[1] PRIMERA PART: DESPRÉS DE LA SENTÈNCIA CONDEMNATÒRIA DE LA CAUSA ESPECIAL 20907/2017 DE LA SALA SEGONA DEL TRIBUNAL SUPREM CONTRA EL PROCÉS INDEPENDENTISTA CATALÀ EN LES PERSONES DELS SEUS LÍDERS POLÍTICS I SOCIALS, NÚMERO 459/2019:

RESISTÈNCIA, PERSISTÈNCIA, REINCIDÈNCIA, RESILIÈNCIA I INDEPENDÈNCIA…!

 

La temàtica a tractar en l’espai d’aquestes planes web, després de fer-se pública la sentència condemnatòria contra el moviment independentista català en referència als esdeveniments del 20-S i de l’1-O de 2017, se circumscriu als enunciats següent:

1. UN NEGUIT D’ENTRADA: ELS «FAKE NEWS» CORRABOREN QUE EN TEMPS DE BEL·LIGERÀNCIA LA VERITAT N’ÉS LA PRIMERA VÍCTIMA (Primera part)

2. DAVANT DE LA SENTÈNCIA 459/2019 DE LA SALA SEGONA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL: UNA DESFETA O EL REIXIR DE L’INDEPENDENTISME…? (Primera part) 

3. LA REVOLUCIÓ DE L’INDEPENDENTISME: ENTRE LA PAU I LA BEL·LIGERÀNCIA (Primera part)

4. ESPANYA, L’ESTAT ESPANYOL I ELS ESPANYOLS / CATALUNYA, LA NACIÓ CATALANA I ELS CATALANS (Segona part)

5. PASSEN ELS DIES. FEM UNA MIRADA DE REÜLL A LA NOSTRA TERRA CATALANA (Segona part)

Tot i això, per tal de poder il·lustrar-nos adientment  i realitzar un seguiment prou aclaridor del procés independentista català, m’és plaent indicar els temes tractats en aquestes planes -des del començament del moviment en aquesta darrera dècada, fins a la publicació de la Sentència 459/2019 de la Sala segona del Tribunal Suprem pel que fa al Judici de la Causa especial 20907/2017-, la qual cosa es por copsar tot clicant els diversos enunciats que reculllen els continguts “ad hoc” i l’evolució imparable dels darrers esdeveniments polítics, socials, jurídics i policials consignats en aquest llibre digital de planes web personals sobre Catalunya:

ENTRE LA DIADA DE SANT JORDI I L’ONZE DE SETEMBRE 2014: ÉREM, SOM I SEREM…!

ENTRE L´11-S I EL 9-N de 2014: ÉREM, SOM I SEREM… (1714-2014)

DES DE LA FESTA DE SANT JORDI A POCS DIES PER ABASTAR LA JORNADA DE L’1 OCTUBRE DE 2017: DE MOLT ABANS, A L’ANY 2017 I MOLT MÉS ENLLÀ…!

ARRIBATS A L’1-O DE 2017, JA SOM ALS DIES DESPRÉS…PERÒ, «AIXÍ NO, MAJESTAT «PERQUÈ «TIMEO DANAOS ET DONA FERENTES» (La traducció d’aquest verset de l’Eneida es troba cap al final de l’article)

L’ACADEMIA DE PLATÓ: L’ESCRIPTURA VERSUS EL DIÀLEG. A FAVOR DEL DIALÈG EN CONTRA D’ESTRIPAR PAPERS…

ARA FA QUARANTA ANYS…! MUSICAL DE TROMPETES O REDOBLAMENT DE TAMBORS. I MENTRESTANT, ESPEREM…!

BENVINGUDA REPÚBLICA CATALANA EN EL DESPERTAR D’UN SOMNI EN TREN…

TRES QÜESTIONS DE 2017 EN UN SOL TEMA DESPRÉS DE LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA CATALANA VIRTUAL:

• [1] DEL COL·LECTIU DE RECLUSOS, A LA COMUNITAT DELS SENSE SOSTRE: TINC UN CALFRED QUE EM RESSEGUEIX EL COS.

• [2] LES ELECCIONS DEL 21 DE DESEMBRE DE 2017 SOTA L’OMBRA DE LA UNIÓ EUROPEA I TRES PREGUNTES INQUIETANTS.

• [3] CADA DIA SE SUPERPOSA A L’AFANY DEL SEGÜENT I UN ESDEVENIMENT SINGULAR S’EXPANDEIX EN MOLTS D’ALTRES MÉS…

BARCELONA-BRUSSEL·LES, UN VIATGE D’ANADA I TORNADA…

LES ELECCIONS DEL 21D, UN BANY DE REALISME QUE CAL ADMINISTRAR DEGUDAMENT…

DEL LLUNARI DE LA PASQUA DE PENTACOSTA EN PENTAGRAMA METAFÒRIC, AL CALENDARI SOLAR DE LA FESTA DE SANT JOAN AMB REGISTRE INDEPENDENTISTA…

LA GUERRA DELS LLAÇOS GROCS…

11-S, LA DIADA 2018 I ALTRES QÜESTIONS RELACIONADES…

DIES QUE DURARAN ANYS, A PARTIR D’UN MES D’OCTUBRE TARDORAL…

MUNTANYA AMUNT, CAP AL CEL DE LA LLIBERTAT…, PER TREPITJAR UN ANY DE VERGONYA I DEIXAR EN ELS CIMS FLORS DE DIGNITAT…

A LES ACABALLES DE L’ANY 2017 ENTRE LLÀGRIMES I ESPERANCES:

• [1] EN LA PÈRDUA DE LA MAJORIA ABSOLUTA INDEPENDENTISTA AL PARLAMENT DE CATALUNYA,

• [2] A LES PORTES DEL 27 D’OCTUBRE, -EN EL PRIMER ANIVERSARI DE LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA, TOT I QUE SIMBÒLICA I NO DUTA A TERME-, PERÒ AMB LA VOLUNTAT DE CONSTRUIR-LA I

• [3] ENTRE EL DESENCANTAMENT DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA I L’AFANY QUE, EN TOCAR TERRA, PUGUI TORNAR A ENLAIRAR-SE…

EL JUDICI I LA SENTÈNCIA DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA PESARAN COM UNA LLOSA EN LA HISTÒRIA D’ESPANYA…?

PASSEN MOLTES COSES EN EL DECURS DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA I CAL DESTRIAR MOLT BÉ DEL «TÓTUM REVOLÚTUM», EL GRA DE LA PALLA…

POSAR UNA PICA A FLANDES, LA METÀFORA MODERNA DE CLAVAR UNA LLANÇA A MADRID…!

EL JUDICI DE LA CAUSA ESPECIAL 20907/207 SOBRE ELS ESDEVENIMENTS INDEPENDENTISTES DEL 20-S i 1-O DE 2017 I LA SENTÈNCIA CONDEMNATÒRIA 459/2019 DE LA SALA SEGONA DEL TRIBUNAL SUPREM EN TRES FASES EXPLICITADES A CONTINUACIÓ:

• ( I ) UN MÓN DEL REVÉS: JUDICATURA VERSUS POLÍTICA. ALLÒ QUE MAI S’HAURIA D’HAVER DIRIMIT EN UN JUDICI I «EL COMENÇAMENT» DEL QUAL EN LA CAUSA 20907/2017 CONTRA EL PROCÉS CATALÀ…

 

• ( II ) UN MÓN DEL REVÉS: JUDICATURA VERSUS POLÍTICA. ALLÒ QUE MAI S’HAURIA D’HAVER DIRIMIT EN EL QUAL I «EL DESENVOLUPAMENT» DEL JUDICI EN LA CAUSA 20907/2017 CONTRA EL PROCÉS CATALÀ

 

• ( i III ) UN MÓN DEL REVÉS: JUDICATURA VERSUS POLÍTICA. ALLÒ QUE MAI S’HAURIA D’HAVER DIRIMIT EN UN JUDICI, «LA FINALITZACIÓ» DEL QUAL I LA «SENTÈNCIA» DE LA CAUSA 20907/2017 CONTRA EL PROCÉS INDEPENDENTISTA CATALÀ EN LES PERSONES DELS SEUS LÍDERS POLÍTICS I SOCIALS, NÚMERO 459/2019…

TSUNAMI DEMOCRÀTIC 2019: HO TORNAREM A FER, DESPRÉS DE 10 ANYS…! DES DE L’ANY 2010 AL DEL 2019 NO S’HAN INTERROMPUT NI HAN PRESCRIT LES GRANS MANIFESTACIONS DE LA DIADA NACIONAL CATALANA DE L’11-S…

EL 150è ANIVERSARI DEL NAIXEMENT DE MAHATMA GANDHI -ENTRE LES PORTES DEL 2n ANIVERSARI DE L’1-O DE 2017, AMB LA SENTÈNCIA DE LA CAUSA ESPECIAL DEL TS 20907/2017 CONTRA L’INDEPENDENTISME CATALÀ A PUNT-, UN TSUNAMI DEMOCRÀTIC I LES ESTRATÈGIES D’ACTUACIÓ «NO-VIOLENTA»

1. UN NEGUIT D’ENTRADA: ELS «FAKE NEWS» CORRABOREN QUE EN TEMPS DE BEL·LIGERÀNCIA LA VERITAT N’ÉS LA PRIMERA VÍCTIMA

1.1. ELS «FAKE NEWS». LA CRUÏLLA ON ES TROBEN L’ESPECTACULARITZACIÓ DE LES NOTÍCIES I LA TÈRBOLA INTENCIÓ POLÍTICA, ÉS UN LLOC PERILLÓS I INQUIETANT

En parlar dels «FAKE NEWS» obrim el diccionari i ens trobem amb les accepcions següents:

• «BULO» (noticia falsa propagada con algun fin) en llangua castellana…

• «RUMOR FALS», «ENGANY», «FARSA», «BOLA, «MENTIDA», «FRAUDELÈNCIA», «INNOCENTADA», «TRUC», «FALSA ALARMA» (intent de fer creure a un grup de persones que quelcom fals és real), en llengua catalana…

• «FAKE NEWS» en terminologia anglesa…

«Les formes adequades per designar la notícia que no diu la veritat i que es crea i es difon de manera premeditada, especialment a les xarxes socials, amb la finalitat de desinformar i de manipular el públic en benefici propi, són notícia enganyosa o bé notícia falsa. 

Les notícies falses que es llancen amb el propòsit d’enganyar, de modificar un estat de l’opinió pública, són velles com la humanitat. Estan documentades:

• En l’imperi romà…

• A l’edat mitjana…

• En temps de la Revolució Francesa…

• A totes les guerres…

• Les va utilitzar profusament el nazisme…

… I viuen dies d’apogeu, sota el terme anglès «fake news, del braç de la postveritat i els «fets alternatius», des de la campanya que va portar a Donald Trump a la presidència dels Estats Units. El truc és vell: propagar mentides amb fins inconfessables, que ara es vehiculen recorrent a diversos formats, mecanismes i canals.

Gràcies a Internet, a les xarxes socials i l’accés de milers de milions de persones a aquests dispositius, les «fake news» viuen avui la seva època daurada:

• Poden divulgar gràcies a un vídeo reproduït a baixa velocitat, en què un polític de torn sembla estar borratxo…

• Poden propagar mitjançant memes a les xarxes socials, que els mateixos receptors contribueixen a viralizar abans de verificar-los…

• Poden basar-se, simplement, en una informació falsa…

Més enllà del format empleat, l’objectiu sempre és el mateix: influir sobre l’opinió pública en favor propi i perjudici dels rivals.

Els recents disturbis nocturns a Barcelona, ​​derivats de les protestes per la sentència del judici del 20_S i l’1-O de 2017, han portat també la seva quota de notícies falses. A les xarxes hem llegit: 

• Que la policia va tractar de contenir manifestacions violentes utilitzant un tipus de projectils que ja no fa servir…

• Que havia de lamentar víctimes mortals, quan per fortuna, fins aquí, no n’hi va haver…

• Que els provocadors estaven a sou de forces del mal que els bonificaban amb 3.000 euros en un sobre, a mitjans del disturbi, en qualsevol portal.. 

• Que s’havien produït determinats atacs, il·lustrats amb imatges d’altres disturbis succeïts en altres temps…

• Que un grup de militars havia donat un ultimàtum al Govern si no posava límit ja, a la brava, als aldarulls…

En tots els casos es tractava de desacreditar una de les parts -sovint, a l’policial- i d’aquesta manera contribuir a un clima d’inestabilitat, per així afavorir la posició dels que prefereixen una societat alterada, en la qual carregar-se de raons no sempre procedents de fonts solvents. Així són les coses en l’actualitat. Pot discutir aquesta realitat, és clar. Però ja serà més difícil provar la tesi contrària. El lliure accés a Internet i els incomptables milions d’usuaris de les xarxes socials poden tenir un efecte indesitjat: donen ales i armes a tots aquells disposats a convertir la informació en un verí.

Alguna cosa ha canviat en l’àmbit de la informació:

• Mentre molts mitjans -La Vanguardia té a gala ser un d’ells- estan compromesos amb la veritat i, en definitiva, amb els lectors, per convicció professional i perquè els va el prestigi en això..,

• Altres difonen notícies falses amb finalitats a curt termini; notícies que en no abonanen el seu prestigi, però que poden donar suport a la posició de certs poders.

El nostre temps exigeix ​​un esforç extra als receptors d’informació, especialment a aquells que l’obtenen de fonts de credibilitat precària. Si un aspira a informar-se per reunir elements de coneixement i, després, arribar a conclusions i opinar amb fonament, cal que sistemàticament posi en quarantena algunes de les informacions més cridaneres que circulen per les xarxes, òrfenes d’una capçalera que les empari, i que de fet no són sinó desinformació.

El mateix val, i més encara, per als polítics que poden sucumbir als beneficis immediats d’una informació llaminera però no contrastada. I, per descomptat, per als mitjans de comunicació, que han de guardar-se de publicar les informacions no verificades per ells. A no ser que es conformin amb imprimir el que potser no siguin més que rumors».

I certament: La cruïlla on es troben l’espectacularització de les notícies i la tèrbola intenció política, és un lloc francament iunquietant.

1.2. CAL VACUNAR-SE CONTRA ELS “FAKE NEWS”

Tanmateix, com vacunar-se dels «Fake News» i com no sortir-ne  contaminat…?

Arribats a aquest punt cal vacunar-se, doncs, contra els «fakes», en general i en particular, perquè -tot i estar encara a les beceroles o rudiments per a la seva prevenció- també es disposa actualment d’elements de sentit comú i d’altres de més tècnics, per fer front a aquesta malura de la distorsió i manipulació que ens envolta. Algunes idees per utilitzar contra els «fakes o fake news»:

 

• Cal preguntar-se sempre «qui m’envia això i perquè vol que ho comparteixi». Els mitjans rigorosos també fan servir tàctiques per maximitzar la difusió d’una notícia, però aquesta com més «viral» pretengui ser -sobretot inserida a través de WhatsApp, Facebook o de Twitter– igualment més s’ha de desconfiar. 

• Cal identificar qui signa realment un article. Cal preguntar-se: «Això, qui ho publica..?». Cal activar l’alerta si es tracta d’un diari digital del qual se sap molt poca cosa. És de precís observar si aquest diari disposa d’una editorial amb una línia degteerminada, sigui explotan notícies cridaneres o producte d’una plana web especialitzada en desinformacions.

• Alguns fabricants de desinformació copien el «look» d’altres mitjans prestigiosos per simular que provenen d’una font avalada o bé, aconsegueixen una «URL» que sigui una variació mínima d’un mitjà popular. Una manera de verificar ràpidament la simulació consisteix en anar al mitjà que intuïm suplantat i copiar al cercador el titular sospitós. si no el mostra, probablemant és «Fake».

• Cal fer també comprovacions bàsiques de fotos. Una manera molt fàcil de moure a l’engany és fer circular una fotografia que correspon a una altre lloc o a un altre moment del passat. Davant de la incredulitat d’una foto, la mesura de precaoció pot ser introduir la foto al cercador de Google, a l’apartat d’imatges, i veure si correspont a un esdeveniment lluny+a o anterior. Aquí també hem d’estar en alerta sobre els deep fakes: a partir de la modificació de la postura del llavis -en un video- es pot fer dir qualsevol barbaritat a qui hagi estat enregistrat.

• Cal analitzar els possiblex bots que apareixen en aplicacions informàtiques.Existeixen perfils creats informàticament perquè hi ha programes que poden fabricar cares o cossos de persones que, per experiència hom ja nota que tenen una inexpressivitat que genera el dubte. Tanmateix, en rebre una notícia d’aquest tipus per compartir no farà cap nosa fer una comprovació senzilla mitjançant una eina informàtica Botcheck.me que es pot instal·lar en el navegador per al desenmascarat. 

• Cal acudir als verificadors informàtics solvents Hi ha webs com Newtral, Maldita.es i Verificat que es dediquen a desmuntar les desinformacions. I també el diaris, cada cop més, assumeixen la feina de confrontar declaracions incertes. L’ARA, per exemple, manté un fact checking durant el judici de l’1-O i també per a les campanyes electorals.

• Cal qüestionar-se si es reforça un prejudici. Els algoritmes i la condició humana fan que a les xarxes socials acabem envoltats de les persones que pensen de manera similar a la nostra. Això fa que no rebem les veus discordants i, exposants sempre a confirmacions de les nostres idees, acabem pensant que aquestes han de ser les bones perquè tohom les comparteix. Les fake news s’alimenten de prejudicis. Per això, si es detecta que un determinat titular en comptes d’informar busca sobretot reforçar un estereotip, serà bo activar els filtres de la suspicàcia.

• Cal exigir tot el context i la situació d’una declaració i informació. La descontextualització de frases és una artilleria gruixuda que es fa servir molt en política. Per poder valorar una frase calen els elements que l’acompanyen. I, si és possible, poder-la veure sense talls: a YouTube corren corren moltes intervencions convenientment muntades per deixar fora tots els elements que contemporitzen i suavitzen una frase polémica.

• Cal comptar fins a nou abans de compartir -tal i com diu el periodista Àlex Gutiérrez de qui n’he extret aquest apartar sobre «Deu vacunes contra els fakes electorals» del diari ARA (07.04.2019).

• L’última vacuna no té a veure tant amb la pròpia immunització com amb la dels altres. Abans de compartir una informació altament emocional de la quals no se saben gaires coses paga la pena passar-la pels nou filtres anteriors abans de compartir-la. La viralitat juga amb la tendència compulsiva dels humans, especialment en l’entorn de les xarxes, que són un espai de resposta ràpida. Cal actuar, per cert, amb humilitat: un estudi científic de l’any 2015 assegurava que les persones intel·ligents són més crèdules davant les «Fake News», perquè poden abaixar la guàrdia analítica.

1.2.1. ES COMPROVA AMB ALGUNS EXEMPLES -PASSATS I ACTUALS FINS AL DIA D’AVUI- TOCANT O EN REFERÈNCIA A LA MANIPULACIÓ

Exemples de manipulació:

– Quan es deia que Quim Torra assegurava que els espanyols eren «bèsties rampinyaires, escurçons i hienes amb una tara d’ADN» s’estava mentint per descontextualització: no es referia al conjunt d’espanyols (pel simple fet de ser-ho), sinó únicament als catalanòfobs. La cita donava credibilitat, però l’atribució era manipuladora.

– Quan Albert Rivera diu que a TV3 s’ha dit «puta» a Inés Arrimadas -i els mitjans de la seva corda ho reprodueixen- no expliciten el context, perquè això demostraria la mentida, ja que a la cadena televisiva aquest fet no ha passat. En realitat es refereixen a una piulada en el compte personal d’un còmic –Toni Albà- que col·laborava en un programa elaborat per una productora i efectivament emès per TV3.

– El truc de La Razón amb una frase de Grande-Marlaska. El ministre Grande-Marlaska -algú que no acostuma a ser incendiari, si més no de paraula- va aconseguir ahir ser protagonista d’allò que se’n diu la conversa, i no de manera gaire falaguera. La Razón li publicava una entrevista de la qual destacava la següent frase en portada:

«A Catalunya la violència ha sigut de molt més gran impacte que la del País Basc«.

Com és fàcil d’imaginar, persones que van viure molt de prop la violència d’ETA -com ara Rosa Lluch o Robert Manrique– van expressar el seu estupor per una comparació tan desaforada.

Mirant a dins, al cos de l’entrevista, i s’hi veu que la frase té un detall diferent respecte de com l’han escrit en portada. És un canvi petit, però cabdal:

«Tots els operatius han dit que hi va haver una violència de molt més gran impacte que la del País Basc«.

És a dir, Grande-Marlaska va traslladar una opinió que no és pròpia, sinó dels operatius. I cal recordar aquí que els agents mantenen la reivindicació de cobrar un plus d’uns 600 euros mensuals per treballar a Catalunya en concepte de perillositat, de manera que tenen un interès ben prosaic per exagerar la situació.

En tot cas, el ministre podria haver sortit al pas, al veure com servia cuinada el diari la seva frase, i haver especificat que no es tracta de la seva opinió, sinó la que li traslladen els operatius. No ho farà, esclar, per no tirar-se els cossos policials a sobre. I ves a saber si el diari ja hi comptava, que no hi hauria protesta. Però en el seu silenci Grande-Marlaska troba la seva perdició. Perquè vol dir que assumeix la frase, que se la fa seva, tot i ser tan abominable:

• Posar en la mateixa frase una violència amb zero morts i

• Una altra amb prop d’un miler.

Les seves bones formes i el to afable ja no enganyen: hi ha piròmans per acció i també per omissió. A quina categoria pertany, ministre?

– El presentador d»El Hormiguero‘ va posar èmfasi en un clima de terror a Catalunya en una entrevista a Pablo Iglesias a finals d’octubre de 2019. Pablo Motos, el presentador d’ El Hormiguero, el programa d’entreteniment més popular i de més audiència d’Antena3, entrevistava Pablo Iglesias, segons relata Mònica Planas.

Més enllà de la demagògia i el simplisme habitual de les seves preguntes, cal posar el focus en la manera com Pablo Motos va parlar de Catalunya. Per fer-ho va fer servir, com a argument de credibilitat, que tenia aquella informació gràcies als catalans que treballaven en el seu programa i que vivien a Madrid.

• Cada vegada que parlava de catalans no independentistes s’hi referia com a persones que no volien embolics,

• Mentre que quan parlava dels independentistes els al·ludia com a gent que buscava brega.

I, sobretot, posava èmfasi en un clima de terror a Catalunya:

“ Se habla en todas partes de que se va a liar el día de la jornada de reflexión. De que se va a montar un jaleo enorme”, li deia a Pablo Iglesias, que mirava de relativitzar les circumstàncies.

Pablo Motos insistia en el risc que això comportaria a l’hora d’anar a votar:

“ ¿Cómo vas a votar al día siguiente sin miedo, si tú eres de la gente que tiene miedo a salir de su casa? Aquí hay mucha gente que es de Catalunya y que el fin de semana no va. Si eres una persona que no puedes llevar a tus hijos al colegio, en definitiva, si eres una de esa gente que no ha hecho nada y que le han robado la paz, esa gente puede tener miedo a la hora de ir a votar. Si tú fueses del gobierno ¿qué medidas tomarías para que la gente fuera a votar sin miedo?”

A partir d’aquí Pablo Iglesias, el líder d’Unides Podem, va passar a construir les seves respostes com si aquella realitat que pintava el presentador fos certa i Pablo Motos insistia en recordar-li que hi havia famílies que no es parlaven:

“ Como aquí hay tanta gente de Catalunya que no se hablan entre hermanos o que se desprecian en la última reunión que han tenido porque uno es de Andalucía y le han hablado de mala manera…. Aquí realmente el movimiento pacífico, hay una gente de ese movimiento que claramente intimida a la gente, y la gente no va cómoda por la calle. Y los que no son independentistas no van cómodos por Barcelona. Y ellos no tienen ganas de hacer líos ni de pelearse con nadie”.

I el de Unides Podem responia amb normalitat com si aquesta fos, de veritat, la realitat de Catalunya. Aquest és l’autèntic problema. Que el discurs que ha calat com autèntic relata l’existència d’uns catalans que se senten espanyols que viuen en perill atemorits a casa seva i que ni tan sols poden acompanyar les criatures a l’escola.

Les mentides de Pablo Motos són l’exemple més clar i popular del discurs que ha quallat sobre Catalunya. I sobre aquesta falsa realitat d’una convivència violenta i insuportable es pretén estructurar l’ideari polític espanyol.

1.2.2. VERITAT-MENTIDA

Deixant de banda «Sobre la veritat i mentida en sentit extramoral» de Friedrich. Nietzsche, ens endinsem -per la importància del tema- en una consideració global i estudi més aprofundit sobre aquests conceptes

1.2.2.1. LA VERITAT

La veritat (del llatí veritas) és un concepte propi de la filosofia que té una gran varietat de significats. Pot indicar tant honestedat, bona fe i sinceritat, en general, com el fet d’estar d’acord amb la certesa o realitat d’alguna proposició, en particular. 

El terme veritat no té una única definició amb què estiguin d’acord tots els filòsofs. Se segueixen debatent diverses teories sobre el seu significat:

• Què pot ser cert o fals…

• Com definir i identificar la veritat…

• El rol que té el coneixement revelat i adquirit…i

• Si la veritat és subjectiva o objectiva, relativa o absoluta.

• Veritat com a correspondència: és veritat allò que diem o pensem quan es correspon amb el que passa o es pot percebre a la realitat. Requereix un món exterior com a prova de refutació i parteix del supòsit que aquest món es pot conèixer, fet que nega, per exemple, l’escepticisme.

• Veritat com a coherència: és veritat aquella afirmació que és coherent amb d’altres acceptades per una comunitat determinada. És un concepte que prové de l’utilitarisme i molt utilitzat en lògica i en la ciència en general, on s’usa en el sentit següent: acceptem que quelcom és veritat si, o bé es pot demostrar empíricament, o bé de moment encara no es pot falsar.

• Veritat subjectiva: en aquest sentit, per a cadascú és veritat el que ell consideri cert. D’aquesta manera, s’involucren en el judici sobre la veritat o falsedat d’una determinada proposició el coneixement individual i les creences personals. Dins d’aquesta noció de veritat s’hi encabeixen diferents grau de relativisme.

• Veritat absoluta: des d’una perspectiva teològica o metafísica, es considera que l’home és capaç d’assolir (sigui per il·luminació o bé per comprensió) veritats que es consideren necessàriament certes.

• Veritat pragmàtica: atesa la impossibilitat d’assolir una veritat fora de dubte (vegeu escepticisme), s’accepta com a cert allò que és útil per a la vida quotidiana o per progressar amb un estudi particular.

Ara com ara és un tema de recerca científica així com de fonamentació filosòfica: La recerca científica de la funció cognitiva -arrencant des de la física fins a la neurologia, passant per l’evolucionisme, la genètica, la biologia, l’etologia i la psicologia-, introdueix noves perspectives sobre el coneixement basat a l’evidència com a creença epistemològicament veritable amb justificació vàlida.

La veritat:

• Interessa a la Lingüística perquè el llenguatge és expressió de la pròpia veritat.

• Interessa a l’Antropologia filosòfica, perquè sembla evident que els éssers humans prefereixen la veritat a la falsedat a l’errada o la mentida i prefereixen la certesa al dubte.

• Interessa a la Sociologia, per tal com l’estimació cap a la veritat i la condemna de la mentida o de l’error, varia en intensitat segons les èpoques i les cultures, perquè tant el concepte de veritat com la seva valoració no sempre és el mateix al llarg de la Història i de la cultura.

• Interessa a la Ciència com a tal a la seva pretensió de coneixement vàlid.

La importància que té aquest concepte és que està arrelat en el cor de qualsevol supòsit personal, social i cultural. D’aquí la seva complexitat en l’estudi que mostra la “Història de la Filosofia” i que amb l’índex o taula que es proposa tot seguit hom es pot fer una idea de com s’ha concebut -clicant adientment l’enunciat de color blau- el concepte sobre la veritat:

• 1. VERITAT I HISTÒRIA
• 2. CONCEPCIONS SOBRE LA VERITAT
  • 2.1. Antiguitat i Edat Mitjana
• 3. LA MIRADA DELS PENSADORS: RESUM HISTÒRIC
  • 3.1. Aristòtil
  • 3.2. L’escola de Mègara
  • 3.3. Agustí d’Hipona
  • 3.4. Tomàs d’Aquino
  • 3.5. Baruch Spinoza
  • 3.6. Immanuel Kant
  • 3.7. G.W.F. Hegel
  • 3.8. Gottlob Frege
  • 3.9. Kitarō Nishida
  • 3.10. Bertrand Russell
  • 3.11. Ludwig Wittgenstein
  • 3.12. Alfred Tarski
  • 3.13. Jürgen Habermas
• 4. SEGLES XIX i XX
  • 4.1. Veritat filosòfica, veritat com sistema i veritat absoluta
  • 4.2. Veritat com a coherència i consistència
  • 4.3. Veritat fenomenològica
• 5. REFERÈNCIES
• 6. VEGEU TAMBÉ…
• 7.ENLLAÇOS EXTERNS

 

1.2.2.2. LA MENTIDA

La mentida o engany és la intenció comunicativa amb què l’emissor pretén comunicar com a cert algunes coses que considera falses a algú altre. Es diferencia de:

• La ficció, on hi ha una suspensió de la credulitat compartida,

• La imaginació compartida… i

• La ironia. 

Una mentida és una declaració realitzada per algú que sap, creu o sospita que és falsa en tot o en part, esperant que els oients s’ho creguin, de manera que s’oculti la realitat o la veritat en forma parcial o total.

Una certa oració pot ser una mentida si l’interlocutor pensa que és falsa o que oculta parcialment la veritat. En funció de la definició, una mentida pot ser:

• Una falsedat genuïna o

• Una veritat selectiva, exagerar una veritat, si la intenció és enganyar o causar una acció en contra dels interessos de l’oient.

Les ficcions, encara que falses, no es consideren mentides. Mentir és a dir una mentida. A les persones que diuen una mentida, especialment a aquelles que les diuen freqüentment, se les qualifica de mentideres. Mentir implica falsejar intencionadament i conscientment. Té com a sinònims parcials: mentira, bola, calúmnia, coba o fal·làcia. Per determinar si quelcom és una mentida, se sol contrastar amb la realitat (criteri de correspondència) i si no s’ajusta, és declarat com a fals. Ometre la veritat no sempre és considerat una mentida.

Per saber-ne més -clicant adientment l’enunciat de color blau- s’obtindrà el resultat desitjat sobre l’univers conceptual de la mentida:

• 1. Concepto
• 2. Moralidad de mentir
• 3. Tipos de mentiras
• 4. Paradojas relacionadas con la mentira
• 5. Detección de las mentiras y su abordaje psicológico
  • 5.1. El polígrafo
  • 5.2. Fármacos de la verdad
• 6. Cultura popular
• 7. Véase también
• 8. Referencias
• 9. Bibliografía adicional
• 10. Enlaces externos
• 1. Consideració moral de la mentida
• 2. Detecció de la mentida
• 3. La mentida en filosofia
• 4. Referències
• 5. Vegeu també

1.3. «ARMES SILECIOSES PER A GUERRES TRANQUIL·LES»

Un document “Top Secret”, intitulat «Armes silencioses per a guerres tranquil·les», d’interès mundial i en referència a les armes d’una Tercera Guerra Mundial, em serveix només el seu enunciat -i no, evidentment, en res al seu contingut- per indicar la guerra mediàtica (en els seus vessants, psicològics, socials i polítics) amb què es lliure, en aquest país geogràfic i humà del nostre entorn, la contesa entre el constitucionalisme espanyol i l’independentisme català. Un títol metafòric que, en tot cas, vol posar de rellevància les armes que utilitza, malauradament, la manipulació dels mitjans de comunicació i la desinformació mediàtica que, com una guerra contra la veritat i en favor de la mentida, deixa un desastrós paisatge tardoral que no revifarà fins que una nova primavera de pactes activi les urnes de la democràcia…

1.3.1. LA «MANIPULACIÓ» DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ I LES SEVES ESTRATÈGIES 

La manipulació dels mitjans de comunicació consisteix en una sèrie de tècniques relacionades entre si amb les que membres d’un determinat grup creen una imatge o una idea que afavoreix els seus interessos particulares.

Entre aquestes tàctiques destaquen les fal·làcies lògiques i la propaganda, que sovint impliquen la supressió d’informació o d’altres punts de vista a través del seva distorsió, induint a altres persones o grups de persones a que deixin d’escoltar alguns arguments o, simplement, desviant la seva atenció a una altra banda. En «The Formation of Men’s Attitudes», Jacques Ellul afirma que l’opinió pública només es pot expressar en canals de televisió produïts pels mitjans de comunicació, sense els quals no existiria la propaganda.

La manipulació dels mitjans de comunicació es fa servir en les relacions públiques, la propaganda, el màrqueting, etc, i tot i que l’objectiu que es persegueix és diferent en cada àmbit, les tècniques emprades solen ser molt semblants. Molts dels mètodes moderns de manipulació dels mitjans de comunicació se centren en formes de distracció, basades en el supòsit que el públic té una capacitat d’atenció reduïda.

La Wikipèdia ens mostra l’índex -amb el contingut pertinent- tant dels diferents tipus de manipulació, com de les tèniques de les quals i l’activitat dels professionals de la persuació. Tot clicant el concepte o enunciat desitjat, en color blau, s’obrirà el seu contingut:

• 1. DIFERENTES TIPOS DE MANIPULACIÓN
  • 1.1. Activismo
  • 1.2. Publicidad
  • 1.3. Bulo
  • 1.4. Marketing
  • 1.5. Campaña política
  • 1.6. Propaganda
  • 1.7. Guerra psicológica
  • 1.8. Relaciones públicas
• 2. TÉCNICAS DE MANIPULACIÓN
  • 2.1. Tipos de distracción
    • 2.1.1. Distracción del público
    • 2.1.2. Falacia del hombre de paja
    • 2.1.3. Distracción por chivo expiatorio
    • 2.1.4. Distracción por fenómeno
    • 2.1.5. Distracción por semántica
    • 2.1.6Distracción por regresión
    • 2.1.7. Distracción por engaño
    • 2.1.8. Distracción por horror
  • 2.2. OTROS TIPOS DE MANIPULACIÓN
    • 2.2.1. Apelación al consenso
    • 2.2.2. Censura
    • 2.2.3. Demonización del oponente
    • 2.2.4. Difusión del miedo
• 3. LOS PROFESIONALES DE LA MANIPULACIÓN / PERSUACIÓN
  • 3.1. Técnicas
• 4. Véase también
• 5. Notas
• 6. Referencias
• 7. Lecturas complementarias
• 8. Enlaces externos

1.3.2. LA «DESINFORMACIÓ» MEDIÀTICA I LES SEVES ESTRATÈGIES

La desinformació, que també forma part de la manipulació informativa o manipulació mediàtica, és l’acció i efecte de procurar als subjectes el desconeixement o ignorància i evitar la circulació o divulgació del coneixement de dades, arguments, notícies o informació que no sigui favorable a qui desitja desinformar.

Habitualment és una de les argúcies de la agnotología i es dóna en els mitjans de comunicació, però aquests no són els únics mitjans pels quals es pot donar una desinformació. Pot donar-se en països o sectes religioses que tenen lectures prohibides, governs que no accepten mitjans d’oposició o estrangers (dictadures o tiranies), nacions en guerra que oculten informació.

La Wikipèdia ens mostra l’índex -amb el contingut pertinent- dels diferents tipus de desinformació. Per accedir-hi cal prèmer l’enuciat corresponent en color blau:

• 1. PROCEDIMIENTOS DE LA DESINFORMACIÓN
  • 1.1. La demonización
  • 1.2. Los adjetivos disuasivos
  • 1.3. El misticismo
  • 1.4. Otros artificios de retórica desinformativa
• 2. Véase también
• 3. Referencias
• 4. Bibliografía
• 5. Enlaces externos

1.3.3. LES DEU ESTRATÈGIES DE LA MANIPULACIÓ MEDIÀTICA ATRIBUÏDES A NOAM CHOMSKY, I TANMATEIX DOCUMENTADES PRÈVIAMENT MITJANÇANT PER SYLVAIN TIMSIT EN «STRATÉGIES MANIPULATION» A L’ANY 2002

Intentarem relatar breument -tal i com ens proposa el Blog de Rafael Silva–  la llista de les 10 estratègies de manipulació mediàtica (psicològica, social, política) elaborades per l’eminent lingüista Noam Chomsky, un dels últims grans pensadors del nostre temps. Amb aquestes estratègies, l’autor ens obre la ment perquè comprenguem la gran quantitat de situacions que provoquen en l’ésser humà certs resultats, certes elaboracions o conclusions mentals, prèviament manipulades per aconseguir el seu objectiu.

Ara bé, Noam Chomsky, en canvi, no és l’autor de «Les 10 estratègies de manipulació mediàtica«, text que s’ha convertit en un fenomen viral a Internet. El veritable autor és el francès Sylvain Timsit. El document va ser publicat per primera vegada en francès, a l’any 2002, amb el títol original «Stratégies de manipulation», al web syti.net El copyright del text és d’aquesta data i d’aquest lloc i el text encara es troba en el lloc web d’origen. L’origen de la falsa atribució a Noam Chomsky, estaria en l’error que al seu dia va cometre l’Agència Pressenza, segons ha manifestat Sylvain Timsit.

Als lectors interessats en obtenir més informació sobre aquests temes, els remeto al text «Armes silencioses per a guerres tranquil·les»«, del mateix autor. Vegem-ho:

1.3.3.1. LA DISTRACCIÓ

La distracció consisteix en desviar l’atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions, o bé d’informacions insignificants. Serveix també per a impedir al públic interessar-se pels coneixements essencials, en l’àrea de la ciència, l’economia, la psicologia, la neurobiologia o la cibernètica. D’aquesta manera, a base de mantenir a la població ocupada, distreta, lluny dels veritables problemes socials, captivada per temes sense importància real, sense temps per a pensar-hi, s’aconsegeixen els objectius pretesos. La teleporqueria oferta per alguns canals de televisió són bons exemples d’aquesta estratègia.

1.3.3.2. LA CREACIÓ DE PROBLEMES PER OFERIR SOLUCIONS

Aquesta estratègia és coneguda també com «problema-reacció-solució«. Consisteix a crear un problema i una situació prevista per causar certa reacció en el públic, per tal que aquest sigui, en última instància, el validador de les mesures que es pretenen implementar. Per exemple:

• Deixar que es desenvolupi o s’intensifiqui la violència urbana, fins i tot organitzar atemptats sagnants, per tal que el públic sigui el demandant de majors lleis de seguretat, o de polítiques que s’endureixin el Codi Penal.

• O un exemple que ens ve a tomb: crear una crisi econòmica, per fer acceptar com un mal necessari el retrocés dels drets socials, i el desmantellament dels serveis públics.

1.3.3.3. L’APLICACIÓ D’UNA GRADUALITAT EN L’ACCIONS O ESTRATÈGIES PROPOSADES

Per aconseguir que s’acceptin decisions o mesures inacceptables, aquesta estratègia aposta per aplicar-la gradualment, a comptagotes, per períodes de consecució definits, sense pressa però sense pausa. D’aquesta forma, per exemple, condicions socioeconòmiques radicalment noves (com les tesis del neoliberalisme) han estat imposades durant diverses dècades de govern de tals ideologies, concretament els 80 i els 90 en què l’Estat queda reduït a la mínima expressió,

• Privatitzacions,

• Precarietat laboral,

• Flexibilitat,

• Desocupació en massa,

• Salaris indecents, etc.,

Aquestes estratègies són acceptats avui dia globalment, però haguessin provocat una gran revolució si s’haguessin implantat d’un dia per l’altre, o tots alhora.

1.3.3.4. L’ESTRATÈGIA DE DIFERIR ELS PROBLEMES

Representa una altra forma alternativa i, de vegades complementària, de fer acceptar decisions impopulars, consistent en presentar-les com «doloroses i necessàries«, obtenint l’acceptació pública, en el moment, per a una aplicació futura. Està comprovat que és més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat, no només perquè només és un anunci (l’esforç no és emprat immediatament), sinó també perquè el públic té sempre la tendència a esperar ingènuament que «tot anirà millor demà» , i que potser el sacrifici anunciat podrà ser evitat.

També s’aconsegueix amb aquesta estratègia donar més temps al públic per acostumar-se a la idea del canvi, així com d’acceptar-la amb resignació quan arribi el moment. Per exemple:

• Quan es van prendre les decisions de la rebaixa del sou als funcionaris, se’ns va dir que quan canviessin les condicions es podria recuperar el poder adquisitiu perdut, i també que no descartaven prendre altres mesures.

• Un altre exemple que podem posar l’ús d’aquestes estratègies en l’àmbit polític, és la presència de les factures informatives als hospitals, com a pas previ a la instal·lació del co-pagament.

1.3.3.5. TRACTAMENT INFANTIL

Tractar al públic en to infantil. La majoria de la publicitat dirigida al gran públic utilitza uns discursos, uns arguments, personatges i  una entonació particularment infantils, moltes vegades pròxims a la debilitat, com si l’espectador fos una criatura de poca edat, o fins i tot un deficient mental. Com més s’intenti buscar enganyar a l’espectador, més es tendeix a adoptar un to infantil amb els interlocutors o els destinataris dels missatges, ja que sobre la base del principi de la suggestionabilitat, els interlocutors tendiran a abandonar l’esperit crític. Estratègia molt usada en les relacions pares / fills.

1.3.3.6. ESTRATÈGIES EMOCIONALS

Aquesta estratègia emocional consisteix a utilitzar (i fins i tot abusar) de l’aspecte emocional, molt més que la reflexió. Això és una tècnica clàssica per causar un curtcircuit en l’anàlisi racional de les persones, i finalment atacar el sentit crític dels ciutadans. D’altra banda, la utilització desmesurada del registre emocional permet obrir la porta d’accés al subconscient, a fi d’implantar o empeltar idees, desitjos, pors, temors, compulsions, induir comportaments, etc. (Quantes vegades hem sentit parlar del «xantatge emocional»). 

1.3.3.7. APROFITAR-SE DE LA IGNORÀNCIA I DE LA MEDIOCRITAT

 

• El mur de Berlín va caure la nit de dijous 9 a divendres 10 de novembre de 1989, després de més de 28 anys. El detonant va ser una conferència de premsa del membre del Politburó del SED Günter Schabowski al Centre de Premsa Internacional a Berlín Est.

• A causa de les notícies titulades «El mur és obert…!», emeses per les cadenes de ràdio i televisió occidentals, que es podien rebre a bona part del territori de la República Democràtica, milers de berlinesos de l’Est van dirigir-se als passos fronterers i en van exigir l’obertura. 

• Ni la policia fronterera ni les unitats de control de passaports havien rebut ordres concretes. Poc després de les 23:00, encara sense ordres oficials i sota la pressió de les masses, el pas del carrer Bornholmer Straße de Berlín va aixecar la barrera, i la resta de passos van anar obrint-se en cadena. 

• En ser tot això retransmès per televisió en directe, encara més ciutadans orientals van sortir al carrer i es van dirigir a les fronteres. El matí del 10 de novembre de 1989 quantitats ingents de persones seguien travessant la frontera, ara ja sense control. 

• Els alemanys orientals van ser rebuts per la població de Berlín Oest amb els braços oberts i caloroses abraçades. La majoria de bars propers al mur van donar cervesa de franc i a l’avinguda Kurfürstendamm, centre comercial de Berlín Oest, es va formar una desfilada de cotxes tocant la botzina.

• Amb l’eufòria dels esdeveniments, molts berlinesos de l’Oest es van enfilar al mur i van poder arribar a la Porta de Brandenburg, fins llavors inabastable per a ells. Quan la notícia de l’obertura del mur va saber-se al Bundestag de Bonn, els diputats van interrompre la sessió i van començar a cantar espontàniament l’himne nacional.

La caiguda del mur de Berlín va ser un esdeveniment excepcional de la història de la humanitat i va ser commemorat, per exemple, amb un concert de Leonard Bernstein el Nadal de 1989.

Per la importància que se’n deriva d’aquest esdeveniment ens cal brindar l’esquema de la taula que proposa la Viquipèdia, el contingut del qual s’obre en prémer els enunciats acolorits en blau cel sota el títol «Per saber-ne més», la qual cosa i, de tant en tant, s’explicita en <aquestes planes:

• 1. Història: els anys previs
• 2. Construcció del mur
• 3. Reaccions dels països occidentals
  • 3.1. Reaccions a l’RFA
  • 3.2. Reaccions de la resta de països occidentals
• 4. Incident del Checkpoint Charlie de l’octubre de 1961
• 5. La divisió d’Alemanya es consuma
• 6. Estructura de les instal·lacions del mur alemany
  • 6.1. Components del mur
  • 6.2. Personal de vigilància
  • 6.3. Fronteres aquàtiques
  • 6.4. Passos fronterers
• 7. Caiguda del mur
• 8. Víctimes i responsables del mur
  • 8.1. Víctimes
  • 8.2. Processos judicials contra els responsables del mur
• 9. Enderrocament i restes del mur
• 10. Vegeu també
• 11. Referències
• 12. Enllaços externs
• 13. Bibliografia

Un mitjà de comunicació dels anys vuitanta del segle passat -la Televisió- propicià la caiguda del Mur de Berlín.. A la segona dècada del segle XXI pul·lulen ingents aplicacions informàtiques que recoirren a la velocitat de la llum la xarxa d’Internet. Vet aquí una poderosa arma dels Estats, però també de la societat que, com s’està veient actualment, s’utilitza per al progrés i l’adquisició de drets i llibertats.

2.1.2. LA CAIGUDA DEL MUR I EL NOSTRE DESIG DE LLIBERTAT

2.2.1. ARENGA DE JORDI CUIXAR DES DE LA PRESÓ DE LLADONERS DAVANT DE LES ELECCIONS DEL 10-N DE 2019

“Tingueu coratge!” / Leone Ginzburg

En nom d’una pretesa “tolerància i convivència”, el rei d’Espanya ha vingut a Catalunya:

• Per avalar l’estratègia de la repressió,

• Per celebrar la violència institucional de l’Estat.

L’escola de la lluita no-violenta ens recorda, precisament, que tant la força com l’engany són les armes d’aquells governants que han perdut l’autoritat i són incapaços d’exercir el poder respectant els drets humans de la ciutadania.

Com diuen els acampats a la plaça Universitat, això va molt més enllà de la independència. L’Estat s’ha carregat la divisió de poders i fa volar pels aires el seu propi estat de dret. Per exemple, amb un govern en funcions que es vanta de tenir la Fiscalia a les seves ordres o impulsa una llei Corcuera 2.0 per tancar webs sense ordre judicial –en lloc de complir la promesa de derogar la llei mordassa–. Vivim un grau de virulència policial i judicial inèdit des de la mort del dictador. Però cada dia milers de ciutadans evidencien que la por de l’Estat és proporcional a la determinació democràtica d’una majoria social d’homes i dones que l’estan perdent tota.

Més presos i preses polítiques, exiliats i exiliades, malgrat la injustícia i el sofriment que això representa, reflecteixen també que el procés d’emancipació nacional és més viu que mai. I en aquest escenari és molt important mantenir, a parts iguals, la determinació i la serenor. 

El 29 d’octubre:

• Quinze activistes d’arreu de l’Estat signaven l’article “Nosaltres també ho tornarem a fer”, on denunciaven la inutilitat de la via juridicopenal en el conflicte polític entre Catalunya i Espanya, i emplaçaven tota la ciutadania a preservar les conquestes socials sense renunciar a l’exercici de la desobediència civil. 

• Ells mateixos, el març passat, es van autoinculpar amb 15 companys més de lluites compartides als jutjats de Madrid, amb l’imprescindible Pepe Beunza al capdavant. 

Tot llarg viatge comença sempre per un petit pas, així que el nostre agraïment sincer als qui van ser pioners i, mesos després, han permès multiplicar la iniciativa amb uns milers d’autoinculpacions ciutadanes als jutjats de Catalunya. Aquí, milers de catalans han perdut la por. Juntament amb les manifestacions contra la sentència a Madrid, Sevilla o Sant Sebastià, la mobilització de la societat civil arreu de l’Estat té una gran càrrega política. 

La lliçó de la lluita antifranquista, per la insubmissió o la PAH també ens indiquen el camí. Persistir fins a aconseguir que s’escoltin les demandes dels ciutadans i forçar la negociació. Perquè mantenir la confrontació democràtica és l’única manera que tenim, des de la societat civil, d’evidenciar la manca de voluntat d’entesa de l’Estat. Això demana esforç i voluntat de sacrifici, de navegar entre les nostres pròpies contradiccions. La història ens ensenya que “primer t’ignoren, després se’n riuen, després t’ataquen i finalment guanyes”.

El Parlament, el Govern i els Ajuntaments, començant pel de la capital del país, han de saber convertir en proposta i acció política el clam del carrer:

• No podem oblidar mai la lliçó del 2010, quan la resposta ciutadana a la sentència de l’Estatut va passar per sobre de la política de partits.

• Avui, la reacció a aquesta retallada inadmissible de drets i a la repressió no pot ser cap altra que tornar a exercir tots els drets greument condemnats.

• Els polítics, escoltant la veu de la ciutadania, han de saber vehicular una proposta unitària i el màxim de transversal possible. 

Dit això, de la mateixa manera que omplim constantment els carrers de cultura, vida i dignitat, aquest diumenge tenim l’obligació moral d’omplir les urnes:

• Cal anar a votar amb la certesa que els drets humans s’enforteixen exercint-los.

• Cal combatre els murs del feixisme que s’alcen arreu del món -no només metafòricament- des de tots els fronts, també l’electoral.

Davant la involució democràtica que patim tots els ciutadans de l’Estat, omplir a vessar les urnes és també un missatge internacional inapel·lable:

                                                                      2.2.2.3. FLASH DE TITULARS IMMEDIATS

3. LA REVOLUCIÓ DE L’INDEPENDENTISME: ENTRE LES ACCIONS MAJORITÀRIES DE PROTESTA PACÍFICA I CREATIVA I UNS REDUÏTS ALDARULLS BEL·LIGERANTS, TOT I QUE PROU IMPORTANTS EN LA FORMA, EN EL CONTINGUT I EN LA DURACIÓ

 

• Són un conjunt d’assemblees locals, de barri, comarcals i nacional amb l’objectiu de defensar, en primera instància, el referèndum de l’1 d’octubre i la república catalana posteriorment, des de l’estratègia de la no-violència.

• Les assemblees aglutinen membres d’entitats, partits polítics independentistes, sectors de l’economia o l’esport i persones independents que busquen organitzar aquesta defensa poble a poble i barri a barri.

Existeixen també CDR internacionals, com per exemple el CDR de París, organitzat a partir de residents catalans en la ciutat francesa.

3.2.1.1.3. L’ÒMNIUM CULTURAL I L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA (ANC)

Les entitats Òmnium Cultural i l’ANC van seguir també impulsant algunes de les mobilitzacions que es van dur a terme. Juntament amb una desena d’entitats més van:

• Impulsar un comunicat de rebuig a la violència durant la primera setmana de mobilitzacions on van defensar el caràcter pacífic de les manifestacions independentistes i…

• Van avisar que els aldarulls poden portar a un espiral «perillós» que provoqués «danys irreparables» i van argumentar que la violència no aporta «cap avenç» ni per resoldre el conflicte ni per fer més proper l’alliberament dels polítics a la presó.

3.2.1.2. EL DIA 14 D’OCTUBRE -DILLUNS- DE 2019

3.2.1.2.1. CONCENTRACIÓ MULTITUDINÀRIA I PACÍFICA A LA T1 DE L’AEROPORT DEL PRAT I PRIMERS ALDARULLS…

La sentència es va donar a conèixer el 14 d’octubre de 2019 a primera hora. Una sentència on es va condemnar per unanimitat per sedició i malversació els acusats polítics i per sedició els líders de les entitats cíviques.

• La primera convocatòria després de la sentència va ser de Tsunami Democràtic, que va animar a anar a la Terminal 1 per tal d’aturar l’Aeroport del Prat. Milers de persones van arribar amb cotxe, metro, tren o caminant i van col·lapsar els accessos i 45 vols van ser cancel·lats. Al final del dia Tsunami Democràtic va denunciar en un vídeo protagonitzat per Pep Guardiola publicat a diversos mitjans internacionals que la sentència condemnatòria de l’1-O és inacceptable i que Espanya viu una «deriva autoritària«.

• La concentració va ser pacífica fins que al vespre hi va haver la primera batalla campal de la setmana. Els agents policials van reprimir la marxa a l’aparcament de taxis i els manifestants van fer algunes barricades amb palets i van buidar i llançar extintors i altre objectes sobre els agents fins que la concentració es va dissoldre. El mateix dia també hi va haver càrregues de la policia espanyola a la Via Laietana.

3.2.1.2.2. PROTESTES A LA PROVINCIA DE GIRONA

A Girona, unes 8.000 persones es van concentrar al matí davant de la seu de la Generalitat a Girona i van marxar cap a la Plaça del Vi. Després d’aquesta concentració, un gran grup de manifestants van irrompre a l’estació de trens de Girona i van tallar les vies del tren convencional i, posteriorment també van tallar les de l’AVE en un punt proper a la zona industrial de Fornells de la Selva. Al matí ja hi havia hagut un tall puntual de la via del tren a Celrà i talls de carretera a localitats com Banyoles, la Bisbal d’Empordà o el Verges. Cap a les 16h de la tarda, els manifestants que havien tallat les vies del tren, es van desplaçar fins a l’accés Sud de l’AP-7 i van tenir tallada l’autopista fins al vespre, quan van unir-se a una concentració a la plaça 1 d’octubre que va aplegar 25.000 persones, segons xifres policials.

3.2.1.2.3. L’ATENCIÓ MÈDICA DEL SEM A BARCELONA, LLEIDA, GIRONA I TARRAGONA

El SEM va atendre dilluns 131 persones durant les protestes, 115 de les quals a la T1 de l’aeroport. D’aquests, 24 van ser traslladats a centres sanitaris, entre ells un home de 30 anys amb un traumatisme testicular i un altre que va perdre un ull. La resta es van produir a Barcelona, Maçanet de la Selva, Lleida i Reus.

3.2.1.3. EL DIA 15 D’OCTUBRE -DIMARTS- DE 2019

Dimarts 15 d’octubre de 2019 va començar, com havia passat el dilluns 14, amb:

• Desenes de talls a les carreteres catalanes com l’AP7 o l’N-II, entre moltes altres, i també es van tallar les vies del tren a Mataró.
• Seguda a davant de la Subdelegació del Govern a Girona.
• Però, la concentració més multitudinària va ser al voltant de la delegació del govern espanyol a Barcelona, on segons la Guàrdia Urbana es van aplegar unes 40.000 persones convocades per Òmnium Cultural i l’ANC. Les persones concentrades van protagonitzar càntics, van fer una asseguda, van encendre espelmes i en un escenari es van llegir textos dels polítics a la presó.

Tanmateix, al vespre d’aquest dia un grup dels manifestants convocats pels CDR van intentar creuar la línia policial fent una foguera. Així va començar una batalla campal al voltant del Passeig de Gràcia, on es van cremar 250 contenidors, valorats en 320.000 euros segons va explicar l’Ajuntament de Barcelona.

 

• L’actuació policial es va accentuar tant a Barcelona com a Girona, Lleida, Sabadell, Tarragona.
• En concret, a Girona, la concentració de rebuig a la sentència al davant de la Subdelegació -que va aplegar unes 9.000 persones segons la policia- va derivar en un enfrontament entre manifestants, els Mossos i la Policia Nacional. Alguns manifestats van llençar llambordes, pedres o ampolles de vidre contra la línia policial, i els cossos policials van començar el desallotjament utilitzant les porres i disparant boles de foam. La cera de les espelmes que portaven els concentrats deixà inutilitzat un tram de la Gran Via Jaume I de Girona.

A Tarragona (Tarragonès), en el tall de carretera de l’A-7 realitzat per una cinquantena de joves universitaris, estigué a punt de succeir una gran desgràcia quan un cotxe envestí a gran velocitat als manifestants. Gràcies als reflexes dels assistents, pogueren esquivar al conductor i sortir il·lesos. El tall, el quart en dos dies, tingué una durada de 25 minuts i fou decidit en assemblea al campus Catalunya de la Universitat Rovira i Virgili (URV).

El dia va acabar amb 30 detinguts, entre els quals 14 a Tarragona, 8 a Lleida, 6 a Barcelona i 2 a Sabadell. El SEM va atendre 125 persones durant la jornada de protestes de dimarts, 74 de les quals a Barcelona.

3.2.1.4. EL DIA 16 D’OCTUBRE -DIMECRES- DE 2019

Durant el dia:

 

 

 

 

 

 

 

 

• Al seu pas per la comissària de Policia espanyola de Via Laietana, l’organització establí un polèmic cordó de seguretat, format per persones amb armilles fluorescents, entre la manifestació i les tanques de protecció contra aldarulls.

• La manifestació, finalitzada a plaça de Sant Jaume amb parlaments de celebritats com Lluís Llach, tingué una assistència de 4000 persones, segons la Guàrdia Urbana de Barcelona.

3.2.1.13. EL DIA 25 D’OCTUBRE -DIVENDRES- DE 2019

El SEPC, en el seu segon dia de vaga d’instituts, convocà una manifestació juvenil i estudiantil a plaça de la Universitat de Barcelona a les 19h, sota el lema «Si ens preneu el futur, ens trobareu als carrers». A partir de l’agrupació de diferents columnes provinents d’arreu de la ciutat es feu una manifestació coincidint amb el segon dia de vaga estudiantil. Segons estimacions d’assistència, es calculà que 2000 persones assistiren a la manifestació.

Igualment per la tarda, centenars de persones es concentraren a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, davant del Palau de la Generalitat de Catalunya, en un acte titulat «Assenyalem els culpables que ens obliguen a tornar-ho a fer», que fou convocat a través de xarxes socials amb l’etiqueta #EnsVeiemAlPalau. Algunes de les consignes corejades a la concentració foren: «Buch dimissió», «Visca Catalunya lliure» o «Independència».

Paral·lelament, una tercera convocatòria se suscità per la tarda a la gran ciutat. Es tracta de la marxa que es fa setmanalment, els divendres, des de plaça de Catalunya per a reclamar la independència de Catalunya i la llibertat dels presos polítics catalans. A les 19:30h, al seu pas per la plaça de Sant Jaume, la marxà coincidí amb la concentració «Assenyalem els culpables que ens obliguen a tornar-ho a fer» i s’aturà durant 15 minuts per tal d’agrupar-se tots dos actes, abans que reprengués el seu recorregut.

Tsunami Democràtic anuncià per xarxes socials la voluntat de cridar a la mobilització ciutadana les data dels 9, 11, 12 i 13 de novembre, i el 18 de desembre. Si bé és cert que no es feu públic ni l’indret ni la naturalesa de les accions, es pressuposà que l’acció del 18 de desembre estaria vinculada al partit de futbol masculí entre el FC Barcelona i el Real Madrid CF, que es disputaria al Camp Nou.

3.2.1.14. EL DIA 26 D’OCTUBRE -DISSABTE- DE 2019

115 entitats, associacions i sindicats de la societat civil, tots ells adherits al manifest contra la sentència, convocaren una gran manifestació de rebuig a l’esmentada sentència i en contra la repressió a l’independentisme, sota el lema «Llibertat», prevista al carrer de la Marina de Barcelona a les 17h.

• Finalment, el sindicat Comissions Obreres es despenjà de la convocatòria després de titllar-la de «partidista» pel paper aclaparador de l’ANC o Òmnium Cultural…

• La Unió General del Treball (UGT) també la considera una convocatòria poc plural i no hi participà tot i que hi anaren alguns dirigents a títol individual.

La manifestació va transcórrer de forma cívica i pacífica. Segons la Guàrdia Urbana de Barcelona hi assistiren 350.000 persones, tot i que en una manifestació al mateix carrer i que ocupà una extensió similar l’11 de novembre de 2017 per a reclamar la llibertat dels líders independentistes empresonats havien comptat 750.000 persones.

 

 

3.2.1.14.3. PROTESTA DELS CDR DAVANT DE LA COMISSARIA DE LA VIA LAIETANA

Posteriorment, els CDR convocaren una protesta davant la comissaria de la policia espanyola a la Via Laietana amb el lema «Tornem-los les pilotes». Els manifestants, 10.000 segons la Guàrdia Urbana, tiraren pilotes a la policia. La protesta acabà amb incidents entre la policia i els manifestants que s’estengueren per diversos carrers de Barcelona.

Per la seva banda, el SEPC anuncià la convocatòria de vaga indefinida a les universitats a partir del 29 d’octubre, així com una nova onada de vaga als instituts pel 30 i 31 d’octubre.

3.2.1.5. EL DIA 29 D’OCTUBRE -DIMARTS- DE 2019

Des de l’esclat de les protestes contra la sentència del Procés: 

• La Renfe comptabilitzà 15 sabotatges en diferents punts de la xarxa ferroviària catalana, gairebé un per dia. Aquests, repartits en províncies, foren 9 a Girona, 3 a Barcelona, 2 a Lleida i 1 a Tarragona.

• El Ministeri de Foment d’Espanya valorà els danys ocasionats pel talls intencionats en 2 milions d’euros.

• Paral·lelament, Renfe també comptabilitzà 15 talls temporals ocasionats per una alta concentració de persones, sense que no es consideressin sabotatges per la manca de desperfectes.

Davant d’aquestes incidències, els sindicats Comissions Obreres (CCOO) i la Unió General del Treball (UGT) condemnaren els sabotatges i els actes vandàlics perquè «s’estan donant les condicions per a un accident greu que tots lamentarem».

3.2.1.6. EL DIA 30 D’OCTUBRE -DIMECRES- DE 2019

Coincidint amb el segon dia de vaga del SEPC i el primer del SE, centenars de joves estudiants ocuparen la plaça de la Universitat, de Barcelona, i hi establiren una acampada permanent. Sota un manifest, els acampats es reivindicaren com «la generació del 14 d’octubre, la que finalment ha dit prou, la que exigeix responsabilitats als seus representants polítics». En el text hi figuraren cinc demandes:

• 1) La fi de la repressió i la investigació de totes les actuacions policíaques…

• 2) La condemna de la repressió per part del president en funcions espanyol, Pedro Sánchez, i l’acceptació d’aquest d’una negociació amb la Generalitat de Catalunya…

• 3) L’amnistia de tots els presos polítics catalans…

• 4) La garantia de tots els drets suspesos per la sentència del Tribunal Suprem espanyol i; 5) la garantia d’un futur digne per a les noves generacions. Els acampats s’agruparen a les xarxes socials sota el nom d’«Acampada Plaça de la Universitat»…

Accions dels acampats:

• Cap a la 13:30h, i amb l’objectiu de consolidar l’acampada, es tallà la Gran Via de les Corts Catalanes al seu pas per la plaça de la Universitat, després que es fes la crida a través de xarxes socials.

• A les 17h s’inicià una assemblea a l’acampada per tal de millorar l’organització, analitzar punts en comú, observar l’evolució i arribar a punts de consens, amb l’horitzó de mantenir l’acampada de forma indefinida.

Per la seva banda, l’Ajuntament de Barcelona, a través de la seva tinenta d’alcaldessa Janet Sanz, emplaçà als Mossos d’Esquadra que activés el servei de mediació, amb l’objectiu de compatibilitzar la protesta amb la mobilitat a la plaça. Poca estona després el jovent acampat respongué, a través del perfil oficial de l’Acampada a twitter, que «no cal mediació» i que «d’aquí no ens movem, seguim…!».

A Sabadell (Vallès Occidental), unes 300 persones del CDR de Sabadell es reuniren a les 19h a plaça de Sant Roc, per donar inici a una manifestació pacífica fins a la comissaria de Policia espanyola situada a la Gran Via. En acabar el trajecte, es feu una seguda conjunta i, posteriorment, es llançaren globus, aneguets de plàstic i un flotador en forma d’unicorn contra el cordó d’agents policials que custodiaven la comissaria, sense que això comportés cap incident. Després d’una hora de protesta davant de la comissaria, la manifestació es desconvocà i els concentrats tornaren, en marxa, cap a punt de sortida inicial. L’objectiu de l’esdeveniment fou rebutjar les forces d’ocupació, denunciar la brutalitat policial dels darrers dies, demanar la llibertat dels presos polítics i ajudar a la policia que s’unís a l’onada.

El ministre en funcions de l’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, assegurà en declaracions al programa de ràdio El matí de Catalunya Ràdio, que:

 

 

 

 

En prémer la fotografia i l’enunciat de color blau cel, que tot seguit s’expressa, s’obrirà un visionat de l’activitat proposada pel que fa a l’activitat de:

«LLUM I LLIBERTAT»

«Llum i Llibertat» és un projecte en què 131 farells recordaran els 131 presidents de la Generalitat de Catalunya. Impulsat per Artistes de la República, Assemblea Nacional Catalana, Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya i el suport d’Òmnium Cultura, que consisteix en il·luminar els cims de la serralada de Montserrat

 

 

 

 

 

 

Manifestació independentista contra la sentència condemnatòria

 

Sota el lema «Llibertat», els manifestants s’han concentrat al carrer Marina per participar en la marxa de rebuig a la sentència del procés convocada per l’ANC, Òmnium Cultural i les més de 500 entitats que s’hi han adherit, Roger Mas i Núria Graham canten «Jordi» en aquesta manifestació del 26-O

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La intensitat de la violència depèn a vegades de criteris objectius, com la intensitat de la conductaagressiva. Però està íntimament vinculada a la percepció d’aquest comportament que varia molt d’un individu a l’altre.

És violent el fet de ser ignorat per algú conegut i també el de ser insultat, per un conegut o desconegut; però culturalment la violència pot ser legitimada. Per exemple, la legítima defensa, quan una víctima d’una agressió usa la violència per defensar-se, i també una guerra, un linxament, una negació i invisibilització de certs col·lectius i qualsevol acte violent en general. L’anomenada «violència gratuïta» pot ser un tipus de violència que una societat i cultura pot considerar no legitimada i motivada per desequilibris psíquics interns de l’agressor.

Políticament, alguns actors o ideologies poden legitimar la violència provinent de la repressió i el monopoli en l’ús legítim de la força física. La divisió sexual del treball i el micromasclisme són exemples de violència estructural legitimada, en aquest cas masclista, i normalitzada socialment en l’actualitat en el món occidental. Alguns altres exemples de violències que han estat legitimades per societats, cultures o ideologies són l’apartheid, la violència feixista, inclosa la neteja ètnica i la violència ultradretana en la transició espanyola i del País Valencià. Altres formes són l’elitisme, l’etnocentrisme, el classisme, el racisme, el sexisme, la discriminaciónacionalista, l’heterosexisme i homofòbia o la discriminació per edat, que es relacionen i promouen la violència directa.

Les violències social i culturalment no legitimades solen esdevenir delictes, com per exemple, a la societat occidental actual, segons quin robatori o segrest. Un exemple de deslegitimació d’una violència prèviament legitimada és la Pau i Treva de Déu del segle XI, com a resposta de l’Església i dels pagesos a les violències perpetrades pels nobles feudals.

3.2.4.1.2. APUNTS SOBRE ALGUNES CAUSES DE LA «VIOLÈNCIA»

Segons Johan Galtung, la violència directa és «la punta de l’iceberg» visible de la violència estructural i cultural d’un grup social en un instant de temps donat.

S’ha de tenir en compte que la cultura d’un grup legitimitza o no els seus comportaments, actituds, símbols i relacions.

• La violència cultural, a més de ser violència per ella mateixa, legitimitza la violència i directa i l’estructural. La seva teoria diu que l’estructural, que també és violència, també té la funció de generar i legitimar les violències cultural i directa.

• La violència estructural és conseqüència de la dominació i la repressió per part d’algun individu o grup, l’abús de poder, discriminacions en forma de diferents estrats socials, drets o llibertats, injust repartiment de la riquesa o qualsevol perjudici a la dignitat o necessitats humanes d’una persona. Aquestes violències causen altres violències indirectes.

La ideologia conservadoramoderna associa la violència al conflicte i per això considera que les dues coses són indesitjables, negatives i que s’han d’evitar. Tanmateix, altres corrents veuen el conflicte com a quelcom desitjable i, de fet, inevitable, no forçosament font de violència.

3.2.4.1.3. L’ESTRUCTURA I LA CULTURA D’UN GRUP FONAMENTAT EN LA DESIGUALTAT I L’OPRESSIÓ

Es parla de violència estructural quan el mateix sistema provoca reaccions violentes en l’individu, usualment per:

• Manca de justícia i llibertat 

• Afavorir uns valors que obliden el respecte cap als altres.

Aquesta mena de violència és cultural, és a dir, que depèn de cada societat determinada. Per exemple, un sistema patriarcal i androcentrista origina violència contra totes les dones (i també contra els homes que no siguin heterosexuals, en un heteropatriarcat), incloent violència domèstica, agressions sexuals i també altres violències més subtils, com els micromasclismes.

3.2.4.1.4. L’APRENENTATGE A L’ESCOLA, A LA FAMÍLIA I A LA XARXA SOCIAL 

Des d’una perspectiva sistèmica la violència sorgeix com a conseqüència d’una interacció problemàtica entre l’individu i l’entorn que l’envolta. El model ecològic de Bronfenbrenner i Belsky planteja que l’individu pot està immers en una sèrie de «sistemes» i que la violència pot aprendre’s:

• A la família i a l’escola o a les dues institucions ensems per manca de una comunicació qualitativa…

• A les xarxes socials de suport davant de situacions que sobrepassen els recursos personals…

• A través de costums, creences i actituds socials…

3.2.4.1.5. LA MANCA D’AUTOCONTROL I LA MALA GESTIÓ EMOCIONAL

Existeix alguna teoria segons la qual potser determinats gens que predisposen a l’agressivitat o més concretament a tenir més ira. Aquesta és una emoció normal, pressent a totes les persones, que en principi té una funció, la de protegir-se i reaccionar de manera eficaç enfront a un perill o amenaça extern. Els sentits es posen en estat d’alerta, el cor batega més fort per aportar més oxígen als músculs en cas que la persona hagi de correr o barallar-se físicament, també impulsa a l’acció, com per exemple denunciar una injustícia o defensar a un altre ser més indefens que estigui sent atacat.

