(17) PROCÉS INDEPENDENTISTA 2018 – EL JUDICI I LA SENTÈNCIA DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA PESARAN COM UNA LLOSA EN LA HISTÒRIA D’ESPANYA…?

EL JUDICI I LA SENTÈNCIA DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA PESARAN COM UNA LLOSA EN LA HISTÒRIA D’ESPANYA…?

EL JUDICI I LA SENTÈNCIA DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA PESARAN COM UNA LLOSA EN LA HISTÒRIA D’ESPANYA…?

.

1. INDIGNACIÓ LÒGICA D’UNA BONA PART DE LA POBLACIÓ QUE ASSISTEIX AMB IMPOTÈNCIA A UNS FETS QUE RECORDEN MASSA -salvant tots els contextos i el moment temporal- L’ESPANYA NEGRA, LA DELS CÀSTIGS EXEMPLARITZANTS I LA CREMA D’HERETGES AL MIG DE LA PLAÇA

1.1. De com n’és de cega la  Justícia, però de quina manera es pot convertir en una flagrant injustícia

L’ús i abús governamental dels tribunals de justícia per incapacitat de canalitzar en la política institucional conflictes de tota mena, els grans errors de la justícia espanyola, la dubtosa competència del Tribunal Suprem per jutjar els fets al votant de la fallida declaració d’independència, l’extralimitació de la Instrucció de l’1-O, la impietosa utilització de la presó preventiva, el cas Arnaldo Otegui i els canvis de sentit de  sentències en referencia a les hipoteques, han tornat a revifar la polèmica sobre la independència judicial.

1.2. Sobre la divisió de poders i la possible contaminació de la Justícia

Els grans inspiradors de la doctrina de la divisió de poders, en el seu temps ben revolucionària -ara podríem recordar Montesquieu, Rousseau, Robespierre-, no afirmaven que els jutges haguesin de ser estàtues parlants, indiferents a qualsevol influencia, sinó que van escriure sobre la importància a subjectar-se a les lleis elaborades per l’assemblea del poble, dita actualment Assemblea Nacional a França i Parlament en moltes altres democràcies.

La qualitat legislativa és imprescindible, així com els consensos parlamentaris. També és constant la preocupació perquè els jutges no siguin influenciables i, per aquesta raó es va introduir, amb l’aportació de la cultura anglosaxona, el plantejament del jurat popular per combatre la facilitat de pressió sobre les debilitat humanes de jutges i tribunals

Una Instrucció al Procés independentista en què clarament s’han inventat una violència inexistent per justificar una acusació de rebel·lió que tribunals de països europeus han desestimat amb contundència. Una sentencia del Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg que considera que Arnaldo Otegui no va tenir un judici just i, per tant, va estar-se sis anys i mig a la presó després d’un judici sense totes les garanties de neutralitat. Un sainet de sentències contradictòries en el cas dels impostos a les hipoteques que ha acabat amb un decret llei del govern espanyol esmenant la polèmica sentencia del ple de la Sala tercera del Tribunal Suprem que, a més a més, ha quedat dividit i en evidència davant de l’opinió pública.

1.3. Avaluació de la Justícia espanyola en el moment actual

La justícia espanyola no passa pel millor moment i el seu desprestigi, tant interior com exterior, està perjudicant de manera clara la imatge de la democràcia espanyola a nivell internacional. Sense oblidar que la feina ingent que estan fent centenars de jutges, fiscals i treballadors de la justícia a tot l’Estat, amb mitjans insuficients i salaris retallats, està quedant també en entredit davant dels ciutadans per culpa de les accions dels dirigents del Poder judicial. Gran part dels problemes de desprestigi es concentren en l’alta judicatura -El Tribunal Suprem, El Consell del Poder Judicial i el Tribunal Constitucional-, que són també el més polititzat i idealogitzats.

1.4. La Fiscalia de l’Estat espnayol, a 3 de novembre de 2018, s’ha pronunciat contra el Procés català amb una distribució de penes que corpren

Les fiscalies del Tribunals Suprem i de l’Audiència Nacional han consumat el que és una veritable aberració jurídica, un “a por ellos..!” judicial que allunya Espanya de l’espai de drets i llibertats de la UE per acostar-la a règims de dubtoses credencials democràtiques. Basant-se en un relat dels fets totalment fictici, amb una pirueta jurídica que equipara una manifestació o un acte de resistència passiva a la violència, manté l’acusasió de rebel·lió els presos polítics o la cúpula dels Mossos d’Esquadra:

• 25 anys, Oriol Junqueras
• 17 anys, Jordi Sánchez, Jordi Cuixart i Carme Forcadell
• 16 anys, Joaquim Forn, Jordi Turull, Raül Romeva, Josep Rull, Dolors Bassa
• 11 anys, Josep Lluís Trapero, Cèsar Puig, Pere Soler
• 07 anys, Carles Mundó, Meritxell Borràs,Santiago Vila
• 04 anys, Teresa Laplana
• Inhabilitació i multa, Lluís Maria Corominas, Anna Simó, Ramona Barrofet, Mireia Boya, Lluís Guinó, Joan Josep Nuet

És veritat que els fets encara no han estat jutjats i que és esperable que en el judici les defenses tinguin l’oportunitat de desmuntar tots els arguments de la Fiscalia de l’Estat. La petició de penes, juntament amb l’empresonament preventiu, que ja fa més d’un any que dura, dibuixen un panorama d’indefensió i inseguretat entre els afectats, que se suma a la indignació lògica d’una bona part de la població que assisteix amb impotència a uns fets que recorden massa l’Espanya negra, la dels càstigs exemplaritzants i la crema d’heretges al mig de la plaça.

1.5. En el cas d’una Justícia injusta, qui protegeix les víctimes de la injustícia…?

Arribats a aquest punt, podem fer-nos vàries preguntes. Com és possible que el Pablo Llarena i els jutges del Tribunal Suprem continuïn mantenint la presó preventiva, en quatre casos superior a un any, contra cinc polítics, dues polítiques, tots representants electes, i dos líders cívics, tot i que els tribunals europeus -com l’alemany, el belga, l’escocès i el suís-, no hi troben rastre dels gravíssims delictes que els imputen…? Com és possible que es mantingui una causa que és manifestament una persecució, objectivament verificable, contra dissidents polítics…?

Qui protegeix les víctimes de l’acció dels jutges, quan aquests, en lloc d’impartir justícia, són paradoxalment els causants d’una injustícia derivada de les seves decisions…? No havia de ser el sistema judicial el garant del respecte pels dret i les llibertats fonamentals de la ciutadania…? Quina lògica diabòlica regeix en un estat en què els responsables d’impartir justícia són responsables de injustícies manifestes…?

El filòsof Xavier Antich, professor de la UDGirona, ja ens diu:

“No som ingenus: ja sabem, com a mínim des dels «Grundrisse» de Karl Marx (1885), que conceptes com «justícia» o «llei» són simples «formes de consciència» que corresponen als interessos de les classes dominants en una època determinada i que, per tant, estan bàsicament al servei de mantenir i preservar «l’statu quo». En realitat com Bertolt Brecht molt encertadament sostenia «molts jutges són absolutament incorreptibles: ningú pot induir-los a fer justícia», ja que els jutges no s’ocupen d’administrar justícia, com podria ingènuament pensar-se, sinó d’aplicar la llei, que no és exactament el mateix…

I tanmateix, tot i que és clar que la justícia no està en mans dels jutges, fiscals i tribunals, encara que ells ho proclamin reiteradament, és legítim preguntar-se què cal fer quan les seves decisions són manifestament injustes, encara que vinguin avalades tant per la llei com per una interpretació de la llei que és contrària a l’esperit de la llei i a l’aspiració de justícia que hauria de regir en el sistema judicial…

1.6. Un quadre pictòric del 1498 mostra el rigor amb què es castigava al jutge injust. En aquest cas un tal Sisamnes prevaricador

Gerard David, en una pintura extraordinària conservada en el Groeningemuseum de Bruges, titulada «El judici de Cambises» (del 1498), hi respon d’una manera esfereïdora per la seva brutalitat, tot i ser molt coherent amb el rigorisme de l’època que provava d’instituir una justícia laica que evités l’arbitrarietat dels tribunals. S’hi veu, a sobre una taula de fusta, en una plaça pública, un jutge que ha dictat una sentència injusta: està lligat amb cordes i uns botxins, executors de la sentència, li arrencan de viu en viu, amb l’ajut de ganivets, la pell del pit, les cames i els braços. El quadre amb l’espellament del jutge corrupte va estar molts anys a la sala dels Consells de l’Ajuntament, on el magistrats s’ocupaven de l’administració comunal de la justícia, i els recordava, de manera certament una mica expeditiva, la necessitat de «ser justos» i d’actuar conforme a l’aspiració de justícia a què els obligava el seu càrrec…

1.7. Del perill que aporta l’administració d’una Justícia injusta

El sistema judicial espanyol, és obvi recordar-ho, no prové d’aquesta tradició rigorista nòrdica. Però la pregunta, cinc segles després, continua sent la mateixa: qui protegeix les víctimes dels abusos judicials, si no ho fa l’Estat…? John Rawls, en el seu ja clàssic «Teoria de la justícia», va assenyalar: ‘La justícia és la primera virtud de les institucions socials, com la veritat ho és dels sistemes de pensament. Una teoria, per més atractiva, eloqüent i concisa que sigui, ha de ser rebutjada o revisada si no és verdadera. De la mateixa manera, no importa que les lleis i les institucions estiguin ordenades i siguin eficients: si són injustes, han de ser reformades o abolides’…

Quan els tribunals no són justos, com recordava Judith Shklar en «Els rostres de la injustícia», l’obligació de la política és esmenar-los, per tal que no provoquin danys innecessaris i cruels i per evitar que generin injustícia en lloc de justícia. I quan la política o la seva forma instituïda en el Govern o en l’Estat no ho fa, aleshores cal recordar, com sostenia Aristòtil, i no era pas una amenaça sinó una constatació, que la percepció de la injustícia reiterada estimula, molt justament, les revolucions”.

2. POT SUCCEIR QUE LA CAUSA DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA ESDEVINGUI UNA ABSOLUTA NUL·LITAT…O, EN TOT CAS, QUE EL TRIBUNAL ABSOLGUI ELS PRETESOS DELICTES DE REBEL.LIÓ I DE SEDICIÓ…, I TAMPOC NO ACCEPTI EL DELICTE DE MALVERSACIÓ? 

2.1. Pel que fa a la nul·litat cal considerar que l’Auto de conclusió del sumari del Procés independentista no la resolgué la Sala de recursos, sinó la Sala d’admissió, sense que en  tingués competència per fer-ho

2.1.1. El procediment penal i els conceptes jurídics en referència a la Instrucció d’una causa i els mecanismes de recorregut entre l’Auto de incoació i l’Auto de conclusió, passant per les respectives Sales d’Admissió i de Recursos per evitar la nul·litat d’una causa

Sobre el procediment penal, cal dir que la sorprendent revelació a la que ha tingut accés «Diario 16», en relació a la confirmació que l’Auto de conclusió del sumari no el va resoldre la Sala de recursos sinó la Sala de admisió, que també acordà l’inici de la Instrucció perquè al jutge Pablo Llarena se li va oblidar de dictar l’Auto d’incoació del sumari, pot  produir l’absoluta nul·litat de la causa del Procés independentista català.

L’Auto que confirmà el Auto de conclusió del sumari del jutge Pablo Llarena va ser dictat per la Sala de admisió de la querella del Procés, que a la vegada va ser la mateixa Sala que dictà la resolució que donava inici a la instrucció de les actuacions perquè al jutge instructor va oblidar-se de dictar l’Auto de incoació del sumari.

De tot plagat en resulta que la Sala d’admisió del Tribunal Suprem estava confirmant la instrucción que havia estat ordenada per ella mateixa, la qual cosa resulta contrari a les prevencions que sobre la imparcialitat de la jurisdicció han establert reiteradament el Tribunal Constitucional espanyol i el Tribunal Europeu de Drets Humanos (TEDH).

El Tribunal espanyol de garanties, en la seva sentència del 12 de juliol de 1988, va establir, per primera vegada, la inconstitucionalitat sobre que recaigués en les mateixes persones les funcions instructores i les de l’enjudiciament, prohibint el que se’n denomina, des de aleshores, com ‘contaminació inquisitiva’.

2.1.2. Doctrina del Tribunal Constitucional

Deia en aquell moment el Tribunal Constitucional que:

“La actividad instructora, en cuanto pone al que la lleva a cabo en contacto directo con el acusado y con los hechos y datos que deben servir para averiguar el delito y sus posibles responsables puede provocar en el ánimo del instructor, incluso a pesar de sus mejores deseos, prejuicios e impresiones a favor o en contra del acusado que influyan a la hora de sentenciar. Incluso aunque ello suceda es difícil evitar la impresión de que el Juez no acomete la función de juzgar sin la plena imparcialidad que le es exigible.”

Aquesta mateixa reflexió és la que ens ha de portar ara a la conclusió de l’absoluta nul·litat de la causa del Procés.

2.2. En referència als delictes de rebel·lió i de sedició hem de tornar cap al Tribunal  alemany de Schleswig-Holstein que va posar en dubte la tesi del jutge Pablo Llarena que, en gran mesura, és la mateixa que sosté el ministeri públic contra els líders de l’1-O de 2017, amb penes de fins a 25 anys de presó

 

2.2.1. La descripció dels fets de l’1-O de 2017, des de la visió de la Fiscalia del Tribunal Suprem i la del Tribunal de Schleswing-Holstein

 

• La Fiscalia del Tribunal Suprem: Tot allò relacionat amb l’1-O queda encerclat amb una figura delictiva

«Els acusats van dirigir i participar activament en l’execució d’una estratègia perfectament planificada, concertada i organitzada per fracturar l’ordre constitucional amb l’objectiu d’aconseguir la independència de la comunitat autònoma de Catalunya com un estat en forma de república, segregant-la d’Espanya. L’estratègia es basava en l’actuació convergent de les institucions, les formacions polítiques independentistes i les entitats socials sobiranistes».

• El Tribunal de Schleswing-Holstein: La descripció dels fets presentats formen part d’un relat històric

«

«Segons la llarga experiència de la sala, l’ordre de detenció europea cursada per les autoritats espanyoles es pot qualificar del tot atípica. En l’apartat per descriure la infracció indicant el moment, el lloc i la participació de la persona buscada […] s’inclou una narració de fins a 17 pàgines que reflecteix el desenvolupament històric del moviment independentista i la participació de diferents institucions públiques i organitzacions polítiques en el Procés».

 

2.2.2. La interpretació de la violència, com a mitjà per acusar o no de rebel·lió-sedició, des de la visió de la Fiscalia del Suprem i la del Tribunal de Schleswing-Holstein

 

• La Fiscalia del Tribunal Suprem: La interpretació que en dedueix d’aquest tipus de violència conforma un resultat criminal.

[ Els independentistes ]«Preveient l’ús de tots els mitjans que calgué per aconseguir el seu objectiu, inclosa -arran de la certesa que l’Estat no acceptaria la situació- la vioència necessària per assegurar el resultat criminal pretès, valent-se de la força intimidatòria que representava l’actuació tumultuària desplegada amb les grans mobilitzacions ciutadanes promugudes per ells i, per una altra banda, l’ús del Mossos».

• El Tribunal de Schleswing-Holstein: El Tribunal alemany considera que l’objectiu pretès es va fer per vies democràtiques.

«Resulta dubtós que el reclamat [Puigdemont] hagi perseguit l’objectiu de la separació de Catalunya de l’estat espanyol «amb violència». De la documentació presentada es desprén que pretenia assolir la legitimació d’una separació amb mitjans democràtics, en concret mitjançánt una votació […]. La violència introduïda per alguns grups autònoms en parts de la votació no era el mitjà pel qual pretenia arribar a la independència».

 

2.2.3. La valoració diferent dels fets, des de la visió de la Fiscalia del Suprem i la del Tribunal de Schleswing-Holstein

 

 

• La Fiscalia del Tribunal Suprem: Es valora la jornada del referèndum plena d’incidents a causa del comportament dels votants

«Els acusats citats, seguint el pla traçat inicialment, van rebutjar, malgrat l’advertència dels mandats policials, paralitzar la jornada i posar fi al procés il·legal que propiciava el risc de viloència al carrer, i van assumir que l’estratègia de la mobilització ciutada en pro de la independència passés per a nimar la ciutadania a ocupar els col·legis electorals de manera massiva i enfrontar-se a les forces de seguretat, i que la jornada acabés, com va passar, no només amb alteracions tumultuàries i actes de resistència i desordre, sinó també amb actes de violència i agressions contra les forces de seguretat que intentaven complir l’ordre judicial».

