(06) PROCÉS INDEPENDENTISTA 2017 – ARA FA QUARANTA ANYS…! MUSICAL DE TROMPETES O REDOBLAMENT DE TAMBORS. I MENTRESTANT, ESPEREM…!

ARA FA QUARANTA ANYS…!!! MUSICAL DE TROMPETES O REDOBLAMENT DE TAMBORS. I MENTRESTANT, ESPEREM…!!!

El 23 d’octubre de 1977, des de Madrid estant i a l’Aeroport de Barajas vaig presenciar com Josep Tarradellas pujava a un a DC-9 d’Ibèria “Ciudad de Mahón” que el va traslladar a Barcelona. No vaig poder arribar a Barajas amb el meu cotxe perquè em vaig trobar dues rodes punxades…

DES DE QUARANTA ANYS ENÇÀ…

Ara fa quaranta anys jo era a Madrid. Amb un medi de locomoció públic vaig arribar-me a l’Aeroport de Barajas -i des de la zona que encara en aquell moment quasi bé es podien tocar els avions- vaig unir-me a un bon grup de catalans per desitjar a Josep Tarradellas no només un bon viatge fins a Barcelona, sinó un retorn exitós gràcies a la política intel•ligentment exercida i una llarga estada propera i creativa.

Un detall: he consignat (“ut supra”) que vaig traslladar-me a l’Aeroport Madrid-Barajas, en aquella tarda solejada del 23 d’octubre de 1977, “amb un medi de locomoció públic”. Us explicaré el perquè… Disposava, per circumstàncies diverses en aquell moment, tot completant estudis de llicenciatura, d’un cotxe Morris 1300 que, aparcat a les rodalies de La Glorieta de Bilbao, tocant al carrer Sagasta, encara exhibia, evidentment, la matrícula de la “B” de Barcelona. Roda esquerra del davant punxada, així com també la de la dreta del darrera. Temps ombrívols i lluminosos, punyents i gratificants, ambivalents, però també esperançadors…

Pel Decret de 29 de setembre de 1977, en derogar-se aquell altre de franquista de l’abril de 1938, que suprimia les institucions catalanes, es restableix la Generalitat provisional, abans de la promulgació de la Constitució de 1978 i Josep Tarradellas, amb aquella veu potent i solemne des del balcó de la plaça de Sant Jaume, exclamà “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí”. Una tarda feliç de durada indefinida, possibilitada gràcies a un acord entenimentat i just, una entesa de bonhomia entre bona gent, una actuació política de grans quirats. Per altra banda, des del meu coneixement de la llengua catalana, aquell “Ja sóc aquí” de Tarradellas, en lloc de pronunciar “Ja estic aquí”, em va donar entendre que el personatge coneixia profundament la gramàtica de Pompeu Fabra, i clavava la bandera terra endins (“Sóc aquí”) i deixava que els sentiments calidoscòpics d’uns i altres (“Estigueren d’acord o en desacord”) es fonguessin amb la seva humanitat i talent.

Han passat quaranta anys i en una “separata” d’un diari de Barcelona de 22 d’octubre de 2017 recullo, estremit, vuit planes en gran format i lletra petita el títol d’un despropòsit: 

“Acuerdo del Consejo de Ministros por el que, en aplicación de lo dispuesto en el articulo 155 de la Constitución, se tiene por no atendido el requerimiento planteado al MH. Sr. Presidente de la Generalitat de Cataluña…las medidas necesarias para garantizar el cumplimiento de las obligaciones constitucionales i para la protección del mencionado interés general”.

L’ARTICLE 155 DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA DE 1978

Artículo 155. 1. «Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general».

Artículo 155. 2. «Para la ejecución de las medidas previstas en el apartado anterior, el Gobierno podrá dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas”.

Aquests en són els articles. Però el seu desenvolupament, ordit pels advocats de l’Estat espanyol o ves a saber si també per alguna associació malestruga, senzillament esfereïdor. Me l’he llegit amb molta atenció i amb llàgrimes als ulls. I atès que no disposo de suficients coneixements de dret seria una temeritat, per part meva, fer-ne cap interpretació fóra d’una senzilla lectura, no més enllà del que es desprèn de la literalitat de l’esgarrifós document.

NO ÉS CAP COMEDIA. NI TAN SOLS UN DRAMA. ÉS UNA TRAGÈDIA…

Diferents mitjans de comunicació escrits, així com radiofònics i també televisius -i sense poder descartar l’entortolligament divers i paorós de la xarxa d’Internet que com una aranya devoradora teixeix una xarxa en què hi quedem atrapats uns i altres sense sortida-, s’alcen veus de tot pelatge:

– Els qui consideren un gravíssim ultratge a la integritat de la pàtria i, per tant, amb validesa tots els arguments destructius -en nom de la Constitució i amb la finalitat de restablir la llei i la convivència- aplicant unes mesures d’enderroc dels sistema arquitectònic polític de la Generalitat i el Parlament de Catalunya que, des del meu parer, en lloc de solucionar el problema existent el portarà a límits indefinidament insospitats i de retorn laboriós.

– Els qui benveuen una declaració d’independència forçada, amb eleccions constituents o d’altra índole que, en aquest precís moment històric, és difícil de preveure el saber com se’n pot beneficiar la seva proclamació tenint en compte l’escassa conformitat internacional i, en el ben entès, que la UE se’n desentén malauradament.

– Els qui ponderen exercir una mediació de darrera hora, esgotant tots els elements que la mediació i el diàleg resten encara a l’abast, cap a unes eleccions autonòmiques, tot sabent que, per la part estatal no hi ha voluntat d’escolta i per l’altra, un compromís que rau en la votació d’un referèndum exercit “no com sempre”, però realitzat sota la por d’una contundència policial coercitiva i forassenyada, allunyada d’un Estat de dret.

Els fulls del llibre que la situació obre aquesta setmana decisiva resulta kafkiana i s’enllaça amb una nova obra que Shakespeare en faria un llibret per a una òpera dramàtica molt propera a la tragèdia grega. I si bé sabem com acaben, en general, les tragèdies, no sabem quin final tindrà la representació quan es baixi el teló. De moment, coneixem:

L’ARGUMENT: 

La terra, Catalunya, considerada històricament com una nació i amb una identitat cultural pròpia, com en són la seva llengua i costums, vol fer el seu camí distintiu essent una entitat estatal pròpia conjuntament entre altres estats -també l’espanyol- dins del món actualment globalitzat -manifestat per una part important dels seus habitants- perquè no ha trobat ni troba dins del regne d’Espanya el camí que li’n permeti ser, així com també pel menyspreu recorrent a què, per diverses circumstàncies, ha vist la seva dignitat trepitjada.

ELS PERSONATGES:

Del poder executiu, l’Estat espanyol amb el seu President, i amb el suport del Cap d’Estat, el Rei d’Espanya i el Govern de la Generalitat de Catalunya amb el seu President i els seus Consellers. Del poder legislatiu, les institucions estatals del Senat i del Congrés, així com el Parlament de Catalunya. Del poder judicial, l’estol de magistrat i, per analogia, un Tribunal constitucional. Per part del poble, partits polítics d’un bàndol i de l’altre, associacions civils de diferent índole…i -alerta- perquè, per part dels esdeveniments, molta gent investigada, càrrecs públics inhabilitades, multes milionàries, manifestacions gegantines i concentracions ordenades, presó per a persones pacifistes, increment de forces de seguretat i militars, amenaces judicials per sedició i, fins i tot, per rebel•lió,…enteresa i por, capteniment i desànim, incertesa i esperança…

L’ESCENOGRAFIA:

El paisatge i el paisanatge de la nostra terra. Gent preocupada, fotuda, angoixada, també esperançada. Una majoria expectant, però, en general, plens de dubtes. Tots ens fem moltes preguntes. I debatem. I parlem molt. I discutim sobre el país i sobre el futur. Que què beneficia més i què menys, que què han de fer uns i altres. Sobretot què ens passarà. Què ens faran si tal, o si qual. Som en un moment en què cal recomanar serenitat i no deixar de fer coses. Sortim a fer una volta. Aprofitem el dia tant si fa bo com si no en fa. Quedem amb amics. Sortim i que ens toqui l’aire. A la nostra terra hi ha mar i muntanya. També molts arbres i indrets meravellosos, camps plens d’herba verda, boscos humits amb fulles sorprenents que canvien de color a cada estació, platges de sorra daurada i de rocam, amb «xiringuitos» que s’han de dir «guinguetes». Tenim un bon país. No és gaire gran, però tampoc és massa petit. Carreteres que caminen cap a poblets de neu o de pescadors. Esglésies amb campanes, catedrals gegantines, ciutats emmurallades amb castells sense dracs. Serralades llunyanes amb llegendes de llops i ramats, bruixes i gegants, monstres de foc i capgrossos. Un país amb planes i valls, rius i embassaments, boira, vents. Llum, molta llum que surt pel cap de Creus i marxa per la Serra de Mollerussa. I no oblidem la nostra llengua entremig de tantes llengües de gent d’aquí i nouvinguda, amb tant accents i sons diversos. Gent que fa coses, àvies que guarden receptes culinàries. Pagesos, empresaris, estudiants, escriptors, bombers, esportistes, comerciants, urbanites, cuiners, professors, estudiants, boletaires, paletes, treballadors de tota mena, pastissers, serrallers, mecànics i tota la corrua de treballadors o de gent aturada pel dissort de la vida. Gent de tota mena, educada i deixada. Gent que es queixa tot el dia i gent que no té temps per a res. Gent que viatja i gent que investiga. Gent que no sap que passarà demà, com jo mateix. Però passi el que passi, si perdem, acostumats a aixecar-nos, seguirem perquè tenim una meravella de país i com va escriure en Miquel Martí i Pol…“I cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui. I via fora, que tot està per fer i tot és possible.” (Inspirat i adaptat de “Via Lliure” de RAC1, sessió matinal de Xavi Bundó).

L’ORQUESTRA, ELS CORS I LA VEU:

“Cançó d’Amor i de Guerra”, “L’Estaca”, «La Gallineta», “La Santa Espina”, “Què volen aquesta gent”, “Els Segadors”, Selecció de cançons iròniques de “La Trinca”, “Campanades a morts”, “I si canto trist”, “Veles e vents”, “Jo vinc d’un silenci”, “D’un temps, d’un país”, “Al vent”, “Nous cants de llibertat”, «Passi-ho-bé» … / …

LA IL•LUMINACIÓ:

Llums i ombres del procés, legalitat i il•legalitat, obediència a les lleis i desobediència a lleis injustes, silencis clamorosos i crides apaivagades, exploració de camins de diàleg i topada contra murs de pedra volcànica, unionisme i independentisme, sobiranisme i autodeterminació, bon i obert diàleg comunicatiu i bloqueig en l’escolta, lectura de bagateles esgarriades en els mitjans digitals i capbussó vers savis articles d’opinió, greus responsabilitsts i pressions voluminoses, ignorància i lucidesa, desitjos de venjança i lluita ferma per marxar, depressió invalidant i eufòria desfermada, banderes blanques de pau i criminilització, simetria i asimetria,  potent militància convençuda i enfortit capteniment combatiu, relats objectius i mentides prefabricades, pactisme i rupturisme, violència repressiva i resistència passiva, forçament o perversió de les lleis i la capacitat o les possibilitat real d’impugnació, llàgrimes de vençuts i riotes de guanyadors, vertígen i serenitat, presses i pauses, característiques d’un Estat de dret i la consideració d’un Estat en fallida democràtica, legitimitat i il·legitimitat, voluntatsque busquen resoldre el problema o l’aberració de voler véncer amb la força coercitiva, judicial i pretesament legal l’enemic polític…

A ON ENS PORTARÀ EL TEMPS, CONSIDERAT COM LA MESURA DEL MOVIMENT…?

Els esdeveniments flueixen dins del temps que es pot considerar com la mesura del moviment, és a dir, de tot el que es mou. Venim de lluny, anem molt enllà. Ara som aquí. Deixant de banda totes les qüestions històriques, d’identitat cultural (llengua i altres), jurídiques, econòmiques, infraestructurals, socials i sense oblidar les de la “dignitat” d’un poble que s’ha percebut menystingut per l’Estat espanyol, partits de l’arc parlamentari i una bona part dels seus votants, he de consignar aquí els darrers esdeveniments que han constituït tot un imaginari real de retrets i de profunda discòrdia. Cal, doncs, enumerar principalment els següents fets:

• Miravet 2006. Una mirada històrica a l’Estatut de Catalunya proposat per Pasqual Maragall
• Inici d’una recollida de 4.020.000 signatures per tot el territori espanyol, per part del Partit Popular, a l’efecte d’anul·lar alguns dels seus articles principals.
• Sentència del Tribunal Constitucional de l’any 2010 que invalida articles de l’Estatut de 2006.
• Manifestacions de l’11 de setembre a Catalunya d’una part important del poble català en els anys 2010, 2012, 2013, 2014, 2015, 2016 i 2017 amb diferent format i contingut, però sempre amb la consigna a favor de la nació catalana i a la consecució de transformar-se en un Estat.
• La bullentor de la xarxa d’Internet, mitjançant l’eina de les seves diverses aplicacions informàtiques, el fum de la qual posa de manifest -en moltes ocasions- les mentides fabricades, els escarnis, l’ultratge, la befa, les manipulacions, la desqualificació…
• Els fets del 20 de setembre de 2017, quan la Guàrdia Civil intervé la Conselleria d’Economia i es produeix una gran manifestació.
• Referèndum de l’anomenat 1-O(ctubre) celebrat en difícils circumstàncies per la presència coercitiva de les forces de seguretat. Video impactant de 30′ sobre la jornada.
• Madrid-Barcelona. Discursos de caire antagònic sobre els fets succeïts el dia 1-O de 2007 pel President del Govern de l’Estat espanyol –Mariano Rajoy– i la visió de la jornada, des del Palau de la Generalitat, pel seu President, Carles Puigdemont.
• Discurs del Rei Felip VI el dia 4 d’octubre de 2017, en suport al Govern de l’Estat sobre els esdeveniments de Catalunya.
• Barcelona a 10 d’octubre de 2017 el President de la Generalitat declara amb ambigüitat la independència de Catalunya en forma de República, i deixa la seva proclamació ajornada “sine die” a instància de la UE i altres institucions i així donar temps a la mediació i al diàleg.
• Madrid-Soto del Real. Empresonament el dia 16 d’octubre de Jorsi Sánchez, president de l’ANC i de Jordi Cuixart, president d’Òmnium cultural.
• El dia 21 d’octubre de 2017 el Consell de Ministres de l’Estat espanyol acorda presentar al Senat l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola.
• Barcelona 26 d’octubre de 2017… La jornada mereix un tema a part que apareixerà quan hi hagi la perspectiva objectiva i reflexiva que el “temps, com a mesura del moviment”, ens facilitarà…

OCTUBRE DE 2017. REDOBLAMENT DE TAMBORS O MUSICAL DE TROMPETES…

He deixat consignat per escrit tot allò que bonament he pogut reflexionar al llarg dels darrers anys sobre el procés cap a la independència de Catalunya per al guany d’una República i ho he fet escatint opinions, reflexions i estudis de diferents persones també implicades en el tema. Darrerament he escrit dos petits articles en què resumidament i personal:

– Alertava en un dels articles allò de “TIMEO DANAOS ET DONA FERENTES” en relació ben directa al Govern del PP i els partits polítics que li’n donen suport, conjuntament amb l’aprovació del Senat i la signatura del Rei Felip VI, respecte de l’enverinat regal (“dona”, en llengua llatina) de l’article 155 de la Constitució, altrament desenvolupat en un Acord espuri, vdenjatiu i abusiu del Consell de Ministres contra les institucions catalanes, el 21 d’octubre de 2017. Ho sento, però «AIXÍ NO, MAJESTAT»…

Proposava, en un darrer article, retornar cap a la Grècia clàssica i endinsar-nos en l’Acadèmia retòrica de Plató, on desvirtuant els escrits per la seva manca d’expressivitat, advocava cap a la possibilitat sanadora del diàleg perquè “el món de les ombres esclati en la realitat del món de la llum” en un moment, al final del dia, quan el sol comença a declinar. I, en ser ja hora prudencial de retirar-se, després de la feina ben feta i solucionat el problema mitjançant el diàleg mediador, arriba el pacte trobat i les propostes (mai presentades per part de l’Estat espanyol) damunt la taula. Tant de bo…!!! Així que, arribats al final d’una bona negociació -avui per avui utòpica i bucòlica- es pugui dir: “Ας πάμε, αρχίστε να ψύχετε…”, això és, “ANEM-NOS-EN, PERQUÈ SEMBLA QUE JA REFRESCA”.

Tambors de batalla o trompetes de victoria en aquest octubre de 2017. Quaranta anys del restabliment de la Generalitat de Catalunya amb la tornada d’en Josep Tarradellas i dues rodes d’un Morris 1300 punxades a les rodalies de la Glorieta de Bilbao a Madrid. Sembla com si el temps no hagués passat i l’acord i la discordança encara s’hi hagin quedat entre nosaltres latents o ben vius. Jo no sé què passarà en aquestes darreres jornades intensives o quin caire agafarà la solució o l’empitjorament del problema, però en tot cas, el meu determini -passi el que passi- continuarà portant la consigna de «ÉREM, SOM I SEREM», sigui amb el so victoriós i musical de trompetes o sigui amb el fragor eixordador dels tambors de la derrota momentània… I mentrestant, ESPEREM…!!! (continuarà…)