EN COMENÇAR L’ANY DE TRASPÀS 2020…

En aquest començament d’any, ve a tomb recuperar una composició musical de Leroy Anderson (1958), en què descriu musicalment i fil per randa, el pas inexorable del temps que fuig veloç com a mesura del rigorós moviment implacable que n’és:

 

Pressiona la imatge del «Rellotge de Praga» per escoltar una versió divertida del «Rellotge sincopat» d’Anderson

 

1. EN COMENÇAR L’ANY DE TRASPÀS 2020…

 

Desitgem-nos, per tant, que tot el recorregut d’aquest any 2020 ens sigui ben propici i plaent perquè puguem seguir marcant les nostres petjades de bons passejants -navegants, viatgers o excursionistes- de la vida, de la mateixa manera timbrada -agradable i segura rítmicament- com ho denota el compassat “tic-tac-tic-tac” del nostre rellotge metafòric, mentre marca el temps “passat” que sempre fuig camí enllà, però que retorna ensems en un “present” inexistent i buit, abocat irremissiblement a un “futur” que es transforma en una nova síntesi que l’engrillona, a la manera del procés dialèctic helegià, en un entrellaçat moviment perpetu de tesi, antítesi i síntesi.

 

Un moviment que és un balanceig oscil·lant on la lluita de tots aquests contraris propicia el ressorgiment de la nostra vida i de tots els esdeveniments que l’acompanyen en establir i constituir la nostra història de la humanitat. Una lluita de contradiccions de la pròpia naturalesa, algunes vegades causal, d’altres inexplicablement casual, a voltes ordida o forjada en l’atzar de la indeterminació, prou vegades cíclicament repetitiva, però sempre escapada o fugida cap endavant, tot fent camí amb les nostres petjades i a través de la contemplació de tots els decorats canviants de l’activitat humana en l’escenari del gran teatre de la vida vers l’horitzó de tots els nostres desitjos i de les nostres esperances..!

 

Ves per on, la imatge ens mostra una original manera de projectar el 2020 que ha començat…! I si els experiments de la física òptica possibilita de presentar-nos aquest ocurrent fenomen que veiem a la imatge, nosaltres també podem extraure’n de tot això tan singular una mostra paradigmàtica, per tal d’orientar l’any que ha començat de forma “novella” tot fent que la nostra projecció personal, en aquesta historia de què parlàvem, es transformi en un tarannà «positiu» per assolir una gran confiança en l’esdevenidor perquè tot pugui resultar «benefactor» per a la nostra creixença humana -física i espiritual- i així les nostres vivències redundin «productives» amb fruits abundantse de pau interior i satisfacció interna. I, tot això, no només per al nostre capteniment personal, sinó també a favor i en consideració de tots els altres que, en l’excursió endegada, ens acompanyen al nostre redós i als qui debem vivències de comprensió i d’estimació dimanades dels nostres pensaments i sobreeixides del cor del bons sentiments.

…!

La primera eixida o posta de sol del primer dia de l’any…! Però…

• … tant si hi ha núvols amenaçadors, com si el cel és seré i clar;

• … tant si les rutilants estrelles acompanyen la lluna resplendent, com si les denses boires de la nit pinten de gris la matinada;

• … tant si la pluja i la neu enfosqueixen l’atmosfera, com si el sol irradia de valent la seva esplendorosa llum encegadora;

• … tant si el rumb giratori de tota la rosa dels vents es decanta enfurismada, com si el seu ventijol s’aspergeix suaument per la terra i el mar…

…, el nostre personal viatge no defallirà ni s’esvairà mai si tenim a punt els indicadors de les cartes de navegació o els mapes de terra ferma, conjuntament amb la brúixola, sempre ben imantada, assenyalant el nord per no perdre’ns…!

 

2. UNA MIRADA DE REÜLL  A LA NOSTRA TERRA CATALANA…

 

De Catalunya estant, i el poder repressiu de l’Estat espanyol

2.1. UNA CONSIDERACIÓ AMBIVALENT DINS DEL PROCÉS INDEPENDENTISTA CATALÀ I ELS ESDEVENIMENTS DEL GENER DE 2020 SOBRE LA IMMUNITAT PARLAMENTÀRIA EUROPEA I LA INHABILITACIÓ PARLAMENTÀRIA CATALANA I ALTRES QÜESTIONS D’INTERÈS 

En referència a la nostra terra catalana, malgrat les victòries que pas a pas es produeixen sobre el procés independentista en l’àmbit europeu -vegi’s la sentència favorable del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre la immunitat parlamentària de l’Oriol Junqueras i de retruc les d’en Carles Puigdemont i l’Antoni Comín-, no podem oblidar ni les presons ni els exilis, que segueixen manifestant la seva cruel duresa, així com tampoc ni la repressió, ni la injustícia:

• Violació dels drets parlamentaris de l’Eurodiputat Oriol Junqueras…

• Violació dels drets parlamentaris del President de la Generalitat Quim Torra…

• Violació dels drets dels CDR’s –Operació Judes-, ara deixats en llibertat condicional…

• Conversió d’un òrgan administratiu -la JEC- en òrgan judicial i censor, a l’ampara del TS…

• Declaracions judicials de força investigats en relació al procés independentista i les manifestacions convocades…

• Manteniment de l’Euroordre del magistrat Pablo Llarena contra Carles Puigdemont i Antoni Comín d’abast només per al territori nacional espanyol…

Tot plegat en camí d’una execució flagrant i aterridora- per obra i gràcia de la JEC:

• Sigui sobre la inhabilitació exprés a l’espatlla de Quim Torra, a més a més del delicte de desobediència ja jutjat i amb sentència condemnatòria per l’Audiència Provincial de BCN, per no treiure a temps una pancarta i un llaç del balcó de la Generalitat, tot i a l’espera de la resolució del recurs presentat al Tribunal Suprem..

•  Sigui la supressió de la immunitat de l’Oriol Junqueras, com a parlamentari europeu, en un ball de resolucions  dictades per diferents tribunals com en són la favorable del TJUE de 19 de desembre de 2019 i la desfavorable de la Sala Segona del Tribunal Suprem del 3 de gener de 2020 que ha obligat al Parlament Europeu de considerar aquest parlamentari immune únicament des del 13 de juny de 2019 (proclamació electoral)  fins al 3 de gener de 2020 (sentència del TS). 

De fet, el President de la Generalitat -oh ironia- quedaria antidemocràticament remogut del seu càrrec -malgrat ho expressi un article del Dret Penal o de la normativa espúria -«ad hoc«- reglamentada per a un moment determinat de campanya electoral en què negant la “llibertat d’expressió” fa incomprensible que el no retirar a temps una pancarta amb un llaç groc que demanava “la llibertat d’uns presos”, esdevingui en una condemna o infracció punitives de gran alçada, la qual cosa encara hi afegeix més desproporció i vergonya.

Hi ha, en aquesta història i en moltes d’altres, quelcom d’inexplicable i incomprensible. I, en el cas que s’arribés a entendre no provoca, certament, cap mena ni de comprensió ni d’empatia. Al contrari, suscita un rebuig frontal de conseqüències imprevisibles…! Entre la indignació i l’eufòria en són ambdues els primers sentiments que em brollen aquesta nit freda i fosca de la consumació de la perfídia:

1. «Indignació«, per la cruel repressió persecutòria de l’estat espanyol, concretada en dues inhabilitacions vergonyoses (el President de la Generalitat i el President d’un Partit polític elegits pel i per al poble).

2. «Eufòria» perqué amb aquestes ignominioses decisions de revenja, el moviment independentista, no només creixerà portentosament, sinó que el cim o la línia de la separació entre Catalunya i Espanya la tenim quasi a tocar…!

Una realitat ferotge, però lligada amb una brillant utopia. Tant de bo que la pau de la nit acaroni els pensaments i sentiments trasbalsats i quan despertem d’aquesta nit fosca, la dura realitat indignant sigui un somni i l’enèrgica eufòria resplendent es converteixi en una realitat…!

Les notícies informatives, les decisions dels alts tribunals de justícia i els arguments polítics s’entrellacen ambivalentment i es produeix un «revolutum» que, per al ciutadà no versat en qüestions jurídiques, resulta incomprensible. Tanmateix, arribats a aquest punt en aquesta primera quinzena de gener del 2020, m’ha semblat molt adient fer-me amb un clarificador escrit  de Màrius Carol editat a La Vanguàrdia que expressa el següent:

«Cleòbul de Lindos, que va ser un dels set savis de Grècia, va esculpir en pedra l’aforisme: “Acceptar la ­injustícia no és una virtut, sinó tot el contrari”. Dit d’una altra manera, allò que és injust no correspon acceptar-ho i hem de ser capaços de combatre-ho. El Tribunal de Justícia de la UE ( TJUE) va reconèixer la condició d’eurodiputat d’Oriol Junqueras des del mateix moment en què va ser elegit. Segons el raonament dels jutges de Luxemburg, Junqueras hauria d’haver estat posat en llibertat en tractar-se d’un pres preventiu a fi de complir amb els tràmits de la seva designació i, en tot cas, l’ Alt Tribunal hauria hagut de sol·licitar un suplicatori a la Cambra per continuar actuant contra la seva persona. Tot i ­això, els magistrats del Suprem, d’acord amb el criteri de la Fiscalia, han decidit mantenir-lo a la presó, desautoritzar el seu despla­çament al Parlament Europeu per prendre possessió de l’escó i ­refusar la tramitació del suplicatori. El més curiós del seu argument és que afegeixen que la nova doctrina sobre la immunitat dels eurodiputats serà la que apliquin en el futur, malgrat que és diferent de la que s’ha tingut en compte amb Junqueras».

Respecte de l’Oriol Junueras i la seva condició d’eurodiputat, la decisió del Tribunal de Justícia de la UE del 19 de desembre de 2019 va ser, sense cap dubte, positiva. El tribunal afirmava de forma molt clara que la condició de membre de la institució parlamentària s’adquiria des de la proclamació dels resultats electorals, i que era, a partir d’aleshores, quan ja podia gaudir de la immunitat:

• La conseqüència és que Oriol Junqueras gaudia d’immunitat parlamentària des del 13 de juny de 2019, després que es proclamessin els resultats de les eleccions al Parlament Europeu.

• Aquesta immunitat teòricament implicava l’aixecament de la mesura de presó provisional amb l’objectiu de permetre-li desplaçar-se fins a la institució europea per complir-hi les formalitats requerides. Això no es va fer.

Tanmateix, un mes abans se l’havia deixat acudir a la cambra baixa del Congrés espanyol per recollir la seva acta de diputat. Fins i tot el TJUE concloïa que el en cas que el tribunal estatal competent -la Sala 2a del Tribunal Suprem- considerés que s’havia de mantenir la presó provisional, després de l’adquisició per l’interessat de la condició de membre del Parlament Europeu s’hauria hagut de sol·licitar al Parlament Europeu que suspenguéx la immuntat amb la màxima brevetat possible.

És cert que el TJUE deixa la decisió final en mans del TS espanyol, i aquest un cop més, ha optat per la fórmula més restrictiva, ja que considera que l’Oriol junqueras, «no està sotmés a una mesura cautelar de presó, sinó que està complint una pena imposada per una sentència ferma, la validesa i eficàcia de la qual no ha estat neutralitzada«. I, així,acorda que, per a l’Oriol Junqueras:

• No pertoca el desplaçament a la seu del Parlament Europeu.
• No pertoca atorgart-li la llibertat.
• No pertoca declarar la nul·litat de la sentència del 14 d’octubre dictada per la Sala 2a del TS.
• No pertoca tramitar el suplicatori davant el Parlament Europeu.

Tot queda com està. Es mantenen intactes els efectes de la condemna per a l’Oriol junqueras. Això sí, a la interlocutòria es recull que «ad futurum» el Tribunal Suprem (TS) acatarà el que diu el Tribunal de Justica de la Unió Europea (TJUE) i ho entén com una resolució diferent i complexa d’una nova concepció de la immunitat processal. El TS ha perdut -en aquest cas- l’ocasió d’interpretar els fets «in dubio pro libertate«, això és, «davant del dubte, a favor de la llibertat» i dels drets humnans, parafrasejant allò «in dubio pro reo«.

I encara que el Parlament Europeu ha considerat vàlida la immunitat de l’Oriol Junqueras, proporcionant-li l’escó a la cambra des del 13 de juny de 2019 -obeint la Sentència del 19 de desembre de 2019, emanada pel TJUE-, tanmateix li revoca els drets de parlamentari el dia 3 de gener de 2020, en rebre la Sentència del TS a qui el Parlament Europeu s’hi deu com Estat membre que n’és. Efectivament:

• Els serveis jurídics del Parlament Europeu han donat per acabat el mandat d’Oriol Junqueras com a eurodiputat. Accepten així la decisió del Tribunal Suprem espanyol després que la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, tot i essent favorable per a l’Oriol Junqueras, també expressa que cal acatar la sentència final que emani el Tribunal Suprem espanyol.

• L’eurocambra fa marxa enrere després que reconegués Junqueras com a eurodiputat i instés Espanya a acatar la sentència del Tribunal de Luxemburg, però assegurant que no tenen cap més opció que acceptar la decisió del Tribunal Suprem, al·legant que «segons la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, el Parlament Europeu està obligat a prendre nota sense dilació de les decisions que amb caràcter definitiu prenguin les autoritats judicials competents dels estats membres«. L’eurocambra en un breu comunicat es refereix a la jurisprudència d’una sentència de l’any 2005 en el cas de Jean Marie Le Pen contra el Parlament Europeu.

La decisió inicial del Parlament Europeu de Luxemburg es converteix així en paper mullat:

• La mateixa Advocacia de l’ Estat va suggerir que, encara que la sentència del Suprem era inatacable, es deixés sense execució el compliment de la pena de presó i es negociés amb el Parlament Europeu els termes de la llibertat de moviments a què podria acollir-se el president d’ERC, l’Oriol Junqueras.

• Certament, el Tribunal Suprem no ha considerat aquesta proposta i ha tractat la instrucció del TJUE com un document per a jurisprudència posterior.

La resolució del TS explicita que no se’l pot posar en llibertat perquè ja no és un pres preventiu, sinó algú sotmès a judici oral, la qual cosa suposa causa sobrevinguda d’inelegibilitat.