La ira és funcional quan ajuda a tirar endavant accions que la persona que les du a terme considera interessants, importants o desitjables. És imposible no sentir-la però no implica actuar amb agressivitat ni violència.

Algunes cultures, com per exemple les influenciades pel cristianisme, neguen l’ira i proposen reprimir-la o fer veure que no existeix. Hi ha també persones que incentiven l’ira i altres emocions, com la por, per incitar a d’altres a certs comportaments.

3.2.4.2. LA «VIOLÈNCIA ESTRUCTURAL» I LA «VIOLÈNCIA CULTURAL»

3.2.4.2.1. LA «VIOLÈNCIA ESTRUCTURAL»

La violència estructural:

• És un terme sociològic associat particularment amb Johan Galtung, qui l’introduí l’any 1969 en el seu article «Violència, Pau i Recera sobre la Pau«. 

• Fa referència a una forma de violència en la qual algun tipus d’estructura social damnifica una persona o un grup impedint que aconsegueixin les seves necessitats.

Algunes d’aquestes forces socials i culturals adverses citades per Galtung són:

• L’elitisme institutcionalitzat…

• L’etnocentrisme…

• El classisme…

• El racisme…

• El sexisme…

• L’adultisme…

• La discriminació nacionalista… 

• L’heterosexisme…

• L’homofòbia 

• La discriminació per edat.

La violència estructural i la violència directa són fenòmens altament interdependents, i que es manifesten en:

• La violència familiar, 

• Les agressions racistes i masclistes, 

• Els crims d’odi, terrorisme, genocidi o guerra.

En la seva obra Violence.Reflections on a National Epidemic, James Gilligan defineix la violència estructural com:

«La freqüència augmentada de mortalitat i discapacitat que pateixen aquells qui ocupen els grups més baixos de la societat, en contrast als nivells més baixos de mortalitat que tenen lloc en les capes socials superiors a ells.»

Gilligan descriu en termes generals aquestes «morts sobreres» com «no naturals» i les atribueix a les pressions, vergonya, discriminació i denigració que pateixen els qui tenen un estatus més baix. Les seves fonts són l’obra de Sennett i Cobb, que analitzen la «lluita per la dignitat» en un context social de desigualtat dramàtica.

3.4.2.2.2. LA «VIOLÈNCIA CULTURAL»

Segons Johan Galtung, la «violència cultural» consisteix en aquells aspectes de la cultura que poden ser utilitzats per justificar o legitimar la violència directa o estructural i que pot sorgir de:

• La religió… 

• La ideologia… 

• El llenguatge… 

• L’art… 

• La ciència empírica… 

• La ciència formal…

La violència cultural fa que la violència directa i la violència estructural semblin «correctes» o normals, segons l’estudi de Galtung. La recerca sobre la violència cultural subratlla les formes en les quals la violència directa i el fet de la violència estructural reben la seva legitimitat i per tant són fetes acceptables en la societat. N’és un exemple la cultura de la violació. Un dels mecanismes de la violència cultural és el canvi de «color moral» d’un acte, d’equivocat o dolent a correcte o bo, o com a mínim a acceptable (vermell, verd, groc en la terminologia de Galtung).

3.4.2.2.3. LA «VIOLÈNCIA ESTRUCTURAL» I LA «VIOLÈNCIA CULTURAL» EN EL MÓN D’AVUI

L’any 1984, Petra Kelly escrigué en el seu primer llibre, Lluitant per l’esperança:  

«Un terç dels dos mil milions de persones en els països en vies de desenvolupats passen gana o pateixen malnutrició. El 25% dels seus fills moren abans de fer cinc anys […] Menys del 10% dels 15 milions de nens que han mort aquest any foren vacunats contra les sis malalties infantils més freqüents i perilloses. La vacunació costa 3 lliures per nen. Però no dur-ho a terme ens costa cinc milions de vides a l’any. Aquests són exemples clàssics de violència estructural».

La violència estructural és atribuïda a organitzacions específiques de la societat que fan mal o perjudiquen individus o masses. Explicant el seu punt de vista de com la violència estructural afecta la salut de persones subalternes o marginals, l’antropòleg de la medicina Paul Farmer diu:

 «La seva malaltia és el resultat de la violència estructural: no és la cultura i ni la voluntat individual purament qui té la culpa; es tracta més aviat de forces i processos històricament donats (i sovint econòmicament motivats) qui conspiren per oprimir l’acció individual. La violència estructural visita tots aquells que tenen un estatus social que els nega l’accés als fruits del progrés científic i social».

Aquesta perspectiva ha continuat sent discutida per Paul Farmer, juntament amb Philippe Bourgois i Nancy Scheper-Hughes. Els seus teòrics consideren que la violència estructural està plenament afincada en el sistema mundial actual. Aquesta forma de violència, centrada en arranjaments socials aparentment desiguals, no seria inevitable.

Acabar amb el problema global de la violència estructural requiria accions que poden semblar irrealitzables a curt termini. Segons aquests autors això és un indicador que hauria de ser fàcil de dirigir recursos a minimitzar els impactes perjudicials de la violència estructural.

D’altres entre ells com el futurista Wendell Bell creuen que hi ha una necessitat per mesures a llarg termini per tal de guiar projectes envers la justícia social. La major part de violències estructurals, com el racisme o el sexisme, han esdevingut tan habituals en la societat que semblen gairebé invisibles. Malgrat això, el sexisme i el racisme es troben al centre de resistències polítiques i culturals des de fa dècades. S’han aconseguit reformes significatives, si bé el projecte roman incomplet.

3.2.4..2. «LA REVOLUCIÓ», ENTESA COM UNA REVOLTA ESTRUCTURAL QUE BATEGA, AMB LA FORÇA DASCENDENT DEL SEU COR, VERS UNA TRANSFORMACIÓ QUALITATIVA DE L’ORDRE ESTABLERT

 

3.2.4.2.1. «LA REVOLUCIÓ», EN GENERAL

Una revolució és una transformació profunda i ràpida de l’estructura social, econòmica i política d’una societat, que alguns cops comporta l’ús de la violència, però no necessàriament.

Els canvis revolucionaris, a més de radicals i d’aportar conseqüències transcendentals, han de percebre’s com a ruptura sobtada de l’ordre establert. Si no és així, s’hauria de parlar millor d’una evolució, d’una transició o d’una crisi. Si el que hi falta és el caràcter transcendental, s’hauria de parlar més aviat d’una revolta.

Les revolucions són conseqüència de processos històrics i de construccions col·lectives. Perquè una revolució sigui possible cal que hi hagi una nova unió d’interessos fent front a uns altres interessos. En efecte, una revolució pròpiament dita és obra de grans masses:

• Es produeix quan una majoria de la societat, o una minoria molt nombrosa i representativa, arriba a la convicció que l’statu quo és injust, il·legítim i insuportable…,

• Fins al punt que resulta imprescindible d’enfrontar-s’hi radicalment amb voluntat de destruir-lo per a bastir quelcom de nou, malgrat les incerteses que això obre.

 

 

En la historiografia es parla generalment de tres tipus de revolucions:

 

 

 

 

• La revolució política

• La revolució social

• La revolució econòmica

En sentit figurat, també s’anomenen revolucions certs canvis ràpids i profunds de base teconològica:

• La revolució industrial

• La revolució telemàtica

• La revolució científico-tècnica…

En l’accepció actual, el terme revolució és una aportació catalana a la terminologia política universal: s’encunyà en català en el segle XV, tot responent a una metàfora en què es compara un canvi profund i sobtat amb les revolucions dels astres.

• El primer ús del terme es documenta en català el 1473 en referència a la guerra civil entre la Generalitat i Joan II.

• Posteriorment s’aplica, coetàniament, a les Germanies, per exemple. Potser és d’ací que el terme, en la nova accepció, passà a l’italià (historiografia italiana del segle XVII), i d’ací arreu.

3.2.4.2.2. «LA REVOLUCIÓ NO-VIOLENTA»

Una revolució o revolta no-violenta és una revolució utilitzant, en la seva majoria, la protesta no-violenta contra governs autoritaris per promoure en el propi país:

• La Democràcia o

• La Independència nacional 

Una revolució no-violenta és possible encara que el control del govern adopti mesures brutals contra la protesta, la creença comuna que la majoria de les revolucions que han tingut lloc en els règims dictatorials van ser aixecaments sagnants o violents no neix d’una anàlisi històrica.

Les revolucions no-violentes en el segle XX es van convertir cada cop més en exitoses i comunes, especialment en les aliances polítiques de la Guerra Freda que van donar suport a l’statu quo del govern minvant.

En els anys 1970 i 1980, intel·lectuals en la Unió Soviètica i en altres dictadures socialistes van enfortir la resistència civil i l’extensió de la samizdat. Les dos grans revolucions que van tenir lloc durant la dècada de 1980 van influenciar fortament els moviments polítics que van seguir:

 

• La primera va ser la Revolució del Poder Popular de 1986, a les Filipines des del qual el concepte del poder del poble fou àmpliament utilitzat, especialment per les nacions llatinoamericanes i d’Àsia.

• Tres anys més tard, les Revolucions de 1989 que va enderrocar a les dictadures socialistes de Bloc de l’Est reforça el concepte (amb la notable excepció de la notòriament sagnant Revolució romanesa), començant amb la victòria de Solidarność en l’any de les eleccions legislatives de Polònia.

• Les revolucions de 1989 varen promoure el model de les anomenades revolucions de colors, principalment en els estats post-comunistes, que usen un color o una flor com un símbol i l’anomenada després Revolució de Vellut a Txecoslovàquia.

• El desembre de 1989, inspirada en les revolucions del bloc de l’Est, la Unió Democràtica de Mongòlia (MDU), va organitzar protestes populars als carrers i vagues de fam contra la dictadura socialista.

• El 1990, intel·lectuals de la República Socialista Soviètica de l’Azerbaidjan van començar la resistència civil contra la dictadura, però inicialment va ser aixafada per l’Exèrcit Roig en la massacre del Gener Negre.

• Recents revolucions no-violentes inclouen la Revolució Taronja, que es va destacar per una sèrie d’actes de desobediència civil, segudes i la vaga general organitzada pel moviment d’oposició.

Segons un estudi que tingué en compte 323 campanyes revolucionàries amb al menys 1.000 participants fetes des del 1900 fins al 2010 trobà que les revolucions no-violentes tenen més èxit que les violentes i els governs instaurats solen ser democràtics.

 

 

 

 

3.2.4.3. «L’ALDARULL», ENTÈS COM UNA FORMA DE PROTESTA CIVIL QUE, SENSE ARRIBAR A UNA VIOLÈNCIA RECURRENT I ESTRUCTURAL, EFÍMERA CONTRA LES PERSONES I/O BÉNS PÚBLICS O PRIVATS, APLEGA DISRTURBIS DE MÉS O MENYS INTENSITAT 

3.2.4.3.1. LA DESCRIPCIÓ DEL CONCEPTE «ALDARULL» I PROTESTES  SIGNIFICATIVES 

Etimològicament la paraula catalana «aldarull«, té la seva correspondència en d’altres llengües com s’indica tot seguit:

• Català: aldarull 

• Espanyol: disturbio – forma de protesta civil

• Anglès: riot – form of civil disorder

• Francès: émeute – manifestation spontanée, généralement violente, résultant d’une émotion collective

• Alemany: Aufruhr – Form von zivilen Protest

• Italià: sommossa 

Un aldarull és una mena de revolta popular caracteritzada per la violència efímera i no organitzada d’un grup de persones. 

Es pot produir després d’una manifestació, un esdeveniment esportiu o qualsevol acte que inclogui una massa suficient de gent. Usualment és dissolt per la policia o l’exèrcit a ordres del govern. Implica sovint vandalisme (destrucció del mobiliari urbà o comerços) i baralles entre els congregats o entre aquests i les forces enviades a reprimir-los.

Alguns aldarulls històrics remarcables són:

• Aldarulls de la Nika (532): iniciats per un enfrontament entre seguidors esportius, van provocar més de 30.000 morts.
• Vaga de la Universitat de París del 1299.
• Evil May Day (1517): protestes contra els immigrants a Londres.
• Els aldarulls de la sal (1648) a Moscou.
• Motí de Squillace.
• Aldarulls de Spitafield (1769), un dels primers del moviment obrer
• Massacre de Boston.
• Diumenge Sagnant (1905), inici de l’enderrocament del tsar rus.
• Aldarulls de Jaffa (1921), un dels primers enfrontaments massius entre jueus i àrabs.
• Batalla de Cable Street 1936) a Londres.
• Els aldarulls de Stonewall (1969) a Nova York van ser una sèrie de conflictes violents entre els gais i la policia, considerat el punt d’inflexió per als moderns moviments pro drets dels homosexuals.
• Diversos aldarulls durant el maig francès.
• Diumenge Sagnant (1972), un dels episodis de la violència entre protestants irlandesos i catòlics.
• Protestes de Soweto.
• Massacre antisikh de 1984 a Delhi.
• Protestes de la Plaça de Tian’anmen de 1989.
• Disturbis del 2005 a França.

El  control general dels aldarulls o antiavalots són les mesures preses per la policia, els militars o altres forces de seguretat per tal de controlar, dispersar i arrestar civils que estan involucrats en un avalot, manifestació o protesta. Aquesta funció la realitzen habitualment unitats especialitzades de la policia (policia antiavalots) o en alguns casos, excepcionals en una democràcia i habituals en una dictadura, de l’exèrcit.

 

 

Tanmateix, la funció principal d’aquesta policia o exèrcit és mantenir l’ordre públic en controlar diverses activitats. A Catalunya, les funcions antiavalots la té l’Àrea de Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra.

