30 abril, 2024
Sin categoría

MAHATMA GANDHI. EN EL 150è ANIVERSARI DEL SEU NAIXEMENT

administradorpor administrador

1. MAHATMA GANDHI. EN EL 150è ANIVERSARI DEL SEU NAIXEMENT

 

1.1. MAHATMA GANDHI  

El nom de Mahatma, que en sànscrit vol dir «ànima gran«, va néixer el 2 d’octubre de 1869 a Porbandar i va ser un dels pares de la independència de l’Índia.

En el 150 aniversari del seu naixement, el missatge de Mahatma Gandhi  continua vigent:

  • Símbol del pacifisme, va desafiar l’Imperi britànic, i la seva lluita va culminar amb la independència de l’Índia.

  • El seu pensament s’ha convertit en un llegat universal per a les protestes no violentes.

 

1.1.1. ELS 150 ANYS DEL NAIXEMENT DE MAHATMA GANDHI, UN SÍMBOL DE LA LLUITA PACÍFICA

Símbol del pacifisme, va desafiar l’Imperi britànic, i la seva lluita va culminar amb la independència de l’Índia. El seu pensament s’ha convertit en un llegat universal per a les protestes no violentes.

  • Era un home menut, senzill, mig despullat, d’aparença feble però mentalment fort i tenaç. 

  • Va derrotar tot un imperi amb l’arma del pacifisme. Aquest és el seu llegat i la lliçó que inspira moltes lluites socials dels segles XX i XXI. La protesta no violenta, la desobediència civil, són termes utilitzats avui i un exemple per doblegar el que ostenta el poder amb l’ús de la força o de la injustícia:

«No hi ha camí per a la pau, la pau és el camí.»


L’any 1930 va protagonitzar la Marxa de la Sal.

Una gran protesta antiimperialista que va ser creativa i pacífica. A les costes de l’Índic, recull del mar un grapat de sal.

Gandhi encoratja així els seus compatriotes a violar el monopoli de l’estat, sota l’ocupació britànica, sobre la distribució de sal. Desenes de milers fan el mateix. Ell mateix i 60.000 seguidors són tancats a les presons. Amb aquell pessic de sal, guanya la batalla quan es reconeix als indis el dret a recollir-la del mar.

«Em nego a viure en una casa aliena com un esclau.»

Gandhi és rebut triomfalment a Londres pels liberals britànics, mentre Winston Churchill, a l’oposició, ironitza sobre la seva nuesa. Havia desafiat el poder amb una estratègia pacifista i de desobediència que acabaria amb la independència de l’Índia, tot i que amb un dolorós resultat.

Gandhi somia un nou país unit, on hindús i musulmans conviurien pacíficament.

El 15 d’agost de 1947, l’Imperi de les Índies es convertirà per fi en independent, però amb el preu d’una salvatge guerra religiosa i de la separació de l’Índia i el Pakistan. La violència s’estén i les vagues de fam de Gandhi per la pau no obtenen resultats.

«Estic disposat a morir, però no hi ha cap causa per estar disposat a matar.»

L’home que va lluitar en l’etapa sud-africana pels drets de la comunitat índia, el que va intentar destruir el sistema de castes, la icona de la pau que filava – perquè un treball manual ajuda a pensar – seria assassinat per un fanàtic de la ultradreta.

Tenia 78 anys. El seu llegat a l’Índia d’avui s’esvaeix amb el conflicte del Caixmir i les polítiques nacionalistes del president Narendra Modi, disposat a convertir els musulmans en ciutadans de segona.

Albert Einstein va dir això d’ell:

 

«Les generacions del futur amb prou feines creuran que un home com Gandhi va caminar sobre la terra.»

1.1.2. ESPIGOLANT ALGUNS ARTICLES DE REGAL SOBRE MAHATMA GANDHI

Artur Domingo Barnils, historiador, especialista en l’obra i el llegat de Gandhi disposa de molts escrits, però sobresurt en articles dedicats a la Catalunya del procés independentista que relaciona no només amb la seva obra, sinó amb l’actuació de Mahatma Gandhi. Darrerament al diari ARA n’ha estat el privilegiat d’editar-ne algun dels articles esmentats. Tanmateix, fixem-nos en alguns dels seus articles compromesos:

 

«Quan observem la deriva d’un món en crisi, tant en l’àmbit ecològic com pel que fa a l’increment de les desigualtats, el bel·licisme i les violències creixents, els milions de refugiats i desplaçats, i les amenaces constants als drets bàsics i les llibertats, és oportú preguntar-se, ara que es commemora el 150è aniversari del naixement de Mahatma Gandhi, quin pot ser el paper de les idees i el llegat de Gandhi. Dit d’una altra manera: ¿ha de ser considerat una relíquia del passat o una esperança per al futur?

 

 

  • És una evidència que el seu missatge, basat en idees com la no-violència, la fraternitat, la vida senzilla i la justícia social, no ha impregnat la política ni la geopolítica dels estats ni dels principals mandataris del món actual. Es fa difícil trobar avui algú, dins d’aquest univers, que ens n’aporti el més mínim eco, malgrat que molts d’ells visiten i ofereixen l’ofrena al memorial dedicat al Mahatma en les seves visites d’estat a Delhi.
  • És encara més punyent el fet que a l’Índia mateix, on oficialment se’l considera el pare de la nació, la política governamental s’hagi allunyat, dia rere dia, del seu missatge. I aquest allunyament és més palès sota el govern fonamentalista de Narendra Modi, que ha emprès una deriva clarament autoritària, l’última manifestació de la qual ha estat la suspensió de l’estatut especial per al Caixmir, amb totes les conseqüències que comporta i comportarà.

 

 

I, tanmateix, el llegat de Gandhi és viu i influeix moviments i teories que busquen transformar aquest món en un indret més just i habitable per a tothom. Va influir en:

 

 

  • Luther King i el moviment pels drets civils als EUA,
  • César Chávez, defensor dels camperols d’EUA,
  • Lanza del Vasto, deixeble de Mahatma Gandhi,
  • Nelson Mandela… i
  • Pensadors com Gene Sharp, E.F. Schumacher, Ivan Illich o Vandana Shiva, entre molts altres. 
  • Lluís M. Xirinacs al nostre país.
  • Quan el 1980 es va fundar el partit Els Verds a Alemanya, la influència de les idees de Gandhi va ser remarcable en molts àmbits, sobretot en el referent a la proposta d’una economia i organització social respectuoses amb la naturalesa i contràries al malbaratament, així com en la no-violènciaEn molts dels moviments socials sorgits arreu del món els últims temps, la idea de la no-violència ha substituït sovint velles idees sobre l’eficàcia dels enfrontaments violents, si bé, malauradament, no és un camí fàcil. Podem recordar, en aquest sentit, l’experiència del 15-M, l’any 2011, en diverses ciutats de l’estat espanyol, en què en les manifestacions i concentracions van aparèixer cites de Gandhi i referències a les seves propostes.
  • I tenim l’evidència que en el moviment sobiranista català les apel·lacions a la no-violència, com també les referències aGandhi i la desobediència civil, són freqüents i un dels seus principals arguments.

1.2. PER QUÈ INTERESSA GANDHI , AVUI…?

Certament, estem assistint a un redescobriment de la persona i l’obra de Mahatma Gandhi i a un interès creixent pel seu missatge. Per què? Segurament perquè, quan estem vivint una profunda crisi i s’han demostrat ineficaces moltes de les respostes tradicionals als problemes humans, ens adonem que Gandhi es va plantejar algunes de les grans preguntes i reptes que han d’encarar la societat i cada ésser humà, reptes que ara esdevenen d’una enorme rellevància per al nostre futur i el del planeta.

I va oferir, a més, alguns camins que, si més no, val la pena explorar. Però les aportacions de Gandhi no es limiten als mitjans de lluita que cal utilitzar contra la injustícia, àmbit en el qual va excel·lir, sinó que abracen algunes qüestions profundes, perennes i actuals:

 

  • Sens dubte, l’aportació més coneguda és la seva defensa de la no-violència, una no-violència profunda que va des del fons de l’individu fins a les relacions socials i econòmiques, incloent-hi la resolució dels conflictes i els mitjans de lluita o resistència no-violènta.
  • Les seves campanyes, anomenades satyagraha, combinaven dos conceptes bàsics: ahimsa (no-violència) i satya (veritat). I en va demostrar, sovint, l’eficàcia.
  • L’opció pels més desafavorits el va portar a lluitar contra la institució de la intocabilitat, producte del sistema de castes a l’Índia que condemnava els anomenats intocables a viure discriminats i en condicions paupèrrimes.
  • Però el va portar també a lluitar a favor dels pagesos pobres, dels treballadors i de les diverses comunitats del país.
  • Es va manifestar a favor de la igualtat de les dones, en una societat tan patriarcal com la de l’Índia de l’època, i encara actualment, la qual cosa li va generar la complicitat de moltes d’elles. Va ser per raó d’aquesta identificació amb la gent més senzilla i oprimida que va adoptar una vida austera.
  • En el pla econòmic i social, va defensar que l’economia havia d’estar al servei de les persones i no a l’inrevés, que havia d’estar presidida per l’ètica i no pel benefici d’uns quants. Propugnava un sistema econòmic descentralitzat i en harmonia amb la naturalesa.
  • Va ser molt crític amb el maquinisme i la tecnologia, sobretot si aquesta no estava al servei del benestar de la societat, així com amb el consumisme superficial com a finalitat. Per això molts ecologistes el van considerar un referent i, en els últims anys, els defensors de les teories d’un decreixement econòmic, per evitar el col·lapse al qual semblem abocats, reivindiquen moltes de les idees de Gandhi.
  • D’altra banda, va propugnar el diàleg interreligiós i intercultural, en lloc de l’enfrontament, i va vincular la lluita per la transformació de la societat en un sentit més just amb la pròpia lluita personal de cada individu per millorar èticament, com l’única via real de transformació, sense separar l’àmbit social de l’individual; i ens va mostrar un estil de lideratge no demagògic, ni sectari, sinó responsable i basat en l’exemple i la coherència.

Tanmateix, el pitjor servei que es pot fer a la seva obra és santificar-lo, perquè això el faria inoperant. Gandhi va ser un ésser humà, amb les seves contradiccions i errors, que va buscar honestament un camí de realització que el va portar a dedicar la seva vida al servei de les causes que va considerar justes, en una recerca permanent fins a la fi de la seva vida. I aquesta recerca la va fer en diàleg amb altres tradicions, ja que es va interessar no només per les seves arrels índies, sinó també per les teories i escrits de León Tolstói, H.David Thoreau i John Ruskin, entre molts altres.

Recuperar i actualitzar el llegat de Gandhi, per fer-ne una cosa viva, requereix fer-lo dialogar amb altres tradicions i propostes sorgides a Orient i Occident que busquen també respostes per evitar el col·lapse i redreçar, si encara és possible, el futur del nostre món en crisi.

1.3. CRONOLOGIA DE MAHATMA GANDHI

Com un jove de bona família es va convertir en pare de la nació índia i referent de la lluita no-violenta…

1.3.1. NAIXEMENT I ESTUDIS A LONDRES (1869)

Mohandas Karamchand Gandhi va néixer el 2 d’octubre de 1869 a Porbandar, a l’Índia britànica, en el si d’una família de la casta comerciant. El seu pare, Karamchand Gandhi, va ser un primer ministre local, i la seva mare, Putlibai, li va ensenyar a no fer mal a cap ésser viu, a ser vegetarià i a ser tolerant amb les diferents sectes religioses. Gandhi no va ser un bon estudiant però el 1887 va anar a Anglaterra, on es va llicenciar en dret. Després va intentar exercir d’advocat a Bombai, sense gaire èxit.

1.3.2. SUD-ÀFRICA I LA CONSCIÈNCIA POLÍTICA (1893)

El 1893 accepta una feina a Natal, a Sud-àfrica, on comprova de primera mà la marginació que pateixen els indis i la resta de minories que hi viuen. El 1906 organitza la lluita no-violenta contra una llei que obligava tots els indis del Transvaal a registrar-se. Durant 7 anys serà empresonat diversos cops.

1.3.3. RETORN A L’ÍNDIA I LLUITA PER LA INDEPENDÈNCIA (1915)

El 1915 torna a l’Índia, on entra en contacte amb el Partit del Congrés, que encapçala la lluita per la independència del país. El 1921 obté el poder del partit, que reforma per fer-lo de masses i posar en pràctica els seus mètodes de lluita, com el boicot als productes britànics o la no-cooperació.

1.3.4. LA MARXA DE LA SAL I LA DESOBEDIÈNCIA (1930)

Entre el 12 de març i el 6 d’abril de 1930 Gandhi i un reduït grup de seguidors van fer una marxa de 300 quilòmetres per fer una crida a desobeir el monopoli britànic sobre la sal. Els seus seguidors van començar a recollir sal sense permís. Les autoritats van empresonar 60.000 lladres de sal.

1.3.5, ARRESTAT PELS BRITÀNICS (1942)

Els britànics van arrestar Gandhi i tot el Comitè de Treball del Congrés l’agost de 1942. Gandhi va ser retingut durant dos anys al palau de l’Aga Khan, durant els quals van morir la seva dona i la seva secretària. El van alliberar el 1944 pel seu precari estat de salut a causa dels dejunis i perquè no es convertís en un màrtir.

1.3.6. OPOSAT A LA PARTICIÓ DE L’ÍNDIA (1945)

Al final de la guerra, Londres va donar l’ordre de transferir el poder a mans índies. Gandhi va cridar a la lluita i va aconseguir l’alliberament de 100.000 presos polítics. El líder pacifista es va oposar al pla de partició de l’Índia (la creació del Pakistan i Bangladesh, de majoria musulmana), però la violència interreligiosa el va obligar a rectificar per evitar una guerra civil. Tot i així, el dia de la independència de l’Índia, Gandhi no ho va celebrar i va passar la jornada tancat al seu domicili de Calcuta.

1.3.7.  LA TRÀGICA MORT DE MAHATMA GANDHI (1948)

Gandhi va portar una vida amb senzillesa, confeccionant les seves pròpies peces de roba i, a més, sent un destacat vegetarià. Tot i així, la seva vida presenta clarobscurs en relació al racisme, la pederàstia i la violència de gènere que, segons diverses fonts, practicava de forma freqüent.

La seva influència moral sobre el desenvolupament de les converses que van preparar la independència de l’Índia va ser considerable, però la separació del Pakistan el va descoratjar profundament.

Gandhi va intentar de reformar la societat índia apostant per integrar les castes més baixes (els sudra o ‘treballadors’, els pàries o ‘intocables’ i els mleccha o ‘bàrbars’) i per desenvolupar les zones rurals. Va desaprovar els conflictes religiosos que van seguir la independència de l’Índia i va defensar els musulmans al territori hindú, per la qual cosa va ser assassinat per Nathuram Godse, un fanàtic integrista indi, el 30 de gener de 1948,a l’edat de 78 anys. Les seves cendres van ser llançades al riu Ganges».

1.4. «ELS VIATGES LLARGS -ÉS CERT I INEVITABLE-, CANSEN MOLT…

Diuen que després del victoriós desembarcament de Normandia els generals aliats van felicitar David Eisenhower, i van demanar-li un descans per a la tropa. Ike s’hi va negar rotundament. De fet, va impel·lir-los a seguir endavant, d’immediat, cap a la victòria, sentenciant:

“Les guerres sempre les han guanyat soldats cansats”

Serà bo agafar dos grans personatges històrics i demanar-los com veurien ells el nostre procés català: el que ha passat, el que passa i el que passarà. Els personatges escollits, i que seran l’objecte del nostre estudi, són els següent:

I si escullo aquest aquests dos personatges és perquè crec que un dels problemes de l’unionisme és que no ha llegit bé Clausewitz i el gran problema de l’independentisme és que ha llegit Gandhi molt malament.

1.4.1.CARL VON CLAUSEWITZ va ser un dels grans pensadors del segle XIX, per desagradable que fos la temàtica del seu pensament: la guerra. El geni de  Carl Von Clausewitz va consistir a ocupar-se científicament del fenomen bèl·lic. Calia fer-ho: la guerra és inseparable del gènere humà, fins i tot el preexisteix. (La biologia i l’arqueologia demostren que els homínids, siguin neandertals o ximpanzés, també es feien i es fan la guerra).

Fins Carl Von Clausewitz ningú no havia contestat sistemàticament les grans preguntes:

  • Què és la guerra?

  • Per què fem la guerra?

  • I sobretot: com es guanya una guerra?

No cal ser un fanàtic militarista per llegir Carl Von Clausewitz. El truc consisteix a substituir la paraula ‘‘guerra’ per ‘conflicte’, (i es poden aplicar les teories clausevianes a les relacions laborals, familiars o, fins i tot, al contenciós que qualsevol propietari d’un animal domèstic manté amb el seu gos o el seu gat).

A la pregunta “Com es guanya una guerra?” Carl Von Clausewitz va ser el primer a donar-hi una resposta definitiva:

  • Una guerra es guanya destruint l’exèrcit enemic. Punt final. No es tracta de conquerir la capital enemiga, ni els seus recursos naturals, ni de cap altra qüesti.

  • L’única forma segura de guanyar una guerra és destruint les forces armades de l’enemic.

En un conflicte afortunadament pacífic com el català, hem d’entendre que els soldats serien els votants. Per això dèiem que l’espanyolisme ha mal llegit Carl Von Clausewitz: si el procés és polític i no militar, les victòries i derrotes són polítiques. Així doncs, com pot afirmar-se que l’independentisme està derrotat si va guanyar les últimes eleccions, i per majoria absoluta?

1.4.2.MAHATMA GANDHI menysprearia les manifestacions multitudinàries de cada 11 de Setembre com uns actes inútils, per folklòrics i per autocomplaents.

A nivell popular, Gandhi és més conegut que Clausewitz. Tothom sap que va ser el fundador de la no-violència com a pràctica política. 

Gandhi és d’aquells personatges tan, tan i tan bons que al final l’engegaries. Poca gent coneix les seves excentricitats:

Després de la guerra, quan es va fer públic el genocidi, Gandhi no va rectificar. Ben al contrari. Mantenia que l’Holocaust demostrava la rectitud de la seva proposta, perquè així la mort dels jueus almenys hauria tingut un sentit.

Però això no li resta mèrits. I avui dia seria molt interessant preguntar a tots dos, a Clausewitz i a Gandhi, o sigui, al gran mestre de la guerra i al gran mestre de la pau, la seva opinió sobre el procés. I el més astorador és que segurament ambdós haurien coincidit tant en el diagnòstic de la situació com en l’estratègia a seguir. Vegem-ho:

1.4.2.1. MAHATMA GANDHI

Les grans demostracions de tanta força de l’independentisme són, de fet, contràries a l’esperit gandhià. Per què? Perquè mai no passa res. Encara més, per milionària que sigui la participació, l’endemà de cada 11-S sempre hi ha alguna veu que s’atreveix a declarar que “el separatismo está  acabado” i es queda tan ample. No. La teoria gandhiana:

  • És la satyagraha, que podria traduir-se com a “fermesa en la veritat”.

  • La satyagraha implica una lluita no violenta, que derrota l’enemic sense odi i sense ferir-lo. (Ho hem llegit bé? Sense odi i sense ferir. Quin gran invent moral i polític..!)

  • La praxis gandhiana és activa, no reactiva.

  • No és una reacció contra una acció de l’adversari, sinó un acte que busca la reacció del poder.

  • Obliga aquest poder a reaccionar d’una manera o altra: a exercir una violència indigna, i posar-se en evidència, o a acceptar la voluntat col·lectiva que se li enfronta.

1.4.2.1.1. L’1-O DE 2017 VA SER UNA  PRIMERA I ENORME  DESOBEDIÈNCIA CATALANA COL·LECTIVA, PERÒ…

L’únic gran acte proactiu que el procés independentista català ha vist i practicat va ser l’1 d’Octubre de 2017. Una desobediència col·letiva. I hi ha un fet constatable molt important: l’endemà de la votació del referèndum ningú va atrevir-se a dir que “el separatismo està acabado”.

L’1 d’octubre de 2017 Catalunya va oferir un exemple de desobediència civil, exercint el dret a vot malgrat les prohibicions i la dura repressió. Va ser un èxit, però insuficient per assolir l’objectiu desitjat, la qual cosa no ho desmereix, ja que tot procés emancipador ha conegut episodis d’èxits i també fracassos o ensopegades dels que cal aprendre. Aprendre i actuar amb rigor quan es pretén assolir objectius que xoquen amb forts obstacles, és una condició indispensable per aconseguir victòries.

Dit això, l’estratègia de la desobediència civil requereix d’unes condicions bàsiques per a la seva eficàcia. Se n’assenyalen algunes que es deriven de les obres més interessants que s’han escrit sobre aquest tema i, sobretot, de l’anàlisi de les millors experiències pràctiques al llarg de la història i que convindria tenir ben present.

  • En primer lloc, l’objectiu que es persegueix amb la desobediència ha de ser clar i tenir, a més, una legitimitat ètica i política contundent; no dispersant-se en massa objectius alhora, ni massa abstractes i, menys encara, contradictoris. L’1 d’octubre de 2017 el objectiu era intel·ligible: votar malgrat la prohibició. Com també ho havien estat els objectius dels que demanaven l’abolició del servei militar obligatori, practicant la insubmissió i l’objecció de consciència.

  • També cal tenir un suport suficient, proporcional al propòsit perseguit. No és el mateix el que es necessita per canviar una llei puntual o abolir una norma concreta, que per al reconeixement del dret a l’autodeterminació o, encara menys, per a la creació d’un estat independent. És calgut haver deixat de fer confuses trucades a una suposada implementació de la República catalana, sense explicar com es pensa fer quan no hi ha una majoria clara que la vulgui implementar i menys encara de forma unilateral.

 

 

Per tant, una característica necessària és traçar una estratègia basada en el rigor, lluny de la retòrica estèril. En aquest sentit, cal:

 

 

 

  • Interpretar bé el context real, buscar tots els suports possibles, a l’interior del propi territori i a l’exterior, i les complicitats que limitin la capacitat repressiva de l’adversari;

  • Tenir present la correlació de forces. I, per descomptat, ser conscient de si la població crida a la desobediència està preparada i predisposada, suportant les conseqüències possibles, que cal explicar. A Sud-àfrica, com a l’Índia, Gandhi les explicava sempre abans d’iniciar una campanya, i també com afrontar-les. Això exigeix ​​disposar dels lideratges adequats i de les persones necessàries i preparades per organitzar i animar les campanyes.

 

1.4.2.1.2. LES PREGUNTES DE GANDHI I DE CLAUSEWITZ ALS INDEPENDENTISTES CATALANS SOBRE L’ACCIÓ ESTRATÈGICA MANIFESTADA I COL·LECTIVA DE LA DESOBEDIÈNCIA

Segurament,

 

  • Gandhi hauria preguntat als independentistes:

– Esteu disposats a arribar fins a les últimes conseqüències de la satyagraha…? O sigui, a assumir que l’enemic pugui causar estralls físics entre la població, i molt dolorosos.

– Teniu prou massa de maniobra…? O sigui, prou gent disposada a posar en pràctica la satyagraha.

1.4.2.2. CARL VON CLAUSEWITZ

Clausewitz desenvolupa el concepte de “centres de gravetat”. És a dir, el lloc més sensible de l’enemic, i al qual s’haurien d’adreçar els cops per dislocar-lo i fer que es rendeixi.

Un altre cop l’espanyolisme va llegir malament Carl Von Clausewitz: va creure que el centre de gravetat independentista eren els seus líders. Error. Empresonar-los només va servir perquè guanyessin vots. Però quin és el centre de gravetat espanyolista a Catalunya? Indubtablement, les seves institucions.

És possible que ja hagi passat allò que Clausewitz en deia el “moment culminant”: imaginem-nos que el 3-O de 2017, en lloc d‘una vaga general, s’hagués convocat una acció satyagraha a escala nacional: la història catalana potser seria una altra.

Gandhi no hauria dubtat com procedir:

  • Hauria enviat dotzenes de milers de voluntaris, pacífics i desarmats, a envoltar els edificis dels principals organismes estatals a Catalunya. Centenars de milers, si calia. O més. I amb ell, al capdavant.

  • I hauria presentat un ultimàtum: o el Govern convocava un referèndum o les multituds ocuparien pacíficament els edificis. Això situaria el govern espanyol davant d’un dilema tan previsible com insoluble. Només podria fer dues coses:

– Disparar, i causar així una matança horrible, o…

– Renunciar al control del territori i concedir la independència de facto.

  • En ambdós casos perdia el’Estat espanyol perdria.

I, en realitat, és molt dubtós que Madrid obrís foc: a l’Europa del segle XXI, la sang és políticament injustificable. Ni tot el furor nacionalista espanyol justificaria una massacre de ciutadans indefensos que, al capdavall, ni tan sols demanaven la independència, només votar-la. Votar…!

Però el fet és que els dirigents catalans no van fer res d’això. Ni abans ni després de l’1-O de 2017. Encara més: una acció semblant ni tan sols estava en el seu horitzó intel·lectual, estratègic o emocional. I la gran pregunta és: per què no?

 

 

  • La primera idea que ens ve al cap és que les classes dirigents catalanes han estat tradicionalment porugues…, i que han volgut mantenir la tradició. Però no és el cas: el fet, irrefutable, és que els líders polítics de l’1-O són a la presó i a l’exili.

  • La segona explicació és més planera: que ni s’ho van plantejar perquè, en realitat, els dirigents polítics no eren com les seves bases socials.

  • Però hi ha una tercera explicació encara més convincent: que no s’ho van plantejar perquè sí que eren com les seves bases.

1.4.2.3. ENTRE CLAUSEWITZ I GANDHI. HAURÀ PASSAT EL «MOMENT CULMINANT» PER A CATALUNYA…?

És possible que ja hagi passat allò que Carl Von Clausewitz en deia clarament com el “moment culminant” perquè imaginem-nos que el 3-O de 2017, en lloc d‘una vaga general, s’hagués convocat una imparable acció de satyagraha a escala nacional. La història catalana potser seria una altra. Tanmateix, la tropa de Gandhi la formaven milions d’indis que no tenien res a perdre. En canvi:

  • L’independentisme el formem la classe mitjana catalana, amb hipoteca, dos fills i subscrits al diari ARA. (O a La Vanguardia, encara…!) Gent així, gent orgullosíssima que a les seves manis no es llenci ni un paper fora de les papereres, estaria disposada a posar-se davant d’un tanc de vuitanta tones?

  • L’independentisme ha demostrat que és molt bo en l’organització de multituds, distribuint samarretes de coloraines i fent càntics massius. Però una república no es guanya amb performances.

Quan es pensa en el gruix de la massa independentista, ens ve al cap una anècdota dels anys vint del segle passat. Poc després del triomf de la Revolució Russa, un grup de comunistes alemanys va anar a l’URSS. L’instructor  ho explica a Lenin:

“Ahir els camarades alemanys van fer un exercici que consistia a prendre a l’assalt una estació de tren. Tot va anar molt bé: van ocupar els llocs clau de l’andana, es van apoderar dels vagons i la locomotora amb una disciplina admirable i una execució perfecta. Però em sembla que no acaben d’entendre l’esperit revolucionari”.

Lenin li pregunta per què. I l’instructor li’n contesta:

“Perquè abans d’entrar a l’estació van fer cua, perfectament arrenglerats, per comprar els bitllets”.»

S’obvia l’explicació de la resposta i es dóna per entesa suficientment. Una revolució no es pot dur a terme amb tanta exemplaritat, sense haver tirat cap paper al terra…! Sense cap comentari, doncs…! I com que hem començat aquest punt parlant de viatges llargs, en trobar-nos ara en una estació d’aturada, cal pensar i determinar si deixem passar el proper tren, si n’esperem un altre que ens porti a un lloc sense destí o decidim, de totes totes, agafar-ne un que ens traslladi a l’estació termini de l’objectiu final que pretenem.

 

2.1. L’ORIGEN DE L’ESTRATÈGIA DE LA «NO-VIOLÈNCIA»

L’origen de l’estratègia de la «no-violència» s’origina de l’experiència del moviment d’independència de l’Índia i els ensenyaments de Gandhi (que ell designava satyagraha) que al seu torn es va inspirar en Lev Tolstoi, Henry David Thoreau i Percy Bysshe Shelley (tot i que a aquest últim, Gandhi no el menciona). 

Entre els teòrics hi trobem:

Entre els practicants de la resistència pacífica podem esmentar Leo Tolstoy, Mohandas Gandhi, Andrei Sakharov, Martin Luther King, Jr, Václav Havel, i Lech Wałęsa.

2.1.1. LA «SATYAGRAHA» DE MAHATMA GANDHI

Si bé la «no violència activa» es va originar metodològicament amb Gandhi a l’Índia, ell la va denominar «satyagraha», (en sànscrit: सत्याग्रह satyāgraha), traduït lliurement com la «força de l’ànima»o la «força de la veritat» que una particular filosofia i una pràctica dins de la categoria més àmplia generalment coneguda com a resistència no-violenta o resistència civil.

 

 

 

Es poden esmentar múltiples promotors d’aquesta metodologia de lluita, entre els a presidents i gent que han estat Premis Nobel pels seus esforços, entre d’altres:

 

 

 

 

  1. Les línies filosòfiques principals de la «satyagraha» queden resumides en les afirmacions següents:

    • La «satyagraha ess tradueix com la “fermesa en la veritat”.

    • La «satyagraha implica una lluita no violenta, que derrota l’enemic sense odi i sense ferir-lo. 

    • La «satyagraha suposa una no-violència activa, però no reactiva. Espera que sigui el contrincant qui es desfermi.

    • La «satyagraha no és una reacció contra una acció de l’adversari, sinó un acte que busca la reacció del poder.

    • La «satyagraha obliga a aquest poder a reaccionar d’una manera o altra: a exercir una violència indigna, i posar-se en evidència, o a acceptar la voluntat col·lectiva que se li enfronta.

2.1.2. ESDEVENIMENTS ANTERIORS A LA LLUITA DE MAHATMA GANDHI

Segons la “Comunitat per al desenvolupament humà de l’Argentina”, es poden esmentar, abans i després de la lluita de Gandhi, els següents fets:

 

 

 

    • La Vaga dels Plebeus: Al 494 abans de J.C., van decidir retirar-se a la Muntanya Aventino, negant-se així a assumir les tasques a les que tenien obligació a la ciutat. Aquesta acció de no-cooperació va concloure amb un acord; La Llei de les XII Taules, 7 que va millorar d’una manera important l’estatut de la plebs a la ciutat romana. (Veure Secessio plebis)
    • Israel al 26 després de J. C. poble israelita va fer una protesta molt vigorosa, però sense violència, contra el pla de Ponç Pilat per plantar imatges idolatres de les àguiles de Júpiter al Temple de Jerusalem. Aquesta acció de desobediència civil va tenir un gran èxit.
    • Hongria 1867: Els hongaresos aconsegueixen arrencar la seva autonomia a Àustria per mètodes d’acció no-violenta.
    • Finlàndia, 1905: Els Finlandesos van aconseguir una relativa independència de la Rússia Tsarista, després d’una vaga general i d’accions no-violentes i de no-col·laboració.
    • Índia i Pakistan: El 1940 s’inicia la fase final de la gran acció i campanya de Gandhi a l’Índia. Amb una clara, intel·ligent i organitzada estratègia de lluita no-violenta, posa en escac a un dels grans imperis de l’època i aconsegueix l’alliberament de l’Índia i el Pakistan.
    • El Salvador: El 1944 es va donar un fet poc conegut, el dictador Martínez va ser obligat a dimitir i a fugir a l’estranger per mitjà d’una acció organitzada totalment mitjançant la metodologia de la No-Violència Activa. Un fet extraordinari que no s’ha tornat a repetir en aquesta nació.
    • Estats Units: El 1955, el reverend Martin Luther King inicia la campanya contra el segregacionisme racial per mitjà de la ‘no-violència’, trucant a boicots (com el dels autobusos a Montgomery, Estat d’Alabama) i altres accions polítiques no violentes (assegudes, ocupacions de cafeteries segregades, els viatges de la llibertat, etc.), obtenint resultats concrets en benefici de la població afroamericana d’aquest país. Posteriorment s’uniria al moviment contra la guerra del Vietnam, fins al seu assassinat.
    • Moviment contra la Guerra del Vietnam: Va ser el primer moviment que va aplicar amb èxit la noviolència contra la guerra a EE. UU., Després de Thoreau, en general (excepte incidents violents aïllats) el moviment va aplicar en forma massiva i exitosa la desobediència civil a través de marxes, preses d’edificis públics i manifestacions multitudinàries, principalment d’estudiants universitaris. Aquest moviment va comptar amb el suport de famosos artistes internacionals com John Lennon entre d’altres. Malgrat el seu caràcter pacífic, el moviment va suportar repressions violentes, entre les quals es destaca la Massacre de la Universitat Estatal de Kent.
    • Portugal: El 1974, l’exèrcit i poble lusità es alzaronn pacíficament contra la dictadura d’António de Oliveira Salazar en la coneguda com Revolució dels clavells.
    • Xile: El 1978 el sindicalista de 80 anys, Clotari Blest, s’encadena a les reixes de l’ex-Congrés Nacional amb un grup de dones de presos polítics com a forma de protestar contra la política repressiva de la dictadura militar del general Augusto Pinochet.
    • Polònia: El 1980, Lech Wałęsa, juntament amb el sindicat Solidaritat inicia una vaga a la qual després se sumarien tots els sindicats independents, el que va derivar en una campanya, per la no violència activa, que va posar fi al règim comunista a Polònia. 
    • Espanya: El 2017, la policia nacional i la Guàrdia Civil van carregar contra els votants que van obstaculitzar l’entrada i intervenció dels col·legis electorals durant el referèndum d’independència de Catalunya de l’1 d’octubre. Els votants van fer ús de la resistència pacífica, per mantenir els col·legis oberts i exercir el seu vot.


2.2. ESDEVENIMENTS POSTERIORS A LA LLUITA DE MAHATMA GANDHI

Actualment hi ha moltes organitzacions que apliquen la no violència entre les que es destaquen les organitzacions contra la Guerra de l’Iraq, el Moviment Internacional de Solidaritat. També hi ha les organitzacions socials, de diferents països, que realitzen noviolència per a l’assoliment dels seus objectius.

 

 

 

3.1. ESTRATÈGIES: LA NO-VIOLÈNCIA, LA RESISTÈNCIA PASSIVA NO-VIOLENTA I LA DESOBEDIÈNCIA CIVIL

 

 

 

 

 

3.1.1. PRIMERA ESTRATÈGIA: «LA NO-VIOLÈNCIA», EN GENERAL

La no-violència és una filosofia i l’estratègia per al canvi social que rebutja l’ús de la violència.

La no-violència és tant una ideologia com una pràctica eticopolítica que:

    • Rebutja l’ús de la violència i l’agressió, en qualsevol de les seves formes.

    • S’oposa a l’ús de la violència com a mitjà (mètode de protesta, pràctica de lluita social, o com a resposta a la mateixa violència) i com a fi (per exemple, per aconseguir un canvi social o canvi polític perquè considera que tot acte violent genera més violència).

    • Tracta de buscar una opció alternativa que pretén «humanitzar» la societat, apostant i valorant el poder de la vida.

Des d’aquesta perspectiva, l’obtenció dels èxits en la lluita social és possible perquè considera que el poder dels governants no és etern ni indestructible sinó que depèn del suport social | consentiment de la població. L’acció no violenta busca disminuir aquest poder, quan considera que s’exerceix injustament, retirant el consentiment i la cooperació.

 

3.1.1.1. DIVSERSOS MÈTODES PER A LA PRÀCTICA DE LA «NO-VIOLÈNCIA»

Els que practiquen la no-violència poden utilitzar diversos mètodes:

 

 

 

    • Campanyes per al canvi social,

    • La comunicació dirigida a través de mitjans de comunicació.

La no-violència està sovint vinculada amb el pacifisme però són fonamentalment diferents. El pacifisme rebutja l’ús de la violència com una decisió personal per raons morals o espirituals, però no implica una inclinació cap al canvi sociopolític. La no-violència, d’altra banda, pressuposa la intencionalitat del canvi social o polític com una raó per al rebuig de la violència.

Una persona pot advocar per la no-violència en un context específic, mentre que propugna la violència en altres contextos.

 

 

3.1.1.2. ORIGEN DE L’ESTRATÈGIA DE LA «NO-VIOLÈNCIA»

S’origina de l’experiència del moviment d’independència de l’Índia i els ensenyaments de Gandhi (que ell designava satyagraha) que al seu torn es va inspirar en Lev Tolstoi, Henry David Thoreau i Percy Bysshe Shelley (tot i que a aquest últim, Gandhi no el menciona). 

Entre els teòrics hi trobem:

 

 

Entre els practicants de la resistència pacífica podem esmentar Leo Tolstoy, Mohandas Gandhi, Andrei Sakharov, Martin Luther King, Jr, Václav Havel, i Lech Wałęsa.

 

 

3.1.2. SEGONA ESTRATÈGIA: «LA RESISTÈNCIA PASSIVA NO-VIOLENTA»

La resistència no-violenta és la pràctica sociopolítica d’aconseguir els objectius a través de:

 

 

 

    • La no cooperació econòmica i política i

    • Altres mètodes sense fer ús mai de la violència.

La resistència «no-violenta», «desobediència no-violenta», «acció no-violenta», «no-violència activa» o «resistència pacífica» és:

    • Una tàctica de protesta relacionada a la desobediència civil que propugna l’assoliment d’un canvi polític, social o cultural sense necessitat de l’ocupació de la violència.

    • A la pràctica s’utilitza per a protestes simbòliques i actes de no-cooperació en les àrees polítiques i econòmiques.

En anglès aquesta doctrina de lluita és usualment coneguda com «no-violència» o «nonviolence», però algunes organitzacions de parla hispana prefereixen usar el terme «no violència activa» per diferenciar-ho d’una actitud de passivitat (resistència passiva: només negar-se a fer alguna cosa indicat des del poder convencional o un govern).

En general, la no-violència s’orienta cap a comportaments que no són habituals en les maneres i costums de la població. Es tracta de:

    • Provocar l’atenció a través de la sorpresa.

    • Afirmar la disconformitat amb una pràctica que es considera injusta.

    • Utilitzar “actes d’omissió” (on es rebutja realitzar accions socialment acceptades o d’obligat compliment per llei o normativa) o “actes de comissió” (quan, per contra, es realitzen accions contràries al costum o prohibides) o una combinació de ambdues pràctiques.

 

3.1.2.1. FORMES DE «RESISTÈNCIA NO-VIOLENTA»

Les formes de la «resistència no-violenta» són molt variades i inclouen, per exemple:

    • La guerra d’informació (editant fulls volants a periòdics),

    • Lobbying per implicar la comunitat, la resistència a la imposició,

    • La lluita via diplomàtica,

    • El sabotatge sense fer danys a les persones,

    • Els piquets pacífics de vaga,

    • El refusar recompenses o honors o

    • La vaga general entre altres.

Tot i que les experiències històriques sobre la resistència no violenta són tan antigues com les societats humanes, la «resistència no-violenta» moderna es deu a l’experiència del moviment d’independència indi i els ensenyaments de Gandhi (que ell, com hem vist, designava «satyagraha») qui al seu torn es va inspirar en Leon Tolstoi i Henry D. Thoreau, i bàsicament comprendria alguns d’aquests elements en el procés: 

  • Resistència ètica, moral, religiosa, ideològica (originalment la ‘no-resistència’, no resistir-se al mal causant de la injustícia).

  • Intentar la Negociació i fins i tot l’arbitratge.

  • Preparació, entrenament i conscienciació del grup (rebel) per a l’acció directa.

  • Agitació i peticions concretes de canvi i transformació del règim o sistema polític-social.

  • Emissió d’un ultimàtum (dirigit a l’oponent o opressor). 

  • Mesures de boicot econòmic i mesures de vaga. 

  • No cooperació o no col·laboració política (per exemple amb les autoritats). 

  • Formes d’acció directa o intervenció noviolenta com la Desobediència civil

    Creació d’institucions paral·leles (com la usurpació de les funcions de govern). 

  • Desafiament total amb la creació d’un Govern paral·lel. 

3.1.2.2. GANDHI I ELS MÈTODES DE RESISTÈNCIA

Aquestes mesures Gandhi les va aplicar i dirigir durant les seves accions per la independència de l’Índia del poder imperial británico i les mateixes han estat modificades per altres dirigents pacifistes que van usar la no violència activa i la desobediència civil com a mètodes per aconseguir canvis en les seves societats.

Cada lluita particular, en la història, ha cobrat les seves pròpies característiques i formes, però totes segueixen en gran mesura els ensenyaments de Gandhi sobre la no violència activa. L’aplicació d’aquest mètode implica avantatges i limitacions que requereixen un estudi profund del mateix.

 

 

3.1.3.  «LA DESOBEDIÈNCIA CIVIL» 

 

La desobediència civil és el rebuig actiu d’una persona o grup de persones a obeir certes lleis, demandes i ordres d’un govern, o d’un poder internacional d’ocupació.

 

 

    • La desobediència civil es defineix sovint com a no violenta per ser anomenada desobediència civil.

    • La desobediència civil és, de vegades, equiparada a la resistència no violenta.

La desobediència civil pot definir-se com «qualsevol acte o procés d’oposició pública a una llei o una política adoptada per un govern establert, quan l’autor té consciència que els seus actes són il·legals o de discutible legalitat, i és duta a terme i mantinguda per aconseguir uns fins socials concrets«.

Perquè un acte es classifiqui com de desobediència civil, es necessita:

    • Que l’acció es faci públicament,

    • Que sigui il·legal o que així ho classifiqui el poder, i

    • Que al mateix temps qui cometi el suposat delicte estigui conscient de les seves accions i motius.

3.1.3.1. DIFERENTS DESCRIPCIONS DE DESOBEDIÈNCIA CIVIL

Podem mostrar diferents descripcions de desobediència civil:

    • La desobediència civil és una forma de dissidència política consistent «en una fallida conscient de la legalitat vigent amb la finalitat no tant de buscar una dispensa personal a un deure general de tots els ciutadans, sinó de suplantar la norma transgredida per una altra que és postulada com més d’acord amb els interessos generals. Interessos que, no obstant això, han de ser identificats a través d’un procediment democràtic de formació de la voluntat «.
    • En altres casos la desobediència o desobediència civil es defineix com «l’acte de no acatar una norma de la qual es té obligació de compliment».
    • La desobediència civil pot definir-se com «qualsevol acte o procés d’oposició pública a una llei o una política adoptada per un govern establert, quan l’autor té consciència que els seus actes són il·legals o de discutible legalitat, i és duta a terme i mantinguda per aconseguir uns fins socials concrets».

Perquè un acte es classifiqui com de desobediència civil, es necessita: 

 

 

 

 

 

    • Que l»acció es faci públicament,

    • Que sigui il·legal o que així ho classifiqui el poder, i

    • Que al mateix temps qui cometi el suposat delicte estigui conscient de les seves accions i motius.

Una altra forma de definir la desobediència al Dret (encara que en el fons amb un sentit similar), seria la proposada per Marina Gascón:

«Entenc per desobediència civil en sentit ampli aquelles formes d’insubmissió al Dret motivades per consideracions polítiques o morals que, tot i això il·lícites, guarden una mínima lleialtat constitucional, és a dir, accepten el sistema de legitimitat democràtic com el més correcte per a l’adopció de les decisions col·lectives».

L’activista Nina Paley creà el terme «desobediència intel·lectual» per referir-se a una forma de la desobediència civil que consisteix en un comportament jurídic i econòmic contra les pràctiques reguladores de la propietat intel·lectual.

3.1.3.2. ABAST DEL TERME «CIVIL» EN LA DESOBEDIÈNCIA CIVIL

    • En primer lloc, el terme «civil» fa referència als fins perseguits pels activistes: són finalitats polítiques, de canvi social. La desobediència civil és una acció deliberada i intencional. El progrés moral o polític es perceben com la conseqüència, com l’efecte buscat pels desobedients. 
    • En segon lloc els desobedients actuen per motius morals. Consideren que les normes que rebutgen són normes arbitràries o odioses, que repugnen a la consciència del ciutadà. La desobediència civil és una expressió de responsabilitat personal per la injustícia, reflecteix el compromís de no col·laborar ni sotmetre a pràctiques i normes injustas.
    • En tercer lloc, la desobediència civil és sempre pública i oberta. Els activistes busquen influir no només en els seus governants, sinó també (i sobretot) en l’opinió pública. Per això la desobediència civil sol ser, així mateix, col·lectiva, i no individual. La publicitat és un mitjà de persuasió, i no de coacció. És en aquest sentit que ha pogut dir-se (Rawls, Habermas) que la desobediència civil és una forma de discurs públic, amb una funció pedagógica.
    • En quart lloc, els desobedients estan disposats a assumir les conseqüències legals dels seus actes, i a acceptar el càstig previst per a ells. Qui accepta pacífica i disciplinadament la sanció que comporta el seu comportament il·legal està afirmant amb això el seu respecte pel conjunt de l’ordenament constitucional i per les regles del joc democràtic. L’acceptació voluntària del càstig serveix, a més, per diferenciar la desobediència moralment motivada de la infracció interessada o oportunista.
    • En cinquè lloc, la desobediència civil és pacífica i no violenta. Aquesta condició s’ha d’entendre com una voluntat de minimitzar els danys i de restringir l’ús de la força en tot el possible. L’ús descontrolat i massiu de la força física és incompatible amb la desobediència civil.

3.1.3.3. EL VALOR DE LA «DESOBEDIÈNCIA CIVIL» DES DE DIFERENTS ANGLES: EL NEGATIU I EL POSITIU

 

 

 

 

3.1.3.3.1. L’ANGLE NEGATIU DE LA «DESOBEDIÈNCIA CIVIL»

«Els actes de desobediència civil són part d’un estat de dret democràtic que es desenvolupen en societats madures«, que aconsegueixen crear conflictes deixant saber que les lleis i institucions que estan establertes legalment poden fallar en algun moment. Això obre espai a la creació d’interpretacions diferents de les existents, que intenten exposar perquè siguin considerades justas. Des de la perspectiva de la desobediència civil, és discutible l’opinió que tot acte que vagi en contra de la llei és sempre un acte il·legal que mereix ser castigat.

Potser una de les raons per les quals el tema de la desobediència desperta la sensibilitat i suspicàcia de molts sectors, especialment d’aquells vinculats als diferents àmbits del poder.

3.1.3.3.2. L’ANGLE POSITIU DE LA «DESOBEDIÈNCIA CIVIL» 

Tot i que la desobediència civil es pot considerar una expressió de menyspreu per la llei, Martin Luther King Jr. va considerar que la desobediència civil era una mostra i una pràctica de reverència per la llei, ja que:

«Qualsevol home que trenqui una llei que la consciència li diu que és injusta i accepta voluntàriament la pena per quedar-se a la presó per despertar la consciència de la comunitat sobre la injustícia de la llei és en aquest moment expressant el màxim respecte a la llei.»

    • En una de les seves formes, a l’Índia, és coneguda com l’ahimsa o satyagraha i considerada com la compassió en la forma de desacord respectuós.

    • Una de les seves primeres implementacions massives va ser duta a terme pels egipcis contra l’ocupació britànica a la revolució del 1919.

Recordem els punts principals que abasta la «ahimsa o satyagraha»:

    • La «satyagraha ess tradueix com la “fermesa en la veritat”.

    • La «satyagraha implica una lluita no violenta, que derrota l’enemic sense odi i sense ferir-lo. 

    • La «satyagraha suposa una no-violència activa, però no reactiva. Espera que sigui el contrincant qui es desfermi.

    • La «satyagraha no és una reacció contra una acció de l’adversari, sinó un acte que busca la reacció del poder.

    • La «satyagraha obliga a aquest poder a reaccionar d’una manera o altra: a exercir una violència indigna, i posar-se en evidència, o a acceptar la voluntat col·lectiva que se li enfronta.

La desobediència civil és una de les moltes maneres en què les persones s’han rebel·lat contra les lleis injustes. S’ha utilitzat en els moviments de resistència no-violenta, de forma molt ben documentada com, per exemple, en:

En 1549, Étienne de La Boétie es qüestionava perquè els pobles obeïen les normes a Discurs de la servitud voluntària.

Després de la massacre de Peterloo de 1819, el poeta Percy Shelley va escriure el poema polític de La màscara d’Anarquia, després i en aquell mateix any, i que comença amb les impactants imatges de les formes injustes de l’autoritat del seu temps, i després s’imagina com podria ser una forma radicalment nova d’acció social. És potser la primera declaració moderna del principi de protesta no-violenta. Una versió va ser recollida per:

 

 

 

La resistència passiva de Gandhi va ser influenciada i inspirada per la no-violència de Shelley en la protesta i l’acció política. En particular, és sabut que Gandhi solia citar Masque of Anarchy de Shelley a un públic ampli durant la campanya per una Índia lliure.

En l’assaig de Thoreau de 1849 La desobediència civil, originalment titulada «Resistència al govern civil«, la idea motriu de l’assaig va ser el de l’autosuficiència, així un no necessàriament ha de lluitar físicament contra el govern per una injustícia que aquest fa, però està obligat a no donar-li suport. Aquest assaig ha tingut una gran influència després en molts practicants de la desobediència civil. En l’assaig, Thoreau va explicar les seves raons per negar-se a pagar impostos com un acte de protesta contra l’esclavitud i contra la guerra mexicana-estatunidenca.

4.1. LA RESISTÈNCIA PACÍFICA DE L’INDEPENDENTISME CATALÀ

A través de la xarxa social i davant de la imminent sentència de la Causa especial 20907/2017 contra l’independentisme català, la societat civil catalana es prepara per a la protesta si és que reaqlment la sentència esdevé condemnatòria.

L’organització de les protestes se centra, entre d’altres entitats, en les que ofereix Instagram, Telegram, WhatsApp, Twitter, Facebook:

4.1.1. L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA

Què haurem de fer quan surti la sentència…?:

  • Una aturada immediata
  • Molta atenció a les convocatòries a través de les xarxes
  • Les concentracions de tarda
  • Les marxes per la llibertat

Per tal de fer el seguiment de totes les activitats programades per L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA de cara als dies posteriors de saber-se’n la sentència de la Causa especial 20907/2017 de la Sala Segona del Tribunal Suprem contra l’independentisme català en les persones de 12 acusats -Oriol Junqueras, Jordi Turull, Raül Romeva, Josep Rull, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Meritxell Borràs, Carles Mundó i Santi Vila-, cal prèmer la fotografia que s’hi acompanya, així com el concepte acolorit d’aquest text on hi ha insertat el web de la institució.

4.1.2. L’ÒMNIUM CULTURAL

Per tal de fer el seguiment de totes les activitats programades per L’ÒMNIUM CULTURAL de cara als dies posteriors de saber-se’n la sentència de la Causa especial 20907/2017 de la Sala Segona del Tribunal Suprem contra l’independentisme català en les persones de 12 acusats -Oriol Junqueras, Jordi Turull, Raül Romeva, Josep Rull, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Meritxell Borràs, Carles Mundó i Santi Vila-, cal prèmer la fotografia que s’hi acompanya, així com el concepte acolorit d’aquest text on hi ha insertat el web de la institució.

4.1.3. EL TSUNAMI DEMOCRÀTIC

Per tal de fer el seguiment de totes les activitats programades pel TSUNAMI DEMOCRÀTIC (tot i que no disposa un web propi) de cara als dies posteriors de saber-se’n la sentència de la Causa especial 20907/2017 de la Sala Segona del Tribunal Suprem contra l’independentisme català en les persones de 12 acusats -Oriol Junqueras, Jordi Turull, Raül Romeva, Josep Rull, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Meritxell Borràs, Carles Mundó i Santi Vila-, cal prèmer la fotografia que s’hi acompanya, així com el concepte acolorit d’aquest text on hi ha insertada la informació adient pel que fa a aquesta plataforma.

Aquests dies que venen ens caldrà generar moltes confiances. La repressió fa que fins al dia de la sentència no puguem explicar-nos com ens agradaria, però hem intentat respondre de manera sincera algunes de les preguntes que ens han arribat:

Els partits i/o les entitats estan darrera del Tsunami…?

No. som una xarxa ciutadana. Hi ha gent que forma part d’espais polítics i d’altra que no: no s’ha demnat carnet d’afiliació  a ningú ni cap direcció ens teledirigeix. Només se’ls ha informat puntualment.

Per què diem que serem intermitents…?

L’Estat pot aguantar un 1-O…? Sí. Diversos…? No. Proposarem un encadenat d’accions contundents i coordinades que, com han demostrat els recents moviments no-violents del món, són més efectives que una de sola sostinguda.

Per què diem que pot durar mesos o anys…?

Tant de bo duri dies o setmanes, però hem après que posar terminis és jugar amb les expectatives. Això pot generar frustració. No mentir vol dir explicar que pot durar més, com qualsevol procés d’emancipació nacional. La força de la gent…!

La gent no està disposada a deixar-ho tot per aturar el país…!

La gent té realitats diverses en el seu dia a dia. Però…, i si trobem la manera de saber quan i on està disposat a manifestar-se cadascú…? Hem trobat la manera de fer-ho. El carrer serà casa nostra a partir d’ara. Fins a guanyar…!

Enviarem la gent a casa…?

En cap cas. Cadascú és lliure de manifestar-se quan vulgui, però ens caldrà molta intel·ligència i coordinació col·lectiva per transformar cada acció en una victòria. I això vol dir, també, preparar-nos per a la propera al cap de pocs dies. Els moviments no-violents recents demostren que s’és més efectiu d’aquesta manera.

Quan comencem…?

En el moment que surti la sentència explicarem els primers passos. Serà una resposta immediata.

Guanyarem…?

No ho sabem, però ens hem preparat i tenim una sorpresa que al final del dia de la sentència desvetllarem. Tot deprendrà de la força de la gent. Anem a totes…!

Fareu més cançons…?

Estem pendents que Rosalia compongui «Fucking Tsunami Man»…!

El dia 14 d’octubre de 2019 comença un cicle de desobedièncias civil no violenta on el poder rau en «La força de la gent«

Des de mitjans del s. XX la no violencia ha esdevingut una poderosa eina en mans de la població per aconseguir profundes transformacions socials

Tot i això, en el Grup-Link @CATaviSOS 24/7 ha aparegut la informació següent:

Pàgines web del «Tsunami Democràtic» tancades (només a Espanya, de moment) «per disposició jde l’Autoritat Judicial». Podeu utilitzar un VPN, obrir-les mitjançant Telegram o mitjançant el navegador TOR per consultar-les:

– democratictsunami.eu (disponible i allotjada a l’estranger)
– https://s3rrallonga.github.io (no disponible)
– https://tsunamidddd.000webhostapp.com/ (disponible i allotjada a l’estranger)
– tsunamidemocratic.cat (no disponible)
– app.tsunamidemocratic.cat (no disponible)
– tsdem.org (no disponible)
– api.tsdem.org (no disponible)
– app.tsdem.org (no disponible)
– tsunamidemocratic.net (no disponible)
– tsunamidemocratic.com (no disponible)
– app.tsunamidemocratic.com (no disponible)

4.1.4. ELS COMITÈS DE DEFENSA DE LA REPÚBLICA

Per tal de fer el seguiment de mantes diverses activitats programades pels COMITÈS DE DEFENSA DE LA REPÚBLICA (tot i que no disposa d’un web propi) de cara als dies posteriors de saber-se’n la sentència de la Causa especial 20907/2017 de la Sala Segona del Tribunal Suprem contra l’independentisme català en les persones de 12 acusats -Oriol Junqueras, Jordi Turull, Raül Romeva, Josep Rull, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Meritxell Borràs, Carles Mundó i Santi Vila-, cal prèmer la fotografia que s’hi acompanya, així com el concepte acolorit d’aquest text on hi ha insertada la informació adient pel que fa a aquest moviment reivindicatiu de protesta pacífica.

4.1.5. SOBRE LA LLUITA NO-VIOLENTA CONTRA LA SENTÈNCIA

L’actuació repressiva del Reino de España contra l’exercici de drets i llibertats de la ciutadania, confirmada per la sentència contra els líders socials i polítics catalans, posa en evidència el caràcter autoritari d’aquest estat que fa inviable confiar només en la via cívica, pacífica i democràtica seguida fins a l’1 d’octubre del 2017.

Més enllà de la resignació, l’únic camí possible i desitjable per conquerir els drets i llibertats és la lluita no-violenta. Però perquè pugui ser efectiva no n’hi ha prou amb invocar-la ni amb llançar convocatòries en el seu nom sense tenir en compte les seves característiques apreses de nombroses experiències arreu del món.

En un estat formalment democràtic però amb tendències autoritàries cal començar per denunciar la violència estructural que l’estat exerceix amb lleis discriminatòries, amb estructures i decisions judicials, amb polítiques arbitràries. També cal denunciar la violència cultural en criminalitzar la dissidència equiparant-la a les ideologies i règims més negatius de la humanitat. També cal denunciar les accions violentes de les policies, sigui perquè segueixen ordres, sigui perquè estan fora de control.

    • La lluita no-violenta renuncia a tota violència perquè vol aconseguir objectius polítics amb mitjans ètics. No creu que l’espiral de violències sigui efectiva ni coherent amb el país que vol aconseguir.
    • La lluita no-violenta demana acordar uns objectius compartits i una estratègia per aconseguir-los. Aquesta continua sent la prioritat de les organitzacions polítiques i socials. La seva absència desorienta i provoca respostes sense nord.
    • La lluita no-violenta demana aprendre a gestionar la por, la ràbia, la tristesa, la impaciència…, perquè cadascú pugui donar una resposta més intel·ligent que la resposta instintiva que vol provocar les violències estructurals, culturals i repressives.
  • La lluita no-violenta demana unes accions coherents amb aquesta estratègia que canalitzin aquestes actituds intel·ligents, que tinguin objectius concrets, assolibles, que portin a l’objectiu final.

Sabem que la repressió dificulta acordar i gestionar aquesta estratègia, aquestes emocions i aquest tipus d’accions. Però sense avançar en aquests reptes la lluita no-violenta no podrà generar la seva força, que és la força de la gent entrenada, activada i organitzada.

En l’actual context, la crida a la mobilització no pot ser només la crida a accions de carrer que fàcilment permeten construir relats d’enfrontaments i que poden fer confondre qui són els adversaris reals.

L’objectiu de la lluita no-violenta és aconseguir el marc de diàleg entre iguals que permeti trobar una solució política al conflicte. La confrontació no-violenta –amb accions de denúncia, de no cooperació, de desobediència civil, d’exercici de sobiranies– busca forçar aquest diàleg.

 

 

 

 

5.1. EL LLEGAT DE MAHATMA GANDHI PER CLOURE AQUEST ESPAI INTITULAT ESTRATÈGIES DE LA NO-VIOLÈNCIA, LA RESISTÈNCIA PASSIVA NO-VIOLENTA I LA DESOBEDIÈNCIA CIVIL

El 2 d’octubre de 2019 se celebrà el 150è aniversari del naixement del Mahatma Gandhi, una figura que ha sigut central en la majoria de les grans lluites socials del segle XX i també del segle XXI. La celebració, més enllà de revisar des d’una perspectiva històrica i també crítica la seva figura, serveix per plantejar-se:

    • Per què continua sent tan actual el seu pensament…? i

  • Per què tot tipus de moviments socials hi troben un referent, des de l’ecologisme fins a la lluita contra les desigualtats, des del 15-M de l’any 2011 fins al moviment independentista català…?

Gandhi, de fet, és reivindicat també retòricament pels governants, però no és en les esferes del poder ni en la governança mundial on es pot trobar el seu llegat. Al contrari, sembla que anem cap a un món en què cada cop més triomfen:

    • La intolerància,
    • L’ultranacionalisme fanàtic -que precisament va ser el que el va assassinar-,
    • La cursa armamentística o

 

    • L’augment de les desigualtats.

És contra tot el que ell va lluitar. I, a més, no ho va fer amb el lliri a la mà, com es diu ara, sinó amb fermesa i autoritat. Com deia Gandhi, “la no-violència no amaga covardia sinó que és la virtut suprema dels valents”. Ell va tenir clar el que defensava tant pel que fa a la sobirania del seu país com pel que fa a la millora de la societat; era conscient de les injustícies i les combatia amb tots els mitjans al seu abast menys, esclar, el de la violència. Mai, sota cap circumstància, encara que això allargués els processos, encara que aparentment debilités la seva lluita.

A Mahatma Gandhi li va costar presó i penúries, però es va mantenir ferm i va veure com el seu pensament anava calant no tan sols al seu país sinó també entre molts moviments socials del món, el mantenir les seves idees, el desobeir, protestar, rebel·lar-se contra:

  • La colonització anglesa,
  • La discriminació per castes,
  • La intolerància religiosa,

Està clar que no va aconseguir ell sol la independència de l’Índia, i tampoc es pot dir que s’hi arribés de manera no-violenta. Hi va haver molts disturbis i moltes morts, que ell va intentar aturar infructuosament. Efectivament va ser un símbol, però poc del que ell havia proposat es va acabar portant a terme.

És interessant analitzar-ho i mirar-ho ara amb perspectiva:

    • Gandhi venia d’una família de comerciants, però va prendre partit pels desfavorits, per una societat més humana, propera, igualitària. Una aspiració per la qual encara molta gent lluita i treballa.

    • Gandhi, tot i la seva imatge d’asceta, no es va dedicar només a la contemplació sinó que va fer política, activisme, i va liderar una autèntica rebel·lió.

    • Gandhi, encara que el seu pensament a vegades era contradictori, el que no desapareix mai és la seva defensa aferrissada de la no-violència. Encara que costi. Tenia clar que i aquest n´és el seu llegat:

“ELS QUE CREUEN EN LA JUSTÍCIA DE LA SEVA CAUSA HAN DE TENIR UNA PACIÈNCIA IL·LIMITADA”. 

 

 

administrador

Ver todas las entradas de administrador →

Puede que también te guste

(01) PROCÉS INDEPENDENTISTA 2014 – ENTRE LA DIADA DE SANT JORDI I L’ONZE DE SETEMBRE 2014: ÉREM, SOM I SEREM…!

PARLEM DE FEMINISME I PREGUNTEM-NOS: SABEU QUI ÉS EN VÍCTOR CATALÀ…? ANEM-NOS-EN ENTRE LES DARRERIES DEL SEGLE XIX I LA MEITAT DEL SEGLE XX EN COMPANYIA DE LA CATERINA ALBERT…!

(IX) ENCUENTRO «AMIGOS DE D.BOSCO» EN MATARÓ COL·LEGI SANT ANTONI DE PADUA (2013) / (IX) TROBADA COMPANYS DE CURS (1958-1959)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *