por DEL LLUNARI DE LA PASQUA DE PENTACOSTA EN PENTAGRAMA METAFÒRIC-, AL CALENDARI SOLAR DE LA FESTA DE SANT JOAN AMB REGISTRE INDEPENDENTISTA…
DEL LLUNARI DE LA PASQUA DE PENTACOSTA EN PENTAGRAMA METAFÒRIC-, AL CALENDARI SOLAR DE LA FESTA DE SANT JOAN AMB REGISTRE INDEPENDENTISTA…
1. PENTACOSTA EN PENTAGRAMA METAFÒRIC: LA PASQUA GRANADA
1.1. A cinquanta dies de la Pasqua florida, arriba la Pasqua granada, d’acord amb el llunari, present-nos el meravellós espectacle de llum, foc i vent tal i com descriu el segon capítol dels Fets dels Apòstols, entre els versets de l’1 al 41.
En el calendari cristià s’assenyala la festa de la Pasqua “Granada” o de la “Plenitud” als cinquanta dies –Pentacosta– de la celebració de la Pasqua “Florida” o de la “Resurrecció”, unes festes mòbils d’acord amb el calendari llunari. I qui hagi llegit i disposi d’un mínim coneixement dels Fets dels Apòstols (2,1-41), no només en el seu prodigiós aspecte literal, sinó sobretot, en el simbolisme que la interpretació bíblica d’aquest capítol descrit aporta, certament amb una exuberància de detalls extraordinaris, entesos dins d’un imaginari decoratiu de recursos espectaculars, hi trobarà unes línies plenes de contingut que em plau rescatar per al que interessa en el nostre moment actual. Fixem-nos en la descripció resumida del capítol:
Complerts cinquanta dies de la Pasqua de Resurrecció, els deixebles estaven reunits i, de cop, es va sentir una remor com d’una ventada vehement i l’Esperit Sant es va fer present en forma de foc. I aquest foc es va anar destriant con en llengües petites que es van anar posant sobre els caps dels deixebles. D’aquesta manera van quedar plens de l’Esperit i van començar a parlar en diverses llengües…i tothom els entenia…!
1.2. Una derivada de l’escenari meravellós de la Pentacosta, ens trasllada cap a una reflexió significativa sobre la importància de la Llengua.
El ventijol suau que recorre l’escenari de la celebració narrada en els Fets dels Apòstols, ens porta dues consideracions -a la manera de llengües de foc- en aquesta celebració de la Pentacosta, que ens orienten cap a les reflexions següents:
1.2.1. La celebració de la Pentacosta resulta ser la “festa de l’expressió lingüística” que, a través de la parla, fa possible l’entesa entre tots nosaltres, els humans:
Personalment no arribo a entendre com sectors importants de la nostra societat, no només toleren amb desdeny la diversitat de llengües de l’Estat espanyol i la parla dialectal de la llengua catalana, sinó que un nombre prou considerable d’intel·lectuals, les rebutja frontalment. L’anàlisi científica d’aquesta situació inversemblant aporta un resultat que pot llegir-se en un ampli arc que ressegueix una trajectòria que recorre, des de la voluntat perversa d’ofegar políticament una llengua en benefici d’una altra considerada superior -aquest fenomen es diu diglòssia-, fins a l’expressió d’una mancança cultural tan important que arriba a les fronteres desdibuixades de la ignorància més flagrant. Cal, una vegada més, recordar l’origen i la història de la llengua catalana.
Em faig ressò dels patiments de cadascun dels catalans que ha hagut de morir per salvar la seva pàtria i la de tots aquells que han experimentat persecució, presó i exili al llarg de la historia. Ara mateix som en un moment en què, més enllà de fer un repàs de les raons històriques, ha crescut en espiral una frustració catalana a partir de la Sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut (2006-2010), els vuit anys posteriors de diàleg de sords que se n’ha derivat i la col·lecció de “nos” del govern espanyol i del Tribunal Constitucional esmentat que hem acumulat a Catalunya, fins arribar a la repressió de l’1 d’Octubre de 2017 i la judialització exagerada i punyent contra la llibertat. Per tant, m’uneixo solidàriament amb tots els pobles -ètnies, cultures i religions- que són perseguits actualment a causa de la injustícia i la inhumanitat. El meu pensament i el meu cor són amb els qui han patit i segueixen sofrint injustícies a qualsevol indret de la terra.
En l’esperança i amb el desig que tota persona humana pugui gaudir de tots els drets i de totes les llibertats sense distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o altra, d’origen nacional o social, posició econòmica, naixement o qualsevol altra condició, deixo constància aquí de la “Declaració Universal dels Drets Lingüístics” de tota la humanitat, que les institucions i organitzacions no-governamentals estudiaren i signaren, reunides a Barcelona, els dies 6 al 9 de juny de 1996.
1.2.2. La celebració de la Pentacosta resulta ser la “Festa de l’Expressió Lingüística” que, a través de la parla, fa possible l’adquisició del coneixement objectiu de les coses i de la comprensió afectiva entre les persones:
Com molt bé ens descriu Narcís Comadira al diari ARA de dissabte 19 de maig de 2018:
“Aquest any la festa de la Pentacosta ha arribat aviat, precedida per pluges sovintejades. Els camps són verds i els arbres han brotat amb una força encoratjadora. Els marges són plens de ginesta florida i les roselles esquitxen de vermell les vores dels camins…”
… I em pregunto personalment: de què pot ser símbol tot això…? Doncs molt bé podem dir que aquest vent que oneja per sobre de tot plegat, hi aleteja una nova primavera amb el desig que un novençà i tonificant alè -diguem-ne “esperit”, si volem- s’assenti sobre el nostre país cansat i sofrent i ens faci generosos per perdonar-nos els fracassos, forts per continuar lluitant, intel·ligents per comprendre el garbuix que ens envaeix i, sobretot, ens il·lumini el camí que encara cal recórrer.
En una seqüència del “Liber Usualis” trobada en la festa de la Pentacosta, es demana a l’Esperit:
Que “renti” tot allò que es brut; que “regui” tot allò que és àrid; que “sani” tot el que està malalt; que “flexibilitzi” tot allò que és rígid; que “escalfi” tot allò que és frígid…
I tot això, per tal de poder viure amb dignitat i en pau el goig per sempre més. Certament: en un sol text, vet ací l’elenc de totes les nostres mancances i un programa de tots els nostres desitjos…
Prescindint del coneixement i sentiment religiós de cadascú/na -fins i tot del meu propi- m’atanso també cap a un dels himnes del dia de la festa indicada –Veni Creator Spiritus– perquè, en aquests moments de confusió i de patiment, no ens abandoni i no deixi d’aletejar aquell ventijol misteriós de l’esperit. Nogensmenys, en una de les estrofes melodioses, interpretades amb càntic gregorià, ressona avui en el nostre cor i ens acompanya, tot xiuxiuejant-nos tot allò que desitgem:
- Enceneu la vostra llum en tots els nostres sentits.
- Infoneu el vostre amor en els nostres cors.
- Vigoritzeu amb força la debilitat del nostre cos.
- Doneu-nos promptament la desitjada la pau.
- Foragiteu l’enemic ben lluny de tots nosaltres.
- Aneu al davant nostre per alliberar-nos dels perills.
- I doneu-nos els vostres “set dons” per mantenir el capteniment i l’esperança.
En la festa de la Pentacosta es demana a l’Esperit que infongui en els cristians els “set dons” que els poden donar força per mantenir la lluita i assolir la llibertat. No hauríem de defugir i posar al dia, amb un comentari descriptiu i adaptat als nostres dies, tot allò que inclouen els conceptes de la saviesa, la intel·ligència, el consell, la fortitud, la ciència, la pietat i la pràctica de tot allò que és bo, just i vertader…
2. ENTRE LA FORMACIÓ DE DOS GOVERNS, UNES PARAULES SOBRE EL SIGNIFICAT I RECORREGUT DELS LLAÇOS GROCS I LA VALORACIÓ DELS TWIT’S O PIULADES, AIXÍ COM DELS LIBBRES EDITATS DE QUIM TORRA I PLA, PRESIDENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA.
2.1. Una rastellera de temes en cartera, objecte d’anàlisi polític i el comentari valoratiu sobre dues situacions importants, escollides d’entre una munió d’aspectes de prou actualitat.
Efectivament, entre la formació de dos governs -el Govern d’Espanya i el Govern de la Generalitat de Catalunya– entre els mesos de maig i juny, no han estat pas poques les pàgines que han emplenat els els diaris, els comentaris suscitats en els diferents programes de ràdio i de la Televisió, així com el desassossec produït per mantes situacions de caire recurrent que no acaben de trobar l’equilibri en el piu de la balança perquè -com totes les coses imperfectes d’aquest món- l’objectivitat de la realitat freqüentment queda relativitzada pels diferents angles de visió. No obstant això, cal posar reflexió a algunes qüestions que tot seguit detallaré i que em permetré interpretar-les des del meu punt de visió. Em refereixo a:
- La guerra dels «LLAÇOS GROCS», un símbol en contra de l’empresonament injust que pateixen membres del Govern de la Generalitat, la expresidenta del Parlament de Catalunya i els presidents respectius de l’ANC i Òmnium Cultural, així com l’expressió de llibertat dels qui els porten, els posen o els lliguen i el contrast agressiu dels qui no els permeten, els treuen o els arranquen…
- Les «PIULADES O TWUIT’S» de l’hemeroteca digital i tot allò deixat dit o escrit…, però emmarcat sempre dins d’una visió o estudi sobre la biografia de l’autor, una necessària interpretació del context, que mai s’ha de deixar de banda, ans al contrari, i la situació tant des del vessant històric com del moment actual, per tal de poder analitzar amb justesa objectiva tot allò susceptible d’aplaudiment o rebuig…
Certament, atès que accions i situacions molt diverses entren en el camp de la platina d’una observació microscòpica, subjecte sempre a una ulterior dissecció valorable o criticable, només em referiré als punts –ut supra– destacats. N’hi ha d’altres i molts. Alguns dels quals ja han estat tractats, com per exemple, la recurrència a l’odi, la distorsió de missatges, la fabricació de relats falsos, la imputació de delictes, l’adoctrinament, així com tot un llarg i dens imaginari de despropòsits que, en constituir un retaule de disbarats, resultarà més encertat recollir dels llibres de locucions i frases fetes aquella expressió de comiat que s’adreça a algú o a alguna cosa i que no sap greu que se’n vagi o es perdi:
“BON VENT I BARCA NOVA”
Tot i això, ens cal consignar una corrua de temes pendents d’anàlisi, ensems susceptibles de valoració i de crítica que, en aquests darrers anys i en l’actualitat igualment, formen part d’un retaule barroc difícil d’interpretar si el desvergonyiment i l’escalada demagògica de certes persones creix en proporció directe a l’absència de credibilitat quan tot l’argumentari es fonamenta en la mentida, la difamació, la desqualificació i l’insult. Altrament, succeeix quan les discrepàncies ideològiques se situen en un camp de joc a la recerca de l’objectivitat de les coses i no en la mentida sistemàtica per fomentar la crispació i per justificar tot allò que la realitat desmenteix.
Així doncs, fixem-nos en alguns dels temes susdits: sobre presos polítics o sobre polítics presos; la llibertat, la llibertat condicionada o la presó provisional; l’apropament de presos en fase d’instrucció judicial o després del processament dels investigats en cloure’n la instrucció; l’aplicació i la banalització de conceptes gravíssims, com el nazisme, el terrorisme, el feixisme, el totalitarisme, i de molts altres, que han pul·lulat i i pul·lulen contra persones que pensen o actuen de diferent manera; sobre querelles de prevaricacions suposades o reals; respecte d’un referèndum unilateral d’autodeterminació o acordat amb l’Estat i d’acord amb la Constitució espanyola; els escorcolls de distracció per tapar altres successos o incriminacions; el terrorisme d’Estat i la imputació de terrorisme; la corrupció dels Partits polítics i la de la societat civil; les il·legalitats en les aplicacions legislatives o normatives; sobre el veredicte europeu (Bèlgica, Alemanya, Anglaterra, Suïssa) respecte de les persones exiliades; abast, aplicació i conseqüències de la Llei Orgànica de Protecció de la Seguretat Ciutadana del 2015, altrament dita pels seus detractors, Llei Mordassa; la politització del Poder Judicial i la judicialització de la Política; seguiment i etapes de les Instruccions judicials de l’audiència Nacional, el Tribunal Suprem i el Jutjat n.13 de BCN, a partir del 20-S, l’1-O i el 27-O i l’elevació de penes de cara al judici; el paper de la Fiscalia General de l’Estat, la dels jutges Carmen Lamela i Pablo Llarena, així com les actuacions de Mariano Rajoy i de Soraya Sáenz de Santamaria; la violència i la valoració dels delictes de rebel·lió, sedició, intent de sedició i desobediència; la malversació de la Generalitat de Catalunya en el procés català; l’autodeterminació, el dret a decidir, els referèndums, la bilateralitat i la unilateralitat i la desobediència civil; el model d’Estat: monarquia o república; les denúncies del Parlament de Catalunya contra el jutge instructor del procés i tres magistrats del Tribunal Suprem en relació a tres delictes tipificats en el Codi penal: detenció il·legal (art.167), vulneració de drets fonamentals (art.542) i prevaricació judicial (art.446); els defectes de forma en una instrucció judicial, en un judici o en una ordre internacional de recerca i captura; el Tribunal Constitucional, el Govern i el Senat de l’Estat espanyol i els partit polítics que aprovaren l’aplicació de l’article 155 de la Constitució contra el govern i conselleries de la Generalitat de Catalunya; les clavegueres de l’Estat; les característiques dels diferents partits espanyols i catalans; el procés d’autodeterminació català: violent o pacífic…?; la malversació vista des de l’òptica del jutge instructor, des del ministre d’hisenda i des d’Europa i la fiança de 2,1 milions d’euros imposada a l’antic govern de la Generalitat en un termini de dos dies; el documental de Mediapro sobre el 20-S de 2017 en contrast amb la instrucció judicial del jutge Pablo Llarena i els magistrats del Tribunal Suprem que insisteixen en el processament de rebel·lió i sedició; … / …
… / … En són molts els temes a tractar i de diferent contingut. També cal seguir l’actualitat política i social del dia a dia i, per això mateix, m’adreço cap al DIARI DIGITAL VILAWEB del que ofereixo l’enllaç per poder fer-ne una lectura profitosa.
Tot i això -per anar seguint el mateix ritme sobre l’actualitat política-, cal donar un cop d’ull al tema presentat el 2 d’octubre de 2017 intitulat “ARRIBATS A L’1-O DE 2017, JA SOM AL DIA DESPRÉS…PERÒ, «AIXÍ NO MAJESTAT», PERQUÈ «TIMEO DANAOOS ET DONA FERENTES»
“ARRIBATS A L’1-O DE 2017, JA SOM AL DIA DESPRÉS… PERÒ, «AIXÍ NO MAJESTAT», PERQUÈ «TIMEO DANAOOS ET DONA FERENTES» i, en concret, a l’apartat “DES DEL RETROVISOR, FINS A UNA MIRADA CAP ENDAVANT” sobre:
- Les diferències entre la Casa del Rei i la Generalitat de Catalunya.
- La XVIII Inauguració dels Jocs Mediterranis.
- La controvèrsia dels Jocs Mediterranis 2018 de Tarragona.
- Un article de l’historiador Joan Baptista Culla, professor de la UAB, en què reflexiona sobre l’actual Monarquia espanyola sota els regnats de Joan Carles I i de Felip VI i amb el títol “Més cadet que rei”.
- També el catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat de Sevilla, Javier Pérez Royo, el proppassat 26 de juny de 2018, escriu a l’ARA un article de debat en què argumenta com “El discurs de Felip VI: l’error més greu de Rajoy”.
2.2. La formació dels nous governs entre els mesos de maig i juny de 2018: el de l’Estat espanyol i el de la Generalitat de Catalunya.
2.2. La formació dels nous governs entre els mesos de maig i juny de 2018: el de l’Estat espanyol i el de la Generalitat de Catalunya.
2.2.1. El nou Govern de l’Estat espanyol, presidit per Pedro Sánchez (PSOE).
En caure el govern de la intransigència, de la inacció, de la vulneració de l’Estat de dret -en nom de l’Estat de dret-, ha desaparegut Mariano Rajoy (PP), després d’enverinar i utilitzar Catalunya per atiar el nacionalisme espanyol.
Pedro Sánchez (PSOE) s’ha devorat un govern que te traces de subsistir contra vent i marea. I això amb una moció de censura que va ser fàcil de trobar aliances més a la contra que projectes per construir. La victòria de la moció de censura va suposar una doble victòria:
- Un «no» a la corrupció, evidenciada per una sentència de l’Audiència nacional –la Gürtel-, contra el PP i alguns dels seus dirigents.
- Un «no» a unes eleccions avançades que podien afavorir a una força emergent gens desitjada (C’s).
L’1 de juny de 2018 Pedro Sánchez, en guanyar la moció de censura contra Mariano Rajoy va quedar investit President del Govern espanyol. Va prometre el càrrec davant del rei Felip VI el dia 2 i els seus ministres el prometeren el dia 7 de juny.
El temps ens portarà de la mà per anar escrivint els avantatges i encerts del nou govern -aliat convençut que en fou de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola-, i els molt possibles desavantatges i errors que poden produir-se.
2.2.2. El nou Govern de la Generalitat de Catalunya, presidit per Joaquim Torra i Pla (JUNTSxCAT i ER).
Per altra banda, el 14 de maig de 2018, fou investit President del Govern de la Generalitat de Catalunya Quim Torra i Pla. El primer govern després del referèndum sobre la independència de Catalunya i de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola per part del govern espanyol i el seu president Mariano Rajoy. En anticipar-se les eleccions per al 21 de desembre, els resultats del plebiscit renovaren de nou la majoria republicana al Parlament sumant 70 diputats entre les formacions de Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i la Candidatura d’Unitat Popular (CUP).
L’arribada de Quim Torra com a President de la Generalitat de Catalunya, resultat de les Eleccions al Parlament català del 21-D de 2017, fou precedida per la presentació de diverses candidatures –Carles Puigdemont, Jordi Sánchez i Jordi Turull– totes elles fallides en el seu intent. També la constitució del Govern de la Generalitat va haver de patir el rebuig d’alguns nomenaments –la restitució de Consellers exiliats i a la presó-, fins que el 2 de juny de 2018, amb una forta càrrega emocional, l’acte de la presa de possessió dels Consellers nomenats per Quim Torra, es converteix en un gran homenatge als presos i exiliats.
2.3. La guerra dels llaços grocs, com expressió de llibertat dels qui els porten o els posen i el contrast agressiu dels qui no els permeten o els treuen…
2.3.1. L’origen dels llaços grocs.
La significació dels llaços grocs és diversa. Pobles diversos –Alemanya, Austràlia, Canadà, Corea del Sud, Indonèsia, Itàlia, Japó, Singapur, La Xina.., fins i tot la Catalunya de 1704 i la del 2014-2018-, li han assignat simbolismes diferents. En aquest moment històric que vivim a Catalunya, la significació al·legòrica més encertada crec que és la que procedeix del Estats Units d’Amèrica.
Efectivament:
L’any 1973, el grup Dawn i el cantant Tony Orlando editaren la cançó “Tie a Yellow Ribbon Round the Old Oak tree Dawn». La cinta groga prenia la significació de la melangia vers una persona estimada i absent, esdevingué força popular als EEUU. La cançó, doncs, que es pot escoltar traduïda, està inspirada en un soldat que torna o un pres que surt de la presó.
Posteriorment, durant la crisi entre EEUU i l’Iran (1979), el llaç groc fou usat com a distintiu en suport als ostatges estatunidencs en el marc de la campanya “Tie A Yellow Ribbon” (Lliga un llaç groc), que promovia lligar cintes grogues al voltant dels arbres als espais públics. Durant la Guerra del Golf contra l’Iraq (1990) els llaços grocs es feren servir en suport a l’exèrcit dels EEUU. Però aquesta vegada no només en forma de cintes lligades als arbres sinó en moltes altres formes.
2.3.2. El llaç groc fa estada pels indrets de Catalunya i en el cor de molta gent.
El 16 d’octubre de 2017, dia en el qual es van empresonar Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural van demanar fer ús de llaços grocs per demanar l’alliberament dels presos polítics catalans. D’ençà que se’n promou l’ús hi ha hagut diversos actes reivindicatius on s’han fet servir en diferents modalitats i formats, incloent-hi petits llaços per portar a la roba, llaços gegants desplegats en llocs públics, cadires buides amb un llaç groc o gent agrupada en forma de llaç en concentracions i d’altres.
El llaç groc s’imposa. És una protesta directa, silenciosa, assenyada i prudent que s’escampa amb la mateixa naturalitat que trobem natural estar indignats perquè hi hagi presos polítics. El llaç és un senyal contra la injustícia i a favor de la llibertat. De fet, portar un llaç groc, penjar-lo al balcó o posar-lo a un espai públic només significa un acte de democràcia: demanar la llibertat per a uns presos de consciencia i la fi de l’actitud repressora dels Governs d’Espanya. Catalunya és un país d’acollida, obert al món i pacífic. Demana diàleg i poder decidir el seu futur. Res a dir…? Només que els qui treuen els llaços o els arranquen, no només no respecten la llibertat dels altres, sinó que la impedeixen. I, en adquirir combativament el trofeu groc de la seva captura, mínimament els hauria de posar ben vermells.
2.3.3. Era previsible que el llaç groc portés tant d’enrenou a casa nostra…? Una reflexió personal sobre el criteri de la Fiscal general de l’Estat i altres consideracions sobre el mateix…
Afegeixo diferents comentaris sobre els llaços grocs i les conseqüències que els envolten tot relligant, a manera de resum, el tarannà sofert durant aquest estiu de 2018, per no haver d’obrir en aquest web un nou tema sobre aquesta qüestió.
Tot i que durant els mesos d’aquest estiu “la guerra dels llaços grocs” ha anat en augment, arribem al final d’agost, abans que comenci el curs polític i escolar, amb confrontacions que els titulars dels diaris i mitjans de comunicació redacten i informen en els termes següents:
Ciutadans, els llaços grocs i com recuperar el protagonisme
Versions contradictòries sobre l’agressió a una dona que retirava llaços grocs
Aquestes informacions «ut supra» no haurien de ser objecte de comentari, mentrestant hi ha altres problemes de major consideració, si no fós que tant pel desconeixement i llur ignorància sobre els drets i deures de les persones, així com per l’escalada de to que es viu a Catalunya amb la pretensió de voler tatuar sobre la pell de la terra catalana una pigmentació duradera de violència, per part d’alguns partits unionistes.
Tanmateix, potser ha estat exagerat presentar aquest apartat com “La guerra dels llaços grocs…”. Segurament fóra més adient intitular-lo així: “Una guerra contra els llaços grocs”. Però cal matisar, com diu Vicenç Villatoro:
«…perquè hi hagi una guerra cal tenir dos bàndols. I la gen que posa llaços grocs el que està fent és manifestar la seva disconformitat amb una situació considerada injusta: la presó del líders polítics no jutjats i i acusats de delictes com a mínim dubtosos. I aquesta disconformitat l’expressen a través d’una acció indiscutiblement pacífica que és això: posar llaços grocs. Ni retiren simbologia aliena ni arranquen ni cremem res. Per tant, no es pot parlar de guerra de llaços. El que sembla que hi ha és una guerrilla contra els llaços, amb escamots organitzats per arrancar els símbols que els desagraden… No hi ha una guerra. Hi ha una protesta reprimida per part de qui li agrada la sensació adrenalítica d’estar en guerra».
Certament, segons el meu parer, han estat desafortunades les declaracions de la fiscal general de l’Estat –Maria José Segarra– quan afirma que:
«Ni treure ni posar llaços grocs és cap delicte, perquè són formes de la «llibertat d’expressió»…»
No és possible posar al mateix sac i donar la mateixa importància tant al fet de “treure” com el de “posar” la simbologia en qüestió. Una simbologia pacífica de solidaritat amb els presos polítics, una manera de mostrar el rebuig al fet que hi hagi persones empresonades per les seves idees. I més en saber que els qui arranquen llaços ho solen fer de nit, tapats i amb estris punxants. Un partit polític -Cs- promou, des del meu punt de vista, una campanya intolerable per treure els llaços, però en el cas d’al·legar que aquells símbols atempten contra les seves idees, bé poden fer una altra cosa en lloc de treure’ls: posar els seus propis símbols. Si l’estelada no els agrada, poden penjar una bandera espanyola i, si no els agrada una pancarta a favor dels presos polítics, poden posar-ne una altra que, per exemple, digui:
“Polítics presos per atemptar contra la Constitució”.
Segons la lògica de la Fiscal general de l’Estat, si jo em resisteixo a deixar que algú estripi el meu cartell o que em retiri el llaç que he lligat, qui ataca la llibertat d’expressió soc jo i ell és la víctima. Però hem de convenir que el dret d’expressió de qui està en contra d’un missatge o símbol no pot passar mai per “impedir” que es divulgui, sinó només “exposar” també lliurament la seva opinió.
Un tema basal és que el dret d’expressió al espais públics requereixen una regulació i els permisos convenients. I per evitar-ne la saturació i la degradació d’aquest espai cal posar un límit raonable tant als llocs com al temps d’exposició dels cartells, pancartes i altres elements utilitzats. Però això ja és una qüestió de civilitat, a més a més d’haver de prohibir tots aquells missatges o símbols que incitin a la violència. Tot i que, com ha fet la Fiscal general de l’Estat, en donar cobertura legal als actes potenciats dels qui treuen o arranquen llaços grocs, no veiem com d’aquesta manera es dóna via lliure i cobertura a la provocació i a possibles enfrontaments en la societat catalana…?
Igual que passa amb altres símbols de causes socials, polítiques, religioses o de propaganda als carrers, des de la bandera dels colors de l’arc de Sant Martí a les creus cristianes, no tothom hi està d’acord, però les veiem a l’espai públic perquè reflecteixen el valor i el dret a la llibertat d’expressió. I en tot això, hi ha un consens tàcit de sentit comú en respectar qualsevol simbologia del caire que sigui, però que no estigui contaminada dels virus de la violència o de la censura.
I què podem dir de les balconades de les façanes dels edificis…? Els balcons i façanes són un espai privat…? No del tot, perquè cada Ajuntament ha dictat la seva normativa regulatòria. Si no hi fós, s’hi podria estendre la bugada o posar-hi els tendals del color que volguéssim. Però s’hi pengen banderes i s’hi relliguem llaços grocs de la mateixa manera que per raons d’ideologia política, de preservació mediambiental o de salvaguarda de la convivència uns hi estan a favor i altres en contra. Tot brolla amb força i contundència i s’esvaeix paulatinament o de cop segons les vivències del moment històric de la societat. La guerra o guerrilla dels llaços grocs acabarà quan s’alliberin els empresonats. Mentrestant, la solució resulta complexa i l’arribar al “saber estar i conviure” depèn del raonament intel·ligent sobre en què consisteix realment la llibertat d’expressió, el respecte als altres i de la voluntat de construir positivament la societat i no maldar per destruir-la.
La salut d’una democràcia es mesura segons la qualitat i el respecte a la llibertat d’expressió. Tanmateix, cal adonar-se que la llibertat d’expressió té dues cares: el dret de cada persona a expressar lliurament les seves idees i el dret a no ser molestat per causa de les seves opinions d’acord amb l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans:
Article 19
Tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres.
Quan la Fiscal de l’Estat espanyol diu que és tan legítim posar llaços grocs a l’espai públic com treure’ls, està obviant la segona part de la Declaració Universal dels Drets Humans i està legitimant la repressió.
Escriu el filòsof Josep Maria Terricabras:
«Quan un té un DRET, els altres tenen el DEURE de respectar-lo. Si penjar llaçós grocs és un dret, els discrepants també poden penjar els llaços que vulguin, però no poden, en cap cas, arrencar els altres, perquè llavors no respectarien aquell dret, sinó que el trepitjarien.
Afirmar que si un té un dret a penjar.ne, un altre té dret a despenjar-lo és no haver entès què és un dret»
Les excuses o arguments que se sol posar a aquesta qüestió del tira i afluixa de “posar-treure” són, certament, de caire preconstitucional. Efectivament:
- En referència a la neutralitat de l’espai públic: tot i que ja n’hem parlat, si aquest n’és un argument, cal treure del carrer tota la publicitat, els símbols religiosos, els rètols de les botigues i, fins i tot, les indicacions que conviden a visitar uns museus o no altres…o les mateixes senyalitzacions de la via pública…
- Quant a l’aspecte higiènic i estètic: caldria netejar constantment els carrers i places de tot allò que embruta el terra o estorba el caminar: fulles dels arbres, paperassa, excrements d’animals, senyalitzacions viàries, mobiliari urbà, dipòsits d’escombraries…
- Pel que fa a una argumentació més contundent: perquè personalment i col·lectiva “ens dona la real gana”…, i de continuar amb aquestes argumentacions, aviat veurem gent dedicant-se a retirar dels quioscos diaris i llibres de les llibreries…
Els llaços grocs expressen el sentiment individual i col·lectiu que els presos polítics són innocents. Tant la Constitució espanyola com la Declaració Universal dels Drets Humans recullen el dret a la presumpció d’innocència fins que no es demostri el contrari en un judici just. L’Estat espanayol i alguns partits, avalant la retirada de llaços grocs, van en contra de la Constitució que tant defensen. Estant promovent un nou ordre de dret insconstitucional: el dret a la repressió…!
.
.
Llegeixo un article d’en Jordi Barbeta i l’exposo en aquestes planes virtuals com a paradigme del sentit comú:
“L’amic i, tanmateix, company periodista Joaquim Coca em va fer arribar un whatsapp que deia el següent:
- No és el mateix plantar flors que arrencar-les.
- No és el mateix fer un dibuix que estripar-lo.
- No és el mateix construir un castell de sorra que trepitjar-lo.
- No és el mateix posar un llaç groc que arrencar-lo.
- No és el mateix la llibertat d’expressió que l’intent d’impedir-la.
Em va semblar una reflexió encertada i com que vaig entendre que es tractava de fer-la córrer, vaig fer-ne un copy and paste i la vaig piular.
Em va semblar oportú donat que el mateix dia la nova Fiscal general de l’Estat, María José Segarra, havia declarat que «tan lícito es publicitar una opinión ideológica, como manifestar una opinión contraria retirando material que se ha depositado».
La meva sorpresa va ser la repercussió del tuit. En el moment d’escriure aquest article, el tuit havia generat 347.145 impressions, amb 13.836 «m’agrada» i 8.154 retuits. Com que hi va haver molta gent que em felicitava, vaig aclarir en una segona piulada que jo no era l’autor del text, a qui no tinc el gust de conèixer i aprofito per, des d’aquí, felicitar-la o felicitar-lo i agrair-li la seva agudesa.
De seguida vaig pensar que després de les declaracions de la fiscal general, tenia sentit divulgar aquella reflexió en castellà, que ara mateix ja ha generat 83.316 impressions.
Reconec que, d’entrada, em va satisfer el feedback generat per aquelles frases tan carregades de sentit, però ben mirat és una constatació de la situació anòmala en la qual ens trobem encallats. Que no és el mateix fer un dibuix que estripar-lo, que no és el mateix fer que desfer, és una obvietat i el fet que ens emocionem quan algú expressa quelcom tan evident és inaudit.
Es pot entendre que hi hagi qui no vulgui la independència de Catalunya, però el llaç groc no és una reivindicació independentista sinó una demanda democràtica. Només reclama la llibertat de persones empresonades que, almenys segons un tribunal alemany, no poden ser acusades dels delictes que se’ls imputen i per tant no es compleixen els requisits perquè pateixin la presó preventiva que estan suportant.
Demanar la llibertat de presos de qualsevol condició per les raons que siguin sempre ha tingut un component pietós i/o humanitari. El fenomen que no té precedents és la mobilització contra la gent que demana llibertat i encara més insòlit és que es pretengui presentar-ho com una causa tan noble i legítima com qualsevol altra.
És des d’aquest punt de vista que la posició de la nova fiscal general de l’Estat legitimant l’acció dels escamots de Ciutadans en connivència amb l’extrema dreta resulta descoratjadora, sobretot venint d’una persona de trajectòria progressista el nomenament de la qual havia obert enormes esperances.
Els darrers incidents fan témer que el nou govern de Pedro Sánchez està més vigilat/tutelat encara que els d’Adolfo Suárez durant la Transició pels militars. Que un policia agredeixi un periodista o que un guàrdia civil arrenqui llaços grocs i que la delegada del govern espanyol, Teresa Cunillera, de llarga trajectòria democràtica, no pugui fer el mínim gest d’autoritat davant l’opinió pública sobre els cossos i forces de seguretat de l’Estat, posa en dubte si mana més ella o l’agressiu policia franquista i els responsables que actuen com a encobridors.
Alguns ingenus pensàvem que el nou president espanyol aprofitaria l’estiu per canviar de política abans que fos massa tard. Que la fiscalia, per apaivagar el conflicte, canviaria les instruccions polítiques que van rebre els seus antecessors nomenats per Mariano Rajoy. De moment, però, la impressió que fan és que estan més pendents dels seus adversaris, els quals estan disposats a fer el que sigui per expulsar-los del govern, que de qui ha fet possible el canvi polític i subministra el suport parlamentari.
Queden pocs dies d’estiu. I arriba setembre, i la Diada, i l’1 d’octubre, i els judicis. Si no han estat capaços de reconduir la situació, això serà una hecatombe”.
Des del meu passat d’educador se’m fa molt difícil imaginar com podria explicar al meu alumnat adolescent en atribuir el mateix valor el posar un símbol que l’acció d’estripar-lo o arrancar-lo. Suposem que la pissarra sigui un espai «neutral» dins d’una classe (desconec si amb les noves tecnologies encara existeixen pissarres a les aules, tot i que també podem considerar, per a la comparació, una pantalla en què s’hi poden visionar treballs procedents de diversos ordinadors interconnectats). Doncs bé, suposat el permís atorgat per accedir a aquest «espai públic» (pissara o pantalla), no podria comprendre que un/a alumne/a dibuixés un símbol, concebut dins de les bones maneres que la llibertat d’expressió concedeix, i un/a altre/a l’esborrés perquè no li n’agrada. No seria menys veritat que una solució salomònica, abans d’esborrar el contingut d’altri, fóra que el professor tracés una línia divisòria a la pissara i n’adjudiqués un espai de la mateixa proporció perquè els/les dos/dues alumnes dibuixessin els seus símbols, potser antagònics…? Doncs, aixó és del que -segons el meu parer- es tracta…!
Portant el contingut de les coses més enllà, un brillant article, sota el títol “La dèria de netejar” aparegut a l’ARA de la lletra de Vicenç Villatoro, ens mostra un jocs d’oposicions. “El sec i l’humit. Una breu incursió en territori feixista” és un estudi del discurs polític de Léon Degrelle, que li va servir com a inspiració per a “Les Benignes”. Un dels principals jocs d’oposicions és entre el brut, que és de fet tot allò que és dissident, diferent, que representq l’exercici de la llibertat, iel net, que és l’ordre rígit i eixut, la força… El discurs de Léon Degrelle, i en general el discurs totalitari, es fa servir moltes vegades la paraula «netejar», contra aquells, els dissidents, que «embruten». En algunes de les versions la dissidència no només embruta, sinó que contagia malaltia: llavors, més que «netejar» es parla de «desinfectar». La dissidència embruta, el totalitarisme neteja…
2.3.4. El llaç groc ve de lluny a Catalunya: del regnat de Felip V a la monarquia de Felip VI.
Molt interessant: La “guerra contra los lazos amarillos” i, fins i tot, “las discordias entre las familias” ve de molt lluny a Catalunya des del Regnat de Felip V a la Monarquia de Felip VI. I és que Felip V va manar publicar un Ban que castigava amb la duríssima pena de mort qui portés algun llaç o cinta de color groc (1705). Efectivament: els llaços grocs que exhibim avui molts catalans no són un símbol nou. Ja se’n veien contra Felip V, atès que la Guerra de Successió a Catalunya portava segellada una forta discòrdia cromàtica: el blau de la Casa de Borbó contra el groc de la Casa d’Àustria.
2.3.5. Una simfonia orquestrada de groc amb lletra pintada de prosa poètica.
I mentrestant, ben enjogassats, senzillament preocupats o també esperançats per tot plegat, ens entretenim en els afers casolans de les coses puntuals -agradables i desagradables- de cada dia, florida la colza groga en els nostres sembrats, amb la ginesta ja ben ufanosa i d’agredolç olor, així com la pluja de les flors de les acàcies que, tot formant catifes grogues arreu dels carrers, ens recorden els moments de repressió i de resistència, de patiment i de fermesa, que estem vivint amb intensitat. És hora, doncs, de relligar la colza dels camp, la ginesta florida dels vorals i les flors grogues de les branques punxegudes de les acàcies dels carrers amb els nostres llaços grocs, tant plens de significat i de dignitat.
És curiós que, contravenint la llibertat d’expressió, precisament pel significat que ha adoptat entre nosaltres el llaç groc adoptat, es vulgui anorrear el color groc. La Viquipèdia instal·lada al Google, en fa una descripció molt acurada des de diferents aspectes i val a dir que un món sense groc ens resultaria inimaginable encara que ens el prohibissin: pensem en els gira-sols de Vincent Van Gogh, o amb els tons groguencs d’en Joan Miró, de Vasili Kandinski, de Marc Chagall, de Gustav Klimt o la pel·lícula Yellow Submarine amb la famosa cançó dels Beatles Lennon i McCartney…, sense obviar la riquesa de colors de tota la natura primaverenca i tardoral, les diferents espècies d’ocells i altres animals o el groc del sol que cada dia es deixa contemplar a tot arreu, mentre reparteix vida a tot plegat…
2.4. Les piulades o twuit’s de l’hemeroteca digital, així com tot allò dit o escrit…, però en el marc d’una necessària visió sobre l’autor de les coses, la interpretació del context que les emmarca i la situació històrica o actual que s’esdevé de tot plegat.
2.4.1. Quim Torra, President de la Ge
neralitat, a l’ull de l’huracà per les seves piulades presumptament hispanòfobes i pels veritables escrits catalanistes, en contrast i companyia amb l’orientació radical respecte de la seva obra de govern.
I si abans parlàvem del color groc, ara hem de parlar de paraules i de llibres. També hem de seguir comprant llibres per saber-ne més i així endinsar-nos i bussejar en les aigües d’una reflexió més acurada de tot plegat. I, entre l’exageració d’uns, la moderació d’uns altres, la negació d’uns pocs ben peculiars i les raons de tots plegats, cal també seguir amatents, amb prou mirament i cura, els fils que mouen la història i atalaiar -tot sotjant sotjant- què succeeix, què es diu, de què es parla…
Quim Torra Pla és a l’ull de l’huracà. Després que Carles Puigdemont el designés com el seu ‘successor’ al capdavant de la Generalitat de Catalunya, l’expresident d’Òmnium Cultural ha estat escollit President de la Generalitat pel Parlament català (15 de maig de 2018). I entre la hipocresia i el cinisme, l’oposició -principalment la de C’s-, no es creu ni en fa cas sobre la disculpa de Quim Torra respecte dels seus twuit’s o piulades i llibres editats, així com la seva promesa de fer acció de govern, explicant que pretén reprendre el «fil històric» de l’1-O i el 27-O de 2017, en referència a les Lleis suspeses pel Tribunal Constitucional (TC), el contingut de les quals vol recuperar. En particular, diu que iniciarà un Procés Constituent, allò a què el Parlament va instar el govern de Puigdemont en una de les resolucions del 27-O anul·lades pel TC.
Quim Torra descriu la situació dels dirigents independentistes empresonats o instal·lats a l’estranger com una «crisi humanitària» i ha anunciat que una de les seves primeres decisions com a President serà posar en marxa «un comissionat» per investigar els efectes de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució a Catalunya més enllà d’avançar cap a la República catalana (15 de maig de 2018).
2.4.2. Les piulades o twuit’s de Quim Torra.
Tanmateix, hi ha hagut qui ha repassat l’hemeroteca per veure qui és i què pensa Quim Torra. En aquest context, doncs, han estat molts els qui han rescatat uns comentaris ofensius contra «els espanyols» que Quim Torra hauria fet entre 2011 i 2014:
Les piulades o twit’s ja no es poden trobar, però alguns internautes les han capturat. Vet ací alguns dels quals:
- “Franceses y españoles comparten la misma concepción aniquiladora de las naciones que malviven en sus Estados”.
- “Evidentemente, vivimos ocupados por los españoles desde 1714”.
- “Los españoles en Catalunya son como la energía: no desaparecen, se transforman”.
- “Fuera bromas. Señores, si seguimos aquí algunos años más corremos el riesgo de acabar tan locos como los mismos espanyoles”.
- “Sobre todo, lo que sorprende es el tono, la mala educación, la pijería española, sensación de inmundicia. Horrible”.
- “Vergüenza es una palabra que los españoles hace años que han eliminado de su vocabulario”.
- “Los españoles solo saben expoliar”.
2.4.3. Les obres publicades de Quim Torra.
- «Ganivetades suïsses. Viatge d’anada i tornada al cor del management i del capitalisme salvatge» (Símbol, 2007: una crònica àcida del temps que va passar a Suïssa com a alt executiu de l’empresa d’assegurances Winterthur, en què ironitza sobre el capitalisme salvatge.
- «El quadern suís» (Proa). El proppassat 25 de juny de 2018 Quim Torra presentà aquest llibre fent una crida a un nou 1-O i va reclamar als responsables polítics que el van liderar, així com també als del 27-O, que escriguin les seves memòries per saber «què van fer bé i què no», perquè segons el President va confessar «som en aquest procés de l’autocrítica, ja que no hem sigut capaços de fer efectiva la República». El títol ja és una perfecta declaració d’intencions, un joc fonètic que et fa reviure la figura de Josep Pla amb El quadern gris. Aquesta referència només serà el primer tast per al sommelier de la lectura, ja que el llibre de Quim Torra és un d’aquells en què les citacions conformen la història, com donant-nos la mà perquè caminem al costat de la seva saviesa. El reguitzell de noms resulta interminable: Cambó, Goethe, Llull, Monzó, Pere Quart, Primo de Rivera, Rodoreda o Voltaire constitueixen un valuós i llarg índex que resum les lletres, universals i catalanes, i les connecta amb una lucidesa força destacable. Però, per a Quim Torra, Espanya mai serà com Suïssa. Ni Espanya és la democràtica Suïssa ni Catalunya és als lluminosos anys 30 dels segle passat. De fet, mai veurem uns trens que canvien d’idioma quan traspassen una frontera lingüística,o uns ciutadans quye voten cada dos per tres per decidir des de les coses més transcendentals fins a les més nímies.
- «Periodisme? Permetin! La vida i els articles d’Eugeni Xammar» (Símbol, 2008 / ISBN 978-84-95987-63-1): biografia de l’il·lustre amtllatà Eugeni Xammar. De fet, Xammar és un dels seus personatges més admirats.
- «Viatge involuntari a la Catalunya impossible. Tres periodistes oblidats i l’espectre d’Eugeni Xammar» (Proa, 2010 / ISBN ISBN 9788475881737): guanya amb aquest llibre el premi Carles Rahola en què relaciona la tasca de Xammar amb la de tres altres periodistes que van perdre la seva carrera per la victòria franquista i van guanyar l’exili: Lluís Capdevila, Àngel Ferran i Francesc Madrid.
- «Les millors obres de la literatura catalana comentades pel censor» (A contravent): En la seva faceta d’investigador, Torra també es va interessar per la censura. Amb Jaume Clotet va editar aquest llibre, on s’analitza què deien 150 censors franquistes d’obres clau de la literatura catalana.
- «Montserrat Roig. Diari d’uns anys (1975-1981)» (A Contravent): Un dels referents de Torra és Montserrat Roig, la periodista feminista, esquerrana i independentista, de qui va publicar una antologia de textos del període de la transició.
- «El Bibliobús de la Llibertat» (Símbol, 2008), amb Miquel Joseph i Mayol i Jaume Ciurana. ISBN 978-84-95987-61-7: el 2008 va editar el dietari de Miquel Joseph i Mayol, qui va acompanyar destacats intel·lectuals catalans a França, durant la caiguda de Catalunya.
- «Estimat doctor / Admirat mestre» (A Contravent): Quim Torra també es va encarregar de fer una edició crítica de la correspondència entre els exiliats Pau Casals i Josep Trueta.
- «Manuel Fontdevila: el periodisme perdut d’un homenot excepcional» Ponències. Anuari del Centre d’Estudis de Granollers, p. 55-72 (2009).
- «Honorables. Cartes a la pàtria perduda» (A Contravent, 2011): entre les temàtiques que han interessat especialment a Quim Torra també s’hi troba l’exili català, avui tan dissortadament d’actualitat. Aquest llibre és una abrandada biografia de vint personatges catalans que van passar per l’exili i que, en paraules de l’autor, “van ser uns grans patriotes”.
- «El Nadal que no vam tornar a casa» (A Contravent): textos de diferents exiliats catalans tancats als camps de refugiats francesos. De Xammar a Bartra, passant per Pere Coromines i Tísner.
- «Un bohemi al cabaret del món. Vida de Manuel Fontdevila, un senyor de Granollers» (A Contravent, 2013). Vida de Manuel Fontdevila.
- «Els últims 100 metres : el full de ruta per guanyar la República Catalana» (Angle Editorial, 2016): cap a la independència. Com a autor, Torra va analitzar el procés cap a la República on donava la seva visió de la situació política del país.
- «La porta de la gàbia» Una preocupació per les possibilitats de la independència efectiva de Catalunya, i per això li va despertar molt d’interès la sentència del Tribunal Internacional de Justícia que facilitava el reconeixement de la declaració d’independència de Kosovo. Amb en Jordi Cortada va coordinar el llibre en què August Gil Matamala, Carles Boix i Antoni Abat valoraven la sentència i debatien sobre la possibilitat que creés un precedent vàlid per a Catalunya.
- «Muriel Casals i la revolució dels somriures» (Pòrtic, 2016): Quim Torra va succeir Muriel Casals, de forma interina, en la direcció d’Òmnium Cultural. I va publicar-ne aquesta biografia en què reivindica la que, segons ell i Artur Mas, era «la millor de tots nosaltres», una dona forta amb una impressionant trajectòria cívica, que va tenir un impacte decisiu en la lluita per la plena sobirania.
2.4.4. Les disculpes de Quim Torra.
Quim Torra, es disculpà pels tuit’s sobre els espanyols que va fer l’any 2012 de caràcter obertament hispanòfob. Hi ho va fer-ho durant una entrevista al “TN Migdia” de TV3. Quim Torra lamentà que tota la seva trajectòria professional es vegi jutjada només per aquelles piulades, però tot i així ha demanat perdó:
“Si algú s’ha sentit ofès demano disculpes, perquè no era la intenció. Cal assumir riscos, però cal que tinguem el punt d’autocrítica i reconèixer els errors que hem pogut tenir amb la nostra activitat. Per això lamento que unes piulades tretes de context adreçades al Govern de l’Estat hagin pogut ofendre ningú. No em sap greu reiterar-ho. Em sap greu que, fruit de la intensitat que demana el periodisme, hagi pogut utilitzar una paraula inconvenient. Me’n penedeixo, no tornarà a passar… La fraternitat ens ha de permetre tenir una República basada en el respecte, la diversitat, la tolerància, la integració. Pensem diferent, tenim aspiracions diferents. Però tots ajudem a construir el país de tots. No volem una Catalunya uniforme, sinó construïda en la diversitat”.
2.4.5. La necessària interpretació dels textos. I confirmació de tot allò que s’expressa amb un exemple concret: “La Llengua i les Bèsties”.
Les regles bàsiques per a la interpretació literària d’un llibre, d’un capítol del qual, d’un article, d’un text -fins i tot de les piulades o twit’s- abasten diverses consideracions que són necessàries perquè entre l’emissor i el receptor es produeixi una comunicació el més objectiva possible. Per això:
- Cal cal llegir en tota la seva extensió i comprensió el llibre en qüestió, el text periodístic o l’article d’opinió proposat.
- Tenir en compte, per a una perfecte comprensió del missatge, el codi emprat i el canal que s’utilitza.
- Fer una recerca de la biografia de l’autor, de la data de la composició, dels lectors a qui va adreçada l’obra escrita.
- Cercar el context i la situació, el propòsit o la finalitat que es pretén, les influències culturals, polítiques i sociològiques amb què es mou la persona que escriu.
- Interessar-se per l’anàlisi lèxica i semàntica del vocabulari per arribar al significat precís.
- Contemplar l’obra o l’escrit en tota la seva globalitat.
Tot seguit, atès el rebombori que van causar -en l’intent de desprestigiar de soca-rel al President de la Generalitat- els seus escrits, n’insereixo un article d’opinió que va ser objecte d’una forta discussió. Tot i això, s’ha de dir que, a través de filtracions interessades i tretes del context original, hi ha hagut intel·lectuals que han arribat a fer afirmacions sobre “els escrits de Torra” sense haver-los llegit i, en conseqüència, sense haver aplicat les formalitats que configuren una hermenèutica necessària per a una objectiva comprensió textual. I així es van veure escrites i, en tertúlies parlades, afirmacions com les següents:
- “A aquestes altures ja ha quedat prou acreditat el tarannà ideològic del nou President de la Generalitat, escampat en twuit’s i articles d’uns anys ençà. El perfil que en surt és el d’un representant més integrista del nacionalisme català, versió etnicista […]. En els escrits de Torra […] hi glateix la idea que inspira Vandellós: la d’una raça catalana amenaçada pels de fora […]. Torra forma part d’aquest moviment que defensa que s’han de dir les veritats, que és necessari treure’s la cotilla del llenguatge políticament correcte […]. El món de Torra és un món de bons i dolents, on els grisos no s’admeten, i on tot està determinat d’origen”.
- “El President Torra s’ha dedicat, durant moltíssims anys, a insultar a tots aquells que són fills d’espanyols no catalans [..]. tots els seus twuit’s i els seus escrits emanen odi”.
Són afirmacions contundents d’intel·lectuals que han reconegut posteriorment que no s’han informat degudament sobre “els escrits de Torra”. Analitzem un article d’opinió en la seva globalitat i veurem que aquelles frases llegides en el Parlament de Catalunya amb sorna, no tenen res a veure amb la intencionalitat del seu autor, de les quals en destaco una que no es correspon amb la realitat del text:
“Els espanyols són bèsties que tenen deficient el seu ADN”
LA LLENGUA I LES BÈSTIES
“Són aquí, entre nosaltres. Els repugna qualsevol expressió de catalanitat. És una fòbia malaltissa”
“A casa els pares corria un vell exemplar d’un llibre que tots els germans havíem llegit: De quan les bèsties parlaven, d’en Manuel Folch i Torres. El pare era inflexible i, com La rosa i l’anell de Thackeray i en Bolavà de Josep Maria Folch i Torres, considerava que un no podia fer-se gran sense haver-los llegit. Era un llibre deliciós on òlibes, óssos, elefants, cervatons i borinots parlaven, un recull de faules destinades a l’educació dels infants.
Ara mires al teu país i tornes a veure parlar les bèsties. Però són d’un altre tipus. Carronyaires, escurçons, hienes. Bèsties amb forma humana, tanmateix, que glopegen odi. Un odi pertorbat, nauseabund, com de dentadura postissa amb verdet, contra tot el que representa la llengua.
Són aquí, entre nosaltres. Els repugna qualsevol expressió de catalanitat. És una fòbia malaltissa. Hi ha alguna cosa freudiana en aquestes bèsties. O un petit sotrac en la seva cadena d’ADN. Pobres individus! Viuen en un país del que ho desconeixen tot: la seva cultura, les seves tradicions, la seva història. Es passegen impermeables a qualsevol esdeveniment que representi el fet català. Els crea urticària. Els rebota tot el que no sigui espanyol i en castellà.
Tenen nom i cognoms, les bèsties. Tots en coneixem alguna. Abunden, les bèsties. Viuen, moren i es multipliquen. Una d’elles va protagonitzar l’altre dia un incident que no ha arribat a Catalunya i mereix ser explicat, com un exemple extraordinari de la bestialitat d’aquests éssers. Pobres bèsties, no poden fer-hi més.
Una de les escasses companyies aèries que vénen acceptant amb normalitat el català és Swiss. Si han agafat algun dels seus vols a la vella Confederació, hauran constatat com es ve emprant la nostra llengua a l’hora d’enlairar-se o aterrar l’aparell. Una excepció, ja que, malauradament, amb la resta de companyies venim essent tractats exactament com el que som, la darrera colònia en terres d’Europa.
Doncs bé, fa un parell de setmanes viatjava en un vol de Swiss una d’aquestes bèsties. En arribar al destí, s’anuncià en català les típiques observacions prèvies a l’aterratge. La bèstia, automàticament, segregà la seva salivera rabiosa. Una fortor de cloaca sortia del seu seient. Es removia, inquieta, desesperada, horroritzada per haver de sentir quatre mots en català. No tenia escapatòria. Una suor mucosa, com de gripau refredat, li rajava de les aixelles. Cal imaginar-se-la, a la bèstia, després de tant temps!, elles que poden viure en el seu món espanyol sense cap problema, escoltant quatre mots en una llengua que odia. Indignada, va decidir escriure una carta en un diari alemany de Zuric, queixant-se del tracte rebut ja que «es violaven els seus drets» al ser el castellà la «primera» llengua oficial d’Espanya”. I, a tota plana, la queixa de la bèstia va sortir publicada.
Gràcies a Déu, els bons amics del Casal Català de Zuric han replicat i han deixat les coses clares (tantes ambaixades i consultats de Mar i, mira tu, un petit Casal Català és qui s’ha mobilitzat gràcies a la decència i dignitat dels seus membres).
Però per què ens hem de mobilitzar cada vegada? Quan acabaran els atacs de les bèsties? Com podem el 2008 aguantar tanta vexació, tanta humiliació i tant menyspreu?”
2.4.6. . La meva opinió personal sobre l’article d’opinió de Quim Torra: “La Llengua i les Bèsties”.
«Amb uno disce omnes…? (“de l’actuació d’un, pots pensar-ho de tots…?”, segons una traducció ad libitum).
D’entrada, tot i no ser censurable aquest article literari d’opinió -molts de pitjors se n’han escrit contra Catalunya i els catalans en les galerades de prou diaris nacionals, trista propaganda antològica que circula arreu del nostre país-, puc no compartir personalment certes expressions -d’una certa intensitat- si, despullades de la seva construcció literària amb què l’autor les vesteix, hom les llegeix literalment i fora de context. El pensament d’una persona mai es pot inferir a tota una col·lectivitat.
Però, de cap manera se’n dedueix de l’article allò que, recollit de l’Eneida, “ab uno disce omnes” (“de l’actuació d’un, pots pensar-ho de tots”, segons una traducció ad libitum…) perquè es pugui fer creure que tothom pensa de la mateixa manera que Quim Torra. En absolut. En el món independentista hi ha referències diferents, criteris variats, formes d’apreuament desigual, punts de vista heterogenis, parers i opinions de distin discerniment.
Ens cal llegir tot l’article sencer i descobrir-hi el fil de l’argumentació del seu autor que es mou a favor del valor cultural de la llengua catalana, tot prenent com a base l’actitud displicent d’una sola persona instal·lada en el vol d’una companyia aèria. Fins i tot, el recurs metafòric a les bèsties, en concret, i més àmpliament, en servir-se de l’escenari descrit per altres autors, on els animals, a més a més de tenir sentiments, també parlen, penso que d’aquesta manera suavitza tot el relat perquè seria molt més punyent si l’autor descrivís fil per randa i descarnadament cadascuna de les persones que intervenen en la composició literària, sense aquest recurs a la faula. En tot cas, Quim Torra, en el seu escrit d’opinió, pensa, es revolta, s’indigna i s’enutja per la manca de respecte vers la llengua catalana i la ignorància que tenen les bèsties -i aquí l’encerta de ple assimilant-los-les- que no consideren les llengües d’aquest món com un valor cultural de primer ordre que cal, no només respectar, sinó sobretot, valorar, potenciar i estimar.
En el Parlament de Catalunya una diputada va fustigar Quim Torra amb la lectura esbiaixada d’un dels seus articles -precisament aquest de “La Llengua i les Besties”-, amenaçant, fins i tot, el seu autor, de denunciar-lo personalment al Parlament europeu pels adjectius proferits i el tarannà de tot l’article. Doncs bé, després d’una lectura global, d’observar minuciosament el context i la situació, de descobrir el recurs o figura literària que empra.., es pot valorar -benignament i sàvia- l’article en qüestió, perquè fora del seu context i de la seva situació, pot adquirir una aparença dura, però il·luminat dins d’aquestes coordenades essencials en tota interpretació, pot provocar, fins i tot, un somriure com així ha fa el final de “Les aventures d’en Perot Marrasquí” -escrites per en Carles Riba– i que jo mateix utilitzava com a llibre de lectura a les classes de llengua catalana que vaig impartir, en què…
“… res damunt la terra no iguala la dolçor i la bondat de les coses de casa; i que encara que el món no sigui allò que se’n diu una vall de lliris o de roses, i que calgui fer al menys un ull viu, cal també posar amor altre ull. I llavor l’orgull, la fatxenda, la incomprensió, l’avarícia, la deslleialtat i les altres flaqueses innúmeres de les criatures que ens volten -homes o bèsties- ens entren més amorosides, no ens fan tant de mal i encara ens fan somriure dolçament”.
Després d’haver llegit l’article en el seu context global, tenint en compte la situació descrita i prenent com a referència autors catalans de principis del segle XX, m’explico com en Quim Torra estava tan tranquil mentre la diputada destil·lava el seu odi en el Parlament. Jo també he escrit en les planes del meu web la comparació del Piolins amb el Cavall de Troia i, fins i tot, comparo descarnadament les diferències existents entre el caràcter castellà amb el català sense dir res de nou que no hagin dit autors tan respectables com Josep Pla, Miguel d’Unamuno, Valle Inclán i altres de la Generació del 1898 que convido d’espigolar.
Dit tot això, i sense cap ànim de voler molestar, jo també tindria els meus motius per formular una queixa ben espectacular quan m’ofenen:
- Les signatures contra l’Estatut
- el tan repetit «a por ellos»
- El silenci còmplice davant de la repressió
- Els jutges prevaricadors
- Els vots cap a un PP corrupte
- Un Rei que defensa la violència
- El «Valle de los Caídos»
- La Fundació Francisco Franco
- El 155 anticonstitucional
- Les calumnies contra el professorat
- Els 40 anys de dèficit fiscal
- L’Estat que ignora els preceptes de l’ONU
- La violència dels carrers amparada
- La complaença dels jutges a favor del atacants de Blanquerna
- Els presoners polítics que rauen a la presó
- Els polítics exiliats
- L’Iman de Ripoll confiodent del CNI
- La destitució del Major Trapero
- Les nostres finances intervingudes
- Els cantaires a lespresons
- La premsa i mitjans de comunicació manipuladors
- Les notícies falses o fake news
- Els atacs a la nostra llengua catalana
- Els llibres i exposicions prohibides
- El boicot al corredor mediterrani
- Les trucades telefòniques del Rei perquè marquin de Catalunya les empreses
- El ridícul internacional de les euroordres
- La violaciçó dels dret polítics del nostre Parlament
- Les amenaces contra fills dels nostres polítics
- El lliurament de medalles als policies que van apallissar-nos
- L’acusació de violènciam nazisme i supramacisme
- La mentida sobre que «en ausencia de violencia se puede hablar de todo»
- La il·legal frepressió contra l’autodeterminació i independentisme
- La negativa a reconèixer els resultats del 21D
- Els insults constants contra el poble català
- La instrucció fantasmagòrica d’un judici contra l’independentisme
- … / …
3. ARRIBA L’ESTIU AL BELL MIG DE LA FESTA DE SANT JOAN AMB REGISTRE INDEPENDENTISTA I EN EL MARC D’UN SOLSTICI DE CLAROR ZENITAL I D’ESCALF REVITALITZADOR…
“JA LES PODEU FER BEN ALTES / LES FOGUERES AQUEST ANY. / CAL QUE BRILLIN LLUNY I ES VEGIN / ELS FOCS D’AQUEST SANT JOAN. / CAL QU ES VEGIN DE VALÈNCIA, / DE PONENT I DE LLEVANT… / I EN FAREU TAMBÉ EN LA SERRA / PERQUÈ ELS VEGIN MÉS ENLLÀ… / I EL CRIT D’UNA SOLA LLENGUA / S’ALCI DELS LLOCS MÉS DISTANTS / OMPLINT ELS AIRES ENCESOS / D’UN CLAMOR DE LLIBERTAT…!”
3.1. La revetlla de Sant Joan al bell mig del solstici d’estiu
En aquesta nit màgica i durant tota la diada del dia 24 de juny, la Festa Nacional dels Països Catalans, ens agermana a tots, siguem del nord o del sud, de terra endins i de mar enllà. Fruit de l’herència de l’antic solstici d’estiu, d’origen mil·lenari i amb el pas dels segles, la celebració d’aquesta nit màgica ha esdevingut tradició i costum. La més antiga del nostre País i, fins i tot, de molts racons d’Europa.
Tot i que la festa pren diferents manifestacions, el “foc” n’és l’element principal de la revetlla de Sant Joan. Una festa que se celebra la nit del solstici d’estiu, la més curta de l’any, quan el sol arriba al seu punt més alt. Aquesta és, també, una celebració en honor a l’astre més important del sistema solar que moltes cultures d’arreu del món festegen des de temps ancestrals. La seva estreta relació amb la natura fa que sigui una festa envoltada de misteris, creences, màgia i rituals que li han atorgat, popularment, la categoria de la nit més màgica de l’any. Així, es cullen herbes remeieres (màgiques) de la mateixa manera que els romans recol·lectaven la berbena; es balla al voltant del foc; es cremen mobles vells per simbolitzar l’inici d’una nova estació, o es fan banys de mitjanit al mar, un altre costum al qual, antigament, se li atribuïen poders curatius.
3.2. La renovació del foc al cim del Canigó i el lliurament de la torxa encesa amb la flama a les fogueres de la nit de Sant Joan, portada per voluntaris d’arreu del país.
L’any 1955, en Francesc Pujada, 7vilatà d’Arles de Tec –Vallespir de la Catalunya Nord-, portat pel seu entusiasme pel massís del Canigó i inspirat pel poema èpic de Jacint Verdaguer (Canigó, 1886) va tenir la iniciativa, juntament amb Esteve Albert i Josep Deloncle, d’encendre els focs de la Nit de Sant Joan al cim d’aquesta muntanya i, des d’allà, repartir la flama per totes les contrades dels Països Catalans. S’iniciava així la tradició de la Flama del Canigó, que entroncava amb la celebració mil·lenària del solstici d’estiu vinculada al foc i al seu significat col·lectiu.
La Flama del Canigó arribà al Parlament de Catalunya a les 12h del dia 22 de juny de 2018, feu un recorregut per Barcelona, distribuint-se després a diferents equips de foc de la ciutat a la Plaça de Sant Jaume, acompanyada de música i amb la presència de l’Àliga de Barcelona i els seus Gegants. Mentre la Cobla Sant Jordi de BCN acompanyava la vetllada, desenes d’entitats passaren a recollir la Flama per encendre les fogueres del seus barris. L’Ajuntament de Barcelona obsequià els assistents a la festa de la festa amb una planta de romaní. I és que, a més a més del foc i de l’aigua, les plantes -el romaní, la farigola, el fonoll, la falguera i la menta…-, són un element essencial de la Nit de Sant Joan.
Enguany també, en aquesta revetlla de Sant Joan de 2018 la Flama del Canigó viatjarà, no només als Països Catalans, sinó també a Europa per portar l’espurna de la Llibertat als polítics exiliats. D’aquesta manera, Hamburg, Brusel·les, Ginebra i Edimburg encendran igualment les fogueres de Sant Joan amb el foc regenerat al cim del Canigó.
3.3. Que el foc de la revetlla, que tot ho purifica, il·lumini la foscor que inunda els racons de la nostra vida, la del país en què vivim i la d’aquells on encara hi fa estada l’esclavatge i el patiment, per tal de poder deixar de caminar a les palpentes i avançar amb pas ferm i decisió cap les més altes cotes de benestar i llibertat…
I atès que avui, amb les possibilitats que ens ofereix la xarxa d’Internet per saber-ne més de tot plegat, us he deixat diversos link’s aspergits per entre les fotografies i el text de tot aquest article, per acabar de pair -si és de precís- la revetlla en el dia de Sant Joan, no sense girar els ulls una vegada més, parar atentament les orelles i recitar amb la potència de la veu, les estrofes que el poeta i dramaturg Joan Maragall, com un profeta dels temps actuals, ens deixà escrites perquè les proclamem arreu ben esperançats:
“JA LES PODEU FER BEN ALTES / LES FOGUERES AQUEST ANY. / CAL QUE BRILLIN LLUNY I ES VEGIN / ELS FOCS D’AQUEST SANT JOAN. / CAL QUE ES VEGIN DE VALÈNCIA, / DE PONENT I DE LLEVANT… / I EN FAREU TAMBÉ EN LA SERRA / PERQUÈ ELS VEGIN MÉS ENLLÀ… / I EL CRIT D’UNA SOLA LLENGUA / S’ALCI DELS LLOCS MÉS DISTANTS / OMPLINT ELS AIRES ENCESOS D’UN CLAMOR DE LLIBERTAT…!”
