EN EL 70è ANIVERSARI DEL NAIXEMENT DE LA ROSA MARIA COFRÉ

EN EL 70è ANIVERSARI DEL NAIXEMENT DE LA ROSA MARIA COFRÉ

 ENTRE EL MIRALL DEL RETROVISSOR I LA CONDUCCIÓ CAP ENADAVANT

Per dificultats tècniques d’última hora no s’ha pogut gravar en vídeo tot aquesta corrua de pensaments i sentiments que ara desgranaré en aquest escrit. No hi fa res perquè -d’acord amb la cita llatinae- “verba volant, sed scripta manent”.

Tot i que la ciència amb la tecnologia aplicada ja el segle passat, com les cintes magnetofòniques, els vídeos, els CD’s i els Paint Drive’s o el que ens vindrà de la intel·ligència artificial, ves a saber si tot allò que queda gravat també pot i podrà considerar-se com que “les paraules se les emporta el vent, però els escrits romanen”.

Per altra banda, també és veritat que Plató -el fundador de l’Acadèmia i l’ensenyament de l’oratòria-, preferia els discursos molt més que els escrits…

1. UNA LLABREGADA EN EL MIRALL DEL RETROVISOR

 Si escullo un símbol com en pot ser el temps que passa –“tempus fugit velociter”-, em trasllado, mitjançant un viatge en cotxe, a recórrer amb prou velocitat el temps de la nostra coneixença. Efectivament, voldria fixar-me, de primer i a través del retrovisor d’aquest viatge, per tal de memorar el passat que, de manera resumida, se-me’n reflecteixen les imatges següents:

• La coneixença inicial de tu, Rosa Maria i, per extensió o per convivència també d’en Fernando, la vaig tenir mitjançant unes fotos en blanc i negre i algunes de color que avui ja s’han transformat en color groguenc, que l’Eugènia em va mostrar de la vostra acampada a la Vall de Pineta en una excursió de muntanya i jovenesa pel Pirineu d’Osca amb la tenda de campanya a les espatlles…
• Va passar poc temps i, d’una coneixença primera en paper de cel·luloide, ens vam conèixer personalment i física a través d’un viatge nocturn que vàreu fer fins anar a raure a Madrid –era a finals de la dècada del anys 70- per venir-me a veure. I si en l’actualitat encara em trec la mandra de sobre quan es tracta d’anar d’aquí a allí amb facilitat, en aquella ocasió que descric, vaig desplegar el mapa de les rodalies de la capital d’Espanya i, vosaltres que portàveu molta son endarrerida, en un tres i no res, se us va passar amb el dinar de “Casa Cándido” a Segòvia sota el seu aqüeducte, el cafè a la Salamanca dels monuments en pedra calissa i universitats i el berenar a l’Àvila murallada. El dia següent, un tour per Madrid, que crec, no vam deixar-nos pas cap racó per visitar…descansant, fins i tot en la Pradera de San Isidro, que fa de marge al riu Manzanares i que com deia aquell “es más famoso per su nombre que por el agua que lleva”.
• Un lloc preeminent, de aquest viatge retrospectiu, l’hem de situar en el dia del vostre casament a l’abril del 1980, en què l’Eugènia va debutar de testimoni als jutjats de Barcelona -el jutge Juan Manubens va presidir la cerimònia- i jo, amb una barba molt abundant i els cabells revolucionats, anava pensant com ens les empescaríem per celebrar també un enllaç matrimonial sense que cap impediment legal ens frustrés els desitjos d’ambdós que, posteriorment, a l’abril de l’any 1982, va poder consumar-se, essent vosaltres els testimonis de la cerimònia. Després, el dinar al Fontpineda de Corbella, un restaurant de moda ben escollit i assortit que no fa pas massa anys, amb en Víctor Riera i la Pili Marin, vam voler visitar, però malauradament, el pas del temps l’havia esborrat d’aquell indret i que no quedant-ne actualment ni rastre d’ell vam preguntar sobre la desaparició i en resposta ens digueren que el restaurant havia estat transformat en una escola…
• Amb tot això, he de consignar que durant aquest temps de principi dels anys 80 conservo a la memòria dos detalls inesborrables:

– Un, n’és les bones gestions que el teu pare, Rosa Maria, va fer per mi als Maristes del carrer Vallespir de BCN per poder accedir a un lloc de treball en aquell col·legi atès que jo, en aquell moment, era a l’atur després de dos anys d’estada com a director d’una escola de La Garriga. No va ser possible entrar als Maristes, però l’agraïment i el record, com ara ho puc confirmar, encara hi són.

– L’altre detall, és el preciós obsequi de noces que vam rebre nosaltres de vosaltres gràcies al tissatge acurat de les seves mans i l’ordit de fils que la teva mare, Rosa Maria, vàreu lliurar-nos en forma d’un com tapís de macramé que, tot i havent passat més de quaranta anys, encara presideix el capsal del nostre llit, a la cambra de dormir…

• Cal assenyalar i recollir, tot seguint endavant en aquest viatge de retrospecció, caps de setmana viscuts i gaudits a La Palma de Cervelló i a Lloret de Mar o estades més llargues -quan amb el naixement de la Naís- vàreu fixar la vostra residència a Sant Boi de Llobregat…, així com visites i celebracions més tard a Oix i a Olot amb llurs vostres pares, l’àvia a qui jo vaig substituir amb la dèria de rentar els plats o amb el padrinet assegut i pensatiu, però gaudint de les grans trobades i celebracions. Sense oblidar les estades fetes a Ripoll i a Núria amb el tren cremallera, els bons moments de El Masnou i les enfilades excursions pel Pirineu oriental i occidental, amb la població de Sort com a base d’acampada…, fins arribar-nos a les alçades de Caregue (amb els records familiars ben vius), Llavorsí, Tírvia i molts altres pobles i pobles d’aquella contrada del Pallars Sobirà. Sense oblidar tampoc la preparació festiva i la presència militant a prou manifestacions de l’11 de setembre dels anys 2010 a 2017. Finalment, tants records i estones al pis del carrer d’on som ara, celebrant tot plegat, així com viatges a Pueyo de Santa Cruz i bona part de la província d’Osca amb el Castell de Monzó i el de Loarre, històrics i encimbellats. Nogensmenys, cal recordar el viatge a Almeria i el cap de Gata, el de Zamora i Sanabria i l’excursió fins a Porto de Portugal que es com parlar a prop de Finisterre, allà on acaba la terra segons el pensament antic, i a on el Duero desembocarà a l’Atlàntic i la nostra singladura en vaixell per aquell riu serà el punt més divertit d’aquella excursió. Tampoc podem oblidar la passejada per la Serra, dita de França, i un dinar a La Alberca, on es va filmar Marcelino Pan i Vino…o allí on hi ha els bons, saborosos i llaminers pernils, no per dolços, sinó per gustosament salats, és a dir, el poble de Guijuelo. I la bomba de tot plegat, que no comentaré per no allargassar-me, va ser recentment el viatge a París…
• I deixant de banda els viatges cal esmentar tantes i tantes celebracions familiars de tot caire de Nadal i Cap d’Any a Rams i Pasqua, i d’altres moltes en ple estiu i primavera a les d’hivern i tardor amb el naixement dels fills i els seus aniversaris. (Com he de dit abans el de la Naïs en què recordo se’m va preguntar sobre la seva fonètica i llur ortografia, la qual cosa no és poca perquè té la seva complexitat segons es miri l’origen hebreu del nom o la pronuncia francesa assentada a les comarques, principalment gironines) i el naixement d’en Pol, a Olot, que d’aquí uns mesos farà trenta-dos anys. Sense poder oblidar el compartir a taula en moltes ocasions el goig de l’amistat entre àpats suculents farcits de bolets recents caçats a les boscúries del Pirineu o la menja de figues tendres i ensucrades, a l’hora de les postres, de la figuera que tot coneixem i d’altres que amb el temps es pot plantar al terreny recentment adquirit que facilitarà tota mena de verdures i arbres fruiters…
• Però tampoc tot ha de quedar en el menjar i les mantes celebracions. També hem pogut gaudir del món de la ciència, la tècnica i l’art: i és que, si bé la meva mare utilitzava l’oli i la paleta per deixar emprempta del món vegetal, en Guifré s’ha especialitzat en informàtica tot responsabilitzant-se que els electrons arribin a bon termini allí on cal desvetllar algun link, la Mariazell amb el llapis fi durant un temps va entrenar-se en la perfecció de formes, conreant ara l’idioma anglès per impartir-lo tot ensenyant a la universitat, la Naïs, amb els seus experiments d’alquimia, i ben considerada a la feina, va decantant provetes i omplint frascos amb etiquetes de gran categoria per al mercat de la cosmètica, en Pol dissenyant estructures de complicat enginy i vigilant amb alerta que tot el moviment de la maquinària dels aparells funcioni a la perfecció o la Maria Eugènia que no n’ha tingut prou d’estudiar i exercir la seva especialitat, sinó que en el moment de la jubilació, s’ha consagrat als idiomes i a la confecció d’andròmines amb retalls i cosits, sense oblidar a en Fernando que, amb moltes qualitats personals, utilitzant el seu sentit comú, aplica a qualsevol conversa personal i social o problema que sorgeixi, tota la la seva dilatada saviesa, com un trívium i quadrívium actualitzat. ¿I tu, Rosa Maria…? Tens el títol de mare i àvia que, només per això, ja en seria suficient per cantar-te lloances i deixar-ho aquí. Tot i que n’ha ha més perquè havent-te donat a la utilització de les teves innates qualitats creatives, interpretes la naturalesa mitjançant la tècnica de l’aquarel·la amb uns quadres de gran bellesa i impacte, originals i acurats que -per no fer-me pesat- obvio de reproduir ara aquí aquell text de prosa poètica que recordaràs un dia vaig escriure, com a minúscul aprenent de crític d’art per a la propaganda d’una exposició de pintura a les espanyes.

2. LA IMPORTÀNCIA DELS DIES I DE LES NITS EN ARRIBAR ALS 70 ANYS

Fa una setmana érem a Can Cortada celebrant el meu 80è aniversari (28.01.2023) i en un dels visionats que es mostraren hi va haver-hi un intent de comptar els dies de la meva existència. Ja faria anys que seria mort si ens haguéssim quedat amb aquell recompte. N’eren molts més. Jo he comptat els teus, Rosa Maria, i arribats els teus 70, el càlcul em mostra sobre uns 306.600 dies que, com certament, no són res i molt poca cosa…i encara en són molts menys si els comparem amb els 10 anys que ens portem de diferència: 43.800…!

Per tant, animem-nos i fixem una fita i un repte: a veure si arribem fins als 500.000 que es un número ben rodó.

Setanta anys…! Has advertit la importància d’aquest número…?

Aquest any, Rosa Maria, en arribar als 70 anys, em plau de considerar aquest número com a màgic per excel·lència, així que no puc menys d’atorgar-li’n una magnificència fascinant, en proposar-te algunes dades de ben folgada ponderació perquè no t’espanti la xifra del canvi de dècada, sinó que aquesta la gaudeixis al mateix ritme amb què ara veuràs la importància que el número 7 agafa en el nostre món:

• En el món clàssic, per a Pitàgores el número 7 era el número perfecte. I Roma es va edificar sobre 7 turons. L’instrument sagrat del déu Apol·lo -la lira-, consta de 7 cordes. Així com també en són 7 les notes de l’escala diatònica musical. I, fins i tot, els grecs van decidir que havien de ser 7 les grans meravelles del món, representatives del súmmum de bellesa.
• A l’edat mitjana descobrim que el 7 era la suma de les tres arts liberals del Trívium (la gramàtica, la dialèctica i la retòrica) i les quatre del Quadrívium (l’aritmètica, la música, la geometria i l’astronomia). Per la seva part, Dante Alighieri l’utilitzà per descriure els 7 inferns en la «Divina Comèdia«.
• En un terreny més místic, la numerologia occidental considera que el número 7 fa referència al pensament representatiu de la totalitat de l’univers en moviment, ja que és la suma de 4+3=7 (els quatre elements de la natura –aigua, terra, foc i aire– així com els quatre punts cardinals –nord, sud, est i oest-, de l’orientació espacial) + (el tres, de la simbologia de la perfecció divina –concebuda com una trinitat conceptual-, que ha donat volada a la creença llatina del  “Omne trinum est perfectum”). Per tant, la unió d’aquestes dues xifres (quatre, referides al món real-material + tres, pel que fa al món virtual-celestial) es considera com una combinació d’índole perfecta.
• La Bíblia i la tradició cristiana utilitza el número 7 en múltiples ocasions. Efectivament. El món es va crear, dins de la mentalitat religiosa hebrea, simbòlicament i literària, en 7 dies, influència haguda del poble sumeri de l’antiquíssim orient mitjà. Salomó va construir el Temple de Jerusalem en 7 anys. Jesús explica a Pere i disposa que cal perdonar “fins a 70 vegades 7”. També es comptabilitzen 7 sagraments. I en són 7 els pecats capitals. Fins i tot, la predilecció per aquesta xifra fa que els evangelistes arriben a proposar en número de 7 les frases, suposadament pronunciades per Jesús, abans de morir a la creu.
• Però en el nostre dia a dia també trobem nombroses referències a aquesta xifra: tenim setmanes de 7 dies i també són 7 els dies que la lluna tarda a canviar de fase. L’arc de Sant Martí es compon de 7 colors. I no ens podem oblidar de les 7 belles arts com en són l’arquitectura, la dansa, l’escultura, la música, la pintura, la literatura i el cinema. Diuen que els gats tenen 7 vides i quan expliquem contes als nens, mai no falten els clàssics de la «Blancaneu i els 7 nans«, ni «Les 7 cabretes i el llop«.
• Quan ens enfadem preguntem “Per quins set sous…?”, una locució que prové de l’edat mitjana. També anomenem “Set ciències” les persones que tenen un gran domini respecte de diferents disciplines.
• I si obrim la Wikipedia i hi tafanegem una mica trobarem el número 7 dins d’una classificació o ordenació metodològica quasi interminable, en referència a resultats i a combinacions matemàtiques prou originals, a curiositats pròpies de les ciències naturals (tant en formulacions químiques, com en contemplacions astronòmiques o d’observació en el camp de la biologia), a interessants qüestions populars i a cridaners temes de diversa categoria…

3. DEIXEM EL RETROVISOR I FIXEM LA MIRADA CAP ENDAVANT

 En arribar el teu aniversari se m’ha ocorregut de conversar amb tu sobre el temps. De fet, i deixant a banda, sobre si el temps existeix realment i és absolut o relatiu, o un simple convencionalisme, prefereixo explorar el pensament dels clàssics amb allò del “tempus fugit”. Tanmateix, des d’una perspectiva aristotèlica selecciono la definició del temps com “la mesura del moviment”, la qual cosa em porta a considerar:

• el “segon”, com una unitat universalment admesa (tot i que un dia vaig llegar que l’attosegon=1/10 amb exponent 18, és el mínim dels mínims que podem comptabilitzar) i que a partir del qual emergeixen altres unitats com en són:
• el minut, l’hora, el dia, la setmana, el mes…i l’any…! I aquí, en relació a «l’any», m’aturo i m’escau congratular-me amb tu i desitjar-te de tot cor, perquè encara no ho havia dit: PER MOLTS ANYS…!

Ara bé. Dins d’aquesta renglera d’intervals temporals ara esmentada -pel que fa als segons, minuts, hores, dies, setmanes, mesos i anys-, em plau dibuixar-hi el passat, el present i el futur que ens envolta i considerar l’ambivalència amb què sol transitar la NOSTRA VIDA:

• Curulla de moltes alegries i alguns patiments,
• Balancejada entre la seguretat i la incertesa,
• Regirada entre l’ànim positiu i la melangia,
• Sacsejada entre l’estabilitat i la fragilitat,
• Agitada entre l’entusiasme i l’aflicció,
• Gronxada entre la joia i la tristesa…,

però sempre -sigui quina sigui la ventolera del vent que venti-, la rosa dels vents cal que estigui sempre ben orientada:

• A l’est de l’estimació,
• Al sud de la superació,
• A l’oest de la reflexió i
• Al nord de l’esperança…! 

I aquí podria acabar, però hi ha una novetat que no vull que se’m passi en aquests darrers temps que, qui som grans i se’ns passa massa de pressa el temps, pot alegrar-nos:

Jo no sé si son especulacions d’aquell Franz de Copenhaguen del TBO de la nostra infantesa, però expliquen actualment científics xinesos que han detectat un alentiment en la rotació del nucli intern del planeta i creuen que això pot tenir conseqüències sobre el camp magnètic, el nivell del mar i la durada dels dies. És a dir, sembla que el nucli intern de la Terra podria haver-se frenat i fins i tot podria haver invertit el seu sentit de rotació. I, en conseqüència, pel que fa a la duració del temps, es calcula que hi pot haver-hi un escurçament de fraccions petitíssimes de segon en relació al temps.

 Ep…! Això és important, perquè si és així aquest viatge de què parlàvem al principi se’ns alenteix i se’ns regala aleshores una mica més de temps. Doncs, aprofitem-lo i com vaig acabar el meu discurs l’altre dia, deixem el retrovisor i mirem endavant per no prendre mal en aquest viatge que anem fen. Més que en el retrovisor, que és important, cal mirar sempre endavant i a la llunyania:

 I en serà, doncs, el poeta Horaci, -un segle abans de Crist-, qui -sobre el gaudi i el capteniment de la vida-, ja hi reflexionava en referència a dues dimensions ambivalents i essencials entre si mateixes-, però no contradictòries, sinó complementàries, com en són:

• L’elogi que en fa de la vida retirada (és a dir, la nostra de jubilats), però activa en el seu «BEATUS ILLE…» i
• La invitació a satisfer el goig de l’existència, en tot moment, amb el «CARPE DIEM…».

Moltes gràcies a tothom i una forta abraçada…!

Barcelona-El Masnou, gener de 2023