EN LA CELEBRACIÓ DEL 75è ANIVERSARI DE LA MEVA NAIXENÇA…

1. UNA INTRODUCCIÓ SOBRE EL PAS DEL TEMPS

Quasi diàriament, acostumat a espargir una felicitació d’aniversari a tots vosaltres, mitjançant la xarxa d’Internet i en aquesta aplicació informàtica Facebook, sembla que escriure-me-la a mi mateix no ha de ser una tasca massa dificultosa. Però en haver-m’hi posat en el 75è record del “cumple” de la meva història personal, he de dir que m’ha costat trobar un fil de redacció prou coherent i que àdhuc aporti un cert contingut de pensament que, per l’edat ja prou curulla d’anys, se’m pot exigir sense cap excusa.

Una munió de sentències llatines -la majoria de les quals extretes d’algunes inscripcions que ens mostren els rellotges de sol- dansen per la meva memòria en aquest precís moment que toca atalaiar l’estació d’arribada dels meus 75 anys. I aquesta aturada anyal, en escaure’s l’aniversari dels dies acomplerts, és l’indicador o creu de terme d’una etapa vital que em marca l’inexorable pas del temps fugisser, pautat i compassat, i que la recreació dels seus adagis als quatre vents la faran més que entenedora:

– “CARPE DIEM”, dues paraules que, amb un to llunyà de la disbauxa amb què a voltes s’utilitzen, amb serenor i discreció aconsellen més aviat el bon aprofitament del temps actual i el gaudi festiu del moment present…

– “ARS LONGA, VITA BREVIS”, una sentència que mostra el contrast de la brevetat de la vida, en una clara al·lusió a la persistència temporal de l’art i de totes les coses fetes o acabades de la vida temporal…

– “FESTINA LENTE”, una expressió aparentment contradictòria que, en voler-te donar molta pressa en aconseguir els teus desitjos, et reclama que vagis ben a poc a poc perquè el teu objectiu s’assoleixi millor…  

– “LENTIORES TRISTIBUS, LAETISSIMUS VELOCISSIMAE DISCURRUNT”, una construcció llatina relacionada amb el pas de les hores que passen relativament: molt lentes i feixugues en els moments de dificultats o de tristesa, però que esdevenen massa ràpides per aquelles ocasions plenes de gaudi i felicitat...  

– “SED FUGIT IRREPARABILE TEMPUS”, una afirmació exacta i precisa que deixa entrellucar de quina manera el temps s’escorre de forma irreversible, irreparable, sense marxa enrere…

– “TEMPUS EST QUAEDAM PARTS AETERNITATIS”, una llegenda que pretén optimitzar la vida present “ara i aquí” per inquibir-la -si és que n’és posible- dins d’una part de l’eternitat on no hi ha la “mesura del moviment” que construeix el temps…

– “TEMPUS OMNIA FERT, SED ET AUFERT OMNIA TEMPUS”, un magnífic contrast literari que descriu com tot allò que el temps ens ofereix en aquesta vida, també s’ho emporta indefectiblement i ho amaga en el cementiri de la memòria del passsat…

– “QUANTUM HAEC UMBRA PROGREDITUR, TANTUM VITA TUA MINUITUR” una proposició ben trobada i que relaciona el moviment de les hores de sol amb el recorregut de la vida que roman escapçada mentrestant l’ombra imparable de l’engranatge celeste avança…

Cada dita clàssica, doncs, porta la seva bona càrrega de saviesa respecte de la caducitat de les coses i el tic-tac metafòric que marca cada expressió m’ofereix, en aquest meu aniversari, un excel·lent  motiu de reflexió sobre la importància d’addicionar quirats d’un bon contingut a les coses de cada dia per tal de deslliurar-les d’una possible superficialitat que, en el cas de caure-hi, no em permetria aprofundir-les per a l’adquisició del capteniment que, després de setanta-cinc anys de vida se m’exigeix.

