por 
LES ELECCIONS NORD-AMERICANES DE L’ANY 2020: DONALD TRUMP / JOE BIDEN
I UNA ADVERTÈNCIA «AD HOC»: SI NO ES FA CAS A LES URNES, S’ESFONDRA LA DEMOCRÀCIA
DES DE L’ANY 2024 I SUCCCESSIUS
QUÈ PASSA AMB DONALD TRUMP QUE FA TRONTOLLAR EL MÓN…?
EL DIRIGENT DNALD TRUMP HA SUBMERGIT ELS EEUU EN LA CRISI INSTITUCIONAL MÉS IMPORTANT DEL DE LA GUERRA DE SECESSIÓ AMB LA DÈRIA DE LA SEVA PRESIDÈNCIA IMPERIAL
1. D’ELECCIONS I CANDIDATS
El Diari ARA ens ofereix una reflexió davant de les properes eleccions nostres a les darreries d’aquest 2020 i en la prospectiva o mirada posada cap a l’any 2021, després de les eleccions presidencials nord-americanes de l’any 2020.
Cada quatre anys tots plegats fem repàs de geografia nord-americana. De Pennsilvània a Geòrgia, passant per Maine, Florida i, esclar, Ohio. Seguim atents l’última hora a les webs i a les cadenes de televisió com si realment entenguéssim com funciona el sistema electoral dels Estats Units i ens posicionem per algun dels candidats sense saber del cert quines eren les seves propostes.
.
És a dir, si fa no fa, el mateix que passa quan hi ha eleccions aquí.
Sempre hi ha algú que, per ressaltar la transcendència internacional de les d’allà, repeteix allò d’“Hauríem de poder votar tots”, que després recicla per a les eleccions alemanyes, però que encara no ha pogut fer fortuna en les xineses, per motius evidents.
.
Finalment, Joe Biden serà el 46è president dels Estats Units que substituirà a Donald Trum. Als catalans, d’aquí poc més de tres mesos, ens tocarà escollir el 132è President de la Generalitat de Catalunya i ja tenim pràcticament la llista d’aspirants completa. Veurem…
Dissabte 7 de novembre de 2020 va ser el torn del candidat d’ERC, Pere Aragonès, que va fer un pas que tothom donava per descomptat, des que Oriol Junqueras el va triar com a successor. Formalment encara li queda superar unes primàries sense rival. L’esperen Miquel Iceta / Salvador Illa (PSC), Jéssica Albiach (Comuns), Alejandro Fernández (PP), Carlos Carrizosa (Cs) i encara sense definir la CUP (Eulàlia Reguant és la millor posicionada) i Laura Borràs (JxCat). Precisament la manca d’un successor clar ha fet que el partit que presideix Carles Puigdemont comenci avui un procés de primàries incert per triar el que s’ha anomenat candidat efectiu: hi ha almenys dos pretendents segurs (Laura Borràs i Damià Calvet) i dos més de possibles (Ramon Tremosa i Jordi Puigneró).
Qui ho va tenir més fàcil per triar successor va ser Joan Carles I. I, precisament per la relació sanguínia, el seu fill –Felip VI– és el que ho té més difícil per desmarcar-se de les presumptes corrupteles del pare.
Ja són tres les investigacions de la Fiscalia contra el rei emèrit, dues de les quals podrien abastar períodes en els quals ja no era inviolable.
I a cada escàndol es coneixen nous amics de l’exmonarca. Els últims, un multimilionari mexicà i un militar jubilat.
Un successor o més aviat un relleu també és el que haurà de buscar durant aquests quatre anys el Partit Republicà, un cop amortitzat Donald Trump i les seves més de 23.000 mentides com a president. De fet, iniciant el seu periple a la Casa Blanca amb 78 anys, el més probable és que el Partit Demòcrata també hagi d’anar buscant el relleu a Joe Biden. La seva vicepresidenta, Kamala Harris, ja és la millor posicionada en la cursa per a l’elecció del 2024 quan ni tan sols ha començat a governar. Si es vol saber com es prepara un candidat per a les primàries i com és una campanya americana, no cal fer una recomanació gaire original. Fa dues setmanes ja s’encoratjava a recuperar “The West Wing”, però anem per feina és la setena i última temporada la que s’hi recrea.
.
2. SEDICIÓ A WASHINTONG…? L’ASSALT AL CAPITOLI DELS EEUU
El asalto al Capitolio de los Estados Unidos fue un evento que se produjo el 6 de enero de 2021, cuando partidarios del presidente de los Estados Unidos, Donald Trump, irrumpieron en la sede del Congreso, violando la seguridad y ocupando partes del edificio durante varias horas. El evento interrumpió una sesión conjunta del Congreso para contar el voto del Colegio Electoral y certificar la victoria de Joe Biden en las elecciones presidenciales de 2020.
En la mañana del 6 de enero, manifestantes se reunieron para el mitin «Save America», un evento planeado en el parque público la Elipse donde los asistentes escucharon los discursos del presidente Donald Trump, Donald Trump Jr. y Rudy Giuliani. La manifestación culminó en una revuelta en la que fue tomado el Capitolio de los Estados Unidos. El evento ocurrió después de numerosos intentos anteriores de Donald Trump de anular los resultados de las elecciones tras un supuesto fraude electoral.
Antes de que terminaran los discursos, un grupo de manifestantes decidió marchar hacia el Capitolio para intentar que las elecciones de 2020 fueran anuladas. Posteriormente otro grupo marchó hacia el congreso y finalmente irrumpió en el edificio. El Congreso estaba en sesión en ese momento, realizando el conteo de votos del Colegio Electoral y debatiendo después de que el senador Ted Cruz de Texas y el congresista Paul Gosar del cuarto distrito congresional de Arizona objetaran el conteo de votos de Arizona del Colegio Electoral. Los manifestantes traspasaron la seguridad para entrar al Capitolio, ocupando la cámara del Senado evacuada mientras los guardias sacaron sus pistolas para evitar la entrada al piso evacuado de la cámara. Varios edificios del complejo del Capitolio de los Estados Unidos fueron evacuados y todos los edificios del complejo fueron posteriormente bloqueados.
urante el enfrentamiento en las puertas de la cámara, una manifestante fue tiroteada por las fuerzas del orden dentro del Capitolio y posteriormente falleció en el hospital a causa de las heridas; otros tres murieron como resultado de emergencias médicas durante el día. Se informó que se encontraron tres artefactos explosivos improvisados: uno en los terrenos del Capitolio y uno en las oficinas del Comité Nacional Republicano y del Comité Nacional Demócrata cerca del Capitolio.
A primeras horas de la tarde del 6 de enero, Trump denunció a Pence por «no haber hecho lo que debería haberse hecho para proteger a nuestro país y nuestra Constitución», al no rechazar la victoria de Biden. A las 4:22 p.m, a través de un video en Twitter, Trump pidió a sus seguidores que «se vayan a su casa en paz» y repitiendo en varias ocasiones «que ellos eran el partido del orden y la ley», mientras describía a los manifestantes como patriotas y «muy especiales», y que los «amaba», reiterando alegaciones de fraude electoral. Esa noche:
- Twitter bloqueó la cuenta de Trump durante doce horas. A través de una cuenta oficial, informó que sería requisito el borrado de tres tuits para el desbloqueo de la cuenta, advirtiendo que «violaciones futuras de las reglas de Twitter, incluidas a nuestra política de integridad cívica o de amenazas violentas, resultará en la suspensión permanente de la cuenta @realDonaldTrump.
- Por su parte, Facebook bloqueó la cuenta de Trump durante 24 horas.
Los disturbios y el asalto al Capitolio se han descrito como insurrección, sedición y terrorismo interno. Algunas fuentes lo han calificado de intento de autogolpe de Estado. El incidente fue la primera vez que el Capitolio fue invadido desde la quema de Washington en 1814 por los británicos durante la Guerra de 1812.
Los hechos provocaron una condena generalizada por parte de líderes políticos y corporativos de todo el país. El líder de la mayoría del Senado, Mitch McConnell, calificó el asalto del Capitolio como una «insurrección fallida«. Twitter y Facebook respondieron bloqueando las cuentas de Trump y eliminando publicaciones relacionadas con el incidente.
El 7 de enero de 2021, la presidenta de la Cámara de Representantes, Nancy Pelosi y el líder de la minoría senador Chuck Schumer pidieron al vicepresidente Mike Pence que invocara formalmente la Vigesimoquinta Enmienda a la Constitución de los Estados Unidos, que evitaría que Trump ejerza los poderes de la presidencia.
Los dos líderes demócratas del Congreso también amenazaron con acusar a Donald Trump por segunda vez si Mike Pence decide no tomar ninguna medida.
I el republicà Arnold Schwarzenegger compara el trumpisme amb el nazisme alemany. L’exgovernador republicà diu que l’assalt al Capitoli és «la nit dels vidres trencats» dels Estats Units
“El president Trump és un líder fallit. Passarà a la història com el pitjor president dels Estats Units”, diu l’exgovernador de Califòrnia, Arnold Schwarzenegger, en un missatge de vídeo publicat al seu Twitter.
Dures paraules d’un membre del Partit Republicà cap al seu president, però no són les úniques, perquè en el seu sorprenent i emotiu discurs, Schwarzenegger compara:
- L’assalt al Capitoli amb la nit dels vidres trencats de l’Alemanya nazi el 1938, i
- L’ascens de Donald Trump als Estats Units amb el nazisme que va assolar Europa a mitjans del segle passat.
“El president Trump va voler tombar els resultats d’unes eleccions justes. Va buscar un cop d’estat enganyant la gent amb mentides i amb una política post-fàctica«, denuncia directament el polític republicà, i recorda que el nazisme alemany també va arrencar a còpia de mentides, mentides i intolerància.
La bona notícia, diu, és que aviat Trump serà aigua passada. Però, ¿què fem amb els càrrecs electes que han permès les seves mentides i la seva traïció…?”
I n’és la Carme Colomina, periodista i analista política, que en un article intitulat “La tribalització dels Estats Units” es pregunta i en respon:
- Què va passar realment el 6 de gener de 2021 davant del Capitoli de Washington?
- ¿Va ser el final de l’imperi dels Estats Units?
- ¿O va ser el punt d’inflexió d’un sistema democràtic amenaçat durant quatre anys, que ara s’imposa sobre l’egolatria d’un president convençut que els seus interessos estaven per sobre del càrrec que ha de deixar?
El 6 de gener marca el final de l’incitador en cap, com l’anomenava David Remnick al New Yorker, però no tanca l’odi ni el desafiament, ni la promesa dels insurrectes, anunciada a les xarxes socials, de tornar a Washington el dia de la presa de possessió de Joe Biden.
Els Estats Units han descobert que tenien l’enemic a casa. Assegut al Despatx Oval. Alimentat pels algoritmes de les grans empreses tecnològiques de Silicon Valley, que ara, en plena emergència, decideixen erigir-se en censores d’un odi amplificat pel model de negoci que les ha enriquit.
El partit republicà va crear el monstre que ara divideix les seves bases i amenaça de trencar ideològicament la dreta americana.
Els qui van assaltar el Congrés són només una minoria:
- Els qui, megàfon en mà, demanaven l’execució dels traïdors que han claudicat davant el robatori que suposa l’alternança de poders, incloent-hi el vicepresident, Mike Pence…
- Els qui van desfilar amb les pells, les banyes, el marxandatge i la simbologia de l’extrema dreta que acolorien la insurrecció i alimentaven la banalització d’un esperpent arrelat en l’odi…
- Els qui s’abraçaven a la creu convençuts que els enviava Déu i…
- Els qui van preparar les armes i les bombes incendiàries que podrien haver deixat un balanç de morts encara pitjor…
…Tots ells són l’explosió d’un desafiament al sistema que va molt més enllà de la violència que representen. Són la cara més extrema d’una erosió del dret i del pluralisme que s’ha anat teixint amb els anys.
No només per part de les forces antisistema que el desafien. També per aquells que s’han aferrat a uns equilibris en decadència, defensant velles parcel·les de poder, incapaços d’acceptar i assimilar els canvis necessaris.
Els Estats Units estan dividits. Trencats:
- Els experts parlen d’un procés de tribalització -de la polarització afectiva al voltant d’unes idees compartides, però sobretot en contra dels qui pensen diferent-.
- Ha estat una evolució lenta que ha acabat determinant que, per a molts nord-americans, el sentit del seu vot estigui menys relacionat amb les diferents polítiques a les quals donen suport i més amb el lloc on viuen.
- Aquesta lleialtat electoral els fa estar en sintonia amb la seva comunitat, amb els rètols que alguns veïns planten als seus jardins i amb les converses informals a la feina o al bar. El que compren o el que mengen, la religió o la raça, acaben sent factors determinants.
El problema, però, no és només aquesta polarització afectiva (hi ha estudis que asseguren que a Dinamarca, per exemple, és molt més alta que als Estats Units).
El problema és haver de dipositar aquesta lleialtat inqüestionable en un partit atrapat, des de fa temps, en la política de la confrontació, del Tea Party a Donald Trump. És per això que Rachel Kleinfeld, analista del centre Carnegie, assegura que “el problema de la democràcia dels Estats Units no és Trump sinó el silenci de la majoria de representants republicans” davant l’acceleració del desafiament a les bases del sistema democràtic que representen.
Si el 6 de gener és el final de l’imperi que ha determinat l’ordre global post Segona Guerra Mundial o bé l’inici d’un procés de renovació democràtica dependrà, en gran mesura, de la capacitat de regeneració d’un Partit Republicà a qui Donald Trump va oferir, el novembre passat, una de les bosses de vots més importants de la seva història.
SOBRE L’ASSALT DEL CAPITOL DELS EEUU EL DIA 6 DE GENER DE 2021
En prémer qualsevol dels enunciats a paraules acolorides, s’obrirà el contingut desitjat per saber-ne més sobre l’assalt del Capitoli dels EEUU:
.
- Antecedentes
- Eventos
- Fuera del Distrito de Columbia
- Reacciones
.
Fóra interessant la lectura dels articles d’opinió que durant aquests dies de gener de l’any 2021 s’han escrit en diversos diaris com La Vanguardia, El Periòdico, El Punt Avui, El País i l’ARA, així com les seves plataformes digitals i d’altres existents en VilaWeb, El Nacional, etc.
Vet açí una visió de l’Antoni Bassas sobre l’assalt al Capitoli dels EEUU el dimecres dia 6 de gener de 2021:
“El llegat i presidència de Donald Trump va culminar a la nit del dia 06.01.21 incitant al delicte de sedició:
- La insurrecció d’una minoria que va irrompre a l’edifici del Capitoli té uns autors materials, que són els sediciosos…
- Un instigador polític, que és el president Trump… i,
- Una cooperadora necessària, que és la policia del Capitoli…
Es pot assegurar que des de l’11 de setembre de 2001, el Capitoli té unes mesures de seguretat tan pròpies d’un país que sempre està en guerra que resulta sospitós que algú pugui interrompre una sessió conjunta de les dues cambres -i bé que la policia actuava en les manifestacions del Black Lives Matter-. Donald Trump ha portat la seva bogeria neroniana fins a trencar la cadena sagrada de transmissió pacífica del poder que els Estats Units preserven des del segle XVIII. La insurrecció del 6 de gener de 2021 mereix el processament del president”.
.
2.1. DONALD –NERÓ– TRUMP
Qui va ser Neró…? Alguna similitud amb Trum…? Un, veient com es cremava Roma. L’altre, com s’assaltava el Capitol…!
“Trump hauria de ser apartat del càrrec i portat a judici per haver incomplert el jurament de preservar, protegir i defensar la Constitució. No passarà pas. Només queden 15 dies perquè Biden juri el càrrec, en el moment d’escriure aquestes ratlles.
Els Estats Units estan vivint hores històriques. El que només havia de ser una sessió cerimonial perquè els congressistes ratifiquessin legalment que Joe Biden i Kamala Harris havien guanyat les eleccions i es convertien en president i vicepresidenta dels Estats Units, respectivament, ha acabat sent l’acte de violència més gran que s’ha registrat contra el Congrés nord-americà en més de dos segles. I ha acabat amb quatre persones mortes i desenes de ferits i de detinguts.
Milers de persones van desbordar la seguretat del Capitoli, van pujar per les escales, van trencar vidres, van esbotzar portes, van passejar-se pels passadissos, van entrar als despatxos, van seure als escons i la cadira de la presidència del Senat…
D’això se’n diu sedició:
- Revolta violenta contra les institucions amb la intenció de fer-les caure,
- Alçar-se públicament i de forma tumultuosa per obtenir o impedir per la força la promulgació o execució d’una llei
- Intentar aturar la ratificació del resultat de les eleccions presidencials.
Com hem arribat fins aquí? Fa anys que els mitjans pròxims al Partit Republicà han pintat l’adversari com l’enemic, i tot ha acabat explotant quan un home de negocis sense escrúpols de nom Donald Trump ha guanyat les eleccions i ha arribat a la Casa Blanca amb mentides i populisme descarnat per desacreditar institucions i mitjans de comunicació i sembrar la desconfiança entre americans, no oferint mai una solució sinó buscant un culpable, per excitar les baixes passions d’una societat empobrida per les successives crisis i l’avaria de l’ascensor social.
Quan ja era massa tard, Trump va enviar els manifestants a casa amb aquestes paraules: “No podem jugar en mans d’aquesta gent. Hem de tenir pau. Així que aneu cap a casa. Us estimo. Sou molt especials”.
Uns minuts abans, el president electe, Joe Biden, que ha de jurar el càrrec en aquelles escales d’aquí 15 dies, va dir: “Permetin-me ser molt clar, les escenes de caos de la capital no reflecteixen la verdadera Amèrica, no representen qui som”.
Per desgràcia, així és com és Amèrica: el respecte pel procés electoral ha saltat pels aires.
Davant de tots aquests fets cal remarcar el següent: és inacceptable, sospitosament inacceptable, la falta de personal i mesures de seguretat al Capitoli davant una manifestació anunciada i animada pel mateix president. Al Capitoli no s’hi entra així com així. Quan es manifestaven els de Blacks Lives Matter, la policia bé que els parava. Mai, des del 1814, havia entrat ningú violentament el Capitoli. Els últims van ser els anglesos i estaven en guerra. I, en canvi, ahir allò va ser un descontrol durant tres hores.
- Si els sediciosos són els autors materials del delicte i la policia la cooperadora necessària per acció o omissió, el cooperador intel·lectual necessari és el president Donald Trump, que s’ha passat els últims mesos sembrant el dubte sobre la legalitat d’uns resultats electorals que cap autoritat estatal o federal posa en dubte.
- Que el president d’un país democràtic intenti guanyar les eleccions mentint sobre el procés és un fet greu que ens ha portat fins aquí. I també ens hi ha portat la covardia i dimissió ètica del Partit Republicà, que no ha alçat la veu contra Trump i els seus abusos.
Per tot plegat, Trump hauria de ser apartat del càrrec i portat a judici per haver incomplert el jurament de preservar, protegir i defensar la Constitució.
No crec que passi. Queden 15 dies perquè Biden juri el càrrec i Trump hagi de deixar la Casa Blanca, i és probable que no li vulguin donar més arguments i li vulguin facilitar una sortida honorable que no avergonyeixi més la imatge internacional dels Estats Units. Però el que pot passar en els pròxims 15 dies ens fa témer el pitjor en una Amèrica distòpica”.
Cal recordar el film Quo vadis…! Resulten inevitables les semblances entre l’emperador Claudio Cèsar Augustus Neró i Donald Trump:
- Demagogs, dèspotes, amorals, extravagants, egòlatres, mentiders…,
- Envoltats de cors d’aduladors d’unes preteses virtuds polítiques i literàries (els versos rebels que treien Petroni de polleguera, els tuits tòxics que han consagrat el gènere fake).
Tots dos oradors incediaris, exculpant-se dels seus desgavells i bogeries:
- L’incendi de la ciutat de Roma va culpar-se als fanàtics cristians…!
- La pandèmia i la derrota electoral, en van tenir la culp els enemics demòcrates, acèrrims dels republicans: la CNN, la premsa liberal i QAnon…!
(QAnon és una de les principals teories de la conspiració de la dreta estadounidense entesa com una suposada trama secreta organizada por un suposat Estat profund contra Donald Trump y els seus seguidors).
L’assalt al temple del Capitoli per turbes trumpistes (al film en veiem un altre de signe contrari) i el seu fallit putsch han mostrat les cares de la vergonya i de feblesa de la sobirana de les democràcies mundials i alhora l’apagada de la bona estrella que guiava el seu llinatge (trump:trumfo), però com diuen en anglès game over (el joc s’ha acabat).
Si la democràcia nord-americana vol recuperar la seva imatge de fortalesa i lideratge, no hauríem de trigar gaire a veure “el magnat de la melena daurada” vestit com un Danton presidiari en una de les garjoles federals per a plutòcrates, que n’hi ha de tota mena al país de l’Oncle Sam. entre murs i reixes podria encetar les seves memòries manllevant el cèlebre epígraf neronià: «Qualis artifex pereo» (Quin gran artista/polític que mor amb mi).
2.2. DONALD -BAPTISTA- TRUMP
I atès que la realitat, en general, resulta ser de cares molt variades -cal fixar-nos sempre en tots els matissos-, també és de precís comprendre i atendre una altra versió d’aquest personatge. Per això porto aquí una altra visió que l’amic Ramon Alcoberro ha deixat escrita al Facebook. Diu així:
«Ja sé que el que avui diré no és popular. A veure, Trump no era el monstre que us han dit que era l’Ara, TV3 i El País. Era un masclista i un demagog. Però:
- No va fer el que Clinton amb Mònica Lewinsky al Despatx oval.
- Ni va desenvolupar el programa clandestí PRISM d’espionatge o
- No va mentir amb el programa de salut com va fer Obama amb el seu Obamacare.
No defensaré Trump que és una barreja de sublim i ridícul molt curiosa i incomprensible des de la mentalitat europea (i fins i tot des la mentalitat de la costa oest dels Estats Units). Per entendre Trump cal entendre:
- Els baptistes del Sud,
- Els hillbillies,
- El white trash o
- Els crackers.
O con ara en diuen, el rednecks. A mi em costa molt de fer-ho. Però Trump no va crear un monstre. Es va trobar un monstre i va intentar domar-lo, tant com va poder:
- El monstre no havia augmentat els salaris dels obrers durant 30 anys i ell ho va fer.
- El monstre havia destruït amb informàtica els treballs de la gent més desafavorida i ell li va fer lleis per limitar l’ús de la informàtica als supermercats i va salvar centeners de milers de llocs de treball (bàsicament de dones pobres).
- El monstre havia tret les seves indústries del país per treballar a Xina amb ma d’obra esclava i ell li va dir que això s’havia acabat i que pagaria impostos per cada lloc de treball que destruís.
- El monstre volia limitar les subvencions per a la gent que patia covid i ell les va triplicar.
- El monstre volia misèria i Trump va deixar l’atur al 3,7%.
Per la resta, Biden està continuant totes les polítiques de Trump que el monstre li deixa continuar:
- Continua aixecant el mur a Texas, i
- No legalitzarà els 11 milions de migrants que va prometre…
- Però no donarà el crèdit fiscal de 300 dòlars per fill (amb Trump el Child Tax Credit també el cobraven els residents no ciutadans).
En fi, que les coses són molt més complicades del que sembla… i la llibertat de premsa de l’Ara ja hauríeu de saber de què va i quins límits té.
Dit això, jo sóc un fan del primer Fukuyama (no de l’actual) i us recomano la lectura d’aquesta entrevista. Continua essent un paio que cal llegir molt atemptament, sobre tot ara que el New Yorker (una de les meves lectures de capcelera per saber què passa al món) veu un perill real de guerra civil als Estats Units».
.
3. DUES EDITORIALS: UNA, DEL DIARI «ARA». L’ALTRA DE «LA VANGUARDIA»
- Enduts molts d’ells per teories conspiratives, odi racial, i per gent sense esperança de millora social i també…
- Líders republicans (Ted Cruz, Bill Hagerty,…9 més) que van mantenir l’engany fins al darrer moment que els hi havian robat vots.
“El mal que ha fet Donald Trump a la democràcia nord-americana, i de retruc a la mateixa democràcia liberal al món, és encara difícil de calcular, però l’assalt al Capitoli que el dia de Reis de 2021 es va retransmetre en directe per televisió avergonyirà durant anys milions de ciutadans nord-americans orgullosos del que fins ara era un sistema democràtic sòlid i amb influència al món.
El llegat de la legislatura de Donald Trump és un país malalt, dividit, irat i amb les regles del joc democràtic trepitjades, subvertides, des de la més alta magistratura.
L’encara president dels Estats Units va animar els milers de seguidors que havia convocat a Washington per donar-li suport a anar al Capitoli per fer pressió i impedir que els representants dels ciutadans confirmessin la victòria electoral de Joe Biden. El debat estava previst que pogués durar fins a la matinada, tot i que no hi havia dubtes que s’acabaria donant per bona l’elecció de Joe Biden com a nou president dels Estats Units, però desenes de milers de partidaris de Trump van sembrar el caos al Capitoli, on, de manera sorprenent, van aconseguir entrar superant una protecció clarament insuficient i poc habitual quan hi ha manifestacions convocades.
- Una turba que cridava consignes a favor de la presidència de Trump va entrar a l’edifici del Capitoli dels Estats Units, símbol institucional per excel·lència de la representació popular, va aturar la sessió del Senat…i,
- Va obligar a evacuar el vicepresident Pence, va provocar enfrontaments amb la policia i va ocupar la Cambra de Representants i el despatx de la presidenta, Nancy Pelosi.
Algunes fonts periodístiques parlaven ahir a la nit d’una dona ferida al pit per arma de foc (posteriorment s’ha sabut de quatre morts) i de diversos ferits (més de quatre-cents) entre les forces de seguretat.
L’assalt al Capitoli va tenir lloc poc després d’un discurs incendiari del president encara en funcions en el qual va afirmar que no concedirà mai la victòria al president electe i en què va carregar un cop més contra la premsa que no publica al dictat.
- Trump va tornar a mentir al parlar d’un frau que només existeix en la seva estratègia de violentar les regles del joc i l’essència del sistema democràtic.
- A 14 dies de la cerimònia de jurament del càrrec per part del president demòcrata a l’escalinata del Capitoli, Trump va enviar les hordes dels seus partidaris més radicals a perpetrar un intent més de subvertir els resultats democràtics. Un més dels molts que han marcat un mandat monstruós contra la més mínima decència de les regles democràtiques, en què s’han confós l’abús de poder, la vulgaritat, l’insult i el menyspreu amb una pretesa fortalesa.
Quan encara continuaven els aldarulls, Joe Biden va aprofitar una compareixença ja prevista per prometre la restauració dels valors democràtics i recordar-ne la fragilitat. Poc després…,
Trump va gravar un missatge per dir als seus partidaris, que encara campaven pel Capitoli, amb la sessió suspesa, que anessin cap a casa.
Ni una paraula de censura, ni una paraula sobre el govern de la llei. Per què? Trump havia esperonat el caos”.
El trumpisme assalta el Capitoli i una marea de seguidors del president entren al Congréss americà per impedir la confirmació de Joe Biden. Aquest espectacle no s’havia vist mai des del segle XVIII quan durante la Guerra de 1812, una part important de Washington fou incendiada per las tropes britàniques en repressàlia de la crema dels Edificis del Parlament de l’Alt Canadà (actualmente Ontario), deixant la Casa del President en runes -així s’anomenava la Casa Blanca aleshores- o la commoció patida a causa dels events funestos i atacs a Pearl Harbour (1941) i, molt més tard, quan el país fou atacat amb l’esfondrament de les dues Torres Bessones (2001)…
I, per una altra part, la lectura d’una altra editorial -en aquest cas de La Vanguardia– sota el títol de “Manca de seny” i de la mà dels seu director Jordi Juan:
“Les vergonyoses imatges de l’assalt al Capitoli haurien de suposar un abans i un després en l’abús que dirigents suposadament democràtics fan de tot el poder i la influència que atresoren per manipular l’opinió pública. Però desgraciadament podem inferir que això no ha acabat i que el futur pot oferir incidents iguals o més desagradables. Fins ara, escenes de turbes que irrompen en parlaments i forcen la legalitat és una cosa que podíem acostumar-nos a veure en repúbliques bananeres de Sud-amèrica. Però, difícilment, podríem imaginar que les veuríem a Washington. I cal insistir a recordar que el balanç ha estat de quatre víctimes mortals, però la tragèdia podria haver estat molt més gran.
Tot el que passa als Estats Units, tant pel bo com pel dolent, té una repercussió immediata en tot el planeta i, per això, l’esclat d’ira de dimecres dia 6 de gener de 2021 va causar una profunda commoció que va recordar, salvant les distàncies, els atemptats de l’11-S.
- La gran pregunta és si aquest impacte pot realment canviar la tendència en molts països del món que es continuïn fomentant populismes com el de Trump o altres líders similars que, no ho oblidem, han arribat al poder mitjançant el suport a les urnes.
- La resposta la tenen els experts en política, sociologia o filosofia, però el que realment està succeint porta a conclusions ben inquietants.
Avui tenim líders polítics de superpotències que no tenen cap problema a perpetuar-se en el poder mentre enverinen els rivals polítics o altres que envien milers de persones a reeducar-se en camps de concentració perquè són d’ètnies diferents de la seva. I no passa absolutament res.
Milers de ciutadans se senten indignats perquè les expectatives de progrés que creien que tindrien no s’han complert i aquesta frustració col·lectiva es tradueix en una campanya d’assetjament contra l’anomenat establishment, que no es altra cosa que la democràcia liberal de tota la vida. L’única sortida que troben són:
- Els cants de sirena de líders populistes com Trump que els porten a la irracionalitat.
- Actes com els del Capitoli confirmen que el seny continua mancant i costarà molt de temps a tornar a recuperar-lo.
.
4. L’HORA D’AÏLLAR TRUMP
L’encara Pressident ha anat massa enllà: ha arribat el moment de frenar-lo amb contundència:
“El president Donald Trump ha portat massa enllà la seva increïble espiral de negació de la realitat, és a dir, de no reconeixement de la seva derrota electoral. El que ha fet és inconcebible:
- Un atac en tota regla des de dins, des del mateix cim institucional, a la democràcia de la primera potència mundial…
- Ha fet servir el seu càrrec per incitar les masses a assaltar la cambra dels representants de la sobirania popular.
No hi ha precedents d’uns fets així, ni als Estats Units ni en gaires altres latituds. I els precedents més coneguts ens transporten a èpoques funestes de la història contemporània.
La comparació entre el populisme conspiranoic de Trump i els feixismes del segle XX ja no és cap banalització. La deriva de l’encara president ha traspassat tots els límits. Tot i que es veia a venir que podia passar alguna barbaritat, la visió del Capitoli envaït per extremistes trumpistes armats ha deixat astorat mig món, i avergonyida el gruix de la societat nord-americana, que no es reconeix en un espectacle tan negre. Entre els qui no s’hi reconeixen, pel que es comença a veure, també hi ha una part considerable i rellevant de votants i membres del Partit Republicà, dins del qual ja es pot parlar de fractura.
Encara que a Trump només li queda fins al dia 20 de gener com a president, i encara que després d’atiar el caos i la confrontació fins a extrems indecents, amb el resultat de quatre morts i d’un desprestigi d’un sistema democràtic bicentenari, hagi dit que facilitarà una transició del poder, la seva credibilitat és nul·la. Perquè, al mateix temps que diu això, segueix afirmant -i per tant, mentint- que se li ha robat la victòria a les urnes i és incapaç de condemnar ni fer la més mínima autocrítica pels lamentables fets ocorreguts, dels quals és el màxim responsable. Davant això, doncs, ara sí que d’una vegada ha arribat l’hora de posar el punt final a un president que s’ha demostrat nefast per a la convivència democràtica als Estats Units. En aquesta línia va la petició del Partit Demòcrata d’activar l’esmena 25 de la Constitució per destituir immediatament un president que, en efecte, és «incapaç de complir els poders i deures del seu càrrec». Per tirar-la endavant, però, caldrien els vots de dos terços de la Cambra de Representants i del Senat. Tot i la divisió que està aflorant a les files republicanes, resulta difícil pensar que pugui prosperar.
Trump, tanmateix, representa ara mateix un perill per als EUA: és impredictible què pot arribar a fer en la seva deriva delirant.
Sigui com sigui, en el cas que es mantingui fins al final a la presidència, el que sí que hauria de prevaldre, amb la participació dels republicans que estan obrint els ulls -ni que sigui amb la legítima expectativa de preservar el seu futur i reconstruir el seu espai-, és:
- L’aïllament d’un polític antipolític que passarà a la història com el president que va liderar un atac contra el Capitoli, contra la seu de les llibertats, contra l’essència de l’esperit sobre el qual se sosté la nació nord-americana.
Un president així ha de quedar com una taca negra, com un error, com una vergonya. No se li pot donar cap marge per refer-se. No pot tornar. Ara és l’hora d’aïllar-lo”.
Tot plegat…“ha estat una rebequeria de Trump. Com un nen mimat que perd una partida al parxís i dona una puntada de peu a la taula de joc. Trump està desesperat perquè no té on anar:
- No pot tornar a Nova York, on el persegueixen jutges i bancs…
- Tampoc pot anar a la seva finca a Florida perquè els veïns l’han declarat indesitjable…
- La seva fortuna ha fet fallida.
- Els pròxims dies el Congrés haurà de fer alguna declaració contra ell o fins i tot promoure la seva destitució, si tinguessin temps en només dues setmanes.
Entre la xusma que va assaltar el Congrés hi havia un grupet de terroristes, bastants pinxos i gent que, com molts dels seus votants, creuen el que els diguin: que els han robat l’elecció, com alguns creuen que les fotos de l’arribada a la Lluna són d’un decorat o que la Terra és plana.
Els assaltants no tenien cap pla ni objectiu concret. Si hagués estat un veritable cop d’estat haurien anat amb les armes, però van ser tres hores d’una pallassada histèrica promoguda per un malalt mental.
- El president Biden -del partit demòcrata-, amb el desempat al Senat, tindrà ara els famosos 100 dies d’oportunitat.
- El gran problema el té ara el Partit Republicà.
- La presidència de Trump serà recordada sobretot per la catàstrofe final.
- Els senadors i representants que encara després de l’assalt van mantenir l’objecció als resultats electorals seran sempre associats amb la seva infàmia.
Trump va segrestar el Partit Republicà i ara l’ha deixat trontollant.
Les reaccions de Pence, McConnell i altres llepaculs de trencar amb Trump, juntament amb les dimissions del personal de la Casa Blanca, suggereixen que hi haurà bastant devastació a la dreta de l’espectre polític”.
N’és un article del politòleg Josep Maria Colomer que va escriure a l’ARA el 8 de gener de 2021.
La crònica d’una setmana que va portar la democràcia nord-americana al caire de l’abisme ve descrita a continuació com una espècie d’aquelarre final de Donald Trump…“Un corrent d’alleujament va recórrer Washington divendres -8 de gener de 2021- quan Twitter va esborrar per sempre el compte de Donald Trump. També de desconcert. Durant quatre anys, periodistes, congressistes, lobistes i càrrecs públics hem sentit la vibració gairebé ininterrompuda de les alertes als nostres mòbils. S’ha acabat. Donald Trump:
- Ha governat a cop de tuit,
- Ha dirigit al seu gust el focus informatiu dels mitjans,
- Ha destituït ministres amb uns pocs caràcters,
- Ha insultat, amenaçat, mentit i difamat…
Twitter ha sigut per al 45è president dels Estats Units el seu principal òrgan d’agitació i intoxicació, i la companyia ha conclòs finalment que l’ús que el mandatari fa del seu producte pot “inspirar altres a replicar els actes violents” que van sorprendre el món aquesta setmana.
Massa tard per a alguns, un atac a la llibertat d’expressió per a d’altres, l’efecte immediat de l’expulsió de Trump de les xarxes socials és un silenci que semblava impossible:
- La capital va ser conscient de cop de l’immens i incessant soroll a què ha sigut sotmesa durant quatre anys.
- Trump acabarà la seva presidència clamant contra la censura, cridant, però sense ser escoltat (a tota hora).
- Té a la seva disposició una sala de premsa a la Casa Blanca on creixen les teranyines, però és que allà li poden fer preguntes.
Silenci per posar fi als dies més salvatges de la presidència de Donald Trump, que han deixat cinc persones mortes.
Una apagada per culminar una setmana que condensa quatre anys de deliri narcisista:
- El clímax es va aconseguir dimecres -6 de gener de 2021-, quan una torba de seguidors seus va prendre per la força el Capitoli dels Estats Units i va enviar al món la imatge de la primera potència mundial en caiguda lliure.
- Minuts abans, amb retòrica virulenta, Trump i els seus aliats -entre ells els seus fills Eric i Donald Trump Junior, a més del seu advocat, Rudy Giuliani-, els donaven ales per marxar cap al Congrés a intimidar els congressistes que gosessin respectar la voluntat majoritària expressada a les urnes pels ciutadans dos mesos abans.
Dos mesos de mentides sobre un inexistent frau electoral, de llenguatge d’agitació colpista i de donar alè a grups violents van ser adob per als esdeveniments del 6 de gener:
- Pels passadissos del Capitoli es va passejar la bandera confederada, símbol dels estats que van lluitar contra la Unió en defensa de l’esclavitud.
- Diversos insurrectes buscaven el vicepresident Mike Pence per “executar-lo”. Desenes corejaven: “Pengeu Mike Pence!”Trump l’havia assenyalat públicament per no doblegar-se a les seves pressions perquè se sumés a l’intent colpista i violés les seves obligacions constitucionals.
- Iniciat l’assalt al Congrés, el primer tuit del president anava dirigit contra Mike Pence: “No ha tingut la valentia de fer el que hauria d’haver fet per protegir el nostre país i la nostra Constitució”.
- Onze minuts abans, els congressistes havien començat a ser evacuats: havien entrat a l’edifici els primers insurrectes.
Diversos periodistes van ser perseguits, colpejats i amenaçats de mort, i els seus equips destrossats. Al veure que a la seva credencial hi figura que treballa per al New York Times, van tirar a terra la fotògrafa Erin Schaff i li van fer malbé la càmera. “Vaig demanar ajuda cridant tant com vaig poder”, va explicar, però no va acudir ningú. “Vaig pensar que em matarien i ningú els detindria”. Per sort, va poder fugir i buscar refugi. Despullada de la seva credencial, uns agents de policia la van confondre amb una assaltant i la van apuntar amb les armes fins que diversos companys periodistes els van treure de l’error. Durant tota la seva presidència, Trump ha insistit que “els mitjans són l’enemic del poble”.
Va morir un policia, també una de les assaltants, tirotejada per un agent. Tres persones més van morir durant els incidents. Un cop recuperat el control del Capitoli, Trump:
- Va justificar els fets en el seu ja difunt compte de Twitter afirmant que “això és el que passa quan es roben unes eleccions”.
- Va qualificar de “patriotes” els insurrectes i els va demanar que marxessin a casa “amb amor i en pau”.
Va condemnar vint-i-quatre hores després les accions del “patriotes” en un vídeo i els va dir: “No representeu el nostre país”. En el seu gir de 180 graus hi havia més interès per protegir-se legalment que un sincer reconeixement de la barbàrie.
En una entrevista radiofònica, Ben Sasse, senador republicà, va dir que, a mesura que se succeïen els esdeveniments, “Donald Trump donava voltes per la Casa Blanca desconcertat i preguntant-se per què altres persones del seu equip no estaven tan emocionades com ell”. La també senadora conservadora Lisa Murkowski va demanar divendres la seva dimissió: “Només vol seguir [en el càrrec] pel seu ego. Cal que se’n vagi”. Veus crítiques d’un Partit Republicà que ara comença a esquerdar-se, després de quatre anys de submissió gairebé absoluta.
No van ser tan severes les crítiques quan The Washington Post va revelar diumenge passat que Donald Trump havia trucat el dia abans al secretari d’Estat de Geòrgia per demanar-li que li “trobés els vots que necessitava per falsejar el resultat de les presidencials”. Unes pressions als responsables electorals d’aquest estat que aquest mateix mitjà va revelar ahir que també es van produir al desembre. Llavors Trump va demanar per telèfon al principal investigador electoral de Geòrgia que “trobés el frau”. Si ho fes, li va dir, seria un “heroi nacional”.
A Geòrgia els republicans van perdre dimarts -dia 5 de gener de 2021- el control del Senat al ser derrotats en les eleccions als dos últims seients que quedaven per adjudicar a la cambra alta.
Un Senat que potser haurà de jutjar per segona vegada Trump si prospera l’ impeachment que demà -11 de gener de 2021- posarà en marxa la Cambra de Representants. Llavors el Congrés serà un fortí, barrat ara com ho està la Casa Blanca des de fa mesos. Al contrari que al Capitoli, a la residència presidencial l’insurrecte segueix dins del recinte…
N’és un article de Carles Pérez Cruz, corresponsal de l’ARA a Washington del 10 de gener de 2021
.
5. DONALD TRUMP ADMET LA SEVA DERROTA
.
Donald Trump va admetre per fi la seva derrota dijous 7 de gener de 2021 a la nit:
.
- La derrota a les urnes i, també…,
- La que ha patit aquesta setmana en el seu pols contra les institucions dels Estats Units, contra la democràcia.
El president es va dirigir als ciutadans en un vídeo de dos minuts i 41 segons en què:
- Va capitular,
- Va condemnar la violència provocada pels ultres al Congrés i
- Va comprometre’s a facilitar la transició cap al pròxim president, el demòcrata Joe Biden.
Per primera vegada, no va esmentar cap supòsit frau. Davant d’un país commocionat, on es multiplicaven les veus que demanaven destituir-lo per incapacitat.
El magnat novaiorquès va assumir que havia arribat a la fi de l’escapada:
- “El Congrés ha certificat els resultats electorals, una nova Administració prendrà possessió el 20 de gener i a partir d’ara em centraré en assegurar una transició de poder fàcil, ordenada i sense interrupcions. És el moment de la reconciliació i de curar ferides”, va dir el mandatari des d’un faristol a la Casa Blanca, per acabar amb un missatge de comiat:
- “Als ciutadans dels Estats Units, servir-vos com a president ha estat l’honor de la meva vida. A tots els meus meravellosos seguidors, sé que esteu decebuts, però el nostre increïble viatge acaba de començar”.
Al matí del dia 7 de gener de 2021, amb la nació commocionada, la presidenta de la Cambra de Representants, Nancy Pelosi, va emplaçar el vicepresident republicà, Mike Pence, a invocar l’esmena 25è de la Constitució i destituir el mandatari de forma immediata per incapacitat, liderant així el sentir majoritari dels demòcrates i que va comptar fins i tot amb la complicitat pública de diversos republicans, com el governador de Maryland, Larry Hogan, o el congressista d’IllinoisAdam Kizinger. Els mitjans nord-americans van avançar que Mike Pence s’oposava a activar aquest mecanisme extraordinari, pensat en realitat per problemes de salut dels presidents.
El vicepresident, Mike Pence, un conservador religiós d’Indiana, ha estat un fidel escuder de Trump durant aquests quatre anys, un dels republicans que, a més, havia evitat reconèixer la victòria de Biden fins a l’últim moment. Es va plantar davant el novaiorquès aquest dimarts, quan aquest li va demanar que boicotegés la sessió que celebrava el Congrés per certificar els resultats electorals, un procediment al Capitoli que presideix el vicepresident de país, encarregat de declarar en veu alta el guanyador. Així i tot, Pence estudia presentar-se com a candidat de el Partit Republicà en 2024 i qualsevol pas en fals ara li pot tallar les ales.
Nancy Pelosi li va advertir que, si no procedien a destituir Trump, els demòcrates podrien posar en marxa un nou impeachment contra l’encara president, tot i que no li queden ni dues setmanes a la Casa Blanca. Està per veure si segueixen endavant amb aquest repte, cosa que molts demòcrates reclamen. La congressista per Minnesota –Ilhan Omar-, per exemple, va redactar un esborrany amb els articles de l’impeachment el dia de el setge. Però serà el president electe, Joe Biden, qui marqui la pauta a la resta del seu partit. La capitulació d’aquest dijous 7 de gener de 2021 a la tarda frena l’escalada de tensió i ofereix:
- Una sortida als republicans per no prendre mesures i ara…
- Falta escoltar la reacció dels demòcrates l’exvicepresident –Joe Biden– de l’era Obama.
.
6. DONALD TRUMP, L’ÚLTIM HEROI DE L’ERA POP (POPULAR)
Mentrestant m’ocupo d’acabar d’assenylar i descriure els darrers esdeveniments ocorreguts als Estats Units d’Amèrica i, en concret, sobre l’assalt al Capitoli empès pel President Donald Trump, trobo un escrit al Facebook del meu amic Ramon Alcoberro que, per l’angle de visió que ens ofereix -sempre tan farcits els seus escrits d’il·lustració- m’és plaent portar-ne aquest aquí i considerar-lo d’acord amb les també les visions personals i criteris de cadascú:
– Charles Montgomery Burns, més conegut com el senyor Burns o Monty Burns, és un personatge fictici recurrent de la sèrie de televisió de dibuixos animats Els Simpson, creada per Matt Groening. Es el propietari de la Planta d’energia nuclear de Springfield i per tant cap de Homer Simpson. És atès gairebé tot el temps per Waylon Smithers, el seu lleial i adulador ajudant, assessor, confident i admirador secret.
– El senyor Burns és el ciutadà més ric, poderós i ancià de Springfield; la revista Forbes calcula que la seva fortuna ronda als 16,8 mil milions d’dólares. Sol usar el seu poder i riqueses per fer el que li plau sense pensar en les seves conseqüències i sense la intervenció de les autoritats. Aquestes característiques han fet que la revista Wizard ho considerés com el quaranta-cinquè gran malvat de tots els temps. És Molt interessant la biografia del personatge i la seva influència cultural.
– Ned Flanders és un personatge de ficció de la sèrie de televisió Els Simpson. En ella, és un veí de la família Simpson. De fe cristiana irritant, moralista, i gran devot. Sol ser fantasia sexual de les dones de Springfield. Es caracteritza per les seves frases cursis i plenes de diminutius. La seva veritable edat és de 60 anys, en un capítol es posa de manifest que posseïx un carnet de jubilat, el que significa que té almenys 50 anys.
– Waylon Joseph Smithers Jr., generalment conegut com Smithers, és un personatge de ficció recurrent en la comèdia animada Els Simpson. És l’assistent personal i executiu consumat de l’propietari de la planta d’energia nuclear de Springfield, el senyor Burns, i generalment se li tracta injustament. La lleialtat i la devoció de Smithers cap a Burns es van inspirar en la forma en què nombrosos executius i membres de el personal de Fox van actuar amb Barry Diller. La idea de l’orientació sexual ambigua de Smithers és de Sam Simon. Va proposar que Smithers hauria de ser gai i tenir un amor etern pel senyor Burns. Smithers és l’assistent lleial, obedient i adulador del senyor Burns, i la relació entre els dos és una broma freqüent. En molts sentits, Smithers representa l’estereotip d’un home gai tancat. Es fan nombroses al·lusions i dobles sentits sobre la seva homosexualitat.
.
En relació amb el Procés independentista català, les diferències són moltes. Per començar:
.
- Aquí no hi ha hagut morts, i l’1-O del 2017 l’única violència la van posar els cossos i forces de seguretat de l’Estat, no la gent.
- I si parlem del 20-S de 2017 davant de la Conselleria d’Economia, la manifestació va ser pacífica i, fins i tot, festiva.
I estem parlant de manifestacions de signe molt diferent: a Catalunya, ni Carles Puigdemont, ni Jordi Sànchez, ni Jordi Turull van poder ser investits presidents tot i haver guanyat les eleccions. En canvi, s’han vist manifestacions de VOX i en temps de plena pandèmia del coronavirus.
Al Capitoli, els manifestants volien impedir que fos proclamat guanyador qui havia guanyat legalment les eleccions. I ho van fer violentament. Per això el que va passar a Washington podria considerar-se sedició i el que vam viure a Catalunya no ho va ser. Aquí, és l’Estat espanyol qui no ha acceptat el resultat plenament legal de les eleccions.
Igual que no es pot dir que els manifestants americans estiguessin fent un cop d’estat (quantes institucions de l’estat estaven amb els manifestants) ni es pot dir que fossin terroristes domèstics, com se’ls ha dit, perquè el terrorisme és tota una altra cosa.
Si de cas, els manifestants eren persones que viuen en les seves pròpies xarxes socials, empassant-se totes les teories de la conspiració possibles, sobretot les que propaga el mateix president dels Estats Units abusant de la prima de versemblança que ve amb el càrrec i la no comprovació de les falsetats manifestes.
Compte, Pablo Casado, amb les comparacions, perquè en pots sortir esquitxat. Se’n recorda quan deia que Pedro Sánchez era un “president il·legítim”? No és això benzina que pot encendre un foc?
El que està passant als Estats Units és que el populisme ha tocat un dels seus límits. Cal apredre la lliçó i, per sobre de tot:
.
- El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia…
- Un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats…
I el títol de l’enunciat ve a tomb, perquè en aquestes mateixes dates, les immediates després de la festa de Reis que clouen les celebracions nadalenques i de començament d’any, apareix un nou revés que acaben de rebre de la justícia europea, en concret la Sala d’Apel·lacions de Brussel·les hauria de fer pujar els colors a la cara als magistrats i fiscals del Tribunal Suprem espanyol, però no cal ser uns fins analistes per preveure que la seva reacció serà:
- Reincidir en la persecució als independentistes catalans que es van haver d’exiliar i, al mateix temps,
- Insistir en l’acarnissament contra els que va condemnar i manté a la presó, contravenint les resolucions dels jutjats de vigilància penitenciària.
En tot cas, sigui quina sigui la reacció de l’Alt Tribunal espanyol, el fet que el Tribunal d’Apel·lació de Brussel·les hagi confirmat el rebuig de l’euroordre d’extradició de l’exconseller de Cultura Lluís Puig és molt rellevant, essent ja ferma atès que no es pot recórrer a cap més instància.
La resolució confirma la que va dictar el mes d’agost passat el tribunal de primera instància tombant l’euroordre activada pel magistrat Pablo Llarena:
- Amb l’argument fonamental que el Tribunal Suprem no és competent per demanar-la. Posava, una vegada més, la justícia espanyola davant del mirall, adduint la incompetència del Suprem per reclamar Lluis Puig.
- Però la sentència del Tribunal d’Apel·lació encara va més enllà. A més d’incompetent, considera que el tribunal que el reclama -i que l’hauria de jutjar- no respecta la directiva de la Unió Europea sobre el dret a la presumpció d’innocència en els processos penals.
És a dir, considera que no hi ha garantia que Lluís Puig tingués un judici just, basant-se en declaracions de jutges, fiscals i polítics contra els líders del procés independentista. Com a prova, les del fiscal Javier Zaragoza al Parlament Europeu. A cada nova resolució dels tribunals europeus -i ja n’hi ha unes quantes- afloren noves vergonyes de l’alta judicatura espanyola, que reacciona amb una espècie d’autarquia judicial de nova generació. Els arguments pels quals s’ha negat de nou l’extradició de Puig són de pes, contundents, i poden tenir una gran importància en el procés dels suplicatoris dels eurodiputats Carles Puigdemont, Antoni Comín i Clara Ponsatí.
Bèlgica ha denegat, doncs, definitivament l’extradició de l’exconseller Lluís Puig perquè la fiscalia belga no presentarà recurs davant del Tribunal de Cassació:
“No apel·larem la decisió”, asseguren fonts del ministeri públic a l’ACN.
El Tribunal d’Apel·lació de Brussel·les va rebutjar dijous dia 7 de gener de 2021, en segona instància, l’euroordre contra l’exconseller Lluís Puig en considerar que:
- El Tribunal Suprem “no és competent en el cas”
- Hi ha “risc de vulneració de la presumpció d’innocència” per declaracions de jutges, fiscals i autoritats espanyoles, segons va explicar la defensa de Lluís Puig.
“Quina plantofada” n’és l’article d’en Xevi Xirgo que he trobat en el diari EL PUNT AVUI.
I és que la plantofada de la justícia belga a la Justícia espanyola en general, i al jutge Pablo Llarena en particular, és colossal, gegantina, de l’alçada d’un campanar, i d’unes conseqüències a hores d’ara difícils de valorar.
.
- És un bolet, una clatellada, una nata monumental perquè la justícia belga confirma a Pablo Llarena el que ja li havia dit l’agost passat que no concedeixen l’extradició de l’exconseller Lluís Puig perquè el cas esgota pràcticament el recorregut (si Espanya hi presenta recurs, el tribunal de cassació belga es limitarà a estudiar si hi ha hagut defectes de forma a la causa, no pas a tornar a jutjar el cas), i…
- És una pinya, una bufa gegant pel que s’hi argumenta (la sentència diu que hi ha risc que es violi la presumpció d’innocència a Lluís Puig si és extradit) i també és, és clar, pel que pot representar per als represaliats en general i per als que són a l’exili en particular.
Lluís Puig és un home discret, no té tants altaveus com tenen els seus companys d’exili que són eurodiputats, que va arribar al govern català a l’últim minut i que no es passa el dia fent declaracions…
Però si repassem l’hemeroteca i les seves declaracions veurem que no té pèls a la llengua, que no es lamenta de la situació i que, lluny d’intentar buscar un exili discret i còmode (si és que això no és un oxímoron), ha optat per plantar cara.
I la plantofada que va aconseguir ahir és tan gran que em sembla que va molt més enllà del seu cas:
- Perquè la justícia belga diu, i per segon cop, que el Suprem no era competent per jutjar els membres del govern (què passa, doncs, amb els que hi van ser jutjats i són a presó?) i…
- Perquè parla del risc que la justícia espanyola violi la seva presumpció d’innocència si és extradit.
Pensarà diferent, la justícia belga, si un dia concedeixen el suplicatori a Carles Puigdemont, Antoni Comín i Clara Ponsatí i els han de jutjar…? La sentència belga ho posa tot en dubte:
.
.
I tot, no ens n’oblidem, gràcies a la insistència de Pablo Llarena i les seves euroordres, sense les quals cap justícia europea s’hauria pronunciat.
.
8. JOE BIDEN JURA EL CÀRREC DE PRESIDENT DELS ESTATS UNITS D’AMERICA Y DONALS TRUMP DEIXA LA CASA BLANCA
Semblava impossible però finalment ha arribat el dia en què hem vist Donald Trump abandonant la Casa Blanca, i el seu successor, Joe Biden, prenent possessió i fent un discurs dins les coordenades del que se suposa que són els valors democràtics dels Estats Units.
Joe Biden va haver de recordar moltes obvietats que aquests quatre anys havien estat oblidades. Per exemple:
- Que un president ho ha de ser de tots els ciutadans, no només d’aquells que l’han votat;
- Que els líders tenen una responsabilitat davant la veritat: “La mentida ha de ser derrotada” i
- Que la seva missió ha de ser unir i no pas dividir: “La democràcia americana ha estat posada a prova, però ha guanyat”…,
…va dir el nou president recordant les esgarrifoses imatges de l’assalt al Capitoli de fa només dues setmanes.
Tot seguit, Joe Biden va firmar 17 ordres executives que giren com un mitjó moltes de les polítiques de l’anterior administració, i algunes són especialment significatives:
- El retorn dels Estats Units a l’OMS i a l’Acord de París contra el canvi climàtic representa la tornada al multilateralisme dels fòrums internacionals i tancar la pàgina de l’aïllacionisme.
- L’aturada de la construcció del mur de Mèxic i la derogació de la llei que impedeix l’entrada de migrants de països musulmans és un clar gest de cara a les minories i al multiculturalisme.
- L’ampliació de l’ús obligatori de la mascareta significa tornar a posar la ciència al centre de les polítiques de salut i deixar enrere el negacionisme del seu predecessor.
Aquestes primeres decisions dibuixen un futur esperançador de la presidència de Joe Biden i tenen l’objectiu de tornar a situar els Estats Units en el centre del tauler geoestratègic mundial:
“Hem de guiar el món no amb l’exemple del nostre poder sinó amb el poder del nostre exemple”, va dir el nou president.
És evident que els Estats Units tenen els seus interessos i polítiques que van més enllà del color de l’inquilí de la Casa Blanca (no s’esperen canvis en la política respecte al Pròxim Orient, per exemple), però és molt millor que els defensi en una taula de negociació que no pas a través del xantatge i la relació bilateral, com pretenia Trump.
La Unió Europea té ara una oportunitat d’or per recuperar una relació privilegiada amb els Estats Units, amb qui comparteix més valors que, per exemple, amb l’altra gran superpotència, la Xina.
El gran repte del tàndem Joe Biden–Kamala Harris, però, no serà a l’exterior sinó a l’interior, ja que hereten un país profundament dividit i que passa per una greu crisi sanitària i econòmica. Només després de superar les ferides que deixa obertes el trumpisme, els Estats Units podran recuperar la seva posició de lideratge mundial.
Aquest va ser el missatge principal de Joe Biden en el seu discurs:
“Hem d’acabar amb aquesta guerra civil”, va emfatitzar apel·lant a la bondat i a l’empatia amb qui pensa diferent.
Vistes amb ulls europeus poden semblar unes paraules moralitzants, però venint d’on venim, ahir van sonar a música celestial.
.
«To the glory of your Name forever».
L’espiral de la ira per la qual havia descendit Donald Trump durant la campanya electoral del 2024 va desembocar al Despatx Oval. Un any després de tornar a la Casa Blanca, el magnat ha submergit tot el país -des de la Guerra de Secessió-, en una altra espiral molt més fosca que la que el va portar a la presidència i amenaça amb fer trontollar tot el món. L’experiment americà, que aquest any compleix el seu 250è aniversari, està patint la crisi constitucional més greu des de la Guerra de Secessió i cada cop té més tics de règim autoritari. Amb més de 221 ordres executives signades des del 20 de gener del 2025, aquests són els Estats Units que queden després de l’ascens de l’extrema dreta (alt right) al poder.
La primera acció de Trump per reescriure la història del país. Enmig de l’allau d’ordres executives que el republicà va signar les hores posteriors a la seva investidura hi havia l’indult per als més de 1.500 condemnats o encausats per participar en l’assalt al Capitoli. Un perdó «total, complet i incondicional» per a tots els seus seguidors, entre els quals hi havia Enrique Tarrio, el líder del grup d’extrema dreta Proud Boys. La mesura no va ser una sorpresa per a ningú.
Trump havia promès indultar-los i havia descrit la turba violenta que va assaltar el Congrés per ordre seva com un «acte de pau i amor«. Més enllà de negar un dels dies més foscos de la democràcia estatunidenca, l’indult també és un precedent d’impunitat entre els seguidors del magnat. El passat 6 de gener, en l’aniversari de l’assalt, la Casa Blanca va llançar una nova web que reconstruïa històricament el dia i definia els assaltants com a «manifestants pacífics» que van ser provocats per les forces de seguretat.
Trump ha sotmès els mercats i la borsa a una muntanya russa constant amb la seva guerra comercial. La taula aranzelària que va presentar a l’abril amb impostos universals a les importacions va fer la volta al món. El magnat havia convertit els aranzels en una de les seves principals armes diplomàtiques abans de passar a la força militar aquest 2026.
Trump ha amenaçat, ha imposat, ha pausat i ha retirat aranzels a cop de tuit, com a mostra de poder. La Xina, Mèxic i el Canadà han sigut uns dels grans blancs del president -van ser els tres primers a qui va colpejar amb els aranzels del 25%-, però, així i tot, bona part dels atacs comercials no han estat més que això: atacs.
Després d’arribar a escalar fins a l’absurda xifra d’un 145% els aranzels a Pequín, els que estan en vigor són del 40%, després que els dos governs acordessin una treva. Tot i que bona part d’aquests aranzels encara no s’han aplicat, l’impacte dels existents ja s’està notant en l’economia estatunidenca, així com els danys col·laterals. Els agricultors i ramaders, entre els quals hi ha bona part de les bases rurals trumpistes, són uns dels grans damnificats. Ara el Suprem està pendent de dictaminar si la majoria dels aranzels que Trump ha aplicat són il·legals, tal com va decidir el tribunal d’apel·lacions a l’agost després que considerés que va abusar del poder d’emergència per declarar-los.
La promesa estrella de la campanya: deportar les més de 10 milions de persones sense papers que s’estima que viuen als Estats Units. Després que durant el seu darrer any de presidència Joe Biden li deixés el terreny preparat a la frontera, retallant el dret d’asil i accelerant les deportacions en calent, Trump ha pogut centrar-se en l’interior del país.
Tot i que l’actual president treu pit de com han baixat els creuaments fronterers, aquesta xifra va començar a caure els últims mesos de govern demòcrata. El republicà ha desplegat una campanya de terror contra la comunitat migrant que s’ha acabat estenent a totes les persones racialitzades del país.
Més de 170 ciutadans estatunidencs han estat detinguts en el marc d’aquestes operacions i 32 persones han mort sota custòdia de l’ICE durant el 2025. La majoria de defuncions s’han produït en centres de detenció, que ara estan sobrepoblats i on s’amunteguen les denúncies per negligències mèdiques. Uns fets que relataven a l’ARA tant la turista britànica Rebecca Burke, que va estar-hi retinguda 19 dies, com el Gabriel, que denunciava que ni tan sols li van donar medicaments per baixar la febre quan els va demanar.
Malgrat autoritzar batudes dins d’escoles i esglésies, invocar la llei d’enemics estrangers i desplegar macrooperacions de l’ICE en diferents ciutats del país, Trump no ha estat capaç de complir amb la xifra d’un milió de deportacions a l’any que havia establert.
El 19 de desembre de 2025, quan feia pràcticament onze mesos que era a la presidència, el departament de Seguretat Nacional va dir que s’havien realitzat més de 622.000 deportacions. Alhora, estimava que més d’un milió de persones s’havien autodeportat, encara que no donava més explicacions de com havien obtingut aquestes dades o si tots els migrants que comptaven sota aquesta categoria havien recorregut al programa CBP One. Una de les altres coses que va fer Trump és convertir aquesta web, que inicialment servia per demanar cita d’asil des de països estrangers, en una web per informar el govern de l’autodeportació.
El revers d’aquestes xifres són famílies trencades i centenars de milers de persones que viuen amb por que un dia un grup d’homes encaputxats es presenti a casa seva i se’ls emportin. Gent com la María, a qui el seu fill diu que té por de tornar un dia a casa i no trobar-la; la Sulma, que just surt del petit pis que comparteix per anar a treballar; o el Michael, que amb 19 anys ha deixat els estudis per anar a treballar perquè els seus pares no s’atreveixen a sortir de casa. Ara, l’assassinat a Minneapolis de Renee Nicole Good –una ciutadana blanca– a mans d’un agent de l’ICE ha posat el focus en el terror que fa mesos que impera al país. Des del setembre és legal fer detencions per perfil racial, segons una sentència del Suprem.
La militarització del país ha vingut de la mà de l’augment de la brutalitat contra les persones migrants. L’ICE ha caigut en un terreny gris on ha deixat enrere les seves funcions de control migratori per convertir-se en braç armat del president contra tota dissidència.
La nova administració ha iniciat una campanya de reclutament que ja ha aconseguit duplicar el nombre d’agents i preveu per als pròxims quatre anys un pressupost a l’alçada d’un exèrcit.
La Guàrdia Nacional ha passat de ser un cos que molts estatunidencs admiraven per la seva feina durant els desastres naturals, a ser degradat a un titella més que el president fa servir a voluntat per intimidar bastions demòcrates. A Washington els soldats segueixen patrullant els carrers malgrat que al novembre un jutge federal va dir que era il·legal. A Los Angeles, hi va enviar els reservistes contradient la voluntat del governador de Califòrnia, en una de les moltes accions inconstitucionals que carrega a espatlles seves.
La transformació de la Guàrdia Nacional i l’ICE en els cossos armats personals de Trump és un dels molts símptomes de l’assalt al sistema democràtic que està duent a terme. El republicà ha purgat l’administració de tot el que el pogués frenar, ha desmantellat del tot agències com l’USAID, ha convertit el departament de Justícia en el seu ministeri de revenges personals i ara intenta prendre el control total del Pentàgon mentre persegueix els senadors demòcrates que van recordar a l’exèrcit que no tenen l’obligació de seguir ordres inconstitucionals.
Per segrestar una democràcia cal dominar tres potes:
- Els serveis d’intel·ligència,
- El ministeri de Justícia i
- L’exèrcit.
El Congrés, controlat per la majoria republicana, ha renunciat a bona part de les seves competències davant la set de Trump per acumular cada cop més poder. La submissió del legislatiu és un reflex del control del republicà sobre el partit. Malgrat que a finals d’aquest primer any de presidència s’han vist algunes esquerdes pel cas Epstein, el fracàs de la votació al Senat per bloquejar futurs atacs militars a Veneçuela constata com el partit segueix plegat a ell. Trump va segrestar Nicolás Maduro sense consultar-ho al Capitoli abans.
La majoria conservadora del Suprem, de moment, ha donat llibertat a Trump en la seva campanya. Així i tot, encara queda per veure què farà a l’hora de pronunciar-se sobre el fons d’algunes causes, com els aranzels o l’ordre executiva amb la qual intentava revocar la ciutadania obtinguda pel fet d’haver nascut en territori estatunidenc, un dret recollit a l’esmena 14 de la Constitució. Així i tot, el magnat ja compta amb una carta molt important: la de la immunitat presidencial que va reconèixer l’alt tribunal l’estiu del 2024.
«Un rei per damunt la llei«, com advertia la jutgessa Sonia Sotomayor en el seu vot contrari a la sentència. Alhora, ha començat a ratllar noms de la seva llista negra: va obrir investigacions contra la fiscal del cas de frau fiscal de Nova York, Letitia James; contra l’exdirector de l’FBI, James Comey; i ara contra el president de la Reserva Federal, Jerome Powell. Per no parlar de tots els conflictes d’interessos entre les polítiques del magnat i els seus negocis familiars.
La persecució ideològica va començar disfressada de guerra cultural.
Primer va començar com una campanya de pressions contra la Universitat de Colúmbia per les manifestacions propalestines i ràpidament es va escampar a tota l’educació superior amb altres objectius, com Harvard. Trump ha pressionat per intentar interferir en el currículum lectiu dels centres, ja sigui amb retallades de fons (com a Harvard i Colúmbia) o amb intents de suborns que molts centres han rebutjat. Amb la deformació de l’etiqueta antisemitisme es va perseguir qualsevol opinió contrària a la guerra de Gaza.
Sota aquesta premissa, el govern va començar a dir que revisaria les xarxes socials dels estudiants estrangers i de les sol·licituds de visats en general. El punt culminant va ser la detenció per part de l’ICE dels estudiants Mahmoud Khalil, Rumeysa Ozturk i Moshen Mahdawi per haver participat en les manifestacions propalestines. Ara, el govern ja exigeix a tots els estrangers que vulguin entrar al país poder revisar les xarxes socials per veure no només si tenen publicacions propalestines, sinó qualsevol mena de contingut «antiamericà». A més, Trump ha designat l’antifeixisme com a organització terrorista. La Casa Blanca ha dit que Good, assassinada a mans de l’ICE, havia estat víctima de la seva «ideologia d’esquerres».
Sota la premissa de “restaurar la veritat”, el president també està atacant els mitjans de comunicació tradicionals, als quals anomena legacy, comamb la suspensió temporal del xou de l’humorista Jimmy Kimmel. També ha atacat els grans despatxos d’advocats que han presentat casos contra les polítiques del seu govern. Almenys hi ha vuit firmes que han sigut blanc directe del govern. Algunes han cedit i han arribat a un acord per evitar represàlies, mentre que d’altres han portat el cas a judici.
Trump s’ha acostat a Rússia en un gir sense precedents en la política exterior dels Estats Units i ha pressionat Ucraïna perquè cedeixi territori sota unes suposades negociacions de pau. Del serial ucraïnès, dues escenes:
Pel que fa el genocidi palestí, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha trobat un soci excelent en Trump. A principis del 2025 el republicà anunciava els seus plans per convertir la Franja en un resort, i l’any acabava a Gaza amb un alto el foc que Isarel ha seguit incomplint. Malgrat tot, Trump ja ha anunciat el govern de tecnòcrates per a la segona fase del pla per al final de la guerra a Gaza.
L’aspirant al Nobel de la pau -que ara ja té a la seva col·lecció gràcies a María Corina Machado– ha bombardejat set països: el Iemen, l’Iran, l’Iraq, Síria, Somàlia, Nigèria i l’últim: Veneçuela. La fotografia de la intervenció militar a Caracas és la de Maduro capturat amb els ulls embenats i les orelles tapades. Trump manté en l’aire possibles nous atacs a l’Iran i té com a pròxim objectiu Groenlàndia. I al radar de la hiperactiva campanya imperialista també hi ha Mèxic, Cuba i Colòmbia.
Aquest article es obra de la periodista Antonia Crespi Ferrer, en la Secció d’ Internacional del Diari ARA del dia 18 de gener de l’any 2026.
11. UNA PRESIDÈNCIA -LA DE DONALD TRUMP-, IMPERIAL
11.1 UN MÓN AL REVÉS
Tot plegat un món al revés -sense límits ni ordre, manca d’ètica i de moral- que amb aquesta dèria presidencial imperialista esdevindrà una catàstrofe per a la democracia -un mirall democràtic trencat- que molts països ho agafaran de model amb conseqüències desastroses per a la humanitat…
Des de la resposta excessiva i coercitiva als carrers de ciutats com Los Angeles i Minneapolis -en què la Guàrdia Nacional i els agents d’immigració de l’ICE es despleguen contra manifestants-, fins a les intervencions internacionals a Veneçuela i a l’Iran i la pressió sobre Cuba i Groenlàndia, Donald Trump no només ha provat els límits de la presidència estatunidenca, sinó que també actua com si el seu poder fos il·limitat. I ho fa perquè el sistema -fins ara- l’hi ha permès en gran manera:
- El Congrés, dominat pel seu partit, ha renunciat al seu paper de contrapoder;
- El Tribunal Suprem li ha ofert una cobertura decisiva, blindant les seves ordres executives davant de gairebé qualsevol fre judicial, i
- Les elits econòmiques així com també la comunitat internacional han validat el seu poder, sigui per interessos o per por a represàlies.
De fet, des de l’inici del seu mandat ara fa gairebé un any, Trump s’ha presentat com un sobirà amb un poder gairebé absolut. Ja en el seu discurs d’investidura va buscar una legitimació gairebé mística i es va presentar com un enviat de Déu per fer Amèrica gran de nou. Aquesta aura de líder intocable va agafar forma poc després:
- Primer, amb una portada falsa a Time on apareixia coronat com un rei
- Finalment, amb un tuit en què parafrasejava Napoleó: «Qui salva el país no viola la llei».
Amb aquesta frase, Trump entronca el seu poder amb l’absolutisme modern i, més concretament, amb la teoria del pensador alemany Carl Schmitt: la idea que el «sobirà és qui decideix sobre l’estat d’excepció«; és a dir, el líder que pot suspendre l’ordre jurídic ordinari per protegir l’estat. Quan un líder se sent legitimat per suspendre la llei a voluntat, les institucions es buiden: la norma ja no és la Constitució, sinó la consciència del dirigent.
Així ho va expressar ell mateix fa només una setmana (l’article es del dia 18 de gener de 2026) en una entrevista al New York Times, quan va afirmar que l’únic límit a les seves accions és la seva pròpia moral. Dies després, a la CBS, va matisar que en afers interns, la Constitució i els tribunals continuen sent l’autoritat última, però insistia que, en la seva concepció del poder, aquests controls queden en un segon pla. Segons el president, la seva voluntat de «mirar pel bé del país» actua com una garantia prèvia que fa gairebé innecessària la intervenció judicial: «No caldrà arribar mai als tribunals«, va assegurar.
11.2 UN PODER UNILATERAL SENSE CONTRAPESOS
Les seves accions unilaterals i aquesta confiança en la pròpia moral han estat especialment visibles en la política exterior. En aquest àmbit, el seu estil de govern sembla encaixar amb una altra forma d’absolutisme modern: la «presidència imperial«, tal com la va descriure l’historiador Arthur M. Schlesinger Jr. a La presidència imperial (1973), pensant sobretot en Richard Nixon. Per a Schlesinger, aquest tipus de presidència concentra el poder, governa en secret i buida de contingut els contrapoders democràtics fins a fer-los inoperants. Podríem dir que Donald Trump ha portat aquesta visió a la pràctica en les seves accions a Veneçuela i a l’Iran, en les amenaces sobre Groenlàndia i en l’ofensiva d’aranzels contra aliats i adversaris: escenaris on l’acció unilateral ha substituït les normes internacionals i els contrapesos institucionals.
Tanmateix, aquest poder cada cop més absolut de Donald Trump podria tenir data de caducitat. Les eleccions de mig mandat s’acosten i una pèrdua de la majoria republicana en una de les cambres -un escenari que es preveu força probable- podria reintroduir frens polítics reals i restaurar la funció de contrapoder del legislatiu. Però fins que això passi, si és que passa, Donald Trump continua governant amb la convicció que l’abast del seu poder no el defineixen les normes, sinó els límits que se li posin.
Aquest article es obra de la periodista Núria Ferragut Casas, en la Secció d’ Internacional del Diari ARA del dia 18 de gener de l’any 2026.
