TRES DISCURSOS DE COMIAT -TOT ENALTINT EL LLINDAR D’UNA MERESCUDA JUBILACIÓ- BRINDATS A TRES BONS AMICS MEUS: EN FERNANDO MÉNDEZ GARCÍA, EL P. FRANCESC XICOY BASSEGODA I EN JOSEP FATJÓ CARBONELL…

TRES DISCURSOS DE COMIAT -TOT ENALTINT EL LLINDAR D’UNA MERESCUDA JUBILACIÓ- BRINDATS A TRES BONS AMICS MEUS:

EN FERNANDO MÉNDEZ, EL P. FRANCESC XICOY I EN JOSEP FATJÓ…

He recuperat tres discursos antològics escrits entre els anys de 2008-2009 i en moments ben diferents orientats a l’acomiadament, a la lloança i a la gratitud de tres personalitats educatives, eficaces i de primer ordre, que han vessat tota la seva energia vocacional a l’ETPC -avui “Jesuïtes El Clot-Escola del Clot”– sobreeixint sobre els nois i noies la seva tasca de servei compromés amb l’abundor de les seves qualitats humanes, professionals, de lideratge i de referència a favor dels alumnes. ho simplifico expresent-lo d’una altra manera: Aquestes persones cal trobar-les en la prestatgeria de la “denominació d’origen” (D.O.).

Es tracta de:

• En Fernando Méndez, que amb una sentida celebració de comiat al professor estimat per la seva excel·lència, tot i que, inquiet i nerviós com n’era, aconseguia, per altra banda, calmar i transmetre pau al seu alumnat, aplegà una notòria representació de l’escola en el mes de març de 2008 -sense esperar-s’ho i de sorpresa, commugut i entendrit-, per tanta gent representativa al seu redós…
• El P. Francesc Xicoy SI, que a Raïmat i com a Director general de la FJE al final del seu servei, la comunitat educativa de la FJE, representada per totes les escoles de la Xarxa de la Companyia de Jesús a Catalunya, l’honoraren amb un sopar de comiat i discursos «ad hoc» per la tasca duta a terme amb el seu tarannà bondadós i intel·ligent. I, finalment..,
• En Josep Fatjó a qui, com a Director general de l’ETPC -Jesuïtes El Clot-Escola del Clot- li arribà també l’hora de la jubilació i hagué de deixar aquella seva escola que va veure progressar des de la primera jovenesa dels anys 70 del segle passat fins a la seva seixantena enllà, durant quaranta anys des mestratge compromés i una llarga i diversa direcció ben eficaç portada amb prudència i amb l’bonhomia que sempre ha estat caracteritzat… 

No acabaríem mai de parlar i de comentar les grans excel·lències d’aquestes persones entranyables que han deixat una gran petjada a l’ETPC -Jesuïtes El Clot-Escola del Clot-. Tanmateix, recuperant els discursos que vaig tenir l’honor de pronunciar en el dia indicat, anirem resseguint prou qualitats d’aquests companys de feina, amics perdurables, educadors de grans quirats, referents a imitar. Unes persones estimades i benvolgudes que es mereixen, i molt més, el recordatori que avui els atorgo aquí, perquè qui llegeixi aquesta plana del meu WEB sàpiga que, com deia Karl Yung:

«Hom recorda amb estima als mestres brillants, però amb molta més gratitud a tots aquells que van ser capaços de tocar-los la fibra dels sentiments»

EN EL COMIAT JOIÓS D’EN FERNANDO MÉNDEZ GARCÍA A L’ETPC -AVUI “JESUÏTES EL CLOT-ESCOLA DEL CLOT”-, A CAUSA DE LA SEVA JUBILACIÓ I COM HOMENATGE DE GRATITUD PER LA GRAN TASCA EDUCATIVA QUE VA DESENVOLUPAR A FAVOR DELS NOIS I NOIES QUE SEMPRE VA TENIR AL SEU VOLTANT PER INSTRUIR-LOS I AJUDAR-LOS A SER BONES PERSONES… 

0. INTRODUCCIÓN

¿Qué nos vamos a decir hoy de más tú y yo, Fernando, que no nos hayamos ya dicho a lo largo de estos veinticinco años…? Codo a codo, pensando siempre en los alumnos y en el marco de esta escuela centenaria, brote fecundo del árbol ignaciano, cuya savia se alimenta de las aguas milenarias del evangelio de Jesús, hemos recorrido juntos y con otros del oficio, una larga aventura en la que hemos intentado, desde la vocación de maestros, “educar y aprender”.

Mis palabras en este acto festivo quieren apartarse de los tópicos de siempre, aún cuando me obligo y deseo manifestarte públicamente -hoy y aquí- mi agradecimiento más profundo, que expresar se pueda, por tantas y tantas razones:

• • por tu cálida y siempre presente compañía,
  • por tus consejos certeros de castellano prudente y sabio,
  • por tu amistad inquebrantable y sincera,
  • por tu comprensión generosa ante mis fallos o tropiezos,
  • por tu sinceridad a flor de piel en mis malos momentos,
  • por tu entrañable empatía,
  • por tu acogida respetuosa,
  • por tu interés al ciento por ciento en todos aquellos asuntos problemáticos y de envergadura,
  • por tu  gran generosidad al abrirme de par en par las puertas de tu casa en donde he podido gozar de casi todos los acontecimientos familiares…

De esta forma, te devuelvo también, y a mi manera, cuanto me dijiste y me mostraste en aquella ocasión, filmada en un rincón significativo de la escuela -en el laboratorio del edificio central por ti diseñado- e insertada en Power Point y visionada en aquella cena de despedida del mes de junio pasado, cuando yo sorpresivamente te aventajé, por más de medio año, en la jubilación laboral, no de relevo, sino la definitivamente dorada, absoluta y total.

Y puesto a redondear mi discurso -bien sabes que los mejores no son precisamente los leídos como éste- he escogido una estructura cuyo hilo conductor quiere abarcar el pasado, el presente y el futuro, mientras me ha venido en mente dedicarte, dentro de estos intervalos temporales, tres piezas o lienzos literarios que apartándose de lo convencional y, desde la escritura de un género bien definido, mostrártelos sucintamente: 

• • “El pasado”, que resuma el recuerdo de una profesión nacida de una vocación de servicio, ejercida con todo el fervor y el ahinco.
  • “El presente”, que avive el rescoldo de la situación actual y
  • “El futuro”, donde se proyecte el gozo insospechado de nuevas tareas a ejercer de ahora en adelante.

Todo ello escrito en lengua castellana porque es la que te enseñaron tus padres y adobado “cum mica salis”, es decir, salteado con humor, con briznas de exageración y gotas de sorpresa…

1. SOBRE EL PASADO: de cómo en educación -sin disciplina-, no se alcanza la virtud o, dicho de otra manera, no se cumplen los objetivos…

A este respecto traigo a colación la estrofa de unos versos en que León Felipe escribe respecto de “La Escuela”:

 “Oí tocar a los grandes violinistas del mundo, / a los grandes “virtuosos”. / Y me quedé maravillado. / ¡Si yo tocase así! ¡Como un “virtuoso”! / Pero yo no tenía / escuela, / ni disciplina, / ni método. / Y sin esas tres virtudes / no se puede ser “virtuoso».

Un poco de “temperatura” al educar…bien administrada, paternal o maternal, no está nada mal. En todo niño u adolescente hay un grado de fracción rebelde, muchas veces difícil de ser reducida desde dentro. Por eso hay que mandar refuerzos desde fuera. Y esto es lo que dijimos, Fernando, en el ejemplar n.9 de la revista «Claver» en diciembre de 1995. En aquella memorable entrevista que Juanjo Fernández nos proporcionó, tildándonos de “professors tot terreny, capaços d’explicar les matèries més variades, improvisar un experiment, preparar una obra de teatre, organitzar unes convivències o desenvolupar variats temes per a la tutoria”, cuando el 7º y 8º de EGB se transformaron en el primer Ciclo de ESO.

Apuntábamos, entre otras muchas cosas allí, y en conversación amena:

• • Hem caminat en una mateixa direcció, aportant les pròpies qualitats personals per tal de complementar-les amb les dels altres companys, tot acceptant les limitacions pròpies i les del altres.
  • Hem intentat ésser fidels als objectius, als continguts i als procediments pedagògics dins d’un clima de molt bona relació.
  • Hem practicat el sistema preventiu sense que mai ens espantés cap dificultat. Fins i tot, hem arribat a ser provocadors amb la finalitat de fer “acció educativa”.
  • Hem percebut com l’experiència i el sentit comú ens ha ajudat a resoldre situacions i problemas que -sense saber-ho- seguien la dinamica de la vella dinàmica del paradigma pedagògic ignasià.
  • Hem estimat els nostres alumnes. Amb uns, va ser fácil. Altres, ens ho van fer gruar més. Però precisament a causa de l’estimació vers ells hem pogut, metafòricament, estirar-los les orelles quan ha convingut, renyar-los monumentalment, quadrar a més d’un amb els colors a la cara i fer saltar les llàgrimes a qui necesitava fer bogada, sense que després es perdés mai l’humor, l’amistat i el bon record…

Y todo esto, con los ojos puestos todavía en el pasado, ha dado lugar a la consideración de que si uno ha tenido la feliz desgracia de ser profesor, las que tiene que aguantar en este colectivo…!

De vez en cuando nos encontramos con ex alumnos y alumnas que nos resumen anécdotas que, según pasan los años, va en aumento su distorsión.

De todos modos son agradables todas las muchas demasías que nos cuentan:

• • Las pifias o errores que uno tuvo,
  • Los despistes que cometió,
  • Las vivencias que sufrieron,
  • Las chuletas que nos colaron…

Todo y más, adquiere realidad y se agranda en la cariñosa y vengativa imaginación de todos ellos. Pero que conste que nosotros, los profesores, podríamos responder a venganza con venganza. Y sin inventar tanto. Baste recordar lo que pudo suceder alguna vez cuando respecto del teorema de Pitágoras un alumno llenó toda la pizarra con su demostración, aprendida de memoria y, al final, en un rinconcito dibujó impecable la figura geométrica objeto de la demostración.

• ¡Qué de cosas podríamos contar los profesores de nuestros alumnos!
• ¡Qué de incidencias no inventadas sino vividas!
• ¡Qué de anécdotas que no son fábulas, sino historia verdadera!

Pero, ¿quién ha pasado por las aulas con más ventaja…? ¿Ellos, los alumnos, que son muchos más ojos para ver desde su plebeyo pupitre o nosotros los profesores que hemos podido observar desde la altura de la  tarima…? Lo que pasa es que hemos disimulado muchísimo y somos profesionales de tablas teatrales y, en esa contienda, hay que dejar muy bien sentado que, en cualquier caso, siempre nosotros, los que hemos sido profesores, podemos contar  muchas más cosas de ellos.

¡Con todo el cariño, que vayan inventando ellos…!, porque nosotros, a poco que hayamos tomado nota, bien podríamos publicar cuando nos dé en gana y gusto, verdaderas antologías…  

Y, aunque todo esto ja es un pasado, podemos convenir que -por lo mucho vivido- tenemos todo el pasado por delante…!  

2. SOBRE EL PRESENTE: de cómo ha llegado la hora en que las campanas del reloj de la vida tañen a júbilo en la fiesta de la jubilación…

Es razonable que, pensando en uno mismo, cada cual experimente el paso del tiempo. Para ti y para mí hoy son sesenta y cinco los años vividos.

Y en esta reflexión sobre la vida -tomada como una unidad- quisiera con una pirueta matemática, adentrarme en la historia y relativizar el tiempo.

Un par de veces de nuestro más de medio siglo de vida, si giramos los ojos hacia atrás, nos plantamos en la última guerra carlista. Y si lo hacemos tres veces -siempre poco más o menos- asistimos al entierro de Napoleón. Y con cinco contemplamos a Goya pintando a Carlos III. Diez veces por cincuenta años de cada una de nuestras vidas llegamos a contemporizar con Cristóbal Colón y multiplicada nuestra existencia por veinte nos damos de bruces contra los terrores de la Edad Media. Y si por cuarenta, en los comienzos del cristianismo. Cien veces cincuenta o sesenta y cinco -qué más da- retrocedemos hacia la Prehistoria y cae uno en la mitad de los imperios asirios o babilónicos  que es lo mismo que decir en la mitad de la primera página de la historia.

Por lo tanto i casi como resumen: que a nuestra edad, con más de medio siglo a cuestas, estamos viviendo el uno por ciento de la historia de la humanidad. Y si nuestro audaz retroceso se adentra en los tiempos geológicos y cósmicos, nuestra existencia no pinta en absoluto casi nada, porque:

• • La Era Terciaria duró sesenta y tres millones de años,
  • La Secundaria, doscientos treinta.
  • La Primaria, seiscientos.
  • La Arcaica, tres mil -tres mil ¡millones! de años, se entiende.

Y desde aquella formidable explosión que puso en danza el Universo, si es que así fue, se calcula que han transcurrido trece mil millones de años…

Con todo ello, ¿qué pretendo decir…? Pues que nosotros no sólo abultamos poco, sino que además no duramos nada aunque algunos animales como el águila, el elefante y la tortuga nos duplican o triplican en longevidad.

Otros, con doce años máximo -como el perro-, ya son viejos de remate y algunos insectos en una noche y un día, nacen y mueren.

Así que, con las cuentas matemáticas aplicadas a la historia y a las ciencias naturales -materias a las que has dedicado tiempo y enseñanza- me viene en mente una reflexión filosófica sobre el devenir de nuestra existencia tan simple como la que: 

“Mientras haya tiempo de sobra, bien vale la pena hacer lo más digno”.

Y ahora precisamente, en este presente, es el momento de decidirlo mientras el reloj de sol bien cronometrado marca el tiempo pasado, presente y futuro:

“Quantum haec umbra progreditur, tantum vita tua minuitur”, esto es, “Tanto en cuanto avanza esta sombra, así se acorta tu vida”.

¡Ahora es el momento de seguir llenando de contenido nuestra existencia..!

3. SOBRE EL FUTURO: de cómo una nueva vocación conduce hacia la tolerancia, a los ejercicios físicos y a una nueva modalidad de voluntariado…

Alrededor de los sesenta años, muy cerca de la jubilación o ya en ella y cuando ya se está de vuelta de otras muchas cosas, la vocación de abuelo es como empezar una carrera corta, que no exige de mucho aprendizaje.

Una carrera que durará lo que los padres quieran, pero teniendo presente que hay que darse prisa porque el tiempo de los abuelos mengua inversamente proporcional  al crecimiento de los nietos.

Además, la de abuelo es una carrera o vocación liberal. Liberal porque queda para los padres la difícil obligación de educar, de inculcar las buenas maneras, de racionar los dulces. Y es que los abuelos representan, en eso de la educación, una irrupción hacia la tolerancia.

Efectivamente, con la vocación de abuelo, se descubre el placer de la tolerancia: personas que han sido estrictas -como tú-, acaso algo severas, siempre ejemplares, exigentes y productivas, descubren de pronto, en su misión de abuelos, una fresca fuente de tolerancia y una veta desmedida de comprensión. ¿O no…?

Pero por comedidos que sean los gestos de la tolerancia, todo nieto descubre enseguida en el abuelo -por extensión también en la abuela- un aliado secreto. Aprovechando las favorables condiciones de algún pacto, ¿qué abuelo no trata de abrir alguna grieta educativa en los modernísimos planes de enseñanza y espolvorea los juegos inocentes y los cuentos antiguos con gotas de religiosidad acaso, con complicidades o guiños de sabiduría…?

Por otra parte, los nietos son profesores de gimnasia. Consiguen que el abuelo los persiga, le esperan escondidos debajo de la mesa y celebran el encuentro con alborozo. Nadie conseguirá hacer andar a gatas al abuelo, ejercicio tan sano para las articulaciones, como un nieto. Los abuelos son compañeros de juegos ideales y se les puede pedir lo que no pueden hacer los padres. Al abuelo se le puede pedir y hasta exigir que pierda la carrera y el nieto se proclame vencedor del juego…

Un abuelo pregunta al nieto si le ve joven, de mediana edad o ya un poco mayor… –“Viejo”, contesta fríamente el nieto. Y tiene razón sin que la sentencia moleste lo más mínimo al abuelo y ni tan siquiera a la abuela que en cosas de la edad es más sensible y reservada.

La sabiduría popular describe esta tardía y jubilosa vocación con una expresión “¡Me han hecho abuelo!” ¡Ah…!, y una precisión final: esta institución de los abuelos no tiene solamente un carácter familiar y lúdico. Resulta ser también una forma actual y poco mencionada de voluntariado. El voluntariado es voluntario. Pero también los hay de forzados. Y de éste quiero hablar porque si los padres no pudiesen aparcar a los pequeños en la vivienda de los abuelos o éstos desplazarse en el domicilio de los padres,

• • ¿Cómo acudirían ellos a reuniones profesionales o amistosas…?,
  • ¿Cómo podrían ir a conciertos, al cine o al teatro y acaso  cómo podrían organizar algún viaje…?

Así que el abuelo junto con la abuela, esa vocación que aparece justo en el momento de la jubilación, resulta ser un gran ejemplo de voluntariado -mal llamado canguro gratuito- que se toma su trabajo como una fiesta…

4. EN CONCLUSIÓN:

Ahí tienes los tres lienzos de los que te hablaba al principio como regalo de jubilación.

Míratelos bien y dedica un tiempo para que su reflexión te vaya dando pautas de cómo vivir mejor la jubilación:

 

• • Sea recordando el pasado con agradecimiento y haciéndote valer el oficio vocacional de maestro por lo mucho que esparciste en el campo de la educación, cuyos frutos aparecerán a lo largo del tiempo…
  • Sea viviendo el presente con intenso aprovechamiento de tiempo porque, aparte del voluntariado obligatorio que supone ser abuelo de los nietos, también existe vida exterior, personal e íntima para desarrollar… 
  • Sea oteando el futuro y afrontándolo con optimismo -pensando acaso en la muerte también cierta y presente-, pero poniendo de relieve, sobretodo, la vida con la prolongación de la familia desde la condición de abuelo-abuela…

Y esto es todo, Fernando. Mañana, en una comida privada que tenemos planeada con Manuela Motilva y Aurora Ruiz, ya te compensaré con otro regalo el que me hiciste de la “Enciclopedia Álvarez” que irónicamente, en tono medio burlón pero no cáustico, me regalaste un día.

Y será, con el trueque bibliófilo de algunos libritos que abarcaran los contenidos del Trivium y del Quadrivium, para llegar a entender que con pocas ideas, pero bien claras y distintas, se puede ir por la vida y triunfar sin necesidad de distorsionar la ciencia y recurrir a demasiadas elucubraciones inútiles.  

¡Únete a nosotros, Fernando, y bienvenido seas al club de los jubilados por muchos años…! / Miquel Àngel Bosch i Fridrin,  en Barcelona, a 26 de marzo de 2008.

EN EL COMIAT FESTIU I SENTIT DEL P. FRANCESC XICOY I BASSEGODA SI A RAÏMAT, COM A DIRECTOR GENERAL DE LA “FUNDACIÓ JESUÏTES EDUCACIÓ”, I RECTOR I DIRECTOR GENERAL QUE EN FOU DE L’ETPC -AVUI  “JESUÏTES EL CLOT-ESCOLA DEL CLOT”- A CAUSA DE LA SEVA JUBILACIÓ I COM HOMENATGE DE GRATITUD PER LA GRAN TASCA EDUCATIVA QUE VA DESENVOLUPAR EN TOT EL SEU RECORREGUT DE «EN TOT SERVIR I ESTIMAR», AIXÍ COM L’ESCALF DEL SEU ACOMPANYAMENT PROPER QUE VA DONAR-NOS A TOTS ELS QUI VAM CONVIURE AMB ELL …

Molt bona bona nit…!

M’han demanat unes breus paraules -no més de quatre minuts de llargària- i atès que sé com sóc, aquest matí tot preparant-les, però amb la llibertat que em dóna la meva jubilació, he pensat d’escriure tot allò que, de gust i amb ganes i sense fer massa cas dels advertiments, realment fóra productiu en aquesta vetllada de comiat a Raïmat sobre aquesta persona tant estimada com n’és el P. Xicoy, d’ara en endavant, en Francesc. 

Exposaré ara quatre quadres d’estil ben diferent. Records i agraïments. Anècdotes que tendiran o, millor dit, es transformaran en categoria.

Al final hi posarem el marc que embolcalli el quatre quadres per arrodonir-ho tot bé i, d’aquesta manera, obtindrem el perfil definitori de la vida d’en Francesc.

D’allò que jo he copsat a través de tots els anys que he conviscut amb ell i compartit la missió i el servei a:

• • L’Escola del Clot primer,
  • D’esquitllendes a  Sant Ignasi de Sarrià de visita de tant en tant,
  • A Llúria com a Director General de la FJE que en fou.

