(23) PROCÉS INDEPENDENTISTA 2019 – TSUNAMI DEMOCRÀTIC 2019: HO TORNAREM A FER, DESPRÉS DE 10 ANYS…! DES DE L’ANY 2010 AL DEL 2019 NO S’HAN INTERROMPUT NI HAN PRESCRIT LES GRANS MANIFESTACIONS DE LA DIADA NACIONAL CATALANA DE L’11-S…

 

TSUNAMI DEMOCRÀTIC 2019: «HO TORNAREM A FER», DESPRÉS DE 10 ANYS…! DES DE L’ANY 2010 AL DE L’ANY 2019 NO S’HAN INTERROMPUT NI HAN PRESCRIT LES GRANS MANIFESTACIONS DE LA

«DIADA NACIONAL CATALANA» DE L’11-S 2019

1. «HO TORNAREM A FER», EL LEMA DE LA MANIFESTACIÓ DE LA «DIADA NACIONAL DE CATALUNYA» DE L’11-S DE 2019

 

 

1.1. TORNEM-HI…! PERÓ DES DE DIVERSOS VESSANTS…

 

 

 

 

1.1.1. TORNEM-HI, A COMPTAR-HO…!

 

 

1.1.1.1. SOBRE LA GRAN MANIFESTACIÓ DE LA DIADA 2019

La Guàrdia Urbana de Barcelona donà la xifra màgica de participants a la Manifestació de la Diada Nacional de Catalunya 2019 que cada any omple el recorregut assenyalat per l’organització de l’ANC i Òmnium Cultural. El ball de xifres resulta ser, generalment, un espectacle «per llogar-hi cadires». Aquests any la xifra, gens menyspreable, ha ascendit a 600.000 persones, quan en anteriors convocatòries i en el pitjor dels casos, la xifra ascendia al reconeixement d’un milió de persones. De fet, podem dir que aquesta xifra -voluntàriament mal comptada i cridanerament anunciada des de les instàncies no independentistes-, ens marca dues consideracions:

• Sigui certa o no la xifra de 600.000 personales (n’hi havia moltes més i és una llàstima que no tinguem encara un mètode fiable de recompte objectiu), podem dir que aquest any de 2019 s’han validat les xifres de les manifestacions dels anys anteriors que mai s’havien reconegut com a bones, perquè la idea manipulada a trasmetre enguany era presentar una devallada d’un quaranta per cent.
• Aquest any, doncs, s’ha posat en evidència la constant manipulació d’anys anteriors, la qual cosa es pot copsar obrint les hemeroteques i recuperant les tertúlies. De fet, el corrent unionista no ha qüestionat la xifra de 600.000 persones, sinó que els ha important més en buscar titulars negatius i d’impacte com els que  hem pogut llegir o escoltar i que resumeixo amb tres paraules que amaguen totes les variants d’una metodologia estructurada en el fake news: «Pinchazo», «Se desinfla» i «Fracasa»…
• Sigui certa o no la xifra de 600.000 persones, la dada d’enguany confirma la bona salut d’aquesta manifestació de la Diada Nacional de Catalunya, un moviment que continua sense rival a l’hora d’omplir els carrers. Només que aquell «tenim pressa«, avui queda matizat per les lliçons apreses de la repressió, però que la paciència porta a no oblidar quin n’és l’objectiu objectius principal que -malgrat les tensions, els desànims, les actituds desconcertants dels partits independentistes- del moviment que va arrencar a Arenys de Munt en un 2012.

I com que hem esmentat aquesta consulta independentista d’Arenys de Munt em plau deixar-ne constància per la seva importància i singnificació. Efectivament: La consulta sobre la independència de Catalunya a Arenys de Munt, la primera consulta municipal sobre la independència de Catalunya de la història que es va celebrar als Països Catalans: 

• Va ser una consulta d’àmbit municipal no vinculant impulsada pel Moviment Arenyenc per a l’Autodeterminació que se celebrà el 13 de setembre de 2009 a la localitat d’Arenys de Munt (Maresme).
• En aquesta consulta es formulà, exclusivament als veïns d’aquesta vila, la pregunta següent: «Està d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?». 
• Hi van poder votar els immigrants i els joves majors de setze anys, sectors no inclosos en els altres comicis.

De tota manera, per saber-ne més i utilitzant l’estructura que ofereix Viquipèdia, es pot complementar la informació clicant la taula exposada tot seguit:

Vegem-ho amb més amplificació d’acord amb la taula dels continguts següents que la Viquipèdia posa al nostre abast:

• 1. Passes prèvies
  • 1.1. Processos judicials
    • 1.1.1. Suspensió del suport de l’Ajuntament
    • 1.1.2. Manifestació de Falange
• 2. Reaccions prèvies a la consulta
  • 2.1. A favor
    • 2.1.1. Amenaces i vandalisme
  • 2.2. En contra
    • 2.2.1. Amenaces, coaccions i espionatge
• 3. Campanya
• 4. Desenvolupament de la jornada
• 5. Resultats
• 6. Reaccions posteriors a la consulta
  • 6.1. A Catalunya
  • 6.2. A l’Estat Espanyol
  • 6.3. Internacionalment
• 7. Vegeu també
  • 7.1. Vídeo
• 8. Notes
• 9. Referències
• 10. Enllaços externs

1.1.1.2. DESPERTS, A L’AGUAIT I TOSSUDAMENT ALÇATS

De la il·lusió a la resistència, però amb la resilència sempre activa. La revolució dels somriures, com no pot ser d’una altra manera, mentrestant hi ha presos i exiliats polítics, s’ha transformat, però pel fet que s’hagi donat una xifra indicadora de menys manifestants, no vol dir que hi hagi menys independentistes. Per tant, parafrasejant a J.V. Foix:

«si és quan dormo que hi veig clar», imaginem-nos quina força tenim en «estar desperts, a l’aguait i tossudament alçats»…

 

1.1.2. TORNEM-HI, A FER UN RIDÍCUL INDECENT…!

 

 

 

 

 

1.1.2.1. LES MANERES I PROCEDIMENTS DE FER EL RIDÍCUL I CAURE EN LA INDECÈNCIA

 

 

I, en «tornar-nos a comptar”, també hi ha maneres de “tornar a fer el ridícul”. M’és plaent deixar-ne constància en aquesta plana d’unes anècdotes que en Joan Baptista Culla -com a bon historiador- recull des de racons de la Diada Nacional de Catalunya d’enguany. Aquestes en són les “anècdotes” protagonitzades per persones, que en poder ser considerades de cert grau d’importància política o professional, les ponderem o hissem a nivell de “categories”,

Un efecte inevitable de l’Onze de Setembre és la sobrecàrrega d’expectatives que la data acumula:

• El solemne inici del curs polític…
• El termòmetre de l’empenta de l’independentisme…
• El sismògraf de les tensions internes dels partits independentistes…
• La llaminera contratribuna de l’unionisme expectant…

Així que, en un dia de fortíssima exposició mediàtica, no només no resulta estrany, sinó ben facilitador, que determinats actors caiguin en un excés de zel en la seva sobreactuació i caiguin en el més esprepitós ridícul:

• La vigília de la Diada, en el Fossar de les Moreres enmig d’una gran manifestació i a la tarda sl Parc de la Ciutadella, no va ser difícil escoltar missates que titllaven els polítics, en general o als membres del Govern, de botiflers, traïdors, covards, per part dels partidaris del tot o res (radicals de tuf totalitari), contra tant com es pugui (independentistes de seny i convençuts). Uns partits i un Govern que tenen dirigents a la presó o a l’exili des de fa dos anys, a més a més de ridícul i injust, resulta indecent.
• Igualment hi hagué ridículs individuals com el regidor pel PP a Barcelona, Josep Bou –Caballero Legionario Paracaidista-, davant el monument de Rafael Casanova. A banda de flaquer res en el seu currículum no l’ha format com a ballarí ni con a historiador. La seva estranya i solitària dança, abraçat al coixí floral, per tal de cridar l’atenció de les càmeres, resulta grotesca, així com la seva opinió sobre Rafael Casanova, ignorant i ridícula, a qui considerà com “un gran españolazo».
• I al redós de la Diada també s’han escoltat formes de ridícul més elaborades com la que l’Eva Granados del PSC formulà doctrinàriament tot dient que “no ha de ser la ciutadania la que dirimeixi una qüestió important com n’és l’autodeterminació”, sinó que la “solució ha de venir dels polítics i no per via d’un referèndum”. Un tribut al mestratge del seu correligionari Josep Borrell, segons el qual “los referèndums los carga el diablo”.
• I si de ridículs parlem en aquesta Diada no podem oblidar el que va fer el periodista Paco Marhuenda amb la portada dels diari La Razón, del proppassat dijous 12 de setembre, aquella de la foto de la Plaça d’Espanya de BCN buida i el titular “Sentencia a la Diada”. Vaja, una fita insuperable del fake new i de la misèria professional i ètica.

El problema de la diputada Eva Granados és que, en el seu afany per desqualificar l’exercici d’un dret que podria posar en perill la “sagrada unidad de la Pàtria”, carrega contra els principis democràtics bàsics i dibuixa un sistema polític elitista més propi dels segles XVIII-XIX. 

1.1.2.2. LA DEMOCRÀCIA PARLAMENTÀRIA I ALGUNES VOTACIONS DE L’EXPRESSIÓ POPULAR A TRAVÉS DE «REFERÈNDUMS»

Resseguint els aventurats fils que es desprenen del paràgraf anterior sobre les opinions d’una destacada directiva del PSC, ens cal nuar tots els serrels perquè  la democràcia no se’ns devaluï. Ja sabem prou bé que el nostre Occident democràtic no professa una democràcies directa, però d’aquí al despotisme il·lustrat de “tot per al poble, però sense el poble” hi ha molta distància a recórrer.

A més a més, si de referèndums es tracta, preguntem-nos sobre els referèndums que s’han fet en les darreres dècades o en el últims anys per dirimir qüestions d’immportància. Fixem-nos-hi:

• En el 1972 i 1979 Noruega fa un referèndum per veure si s’annexiona a la UE.
• Felipe González organitzà el 1986 el referèndum de l’entrada a l’OTAN.
• El 1974 el Govern italià va fer un referèndum per aprovar la llei del divorci imolts altres en diferents moments.
• Al 2005 els països de la UE voten un referèndum sobre la Constitució Europea.
• Anglaterra i Gibraltar al 2016 són convocats en referèndum per si continuen a no dins de la UE.
• El 2006 Catalunya celebra un referèndum per aprovar, de forma vinculant, un Estatut que després quedà avortat pel Tribunal Constitucional (sic…!).
• I per acabar: la classe política suïssa, està composta íntegrament d’ineptes, puix que s’hi celebren tantes consultes refrendàries…?

Veure certes actuacions polítiques i escoltar-ne, de tant en tant, opinions tant estrofalàries, n’hi ha per dir i desitjar: “Bon vent i barca nova”.

 

1.1.3. TORNEM-HI, A RECORDAR-HO…!

D’una manera molt resumida, però eminentment pràctica i clarificadora tornem-hi a recordar-ho utilitzant la informació que ens ofereix la Viquièdia

 

 

 

 

1.1.3.1. LA GUERRA DE SUCCESSIÓ ESPANYOLA (1701-1713) I CATALANA (1701-1714)

 

 

Situem-nos en La Guerra de Successió espanyola (1701-1713) i preguntem-nos: què es discutia en aquesta guerra.

 

 

La Guerra de Successió (1701-1713) es va originar perquè el rei d’Espanya, Carles II, va morir sense descendència. Aleshores:

 

• El rei de França –Lluís XIV-, va voler imposarposar com a rei hispànic el seu nét, Felip d’Anjou, títol que va ostentar abans de convertir-se en rei com a Felip V (Versalles, França, 19 de desembre de 1683 – Madrid, Espanya, 9 de juliol de 1746) va ser monarca d’Espanya del 1700 al 1746, amb una breu interrupció el 1724, durant la qual va regnar el seu fill Lluís.
• L’emperador d’Àustria –Josep I d’Hausburgo-, pel contrari, va voler nomenar l’Arxiduc Carles, com a rei hispànic (Viena, Sacre Imperi Romanogermànic, 1 d’octubre de 1685 – 20 d’octubre de 1740), el que després seria emperador del Sacre Imperi (1711-1740), en Carles VI, amb el suport del Principat de Catalunya, els Regnes d’Aragó i València, els Regnes de Mallorques i el regne de Sardenya. També Nàpols i Sicília.

La situació va originar un enfrontament entre França i Àustria que va acabar en una guerra entre diferents països europeus. Els Països contendents en cada bàndol eren els següents:

 

 

• A favor del candidat francès s’hi van posar els territoris del Regne de Castella i de Navarra.
• A favor del pretendent austríac hi trobem la Gran Bretanya, Portugal, els Països Baixos, Prússia, Savoia i els territoris de la Corona d’Aragó (on hi havia Catalunya).

La guerra es va acabar al 1713 mitjançant la Pau o Tractat d’Utrecht en què van signar la pau tots els països contendents, però Catalunya va continuar la Guerra de Successió fins al 1714 tota sola ja que els anglesos havien trencat l’aliança que tenien contra Espanya i França- i és en aquesta circumstància que Catalunya comprèn que, si els catalans eren derrotats pel nou règim borbònic de Felip V, perdrien les seves llibertats.

Tanmateix, la Guerra de Successió espanyola, va tenir un matís de guerra civil dins de la Monarquia espanyola, entre els partidaris de la dinastia borbònica o de la Casa de Borbó de França (Felip V) i els Austriacistes de la Casa d’Hausburgo (Carles VI del Sacro Imperi Romano Germànic), generalment separats, amb matisos, entre la Corona de Castella i la Corona d’Aragó, respectivament.

La fi de la guerra consolidaria Felip V en el tron espanyol, però a costa d’entregar els territoris espanyols extrapeninsulars en el Tractat d’Utrecht (1713) i el de Rastatt (1714) a les potències aliades. Després de la reconquesta dels Estats de la Corona d’Aragó, els ministres de Felip V aboliren les institucions pròpies de govern, furs i constitucions d’aquells, i tot llur ordenament jurídic de dret públic, posant-los ben bé sota l’administració del Consell de Castella, i implantaren l’absolutisme borbònic amb els Decrets de Nova Planta.

La guerra es va acabar amb la conquesta de Barcelona, l’11 de setembre de 1714, i la rendició, a les tropes franco­espanyoles, del castell de Cardona una setmana després.

Tanmateix, sobre la Guerra de Successió espanyola, vegem-ho amb més deteniment emprant els continguts de la Viquipèdia:

• 1. Antecedents històrics
  • 1.1. La balança de poder i els tractats de repartiment
  • 1.2. Les intrigues a la cort de Madrid
• 2. Preludi
  • 2.1. L’acceptació del testament
  • 2.2. La preparació per la guerra
  • 2.3. L’esclat de la guerra i la formació de la Gran Aliança de la Haia
• 3. La Guerra a Europa
  • 3.1. Primera Fase 1701–1703
  • 3.2. Segona fase 1704–1709
  • 3.3. La fase final 1710–1713
  • 3.4. El Tractat d’Utrecht
  • 3.5. L’exili austriacista
• 4. La posició de la Corona d’Aragó
  • 4.1. Període 1700-1705
  • 4.2. El triomf austriacista de 1705
    • 4.2.1. L’expedició de 1704
    • 4.2.2. El Pacte de Gènova
    • 4.2.3- La Revolta dels Maulets
    • 4.2.4. Carles d’Àustria a Barcelona
  • 4.3. Guerra de Successió a Mallorca
    • 4.3.1. La flota de Leake davant la Ciutat de Mallorca
    • 4.3.2. Mallorca austriacista
    • 4.3.3. La conspiració filipista de 1711
    • 4.3.4. Les Illes Balears, el darrer reducte contra francesos i espanyols
    • 4.3.5. Arriba l’estol borbònic comandat pel cavaller d’Asfeld
    • 4.3.6. Conseqüències del sotrac bèl·lic
  • 4.4. Canvis de mans de Menorca
  • 4.5. La batalla d’Almansa
  • 4.6. La Nova Planta absolutista de València
  • 4.7. La contraofensiva austriacista
• 5. La resistència de Catalunya (1713-1714)
  • 5.1. Context
  • 5.2. El duc de Pòpuli
  • 5.3. L’Exèrcit català de l’interior
  • 5.4. El duc de Berwick
  • 5.5. La Batalla de l’Onze de Setembre
  • 5.6. El Decret de Nova Planta de Catalunya
• 6. Cronologia dels fets
• 7. Notes
• 8. Fons
• 9. Referències
• 10. Vegeu també
• 11. Bibliografia
• 12. Enllaços externs

 

1.1.3.2. LA PAU O TRACTAT D’UTRECH I ELS DE RASTATT I DE BADEN

El Tractat d’Utrecht, que també va ser anomenat Pau d’Utrecht o Tractats d’Utrecht i Rastatt, són un seguit de tractats de pau multilaterals signats entre la Corona de Castella, el Regne de França i els seus enemics bèl·lics a Utrecht (Províncies Unides, actualment els Països Baixos).

EL tractat se signà entre el mesos de març i l’abril de 1713, que donà lloc al final de la Guerra de Successió espanyola. Amb aquest tractat Felip d’Anjou fou reconegut com a rei de la corona castellana, i a canvi es formalitzaria la pèrdua de les possessions europees, que van restar a mans dels àustries, i també de territoris com Gibraltar i Menorca, que restarien a mans angleses.

A més, la Corona d’Aragó perdria la seva sobirania, que ara restaria sota mans castellanes. De tal manera que el tractat va suposar canvis geopolítics importants en tot el panorama europeu. Un tractat, però, que es va haver de complementar amb el Tractat de Rastatt (març 1714) i el Tractat de Baden (setembre 1714). Tot i així amb el tractat es donava per acabada la guerra, encara que continuarien els enfrontaments bèl·lics fins al setembre de 1714 i els borbons no es farien amb tots els territoris revoltats fins al juliol de 1715 amb l’illa de Mallorca.

Vegem-ho amb més amplificació d’acord amb la taula dels continguts següents que la Viquipèdia posa al nostre abast:

• 1. Antecedents històrics
  • 1.1. La balança de poder i els tractats de repartiment
  • 1.2. Les intrigues a la cort de Madrid
• 2. Preludi
  • 2.1. L’acceptació del testament
  • 2.2. La preparació per la guerra
  • 2.3. L’esclat de la guerra i la formació de la Gran Aliança de la Haia
• 3. La Guerra a Europa
  • 3.1. Primera Fase 1701–1703
  • 3.2. Segona fase 1704–1709
  • 3.3. La fase final 1710–1713
  • 3.4. El Tractat d’Utrecht
  • 3.5. L’exili austriacista
• 4. La posició de la Corona d’Aragó
  • 4.1. Període 1700-1705
  • 4.2. El triomf austriacista de 1705
    • 4.2.1. L’expedició de 1704
    • 4.2.2. El Pacte de Gènova
    • 4.2.3. La Revolta dels Maulets
    • 4.2.4Carles d’Àustria a Barcelona
  • 4.3. Guerra de Successió a Mallorca
    • 4.3.1. La flota de Leake davant la Ciutat de Mallorca
    • 4.3.2. Mallorca austriacista
    • 4.3.3. La conspiració filipista de 1711
    • 4.3.4. Les Illes Balears, el darrer reducte contra francesos i espanyols
    • 4.3.5. Arriba l’estol borbònic comandat pel cavaller d’Asfeld
    • 4.3.6. Conseqüències del sotrac bèl·lic
  • 4.4. Canvis de mans de Menorca
  • 4.5. La batalla d’Almansa
  • 4.6. La Nova Planta absolutista de València
  • 4.7. La contraofensiva austriacista
• 5. La resistència de Catalunya (1713-1714)
  • 5.1. Context
  • 5.2. El duc de Pòpuli
  • 5.3. L’Exèrcit català de l’interior
  • 5.4. El duc de Berwick
  • 5.5. La Batalla de l’Onze de Setembre
  • 5.6. El Decret de Nova Planta de Catalunya
• 6. Cronologia dels fets
• 7. Notes
• 8. Fons
• 9. Referències
• 10. Vegeu també
• 11. Bibliografia
• 12Enllaços externs

1.1.3.3. LA CAIGUDA DE BARCELONA I CARDONA AL FINAL DE LA GUERRA DE SUCCESSIÓ (11-12 DE SETEMBRE DE 1714)

L’única esperança que li quedava a Barcelona era que arribés l’ajuda exterior i aquesta possibilitat es va obrir quan va morir la reina Anna d’Anglaterra l’1 d’agost i el seu successor Jordi I de la Gran Bretanya semblava disposat a donar un viratge a la política britànica sobre el «cas dels catalans«. Així, el 18 de setembre el nou rei va rebre a l’Haia, on es trobava camí de Londres per ser coronat, a l’ambaixador català Felip Ferran de Sacirera, a qui li va prometre que faria el possible per Catalunya, però temia que fos massa tard. En efecte, quan va arribar a Londres a la fi de mes ja es coneixia la notícia que el 12 de setembre de 1714 Barcelona havia capitulat.

El 3 de setembre de 1714 el Duc de Berwick va donar un ultimàtum a Barcelona perquè es rendís però els resistents van decidir prosseguir la lluita, per la qual cosa a la matinada del 10 a l’11 de setembre es va produir l’assalt final a la ciutat per una bretxa de la muralla -que havia estat oberta feia dos mesos i que els resistents havien aconseguit defensar fins llavors-, lluitant cos a cos als carrers i a les cases.

Els dos màxims dirigents Rafael Casanova i Antoni de Villarroel van caure ferits i a les dues de la tarda del 12 de setembre. Barcelona va capitular.

Es calcula que durant els catorze mesos de setge:

 

• Els defensors de la ciutat van tenir unes 7.000 baixes entre morts i ferits.
• Els assaltants van perdre més de 10.000 homes.

Però el 13 de setembre les tropes borbòniques van ocupar Barcelona i cinc dies després, el 18, capitulava l’últim reducte de la Catalunya resistent, el castell de Cardona, defensat pel governador Manuel Desvalls.

Acabem aquest apartat amb un contingut sintètic que ens ofereix la taula o índex següent de la Viquipedia:

• 1. Antecedents
  • 1.1. La Guerra de Successió Espanyola (1705-1713)
  • 1.2. El Tractat d’Utrecht (1713)
• 2. La Guerra dels catalans (1713-1714)
  • 2.1. Bloqueig de Barcelona: el duc de Pòpuli
    • 2.1.1. L’Expedició del Braç Militar
    • 2.1.2. La batalla del Convent dels Caputxins
    • 2.1.3. La batalla naval
  • 2.2. Setge de Barcelona: arribada del duc de Berwick
    • 2.2.1. La primera paral·lela
    • 2.2.2. Atac a la primera paral·lela
    • 2.2.3. Segona paral·lela
    • 2.2.4. Batalla del baluard de Santa Clara
  • 2.3. Darrera defensa de Barcelona: l’Onze de setembre de 1714
  • 2.4. Dotze de setembre de 1714: exigència de capitulacions
  • 2.5. Tretze de setembre de 1714: entrada de les tropes borbòniques a Barcelona
• 3. Balanç del setge
• 4. Referències
• 5. Vegeu també
• 6. Bibliografia
• 7. Enllaços externs

1.1.3.4. LA DEFENSA DE BARCELONA AL 1714

El setge de Barcelona va ser una operació militar central dins de la Guerra dels catalans, entès com el darrer episodi hispànic de la Guerra de Successió Espanyola, entre el 25 de juliol de 1713 i l’11 de setembre de 1714.

Tot i que Barcelona ja fou assetjada en aquesta mateixa guerra uns anys abans – Setge de Barcelona (1706) – implicant a tropes de les grans potències.

• Durant la Guerra dels Catalans els exèrcits estrangers foren evacuats i va enfrontar els defensors de Barcelona, compostos per la Coronela, l’exèrcit regular català, de tropa procedent de la resta de territoris de la Corona d’Aragó, i soldats d’altres territoris que sostenien Carles III.
• Fou plantejat pel duc de Pòpoli inicialment més com un bloqueig a ultrança enlloc d’un setge convencional.
• L’entrada en joc d’un exèrcit provinent del Regne de França, el juliol del 1713, per donar suport a l’exèrcit espanyol amb el canvi de direcció militar cap al Duc de Berwick, més interessat a prendre la ciutat que a destruir-la, decantà severament el curs del setge, convertint-lo en un assalt de trinxeres i mines a les muralles.
• Molt sobrepassats en nombre, i completament envoltats de soldats borbònics, els caps de la guarnició i els líders catalans van triar la resistència fins a la mort.

La resistència oferta a Barcelona i els altres territoris de la Corona d’Aragó va aprofitar-la Felip V d’Espanya per:

• Destruir les muralles de les ciutats que s’havien resistit a l’avanç borbònic, i
• Establir una duríssima repressió que va culminar amb la crema de ciutats, com Xàtiva, la derogació de lleis i furs, i l’empresonament i mort de molts ciutadans, establint definitivament un estat sota les lleis de la Corona de Castella. 

El 1716, amb els Decrets de Nova Planta es crea doncs, l’estat espanyol amb capital a Madrid, a l’estil del model d’estat absolutista i centralista francès.

L’execució de la defensa a la Batalla de Barcelona s’utilitzarà en època de la Renaixença com a símbol de la resistència del poble de Catalunya en defensa del país, i el referent ha merescut la consideració de recordar-ne la data com a Diada Nacional de Catalunya.

• 1. Antecedents
  • 1.1. La Guerra de Successió Espanyola (1705-1713)
  • 1.2. El Tractat d’Utrecht (1713)
• 2. La Guerra dels catalans (1713-1714)
  • 2.1. Bloqueig de Barcelona: el duc de Pòpuli
    • 2.1.1. L’Expedició del Braç Militar
    • 2.1.2. La batalla del Convent dels Caputxins
    • 2.1.3. La batalla naval
  • 2.2. Setge de Barcelona: arribada del duc de Berwick
    • 2.2.1. La primera paral·lela
    • 2.2.2. Atac a la primera paral·lela
    • 2.2.3. Segona paral·lela
    • 2.2.4. Batalla del baluard de Santa Clara
  • 2.3. Darrera defensa de Barcelona: l’Onze de setembre de 1714
  • 2.4. Dotze de setembre de 1714: exigència de capitulacions
  • 2.5. Tretze de setembre de 1714: entrada de les tropes borbòniques a Barcelona
• 3. Balanç del setge
• 4. Referències
• 5. Vegeu també
• 6. Bibliografia

1.1.3.5. EL CONSELLER EN CAP DE BARCELONA, RAFAEL DE CASANOVA I EL GENERAL ANTONI DE VILLARROEL

Tant la visió històrica dels esdeveniments humans com les biografies de les persones depenen, en gran part, dels angles de visió dels historiadors i dels biògrafs. Des d’aquesta perspectiva sempre es pot caure en un subjectivisme més o menys accentuat. Tanmateix, per arribar a un grau més que acceptable d’objdectivitat, cal estar amatents per:

• Utilitzar una bibliografia variada a l’efecte de comparar diferencialment, tant les divergències profundes que es puguin observar en una proposta textual, així com els matissos de menor importància. I això, per fer-ne una destria i anàlisi del per què de les discrepàncies amb la finalitat de llimar els errors i arribar a l’objectivitat més acurada.
• En viure uns moments d’una gran expansió digital i, per tant, d’una ràpida difusió de les informacions, cal ser molt mirats i circumspectes en les manipulacions intencionades i, sobretot, en els «fake news» imperants per anorrear tota aquesta brutícia d’escombraria.

Fixem-nos en tres figures rellevants i insignes que tingueren una presència preeminent en la Guerra de Successió de Catalunya:

1.1.3.5.1. RAFAEL DE CASANOVA, CONSELLER EN CAP DE BARCELONA

Rafael Casanova i Comes (Moià, ca. 1660 – Sant Boi de Llobregat, 2 de maig de 1743^] fou un advocat i polític català partidari de Carles d’Àustria durant la Guerra de Successió Espanyola i darrer conseller en cap de Barcelona (1713-1714). La seva figura ha esdevingut un exemple del ciutadà compromès en la lluita contra la tirania i un símbol de la defensa de les institucions catalanes d’autogovern. És objecte d’homenatge durant la Diada Nacional de Catalunya.

Seguint la informació que diferents estudiosos sobre aquesta figura històrica han aportat a l’edició de la Viquipèdia, en polsar qualsevol dels conceptes que pugui interessar, s’obrirà el contingut de la informació deguda:

• 1. Abans de la guerra
  • 1.1. Un fadristern de Moià a Barcelona
  • 1.2. El conflicte successori espanyol
• 2. Guerra de Successió Espanyola (1705-1713)
  • 2.1. Àustries contra Borbons
  • 2.2. Casanova i el setge borbònic de Barcelona de 1706
  • 2.3. Pau d’Utrecht de 1713
• 3. Guerra dels catalans (1713-1714)
  • 3.1. Catalunya continua la guerra en solitari
  • 3.2. Divisió entre moderats i radicals
  • 3.3. Els radicals prenen el poder a Barcelona: Rafael Casanova, conseller en Cap
  • 3.4. Gener de 1714: Catalunya desperta
  • 3.5. La nova «Junta dels 24» de Barcelona
  • 3.6. Febrer del 1714: Confiança en la victòria i enfrontament amb els mercaders
  • 3.7. Març de 1714: Tractat de Rastatt i fracàs de l’estratègia dels radicals
  • 3.8. Ocultació del Tractat de Rastatt a Barcelona
  • 3.9. Abril de 1714: rebuig a l’oferta de negociació borbònica
  • 3.10. Maig de 1714: «Lluitar fins a la darrera gota de sang»
  • 3.11. Arribada de l’exèrcit francès: principi de la fi
  • 3.12. Acariciant el miracle: «suspendre les hostilitats i proposar un ajus. tament»
  • 3.13. Agonia final de Barcelona: «Doneu-nos pa, doneu-nos pa !»
  • 3.14. Villarroel pressiona per capitular
  • 3.15. Els borbònics ofereixen negociar una capitulació
  • 3.16. Els Tres Comuns rebutgen la proposició borbònica
  • 3.17. L’11 de setembre: «Fineixi la Nació amb glòria»
  • 3.18. Villarroel, Ferrer i Tohar aconsegueixen forçar la capitulació
• 4. Després de la guerra
  • 4.1. La postguerra fins al tractat de pau de 1725
  • 4.2. Del 1725 fins a la seva mort
  • 4.3. Descendents
• 5. Homenatges
• 6. Falsos mites
  • 6.1. Destrucció de la memòria històrica
  • 6.2. Fals mite de la data de mort
  • 6.3. Fals mite de la fugida, ocultació i perdó
  • 6.4.Fals mite del darrer pregó
  • 6.5. Difamacions i fals mite dels falsos descendents
• 7. Referències
• 8. Bibliografia
• 9. Enllaços externs

 

1.1.3.5.2. ANTONI DE VILLARROEL

Antonio de Villarroel y Peláez (Barcelona, 4 de desembre de 1656 – la Corunya, 22 de febrer de 1726) va ser un militar defensor de Barcelona durant el setge de 1714.

El cas d’Antoni de Villarroel, cap suprem de les forces barcelonines durant el setge que, quan tenia l’oportunitat de fugir, preferí quedar-se al costat dels seus durant el darrer assalt borbònic, és ben dramàtic. No pas perquè les circumstàncies del captiveri i la mort fossin més penoses que les del col·lega valencià –Joan Baptista Basset-, sinó perquè el barceloní se li han inventat setze anys de vida i un retir digne que mai no va tenir.

La historiografia deia que, després del Tractat de Viena, l’il·lustre comandant havia fet cap a Segòvia, on havia aconseguit viure amb certa comoditat gràcies a una pensió que rebia de Carles IV, fins que morí l’any 1742. La carta d’un familiar datada el 12 de març de 1726, localitzada pels historiadors Antoni Muñoz i Josep Catà, ha revelat que Antoni de Villarroel no va marxar de La Corunya, on la mort el va sorprendre el 22 de febrar de 1726: no havia pogut sortir de la presó a causa de la paràlisi que li va provocar l’aigua del mar que entrava a la seva cel·la.

• És lícit preguntar-se per què aquestes dues realitats han estat ocultes tant de tamps.
• I és temptador culpabilitzar-ne a la mateixa repressió borbònica.

La lògica del vencedor quan es tracta d’esborrar mites és ben clara: convertir els màrtirs en traïdors. Joan Baptista Basset, posat en llibertat i Antoni de Villarroel, vivint en terra enemiga gràcies a una pensió, són missatges més eficaços que la crua realitat, a l’hota de desactivar possibles complits. La prova és que han hagut de passar gairebé tres-cents anys per desemmascarar la veritat.

Seguint la informació que diferents estudiosos sobre aquesta figura històrica han aportat a l’edició de la Viquipèdia, en polsar qualsevol dels conceptes que pugui interessar, s’obrirà el contingut de la informació deguda:

• 1. Orígens familiars i matrimoni
• 2. Biografia
  • 2.1. Primers anys de carrera militar
  • 2.2. Tinent general borbònic (1705-1709)
  • 2.3. Tinent mariscal austriacista (1710-1713)
  • 2.4. General comandant de l’exèrcit de Catalunya (1713-1714)
    • 2.4.1. Nomenament
    • 2.4.2. Durant el govern de Manuel Flix
    • 2.4.3. Durant el govern de Rafael Casanova
    • 2.4.4. Després del Tractat de Rastatt
    • 2.4.5. Villarroel en acció: el setge de Barcelona
    • 2.4.6. Villarroel, Ferrer i Tohar aconsegueixen forçar la capitulació
    • 2.4.7. Detenció
• 3. Empresonament i mort
• 4. Llegat
• 5. Notes
• 6. Referències
• 7. Bibliografia

1.1.3.4.3. JAMES FITZ-JAMES STUART, EL DUC DE BERWICK

James Fitz-J. Stuart (Moulins, França, 21 d’agost de 1670 – Philippsburg, Sacre Imperi Romanogermànic, el 12 de juny de  1734), va ser un militar i aristòcrata franco–anglès al servei de Lluís XIV de França durant la Guerra de Successió Espanyola. Era fill il·legítim del rei Jaume II d’Anglaterra i VII d’Escòcia i Arabella Churchill. A Anglaterra va ser el I duc de Berwick, baró Bosworth i comte de Tinmouth; a França, I duc de Fitz-James; i a Espanya, I duc de Llíria i Xèrica i cavaller de l’Orde del Toisó d’Or.

Va ser nomenat comandant en cap de l’exèrcit hispànic borbònic al front peninsular l’any 1704 però va ser destituït després de ser derrotat a la Campanya de Portugal i substituït pel Comte de Tessé. Després de la derrota patida per aquest, fou nomenat de nou com a comandant en cap i va aconseguir portar les tropes borbòniques a la victòria en la Batalla d’Almansa. Rellevat de nou del comandament, fou nomenat novament per tal de dirigir les operacions borbòniques durant el Setge de Barcelona (1713-1714) que culminà en la Batalla de l’11 de setembre.

Seguint la informació que diferents estudiosos sobre aquesta figura històrica han aportat a l’edició de la Viquipèdia, en polsar qualsevol dels conceptes que pugui interessar, s’obrirà el contingut de la informació deguda:

• 1. Perfil biogràfic
• 2. Expedient militar
  • 2.1. Guerra dels Nou Anys
  • 2.2. Exili i servei en l’exèrcit francès
  • 2.3. Guerra de Successió Espanyola
  • 2.4. Guerra de la Quàdruple Aliança
  • 2.5. Mort
• 3. Referències

1.1.3.6. ELS DECRETS DE «NOVA PLANTA»

Els Decrets de Nova Planta són el conjunt de lleis sancionades i promulgades per Felip V a l’inici del seu regnat —el primer decret és del 1701, i el darrer del 1719— que implantaren el règim absolutista a la Monarquia d’Espanya. Amb totes aquestes lleis el monarca borbònic s’arrogà la sobirania dels regnes invocant un dret diví.

Aquestes lleis absolutistes provocaren -entre altres causes-, que el 1705 els Estats de la Corona d’Aragó s’aixequessin en armes contra Felip V proclamant com a nou monarca espanyol a Carles d’Àustria, fet que provocà que la Guerra de Successió Espanyola (1701-1715) -fins aleshores només una guerra internacional-, es convertís en una guerra civil entre territoris espanyols.

Però al llarg de la guerra les tropes fidels a Felip V reconqueriren els Estats de la Corona d’Aragó -el regne de València i el regne d’Aragó caigueren el 1707, Catalunya el 1714 i Mallorca el 1715-, i aleshores Felip V invocant el «dret de conquesta», acusant-los de «rebel·lió», i manifestant la voluntat de «reduir tots els seus regnes a les lleis de Castella»:

• Abolí els Furs i les Constitucions dels Estats de la Corona d’Aragó,
• Derogà també les institucions constitucionals que fins aleshores havien compartit amb els monarques espanyols la sobirania.

Aquest conjunt de lleis pren el nom genèric de Decrets de Nova Planta a partir d’uns reials decrets específics que establien una «Nova Planta» -nova estructura- a les institucions constitucionals anteriors a la guerra a fi que fossin reduïdes com a instruments per a implantar l’absolutisme.

L’establiment d’un estat liberal no suposà la recuperació del sistema constitucional propi dels altres estats de la Corona d’Aragó, sinó que consagraren el Regne constitucional d’Espanya com un règim polític únic, uniforme i centralitzat, herència directa de l’antiga Monarquia Absolutista Borbònica, i que només reconeix a una única nació, la Nació Espanyola.

