La temàtica a tractar en l’espai d’aquestes planes web, després de fer-se pública la sentència condemnatòria contra el moviment independentista català en referència als esdeveniments del 20-S i de l’1-O de 2017, se circumscriu als enunciats següent:

1. UN NEGUIT D’ENTRADA: ELS «FAKE NEWS» CORRABOREN QUE EN TEMPS DE BEL·LIGERÀNCIA LA VERITAT N’ÉS LA PRIMERA VÍCTIMA (Primera part)

2. DAVANT DE LA SENTÈNCIA 459/2019 DE LA SALA SEGONA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL: UNA DESFETA O EL REIXIR DE L’INDEPENDENTISME…? (Primera part) 

3. LA REVOLUCIÓ DE L’INDEPENDENTISME: ENTRE LA PAU I LA BEL·LIGERÀNCIA (Primera part)

4. ESPANYA, L’ESTAT ESPANYOL I ELS ESPANYOLS / CATALUNYA, LA NACIÓ CATALANA I ELS CATALANS (Segona part)

5. PASSEN ELS DIES. FEM UNA MIRADA DE REÜLL A LA NOSTRA TERRA CATALANA (Segona part)

Tot i això, per tal de poder il·lustrar-nos adientment  i realitzar un seguiment prou aclaridor del procés independentista català, m’és plaent indicar els temes tractats en aquestes planes -des del començament del moviment en aquesta darrera dècada, fins a la publicació de la Sentència 459/2019 de la Sala segona del Tribunal Suprem pel que fa al Judici de la Causa especial 20907/2017-, la qual cosa es por copsar tot clicant els diversos enunciats que reculllen els continguts “ad hoc” i l’evolució imparable dels darrers esdeveniments polítics, socials, jurídics i policials consignats en aquest llibre digital de planes web personals sobre Catalunya:

ENTRE LA DIADA DE SANT JORDI I L’ONZE DE SETEMBRE 2014: ÉREM, SOM I SEREM…!

ENTRE L´11-S I EL 9-N de 2014: ÉREM, SOM I SEREM… (1714-2014)

DES DE LA FESTA DE SANT JORDI A POCS DIES PER ABASTAR LA JORNADA DE L’1 OCTUBRE DE 2017: DE MOLT ABANS, A L’ANY 2017 I MOLT MÉS ENLLÀ…!

ARRIBATS A L’1-O DE 2017, JA SOM ALS DIES DESPRÉS…PERÒ, «AIXÍ NO, MAJESTAT «PERQUÈ «TIMEO DANAOS ET DONA FERENTES» (La traducció d’aquest verset de l’Eneida es troba cap al final de l’article)

L’ACADEMIA DE PLATÓ: L’ESCRIPTURA VERSUS EL DIÀLEG. A FAVOR DEL DIALÈG EN CONTRA D’ESTRIPAR PAPERS…

ARA FA QUARANTA ANYS…! MUSICAL DE TROMPETES O REDOBLAMENT DE TAMBORS. I MENTRESTANT, ESPEREM…!

BENVINGUDA REPÚBLICA CATALANA EN EL DESPERTAR D’UN SOMNI EN TREN…

TRES QÜESTIONS DE 2017 EN UN SOL TEMA DESPRÉS DE LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA CATALANA VIRTUAL:

• [1] DEL COL·LECTIU DE RECLUSOS, A LA COMUNITAT DELS SENSE SOSTRE: TINC UN CALFRED QUE EM RESSEGUEIX EL COS.

• [2] LES ELECCIONS DEL 21 DE DESEMBRE DE 2017 SOTA L’OMBRA DE LA UNIÓ EUROPEA I TRES PREGUNTES INQUIETANTS.

• [3] CADA DIA SE SUPERPOSA A L’AFANY DEL SEGÜENT I UN ESDEVENIMENT SINGULAR S’EXPANDEIX EN MOLTS D’ALTRES MÉS…

BARCELONA-BRUSSEL·LES, UN VIATGE D’ANADA I TORNADA…

LES ELECCIONS DEL 21D, UN BANY DE REALISME QUE CAL ADMINISTRAR DEGUDAMENT…

DEL LLUNARI DE LA PASQUA DE PENTACOSTA EN PENTAGRAMA METAFÒRIC, AL CALENDARI SOLAR DE LA FESTA DE SANT JOAN AMB REGISTRE INDEPENDENTISTA…

LA GUERRA DELS LLAÇOS GROCS…

11-S, LA DIADA 2018 I ALTRES QÜESTIONS RELACIONADES…

DIES QUE DURARAN ANYS, A PARTIR D’UN MES D’OCTUBRE TARDORAL…

MUNTANYA AMUNT, CAP AL CEL DE LA LLIBERTAT…, PER TREPITJAR UN ANY DE VERGONYA I DEIXAR EN ELS CIMS FLORS DE DIGNITAT…

A LES ACABALLES DE L’ANY 2017 ENTRE LLÀGRIMES I ESPERANCES:

• [1] EN LA PÈRDUA DE LA MAJORIA ABSOLUTA INDEPENDENTISTA AL PARLAMENT DE CATALUNYA,

• [2] A LES PORTES DEL 27 D’OCTUBRE, -EN EL PRIMER ANIVERSARI DE LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA, TOT I QUE SIMBÒLICA I NO DUTA A TERME-, PERÒ AMB LA VOLUNTAT DE CONSTRUIR-LA I

• [3] ENTRE EL DESENCANTAMENT DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA I L’AFANY QUE, EN TOCAR TERRA, PUGUI TORNAR A ENLAIRAR-SE…

EL JUDICI I LA SENTÈNCIA DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA PESARAN COM UNA LLOSA EN LA HISTÒRIA D’ESPANYA…?

PASSEN MOLTES COSES EN EL DECURS DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA I CAL DESTRIAR MOLT BÉ DEL «TÓTUM REVOLÚTUM», EL GRA DE LA PALLA…

POSAR UNA PICA A FLANDES, LA METÀFORA MODERNA DE CLAVAR UNA LLANÇA A MADRID…!

EL JUDICI DE LA CAUSA ESPECIAL 20907/207 SOBRE ELS ESDEVENIMENTS INDEPENDENTISTES DEL 20-S i 1-O DE 2017 I LA SENTÈNCIA CONDEMNATÒRIA 459/2019 DE LA SALA SEGONA DEL TRIBUNAL SUPREM EN TRES FASES EXPLICITADES A CONTINUACIÓ:

• ( I ) UN MÓN DEL REVÉS: JUDICATURA VERSUS POLÍTICA. ALLÒ QUE MAI S’HAURIA D’HAVER DIRIMIT EN UN JUDICI I «EL COMENÇAMENT» DEL QUAL EN LA CAUSA 20907/2017 CONTRA EL PROCÉS CATALÀ…

• ( II ) UN MÓN DEL REVÉS: JUDICATURA VERSUS POLÍTICA. ALLÒ QUE MAI S’HAURIA D’HAVER DIRIMIT EN EL QUAL I «EL DESENVOLUPAMENT» DEL JUDICI EN LA CAUSA 20907/2017 CONTRA EL PROCÉS CATALÀ

• ( i III ) UN MÓN DEL REVÉS: JUDICATURA VERSUS POLÍTICA. ALLÒ QUE MAI S’HAURIA D’HAVER DIRIMIT EN UN JUDICI, «LA FINALITZACIÓ» DEL QUAL I LA «SENTÈNCIA» DE LA CAUSA 20907/2017 CONTRA EL PROCÉS INDEPENDENTISTA CATALÀ EN LES PERSONES DELS SEUS LÍDERS POLÍTICS I SOCIALS, NÚMERO 459/2019…

TSUNAMI DEMOCRÀTIC 2019: HO TORNAREM A FER, DESPRÉS DE 10 ANYS…! DES DE L’ANY 2010 AL DEL 2019 NO S’HAN INTERROMPUT NI HAN PRESCRIT LES GRANS MANIFESTACIONS DE LA DIADA NACIONAL CATALANA DE L’11-S…

EL 150è ANIVERSARI DEL NAIXEMENT DE MAHATMA GANDHI -ENTRE LES PORTES DEL 2n ANIVERSARI DE L’1-O DE 2017, AMB LA SENTÈNCIA DE LA CAUSA ESPECIAL DEL TS 20907/2017 CONTRA L’INDEPENDENTISME CATALÀ A PUNT-, UN TSUNAMI DEMOCRÀTIC I LES ESTRATÈGIES D’ACTUACIÓ «NO-VIOLENTA»

4. ESPANYA , L’ESTAT ESPANYOL I EL POBLE DE LA CASTELLA  / CATALUNYA, LA NACIÓ CATALANA I EL POBLE CATALÀ

4.1. TRETS DEL CARÀCTER ESPANYOL

Si calgués descriure les característiques del caràcter espanyol -a banda de moltes virtualitats indiscutibles de que n’està dotat- ens trobaríem que, en el seu inconscient col·lectiu com a poble, hi formiguegen aquelles proeses que van esclafar les civilitzacions d’Amèrica del Sud i d’altres de mig món -aquell “Imperio donde nunca se pone el sol”- tot convertint els seus personatges en  conqueridors, guerrers, militars ensuperbits de les seves batalles i que sempre els hi ha costat reconèixer plenament la derrota. D’aquí que l’enfrontament, l’anorreament i la humiliació són trets aplicables a qui ha dominat un gran lmperi.

L’espanyol, fort i valent, tendeix a ridiculitzar el vençut. I en el cas que hagi perdut una batalla, es decanta per esborrar de la memòria i de la història tant la seva debilitat com el seu pejoratiu ridícul.

4.1.1. LES PÈRDUES COLONIALS D’ESPANYA 

De fet, la història té ben assenyalades totes les pèrdues successives de les moltes possessions de les grans colònies espanyoles hagudes en els darrers segles, com un “leitmotiv” recurrent, a causa de la intransigència pròpia del caràcter espanyol.

Vegem-ho tot repassant els fulls més tristos de la Història d’Espanya en aquest sentit de les pèrdues colonials del que va ser un gran Imperi:

• Felip V (1700-1746): Nàpols, Sicília, Sardenya, Milanesat, Flandes, Gibraltar, Menorca

• Carles III (1759-1788): Dominica

• Carles IV (1788-1808): Sud d’Estats Units: Trinitat i Tobago

• Ferran VII (1808-1823): Paraguai, Colòmbia, Equador, Guatemala, El Salvador, Costa Rica, Nicaragua, Hondures, Panamà, Uruguai

• Isabel II (1833-1868): Mèxic, Xile, Veneçuela, Bolívia, Argentina, República Dominicana

• Alfons XII (1874-1885): Perú

• Alfons XIII (1886-1943): Cuba, Puerto Rico, Filipines

• Francisco Franco (1892-1975) / Juan Carlos I (1938-): Sàhara occidental

• Felip VI (1968-): Catalunya…???

4.1.2. EL PENSAMENT SOBRE ESPANYA DE POLÍTICS I ESCRIPTORS DE RENOM

Pot resultar d’interès consignar aquí unes perles extretes de diversos personatges espanyols que, considerant Espanya a la seva manera en un moment determinat de la història, s’adaptarien prou bé al procedir d’avui en dia:

Tota una corrua d’escriptors de prou renom que, d’alguna manera, parafrasegen les paraules buides i maldestres de l’expresident del PP -Mariano Rajoy- tot un poema en blanc i inconsistent:

«España es una gran nación y los españoles muy españoles y mucho españoles»

Sap molt de greu haver-ho de comprovar, però «labentibus annos», encara perdura -quan es tracta de Catalunya  i de la defensa de la Unitat d’Espanya, o fins i tot, de la visió que se’n té del tarannà espanyol-, aquella mala maror que, en el seu temps, personalitats de la filosofia i de la literatura espanyoles, escrigueren d’acord amb una criteriologia adversa i malauradament formada i que avui en dia seguim patint…

Antonio Machado,  Miguel d’Unamuno, Pío Baroja, Ramón María del Valle-Inclán en són alguns dels importants exponents del segle XIX i també  representants del segle XX, entre polítics i actors. Efectivament:

4.1.2.1. MIGUEL DE UNAMUNO

De Miguel de Unamuno n´és ben coneguda aquella carta que va escriure a Azorín, sobrenom de José Martínez Ruiz, quan li’n va expressar:

“Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta, pero no convenceréis porque convencer significa persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta en esta lucha, razón y derecho. Me parece inútil pediros que penséis en España”.

«Merecemos perder Cataluña. Tenemos testículos en vez de sesos en la mollera».

4.1.2.2. ANTONIO MACHADO

I amb semblant o anàleg criteri també Antonio Machado, quant a la autobiografia que ens va deixar, n’espigolo aquests pensaments:

“Tengo un gran amor a España y una idea de España completamente negativa”.

«En España, de cada diez cabezas, nueve embisten y una piensa».

4.1.2.3. PIO BAROJA

Pío Baroja, natural de Donostia nasqué el 28 de desembre de 1872 i va morir a Madrid a l’any 1956. Metge i escriptor, va viure en el sí d’una familia de periodistes i editors. Els seus primer treballs literaris foren senzills escrits d’articles a diaris. Però aquest important literat de la Generació del 98 destaca, sobretot, per la narrativa i el teatre.

“En España hay siete clases de españoles: los que no saben; los que no quieren saber; los que odian el saber; los que sufren por no saber; los que aparentan que saben; los que triunfan sin saber, y los que viven gracias a que los demás no saben.» 

4.1.2.4. RAMON MARíA DEL VALLE INCLÁN

Sobre España, en concret, se atribueix a Ramón María del Valle-Inclán la frase, escrita a “Luces de Bohemia” –una esperpèntica i tràgica obra teatral sobre la vida de Max Estrella– que, en el seu enterrament, es refereix que:

“En España el mérito no se premia. Se premia el robar y el ser sinvergüenza. Se premia todo lo malo”.

«España, en su concepción religiosa, es una tribu del Centro de África».

4.1.2.6. ANTONIO CÁNOVAS DEL CASTILLO

Antonio Cánovas del Castillo (Màlaga 8 de febrer de 1828-Mondragón, Guipúscoa 8 d’agost de 1897) va ser un polític i historiador espanyol, figura cabdal de la política espanyola de la segona meitat de segle XIX. Va exercir el càrrec de president de el Consell de Ministres en sis ocasions, alternant el poder, principalment, amb el seu rival polític Práxedes Mateo Sagasta. Sota el seu govern es va aprovar la Constitució de 1876 i va contribuir a  crear una aparença de democràcia que posava fi a la inestabilitat política que arrossegava el país des de dècades anteriors.

D’entre algunes de les seves frases, en destaquem una que pot ajudar a fer pensar:

«Español es aquel que no puede ser otra cosa».

4.1.2.7. MANUEL AZAÑA

Manuel Azaña (Alcalá d’Henares 10 de gener de 1880-Montauban, 3 de novembre de 1940) va ser un polític, escriptor i periodista espanyol president del Consell de Ministres (1931-1933) i president de la Segona República (1936-1939). Destaca la seva tasca al voltant de les reformes que va implementar durant el seu govern, l’anomenat bienni social-azañista, i pel seu paper com a cap del bàndol republicà durant la guerra civil espanyola.

«Si los españoles habláramos sólo y exclusivamente de lo que sabemos, se produciría un gran silencio que nos permitiría pensar».

4.1.2.8. PEPE RUBIANES

Pepe Rubianes s’especialitzà en mim, imitacions i monòlegs i destacà per la seva ironia, el seu àcid sentit de l’humor i la seva incontenible xerrameca esquitxada de constants renecs. D’aquest home lliure se’n poden extraure moltes frases «ad hoc» respecte del tema que ens té ara entretinguts. D’altres frases en són cridaneres i perfectament ben polèmiques. Fins i tot, devastadores. Però n’espigolo d’ell una que, relacionada amb els fake news ens cal ara indicar aquí com a resum de la molta xerrameca existent i inconsistent en aquest començament del segle XXI en marxa:

«Amb tant d’imbècil amb carnet d’opinador, els savis callen».

4.1.2.9. CATALUNYA I LA PREMSA DE MADRID (1901)

Una editorial de La Vanguardia de l’any 1901 del segle XX: «Cataluña y la prensa de Madrid»

Josep Maria Casasús -catedràtic emèrit de la UPF i membre de l’IEC- s’entreté en buscar i destriar peces històriques, com la troballa d’aquesta editorial de La Vanguardia, dirigida per Modesto Sánchez Ortiz -un diari gens sospitós de catalanisme en aquell moment- del 9 de maig de 1091, així com la caricatura de «La Campana de Gracia» d’aquella setmana. Deu dies després triomfava a les eleccions de diputats a Corts la candidatura catalanista «dels quatre presidents»: el Dr. Bartomeu Robert, Albert Rusiñol, Lluís Domènech i Montaner i Sebastià Torres.

I com si el temps no hagués passat devades, torna a constatar-se ser un drama tot que fa més d’un segle encara perdura com l’estructura de l’ADN impresa al cervell i al cor d’una majoria de diaris -per no dir tots- espanyolistes. Seguim igual…! Efectivament:

«Vuelven algunos periódicos de Madrid a tomar el rábano por las hojas, y perdónenos que usemos esa frase vulgarísima para expresar su lamentable equivocación. A pesar del entendimiento de aquellos colegas pocas veces o ninguna se ha conseguido que examinen los complejos problemas que aquí surgen, con serenidad de juicio. El suceso aislado, individual o de grupo, lo convierten por la hipérbole en suceso social, y el momento de una exaltación cualquiera lo dan como estado de ánimo permanente. La consecuencia primera de ese error es atribuir al pueblo catalán, ante las demás regiones españolas, sentimientos y actitudes que no tiene, y como sobre esas supuestas actitudes y sentimientos se hace allí el comentario, éste pide inspiraciones a la pasión y tonos a la ofensa, con lo cual viene la consecuencia segunda, que es echar leña al fuego y enardecer aquí los ánimos para la protesta contra tales errores e injusticias. No somos sospechosos de catalanismo en el sentido político de la palabra, porque jamás hemos militado en sus filas […].

Pero lamentamos que algunos colegas de Madrid, no sólo no acierten a estudiar con serenidad el catalanismo político, ni tampoco acierten a cumplir, a pesar de su deseo, la misión de paz que les corresponde, sino que contribuyan a la confusión y al malestar, hablando de explotadores y explotados, y afirmando que unas regiones viven del sudor de las otras. No por patrióticas ni por justas podemos admitir esas frases ofensivas, contra las cuales protestamos. El sentimiento de justicia obliga a reconocer que Cataluña vive de su propio trabajo, y el sentimiento de patria debiera poner freno a la antipatriótica tarea de azuzar a unas regiones contra otras, sobre todo en lo que a nuestro juicio tenemos por nuestra profesión singulares deberes de fomentar el recíproco amor y la recíproca consideración entre todas […].

Sobre todo eso llamamos la atención de los periódicos de Madrid, y de todas las personas de buena voluntad, no sólo para que tengan serenidad de juicio, al apreciar la situación de Cataluña, sino para que libren su propio espíritu de los estragos de una información:

• a veces calumniosa,

• a veces exagerada,

• y a veces totalmente gratuita o falsa…

… como cuando, por ejemplo, esa información establece relaciones entre anarquistas y catalanistas, relaciones que jamás hemos sabido ver los que en Cataluña vivimos. Y no escribimos más, porque queremos predicar con el ejemplo la sobriedad y la prudencia».

4.1.2.10. RAMÓN COTARELO

L’escriptor i politòleg Ramón Cotarelo, en twitter, ha advertit que la política d’enganya la gent és cosa dels espanyols i no admisible a la República Catalana.

Diu en un twitter que segons es diu: 

«Hi ha reunions secretes entre el govern (PSOE i Podem) i (JxCat i ERC). Esperem que sigui mentida. La política d’enganyar a la gent amb pactes a reservats és cosa d’espanyols i no admissible a la República Catalana. Que parlin, però en públic, amb llum i taquígrafs».

I en un altre twitter:

«Espero que ERC i JxCat no votin els pressupostos dels carcellers espanyols, siguin del PP, del PSOE o de Podem. La dignitat i els drets dels nostres presos no es venen. Voleu PGE? Deixeu anar els ostatges»

Tanmateix, no només això sinó que el politòleg i escriptor ha manifestat al programa Tot es mou de TV3, que la informació que reben els espanyols sobre Catalunya és «pitjor que zero», i ho ha atribuït a una parcialitat i biaix dels grans mitjans de comunicació espanyols:

«En temps de pau o de guerra, o tant si es fuma la pipa de la pau com si no, la informació que tenen és zero. O pitjor que zero, és una informació mediada per uns detestables mitjans de comunicació dominants que són absolutament parcials i esbiaixats»,

 

Ramon Cotarelo, ha presentat el llibre Discurso a la nación catalana, tot indicant que la idea que Espanya és una nació, és en realitat «una idea molt canviant en el temps»:

• «Quan es diu unitat d’Espanya es parla d’un país que abans era un altre diferent. Sense anar més lluny, quan era propietari del Sàhara o de Fernando Poo i Río Muni. Ja no dic res de quan era propietari de l’Amèrica del Sud».

• «Espanya no és una Nació, sinó un Imperi compost per nacions que es van descobrint a si mateixes i esqueixant de l’imperi».

• «El que ha fet l’imperi és negar-se a reconèixer la seva condició d’imperi en procés de fragmentació i destrucció, i mantenir per tant una idea de nació absolutament artificial i estrambòtica a la qual diuen Espanya, que no és altra cosa que una denominació diferent per a la denominació de Castella».

• És a partir del segle XIX, «quan els cau l’edifici a sobre, i descobreixen la necessitat de reciclar-se en nació». Aquest és l’intent de la Generació del 98 i les posteriors, de construir una idea de nació. I no s’adonen que si obligues una part molt sensible de milions de persones, una minoria nacional, a ignorar la seva condició nacional i a forçar que se sumin a l’aliena, no deixes que ni aquesta nació ni la teva prosperin»

 

• Una gran munió de frases de personatges del poble espanyol sobre els espanyols, apareixeran en clicar aquest enunciat.

 

• Què pensen els espanyols dels catalans…? Cliqueu l’enunciat i podreu comprovar-ho desagradablement.

 

• Fòbies i fílies: què pensen catalans i espanyols els uns dels altres? Un maremagnum de dades i opinions gens confortables. Clica aquí per saber-ho.

 

4.2. TRETS QUE CARATERITZEN EL TARANNÀ DEL POBLE CATALÀ

Per altra banda, els trets del caràcter català manifesten històricament, malgrat les successives onades de gent provinent d’altres contrades i països, una tendència negociadora. Es diu que el català és essencialment acollidor, pactista, dialogant, liberal, moderat, pràctic, treballador, burgès, “individualista socialitzador” (pels estrets lligams que l’uneixen amb la família, als amics, al propi país i enfront de l’Estat espanyol), comerciant, estalviador, defensor de les seves tradicions, generalment assenyat (prudent i meticulós) i, de tant en tant, amb tocs de rauxa (bromista amb tendència a riure-se’n de si mateix).

4.2.1. ALGUNS TEXTOS DE POLÍTICS I ESCRIPTORS SOBRE CATALUNYA

 

4.2.1.1. AZORÍN

No té pèrdua aquest text d’en José Antonio Martínez Ruíz -Azorín- sobre Catalunya escrit a «El Crisol» el 19 d’agost de 1931, sota el títol «En su integridad»:

«Digamos dos palabras -sin importancia- acerca del asunto Cataluña. Para decidir en el asunto Cataluña se puede leer o no leer; se puede leer mucho o no leer nada. Si no se lee nada, se acepta el resultado de un largo proceso de siete siglos y se da el fallo favorable a Cataluña; si leemos, habremos de encontrarnos frente a nosotros, pobres lectores, con una ingente montaña de papel. Montaña que a lo largo del tiempo ha ido formándose con libros, libros grandes y chicos, muchedumbre de libros, con folletos, con trabajos de revista, con artículos de periódico, millares, millones de artículos de periódico, con discursos, incontable multitud de discursos, con documentos legales, documentos que llenan los anaqueles de los archivos. Y cuando tengamos ante nuestra vista tan formidable montaña pensemos en las disciplinas humanas que han sido puestas a contribución para que estos discursos fueran pronunciados. Todas las disciplinas: la filosofía, la historia, el derecho, la filosofía de la historia, la historia del derecho, la estética, la etnografía, el folklore, la poesía erudita, la poesía popular, la novela, la sociología, el derecho consuetudinario, la filología, todas las disciplinas, en suma, estudiadas para demostrar que Cataluña tiene una vitalidad propia, que Cataluña es una nación. Y cuando, después de desflorar esa enorme producción bibliográfica de Cataluña, ya que no repasaría toda, cosa imposible a fuerzas humanas, cuando, después de desflorar esa enorme bibliografía, queramos acercarnos un poco a la materia viva, hablaremos de tener en cuenta todos los cambios y los vislumbres y los tornasoles de la pasión política, no a lo largo de cuatro siglos, sino, sencillamente durante los últimos cincuenta años. Entonces veremos cómo cada diez años o menos, cada seis años, se produce en Cataluña un formidable remolino de opiniones, de ideas, de sentimientos, de pasiones políticas. Al cabo de seis años, lo que creíamos saber ya no lo sabemos; la política en su marcha vertiginosa es otra. Han nacido nuevos partidos; unos partidos se han injertado con otros; los antiguos han revestido formas nuevas; los hombres que antes estaban en predicamento ya no lo están; son otros los que ahora dan el tono al movimiento. Las teorías que antaño corrían como válidas han sido reemplazadas por teorías nuevas. Creíamos conocer el ideario de los catalanistas y tenemos que estudiar de nuevo sus programas; otras doctrinas están ahora en curso. Los hombres se suceden y las ideas también. Y en este gigantesco torbellino, a lo largo tan sólo de los últimos cincuenta años, por encima de la muchedumbre de nombres políticos de teorizantes, emergen en la memoria los nombres de Mañé y Flaquer, Almirall, el doctor Robert, Prat de la Riba, Maragall, Torras y Bages, Cambó, Rovira y Virgili… ¡Qué vida tan intensa la de esta nación desde hace siete siglos! La ondulación de la historia de Cataluña es interesante; nada más curioso e instructivo. Seguir las fluctuaciones de la nación catalana desde la Edad Media hasta el presente es contemplar el más bello panorama. Con la imaginación, hemos ido, en un rato de soledad, siguiendo el curso de esa substancial historia. Al llegar al siglo XIX nos íbamos deteniendo, primero en los nombres de los poetas; nos deteníamos en Cabanyes, tan infortunado, en cuyos versos, como en los de Chénier, se da la síntesis del romanticismo y el clasicismo; nos deteníamos en Verdaguer y le veíamos con su cara de labriego, con su cara algo mongólica, angustiado, errante del palacio barcelonés a la montaña; nos deteníamos en Maragall, tan amigo de los escritores que formábamos la legión de 1898, Maragall tan sensitivo, que podríamos simbolizar en el sensitivo almendro que él ha descrito en una de sus poesías; nos deteníamos en José Carner y con él gustamos los “frutos sabrosos” de la tierra catalana. Pero de todos los nombres ilustres de Cataluña, no eran éstos los que cautivaban nuestra atención. Otros nombres eran ahora más sugestivos que los nombres de los artistas.

«Cataluña tiene una vitalidad propia, es una nación (…). Seguir las fluctuaciones de la nación catalana desde la Edad Media hasta el presente es contemplar el más bello panorama»

Y esos nombres eran los de los fabricantes. Siempre hemos tenido la ilusión de hacer un libro, acaso una novela, cuyo personaje central fuera una fábrica: no una fábrica nueva, con reciente y poderosa maquinaria, sino una fábrica viejecita y modesta. En sus tiempos esta fábrica ha hecho figura en el mundo; pero ahora ya ha sido superada por las enormes fábricas. Sin embargo, ella conserva la escrupulosidad, el sentido de la perfección en lo que elabora. Y así lo que de ella sale es estimado por los conocedores. ¿Cómo no hemos de sentir atracción por los fabricantes de Cataluña? Ahora hemos sentido deseos de repasar esos nombres, y hemos ido leyendo los de D. Federico Ricard, marqués de Santa Isabel; D. Juan Salerós, D. Ramón Romaní, de antigua estirpe de papeleros; D. Manuel Feliu y Coma, Ferrer Vidal, D. Ramón Torelló, Permanyer, D. José Antonio Muntadas, creador de la gran fábrica “La España Industrial”; D. Claudio Arañó, que introdujo en la industria la moderna maquinaria; don Fernando Puig, que fue el primer fabricante de España de hilo para coser. Los nombres de algunos de estos fabricantes se unían a recuerdos y sensaciones de la niñez; las sensaciones de un niño que, en la casa solariega, en el cuartito de la costura contempla las madejitas de hilo ceñidas con una abrazadera de papel en que va estampado el nombre del fabricante, acaso D. Fernando Puig, y los ovillos, y las piezas de lienzo de las que saldrán las sábanas y los manteles. Acaso estas antiguas sensaciones han podido más en el amor a Cataluña que los versos de los poetas.

No una vez sino varias hemos leído el libro de D. Alejandro de Ros, deán de la catedral de Tortosa, libro que se titula “Cataluña desengañada”, impreso en Nápoles en 1646 y que lleva una portada curiosa. En la portada una matrona, con el escudo de Cataluña, está en lo alto de un risco, y va a precipitarse al abismo; en la hondura por donde va a arrojarse Cataluña crece un ramo de lises, las lises de Francia, y una leyenda dice: “Incerta aspes, certa amaritudo”. Incierta la esperanza y amargura cierta. Otra matrona, con el escudo de España, que s e halla al lado de Cataluña se ha abalanzado a ella y la detienen para que no se precipite. Con esta estampa se alude al intento de Cataluña de arrojarse en brazos de Francia. Y no sabía Cataluña o lo olvidada, –nos lo cuenta el autor– que desde 1285 eran más de veintitantas veces las que los franceses habían invadido y devastado Cataluña. El libro del deán Alejandro de Ros es un libro españolista; el autor trata de disuadir a sus paisanos de su enemiga a España. Para él, catalanes y castellanos se complementan. No existe oposición entre unos y otros. “Es el catalán -escribe Ros- corto naturalmente, y tan poco esparcido que el encogimiento tal vez parece grosería o menos capacidad; y es tanto lo que se despeja y se desbroza con el trato con el castellano, que, sobre el buen fuste de su natural, sobre la entereza de su condición y aquella sólida firmeza de su segura amistad, le sirve de precioso esmalte la comunicación del castellano”. Nótese lo de la entereza del carácter y lo de la segura amistad. Cuando se escribía la “Cataluña desengañada”, como corolario a los sangrientos sucesos del reinado de Felipe IV, Cataluña estaba en una de les depresiones de su camino. El mismo Ros no dice que los grandes señores de entonces tan ilustres en prosapia como los castellanos, no pasaban en sus rentas de seis mil ducados. Y andando en el tiempo, en el siglo XIX, Cataluña torna a esplender como en sus mejores épocas.

«…a Cataluña debe dársele todo lo que pide en su integridad. En su integridad y sin regateos. Todo y en el acto. Y así terminará cordialmente el desasosiego de 400 años»

Una historia de siete o más siglos; en esa historia, cuatro centurias de inquietud, De inquietud para Cataluña y de preocupación para el resto de España. No ha habido sosiego ni para Cataluña ni para el resto de España en ese largo período. Se ha hecho todo lo que se ha podido, por parte de Cataluña y por parte de España, para evitar la inquietud de unos y la preocupación de otros, y no se ha podido. No se ha podido en cuatro siglos y no se podría en otros cuatro. Ya es hora de que la inquietud y la preocupación terminen. Cataluña tiene derecho a vivir su vida. El resto de España debe, sin más dilación, hacer que Cataluña viva su vida. ¡Que acabe la fiebre de cuatro siglos! Todo debe hacerse con elegancia y pulcritud. Vamos a ver si esta Cámara, en que hay quienes quieren hacer el jabalí y lo que hacen es otra cosa; si esta Cámara, en que los jóvenes se muestran tan ufanos de su juventud, flor de un día, y en que los viejos no saben expresar en qué la edad provecta rivaliza con la moza y aun la vence; si esta Cámara sabe colocarse a la altura de lo que la realidad reclama en este momento histórico para España y para Cataluña. La voz de un transeúnte, que no tiene voto, simple voz de la calle, es la de que a Cataluña debe dársele todo lo que pide en su integridad. En su integridad y sin regateos. Todo y en el acto. Con pulcritud y elegancia. Y así terminará cordialmente el desasosiego de cuatrocientos años».

Des d’aquesta descripció de caràcters -prou antagònics, entre el perfil castellà i els trets catalans-, així com també el pensament d’autors principalment de la generació del 1898, recupero aquí la idea de la antiguitat bíblica de David i de Goliat que ens mostra com «l’astúcia sempre sol vèncer la força». Per tant, el temps dirà a l’esdevenidor per quin costat s’inclinarà, finalment, el piu de la balança de tot aquest contenciós entre la prevenció de l’Estat espanyol i el repte de Catalunya.

4.2.1.2. MIGUEL DE CERVANTES

Ve a tomb recuperar una bellíssima plana de Miguel de Cervantes escrita en el Quixot, en què hi deixa constància, prenent Barcelona com a cap i casal de Catalunya, de la seva gent i del seu paisatge.

Fins i tot, el conjunt de l’obra de l’autor posa en evidènciajosé Maria Carrascal la diferenciació hispànica respecte dels catalans en alguns capítols de l’obra. Ja sigui tocant al final de la gran novel·la de cavalleria, precisament a la platja del barri de la Barceloneta en què el protagonista es vençut pel “Caballero de la Blanca Luna”, i a on Cervantes posa punt i final a les fantasioses  aventures del “Caballero andante”, ja sigui també en la referència a l’estada agitada i impresionant del Quixot a Barcelona, o bé quan l’autor cervantí, en el Capítol LXXII de la segona part, li’n regala a la ciutat comtal el millor i elogiós spot publicitari que mai hagués pogut somniar aquesta urbs liberal i creativa, oberta al mar de la mediterrània:

«Archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza única; y aunque los sucesos que en ella me han sucedido no son de mucho gusto, sino de mucha pesadumbre, los llevo sin ella, sólo por haberla visto».

4.2.1.3. JOSÉ MARÍA CARRASCAL

José María Carrascal, escriptor i periodista, de línia conservadora i gens dubtós de frivolitats independentistes, a l’any de 1978 escriu en el diari «ABC» un article sota el títol «Catalanizar España» que, traslladat als nostres dies, ens serveix d’interès històrico-social pel seu contingut. L’article diu així:

«No se asusten. No se trata de abogar por el dominio del catalán sobre el resto de los españoles; no se trata de sustituir la hegemonía madrileña por la barcelonesa. Además , dudo que a los catalanes les interesase. Los catalanes perdieron, hace mucho tiempo, sus ambiciones hegemonistas – más o menos desde aquel episodio fulgurante de los almogávares – y desde entonces se han dedicado a su propio florecimiento, en vez de malgastar energías en subyugar a los demás.

Tal vez porque fueron los primeros, entre los pueblos de Europa, que comprendieron que imperialismo es contrario a democracia. Hay que temer muy pocas cosas de los catalanes, y la que menos, afanes de señorío.

Lo que aquí sugerimos es cosa muy distinta y más profunda: que la catalanidad pase a ser parte operante del alma española, hasta ahora no fecundada por ella: que el hecho catalán no se reduzca a aquella esquina, sino que se incluya en el resto de la nación, no para aplastar lo que es genuino de cada tierra, sino para ensancharlo, potenciarlo y enriquecerlo, haciéndolo más apto para la nueva situación que España inicia.

Una de las mayores desgracias que ha sufrido nuestro país, es lo que ha venido presentándose como «espíritu español», apenas impregnado de catalanismo, cuando debería haber sido uno de sus ingredientes principales. Bien distinto nos hubiera ido, muchas desventuras nos hubiésemos ahorrado, de haber ocurrido así. Pues pudo haber tiempos en que, para ser algo en el mundo, lo mejor era descabezar moros, cruzar cordilleras o conquistar imperios con una docena de hombres.

Pero esos tiempos han pasado hace muchos siglos, y al empeñarnos en sujetar el alma española a tales características, la hemos empequeñecido, mutilándola y haciéndola poco apta para las nuevas circunstancias.

No recuerdo quién dijo, que la única forma de hacer una nación moderna de España, era llenar el país de suizos o ingleses.  ¡Y eso teniendo al lado a los catalanes!   ¡Qué ceguera ¡ ¡Qué desatino!

Cataluña ha sido la gran desconocida para el resto de España; desde luego más desconocida que Francia, Italia, Inglaterra o la misma Alemania. Se conoce más la literatura rusa que la catalana, y nuestro conocimiento de Cataluña, está hecho a base de cuatro lugares comunes, todos ellos erróneos cuando no agraviantes.

Sólo los que, por azares de la vida, hemos tenido la suerte de que nuestras familias fueran a residir allí, pudimos darnos cuenta de las enormes diferencias que hay, entre lo que se cree en el resto de España que son los catalanes, y lo que son en realidad.

España no tiene que ir fuera de sus fronteras a buscar virtudes cívicas modernas: las tiene dentro de ella misma en Cataluña, y no me refiero sólo a la laboriosidad, al sentido organizador y de empresa, a la iniciativa. Me refiero a algo más valioso y raro: a la mezcla de tradición y modernidad que hace a los países a la vez estables y dinámicos, al espíritu de cooperación, sin el que una nación no pasa de reino de taifas; al respeto a la intimidad ajena, algo prácticamente desconocido en el resto de España, y que tal vez sea la cualidad más preciosa del espíritu catalán. Todo ello lo necesita España, hoy más que nunca, pues es con esos mimbres con los que se teje auténtica democracia.Sin ellos de poco sirven Constituciones, partidos, urnas.

Cataluña viene adelantándose durante los últimos siglos al resto de España, y la gran tragedia de ésta ha sido no seguir la dirección que le marcaba la que, a fin de cuentas, era su avanzadilla europea. ¿Ocurrirá otra vez algo parecido? ¿Se construirá la nueva democracia española con la colaboración de los políticos catalanes, o seguirá ignorándoseles? Y cuando hablo de políticos catalanes no me refiero a los de allí nacidos, para pasar luego por el filtro de Madrid: me refiero a los catalanes cien por cien, gentes que nos digan las cosas un poco bruscamente, sin rodeos: que nos transmitan su sentido común, su instinto práctico, su conciencia de responsabilidad individual y colectiva. Algo que estamos necesitando cada vez más angustiosamente.

Cuando oigo decir a personas sensibles, inteligentes, que Cataluña no puede separarse «porque el Ejército no lo permitiría», siento como un puñetazo en plena cara. ¿Pero todavía estamos con éstas? ¿Todavía no hemos aprendido?

No. Cataluña no puede separarse porque la necesitamos, hoy más que nunca, y hay que decírselo cuanto antes, bien alto, sin rubores, sin vergüenzas.

Necesitamos no sólo su industria, su arte, su organización, su modernidad, sino también su espíritu, su ejemplo, sus líderes, su «seny».

Y espero que ella también nos necesite a nosotros, para ser algo más que un rincón delicioso, cultivado y pintoresco en el Mediterráneo, y proyectar continentalmente, a través de España, el espíritu catalán, que todavía tiene mucho que decir en esa Europa por hacer».

 

4.2.2. SOBRE EL FUTUR DEL «PROCÉS»

«EL FUTURO DEL PROCÉS», un recent article d’Antonio Garrigues Walker  publicat a La Vanguàrdia el dia  19 d’octubre de 2019, escrit en plena efervescència política i social, després d’haver-se fet pública la Sentència 459/2019 de la Sala segona del Tribunal suprem en la Causa especial 20907/2017 contra els líders independentistes polítics i socials:

«Que nadie se alarme más de lo estrictamente indispensable, que nadie abra el capítulo de agravios y deslealtades, que nadie descalifique, insulte o denigre al oponente, que nadie pierda la seguridad de que encontraremos soluciones civilizadas. Ahora es el momento de levantar la cabeza y aportar al debate toda la grandeza y toda la dignidad que merece.

Catalunya es una comunidad culta, próspera y profundamente europea. Una comunidad llena de atractivos tanto intelectuales como físicos. El catalán es gente convivencial, pragmática, eficaz en la acción y con un alto grado de curiosidad intelectual y un deseo auténtico de estar al día y conocer el saber de su tiempo.

Dicho lo anterior, quiero reiterar algunas ideas que he publicado en La Vanguardia en los últimos tiempos y concretar la posición en estos momentos que aparentan ser especialmente difíciles.

Empecemos por afirmar y reconocer que Catalunya se merece un respeto, un gran respeto, y España en su conjunto tendrá que hacer el esfuerzo necesario para conocer cómo piensan y que quieren los ciudadanos catalanes al margen de las distorsiones mediáticas y políticas. Catalunya tiene que sentir por de pronto la profunda admiración del resto de España por todo lo que ha hecho en el proceso de desarrollo, modernización y enriquecimiento de nuestra vida democrática, económica y cultural. Sin Catalunya hubiera sido absolutamente imposible alcanzar el grado de progreso actual.

Catalunya tiene que sentir además que respetamos sin reservas -e incluso con cierta envidia- la pasión por su identidad, por su lengua, por su cultura, por su historia y también sus deseos de alcanzar las máximas cotas posibles de autogobierno. No hay obstáculos legales insalvables en este proceso. Tenemos un sistema autonómico -que es una de las formas de ser federal- que admite crecimientos asimétricos en estos temas sin suponer en cuestión ni en riesgo la igualdad y la solidaridad. Es una cuestión de tacto, equilibrio y sensatez política. Por su parte, Catalunya tendrá que reconocer la contribución de España a su desarrollo global y en concreto la contribución económica tan decisiva y esencial como la de Catalunya a España y también su integración en un Estado que ha dado ya a su autonomía tanta o más capacidad de acción que la que tienen la mayoría de los estados federales del mundo. Un dato que suele olvidarse.

No es nada probable que en este momento histórico se produzca este doble ejercicio de reconocimiento y agradecimiento, pero siempre es bueno dejar constancia de lo que habría que hacer y también de lo que no habría que hacer.

Aceptemos, en todo caso, que las tensiones nacionalistas no son patrimonio exclusivo de España. Se están viviendo en la práctica totalidad de los países europeos y es muy probable que surjan otras nuevas. Vivimos una época donde los índices de complejidad y de cambio crecen día a día y generan sociedades fragmentadas, divididas,

El desacuerdo enriquece la convivencia y es ahí donde el ejercicio del diálogo debe incidir y prevalecer

atomizadas donde surge de forma natural la búsqueda de una identidad y una personalidad propia, para evitar sensaciones de orfandad y aislamiento.

Catalunya lo viene haciendo desde hace siglos y lo seguirá haciendo en el futuro. Nuestra obligación es aprender a convivir con esta idea y poner en marcha mecanismos de diálogo que partan de la realidad y no de ficciones o de ensueños. Sólo así se podrán erradicar o moderar los radicalismos, los sectarismos y los enfrentamientos que estamos viviendo con verdadera tristeza. Catalunya no se merece el deplorable espectáculo que están dando sus líderes, y la sociedad civil debe reaccionar con fuerza y exigir comportamientos responsables. Y el Gobierno español hará bien en entender que el tema catalán admite muchas y distintas aproximaciones intelectuales. La única que hay que eliminar es la que pretende que el desacuerdo impide la convivencia. Es justamente lo contrario. Es el desacuerdo lo que la enriquece y es ahí donde el ejercicio del diálogo debe incidir y prevalecer. Puede parecer buenismo, pero no lo es. Es el mensaje que la mayoría de los catalanes quisieran oír, sean o no independentistas. Lo que rechazan es la mentira absoluta, la manipulación de los hechos y la banalización de la violencia como un mal inevitable e incluso necesario. Acabemos con esta locura, con esta necedad, con esta insensatez».

4.3. EL FUTUR DE CATALUNYA

Quin en serà el futur de Catalunya…? L’esdevenidor ignot i sotmès també a moltes variables circumstancials i imputs de tota mena pronunciarà un dia el veredicte resolutiu que, més d’hora que tard, quedarà imprès en els “Anals de la Història”…

4.3.1. JUDICI CONTRA EL PRESIDENT DE LA GENERALIURTAT -QUIM TORRA- PER NO HAVER RETIRAT LA PANCARTA DELS PRESOS POLÍTICS I EL LLAÇ GROC DE LA BALCONADA DE LA GENERALITAT PER MANDAT DE LA JEC

El retrat de Felipe VI ha presidit tot el judici contra el president de la Generalitat, Quim Torra, al TSJC, acusat de desobediència per no haver atès les ordres de la Junta Electoral espanyola de retirar els llaços grocs i les pancartes de suport als presos polítics durant la campanya del 28-A de 2019. El president Torra, al banc dels acusats, en una sala amb un magistrat presidint el tribunal manifestament contrari a la denúncia pública de la repressió contra l’independentisme i un altre que fa dues setmanes declarava a 13TV que els jutges eren assetjats a Catalunya pels independentistes. I al fons, el retrat d’un rei que el 3 d’octubre de 2017 va proclamar que hi havia una part dels catalans que no mereixien el tracte de ciutadans. Semblava que Felipe VI beneís aquest judici polític contra Quim Torra, que vetllés per la culminació de l’enèsim procés de l’estat espanyol contra un president de la Generalitat. I era tan cridaner que Gonzalo Boye l’ha llançat contra la fiscalia per a replicar-li una afirmació sobre la pertinença de prohibir els llaços grocs en període electoral:

‘Dieu que els llaços grocs i les estelades no són compartits per tota la ciutadania. Doncs la figura del rei, tampoc, i és aquí, presidint aquesta sala.’

La intervenció de Boye a la tarda ha revolucionat el judici.

Perquè Boye:

• Ha aplicat al judici un marc que ha desorientat el tribunal i les acusacions, el marc europeu. Fins que al final de la presentació del seu informe, l’advocat ha demanat sorprenentment al tribunal que presentés una sèrie de qüestions pre-judicials al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) perquè digués si, d’acord amb la normativa europea, uns magistrats tan manifestament parcials podien jutjar un càrrec com el president de la Generalitat en una causa com aquesta.

• Ha furgat en la nafra: ha posat de manifest el punt més feble de la justícia espanyola als ulls d’Europa, és a dir, la politització; ha qüestionat que uns magistrats sortits d’un sistema d’elecció en què intervenen unes majories parlamentàries políticament oposades al càrrec que és jutjat puguin efectivament dirigir aquest procediment.

La loquacitat, contundència i irreverència de Boye han deixat:

• El fiscal amb cara tres déus;

• L’advocat de Vox, Juan Cremades, amb un pam de nas; i

• Els membres del tribunal, desconcertats.

El magistrat Jesús María Barrientos ha desestimat la petició de presentar les pre-judicials adduint que s’havien presentat de manera extemporània, és a dir, quan no tocaven, que ho havia d’haver demanat abans per no deixar les altres parts amb possibilitat de rèplica. Però Boye ja havia aconseguit, després d’una llarguíssima intervenció final, d’apujar la temperatura de la sala, i de canviar l’òptica del judici.

Faltava el torn d’última paraula del president Quim Torra, però abans el jutge Barrientos ha volgut respondre a alguns dels retrets que durant el judici li havien fet els advocats Boye i Isabel Elbal, quan li han dit que no tractava Torra amb respecte institucional, com a Molt Honorable President de la Generalitat. Barrientos ha dit que no ho ha volgut fer perquè el president fos tractat com qualsevol altre ciutadà que compareix davant de la justícia.

La intervenció de Torra ha estat dura, interrompuda per Barrientos quan qüestionava el paper de la fiscalia com a ariet judicial del govern espanyol.

• El jutge no ha consentit ni aquesta crítica ni la definició que en la fase de l’interrogatori Torra ha fet de Vox com a partit franquista.

I el president ha acabat a l’atac, considerant cosa pràcticament feta la seva condemna, criticant obertament els tres membres del tribunal, dient-los que havien d’haver renunciat a participar en un judici com aquest per la seva contaminació, pel fet de tenir un biaix ideològic i una posició sobre els fets que es jutgen que ja és de part.

‘És excepcional que s’assegui en un banc dels acusats un president en exercici, davant una justícia parcial, i per això molta gent defensa una república catalana’, ha dit Torra. Ha insistit que va desobeir l’ordre de la Junta Electoral espanyol de retirar els llaços grocs i les pancartes dels edificis de la Generalitat perquè no la podia complir, perquè la JEC no tenia autoritat sobre el president per a fer-ho, perquè materialment era impossible de fer complir una ordre com aquella i perquè atemptava contra la llibertat d’expressió.

‘No podia ni havia d’acatar l’ordre de la JEC com a president de la Generalitat. No es pot acatar una ordre que és il·legal. Si he de ser condemnat, benvinguda sigui la condemna, però no renunciaré mai a defensar els drets dels catalans, no renunciaré mai a defensar el dret d’autodeterminació.’ I ha reblat: ‘Em podeu condemnar però no canviareu la voluntat del poble de Catalunya.’

L’advocada Isabel Elbal havia enumerat en les qüestions prèvies del judici les vulneracions de drets que afectaven el president Torra en aquest judici, no tan sols la manca d’un jutge imparcial sinó també la indefensió i la vulneració de la presumpció d’innocència de què ha estat víctima, fins al punt que membres del govern espanyol han donat per fet que era culpable de desobediència. Però encara més inquietant: l’assumpció tant des de l’àmbit polític com social que Torra seria jutjat i que serà condemnat, amb els consegüents ‘rius de tinta especulant sobre la situació política a Catalunya tan bon punt el president sigui condemnat’. Es dóna per feta aquesta condemna, de la mateixa manera que es donava per feta la condemna dels dirigents independentistes jutjats al Tribunal Suprem, o la dels que van ser jutjats en aquest mateix TSJC per la consulta de 9-N de 2014.

Per això Boye i Elbal (i Torra) han recorregut a una confrontació oberta i directa amb el tribunal:

• Denunciant la poca legitimitat que té per a un judici com aquest, i

• Aplicant-hi el prisma europeu, que és el que menys pot suportar la justícia espanyola.

I és així com el judici ha quedat vist per a sentència, un judici exprés en què les acusacions han acabat renunciant als testimonis polítics que havien proposat:

• El portaveu de Ciutadans al parlament, Carlos Carrizosa;

• La delegada del govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera;

• El Síndic de Greuges, Rafael Ribó; i

• El conseller d’Interior, Miquel Buch.

El judici ha estat, doncs, més ràpid en un procés accelerat, que ha batut rècords de velocitat en els tràmits previs, com si hi hagués pressa a resoldre’l.

Els rumors al TSJC avui situen la sentència d’aquest judici abans de final d’any, d’ací a un mes a tot estirar. I serà condemnatòria. Faltarà el recurs al Tribunal Suprem espanyol, que pot resoldre’l en mig any a tot estirar (confirmant la condemna), de manera que a l’estiu probablement el president de la Generalitat haurà estat destituït del càrrec per un tribunal espanyol.

Torra n’és conscient i ha sortit del tribunal rebut per una concentració que ha entonat el cant de ‘Els Segadors’, al final d’una jornada llarga en què ha tingut el suport del govern en ple, del president del parlament i de nombrosos batlles, càrrecs públics i ciutadans que s’han aplegat per condemnar l’enèsim judici polític destinat a acabar en condemna.

5. PASSEN ELS DIES. FEM UNA MIRADA DE REÜLL  A LA NOSTRA TERRA CATALANA…

 

De Catalunya estant, i el poder repressiu de l’Estat espanyol

 

5.1. UNA CONSIDERACIÓ AMBIVALENT DINS DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA CATALÀ I ELS ESDEVENIMENTS DEL GENER DE 2020 SOBRE LA IMMUNITAT PARLAMENTÀRIA EUROPEA I LA INHABILITACIÓ PARLAMENTÀRIA CATALANA I ALTRES QÜESTIONS D’INTERÈS 

En referència a la nostra terra catalana, malgrat les victòries que pas a pas es produeixen sobre el procés independentista en l’àmbit europeu -vegi’s la sentència favorable del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre la immunitat parlamentària de l’Oriol Junqueras i de retruc les d’en Carles Puigdemont i l’Antoni Comín-, no podem oblidar ni les presons ni els exilis, que segueixen manifestant la seva cruel duresa, així com tampoc ni la repressió, ni la injustícia:

• Violació dels drets parlamentaris de l’Eurodiputat Oriol Junqueras…

• Violació dels drets parlamentaris del President de la Generalitat Quim Torra…

• Violació dels drets dels CDR’s –Operació Judes-, ara deixats en llibertat condicional…

• Conversió d’un òrgan administratiu -la JEC- en òrgan judicial i censor, a l’ampara del TS…

• Declaracions judicials de força investigats en relació al procés independentista i les manifestacions convocades…

• Manteniment de l’Euroordre del magistrat Pablo Llarena contra Carles Puigdemont i Antoni Comín d’abast només per al territori nacional espanyol…

Tot plegat en camí d’una execució flagrant i aterridora- per obra i gràcia de la JEC:

• Sigui sobre la inhabilitació exprés a l’espatlla de Quim Torra, a més a més del delicte de desobediència ja jutjat i amb sentència condemnatòria per l’Audiència Provincial de BCN, per no treiure a temps una pancarta i un llaç del balcó de la Generalitat, tot i a l’espera de la resolució del recurs presentat al Tribunal Suprem..

•  Sigui la supressió de la immunitat de l’Oriol Junqueras, com a parlamentari europeu, en un ball de resolucions  dictades per diferents tribunals com en són la favorable del TJUE de 19 de desembre de 2019 i la desfavorable de la Sala Segona del Tribunal Suprem del 3 de gener de 2020 que ha obligat al Parlament Europeu de considerar aquest parlamentari immune únicament des del 13 de juny de 2019 (proclamació electoral)  fins al 3 de gener de 2020 (sentència del TS). 

De fet, el President de la Generalitat -oh ironia- quedaria antidemocràticament remogut del seu càrrec -malgrat ho expressi un article del Dret Penal o de la normativa espúria -«ad hoc«- reglamentada per a un moment determinat de campanya electoral en què negant la “llibertat d’expressió” fa incomprensible que el no retirar a temps una pancarta amb un llaç groc que demanava “la llibertat d’uns presos”, esdevingui en una condemna o infracció punitives de gran alçada, la qual cosa encara hi afegeix més desproporció i vergonya.

Hi ha, en aquesta història i en moltes d’altres, quelcom d’inexplicable i incomprensible. I, en el cas que s’arribés a entendre no provoca, certament, cap mena ni de comprensió ni d’empatia. Al contrari, suscita un rebuig frontal de conseqüències imprevisibles…! Entre la indignació i l’eufòria en són ambdues els primers sentiments que em brollen aquesta nit freda i fosca de la consumació de la perfídia:

1. «Indignació«, per la cruel repressió persecutòria de l’estat espanyol, concretada en dues inhabilitacions vergonyoses (el President de la Generalitat i el President d’un Partit polític elegits pel i per al poble).

2. «Eufòria» perqué amb aquestes ignominioses decisions de revenja, el moviment independentista, no només creixerà portentosament, sinó que el cim o la línia de la separació entre Catalunya i Espanya la tenim quasi a tocar…!

Una realitat ferotge, però lligada amb una brillant utopia. Tant de bo que la pau de la nit acaroni els pensaments i sentiments trasbalsats i quan despertem d’aquesta nit fosca, la dura realitat indignant sigui un somni i l’enèrgica eufòria resplendent es converteixi en una realitat…!

Les notícies informatives, les decisions dels alts tribunals de justícia i els arguments polítics s’entrellacen ambivalentment i es produeix un «revolutum» que, per al ciutadà no versat en qüestions jurídiques, resulta incomprensible. Tanmateix, arribats a aquest punt en aquesta primera quinzena de gener del 2020, m’ha semblat molt adient fer-me amb un clarificador escrit  de Màrius Carol editat a La Vanguàrdia que expressa el següent:

«Cleòbul de Lindos, que va ser un dels set savis de Grècia, va esculpir en pedra l’aforisme: “Acceptar la ­injustícia no és una virtut, sinó tot el contrari”. Dit d’una altra manera, allò que és injust no correspon acceptar-ho i hem de ser capaços de combatre-ho. El Tribunal de Justícia de la UE ( TJUE) va reconèixer la condició d’eurodiputat d’Oriol Junqueras des del mateix moment en què va ser elegit. Segons el raonament dels jutges de Luxemburg, Junqueras hauria d’haver estat posat en llibertat en tractar-se d’un pres preventiu a fi de complir amb els tràmits de la seva designació i, en tot cas, l’ Alt Tribunal hauria hagut de sol·licitar un suplicatori a la Cambra per continuar actuant contra la seva persona. Tot i ­això, els magistrats del Suprem, d’acord amb el criteri de la Fiscalia, han decidit mantenir-lo a la presó, desautoritzar el seu despla­çament al Parlament Europeu per prendre possessió de l’escó i ­refusar la tramitació del suplicatori. El més curiós del seu argument és que afegeixen que la nova doctrina sobre la immunitat dels eurodiputats serà la que apliquin en el futur, malgrat que és diferent de la que s’ha tingut en compte amb Junqueras».

Respecte de l’Oriol Junueras i la seva condició d’eurodiputat, la decisió del Tribunal de Justícia de la UE del 19 de desembre de 2019 va ser, sense cap dubte, positiva. El tribunal afirmava de forma molt clara que la condició de membre de la institució parlamentària s’adquiria des de la proclamació dels resultats electorals, i que era, a partir d’aleshores, quan ja podia gaudir de la immunitat:

• La conseqüència és que Oriol Junqueras gaudia d’immunitat parlamentària des del 13 de juny de 2019, després que es proclamessin els resultats de les eleccions al Parlament Europeu.

• Aquesta immunitat teòricament implicava l’aixecament de la mesura de presó provisional amb l’objectiu de permetre-li desplaçar-se fins a la institució europea per complir-hi les formalitats requerides. Això no es va fer.

Tanmateix, un mes abans se l’havia deixat acudir a la cambra baixa del Congrés espanyol per recollir la seva acta de diputat. Fins i tot el TJUE concloïa que el en cas que el tribunal estatal competent -la Sala 2a del Tribunal Suprem- considerés que s’havia de mantenir la presó provisional, després de l’adquisició per l’interessat de la condició de membre del Parlament Europeu s’hauria hagut de sol·licitar al Parlament Europeu que suspenguéx la immuntat amb la màxima brevetat possible.

És cert que el TJUE deixa la decisió final en mans del TS espanyol, i aquest un cop més, ha optat per la fórmula més restrictiva, ja que considera que l’Oriol junqueras, «no està sotmés a una mesura cautelar de presó, sinó que està complint una pena imposada per una sentència ferma, la validesa i eficàcia de la qual no ha estat neutralitzada«. I, així,acorda que, per a l’Oriol Junqueras:

• No pertoca el desplaçament a la seu del Parlament Europeu.
• No pertoca atorgart-li la llibertat.
• No pertoca declarar la nul·litat de la sentència del 14 d’octubre dictada per la Sala 2a del TS.
• No pertoca tramitar el suplicatori davant el Parlament Europeu.

Tot queda com està. Es mantenen intactes els efectes de la condemna per a l’Oriol junqueras. Això sí, a la interlocutòria es recull que «ad futurum» el Tribunal Suprem (TS) acatarà el que diu el Tribunal de Justica de la Unió Europea (TJUE) i ho entén com una resolució diferent i complexa d’una nova concepció de la immunitat processal. El TS ha perdut -en aquest cas- l’ocasió d’interpretar els fets «in dubio pro libertate«, això és, «davant del dubte, a favor de la llibertat» i dels drets humnans, parafrasejant allò «in dubio pro reo«.

I encara que el Parlament Europeu ha considerat vàlida la immunitat de l’Oriol Junqueras, proporcionant-li l’escó a la cambra des del 13 de juny de 2019 -obeint la Sentència del 19 de desembre de 2019, emanada pel TJUE-, tanmateix li revoca els drets de parlamentari el dia 3 de gener de 2020, en rebre la Sentència del TS a qui el Parlament Europeu s’hi deu com Estat membre que n’és. Efectivament:

• Els serveis jurídics del Parlament Europeu han donat per acabat el mandat d’Oriol Junqueras com a eurodiputat. Accepten així la decisió del Tribunal Suprem espanyol després que la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, tot i essent favorable per a l’Oriol Junqueras, també expressa que cal acatar la sentència final que emani el Tribunal Suprem espanyol.

• L’eurocambra fa marxa enrere després que reconegués Junqueras com a eurodiputat i instés Espanya a acatar la sentència del Tribunal de Luxemburg, però assegurant que no tenen cap més opció que acceptar la decisió del Tribunal Suprem, al·legant que «segons la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, el Parlament Europeu està obligat a prendre nota sense dilació de les decisions que amb caràcter definitiu prenguin les autoritats judicials competents dels estats membres«. L’eurocambra en un breu comunicat es refereix a la jurisprudència d’una sentència de l’any 2005 en el cas de Jean Marie Le Pen contra el Parlament Europeu.

La decisió inicial del Parlament Europeu de Luxemburg es converteix així en paper mullat:

• La mateixa Advocacia de l’ Estat va suggerir que, encara que la sentència del Suprem era inatacable, es deixés sense execució el compliment de la pena de presó i es negociés amb el Parlament Europeu els termes de la llibertat de moviments a què podria acollir-se el president d’ERC, l’Oriol Junqueras.

• Certament, el Tribunal Suprem no ha considerat aquesta proposta i ha tractat la instrucció del TJUE com un document per a jurisprudència posterior.

La resolució del TS explicita que no se’l pot posar en llibertat perquè ja no és un pres preventiu, sinó algú sotmès a judici oral, la qual cosa suposa causa sobrevinguda d’inelegibilitat.

Però el Suprem no va esperar-se a rebre una resposta per a condemnar l’Oriol Junqueras i els altres presos polítics a cent anys de presó. Manuel Marchena va arribar a enviar una carta al TJUE de Luxemburg comprometent-se a acatar la sentència, però malgrat tot el TS ha decidit que la situació de Junqueras no canvia: ni llibertat ni immunitat ni suplicatori. I tot això, malgrat el menyspreu que el Tribunal Suprem fa al Tribunal de Jiusticia de la Unió Europea. Fixem-nos-hi: amb data de 14 d’octubre de 2019 el TS en una comunicació al TJUE, signada pel Magistrat Manuel Marchena, va establir:

«La resposta del Tribunal de justícia de la Unió europea, tindrà eficàcia amb independència de la situació de presó preventiva o de penat del senyor Oriol Junqueras i Vies»

Manuel Marchena no ha complert. El Tribunal Suprem ha creuat unes línies vermelles que el posen en una clara situació de vulnerabilitat institucionmal i jurídica. La retroactivitat que determina la sentència europea del TJUE, marcant la data de 13 de juny de 2019 com l’inici de la condició de diputat  de l’Oriol Junqueras, és el principi de tot. La llibertat dels milers de ciutadans de Catalunya que van votar-lo com a diputat del Parlament europeu ja estat vulnerada, com ho ha estat la llibertat de l’eurodiputat

Stuart Mill en el tractat Sobre la llibertat va decretar que la nació no pot estar defensada contra la seva pròpia voluntat i que la col·lisió entre els interessos del governants i els vots del ciutadans es decantava per la prioritat d’aquests darrers. Menyspreant els vots catalans al Parlament Europeu -encara que la llista de diputats pugui córrer i presentar-se un altre- el Tribunal Suprem expulsa d’Espanya la part de Catalunya que va votar els polítics sobiranistes al Parlament europeu i esquerda de mort la democràcia representativa espanyola. el mateix que fa quan condemna polítics i l’expresidenta del Parlament català -Carme Forcadell- per portar a terme el programa electoral pel qual van ser votats.

 

 

La interlocutòria del Tribunal Suprem dóna un cop de porta a l’Oriol Junqueras i al Tribunal de Luxemburg. I l’Eurocambra ha acceptat la decisió argumentant que, segons la jurisprudència de Luxemburg ha de ‘prendre nota sense dilació’ de les decisions dels tribunals estatals. Tanmarteix, hi pot haver recursos…?:

• Fonts de l’Eurocambra han explicat que la defensa de l’Oriol Junqueras té ara l’opció de presentar un recurs contra la decisió de l’Eurocambra al Tribunal General de la Unió Europea, que forma part del Tribunal de Luxemburg.

• La defensa de l’Oriol Junqueras presentarà ben aviat un recurs de súplica al Tribunal Suprem contra la decisió de Marchena i a la pròpia Sala segona. Si el Suprem tomba aquest primer recurs, la defensa pot recórrer al Tribunal Constitucional espanyol per vulneració dels drets polítics de Junqueras i els seus electors.

• Si el Tribunal Constitucional no concedeix l’empara, s’obrirà la via per a acudir al Tribunal Europeu dels Drets Humans.

Cleòbul de Lindos va defensar en els seus escrits que l’home ha d’actuar sempre tenint present tres prioritats: l’ordre, el temps i la moderació. Demanar-ho en el cas dels tribunals hauria de ser un pleonasme, però últimament el desordre, l’atemporalitat i la radicalitat són amenaces reals de la justícia. Ens falten savis i sobren ideòlegs…

 

5.1.1. UN ARTICLE D’ANÀLISI SOBRE INHABILITACIONS I IMMUNITATS: Ernesto Ekaizer

Un article d’anàlisi sobre la qüestió que ens ocupa -escrit per Ernesto Ekaizer– ens obrirà els ulls sobre la infàmia amb què ens trobem davant dels torpedes subterranis llançats pel clavegueram d’organisme de l’estat espanyol en concordància amb el partits dretans:

«Aprofitant un buit per les vacances d’alguns magistrats de la sala segona del Tribunal Suprem, la Junta Electoral Central (JEC) ha fet un atac sorpresa reunint-se en plena tramitació per a la investidura de Pedro Sánchez amb l’objectiu d’enfangar-la. L’atac ha consistit en ordenar, a petició de PP, Cs i Vox, que es doni de baixa com a diputat el president Quim Torra sobre la base d’una creativa enginyeria jurídica dirigida a inhabilitar-ho com a president de la Generalitat, i a continuació ha anul·lat la condició d’eurodiputat que, segons el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), posseïa Oriol Junqueras des del 13 de juny del 2019.

• En el cas de Quim Torra, la JEC s’ha dividit pràcticament en dues meitats, amb una majoria de set vocals, inclosa la magistrada presumptament progressista Ana Ferrer, contra sis.

• En el cas de l’Oriol Junqueras, el vot particular dels cinc magistrats discrepants -Ana Ferrer, integrant del tribunal del Procés, s’ha abstingut- no pot ser més breu i alhora tremendament eloqüent en la denúncia del cop d’usurpació dels set vocals que l’han impulsat:

“Considerem que, estant en tràmit de pronunciar-se la sala segona del Tribunal Suprem sobre l’abast de la immunitat declarada per la sentència de la gran sala del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 19 de desembre de 2019, hauríem de conèixer el sentit de la resolució del Suprem abans de resoldre la qüestió debatuda, per si pot tenir alguna incidència en la qüestió sotmesa a examen d’aquesta Junta Electoral Central”.

La JEC, en usurpar la funció de tribunal del Procés, es dispara al peu quan afima que Junqueras no pot ser eurodiputat per haver estat «condemnat per sentència ferma el 14 d’octubre del 2019», la qual cosa suposa admetre que posseïa immunitat en el moment de ser condemnat i va ser objecte de sentència sense la sol·licitud d’autorització al Parlament Europeu (suplicatori) per procedir contra ell. I això què implica: que la sentència és nul·la.

La resolució contra Torra pretén que una llei de caràcter general, la Loreg, sobre règim electoral general, estigui per sobre d’una d’especial, la de l’Estatut de Catalunya. La JEC aplica una norma de la LOREG per sostenir que Quim Torra pateix “ inelegibilitat sobrevinguda ”, una figura creativa tenint en compte que el president ja va ser triat el desembre del 2017 i, que se sàpiga, no és candidat a ser-ho, encara. Així es busca que, quan deixi de ser diputat, se l’inhabiliti com President. No obstant això, entre les causes per ser inhabilitat no hi figura la d’haver perdut l’escó. Sí quan s’és objecte d’una sentència ferma, que no és el cas.

Quan li sigui notificada, el president pot recórrer la decisió de la JEC, que tampoc és ferma, davant la secció quarta de la sala tercera del Suprem, que ja va ordenar el 2018 que es permetés a Carles Puigdemont ser candidat, tombant una resolució en contra de la JEC. La sala hauria de reunir-se i resoldre sobre aquestes mesures en 48 hores».

5.1.2. POT CONSIDERAR-SE LA JUNTA ELECTORAL CENTRAL (JEC) UN ESTAMENT ESTATAL IMPARCIAL…?: Javier Pérez-Royo

Aquest article d’Ernesto Ekaizer queda plenament corraborat per un altre article, escrit pel Catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla –Javier Pérez-Royo– amb el títol «Pot ser aquesta la Junta d’un Estat de Dret…?»

«La Junta Electoral Central (JEC) és la màxima instància de l’administració electoral dissenyada en la llei de règim electoral general (LOREG). Tot i que el pes de l’administració electoral recau en les juntes provincials, és la JEC la que estableix la doctrina jurídica aplicable en els moments decisius i més rellevants. Qualitativament és l’òrgan més important de garantia del procés electoral, en el qual descansa la credibilitat del nostre sistema democràtic.

En general, des que es van constituir les primeres Juntes Electorals -per a les eleccions del 15 de juny de 1977- fins a avui, la seva executòria ha sigut raonablement satisfactòria. L’única ocasió que recordo d’un comportament en clau política i no jurídica de la JEC va ser la decisió de no admetre la inclusió de Carles Puigdemont i Toni Comín en la candidatura per a les eleccions al Parlament Europeu del 26 de maig de l’any passat. Aquesta decisió va ser recorreguda davant la sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem i va ser anul·lada. Però no hi ha hagut més casos. El conjunt de les Juntes Electorals han donat credibilitat amb la seva actuació a l’administració electoral i, per tant, fiabilitat als resultats electorals.

Per això, crida poderosament l’atenció la decisió que va prendre la JEC ahir a la tarda (02.01.2020) i sobre la qual estic escrivint aquest comentari d’urgència basant-me en la nota emesa per la mateixa JEC i sense conèixer a fons, en conseqüència, la seva fonamentació jurídica.

La JEC ha decidit aplicar al president de la Generalitat l’article 6.2 b) de la LOREG, que diu textualment el següent:

«Són inelegibles: els condemnats per sentència, encara que no sigui ferma, per delictes de rebel·lió, de terrorisme, contra l’administració pública o contra les institucions de l’Estat… «

Com es desprèn del tenor literal del precepte, es tracta d’una norma «d’excepció», de protecció excepcional o extraordinària de l’Estat, pensada per fer front a amenaces de tanta entitat que exigeixen suspendre a càrrecs públics electes l’exercici de drets tan fonamentals com el de participació política reconegut a l’article 23 de la Constitució i d’un element tan essencial del dret a la tutela judicial efectiva de l’article 24 de la carta magna, com és la segona instància en el procés penal.

¿Es pot considerar objectivament raonable que la no obediència a una ordre de retirada d’uns llaços grocs d’un balcó sigui una amenaça per a l’Estat que exigeixi que s’activi una norma de protecció excepcional que comporta la suspensió de l’exercici de drets fonamentals?

L’interrogant es respon tot sol. La manca de raonabilitat i de proporcionalitat de la decisió de la JEC salta a la vista. Aquesta no pot ser l’actuació del màxim òrgan de garantia de l’administració electoral d’un estat de dret digne d’aquest nom.

Fa uns dies Ignacio Escolar va pronosticar que les dretes espanyoles pensaven  iniciar una estratègia de guerra jurídica contra el nou Govern. L’acte de la JEC posa de manifest que no s’equivocava en el seu pronòstic. Encara que, al meu entendre, l’estratègia de guerra jurídica la va posar en pràctica el govern presidit per Mariano Rajoy a Catalunya des de la tardor del 2017, si no abans.

L’acte de la JEC és un acte administratiu i és, en conseqüència, objecte de recurs davant la sala tercera del Suprem. Cal esperar que el recurs sigui estimat i que l’acte sigui anul·lat. Però el fet que la JEC estigui disposada a posar en qüestió la seva credibilitat com a òrgan neutral que garanteix la fiabilitat del procés electoral és un indicador insuperable de la degradació en què està caient el sistema democràtic de país».

5.1.3. UNA POSTDATA SOBRE LA JUNTA ELECTORAL CENTRAL (JEC): Andreu Más-Colell

I en un article al diari ARA, diumenge 5 de gener de 2020 –Andreu Mas-Colell– l’intitula com «Els Objectius de Desenvolupament Sostenible i una post data sobre la JEC». Evidentment, m’interesso per la postdata:

«Arribada la notícia de la sorprenent, grotesca i patètica decisió de la JEC, no em puc estar d’observar que és prova de desesperació de la dreta, que hi ha molta ràbia i que la derrota europea cou. També és un senyal de debilitat. És una provocació en la qual no s’hauria de caure. Als meus amics de JxCat els diria: ¿voleu dir que ara no toca abstenir-se en el vot d’investidura? ¿No fora bo viaualitzar a Europa que si, a la JEC, la dreta por guanyar per una minsa minoria de 7 a 6, perd en canvi per tretze milions de vots contra deu i mig on està representat el poble, on es fan les lleis? ¿Té sentit, amics, barrejar els vostres vots amb els d’aquesta gent?»

5.1.4. EL RESUM DE LES VIOLACIONS INFRINGIDES. UN ARTICLE -«EL DELIRI«- DE Pilar Rahola SOTA LA VISIÓ DE Gonzalo Boye

L’advocat Boye l’anomena el «territori inexplorat», perquè tot el que està passant en els darrers anys de judicialització de la política -ergo, de politització de la justícia- ha caminat per camins ignots. No és que les altes instàncies de la judicatura hagin forçat els límits de el dret penal en la seva persecució de l’independentisme, sinó que sembla que n’han construït de nous, transformats en legisladors i jutges. És a dir, no imparteixen justícia sinó que fan política.

Tot és nou i insòlit, i el sumari que fa Boye és aterridor:

• Certament, és insòlit que tot un govern, escollit democràticament, hagi estat perseguit, acusat i condemnat per complir un programa electoral…

• Ho és que un jutge cursi euroordres que després retira i torna a emetre…

• Ho és que s’impedeixi que Catalunya tingui el president i el Govern que havia escollit…

• També, que els parlamentaris escollits al Congrés siguin privats de la seva immunitat sense cap suplicatori…

• També és nou i insòlit que a tres eurodiputats se’ls negui la condició d’electes i se’ls privi de la immunitat parlamentària…

• Com és insòlit convertir un organisme administratiu, pensat per garantir el bon funcionament dels períodes electorals, en un ens censor i sentenciador, que s’atorga el dret de treure actes de diputats…

• Finalment, és nou i insòlit que la judicatura espanyola es passi pel forro la sentència de Tribunal de Justícia Europeu, la incompleixi i vulneri els drets dels eurodiputats independentistes electes…

• És a dir, per acabar, és nou i insòlit que tot un Tribunal Suprem estigui vulnerant la immunitat parlamentària (i les garanties que comporta), des del passat abril de 2019, dels diputats Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Raül Romeva, i, des de maig-juny del mateix any, estigui vulnerant la mateixa immunitat de l’eurodiputat Oriol Junqueras, alhora que ha intentat vulnerar els drets dels eurodiputats Carles Puigdemont i Toni Comín.

Tot sumat és nou, és insòlit i és brutalment escandalós. La política feta amb la toga és un escàndol i, sobretot, una amenaça. Ho és per tots els motius acumulats:

• Pels drets vulnerats…

• Per la repressió descarnada que ha desencadenat…

• Pel dolor infligit…

• Per l’erosió que ha representat a l’Estat de dret…

• Fins i tot, per la pèssima imatge que projecta Espanya a Europa…

• Però, sobretot, per la indefensió que representa que siguin els tribunals i no els parlaments els que modifiquin severament la decisió dels ciutadans…

La política feta amb la toga sempre serà un escàndol, però, sobretot, és una amenaça.

5.2. UNA LEGISLATURA «PSOE-UNIDAS PODEMOS», RECENTMENT ESTRENADA, I UNA OPOSICIÓ «PP-VOX-CS» A L’AGUAIT, «TANQUAM LEO RUGIENS«

5.2.1. ELS 7 INCERTS I CONVULSOS PRIMERS DIES DE GENER DE 2020 I LA CONSOLIDACIÓ FINAL DE LA INVESTIDURA DE PEDRO SÁNCHEZ COM A PRESIDENMT DEL GOVERN ESPANYOL: Enric Juliana

La investidura de Pere Sánchez, com a president del Govern espanyol, va poder haver fracassat. Uns dies més d’espera i el laboriós acord que garantia l’abstenció d’Esquerra Republicana hauria estat engolit per les arenes movedisses de la política catalana, remogudes a fons per una veloç successió de resolucions judicials, europees i espanyoles, que en menys de tres setmanes han assegut a Carles Puigdemont i Antoni Comín al Parlament Europeu, han deixat a Oriol Junqueras a la presó, després d’haver-li estat reconeguda la condició de parlamentari europeu, i han col·locat a Joaquim Torra amb un peu fora de la presidència de la Generalitat de Catalunya o sense escó al Parlament català.

La batedora judicial va estar a punt de convertir en farinetes l’inèdit pacte de coalició entre el PSOE i Unides Podem durant una setmana electritzant. Set dies de gener de l’any 2020 han modificat la política espanyola, potser per un llarg període de temps.

DIA 1

A L’ESPERA…

L’any 2020 va començar amb uns tres-cents diputats preparant les maletes per viatjar a Madrid. La Presidenta de Congrés, Meritxell Batet, havia fixat el debat d’investidura entre els dies 4 i 7 de gener de 2020, després d’un infructuós intent dels socialistes de dur-lo a terme entre el 27 i el 30 de desembre de 2019. El PSOE tenia pressa i ara sabem per què. Esquerra volia una mica més de temps, perquè la seva militància i electors poguessin apreciar millor el paper central que la nova situació política els confereix. Oriol Junqueras dirigia els temps des de la presó de Lledoners. El vicepresident de la Generalitat, Pere Aragonès, portava el pes de les converses amb Moncloa.

Sempre temorosa de la reconeguda capacitat de maniobra de l’escola convergent, ERC no acabava de trobar pista d’aterratge còmoda, després de conèixer el dictamen de l’Advocacia de l’Estat, favorable a què Junqueras pogués sortir de la presó per recollir l’acta d’eurodiputat. El dictamen sintonitzava amb la sentència emesa pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea, el 19 de desembre de 2019. La posició de l’Advocacia de l’Estat, objecte d’un batussa infernal, era satisfactòria per a ERC. Vox amenaçava amb iniciar una persecució judicial dels advocats que la signessin. Com tantes vegades ha passat, un moment crucial per a la política espanyola es dilucidava a l’interior dels engranatges jurídics de l’Estat.

La sentència garantista del Tribunal de Luxemburg, d’una gran transcendència per a la sobirania de Parlament Europeu, venia acompanyada d’una carambola: donava la raó a Junqueras, però beneficiava de manera immediata a Carles Puigdemont i Toni Comin, que també van ser candidats a les eleccions europees del maig de 2019. A l’endemà, el president de l’eurocambra, David Sassoli (centreesquerra italià) havia sorprès a tots lliurant una acreditació provisional a tots dos. El goig d’JxC coincidia amb el congrés polític d’ERC, el dissabte 21 de desembre de 2019. Consternació al Tribunal Suprem. Agres comentaris contra el jutge Manuel Marchena a la premsa conservadora de Madrid per haver plantejat la qüestió prejudicial al Tribunal de Luxemburg.

Ambient de maniobra al Madrid polític i judicial que coneix els plànols de l’enrevessada política catalana: l’eufòria de Puigdemont podia paralitzar a Esquerra en un moment clau. A la Junta Electoral Central ja li havien entrat les presses per debatre les reclamacions plantejades pel Partit Popular, Ciutadans i Vox demanant:

• Invalidar l’escó de Joaquim Torra i

• Negar l’acta d’eurodiputat a Junqueras.

Dies abans, fonts de la Junta Electoral Central (JEC) havien explicat a La Vanguardia que l’expedient del President Torra, obert a Barcelona, ​​segurament no arribaria a temps per a la reunió fixada per al 3 de gener de 2020. Els tribunals solen ser lents, però en aquesta ocasió tot discorreria a gran velocitat. El botó de la batedora portava les sigles JEC.

DIA 2

MONCLOA ACCELERA…

Moncloa decideix accelerar, amb cobertura aèria basca. El dia 2 de 2020 al matí, PSOE i Partit Nacionalista Basc signen el seu pacte d’investidura al Congrés, hores abans que es reuneixi el Consell Nacional d’ERC per debatre sobre l’abstenció. El document, de notable abast polític, és signat pel president de l’Euskadi Buru Batzar, Andoni Ortuzar. El missatge és clar: Bilbao demana a Esquerra que es mulli ja. Al cap d’unes hores, sense esperar els seus amics d’ERC, la coalició independentista Bildu es pronuncia a favor de l’abstenció dels seus cinc diputats i crida a les seves bases a consulta. Els bascos acabaven de dibuixar el marc de la investidura, mentre Unides Podem es manté en un prudent segon pla, d’acord amb el pactat amb el PSOE. L’Advocacia de l’Estat entrega aquest mateix dia el seu dictamen el Tribunal Suprem en els termes ja coneguts.

Després de conèixer la decisió de PNB i Bildu, el Partit Regionalista de Cantàbria, fidel aliat de Sánchez en l’anterior intent d’investidura, dóna a conèixer que aquesta vegada votarà en contra.

El Consell Nacional d’ERC aprova finalment l’abstenció (196 vots favor, quatre en blanc i tres en contra), el dia abans que es reuneixi la JEC, amb els expedients de Torra i Junqueras en l’ordre del dia. Es dóna a conèixer l’acord amb el PSOE sobre la taula de negociació i la consulta a la qual podrien sotmetre els acords que s’assoleixin. JxC manifesta la seva irritació. Pressió en les xarxes socials. El president Torra amenaça amb una ràpida convocatòria d’eleccions a Catalunya.

DIA 3

LA JEC PREM EL BOTÓ…

La investidura sembla prou encarrilada, però falta conèixer la intenció de vot del Bloc Nacionalista Gallec (BNG), del diputat de Terol, Tomás Guitarte i, sobretot, el de la diputada de Coalició Canària, Ana Oramas, refractària a secundar el vot positiu i el de Nova Canària, Pedro Quevedo. Gran agitació a Madrid. Si aquests tres diputats es decanten pel no, la investidura de Sánchez fracassarà. Excitació i pressions, que es converteixen en insults quan Terol hi anuncia el vot positiu:

• Trucades de boicot a la província de Terol en les xarxes socials.

• Pluja d’improperis contra el diputat Guitarte.

El PSOE s’afanya a tancar un acord amb el BNG, grup que ha menyspreat les setmanes anteriors. Ana Oramas, experimentada diputada que coneix bé la política madrilenya i els ressorts principals del poder a Espanya, es decanta finalment pel no, tot i que la directiva de Coalició Canària ha acordat l’abstenció. Oramas, filla d’una rica família de la Llacuna, mai dóna puntada sense fil: el seu vot negatiu no bloqueja la investidura, però la manté en zona de perill. Amb un marge de només dos vots encara hi ha la possibilitat d’un «accident», alhora que se subratlla la fragilitat del futur Govern de coalició. Encara falta l’última sorpresa. A la nit, hores abans que es reuneixi el ple de Congrés, la JEC prem el botó de la batedora:

• La Junta Electoral Central (JEC) acorda, per set vots contra sis, desposseir Joaquim Torra de l’acta de diputat de Parlament de Catalunya, rectificant així una anterior resolució de la Junta Electoral de Barcelona, ​​en un expedient paral·lel a la sentència d’inhabilitació dictada pel Tribunal superior de Justícia de Catalunya, recorreguda davant del Tribunal Suprem, per la col·locació de llaços grocs al balcó de la Generalitat durant la campanya electoral de l’abril de 2019.

• La JEC resol que Junqueras no pot ser eurodiputat, avançant-se també, en aquest assumpte, al Tribunal Suprem.

El dictamen de la JEC és interpretat immediatament en alguns mitjans com una inhabilitació del president de la Generalitat. El contingut de la resolució és avançat pel president del Partit Popular, Pablo Casado, qui demana el cessament immediat de Torra. Commoció al Palau de la Generalitat i manifestació de suport a la plaça de Sant Jaume, mentre persones alienes a la institució arrian durant quinze minuts la bandera espanyola de Palau.

• Màxima pressió emocional sobre ERC. «Estem en una muntanya russa i se’ns acaba de descordar el cinturó«, confessa a això de les deu de la nit un diputat d’Esquerra a Madrid.

• Els republicans demanen un gest al PSOE i la portaveu socialista Adriana Lastra compareix davant la premsa: «Tenim seriosos dubtes que la JEC sigui competent per adoptar aquests acords«.

ERC decideix convocar seva executiva per al matí següent, un cop iniciat el ple d’investidura. Junqueras envia un missatge de calma.

La investidura de Pere Sánchez, com a President del Govern Central, va poder haver fracassat. Uns dies més d’espera i el laboriós acord que garantia l’abstenció d’Esquerra Republicana hauria estat engolit per les arenes movedisses de la política catalana, remogudes a fons per una veloç successió de resolucions judicials, europees i espanyoles, que en menys de tres setmanes han assegut a Carles Puigdemont al Parlament Europeu, han deixat a Oriol Junqueras a la presó, després d’haver-li estat reconeguda la condició de parlamentari europeu, i han col·locat a Joaquim Torra amb un peu fora de la presidència de la Generalitat.

UP temia por la salut d’Aina Vidal, que no va pas fallar.

La sentència garantista del tribunal de Luxemburg, d’una gran transcendència per a la sobirania de Parlament Europeu, venia acompanyada d’una carambola: donava la raó a Junqueras, però beneficiava de manera immediata a Carles Puigdemont i Toni Comin, que també van ser candidats a les eleccions europees de maig. A l’endemà, el president de l’eurocambra, David Sassoli (centreesquerra italià) havia sorprès a tots lliurant una acreditació provisional a tots dos. El goig de JxC coincidia amb el congrés polític d’ERC, el dissabte 21 de desembre de 2019. Consternació al Tribunal Suprem. Agres comentaris contra el jutge Manuel Marchena a la premsa conservadora de Madrid per haver plantejat la qüestió prejudicial al Tribunal de Luxemburg.

Ambient de maniobra al Madrid polític i judicial que coneix els plànols de l’enrevessada política catalana: l’eufòria de Puigdemont podia paralitzar a Esquerra en un moment clau. A la Junta Electoral Central ja li havien entrat les presses per debatre les reclamacions plantejades pel Partit Popular, Ciutadans i Vox demanant invalidar l’escó de Joaquim Torra i negar l’acta d’eurodiputat a Junqueras. Dies abans, fonts de la Junta havien explicat a La Vanguardia que l’expedient del President Torra, obert a Barcelona, ​​segurament no arribaria a temps per a la reunió fixada per al 3 de gener de 2020. Els tribunals solen ser lents, però en aquesta ocasió tot discorreria a gran velocitat. El botó de la batedora portava les sigles JEC.

DIA 4

FALTA UNA DIPUTADA…

El debat parlamentari s’inicia en un clima de gran tensió. Unides Podem constata l’absència de la diputada Aina Vidal, dels Comuns. Coneixen el problema i es donen compte del seu dramàtic abast. Vidal es troba greument malalta i com a conseqüència de la seva tribulació no ha tingut temps de gestionar la petició de vot telemàtic. A mig matí, l’executiva d’ERC, ratifica l’abstenció.

DIA 5

¡VIVA EL REI…!

El ple del Congrés puja de voltatge després de la intervenció de la diputada de Bildu Mertxe Aizpurua criticant el discurs del Rei sobre Catalunya el 3 d’octubre de 2017. Crits de ‘Viva el Rei’…! i duríssimes acusacions a Sánchez de traïció a Espanya. Inés Acostades, encoratjada, escarneix a Adriana Lastra i demana als diputats socialistes que trenquin la disciplina de vot. El candidat guanya la primera votació per només un vot de diferència. La investidura està en perill.

DIA 6

ALARMA…

Unides Podem fa dies que treballen en una xarxa de seguretat. La diputada Aina Vidal els ha assegurat que acudirà a la votació de dimarts 7 de 2020, però temen per la seva salut. Pateix forts dolors i un empitjorament sobtat podria impedir viatjar. Les pressions sobre el diputat de Terol són fortíssimes. Interior li ha posat escorta i aquest dia dormirà en un lloc protegit a Madrid. Bildu ofereix passar de l’abstenció al sí, en cas d’emergència. ERC també està disposada a que alguns dels seus diputats canviïn de vot, si cal, però no ho fa públic. Hi ha un cert debat en la CUP. Dies abans, l’exdiputat David Fernández s’ha pronunciat per absentar-se de la votació per no coincidir amb el vot negatiu de Vox. També s’estableixen contactes amb Puigdemont. Sempre hi ha hagut una via de comunicació oberta entre Podem i Waterloo. Molt dolgut amb el PSOE, Puigdemont escolta i es manté en la seva posició. Pablo Iglesias ha parlat en clau en el ple al referir-se a «presos i exiliats«. Jaume Asens, dels Comuns, ha començat la seva intervenció elogiant José Luís Rodríguez Zapatero.

Els socialistes es mostren rotundament convençuts que cap dels seus diputats fallarà el dia 7 i consideren una ofensa que s’especuli amb un tamayazo. Amb tot, el PSOE convoca els seus diputats a dormir aquella nit a Madrid per evitar contratemps d’última hora amb el transport. Unides Podem fa el mateix.

DIA 7

SÁNCHEZ, INVESTIT…

Aina Vidal va al ple, davant l’emoció dels seus companys. La votació discorre sense sorpreses. Pedro Sánchez és investit amb 167 vots a favor, 165 en contra i 18 abstencions. Conclòs el ple, la JEC aclareix que no ha inhabilitat al President de la Generalitat de Catalunya: només li ha anul·lat l’acta de diputat.

5.2.2. L’OPOSICIÓ DE PP-VOX-CS REVOLTATS «TAMQUAM LEO RUGIENS» CONTRA EL GOVERN DEL «PSOE-UNIDES PODEMOS»

Els grups de la dreta han evidenciat el nerviosisme descontrolat que els genera el primer govern de coalició d’esquerres des de l’Espanya republicana, amb el suport imprescindible, i sempre indigest per al Madrid polític, dels partits nacionalistes i independentistes catalans i bascos. Uns nervis que han conduït a un espectacle indigne d’un parlament democràtic i molt preocupant per a la qüestionada democràcia espanyola, per la falta de respecte a l’adversari, als projectes alternatius i fins i tot a la llibertat d’expressió per exposar-los.

La bronca vista i escoltada en la sessió d’investidura augura una legislatura d’alt voltatge amb nous i inesperats protagonistes. En el ja llunyà 2016 s’havien donat a conèixer parlamentaris, avui ja consolidats com Gabriel Rufián o Pablo Iglesias, que semblaven cridats a agitar les sessions de l’hemicicle:

• Gabriel Rufián va triomfar amb un discurs inspirat en Twitter, a la investidura d’aquell desembre de 2016, que va treure de polleguera el PSOE que s’abstenia per donar pas a Mariano Rajoy.

• Pablo Iglesias ja havia indignat els socialistes esmentant la calç viva -el assassinat de Lasa i Zabala- al març d’aquest mateix any 2016.

Semblava llavors que venien temps de tremendes batalles que posarien a prova la paciència i el comandament de la presidenta de la cambra, Ana Pastor. No va ser tant, encara que el diputat de Unides Podem Rafa Mayoral va protestar una i altra vegada davant la presidenta pels excessos dels diputats de PP.

Avui, Gabreiel Rufián -que va arribar a ser expulsat per Pastor- és el líder del grup d’ERC i ja no juga a poli dolent, i Pablo Iglesias, consolidat com eximi orador, serà vicepresident de govern.

Actualment, l’aldarull ha canviat de bàndol. Diputats del bloc conservador van provocar a la investidura desordres que fan empal·lidir aquella heterodoxa irrupció de Rufián o Iglesias que, en tot cas, van causar els seus aldarulls al torn de paraula:

• Una d’elles és Cayetana Álvarez de Toledo, qui ja va ser parlamentària entre el 2008 i el 2015. Havia entrat al PP de la mà d’Ángel Acebes però va preferir anar-se’n a la Faes quan Rajoy va optar per rebaixar el to de l’azanarismo. Va passar desapercebuda, però els que la coneixen sabien que acabaria destacant. Ho va fer quan va encapçalar la llista per Barcelona amb un reptador discurs antiindependentista. Va ressaltar encara més quan Pablo Casado la va nomenar portaveu de grup popular i es va postular com a protagonista de la legislatura demanant la paraula només arrencar la investidura per exigir la lectura d’l’acord de PSOE i ERC. Sense èxit. En la sessió, va ser de les més inquietes davant les intervencions adversàries.

• Una altra diputada que destaca pel seu to desafiant és Macarena Olona, un dels puntals del grup de Vox i, al costat de Javier Ortega Smith, de les més agitades. Aquesta advocada de l’Estat, a la qual ja va expulsar per desordres la presidenta de Congrés, Meritxell Batet, en la reunió de la Diputació Permanent d’octubre de 2019, va treballar durant cinc anys al País Basc i es va convertir en una pedra a la sabata del PNB. Quan el PP va iniciar negociacions amb els abertzales, la llavors vicepresidenta de govern, Soraya Sáenz de Santamaría, la va enviar a Mercasa. Allà, va destapar irregularitats tant de populars com de socialistes, va trepitjar massa ulls de poll, explica, i va ser apartada. Vox compta amb el seu bagatge jurídic per portar als tribunals lleis, acords o decrets en un mandat en què els togats poden convertir-se de nou en àrbitres de la política.

• A Edmundo Bal, de Ciutadans, li va passar una cosa semblant. També, advocat de l’Estat, va plantejar l’acusació per rebel·lió i sedició contra els líders independentistes en el judici del Procés. Després de la moció de censura i l’arribada de Sánchez al Govern, l’Advocacia va canviar de criteri i va retirar la rebel·lió. Bal, molest, va deixar la seva plaça i Albert Rivera el va fitxar. Ara, amb el seu grup molt reduït, Bal, portaveu adjunt, es fa notar des del seu escó.

• Més encara, la seva cap, Inés Arrimanadas, qui es va convertir en veu principal contra l’independentisme en l’agitada tardor de 2017. Oradora brillant, Arrimadas va guanyar les eleccions catalanes el desembre de 2017 i s’ha erigit en flagell de l’sobiranisme, sobretot mitjançant la seva gesticulació des l’escó -sovint proveïda d’atrezzo, com el seu mentor-, i dimarts passat -7 de gener de 2020- es va burlar del currículum de la portaveu socialista, Adriana Lastra. Una descortesia que no augura una interlocució amable entre les dues a la junta de portaveus.

• En aquesta sessió tampoc van passar desapercebuts Teresa Jiménez-Becerril, Teodoro García Egea o Iván Espinosa de los Monteros. Germana d’una víctima d’ETA, Jiménez-Becerril, va denigrar als diputats de Bildu cridant terroristes i assassins, mentre a la taula, Adolfo Suárez Illana girava el cos per donar-los l’esquena. García Egea i Espinosa de los Monteros es postulen com a homes forts del PP i Vox en un hemicicle en què es diria que la bronca serà el pa nostre de cada dia. I el maldecap de Meritxell Batet.

5.2.3. LA VIDA CONTINUA A CATALUNYA, TOT I QUE SEMBLA QUE QUELCOM ES MOU POSITIVAMENT…

Pedro Sánchez ja és, a tots els efectes, el president del govern espanyol. Dues eleccions i un canvi notable en l’actitud, el llenguatge i la capacitat d’entendre’s amb l’esquerra (Pablo Iglesias) i amb una part de l’independentisme català (ERC) han valgut al líder socialista la investidura i el desbloqueig. Caldrà veure si ara manté la línia o defrauda la petita esperança que ha generat el futur govern de coalició en termes d’avenç social, d’avenç democràtic i de desjudicialització del conflicte polític entre Catalunya i l’Estat, però el que ja ha quedat gravat per a la història són les imatges i la banda sonora d’un debat d’investidura alarmant pel nivell d’intolerància i per la victòria dels crits, insults i amenaces sobre el debat polític.

Pedro Sánchez, President del Govern espanyol:

• De repetir que Catalunya té un problema de convivència, ha passar a dir que el problema entre Espanya-Catalunya és de dimensions estrictament polítiques…

• De no reconèixer el conflicte històric català -Catalunya és una part d’Espanya i subordinada al conjunt del poble espanyol- s’atraveix a reconèixer els seus atributs definidors i essencials: la seva història, la seva cultura, la seva tradició,, les seves institucions, el seu dret jurídic, la seva llengua, el seu sistema polític i, fins i tot, la seva voluntat de ser…

• De repetir no voler parlar amb el President de la Generalitat fins que aquest hagi reconegut i se’n disculpi pels pressumptes  actes de terrorisme del CDR’s -ara es va veient que l’Operació Judes va ser un muntatge del clavegueram de l’Estat-, a constituir una taula bilateral de diàleg i a sortir personalment i activa vers una trobada de bona relació i entesa, fins i tot en un moment en què Quim Torra li penja una espasa de Demòcles que el pot portar a una inhabilitació del càrrec…

La investidura de Pedro Sánchez i el nou govern format potser desbloquejarà la política espanyola, però difícilment farà el mateix amb la catalana, perquè continua empantanegada en una judicialització asfixiant executada metòdicament des de la fiscalia i les diferents instàncies judicials. Amb mig govern, la presidenta del Parlament i els líders de les principals entitats independentistes complint una injusta condemna a la presó, el president Puigdemont batallant per portar el seu exili al Parlament Europeu, com realment ha succeït, i el president Quim Torra mirant d’esquivar la inhabilitació, el 2020 ens porta una altra bateria de judicis començant pel:

• El del major Trapero i la cúpula d’Interior per rebel·lió i sedició…

• El de cinc membres de la mesa del Parlament…

• El dels integrants de la sindicatura electoral de l’1-O…

• El de la trentena de càrrecs del govern relacionats amb la celebració del referèndum…

• El dels 24 membres dels CDR que van protestar encadenant-se davant del TSJC…

• El del conseller Buch i l’escorta que va acompanyar Puigdemont a Brussel·les…

• El dels esdevenimentsd post sentència de l’1-O de 2017 que van participar en les consignes del Tsunami democràtic…

• El de l’Operació Judes…

Aquesta herència enverinada de l’etapa del PP en el govern espanyol és el primer obstacle a l’hora de plantejar qualsevol acord de convivència entre Catalunya i l’Estat espanyol. I convé subratllar-ho perquè mentre tot just s’esbossen les formes d’un nou diàleg bilateral que es proposa buscar solucions polítiques a aquest conflicte polític, la repressió per via judicial continua enfilada en la seva màxima expressió, debilitant una de les parts i dinamitant el fonament de qualsevol tipus d’entesa. És, efectivament, una situació crítica que exigeix una actitud ferma, coordinada i intel·ligent dels actors polítics catalans, però també la fermesa i la solidaritat de la ciutadania, que no ha deixat de mobilitzar-se contra aquesta repressió i d’oferir el seu suport a tots els que en són víctimes. Com actuarà el novell Govern central de l’Estat espanyol…?

«De la sentència del Tribunal Constitucional (2010) a la sentència del Tribunal Suprem (2017), han passat nou anys, d’una intensitat política i social vertiginosa, coincidint amb una forta crisi econòmica…»

«En tot aquest temps s’han obert pas dinàmiques autoritàries que han desvirtuat el sistema democràtic des de dins, que ha configurat un règim restrictiu de llibertats en què els ciutadans han esdevingut sospitosos per defecte…»

«Les elits espanyoles reconeixeran algun dia que hi ha un conflicte de naturalesa política -entre Espanya i Catalunya- que exigeix, per tant, fer política en maiúscules…?»

«El projecte que ofereix Madrid, no anima, com seria lògic, la difusió de polítiques noves adfeçades a evitar la desafecció de determinats territoris»

«El referèndum unilateral de l’1-O de 2017 i el judici al Tribunal Suprem són dues realitats que han transformat la política catalana forjada durant la transició democràtica»

«Els gestors de l’Estat espanyol no estan disposats a transigir en la presissa essencial: per a ells, Catalunya és només una part d’Espanya, una part subordinada que només té sentit dins del conjunt espanyol. Per ara com ara, és impensable literalment que modifiquin aquesta mentalitat»

«Malgrat la sentència del TJUE sobre la immunitat de l’Oriol Junqueres, el rebuig de euroordres i altres diverses sentències provisionals de tribunals alemanys, belgues i escocesos, el Tribunal Suprem actua amb un fons de revenja i és veu amb capacitat de posar música jurídica a qualsevol lletra…!»

Catalunya, inclosa la seva evident pluralitat interna, es reconeix com a nació. I s’hi reconeix i en té tots els atributs definidors:

• LA SEVA HISTÒRIA

• LA SEVA CULTURA

• LA SEVA TRADICIÓ

• LES SEVES INSTITUCIONS

• EL SEU DRET JURÍDIC

• LA SEVA LLENGUA

• LA SEVA POLÍTICA

• LA SEVA VOLUNTAT DE SER:

  «HEM ESTAT, SOM I SEREM GENT CATALANA…!»

La vida continua a Catalunya entre dies de sol i de grisos ennuvolats en un paisatge esplendorós, però també ple d’esvorancs. Cal mirar sempre endavant i sense ensopegar…!

 

5.2.4. ESDEVENIMENTS MARCATS EN VERMELL, EN EL CALENDARI 2020, AL REDÓS DE LES INCERTESES I DE LES EXPECTATIVES, DE LES PREOCUPACIONS I DE LES ESPERANCES SUCCEÏDES I VISCUDES

5.2.4.1. EL DEBAT D’INVESTIDURA DE PEDRO SÁNCHEZ, LA FORMACIÓ DEL NOU GOVERN I LA INAUGURACIÓ DE LA XIV LEGISLATURA AMB EL REBUIG AL REI DELS PARTITS INDEPENDENTISTES CATALANS, BASCOS I GALLECS

5.2.4.1.1. LA XIV LEGISLATURA ESPANYOLA

• 1. Els antecedents
• 2. L’inici de la legislatura
  • 2.1. L’escenari postelectoral
    • 2.1.1. L’análisi dels resultats
    • 2.1.2. La crisi de «Ciudadanos»
  • 2.2. La constitució de las Corts Generals i dels órgans de direcció
    • 2.2.1. Les Mesas de les Corts Generals
  • 2.3. La formació dels grups parlamentaris
    • 2.3.1. El Congrés dels Diputats
    • 2.3.2. El Senat
      • 2.3.2.1.La composició de lescandidatures
• 3. La política de pactes
• 4. La Investidura del president del Govern
• 5. Notes
• 6. Referències

5.2.4.1.2. LA COMPOSICIÓ DEL GOVERN PSOE-COMUNS PODEM 

En el WEB de LA MONCLOA  s’hi troba tota la informació pertinent pel que fa al seu President, el Govern, El consell de ministres i tot l’arc de la comunicació d’aquest centre de poder des dels diferents àmbits. 

5.2.4.1.3. OBERTURA DE LA CATORZENA LEGISLATURA I EL MANIFEST INDEPENDENTISTA

«NO TENIM REI. DEMOCRÀCIA. LLIBERTAT I REPÚBLIQUES. »

Amb data de 3 de febrer de 2020, dilluns, s’ha celebrat la Sessió Solemne d’Obertura de la catorzena Legislatura amb la presència dels reis Felip VI i Letizia, la princesa d’Astúries i la infanta Sofia, que han presidit l’acte al Congrés dels Diputats.

En el seu discurs Felip VI ha apel·lat a una legislatura d’acords i pactes basats en la Constitució ia mantenir la concòrdia, la reconciliació i l’entesa que van protagonitzar la Transició perquè-segons ha dit- «Espanya no pot ser d’uns contra els altres», sinó «de tots i per a tots». El Rei ha advocat per la Carta Magna com a lloc de trobada de tots els espanyols, per la seva vocació integradora i respectuosa amb la pluralitat dels territoris.

La primera a intervenir en l’acte ha estat la presidenta de Congrés, Meritxell Batet, que ha destacat la tasca realitzada per la Monarquia en l’impuls de l’consens i la necessitat d’acords i ha considerat que la crítica «respectuosa» no l’afebleix, sinó que l’enforteix davant dels que volen apropiar-se d’aquesta institució. Batet ha fet una crida per aconseguir «objectius comuns» en lloc de perdre’s en la «recerca de diferències».

Tanmateix, els representants d’ERC, Junts per Catalunya, EH Bildu, la CUP i BNG, han llegit, fora de l’hemicicle, un manifest conjunt en què han justificat la seva absència de l’acte d’obertura de la legislatura, pel seu rebuig a la Monarquia i als Reis. «No tenim rei. Democràcia, llibertat i repúbliques». Així comença el manifest que han subscrit i llegit en castellà, català, gellec i eusquera:

5.2.4.2. EL PLE DEL PARLAMENT DE CATALUNYA EN LA INHABILITACIÓ DE L’ESCÓ CORRESPONENT AL MOLT HONORABLE PRESIDENT DE LA GENERALITAT, QUIM TORRA, I LA CONVOCATÒRIA D’ELECCIONS

Setmana del 27 de gener de 2020. El ple del Parlament va suspendre’s després de la jornada de tensió que es va viures entre JxC i ERC per la retirada de l’escó de diputat a Quim Torra. La Mesa de la cambra acceptà retirar-li, després de les conclusions dels lletrats, malgrat que Junts per Catalunya s’hi ha oposat.

La sessió començà amb les paraules del president del Parlament, Roger Torrent, que constataven que Quim Torra no podia votar perquè, com han defensat des de la bancada d’ERC, això suposaria “la paràlisi del Parlament” i “posaria en risc la seguretat jurídica, la validesa i l’eficàcia de totes les decisions adoptades a l’hemicicle”.

Quim Torra, que tot i no tenir l’escó segueix sent president de la Generalitat, ha intervingut i s’adreçà directament a Roger Torrent i a la cambra: “Confio que el Parlament reverteixi aquest fet il·legal o es posara en risc la continuïtat de les institucions”, ha reblà. Els membres del seu grup parlamentari decidiren que si el president no podia votar, ells tampoc ho farien i això provocà també l’abstenció dels diputats d’ERC, fets que han tombat els pressupostos del Parlament.

5.2.4.2.1. Divisió evident entre ERC i JxCAT

La divisió entre JxC i ERC, aliats de govern, s’ha fet evident no només en les diferències dels seus discursos, sinó també després de la intervenció de Quim Torra. Quan ha acabat de parlar, només l’han aplaudit els seus companys de grup mentre que els diputats d’ERC s’han mantingut asseguts

Per a PSC i En Comú Podem, la situació de l’executiu català és ingovernable, mentre que per al PP hi ha una lluita de poder entre els dos partits del govern. D’altra banda, Cs ha considerat que Quim Torra ja no és president, mentre que la CUP ha defensat els drets com a diputat de Torra.

La sessió ha estat interrompuda fins a tres vegades, una d’elles quan Lorena Roldán (Cs) ha qualificat a Quim Torra de delinqüent i, finalment, la Junta de Portaveus ha decidit aturar-la i reprendre-la dimecres, 5 de febrer, a petició de JxC, Cs, PSC i En comú Podem. En canvi, ERC, CUP i PP van ser favorables de continuar amb el ple. El punt de l’ordre del dia que ha quedat pendent és el debat general de corrupció impulsat per Cs.

5.2.4.2.2 Per què hi haurà eleccions catalanes…?

Són a conseqüència de la dissolució del Parlament de forma anticipada. Quim Torra ha explicat a la declaració institucional que posa fi a la legislatura i que convocarà eleccions a Catalunya un cop s’aprovin els pressupostos de la Generalitat per a aquest 2020. Ara bé, quin és el calendari per a les eleccions anunciades per Quim Torra?

• Primerament, cal que el decret de dissolució del Parlament es publiqui al ‘Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya’. Això es podrà produir quan s’hagin aprovat els pressupostos, segons ha dit el president Torra.
• A partir d’aquí, caldrà fixar una data per a les eleccions a Catalunya. La convocatòria fixarà els comicis, que han de tenir lloc entre els 40 i els 60 dies hàbils següents a la data de publicació del decret al DOGC.
• Els dies hàbils són els dies laborables entre dilluns i divendres. Per tant, tenint en compte els caps de setmana, les eleccions no se celebrarien fins, almenys, 54 dies després de la convocatòria.

És probable que les eleccions es facin abans de l’estiu, com a molt d’hora al maig. El pressupostos s’aprovaran dimecres 29 de gener de 2020 en el Consell executiu i després hauran d’anar a debatre’s al Parlament en el ple del 12 i 13 de febrer, i es votaran definitivament el 18 de març. Si les eleccions es convoquessin immediatament després de l’aprovació dels pressupostos, se celebrarien com a molt aviat el 13 de maig de 2020. Enlloc de 54 dies, en aquest cas seria 56 dies més tard, ja que cal afegir-hi els dos dies festius de la Setmana Santa.

5.2.2.2.3. Per què s’ha decidit posar fi a la legislatura?

Quim Torra ha assegurat que la crisi entre els dos socis de govern, Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, amb l’episodi de tensió viscut al Parlament per la retirada del seu escó el dia 27 de gener de 2020, ha deteriorat la confiança.

El president Quim Torra ha fet una declaració institucional on ha afirmat que la legislatura s’ha esgotat i que convocarà eleccions un cop s’aprovin els pressupostos de la Generalitat per aquest 2020. “Aquest país necessita uns pressupostos. Aquesta és la nostra responsabilitat”, ha dit.

La compareixença del president coincideix amb una setmana agitada en la política catalana i incerta pel que fa al futur de la legislatura, després de l’episodi de tensió viscut entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana durant la sessió plenària d’aquest dilluns al Parlament per la retirada de l’escó de diputat a Quim Torra. La Mesa de la cambra catalana va acceptar que QUIM Torra no pot participar en cap votació en ordfre del mandat de la Junta Electoral Central avalada per la Sala 3a del Tribunal Suprem.

 

5.2.4.3. EURODIPUTATS CATALANS AL PARLAMENT EUROPEU GRÀCIES A LA INTERVENCIÓ JURÍDICA DEL TRIBUNAL DE JUSTÍCIA DE LA UNIÓ EUROPEA

La mala manera que ha tingut la justícia espanyola d’encaixar els revessos judicials europeus en les causes contra els dirigents independentistes exiliats pot tenir conseqüències en el futur. De fet, ja n’ha tingut en la sentència sobre la immunitat d’Oriol Junqueras del TJUE del 19 de desembre proppassat i del 20 de desembre sobre la de Carles Puigdemont i Toni Comín com a eurodiputats. Però no només les decisions preses per la màxima instància judicial europea desautoritzen la repressió imposada pel Tribunal Suprem espanyol contra tots tres (de moment), sinó també les recents declaracions del president del TJUE, Koen Lenaerts sobre la prevalença del dret de la Unió per damunt de la regulació dels estats membres. Ho ha dit en diverses ocasions en ple impacte de la sentència sobre Junqueras i enmig de la crisi per les ingerències del govern de Polònia en el poder judicial.

Ho va fer aquest mes de gener passat en l’entrevista que Koen Lenaerts al febrer de 2020 va concedir:

Entrevista a la web polonesa sobre actualitat jurídica RuleOfLaw.po,

En aquesta entrevista es fan afirmacions com aquesta:

‘Quan la legislació nacional entra en conflicte amb la legislació de la Unió Europea, no hi ha cap error possible quan es diu que preval la legislació de la Unió. Per què? Una manera populista de referir-s’hi és la de dir sovint que Europa d’alguna manera “esclafa” els estats membres. Res més allunyat de la veritat: els estats membres són la Unió Europea’.

5.2.2.3.1. ORIOL JUQUERAS

5.2.2.3.2. CARLES PUIGDEMONT

5.2.2.3.3. ANTONI COMÍN

5.2.2.3.4. CLARA PONSATÍ 

5.2.4.4. L’ACCIDENT DE L’EXPLOSIÓ A LA PETROQUÍMICA DE TARRAGONA-LA CANONJA

L’accident petroquímic de la Canonja de 2020 va tenir lloc el 14 de gener de 2020 a les 18.41 hores. L’explosió es va originar en un reactor de l’empresa IQOXE del municipi de La Canonja (Tarragona) que després s’estengué a una cisterna d’òxid d’etilè. Va causar tres morts.

L’explosió va ser vista a varis quilòmetres a la rodona al voltant de La Canonja i la carretera N-340 on se situava el complex d’elaboració del compost d’òxid d’etilè, el qual no era tòxic però sí molt inflamable. Els serveis mèdics informaren que dels vuits ferits de l’empresa química, dos que sofriren cremades prou greus varen ser evacuats d’urgència a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, un en estat crític i l’altre molt greu. La resta de cremats serien traslladats amb cremades de diversa consideració a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona.

L’afectació de l’explosió no sobrepassà el perímetre del polígon, motiu pel qual Protecció Civil no activà les sirenes d’alarma, segons argumentà la Generalitat en el seu moment. Els bombers però es desplegaren d’immediat per contenir les flames que s’aconseguiren estabilitzar aquella mateixa nit. A conseqüència de l’incendi es restringí el trànsit a les carreteres N-340, C-31B i l’enllaç de la T-315 amb la A-7, que es reobriren a la circulació poc després. Renfe també interrompé la circulació de trens dels trams de Tarragona a Reus i de Tarragona a Port Aventura, el que afectà les línies R13, R14, R15, R16 i R17, així com la RT1 i la RT2, que també recuperaren la circulació poc després. Els serveis d’emergències reberen més de 1.600 trucades de veïns alarmats per l’explosió i les seves possibles conseqüències.

5.2.4.5. EL TEMPORAL DENOMINAT «GLÒRIA» SOBRE LA PENÍNSULA IBÈRICA I, EN ESPECIAL, A CATALUNYA I ELS SEUS EFECTES DEVASTADORS

El temporal Gloria ha estat un temporal que va tenir lloc entre els dies 20 i 23 de gener de 2020 a la península Ibèrica i la Catalunya Nord, amb pluges acumulades de fins a 787,7 litres per metre quadrat a la Vall de Gallinera, pluges d’entre 200 i 500 litres per metre quadrat el Vallès Oriental, les comarques gironines i les Terres de l’Ebre i nevades importants a l’Aragó, Va causar múltiples destrosses i incidències a bona part del territori causant tretze víctimes mortals.

Aquest temporal va tenir afectació sobre diversos rius que van desbordar-se, com és el cas del Tec, el Tet, l’Aglí, el Ter, el Fluvià, la Tordera, Serpis, el Guadalop o el Matarranya, havent de desallotjar-se diversos habitatges i provocant el confinament dels ciutadans del baix Ter. Altres rius van tenir un cabal al límit del desbordament, però sense arribar a fer-ho, com és el cas de l’Onyar al seu pas per la ciutat de Girona.

El temporal va tenir especial afectació al Delta de l’Ebre, on l’aigua de la mar va arribar a penetrar fins a tres quilòmetres endins, negant fins a 3.000 hectàrees de camps d’arròs i fent desaparèixer la barra del Trabucador, destruint plataformes muscleres i impedint la sortida dels vaixells de pesca del port fluvial de Deltebre pel moviment de les sorres. En la desembocadura de la Tordera es van inundar 807 hectàrees, afectant Blanes, Tordera, Malgrat de Mar i Palafolls. Al País Valencià, els desbordaments de rius i barrancs van afectar 500 hectàrees, provocant la pèrdua de collites, afegides a les 132.000 tones de cítric caiguts pel vent i 7.000 hectàrees d’hortalissa malmeses.

Aquest fenomen meteorològic va afectar al litoral i les platges de la costa Brava, el Maresme, la costa Daurada, la costa dels Tarongers, la costa Blanca i la costa del llevant de Mallorca amb fortes onades de fins a 14 metres d’alçada al Delta de l’Ebre i al País Valencià 14,2 metres a la Dragonera, i 14,8 a Maó, i platges desaparegudes i passeigs marítims inundats, deixant el litoral ple de brossa, i fins i tot va arribar a partir el pont del Petroli de Badalona i provocar una densa capa d’escuma d’origen natural que va entrar als carrers de Tossa de Mar i Llançà.

També es va veure afectada la xarxa de Rodalies de Catalunya. A causa de l’esfondrament d’un pont entre Blanes i Malgrat de Mar, la línia R1 va quedar limitada, mentre que la línia RG1 va suspendre el seu servei. Altres línies de la xarxa també van tenir afectacions en el seu servei, i nombroses esllavissades, inundacions i objectes a la via van provocar talls de carreteres, i van sovintejar els talls d’aigua, electricitat i telefonia.

Va rebre el nom de Gloria seguint la tradició estatunidenca de posar nom a huracans i depressions tropicals per ordre alfabètic, adoptada des de 2017 a Espanya, França, Portugal i Bèlgica amb una llista, i Regne Unit, Irlanda i Països Baixos amb una alternativa, escollint-se el nom de la llista del territori que te les primeres previsions d’afectacions importants.

Davant d’aquest «episodi extraordinari», segons va comentar Miquel Buch, conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya, es van haver d’activar de manera simultània els plans de protecció civil Inuncat, Ventcat i Neucat, fet que també va resultar molt excepcional».

 

5.2.4.6. LA SORTIDA DE LA GRAN BRETANYA DE L’UNIÓ EUROPEA. «EL BREXIT»

«Brexit» és un acrònim de dues paraules en anglès: Britain (Gran Bretanya) i exit (sortida) i fa referència a el procés de sortida del Regne Unit de la Unió Europa.

L’article 50 del Tractat de la Unió Europea és el que regula el procés de retirada de qualsevol Estat membre. Segons aquest precepte, tot país membre de la Unió podrà decidir la seva sortida, de conformitat amb les seves normes constitucionals. Després de comunicar aquesta decisió, la UE negociarà amb l’Estat la forma de la seva retirada i les seves relacions futures amb la Unió.

Aquest procés de sortida del Regne Unit es va iniciar després del referèndum celebrat el 23 de juny de 2016 i la posterior notificació dirigida a Consell Europeu el 29 de març de 2017. El Brexit es va executar el 31 de gener de 2020. Hi ha un període transitori fins al 31 de desembre de 2020 pel qual Regne Unit es mantindrà en el mercat europeu i els ciutadans i les empreses no notaran diferencias. Regne Unit i la UE hauran de negociar una nova relació comercial els següents meses.

5.2.4.7. MEMBRES PRESOS DEL GOVERN DE CARLES PUIGDEMONT INTERVENEN A LA COMISSIÓ SOBRE EL 155 DEL PARLAMENT DE CATALUNYA

La comissió d’investigació del Parlament dedicada al 155 va tenir dimarts 28 de gener de 2020 més focus que mai. Les compareixences d’alguns presos polítics –Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa, Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn– en aquesta comissió, a la qual assistiren físicament, obligà a muntar un dispositiu policial a la cambra catalana per part dels Mossos d’Esquadra.

La secretaria de Mesures Penals, Reinserció i Atenció a la Víctima, que els va atorgar aquest permís, va considerar que la presència de l’exvicepresident i els exconsellers al Parlament és un «deure inexcusable« perquè es tracta d’una petició formulada per la cambra catalana. Fonts del departament de Justícia van afegir que els presos també han sortit quan els ha reclamat la justícia i van valorar que han de fer el mateix quan ho demana el poder legislatiu.

Els exconsellers presos expliquen les conseqüències de l’aplicació del 155 de la Constitució espanyola al Parlament de Catalunya: crides a la unitat de l’independentisme i dures crítiques a l’aplicació d’aquest article a l’any 2017 després de l’1-O i el 27-O. Han comparegut davant la Comissió d’investigació de l’article 155 del Parlament de Catalunya l’exvicepresident Oriol Junqueras i els exconsellers Jordi Turull, Raül Romeva, Joaquim Forn, Josep Rull i Dolors Bassa. 

• BETEVÉ ens ofereix la informació completa de la jornada conjuntament amb els videos en què es poden escoltar les exposicions més característiques corresponents dels presos polítics «ut supra» esmentats.
• BETEVÉ també ofereix la intervenció de Carles Puigdemont, Lluís Puig, Marta Rovira i Mireia Boya que han parlat a la Comissió parlamentaria catalana del 155, el dia 4 de febrer de 2020.

5.2.4.8. EL JUDICI AL «MAJOR» JOSEP LLUÍS TRAPERO I A LA PLANA MAJOR DELS MOSSOS D’ESQUADRA A L’AUDIÈNCIA NACIONAL

Independentment de com acabi el judici a l’Audiència Nacional contra Josep Lluís Trapero i la plana major dels Mossos d’Esquadra pels fet ocorreguts el 20-O i l’1-O de 2017, en iniciar-se aquest porto aquí una Editorial del diari ARA intitulada:

EL JUDICI AL MAJOR TRAPERO, UNA «BARBARITAT» JURÍDICA 

L’ofensiva de la justícia contra el Procés ha estat esquitxada d’excessos, irregularitats i violacions de drets, tal com la justícia europea ha posat de manifest. Però no hi ha dubte que el judici que va començar ahir contra el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, la intendent Teresa Laplana i els ex alts càrrecs Pere Soler i Cèsar Puig és un autèntic despropòsit, impropi d’un estat de dret. En primer lloc perquè resulta incomprensible que ahir la Fiscalia no retirés les acusacions per rebel·lió contra Trapero i els dos ex alts càrrecs després de la sentència del Tribunal Suprem del 14 d’octubre, que va dictaminar la inexistència d’aquest delicte. I, en segon lloc, perquè, sense el delicte de rebel·lió, tota la causa cau com un castell de cartes, ja que la tesi de la Fiscalia era que els Mossos, com a cos armat, eren la peça clau per justificar l’existència de violència.

Tot i així, el fiscal Miguel Ángel Carballo va fer el seu interrogatori amb arrogància i falta de respecte per a l’acusat. Va mostrar, a més, un desconeixement dels protocols d’actuació de la policia catalana que feia feredat. Costa d’entendre com el tribunal ho va permetre. Com ja va passar en el judici del Procés, el relat que fan dels fets del setembre i l’octubre del 2017 respon a un prejudici previ, que és el de la conxorxa entre Trapero i els líders polítics per poder fer l’1-O, que és una manera de justificar l’estrepitós fracàs de les forces i cossos de seguretat de l’Estat a l’hora de trobar les urnes i impedir el referèndum.

Afortunadament, com ja va passar al Suprem, Trapero es va defensar amb rigor i fermesa, mantenint la calma i sense caure en les provocacions del fiscal. Va donar totes les explicacions pertinents sobre els operatius policials del 20-S i l’1-O, i va desmuntar totes les acusacions infundades sobre la connivència dels Mossos que consten a l’escrit d’acusació. I ho va fer amb sinceritat i honestedat, deixant clara la seva posició personal contra la independència i sobre les decisions que van prendre durant aquells dies els responsables del Govern, que va qualificar de «barbaritat». Aquest dimarts continuarà l’interrogatori i podrà donar detalls, per exemple, del pla que van elaborar els Mossos per detenir els membres del Govern si així els hi ordenaven les autoritats judicials.

Trapero és un policia de qualitat, un funcionari públic que durant aquells dies va intentar fer complir la llei però, alhora, minimitzar els riscos per a les persones, és a dir, fer la seva feina de manera professional per mantenir l’ordre públic i evitar mals majors. És justament el contrari del que va fer la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, que, a més de no aconseguir l’objectiu d’aturar el referèndum, van deixar darrere seu un rastre de violència i dany a les persones impossible de justificar en termes policials. Ara sembla que volen descarregar la seva frustració sobre el major Trapero amb un judici que, de ben segur, és una autèntica «barbaritat».

 

5.2.4.9. L’ALARMA MUNDIAL DEL «CORONA VIRUS», PROCEDENT DE LA XINA

Què són los« coronavirus», en general…? Però centrem-nos en l’epidèmia de neumonia de «coronavirus» de Wuhan (Xina) entre els finals de l’any 2019 i començament de 2020. L’epidèmia de pneumònia per «coronavirus de Wuhan» va començar al desembre de 2019 a la ciutat de Wuhan, a la Xina central, quan es va reportar un grup de persones amb pneumònia de causa desconeguda, vinculada principalment a treballadors de l’mercat majorista de marisc de sud de la Xina de Wuhan, 4 el qual ven, entre altres productes, diversos tipus d’animals exòtics vius.