Tanmateix, sempre sota la seva orientació i acompanyament, essent jo mateix Secretari general de l’ETPC -avui Jesuïtes El Clot-Escola del Clot– i, per descomptat, amic de continuïtat.

Aquesta vegada m’és plaent -com qui inaugura una exposició de quadres- il·luminar-los adientment amb la claror de les coses “quotidianes i ben fetes” perquè així ressaltin i excel·leixin dignament.

(1) UNA PRIMERA AQUAREL·LA: d’unes primeres trobades i primeres coneixences que m’han portat a expressar molts agraïments…

La primera vegada que jo vaig conèixer a en Francesc no va ser aquell mes d’agost de l’any 1982, que ell recorda molt bé perquè té un escrit descriptiu de la trobada que en fa referència en un escrit que em va adreçar el dia de la festa de la meva jubilació,, quan després d’haver llegir el meu «curriculum» per a l’obtenció de treball, amb va citar per a una entrevista al seu despatx. No. Va ser a l’any 1967. Concretament, a la festa que s’organitzà a casa dels pares de l’Hèctor Vall SI, -cosí meu per haver-se casat posteriorment el seu pare amb una tieta meva- al carrer Valls i Taberner de Barcelona i en ocasió de la Misa Nova del novell sacerdot-jesuïta

Per tant, la coneixença, diguem-ne virtual en tot cas, ve de prou lluny. I atès que es tracta de recordatoris pretèrits, em permeto seguir escrivint més de quatre ratlles, però en un esforç de síntesi que, essent així, m’atreveixo a suggerir-te, Francesc, unes dates que pretenen condensar els teus “records” més íntims i els meus “agraïments” més sincers:

En referència als teus records:

• • 4 d’octubre de 1935: la naixença d’en Francesc d’Asís -el fill petit- a la casa benestant i nodrida de germans dels Xicoy-Bassegoda a la Barcelona del segle XX.
  • 7 de setembre de 1952: l’ingrés primerenc d’en Frances a la Companyia de Jesús, a la casa gran de Sant Ignasi de Loiola.
  • 14 de juliol de 1967: «Presbyteratus in missione Ecclesiae»…

Pel que fa als meus agraïments:

• • 1 de setembre de 1982: la teva acollida formal, i ensems caritativa -a favor de la meva persona-, en nom de la Companyia de Jesús perquè a l’ETPClot de Sant Pere Claver jo hi pogués seguir desenvolupant el “ministeri”.
  • 1 de setembre de 2007: final d’etapa i vint-i-cinc anys de “missió”, amb el suport sempre viu i la constant confiança sempre atorgada de qui m’ha guiat i ajudat a ser a la casa de Sant Ignasi.

Vet aquí, doncs, la pintura del primer quadre. Al final del meu parlament l’emmarcarem. En queden només tres que contemplarem en aquesta exposició variada de tècniques pictòriques i de colors llampants.

(2) UN SEGON QUADRE A L’OLI: d’un viatge a Salamanca, cridats per la CONEDSI…

En ocasió d’unes Jornades Educatives a Salamanca, promogudes per la CONEDSI, vam tenir, després de dinar i com n’és de costum, temps de lleure.

En Francesc, fent-se violència a si mateix i deixant la becaina-migdiada per a la son de la nit, ens acompanyà a la plaça gran d’aquella capital castellana.

Allí vam comprovar, en la persona d’un cambrer allò de “quod natura non dat, Salamanca non praestat”.

– ¿Què querrán los señores?

– Pues, un “Estomacal Bonet”.

– De eso no tenemos…

– Vaya, por Dios! Entonces un “Calisai”.

– ¿Cómo dice?

– Déjelo, déjelo… Traiga “Ratafia Bosch”, y si no tiene de ésta, ponga una de “Russet”.

– Senyores, ustedes no son de aquí, ¿verdad?

– Somos catalanes

– ¡Ah!, ya me parecía…

Vam acabar prenent uns cafès que, potser per la situació magnífica de la plaça i el preu afegit del cambrer, que no estava massa per la broma, el compte va pujar com si haguéssim begut tota la licoreria catalana. I encara en Francesc, amb aquelles sortides alegroies que  sol tenir amb to sorneguer i murri ens diu: -Us heu oblidat de demanar-li, “Aromes de Montserrat”.

(3) UN TERCER QUADRE PINTAT AL PASTEL: d’un funeral totalment improvisat, amb un duo “a capella”, a les instal·lacions mortuories de Sancho d’Avila a Barcelona…

Un dissabte al matí vaig rebre una trucada telefònica en què se’m demanava un favor. Es tractava de buscar un capellà per a la tarda del mateix dia perquè a les instal.lacions funeràries de Sancho d’Avila hi presidís la cerimònia de comiat del senyor Josep Mir -alias Professor Fasmann- molt conegut i famós en aquella època.

Sabia jo que si el favor li ho demanava al P. Xicoy n’obtindria una resposta afirmativa. I així va ser…

A la tarda d’aquell dissabte, ens vam trobar a Sancho d’Avila i, en entrar a la Capella de les instal·lacions mortuories, ja ens esperava un nombre notable de persones, la majoria dones, que seguidores de les tècniques para-sicològiques del difunt -en qualitat de fans-, esperaven una solemne cerimònia per poder manifestar el darrer adéu al qui, ja enterrat uns dies abans, va ser per a elles el sostenidor i guaridor de les seves malalties.

No faré aquí la descripció de la persona morta que molta gent ha arribat a conèixer degut a les seves intervencions en les cadenes de televisió, sinó només que tan sols descriuré el nostre estat personal corprès i desconcertat davant de la gran gentada expectant i, en no poder entrar a la sagristia per trobar-ho de dissabte tot tancat, van quedar atònics i amb la respiració continguda en no poder fer ús de cap llibre de difunts ni de cap instrument de benedicció com un senzil hisop amb aigua beneïda…

Aleshores, introdueixo aquí el nostre duo “a capella” en un intent de refer i composar un funeral “sui generis” que, en la meva opinió, les parets de Sancho d’Avila no han escoltat ni escoltaran mai més una improvisació tan calidoscòpica, tot i que sentidament devota, però allunyada, certament, dels textos i de les rúbriques de “l’Exsequiarum Ordo” de “l’Officium Defunctorum”.

Això sí, en recordar el “Requiem aeternam dóna éis Dómine: et lux perpétua lúceat éis”, vam construir la improvització sobre aquest “tema” i totes les “variacions” possibles, de tal manera que el difunt que, ja havia pujat al Cel feia alguns dies, de ben segur, gràcies a la nostra pregària innocent, encara va escalar un lloc millor i molt més amunt respecte d’allò que en diem “última morada eterna”. I que Déu hi hagi fet més que nosaltres, malgrat la nostra bona voluntat…! 

(4) UN QUART QUADRE AMB PINTURA ACRÍLICA: d’una gestió d’alta volada i en Francesc titllant a Joan Pau II de “pobre home” (Ningú s’espanti ni s’escandalitzi pel tractament tan poc reverent donat a sa Santedat…!).

