EN EL 175è ANIVERSARI DE LA MORT DE JACINT VERDAGUER

Se celebra el record -en aquest any de 2020-, del 175è aniversari l’enterrament d’en Jacint Verdaguer, la mort del qual succeí a la Vil·la Joana de Vallvidrera el dia 10 de juny de 1902.

Sense cap dubte mossèn Cinto Verdaguer va ser l’escriptor que, després d’un llarg període de Decadència en molts aspectes de la vida de Catalunya, tornà a situar la nostra parla a la categoria de llengua literària, com a representant de la Renaixença que en fou de poesia, conjuntament amb en Narcís Oller que va excel·lir en la narrativa o l’Àngel Guimerà distingit en la qualitat teatral de la dramàtica. 

Tanmateix, essent hora d’anar a dormir -escric en temps de pandèmia i gaudeixo de prou temps-, obvio en aquestes ratlles l’ambivalència de la seva personalitat i, per suposat, les característiques de la seva extraordinària obra.

Tot i això, seguiré escrivint en aquesta plana web del meu domini o utilització un ventall d’apunts sobre qui fou coronat al Monestir de Santa Maria de Ripoll pel bisbe Josep Morgades ‘en nom de tota Catalunya‘, el 21 de març de 1886, amb branques de llorer -l’atribut d’Apol·lo, déu de la poesia i de les muses-, com el més gran poeta català hagut de tots els temps fins a les darreries del segle XIX. 

En el 2002 tingué l’oportunitat de dedicar l’Any Verdaguer a les planes de la Revista Claver de l’ETPC n.30 del juliol de 2002 -avui Jesuïtes El Clot-Escola del Clot– en un intent de donar a conèixer als seus alumnes i llurs famílies la importància literària i nacionalista d’aquest gran escriptor-poeta de la terra d’on som i que estimem.

I és que en la secció de l’esmentada revista s’hi va deixar informació captada d’Internet, -no sé si amb el pas del temps funcionarè correctament-,d’acord amb els link’s amagats en els enunciats següents:

• Web oficial de la «Fundació Verdaguer»
• La Casa-Museu Verdaguer
• Portal «Jacinto Verdaguer» en el «Centro Virtual Cervantes»
• Poemes de Cinto Verdaguer al cim de la Pala Alta de Serradé
• El enigma Verdaguer
• La primera edició íntegra i il·lustrada de “L’Atlàntida” per al llibre electrònic
• Auca de Jacint Verdaguer (1845-1902). Auca feta per Joan Vilamala per als alumnes de l’IES «Pius Font i Quer» de Manresa
• Original i molt completa pàgina dedicada a Verdaguer des del web del «Club Súper 3»
• Sobre la preparació de les exequies de mossèn Cinto Verdaguer
• Mossèn Cinto Verdaguer: Vida, obra, llegat, patrimoni literari, fons personal, bibliografia
• Un poeta con problemas de ‘espíritus‘
• Mossèn Cinto Verdaguer: fotos e imágenes
• Jacint Verdaguer. Universitat Oberta de Catalunya i Institut Ramon Llull
• Video Verdaguer. Natura poètica
• Fundació Jacint Verdaguer
• Verdaguer: 100 anys d’idil·lis i calvaris
• La col·lecció verdagueriana i el fons personal de Jacint Verdaguer a la Biblioteca de Catalunya

Tanmateix, em cal destacar que en un altre exemplar de la revista i escola esmentades, precisament la datada a l’abril de l’any 2007 amb el número 44 i a la secció “D’Ahir i d’Avui” intitulé un article com a:

«Una proposta multilingüe»

…en què, amb la impossibilitat de inserir-lo completament, en destaco només unes pinzellades com:

• Una reflexió sobre la terra catalana que ens embolcalla i la seva cultura que s’hi amansa posant la parla catalana com a model de màxima expressió per tal que s’insereixo fecundament a les llars, a les reunions, al carrer, a l’escola i arreu com a principal acte de comunicació…
• …i això perquè, tot i que s’ha guanyat l’aula, es va perdent l’esmentada llengua al pati i, per extensió al carrer. Tanmateix, en un món tan globalitzat, en parlar de la llengua s’ha d’aclarir que fixades les banderes distintives en el cor de cadascú/na, tractant-se de parlars diversos “quant més se’n sàpiguen i se n’utilitzin, tan millor”.
• Miguel de Cervantes i la mostra de cultura i de respecte cap a la llengua catalana en proposar el «Tirant lo Blanc» com el “mejor libro del mundo” en salvar-lo de la foguera
• Jacint Verdaguer que si bé crea una obra d’èpica nacionalista –El Canigó– on dissenya el model de pàtria, així també en una altra obra cabdal –L’Atlàntida– hi composa una èpica d’inspiració universalista.

Dos paradigmes literaris que il·lustren el reconeixement franc i el respecte recíproc de dos autors  de diferents cultures vers la pròpia de cadascun. Es parla de multiculturalitat i, en conseqüència de propostes multilingües per situar les dissemblans i heterogènis parlars en el piu de la balança, per amanyagar-los com un tresors preuat, utilitzarlos, exquisidament -segons correspongui-, sempre des del capteniment d’un esperit positiu i obert, incrementant voluntats, reconeixent i celebrnt la riquesa amagada en cadascuna de les llengües, eixamplant i engrescant la seva difusió, malgrat els dubtes, les oscil·lacions i/o les tensions que acompanyen la història inevitable dels pobles. Acaba l’article amb un recurs al silenci perquè d’aquesta manera hi puguin ressonar totes les abundoses i i multilingües paraules que erns diem per entendre’ns. conèixer-nos i estimar-nos mitjançant la utilització de cadascuna de les llengües

Se m’amunteguen petits i grans records d’aquest cèlebre capellà, ambivalent en la seva personalitat i capteniment, ressaltades en la seva biografia, però  enormement vigorós en la seva gegantina producció literària. De tot plegat ho tenim disposat en la seva biografia. De fet, només cal recollir els enunciats que conserven, en l’interior d’una classificació, tota l’obra escrita d’aquest minyò de Folgueroles i capellà  perseguit i calumniat, practicant exorcista, viatger i excursionista, així com també protegit i almoiner del Marquès de Comillas fins a ser-ne rebutjat, per adonar-se’n dels centenars de títols escrits amb la seva ploma i inspiració. Els espigolaré:

Idilis i cants místics (103-152) / Montserrat (155-209) / Càntics (213-251) / Caritat (255-276) / El somni de Sant Joan i molts sants (362-379) / Pàtria (383-415) / Jesús infant (439-501) / Roser de tot l’any (505-558) / Veus del Bon pastor (567-591) / Sant Francesc (595-628) / Flors de Calvari (631-662) / Santa Eulàlia (679-698) / Aires del Montseny (713-751) / Flors de Maria (757-784) / El Cel (789-808) / Eucarístiques (813-856) / Barcelonines (863-891) Disperses (895-935) / Jovenívoles (939-1007) / Nerto (1015-1051) / Càntic dels Càntics precedit del Jardins de Salomó (1057-1077) / Excursions i viatges (1081-1149) / Dietari d’un pelegrí a Terra Santa (1153-1171) / En defensa pròpia (1217-1275) / Rondalles (1281-1326) / Discursos (1331-1359) / Articles (1368-1396) / Pròlegs (1398-1411) / Folckore  (1415-1425)

Nogensmenys, vull recordar alguns afectes amb què durant la meva vida he tingut amb l’escriptor. I així:

• De ben petit vaig familiaritzar-me amb l’obra d’en Verdaguer fullejant les Obres Completes de l’editorial Biblioteca Selecta que hi havia a casa meva, llegint particularment les Rondalles -com les ‘Relíquies de Sant Eudald‘ i l’origen del nom de la ‘Ratafia‘ que a casa se’n bevia o cantant els ‘Goigs de Santa Maria de Ripoll‘ a les sabatines del Monestir i la lectura dels ‘Goigs a Sant Miquel del Sants‘, el meu patró…, sense oblidar-me ara mateix de la dedicatòria en l’estampa-recordatori de l’òbit del meu pare, així que vaig començar a llegir i impressionat pel que deia:

‘Les llàgrimes que es ploren s’esvaeixen,  / tot lo e la terra és breu. / Les flors sobre la tomba es marceixen, / tan sols l’oració va a Déu‘.

• Més tard tingué coneixença del ‘Virolai‘ i el que envolta la santa muntanya de ‘Montserrat‘, així com el ‘Montseny‘ i la ‘Plana de Vic‘ amb el ‘Santuari de la Mare de Déu de la Gleva‘ o la llunyania dels cims més coneguts del Pirineu com en són el Puigmal, el Canigó i el Pedraforca per citar-ne alguns sota la protecció de l’Aneto. També càntics de Nadal com ‘El noi de la mare‘ i ‘A Bethlem me’n vull anar’, així com la rastellera de ‘flors‘ i de ‘plantes aromàtiques’ com la viola, el nart, el gessamí, el taronger, el lliri, la margarida, el jacint, el gira-sol, el clavell i la clavellina, la farigola, i l’olivera.
• I havent de compondre una necrològica en la mort d’un alumne de quinze anys no vaig disposar d’un millor pensament que recórrer a ‘La mort de l’escolà’ per parafrasejar ambdòs difunts, per altra un exquisit i tendre poema musicat per n’Antoni Nicolau i que vaig cantar i dirigir a quatre veus en una etapa de la meva història personal de juventud:

“A Montserrat tot plora, / tot plora d’ahir ençà, / que allí a l’escolania / s’és mort un escolà. / L’escolania, oh Verge, / n’és vostre colomar: / a aquell que ahir us cantava, / qui avui no el plorarà? / En caixa blanquinosa / miràu que hermòs està, / n’apar un lliri d’aygua / que acaben de trencar. Te’l violí a l’esquerra / que solia tocar, / lo violí a l’esquerra, / l’arquet a l’altra mà. / Sos companyons de cobla / lo duen a enterrar. Lo rossinyol salmeja, salmeja més enllà: / quan veu l’Escolania, calla per escoltar. / Lo cant de les absoltes / comencen a entonar ; lo primer vers que entonen / del cel sembla baixar, / lo segon vers que canten se posen a plorar. / Lo mestre de la cobla / los aconhorta en và, les fonts ja son rieres, / i les rieres mar. / Oh patges de la Verge / bé rteniu de plorar, al qui millor cantava / venint de soterrar. / Los monjos també ploren; / sols canta un ermità, sentint cantar els àngels / y ab ells lo nou germà, aucell d’ales obertes / que cap al cel se’n va. / Mentre ell canta pels ayres, lo violí sonà”.

• M’és satisfactori haver llegit en la “Història Mundial de Catalunya” (pàg.639-646, Ed.62-BCN) sota la direcció de Borja de Riquer i en el capítol El Nou-Cents, –Margarida Casacuberta– relata fil per randa el multitudinari enterrament del poeta del poble. Deixo la descripció a les planes del llibre i copio un petit fragment que l’autora recull de l’escenògraf Josep Roquerol qui, amb tres joves més, van pujar a Vil·la Joana de Vallvidrea en conèixer-se la mort de mossèn Cinto, referint que:

“…la nit de la mort vàrem sortir de ‘Els Quatre Gats, l’Angel [Fernández] de Soto, en Picasso, en Sabartés i jo; a peu, ens anàrem a Vil·la joana i, des de la matinada, esperàrem a la porta que sortís l’enterrament i tiràrem sobre el taüt unes flors boscanes que havíem collit pel camí. El tragueren portant-lo en un cotxe dels més tronats i sense altre acompanyament que alguns (pocs) periodistes. A l’arribar a la plaça de Vallvidrera, deixaren el mort sol davant d’una taverna i tots hi entraren a esmorzar, cotxer i tot. A nosaltres, que encara teníem bona fe i sentíem admiració i respecte pel poeta, això ens indignà. Al veure que era un redactor de ‘La Veu’ , que es deia Dalmases, amb senyals a la barba d’haver mejat sardina escabetxada, ens preguntà el nom i qui érem i l’engegàrem a passeig. A l’arribar aquesta vergonyant comitiva als ‘Josepets de Gràcia’, ja s’organitzà un acompanyament amb tota pompa amb els municipals i representacions oficials de tota mena”.

• Potser m’he passat, copiant aquest text, sense més importància que la famosa “taverna” que s’explicita era de la titularitat d’un germà del meu avi patern en aquell moment, l’Adjutori Bosch, Bar-Restaurant Can Trampa que encara existeix i que també hi he esmorzat algunes vegades de caminata per Collcerola i a prop de la Vil·la Joana.
• I igualment -a part del dossier que vaig treballar sobre Verdaguer a la revista Claver abans esmentada i de la lloa als ‘Goigs de Sant Pere Claver‘ o ‘L’espasa de Sant Ignasi‘-, em causà un gran impacte la pel·lícula ‘L’enigma Verdaguer‘, un film que va voler trobar l’home darrere del mite a través dels principals fets de la seva vida. Una aproximació a la figura del polifacètic Jacint Verdaguer: des de la seva joventut, en què recitava els primers poemes entre els companys de l’Esbart de Vic a la Font del Desmai, fins als últims dies, envoltat de familiars i religiosos que volien apropiar-se el seu llegat simbòlic. Aquest visionat situa el poeta al centre de l’acció, en fa un retrat humà, en mostra les seves contradiccions interiors, els errors i les petites misèries, però també posa en valor la seva força de voluntat, la solidesa de la seva fe i la seva bondat innata.
• La Viquipèdia aporta un resum cronològic de la biografia del poeta molt complert, així com el recorregut geogràfic i les seves rutes del patrimoni literari produït, la qual cosa es pot consultar fàcilment. Tot i això, darrerament, he llegit a la secció “ABANSD’ARA” del dia 17.05.20 una peça històrica triada per en Josep Maria Casasús ‘Viatge per Europa. Colònia (1884)‘. Una descripció de la Catedral d’aquesta ciutat, que per motius personals he visitat vàries vegades (la meva filla Mariazell Eugènia ha estudiat a la Universitat de Sant Albert uns cursos d’anglès per a la seva Llicenciatura), a més a més de la fina ironia amb què Verdaguer acaba l’article:

