[7.4] JUNY 2020 / LA PANDEMIA DEL CORONAVIRUS SARS-CoV-2 = COVI-19 / DELS DIES I LES NITS CONFINATS A CASA… [SETENA PART – 4]

Jordi Pujol, després d’haver dit que s’havia quedat sense arguments a favor de la unitat d’Espanya (o en contra de la independència de Catalunya, que ve a ser el mateix), l’Estat va procedir a la seva demolició.

L’atzar o el que sigui, ha volgut que Jordi Pujol hagi complert 90 anys sumit en un silenci com si ja fos mort.

Jordi Pujol, amb la seva controversia, demostra dues coses:

• Que la política espanyola està sempre condicionada per Catalunya, però que la política catalana no ha aconseguit ser més que un subsistema de l’espanyola. Hi va haver moments que Pujol, certament, va condicionar Espanya des de Catalunya, però va voler cobrar-s’ho com un líder espanyol més i arribat el moment se li va passar la factura que a d’altres -recordem Felipe González o José Maria Aznar- no se’ls passarà mai.
• Que Jordi Pujol haurà estat un dels polítics de més qualitat que hagi tingut Espanya -no Catalunya que té una altra tradició-, i la discussió sobre què pesa més, si la seva obra de govern o la seva corrupció, no té solució perquè les dues coses van juntes

🔴 (III) “LA RELACIÓ AMB ESPANYA I EL GRAN VENEDOR DE CATALUNYA”

Per Fernando Ónega

🔴 Cal clicar aquest LINK per consultar l’original de l’article, tot i que es pot llegir a continuació:

“La relació de Pujol amb els governs espanyols, és a dir, la relació de la Generalitat que presidia i l’Estat, l’explica ell mateix en un dels seus llibres de memòries: “Per aconseguir una autonomia de gran qualitat social que garantís la identitat catalana i que fos reconeguda dins i fora d’Espanya havíem de ser forts a Catalunya i tenir pes a Madrid”.

Probablement el seu primer vincle va ser amb la Corona. La relació amb Joan Carles I va tenir complicitat, com es va demostrar en el cèlebre “tranquil, Jordi, tranquil”. Molts anys més tard li vaig preguntar per la seva memòria del rei i em va respondre que pensava que el monarca mai entendria a Catalunya, però “inspirava confiança” i gràcies a aquesta actitud real “Catalunya va seguir creient en el seu bon encaix en l’Estat, es van fer progressos lingüístics i l’ambient va ser molt positiu”. La confiança es va traslladar a Felip VI quan, sent encara Príncep d’Astúries, va reconèixer una identitat nacional catalana. Segons Charles T. Powell, a Pujol li va agradar tant que va animar a Felipe González a que fes seves les paraules del Príncep.

Un esglaó més baix, no hi va haver govern espanyol que no depengués de Pujol en algun moment:

• Hi va dependre Adolfo Suárez, que va aconseguir la investidura, legislar i salvar-se en una moció de censura gràcies als vots de la llavors anomenada “minoria catalana”.
• Hi va dependre Felipe González quan va perdre la majoria absoluta el 1993 i es va mantenir en el poder gràcies als escons de CiU fins que Pujol el 1995 li va dir: “Ho lamento molt, vaig a haver de retirar el suport, però de veritat que ho sento molt per tu”, i González no va poder aprovar els pressupostos i va haver de convocar eleccions.
• Hi va dependre Aznar, que va segellar el Pacte del Majestic dies després que els seguidors del PP celebressin la victòria del 96 amb un “Pujol, enano, habla castellano”.
• I del seu partit hi va dependre Zapatero, perquè els seus escons van salvar a el govern i a la pròpia Espanya, que el PP deixava caure, en el dramàtic maig de 2009.
• De Rajoy no en parlem perquè, encara que hagués governat Pujol, no ho podria salvar després de l’155.

Avui es pot dir que la relació Pujol-Espanya ha estat una exhibició de pragmatisme, de realisme i d’intel·ligència política. Pujol va elaborar, sens dubte, les bases del que ara es coneix com “estructures de l’Estat català”, però no va creure en la independència com a meta assolible. En conseqüència, va aplicar el seu principi: una Catalunya gran en una Espanya gran. Es va dedicar tant a aquesta idea que el diari ABC el va proclamar “Espanyol de l’any 1984”.

Mai va voler que un militant de CiU, ni Duran Lleida ni Miquel Roca, fos ministre, però va facilitar la governabilitat, la seva obsessió. I, naturalment, li va posar preu: gran part del desenvolupament autonòmic es va aconseguir per aquests acords, fins i tot amb Aznar. Els governadors civils van desaparèixer com a tals perquè ell ho va exigir. No és cert, en canvi, que Aznar hagués sacrificat Aleix Vidal Quadras per la seva exigència. Miguel Ángel Rodríguez ho recorda com un soci incòmode, que intentava esprémer tot el que podia: “cada final d’una negociació era el començament de la següent”. El resum d’aquesta relació és que es va canviar estabilitat per autogovern de Catalunya. Aquest era el negoci.

Però hi ha una part menys recordada: l’apostolat de Catalunya que Pujol va fer per gran part d’Espanya. Va viatjar a moltes províncies com un venedor d’una mercaderia anomenada Catalunya. El 1983 va organitzar a Madrid una magna exposició amb un títol suggestiu: “Catalunya dins de l’Espanya moderna”. Es reunia amb grups de periodistes i personatges de tota condició a Barcelona o Madrid. Un gran venedor. La seva etapa és, probablement, l’edat d’or de la relació, ara turbulenta, Generalitat-Estat espanyol”.

…I MOLT BONA NIT…!

.

11.06.20 BON DIA…!

.

(i IV) «LA GLÒRIA I EL DESHONOR DE JORDI PUJOL»

.

Després de la confessió sobre els seus diners ocults, Jordi Pujol es va amagar. Literalment. Obligat, va deixar el seu ampli despatx del passeig de Gràcia i es va refugiar en un petit lloc dels baixos d’un edifici  al carrer Calàbria de Barcelona. Era el temps dels insults al carrer i d’un xàfec de crítiques. 

Però han passat els anys i les greus acusacions que pesen sobre la seva família segueixen pendents de judici i sentència. I Pujol ha decidit ser fidel a un dels seus traços de personalitat: l’autoestima.

Pujol ja té 90 anys. Camina amb certa dificultat, ajudat per un bastó, la seva sordesa és notable. I té preocupacions de salut en el seu entorn. Però el seu estat d’ànim, diuen els que el freqüenten, és bo. Segueix actiu, però ja sense tractar d’influir. Rep a estudiants, contacta amb periodistes i s’interessa per qüestions d’actualitat, com el futur de la Nissan.

Segueix la via judicial que fa, massa lentament, el seu curs. Pujol pensava, segons els seus col·laboradors, que amb la confessió salvava els fills. No només no els va salvar, sinó que es va condemnar ell mateix.

El temps i, en part, els jutges determinaran quina part d’aquesta herència taca l’altra herència: la d’un polític i personatge polièdric -intel·lectual, nacionalista, banquer, activista antifranquista, socio-liberal- que sempre va tenir vocació de líder moral i ètic i va haver d’acabar demanant perdó.

🔴 “L’OBRA DE GOVERN O LA FICCIÓ DEL PODER”

Per Antoni Puigvert

🔴 Cal clicar aquest LINK per consultar l’original de l’article, tot  i que es pot llegir a continuació: 

“Les pors i incerteses d’avui estan lluny de les esperances i il·lusions que, malgrat tots els problemes econòmics (caiguda del tèxtil, per exemple) suscitava estrenar la democràcia, recuperar l’autogovern, programar infraestructures, edificar escoles, fomentar la inversió estrangera, inaugurar museus, potenciar la llengua catalana o crear una xarxa hospitalària…

La modernització pujoliana no va ser molt diferent de l’espanyola en general. L’administració, per exemple. Pujol es va empassar la immensa quantitat de funcionaris de l’Estat que li tocaven en el procés de descentralització autonòmica. Va catalanitzar aquella herència, però no la va reformar. No la va rectificar amb criteris d’eficiència, agilitat i flexibilitat. Alguns organismes van mostrar el que podria haver significat per a l’economia i la societat catalana un model administratiu més àgil i eficient. El president Pujol va preferir acumular funcionaris i transferències. Una màquina enorme i de quatre barres, impermeable a la son noucentista d’una Suïssa mediterrània.

L’administració catalana va acumular molt poder, i el va exercir de manera molt espanyola. Legalista i exigent amb l’administrat, no va saber guiar-lo, no va impulsar una veritable transformació de país. No va contribuir a modernitzar l’agricultura, a potenciar la indústria en els llocs en què s’enfonsava. No va servir per transformar el turisme de sol i platja; ni per consolidar el sistema educatiu com a ascensor social. Tot el bo que hi ha a Catalunya en aquests àmbits respon a la iniciativa privada. La reforma universitària de Mas-Colell és un dels millors èxits de l’administració Pujol; i el model sanitari, per descomptat (encara que en altres autonomies també és bo).

L’escola catalana va ser una gran victòria de tot el Parlament, que va avalar la immersió. Però de seguida va perdre el sentit original, integrador. Els governs de Pujol van fomentar una lectura identitària, que va abanderar el tècnic Joaquim Arenas: emparant-se en el consens parlamentari, va impulsar una visió nacionalista de la llengua.

TV3 i Catalunya Ràdio sí van respondre a una idea clara: projectar un gran ull en català sobre el món, configurar una audiència comunitària, potenciar la llengua. Es diu que han servit per adoctrinar: no, han servit per empolainar-se. Durant anys, els catalans, dispersos i acomplexats sota el franquisme, es van reunir davant de l’espill de TV3 i es van sentir atractius. Pujol ho deia autoestima.

Ens anem allunyant del temps de Pujol. La persona, feliçment, segueix entre nosaltres -terriblement erosionada, això sí, pel pes d’una ombrívola història de corrupció familiar-, però la realitat dels seus anys de govern es va perdent en una nebulosa en la qual l’oblit i la llegenda es confonen, com passa amb totes les obres humanes. Es diu que és el creador de la Catalunya d’avui, però la seva obra de govern, sent tan llarga, va deixar escassos fruits que mereixin el qualificatiu d’excel·lent.

En canvi, el pes polític de Pujol va ser enorme, colossal. Ha estat un polític de gran intel·ligència i astúcia. Capaç d’impressionar als forts i de meravellar als senzills, de fascinar auditoris, de negociar avantatjosament amb el poder central, de viatjar, políglota, pel món buscant capitals o influència. Aquestes capacitats eclipsaven de fet l’obra dels seus governs, que mai van estar a la seva altura.

Tarradellas havia marcat el camí: el poder és simulació. Una Generalitat que no podia canviar a fons la vida econòmica i social catalana, va servir per crear una formidable imatgeria simbòlica, una ficció de país, una suggestió de poder. Sota aquest paraigua simbòlic es van acollir diverses generacions. Potser per això la ficció segueix. Corregida i augmentada”.

Cadascú, finalment pot triar el seu Pujol preferit: el cristià devot; l’activista empresonat per la dictadura; el banquer mecenes que va acabar essent un mal banquer; l’ideòleg d’un moviment que va contribuir a la cohesió civil de Catalunya; el governant que va prestigiar la Generalitat i que va mantenir el suport popular durant vint-i-tres anys; el cabdill personalista que es va erigir en lúnic intèrpret de les necessitats del país; i el pare de família permissiu que va deixar fer mentre la corrupció sitèmica contamionava el seu partit i el seu govern.

Totes les ànimes de Pujol són Pujol i no només no s’exclouen, sinó que es complementen:

• El Pujol patriota explica el seu esperit de sacrifici, però també la seva ambició.
• La dèria de Pujol pel país el va portar a ser un governant capaç de combinar el peix al cove amb la visió estratègica.
• Pujol va creure’s i va tenir la convicció que Catalunya el necessitava més que ningú i que tots els seus actes -també els actes reprovables i il·legals-, s’havien de tolerar perquè, al cap i a la fi, el cim de la muntanya s’hi arriba fent giragonses.

Una persona tan preoculada per la posteritat, com va poder permetre que uns diners a andorra i les presumptes activitats dels seus fills i acòlics possessin en perill el seu legat…!

Malgrat tot, el balanç del pujolisme arribarà, serà exhaustiu, i no es limitarà al trist epíleg que l’ha dut a l’ostracisme.

Perquè si no fos d’aquesta manera, renunciaríem a entendre la Catalunya de l’últim mig segle XX.

…VISCA CATALUNYA I MOLT BON DIA…!

.

11.06.20 BONA NIT…!

.

(I) «LA FESTA DEL “CORPUS CHRISTI”, UNA TRADICIÓ RELIGIOSA QUE ORIGINA ALTRES TRADICIONS»

«ESPIGOLANT EL COSTUMARI CATALÀ»

Darrerament, havent dedicat quatre articles sobre el 90è aniversari d’en Jordi Pujol -per molt que la seva personalitat hagi ocupat moltes pàgines de il·lustració i comentari en els mithans de comunicació-, no seria just oblidar-nos de les tradicions catalanes més nostrades. I és que, efectivament, avui dijous 11 de juny s’escau i se celebra la festa del «Corpus Christi».

Una festa que actualment ha passat de ben segur desapercebuda pels temps que correm, però que d’antuvi gaudeix de prou ressonàncies d’antigor que, per la força de la tradició, arriben fins als nostres dies a una bona part de molta gent i, com sol passar en la manera de pensar i fer dels pobles, amb un aiguabarreig d’elements insòlits que -en la mesura que passa el temps-, queden tant desdibuixats que se’n perd la significança original.

Havent dedicat quatre articles sobre el 90è aniversari d’en Jordi Pujol -per molt que la seva personalitat hagi donat moltes pàgines de il·lustració i comentari-, no seria just oblidar-nos de les tradicions catalanes més nostrades. I és que, efectivament, avui dijous 11 de juny s’escau i se celebra la festa del «Corpus Christi».

Una festa que ha passat segurament desapercebuda, però que d’antuvi gaudeix de prou ressonàncies tradicionals que arriben fins als nostres dies a una bona part de molta gent.

Jo penso que aquest “Costumari Català”, que resta disposat en quatre voluminosos volums, és com una espècie de Museu en lletra impresa on s’hi concentra una abundosa documentació sobre totes les tradicions catalanes i els costums més arrelats en què, al llarg dels segles, s’hi ha emmirallat la història folklòrica del nostre poble.

Jo penso que aquest “Costumari Català”, que resta disposat en quatre voluminosos volums, és com una espècie de Museu en lletra impresa on s’hi concentra una abundosa documentació sobre totes les tradicions catalanes i els costums més arrelats en què, al llarg dels segles, s’hi ha emmirallat la història folklòrica del nostre poble.

En consultar, doncs, el curs de l’any contingut en el “Costumari Català” de Joan Amades em trobo que aquest autor n’ha recollit i escrit cent cinquanta-quatre pàgines, exhaustives, ben atapeïtdes i expressament dedicades a la festa del «Corpus Christi» i tota la corrua de manifestacions i d’adherències que el pas del temps ha emmanllevat segons la forma de celebrar aquesta diada en relació a les vivències costumistes de cada poble.

Jo penso que aquest “Costumari Català”, que resta disposat en quatre voluminosos volums, és com una espècie de Museu en lletra impresa on s’hi concentra una abundosa documentació sobre totes les tradicions catalanes i els costums més arrelats en què, al llarg dels segles, s’hi ha emmirallat la història folklòrica del nostre poble.

Jo penso que aquest “Costumari Català”, que resta disposat en quatre voluminosos volums, és com una espècie de Museu en lletra impresa on s’hi concentra una abundosa documentació sobre totes les tradicions catalanes i els costums més arrelats en què, al llarg dels segles, s’hi ha emmirallat la història folklòrica del nostre poble.

En aquesta ocasió -deixant el dia a dia polític i l’estat sanitari de la població actual, cosa que ja hi tornarem si s’escau-, penso dedicar algunes planes sobre la festa del «Corpus Christi» conjuntament amb algunes de les tradicions més característiques encastades en aquesta festa religiosa que la diada ha aportat i que -en més o menys vigoria- encara perduren en l’espai de la nostra geografia i en la memòria històrica:

🔸La curiositat de “l’ou com balla”, aquell emmotllament perfecte i curiós entre l’aigua del brollador de la Catedral de Barcelona i un simple ou de gallina, en un provocador desafiament a les lleis físiques que també haurà de ser objecte d’explicació científica…

🔸L’ornamentació policromada dels carrers d’alguns pobles que, amb un acurat i especialitzat treball quasi d’orfebreria, converteixen els carrers en esplèndides «catifes i enramades» per al pas de la processó de la diada de Corpus…

🔸La festa per excel·lència de la capital del berguedà -“La Patum”- curulla de foc, fum i espetecs que acompanyen una disbauxa de balls sorollosos i d’elements d’una severa tradició religiosa en un ambient espectacular i de ruixada pirotènia…

De tot plegat, n’hem de parlar aquests dies i centrar-nos més en aquestes tradicions de casa nostra per tal d’equilibrar els temes de política d’aquests darrers dies i deixar-nos portar per la imaginació i la festa.

Així que anem-nos-en a descansar i demà ja en seguirem parlant. Sense oblidar que abans es deia -tot i que no cal donar-hi avui més importància-, allò de:

“Hay tres jueves al año que relucen más que el sol: Jueves Santo, Corpus Christi i la Ascensión”.

Festes farcides de simbolismes religiosos que alhora han provocat la presència d’altres tradicions més festives i també igualment entranyables.

En seguirem parlant, però mentrestant ho espereu per als propers dies, US DESITJO QUE TINGUEU UNA MOLT BONA NIT…!

.

12.06.20 BON DIA…!

.

(II) «LA FESTA DEL “CORPUS CHRISTI”, UNA TRADICIÓ RELIGIOSA QUE ORIGINA ALTRES TRADICIONS»

«LA FESTA DE CORPUS CHRISTI»

.

La celebració del «Corpus Christi», o simplement “Corpus”, és una festa pròpia de l’església catòlica destinada a venerar el sagrament de l’Eucaristia. La seva celebració -dins del calendari litúrgic cristià- es presenta com una festa movible que s’escau el dijous següent després de l’octava de la Pasqua Granada o de la Pentacosta.

Es tracta d’una festa d’origen medieval i instituïda pel Papa Urbà IV a l’any 1262 per honorar l’Eucristia, després de la controversia haguda entre la teologia ortodoxa i oficial de la presència real de Crist en l’Eucaristia i -contràriament- la creença heterodoxa i desviada d’una concepció del sagrament com una realitat només simbòlica. M’agradaria explicar-me:

🔴En primer lloc, la història devocional de l’Edat Mitja.

Cal fer constar que, dins de la comunitat de cristians, del segle XIII, hi convivia una gran multitud d’experièncie religioses que eren titllades d’heretgies i considerades aberracions respecte de altres pràctiques considerades com d’autèntica devoció.

És a dir, hi havia tot un conjunt de creences o d’idees que eren contràries del pensament oficial de l’església perquè se n’apartaven dels ensenyaments doctrinals en vigor que, per altra banda, eren tinguts com els únics vertaders.

Així doncs, hi havia unes formes i maneres religioses de pensar, de creure o de practicar ortodoxes que convivien alhora amb altres creences de caràcter ancestral, la majoria de les quals eren pervivències atàviques de determinats rituals pagans, que no tenien res a veure amb els ensenyaments de l’església oficial, tot i que el poble crèdul les compaginava amb les pràctiques cristianes. Un conjunt de creences i d’activitats turbulentes, en definitiva, com també ho era el tarannà de la pròpia Edat Mitjana.

🔴El punt central de la qüestió.

Una de les heretgies més divulgades del moment, i un dels detonants originaris de la institució de la festa del «Corpus Christi», va ser la professada per Berenguer de Tours, que negava explícitament la presència real de Crist en el sagrament de l’Eucaristia.

Reprenent les nocions aristotèliques sobre substància i accident, Berengario va afirmar que si una substància desapareix, desapareixen també les seves propietats, que estan intrínsecament lligades a aquella: si en l’Eucaristia la substància de el pa i de el vi desapareixen, haurien de desaparèixer les seves propietats accidentals, com el gust, l’olor, el color etc. Des del moment que això no succeeix les substàncies de el pa i de vi han de continuar subsistint durant l’acte de la consagració.

Per Berenguer de Tours el pa i el vi són només un símbol de realitat espiritual, un signum sacrum, un sagrament en el sentit agustinià, és a dir un signe visible que permet aferrar-se, més enllà de l’aparença sensible, a la idea de la Passió de Crist. 

Berenguer de Tours va ser fet presoner i després condemnat en el Concili de Vercelli de l’any 10502. A causa de les successives reafirmacions de les seves tesis, va tornar a ser condemnat en el Concili de París de l’any 1051, en el de Tours de 1055, de Roma de 1059, de Poitiers de 1075, de Sant Maixeut de 1076, en el de Roma de l’any 1078 i, finalment en el de Bordeus de 1080 en el qual Berenguer va manifestar creure que, «després de la consagració, el pa es converteix en el veritable cos de Crist, el cos nascut de la Verge, i el pa i el vi sobre l’altar, gràcies a el misteri de les paraules del nostre Salvador, esdevenen substància en el Cos i la Sang de Jesucrist, el Senyor »…

… Temps en què es començava a preparar la Inquisició. De fet, la Inquisició o Santa Inquisició fa referència a diverses institucions dedicades a la supressió de les heretgies, majoritàriament en el si de l’Església catòlica. La heretgia en l’era medieval europea moltes vegades es castigava amb la pena de mort i d’aquesta es deriven totes les altres.

• La Inquisició medieval es va fundar a 1184 a la zona de Llenguadoc (al sud de França) per combatre l’heretgia dels càtars o albigesos.
• A l’any 1249 es va implantar també en el regne d’Aragó, sent la primera Inquisició estatal.
• En l’Edat Moderna, amb la unió d’Aragó amb Castella, es va estendre a aquesta amb el nom de Inquisició espanyola (1478-1834) sota els auspicis de la monarquia hispànica, l’àmbit d’acció es va estendre després als territoris conquistats en el que s’anomenaria Amèrica.
• La Inquisició portuguesa (1536-1821) i la Inquisició romana (1542-1965).

Les seves víctimes eren éssers humans, i fins i tot animals, acusats de bruixeria o d’homosexualitat. En 1600 es va emetre l’ordre de no incoar més processos ‘per sodomia‘, per blasfemar, per practicar bestialisme, per heretgia (cristians que neguen alguns dels dogmes instituïts per l’Església catòlica) i per acusacions de judaïtzar en secret.

A l’any 1215, en el IV Concili Laterà, la transsubstanciació es va convertir en dogma de fe…!

🔴 Avui com abans…?

Aquesta antiga i suposada heretgia, descrita anteriorment, ha tornat a posar-se en consideració de tal manera que la creença de la “presencia real” de Crist en l’Eucaristia s’afirma només com una “presencia simbòlica”.

És a dir, el sentit que cal donar-li’n rau en afirmar que la creença en la “transubstanciació” (la transformació de la substància del pa i el vi, miraculosament i hipotètica convertides en el cos i la sang de Crist), adopta un nou concepte teològic com n’és el convenciment d’una “transignificació” (la transformació  únicament metafòrica i simbòlica, desproveïda de qualsevol element miraculós o sobrenatural).

🔴 Que els especialistes investiguin..!

Però tot plegat, per a un major aprofundiment, deixem-ho per als moderns especialistes en teologia, encara que actualment tots ells s’han allunyat dels conceptes de l’univers filosofico-teològic-tomista medieval, com n’eren les diferenciacions i disquisicions entre les paraules que defineixen les ‘substàncies o essències‘ i els ‘accidents o espècies‘.

En aquella època medieval, tots aquests corrents contradictoris i oposats en el si de la mateixa església catòlica van donar pas a una veritable guerra de suposats miracles o fets portentosos, atribuïts a forces sobrenaturals -amb més o menys veracitat i ingènua credulitat que, succeïts, aplicats o relacionats amb l’Eucaristia -cosa que sortosament avui no se’n relaten i que en el cas que n’hi hagués algun certament no suportaria la platina del microscòpic científic-, van provocar, entre les diferents posicions de credulitat  validar les tendències que cadascun defensava.

I, per suposat, l’espectacle dels pretesos miracles o fets sobrenaturals -principalment les visions de Santa Juliana de Cornillon i la interpretació d’un extraordinari miracle ocorregut a un sacerdot l’any 1263 a Bolsena-, van ser recollits, defensats i interpretats com verídics per la institució eclesial que, en disposar de tota la força i el màxim poder, portaren al Papa Urbà IV cap a la decisió de decretar una festa orientada a la defensa i a l’enaltiment del «Corpus Christi» amb una celebració solemne i esplendorosa a perpetuïtat. I així, fins el dia d’avui…

A Catalunya, les primeres dates de celebració de la festa de les quals hi ha constància i ja amb la presència de l’element més destacat de la festa -la “Processó del Corpus”- les trobem a Barcelona (1320) que, per cert, aquest any se celebra el 700è aniversari, Manresa (1330), Vic (1330), Tortosa (1330), Solsona  (1331) i Berga (1333). Fora de Catalunya, les primeres celebracions estan datades a València (1355) i a Perpinyà, que ja la celebrava a mitjans del segle XIV.

De bell antuvi, i a tot arreu, la festa del “Corpus” va agafar una estructura similar, a l’entorn de l’esmentada processó, que es contituí en l’element religiós i social més destacat de la celebració entès com una desfilada triomfal del Santíssim Sagrament portat pels carrers i places de les viles i ciutats, dins d’un ambient d’acte social d’importància cabdal.

I fins aquí, l’origen d’una festa de desfilada -la processó- que encara se celebra en el món cristià, tot i que havent-se reduït molt la parafernàlia de l’antigor, ha donat lloc a altres elements que l’envolten i que haurem de tractar en propers textos escrits com en són “les catifes i enramades als carrers”, “l’ou com balla” i “La Patum”.

De tot plegat n’hem de seguir parlant i així ho farem. QUE TINGUEM MOLT BON DIA…!

.

12.06.20 BONA NIT

.

(III) «LA FESTA DEL “CORPUS CHRISTI”, UNA TRADICIÓ RELIGIOSA QUE ORIGINA ALTRES DE TRADICIONS»

«L’OU COM BALLA,»

.

(III) En relació o al redós de la celebració de la festa del “Corpus Christi” han sorgit tota una sèrie d’elements que la tradició no ha pas menyenspreat, sinó al contrari. Segueixen convivint encara amb nosaltres, tot i que en algunes ocasions van perdent la tonalitat religiosa de què, antigament, n’estaven dotats.

Aquesta nit ens entretindrem en una tradició -“L’ou com balla”- i deixarem  “Les enramades o catifes dels carrers”, així com “La Patum” per demà. Però les tres tradicions les hem de contemplar com els exponents més característics de la festa principal del “Corpus Christi”.

L’ou com balla és una tradició que té lloc en diverses poblacions de Catalunya el dia de “Corpus Christi”, tot i que la més coneguda és la de la Font-brollador del Claustre de la Catedral de Barcelona. L’efecte-espectacle consisteix en col·locar un ou buit, amb un punt de cera que tapa el forat pel qual s’ha buidat, sobre el raig d’aigua d’un brollador d’una font, de manera que giravolti sense caure. La font, habitualment, es guarneix amb flors de ginesta i de clavells, així com també amb fruites del temps, com les cireres, amb les quals es cobreix la tassa de la font.

La interpretació més comuna és que l’ou representa el pa consagrat a l’Eucaristia i la forma del brollador de l’aigua vol semblar-se amb el calze o copa de vi que recorda i significa la sang de Crist. Tot plegat, en clara al·lusió a la festa del “Corpus Christi”.

L’origen de la tradició sembla que fou la Catedral de Barcelona, però molts altres pobles en donen també fefaent memòria d’aquesta curiosa atracció representativa.

Algunes altres interpretacions de “l’ou com balla” les trobem consignades en l’apuntament següent:

🔴 Per a uns, és la representació de la plenitud de la primavera, ja que tant l’ou, com l’aigua o l’abundor de flors són interpretacions simbòliques de fecunditat i regeneració, pròpies de l’estació primaveral en plena vitalitat.

🔴 Hi ha qui considera que la tradició de “l’ou com balla” va néixer com una distracció dels nobles del carrer Montcada de Barcelona mentre esperaven el pas de la “Processó de Corpus”.

🔴 Durant els anys, es va anar estenent la creença que si l’ou queia seria un any dolent,però si aguantava durant tota la jornada del “Corpus Christi”. També, a l’hora de cercar-ne l’origen, hem de tenir presents les similituds entre l’ou com balla i els jocs d’aigua que feien els musulmans en els brolladors dels patis interiors. Un d’aquests jocs consisteix justament a fer gronxar una piloteta sobre el raig d’aigua d’una font

L’explicació científica del perquè s’aguanta l’ou com balla ens la dóna l’efecte Coanda, encara que hi ha el principi de Bernoulli subjacent, que és la base per a poder aclarir-ne l’efecte gravitatori susdit:

• Suposem una superfície corba, per exemple una esfera, que és el cas de l’ou com balla (tal com es pot veure en la il·lustració de la fotografia). Si sobre l’esfera es llença alguna cosa sòlida (arròs, per exemple), ambdós rebotaran en sentits contraris.

L’ou, pel principi d’acció-reacció, tendirà a anar en el sentit en què l’ha empès l’arròs, i aquest rebotarà. Això es pot veure a la primera part de la il·lustració.

• Si repetim aquesta experiència amb un fluid, resultarà que aquest, per la seva viscositat, tendirà a «enganxar-se» a la superfície corba. Ni el fluid ni la pilota rebotaran en la direcció oposada, el fluid seguirà la seva trajectòria, adaptant-se suaument a la superfície corba, i l’ou tendirà a anar cap a l’aigua que l’empeny.

En el cas de l’ou com balla, l’aigua l’estira en totes direccions, abans de caure per l’acció de la gravetat i així el manté en equilibri.

I mentrestant a causa de l’enjogassada acció física, suficientment explicada, de “L’ou com balla” en el brollador de la Catedral de Barcelona o d’altres indrets de la nostra contrada, nosaltres deixarem que vagi fent i, cansats de tant traginar amunt i avall durant el dia, ens correspon un descans. PER TANT SOM-HI, I A DESCANSAR. MOLT BONA NIT I FINS DEMÀ…!

.

13.06.20 BON DIA…!

.

(IV) «LA FESTA DEL “CORPUS CHRISTI”, UNA TRADICIÓ RELIGIOSA QUE ORIGINA ALTRES DE TRADICIONS»

«CATIFES I ENRAMADES»

.

(i IV) Vam deixar ahir a la nit “L’ou com balla” saltant sobre el brollador d’aigua, incansable i imparable.

Aquest matí, en posar el peu en terra, ens acostarem a “Les enramades o catifes” de flors que ens alliçonen d’un altre costum consistent en guarnir els carrers amb catifes efímeres per celebrar la festa del “Corpus Christi”, principalment pels llocs on havia de passar la processó, així com també per retre un homenatge -en el cas que despullem la diada de tota adherència religiosa- al floriment de la primavera.

Tradicionalment aquestes catifes i enramades s’elaboraven amb pètals de flors o flors senceres i herbei dels camps i boscos.

Però, des de finals del segle XX s’experimentà de fer-les afegint-hi altres materials com llavors, closques de fruits secs, serradura i encenalls tenyits amb anilines, marro i càpsules de cafè i altres elements recuperats o reciclats.

A les catifes s’hi representen motius diversos que, generalment, anaven lligats a la religiositat pròpia del “Corpus Christi”, així com també -sobretot actualment- a temes locals o a efemèrides importants.

Algunes poblacions han aconseguit molt de renom amb les catifes. És el cas de Sitges, La Garriga, Arbúcies i Sallent.

Aquesta nit parlarem de “La Patum”, però en tot cas ens interessa de veure com una festa -la del “Corpus Christi”-, celebrada amb el foc d’una intensa religiositat cristiana, a poc a poc n’ha quedat només el caliu d’unes brases.

Tanmateix, de no alimentar aquestes brases -tan quantitativament i qualitativa- amb les flames d’una fogata nova, s’aniran apagant deixant-ne tan sols el seu record memorial en els llibres de tradicions i costums.

QUE TINGUEM UN MOLT BON DIA…!

.