Al P. Xicoy -som a l’any 1992- vaig confiar-li una gestió personal prou delicada i que em portava preocupat des de l’any 1979. Tretze en feien que jo esperava la notificació de la “Congregatio pro Doctrina Fidei” que, amb la signatura de Joan Pau II, se m’havia d’atorgar la dispensa del ministeri sacerdotal i el celibat. No hi havia manera d’aconseguir-ho malgrat la meva insistència al Vaticà, tot les instàncies escrites al més alt nivell. Així que vaig acudir a en Francesc per tal que se m’interessés per aquest assumpte i mogués els fils pertinents.

I, efectivament, allò que en tretze anys no s’aconseguí, fou solucionat només en uns mesos.

Recordaràs, Francesc, que quan vaig ensenyar-te les cartes que durant tretze anys vaig escriure a Joan Pau II, tú -misericordiós amb el Papa-, et va sortir del cor allò de “pobre home”. En aquest moment jo vaig adonar-me que potser, amb la meva escriptura farragosa i amb tanta subordinació gramatical explicativa, havia propiciat que tan sant pontífex decidís de no perdre el temps llegint els meus escrits des del començament fins al final on s’inclou, com en tota instància formal -i aquest punt n’era el principal- l’objecte de la petició reglamentària.

Així que aquests en són només alguns quadres que, com deia el jesuïta Padre Rodríguez, en alguna de les seves obres pietoses, “se confirma lo dicho con algunos ejemplos”. I per això, ara hi posarem el marc a tots els quadres que hem contemplat:

• • A l’aquarel·la de la nostra primera trobada sense conèixer-nos…
  • A l’oli dels cafès sense licor presos a la Plaza Major de Salamanca…
  • Al quadre-pastel d’un acte religiós-funerari, sense llibres ni hisop, i «a capella»…
  • A l’acrílic de cartes adreçades al Vaticà d’anada i tormada afirmativa…

Presentada l’exposició de quadres, ara toca emmarcar-los i així podrà lluir el perfil d’en Francesc des de la meva pròpia mirada d’espectador…

Amb això n’hi hauria prou. Però segueixo i em permetreu que segueixi -posats a fer-  amb una composició que emmarqui tot allò viscut d’en Francesc a Catalunya i, en concret, a la seva capital, Barcelona. Situem-nos:

 

 

• • A Catalunya. Un país obert a tothom, culturalment potent, i amb una parla extraordinària que hem decidit de conservar com preuat tresor. De la Pica d’Estats a la mar Mediterrània, de Ripoll a Montserrat, del Puigmal estant i, tot venerant la Mare de Déu de Núria, a La Cisa de El Maresme. Dels paisatges secs de terra endins a les prades verdes de muntanya, dels rius cabalosos i d’altres de més secs a les comarques costaneres. I des de qualsevol punt geogràfic –“roda el món i torna al born”-, una xarxa de camins que sempre porten a Barcelona, la capital del principat.
  • A Barcelona. La que dibuixa una monumental creu entre el Tibidabo muntanyenc i el Monjuïc marítim, el Besós portador d’aigües del Montseny i el Llobregat que baixa de més lluny amb la frescor del Pirineu. Una ciutat que t’ha vist néixer i treballar i que si és fascinadora per la seva bellesa topogràfica, cantada per “1000 testimonis sobre Barcelona” al llarg de més de dos mil anys, encara ho és més per la seva llum mediterrània i la seva vida esplèndida. Amb raó des de l’Edat Mitjana és el nostre “Cap i Casal de Catalunya”…

I, ara sí.

Finalment, si hagués de resumir la teva semblança o allò que jo he observat de bo  i millor en tots aquests anys de coneixença, cosa que puc fer des de molts angles diversos, n’escolliria només un, estimat Francesc, que n’abasta un doble aspecte i resumeix tots els altres. Diria:

 

 

 

• • L’equilibri entre l’escalfor de la “comprensió” més evangèlica (em refereixo al “misereor super turbam” de la paràbola explicitada a Mt. 14,13-21 / 15, 32-38) en referència al teu servei respecte de les necessitats i febleses dels altres i
  • El “magis” de l’excel·lència ignasiana (certament inspirat en el nucli de la paràbola del talents de Mt. 25, 14-30) quant al teu optimisme innat, la preocupació per les coses ben fetes, el repte resolt davant de les dificultats i la preocupació per l’extensió del Regne de Déu.

I així acabo.

Desitjant-te, entre els teus “records” i els meus “agraïments”, un recorregut feliç en l’inici d’aquest final d’etapa i començament d’una altra que ha de ser -sortosament i veritable- “ad multos annos” i no només, perquè encara resta dir-te amb tots els que celebrem la nostra jubilació:

“Vine, amb nosaltres, perquè que volem que segueixis estant amb tots nosaltres…!”

Amb tot l’afecte, Miquel Àngel Bosch i Fridrin / A Raimat,  6 de març de 2009

EN EL COMIAT LLEIAL QUE L’ETPC -AVUI “JESUÏTES EL CLOT-ESCOLA DEL CLOT”-, DEDICA A EN JOSEP FATJÓ I CARBONELL PER L’ARRIBADA AL SEU NOU ESTAT DE LA JUBILACIÓ, DESPRÉS D’HAVER GESTIONAT, AMB ENCERT I BONHOMIA I DURANT MÉS DE QUARANTA ANYS, MESTRATGE I DIRECCIONS DE SECCIONS  -I DARRERAMENT- HAVER TRAGINAT LA DIRECCIÓ GENERAL D’AQUEST TRANSATLÀNTIC METAFÒRIC DE L’OBRA DE SANT IGNASI AL BARRI DEL CLOT 

M’he preparat aquest parlament pensant  en uns clixés de fotografies -com n’és d’antiga l’amistat que professo amb en Josep- sense que la digilitació imperant esborri o deixi de banda l’antigor del cel·luloide d’abans.

Per tant, la meva intervenció «hic et nunc» té a veure amb el que denominaré «Clixés de ruta».

0. INTRODUCCIÓ

He escollit un títol que em sembla ben encertat a l’hora d’encetar les paraules que he de dedicar a qui “labentibus annis” -després de romandre tants anys a l’ETPClot- entra a una nova etapa de la seva vida, diem-ne la “daurada jubilació”.

El títol, doncs, pot encapçalar-se molt bé -Josep- com “Clixés de Ruta”:

• • Clixés, ens diu d’una cosa estàtica, de quelcom que fa història, de fotografia fixa, de cosa passada, de tot allò viscut fins ara…
  • Ruta, ens evoca moviment, marxa que comença, camí i excursió, entrada a un nou context i a una nova situació…

Vet aquí, doncs, alguns clixés que guarden moltes fotografies viscudes, escenaris decorats amb la vida esponerosa del barri del Clot i de tota l’escola, on s’hi ha representat amb el pas del temps escenes de mil colors i formes calidoscòpiques. En aquest escenari esmentat hi hem voltat tots:

Els nens i les nenes, els joves, els nois i les noies com a protagonistes principals i llurs pares, tots els companys de treball, uns a la primera línia, altres des de la reraguarda, tots sota el fil conductor del llibret educatiu -“Cent anys educant i aprenent”-, l’argument del qual fou escrit per Ignasi de Loiola que pouà la seva inspiració del brollador de la Bona Nova de Jesús.

I d’aquests clixés inesborrables, avui en surt el revelat de moltes fotografies:

Algunes ja groguenques, altres en blanc i negre, la majoria a tot color. M’ha semblat oportú, doncs, rescatar algun clixé i glossar-lo, a la meva manera, molt suaument i breu -si això és possible- abans de tornar a tancar la capsa dels records i a punt que tu emprenguis la nova ruta que t’ha d’obrir altres paisatges de la mateixa manera que els qui ja fa uns anys -“tempus irreparabile fugit”- la transitem i podem dir-te que no ens en penedim gens ni mica d’haver arribat on som.

1. PER FER-HO DE FORMA CLÀSSICA: EL TEMARI DELS CLIXÉS DE L’ÀLBUM FOTOGRÀFIC 

Vet ací els peus de plana, algun dels títols dels clixés fotogràfics més significatius que he escollit del nostre amistós recorregut:

 

• 1.1. Des del cim del Tagamanent…
• 1.2.. En la delectança d’algun migdia a taula…
• 1.3. Entre el Trivium i el Quadrivium…
• 1.4. A l’ombra dels xiprers…
• 1.5. Llàgrimes d’alegria amb suport incondicional…

Som-hi, doncs, i vegem quin comentari en surt de cada epígraf:

1.1. DES DEL CIM DEL TAGAMANENT…

Aquest enunciat, que té com a base la realitat d’una excursió esforçada i valenta, condensa el que jo he anant captant de tu mateix respecte del teu amor a la terra, tant topogràficament i cultural, així com de la teva fidelitat a la llengua catalana…

Efectivament:

Érem a les primeries dels anys 80 i, cosa que ara l’estat físic no es ho permetria pas de fer -ahir mateix ho comentàvem-, vàrem arribar un dia sans i estalvis al Tagamanent amb una setantena de nois de 8è d’EGB. En aquell moment encara no hi havia cap noia en el grup. Tanmateix, des de l’alçaria del Tagamanent, on es contempla quasi mitja Catalunya em de gust referir-me a:

• • De la pujada al Tagamanent -mai més ben dit- en faig un símbol panoràmic del que per a tu representa l’amor a la nostra terra, situada entre el mar i la muntanya, esquitxada de vida humana que es mou en els pobles i a les grans ciutats.
  • I parlant de ciutats, també Barcelona, lloc de la teva naixença, Cap i Casal des de l’Edat Mitjana i en una situació geogràfica meravellosa, contada pel geògraf Avietus i pel mateix Cervantes “en sitio i belleza únicas”.
  • Tanmateix, la primera excursió va ser al Castell de Centelles on hi vam anar a buscar abundants fòssils. Més tard, també vàrem trepitjar junts el Montseny -un jardí de flora important i zoo de fauna nodrida-, així com també Montserrat, un museu de cultura i de religiositat i, sobretot, baluard de la llengua catalana.

Saps molt bé que en tots aquests llocs citats hi guardem preuats records, moltes fotografies virtuals, que el ventijol que acarona aquestes serres no ha pogut ni podrà esborrar ja mai…

1.2. EN LA DELECTANÇA COMPARTIDA D’ALGUN MIGDIA A TAULA…

Aquest títol, que amaga l’anècdota de moltes trobades, la convertiré ara en una categoria que vol mostrar la teva imparcialitat davant les persones i les situacions, el teu sentit de la justícia, la teva aversió a qualssevol filia i/o fòbia, la teva intel·ligent capacitat per distingir i/o separar l’amistat de les responsabilitats institucionals, la teva tendència natural a visionar-ho tot des de l’objectivitat més acurada…  

Efectivament:

A l’escola no és que ens trobéssim massa vegades al menjador. Jo tenia uns horaris i tu te n’establies uns altres, tot i que en els actes institucionals, per raó del càrrec, ens vèiem a la taula -dita de la presidència-, sense que aquesta mai existís expressament perquè, com se sap, la presidència sempre es constitueix allí on hi ha el qui presideix.

Però una altra cosa ha estat la trobada mensual -sobretot a partir de la meva jubilació- en algun que altre indret on hem compartit taula en algun restaurant. Algú, i ben distorsionadament, pot pensar: “Quina xafarderia, quin safareig”…! Doncs, serà que no…! Perquè la teva prudència i la lloable tendència a veure en positiu els esdeveniments -a voltes potser una mica des d’una òptica massa optimista- jo, per part teva, només m’he assabentat de l’escola, de tot allò que el bon engranatge ha propiciat o de tot allò que jo personalment he observat i, de part teva, només m’ha arribat l’expressió del bon funcionament amb -diguem-ho clar-, alguns episodis malestrucs que s’han anat solucionat.

I dels episodis que, per raó del meu càrrec com a ex secretari general, havíem hagut de gestionar junts -qüestions a voltes prou punyents, altres de més agradables- ens entretenia, sobretot, l’avaluació posterior que en fèiem del procés i del resultat, per cloure i tancar, qualssevol dels assumptes en qüestió, a l’armari de l’experiència.

Sobre la consideració de les persones, punt i a part. Cal dir que jo, que t’he conegut molt de prop, m’has ofert sempre l’ocasió per reafirmar-me -una vegada més i de la qual cosa en dono fefaent testimoni explícit- en el teu meticulós i profund respecte vers tothom, en la teva delicadesa i discreció respecte de la preservació del secret professional i, fins i tot, de les reserves confidencials. I amb les persones, per altra banda, també he pogut copsar la teva consideració i estima vers les petites coses, la confiança sempre positiva en la resolució esperançada dels conflictes, el tacte i la prudència en la responsabilitat del teu càrrec, viscut amb el cap seré i amb el cor il·lusionat, com una autèntica missió de servei que has dut a terme fins al final.

I com a paradigma confirmador d’aquest sentit refinat que tens de la justícia -parlo ara de la justícia distributiva- vet aquí una mostra clara del grau d’assoliment a què has arribat en saber diferenciar l’amistat lleial del deure institucional.

Per això, ara et recordo i porto aquí una anècdota personal que, tot i que algú pot considerar-la exagerada o, fins i tot, negativa, per part meva li n’atorgo, des de l’agraïment, tot el ressò de positivitat que pugui contenir. Resulta ser això:  a l’hora de jubilar-me, després d’haver-te escrit una carta amb tots els “ets i uts”, consideracions i agraïments des del Gènesi a l’Apocalipsi del meu estil, vas retornar-me una resposta, com havia de ser, igual a la que tenies preparada per a tothom amb les mateixes condicions. Resposta correcta, tendent a freda, institucionalitzada, sense massa alegries, amb el segell de l’escola i la numeració de sortida corresponent, sense cap més concessió que allò estrictament estandaritzat.

Alguna persona m’ha preguntat si em demanaves consells. Doncs, també serà que no, perquè, en tot cas, jo sabia que si necessitaves consultar quelcom en tenies prou amb la FJE que, en tot cas, és la institució a la que et devies i d’allà on en podia sortir la directiu més exacta. Fins i tot, en qüestions en què jo no hi estava pas d’acord, però que l’obediència feia que tu complissis amb exactitud

Per tant, i per acabar aquest punt farcit d’exemples:

-De què parlàveu, preguntarà algú.

Doncs, podem dir que de les coses positives de l’escola i dels esforços de mantes persones per fer-la avançar, entre foscors -a vegades- perquè algunes situacions no es presenten gens fàcils, i entre clarors -també- perquè l’entusiasme de molts ha fet que aquest transatlàntic enorme segueixi navegant.

I, deixant les coses de l’escola, el que sí puc afirmar es que, en tot cas, hem xiuxiuejat bastant en aquests àpats mensuals -i sense pretendre desvetllar cap tema concret- de les nostres respectives mullers -de la Rosa i de l’Eugènia i dels nostres fills… que, certament, no és pas poca cosa, ni cap broma…!

1.3. ENTRE ELS CONTINGUTS DEL “TRIVIUM” I EL “QUADRIVIUM”…        

Aquest enunciat no es refereix a cap sentència llatina, sinó que fa referència al contingut de les set arts liberals que s’ensenyaven en l’antiguitat clàssica i que comprenien dos grups d’estudis: el “Trivium” (amb la gramàtica, la dialèctica i la retòrica) i el “Quadrivium” (amb l’aritmètica, la geometria, l’astronomia i la música). Lletres i ciències. I, en conseqüència, ara toca dir unes paraules sobre l’exercici de la nostra professió, del nostre servei a l’escola des d’aleshores fins avui…

Efectivament:

Durant prou anys, mentrestant tu portaves la feixuga càrrega de dos tutories en aquells cursos de 8è d’EGB i imparties el “quadrivium” -és a dir, les matemàtiques i les ciències-, jo vaig aparèixer un dia de 1982 al tercer pis de l’edifici València per fer-me càrrec del “trivium” susdit, és a dir, de les lletres.

Van ser uns primers anys de coneixença mútua potser no massa feliços -com tu saps, per la meva desorientació de la crisi pròpia dels quaranta anys- i, fins i tot, hi va haver-hi algun moment en què la meva presència a l’escola va trontollar. Més endavant em vas confessar: “Quin disbarat s’hagués comès, si arribes a marxar”.

Però els anys no van deixar que aquesta situació de cert desconcert i desorientació arrelés perquè havent d’aplicar els meus coneixements i mètodes pedagògics als teus tres fills, de forma successiva, prou que tu te n’’assabentares molt bé, i de primera mà per ells, com aprenien les coses del “trivium” i quina era  l’atmosfera que es respirava realment a la classe i matèries que jo impartia: segons he pogut saber, fins i tot la Rosa i tu mateix assistíeu virtualment a les meves classes, de tant en tant, i apreníeu també de valent perquè jo a casa teva era objecte predilecte d’imitació teatral -entre seriosa i alegroia- per part dels teus tres, aleshores adolescents, que sempre m’han estimat i reconegut… De tot això, ha passat molt de temps i ara podem recordar-ho amb exquisida complaença.

I, sobre aquest tema professional cal revelar moltes més coses. Però, repassant tot el procés, i per no fer-me pesat, apunto només el següent:

• • La confiança en passar-me una de les tutories,
  • L’assignar-me coordinador de l’etapa,
  • L’escollir-me com a cap del departament de llengua (amb la reforma educativa a coll i que, et recordo, vaig passar tot un estiu sense vacances…)
  • El formar part com a membre de l’equip directiu d’ESO i BAT…

… Serveis i responsabilitats de poca broma, perquè havent-les de gestionar totes a la vegada, se’m podia aplicar allò de “quien mucho abarca, poco aprieta, pobre noi / home de molts oficis”, cosa que tu mai vas pensar de mi, però jo què portava la dolça càrrega ja sé de les nits en blanc que vaig passar.

És més, quan al final del curs 1999-2000 vaig apreciar que se’m deslliurava d’algun càrrec de cara al curs venidor, vaig agrair-t’ho i em vaig sentir veritablement força alleugerit, tot i que alguna cosa estranya percebia i que no em quadrava. Tanmateix, aquesta percepció va durar poc. Se m’havia preparat una trampa: m’esperava el nomenament de secretari general, servei que penso he portat amb dignitat i lleialtat, tant amb l’Enric Puig durant cinc anys, com amb tu mateix, durant dos cursos acadèmics.

Escolta: te’n recordes, Josep, que durant unes llargues setmanes et vaig substituir -no he sabut mai si materialment o virtual, “de facto” o “in pectore” en la direcció general de l’ETPClot…? Bé. Els qui no se’n recorden, perquè no ho sabien, són la majoria dels aquí presents. Quan el P. Xicoy me’n va parlar, perquè tu t’havies hagut de sotmetre a una intervenció quirúrgica amb la seva corresponent recuperació, m’ho vaig prendre de broma. Tanmateix, alguna cosa seriosa va haver-hi de tot això perquè, sense esperar-ho, vaig rebre l’ordre del dia, en dues ocasions, per participar a les reunions de directors generals de JE: una a Sant Pere Claver de Vila Vilà i l’altra a Joan XXIII.

Durant aquestes setmanes perllongades, els dies se’m van fer eterns, i de forma discreta i callada, sense dir res a ningú, amb calfred al cos i fent més hores -si hi cabien- de les normals, et tenia informat sobre les eventualitats de l’escola. Tot, en definitiva, va ser molt fàcil i més perquè la Rosa Ma Piqué, que era la directora de Centre, va fer-me bon costat. I és clar, com que no ho varem notificar ningú em va presentar complicacions, així com tampoc satisfaccions. I com que aquesta eventualitat que acabo de relatar mai ha constat ni constarà per escrit –“scripta manent”– la dono a conèixer avui perquè, en tot cas, la tradició oral faci que s’ho emporti el vent amb rapidesa…

I, atès que sobre les “lletres” i les “ciències” es poden dir moltes coses, acabo aquest apartat tenint present que, els de lletres, els del “trivium” -com dèiem abans- ens movem com ocells a la regió de les idees, però així que trepitgem terra quedem empantanats.

En canvi, vosaltres, els de ciències, els del “quadrivium”, ara correu el moment més esplèndid de la història de la humanitat perquè la ciència descobreix nous aspectes:

• • de l’univers (el seu origen, cosmologia…),
  • de la natura (física quàntica, caus indeterminista, relativitat…),
  • de l’essència de la vida (biologia molecular, genètica, evolució…),
  • del funcionament de la ment (neurobiologia…),
  • de la transformació del món mitjançant la tecnologia (transports, comunicacions, medicina, energia…),

sense que tampoc se m’escapin els perills que porta el progrés i que amenacen la nostra societat (armes químiques, nuclears o biològiques, escalfament de la terra…). Ara bé, també aquí, donem-nos les mans en l’aplicació de la ciència a la nostra vida. Tot i que alerta…!

Adonem-nos-en d’una cosa: en tocar els roents límits ètics de la humanitat, hem de tornar a les platges immenses de la metafísica i, fins i tot, al univers de la pròpia teologia. De tot plegat ja en saps molt, Josep, tot i que, a partir de la teva jubilació temps tindràs per saber-ne encara més, aprofundir i gaudir.

Vull recordar a tothom que les respostes a les preguntes / qüestions gens fàcils que et vaig formular per a l’entrevista del n. 51 de la revista «Claver» ja ofereixen el contingut d’un llibre obert sobre la teva personal reflexió respecte de l’administració educativa, la teva valuosa experiència en el món de l’educació, sobre la dimensió humana i social de la vida i la prospectiva de progrés que, com dius -i em va agradar molt que ho escrivissis- “el món que els nens i les nenes que el curs vinent iniciaran l’Educació Infantil no es pot ni imaginar i, ni tan sols tindrà res a veure, amb el que es trobaran quan arribin a la seva adolescència”.

L’hermenèutica profana d’això en diria ser “profeta del futur”… tot i que l’hermenèutica bíblica et consideraria com un “testimoni” que, en definitiva, és el que ets, pel teu exemple com a persona treballadora, exigent amb tu mateix i amb un esperit de servei a tota prova, capaç d’un acurat discerniment (el cap ben moblat) i d’un amable acolliment (el cor sempre disposat), tot plegat aiguabarrejat amb un polsim de timidesa, propi de les persones que respecten els altres i no van de savis salomons per la vida…

1.4. A L’OMBRA D’UN XIPRER…

La imatge metafòrica que he fet servir més a l’hora d’honorar la mort d’algun membre de la comunitat educativa ha estat el contingut que envolta “La dinàmica del misteri pasqual cristià”, representació que, per altra banda, la mitologia més antiga ja n’aporta vestigis extrets del cicle agrícola de la natura.

Vida i mort, mort i vida. He expressat, al llarg dels meus anys de secretari general, l’alegria de prou naixements i la tristor de moltes absències…

Efectivament:

• Tristeses. Tristeses, quan al llarg d’aquests anys he hagut d’acompanyar-te i viure en viu la urpada de la mort en la persona de la teva estimada mare, de tres del teus germans i la del pare de la Rosa.

Ens hem trobat una i una altra vegada al cementiri, a l’ombra dels xiprers, sense paraules, rumiant, cadascú a la seva manera, el misteri o l’enigma més gran de la condició humana com n’és la mort. Rebutjant la ruïna total i la desfeta certa i definitiva que la mor comporta, amb -això si- sempre amb un bri d’esperança perquè si la llavor no mor en la terra preparada, res no torna a la vida com molt bé saps per biologia. I aquí rau, en tot cas, tota la potència del misteri pasqual -el pas de la mort a la vida- que els creients cristians malden en assolir vivint contra tota esperança.

• Alegries. Alegries, perquè les llavors, aparentment mortes, tornen a donar vida, en aquest cicle de la natura, i apareixen en els camps novament fruits ufanosos. Has viscut també el goig d’esdeveniments importants: dos naixements que perllonguen la família i que, tant feliç et deuen haver fet.

En alguna fotografia -tu que ets tan discret per naturalesa- jo t’he vist, mostrant a la comunitat educativa dues espigues precioses, unes nenes gemades, joia de l’avi Josep i de l’àvia Rosa -qui ho diria!- tan joves i enamorats abans i encara ara, tan savis i estimats avui mateix.

Queden molts clixés per revelar. Per això, també havia preparat altres títols per al peu de les fotografies. Saps que això no representa per a mi cap problema. Però es fa tard i tampoc cal marejar més el personal. Ara bé, n’hi ha un de darrer que no puc oblidar-me’n i, tot i que poques persones el podran copsar, jo te’l manifesto públicament. Diu així el seu enunciat:

5.1. LLÀGRIMES D’ALEGRIA AMB AL TEU SUPORT INCONDICIONAL…

Va passar al teu despatx un mig matí, d’un dijous 26 de gener de 2007 a les 10 hores. Una trucada telefònica i, a l’estil del procés del misteri pasqual, la mort es transforma en vida. Vaig quedar sense paraules, vaig començar a vessar llàgrimes i més llàgrimes i te’n vas anar del despatx que utilitzaves com a Director general i em vas deixar amb la solitud i l’acompanyament de l’emotiu i desitjat moment que la notícia telefònica m’havia proporcionat…

…I fins aquí puc parlar. I prou, perquè ningú digui que sóc massa clàssic, barroc en l’escriptura, especialista en oracions subordinades, llarg i pesat. Quan vull també sé resumir i, per això, ja està!

2. CLOENDA

Amistat, il·lusió, lliurament: un darrer retrat en tres simples paraules…

Amistat, il·lusió, lliurament. Vas sortir un dia a la pantalla en una gravació meritòria -vaja esforç que vas haver de fer- i en un intent d’aplicar-me tres paraules que, segons el teu entendre, pretenien definir el meu pas per l’ETPClot. Això, va succeir en una celebració com aquesta ara fa ja dos anys, en ocasió de la meva jubilació a l’espai del Gimnàs, dedicat al P. Joan Ollé, de la nostra escola del Clot.

Mira, Josep, et retorno les teves paraules, però simplificades i amb una cabriola adverbial en llengua llatina: “ad invicem” que vol dir, “recíprocament” o “a la recíproca”... I tot això vol dir que, en entrar a l’espai de la daurada jubilació, tot allò que conjuntament hem anat realitzant al llarg de la nostra etapa educativa, ara ha de seguir igualment. Per tant, “seguir junts tots plegats és molt millor”. 

I per acabar, diguem unes paraules de record a tots els qui continuen i agafen la torxa que nosaltres i tots els de la nostra generació que ens ha tocat i ens toca deixar l’escola per situar-nos en un altre «xip» i començar a viure la darrera etapa de la nostra vida amb el goig que ens proporcioni la jubilació:

“Recordeu que… la memòria dels alumnes és fràgil, obliden fàcilment allò que han après. Però la memòria del seu cor reté per a tota la vida allò que han sentit i viscut. Si voleu educar, procureu no omplir el cap de massa instruccions… És molt millor que ompliu els seus cors de valors i de vivències…”.

 “Recordeu que… es produeix més calor encenent un llumí que parlant de foc. Que s’il·lumina molt més encenent una espelma que descrivint el sol. Si voleu educar no imposeu els vostres camins. Mostreu els vostres ideals caminant. No es pot educar sense amor. Si estimeu i viviu sincerament… educareu sense proposar-vos-ho…”! Amen.

Amen -o sigui-, així en sia…!  / Miquel Àngel Bosch i Fridrin / a Barcelona, 1 de juliol de 2009

En el darrer tram de la vida, tot entrant a la daurada i tardoral jubilació, encara queda un bon tros de camí per fer. Al fons s’hi veu una llum. Doncs, que la claror ens il·lumini i ens porti cap als escenaris desconeguts que durant el temps laboral no hem pogut assolir