L’equip dels antiavalots inclou:

• Des de porres fins escuts i escopetes adaptades que disparen pilotes de foam, perquè el Parlament de Catalunya va prohibir les bales de goma.

• També es pot fer servir gas lacrimogen, inclòs el gas pebre i altres com la bomba pudenta.

• L’ús de projectils no letals com també canons de raigs d’aigua, etc. Per protegir la seva identitat aquests agents poden portar la cara tapada i màscares antigas per protegir-se dels gasos que llencen.

A vegades l’ús de la força antiavalots ha estat molt útil pel manteniment de l’ordre públic i la protecció del ciutadà, en altres, amb major o menor freqüència segons els països, ha ultrapassat els límits i ha ocasionat danys a les persones i fins i tot matances com per exemple:

 

 

• La Massacre de Boston
• La Massacre de Haymarket 
• La Massacre Banana 
• La revolució d’Hongria de 1956 i
• La Massacre de la Plaça de Tiananmen
• …/…

3.2.4.3.3. LES ANOMENADES «BARRICADES»

Ve a tomb, en aquest moment i aquí, deixar constància de les «barricades«:

Una barricada és un parapet improvisat que es fa amb contenidors, bótes, vehicles bolcats, pals, pedres, etc. Serveix per destorbar el pas a l’enemic i protegir-se dels tret d’armes de petit calibre (no de l’artilleria). És de més ús en les revoltes populars que en l’art militar.

El seu ús es remunta:

• Pel que sembla al 1588 a París quan va tenir lloc la cèlebre Jornada de les barricades.

• Posteriorment, es va recórrer a elles: A la mateixa capital el 1648 per fer caure Mazzarino. El 1830, per fer front a les tropes de Carles X de França. A les bullangues de 1832 i 1834.

A Espanya, han estat moltes les ocasions en què s’han aixecat barricades especialment:

• A Madrid el 1854 quan la insurrecció de Vicálvaro, el 1856 i el 1866.

• A Barcelona, les de 1856 i a València, Cadis, Sevilla, etc., que es van aixecar durant el període revolucionari.

• A Barcelona la setmana del 14 al 21 d’octubre de 2019 amb ocasió de publicar-se la Sentència contra el Procés català dels fets ocorreguts entre el 20-S i l’1-O de 2017.

3.2.5. ELS ALDARULLS DE BARCELONA L’OCTUBRE DE 2019, EN CONÈIXER-SE LA SENTÈNCIA 359/2019 PUBLICADA PER LA SALA SEGONA DEL TRIBUNAL SUPREM RESPECTE DE LA BEN IGNOMINIOSA CAUSA ESPECIAL  DE 20907/2017 CONTRA EL PROCÉS CATALÀ EMMARCAT EN ELS DIES 20-S i L’1-O  de 2017

3.2.5.1. ARTICLES QUE DETECTEN El DESASSOSEC I L’ATRIBOLAMENT DELS ESDEVENIMENTS D’AQUEST OCTUBRE QUE UNA SENTÈNCIA CONDEMNATÒRIA PESARÀ COM UNA LLOSA A LES PLANES DE LA HISTÒRIA D’ESPANYA I CATALUNYA

En un exercici de síntesi sobre l’arc de protestes de diferent caire -des de les manifestacions paciífiques, les protagonitzades mitjançant la desobediència civil i les que han incendiat contenidors, construït barricades, llançat objectes de índole diversa i altres accions-, recullo alguns articles de pensadors, periodistes i professionals de crear opinió sobre els esdeveniments que -amb la velocitat que el pas del temps els proporciona temporalitat i validesa- fruiran o no d’ésser emmarcats i consignats en les pàgines de la història:

S’ha repetit moltes vegades, al llarg de la història, que la violència resulta imprescindible en certes situacions i exercida en diferents graus per subvertir l’ordre establert, especialment quan no resulta possible modificar les estructures de poder des de dins del propi sistema, ja sigui per la inexistència de canals legals per a això o per haver-se enrocat seus dirigents en l’entramat institucional (a l’Estat profund) que controlen.

• Sol parlar d’una violència indeterminada, la naturalesa no fa falta i la gradació és també incerta.

• S’ha arribat a parlar molt seriosament fins d’una «violència pacífica«, una idea davant la qual rendeixo meva capacitat de comprensió. Em supera.

Davant d’aquesta indefinició i aquesta perplexitat, cal preguntar-se: de quina forma de violència es parla…? He pensat sobre això i només he pogut concretar certes idees que comparteixo amb el lector per si aquest vol formar el seu propi criteri, encara que sigui rebutjant. Són aquestes:

 

Hi ha gent que creu que és normal que es condemnin persones a presó per haver intentat dur a terme pacíficament les seves idees i per complir les promeses que havien fet a la ciutadania (que els havia triat precisament per fer-les, per una àmplia majoria democràtica). I hi ha gent que no ho troba normal.

• Qui ho troba normal, intentarà que en les pròximes hores, dies, setmanes i mesos hi hagi arreu un miratge de normalitat. Que tot sigui igual que sempre, i amb aquestes persones a la presó.

• I qui no ho troba normal té el dret a desmentir aquest miratge de normalitat i demostrar d’una manera permanent, pacífica i visible que aquesta suposada normalitat no existeix.

Si hi ha una cosa molt rellevant que no és normal, no podem fer veure que tot continua normalment. Estic convençut que hi ha molts i moltes maneres d’anar dient, amb civisme i sense violència:

• Que avui a Catalunya la vida no és normal,

• Que estem en un estat d’excepció,

• Que tot està contaminat per aquesta anormalitat enorme que tot ho presideix.

Cadascú ja sabrà com fer-ho, en el seu àmbit, per desmentir la normalitat. No és una cosa d’unes hores ni d’uns dies. La necessitat de fer visible la anormalitat dura tot el temps que la anormalitat duri. S’acaba quan la anormalitat s’acabi.

 

27/10: «RENDIU-VOS...!» / Vicenç Villatoro

Aquest cap de setmana hi ha dues manifestacions successives confrontades. Però què vol dir confrontades? Sabem que ho són, és obvi, però en quins termes, què diu defensar l’una i l’altra per saber ben bé en què es contradiuen…? Quina pancarta hi haurà o hi hauria d’haver al davant de cadascuna (les pancartes que resumeixen allò que comparteixen tots els manifestants)…?

• La de dissabte s’ha convocat sota el lema “Llibertat”. Un lema polisèmic: llibertat per als presos polítics i llibertat per a la ciutadania per decidir el seu futur.

• I la de diumenge…? Si es tracta dels presos, la pancarta hauria de dir “Presó”. Si es tracta de portar la contrària a la llibertat de decidir, no se m’acut quina hauria de ser. En tot cas, crec que la pancarta que correspon a diumenge és “Rendiu-vos”. Una traducció del “ Basta” que fa servir com a lema.

Sobiranistes, rendiu-vos. Tota invitació a la rendició sol contenir una amenaça (us passarà tot això si no us rendiu) i una oferta (si us rendíssiu, encara es podria salvar això). Però em temo que els qui es manifesten estan d’acord en què passarà als qui no es rendeixin, però no expliciten -potser no tots pensen el mateix- què els quedaria als que es rendissin. Molta amenaça i poca oferta. Pocs motius per rendir-se.

23/10: JUTGES POLÍTICS / Vicenç Villatoro

Quan va començar el judici del Procés, des del catalanisme es va dir que era un judici polític i que es dictaria una sentència política. Quan es deia, els mitjans i la política espanyola responien escandalitzats que el judici era impecablement jurídic, que Espanya era una de les millors democràcies del món, que la separació de poders estava més que garantida i que Marchena era el paladí de la impermeabilitat del poder judicial a qualsevol pressió política. Doncs bé, uns mesos després, tres quartes parts dels qui deien indignats que el judici no tenia res de polític estan escrivint:

• Que la sentència és política,

• Que Marchena l’ha inspirada en criteris polítics,

• Que respon a un càlcul polític, en part personal per fer carrera i en part imposat pel govern espanyol.

Ho diuen ben bé pel contrari, perquè creuen que jurídicament se’ls havia de condemnar per rebel·lió i no per sedició. Però estan dient que la sentència respon més a una maniobra política que a una lògica jurídica. I en el fons, això és el més important. Sigui per fer-la més tova o més dura, l’essencial és que ara també ells denuncien i reconeixen que la justícia no és ni imparcial ni independent. Que les sentències són l’eina que tenen per fer política uns jutges polítics.

3.2.5.2. VISIONATS DELS ALDARULLS ESPIGOLATS PELS CARRERS DE LA CIUTAT COMTAL EN LA PROTESTA PER LA INJUSTA SENTÈNCIA CONDEMNATÒRIA CONTRA EL PROCÉS INDEPENDENTISTA CATALÀ I EN LES PERSONES DELS SEUS LÍDERS POLÍTICS I SOCIALS 

Tanmateix, la primera fotografia conté el video que correspon al final de la convocatòria de «Tsunami Democràtic» el dia 9 de novembre de 2019, Dia de Reflexió a la Plaça Universitat de BCN, davant de les Eleccions generals del 10-N, en què es pot comprovar -amb ironia i satisfacció- la pretesa denuncia, per part del Govern espanyol que maldà per tancar planes web a l’entitat, titllant-la de «terrorista«. Una entitat que no és altra cosa que: 

“LA FORÇA DE LA GENT”…,

com ho expressa la cançó composta ‘ad hoc’…, i en el sentit que «Tsunami Democràtic Som Tots»… Vet açí la lletra amb la música incorporada aiguabarrejada amb altres cançons que vénen a tom.

«TOÇUDAMENT ALÇATS».

Lluís Llach i diversos artistes com ara l’Èric Vergés (Catarres) o la Paula Valls, han participat en un videoclip que serveix per musicar la iniciativa de Llum i llibertat. En prémer el primer vers de l’estrofa s’obrirà el videoclip de la cançó: Toçudament alçats:

Som la gent que no es resigna,
la que mai no desespera,
som tossuts, som insistents,
quan tot és tan urgent,
la resposta som nosaltres,
gota a gota, creix l’onada,
fins a fer-se gran com un tsunami,
de la gent que ha vençut la por
i desitja un món millor.

«UN SOMNI IMMENS» 

«Un somni immens» és el tema que ha estat escrit i compost pel cantautor Àlex Pérez. La cançó vol ser un «cant propositiu davant els temps complicats que ens ha tocat viure, una cançó protesta a través de la qual es canalitza un missatge antirepressiu. El cant col·lectiu Un somni immems és la primera part de la resposta dels músics davant la situació política que viu el país i anima la població a mobilitzar-se. Premeu el text acolorit en blau cel i s’obrirà el videoclip:

És la força de la gent,
avançant contra corrent,
qui canvia el curs del temps
quan no es pot ser indiferent,
no hi ha res que ens faci por,
doncs veiem clar l’horitzó,
ben segur hi arribarem.

«TORNAREM»

«Tornarem» a ser grans, hi tornarem, / quan sortim d’aquesta tempesta, / que amaguem rere / rostre indiferent, / però cou i ens fa sentir que hi tornarem… /  Rere els núvols hi ha, / rere els núvols hi ha, / un sol tan gran, / que mai ningú no podrà amagar. Una cançó de Lax’n’Busto que s’obrirà en videoclip en prémer l’acolorit blau cel:

És la força de la gent,
obre els ulls i surt de casa,
baixem tots fins a la plaça,
res no ens podrà parar,
ara toca guanyar,
si ets amb mi, tinc esperança,
gota a gota fem l’onada,
que inundi el pla i fins a la muntanya
d’un sol clam
justícia i llibertat,
som aquí i estem alçats.

«CAMINS».

Les cançons més populars de Sopa de Cabra foren L’Empordà, Camins, El Far del Sud o El Boig de… Escollim Camins, que ara s’esvaeixen, Camins que hem de fer sols, Camins vora les estrelles, Camins que ara no hi son. En prémer les lletres acolorides amb blau cel s’obrirà el videoclip corresponent:

És la força de la gent,
avançant contra corrent,
qui canvia el curs del temps,
quan no es pot ser indiferent,
no hi ha res que ens faci por,
doncs veiem clar l’horitzó,
ben segur hi arribarem.

És la força de la gent… / És la força de la gent,  /que ja no és indiferent. / És la força de la gent, / que canvia el curs del temps, / avançant contra corrent. / És la força de la gent, de la gent, de la gent, / no em preguntis el perquè podem, / no em preguntis el perquè avancem / És la força de la gent, / ara o mai, és el moment…

«L’ESTACA» 

«L’estaca» és una cançó composta pel cantautor català Lluís Llach el 1968. Va ser composta en temps de la dictadura espanyola del General Franco i és una crida a la unitat d’acció per a alliberar-se d’Espanya i França, per aconseguir la independència. El videoclip correspon a la concentració a la Plaça de la Universitat de BCN el dia de reflexió davant de les eleccions del 10N de 2019:

És la força de la gent,
avançant contra corrent,
qui canvia el curs del temps,
quan no es pot ser indiferent,
no hi ha res que ens faci por,
doncs veiem clar l’horitzó,
ben segur hi arribarem.

«QUÈ VOLEN AQUESTA GENT…?»

«Què volen aquesta gent…?» és una cançó de 1968, composta per Maria del Mar Bonet amb la lletra d’un poema de Lluís Serrahima. El poema i la cançó foren escrits com a denúncia de la repressió política franquista. Arran d’un concert a la Cova del Drac, la censura prohibí de cantar-la en recitals i que fos emesa per la ràdio. Per burlar la prohibició, algunes vegades amb èxit, hom la tornà a presentar canviant-li el nom per A trenc d’alba o De matinada. Premeu el subratllat amb blaucel i s’obrirà el videoclip corrersponent:

És la força de la gent,
avançant contra corrent,
qui canvia el curs del temps,
quan no es pot ser indiferent,
no hi ha res que ens faci por,
doncs veiem clar l’horitzó,
ben segur hi arribarem.

“LA FORÇA DE LA GENT”…,

És la força de la gent… / És la força de la gent,  /que ja no és indiferent. / És la força de la gent, / que canvia el curs del temps, / avançant contra corrent. / És la força de la gent, de la gent, de la gent, / no em preguntis el perquè podem, / no em preguntis el perquè avancem / És la força de la gent, / ara o mai, és el moment…

 

En prémer les fotografies s’obrirà un visionat parcial dels esdeveniments nocturns ocorreguts durant la setmana posterior a la publicació de la sentència condemnatòria contra el procés independentista català en elscarrers de Barcelona. Tot plegat en contrast amb «Tsunami Democràtic». És més, des de la meva opinió personal -objecte de modificació si el judici posterior dels esdeveniments posteriors ho confirmen- crec que els importants aldarulls viscuts durant la setmana del 14 al 20 d’octubre de 2019:

 

 

• Van ser inicialment provocats pel “clavegueram” a què estem acostumats amb la finalitat d’esvair l’èxit de les Marxes per la Llibertat, per a culpabilitzar el moviment independentista català i presentar-lo internacionalment com a violent-terrorista tot atemptant contra la indissoluble Unitat d’Espanya. A l’efecte em remeto al llibre «Les clavegueres de l’Estat» de Jaume Grau.
• S’hi van afegir elements provocadors vinguts d’arreu d’Europa -com sol passar en totes les manifestacions de tipus reivendicatiu- a més a més de grups radicals de diferent índole, així com també del propi moviment independentista que, per les característiques d’una joventut que no disposa d’un futur aclarit i que no hi té res a perdre, viuen la situació d’injusticia i repressió com quelcom que els afecta personalment.
• Hi cal també deixar constància que la policia va efectuar càrregues aterridores i una bona part de les quals ben allunyades de tota proporcionalitat. Hi va haver detinguts, alguns del quals no van rebre el tractament que correspon a la integritat física dins de les Comissaries i, en ser posats sota la judicatura, es dubte de la fiabilitat dels informes policials perquè els jutges poguessin esbrinar amb justícia la pressumpta culpabilitat del denunciat per decretat o no presó provisional.

 

 

Un testimoni a les barricades i entremig dels aldarulls a Barcelona

 

3.2.5.3. VISIÓ D’UN JUTGE RETIRAT SOBRE UNA PRETESA VIOLÈNCIA D’ESTAT COMESA DES DE LES FORCES D’ORDRE PÚBLIC I DE LA JUDICATURA

 

 

 

3.2.5.4. PSICÒLEGS I PSIQUIATRES DE CATALUNYA DIFONEN UN GRAN MANIFEST CONTRA LA POR I LA VIOLÈNCIA D’ESTAT

‘Des de la salut mental no podem ser equidistants’, diu Anna Miñarro, una de les promotores del manifest

‘No ens agraden els contenidors cremats. Però encara ens agrada menys la violència contra les persones; la violència d’estat contra un poble pacífic.’

D’aquesta manera arrenca el manifest ‘Violència social i violència d’estat avui a Catalunya’, signat per una vuitantena de professionals que treballen en l’àmbit de la salut mental i que, preocupats pels darrers esdeveniments, fan un crit d’alerta:

‘Els atacs violents al dret de protesta van consolidant un nou despotisme que, disfressat de democràcia, ataca la salut mental i física de tots els individus.’

La psicòloga clínica Anna Miñarro, una de les promotores del manifest, ha explicat a VilaWeb que els professionals de la salut mental no poden, en aquest cas, ser equidistants:

‘Per la naturalesa de la nostra feina i funció social no podem ser aliens al context que vivim i per a tractar els pacients n’hem de ser testimonis, des de dins.’

El manifest, que ja ha rebut el suport de professionals reconeguts com ara Joan Pijuan, Margarita Solé, Oriol Martí i Roser Moix (que també és autora de l’aquarel·la que l’il·lustra), diu:

‘A Catalunya, avui, l’estat ha ultrapassat, i molt, l’ús de la força de la qual és detentor. I l’ha convertit en violència amb majúscules, és a dir, en violència d’estat.’ I afegeix: ‘De cap manera no podem posar al mateix nivell l’exercici violent de la força, emparat des d’un estatus institucional, i l’expressió d’unes altres formes d’aldarulls o vandalisme.’

Diu també el manifest:

‘Des del 20 de setembre de 2017, l’estat no protegeix ni garanteix la seguretat d’una part importantíssima de ciutadans, sinó que és la font originària d’un gran patiment moral, i moltes vegades, també físic.’

Per una altra banda, els sotasignats consideren que l’estat ha pervertit el llenguatge amb el propòsit de crear confusió i evadir la responsabilitat; i també que l’estat fa servir la por com a arma principal, de manera que aconsegueix que es despleguin sentiments negatius com ara:

‘la inhibició, l’ansietat, el terror, l’angoixa, una plètora de pertorbacions psicosomàtiques i també formes primàries d’autodefensa, interna i externa’.

Finalment, consideren que l’acció de protestar i de sortir al carrer pot ser, també, una pràctica sana i guaridora, contra tots aquests sentiments negatius:

‘En un moment històric de gran involució i manipulació de la subjectivitat, el desvetllament d’individus en un moviment de protesta i desacord transversal és necessari, sa, creatiu i subversiu.’

Llegiu ací el manifest íntegre. Els sotasignats ofereixen aquesta adreça de correu electrònic per a qui vulgui adherir-s’hi: [email protected].

Aquarel·la de la psicòloga Roser Moix (signant del manifest), que il·lustra els aldarulls al carrer i la violència d’estat.

«VIOLÈNCIA SOCIAL I VIOLÈNCIA D’ESTAT AVUI A CATALUNYA»

Els i les sotasignats formem un grup que treballa en l’àmbit de la salut mental i ens hem unit entorn d’una preocupació comuna: comprendre la institucionalització de la violència en la realitat actual del nostre país, per denunciar-la i descobrir algunes hipòtesis capaces d’enriquir el marc de referència. La violència social i la seva representació mental són el punt de partida de la nostra reflexió.

Confrontats amb els esdeveniments actuals, no dubtem a afirmar:

• No totes les violències són iguals. Desemmascarem la violència d’estat

• No ens agraden els contenidors cremats. Però encara ens agrada menys la violència contra les persones; la violència d’estat contra un poble pacífic; que es facin saltar quatre ulls en una setmana o que es colpegi per darrere els ciutadans. I tot això fet per agents uniformats, espanyols o catalans, en representació de l’estat.

L’estat fa l’ús legítim de la força, no de la violència. Si la policia deté, per exemple, un psicòpata sexual i el protegeix de la multitud desaforada, entenem que fa ús d’una força correcta. Però si l’estat va més enllà de l’ús just de la seva força, aleshores esdevé un estat violent.

A Catalunya, avui, l’estat ha ultrapassat, i molt, l’ús de la força de la qual és detentor. I l’ha convertit en violència amb majúscules, és a dir, en violència d’estat. Aquesta violència de l’estat comporta un alt risc: quan aquells que són els encarregats de protegir són precisament els que exhibeixen un poder mortífer, la contradicció explosiva d’aquesta paradoxa esdevé el desencadenant de la violència social.

L’ésser humà, portador de pulsions destructives, ha creat diversos camins intrapsíquics per organitzar-les i canalitzar-les. Que els més obligats a facilitar l’organització exterior d’aquest control (la policia) siguin els que més el desorganitzen, té uns efectes socials catastròfics.

No existeix una violència abstracta, descontextualitzada, sinó que tota violència és concreta i té un àmbit on es desplega específicament. De cap manera no podem posar al mateix nivell l’exercici violent de la força, emparat des d’un estatus institucional, i l’expressió d’altres formes d’aldarulls o vandalisme.

Les armes de la violència d’estat:

Més enllà de porres i empresonaments, la violència d’estat utilitza armes altament sofisticades, que camuflen els seus efectes greument destructius sobre el vincle social:

• L’ús agressiu de la paraula, amb finalitats evidents sobre els col·lectius perseguits;

• La perversió del llenguatge per a crear confusió i evadir la responsabilitat; i

• La por com a arma de destrucció massiva.

Els efectes perversos de la por produïda des del poder

Per tal de garantir la vida quotidiana i aportar seguretat, l’ésser humà crea i recrea societat i cultura. La por, que és motor de vida contra els perills, és necessària per a la nostra subsistència. Però la por que produeix ‘l’amo’ del poder autoritari (el que té el ‘monopoli de la violència’, segons el ministre d’Interior, Grande-Marlaska) no és garantia de vida sinó d’eliminació de l’alteritat, de la diferència. Originant desemparament (la por més radical de l’ésser humà), contribueix al patiment mental i fa que es despleguin la inhibició, l’ansietat, el terror, l’angoixa, una plètora de pertorbacions psicosomàtiques, i també formes primàries d’autodefensa, interna i externa.

Podem dir que aquesta por està al servei de la convivència i de la democràcia…? Des del 20 de setembre de 2017, l’estat no protegeix ni garanteix la seguretat d’una part importantíssima de ciutadans, sinó que és la font originària d’un gran patiment moral, i molt sovint també físic.

Quan es nega el diàleg, quan la paraula dimiteix, comença el domini de la violència: s’han preguntat els nostres polítics on és l’origen dels contenidors cremats i més aldarulls als nostres carrers?

Com a garants de la vida dels seus ciutadans i de l’ordre democràtic, arran del malestar repetidament expressat per una part de la seva població, els representants de l’estat haurien de ser els primers a instaurar processos de diàleg vertader.

Sense accés a la paraula no podem ser plenament humans ni plenament democràtics.

Per entendre la situació actual, cal situar-la en el seu context històric complet: la nostra història recent i la situació global del món actual. No tan sols és violència això que es veu ara, també ho és l’existència d’afusellats a les cunetes, el no-reconeixement dels maltractats, dels represaliats durant la guerra, la postguerra i la dictadura. I, ara mateix, els desnonaments, la destrucció de la guardiola de les pensions, negar el canvi climàtic, rescatar la banca, prohibir i maltractar cultures i llengües minoritzades. Acumulem una història llarga, dolorosa i vergonyosa.

Conclusió

Estem, doncs, en una situació de revolta transversal, on grans, joves i petits, anònims, de tots els orígens i condicions, fa temps, molt, que sortim al carrer afrontant la por, amb frustracions i carregats d’injustícies.

Sabem molt bé que quan la violència d’estat és exercida contra una part de la societat civil, com fa temps que passa, té com a únic objectiu l’eliminació d’una categoria de ciutadans, per la seva classe social o per la seva cultura.

En un moment històric de gran involució i manipulació de la subjectivitat, el desvetllament d’individus en un moviment de protesta i desacord transversal és necessari, sa, creatiu i subversiu.

Els atacs violents al dret de protesta van consolidant un nou despotisme que, disfressat de democràcia, ataca la salut mental i física de tots els individus.

Per establir un ordre que repari les destrosses, cal unir esforços per distingir entre les diverses violències: les originals i les derivades; les que emanen de components destructius de la pulsió de mort i les que sostenen el desig de vida; i, finalment, aquelles que engendren l’efecte simbòlic de la llei.

Cal que els professionals de la salut mental entenguem el patiment que ens arriba dins la història del context psicosocial dels esdeveniments presents, i que ens en fem testimonis.

18 de novembre de 2019»

GRUP PROMOTOR: ALTIMIRA, TERESA. COPC. BAJET, JOAN ANDREU. COPC CLAMOSA, ESTER. COPC FORTUNY, LLUÍS. COPC JONCH, FINA. COPC LLEONART, MARTA. COPC MARTÍ, ORIOL. COMB MATA, NÚRIA. COPC MIÑARRO, ANNA. COPC MOIX. ROSER. COPC PIJUAN, JOAN. COPC RIGO, MERCÈ. COPC SALOMÓ. ESTEL. COPC SOLÉ, MARGARITA. COMB TARRAGÓ, REMEI. COMB TOLOSA, JUANJO. COPC.

ADHERITS: MASSIP, JÚLIA. COPC GARRIGA, CONCEPCIÓ. COPC PONS, EVARIST. COPC. ABADIA, LAURA. COPC. PELEGRÍ, MATILDE. COPC. HOMET, GUILLEM. COMB ARMENGOU, JOSEP MARIA. COMB WALTHER, MARC. COMB BAJET, JORDI. COPC FERRER, MONTSE. COMB JANER, MERCÈ. COPC CANAL, MONTSERRAT .COPC XANDRI, JORDI. COMB GUÀRDIA, MONTSERRAT . COPC JULIAN, CARME. COPC. ABRIL, TERESA. Pedagoga jubilada. COMAS, ALBERT. Psicòleg MUÑOZ, MARIA JOSÉ. COPC. ARUMÍ, MONTSERRAT. COPC GALLART, MARIA , COPC GUILLEN, CARME. COPC. VERA, NÚRIA . COPC. DE NADAL, PAU. COPC. FÀBREGAS, JULIAN. COPC. MESEGUER, JOANA. COPC. VENTURA, SÍLVIA. COPC. FREIXES, JORDI. COPC. FONT, ENRIC. Pedagog. SORIANO, M. PILAR. COMB. ARA, MARIA LUÍSA. COPC. BARTOMEUS, ROSA. COPC. CASTELLS, MONTSERRAT. COMB. ROSALES, INÉS.COPC. GAYÀ, MAGDALENA. COPC. ETXEBARRIA, MARIA LUÍSA. COPC.PEDREROL, MARIA AMELIA. COPC. ROIG, ANNA MARIA. COPC. BUENO, NOEMÍ. COPC. MIRALPEIX, RAMON. COPC. BIRBA, MERCÈ. COPC. SOLER, JOSEP M. COPC. BARBANY, PILAR. COPC. TRENCHS, JOAQUIM. COPC. PATUEL, JAUME. COPC. FERNÁNDEZ, RICARD. COPC. BARCELÓ, MERCEDES. COPC. TALARN, ANTONI. COPC. PARELLADA, MARIA ROSER. COPC. LASO, ESTHER. COPC. LUPINAC, SHERRY ELIZABETH. COPC. JORDANA, MARGARITA. COPC. OLIVÉ, ISABEL COPC. LLAURADOR, JOSEP MARIA. COPC. SALOMÓ, EVA. COPC. TORRAS, BLANCA. COPC.
RIBES, SÍLVIA. COPC.