MAPES CONCEPTUALS SOBRE LA LLENGUA I LITERATURA CATALANES PER TORNAR A ENFILAR EL SEU ENTREMAT I, D’AQUESTA MANERA, REFRESCAR LA MEMÒRIA. DEDICATÒRIA A TOT EL MEU ANTIC ALUMNAT

MAPES CONCEPTUALS SOBRE LA LLENGUA I LITERATURA CATALANES PER TORNAR A ENFILAR EL SEU ENTREMAT I, D’AQUESTA MANERA, REFRESCAR LA MEMÒRIA.

DEDICATÒRIA A TOT EL MEU ANTIC ALUMNAT

MAPES CONCEPTUALS SOBRE LA LLENGUA I LITERATURA CATALANES PER TORNAR A ENFILAR L’ENTREMAT I REFRESCAR LA MEMÒRIA.

DEDICATÒRIA A TOT EL MEU ANTIC ALUMNAT

1. L’ESTUDI DE LA LLENGUA CATALANA: GRAMÀTICA I LITERATURA

Quantes i mantes vegades penso en els meus/es antics/gues alumnes que van haver de suportar-me a l’aula tot ensenyant-los «gramàtica» i suscitar-los l’admiració per la «literatura»…!

De fet, com a professor, jo tenia molt clar que havia d’acompanyar els meus/es alumnes en un procés d’estudi sistemàtic de la llengua -en la seva vessant de la gramàtica, per tal d’orientar-los en l’estructuració tècnica d’aquesta ciència que ja se’n parlava en el trivium medieval:

«La gramàtica», que ajuda a parlar.
«La dialèctica», que ajuda a buscar la veritat.
«La retòrica», que pinta les paraules.

Però la sistematització de la llengua només es pot entendre com un mitjà per adquirir una bona comunicació que, tant se val de repetir-ho una vegada més, n’és la literatura l’exponent màxim i el paradigma més encertat de com la tasca feixuga de l’estudi sistemàtica i metodològic de la llengua o idioma condueix a parlar i escriure correctament, dues facultats estrictament humanes, plenes i úniques.

Els meus/es alumnes sempre m’han escoltat a dir amb insistència i fins a la sacietat, la importància cabdals que he donat a la lectura i a l’escriptura. I en tocar-ne ara aquests dos temes, recordo l’assiduïtat amb què els parlava i que, una vegada més -després de tant de temps-, encara pretenc rememorar les meves paraules explicitades a l’aula o, fins i tot, suggerides en algun escrit d’animació i propaganda en celebrar els «Jocs Forals» o els «Certàmens literaris», mentre jo mateix exercia com a cap responsable del del Departament de Llengua de l’ESO i BAT de l’antiga ETPC, avui “Jesuïtes El Clot-Escola del Clot”.

Però, realment és tan important l’estudi de la llengua…? En algun moment o altre de la vida escolar, entre classe i classe, en un determinat curs o des de la provocació d’algun professor se us ha pogut plantejar una pregunta ben directa:

-“Quina és la matèria més important del currículum escolar…?”.

La discussió, si se’n té experiència, sempre ha estat molt interessant. L’alumnat tria l’assignatura que més li agrada i no se n’adona que és la llengua la ue fa de porta d’entrada a qualsevulla matèria.

Evidentment, que a través d’aquests plantejaments cada professor sempre escombra també cap a casa seva i més si és un veritable professional de la matèria que ensenya, si la viu intensament i la fa ressonar dins de l’aula. És en aquesta circumstància quan l’alumne pot quedar confós del tot al percebre una uniformitat de criteris (tothom expressa les més grans excel.lències de l’assignatura que imparteix) sense possibilitat de discernir el tema sobre la preeminència d’una matèria respecte d’una altra.

Des d’aquesta perspectiva cal deixar ben clar que cada ciència esdevé fascinant. Sempre queden en cada ciència preguntes pendents de resposta i respostes obertes a molt possibles ampliacions. Allò que es donava per segur durant molt de temps, ara resta susceptible de canvi d’orientació i/o rectificació. Qualsevol ciència té amagada una llavor que al desenvolupar-se la fa créixer i l’enlaira cap el món inesperat de la sorpresa, del descobriment i del progrés.

Això és així. Però entre totes les ciències, la llengua n’ocupa un lloc cabdal. Ho podem demostrar fàcilment i ho farem resseguint (1) el llenguatge de l’univers, i després de forma més metodològica, a través del (2) paper interdisciplinari que la llengua exerceix enmig de totes les altres matèries.

1.1. EL LLENGUATGE DE L’UNIVERS

Tot és paraula. La paraula ve de lluny. La paraula la trobem al començament del temps. La paraula brolla dels fons de l’univers. La paraula té ressonàncies de part i amb el retruny del crit del primer instant, si és realment així com va produir-se. La paraula és com la música de fons de qui ho va possibilitar tot…

Tot parla, en aquest món. Parlen les flors, les muntanyes, els astres, les aigües, les coses petites i les grans. Els estels ens recorden la infinitud de l’enllà, la mar la immensitat de l’ençà. Les onades són la veu del moviment i de la vida que es teixeix sense aturar-se. Un maó ens recorda la solidaritat i el ciment l’obra ben feta i cohesionada. La llavor parla de futur, la cendra del passat i l’argila del present a construir.

Tot és comunicació. Tot és parla. Els gestos són moviments amb significació. Les mans parlen quan estrenyen unes altres mans. Els ulls són reflexos de l’ànima. I parla el silenci quan ens disposem a escoltar el ressò de la llengua que vam aprendre d’infants a la falda del mestratge de la nostra mare.

1.2. EL PAPER INTERDISCIPLINARI DE LA LLENGUA

No cal que expliquem aquí el funcionament d’un acte de comunicació i els elements que el composen. Però recordem-ho amb senzillesa i brevetat:

L’emissor (aquell que origina el missatge),
El destinatari o receptor (aquell que rep el missatge),
El missatge (que és la informació que es vol transmetre),
El canal (entès com el mitjà físic utilitzat per trametre el missatge),
El codi (conjunt de signes lingüístics importantíssims -l’alfabet- i totes les regles de joc que en determinen i en prescriuen el seu ús),
Els aparells de l’emissor i el receptor (que són, respectivament, els òrgans de fonació i els òrgans d’audició),
La realitat (entesa com a context de tot allò que es vol comunicar) i
El soroll (definit com tot allò que pertorba i distorsiona, en major o menor grau, la transmissió o la recepció del missatge).

En un intercanvi de comunicació tots ens adrecem els uns als altres. I el recurs a la llengua -entesa com acte comunicatiu-, esdevé no només de summa importància, sinó una necessitat. Efectivament:

- Cada professor, des de qualsevol matèria, fa llegir textos i diferents enunciats de fórmules i problemes. Els nombres esdevenen llenguatge.

- Des de totes les àrees es demanen explicacions orals o resums escrits i s’exigeix raó del procés d’aprenentatge amb proves i treballs mitjançant aclariments de conceptes i estratègies procedimentals en què la verbalització i l’escriptura hi ocupen un lloc important.

- Les matèries de les diferents àrees obren de bat a bat camps semàntics de vocabulari especialitzat que justifiquen precisament el poder emprar un nivell de llenguatge tècnic i científic dins dels diferents registres de llenguatge.

Fins i tot, el tarannà de cada dia fa que s’estableixi, entre les diferents relacions humanes, un contacte molt personalitzat que s’esmerça en promoure actituds positives, normes d’actuació clares i valors indeclinables.

La importància de la paraula (oral, escrita i fins i tot gestual), resulta ser tant gran que, fem el que fem, hem de recórrer al llenguatge i a l’estudi de la llengua, perquè qualsevol acte de comunicació esdevingui plenament significatiu i genuïnament humà.

2. LA LECTURA I L’ESCRIPTURA: EL PLAER DE LLEGIR I EL GUST D’ESCRIURE

2.1. LLEGIR. LECTOR. LECTURA

El primer de tot, llegir. La lectura -entesa com una acte humà per desxifrar i atorgar sentit a un text escrit– n’és la primera assignatura, d’entre totes les assignatures,. De tal manera que la lectura possibilita i dóna joc a totes les altres matèries reglades i no reglades. Però,

- Hi ha gent que sap llegir i llegeix.

- Hi ha gent que tot i saber-ne de llegir, no llegeix.

Hi ha gent que llegeix i no sap llegir.

Tanmateix, cal aprendre a llegir i des de ben petits. I si no s’ha assolit la lectura en el moment més favorable -en iniciar-se l’Educació Primària– cal esforçar-se en adquirir la tècnica i l’hàbit de la lectura, -com (mètode) i quan (sempre) sigui-, al llarg de tot el procés d’aprenentatge de les lletres i de les ciències.

Cal acostumar-se a llegir i saber el que es llegeix i llegir, evidentment, tal i com s’ha d’assolir l’evolució transformadora de la lectura:

Dominant a la perfecció la mecànica lectora tot adquirint la velocitat i la fluïdesa adequades en l’acte de llegir.
Capbussant-se en el que en diem i que -en definitiva- resulta ser de màxima importància, la referència a la comprensió lectora.
Aconseguint amb la lectura crítica, aquella que s’encamina cap a més enllà del sentit literal del text llegit, una anàlisi de reinterpretació de la lectura per trobar-ne nous elements clarificadors o separar-ne els principals dels secundaris.

Qui és capaç de llegir amb concentració i sense dispersió s’apropia de la realitat, «la filma» i, en conseqüència, “l’arxiva” en la pròpia memòria a través d’un procés cerebral entre màgicament misteriós i organitzadament científic.

La història de la humanitat s’enquaderna en pàgines vives i el pensament humà s’estratifica en les moltes fulles dels llibres. Els llibres són l’esquer més temptador perquè, mitjançant l’acte de llegir, la realitat de tot el que ens envolta pren vida.

2.2. ESCRIURE. ESCRIPTOR. ESCRIPTURA

El segon punt és escriure. L’escriptura és la segona assignatura, d’entre les restants assignatures, que avalua i testifica el resultat de la primera que és el llegir:

- Hi ha gent que sap escriure i escriu.

- Hi ha gent que tot i saber-ne d’escriure, no escriu.

Hi ha gent que escriu i no sap escriure.

Però cal aprendre a escriure. Cal acostumar-se a escriure. Cal saber el que s’escriu i escrivint com s’ha d’escriure:

- Aplicant i comprovant la normativa gramatical de la llengua en qüestió i

Dominant els gèneres literaris propis i variats a l’abast i fent utilització dels recursos d’estil, o de les figures retòriques literàries.

I si qui llegeix «filma» la realitat, qui escriu la «reprodueix». D’aquesta manera i en aquest procés es recupera tota la documentació arxivada en la memòria a través d’una cabriola cerebral màgica, però molt ben estudiada científicament a través del procés cognitiu que Jean Piaget -teòric en la matèria- ha estudiat abastament.

Obrir un llibre és assistir al miracle d’una resurrecció de temps ja anats i escoltar en diferit a les persones que deixen constància dels esdeveniments actuals o de les històries passades.

3. QÜESTIONS DE CABDAL IMPORTÀNCIA DERIVADES DEL SENTIT COMÚ

3.1. LES DÈRIES D’UN PROFESSOR DE LLENGUA

Si hi ha unes qüestions a les que el meu antic alumnat n’ha captat i recollit del meu mestratge com de cabdal importància, no en són altres que, per altra banda, les que apareixen reforçades i vénen de la mà del sentit comú. En destriu -no per repetides- les següents:

- Parlem de la possibilitat que hi ha, des de l’edat més primerenca per assolir diverses formes de parlar a la vegada, sigui des de l’acció educativa del nucli familiar i, fins i tot, des del la socialització que suposa el pertànyer a grups d’infants anomenats «Llar d’infants» / «Escoles bressol» -mal expressats amb el nom de «Guarderies» o, ja de forma més sistemàtica i acadèmica dins de l’Educació infantil o Preescolar i l’Educació primària

- La valuosa tasca que, des de l’Educació primària, els/les mestres fan en ensenyar i ajudar a assolir les primeres lletres i nombres, així com l’ iniciar als nens/nenes en una primerenca lectura per tal de establir-ne la base fonamental i més consistent per adquirir coneixements i realitats de la vida.

La importància d’assolir la lectura dins d’un aprenentatge lector metodològic -tant el que s’anomena «lectura mecànica», amb la «velocitat lectora» apropiada com i, sobretot, la «lectura comprensiva» per arribar en d’altres etapes a una «lectura crítica». De fet, per iniciar-se en qualsevol ciència la lectura n’és la porta d’entrada, sense la qual es fa difíci -per no dir impossible- aconseguir cap coneixement.

Tot i això i per saber-ne més amb claredat i distinció d’idees, cal diferenciar i immergir-se en les possibilitats que ens ofereix la temàtica que hi consta tot seguit:

La lingüística, en general
L’aprenentatge de la llengua
La llengua materna
La segona llengua
El bilingüísme
La immersió lingüística
Les llengües estrangeres
El multilingüísme
La didàctica de la llengua
La sociolingüística
La Llei de Normalització Lingüística

3.2. LA SISTEMATITZACIÓ DE LA LLENGUA I LA LITERATURA CATALANES A TRAVÉS DE MAPES CONCEPTUALS

En aquest article ofereixo -com un recordatori preuat- els mapas conceptuals que, pel que fa a l’estudi sistematitzat de la gramàtica i de la literatura catalanes, vàrem treballar prou anys consecutius a l’aula. Tot i que els enunciats que s’hi especifiquen són la base de la sistematització de la llengua, reconec que el seu estudi desenvolupat comporta certa dificultat a l’hora d’anar adquirint el seu aprenentatge. Per això mateix, el professor/a s’ha d’esmerçar en:

- Dosificar el contingut dels conceptes o de la matèria i repetir-la en aquells punts en què els conceptes no hagin que prou clarificats…

- Aplicar els procediments, exercicis o pràctiques més adients per a la concecució dels conceptes…

- Afavorir l’ambient de l’aula amb un climax «cum mica salis» perquè l’alumnat pugui correspondre a l’ensenyament amb unes actituds positives…

Comprovar els resultats de tot el procés a través d’una avaluació específica…

Tanmateix, el professor/a en l’exercici del seu acte educatiu–instructiu vers l’alumnat ha de tenir i, en tot cas, dotar-se de tots els coneixements de la matèria especialitzada que imparteix, de forma molt superior als que l’alumne/a pugui abastar. Només, en aquest punt, hi ha una excepció i en resulta ser quan l’alumne/a -passat el decurs del temps-, es pot ventar dels avenços adquirits que la vida li n’ha proporcionat i arriba a saber més que l’actic mestre/a.

Aquest tema sobre l’estudi de la llengua -en concret de la gramàtica i de la literatura catalanes, la finalitat del qual descansa fonamentalment en arribar a posseir les estratègies bàsiques per assolir una bona i fluïda comunicació humana, necessita ser arrodonida -per part del professorat- d’una base científico-tènnica important. I és per això que, en la construcció d’aquest treball, presento dues obres de capital interès i de profundització extrema:

4. L’EXPRESSIÓ ORAL O ESCRITA DE L’ACTE COMUNICATIU HUMÀ

4.1.FINS A QUINS LIMITS POT ARRIBAR LA RECREACIÓ LITERÀRIA DE TOTHOM QUI PRETENGUI REALITZAR UN ACTE DE COMUNICACIÓ HUMANA DESPRÉS D’IMMERGIR-SE EN L’ESTUDI METODOLÒGIC D’UNA LLENGUA…?

Lletres o gargots? Un tema suculent que ens ofereix una magnífica oportunitat per esquematitzar i divulgar la història de l’escriptura del nostre petit racó del món occidental. L’home ha tingut necessitat de perpetuar no només el seu pensament, sinó també l’experiència del món exterior que l’embolcalla. Vegem-ho:

- Ens ho ha tramès pintant en les roques de les balmes o cavernes,

- Construint megàlits i dolmens o cisellant material d’orfebreria. Què són i què representen si més no tots els signes màgics i rudimentaris que hi descobrim? I què dir dels jeroglífics egipcis que constitueixen el màxim exponent d’una espècie de “pintura del pensament”?.

- Més tard, van ser els fenicis qui, davant de l’observació curiosa que els sons sil.làbics es podien descompondre en lletres (vocals i consonants), constituïren el primer alfabet. Mitjançant les seves campanyes comercials, al llarg de tota la ribera mediterrània, en van fer tanta propaganda d’aquest codi de relació, que els pobles del voltant també decidiren emprar-lo com a sistema de comunicació escrita.

- De l’alfabet fenici se’n derivaren altres alfabets: l’hebreu, l’arameu i el grec primitiu. I -atès que d’una cosa en ve una altra- del grec primitiu va sorgir-ne el llatí.

Tots els països occidentals -basant-se en l’alfabet llatí– van anar construint la seva pròpia llengua. Entrem en el perídoe anomenat de la romanització o el període de formació de les diferents llengües romàniques en el traç de la línia divisòria entre la Romània oriental i l’occidental i els vestigis de l’anomenat substrat pre-romà (el cèltic i l’íbero-basc).

La constitució de la llengua catalana en el nostre territori va agafar força empenta i no s’estancà perquè, en ser un lloc de pas, va rebre totes les innovacions que es produïen a Roma, la capital de l’imperi i campament base des d’on es dirigia tota la campanya militar i cultural de la romanització.

Ens hem aturat alguna vegada davant de grafits -en italià “grafitti”– per contemplar-los i observar-los amb atenció…? Són inscripcions enigmàtiques, tal vegada burlesques, dibuixos caricaturescos i maldestres, realitzats bé per professionals urbans, bé per ximplets sense cultura, pintades a la superfície de façanes o a les parets de tanques, a les carrosseries dels autobusos, metros i trens, sobre el mobiliari urbà i que es poden estendre, fins i tot, a les pròpies carpetes o a les de companys/es d’estudi.

Hauríem de considerar i creure que:

- Els “jeroglífics” són la pintura del pensament i

Les nostres “grafies” representen “sons” que, essent la materialització de “fonemes”, constitueixen un “codi” de comunicació sense el qual ara no es podrien escriure aquestes ratlles i, per tant, no seria possible llegir-les.

Preguntem-nos de quin color és el vidre amb què els molts i variats autors literaris han llegit i interpretat la història de la vida. Des del propi angle visual de cadascú/a amb quina pintura metafòrica han pogut recrear els seus escrits…? Diríem que de molt diversa manera i amb:

- Escrits prosaics, proses poètiques, diàlegs dramàtics, monòlegs interns, poemes versificats, descripcions de personatges peculiars, Narracions emmarcades en un ambient, una situació i un context determinat…

Evocacions de diferents moments en què ha aparegut un paisatge en el que s’hi ha dibuixat el sofriment i la pau, la supèrbia i la humilitat, l’amor i el dolor, l’equilibri i el embogiment, la certesa i el dubte, l’assossec i l’ansietat, el record i l’oblit, la veritat i la mentida, la venjança i la compassió, el perdó i el penediment, la vida i la mort…

Tothom, després d’aprendre a llegir com cal, pot començar a escriure. I, a poc a poc -sigui per la força de la voluntat, sigui per l’aura de la inspiració- por animar-se, en qualsevol moment, a escriure la seva pàgina de luxe -en prosa o en vers-, després d’haver llegit en la pantalla del món:

La història dels somnis
El somni de totes les històries
La realitat de tota la pròpia vida.

I tant de bo que l’expressió dels nostres pensaments i sentiments, com en un ordit de “grafies” en el teler, ordenades i ben teixides, es transformin en un missatge comunicatiu, “pintat” en un suport de paper o en la pantalla d’electrons digitals.

4.2. ELS MAPES CONCEPTUALS DE LA LLENGUA I LA LITERATURA CATALANA, ES PRESENTEN COM UN LABERINT D’IDEES CONCEPTUALS O BÉ SÓN EL FRUIT D’UNA ORDENACIÓ METODOLÒGICA PER A UN ESTUDI EFICAÇ…?

I encara que només sigiui per tafanejar d’esquitllendes el mapes conceptuals susdits, recórrer-los en diagonal o potser entretenir-s’hi més acuradament, el fet de pujar-los en una plana web virtual, pot suscitar molts records ambivalents d’un temps ja passat, però que van constituir i fonamentar l’entremat científic de la llengua que, passat el temps, de ben segur haurà servit perquè la comunicació emprada actualment sigui entenedora, fluïda i pugui expressar tots els coneixements emmagatzemats en el bagul dels records, els apresos i els relligats amb la creativitat pròpia, així com l’expressió dels sentiments més nobles que eixiden del cor…