DEL «INGENIOSO HIDALGO DON QUIJOTE DE LA MANCHA». COM MIGUEL DE CERVANTES RELATA LA GRATIFICANT I ENSEMS DESGRACIADA ESTADA DE D. QUIXOT A LA BARCELONA DEL SEGLE XVII

DEL «INGENIOSO HIDALGO DON QUIJOTE DE LA MANCHA»

COM MIGUEL DE CERVANTES RELATA LA GRATIFICANT I ENSEMS DESGRACIADA ESTADA DE DON QUIXOT A LA BARCELONA DEL SEGLE XVII

UN NOBLE DE SECÀ DE VISITA A LA BARCELONA HUMIDA DEL SEGLE XVII

Molts estudiosos de la literatura cervantina es pregunten encara avui si Don Miguel de Cervantes, l’autor de «El Ingenioso Hidalgo Don Qujote de la Mancha», va ser a Barcelona o no en alguna ocasió.

Pero, tant si hi va fer estada llarga, com si hi va passar pocs dies o, senzillament, donat el cas que no arribés a trepitjar mai la ciutat, ens crida l’atenció la fascinació d’aquell vers la Ciutat Comtal.

Què va veure, doncs, Miguel de Cervantes a Barcelona en el supòsit que hi visqués alguns mesos i quines en van ser les seves gratificants experiències…?
O què va poder arribar a saber, en tot cas, d’aquesta ciutat mediterrània per elogiar-la com cap altra…?

Miguel de Cervantes dedica cinc capítols cabdals de la segona part de la seva obra mestra –«El Ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha»– a la ciutat de Barcelona. Hi ho fa per preparar el final de la vida del protagonista que, vençut per les armes i tristament descavalcat, no prodigant-lo ja en més aventures, l’orienta definitivament cap aquell poblet situat en un lloc de La Manxa, on no molt més tard morirà a causa de la desgracia definitiva que va patir a la sorra de la platja de La Barceloneta, amb la llança de El Caballero de la Blanca Luna sobre la seva armadura.

I no obstant això, Miguel de Cervantes que no va parlar mai en termes elogiosos de cap altra ciutat, posa en boca de Don Quixot aquelles bellíssimes paraules, famoses internacionalment, que han estat i són la millor propaganda mai coneguda de la ciutat de Barcelona:

“Arxivo de la cortesía,
Albergue de los extranjeros,
Hospital de los pobres,
Patria de los valientes,
Venganza de los ofendidos,
Correspondencia grata de firmes amistades…, y
En sitio y en belleza única…

…y aunque los sucesos que en ella m han sucedido no son de mucho gusto, sino de mucha pesadumbre, los llevo sin ella, sólo por haber-la visto”.

I també hem de consignar aquí l’enaltiment que Miguel de Cervantes fa de la Ciutat Comtal en una de les seves novel·les exemplars, «Las dos doncellas»:

“Admiróles el hermoso sitio de la ciudad, y la estimaron por flor de las bellas ciudades del mundo, honra de España, temor y espanto de los circumvecinos y apartados enemigos, regalo y delicia de sus moradores, amparo de los extranjeros, escuela de la caballería, ejemplo de lealtad y satisfacción de todo aquello que de una grande, famosa, rica y bien fundada ciudad puede pedir un discreto y curioso deseo”.

Deixem que el especialistes investiguin. Tot i que de ben segur, Miguel de Cervantes, -com pretén demostrar Martí de Riquer-, va conèixer Barcelona de pas cap a Itàlia a l’any 1569, i d’una manera més tranquil·la, durant tres mesos, a l’estiu de 1610.

És en aquesta estada quan va poder copsar a fons la ciutat, amb la seva realitat festiva, urbanística i arquitectónica, el seu projecte cultural y els problemas que més preocupaven a la societat i a les institucions del segle XVII, com n’eren:

La Pirateria turca i
El Bandolerisme.

CAPÍTOL LX. D’AQUELLES COSES QUE VA PASSAR A DON QUIXOT DE CAMÍ CAP A BARCELONA

“Don Quijote salió de la venta informándose primero cual era el más derecho camino para ir a Barcelona sin tocar Zaragoza…”

A l’any 1614 Miguel de Cervantes s’assabenta de la publicació d’una obra plagiada que signà un tal Alonso Fernández de Avellaneda intitulada «Segundo tomo del Ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha». Una sorpresa desagradable a la qual Miguel de Cervantes s’hi haurà d’acarar publicant immediatament la segona part de la seva obra i canviant-t’hi aspectes fonamentals respecte d’aquella altra en litigi.

Es tractava de marcar la diferència. I així, per motius de menyspreu, decideix que Don Quijote vagi a Barcelona sense passar per Saragosa, on sí hi va el protagonista de l’aragonés Alonso Fernández de Avellaneda.

“Apeáronse de sus bestias amo y mozo. Levantóse luego Sancho y yendo a arrimarse a otro árbol sintió que le tocaban en la cabeza, y alzando las manos topó con dos pies de persona”.

La parella de protagonistas –Don Quixot i Sanxo-, en referència al problema del Bandolerisme de l’època comproven que dels arbres hi pengen cames y peus. Sanxo s’espanta molt i Don Quixot li n’explica que són els cossos dels bandolers que, condemnats per la justícia, han estat penjats, la qual cosa fa pensar a Don Quixot que són a punt d’arribar a Barcelona…

“No tienes de que tener miedo, porque estos pies y estas piernas que tientas y no ves, sin duda son de algunos forajidos y bandoleros que en estos árboles estan ahorcados; que por aquí los suele ahorcar la justicia cuando los coge, de veinte en veinte y de treienta en treienta. Por donde me doy a entender que que debo de estar cerca de Barcelona”.

Un capítol potser exagerat. Però cal saber que aleshores Catalunya -eren temps dels Serrallonga i en Rocaguinarda-, patia el gran problema del Bandolerisme.

LECTURA DEL TEXTO DEL CAPÍTULO LX DE DON QUIJOTE DE LA MANCHA

(1) De lo que sucedió a don Quijote yendo a Barcelona
(2) De lo que sucedió a don Quijote yendo a Barcelona
(3) De lo que sucedió a don Quijote yendo a Barcelona
(4) De lo que sucedió a don Quijote yendo a Barcelona

COMENTARIO DEL CAPÍTULO LX POR MARTÍ DE RIQUER

CAPÍTOL LXI. DE TOT ALLÒ QUE VA SUCCEIR A DON QUIXOT A L’ENTRADA A BARCELONA

“Por caminos desusados, por atajos y sendas partieron Roque, Don Quijote y Sancho, con otros seis bandoleros a Barcelona. Llegaron a su playa la víspera de San Juan por la noche…Y a la mañana siguiente vieron el mar, hasta entonces de ellos no visto. Parecióles espaciosísimo y largo, harto más que las lagunas de Ruidera que en la Mancha habían visto. Vieron las galeras que estaban en la playa…y los soldados que disparaban infinita artillería…”

Els nostres herois –Don Quijote i Sancho Panza-, trigaràn tres dies en arribar a Barcelona i, mentrestant, compartiran amb el bandoler, en Perot Rocaguinarda i el seus homes, moltes experiències que Don Quixot considera extraordinàries. Ell ha nascut per dur a terme tasques admirables i es transforma en admirador d’aquella saga de bandolers, homes ferotges, durs i valents.

I després d’aquesta breu estada en el món del Bandolerisme, escortats per en Perot Rocaguinarda i els seus vassalls, Don Quixot i Sanxo arriben a les portes de la Barcelona del segle XVII on, passada la nit de Sant Joan, veuen sortir el sol i els seus ulls admiren per primer cop de la seva vida el mar immens i una gran ciutat de quaranta mil habitants, envoltada d’una atmosfera oberta i cosmopolita, els edificis de la qual gaudien d’una sortida al carrer gràcies a la revolució arquitectónica dels balcons, ciutat portuària amb molts hostals, però que el trafiqueig dels seus intercanvis propiciava grups de bandolers a les rodalies i pirates a la mar.

I, com no, aquella platja de La Barceloneta -amb la famosa Illa de Maians-, on no massa dies més tard será l’escenari de l’última i més gran derrota de Don Quixot.

No obstant això, cal recollir en aquesta entrada a Barcelona les paraules de benvinguda teatralment preparades i aquelles altres portadores d’un toc d’ironia i escarni:

“Bien sea venido a nuestra ciudad el espejo, el farol, la estrella y el norte de toda la caballería andante. Bien sea venido el valeroso Don Qujote de la Mancha: no el falso, el ficticio, no el apócrifo que en falsas historias estos días nos han mostrado, sino el verdadero, el legal y el fiel que nos describió Cide Hamete Benengeli, flor de los historiadores”.

“No respondió Don Quijote palabra, sino que volviéndose y revolviéndose con los demás que le seguían comenzaron a hacer un revuelto caracol al derredor y Don Quijote volviéndose a Sancho, dijo: -Estos bien nos han conocido. Yo apostaré que han leído nuestra historia y aun la del aragonés recién impresa”.

“…Y le sacaron a vistas con aquel su estrecho y acaramuzado vestido a un balcón que salía a una calle de las más principales, a vista de las gentes, y de los muchachos, que como mona le miraban”.

LECTURA DEL TEXTO DEL CAPÍTULO LXI DE DON QUIJOTE DE LA MANCHA

(1) De lo que sucedió a don Quijote en la entrada a Barcelona, con otras cosas que tienen más de lo verdadero que de lo discreto

COMENTARIO DEL CAPÍTULO LXI POR MARTÍ DE RIQUER

CAPÍTOL LXII. D’AQUELLES COSES QUE NO ES PODEN DEIXAR D’EXPLICAR COM EN SÓN EL CAP ENCANTAT I ALTRES MOLTES DE SORPRENENTS A LA CASA DE DON ANTONIO MORENO, AIXÍ COM LA TROBALLA D’UNA IMPREMTA…

“Levantados los manteles y cogiendo Don Antonio Moreno por la mano a Don Quijote seentró en un apartado aposento…donde tomándole la mano se la paseó por la cabeza de bronce que había. Esta cabeza, dijo Don Antonio, ha sido fabricada por uno de los más grandes encantadores y hechiceros que ha tenido el mundo y tiene la propiedad de responder a cuantas cosas al oído le preguntaren, pero los viernes no habla y hoy, que lo es, cabe esperar mañana…Don Quijote agradeció el que le descubrieran tan gran secreto…, a la espera de otro día para hacer la experiencia”.

Don Quixot y el seu fidel escuder són rebuts amb tots els honors per Don Antonio Moreno, senyor principal de Barcelona a la casa de qui hi romandran fins a la fi de la seva estada.

Les experiències que viuen els nostres protagonistas són tan diverses, extraordinàries i sorprenents que els deixen fortament impressionats: parlen amb un cap que endevina el futur y que fa servir, per al seu divertiment, el noble amfitrió. Es tracta d’un artefacte que encara a la nostra ciutat ha perdurat fins fa poc temps com atracció de fira o de juguesca a les atraccions o entreteniments del Tibidabo.

I en una passejada per la ciutat es troba, casualment amb un rètol que diu “Aquí se imprimen libros”. I el seu esperit de lector compulsiu no pot evitar d’entrar-hi encuriosit, descriguent-nos el local com un taller d’impremta gran on hi farà conversa amb el seu amo perquè li n’expliqui el seu funcionament, tot entrant en discusió sobre la traducció i impressió dels llibres.

“Yendo por una calle de Barcelona, en efecto, alzó los ojos Don Quijote, y vió escrito sobre una puerta con letras muy grandes: “Aquí se imprimen libros”; de lo que se contentó mucho porque hasta entonces no había visto imprenta alguna y deseaba saber cómo fuera… Vió tirar en una parte, corregir en otra, componer en ésta, enmendar en aquélla y, finalmente, toda aquella máquina que en las imprentas grandes se muestra. Llegábase Don Quijote a un cajón y preguntaba qué era aqullo que allí se hacía”.

Fins i tot, tocarà amb les seves mans el falç Quixot de Alonso Fernández de Avellaneda contra qui Miguel de Cervantes, mitjançant el seu propi personatge protagonista, en fa diatriba amb tot el dret i passió:

“Ya tengo noticia de este libro, y en verdad pensé que ya estaba quemado y hecho polvos por impertinente; pero su San Martín se le llegará como a cada puerco…”.

La impremta ha estat identificada per alguns estudiosos amb la que va existir al carrer del Call, propietat de Sebastià de Cormelles. Havia d’haver calculat molt bé Miguel de Cervantes aquests episodis anteiorment descrits per situar a Barcelona el nostre aventurer, víctima i heroi de la lectura de llibres a la ciutat que donà llum el primer llibre imprès de la península (un llibre d’Aristòtil –Ètica política i Economia-, imprès el 1473) i la troballa d’una impremta –“maravillosa máquina”-, així com la broma del cap encantat i interrogat –“una de las más raras aventuras (novedades) que imaginarse pueden”-, a casa de Don Antonio Moreno.

No ens suggereix tot això una predicció del salt revolucionari que es produiria en les tecnologies de la comunicació…? Vegem-ho:

La impremta, símbol de la revolució cultural escrita –galàxia Gutenberg– i
El cap encantat, referencia al descobriment de la parla a distància –galàxia Marconi-, amb les ones hertzianes als quatre vents i, fins i tot, el desenvolupament de la intel·ligència artificial -vegem les capacitats del ChatGPT– que, a l’albada del segle XXI, ens deixa bocabadats…

Tanmateix, davant de tots aquests prodigiosos invents o joguines firaires, cal advertir que, en el temps de Cervantes, encara cuetejava la Santa Inquisició en tot allò que tingués a veure amb les creences astrològiques, ocultistes i de bruixeria que, en tot cas, el nostre autor pretén ridiculizar. Nogensmenys, en el text del capítol es fa referència a:

“…hasta diez o doce días duró esta maravillosa máquina, pero que divulgándose por la ciudad que don Antonio tenía en su casa una cabeza encantada, que a cuantos le preguntaban respondía, temiendo no llegase a los oídos de las despiertas centinelas de nuestra fe, habiendo declarado el caso a los señores inquisidores, le mandaron que lo deshiciese y no pasase más adelante, porque el vulgo ignorante no se escandalizase; pero en la opinión de don Quijote y de Sancho Panza la cabeza quedó por encantada y por respondona, más a satisfación de don Quijote que de Sancho”.

LECTURA DEL TEXTO DEL CAPÍTULO LXII DE DON QUIJOTE DE LA MANCHA

COMENTARIO DEL CAPÍTULO LXII POR MARTÍ DE RIQUER

CAPÍTOL LXIII: DE COM SE LI VA POSAR MALAMENT A SANXO LA VISITA A LES GALERES I L’AVENTURA DE LA BELLA MORISCA

“Aquella tarde Don Antonio Moreno, su huésped, y sus dos amigos, con Don Quijote y Sancho fueron a las galeras…”.

La visita a les galeres era esperada. És aquí on Sanxo comprovarà de prop que eren rems “aquello que pudiese tener tantos pies que por el mar se movían”. Aquesta visita suposa una de les experiències més fascinants del viatge a Barcelona. L’episodi té totes les característiques pròpies d’una interpolació d’aventures que sovint hi trobem a la novel·la. Fins i tot, amb l’exageració i inversemblança dels somnis: quan visiten una de les naus han de perseguir sarraïns, personatges travestits, una dona vestida d’home i un home vestit de dona.

Sembla com si Miguel de Cervantes, en aquest episodi, volgués preparar el camí per a l’apoteosi que ja s’apropa: la lluita a la platja de La Barceloneta amb el Caballero de la Blanca Luna.

Les galeres que custodiaven Barcelona n’eren quatre i están perfectament documentades: Sant Jordi, Sant Maurici, Sant Ramon i Sant Sebastià.

LECTURA DEL TEXTO DEL CAPÍTULO LXIII DE DON QUIJOTE DE LA MANCHA

COMENTARIO DEL CAPÍTULO LXIII POR GEORGES GÜNTER

CAPÍTOL LXIV: QUE TRACTA DE L’AVENTURA MÉS TRISTA DE TOTES LES QUE LI SUCCEÍ A DON QUIXOT. EL COMBAT FINAL A LA PLATJA DE BARCINO…

“Como era más ligero el de la Blanca Luna, llegó a Don Quijote a dos tercios andados de la carrera, y allí le encontró con tan poderosa fuerza, sin tocarle con la lanza -que la levantó, al parecer a propósito-, que dio con Rocinante y con Don Quijote por el suelo una peligrosa caída”.

Miguel de Cervantes no precisa el lloc ni la data de naixement de Don Quixot.

Però sabem molt bé el lloc i quan va morir. Va ser a Barcelona, a l’estiu de 1614 i a la platja de La Barceloneta. No la mort física, sinó una mort moral i simbòlica, vençut per…

…Vençut pel Caballero de la Blanca Luna, el protagonista pronuncia les que creu que seran les seves últimes paraules:

“Vencido sois, caballero, y aun muerto, si no confesáis las condiciones de nuestro desafío. Don Quijote molido y aturdido, sin alzarse la visera, como si hablaradentro de una tumba,, con voz debilitada y enferma, dijo: -Dulcinea del Toboso es la más hermosa mujer del mundo y yo el más desdichado caballero de la tierra, y no es bien que mi flaqueza defraude esta verdad. Aprieta, caballero, la lanza y quítame la vida, pues me has quitado la honra-“.

No es tracta de la mort física d’Alonso Quijano, el cavaller a qui Miguel de Cervantes infligeix la més gran vergonya, sinó de la mort simbólica de l’heroi que es produeix a Barcelona perquè així ho decideix Miguel de Cervantes.

Els dos capítols següents s’encarregaran de desvetllar qui era el Caballero de la Blanca Luna -disfressa adoptada pel Batxiller Sansón Carrasco– oriünd del lloc “de cuyo nombre no quiero acordarme” i recollir el lament de Don Quixot en sortir de Barcelona, quan girant la vista cap al lloc de la seva caiguda, la platja de La Barceloneta, on ha estat vençut per aquell que volia treure’l de les seves pròpies ximpleries i conduir-lo cap a casa, exclama:

“-Aquí fue Troya…! Aquí mi desdicha y no mi cobardía se llevó mis alcanzadas glorias…! Aquí se oscurecieron mis hazañas, aquí finalmente, cayó mi ventura para jamás levantarme”.

Hi ha raons importants per les quals Barcelona es el millor escenari per a aquest final tan dramàtic.

A més de ser una ciutat histórica, també era l’indret perfecte per dur a terme un combat singular entre cavallers.

Dins la tradició de la narrativa caballeresca, Barcelona es esmentada per Ariosto i també hi ha documentació histórica que certifica que en el segle XVII, al Passeig del Born, se celebraven combats entre cavallers famosos que venien d’altres països. Per tant, els somnis de Don Quixot no podien haver naufragat en millor lloc que a la platja de Barcino, davant la mar mediterrània amb el seu horitzó de somnis i fabulacions i a la vegada una frontera límit cap a més enllà.

Miguel de Cervantes va creure que ja era hora d’infligir al seu heroi -aquell humil manxec, àvid lector de novel·les de cavalleria, convertit en el més gran heroi de tots els temps-, l’última derrota trascendent i simbólica, obligant-lo a tornar a la seva terra i fer-lo morir realment com a Don Alonso Quijano, al llit de casa seva, a La Manxa…, envoltat pels seus, aquells que el van prendre per “boig” quan en realitat era un “noble” en lluita contra contra totes les injustícies i el desordre d’aquest món, dins de la societat del segle XVII, amb totes les seves misèries i virtuts, capaç de confraternizar amb un escuder ben diferent –Sancho Panza-, conversar-hi de forma entranyable i oberta -a vegades amb humor, altres amb llàgrimes-, i estimant sobretot, a la seva idealitzada Dulcinea del Toboso.

“Barcelona, archivo de la cortesía, albergue de los extrajeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades y en sitio y belleza única”.

Possiblement no sabem mai en quina mesura aquestes paraules plaents i elogioses sobre Barcelona, arrancades del capítol LXXII, són sentides per Miguel de Cervantes o formen part d’un tòpic literari.

Però sí que és cert el que a més de quatre-cents anys d’interval temporal ens és donat d’imaginar que, en el marc de la ciutat renovellada arquitectónicament i humana, les passes tristes de Don Quijote de la Mancha ressonaran cada vegada que en llegim el gran libre extret de la imaginación creativa de Miguel de Cervantes i Saavedra…

…I és que la seva prodigiosa historia ens esperona cap a un món millor on:

LA BONA EDUCACIÓ en relació a l’-«ARXIVO DE LA CORTESÍA»-,
L’ACOLLIDA DE MIGRANS EN UNA TERRA DE PAS pel que fa a l’-«ALBERGUE DE LOS EXTRANJEROS»-,
LA PREOCUPACIÓ PER LA SALUT I UN DIGNE NIVELL DE VIDA quant a l’-«HOSPITAL DE LOS POBRES»-,
LA DEFENSA DE LES ESSÈNCIES NACIONALS com a -«PATRIA DE LOS VALIENTES Y VENGANZA DE LOS OFENDIDOS»- i
LA RELACIÓ AMABLE I DIALOGANT ENTRE TOTA LA CIUTADANIA tot essent de veritat una -«CORRESPONDENCIA GRATA DE FIRMES AMISTADES»-…que certament ha de créixer i madurar, de dia en dia, en el marc d’una ciutat -Barcelona-, CAP I CASAL DE CATALUNYA -«EN SITIO Y BELLEZA ÚNICA»-.

LECTURA DEL TEXTO DEL CAPÍTULO LXIV DE DON QUIJOTE DE LA MANCHA

COMENTARIO DEL CAPÍTULO LXIV POR GEORGES GÜNTER

LECTURA DEL TEXTO DEL CAPÍTULO LXV DE DON QUIJOTE DE LA MANCHA

COMENTARIO DEL CAPÍTULO LXV POR GEORGES GÜNTER

Aquest tema es pot trobar i llegir a la Revista Claver de l’Escola Tècnica Professional del Clot -avui Escola del Clot / Jesuïtes El Clot-, en el seu número 38 de l’abril de l’any 2005, en què la Concepció Capdevila i jo mateix hi treballàrem.

Actualment –labentibus annis-, el text s’ha vist il·lustrat per mantes notes explicatives que li’n faciliten una posterior comprensió i informació. Només cal punxar el concepte o enúnciate colorejat de blau.

Tot i això, incorporo alguns enunciats al final que responden a treballs elaborats per diversos especialistes en la materia pel que fa a aquesta magna obra de Miguel de Cervantes i que jo n’hi he escollit alguns temes significatius, no només pel que fa a l’estada del protagonista a la ciutat de Barcelona, sinó també alguns altres d’entre la infinitat d’episodis que conformen la gran obra de la literatura espanyola, a quin més trist o divertit, sorprenent o previsible, magnífic o avorrit…

LECTURA DEL TEXTO DEL CAPÍTULO LXVI DE DON QUIJOTE DE LA MANCHA

COMENTARIO DEL CAPÍTULO LXVI POR CARLOS ROMERO MUÑOZ

Com sempre, en prémer el colorejat blau s’obrirà la informació o l’estudi corresponent. I així: