30 abril, 2024
Sin categoría

LA DIADA NACIONAL DE CATALUNYA AMB LES MANIFESTACIONS DE L’11 DE SETEMBRE: «TORNEM-HO A FER» – «L’ASSAIG D’UNA REVOLTA» / EL QUE VOLEM O REIVINDIQUEM I EL CAMÍ CAP A LA INDEPENDÈNCIA DES DE L’EXPERIÈNCIA DE LES DERROTES COLONIALS ESPANYOLES

administradorpor administrador

 

LA DIADA NACIONAL DE CATALUNYA I LES GRANS MANIFESTACIONS

DE L’11 DE SETEMBRE

«TORNEM-HO A FER» / «L’ASSAIG D’UNA REVOLTA»

EL QUÈ VOLEM I REIVINDIQUEM

CAP A LA INDEPENDÈNCIA DES DE LES DERROTES COLONIALS

1. LA DIADA NACIONAL DE CATALUNYA

 

1.1. L’ORIGEN I POSTERIORS CELEBRACIONS ANYALS DE L’ONZE DE SETEMBRE, DIADA NACIONAL DE CATALUNYA

Tres-cents anys després -partim de l’11 de setembre de 1714- els catalans utilitzem aquesta data simbòlica de l’Onze de Setembre -Diada Nacional de Catalunya- per reivindicar la nostra identitat. I ho fem:

  • En anar a posar flors al monument de Rafael de Casanovas (aleshores Conseller en Cap  de la Generalitat), al Fossar de les Moreres, el lloc on es van enterrar els morts de la batalla de Barcelona.
  • En programar diversos actes institucionals a Barcelona i arreu del país.
  • En exterioritzar-nos pels carrers de Barcelona fins a la Ciutadella, allà on Felip V va aixecar una fortalesa després de la guerra per mantenir l’ordre.
  • En agrupar-nos per participar en la gran manifestació, preparada i convocada per l’ANC i Òmnium Cultural en aquests darrers anys d’acord amb el format intel·ligentment dissenyat.

Per trobar els orígens de la Diada Nacional de Catalunya ens hem de remuntar a l’any 1714. Tot va començar amb una derrota i la celebració d’un funeral en record dels barcelonins morts en la batalla contra les tropes borbòniques l’11 de setembre d’aquell any en curs.

Durant la Guerra de Successió a la Corona espanyola, Catalunya es va mantenir fidel als Hausburgs o Casa d’Àustria i al seu Rei Carles II d’Habsburg, però després de 14 mesos llargs d’assetjament, Barcelona es va rendir davant les tropes de Felip V, duc d’Anjou.

Però encara hauria de passar més d’un segle perquè es comencés a celebrar la Diada.

El primer acte es va fer l’11 de setembre de 1886 i va ser un funeral a Santa Maria del Mar, on al Fossar de les Moreres cent anys abans, van deixar la vida moltes persones, en defensa de la ciutat comtal i de tota Catalunya. 

A partir d’aquest moment es comencen a celebrar actes en commemoració de la derrota del 1714:

  • 1890 – Es fa una vetllada patriòtica del Foment Catalanista a Barcelona.
  • 1894 – Primera ofrena floral al monument a Rafael Casanovas, un dels líders de la resistència a Barcelona, en els seus inicis el monument estava ubicat al Passeig de Sant Joan davant l’Arc de Triomf.
  • 1898 – Primer cop que les vetllades patriòtiques clouen amb el Cant dels Segadors (versió antiga)
  • 1899 – La premsa comença a fer-se’n ressò de les ofrenes florals.
  • 1901 – Un grup de joves és detingut, mentre portaven una corona floral. L’ofrena comença a fer-se més popular.
  • 1913 – Els néts dels Almogàvers fan per primer cop un acte al Fossar de les Moreres.
  • 1923 – Se celebra la darrera Diada Nacional de Catalunya, abans que guanyés la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).
  • 1931 – Primera Diada Republicana, que agafa un caire més reivindicatiu que el religiós catòlic, com havia estat fins el moment present.
  • 1936-1976 – El dictador Francisco Franco va prohibir la celebració de la Diada durant els 40 anys de la seva Dictadura.
  • 1976 – Es torna a commemorar la Diada, però amb restriccions. S’autoritza un acte a Sant Boi on està enterrat Rafael Casanovas.
  • 1977 – Una Diada històrica amb el lema “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”. S’escolten les paraules del president Tarradellas després de tornar de l’exili. Segons la Guàrdia Urbana, van assistir 1.200.000 persones.
  • 1980 – El Parlament de Catalunya, mitjançant una llei, declara l’11 de Setembre com a Diada Nacional de Catalunya.
  • 2010 – Gran Manifestació a la Gran Via de BCN. Retallada de l’Estatut de Catalunya de l’any 2006, segons  la Sentència del TC sobre l’Estatut de 2006: «Som una Nació».
  • 2011 – No hi ja manifestació important, però el lema del dia és: «Independència / Som un Nació, volem un Estat propi».
  • 2012 – La Diada Nacional de Catalunya dona un tomb significatiu com a conseqüència de la declaració d’inconstitucional d’una part de l’Estatut d’Autonomia del 2006, votat pel poble català, aprovat per les Corts Generals i refrendat pel Rei. Des d’aquell moment es canvia el lema “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia” amb crits d’Independència. Les senyeres donen pas a les estelades a la manifestació convocada per l’Assemblea Nacional Catalana, sota el lema “Catalunya nou estat d’Europa”. Un 1.500.000 persones d’arreu de Catalunya, omplen els carrers de Barcelona. Des d’aquell any, l’ANC i posteriorment ,conjuntament amb Òmnium Cultural, prenen les rendes de l’organització de la manifestació de la Diada.
  • 2013 – La Diada més mediàtica de la història. Es tracta de la “La Via Catalana”, una cadena humana que recorre els 400 quilòmetres de la romana Via Augusta, des de Le Perthus (França) fins a Vinaròs (Castelló). Unes1.600.000 persones es donaven la mà a les 17.14 mentre repicaven les campanes de la Seu Vella de Lleida.
  • 2014 – La manifestació de la V. Es forma una V -que indica: Victòria, Voluntat i Votar- en la intersecció de la Diagonal i La Gran Via, essent el vèrtex a la plaça de les Glories Catalanes on van arribar les dues capçaleres de la manifestació amb pancartes que deien “9N Votarem”-“9N Guanyarem”. El lema principal és: «Ara és l’hora».
  • 2015 – La Via lliure omple els 5 quilòmetres que té la Meridiana, més de 2.000 autocars arriben de tota Catalunya. El lema s’expressa així: «Ho tenim a tocar».
  • 2016 – La Diada torna a sortir de Barcelona, com ho va fer per la Via Catalana. L’ANC i Òmnium Cultural convoquen cinc mobilitzacions simultànies a Barcelona, Berga, Lleida, Salt i Tarragona. El lema: «A punt».
  • 2017 – Des de la plaça Catalunya és defensa el dret a celebrar el referèndum de l’1 d’Octubre, suspès pel Tribunal Constitucional i que tots ja sabem les conseqüències que ha tingut la seva celebració. El lema és ben clar: «A punt pel sí».
  • 2018 – La manifestació torna a la Diagonal amb el lema «Fem la República Catalana», però aquest cop els crits que més se sentiran són demanant la Llibertat dels Presos Polítics.
  • 2019 – L’any d’un Tsunami democràtic. Es dibuixa un estel a la plaça d’Espanya, amb el lema «Objectiu Independència», que recorre la Gan Via, el carrer Tarragona, l’Avinguda Maria Cristina i el Paral·lel.
  • 2020 – L’Onze de Setembre de 2020 va ser una Diada atípica. La pandèmia va impedir que es pugués fer una gran mobilització multitudinària a Barcelona. Les mesures contra la COVID-19 ho impossibiliten. Però l’Assemblea Nacional Catalana, amb la col·laboració d’Òmnium Cultural i l’AMI, organitzaren un seguit de mobilitzacions en combinar unes protestes físiques amb una part virtual. La marxa, que tingué el lema “El deure de construir un futur millor, el dret de ser independents”.
  • 2021 – La manifestació organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana per a la Diada 2021 a la Via Laietana de Barcelona va desbordar les expectatives i va tornar a posar el Primer d’Octubre i la independència en el centre de la reivindicació. “Lluitem i guanyem la independència: ho tornarem a fer, i millor”.
  • 2022 –
  • 2023 –

 

 

 

1.2. L’ONZE DE SETEMBRE, DIADA REIVINDICATIVA DELS DRETS DE CATALUNYA A FAVOR DE TOTS ELS CATALANS

 

 

 

1.2.1. LA DIADA, «UNA DIADA DE TOTS ELS CATALANS»

No hi ha la celebració d’una sola Diada, a la tempestuosa història catalana, que no hagi nascut d’una necessitat reivindicativa. Per molt histrionisme que es deslligui, en aquests temps de tanta falsedat (en els qui clamen al cel exigint «una Diada de tots» alguns que mai han defensat els drets de Catalunya), el fet és que l’Onze de Setembre sempre s’ha vinculat als drets nacionals. No és un dia qualsevol del calendari festiu, és el dia en què es reivindiquen les constitucions catalanes abolides per l’absolutisme borbònic i es recorda el nostre caràcter nacional.

 

1.2.2. LA DIADA, «UN MEMORIAL DE REPRESSIÓ I UNA CONVENÇUDA LLUITA REIVINDICATIVA PER A LA RECUPERACIÓ DE TOTS ELS DRETS PERDUTS DES DELS DECRETS DE NOVA PLANTA FINS AVUI»

 

1.2.2.1. LA DIADA NACIONAL ÉS UNA FESTA QUE REIVINDICA ELS DRETS PERDUTS QUE AFECTA I HAURIA D’ESPERONAR, PER TANT,  A TOTS ELS CATALANS

«L’Onze de Setembre, doncs, no va néixer per ser una festeta institucional. Des del primer minut es va arrelar a la memòria històrica de la repressió i la lluita per recuperar els drets perduts. Uns drets que, des del Memorial de greuges de 1760 (el primer intent de diàleg amb Espanya), han estat reivindicats per totes les generacions de catalans.

Si fem una mica d’història de la Diada, l’evidència és irrefutable: des del seu naixement s’ha fusionat amb la lluita del poble català pels seus drets perduts:

  • Primer, va ser la missa a Santa Maria del Mar, el 1886, en honor dels màrtirs en defensa de les llibertats catalanes, amb Guimerà i Almirall a la primera fila.
  • Dos anys després, es col·locaria l’estàtua en honor de Rafael Casanova, que des del primer dia es va convertir en un símbol de lluita.

A partir d’aquí, cada Onze de setembre es van fer commemoracions per tot Catalunya, en record del setge de 1714 i dels drets espoliats pel Decret de Nova Planta, i la seva història és parella als episodis repressius que ha patit Catalunya:

  • El 1901, detencions de desenes de militants catalanistes davant Rafael Casanova, enfrontats als lerrouxistes que boicotejaven l’homenatge.
  • D’allí va néixer La Reixa, la primera associació d’ajuda als presos polítics.
  • Després vindrien reiterades prohibicions del govern civil, multes als organitzadors, més detencions i una permanent història de confrontació amb la repressió.
  • Les ofrenes al Fossar van començar el 1913 i la primera gran Diada que es recorda va ser la de 1923, amb milers de persones per tot Catalunya, una vintena de ferits i múltiples detencions.
  • Primo de Rivera va suprimir la Diada setmanes després, fins a 1930.
  • Va ser en un 11 de setembre de l’any 1931quan van detenir Antoni Gaudí per haver parlat en català a un policia, en un intent de commemorar el dia.
  • En els anys trenta, la Diada va ser un esclat amb l’Estatut de Núria i la seva aprovació posterior, amb més d’un miler d’Ajuntaments adherits, i després vindria la llarga nit del franquisme, la prohibició, la repressió, la foscor.

La Diada ha estat sempre un clam de lluita per les llibertats i contra la repressió. Aquest any també ho serà. Pels presos, pels exiliats i pels nostres drets..

No hi faltem…!» (Article de Pilar Rahora a La Vanguardia el dia 11.09.2018)

1.2.2.2. LA FORÇA DE LA GENT…!

La força de la gent és grandiosa. Si recordem què va passar ara fa un any, l’1 d’Octubre de 2017, el poeta Joan Maragall n’hauria dit un «alçament». El terme es va inventar el 1907 mentre l’escriptor redactava un article on intentava explicar als polítics espanyols que allò que unia gent tan diversa en el moviment de «Solidaritat Catalana» era el desvetllament de l’amor al seu país:

“No és un ‘montón‘, senyor Maura. què no ho veu…? És un ‘alçament‘”

…deia, adreçant-se directament al President espanyol Antoni Maura.

D’aquests ‘alçaments’, a Catalunya n’hi ha hagut diversos. Si fem una tria significativa en podem seleccionar tota una corrua important. Per exemple, essencialment protagonitzats, no tant per liders polítics, sinó per la gent normal i corrent del carrer:

2. LA HISTÒRIA DE LES GRANS MANIFESTACIONS DE L’11

LA DIADA NACIONAL DE CATALUNYA

20102.0. ANY 2010 «SOM UNA NACIÓ. NOSALTRES DECIDIM»

La primera i multitudinària manifestació d’aquest procés cap a la independència no va ser per la Diada de l’11-S, sinó el 10 de juliol de 2010, just després que el Tribunal Constitucional esmenés l’Estatut aprovat per la majoria dels catalans.

A la convocatòria d’Òmnium Cultural es van sumar els sindicats i prop de 1.600 entitats, a més de tots els partits polítics llevat del PP i Ciutadans. Rere una senyera gegant, de 250 metres quadrats, el president de la Generalitat, José Montilla, encapçalava la comitiva d’autoritats, que va rebre xiulades al final de la manifestació.

20112.1. ANY 2011 «INDEPENDÈNCIA» / «SOM UNA NACIÓ. VOLEM UN ESTAT PROPI»

La Plataforma pel Dret a Decidir, les entitats Sobirania i Progrés, Sobirania i Justícia i la Intersindical-CSC van convocar una gran manifestació independentista per la Diada de 2010, que va comptar amb l’adhesió de nombroses personalitats, però no va esdevenir multitudinària com les que s’han fet a partir del 2012. 

No hi va haver una pancarta unitària, sinó diverses, com «Independència» (ERC) o «Som una nació. Volem un Estat Propi» (Solidaritat Catalana). La mobilització va ser convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir, de la qual també formaven part partits polítics com ERC, la CUP, Solidaritat o Maulets. Es van manifestar per la independència, però també contra les sentències del Suprem i el TSJC exigint que el castellà sigui llengua vehicular a l’escola catalana. Al final, uns encaputxats van cremar una foto del rei, una bandera espanyola i una de francesa.

2.2. ANY 2012 «CATALUNYA, NOU ESTAT D’EUROPA» 

Una gran manifestació i primera manifestació important va arribar per la Diada de 2012. Convocada per l’ANC, que tot just havia nascut sis mesos enrere. S’hi va unir també Òmnium cultural i altres entitats. El lema, aquesta vegada, era molt clar: «Catalunya, nou estat d’Europa».

La mobilització va superar les expectatives i va omplir un recorregut que arrencava a la confluència de Gran Via de les Corts amb Passeig de Gràcia, baixava per Via Laietana i concloïa a Marquès de l’Argentera. Com sempre, va haver-hi un ball de xifres sobre els assistents, que anirien des de les 600.000 persones fins als 1,5 milions. Artur Mas va considerar que, com a President de la Generalitat, no hi podia anar, però Josep Antoni Duran i Lleida sí que hi va ser, negant-ne el caràcter independentista que la mobilització va adoptar de forma inequívoca.

2013. 2.3. ANY 2013 «LA GRAN VIA CATALANA, ENTRE EL NORD I EL SUD  DEL PAÍS»

Inspirant-se en la Via Bàltica que el 1989 va unir les tres capitals d’Estònia, Letònia i Lituània per reclamar la independència de la URSS, l’ANC va organitzar una cadena humana segmentada en 778 trams d’uns 500 metres cadascun, amb la col·laboració de fins a 30.000 voluntaris i 1.500 autocars. La cadena es va anar formant a partir de les 16h, a les 17:14h van repicar els campanars de tot Catalunya i a les 18h es va cloure cantant l’himne dels Segadors.

Fins a mig milió de barcelonins van acompanyar la cadena humana de pas per la ciutat de Barcelona, on hi havia 56 trams. La mobilització per l’11-S de l’any 2013 va creuar Catalunya de punta a punta a través de la Via Catalana cap a la Independència.

Una cadena humana de 400 quilòmetres que va reunir 1,6 milions de persones des del Pertús fins a Vinarós. A diferència de l’any precedent, en aquesta ocasió només s’hi van sumar els partits polítics inequívocament independentistes. Alguns milers de persones van decidir encerclar la seu de La Caixa, com a símbol del poder financer en un context marcat per la crisi i les retallades. Inscrits: 450.000 / Participants: 1,6 M.

20142.4. ANY 2014 «ARA ÉS L’HORA»

Una enorme «V» que en començar a ser dibuixada, des del vèrtex de la Diagonal a la Gran Via de les Corts Catalanes portava el significat de:

  • «via»=camí, 
  • «voluntat»=decisió, 
  • «votar»=democràcia i 
  • «victòria=arribar fins a l’objectiu final. 

La mobilització independentista de la Diada va tornar a concentrar-se a Barcelona i va adoptar, des de l’aire, la forma de senyera gegant amb forma de «V».

Més de 556.000 persones es van inscriure en algun dels 73 trams. Al vèrtex, a la plaça de les Glòries Catalanes, una noia que el 9 de novembre feia 16 anys, va dipositar una papereta en una urna. La manifestació, promoguda dins la campanya ‘Ara és l’hora’ de l’ANC i Òmnium, va servir per escalfar el debat abans de la consulta del 9-N. La mobilització va arribar dos mesos abans de la consulta sobre la independència del 9 de novembre de 2014. Inscrits: 550.000 / Participants: 1,8 M.

20152.5. ANY 2015 «HO TENIM A TOCAR…»

El torn de la Via Lliure a la República Catalana al 2015, va omplir un tram de 5,2 quilòmetres de l’Avinguda de la Meridiana. Com sempre, la participació va ser massiva i va provocar l’habitual bany de xifres. Entre d’altres qüestions, la Diada d’aquell any va marcar el tret de sortida per a les eleccions al Parlament del 27 de setembre, en què ERC i CDC van participar conjuntament sota la marca Junts pel Sí i amb el famós projecte del full de ruta de 18 mesos per assolir la independència de Catalunya, que no va poder-se complir. 

‘Ara és l’hora’ (ANC + Òmnium) van omplir la Meridiana dividint l’avinguda en 135 trams (tants com escons hi ha al Parlament). Els manifestants van aixecar, per zones, punters dels 10 colors dels eixos temàtics en què hauria de basar-se la futura república catalana: democràcia, equilibri territorial, solidaritat, món, diversitat, sostenibilitat, igualtat, justícia social, innovació, cultura i educació. A les 17:14h, un punter gegant mogut per esportistes va recórrer en pocs minuts el passadís central de la manifestació, després de la qual va començar la campanya electoral per a les eleccions del 27-S. Inscrits: 485.000 / Participants: 1,4 M.

20162.6. ANY 2016 «A PUNT»

La situació política de l’any 2016 havia canviat sensiblement i l’11-S va servir per tornar a reivindicar el referèndum, una pantalla que dotze mesos abans alguns sectors de l’independentisme havien volgut donar per superada.

La mobilització convocada per l’ANC i Òmnium es va organitzar en 44 trams i es va descentralitzar en cinc ciutats, cadascuna de les quals va voler simbolitzar un aspecte diferent de la nova república catalana.

Barcelona, com a capital, representava la república de les llibertats. Salt, la de la solidaritat i la diversitat. Berga, la de la cultura i les arrels d’una identitat que està en construcció contínua. Tarragona es va manifestar per una república en xarxa, que superi l’actual dèficit d’infraestructures. Lleida va reclamar l’equilibri territorial i la diversitat de paisatges gràcies a l’activitat agrícola. I, com sempre, la participació va ser multitudinària. Inscrits: 370.000 / Participants: 900.000.

16

 

2.7. ANY 2017 «A PUNT PEL SÍ»

Els manifestants van crear una gran creu gegant, com a símbol de suma, a la confluència del passeig de Gràcia i el carrer d’Aragó com a epicentre.

Des dels quatre extrems es van desplegar quatre pancartes de 16 x 16 metres amb lemes a favor de la pau i la democràcia. El protagonista de la marxa va ser el referèndum de l’1 d’octubre, convocat per la Generalitat i anul·lat pel Tribunal Constitucional. La Diada del 2017, que va arribar tot just 20 dies abans del referèndum de l’1-O, en un context amb l’independentisme hipermobilitzat i, sobretot, esperançat. Inscrits: 450.000 / Participants: 1,0 M.

20182.8. ANY 2018 «FEM LA REPÚBLICA CATALANA».

Un milió de persones, segons la Guàrdia Urbana, ha omplert la Diagonal per la manifestació de la Diada 2018. A les 17.14 h s’ha llançat un coet que ha donat el tret de sortida a l’acte. 

Això ha estat al tram 37, al carrer de Los Castillejos i, tot seguit i després d’un silenci clamorós, s’ha generat una gran onada sonora de crits i aplaudiments que ha avançat fins a arribar al tram 0, situat al Palau de Pedralbes. A mesura que l’onada avançava, els manifestants han alçat pancartes, cartells i missatges que han portat per fer sentir la seva veu. Per setè any consecutiu, les entitats sobiranistes han pretès convertir la Diada de l’11 de setembre de 2018 en una enorme mobilització independentista.

Enguany el context, però, és radicalment diferent dels cursos previs, amb la fallida proclamació de la República i, sobretot, amb dirigents polítics a la presó o a l’exili. La manifestació, que l’ANC, Òmnium Cultural i l’AMI han programat, porta per lema «Fem la República Catalana» i pretén omplir l’avinguda Diagonal de Barcelona des de Pedralbes fins a les Glòries. Inscrits: 460.000 ( Participants: 1,0 M.

2.9. ANY 2019 El LEMA: «OBJECTIU: INDEPENDÈNCIA» I UN TSUNAMI DEMOCRÀTIC…

L’esperada    manifestació independentista de la Diada, per vuitè any seguit, ha tornat a ser multitudinària. Desenes de milers de persones han omplert la Gran Via i la plaça d’Espanya de Barcelona, amb els carrers adjacents, i han clamat per la unitat estratègica, per la independència i per la llibertat dels presoners polítics. Manifestants de tot el país s’han concentrat en el primer acte contra la sentència que vindrà del Tribunal Suprem espanyol.

Els discursos més aplaudits de l’acte han estat els d’Elisenda Paluzie, presidenta de l’ANC; Marcel Mauri, vice-president d’Òmnium; i Lluís Llach, que comanda el debat constituent. Llach ha fet una crida a sorprendre l’estat espanyol bastint la futura república en el debat constituent i desobeint-lo. Mauri, en una intervenció vehement, ha reivindicat la diversitat de Catalunya i ha advertit el govern espanyol que incomplirà el dictamen de l’ONU si no allibera els presoners polítics. Per acabar, Paluzie ha assegurat que calia demostrar a l’estat espanyol i també els polítics independentistes que la lluita per la independència continua endavant i ha reclamat de no cedir al xantatge i a la repressió.

Quan s’ha acabat l’acte, el Tsunami Democràtic ha desplegat per sorpresa dues pancartes a les torres venecianes de la plaça d’Espanya. ‘Organitzem la resposta a la sentència’ i ‘TsunamiDemocràtic’, deien les pancartes, penjades per voluntaris del cos de bombers.

Les entitats també han fet actes al matí. L’ANC havia organitzat la fira Eines de País, que ha estat plenament reeixit, amb centenars de persones que han canviat de companyia. Òmnium Cultural havia convocat els partits, sindicats i entitats en un acte unitari per a exigir l’absolució dels presoners polítics, en una fotografia que ha aplegat l’independentisme i els comuns.

També ERC ha fet un acte amb parlaments d’alguns dels seus dirigents principals, entre els quals Marta Rovira, que ha dit que els catalans ‘s’hauran d’aixecar’ quan sortirà la sentència del Suprem. El president de la Generalitat, Quim Torra, ha dit que la Diada era la primera resposta a la sentència. Inscrits: 200.000 / Participants: 600.000 segons la Guàrdia Urbana i 900.000 segons estimació realista.

2.10. ANY 2020 LA DIADA NACIONAL DE CATALUNYA SOTA L’ASSETJAMENT DE LA PANDÈMIA DE LA COVID-19: «El deure de construir un futur millor, el dret de ser independents»

L’Onze de Setembre de 2020 va ser una Diada atípica. La pandèmia impedeix que enguany es pugui fer una gran mobilització multitudinària a Barcelona. Les mesures contra la COVID-19 ho impossibiliten. Però l’Assemblea Nacional Catalana, amb la col·laboració d’Òmnium Cultural i l’AMI, organitzaren un seguit de mobilitzacions en combinar unes protestes físiques amb una part virtual. La marxa, que tingué el lema “El deure de construir un futur millor, el dret de ser independents”, va voler tornar a demostrar que ‘la independència és possible i més necessària que mai’.

Amb aquestes mobilitzacions, l’Assemblea va denunciar la discriminació econòmica i social que castiga Catalunya i que perjudica diàriament els ciutadans, a més de reivindicar la independència com a únic mitjà perquè aquesta situació canviï. La Diada tingué 107 punts de concentració -amb una capacitat total de 48.000 persones- en 82 municipis del Principat.

A Barcelona, hi hagué l’acte polític central, que es va fer a la seu de l’Agència Tributària espanyola, a la plaça de Letamendi. Però es feren accions en més punts de la capital, com a la plaça de la Universitat; el Banc d’Espanya, a la plaça de Catalunya; la seu de la Seguretat Social espanyola, a la cruïlla del carrer d’Aragó i el passeig de Gràcia, a les estacions de Sants i de Sant Andreu Arenal, a la Tresoreria General de la Seguretat Social, a l’avinguda de Pau Claris, a l’Institut de Seguretat Social espanyol, a l’oficina d’Estrangeria, al carrer de Sant Antoni Maria Claret i al passeig de Sant Joan amb Travessera de Gràcia.

A la resta de municipis les concentracions tingueren lloc en punts de concentració. Els llocs triats per a fer les mobilitzacions van ser jutjats, estacions de RENFE, oficines del servei públic d’ocupació de l’estat espanyol (SEPE), de la seguretat social i de l’agència tributària. De totes maneres, en alguns casos, per qüestions sanitàries, va optar-se per places o avingudes a prop d’aquests punts.

  • Actes programats a:

Barcelona – Girona – Lleida – Tarragona – Catalunya Central – Terres de l’Ebre – Madrid – Delegació del Govern a la UE – Delegació del Govern a França – Delegació del Govern a Alemanya – Delegació del Govern a Europa Central – Delegació del Govern als Països Nòrdics – Delegació del Govern a Suïssa

  • Video d’una de les celebracions de la Diada Nacional de Catalunya: 
  • Missatge del President de la Generalitat, Quim Torra, en el dia de la celebració de l’11 de setembre de 2020:

3. TORNEM-HO A FER-HO / L’ASSAIG GENERAL D’UNA REVOLTA

.

3.1. TOT RECOLLINT EL PENSAMENT D’EN JORDI CUIXART -PRES POLÍTIC, CONJUNTAMENT AMB ELS ALTRES PRESONERS I AMB AVINENÇA AMB ELS EXILIATS- DES DEL LLIBRE «HO TORNAREM A FER»

Quan t’han pres la llibertat fruit d’una injustícia, què et queda…? Et queda la possibilitat d’obeir la pròpia consciència i no caure en la resignació ni en la frustració. ni com a persona ni com a poble.

En Jordi Cuixart, el President d’Òmnium Cultural fins al febrer-març de l’any 2022, va decidir transformar la tristesa i la grisor d’una cel·la en el millor altaveu de la lluita compartida per l’autodegterminació i els drets humans. Ell, des de la presó va escriure un llibre «Ho tornarem a fer» on ens convida, en nom dels presos polítics, exiliats i represaliats de tota mena, a no defallir, a protestar, a escoltar…, i a la mobilització permanent no violenta. Perquè quan la injustícia és la llei, la desobediència civil és un dret.

«Ho tornarem a fer» és un manifest personal i col·lectiu, vital i polític, meditat després de vint mesos a la presó i cinquanta dues sessions al Judici de la Democràcia del Tribunal Suprem espanyol de la Causa 20907/2017.

Un manifest emocionat, però rigorós, directe i valent que commina a perdre la por i a exercir a consciència les llibertats fonamentals amenaçades als Països Catalans i arreu del món.

I perquè els nostres fills puguin viure en un país mé just i més lliure, «Ho tornarem a fer»

Els capítols del llibre en qüestió es fullegen ràpidament i el seu encapçalament ja ens orienta els contingut del qual. I així:

1. DES DE LA PRESÓ

Henry David Thoreau:

«Sota un govern que empresona injustament, el veritable lloc per a un home just, és la presó».

2. JO ACUSO

Karl Leiebknecht:

«No hem vingut aquí per defensar-nos, hem vingut aquí per acusar l’Estat».

3. DEMÀ POTS SER TU

Rosa Luxemburg:

«Qui no es mou no sent les cadenes».

4. LA DESOBEDIÈNCIA CIVIL

Martin Luther King:

«Cadascú té l’obligació moral de desobeir les lleis injustes».

5. EL PROBLEMA DE L’OBEDIÈNCIA CIVIL

Sèneca a Neró:

«El teu poder rau en la meva por; si jo ja no tinc por, tu ja no tens poder».

6. AMB TOTA LA TENDRESA

Txell Bonet:

«A vegades,, amb un manta i una cançó també es construeix una família».

7. CAP POR

Emily Dickinson:

«No hi ha res al món tan poderós com la paraula».

8. CAP RENÚNCIA

Chimmanda Ngozi Adichie: 

«La nostra època ens obliga a prendre partit».

Setanta anys després, el nostre destí va lligat a la Declaració Universal de Drets Humans. Fem-nos nostres les paraules d’un dels seus redactors –Stéphane Hessel-:

«Aquest país, Catalunya, rebel i valent de sempre, pot afavorir aquest impuls cap a Europa cultural i fraternal».

Sí, hem desobeït, però això no té cap mèrit, perquè fa molts segles que les societats, al món sencer, han desobeït als poderosos i gràcies a això avui podem continuar desobeint.

I sí, el 2017 vam desobeir, uns de manera conscient, d’altres inconscientment, però tot invocant el dret de tot ésser humaà d’actuar sempre d’acord amb la pròpia consciència.

I sí, ho tornarem a fer. Ho farem per amor a la vida. I, malgrat que és possible que ara mateix no sapiguem ben bé ni com ni quan ho farem, aquest no pot ser el motiu d’angoixa , al contrari, perquè el primer pas, definitiu, és el de mantenir viva la voluntat de no renunciar a tornar-ho a fer.

 

I si ho fem junts i sense deixar-nos ningú pel camí, tenim moltes més possibilitats de sortir-nos-en.

Fem el que hem de fer, sense xa por ni renúncia. Amb el millor dels nostres somriures. Amb tota la tensresa del món.

Com diu Clara Alsina:

«L’important de debó no és el nosaltres que érem, sinó el nosaltres que serem».

 

3.2. «L’ASSAIG GENERAL D’UNA REVOLTA»

El procés independentista català ha esdevingut la crisi més important d’Espanya des de la instauració de la democràcia. El que durant dècades va ser «el problema catalán» ha canviat de dimensió i s’ha convertit en un fenomen nou, estretament vinculat a les disfuncions de la democràcia espanyola i a les tensions de l’Europa dels nostres dies. Dos milions de ciutadans han abraçat el projecte d’una Catalunya independent, en un canvi de mentalitat col·lectiva vertiginós des de l’any 2010.

Quines són les claus per comprendre el que hi ha darrera del referèndum de l’1-O de 2017, la posterior declaració d’independència, la intervenció de l’autonomia catalana, els comicis al Parlament que van guanyar les forces independentistes i el paper dels dirigents polítics a la presó i a l’estranger…?

Aquests dies, precisament, al redós de la Diada Nacional de Catalunya, Francesc-Marc Alvaro: 

…, ha publicat un llibre intitulat «Assaig general d’un revolta› en que explica les claus del procés català. I en una entrevista a La República del  14-20 de Setembre de 2019, deixa ben clares les seves posicions. Però tornant al llibre o assaig ens diu que «he fet un llibre crític amb l’independentisme i voldria que algun company de Madrid fes un llibre crític amb la Zarzuela, la Moncloa i els partits espanyols».

 

 

El llibre aborda la distància entre:

 

 

  • El relat independentista,
  • Les acusacions de la Fiscalia i
  • La veritat de l’1O i 27-O que l’autor considera actual.

 

En aquest assaig, a cavall de la història del present, el periodisme i la ciència política, el columnista de La Vanguardia formula noves preguntes i explora els angles morts de la crisi més important d’Espanya des de la instauració de la democràcia. El seu diagnòstic es dirigeix a partidaris i contraris a la independència que vulguin comprendre els fets.

I recordant a l’exministre de diversos ministeris, però el de Defensa en el govern de la UCD de Calvo-Sotelo –Alberto Oliart-, en recullo unes paraules profètiques:

 

«En Cataluña nunca habrá tiros, pero democráticamente son capaces de poner al Estado español contra la pared. En Euskadi hay un problema de violencia, pero no tiene la rotundidad de Cataluña».  

4. EXPLIQUEM EL QUÈ VOLEM O REIVINDIQUEM  

DEMANEM ALLÒ QUE ESDEVÉ JUST I PRESENTEM LES NOSTRES RAONS I ELS NOSTRES GREUGES DE CAIRE INDEPENDENTISTA

4.1. EXPLIQUEM EL QUE VOLEM I DEMANEM ALLÒ QUE ESDEVÉ JUST

El que hauriem d’explicar és que els  catalans proposem un  procés pacífic i democràtic, per a la descolonització de Cataluña, fins a la consecució d’un Estat propi i independent.

El que hauriem d’explicar és que el procés cap a la independència, que hauria de ser negociat o no, interessa més a l’Estat espanyol que a Catalunya.

El que hauriem d’explicar és que des d’Espanya s’haurien d’aplicar arguments més sòlids que fins ara i que no fossin només la Constitució (que és susceptible de canvis) i la Unitat d’Espanya (que és una suma de nació de nacions).

El que hauriem d’explicar és que mentre s’aclareix la situació i el perquè l’Estat espanyol té pànic a la independència de Catalunya, es demani a la ONU, al Consell d’Europa i al Parlament Europeu, que d’acord amb el Dret a la Informació, s’exigeixi a l’Estat espanyol que publiqui la informació que té censurada i que abasta les qüestions següents:

 

  • LES BALANCES FISCALS REALS per a les Comunitats Autònomes, sense manipulació de cap mena,  amb prou detall per poder comprovar l’objectivitat de les dades i amb els saldos acumulats fins a la data actual. I si el govern espanyol vol aprofitar aquell invent de les «Cuentas regionalizadas», amb els seus criteris subjectius, que les publiqui, al costat, per poder comprovar la magnitud de la manipulació.
  • ELS ATLES ESTADÍSTICS DELS MOVIMENTS MIGRATORIS, per Comunitats Autònomes, a l’Estat espanyol. Cal recordar que el cost de la sanitat, l’educació, la seguretat, els ajuts per a l’habitatge social i els ajuts per als aliments, van a càrrec de l’administració autonómica quan són públics, amb els impostos que paguem tots nosaltres i directament de la butxaca del ciutadà quan són privats. Per tant, ens cal informació dels recursos aportats per l’Estat espanyol per a la cobertura de les necessitats de la immigració, tant interior com des de l’exterior de l’Estat, per Comunitats Autònomes.
  • LA POBLACIÓ TREBALLADORA I L’ATURADA REAL per Comunitats Autònomes, amb el detall de població total, població activa (en edat de treballar), població a l’atur i població empleada al sector de l’economia privada i al sector de l’economia pública. Aquest, últim aspecte indicant els  funcionaris i treballadors depenents de l’Administració central de l’Estat, de l’Administració autonómica, de les Administracions provincials i de les Administracions locals, per Comunitats Autònomes.
  • EL DEUTE PÚBLIC DE LES ADMINISTRACIONS, detallant l’Administració central de l’Estat, inclosa la Seguretat Social, i el de les Administracions autonòmiques, provincials i locals, per Comunitats Autònomes. El creixement del deute públic de l’Administració central en els ultims vint-i-cinc anys, amb les cinc legislatures del Partido Popular i les dues del PSOE. I també la incidència en el deute públic del cost de l’Administració central i pública de l’Estat que es perceb sobredimensionada i, per tant, extremadament cara per als recursos de l’economia privada de l’Estat.
  • L’OBRA PÚBLICA I LA SEVA INCIDÈNCIA EN L’ECONOMIA tal com: la construcció i el manteniment d’autopistes radials de peatge amb rescat incorporat, la construcció i manteniment de línies d’AVE sense viatgers, els aeroports sense avions, les inversions ruïnoses com el Projecte Castor i les descoordinades com el túnel fronterer de l’AVE, tot valorant els llocs de treball que l’obra pública genera, les polítiques especulatives en el sector immobiliari amb bombolla i la crisi final que ha arrossegat al sector bancari i de les caixes d’estalvi amb entitats centenàries.
  • L’ATURADA DE LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DE LA LLENGUA CATALANA, iniciada oficialment al segle XVII i posteriorment amb els decrets de Nova Planta al segle XVIII, a València, Catalunya i Balears, per aquest mateix ordre, i a més a més, durant la dictadura franquista i la tendència de l’anorrament actual.
Tota aquesta informació que els catalans estem reclamant permanentment, interessa a tots els ciutadans de l’Estat espanyol per tal de saber on som,  començar a posar remei als defectes i mancances de comunicació que estem patint i acabar amb la desinformació que crea incidents i conflictes de tots tipus constantment.

4.2. PRESENTEM RAONS I GREUGES QUE JUSTIFIQUI EL «HO TORNAREM A FER»

En el dilatat imaginari independentista català hi nia la reflexió i la vivència separatista per raons diverses molt profundes com en són les de l’arc que abasta tot un argumentari de tipus històric, cultural, econòmic, així com també un atapeït i sofisticat retaule de greuges, desconsideracions, menyspreus, fal·làcies, manipulacions, cobejances i fake news. Per això i més:

«HO TORNAREM A FER»

I si de raons i greuges es tracta -per part de l’Estat espanyol, dels mitjans de comunicació i de persones lamentablement i llastimós molt manipulades o prou esbiaixadament molt mal informades-, cal que hi presentem, una i altra vegada, l’enumeració o l’inventari de tot plegat.

Vegem-ho:

 

En canvi, i pel contrari, els raonaments castellano-espanyols per mantenir Catalunya al sí de l’Estat espanyol es basen en:

 

 

 

5. CAP A LA INDEPENDÈNCIA

DES DE L’EXPERiÈNCIA DE LES DERROTES COLONIALS ESPANYOLES

5.1. LES DERROTES COLONIALS ESPANYOLES
Porto aquí els conflictes espanyols colonials amb la visió posada -com un horitzó d’arribada- en la independència de Catalunya.

De moment, la llarga història de fracassos d’Espanya en la resolució de conflictes territorials ens anima a pensar que, tard o d’hora i com fruita madura, Catalunya obtindrà la independència de les terres d’Espanya.

L’Imperi espanyol té una llarga experiència històrica en conflictes colonials:
Al segle XX, la Corona i el Govern d’un gran Imperi europeu -Gran Bretanya-, va crear la Commonwelth, incorporant-hi tots els territoris i noves nacions de l’Imperi, mantenint així els lligams històrics, afectius i d’interessos, entre la metrópoli i les antigues colònies. Segurament la Corona i les Institucions britàniques van comprendre el concepte de democràcia, i havent reconvertit la seva economia productiva, ja no necessitaven l’explotació colonial.
En canvi, l‘Estat espanyol no pot mantenir una economia colonial amb una administració pública central feixuga i cara, difícil de prosperar econòmicament i amb un  prou feixuc  endeutament que pot arruinar i acabar destruint les economies productives dels propis territoris que ja havien entrat en la economia privada de producció industrial. I tot això, amb la imperiosa necessitat de preuar més el valor de la democràcia perquè, perquè tot i que Espanya no és una dictadura -a l’estil turc-, sí que encara professa una cultura democràtica feble.
L’Estat espanyol, amb la destrucció de les economies privades productives, pot aconseguir, finalment, l’ensorrament del conjunt de l’economia de tota la resta de  l’Estat espanyol.

 

Així que, resulta interessant comprovar com:

 

 

.

5.2. TEMPS AL TEMPS, I UN EXEMPLE DE DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA JA PREPARADA

Per si de cas, tinguem compte tot plegat i diguem que:

Les coses d’aquest món succeeixen lentes o inesperades. I en el vessant polític mai es pot determinar què passarà perquè:

  • Un lustre pot considerar-se com un any; 
  • Un any pot ser viscut com un mes; 
  • Un mes pot no arribar a una setmana; 
  • Una setmana pot ser l’exhalació d’un dia…
  • I, què serà, doncs, en aquesta seqüència, tan temporalment reduïda, un dia sinó unes unes hores o menys…?

Per tant i per això, tinguem preparada -per si de cas- una declaració d’independència, i en sigui utòpicament la que van subscriure els mandataris dels EEUU en separar-se d’Anglaterra (obviant, evidentment, la seva Guerra d’Independència que mantingueren ambdós territoris frontalment), en la que només ens caldria canviar-ne alguns noms:

TEXT ÍNTEGRE, EN LLENGUA CATALANA, DE LA DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA

DELS ESTATS UNITS D’AMÈRICA

Reunits En Congrés, 4 de juliol de 1776

La declaració unànime dels tretze Estats Units d’Amèrica

 

Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l’han lligat a un altre, i prendre entre les Potències de la terra, el lloc separat i igual al que les Lleis de la Naturalesa i el Déu d’aquesta naturalesa li donen dret, el just respecte a l’opinió de la humanitat exigeix que declari les causes que l’impulsen a la separació.

 

Sostenim com a evidents per si mateixes les següents veritats, que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat. Que per garantir aquests drets, s’institueixen els Governs entre els Homes, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats.

Que quan s’esdevingui que qualsevol Forma de Govern es faci destructora d’aquestes finalitats, és el dret del poble reformar-la o abolir-la, i instituir un nou Govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d’aconseguir la seva seguretat i felicitat.

La prudència, és clar, aconsellarà que no es canviïn per motius lleus i transitoris Governs establerts d’antic; i, en efecte, l’experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer justícia abolint les formes a què està acostumada. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu, demostra el designi de sotmetre al poble a un despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest Govern i establir nous resguards per la seva futura seguretat.

Tal ha estat el pacient sofriment d’aquestes Colònies; i tal és ara la necessitat que les compel·leix a reformar els seus anteriors sistemes de Govern. La història de l’actual Rei de la Gran Bretanya és una història de repetits greuges i usurpacions, encaminats tots ells cap a l’establiment d’una tirania absoluta sobre aquests Estats. Per provar això, sotmetem els fets al judici d’un món sincer.

  • S’ha negat a donar aprovació a Lleis, la majoria de les quals convenients i necessàries per al bé públic.
  • Ha prohibit als seus Governadors sancionar Lleis que eren d’immediata i urgent importància, tret que se suspengués la seva execució fins a obtenir la seva aprovació; i estant així suspeses, les ha desatès per complet.
  • S’ha negat a aprovar altres Lleis per a l’assentament de grans districtes de persones, a menys que aquests renunciessin el dret de representació a les seves Legislatures, dret inestimable per a ells i formidable només per als tirans.
  • Ha convocat els cossos legislatius fora dels llocs habituals, incòmodes i distants del dipòsit dels seus Registres Públics, amb l’únic propòsit de fatigar-los fins a obligar-los a convenir amb les seves mesures.
  • Ha dissolt les Cambres de Representants en diverses ocasions, per haver-se oposat amb fermesa viril a les seves intromissions en els drets del poble.
  • Un cop dissoltes, s’ha negat durant molt de temps a permetre que se’n triessin unes altres; per la qual cosa els Poders Legislatius, l’anihilament dels quals no és possible, han recaigut sobre el Poble, sense limitació per al seu exercici; quedant l’Estat, mentre, exposat a tots el perills d’una invasió exterior i de convulsions internes.
  • Ha intentat impedir la població d’aquests Estats; obstaculitzant les Lleis de Naturalització dels Estrangers; refusant sancionar-ne altres per promoure la immigració, i endurint les condicions de noves apropiacions de terres.
  • Ha obstruït l’Administració de Justícia, negant-se donar aprovació a lleis necessàries per a l’establiment dels Poders.
  • Ha fet que els jutges depenguin únicament de la seva voluntat tan per poder exercir els seus càrrecs, com per la quantitat i pagament dels seus.
  • Ha creat una gran quantitat de Noves Oficines, enviant un eixam de funcionaris per a assetjar i empobrir el nostre poble.
  • Ha mantingut entre nosaltres, en temps de pau, Tropes Armades sense el consentiment de la nostra legislatura.
  • Ha influït perquè l’autoritat Militar sigui independent de i superior al Poder
  • S’ha associat amb altres per sotmetre’ns a una jurisdicció aliena a la nostra constitució, i no reconeguda per les nostres lleis; donant el seu assentiment als seus actes de pretesa legislació:
– Per aquarterar grans cossos de tropes armades entre nosaltres.
– Per protegir-los, per mitjà d’un judici burlesc, del càstig pels assassinats que poguessin cometre entre els habitants d’aquests Estats.
– Per suspendre el nostre comerç amb totes les parts del món. 
– Per imposar-nos impostos sense el nostre consentiment.
– Per privar-nos, en molts casos, dels beneficis d’un Judici amb Jurat.
– Per transportar-nos Mar enllà per tal de ser jutjats per suposats delictes:
– Per abolir el lliure Sistema de Lleis angleses en una Província veïna, establint-hi un govern arbitrari, i estenent els seus límits per tal de donar un exemple i un instrument adequat per introduir el mateix govern absolut en aquestes Colònies.
– Per suprimir les nostres Cartes Constitutives, abolir les nostres Lleis més valuoses i alterar en la seva essència les Formes dels nostres Governs.
Per suspendre la nostra pròpia Legislatura, i declarar-se investits amb Poders per a legislar per nosaltres en qualsevol cas.
  • Ha abdicat del seu Govern aquí, declarant-nos fora de la seva protecció i emprenent una guerra contra nosaltres.
  • Ha saquejat nostres mars, devastat nostres costes, cremat nostres ciutats i destruït les vides de nostra gent. En aquests moments, està transportant grans exèrcits de mercenaris estrangers per completar l’obra de mort, desolació i tirania, ja iniciada en circumstàncies de crueltat i traïdoria que amb prou feines troben paral·lel a les èpoques més bàrbares, i del tot indignes del Cap d’una nació civilitzada.
  • Ha obligat als nostres conciutadans fets presoners en alta mar a portar armes contra la seva Pàtria, per convertir-se en els botxins dels seus amics i germans, o morir a les seves mans.
  • Ha atiat insurreccions internes entre nosaltres i s’ha esforçat per llançar sobre els habitants de les nostres fronteres als despietats Indis Salvatges, el mètode conegut dels quals de fer la guerra és la destrucció de totes les edats, sexes i condicions.

En cada etapa d’aquestes Opressions, hem demanat reparació en els termes més humils: les nostres contínues peticions han estat únicament respostes amb repetits greuges. Un Príncep, el caràcter del qual queda assenyalat per cadascun dels actes que defineixen un tirà, no és apte per ser el governant d’un poble lliure.

