SALMAN RUSHDIE I LA LLUITA CONTRA EL FANATISME / LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ / L’ISLAM I L’ISLAMISME / EN EL CINQUÈ ANIVERSARI DELS ATEMPTATS TERRORISTES A CATALUNYA DE L’ANY 2017

1. SALMAN RUSHDIE I LA SEVA OBRA LITERÀRIA

1.1. BIOGRAFIA DE SALMAM RUSHDIE

Salman Rushdie, Bombay 19 de junio de 1947) es un escritor y ensayista británico–estadounidense de origen indio, cuyas dos novelas más famosas son:

• Hijos de la medianoche (Midnight’s Children, 1981) y
• Los versos satánicos (The Satanic Verses, 1988).

.

Su estilo ha sido comparado con el realismo mágico hispanoamericano, y la mayor parte de sus obras de ficción han suscitado varias polémicas por su crítica a las diferentes ideologías políticas y sociales.

Su obra, que combina el realismo mágico con la ficción histórica, se ocupa principalmente de las numerosas conexiones, interrupciones y migraciones entre las civilizaciones orientales y occidentales, y gran parte de su ficción se desarrolla en el subcontinente indio.

• Su novela, Hijos de la medianoche (Midnight’s Children; 1981), ganó el Premio Booker en 1981 y fue considerada «la mejor novela de todas las ganadoras» en dos ocasiones, con motivo del 25 y el 40 aniversario del premio.
• Su novela, Los versos satánicos (1988), fue objeto de una gran polémica, provocando protestas de los musulmanes en varios países. Recibió amenazas de muerte, incluida una fatwā que pedía su asesinato, emitida por el ayatolá Ruhollah Jomeiní, entonces líder supremo de Irán, el 14 de febrero de 1989. El gobierno británico puso a Rushdie bajo protección policial.

El 12 de agosto de 2022 Rushdie es víctima de una ataque violento cuando iba a dar una conferencia en el condado de Chautauqua, una localidad al oeste del Estado de Nueva York.

La policía del Estado de Nueva York confirmó en un comunicado que el escritor sufrió un apuñalamiento en el cuello y que fue trasladado a un hospital en helicóptero.​ El ataque se efectuó poco antes de que comenzara la conferencia, en el momento en que estaba siendo presentado; el atacante, que iba vestido de negro y con una prenda también negra en la cabeza, fue detenido de forma inmediata y puesto bajo custodia policial​. Tras el atentado el escritor quedó en condición crítica, conectado a un respirador, luchando por su vida.

En 1983, Salman Rushdie fue elegido miembro de la Royal Society of Literature, la principal organización literaria del Reino Unido. En enero de 1999 fue nombrado Commandeur de l’Ordre des Arts et des Lettres de Francia.

En junio de 2007, la reina Isabel II lo nombró caballero por sus servicios a la literatura. En 2008, The Times lo situó en el puesto 13 de su lista de los 50 mejores escritores británicos desde 1945.

Desde el año 2000, Salman Rushdie vive en Estados Unidos. En 2015 fue nombrado Escritor Distinguido en Residencia en el Instituto de Periodismo Arthur L. Carter de la Universidad de Nueva York.

Previamente, había dado clases en la Universidad Emory. Fue elegido miembro de la Academia Estadounidense de las Artes y las Letras. En 2012, publicó Joseph Anton: A Memoir, un relato de su vida a raíz Los versos satánicos.

“El 1988, un escriptor d’origen indi però establert a la Gran Bretanya que havia saltat a la fama amb l’obra Els fills de la mitjanit el 1981 va publicar un llibre titulat Els versos satànics que volia ser precisament una denúncia del fanatisme religiós. Aquell escriptor era Salman Rushdie, que d’un dia per l’altre es va convertir en mundialment famós perquè poc després l’aiatol·là Khomeini, líder suprem de l’Iran, va llançar una fàtua ordenant la seva mort per blasfem. En una mena de profecia autocomplerta, el llibre de denúncia del fanatisme es va convertir en objectiu número u del fanatisme i la intolerància. Els televidents d’aquella època van poder veure amb estupefacció manifestacions a tot el món islàmic on es demanava l’assassinat d’un escriptor. Des de llavors, Rushdie ha hagut de viure amb protecció policial i s’ha convertit en un símbol de la llibertat d’expressió i de pensament en contra dels que voldrien fer-nos retornar a una època de foscor, ignorància i servilisme.

Els 33 anys passats des de la fàtua podien fer pensar que Rushdie ja no corria perill. Però aquest divendres un home s’ha llançat a sobre seu en un acte literari que es feia en una població de l’estat de Nova York i l’ha apunyalat diverses vegades al coll i en altres parts de cos abans de ser reduït. Al tancament d’aquesta edició, l’escriptor estava encara al quiròfan i traslladat a un hospital. Esperem que se salvi i no tingui seqüeles greus, de manera que pugui continuar fent allò que ha fet tota la vida en nom de la llibertat creativa: escriure per fer feliços els seus lectors.

Tot i això, encara que no aconsegueixi el seu objectiu final, l’atac resulta terrible en tots els aspectes. Encara que ahir no s’havien fet públiques les motivacions de l’atacant, un home de 24 anys de Nova Jersey de nom Hadi Matar, que a les xarxes socials mostrava les seves simpaties per la guàrdia republicana iraniana, tot fa pensar que són fruit del fanatisme. L’atacant no havia ni nascut quan Khomeini va llançar la seva condemna a mort. Però igual que va passar amb els atacs de Barcelona i Cambrils del 2017, hi ha un fanatisme religiós, en aquest cas islàmic, capaç de ser inoculat en gent jove que viu en un entorn occidental. I per molt frustrant que sigui, aquesta és una realitat que s’ha d’abordar.

Però, en segon lloc, l’atac a Rushdie, igual que l’assassinat dels ninotaires de Charlie Hebdo a França el 2015, busca posar límits a la llibertat de pensament a tot el món, pretén socialitzar el temor a tenir idees diferents, vol emmordassar-nos perquè no ens atrevim a fer servir la nostra llibertat. Llibertat, per exemple, per dissentir, però també per satiritzar, ridiculitzar o fer humor. Aquesta llibertat és una victòria de la civilització que ara està amenaçada pels enemics de la llibertat i dels valors associats a la Il·lustració i la democràcia. En aquest cas no s’ha de tenir por a ser acusat d’eurocentrisme o supremacisme occidental, perquè són valors d’abast universal que el mateix Rushdie és el primer a defensar. I no podem deixar que guanyin els que ens volen fer retrocedir en el temps i renunciar a una de les conquestes més importants de la humanitat: la llibertat de pensament, que és, en realitat, el que ens fa humans.

Franco, Khomeini, i tants altres! Utilitzar la religió per ocupar el poder i justificar-lo. Personatges de caire terrorista per justificar/manar la mort de cıvils per motius de revenja, poder i odi. Res a veure amb el missatge de la religió.  A dia d’avui l’islam és utilitzat/manipulat/ per ments criminals/fanátiques/ que no representen a milions de musulmans de bona fe. Cal ser prou perspicaç per distingir-ho”.

.

1.3. LES PRINCIPALS OBRES DE SALMAN RUSHDIE

1.3.1. ELS VERSOS SATÀNICS

Los versos satánicos (título original en inglés: The Satanic Verses) es la cuarta novela del escritor indio nacionalizado británico Salman Rushdie, publicada por primera vez en 1988, inspirada en parte en la vida del profeta islámico, Mahoma.

Como en sus libros previos, Salman Rushdie el realismo mágico y se apoyó en eventos y personas contemporáneas para crear a sus personajes. El título hace referencia a los versos satánicos, un grupo de versículos del Corán que se refieren a tres diosas preislámicas de La Meca:

• Allāt,
• Uzza, y
• Manāt.

Los versos satánicos son palabras de supuesta «inspiración satánica» que supuestamente el profeta islámico Mahoma confundió con una revelación divina, según es descrito en la biografía de Mahoma escrita por Ibn Ishaq. La parte de la historia que trata de los «versos satánicos» se basó en relatos de los historiadores Al-Waqidi y Al-Tabari.​

En el Reino Unido, Los versos satánicos recibió críticas positivas, fue finalista del Premio Booker (perdiendo ante Oscar and Lucinda de Peter Carey) y ganó el Premio Whitbread de 1988 a la mejor novela del año. Sin embargo, se suscitó una gran controversia cuando musulmanes acusaron a la novela de blasfemia y de burlarse de su fe. La indignación entre los musulmanes concluyó con que el Ayatolá, Ruhollah Jomeiní, para entonces Líder Supremo de Irán, pidiera la muerte de Salman Rushdie el 14 de febrero de 1989.

En consecuencia, ocurrieron varios intentos fallidos de asesinato contra el escritor, que fue puesto bajo protección policial por parte del gobierno del Reino Unido, así como ataques contra varias personas vinculadas, incluyendo el asesinato del traductor Hitoshi Igarashi.

El libro fue prohibido en la India como discurso de odio hacia los musulmanes.

.

• 1. Argumento
• 2. Polémica
• 3. Véase también
• 4. Referencias
• 5. Enlaces externos

Altres llibres de

.

1.3.2. JOSEPH ANTON: A MEMOIR

Joseph Anton: A Memoir es un libro autobiográfico del escritor indio británico Salman Rushdie , publicado por primera vez en septiembre de 2012 por Random House.

Salman Rushdie cuenta el tiempo que pasó escondiéndose de las continuas amenazas a su vida .

La novela de Salman Rushdie de 1988 Los versos satánicos había provocado una controversia generalizada entre algunos musulmanes, lo que provocó la fatua de 1989 emitida por el ayatolá Jomeini , el líder supremo de Irán.

Salman Rushdie comenzó a usar «Joseph Anton» como seudónimo; Salman Rushdie eligió el alias en honor a los escritores Joseph Conrad y Anton Chekhov. 

Las memorias también analizan otros aspectos de su vida personal, como su amistad con otros escritores, incluidos Bruce Chatwin, Paul Theroux, Bill Buford y Martin Amis, así como figuras públicas como Alan Yentob. 

También incluye la historia de la ruptura de su relación con su segunda esposa, Marianne Wiggins , y la naturaleza enconada de su separación, y su tercer y cuarto matrimonio (y rupturas) con Elizabeth West y Padma Lakshmi.

 

Las memorias son inusuales en el sentido de que Salman Rushdie escribe sobre su vida como «Joseph Anton» en tercera persona en lugar de la primera persona.

El libro fue anunciado como uno de los 14 títulos en la lista larga para el Premio Samuel Johnson 2012, el 18 de septiembre de 2012. 

 

1.3.3. HIJOS DE LA MEDIANOCHE

Hijos de la medianoche (título original en inglés, Midnight’s Children) es un libro del año 1980, escrito por Salman Rushdie que trata de la transición de la India del colonialismo británico a la independencia y la partición de la India británica. Está considerada un ejemplo de literatura poscolonial y realismo mágico. Narra la historia su principal protagonista, Saleem Sinai, y se ambienta en el contexto de acontecimientos históricos reales y con ficción histórica.

Hijos de la medianoche ganó tanto el Booker Prize como el James Tait Black Memorial Prize en 1981.

Fue reconocida con el Premio «Booker of Bookers« y el premio al mejor ganador de todos los tiempos en 1993 y 2008 para conmemorar los aniversarios 25.º y 40.º del Premio Booker. 

En 2003, la novela fue incluida en la encuesta de la BBC The Big Read. También fue añadida a la lista Great Books of the 20th Century, publicada por Penguin Books.

1.3.4. SHALIMAR EL PAYASO

Shalimar el payaso es una novela escrita por Salman Rushdie en el año de 2005.

Trata sobre el asesinato de un ex-héroe de la Resistencia francesa, Maximilian Ophuls, a cargo del terrorista Shalimar el payaso, motivado por tener Ophuls una hija con la amante de Shalimar, durante el periodo en el que el primero trabajó como diplomático americano en Cachemira. El trasfondo de la novela son los conflictos entre Pakistan y la India por motivos de diferencias en la interpretación del Islam.

El poeta y traductor Jesús Aguado comentó:​

«Quizá por esto sea, a mi entender, la obra maestra de su autor: crítica social, alta política, pasiones amorosas, personajes intensísimos, una ensambladura perfecta de sus múltiples tiempos y lugares, un lenguaje que echa chispas… Sobre el fondo de una Cachemira que representó el paraíso y que ahora simboliza el inexorable proceso de destrucción al que nos tiene abocados la feroz incomprensión entre civilizaciones...»

 

La novela está dividida en cinco capítulos:

• I. India
• II. Boonyi
• III. Max
• IV. Shalimar el payaso
• V Kashmira

 

.

• 1. Los personajes
• 2. El trasfondo histórico y resumen
• 3. Los temas más importantes
• 4. La película
• 5. Una reseña
• 6. Notas
• 7. Referencias
• 8. Enlaces externos

.

1.3.5. ALTRES LLIBRES/OBRES DE SALMAN RUSHDIE

Una extensa producció literària de  Salman Rushdie pot veure’s aquí mateix -només en polsar el colorejat blau- que s’obrirà amb una petita resenya.

Així, doncs:

.

1.4. LA VALENTIA DE SALMAN RUSHDIE

En seguir espigolant editorials, articles de fons i comentari, m’és plaent deixar imprès en aquest Weblog digital un article de fons que Lisa Appignanesi ofereix als lectors de l’ARA.

La seva lectura il·lustra amb perfecció comentarista la trajectòria de Salman Rushdie amb tots els valors que aporta la llibertat d’expressió –llibertat d’expressió que se n’haurà de fer igualment una exposició ben clara i realista-, aixì com també la mostra panoràmica d’una vertebració religiosa i noble sobre l’Islam i les seves conseqüències, dites islàmiques, sigui des d’una perspectiva fundamentalista islàmica, sigui el coneixement de l’islamisme polític, -moltes vegades portades als extrems falsejats a causa d’una interpretació mancada de rigor científic i objectivitat realista de l’Islam-, que en atalaiar les seves diferents branques del seu extens ramatge, s’hi cullen fruits d’atemptats terroristes imprevisibles i sagnants.  

“L’atac salvatge i gairebé fatal perpetrat a ganivetades contra Salman Rushdie el 12 d’agost en una zona tranquil·la de l’estat de Nova York ha colpit molta gent. Els fets han tingut una gran repercussió, no només entre els escriptors de tot el món. Quan l’autor estava a punt de parlar, la violència més descarnada va irrompre en un acte literari. Es va colar brutalment en el món de les paraules, el pensament i l’expressió imaginativa, espais normalment dedicats a la reflexió en què la violència s’analitza, es qüestiona, tal vegada se’n fa mofa, s’eludeix, s’entén.

Rushdie i jo som amics des de fa dècades i l’impacte de l’atemptat em va retrotreure al moment en què, el dia de Sant Valentí del 1989, uns mesos després de la publicació d’Els versos satànics, l’aiatol·là de l’Iran va promulgar una fàtua, una sentència de mort, contra Rushdie i els seus editors a la qual va seguir ben aviat el que, a efectes pràctics, era una recompensa pel seu cap. S’afirmava, basant-se, segons sembla, no en la lectura, sinó en protestes al Regne Unit i altres indrets incitades des de la política (inicialment atiades des de l’Índia), que el llibre era blasfem. A Bolton, nord d’Anglaterra, es va organitzar una crema de l’obra. En aquell context d’exaltació, els clergues van consolidar el seu poder afanyant-se a parlar del sorgiment d’una nova comunitat “musulmana” on abans hi havia immigrants, homes i dones, de diversos orígens geogràfics que podien ser més o menys musulmans. Aquells fets es podrien considerar el primer pas en direcció a la política identitària als països anglosaxons i el naixement de l’ofensa o l’insult sentits subjectivament (i no buscats per l’emissor) com a categoria política.

Molts veien en Els versos satànics una sàtira de la Gran Bretanya de Thatcher: la penosa vida dels immigrants, les misèries de la migració que es poden transformar per engendrar noves combinacions energètiques. Amb el geni descomunal de Rushdie, el llibre despullava el racisme i celebrava la hibridació, “els nostres jos mestissos”. No elogiava la puresa, ni religiosa ni de cap altra mena: l’episodi dels anomenats “versos satànics” forma part d’una al·lucinació d’un dels protagonistes.

Als puristes i extremistes religiosos no els agrada la literatura: el seu repertori se sol limitar a un sol llibre, que s’aprenen de memòria. L’autoritat i el poder, però, sí que els interessen. La crida per part d’un estat a assassinar un escriptor ciutadà d’un altre era un fet sense precedents al món modern. Encara que l’Índex de llibres prohibits del catolicisme interdigués la lectura de Madame Bovary, no es va enviar mai cap sicari a buscar Flaubert.

Rushdie es va veure obligat a amagar-se. S’havia de desplaçar constantment, canviar d’adreça, mantenir-se a cobert, no aparèixer mai en plataformes públiques, on el seu enginy i intel·ligència sempre han destacat. Estava agraït de disposar de protecció policial les 24 hores però, a la pràctica, vivia com un captiu. Les amenaces eren massa reals. La crema de llibres, com ens ha ensenyat tristament la història, pot ser el preludi d’altres tipus de violència exercida per consolidar el poder. Van créixer les protestes i, sí, també els assassinats, entre ells el del traductor japonès de Rushdie, Hitoshi Igarashi, el 1991.

2. LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ

Arran de l’atemptat de Salman Rushdie, en relació a la seva obra polèmica pel que fa a Los versos satánicos-, una vegada més, interessa parlar sobre la llibertat d’expressió.

La llibertat d’expressió o expressió lliure és el dret de tot individu per expressar idees i opinions lliurement, i per tant sense censura. És un dret fonamental recollit a l’article 19è de la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH), i reconegut per la majoria dels sistemes democràtics. D’ella se’n deriva la llibertat d’impremta.

No obstant això, el mateix article de la DUDH:

• Restringeix el dret “a les establertes per la llei amb l’única fi d’assegurar el reconeixement i el respecte dels drets i llibertats dels altres”.
• Una altra restricció és la de fer propaganda a favor de la guerra (Pacte Internacional de Drets Civils, Econòmics i Polítics).

.

La llibertat d’expressió és un mitjà per a la lliure difusió de les idees, i així va ser concebuda:

• Durant la Il·lustració. Per a filòsofs com ara Montesquieu, Voltaire i Rousseau la possibilitat de dissentir fomenta l’avanç de les arts i les ciències i l’autèntica participació política. Va ser un dels pilars de la Guerra de la Independència dels Estats Units i la Revolució Francesa, fets que van regirar les corts dels altres estats occidentals.
• Altre argument clàssic, associat a John Stuart Mill, és que és essencial per al descobriment de la veritat. La possibilitat de dissentir fomenta l’avanç de les arts i les ciències i l’autèntica participació política.

.

3. UNES PARAULES SOBRE L’ISLAM I L’ISLAMISME

3.1. L’ISLAM

El Islam​ (del árabe: الإسلام,  al-Islām (?·i)) es una religión abrahámica monoteísta que establece como premisa fundamental (shahada) para sus creyentes que «No hay más dios que Dios y Mahoma es su profeta».​

La palabra árabe castellanizada como Alá, significa Dios y su etimología es la misma de la palabra semítica El, con la que se nombra a Dios en la Biblia (y la Torá).

El Islam, es una doctrina enseña que Dios es misericordioso, todopoderoso y único, y ha guiado a la humanidad a través de profetas, escrituras reveladas y signos naturales.​

Las principales escrituras del Islam son:

• El Corán, que se cree que es la palabra textual de Dios, y
• Las enseñanzas y prácticas (sunnah), en los relatos tradicionales (hadiz) de Mahoma (c. 570 – 632).​

Es la segunda religión más grande del mundo, tras el cristianismo y la que tiene mayor crecimiento en términos de seguidores, quienes se estima alcanzan 1900 millones o el 24,9 % de la población mundial.​

Los eruditos islámicos definen al islam como: «La sumisión a Dios el Altísimo a través del monoteísmo, la obediencia y el abandono de la idolatría», es decir, la versión completa y universal de una fe primordial que fue revelada muchas veces antes a través de profetas como:

• Adán, 
• Abraham, 
• Moisés y 
• Jesús.​

Los seguidores del Islam se denominan musulmanes (del árabe muslim مسلم, ‘que se somete’).

Creen que Mahoma es el último de los profetas enviados por Dios y sello de la Profecía.​

El libro sagrado del Islam es el Corán, que según los musulmanes fue dictado por Alá (Dios) a Mahoma a través de Yibril (el arcángel Gabriel)​ y es (en árabe) considerado por ellos como la revelación final e inalterada de Dios.

Además del Corán, se aceptan también como libros sagrados la Torá (el Pentateuco de los cristianos), los Salmos y el Evangelio.​

Al igual que otras religiones abrahámicas, el Islam también enseña:

 

• Un juicio final con los justos recompensados en el paraíso y los injustos castigados en el infierno.
• Los conceptos y prácticas religiosos que incluyen los Cinco Pilares del Islam. Son actos de adoración obligatorios, así como el seguimiento de la ley islámica ( sharia ), que toca prácticamente todos los aspectos de la vida y la sociedad, desde la banca y el bienestar hasta las mujeres y el medio ambiente. 
• Las ciudades de La Meca, Medina y Jerusalén albergan los tres lugares más sagrados del Islam.

Desde un punto de vista histórico:

• El Islam se originó a principios del siglo VII en la península arábiga, en La Meca​ y en el siglo VIII, el califato omeya se extendía desde Iberia en el oeste hasta el río Indo en el este.
• La Edad de Oro islámica se refiere al período que tradicionalmente data del siglo VIII al Siglo XIII, durante el califato abasí, cuando gran parte del mundo musulmán históricamente estaba experimentando un florecimiento científico, económico y cultural.​
• La expansión del mundo musulmán involucró varios estados y califatos como el Imperio Otomano, el comercio y la conversión al Islam por actividades misioneras ( dawah ).​

La mayoría de los musulmanes pertenecen a una de dos denominaciones: sunitas (85–90 %)​ o chiitas (10–15 %),​ y constituyen la mayoría de la población en 49 países.​

Las diferencias entre sunitas y chiitas surgieron del desacuerdo sobre la sucesión de Mahoma y adquirieron un significado político más amplio, así como dimensiones teológicas y jurídicas.​

Distribución de los habitantes musulmanes:

• Alrededor del 12% de los musulmanes viven en Indonesia, el país de mayoría musulmana más poblado; 
• El 31 % vive en el sur de Asia;​
• Un 20 % en Oriente Medio-África del Norte y
• El 15 % en África subsahariana.​

También se pueden encontrar importantes comunidades musulmanas en las Américas, China y Europa.​ El Islam es la religión principal de más rápido crecimiento en el mundo.

3.2. L’ISLAMISME​

El islamismo (en árabe, الإسلامية‎, romanizado: al-ʾislāmiyyah; o también en árabe, إسلام سياسي‎, romanizado: ʾIslām siyāsī, lit. ‘islam político’) es un conjunto heterogéneo de movimientos políticos cuya ideología y programa político consiste esencialmente en la adaptación de la vida política a los mandatos religiosos del Islam.​

En cambio, según el Diccionario de la lengua española: 

• «Islamismo» es el «conjunto de dogmas y preceptos morales que constituyen la religión de Mahoma»; mientras que…
• «Islamista» es lo «relativo al integrismo musulmán», concepto que califica de «movimiento».​

En todo caso, no debería confundirse:

• Lo «islámico» o «musulmán» (términos que designan a todo lo relativo al Islam) con lo «islamista» (lo relativo al islamismo);
• Ni cualquiera de estos términos expresados anteriormente con el tradicionalismo o el conservadurismo dentro de lo islámico (un «musulmán tradicionalista» o «musulmán conservador» es el que rechaza las interpretaciones liberales o progresistas del islam o la modernidad​ -es posible ser musulmán «tradicional» o «conservador» sin ser islamista, y viceversa,​ puesto que el uso en ese contexto de los términos «tradicional» y «conservador» se refiere en principio a las costumbres y cultura islámica tradicionales, además de que el islamismo se presenta a sí mismo como un factor de regeneración, y no de atraso-).

Se ha señalado la estigmatización que supone identificar como un todo el Islam político con el terrorismo islámico o yihadismo (así como identificar sin más el concepto religioso de la yihad con la violencia política o religiosa –Islam y violencia-,​ a lo árabe con lo islámico y a su civilización como particularmente religiosa o más fanatizadora que otras).​ En un sentido opuesto, se ha señalado que ignorar la profundidad de lo religioso en el mundo islámico es una manifestación de corrección política.​

El islamismo tiene una seña de identidad clara que es la adopción de la sharía, del conjunto de normas basadas en el Corán y en las sentencias del profeta, con el objeto de mantener o forjar un orden social regido en su totalidad por el principio de «ordenar el bien y prohibir el mal« cuyo contenido marcan los textos sagrados. Fue el programa tradicional de los Hermanos Musulmanes de Egipto, (…) y lo es hoy de los principales movimientos islamistas en el mundo. (…) Partido islámico o simplemente musulmán sería una calificación más ajustada (…) [para los que proponen una] Constitución democrática y (…) el pluralismo político.

Antonio Elorza.​

El islam es religión y es Estado.

Heinz Halm​

El verdadero musulmán afirma que Alá le protege; el islamista considera que es él quien debe proteger a Alá.

Sanaa el Aji​

El espectro político de los movimientos y partidos políticos calificados de «islamistas» es muy amplio; aunque es difícilmente comparable con ningún movimiento religioso o político occidental, cuyas denominaciones se le aplican (democracia islámica, socialismo árabe,​ islamofascismo -este último, de forma muy peyorativa-), abarca:

• Desde los que mantienen principios demócratas y moderados…,
• …hasta postulados extremistas y radicales.​

Dentro del Islam político, además de las diferencias ideológicas entre la moderación (islamismo moderado)​ y la radicalidad (islamismo radical: integrismo islámico,​fundamentalismo islámico, panislamismo, yihadismo), pueden distinguirse las diferencias entre los movimientos políticos islamistas desarrollados dentro de cada una de las escuelas y ramas del islam (simplificadamente, las dos principales: el sunnismo y el chiismo):

• En la rama sunní, el salafismo o wahabismo dio lugar a numerosos grupos, como los Hermanos Musulmanes, Tabligh o el movimiento talibán. Algunas organizaciones violentas afines a esta rama son el Estado Islámico (Daesh), Al Qaeda, Boko Haram, Hamás, Yihad Islámica, Jemaa Islamiya o el Grupo Salafista para la Predicación y el Combate.
• En la rama chií, destacan los grupos jomeinistas, liderados por la República Islámica de Irán, como Hezbolá.

4. EL RECORDATORI DE L’ATEMPTAT TERRORISTA A CATALUNYA 

17 D’AGOST 2017 / 17 D’AGOST 2022

No podem oblidar en aquest cinquè aniversari del mes d’agost, concretament els atemptats que succeiren el dia 17 de l’any 2017.

D’entrada, recuperar tot allò que vaig deixar escrit en els primers tres anys de la tristíssima commemoració, serà un acte de justícia vers les víctimes i els seus familiars.

Després, ja hi haurà també ocasió per fer-ne una valoració als cinc anys passats en una espècie de retrovisor que, labentibus annis, ens donarà una visió més objectiva i, per tant, prou realista dels llastimosos fets produïts.

Porto, doncs, aquí de primer els link’s que -en clicar-los- obriran el contingut de tota aquella barbàrie que va produir-se en un dia calorós d’agost, tant a la Rambla de Barcelona com a la població de Cambrils:

• (1) ATEMPAT 17-08-2017 BARCELONA-CAMBRILS [ I ] EN L’ATEMPTAT DEL DIA 17 D’AGOST DE L’ANY 17 I A LES 17 HORES A CATALUNYA: LA SEVA CAPITAL, BARCELONA I A UN DELS SEUS POBLES, CAMBRILS…! 
• (2) ATEMPTAT 17-08-2017 BARCELIONA-CAMBRILS [ II ] EN EL 1r ANIVERSARI DE L’ATEMPTAT / UN ESTIU CANICULAR I UNES PLUGES REFRESCANTS…! 
• (3) ATEMPTAT 17-08-2017 BARCELONA-CAMBRILS [ III ] EN EL 2n ANIVERSARI DE L’ATEMPTAT / LES INQUIETANTS REVELA REVELACIONS DEL DEL DIARI DIGITAL «PÚBLICO» SOBRE L’ATEMPTAT I -EN CONTRAST I OPOSICIÓ-, LES INVESTIGACIONS DEL -ROTATIU «LA VANGUARDIA»…!

Els atemptats de Catalunya de 2017 van ser un seguit d’accions violentes reivindicades per una cèl·lula d’Estat Islàmic composta per 12 militants liderats per l’imam de Ripoll Abdelbaki es Satty, els quals van preparar accions violentes a Catalunya des d’un xalet d’Alcanar.

Aquests atacs van causar setze víctimes mortals en dos atacs amb sengles vehicles-ariet i atacs a posteriors, i la mort de vuit dels militants.

.

4.2. ELS ANTECEDENTS DELS ATEMPTATS TERRORISTES DE CATALUNYA A L’AGOST DE 2017

4.2.1. ELS ANTECEDENTS DE L’ATEMPTAT TERRORISTA DE BARCELONA I CAMBRILS

Després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 els Estats Units d’Amèrica van iniciar la Guerra contra el terrorisme (War on terror, en anglès) que es materialitzaria amb la Guerra de l’Afganistan i la Invasió de l’Iraq de 2003. En resposta a aquestes accions hi van haver diferents atacs terroristes contra els estats participants de la coalició:

• L’atemptat de Madrid de l’11 de març de 2004 
• Els atemptats de Londres del 7 de juliol de 2005 i
• París, atemptats de l’any 2015 al 2020

Des de 2007 diversos informes dels serveis d’intel·ligència van començar a identificar Catalunya com un destacat centre d’activitat al Mediterrani de grups extremistes islamistes.

Algun d’aquests informes seria filtrat per Wikileaks el 2009, on es relacionava extremisme amb immigració.

Amb l’esclat de la Guerra Civil siriana, vestigis islamistes de la insurgència iraquiana després de 2011 es van organitzar i l’any 2014 van auto-proclamar l’Estat Islàmic (també anomenat Daeix); que organitzaria i fomentaria una nova onada d’atemptats a Europa, com els de Niça i Brussel·les el 2016 o Londres el 2017. Progressivament, a mesura que Daeix perdien territori, van canviar de tàctica i van començar a promoure atacs ràpids i sense preparació, fent servir ganivets, explosius casolans o amb vehicles.

Els serveis d’intel·ligència dels Estats Units consideraven Catalunya un punt prioritari en la lluita contra el terrorisme, per això, l’any 2015 van desplegar agents de la CIA pel territori, coordinats al consolat dels EUA de Barcelona, treballant principalment a les demarcacions de Tarragona i Barcelona, considerats nuclis més actius. 

Poc després, l’any 2016, l’Estat Islàmic amenaçava la capital catalana ensenyant la Sagrada Família en un dels seus vídeos propagandístics.

Simultàniament, entre l’any 2012 i 2016, a Catalunya es van detenir un total de 62 persones en 31 operacions per presumpta vinculació amb el terrorisme fonamentalista.

Això segons dades del Ministeri de l’Interior d’Espanya (una tercera part dels 186 detinguts per aquest motiu a l’estat espanyol, i una tercera part dels sentenciats.

.

4.2.2. ABDELBAKI ES SATTY I LA CÈLULA TERRORISTA DE RIPOLL

4.2.3. ELS PREPARATIUS DE L’ATEMPTAT  TERRORISTA I L’EXPLOSIÓ DEL XALET D’ALCANAR

Explosió d’Alcanar d’agost de 2017

Abdelbaki es Satty, que era l’imam de Ripoll des de 2015, hauria radicalitzat a un grup de joves de Ripoll, formant una cèl·lula de 12 militants.

Abdelbaki es Satty s’havia desplaçat a Vilvoorde, un dels bressols del gihadisme a Europa, entre gener i març de 2016. També se sap que va conviure a Vilanova i la Geltrú amb:

• Bellil Belgacem, qui es va immolar a Iraq en 2003, i
• Mohamed Mrabet Fhasi, que va ser investigat després de l’Atemptat de Madrid de l’11 de març de 2004 per reclutar militants islamistes.

Dos dels membres de la cèl·lula es van desplaçar a Zuric el desembre de 2016. 

Des de febrer de 2017 el grup va fer servir un xalet ocupat il·legalment a la urbanització Montecarlo d’Alcanar, a la comarca del Montsià, com a centre d’operacions amb l’objectiu d’organitzar un atac massiu a Barcelona, fent servir explosius.

El vehicle Audi A3 usat més tard a Cambrils fou detectat el mes d’agost a París.

El seu pla inicial hauria estat, segons informen fonts policials, omplir un camió amb explosius i bombones de butà i possiblement detonar-lo en algun lloc cèntric com la Sagrada Família o El Camp Nou del Barcelona.

L’atac s’hauria estat preparant durant setmanes, acumulant més de 120 bombones de butà i disposant d’acetilè, un gas molt inflamable, i l’explosiu TATP, habitualment usats per l’Estat Islàmic.

La nit del 16 d’agost de 2017 es va produir un accident que provocà una forta explosió, tot i que inicialment els mitjans de comunicació i d’emergències van atribuir-la a un accident fortuït amb gas butà.

Hi van morir Youssef Aallaa i Abdelbaki Es Satty, ambdós nascuts al Marroc, i Mohamed Houli Chemlal, originari de Melilla, va quedar ferit greu i fou traslladat a l’Hospital de Tortosa. Un dia després, mentre els operaris i els cossos de seguretat estaven netejant la runa, es va produir una segona detonació. En aquest cas sis membres dels Mossos d’Esquadra, dos Bombers de la Generalitat de Catalunya i un operari de retroexcavadora van haver de ser atesos amb ferides de diversa consideració.

Davant d’aquests fets, els presumptes terroristes haurien ideat un segon atac, de dimensions menors, al centre de Barcelona.

Per tal de perpetrar-ho, haurien intentat llogar un camió, però com que no tenien els permisos necessaris, Younes Aboyaaqoub hauria llogat finalment dues furgonetes Fiat Talento blanques a Telefurgo, una empresa de lloguer de vehicles ubicada a Santa Perpètua de Mogoda.

.

4.3. LA DESCRIPCIÓ DELS ATEMPTATS TERRORISTES A BARCELONA I CAMBRILS A L’AGOST DE 2017

La Generalitat, a través de les Comissions d’investigació del Parlament, instà l’elaboració d’un document-dictamen “ad hoc” en què, que veiè la llum el dia 14 de juliol de 2020, sobre els atemptats a Catalunya del 17 i 18 d’agost de 2017. En clicar aquí mateix i tot el colorejat en blau s’obrirà en format pdf l’esmentat treball que consta del punts següents:

• I. Antecedents a) Fonamentació jurídica b) Creació de la comissió d’investigació i composició.
• II. Composició i funcionament de la Comissió.
• III. Elaboració i aprovació del pla de treball a) Compareixences aprovades per la Comissió b) Compareixences substanciades per mitjà d’aportació escrita c) Peticions de documentació d) Documentació lliurada per determinats compareixents.
• IV. Execució del pla de treball a) Reunions tingudes b) Propostes de conclusions presentades pels grups parlamentaris.
• V. Conclusions i recomanacions de la Comissió.

(Vegeu a continuació) Atemptats de Catalunya de 2017

4.3.1. L’ATROPELLAMENT TERRORISTA A LA RAMBLA DE BARCELONA

(Vegeu a continuació) Atemptat a la Rambla de Barcelona

El dijous 17 d’agost, a les 16:50h, una de les furgonetes de lloguer, conduïda per Younes Aboyaaqoub, va envestir desenes de persones a la part alta de la Rambla de Barcelona fent esses al llarg d’uns 550 metres per tal d’atropellar més gent. El furgó va aturar-se a l’altura de mitja Rambla, just a sobre del Mosaic del Pla de l’Os de Joan Miró. Seguidament, el conductor va sortir de la furgoneta, fugint a peu travessant el mercat de la Boqueria.

Al cap de pocs minuts es va desplegar un fort dispositiu policial, anomenat «Operació Gàbia»,i els diversos canals d’emergències oficials van demanar a la ciutadania no sortir al carrer per la zona i als vianants que es protegissin als portals i locals propers. També van posar en marxa el dispositiu antiterrorista Cronos. Aquests dispositius de control antiterrorista van causar un col·lapse de trànsit a la ciutat comtal que es va allargar fins a altes hores de la nit, ja que es verificava un per un qualsevol vehicle que intentés sortir de la ciutat.

Younes Aboyaaqoub va arribar fins a la Zona Universitària, on va robar un Ford Focus blanc que a les 19:45 es va saltar un control policial a la part alta de l’Avinguda Diagonal de Barcelona, davant de l’edifici del RACC. El conductor va envestir dos agents dels mossos, que van disparar fins a 10 trets al vehicle, però aquest va aconseguir fugir. El cotxe va aturar-se pocs kilòmetres més endavant, a Sant Just Desvern, davant mateix de l’edifici Walden 7, i quan la policia va arribar al cotxe hi va trobar, víctima d’un apunyalament, el propietari del vehicle, un home de 34 anys, veí de Vilafranca del Penedès.

Es va dictar una ordre internacional de recerca i captura sobre Younes Aboyaaqoub qui va arribar a Sant Pere Molanta caminant, i va intentar robar un cotxe el 21 d’agost, però finalment fou abatut a Subirats el mateix 21 d’agost.

4.3.2. L’ATEMPTAT TERRORISTA A CAMBRILS

(Vegeu a continuació) Atemptat de Cambrils

Passada la mitjanit, el 18 d’agost del 2017, els Mossos d’Esquadra van informar que hi havia un dispositiu policial en marxa a Cambrils i que la població havia de romandre a casa seva i evitar la difusió de rumors, que podrien interferir amb la intervenció.

A les 1:30 de la nit, un Audi A3 negre va irrompre a tota velocitat pel carrer Jaume I de Cambrils i va envestir un cotxe Patrulla dels Mossos. Poc després el cotxe va bolcar davant del Club Nàutic, ubicat a pocs metres del control. Del cotxe van baixar cinc individus carregats amb matxets i una destral, i amb cinturons que simulaven explosius. Van intentar agredir la patrulla de mossos i atacar els vianants, provocant una víctima mortal.

Després d’un tiroteig, un sol agent dels Mossos d’Esquadra va aconseguir reduir quatre dels terroristes. El cinquè atacant va fugir per l’avinguda de la Diputació (Passeig Marítim) i va ser abatut un centenar de metres després per un altre agent.

Els atacants es van identificar com Moussa Oukabir, de 17 anys, Said Aallaa, de 19 anys, els germans Omar i Mohamed Hychami, de 21 i 24 anys respectivament, i Al-Houssaine Abouyaaqoub, de 22 anys, tots nascuts al Marroc i residents a Ripoll.

.

4.3.3. ALTRES DETINGUTS

A part de Mohamed Houli, ferit a l’explosió d’Alcanar, es va detenir:

• Driss Oukabir, de 28 anys, germà gran de Moussa Oukabir,
• Mohamed Aallaa de 26 anys, germà de Said Aallaa i propietari de l’Audi A3 que van utilitzar els terroristes a Cambrils, i
• Sahl el Karim, de 34 anys, regent d’un locutori a Ripoll, tots ells nascuts al Marroc. 

Els dos darrers foren exculpats i posats en llibertat al cap de pocs dies.

.

4.3.4. L’AUTORIA DE L’ATEMPTAT TERRORISTA A CATALUNYA A L’AGOST DE 2017

Estat Islàmic va reivindicar l’autoria dels fets, mitjançant un comunicat difós pel seu òrgan de propaganda Amaq.

Estat Islàmic identifica els autors de l’atac com a “soldats del califat”, el terme amb què es refereix als membres de l’organització.

.

4.3.5. LES VÍCTIMES DE L’ATEMPTAT TERRORISTA

En total es comptabilitzen quinze víctimes mortals i més de 300 persones de fins a 34 nacionalitats van resultar ferides.

Les tretze víctimes mortals de l’atropellament a la Rambla de Barcelona foren:

• Un nen de doble nacionalitat australiana i britànica de 7 anys,
• Un canadenc de 78 anys,
• Una dona belga de 44 anys,
• Dos homes de 25 i 35 anys 
• Una dona de 70 anys de nacionalitat italiana,
• Un estatunidenc de 42 anys,
• Dues portugueses de 20 i 73 anys, 
• Un home de nacionalitat espanyola de 57 anys, 
• Tres catalans, un nen de tres anys i dues dones de 40 i 75 anys.

Dies després va morir una dona alemanya de 51 anys. A més, va morir un català de 34 anys, localitzat apunyalat en un cotxe a Sant Just Desvern, i una dona de 67 anys en l’atac de Cambrils.

4.4. LES CONSEQÜÈNCIES DE L’ATEMPTAT TERRORISTA A L’AGOST DE 2017

A banda de les primeres reaccions als atemptats terroristes de l’agosg de 2017 i de la gran manifestació haguda, cal deixar constància d’altres actuacions que en aquest apartat s’intentarà informar degudament com n´és:

• El «memorial» a la Rambla
• La polèmica investigació de l’atemptat
• La vinculació de l’Iman de Ripoll amb el CNI

4.4.1. LA MANIFESTACIÓ «NO TINC POR» VERSUS L’ATEMPTAT TERRORISTA DEL 2017 A CATALUNYA

Reaccions a l’atropellament a la Rambla de Barcelona

Manifestació «No tinc por»

Juntament amb altres manifestacions a Ripoll, Cambrils o Rubí, la manifestació «No tinc por» va tenir lloc a Barcelona uns dies després dels atemptats.

La manifestació va ser organitzada per la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona, amb una assistència d’unes 500.000 persones, segons xifres de la Guàrdia Urbana de Barcelona, i entre ells Felip VI d’Espanya com a cap d’Estat, Mariano Rajoy Brey, president del govern espanyol, Carles Puigdemont i Casamajó, president de la Generalitat de Catalunya i Ada Colau i Ballano, alcaldessa de Barcelona.

4.4.2. EL MEMORIAL A LA RAMBLA DE BARCELONA DESPRÉS DE L’ATEMPTAT TERRORISTA DE 2017

El 4 de març de 2019 es va inaugurar el memorial en record de les víctimes dels atemptats.

El «memorial» està inserit al terra de les Rambles, prop del mosaic de Joan Miró i consta de la inscripció “Que la pau et cobreixi, oh ciutat de pau” en català, castellà i anglès i està acompanyada d’un dibuix de Barcelona de l’artista Frederic Amat i la data i hora de l’atemptat.

El missatge es va seleccionar d’una frase escrita en àrab que algú va deixar al lloc dels atemptats els dies posteriors.

.

4.4.3. UNA INVESTIGACIÓ DE L’ATEMPTAT TERRORISTA A CATALUNYA EL 2017 POLÈMICA

La investigació dels fets es va assumir des del Jutjat Central d’Instrucció número 4 de l’Audiència Nacional, en considerar-ho un acte de terrorisme.

La discutida vinculació de Abdelbaki es Satty, com a confident del Centre Nacional d’Intel·ligència o de la policia espanyola, el posterior vet de la Mesa del Congrés espanyol per obrir una comissió d’investigació dels fets i la negativa de l’Audiència Nacional per analitzar possibles negligències de la Seguretat d’Estat, van fer incrementar diverses acusacions i incògnites (també exposades com a conspiranoiques) sobre la implicació o previ coneixement dels serveis secrets espanyols en la perpetració dels atacs.

4.4.4. LA VINCULACIÓ DEL CNI AMB ABDELBAKI ES SATTY

Amb el pas del temps, diferents informacions periodístiques afirmaven que el Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) havia tingut contactes amb Abdelbaki es Satty, Imam de Ripoll i líder de la cèl·lula terrorista. Aquests contactes foren confirmats pel CNI, sense indicar-ne els resultats. Sembla que els contactes amb el terrorista s’iniciaren quan aquest fou empresonat per tràfic de drogues i declarés que un grup gihadista l’havia obligat a traficar. 

El juliol de 2019 el diari digital Público publicà que Abdelbaki es Satty havia estat confident del CNI fins al mateix moment dels atemptats i que el CNI també seguia i tenia intervinguts els telèfons mòbils dels integrants de la cèl·lula terrorista, cosa que vol dir que podrien ser coneixedors dels seus plans. L’endemà de l’atemptat, el CNI esborrà la fitxa de col·laborador d’Abdelbaki es Satty. 

L’11 de gener de 2022 l’excomissari José Manuel Villarejo declarà en el judici pel cas Tàndem, de l’espionatge que hauria fet amb el CNI per a despatxos d’advocats, empresaris i particulars.

4.4.4.1. JOSÉ MANUEL VILLAREJO -VERITAT O MENTIDA- S’EXPRESA EN L’AUDIÈNCIA NACIONAL I EN EL PROGRAMA FAQS DE TV3

José Manuel Villarejo, en la sessió de l’11 de gener de 2022 del judici pel cas Tàndem, davant d’advocats, periodistes i personal de la judicatura:

(En castellà) «Yo he seguido trabajando con el CNI hasta el último día. Estuve trabajando con ellos para intentar arreglar el entuerto del famoso atentado del imam de Ripoll etcétera etcétera, donde al final fue un error grave del señor Sanz Roldán que calculó mal las consecuencias, por darle un pequeño susto a Cataluña».

(Traducció catalana) «Jo he continuat treballant amb el CNI fins a l’últim dia. Vaig estar treballant amb ells per intentar arreglar l’embolic del famós atemptat de l’imam de Ripoll etcètera etcètera, on al final va ser un error greu del senyor Sanz Roldán que en va calcular malament les conseqüències, per donar-li un petit ensurt a Catalunya».

L’endemà, Jose Manuel Villarejo, el 12 de gener de 2022 abans d’entrar en una nova sessió del judici pel cas Tàndem, José Manuel Villarejo declarà:

 

(Traducció catalana) «La intenció en absolut era provocar un atemptat, però si donar l’aparença del risc perquè Catalunya tingués la necessitat de la protecció de l’Estat i se’ls hi en va de les mans quan l’imam se’ls mor i els jovenets no saben com reaccionar».

Després de cinc anys sense concedir cap entrevista a cap televisió, parlem amb l’excomissari de la Policia Nacional espanyola, José Manuel Villarejo, que fou notícia per uns àudios que ha publicà el diari El País gravats per ell mateix.

En aquests àudios s’explica com, amb la implicació de qui va ser el número dos del Ministeri de l’Interior amb Jorge Fernández Díaz (PP), Francisco Martínez, es van fabricar i es va filtrar a la premsa:

• Informes falsos per comprometre polítics independentistes, cosa que provaria l’existència de:
• l’Operació Catalunya.
• També se li va preguntat sobre l’operació Kitchen, la Gürtel i pels:
• Atemptats del 17-A.

Video complert de l’entrevista de la Cristina Puig a José Manuel Villarejo al programa FAQS

El comissari del CNI, José Manuel Villarejo, va concedir al programa Preguntes freqüents, de TV3, (maig 2022) una insòlita entrevista en què va poder explicar-se llargament, durant més de dues hores.

Tanmateix i malgrat que, com algun dels tertulians del programa va recordar molt adientment, és un personatge que no té credibilitat.

Segons José Manuel Villarejo, Abdelbaki es-Satti, que treballava a sou del CNI, però també del Marroc, hauria impedit l’atemptat perquè l’objectiu d’aquella operació tan sols era “fer un ensurt a la societat catalana” en el marc de l’Operació Catalunya.

José Manuel Villarejo va especular amb el fet que després de l’explosió els supervivents de la cèl·lula van decidir de fer l’atemptat perquè “s’havien cregut la història” [del gihadisme] i ací va remarcar que si Abdelbaki es-Satti no s’hagués mort, hauria impedit els atemptats.

Les afirmacions de José Manuel Villarejo en el programa Preguntes freqüents, de TV3 incideixen en un dels grans interrogants dels atemptats de l’agost del 2017 a Catalunyal.

Concretament, la dificultat d’entendre per quina raó, si la cèl·lula era controlada pel CNI, els gihadistes actuaven amb un explosiu tan rudimentari com el triperòxid de triacetona o TATP.

El TATP és un explosiu especialment volàtil i inestable que els experts consideren que molt difícilment podria haver arribat d’Alcanar a Barcelona perquè hauria explotat pel camí. 

Al final del programa, es va presentar un àudio desconegut fins ara en què José Manuel Villarejo parla fa anys amb el jutge que ara el processa. Aquest moment va servir perquè el comissari incidís en les irregularitats del seu procés.

4.4.4.2. PILAR RAHOLA ES FA RESSÒ DE LES PARAULES DE JOSÉ MANUEL VILLAREJO I EN RECORDA UNES ALTRES DEL MINISTRE D’AFERS EXTERIOR, JOSÉ MANUEL GARCÍA MARGALLO

La periodista i escriptora Pilar Rahola s’ha fet ressò de les paraules de l’ex comissari José Manuel Villarejo en què, com hem vist explicat, sembla que el CNI estava implicat en l’atemptat terrorista de Barcelona i que Félix Sanz Roldán estava al cas de tot. José Manuel Villarejo  relata que l’objectiu era provocar un “susto” a Catalunya perquè retiressin la idea del referèndum, però que van calcular malament les “conseqüències”. Certament, les declaracions no van passar desapercebudes i es van convertir en la notícia del dia i posteriors.

Tot i que la premsa espanyola guarda silenci s’acull al seu dret a no declarar:

• Els mitjans de comunicació internacionals van recullir les paraules de José Manuel Villarejo.
• També hi va haver-hi moltes reaccions polítiques, com les del President Carles Puigdemont i la Presidenta del Parlament, Laura Borràs. 

Mentrestant, ERC, soci preferent de Pedro Sánchez a Madrid, es va limitar a demanar “explicacions”.

 

El fet que els principals partits constitucionalistes (PP, PSOE, Ciudadanos i VOX) vetessin al Congreso de los Diputados la investigació d’aquest atemptat terrorista i la seva presumpta relació amb el CNI, sumat a aquestes declaracions de José Manuel Villarejo fa pensar molt malament i demostra de què pot ser capaç un Estado.

El missatge de Pilar Rahola és curt i contundent:

• “Aquelles declaracions…”, també acompanyades de:
• Un hashtag que ja s’ha fet cèlebre i viral: 17avolemsaberlaveritat.

Igual que la periodista, milers de catalans van sortir ahir al carrer i es van acostar a la Delegació del Gobierno per demanar explicacions sobre tot el que va passar.

.

4.4.4.3. ES PODRÀ SABER ALGUN DIA LA VERITAT…?

Se sabrà mai la veritat…? Tots els dubtes planen com corbs sobre el territori de la també dita “Pell de brau”, una al·legoria crítica amb l’Espanya de la postguerra i la seva intransigència amb els diferents pobles de la península Ibèrica, també aplicable -per altres circumstàncies- a l’avui passat i immediat, que escriví com a poemari a l’any 1960, Salvador Espriu.

Ja en el 2012 fou utilitzat per l’Assemblea Nacional Catalana en un espot promocional de la Manifestació «Catalunya, nou estat d’Europa».

Actualment es pot dir amb tota solemnitat que viu un segrest democràtic que vulnera el drets de les persones que no pensen igual -evidentment, en allò de la tant esforçada unitat d’Espanya- que tot plegat se justifica mitjançant l’espionatge polític i personal, utilitzant la violència policial contra ciutadans pacífics i indefensos, tot fent servir també el poder judicial per incriminar aquesta dissidència, mentint i distorsionant la veritat de rtal manera que resulta obligat, finalment, a construir un relat que  ho pugui sostenir tot des dels mitjans de comunicació.

Permeti’ns detallar alguns dels esdeveniments i situacions en què es fa palès aquesta mena de criminal repressió instal·lada que durant els darrers anys s’ha viscut a la nostra terra:

• El segle XXI a Catalunya
• El segle XX a Catalunya
• Constitucions catalanes
• Història del Dret català / Usatges de Barcelona / Cort Comtal 
• Guerra de Successió Espanyola / Batalla naval a Barcelona al 1714
• Decrets de Nova Planta
• L’Unionisme espanyol / L’Anticatalanisme
• L’idioma català / Història de la llengua catalana
• Cronologia de la repressió del català
• Incidents de ciutadans per l’ús de la llengua catalana el segle XXI
• L’Independentisme català / El Catalanisme
• L’Operació Garzón / L’Operació Catalunya / Les clavegueres de l’Estat
• Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1979
• Estatut d’Autonomia de Catalunya 2006: Plataforma pel Dret de Decidir / Campanya Unitària per l’Autodeterminació / Referèndum estatutari a Catalunya de 2006
• Consulta sobre el futuro político de Catalunya del 2014
• Proceso participativo sobre el futuro político de Cataluña 9-N del 2014.
• Procés independentista català
• Proceso soberanista de Cataluña de 2012-2018
• Referèndum sobre la independència de Catalunya 2017
• Documental del  1-O 2017 / Documental del 20-S 2017 / «1-O», el documental del referèndum / Misteris de la Història – Capítol 54: Catalunya sense Espanya.
• Proclamació de la República catalana 2017
• Declaració unilateral d’independencia de Cataluña de 2017
• Aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola contra Catalunya el 2017
• El Judici de la Causa Especial 20907/2017 sobre el 20-N i l’1-O de 2017: [1] [2] [3] 
• Tribunal de Cuentas espanyol / La causa independentista al Jutjat 13 de BCN / Protestes contra la sentència del judici de l’1-O
• CatalanGate / Espionatge i Prensa internacional

.

4.5. GUIA DEL JUDICI DE L’ATEMPTAT TERRORISTA DEL 17-08-2017 A BARCELONA I CAMBRILS

El diari ARA dona fe del judici de l’atemptat terrorista del 17 d’agost de 2017 a Barcelona i Cambrils, així com:

• Qui és qui pel que fa als acusats i les penes atorgades pel tribunal
• Qui són els terroristes morts que no seran jutjats
• El tribunal que jutjà als terroristes vius
• Els fets succeïts de l’atemptat terrorista en tot el seu detall explicatiu i gràfic

Més de tres anys després de l’explosió en un xalet d’Alcanar que ho va canviar tot, els atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils del 17 i el 18 d’agost del 2017 arriben a judici a l’Audiència Nacional. L’explosió va desbaratar el pla inicial de la cèl·lula de Ripoll, però sis dels terroristes van assassinar:

• 16 persones a la Rambla,
• a la Zona Universitària de Barcelona i a
• l passeig Marítim de Cambrils.

Morts en l’explosió o abatuts per la policia, ells no seran mai jutjats, a diferència dels que ara s’asseuen al banc dels acusats:

• Driss Oukabir, que s’havia fet enrere
• Mohamed Houli Chemlal, ferit a Alcanar, i
• Saïd ben Iazza, un col·laborador.

Fotogaleria de l’atemptat terrorista al centre de Barcelona al diari El Món 

Arxivat 2017-08-18 a Wayback Machine.