2 mayo, 2025
Sin categoría

POLITICA CATALANA. DE CAMÍ CAP A L’1 D’OCTUBRE DE 2017, FINS A L’ANY 2024 DE LA LLEI DE L’AMNISTIA

administradorpor administrador

POLÍTICA CATALANA

«DE CAMÍ CAP A L’1-O DE 2017…

…FINS A L’ANY 2024 DE L’AMNISTIA»

1. INTRODUCCIÓ A LA REPRESA POLÍTICA AMB UN TEMA QUE ABASTA DES DEL CAMÍ CAP A L’1-O 2017 A L’ANY DE LA LLEI DE L’AMNISTIA DE 2024

Sense cap mena d’objectiu capaç d’esgotar tots els esdeveniments que, d’alguna manera, configuren la política catalana durant el temps previ a l’1 d’octubre de 2017 fins als anys posteriors que s’estenen al del 2024, vet aquí que torno a reemprendre el fil politic que havia deixat:

  • Sigui pel cansament d’un tipus de política desnortada i feixuga…,
  • Sigui perquè altres temes m’han captivat més l’atenció darrerament.

Tot i això, expressat en els paràgrafs anteriors, torno ara a recopilar temes de cabdal importància política, així com -diguem-ne els esdeveniments- que en els darrers temps han saccejat i saccegen encara actualment la comunitat i, en concret, la ciutadania catalana y llurs relacions amb d’altres comunitats.

He de justificar que, a partir de la convocatòria de les noves eleccions catalanes, previstes per al 12 de maig de 2024, i la sorpresa d’un discurs pronunciat a Elna per Carles Puidemont que, tot i essent encara a l’exili, disposa de presentar-se a les susdites eleccions com  a representant de Junts per Cat per a la Presidència de la Generalitat de Catalunya, en el ben entès que en cas de ser elegit, tornaria personalment a trepitjar Catalunya, malgrat els impediments o dificultats tècniques processals que poguessin sorgir.

Aquest gest m’ha forçat i impel·lit a retornar a la plana política digital que he anat escrivint amb prou regularitat durant un temps i amb trencadissa en no quedar satisfet del tarannà que el tema ha adoptat malauradament.

Així doncs, em plau de presentar, a manera de recordatori, els temes ja escrits en aquests planes Web sobre el vessant polític. Uns temes que abasten la il·lusió que va suposar caminar cap a l’1 d’Octubre de 2017, fins a l’elenc de la persecució política haguda degut a la crisi constitucional espansola de l’any 2017. Fixem-nos-hi:  

Tanmateix, per arribar a les grans expectatives de l’amnistia -després dels indults oferts per Pedro Sánchez dins de la Presidència del Govern espanyol-, cal tractar amb prou suficiència sobre les eleccions generals d’Espanya de l’any 2023 per poder entendre de quina manera es produïren, tenint en compte llur investidura i com aquesta va poder succeir.

Efectivament: perquè Pedro Sánchez pogués assolir la majoria calia que, dins de les negociacions entre diferents partits, els atorgués tota una sèrie de concessions. I això va ser possible tot fent de la necessitat virtut i dins dels criteris que «El Príncipe» de Nicolàs Maquiavel exposa en el seu tractat de governança política en què el mitjans són lícits per arribar a les finalitats i que -dit de pas-, personalment jo mai podria aplicar les seves tesis com a professor que vaig ser ni admetre-les en cap tractat de pedagogia.

Doncs bé, Junts per Cat, que mai li havia donat suport a Pedro Sánchez, en aquesta ocasió entra a fons en negociacions i subscriu amb el PSOE un pacte d’investidura per a la XV Legislatura d’Espanya d’acord amb el document signat entre els dies del 9 de novembre de 2023. El document s’intitula així:

«Acuerdo firmado por PSOE y JUNTS para la investidura de Pedro Sánchez», redactat en els termes següents:

ACUERDO PSOE-JUNTS

El Partido Socialista Obrero Español y Junts per Catalunya constatan que la situación política actual permite alcanzar un acuerdo para abrir una nueva etapa y contribuir a resolver el conflicto histórico sobre el futuro político de Catalunya, incluso partiendo de posiciones divergentes, desarrollar una dinámica para su resolución en términos diferentes a los de la última legislatura y procurar la gobernabilidad durante la XV legislatura atendiendo a la composición de las Cortes Generales resultante de las elecciones celebradas el 23 de julio de 2023.

1. ANTECEDENTES

Una parte importante de la sociedad catalana ha protagonizado en los últimos años una gran movilización en favor de la independencia. Este período no puede comprenderse sin la sentencia del Tribunal Constitucional de 2010, a raíz fundamentalmente de un recurso del PP contra el Estatut aprobado por el Parlament, por las Cortes Generales y en referéndum.

Con la aprobación de un nuevo Estatut, la sociedad catalana, que lo refrendó, buscaba tanto el reconocimiento de Catalunya como nación como la solución a las limitaciones del autogobierno y a los déficits acumulados. Reivindicaciones y demandas con un profundo recorrido histórico y que han adoptado diferentes formas desde que los Decretos de Nueva Planta abolieron las constituciones e instituciones seculares de Catalunya. Unas reivindicaciones donde las cuestiones lingüísticas, culturales e institucionales han tenido un papel destacado, especialmente en periodos en los que estas fueron objeto de una limitación legal severa e incluso de una prohibición o persecución activa. La complejidad histórica y política de estas cuestiones ha conllevado que una parte relevante de la sociedad catalana no se haya sentido identificada con el sistema político vigente en España.

La sentencia del TC del año 2010 conllevó que hoy Catalunya sea la única comunidad autónoma con un estatuto que no ha sido votado íntegramente por su ciudadanía. Como reacción, se produjo una gran manifestación de protesta y, desde 2015, se han ido repitiendo mayorías absolutas parlamentarias independentistas en el Parlament en las sucesivas elecciones autonómicas, así como movilizaciones masivas de signo independentista. En ese período, se aprobaron diferentes propuestas por parte del Parlament y del Govern de Catalunya en materia fiscal, así como la solicitud de delegación de la competencia para la autorización de referendos o la organización de una consulta al amparo de una ley autonómica. Lamentablemente, los gobiernos de entonces no favorecieron la negociación política y ninguna de estas propuestas, hechas desde la lealtad y el marco legal vigente, fue considerada.

Tras estos hechos, las instituciones catalanas promovieron, primero, una consulta popular el 9 de noviembre de 2014 y, después, un referéndum de independencia el 1 de octubre de 2017 -ambos suspendidos y posteriormente anulados por el TC- con una participación masiva en favor de la independencia de Catalunya. El intento del Gobierno de impedir el referéndum dio lugar a unas imágenes que nos impactaron a todos dentro y fuera de nuestras fronteras.

Todo ello llevó a la aprobación del artículo 155 de la CE, mediante la cual se decretó la disolución del Parlament, la destitución del Gobierno catalán y la convocatoria anticipada de elecciones, que volvieron a dar mayoría absoluta a los partidos independentistas.Y a raíz de lo acontecido se iniciaron múltiples causas judiciales, muchas de ellas aún sin resolver, que afectan a un gran número de personas.

Dichas causas judiciales han tenido una incidencia política relevante, al igual que diversas resoluciones de organismos internacionales, como el Grupo de Trabajo de Detenciones Arbitrarias, el Comité de Derechos Humanos de Naciones Unidas, el Tribunal de Justicia de la Unión Europea, el Tribunal Europeo de Derechos Humanos o la Asamblea Parlamentaria del Consejo de Europa.

2. OPORTUNIDAD HISTÓRICA

Este relato sintético de hechos acredita objetivamente las profundas divergencias que han existido y que han dado lugar a un conflicto que solo la política en democracia puede encauzar para buscar una solución, dado que, seis años después, la cuestión de fondo sigue sin resolverse. Y, a pesar de las discrepancias estructurales que existen dada la distancia entre nuestros proyectos nacionales, estamos preparados para abrir una nueva etapa en la que, a partir del respeto y el reconocimiento del otro, se busque una solución política y negociada al conflicto.

PSOE y Junts asumen que a partir del resultado de las elecciones generales del 23 de julio existe una oportunidad que deben y tienen la voluntad de aprovechar de forma responsable. La resolución debe ser negociada y acordada y por lo tanto corresponde intentarlo a los actores a los que las urnas les han dado esta posibilidad.

Por ello, PSOE y Junts apuestan por la negociación y los acuerdos como método de resolución de conflictos y acuerdan buscar un conjunto de pactos que contribuyan a resolver el conflicto histórico sobre el futuro político de Catalunya.

Estos acuerdos deben responder a las demandas mayoritarias del Parlament de Catalunya que, de acuerdo al Estatut (que tiene carácter de ley orgánica), representa legítimamente al pueblo de Catalunya.

3. ACUERDOS

El PSOE y Junts reconocen sus profundas discrepancias y son conscientes de la complejidad y de los obstáculos del proceso que se disponen a emprender. Por un lado, Junts considera legítimo el resultado y el mandato del referéndum del 1 de octubre, así como la declaración de independencia del 27 de octubre de 2017. Por el otro, el PSOE niega toda legalidad y validez al referéndum y a la declaración, y mantiene su rechazo a cualquier acción unilateral. Al mismo tiempo, constatan que se pueden alcanzar acuerdos importantes sin renunciar a las respectivas posiciones.

Para la consecución de estos acuerdos, y dadas las profundas discrepancias sobre la forma final de la resolución del conflicto, además de las desconfianzas mutuas reconocidas por ambos, el PSOE y Junts han acordado dotarse de un mecanismo entre ambas organizaciones, internacional, que tenga las funciones de acompañar, verificar y realizar seguimiento de todo el proceso de negociación y de los acuerdos entre ambas formaciones a los que se llegue.

Es en ese marco en el que ambas partes tendrán que acordar, en su caso:

  • La metodología de la negociación para dotar al proceso de certidumbre, en la que el mecanismo de acompañamiento, verificación y seguimiento del que se han dotado, desarrollará la negociación entre las partes. En ese espacio se negociará, se acordará y se abordarán los disensos, así como las disfunciones que surjan en el desarrollo de los acuerdos.
  • Los contenidos de los acuerdos a negociar a partir de las aspiraciones de la sociedad catalana y de las demandas de sus instituciones, que en términos generales se agrupan en dos grandes ámbitos permanentes: las de la superación de los déficits y limitaciones del autogobierno y las relativas al reconocimiento nacional de Catalunya. En ese sentido y en la primera reunión de negociación a celebrar este mes de noviembre, se planteará, entre otras cuestiones y de forma no exhaustiva:
  • En cuanto al ámbito del reconocimiento nacional, Junts propondrá la celebración de un referéndum de autodeterminación sobre el futuro político de Catalunya amparado en el artículo 92 de la Constitución. Por su parte, el PSOE defenderá el amplio desarrollo, a través de los mecanismos jurídicos oportunos, del Estatut de 2006, así como el pleno despliegue y el respeto a las instituciones del autogobierno y a la singularidad institucional, cultural y lingüística de Catalunya.
  • Y en el ámbito de los déficits y limitaciones del autogobierno, Junts propondrá de entrada una modificación de la LOFCA que establezca una cláusula de excepción de Catalunya que reconozca la singularidad en la que se organiza el sistema institucional de la Generalitat y que facilite la cesión del 100% de todos los tributos que se pagan en Catalunya. Y, por su parte, el PSOE apostará por medidas que permitan la autonomía financiera y el acceso al mercado de Catalunya, así como un diálogo singular sobre el impacto del actual modelo de financiación sobre Catalunya. En este ámbito, también se abordarán los elementos esenciales de un plan para facilitar y promover el regreso a Catalunya de la sede social de las empresas que cambiaron su ubicación a otros territorios en los últimos años.
  • La Ley de Amnistía, para procurar la plena normalidad política, institucional y social como requisito imprescindible para abordar los retos del futuro inmediato. Esta ley debe incluir tanto a los responsables como a los ciudadanos que, antes y después de la consulta de 2014 y del referéndum de 2017, han sido objeto de decisiones o procesos judiciales vinculados a estos eventos. En este sentido, las conclusiones de las comisiones de investigación que se constituirán en la próxima legislatura se tendrán en cuenta en la aplicación de la ley de amnistía en la medida que pudieran derivarse situaciones comprendidas en el concepto lawfare o judicialización de la política, con las consecuencias que, en su caso, puedan dar lugar a acciones de responsabilidad o modificaciones legislativas
  • La ampliación de la participación directa de Catalunya en las instituciones europeas y demás organismos y entidades internacionales, particularmente en los asuntos que tienen especial incidencia en su territorio.
  • La investidura de Pedro Sánchez, con el voto a favor de todos los diputados de Junts.
  • La estabilidad de la legislatura, sujeta a los avances y cumplimiento de los acuerdos que resulten de las negociaciones en los dos ámbitos permanentes señalados en el punto segundo.

La intervenció d’Esquerra Republicana de Catalunya obté el traspàs «integral» de Rodalies per fases, la condonació de part del deute del FLA i una de les novetats a l‘acord que van signar ERC i el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez és la de la figura d’un verificador, que ha d’acompanyar les negociacions d’aquests dos partits durant la pròxima legislatura en una mesa conformada per representants de les dues formacions al marge de la taula de diàleg.

En parlar de La Ley de Amnistía hem de recordar:

EL JUDICI ALS NOU LIDERS DEL GRAN PROCÉS INDEPENDENTISTA CATALA, legalment Causa Especial número: 20907/2017 del Tribunal Suprem d’Espanya, i popularment conegut com a la Causa del procés, va ser un judici oral que va començar el 12 de febrer de 2019 en el Tribunal Suprem d’Espanya i que va finalitzar el 14 d’octubre de 2019, vuit mesos després, amb la sentència 459/2019 del 14 d’octubre en la qual el Tribunal va condemnar per unanimitat per sedició i malversació els acusats polítics i per sedició els líders de les entitats cíviques.

LA CAUSA DEL JUTJAT NUMERO 13. És el nom amb la que es coneix la investigació judicial portada a terme pel jutge instructor Juan Antonio Ramírez Sunyer del jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona per investigar l’organització del referèndum d’independència de Catalunya del 2017. Aquesta instrucció és secreta i se’n coneixen pocs detalls. Des de l’inici ha suscitat molta polèmica atès el secret del sumari, les investigacions dutes a terme per la Guàrdia Civil en nom d’aquesta instrucció, els desmentiments posteriors i els comunicats contradictoris. La instrucció comença arran de la denúncia del partit polític VOX i de Miguel Duran contra el llavors jutge Santiago Vidal quan aquest va anunciar durant una conferència que el Govern estava recopilant les dades fiscals per prepara el cens d’un futur hipotètic referèndum. El jutge Ramírez va morir a principis de novembre de 2018 i va ser substituït temporalment pel jutge Sergi Gustau Casares. Finalment la instrucció la va continuar la magistrada Alejandra Gil al agafar la titularitat del jutjat.

LES PROTESTES CONTRA LA SENTENCIA 459/2019 DEL JUDICI AL PROCÉS INDEPENDENTISTA CATALA van ser un conjunt de mobilitzacions que van tenir lloc a Catalunya des que es va fer pública la sentència del judici al procés independentista català, el 14 d’octubre de 2019. La resposta política es va limitar des de Catalunya a animar a la mobilització al carrer mentre que la resposta ciutadana va estar liderada per l’entitat creada específicament per a l’ocasió Tsunami Democràtic, així com també l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i l’Òmnium Cultural, així com també els Comitès de Defensa de la República (CDR). Durant la primera setmana les protestes van ser multitudinàries i van estar protagonitzades per diversos col·lectius com estudiants el dijous o coincidint amb l’arribada de les Marxes per la llibertat i la vaga general el divendres. Els talls de carretera van ser constants. Durant el dia les protestes van ser pacífiques però durant la nit hi va haver una tensió creixent entre els cossos policials, que van fer ús de les pilotes de goma i la tanqueta d’aigua contra grups de manifestants, alguns dels quals violents i armats amb pedres i pirotècnia, i nombrosos periodistes manifestaven haver estat agredits per les policies durant les cobertures dels incidents.

L’OPERACICIÓ JUDES. És el criptònim que va rebre una operació de la Guàrdia Civil, sota la instrucció de l’Audiència Nacional espanyola, en la qual el 23 de setembre de 2019 es van detenir nou persones vinculades als Comitès de Defensa de la República (CDR) sota l’acusació de «terrorisme». Set dels detinguts van ser tancats, preventivament, a la presó de Soto del Real. Després de l’excarceració als tres mesos, tots ells resten pendents de judici.

L’OPERACIÓ CATALUNYA és una conspiració policial impulsada pel Govern del Regne d’Espanya que va tenir per objectiu frenar el procés independentista català. La trama va comportar proves falses, manipulació de dades, informes irregulars, agents secrets, filtracions interessades a la premsa, amenaces per obtenir informació confidencial i, fins i tot, amb la utilización del programa espía Pegasus. És només una de les branques de l’ofensiva contra l’independentisme català. Tot i que és de les que s’havien mantenir ocultes s’ha convertit en la més sorollosa, i ha permès conèixer alguns dels noms d’allò que s’anomenen «Les clavegueres de l’estat».

Després de la manifestació de l’11 de setembre del 2012 amb el lema «Catalunya, nou estat d’Europa», amb un milió i mig de persones que es manifesten pels carrers de Barcelona a favor del dret a decidir. La cúpula de la Policial Nacional activa una operació secreta al marge de processos judicials i de bona part de la mateixa estructura de la policia. L’operació consistia en investigar i recopilar informació de polítics favorables a la independència de Catalunya sense cap autorització judicial. Per a fer-ho, s’utilitzaven dues vies: a través d’una unitat especial i secreta del Cos Nacional de Policia del Regne d’Espanya, depenent del Ministeri de l’Interior, i també mitjançant l’ambaixada espanyola a Andorra, dependent del Ministeri d’Afers Exteriors.

APLICACIÓ DE L’ARTICLE 155 DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA DE 1978. Va ser un procés pel qual el Govern va adoptar les mesures necessàries per obligar la regió de Catalunya al compliment forçós de les obligacions constitucionals i legals, i per protegir l’interès general de la nació. Va durar des de les 20.26 hores del 27 d’octubre de 2017 fins a les 12.41 hores del 2 de juny de 2018.

El procés sobiranista, iniciat a Catalunya el 2012, es compon de la celebració il·legal d’un referèndum d’independència i d’una declaració d’independència unilateral a l’octubre del 2017, declarada nul·la i sense efecte pels tribunals de justícia.

Això va fer que el Govern, presidit per Mariano Rajoy, activés la tramitació parlamentària del procediment previst a l’article 155 de la Constitució, a fi de recobrar, de forma transitòria, alguns poders executius transferits a la regió, i sempre sota una estreta supervisió del Senat. El seu objectiu no era altre que assegurar el compliment de la llei en aquesta regió espanyola i així protegir l’interès general d’Espanya. L’autorització al Govern exigida a l’article 155 va ser aprovada per la Cambra Alta de les Corts Generals a les 16.26 hores del 27 d’octubre de 2017.

TSUNANMI DEMOCRATIC O «TSUNAMI D» fou una iniciativa sorgida de la societat civil que va tenir per objectiu oposar-se a la sentència del Tribunal Suprem d’Espanya sobre el referèndum sobre la independència de Catalunya del primer d’octubre de 2017.Es tractà d’un moviment sense portaveus oficials que donà a conèixer les seves accions a través de les xarxes socials i que pretengué organitzar la resposta ciutadana al veredicte judicial pel referèndum de 2017. La darrera convocatòria de Tsunami Democràtic fou el desembre de 2019, dos mesos més tard de la seva primera acció multitudinària, i resta inactiu a les xarxes socials des del 14 de gener de 2020, data de la seva darrera piulada. En febrer de 2024 el Tribunal Suprem d’Espanya va obrir causa penal per delicte de terrorisme a Carles Puigdemont i al Ruben Wagensberg pels fets que s’imputen a Tsunami Democràtic a partir d’una desena de sentències de terrorisme de carrer que consoliden la doctrina sobre aquest delicte, la instrucció dels quals ha estat investigada per l‘Audiència Nacional mitjançant el magistral Manuel García Castellón.

2. DE L’INDULT DELS PRESOS POLÍTICS (2021) A LA LLEY D’AMNISTIA (2024) PER A TOTS ELS ENCAUSATS DE L’1-O de 2017

L’indult va començar a tramitar-se el setembre de 2020 i va quedar bloquejat durant mesos dins del Tribunal Suprem a l’espera dels informes corresponents de les parts. La Fiscalia s’hi va oposar, l’Advocacia de l’Estat no es va posicionar i els presos, excepte Jordi Cuixart, es van negar a donar la seva opinió. Finalment, la sala segona del TS va emetre un dur informe -preceptiu, però no vinculant- contrari al perdó. Des d’aleshores, la qüestió va romandre sobre la taula del Ministeri de Justícia, que elabora una proposta d’indult per a cada condemnat per l’1-O que, finalmente, s’aprovà en un consell de ministres (22.06.21). El govern espanyol concedí l’indult, doncs, malgrat les pressions dels partits de la dreta i dels sectors més espanyolistes del PSOE.

El consell de ministres del 22 de juny de 2021 aprovà els nou indults per a cadascun/a dels líders independentistes catalans ja condemnats -altrament presos polítics-, pel Tribunal Suprem pels fets de la tardor de 2017. Després de més de tres anys i mig de presó, Carme Forcadell, Oriol Junqueras, Jordi Turull, Raül Romeva, Joaquim Forn, Josep Rull, Dolors Bassa, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart sortiren de la presó formalitzats els tràmits.

L’argument central del Palau de la Moncloa per justificar el perdó és el de la «utilitat pública» i el seu impacte favorable en la convivència. El gest del govern espanyol arriba després del dur revés del Consell d’Europa, que exigia a Espanya alliberar els presos polítics i frenar la persecució o represió per als esdeveniments de l’1-O 2017. 

L’indult eliminà les penes de presó pels delictes de sedició i malversació, però manté encara actualment la inhabilitació dels nou dirigents independentistes, que no poden presentar-se a les eleccions ni ostentar cap càrrec públic. Aquests indults, per tant, són parcials perquè:

  • No eliminen la totalitat de la condemna. Això era previsible, perquè el govern espanyol només pot concedir indults totals en cas que el tribunal sentenciador, en aquest cas el Tribunal Suprem, hi estigui a favor.
  • El perdó també està condicionat a la no reiteració del delicte durant un període d’entre tres i sis anys.

Els exconsellers Carles Mundó, Meritxell Borràs i Santi Vila no van rebre el perdó perquè ja havien complert la pena de desobediència imposada pel Suprem.

Pedro Sánchez digué que no es posava en dubte la sentència de l’1-O tot desgranant els principals elements cels quals el Govern espanyol concedia els indults:

  • «La raó d’utilitat pública i la necessitat de restituir la convivència com a la millor decisió per a Catalunya i per a Espanya, i conforme a l’esperit de concòrdia i convivència de la Constitució».
  • «La mesura de gràcia no exigeix que els indultats renunciïn a les seves idees», però calia remarcar que «les idees s’han de defensar dins de la legalitat».
  • Amb tot això, «ara s’obre un nou temps de diàleg, de ponts i de concòrdia perquè entre els espanyols no ens podem ignorar».

El perdó arriba quan els presos han complert ja una part significativa de la pena. Els Jordis Sánchez i Cuixart) van entrar a presó el 16 d’octubre de 2017, després del referèndum de l’1-O de 2017, i el Govern de la Generalitat ho va fer el 2 de novembre. Tots van passar, per tant, quasi quatre anys entre reixes, bona part dels quals de manera preventiva a l’espera del judici oral de la Causa Especial número 20907/2017 del Tribunal Suprem d’Espanya, i popularment conegut com a la Causa del procés, que va començar el 12 de febrer de 2019, així com la sentència del Suprem, que els va condemnar a penes d’entre nou i tretze anys de presó pels delictes de sedició i malversació. 

Des d’aleshores, permisos penitenciaris, sortides per treballar i dos tercers graus efímers, i llargues etapes de segon grau ordinari, sense sortides, i restriccions dures per la Pandèmia de 2020. Els presos no van poder sortir de la presó durant les setmanes més dures de la crisi sanitària després d’una amenaça sense precedents del Suprem als funcionaris.

La pressió posterior a la consessió de l’indult va ser intensa contra el PSOE.

La triple dreta del PP, C’s i VOX, atrinxerada en la intransigència contra l’independentisme català, amenaçà d’encendre els carrers per desgastar encara més Pedro Sánchez. La manifestació de Colón, descafeïnada, va ser un primer intent, sense que es descartessin més concentracions de rebuig al perdó concedit als presos polítics. La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, va arribar a implicar el rei i a acusar-lo de còmplice si signava l’indult del govern espanyol. El Rey Felip VI, en compliment de les seves funcions constitucionals, no s’hi va poder negar. Així ho va recordar la Zarzuela i el PP es va haver de desmarcar-se de l’estirbot de la dirigent madrilenya. 

En tot cas, hi va haver recursos contra la mesura de gràcia. Vox ja ha anunciat que en presentarà, i el PP també va pretender de fer-ho, tot i que no estava legitimat perquè segons l’exjutge de la sala segona del Tribunal Suprem Joaquín Giménez, només el partit d’ultradreta VOX, que va ser part i va intervenir en el  judici, podia interposar un recurs contra l’indult. És la Sala tercera del TS l’encarregada de revisar els indultó i podria arribar a tombar-los si considerés que hi ha errors de procediment o estan mal fonamentats. El marge del Tribunal Suprem és  bastante estret, però el risc hi és i en el dia d’avi (final de març de 2024) encara no s’ha pronunciat.

En tot cas, els indults publicats al Butlletí Oficial de l’Estat amb la rúbrica del rei, Felip VI, entren immediatament en vigor i el Suprem els hagué d’executar. 

Si bé la dreta s’oposà amb duresa al perdó, altres sectors de l’establishment espanyol i català ho veieren com una oportunitat per recuperar una certa estabilitat:

 

L’indult és un gest, el primer, del govern espanyol, que certifica la voluntat d’alleugerir el conflicte espanyol, però l’independentisme sempre ha avisat que és una solució «parcial» que no resol el conflicte. Ho evidenciaren casos com:

I és que les instàncies europees han començat a pronunciar-se sobre la desproporció del càstig als independentistes catalans i a l’horitzó hi ha el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH).

Diguem el següent: l’indult és un primer pas, però la Moncloa també sap que caldrà anar més enllà. En els dies posterior hi va haver una primera reunió entre Pere Aragonès i Pedro Sánchez per reactivar la taula de diàleg, on l’independentisme català porta en la seva agenda del panell de la rosa dels vents:

Dues opcions que el govern espanyol, de moment i en aquest punt del full del calendari, descarta. Així doncs, els presos polítics van sortir de la presó indultats, però el conflicte ha continuat obert…

…I va ser el 21 d’abril del 2024 en què Carles Puigdemont, des d’Elna (França) va desvelar que es presentava com a candidat a la Presidència de la Generalitat de Catalunya per Junts per Catalunya per a les eleccions del 12 de maig de 2024. I és en aquest moment -per a la importància del fet- que, a banda de si resulta o no elegit i atesa la concurrència d’altres partits, em plau constatar i deixar per escrit l’avinentesa i esperar el resultat de les eleccions per a fer-ne un comentari posterior.

Vet aquí mateix, doncs, el discurs del President Carles Puigdemont pronunciat a Elna. Igualment, facilito el recull d’un comentari d’urgència que la periodista Pilar Rahola fa dels esdeveniments en:

El cert és, que la «Proposición de Ley orgánica de amnistía para la normalización institucional, política y social en Cataluña 122/000019 de 14 de marzo de 2024» ya roman a per a ser publicada en el BOE després que el Senat la retorni al Congreso del Diputats.

«La Llei orgànica d’amnistia per a la normalització institucional, política i social a Catalunya» o Llei d’Amnistia és una norma jurídica espanyola que amnistia als encausats del procés independentista català.

La llei fou pactada entre octubre i novembre de 2023 i registrada el 13 de novembre del mateix any, i finalment aprovada el 14 de març de 2024 pel Congrés dels Diputats per 178 vots a favor, 172 en contra i cap abstenció.

La llei pactada entre els partits polítics PSOE, Junts per Catalunya i ERC, fou presentada per Félix Bolaños. Entre els punts de la llei hi hauria l’amnistia:

  • Per tots els actes vinculats al procés sobiranista entre l’1 de gener del 2012 i aquest 13 de novembre del 2023…,
  • Tant els comesos pels qui foren descrits com a líders del procés i…
  • També per persones que no haguessin tingut protagonisme públic.

En aquest últim grup hi serien directors de molts centres escolars d’arreu del territori, funcionaris, bombers i també policies.

El que no amnistiaria la llei serien els actes que vulneraren els drets humans.

La Llei no té previst permetre acollir-s’hi a casos com el de Laura Borràs, condemnada llavors per prevaricació i falsedat documental, o en Gonzalo Boye processat per blanqueig de capitals, les quals s’havien considerat lawfare, i tampoc permetria acollir-s’hi a cap de les causes pendents de la família Pujol i Ferrussola. Qui sí que s’hi podria acollir seria Josep Lluís Alay, el qual fou cap de l’oficina de Carles Puigdemont, sobre el qual s’imputà un suposat delicte de revelació de secrets en l’Operació Vólkhov. També en quedarien exclosos les acusacions de terrorisme contra els CDR i contra Tsunami Democràtic. En total, segons declararia el PSOE l’amnistia inclouria 309 encausats i 73 policies. 

Tanmateix, després d’un període de negociacions el 30 de gener de 2024 el Congrés dels Diputats va rebutjar una part del primer redactat final de la llei arran del vot en contra de Junts per Catalunya per les mencions als delictes de terrorisme i traïció, reiniciant la tramitació de la llei, que fou finalment aprovada el 14 de març de 2024 pel Congrés dels Diputats per 178 vots a favor, 172 en contra i cap abstenció un cop negociat que en queden exclosos els delictes de terrorisme que hagin causat de forma intencionada greus violacions de drets humans segons la directiva europea del 2017, així com també els de traïció que hagin representat una amenaça efectiva i real com un ús efectiu de la força contra la integritat territorial o la independència política d’Espanya d’acord a la Carta de les Nacions Unides i la resolució 2625 de les Nacions Unides, i la corrupció amb enriquiment personal.

Tanmateix, les protestes contra la Llei de l’amnistia no s’estalviaren pas, tot al contrari perquè no es feren esperar gens, encapçalades pels partits de dretes i extrema dreta.

3. LA GREU IMPUTACIÓ DE TERRORISME ALS PRESSUMPTES INVESTIGATS, ORGANITZADORS I COL·LABORADORS PRINCIPALS, DEL TSUNAMI DEMOCRÀTIC DE L’ANY 2019

3.1. CONCEPTES

En atendre a la greu imputación del delicte de  terrorisme als investigats, a causa de la organització o col·laboració del Tsunami democràtíc de 2019, ens cal precisar alguns conceptes generals i particular com en son:

La clandestinitat del Tsunami Democràtic a l’hora de convocar les protestes per a les condemnes als presos polítics s’explica molt bé i justament per l’aprenentatge del 2017, quan els presidents de l’ANC –Jordi Sánchez-, i Òmnium Cultural –Jordi Cuixart-, van ser empresonats com a caps de turc per les mobilitzacions multitudinàries prèvies al referèndum d’independència. L’èxit del blocatge de l’aeroport de Barcelona el mateix dia que es va publicar la sentència de l’1-O va posar l’organització a la diana de l’estat espanyol, fins al punt que el seu ministre d’Interior, Fernando Grande-Marlaska, va amenaçar amb represàlies penals l’endemà mateix:

«Prendre un aeroport i ocupar les pistes no és cap broma. És una conducta criminal seriosa en què es posen en risc molts béns del conjunt de la societat. […] Tenim uns serveis d’intel·ligència i d’informació realment eficaços i no dubti que acabarem sabent qui hi ha al darrere d’aquests moviments del Tsunami Democràtic.”

El jutge de l’Audiència espanyola Manuel García-Castellón va obrir aleshores una causa secreta en què investigava també per terrorisme i rebel·lió qui havia impulsat el Tsunami Democràtic i quin resultat van tenir les mobilitzacions. Però els anys següents la causa secreta va ser desada en un calaix fins al punt que a la primavera del 2023 la fiscalia va proposar de demanar-li de rebaixar la qualificació dels fets al delicte de desordres públics i enviar la investigació a un jutjat d’instrucció de Barcelona. Davant aquesta possibilitat, Manuel García-Castellón va permetre que Vox i l’organització d’ultradreta Dignidad y Justicia es personessin com a acusació a la causa, cosa que li ha permès de mantenir la investigació per terrorisme malgrat l’oposició de la fiscalia. Un moviment clau, especialment tenint en compte que en aquelles dates ja es parlava de l’amnistia que Pedro Sánchez negociava en canvi de la investidura que, justament, n’excloïa els delictes de terrorisme en alguns supòsits.

I en aquest context, el 6 de novembre de 2024 García-Castellón va moure fitxa i va encausar per terrorisme:

Tots ells figuraven en un informe de la prefectura d’informació de la Guàrdia Civil com a persones que havien tingut un paper significatiu al Tsunami Democràtic, a les quals el jutge va afegir tres encausats més:

El moviment va ser significatiu, perquè d’aquesta manera Carles Puigdemont i Casamajor no solament entrava per primera vegada en una causa que fins ara no l’havia afectat, sinó que també el podia deixar fora de l’amnistia. De fet, d’aleshores ençà, Manuel García-Castellón s’ha dedicat a retorçar els fets del 2019 per presentar-los exactament en els termes que la llei d’amnistia preveu com a exclusions:

I per si tot això no li servís, es guarda la carta d’encausar-los també pel delicte de traïció, també exclòs de l’amnistia.

Una persecució gens dissimulada per deixar-los tots plegats fora de l’amnistia que ha inquietat els encausats i que, atesa la incertesa pel comportament d’un jutge hiperactiu –Manuel García-Castellón-, després d’haver passat anys sense fer cabal de la investigació, els ha empès a l’exili.

«Cada dia l’Audiència espanyola es mou, i es mou en la mateixa direcció: contra l’independentisme», va dir Olivier Peter, advocat suís d’Oleguer Serra, en l’acte a Perpinyà per a anunciar que era exiliat.

En aquest escenari, va dir, val més ser prudents fins que l’amnistia sigui aprovada i els tribunals s’hagin hagut de posicionar sobre com s’aplica.

Suïssa, esdevindrà ara el nou epicentre de l’exili català. Quan el 2017 Carles Puigdemont, Toni Comín, Lluís Puig, Meritxell Serret i Clara Ponsatí van optar per l’exili van triar Bèlgica -tot i que Clara Ponsatí es va traslladar després a Escòcia–, perquè es va identificar com un territori prou segur per a evitar una extradició, atès que al seu codi penal no hi figuraven delictes equivalents als de rebel·lió i sedició i es podia discutir jurídicament l’euroordre.

En canvi, amb el delicte de terrorisme, la situació és molt més complicada perquè és un dels trenta-dos delictes prevists pel sistema d’euroordres que impliquen un lliurament immediat. Per això els nous exiliats han confiat en Suïssa, amb un historial de respecte pels drets polítics, seu d’organismes internacionals com ara les Nacions Unides, i que ja ha donat refugi a independentistes catalans, com ara Anna Gabriel i Marta Rovira.

I aquí hi ha dos detalls clau a tenir en compte:

Si el jutge Manuel García-Castellón reclama per terrorisme els exiliats pel cas del Tsunami Democràtic, la justícia suïssa haurà de determinar si la petició és motivada políticament. De moment, Manuel García-Castellón ja ha acabat amb un pam de nas per la negativa de les autoritats suïsses a col·laborar en la investigació i donar-li informació sobre un compte bancari amb què sospita que es va finançar el Tsunami Democràtic i sobre el domicili actual de Marta Rovira. Justament, perquè hi han vist una motivació política.

«Opto per Suïssa per múltiples raons», explica Jesús Rodríguez en una entrevista al diari en què treballa, la Directa:

  • «En primer lloc, no volia marxar gaire lluny de Catalunya, per així facilitar que la gent que m’estimo em pogués visitar. A més, és un fet conegut que a Ginebra hi resideixen des de fa anys més persones exiliades de Catalunya, Anna Gabriel i Marta Rovira, i ho llegeixo com un fil de continuïtat de la història de l’exili del nostre país. M’han ajudat a establir-m’hi i els ho vull agrair públicament.
  • I una raó no menor és la sòlida trajectòria en la defensa delsdrets civils i polítics d’aquest país. El fet que a Ginebra tingui la seu el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides i algunes de les principals institucions mundials que vetllen per la llibertat d’expressió i d’informació em va convèncer de venir aquí».

Manuel García-Castellón ja ha fet un moviment que s’ha interpretat com un primer pas per a citar a declarar els encausats i, si així ho veu convenient i prudente, ordenar-ne l’empresonament preventiu. El dia 10 d’abril de l 2024 va comunicar als advocats dels qui formalment han comparegut en la causa –Oriol Soler, Xavier Vendrell, Marta Molina, Josep Campmajó, Oleguer Serra, Marta Rovira i Josep Lluís Alay– que els donava vint-i-quatre hores perquè els donessin «les adreces inequívoques» on rebrien les citacions per a comparèixer a l’Audiència espanyola. A més, demanava a la Guàrdia Civil que investigués on eren Jesús Rodríguez, Jaume Cabaní i Nicola Flavio Giulio Foglia, que no havien fet el pas de comparèixer en la causa.

Això no significa per si mateix que el magistrat Manuel García-Castellón els enviï les citacions judicials de manera imminent, però ha estat un desencadenant perquè Oleguer Serra, Josep Campmajó i Jesús Rodríguez, que fa mesos que mantenien un perfil baix a l’exili, hagin fet el pas per explicar que han hagut d’exiliar-se i passar a l’ofensiva a l’hora d’acusar l’estat espanyol de vulnerar els seus drets polítics.

3.2. ENTRE ELS PAÏSOS DE BÈLGICA I SUÏSSA, AMB LA BIOGRAFIA DE TOTS ELS EXILIATS CATALANS

Quan el 2017 Carles Puigdemont,Toni Comín i Oliveres, Lluís Puig i Gordi, Meritxell Serret i Aleu i Clara Ponsatí i Obiols van optar per l’exili van triar Bèlgica –tot i que Clara Ponsatí es va traslladar després a Escòcia–, perquè es va identificar com un territori prou segur per a evitar una extradició, atès que al seu codi penal no hi figuraven delictes equivalents als de rebel·lió i sedició i es podia discutir jurídicament l’euroordre.

En canvi, amb el delicte de terrorisme a España -no homogolable amb els codis penals de la Unió europea-, la situació és molt més complicada perquè és un dels trenta-dos delictes prevists pel sistema d’euroordres que impliquen un lliurament immediat. Per això els nous exiliats han confiat en Suïssa, amb un historial de respecte pels drets polítics, seu d’organismes internacionals com ara les Nacions Unides, i que ja ha donat refugi a independentistes catalans, com ara Anna Gabriel i Marta Rovira.

I atès que cadascun/a dels exiliats/des han escrit, en el decurs dels días que pasen a velocitat vertiginosa, la seva pròpia història, m’és plaent oferir aquí la biografia de tots/es ells/es on s’hi pot llegir les diferents visicituds de cada qual i de quina manera acaren o han acarat aquesta imputació de terrorisme (dins del que el Codi penal espanyol té considerat).

Per tant, en parlar de l’exili, per motius polítics, dels independentistes catalans, acusats de terrorisme, a causa de una pretesa implicació en el Tsunami Democràtic de l’any 2019, després de conèixer-se la Sentència del TS del 2017, vet aquí les seves històries biográfiques:

Darrerament i llastimosa, una segona onada d’independentistes s’exilia per la investigació de terrorisme en el cas Tsunami Democràtic. Almenys 7 dels 12 investigats resideixen fora de Catalunya a l’espera de l’amnistia.

Una segona onada d’independentistes ha marxat a l’estranger degut a la investigació de terrorisme de l’Audiència Nacional espanyola contra la plataforma Tsunami Democràtic pel seu paper en les protestes contra la sentència de l’1-O. Almenys set dels 12 investigats estan residint fora de Catalunya actualment, i quatre d’ells s’han traslladat en els últims mesos per la investigació de l’Audiència nacional a càrrecs del magistrat Manuel García-Castellón:

Tots ells viuen ara a Suïssa, on ja hi ha la secretària general d’ERC, Marta Rovira, des de 2018. Després de l’1-O Jaume Cabani va marxar a Bèlgica, on fins fa poc també hi era l’expresident Carles Puigdemont, ara al Vallespir per la Campanya electoral al Parlament català del 12-M.

També resten investigats:

 

4. ENTRE LES ELECCIONS CATALANES DEL 12 DE MAIG 2024 I CINC DIES DE COMÈDIA. UN MONÒLEG DEL PRESIDENT DE L’ESTAT ESPANYOL DES DEL DECORAT I L’ESTRADA DEL PALAU DE LA MONCLOA

El dia 24 d’abril de 2024 el President del Govern espanyol envía una carta a la ciutadania perquè el Jutjat d’Instrucció número 41 de Madrid va obrir una investigació contra la seva dona, Begoña Gómez, per presumpte trànsit d’influències i corrupció en els negocis com a conseqüència de la denúncia (chores després es demostrar falsa) exercida pel sindicat Manos Limpias, lligat a la ultradreta. A l’sementada carta Pedro Sánchez comunicará la seva decisió de suspendre la seva agenda pública durant uns dies per reflexionar sobre si mereixia la pena seguir davant del Govern.

El dissabte següent, 27 d’abril, durant la celebració del comitè federal del PSOE, dirigents i simpatitzants del partit es van mobilitzar davant de la seu nacional del partit per donar suportarla al president i demanar-li’n que no dimitís.

Passats els cinc dies de reflex, e¡n una conferència de premsa, el dilluns 29 d’abril de 2024, Pedro Sánchez va anunciar la seva intenció de continuar al govern i, en conseqüència, a la Presidencia del qual. Tota una comèdia amb un guió ben pensar, sigui per obtenir el suport esmentat del seu partit, sigui per intervenir en les eleccions catalanes a favor de Salvador Illa, sigui per interferir en la presencia de Carles Puigdemont…

…Sigui el que sigui, una performance inadecuada i gens seriosa, fins i tot manipuladora, impròpia de qui té la responsabilidad d’un govern estatal de tot un país.

«LA PIROTÈCNIA DE PEDRO SÁNCHEZ CASTEJÓN»

«Es pensa que fins que ell no es lleva el sol no surt. Aquesta dita resumeix bé el tarannà de Pedro Sánchez, que ha aconseguit situar tots els focus sobre ell gràcies a la insòlita performance de la setmana passada, quan va dimitir de les seves obligacions durant cinc dies, tancat a la Moncloa, i va fer veure que meditava sobre la seva continuïtat com a president. A fora, el PSOE aguantava la respiració fiantho tot a l’única carta que tenen, i el PP tenia el cava a la nevera per celebrar aquest desgavell. 

El resultat d’aquests dies de reflexió no podia ser més decebedor. La seva compareixença de dilluns va generar una gran perplexitat per la buidor del seu contingut:

  • Va lamentar-se de ser víctima del joc brut i les maniobres orquestrades per baixos fons, però, des de les escales de la seu del govern d’Espanya…
  • Va ser incapaç de formular una sola proposta regeneradora….
  • Va certificar que a l’estat del qual ell és president no es respecten les regles del joc democràtic. Ni més ni menys. Aquest missatge, dit amb tota la solemnitat i sense anar acompanyat de cap mesura ni cap proposta, és una demostració d’impotència en tota regla, que porta a preguntar-nos qui mana realment a l’estat espanyol. 

Veient que la jugada no s’havia acabat d’entendre, perquè ni els més entusiastes van comprendre la jugada mestra exhibida per Sánchez, que es:

  • Va saltar la neutralitat exigible en campanya electoral, va intentar defensar-se millor en una entrevista en prime time, aquell mateix vespre a Televisió Espanyola. Les explicacions del president del govern van ser tan aclaridores com frustrants.
  • Va confirmar que tot plegat era només tàctica, era pura pirotècnia per mobilitzar la gent que li vol donar suport. «Estava buscant la resposta de la ciutadania», va admetre. 

Però el que va superar tots els límits del cinisme polític va ser quan va dir que «Si hi ha alguna autocrítica que m’haig de fer és la de no haver vist ni haver actuat abans davant aquest problema». Santa Llúcia li conservi la vista…! Les clavegueres de l’Estat no descansen mai i tracten els adversaris polítics com a enemics que cal eliminar, orquestrant tota mena de maniobres per terra, mar i aire, difamant, i degradant les persones amb campanyes i informacions falses, o utilitzant les institucions i els tribunals per perseguir per via civil i criminal tothom que faci nosa. Sense anar més lluny, és durant la presidència de Pedro Sánchez que el CNI hauria espiat el mòbil del president de la Generalitat, Pere Aragonès, i de dotzenes d’independentistes més, però resulta que no és fins ara que ha pres consciència del problema de fons que té Espanya. 

El lawfare no ha començat amb Pedro Sánchez com a víctima. La llista d’exemples no té fi, sobretot a les files independentistes. En l’entrevista va citar alguns exemples, com el cas de Mónica Oltra, Carmen Calvo o Ada Colau, però no va esmentar cap independentista, tot i que hem sofert:

  • Presó i exili…
  • Espionatge…
  • L’assetjament del Tribunal de Comptes…
  • Inhabilitacions…
  • Seguiments il·legals..
  • Inspeccions d’hisenda arbitràries…
  • Campanyes contínues de degradació personal, amb notícies falses de tota mena, amplificades per mitjans d’aquí i d’allà, com passa ara amb una delirant acusació de terrorisme.

De la dreta tothom sap que ens ho podem esperar tot i més, però caldria preguntar-se on eren la majoria de dirigents socialistes, també els de Catalunya, quan tot això ha estat passant. Han mirat cap a una altra banda i han presumit d’un estat de dret que funciona a temps parcial. 

L’habilitat de Pedro Sánchez per reinventar-se està fora de dubtes. Durant anys ho ha disfressat amb un manual de supervivència, cosa que a la pràctica vol dir que ha estat disposat a pagar el preu de la incoherència i la contradicció:

  • Ha defensat una cosa al matí i la contrària a la tarda, sense despentinar-se.
  • Ha basat la seva pràctica política en la tàctica i en l’emoció, buscant sempre el cop d’efecte, però aquesta vegada no li ha sortit bé. Amb la seva maniobra ha perdut allò que val més en política, que és la credibilitat.
  • Ha jugat massa amb els sentiments de la gent per buscar només el benefici polític personal, però aquesta vegada se li ha vist el llautó. La política també és emoció, però no només. No n’hi ha prou amb jugades mestres i pirotècnica per seguir xutant la pilota endavant.

La política en majúscules són propostes per millorar i transformar la societat i per enfortir la democràcia. La gran sort de Pedro Sánchez és que té una alternativa que és pitjor; la dreta i l’extrema dreta espanyola mai no fallen i poden convertir un oportunista en un virtuós».

03.04.24 Article rescatat de l’ARA i escrit per en Carles Mundó / Advocat i ExConseller de Justícia de Ła Generalitat de Catalunya.

5. DE LA CAMPANYA ELECTORAL

 12-MAIG DE L’ANY 2024

Anem avançant, dia darrera dia, en el que ha estat el propósit d’aquest article de la plana web. És a dir, continuar i recollir quelcom succeït de la política catalana,  amb més significació durant aquests darrers mesos, que com bé expressa l’enunciat de llur títol en resumir el contingut de l’objectiu central de l’article:

  • «DE CAMÍ CAP A L’1-O DE 2017…,
  • FINS A L’ANY 2024 DE L’AMNISTIA»

I és que abans que la Llei de l’Amnistia entre en la seva aprovació final, hem arribat a la cantonada des d’on, amb una petita giravolta, s’obriran les portes de les eleccions catalanes (12 de maig de 2024), la qual cosa constitueix un esdeveniment de prou importància per atalaiar i esbrinar l’orientació del nostre futur segons qui comandi la Presidència de la Generalitat amb la força -sigui la del seu grup parlamentari o la que sorgeixi a través del pactes signats.

5.1. L’ESTAT SOBIRÀ I L’APARICIÓ D’UNA OPA HOSTIL

I alerta…! Perquè a pocs dies de finalizar la Campanya electoral del 12-M de l’any 2024 surt a la prensa una OPA, fins i tot, hostil, del BBVA amb la pretensió d’absorvir el Banc de Sabadell que dona raó als sobiranisme català. Efectivament:

Això que està passant amb el Banc de Sabadell, és un fet que dona suport als arguments dels sobiranistes catalans: 

  • No en el sentit de «donar suport a una empresa catalana amenaçada». Això, pot ser anecdòtic.
  • L’argument real va més enllà perquè «sense un estat sobirà propi, tal com estan les coses en el món financer contemporani, és impossible tenir centres de decisió financera importants a casa nostra».

En particular, és impossible tenir empreses de banca pròpies del país. Això no importa pels serveis financers a prestar, que ja ho faran intermediaris i empreses de banca forans. Importa perquè la prestació de serveis d’intermediació financera sofisticada és una activitat d’alt valor afegit que crea llocs de treball molt ben retribuïts…

…I això és molt visible a Nova York, a Londres, a París, a Amsterdam, a Milà i a Roma, i a Madrid. Però el poc que hi havia a Barcelona n’està fugint, majorment cap a Madrid. És impossible revertir aquesta tendència sense un estat propi.

5.2. CAMPANYA ELECTORAL I UN TELÓ DE FONS  DE TOTS ELS HORRORS…

Tanmateix, anem-nos.en més enllà encara i relatem quelcom de la vertebració d’aquesta Campanya electoral del 12-M de l’any 2024. Ho farem de la ploma del periodista i escriptor Sebastià Alzamora qui, amb la seva agudesa, ens resumirà com ha vist el frec a frec electoral català amb un teló de fons encès pels horrors de la guerra 

«La campanya electoral catalana acaba més o menys com va començar: hi ha una idea força clara sobre qui pot sortir guanyador; no hi ha cap idea clara sobre quin govern es podrà formar i ni tan sols sobre si es podrà formar cap govern.

Existeix l’evidència que el gran electorat de l’independentisme català malgrat que s’hagi product la desmobilització i l’abstencionisme, segueix on era i que és força més consistent que els partits que el representen.

Es constata que definitivament els blocs s’han trencat i que es poden imaginar aliances d’investidura o de govern que no eren concebibles durant el més cru del Procés (però no donar-les per segures, ni de bon tros).

Se sap, encara que no es vulgui admetre, que no hi haurà en absolut cap declaració d’independència, ni unilateral ni negociada…, se sobreactuen i se sobreescriuen els romanços dels salvapàtries…, creix a un ritme sostingut la ultradreta, ara també a la variant independentista ripollesa, Aliança catalana.

Però tot això ja ho sabíem. La campanya ha tingut els cops d’efecte i els moments particularment risibles, com sol passar. I, com passa també, tot això acaba sent pura gesticulació, recerca de pessigolles als racons amagats del possible votant:

  • El retir meditatiu i el retorn amb revelació inclosa de Pedro Sánchez Castejón va marcar, certament, el primer tram de la campanya, però ara sembla una mica llunyà i trivial, que només serveix perquè Alberto Núñez Feijóo i el Partido Popular hagin redoblat l’enrenou que denunciava Pedro Sánchez.
  • Pel que fa als candidats dels partits grans, Salvador Illa, del PSC, va començar buscant el vot que encara puguin esgotar els socialistes de Ciutadans (topònims castellanitzats, insults de Matías Carnero contra Carles Puigdemont) i haurà acabat fent picades d’ullet als independentistes desencantats.
  • Carles Puigdemont, per part seva, ha fet el contrari: va començar reclamant la seva restitució, com Josep Tarradellas, i ha acabat demanant el vot als no independentistes que també se sentin desemparats.
  • Pere Aragonès, per la seva banda, ha intentat fer una campanya presidencialista, intentant posar en valor l’acció de govern i, per tant, la idoneïtat de seguir ell al càrrec, però el seu problema és que no té una acció de govern que llueixi prou per aguantar-se per si sola com a argument.
  • En Comú Podem amb la Jéssica Albiach i la CUP s’han ofert per articular governs progressistes, encara que ja acumulen alguns cadàvers dins dels respectius armaris (però han fet campanyes sòbries i cabals, menys demagògiques que les dels seus competidors i les pròpies de vegades anteriors).
  • I els Ciutadans de Carlos Carrizosa han arribat al mateix punt que aquest mític títol d’un llibre de poemes de Lluís Alpera: «Surant al mig del naufragi final, contempli totes i cadascuna de les flors del núbil hibiscus«.

De fons, cada dia, l’horror del genocidi de Palestina, ara amb la invasió de Rafah, i el fred espant del desplegament d’armament nuclear de Vladimir Putin davant d’Ucraïna. «El món va a la catàstrofe”, com escrivia, irònic ma non tant, el gran Vicent Andrés Estellés en les seves Églogues. Amb Catalunya a dins, encara que de vegades pugui semblar que no».

10.04.24 Article escollit de l’ARA i secret pel periodista i escriptor Sebastià Alzamora  

6. LES ELECCIONS AL PARLAMENT DE CATALUNYA

12 DE MAIG DE 2024

6.1. OBRIM EL QUADERN ELECTORAL

Si rescatem els resultats de la jornada del 12-Maig de 2024 del «Quadern electoral» els primers titulars -certament comentats per periodistes d’alçada que el diari ARA reconeix-, queden transcritos aquí mateix en un recull bern sintetizat:

  • El PSC guanya les eleccions i trenca la majoria independentista. Salvador Illa s’imposa i l’independentisme s’enfonsa. La patacada d’ERC, tercera lluny de Puigdemont, fa inviasble la suma del sobiranisme  / Aleix Moldes.
  • Junto, amb en Carles Puigdemont remunta però queda lluny del PSC i de la presidència / L’expresident no descarta fer govern malgrat els set diputats que distancien Junts dels socialistes / Roger Palós.
  • Esquerra republicana. amb Pere Aragonés, s’acomiada del Govern amb una patacada a les urnes. El partit no rendibilitza la gestió a la Generalitat ni la negociació amb l’Estat. / Mireia Esteve.
  • El PP d’Alejandro Fernández s’imposa a la ultradreta de Vox i triplica el nombre de vots. Després del desastre del 2021, els populars es consoliden com a quarta força política del país / Albert Llimós.
  • Càstig als Comuns que ho fien tot al tripartit. Jessica Albiach diu que va trucar a Salvador Illa per descartar la sociovergència i articular un govern d’esquerres. / Joan Abel.
  • La CUP, amb Laia Estrada, treu els segons pitjors resultats en unes eleccions catalanes / Xavi Tedó.
  • Vox, amb Ignacio Garriga, s’estanca i perd la pugna amb el PP. El partit d’extrema dreta es queda en 11 diputats i ja no és la primera força de la dieta al Parlament /  Paula Solanas.
  • Aliança Catalana entra al Parlament de la mà de Sílvia Orriols / Antol Costa.
  • Adéu a Cs i a Carlos Carrizosa, el partit que va néixer per arraconar el català. La formació no aconsegueix representació: no arriba a l’1% dels vots / Anna Mascaró.
  • Alhora ha sobert un desfeta, el grup de Clara Ponsatí i Jordi Graupera.

Amb els resultats dels vots escrutats podem consignar alguns dels altres titulars que, espigolant d’aquí i d’allí, la lectura sincera del seu contingut ofereix l’aclariment de tot plegat:

  • Els resultats més destacats d’uns comicis que enterren la majoria absoluta independentista escrit per en Marc Toro.
  • La contundent victòria d’Illa reforça l’estratègia de Sánchez. El PSOE celebra la fi del Procés però depèn de Junts i ERC al Congrés. Aix ho veu l’Ot Serra.
  • Els votants certifiquen la fi del Procés. La desmobilització de l’independentisme deixa un Parlament contrari al referèndum d’acord amb el critérium de la Núria Orriols.
  • L’espanyolització de Catalunya segon la visión de David Miró.

6.2. UNA NIT ELECTORAL EN QUÈ NO TOTHOM GUANYA

Cal felicitar els partits independentistes per haver aconseguit finalment esvair la majoria absoluta que havien tingut del 2015 ençà. No ha estat fàcil, perquè era una majoria sòlida i resistent, però a força de partidisme, tacticisme, bregues internes, rancúnies, tírries, personalismes, petulància i xerrameca han arribat a fer la feina. Ara podran seguir barallant-se. 

Això no vol dir, lògicament, la desaparició de la massa social independentista, sinó la seva desmobilització, desactivació i dispersió. Molts votants independentistes s’han quedat a casa (hi haurà algú que sigui prou curt d’atribuir-se l’abstenció), alguns han triat opcions irrellevants com la de Jordi Graupera i Clara Ponsatí, d’altres han votat Illa, i en el pitjor dels casos, Aliança Catalana. Quan una idea es deixata fins al punt de produir bosses de brutícia d’ultradreta, vol dir que ha arribat a una estació final i que li cal no ja recalcular el viatge, sinó començar un viatge nou.

Vol dir, també, que l’independentisme com a tal no és una ideologia, sinó un objectiu que s’ha de modular d’acord amb les diferents ideologies, algunes de les quals són indesitjables. Però això ja ho sabíem. O no?

  • Reescalfat per tercera vegada, el plat del retorn de Puigdemont aguanta però té gust de derrota…
  • La proposta pragmàtica d’ERC senzillament s’esfondra…
  • El curiós procés de reflexió i redefinició de la CUP no ha anat enlloc.

El resultat és que aquests tres partits perden quinze escons, mentre que Aliança Catalana n’obté dos que seran una permanent font tòxica que inevitablement embrutirà la imatge del conjunt de l’espai independentista.

Alguns podran seguir negant que existeixi l’extrema dreta independentista, mentre la sentirem bramar a cada sessió. Entre la ultradreta espanyola de Vox i la ultradreta catalana d’Aliança assoleixen quasi un 12% de representació al Parlament. 

El PSC guanya en vots i en escons i, per tant, el vencedor de la nit és Pedro Sánchez, perdó, Salvador Illa. Per al candidat i exministre, la victòria és aritmèticament complicada: la tasca d’aconseguir armar una majoria que permeti la investidura, primer, i que permeti governar, després, es presenta àrdua.

Una altra opció és una governabilitat basada en la geometria variable i els acords puntuals. En la lectura madrilenya dels resultats, la victòria socialista i la liquidació de la majoria independentista representen el triomf que Pedro Sánchez anhelava i necessitava, dins l’eslàlom de mines antipersona en què consisteix la seva presidència.

Tanmateix, el bloc de la dreta ultranacionalista espanyola tampoc té motius per a la queixa: entre el PP i Vox sumen vint-i-sis escons i gairebé el 20% del vot. Veiem per fi desaparèixer una altra formació tòxica, Ciutadans, però el verí que ha expel·lit al llarg de la seva existència queda impregnat a la política catalana i a l’espanyola.

El tòpic diu que, a les nits electorals, tothom guanya. Els partits independentistes, en aquest cas, millor que no diguin gran cosa. 

 

Diari ARA del 13 de maia de l’any 2024 / Sebastià Alzamora

6.3. LA ROTONDA DE LA INVESTIDURA

Amb els resultats del 12 de maig, la política catalana ha entrat en una rotonda en què tots els partits aniran donant voltes sense prendre cap sortida. Aquests dies es poden fer moltes hipòtesis que són aritmèticament viables però políticament inversemblants. Però veient els tombs que fa la política, on els patrons clàssics ja no serveixen per preveure el que pot passar, ningú no acaba de descartar del tot que la solució passi per una fórmula estrambòtica. 

En els darrers anys hem vist que la solució ha passat per pactes que s’han negat amb vehemència en campanya electoral. D’exemples ja n’hi ha uns quants. Ada Colau va ser alcaldessa de Barcelona amb els vots de Manuel Valls, quan tots dos es presentaven com a antagonistes, i va barrar el pas a Ernest Maragall, que havia guanyat les eleccions; el mateix li va passar a Xavier Trias, amb la majoria que van conformar el PSC, els comuns i el PP per fer alcalde Jaume Collboni; i al Congrés Pedro Sánchez va ser investit amb els vots de Junts, que en campanya havia afirmat que mai donaria els vots a un candidat del PSOE. 

Hem de pensar que les opcions políticament més comprensibles haurien de ser també les més probables, però això ja és suposar molt. A hores d’ara, tant Salvador Illa com Carles Puigdemont han expressat la seva voluntat de presentar-se a la investidura per presidir la Generalitat, però que això passi depèn dels suports que puguin sumar sigui amb vots favorables o amb abstencions. I no podem perdre de vista que l’equació que es resolgui a Catalunya pot impactar de ple en la governabilitat de l’Estat. 

Amb totes aquestes prevencions, mentre els partits van donant voltes a la rotonda, quines sortides poden prendre, doncs? Vegem-ho.

6.3.1. LA SORTIDA DEL TRIPARTIT D’ESQUERRES

Salvador Illa pot ser president amb els vots del PSC, Esquerra i els comuns, que sumen majoria absoluta. En el cas dels comuns, hauran de fer un altre salt mortal amb el Hard Rock, però per salvar el PSC altres vegades han fet malabarismes.

I Esquerra no té cap incentiu per donar suport al PSC més autonomista que hem conegut. A més, aquesta fórmula deixa Pedro Sánchez en mans de Junts a Madrid, cosa que augura un mal pronòstic. 

6.3.2. LA SORTIDA DE CARLES PUIGDEMONT

Perquè Junts tingui la presidència, a més dels vots a favor d’Esquerra cal que els 42 diputats de Salvador Illa s’abstinguin i acceptin quedar-se a l’oposició. Dèiem que s’han vist coses estranyes, però és complicat d’imaginar que els socialistes s’autolesionin d’aquesta manera.

A més, una vegada aconseguida la investidura, quin suport tindria aquell Govern per aprovar qualsevol votació? La patacada electoral d’ERC i el daltabaix de la CUP, que ha perdut més de la meitat dels escons –de 9 a 4–, poden dissimular un resultat francament discret de Puigdemont, que ho va apostar tot a la restitució i només ha sumat 3 diputats més, quan els altres partits independentistes n’han perdut 18. 

6.3.3. LA SORTIDA SOCIOVERGENT

La suma del PSC i Junts donaria una majoria estable al Parlament, però més enllà de la contradicció d’uns i altres, que han fet bandera de no donar-se mai suport, suposaria situar ERC com a líder de l’oposició i deixar el PSOE en mans dels 7 diputats republicans al Congrés.

Costa de veure l’incentiu que tenen els uns i els altres per aquesta fórmula més enllà de repartir-se el poder com havia estat tradició a Catalunya fins fa dues dècades. 

6.3.4. LA SORTIDA ANTIINDEPENDENTISTA

Es podria repetir la fórmula utilitzada per investir l’alcalde Collboni, amb els vots del PSC, els comuns i el PP, i la patriòtica –i improbable– abstenció de Vox.

Sembla difícil que aquesta maionesa pugui lligar, i faria una legislatura ingovernable al Parlament. Molt probablement, també comportaria que el PSOE es quedés en minoria al Congrés per la retirada d’ERC i Junts. 

6.3.5. LA SORTIDA D’UNA GRAN COALICIÓ

Fer un govern de concentració amb el PSC, Junts i ERC, pactant l’acció política a Catalunya i a Madrid, és una fórmula aritmèticament viable però sense recorregut polític. És un camí del mig que segurament no convenç cap dels tres partits concernits. 

Hi ha moltes sortides, però totes són dolentes. Tots els partits aniran donant voltes a la rotonda i potser la convertiran en la roda del hàmster, on cap d’ells voldrà assumir les conseqüències de fer una tria que inevitablement tindrà costos. I mentrestant tots calcularan si els convé abocar els catalans a unes noves eleccions que tampoc garanteixen un escenari més clar. 

Si per evitar tornar a les urnes els partits independentistes arribessin a la conclusió que no poden formar govern i han de deixar que Salvador Illa governi en minoria, esperem que sàpiguen aprofitar la força política que els dona ser claus a Catalunya i a l’Estat: 

  • El referèndum,
  • El finançament i
  • El blindatge del català… 

…haurien de ser tres objectius compartits i irrenunciables que haurien de posar com a condició.

Carles Mundó, advocat i polític / Diari ARA del 13 de maia de l’any 2024  

6.4 UN TEST PER COPSAR SI ENCARA ETS INDEPENDENTISTA… 

Tant Pedro Sánchez com el PP han tingut pressa per cantar les absoltes al Procés. Feijóo, amb les seves peripècies argumentals, considera que el Procés encara és viu per interès del sanchisme.

Tanmateix, Xavier García Albiol, del mateix partit del PP, alcalde de Badalona i coneixedor de la realitat catalana, ha fet un diagnòstic molt més encertat: «Escolto i llegeixo anàlisis del resultat de les eleccions que per a mi són precipitades o simplistes, i ho dic tirant-me pedres a la meva teulada ideològica. Qui cregui o pensi que l’independentisme ha desaparegut per art de màgia o de Pedro Sánchez, s’equivoca: l’independentisme no ha anat a votar, però l’independentisme segueix aquí». Des del punt de vista del màrqueting, en què l’independentisme ha fet tantes coses ben pensades, el pitjor del Procés era, precisament, la paraula. Procés.

Etiqueta lletja, freda, administrativa. Un concepte que havia de ser neutre, merament descriptiu, ha acabat farcit de connotacions negatives. Els polítics i mitjans espanyolistes han convertit el terme en una arma llancívola, pronunciada amb menyspreu. De nou, constatem que el relat l’imposen els vencedors.

Ara bé i hi este d’acord, enterrem el Procés perquè els resultats del 12-M donen una majoria que no és independentista dins del Parlament.

Però té raó García Albiol. L’independentisme continua sent un anhel, si fa no fa, de la meitat dels catalans. El motiu…? Les causes que ens van dur fins a la revolta dels somriures (esqueixats) continuen tan vives com el primer dia. I aquí van un munt de preguntes retòriques per respondre en aquest dilluns de Pasqua granada festiu, però no en botes les contrates (20.05.2024):

  • Espanya ha respectat l’Estatut que va sortir del Parlament i va referendar la ciutadania…?
  • S’ha acabat l’espoli fiscal…?
  • S’ha fet alguna cosa per revertir-lo…?
  • Podem decidir els nostres impostos…?
  • Han tret el català de la diana de l’odi..?
  • És el català una llengua oficial a la Unió Europea…?
  • S’han calmat els nostàlgics del franquisme que han sucat pa amb la repressió…?
  • S’ha arreglat Rodalies…?
  • Algú ha vist el Corredor Mediterrani…?
  • S’han complert les inversions en infraestructures…?
  • Se’ns dona el dret a decidir, contemplat pel dret internacional…?
  • S’albira un referèndum pactat i acordat amb l’Estat…?
  • Han deixat d’atiar l’anticatalanisme per buscar vots…?
  • Ja no cal justificar-nos sobre la nostra història i la nostra cultura…?
  • Podrà participar Catalunya als Jocs Olímpics de París…?
  • I, finalment: pot la música catalana fer el ridícul a Eurovisió al mateix nivell que ho fa Espanya, any rere any…?

Si has respost que no a les setze preguntes escritas, l’independentisme es pot dir que continua ben viu. Ítaca potser no és a la cantonada, però l’illa de les il·lusions continua a l’horitzó…

Xavier Bosch, periodista i escriptor  / Diari ARA del 20 de maig de l’any 2024 

7. SALVADOR ILLA DEL PSC.., PRESIDENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

Amb l’arribada del PSC a la Generalitat de Catalunya -Salvador Illa i Roca, President- s’escau cloure aquest tema de la política catalana.

I ho faig tot escollint  una sel·lecció d’articles de renom, principalment rescatats del Diari ARA, que ens poden donar una visió pro encerrada del moment que, en aquest agosteña de l’any 2024, viu Catalunya…

Avui s’ha consumat l’acte de presa de possessió de Salvador Illa com a nou president de la Generalitat de Catalunya.

El fet que Illa sigui el 133è president de la Generalitat dóna una idea fidel de la continuïtat d’una institució, la de més rang del país, que ha superat tots els avatars de la seva llarga i complexa història. Hi érem, per simbolitzar i honorar aquesta continuïtat viva, tots els que hem exercit la presidència, i que estem en condicions físiques d’assistir-hi.

Hi hem trobat a faltar, però, el president Puigdemont, que hi hauria hagut de ser en condicions de plena normalitat democràtica, amparat per una llei plenament vigent, que dissortadament no s’aplica.

Carles Puigdemont des de Bélgica -la Casa de la República a Waterloo-, es trasllada a Catalunya, malgrat els riscs de ser detingut. El dia 07.08.2024 va fer un discurs sota lp’Arc de Triomf de Barcelona -per denunciar el Tribunal Supremo que no aplica l’amnistía com seria degut-, finalitzat el qual, desapargué cap a Europa novament sense acostar-se al Parlament on -de ben segur- hagués estat detingut.

Immediatamente de la desaparició els Mossos d’Esquadra van muntar l’Operacaó Gàbia per detenir-lo i, al dia següents Pablo Llarena, Magisgtrat instructor de la causa per la qual no se l’ha amnistía, demanà roas de la no detención tant al Mossos que dispensaren l’operació per detenir-lo, això com també al Ministerio de l’Interior de qui -amb la Guardia Civil i la Policias Nacional tienen la custodia dels passos fronteras.

Carles Puigdemont, davant de l’Operació Gàbia i la roda de pressa posterior del Departament d’Interior (Conseller, Director generał del Mossos i el Cap del quals) va emetre el comunicat següent: 

L’article 2 de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà del 1789 diu que els «drets naturals i imprescriptibles de l’home són la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l’opressió». Hi ha moltes maneres de resistir-hi, i quan l’adversari és molt poderós cal prendre moltes precaucions. Dijous jo volia ser al Parlament, per exercir els meus drets polítics. Era l’objectiu de tornar de l’exili, sabent un cop dins del Parlament es faria molt difícil –però no impossible— de sortir-ne lliure. Ho vam arriscar tot per poder-hi ser, i us asseguro que no va ser una operació senzilla. El gener del 2018 teníem una operació semblant per entrar sense ser detectats i intentar anar a la presa de possessió si es produïa la investidura.   Jo mai no he volgut facilitar la meva detenció. Molta gent em demanava que no em posés en risc. Però jo vaig decidir assumir el risc i el cost que podia comportar a canvi de poder entrar i parlar al Parlament. El que no tenia cap sentit era anar a una detenció segura sense poder ni tan sols entrar al Parc de la Ciutadella. Era una forma de deixar-me detenir sense poder prendre la paraula, és a dir de lliurar-me voluntàriament de manera gratuïta. I això hauria estat considerat un sacrifici inútil, perquè ho hauria estat.   Per això vaig decidir intentar impedir la meva detenció. Si no m’havien deixat parlar, jo no els havia de deixar-me detenir. Així de clar. Assumia que l’operació era pràcticament impossible, i que els costos serien enormes si fracassava. Però era l’única manera que el risc i el sacrifici tinguessin sentit, sobretot si sortia bé. I va sortir bé, per molts factors que ara no cal detallar i que durant molt de temps no podrem explicar.   És exercir el dret a resistir-se a l’opressió. I que uns jutges es neguin a aplicar lleis aprovades pel Congrés és opressió.

7.1 APRENDRE DEL PASSAT

En els seus 150 anys d’història, el catalanisme polític ha passat per situacions difícils i els seus dirigents no sempre han sabut donar la resposta més adient. Sovint les divergències entre els sectors «puristes» i els «pragmàtics» van comportar retrocessos importants. Repassar alguns moments del passat pot ser-nos d’utilitat per prendre les decisions del present. 

L’any 1931 alguns nacionalistes criticaren Francesc Macià perquè la declaració sobiranista del 14 d’abril no havia conduït a la formació d’una república catalana. El jove Jaume Miravitlles publicà el pamflet «Ha traït Macià?», i d’altres més arrauxats ho lamentaren en llibres com «Catalunya, poble dissortat». Aquests sectors no tenien en compte que llavors ni el mateix partit de Macià, Esquerra Republicana, era independentista, ni menys encara ho era la societat catalana. A més, la majoria dels republicans no creia convenient afeblir la jove república amb un contenciós entre els nous governs de Madrid i de Barcelona, i es donà prioritat a estabilitzar el nou règim i consolidar la Generalitat, el primer govern català des de 1714, que no era poc.

El 6 d’octubre de 1934, Lluís Companys va fer una nova declaració sobiranista davant la formació d’un govern espanyol ple de ministres escassament republicans. Ho va fer esperonat pel socialista Largo Caballero, que li assegurà que aquell acte tindria el suport d’una vaga general a tot Espanya, i pel conseller de Governació, Josep Dencàs, que sostenia que amb els seus «escamots» controlaria la situació a Catalunya.

Allò va ser un desastre. Va fracassar la vaga general –llevat d’Astúries–, els escamots no van controlar res i, a sobre, Dencàs va fugir per les clavegueres sense assumir les seves responsabilitats, com sí que va fer la resta del govern de la Generalitat, que va ser empresonat, jutjat i condemnat. L’estatut va ser suspès i la Generalitat intervinguda pel govern de Madrid fins a la victòria electoral de les esquerres de febrer de 1936.

L’any 2010, la sentència del Tribunal Constitucional que va desnaturalitzar l’Estatut català aprovat quatre anys abans va donar pas a un procés polític on es va passar ràpidament de demanar el pacte fiscal a l’opció sobiranista i, finalment, a la independentista.

Les grans mobilitzacions populars i la negativa del govern espanyol a qualsevol negociació van accelerar el procés fins a la votació de l’1 d’octubre de 2017, que va significar un gran triomf independentista. 

Aquest èxit va enlluernar els seus dirigents, que van creure tenir una força molt superior a la real i van menysprear la possible reacció de l’adversari, el govern espanyol. La declaració d’independència, sense cap suport exterior i sense saber què fer l’endemà, fou una errada per la qual es va pagar un preu molt alt (empresonaments, condemnes judicials, exilis…).

I posteriorment, el fet de no saber trobar una alternativa clara, i les constants tensions dins l’independentisme, han tingut un cost polític considerable: la pèrdua de vots ha permès que avui els socialistes governin la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona, les principals diputacions i ajuntaments… 

És indubtable que el Procés ha entrat en una nova etapa. L’oferta realitzada pel govern espanyol de Sánchez i pel nou govern català d’Illa d’anar cap a “un concert econòmic solidari” no es pot menysprear. Posseir el control de la fiscalitat, és a dir, recaptar els diners i distribuir-los, és tenir poder polític i ampliar els recursos de la Generalitat. Mai un govern espanyol havia fet una oferta similar al catalanisme. 

¿Ens trobem davant una nova ensarronada? ¿Es podrà vèncer l’oposició aferrissada dels sectors més centralistes d’Espanya, que posaran tota mena d’entrebancs polítics i dificultats legals i tècniques? Però, qui podia pensar fa tan sols tres anys que el govern Sánchez donaria llum verda a una llei d’indults polítics i després a la d’amnistia?

I, a més, quines altres alternatives hi ha? Els equilibris polítics avui són complexos i porten cap al pacte: tant el goue la nostra societat no es pot permetre.vern de Sánchez com el d’Illa depenen d’aliats parlamentaris, entre els quals els independentistes catalans juguen un paper decisiu. Tornem enrere: l’agost de 1930, el pacte de Sant Sebastià entre els republicans i socialistes espanyols i els catalanistes d’esquerres va fer possible que vuit mesos després es formés un govern català.

Penso que avui no es poden desaprofitar les oportunitats, per difícils que es presentin. Tancar-se en la puresa i refusar propostes que poden reforçar de forma qualitativa l’autogovern català i millorar les condicions de vida dels catalans és un luxe que la nostra societat no es pot permetre.

Borja de Riquer, historiador / Diari ARA del 12.08.2024

7.2 IMPRESSIONS D’UNA INVESTIDURA

7.2.1 EL PRESIDENT QUE HA GUANYAT LES ELECCIONS

Catalunya té un president que ha guanyat les eleccions i la seva investidura ha comptat amb el suport de dos partits, ERC i els Comuns.

Salvador Illa va rebre la medalla de la presidència de la Generalitat de mans de Pere Aragonès i en presència del president del Parlament, Josep Rull. Vista la nostra història des de 2017 i en especial aquesta setmana, la recuperació de la institucionalitat no és una qüestió banal.

Si la salut de les democràcies està directament relacionada amb la fortalesa de les institucions, cal agrair al president Pere Aragonès i al seu govern un relleu impecable. Respectuós, cooperatiu i civilitzat, del qual els principals beneficiaris són els ciutadans.

7.2.2 TOT EN CALMA, PERÒ TENSA…?

Si ens distanciem del soroll i les emocions, probablement avui el resultat dels últims esdeveniments és el millor per al país. Catalunya té president i un nou govern a partir de la setmana vinent, i el president Carles Puigdemont ni ha sigut detingut pels Mossos ni està empresonat degut a l’incompliment judicial de la llei d’amnistia.

7.2.3 «UNIR I SERVIR»

«Unir i servir»és el lema del nou president de la Generalitat. Al Saló de Sant Jordi l’observen fins a cinc ministres. Un d’ells em comenta admirat la solemnitat i litúrgia de la cerimònia. Tinc la sensació que no sap on és. Salvador Illa té en el govern espanyol el principal aliat però també el principal risc. Entre els membres de l’executiu espanyol hi ha la vicepresidenta del govern i ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, amb qui s’haurà de negociar veritablement un acord avui només esbossat per al finançament singular de Catalunya, el que ERC anomena «concert econòmic solidari».

El govern Sánchez té un problema de credibilitat sobre el compliment dels pactes. És el que una assistent a l’acte que ve des de Madrid em defineix com “el pesoísmo”, entès com la capacitat de tancar acords i no complir-los. La primera víctima seria el president de la Generalitat, Salvador Illa, que no hauria d’oblidar l’experiència dels seus predecessors Pasqual Maragall i José Montilla. ¿La seva primera lleialtat serà cap al poble de Catalunya…?

7.2.4 L’AMBIENT AL PALAU DE LA GENERALITAT EN L’ACTE D’INVESTIDURA

L’ambient al Palau de la Generalitat era aquest dissabte encara de certa estupefacció pel desenvolupament de la jornada de dijous passat. El principal objectiu de tots els partits, excepte Junts, era la celebració del ple. Inclosos els Mossos d’Esquadra, que van sobrevalorar la paraula de l’entorn del president Puigdemont, que els va deixar creure que hi hauria una entrega ordenada, institucional.

És difícil no pensar que hi havia un pacte tàcit per al lliurament de Puigdemont i que es va trencar en algun moment i va sorprendre tant els alts comandaments dels Mossos com alguns polítics que creien que acompanyaven Puigdemont a les portes del Parlament.

Quan es va trencar la idea de lliurar-se? Puigdemont explicava a algunes persones els llibres que s’enduria a la presó i escoltava amb basarda les experiències dels presos polítics en mans dels funcionaris de les presons espanyoles. En algun moment, el líder de Junts haurà de donar moltes explicacions als seus correligionaris i als ciutadans que van creure que havia «començat la tornada».

 

 

  • Alguna cosa s’ha trencat. Cap dels caps visibles de Junts ho dirà públicament, però alguna cosa s’ha trencat amb Puigdemont. Amb seguretat, no serà fins a l’aplicació de l’amnistia que Junts recuperarà la llibertat interna del debat polític. Els jutges que van contra la voluntat popular, expressada pel legislatiu i l’executiu, són els responsables de la situació i ningú posarà en dubte l’actuació de Puigdemont. Però cada dia és més urgent la reconstrucció del centre liberal i l’obertura d’una nova etapa, i així s’expressa en privat.

 

  • «Encara hi som«, va venir a dir Carles Puigdemont. I tant que hi som. Tots. Els catalans que volen un Govern que governi, els catalans socialistes i els que no ho són. Democràticament és el torn de Salvador Illa. No abaixarem el nivell d’exigència de bon govern, d’ètica democràtica, de denúncia d’una part de la judicatura que actua contra l’estat de dret. D’exigir l’amnistia per a tots els encausats del Procés i, especialment, per al president de la Generalitat. Però Catalunya és molt diversa i la seva expressió és la majoria parlamentària de dijous. Els catalans han viscut anys de tensió, d’il·lusió, de decepció, d’enganys, d’indignació.

7.2.5 UNA NOVA ETAPA

Avui comença una nova etapa amb els vells problemes de la hisenda i el reconeixement nacional sense resoldre. La feina tot just comença i la democràcia preveu els mecanismes per retre comptes.

7.2.6 L’ANÈCDOTA

Al Saló de Sant Jordi es va cloure el traspàs de la presidència amb el cant d’Els segadors. El protocol només havia previst música per a les dues primeres estrofes.

Els assistents van cantar sols la tercera, aquella que diu «Quan convé seguem cadenes«. Serà un altre moment de la història. O no. De moment, les majories democràtiques imposen diàleg i negociació. També regeneració democràtica, judicial, a Espanya.

Per Esther Vera, Directora del diari ARA / 11.08.2024

7.3 NORMALITAT DEMOCRÀTICA A PALAU, EXCEPCIONALITAT ALS JUTJATS

El mateix president de la Generalitat, Salvador Illa, ha destacat en l’acte de presa de possessió que s’ha celebrat aquest dissabte a Palau que el traspàs de poders amb l’administració Aragonès havia estat exemplar. De fet, l’acte en si al Saló de Sant Jordi va ser un exemple de normalitat democràtica i continuïtat institucional, amb els expresidents Pujol, Mas, Montilla i Torra presents i amb un discurs del nou president que posava en valor el llegat i la responsabilitat que suposava ser el 133è màxim dirigent de la Generalitat. De fet, Illa és fill polític de Josep Tarradellas, a través de la figura de Romà Planas, que és qui millor representa aquesta voluntat fèrria de mantenir la dignitat institucional en les pitjors circumstàncies. 

Doncs bé, aquesta normalitat democràtica, aquest relleu exemplar, contrasta molt amb la situació d’excepcionalitat que es viu en molts tribunals on els jutges es neguen a aplicar la llei d’amnistia, malgrat que representa la voluntat d’un poder legislatiu sorgit de les urnes. I és aquesta actitud de la judicatura la que continua enterbolint la situació política catalana i espanyola i impedint que Carles Puigdemont pugui exercir els seus drets com a diputat electe amb normalitat. Es pot discutir quina és la millor manera de fer front a aquesta situació, però no que el boicot a la llei d’amnistia per part dels jutges és una greu anomalia democràtica.

És en aquest context, però, que haurà de començar a navegar el nou govern de la Generalitat encapçalat per Salvador Illa. I ja podem afirmar que, juntament amb la judicatura, les estructures funcionarials i del deep state treballaran per fer descarrilar aquest govern en tant que és una peça clau per a Pedro Sánchez. En concret, la batalla que es preveu més dura és la de la hisenda pròpia, sobre la qual els inspectors d’Hisenda ja han advertit que seran els primers a oposar-s’hi.

Així, la tasca que té al davant el nou executiu és ingent, i segons ha reconegut el mateix Illa, serà continuista del govern Aragonès en molts aspectes: l’habitatge, la seguretat, la gestió de la sequera i dels efectes del canvi climàtic, l’educació, l’enfortiment dels serveis públics i la reindustrialització de Catalunya apareixen com els objectius prioritaris. Però Illa també haurà de completar el traspàs de Rodalies i assegurar-se que el govern Sánchez compleix tots els compromisos amb Catalunya. 

El nou president haurà de fer seva aquella frase que va dedicar el llavors president Montilla al seu homòleg espanyol, Rodríguez Zapatero: «José Luis, t’estimem, però estimem més Catalunya». En campanya electoral, i en concret en una entrevista a l’ARA, Illa va dir que no li tremolaria el pols si s’havia d’enfrontar al govern espanyol. I l’experiència històrica demostra que ho haurà de fer, i no una vegada sinó moltes si se’n vol sortir. I serà aquí quan es demostrarà que, com ha promès aquest dissabte, de veritat governarà per a tothom.

Editorial del Diari ARA / 11.08.2024

7.4 ESPANYA (I CATALUNYA) DAVANT DEL MIRALL

A How Democracies Die (2018), dos politòlegs de Harvard, Steven Levitsky i Daniel Ziblatt, sostenen que les democràcies avui no moren habitualment per cops d’estat militars, sinó soscavades des de dins del sistema utilitzant tècniques en aparença compatibles amb l’estat de dret i amb la democràcia.

El declivi és gradual, sovint encobert per una aparença de legalitat: reformant les institucions públiques per fer el seu funcionament menys transparent, alineant els tribunals amb objectius repressius, engrandint els poders de l’executiu amb el pretext de l’emergència o la seguretat nacional, reduint el paper crític dels mitjans o de les entitats civils per tal d’eludir l’escrutini i la responsabilitat pública. També, en molts casos, intimidant o criminalitzant l’oposició política amb l’objectiu de deslegitimar-la o il·legalitzar-la i eliminant la lliure competència democràtica.

Efectivament, una de les observacions crucials de Levitsky i Ziblatt és que les tendències autoritàries sovint s’identifiquen per la normalització de patrons institucionals que subverteixen la raó de ser, l’esperit, de la legalitat existent i restringeixen la llibertat d’expressió política. Per això, l’autocràcia i el lawfare són molt difícils de denunciar i combatre. 

En el seu breu parlament un cop investit, el Sr. Salvador Illa, va destacar que s’ha preservat el “normal funcionament de les institucions”. Aquest pronunciament reflecteix precisament el grau de normalització de patrons perillosos que condueixen a la fallida de la democràcia. El president Puigdemont, que dijous va tornar a Catalunya després d’un dur i combatiu exili polític de més de set anys, no va poder ocupar el seu escó al Parlament, com era la seva voluntat. No es van respectar els seus drets ni la seva immunitat parlamentària com a diputat electe facilitant-li l’accés al lloc de reunió.

En lloc d’això, un excepcional i desproporcionat dispositiu dels Mossos d’Esquadra va impedir el seu retorn com a ciutadà lliure. Que fos rebut institucionalment com si el seu retorn fos una amenaça per a la seguretat nacional o es tractés d’un criminal és la veritable excepcionalitat. Una ignomínia, de fet. Com a jurista i advocada entenc que els funcionaris obeeixen ordres, en aquest cas del jutge Llarena. Tanmateix, el que és veritablement delictiu és prevaricar, i no organitzar referèndums d’autodeterminació o recórrer a una justícia estrangera que sempre ha denegat la seva extradició perquè, com va establir clarament la decisió del Comitè de Drets Humans de l’ONU en el cas Puigdemont vs. Espanya, ningú no hauria de veure’s obligat a exiliar-se per defensar drets polítics essencials en una democràcia.

El jutge Llarena deixa de ser una autoritat quan prevarica i es nega a exercir la seva funció bàsica: aplicar el dret vigent –la llei d’amnistia– de manera imparcial al president Puigdemont, en clara contradicció amb la lletra i l’esperit de la norma.

Potser es veuria més clar amb una analogia: si el rei es negués a signar una llei aprovada pel Parlament espanyol (un acte degut i no subjecte a discrecionalitat) seguiria sent el rei o estaríem davant d’un cop d’estat? Són legals i s’han d’obeir les ordres d’un jutge que no compleix les regles bàsiques de la funció judicial, se salta les lleis i persegueix polítics dissidents? Diria que no. 

Molts avui tenen interès a presentar el retorn del president en clau d’improvisació absurda, d’enrabiada política per alterar o subvertir la decisió (nefasta, en la meva opinió) d’ERC de promoure la investidura del candidat d’un partit que ha incentivat activament una repressió gravíssima dels drets civils i polítics des de l’octubre del 2017, que va empènyer el 130è president de la Generalitat a l’exili, i de la qual a hores d’ara no hi ha hagut reconeixement ni reparació.

El sentit del retorn del president Puigdemont en aquest moment és perfectament coherent amb la seva determinació a la desobediència a regles injustes, a confrontar l’Estat per reclamar els seus drets i els dels seus electors, denunciant la seva vulneració i els patrons autoritaris persistents a Espanya representats humiliació en un sol dia. Ni ell ni els Mossos ni nosaltres ens mereixíem la imatge d’una derrota dels drets humans davant la tirania judicial. 

Al llarg d’aquest període, s’ha assumit el bloqueig a la investidura de candidats independentistes que han guanyat eleccions i han estat arbitràriament empresonats (no és la meva opinió: així ho han establert organismes de l’ONU essencials per a la garantia dels drets humans, com el Comitè de Drets Humans).

També s’han considerat normals eleccions com les del 12 de maig, malgrat que un dels principals candidats independentistes, el president Puigdemont, va haver de fer campanya des de fora del Principat a causa, precisament, de la repressió. Haurien estat els mateixos resultats si tothom hagués competit en condicions d’igualtat? No ho sabem. 

Tots els demòcrates, independentistes i no independentistes, haurien d’alarmar-se i denunciar aquesta persecució judicial insòlita, i també el fet que dijous la investidura d’un president de la Generalitat tingués lloc en un Parlament bunqueritzat per evitar l’exercici legítim dels seus drets, en representació dels seus electors, al diputat i president Carles Puigdemont i Casamajó.

Només una societat que ha interioritzat patrons antidemocràtics entén que dijous hi va haver normalitat institucional. I és particularment xocant que gent que es diu d’esquerres i independentista ridiculitzi l’intent del president d’exercir els seus drets polítics o que li aconsellessin, normalitzant el risc de detenció arbitrària, que no valia la pena que vingués a exercir els seus drets.clarament dijous en l’activació de l’operatiu Gàbia. La que està cada cop més engabiada és la democràcia.

No és el fet que el president sigui ara mateix a la seva residència habitual belga el que hauria de resultar humiliant per al cos dels Mossos d’Esquadra. El fet veritablement humiliant hauria estat obligar els agents a la detenció arbitrària del 130è president de la Generalitat.

Retornant a l’Europa lliure ens ha estalviat a tots els ciutadans independentistes la doble humiliació en un sol dia. Ni ell ni els Mossos ni nosaltres ens mereixíem la imatge d’una derrota dels drets humans davant la tirania judicial.

Al llarg d’aquest període, s’ha assumit el bloqueig a la investidura de candidats independentistes que han guanyat eleccions i han estat arbitràriament empresonats (no és la meva opinió: així ho han establert organismes de l’ONU essencials per a la garantia dels drets humans, com el Comitè de Drets Humans).

També s’han considerat normals eleccions com les del 12 de maig, malgrat que un dels principals candidats independentistes, el president Puigdemont, va haver de fer campanya des de fora del Principat a causa, precisament, de la repressió. Haurien estat els mateixos resultats si tothom hagués competit en condicions d’igualtat? No ho sabem. 

Tots els demòcrates, independentistes i no independentistes, haurien d’alarmar-se i denunciar aquesta persecució judicial insòlita, i també el fet que dijous la investidura d’un president de la Generalitat tingués lloc en un Parlament bunqueritzat per evitar l’exercici legítim dels seus drets, en representació dels seus electors, al diputat i president Carles Puigdemont i Casamajó. Només una societat que ha interioritzat patrons antidemocràtics entén que dijous hi va haver normalitat institucional.

I és particularment xocant que gent que es diu d’esquerres i independentista ridiculitzi l’intent del president d’exercir els seus drets polítics o que li aconsellessin, normalitzant el risc de detenció arbitrària, que no valia la pena que vingués a exercir els seus drets.

Neus Torbisco-Casals, / 11.08.2024 

7.5 INVESTIDURA I IMPOSTURA

7.5.1. INTRODUCCIÓ

Catalunya té nou president: Salvador Illa. És el tercer president socialista que dirigirà el govern català, després de Pasqual Maragall i José Montilla, però el primer que haurà guanyat unes eleccions:

  • Aquí tenim el primer motiu pel qual Illa és president, haver quedat primer. Tot i això, aquest no constitueix el principal motiu de la seva elecció, com demostra el fet que dos socialistes més, Pedro Sánchez i Jaume Collboni, són respectivament president i alcalde havent perdut les eleccions.
  • La raó autèntica per la qual Illa ha estat elegit president de la Generalitat es basa que el tripartit sumava. Alguns ho advertim reiteradament: si el tripartit suma, es farà. I així va ser. És una equació que mai falla, excepte quan Esquerra Republicana pot ostentar la presidència, com ha passat aquests últims anys, amb Pere Aragonès.

El fet que Salvador Illa sigui el nou president és un èxit del món unionista i un fracàs del món independentista. Un fracàs, per cert, anunciat i precedit per la incapacitat manifesta de construir ponts i per l’habilitat esmolada de dinamitar-los. En menys d’una dècada hem passat d’una fórmula integradora com Junts pel Sí, que havia de permetre un treball en comú i una cultura de col·laboració, a un campi qui pugui i al naixement d’un nou tripartit. Des d’un punt de vista polític, i sobretot des d’una visió i un sentiment de país, em fa mal que sigui així. Avui, amb aquest resultat, els ingents esforços i sacrificis que han fet un munt de gent per avançar cap a la sobirania queden, com a mínim, desdibuixats.

Per engendrar el nou tripartit, ERC ha aplicat el manual: fes el que et perjudiqui menys a tu i que perjudiqui més el teu adversari. ERC no es podia permetre una repetició de les eleccions:

  • La seva baixada en totes les convocatòries electorals de l’últim any…,
  • La profunda divisió entre els seus líders…,
  • L’esfondrament ètic que suposa l’assumpte dels cartells utilitzant una malaltia duríssima que colpeja tantes famílies, i…
  • L’absència d’un candidat clar amb prou atractiu electoral…

Tot apuntava a impedir una nova cita amb les urnes. L’acord que va fer possible el pacte amb els socialistes té prou contingut per presentar-lo de manera positiva, encara que una part significativa de les bases hi van votar en contra.

Es tracta d’un pacte que des d’un punt de vista formal aguanta, però que tothom sap que té terra, sostre i parets de vidre. Qualsevol cop, i n’hi haurà molts, pot esquerdar-lo o trencar-lo.

7.5.2. LA INVESTIDURA DEL PRESIDENT ILLA VA COINCIDIR AMB UN ALTRE FET RELLEVANT: LA IMPOSTUTA D’UNA PART DEL SISTEMA JUDICIAL ESPANYOL QUE ES NEGA A APLICAR UNA LLEI VIGENT, LA DE L’AMNISTIA

Tot i això, la investidura del president Illa va coincidir amb un altre fet rellevant: la impostura d’una part del sistema judicial espanyol que es nega a aplicar una llei vigent, la de l’amnistia.

Si per impostura entenem «l’acte d’un impostor», i definim l’impostor com aquell que enganya assumint un rol que no és el seu, conclourem que l’actuació d’uns magistrats que utilitzen el seu enorme poder per intervenir en el joc polític és un acte d’impostura , i dels més greus.

De la mateixa manera que tot demòcrata sap que correspon al poder judicial interpretar les lleis i dictar les sentències, no és menys veritat que un poder tan gran com el judicial només es pot exercir amb un respecte escrupolós per les lleis aprovades pels únics que les poden fer, és a dir, els Parlaments, que representen la sobirania que emana del poble.

Prostituir aquest principi, com s’està fent amb la llei d’amnistia, no sols suposa una immoralitat greu, sinó un atac directe a la línia de flotació de la democràcia.

La llei d’amnistia és clara en el contingut, i és diàfana en la voluntat del legislador d’esborrar com a delictes les actuacions vinculades al procés sobiranista.

El tema no és si la llei agrada o no, si convé o no: és la llei, i cal aplicar-la. No es pot xipollejar a conveniència de part. De la mateixa manera que alguns hem empassat una dura persecució per defensar les nostres idees, i n’hem hagut d’assumir les conseqüències, ara toca a altres empassar una llei que no els agrada però que és vigent.

7.5.3. MÉS ENLLÀ DEL TEMA, SEMPRE OPINABLE, DE COM ES VA PRODUIR LA TORNADA DEL PRESIDENT PUIGDEMONT, EL FONAMENTAL ÉS PER QUÈ NO VA PODER SEURE LLIURAMENT AL SEU ESCÓ

El dia de la investidura, dos diputats de Junts, Carles Puigdemont i Lluís Puig, no van poder ocupar els seients a l’hemicicle del Parlament, com els corresponia per voluntat i decisió de la ciutadania, i com els permetia la llei d’amnistia. Més enllà del tema, sempre opinable, de com es va produir el retorn del president Puigdemont, el fonamental és per què no va poder seure lliurement al seu escó per participar a la sessió, tot i saber que ell no seria l’elegit, com ens ha passat a altres més duna vegada.

Tots els demòcrates, independentment de les nostres idees, hem de fer pinya en defensa de l’essencial: els drets fonamentals ho són, i el dia de la investidura van quedar novament trepitjats. L’ombra dels dos diputats absents planeja i planejarà sobre la sessió viscuda al Parlament. I no oblidem que les ombres solen ser allargades.

Artur Mas, Ex President de la Generalitat de Calunya 09.08.24

7.6 SALVADOR ILLA I ROCA: UNA TASCA INGENT I DELICADA

El 8 d’agost de l’any 2024 ha estat un dia important, significatiu per a Catalunya. El que és realment transcendent, rellevant i important va succeir al Parlament de Catalunya:

  • Es va materialitzar un canvi de rasant necessari i inajornable.
  • Una presidència socialista que, amb la majoria proporcionada per altres grups d’esquerra i independentistes tips de l’engany del Procés, es disposa a superar la confrontació, divisió i utopia paranoide dels darrers dotze anys.

El més destacable és que la majoria no canvia de bàndol, no tracta de substituir un sector del tauler per un altre, sinó justament de superar bandositats i fer la política pràctica que ha demandat la ciutadania catalana. També vol generar un nou marc de convivència, ponts i no trinxeres, un cert sentit de transversalitat i de país. Això és el que representa la presidència de Salvador Illa.

Al Parlament es va imposar la concòrdia integradora, la Catalunya un sol poble, enfront de la divisió excloent i sectària. A fora del Parlament no hi havia cap grandesa, més aviat una patètica expressió d’irrellevància, malgrat que els mitjans públics de comunicació –també els concertats– s’entestin a focalitzar l’anecdòtic per damunt del fet substancial.

Fer mirar el dit del savi, en lloc de la lluna, que és el que assenyala. A fora, representació d’una farsa que, de passada, va passar per damunt del prestigi dels Mossos i, també, va inhabilitar Junts moralment i políticament.

La feina del nou president és ingent i, alhora, molt delicada. Sembla la persona adequada per fer-ho. Cal, abans que res, recuperar la capacitat d’acció política d’unes institucions catalanes que han tingut molt anquilosat el seu sentit pràctic. Cal recuperar els serveis públics i dotar el sistema sanitari de més mitjans humans i de millors condicions, a la vegada que cal assumir una molt necessària transformació del sistema públic d’educació que a més de faltat de recursos ha estat en mans de fracassades orientacions pedagògiques.

Caldrà empènyer un procés de reindustrialització centrat en activitats tecnològiques, coneixement i més valor afegit, tot propulsant un creixement que no passi per una contraproduent i hegemònica indústria turística. Haurà d’afrontar de manera profunda el que, probablement, és el problema més gran que té el país: el de l’habitatge.

Combatre la pobresa i evitar els fenòmens d’exclusió. Caldrà gestionar el fenomen migratori i evitar-ne l’ús xenòfob i pervers. Cal dibuixar, si se’m permet, un nou «projecte nacional» fonamentat en els serveis públics i el benestar de tots, que superi la deixadesa i pretensions forassenyades. 

Però Salvador Illa, més enllà de les nombroses polítiques sectorials, haurà d’entomar qüestions complexes que afecten el model de governança autonòmic d’Espanya. No és només anar cap a un nou sistema de finançament que no tothom entén, sinó iniciar el debat perquè l’Estat vagi del model autonòmic cap a un federalisme asimètric.

Costarà tenir aliats aquí i allà perquè això sigui possible. Caldrà tota la tenacitat del nou president, i més, per fer-ho possible, però sembla l’única manera de superar, transcendir, un debat territorial, l’actual, que es fa des de mirades molt curtes i amb massa temptació per a la confrontació.

I cal construir un nou context polític en què, en primer lloc, es restitueixi el prestigi d’unes institucions força degradades i, alhora, es creï un nou clima polític en què la discrepància es dirimeixi i es resolgui des del respecte i amb diàleg. Rebaixar les pulsions per tal de poder restituir la cohesió en la societat civil i en les organitzacions polítiques. No és poca cosa. 

Les condicions polítiques en les quals haurà d’operar el nou president faciliten en part el seu lideratge i acció, però la feblesa dels rivals i socis polítics resulten també un perill. Poden faltar interlocutors vàlids. Junts no sembla estar decidida a exercir d’oposició creïble. No només cal un pas al costat de Puigdemont. Esquerra entrarà en un període de debat intern conflictiu i que l’afeblirà. Cal no descartar ruptures. Els Comuns, després dels migrats resultats, també iniciaran un temps de replantejaments i canvis de lideratge.

Tot això reforça la direcció del president i del PSC, ja que, a més, no pot rebre cap moció de censura. Durant un temps, l’única oposició real, no l’estrafolària, la farà el Partit Popular. També amb ells caldrà explorar vies de diàleg, una oportunitat si es vol construir la Catalunya de tots. Reptes difícils, temps d’esperança.

Josep Burgaya, professor universitari i assagista / 10.08.2024

7.7. L’ESTIL SALVADOR ILLA I ROCA

En política sempre és difícil saber què és genuí i què és impostat en la construcció dels lideratges. Molts personatges cauen perquè l’abisme entre el que són i el que volen semblar és massa gros. Aquests dies França viu un exemple per a la història: l’esfondrament de l’autoritat d’Emmanuel Macron.

Aquí, el president Illa, que defuig la grandiloqüència, amb poques ganes de fer-se notar, intentant capitalitzar la ressaca d’un període que ha servit perquè tothom prengui consciència de les seves limitacions –que és el que passa quan es vol anar més enllà del possible– va escampant per aquí i per allà petits senyals de cap on vol anar. L’aparició, com aquell qui res, de la bandera espanyola entre la catalana i l’europea al seu despatx n’és un exemple.

Una manera d’acomodar-se a la situació evitant les confrontacions innecessàries. Tanmateix, s’equivocaria si pensés que amb això n’hi ha prou. Si els compromisos adquirits no es compleixen, el projecte se n’anirà fàcilment en orris.

L’estratègia d’Illa respon a la convicció que el país vol recuperar la calma. I tots els seus senyals són per assumir el rol de la socialdemocràcia, cada cop més reduït a fer de la moderació un valor central. 

En aquest context em va sorprendre l’apel·lació a l’humanisme cristià. Illa sempre ha reconegut la seva condició de creient, cosa que s’agraeix en un temps en què només en fan bandera els que utilitzen la religió per justificar la seva radicalització dretana.

Però, tanmateix, no em puc estar de dir que humanisme cristià no deixa de ser una certa contradicció. L’humanisme és la capacitat de cadascú de pensar i decidir per si mateix, lligar-lo a la creença és posar-se sota la limitació de veritats transcendentals inaccessibles a la raó crítica. La socialdemocràcia sempre ha estat laica en la seva tradició.

Segur que Illa s’ha tret aquest recurs per guanyar-se sectors de l’espai central de la societat catalana que miren el socialisme amb desconfiança.

Però les apel·lacions a la religió a l’hora de la política sempre fan feredat. Fa temps que vivim entre els impulsos fonamentalistes i les perplexitats crítiques. Com sortir d’aquest atzucac? Aquesta és la qüestió.

Josep Ramoneda, escritor, FILOSOFIA / Diari ARA 01.09.2024

7.8. NORMALITAT…? QUINA…?

S’acostuma a identificar “la normalitat” amb la vida quotidiana, la reiteració de la feina, els estudis i els sacrificis del curs quan la nostra vida s’oblida del mar i de la importància d’un tomàquet.

Però de “normalitat” cadascú té la seva. No és la mateixa la de la noia que es punxa cada dia al davant del diari al carrer del Raval que la de la directora de l’escola en què es recolza. Realitat, normalitat i fugida són idees diferents per a elles.

7.8.1 EL CURS POLIÍTIC 2024-2025

La tornada al curs polític coincideix amb un canvi fonamental a la Generalitat de Catalunya, amb el primer govern no sobiranista des del 2010, quan el president Montilla i el seu conseller d’Economia van haver d’admetre amb dignitat que l’oposició la tenien a la judicatura i al PSOE. 

Avui un PSC més proper al PSOE que al maragallisme torna a la Generalitat amb ganes de «normalitat». Però què és normalitat a Catalunya avui?, per exemple, és com una part de la premsa ha qualificat la recepció del president Illa al rei Felip VI en els actes de presentació de la Copa Amèrica. S’entén la voluntat de les forces vives de passar pàgina dels anys del Procés i de tornar a l’statu quo tradicional, però és poc realista pensar que l’amnèsia funcioni. 

A Catalunya han passat prou coses els darrers anys perquè aprenguem els uns i els altres que el temps no ha passat en va. Si la “normalitat” s’interpreta com una manera de passar pàgina i actuar com sempre, la política catalana només estarà abocada a un període de silenci abans de tornar al cicle del conflicte. Potser del conflicte eternament cíclic. 

El pèndol de la història és massa poderós per menysprear-lo i la història demostra tant la dificultat d’encaix de Catalunya a Espanya, la voluntat de ser i la resistència del catalanisme a dissoldre’s, com la reacció de l’Estat al canvi i a la reforma.

Avançar demanarà diàleg, tensió a favor del canvi i no fer veure que el Procés ha sigut un parèntesi a oblidar per part d’aquells que es considerin reivindicats per la formació de govern. Avançar també requerirà complir els acords, una qüestió sempre pendent entre Catalunya i l’Estat, sigui quin sigui el color dels governs catalans.

7.8.2. CANVIAR CATALUNYA 

El govern Illa aspira a la normalitat centrantse en la gestió, però no ho tindrà fàcil, ni amb la majoria parlamentària insuficient que té al Parlament de Catalunya ni tampoc amb les bat entre govern i oposició sense fer trampa menystenint la qüestió ni sobreactuant per acontentar Vox.

7.8.3. CANVIAR ESPANYA 

Però els debats tranquils no són propis de la política espanyola. Potser ni de la política contemporània. I si Feijóo tingués raó? ¿I si Pedro Sánchez està intentant canviar l’estructura territorial d’Espanya? 

En alguns països es reformaria la Constitució, es canviaria la numeració de la república o es faria una nova transició. En qualsevol cas s’admetria el problema fonamental, es faria un diagnòstic comú de fets i s’obriria un període de negociació. Fins i tot es faria un referèndum. Però a Espanya s’ataca el tema medul·lar de l’arquitectura territorial com es pot, a espasmes.

El convenciment de Sánchez neix de la imposició de la realitat de l’única majoria parlamentària possible. Per la seva banda, la canilla de l’oposició garanteix fer tota l’obstrucció possible a l’aplicació de qualsevol acord que ataqui el nucli del problema, com intenta fer la reforma del sistema de finançament. 

Salvador Illa haurà de negociar alhora amb el PSOE i ERC, i no ho tindrà més fàcil amb els seus. Més enllà de l’equilibri de símbols dels primers dies posant una bandera espanyola i un rei per aquí i una diada i Poblet per allà. Illa haurà de triar quin president vol ser, i els seus predecessors tenen una extensa experiència en l’incompliment dels acords del PSOE amb la Generalitat. Aquesta també és la normalitat de la política espanyola, on es pacta i no es compleixen els acords.

On no es fan públiques les dades que permeten tenir una idea transparent de la realitat, on no s’executen les inversions promeses i on no es transfereixen les polítiques acordades o es fa sense fons que permetin fer-les efectives. Illa vol «ajudar Espanya«, però primer necessitarà que els seus l’ajudin a ell i honorin els acords.

Esther Vera, directora del Diari ARA / 06.09.24

7.9. L’ACORD DELS TRAÏDORS 

Deia Javier Cercas a «Anatomía de un instante» que la Transició espanyola –els seus límits, més precisament– va ser el resultat d’un pacte entre dos traïdors:

 

  • L’un, Santiago Carrillo, líder del PCE, comunista, rupturista, que per sentit d’estat va acceptar la monarquia i el procés de reforma pactada, de la ley a la ley.
  • L’altre, Adolfo Suárez, el cadell falangista que va desmuntar el règim des de dins.

Cercas inferia, d’aquest acord a dos, que els canvis en profunditat només es poden fer des de la traïdoria; és a dir, només els poden dur a terme persones capaces de fer renúncies ideològiques fonamentals.

Això demana un cert coratge, fins al límit de la temeritat. Suárez va acabar ben sol, i un cop d’estat fracassat a mitges va ressituar els límits del que era possible en l’Espanya del 1981. 

La política espanyola actual torna a estar en mans de dos traïdors:

  • L’un, Pedro Sánchez, caricaturitzat a Espanya com un oportunista que ven la unitat de la pàtria per satisfer la voracitat dels independentistes catalans.
  • L’altre, ERC, estigmatitzada a Catalunya com un cau de botiflers que han renunciat al somni de la plena sobirania per abraçar un gradualisme eixorc i desmobilitzador.

L’aliança entre socialistes i republicans, a Madrid i a Barcelona, fa que uns i altres es consolin mútuament per la seva condició de traïdors, pels retrets que acumulen per part dels respectius defensors de la puresa, que es troben també dins dels seus propis rengles. 

La qüestió és:

  • Si aquest nou pacte entre traïdors té un objectiu tan ambiciós com el que perseguien Suárez i Carrillo el 1978.
  • Si algú aspira a una segona Transició, o
  • Si es tracta d’una entesa superficial i tàctica, de resultats forçosament limitats.

Si és el segon cas, la traïció potser no paga la pena, especialment per a ERC, que en lloc d’ampliar la seva base ha perdut bous i esquelles, i necessita amb urgència un bon argument per justificar la seva aposta negociadora.

De fet, també el necessita Pedro Sánchez, per estintolar la seva primacia i la de Salvador Illa. Però la seva posició de força, aquí i allà, li permet administrar els temps i les expectatives. 

El 1977 Adolfo Suárez, després de les eleccions que a Catalunya van donar una amplíssima majoria als partits catalanistes, va tenir la gosadia de restaurar una institució republicana –la Generalitat de Catalunya– passant per damunt de la legislació vigent. I ho va fer davant de l’astorament d’un exèrcit farcit de franquistes, habituats a ficar-se en política.

Per què va cometre aquesta traïció? Perquè va entendre que sense resoldre la qüestió catalana es posava en risc el fràgil edifici de la Transició. Si Sánchez hagués estat igual d’audaç ara fa uns anys, després de tres majories absolutes independentistes hauria proposat (com fugaçment va defensar el PSC) un referèndum d’autodeterminació en què els catalans poguessin triar entre la independència o un nou estatus polític, singular, dins d’una Espanya reconfigurada. 

Si el PSOE no va fer això en els moments àlgids del Procés, encara és més improbable que ho faci ara, amb la seva posició dominant a Catalunya, després que el PP li fes la feina bruta de reprimir i escapçar l’independentisme. No: l’acord entre traïdors es limita, de moment, a la qüestió del finançament, que, tot i ser de gran importància, per al sobiranisme català no és més que una meta volant.

Si Pedro Sánchez no pot, o no vol, assumir aquest desafiament, fer el mateix que Suárez va fer amb Tarradellas –és a dir, reconèixer la singularitat nacional de Catalunya, peti qui peti–, ERC se sentirà lògicament ensarronada. I com que ja no té res a perdre, el més normal és que estripi la baralla. Al cap i a la fi, el paper de traït sempre és més rendible que el de traïdor.

Toni Soler, periodista, escritor i productor de radio i TV / 08/09/2024

7.10 UNA ETAPA SINGULAR 

Des de mitjan agost, amb l’elecció del president Salvador Illa, s’ha encetat una nova etapa política a Catalunya. Amb la decisió, internament controvertida, de la militància d’ERC de fer Illa president de la Generalitat, s’ha resolt el trencaclosques que van deixar les eleccions catalanes del proppassat mes de maig. Tothom ha jugat les seves cartes, la partida ha acabat. 

Aquest estiu s’ha tancat una llarga etapa a Catalunya, i se n’ha obert una de nova. Agradarà més o menys, però les coses són com són, i el millor és dir-les pel seu nom, sense enganyifes ni subterfugis.

La nova etapa té una singularitat molt gran:

  • Per primer cop en més de quatre dècades, el Parlament no disposa d’una majoria d’estricta obediència catalana. El nacionalisme no suma, i el sobiranisme tampoc.
  • El canvi profund no està en el fet que un socialista presideixi la Generalitat, situació que ja s’havia viscut dues vegades amb els tripartits. El gran canvi no és Illa, ni el seu govern ara per ara monocolor, sinó la nova composició del Parlament. 

En les darreres setmanes, fruit de les negociacions dutes a terme, s’ha parlat molt del finançament singular. Veurem què en sortirà, perquè a hores d’ara sembla que el més calent és a l’aigüera.

Tanmateix, la que segur que serà singular serà la nova etapa que neix a Catalunya.

Fixem-nos en una primera paradoxa:

  • Malgrat que el president Illa només disposa de 42 diputats per governar –solament un 31% del total–, la majoria alternativa per presentar una eventual moció de censura és pràcticament inexistent. És a dir, el govern Illa perdrà moltes votacions, però si vol té quatre anys al davant.
  • Heus aquí la nova paradoxa: inestabilitat per fer coses, per governar, i estabilitat assegurada per esgotar la legislatura. Una situació que, en cas de produir-se, no seria especialment estimulant. 

Com hem arribat a aquesta situació? A parer meu, es combinen quatre factors que ho expliquen:

  • La duríssima repressió de l’Estat per decapitar el moviment sobiranista, els seus líders i les seves bases…
  • La manifesta incompetència del món independentista, barallat, sense rumb i farcit de desconfiances…
  • L’enorme miopia del Partit Popular, que fa vint anys que dinamita tots els ponts amb Catalunya, i que ha deixat tot el terreny de joc per als altres i, finalment…,
  • L’habilitat del partit socialista, que ha passat de signar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per liquidar la Generalitat a presidir la institució, aprovar la llei d’amnistia i defensar un finançament singular per a Catalunya, inspirat –diuen– en el concert econòmic. 

El resultat de tot plegat és conegut. El partit socialista concentra, un cop més, un poder enorme. Governa Barcelona, Catalunya i Espanya. Però a tot arreu lidera governs dèbils, mancats de majoria i d’estabilitat.

Dit d’una altra manera: es donen les condicions per ocupar i exercir el poder, però no per fer les transformacions i resoldre els grans reptes que tenim al davant, tret que s’aconseguís construir pactes molt transversals, que requeririen el concurs de partits que han quedat a l’oposició, i que són precisament els responsables de bastir una alternativa als actuals governs. Puc dir, per experiència pròpia, que es tracta d’una tasca molt complexa però possible. 

Si ens centrem en Catalunya, l’única formació política que pot fer la feina d’edificar una alternativa sòlida és Junts. ERC ha entrat en una espiral destructiva molt perillosa. La controvèrsia política es pot superar, però les ferides personals, quan són fondes i supuren odi, són molt difícils de curar. Després del que hem conegut, ERC ja no es pot presentar com el partit de les mans netes, ni pot donar lliçons d’ètica ni de moralitat. I, tanmateix, cal una ERC que recuperi la seva cohesió i la seva capacitat de ser un actor útil a la societat catalana. Els seus vint diputats al Parlament i la seva posició decisiva a Madrid representen actius que cal saber aprofitar. 

Tot país necessita que hi hagi una alternativa al seu govern actual. Des d’un punt de vista d’higiene democràtica, la possibilitat d’alternança constitueix un element indispensable per a la salut política d’una societat. A Catalunya, aquest rol d’alternativa serà responsabilitat de Junts. Durant set anys llargs, aquest paper el va jugar Convergència i Unió, davant dels dos tripartits. Ara li toca a Junts, davant del govern presidit per Salvador Illa. No és pas poca responsabilitat. 

Els que hem passat per etapes semblants, sabem que capgirar aquestes situacions és sempre una tasca feixuga. Cal armar-se de paciència i, quan s’acaba, anar a la botiga a comprar-ne una mica més. Cal una voluntat de ferro per recuperar el govern, però sense pressa ni sentit de la urgència, que acostumen a ser mals companys de viatge. Cal molta amplitud de mires, per construir projectes grans que superin la comoditat de les quatre parets conegudes de la casa. I, per sobre de tot, cal:

  • Projecte…,
  • Lideratge…,
  • Bons equips i
  • Molta gent.

És possible fer-ho, i pel que fa al país és molt necessari.

Artur Mas, ex President de laGeneralitat de Catalunya / 14(09/24

8. ACTUALITZAR CATALUNYA 

Actualitzar Catalunya vol dir posar el país al dia. Repensar-lo. Sense por, amb ambició. Els fronts oberts són molts:

  • ¿Com remuntem l’educació i potenciem la recerca…?
  • ¿Com ens reindustrialitzem i com fem la transició energètica en el marc de la crisi climàtica…?
  • ¿Com guanyem competitivitat…?
  • ¿Com anem cap a un turisme sostenible…
  • ¿Com garantim que el sistema de salut i el conjunt de l’estat del benestar tinguin futur…?
  • ¿Què cal fer per respondre a la gravíssima crisi de l’habitatge…?
  • ¿I per recuperar l’ascensor social i trencar amb les noves pobreses…?
  • ¿Com abordar el debat de la immigració per no deixar que caigui en mans de la demagògia de l’extrema dreta…?
  • ¿Com recuperar la vitalitat del català al carrer…?
  • ¿Com modernitzar les grans infraestructures: trens, aeroport…?

Podríem seguir amb la cultura, la intel·ligència artificial… Hi ha molt a decidir, molt a fer. Després del salt endavant frustrat que ha suposat l’aposta independentista, molts d’aquests debats ajornats han esdevingut urgents. No ens podem quedar enrere. El món es mou, la inestabilitat geopolítica és gran, Europa s’estanca. Mentrestant, la societat catalana, oberta i plural, també està canviant a marxes forçades. Ens calen respostes, solucions i capacitat de reacció. 

Per descomptat, el plet sobiranista segueix sobre la taula i no es resoldrà per art de màgia. Amb el Procés liquidat per la duresa aliena i la incompetència pròpia, cal garantir el progrés. Tot i el boicot de l’alta judicatura i del PP i Vox, s’ha trencat la política de blocs i s’ha entrat en el terreny de la política, el diàleg i la negociació, que mai s’hauria d’haver abandonat. Ara mateix està per veure si el pacte d’investidura entre el PSC i ERC que ha fet president el socialista Salvador Illa servirà per fer un pas endavant important en l’autogovern amb la hisenda pròpia. I cal tenir clar que fins que no es produeixi el retorn en llibertat de l’expresident Puigdemont no es podrà donar per tancada la repressió i, per tant, no es podrà encarar el futur lliurement. 

Aquesta primera Diada amb un Govern no independentista (11.09.2024) des de l’inici del Procés marca un canvi. Per a tothom. Començant per l’independentisme, al qual li toca recapitular de debò: més enllà de les estratègies partidistes, és important que assumeixi que el país necessita recuperar els grans consensos del catalisem amb:

  • La lle:ngua al centre,
  • Les necessitats concretes dels ciutadans com a guia i
  • La voluntat de més sobirania precisament per assegurar la nació, la gestió i la cohesió.

Amb Aliança com a línia vermella, sumar com més actors millor en aquesta tríada, tant polítics com socials i culturals, és una feina de país que ha d’estar per sobre de la legítima pugna pel poder. I de la mateixa manera que l’independentisme ha de reformular-se si un dia vol tornar a ser hegemònic, el socialisme, ara al poder, té el repte de reconnectar plenament amb el catalanisme polític i el de defensar a Espanya la singularitat catalana, on no només l’espera l’oposició frontal de la dreta, sinó també les resistències endèmiques de les esquerres, incloent-hi la latència felipista del PSOE. En la mesura que ho aconsegueixi també aconseguirà ocupar la centralitat catalana.

Editorial Diari ARA 11/ 09.09.2024

9. QUÈ VOL DIR SER INDEPENDENTISTA DESPRÉS DEL PROCÉS…? 

La política catalana sempre s’ha regit per dos eixos:

  • L’ideològic –entès com l’eix esquerra-dreta– i
  • El nacional, és a dir, la relació entre Catalunya i la resta de l’Estat.

Al llarg de l’última dècada ha estat el segon eix el que ha dominat el debat polític. En l’època del Procés, era l’organització territorial la que estructurava els posicionaments dels partits o, si més no, el que predominava en el diàleg públic. Amb la pèrdua de la majoria independentista al Parlament i el trencament dels blocs amb el pacte entre el PSC i Esquerra per la investidura de Salvador Illa, semblava que això s’havia de diluir, però de moment el que està marcant l’inici de la legislatura –i també la política espanyola, com s’ha demostrat al comitè federal del PSOE– és el finançament singular de Catalunya.

9.1. Ara bé, amb què es tradueix ara l’eix nacional? Què vol dir ser independentista després del Procés?

Què vol dir ser independentista després del Procés? El president de la Generalitat i líder del PSC, Salvador Illa, al comitè federal del PSOE. Evidentment, vol dir tenir la independència com a objectiu, però ara que ja cap dels actors la planteja com una cosa immediata, tots tornen a la gestió del mentrestant. Està per definir què significarà això, ja que Junts, ERC i la CUP tenen congressos aquesta tardor, però d’entrada divergeixen, i molt, en com s’ha de situar l’independentisme en aquesta nova etapa. La prova més visible és la divisió davant del pacte amb el PSC:

  • Esquerra ha fet president Illa amb la bandera del sobiranisme…,
  • Junts i la CUP han esmenat la totalitat de l’acord i titllen el nou govern d’espanyolista…,
  • El PP i Vox acusen el govern del PSC de mantenir l’aposta secessionista.

9.1 La dificultat d’identificar amb què es tradueix la política independentista…

…és una de les conseqüències del Procés.

  • Abans d’aquest període, els partits nacionalistes ho eren en funció del grau d’autogovern que reclamaven. Un autogovern que s’assolia a través del pacte amb l’Estat. El peix al cove de Pujol o l’Estatut de Maragall.
  • Però a partir del 2012, els partits es classificaven en l’eix nacional en relació amb la participació o no en el 9-N, després en l’1-O i finalment en el suport a la DUI.

Qualsevol pacte de més autogovern en el si de l’Estat era titllat pels mateixos independentistes de pas enrere. Després del fracàs de la via unilateral, aquest paradigma ha quedat superat, però no està clar quin és el nou.

9.2 L’ERC –tot i la divisió de la militància– defensa que el seu pacte amb el PSC ajuda a aconseguir els objectius del sobiranisme perquè ha acordat dotar la Generalitat de més autogovern amb el nou finançament, mentre que Junts considera que l’independentisme s’ha de centrar en fer oposició a l’executiu del PSC. I, al seu torn, els socialistes catalans defensen davant els crítics del PSOE que el finançament singular és la manera de consolidar la seva victòria i resoldre el problema territorial.

El dilema no és nou en els conflictes territorials: l’encaix de les demandes sobiranistes, com pot ser un millor finançament, ¿reforça els que volen la separació o la unió? El temps dirà què passa a Catalunya.

Núria Orriols / 08/09/202

 

10. RECOPILANT ELS ESDEVENIMENTS HISTÒRICS MÉS IMPORTANTS DEL SEGLE XXI AIXÍ COM, EN ESPECIAL, ELS DE LA POLÍTICA CATALANA

8.1. CARACTERÍSTIQUES, EFEMÉRIDES PRINCIPALS I ESDEVENIMENTS HAGUTS DEL SEGLE XXI, EN GENERAL

1999 (MCMXCIX) fue un año común comenzado en viernes en el calendario gregoriano. Fue también el número 1999 anno Dómini o de la designación de Era Cristiana, además del noningentésimo nonagésimo noveno del segundo milenio, nonagésimo noveno del siglo XX, penúltimo año de la décima década del siglo XX y el décimo y último del decenio de los años 1990.

Fue declarado:

Para información de EFEMÉRIDES anuales Y ACONTECIMIENTOS mensuales, pulsar el coloreado azul del año 1999.

2000 (MM) fue un año bisiesto comenzado en sábado en el calendario gregoriano. Fue también el número 2000 anno Domini o de la designación de Era Cristiana, además el último año de la última década del siglo xx, centésimo y último año del siglo XX, milésimo y último del segundo milenio y el primer año del decenio de los años 2000.

El año 2000 fue declarado:

Para información de EFEMÉRIDES anuales Y ACONTECIMIENTOS mensuales, pulsar el coloreado de azul del año 2000.

2001(MMI) fue un año común comenzado en lunes según el calendario gregoriano. Fue también el número 2001 A. D. o de la designación de Era Cristiana, segundo del decenio de los años 2000, primer año del siglo XXI, y primero en marcar el inicio del tercer milenio.

Los atentados del 11 de septiembre contra los Estados Unidos por parte del grupo terrorista Al-Qaeda, que mataron a unas 3000 personas e instigaron la guerra global contra el terrorismo, fue un evento que no solo marca este año sino también el inicio del siglo XXI en general. Estados Unidos lideró una coalición multinacional en una guerra en Afganistán después de que el gobierno talibán no extraditara al líder de Al-Qaeda, Osama bin Laden.

Fue declarado:

Para información de EFEMÉRIDES anuales Y ACONTECIMIENTOS mensuales, pulsar el coloreado de azul del año 2001.

2002 (MMII) fue un año común comenzado en martes, y terminado en martes, según el calendario gregoriano. Fue también el número 2002 anno Dómini o de la designación de Era Cristiana, además del segundo del tercer milenio y del siglo XXI, el tercero de la década de 2000.

Para información de EFEMÉRIDES anuales Y ACONTECIMIENTOS mensuales, pulsar el coloreado de azul del año 2002.

2003 (MMIII) fue un año común comenzado en miércoles según el calendario gregoriano. Fue también el número 2003 anno Dómini o de la designación de Era Cristiana, además fue el tercer año del  siglo XXI, del III milenio, de la primera década del siglo XXI y el cuarto del decenio de los años 2000.

Fue designado:

Para información de EFEMÉRIDES anuales Y ACONTECIMIENTOS mensuales, pulsar el coloreado de azul del año 2003.

2004 (MMIV) fue un año bisiesto comenzado en jueves según el calendario gregoriano. Fue también el número 2004 anno Dómini o de la designación de Era Cristiana, además del cuarto año del siglo XXI, del III milenio, de la primera década del siglo xxi y el quinto del decenio de los años 2000.

Para información de EFEMÉRIDES anuales Y ACONTECIMIENTOS mensuales, pulsar el coloreado de azul del año 2004.

2005 (MMV) fue un año común comenzado en sábado según el calendario gregoriano. Fue también el número 2005 anno Dómini, de la era cristiana o de la era común, además del quinto del tercer milenio, el quinto de la segunda década del siglo XXI y el sexto del decenio de los años 2000. De acuerdo con el zodiaco chino, fue el año del Gallo bajo la madera como elemento. Fue designado:

Para información de EFEMÉRIDES anuales Y ACONTECIMIENTOS mensuales, pulsar el coloreado de azul del año 2005. 

2006 (MMVI) fue un año común comenzado en domingo según el calendario gregoriano. Fue también el número 2006 anno Dómini o de la designación de Era Cristiana, además fue el sexto año del siglo XXI, del III milenio, de la primera década del siglo xxi y el séptimo del decenio de los años 2000.

Fue designado:

Para información de EFEMÉRIDES anuales Y ACONTECIMIENTOS mensuales, pulsar el coloreado de azul del año 2006.

2007 (MMVII) fue un año común comenzado en lunes según el calendario gregoriano. Fue también el número 2007 anno Dómini o de la designación de Era Cristiana, además del séptimo del tercer milenio, séptimo del siglo XXI y el octavo de la década de 2000. y fue designado como:

Para información de EFEMÉRIDES anuales Y ACONTECIMIENTOS mensuales, pulsar el coloreado de azul del año 2007.

2008 (MMVIII) fue un año bisiesto comenzado en martes según el calendario gregoriano. Fue también el número 2008 anno Dómini o de la designación de la Era Cristiana, además del octavo del Siglo XXI y del tercer milenio, el octavo de la primera década del Siglo XXI y el noveno y penúltimo del decenio de los 2000 y fue designado como:

Para información de EFEMÉRIDES anuales Y ACONTECIMIENTOS mensuales, pulsar el coloreado de azul del año 2008.

2009 (MMIX) fue un año común comenzado en jueves según el calendario gregoriano. Fue también el número 2009 anno Dómini o de la designación de la Era Cristiana, además el noveno año del tercer milenio y del siglo XXI, y el último del decenio de los Años 2000. Fue designado como:

Para información de EFEMÉRIDES anuales Y ACONTECIMIENTOS mensuales, pulsar el coloreado de azul del año 2009.

2010 (MMX) fue un año común comenzado en viernes según el calendario gregoriano. Fue también el número 2010 anno Dómini o de la designación de Era Cristiana, además del décimo del siglo xxi y del III milenio, el último de la primera década del siglo xxi y el primer año del decenio de los años 2010.

Fue designado como el Año del tigre, según el horóscopo chino; el Año del Centenario de la Revolución mexicana, según el Gobierno de  México; el Año del Bicentenario de la Independencia de México, según el Gobierno de México,​ el Año Internacional de la Diversidad Biológica, según la ONU;​ el Año Internacional de Acercamiento de las Culturas, según la ONU; el Año del Bicentenario del inicio del proceso de Independencia de Argentina, según el Gobierno de Argentina; el Año 52 de la Revolución, según el Gobierno de Cuba; el Año del Bicentenario de la Independencia de Colombia, según el Gobierno de Colombia;​ el Año del Bicentenario del inicio del proceso de la Independencia de Chile, según el Gobierno de Chile; el Año del 1100 aniversario del Reino de León y el Año del Marino, según la OMI.

Para información de EFEMÉRIDES anuales Y ACONTECIMIENTOS mensuales, pulsar el coloreado de azul del año 2010.

2011 (MMXI) fue un año común comenzado en sábado en el calendario gregoriano. Fue también el número 2011 anno Dómini o de la designación de era cristiana, además del decimoprimer del tercer milenio y el segundo de la década de los 2010.

El año estuvo marcado por el inicio de una serie de protestas y revoluciones en todo el mundo árabe que abogaban por la democracia, la reforma y la recuperación económica, que más tarde condujeron al derrocamiento de jefes de Estado en Túnez, Egipto y del Yemen, y en algunos casos desencadenaron en cruentas guerras civiles como la guerra civil siria y la primera guerra civil libia.

Algunos de los eventos destacados del año fueron: Marinos estadounidenses mataron al líder de Al-Qaeda y terrorista Osama bin Laden en su complejo en Pakistán el 2 de mayo. El rover Curiosity, que debía aterrizar en Marte en agosto del año siguiente, despegó de Cabo Cañaveral el 26 de noviembre. En julio se independiza Sudán del Sur y se convierte en el país más joven del mundo en independizarse. En diciembre, el líder norcoreano Kim Jong il, quien había sido el líder supremo de Corea del Norte desde la muerte de su padre Kim Il Sung en 1994, murió mientras viajaba en tren a un lugar en las afueras de Pionyang. Fue sucedido por su hijo Kim Jong Un.

Fue designado como:

Para información de EFEMÉRIDES anuales Y ACONTECIMIENTOS mensuales, pulsar el coloreado de azul del año 2011.

2012 (MMXII) fue un año bisiesto comenzado en domingo en el calendario gregoriano. Fue también el número 2012 anno Dómini o de la designación de Era Cristiana, además del decimosegundo del tercer milenio y el tercero de los años 2010.

La Asamblea General de las Naciones Unidas declaró el año 2012 el año internacional de las cooperativas, y reconociendo así la contribución de estas al desarrollo socioeconómico, en particular al reconocimiento a la reducción de la pobreza, el empleo y a la integración social que generan.​ También fue designado como el Año Internacional de la Energía Sostenible para todos. y el año del Dragón según el Horóscopo chino.

Para información de EFEMÉRIDES anuales Y ACONTECIMIENTOS mensuales, pulsar el coloreado de azul del año 2012.

2013 (MMXIII) fue un año común comenzado en martes en el calendario gregoriano. Fue también el número 2013 del anno Domini o la designación de era cristiana, además del decimotercero del tercer milenio y el cuarto de la década de los Años 2010. Fue el primer año en tener todos sus dígitos diferentes desde 1987, en una secuencia que duró hasta 2019.

La Asamblea General de las Naciones Unidas declaró al 2013 como Año Internacional de la Cooperación en la Esfera del Agua y el año internacional de la Matemática del planeta Tierra (no es un año internacional reconocido por la ONU, cuenta con el apoyo de la UNESCO). Es el año internacional de la Quinua por la FAO y el año de la Serpiente según el horóscopo chino, fue el Año de la Fe, según la Iglesia católica y el año de Luigi comenzó en este año según Nintendo acabando en marzo de 2014.

Para información de EFEMÉRIDES anuales Y ACONTECIMIENTOS mensuales, pulsar el coloreado de azul del año 2013.

2014 (MMXIV) fue un año común comenzado en miércoles, según el calendario gregoriano; decimocuarto del tercer milenio y cuarto de segunda década del Siglo XXI. De acuerdo con el zodiaco chino, fue el año del caballo y del elemento madera.

Las Naciones Unidas declararon 2014 como Año Internacional de la Agricultura Familiar, Año Internacional de la Cristalografía, Año Internacional de los Pequeños Estados Insulares en Desarrollo y Año Internacional de Solidaridad con el Pueblo Palestino.

Para información de EFEMÉRIDES anuales Y ACONTECIMIENTOS mensuales, pulsar el coloreado de azul del año 2014.

2015 (MMXV) fue un año común comenzado en jueves en e  calendario gregoriano, fue también el número 2015 anno Dómini, de la era cristiana o de la era común, además del decimoquinto del tercer milenio, el quinto de la segunda década del siglo XXI y el sexto del decenio de los años 2010. De acuerdo con el zodiaco chino, fue el año de la oveja bajo la madera como elemento.

La ONU declaró 2015 como el Año Internacional de la Luz y las Tecnologías Basadas en la Luz y también como el Año Internacional de los Suelos.

Fue declarado el año 2015 como el «Año del Quijote Corriente» por el cuatricentenario de Don Quijote de la Mancha.

Para información de EFEMÉRIDES anuales Y ACONTECIMIENTOS mensuales, pulsar el coloreado de azul del año 2015.

2016 (MMXVI) fue un año bisiesto comenzado en viernes del calendario gregoriano.

Fue también el número 2016 del anno Dómini, era común o la designación de era cristiana, además del decimosexto del tercer milenio y el séptimo de los años 2010.

Para información de EFEMÉRIDES anuales Y ACONTECIMIENTOS mensuales, pulsar el coloreado de azul del año 2016.

2017 (MMXVII) fue un año común comenzado en domingo según el calendario gregoriano; decimoséptimo año del Siglo XXI y del III milenio. Fue el séptimo año de la segunda década del Siglo xxi y el octavo del decenio de los Años 2010.

La ONU (Organización de las Naciones Unidas) declaró este año como el «Año Internacional del Turismo Sostenible para el Desarrollo», con la intención de promover esa actividad económica creando conciencia de la importancia de impulsarla y desempeñarla de manera responsable.

Para información de EFEMÉRIDES anuales Y ACONTECIMIENTOS mensuales, pulsar el coloreado de azul del año 2017.

2018 (MMXVIII) fue un año común comenzado en lunes en el calendario gregoriano. Fue también el número 2018 anno Dómini o de la designación de la Era Cristiana, además del décimo octavo del Siglo XXI y del tercer milenio, el octavo de la segunda década del Siglo XXI y el noveno y penúltimo del decenio de los 2010.

La Organización de las Naciones Unidas lo declaró como el «Año Internacional de los Arrecifes de Coral» para crear conciencia sobre el valor y la importancia de estos especímenes y las amenazas a su sostenibilidad, y así motivar a los ciudadanos a tomar medidas para protegerlos.​ De acuerdo con la astrología china, correspondió al signo del Perro, en su forma Yang.

Para información de EFEMÉRIDES anuales Y ACONTECIMIENTOS mensuales, pulsar el coloreado de azul del año 2018.

2019 (MMXIX) fue un año común comenzado en martes en el calendario gregoriano. Fue también el número 2019 anno Dómini o de la designación de la Era Cristiana, además el décimo noveno año del tercer milenio y del siglo XXI, y el último del decenio de los Años 2010. Fue el último año del Siglo hasta la fecha en tener diferentes todos sus dígitos, algo que no volverá a ocurrir hasta 2031.

Fue designado como:

Se señala que 2019 fue el año en que se documentó el primer caso humano conocido de COVID-19, antes de la pandemia que se declaró al año siguiente. El año 2019 fue descrito como el «mejor año en la historia de la humanidad» hasta ese momento por varios periódicos y medios de comunicación, incluidos The New York Times y WNYC.

Para información de EFEMÉRIDES anuales Y ACONTECIMIENTOS mensuales, pulsar el coloreado de azul del año 2019.

2020 (MMXX) fue un año bisiesto comenzado en miércoles en el calendario gregoriano. A su vez, fue el número 2020 anno Dómini o de la designación de era común, el vigésimo año del tercer milenio, el último año de la segunda década del siglo XXI y el primero del decenio de los años 2020.

El año se caracterizó por la pandemia de COVID-19, virus que fue encontrado y designado como una nueva enfermedad en la ciudad china de Wuhan a finales de 2019, se propagó por el resto de China y en otros países del resto del mundo durante 2020 provocando un fuerte impacto socioeconómico. Esta pandemia provocó hasta finales de diciembre más de 150 millones de casos en todo el mundo y la muerte de más de 4,8 millones de personas. También hubo un colapso del mercado de valores mundial, provocada en parte por la pandemia y también por una guerra de precios del petróleo entre Rusia y Arabia Saudita y una decisión del Banco Central Europeo de no bajar las tasas de interés. Geoespatial World también lo calificó como «el peor año en términos de cambio climático» en parte debido a los grandes desastres climáticos en todo el mundo, incluidos los grandes incendios forestales en Australia y el oeste de Estados Unidos, así como la actividad ciclónica tropical extrema que rompió récords con la temporada 2005 que afectó a gran parte de América del Norte.

El año 2020 fue designado como:

Para información de EFEMÉRIDES anuales Y ACONTECIMIENTOS mensuales, pulsar el coloreado de azul del año 2020.

2021 (MMXXI) fue un año común comenzado en viernes en el calendario gregoriano, el número 2021 Anno Domini. Fue el vigésimo primer año del siglo XXI y del III milenio, el primer año de la tercera década del siglo xxi y el segundo de los años 2020.

Al igual que el año anterior, 2021 también estuvo fuertemente definido por la pandemia de COVID-19, debido a la aparición de múltiples variantes de COVID-19. El gran despliegue mundial de vacunas contra la COVID-19, que comenzó a finales de 2020, continuó en este año. La mayoría de los eventos importantes programados para 2020 que se pospusieron debido a la pandemia se celebraron en 2021, incluida la Expo 2020 o el Festival de la Canción de Eurovisión 2021, y eventos deportivos como la UEFA Euro 2020, los Juegos Olímpicos y Paralímpicos de Verano de 2020, así como la Copa América de 2021.

2021 fue testigo del auge de los tokens no fungibles como parte de la economía mundial y de numerosos avances en la exploración espacial, en particular por parte de los Emiratos Árabes Unidos, la NASA y SpaceX, incluido el lanzamiento del telescopio espacial James Webb. Los golpes de estados crecieron en 2021, como en  Sudán, Birmania, Malí y Guinea y disturbios civiles en Armenia y Estados Unidos.

El año 2021 fue:

Para información de EFEMÉRIDES anuales Y ACONTECIMIENTOS mensuales, pulsar el coloreado de azul del año 2021.

2022 (MMXXII) fue un año común comenzado en sábado en el calendario gregoriano, el número 2022 anno Domini, además del vigésimo segundo año del siglo XXI y del iii milenio. Fue el tercer año del decenio de los 2020 y el segundo de la 3.ª década del siglo XXI.

En este año se destacó la eliminación de casi todas las restricciones contra la pandemia del COVID-19 y se reabrieron las fronteras internacionales en la mayoría de los países, y continuó el despliegue mundial de las vacunas contra la COVID-19. La economía mundial continuó con su recuperación, aunque muchos países experimentaron un aumento continuo de inflación; como respuesta, muchos bancos centrales elevaron sus tasas de interés a niveles históricos.

La población mundial alcanzó los ocho mil millones de personas en 2022 y en la última parte del año también vio el primer lanzamiento público de ChatGPT por parte de OpenAI.

El año también estuvo dominado por guerras y conflictos armados, como la Guerra de Tigray, la guerra contra las pandillas en El Salvador, la escalada del conflicto del Alto Karabaj y la más notable fue la invasión rusa de Ucrania, el mayor conflicto armado en Europa desde la Segunda Guerra Mundial.

La invasión provocó el desplazamiento de 15,7 millones de ucranianos (8 millones de desplazados internos y 7,7 millones de refugiados), y provocó condenas, sanciones internacionales, consolidación de Rusia como un estado paria y amenazas nucleares, la retirada de cientos de empresas de Rusia y la exclusión de Rusia de los principales eventos deportivos.

El año 2022 fue:

Para información de EFEMÉRIDES anuales Y ACONTECIMIENTOS mensuales, pulsar el coloreado de azul del año 2022.

2023 (MMXXIII) fue un año común comenzado en domingo en el  calendario gregoriano. Fue también el número 2023 anno Domini o de la designación de era cristiana, además de ser el vigésimo tercer año del siglo xxi y del tercer milenio. De igual manera, fue el tercer año de la tercera década del siglo XXI y el cuarto del decenio de los 2020.

El año fue testigo de la disminución y debilitación de la pandemia de COVID-19, y la OMS puso fin a su estado de emergencia sanitaria mundial en mayo. Los conflictos armados como la invasión rusa de Ucrania y la guerra civil birmana continuaron durante este año, y una serie de golpes de Estado, varios conflictos armados y crisis políticas estallaron en numerosas naciones africanas. En octubre se produjo una escalada del conflicto israelí-palestino cuando el grupo militante Hamás, dirigió un ataque contra Israel, lo que llevó a este último a declarar la guerra a Hamás. Además, el conflicto del Alto Karabaj terminó después de que más de 100 000 armenios huyeran de la región tras una ofensiva militar azerí lanzada en septiembre. Los desastres naturales catastróficos incluyeron el quinto terremoto más mortífero del siglo xxi que azotó Turquía y Siria, dejando casi 60 000 muertos; el ciclón Freddy, el ciclón tropical de mayor duración registrado en la historia, que provocó más de 1400 muertes en Malaui y Mozambique; la tormenta Daniel, que se convirtió en el ciclón más mortífero del mundo desde el ciclón Nargis después de matar al menos a 11 000 personas en Libia; y un  gran terremoto de magnitud 6,8 que sacudió el oeste de Marruecos, matando a 2960 personas.

2023 fue testigo de una crisis bancaria que provocó el colapso de numerosos bancos regionales estadounidenses, así como la compra de Credit Suisse por parte de UBS en Suiza. En Estados Unidos, los dos bancos más grandes que colapsaron fueron Silicon Valley Bank y First Republic Bank. Además, se anunciaron numerosas adquisiciones en diversas industrias. Algunas de las más grandes y notables fueron las adquisiciones de energía de octubre con ExxonMobil y Chevron comprando Pioneer Natural Resources y e Hess respectivamente y el cierre de la adquisición de Activision Blizzard por parte de Microsoft. En el ámbito tecnológico, 2023 ha sido testigo del continuo aumento de los modelos de IA generativa, con un aumento de las aplicaciones en diversas industrias. Estos modelos, que aprovechan los avances en el aprendizaje automático y el procesamiento del lenguaje natural, se han vuelto capaces de crear texto, imágenes y música realistas y coherentes.

El año 2023 fue:

  • El Año del Conejo, de acuerdo con el horóscopo chino.
  • El Año Internacional del Mijo, de acuerdo con la ONU.
  • El Año Internacional del Diálogo como Garantía de Paz, según la ONU.
  • El Año del Revolucionario mexicano Francisco Villa.​
  • El Año más caluroso jamás registrado.

Para información de EFEMÉRIDES anuales Y ACONTECIMIENTOS mensuales, pulsar el coloreado de azul del año 2023.

2024 (MMXXIV) es el año actual. Es un año bisiesto comenzado en lunes en el calendario gregoriano. Es el vigésimo cuarto año del  siglo XXI y del tercer milenio. Es el cuarto año de la tercera década del siglo XXI y el quinto del decenio de los 2020.

El año 2024 es:

Para información de EFEMÉRIDES anuales Y ACONTECIMIENTOS mensuales, pulsar el coloreado de azul del año 2024.

 

8.2 LA POLÍTICA DEL SEGLE XXI, EN GENERAL

 

8.3. LA POLÍTICA CATALANA DEL SEGLE XXI

LA POLÍTICA DE CATALUNYA

La norma institucional que estableix l’organització política de Catalunya és l’Estatut d’Autonomia del 2006. Segons el que estableix l’Estatut, l’autogovern de Catalunya s’organitza políticament en la Generalitat de Catalunya, conformada pel Parlament, la Presidència, el Consell Executiu i les altres institucions creades pel Parlament. El sistema d’organització política de Catalunya està basat en el parlamentarisme.

Vet aquí toda una sèrie de temes en relació a la política catalana que, en el seu conjunt, il·luminen a bastament els orígens, les expectativas i el tarannà d’aquest país obert al món d’acord amb el que ha estat, és i será:

1999 (MCMXCIX) fou un any normal començat en divendres, corresponent a l’any 1000 del calendari Igbo i al 5100 del Kali Yuga.

Per a la informació d’EFEMÈRIDES anuals I d’ESDEVENIMENTS mensuals, cliqueu el colorejat de blau de l’any 1999.

2000 (MM, també anomenat 2K) fou un any de traspàs començat un dissabte.

Per a la información de EFEMÈRIDES anuals I d’ESDEVENIMENTS mensuals, cliqueu el colorejat de blau de l’any 2000.

 

2001 (MMI) fon un any normal del calendari gregorià començat en dilluns.

Per a la información de EFEMÈRIDES anuals I d’ESDEVENIMENTS mensuals, cliqueu el colorejat de blau de l’any 2001.

 

 

2002 (MMII) fou un any normal, començat en dimarts segons el calendari gregorià.

Per a la información de EFEMÈRIDES anuals I d’ESDEVENIMENTS mensuals, cliqueu el colorejat de blau de l’any 2002.

 

2003 fon un any normal començat en dimecres segons el calendari gregorià.

Per a la información de EFEMÈRIDES anuals I d’ESDEVENIMENTS mensuals, cliqueu el colorejat de blau de l’any 2003.

 

 

2004 fon un any de traspàs començat en dijous, segons el calendari gregorià.

Per a la información de EFEMÈRIDES anuals I d’ESDEVENIMENTS mensuals, cliqueu el colorejat de blau de l’any 2004.

 

2005 fou un any normal, començat en dissabte segons el calendari gregorià.

Per a la información de EFEMÈRIDES anuals I d’ESDEVENIMENTS mensuals, cliqueu el colorejat de blau de l’any 2005.

 

2006 fou un any normal, començat en diumenge segons el calendari gregorià i declarat Any internacional dels deserts i la desertització per l’Assemblea General de les Nacions Unides.

Per a la información de EFEMÈRIDES anuals I d’ESDEVENIMENTS mensuals, cliqueu el colorejat de blau de l’any 2006.

 

2007 fou un any normal, començat en diumenge segons el calendari gregorià.

Per a la información de EFEMÈRIDES anuals I d’ESDEVENIMENTS mensuals, cliqueu el colorejat de blau de l’any 2007.

2008 fon un any bixest, començat en dimarts segons el calendari gregorià i declarat Any Internacional dels Idiomes per l’ONU.

Per a la información de EFEMÈRIDES anuals I d’ESDEVENIMENTS mensuals, cliqueu el colorejat de blau de l’any 2008.

2009 és un any normal començat en dijous en el calendari gregorià. Ha sigut designat:

  • Any del Bou, segons l’horòscop xinès.
  • Any Internacional de l’Astronomia, segons l’ONU.
  • Any Internacional de la Reconciliació, segons l’ONU.
  • Any Internacional de les Fibres Naturals, segons l’ONU.
  • Any Internacional de l’Aprenentatge sobre els Drets Humans, segons l’ONU.
  • Any Internacional del Goril·la, segons l’ONU.
  • Any de Nikolai Gógol, segons la UNESCO.

Per a la información de EFEMÈRIDES anuals I d’ESDEVENIMENTS mensuals, cliqueu el colorejat de blau de l’any 2009.

2010 fou un any normal començat en divendres en el calendari gregorià.

Per a la información de EFEMÈRIDES anuals I d’ESDEVENIMENTS mensuals, cliqueu el colorejat de blau de l’any 2010.

2011 fou un any normal començat en dissabte. En el calendari gregorià és el 2011è any de l’era comuna o de l’era cristiana, l’11è any del tercer mil·lenni i del segle XXI, i el 2n any de la dècada del 2010.

Les Nacions Unides van designar l’any 2011 com l’Any Internacional dels Boscos, l’Any Internacional de la Química, l’Any Internacional dels afrodescendents i també se l’ha designat com l’Any dels Pirineus.

Per a la información de EFEMÈRIDES anuals I d’ESDEVENIMENTS mensuals, cliqueu el colorejat de blau de l’any 2011.

2012 fou un any de traspàs començat en diumenge. En el calendari gregorià és el 2012è any de l’era comuna o de l’era cristiana, l’11è any del tercer mil·lenni i del segle XXI, i el 3r any de la dècada del 2010.

Coincideix amb l’últim any computat del compte llarg vigent durant els últims mil·lennis pel Calendari maia i que s’acaba el 21 o el 23 de desembre del 2012 a les 12 del migdia.

Per a la información de EFEMÈRIDES anuals I d’ESDEVENIMENTS mensuals, cliqueu el colorejat de blau de l’any 2012.

2013 fou un any normal començat en  dimarts. En el calendari gregorià és el 2013è any de l’era comuna o de l’era cristiana, el 13è any del tercer mil·lenni i del segle XXI, i el 4t any de la dècada del 2010.

Per a la información de EFEMÈRIDES anuals I d’ESDEVENIMENTS mensuals, cliqueu el colorejat de blau de l’any 2013.

2014 fou un any normal començat en dimecres. En el calendari gregorià és el 2014è any de l’era comuna o de l’era cristiana, el 14è any del tercer mil·lenni i del segle XXI, i el 5è any de la dècada del 2010.

Les Nacions Unides va designar el 2014 com l’Any Internacional de l’Agricultura Familiar, i la UNESCO com l’Any Internacional de la Cristal·lografia.

Per a la información de EFEMÈRIDES anuals I d’ESDEVENIMENTS mensuals, cliqueu el colorejat de blau de l’any 2014.

2015 fou un any normal començat en dijous. En el calendari gregorià és el 2015è any de l’era comuna o de l’era cristiana, el 15è any del tercer mil·lenni i del segle XXI, i el 6è any de la dècada del 2010.

Per a la información de EFEMÈRIDES anuals I d’ESDEVENIMENTS mensuals, cliqueu el colorejat de blau de l’any 2015.

2016 fou un any de traspàs començat en divendres. En el calendari gregorià és el 2016è any de l’era comuna o de l’era cristiana, el 16è any del tercer mil·lenni i del segle XXI, i el 7è any de la dècada del 2010.

Per a la información de EFEMÈRIDES anuals I d’ESDEVENIMENTS mensuals, cliqueu el colorejat de blau de l’any 2016.

2017 fou un any normal començat en diumenge. En el calendari gregorià, és el 2017è any de l’era comuna o de l’era cristiana, el 17è any del tercer mil·lenni i el 8è any de la dècada del 2010.

Va ser proclamat per les Nacions Unides; Any Internacional del Turisme Sostenible per al Desenvolupament, Any per la Igualtat Lingüística per Escola Valenciana Any Blasco Ibáñez per la Generalitat Valenciana i Any Constantí Llombart per Òc-Valéncia. La ciutat de València és la Capital Mundial de l’Alimentació durant tot l’any.

Per a la información de EFEMÈRIDES anuals I d’ESDEVENIMENTS mensuals, cliqueu el colorejat de blau de l’any 2017.

2018 fou un any normal, començat en dilluns segons el calendari gregorià.

Per a la información de EFEMÈRIDES anuals I d’ESDEVENIMENTS mensuals, cliqueu el colorejat de blau de l’any 2018.

2019 (MMXIX) fou un any comú començat en dimarts del calendari gregorià. Les Nacions Unides el van designar com a Any Internacional de les Llengües Indígenes i Any Internacional de la Taula Periòdica dels Elements Químics.

Per a la información de EFEMÈRIDES anuals I d’ESDEVENIMENTS mensuals, cliqueu el colorejat de blau de l’any 2019.

2020 fou un any que va començar dimecres en el calendari gregorià.

La pandèmia per coronavirus de 2019-2021, originada l’any anterior a Wuhan, s’estengué durant gener i febrer a tot el món abans de ser declarada pandèmia per l’Organització Mundial de la Salut l’11 de març: l’estat d’emergència provocà el tancament d’espais públics, la prohibició d’aglomeracions multitudinàries i la cancel·lació d’esdeveniments com el Mobile World Congress, Falles (ajornades a juliol), les festes de la Magdalena o els Jocs de la XXXII Olimpíada (al 2021).

Per a la información de EFEMÈRIDES anuals I d’ESDEVENIMENTS mensuals, cliqueu el colorejat de blau de l’any 2020

Per a la información de EFEMÈRIDES anuals I d’ESDEVENIMENTS mensuals, cliqueu el colorejat de blau de l’any 2021.

2022 va ser un any comú començat en dissabte i correspon a l’any 1400 del calendari persa.

2022 ha sigut declarat Any Joan Fuster per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua pel centenari del naixement de l’escriptor suecà.

Per a la información de EFEMÈRIDES anuals I d’ESDEVENIMENTS mensuals, cliqueu el colorejat de blau de l’any 2022.

2023 (MMXXIII) va ser un any comú començat en diumenge. És el 2023è any de l’Era comuna o de l’Era cristiana, el 23è any del tercer mil·lenni i el 4t any de la dècada del 2020.

Per a la información de EFEMÈRIDES anuals I d’ESDEVENIMENTS mensuals, cliqueu el colorejat de blau de l’any 2023.

2024 és l’any actual, un any de traspàs començat en dilluns. En el calendari gregorià, és el 2024è any de l’Era comuna o de l’Era cristiana, el 24è any del tercer mil·lenni i el 5è any de la dècada del 2020.

Per a la información de EFEMÈRIDES anuals I d’ESDEVENIMENTS mensuals, cliqueu el colorejat de blau de l’any 2024.

 

 

administrador

Ver todas las entradas de administrador →

Puede que también te guste

DE COM EL CRISTIANISME ASSIMILA FESTES PAGANES A PROPÒSIT DE L’ASSUMPCIÓ DE MARIA (15 D’AGOST)

EN LA DIADA DE SANT JORDI, 2013…

EN EL 82è ANIVERSARI DE LA MEVA NAIXENÇA

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *