[1] EN LA PÈRDUA DE LA MAJORIA ABSOLUTA INDEPENDENTISTA AL PARLAMENT DE CATALUNYA

[1] EN LA PÈRDUA DE LA MAJORIA ABSOLUTA INDEPENDENTISTA AL PARLAMENT DE CATALUNYA

[2] A LES PORTES DEL 27 D’OCTUBRE, -EN EL PRIMER ANIVERSARI DE LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA, TOT I QUE SIMBÒLICA I NO DUTA A TERME-, PERÒ AMB LA VOLUNTAT DE CONSTRUIR-LA i

[3] ENTRE EL DESENCANTAMENT DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA I L’AFANY QUE, EN TOCAR TERRA, PUGUI TORNAR A ENLAIRAR-SE 

 

[1] EN LA PÈRDUA DE LA MAJORIA ABSOLUTA INDEPENDENTISTA AL PARLAMENT DE CATALUNYA

PUGNA MAGNA VICTI SUMUS: HEM PERDUT UNA BATALLA…? Tito Livio

1.1. Una frase de Tito Livio pinzellada amb un signe de puntuació interrogatiu

He ornat la frase llatina de Titus Livi -historiador de la Fundació de Roma i fervent admirador de la República -tot i havent mantingut una excel·lent relació amb  l’Emperador August i la dinastia Júlio-Clàudia-, amb un signe d’interrogació, perquè no sóc profeta de futur i desconec quin en serà el resultat de tot allò que ben engrescadament i confiada, no només n’hem estat pendents, sinó que hi hem contribuït positivament amb la intenció de fer realitat la República catalana, mitjançant un procés que, malauradament i positiva, esdevé ambivalent, curull d’encerts i també d’errors.

I de Tito Livio salto per sobre de segles i de segles, atapeïts d’esdeveniments, amb la perxa voluble del temps i arribo al París de Joan Pau Sartre qui, prescindint subjectivament dels resultats obtinguts en una contesa qualsevol, afirma que sempre hi ha la possibilitat de guanyar-ne una altra, objectivament.

 

1.2. De com s’ha desquilibrat malestrugadament la majoria absoluta independentista en el Parlament, el dia 9 d’octubre de 2018

Tanmateix, arribats al dia d’avui amb la pèrdua de la majoria absoluta de l’independentisme en el Parlament de Catalunya, a causa dels tramposos i bruts tripijocs judicials del magistrat Pablo Llarena i la seva ingerència en la política parlamentària. Així com també cal ressaltar que l’equilibri inestable de les formacions independentistes en el si del Parlament, ha desencadenat un conflicte parlamentari d’alt voltatge, malauradament no resolt adequadament. Ho pretenc, resumir tot seguit:

• El magistrat Pablo Llarena, en una intromissió a la vida parlamentària, i per alterar la majoria absoluta de què disposa la composició de l’independentisme, aprofita -en finalitzar la instrucció de la causa penal contra el procès català-, tornar a citar l’article 384bis de la Llei d’Enjudiciament Criminal que diu:

“Firme un auto de procesamiento y decretada la prisión provisional por delito cometido por persona integrada o relacionada con bandas armadas o individuos terroristas o rebeldes, el procesado que estuviere ostentando función o cargo público quedará automáticamente suspendido en el ejercicio del mismo mientras dure la situación de prisión”.

• Tanmateix, de cap manera es pot considerar que la situació penal dels presos polítics i dels exiliats pugui circumscriure’s a l’espectre de l’article 384bis per raó que una sentència del Tribunal Constitucional, expressa clarament que:

“La tipicitat del delicte de rebel·lió exigeix la utilització d’armes de foc o explosius”

• La formació d’Esquerra Republicana, de forma provisional i d’acord amb els afectats, seguint la voluntat expressada pel magistrat Pablo Llarena, obvia la delegació de vot mantinguda fins ara -tant per a l’Oriol Junqueras com per a en Raül Romeva– i, en suspendre’ls de les seves funcions, queden substituïts per altres dues persones que adquireixen l’acta de parlamentaris de forma provisional.
• La formació PDeCat -després de comprovar de quina manera el magistrat va impedir, malgrat els recursos presentats, que tant en Carles Puigdemont, en Jordi Sánchez i en Jordi Turull accedissin a la investidura de Presidents de la Generalitats de forma successiva-, no admet la suspensió dels seus parlamentaris afectats i la seva la consegüent substitució per d’altres parlamentaris, en entendre que, amb la delegació de vot, mantinguda fins el moment present, n’és des de tot punt de vista suficient perquè en Carles Puigdemont, en Jordi Sánchez, en Jordi Turull i en Josep Rull, segueixin mantenint el seu dret a vot.
• Així, doncs, el problema rau en què, després de les consultes no vinculants amb els Lletrats jurídics del Parlament i la decisió vinculant de la Mesa del Parlament, s’obté -finalment- un resultat que en considerar nuls els vots merament delegats, la Cambra catalana es queda sense la majoria absoluta independentista…

1.3. Una juguesca malestruga causa un gran rebombori en les fileres independentistes

Aquesta jugada del magistrat Pablo Llarena ha comportat la greu trecadissa de la majoria absoluta independentista del Parlament de Catalunya en data del 9 d’octubre de 2018. Precisament, a la vesprada del primer aniversari de la Proclamació de la República catalana, en una intervenció de Carles Puigdemont al Parlament, per uns pocs segons.

«Tantas idas y venidas, / tantas vueltas y revueltas, / quiero amiga que me diga: / ¿Son de alguna utilidad?»

La faula de Tomàs d’Iriarte ens condueix a una moralitat o ensenyament, en el sentit que cal no perdre el temps i les energies en frivolitats perquè és molt millor aprofitar-lo en coses importants i atendre-les.

No sé si hem perdut la batalla, però el sentir de la bona gent del poble comença a expressar-se ja amb retrets gens amables. I no s’entén com, després de tants esforços i de tanta bona voluntat per part del poble votant, no hi hagi entre els polítics independentistes, un recosit d’unitat d’acció i de determinació decidida. L’haver malmès la majoria absoluta -tot i que penso que es podrà recuperar (!)- resulta ser un destorb important en el camí d’aquesta excursió llarga i esforçada cap al cim o també de sotragueig fatigós en el retard del tren cap a l’estació de terme.

1.4. Un article de l’Albert Sánchez-Pinyol: «El tren de la República». Estratègies per a “vèncer” des del “veni, vidi, vicit”… Victus aut invictus…?

Ha caigut a les meves mans un article de l’Albert Sánchez Pinyol del 30 de setembre de 2018 que porta per títol “El tren de la República” i que es pot trobar en el_nacional.cat L’he llegit amb molta atenció i crec que, en aquest moments d’incertesa i de cert desànim, suggereix estratègies que, si potser no es podran dur a terme immediatament, per altra banda possibiliten una consolació d’allò que es podria haver fet i no es va fer. Però com exercici teòric d’un protocol estratègic en l’art de “vèncer”, pot servir-nos admirablement de paradigma. El porto aquí, en aquestes planes digitals perquè -en difondre’l-, el puguem llegir amb calma i fer que es transformi en realitat allò dels filòsofs clàssics que, en una de les seves expressions, en tractar dels universals, ens arriba així: «Bonum diffusivum sui est», és a dir, «allò que és bo s’escampa per si mateix»:

EL TREN DE LA REPÚBLICA

«Els viatges llargs, és cert i inevitable, cansen…

Diuen que després del victoriós desembarcament de Normandia els generals aliats van felicitar David Eisenhower, i van demanar-li un descans per a la tropa. Ike s’hi va negar rotundament. De fet, va impel·lir-los a seguir endavant, d’immediat, cap a la victòria, sentenciant:

“Les guerres sempre les han guanyat soldats cansats”

D’aquest gran embolic, anomenat procés, només podem estar segurs de tres coses:

• Que ningú sap ben bé què ha passat.
• Que ningú sap què esta passant.
• Que ningú sap què passarà.

Per això seria bo agafar dos grans personatges històrics i demanar-los com ho veurien ells:

• Carl Philipp Gottlieb von Clausewitz
• Mohandas Karamchand Gandhi

I si escullo aquest parell és perquè crec que un dels problemes de l’unionisme és que no ha llegit bé Clausewitz i el gran problema de l’independentisme és que ha llegit Gandhi molt malament.

A. CARL VON CLAUSEWITZ va ser un dels grans pensadors del segle XIX, per desagradable que fos la temàtica del seu pensament: la guerra. El geni de  Carl Von Clausewitz va consistir a ocupar-se científicament del fenomen bèl·lic. Calia fer-ho: la guerra és inseparable del gènere humà, fins i tot el preexisteix. (La biologia i l’arqueologia demostren que els homínids, siguin neandertals o ximpanzés, també es feien i es fan la guerra).

Fins Carl Von Clausewitz ningú no havia contestat sistemàticament les grans preguntes:

• Què és la guerra?
• Per què fem la guerra?
• I sobretot: com es guanya una guerra?

No cal ser un fanàtic militarista per llegir Carl Von Clausewitz. El truc consisteix a substituir la paraula ‘‘guerra’ per ‘conflicte’, (i vostè podrà aplicar les teories clausevianes a les relacions laborals, familiars o, fins i tot, al contenciós que qualsevol propietari d’un animal domèstic manté amb el seu gos o el seu gat).

A la pregunta “Com es guanya una guerra?”, doncs, Carl Von Clausewitz va ser el primer a donar-hi una resposta definitiva: una guerra es guanya destruint l’exèrcit enemic. Punt final. No es tracta de conquerir la capital enemiga, ni els seus recursos naturals, ni de cap altra qüestió: l’única forma segura de guanyar una guerra és destruint les forces armades de l’enemic.

En un conflicte afortunadament pacífic com el català, hem d’entendre que els soldats serien els votants. Per això dèiem que l’espanyolisme ha mal llegit Carl Von Clausewitz: si el procés és polític i no militar, les victòries i derrotes són polítiques. Així doncs, com pot afirmar-se que l’independentisme està derrotat si va guanyar les últimes eleccions, i per majoria absoluta?

B. MOHANDAS K. GANDHI menysprearia les manifestacions multitudinàries de cada 11 de Setembre com uns actes inútils, per folklòrics i per autocomplaents.

A nivell popular, Gandhi és més conegut que Clausewitz. Tothom sap que va ser el fundador de la no-violència com a pràctica política. He d’admetre que mai m’ha caigut gaire bé: Gandhi és d’aquells personatges tan, tan i tan bons que al final l’engegaries. Poca gent coneix les seves excentricitats: la seva dona va estar a punt de morir a causa de la rigorosa dieta vegetariana que li imposava. I mai no va admetre els límits de la seva doctrina pacifista, inútil contra els bàrbars: quan el 1938 li van preguntar què havien de fer els jueus alemanys, sotmesos a Hitler, va contestar que haurien de denunciar la seva situació internacionalment. Com? Practicant un suïcidi col·lectiu (!). Després de la guerra, quan es va fer públic el genocidi, Gandhi no va rectificar. Ben al contrari. Mantenia que l’Holocaust demostrava la rectitud de la seva proposta, perquè així la mort dels jueus almenys hauria tingut un sentit (!!!).

Però això no li resta mèrits. I avui dia seria molt interessant preguntar a tots dos, a Clausewitz i a Gandhi, o sigui, al gran mestre de la guerra i al gran mestre de la pau, la seva opinió sobre el procés. I el més astorador és que segurament ambdós haurien coincidit tant en el diagnòstic de la situació com en l’estratègia a seguir. Vegem-ho.

Gandhi. Les grans demostracions de força de l’independentisme són, de fet, contràries a l’esperit gandhià. Per què? Perquè mai no passa res. Encara més, per milionària que sigui la participació, l’endemà de cada 11-S sempre hi ha alguna veu que s’atreveix a declarar que “el separatismo está  acabado” i es queda tan ampla. No. La teoria gandhiana és la satyagraha, que podria traduir-se com a “fermesa en la veritat”. La satyagraha implica una lluita no violenta, que derrota l’enemic sense odi i sense ferir-lo. (Ho hem llegit bé? Sense odi i sense ferir. Quin gran invent moral i polític!) La praxis gandhiana és activa, no reactiva. O sigui, no és una reacció contra una acció de l’adversari, sinó un acte que busca la reacció del poder. Encara més, obliga aquest poder a reaccionar d’una manera o altra: a exercir una violència indigna, i posar-se en evidència, o a acceptar la voluntat col·lectiva que se li enfronta. L’únic gran acte proactiu que ha vist el procés va ser l’1-O, i hi ha un fet constatable: l’endemà ningú va atrevir-se a dir que “el separatismo està acabado”.

Segurament,

• Gandhi hauria preguntat als independentistes:

– Esteu disposats a arribar fins a les últimes conseqüències de la satyagraha? O sigui, a assumir que l’enemic pugui causar estralls físics entre la població, i molt dolorosos.

• La pregunta de Clausewitz, en canvi, seria:

-Teniu prou massa de maniobra? O sigui, prou gent disposada a posar en pràctica la satyagraha.

Clausewitz. Desenvolupa el concepte de “centres de gravetat”. És a dir, el lloc més sensible de l’enemic, i al qual s’haurien d’adreçar els cops per dislocar-lo i fer que es rendeixi. Un altre cop l’espanyolisme va llegir malament Carl Von Clausewitz: va creure que el centre de gravetat independentista eren els seus líders. Error. Empresonar-los només va servir perquè guanyessin vots. Però quin és el centre de gravetat espanyolista a Catalunya? Indubtablement, les seves institucions.

És possible que ja hagi passat allò que Clausewitz en deia el “moment culminant”: imaginem-nos que el 3-O, en lloc d‘una vaga general, s’hagués convocat una acció satyagraha a escala nacional: la història catalana potser seria una altra

Gandhi no hauria dubtat com procedir: hauria enviat dotzenes de milers de voluntaris, pacífics i desarmats, a envoltar els edificis dels principals organismes estatals a Catalunya. Centenars de milers, si calia. O més. I amb ell, al capdavant. I hauria presentat un ultimàtum: o el Govern convocava un referèndum o les multituds ocuparien pacíficament els edificis. Això situaria el govern espanyol davant d’un dilema tan previsible com insoluble. Només podria fer dues coses:

• Disparar, i causar així una matança horrible, o…
• Renunciar al control del territori i concedir la independència de facto. En ambdós casos perdia.

I, en realitat, és molt dubtós que Madrid obrís foc: a l’Europa del segle XXI, la sang és políticament injustificable. Ni tot el furor nacionalista espanyol justificaria una massacre de ciutadans indefensos que, al capdavall, ni tan sols demanaven la independència, només votar-la. Votar…!

Però el fet és que els dirigents catalans no van fer res d’això. Ni abans ni després de l’1-O. Encara més: una acció semblant ni tan sols estava en el seu horitzó intel·lectual, estratègic o emocional. I la gran pregunta és: per què no?

• La primera idea que ens ve al cap és que les classes dirigents catalanes han estat tradicionalment porugues…, i que han volgut mantenir la tradició. Però no és el cas: el fet, irrefutable, és que els líders polítics de l’1-O són a la presó i a l’exili.
• La segona explicació és més planera: que ni s’ho van plantejar perquè, en realitat, els dirigents polítics no eren com les seves bases socials.
• Però hi ha una tercera explicació encara més convincent: que no s’ho van plantejar perquè sí que eren com les seves bases.

Clausewitz. És possible que ja hagi passat allò que ell en deia el “moment culminant”: imaginem-nos que el 3-O, en lloc d‘una vaga general, s’hagués convocat una acció satyagraha a escala nacional. La història catalana potser seria una altra. Tanmateix, la tropa de Gandhi la formaven milions d’indis que no tenien res a perdre;

.

• L’independentisme el forma la classe mitjana catalana, amb hipoteca, dos fills i subscrita al diari ARA. (O a La Vanguardia, encara!) Gent així, gent orgullosíssima que a les seves manis no es llenci ni un paper fora de les papereres, estaria disposada a posar-se davant d’un tanc de vuitanta tones?
• L’independentisme ha demostrat que és molt bo en l’organització de multituds, distribuint samarretes de coloraines i fent càntics massius. Però una república no es guanya amb performances.

Quan penso en el gruix de la massa independentista, em ve al cap una anècdota dels anys vint del segle passat. Poc després del triomf de la Revolució Russa, un grup de comunistes alemanys va anar a l’URSS. L’instructor  ho explica a Lenin:

“Ahir els camarades alemanys van fer un exercici que consistia a prendre a l’assalt una estació de tren. Tot va anar molt bé: van ocupar els llocs clau de l’andana, es van apoderar dels vagons i la locomotora amb una disciplina admirable i una execució perfecta. Però em sembla que no acaben d’entendre l’esperit revolucionari”.

Lenin li pregunta per què. I l’instructor li’n contesta:

“Perquè abans d’entrar a l’estació van fer cua, perfectament arrenglerats, per comprar els bitllets”.»

Obvio l’explicació de la resposta i la dono per entesa sufientment. Una revolució no es pot dur a terme amb tanta exemplaritat, sense haver tirat cap paper al terra…! Sense comentaris, doncs…!

 

[2] DE CARA AL 27 D’OCTUBRE -EN EL PRIMER ANIVERSARI DE LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA, TOT I QUE SIMBÒLICA I NO DUTA A TERME-, PERÒ AMB LA VOLUNTAT DE CONSTRUIR-LA

Amb un gran i punxant interrogant que esparvera, Borja de Riquer, intitula «Fer república…? Fer memòria» en un article de debat. I porto precisament aquí les seves reflexions en un moment clau en què es pretén desbrossar el camí cap a la República catalana [ vegi’s o consulti’s la història de 2017 – 1931 – 1934 –1873 – 1810 – 1714 – 1641 ] per part de:

a) Entitats civils compromeses: 

• L’Òmnium Cultural i 
• L’Assemblea Nacional Catalana. 

b) Institucions oficials i de Partits polítics:  

• El Fòrum Cívic i Social per al Debat constituent i el seu Consell assessor
• La Crida Nacional per la República 
• El Consell per la República amb seu a la Casa de la república de Waterloo.

Ara bé, cap institució espanyola i catalana -tan sensibles a l’hora de commemorar aniversaris- ha fet cap celebració pel que fa a:

• La Revolució espanyola de 1868
• El Primer Congrés Obrer de Barcelona de 1870

La revolució espanyola de 1868

En referència a la Revolució espanyola de 1868 cal recordar l’expulsió d’Espanya de la intrigant, corrupta i impopular Isabel II que va aconseguir fer-se popular el crit de “Fora els Borbons” i l’establiment a Espanya d’un Règim democràtic ja que la denominada “La Gloriosa” va significar la implantació del sufragi  universal masculí i el reconeixement de les llibertats d’expressió, d’associació. de reunió i de manifestació.

Un any després, al 1869 i a proposta del català Laureà Figueroa -que era Ministre d’Hisenda del Govern espanyol-, va escriure que el primer govern revolucionari pretenia construir una nova “monarquia amb institucions republicanes”. El nou sobirà hauria de trencar la tradició secular de les successions de l’absolutisme monàrquic herederitari i inviolable i ser elegit per les Corts Constituents.

Aquesta commemoració històrica dels 150 anys de “La Gloriosa” també porta cap a una reflexió que cal tenir present en l’obertura de tots aquests interrogants sobre la Monarquia espanyola:

 

• No donaria tota aquesta qüestió revolucionària del 1868 per fer avui, en el 2018, un interessant debat sobre el lloc i el caràcter de la institució monàrquica del segle XXI...?
• No serviria també tot plegat per discutir sobre la inviolabilitat i la impunitat dels sobirans…?
• No seria oportú encetar un debat, a partir de la frase escrita de Laureà Figueroa, abans citada, per avaluar si l’actual monarquia espanyola té, o no, valors democràtics i si funciona realment com una “Institució republicana”...?
• No es podria fer una mena de repàs històric sobre l’actuació personal i política dels darrers monarques espanyols –Amadeu I (Dinastia de Saboia), Alfons XII, Alfons XIII, Joan Carles I, Felip VI. (Dinastia Borbònica)- per analitzar si van actuar sempre com a caps d’Estat imparcials i al servei de tots els ciutadans amb una vida privada exemplar o més aviar escandalosa, implicats en casos de corrupció política i de favoritisme, potser envoltats d’una cort d’amics i d’aduladors o, tant de bo, mostrant un capteniment exemplar en contacte directe amb els ciutadans i sensibles a les seves demandes i situacions…?

Una bona ocasió, aquesta commemoració, per fer una bona reflexió sobre el paper de la monarquia espanyola. I això, en un moment en què tant el Parlament de Catalunya, així com l’Ajuntament de Barcelona han declarat abolir la Monarquia i reprovar el paper de Felip VI sobre la seva actuació en el conflicte català. Recordar la Revolució de 1868, que donà pas al Sexeni Democràtic, és important, no només per Espanya, sinó també per Catalunya, atès que les eleccions del gener de 1869 van possibilitar una victòria aclaparadora del republicanisme

Primer Congrés Obrer de BCN de l’any 1870

En relació al Primer Congrés Obrer de Barcelona de 1870 s’ha de dir que  va aprovar, per una amplíssima majoria, que: 

“La república-democràtica-federal és la forma de govern que més convé als interessos de les classes treballadores”.

Precisament, atès el moment actual en què tant es parla de “fer república”, tot vindicant els valors republicans, ara fa 150 anys una bona part de gent provinent de les classes populars, van intentar “fer república” de debó, fins al punt de temptejar diverses vegades proclamar l’Estat Català, i que per fer això, foren perseguits i empresonats: [ vegi’s o consulti’s la història de 2017 – 1931 – 1934 –1873 – 1810 – 1714 – 1641 ].

 

I tot seguit, en aquest afany de “fer república” o de “construir la república”, deixo constància de les Entitats i Institucions que malden per a la consecució de l’objectiu proposat i que se’n farà referència a continuació:

Entitats civils compromeses:

• L’Òmnium Cultural i
• L’Assemblea Nacional Catalana.

Institucions oficials i de Partits polítics:

• El Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent i el seu Consell assessor
• La Crida Nacional per la República
• El Consell per la República amb seu a la Casa de la república de Waterloo.

2.1. ASSOCIACIONS CIUTADANES: L’OMNIUM CULTURAL I L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA

2.1.1. COMUNICAT D’ÒMNIUM CULTURAL DESPRÉS DELS FETS DEL PARALAMENT DEL 9 D’OCTUBRE DE 2018, EN QUÈ LES FORCES INDEPENDENTISTES PERDEN LA MAJORIA ABSOLUTA

Entitat “ÒMNIUM CULTURAL” / WEB de l’Òmnium Cultural

2.1.1.1. Des de la presó en què viu Jordi Cuixart -l’actual President d’Òmnium- ens endinsem en la identitat  i l’abast d’Òmnium Cultural. Què és Òmnium Cultural…?

Òmnium Cultural és una entitat sense ànim de lucre fundada el 1961 que treballa per a la promoció de la llengua i la cultura catalanes, l’educació, la cohesió social i la defensa dels drets nacionals de Catalunya.

El 2017 Òmnium Cultural tenia més de 90.000 socis distribuïts en 40 seus territorials i al juny del 2018 anunciava que el nombre gairebé arribava als 120.000. També té una vinculació directa amb l’Acció Cultural del País Valencià i l’Obra Cultural Balear en el marc de la Federació Llull.

 

2.1.1.2. Història fundacional d’Òmnium Cultural

 

Òmnium Cultural va ser fundada l’11 de juliol de 1961 per Lluís Carulla i Canals, Joan Baptista Cendrós i Carbonell, Fèlix Millet i Maristany, Joan Vallvé i Creus i Pau Riera i Sala. Fèlix Millet i Maristany fou el primer president de l’entitat i fou succeït per Pau Riera, Joan Vallvé, Joan Carreras i Josep Millàs. El desembre de 1963, pocs dies després de les declaracions de l’abat de Montserrat Aureli M. Escarré a Le Monde en defensa de la identitat catalana, Òmnium Cultural va ser escorcollada i clausurada per ordres del governador civil Antonio Ibáñez Freire, però va continuar treballant clandestinament en la defensa i promoció de la llengua i la cultura catalanes. Aquesta situació es prolongà fins al 1967, quan l’entitat rebé el vistiplau de l’Administració.

Durant els anys 70, 80 i 90, Òmnium va engegar nombroses campanyes per promoure el català en diversos àmbits (l’escola, els llibres, la restauració, els mitjans de comunicació) i per defensar els drets nacionals de Catalunya (campanya Freedom For Catalonia, campanya pel CAT a les matrícules de cotxes, etc.). A partir de 2003, sota la presidència de Jordi Porta, l’entitat va engegar un procés de renovació interna i externa que es va concretar amb l’impuls de nous projectes i activitats (Festa per la Llibertat, programes de cohesió social, nous programes culturals), amb una nova imatge gràfica i un canvi d’ubicació de la seu nacional, del Palau Dalmases al carrer Diputació, 276, a l’Eixample de Barcelona.

Òmnium va ser l’encarregada d’organitzar la manifestació que tingué lloc el 10 de juliol de 2010 a Barcelona, sota el lema «Som una nació. Nosaltres decidim», i el 29 de juny de 2013 va organitzar el Concert per la Llibertat al Camp Nou, amb el suport de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i altres entitats. Els anys 2013 i 2014 va impulsar la campanya Un país normal. El 2014, amb l’ANC, va posar en marxa la campanya Ara és l’hora a favor de la independència de Catalunya de cara la consulta sobre la independència de Catalunya del 9 de novembre d’aquell mateix any. La campanya va tenir la seva rèplica l’estiu de 2015, encara a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2015. A causa de la inclusió de Muriel Casals a la llista independentista Junts pel Sí, la fins llavors presidenta d’Òmnium va deixar el càrrec. La va succeir Quim Torra fins a l’assemblea celebrada el 19 de desembre de 2015 en la qual fou proclamat president Jordi Cuixart i Navarro, elegint-se 19 càrrecs d’un total de 24.

El 16 d’octubre de 2017 la jutge de l’Audiència Nacional Carmen Lamela decretà presó incondicional pel seu president Jordi Cuixart en relació a l’Operació Anubis. També ordenà presó per Jordi Sànchez, president de l’ANC. La justícia acusa Òmnium i l’ANC de convocar la concentració del 20 de setembre davant del Departament d’Economia i Hisenda. Els assenyala per no permetre la tasca de la comitiva judicial garantint la seva integritat física.

El dia 25 de desembre, en el marc del Mobile World Congress i del sopar inaugural, l’ANC i Òmnium van convocar una «gran cassolada» a les 21.00 h a Barcelona per a protestar per la presència i contra el posicionament del Rei d’Espanya Felip VI, després de les càrregues policials de l’1 d’octubre de 2017.

El 15 de març del 2018 la Guàrdia Civil espanyola va escorcollar la seu de l’entitat cultural durant tot el dia. Se’n van endur els papers originals de la comptabilitat 2016-2018 i una còpia en CD; tres telèfons mòbils, un dels quals personal; quatre discos durs i van segrestar el correu de quatre treballadors. En total, 10 gigues de documentació i 320 gigues d’imatges del banc gràfic.

 

 

2.1.1.3. Activitats que desenvolupa Òmnimum Cultural sigui en el camp de “la cultura” en general, en relació a “la llengua”, pel que fa a “l’educació”,  a “la cohesió social”, o bé en referència al “país”

Cultura

• Nit literària de Santa Llúcia– la Festa de les Lletres Catalanes i Vetllada cultural en la qual es lliuren alguns dels premis més prestigiosos de les lletres catalanes. Se celebra de forma itinerant i es retransmet en directe per TV3. Els dies abans s’organitzen activitats a la ciutat que acull la festa.
• Premi d’Honor de les Lletres Catalanes– El projecte vol reconèixer i prestigiar els referents de la cultura catalana i donar-ne a conèixer l’obra arreu del país. A principis de juny se celebra l’acte de lliurament al Palau de la Música Catalana.
• La Llança de Sant Jordi– En la diada de Sant Jordi, Òmnium surt al carrer a moltes poblacions amb diverses activitats. Dies abans impulsa una campanya a Internet per donar a conèixer les novetats editorials en català i fomentar-ne el consum. Es clou amb una festa del món literari i editorial.
• Flama del Canigó– Focs de Sant Joan. Aquesta festa d’encesa dels Focs de Sant Joan és una eina de cohesió i construcció col·lectiva molt arrelada als Països Catalans. A nivell nacional s’organitza l’accés al cim del Canigó i es dóna suport als equips de foc d’arreu del país. També organitza l’acte de rebuda al Parlament i a la plaça de Sant Jaume de Barcelona.
• Calendari de Tradicions i Costums– Calendari il·lustrat amb les festes tradicionals més rellevant dels Països Catalans i els costums i elements gastronòmics que les acompanyen  per tal de donar a conèixer aquest l’imaginari col·lectiu i assenyalar les dates en què hi tenen incidència. 5.000 exemplars, 200 punts de distribució.
• Altres activitats– Durant tot l’any la Seu Nacional i la majoria de seus territorials acullen xerrades, taules rodones, cicles i presentacions.

Llengua i educació

• El Tinter de les Lletres Catalanes– Vol fomentar l’ús del català escrit als centres educatius i la creativitat dels infants i joves. Agrupa el Premi Sambori Òmnium de narrativa i el Premi Pissiganya de poesia. Al maig se celebra la festa final.
• Observatori de la Llengua Catalana– Format per Òmnium i Plataforma per la Llengua, l’Observatori encarrega al CRUSCAT de l’Institut d’Estudis Catalans l’Informe sobre la situació de la llengua catalana i n’organitza presentacions arreu dels Països Catalans.
• Som Escola– Plataforma formada per entitats cíviques i educatives en defensa del model d’escola catalana per tal de coordinar respostes davant els atacs al model d’immersió lingüística. Activitats de mobilització diverses.

Cohesió social

Diversos projectes de cohesió:

• QUEDEM? és un programa que es duu a terme des del 2006. El gener de 2011 Òmnium Badalona va inaugurar les activitats del 2011 amb la descoberta del subsòl del Museu de Badalona. El 22 de setembre de 2011 Òmnium Cultural Osona va organitzar una visita al Temple-Basílica de la Sagrada Família L’octubre de 2013 a Manresa es va fer una sortida a Montserrat, seguint un tros del camí dels Degotalls. El divendres 20 de desembre de 2013, Òmnium Bages va organitzar una visita a l’assaig dels Pastorets d’Els Carlins. El divendres 20 de desembre de 2013 Òmnium Cultural del Baix Camp va organitzar el «Caga tió!» a la Parròquia de Sant Bernat Calbó de Reus.
• A TOTA VEU és un programa que consisteix en una lectura pública de poesia arreu del territori català que es fa al voltant de la Diada de Sant Jordi. Es fan parelles de persones, una té com a llengua pròpia el català i l’altra una llengua diferent, i llegeixen en públic poemes en la llengua original i la traducció al català. És una activitat oberta a tothom que hi vulgui participar I cada any gira al voltant d’un eix temàtic.
• ARRELARREU un treball entre centres educatius i biblioteques per tal de fomentar el vincle a partir de contes populars de diverses tradicions.

País

• FESTA PER LA LLIBERTAT – i altres actes al voltant de l’11 de setembre. Actes arreu de Catalunya al voltant de la Diada (marxes de torxes, ofrenes, xerrades). I a Barcelona, organització de la Festa per la Llibertat (activitats durant tot el dia al Passeig Lluís Companys i concert multitudinari al vespre).
• INTERNACIONALITZACIÓ– Accions comunicatives, de divulgació i diplomàcia cívica per donar a conèixer el procés català al món i buscar complicitats i suports que contribueixin al reconeixement internacional del futur estat català. Algunes de les campanyes fetes són: Catalans want to vote, What do you know about Catalan culture?, What’s going on in Catalonia?
• CAMPANYES DE MOBILITZACIÓ– Diverses campanyes i actes destinats a eixamplar la majoria social pel dret a decidir i la independència de Catalunya. Algunes accions dels darrers anys: Campanya Un país normal, Concert per la Llibertat, campanya Ara és l’hora (juntament amb l’Assemblea Nacional Catalana), Demà pots ser tu.

2.1.1.4. Comunicat d’Òmnium Cultural, adreçat al Parlament de Catalunya en la pèrdua de la majoria absoluta el dia 9 d’octubre de 2018

«Òmnium Cultural expressa la seva màxima decepció per la incapacitat de la majoria republicana d’arribar a acords que permetin preservar la majoria que la ciutadania els va donar a les eleccions del 21 de desembre de 2017 i, el que és més rellevant, de traçar una estratègia unitària davant la repressió i els reptes de país. Avui s’ha trencat un dels béns més preuats del sobiranisme: la majoria parlamentària que s’havia aconseguit retenir a les darreres eleccions tot i els embats i la repressió constant de l’Estat.

Davant d’aquesta situació, Òmnium Cultural reclama a totes les forces sobiranistes una unitat d’acció que ja no es pot posposar més. Dels representants públics se n’espera capacitat per resoldre els problemes polítics, per prioritzar l’acord per sobre la diferència, per aparcar el tacticisme en favor d’un horitzó compartit. Actituds que, malauradament, bona part de la ciutadania ha trobat a faltar darrerament. La divisió dels partits sobiranistes està desconcertant una ciutadania a la qual es deuen els partits polítics.

És imprescindible, doncs, recuperar la unitat d’acció, una estratègia compartida i uns objectius clars que ens permetin avançar en l’assoliment de la República. Cal afrontar els propers mesos amb valentia, sinceritat i amb el rigor que el moment polític demana.

Des d’Òmnium Cultural seguirem treballant per assolir els grans consensos de país que ens han permès avançar i vetllarem perquè les actituds de part no s’imposin per sobre dels objectius comuns».

2.1.1.5. Comunicat d’Òmnium Cultural en resposta a l’escrit d’acusació de la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat espanyol, del dia 2 de novembre de 2018

Davant la confirmació que la Fiscalia General de l’Estat acusa el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, del delicte de rebel·lió i demana 17 anys de presó, i l’Advocacia de l’Estat l’acusa de sedició i en demana 8, la Junta Nacional d’Òmnium vol fer públiques les següents consideracions:

La Junta d’Òmnium Cultural expressa tot el suport al president de l’entitat, Jordi Cuixart, empresonat des de fa 382 nits, i a la resta d’encausats davant aquest procés vergonyós que no és altra cosa que un judici a la democràcia.
Els escrits d’acusació que han presentat aquest divendres la Fiscalia i l’Advocacia General de l’Estat contra tots els presos polítics, els membres de la Mesa del Parlament, representants de partits i de la cúpula d’Interior, són un atac sense precedents al sistema de drets i llibertats de tota la ciutadania. Els escrits d’avui suposen una criminalització de la mobilització popular transformadora. Avui l’estat de dret fa aigües; es vulneren els drets de manifestació, expressió i vaga. Es violenten les lleis per construir un fals relat de rebel·lió i alçament violent que mai ha existit.
Òmnium Cultural denuncia una operació d’estat per anul·lar el moviment sobiranista català, un moviment pacífic i cívic que defensa legítimament el dret a l’autodeterminació de Catalunya.
La macrocausa contra el procés i, en particular, el judici a un activista social i cultural com Jordi Cuixart, és un atac als drets fonamentals de tots els ciutadans de Catalunya, pensin el que pensin, votin el que votin. Però també significa un retrocés molt greu i sense precedents per a la ciutadania de l’estat espanyol. Avui l’Estat ha decidit portar la democràcia a judici.
En aquest punt, denunciem al govern de Pedro Sánchez per agreujar el conflicte i no presentar una solució política. El govern espanyol ha cedit al xantatge de l’extrema dreta i trenca d’aquesta manera tota opció de diàleg amb Catalunya. És especialment significatiu que amb l’arribada del partit socialista, l’advocacia de l’estat hagi endurit la seva posició. El relats dels fets per part de l’advocacia i la fiscalia són idèntics. Una mostra més de la manca de voluntat política del govern espanyol per resoldre el conflicte amb Catalunya.
Tot i aquest embat de l’Estat, la Junta nacional d’ÒMNIUM vol remarcar que  si algú es pensa 17 anys de presó ens faran renunciar als nostres objectius, drets i llibertats nacionals és que no coneixen Òmnium. Davant d’aquesta farsa de judici, ni en Jordi Cuixart ni Òmnium no ens defensarem de res si no que acusarem l’estat d’utilitzar la repressió, ara a través de la justícia, per carrega-ser drets i llibertats fonamentals.
Per tot això, Òmnium Cultural apel·la a una resposta majoritària i unitària del conjunt de la societat en el moment més greu de la democràcia espanyola. Des de la nostra entitat considerem que cal refermar el compromís del 80% dels catalans a favor de la defensa del dret a l’autodeterminació i la llibertat per als presos polítics.

2.1.1.6. Som el 80%: la plataforma transversal d’Òmnium a favor d’una «negociació sincera» i una solució «real» per a Catalunya

Aquesta n’és la seva plana web

«Som el 80%» és el lema de la nova campanya que engega Òmnium per expressar la «diversitat i pluralitat» de la societat catalana que rebutja la presó preventiva contra els líders independentistes i que demana «iniciar una negociació sincera per a una solució política real» per a Catalunya. L’entitat presidida per Jordi Cuixart ha presentat el Manifest aquest dimarts en un acte al Centre Cívic Convent de Sant Agustí, a Barcelona, amb la presència de l’exdiputat de la CUP David Fernàndez, l’exlíder de Catalunya en Comú Xavier Domènech, l’expresident del Pacte Nacional pel Referèndum, Joan Ignasi Elena, els exconsellers Antoni Castells, Andreu Mas-Colell i Joan Manuel Tresserres, l’exsecretària general de Podem Catalunya Gemma Ubasart, l’historiador Borja de Riquer i l’advocat August Gil Matamala, entre altres personalitats.

En la presentació de la plataforma «Som el 80%» el vicepresident d’Òmnium, Marcel Mauri, ha apel·lat a una «resposta àmplia davant d’un judici injust» i també a «sumar les màximes sensibilitats» a favor de trobar una «solució real». En resposta a una pregunta sobre si aquesta solució ha de ser un referèndum d’autodeterminació, Marcel Mauri ha assegurat que a Òmnium no li pertoca dir quines són les solucions, sinó que això correspon als governs i als partits: «Entenem que segur que passa pel diàleg i la negociació política, i passa per les urnes», s’ha limitat a dir el vicepresident de l’entitat cultural. 

Marcel Mauri ha denunciat l’Estat «criminalitzador» contra les mobilitzacions ciutadanes i ha fet una crida als altres pobles d’Espanya que «també siguin capaços d’articular una resposta que posi fi a aquest «abús». El Manifest presentat compta amb més d’un centenar de signants de diversos àmbits, des del polític fins a l’econòmic, social, acadèmic i cultural. També hi destaquen noms com l’entrenador del Manchester City, Josep Guardiola, els cantants Feliu Ventura i Alguer Miquel; els expresidents del Parlament Joan Rigol, Ernest Benach i Núria de Gispert; el líder d‘UGT i exlíder de CCOO, Camil Ros i Joan Carles Gallego; les actrius Clara Segura i Sílvia Bel, i les advocades Eva Labarta i Anaïs Franquesa (Irídia). 

L’escrit sintetitza en tres elements la seva reivindicació:

• La defensa dels drets i les llibertats democràtiques i fonamentals.
• El rebuig a la repressió i la judicialització de la política com a eina per resoldre els conflictes polítics.
• La defensa d’una solució política que «sempre ha de passar perquè els ciutadans de Catalunya puguin decidir i exercir democràticament el seu futur polític».

A través de Twitter, diversos dirigents polítics en actiu -han quedat fora de la presentació del Manifest perquè es vol focalitzar en la societat civil- han expressat el suport a la iniciativa. Entre ells, l’expresident de la Generalitat de Catalunya Carles Puigdemont, el portaveu d’ERC al Congrés de Diputats, Gabriel Rufián i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. 

2.1.2. L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA REAFERMA LA SEVA APOSTA INDEPENDENTISTA PER LA UNILATERALITAT

Entitat “ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA” / WEB de l’Assemblea Nacional Catalana

2.1.2.1. L’ANC, una entitat que malda per assolir la independència de Catalunya.

L’Assemblea Nacional Catalana és una organització que es defineix com a popular, unitària, plural i democràtica que té per objectiu aconseguir la independència de Catalunya mitjançant la constitució d’un Estat de dret, democràtic i social. El gener de 2015 tenia més de 80.000 membres, dels quals 40.132 eren socis de ple dret (pagant quota) i 39.946 estaven apuntats com col·laboradors o simpatitzants (sense pagar quota, només com a voluntaris). S’estructura en deu regions que tenen representació al secretariat nacional. Des del 24 de març de 2018 la seva presidenta és Elisenda Paluzie, qui agafà el relleu a Jordi Sànchez. La seva organització juvenil pròpia és l’Assemblea Nacional de Joves Independentistes.

2.1.2.2. L’ANC té la seva història

La idea de la creació d’aquesta entitat de caràcter polític transversal fou de Pere Pugès i de Miquel Strubell els quals es van trobar a Arenys de Munt, el 13 de setembre del 2009, dia de la primera consulta popular. Allà van decidir un procediment per fer créixer un grup inicial incorporant moltes altres sensibilitats del catalanisme tradicional de la transició. D’ells dos (a qui posteriorment s’hi afegiran en Miquel Sellarès i n’Enric Ainsa), en neix el grup creixent anomenat ‘els quatre d’Arenys’ que anirà preparant l’embrió de l’organització. Aquest embrió pren cos durant la «Conferència Nacional per l’Estat Propi» que se celebrà el 30 d’abril de 2011 a Barcelona, a la qual assistiren 1.500 persones. En aquesta conferència s’elegí com a «assessors» un grup de gent destacada del panorama català que constituirien el Consell permanent format per Aureli Argemí, Enric I. Canela, Carles Castellanos, Josep Cruanyes, Josep Dalmau, Miquel Esquirol, Patrícia Gabancho, Julià de Jòdar, Joel Joan, Enric Larreula, Lluís Llach, Fèlix Martí, Josep Maria Murià, Ferran Requejo, Francesc Ribera, Pep Riera, Blanca Serra, Eva Serra, Jordi Solé, Josep Maria Terricabras, Quim Torra, Ricard Torrents, entre d’altres; i també s’escollí l’òrgan de govern de l’entitat que és el secretariat provisional compost per Carme Forcadell, Jaume Soler, Miquel Strubell, Pere Pugès, Ricard Gené, Jordi Manyà, Àngels Folch, Xavier Pinell, entre d’altres.

L’Assemblea Nacional Catalana va constituir-se legalment com a entitat el 25 de maig de 2011, i foren escollits els seus primers càrrecs orgànics. Com a presidenta fou escollida Dolors Marin, com a vicepresident en Jordi Manyà, secretari Enric Ainsa i tresorer Josep Soldevila.

L’assemblea constituent de l’ANC tingué lloc el 10 de març de 2012 al Palau Sant Jordi de Barcelona, aprovant-se definitivament els estatuts, el reglament intern i el full de ruta cap a la independència. L’abril de 2012, Carme Forcadell fou elegida presidenta de l’entitat, mentre que Carles Castellanos fou elegit vicepresident, Llorenç Sotorres tresorer i Jordi Martínez secretari.

El març de 2013 comptava amb més de vint-i-set mil membres (13.600 socis de ple dret i prop de 13.500 com a col·laboradors).

El 8 de juny de 2013 es van celebrar les eleccions de l’Assemblea Nacional Catalana, en les quals Carme Forcadell va ser reelegida presidenta. Jaume Marfany va ser el nou vicepresident, en substitució de Carles Castellanos, Jordi Martínez es va mantenir com a secretari i Oriol Sallas va rellevar Llorenç Sotorres com a tresorer.

El 17 de maig de 2014 i després de celebrar les corresponents eleccions, Carme Forcadell i Jaume Marfany van revalidar els seus càrrecs. En canvi, Núria Guillaumes va passar a ocupar la tresoreria i Antoni Morral la secretaria, el qual va ser substituït el gener del 2015 pel Josep Colomer.

El 16 de maig de 2015 Jordi Sànchez i Picanyol rellevà Carme Forcadell a la presidència de l’entitat, en ser escollit pels membres del secretariat.

El dilluns 16 d’octubre de 2017, el president de l’Assemblea Jordi Sànchez i Picanyol, després de declarar davant la jutgessa Carmen Lamela de l’Audiència Nacional Espanyola juntament amb Jordi Cuixart d’Òmnium Cultural, foren empresonats de manera preventiva i sense fiança acusats d’un suposat delicte de sedició. Aquestes detencions, considerades «polítiques» per gran part de la societat catalana, desencadenaren un conjunt de reaccions de polítics i personatges de la societat civil, que culminaren amb la convocatòria de mobilitzacions massives la tarda del 17 d’octubre de 2017, amb centenars de milers de persones arreu del país.

2.1.2.3. L’Assemblea referma, en data del 6 d’octubre de 2018, la seva aposta de cara a l’assoliment de la independència de Catalunya per la “via unilateral” si l’Estat espanyol no possibilita un “referèndum pactat”

.

El Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana es reuní en un Ple extraordinari, el 6 d’octubre de 2018, a la seu nacional de l’Assemblea. Aquest Ple havia de celebrar-se el dia 22 de setembre, però es va posposar per poder ser tractat amb el temps i la manera adequats que requerien els temes que finalment s’han pogut tractar. En aquesta jornada, han quedat aprovats tres documents:

• “Fem la República catalana. Relat del que ens ha passat”
• “Balanç̧ de l’acció́ de Govern de la Generalitat de Catalunya”
• “Fem la República catalana. Estratègia de futur”.

Els tres documents han estat aprovats amb una clara majoria, d’entre el 71 i el 88 per cent.

Primer s’ha fet una anàlisi dels esdeveniments, des de la sentència de l’Estatut del 2010 fins a l’octubre del 2017, i s’han identificat les fortaleses i debilitats acumulades. Així, en el document aprovat es denuncia que el procés que va portar a fer un simulacre de proclamació de la república s’ha acabat. Aquest procés ha permès acumular moltes fortaleses i aprenentatges que ara s’han de posar en valor, així com aprendre i posar remei a les febleses.

Centrant-nos en l’acció de govern català, es pot constatar que cap dels compromisos electorals de les eleccions del 21 de desembre de 2017 no s’han dut a terme. El Govern de Carles Puigdemont destituït pel 155 no s’ha restituït i ni el Parlament de 2018t ni el Govern de Quim Torran no estan disposats a la desobediència necessària per fer respectar la sobirania del Parlament i avançar cap a la proclamació efectiva de la República Catalana.

2.1.2.4. Balanç de l’acció de govern de la Generalitat de Catalunya

Davant d’aquesta situació de manca de concreció i manifesta falta d’estratègia compartida del Govern, des de l’Assemblea Nacional Catalana s’insta el president de la Generalitat i el Govern de Catalunya a tota una sèrie de punts:

• Garantir l’acord estratègic i d’actuació entre JxC i ERC al Parlament i al Govern, i recuperar la unitat d’acció parlamentària amb la CUP, així com la unitat d’acció estratègica amb la resta d’actors socials republicans.
• Fer balanç de les capacitats reals de les institucions catalanes per fer efectiva la República catalana en un escenari d’unilateralitat, identificar les deficiències, traçar un pla per cobrir‐les i comunicar‐lo a la població.
• Complir els compromisos adquirits durant la investidura i preparar-se per a un embat democràtic, tot activant totes les capacitats institucionals, que han d’estar llestes, alineades i lleials a la majoria independentista del Parlament de Catalunya i del Govern de la Generalitat quan sigui necessari.
• Materialitzar la unitat d’acció estratègica entre les institucions, els partits i les organitzacions socials republicanes en la concreció d’una coordinació permanent i en la definició d’una tàctica específica per a cada actor sobiranista.
• Posar en marxa l’anunciat Consell de la República i presentar-ne l’estructura i les funcions.
• Fixar, abans del proper 21 de desembre de 2018, una única i nítida estratègia de govern per a la implantació de la República catalana. I que la comparteixi i coordini tàcticament amb tots els actors polítics i entitats compromesos amb la implantació efectiva de la República, declarada el 27-O del 2017.

Si després del 21 de desembre de 2018, el Govern de Catalunya persisteix en aquesta disparitat manifesta i desconcertant de criteris estratègics de futur i segueix emprant un llenguatge abrandat en les formes que no es correspon en absolut amb una acció de govern que defuig la desobediència i que, persistint en l’autonomisme, legítima l’acció repressora de l’Estat espanyol, l’Assemblea Nacional Catalana no acompanyarà el Govern de Catalunya i serem crítics i extremadament exigents en el compliment del seu mandat, amb mobilitzacions que tindran aquesta orientació.

Demanarem al Govern que qui no es vegi amb cor de seguir amb un procés nítid d’accions de govern que condueixin cap a la proclamació efectiva de la República catalana faci un pas al costat, i deixi el seu lloc al Govern a persones que estiguin disposades a una acció més decidida, assumint els riscos propis de la desobediència.

2.1.2.5. Pla estratègic

Sobre la base de les fortaleses i debilitats identificades i el context actual, l’ANC ha traçat un pla estratègic basat en escenaris. Així, identifica només tres escenaris que ens portarien a la independència efectiva:

• Referèndum pactat amb l’Estat espanyol a resultes d’una negociació directa bilateral
• Referèndum pactat amb l’Estat espanyol forçat per algun organisme internacional
• La via unilateral.

L’ANC ha volgut posar en rellevància que ampliar la base social no és un escenari en si mateix. Encara que fóssim el 80 %, la independència no ens vindria donada, sempre hauríem de situar-nos igualment en algun dels tres escenaris citats. A més, l’ANC entén que destensionar i pretendre una normalització en l’actual context és dilatori i desmobilitza, i no serà efectiu per assolir l’objectiu.

• En referència a l’escenari de referèndum pactat amb l’Estat espanyol, l’ANC considera que totes les manifestacions del Govern del PSOE, així com de la majoria política, social i electoral de l’Estat espanyol, indiquen que aquesta via és malauradament impossible.
• En referència a l’escenari de referèndum pactat forçat per algun organisme internacional, el considera poc probable atesos els fets d’octubre, però sí que creu que hi ha un llindar màxim de vulneració de drets o inestabilitat econòmica que podria fer que aquest escenari es produís.
• Per tant, l’Assemblea considera la via unilateral com l’escenari més probable i l’únic que depèn de nosaltres i ens permet ser proactius, ateses la incapacitat del Govern espanyol d’oferir absolutament res i de renunciar a la seva cara més repressora, així com les seves debilitats pel que fa a la governabilitat. Tot i això, l’entitat estaria disposada a renunciar a la unilateralitat si qualsevol dels dos primers escenaris es convertissin, en els propers 6 mesos, en realitats tangibles i declarades sense cap marge d’ambigüitat per part dels actors implicats (Govern català, Govern espanyol, potencial mediador).

Així doncs, l’Assemblea considera que, perquè la via unilateral es desenvolupi amb èxit, cal idealment:

• Alinear els actors clau següents: Govern, Parlament, institucions i ciutadania mobilitzada. Una vegada alineats, cal:

.

• Revalidar la declaració d’independència al Parlament i publicar-la al DOGC
• Fer una proclamació solemne de la República Catalana davant del món i demanar el reconeixement internacional de la independència de Catalunya, constituint-se en Estat
• Baixar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat i Parlament, publicar els decrets de desplegament de la Llei de transitorietat jurídica
• Deixar en llibertat els presos i preses polítics i organitzar el retorn dels exiliats i exiliades.

Per tal de seguir avançant en el desenvolupament de la via unilateral, l’ANC treballarà dotze línies d’actuació claus i prioritàries. Entre elles destaquem que:

• L’ANC desenvoluparà projectes que facin tangible la República Catalana pels ciutadans, en què s’afavoreixi una economia menys dependent dels poders polítics espanyols i dels oligopolis rendistes.
• Així mateix, es farà la màxima amplificació interna i internacional davant el judici als ostatges polítics, es potenciaran les eleccions primàries per a les Municipals 2019 per assolir el màxim d’alcaldies independentistes i la necessària regeneració democràtica.
• També es generarà un relat constant per seguir ampliant la majoria social, de manera no reactiva sinó positiva i propositiva.
• Es denunciarà, davant els organismes internacionals, la situació de vulneració de drets civils i polítics dels ciutadans catalans. Així mateix, es mantindrà la mobilització ciutadana.

En el front institucional, l’ANC demana al Govern, al Parlament i als partits independentistes que exerceixin un lideratge clar i efectiu que no tingui missatges contradictoris entre el que es diu i el que es fa realment. Així mateix, demana al Govern que es prepari per a la via  unilateral sense més dilacions i que treballi en aquells àmbits que s’han de reforçar per garantir la proclamació i el funcionament inicial de la República.

L’ANC vol enviar un missatge a tot l’independentisme que, si els tres actors, Govern, Parlament i societat civil, ens preparem amb responsabilitat i rigor en l’escenari de la unilateralitat, arribarem a l’objectiu de fer efectiva la República Catalana, igual com vam ser capaços de fer el referèndum de l’1 d’Octubre en les condicions més adverses».

2.2.  DES DE LA POLÍTICA GOVERNAMENTAL I DE PARTITS: EL FÒRUM CÍVIC I SOCIAL PER AL DEBAT CONSTITUENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA, LA CRIDA NACIONAL PER LA REPÚBLICA ANIMAT DES DEL PdCAT I EL CONSELL PER LA REPÚBLICA DES DE LA CASA DE LA REPÚBLICA DE WATERLOO

2.2.1. EL FÒRUM CÍVIC I SOCIAL PER AL DEBAT CONSTITUENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA, PRESIDIT PER LLUÍS LLACH

Entitat “FÒRUM CÍVIC I SOCIAL PER AL DEBAT CONSTITUENT” / WEB del FCS

2.2.1.1. Què s’entén pel Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent…?

El Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent, impulsat per la Generalitat de Catalunya, pretén assolir uns objectius ben clars que són: pensar, debatre i elaborar les bases i els principis generals del model de país de la República Catalana. La plataforma estarà impulsada per un òrgan assessor del Departament de la Presidènca del Govern de Catalunya.

2.2.1.3. El Fòrum Cívic i Social pretèn ser un debat de país, però sense terminis i liderat per entitats ciutadanes

El Consell assessor, que posarà en marxa el Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent, vol obrir un debat ciutadà per saber què volen ser els catalans de cara a la proclamada simbòlicament República catalana del 27 d’octubre de 2017. L’objectiu final no és l’elaboració d’una Constitució catalana de 2015 com la que es va articular per un grup de juristes liderats per Santiago Vidal. 

El President de la Generalitat, Quim Torra, es va comprometre en el debat de la seva investidura a posar en marxa un procés constituent amb l’objectiu de forjar una proposta de Constitució catalana aquesta legislatura. Així que, creant un Consell assesso per impulsar el Fòrum Cívic i Social, ho va limitar a una discussió sobre el model de país que la ciutadania vol, però senser fixar terminis amb un calendari concret. Tant Quim Torra com Lluís Llach, que pilotarà el nou òrgan, es van esforçar a deslligar la tasca d’aquest consell assessor del “procés constituent” (que no té res a veure amb el “procés constituent” de Teresa Forcades i Arcadi Oliveres), que el seu President, Lluís Llach, situa després d’una eventual independència:

“Aquest Consell no li correspon redactar una eventual Constitució catalana”

Tampoc -ni Quim Torra ni en Lluís Llach– van comprometre’s a fer una multiconsulta al final de la legislatura sobre el resultat d’aquest debat, quer sí incloïa en l’oferta que JxCat i ERC van fer a la CUP per aconseguir el seu supor a la investidura. Es va ssegurar que serias la societat civil qui decidirà què es fa amb els resultats del Debat del Fòrum Cívic i Social que proposi el Consell assessor.

2.2.1.4. Composició del Consell Cívic i Social per al Debat Constituent de la República Catalana

• Lluís Llach i Grande. Cantautor i escriptor. Ha esdevingut un referent de la cançó catalana i de la cultura per a diverses generacions. Va ser president de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent a la legislatura XI com a diputat independent de Junts pel Sí. Entre el 1969 i el 2007, Llach va enregistrar 33 discs i, en acabar la seva carrera musical, va crear una fundació per al desenvolupament al Senegal. Ha escrit tres novel·les i un llibre de records sobre Miquel Martí i Pol.

• Antonio Baños i Boncompain. Periodista i escriptor. Es va diplomar en Ciències de la Informació a la UAB. Ha treballat i col·laborat en una gran quantitat de mitjans de comunicació. Ha fet periodisme de divulgació econòmica i ha publicat dos llibres sobre aquesta matèria. Més recentment, ha escrit els llibres ‘La rebel·lió catalana’ i ‘La república possible’ que exploren els camins del procés cap a la independència de Catalunya. És portaveu de Súmate.

• Carmina Castellví i Vallverdú. Advocada i jurista. Llicenciada en Dret. Col·legiada de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Lleida. Especialitzada per a la Jurisdicció de Menors del Consell dels Il·lustres Col·legis d’Advocats de Catalunya. És advocada al Servei d’Informació i Atenció a les Dones (SIAD) del Pallars Sobirà i secretària interventora del Servei d’Assistència Tècnica del Consell Comarcal del Pallars Sobirà pels municipis de Soriguera i Farrera des del 2009. Va ser diputada independent de Junts pel Sí en la XI legislatura.

• Jordi Domingo i Garcia-Milà. Advocat. Amb més de 43 anys d’experiència en dret civil, mercantil, internacional i processal, és membre de l’ICAB des del 1975 i és portaveu de la plataforma Constituïm, que va elaborar —amb la participació activa de més de 3.500 persones— un projecte de constitució per a la República de Catalunya. Actualment és president de la Coordinadora de l’Advocacia de Catalunya.

• Albano Dante Fachin Pozzi. Membre fundador de Procés Constituent i signant del manifest fundacional de Podemos, “Mover Ficha”. Entre 2015 i 2017, va ser diputat per Catalunya Sí Que Es Pot. Va fundar la revista Cafèambllet i ha escrit dos llibres: “Artur Mas: on són els meus diners” i “Informe Urgent des dels escons 4 i 5”.

• Jaume López Hernàndez. Professor de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra. És doctor en Ciència Política i de l’Administració i Màster en Teoria Política i Social i en Filosofia de les Ciències Socials. Va ser membre fundador i portaveu de Reinicia Catalunya i relator del Cicle de debats «Processos constituents al món», organitzat per la Generalitat de Catalunya. És autor de diversos llibres sobre dret de decidir i processos constituents arreu del món.

• Àngels Martínez Castells. Professora de política econòmica (UB). És doctora en Ciències Econòmiques. Ha investigat sobre gènere, economia crítica i feminista, salut pública, immigració i ciutadania, entre més. Ha treballat també en la Història del Pensament Econòmic. Va ser diputada de CSQP al Parlament de Catalunya la XI legislatura i té una llarga trajectòria com a activista social en diverses organitzacions.

• Albert Noguera Fernández. Jurista i politòleg. Professor de Dret Constitucional a la Universitat de València. Autor d’una extensa obra sobre poder i processos constituents, teoria de l’Estat i drets socials. Ha estat assessor de diferents processos constituents a Llatinoamèrica, on també ha estudiat les noves formes de participació política. És autor de diversos llibres com ‘Utopia i poder constituent’ o ‘El subjecte constituent’, entre més.

• Montserrat Palau i Vergés. Doctora en Filologia Catalana i professora titular de la Universitat Rovira i Virgili i de l’Institut Interuniversitari d’Estudis de Dones i Gènere (IIEDG). Assagista, escriptora i col·laboradora en diversos mitjans de comunicació. La seva recerca s’ha centrat en la literatura contemporània, en la cultura popular i en els estudis de dones, gènere i feminismes. Va ser diputada de Junts pel Sí a la legislatura XI.

• Miquel Puig i Raposo. Economista. Va obtenir el doctorat a la UB i va ampliar estudis al MIT i a la John F. Kennedy School of Government (Universitat Harvard). Va ser el primer president del Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI). Va ser director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i també va dirigir la TVC. Actualment és el director general del Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya i regidor d’Hisenda de l’Ajuntament de Falset. Ha escrit diversos llibres sobre l’economia catalana.

• Marta Rovira Martínez. Doctora en Sociologia. Professora associada a la UOC i a la UAB. Directora de la Fundació Congrés de Cultura Catalana. Ha publicat diversos llibres i estudis sobre llengua, immigració, cultura, participació, educació, memòria, símbols, identitat nacional, i ha codirigit dos documentals. Col·labora habitualment en diversos mitjans de comunicació.

• M. Gabriela Serra Frediani. Activista social. Va ser diputada per la CUP-Crida Constituent durant la legislatura XI. Ha estat presidenta de l’Associació de Veïns de Singuerlín a Santa Coloma de Gramenet i de la Federació Catalana d’ONG per al Desenvolupament. Actualment és membre d’Entrepobles, la Fundació per la Pau, el Centre Delàs d’Estudis per la Pau, la Plataforma Pau i Democràcia, entre més.

• Beatriz Talegón. Periodista. Llicenciada en Dret, va cursar estudis d’Economia del Desenvolupament a la London School of Economics a la Universitat de Pequín. Fou secretària general de la Unió Internacional de Joventuts Socialistes. Ha treballat com a assessora del govern de Castella La Manxa a Brussel·les i com a assessora al Parlament Europeu. Ha escrit diversos llibres i és articulista i col·laboradora de diversos mitjans de comunicació.

 

2.2.4. Els objectius que pretén el Fòrum Cívic, Social i Constituent

Tanco aquest apartat amb la fotografia d’en Lluís Llach, per ser-ne el President del Consell Assesor per al Debat Constituent del Fòrum Cívic i Social per a la República, un organisme avui dia considerat de recorregut imprecís en temps de una indissimulada divisió del sobiranisme, així com també d’una agressivitat autoritària de l’Estat.

Lluís Llach ha estat suficientment criticat per haver acceptat aquest càrrec, depenent de la Presidència de la Generalitat, tot i que no remunerat, i titllat de ‘xiringuito’ per C’s (en català ‘un bar de platja’) immediatament de veure la llum l’organime que presideix. Per això, cal fer-li justícia i res millor que transcriure les paraules sobre el tema del periodista Antoni Bassas: 

“No és ni el càrrec ni el moment ideal per lluir-se, sinó més aviat per ser víctima de les bromes fàcils de ‘xiringuito’. I, en canvi, en Lluís Llach és aquí. Potser el que sobta als crítics és que una persona de 70 anys que té l’ego més que cobert i la vida resolta, i que havia decidit acabar els seus dies al Senegal, dedicat a la seva Fundació i a escriure, hagi optat per continuar preguntant-se què pot fer pel seu país sense res a canvi. No anem sobrats ni de talent ni d’esperit de servei. Llach té les dues coses i és fantàstic que les continuï posant a disposició del diàleg sobre el futur col·lectiu”

El Fòrum Cívic i Social té com a missió:

• Promoure el debat constituent a Catalunya.
• Pensar, debatre i elaborar les bases i els principis generals del model de país de la República Catalana

 

2.2.2. LA «CRIDA» NACIONAL PER LA REPÚBLICA

 Entitat “CRIDA NACIONAL PER LA REPÚBLICA” / WEB de la CNR

2.2.2.1. Què és «La Crida» Nacional per la República (CNR)…?

«La Crida Nacional per la República» es defineix com un  un moviment polític independentista català. Va ser presentat el juliol de 2018 com un espai polític sorgit de Junts per Catalunya, formació liderada per l’expresident de la Generalitat, Carles Puigdemont. Va celebrar el seu congrés fundacional el 27 d’octubre de 2018 al Pavelló Congost de Manresa, just un any després de la declaració d’independència del Parlament de Catalunya. Té la intenció de constituir-se com a partit a finals de 2018 o inicis de 2019.

 

 

2.2.2.2. Fem història de la CNR

Després del referèndum de l’1 d’octubre del 2017, la declaració d’independència i la posterior aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola, el govern espanyol va convocar unes eleccions al desembre del mateix any. En aquestes eleccions van tornar a guanyar les opcions independentistes, però el govern de Madrid va impedir que Carles Puigdemont fos investit president. Puigdemont, a l’exili, va intentar internacionalitzar la causa catalana i continuar liderant la coalició electoral Junts per Catalunya.

Després de diverses tensions internes, el juliol de 2018 va presentar la Crida Nacional per la República, una nova proposta per intentar crear un espai central i aglutinador de l’independentisme català. Segons Agustí Colomines, un dels seus impulsors, la Crida, s’inspira en «una combinació de l’Assemblea Nacional Catalana i del PSUC», en el moviment En Marche! que en un any va dur Emmanuel Macron a l’Elisi francès, o fins i tot en l’SNP escocès.

Durant els mesos previs a la presentació es va registrar el nom de Moviment 1 d’Octubre i es va tantejar fer servir Junts per Catalunya, però el Partit Demòcrata Europeu Català va registrar la marca com a partit polític el mateix juliol de 2018.

La Crida Nacional per la República es va presentar formalment com un moviment amb ganes d’esdevenir un partit polític el 16 de juliol de 2018 a la sala Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, en un acte on van intervenir Gemma Geis, Ferran Mascarell, Toni Morral, Carles Puigdemont (via videoconferència), Jordi Sànchez (via missatge escrit) i Quim Torra (via missatge d’àudio). Durant les dues primeres hores el web va rebre més de 3.000 adherits.

Entre el grup promotor inicial hi ha Josep Ferrer, Germà Bel, Aurora Madaula, Marc Guerrero, Elsa Artadi i Eduard Pujol.

Els presos polítics Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn van demanar en un article publicat als mitjans que el Partit Demòcrata se sumès al moviment. El 21 de juliol de 2018, durant la primera assemblea nacional del Partit Demòcrata, el partit va acordar recomanar l’adhesió als seus associats i iniciar un procés de negociacions bilaterals.En declaracions posteriors a l’acte, la resta de partits independentistes amb representació parlamentària (ERC i CUP) van interpretar-ho com una nova refundació del espai polític que abans ocupava Convergència.

2.2.2.3. El Congrés de Manresa del 27 d’octubre de 2018

Es va presentar al Pavelló Congost de Manresa la ponència política, en un acte on van participar Gemma Geis, Ferran Mascarell i Toni Morral. Es preveu que la convenció fundacional tingui lloc el 6 de desembre del 2018.

Un any després de la proclamació de la independència al parlament, la Crida Nacional per la República ha començat el seu procés fundacional amb els objectius de:

• Aconseguir l’hegemonia independentista i el compromís de culminar el procés.

La cançó amb què han tancat l’acte els congregats al pavelló Nou Congost de Manresa, resumia el missatge que Carles Puigdemont havia enviat des de Bèlgica: ‘No surrender’, de Bruce Springsteen: 

‘Cridem a la mobilització política perquè no ens hem rendit ni ens rendirem.’

Puigdemont ha fet una arenga a la ciutadania perquè participi de la constitució del moviment, que ja ha començat els tràmits per a constituir-se com a partit polític. S’ha vist des d’una pantalla gegantina: 

https://en.wikipedia.org/wiki/No_Surrender_(song)

Puigdemont ha al·legat que continuaran de la manera que els sembla més eficaç: ‘Amb la màxima unitat.’ Després de la ‘reacció en cadena’ que creu que va generar l’1-O a tot el món, Puigdemont ha sentenciat que la Crida seria capaç de generar-ne una altra.

El pavelló manresà s’ha omplert de crits de llibertat per als presos polítics i exiliats i de proclames d’unitat. Eren els dos lemes que, en forma de petites pancartes, s’han trobat els assistents a les butaques del pavelló, que s’ha omplert. ‘Ni un pas enrere’ també ha estat molt corejat, especialment durant la intervenció del president de la Generalitat, Quim Torra, que ha insistit en l’ultimàtum que va fer al parlament durant el debat de política general: ‘El crèdit del president Pedro Sánchez s’ha acabat.’ L’auditori, dempeus, ha aplaudit i ha respost amb crits d’independència. ‘Volem veure la República catalana proclamada, aquest és l’esperit de la Crida’, ha etzibat Jordi Sànchez, en lletra viva des de la presó dels Lledoners. El moviment ha volgut exhibir diversitat interna i el batlle de Montblanc, Josep Andreu, d’ERC, ha escenificat el seu suport a l’organització. La Crida ha posat tota la carn a la graella, amb una escenificació pròpia dels grans mítings electorals. No ha faltat el televisiu esclat de serpentines final.

A l’exterior, els qui no havien pogut entrar han seguit l’acte en una carpa habilitada. Quim Torra i la consellera de la Presidència, Elsa Artadi, s’hi han adreçat abans de començar l’acte. En total, hi han assistit sis mil persones, segons l’organització. Elsa Artadi i Ferran Mascarell, delegat de la Generalitat a Madrid, han presentat els eixos de la ponència política. Els diputats de JxCat Toni Morral i Gemma Geis n’han exposat les bases organitzatives. La Crida no renuncia a ‘cap via pacífica i no violenta’ per a fer efectiva la declaració d’independència i instaurar la República ‘a l’empara de la causa justa de la independència’. Puigdemont serà el president impulsor de l’organització, que també tindrà un altre president executiu i un secretari general. Les deu mil persones que s’han adherit com a fundadores podran esmenar a partir d’ara les dues ponències, que ‘aprovaran definitivament el 19 de gener en un congrés constituent en què també s’escollirà la direcció’.

2.2.2.4. Desconfiança i rivalitat partidista

Puigdemont ha argumentat que un ‘país nou’ necessitava una nova manera de fer política. ‘Devem ser la primera força política que neix per poder desaparèixer’, ha remarcat, insistint en el compromís de dissoldre la Crida si s’aconsegueix la independència. El president a l’exili ha dit que no demanaven que es renunciés a carnets ni a ideologies. La Crida permet la doble militància, tot i que el PDECat i ERC ho prohibeixen als seus militants. Puigdemont, que ha estat rebut amb crits de ‘president’, ha subratllat que treballaven per aconseguir una república independent per la via no violenta i apel·lant al conjunt de la població. Quan Torra s’ha referit al president espanyol, l’auditori ha xiulat. Després d’insistir que el crèdit polític de Pedro Sánchez s’havia acabat, Torra ha advertit que si el judici contra els presos polítics acabava amb una sentència condemnatòria, s’hi enfrontarien com va fer la ciutadania l’1-O i el 3-O. ‘Aquesta serà la nostra resposta’, ha declarat. El president de la Generalitat ha titllat de ‘farsa’ el procés judicial. El veu com una causa general contra l’independentisme que s’ha construït des de la Moncloa i la Zarzuela. També ha demanat a la ciutadania que ompli dimarts a la tarda la plaça de Sant Jaume, coincidint amb la presentació del Consell de la República al Palau de la Generalitat.

Jordi Sànchez ha dit que, si després de l’1-O no es van fer prou bé les coses, va ser per la desconfiança i la rivalitat partidista. Des dels Lledoners, també ha advertit que s’equivocaven els qui preveien que acotarien el cap com ‘gossos mesells’, i que acceptarien el ‘joc autonòmic’ i que s’arrossegarien per bescanviar ‘clemències judicials’ i gests cap als presos. En la carta que ha estat llegida, ha emplaçat els adherits a recórrer el país perquè la nova organització s’implanti a cada poble. ‘Unitat i lleialtat a un projecte compartit: el de la independència’, ha demanat.

2.2.2.5. Apel·lació a les bases del PDECat i ERC, així com a la unitat de tots els partits independentistes

El batlle de Montblanc és el primer càrrec intermedi d’ERC que fa el pas a la Crida. El nucli fundador espera que n’hi hagi més, igual que del PDECat. ‘Crec que és indispensable la unitat de tots els independentistes per a aconseguir els nostres objectius’, ha dit Josep Andreu. També ha opinat que era ‘imprescindible’ que els independentistes anessin plegats a les pròximes eleccions europees. El moviment apunta cap a les bases i l’electorat del PDECat i ERC. Del PDECat, és conegut l’aval de la seva vice-presidenta, Míriam Nogueras. ‘Avui neixen coses noves i deixem enrere les velles i obsoletes’, ha piulat. En canvi, el president del partit, David Bonvehí, no ha assistit a la convenció fundacional i tampoc no ha amagat el malestar perquè la Crida es constitueixi com a partit polític. A l’escenari, hi ha pujat la diputada del PDECat al congrés Lourdes Ciuró.

També han explicat breument per què donaven suport a la Crida l’ex-diputada d’ERC Maria Àngels Cabasés; l’ex-consellera Marina Geli; l’ecologista Santiago Vilanova; el president de l’AMI i batlle del Port de la Selva, Josep Maria Cervera; el portaveu del grup parlamentari de JxCat, Albert Batet; la batllessa de Sant Cugat del Vallès, Carmela Fortuny; l’ex-tresorera de l’ANC Núria Guillaumes; i els fills de presos Laura Turull, Beta Forn i Oriol Sànchez, entre més. A la tribuna de convidats, hi havia el vice-president d’Òmnium, Marcel Mauri; diversos diputats de JxCat, com Josep Costa i Eduard Pujol; els consellers Damià Calvet i Miquel Buch, i l’ex-dirigent de CDC David Madí, a més de l’escollida candidata del PDECat a l’ajuntament de Barcelona, Neus Munté. Entre el públic, també hi havia l’ex-batlle de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal.

2.2.2.6. Xavier Sala i Martín i Ramón Cotarelo, símbols de la diversitat ideològica

L’economista Xavier Sala i Martín i el politòleg i escriptor Ramón Cotarelo han intervingut plegats, en una altra exhibició de la pluralitat ideològica que pretén conviure a la Crida. ‘Mai a la vida no havia estat tan emocionat veient els noms dels consellers’, ha dit Xavier Sala i Martín. A partir d’una paràbola, l’economista ha conclòs: ‘Si tu vols llibertat, els collons del toro has de tocar.’ El politòleg i escriptor Ramón Cotarelo, que ha fet un esforç per parlar en català, ha assegurat que s’havia quedat atònit veient a la televisió que uns tertulians deien que la Crida era un projecte personal de Puigdemont. ‘No hi ha projectes col·lectius fins que no són exposats al poble i el poble els accepta’, ha defensat. Cotarelo, que ha intervingut al costat de Sala i Martín, ha citat Karl Marx per dir: ‘Les idees esdevenen una força material que ens arrelen als pobles. La idea és aquí i el poble també.’ També ha citat Mao Zedong davant un Xavier Sala i Martín somrient.

2.2.2.7. El manifest fundacional de «La Crida» i els seus objectius

 

2.2.3. EL CONSELL PER LA REPÚBLICA / «LA CASA DE LA REPÚBLICA» A WATERLOO

Entitat “EL CONSELL PER LA REPÚBLICA” / WEB del CR – “CASA DE LA REPÚBLICA” / WEB de la CR

2.3.1. El Consell de la República que és a la seu a la Casa de la República de Waterloo té una definició

El Consell de la República és el nom d’una organització privada que pretén ser un govern en l’exili, i que té per objectiu fer efectiva la independència de Catalunya, culminar el procés constituent de la República Catalana i internacionalitzar la causa republicana. També promou la defensa dels drets civils i polítics. El Consell està format per un president i set membres.

Una vegada en complet funcionament, el Consell vol tenir reunions setmanals periòdiques per coordinar-se amb el govern de la Generalitat, i que aquesta reconegui l’autoritat del Consell a l’hora de prendre decisions polítiques.

El president del Consell de la República és Carles Puigdemont. El Consell està format per la presidència, dos membres de JxCAT, dos membres d’ERC i un de la CUP-CC.

Formalment, el Consell de la República és una entitat privada i el seu finançament és 100% privat. Es pretén que un fons obert a la ciutadania s’encarregui de rebre aportacions de la societat civil d’una manera transparent. La seva seu resta instal·lada a Waterloo en la denominada “Casa de la República”.

2.3.2. Els objectius del Consell per la República

• Ofensiva judicial i diplomàtica contra el Regne d’Espanya: El primer de març Puigdemont va efectuar la primera de les accions jurídiques contra l’estat espanyol, amb una denúncia interposada al Comitè de Drets Humans de l’ONU. El document, anomenat Puigdemont -v- Spain, va ser el primer d’una sèrie d’accions a nivell internacional. El seu advocat és Ben Emmerson.

 

• Redacció de la Constitució de la República Catalana: El Consell vol organitzar el procés constituent que hauria de portar a la redacció de la Constitució Catalana.

 

• Activació d’un model o registre de discussió popular basat en l’experiència d’altres països.

 

• Creació d’un sistema de democràcia digital activa: Aquest autonomenat «govern a l’exili» impulsaria un sistema de democràcia digital, inspirat en països com Estònia que utilitzen el vot electrònic en les eleccions. Aquest sistema de participació ciutadana aniria cap a una democràcia activa, semblant a l’exemple de Suïssa.

Acte de la presentació del CONSELL PER LA REPÚBLICA, des de la Sala Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya amb els parlaments de Pere Aragonés, vice-president del Govern de Catalunya, Toni Comín ex-conseller de Sanitat, de l’ex-president Carles Puigdemont i del President Quim Torra, en cloure la sessió

 

Parlament de Carles Puigdemont en la presentació del Consell per la «República des de Waterloo»

 

 

 

[3] ENTRE EL DESENCANTAMENT DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA I L’AFANY QUE, EN TOCAR TERRA, PUGUI TORNAR A ENLAIRAR-SE 

3.1. Entre el desànim i la confiança

Ja fa alguns dies que -atenent la pèrdua de la majoria absoluta del bloc independentista en el Parlament de Catalunya a causa dels tripijocs creatius i fantasmagòrics del magistrat Pablo Llarena, així com les decisions coherents, però no menys preocupants de la CUP-, el meu cap amoïnat i encaparrat, en contra dels desitjos delerosos del meu cor, li’n ronden presagis turbulents i confusos sobre el tarannà del procés independentista, actualment descompensat i desnortat, amb un desaquilibri flagrant entre les línies vertebradores del seu esquelet estructural afermat descompensadament, si es pot dir així, per les forces de:

• L’Òmnium Cultural
• L’Assemblea Nacional Catalana
• El Fòrum Cívic i Socia per al Debat Constituent
• La Crida Nacional per la República / La Casa de la República
• El Consell per la República Catalana de Waterloo
• El grup independentista del Parlament de Catalunya
• El Govern de la Generalitat de Catalunya
• El poble de caire independentista amb tota la seva bona gent

Tot i això, ve a tomb perquè -en resumir-ho fàcilment- podríem posar-nos d’acord en establir un ser desencantament en aquests moments d’incerteses. Nogensmenys, he trobat un article de l’escriptor Sebastià Alzamora que, per la seva desencantada cruesa sobre el procés independentista, avui també faig meu. Tot i això, em seria ben plaent que la situació canviés i, com d’altres vegades, en el moment de tocar fons, poguéssim enlairar-nos de nou i seguir volant cap a l’objectiu final. Fer, d’aquesta terra, allò que Thomas S. Harrington -catedràtic d’estudis hispànics del Trinity College de Hartfort (Connecticut, EUA) ens parla a proposta escrita de l’Antoni Bassas que ens diu:

“S’acaba de presentar el llibre «Una democràcia cívica en temps autoritaris» d’edicions Gregal 2018. I aquesta democràcia som nosaltres els catalans perquè amb tots els defectes tenim un moviment de persones dotades d’una prosperitat relativament alta dins dels cànons del consumisme qjue estem dient que no estem satisfets ni apàtics, que tenim somnis d’una vida diferent i que estem disposats a organitzar-nos de forma pacífica per aconseguir-la. I al costat, hi tenim un Estat violent inclinat a castigar-nos pel pecat de persistir per aconseguir els nostres objectius. Harrington enveja de Catalunya la dignitat que voldria per al seu país i per l’home contemporani:

• La resistència a esdevenir súbdit i…
• La lluita per no perdre la condició de ciutadà…”

Tornant al “Procés independentista i el desencantament actual”, Sebastià Alzamora -potser amb un grau de pessimisme massa encimbellat del que personalment jo en defugiria en part- ens fa la reflexió següent:

“El Procés ha entrat en una fase com la d’aquestes sèries televisives que, després d’ahver tingut les seves temprades més exitoses i d’ahaver esgotat les millors idees, s’emboliquen en un sens fi de trames inversemblants, idees improvisades, cops d’efecte que no venen a tomb i amanides que mesclen vells personatges que intentes reprendre els seus millors moments amb d’altres de nous que no quallen. D’ocurrències i virgueries no en falten; una altra cosa és que tinguin algun sentit més enllà de la voluntat d’insuflar vida artificial a la sèrie i allargar-la a veure què en surt.

En dos dies se’ns han presentat oficialment dues idees llargament anunciades:

El Consell per la República i El Fòrum Cívic i Social Constituent.

Pel que se n’ha pogut entendre, el primer s’encarregarà d’internacionalitzar el Procés (així, en abstracte), i el segon, de «pensar com organitzar un debat a escala nacional sobre el model de país», com encertava a resumir-ho ( (no era fàcil) Núria orriols en la seva crònica de l’ARA. Se suposa que són «estructures d’estat» i instruments «per fer República», però el fet és que el primer sembla fantasmagòrric, i el segon, una espècies d’autocaricatura. Per internacionalitzar el Procés fa falta alguna cosa més que l’agenda per atapeïda quer sigui de conferències i entrevistes del President Puigdemont en fòrums i mitjans europeus. Pel que fa al Fòrum Cívic i Cocial Constituent, l’absoluta falta de conscreció dels seus objectius, calendari, mitjans i composició el conveteixen en un producte inconsistent, eteri i buit de contingut, que pel que sembla pensarà la manera de tal vegada animar les entitats cíviques de Catalunya a convocar reunions entre elles perquè després es tornin a reunir i vagin fent manifestos i declaracions. Té la paraula «constituent» al nom però té res a veure amb cap procés constituent (només amb un debat constituent). I amb tot el respecte a la importància de Lluís Llach com a artista, posar-lo a ell al capdavant només sembla una manera d’apel·lar al vessant més sentimental de la ciutadania independentista, al preu de fer la broma més fàcil. I a això hi contribueix ell magteix, fent la presentació de l’invent amb un posat desmenjat i fent-se repetir les preguntes:

«perquè no hi tinc pràctica» o dient que no domina «això de les lleis i els números».

La realitat és que Junts per Catalunya i ERC han aconseguit la fita del fer que se nphagi anat en orris la majoria independentista al Parlament -en una exhibició atroç d’irresponsabilitat-, que el Govern no troba la manera de tirar endavant els pressupostos i que la CUP ha enfilat més decididament que mai el camí de l’antipolítica més silvestre i estèril, encantats d’escoltar de fons els aplaudiments de la claca de sempre que els elogia per «coherents». això és el que hi ha, i aquest rosari de consells improbables per fer coses que no s’està en condicions de fer potser servirà per allargar la sèrie, però sobretot per suscitar l’avorriment i el desencantament fins i tot dels qui en varen arribar a ser fans”

3.2. La conducció feta pels polítics responsables de dur a bon terme tot el procés independentista, potser podria considerar-se un engany…?

Entremig dels desànims que actualment ha proporcionat el procés hi ha la instal·lació en alguns sectors de la societat que, pel que fa als esdeveniments de fa un any i en concret entre l’1-O i el 27-O de 2017, tot va ser un engany. Una una gran mentida. Una farsa. Un frau polític que es va aprofitar de la bona fe de molta bona gent…

La llibertat d’expressió, en referència a les opinions emeses, pot sorgir de les pròpies conviccions personals, de bones o males vivències subjectives, d’emocions confessables o inconfessables, dels recels que neixen de mentalitats conspiradores, d’opinions al servei d’estratègies de la propaganda. Tot és lliure i permès i el dret d’expressar-se és sagrat, però no tot resulta ser legítim i respectable i el pensament i l’opinió que aquest mateix dret empara, por arribar a ser profundament menyspreable.

I tornant al tema que ens ocupa, podria haver passat que els líders polítics, que fa un any es van jugar la pell i resten ara a la presó o a l’exili, haguessin pecat d’ingenuïtat i que la seva acció impotent els hagués dut a la desfeta. A més d’ingenus, posem que s’haguessin equivocat d’estratègia i se’ls pogués atribuir un error de càlcul en voler començar la ruptura amb un referèndum. Fins i tot, pot haver qui, per impaciència, només hi vegi un fracàs rotund. Tanmateix, passar de la impotència, l’error o el fracàs -que són judicis sobre els fets– a l’acusació d’engany i d’haver-los mentit cínicament -que seria un judici moral-, és un salt per al qual no hi ha fonament sòlid. Aquesta presentació sobre la possibilitat d’una mentida la resol en Salvador Cardús quan expressa:

“M’és impossible d’acceptar la hipòtesi de l’engany i la mentida. Primer, pel llarg compromís amb la independència de les persones que van prendre decisions extramadament difícils en moments tan complexos. I després, perquè es tracta de persones que no estan en condicions de defensar-se d’aquestes acusacions sense agreujar encara més la seva situació penal. Per això, trobo que dir ‘que no hi havia res preparat’ és una verdatadera infàmia”

De fet, l’independentisme -malgrat tot- ha perdut la por i resisteix les amenaces. També suporta bé l’autocrítica i aguanta estoicament les desunions. Però no es mereix sometre’l permanentment a una crisi d’autoconfiança, i menys carregant contra els líders empresonats o a l’exili. Seria irresponsalbe i obscè.

3.3. A l’espanyolisme retrògrad cal oferir-li’n un obsequi de gratitud –“penates o lares”– per col·laborar a alimentar l’independentisme l’esperança de tornar-se enlairar

Pujarà el volum de la cridòria ultradretana perquè, segons les enquestes, C’s arrabassa el PP i l’altra formació que està -“tamquam leo rugiens”, en expressió llatina- a l’aguait com Vox, que també rescabalarà alguns vots i agitarà la pressió electoral. El PP de Pablo Casado, -tot i que algunes vegades, conjuntament amb el seu bessó-rival Albert Rivera, i amb la intervenció en escena del ventrílog José Maria Aznar i els seus ninotets ben ensinistrats, seguiran exigint l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola per un temps indefinit, incloent-hi la intervenció de TV3 i Catalunya Ràdio, dels Mossos d’Esquadra i de l’Ensenyament. I com si això no fos pas poc, amb la petició d’il·legalitzar els partits independentistes, es proposa i manifesta a Catalunya una tendència a  instaurar-li’n un estat d’excepció permanent i establir-hi un govern unionista que desmantelli qualsevol estructura de caràcter nacional catalanista, sigui cultural, educativa, de comunicació o de seguretat.

Com diu Joan Baptista Culla, professor de la UAB i historiador:

“…com un 1939, però sense afusellaments. De fet, ¿quina altra cosa està exigint si no José Maria Aznar quan titlla d’error la convocatòria electoral del 21-D de 2017 -la que va signar Mariano Rajoy-, quan invoca la llei de partits polítics per prohibir-ne uns quans, quan crida a “desarticular i erradicar el secessionismo”, inclosos “sus aparatos mediàticos, culturales i financieros…?”

Perquè contra Catalunya i, en concret contra l’univers independentista, tot s’hi val. Com sempre. I a més a més, sabent que la mà dura i l’acusació de “cop d’Estat” (a vegades diuen ‘cop a l’Estat’) és compartit pels sectors més influents dels mitjans de comunicació, de l’empresa i de les finances, en definitiva, de la mateixa política d’Estat, de la Corona, de la policia i de l’exèrcit i de la justícia. Començant pel Tribunal Suprem que dóna per vàlida la instrucció del magistrat Pablo Llarena, que destila un esperit d’escarment i de venjança, malgrat que ha estat impugnada per la justícia de diversos països i que obrirà un judici que significarà un moment de màxima sotsobra democràtica per Espanya.

Joan Baptista Culla, davant d’aquest espectacle aterridor, aporta una imatge d’esperanza per a l’independentisme. Fa referència als “lares i penates” de les antigues “domus romanes”. Ho explica així:

“Si als rebedors de les llars actuals hi hagués, com hi havia a l’entrada de qualsevol ‘domus’ romana, un petit altar consagrat al culte dels déus domèstics, de les petites divinitats protectores de la família, de l’estirp, de la comunitat propera i dels seus interessos -eren els anomenats ‘lares i penates’-, aleshores a tots els habitatges dels independentistes catalans s’hi hauria de retre culte a Pablo Casado, a Albert Rivera, a José Maria Aznar…, i fins i tot al recentment cessat cap de la Policia Nacional a Navarra, Daniel Rodríguez López, entre molts altres i com exponents de les barbaritats que se solen pronunciar contra Catalunya i els catalans independentistes…

…Sí, perquè, a veure: enmig d’aquest tan poc engrescador primer aniversari de la tardor del 2017, contemplant amb el cor encongit la indissimulable divisió dels dirigents entre ‘legalistes’ i ‘pragmatistes’, desconcertats davant la cacofonia de discursos i ultimàtums, perplexos en percebre l’abundància de gesticulació i la penúria d’estratègia i de tàctica, ¿què impedeix a la gran majoria d’independentistes engegar a fer punyetes la causa que els ha mobilitzat des del 2010, guardar al racó més amagat de la calaixera  estelades i llaços grocs i acudir en actitud penedida a suplicar als senyors Antoni Fernández Teixidó o a Ramon Espadaler que els condueixin de nou al bon camí d’un ‘catalanismo bien entendido’…?”

I és que allò que galvanitza, cohesiona i encara esperona els rengles independentistes, sobiranistes o autodeterministes, allò que empeny els seus membres a manifestar-se una vegada i una altra, a seguir penjant i lluint llaços grocs, a convertir certs llibres del procés independentista en ‘bestsellers’.., és el discurs de l’odi que arriba des d’un espanyolisme desbocat i que impossibilita cap mena de replegament digne i empeny a persistir contra vent i marea o acceptar una capitulació humiliant i devastadora. De fet, cada vegada que es titlla als presos i exiliats de colpistes, que s’exigeix repressió i mà dura contra Catalunya, que s’amenaça amb més 155.., s’està injectant en l’avui fràgil moral independentista una potent descàrrega d’ànims i de certeses. Per això, tot aquest espanyolisme tan retrògrad, obscurantista i reaccionari…

“…mereix gratitud i hauria de rebre ofrenes i libacions, igual que els antics ‘lares’ i ‘penates’ ara mateix. I sort en tenim”

3.4. Entre la malaurada caiguda cap al desencantament i la força impetuosa que retornarà l’enlairament

Hem parlat en aquest tema sobre la «República en construcció», en escatir dos temes d’importància, al redós de l’aniverari de la proclamació de la República catalana, com n’han estat:

• La pèrdua de la majoria absoluta del partits independentistes en el Parlament de Catalunya i les seves conseqüències…

• La visió de dos grans personatges històrics a quí se’ls ha demanat com veurien ells, en el cas que en la consecució cap a la República, l’Estat espanyol no s’avingui a un pacte negociat, i s’hagi de tornar a procedir de forma unilateral per obtenir la lndependència:

  • Carl Philipp Gottlieb von Clausewitz
  • Mohandas Karamchand Gandhi

Igualment, associacions i institucions, a banda de la tasca del Govern de la Generalitat de Catalunya, que va guanyar les eleccions dels 21-D de 2017, el Parlament de Catalunya i els partits polítics independentistes, ha calgut esmentar -per tal d’empènyer l’edificació de la República- unes Entitats civils compromeses i la creació d’unes Institucions oficials concretes que han estat  explicades a bastament:

a) Entitats civils compromeses: 

• L’Òmnium Cultural i 
• L’Assemblea Nacional Catalana. 

b) Institucions oficials i de Partits polítics:  

• El Fòrum Cívic i Social per al Debat constituent i el seu Consell assessor
• La Crida Nacional per la República 
• El Consell per la República amb seu a la Casa de la república de Waterloo.

Catalunya, com a Nació històrica que n’és –consulti’s el preciós reportatge del Museu de Catalunya-, malgrat les veus que li’n treuen aquesta categoria, busca el seu Estat propi, mitjançat un procés d’independència d’Espanya, per tal de:

• Preservar la llengua catalana, així com la història, cultura, costums i tradicions pròpies del territori català.
• Posseir la formulació d’una Constitució catalana pròpia i moderna que articuli els aspectes del nou Estat.
• Millorar la vida ciutadana en tots els aspectes, sobretot en aquells que el Govern espanyol ha vulnerat sistemàticament, [Hisenda i Economia, Sanitat, Ensenyament, Justícia, Seguretat, Infraestructures, Empresa, Relacions exteriors, Universitat, Habitatge i Obres públiques, Innovació, administració pública, Cultura, Treball Afers Socials i Família, propaganda, Agricultura-Ramaderia-Pesca i Alimentació, Territori i Sostenibilitat, …/…] sense haver de dependre del sistema autonòmic actual.
• Trencar amb el tarannà espanyol, de subordinació i de difícil convivència, per poder assolir, des de la igualtat i no des de la summissió, una millora relacional i d’ajuda mútua en tots aquells camps en què sigui de precís.

Recupero aquí un article del Diari El Punt Avui+ on s’especifiquen «100 arguments per dir sí a la independència» amb un luxe descriptiu de raonaments acurats i objectivats.

Tot i això, amb el pensament posat en els presos polítics i les persones exiliades. I en un moment en què la Fiscalia de l’Estat espanyol és a punt d’acusar formalment, amb penes duríssimes i injustes els actors d’una causa, construïda sobre la base d’una ficció perversa, que propiciaren -tossudament i ferma-, la votació d’un Referèndum a  l’1-O i endegaren, posteriorment, la Proclamació, sense efecte jurídic, de la República el 27-O de 2017.

En finalitzar aquestes lletres, no només em dansa pel cap, sinó que també se m’encongeix el cor, en pensar i deplorar com aquest gran i greu problema plantejat d’antuvi entre Espanya-Catalunya, i que els manuals democràtics assenyalen d’acarar-lo i solucionar-lo des del vessant estrictament polític, no hi hagi hagut manera de resoldre’l eficaçment amb una intervenció dialogada-negociada-pactada, entre uns i altres. Al contrari, en tota aquesta darrera dècada, els fracassos han anat arribant i empenyent-se progressivament. De tal manera, que hi han fet estada endèmica, tot sacsejant els tres pilars que fonamenten l’Estat democràtic d’un país en fer prevaldre la ceguessa de visió per sobre la mirada d’una solució política. Fracàs, doncs, d’una crisi constitucional molt important:

• La del poder legislatiu: consigno aquí els avatars de l’Estatut de Catalunya entre els anys 2006-2010.
• La del poder executiu: només cal repassar l’actuació del Govern de Mariano Rajoy.   
• La del poder judicial: vegi’s el funcionament de la maquinària judicial  contra els actors del procés independentista.

Tanmateix, porto aquí -com a imatge simbòlica i esperançadora- la figura de Josep Tarradellas, confinat a Saint-Martin-le-Beau en el seu exili d’anys i panys. I pretenc unir aquesta figura, que va tenir la fortalesa pacient de mantenir la legitimitat política de la Generalitat Republicana, amb la tasca de tothom que actualment participa en aquesta gran i noble empresa constructiva cap als anhels republicans independentistes i, en especial, als qui són a les presons de Lladoners al Bages, a Puig de les Basses a Figueres o a la d’en Mas d’Enric al Catllar, així com als exiliats a Bèlgica, Anglaterra i Suïssa -perseguits uns i altres per la injustícia- i a tothom que, de bona fe, pacíficament i convençuda, malden amb més o menys dificultats per fer el cim.

Certament que el Consell per la República a Waterloo no és el mateix que el Govern de Josep Tarradellas a l’exterior. Ni la situació espanyola ni la catalana són les mateixes de aleshores. Ni molt menys. Però seria equivocat -com diu Vicenç Villatoro– menystenir aquest Consell per la República i caricaturitzar-lo com es va fer amb Josep Tarradellas. En tot cas, cal tenir en compte que:

• Contra tot pronòstic, els moviments de la història, que solen ser arcans i poc controlables, poden obrir-se a sorpreses inimaginables que, acompanyades de circumstàncies molt diverses, propiciïn de soca-rel canvis inesperats en tot allò que podia percebre’ses com immutable.

 

• Deixem, doncs, que els vents de la història ens diguin si el manteniment de mantes associacions independentistes, la creació de noves institucions i la lluita de cada dia de tantes i tantes persones implicades, servirà per seguir amb una gesticulació simbòlica i ineficaç o potser -amb l’esforç tothom-,  esdevingui tot plegat l’embrió inquiet d’una crescuda important per enlairar-nos cap al cel amunt.