• El Tribunal de Schleswing-Holstein: El Tribunal alemany considera, després de visionar les escenes filmades, que no hi va haver risc

«La sol·licitud d’extradició descriu escenes tumultuoses en locals electorals, però no es dedueix que aquestes escenes constitueixin un supòsit d’aquesta mena [alta traïció]. És cert que hi ha raons per creure que [ … ] els actes de lesió en perjudici de la policia nacional, per si sols, constitueixen delictes, però d’un altre ordre, com delictes de lesions, de resistència a l’autoritat o de pertorbació de l’ordre públic. Tot i això, méscenllà de la punibilitat i que els auotrs es puguin identificar en les imatges facilitades, la sala no aprecia que aquestes accions individuals fossin capaces de posar seriosament en risc l’ordre constitucional espanyol».

 

2.2.4. El paper del Mossos d’Esquadra, des de la visió de la Fiscalia del Suprem i la del Tribunal de Schleswing-Holstein

 

 

• La Fiscalia del Tribunal Suprem: La Fiscalia creu que els Mossos tenen un rol determinant en tota  la situació del referèndum.

«El dispositiu del cos de Mossos va mobilitzar uns 7.000 agents, mentre que en les jornades electorals se’n mobilitzen 12.000 [ … ]. La col·laboració delsMossos va ser determinant per celebrar el referèndum [ … ]. Van optar per subjectar-se a les directrius dels polítics de la Generalitat, posant a la seva disposició i dels seus propòsits secessionistes il·legals tot el poder coactiu que representava un cos policial armat i molt nombrós en efectius (17.000 memebres)».

• El Tribunal de Schleswing-Holstein: El Tribunal alemany rebaixa considerablement l’actuació dels Mossos en l’afer.

«No resulta significatiu que s’acusi [ Puigdemont i d’altres ] d’haver ordenat a la policia nacional «garantir» el referèndum. Si s’entén això per bloquejar la feina de les forces policials del govern central, no es pot deduir que ordenessin atacar la guàrdia Civil o la Policia Nacional. Per tant, no serà possible afirmar que el reclamat pretenia trencar la llei de manera violenta fent ús d’una força de 17.000 policies regiuonals desproporcionalment superior a la de 6.000 agewnts nacional».

 

2.2.5. Les conseqüències dels fets, des de la visió de la Fiscalia del Suprem i la del Tribunal de Schleswing-Holstein

 

 

• La Fiscalia del Tribunal Suprem: La Fiscalia veu el referèndum com una ruptura flagrant amb l’Estat espanyol.

«La DUI no dra merament simbòlica, perquè les autoritats de la Generalitat tenien preparat un paquet de normes que desenvolupaven el nou marc jurídic de la República, el desplegament de les estructures administratives necessàries per al funcionament del nou estat i un pla per garantir que el Mossos assumirien la seguretat de les infraestructures i el control efectiu del territori».

• El Tribunal de Schleswing-Holstein: El Tribunal alemany veu el referèndum com un pas previ a negociacions amb l’Estat espanyol.

«La sala no aprecia que la mera celebració del referèndum -per més que fos anticonstitucional- impliqués obligatòriament la secessió de Catalunya ni signifiqués una anul·lació de l’estabilitat espanyola més enllà de la situació descrita [ … ]. El reclamat, per la seva banda, afirma que, al seu entendre, el referèndum no era sinó un pas previ a la realització de negociacions».

 

2.2.6. El pla dissenyat, des de la visió de la Fiscalia del Suprem i la del Tribunal de Schleswing-Holstein

 

• La Fiscalia del Tribunal Suprem: La Fiscalia veu el referèndum com una oposició a l’Espat espanyol.

«Ja no ní havia prou amb la desobediència i la legislació paral·lela. Calia oposar-se amb tots els mitjans al seu abast, inclosa la violència en un cas extrem, al compliment de les ordres judicials encaminades a imposibilitar la celebració del referèndum declarat inconstitucional i del qual depenia la declaració d’independència».

• El Tribunal de Schleswing-Holstein: El Tribunal alemany considera que Carles Puigdemont, en el referèndum, pretenia facilitar únicament el vot.

[ Puigdemont ]«…no va serr incitador intel·lectual d’actes violents. Tampoc hi ha cap pla d’acció per a actes violents dissenyats per ell [ … ]. El seu propòsit no era impedir la eina dela Policia Nacional nio provocar al carrer situacions semblants a les d’una guerra civil, sinó permetre a la major quantitat de votants participar en un referèndum».

2.2.7. La previsió del pla, des de la visió de la Fiscalia del Suprem i la del Tribunal de Schleswing-Holstein

 

• La Fiscalia del Tribunal Suprem: La Fiscalia creu que tot el que es va produir per celebrar el referèndum es va fer a consciència.

«Alguns dels acusats, plenament conscients de la il·licitud del procés de secessió que impulsaven, de la patent il·legalitat de la iniciativa refeendària i de l’altíssima probabilitat que es produïssin incidents violents com els que havien passat el 20-S, van fer contínues crides públiques a la mobilització de la ciutadania perquè s’acudís a votar, per protegir els centres de votació i per evitar que les forces d’ordre públic complissin la seva missió de tancar els centres i requisar el material electoral».

• El Tribunal de Schleswing-Holstein: El Tribunal alemany considera que es podien pensar altres alternatives.

«És cert que [ l’1-O ] es pot considerar anticonstitucional i, per tant, il·legal. La sala entén que les forces del govern central, des del seu punt de vista, es veiessin legalment autoritzades per impedir-lo. Però, des del convocant, no implicava necessàriament que es produïssin fets violents equiparables a una pertorbació d’ordre públic. Podria haver pensat que el poder central simplement declararia els resuiltats il·legals o, com a màxim, ordenaria intervencions policials per desescalar el conflicte».

 

2.3. Tampoc queda clar que els líders independentistes hagin comés un delicte de malversació. Magistrat instructor versus Ministre d’Hisenda

2.3.3. Què expressa el darrer informe del Ministeri d’Hisenda sobre la malversació de cabals públics imputada al procés independentista…?

L’informe d‘Hisenda contradiu les tesis de la Fiscalia en la causa contra el procés, rebaixant molt els diners que suposadament haurien estat malversats pels acusats en la preparació de l’1 d’octubre:

• Els honoraris i viatges dels observadors internacionals del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 serien pràcticament la totalitat de les despeses executades –177.304,90 euros– pel govern de Carles Puigdemont per fer possible el referèndum de l’1 d’octubre.
• A la xifra anterior se li ha d’afegir 19.602 euros invertits en la traducció a l’anglès de la web www.cataloniavotes.eu a través del Diplocat. 

El total sumen 196.906 euros que el ministeri d’Hisenda ha acreditat que va pagar la Generalitat. Així ho va traslladar en un informe, avançat per TV3, al jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona, que investiga els preparatius de la votació.

Els números que Hisenda va traslladar als tribunals difereixen del que la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat consideren que va malversar l’anterior Govern:

• El ministeri públic –la Fiscalia– xifra en més de tres milions la suposada malversació en el seu escrit de conclusions provisionals al Tribunal Suprem.
• Mentre que l’òrgan dependent directament del ministeri de Justícia –L’Advocacia de l’Estat– la situava en uns 2,9 milions.

En tots dos casos incloïen en aquest delicte les despeses assignades però finalment no executades.

L’informe del govern de Pedro Sánchez sorprèn si es té en compte que el ministre d’Hisenda durant el mandat de Mariano Rajoy, Cristóbal Montoro, va assegurar que no s’havia destinat cap euro públic a l’1-O, gràcies al control estricte de les finances catalanes, incrementat amb l’aplicació del 155.

Però, cal contemplar que als documents aportats per Hisenda també destaquen 615.717 euros compromesos que no es van acabar pagant, relacionats amb la publicitat de l’1-O i la campanya del registre de catalans a l’exterior. Fins i tot afegint-hi el que la Generalitat no va abonar, la suma queda lluny de la que preveuen la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat.

El debat sobre si aquestes despeses també es consideren malversades té transcendència de cara a les possibles condemnes dels líders independentistes processats. El ministeri públic, en el seu escrit d’acusació –en el qual admet que se serveix del sumari del jutjat 13–, subratlla que la xifra puja als 250.000 euros, el límit que permet que, d’entre els quatre i els vuit anys de presó que preveu l’article 432 del Codi Penal, es pugui imposar la franja superior –set o vuit anys–. Precisament, la Fiscalia demana aquest tipus agreujat per als exconsellers Meritxell Borràs, Carles Mundó i Santi Vila, acusats de malversació i desobediència, que no comporta presó.

2.3.4. I què expresen els juristes de casa nostra i espanyols sobre els delictes que la Fiscalia de l’Estat espanyol imputa als processats del Procés independentista…?

Vegeu aquí el redactat d’un Manifest de 100 signatures del món jurídic contra la comissió d’un delicte de rebel·lió, sedició, conspiració per a la rebel·lió o a la sedició, la competència de l’audiència Nacional i la presó preventiva.

Els sotasignats, més de 100 professors de Dret Penal de les Universitats espanyoles, davant la crisi política més greu viscuda pel nostre país des del cop d’estat de 1981, se se senten obligats a manifestar la seva experta opinió davant de tot un seguit de qualificacions jurídiques que dutes a terme per la Fiscalia General de l’Estat i la titular del Jutjat Central d’Instrucció núm. 3 de l’Audiència Nacional, han originat una general repulsa i seriosa preocupació en els mitjans jurídics espanyols.

De la conducta observada per diversos integrants del Parlament i del Govern català pot desprendre’s, amb alta probabilitat, la comissió d’alguns delictes (desobediència, malversació…?), que han de ser investigats i, si escau, sancionats d’acord amb el que exigeix ​​el nostre ordenament penal.

Tanmateix, s’ha de dir que l’exigència de responsabilitats penals pel que ha passat ha de realitzar-se amb observança estricta de les nostres lleis penals i processals i respectant de  forma exigent el principi de legalitat, d’obligatori compliment en aquest àmbit.

A aquest respecte cal assenyalar que en la nostra opinió:

• És greument equivocat considerar els fets com a constitutius d’un delicte de rebel·lió de l’article 474 del CP, i això per la poderosíssima raó que està absent un element estructural d’aquest il·lícit com és la violència; requisit que després d’una viva discussió al Senat es va decidir incorporar a la tipificació per, precisament, constrènyer la seva aplicació, en exclusiva, a supòsits de la màxima gravetat que no es donen en aquest cas. Només conculcant molt greument el principi de legalitat penal pot arribar a afirmar-se que els imputats, a la vista dels fets que se’ls han atribuït, van poder realitzar aquest delicte, o el de conspiració per a la rebel·lió que requereix un acord conjunt de dur-lo a terme amb aquesta mateixa violència.

 

• Tampoc creiem que concorri en aquest cas el delicte de sedició de l’article 544 del CP, pel fet que en cap moment s’ha aportat cap indici que els imputats hagin induït, provocat o protagonitzat cap alçament tumultuari tal com exigeix ​​la llei, i no poden atribuir-se a aquells successos ocorreguts amb anterioritat o realitzats per altres persones diferents, ja que en Dret Penal regeix el principi de responsabilitat personal i només cal jutjar a algú pels seus propis fets.

 

• De la mateixa manera s’ha de dir amb rotunditat que l’Audiència Nacional no és competent per conèixer dels delictes de rebel·lió o sedició, i que tal enteniment correspon a l’Audiència Provincial de Barcelona. En efecte, la Llei orgànica del poder judicial en el seu article 65.1 es refereix als derogats «delictes contra la forma de Govern» com a objecte de la competència de l’Audiència Nacional, i en cap moment fa referència als delictes de rebel·lió o sedició.

 

• Resulta necessari, d’altra banda, denunciar la manca de mesura de la titular del Jutjat Central d’Instrucció núm. 3 tant en la fixació de dates per prestar declaració (sobretot si tenim en compte la decisió presa al respecte per l’Instructor del Tribunal Suprem), com en el dictat de les presons preventives que, sens dubte, han estat greument desproporcionades i mancats de suficient justificació, més enllà de abstractes manifestacions.

En conclusió: des d’una perspectiva estrictament jurídica reclamem a les instàncies fiscals i judicials que s’atinguin al Dret, a la Llei, que investiguin i, si escau, castiguin tot el que l’Estat de Dret autoritza i obliga, però exclusivament això, perquè només dins d’aquests marges pot haver oportunitat, proporció i Justícia.

Llista de signants d’aquest manifest

 

3. UN RECORREGUT DEL POBLE CATALÀ CAP A LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA, A TRAVÉS D’UNA OBRA DE REFERÈNCIA MUNDIAL -DITA TAMBÉ «ENCIPLOPÈDIA LLIURE», LA MÉS GRAN I MÉS POPULAR A INTERNET- COM N’ÉS L’ANOMENADA WIKIPÈDIA / VIQUIPÈDIA

3.1 SOBRE LA VIQUIPÈDIA / WIQUIPÈDIA

3.1.1. Què és, en definitiva, la Wikipèdia / Viquipèdia…?

La Viquipèdia (Wikipedia en anglès, manlleu del hawaià wikiwiki –pronunciat amb variació lliure /ˈvikiˈviki/ o /ˈwikiˈwiki/– que vol dir «molt ràpid», i enciclopèdia) és una «Enciclopèdia lliure» mantinguda per la Fundació Wikimedia, una organització sense ànim de lucre. Els més de 38 milions d’articles (dels quals 5 milions en anglès i 595.281 en català) han estat escrits col·laborativament per usuaris d’arreu del món, i la majoria dels seus articles poden ser editats per qualsevol persona que pugui accedir a la web. Va ser creada el gener del 2001 per Jimmy Wales i Larry Sanger,i actualment és l’obra de referència més gran i popular a Internet.

3.1.2. Crítiques i febleses de l’enciclopèdia d’Internet: Wikipèdia / Viquipèdia

Els motius pels quals la Viquipèdia és criticada abasten les qüestions següents:

• L’exactitud i fiabilitat dels seus continguts són la persistència de detalls erronis difícils de detectar (imprecisions no necessàriament malintencionades, però que poden romandre en un article molt de temps).
• La tendència a contenir més articles i de més qualitat relacionats amb l’actualitat o amb àrees de coneixement afins al perfil sociotècnic dels seus participants.
• El vandalisme (modificacions inapropiades o ofensives dels articles de l’enciclopèdia, que entorpeixen el desenvolupament del projecte).

La solució a llarg termini no passa per una millora constant de la qualitat ni per la incorporació o ampliació progressiva d’articles. Mentre que les inexactituds de contingut i les tendències de creixement irregular seran previsiblement esmenades a mesura que segueixi evolucionant el projecte i augmentin les edicions d’articles. Per altra banda, el vandalisme representa una amenaça constant i que és previsible que s’incrementi en proporció al creixement exponencial de la Viquipèdia.

En aquest sentit, per exemple, l’exposició a una major afluència de visites dels articles en diferents portals d’inici implica un percentatge molt alt de vandalisme. A banda de les mesures correctores dutes a terme en forma de reversió, avís o bloqueig, la comunitat de viquipedistes crea i manté (igual que succeeix entre programadors voluntaris en entorns de programari lliure) tot un seguit d’eines i implementacions tècniques destinades a actuar contra el vandalisme, des de fòrums i canals específics d’IRC fins a programes paral·lels de detecció i avís, passant per usuaris que són en realitat programes bot la missió dels quals és exclusivament combatre els actes vandàlics.

Ara bé, tots els articles consten d’una abundatíssima bibliografia, que s’exigeix en l’elaboració d’un tema concret, i per altra banda, la possibilitat de consultar sempre obres de seriositat manifesta i de reconeguda solvència i acceptació i comparar-les entre sí per a una interpretació acurada, possibilita apropar-se a la màxima objectivitat de les diverses qüestions, siguin aquestes de caire històric, científic, religiós, social, polític, econòmic, etc.

3.1.3.  Normativa per a l’edició de wikipèdia / viquipèdia i la necessitat d’una neutralitat manifesta

La Viquipèdia té una sèrie de normes que són establertes pels mateixos participants en el projecte. Cada edició de la Viquipèdia adopta les seves pròpies polítiques, encara que algunes són comuns a totes. Tan bon punt la comunitat aconsegueix el consens sobre l’aplicació d’una norma, tots els editors estan obligats a respectar-la.

Algunes d’aquestes polítiques són:

• A causa de la diversitat i nombre de participants i ideologies, provinents de totes les parts del món, Viquipèdia intenta de construir els seus articles de la manera més exhaustiva possible. L’objectiu no és escriure articles des d’un únic punt de vista, sinó presentar obertament cada postura sobre un cert tema.
• Se segueix una sèrie de convencions pel que fa al nomenament d’articles, triant preferentment la versió més comunament utilitzada en la seva respectiva llengua.
• Les discussions sobre el contingut i edició d’un article s’esdevenen a les pàgines de discussió i no en l’article mateix.
• Hi ha un nombre de temes que resulten exclosos de la Viquipèdia per a no constituir articles enciclopèdics estrictament parlant. Per exemple, la Viquipèdia no conté definicions de diccionari (com ara verbs, adjectius, etc.), que sí que podríeu trobar al Viccionari.

Pel que fa a la neutralitat  s’ha de dir que és un dels cinc pilars de la Viquipèdia. És un fet comú que algunes persones es vegin de certa manera ofeses per posicionaments polítics o punts de vista que contrasten o xoquen amb les seves opinions formades. Aquest és el motiu pel qual es mira de fomentar entre els editors de la Viquipèdia l’esforç per a mantenir la neutralitat en el contingut dels articles. Els articles que poden ser controvertits o abordats des de diversos punts de vista han de ser neutrals i exposar «de manera equànime tots els punts de vista, segons la seva importància». En aquests casos cal tenir encara més cura citant fonts fiables i independents, evitar les opinions personals i deixar clar, si escau, «el que és fet acceptat, i el que és opinió, creença, o hipòtesi no verificada».

A més, les llicències de contingut lliure garanteixen que l’esmentat contingut pugui ser reeditat el nombre de vegades quevsigui necessari i per qualsevol persona si el propòsit de l’edició n’és la millora.

Tot i això, i per tenir-ne molta més informació d’aquesta Enciclopèdia lliure, serà de gran ajuda consultar el remarcat «Wiquipèdia / Viquipèdia».

 

3.2. L’ESFORÇAT I DUR RECORREGUT DEL POBLE CATALÀ CAP A LAS SEVA INDEPENDÈNCIA

 

 

 

3.2.1. CATALUNYA

Catalunya (Cataluña en castellà, Catalonha en occità) és un país europeu situat a la Mediterrània occidental. La seva condició jurídica és objecte d’una disputa entre el Parlament de Catalunya, que el 27 d’octubre de 2017 va proclamar la República Catalana, i el Regne d’Espanya, que el considera una comunitat autònoma. És situat a la costa nord-est de la península Ibèrica i limita al nord amb Andorra i França, a l’oest amb l’Aragó, al sud amb el País Valencià i a l’est amb el mar Mediterrani. Catalunya és la part més extensa del territori històric i cultural del Principat de Catalunya i de tot el conjunt de terres de parla catalana o els Països Catalans. Amb un estimat de 7.508.106 d’habitants del 2015, agrupa el 51,55% de la població total dels Països Catalans.

El territori que actualment es coneix com a Catalunya va ser una possessió de l’imperi Romà que va passar a mans dels gots i els alans el segle V. Els musulmans la van conquerir el 712, però en van ser expulsats de la riba nord del Llobregat a finals del mateix segle i el començament del següent amb el suport de Carlemany. Amb el temps, els comtes francs van convertir Catalunya en un domini independent i es van confederar el 1137 amb la Corona d’Aragó, acabant la conquesta dels territoris musulmans de Catalunya el 1154. La Corona d’Aragó es va unir a la Corona de Castella el 1476 i va conservar les seves institucions autònomes de govern fins a l’acabament de la Guerra de Successió Espanyola el 1714, uns anys després del seu desmembrament per la cessió al Regne de França del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya. El 1978, va recuperar autonomia i es va constituir com a comunitat autònoma del Regne d’Espanya.

El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària en el Preàmbul de l’Estatut d’autonomia. Tanmateix, la Constitució espanyola, en l’article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat.

En l’actualitat, Catalunya és una de les comunitats més riques i pròsperes d’Espanya. La capital n’és Barcelona i té un total de 948 municipis. Dos terços de la població viuen a la regió metropolitana de Barcelona.

La llengua pròpia de Catalunya és el català, excepte a la Vall d’Aran on ho és l’aranès. Tant el català com el castellà, llengua oficial de l’Estat espanyol, són oficials en tot el territori. L’occità, denominat aranès a la Vall d’Aran, és també oficial a Catalunya. Generalment els catalans són bilingües i parlen les dues llengües principals encara que difereixen respecte a l’idioma que tenen per llengua materna. Segons les dades de 2013, el 99,7 % dels catalans sap parlar castellà mentre que el 80,4 % sap parlar català. A més, l’ús per cada parlant d’un o un altre idioma depèn amb freqüència de l’àmbit social en el qual s’expressi. Segons les dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya, el 36% dels catalans utilitza el català com a llengua habitual, el 46% el castellà, el 12% ambdues i el 0,03% l’aranès. El 6% de la població resident de Catalunya utilitza habitualment altres llengües.

 

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

• 3.2.1.1 Toponímia i etimologia
• 3.2.1.2 Història
• 3.2.1.3 Geografia física
  • 3.2.1.3.1 Topografia
  • 3.2.1.3.2 Hidrografia
  • 3.2.1.3.3 Clima
  • 3.2.1.3.4 Protecció de la natura
  • 3.2.1.3.5 Fauna
  • 3.2.1.3.6 Biodiversitat
• 3.2.1.4 Política i govern
  • 3.2.1.4.1 La Generalitat de Catalunya
  • 3.2.1.4.2 Els símbols nacionals
  • 3.2.1.4.3 Divisió territorial i administrativa
    • 3.2.1.4.3.1 Províncies
    • 3.2.1.4.3.2 Els municipis
    • 3.2.1.4.3.3 Les vegueries
    • 3.2.1.4.3.4 Les comarques
    • 3.2.1.4.3.5 L’Aran
• 3.2.5 Economia
  • 3.2.1.5.1 Indicadors econòmics
  • 3.2.1.5.2 Infraestructura
    • 3.2.1.5.2.1 Aeroports
    • 3.2.1.5.2.2 Ports
    • 3.2.1.5.2.3 Xarxa viària
    • 3.2.1.5.2.4 Ferrocarril
    • 3.2.1.5.2.5 Altres transports públics
• 3.2.1.6 Geografia humana i societat
  • 3.2.1.6.1 Demografia
  • 3.2.1.6.2 Llengua
    • 3.2.1.6.2.1 Coneixement del català
    • 3.2.1.6.2.2 Coneixement del castellà
    • 3.2.1.6.2.3 Coneixement de l’occità aranès
    • 3.2.1.6.2.4 Coneixement de llengües estrangeres
    • 3.2.1.6.2.5 Llengua habitual i llengua materna
• 3.2.1.7 Cultura i oci
  • 3.2.1.7.1 Belles arts i arts populars
  • 3.2.1.7.2 Costums i tradicions
  • 3.2.1.7.3 Festes populars
  • 3.2.1.7.4 Patrimoni de la Humanitat
  • 3.2.1.7.5 Cultura catalana
  • 3.2.1.7.6 Mitologia catalana
  • 3.2.1.7.7 Gastronomia
  • 3.2.1.7.8 Mitjans de comunicació
    • 3.2.1.7.8.1 Televisió
    • 3.2.1.7.8.2 Premsa
    • 3.2.1.7.8.3 Ràdio
    • 3.2.1.7.8.4 Grups comunicatius i productores
  • 3.2.1.7.9 Esports
    • 3.2.1.7.9.1 Selecció catalana de futbol
  • 3.2.1.7.10 Ciència i tecnologia
• 3.2.1.8 Referències
• 3.2.1.9 Bibliografia
• 3.2.1.10 Vegeu també
• 3.2.1.11 Enllaços externs

3.2.2. LA HISTÒRIA DE CATALUNYA

Catalunya és un territori històric format originalment a partir dels comtats que formaven la Marca Hispànica, al nord-est de la península Ibèrica, en temps de Carlemany. Avui en dia, el mot Catalunya s’empra sobretot per referir-se a la Comunitat Autònoma de Catalunya, a Espanya, i la Catalunya del Nord, que forma el Departament dels Pirineus Orientals a França.

Sobre la base llatina es van superposar dos prestrats principals en la formació del que serà Catalunya: el visigot i l’àrab, amb diferent grau d’incidència segons la part de Catalunya (nova o vella) i diversa influència en el temps d’estada i la composició social.

El nom de Catalunya podria venir d’aquesta època i faria referència al gran nombre de castells i fortaleses que hi havia pel seu caràcter de frontera. En el sistema feudal era habitual que el noble en possessió d’un feu delegués l’administració d’un castell en un vassall seu, anomenat castlà. Sembla que seria a partir d’aquest càrrec que sorgiria el nom de Catalunya, en un procés lingüístic semblant al que originà el nom de Castella a partir de castell.

Gran part de la història de Catalunya, fins al 1714, està vinculada a l’establiment d’una unió dinàstica d’Aragó i Catalunya que es materialitzà políticament en la Corona d’Aragó. Per tant, la gran majoria dels fets històrics que afectaren Catalunya tracten d’esdeveniments que ja havien implicat, o acaben implicant igualment, la resta dels països hispànics de la Corona d’Aragó. No obstant això, pel caràcter confederal de la seva estructura política, els esdeveniments poden haver tingut en moments diferents o, fins i tot, amb algunes diferències respecte de la resta del territori. Així, per exemple, la numeració dels reis de la Corona, com a sobirans de Catalunya, podria no coincidir amb la numeració respectiva al Regne de València o al Regne d’Aragó o, un altre exemple, els Decrets de Nova Planta no s’aplicaren exactament igual ni en el temps ni en la forma ni en el contingut.

Quan parlem de la història de Catalunya, com a entitat territorial, no es refereix a les delimitacions territorials de l’actual Comunitat Autònoma de Catalunya, sinó a les delimitacions del territori històric del Principat de Catalunya. Per tant, en aquest article també es recull la història de la Catalunya Nord i de la Franja de Ponent.

La gran expansió feudal catalana es dóna, però, al segle XIII i principis del XIV, i arran de la qual la Corona d’Aragó s’amplià amb els dominis mediterranis de Mallorca, Sicília i Sardenya, a més de València. L’expansió s’inicià amb el rei Jaume I, que va conquerir Mallorca (1229) -d’on expulsà la població musulmana- i València (1238) -territori al qual es donà l’estatut de regne i que fou repoblat majoritàriament per catalans-. Posteriorment, i coincidint amb el gran desenvolupament social i econòmic de Catalunya a l’Edat Mitjana, els dominis catalans s’estengueren Mediterrània enllà fins a Sicília i Sardenya.

Tanmateix, a partir de mitjan segle XIV, s’inicià una època de crisi demogràfica (desencadenada fonamentalment per la pesta negra, però també per les recurrents crisis agràries), econòmica i política, que culminarà en el desenvolupament d’una Guerra civil catalana entre 1462 i 1472.

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

• 3.2.2.1 La Prehistòria a Catalunya
• 3.2.2.2 Edat antiga
  • 3.2.2.2.1 Els pobles ibers
  • 3.2.2.2.2 L’arribada dels pobles orientals
  • 3.2.2.2.3 Colonització romana
• 3.2.2.3 Edat mitjana a Catalunya
  • 3..2.2.3.1 Alta edat mitjana
  • 3.2.2.3.2 Els visigots
• 3.2.2.4E ls àrabs
• 3.2.2.5 Francs
  • 3.2.2.5.1 Formació i consolidació del català a l’edat mitjana
  • 3.2.2.5.2 Baixa edat mitjana
• 3.2.2.6 Edat moderna de Catalunya
  • 3.2.2.6.1 Guerra dels Segadors
  • 3.2.2.6.2 Tractat dels Pirineus i partició de Catalunya
  • 3.2.2.6.3 L’11 de setembre de 1714 i l’abolició de les institucions, lleis i la sobirania de Catalunya
  • 3.2.2.6.4 La Nova Planta absolutista de Catalunya
• 3.2.2.7 Edat contemporània de Catalunya
  • 3.2.2.7.1 Guerra del Francès
  • 3.2.2.7.2 Construcció de l’estat liberal a Espanya
  • 3.2.2.7.3 La crisi de la monarquia absoluta
  • 3.2.2.7.4 Carlisme
  • 3.2.2.7.5 Guerres Carlines
  • 3.2.2.7.6 Sexenni democràtic
    • 3.2.2.7.6.1 Revolució de 1868
  • 3.2.2.7.7 Primera República Espanyola
  • 3.2.2.7.8 Restauració monàrquica
  • 3.2.2.7.9 Revolució Industrial de Catalunya
  • 3.2.2.7.10 Naixement del catalanisme cultural: La Renaixença
  • 3.2.2.7.11 Naixement del catalanisme polític
  • 3.2.2.7.12 El federalisme
  • 3.2.2.7.13 Valentí Almirall i el Congrés Catalanista del 1880
• 3.2.2.8 Segle XX a Catalunya
  • 3.2.2.8.1 Setmana Tràgica
  • 3.2.2.8.2 Mancomunitat de Catalunya
  • 3.2.2.8.3 Normativització de la llengua catalana
  • 3.2.2.8.4 Dictadura de Primo de Rivera
    • 3.2.2.8.4.1 Repressió del catalanisme
  • 3.2.2.8.5 Catalunya republicana i restauració de la Generalitat
    • 3.2.2.8.5.1 La Generalitat provisional i l’Estatut de Núria
    • 3.2.2.8.5.2 El 1934 – Proclamació de Companys
    • 3.2.2.8.5.3 La Generalitat en temps de guerra (1936-1939)
    • 3.2.2.8.5.4 Actuacions de la Generalitat
  • 3.2.2.8.6 La guerra civil a Catalunya
  • 3.2.2.8.7 El franquisme a Catalunya
  • 3.2.2.8.8 La transició democràtica i l’Estatut d’Autonomia
    • 3.2.2.8.8.1 Restauració de la Generalitat contemporània
• 3.2.2.9 Catalunya en l’actualitat
  • 3.2.2.9.1 Desenvolupament autonòmic
  • 3.2.2.9.2 El president Jordi Pujol (1980-2003)
  • 3.2.2.9.3 El primer tripartit català (2003-2006)
  • 3.2.2.9.4 El segon tripartit català (2006-2010)
  • 3.2.2.9.5 El president Artur Mas (2010-2016)
    • 3.2.2.9.5.1 Primer mandat (2010 – 2012)
    • 3.2.2.9.5.2 Segon mandat (2012-2016)
  • 3.2.2.9.6 El president Carles Puigdemont i el camí cap a la independència (des de 2016)
  • 3.2.2.9.7 Proclamació de la República Catalana
• 3.2.2.10 Vegeu també
• 3.2.2.11 Referències
  • 3.2.2.11.1 Bibliografia
    • 3.2.2.11.1.1 Obres de referència
    • 3.2.2.11.1.2 Cultura
    • 3.2.2.11.1.3 Prehistòria i edat antiga
    • 3.2.2.11.1.4 Edats mitjana i moderna
    • 3.2.2.11.1.5 Edat contemporània
    • 3.2.2.11.1.6 Historiografia
• 3.2.2.12 Enllaços externs

3.2.3. ELS PAÏSOS CATALANS

Els Països Catalans són els territoris de cultura catalana on la llengua autòctona és el català, o bé els territoris que formen part d’una unitat geogràfica, històrica, cultural i lingüística de predomini català. Són també els territoris on viuen o han viscut els catalans.

Aquests territoris, amb una superfície total de 70.520 km², es troben a la zona meridional de l’Europa Occidental, concretament la zona oriental de la península Ibèrica (excepte una petita part ubicada al nord dels Pirineus) i a diverses illes banyades per la mar Mediterrània (principalment les Balears, però també altres illes adjacents com els Columbrets, així com una petita part de l’illa de Sardenya). Els seus límits són l’estany de Salses i la serra de les Corberes al nord; la ciutat de l’Alguer a l’est; la plana d’Utiel a l’oest; i el baix Segura al sud.

Els Països Catalans es troben actualment dividits en diferents entitats administratives repartides entre els estats d’Espanya, França, Andorra i Itàlia. La part ubicada dins l’Estat espanyol conforma cinc comunitats autònomes, que són Catalunya, el País Valencià, Balears, una part de l’Aragó (la seva franja oriental) i una petita part de la Regió de Múrcia que conforma la comarca del Carxe. La part ubicada dins l’Estat francès conforma el departament dels Pirineus Orientals, més conegut com a Catalunya del Nord. La part situada dins l’Estat andorrà conforma la totalitat del territori d’aquest microestat, que és dividit en set parròquies. Finalment, la part ubicada dins l’Estat italià és formada pel territori de la comuna de l’Alguer, a la regió de Sardenya.

La població dels Països Catalans és de 14.176.065 habitants, dels quals al voltant de la meitat viuen a Catalunya. Les zones més poblades són l’àrea metropolitana de Barcelona (que concentra uns tres milions d’habitants) i la de València (que en concentra al voltant de dos).

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

• 3.2.3.1 Territoris que conformen els Països Catalans
• 3.2.3.2 Evolució històrica del nom i del concepte
  • 3.2.3.2.1 Terme Comunitat Catalànica
• 3.2.3.3 Geografia física
  • 3.2.3.3.1 Vegetació
  • 3.2.3.3.2 Fauna
• 3.2.3.4 Història
  • 3.2.3.4.1 Prehistòria
  • 3.2.3.4.2 Edat antiga
  • 3.2.3.4.3 Edat mitjana: Antecedents i formació dels Països Catalans
  • 3.2.3.4.4 Edat moderna
  • 3.2.3.4.5 Edat contemporània
• 3.2.3.5 Llengües
  • 3.2.3.5.1 Història
  • 3.2.3.5.2 Nombre de parlants del català al món i coneixements
    • 3.2.3.5.2.1 Territoris on té estatus oficial
    • 3.2.2.5.2.2 Territoris en els quals no té estatus oficial
    • 3.2.3.5.2.3 Total
    • 3.2.3.5.2.4 Coneixement del català (2003-2004)
    • 3.2.3.5.2.5 Ús social
    • 3.2.3.5.2.6 Llengua materna
• 3.2.3.6 Política
• 3.2.3.7 Economia
• 3.2.3.8 Cultura i festes populars
• 3.2.3.9 Gastronomia
  • 3.2.3.9.1 Història de la cuina dels Països Catalans
• 3.2.3.10 Mitjans de comunicació
• 3.2.3.11 Àmbit educatiu
• 3.2.3.12 Demografia
• 3.2.3.13 Referències
• 3.2.3.14 Bibliografia
• 3.2.3.15 Vegeu també

3.2.4 LA LLENGUA CATALANA

A grans trets, es poden distingir tres grans períodes en la història de la llengua catalana:

1. Des del naixement fins a l’edat mitjana. Aquest període comprèn l’aparició de la llengua parlada, la gradual implantació de la llengua escrita, amb el bandejament progressiu del llatí, fins al segle XV, que esdevé el moment de màxima esplendor de la llengua medieval.
2. Del segle XV fins a la Renaixença catalana. És el període anomenat de la «Decadència«, que abasta els segles XVI, XVII i XVIII, i que es caracteritza per la regressió de l’ús de la llengua en els àmbits d’ús escrit i en els gèneres formals.
3. De la Renaixença catalana fins a l’actualitat. En aquest període, se situa la normativització gramatical i la recuperació de l’oficialitat.

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

• 3.2.4.1 Del naixement a l’edat mitjana
  • 3.2.4.1.1 Conceptes
  • 3.2.4.1.2 L’origen del català
    • 3.2.4.1.2.1 La realitat lingüística preromana dels Països Catalans
    • 3.2.4.1.2.2 La romanització i la substitució lingüística pel llatí
    • 3.2.4.1.2.3 El llatí i la formació de la llengua catalana
  • 3.2.4.1.3 El català preliterari
    • 3.2.4.1.3.1 Les invasions germàniques
    • 3.2.4.1.3.2 La invasió musulmana
  • 3.2.4.1.4 La formació de la llengua literària
    • 3.2.4.1.4.1 La consciència de diferenciació lingüística llatí/català
    • 3.2.4.1.4.2 Els primers testimonis de català escrit
    • 3.2.4.1.4.3 Una llengua per al dret i el comerç
    • 3.2.4.1.4.4 L’aparició de la prosa literària. Ramon Llull
    • 3.2.4.1.4.5 La historiografia. Les quatre grans cròniques
    • 3.2.4.1.4.6 L’expansió peninsular i mediterrània
    • 3.2.4.1.4.7 La llengua de la poesia
    • 3.2.4.1.4.8 La Cancelleria Reial
• 3.2.4.2 Del segle XV fins a la Renaixença
  • 3.2.4.2.1 El context polític i social. Els Trastàmara
  • 3.2.4.2.2 La poesia
    • 3.2.4.2.2.1 Els primers intents de ruptura amb l’occità
    • 3.2.42.2.2 Ausiàs March
  • 3.2.4.2.3 La narrativa
    • 3.2.4.2.3.1 Curial e Güelfa
    • 3.2.4.2.3.2 Tirant lo Blanc
    • 3.2.4.2.3.3 L’Espill
    • 3.2.4.2.3.4 La «valenciana prosa». Joan Roís de Corella
  • 3.2.4.2.4 L’inici del retrocés de la llengua
    • 3.2.4.2.4.1 El procés de substitució lingüística
    • 3.2.4.2.4.2 La «Decadència»
    • 3.2.4.2.4.3 La Guerra de successió i els Decrets de Nova Planta
• 3.2.4.3 De la Renaixença als nostres dies
  • 3.2.4.3.1 Catalunya al segle XIX
  • 3.2.4.3.2 La Renaixença
    • 3.2.4.3.2.1 Llengua i ideologia
    • 3.2.4.3.2.2 La literatura
    • 3.2.4.3.2.3 Estudis sobre la llengua
  • 3.2.4.3.3 Normativització de la llengua catalana
  • 3.2.4.3.4 La dictadura franquista
    • 3.2,4,3.4.1 Repressió franquista
    • 3.2.4.3.4.2 Persecució del català
  • 3.2.4.3.5 Situació actual
  • 3.2.4.3.6 Àmbit educatiu
  • 3.2.4.3.7 Mitjans de comunicació en català
    • 3.2.4.3.7.1 Mitjans que en formen part
• 3.2.4.4 Referències
• 3.2.45 Vegeu també
• 3.2.4.6 Bibliografia
• 3.2.4.7 Enllaços externs

3.2.5. EL CAMÍ CAP A LA REPÚBLICA CATALANA O VERS L’ESTAT CATALÀ

La República Catalana, i també Estat Català, és una de les denominacions que al llarg de la història ha pres Catalunya quan s’ha proclamat com subjecte  jurídic i polític sobirà en forma d’estat. Així mateix, és l’objectiu simbòlic de la lluita política d’una part del moviment independentista català.

La República Catalana o altres diverses formes polítiques de segregació respecte a l’estat espanyol han estat proclamades, almenys, en vuit ocasions:

• Al segle XVII pels Braços Generals presidits per Pau Claris l’any 1641.
• Durant el al segle XIX per Napoleó Bonaparte l’any 1810 i també l’any 1873 liderat per Baldomer Lostau.
• Durant el segle XX per Francesc Macià l’any 1931 i per Lluís Companys, qui el 1934 proclamà l’Estat Català.
• El 2017 pel President de la Generalitat Carles Puigdemont després del Referèndum sobre la independència de Catalunya, tot i que va deixar-la immediatament en suspens temporal per tal de propiciar una mediació internacional. Posteriorment, el dia 27 d’octubre, el Parlament de Catalunya va proclamar la República.

 

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

• 3.2.5.0. Segles XIV-XVII. La Diputació del General del Principat de Catalunya
• 3.2.5.1 Conjuntures d’independència o de segregació d’Espanya o França
• 3.2.5.2 Segle XVII – Proclamació dels Braços Generals presidits per Pau Claris
  • 3.2.5.2.1 La batalla de Montjuïc
• 3.2.5.3 Segle XIX: El Pacte Federal de Tortosa
• 3.2.5.4 Segle XX
  • 3.2.5.4.1 L’any 1931 – Proclamació de Macià
  • 3.2.5.4.2 L’any 1934 – Proclamació de Companys
• 3.2.5.5 Segle XXI
  • 3.2.5.5.1 L’any 2017 – Proclamació de Puigdemont i el Parlament de Catalunya
• 3.2.5.6 Referències
• 3.2.5.7 Bibliografia

3.2.6. ELS ESTATUTS DE L’AUTONOMIA DE CATALUNYA

Estatuto es cualquier ordenamiento eficaz para obligar, como un contrato o un testamento. Un segundo significado es el proveniente de los países anglosajones, donde la palabra “statute”​ significa ley aprobada por un parlamento. «Estatuto». Real Academia Española.

Un ejemplo, en España, es el del Estatuto de los Trabajadores, que es el nombre que recibe la ley que regula las relaciones laborales y derechos sindicales (formalmente, la Ley es un Real Decreto Legislativo). También en España, se pueden mencionar a los Estatutos de Autonomía, que son las normas que regulan las competencias de cada Comunidad Autónoma (existe un estatuto para cada comunidad). En este caso, el nombre estatuto implica que se trata de una norma especial, en la cual hay un sistema de aprobación especial conjunta entre el parlamento autonómico y del estado.

En Derecho societario recibe el nombre de estatutos aquella norma, acordada por los socios o el o los fundadores, que regula el funcionamiento de una persona jurídica, ya sea una sociedad, una asociación o una fundación. En general, es común a todo tipo de organismos colegiados, incluyendo entidades sin personalidad jurídica.

Sus funciones fundamentales, entre otras, son las siguientes:

• Regular el funcionamiento de la entidad frente a terceros (por ejemplo, normas para la toma de decisiones, representantes, etc.).
• Regular los derechos y obligaciones de los miembros y las relaciones entre estos.

En este caso, la norma tiene efectos fundamentalmente inter partes.

3.2.6.1 El Projecte de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de l’any 1919                 (català)

3.2.6.1 El Projecto de Estatuto de Autonomía de Cataluña del año 1919  (castellano)

Francesc Cambó va ser l’encarregat de defensar a les Corts Espanyoles el projecte consensuat a Catalunya. La proposta no va ser aprovada i davant de la complexa situació social catalana, les corts varen ser dissoltes.

La campanya per l’autonomia va ser el moment de màxima activitat i complicitat del catalanisme polític que recollia dins de la voluntat d’autogovern de Catalunya també les aspiracions municipalistes. Cambó va saber reconduir una situació separatista amb la petició d’autonomia, però la negativa del congrés i la poca voluntat monàrquica cap als sentiments catalans varen portar a Cambó a pronunciar la seva frase: «Monarquia? República? Catalunya!».

 

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

• 3.2.6.1.1 Context
• 3.2.6.1.2 El procés
• 3.2.6.1.3 Votació
• 3.2.6.1.4 L’estructura del text
• 3.2.6.1.5 Referències
• 3.2.6.1.6 Enllaços externs

3.2.6.2. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya de l’any 1932 (català)

3.2.6.2. El Estatuto de Autonomía de Cataluña del año 1932 (castellano)

L’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1932, oficialment Estatut de Catalunya i anomenat popularment Estatut de Núria, fou el primer estatut d’autonomia redactat a Catalunya. De caràcter sobiranista, l’estatut fou impulsat pel llavors president de la Generalitat, Francesc Macià, i aprovat en referèndum pel 99% dels votants. L’avantprojecte de l’Estatut va ser enllestit el 20 de juny de 1931 a Núria (Ripollès). i l’Estatut fou aprovat al Parlament espanyol el 9 de setembre de 1932.

 

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

• 3.2.6.2.1 Context
• 3.2.6.2.2 L’estatut
• 3.2.6.2.3 Tràmits
• 3.2.6.2.4 Aplicació
• 3.2.6.2.5 Referències
• 3.2.6.2.6 Bibliografia
• 3.2.6.2.7 Enllaços externs

3.2.6.3. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya de l’any 1979 (català)

3.2.6.3. El Estatuto de Autonomía de Cataluña del año 1979 (castellano)

L’Estatut d’Autonomia de Catalunya fou una llei orgànica promulgada el 18 de desembre de 1979 que atorgava a Catalunya un règim d’autonomia. Va esdevenir la norma institucional bàsica de Catalunya, d’acord amb el que estableix el títol vuitè de la Constitució espanyola de 1978. Definia els drets i deures de la ciutadania de Catalunya, les institucions polítiques de la nacionalitat catalana, les seves competències i relacions amb l’Estat i el finançament de la Generalitat de Catalunya. Fou publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya el 31 de desembre de 1979.

Les institucions polítiques definides en l’Estatut integren la Generalitat de Catalunya.

El 18 de juny de 2006 la ciutadania catalana aprova en referèndum, després d’un llarg i polèmic procés de redacció, el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 que actualment, substitueix a l’Estatut de 1979 com a norma institucional bàsica de Catalunya.

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

• 3.2.6.3.1 Història
• 3.2.6.3.2 L’Estatut
• 3.2.6.3.3 Reforma de l’Estatut d’Autonomia
• 3.2.6.3.4 Vegeu també
• 3.2.6.3.5 Referències
• 3.2.6.3.6 Enllaços externs

3.2.6.4 L’Estatut d’Autonomia de Catalunya de l’any 2006 (català)

3.2.6.4 El Estatuto de Autonomía de Cataluña del año 2006 (castellano)

L’Estatut d’Autonomia de Catalunya és la norma institucional bàsica de Catalunya desenvolupada d’acord amb el que s’estableix al títol vuitè de la Constitució espanyola de 1978. Té, doncs, caràcter i rang de llei orgànica. Se l’anomena també informalment Estatut de Miravet perquè va ser a Miravet, a la Ribera d’Ebre on es van reunir parlamentaris catalans de tots els partits per tal de tirar-lo endavant en una fase inicial. En canvi, alguns dels seus detractors l’anomenen Estatut de la Moncloa, ja que va ser allà on es va pactar el redactat final del text que modificava substancialment el text aprovat en el Parlament de Catalunya. El Parlament de Catalunya aprovà el 30 de setembre de 2005 la Proposta de Nou Estatut d’Autonomia de Catalunya, que fou acceptada a tràmit pel Congrés de Diputats el 2 de novembre de 2005. Fou aprovat pel Congrés de Diputats el 30 de març 2006 i pel Senat d’Espanya el 10 de maig de 2006 després d’una substancial modificació i fou aprovat en referèndum pel poble de Catalunya el 18 de juny de 2006. Promulgat i publicat oficialment, per l’aprovació de la Llei Orgànica 6/2006 de 19 de juliol. És vigent des del 9 d’agost de 2006. Però va ser modificat per la sentència de 28 de juny de 2010, del Tribunal Constitucional.

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

• 3.2.6.4.1 Estructura
• 3.2.6.4.2 Contingut anterior a la sentència del TC
  • 3.2.6.4.2.1 Símbols i aspectes representatius
  • 3.2.6.4.2.2 El poder judicial
  • 3.2.6.4.2.3 El sistema de finançament
• 3.2.6.4.3 Procés d’aprovació
  • 3.2.6.4.3.1 Proposta de reforma al Parlament de Catalunya
  • 3.2.6.4.3.2 Aprovació del text final a les Corts Generals d’Espanya
  • 3.2.6.4.3.3 Ratificació final en referèndum
• 3.2.6.4.4 Recursos al Tribunal Constitucional
  • 3.2.6.4.4.1 Antecedents
  • 3.2.6.4.4.2 Resolució del recurs del PP
    • 3.2.6.4.4.2.1 Articles considerats inconstitucionals
    • 3.2.6.4.4.2.2 Articles subjectes a interpretació
• 3.2.6.4.5 Reaccions
  • 3.2.6.4.5.1 Manifestació del 10-J
  • 3.2.6.4.5.2 Declaracions institucionals
• 3.2.6.4.6 Cronologia
• 3.2.6.4.7 Recull de premsa de l’aprovació
• 3.2.6.4.8 Vegeu també
• 3.2.6.4.9 Bibliografia
• 3.2.6.4.10 Referències
• 3.2.6.4.11 Enllaços externs

3.2.7. LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL EN REFERÈNCIA A L’ESTATUT D’AUTONOMIA DE L’ANY 2006

La sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatuto de Cataluña de 2006 fue hecha pública el 28 de junio de 2010, cuatro años después de la presentación del ignominioso recurso de inconstitucionalidad interpuesto por el Partido Popular el 31 de julio de 2006 sobre 114 de los 223 artículos del Estatuto de Autonomía de Cataluña de 2006, refrendado por los catalanes en el referéndum celebrado el 18 de junio de 2006. El Tribunal Constitucional por ocho votos contra dos declaró inconstitucionales 14 artículos y sujetos a la interpretación del tribunal otros 27 (por seis votos contra cuatro). Además el tribunal estimó que «carecen de eficacia jurídica» las referencias que se hacen en el preámbulo del Estatuto a Cataluña como nación y a la realidad nacional de Cataluña. La presidenta del Tribunal María Emilia Casas actuó como ponente. ¹​ El texto completo del fallo y los cinco votos particulares que la acompañan se conocieron el 9 de julio de 2010, un día antes de la celebración en Barcelona de la manifestación de rechazo a la sentencia bajo el lema «Som una nació. Nosaltres decidim» (‘Somos una nación. Nosotros decidimos’).

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

• 3.2.7.1 Antecedents històrics
• 3.2.7.2 El veredicte
  • 3.2.7.2.1 Preàmbul
  • 3.2.7.2.2 Articles inconstitucionals
  • 3.2.7.2.3 Preceptes
  • 3.2.7.2.4 Disposicions addicionals
• 3.2.7.3 Primeres conseqüències polítiques
• 3.2.7.4 Referències
• 3.2.7.5 Bibliografia

3.2.8. LA DIADA NACIONAL DE CATALUNYA O LA DIADA DE L’11 DE SETEMBRE

La Diada Nacional de Catalunya o Diada de l’11 de Setembre és la festa nacional de Catalunya i es commemora sempre anualment recordant la defensa d’aquella Barcelona llunyana de l’11 de setembre de 1714.

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

• 3.2.8.1 La Diada Nacional de Catalunya
• 3.2.8.2 Història
  • 3.2.8.2.1 La Guerra de Successió Espanyola i la instauració de l’Absolutisme borbònic
  • 3.2.8.2.2 Vindicació del model constitucional abolit el 1714
  • 3.2.8.2.3 Lluita per la restauració de les constitucions catalanes
  • 3.2.8.2.4 Inici de la commemoració anual
  • 3.2.8.2.5 Institucionalització durant l’autonomia republicana (1931-1939)
  • 3.2.8.2.6 Sota el franquisme (1939-1975)
  • 3.2.8.2.7 Recuperació de la democràcia (des de 1976)
    • 3.2.8.2.7.1 La Festa per la Llibertat
  • 3.2.8.2.8 Nou clam
• 3.2.8.3 Exposicions
• 3.2.8.4 Vegeu també
• 3.2.8.5 Referències
• 3.2.8.6 Bibliografia
• 3.2.8.7 Enllaços externs

3.2.9. LES GRANS MANIFESTACIONS CATALANES DE LA DIADA DE CATALUNYA, DINS DEL PROCÉS D’INDEPENDÈNCIA i ALTRES 

• Marxa: els manifestants fan un recorregut més o menys llarg, que pot durar dies o setmanes. Un exemple fou la Marxa de la Llibertat.
• Cadena humana: els manifestants es donen la mà formant una llarga cadena. Per exemple, la Via Catalana cap a la Independència.
• Concentració: reunió d’un grup relativament petit, a vegades més aviat silenciosa. Un exemple en serien les concentracions que convocava Gesto por la Paz d’Euskal Herria després de produir-se una mort en el marc del conflicte basc.
• Seguda o assentada:^[1] els manifestants romanen asseguts en un lloc fins que en són desallotjats, o fins que les seves peticions s’han acomplert. Les segudes van ser profusament utilitzades a mitjans del s. XX en la lluita contra la segregació racial als Estats Units.

Les manifestacions acostumen a ser convocades per grups activistes, com ara partits polítics, sindicats, moviments socials, etc. A vegades se celebren en un lloc simbòlic (com ara el Fossar de les Moreres de Barcelona) o en una data simbòlica (per exemple l’1 de maig) associats amb el punt de vista que defensen. Altres mecanismes de protesta com ara les vagues(especialment les vagues generals) van acompanyats a vegades de manifestacions. L’èxit d’una manifestació sol ser considerat més gran com més gent hi participa, la qual cosa provoca que diferents fonts donin xifres diferents de participació.

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

• 3.2.9.1 La Manifestació de l’11-S –«DIADA DE CATALUNYA» a l’any 2011
• 3.2.9.2 La Manifestació «CATALUNYA, NOU ESTAT D’EUROPA» de l’11-S de l’any 2012
• 3.2.9.3 La Manifestació de la «VIA CATALANA» de l’11-S de l’any 2013
• 3.2.9.4 La Manifestació «ARA ÉS L’HORA» de l’11-S de l’any 2014
• 3.2.9.5 La Manifestació «VIA LLIURE» de l’11-S de l’any 2015
• 3.2.9.6 La Manifestació «A PUNT: ENDAVANT REPÚBLICA» de l’11-S de l’any 2016
• 3.2.9.7 La Manifestació «DIADA DEL SÍ» de l’11-S de l’any 2017
• 3.2.9.8 La Manifestació «FEM LA REPÚBLICA CATALANA» de l’11-S de l’any 2018

3.2.10. TOT SOBRE EL LLARG PROCÉS DE LA SOBIRANIA DEL POBLE DE CATALUNYA  2012-2018

El proceso soberanista de Cataluña de 2012-2018, conocido coloquialmente como el procés, es un conjunto de hechos que se han ido desarrollando desde el año 2012 en la comunidad autónoma de Cataluña con el objetivo de lograr el derecho de autodeterminación y la independencia de Cataluña de España.

El 9 de noviembre de 2014 se celebró el proceso participativo sobre el futuro político de Cataluña convocado por el presidente de la Generalitat Artur Mas. El 27 de septiembre de 2015 se celebraron elecciones «plebiscitarias». El 1 de octubre de 2017 se celebró el referéndum de independencia ilegal convocado por el presidente de la Generalitat Carles Puigdemont. El 27 de octubre de 2017 se aprobó en el Parlamento de Cataluña la declaración unilateral de independencia y el Gobierno de Españaintervino la autonomía de Cataluña mediante la aplicación del artículo 155 de la Constitución española. La intervención fue revocada el 2 de junio de 2018, tras las elecciones autonómicas de diciembre de 2017, el inicio de la XII legislatura del Parlamento de Cataluña y el nombramiento de un nuevo presidente de la Generalitat, Quim Torra

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

• 3.2.10.1 Antecedentes
  • 3.2.10.1.1 El Estatuto de 1979 y la etapa de gobierno de Jordi Pujol (1980-2003)
  • 3.2.10.1.2 La denuncia pública de Maragall contra la corrupción de CiU (2005)
  • 3.2.10.1.3 El gobierno del primer «tripartito» y el nuevo Estatuto (2003-2006)
• 3.2.10.2 El inicio del «procés» soberanista (2006-2010)
• 3.2.10.3 El auge del soberanismo y la vuelta de CiU al poder (2010-2012)
  • 3.2.10.3.1 Manifestación contra el recorte del Estatuto (julio de 2010)
  • 3.2.10.3.2 Elecciones al Parlamento de Cataluña (noviembre de 2010)
  • 3.2.10.3.3 Nacimiento del 15-M y protestas frente al Parlament (2011)
  • 3.2.10.3.4 El «pacto fiscal» (julio de 2012)
  • 3.2.10.3.5 Movilizaciones independentistas (2012)
  • 3.2.10.3.6 El proyecto de la «consulta»
    • 3.2.10.3.6.1 Objeto de la «consulta»
    • 3.2.10.3.6.2 Marco legal y posiciones respecto a él
• 3.2.10.4 El proceso previo a la «consulta» (2012-2014)
  • 3.2.10.4.1 El Parlamento de Cataluña aprueba realizar un referéndum (27 de septiembre de 2012)
  • 3.2.10.4.2 Elecciones anticipadas al Parlamento de Cataluña y pacto de gobernabilidad (septiembre-diciembre de 2012)
  • 3.2.10.4.3 Declaración de soberanía (23 de enero de 2013)
  • 3.2.10.4.4 El derecho a «realizar un diálogo bilateral con el Gobierno Central» (13 de marzo de 2013)
  • 3.2.10.4.5 Suspensión cautelar de la Declaración de Soberanía y «el derecho a decidir». (8 de mayo de 2013)
  • 3.2.10.4.6 Preparación de la consulta (abril-septiembre de 2013)
  • 3.2.10.4.7 Vía Catalana hacia la Independencia (11 de septiembre de 2013)
  • 3.2.10.4.8 Anuncio de la «consulta» (12 de diciembre de 2013)
  • 3.2.10.4.9 Petición de la cesión de la competencia para realizar el referéndum (enero de 2014)
  • 3.2.10.4.10 Sentencia sobre «la soberanía» y «el derecho a decidir» en Cataluña (14 de marzo de 2014)
  • 3.2.10.4.11 Rechazo de la cesión de la competencia para realizar el referéndum (abril de 2014)
  • 3.2.10.4.12 Preparativos de la «consulta» (mayo de 2014)
  • 3.2.10.4.13 Movilizaciones independentistas de 2014
  • 3.2.10.4.14 La «confesión» de Jordi Pujol (25 de julio de 2014)
  • 3.2.10.4.15 La ley de consultas del Parlamento de Cataluña (julio-septiembre de 2014)
  • 3.2.10.4.16 Mociones de los ayuntamientos sobre la consulta (septiembre de 2014)
  • 3.2.10.4.17 Decreto de convocatoria de la consulta (27 de septiembre de 2014)
  • 3.2.10.4.18 Recursos de inconstitucionalidad a la Ley de Consultas de Catalunya y al decreto de Consulta del 9N
  • 3.2.10.4.19 Reacciones a la suspensión cautelar de la consulta
  • 3.2.10.4.20 Nombramiento de los miembros de la Comisión de control (3 de octubre de 2014)
  • 3.2.10.4.21 Retirada y planteamiento de una «consulta alternativa»
  • 3.2.10.4.22 Planteamiento de «elecciones plebiscitarias», «declaraciones unilaterales de independencia»
  • 3.2.10.4.23 Recursos del gobierno y suspensión cautelar de la consulta alternativa
  • 3.2.10.4.24 El tratamiento informativo de la consulta
• 3.2.10.5 Celebración de la consulta del «9-N» (2014)
  • 3.2.10.5.1 Resultados
  • 3.2.10.5.2 Reacciones
• 3.2.10.6 Elecciones «plebiscitarias» del 27 de septiembre de 2015
  • 3.2.10.6.1 Resultados
• 3.2.10.7 El proceso soberanista entre las elecciones del 27 de septiembre y el anuncio del referéndum de 2017 (2015-2016)
  • 3.2.10.7.1 Declaración de inicio del proceso de independencia
  • 3.2.10.7.2 Nuevo Gobierno autonómico
  • 3.2.10.7.3 La supuesta Operación Cataluña
  • 3.2.10.7.4 Las llamadas «estructuras de estado»
  • 3.2.10.7.5 Comisión de Estudio del Proceso Constituyente del Parlamento de Cataluña
  • 3.2.10.7.6 Movilizaciones independentistas del Once de Septiembre
  • 3.2.10.7.7 Cuestión de confianza a Carles Puigdemont
• 3.2.10.8 Preparación del referéndum (del 6 de octubre de 2016 al 1 de octubre de 2017)
  • 3.2.10.8.1 El Parlamento insta al Gobierno a convocar un referéndum (octubre 2016)
  • 3.2.10.8.2 Preparativos previos al anuncio oficial y Pacto Nacional por el Referéndum (septiembre-diciembre de 2016)
  • 3.2.10.8.3 El operativo del referéndum: la Operación Urnas
  • 3.2.10.8.4 Campaña de difusión oficial
  • 3.2.10.8.5 Anuncio oficial del referéndum (junio de 2017)
  • 3.2.10.8.6 Ley de transitoriedad jurídica y fundacional de la República (agosto-septiembre de 2017)
  • 3.2.10.8.7 Atentados terroristas islámicos y sus repercusiones (agosto-septiembre de 2017)
  • 3.2.10.8.8 Ley del referéndum de autodeterminación vinculante sobre la independencia de Cataluña (6 de septiembre de 2017)
  • 3.2.10.8.9 Campaña del referéndum (septiembre de 2017)
  • 3.2.10.8.10 La «Operación Anubis» y los tumultos del 20 de septiembre de 2017
• 3.2.10.9 De la celebración del referéndum a la declaración unilateral de independencia (1-27 de octubre de 2017)
  • 3.2.10.9.1 Celebración del referéndum (1 de octubre de 2017)
  • 3.2.10.9.2 Huelga general catalana (3 de octubre de 2017)
  • 3.2.10-9.3 La intervención del rey Felipe VI por televisión el 3 de octubre
  • 3.2.10.9.4 Traslado de sedes sociales empresariales (octubre de 2017)
  • 3.2.10.9.5 Escraches y acoso a no independentistas (septiembre de 2017-presente)
  • 3.2.10.9.6 Declaración de independencia (10-27 de octubre de 2017)
• 3.2.10.10 De la intervención de la autonomía catalana al Govern de Quim Torra (octubre 2017-actualidad)
  • 3.2.10.10.1 La aplicación del artículo 155 de la Constitución y las actuaciones judiciales (octubre de 2017)
  • 3.2.10.10.2 Pérdida de la posibilidad de acoger la Agencia del Medicamento (noviembre de 2017)
  • 3.2.10.10.3 Las elecciones del 21-D de 2017
  • 3.2.10.10.4 El «bloqueo» del Parlament (enero-mayo 2018)
  • 3.2.10.10.5 El Govern de Quim Torra y el final de la intervención de la autonomía catalana
• 113.2.10. Estudios y encuestas sobre la independencia
  • 3.2.10.11.1 Anteriores al anuncio del referéndum
    • 3.2.10.11.1.1 Barómetro de Opinión Pública
    • 3.2.10.11.1.2 Medios de comunicación
  • 3.2.10.11.2 Sobre el referéndum
• 3.2.10.12 Posiciones respecto a la «consulta» y a la independencia de Cataluña
  • 3.2.10.12.1 Posición de los partidos políticos con representación en el Parlamento de Cataluña
  • 3.2.10.12.2 Posición de los partidos políticos parlamentarios de España
  • 3.2.10.12.3 Posición de los grupos parlamentarios europeos (Parlamento Europeo)
  • 3.2.10.12.4 Posición del Gobierno español
  • 3.2.10.12.5 Posición de organizaciones supranacionales
  • 3.2.10.12.6 Posición de Estados
  • 3.2.10.12.7 Posición de otros partidos y políticos
• 3.2.10.13 Véase también
• 3.2.10.14 Notas
• 3.2.10.15 Referencias
• 3.2.10.16 Bibliografía
• 3.2.10.17 Enlaces externos

3.2.11. EL PROCÉS INDEPENDENTISTA CATALÀ

El procés independentista català és el conjunt d’esdeveniments succeïts i transformacions hagudes respecte del  dret d’autodeterminació i la independència de Catalunya que han marcat el debat social i polític català com a mínim d’ençà del juny de 2010 i fins avui.

L’origen d’aquest procés cal cercar-lo en l’augment del pes del moviment independentista català sobretot arran de la manifestació sobiranista de l’any 2010 que es realitzà com a resposta a la sentència del Tribunal Constitucional d’Espanya, en la qual aquest òrgan no judicial decidí retallar l’estatut que havia aprovat en referèndum el 2006 la ciutadania de Catalunya. Posteriorment, el procés ha estat propulsat a través de sis grans mobilitzacions independentistes que s’han succeït els anys 2012, 2013, 2014, 2015, 2016 i 2017, les sis fetes coincidint amb la Diada Nacional de Catalunya, les quals han posat la independència de Catalunya en el centre del debat sociopolític i, a més, han fet canviar el mapa electoral.

Després de la manifestació multitudinària de 2012 es van convocar eleccions. En aquests comicis, els partidaris de celebrar un referèndum sobre la independència van assolir la majoria parlamentària. En conseqüència, el Parlament va aprovar la Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya i es va formar un govern pro-referèndum. El nou govern va decidir convocar aquest referèndum el 9 de novembre de 2014, però no es pogué celebrar com a tal per la no acceptació d’aquest per part del Congrés dels Diputats espanyol, motiu pel fou substituït per una consulta popular. Aquesta consulta, tanmateix, també fou impugnada pel Govern d’Espanya i suspesa pel Tribunal Constitucional espanyol, per la qual cosa el Govern de Catalunya, la va substituir per un procés participatiuque incloïa una consulta amb la mateixa pregunta i que es va dur a terme el mateix dia. Tot i les pressions dels governants i les institucions espanyoles, més de 2 milions de ciutadans de Catalunya van anar a votar. Els vots partidaris de la independència van guanyar per majoria.

Davant la negativa dels polítics i les institucions espanyoles a acceptar els resultats de la consulta, es van convocar unes noves eleccions al Parlament de Catalunya. Les forces partidàries de la independència van plantejar aquests comicis com a plebiscitaris, és a dir, substitutius del referèndum que no s’havia pogut celebrar. Malgrat que no van assolir la majoria de vots, sí van aconseguir la majoria parlamentària, amb la qual van aprovar al parlament la Declaració d’inici del procés d’independència de Catalunya i es va formar un govern independentista. Posteriorment, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei del referèndum d’autodeterminació de Catalunya i la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República el setembre del 2017 per tal de garantir la seguretat jurídica, la successió ordenada de les administracions i la continuïtat dels serveis públics en cas d’independència.

Des d’alguns sectors, s’anomena processisme a la ideologia política que està a favor del procés independentista català. Moltes vegades es fa servir el terme en sentit pejoratiu per designar aquelles persones o actituds que suposadament estan només a favor del procés sense estar necessàriament a favor de la independència.

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

• 3.2.11.1 Any 2003
  • 3.2.11.1.1 Zapatero dóna suport a l’Estatut
  • 3.2.11.1.2 Pacte del Tinell
• 3.2.1.2 Any 2005
  • 3.2.11.2.1 Proposta de reforma de l’Estatut (setembre-desembre)
• 3.2.11.3 Any 2006
  • 3.2.11.3.1 El pacte Mas-Zapatero, la primera retallada de l’Estatut (gener)
  • 3.2.11.3.2 Manifestació: «Som una nació i tenim el dret de decidir» (febrer)
  • 3.2.11.3.3 Ratificació de l’estatut modificat i referèndum (març-juny)
• 3.2.11.4 Any 2007
• 3.2.11.5 Any 2008
• 3.2.11.6 Any 2009
  • 3.2.11.6.1 Manifestació a Brussel·les a favor de la independència
  • 3.2.11.6.2 Consultes municipals (setembre)
• 3.2.11.7 Any 2010
  • 3.2.11.7.1 L’Estatut retallat per segon cop (juny)
  • 3.2.11.7.2 Manifestació «Som una nació. Nosaltres decidim» (juliol)
• 3.2.11.8 Any 2011
  • 3.2.11.8.1 Celebració de la Conferència Nacional per l’Estat Propi
  • 3.2.11.8.2 Manifestació: «Pel nostre futur: independència»
  • 3.2.11.8.3 Creació de l’Associació de Municipis per la Independència
• 3.2.11.9 Any 2012
  • 3.2.11.9.1 El pacte fiscal (juliol)
  • 3.2.11.9.2 Els «territoris catalans lliures» (setembre)
  • 3.2.11.9.3 Manifestació «Catalunya, nou estat d’Europa» (setembre)
  • 3.2.11.9.4 Resolució del Parlament de Catalunya (setembre)
  • 3.2.11.9.5 Eleccions anticipades (novembre)
  • 3.2.11.9.6 Pacte de governabilitat (desembre)
• 3.2.11.10 Any 2013
  • 3.2.11.10.1 Declaració de Sobirania (gener)
  • 3.2.11.10.2 Consell Assessor per a la Transició Nacional (abril)
  • 3.2.11.10.3 Pacte Nacional pel Dret a Decidir (juny)
  • 3.2.11.10.4 Via Catalana cap a la Independència (setembre)
  • 3.2.11.10.5 Anunci de la consulta (desembre)
• 3.2.11.11 Any2014
  • 3.2.11.11.1 Demanda d’un referèndum al Congrés dels Diputats d’Espanya (gener-abril)
  • 3.2.11.11.2 Eleccions al Parlament Europeu (maig)
  • 3.2.11.11.3 Via Catalana (setembre)
  • 3.2.11.11.4 Llei, consulta i procés de participació (setembre-octubre)
• 3.2.11.12 Any 2015
  • 3.2.11.12.1 Full de ruta unitari del procés sobiranista català (març)
  • 3.2.11.12.2 Eleccions locals (maig)
  • 3.2.11.12.3 Via Lliure a la República Catalana (setembre)
  • 3.2.11.12.4 Eleccions al Parlament de Catalunya (setembre)
  • 3.2.11.12.5 Declaració d’inici del procés d’independència (novembre)
  • 3.2.11.12.6 El Govern d’Espanya intervé les finances del Govern de Catalunya (novembre)
  • 3.2.1112.7 Primera sessió d’investidura (novembre)
• 3.2.11.13 Any 2016
  • 3.2.11.13.1 Constitució del Govern de Catalunya (gener)
  • 3.2.11.13.2 El Tribunal Constitucional d’Espanya suspèn el Departament d’Afers Exteriors (febrer)
  • 3.2.11.13.3 Es destapa l’Operació Catalunya (juliol)
  • 3.2.11.13.4 El Parlament de Catalunya aprova les conclusions de la comissió d’estudi del procés constituent (juliol)
  • 3.2.11.13.5 A punt (setembre)
  • 3.2.1113.6 Anunci de la celebració d’un referèndum sobre la independència (setembre)
  • 3.2.1113.7 El Parlament insta al Govern a convocar un referèndum i a preparar les estructures d’estat (octubre)
  • 3.2.11.13.8 Constitució del Pacte Nacional pel Referèndum (desembre)
• 3.2.11.14 Any 2017
  • 3.2.11.14.1 Presentació del referèndum sobre la independència al Parlament Europeu (gener)
  • 3.2.11.14.2 El Tribunal Constitucional d’Espanya anul·la la resolució del referèndum sobre la independència (febrer)
  • 3.2.11.14.3 Es constitueix el grup de debat sobre Catalunya i el procés independentista al Parlament del Regne Unit (març)
  • 3.2.11.14.4 La Guàrdia Civil interroga a diferents impulsors del referèndum (juliol)
  • 3.2.11.14.5 Es fa públic el Manifest de Les (agost)
  • 3.2.11.14.6 Es presenta la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República (agost)
  • 3.2.11.14.7 El Govern fa públic un informe que legitima el referèndum sobre la independència (agost)
  • 3.2.11.14.8 El Nobel de la Pau Ahmed Galai llegeix el manifest «Deixin votar els catalans» des del Palau de la Generalitat (setembre)
  • 3.2.11.14.9 Electes i militants del PSC, ICV i el PSUC donen suport al referèndum (setembre)
  • 3.2.11.14.10 El Parlament aprova la Llei del referèndum d’autodeterminació vinculant sobre la independència (setembre)
  • 3.2.11.14.11 El Parlament aprova la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República (setembre)
  • 3.2.11.14.12 La Diada del Sí (setembre)
  • 3.2.11.14.13 La campanya del referèndum (setembre)
  • 3.2.11.14.14 Els fets del 20-S (setembre)
  • 3.2.11.14.15 Celebració del referèndum sobre la independència (octubre)
  • 3.2.11.14.16 Vaga general (octubre)
  • 3.2.11.14.17 Suspensió de la Declaració d’Independència (octubre)
  • 3.2.11.14.18 Empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart (octubre)
  • 3.2.11.14.19 Intent de convocatòria d’eleccions autonòmiques per evitar l’aplicació de l’article 155 (octubre)
  • 3.2.11.14.20 Declaració d’Independència (octubre)
  • 3.2.11.14.21 Aplicació de l’article 155 i la Generalitat intervinguda (octubre)
  • 3.2.11.14.22 Exili del President de la Generalitat i part del Govern (octubre)
  • 3.2.11.14.23 Empresonament del Govern Legítim de la Generalitat de Catalunya (novembre)
  • 3.2.11.14.24 Vaga General del 8-N (novembre)
  • 3.2.11.14.25 Manifestació per la Llibertat dels Presos Polítics (novembre)
  • 3.2.11.14.26 Alliberament de part dels Presos Polítics (desembre)
  • 3.2.11.14.27 Eleccions al Parlament de Catalunya (desembre)
• 3.2.11.15 Any 2018
  • 3.2.11.15.1 Formació del nou Parlament de Catalunya (gener)^{[cal citació]}
  • 3.2.11.15.2 Investidura ajornada de Carles Puigdemont (gener)^{[cal citació]}
  • 3.2.11.15.3 Protesta per la visita de Felip VI a Barcelona (febrer)
  • 3.2.11.15.4 Pas al costat provisional de Carles Puigdemont (març)
  • 3.2.11.15.5 Formació del Consell de la República (març)
  • 3.2.11.15.6 Investidura fallida de Jordi Turull (març)
  • 3.2.11.15.7 Nous presos polítics (març)
  • 3.2.11.15.8 Detenció i empresonament del president Puigdemont a Alemanya (març)
  • 3.2.11.15.9 Alemanya deixa en llibertat el president Puigdemont (abril)
  • 3.2.11.15.10 Quim Torra, 131è president de la Generalitat de Catalunya (maig)
  • 3.2.11.15.11 La recuperació de la Generalitat i l’aixecament del 155 (maig)
  • 3.2.11.15.12 La caiguda del Govern de Rajoy i la restauració de les relacions entre Catalunya i el Govern d’Espanya (juny)
  • 3.2.11.15.13 Segona retirada de l’euroordre de detenció dels exiliats (juliol)
• 3.2.11.16 Posicionaments
  • 3.2.11.16.1 Posició dels partits polítics parlamentaris catalans
  • 3.2.11.16.2 Posició dels partits polítics parlamentaris d’Espanya
  • 3.2.11.16.3 Posició dels grups parlamentaris europeus (Parlament Europeu)
  • 3.2.11.16.4 Posició de les organitzacions internacionals
  • 3.2.11.16.5 Posició de governs i parlaments internacionals
  • 3.2.11.16.6 Presidents, ministres, consellers, parlaments i portaveus regionals (per ordre de regió més poblada)
• 3.2.11.17 Suport popular
  • 3.2.11.17.1 Baròmetre d’Opinió Política
  • 3.2.11.17.2 Mitjans de comunicació
  • 3.2.11.17.3 Mitjans de comunicació estrangers
• 3.2.11.18 Referències

3.2.12. EL PROCÉS PARTICIPATIU DEL 2014 SOBRE LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

El proceso participativo sobre el futuro político de Cataluña (en catalán: procés de participació ciutadana sobre el futur polític de Catalunya; en occitano, en su variedad aranesa: procès de participacion ciutadana sul futur politic de Catalonha), conocido por el numerónimo 9N, fue un proceso que el presidente de la Generalidad de Cataluña, Artur Mas, planteó como alternativa legal ante la imposibilidad de obtener del Gobierno central el permiso necesario para celebrar un referéndum de autodeterminación en Cataluña y tras el recurso del Gobierno ante el Tribunal Constitucional contra la consulta sobre el futuro político, con los mismos objetivos. El proceso se celebró el 9 de noviembre de 2014, si bien hasta el 25 de noviembre fue posible votar en las delegaciones territoriales del gobierno de la Generalidad. Al igual que la consulta, esta tiene como objetivo conocer la opinión de los ciudadanos catalanes sobre si Cataluña, actualmente comunidad autónoma, debería ser un Estado y si ese Estado debería ser independiente. Se mantuvieron las mismas dos preguntas que se plantearon originalmente para la consulta:

¿Quiere que Cataluña sea un Estado?
En caso afirmativo, ¿quiere que este Estado sea independiente?

Este proceso participativo fue recurrido por el Gobierno de España ante el Tribunal Constitucional, por entender que vulnera la legalidad. Tras ser admitido el recurso a trámite, el proceso quedó cautelarmente suspendido. Sin embargo, la Generalidad de Cataluña se negó a acatar la suspensión cautelar y continuó con la organización de este proceso. Los principales cargos responsables de la consulta fueron condenados en 2017 por el Tribunal Superior de Justicia de Cataluña por desodebiencia al Tribunal Constitucional y prevaricación.

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

• 3.2.12.1 Historia
  • 3.2.12.1.1 Antecedentes: la consulta sobre el futuro político
    • 3.2.12.1.1.1 Recursos de inconstitucionalidad
  • 3.2.12.1.2 Planteamiento de una «consulta alternativa»
    • 3.2.12.1.2.1 Recursos del gobierno y suspensión cautelar de la consulta alternativa
    • 3.2.12.1.2.2 Infraestructura y funcionamiento de la votación
    • 3.2.12.1.2.3 Desarrollo de la consulta
  • 3.2.12.1.3 Investigaciones judiciales por la celebración de la consulta
  • 3.2.12.1.4 Sentencia del Tribunal Constitucional
  • 3.2.12.1.5 El tratamiento informativo de la consulta
• 3.2.12.2 Resultados
• 3.2.12.3 Condena judicial
• 3.2.12.4 Véase también
• 3.2.12.5 Referencias
• 3.2.12.6 Enlaces externos

3.2.13.  LA CONSULTA SOBRE EL FUTUR POLÍTIC DE CATALUNYA DEL 9-N DE 2014

La consulta sobre el futur polític de Catalunya fou una consulta sobre la independència de Catalunya, motiu pel qual també és anomenada consulta sobre la independència de Catalunya, que se celebrà el 9 de novembre de 2014.

La consulta, inclosa en el marc d’un procés de participació ciutadana organitzat per la Generalitat de Catalunya, està formada per una pregunta amb dos apartats:

«Vol que Catalunya esdevingui un Estat?» i «En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?».

L’anunci de la convocatòria d’aquesta consulta la dugué a terme el president Artur Mas, el 14 d’octubre de 2014 des de la galeria gòtica del Palau de la Generalitat de Catalunya, com a resultat del bloqueig realitzat per part del Govern d’Espanya. Aquest bloqueig es basà, en primer lloc, en la negativa del Govern d’Espanya a acceptar un referèndum sobre la independència sobre Catalunya, i en segon lloc, en la suspensió cautelar de la llei de consultes populars no referendàries i d’altres formes de participació ciutadana i del decret de convocatòria de la consulta popular no referendària sobre el futur polític de Catalunya per part del Tribunal Constitucional d’Espanya, després d’admetre a tràmit dos recursos del Govern d’Espanya.

La convocatòria d’una consulta era el principal acord del «Pacte per la Llibertat», pacte d’investidura signat el desembre del 2012 després de les eleccions al Parlament de Catalunya. La data i pregunta de la consulta van ésser anunciades pel President de la Generalitat de Catalunya Artur Mas el 12 de desembre de 2013 amb el suport dels grups parlamentaris de Convergència i Unió, Esquerra Republicana de Catalunya, Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa i la Candidatura d’Unitat Popular, que sumaven 87 dels 135 diputats del Parlament de Catalunya.

La consulta comptà amb el suport de la major part de les institucions locals atès que 920 ajuntaments, 36 consells comarcals, el Consell General d’Aran i 4 diputacions aprovaren mocions a favor de la convocatòria de la consulta.

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

• 3.2.13.1 Antecedents
• 3.2.13.2 Història
  • 3.2.13.2.1 Anunci de la consulta (desembre de 2013)
  • 3.2.13.2.2 Demanda al Congrés dels Diputats (gener – abril de 2014)
  • 3.2.13.2.3 Via Catalana (setembre de 2014)
  • 3.2.13.2.4 Llei de consultes populars, decret de la consulta i procés de participació (setembre – octubre 2014)
• 3.2.13.3 Organització
  • 3.2.13.3.1 Data i participants
  • 3.2.13.3.2 Marc legal
  • 3.2.13.3.3 Sistema de garanties i supervisió de la consulta
  • 3.2.13.3.4 La pregunta
  • 3.2.13.3.5 Difusió institucional
  • 3.2.13.3.6 Campanya
• 3.2.13.4 Estudis i enquestes
• 3.2.13.5 Seguiment de l’esdeveniment
• 3.2.13.6 Resultats
• 3.2.13.7 Conseqüències
• 3.2.13.8 Notes
• 3.2.13.9 Referències
• 3.2.13.10 Bibliografia
• 3.2.13.11 Enllaços externs

3.2.14. El TRIBUNAL DE COMPTES D’ESPANYA

El Tribunal de Comptes és l’òrgan col·legiat encarregat de fiscalitzar les comptes de l’estat espanyol que ve dictada per la llei orgànica 47/2003 en funció del mandat constitucional.

El Tribunal de Comptes espanyol, amb seu a Madrid, té la condició de suprem òrgan fiscalitzador dels comptes i de la gestió econòmica de l’estat i del sector públic, corresponent-li el control extern del sector públic estatal tal com dicta l’article 140 de llei 47/2003.D’altra banda, i en relació a la informació que ha de facilitar el sector públic per aconseguir el seu objectiu d’estabilitat i equilibri financer, l’article 133 de llei 47/2003 ens diu que les unitats públiques estan obligades a proporcionar la col·laboració i informació necessària per a l’elaboració dels comptes públics. En aquest sentit, totes les administracions públiques tenen l’obligació de subministrar la informació necessària per mesurar l’ajust a aquest punt. A nivell de Catalunya el tribunal de comptes té delegada en la Sindicatura de Comptes de Catalunya el retiment de les comptes de les corporacions locals.

Pel que fa al control de les comptes de l’estat, regulats en l’article 131 i 132, obliguen a l’administració estatal a remetre les comptes per a l’examen per part del tribunal. El compte general de l’estat es forma per la Intervenció General de l’adminsitració de l’Estat, i s’ha d’elevar al govern espanyol per remetre al Tribunal de Comptes abans del 31 d’octubre de l’any següent al que es refereixi. Ley 47/2003, de 26 de noviembre, General Presupuestaria.

 

3.2.13.1 Anar↑ La Constitución Española de 1978

3.2.15. SOBRE EL 20-S de 2017 I L’OPERACIÓ «ANUBIS»

L’operació Anubis fou una operació contra el referèndum convocat per l’1 d’octubre de 2017 a Catalunya. L’operació va ser executada el 20 de setembre de 2017 per part de la Guàrdia Civil per ordre del jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona, del qual era titular el jutge Juan Antonio Ramírez Sunyer. Es van registrar diferents seus del govern català i es van efectuar 15 detencions d’alts càrrecs, treballadors públics i responsables d’empreses col·laboradores en la preparació del referèndum. Les forces de la Guàrdia Civil van escorcollar les conselleries d’Economia, Governació, Afers i Relacions Institucionals i Exteriors, i Treball, Afers Socials i Famílies, a més de les dependències vinculades i domicilis particulars.

Poc després de l’arribada d’efectius policials a les seus escorcollades, van començar, de forma espontània, concentracions de manifestants en suport al Govern de la Generalitat.

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

• 3.2.15.1 El 20 de setembre de 2017
  • 3.2.15.1.1 Detencions
  • 3.2.15.1.2 Mobilitzacions ciutadanes
• 3.2.15.2 El 21 de setembre
• 3.2.15.3 El 22 de setembre
• 3.2.15.4 El 24 de setembre
• 3.2.15.5 El 25 de setembre
• 3.2.15.6 Reaccions institucionals
  • 3.2.15.6.1 A Catalunya
  • 3.2.15.6.2 A Espanya
  • 3.2.15.6.3 A Europa
  • 3.2.15.6.4 Altres respostes
• 3.2.15.7 Conseqüències
• 3.2.15.8 Referències

3.2.16. EL REFERÈNDUM D’INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA DE L’ANY 2017

El referèndum sobre la independència de Catalunya (oficialment Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya, conegut pel numerònim 1-O) és un referèndum d’autodeterminació vinculant que fou celebrat l’1 d’octubre de 2017.

Fou organitzat pel Govern de Catalunya, format després d’unes eleccions en les quals els partidaris del referèndum van obtenir la majoria en el Parlament de Catalunya. Tanmateix, el Govern d’Espanya s’hi oposà, d’acord amb la interpretació de les lleis i la Constitució del país en aquell moment. La seva convocatòria va ser oficialment suspesa pel Tribunal Constitucional d’Espanya l’endemà de l’aprovació, però el Govern català continuà la seva organització, basant-se en la Llei del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, aprovada el 6 de setembre de 2017, el referèndum es convocà enmig d’un xoc de legalitats vigents. Més de dos milions de persones van votar i es van produir escenes de forta violència física per part dels cossos i forces de seguretat de l’Estat.

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

• 3.2.16.1 Antecedents
  • 3.2.16.1.1 A Catalunya
    • 3.2.16.1.1.1 Majoria parlamentària
    • 3.2.16.1.1.2 Anunci de la convocatòria
    • 3.2.16.1.1.3 Constitució del Pacte Nacional pel Referèndum
    • 3.2.16.1.1.4 Presentació al Parlament Europeu
    • 3.2.16.1.1.5 Anunci de la data i pregunta
    • 3.2.16.1.1.6 Inici de la pre-campanya
    • 3.2.16.1.1.7 Presentació de la Llei del referèndum
    • 3.2.16.1.1.8 Manifest de Les
    • 3.2.16.1.1.9 Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República
    • 3.2.16.1.1.10 Es dissol la Sindicatura Electoral de Catalunya
    • 3.2.16.1.1.11 Acte final de campanya
  • 3.2.16.1.2 A l’Estat Espanyol
    • 3.2.16.1.2.1 Querella de la fiscalia
    • 3.2.16.1.2.2 Primers interrogatoris de la Guàrdia Civil
    • 3.2.16.1.2.3 Aprovació de la Llei del referèndum i signatura del decret de convocatòria
    • 3.2.16.1.2.4 Reacció i bloqueig del Govern Espanyol
    • 3.2.16.1.2.5 El Fiscal General de l’Estat no descarta demanar pena de presó pel president
  • 3.2.16.1.3 Internacionals
    • 3.2.16.1.3.1 L’ONU es pronuncia
    • 3.2.16.1.3.2 Suports externs a la convocatòria
    • 3.2.16.1.3.3 La Comissió Europea es pronuncia
    • 3.2.16.1.3.4 Reacció d’Amnistia Internacional i premsa internacional
• 3.2.16. 2 Organització
  • 3.2.16.2.1 Legislació aprovada
  • 3.2.16.2.2 Data
  • 3.2.16.2.3 Electorat
  • 3.2.16.2.4 Supervisió electoral
  • 3.2.16.2.5 Pregunta
  • 3.2.16.2.6 Campanya
  • 3.2.16.2.7 Dades d’organització
  • 3.2.16.2.8 Observadors internacionals
  • 3.2.16.2.9 Finançament
• 3.2.16.3 Jornada electoral
  • 3.2.16.3.1 Defensa dels col·legis
  • 3.2.16.3.2 Actuacions policials
  • 3.2.16.3.3 Votacions
  • 3.2.16.3.4 Tancament dels col·legis
  • 3.2.16.3.5 Recompte de vots
• 3.2.16.4 Resultats
• 3.2.16.5 Reaccions i fets posteriors
  • 3.2.16.5.1 Representació de les postures als programes televisius de tertúlia de l’Estat Espanyol
  • 3.2.16.5.2 Suport de la Unió Europea a les actuacions del Govern Espanyol
  • 3.2.16.5.3 Boicot als productes catalans
  • 3.2.16.5.4 Vaga general
  • 3.2.16.5.5 Manifestació a favor de la unitat d’Espanya
  • 3.2.16.5.6 Pronunciaments d’organitzacions internacionals pels drets humans
  • 3.2.16.5.7 Declaració d’independència
  • 3.2.16.5.8 Detencions per part de l’Audiència Nacional
  • 3.2.16.5.9 Inici de procediments per a l’aplicació de l’Article 155
  • 3.2.16.5.10 Operació (hacker) Catalunya
  • 3.2.16.5.11 Mobilitzacions estudiantils, aprovació de l’article 155 al Senat i Ple al Parlament
  • 3.2.16.5.12 Declaració de la Independència
  • 3.2.16.5.13 Mapa interactiu
  • 3.2.16.5.14 Identificació dels responsables dels operatius policials durant el referèndum
  • 3.2.16.5.15 Acusacions de malversació de fons públics
• 3.2.16.6 Posicions
  • 3.2.16.6.1 Moviment independentista
  • 3.2.16.6.2 Moviment unionista
  • 3.2.16.6.3 Enquestes sobre la Independència de Catalunya
  • 3.2.16.6.4 Enquestes sobre si s’hauria de realitzar o no un referèndum vinculant
• 3.2.16.7 Notes i referències
  • 3.2.16.7.1 Notes
  • 3.2.16.7.2 Referències
  • 3.2.16.7.3 Referències addicionals
    • 3.2.16.7.3.1 Webs oficials
• 3.2.16.8 Vegeu també
• 3.2.16.9 Enllaços externs

3.2.17. LA DECLARACIÓ «UNILATERAL» D’INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA DE L’ANY 2017

La declaración de independencia de Cataluña fue un texto político⁴​⁵​ en el que se proclamó el establecimiento de la República Catalana como «Estado independiente y soberano, de derecho, democrático y social». Ningún Estado del resto del mundo reconoció este hecho político.

La resolución fue firmada el 10 de octubre de 2017 por la mayoría independentista del Parlamento de Cataluña, en ausencia del resto de fuerzas políticas, tras la victoria del sí en el referéndum de independencia celebrado el 1 de octubre, que había sido suspendido por el Tribunal Constitucional y que, finalmente, fue declarado inconstitucional.

El 27 de octubre de 2017, dicha declaración fue sometida a votación en el Parlamento de Cataluña y aprobada por 70 votos a favor, 2 votos en blanco y 10 votos en contra, habiendo abandonado el pleno antes de la votación los 53 parlamentarios de los partidos constitucionalistas Ciudadanos, Partido Popular y Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC).

La declaración disponía la entrada en vigor de la Ley de transitoriedad jurídica y fundacional de la República y el inicio del «proceso constituyente, democrático, de base ciudadana, transversal, participativo y vinculante».

El Tribunal Constitucional suspendió la declaración el 31 de octubre de 2017 y dictó su inconstitucionalidad el 8 de noviembre del mismo año.

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

• 3.2.17.1 Antecedentes
  • 3.2.17.1.1 La aprobación de la Ley del Referéndum y la Ley de Transitoriedad
  • 3.2.17.1.2 Referéndum sobre la independencia
  • 3.2.17.1.3 Traslado de sedes sociales
• 3.2.17.2 La declaración y suspensión de la independencia del 10 de octubre
• 3.2.17.3 Activación del artículo 155 de la Constitución española
• 3.2.17.4 La jornada del jueves 26 de octubre: ¿elecciones o DUI?
• 3.2.17.5 Declaración unilateral de independencia
• 3.2.17.6 Aplicación del artículo 155 de la Constitución: la intervención de la autonomía de Cataluña
• 3.2.17.7 Tras la declaración de independencia y la intervención de la autonomía
• 3.2.17.8 Posiciones políticas
  • 3.2.17.8.1 A favor
  • 3.2.17.8.2 Posición intermedia
  • 3.2.17.8.3 En contra
• 3.2.17.9 Véase también
• 3.2.17.10 Referencias
• 3.2.17.11 Bibliografía
• 3.2.17.12 Enlaces externos

3.2.18. LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA CATALANA DEL 27 d’OCTUBRE DE 2017

La proclamación de la República Catalana de 2017​ también denominada República de Cataluña o República Independiente de Cataluña, hace referencia a la declaración unilateral de independencia de Cataluña de España, aprobada por el Parlamento de Cataluña el 27 de octubre de 2017 y suspendida por el Tribunal Constitucional el 31 de octubre del mismo año.

La proclamación fue aprobada por el Parlamento de Cataluña con la finalidad de llevar a efecto los resultados del referéndum por la independencia celebrado el 1 de octubre y establecer un Estado propio. Dicho referéndum por la independencia, que según autoridades catalanas triunfó la independencia con más del 90% de votos, a nivel internacional no cumplió ninguna garantía mínima ni los estándares internacionales, fue ilegal y sin efecto según el propio Estatuto de Autonomía de Cataluña Si bien la declaración de independencia fue votada y aprobada en el Parlamento catalán, hay dudas sobre la validez y el significado de dicha votación,​ al seguir la línea de la de independencia del día 10 anterior, y que fue suspendida por el presidente de la Generalidad de Cataluña.

El Tribunal Constitucional suspendió el referéndum al ir en contra de la Constitución española, la cual no permite secesiones de su territorio sin una reforma previa agravada de la misma,​ y en cuyo caso su discusión competería a toda la ciudadanía española en su conjunto bajo una consulta legal aprobada anteriormente por los estamentos.​

En la votación diversos grupos políticos decidieron no ser partícipes debido a su carácter inconstitucional y por violar claramente la ley, pudiendo ser incluso constitutivo de un delito de rebelión tipificado en el Código Penal,​ y fue considerada legítima por parte de los partidos en favor de la independencia o contrarios al Gobierno de España.

Debido a los hechos acontecidos y en favor del cumplimiento de las leyes que rigen cada país no fue reconocida por ninguno de los Estados de la Organización de las Naciones Unidas,​ ni de la Unión Europea.

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

• 3.2.18a.1 Antecedentes
• 3.2.18a.2 La proclamación de la República Catalana
• 3.2.18a.3 Consecuencias
  • 3.2.18a.3.1 Aplicación del artículo 155: la intervención de la autonomía de Cataluña
  • 3.2.18a.3.2 Elecciones al Parlament
• 3.2.18a.4 Reacciones al proceso
  • 3.2.18a.4.1 La Unión Europea
• 3.2.18a.5 Véase también
• 3.2.18a.6 Notas
• 3.2.18a.7 Referencias

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

• 3.2.18b.1 Esdeveniments posteriors
  • 3.2.18b.1.1 Declaració de la República Catalana, aplicació de l’article 155 i convocatòria d’eleccions
  • 3.2.18b.1.2 Manifestació per la unitat d’Espanya
  • 3.2.18b.1.3 Tancament de webs i crida per declarar a l’AN
  • 3.2.18b.1.4 Judici a l’AN i presó per membres del Govern català
  • 3.2.18b.1.5 Manifestacions contra l’empresonament dels membres del govern català
  • 3.2.18b.1.6 Mobilitzacions arreu i fets del 5 al 8 de novembre de 2017
  • 3.2.18b1.7 Judici als membres sobiranistes i la presidenta de la mesa del Parlament de Catalunya
  • 3.2.18b1.8 Manifestació «Llibertat presos polítics. Som República»
  • 3.2.18b1.9 Prohibicions per part de les juntes electorals central i provincial
• 3.2.18b2 Reaccions
  • 3.2.18b2.1 Reaccions globals a la República Catalana
    • 3.2.18b.2.1.1 Les reaccions a hores d’ara
  • 3.2.18b2.2 Reaccions d’organitzacions internacionals
  • 3.2.18b.2.3 Reaccions d’estats que no pertanyen a l’ONU, governs regionals i altres entitats
• 3.2.18b.3 Notes
• 3.2.18b.4 Referències
  • 3.2.18b4.1 Referències addicionals
• 3.2.18b.5 Vegeu també

3.2.19. L’APLICACIÓ DE L’ARTICLE 155 DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA

L’article 155 de la Constitució espanyola de 1978 —inclòs en el Títol VIII (De l’Organització Territorial de l’Estat), Capítol tercer (De les Comunitats Autònomes)— és un article que dota a l’Estat Espanyol d’un mecanisme coactiu per obligar a les comunitats autònomes que incompleixin les obligacions imposades per la Constitució o altres lleis, o que atemptin greument contra l’interès general d’Espanya, al compliment forçós d’aquestes obligacions o a la protecció de l’esmentat interès general.

El precepte s’inspira en la figura de l’anomenada coerció federal (Bundeszwang), prevista en l’article 37 de la Llei fonamental per a la República Federal d’Alemanya, coneguda com a Llei Fonamental de Bonn (Constitució alemanya). Aquesta inspiració s’adverteix en la redacció de l’article 155, que coincideix en l’essencial amb la dicció literal del precepte constitucional alemany. Tal com fa notar el politòleg Ramon Cotarelo, l’article 37 de la Constitució alemanya s’inspira al seu torn en l’article 48 de la Constitució de la República de Weimar.

Els ponents de la Constitució, en diverses declaracions realitzades des de l’aprovació de la mateixa, neguen que l’article 155 s’inclogués a la Carta Magna pensant en situacions que es donessin a Catalunya o al País Basc, però la veritat és fou un article ja polèmic al llarg de la seva elaboració. L’esmentat article, que primer havia de ser el 144, després el 147 o el 149, va rebre força crítiques a banda i banda de l’espectre polític i en sentits força diferents. Francisco Letamendía, d’Euskadiko Ezkerra, es negava a donar-li tal poder al Senat i que aquest pogués decidir sobre una comunitat autònoma. Per contra, el grup parlamentari d’Alianza Popular, amb l’ex-ministre Manuel Fraga Iribarne al capdavant, va presentar una esmena per a la seva aprovació; en aquest cas, però, la seva protesta estava relacionada amb el fet que no permetia el dret del Govern a una intervenció directa i també requeria que fos el Congrés el que, amb majoria absoluta, ho aprovés. Fraga al·legava que el Senat podia trobar-se en situació d’incompatibilitat moral. L’esmena, però, fou rebutjada.

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

• 3.2.19a.1 Antecedentes
• 3.2.19a.2 Requerimiento al presidente de la Generalidad
• 3.2.19a.3 Medidas propuestas
  • 3.2.19a.3.1 Gobierno y Administración
  • 3.2.19a.3.2 Seguridad, gestión económica y comunicaciones
  • 3.2.19a.3.3 Parlamento de Cataluña
  • 3.2.19a.3.4 Medidas transversales
• 3.2.19a.4 Tramitación en el Senado
  • 3.2.19a.4.1 Constitución de la comisión
  • 3.2.19a.4.2 Presentación de alegaciones
  • 3.2.19a.4.3 Tramitación de alegaciones y enmiendas
  • 3.2.19a.4.4 Pleno del Senado y declaración unilateral de independencia
• 3.2.19a.5 Intervención de la autonomía de Cataluña
• 3.2.19a.6 Fin de la intervención
• 3.2.19a.7 Véase también
• 3.2.19a.8 Referencias

La aplicación del artículo 155 de la Constitución española de 1978 en Cataluña es el proceso por el que el Gobierno de España intervino la autonomía de dicha región desde el 27 de octubre de 2017 hasta el 2 de junio de 2018.

El proceso soberanista, iniciado por la comunidad autónoma española de Cataluña en 2012, se compone de la celebración de un referéndum no reconocido de independencia y una declaración de independencia unilateral en octubre de 2017.

Lo anterior llevó a que el Gobierno de España, presidido por Mariano Rajoy, activase la tramitación del artículo 155 de la Constitución, con el fin de intervenir la autonomía de dicha Comunidad «para restablecer el orden constitucional».

La autorización al gobierno establecida en el artículo 155 fue aprobada por el Senado de España el 27 de octubre de 2017.

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

• 3.2.19b.1 Article
• 3.2.19b.2 Tramitació i implicacions
• 3.2.19b.3 Diferències amb l’article 116
• 3.2.19b.4 Aplicació
  • 3.2.19b.4.1 Catalunya el 2017
  • 3.2.19b.4.2 Altres el 2017
• 3.2.19b.5 Vegeu també
• 3.2.19b.6 Referències
• 3.2.19b.7 Enllaços externs

3.2.20. LA PREPARACIÓ DEL JUDICI AL PROCÉS INDEPENDENTISTA CATALÀ EN LES CAUSES QUE ROMANEN A L’AUDIÈNCIA NACIONAL, EN EL JUTJAT N.13 DE BARCELONA I EN EL TRIBUNAL SUPREM

El Judici al procés independentista català, legalment Causa Especial número: 20907/2017 del Tribunal Suprem d’Espanya, i popularment conegut com la Causa del procés, és un judici oral que es preveu que tingui lloc durant els primers mesos de 2019 al Tribunal Suprem d’Espanya. El jutge Pablo Llarena va coordinar una instrucció entre octubre de 2017 i juliol de 2018, arran de la qual es jutjarà a 18 persones, incloent la pràctica totalitat del govern de Carles Puigdemont, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Carme Forcadell, diversos membres de la Mesa del Parlament de Catalunya i l’exportaveu de la CUP a la cambra, Mireia Boya. Diversos processats es troben en situació de presó preventiva sense fiança. El tribunal serà presidit pel jutge conservador Manuel Marchena.

 

 

ÍNDEX / TAULA (amb contingut enllaçat)

 

• 3.2.20.1 Context
• 3.2.20.2 Acusació
• 3.2.20.3 Acusats
• 3.2.20.4 Tribunal
• 3.2.20.5 Delictes
• 3.2.20.6 Fase d’instrucció
  • 3.2.20.6.1 Mesa del Parlament
  • 3.2.20.6.2 Acumulació de la instrucció
  • 3.2.20.6.3 Comitè estratègic
  • 3.2.20.6.4 Peticions de sortida denegades
  • 3.2.20.6.5 Declaració d’independència i dispositius del referèndum
  • 3.2.20.6.6 Ampliació de terminis i més empresonaments
  • 3.2.20.6.7 Alliberament de Puigdemont
  • 3.2.20.6.8 Tancament de la instrucció
• 3.2.20.7 Judici oral
  • 3.2.20.7.1 Interpel·lacions
  • 3.2.20.7.2 Declaracions dels acusats
  • 3.2.20.7.3 Declaracions dels testimonis
  • 3.2.20.7.4 Intervenció dels pèrits
  • 3.2.20.7.5 Nou torn d’intervencions
• 3.2.20.8 Reaccions
• 3.2.20.9 Vegeu també
• 3.2.20.10 Referències
• 3.2.20.11 Enllaços externs

 

4. NO ÉS UN FINAL, SINÓ UN COMENÇAMENT CURULL D’ESPERANÇA, DES DE LA VISIÓ PROFÈTICA DELS ANYS 80 DEL SEGLE XX

4.1. A cavall entre les presons de Catalunya i les de Madrid dels processats polítics pel procés independentista i a les portes del Tribunal Suprem en l’obertura del judici oral

En començar aquest article l’intitulava, de forma interrogativa, així mateix: «El judici i la sentència del procés independentista pesaran com una llosa en la història d’Espanya…?» I ara, que l’obertura del judici oral apunta entre finals del mes de gener o a principis de febrer d’aquest any 2019 -formalment el Tribunal Suprem ha demanat la presència dels processats a disposició de la Sala Segona del Tribunal Suprem per a finals de gener amb el corresponent trasllats dels presos polítics de les presons de Catalunya a les presons de Madrid per a l’assistència al judici oral a la Sala segona del Tribunal Suprem-, m’és oportú referir-me a unes qüestions finals:

Vagi per endavant que tot l’escrit d’aquest article personal ha de quedar emmarcat amb el que podríem dir les “beceroles de la jurisprudència” més alliçonadora i primària. I això per què…? Senzillament perquè no cal ser cap eminent jurista per entendre que si uns fets concrets han deixat de ser delicte, resulta ser jurídicament impossible que si fas allò que ja no és delicte se’t pugui imputar com a delicte. I això ha passat. És a dir, em refereixo concretament a l’organització i a la convocatòria del referèndum celebrat el dia 1 d’Octubre de 2017. 

Consulti’s la Llei Orgànica del 21 d’abril de 2005 en què es despenalitza del Còdi Penal la convocatòria d’un referèndum il·legal per qui no té facultat per convocar-lo:

“El pleno del Congreso aprobó este jueves, con los votos en contra sólo del PP, el dictamen de la comisión de Justicia que deroga la reforma del Código Penal, introducida por el anterior gobierno popular, que tipificó como delito la convocatoria de referendos sin competencia para ello”.

Legalment, l’organització d’un referèndum en contra de la legislació vigent -com va passar a Catalunya el 9-N de 2014 i l’1-O de 2017– no és cap delicte. Almenys no mereix consideració penal, perquè l’Estat ja compta amb altres mecanismes, com s’ha pogut comprovar, per impedir una secessió d’una part del seu territori. Per exemple, l’article 155 de la Constitució espanyola.

Per tant, si fer un referèndum no és cap delicte, què fan empresonats nou líders independentistes a l’espera de judici…? Doncs molt fàcil: com que José Manuel Maza (en nom de la Fiscalia general de l’Estat) i Pablo Llarena (com a Jutge instructor de la Causa Especial número: 20907/2017 del Tribunal Suprem d’Espanya) no tenien un article del Codi Penal concret al qual agafar-se, van haver de muntar tot el relat fictici sobre la violència per justificar els delictes de rebel·lió i sedició. D’aquesta manera es va contruir una causa delirant, en què es converteix:

• Una manifestació pacífica en una rebel·lió violenta…
• Una actuació impecable del Mossos d’Esquadra en una conspìració…
• Un pronunciament polític del Parlament, que és inviolable, en un delicte…

En dues coordenades es basarà l’alternança del judici:

• El discurs polític i
• La defensa jurídica

Però resaltant que tota la causa és una persecussió a l’independentisme i com a tal, caldrà denunciar la vulneració de drets fonamentals i, més que defensar-se, atacar l’Estat, en conseqüència.

Tot i això, cal deixar també constància de la greu crisi constitucional del 2017 entre el Govern d’Espanya i la Generalitat de Catalunya i el paper del Tribunal Constitucional per tal de valorar en la seva justa mesura -si procedeix i fós el cas-, la lectura i l’aplicació de l’article 410 del Codi Penal espanyol en què expresa com a delicte de “desobediència o prevaricació el no respectar les resolucions judicials i ordres de l’autoritat”. I des d’aquest punt de vista, amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola ja s’hauria complert suficientment i amb escreix la reparació de la desobediència conjuntament amb  la imposició de la pena, si és que l’esmentat article 155 hagi estat aplicat correctament i de forma constitucional.

Tot i això m’és plaent tornar a insistir aquí per segona vegada -arribats en aquest punt- el que en l’apartat 2.3.4 d’aquest article ja vaig aportar: el redactat d’un Manifest de 100 signatures del món jurídic contra la comissió d’un  pressumpte delicte de rebel·lió, sedició, conspiració per a la rebel·lió o a la sedició, la incompetència de l’audiència Nacional i la crueltat de la presó preventiva  desproporcionada.

La voluntat de perseguir per la via penal una qüestió de naturalesa política va portar l’acusació a construir un decorat jurídic adornat amb delictes com la desobediencia, la malversació, la sedició o la rebel·lió, per convertir en delicte una conducta que expressament s’havia despenalitzat. I el frau és aquest: tornar a convertir en delicte allò que ja no ho era.

Per una banda, les irregularitats comeses sobre el Procés independentista, tant en el Jutjat número 13 de Barcelona, a l’Audiència Nacional i en el Tribunal Suprem, han estat múltiples. I per altra banda, el no voler detectar el problema des de la política intentant negociar i pactar solucions de consens o impossibilitar l’organització d’una consulta-referèndum per saber què prefereix la ciutadania, esdevé el veritable xoc frontal del que encara no ens hem refet. I el resultat de tot plegat -la utilització de la via judicial per damunt de l’exercici democràtic respecte de les qüestions de tipus polític-, de moment obre un escenari en què només s’han vist situacions de negació del problema, de manipulació del relat sobre el que passa, de denigració de l’adversari, de refús al diàleg i a la negociació, de querelles i denúncies aberrants, de satisfacció si hi ha guanyadors i perdedors i no una relació democràtica de forces i d’aliances entre uns i els altres.

 

Amb molta freqüència se sent escoltar que l’independentisme català no té la base suficient de vots per poder assolir l’objectiu pretès. Es tracta d’una fal·làcia. Perquè es compara un referèndum amb un procés electoral d’unes votacions institucionals per a l’elecció de Diputats, Senadors o Parlamentaris. I el referèndum és una altra cosa molt diferent perquè suposa la votació d’un cas concret amb la seva prèvia i corresponent propaganda particular.

De fet, i deixeu-m’ho dir:

Resulta ser molt trist i decebedor que l’excessiu amor a la Unitat d’Espanya, provoqui una ceguesa tan gran i greu que no deixi veure tota la corrua dels Drets Humans presents arreu del món.

4.2. Des de la presó, en nom del presos polítics, la mirada de Jordi Cuixart en una carta personal a tots els socis d’Òmnium Cultural

“Cal lluitar contra el fort per deixar de ser febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts” Lluís Maria Xirinacs

Estimadíssim/a Miquel Àngel,

Som a punt de marxar a Madrid, i entre els presos polítics de Lledoners, i segur que també al Puig de les Basses i Mas d’Enric, es respira un ambient molt positiu i coratjós. Diria que no tant per cap expectativa d’absolució, sinó perquè som conscients de la transcendència del moment en què, davant la seva pompositat i teatralització, hi trobaran un grup d’homes i dones que ja hem assumit amb plena responsabilitat històrica el paper que ens pertoca jugar.

Voldria compartir amb vosaltres l’epíleg del llibre «Jo acuso», de Benet Salellas, on podreu conèixer part de l’estratègia jurídica d’Òmnium Cultural en aquest procediment. Som molt conscients que en aquesta estratègia hi ha també la defensa de la societat civil que el passat 1 i 3 d’octubre del 2017 vam decidir que mai més no renunciaríem a la llibertat. Entre els principals objectius, hi destacaríem:

• Assumir la desobediència civil (i les seves conseqüències) com a instrument de transformació social. La seva existència prova la veritable salut d’un estat de dret social i democràtic.
• El Judici esdevé una expressió cabdal de la lluita pacífica per l’autodeterminació de Catalunya i per la defensa dels valors democràtics. I també és una oportunitat inigualable per fer-ho davant de la comunitat internacional.
• Cal una mobilització de la societat al carrer per acompanyar-nos durant tot el judici oral. És també aquí on tenim el repte d’aconseguir visualitzar, des de la radicalitat democràtica, el gran consens de país al voltant de la defensa dels drets civils i polítics dels ciutadans, que vol dir el dret a la dissidència política, el dret de manifestació, a la llibertat d’expressió i el dret de reunió.

És imperatiu que tots plegats propiciem l’emergència de nous lideratges que també s’han d’anar consolidant. I això no vol dir renúncies per part de ningú, sinó tot al contrari: la màxima complementarietat i garantia que ni la presó ni les amenaces de violència per part de l’Estat poden suposar cap limitació en les estratègies.

Aquest 2019 us desitjo de tot cor que no hi hagi lloc per a cap jerarquia, ni per a la violència, ni per a la por de cap mena. Que «cada segon que vivim és un moment nou i únic de l’Univers», com deia Pau Casals, i que seguim fent ben nostre el lema dels vells insubmisos: «Hem nascut per ser lliures i no soldats».

Sempre endavant!

Jordi Cuixart, President d’Òmnium Cultural

Presó de Lledoners, 11 de gener de 2019

4.3. En relació a tot el que el Procés independentista ha donat de si, fins al dia d’avui, sigui informant-me tot llegint llibres i premsa escrita i escoltant parers de tertulians i especialistes en la matèria-, bé reflexionant pausadament o vivint tot plegat amb intensitat i, com pot observar-se aquí mateix, escrivint a dojo. Així que, i a mode de conclusió, i fins al dia d’avui, què puc manifestar…? Doncs aquí ho expresso, conjuntament amb d’altres persones que també sé jo que s’hi han afegit, el perquè sóc de tarannà independentista…

Certament que hi ha prou elements de caire objectiu per defensar la posició independentista de tota aquella gent que desitja i malda per assolir la segregació de Catalunya d’Espanya. I no se m’escapa pas que Espanya fa i farà l’impossible per evitar aquesta separació, tot i que si es produeix també cal dir que els pactes d’una negociació posterior, hauran d’acostar posicions de bona ciutadania democràtica i de relacions bilaterals entre dos països.

• Raons «objectives» que el catalanisme recull com a moviment transversal i estructurat política i culturalment per dotar Catalunya d’una personalitat concreta d’índole històrica, lingüística, institucional, política, cultural, tradicional, econòmica, jurídica, nacionalista, social…

.

• Aquestes arrels esmentades, addicionades a les relatives als Drets Humans Internacionals, esdevenen els eixos bàsics per remoure la situació actual de la statu quo cap a la determinació independentista.

.

• Tanmateix, des d’unes posicions més «subjectives», també hi compta la meva voluntat decidida. I que, perquè s’entengui millor, llegeixi’s en llengua castellana:

POR TI SOY INDEPENDENTISTA

Es la prepotencia, es la agresividad, es la chulería, es el autoritarismo, es el insulto, es el menosprecio. Es esa actitud de perdonavidas que te mira por encima del hombro. Es la insuficiencia para pactar o negociar. Es la falta más absoluta de inteligencia emocional o social. Es el imperialismo codificado en el ADN. Es la colonización integral.

Es también el paternalismo castrador. Es esa especie de desafío a la gravedad que proporciona la levitación por encima del bien y del mal. Es el desplazamiento de culpa. Es la negación de las neurosis colectivas. Es el miedo a lo desconocido. Es la incapacidad secular por admitir y potenciar la diversidad.. Es la ignorancia como actitud vital.. Es la negación como militancia.

Es la manía de dividir el mundo entre buenos y malos. Es la enfermiza disposición a ocultar la complejidad. Es la censura. Es la mentira. Es la tergiversación. Es el maniqueísmo. Es la demagogia disfrazada de ideología.

Eres tú. En definitiva, eres tú. Eres tú que crees saber más que nosotros sobre nuestra propia historia. Eres tú el que fractura. Eres tú el que castra. Eres tú el que indigna. Eres tú que hablas como si te hubieras tragado un millón de manuales de autoayuda. Eres tú y tu pomposidad. Eres tú y tu “mira tu DNI”. Eres tú y tu “háblame en español, que estamos en España”. Eres tú y tus chistes xenófobos.

Eres tú, que manipulas tus palabras, cifras, encuestas, opiniones, realidades y todo aquello que invalida tus teorías. Eres tú y la infamia. Eres tú y la ignominia. Eres tú y tu cinismo. Eres tú y tus falsedades.

POR TI, Y POR OTRAS RAZONES, SOY INDEPENDENTISTA

Voldria recordar aquí la pel·lícula “Los últimos de Filipinas” perquè ningú s’enganyi. D’una banda, i salvant evidentment l’espai geogràfic, el temps històric i els cruels procediments  de la lluita haguda en aquest escenari de descolonització que el procés independentista català només hi té a veure una espècie d’analogia llunyana i pacífica. Per altra banda, la contemplació de com l’Estat espanyol abandona a la seva mala sort els pocs espanyols que allí hi quedaren, dóna per suposada la tragèdia de l’abandonament en què es trobaren els propis lluitadors espanyols contra la independència de Filipines.

Un toc d’alerta als unionistes, entre irònic i metafòric, per tots aquells qui ara lluiten contra la independència de Catalunya…!

 

4.4. Ramon Trias Fargas, un visionari

Ha caigut a les meves mans un article del 26 de març de l’any 1980 -han calgut quaranta anys en perspectiva temporal- de Ramon Trias Fargas que va morir a El Masnou d’un aneurisme cardíac en un míting de CIU el 22 d’octubre de 1989. Precisament jo era a la Plaça d’Ocata, escoltant la intervenció d’aquest home liberal de CDC. El transcric tal i com va sortir al diari Avui:

 

“Els velluts sagnants de les nits  de l’any 1939 s’estenien a poc a poc arreu d’Europa, torrentades de refugiats, carregats de farcells patètics i de criatures esglaiades fugien no se sap ben bé cap a on. Els ocells de foc picotejaven misericòrdia una gentada indefensa que corria frenètica per les carreteres i els camins del vell continent. Per damunt dels Pirineus, a la vista impàvida del Canigó, un poble amenaçat de mort començava l’èxode. […]

Molt aviat, l’organització de la defensa al carrer dels drets de Catalunya; intents a l’ONU, a les Cancelleries de cada país hoste, que ens donava acollida, full informatius… I, sobretot, l’estructuració de l’esperança: potser la invasió d’Espanya pels aliats; potser la desfeta hitleriana al final de la guerra mundial… Bo i esperant el retorn, molts s’han quedat pel camí i dormen ara el son etern en un petit cementiri rural al peu dels Andes immensos. Com la meva mare. Però l’esperança els féu la mort més dolça. Mentrestant, molt lluny, Catalunya havia quedat estesa, inerme, mal ferida, en la seva més fonda intimitat nacional. Mil anys d’història anorreats. Dispers per aquests mons de Déu, una part del nostre poble, l’altra vagant a casa amagant el seu sentir. Cremats els escrits, bandejada la llengua, arruïnat el país, escarnides les llegendes, occits els herois, prohibit el futur […]

Per fi, el 20 de març de 1980 es va votar català. Llibertat , treball, iniciativa,, justícia: Catalunya. Set-cents cinquanta mil catalans van votar català. Hem guanyat…! Gràcies a Déu…! Hem vindicat tants companys com han quedat a la cuneta de la historia. Gràcies. Mil vegades gràcies. I ara, a treballar. Les nacions no sobreviuen pels seus sentiments. Les nacions sobreviuen per la seva eficàcia. Hem de demostrar amb fets, als uns, que podem estar orgullosos de la nostra cultura i de la nostra capacitat de fer. Als altres, que podem estar segurs que trobaran en els nacionalistes catalans els millors defensors dels seus interessos i el màxim de respecte. Tot han de poder comprovar que farem una Catalunya més rica, perquè serà més eficaç; una Catalunya més amable, perquè serà més justa; una Catalunya de progres, perquè sabrem ser més moderns; una Catalunya més lliure, perquè respectarem les opinions de tots; una Catalunya més segura, perquè serem més solidaris. Una Catalunya millor, perquè predicarem amb l’exemple de la nostra dedicació, de la nostra honestedat, de la nostra il·lusió.

HAN FET FALTA QUARANTA ANYS, PERÒ HEM ARRIBAT A UN PUNT MOLT DESITJAT. NO ÉS UN FINAL, SINÓ UN COMENÇAMENT. CURULL D’ESPERANÇA.