 

Però el Suprem no va esperar-se a rebre una resposta per a condemnar l’Oriol Junqueras i els altres presos polítics a cent anys de presó. Manuel Marchena va arribar a enviar una carta al TJUE de Luxemburg comprometent-se a acatar la sentència, però malgrat tot el TS ha decidit que la situació de Junqueras no canvia: ni llibertat ni immunitat ni suplicatori. I tot això, malgrat el menyspreu que el Tribunal Suprem fa al Tribunal de Jiusticia de la Unió Europea. Fixem-nos-hi: amb data de 14 d’octubre de 2019 el TS en una comunicació al TJUE, signada pel Magistrat Manuel Marchena, va establir:

«La resposta del Tribunal de justícia de la Unió europea, tindrà eficàcia amb independència de la situació de presó preventiva o de penat del senyor Oriol Junqueras i Vies»

Manuel Marchena no ha complert. El Tribunal Suprem ha creuat unes línies vermelles que el posen en una clara situació de vulnerabilitat institucionmal i jurídica. La retroactivitat que determina la sentència europea del TJUE, marcant la data de 13 de juny de 2019 com l’inici de la condició de diputat  de l’Oriol Junqueras, és el principi de tot. La llibertat dels milers de ciutadans de Catalunya que van votar-lo com a diputat del Parlament europeu ja estat vulnerada, com ho ha estat la llibertat de l’eurodiputat

Stuart Mill en el tractat Sobre la llibertat va decretar que la nació no pot estar defensada contra la seva pròpia voluntat i que la col·lisió entre els interessos del governants i els vots del ciutadans es decantava per la prioritat d’aquests darrers. Menyspreant els vots catalans al Parlament Europeu -encara que la llista de diputats pugui córrer i presentar-se un altre- el Tribunal Suprem expulsa d’Espanya la part de Catalunya que va votar els polítics sobiranistes al Parlament europeu i esquerda de mort la democràcia representativa espanyola. el mateix que fa quan condemna polítics i l’expresidenta del Parlament català -Carme Forcadell- per portar a terme el programa electoral pel qual van ser votats.

 

 

La interlocutòria del Tribunal Suprem dóna un cop de porta a l’Oriol Junqueras i al Tribunal de Luxemburg. I l’Eurocambra ha acceptat la decisió argumentant que, segons la jurisprudència de Luxemburg ha de ‘prendre nota sense dilació’ de les decisions dels tribunals estatals. Tanmarteix, hi pot haver recursos…?:

• Fonts de l’Eurocambra han explicat que la defensa de l’Oriol Junqueras té ara l’opció de presentar un recurs contra la decisió de l’Eurocambra al Tribunal General de la Unió Europea, que forma part del Tribunal de Luxemburg.

• La defensa de l’Oriol Junqueras presentarà ben aviat un recurs de súplica al Tribunal Suprem contra la decisió de Marchena i a la pròpia Sala segona. Si el Suprem tomba aquest primer recurs, la defensa pot recórrer al Tribunal Constitucional espanyol per vulneració dels drets polítics de Junqueras i els seus electors.

• Si el Tribunal Constitucional no concedeix l’empara, s’obrirà la via per a acudir al Tribunal Europeu dels Drets Humans.

Cleòbul de Lindos va defensar en els seus escrits que l’home ha d’actuar sempre tenint present tres prioritats: l’ordre, el temps i la moderació. Demanar-ho en el cas dels tribunals hauria de ser un pleonasme, però últimament el desordre, l’atemporalitat i la radicalitat són amenaces reals de la justícia. Ens falten savis i sobren ideòlegs…

 

2.1.1. UN ARTICLE D’ANÀLISI SOBRE INHABILITACIONS I IMMUNITATS: Ernesto Ekaizer

Un article d’anàlisi sobre la qüestió que ens ocupa -escrit per Ernesto Ekaizer– ens obrirà els ulls sobre la infàmia amb què ens trobem davant dels torpedes subterranis llançats pel clavegueram d’organisme de l’estat espanyol en concordància amb el partits dretans:

«Aprofitant un buit per les vacances d’alguns magistrats de la sala segona del Tribunal Suprem, la Junta Electoral Central (JEC) ha fet un atac sorpresa reunint-se en plena tramitació per a la investidura de Pedro Sánchez amb l’objectiu d’enfangar-la. L’atac ha consistit en ordenar, a petició de PP, Cs i Vox, que es doni de baixa com a diputat el president Quim Torra sobre la base d’una creativa enginyeria jurídica dirigida a inhabilitar-ho com a president de la Generalitat, i a continuació ha anul·lat la condició d’eurodiputat que, segons el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), posseïa Oriol Junqueras des del 13 de juny del 2019.

• En el cas de Quim Torra, la JEC s’ha dividit pràcticament en dues meitats, amb una majoria de set vocals, inclosa la magistrada presumptament progressista Ana Ferrer, contra sis.

• En el cas de l’Oriol Junqueras, el vot particular dels cinc magistrats discrepants -Ana Ferrer, integrant del tribunal del Procés, s’ha abstingut- no pot ser més breu i alhora tremendament eloqüent en la denúncia del cop d’usurpació dels set vocals que l’han impulsat:

“Considerem que, estant en tràmit de pronunciar-se la sala segona del Tribunal Suprem sobre l’abast de la immunitat declarada per la sentència de la gran sala del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 19 de desembre de 2019, hauríem de conèixer el sentit de la resolució del Suprem abans de resoldre la qüestió debatuda, per si pot tenir alguna incidència en la qüestió sotmesa a examen d’aquesta Junta Electoral Central”.

La JEC, en usurpar la funció de tribunal del Procés, es dispara al peu quan afima que Junqueras no pot ser eurodiputat per haver estat «condemnat per sentència ferma el 14 d’octubre del 2019», la qual cosa suposa admetre que posseïa immunitat en el moment de ser condemnat i va ser objecte de sentència sense la sol·licitud d’autorització al Parlament Europeu (suplicatori) per procedir contra ell. I això què implica: que la sentència és nul·la.

La resolució contra Torra pretén que una llei de caràcter general, la Loreg, sobre règim electoral general, estigui per sobre d’una d’especial, la de l’Estatut de Catalunya. La JEC aplica una norma de la LOREG per sostenir que Quim Torra pateix “ inelegibilitat sobrevinguda ”, una figura creativa tenint en compte que el president ja va ser triat el desembre del 2017 i, que se sàpiga, no és candidat a ser-ho, encara. Així es busca que, quan deixi de ser diputat, se l’inhabiliti com President. No obstant això, entre les causes per ser inhabilitat no hi figura la d’haver perdut l’escó. Sí quan s’és objecte d’una sentència ferma, que no és el cas.

Quan li sigui notificada, el president pot recórrer la decisió de la JEC, que tampoc és ferma, davant la secció quarta de la sala tercera del Suprem, que ja va ordenar el 2018 que es permetés a Carles Puigdemont ser candidat, tombant una resolució en contra de la JEC. La sala hauria de reunir-se i resoldre sobre aquestes mesures en 48 hores».

 

2.1.2. POT CONSIDERAR-SE LA JUNTA ELECTORAL CENTRAL (JEC) UN ESTAMENT ESTATAL IMPARCIAL…?: Javier Pérez-Royo

Aquest article d’Ernesto Ekaizer queda plenament corraborat per un altre article, escrit pel Catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla –Javier Pérez-Royo– amb el títol «Pot ser aquesta la Junta d’un Estat de Dret…?»

«La Junta Electoral Central (JEC) és la màxima instància de l’administració electoral dissenyada en la llei de règim electoral general (LOREG). Tot i que el pes de l’administració electoral recau en les juntes provincials, és la JEC la que estableix la doctrina jurídica aplicable en els moments decisius i més rellevants. Qualitativament és l’òrgan més important de garantia del procés electoral, en el qual descansa la credibilitat del nostre sistema democràtic.

En general, des que es van constituir les primeres Juntes Electorals -per a les eleccions del 15 de juny de 1977- fins a avui, la seva executòria ha sigut raonablement satisfactòria. L’única ocasió que recordo d’un comportament en clau política i no jurídica de la JEC va ser la decisió de no admetre la inclusió de Carles Puigdemont i Toni Comín en la candidatura per a les eleccions al Parlament Europeu del 26 de maig de l’any passat. Aquesta decisió va ser recorreguda davant la sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem i va ser anul·lada. Però no hi ha hagut més casos. El conjunt de les Juntes Electorals han donat credibilitat amb la seva actuació a l’administració electoral i, per tant, fiabilitat als resultats electorals.

Per això, crida poderosament l’atenció la decisió que va prendre la JEC ahir a la tarda (02.01.2020) i sobre la qual estic escrivint aquest comentari d’urgència basant-me en la nota emesa per la mateixa JEC i sense conèixer a fons, en conseqüència, la seva fonamentació jurídica.

La JEC ha decidit aplicar al president de la Generalitat l’article 6.2 b) de la LOREG, que diu textualment el següent:

«Són inelegibles: els condemnats per sentència, encara que no sigui ferma, per delictes de rebel·lió, de terrorisme, contra l’administració pública o contra les institucions de l’Estat… «

Com es desprèn del tenor literal del precepte, es tracta d’una norma «d’excepció», de protecció excepcional o extraordinària de l’Estat, pensada per fer front a amenaces de tanta entitat que exigeixen suspendre a càrrecs públics electes l’exercici de drets tan fonamentals com el de participació política reconegut a l’article 23 de la Constitució i d’un element tan essencial del dret a la tutela judicial efectiva de l’article 24 de la carta magna, com és la segona instància en el procés penal.

¿Es pot considerar objectivament raonable que la no obediència a una ordre de retirada d’uns llaços grocs d’un balcó sigui una amenaça per a l’Estat que exigeixi que s’activi una norma de protecció excepcional que comporta la suspensió de l’exercici de drets fonamentals?

L’interrogant es respon tot sol. La manca de raonabilitat i de proporcionalitat de la decisió de la JEC salta a la vista. Aquesta no pot ser l’actuació del màxim òrgan de garantia de l’administració electoral d’un estat de dret digne d’aquest nom.

Fa uns dies Ignacio Escolar va pronosticar que les dretes espanyoles pensaven  iniciar una estratègia de guerra jurídica contra el nou Govern. L’acte de la JEC posa de manifest que no s’equivocava en el seu pronòstic. Encara que, al meu entendre, l’estratègia de guerra jurídica la va posar en pràctica el govern presidit per Mariano Rajoy a Catalunya des de la tardor del 2017, si no abans.

L’acte de la JEC és un acte administratiu i és, en conseqüència, objecte de recurs davant la sala tercera del Suprem. Cal esperar que el recurs sigui estimat i que l’acte sigui anul·lat. Però el fet que la JEC estigui disposada a posar en qüestió la seva credibilitat com a òrgan neutral que garanteix la fiabilitat del procés electoral és un indicador insuperable de la degradació en què està caient el sistema democràtic de país».

2.1.3. UNA POSTDATA SOBRE LA JUNTA ELECTORAL CENTRAL (JEC): Andreu Más-Colell

I en un article al diari ARA, diumenge 5 de gener de 2020 –Andreu Mas-Colell– l’intitula com «Els Objectius de Desenvolupament Sostenible i una post data sobre la JEC». Evidentment, m’interesso per la postdata:

«Arribada la notícia de la sorprenent, grotesca i patètica decisió de la JEC, no em puc estar d’observar que és prova de desesperació de la dreta, que hi ha molta ràbia i que la derrota europea cou. També és un senyal de debilitat. És una provocació en la qual no s’hauria de caure. Als meus amics de JxCat els diria: ¿voleu dir que ara no toca abstenir-se en el vot d’investidura? ¿No fora bo viaualitzar a Europa que si, a la JEC, la dreta por guanyar per una minsa minoria de 7 a 6, perd en canvi per tretze milions de vots contra deu i mig on està representat el poble, on es fan les lleis? ¿Té sentit, amics, barrejar els vostres vots amb els d’aquesta gent?»

2.1.4. EL RESUM DE LES VIOLACIONS INFRINGIDES. UN ARTICLE -«EL DELIRI«- DE PILAR RAHOLA SOTA LA VISIÓ DE GONZALO BOYE

L’advocat Boye l’anomena el «territori inexplorat», perquè tot el que està passant en els darrers anys de judicialització de la política -ergo, de politització de la justícia- ha caminat per camins ignots. No és que les altes instàncies de la judicatura hagin forçat els límits de el dret penal en la seva persecució de l’independentisme, sinó que sembla que n’han construït de nous, transformats en legisladors i jutges. És a dir, no imparteixen justícia sinó que fan política.

Tot és nou i insòlit, i el sumari que fa Boye és aterridor:

• Certament, és insòlit que tot un govern, escollit democràticament, hagi estat perseguit, acusat i condemnat per complir un programa electoral…

• Ho és que un jutge cursi euroordres que després retira i torna a emetre…

• Ho és que s’impedeixi que Catalunya tingui el president i el Govern que havia escollit…

• També, que els parlamentaris escollits al Congrés siguin privats de la seva immunitat sense cap suplicatori…

• També és nou i insòlit que a tres eurodiputats se’ls negui la condició d’electes i se’ls privi de la immunitat parlamentària…

• Com és insòlit convertir un organisme administratiu, pensat per garantir el bon funcionament dels períodes electorals, en un ens censor i sentenciador, que s’atorga el dret de treure actes de diputats…

• Finalment, és nou i insòlit que la judicatura espanyola es passi pel forro la sentència de Tribunal de Justícia Europeu, la incompleixi i vulneri els drets dels eurodiputats independentistes electes…

• És a dir, per acabar, és nou i insòlit que tot un Tribunal Suprem estigui vulnerant la immunitat parlamentària (i les garanties que comporta), des del passat abril de 2019, dels diputats Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Raül Romeva, i, des de maig-juny del mateix any, estigui vulnerant la mateixa immunitat de l’eurodiputat Oriol Junqueras, alhora que ha intentat vulnerar els drets dels eurodiputats Carles Puigdemont i Toni Comín.

Tot sumat és nou, és insòlit i és brutalment escandalós. La política feta amb la toga és un escàndol i, sobretot, una amenaça. Ho és per tots els motius acumulats:

• Pels drets vulnerats…
• Per la repressió descarnada que ha desencadenat…
• Pel dolor infligit…
• Per l’erosió que ha representat a l’Estat de dret…
• Fins i tot, per la pèssima imatge que projecta Espanya a Europa…
• Però, sobretot, per la indefensió que representa que siguin els tribunals i no els parlaments els que modifiquin severament la decisió dels ciutadans…

La política feta amb la toga sempre serà un escàndol, però, sobretot, és una amenaça.

2.2. UNA LEGISLATURA «PSOE-UNIDAS PODEMOS», RECENTMENT ESTRENADA, I UNA OPOSICIÓ «PP-VOX-CS» A L’AGUAIT, «TANQUAM LEO RUGIENS«

2.2.1. ELS 7 INCERTS I CONVULSOS PRIMERS DIES DE GENER DE 2020 I LA CONSOLIDACIÓ FINAL DE LA INVESTIDURA DE PEDRO SÁNCHEZ COM A PRESIDENMT DEL GOVERN ESPANYOL: Enric Juliana

La investidura de Pere Sánchez, com a president del Govern espanyol, va poder haver fracassat. Uns dies més d’espera i el laboriós acord que garantia l’abstenció d’Esquerra Republicana hauria estat engolit per les arenes movedisses de la política catalana, remogudes a fons per una veloç successió de resolucions judicials, europees i espanyoles, que en menys de tres setmanes han assegut a Carles Puigdemont i Antoni Comín al Parlament Europeu, han deixat a Oriol Junqueras a la presó, després d’haver-li estat reconeguda la condició de parlamentari europeu, i han col·locat a Joaquim Torra amb un peu fora de la presidència de la Generalitat de Catalunya o sense escó al Parlament català.

La batedora judicial va estar a punt de convertir en farinetes l’inèdit pacte de coalició entre el PSOE i Unides Podem durant una setmana electritzant. Set dies de gener de l’any 2020 han modificat la política espanyola, potser per un llarg període de temps.

DIA 1

A L’ESPERA…

L’any 2020 va començar amb uns tres-cents diputats preparant les maletes per viatjar a Madrid. La Presidenta de Congrés, Meritxell Batet, havia fixat el debat d’investidura entre els dies 4 i 7 de gener de 2020, després d’un infructuós intent dels socialistes de dur-lo a terme entre el 27 i el 30 de desembre de 2019. El PSOE tenia pressa i ara sabem per què. Esquerra volia una mica més de temps, perquè la seva militància i electors poguessin apreciar millor el paper central que la nova situació política els confereix. Oriol Junqueras dirigia els temps des de la presó de Lledoners. El vicepresident de la Generalitat, Pere Aragonès, portava el pes de les converses amb Moncloa.

Sempre temorosa de la reconeguda capacitat de maniobra de l’escola convergent, ERC no acabava de trobar pista d’aterratge còmoda, després de conèixer el dictamen de l’Advocacia de l’Estat, favorable a què Junqueras pogués sortir de la presó per recollir l’acta d’eurodiputat. El dictamen sintonitzava amb la sentència emesa pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea, el 19 de desembre de 2019. La posició de l’Advocacia de l’Estat, objecte d’un batussa infernal, era satisfactòria per a ERC. Vox amenaçava amb iniciar una persecució judicial dels advocats que la signessin. Com tantes vegades ha passat, un moment crucial per a la política espanyola es dilucidava a l’interior dels engranatges jurídics de l’Estat.

La sentència garantista del Tribunal de Luxemburg, d’una gran transcendència per a la sobirania de Parlament Europeu, venia acompanyada d’una carambola: donava la raó a Junqueras, però beneficiava de manera immediata a Carles Puigdemont i Toni Comin, que també van ser candidats a les eleccions europees del maig de 2019. A l’endemà, el president de l’eurocambra, David Sassoli (centreesquerra italià) havia sorprès a tots lliurant una acreditació provisional a tots dos. El goig d’JxC coincidia amb el congrés polític d’ERC, el dissabte 21 de desembre de 2019. Consternació al Tribunal Suprem. Agres comentaris contra el jutge Manuel Marchena a la premsa conservadora de Madrid per haver plantejat la qüestió prejudicial al Tribunal de Luxemburg.

Ambient de maniobra al Madrid polític i judicial que coneix els plànols de l’enrevessada política catalana: l’eufòria de Puigdemont podia paralitzar a Esquerra en un moment clau. A la Junta Electoral Central ja li havien entrat les presses per debatre les reclamacions plantejades pel Partit Popular, Ciutadans i Vox demanant:

• Invalidar l’escó de Joaquim Torra i

• Negar l’acta d’eurodiputat a Junqueras.

Dies abans, fonts de la Junta Electoral Central (JEC) havien explicat a La Vanguardia que l’expedient del President Torra, obert a Barcelona, ​​segurament no arribaria a temps per a la reunió fixada per al 3 de gener de 2020. Els tribunals solen ser lents, però en aquesta ocasió tot discorreria a gran velocitat. El botó de la batedora portava les sigles JEC.

DIA 2

MONCLOA ACCELERA…

Moncloa decideix accelerar, amb cobertura aèria basca. El dia 2 de 2020 al matí, PSOE i Partit Nacionalista Basc signen el seu pacte d’investidura al Congrés, hores abans que es reuneixi el Consell Nacional d’ERC per debatre sobre l’abstenció. El document, de notable abast polític, és signat pel president de l’Euskadi Buru Batzar, Andoni Ortuzar. El missatge és clar: Bilbao demana a Esquerra que es mulli ja. Al cap d’unes hores, sense esperar els seus amics d’ERC, la coalició independentista Bildu es pronuncia a favor de l’abstenció dels seus cinc diputats i crida a les seves bases a consulta. Els bascos acabaven de dibuixar el marc de la investidura, mentre Unides Podem es manté en un prudent segon pla, d’acord amb el pactat amb el PSOE. L’Advocacia de l’Estat entrega aquest mateix dia el seu dictamen el Tribunal Suprem en els termes ja coneguts.

Després de conèixer la decisió de PNB i Bildu, el Partit Regionalista de Cantàbria, fidel aliat de Sánchez en l’anterior intent d’investidura, dóna a conèixer que aquesta vegada votarà en contra.

El Consell Nacional d’ERC aprova finalment l’abstenció (196 vots favor, quatre en blanc i tres en contra), el dia abans que es reuneixi la JEC, amb els expedients de Torra i Junqueras en l’ordre del dia. Es dóna a conèixer l’acord amb el PSOE sobre la taula de negociació i la consulta a la qual podrien sotmetre els acords que s’assoleixin. JxC manifesta la seva irritació. Pressió en les xarxes socials. El president Torra amenaça amb una ràpida convocatòria d’eleccions a Catalunya.

DIA 3

LA JEC PREM EL BOTÓ…

La investidura sembla prou encarrilada, però falta conèixer la intenció de vot del Bloc Nacionalista Gallec (BNG), del diputat de Terol, Tomás Guitarte i, sobretot, el de la diputada de Coalició Canària, Ana Oramas, refractària a secundar el vot positiu i el de Nova Canària, Pedro Quevedo. Gran agitació a Madrid. Si aquests tres diputats es decanten pel no, la investidura de Sánchez fracassarà. Excitació i pressions, que es converteixen en insults quan Terol hi anuncia el vot positiu:

• Trucades de boicot a la província de Terol en les xarxes socials.

• Pluja d’improperis contra el diputat Guitarte.

El PSOE s’afanya a tancar un acord amb el BNG, grup que ha menyspreat les setmanes anteriors. Ana Oramas, experimentada diputada que coneix bé la política madrilenya i els ressorts principals del poder a Espanya, es decanta finalment pel no, tot i que la directiva de Coalició Canària ha acordat l’abstenció. Oramas, filla d’una rica família de la Llacuna, mai dóna puntada sense fil: el seu vot negatiu no bloqueja la investidura, però la manté en zona de perill. Amb un marge de només dos vots encara hi ha la possibilitat d’un «accident», alhora que se subratlla la fragilitat del futur Govern de coalició. Encara falta l’última sorpresa. A la nit, hores abans que es reuneixi el ple de Congrés, la JEC prem el botó de la batedora:

• La Junta Electoral Central (JEC) acorda, per set vots contra sis, desposseir Joaquim Torra de l’acta de diputat de Parlament de Catalunya, rectificant així una anterior resolució de la Junta Electoral de Barcelona, ​​en un expedient paral·lel a la sentència d’inhabilitació dictada pel Tribunal superior de Justícia de Catalunya, recorreguda davant del Tribunal Suprem, per la col·locació de llaços grocs al balcó de la Generalitat durant la campanya electoral de l’abril de 2019.

• La JEC resol que Junqueras no pot ser eurodiputat, avançant-se també, en aquest assumpte, al Tribunal Suprem.

El dictamen de la JEC és interpretat immediatament en alguns mitjans com una inhabilitació del president de la Generalitat. El contingut de la resolució és avançat pel president del Partit Popular, Pablo Casado, qui demana el cessament immediat de Torra. Commoció al Palau de la Generalitat i manifestació de suport a la plaça de Sant Jaume, mentre persones alienes a la institució arrian durant quinze minuts la bandera espanyola de Palau.

• Màxima pressió emocional sobre ERC. «Estem en una muntanya russa i se’ns acaba de descordar el cinturó«, confessa a això de les deu de la nit un diputat d’Esquerra a Madrid.

• Els republicans demanen un gest al PSOE i la portaveu socialista Adriana Lastra compareix davant la premsa: «Tenim seriosos dubtes que la JEC sigui competent per adoptar aquests acords«.

ERC decideix convocar seva executiva per al matí següent, un cop iniciat el ple d’investidura. Junqueras envia un missatge de calma.

La investidura de Pere Sánchez, com a President del Govern Central, va poder haver fracassat. Uns dies més d’espera i el laboriós acord que garantia l’abstenció d’Esquerra Republicana hauria estat engolit per les arenes movedisses de la política catalana, remogudes a fons per una veloç successió de resolucions judicials, europees i espanyoles, que en menys de tres setmanes han assegut a Carles Puigdemont al Parlament Europeu, han deixat a Oriol Junqueras a la presó, després d’haver-li estat reconeguda la condició de parlamentari europeu, i han col·locat a Joaquim Torra amb un peu fora de la presidència de la Generalitat.

UP temia por la salut d’Aina Vidal, que no va pas fallar.

La sentència garantista del tribunal de Luxemburg, d’una gran transcendència per a la sobirania de Parlament Europeu, venia acompanyada d’una carambola: donava la raó a Junqueras, però beneficiava de manera immediata a Carles Puigdemont i Toni Comin, que també van ser candidats a les eleccions europees de maig. A l’endemà, el president de l’eurocambra, David Sassoli (centreesquerra italià) havia sorprès a tots lliurant una acreditació provisional a tots dos. El goig de JxC coincidia amb el congrés polític d’ERC, el dissabte 21 de desembre de 2019. Consternació al Tribunal Suprem. Agres comentaris contra el jutge Manuel Marchena a la premsa conservadora de Madrid per haver plantejat la qüestió prejudicial al Tribunal de Luxemburg.

Ambient de maniobra al Madrid polític i judicial que coneix els plànols de l’enrevessada política catalana: l’eufòria de Puigdemont podia paralitzar a Esquerra en un moment clau. A la Junta Electoral Central ja li havien entrat les presses per debatre les reclamacions plantejades pel Partit Popular, Ciutadans i Vox demanant invalidar l’escó de Joaquim Torra i negar l’acta d’eurodiputat a Junqueras. Dies abans, fonts de la Junta havien explicat a La Vanguardia que l’expedient del President Torra, obert a Barcelona, ​​segurament no arribaria a temps per a la reunió fixada per al 3 de gener de 2020. Els tribunals solen ser lents, però en aquesta ocasió tot discorreria a gran velocitat. El botó de la batedora portava les sigles JEC.

DIA 4

FALTA UNA DIPUTADA…

El debat parlamentari s’inicia en un clima de gran tensió. Unides Podem constata l’absència de la diputada Aina Vidal, dels Comuns. Coneixen el problema i es donen compte del seu dramàtic abast. Vidal es troba greument malalta i com a conseqüència de la seva tribulació no ha tingut temps de gestionar la petició de vot telemàtic. A mig matí, l’executiva d’ERC, ratifica l’abstenció.

DIA 5

¡VIVA EL REI…!

El ple del Congrés puja de voltatge després de la intervenció de la diputada de Bildu Mertxe Aizpurua criticant el discurs del Rei sobre Catalunya el 3 d’octubre de 2017. Crits de ‘Viva el Rei’…! i duríssimes acusacions a Sánchez de traïció a Espanya. Inés Acostades, encoratjada, escarneix a Adriana Lastra i demana als diputats socialistes que trenquin la disciplina de vot. El candidat guanya la primera votació per només un vot de diferència. La investidura està en perill.

DIA 6

ALARMA…

Unides Podem fa dies que treballen en una xarxa de seguretat. La diputada Aina Vidal els ha assegurat que acudirà a la votació de dimarts 7 de 2020, però temen per la seva salut. Pateix forts dolors i un empitjorament sobtat podria impedir viatjar. Les pressions sobre el diputat de Terol són fortíssimes. Interior li ha posat escorta i aquest dia dormirà en un lloc protegit a Madrid. Bildu ofereix passar de l’abstenció al sí, en cas d’emergència. ERC també està disposada a que alguns dels seus diputats canviïn de vot, si cal, però no ho fa públic. Hi ha un cert debat en la CUP. Dies abans, l’exdiputat David Fernández s’ha pronunciat per absentar-se de la votació per no coincidir amb el vot negatiu de Vox. També s’estableixen contactes amb Puigdemont. Sempre hi ha hagut una via de comunicació oberta entre Podem i Waterloo. Molt dolgut amb el PSOE, Puigdemont escolta i es manté en la seva posició. Pablo Iglesias ha parlat en clau en el ple al referir-se a «presos i exiliats«. Jaume Asens, dels Comuns, ha començat la seva intervenció elogiant José Luís Rodríguez Zapatero.

Els socialistes es mostren rotundament convençuts que cap dels seus diputats fallarà el dia 7 i consideren una ofensa que s’especuli amb un tamayazo. Amb tot, el PSOE convoca els seus diputats a dormir aquella nit a Madrid per evitar contratemps d’última hora amb el transport. Unides Podem fa el mateix.

DIA 7

SÁNCHEZ, INVESTIT…

Aina Vidal va al ple, davant l’emoció dels seus companys. La votació discorre sense sorpreses. Pedro Sánchez és investit amb 167 vots a favor, 165 en contra i 18 abstencions. Conclòs el ple, la JEC aclareix que no ha inhabilitat al President de la Generalitat de Catalunya: només li ha anul·lat l’acta de diputat.

2.2.2. L’OPOSICIÓ DE PP-VOX-CS REVOLTATS «TAMQUAM LEO RUGIENS» CONTRA EL GOVERN DEL «PSOE-UNIDES PODEMOS»

Els grups de la dreta han evidenciat el nerviosisme descontrolat que els genera el primer govern de coalició d’esquerres des de l’Espanya republicana, amb el suport imprescindible, i sempre indigest per al Madrid polític, dels partits nacionalistes i independentistes catalans i bascos. Uns nervis que han conduït a un espectacle indigne d’un parlament democràtic i molt preocupant per a la qüestionada democràcia espanyola, per la falta de respecte a l’adversari, als projectes alternatius i fins i tot a la llibertat d’expressió per exposar-los.

La bronca vista i escoltada en la sessió d’investidura augura una legislatura d’alt voltatge amb nous i inesperats protagonistes. En el ja llunyà 2016 s’havien donat a conèixer parlamentaris, avui ja consolidats com Gabriel Rufián o Pablo Iglesias, que semblaven cridats a agitar les sessions de l’hemicicle:

• Gabriel Rufián va triomfar amb un discurs inspirat en Twitter, a la investidura d’aquell desembre de 2016, que va treure de polleguera el PSOE que s’abstenia per donar pas a Mariano Rajoy.

• Pablo Iglesias ja havia indignat els socialistes esmentant la calç viva -el assassinat de Lasa i Zabala- al març d’aquest mateix any 2016.

Semblava llavors que venien temps de tremendes batalles que posarien a prova la paciència i el comandament de la presidenta de la cambra, Ana Pastor. No va ser tant, encara que el diputat de Unides Podem Rafa Mayoral va protestar una i altra vegada davant la presidenta pels excessos dels diputats de PP.

Avui, Gabreiel Rufián -que va arribar a ser expulsat per Pastor- és el líder del grup d’ERC i ja no juga a poli dolent, i Pablo Iglesias, consolidat com eximi orador, serà vicepresident de govern.

Actualment, l’aldarull ha canviat de bàndol. Diputats del bloc conservador van provocar a la investidura desordres que fan empal·lidir aquella heterodoxa irrupció de Rufián o Iglesias que, en tot cas, van causar els seus aldarulls al torn de paraula:

• Una d’elles és Cayetana Álvarez de Toledo, qui ja va ser parlamentària entre el 2008 i el 2015. Havia entrat al PP de la mà d’Ángel Acebes però va preferir anar-se’n a la Faes quan Rajoy va optar per rebaixar el to de l’azanarismo. Va passar desapercebuda, però els que la coneixen sabien que acabaria destacant. Ho va fer quan va encapçalar la llista per Barcelona amb un reptador discurs antiindependentista. Va ressaltar encara més quan Pablo Casado la va nomenar portaveu de grup popular i es va postular com a protagonista de la legislatura demanant la paraula només arrencar la investidura per exigir la lectura d’l’acord de PSOE i ERC. Sense èxit. En la sessió, va ser de les més inquietes davant les intervencions adversàries.

• Una altra diputada que destaca pel seu to desafiant és Macarena Olona, un dels puntals del grup de Vox i, al costat de Javier Ortega Smith, de les més agitades. Aquesta advocada de l’Estat, a la qual ja va expulsar per desordres la presidenta de Congrés, Meritxell Batet, en la reunió de la Diputació Permanent d’octubre de 2019, va treballar durant cinc anys al País Basc i es va convertir en una pedra a la sabata del PNB. Quan el PP va iniciar negociacions amb els abertzales, la llavors vicepresidenta de govern, Soraya Sáenz de Santamaría, la va enviar a Mercasa. Allà, va destapar irregularitats tant de populars com de socialistes, va trepitjar massa ulls de poll, explica, i va ser apartada. Vox compta amb el seu bagatge jurídic per portar als tribunals lleis, acords o decrets en un mandat en què els togats poden convertir-se de nou en àrbitres de la política.

• A Edmundo Bal, de Ciutadans, li va passar una cosa semblant. També, advocat de l’Estat, va plantejar l’acusació per rebel·lió i sedició contra els líders independentistes en el judici del Procés. Després de la moció de censura i l’arribada de Sánchez al Govern, l’Advocacia va canviar de criteri i va retirar la rebel·lió. Bal, molest, va deixar la seva plaça i Albert Rivera el va fitxar. Ara, amb el seu grup molt reduït, Bal, portaveu adjunt, es fa notar des del seu escó.

• Més encara, la seva cap, Inés Arrimanadas, qui es va convertir en veu principal contra l’independentisme en l’agitada tardor de 2017. Oradora brillant, Arrimadas va guanyar les eleccions catalanes el desembre de 2017 i s’ha erigit en flagell de l’sobiranisme, sobretot mitjançant la seva gesticulació des l’escó -sovint proveïda d’atrezzo, com el seu mentor-, i dimarts passat -7 de gener de 2020- es va burlar del currículum de la portaveu socialista, Adriana Lastra. Una descortesia que no augura una interlocució amable entre les dues a la junta de portaveus.

• En aquesta sessió tampoc van passar desapercebuts Teresa Jiménez-Becerril, Teodoro García Egea o Iván Espinosa de los Monteros. Germana d’una víctima d’ETA, Jiménez-Becerril, va denigrar als diputats de Bildu cridant terroristes i assassins, mentre a la taula, Adolfo Suárez Illana girava el cos per donar-los l’esquena. García Egea i Espinosa de los Monteros es postulen com a homes forts del PP i Vox en un hemicicle en què es diria que la bronca serà el pa nostre de cada dia. I el maldecap de Meritxell Batet.

2.2.3. LA VIDA CONTINUA A CATALUNYA, TOT I QUE SEMBLA QUE QUELCOM ES MOU POSITIVAMENT…

Pedro Sánchez ja és, a tots els efectes, el president del govern espanyol. Dues eleccions i un canvi notable en l’actitud, el llenguatge i la capacitat d’entendre’s amb l’esquerra (Pablo Iglesias) i amb una part de l’independentisme català (ERC) han valgut al líder socialista la investidura i el desbloqueig. Caldrà veure si ara manté la línia o defrauda la petita esperança que ha generat el futur govern de coalició en termes d’avenç social, d’avenç democràtic i de desjudicialització del conflicte polític entre Catalunya i l’Estat, però el que ja ha quedat gravat per a la història són les imatges i la banda sonora d’un debat d’investidura alarmant pel nivell d’intolerància i per la victòria dels crits, insults i amenaces sobre el debat polític.

Pedro Sánchez, President del Govern espanyol:

• De repetir que Catalunya té un problema de convivència, ha passar a dir que el problema entre Espanya-Catalunya és de dimensions estrictament polítiques…

• De no reconèixer el conflicte històric català -Catalunya és una part d’Espanya i subordinada al conjunt del poble espanyol- s’atraveix a reconèixer els seus atributs definidors i essencials: la seva història, la seva cultura, la seva tradició,, les seves institucions, el seu dret jurídic, la seva llengua, el seu sistema polític i, fins i tot, la seva voluntat de ser…

• De repetir no voler parlar amb el President de la Generalitat fins que aquest hagi reconegut i se’n disculpi pels pressumptes  actes de terrorisme del CDR’s -ara es va veient que l’Operació Judes va ser un muntatge del clavegueram de l’Estat-, a constituir una taula bilateral de diàleg i a sortir personalment i activa vers una trobada de bona relació i entesa, fins i tot en un moment en què Quim Torra li penja una espasa de Demòcles que el pot portar a una inhabilitació del càrrec…

La investidura de Pedro Sánchez i el nou govern format potser desbloquejarà la política espanyola, però difícilment farà el mateix amb la catalana, perquè continua empantanegada en una judicialització asfixiant executada metòdicament des de la fiscalia i les diferents instàncies judicials. Amb mig govern, la presidenta del Parlament i els líders de les principals entitats independentistes complint una injusta condemna a la presó, el president Puigdemont batallant per portar el seu exili al Parlament Europeu, com realment ha succeït, i el president Quim Torra mirant d’esquivar la inhabilitació, el 2020 ens porta una altra bateria de judicis començant pel:

• El del major Trapero i la cúpula d’Interior per rebel·lió i sedició…
• El de cinc membres de la mesa del Parlament…
• El dels integrants de la sindicatura electoral de l’1-O…
• El de la trentena de càrrecs del govern relacionats amb la celebració del referèndum…
• El dels 24 membres dels CDR que van protestar encadenant-se davant del TSJC…
• El del conseller Buch i l’escorta que va acompanyar Puigdemont a Brussel·les…
• El dels esdevenimentsd post sentència de l’1-O de 2017 que van participar en les consignes del Tsunami democràtic…
• El de l’Operació Judes…

Aquesta herència enverinada de l’etapa del PP en el govern espanyol és el primer obstacle a l’hora de plantejar qualsevol acord de convivència entre Catalunya i l’Estat espanyol. I convé subratllar-ho perquè mentre tot just s’esbossen les formes d’un nou diàleg bilateral que es proposa buscar solucions polítiques a aquest conflicte polític, la repressió per via judicial continua enfilada en la seva màxima expressió, debilitant una de les parts i dinamitant el fonament de qualsevol tipus d’entesa. És, efectivament, una situació crítica que exigeix una actitud ferma, coordinada i intel·ligent dels actors polítics catalans, però també la fermesa i la solidaritat de la ciutadania, que no ha deixat de mobilitzar-se contra aquesta repressió i d’oferir el seu suport a tots els que en són víctimes. Com actuarà el novell Govern central de l’Estat espanyol…?

«De la sentència del Tribunal Constitucional (2010) a la sentència del Tribunal Suprem (2017), han passat nou anys, d’una intensitat política i social vertiginosa, coincidint amb una forta crisi econòmica…»

«En tot aquest temps s’han obert pas dinàmiques autoritàries que han desvirtuat el sistema democràtic des de dins, que ha configurat un règim restrictiu de llibertats en què els ciutadans han esdevingut sospitosos per defecte…»

«Les elits espanyoles reconeixeran algun dia que hi ha un conflicte de naturalesa política -entre Espanya i Catalunya- que exigeix, per tant, fer política en maiúscules…?»

«El projecte que ofereix Madrid, no anima, com seria lògic, la difusió de polítiques noves adfeçades a evitar la desafecció de determinats territoris»

«El referèndum unilateral de l’1-O de 2017 i el judici al Tribunal Suprem són dues realitats que han transformat la política catalana forjada durant la transició democràtica»

«Els gestors de l’Estat espanyol no estan disposats a transigir en la presissa essencial: per a ells, Catalunya és només una part d’Espanya, una part subordinada que només té sentit dins del conjunt espanyol. Per ara com ara, és impensable literalment que modifiquin aquesta mentalitat»

«Malgrat la sentència del TJUE sobre la immunitat de l’Oriol Junqueres, el rebuig de euroordres i altres diverses sentències provisionals de tribunals alemanys, belgues i escocesos, el Tribunal Suprem actua amb un fons de revenja i és veu amb capacitat de posar música jurídica a qualsevol lletra…!»

Catalunya, inclosa la seva evident pluralitat interna, es reconeix com a nació. I s’hi reconeix i en té tots els atributs definidors:

• La seva Història
• La seva Cultura
• La seva Tradició
• Les seves Institucions
• El seu Dret jurídic
• La seva Llengua
• La seva Política
• La seva voluntat de ser: Hem estat, som i serem gent catalana…!»

 

I així, mentre vaig dient, la historia segueix i seguirà desenvolupant-se gràcies a les contradiccions de mai acabar, sobre les variades “tesi” que topen amb totes les “antítesi” i que, en constituir-se en una formulació de “síntesi”, sorgeixen d’aquesta tríada dialèctica, altres renovades “tesi” que es transformen rítmicament i cíclica en un moviment imparable que es decanta cap a una misteriosa i incerta evolució de la història.

• Nogensmenys, hi ha qui postula que l’ésser humà no evoluciona a causa de les seves passions i instins o, fins i tot, empitjora segons explica l’existencialisme (influït per la barbàrie de l’holocaust i incivilitat de la bomba atòmica) o el mite de les antigues civilitzacions orientals -quan afirma que l’home va néixer pur i gaudia d’un paradís, mentre que la societat el va anar empitjorant-, en recordar la frase llatina de Plaute –«Homo homini lupus» / «L’home és un llop per a l’altre home»-, escrita en la seva obra Asinaria i recollida i falsament atribuïda a T. Hobbes que, per altra banda, en el seu De Cive, s’hi pot llegir l’esfereïdor missatge de la «Guerra de tots contra tots» / «Bellum omnium contra omnes», així com també el pensament  de JJ.Rousseau on tant en «El contracte social», com en «L’Emili», o «De la educació», afirma que «L’home neix lliure i és bo per naturalesa, però està encadenat i és la societat qui el corromp».

 

• Ultra tot aquest pensament pessimista toca ara, en aquest moment d’any nou que comença, entonar un cant al progrés entès com una evolució cap a estadis més perfectes que la humanitat va assolint i en oposició a la involució o decadència. Cal considerar el progrés biològic, el que es refereix al social i econòmic, també el propi progrés científic. I, certament, la suma de tots aquests progressos ens orienta cap al progrés de la nostra civilització que, si bé imperfecta, en connectar-lo amb l’ètica humana, queda sempre l’esperança perquè realment el progrés abasti cotes d’humanitat que donin sentit ple a la vida de tota la raça humana. En contrraposició a Plaute, quedem-nos amb la frase de Sèneca  L’home és quelcom sagrat per a l’altre home / «Homo, sacra res homini» que es troba en les seves Cartes a Lucili. Tot i això, ens cal deixar constància del pensament filosòfic cristià sobre aquesta qüestió, des dels orígens amb Saül de Tars, al segle XX, tot recorrent prèviament autors de la primera filosofia cristiana, tot el període medieval, el Renaixement i la Reforma, l’edat moderna, els segles del XVII fins a principis del segle XX. Menció especial, atès que no s’ha inclòs en l’índex dels anteriors filosofs, en voldria deixar constància de Ennmanuel Mounier, a banda del pensament del Concili Vaticà II i les diverses Encícliques papals.

 

4. EFEMÈRIDES CULTURALS I HISTÒRIQUES QUE MARCARAN AQUEST 2020…

 

La cruïlla, doncs, entre el 2019 i el 2020, ja s’ha elucidat i hem començat a caminar per entre els vorals de l’Any Nou. Un any en què commemorarem el 50è aniversari de la mort  de Josep Carner, un gran dels poetes catalans, i el 250è aniversari del naixement de Ludwig van Beethoven, un altre dels grans compositors de tots els temps.

Josep Carner, adreçant-se a l’any nou, li diu: «Quines estrenes ens daràs potser: / angoixa, amor, traspàs o revifalla…». En acabar l’any sabrem quins i quants gavadals de tot plegat haurem obtingut…

Ludwig van Beethoven ens seguirà sorprenent, tot alimentat el nostre esperit, sigui amb els acords solemnes de la Cinquena Simfonia o les veus timbrades de la Novena amb l’Oda a l’Alegria-, sigui amb la melodia tranquil·la de la Setena o la Pastoral de la Sisena. Sobretot, els quartets de corda i aquella «Canzone di rengraziamento offerta alla Divinità«…

 

5. QUE L’ANY INICIAT ENS SIGUI BEN PROPICI I PLAENT DURANT TOT EL «TIC-TAC-TIC-TAC» DEL SEU RECORREGUT…

Que el viatge endegat ens sigui plaent i propici, de tal manera que els link’s d’aquests vídeos inserits a continuació…

 

Prem la imatge i descobriràs la il·luminació de l’Hospital de Sant Pau (BCN)

Clica la imatge i se t’obrirà la il·luminació de la façana del Naixement de la Sagrada Família (BCN)

…, vídeos que amb la seva atapeïda lluminària impactant i clarobscura, així com l’aiguabarreig del dens i profund contingut del missatge vertebrador d’aquestes celebracions nadalenques, “il·luminin” el nostre camí i en “clarifiquin” el discerniment de tot el nostre capteniment possible, durant l’any 2020, amb el repetitiu, però melodiós «tic-tac-tic-tac» del rellotge sincopat…!

 

Pitja la imatge i obtindràs una versió didàctica del «Rellotge sincopat» de Leroy Anderson

Tanmateix, em plau recuperar de Leroy Anderson (1908-1975) uns fragments de música lleugera -incorporada posteriorment al cinema- amb el «ring-ring-clic-clac-clic-clac-clic-clac-ring-ring» d’una arcaica màquina d’escriure, contraposada i ridícula a les grans possibilitats de l’edició moderna i casolana que ens faciliten els programes informàtics contemporanis, portada ara aquí com una figura literària o recurs d’estil metafòric, en referència al «Quadern de bitàcola» (si el nostre creuer solca el mar), al «Diari de a bord» (si és per aire la nostra navegació) o al «Llibre de viatges» (en el cas que la nostra expedició sigui per terra) on hi hem d’escriure l’aventura personal ja iniciada en continuïtat amb l’enfilall de molts anys que deixem enrera, dels esdeveniments humans encara avui curulls d’incertesa i delerosos del nostre encuriosament i intriga (socials, polítics, científics, tecnològics, artístics o creatius en definitiva…), així com tot allò que ens pugui oferir sobtadament la pròpia natura i la seva força, en aquest 2020 de dotze mesos i un dia de durada temporal, perquè l’any és dit també «de traspàs«…

Clica la imatge i aconseguiràs obrir una divertida orquestra interpretant un fragment musical del film «Lio en los grandes almacenes» amb el «clic-clac» ininterromput del teclejar d’una arcaica màquina d’escriure

 

I amb tot això escrit: