EN LA MORT DE LA MEVA GERMANA, BALBINA BOSCH FRIDRIN

EN LA MORT DE LA NOSTRA GERMANA,

BALBINA BOSCH FRIDRIN

Barcelona, 18 d’abril de 2023

El màxim enigma de la vida humana és la mort. La persona humana pateix el dolor i la dissolució progressiva del seus cos. Però el màxim turment n’és el temor per la desaparició perpètua. Tot i això, un instint nostre, prou encertat, es resisteix a acceptar la perspectiva de la ruïna total i de l’adéu definitiu. I és que la llavor d’eternitat que portem tots en el nostre sí, per ser irreductible a la sola matèria, s’aixeca contra la mort.

Malgrat tots els esforços de la tècnica moderna, per més útils que siguin, no poden calmar aquesta ansietat de tothom tot i la pròrroga de la longevitat que avui proporciona la biologia que, de moment, tampoc no pot satisfer aquest desig del més enllà que sorgeix ineluctablement del cor humà…Tanmateix, no tothom ho veu així. I, per això, ens trobem amb: 

• Persones que dipositen aquesta set d’eternitat en l’esperança d’un acolliment per part de la divinitat…

• Altres, només esperen el no-res o mínimament tornar a la pols de les estrelles llunyanes en dansa en aquest univers que encara creiem misteriós i inaccessible.

Sigui quina sigui l’opció abans descrita, la nostra estimada Balbina, dins de les fantasmagories de la seva terrible malaltia psíquica, era una creient cristiana i, fins i tot, practicant. Però el seu deliri es transformava, suau i  apaivagador, quan pensava en retrobar-se amb la seva estimadíssima i protectora mare qui li’n va dedicar tota la vida en cos i ànima plenament. A la Residència del Desert de Sarrià de Barcelona (2011) hi van conviure les dues. Ara fa cinc anys la mare va traspassar (2018) i precisament també en un mes d’abril com la Balbina (2023) ingresadas a l’Hospital de Barcelona.

Certament que, tot fent un exercici d’imaginació, la nostra mare haurà acollit la Balbina amb una gran abraçada de retrobada i de satisfacció. I, pels indrets de la seva nova  estança, li anirà descobrint tots els racons del Cel -aquest misteriós lloc que no és lloc, sinó una espècie misteriosa d’estat, de nova condició o de situació inexplicable que Sant Agustí, utilitzant un preciós recurs d’estil literari, el descrivia com:

“Ibi vacabimus et videbimus, videbimus et amabimus, amabimus et laudabimus:

Ecce quod erit in fine sine fine”.

(“Allí és on descansarem i ho veurem tot, ho veurem tot i estimarem, estimarem i lloarem:

Vet açí quin serà el nostre final, sense final).

Balbina estimada…! Deixo de banda i no vull recordar-te tot el que has patit en aquesta vida, així com tampoc el que amb tu ens has fet patir. Però has de saber que no t’hem deixat mai i, fins a l’últim moment -entre prou ambivalències angoixants unes, apaivagadores d’altres-, hem escoltat el teu darrer sospir al teu costat en un 18 d’abril de l’any 2023 a dos quarts i mig de vuit del matí. Recordarem sempre l’alegria quan et veníem a veure o contestaves la nostra trucada. Aquest telèfon mòbil que sempre sonava i et possibilitava viure dins del que passava a la nostra llar com si hi fossis dins amb tots nosaltres. Et recordarem en el nostre cor com una nena petita, que essent ja persona gran, et preocupaven les coses minúscules -segurament insignificants per nosaltres-, però importantíssimes per a tu:

• El menjar, que en els darrers anys no podies assaborir-lo com les altres persones i havies d’esforçar-te en menjar-lo triturat. És veritat que t’enfadaves i ens ho explicaves amb molt de pesar, però sabem que després anaves a la cuina i agraïes els preparats que et condimentaven…

• El teu cos, que t’és agradat de tenir-lo amb ulls blaus, com algunes persones de la família, però també et conformaves de tenir-los de color marró-verdós…, preferint, com tothom li passa, que et diguessin maca o bonica quan tu preguntaves si ho eres perquè t’espantava que poguessis ser lletja essent, com eres, molt guapa…

• La medicació, que amb esforç obedient cap a la teva metgessa -la teva cunyada Eugènia- en receptar-te allò que et convenia medicaments per a la teva integritat personal i equilibri psíquic, te la prenies amb la confiança d’apaivagar tots els mals sons i fantasmes que, de tant en tant, voltajaven pel teu cervell insegur…

• L’educació i les bones maneres que mostraves envers a les persones del teu voltant, sempre amb una salutació afectuosa a punt. De tal manera que en el penúltim ingrés a l’hospital, ja de tornada a la residència i en acompanyar-te per sopar al menjador, tot i amb l’esforç per dominar la teva vergonya que deies que tenies, vas giravoltar-te sobre tu mateixa i amb el braç enlaire vas saludar amb la mà a tot el menjador curull de gent…

• L’estimació. Sobretot, l’estimació és el que més et preocupava. Tu estimaves i volies ser estimada com tota persona normal. I per això feies la pregunta de rigor –M’estimes, m’estima la gent…?-, i amb la por d’escoltar una negativa que la teva malaltia et traslladava en l’interior del teu món interior de dubtes, ara podem dir-te que t’estimavem i, certament, molt…

• I així podríem continuar explicant moltes anècdotes de la teva estada a la residència que durant vuit anys vas viure-hi aprenent a conviure amb uns i els altres, amb dies de sol i altres més boirosos, però sempre amb un capteniment com havia de ser perquè, en definitiva, et feies estimar i, de ben segur, t’estimaven…

Has de saber, Balbina, que has deixat un bon record a la Residència Del Desert de Sarrià de Barcelona. Que t’han plorat i ens diuen que et trobaran a faltar perquè els donaves molta marxa.

I em vull quedar amb allò que, darrerament, com et dèiem nosaltres que fecis, i vas fer. I no és altra cosa, tan senzilla, com posar-te a imitar a l’artista de la nostra mare…I, sigui a la Residencia swl Desert de Sarrià de BCN, com a l’Hospita de BCN o a la Clínica Plató de l’Hospital Clínic de BCN, a més de fer-te amb tothom i essent fonamentalment agraïda i molt generosa amb bones paraules -malgrat el gota a gota que portaves i la cànula nasal fins a l’estómac,  una i altra vegada en cada ingrés, que certament et molestava-, tu t’afanyaves a dibuixar amb llapis o bolígraf i reparties dibuixos acolorits per tu mateixa a tort i a dret. Les persones que et van conéixer ens parlen d’aquest dibuixos originals que, segurament, vas aprendre i practicar-los de ben petita. I ara, ja gran, els reproduïes tant de pressa que, fins i tot, et sorties de la línia per voler-los acabar o enllestir-los com si d’una premonició es tractés i t’alertés de la teva mort propera…  

Aquelles flors tan ben pintades, però no sempre sense sortir-te’n de la ratlla, les estrelles d’or, els arbres voluminosos i els ocellets piuant, els cors vermells i, sobretot, aquells àngels delicats que amb el seu batec d’ales -volant, volant…-, se t’han emportat al teu Cel on ja estàs amb els nostres pares i, sobretot, amb la mare que per a tu ho ha estat tot, quasi diria més que Nostre Senyor que, de tant en tant, em preguntaves si hi creia…

.

T´hem comprat quinze roses que t’hem deixat en el taüt i que simbolitzen, Balbina, un detall personal de la nostra estimació. I som tots els de la teva família més propera i de la que també se’n diu segona, però te’ls vull anomenar perquè tu també preguntaves per tots ells:

• Els noms de les parelles, l’Eugènia amb en Guifré Francesc (el teu fillol) i en Joan amb la Mariazell Eugènia.

• La Meritxell i l’Arnau amb la Mariona,

• L’Arantxa i en Marc i la niuada d’en Toni, en Pau i en Jordi.

• La teva germana Maria Josep i…

• La Maria Eugènia amb mi mateix…,

• …sense oblidar-me de cap cosí (l’Alexander…) o les cosines (la Rosalia i la Cristina…) d’aquí Catalunya estant i els de l’Austria llunyana encara vius (en Rainhard, la Ingrid i l’Elfi així com els fills i filles de tots aquests cosins i cosines)…, força amics i molts coneguts que s’han interessat per tu.

Vaig escoltar les teves darreres paraules, ja molt debilitadament pronunciades en iniciar-se la teva agonia, però ben sentides i amb l’emoció del moment, quan en preguntar-te si sabies qui era jo vas dir-me: “Ets el meu estimadíssim germà Miquel Àngel”.

Acabo amb una oració.

Aquella oració que de petits ens va ensenyar la mare i en la que també t’hi afegeixes ara tu.

Una oració amb llengua alemanya i que tan admirablement vas aprendre aquest idioma quan, abans de ser puericultora en preveure, potser de no poder tenir fills a causa de la teva malaltia, la mare et va portar a Graz perquè aprenguessis la llengua alemanys i el dialecte de l’Estíria austríaca:

«LIEBER VATER, LIEBE MUTTER UND BALBINA, BITTE VOM HIMMEL FÜR UNS».

[ «Estimat pare, estimada mare i Balbina, des del Cel pregueu per a nosaltres» ]