestir. Però veia un home en samarreta i un altre home amb abric. Concloïa que tothom va vestit com vol, per tant, que no hi ha cànon. Articles com aquest, tan importants. Tant de treure’s el barret.

Vaig llegir, de molt jove, el Viatge al Pirineu de Lleida. Em vaig tornar boja d’alegria llegint allò tan modern. Literatura del jo abans d’hora. Sempre l’he seguit (per dirho d’aquesta manera tan bonica). Tots els A peu, sobretot aquell de les terres cremades.

Com que era públic que l’admirava, una vegada, al Col·legi de Periodistes, em van demanar que en presentés el llibre de recull d’articles. Recordo que en Sergi Pàmies era entre el públic per ferne una crònica. Vam enraonar abans. Ell semblava molt content i feliç que hi hagués una autora més jove que l’hagués llegit amb tanta intensitat. Vam enraonar del que li preguntaria i ens vam posar d’acord. Però quan va tocar la xerrada va ser d’una gran dificultat. Em va trencar el joc amb cada pregunta. No va contestar res. Ni si escrivia a màquina ni res. Em va fotre ben fotuda davant d’en Sergi Pàmies (que per sort va tenir pietat). Després, vam anar a fer una copa de bombolles i va ser una classe.

Mor una manera d’escriure articles als diaris, ara que potser moren els diaris, o potser no; potser, com ell, són més vius que mai. Estic molt trista.

8.5. ESPINÀS I LA CATALUNYA DEL SENY ATREVIT

Per Ignasi Aragay

El seu posat era de senyor flegmàtic que caminava pel món, observant. S’havia fabricat aquesta imatge antiintel·lectual, perfectament falsa. Rere l’aparença d’home de carrer tranquil hi bategava la passió constant, el neguit permanent del grafòman de pipa i Olivetti 46, de qui volia seduir els lectors cada dia, amb cada tecla que polsava, en cada frase, cada article, cada llibre.

No podia parar de rumiar, no va parar mai d’escriure, de xerrar amb els amics i amb els desconeguts. De pensar a través d’una mirada múrria i sàvia de “prosador” –així es definia– gens prosaic. Durant uns anys vaig poder compartir taula en unes quantes ocasions amb ell i Isabel Martí, la seva fidel editora i amiga, al restaurant de l’Eixample Casa Lázaro, ja desaparegut. Era com una cerimònia que el Josep Maria Espinàs devia preparar amb cura: el menú, les idees, les anècdotes, les novetats… Fins i tot diria que els girs improvisats estaven perfectament apamats. Perquè aquest era el seu secret, fer passar per natural el que era sàviament artificial, reflexionat fins al més mínim detall. Així vivia, així parlava i així escrivia. Teatre del bo.

Rere la naturalitat de la seva prosa en aparença senzilla hi havia un esforç ingent, un estil molt assajat, decantat al llarg dels anys. En Josep Maria Espinàs tot era fàcil, però res no sorgia a l’atzar ni de la improvisació. Com no podia ser d’una altra manera, l’observador dels altres també s’observava a si mateix, cuidant amb meticulositat la seva figura de raonable Quixot que lluitava, sense estridències, contra uns estimats molins quotidians, invisibles al comú dels mortals.

Era l’articulista que se sortia de l’actualitat, que mirava les persones i les coses i les descrivia amb precisió quirúrgica, com un entomòleg que converteix els insectes en éssers únics, increïbles. L’insecte érem tots nosaltres: els homes i les dones, amb els nostres comportaments conscients i inconscients. Treia suc de la més petita anècdota, convertia qualsevol gest, qualsevol fenomen humà natural o artificial, en una amable i heterodoxa teoria per fer-nos pensar, per allunyar-nos de l’obvietat dels propis prejudicis sumaris. Començant pels seus. De la mateixa manera que inicialment havia partit de la prosa planiana fins a destil·lar un estil i un univers propis, alguns van inspirar-se en Josep Maria Espinàs.

Penso que el més notable dels seus successors va ser Carles Capdevila, també capaç de convertir en article qualsevol fet quotidià, qualsevol vivència. L’un i l’altre abordaven la política agafant-hi distància escèptica, sense enfangar-se, reticents al poder:

• Gelosos de la seva llibertat individual, van posar grans dosis d’intel·ligència i lucidesa per bastir un retrat humà del seu temps, una mica balzaquians, incontinents, realistes, amb vocació de registrar el batec de la societat que els va tocar viure.
• També una mica montaignians, amb el seu jo per davant, construint-se i construint-nos.

Amb l’Espinàs, doncs, perdem algú que ens ha explicat el batec diari de la Catalunya democràtica i feinera, sense focs d’artifici, lluny de conxorxes de saló i de radicalismes incendiaris, a peu de carrer, de camí i de sentit comú. La seva sempre serà la Catalunya del seny atrevit.

8.6. QUÈ TENEN EN COMÚ JOSEP MARIA ESPINÀS I TOM HANKS…?

Per Anna Guitart

“No podran prendre’m la vella Olivetti. Els diré que escriure-hi –tac, tactactac– és la meva petita festa”. Són paraules de Josep Maria Espinàs. Les escrivia el 2008 a El meu ofici (La Campana), per tancar un text anomenat Sorolls. Efectivament, per a ell els sons de la màquina d’escriure eren molt importants, l’ajudaven a pensar. Rellegeixo i interpreto aquestes línies com un acte de resistència, i no em puc estar de pensar que, potser, Josep Maria Espinàs serà dels últims autors que acomiadem que encara feia servir una màquina d’escriure.

Quan el 2007 Joan Barril va començar un programa de llibres a Betevé, va triar dir-li Qwerty, i la careta d’entrada tenia imatges de màquina d’escriure, i també els sons, és clar (cling!). També a la careta de S’ha escrit un crim, la Jessica Fletcher escriu a màquina, igual que l’Snoopy damunt la teulada de la seva caseta.

Les màquines d’escriure han representat els escriptors durant dècades, i diria que ara en tenim una imatge una mica romantitzada:

• Però Josep Maria Espinàs també deia que la utilitzava perquè la trobava molt pràctica, i és veritat que quan es van començar a comercialitzar van representar una revolució.
• Llegeixo que els primers a introduir-la al mercat van ser E. Remington and Sons, una empresa que feia armes i que després faria màquines de cosir i d’escriure.

De fet, al començament, les d’escriure s’assemblaven força a les de cosir, fins i tot les decoraven amb flors, perquè el seu públic objectiu eren les dones. En pocs anys, el percentatge de dones mecanògrafes i que treballaven a oficines es va multiplicar: el nou invent va ser determinant per a la introducció de la dona al mercat laboral.

Descobrir que els que es dedicaven a les armes es van dedicar a les paraules em sembla una gran metàfora, i em fa pensar en la Susan Sontag. Als seus diaris (Literatura Random House, amb traducció d’Aurelio Major), escriu: “Estoy ahora escribiendo por rabia –y siento una suerte de exaltación nitzscheana–. Es tónica. A carcajadas rugientes. Quiero denunciar a todos, mandar a todos al diablo. Voy a mi máquina de escribir como podría ir por mi ametralladora. Pero estoy a resguardo. No tengo que enfrentar las consecuencias de la agresividad «real». Estoy enviando ‘colis piégés’ (‘paquetes-bomba’) al mundo”.

• Mark Twain va ser el primer que va utilitzar una màquina d’escriure per fer literatura. En va presumir a la seva autobiografia. Va quedar embadalit quan en va veure una en un aparador de Boston, i encara va obrir més la boca quan una noia n’hi va fer una demostració: podia escriure fins a cinquanta-set paraules per minut. Aviat se’n va cansar, li trobava massa defectes, però hi va acabar tornant.
• Entre els escriptors actuals, em consta que encara l’utilitza Danielle Steel, l’autora supervendes de novel·la romàntica. Se la va comprar el 1946, per 20 dòlars, i hi ha escrit al voltant de 120 llibres.
• I un descobriment: Tom Hanks és un enamorat de les màquines d’escriure. Tant, que podeu buscar un vídeo que va fer per a Vanity Fair on ensenya, amb gran habilitat, com se’n canvia la cinta. Per a ell, el so de les tecles representa “la cadència de la creativitat, la percussió de la puntuació”.

Segur que Josep Maria Espinàs i ell s’haurien entès…

9. CINC LLIBRES IMPRESCINDIBLES DE JOSEP MARIA ESPINÀS

9.1. COMBAT DE NIT (1959)

La mirada del Josep Maria Espinàs que amb poc més de trenta anys va escriure Combat de nit (1959) era absolutament moderna.

Dir que és una novel·la que retrata el món professional i personal dels camioners en l’Espanya de finals dels 50 és exacte, però superficial.

L’autor converteix la història dels seus protagonistes en el pretext per relatar els malestars d’una època grisa i difícil i, sobretot, per mostrar les ànsies, les pors, els desencisos i els neguits constitutius de la condició humana.

9.2. VIATGE AL PIRINEU DE LLEIDA (1957)

El 1957, Espinàs va publicar el primer llibre sobre un viatge a peu, resseguint poblacions i paratges del Pallars i la Vall d’Aran.

Seria l’inici d’una sèrie de vint títols escrits durant més de mig segle, entre els quals hi ha els volums dedicats al Matarranya (1996), el País Basc (2000) i la Costa da Morte (2004). “Jo prefereixo conèixer els altres”, deia l’autor, que tenia el costum de viatjar amb l’editora Isabel Martí i el seu amic Sebastià Alquézar.

“Viatjar amb l’Espinàs és una manera d’aprendre a viure escoltant les coses que passen i posant-hi una lupa mental perquè la vida es faci gran, i no uns binocles que l’empetiteixin”, recorda Isabel Martí al pròleg d’A la taula dels altres. A peu pel Priorat, un dels tres volums que La Campana ha reeditat aquest estiu (2022). 

9.3. EL TEU NOM ÉS OLGA (1986)

“Mira, filla, jo sé el que tu ets, i cap mot-etiqueta ni cap diagnòstic que us vulgui explicar conjuntament a tu i a tots els teus companys arribarà a descobrir-ho”, escriu Espinàs a El teu nom és Olga, del qual es van vendre més de 100.000 exemplars.

El llibre és una declaració d’amor cap a la seva filla, que tenia síndrome de Down: “Tu no saps què vol dir subnormal, però moltes persones que són adultes i intel·ligents tampoc no ho saben. Si sabessin què hi ha darrere la paraula subnormal no la farien servir com un insult”.

9.4. EL MEU OFICI (2008)

“Què vol dir treballar. Què vol dir descansar”, es pregunta Espinàs a El meu ofici (2008), primer títol d’una sèrie de volums autobiogràfics en què l’autor combina els records amb les reflexions sobre la vida i l’escriptura.

Creació i intimitat avancen alhora en un llibre on l’escriptor repensa i reivindica la seva feina, tasca que continuaria a I la festa segueix (2009), Entre els lectors i jo (2011), A ritme del temps (2015) i La vella capitana (2016). 

9.5. UNA VIDA ARTICULADA (2013)

Des que el 1976 va assumir el repte d’escriure un article diari per a l’Avui, feina que li va semblar massa “difícil” i “angoixant”, Josep Maria Espinàs no va faltar a la seva cita amb els lectors fins al 2019, quan ja tenia 92 anys.

L’edat va jubilar per força l’autor d’A la vora de… i Petit observatori –les seccions que tenia, primer a l’Avui i des del 1995 a El Periódico–, però en va recollir una petita mostra al volum Una vida articulada.

Per a Espinàs, la prosa havia de tenir “una unitat” i “un fil conductor”, però no “moments de lluïment”:

“Sempre he procurat que la frase brillant no hi sigui”.