“…aquelles meravelloses agulles que la primera seu del món envia a aquest cel núvol i emplojat…] altres esglésies notables té Colònia, gòtiques, com gairebé totes les d’aquella regió, en què sembla haver vingut a florir aqueix místic estil, de tots los arquitectònics lo que puja més dret de la terra al cel, lo que ajuda més a aixecar la volada de l’ànima a Déu; mes l’extraordinària bellesa i sobirana grandor de la seu les ofega totes. en l’estació de Colònia he vistes, per darrera vegada en Alemanya, Germanes de la Caritat, humils i modestes i retirades en un racó de la sala d’espera, que aquí és la fonda a on los plats i els enormes vasos de cervesa es buiden de bell aire. Semblaven talment dues viloletes amagades dins un romeguerar”.

I de tota la meva activitat docent, com a professor de literatura que n’he sigut, no puc deixar de recordar les explicacions d’algunes obres cabdals de mossèn Cinto Verdaguer que sostenen l’entramat literari de la seva producció: 

• «L’Atlàntida» (19-93), obra d’una visió universalista orientada cap al nou món i inspirada en els viatges cap a Amèrica durant el temps que fou capellà dels vaixells del Marquès de Comillas.
• «Canigó» (279-353), poema de visió catalanista i particular sobre la pròpia terra i dissenyat a través de les moltes excursions de muntanya tot construint una llegenda pirinenca del temps de la reconquesta i, en definitiva, dels nostres orígens:

“Lo que un segle bastí l’altre ho aterra, mes resta sempre el monument de Déu; i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra al Canigó no el tiraran a terra, no esbrancaran l’altívol Pirineu”.

I tot plegat sense oblidar la gran «Oda a Barcelona», escenari d’una de les manifestacions  populars més multitudinàries que es recorden en plena suspensió dels drets constitucionals, després de la vaga general del febrer de 1902, l’enterrament del poeta i sacerdot Jacint Verdaguer no va deixar indiferent ningú.

Al final del número extraordinari dedicat a l’enterrament de Jacint Verdaguer, ‘La Campana de Gràcia‘ va incorporar-hi un dels seus típics acudits sota el títol “Una idea pràctica i un acte de justícia”.

El ninotaire hi va dibuixar tres vinyetes:

• La primera vinyeta mostra dos grups de persones que es proposen tirar a terra a través de sengles cordes l’estàtura d’Antoni López, Marquès de Comillas.
• La segona vinyeta, damunt del mateix pedestal hi ha la figura de mossèn Cinto Verdaguer, aclamada pel mateix grup de persones de la vinyeta anterior.
• La tercera vinyeta mostra l’Antoni López dins d’una màquina de fer moneda acompanyada d’un peu de plana que explicita l’acte de justícia a què es refereix el títol de l’acudit:

«Convertir el bronze de l’estàtua desbancada en moneda per fer-ne caritat als pobres”.

L’Ajuntament de Barcelona va organitzar-ne les exèquies. La capella ardent es va situar al Saló del Consell de Cent. Verdaguer fou sepultat al cementiri de Montjuïc, el 13 de juny de 1902, després d’un enterrament multitudinari. Era la manifestació de dol de tot un poble pel seu poeta nacional. En paraules de Ricard Torrents:

«Enterrat a Montjuïc entre Barcelona i el mar, sota un llorer, al peu d’una ginesta florida, Verdaguer ingressava a la immortalitat».

M’és plaent homenatjar a tan gran poeta amb la seva “Cançó de maig”, musicada per un monjo de Monserrat –Àngel Rodamilans– i cantada per un dels seus escolans que, certament, ens induirà una dolça i reparadora son o, tot cantant, ens despertarà amb un molt bon dia…