EN EL 150 ANIVERSARI DE LA NAIXENÇA DE POMPEU FABRA I EL CENTENARI DE LLUR «GRAMÀTICA CATALANA» / HISTÒRIA DE LA LLENGUA CATALANA / ELS DRETS LINGÜÍSTICS

EN EL 150 ANIVERSARI DE LA SEVA NAIXENÇA DE POMPEU FABRA  I EL CENTENARI DE LLUR “GRAMÀTICA CATALANA”.

HISTÒRIA DE LA LLENGUA CATALANA / ELS DRETS LINGÜÍSTICS

0. JUSTIFICACIÓ DEL TEMA

En un moment històric en què una espiral encesa d’opinions diverses envolta la nostra terra sobre la parla catalana i amb aquell 25% imposat de llengua castellana tant punyent i provinent d’un mandat judicial del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya que ha de quedar reflectit a les aules…

…i mentrestant s’assisteix, amb certa indefensió, a sentir-nos protagonistes d’una història que té les seves arrels en la llunyania dels segles -un territori històric que es forma a partir dels comptats que formaven la “Marca Hispànica”, al nord-est de la Península Ibèrica-, hi afegeixo també el record de la pèrdua malastruga de les llibertats dels nostre poble i el retrobament joiós de la identitat de Catalunya.

Per tant, cal parlar sobre el naixement i la història de la llengua catalana, fins a la seva unificació i codificació moderna gràcies al treball exquisit de Pompeu Fabra.

Aquestes consideracions, en aquesta ocasió, volen ser un homenatge a tots aquells que en el decurs de la història han perdut algun dels seus drets lingüístics.

I és per tot això que la intencionalitat d’aquest escrit té com objectiu:

• Donar a conèixer els Orígens i de la Llengua catalana i la  Història de Catalunya (1).
• Recórrer les vicissituds històriques d’una llengua, patrimoni del poble català (2).
• Despertar la memòria d’una persona –Pompeu Fabra– que va emprendre la tasca d’unificar i codificar la llengua catalana moderna (3).
• Copsar l’abast  dels Drets lingüístics (4).

Efectivament. En atendre el tercer punt val a dir que va ser Pompeu Fabra qui, amb l’exigència disciplinar d’home estudiós que n’era i amb el rigor científic que el caracteritzava -ell era enginyer químic-, fidel a la llengua que va aprendre dels seus pares i amb la passió del patriota que estimava Catalunya, es lliurà amb totes les seves forces a l’obra d’unificació i codificació ortogràfica, gramatical i lèxica del català modern.

Gràcies a la tasca eminent d’en Pompeu Fabra, he cregut convenient d’il·lustrar, al llarg d’aquesta exposició i mitjançant diverses icones significatives, tot un variat reguitzell de continguts que, per a la seva comprensió metodològica, detallo a continuació:

– FESTES DELS PAÏSOS CATALANS

La visió temàtica de les Festivitats dels Països catalans que se celebren durant l’any, així com les Festivitats de Catalunya commemora i gaudeix en cadascuna de les estacions anyals acompanyades amb una explicació ben acurada i una bibliografia per saber-ne més…

– SOBRE L’ ORÍGEN I  LA CONSOLIDACIÓ DE LA LLENGUA CATALANA

Un recorregut històric, segons correspongui, de les diferents etapes viscudes en referència a l’origen i la consolidació de la llengua catalana. Des dels llunyans inicis fins als nostres dies…

– POMPEU FABRA

La presentació, en l’apartat dedicat a Pompeu Fabra, d’una estructuració de la Gramàtica catalana mitjançant l’elaboració d’uns Mapes conceptuals on s’hi reflecteixen els continguts principals de la llengua, confegits durant el meu temps de docència i impartits als que foren alumnes confiats a la meva responsabilitat.

Uns/es alumnes que avui ja s’han fet grans i que donat el cas que algú/na llegeixi aquestes planes, de ben segur, recordaran tot plegat amb melangia…

I si bé, per una banda, tots els coneixements teòrics posats al servei de la docència serviren, en el seu moment, per descobrir la vertebració de la llengua i immergir-se en una disciplina d’estudi sistemàtic prou feixuc, per altra banda és ben sabut que l’objectiu principal que també aleshores es pretenia, no n’era altra que preparar els alumnes per a una utilització del llenguatge de forma escaient. De tal manera que aquesta capacitat humana, com n’és el llenguatge, havia de servir i funcionar per poder expressar els propis pensaments i sentiments i, en definitiva, comunicar-se a través de signes orals, gràfics i no verbals per fer més cómode i digne la relació humana.

Tot i això, en aquesta exposició lingüística apareixeran temes relacionats amb la Gramàtica i amb la Literatura a través de Mapes conceptuals (també dits “algoritmes”), els continguts dels quals encara ressonen per entre les  parets d’aquelles aules:

 

• Pel que fa a la Gramàtica: l’estudi del llenguatge amb la vertebració de la fonètica, l’ortografia, el lèxic, la semàntica, la morfologia i la sintaxi.
• En referència a la Literatura: coneixements relacionats amb la producció estètica, tot i abastant l’estudi dels gèneres literaris, els recursos  literaris d’estil i els moviments literaris amb els seus autors i obres corresponents. 

 

1. EL NAIXEMENT DE LA LLENGUA CATALANA

1.1.  UNA DE ROMANS…

Quan tots els camins duien a Roma. L’arribada dels romans…

Els romans, entre el segle II a.C. i el segle IV d.C., van anar expandint els seus territoris fins a formar un gran imperi que dominava tota la Mediterrània. A poc a poc aquest poble, que tenia una civilització superior a la dels pobles conquerits, va imposar-hi les seves institucions, els seus costums, la seva cultura i la seva llengua: el llatí. Aquest idioma va anar desplaçant, de la geografia de les diverses zones ocupades, les llengües parlades fins que aquestes es perderen definitivament.

Tanmateix, cal dir que els romans no van imposar, en sentit estricte, la llengua i la cultura sinó que la mateixa superioritat i prestigi de la seva civilització fou suficient perquè els pobles pre-romans de la Península s’hi enlluernessin i l’adoptessin.

Com va ser possible que d’una única llengua -el llatí- hagin pogut sorgir les diferents llengües romàniques? El procés de romanització no va ésser pas igual en tot el territori del gran Imperi. Uns pobles van ésser conquerits molt aviat i van mantenir uns lligans molt estrets amb Roma. D’altres foren incorporats a l’Imperi  Romà més tardanament o, fins i tot, es mostraren rebels a la dominació romana impedint que el llatí desplacés les llengües autòctones.

1.2. ESPILL O MIRALL…?

Un viatge pels orígens de la llengua catalana…

El català o la llengua catalana procedeix del llatí vulgar, que era la llengua parlada pel poble, diferent del llatí clàssic, que era la llengua escrita, literària i ensenyada a l’escola. Els soldats de Roma parlaven la llengua col.loquial i a més un llatí vulgar marcadament dialectalitzat:

L’exèrcit de Roma agrupava tots els soldats que parlaven un mateix llatí i els enviava a un mateix lloc per raons d’estratègia militar evidents (així podien entendre’s perfectament i l’exèrcit funcionava millor). Fixeu-vos-hi: a la part que correspon al català occidental hi anaren uns soldats que deien “especulum” i a la part del  català oriental n’hi anaren uns altres que del mateix objecte en denominaven “miraclum”. Per això, a la banda occidental se sent parlar d’espill d’allò que a la part oriental en diem mirall.

Les llengües autòctones, abans de desaparèixer, van conviure amb el llatí vulgar parlat pels soldats, comerciants i agricultors romans que s’establiren a la zona. A Catalunya, si bé la romanització fou molt primerenca (els romans desembarcaren a Empúries el 218 a.C.) la varietat del llatí que s’hi parlava no s’estancà com en altres territoris perquè, en ser un lloc de pas, rebé totes les innovacions que es produïen a la capital, Roma.

1.3. COMPANYS DE VIATGE: LA ROMANITZACIÓ ENTRE EL “SUBSTRAT” i el “SUPERSTRAT”

El procés de la romanització a Catalunya…

Els parlars preexistents al llatí –el substrat-, és a dir, la llengua que ja existia a cada lloc abans que aparagués el llatí, els podem agrupar sota el nom de llengües pre-romàniques: ho són, certs parlars cèltico-bascoides, ibèrics i indoeuropeus, en general.

A partir del segle V d.C. l’evolució de la llengua catalana queda condicionada per un altre tipus d’influència: el superstrat. Es tracta de les invasions germàniques (s. V d.C.)  i de la invasió aràbiga (s. VIII d.C). Però, ni els visigots ni els àrabs tingueren prou força per desplaçar de soca-rel  la llengua parlada en el territori català, tot i que aquests dos pobles ens han deixat una forta empremta en el lèxic.

Després (des del segle IX d.C. fins als nostres dies), els contactes han estat amb altres llengües, bé per veïnatge, bé per mantenir-hi relacions comercials, polítiques i d’altres: provençal, francès, castellà, italià, anglès, alemany.

1.4. EL BALBUCEIG DE LA LLENGUA CATALANA

La primera fotografia de la llengua catalana. Les Homilies d’Organyà…?

Les Homilies d’Organyà són del final del segle XII o principi del XIII. Però hi ha uns vuit o nou textos coneguts escrits en català que són més antics. El més vell que és coneix és un jurament de Radulf Oriol a Ramon IV del Pallars Jussà, escrit entre el 1028 i el 1047 en un lloc indeterminat entre Orrit (Pallars Jussà) i Areny de Noguera (Ribagorça), conegut com el «Memorial de greues de Guitard Isarn, senyor de Caboet», datat el 1105 pels medievalistes de la Universitat Autònoma de Barcelona Jesús Alturo i Tània Alaix. I el text té un autor identificat, que segons Alturo

El canvi del llatí al català va ser lent i gradual, gairebé imperceptible. Cap generació no tingué la sensació de parlar una llengua nova, diferent de la dels seus pares. És impossible predir en quin moment comença la història de la llengua catalana. Tot i això, els canvis més radicals degueren produir-se entre els segles VII i VIII d.C.

De tot el període de formació -s. V al IX d.C.- no ens queden vestigis escrits perquè no hi ha pas un paral.lelisme entre la llengua parlada i l’escrita. La llengua de la cultura, de l’administració, de l’ensenyament…, continua essent el llatí clàssic i tots els textos conservats es van escriure en aquesta llengua. Tot i que a partir del s. IX d.C. apareixen textos llatins barrejats amb paraules catalanes i alguns juraments feudals o repartiments d’herències els trobem redactats amb llatí vulgar, els primers textos escrits en català no veuen la llum fins a les darreries del segle XII i en el començament del XIII. Recordem, doncs, la traducció catalana de:

• El “Libre dels Jutges” de la Seu d’Urgell, (1060-1080), part d’una còpia del “Forum Iudicum”,
• El “Memorial de greues de Guitard Isarn, senyor de Caboet” (1080-1095)
• Les “Homilíes d’Organyà” (finals del segle XII) 
• La “Cançó de Santa Fe” (1054-1076).

El fet de no trobar una literatura en llengua catalana fins el s. XIII en què Ramon Llull creà el català literari, s’explica per la profunda influència que va exercir durant els segles XII i XIII la literatura trobadoresca provençal. La producció poètica catalana d’aquesta època va ser redactada en «llengua d’oc»  i la renúncia a aquesta influència provençal serà un procés lent que durarà fins el s.XV. Ausiàs Marc serà el primer poeta català que escriurà els seus poemes en català i sense provençalismes.

1.5. L’ARBRE LINGÜÍSTIC: UNA SOLA LLENGUA I VARIATS SUBDIALECTES AGRUPATS EN DIALECTES

Homenatge a Catalunya: versió sonora de “El meu país petit” de Lluís Llach…

Des del segle XIII la llengua catalana ha anat evolucionat fins arribar a la que parlem nosaltres: una sola llengua d’un tronc comú:

• Rics dialectes i
• Variats subdialectes.

Les variants d’una llengua, anomenades dialectes i subdialectes, són modalitats que una llengua  presenta en les diverses regions de la seva parla. Pel que fa a la llengua catalana hem de dir que totes les seves modalitats, més que impedir la intercomunicació, el que fan es mostrar la seva riquesa. Per altra banda, totes les llengües tenen variants més o menys acusades segons les zones geogràfiques de la seva parla.

Aquest sistema de comunicació que permet la interrelació oral i escrita dels membres d’una comunitat humana en un conjunt de territoris on es parla la llengua catalana, tot i les seves diferents modalitats agrupats en rics dialectes i variats subdialectes, avui s’estén per la geografia de:

• El Principat de Catalunya
• La franja d’Aragó que llinda amb el Principat
• Les illes Balears i Pitiüses
• El Principat d’Andorra
• El País Valencià
• La regió del Carxe a Múrcia
• La Catalunya Nord (antic Rosselló a França)
• La ciutat d’Alguer a l’illa de Sardenya (Itàlia)

Quant a la parla  dialectal oriental, aquesta en recull diferents dialectes:

• El rossellonès o català septentrional,
• El oriental central (que inclou subdialectes com: el salat, el xipella, el barceloní i el tarragoní),
• El balear (amb matisos subdialectals com: el mallorquí, el  menorquí i l’eivisenc) i
• L’alguerès.

Quant a la parla dialectal occidental, aquesta abasta altres dialectes com:

• El nord-occidental (amb subdialectes com: el ribargoçà, el pallarès i el tortosí), i
• El valencià (que dóna subdialectes com: el septentrional, l’apitxat i el meridional).

 

2. UNA NOVA LLENGUA S’OBRE ENTRE VICISSITUDS HISTÒRIQUES

La llengua catalana ha estat un idioma discutit, perseguit i, en alguns moments de la seva història, fins i tot víctima d’atemptats devastadors provinents del poder polític per fer-lo desaparèixer. No sempre ha sortit il·lès de tantes aventures, però en canvi ha sobreviscut. Amb això, demostra una vitalitat impressionant. El tribut d’aquesta supervivència el deu bàsicament al poble, que sempre l’ha mantingut viu a la llar familiar i a l’esforç gegantí d’institucions i persones compromeses amb la pàtria dels catalans.

2.1. EL POBLE D’ESCORPIÓ: LA LLENGUA CATALANA DURANT L’EDAT MITJANA 

Catalunya a l’Edat mitjana…

Catalunya té la seva pròpia història que s’identifica amb el signe astrològic d’Escorpió. Catalunya, com l’escorpí, ha tingut el geni creatiu suficient per esdevenir capdavantera de la història, però també ha patit èpoques en què ha estat ferida per un enverinat fibló.

Durant l’Edat Mitjana el català no tingué obstacles en el seu normal desenvolupament. Al contrari, el període polític de la confederació catalano-aragonesa donà lloc a una literatura d’una empenta remarcable.

Malgrat que no es conserven proves documentals de català escrit anteriors al segle XII, des de finals del segle X s’anava afermant la consciència de parlar una llengua prou diferenciada del llatí entre els pobladors dels comtats catalans. La llengua catalana s’estengué a mesura que s’anaven guanyant terres als sarraïns. Després s’expandí per la Mediterrània.

D’aquesta manera, la parla catalana, en el llarg període de l’Edat Mitjana, esdevingué la llengua nacional de la confederació catalano-aragonesa, excepte en el Regne d’Aragó i en les terres més occidentals del Regne de València.

2.2. CATALUNYA I CASTELLA DE BRACET: EL SEGLE D’OR DE LES LLETRES CASTELLANES

Els regnes cristians de la Península ibèrica en començar el segle XV…

Amb la unió dinàstica de les corones de Castella i Aragó en les persones del Reis Catòlics, i posteriorment també amb la dinastia de Trastàmara, sobrevingué un canvi polític trascendental que va influir negativament en el futur de la llengua catalana. A partir d’aquest moment s’estengué el costum que les relacions entre els monarques i els seus súbdits catalans fossin en la llengua de Castella.

Bé fos per inèrcia o bé per conveniència, no tant per convicció, els catalans començaren d’adreçar-se en castellà a les oficines de la cort reial i la noblesa catalana va sentir un atractiu especial cap a l’ús del castellà. A més, el triomf de les lletres castellanes en el denominat segle d’or provocà una mena d’invasió espontània del castellà cap als dominis territorials del català. El castellà desplacà el català.

2.3. LA CASA D’ÀUSTRIA I CATALUNYA: EL DESTÍ DE LA LLENGUA CATALANA

Cent anys de la Casa d’Austria. Un recorregut pel segleXVII…

L’arribada de la Casa d’Austria a la corona d’Espanya no comportà cap pressió especial contra l’ús de la llengua catalana. Fins i tot, l’examen dels documents de l’època posa en relleu que els virreis -representants del rei a Catalunya- publicaven els seus decrets i les seves ordres la majoria de les vegades en català.

A l’any 1653 Felip IV confirma els furs catalans respectant les institucions catalanes.

Des de finals del segle XV fins a les primeres dècades del segle XVIII, malgrat la supeditació a la monarquia espanyola, el català continuà essent la llengua oficial dels Països Catalans, tot i que s’inicià aviat un procés de castellanització, particularment fort a València.

2.4. LA DINASTIA DEL BORBONS: EL DECRET DE “NOVA PLANTA” I EL FUTUR INCERT DE LA LLENGUA CATALANA

La Guerra de Succesió i el setge deBarcelona, 1714… Els primers cops violents contra el català vénen de la dinastia dels Borbons. Amb els “Decrets de Nova Planta”, de 1714, Felip V derogà tot el dret públic peculiar dels Països Catalans. Aquests decrets eren disposicions polítiques que perseguien la implantació d’un govern centralista a l’estil del que Lluís XIV havia establert a França.

Pel que fa a l’idioma, Felip V posà en pràctica les seves tècniques subtils de dominació. En una instrucció secreta que el 1717 dirigí a les autoritats del Principat donava els següents advertiments:

“Pondrà el corregidor el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas, para que se note el efecto sin que se note el cuidado”.

Felip V volia aconseguir l’eficàcia de les mesures amagant la seva veritable intenció i de la manera més mal intencionada.

Amb la derrota de les tropes catalanes amb motiu de la Guerra de Successió (1707-1716), Felip V amb el Decret de Nova Planta suprimí les llibertats dels antics regnes confederats i prohibí l’ús oficial del català. Mentrestant, el comtat del Rosselló -annexionat a França el 1659- sofrí una francesització ràpida i intensa. Només Andorra ha pogut conservar fins els nostres dies l’ús oficial del català.

2.5. SANG, SUOR I LLÀGRIMES DURANT ELS SEGLES XIX I XX

La dictadura franquista i la transició democràtica…

Durant el segle XIX, a les terres catalanes de l’Estat espanyol prosseguí l’assimilació lingüística castellana. Però aquest procés fou aviat contrarrestat per un movimient reivindicatiu de la llengua catalana, principalment a Catalunya -amb els Jocs Florals i el Teatre popular-, que convergí amb un naixent moviment nacionalista cada vegada més important.

No podem ara presentar aquí una descripció completa de tots i cadascun dels tristos episodis de la dominació lingüística, però sí que hem de dir que aquesta continuava vigent a començament d’aquest mateix segle XX, per part del poder polític.

A tall d’exemple:

• Un Reial Decret del 21 de novembre de 1902, després de les eleccions generals espanyoles de 1901, ratificava, en termes de duresa extrema, la política atemptatòria contra l’existència i el desenvolupament de la llengua catalana. L’article 2 d’aquest decret amenaçava amb càstigs i fins i tot amb la pèrdua dels drets professionals, a tots aquells mestres que ensenyessin als seus deixebles qualsevol matèria en un idioma que no fós el castellà.
• Un altre Reial Decret de març de 1926 de la Dictadura del govern de Primo de Rivera, recordem aquí també la Sanjuanada, qualificava de delicte resistir-se a utilitzar la llengua castellana.

El tracte civil més benèvol obtingut per al català fou el de la Segona República (1931-1939). L’article 2 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, de setembre del 1932 establia que:

“L’idioma català és, com el castellà, llengua oficial a Catalunya; per a les relacions de Catalunya amb la resta de l’Espanya, així com per a la comunicació de les autoritats de l’Estat amb les de Catalunya, la llengua oficial serà el castellà. Tota disposició o publicació oficial dictada dins de Catalunya serà publicada en ambdós idiomes”.

Tot i reconèixer les insuficiències legislatives, en aquest període es van posar els fonaments per a una possible tasca de potenciació plena de totes les llengües hispàniques: aquest desig el trobem en la Constitució de la República. S’hi deia que les regions autònomes podrien organitzar l’ensenyament en les seves respectives llengües.

Quant a la normativització, cal assenyalar tres fites històriques bàsiques, que amparades per l’Acadèmia de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), foren empreses amb un rigor extraordinari pel gran lingüista Pompeu Fabra (1868-1948):

• La promulgació de les Normes Ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans (1913)
• La publicació de la Gramàtica Normativa (1918)
• L’edició  del Diccionari General de la Llengua Catalana (1932)

Quant a l’extensió social del català, dues en són les fites principals durant el mateix període:

• La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925), que permeté una expansió pública del català amb la seva reincorporació als organismes locals i a l’ensenyament, contribuint a la catalanització dels mitjans de comunicació i de la vida cultura.
• La Generalitat (1931-1939), que donà caràcter oficial a la llengua catalana, la introduí a les escoles i a la Universitat i impulsà decisivament la recatalanització del país, malmesa per la dictadura de Primo de Rivera (premsa, ràdio, activitats culturals i ciutadanes…)

Però el procés de normalització del català rebé un nou cop, més terrible que mai, amb la victòria franquista (1939). L’ús públic del català fou prohibit i bandejat de l’administració, de les escoles, de la Universitat, de la premsa, de la ràdio. Foren prohibits, fins i tot, els rètols comercials.

En aquells primers anys franquistes, la dècada dels anys quaranta, es va fer tristement cèlebre una  frase que pronunciaven funcionaris de l’Administració quan algú se’ls dirigia en català:

– “ Hábleme usted en la lengua del Imperio”.

Com a conseqüència d’una llei promulgada pel govern franquista el 5 d’abril de 1938 en penetrar les tropes del general Franco en territori català, quedà prohibit l’ús del català en qualitat del segon idioma oficial del Principat de Catalunya.

El català era, doncs, idioma proscrit a:

• L’administració pública,
• L’ensenyament,
• Els documents notarials, 
• La vida municipal, 
• El carrer,
• A tot arreu, llevat de la intimitat de la llar.

Les mesures opressores i restrictives, en definitiva repressives, arribaren fins a l’any 1957, en què la Llei del Registre Civil, de juny d’aquell any, obligà a inscriure tots els noms dels nou nats catalans en llengua castellana. Totes les  Institucions oficials, durant els primers anys del franquisme, col.laboraren en aquesta obra de descatalanització.

A la dècada dels anys 50 fou autoritzada la publicació d’alguns llibres en llengua catalana, però no la de diaris i revistes que podien gaudir d’un públic més ampli. A l’any 1959 aparagué la revista “Serra d’Or” des de l’Abadia de Montserrat.

Durant la dècada dels anys 60 el règim franquista començà una lleugera i quasi imperceptible liberalització. Es permet algun setmanari, les emissores de ràdio i TV comencen a emetre petits espais en català, la Nova Cançó conquista una bona part de la joventut catalana i en algunes escoles privades torna a ensenyar-se el català.

Som a la dècada dels 70. La Llei General d’Educació de l’any 1970 va fer un petit esforç per superar la discriminació lingüística. Es refereix al domini del llenguatge:

“…mediante el estudio de la lengua nacional, el aprendizaje de una lengua extranjera y el cultivo, en su caso, de la lengua nativa”.

En el moment de la mort de Franco (1975) l’esperança va tornar a néixer i amb el nou règim democràtic (1978) la llengua catalana va poder readreçar el seu rumb.

 

3. L’HOME QUE VA CODIFICAR LA LLENGUA CATALANA

POMPEU FABRA

3.1. QUÈ SE’N DIU D’AQUEST HOME QUE VA CODIFICAR LA LLENGUA CATALANA…?

L’home és Pompeu Fabra: el geni que escometé la tasca d’ordenació gramatical, lexicogràfica i estilística de la llengua. Va ser ell qui emprengué la tasca de codificar la llengua catalana mitjançant un sistema organitzat, coherent, racional, estructurat, científic, normalitzat.

El punt de partença de Pompeu Fabra era un idioma sense polir. Tot i els esforços portats a terme per poetes i erudits, el català del 1900 encara resultava un llenguatge inadequat per expressar totes les facetes d’una cultura en plena efervescència. Una sèrie d’intents anteriors per fixar una ortografia i una gramàtica adients havien fracassat. El català es movia pendurlarment entre un llenguatge parlart incorrecte i un llenguatge literari excessivament culte.

Mapa conceptual sobre el LLENGUATGE, en general…

 

3.2. L’ABAST DE L’OBRA CODIFICADORA D’EN POMPEU FABRA

El treball de Pompeu Fabra va tenir tres fronts d’acció diferents:

• L’Ortografia (1913)
• La Gramàtica (1918)
• El Diccionari (1932)

Va ser a l’any 1913, quan l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) publicava les seves famoses Normes Ortogràfiques que tot i el seu anonimat aparent, eren el punt de l’esforç d’unificació realitzat per Pompeu Fabra. L’ortografia era el primer objectiu indispensable i les normes van ser immediatament adoptades.

La proposta de la reforma ortogràfica d’en Pompeu Fabra no contenia cap dificultat que fos incompatible amb cap pronunciació dialectal important. Aquesta era la condició indispensable perquè la proposta fos acceptada arreu del domini lingüístic. D’aquesta manera ho comentava i valorava el mateix Pompeu Fabra en l’article “De la depuració de la llengua literària”.

I en les seves “Converses filològiques” ens explica els criteris que el duen a triar la solució gràfica més adient:

“En els casos que la llengua antiga vacil.la entre dues grafies, és sempre preferible la que convé a un més gran nombre de dialectes” (…).

“El català antic coneix al costat de la grafia cambi el so canvi; i llavors el fet de pronunciar-se canvi i no cambi en un dialecte tan important com el mallorquí, és una raó decisiva a favor de la grafia canvi” (…).

El 1918 Pompeu Fabra posa en circulació la seva Gramàtica catalana, acceptada, fins i tot, per mallorquins i valencians, amb poquíssimes excepcions, perquè Pompeu Fabra es distingí pel seu respecte a certes variants morfològiques d’ambdues zones catalanoparlants.

A l’any 1919 li foren publicades a la revista “Nostra Parla” aquestes paraules:

“En morfologia és molt més difícil d’aconseguir la uniformació. No solament difícil sinó impossible: si un dialecte diu pateix i un altre patix, si un dialecte diu canto, i un altre diu cante, i un altre cant, l’adopció en la llengua escrita d’una forma única no pot ésser sense sacrificar l’una o l’altra d’aquestes variants dialectals (…)

“Les formes triades del dialecte central, que són per altra banda les que gaudeixen d’una major extensió geogràfica, són les comunament adoptades encara que difereixein de les antigues (…) No, no es pretén de supeditar cap varietat a una altra: es tracta  simplement que dins cadascuna de les regions de llengua catalana, es realitzi una obra de depuració, de readreçament de la llengua. Cadascuna de les regions té els seus clàssics dins la nostra gran literatura medieval: que cadascuna els prengui per models per depurar i redreçar la seva variant dialectal; i això faria que, sense sortir-nos els uns i els altres del nostre català, ens trovaríem escrivint modalitats no pas molt diferents d’una sola llengua literària”.

I en un discurs que pronuncià a Palma de Mallorca a l’any 1925 en homenatge a Marià Aguiló “mereixedor de l’admiració de catalans, valencians i balears per la seva labor filològica”, en destaquem:

“Des de les corberes franceses fins als palmerals d’Elx i des de les regions orientals d’Aragó fins a les illes daurades, existeix un grup de parlars romànics que formen un conjunt prou homogeni per ésser considerats com una sola llengua romànica enfront de l’espanyol, del francés i de l’italià (…)

“L’obra de depuració i de readreçament és avui molt avançada; aprofitant els materials que ens han fornit l’estudi dels nostres autors antics i les aportacions dels parlars catalans, valencians i balears, hem aconseguit de refer esplendorasament la nostra llengua” (…)

No menys interessant, en aquest sentit, fou la intervenció de Pompeu Fabra el 1927, davant un auditori madrileny, a la qual pertany aquesta afirmació:

– “No pude aceptar el puesto que en la Real Academia española me ofrecían, porque creí que el oficio de depurar la lengua sólo a catalanes, baleáricos y valencianos corresponde”.

Finalment, l’any 1932 es posava a disposició dels països de llengua catalana el Diccionari General de la Llengua Catalana, obra que, segons el saber dels lingüistes actuals, és un exemple excel.lent de precisió i  claredat. Pompeu Fabra procurà de no fer una obra excessivament erudita. S’estimà més escatir les profunditats de la parla viva del poble, i justament per això, la seva tasca va ser acollida entusiàsticament per aquest mateix poble.

En l’article “Filòlegs i poetes” de 1918 Pompeu Fabra anuncià un criteri integrador sobre el diccionari que anava confegint:

“També és incontestable que convenia d’enriquir i d’envigorir la llengua escrita amb les aportacions dels dialectes. Per això s’havia de veure amb joia que cada escriptor es complagués a usar en els seus escrits el major nombre de paraules i expressions pròpies del seu parlar regional. Això no pot perjudicar gens la unitat de la llengua si és practicat per veritables literats” (…)

Mapa conceptual sobre la FONÈTICA catalana

 

Mapa conceptual sobre l’ORTOGRAFIA catalana…

 

3.3. RETALLS D’UNA BIOGRAFIA

Pompeu Fabra va néixer el 20 de febrer de 1868 a l’antiga vila de Gràcia, actualment districte de Barcelona.

A l’any 1888 ingressa a l’Escola d’enginyers Industrials de Barcelona acabant la seva carrera d’enginyer químic el 1891, no sense haver estat redactor  de la revista “L’Avenç”.

Aquest mateix any es fa soci del Centre Excursionista de Catalunya on hi dóna cursos de català.

A l’any 1902 el trobem a Bilbao amb la seva família, com a Catedràtic de Química de l’Escola d’enginyers d’aquella ciutat, fins el 1912 que fixa la seva residència a Badalona com a titular de la Càtedra de Català de la Diputació de Barcelona i en el 1932 és nomenat Catedràtic de la llengua catalana a la Universitat de Barcelona.

Durant la seva vida va presidir els Jocs Florals de:

• Lleida (1915), 
• Mataró (1918), 
• Barcelona (1934), 
• Montpeller (1946).

A causa dels bombardejos de la Guerra Civil (1938) es trasllada de Badalona a Sant Feliu de Codines. Però el dia 31 de gener de 1939 s’exilia a França residint a Illa, París, Montpeller, Perpinyà i finalment, a Prada de Conflent…

El trobarem a Andorra a l’any 1947 per fer testament en català. I a Prada de Conflent mor el dia de Nadal de 1948, voltat de tota la seva família.

Mapa conceptual de LEXICOGRAFIA…

Mapa conceptual de SEMÀNTICA

 

3.4. COMENTARIS A L’APORTACIÓ DE L’OBRA FABRIANA

El record d’aquest home senzill i poc conegut, però important per a les lletres catalanes, en el cinquantenari de la seva mort, ens ha de deixar ben clar que amb la seva tasca de codificació de la llengua quedaven superats els segles de desorientació lingüística, provocada per la pèrdua d’oficialitat del català arran dels Decrets de Nova Planta (1707-1716) i es coronen els esforços dispars de La Renaixença per retrobar una llengua vàlida per a tot el domini lingüístic català.

El secret de l’èxit de la codificació fabriana rau en la solidesa dels seus fonaments:

• Tot basant-se en el parlar viu de Barcelona, depurat de castellanismes i vulgarismes s’elabora un model de llengua que, amb unes mínimes variacions gramaticals, la fa compatible amb tots els altres grans dialectes.
• La depuració només podia fer-se prenent com a base la uniforme llengua literària medieval, compartida per totes les terres catalanes.

D’aquesta manera, anteriorment expressada, s’assegura la unitat lingüística en el temps i en l’espai:

• En el temps, perquè el model elaborat expressa la continuïtat de la rica tradició medieval, interrompuda per segles de desorientació i decadència.
• En l’espai, perquè el seu model de llengua permet que tots els parlants del domini lingüístic s’hi puguin sentir còmodes.

No són cap causalitat aquelles paraules pronunciades per Queipo de Llano, un dels capitosts de la rebel.lió militar franquista, abans de l’ocupació de Barcelona:

– “Cuando la guerra haya terminado, Pompeyo Fabra y sus obras irán arrastradas por las Ramblas”.

Les dades que confirmen la trascendència de l’obra de Pompeu Fabra, les trobem en la prohibició durant la postguerra civil d’editar textos catalans amb la normativa fabriana: quan triomfa l’alçament militar, Pompeu Fabra ja havia acomplit la tasca tècnica de modernització, depuració, sistematització i unificació de la llengua catalana.

Mapa conceptual de MORFOLOGIA…

(Exemple de mapa abreujat…)

 

4. ELS DRETS LINGÜÍSTICS DE LA COMUNITAT HUMANA