Al llarg del segle XX s’assajaren diversos mètodes de descentralització administrativa com ara:

• La Mancomunitat de Catalunya o
• La Generalitat republicana,

Però no fou fins a la promulgació de la Constitució Espanyola de 1978 i l’aprovació dels Estatus d’Autonomia quan es consolidà l’actual sistema espanyol de descentralització politicoadministrativa en comunitats autònomes, sempre basat, en darrera instància, que la sobirania emana d’una única i uniforme Nació Espanyola:

 

 

• Ja des del 1812,
• Ratificada el 1837, i actualment
• Vigent des del 1978 -excepció feta dels territoris amb drets històrics-.

Així doncs, malgrat que els decrets de Nova Planta quedaren abolits per les constitucions espanyoles i la sobirania retornà al poble després d’un segle de règim absolutista, els estats de la Corona d’Aragó mai no han recuperat la seva pròpia sobirania que els fou llevada entre el 1707 i el 1714 per la força de les armes, ni les seves institucions de govern han recuperat la seva potestas suprema que emanava d’aquesta sobirania.

Seguint la informació que diferents estudiosos sobre aquest tema han aportat a l’edició de la Viquipèdia, aprofitem les seves possibilitats digitals i, en polsar qualsevol dels conceptes que ens pugui interessar, s’obrirà el contingut de la informació desitjada:

• 1. La Monarquia d’Espanya amb la Casa d’Àustria
  • 1.1. Monarquia composta
  • 1.2. Règim polisinodial
  • 1.3. «I si no, no!» La defensa del sistema constitucional de la Corona d’Aragó
  • 1.4. Crisi successòria i «Balança de poder» a Europa
• 2. Nova Planta: ideologies confrontades
  • 2.1. La sobirania dins la tradició hispànica
  • 2.2. Absolutisme o Liberalisme
• 3. Nova Planta: protagonistes
  • 3.1. Lluís XIV de França
  • 3.2. Jean Orry
  • 3.3. Felip V
  • 3.4. Princesa dels Ursins
  • 3.5. Michel-Jean Amelot
  • 3.6. Melchor Rafael de Macanaz
  • 3.7. José de Grimaldo
  • 3.8. José Patiño Rosales
• 4. Nova Planta: primers decrets (1701-1703)
  • 4.1. El Despacho del cardenal Portocarrero
  • 4.2. Les reformes a la Hisenda Reial
  • 4.3. El primer decret de «Nova Planta»
  • 4.4. L’esclat de la Guerra de Successió a Europa i la crisi del Despacho
  • 4.5. Legislació
• 5. El «col·lapse és gran» (1703-1705)
  • 5.1. La intromissió directa de Lluís XIV i l’oposició de la noblesa castellana
  • 5.2. El Despacho de Jean Orry
  • 5.3. El Despacho de Gramont
  • 5.4. L’esclat d’una nova crisi
• 6. L’aixecament dels estats de la Corona d’Aragó (1705-1706)
  • 6.1. El Despacho de Michel-Jean Amelot
  • 6.2. Desembarcament triomfal de l’arxiduc Carles d’Àustria a Barcelona
  • 6.3. Legislació
• 7. Nova Planta: «por justo derecho de conquista» (1707-1709)
  • 7.1. La conquesta borbònica d’Aragó i València
  • 7.2. Abolició del règim constitucional d’Aragó i València
  • 7.3. La Nova Planta absolutista de València
  • 7.4. Uniformisme imperfecte: Privilegis per a botiflers i concordats
  • 7.5. Annexió d’Aragó i València al Consell de Castella
  • 7.6. Legislació
• 8. La crisi borbònica de 1709
  • 8.1. Reconquesta borbònica d’Aragó el 1711
  • 8.2. La Nova Planta absolutista d’Aragó
  • 8.3. Legislació
• 9. El Tractats d’Utrecht i la fi de la guerra a Europa
• 10. Nova Planta: «habiendo pacificado mis armas» (1714-1715)
  • 10.1.La conquesta borbònica de Catalunya i Mallorca
  • 10.2. Abolició del règim constitucional de Catalunya i Mallorca
  • 10.3. El govern d’ocupació
  • 10.4. La Nova Planta absolutista de Mallorca
  • 10.5. La Nova Planta absolutista de Catalunya
  • 10.6. Legislació
• 11. Supremacia del Reial i Suprem Consell de Castella
  • 11.1. Legislació
• 12.Nova Planta absolutista a la resta dels dominis del monarca borbònic
  • 12.1.Legislació
• 13.Sota la Nova Planta: la Monarquia Absoluta borbònica
  • 13.1. Nova Planta: imposició d’un model polític
  • 13.2. Nova Planta: imposició d’una llengua
  • 13.3. Nova Planta: institucions
  • 13.4. Nova Planta: la Hisenda
  • 13.5. Nova Planta: Inquisició
• 14. Significació dels Decrets de Nova Planta
• 15.Austriacisme persistent
• 16. Notes
• 17.Referències
• 18. Bibliografia
• 19.Enllaços externs

 

 

 

1.1.4. TORNEM-HI, A FER-HO…!

 

 

 

 

 

1.1.4.1. TOT RECOLLINT EL PENSAMENT D’EN JORDI CUIXART -PRES POLÍTIC, CONJUNTAMENT AMB ELS ALTRES PRESONERS I AMB AVINENÇA AMB ELS EXILIATS- DES DEL LLIBRE «HO TORNAREM A FER»

Quan t’han pres la llibertat fruit d’una injustícia, què et queda…? Et queda la possibilitat d’obeir la pròpia consciència i no caure en la resignació ni en la frustració. ni com a persona ni com a poble.

En Jordi Cuixart, el President d’Òmnium Cultural, ha decidit transformar la tristesa i la grisor d’una cel·la en el millor altaveu de la lluita compartida per l’autodegterminació i els drets humans. Ell, des de la presó ha escrit un llibre «Ho tornarem a fer» on ens convida, en nom dels presos polítics i exiliats, a no defallir, a protestar, a escoltar…, i a la mobilització permanent no violenta. Perquè quan la injustícia és la llei, la desobediència civil és un dret.

«Ho tornarem a fer» és un manifest personal i col·lectiu, vital i polític, meditat després de vint mesos a la presó i cinquanta dues sessions al Judici de la Democràcia del Tribunal Suprem espanyol de la Causa 20907/2017. Un manifest emocionat, però rigorós, directe i valent que commina a perdre la por i a exercir a consciència les llibertats fonamentals amenaçades als Països Catalans i arreu del món.

I perquè els nostres fills puguin viure en un país mé just i més lliure, «Ho tornarem a fer»

El capítols del llibre en qüestió es fullegen ràpidament i el seu encapçalament ja ens orienta els contingut del qual. I així:

1. DES DE LA PRESÓ

Henry David Thoreau:

«Sota un govern que empresona injustament, el veritable lloc per a un home just, és la presó».

2. JO ACUSO

Karl Leiebknecht:

«No hem vingut aquí per defensar-nos, hem vingut aquí per acusar l’Estat».

3. DEMÀ POTS SER TU

Rosa Luxemburg:

«Qui no es mou no sent les cadenes».

4. LA DESOBEDIÈNCIA CIVIL

Martin Luther King:

«Cadascú té l’obligació moral de desobeir les lleis injustes».

5. EL PROBLEMA DE L’OBEDIÈNCIA CIVIL

Sèneca a Neró:

«El teu poder rau en la meva por; si jo ja no tinc por, tu ja no tens poder».

6. AMB TOTA LA TENDRESA

Txell Bonet:

«A vegades,, amb un manta i una cançó també es construeix una família».

7. CAP POR

Emily Dickinson:

«No hi ha res al món tan poderós com la paraula».

8. CAP RENÚNCIA

Chimmanda Ngozi Adichie: 

«La nostra època ens obliga a prendre partit».

Setanta anys després, el nostre destí va lligat a la Declaració Universal de Drets Humans. Fem-nos nostres les paraules d’un dels seus redactors –Stéphane Hessel-:

 

«Aquest país, Catalunya, rebel i valent de sempre, pot afavorir aquest impuls cap a Europa cultural i fraternal».

Sí, hem desobeït, però això no té cap mèrit, perquè fa molts segles que les societats, al món sencer, han desobeït als poderosos i gràcies a això avui podem continuar desobeint.

I sí, el 2017 vam desobeir, uns de manera conscient, d’altres inconscientment, però tot invocant el dret de tot ésser humaà d’actuar sempre d’acord amb la pròpia consciència.

I sí, ho tornarem a fer. Ho farem per amor a la vida. I, malgrat que és possible que ara mateix no sapiguem ben bé ni com ni quan ho farem, aquest no pot ser el motiu d’angoixa , al contrari, perquè el primer pas, definitiu, és el de mantenir viva la voluntat de no renunciar a tornar-ho a fer.

 

I si ho fem junts i sense deixar-nos ningú pel camí, tenim moltes més possibilitats de sortir-nos-en.

Fem el que hem de fer, sense xa por ni renúncia. Amb el millor dels nostres somriures. Amb tota la tensresa del món.

 

Com diu Clara Alsina:

«L’important de debó no és el nosaltres que érem, sinó el nosaltres que serem».

 

1.1.4.2. «L’ASSAIG GENERAL D’UNA REVOLTA»

El procés independentista català ha esdevingut la crisi més important d’Espanya des de la instauració de la democràcia. El que durant dècades va ser «el problema catalán» ha canviat de dimensió i s’ha convertit en un fenomen nou, estretament vinculat a les disfuncions de la democràcia espanyola i a les tensions de l’Europa dels nostres dies. Dos milions de ciutadans han abraçat el projecte d’una Catalunya independent, en un canvi de mentalitat col·lectiva vertiginós des de l’any 2010.

Quines són les claus per comprendre el que hi ha darrera del referèndum de l’1-O de 2017, la posterior declaració d’independència, la intervenció de l’autonomia catalana, els comicis al Parlament que van guanyar les forces independentistes i el paper dels dirigents polítics a la presó i a l’estranger…?

Aquests dies, precisament, al redós de la Diada Nacional de Catalunya, Francesc-Marc Alvaro, periodista i professor de la Universitat Ramon Llull, columnista a La Vanguardia, a la revista cutural Serra d’Or i a Nació Digital, col·laborador en el programa radiofònic El món a RAC1 i en alguns espais de TV3, així com participant en obres col·lectives de temàtica històrica, sociològica i políica -essent Premi Nacional de Periodisme, entre altres guardons-, ha publicat un llibre intitulat «Assaig general d’un revolta› en que explica les claus del procés català. I en una entrevista a La República del  14-20 de Setebre de 2019, deixa ben clares les seves posicions. Però tornant al llibre o assaig ens diu que «he fet un llibre crític amb l’independentisme i voldria que algun company de Madrid fes un llibre crític amb la Zarzuela, la Moncloa i els partits espanyols».

 

 

El llibre aborda la distància entre:

 

 

• El relat independentista,
• Les acusacions de la Fiscalia i
• La veritat de l’1O i 27-O que l’autor considera factual.

En aquest assaig, a cavall de la història del present, el periodisme i la ciència política, el columnista de La Vanguardia formula noves preguntes i explora els angles morts de la crisi més important d’Espanya des de la instauració de la democràcia. El seu diagnòstic es dirigeix a partidaris i contraris a la independència que vulguin comprendre els fets.

I recordant a l’exministre de diversos ministeris, però el de Defensa en el govern de la UCD de Calvo-Sotelo –Alberto Oliart-, en recullo unes paraules profètiques:

 

 

«En Cataluña nunca habrá tiros, pero democráticamente son capaces de poner al Estado español contra la pared. En Euskadi hay un problema de violencia, pero no tiene la rotundidad de Cataluña».  

L’any vinent hi tornarem per a comptar-nos…!

1.2. EXPLIQUEM EL QUÈ VOLEM,  DEMANEM ALLÒ QUE ESDEVÉ JUST I PRESENTEM LES NOSTRES RAONS I ELS NOSTRES GREUGES DE CAIRE INDEPENDENTISTA

 

 

1.2.1. EXPLIQUEM EL QUE VOLEM I DEMANEM ALLÒ QUE ESDEVÉ JUST

El que hauriem d’explicar és que els  catalans proposem un  procés pacífic i democràtic, per a la descolonització de Cataluña, fins a la consecució d’un Estat propi i independent.

El que hauriem d’explicar és que el procés cap a la independència, que hauria de ser negociat o no, interessa més a l’Estat espanyol que a Catalunya.

Ell que hauriem d’explicar és que des d’Espanya s’haurien d’aplicar arguments més sòlids que fins ara i que no fossin només la Constitució (que és susceptible de canvis) i la Unitat d’Espanya (que és una suma de nació de nacions).

El que hauriem d’explicar és que mentre s’aclareix la situació i el perquè l’Estat espanyol té pànic a la independència de Catalunya, es demani a la ONU, al Consell d’Europa i al Parlament Europeu, que d’acord amb el Dret a la Informació, s’exigeixi a l’Estat espanyol que publiqui la informació que té censurada i que abasta les qüestions següents:

2. EL SENTIT DE LA DIADA NACIONAL DE CATALUNYA

2.1. L’ORIGEN I POSTERIORS CELEBRACIONS ANYALS DE L’ONZE DE SETEMBRE, DIADA NACIONAL DE CATALUNYA

Tres-cents anys després els catalans utilitzem aquesta data simbòlica de l’Onze de Setembre -Diada Nacional de Catalunya- per reivindicar la nostra identitat. I ho fem:

• En anar a posar flors al monument de Rafael de Casanovas (aleshores Conseller en Cap  de la Generalitat), al Fossar de les Moreres, el lloc on es van enterrar els morts de la batalla de Barcelona.
• En programar-se diversos actes institucionals a Barcelona i arreu del país.
• En exterioritzar-nos pels carrers de Barcelona fins a la Ciutadella, allà on Felip V va aixecar una fortalesa després de la guerra per mantenir l’ordre.
• En agrupar-nos per participar en la gran manifestaciól, preparada i convocada per l’ANC i Òmnium Cultural en aquests darrers anys d’acord amb el format intel3ligentment dissenyat.

Per trobar els orígens de la Diada Nacional de Catalunya ens hem de remuntar a l’any 1714. Tot va començar amb una derrota i la celebració d’un funeral en record dels barcelonins morts en la batalla contra les tropes borbòniques l’11 de setembre d’aquell any.

Durant la Guerra de Successió a la Corona espanyola, Catalunya es va mantenir fidel als Hausburgs o Casa d’Àustria i al seu Rei Carles II d’Habsburg, però després de 14 mesos llargs d’assetjament, Barcelona es va rendir davant les tropes de Felip V, duc d’Anjou.

Però encara hauria de passar més d’un segle perquè es comenci a celebrar la Diada. El primer acte es va fer l’11 de setembre de 1886 i va ser un funeral a Santa Maria del Mar, on al Fossar de les Moreres cent anys abans, van deixar la vida moltes persones, en defensa de la ciutat comtal i de tota Catalunya. A partir d’aquest moment es comencen a celebrar actes en commemoració de la derrota del 1714:

• 1890 – Es fa una vetllada patriòtica del Foment Catalanista a Barcelona.
• 1894 – Primera ofrena floral al monument a Rafael Casanovas, un dels líders de la resistència a Barcelona, en els seus inicis el monument estava ubicat al Passeig de Sant Joan davant l’Arc de Triomf.
• 1898 – Primer cop que les vetllades patriòtiques clouen amb el Cant dels Segadors (versió antiga)
• 1899 – La premsa comença a fer-se’n ressò de les ofrenes florals.
• 1901 – Un grup de joves és detingut, mentre portaven una corona floral. L’ofrena comença a fer-se més popular.
• 1913 – Els néts dels Almogàvers fan per primer cop un acte al Fossar de les Moreres.
• 1923 – Se celebra la darrera Diada Nacional de Catalunya, abans que guanyés la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).
• 1931 – Primera Diada Republicana, que agafa un caire més reivindicatiu que el religiós catòlic, com havia estat fins el moment present.
• 1936-1976 – El dictador Francisco Franco va prohibir la celebració de la Diada durant els 40 anys de la seva Dictadura.
• 1976 – Es torna a commemorar la Diada, però amb restriccions. S’autoritza un acte a Sant Boi on està enterrat Rafael Casanovas.
• 1977 – Una Diada històrica amb el lema “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”. S’escolten les paraules del president Tarradellas després de tornar de l’exili. Segons la Guàrdia Urbana, van assistir 1.200.000 persones.
• 1980 – El Parlament de Catalunya, mitjançant una llei, declara l’11 de Setembre com a Diada Nacional de Catalunya.
• 2010 – Gran Manifestació a la Gran Via de BCN. Retallada de l’Estatut de Catalunya de l’any 2006, segons  la Sentència del TC sobre l’Estatut de 2006: «Som una Nació».
• 2011 – No hi ja manifestació important, però el lema del dia és: «Independència / Som un Nació, volem un Estat propi».
• 2012 – La Diada Nacional de Catalunya dona un tomb significatiu com a conseqüència de la declaració d’inconstitucional d’una part de l’Estatut d’Autonomia del 2006, votat pel poble català, aprovat per les Corts Generals i refrendat pel Rei. Des d’aquell moment es canvia el lema “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia” amb crits d’Independència. Les senyeres donen pas a les estelades a la manifestació convocada per l’Assemblea Nacional Catalana, sota el lema “Catalunya nou estat d’Europa”. Un 1.500.000 persones d’arreu de Catalunya, omplen els carrers de Barcelona. Des d’aquell any, l’ANC i posteriorment ,conjuntament amb Òmnium Cultural, prenen les rendes de l’organització de la manifestació de la Diada.
• 2013 – La Diada més mediàtica de la història. Es tracta de la “La Via Catalana”, una cadena humana que recorre els 400 quilòmetres de la romana Via Augusta, des de Le Perthus (França) fins a Vinaròs (Castelló). Unes1.600.000 persones es donaven la mà a les 17.14 mentre repicaven les campanes de la Seu Vella de Lleida.
• 2014 – La manifestació de la V. Es forma una V -que indica: Victòria, Voluntat i Votar- en la intersecció de la Diagonal i La Gran Via, essent el vèrtex a la plaça de les Glories Catalanes on van arribar les dues capçaleres de la manifestació amb pancartes que deien “9N Votarem”-“9N Guanyarem”. El lema principal és: «Ara és l’hora».
• 2015 – La Via lliure omple els 5 quilòmetres que té la Meridiana, més de 2.000 autocars arriben de tota Catalunya. El lema s’expressa així: «Ho tenim a tocar».
• 2016 – La Diada torna a sortir de Barcelona, com ho va fer per la Via Catalana. L’ANC i Òmnium Cultural convoquen cinc mobilitzacions simultànies a Barcelona, Berga, Lleida, Salt i Tarragona. El lema: «A punt».
• 2017 – Des de la plaça Catalunya és defensa el dret a celebrar el referèndum de l’1 d’Octubre, suspès pel Tribunal Constitucional i que tots ja sabem les conseqüències que ha tingut la seva celebració. El lema és ben clar: «A punt pel sí».
• 2018 – La manifestació torna a la Diagonal amb el lema «Fem la República Catalana», però aquest cop els crits que més se sentiran són demanant la Llibertat dels Presos Polítics.
• 2019 – L’any d’un Tsunami democràtic. Es dibuixa un estel a la plaça d’Espanya, amb el lema «Objectiu Independència», que recorre la Gan Via, el carrer Tarragona, l’Avinguda Maria Cristina i el Paral·lel.

 

 

 

2.2. L’ONZE DE SETEMBRE, DIADA REIVINDICATIVA DELS DRETS DE CATALUNYA A FAVOR DE TOTS ELS CATALANS

 

 

 

 

2.2.1. LA DIADA, «UNA DIADA DE TOTS ELS CATALANS»

«No hi ha la celebració d’una sola Diada, a la tempestuosa història catalana, que no hagi nascut d’una necessitat reivindicativa. Per molt histrionisme que es deslligui, en aquests temps de tanta falsedat (en els que clamen al cel exigint «una Diada de tots» alguns que mai han defensat els drets de Catalunya), el fet és que l’Onze de Setembre sempre s’ha vinculat als drets nacionals. No és un dia qualsevol del calendari festiu, és el dia en què es reivindiquen les constitucions catalanes abolides per l’absolutisme borbònic i es recorda el nostre caràcter nacional.

2.2.2. LA DIADA, «UN MEMORIAL DE REPRESSIÓ I UNA CONVENÇUDA LLUITA REIVINDICATIVA PER A LA RECUPERACIÓ DE TOTS ELS DRETS PERDUTS DES DELS DECRETS DE NOVA PLANTA FINS AVUI»

 

2.2.2.1. LA DIADA NACIONAL ÉS UNA FESTA QUE REIVINDICA ELS DRETS PERDUTS QUE AFECTA I HARIA D’ESPERONAR, PER TANT,  A TOTS ELS CATALANS

«L’Onze de Setembre, doncs, no va néixer per ser una festeta institucional. Des del primer minut es va arrelar a la memòria històrica de la repressió i la lluita per recuperar els drets perduts. Uns drets que, des del Memorial de greuges de 1760 (el primer intent de diàleg amb Espanya), han estat reivindicats per totes les generacions de catalans.

Si fem una mica d’història de la Diada, l’evidència és irrefutable: des del seu naixement s’ha fusionat amb la lluita del poble català pels seus drets perduts:

• Primer, va ser la missa a Santa Maria del Mar, el 1886, en honor dels màrtirs en defensa de les llibertats catalanes, amb Guimerà i Almirall a la primera fila.
• Dos anys després, es col·locaria l’estàtua en honor de Rafael Casanova, que des del primer dia es va convertir en un símbol de lluita.

A partir d’aquí, cada Onze de setembre es van fer commemoracions per tot Catalunya, en record del setge de 1714 i dels drets espoliats pel Decret de Nova Planta, i la seva història és parella als episodis repressius que ha patit Catalunya:

• El 1901, detencions de desenes de militants catalanistes davant Rafael Casanova, enfrontats als lerrouxistes que boicotejaven l’homenatge.
• D’allí va néixer La Reixa, la primera associació d’ajuda als presos polítics.
• Després vindrien reiterades prohibicions del govern civil, multes als organitzadors, més detencions i una permanent història de confrontació amb la repressió.
• Les ofrenes al Fossar van començar el 1913 i la primera gran Diada que es recorda va ser la de 1923, amb milers de persones per tot Catalunya, una vintena de ferits i múltiples detencions.
• Primo de Rivera va suprimir la Diada setmanes després, fins a 1930.
• Va ser en un 11 de setembre de l’any 1931quan van detenir Antoni Gaudí per haver parlat en català a un policia, en un intent de commemorar el dia.
• En els anys trenta, la Diada va ser un esclat amb l’Estatut de Núria i la seva aprovació posterior, amb més d’un miler d’Ajuntaments adherits, i després vindria la llarga nit del franquisme, la prohibició, la repressió, la foscor.

La Diada ha estat sempre un clam de lluita per les llibertats i contra la repressió. Aquest any també ho serà. Pels presos, pels exiliats i pels nostres drets..

No hi faltem…!» (Article de Pilar Rahora a La Vanguardia el dia 11.09.2018)

2.2.2.2. LA FORÇA DE LA GENT…!

La força de la gent és grandiosa. Si recordem què va passar ara fa un any, l’1 d’Octubre de 2017, el poeta Joan Maragall n’hauria dit un «alçament». El terme es va inventar el 1907 mentre l’escriptor redactava un article on intentava explicar als polítics espanyols que allò que unia gent tan diversa en el moviment de «Solidaritat Catalana» era el desvetllament de l’amor al seu país:

“No és un ‘montón‘, senyor Maura. què no ho veu…? És un ‘alçament‘”

…deia, adreçant-se directament al President espanyol Antoni Maura.

D’aquests ‘alçaments’, a Catalunya n’hi ha hagut diversos. Si fem una tria significativa en podem seleccionar tota una corrua important. Per exemple, essencialment protagonitzats, no tant per liders polítics, sinó per la gent normal i corrent del carrer:

• El tancament de Caixes (1899): quan els industrials es van plantar…
• La xiulada a l’himne espanyol (1925-1989-i altres…): en el moment en què el Barça va començar a ser més que un Club…
• La proclamació de la República (1931): un somni fet realitat…
• El 19 de juliol de 1939: cop als colpistes…
• Els primers bombardejos contra civils (1938): la solidaritat en temps de guerra…
• La festa d’entronització de la Mare de Déu de Montserrat (1947): La gran reeconciliació…
• L’Assemblea de Catalunya (1977): el primer graó de la Transició per demanar l’Estatut…
• La vaga de tramvies (1951) : la primera revolta antifranquista…
• La marxa de la llibertat: el desvetllament d’un poble…
• 11 de setembre de 1977: La manisfestació del milió per l’Estatut…
• El retorn de Josep Tarradellas (1977): la dignitat de l’exili…
• La manifestació del 28 de juny 10 del 2010: en reivindicació de l’Estatut retallat pel TC. Sóm una Nació…
• i altres…

 

2.3. LA HISTÒRIA DE LES GRANS MANIFESTACIONS DE L’11, DIADA NACIONAL DE CATALUNYA

 

 

2.3.0. 2010 «SOM UNA NACIÓ. NOSALTRES DECIDIM»

La primera i multitudinària manifestació d’aquest procés cap a la independència no va ser per la Diada de l’11-S, sinó el 10 de juliol de 2010, just després que el Tribunal Constitucional esmenés l’Estatut aprovat per la majoria dels catalans. A la convocatòria d’Òmnium Cultural es van sumar els sindicats i prop de 1.600 entitats, a més de tots els partits polítics llevat del PP i Ciutadans. Rere una senyera gegant, de 250 metres quadrats, el president de la Generalitat, José Montilla, encapçalava la comitiva d’autoritats, que va rebre xiulades al final de la manifestació.

2.3.1. 2011 «INDEPENDÈNCIA» / «SOM UNA NACIÓ. VOLEM UN ESTAT PROPI»

La Plataforma pel Dret a Decidir, les entitats Sobirania i Progrés, Sobirania i Justícia i la Intersindical-CSC van convocar una gran manifestació independentista per la Diada de 2010, que va comptar amb l’adhesió de nombroses personalitats, però no va esdevenir multitudinària com les que s’han fet a partir del 2012. No hi va haver una pancarta unitària, sinó diverses, com «Independència» (ERC) o «Som una nació. Volem un Estat Propi» (Solidaritat Catalana). La mobilització va ser convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir, de la qual també formaven part partits polítics com ERC, la CUP, Solidaritat o Maulets. Es van manifestar per la independència, però també contra les sentències del Suprem i el TSJC exigint que el castellà sigui llengua vehicular a l’escola catalana. Al final, uns encaputxats van cremar una foto del rei, una bandera espanyola i una de francesa.

2.3.2. 2012 «CATALUNYA, NOU ESTAT D’EUROPA» 

Una gran manifestació i primera manifestació important va arribar per la Diada de 2012. Convocada per l’ANC, que tot just havia nascut sis mesos enrere. S’hi va unir també Òmnium cultural i altres entitats. El lema, aquesta vegada, era molt clar: «Catalunya, nou estat d’Europa». La mobilització va superar les expectatives i va omplir un recorregut que arrencava a la confluència de Gran Via de les Corts amb Passeig de Gràcia, baixava per Via Laietana i concloïa a Marquès de l’Argentera. Com sempre, va haver-hi un ball de xifres sobre els assistents, que anirien des de les 600.000 persones fins als 1,5 milions. Artur Mas va considerar que, com a President de la Generalitat, no hi podia anar, però Josep Antoni Duran i Lleida sí que hi va ser, negant-ne el caràcter independentista que la mobilització va adoptar de forma inequívoca.

 2.3.3. 2013 «LA GRAN VIA CATALANA, ENTRE EL NORD I EL SUD  DEL PAÍS»

Inspirant-se en la Via Bàltica que el 1989 va unir les tres capitals d’Estònia, Letònia i Lituània per reclamar la independència de la URSS, l’ANC va organitzar una cadena humana segmentada en 778 trams d’uns 500 metres cadascun, amb la col·laboració de fins a 30.000 voluntaris i 1.500 autocars. La cadena es va anar formant a partir de les 16h, a les 17:14h van repicar els campanars de tot Catalunya i a les 18h es va cloure cantant l’himne dels Segadors. Fins a mig milió de barcelonins van acompanyar la cadena humana de pas per la ciutat de Barcelona, on hi havia 56 trams. La mobilització per l’11-S de l’any 2013 va creuar Catalunya de punta a punta a través de la Via Catalana cap a la Independència. Una cadena humana de 400 quilòmetres que va reunir 1,6 milions de persones des del Pertús fins a Vinarós. A diferència de l’any precedent, en aquesta ocasió només s’hi van sumar els partits polítics inequívocament independentistes. Alguns milers de persones van decidir encerclar la seu de La Caixa, com a símbol del poder financer en un context marcat per la crisi i les retallades. Inscrits: 450.000 / Participants: 1,6 M.

2.3.4. 2014 «ARA ÉS L’HORA»

Una enorme «V» que en començar a ser dibuixada, des del vèrtex de la Diagonal a la Gran Via de les Corts Catalanes portava el significat de «via»=camí, «voluntat»=decisió, «votar»=democràcia i «victòria=arribar fins a l’objectiu final. La mobilització independentista de la Diada va tornar a concentrar-se a Barcelona i va adoptar, des de l’aire, la forma de senyera gegant amb forma de «V». Més de 556.000 persones es van inscriure en algun dels 73 trams. Al vèrtex, a la plaça de les Glòries Catalanes, una noia que el 9 de novembre feia 16 anys, va dipositar una papereta en una urna. La manifestació, promoguda dins la campanya ‘Ara és l’hora’ de l’ANC i Òmnium, va servir per escalfar el debat abans de la consulta del 9-N. La mobilització va arribar dos mesos abans de la consulta sobre la independència del 9 de novembre de 2014. Inscrits: 550.000 / Participants: 1,8 M.

2.3.5. 2015 «HO TENIM A TOCAR…»

El torn de la Via Lliure a la República Catalana al 2015, va omplir un tram de 5,2 quilòmetres de l’Avinguda de la Meridiana. Com sempre, la participació va ser massiva i va provocar l’habitual bany de xifres. Entre d’altres qüestions, la Diada d’aquell any va marcar el tret de sortida per a les eleccions al Parlament del 27 de setembre, en què ERC i CDC van participar conjuntament sota la marca Junts pel Sí i amb el famós projecte del full de ruta de 18 mesos per assolir la independència de Catalunya, que no va poder-se complir. ‘Ara és l’hora’ (ANC + Òmnium) van omplir la Meridiana dividint l’avinguda en 135 trams (tants com escons hi ha al Parlament). Els manifestants van aixecar, per zones, punters dels 10 colors dels eixos temàtics en què hauria de basar-se la futura república catalana: democràcia, equilibri territorial, solidaritat, món, diversitat, sostenibilitat, igualtat, justícia social, innovació, cultura i educació. A les 17:14h, un punter gegant mogut per esportistes va recórrer en pocs minuts el passadís central de la manifestació, després de la qual va començar la campanya electoral per a les eleccions del 27-S. Inscrits: 485.000 / Participants: 1,4 M.

2.3.6. 2016 «A PUNT»

La situació política de l’any 2016 havia canviat sensiblement i l’11-S va servir per tornar a reivindicar el referèndum, una pantalla que dotze mesos abans alguns sectors de l’independentisme havien volgut donar per superada. La mobilització convocada per l’ANC i Òmnium es va organitzar en 44 trams i es va descentralitzar en cinc ciutats, cadascuna de les quals va voler simbolitzar un aspecte diferent de la nova república catalana. Barcelona, com a capital, representava la república de les llibertats. Salt, la de la solidaritat i la diversitat. Berga, la de la cultura i les arrels d’una identitat que està en construcció contínua. Tarragona es va manifestar per una república en xarxa, que superi l’actual dèficit d’infraestructures. Lleida va reclamar l’equilibri territorial i la diversitat de paisatges gràcies a l’activitat agrícola. I, com sempre, la participació va ser multitudinària. Inscrits: 370.000 / Participants: 900.000.

 

2.3.7. 2017 «A PUNT PEL SÍ»

Els manifestants van crear una gran creu gegant, com a símbol de suma, a la confluència del passeig de Gràcia i el carrer d’Aragó com a epicentre. Des dels quatre extrems es van desplegar quatre pancartes de 16 x 16 metres amb lemes a favor de la pau i la democràcia. El protagonista de la marxa va ser el referèndum de l’1 d’octubre, convocat per la Generalitat i anul·lat pel Tribunal Constitucional. La Diada del 2017, que va arribar tot just 20 dies abans del referèndum de l’1-O, en un context amb l’independentisme hipermobilitzat i, sobretot, esperançat. Inscrits: 450.000 / Participants: 1,0 M.

2.3.8. 2018 «FEM LA REPÚBLICA CATALANA».

Un milió de persones, segons la Guàrdia Urbana, ha omplert la Diagonal per la manifestació de la Diada 2018. A les 17.14 h s’ha llançat un coet que ha donat el tret de sortida a l’acte. Això ha estat al tram 37, al carrer de Los Castillejos i, tot seguit i després d’un silenci clamorós, s’ha generat una gran onada sonora de crits i aplaudiments que ha avançat fins a arribar al tram 0, situat al Palau de Pedralbes. A mesura que l’onada avançava, els manifestants han alçat pancartes, cartells i missatges que han portat per fer sentir la seva veu. Per setè any consecutiu, les entitats sobiranistes han pretès convertir la Diada de l’11 de setembre de 2018 en una enorme mobilització independentista. Enguany el context, però, és radicalment diferent dels cursos previs, amb la fallida proclamació de la República i, sobretot, amb dirigents polítics a la presó o a l’exili. La manifestació, que l’ANC, Òmnium Cultural i l’AMI han programat, porta per lema «Fem la República Catalana» i pretén omplir l’avinguda Diagonal de Barcelona des de Pedralbes fins a les Glòries. Inscrits: 460.000 ( Participants: 1,0 M.

2.3.9. 2019 El LEMA: «OBJECTIU: INDEPENDÈNCIA» AMB UN TSUNAMI DEMOCRÀTIC…

L’esperada    manifestació independentista de la Diada, per vuitè any seguit, ha tornat a ser multitudinària. Desenes de milers de persones han omplert la Gran Via i la plaça d’Espanya de Barcelona, amb els carrers adjacents, i han clamat per la unitat estratègica, per la independència i per la llibertat dels presoners polítics. Manifestants de tot el país s’han concentrat en el primer acte contra la sentència que vindrà del Tribunal Suprem espanyol.

Els discursos més aplaudits de l’acte han estat els d’Elisenda Paluzie, presidenta de l’ANC; Marcel Mauri, vice-president d’Òmnium; i Lluís Llach, que comanda el debat constituent. Llach ha fet una crida a sorprendre l’estat espanyol bastint la futura república en el debat constituent i desobeint-lo. Mauri, en una intervenció vehement, ha reivindicat la diversitat de Catalunya i ha advertit el govern espanyol que incomplirà el dictamen de l’ONU si no allibera els presoners polítics. Per acabar, Paluzie ha assegurat que calia demostrar a l’estat espanyol i també els polítics independentistes que la lluita per la independència continua endavant i ha reclamat de no cedir al xantatge i a la repressió.

Quan s’ha acabat l’acte, el Tsunami Democràtic ha desplegat per sorpresa dues pancartes a les torres venecianes de la plaça d’Espanya. ‘Organitzem la resposta a la sentència’ i ‘TsunamiDemocràtic’, deien les pancartes, penjades per voluntaris del cos de bombers.

Les entitats també han fet actes al matí. L’ANC havia organitzat la fira Eines de País, que ha estat plenament reeixit, amb centenars de persones que han canviat de companyia. Òmnium Cultural havia convocat els partits, sindicats i entitats en un acte unitari per a exigir l’absolució dels presoners polítics, en una fotografia que ha aplegat l’independentisme i els comuns.

També ERC ha fet un acte amb parlaments d’alguns dels seus dirigents principals, entre els quals Marta Rovira, que ha dit que els catalans ‘s’hauran d’aixecar’ quan sortirà la sentència del Suprem. El president de la Generalitat, Quim Torra, ha dit que la Diada era la primera resposta a la sentència. Inscrits: 200.000 / Participants: 600.000 segons la Guàrdia Urbana i 900.000 segons estimació realista.

2.3.10. 2020 LA DIADA NACIONAL DE CATALUNYA SOTA L’ASSETJAMENT DE LA PANDÈMIA DE LA COVID-19: «El deure de construir un futur millor, el dret de ser independents»

L’Onze de Setembre de 2020 va ser una Diada atípica. La pandèmia impedeix que enguany es pugui fer una gran mobilització multitudinària a Barcelona. Les mesures contra la COVID-19 ho impossibiliten. Però l’Assemblea Nacional Catalana, amb la col·laboració d’Òmnium Cultural i l’AMI, organitzaren un seguit de mobilitzacions en combinar unes protestes físiques amb una part virtual. La marxa, que tingué el lema “El deure de construir un futur millor, el dret de ser independents”, va voler tornar a demostrar que ‘la independència és possible i més necessària que mai’.

Amb aquestes mobilitzacions, l’Assemblea va denunciar la discriminació econòmica i social que castiga Catalunya i que perjudica diàriament els ciutadans, a més de reivindicar la independència com a únic mitjà perquè aquesta situació canviï. La Diada tingué 107 punts de concentració -amb una capacitat total de 48.000 persones- en 82 municipis del Principat.

A Barcelona, hi hagué l’acte polític central, que es va fer a la seu de l’Agència Tributària espanyola, a la plaça de Letamendi. Però es feren accions en més punts de la capital, com a la plaça de la Universitat; el Banc d’Espanya, a la plaça de Catalunya; la seu de la Seguretat Social espanyola, a la cruïlla del carrer d’Aragó i el passeig de Gràcia, a les estacions de Sants i de Sant Andreu Arenal, a la Tresoreria General de la Seguretat Social, a l’avinguda de Pau Claris, a l’Institut de Seguretat Social espanyol, a l’oficina d’Estrangeria, al carrer de Sant Antoni Maria Claret i al passeig de Sant Joan amb Travessera de Gràcia.

A la resta de municipis les concentracions tingueren lloc en punts de concentració. Els llocs triats per a fer les mobilitzacions van ser jutjats, estacions de RENFE, oficines del servei públic d’ocupació de l’estat espanyol (SEPE), de la seguretat social i de l’agència tributària. De totes maneres, en alguns casos, per qüestions sanitàries, va optar-se per places o avingudes a prop d’aquests punts.

• Actes programats a:

Barcelona – Girona – Lleida – Tarragona – Catalunya Central – Terres de l’Ebre – Madrid – Delegació del Govern a la UE – Delegació del Govern a França – Delegació del Govern a Alemanya – Delegació del Govern a Europa Central – Delegació del Govern als Països Nòrdics – Delegació del Govern a Suïssa

• Video d’una de les celebracions de la Diada Nacional de Catalunya: 

3. ELS DRETS HISTÒRICS DE CATALUNYA, DES DELS ORÍGENS FINS ALS NOSTRES DIES

3.1. LES CONSTITUCIONS I ELS DRETS DE CATALUNYA

Si bé els drets històrics són els drets recollits a la disposició addicional primera de la Constitució espanyola de 1978 als territoris forals que aquesta empara i respecta, els quals en són Euskadi i Navarra, en el cas de Catalunya els drets històrics es fonamenten en un ordenament jurídic específic aplegat, entre altres recopilacions de normes, en les Constitucions i altres drets de Catalunya, abolits amb els Decrets de Nova Planta (1716), reivindicats al llarg dels segles i utilitzats com a fonamentació de l’Estatut d’Autonomia.

Les Constitucions de Catalunya eren les lleis catalanes proposades pel Comte de Barcelona i aprovades per les Corts Catalanes.

• L’etimologia prové del Dret romà pervivent a Catalunya en el qual originàriament les constitucions eren les normes promulgades pels emperadors romans.
• Legislativament una «Constitució» es diferenciava d’un «Capítol de cort» i d’un «Acte de cort» pel fet d’aparèixer com a iniciativa del comte, però que no podia entrar en vigor legal sense l’aprovació de les Corts Generals del Principat de Catalunya, fet sense precedents a Europa.
• Com a dret paccionat, les Constitucions eren les normes legislatives de major rang i només podien ser revocades per les mateixes Corts Generals del Principat de Catalunya;
• Les constitucions podien modificar fins i tot els Usatges de Barcelona i Privilegis encara que aquests darrers haguessin estat declarats irrevocables anteriorment;
• Les Constitucions no podien ésser contradites per decrets o sentències reials, les quals eren legislativament de rang inferior a les Constitucions catalanes.

Les Constitucions catalanes foren abolides per Felip V de Castella el 1714 i el sistema pactista desmantellat. A partir d’aleshores la legislació i el dret foren creats només a través de Reials ordres i Reials decrets emanats de la voluntat del Rei, pràctiques pròpies del cesarisme reial i de l’absolutisme polític borbònic, que fou vigent fins a l’establiment del regnat constitucional d’Isabel II (1833).

 

• Les primeres Constitucions catalanes foren promulgades en les Corts de Barcelona del 1283.
• Les últimes Constitucions van ser promulgades per les Corts de Barcelona del 1705 durant el regnat de Carles III d’Aragó l’Arxiduc.

Les compilacions de les Constitucions i altres Drets de Catalunya van seguir la tradició romana del còdex:

• La primera compilació fou prescrita per Ferran d’Antequera, a suggeriment de les corts de Barcelona (1413).
• A les Corts de Barcelona (1493), amb Ferran el Catòlic, es fa una nova recopilació acabada el 14 de febrer de 1493. 

 

 

 

 

Posteriorment, es va divulgar en edició del 1495, junt amb els Usatges de Barcelona:

 

 

 

• Usatges de Barcelona, constitucions, capítols i actes de cort i altres lleis de Catalunya.

Les compilacions acordades en les corts de Montsó (1585) i del 1702 foren publicades dividides en tres volums:

• Constitucions i altres drets de Catalunya
• Pragmàtiques i altres drets de Catalunya
• Constitucions i altres drets de Catalunya superflus, contraris i corregits.

Pel que fa a la relació dels membres de les primeres Corts Catalanes amb el Rei, Pere III El Cerimoniós (1359), cal recordar que a l’hora de prestar-li’n jurament, la fórmula emprada era la que a continuació s’indica i que manifesta clarament de quina manera el rei devia respectar:

“Nós, que valem tant com Vós, jurem davant de Vós, que no sóu millor que Nós, que junts valem més que Vós, i que us acceptem com a rei i sobirà sempre que respecteu nostres llibertats i lleis, però si no, no”.

• 1. Història
  • 1.1. Origen: Les Corts de Barcelona
  • 1.2. Abolició fàctica: Els Decrets de Nova Planta
  • 1.3. Promesa de restauració: La Tercera Guerra Carlina
• 2. Dret paccionat
  • 2.1. Exemples de Constitucions
    • 2.1.1. Pagament dels impostos generals per part de la Família Reial
    • 2.1.2. Inviolabilitat del domicili
    • 2.1.3. Inviolabilitat de les comunicacions
    • 2.1.4. Sobirania de la llei
    • 2.1.5. Garanties processals
    • 2.1.6. Jurisdicció catalana
    • 2.1.7. Dret de reparació
• 3. Vegeu també
• 4. Referències
• 5. Enllaços externs

 

3.2. PERÒ, ANEM-NOS-EN ALS INICIS DELS FETS HISTÒRICS AMB COMPANYIA UNA VISIÓ DE L’IMPERI CAROLINGI I LA COMESA DELS COMTES CATALANS

 

 

 

3.2.1. BORRELL II, HUG CAPET I LA NO RENOVACIÓ DEL PACTE DE VASSALLATGE

 

 

 

 

 

 

3.2..1.1. ELS ORÍGENS DE LA NACIÓ CATALANA

La història dels orígens de la nació catalana no és fàcil i necessita conèixer, a través d’una visió global del moment, els fets succeïts per poder fer-nos càrrec de la situació que ara ens interessa de manera clara i objectiva:

 

 

• De primer, situem-nos entre el segle IX, quam Catalunya entrà a formar part de l’Imperi Carolingi, del qual se separà a poc a poc, i el segle XII, quan els comtes catalans, sobretot Borrel I d’Urgelll i d’Osona -parlem del  comtat d’Urgell– i Guifré el Pilós -parlem ara del comtat de Barcelona.
• Després, cal parar atenció entre el florent Imperi carolingi i la seva decadència i descomposició.
• En relació a la descomposició de l’Imperi carolingi és molt important conèixer que, sobretot després de la mort de Lluís el Tartamut el 879, el poder carolingi es descompongué i els comtes que oferiren la resistència contra la invasió musulmana als territoris pre-pirinencs, esdevingueren i es proclamaren petits sobirans hereditaris.
• Aleshores, per a nosaltres, només ens cal aprofundir de quina manera el llegat històric ens presenta aquests moments claus de l’origen de la nació catalana. I així, per saber-ne més, s’ofereix aquí la sistematització vertebradora dels temes clau:

 

3.2.1.1. 1. L’IMPERI CAROLINGI

Imperi Carolingi és un terme historiogràfic utilitzat per referir-se a un període de la història europea derivat de la política dels reis francs, Pipí i Carlemany, que va suposar un intent de recuperació en els àmbits polític, religiós i cultural de l’època medieval a Europa occidental, i és un fet rellevant i important la coronació de Carlemany com a emperador a Roma com a signe de restauració de facto de l’Imperi Romà d’Occident. Després de la seva dissolució el 843 seria succeït un segle després pel Sacre Imperi Romanogermànic amb la mateixa orientació.

Seguint la informació que diferents estudiosos sobre aquest tema han aportat a l’edició de la Viquipèdia, aprofitem les seves possibilitats digitals i, en polsar qualsevol dels conceptes que ens pugui interessar, s’obrirà el contingut de la informació desitjada:

• 1. Història
  • 1.1. Orígens
  • 1.2. Carlemany
  • 1.3. Carolingis posteriors
  • 1.4. Decadència
  • 1.5. Causes de la disgregació de l’Imperi Carolingi
  • 1.6. El llegat carolingi
• 2. Política
• 3. Agricultura
• 4. Economia
• 5. Cultura i art
• 6. Marca Hispànica
• 7. Vegeu també
• 8. Bibliografia

3.2.1.1.2. L’ANOMENADA «MARCA HISPÀNICA»

La Marca Hispànica és la locució que entre el 821 i el 850 fou usada en els Annales regni Francorum (Annals Reials dels Francs) i en els Annales Bertiniani per a designar globalment els territoris i comtats conquerits per Carlemany a l’entorn dels Pirineus per tal de defensar l’Imperi Carolingi de les incursions i ràtzies sarraïnes provinents del califat de Còrdova.

Així que podem considerar la Marca Hispànica com el territori comprès entre la frontera polític-militar de l’Imperi carolingi amb Al-Andalus (al sud dels Pirineus), des de finals del segle VIII fins a la seva independència efectiva en diversos regnes i comtats.

Va ser una zona matalàs creada per Carlemany en 795 més enllà de l’antiga província de Septimània, com una barrera defensiva entre els omeies d’Al-Andalus i l’Imperi Carolingi franc (ducat de Gascunya, ducat d’Aquitània i la Septimània carolíngia). A diferència d’altres marques carolíngies, la Marca Hispànica no tenia una estructura administrativa unificada pròpia.

Després de la conquesta musulmana de la península ibèrica, els carolingis van intervenir al nord-est peninsular a finals del segle VIII, amb el suport de la població autòctona de les muntanyes. La dominació franca es va fer efectiva llavors més al sud després de la conquesta de Girona (785) i Barcelona (801). L’anomenada Marca Hispànica va quedar integrada per comtats dependents dels monarques carolingis a principis del segle IX. Per governar aquests territoris, els reis francs van designar comtes:

• Uns d’origen franc i
• Altres autòctons…

I això segons criteris d’eficàcia militar a la defensa de les fronteres i de lleialtat i fidelitat a la corona francesa.

El territori guanyat als musulmans es va configurar com la Marca Hispànica, en contraposició a la Marca Superior andalusí, i anava de Pamplona fins a Barcelona. De tots ells, els que van aconseguir major protagonisme van ser:

• Els comtat de Pamplona, ​​constituït en el primer quart del segle IX en regne;
• Els comtat d’Aragó, constituït en comtat independent en 809;
• El comtat d’Urgell, important seu episcopal i comtat amb dinastia pròpia des de 815; i…
• El comtat de Barcelona, ​​que amb el temps es va convertir en hegemònic sobre els seus veïns, els de Ausona i Girona.

 

En referència a la Marca Hispànica s’han realitzat estudis i n’han aparegut diverses opinions, basades plenament no tan sols en l’objectivitat històrica, sinó en part segons l’angle ideològic amb què s’interpreta la seva lectura:

 

 

• Durant el segle XVI i XVII, i tal com ha reiterat Michel Zimmermann, el concepte Marca Hispànica esdevingué un concepte historiogràfic sustentat per raons ideològiques a fi de justificar, tant els drets de la corona francesa sobre territoris catalans, i també per a situar-hi, de manera anacrònica, el naixement de Principat de Catalunya. 
• Durant la segona meitat del segle XX els historiadors medievalistes José Antonio Maravall y Casesnoves i Ramon d’Abadal i de Vinyals demostraren concloentment la inexistència de cap Marca Hispànica com a entitat territorial o administrativa, i que la locució Marca Hispànica fou solament un mer recurs literari culte usat en els Annales regni Francorum.
• El 1962 l’historiador Ferran Soldevila rebutjà atorgar cap mena d’entitat al concepte historiogràfic de la Marca Hispànica en la revisió de la seva obra Historia de Catalunya, un criteri mantingut en les diferents històries generals de Catalunya publicades fins a l’actualitat.
• Demostrada de manera concloent i definitiva pels historiadors medievalistes la inexistència de cap Marca Hispànica durant l’edat mitjana, més enllà d’un simple recurs literari usat puntualment en els Annales regni Francorum, l’historiador Pierre Vilar conclogué sentenciant que «hom s’adonà fins i tot, finalment, que la Marca Hispànica no havia existit mai».

 

 

L’historiador català Ramon d’Abadal determinà que hom podia usar la locució Marca Hispànica sempre que:

 

 

 

• Fos per denominar una zona territorial de l’imperi Carolingi que, segles després, donaria lloc a Catalunya.
• El seu ús no depassés el segle IX i citant com a punt de trencament l’extinció de la dinastia carolíngia en tant que, a partir d’aleshores, aquells territoris deixaren d’ésser part del regne franc.

L’historiador esmentat justificà la seva afirmació en el fet que:

• Aquesta locució fou inventada pels cronistes francs, l’ús tradicional que en féu la historiografia a partir del segle XVI, ús continuat pels historiadors moderns i contemporanis, i especialment en justificà l’ús per la falta d’un altra locució adient per a definir aquells territoris;
• D’aquesta manera la locució Marca Hispànica és un recurs pràctic a usar, sempre que no denoti més que un referent geogràfic sense cap mena de valor jurídic ni administratiu. 

Per la seva part, el també historiador català Flocel Sabaté criticà durant els anys noranta del segle XX que el concepte historiogràfic de Marca Hispànica, com punt de naixement de Catalunya, s’estava reviscolant i reintroduint en manuals d’història de Catalunya destinats a estudiants de primària i secundària:

[..] vivim actualment una curiosa obstinació ideològica que reviscola aquesta noció de Marca Hispànica, i la divulga a través dels llibres adreçats a la formació d’estudiants de primària i secundària, tornant-se a assumir també les formulacions precedents, per a poder justificar que els inicis de la formació de Catalunya a finals del segle IX són equiparables a l’aparició d’altres entitats territorials a Europa. D’aquesta manera es pretén ignorar que, historiogràficament, la qüestió fou aclarida, en sentit ben difererit, ja fa prop de mig segle [..]

 

 

3.2.1.1.3. PERÒ, DES DE LA PERSPECTIVA DE LA MARCA HISPÀNICA, CATALUNYA POT CONSIDERAR-SE UNA NACIÓ…?

 

Altres autors -com en Jordi Mata– rebaten alguns dels criteris o dictàmens sobre la història de Catalunya, escampades de vegades per interès, de vegades fruit de la ignorància. I així:

• Totes les nacions i allò que les caracteritza: ètnia, llengua territori, tradicions comunes… s’han construït de mica en mica, i Catalunya no n’ha estat una excepció.
• A les acaballes del segle VIII la major part de la península Ibèrica la controlava l’emirat de Còrdova. Va ser aleshores quan es va constituir la Marca Hispànica, una unitat administrativa integrada a l’imperi Franc de Carlemany i en la qual van quedar aplegats bona part dels territoris que han acabat configurant Catalunya.
• En conseqüència, el seu origen es vincula a l’estat cristià més poderós de l’època, que s’estenia fins al centre d’Europa, l’imperi Carolingi, i no a cap altre.

Els territoris de la Marca Hispànica

Aquests territoris de la Marca Hispànica, dividits en les demarcacions comtals de Pallars-Ribagorça, Urgell-Cerdanya, Rosselló, Empúries, Girona i Barcelona, van gaudir d’un poder prou autònom perquè la seva relació de vassallatge amb la monarquia franca es limités a les formes, ja que, de fet, els comtes tenien la capacitat de:

• Desenvolupar una política exterior pròpia i
• Establir contactes diplomàtics tant amb els califes de Còrdova com amb la cort pontifícia romana.

Així, durant el segle IX, els comtes van vertebrar i compactar el país en emprendre una política de repoblament d’aquelles zones devastades per les lluites contra els musulmans i van enfortir el seu poder fins a adquirir un grau de sobirania respecte del rei franc, sovint absent i amb escassos mitjans per mostrar la seva autoritat.

Finalment, al llarg del segle X es van trencar els vincles de vassallatge dels comtes amb l’imperi Carolingi, extrem que es va confirmar a partir del 988, quan Borrell II, comte de Barcelona, Girona, Osona i Urgell, no va renovar el jurament de fidelitat al rei Hug Capet, acte que s’ha interpretat com la ratificació de la independència dels comtats catalans, ja efectiva des de feia temps.

Les lluites intenses amb els sarraïns / Un tractat internacional / La Llengua

Ja independents dels francs, els comtes catalans van mantenir intenses lluites amb els sarraïns a la Península per eixamplar les seves fronteres i van mirar cap a diferents horitzons per prestigiar la seva autoritat. Així, Ramon Berenguer III va signar el 1127 amb el comte de Sicília, Roger II, el que es considera el primer tractat internacional amb la intervenció de Catalunya com a entitat sobirana, sense lligams amb altres nacions.

La conquesta de les taifes andalusines de Tortosa i Lleida els anys 1148 i 1149, seguida d’un moviment repoblador que duraria més d’una generació, va acabar de configurar geogràficament el país a grans trets. Catalunya va esdevenir una societat feudal amb una forma de govern, la sobirania comtal, que va bastir estructures d’estat.

En el transcurs del segle XII també es constata l’existència d’altres elements que conformen la identitat nacional, com la llengua:

• El document més antic que es conserva escrit en català és un fragment d’una traducció feta a mitjan segle del Forum iudicum, un codi de lleis visigòtic, gairebé contemporani de les Homilies d’Organyà, un sermonari destinat a la predicació de l’evangeli redactat entre el final del segle XII i el començament del XIII.
• Paral·lelament a l’ús de la llengua hi ha la primera aparició de mots fàcils de relacionar filològicament amb Catalunya i catalans en els documents escrits que es llegeixen en el Liber Maiolichinus de gestis Pisanorum illustribus, una crònica pisana del 1114 que parla de la fugaç conquesta de Mallorca per un estol format amb homes de Pisa i Barcelona i que esmenta “Catalania” i els “catalanenses”

L’escut i la bandera catalans

Pel que fa a l’escut i la bandera de Catalunya, s’inspiren en el senyal heràldic de llinatge dels comtes de Barcelona: pals de gules damunt un camp d’or. Apareix per primer cop en un segell amb què Ramon Berenguer IV va validar un document el 2 de setembre del 1150, encara que es discuteix si la decoració amb aquest senyal de les tombes d’Ermessenda de Carcassona i de Ramon Berenguer II és anterior a aquesta data o fruit d’una restauració posterior. D’ençà del regnat de Jaume I, el nombre de pals es va concretar en quatre.

En resum:

Els comtats catalans passaren a ser independents de facto, així que Borrell II es negà a renovar el pacte de vassallatge amb el rei francès Hug Capet -dinastia dels capets-, tan bon punt el rei franc es negués a ajudar-lo -com veurem més endavant en tractar la relació del compte amb l’Imperi francès-.

Tanmateix, la data en la qual els comtats catalans s’independitzen formalment de França és l’11 de maig a 1258 amb el tractat celebrat a Corbeil entre Jaume I d’Aragó, el Conqueridor i el rei de França Lluís IX. En aquest tractat els dos reis van cedir drets sobre territoris:

• Jaume I sobre territoris occitans i
• Lluís IX sobre els comtats catalans, que van passar a dependre únicament del monarca de la Corona d’Aragó.

Seguint la informació que diferents estudiosos sobre aquest tema han aportat a l’edició de la Viquipèdia, aprofitem les seves possibilitats digitals i, en polsar qualsevol dels conceptes que ens pugui interessar, s’obrirà el contingut de la informació desitjada:

Versió catalana:

• 1. La locució «Marca Hispànica»
• 2. El concepte historiogràfic «Marca Hispànica»
• 3. La locució «Marca Hispànica» en l’actualitat
• 4. Notes
• 5. Referències
• 6. Bibliografia
• 7. Vegeu també
• 8. Enllaços externs

Versió castellana:

• 1. Contexto geográfico
• 2. Evolución
• 3. Orígenes de los condados aragoneses
• 4. Orígenes de los condados catalanes
• 5. Vivir en la frontera
• 6. Desaparición
• 7. Referencias
  • 7.1. Notas
  • 7.2. Bibliografía
• 8. Enlaces externos

3.2.1.1.4. EL COMTAT DE BARCELONA I LA SEVA RELACIÓ AMB L’IMPERI CAROLINGI

El comtat de Barcelona fou un dels comtats que els francs de l’imperi carolingi erigiren al segle IX sobre l’antiga Gòtia després de conquerir aquest territori als sarraïns (752–801). A més de Barcelona i la seva rodalia, aquest comtat comprenia també el territori de:

•  Terrassa i Sabadell,
•  El Vallès,
•  La majoria del Maresme i
•  El Penedès.

 

 

Els orígens del comtat de Barcelona es remunten a divisions territorials d’època visigòtica i a l’annexió de l’anterior comtat de Sabadell, que era molt més important, que ja venien del baix Imperi Romà. 

 

• Com a territori de la Marca, el comtat de Barcelona fou fronterer amb al-Àndalus.
• De 801 a 865 el comtat de Barcelona va ser un dels dominis del marquès de Septimània.
• El 865 Carles el Calb es divideix en dos el marquesat de Septimània (capital a Narbona) i el marquesat de Gòtia (capital a Barcelona capital).

Carles el Calb va nomenar comte de Barcelona a Bernat de Gòtia. El comtat de Barcelona va arribar fins a l’Arc de Berà, però aviat retrocedí cap al riu Llobregat, d’on no es mogué durant tots els segles IX i X.

 

El domini franc fou efectiu al comtat de Barcelona durant gairebé tot el segle IX. En aquest període:

 

 

• Els comtes eren funcionaris que el rei nomenava i destituïa al seu gust.
• Després de la mort de Lluís el Tartamut el 879, el poder carolingi es descompongué i a Barcelona, com a tot arreu de l’antic Imperi Carolingi, els comtes esdevingueren petits sobirans hereditaris.
• Així, el 897, a la mort de Guifré el Pilós, nomenat comte de Barcelona per Lluís el Tartamut el 878, el comtat passà als seus fills Guifré Borrell (897–911) i Sunyer (911–948) sense que el rei hi intervingués per a res.

 

 

 

En el moment que en fou nomenat comte Guifré el Pilós, el comtat de Barcelona limitava:

 

 

• Al sud amb el mar,
• Al nord-oest amb el comtat de Girona i el comtat d’Osona.
• Més enllà del riu Llobregat, al Penedès, era terra de ningú, gairebé despoblada i sempre exposada a atacs i contraatacs tant des de la banda cristiana com de la musulmana.

Durant el govern de Guifré, el comtat de Barcelona reprengué els seus límits antics amb la conquesta del Montcau, Sant Llorenç del Munt i de Montserrat, així com d’una petita part del Penedès, que continuava sent la vertadera marca (frontera amb l’islam) del comtat. Tanmateix, arran de la ràtzia de 897, en què hi fou mort el mateix Guifré, el Vallès va quedar pràcticament despoblat.

• L’any 870, Guifré el Pilós havia estat investit comte d’Urgell i Cerdanya;
• El 878 rebé el nomenament de comte de Barcelona i Girona i, durant el seu govern, organitzà la repoblació de la zona central, creant-hi el comtat d’Osona i el bisbat de Vic.
• A la seva mort (897), els seus fills regiren conjuntament tots aquests comtats fins que, al final, acabaren repartint-se l’herència.
• A Guifré Borrell li correspongueren els comtats de Barcelona, Girona i Osona que quan va morir el 911 passaren al seu germà petit Sunyer.

Des de llavors, els comtats de Barcelona, Girona i Osona es mantingueren units sota el govern d’un mateix comte i formaren un nucli territorial que només es fragmentà, momentàniament, arran de la successió del comte Berenguer Ramon I (1017–1035), que separà el comtat d’Osona dels altres dos i constituí a l’extrem meridional del comtat de Barcelona el comtat del Penedès.

Tanmateix, Ramon Berenguer I (1035–1076), fill i successor de Berenguer Ramon I, aconseguí reunir de nou sota el seu domini la totalitat del nucli Barcelona-Girona-Osona.

Seguint la informació que diferents estudiosos sobre aquest tema han aportat a l’edició de la Viquipèdia, aprofitem les seves possibilitats digitals i, en polsar qualsevol dels conceptes que ens pugui interessar, s’obrirà el contingut de la informació desitjada:

• 1. Orígens
• 2. El domini franc (segle IX)
• 3. La unió amb Girona i Osona
• 4. L’evolució del comtat als segles X i XI
• 5. La revolució feudal
• 6. El comtat de Barcelona al segle XII
• 7. Vegeu també
• 8. Referències
• 9. Bibliografia
• 10. Enllaços externs

3.2.1.1.5. EL COMPTAT D’URGELL I LA SEVA RELACIÓ AMB L’IMPERI CAROLINGI

El Comtat d’Urgell va ser una divisió territorial i administrativa de la Catalunya Vella en forma de comtat des del 785 i fins al 1413 en integrar-se definitivament dins la Corona d’Aragó. El comtat va ser creat pels reis francs probablement basant-se en una delimitació anterior i que s’integrava dins la marca de Tolosa en incorporar-se l’Alt Urgell a l’imperi Carolingi durant el 785 i fins al 790.

Originàriament reduït a la comarca de l’Alt Urgell o l’Urgellet, així anomenat des de la fi del segle XII, incloïa segons l’acta de consagració de la Catedral d’Urgell (la Seu d’Urgell) del 839, els 129 pobles corresponents al comtat que hi són enumerats:

• Les valls de la Valira (Andorra i Sant Joan),
• La ribera del Segre i
• Les valls afluents compreses entre el Pont de Bar i Oliana.

Tenia com a cap la ciutat d’Urgell, anomenada comunament «la Seu d’Urgell pel domini i grans preeminencies de la seva Santa Església«, segons Juan Antoni de Estrada. Més tard Balaguer fou la residència dels comtes, fet que li atorgà una categoria equiparable a capital del Comtat, malgrat que el creixent poder dels barons comportà l’aparició d’una sèrie de capitals regionals com Agramunt, Castelló, Ponts i Linyola.

El Comtat d’Urgell va ser el més destacat dels comtats catalans, després del comtat de Barcelona, amb política exterior estesa per Castella i per Occitània. I segons Salazar de Mendoza:

El seu escut va ser, i encara és, uns quadrats grocs i negres.

Seguint la informació que diferents estudiosos sobre aquest tema han aportat a l’edició de la Viquipèdia, aprofitem les seves possibilitats digitals i, en polsar qualsevol dels conceptes que ens pugui interessar, s’obrirà el contingut de la informació desitjada:

• 1. Història
  • 1.1. Orígens
  • 1.2. Domini franc
  • 1.3. Independència feudal
  • 1.4. Primera dinastia: Barcelona-Urgell
  • 1.5. Segona dinastia: Cabrera-Urgell
  • 1.6. Tercera dinastia: Aragó-Urgell
• 2. Referències
• 3. Vegeu també
• 4. Enllaços externs

3.2.1.1.6. LA CORONA I CONFEDERACIÓ CATALANOARAGONESA

La confederació de la Corona d’Aragó (en aragonès: Corona d’Aragón, en llatí: Corona Aragonum; coneguda també per altres denominacions) fou el conjunt de territoris que estigueren sota la jurisdicció del rei d’Aragó des del 1162 fins al 1715. Aquest conjunt territorial estigué format inicialment pel Regne d’Aragó i el comtat de Barcelona, i malgrat que al llarg dels segles s’hi incorporaren altres territoris, el conjunt patrimonial d’Aragó i Barcelona restà sempre unit.

El seu naixement és fruit de la unió dinàstica sorgida pel compromís de matrimoni entre el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i la infanta Peronella d’Aragó el 1137, que donaren en herència els seus territoris i títols al seu fill i successor comú, Alfons el Cast, primer rei d’Aragó i comte de Barcelona (1162/1164). 

L’estructuració política del conjunt territorial transcendí la unió dinàstica inicial i s’organitzà com una federació d’estats medievals, (1319) respectant les singularitats de cada territori i desenvolupant-hi una estructura política equivalent i similar entre si: Corts, Generalitats i Constitucions, coordinant la política exterior conjunta i convergint la diversitat dels estats en la figura unitària dels sobirans del Casal d’Aragó del llinatge dels comtes de Barcelona, la corona i el títol principal dels quals era ser reis d’Aragó.

La mort sense hereu de Martí l’Humà (1410) suposà l’extinció del llinatge dels comtes de Barcelona i l’adveniment de la Dinastia Trastàmara a la Casa reial d’Aragó.

Seguint la informació que diferents estudiosos sobre aquest tema han aportat a l’edició de la Viquipèdia, aprofitem les seves possibilitats digitals i, en polsar qualsevol dels conceptes que ens pugui interessar, s’obrirà el contingut de la informació desitjada:

• 1. Terminologia
  • 1.1. Denominacions del conjunt territorial
  • 1.2. Dignitats dels sobirans
  • 1.3. Ordinals dels sobirans
  • 1.4. El Casal dels sobirans
  • 1.5. Polèmiques per la terminologia
  • 1.6. Reivindicació de la històrica Corona d’Aragó
• 2. Heràldica dels sobirans de la Corona d’Aragó
• 3. Heràldica dels principals regnes de la Corona d’Aragó
• 4. Heràldica de les principals capitals de la Corona d’Aragó
• 5. Territoris de la Corona d’Aragó
• 6. Capital de la Corona d’Aragó
• 7. L’adveniment del llinatge dels comtes de Barcelona a la Casa reial d’Aragó (1137-1162)
• 8. La unió dinàstica: Aragó i Barcelona (1162)
• 9. Ordenació institucional de la unió dinàstica (1162-1213)
  • 9.1. El regne dels Aragonesos
  • 9.2. El comtat dels Barcelonins
  • 9.3. L’articulació del Regne d’Aragó i la forja de Catalunya
  • 9.4. La fi de la influència a Occitània
• 10. L’expansió territorial peninsular i mediterrània (1213-1291)
  • 10.1. Conquesta de Mallorca
  • 10.2. Conquesta del Regne de València
  • 10.3. Incorporació de Sicília
  • 10.4. Articulació social i política del pactisme
• 11. Corona d’Aragó: indivisibilitat de la «Unió» i política de reintegració (1291-1387)
  • 11.1. El regnat de Jaume el Just i l’expedició dels almogàvers
  • 11.2. La conquesta de Sardenya
  • 11.3. El regnat d’Alfons el Benigne
  • 11.4. Pere el Cerimoniós
• 12. L’extinció del llinatge dels comtes de Barcelona (1387-1412)
  • 12.1. El regnat de Joan el Caçador i son germà Martí l’Humà
• 13. L’adveniment de la dinastia Trastàmara a la Casa reial d’Aragó (1410-1412)
• 14. L’Imperi mediterrani: regnats de Ferran el d’Antequera i Alfons el Magnànim
  • 14.1. Segle d’or valencià
  • 14.2. El regnat de Joan el Sense Fe i la guerra civil catalana
• 15. La unió dinàstica amb la Corona de Castella
• 16. L’adveniment de la dinastia Habsburg i la Monarquia d’Espanya
• 17. La guerra de Successió espanyola (1707-1715)
• 18. Sobirans de la Corona d’Aragó
• 19. Estaments socials i poder
  • 19.1. La noblesa
  • 19.2. L’Església
  • 19.3. El patriciat
    • 19.3.1. La mà major, els ciutadans
    • 19.3.2. La mà mitjana, els mercaders i rutes mercantils
    • 19.3.3. La mà menor, menestrals i producció industrial
      • 19.3.3.1. Menestralia
      • 19.3.3.2. La producció artesanal de la Corona
  • 19.4. La pagesia i producció agropecuària
    • 19.4.1. La pràctica de l’heretament
    • 19.4.2. La producció agropecuària de la Corona
• 20. Política interior i institucions de la Corona d’Aragó
  • 20.1. Política interior: el pactisme
    • 20.1.1. Jaume I
    • 20.1.2- Pere el Gran
    • 20.1.3. Jaume el Just
  • 20.2. Òrgans de govern
  • 20.3. Administració local
• 21. Demografia
• 22. Comerç
  • 22.1. Institucions comercials
    • 22.1.1. La Llotja de Barcelona
    • 22.1.2. El Consolat de Mar
• 23. Notes
• 24. Referències
• 25. Vegeu també
• 26. Bibliografia
• 27. Referències

3.2.1.1.7. LA HISTÒRIA DE CATALUNYA

Catalunya és un territori històric format originalment a partir dels comtats que formaven la Marca Hispànica, al nord-est de la península Ibèrica, en temps de Carlemany. Avui en dia, el mot Catalunya s’empra sobretot per referir-se a la Comunitat Autònoma de Catalunya, a Espanya, i la Catalunya del Nord, que forma el Departament dels Pirineus Orientals a França.

Sobre la base llatina es van superposar dos prestrats principals en la formació del que serà Catalunya: el visigot i l’àrab, amb diferent grau d’incidència segons la part de Catalunya (nova o vella) i diversa influència en el temps d’estada i la composició social.

 

 

El nom de Catalunya podria venir d’aquesta època i faria referència a:

 

• Al gran nombre de castells i fortaleses que hi havia pel seu caràcter de frontera. En el sistema feudal era habitual que el noble en possessió d’un feu delegués l’administració d’un castell en un vassall seu, anomenat castlà.
• Sembla que seria a partir d’aquest càrrec que sorgiria el nom de Catalunya, en un procés lingüístic semblant al que originà el nom de Castella a partir de castell.

Gran part de la història de Catalunya, fins al 1714, està vinculada a l’establiment d’una unió dinàstica d’Aragó i Catalunya que es materialitzà políticament en la Corona d’Aragó:

 

• Per tant, la gran majoria dels fets històrics que afectaren Catalunya tracten d’esdeveniments que ja havien implicat, o acaben implicant igualment, la resta dels països hispànics de la Corona d’Aragó.
• No obstant això, pel caràcter confederal de la seva estructura política, els esdeveniments poden haver tingut en moments diferents o, fins i tot, amb algunes diferències respecte de la resta del territori. 

Així, per exemple, la numeració dels reis de la Corona, com a sobirans de Catalunya, podria no coincidir amb la numeració respectiva al Regne de València o al Regne d’Aragó o, un altre exemple, els Decrets de Nova Planta no s’aplicaren exactament igual ni en el temps ni en la forma ni en el contingut.

Quan parlem de la història de Catalunya, com a entitat territorial, no es refereix a les delimitacions territorials de l’actual Comunitat Autònoma de Catalunya, sinó a les delimitacions del territori històric del Principat de Catalunya. Per tant, en aquest article també es recull la història de la Catalunya Nord i de la Franja de Ponent.

 

 

 

La gran expansió feudal catalana es dóna, però, al segle XIII i principi del XIV, i arran de la qual la Corona d’Aragó:

 

 

 

 

• S’amplià amb els dominis mediterranis de Mallorca, Sicília i Sardenya, a més de València.
• L’expansió s’inicià amb el rei Jaume I, que va conquerir Mallorca (1229) -d’on expulsà la població musulmana- i València (1238) -territori al qual es donà l’estatut de regne i que fou repoblat majoritàriament per catalans-.
• Posteriorment, i coincidint amb el gran desenvolupament social i econòmic de Catalunya a l’edat mitjana, els dominis catalans s’estengueren Mediterrània enllà fins a Sicília i Sardenya.

 

Tanmateix, a partir de mitjan segle XIV s’inicià una època de crisi demogràfica (desencadenada fonamentalment per la pesta negra, però també per les recurrents crisis agràries), econòmica i política, que culminarà en el desenvolupament d’una Guerra civil catalana entre 1462 i 1472.

De tota manera, per saber-ne més i resseguir la història de Catalunya, disposem una sistemàtica que tot segjuit cal exposar.

Seguint la informació que diferents estudiosos sobre aquest tema han aportat a l’edició de la Viquipèdia, aprofitem les seves possibilitats digitals i, en polsar qualsevol dels conceptes que ens pugui interessar, s’obrirà el contingut de la informació desitjada:

• 1. Período prehistórico
• 2. La Edad Antigua
  • 2.1. Período protohistórico
  • 2.2. Período romano
• 3. Antigüedad tardía a período feudal
  • 3.1. Siglo III y IV
  • 3.2. Periodo visigótico: siglos V a VII
  • 3.3. Conquista musulmana: siglo VIII
  • 3.4. Conquista carolingia y formación de la Marca Hispánica
  • 3.5. Siglo IX
  • 3.6. Independencia de los condados catalanes: siglo X
  • 3.7. Cataluña feudal: siglo XI
  • 3.8. Expansión de los condados catalanes: siglo XII
• 4. Siglo XII al XV: La Corona de Aragón
  • 4.1. Expansión de la Corona de Aragón: siglos XII y XIII
  • 4.2. Creación de la Generalidad de Cataluña: siglo XIV
  • 4.3. Fin de la dinastía autóctona de los condes de Barcelona: siglo XV
• 5. Siglos XVI al XVIII
  • 5.1. Siglo XVI
  • 5.2. Siglo XVII
    • 5.2.1. Sublevación de Cataluña (1640)
    • 5.2.2. Tratado de los Pirineos y partición de Cataluña
  • 5.3. Guerra de Sucesión Española
  • 5.4. Siglo XVIII
• 6. Siglo XIX
  • 6.1. Guerra del Francés
  • 6.2. Reinado de Fernando VII
  • 6.3. Reinado de Isabel II
  • 6.4. Sexenio Revolucionario
    • 6.4.1. Revolución Industrial de Cataluña
  • 6.5. Primera República Española (1873-1874)
  • 6.6. Reinado de Alfonso XII (1874-1885)
    • 6.6.1. Renaixença
  • 6.7. Regencia de María Cristina de Habsburgo-Lorena (1885-1902)
• 7. Siglo XX
  • 7.1. Reinado de Alfonso XIII (1902-1923)
    • 7.1.1. El catalanismo
    • 7.1.2. Semana Trágica
    • 7.1.3. Mancomunidad de Cataluña
    • 7.1.4. Normativización de la lengua catalana
    • 7.1.5. Dictadura de Primo de Rivera
  • 7.2. Segunda República Española
  • 7.3. Cataluña durante la Guerra Civil
  • 7.4. El franquismo en Cataluña
  • 7.5. Transición
  • 7.6. Gobiernos de Jordi Pujol (1980-2003)
• 8. Historia reciente de Cataluña
  • 8.1. Gobiernos tripartitos de izquierdas (2003-2010)
  • 8.2. Vuelta de CiU al poder y procès
• 9. Véase también
• 10. Referencias
• 11. Bibliografía
• 12. Enlaces externos

 

 

On situem l’origen de la Nació catalana…?

Els orígens de la Nació catalana es poden situar entre:

 

 

 

 

• El segle IX, quan Catalunya enterà a formar part de l’Imperi Carolingi, dels qual se separà a poc a poc, i
• El segle XII, quan els comtes catalans, sobretot el comte d’Urgell i el compte de Barcelona van dirigir la incorporació de la Catalunya Nova.

Podem dir que al segle XII Catalunya ja havia nascut i que, des del punt de vista etniocultural, ja s’havia configurat la Nació catalana.

Al segle XIII els catalans surten a l’exterior

En l’època dels reis Jaume I i Pere el Gran, els catalans surten a l’exterior. També arriben a Catalunya noves forces, nous recursos. en el marc d’aquesta expansió, sota la direcció de Jaume I, s’incorporen les Illes Balears i el país Valencià al món català i, per tant, neix el domini lingüístic català.

Es pot parlar d’Estat català a l’Edat mitjana…?

Molts consieren que l’Estat és una construcció política molt moderna, però els hgistoriadors parlen d’Estat feudal. Si per Estat entenem que hi ha un poder institucionalitzat, amb un marc jurídic ben definit, podem parlar clarament d’Estat català a partir dels segles XII i, sobretot, el XIV, perquè:

• Encara que hi hagi un poder personal del Rei,
• ja hi ha un poder institucionalitzat i
• llavors s’organitza la fiscalitat de l’Estat precisament a Catalunya.

 

3.2.1.1.8. BORRELL II I ELS DRETS CATALANS: «SOM UNA NACIÓ»

Començàvem l’apartat de l’article sobre Borrell II i, en parlar dels drets catalans, ens hi hem de tornar a pronunciar per acabar-lo.

Borrell II (Barcelona, 927 –Castellciutat, 992 o 993) fou comte de Barcelona, Girona, Osona (947-992 o 993) i comte d’Urgell (948-992 o 993). Fou el segon Borrell de Barcelona perquè el seu oncle Guifré II de Barcelona també tenia el nom de Borrell, raó per la qual aquest també se’l coneix per Borrell I de Barcelona. Actualment es tendeix a pensar que la seva mort es va esdevenir l’any 993 (el seu testament s’ha datat el 24 de setembre de 993).

Borrell II  va ser hereu de pràcticament tots els dominis del seu avi, el comte Guifré el Pelós, i en aquells on no governava era considerat com el primer dels comtes catalans, tal com es va poder observar el 977 durant la consagració de l’església de Ripoll en la qual va tenir un paper de preferència. Així, Borrell II va esdevenir el principal dirigent dels comtats catalans tot practicant una política que es movia en l’objectiu de mantenir una política amical entre els dos grans poders que l’envoltaven: el carolingi i el califal.

Ara bé, Borrell II va ampliar l’espectre de les relacions internacionals dels comtats catalans. Un nou aliat havia de fer acte de presència en aquest moment: el papat. D’aquesta manera, l’apropament a Roma perseguia objectius tant religiosos com polítics.

La implantació del califat (929) per Abderrahman III va suposar, però, una etapa de predomini musulmà a la Península. El comte de Barcelona, Borrell II, davant la feblesa carolíngia:

 

• Va orientar la seva política cap a Còrdova, cercant pactes que garantissin la pau. Hi ha documentades fins a quatre expedicions comtals a Còrdova entre 950 i 972.
• Així, Borrell II sempre va intentar mantenir bones relacions per tal de garantir la pau al territori dels seus comtats i, fins i tot, va arribar a declarar-se vassall del califa Al-Hakam II, amb la qual cosa va allunyar-se cada cop més de la cort franca.

Tanmateix, l’arribada al poder d’Hisam II, i sobretot del seu primer ministre al-Mansur, va suposar un tomb en la política peninsular:

• Aquest, fent taula rasa de les precedents relacions amistoses, va practicar una política agressiva contra els regnes cristians, fruit de la qual, en un espectacular atac sobre els comtats catalans.
• El 985, al-Mansur va travessar el camp tarragoní per irrompre al Penedès, al Llobregat i al Vallès. Borrell va refugiar-se a Barcelona, però la defensa va ser inútil.

La ciutat de Barcelona va ser saquejada, arrasada i incendiada el 6 de juliol de 985. Molta gent va morir o va ser feta presonera pels sarraïns. Però l’acció no era de conquesta i amb la mateixa rapidesa amb la que havia arribat al-Mansur va retirar-se de Barcelona. Només buscava un gran botí. Amb aquesta derrota, però, Borrell II va guanyar la legitimitat que necessitava.

• Fracassada la seva política cordovesa, Borrell II va veure’s obligat a canviar de política i adreçar-se de nou a la cort franca en demanda d’auxili a canvi de renovar el seu vassallatge en aquells moments crítics.
• Però la crisi de l’Imperi carolingi, amb la mort del rei Lotari (986) i la del seu fill Lluís V el Jove (987), van dificultar les negociacions. Aquestes van continuar, però les exigències del nou rei de França, Hug Capet, i el canvi de direcció de les expedicions d’al-Mansur cap a Castella i Lleó van decidir Borrell II a trencar definitivament amb els francs.

 

 

El rei Hug Capet, el 988, projectava una expedició de socors per a la primavera-estiu d’aquell any. Però, abans, malfiant-se de les promeses fetes per Borrell II en temps de perill pels comtats catalans, volia prendre totes les garanties possibles:

 

• Primer, la presentació de legats que renovessin la promesa de fidelitat;
• Després, la presentació de personal, amb un seguici poc nombrós a Aquitània perquè Borrell II quedés en les mans del rei franc en cas de fracàs.

Però, el 988, Borrell va saber que la política d’al-Mansur prenia una nova direcció, cap a Castella i Lleó, i que les terres catalanes quedaven de moment al marge de noves amenaces sarraïnes. El resultat d’aquest moviment polític és prou conegut:

• Borrell II no va enviar la delegació reclamada i no va tenir ocasió per anar a Aquitània considerant que el jurament de fidelitat amb la monarquia franca s’havia trencat.
• A més, el rei Hug va veure acabar la calma del seu regnat amb la revolta carolíngia de Carles de Lorena.

Així acabava, de fet, la dominació franca damunt dels comtats catalans, pel fracàs d’aquesta temptativa de restabliment i per la desaparició definitiva de la dinastia carolíngia en el regne franc:

• Les relacions polítiques entre els comtes catalans i els monarques francs van cessar completament, així com la sèrie de diplomes reials francs per a les terres catalanes (el darrer va ser el de Lotari per a Sant Cugat el 986).
• Després de dos segles, la independència de la Catalunya comtal ja era una realitat en la pràctica, tot i que la independència formal no es va produir fins el 1258, amb la signatura del tractat de Corbeil.

 

D’aquesta manera, la derrota militar de 985 esdevé la clau de volta de la formació de la nació catalana:

 

 

 

• La familiaritat amb la derrota seria quelcom consubstancial a l’existència catalana, esglaons en el camí cap a la formació de la identitat de Catalunya com a poble.
• La independència dels comtats era el resultat d’una derrota, i aquesta havia succeït a Barcelona el 985.

Així que Borrell II destacà, sobretot, per negar-se a renovar el pacte de vassallatge amb el rei francès Hug Capet després que aquests es neguessin a ajudar-lo, per la qual cosa els comtats anteriorment mencionats passaren a ser independents de facto.

La data en la qual els comtats catalans s’independitzen formalment de França és el 11 de maig a 1258 amb el tractat celebrat a Corbeil entre Jaume I d’Aragó, el Conqueridor i el rei de França Lluís IX. En aquest tractat els dos reis van cedir drets sobre territoris:

• Jaume I sobre territoris occitans i
• Lluís IX sobre els comtats catalans, que van passar a dependre únicament del monarca de la Corona d’Aragó.

 

L’estat d’Andorra als Pirineus i la seva història proporcionen un típic exemple de les senyories feudals de la regió, sent l’única pervivència actual de la Marca Hispànica.

Seguint la informació que diferents estudiosos sobre aquest tema han aportat a l’edició de la Viquipèdia, aprofitem les seves possibilitats digitals i, en polsar qualsevol dels conceptes que ens pugui interessar, s’obrirà el contingut de la informació desitjada:

• 1. Família
• 2. Vida política
  • 2.1. L’intent de restauració de l’arxidiòcesi de la Tarraconense
  • 2.2. Ràtzies d’Almansor
  • 2.3. Trencament del pacte de vassallatge amb el rei de França i independència del comtat de Barcelona
• 3. Títols i successors
• 4. Referències
• 5. Bibliografia referenciada
• 6. Bibliografia

 

3.2.2. QUAN CATALUNYA FOU SOBIRANA. ELS CINC SEGLES DEL CASAL DE BARCELONA: DE GUIFRÉ EL PILÓS A MARTÍ L’HUMÀ

El Mont Rushmore, a l’Estat nord-americà de Dakota del Sud, commemora amb les famoses escultures en roca els quatre presidents clau dels EUA:

 

 

• El naixement, –Georges Washington-,
• El creixement, –Thomas Jefferson-,
• El desenvolupament, –Abraham Lincoln– i
• La conservació, –Theodore Roosevelt-. 

El programa Polònia de TV3, fa un temps, es va dedicar a buscar els quatre catalans que, al llarg de la nostra història, han fet més mèrits per ser esculpits en la roca del nostre particular Rushmore, que no seria altre que la muntanya de Montserrat.

 

 

 

Els articles que «Sàpiens», en un especial de l’11 de Setembre de 2017, no es  proposà esculpir ningú en pedra, però sí que volgué homenatjar els personatges clau del Casal de Barcelona. Des de Guifré el Pilós (840-897) a Martí l’Humà, (1356-1410) o sigui, tota la dinastia que, des de mitjan segle IX fins a principis del segle XV, va governar a Catalunya i que, per tant, va ser clau en el moment de la formació, la consolidació i l’expansió de la nació catalana.

I és que va ser en aquest llarg període de més de cinc-cents anys que:

 

 

 

 

 

• Uns comtats fragmentats de l’Imperi carolingi situats al nord-est de la península Ibèrica van començar a distanciar-se dels designis polítics dels reis francs i emprendre el seu propi camí.
• Va néixer el català com a llengua diferenciada del llatí i de les altres llengües romàniques.
• Va ser en aquest període que Catalunya va assolir la seva plenitud, tant econòmica, com política, institucional i jurídica.

I tot això gràcies a uns comtes reis catalans i a les seves dones:

• Ermessenda de Carcassona (972-1058), casada amb Ramon Borrell I
• Peronella (1136-1173), consort de Ramon Berenguer IV el Sant, comte de Barcelona
• Violant d’Hongria (1215-1251), que Gregori IX, força noces amb Jaume I el Conqueridor
• Constança de Sicília (1249-1302), muller de Pere el Gran, III d’Aragó i II de Catalunya
• Blanca d’Anjou (1280-1310), casori en segones núpcies amb Jaume II el Just
• Violant de Bar (1365-1431), que es prometé amb Joan I el Caçador, comte de Girona
• Maria de Luna (1358-1406), muller de Martí l’Humà
• Margarida de Prades (1387/1388-1429, cònjuge de Martí l’Humà, després de la mort de Maria de Luna…

Dones que van configurar un veritable imperi a banda i banda dels Pirineus.

La història catalana seria molt diferent i ara l’hauríem d’explicar d’una altra manera:

• Si Guifré el Pilós no hagués estat el primer a donar en herència els seus límits territorials.
• Si Ramon Berenguer IV no hagués dedicat la seva vida a ampliar els dominis del Casal de Barcelona i del Regne d’Aragó.
• Si Jaume I no hagués conquerit Mallorca i València.
• Si Pere el Gran no hagués ocupat el regne de Sicília on governaria una dinastia íntimament lligada a Catalunya.
• Si Pere el Cerimoniós no hagués configurat la Generalitat…

 

 

Labentibus annis -havent passant tant de temps, és a dir, després d’aquests cinc segles del la plenitud  s’apunta:

• El final esplendorós del Casal de Barcelona,
• L’arribada de la dinastia castellana dels Trastàmara, després del compromís de Casp.

 

 

 

Un nou règim, sobretot amb els Àustria i els Borbó que els seguiran, els reis van començar a absentar-se cada vegada més temps del país, i s’inauguraria l’època dels controvertits virreis i dels episodis de resistència als intents uniformitzadors. Amb la sort, però, que el 1412 ja s’havien fixat els fonaments d’una nació i d’una identitat que anirien creixent al llarg dels segles següents i fins al 1714.

(Publicació retocada de la esecció “El retrovisor” del número 186, un especial de l’11 de setembre de 2017 de la revista Sàpiens)

Efectivament, aquesta revista «Sàpiens», número 186 de l’11 de setembre de 2017 porta un especial sota el títol “Quan érem sobirans” –Cinc segles del Casal de Barcelona: de Guifré el Pilós a Martí l’Humà– en què hom s’hi pot il·lustrar amb la lectura i reflexió dels temes següents:

3.2.2.1. UNA NISSAGA SOBIRANA. LES LLUITES I ELS PACTES DELS PRIMERS COMTES PER TENIR UN TERRITORI PROPI (Article elaborat de la mà d’en Jordi Mata)

Les lluites i els pactes dels primers comtes catalans per disposar d’un territori propi. Quan els musulmans van liquidar el poder del regne visigot de Toledo i van amenaçar els francs, el territori fronterer entre uns i altres va quedar a la mercè de ràtzies de tots dos bàndols per controlar la zona clau. del caos i la llunyania dels centres de poder rivals, se’n van aprofitar nobles locals del nor-est peninsular per establir una nova dinastia governant que va saber imposar la seva autoritat.

Després que les tropes franques derrotessin les musulmanes a Poitiers el 732, posant fi a l’expansió islàmica a l’Occident europeu, l’avenç franc cap als Pirineus va ser constant.

 

El 768, Carlemany va ser coronat rei dels freancs. al sud del seus dominis i amb la capital a Còrdova, els sarraïns controlaven Al-Andalus, la península ibèrica, incloent-hi una àrea que denominaven Afrany o franga i que els francs coneixien com a terra de gots, habitada pels hispans o gothi: la futura Catalunya. des d’allà, llançaven campanyes de destrucció i pillatge contra els veïns del nord. No era l’únic punt conflictiu dels reialme, i aleshores, Carlemany, va concebre la creeació de zones frontereres militars -marques, com es denominaven-, per protegir el país. La regió d’Aquitània, esdevinguda regene autònom, va ser la base des d’on les expedicions franques atacarien les posicions musulmanes del nord-est peninsular, en ser el territori adjacent amb l’enemic.

Els articles relatius a aquest apartat són de benveure d’acord amb els suggerents  títols següents: (1) De Girona a Barcelona; (2) La Marca hispànica. El domini del comte o del marquès…?; (3) Una etapa de rebomboris; Guifré I, dit «El Pilós»; (4) Els monestirs, centres d’influència; Els primers trets d’autonomia; (5) L’envestida d’Almansor; L’espurna de la desobediència; (6) Els comtes tenien les funcions del rei…

3.2.2.2. ELS SENYORS D’OCCITÀNIA. DE LA CRISI DEL PODER COMTAL A LA CREACIÓ DE L’ESTAT (Article elaborat de la mà d’en Pere Puig)

Les disputes territorials amb els sarraïns, l’aparició d’un nou sistema jurídic i les dissencions familiars van abovar els comtes a una crisi de poder. En els segles tan convulsos, la intel·ligència política d’Ermessenda de Carcassona i Ramon Berenguer III va fiançar l’hegemonia del Casal de Barcelona sobre els comtats veïns i nord enllà.

Ramon Borrell I estava satisfet. el seu matrimoni, l’any 991, amb ermessenda de Carcassona, primogènita de Roger I el Vell, havia expandit el poder del comtat de Barcelona, de Girona i d’Osona més enllà dels Pirineus. Feia anys que els seus avantpassats s’havien emancipat de la dinastia carolíngea i, ara els seus dominis, que també incloïen els del seu germà Ermengol I d’Urgell, eren més extensos que mai. A més, el preu de la dot havia estat relativament barat. Segons les lleis godes que havien sobreviscut a l’ocupació islàmica i que regien, entre altres coses, les relacions aristocràtiques, a Ermessenda li pertocava la desena part de tots els béns del marit i el dret a cogovernar amb ell.

El que Ramon Borrell no va preveure, ni segurament cap dels seus coetanis, és aquella noia que segons les fonts tenia entre 14 i 19 anys, que jugava a escacs, que escrivia amb més bona lletra que molts mandataris de l’època i que professava una genuïna devició cristiana, seria tant o més important que el propi descendent de Guifré el Pilós. Al cap i a la fi, Ramon Borrell va governar trenta anys, mentre quer la seva esposa Ermessenda ho va fer durant seixanta-cinc anys, al costat del seu marit i, fill i nét, successivament. No en va, ha passat a la posteritat com la dona més poderosa de la història de Catalunya.

Els articles relatius a aquest apartat són de benveure d’acord amb els suggerents títols següents: (1) El poder d’Ermessenda; (2) Inestabilitat familiar, explosió feudal; (3) Una treva entre l’àvia i el nét; (4) L’inici d’un odi fraternal; (5) Ambicions exteriors; (6) El Cid Campeador contra lleida; (7) Un judici per combat; (8) Entre l’espasa i la pared; (9) Ramon Berenguer III va crear l’Estat català.

 

 

3.2.2.3. REIS DE VALÈNCIA I MALLORCA.

 

 

ELS SEGLES CLAU DE LA HISTÒRIA DE LA CONFEDERACIÓ DE LA CORONA CATALANOARAGONESA: LA UNIÓ DINÀSTICA AMB L’ARAGÓ.

 

EL CONTRAVERTIT REGNAT DE PERE EL CATÒLIC. LES CONQUESTES DE JAUME I ALS REGNES MUSULMANS. CATALUNYA ES CONSOLIDA. (Article elaborat de la mà de Na Cristina Masanés)

 

 

Quatre reis van marcar el destí de la Corona catalanoaragonesa:

• Ramon Berenguer IV va ser l’arquitecte de la unió entre Catalunya i Aragó,
• Alfons I i Pere I els comtes-reis que van admirar la cultura provençal, com a mecenes de trobadors i defensors dels càtars contra la voluntat papal, i
• Jaume I, l’artífex de la futura potència mediterània.

 

 

Els segles XII i XIII, el destí de la futura Corona catalonoaragonesa va veure moments d’expansió:

 

 

 

• Des de la unió de Catalunya i Aragó pel casament de Ramon Berenguer IV amb Peronella, i
• La consolidació per part dels seu successor Alfons I,
• Fins a les conquestes de Pere I i Jaume I, la política exterior en va reglar l’estratègia. occitània va ser el territori de batalla principal fins que la derrota a Muret va fer que el punt de vista estratègic es desplacés cap a l’expansió peninsular i mediterrània.

En poc més de cent cinquanta anys, quatre monarques van articular la Corona expandint-la de nord a sud i de l’est o l’oest, i consolidant-la com a marca política i geogràfica europea.

Els articles relatius a aquest apartat són de benveure d’acord amb els suggerents  títols següents: (1) Ramon Berenguer IV, artífex de l’unió de la corona catalanoaragonesa; (2) Una herència enverinada; (3) Problemes al Nord; (4) Alfons I, el Rei trobador; (5) Fal·lera per Occitània; (6) Pere I , un Rei de contrastos; (7) Un matrimoni mal avingut; (8) Una qüestió de lleialtat: entre la lleialtat al Papa o als vincles familiar i de vassallatge amb Occitània; (9) La fi del somni occità i l’inici del Mediterrani; (10) La forja del conqueridor;  (11) L’enemic a les portes; (12) De guerrer a legislador (13) El tractat de Corbeil: la renúnica definitiva als comtats occitans.

3.2.2.4. L’EXPANSIÓ MEDITERRÀNIA (Article elaborat de la mà d’en Xavier Carmaniu)

El regnat de Pere el Gran va marcar el moment d¡esplendor: les conquestes de Sicília i Nàpols van fer dels catalans una potència temible.

La cèlebre frase de la Crònica de Bernat Desclot “Quan tots els peixos del Mediterrani lluïen les quatre barres”, fa referència a les gestes quew van protagonitzar Pere II el gran i els seus successors, amb l’ajut dels almovàvers en la llarga guerra de Sicília, la conquesta de Sardenya i l’arribada de soldats catalans a la cort de Bizanci. Després d’aquestes campanyes, la Corona d’Aragó es va convertit en una potència reconeguda arreu d’Europa.

Pere el Gran va heretar abans els maldecaps de ser rei que no pas la corona. quan el seu pare Jaume I va morir, el juliol de 1276,, ell tenia tren-sis anys i feia temps que aprenia l’ofici . De fet, els darrers dies de vida del seu progenitorm, l’infant Pere era a València intentant sufocar les revoltes dels sarraïns. La situació era tan complexa que la seva coronació no es va poder celebrar fins el disset de novembre, a Saragossa.

Els articles relatius a aquest apartat són de benveure d’acord amb els suggerents  títols següents: (1) El pes de la corona; (2) L’últim greuge d’una llarga llista; (3) Una maniobra de distracció…? (4) Canvi de rumb; (5) Pere II excomunicat; (6) L’audàcia de Roger de Llúria; (7) El breu regnat dl’Alfons II; (8) Un rei diplomàtic; (9) Tensions veïnals; (10) Pròxima parada: Sardenya.

3.2.2.5. LA CONSTRUCCIÓ D’UN NOU ESTAT. EL LLEGAT DE PERE III EL CERIMONIÓS (Article elaborat de la mà de N’Arnau Cònsul)

Els tres últims reis de la nissaga fundada per Guifré el Pilós van afrontar el segle més catastròfic de la història d’Occident, fins llavors. així i tot, Pere III va saber engrandir el territori de la corona, monumentalitzar el país, i, sobretot, bastir un model d’Estat que va perdurar fins al 1714, i va resistir dos anys d’interregne després de la mort, sense descendència de Martí l’Humà.

De les malvestats del segle XIV, la crisi del model feudal i la rècula de plagues, pestes, fams i reevoltes populars que van assolar gairebé tot Europa i van donar peu als profunds canvis polítics de la centúria següent, que va posar les bases de l’absolutisme, se n’ha buscat tota mena de causes:

• Des de climàtiques, que posen l’accent en el refredament que va provocar la «petita edat de gel«,
• Fins a les inherents d’un sistema econòmic esgotat i incapaç d’adaptar-se a un brusc descens demogràfic.

En qualsevol cas, el consens és absolut a l’hora de considerar el Trecento un dels períodes més negres de la història occidental, i el det que una de les dinasties més longeves i poderoses del continent s’esllanguís durant el darrer treç del segle fins a extingir-se en començar el següent hi encaixa com anell al dit.

Els articles relatius a aquest apartat són de benveure d’acord amb els suggerets títols següents: (1) El punt àlgid del pactisme; (2) Un setmesó baixet i escanyolit; (3) Primeres accions diplomàtiques; (3) Objectiu: recuperar Mallorca; (4) Tots els mals de cop; (5) Quatre bodes i tres funerals; (6) El Rei del punyalet; (7) Dos flagells: peste i guerra; (8) El pitjor conflicte de l’edat mitjana; (9) Negociar la pau; (10) joan I, l’amador de la genmtilesa; (11) Aliances i revoltes; (12) Una crisi financera; (13) Un Monarca descurat; (14) Martí, L’humà, lúltim Rei del Casal; (15) El Baró amb més terresde la Corona; (16) Opració: pacificar el Mediterrani; (17) L’última esperança; (18) El Compromís de Casp: la feina de triar un nou monarca. 

Seguint la informació que diferents estudiosos sobre aquest tema han aportat a l’edició de la Viquipèdia, aprofitem les seves possibilitats digitals i, en polsar qualsevol dels conceptes que ens pugui interessar, s’obrirà el contingut de la informació desitjada:

• 1. Precedents carolingis
• 2. El llinatge
  • 2.1. Dinastia comtal (878-1137)
  • 2.2. Dinastia de reis i comtes (1137 – 1410)
• 3. Heràldica dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó
• 4. Altres branques menors
  • 4.1. Comtat de Cerdanya
  • 4.2. Comtat d’Urgell
  • 4.3. Comtat de Provença
  • 4.4. Regne de Mallorques
• 5. Referències
• 6. Bibliografia referenciada
• 7. Vegeu també

3.2.3. ELS DRETS HISTÒRICS DE CATALUNYA

Els drets històrics de Catalunya es fonamenten en un ordenament jurídic específic aplegat, entre altres recopilacions de normes, en les Constitucions i altres drets de Catalunya, abolits amb els Decrets de Nova Planta (1716), reivindicats al llarg dels segles i utilitzats com a fonamentació de l’Estatut d’Autonomia.

Les Constitucions de Catalunya eren les lleis catalanes proposades pel Comte de Barcelona i aprovades per les Corts Catalanes.

L’etimologia prové del Dret romà pervivent a Catalunya en el qual originàriament les constitucions eren les normes promulgades pels emperadors romans.

• Legislativament una «Constitució» es diferenciava d’un «Capítol de cort» i d’un «Acte de cort» pel fet d’aparèixer com a iniciativa del comte, però que no podia entrar en vigor legal sense l’aprovació de les Corts Generals del Principat de Catalunya, fet sense precedents a Europa.
• Com a dret paccionat, les constitucions eren les normes legislatives de major rang i només podien ser revocades per les mateixes Corts Generals del Principat de Catalunya; les constitucions podien modificar fins i tot Usatges de Barcelona i Privilegis encara que aquests darrers haguessin estat declarats irrevocables anteriorment.
• Les constitucions no podien ésser contradites per decrets o sentències reials, les quals eren legislativament de rang inferior a les Constitucions catalanes.

 

Aquestes Constitucions foren abolides per Felip V de Castella el 1714 i el sistema pactista desmantellat; a partir d’aleshores la legislació i el dret foren creats només a través de Reials ordres i Reials decrets emanats de la voluntat del Rei, pràctiques pròpies del cesarisme reial i de l’absolutisme polític borbònic, que fou vigent fins a l’establiment del regnat constitucional d’Isabel II (1833).

 

Seguint la informació que diferents estudiosos sobre aquest tema han aportat a l’edició de la Viquipèdia, aprofitem les seves possibilitats digitals i, en polsar qualsevol dels conceptes que ens pugui interessar, s’obrirà el contingut de la informació desitjada:

• 1. Història
  • 1.1. Origen: Les Corts de Barcelona
  • 1.2. Abolició fàctica: Els Decrets de Nova Planta
  • 1.3. Promesa de restauració: La Tercera Guerra Carlina
• 2. Dret paccionat
  • 2.1. Exemples de Constitucions
    • 2.1.1. Pagament dels impostos generals per part de la Família Reial
    • 2.1.2. Inviolabilitat del domicili
    • 2.1.3. Inviolabilitat de les comunicacions
    • 2.1.4. Sobirania de la llei
    • 2.1.5. Garanties processals
    • 2.1.6. Jurisdicció catalana
    • 2.1.7. Dret de reparació
• 3. Vegeu també
• 4. Referències
• 5. Enllaços externs

 

3.3. DES DE L’EDAT MITJANA I L’ABOLICIÓ DE LES CONSTITUCIONS CATALANES I ELS DRETS INHERENTS, ARRIBEM FINS A…

…LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA DE 1978

3.3.1. EL TEXT DE LA DISPOSICIÓ ADDICIONAL PRIMERA DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA 

És molt important l’article d’aquesta disposició addicional de la Constitució espanyola de 1978.

«La Constitució empara i respecta els drets històrics dels territoris forals.L’actualització general del dit règim foral es durà a terme, en el seu cas, dins el marc de la Constitució i dels estatuts d’autonomia.»

3.3.1.1. RESSÓ DEL PRECEPTE ADDICIONAL DE LA CONSTITUCIÓ DE 1978 ESPANYOLA EN ELS DIVERSOS ESTATUTS D’AUTONOMIA DE LES COMUNITATS AUTÒNOMES

Aquest precepte fou inicialment pensat per al País Basc i la Comunitat Foral de Navarra, però al llarg del temps s’ha anat estenent a altres comunitats autònomes que en el passat havien estat territoris forals, com ara l’Aragó, on diu, com en l’Estatut basc, que «l’acceptació del règim autonòmic no suposa renuncia per part del poble aragonès als drets que com a tal li podrien haver correspongut en virtut de la seva història, que podran ésser actualitzats d’acord amb la disposició addicional primera de la Constitució».

Els projectes del Nou Estatut d’Autonomia de Catalunya i de reforma de l’Estatut d’Autonomia del País Valencià recolliren aquest precepte en determinats punts del seu projecte, com ara l’article cinquè del projecte de nou Estatut català, que diu que «l’autogovern de Catalunya es fonamenta en els drets històrics del poble català»; i de la disposició addicional primera d’aquest mateix projecte, en el que es recullen matèries que l’article cinquè «empara especialment», com ara el finançament i el dret civil català. En el text definitiu d’aquest nou Estatut, l’esmentada disposició addicional no hi apareix.

La reforma de l’Estatut del País Valencià pactada per PP i PSPV recull la derogació del decret de nova planta de 1707 i la recuperació del dret foral valencià, entre altres afers. Aquest precepte ha estat vist per alguns juristes, com l’expresident del Tribunal Constitucional, Manuel Jiménez de Parga, com a anticonstitucional.

3.3.1.2. ELS DRETS HISTÒRICS EN EL NOU ESTATUT D’AUTONOMIA DE CATALUNYA

Proposta del Parlament

La proposta de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que s’envià, a les Corts Generals incloïa dues referències als drets històrics en el seu article cinquè i en la disposició addicional primera com segueix:

«Article 5. Els drets històrics

L’autogovern de Catalunya com a nació es fonamenta també en els drets històrics del poble català, en les seves institucions seculars i en la tradició jurídica catalana, que aquest Estatut incorpora i actualitza a l’empara de l’article 2, la disposició transitòria segona i altres disposicions de la Constitució, preceptes dels quals deriva el reconeixement d’una posició singular de la Generalitat amb relació al dret civil, la llengua, l’educació, la cultura i el sistema institucional en què s’organitza la Generalitat.»

«Disposició addicional primera. Reconeixement i actualització dels drets històrics

L’acceptació del règim d’autonomia que s’estableix en aquest Estatut no implica la renúncia del poble català als drets que, com a tal, li corresponguin en virtut de la seva història, que poden ésser actualitzats d’acord amb el que estableix la disposició addicional primera de la Constitució.»

Text aprovat (en vigor)

En el text final de l’Estatut hi quedà una referència als drets històrics, corresponent a l’Article 5 de la proposta amb algunes modificacions en el contingut:

«Article 5. Els drets històrics

L’autogovern de Catalunya es fonamenta també en els drets històrics del poble català, en les seves institucions seculars i en la tradició jurídica catalana, que aquest Estatut incorpora i actualitza a l’empara de l’article 2, la disposició transitòria segona i altres preceptes de la Constitució, dels quals deriva el reconeixement d’una posició singular de la Generalitat amb relació al dret civil, la llengua, la cultura, la projecció d’aquestes en l’àmbit educatiu, i el sistema institucional en què s’organitza la Generalitat.»

La disposició addicional referent als drets històrics que hi havia a la proposta, no apareix al text definitiu.

3.3.2. LES CONSTITUCIONS CATALANES VERSUS LES CONSTITUCIONS ESPANYOLES

Mentre les primeres constitucions catalanes de les que en tenim constància, daten del segle XIII, i en elles el mot Catalunya surt nombroses vegades, no és fins al segle XIX que ens trobem amb constitucions que podríem començar a denominar espanyoles, tot i que no és fins al final del segle XIX que aquestes parlen per primer cop d’Espanya en singular.

Cal considerar, no obstant això, la diferència entre el contingut formal i el contingut material recollit en la doctrina constitucional, ja que, malgrat totes elles conserven el nom de Constitució, no es pot parlar de Constitucions en sentit material si no disposen de un determinat reconeixement de drets que la doctrina ha considerat.

 

 

3.3.3. ELS DECRETS DE NOVA PLANTA

 

 

3.3.3.1. QUÈ ERA EL DECRET DE NOVA PLANTA…?

El 16 de gener de 1716, el rei borbó Felip V va publicar el Reial Decret de la Nova Planta pel qual la Reial Audiència de Catalunya:

 

 

• Assumia el model castellà i passava a ser presidida pel capità general, erigit com a màxima autoritat civil i militar al Principat.
• El nou sistema polític es basava en la centralització i la militarització de l’administració.
• El sistema era de matriu castellana i menystenia els altres ordenaments jurídics i polítics. Aquesta va ser una de les principals conseqüències del ‘càstig‘ que la corona dels borbons va exercir sobre Catalunya per haver donat suport a l’arxiduc Carles en la guerra de Successió. 

La retallada de sobirania al Principat Catalunya ja tenia un precedent, i és que el decret havia entrat en vigor a València el 1707, a Aragó, el 1711, i a Mallorca, el 1715.

3.3.3.2. LES MESURES DELS DECRETS DE NOVA PLANTA: UN NOU IMPOST AMB DIFERENTS NOMS (‘Cadastre’, ‘equivalent’, ‘talla general’ i ‘contribución única’)

 

 

 

 

• 1. L’odi envers Catalunya
  • 1.1. La repressió franquista
  • 1.2. Persecució del català
• 2. Catalans franquistes
• 3. Una dècada de dura repressió
  • 3.1. La vaga de tramvies a Barcelona
• 4. Els maquis
  • 4.1. Mort dels darrers maquis catalans
• 5. La universitat tancada
• 6. Els anys seixanta i setanta
  • 6.1. Els fets del Palau de la Música
  • 6.2. Nova declaració de l’estat d’excepció
  • 6.3. La Nova Cançó
  • 6.4. La Caputxinada
  • 6.5. La Tancada d’intel·lectuals a Montserrat
  • 6.6. L’Assemblea de Catalunya
  • 6.7. Les darreres cuetades del franquisme
  • 6.8. Desfranquització
• 7. Bibliografia
• 8. Filmografia
  • 8.1. Documentals
• 9. Referències
• 10. Vegeu també
• 11. Enllaços externs

4. CLOENDA

 

En finalitzar aquest tema sobre la Diada Nacional de Catalunya de 2019, caldrà cloure’l ja no només per la seva gran extensió, sinó sobretot per l’important contingut.

Tot i això, em plauen dues coses:

 

• La primera, insertar en aquest final una Glossa que el periodista, Antoni Bassas, dictà al Cercle de Belles Arts de Madrid el dia 12 de setembre de 2019. Clicant la fotografia i el peu de plana s’obrirà el video de la conferència

LA NACIÓ CATALANA ALS MITJANS

• La segona, una brevíssima glossa a Barcelona, Cap i Casal del Principat Comtal, on durant molts anys s’han celebrat les multitudinàries manifestacions de la Diana Nacional de Catalunya.

… I és així, perquè “passi el que passi” -ara que estem a punt d’escoltar la Sentència del judici de la Causa especial 20907/2017 que dictarà la Sala segona del Tribunal Suprem contra les llibertats democràtiques dels catalans-, “digui el que es digui”, Barcelona com a símbol de Catalunya, seguirà onejant al vent les essències nacionals malgrat tots els entrebancs que ha patit, en especial la gran i cruel ignomínia de 1714 i successives:

• Perquè va ser la primera ciutat en què es va bombardejar de forma indiscriminada la població civil…
• Perquè, ja a l’Edat Mitjana, la condició de noble s’adquiriria per mitjà del talent, del mèrit, de l’esforç, i no per la sang blava…
• Perquè els seus mercaders van donar al món el primer codi de dret marítim…
• Perquè va ser de les primeres ciutats a veure un llibre imprès, una òpera representada i un ferrocarril fumejant…
• Perquè va ser l’únic lloc on el Quixot va ser tractat com un cavaller i no com un boig, on va veure el mar per primera vegada, una arquitectura punta (els balcons) i on va recuperar el seny i la raó…
• Perquè és una ciutat que «no volgué reis, sinó prínceps» elegits per ciutadans que de dret eren lliures…

Per tot això i molt més, Barcelona seguirà sent:

“… y así me pasé de claro a Barcelona,

• Dic jo: “on la bona educació” / diu el Quixot: arxivo de la cortesia,
• Dic jo: “l’acollida d’immigrants i de gent necesitada en una ciutat cruïlla de pas” / diu el Quixot: albergue de los extranjeros,
• Dic jo: “la preocupació per la salud i un digne nivell de vida” / diu el Quixot: hospital de los pobres,
• Dic jo: “la defensa de les essències nacionals” / diu el Quixot: patria de los valientes y venganza de los ofendidos,
• Dic jo: “i la relació amable i dialogant entre tota la ciutadania” / diu el Quixot: correspondencia grata de firmes amistades,
• Dic jo: “que han de créixer i madurar, de dia en dia, en el marc d’una gran ciutat” / diu el Quixot: en sitio i belleza, únicas”.