Dels mil anys de la nostra història, 700 hem estat sobirans i els últims 300 hem viscut la nostra sobirania sense estat, dins d’un estat -l’espanyol- que ha intentat anihilar la nostra identitat. Durant 300 anys: 

• Hem patit el bombardeig de la capital de Catalunya, Barcelona (1938).
• Hem suportat dues dictadures (1923-1930 / 1939-1975).
• Hem vist com se suspenia “de facto” l’autonomia (2010 / 2017) 
• Hem aguantat com la policia l’1-O de 2017 actuava brutalment sobre una població que només volia votar (2017) amb càrrega policial impensable i desmesurada.
• Hem patit -seguim patint- la venjança i l’escarment de l’Estat espanyol, mitjançant les decisions dels Tribunal Suprem que forçant el dret, manté els presos i líders polítics de l’1-O a la presó, sense que hi hagi encara res orientat a la supressió o reforma de l’anacrònic delicte de sedició i vers a les factibles mesures d’un indult o d’amnistia.

Però, la nostra tenacitat per sobreviure és admirable, una perseverança que en algun moment ens conduirà a recuperar la llibertat i a construir el nostre estat. En aquesta línia del temps, recordem els moments clau d’aquesta nació anomenada Catalunya: els adversos i els esperançadors.

Considerat el pare de la nació, Guifré el Pelós -fundador del Casal de Barcelona– mor en un combat amb els sarraïns. La seva és una d’aquelles figures universals per partida doble, des del punt de vista històric i el llegendari:

• Històricament, Guifré el Pilós va ser un comte que va aconseguir articular un territori entre els Pirineus i la mar Mediterrània, amb capital a Barcelona.
• Llegendàriament, d’altra banda, és un personatge del qual s’explica que, en una batalla en què va ser ferit, un dels reis francs va posar els dits a la seva ferida i els va escampar sobre l’escut daurat del comte. Segons la llegenda, aquest va ser l’origen de la bandera quadribarrada catalana..

1.4.1. EN REFERÈNCIA A LA «HISTÒRIA DE CATALUNYA» DE JAUME SOBREQUÉS I CALLICÓ

Jaume Sobrequés a la “Historia de Catalunya”, de dos volums (2007), el meu amic ha trobat que l’autor escriu en el pròleg “que esta historia está redactada con la voluntad de servir al país”. Tot afegint l’historiador que “la història es una ciencia social y el historiador tiene un compromiso con su país, sirviendo hasta donde sea posible la verdad”.

Arran d’aquestes expressions el meu interlocutor conclou que “queda claro que la verdad no es lo que más le interesa, sino servir al país. O sea, que cuando leo un párrafo de esta historia me pregunto si esto es la verdad, o sólo un apaño como compromiso con su país”.

M’és plaent de remarcar algunes dates biogràfiques, així com d’altres ideològiques del nostre historiador català. I així:

Jaume Sobrequés i Callicó (Girona, 26 de juliol de 1943) és un historiador i polític català.

El 1965 es llicencià en història a la Universitat de Barcelona, i des del 1966 hi va ser professor d’història medieval.

Més tard guanyà la plaça de catedràtic d’història de Catalunya a la Universitat Autònoma de Barcelona. El 1969 fou nomenat conservador de l’Institut Municipal d’Història de Barcelona.

Preocupat per la divulgació de la història de Catalunya i, amb aquesta finalitat, va fundar les editorials Base (1973) i Undarius (1976), per tal d’editar facsímils d’obres històriques catalanes.

El 2008 va rebre la Creu de Sant Jordi. Actualment és president de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Ha estat president de l’Equip Rector de la Universitat Catalana d’Estiu. El dia 19 de setembre de 2010, dóna suport a Artur Mas com a candidat a les eleccions del mes de novembre. El 2012, fou nomenat director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya

Després d’haver donat suport a les consultes sobiranistes, a principis de setembre de 2010 es donà de baixa del PSC, justificant aquesta decisió per l’estancament de la via autonomista i la necessitat d’iniciar un procés cap a la independència de Catalunya.

.

1.4.1.1. EL PENSAMENT DE JAUME SOBREQUÉS I CALLICÓ EN UNA ENTREVISTA A VILAWEB

I de la seva convicció independentista, en tenim una mostra en una entrevista publicada en el número 100 de la Col·lecció Base històrica i que VilaWeb públicà igualment. Així, doncs, vet aquí el seu pensament:

Segons que explicà Jaume Sobrequés a VilaWeb, arran de la publicació del llibre “Cap a la llibertat. La llarga marxa de Catalunya cap a la independència” l’autor “pretén demostrar que el procés reivindicatiu per a mantenir la personalitat de Catalunya s’ha mantingut viu des del 1714 fins avui. Es pot resseguir el cordó umbilical, que no s’ha trencat i, per tant, és una reivindicació que no ha estat vençuda”. I aquesta n’és l’entrevista:

—Sense saber què ha passat durant els tres-cents anys darrers, es pot entendre què passa avui?
—Som on som perquè hi hagué catalans que en moments en què semblava impossible de sobreviure varen creure en el ressorgir de Catalunya, i varen intentar-ho tot per aconseguir-lo. Al segle XVIII trobem els memorials reivindicatius pel retorn a formes confederals; al XIX, amb la Renaixença, recuperem la llengua i el paisatge. I al segle XX hi ha tres grans moments de reivindicació de la sobirania de Catalunya:

• El 1918-19, amb la Mancomunitat, es presenta el primer projecte d’estatut d’autonomia a les corts espanyoles, que és refusat. Vista la impossibilitat d’aprovar-lo, el diputat de la Lliga Francesc Cambó es retira de la cambra.
• Un segon moment és el 1931, amb la República i l’estatut de Núria, que també fou retallat a les corts espanyoles. Després, al 34, amb els Fets d’Octubre, les reivindicacions nacionals acaben amb el president Companys a la presó.
• I el tercer moment és al començament de la transició, quan es reprèn un procés constitucional i s’elabora l’estatut de Sau. Jo vaig formar part de la Comissió dels Vint. L’estatut es va retallar i es va anar erosionant amb lleis com la LOAPA i més. Les retallades de l’autogovern han vingut tant dels governs espanyols de dretes com dels d’esquerres.

—I a l’inici del segle XXI, un nou estatut per a Catalunya també és mutilat a Madrid i progressivament es va buidant de contingut.
—Sí, el 2006 el nou estatut es torna a retallar a les corts espanyoles, però sobretot ens hem de fixar en la sentència del Tribunal Constitucional del 2009, que el torna a amputar. Amb aquest fet comença un nou període, l’actual, que ja no demana autonomia sinó que és un tombant decisiu en l’avenç cap a la independència: el juliol del 2010 es fa la gran manifestació pel dret de decidir, i l’11 de setembre de 2012, un milió i mig de persones surten al carrer amb estelades reclamant la independència. El gener del 2013 el parlament de Catalunya aprova la declaració de sobirania. El llibre s’acaba aquí.

—El pas de l’autonomia a la reivindicació de la independència és un canvi radical. Com l’analitzeu?
—Es posa en relleu un canvi qualitatiu de la mentalitat col·lectiva i té una majoria política. S’ha produït un canvi radical de CiU, que mostra l’avenç nítid i clar cap a la independència. I el procés independentista per primera vegada té un líder clar,  Artur Mas.

—Quina és la tesi del vostre assaig?
—La legitimitat d’un poble no es basa en raons històriques, però no entendre-les ni conèixer-les resta legitimitat. Pensa que no hi havia hagut un moviment independentista en la vida institucional de Catalunya des de feia tres-cents anys. Esquerra Republicana, durant la República, no era un patit independentista. I l’any 1977 només va obtenir un diputat, Heribert Barrera. La transcendència del moment present és que els darrers dos anys, des de la consulta d’Arenys, la independència té una base social majoritària del poble de Catalunya, fet que no havia succeït els darrers tres-cents anys.

—Com ho interpreteu?
—Crec que hem arribat aquí perquè el cordó umbilical de les reivindicacions d’autogovern no s’ha trencat.  Els drets del poble de Catalunya són anteriors a la constitució espanyola. És pitjor el que ha fet el govern del PP avui que les accions de la República dretana que van portar als Fets d’Octubre. La tesi del llibre és ben coneguda: amb Espanya no hi ha res a fer; és una raó que es demostra històricament.

.

1.4.1.2. SOBRE SI “SERVIR AL PAÍS O ESTAR COMPROMÉS AMB ELL” DIFICULTA O IMPEDEIX ASSOLIR L’OBJECTIVITRAT DE L’HISTORIADOR

El meu bon amic infereix que “queda claro que la verdad no es lo que más le interesa, sino sólo servir al país. O sea, que cuando leo un párrafo de esta historia me pregunto si esto es la verdad, o sólo un apaño como compromiso con su país”. I el meu bon amic queda sobtat per les paraules del propi autor quan afirma que “la història es una ciencia social y el historiador tiene un compromiso con su país, sirviendo hasta donde sea posible la verdad”.

Evidentment. Assolir la veritat nua de tot resulta ser una tasca ingent pel que suposa desprendre’s de moltes connotacions de diferents contextos, d’adherències superflues o espúries  i, fins i tot, d’intencionalitats no suficientment clares. Tanmateix, i en tot cas, qui vol ser -a causa d’una trajectòria personal i social prou important- un referent d’honestitat històrica, ha de maldar per aconseguir al llarg de tota la seva investigació històrica les cotes més altes d’objectivitat.

I em pregunto: “Servir al país” està renyit amb la recerca honesta o n’és un impediment…? Crec personalment que “el compromiso con el país” és perfectament compatible en maldar per trobar la veritat “hasta donde sea posible” perquè suposa realitzar una tasca amarada per la deontologia pròpia del treball acurat d’aquest historiador, sense que això inquieti i pugui sensibilitzar dubtes sobre “si esto (el que s’explica històricamernt) es la verdad, o sólo un apaño como compromiso con su país”.

1.4.2. LES OPINIONS HISTORIOGRÀFIQUES D’EN JAUME VIVENS I VIVES, ALGUNS ESCRITS POLÍTICS I LLUR INFLUÈNCIA, AIXÍ COM UNA POLÈMICA AMB N’ANTONI ROVIRA I VIRGILI

El meu bon amic també posa els ulls a la recerca d’un excel·lent historiador, en Jaume Viçens i Vives, i n’escull un significatiu paràgraf que copio tot seguit:

“Desde mediados del s. XIX nos ha molestado que los condes de Barcelona fuesen conocidos en todas partes bajo el nombre de reyes de Aragón, que nuestros bisabuelos guerreros y mercaderes trascendieran a las páginas de la historia extranjera bautizados como aragoneses, que al hablar de nuestra expansión mediterránea se empleara el calificativo de aragonesa. Hemos acudido a los más refinados procedimientos para evitar semejante confusionismo y hemos hablado de Confederación catalano-aragonesa, de Reyes de Cataluña y Aragón, de Conde-Reyes, de Monarcas con una, dos o tres numeraciones, y a mi juicio este infantilismo no sólo nos ha perjudicado molestando innecesariamente a los aragoneses, sino que ha creado un peligroso confusionismo en nuestro espíritu público, ya que hemos puesto en la picota una de las más fecundas soluciones de nuestro intervencionismo en el complejo mundo hispánico”.

.

1.4.2.1. EL LLEGAT DE JAUME VICENS I VIVES PEL QUE FA A L’ESTUDI SOBRE «LA CORONA D’ARAGÓ» I L’EVOLUCIÓ DEL SEU PENSAMENT POLÍTIC ATESES LES CIRCUMSTÀNCIES VISCUDES AL LLARG DE LA SEVA VIDA

No podem obviar la figura de Jaume Vicens i Vives en referència a la seva biografia, el seu pensament polític, el seu valuós llegat, els honors rebuts i, de forma eminent, el contingut de tota la seva obra.

Jaume Vicens i Vives (Girona, 6 de juny del 1910 – Lió, 28 de juny del 1960) fou un historiador, escriptor, catedràtic i editorcatalà. Va ser un intel·lectual inquiet i viatger amb contactes arreu, amb el catalanisme interior i amb l’exterior, amb Josep Pla i amb Josep Tarradellas. El seu fort pragmatisme i una visió integradora li varen permetre d’accedir a figures de diferents ideologies i ser un “home-pont” entre sensibilitats catalanistes i el règim franquista.

En paraules de l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, “Vicens tenia la idea d’una Espanya oberta, moderna, esponjosa, capaç de sumar voluntats i d’acceptar un intervencionisme de Catalunya a Espanya. Tot amb la voluntat que Espanya anés endavant i s’evitessin nous episodis traumàtics”.

La seva obra d’investigació sobre la història del segle xv de la Corona d’Aragó i la figura de Ferran II és considerada de referència obligada. 

Així doncs, pel que fa a la Corona d’Aragó, hi ha una àmplia i acurada bibliografia que Jaume Vicens i Vives, des de l’aportació d’una imatge semblant a un trencaclosques dispers, ens podem donar per satisfets gràcies a la seva obra de recomposició en haver arribat a un grau de claredat en confegir excel·lentment el mapa d’aquesta institució catalano-aragonesa. Fixem-nos-hi en paraules de Jaume Sobrequés i Callicó:

“La Corona d’Aragó va ser una confederació plurinacional i pluriestatal, monàrquica, que es va començar a configurar al segle XII i que va sobreviure fins al principi del segle xviii. Amb el pas dels segles, es va anar enriquint amb la incorporació de nous estats que tenien nivells i graus d’integració de diferent intensitat. El Regne d’Aragó, el Principat de Catalunya i, des del segle XIII, el Regne de València van ser les unitats polítiques que aconseguiren una més gran plenitud política, institucional i jurídica. El Regne de Mallorca, i aquelles entitats mediterrànies incorporades, els segles XIII, XIV i XV, van ser en l’aspecte polític entitats de segon ordre, però no per això de menys pes en determinats períodes de la seva llarga integració a la Corona». Jaume Sobrequés i Callicó, Corona d’Aragó, Reial Corona d’Aragó, Corona Reial d’Aragó i Casa d’Aragó, en el llenguatge polític del segle XV”.

En obrir el link corresponent al contingut de La Corona d’Aragó, hom pot escatir, per a la seva il·lustració històrica, un resum clarificador d’aquesta institució catalano-aragonesa.

.

1.2.2.2. CONTROVERSIA ENTRE DOS GRANS HISTORIADORS: JAUME VIVENS VIVES I ANTONI ROVIRA VIRGILI

I seguint amb en Jaume Vicens Vives, qui m’escriu, m’aporta un document d’una interesantíssima vàlua perquè -fixem-nos-hi-, es tracta d’una controversia entre dos historiadors de gran alçada:

“Entre todos habéis creado una historia de Cataluña falsa en su mayor parte y completamente absurda”. La cita la trobem a “La Veu de Catalunya” del 24 d’agost de 1935 i correspon a un retret de Jaume Vicens Vives a l’Antoni Rovira i Virgili.

.

1.4.2.3. DOS ASSAJOS DE JAUME VICENS I VIVES QUE DETERMINEN EL SEU PENSAMENT POLÍTIC, AIXÍ COM LA INFLUÈNCIA EN D’ALTRES POLÍTICS

Diguem d’entrada que en són dos els assajos de Jaume Vicens Vives que defineixen el pensament de l’historiador:

(1) L’ “Aproximación a la Historia de España” és una obra publicada el 1952 pel centre d’Estudis Històrics Internacionals, on l’historiador va seguir els criteris dels Annales.

L’autor va pretendre disposar d’un llibre de referència per als seus alumnes i deixebles, de forma que fos una mena de

“presentació de la problemàtica general per a abordar la història d’Espanya evitant fàcils estructures ideològiques”.

Aquesta obra junt amb la Notícia de Catalunya publicada dos anys més tard, constitueixen els dos assaigs que aporten una interpretació global de la realitat espanyola i catalana i del perquè de la guerra civil.

.

(2) La “Notícia de Catalunya” on, en forma d’assaig, publicat el 1954 i ampliat el 1960, constitueix una obra que va tenir una repercussió immediata, no exempta de polèmica.

Va ser escrita quan el país patia la dictadura més ferotge de la seva història i va representar una divisa i un clàssic de la moderna historiografia catalana.

Aquest assaig el va escriure perquè “hem de saber qui hem estat i qui som si volem construir un edifici acceptable dins el gran marc de la societat occidental a la qual pertanyem per filiació directa des dels temps carolingis”.

Per en Josep Maria Muñoz, Notícia de Catalunya ha acabat afaiçonant el discurs polític catalanista, particularment el de Jordi Pujol, que reconeix en Vicens Vives un dels homes que més l’han influït. L’editor Eliseu Climent diu que, mercès a Notícia de Catalunya, Joan Fuster va escriure “Nosaltres els valencians”. De fet, l’assaig de Vicens Vives s’havia de dir “Nosaltres els catalans”, però va triar un altre títol per a eludir la censura franquista. Climent també remarca el mestratge de Vicens Vives sobre Joan Reglà, personatge determinant en la recuperació de la memòria històrica del País Valencià.

.

1.4.2.4. LA “VOLUNTAT DE SER” DE JAUME VICENS I VIVES, POT EQUIPARAR-SE A LA MANIFESTACIÓ DE LA IDENTITAT CATALANA DEL “ÉREM, SOM I SEREM”…?

L’obra de Jaume Vicens Vives es tanca amb l’afirmació d’allò que defineix la vida catalana com n’és la voluntat d’ésser:

“El primer ressort de la psicologia catalana no és la raó, com en els francesos; la metafísica, com ens els alemanys; l’empirisme, com en els anglesos; la intel·ligència, com en els italians; o la mística, com ens els castellans. A Catalunya el mòbil primari és la voluntat d’ésser”.

El factor simbòlic més important per definir el concepte de nació és el de la voluntat de se. I, per això mateix trobem pel camí de la història allò que tantes vegades diem i que conforma la nostra identitat:

.

.

1.4.2.5. LA POLÉMICA SUSCITADA ENTRE JAUME VICENS I VIVES I L’ANTONI ROVIRA I VIRGILI SEMBLA QUE ACABA COM EN UNA TAULA D’ESCACS

I sobre la cita trobada a “La Veu de Catalunya” del 24 d’agost de 1935: “Entre todos habéis creado una historia de Cataluña falsa en su mayor parte y completamente absurda”, en referència a Antoni Rovira i Virgili, cal dir que la visió de Jaume Vicens Vives expressada a la seva tesi és obertament crítica amb la tradició historiogràfica del catalanisme. Per aquest motiu, va tenir una polèmica amb Antoni Rovira i Virgili l’estiu de 1935. Vicens considerava que la historiografia derivada de la Renaixença tenia un caràcter amateur i una visió nacionalista interessada, encara que respectava el caràcter universitari de l’obra de Ferran Soldevila.

A la seva carta oberta “La història no es crea, es refà”, Jaume Vicens Vives manifesta “l’orgull d’ésser i sentir-se universitari” i anteposa el paper de l’historiador científic enfront als historiadors romàntics que no deixen “parlar a les dades”, sinó que parteixen d’una concepció nacionalista prèvia. Tanmateix, per la seva banda, Antoni Rovira i Virgili va respondre, des de les pàgines de La Humanitat, que en Jaume Vicens i Vives “no mostrava una sensibilitat catalanesca i que tenia una parcialitat accentuada” a més a més que “feia servir dades inexactes”.

.

1.4.3. AUTORS QUE PRESENTEN MITES I ELEMENTS FALSOS EN REFERÈNCIA A LA HISTÒRIA DE CATALUNYA

1.4.3.1. EL PENSAMENT DE JOSÉ MARIA UBILLOS EN RELACIÓ A LA «SOBERANIA DE CATALUNYA»

I és en José Maria Ubillos qui fa una reflexió que el meu bon amic no deixa de escriure-me-la fil per randa:

“Podemos afirmar que Cataluña nunca ha gozado de soberanía ni ha sido nunca un país independiente, y que sólo ha gozado de autogobierno en dos ocasiones. La primera en la segunda República española, y la segunda con el estatuto de 1979”.

.

1.4.3.2. JOSEP PLA I ELS DUBTES QUE -EN EL CONTEXT DEL SEU TEMPS- LI’N SUSCITA LA HISTÒRIA DE CATALUNYA

I també el meu interlocutor ha anat a espigolar al bagul de Josep Pla i n’ha trobat una perla que serà interesssant de comentar:

“La historia romántica es una historia falsa. ¿Tendremos algún día en Cataluña una auténtica y objetiva historia…?, ¿tendremos una Historia que no contenga las memeces de las historias puramente románticas que van saliendo…?”.

Però de Josep Pla ens interessa principalment endinsar-nos en el seu llegat literari. De fet, va haver de viure durant gran part de la seva vida sota la censura:

• Primer, en la dictadura de Primo de Rivera.
• Després a Itàlia i Alemanya (on va treballar com a corresponsal en l’època d’ascens dels feixismes europeus).
• I, per descomptat, durant el franquisme.

Encara que al principi va simpatitzar amb el règim franquista (el 1940 va escriure que aquest coincidia «amb l’interès general»), només van ser uns mesos. Ràpidament es va mostrar escèptic, especialment per la impossibilitat de continuar publicant en català. I encara que instal·lat sempre en una mena de possibilisme que li permetia de publicar, la infatigable censura franquista l’incomodava profundament (va deixar escrit en un dels seus diaris que era la «pitjor que havia conegut», exercida per «funcionaris del fanatisme») i detestava el menyspreu del règim autoritari per la llengua i la cultura catalanes i la seva obstinada incapacitat per a esdevenir una democràcia, ni que fos «tutelada».

Escriptor incansable, home d’ordre encara que de tarannà liberal, segons la seva manera de veure, la vida és caòtica, irracional, injusta i les ànsies d’igualtat i de revolucions són un «deliri» que provoca mals pitjors que els que volen eliminar.

Conservador i racional, no sent l’acció, encara que sí la sensualitat:

• Bon conversador, fumador empedreït que es feia les cigarretes tot embolicant a mà el tabac.
• Abillat de jove amb un barret tou i més tard amb la seva inseparable boina de pagès, detestava la banalitat, l’afectació cultural (rarament inclou citacions en les seves obres, malgrat ser un gran lector dels clàssics) i «aquells que parlen escoltant-se».

Per tot plegat i per això va escriure: «És molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. En vista de la qual cosa tothom opina». Els seus interrogants sobre la Història de Catalunya no seran, doncs, només una opinió de l’escriptor…?

.

1.4.3.3. VALENTÍ ALMIRALL I EL CATALANISME POLÍTIC ENB ELS SEUS INICIS

Fins i tot se’m proposa a Valentí Almirall, pare del catalanisme polític, perquè no se li oblida de recordar-me que “llama Nación a España, y Región a Cataluña”.

Efectivament, i s’ha de reconèixer que Valentí Almirall en “Lo Catalanisme” publicat el 1886 (amb el subtítol “Motius que el legitimen, fonaments científics i solucions pràctiques)” culmina la seva divulgació doctrinal d’un nou catalanisme anomenat particularisme i l’intent d’organitzar un moviment emancipador a Catalunya.

Però un nou moviment, que mai serà separatista, després del desengany d’en Valentí Almirall davant el federalismeespanyol, amb el que havia trencat a l’anye 1881. I aquí hi trobem la clau de tot els seu discurs catalanista…

I, com en totes les coses, sempre s’ha de tenir present el context biogràfic de les persones per escatir veritablement el per què dels seus pensaments i sentiments. I, des d’aquesta perspectiva ens trobem que el seu  llibre en qüestió:

• Argumenta un particularisme català, que no independentisme, contraposant la concreció i realisme del caràcter català amb l’abstracció i diversitat del caràcter castellà.
• Sosté que la llengua catalana és el vincle d’unitat i cohesió dels catalans.
• Reclama una descentralització basada en regions i comarques en comptes de províncies administratives.
• Defensa un paper de Catalunya com de motor de progrés d’Espanya.
• Diferencia el catalanisme, centrat en les coses de Catalunya, del regionalisme, que utilitza per parlar de les relacions amb altres regions espanyoles, i del particularisme, per definir els principis teòrics científics generals del catalanisme.

.

1.4.3.4. LA PSEUDOHISTÒRIA DE CATALUNYA DE HENRY KAMEN

I en aquest llarg llistat de personalitats no hi pot faltar -segons el meu bon amic- Henry Kamen en el seu llibre “España y Catalunya. Historia de una pasión” perquè n’extrau el següent: “No hay base histórica para apoyar la pretensión separatista de Catalunya. Los que controlan el dinero en esa Comunidad falsean los datos históricos, al igual que Franco creó una historia falsa para su España una, grande y libre. Este pasado histórico ha sido sistemáticamente distorsionado por ideólogos, políticos y periodistas que suelen basar sus discursos en información poco fiable».

Suposo que aquesta reflexió, certament d’un hispanista de renom,  deu ser només una opinió. Caldria investigar sobre les fonts que utilitza i quina relació té amb els historiadors de les obres que, pressumptament assenyala per fer-ne la crítica. Seria de gran ajut conèixer obres i textos concrets per poder-ne contrastar les seves afirmacions.

.

1.4.3.5. LA GENERALITZACIÓ DE JOHN ELLIOTT PEL QUE FA A L’APRENENTATGE DELS ESTUDIANS DE CATALUNYA

Finalment, em trobo amb una perla, resum de tot plegat, ja que proposant-me a John Elliott -qui intenta convencer-me que Catalunya no és una Nació- m’afirma tot generalitzant que “Los jóvenes catalanes están aprendiendo una Historia falsa”. Crec que l’opinió d’aquesta persona pot situar-se a bastament en el gènere literari o recurs d’estil de la hipèrbole. Tanmateix, també en aquest punt seria bo contrastar opinions i fer-ne una avaluació. I encara més, perquè si de veritat hi ha algun text d’historia catalana esbiaixat subjectivament, també el sedàs del propi professorat pot diluir les mancances objectives en impartir la matèria corresponent i promoure un debat enriquidor.

.

.

1.5. LA IDENTITAT DE CATALUNYA ENTESA COM A «NACIÓ»

1.5.1. L’EVOLUCIÓ DEL CONCEPTE «NACIÓ»

El concepte nació ha tingut significats canviants en el transcurs de la història, no sempre sinònims d’estat, regne o país, però generalment identificats amb comunitats amb una identitat pròpia, política o no.

Que Catalunya és una comunitat política nacional des de fa centenars d’anys és un fet indiscutible i documentat:

• Més enllà de situar en el segle XI, quan els comtes catalans trenquen el deure de fidelitat als reis francs, el naixement d’una entitat política independent, Catalunya deixa de ser un topònim per esdevenir una entitat política en seguir un procés de cohesió de diversos segles, com ha passat i passa amb totes les nacions, fruit d’un procés dinàmic i no d’una definició estàtica.
• Entre els segles XI i XIII, doncs, el sentiment de pertinença a un lloc anomenat Catalunya i la identificació dels veïns d’aquest lloc com a catalans va arrelant i consolidant-se, al marge de la consideració jurídica del territori.

.

1.5.2. EL CONCEPTE MODERN DE «NACIÓ». LA NACIONALITAT CATALANA D’ENRIC PRAT DE LA RIBA

Així doncs, el concepte modern de nació, més vinculat a la política i a la pertinença a un país independent, definit aleshores amb un altre terme fluctuant com és estat, arrenca amb les revolucions liberals en el segle XIX com a mínim a tot el continent europeu. Catalunya comença a definir-se ben aviat en relació amb aquest concepte.

La sensació de pertinença a una realitat cultural, social i política amb unes característiques singulars i generalitzables i, en conseqüència, la construcció d’una visió ideal i fixa d’aquesta realitat, arrenca al nostre país a la segona meitat del segle XIX i s’aferma políticament cada cop més en contraposició a la nació espanyola, una eina que els catalans comproven de manera recurrent que no tan sols no serveix per a la seva realització política, sinó que fins i tot posa en perill la seva supervivència com a col·lectiu nacional.

La definició de Catalunya com a nació es pot trobar en diversos escrits de l’últim quart del segle XIX i cristal·litzen en un dels documents fundacionals del nacionalisme modern, “La nacionalitat catalana”, d’Enric Prat de la Riba.

En el transcurs del segle XX la ciutadania catalana ha anat validant el seu sentiment nacional de manera reiterada tot i els atacs, sovint amb voluntat d’extermini o de residualització, de l’Estat espanyol. “Som una nació” va ser el lema del gran festival organitzat per La Crida el 1981.

La definició de Catalunya com a nació va ser inclosa en l’Estatut del 2006 liquidat pel Tribunal Constitucional espanyol. Les paraules “Som una nació, nosaltres decidim” figuraven en la pancarta principal de la manifestació del 10 de juliol del 2010. Si s’accepta que una Nació és un poble que es reconeix com a tal, no hi ha cap dubte que Catalunya n’és una, que ara mateix està determinada a esvair equívocs dotant-se d’un Estat.

Dels mil anys de la nostra història, 700 hem estat sobirans i els últims 300 hem viscut la nostra sobirania sense estat, dins d’un estat -l’espanyol- que ha intentat anihilar la nostra identitat:

• Hem vist bombardejada Barcelona, la nostra capital.
• Hem suportat dues dictadures: la del General  Miguel Primo de Rivera i la del General Francisco Franco.
• Hem conegut com se suspenia ‘de facto‘ l’autonomia amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola.
• Hem viscut  una brutal actuació de les forces de seguretat espanyoles -La Guàrdia Civil i la Policia Nacional– sobre una població que a l’1 d’octubre de 2017 només volia votar un referèndum.sobre una població que només volia votar.
• Hem assistit a una terrible repressió contra la causa de l’independentisme.

Però la nostra tenacitat per sobreviure és admirable, una perseverança que en algun moment ens conduirà a recuperar la llibertat i a construir el nostre estat català. En aquesta línia del temps, recordem els moments clau d’aquesta nació anomenada Catalunya, els adversos i els esperançadors.

.

1.5.3. NACIÓ / ESTAT

1.5.3.1. NACIÓ / ESTAT EN EL PENSAMENT FILOSÒFIC DIVERSIFICAT

El terme nació és un concepte de significat complex i múltiple que fa referència bàsicament al conjunt d’individus d’un marc legal concret o bé a un conjunt d’individus amb característiques culturals comunes en un espai geogràfic més o menys delimitat.

També és molt complexa la relació que el concepte “Nació” manté amb el concepte d“Estat”, ja que:

• Hi ha estudiosos que els dos conceptes –Nació i Estat– els consideren totalment distingibles (p.e. el primer és bàsicament cultural i el segon bàsicament polític).
• Altres estudiosos, però, identifiquen els dos conceptes considerant que la Nació només té plena realitat quan és constituïda com a Estat.
• Per altres autors el concepte Nació solament té sentit des de la concepció que li donen els nacionalistes. D’aquesta opinió en són els qui creuen que «una nació és allò que els nacionalistes creuen que és una nació», perquè aquest concepte «no significa res fora de la teoria de qui l’ha creat per als seus propòsits».
• Alguns autors veuen en la Nació i en el Nacionalisme una forma de religió i no una entitat real o material. L’autor català Juan Ramón Llobera manté que «Déu va ser substituït per la Nació». La nació seria el nou Déu de la modernitat.

En tot cas, des de l’origen de l’ús polític de Nació, hi ha dues nocions d’aquest terme que parteixen d’una tradició francesa i una germànica:

• D’una banda, el concepte de Nació d’origen francès, representa «totes les persones que volen conviure en una mateixa comunitat política, al marge i per sobre de les diferències culturals de les persones que la conformen».
• D’altra banda, en el concepte d’origen germànic, la Nació és «un grup de gent que comparteix alguns trets característics, com la llengua, la cultura, certes institucions o l’origen ètnic».

El terme «nació» té el seu origen en el mot llatí «natio», que s’utilitzava originalment a la Universitat de París per referir-se a «un grup d’estudiants originaris d’un determinat país, que parlaven la mateixa llengua i es regien per les seves lleis pròpies».

Tot i que moltes nacions coincideixen avui en dia amb estats independents, aquest no és el cas més freqüent. Moltes nacions, com el Kurdistan, no tenen un estat independent.

De fet, el concepte d’estat-nació va sorgir en el segle XVIII. Idealment els estats-nació tenen un sentiment nacional homogeni en tot el territori, sovint acompanyat d’una uniformitat lingüística, legal i cultural. Però habitualment, els estat-nació s’han creat a partir «del domini d’un grup nacional enfront d’altres de minoritaris o sense accés a les estructures de poder, que tot sovint sobreviuen encara ara».

Sovint, s’utilitzen els termes nacional i internacional per referir-se als estats i a les seves relacions.

El sentiment de pertinença a una comunitat nacional se sol expressar amb símbols comuns, com ara una bandera, una cançó especial (l’himne nacional) o un dia de festa que commemora algun fet històric important per a la col·lectivitat (festa nacional). Les nacions es diferencien de les ètnies per dos elements principals:

• Tenen un grau més elevat d’organització.
• La població no sol ser tan homogènia.

A diferència de les ètnies, el fet de pertànyer a una nació i de sentir-se membre d’aquesta no tan sols té l’origen en la circumstància d’haver nascut dins del seu territori, sinó que també es pot trobar en la voluntat o el desig personal de sentir-s’hi identificat, encara que no s’hi hagi nascut.

.

1.5.3.2. NACIÓ / PAÍS I ELS TRETS QUE CARACTERITZEN UN GRUP HUMÀ

Per referir-se a una nació sovint s’utilitza com a sinònim el mot país. Avui dia es pensa que per tal que un grup humà pugui ser considerat nacional cal que compleixi tres condicions bàsiques formades al llarg del temps:

• Que aquesta comunitat de persones habiti en un espai geogràfic concret i ben delimitat.
• Que hi tingui unes diferències o senyals d’identitat (com ara la llengua), algunes tradicions i lleis, algun element físic (una muntanya o un paisatge determinats, per exemple) que es puguin considerar emblemàtics, i fins i tot certes maneres de ser col·lectives marcades per una cultura comuna.
• Que hi hagi una consciència de grup, també anomenada consciència nacional, en el sentit de posseir de manera permanent el sentiment i la voluntat de pertànyer a un grup de persones, a una col·lectivitat concreta.

.

1.5.3.3. LA NACIÓ NO ÉS UNA REALITAT PLENAMENT OBJECTIVA PERQUÈ DEPÈN DE LA VOLUNTAT DELS QUI LA VOLEN FORMAR

Tal i com s’ha expressat al principi del treball, en paraules de Benedict Anderson (1993),  la nació és una “comunitat política imaginada, entesa alhora com a inherentment limitada i com sobirana”. Tanmateix, d’acord amb aquest historiador, les arrels culturals i històriques són molt importants per a la constitució d’aquesta consciència nacional. Però la nació és el resultat d’una consciència col·lectiva, no dels fets del passat, tot i que aquests òbviament tenen la seva influència.

L’obra argumental sobre el nacionalisme de Benedict Anderson n’és «Imagined Communities: Reflections on the Origin and Spread of Nationalism».

La comunitat imaginada és un concepte encunyat, doncs, per Benedict Anderson que sosté que una nació és una comunitat construïda socialment, és a dir, imaginada per les persones que es perceben a si mateixes com a part d’aquest grupo.

En el seu llibre «Comunitats imaginades» (1983), explica el concepte en profunditat emmarcat en un context constructivista i es pregunta:

• Per què tant gent al món pensa pertànyer a una «nació pròpia» i
• Per què hi segueixen sent tan fidels.

Aleshores focalitza la seva definició del que és una nació en l’anomenat «imaginari col·lectiu», a partir del qual en treu la descripció definitòria de la nació dient que és «una comunitat política imaginària, és a dir, una comunitat imaginària, que reuneix un grup de persones que no es coneixen i que no es creuaran mai però que comparteixen el mateix sentiment de pertinença a una comunitat». A l’any 1991, en el context de la Caiguda del Mur de Berlín i les Guerres de Iugoslàvia, va publicar una edició revisada.

Les causes principals del nacionalisme i la creació de comunitats imaginàries són:

• La reducció de l’accés privilegiat a particulars llengües mortes (com el llatí).
• El moviment per abolir les idees del dret diví dels reis i la monarquia absoluta.
• El sorgiment de la impremta sota un sistema de capitalisme (o, en paraules de Anderson capitalisme d’impremta -print-capitalism).

La teoria de Benedict Anderson se situa des del punt de vista modernista sobre el nacionalisme. I com altres teories, Anderson situa les arrels de la noció de nació a la fi de el segle XVIII. Però:

• Mentre que Ernest Gellner considera l’expansió del nacionalisme en connexió amb la industrialització d’Europa Occidental (el que no explica suficientment el nacionalisme a les regions no industrialitzades d’Europa Oriental) i
• Elie Kedourie connecta el nacionalisme amb les idees de la Il·lustració, la Revolució francesa i el naixement de l’estat centralitzat francès…,

Benedict Anderson els oposa que l’estat-nació europeu apareix com la resposta al nacionalisme en la diàspora europea ultramarina -a les colònies-, principalment a Amèrica (tant la de nord com la de sud). Considera la construcció nacional com una acció en certa forma imitativa, en què noves entitats polítiques pirategen d’alguna manera el model de nació-estat d’acord als seus models (per a moltes els Estats Units però també Sud-amèrica).

El major nombre d’entitats polítiques que sorgeixen a Occident entre 1778 i 1838, totes elles autoconscientemente definides com a nacions, van ser històricament els primers estats a emergir i per tant proporcionen inevitablement el primer model real d’allò al que tals estats haurien d’assemblar-se. Si per a la teorització més elitista de Elie Kedourie va ser la Il·lustració i Kant qui van produir la nació, Benedict Anderson sosté que el nacionalisme, com a instrument de construcció nacional, va ser una invenció americana.

De particular importància en la teoria de Benedict Anderson és la seva insistència en el paper de la literatura impresa i la seva difusió. El sorgiment del nacionalisme està, per a ell, estretament connectat a l’augment de el nombre de llibres impresos i al desenvolupament tècnic de la impremta en el seu conjunt.

Segons aquest autor, una nova nació emergent s’imagina antiga a si mateixa. En això adopta d’alguna forma el punt de vista d’Anthony D. Smith, que considera la mitologia de la construcció nacional i els mites d’origen nacionals en termes bastant funcionalistes: són més aviat narratives inventades que històries reals.

Benedict Anderson suposa que l’antiguitat va ser en certes conjuntures històriques la conseqüència necessària de la novetat. Encara que després de 1820 les característiques fantàstiques atàviques de la major part dels nacionalismes semblen una epifenomen: el realment important és l’alineament estructural de la memòria nacionalista posterior a 1820, amb les premisses internes i convencions de les modernes biografies i autobiografies.

.

1.5.3.4. CON TRACTEN EL CONCEPTE «NACIÓ» DIFERENTS ENCICLOPÈDIES I DICCIONARIS

• Institut d’Estudis Catalans

“Comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre”.

• Real Academia Española

“Conjunt de persones d’un mateix origen i que generalment parlen una mateixa llengua i tenen una tradició comuna.«

• Oxford Dictionary

“Un ampli conjunt de persones unides per una ascendència, història, cultura, o llengua comunes, que habiten en un estat o territori concrets”.

• Merriam-Webster

“Un grup de persones que comparteixen la mateixa història, tradicions, i llengua, i que generalment viuen en un determinat país”.

• Larousse

“Conjunt de persones que viuen en un mateix territori, que tenen un origen, una història, una cultura, unes tradicions, i a vegades també una llengua comunes, i que constitueixen una comunitat política”.

.

1.5.3.5. LA FORMACIÓ D’UNA IDENTITAT. UNA HISTÒRIA DE CATALUNYA

Finalment,  porto aquí, perquè paga la pena de llegir, el llibre de Josep Fontana «La formació d’una identitat. Una història de Catalunya». És un llibre que fa pensar a tothom que el vulgui llegir amb honestetat intel·lectual, amb independència de com es pensi sobre què és Espanya o sobre què és o què ha de ser Catalunya:

• Per què els catalans som avui un poble amb un fort sentit d’identitat…?
• D’on surt aquest sentiment de pertinença a un col·lectiu que comparteix llengua, cultura i unes formes d’entendre la societat i el món…?

Josep Fontana, una de les veus més autoritzades en l’àmbit del pensament, intenta seguir al llarg del temps, des del segle VIII fins a l’actualitat, el procés que ha acabat conformant aquesta identitat. L’historiador formula al passat aquelles preguntes que importen a la societat i al temps en què viu i ens en dóna les claus en un llibre senzill i entenedor. 

El que som i el que sentim, explicat per un dels grans divulgadors del nostre temps. L’autor parteix de les beceroles, de la protonació establerta a partir del segle VIII, i de l’anàlisi de la història d’aquest bocí dels Països Catalans, el Principat, fins a l’actualitat, i ho fa mitjançant un rigor científic exemplar, però lluny de ser un volum exclusiu i cenyit a erudits i estudiosos.

L’historiador i catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra aposta pel rigor -com no pot ser altrament- i acara els fets amb una nombrosa i riquíssima bibliografia, la qual cosa confereix al seu estudi un valor importantíssim, perquè malgrat ser exhaustiu té per missió fer de difusor de la història catalana a qualsevol persona que, simplement, hi tingui interès.

Tant aquí com en d’altres espais (llegiu-ne algunes entrevistes, com les publicades a ElCrític.cat a 6 de gener de 2016, o al diari Ara, de 13 d’agost del mateix any) Josep Fontana advoca per reflexionar sobre l’ofici d’historiador i, tal com diu als mitjans citats, «seguir lluitant». A tall d’exemple amb el que podria passar amb una suposada unilateralitat independentista, només cal adreçar-se a l’interessant capítol 9 de La formació d’una identitat, «La conquesta de l’autonomia» (pàgines 341 a 375), capítol dedicat, entre d’altres, a la revolució d’octubre de 1934, la guerra, les crisis internes i finalment la derrota i exili.

De fet, el cos central del volum es conclou (pàg. 4469, entre d’altres, amb una afirmació esperançadora sobre el fet nacional català, on veu que:

«[…] Per sota dels esdeveniments quotidians i dels actes d’uns polítics que creuen, erradament, que són ells els que marquen els rumbs col·lectius d’un poble, circula un corrent poderós i profund de consciència col·lectiva que és el que ens ha permès preservar la nostra identitat contra tots els intents de negar-la. Un corrent que de vegades pot semblar ocult, però que surt a la llum cada cop que cal enfrontar-se a un obstacle. […] un sentiment que ha perdurat en el temps i que ha arribat en plena vigència al present, havent resistit cinc-cents anys d’esforços d’assimilació, amb tres guerres perdudes -el 1652, el 1714 i el 1939-, sotmès a unes llargues campanyes de repressió social i cultural, que encara duren avui».

.

1.6. LA CORONA D’ARAGÓ

Àdhuc, recordem aquí l’origen de la Corona catalano-aragonesa i els Reis-Comtes de la Corona d’Aragó i que, en clicar cadascun dels subratllats en vermell s’obrirà el contingut corrresponent, tal i com així succeeix al llarg de tota aquesta introducció i successiva explicació:

Aquest Estat, anomenat també modernament unió o confederació catalanoaragonesa, és el marc institucional dins el qual s’han desenvolupat històricament els Països Catalans i Aragó entre els segles XII al XVIII.

.

1.6.1. ELS ORÍGENS DE LA CORONA D’ARAGÓ. PRINCIPALS FITES DE LA CORONA DE CATALANOARAGONESA A L’EDAT MITJANA

Tractem aquí la unió dinàstica de Catalunya i d’Aragó duta a terme el 1137 amb la donació, per part de Ramir II d’Aragó, del regne d’Aragó, del comtat de Ribagorça i del regne de Saragossa (aquest, sota l’alta senyoria del rei de Castella) al comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, comte d’Osona, Girona, Cerdanya i Besalú, mitjançant el compromís de matrimoni del comte amb la seva filla i hereva Peronella d’Aragó (acomplert el 1150).

Ramon Berenguer IV renuncià a titular-se’n rei -només Peronella d’Aragó es titulà reina d’Aragó- i prengué el nom de príncep i dominador d’Aragó. Però a partir del seu fill i successor (1162) Alfons I de Catalunya-Aragó els sobirans de la nova monarquia esdevingueren reis tant per als aragonesos com per als catalans, tot i ésser llur títol històric com a sobirans de Catalunya el de comtes de Barcelona: 

• El títol de comte rei ha estat donat per la historiografia moderna.
• En l’època, els sobirans rebien, com a simplificació, el títol de rei d’Aragó (encara que en la numeració no tinguessin en compte els reis aragonesos anteriors a la unió).

La inclusió de les diòcesis aragoneses i navarreses a la renovada província eclesiàstica tarraconense pel papa Anastasi IV el 1154 donà un suport a la monarquia dual de Ramon Berenguer IV, el qual, tanmateix, no assolí de restablir el domini sobre la part de Navarra que tingueren els reis d’Aragó entre el 1076 i el 1131.

La incorporació dels territoris de Tortosa (1148) i de Lleida (1149), reconquerits als musulmans, no fou feta de moment ni a través del comtat de Barcelona ni del regne d’Aragó, sinó com a marques o principats de la monarquia amb governs municipals relativament autònoms.

A poc a poc, tanmateix, s’anaren unificant els diversos territoris fins a formar les dues grans unitats d’Aragó i de Catalunya, fet facilitat:

• A Aragó, per la desaparició, el 1177, de l’alta sobirania dels reis de Castella sobre Saragossa i…
• A Catalunya, per la incorporació al comtat de Barcelona dels comtats de Rosselló (1172) i de Pallars (1192) -d’altra banda, ja vassalls seus, a l’igual que els d’Empúries, Urgell, Pallars Sobirà (units al llarg de l’edat mitjana) i d’altres de l’antiga Septimània- i per la fixació com a límits de l’aplicació de les “Constitucions de pau i treva”, el 1173, del territori comprès des de Salses a Lleida i Tortosa amb llurs termes.

Ja des del segle XII l’antiga cúria comtal es diversificà en una Cúria reial aragonesa i una Cúria reial catalana, origen de les futures Corts catalanes.

Paral·lelament, Ramon Berenguer IV, Alfons I i Pere I dugueren a terme una política d’expansió vers Occitània, aprofitant els lligams feudals i familiars dels reis d’Aragó i dels comtes de Barcelona antecessors, renovant la sobirania aragonesa sobre el vescomtat de Bearn i la barcelonina sobre el comtat de Carcassona-Rasès i els vescomtats de Besiers i de Narbona, afermant el domini sobre el comtat de Provença i els vescomtats annexos del Carladès, Gavaldà i Millau i estenent la influència sobre altres territoris (comtats de Comenge, de Tolosa).

Amb la desfeta i la mort de Pere I a Muret (1213), aquesta expansió es veié continguda al Llenguadoc, pels avanços francesos (retrocés que afectà territoris dels comtats catalans com el Perapertusès, el 1240, o la Fenolleda) i, a Provença, pel matrimoni de Beatriu de Provença amb Carles d’Anjou (1246).

Com a compensació, a partir de la segona dècada del segle XIII, els dominis de la monarquia, d’acord amb els interessos de la noblesa feudal d’ambdós països i de la burgesia mercantil catalana, s’ampliaren extraordinàriament a costa dels països islàmics:

Conquestes de Terol i d’Albarrasí (1170), de Mallorca (1228-32) i d’Eivissa (1235), submissió de Menorca (1232), conquesta del Regne de València (1232-45) fins al port de Biar, límit meridional pactat amb Castella al tractat d’Almizra (1244).

Els regnes de Mallorca (1230) i de València (1240) foren organitzats ja des de la mateixa conquesta com a entitats polítiques autònomes, especialment el de València, que tenia corts pròpies.

Jaume I, a més, aconseguí la plena sobirania sobre els territoris antics de la monarquia. Efectivament, el 1258, pel tractat de Corbeil, obtingué de Lluís IX de França, en canvi de renunciar a favor seu la sobirania de Fenollet–Perapertusa i dels territoris que aquest ja dominava a Occitània, la seva renúncia sobre la sobirania dels comtats catalans que els reis de França conservaven de dret formalment des de l’època carolíngia; a més, el rei català veié confirmada la possessió de Montpeller i dels vescomtats de Carladès i Omeladès i conservà la sobirania sobre el vescomtat de Bearn (la qual s’esvaí abans de la fi del segle XIII), i renuncià, a part, els drets sobre Provença amb motiu del casament de la seva filla Elisabet amb el futur Felip III de França.

A més, el 1274 Jaume I es desféu del vassallatge a la Santa Seu pel Regne d’Aragó amb la negativa d’ésser coronat al Concili II de Lió per Gregori X. Tanmateix, amb un concepte patrimonial dels seus regnes, aquest rei els repartí diverses vegades entre els seus fills des del 1242. E l 1262 en féu el repartiment definitiu:

• El regne de Mallorca, els comtats de Rosselló i de Cerdanya i Montpeller, a Jaume II.
• La resta de Catalunya i els regnes d’Aragó i de València, a Pere III el Gran i II d’Aragó i de Catalunya.

A la mort de Jaume I (1276), Pere el Gran II de Catalunya-Aragó exigí de Jaume II de Mallorca que es reconegués vassall seu, cosa que aquest féu el 1278, alhora que s’obligava a fer observar als comtats de Rosselló i de Cerdanya les lleis de Catalunya. Pere II el Gran continuà l’expansió mediterrània acceptant la corona que li fou oferta pel parlament sicilià aplegat a Palerm el 1282, a l’inici del moviment de les Vespres Sicilianes, expulsant els angevins de Sicília, ocupant les illes de Pantel·lària, de Malta i de Gozzo (1283) i desembarcant a Calàbria (1283); en 1283-86 Roger de Llúria ocupà les illes de Gerba i dels Quèrquens i s’hi establí com a domini propi sota la sobirania del rei català, cosa que facilità la projecció vers l’Àfrica del Nord.

A la mort de Pere el Gran (1285), fracassada la croada contra Catalunya, Mallorca i Eivissa foren ocupades per Alfons II com a càstig contra l’actitud de Jaume II de Mallorca (que restà només amb la part continental del regne). Alfons II havia esdevingut successor dels regnes patrimonials del seu pare, mentre que Sicília correspongué a l’infant Jaume. El mateix Alfons II es comprometé a no separar Mallorca i Eivissa dels altres regnes de la monarquia (1286) i expulsà els musulmans de Menorca (1287); el 1289 convocà a Montsó les primeres corts generals dels regnes, el conjunt dels quals ja aleshores era designat amb els noms de Corona Reial, de Ceptre Reial o de Corona d’Aragó i de Catalunya (i, com a simplificació, a partir del segle XIV, Corona d’Aragó, regnes d’Aragó, o, simplement, Aragó).

Els mallorquins hi assistiren amb els catalans del Principat. La unió de Mallorca a Catalunya fou ratificada a les corts de Barcelona del 1291, però amb el tractat d’Anagni (1295) Jaume II (esdevingut alhora rei de Catalunya-Aragó i de Sicília) acceptà de lliurar en feu Mallorca i Eivissa, també inclosa Menorca, al rei de Mallorca -el qual tingué l’obligació d’assistir a les Corts catalanes del Principat fins el 1321- i de restituir Sicília al papa en canvi de l’oferiment de la investidura de Sardenya i Còrsega (feta el 1297), illes pertanyents a la Santa Seu, ocupades pels pisans i els genovesos. En el conveni d’Argelers (1298), la Vall d’Aran, ocupada per França des de les Vespres Sicilianes, fou col·locada temporalment (fins el 1313) sota l’administració mallorquina.

Els sicilians, que no admeteren el Tractat d’Anagni, proclamaren rei el germà de Jaume II, Frederic de Sicília (1296). Malgrat l’oposició de totes les parts interessades, àdhuc de Jaume II, la Pau de Caltabellotta confirmà, mentre visqués, la sobirania de l’illa a Frederic, amb el títol de rei de Trinàcria. El seu fill Pere II de Sicília, tanmateix, fou proclamat successor, i Sicília (juntament amb Gerba i amb els ducats d’Atenes i de Neopàtria, posats sota la sobirania de llurs reis el 1309, el 1311 i el 1319, respectivament) restà vinculada al Casal de Barcelona, a la branca principal del qual era reconeguda, de dret i de fet, una preeminència, tant per la branca siciliana com per la branca mallorquina.

La necessitat de la unió de les tres dinasties fou expressada per Ramon Muntaner en el famós eximpli de la mata del jonc. Un altre membre del Casal de Barcelona, l’infant Ferran de Mallorca, aconseguí de dominar (1315-16) el principat de Morea, i anys més tard se’n féu proclamar sobirà el seu fill, el rei Jaume III de Mallorca. Resoltes per Jaume II les reclamacions aragoneses sobre el territori català amb l’establiment de la frontera a la clamor d’Almacelles (1305) i amb la creació (1322) d’un règim jurídic mixt català i aragonès per al comtat de Ribagorça, i atribuïda a la seva sobirania per la sentència arbitral de Torrellas (1305) una part del regne de Múrcia (Oriola, Alacant, Elx), ocupat per les seves forces (1296) durant la guerra civil castellana (part que annexà al Regne de València), els regnes que constituïen la corona catalanoaragonesa pròpiament dita aconseguiren una constitució jurídica estable, amb organitzacions peculiars a cada un d’ells (encara que paral·leles), amb corts, lleis, monedes i funcionaris separats, units només per la persona del monarca, ajudat per un consell reial, un procurador general (després dit governador general) i, en cas d’absència, per un lloctinent general.

Per tal d’evitar el divisionisme hereditari practicat pels seus antecessors, el 1319 Jaume II disposà que Catalunya i els regnes d’Aragó i de València no poguessin mai més separar-se entre ells i autoritzà els seus súbdits a alçar-se contra el rei que no ho complís, disposició repetida per Pere III el 1344 amb l’addició del regne de Mallorca, que acabava d’ocupar i del qual s’havia fet coronar rei el 1343. Jaume III de Mallorca reservà la senyoria de Montpeller (que aquest vengué al rei de França el 1347) i els vescomtats de Carladès i d’Omeladès, tots tres territoris ocupats per França el 1340.

La creació, el 1346, del florí d’or, primer signe monetari comú a tota la corona catalanoaragonesa, i la reorganització de l’administració reial (cancelleria i audiència reials) durant el seu regnat, assenyalen el moment de màxima cohesió dels territoris de la corona que foren anomenats regnes deçà mar. L’ocupació de Còrsega i de Sardenya, ajornada des del començament del segle XIV, fou empresa el 1323 pel primogènit Alfons II; el 1324 caigueren Esglésies i Càller, i el 1330 en fou iniciada la colonització catalana i una organització política paral·lela a la dels altres regnes (el 1355 hi foren reunides les primeres corts); el domini sobre Còrsega, en poder dels genovesos, no fou mai gaire més que nominal.

La sobirania dels ducats d’Atenes i de Neopàtria havia estat assumida per Pere III de Catalunya-Aragó el 1380; ben aviat, però (Atenes el 1388 i Neopàtria el 1390), foren preses pels venecians.

A la mort de Martí el Jove (1409), que s’havia casat el 1392 amb la reina Maria de Sicília, la corona siciliana passà al seu pare, Martí I de Catalunya-Aragó, cap de la línia principal del casal de Barcelona.

.

1.6.2. DEL «COMPROMÍS DE CASP» AL «DECRET DE NOVA PLANTA”. REIVINDICACIONS  DE LA CORONA CATALANOARAGONESA POSTERIORS

Després del greu conflicte successori que acabà amb el compromís de Casp, el qual instaurà la dinastia dels Trastàmara a la corona catalanoaragonesa, Alfons IV intentà per les armes (1420), infructuosament, de fer efectiu el títol de rei de Còrsega (cosa que només Martí I havia aconseguit, en part, els primers anys del s. XV). El 1421 el mateix Alfons IV inicià la lluita pel domini de Nàpols, que no aconseguí totalment fins el 1442. L’any següent fou reconegut pel papa rei de les Dues Sicílies (el títol reial de la Sicília del Far o regne de Nàpols duia adjunts els nominals de rei de Jerusalem i d’Hongria) i inicià la seva política balcànica: vassallatge de Bòsnia (1444); virregnat d’Albània (1452), centrat a Croia, arran del pacte amb Iskanderbeg; virregnat d’Epir i Morea (1456), centrat a Castrovilari.

A la mort d’Alfons IV, Nàpols i les seves dependències orientals passaren al seu fill Ferran I de Nàpols, mentre que la corona catalanoaragonesa era heretada per Joan, rei de Navarra, germà d’Alfons (la unió dinàstica amb Navarra durà només fins a la mort de Joan I, el 1479).

La guerra contra Joan II no portà altra conseqüència a la unitat de la corona que l’ocupació temporal (1475-93) dels comtats de Rosselló i de Cerdanya per França. L’associació al govern de Castella (1475-1504) de Ferran (rei de Sicília ja des del 1473 i de Catalunya-Aragó des del 1479) durant el regnat de la seva muller Isabel de Castella (administrà encara aquest regne en 1504-06 i en 1507-16 en nom de la seva filla Joana) fou el resultat no solament de la seva ambició política, sinó també dels ideals renaixentistes d’una restauració de la unió de la Hispània Citerior amb la Ulterior, tal com propugnava el cardenal Joan Margarit. Aquesta denominació humanística de les dues corones fou sovint utilitzada a partir de Felip II, que s’intitulà rei de les Espanyes.

De moment la vinculació comportà la participació militar i financera de catalans a les empreses de Castella (guerra de Granada, conquestes nord-africanes a l’oest del Muluia, primers viatges de Colom a Amèrica), d’una banda, i la de militars castellans a les campanyes d’Itàlia, del Rosselló i de l’Àfrica del Nord i d’eclesiàstics de la mateixa nació en l’execució de la política religiosa de Ferran II (nova inquisició, reforma dels ordes religiosos), de l’altra.

El 1510 fou declarada la unió perpètua dels regnes de les Dues Sicílies (i del nominal regne de Jerusalem) a la corona catalanoaragonesa després de l’ocupació (1505) de la totalitat del regne de Nàpols per les forces de Ferran II (en una primera etapa havia estat creat el virregnat catalanoaragonès de Calàbria i Pulla en la repartició del regne entre Ferran II i Lluís XII de França).

Ferran II ocupà el regne de Navarra i l’annexà (1512) a la corona catalanoaragonesa, tret de la Baixa Navarra; el 1515, tanmateix, fou agregat definitivament a la corona de Castella.

Ferran el Catòlic reformà l’administració central de la corona transformant el consell reial, la cancelleria i l’audiència en un nou consell reial (1494), que amb el temps s’anomenà Consell d’Aragó, i uns altres consells reials i també cancelleries i audiències per a cada un dels regnes. El Consell d’Aragó era presidit pel vicecanceller, funcionari que esdevingué, així, el principal col·laborador del rei en l’administració de la corona; l’absentisme comportà també la sistematització del càrrec de lloctinent -sovint amb el nom de virrei-, fins aleshores habitual només als regnes dellà mar (Sardenya, Sicília), i de les corts generals dels tres regnes a Montsó. A la seva mort (1516), Ferran el Catòlic deixà el govern de les dues corones, la patrimonial i l’administrada, a dos regents diferents (Catalunya-Aragó, a Alfons d’Aragó, i Castella, al Cardenal Cisneros).

Amb el regnat efectiu de Carles I (1519), sobirà ja dels estats de la casa de Borgonya i el primer rei de la casa d’Àustria a Catalunya-Aragó, s’inicià la unió de les corones castellana i catalanoaragonesa en un sol monarca, ben aviat estesa amb els estats d’Àustria i amb el Sacre Imperi (1519); sense modificar gairebé gens les formes de govern de cada un dels estats, Carles V hi sobreposà un consell de l’imperi amb representants dels diversos regnes, i un gran canceller (substituïts més endavant pels consells d’estat i de guerra i pels secretaris d’estat i del rei).

Els estats d’Itàlia (però no Sardenya) foren separats de fet de la corona catalanoaragonesa amb la implantació (1554) del Consell d’Itàlia. Malgrat el document d’abdicació de Carles V a la corona catalanoaragonesa (redactat separat del de Castella), l’emperador regnà legalment a Catalunya-Aragó fins a la seva mort (a Nàpols regnava des del 1554 el seu fill Felip).

L’aparició d’una dinastia exclusivament hispànica dels Habsburg no comportà, tanmateix, la formació d’un Estat espanyol, tot i l’hegemonia progressiva de la corona de Castella i la generalització de la identificació d’Espanya amb la monarquia després de la incorporació de Portugal, sinó l’inici d’un procés similar al que havia portat a la constitució de la corona catalanoaragonesa.

Els naturals de les dues corones es consideraren sempre mútuament estrangers, especialment per a l’exercici de càrrecs públics i per al comerç. Les accions anticonstitucionals, però, foren freqüents ja a partir del viratge polític de Felip II (1568) i especialment a partir del regnat de Felip IV (1621), en gran part responsables dels moviments contra la monarquia a Aragó (alteracions d’Aragó, l’any 1591), a Catalunya (guerra dels Segadors el 1640) i també a Nàpols (revolta de Masaniello el 1647). La guerra dels Segadors comportà, a més d’una incorporació temporal (1641-52) del Principat a França, l’annexió a aquest regne, pel tractat dels Pirineus (1659), del comtat de Rosselló i de la meitat del de Cerdanya (els quals conservaren un règim autònom fins el 1700).

D’altra banda, les possessions nord-africanes, tret de Mers-el-Kébir i Orà, que es mantingueren tot el s. XVII, s’havien perdut: la base d’Alger, el 1529; Trípoli fou lliurada el 1530, juntament amb Malta i Gozzo, a l’orde de Sant Joan; Bugia, el 1555. De les conquestes del 1535 (Tunis, Bizerta i La Goleta), només la darrera es mantingué fins el 1574. Felip V respectà, el 1700, en esdevenir successor del darrer rei de la casa d’Àustria, la constitució de la corona catalanoaragonesa; però a partir de la guerra de Successió propugnà i practicà una política d’assimilació a Castella dels regnes que formaven part d’aquella corona, cosa que féu el 1707 per al regne de València i per al d’Aragó, el 1715 per al regne de Mallorca i el 1716 per al Principat de Catalunya.

Amb els Decrets de Nova Planta, finalitzà com a organització estatal la corona catalanoaragonesa, malgrat que la monarquia hispànica dels Borbó continuava essent considerada legalment com una agregació de regnes diversos. L’administració del rei arxiduc Carles III havia seguit, per contra, un camí oposat: restituí al Consell d’Aragó la competència sobre els afers italians (1706) i creà una secretaria de Catalunya.

L’administració de la corona catalanoaragonesa restà vigent encara a Sardenya (fins el 1720, que fou intercanviada per Sicília, a mans de Savoia des del 1713) i als regnes de Nàpols i de Sicília (incorporats de dret a l’imperi per la Pau del 1725 del Tractat de Viena, i conquerits pels Borbó d’Espanya el 1734).

El Consell d’Aragó, establert a Viena des de la pèrdua del Principat, amb el nom de Consell d’Espanya, es dissolgué el 1725. Menorca, d’altra banda, unida el 1713 a la corona britànica (amb un parèntesi d’annexió a França), conservà el propi règim constitucional fins el 1798; Sardenya, unida a Savoia, perdé el 1847 les darreres institucions creades per la monarquia catalanoaragonesa.

El règim polític imposat als territoris assimilats a la corona de Castella fou específic, i el tracte, discriminatori; perdurà en major o menor grau el fet diferencial polític entre les dues antigues corones, mentre persistia paral·lelament una certa solidaritat entre els quatre regnes hispànics de l’antiga corona catalanoaragonesa: el 1715 Felip V confirmà que una de les secretaries de la Cambra de Castella fos exclusiva per als afers de la corona catalanoaragonesa; el 1769 Carles III féu el mateix per un dels tres fiscals, i el 1785, un dels quatre agents fiscals del Consell de Castella.

El 1760, a més, mentre la ciutat de Burgos demanava al rei que els representants de les ciutats catalanes i aragoneses ocupessin el darrer lloc a les corts sense alternar amb els de les ciutats castellanes, Barcelona, València, Saragossa i Palma presentaren a les mateixes corts un memorial que demanava al Consell de Castella, aleshores òrgan suprem de govern de la monarquia, la creació d’una sala per als afers de la corona catalanoaragonesa.

Al segle XIX, d’acord amb les directrius del grup progressista, que féu triomfar a Barcelona la revolució del 1854, hom encomanà a Víctor Balaguer l’edició d’un diari (“La Corona de Aragón”) que representés una aliança dels elements afins dels països de l’antiga corona, el qual fou publicat amb aquest tíol fins el 1857. El 1869 els federalistes prengueren l’antiga corona catalanoaragonesa com a base del pacte de Tortosa. El 1872 el pretendent carlí Carles VII féu una proclama prometent als antics estats de la corona catalanoaragonesa el retorn de llurs constitucions polítiques (“furs”) suprimides.

.

1.6.3. TAULA SOBRE EL REGNAT HISTÒRIC PEL QUE FA ALS REIS-COMTES DE LA CORONA D’ARAGÓ DURANT L’EDAT MITJANA I L’EDAT MODERNA

1.6.3.1. EDAT MITJANA: EL PRIMER PERÍODE HISTÒRIC DE LA CORONA D’ARAGÓ

.

EDAT MITJANA

EL PRIMER PERÍODE HISTÒRIC DE LA CORONA D’ARAGÓ: 

• Carta de Barbastre1137 
• Regnat d’Alfons II1162
• Guerra Catalana 1462–1472
• Regnat de Ferran II1479

Govern / Monarquia pactista Reis d’Aragó:

• 1162–1196 Alfons el Cast • 1196–1213 Pere el Catòlic • 1213–1276 Jaume el Conqueridor • 1276–1285 Pere el Gran • 1285–1291 Alfons el Franc • 1291–1327 Jaume el Just • 1327–1336 Alfons el Benigne • 1336–1387 Pere el Cerimoniós • 1387–1396 Joan el Caçador • 1396–1410 Martí l’Humà • 1412–1416 Ferran el d’Antequera • 1416–1458 Alfons el Magnànim • 1458–1479 Joan el Sense Fe

.

1.6.3.2. EDAT MODERNA: EL SEGON PERÍODE HISTÒRIC DE LA CORONA D’ARAGÓ

EDAT MODERNA

EL SEGON PERÍODE HISTÒRIC DE LA CORONA D’ARAGÓ:

• Ferran II sobirà 1479 • Guerra dels Segadors 1640–1652 • Tractat dels Pirineus 1659 • Guerra de Successió 1705–1715 • Nova Planta 1707, 1715 i 1716

Reis d’Aragó:

• 1479–1516 Ferran el Catòlic • 1516–1556 Carles l’Emperador • 1556–1598 Felip el Prudent • 1598–1621 Felip el Pietós • 1621–1665 Felip el Gran • 1665–1700 Carles l’Embruixat • 1700–1705 Felip l’Animós • 1705–1714 Carles l’Arxiduc

.

1.6.3.3. ELS REIS D’ARAGÓ, ELS COMTES DE BARCELONA, ELS REIS DE VALÈNCIA, ELS REIS DE MALLORCA, ELS REIS DE CASTELLA. ELS REIS DE NAVARRA, ELS REIS D’ESPANYA, ELS COMTATS CATALANS, LES CORTS CATALANES I LA GENERALITAT DE CATALUNYA

ELS REIS D’ARAGÓ / ELS COMTES DE BARCELONA

ELS REIS DE VALÈNCIA / ELS REIS DE MALLORCA

ELS REIS DE CASTELLA / ELS REIS DE NAVARRA

ELS REIS D’ESPANYA / ELS COMTATS DE CATALUNYA

LES CORTS CATALANES / LA GENERALITAT DE CATALUNYA

.

1.6.4. LA INSTITUCIÓ DEL «TRIBUNAL DE CONTRAFACCIONS» I ELS «JURAMENTS DELS REIS-COMTES DE LA CORONA D’ARAGÓ»

1.6.4.1. LA INSTITUCIÓ DEL «TRIBUNAL DE CONTRAFACCIONS»

El Tribunal de Contrafaccions era una institució de Catalunya que garantia l’aplicació de les Constitucions catalanes resolent de manera suprema davant de qualsevol acció per part del rei, o dels oficials del rei, contrària a l’ordenament constitucional català . Va ser acordat amb les Corts catalanes de 1701-1702 pel rei Felip V d’Espanya, el primer rei de la Casa de Borbó que va regnar al país.

Posteriormernte, en plena Guerra de Successió, va ser abolit el 1714 davant la rebel·lió armada de Catalunya, marcant així un nou pas cap a la imposició de l’absolutisme a Espanya.

Aquest Tribunal de Contrafaccions era ansiosament desitjat i els catalans van pugnar durant dos-cents anys fins a aconseguir la seva creació. A les Corts catalanes de 1533 els braços catalans van proposar a el rei Carles I d’Espanya la seva aprovació, per assegurar que la Corona Espanyola complia amb la Constitució de l’Observança, que determinava el principi que el rei estava sotmès a les Constitucions catalanes. Però no va ser fins dos segles després, a les Corts catalanes de 1701-1702, quan el rei Felip V d’Espanya va aprovar la creació del Tribunal de Contrafacció. L’ocasió per aconseguir-aparèixer amb l’entronització de la nova dinastia, la Casa de Borbó, a la qual els «defensors de l’observança de les lleis» van posar a prova.

La nova dinastia necessitava consolidar-se, i l’inici del seu regnat era la conjuntura en la qual la monarquia es trobava en la seva màxima debilitat, desitjosa de reconeixement i aprovació. El Tribunal de Contrafaccions va quedar configurat com un tribunal de garanties «constitucionals«, format de manera paritària entre els representants del rei i els representants dels Tres Comuns de Catalunya que eren indistintament:

• La Diputació del General de Catalunya,
• El Consell de Cent de Barcelona,
• El Braç militar de Catalunya.

Es permetia així garantir l’ordenament jurídic català amb la coparticipació de les institucions del Principat i els oficials reals. Va assumir l’atribució que fins llavors havia pertangut en exclusiva a la Reial Audiència de Catalunya, la qual havia fallat gairebé inexorablement a favor de la Corona.

Amb la creació del Tribunal de Contrafaccions el rei Felip V d’Espanya va permetre l’existència d’un tribunal que difícilment podia controlar i que li exigia l’observança de les constitucions aprovades en les Corts Catalanes, tant per ell, com pels seus oficials. Era una prova que el mateix rei reconeixia les lleis tradicionals catalanes i es mostrava disposat a sotmetre a les mateixes, de tal manera que les seves decisions podien ser reevisadas per aquest Tribunal.

L’amenaça absolutista quedava així neutralitzada, ja que les pragmàtiques i els reials decrets de rei o els seus virreis quedaven supeditats a el compliment de l’ordenament constitucional català. A més, si qualsevol oficial reial vulnerava una constitució catalana (llei), havia de ser sotmès a un procés judicial de contrafacció.

El Tribunal de Contrafaccions va entrar en funcionament el 1703, arran de l’decret d’expulsió que Felip V va ordenar contra el comerciant holandès Arnald Jäger, una expulsió que vulnerava les constitucions catalanes, el que va suposar que automàticament la conferència dels Tres Comuns de Catalunya sol·licités que es cursés causa de contrafacción.

El mateix rei Felip V reconeixia les limitacions que el Tribunal de Contrafaccions suposava per a la seva «real voluntat», i afirmava que després de les Corts de 1701-1702, els catalans «havien quedat mes repúblicos que el parlament al·lusiu a anglesos».

Finalment en 1705 va esclatar la rebel·lió armada a Catalunya que suposaria l’inici a la Guerra de Successió en sòl espanyol. A la fi de 1705, i després de la proclamació de l’arxiduc Carles d’Àustria com a nou comte de Barcelona, ​​el Tribunal de Contrafaccions va ser ratificat per aquest en les Corts Catalanes de 1705-1706.

Cap al final de la Guerra de Successió, davant la victòria de Felip V, el rei borbó, es va produir un procés de reorganització administrativa de l’Estat, que es va plasmar principalment en els Decrets de Nova Planta i que van suposar també la desaparició del Tribunal de Contrafaccions.

En finalitzar la Guerra de Successió, Aragó va quedar absorbida dins de l’absolutisme de la Casa de Borbó –Felip V– i Catalunya també amb els Decrets de Nova Planta, però amb la diferència substancial que fins al dia d’avui -2020- s’ha revoltat en contra celebrant any rera any el significat de l’11 de setembre -la Diada Nacional de Catalunya– que perdura en la memòria i amb l’esperança de treure’s el jou que pesa sobre aquesta terra.

.

1.6.4.2. ELS «JURAMENTS DELS REIS-COMTES DE LA CORONA D’ARAGÓ»

Els Juraments del Sobirà de la Corona d’Aragó eren els juraments que al llarg de les edats medieval i moderna, els reis d’Aragó havien de jurar a cada estat de la corona d’Aragó l’obediència de les lleis fonamentals respectives per tal de ser acceptats i coronats com a successors.

L’any 1230, el rei Jaume I d’Aragó el Conqueridor s’havia compromès a no segregar mai Mallorca de la corona d’Aragó, d’acord amb la carta de franquesa de Mallorca. Però, en la revisió de la carta de l’any 1257, es va llevar aquest capítol. El jurament per les Illes fou el retorn a la situació inicial.

El jurament per les Illes tenia com a antecedent el jurament del successor instituït per Jaume II el 1319 i en virtut del qual el successor havia de jurar la indissoluble «Unió» del Regne d’Aragó, el Regne de València i el Principat de Catalunya.

D’acord amb el jurament de la «Unió» establert el 1319 per Jaume II d’Aragó, el successor a la corona d’Aragó jurava observar els capítols de corts i ordinacions de les Corts Generals de Catalunya, la unió dels regnes d’Aragó, València i comtat de Barcelona, amb l’afegit incorporat per Pere el Cerimoniós de la unió del Regne de Mallorca i territoris adjacents, i finalment la confirmació de les constitucions de Catalunya. Un document del segle XV ens descriu el jurament que havia de fer el successor a la corona:

«Lo jurament que lo senyor rey fa en lo seu palau reyal a los vassalls. Subsegüentment vengut lo die de la dita assignacio lo dit senyor en la sala maior del palau reyal de la dita ciutat de Barchinona per virtut del dit privilegi a aquella otorgat e per la bona praticha e custuma per los dits reys passats observada presents tots los dits convocats fara e prestara iurament sobre la creu e los sancts quatre evangelis de observar les coses següents:Ço es la carta de la venda del bovatge e tots los statuts capitols e ordinacions de les Corts generals de Cathalunya. E mes tots e sengles privilegis e gracias axi generalment com special atorgades. E mes la unio dels regnes d’Arago, Valencia e Comtat de Barchinona. E mes la unio del regne de Mallorques e illes a aquell adiacents e dels Comdats de Rosello e Serdanya de Conflent e Vallespir e vizcondado de Orladesi y Carlades y ab los dits regnes. E mes la confirmacio de totes les constitucions de Cathalunya axi del rey en Jaume com d’altres Reys».

I aquest és el jurament que, seguint les Constitucions catalanes, es feia davant dels reis-comtes catalans. Fins al segle XVIII, que és quan vàrem perdre, en mans del Casal dels Borbons, aquelles llibertats que ens feien ser, tots junts, iguals i per damunt de qualsevol sobirà:

«Nós que valem tant com vós, jurem davant vós que no sou millor que nós, que junts valem més que vós, i que us acceptem com rei i sobirà sempre i quan respecteu nostres llibertats i lleis, però si no, no».

Aquesta fórmula recull la noció que el poder del rei deriva del poble al qual serveix, cosa que constitueix un precedent de la configuració dels nous estats moderns democràtics a partir de la Il·lustració. I és així com explica la professora d’història del dret de la UPF, Montserrat Bajet, “el jurament del rei esdevenia d’una banda una adhesió contractual i voluntària, i d’altra banda una obligació imposada de respecte a un ordre normatiu. Al Principat de Catalunya el rei jurava complir i mantenir les lleis, com a conseqüència el rei tenia limitat el seu poder i expressava la seva lleialtat amb el regne: estem parlant d’imperi del dret perquè posa de manifest el valor jurídic de les lleis paccionades enfront al propi monarca”.

Pere IV d’Aragó el Cerimoniós manà que els seus successors, en jurar les Constitucions catalanes, fessin també el jurament per les Illes. Aquest jurament el feia el rei, o el seu representant, girat cap a les Balears. El fet que el jurament es prestàs a Barcelona indicava l’especial relació entre les Balears i el Principat de Catalunya, no discutida mai pel Regne d’Aragó ni pel Regne de València.

Finalment, el 1365, el rei atorgà el privilegi de Sant Feliu de Guíxols (1365) en virtut del qual s’atorgava als habitants del Regne de Mallorca la condició de catalans, el gaudi dels oficis i dels beneficis del Principat de Catalunya, el dret a participar en les Corts catalanes, i a tenir com a pròpies les Constitucions catalanes, els privilegis, i els Usatges de Barcelona.

El Tractat dels Pirineus significà una vulneració del jurament per les Illes en cedir els territoris de la Catalunya Nord i separar-los així de la resta dels territoris.

El jurament per les Illes i el pacte precedent de Pere III el Cerimoniós amb les viles reials fou adduït pel Parlament de Catalunya per a denunciar el tractat d’Utrecht i resistir amb les armes l’ocupació de Felip V de Borbó, ja que es pensava que, amb aquest tractat, Gran Bretanya ocuparia les Balears, com de fet ocupà Menorca. Aquest acord del Parlament de Catalunya fou comunicat a Mallorca. El jurament per les Illes s’interrompé a partir dels Decrets de Nova Planta.

El 1626, per exemple, el rei Felip IV admetia els orígens reculats de la nació catalana quan assegurava davant les Corts: “pués entre todos mis Reinos no hay ninguno que se halle con más aventajado valor para el ejercicio de las armas, que este Principado (…) os propongo a resucitar la gloria de vuestra Nación y el nombre que tantos años ha estado en el olvido”.

Catalunya, així doncs, és percebuda com una entitat política d’història reculada.

.

1.7. ELS ORÍGENS DE CATALUNYA EN CINC DOCUMENTS

Reproduïm aquí, tal com es conserven avui dia als nostres arxius, cinc documents clau sobre els orígens de la nació catalana comentats per Enrique Marco

1.7.1. EL CAPÍTOL 62 DE «ELSUSATGES DE BARCELONA» (1070-1095)

“Els Usatges de Barcelona” van esdevenir la base del Dret català i un referent per a altres textos normatius, com ara els Costums de Perpinyà, de Girona o de Tortosa.

Tradicionalment, la seva promulgació s’ha atribuït als comtes Ramon Berenguer I i Almodis de la Marca, però la seva força com a base del Dret català els la van conferir les Corts cartalanes celebrades per Jaume I a Barcelona el 1251.

El corpus legal de “Els Usatges” es va fer compilant el Dret consuetudinari barceloní i, a partir del segle XII, afegint-hi fragments de textos procedents del Breviari d’Alaric, de les Etimologies d’Isidor de Sevilla, del Liber Iudiciorum i del Decret de Gracià, entre d’altres.

Amb l’elaboració d’aquest nou codi Els Usatges de Barcelona es pretenia resoldre les mancances que començava a tenir la vella llei gòtica, poc adaptada a la nova societat feudal que estava naixent, tot regulant els aspectes penals i jurisdiccionals i les noves relacions de vassallatge, i contribuir, així, a la pacificació del país.

El corpus consta de 174 capítols. El capítol 62, reproduït aquí, acredita que el comte de Barcelona, a les darreries del segle XI, gaudia del poder d’encunyar moneda en circulació restringida al comtat i, alhora, evidencia la preocupació per erradicar la falsificació monetària.

.