ENTRE LA TARDOR I L’HIVERN, A L’ESPERA DE TOTS ELS NADALS…

1. CROMÀTICS I BOSCANES TARDORALS / NEU I GLAÇ HIVERNENCS

DE CAMÍ CAP AL NADAL…

1.1. DES DE LA TARDOR CAP A L’HIVERN, TOT FENT CAMÍ…

Com cada any, quan la tardor arriba a poques passes del seu cimal, ens endinsem en un temps en què les fulles dels arbres, pintades d’intensa bellesa, irradien un cromàtic daurat semblant al color d’aram, tons també vermellosos pigats i d’altres entre groguencs, de verd oscur i gammes ataronjades que contrasten amb un ventall de marrons torratsc i cremats -atemorits-, pel fred. Han caigut moltes fulles i encara en cauen, giren, donen voltes i revoltes empeses pel vent. I si plou, les fulles es mullen i també es podreixen, però fent saó per a la terra novella de la primavera que ha de suportar -encara de lluny- els rigors hivernals.

A la nostra contrada, la tardor és una estació climàtica trista, però d’una immensa bellesa que ens prepara perquè l’hivern no aparegui de sobte:

• Un temps en què els camins tal i com es mullen, també s’eixuguen del podrimener de fulles caducades…

• Les cireres de l’arboç encenen a poc a poc els seus fanalets ferruginosos i alegren el bosc i els horts. Dels magraners, hi pengen acolorides magranes i, fins i tot, contemplem i asssaborim ensucrats caquis…

• Una estació que ens prepara, per altra banda, per al desembre -quan esclata l’hivern- amb les suaus promeses vegetals nadalenques: la molsa, el galleran, el grèvol, el suro i els pessebres. Tot una entrada del món de fora i extern dins de l’aixopluc de la llar casolana…

• Dies glacials, arbres despullats que deixen passar el sol benigne i benefactor i el pas del temps com una meravella a la vora del foc…

En aquests dies, en què la decadència del món vegetal anuncia la mort cíclica de la natura i que la llavor sembrada constitueix l’inici d’un nou cicle vital, és elTots moment apropiat per a reflexionar sobre la temporalitat de la vida, sobre els avantpassats i sobre el propi llinatge de cadascú/a.

L’arribada de la tardor suposa una transformació de la natura important: les fulles canvien el seu color i es transformen en un cromàtic d’intensa bellesa, tot i que els arbres les rebutgen sense pietat i els prats groguegen i comença a fer més fred en algunes contrades. Tot això comporta un canvi en els costums de les antigues societats agràries i ramaderes que, durant tota la temporada tardoral i d’hivern, quedaven submergides en un món tancat que propiciava les relacions familiars i la reflexió sobre certs valors culturals. Dins d’aquests, el de la mort pren una importància cabdal que ve a explicar l’origen de les celebracions de tipus familiar com la festa de Tots Sants i el Dia de Difunts amb les menges de castanyes i panellets.

1.1.1. LA CELEBRACIÓ DE TOTS SANTS

Novembre s’obre amb la festa de Tots Sants, que per celebrar-la -deixant a banda la interminable oració de l’enfilall del rosari tradicional en família, ja fa d’això molts anys, amb la contemplació dels misteris de dolor, goig i de glòria i la lletania llatina final corresponent- no se n’escassegen pas a la taula les viandes tradicionals, pròpies del temps i que cada contrada en té les seves refitoleries…

Aquesta celebració té els seus orígens històrics a principis del segle VII quan el Papa Bonifaci IV, en comptes de manar enderrocar el Panteó de Roma -temple pagà dels déus que Marc Agripa, havia fet construir en honor a Júpiter-, el va purificar i el va consagrar en honor a la Mare de Déu i a Tots els Sant màrtirs. Posteriorment, el Papa Gregori IV va designar el dia 1 de novembre per a la seva celebració.

L’Església avui oficia en memòria de Tots els Sants que van esmerçar les seves vides en la propagació i defensa de la fe cristiana. Des del segle IX s’integren a la celebració de la festa  tota una sèrie de cultes i de rituals, sobretot celtes, -anteriors al cristianisme-, dedicats als avantpassats familiars. Per això, entre els costums propis del dia 1 de novembre hi trobem aquesta celebració de tos els Sants, amb les menges de castanyes, moniatos i panellets i, en especial, la visita als cementiris…

.

1.1.2. LA CASTANYADA

… Aquí, a casa nostra, n’és tradicional la castanyada que abasta el treball de rebosteria dels obradors de la pastisseria i les menges dels panellets resultants, el fruït dels castanyers amb les castanyes passades pel foc i els moniats calents…

La castanyada era un sopar més o menys familiar dedicat als morts, resta dels antics àpats funeraris. A més a més de les castanyes torrades, es menjaven moniatos i panellets.

Antigament els panellets rarament es compraven. La gent els adquiria participant a les rifes que es feien durant tot el matí i bona part de la tarda, o bé, se’ls preparava a casa. Molt més endavant, moltes pastisseries estengueren el costum de vendre’ls i les rifes van anar desapareixent. Originàriament els panellets es menjaven a la nit després de sopar i eren com un menjar ofrena en recordança dels difunts. Ara es mengen panellets durant molts dies i la castanyada s’ha convertit en una festa de reunió familiar i d’amics. D’un temps ençà, és freqüent que se celebrin castanyades a les escoles i als barris.

.

1.1.3. EL DIA DE DIFUNTS

Una celebració que continua l’endemà del dia de Tots Sants és el record del Dia de Difunts que porta la gent cap als cementiris on molta gent s’hi ha afanyat d’anar-hi prèviament per tenir ben polits els nínxols i els llautons agafadors perquè llueixin. És aquí, en el cementiri, on s’hi han substituït les restes florals d’anys anteriors per flors noves i fresques, sobretot de crisantems. El crisantem és una flor preciosa, de colors variats, des del blanc pur al groc cridaner i també de color de l’aram que perfuma l’ambient amb una olor una mica acre, però estimulant.

La visita al cementiri és relativament recent. La podem datar de fa aproximadament segle i mig i va aparèixer en prohibir-se l’enterrament als fossars o a les places dels voltants de les esglésies parroquials.

Aquesta visita va adquirir el caràcter de deure social.

Els cementiris s’omplen de gom a gom i els familiars aprofiten l’estada per netejar les tombes i posar-hi flors. Aquest costum encara es manté viu avui dia.

.

1.1.4. EN MARXA CAP A LA PREPARACIÓ DEL NADAL

I una mica més enllà, amb l’hivern a sobre, quatre passes i el Nadal a tocar:

• Joan Maragall, volia el Nadal nu i glacial:

“Caieu fulles, caieu fulles, / que ja s’acosta Nadal / i el cor el vol nu i glacial”.

• A Josep Maria de Sagarra li agradava més la cosa boscana: la Fira de Santa Llúcia era el seu paradís i, com diu en una cançó, vol que un tros de bosc li entri dins de casa seva:

“Comprarem grapats de molsa / i una enramada d’arboç…”

Cadascú segons per on l’enfila…! A uns els agrada més el Nadal sagarrenc -tardoral i casolà- que no pas el del poeta maragallià -hivernal i despullat. Potser jo també m’inclino més per un Nadal de molsa, de gallerans i del grèvol nostrats i de les branques d’avet amb la seva olor suau i una mica aspra. I em sap greu que la tardor preciosa s’acabi, perquè ja totes les fulles hauran caigut i els arbres es tornaran esquelets despullats en un final de dansa que haurem d’esperar tot un any perquè retorni.

.

La nit, en entrar a la tardor, competeix i arriba a ser igual al dia, que això vol dir la paraula equinocci. Però, dies després, cada dia, la nit serà més i més llarga. És el contrast d’aquest temps tardoral que mena cap a l’hivern, perquè deixant a banda la seva bellesa cromàtica i la prosa poètica inspirada, tot aboca cap a: 

• La tenebra real del final de la tardor que, malauradament, va estenent-se sobre casa nostra amb gent a l’exili i a la presó en una atmosfera de repressió…i ja no diguem la pandèmia del virus de lamala sort que a l’any 2020 ha fet tot un seguit d’estralls.

• La tenebra simbòlica i el llarg hivern real del nostre temps fent estada entre nosaltres. I, de ben cert, cosa que avui no se n’estila massa, però tota la litúrgia cristiana, espera en aquest temps -també dit d’Advent– un salvador que retorna a cadascuna de les llars perquè hi faci estada l’entesa, la pau, l’alegria de viure, l’acompliment de tots els desitjos marcits i de totes les esperances vives…

1.2. TOT FENT CAMÍ, SI ENS ATUREM, NO PODREM ARRIBAR A L’HORITZÓ DE L’ESPERANÇA

.

1.2.1. ENTRE LA BELLESA TARDORAL I L’HIVERN GLAÇAT, UN CLAM DE JUSTÍCIA I CAMÍ CAP A L’ESPERANÇA

… Per això mateix, havent trobat un article d’en Narcís Comadira -poeta, pintor, dramaturg, traductor, periodista i crític literari català- m’es plaent introduir-lo en aquest temps nostrat.

Hi ho faig entre la bellesa tardoral i l’hivern glaçat, en què hi podrem descobrir els anhels del poble que hi demana justícia:

“Cada any, només de començar el desembre, Nadal ja és al fons. Ha començat l’Advent, aquesta Quaresma apaivagada que ens prepara per al misteri de la nit de Nadal.

Són quatre diumenges de preparació intensa, plens de bones paraules esperançades. A mi m’agraden especialment les del profeta Isaïes, aquelles paraules que comminen al cel que vessi rosada i que demanen als núvols que ploguin el Just. Sí, justícia, com a mínim, és el que ens falta en aquest nostre món convuls, ja que no podem esperar coses millors.

Però la paraula justícia està tan contaminada com el mateix món. Ara, al fons de la paraula justícia, hi ha altres paraules que hi bateguen, com:

• Farsa

• Interessos

• Escarment

Segons Isaïes, el Nen que esperem que neixi és el Just, i això vol dir que és el Misericordiós. El mateix Isaïes diu que serà, aquest Nen, Príncep de Pau.

El desembre em porta totes aquestes coses. El camí cap a Nadal ja ha passat per la primera setmana d’Advent, després vindrà el segon diumenge, i el tercer ens mana que ens alegrem. I finalment, el quart, ja gairebé a les portes de Nadal, és el diumenge que es canta allò de la rosada i de la pluja justa. 

Penso en els nostres presos, que segurament passaran el Nadal a la presó, sense pessebre.

Sí, vesseu rosada, oh cels, des de dalt, i que els núvols ploguin el Just…!

Quina manera més meravellosa de lligar l’esperança més íntima, i també la col·lectiva, amb la naturalesa.

I és que Nadal està absolutament lligat a la naturalesa:

• Fem un pessebre, aquest món petit, rural, ple de molsa i vegetals que s’han convertit en símbols tossuts que vivifiquen la nostra realitat cada dia menys simbòlica.

• Aviat serà Santa Llúcia i a Barcelona hi haurà la fira que porta el seu nom:

Joan Maragall demana a la santa la vista i la claredat, i els símbols ajuden a veure-hi clar.

Josep Maria de Sagarra, més carnal, va a la fira amb la seva estimada i compra una mica de tot perquè, diu, l’olor boscana donarà un toc especial a casa seva.

I és veritat:

• L’olor del bosc és l’olor de la naturalesa.

• Un branquilló de galleran, amb les fulles dures, aspres i punxents, té una baia vermella, com una gota de sang viva que en penja i ens recorda que les esgarrinxades acaben sent un símbol de perfecció.

• Una branca de grèvol, amb les fulles brillants, té tot de coàguls de sang, aglevats. És un símbol més col·lectiu.

• El galleran és pagès, aspre. És de secà.

• El grèvol em porta als fondals de muntanya, a la Garrotxa o al Montseny.

• L’avet, carregat de tradicions nòrdiques, ens aporta aquell perfum exquisit de la seva fusta i les seves fulles setinades. L’avet se m’endú als Pirineus o als Alps, o més amunt. I si les avetoses són a vegades una mica sinistres, fosques i paoroses, un avet sol, altiu sobre un torrent pirinenc, és una imatge de persistència admirable. Per això, posar-ne una branca a casa és una afirmació de confiança contra l’Impossible que sembla que ens vol acorralar. 

Josep Carner, el més savi dels nostres poetes, no perd mai la confiança i així escriu:

“Veig un camí darrera el dol / i una alba enllà de l’Impossible”.

Per a Carner l’Impossible està lligat al dol, al dolor. I en un altre lloc ens diu que l’Impossible només fa cara tendra a un dolor forassenyat. El dolor el tenim. I cada dia és més forassenyat. Ara només ens cal esperar aquesta cara tendra de l’Impossible, aquesta alba que hi neix més enllà. 

.

Nadal és això. És aquesta alba. I un Nen és el que fa possible aquest Impossible.  

Penso en els nostres presos, que segurament passaran el Nadal a la presó, sense pessebre, sense branca d’avet, sense branquilló de galleran, sense grèvol. Sense aquests símbols que ens mantenen la fe viva enmig de la desolació de la nostra quotidianitat. 

Fa anys, un dia com aquests de començaments de desembre, em trobava a Londres i un diumenge vam anar a l’església de Saint Paul, al Covent Garden. És una església preciosa, d’Inigo Jones, l’arquitecte renaixentista anglès. La porta que dona a la plaça, sota el frontó sostingut per aquelles columnes massisses, sempre està tancada. Però s’hi entra per darrere. Era plena de gent. Era el primer diumenge d’Advent:

• Els països nòrdics, per l’Advent, fan una corona d’avet amb quatre espelmes. I cada diumenge n’encenen una.

• La gent cantava els himnes que una pissarra prescrivia. Es veia que aquella gent formaven una comunitat. Quan es va acabar l’ofici, tots es van trobar a la sortida on en una taula hi havia te i cafè i pastissos. Ens van convidar com si fóssim uns d’ells.

Vaig notar una cosa especial: Nadal s’acostava. A fora, havia començat a nevar. En aquella corona, cremava encara, tossuda, l’espelma…”

.

L’espelma amb el seu crepitar bellugadís de la flama que crema ininterrupidament és el símbol sempre viu de l’esperança.

Una esperança que -tot i que sempre llunyana en l’horitzó moltes vegades desdibuixat- mou a fer camí per a la consecució de les aspirancions i anhels més nobles de la gent:

• Les aspiracions de caire mundial, necessitat com n’està el món de pau on hi ha guerra, de moderació ambiental on hi ha estropell climátic, d’abrigall on no hi ha el suficient per cobrir les necessitats primàries, de tot allò que hi manca i de tot allò que hi sobreabunda…

• Les aspiracions de caire nacional, necessitat d’obtenir -com a poble- l’autodeterminació i la llibertat per gaudir d’una democràcia plena i poder desprendre’s de la repressió que lleis i sentències injustes han abocat a líders polítics a l’exili i a la presó…

• Les aspiracions de caire familiar i personal, necessitat de tot el que aquest petit nucli humà reivindica per a una vida sense malalties ni pandèmies, prosperitat en el fruit del treball i una convivència on l’estimació, el repecte, la confiança i la llibertat en siguin els quirats més preuats…

.

1.2.2. EL DECORAT DE LA NATURA I L’ESCENARI DE LA VIDA HUMANA

Sí, i seguint amb la metàfora del foc encès que il·lumina, malgrat tot i el vent fred i inquiet de fora, creiem que el crepitar inquiet i imparable de l’espelma és el símbol de la nostra gran esperança…!

Esperança per a totes les necessitats de la nostra terra, esperança per als exiliats, esperança per als presoners, esperança per a tothom qui la necessiti, mentre debutem en el gran escenari de la vida tot passejant-nos per entre aquests decorats i bambolines de la natura i del seu cicle compassat que – atès el temps que correm- hem de servar com un do que posseïm si no volem destruir-la…

.

1.3. RONDANT EN EL TEMPS D’ESPERA -L’ADVENT CRISTIÀ- FINS A L’ARRIBADA DEL NADAL

Malgrat la neu, copiosa i persistent, l’espelma -tossuda- encara cremava…! I tot això em porta cap a la litúrgia d’Advent en què, durant quatre diumenges seguits i a les portes de la litúrgia del Nadal, els profetes de l’Antic Testament, mantenien el poble hebreu en l’esperança d’un esdevenidor feliç: el Messies alliberador…! Vet aquí, doncs, les lectures bíbliques, pròpies d’aquest temps d’espera:

Es tracta de les lectures que , a partir del Concili Vaticà II s’integrarem a la litúrgia del Missal de Pau VI o Missal del Vaticà II:

.

CICLE A:

– Diumenge Primer d’Advent: Isaïes 2,1-5; Salm 121 1-8; Romans 13, 11-14a; Mt. 24, 37-44.

– Diumenge Segon d’Advent: Isaïes 11,1-10; Salm 71, 1-2. 7-8. 12-13. 17; Romans 15, 4-9; Mt. 3, 1-12.

– Diumenge Tercer d’Advent: Isaïess 35, 1-6a 10; Salm 145, 7. 8-9a. 9bc-10; Santiago 5, 7-10; Mt. 11, 2-11.

– Diumenge Quart D’Advent: Isaíïes 7, 10-14; Salm 23, 1-2. 3-4ab. 5-6; Romans 1, 1-7; Mt. 1, 18-24.

CICLE B:

– Diumenge Primer d’Advent: Isaïes 63, 16b-17. 19b; 64, 2b-7; Salm 79, 2ac y 3b. 15-16. 18-19 4; 1 Corintis 1,3-9; Mc. 13, 33-37.

– Diumenge Segon d’Advent: Isaïes 40, 1-5. 9-11; Salm 84, 9ab-10. 11-12. 13-14 8; 2 Pere 3, 8-14; Mc. 1,1-8.

– Diumenge Tercer d’Advent: Isaïess 61, 1-2a. 10-11; Lc. 1, 46-48. 49-50. 53-54; 1 Tesalonssencs 5,16-24; Jn. 1, 6-8.19-28.

– Diumenge Quart D’Advent: 2 Samuel 7,1-5. 8b-12. 14a.16; Salm 88, 2-3. 4-5. 27 i 29; Romans 16,25-27; Lc. 1,26-38.

CICLE C:

– Diumenge Primer d’Advent: Jeremies 33, 14-16; Salm 24, 4bc-5ab. 8-9. 10 i 14; 1 Tesalonissencs 3, 12- 4,2; Lc. 21, 25-28, 34-36.

– Diumenge Segon d’Advent: Baruc 5,1-9; Salm 125,1-2ab.2cd-3.4-5.6; Filipencs 1,4-6.8-11; Lc. 3,1-6.

– Diumenge Tercer d’Advent: Sofonies 3,14-18; Isaïes 12,2-3. 4bcd. 5-6; Filipencs 4,4-7; Lc. 3,10-18.

– Diumenge Quart d’Advent: Miquees 5,1-4; Salm 79, 2ac y 3c. 15-16. 18-19; Hebreus 10, 5-10; Lc. 1,39-46

.

2. LA PREPARACIÓ PER AL NADAL: ON TENIM LES CAPSES DEL PESSEBRE…?

ATENCIÓ…! Abans de destapar les capses del pessebre m’és plaent de consignar unes consideracions respecte d’aquesta festa de Nadal. I és obligat de fer-ho perquè -a través del temps- s’hi ha adherit a la celebració tota una sèrie de pensaments i elecubracions que s’escapen del camp objectiu de la realitat i van a raure al terreny espuri de la fantasmagoria o del sentimentalisme malaltís o ranci.

I això, no perquè de la festa de Nadal, no se’n pugui fer poesia o, fins i tot, deixar-se portar pel sentimentalisme natural -de fet, un nen que neix sempre fa vibrar les cordes del cor-, però és necessari situar el Nadal cristià en el piu just de l’objectivitat i l’equilibri. Nogensmenys i, per això mateix, ens cal centrar el que -si no s’explica adequadament la magnitud d’aquesta festa nadalenca- podria constituir un problema de difícil resolució quan només es disposen de dades incertes i equivocades.

EL NADAL, AHIR I AVUI, LA MATEIXA VERITAT

Quan Lluc i Mateu redacten els respectius  textos evangelics, cap als anys 75-85, el que fan és recollir les reflexions que  ja d’antuvi s’havien fet a les diverses comunitats cristianes primitives.

Per a tots ells, Jesús -com a personatge important havia estat revestit de característiques divines –Messies, Salvador, Fill de Déu i fins i tot Déu mateix en forma humana o Encarnació– a la manera que l’Imperi romà així constituïa els seus Emperadors com es descriu en els títols i el cultes que se’ls atribueix,

A partir d’aquesta fe descrita de les primitives comunitats cristianes es van interpretar els fets relatius al naixement i la infància de Jesús. Per tant:

• Per darrera d’aquests relats de la infància de Jesús hi batega un treball teològic molt profund i intens, fruit d’un esforç per desxifrar el misteri de Jesús i anunciar-lo als fidels dels anys 75-85 dC.

• Les escenes familiars de Nadal, descrites per Lluc (1,1-80; 2,1-52) i Mateu (1,1-24; 2,1-123), pretenen ser proclamacions de la fe que les primitives comunitats cristianes tenen sobre Jesús Salvador, més que relats neutres sobre la seva història.

Qualsevol persona no prou informada sobre els procediments exegètics elementals amb què treballa avui la interpretació bíblica podria quedar escandalitzat perquè, en parlar i davant d’aquests dos primers capítols de l’Evangeli de la infància de Jesús, hom pot preguntar-se:

• ¿Aleshores, tot el que es relata és un conte inversemblant o increïble…?

• ¿Ens han enganyat els evangelistes i els qui continuen predicant-los…?

La resposta és categòricament, no. Els relats de l’Evangeli de Mateu i de Lluc sobre el Naixement de Jesús no són cap conte, ni ningú ha estat enganyat. El que passa és que ens equivoquem quan pretenem abordar els Evangelis des d’una perspectiva que no va ser la que van pretendre els seus autors, quan volem trobar-hi resposta a unes preguntes que ells no es van plantejar ni van tenir intenció de plantejar.

.

Els evangelis, especialment l’evangeli de la infància de Jesús relatat per Lluc i Mateu, no són unes pàgines d’història. Són únicament un anunci i una predicació en què es van assumir, es van elaborar i que van ser posades al servei d’una veritat de fe religiosa –creència, si se’n vol dir així- que els seus autors rescaten de les primitives comunitats cristianes i volen proclamar a d’altres, tot utilitzant:

• Algunes dites de l’Antic Testament…

• Variats comentaris midráshics de l’època…

• Determinats fets succeïts realment, recordats per les comunitas cristianes primitives…

Per això, el mateix Concili Vaticà II (1959-1965) -en la Constitució Dei Verbum núm. 12- recomana a l’estudiós de l’Escriptura que per a comprendre- el sentit del que hem llegit i après en els capítols de la Infància de Jesús:

• Ha d’investigar amb atenció què és el que van pretendre realment els hagiògrafs o autors i

• Ha d’atendre, entre altres coses, als gèneres literaris.

En l’època neotestamentària un gènere literari molt corrent és el midrash hagàdic que consisteix a prendre un fet o una dita escripturística, elaborar-la i embellir-la amb l’objecte de subratllar i proclamar una veritat o creència de fe. Això és el que va succeir amb els relats dels evangelis de la infància de Jesús, on hi ha uns fets reals als quals s’ha revestit d’una forma teològica, en un llenguatge farcit de recursos d’estil literari que a nosaltres ens resulta avui gairebé incomprensible.

Però és dins d’aquests gèneres literaris, s’hi amaga el missatge que hem de desentranyar, retenir i proclamar de nou amb el nostre propi llenguatge actual:

• Que aquest fràgil nen no era un nen qualsevol, sinó que, en la creència de les primeres comunitats cristianes, era diví (cal recordar el tema i les característiques amb què se sol entendre el terme de la ‘divinitat’ en l’antiguitat).

• Que hem de prendre consciència -i això és vitalment necessari si no volem alimentar el magicisme i el sentimentalisme ingenu- que els fets escrits pertanyen a l’esfera del simbolisme i no al camp de la realitat.

Què fer, doncs, amb els relats del Nadal i tot allò que envolta la cova de Betlem i que nosaltres reproduïm en el pessebre…?

Diguem que continuïn…!, però que siguin entesos i revelin allò que volen i han de revelar:

• Que un evangeli (que això vol dir anunci) convertit en un missatge potent va penetrar aquest món a través d’un Nen nascut en un moment determinat de la història…

• Que en la nit feliç del naixement d’aquest Nen va néixer un sol que ja no ha de conèixer ocàs.

Per altra banda, i com a criteri personal meu, m’és obligat professar un profund respecte a totes les persones que puguin llegir alguns dels escrits que en aquestes planes weblog proposo.

I, per tant, cal considerar, per sobre de tot i lluny de qualsevol controversia, l’atenció als enunciats que exposo a continuació:

• Un  profund respecte a la  intimidad de totes les creences…

• Un profund respecte a totes les religions i els diferentes ángles de visió…

• Un profund respecte al coneixement bíblic personal que hom pugui tenir sobre la seva interpretació…

• Un profund respecte a les diverses i variades formes de celebració nadalenca, tant familiars com personals, en relació a a questa festivitat anyal…

.

2.1. EL PESSEBRISME

2.1.1. EL PESSEBRE DE LA PLAÇA DE SANT JAUME PROMOCIONAT PER L’AJUNTAMENT DE BARCELONA

Cada any -i en el proppassat de 2019 i no en aquest de 2020 que n’és l’excepció- el pessebre que l’Ajuntament de Barcelona promociona a la Plaça de Sant Jaume constitueix una diana punyent de polèmica. I és per això mateix que -assossegant a uns i d’altres- el millor que podem fer és anar-nos-en a l’origen de qui ens pot assessorar sobre les idees centrals que han sorgit, per exemple, en el disseny de la Paula Bosch i, posteriorment, han guiat la construcció d’un pessebre, diguem-ne, ambivalent.

2.1.1.1. QUI ÉS PAULA BOSCH…?

EL PESSEBRE DE LA PKAÇA DE SANT JAUME DE BCN D’ENGUANY ÉS UN MUNTATGE DE L’ESCENÒGRAFA PAULA BOSCH QUE:

• Dissenya escenaris per a teatre i campanyes de publicitat.

• Fa una mirada molt personal al pessebre tradicional.

• Descriu l’ambient nadalenc, que hi és ben present en el muntatge, però que no és, ni de bon tros, convencional.

• Presenta el recordatori de les golfes de les cases, on tothom guarda capses amb les figuretes i tot allò que cal per a preparar Nadal.

• Proposa, segons diu, el seu pessebre com una proposta universal, perquè tothom s’hi pot sentir representat.

2.1.1.2. ENTREVISTA A LA PAULA BOSCH, CREADORA DEL PESSEBRE 2019 A LA PLAÇA DE SANT JAUME DE BARCELONA

– Quan us van proposar de fer el projecte del pessebre d’enguany, què va ser la primera cosa que vau pensar? Com us ho vau prendre?

– M’ho vaig prendre molt bé. Em va fer molta il·lusió. Passa que, per temps i espai, era tot un risc presentar un projecte com aquest en una plaça on va tanta gent. Però em va fer molta il·lusió.

– Quin és el fil conductor i el missatge d’aquest pessebre? D’on ve la idea?

– Quan em van demanar un pessebre, vaig pensar en el pessebre de casa meva, els records que en tenia. Vinc d’una família molt nombrosa i quan arribava Nadal, que eren festes que duraven quasi un mes, pujàvem a les golfes, obríem l’armari que només era per a les coses del pessebre i començàvem a obrir capses i capses, i bosses… En trèiem tots els elements per a muntar un pessebre gegant que fèiem a l’entrada i l’arbre de Nadal i les garlandes i… El record d’obrir les capses i pensar que cada any ho guardaríem de manera diferent. Dèiem: ‘Va, no, aquest any les garlandes les guardarem d’una manera diferent perquè no s’emboliquin, que cada any ens passa.’ Però no: cada any ho tornaves a guardar malament. I les figures i les boles que se’t trencaven perquè les havies embolicades malament o no les havies embolicades… Bé, anaves descobrint aquelles coses que durant tot aquell temps havien estat com adormides dins un armari i anaves rescatant-les. Doncs vaig començar amb aquesta base, la dels records que tenia d’aquests objectes. També recordava quan aquests dies de Nadal me n’anava a casa de les amigues o dels oncles i veia que cadascú tenia un pessebre diferent. O bé uns en tenien i uns altres no; uns tenien arbre de Nadal i uns altres no… Veies que cada família ho celebrava a la seva manera, i que també estava bé. Tot estava bé. I és interessant de veure com, dins una mateixa ciutat, totes les famílies ho celebren a la seva manera.

– Hi surten representades moltes de les cultures que es poden trobar a la ciutat. Com l’heu feta, aquesta recerca?

– A la ciutat, per exemple, hi ha una colònia molt gran de les Filipines; doncs n’he buscat informació, fins i tot he parlat amb gent d’aquesta cultura per veure quin element poden tenir diferent, perquè els pessebres gairebé tothom els té iguals. Hi ha molta gent peruana que, quan hi parles, veus que també ho celebren amb un pessebre, un arbre… L’element més diferent és el menjar. Llavors vas parlant-hi i veus que dins la cultura cristiana els objectes són molt iguals. A part algun objecte diferent, com pot ser el perol, que és una llum filipina en forma d’estrella, o la simbomba, que és més típica del sud. També hi ha menjars que són diferents, com galetes típiques de cada cultura.

– Què considera una dissenyadora per planejar un muntatge d’aquestes característiques?

– Jo ho he plantejat com la meva feina. Sóc escenògrafa i faig decorats que potser va a veure molta gent. Vas a un teatre on van mil persones cada dia i mil persones veuen el teu decorat. Penso que he de fer que la gent, quan vegi això, es transporti a un lloc igual que una escenografia et transporta a una casa victoriana o al mig d’un bosc. Volia que la gent veiés que en una ciutat hi ha objectes diferents i que et pots sentir identificat amb cadascun.

– La il·luminació hi té un paper important, oi?

– Sempre dono molta importància a la llum, perquè una escenografia mal il·luminada no serveix de res. Procuro jugar molt amb moltes llums. En aquest cas, tenia molt clar que cada caixeta havia de tenir la seva llum i les casetes també. Una té la llum més tènue, una altra més forta: diverses tonalitats… És important. Durant el dia es veurà, però durant la nit serà encara més espectacular.

 – Què creieu que agradarà més?

– Això és com un projecte artístic, entenc, que fa demanar-te què és per tu el pessebre. Si algú vol veure un pessebre tradicional, n’hi ha un de muntat al Museu Marès. En aquest cas, per mi, el pessebre també és un conjunt de petits pessebres. Crec que, segons a qui, li agradarà sobretot que hi hagi pessebres.

 – Us feia respecte el projecte, sabent que aquest pessebre sol crear polèmica a la ciutat?

– És la primera cosa que em van dir. Però a mi m’agrada molt. Si no confies en la teva idea potser sí que penses: ‘Ai, Mare de Déu, què he fet?’ Espero que agradi. Però hi crec tant, m’agrada tant, m’ho he passat tan bé… que si la crítica és dolenta doncs mira, em sap molt de greu però jo m’ho hauré passat pipa.

 – Per què creieu que és important aquesta conjunció entre la tradició i l’art contemporani?

– Perquè si no diríem que és un pessebre convencional. I això, com et deia abans, entenc que és un projecte artístic, una instal·lació nadalenca. Si volguessin un pessebre amb els reis, la mula, la Mare de Déu, la palla… ja no farien un concurs restringit, sinó que trucarien als pessebristes, que en saben moltíssim.

– En el món actual no hi ha espai per a les golfes. Com és que recorreu a un concepte que va desapareixent?

– Sí i no. Potser les golfes ja no existeixen. Però sí que hi ha armaris amagats a la part alta de les cases, o petits altells. També hi ha molta gent que té les capses amagades sota el llit o en un moble de l’entrada o al garatge, o al fons de l’armari. Has de pensar que durant un any tens uns elements que no els fas cas i que, de cop, al mes de desembre els treus. I que tens un espai a casa teva ocupat per això.

– El pessebre sempre ens porta a la infància i al món dels records?

– I tant. És el record que jo tinc de petita, de com el muntàvem. Suposo que era també perquè a casa meva ens tenien entretinguts durant aquests dies. Però a casa també he volgut fer-lo amb els meus fills. És a dir: anem a treure coses, anem a fer un pessebre. I anem a buscar troncs. I ho fem cada any d’una manera diferent. I ara hi ha figuretes de Playmobil, dins el pessebre. I cadascú crea la seva història. I hi posem el talc perquè faci de neu… Aquest és el record.

 – La gent sol tenir una primera impressió: ‘m’agrada – no m’agrada’. Com voldríeu que el miressin?

– Amb bons ulls [riu]. Bé, vull que la gent descobreixi les coses, que no hi vagi suposant que va a veure una cosa que és el pessebre. No. Què vas a veure? Dóna’t l’oportunitat de descobrir coses, que no t’ho donin tot fet. Aquí hi ha un munt d’objectes en què et pots aturar, pots pensar: ‘Jo això ho tenia, això no ho tenia, això vull recuperar-ho…’ Trobo que és això, es tracta de descobrir coses.

– I, per acabar, hi haurem de buscar el caganer?

– Sí. Hi haureu de buscar el caganer, perquè l’he amagat.

 

Cada any l’Ajuntament de Barcelona -i en concret a la Plaça de Sant Jaume- hi construeix un pessebre gegant visitat per molta ciutadania i d’arreu, tant a la vigília de les festes nadalenques com durant el seguit de les celebracions d’aquesta època de l’any.

Es tracta d’un pessebre que sempre sol portar enraonadies per part de tothom, com no pot ser d’altra manera, perquè és propi de la condició humana veure les coses i els esdeveniments segons i d’acoard amb el color del cristall amb que es fa la mirada. Sigui el que sigui, la fotografia mostra els deu darrers pessebres construïts, tots ells amb una significació i simbolisme diferent i que hom ha d’interpretar segons allò que, en la seva essència, hi vulgui veure…

.

2.1.2. «EL PESSEBRISME» A CATALUNYA I ARREU

L’art de construir pessebres és una tradició popular antiga.

I el mot “pessebrisme” aparagué escrit, per primera vegada, al Diario de Barcelona de 1805.

L’afecció a fer pessebres és notable a Catalunya:

• El 1863 es funda l’Associació de Pessebristes de Barcelona, la primera que es coneix d’aquest àmbit.

• El 1912 l’associació farà una gran aportació a la tècnica pessebrística: la incorporació del guix a les construccions.

Aquesta innovació i més van fer que el pessebrisme català fos conegut a Europa, on és encara molt reputat. La més gran és la Universalis Foederatio Praesepistica, de caràcter internacional que es va fundar el 1952 coincidint amb el XXXV Congrés Eucarístic Internacional i promuguda per l’Associació de Pessebristes de Barcelona.

.

A Catalunya n’existeixen nombroses Associacions dels dits Pessebristes.

En coneixem moltes associades dins la coneguda Federació Catalana de Pessebristes fundada a l’any 1985. Tanmateix, diguem-ne algunes paraules sobre l’origen i la seva història concreta:

• L’associació pessebrista més antiga del món és la de Barcelona, fundada el 1862 sota la denominació de «Sociedad de Pesebristas de Barcelona» i refundada l’any 1921 i nomenada Associació de Pessebristes de Barcelona.

• A Barcelona també hi ha l’Associació de Pessebristes de Ciutat Vella.

• L’Associació de Pessebristes de Mataró es va fundar l’any 1935, l‘Agrupació de Pessebristes de Sabadell el 1941 i l‘Agrupació de Pessebristes de Terrassa el 1942.

.

2.1.2.1. QUÈ ÉS EL «PESSEBRE»…?

El pessebre és la representació a la llar del naixement del nen Jesús construïda amb molsa, troncs, suro, amb figures de fang de personatges de la vida rural que es construeix per les festes de Nadal. El primer pessebre va ser creat per Sant Francesc d’Assís.

El pessebre és un dels quadres costumistes més estesos a la Mediterrània cristiana. Aquesta tradició de la societat catalana que representa el naixement de Jesús rep el nom de pessebre perquè, segons la Bíblia, quan l’infant va néixer a l’estable el van posar dins d’una menjadora d’animals anomenada pessebre.

El costum de representar el naixement de Jesús durant el temps nadalenc, de reproduir-lo escènicament a través de personatges vius o de figures plàstiques, és una tradició molt arrelada a Catalunya. A més, el pessebre català té una figura pròpia, el caganer, amb un origen que es remunta al segle XVIII.

Hi ha una gran diversitat de pessebres: monumentals i de miniatura, de suro i de guix escailola, de casa i de plaça, de portàtils…, fins i tot, els excursionistes n’instal·len dalt del cim de les muntanyes de molt difícil ascens. 

A Catalunya el pessebrisme ha tingut i encara té una gran rellevància.

Conjuntament amb la construcció de pessebres cal destacar les fires de figures que (la més antiga de què es té notícia data del 1786 en la tradició barcelonina):

• La Fira de Santa Llúcia a la plaça de la Catedral de Barcelona

• La Fira de la Sagrada Família també a Barcelona

.

Tot i que la mainada de les llars cristianes hi juga bellugant les figures de lloc, el pessebre presideix la celebració nadalenca familiar.

D’alguna manera, el pessebre és un espai sagrat i constitueix una mena de representació popular d’un món familiar en miniatura, repetit cada any com un ritus religiós: té un centre eminent, la cova que fa de temple, i un camí que hi mena des de qualsevol indret.

.

2.1.2.2. L’ORIGEN DEL «PESSEBRE»

L’ORIGEN DEL PESSEBRE POT TROBAR-SE EN:

Pel que fa als pessebres vivents, va ser l’any 1223 que Sant Francesc d’Assís va fer una representació del naixement al voltant d’una menjadora d’animals -un estable semblant a aquell en què va néixer el nen Jesús–, considerada per molts l’origen del pessebre.

La primera celebració nadalenca, doncs, en la qual es va muntar un pessebre per a la commemoració del naixement de Jesucrist va ser en la nit de Nadal de 1223, realitzat per Sant Francesc d’Assís, en una cova pròxima a l’ermita de Greccio, població d’una provincia de Rieti, (Itàlia). L’escena del naixement de Crist no va ser representada amb figuretes i miniatures d’objectes quotidians, com fem actualment, ni amb persones, tot i que per a l’ocasió Francesc d’Assís, sí va utilitzar animals:

• Es va celebrar la missa nocturna acompanyada d’una representació simbòlica de l’escena del naixement, mitjançant un pessebre (sense nen) amb el bou i la mula, basant-se en la Tradició cristiana i els Evangelis apòcrifs, així com en la lectura d’Isaïes: «Coneix el bou al seu amo, i l’ase el pessebre del seu amo. Israel no coneix, el meu poble no destria «(Is. 1,3).

• Aquests animals ja apareixen en el pessebre del segle IV, descobert a les catacumbes de la Basílica de Sant Sebastià de Roma, l’any 1877.

• Relata Sant Bonaventura, a la Legende de Santi Francisci, que després de celebrar la missa, el sacerdot sobre el pesebre -utilitzant-lo com altar-, Sant Francesc d’Assís va cantar l’Evangeli i va realitzar la predicació sobre el naixement de Crist, fill de Déu, en circumstàncies tan humils com les que en aquell moment es reproduïen, és a dir, en una freda nit d’hivern, en l’interior d’una cova, protegit en el lloc on menjaven els animals que, al costat de l’Infant, el escalfaven amb el seu alè, causant una enorme emoció entre els assistents, de manera que un senyor del lloc, Joan de Greccio, «va assegurar que va veure un bell nen adormit al pessebre, que el pare Francesc va agafar en els seus braços i el va fer dormir». 

• Se suposa que després d’aquesta primera ocasió (en la qual més que un pessebre pot assimilar-se a un drama litúrgic), es va popularitzar la  construcció i instal·lació de pessebres a les esglésies durant el Nadal, amb figures de terracota, cera o fusta en comptes d’éssers vius. 

Tot i això, la tradició de fer pessebres la podem classificar de la manera següent:

• La tradició que es manifesta a les esglésies i en la devoció al fet del naixement de Jesús, al final del segle XV. Els frares  franciscans en van ser un grans divulgadors de la teadició pessebrista, també els pares dominics i, finalment, els jesuïtes.

• La tradició que sabem del segle XVI, en què les autoritats catòliques més tradicionals van voler fer front a la Reforma protestant amb el Concili de Trento impulsant cultes nous, com ara una rememoració del naixement en una part de la casa. El pessebre més antic del qual es té coneixement es va fer a Praga l’any 1562.

• La tradició que passa als palaus de la noblesa i al palau dels reis. Els pessebres napolitans -de figures vestides amb robes estufades i llampans- van assolir un gran renom. Des de Nàpols, durant el segle XVIII, el pessebrisme es va difondre arreu d’Espanya i es va popularitzar extraordinàriament a Catalunya.

• A Catalunya tenim notícies d’un pessebre l’any 1300, molt probablement per influència franciscana. Sabem que a final del segle XVI ja hi havia pessebres familiars, i suposem que l’activitat es va divulgar ràpidament; tant que el 1786 Barcelona ja tenia la Fira de Santa Llúcia on es podia adquirir tot allò que calgués per a dur-la a terme.

• Al segle XVIII ja hi ha notables escultors com el murcià Salzillo, els catalans Vallmitjana i Amedeu o els valencians Josep Esteve Bonet i Josep Ginés els que crearien imatges que posteriorment servirien com a model per a altres representacions. Una particularitat del pessebre de Catalunya i al País Valencià és la figura del Caganer.

2.1.2.3. EL «PESSEBRE VIVENT»

Un pessebre vivent és una representació del naixement de Jesús de Natzaret a partir de diversos quadres amb personatges vius i aprofitant un entorn o paratge rústic o amb interès arquitectònic com el nucli antic d’un poble, la llera d’un riu, els entorns d’una finca o un bosc, per on l’espectador es desplaça. Les representacions es solen realitzar els mesos de desembre i gener, coincidint amb les festes nadalenques.

Segons algunes fonts:

• Sant Francesc d’Assís organitzà l’any 1223 el primer pessebre vivent de la història a Greccio, població d’una provincia de Rieti.

• A Catalunya hi ha tradició documentada de pessebres des del segle XIV, però la passió pels pessebres va anar més enllà de la representació a través de figures, i des de mitjans del segle XX hi ha pessebres vivents que fan realitat el somni de poder passejar-se entre boscos i rius, envoltat de penya-segats i de fogueres amb pastors que dormen al ras.

PESSEBRES VIVENTS A CATALUNYA

• El primer pessebre vivent fou el Pessebre Vivent d’Engordany, iniciat l’any 1956 a Engordany (Andorra) per Esteve Albert i Corp, on el públic seia a platea davant l’escenari on actuaven els actors.

• La primera representació de Catalunya va ser l’any 1959 amb el Pessebre Vivent de Castell d’Aro (Baix Empordà), que en la primera edició solament incloïa l’escena del naixement.

• El Pessebre Vivent de Corbera de Llobregat, que es va representar per primera vegada el 24 de desembre de 1962, va incorporar un fet diferencial, ja que el públic per primera vegada es passejava per dintre del pessebre barrejant-se amb les figures vivents. Organitzat pels Amics de Corbera i escenificat a la Penya del Corb, un conjunt de roques vermelloses situat a Corbera de Llobregat, és considerat el primer pessebre vivent de Catalunya i s’ha continuat celebrant cada any de manera ininterrompuda. El public és guiat per una narració del text de l’Evangeli enriquit per comentaris i poesia. Els més de 200 actors representen escenes incloent l’Anunciació de l’Àngel a la Verge, els Pastors, les Bugaderes, el Naixement a la Cova, l’Anunci de l’Àngel als Pastors, l’Adoració dels Pastors i els Reis, la Fugida a Egipte, la vida a Natzaret i escenes típiques catalanes de masies.

• Un altre referent entre els pessebres vivents de Catalunya és el de Gunyoles d’Avinyonet, que, com a tret diferencial, es tracta d’una escenificació parlada. Consta de 13 quadres que comencen amb l’Anunciació i finalitzen amb l’infant Jesús. Al llarg del circuit, el públic troba les escenes dialogades, amb textos de Josep Maria Folch i Torres i Francesc d’Assís Picas.

A Catalunya se celebren múltiples pessebres vivents, trenta d’ells agrupats en l’Associació Coordinadora de Pessebres Vivents de Catalunya, incloent:

• A la província de Barcelona: Corbera de Llobregat (https://pessebrecorbera.cat/) (Baix Llobregat) Corró d’Avall (Vallès Oriental), Els Prats de Rei (Anoia), La Pobla de Lillet (Berguedà), Les Gunyoles d’Avinyonet (Alt Penedès), Les Torres de Fals (Bages), Martorelles (Vallès Oriental), Polinyà (Vallès Occidental), Premià de Dalt (Maresme), Sant Adrià de Besòs (Barcelonès), Sant Feliu Sasserra (Bages), Sant Pere de Ribes (El Garraf), Tona (Osona) (https://www.pessebre-vivent-osona.cat), Can Baró (Barcelona, Barcelonès).

• A la província de Girona: Amer (La Selva), Bàscara (Alt Empordà), Bescanó (Gironès), Breda (La Selva),Brunyola (La Selva), Castell d’Aro (Baix Empordà), Fontcoberta (Pla de L’estany), Navata (Alt Empordà), Pals (Baix Empordà), Tossa de Mar (La Selva), Cruïlles (Baix Empordà)

• A la província de Lleida: Linyola (Pla d’Urgell), Prullans de Cerdanya (La Cerdanya), Rocafort de Vallbona (L’Urgell), Sant Guim de la Plana (La Segarra), Sudanell (El Segrià)

• A la província de Tarragona: La Pobla de Montornès (Tarragonès), Jesús (Baix Ebre) i Valls (Alt Camp).

Avui en dia es troben també pessebres estàtics i en moviment, degudament musicats, a diferents planes web que es poden fruir en utilitzar el servei d’un cercador informàtic.

 

2.2. EL NOSTRE PESSEBRE CASOLÀ

.

2.2.1. LA CONSTRUCCIÓ TRADICIONAL DEL «NOSTRE PESSEBRE CASOLÀ»

Temps de Nadal. Temps per cercar en el bagul dels dies tradicions d’inagualable tendresa. Temps per constrruir, com ho férem el darrer any, un pessebre en la nostra llar…

Francesc d’Assís, el sant de la petita localitat italiana, poc es podia imaginar que aquelles seves primeres escenificacions litúrgiques de la Nit de Nadal celebrades a Greccio, l’any 1223, es consolidarien i prendrien forma fins arribar als nostres dies, profundament arrelades al costumari religiós i popular de molts pobles. Aquelles primeres representacions inicialment reservades als àmbits religiosos, a tall de pessebre vivent, donaren ocasió a posteriors representacions plàstiques en forma de figures de grans dimensions fetes per notables escultors de l’època.

Aquesta bella trobada franciscana s’anà popularitzant al llarg del temps fins arribar a introduir-se en els ambients familiars com un element inseparable de les festivirtats nadalenques. De diferents formes i esrtils, i degudament adaptades a cada indret, en el nostres pessebres casolans hi resalten moltes figures de la Mare de Déu, Sant Josep, el Nen Jesús, l’Àngel i els tres Reis d’Orient i tota la corrua de:

… la dona que renta, la vella que fila / i el brau caçador que sempre vigila. / La noia que porta la gerra i el pa / i aquell pescador que al riu va a pescar. / El vell que la terra remou amb catxassa / i que veu el vi de la carabassa. / El del feix de llenya, i aquell pastoret / que va amb la catxutxa perquè té molt feed. / La jove mestressa que duu una gallina,, / la del cistell d’ous i el sac de farina. / Aquells que sonant van fent son camí: / el del flabiol i el del tamborí. / El del sac de gemecs, el que sempre plora / i el de la simbomba que ronca tothora. / També els tres pastors que fan el sopar / i couen les sopes i llesquen el pa. / Figures eternes de vida senzilla, / que eixiu de la llum que enmig brilla: / vosaltres al món porteu resplandor, / oh fràgils figures de nostee Senyor…!

Aquesta cançó de Joan Llongueres –podeu clicar les imatges de «les figures del pessebre»– descriu tot l’encant de les figures de fang del nostre pessabre tradicional català:

• Cada anys són les mateixes.

• Cada any es posen al pessebre.

• Cada anys es guarden per al vinent.

• Cada any es desembalen.

• Cada any es tornen a col·locar.

• Cada anys ens transformen.

• Cada any ens fan reviure el Nadal.

.

El nostre pessebre català té un paisatge de muntanyes de suro amb obagues de molsa i rams de galzeran, un riu de paper d’estany amb un pontet, casetes de pagès, pobles llunyans a la carena.

La terra amb neu de farina i un celatge on es gronxa un lluent estel.

El país és rural català, de muntanya, no pas de marina, sense referència visible a cap suposat país palestinenc original, llevat del rteló de fons, on pot haver-hi pintades, casetes amb cúpules roig pastel de desert.

El cor del pessebre és l’establia -una cova o un portal- amb el bou i la mula escalfant el Nen nuet, amb els seus pares i els àngels que el custodien cantant, i anunciant pau a la terra.

A l’establia s’hi arriba per un camí, per on vénen pastors amb les ofrenes o tocant rústics instruments, i els tres Reis d’Orient muntant camells, menats per llurs patges. en un racó, l’anunciata de l’àngel als pastors aplegats al voltant d’una foguera, bullint les sopes…mentre uns bens, més enllà, pasturen.

Hi sol pul·lular bestiar i aviram de tota mena i personatges, com el caganer, i la doa que renta, distrets i aliens al misteri que intueixen les altres figures de camí cap a l cova de Betlem.

Tot el pessebre casolà de la nostra infantesa ens transporta a la cova de Betlem.

Els qui ja ens hem fet grans recordem tot aquell tràfec en què la construcció del pessebre ens reportava.

Fins i tot, en contemplar els pessebres que l’Ajuntament de Barcelona col·loca cada any a la Plaça de Sant Jaume, ens em fa recordar tot aquell enrenou i trafegament en la construcció del pessebre de casa:

• Figures mig embalades, molsa boscana i fresca, olorosa i preparada per cobrir prats i alguna muntanya sense cobrir cap espadat…

• Casetes de suro amb l’afany de posar-los una llumeta i col·locar-les encimbellades a les muntanyes d’escorça d’alzina  surera i com fer-ho per amagar al darrera bombetes groguenques sense que dibuixessin ombres gegants…

• Pluja delicada de sorra humida per assenyalar els camins i trossos de vidre amb fons blau per resseguir el riu que ha de menar cap un estany, sense oblidar alguns ponts…

• L’escalf del bou i la mula ajaguts i posar en els camins un triscar de gent que ve i va perquè -no ho oblidem- uns pastors al fras de la seva cabanya han fet córrer una notícia important que uns àngels han escampat…

• Estrelles daurades de paper retallat, casetes de pagès llunyanes i d’altres que, més pròximes els calia que s’hi arrenglarés un hortet d’hivern solcat, i poguessin gaudir de bestiar, aviram, un parell de pallers, un pou i la xemaneia fumejant…, mentre darreraun arbre hi calia col·locar el caganer, lluny -per si de cas- d’aquell caçador despistat…

• Figuretes de fang pintades: un nen damunt la palla, una dona asseguda al seu costat i un home que vetlla i defensa la petita família, tresors del pessebre que déu ens en guardi d’haver-los trencat amb les presses i l’atabalament…

… Un pessebre que perfuma l’ambient de la casa tots els dies de Nadal.

Un pessebre que inspira nadales i que desvetlla tots els records d’abans. un pessebre sense massa complicacions, ben senzill i  prou natural que apaivaga el nostre ritme de vida atrafegat.

Un pessebre que ens esperona a tots a viure la vida des de l’armonia, el capteniment, l’amistat, la bona voluntat i la pau.

Aquest és el pessebre que parla als petits i grans del misteri que hi ha amagat.

.

2.2.2. LES FIGURES DE FANG VESTIDES D’HUMANITAT, CAP A LA COVA DE BETLEM

Un any més -en aquest Nadal i tots els que vindran-, aprofitant l’avinentesa de treure de les capses les figures del pessebre, podem recollir-nos interiorment i, en abandonar el soroll que ens envolta, sense cap mena de por i com infants entremaliats, giravoltem la nostra personal figura de pessebre -aquella que que al llarg dels anys hem anat emmotllurant com terrisaires que som-, cap a la cova de Betlem per contemplar-hi la tendresa de les coses insignificants, però més importants que els pas del temps ens ha desdibuixat, atès que allà hi trobarem la veritable joia del Nadal:

«Mira, sóc a la porta i truco. si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva».

I d’això es tracta: acostar-nos a la cova de Betlem i obrir, ensems, la porta del nostre cor perquè hi neixi el missatge de Jesús portador de veritat, bondat, unitat, alegria, justícia, pau i amor. Tot un programa de vida -mai inacabable i sempre actual-, per trescar per entre tots els camins dels nostre pessebre de cada any.

I parlant de pessebres personals, com no ha de corprendre’ns a petis i grans la ingenuïtat i innocència del pessebre de Nadal quan, en contemplar-lo cada any, tots ens hi sentim reflectits, des de la nostra massa de fang, en una barreja de figures empolsinades de força neu o de la sorra del desert…?

• No som una mica tossuts com la mula, pacients com el bou, porucs com les gallines, messells com els xais, fidels i actius com el gos d’atura…?

• No xerrem massa com la bugadera…? I qui no se sent grotesc i poca cosa com el caganer..?

• No maldem pel treball ben fet com la filadora i lluitem com la dona sol·lícita que porta la gerra i el pa, arrisquem com el pescador del riu d’argent i el caçador de muntanya o fem senzillament de camalics com el llenyataire…?

• No se’ns veu, a vegades, rústecs i aspres com el rabadà (petit pastor que cuida del ramat), però amb molta experiència com el majoral (el mosso i/o pastor principal en jerarquia), lliures i delicats com els àngels…?

• No gaudim també de la bona vida com el bevedor de la bóta de vi o som feliços com el bordegàs innocent que toca alegre el flabiol…?

• No ens posem malalts i ens hem d’abrigar com el sagal que va amb la catxutxa per combatre el fred i no plorem com el músic que toca el sac de gemecs…?

• No som savis, esplèndits, i servidors com els tres reis i solidaris com els pastors i els armenters (aquells que cuiden del bestiar major) que llesquen el pa, bullen la sopa i comparteixen el que tenen dins el sarró mentrestant s’escalfen amb tions a la vora del foc…?

• No tenim tot una mica de tot essent el que som i el que importa ser mentre hi som: avi o àvia, pare i mare, germà i germana, jove, noi i noia, nen o nena o infant…?

Figures humanes i eternes de vida senzilla -com diu el poeta- que porten escalfor enmig del cel que brilla…! I és que quan arriba el Nadal hem de guarnir un pessebre en el nostre cor i posar-hi en el dels altres la nostra millor figura de fang per fer companyia als germans i a Jesús, Josep i Maria…!

.

2.2.3. DES DE LA TERANYINA DE LA COVA DE BETLEM A L’EMBOLCALL DE LA XARXA D’INTERNET

Ja fa quasi vint anys, en el darrer trimestre de l’any 1999, amb la finalitat de crear una felicitació nadalenca abans del canvi de segle XX al XXI, m’exigí de produir una felicitació, l’objectiu de la qual, -a més a més de sintetitzar un tractat de temes teològics vaig pretendre la utilització simbòlica de les icones de la primera plana d’Internet. La intenció era fer un disseny o estructura d’aquell moment ja llunyà en el temps- perquè expressés ensems la tradició poètico-literària del pessebre de Nadal de la meva infantesa en la contrada del ripollès, conjuntament relligada amb les noves tecnologies i la teologia ja d’antuvi estudiada. L’experiment el vaig intitular així:

“DES DE LA TERANYINA DE LA COVA DE BETLEM A L’EMBOLCALL DE LA XARXA D’INTERNET”…

…, i així interpel•lava els usuaris i coneixedors de les planes web a celebrar la tradició de les “bones festes” amb la reflexió d’una estrofa punyent, però des del respecte més acurat a qualssevol de les posicions religioses que hom pugui professar en la intimitat de les seves creences, des de l’ateisme al fideisme o des de l’agnosticisme a la indiferència…

I d’aquesta manera enunciava la proposta:

El meu atreviment no va pas quedar del tot malament.

Ara, havent passat els anys, en reviscolar aquesta “nadala”, m’alegra d’haver contribuït a fer més propera la simbòlica de la plana inicial d’Internet -per altra banda ja superada per d’altres més elaborades i actives- amb un tema que, susceptible de ser entès per tothom tot i amb el respecte degut a cadascuna de les creences religioses que hom pugui o no professar -com he explicitat abans- encara destil·la prou modernitat i resulta suficientment i original presentable entre els avenços d’avui i les tradicions d’ahir.

Qui no interpreta en les WWW les tres figures principals de la cova de Betlem, Maria, Jesús i Josep…?

 

2.3. LES FIGURES DE FANG I DE CARN

Sempre que es parla de Nadal cal ser molt acurats en dues qüestions de capital importància:

2.3.1. EL RETAULE BARROC DE LES TRADICIONALS FIGURES DE FANG…

Vet aquí un retaule nadalenc de tradicions festives, figures provinents de molt arcaiques creences ja diluïdes pel pas del temps, i d’altres de més novelles -sorgides del ritme oscil•lant de la història-, tot i que no sempre ajustades a l’esperit de la commemoració que se celebra:

• El pessebre rural de figures d’argila, tot ell perfumat de bosc, que els firaires ofereixen en els mercats tradicionals assadollats d’espècies vegetals: molsa, vesc, suro, boix, eucaliptus, boixerina, pi, boix grèvol i galzeran…

• L’àpat familiar amb menges típiques i suculentes, curull d’enyor per les absències, alegre pel retrobament anyal…

• La celebració de la Missa del Gall, solemne i festiva, al punt de les dotze batallades de mitjanit, quan la claror de les estrelles pregona la pau…

• La representació dels Pastorets, relat evangèlic distorsionat -muntat en un decorat de pagesia- i escenificat per uns personatges que, malgrat les dificultats d’un camí atapeït de paranys, arriben sans i estalvis a la contemplació del misteri d’un nounat…

• El tió de soca gruixuda -símbol d’un antic ritus de fertilitat- apallissat de valent, mentre la quitxalla mofeta entona una cantarella maldestra…

• Festives nadales en dècimes musicades, l’arbre sant guarnit de penjolls, el Noël típic i atapeït, tradicions diverses en cada contrada, felicitacions arreu, estrenes pidolaires i una lluminària brillant que, amb prou freqüència, desdibuixa la visió rutilant dels estels nocturns…

Un aiguabarreig d’humilitat franciscana i de mundana esplendor, de pobresa evangèlica i de societat de consum. Gran diada de Nadal…!

.

2.3.2. EL GRAN RETAULE CONTEMPORANI DE LES XACRES D’ALGUNS ROSTRES HUMANS…!

Tanmateix, en el cor de la festa de Nadal, també hi batega un altre imaginari ben diferent…

…Un imaginari en què s’hi conjumina el producte de totes les misèries anyals, un retaule sofrent de figures humanes no tallades en fusta, sinó sacsejades per la duresa de la vida, ben vives de sang, d’ossos i de carn.

– Hem observat les precàries condicions de treball de molta gent, abocada a l’atur, enfront d’aquells que blinden el seu sou a costa dels altres, de les persones sense llar o amb malalties i les qui romanen a les presons..?

– Qui no ha percebut la diferència entre les dones que volen ser mares d’aquelles altres que rebutgen el fill de les seves entranyes..?

– Per què una part del jovent emmalalteix o mor atrapat per l’alcohol, el sexe, la droga o la velocitat i qui gaudeix de bona salut no n’aprecia el valor de la vida sense esmerçar-se massa en l’estudi responsable o en el treball quotidià?

– Com pot ser que al Tercer Món moltes persones morin de fam i altres caiguin en l’anorèxia i la bulímia -una malaltia dels nostres països d’occident- preocupant-se en excés de la pròpia estètica corporal..?

– Té sentit que s’encenguin bombetes de colors quan la claror en moltes parts del món s’esmorteeix o s’endinsa en la tenebra de guerres fratricides, de dictadures fèrries, d’actes de terrorisme i de màfies que fan estralls..?

– I què dir de les nostres relacions malmeses i properes -familiars, polítiques, laborals, escolars o veïnals- moltes vegades tenses i dificultoses, més a prop d’engegar una espiral d’agressivitat i violència que maldar per promoure la pau..?

.

 

Nadal de contrastos: d’ombres i de llums, de sorpreses i d’interrogants, de dubtes  i misteri.  Nadal de tots els dies de l’any…!

.

3. PREPARACIÓ PER AL NADAL: ASSAJOS NADALENCS  ARREU…

3.1. ELS PASTORETS

Els Pastorets són una representació teatral típica de les festes de Nadal a molts indrets de Catalunya.

L’argument combina els continguts del naixement de Jesús, la lluita del bé i del mal entre àngels i dimonis, i diverses històries i diàlegs dels pastors que rememoren el primer Nadal.

• A principis del segle XXI l’escenificació de pastorets és molt estesa en els territoris de parla catalana.

• Juntament amb les passions, són les representacions tradicionals més arrelades. 

3.1.1. ESTRUCTURA DELS PASTORETS I PERSONATGES

En general, l’argument es construeix a partir de tres històries:

• La primera, les esposalles de Josep i Maria, la parella en cerca de posada i el naixement;

• La segona, la lluita entre àngels i dimonis; i

• La tercera, centrada en els pastors, de caràcter còmic i costumista.

Els Pastorets de casa nostra segueixen una composició teatral en què uns pastors, assabentats del naixement de Jesús, fan camí cap a Betlem guiats per àngels i destrorbats per dimonis.

La intenció és arribar a la santa cova, ofrenar al nadí, protegit per Maria i Josep, queviures de pagés i adorar-lo com Fill de dei que es creu que és.

La tramoia i el seu escenari presenta decorats diversos i lluminària peculiar: l’infern vermellés, el bosc groguenc durant el dia i blavós durantr la nit. Finalment, la cova de Betlem, on es produeix l’apoteosi final, amb llum blanca.

Efectes especials, trampes i vestuari de pagès conformen l’escenificació del misteri de Nadal. Paral·lelament, escenes de la bíblia, costums i rituals jueus s’interposen de forma anacrònica.

Els Pastorets s’han convertit en un clàssic. I els clàssics són sempre vigents. Cada any quan arriba el solstici d’hivern -festa antiquíssima que el cristianisme va aprofitar per commemorar el Nadal- uns innocent Pastorets ens fan sentir infants, tendres i més humans.

De fet, l’estructura bàsica d’una obra de «Els Pastorets» té un triple argument. Es tracta de tres històries paral·leles que s’entrecreuen i conflueixen en el desenllaç:

• Un d’origen bíblic, com la història de Maria i de Josep.

• Un altra també copiada de la bíblia com el duel de l’arcàngel Sant Miquel i el dimoni Satanàs.

• Una tercera de caràcter còmico-costumista: els dos pastors protagonistes que arriben a tenir tant noms com versions té aquesta obre nadalenca.

Pel que fa a aquests pastors cal dir que l’un és llest i decidit, l’altre ase i passiu.

Dues actituds bàsiques davant la vida que han fet universals les millors parelles de pallassos del món.

El paper de Satanàs és el més volgut entre els actors de caràcter i els seus intèreprets solen gaudir d’un notable prestigi. el duel que Satanàs manté amb Sant Miquel sol ser sempre molt brillant i emocionant.

Tan sols fa cinquanta anys, a principis dels anys seixanta del segle XX, les dones van poder accedir a interpretar el personatge de Sant Miquel. Des d’aleshores, Sant Miquel ha estat considerat un personatge femení i amb el temps ha quedat en la iconogradfia d’aquests muntatges com una dona de molt bon veure que combina el seu aspecte majestuós, altiu i guerrer amb un vestuari de llustrí i d’estimulant complaença.

El punt de temptació el comparteixen, en els llibrets de les noves versions, els set pecats capitals en forma de diables i diablesses.

La Mare de Déu i el seu espòs, convertits simplement en Maria i Josep, són papers més de presència física i decorativa que no pas de complexitat interpretativa.

Sobta que després de quedar bocabadats davant de l’espectacularitat dels films de l’Steven Spielberg o d’en Chris Columbus, ens deixem encara  tan fàcilment seduir per uns senzills «Pastorets». Potser és que les aventures de l’Steven Spielberg o les de J.K.Rowlinh, dirigides per Columbus al cinema, i les rondalles  d’en Folch i Torres no són tan distants i tenen més elements en comú del que pensem. fixem-nos-hi:

• Uns bons xicots, en Lluquet de «Els Pastorets» i el Harrison Ford de la «Guerra de les Galàxies» -tendres i espavilats- són capaços d’acarar-se a múltiples obstacles i véncer les forces del mal amb l’única arma de l’enginy i les bones intencions. També s’hi pot afegir aquí en Daniel Radcliffe del «Harry Potter», amb les seves aventures màgiques.

• Molt abans del duel entre el bé i el mal de «La Guerra de les Galàxies» i en «Harry Potter», enfront del malvat Valdemort, als escenaris de Catalunya, l’arcàngel Sant Miquel ja aturava un malcarat, entre cridaner i renegaire, Satanàs, amb només la seva presència lluminosa, la veu timbrada i l’energia que es desprenia d’una espasa casolana de paper d’estany.

Embafats per un excés d’agresivitat i de violéncia i per la proliferació d’històries complexes, plau retrobar el gust per la fantasia infantil, per la tendresa, per les coses senzilles i autèntiques: res millor, doncs,  que compartir, dins de l’escena, una bona llesca de pa torrat amb oli amb aquests personatges entranyables de «Els Pastorets»…

Els directors de cinema actuals, de ben segur que si coneguessin «Els Pastorets», els omplirien d’efectes especials i en farien una superproducció per a una història fantàstica d’àngels, dimonis i pastors. TV3, en els seus orígens, va emetre una una adaptació de «Els Pastorets» de Josep Maria Folch i Torres. Els personatges eren treballadors de la casa i ben coneguts: presentadors de telediaris, l’home del temps, animadors de programes, artistes. Uns ja han mort. Altres -ja prou grans- encara els podem veure a la petita pantalla…

3.1.2. ORÍGEN DE «ELS PASTORETS» I VERSIONS QUE SE N’HAN ESCRIT

Els orígens del gènere dels pastorets els trobem en els drames religiosos medievals.

L’Officium pastorum (l’adoració dels pastors) és el punt de partida d’antigues celebracions que els fidels interpretaven durant la nit de Nadal en les esglésies al redós de la Missa del Gall. Vegem-ho: 

Aquestes representacions es troben a l’Edat mitjana. El dia de Nadal els pastors baixaven de les muntanyes per celebrar a l’església el naixement de Jesús. Aquelles senzilles escenes es van convertir en un element profà complementari de la Missa del Gall al segle XII: eren diàlegs i càntics curts, acompanyats d’instruments rústics, però que el to festiu i imprevisible de la representació anual va provocar les suspicàcies del poder eclesiàstic, que les va prohibir dins del recinte del temple, l’església, el monestir o l’esglesiola.

Durant el segle XIX, a l’estar vetades les representacions dins del recinte sagrat van seguir representant-se fora de l’església. Amb la transformació del món rural, les representacions es van omplir de pastors actors i van aparèixer els primer textos escrits traslladant-se en muntage al teatre. Diversos autors catalans de prestigi van escriure la seva versió sobre el tema, principalment, com hem vist abans, Frederic Soler «Pitarra», Ramon Pàmies, Francesc d’Assís Picas, Àngel Millà i Josep Maria Folch i Torres.

Després de la guerra civil espanyola (1936-1939) el règim dictatorial de Franco va prohibir torta expressió pública en català. Malgrat això, el mateix any 1939 es van representar en català i no només en pobles petits, sinó a llocs tant representatius com «El Cercle Catòlic de Gràcia» i «La Sala Cabanyes» de Mataró. Va ser així com com les representacions de «Els Pastorets» foren la primera expressió del catalanisme en públic convertint-se en motiu de lluita per recuperar la identitat catalana. A finals de 1950 es representaven gairebé tots en català. A la dècada dels 60 i a principis dels 70, les representacions van entrar en crisi. Efectivament, els joves se sentien molt més atrets per un altre tipus de teatre més combatiu i no tan sentimental. Després de la dictadura franquista van ser alguns d’aquests grups independents els qui començaren a interesar-se pel teatre tradicional. en aquest camp, la tasca del grup «Els Comediants» va ser extraordinària.

Els textos més antics en català d’aquest tipus de teatre daten del segle XV, però serà a cavall dels segles XIX i XX quan apareixeran els primers textos dels Pastorets:

• La primera versió moderna en català és Los Pastorets de Betlem, o sia, lo naixement de Nostre Senyor Jesucrist de Miquel Saurina (publicat l’any 1887).

• El 1901 Frederic Soler i Hubert o Pitarra elevà els Pastorets al teatre culte amb El bressol de Jesús o En Garrofa i en Pallanga.

Des d’aleshores han sigut nombrosos els autors que han escrit la seva pròpia versió:

• Lo Acte del Naxament del Niño Jesús, altrament anomenat Los Pastorets, de Manuel Verdaguer (1755).

• El Nacimiento del Salvador o la Redención del esclavo (coneguts popularment com «Els Pastorets d’Olot»), d’Antoni Molins i Ignasi Rubió (1880).

• Los pastorets de Betlem, o sia, lo naixement de Nostre Senyor Jesucrist, de Miquel Saurina (1887).

• El bressol de Jesús o en Garrofa i en Pallanga, (drama sacre en cinc actes) de Frederic Soler «Pitarra» (1891).

• L’estel de Natzaret (drama líric en un pròleg i tres actes), de Ramon Pàmies (1903).

• Els pastorets o l’adveniment de l’Infant Jesús, de Josep Maria Folch i Torres (1916).

• Els Pastors cantaires de Betlem, de Mossèn Joan Abarcat (1916) (Que es representen a Castellar del Vallès).

• El primer Nadal dels pastors, de mossèn Rossend Fortunet i Busquets (1923).

• La flor de Nadal, de Francesc d’Assís Picas (1954.)

• Rosa de Betlem, de Ramon Turull i Bargués (1958).

• La estrella de Belén, de la Galeria Salesiana, amb música del P. Felipe Alcántara i lletra del P. Basilio Bustillo.

Un dels problemes principals dels llibrets sobre Els Pastorets de recent representació és la manca de difusió. La llibreria Milà, especialitzada en obres de teatre, només té editats els textos de Folch i Torres, Pitarra, Pàmies, Picas i Millà. Tot i això:

• En l’ambit divulgatiu, Ferran Baile va publicar a l’any 1997 Àngels, diables i…pastorets (Ed. Clavell), un llibre que pretèn donar a conèixer el fascinant món de Els Pastorets i la seva història poble a poble a través de les representacions actuals més prestigioses.

• En el camp de la ficció, també a l’any 1997 es va publicar un divertit llibre de Xavier Cassadó (guionista del programa de TV3 Malalts de Tele, Els pastorets assassins (Ed. Cruïlla), en què rememorant els seus records de nen a Cambrils, inventa una història que se centra en les aventures d’un ambiciós actor aficionat que decideix de matar l’intèrpret del dimoni major, convençut que és la millor manera de poder-lo substituir en el paper que sempre ha desitjat fer.

• I per totes aquelles persones interessades en aprofundir el tema, es pot recomanar els excel·lents estudis del gran escriptor i floklorista Joaquim Vilà.

La majoria de les representacions dels Pastorets són a càrrec dels grups de teatre amateur i es fan en centres parroquials, centres socials o teatres.

1.2.3. UNA REFLEXIÓ SOBRE L’ÈXIT ACTUAL DE «ELS PASTORETS«

Què tenen aquests muntatges teatrals, aparentment menors i innocents, que han sobreviscut al pas dels segles, les guerres, els canvis generacionals,, socials, polítics, religiosos i culturals…? Un altre aspecte sorprenent i insòlit és que aquestes obres ha n arribar a crear un gènere teatral propi: un gènere que combina teatre religiós, costumista i infantil escrit en vers o en prosa, llenguatge vuitcentista i actual capaç d’absorbir tots els anacronismes que es puguin imaginar sense perdre l’encant.

Potser l’atractiu principal de «Els Pastorets» el podem trobar en uns textos àgils i una representació oberta que donen llibertat als adaptadors literaris i directors d’escena per fer-ne diferents versions. en el actuals i nous textos es comencen a fer evidents els profunds canvis que experimenta la societat actual:

• En «Els Pastorets Superestel«, Ricard Reguant fa un clar paral·lelisme amb un parella actual d’emigrans sense sostre.

• Víctor Cucurull, en els renovadors «Pastorets urbans», reivindica la condició de nobles «okupes» de Josep  i Maria, tot transformant els dimonis en una tribu urbana. També hi trobem, en aquesta línia, progressista «Els Pastorets» de Miquel Vall-Llosera.

• A la versió d’Álvarez-Martín «Una altra de Pastorets», o la de Guasch, «Ve-t-ho aquí uns Pastorets», la història bíblica està tractada amb respecte, però des d’una perspectiva completament laica, on hi són habituals les referències a les noves tecnologies com telèfons mòbils i ordinadors.

• Textos com «Ovnis i dimonis», d’Anton Maria Vilarrubias o «Els Pastorets del ferrer Magí», de l’Enriqueta Capellades, esdevenen prou interessants.

.

«Els Pastorets» s’han convertit en un clàssic i els clàssics són sempre vigents. Cada any quan arriba el solstici d’hivern -festa antiquíssima que el cristianisme va aprofitar per commemorar el Nadal- uns innocents «Pastorets» ens fan sentit més infants, tendres i més humans.

.

3.2. POEMES DE NADAL I DE CASA NOSTRA MUSICATS

 

3.2.1. NADAL A L’EXILI: «EL PESSEBRE» DE PAU CASALS

Pau Casals i Defilló (el Vendrell, el Baix Penedès, 29 de desembre de 1876 – San Juan, Puerto Rico, 22 d’octubre de 1973) fou un violoncel·lista, pedagog, director i compositor musical català. 

La seva gran contribució al món de la música va ser la innovació en la interpretació amb el violoncel que, més tard, va ser adoptada per tots els violoncel·listes del món. 

La seva interpretació d’El cant dels ocells ha esdevingut un símbol de pau i llibertat arreu del món, i de manera molt més significativa dins del modernisme català. Promogué fundacions per a l’impuls i la divulgació de la música.

Va iniciar una croada personal per la lluita per la pau i la llibertat, dirigint El pessebre arreu del món. El 1971 va compondre l’Himne a les Nacions Unides, que dirigí el 24 d’octubre d’aquell any en un concert a la mateixa seu de les Nacions Unides, i on el secretari general de les Nacions Unides U Thant li lliurà la Medalla de la Pau.^[4] Fou en aquesta ocasió que va pronunciar la frase What is more, I am a Catalan.

«Sóc català. Catalunya va tenir el primer parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on van existir les primeres nacions unides. En aquell temps —segle onzè- van reunir-se a Toluges avui França, per parlar de la pau, perquè els catalans d’aquell temps ja estaven en contra de la guerra».

Al llarg de la vida, Pau Casals va lluitar constantment per la pau, la justícia i la llibertat.

Des dels inicis va rebutjar tocar en països on no es respectessin els principis democràtics i els últims anys es va manifestar en contra de nombroses guerres i l’ús de les armes nuclears.

Les obres que han esdevingut un cant de pau:

• L’Oratori anomenat El pessebre (1960),

• L’Himne de les Nacions Unides (1971)

De tothom és  conegut l’Oratori «El Pessebre», la partitura catalana més difosa arreu del món, que musicà Pau Casals, d’un text de Joan Alavedra, a Prada de Conflent, entre el 1943-1958, per a veus solistes, cor i orquestra.

L’Oratori fou estrenat a Acapulto (Mèxic) el 24 de desembre de 1960 en català. des de 1962 ha estat interpretat a les principals ciutats de tots els continents com una crida a la pau en el món i a la fraternitat humana entre tots els pobles. Foren molt significatives les estrenes a:

• La seu de les Nacions Unides (1963)

• Sant Miquel de Cuixà (1966)

• Barcelona (1971)

«El Pessebre» és una interpretació meravellosa de la tradició nadalenca catalana que Joan alavedra, amb una intencionada simplicitat de llenguatfge, dóna vida a les figures del pessebre -persones i animals-, així com també a la mateixa natura -paisatges-, fent-los viure no solament la tendra i ingènua poesis del Nadal, sinó també el dramatisme de la Passió, fins l’esclat d’una visió optimista de l’Hosanna final.

L’originalitat del tema, la bellesa de les imatges, la gravetat del to i la profunda catalanitat de l’obra decidiren Pau Casals a musicar-la íntegrament. Vet aquí l’estrofa de «La Nit de Nadal» de Joan Alavedra:

L’estel brilla en la nit pura / i es detura el firmament. / Els camps són sembrats d’argent. / Fa una nit quieta, segura. / Si no pot ser un crit del vent, / no sentiu com un lament, / com un plor de criatura…?

Tant de bo que no es perdi el bell costum de guarnir un pessebre a cada llar cristiana, sigui artístic o senzil, de concurs o d’estar per casa. Les figures, millor de fang que de plàstic, perquè el fang ens recorda més com som.

Que la flaire de la molsa i el suro impregni un any més la nostra llar, però sobretot, que hi ressonin els darrers compassos de l’Oratori de «El Pessebre» de Pau Casals, quan les veus corprenedores dels solistes i del cor, veus timbrades, pietoses i ensems exsultants -acompanyades de l’orquestra- arriben al final de la composició artística cantant l’Hosanna final:

«Pau als homes de bona voluntat, Pau…!

3.2.2. PALAU DE LA MÚSICA CATALANA: «CANTATA DEL NADAL 2000»

En Miquel Martí i Pol el dia 26 de desembre -en el tradicional Concert de Sant Esteve- assísti al Palau de la Música Catalana a l’estrena de la seva «Cantata del Nadal 2000», musicada per en Josep Vila.

• El text és del poeta català de Roda de Ter que morí l’11 de novembre de 2003. Una poesia, la d’en Miquel Martí i Pol, universal, popular i senzilla, farcida de sentit comú i amb sintonia amb la gent del poble, propera i trascendent a la vegada, neta i carismàtica, humana i compromesa, autèntica i coherent, patriòtica i democràtica, lluitadora i impactant,, sentimental i intimista, de pensament nerviüt i poques vegades ambivalent, tendra i transparent, directe i assequible, il·lusionant i optimista, social i gens elitista, entranyable i testimonial, pedagògica i paradigmàtica, autoanalítica i vital, reflexiva i planera, crítica i lluitadora, sensible i càlida…

• Miquel Martí i Pol, traspassant l’àmbit purament literari, s’acosta a la vida de la gent. Moltes persones han escollit alguns dels seus poemes tnt per acomiadar un familiar difunt o celebrar un naixement, com per recordar el dia de noces o expressar el batec de la vida mateixa en clau de patiment o de goig exultant.

Si espigolem algunes de les seves comosicions ens podem trobar amb unes estrofes curioses de poemes senzills, quasi fets er la canalla, però que abans de copiar la seva gran «Cantata del Nadal 2000», vegem-les a poc a poc, amb la intenció prèvia d’honorar la biografia d’aquest bon home:

«Del claustre matern / .per dir-ho com els llibres- vaig passar directament a la fàbrica. / I em sento desolat i enyorós / quan van donar-me l’uniforme. / Els primers dies plorava pels racons / i la fresa de les màquines / em resonava dins el cap durant vint-i-quatre hores. / Va ser una creeixença difícil, / ho confesso. / Però ara ja inc la pell tant dura / com el que més, / he deixat enrera tot el que em podi recordar els anys d’esforç / i espero en pau l’hora de tornar / al sí de la terra / -per dir-ho com els llibres-«.

I vet açí poemes petits per als més petits que quasi es poden menjar:

• Arròs blanc…

Ben apilotat, / l’arròs blanc fa plat, / i pot barrejar-s’hi / -no és cap disbarat- / tota llei de salses, / plàtan, ou ferrat / verdures i formatge, / pollastre trinxat, gambes i tonyina / i el que ve de grat / per tal que resulti / un plat variat, / que l’arròs ho lliga / tot molt ben lligat.

• Ous ferrats…

Quan es couen, quins esclats, / els ous ferrats, fins i tot, si no es vigila, / poden fer alguns disbarats. / I un cop cuits, ben presentats, / els ous ferrats, / se’ls mengen sense ganyotes / fins i tot els desganats.

• Pa torrat amb mantega…

El pa torrat i la mantega / solen anar sovint plegats / i ens els mengem de bona gana, / molt més si són ben ensucrats. / Per escmorzar van de primera, / ja no cal dir per berenar. / i a totes hores sempre donen / plaer complet al paladar.

• Xocolata desfeta…

Espessa i lluent, tothom se la menja, / ai…!, a cremadent. / En xicra o en tassa / prou que ho diu la gent, / mai no n’hi ha massa.

CANTATA DE NADAL 2000

Tant si neva com si plou / per Nadal fem festa grossa, / tant si neva com si plou / la festa no es mou

Nadal que acull tothom, / Nadal de cada cosa. / Nadal de mil colors / que a tots els cors s’imposa, / no deixis que cap gest / d’enveja faci nosa.

L’ombra discreta i clara del pessebre / ens acompanyarà per fer camí / i encara que no hi hagi neu ni gebre / serem rics d’un desig i un destí.

Uns quans dies sense escola / sempre són de bon passar, / podem fer molta tabola / i els de casa han d’aguantar / si algun joc es descontrola / i se’n va pel pedregar.

Tenim prou voluntat i prou fermesa / per mantenir el batec al unt més alt / i per desvetllar els cors a la tendresa / solemne i colpidora del Nadal.

Les ciutats i també els pobles / llueixen el bo i millor, / vinga compres i més compres, / que tots volen fer el senyor / i enlloc d’exalçar el misteri / s’exalça el consumidor.

Tant si neva com si plou / per Nadal fem festa grossa, / tant si neva com si plou / la festa no es mou

3.2.3. ELS POEMES DE NADAL

M’he adonat i fixat en un llibretó, petit però farcit de «50 Poemes de Nadal per dir dalt de la cadira», que resulta ser un tresor. Cada criatura que s’enfila dalt d’una cadira i recita un vers, per Nadal, ens diu que encara tenim país, encara tenim futur…

El dia de Nadal, una vegada acabada l’escudella de galets, el pollastre amb prunes, els torrons i les neules, hi ha un costum que no es pot perdre a cap casa amb mainada. Els més petits, des de temps immemorials, s’enfilen a la cadira i diuen el vers de Nadal.

«50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira» diu Jaume Subirana, el seu autor:

‘En aquest llibre he fet una tria dels millors poemes que s’aprenen a l’escola per dir a casa, afegint-hi algunes nadales que em sembla que tenen lletres que també ‘serveixen’ de poemes. Tot plegat hauria de ser útil per a escoles i famílies. I és també una reivindicació de la lectura en veu alta, de la memorització i del ritual al voltant de la literatura dita en colla.’

Un recull indispensable dels poemes i cançons que han marcat els nostres Nadals de tota la vida. Inclou nadales tradicionals, poemes breus i obres clàssiques de Jacint Verdaguer, Salvat Papasseit o Guerau de Liost, entre d’altres.  

Un llistat d’autors catalans treuen el cap a la taula o índex del llibre, des de poemes anònims (nadales i versos populars) a importants poetes com Jaume Argelet i Garriga, Clementina Arderiu, Maria Beneyto, Francesc Bofill, Antoni Puig, Francesc Serrat, Ricard Bonmatí, Tomàs Garcés, Josep Gomà, Guerau de Liost, Rosa Leveroni, Rossend Llates, Joan Llongueres, Marià Manent, Joan Maragall, Miquel Martí i Pol, Apel·les Mestres, Ramon Muntanyola, Josep Pijoan, Josep Sebastià Pons, Joana Raspall, Carles Riba, Joan Salvat-Papasseit, Carles Torner, Jacint Verdaguer i altres…

…tot i això, se segueix escrivint i en són moltes les persones que per Nadal s’atraveixen a improvisar uns versos perquè els recitin els seus néts i nétes, com aquest d’en Josep Fornés, en què tota la màgia del Nadal 2019 s’acomboia a la presó i a l’exili actuals per alleugerir la repressió mantinguda contra el procés independentista per l’estat espanyol en el temps i en densitat cruel:

.

3.2.3. MÚSICA CLÀSSICA I…

… CANÇONS DE NADAL

3.2.3.1. CONCERTS DE NADAL CLÀSSICS

Atès que JouTube inutilitza el link d’algunes composicions musicals -per allò dels drets d’autor de marques i companyies discogràfiques-, si es dóna el cas que que alguna partitura no funcioni, traslladeu l’enunciat a l’espai de recerca del YouTube directament i podreu gaudir musicalment de l’obra escollida…

01.  J.S. BACH. Cantata Lobe den Herren 137

05. BEETHOVEN. Symphony No.9 «Freude schöner Götterfunken«

06. J. HAYDN. Concerto para Trompete e orquestra em Mi bemol maior

07. G.F. HANDEL: «Messiah – Hallelujah«

08. PAU CASALS. Glòria de l’Oratori de «El Pessebre»

09. CHRISTMAS CONCERTE. Kathedrale Koor St. Bavo

10. A. CORELLI. Christmas Concerto

11. A. VIVALDI. «Gloria«

12. C. SAINT-SAËNS. Symphony – Finale (Arr. Jonathan Scott)

14. WIDOR Toccata Symphony No. 5. Chorus and organ

15. JONATHAN SCOTT. Christmas Celebration for Organ

16. CAMERON CARPENTER. Interpreta J S Bach. Toccata in F major

17. F. J. HAYDN. «Mariazeller Messe«

18. ADESTE FIDELES. CONCERT DE NADAL de TVE

19. JONATHAN SCOTT. «A Cristmas Fantasy» for Organ

20. BAROQUE MUSIC FOR CHRISTMAS-ADVENT

21. J.S. BACH. GIGUE / FUGA. Virgil Fox

22. GABRIEL FAURÉ. PAVANE. Orquestra i versió coral

23. W. MALHER. SIMFONIA n.8 Final espectacular

24. H. PURCELL. RONDEU FROM ABDELAZER, Voices of Music

25. ORFF. CARMINA BURANA. O FORTUNA. Final

.

 

4. EN EL DIA DE NADAL 

El pessebre que es va instal·lar a la Plaça de Sant Jaume a l’any 2019 -un Pessebre encara descontruït, amb les seves figures encara barrejades i acumulades amb totes les andròmines, bagatatel·les i endergues de la decoració nadalenca ens dona les claus dels Nadals amb la ploma de la Marina Subirats.

Un article, aparagut uns dies abans de la celebració del Nadal de 2019 –Un Nadal descontruït-, que com a símbol d’aquestes festes reprodueixo en aquestes planes amb la intencionalitat ben clara per a poder-ne dissenyar -amb la reflexió que hi nia en el recorregut de les seves línies i el desembarrassament de tot allò que esdevé superflu- uns nous planells que configurin i construeixin un Nadal que, com ens dibuixa en Gabriel Magalhäes -en la Radiografia d’un Pessebre-, un escenari de tendresa, de bondat, de justícia, de llibertat, de pau i d’estimació…

4.1. LA INCIDÈNCIA HUMANA DEL NADAL DESCONTRUÏT A LA PLAÇA DE SANT JAUME DEL CAP I CASAL DE CATALUNYA 

Vaig arribar-me a la plaça Sant Jaume de Barcelona tot esperant sentir, com altres anys, una espurna de màgia, una olor feta de l’aspror dels avets, la cera de les espelmes, el fibló del fred, el dring de les nadales…

En definitiva, tot això que fa l’essència d’aquests dies. I heus aquí que, una vegada més, aquesta representació nadalenca que l’Ajuntament instal·la em dona les claus del Nadal d’enguany, ja que els artistes solen captar l’esperit dels temps amb més encert i agudesa que tots els analistes.

Aquesta representació parla a bastament, i el que ens diu és dolorós. Deixeu-me que interpreti allò que ha percebut qui ha concebut aquest “pessebre”:

• S’ha acabat l’atmosfera de tendresa, d’emoció davant la criatura que neix, vulnerable i indefensa, que ens empeny a estimar i protegir.

• S’ha acabat l’actitud expectant davant d’un any que se’n va i un nou començament.

D’una banda, però:

• Ja no hi ha un lloc on tothom conflueixi…

• Ja no hi ha estable ni portal on trobar-se…

Ja no hi ha ni la taula familiar que l’any passat omplia la plaça Sant Jaume.

L’espai comú ha estat substituït per cases tancades, amb minúscules finestres il·luminades on les persones no són ja més que unes poques siluetes empetitides i soles. Una imatge desolada, la d’un mur opac, que la mica de llum no aconsegueix matisar.

A l’altra banda, sí, tornem a la intimitat, però:

• Una intimitat feta de trossos, de fragments, de records esparsos de Nadals antics que ja no són sinó trastos, parracs, objectes per llençar. Just un munt de deixalles, de restes del que fou una festa.

• Objectes que conservem per no perdre del tot les arrels, la il·lusió de comunitat, de continuïtat, però que no aconsegueixen retornar-nos el sentit original d’una festa emotiva.

Tot plegat una metàfora precisa d’on som, la d’un Nadal en què cadascú ha de recórrer a algun fragment de memòria per poder retrobar l’esperit que, teòricament, ha de fer d’aquests dies uns moments especials.

I és que ja no podem creure en miracles i la ficció és massa grollera per mantenir la il·lusió, desmentida per la realitat quotidiana:

• S’ha acabat aquella sensibleria una mica tova, la del bou i el nen i els pastorets, que ens induïa a creure en la possibilitat d’actes d’empatia i amor en un món hostil.

• Ara sabem que els pobres que fugen estan condemnats a ofegar-se o a malviure mig amagats i preferim no veure-ho, que fa massa mal i sentim que no hi podem fer gran cosa, però tampoc no podem ignorar-ho; i no hi ha portals de Betlem per acollir-los, ni per acollir les persones que algú ha decidit expulsar de casa seva, siguin palestines, o síries o kurdes, siguin d’on siguin.

• S’han acabat els contes de Nadal en què tothom podia ser generós i fer feliços propis i estranys; els regals que ens fem acaben sent un gest mancat, una voluntat d’expressar un vincle i prou. I els menjars que mengem, excessius gairebé sempre, ja no són un plaer magnífic, excepcional. Però què ens quedaria del Nadal sense aquests excessos a taula…?

Aquest Nadal és especialment desconstruït i trossejat:

Catalunya, Espanya, el món, es troben en un final de cicle, ple d’amenaces i de molts conflictes, d’incerteses i pors. Els llums que encenem per combatre’ls gairebé no ens il·luminen; mireu si no el fracàs d’aquesta cimera en què era tan urgent arribar a acords.

Pendents com estem d’uns pactes polítics tan necessaris com fràgils; esperant l’arribada d’un temps nou que ens permeti recomençar-ho tot. Un temps que encara no arriba, encara no arriba…

Hi ha barcelonins enfadats perquè l’Ajuntament no fa pessebres tradicionals, però sabem prou bé que mirar enrere no solucionarà els nostres problemes, que cal mirar endavant, únic camí possible, i construir nous símbols per a uns nous projectes col·lectius.

Tanmateix, cal morir per tornar a néixer, ens diu el poeta, i aquest temps nostre encara no mor del tot.

Cada dia es fa més evident que cal un gir enorme en la nostra manera de viure, i uns nous valors van sorgint arreu. Som a la gestació d’una societat diferent, esperem que millor, amb uns objectius que es van dibuixant a l’horitzó:

Una etapa de respecte, d’igualtat, de bondat i de mirar endins més que d’acumular riquesa. Una etapa que els més joves ens assenyalen, ens reclamen, ens exigeixen, i que potser nosaltres no som capaços de crear, però que ells i elles assoliran sens dubte, perquè saben que sense aquest canvi no hi haurà vida possible; l’etapa d’una societat realment solidària i cuidadora. I així podran reconstruir, esperem-ho, la trobada ritual entorn de la vella màgia del solstici d’hivern.