Sóc conscient que he arribat a una edat en la que em queda molt menys temps del que he viscut fins ara i, per això mateix, sabent de l’escassetat misteriosa que encara se’m concedeix de vida, és millor que em refugiï de discussions estèrils i dels encenalls de les coses vanes per acostar-me més lliure a tot allò que es presenta com essencial a la vida: la defensa dels drets humans i la comprensió de la dignitat requerida a tota persona i de la comunitat dels pobles que la conformen, fins arribar al meu final en pau d’acord amb la meva pròpia consciència i embolcallar-me intensament entre totes les persones que amb mi hi ha volgut ser, en aquesta excursió meravellosa, per seguir aprenent de tothom i debutar en l’escenari que em pertoca entre la tramoia i l’acció de tot allò que suposa la representació i la bona imatge de la  veritat, del bé, de la pau i de l’estimació.   

2. RECORDATORI DE LA MEVA   ACTIVITAT DOCENT DES DE LA LLUNYANA I DAURADA JUBILACIÓ…

Porto a la llum un proverbi universal, inscrit en un estoig escolar de fusta clara i envernissada, amb acolorides flors alpines i tiroleses, que em va acompanyar durant els anys de la meva pre-adolescència i posteriors, un estri preuat que la meva mare (encara viva amb 108 anys) em va regalar a la tornada d’un viatge de la seva Àustria natal, i que resava així:

“Nitch für die sondern, das leben lernern wir”, en el sentit quasi literal que no s’ha d’aprendre per a l’escola, sinó que l’aprofitament del temps escolar ha de ser per a la vida del dia de demà.

Un obsequi que m’ha servit per a la recordança de temps pretèrits, un pràctic i dinàmic estímul per a l’aplicació personal del seu contingut i una preciosa regla pedagògica que he intentat infondre-la també a vosaltres durant els anys de la meva docència. Tot un programa de vida que he practicat com a sistema -evidentment amb la humilitat de l’aiguabarreig de clars i obscurs-, però amb la vocació ferma d’amarar-lo amb altres potents línies de força, nascudes d’institucions centenàries, on hi he conviscut i treballat -les arrels d’on procedeix hom obliguen- i que, en contagiar-me la seva manera de pensar i de procedir, m’han ajudat a capir allò que resta fonamental educativament per no perdre el rumb de la responsabilitat social confiada com a educador i ensenya

Quant a la Congregació salesiana -Institució fundada per Joan Bosco a Turín (Itàlia)- el “Da mihi animas, cetera tolle”, expressió amb clara referència a donar         prioritat a la persona humana per damunt de qualsevol altra consideració…                                                                                                                    

Pel que fa a la Companyia de Jesús -Orde fundada per Ignasi de Loiola- el “Ad maiorem Dei gloriam…”, divisa on hi mena implícitament tot allò que concerneix al servei i a l’estimació cap als altres…  

3. AGRAÏMENTS… AD MULTOS ANNOS CUM VOBIS…!

I em plau rememorar en aquest aniversari, com he fet en alguna altra ocasió, l’estimació i l’agraïment que sento vers als meus pares que em van posibilitar la vida en un 28 de gener de 1943 a Ripoll -bressol simbòlic de la historia de la naixença de Catalunya i referencia de saviesa monástica escrita en pedra, com diu el poeta, perquè “qui passi per sota d’aquesta arcada, bé podrá dir que, en síntesi sagrada que el món, el temps i l’eternitat ha vist”– i a on vaig viure-hi amb la meva família i amics d’infantesa, així com també a tot allò viscut amb els salesians i jesuïtes, sigui en període d’estudi, de compromís vocacional o de projecció laboral. I, evidentment, amb el goig d’haver trobat pel camí el suport dels companys/es de treball, molts/es alumnes que m’han ajudat a créixer, la complicitat amical d’excel•lents persones que són al meu costat i em segueixen acompanyant i, per sobre de tot, la satisfacció d’haver fornit una família, conjuntament amb la meva muller, amb el caliu d’un fill i d’una filla que, malgrat la distància física, són ben a prop meu…

Havent superat, doncs, l’aniversari d’argent (25), el d’or (50), el de diamant (60), el de platí (65), i el de titani (70)…, he arribat feliçment al de “brillants” amb els 75, la qual cossa m’omple de satisfacció i desitjo que tots hi pugueu arribar igualment.

Gratias do et ad multos annos…!!! Hoc est: ad multos annos cum vobis…! Dono gr¡acies i per a molts anys…!!! Vull dir: que pugui celebrar molts més anys amb tots vosaltres…!