 

Tampoc hem deixat de dirigir-nos als nostres germans britànics. Els hem advertit sovint, de les temptatives del seu poder legislatiu per englobar-nos en una jurisdicció injustificable. Els hem recordat les circumstàncies de la nostra emigració i raure on som. Hem apel·lat al seu innat sentit de justícia i magnanimitat, i els hem conjurat, pels vincles del nostre parentesc a repudiar aquestes usurpacions, les quals acabarien per interrompre inevitablement les nostres relacions i correspondència. També ells han estat sords a la veu de la justícia i de la consanguinitat. Hem, doncs, de convenir en la necessitat, d’anunciar la nostra separació, i considerar-los, com considerem les altres col·lectivitats humanes: enemics en la Guerra i amics en la Pau.

 

Per tant, els Representants dels Estats Units d’Amèrica, convocats en Congrés General, reunits en Assemblea, apel·lant al Jutge Suprem del món per la rectitud de les nostres intencions, en Nom i per l’Autoritat del bon Poble d’aquestes Colònies, solemnement fem públic i declarem: Que aquestes Colònies Unides són, i han de ser per Dret, Estats Lliures i Independents; que queden absoltes de tota Lleialtat a la Corona Britànica, i que tota vinculació política entre elles i l’Estat de la Gran Bretanya queda i ha de quedar totalment dissolta; i que, com Estats Lliures i Independents, tenen ple poder per declarar la Guerra, concertar la Pau, concertar Aliances, establir el Comerç i efectuar els Actes i Providències a què tenen dret els Estats Independents.

 

I en suport d’aquesta Declaració, amb absoluta confiança en la Protecció de la Divina Providència, hi invertim les nostres vides, les nostres fortunes i el nostre sagrat honor. és desitjable que el Consell d’Europa i el Parlament Europeu, així com la Organització de Nacions Unides, s’impliquin ben aviat i portin aquesta situació als tribunals internacionals per a la Defensa dels Drets Humans i del Dret a l’Autodeterminació del poble de Catalunya.

Esperem i desitgem que el Consell d’Europa i el Parlament Europeu, així com la Organització de Nacions Unides, s’impliquin ben aviat i portin aquesta situació precària als tribunals internacionals:

6. EL CAMÍ CAP A LA VERITAT ÉS DIFICULTÓS PERQUÈ

«PATEIX», ENCARA QUE NO «PEREIX». 

QUAN S’ARRIBA AL FINAL DE RECORREGUT S’OBTÉ LA LLIBERTAT SEGONS ALLÒ DE

«LA VERITAT US FARÀ LLIURES» (Joan 8,32)

6.1. EL CAMÍ CAP A LA VERITAT
S’han escoltat i patit tantes bagenades maldestres, convertides en acusacions insensates i menypreus estults, per part de partits polítics unionistes, mitjants de comunicació i textos difamatoris procedents de diferents aplicacions informàtiques de la xarxa d’Internet, que el millor és fer-ne oïda sorda.
Però cal manifestar l’absurditat de l’eixelebrament insensible i, a voltes moltes vegades cínic i cruel -en un intent de resumir-lo, ni que sigui irònicament des d’un recurs estilístic hiperbòlic- perquè, en quedar escrit, es pot copsar millor i de forma perenne la tragèdia abismal que s’ha creat entre la comunitat unionista i la del col·lectiu independentista.
La millor estratègia per apaivagar les diferències caldria orientar-la cap el coneixement de les situacions i els contextos de les persones i els esdeveniments a través d’una estudi reflexiu i  acurat i un diàleg obert i sincer per foragitarar la ignorància i arrodonir les parcialitats tendencioses.
D’aquesta manera, com succeeix amb els nombres fraccionaris, caldria arribar a un resultat respectable i susceptible de dues operacions aritmètiques més:
  • Aplicar-li’n una arrel quadrada per rebaixar totes les tensions possibles i
  • Utilitzar la potenciació per amplificar els acords i les bones maneres.

 

Distanciar-se de les persones porta al trencament, però apropar-s’hi magnifica la relació. Resulta del tot inconvenient i, fins i tot, malaltís per a la salud viure envoltat, per no dir assetjat o acorrelat de fantasmes, com els que es desprenen de les creeences següents:

 

  • Els votants de l’1-O de 2017 no érem Kale borroka; ni la sangnera una barreja de quètxup i mercromina; ni els sangtraïts els va provocar un cop d’aire; ni les porres dels aporrellistes eren globus inflats; ni les urnes i les paperetes eren armes de destrucció massiva; ni la resistència pacífica era com els tancs de Tejero el 23-F de 1981…
  • Però és que ni els presos polítics o viceversa, com es diu, són la suma d’Adolf Hitler, Benet Mussolini, Iósif Stalin i Pol Pot…
  • A l’escola no hi ha adoctrinament com en temps pretèrits s’anava precisament a doctrina i a rebre la catequesi religiosa o com instruïen ideològicament aquells llibres de l’asignatura escolar que en dèiem FEN (Formación del Espíritu Nacional).
  • Tampoc els manifestants de cada Onze de Setembre -la Diada Nacional de Catalunya- som revolucionaris jacobins aïllats amb senyeres que fan de guillotina…,, així com tampoc el cant de Els Segadors és el Mein Kampf…
  • Ni molt menys el Mossos d’Esquadra són la Securitate; ni TV3 és el No-Do sobiranista a tot color; ni els mestres catalans cremem cap exemplar d’El Quixot ni prohibeixen expressar-se en espanyol als seus alumnes…
  • Certament que els ambaixadors catalans a l’estranger no són almogàvers; ni a Catalunya s’ha instaurat un decret de Nova Planta antiespanyol, ni s’hi perpetra un apartheid identitari contra els dissidents.

6.2. EL RECORREGUT CAP A L’AUTENTICITAT

Aquesta manipulació de la realitat és cansina i fatigosa.

Tanmateix, afortunadament, el recorregut cap a l’autenticitat de totes les persones, de tots els esdeveniments i de totes les situacions, ho asseveren sàviament i ho recullen pregonament les màximes o les cites de:

  • Sant Joan en l’evangeli “La veritat us farà lliures” (Joan 8,32).
  • Santa Teresa de Jesús quan escriu que “La veritat pateix, però no pereix”.

 

administrador

Ver todas las entradas de administrador →

Puede que también te guste

ADÉU A LES AULES EN LA CLOENDA D’UN FINAL D’ETAPA D’UN GRUP D’ADOLESCENTS

SALMAN RUSHDIE I LA LLUITA CONTRA EL FANATISME / LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ / L’ISLAM I L’ISLAMISME / EN EL CINQUÈ ANIVERSARI DELS ATEMPTATS TERRORISTES A CATALUNYA DE L’ANY 2017

¿QUÉ TE PARECE? / QUÈ TE’N SEMBLA…? (1) LA BIENVENIDA CON UNA INTRODUCCIÓN. (2) EL HOMBRE DE VITRUVIO / LA CIENCIA Y EL MÉTODO CIENTÍFICO. (3) TRES ARTÍCULOS EN FORMA DE ENSAYO. (4) «AGGIORNAMENTO» O PUESTA AL DÍA. (5) LA TEMÁTICA CENTRAL DEL PROYECTO. (6) OTROS TEMAS COMPLEMENTARIOS.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *