11-S, LA DIADA 2018 I ALTRES QÜESTIONS RELACIONADES…

1. UN TEXT PROPOSAT AL FACEBOOK I EN EL WHATSAPP EN LA CELEBRACIÓ DE LA DIADA DE L’11 DE SETEMBRE DE 2018

1.1. El meu pensament i el meu cor resten posats en un “pilar de nou”, tot fent “pinya” en la castellera “torre” independentista…

Dedico aquest escrit, amb les fotografies i videos que l’acompanyen, a tothom qui ha participat de la Diada de l’11-S d’enguany, sigui d’alguna manera o d’altra. Però per a mi, en aquesta data festiva de 2018, tinc el pensament i el cor posats en el “pilar de nou” [ Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Dolors Bassa i Carme Forcadell ] que roman tancat a les diverses presons. Tanmateix, ho faig amb la meva contribució personal i minúscula participant en la «Manifestació de la Llibertat», tot fent “pinya” amb els exil.liats [ Carles Puigdemont, Antoni Comín, Clara Ponsetí, Lluís Puig, Meritxell Serret, Marta Rovira, Anna Gabriel ] i la gent que així ho desitgi, per tal de contribuir a l’equilibri estable i progressiu de la “gegantina i castellera torre” independentista…!

L’ona que ha recorregut la Diagonal de Barcelona amb motiu de la Diada de l’11 de setembre, ha esdevingut un tsunami carregat d’energia. Encara ressona a les orelles el brogit creixent i la cridòria que es van deixar sentir al seu pas i el moviment onejant que va resseguir l’Avinguda de dalt a baix, com signe de vitalitat del moviment popular que, un any darrera l’altre, acudeix insoburnable a la cita de la Diada de l’11-S com un sol poble i una sola veu.

Aquest gest multitudinari és l’argument i la proclama més contundent que es pot transmetre als nostres polítics de cara al procés endegat cap a l’autodeterminació, malgrat les dificultats i impediments coneguts que l’Estat espanyol, amb la seva intolerància i ceguesa, seguirà desplegant amb tots els efectius judicials i repressius que té al seu abast.

 

1.2. La celebració catalana de l’11-S no és una “derrota”, sinó una “resistència” que ve d’antuvi i esclata amb una decidida “persistència”…

Celebrem, any rera any i sense defallir cada 11-S, no una “derrota”, sinó una “resistència”. Han passat més de tres segles des del 1714 i encara hi som…i, per cert, ben alçats…i, per això mateix, amb una decidida i indestructible “persistència”…!

Som el “puny” alçat de la paraula. Som la “sang” d’aquells avantpassats. Som la “veu” que canviarà el rumb de la història. Som un “poble” en LLIBERTAT…! 

1.3. Endinsem-nos en els orígens i fent-nos preguntes pertinents per tal de centrar la nostra identitat catalana…

Tot parlant de la història, si donen una ullada científica als fulls del mapa de tots els esdeveniments haguts per trobar els nostres orígens i centrar l’objectivitat del passat que ens aporta la nostra identitat, vet aquí que formulo, com a professor que n’he estat, no d’Història -certament-, però sí de Llengües, unes preguntes sobre:

• 1.3.1. Quina diferència hi constates entre el Regne d’Aragó i la Corona d’Aragó…? La resposta il·lustrada més adient ens porta a descobrir com Catalunya és una Nació independent que procedeix o deriva de temps molt més llunyans. 

• 1.3.2. Per què visitant encuriosits San Juan de la Peña a l’Aragó, ens adonem que en el seu romànic no apareixen les “quatre barres” i sí que les comencem a veure en el seu gòtic del segle XIV…? I com és que en el romànic català les “quatre barres” apareixen ja en un sarcòfag contal romànic del segle XII i amb una inscripció que clarifica dos territoris diferents: “Raimundus Berengarii, Dei gratia, comes Barchinone et Princes Regni Aragonensis”…? A més a més, d’un segell heràldic equestre de la Casa de Barcelona de Ramon Berenguer IV…? I no parlo pas de la llegenda de la sang de Guifré el Pilós que la tenim documentada tardanament al segle XVI. Per orientar la acuradament la resposta cal traslladar-nos als orígens de les “quatre barres catalanes” de la «Nació catalana».

• 1.3.3. Tanmateix, retrocedim uns segles:

• Què sabem de la “Marca hispànica”…?
• I de l’Imperi Carolingi…?
• I dels comtats catalanen camí cap a la independència…?
• I de les investidure hagudes…?
• I de les successions dinàstiques dels comtes…?
• I del progressiu allunyament de la monarquia carolingia…?a 
• I del propi reconeixement català que es consolida durant el període comprès entre el 1170 i 1195, moments històrics en què es recopilaren els tres monuments de la identitat política catalana: els Usatici Barchinonae, el Liber feudorum maior i les Gesta Comitum Barchinonensium,  fins a Pere III el Cerimoniós i de la incipient obertura al món dels catalans…?
• Saps que totes aquestes preguntes resten incloses en la vida dels llunyans segles IX al XV…? 

• 1.3.4. Nogensmenys, per tenir-ne una visió objetiva de la Història de Catalunya (el video inserit en el subratllat blau en mostra un resum clarificador) cal tenir a disposició algunes de les seves obres cabdals -ni que sigui tan sols per fullejar-les, copsar l’index del seu contingut, entretenir-se en algun punt significatiu, llegir algun dels capítols o tota l’obra, per adonar-se de la complexitat i aprofundiment científic de la temàtica en qüestió. Podríem esmentar, a tall d’exemple, algunes obres tan treballades i recomenades com: 

• «La Història nacional de Catalunya» de Rovira i Virgili (7 volums) 
• «La Història de Catalunya» dirigida per Pierre Vilar (10 volums) 
• El «Diccionari d’Història de Catalunya» (en aquest diccionari, dirigit per Jesús Mestre, Josep Maria Salrach i Josep Termes i la col·laboració d’altres autors, la història de Catalunya ha estat classificada en conceptes, fets i idees històriques, personatges, organismes de la vida cultural i institucions, d’història, tot i que també d’economia, de dret o de religió, evidentment en un desordre temporal, però amb una unificació alfabetitzada) 
• El «Diccionari d’Història Universal» de «l’Editorial britànica Chambers»
• Autors eminents dins de la categoria-classificació d’historiadors catalans, europeus, catalanoparlants i de la historiografia de Catalunya 

Doncs en aquest moment històric nostre -també convuls i incert- comença tot el que avui vivim i desitgem: “Érem, som i serem”…! En definitiva: si les “paraules” moltes vegades se les emporta el vent i les “cròniques” escrites són objecte de difícil i contravertida interpretació, fixem-nos en el romànic i el gòtic i que les seves “pedres pintades” de groc, blau i vermell ens situïn en el marc objectiu de la història…! 

1.4. Sobre les multitudinàries Manifestacions catalanes de l’11-S. Del 2010 al 2018…

1.4.1. En escatir quan tot va començar…

Siguin grans o petites les grans coses que succeeixen en els diferents estaments de la vida, podem dir que tot contribueix a fer feix. I el gavell que ens aporta la història ens serveix per adonar-nos de quina manera els efectes sempre tenen una causa com ensenya la filosofia tradicional o la física determinista. Tant se val que, en l’origen del que patim i gaudim avui, sigui fruit del moment inicial de la “Transició espanyola” tot just a la mort d’en Franco dictador, de les «Bases de Manresa”,  d’aquell “Oda a la Pàtria” de Carles Aribau, de «Pau Claris”, de “l’Estatut de Núria” del “Referèndum d’Arenys de Munt” en el 2009, de la “Guerra de Successió” del 1714 o ves a saber què…

… Però, si busquem un fet que descobreixi la clau de volta de la situació actual, situem-nos en aquell 25 d’abril del 2006 quan Mariano Rajoy, acompanyat pel llavors president del PP català, Josep Piqué, va entregar al Congrés dels Diputats 876 caixes que contenien més de “quatre milions de signatures en contra de l’Estatut de Catalunya”. L’objectiu de Rajoy era plantejar un referèndum a tot l’Estat sobre el text, per a la qual cosa va defensar a la cambra baixa una proposició no de llei, que va ser rebutjada en obtenir només el suport del grup parlamentari popular. La història feixuga de “l’Estatut d’Autonomia de Catalunya o de Miravet” del 2006 i les  posteriors “retalladas del Tribunal Constitucional”, han proporcionat que: 

“D’aquella polseguera, en vingueren tots aquests fangars”…

1.4.2. La manifestació de l’11-S de 2018 i el context d’enguany: «Fem República catalana» / «Llibertat»

2018 «FEM LA REPÚBLICA CATALANA» / «LLIBERTAT»

Aquest any de 2018 la Manifestació de l’11-S ha superat les espectatives -es parla de més d’un milió de persones fins arribar a 1.680.000 en un recompte d’una formulació científica- i ha servit per demostrar que l’independentisme a Catalunya no era una moda passatgera, sinó una dada persistent amb una enorme capacitat de resistència malgrat la terrible repressió haguda amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i la intransigència en no voler dialogar sobre un pacte polític bilateral per organitzar un referèndum d’autodeterminació. Després, doncs, dels esdaveniments succeïts des de la tardor del 2017 amb l’1-O, la suspensió del govern català, la repressió ferotge i la construcció fantasmagòrica de la Instrucció judicial que ha comportat duríssimes mesures cautelars i que ha de cloure, momentàniament, amb un judici previsiblement injust contra els processats o investigats…, fins al dia d’avui, l’Estat espanyol no ha entès que el poble català té més dignitat que por.

A l’Editorial del diari ARA del dia 11 de setembre de 2018 s’hi escriu i s’hi pot llegir:

«Avui és el dia que toca dir que, malgrat tot, som aquí. Sense arrogància ni provocació, però sí amb la tossuderia i la determinació dels que saben que venim de lluny i qye en la lluita per la llibertat sovint no hi ha dreceres i el camí és costerut…Una manifestació massiva no fa miracles, i menys davant d’un Estat que ha optat per la repressió i desconeix el que significa el diàleg polític, però sí que llança un missatge molt clar: serà molt difícil acabar amb el problema català per la via punitiva, perquè davant hi trobaran molta gent. I la capacitat de resistència del poble català, la seva voluntat de no deixar-se trepitjar, de mantenir la seva llengua i la seva cultura, és molt alta, tal i com s’ha demostrat històricament…no podran impedir que hi hagi un gegantesc moviment de solidaritat interna amb els represaliats i les seves famílies. No podran impedir que Catalunya continuï sent una societat avançada, acollidora, tolerant i participativa, que no es resigna a ser un grup de províncies dins d’un Estat ineficient i incapaç ds’afrontar el seu propi passat».

El context polític de la Diada 11S-2018 és particularment diferent dels altres anys: sense un Referèndum a l’horitzó, el “Full de ruta” es troba desdibuixat i condicionat per la repressió de l’Estat espanyol. Per altra banda, hem de fer un repàs de les dates més significatives i importants en el primer aniversari dels fets de setembre, octubre i novembre de 2017:

06.09.17 L’aprovació de la Llei del Referèndum 

20.09.17 L’escorcoll a la seu del Departament d’Economia

01.10.17 L’aniversari primer de la votació del Referèndum i la brutalitat policial

03.10.17 La manifestació a BCN contra la brutalitat policial

03.10.17 El discurs del Rei, Felipe VI, a tota Espanya

20.09.17 L’escorcoll a la seu del Departament d’Economia

01.10.17 Referèmdum sobre la independència de l’1-Octubre 

16.10.17 L’empresonament dels Jordis

27.10.17 La proclamació de la República

27.10.17 La votació / aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola

02.11.17 Auto de presó per al govern de la Generalitat de Catalunya

03.11.17 Carles Puigdemont a l’exil·li, euroordres, detenció a Alemanya i altres

07.12.17 Omplint Brusel·les en favor dels membres del Govern exil·liats

21.12.17 Eleccions al Parlament de Catalunya. 

17.01.18 Constitució del Parlament i discurs inicial de l’Ernest Maragall 

17.01.18 Elecció del President del Parlament, Roger Torrent

14.05.18 Discurs de la investidura del President de la Generalitat, Quim Torra

02.06.18 Formació del Govern de la Generalitat després de l’aplicació del 155

04.09.18 Conferència del President Quim Torra al Teatre Nacional de Catalunya el dia 4 de setembre

A més a més, i a banda de la política institucional, l’unionisme també s’ha fet sentir durant aquest temps. Remarco alguns episodis d’interès:

La creació de plataformes com Tabàrnia

La retirada de llaços grocs

L’escarni vers les marxes de torxes cap a les presons

Però, tot i certa fatiga, per part de l’independentisme, la realitat ha mostrat una reviscolalança important en aquests moments que actualment i en les properes jornades, planarà el seu efecte vivificador i d’autoestima. 

Des de la manifestació de 2010, les concentracions de la Diada han estat notícia arreu del món. En les últimes dècades, a Europa, hi ha hagut protestes tant o més massives com les concentracions independentistes de l’11-S però cap convocatòria que, de forma reiterada i constant, hagi mobilitzat més d’un milió i mig de persones cada any durant set anys.

I aquest en podria ser el resum dels principals events succeïts des de l’1-O de 2017 fins a la Diada de l’11-S de 2018, tot i haver consignat els esdeveniments amb videos de major durada.

1.4.3. Les grans Manifestacions de l’11-S. De l’any 2010 al 2018

2010 «SOM UNA NACIÓ. NOSALTRES DECIDIM»

La primera manifestació multitudinària d’aquest procés cap a la i ndependència no va ser per la Diada de l’11-S, sinó el 10 de juliol de 2010, just després que el Tribunal Constitucional esmenés l’Estatut aprovat per la majoria dels catalans. A la convocatòria d’Òmnium Cultural es van sumar els sindicats i prop de 1.600 entitats, a més de tots els partits polítics llevat del PP i Ciutadans. Rere una senyera gegant, de 250 metres quadrats, el president de la Generalitat, José Montilla, encapçalava la comitiva d’autoritats, que va rebre xiulades al final de la manifestació.

2011 «INDEPENDÈNCIA» / «SOM UNA NACIÓ. VOLEM UN ESTAT PROPI»

La Plataforma pel Dret a Decidir, les entitats Sobirania i Progrés, Sobirania i Justícia i la Intersindical-CSC van convocar una gran manifestació independentista per la Diada de 2010, que va comptar amb l’adhesió de nombroses personalitats, però no va esdevenir multitudinària com les que s’han fet a partir del 2012. No hi va haver una pancarta unitària, sinó diverses, com «Independència» (ERC) o «Som una nació. Volem un Estat Propi» (Solidaritat Catalana). La mobilització va ser convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir, de la qual també formaven part partits polítics com ERC, la CUP, Solidaritat o Maulets. Es van manifestar per la independència, però també contra les sentències del Suprem i el TSJC exigint que el castellà sigui llengua vehicular a l’escola catalana. Al final, uns encaputxats van cremar una foto del rei, una bandera espanyola i una de francesa.

2012 «CATALUNYA, NOU ESTAT D’EUROPA» 

Una gran manifestació i primera manifestació important va arribar per la Diada de 2012. Convocada per l’ANC, que tot just havia nascut sis mesos enrere. S’hi va unir també Òmnium cultural i altres entitats. El lema era clar: «Catalunya, nou estat d’Europa». La mobilització va superar les expectatives i va omplir un recorregut que arrencava a la confluència de Gran Via de les Corts amb Passeig de Gràcia, baixava per Via Laietana i concloïa a Marquès de l’Argentera. Com sempre, va haver-hi un ball de xifres sobre els assistents, que anirien des de les 600.000 persones fins als 1,5 milions. Artur Mas va considerar que, com a President de la Generalitat, no hi podia anar, però Josep Antoni Duran i Lleida sí que hi va ser, negant-ne el caràcter independentista que la mobilització va adoptar de forma inequívoca.

2013 «LA GRAN VIA CATALANA, ENTRE EL NORD I EL SUD  DEL PAÍS»

Inspirant-se en la Via Bàltica que el 1989 va unir les tres capitals d’Estònia, Letònia i Lituània per reclamar la independència de la URSS, l’ANC va organitzar una cadena humana segmentada en 778 trams d’uns 500 metres cadascun, amb la col·laboració de fins a 30.000 voluntaris i 1.500 autocars. La cadena es va anar formant a partir de les 16h, a les 17:14h van repicar els campanars de tot Catalunya i a les 18h es va cloure cantant l’himne dels Segadors. Fins a mig milió de barcelonins van acompanyar la cadena humana de pas per la ciutat de Barcelona, on hi havia 56 trams. La mobilització per l’11-S de l’any 2013 va creuar Catalunya de punta a punta a través de la Via Catalana cap a la Independència. Una cadena humana de 400 quilòmetres que va reunir 1,6 milions de persones des del Pertús fins a Vinarós. A diferència de l’any precedent, en aquesta ocasió només s’hi van sumar els partits polítics inequívocament independentistes. Alguns milers de persones van decidir encerclar la seu de La Caixa, com a símbol del poder financer en un context marcat per la crisi i les retallades. Inscrits: 450.000 / Participants: 1,6 M.

2014 «ARA ÉS L’HORA»

Una enorme «V» que en començar a ser dibuixada, des del vèrtex Diagonal-Gran Via també significava «via»=camí, «voluntat»=decisió, «votar»=democràcia i «victòria=arribar fins al final. La mobilització independentista de la Diada va tornar a concentrar-se a Barcelona i va adoptar, des de l’aire, la forma de senyera gegant amb forma de «V». Més de 556.000 persones es van inscriure en algun dels 73 trams. Al vèrtex, a la plaça de les Glòries Catalanes, una noia que el 9 de novembre feia 16 anys, va dipositar una papereta en una urna. La manifestació, promoguda dins la campanya ‘Ara és l’hora’ de l’ANC i Òmnium, va servir per escalfar el debat abans de la consulta del 9-N. La mobilització va arribar dos mesos abans de la consulta sobre la independència del 9 de novembre de 2014. Inscrits: 550.000 / Participants: 1,8 M.

2015 «HO TENIM A TOCAR…»

El torn de la Via Lliure a la República Catalana al 2015, va omplir un tram de 5,2 quilòmetres de l’Avinguda de la Meridiana. Com sempre, la participació va ser massiva i va provocar l’habitual bany de xifres. Entre d’altres qüestions, la Diada d’aquell any va marcar el tret de sortida per a les eleccions al Parlament del 27 de setembre, en què ERC i CDC van participar conjuntament sota la marca Junts pel Sí i amb el famós projecte del full de ruta de 18 mesos per assolir la independència de Catalunya, que no va poder-se complir. ‘Ara és l’hora’ (ANC + Òmnium) van omplir la Meridiana dividint l’avinguda en 135 trams (tants com escons hi ha al Parlament). Els manifestants van aixecar, per zones, punters dels 10 colors dels eixos temàtics en què hauria de basar-se la futura república catalana: democràcia, equilibri territorial, solidaritat, món, diversitat, sostenibilitat, igualtat, justícia social, innovació, cultura i educació. A les 17:14h, un punter gegant mogut per esportistes va recórrer en pocs minuts el passadís central de la manifestació, després de la qual va començar la campanya electoral per a les eleccions del 27-S. Inscrits: 485.000 / Participants: 1,4 M.

2016 «A PUNT».

La situació política de l’any 2016 havia canviat sensiblement i l’11-S va servir per tornar a reivindicar el referèndum, una pantalla que dotze mesos abans alguns sectors de l’independentisme havien volgut donar per superada. La mobilització convocada per l’ANC i Òmnium es va organitzar en 44 trams i es va descentralitzar en cinc ciutats, cadascuna de les quals va voler simbolitzar un aspecte diferent de la nova república catalana. Barcelona, com a capital, representava la república de les llibertats. Salt, la de la solidaritat i la diversitat. Berga, la de la cultura i les arrels d’una identitat que està en construcció contínua. Tarragona es va manifestar per una república en xarxa, que superi l’actual dèficit d’infraestructures. Lleida va reclamar l’equilibri territorial i la diversitat de paisatges gràcies a l’activitat agrícola. I, com sempre, la participació va ser multitudinària. Inscrits: 370.000 / Participants: 900.000.

2017 «A PUNT PEL SÍ»

Els manifestants van crear una gran creu gegant, com a símbol de suma, a la confluència del passeig de Gràcia i el carrer d’Aragó com a epicentre. Des dels quatre extrems es van desplegar quatre pancartes de 16 x 16 metres amb lemes a favor de la pau i la democràcia. El protagonista de la marxa va ser el referèndum de l’1 d’octubre, convocat per la Generalitat i anul·lat pel Tribunal Constitucional. La Diada del 2017, que va arribar tot just 20 dies abans del referèndum de l’1-O, en un context amb l’independentisme hipermobilitzat i, sobretot, esperançat. Inscrits: 450.000 / Participants: 1,0 M.

2018 «FEM LA REPÚBLICA CATALANA».

Un milió de persones, segons la Guàrdia Urbana, ha omplert la Diagonal per la manifestació de la Diada 2018. A les 17.14 h s’ha llançat un coet que ha donat el tret de sortida a l’acte. Això ha estat al tram 37, al carrer de Los Castillejos i, tot seguit i després d’un silenci clamorós, s’ha generat una gran onada sonora de crits i aplaudiments que ha avançat fins a arribar al tram 0, situat al Palau de Pedralbes. A mesura que l’onada avançava, els manifestants han alçat pancartes, cartells i missatges que han portat per fer sentir la seva veu. Per setè any consecutiu, les entitats sobiranistes han pretès convertir la Diada de l’11 de setembre de 2018 en una enorme mobilització independentista. Enguany el context, però, és radicalment diferent dels cursos previs, amb la fallida proclamació de la República i, sobretot, amb dirigents polítics a la presó o a l’exili. La manifestació, que l’ANC, Òmnium Cultural i l’AMI han programat, porta per lema «Fem la República Catalana» i pretén omplir l’avinguda Diagonal de Barcelona des de Pedralbes fins a les Glòries. Inscrits: 460.000 ( Participants: 1,0 M.

 

2019 «OBJECTIU: INDEPENDÈNCIA» I UN TSUNAMI DEMOCRÀTIC…

L’esperada    manifestació independentista de la Diada, per vuitè any seguit, ha tornat a ser multitudinària. Desenes de milers de persones han omplert la Gran Via i la plaça d’Espanya de Barcelona, amb els carrers adjacents, i han clamat per la unitat estratègica, per la independència i per la llibertat dels presoners polítics. Manifestants de tot el país s’han concentrat en el primer acte contra la sentència que vindrà del Tribunal Suprem espanyol.

Els discursos més aplaudits de l’acte han estat els d’Elisenda Paluzie, presidenta de l’ANC; Marcel Mauri, vice-president d’Òmnium; i Lluís Llach, que comanda el debat constituent. Llach ha fet una crida a sorprendre l’estat espanyol bastint la futura república en el debat constituent i desobeint-lo. Mauri, en una intervenció vehement, ha reivindicat la diversitat de Catalunya i ha advertit el govern espanyol que incomplirà el dictamen de l’ONU si no allibera els presoners polítics. Per acabar, Paluzie ha assegurat que calia demostrar a l’estat espanyol i també els polítics independentistes que la lluita per la independència continua endavant i ha reclamat de no cedir al xantatge i a la repressió.

Quan s’ha acabat l’acte, el Tsunami Democràtic ha desplegat per sorpresa dues pancartes a les torres venecianes de la plaça d’Espanya. ‘Organitzem la resposta a la sentència’ i ‘TsunamiDemocràtic’, deien les pancartes, penjades per voluntaris del cos de bombers.

Les entitats també han fet actes al matí. L’ANC havia organitzat la fira Eines de País, que ha estat plenament reeixit, amb centenars de persones que han canviat de companyia. Òmnium Cultural havia convocat els partits, sindicats i entitats en un acte unitari per a exigir l’absolució dels presoners polítics, en una fotografia que ha aplegat l’independentisme i els comuns.

També ERC ha fet un acte amb parlaments d’alguns dels seus dirigents principals, entre els quals Marta Rovira, que ha dit que els catalans ‘s’hauran d’aixecar’ quan sortirà la sentència del Suprem. El president de la Generalitat, Quim Torra, ha dit que la Diada era la primera resposta a la sentència. Inscrits: 200.000 / Participants: 600.000 segons la Guàrdia Urbana i 900.000 segons estimació realista.

2020 LA DIADA NACIONAL DE CATALUNYA SOTA L’ASSETJAMENT DE LA PANDÈMIA DE LA COVID-19: «El deure de construir un futur millor, el dret de ser independents»

L’Onze de Setembre de 2020 va ser una Diada atípica. La pandèmia impedeix que enguany es pugui fer una gran mobilització multitudinària a Barcelona. Les mesures contra la COVID-19 ho impossibiliten. Però l’Assemblea Nacional Catalana, amb la col·laboració d’Òmnium Cultural i l’AMI, organitzaren un seguit de mobilitzacions en combinar unes protestes físiques amb una part virtual. La marxa, que tingué el lema “El deure de construir un futur millor, el dret de ser independents”, va voler tornar a demostrar que ‘la independència és possible i més necessària que mai’.

Amb aquestes mobilitzacions, l’Assemblea va denunciar la discriminació econòmica i social que castiga Catalunya i que perjudica diàriament els ciutadans, a més de reivindicar la independència com a únic mitjà perquè aquesta situació canviï. La Diada tingué 107 punts de concentració -amb una capacitat total de 48.000 persones- en 82 municipis del Principat.

A Barcelona, hi hagué l’acte polític central, que es va fer a la seu de l’Agència Tributària espanyola, a la plaça de Letamendi. Però es feren accions en més punts de la capital, com a la plaça de la Universitat; el Banc d’Espanya, a la plaça de Catalunya; la seu de la Seguretat Social espanyola, a la cruïlla del carrer d’Aragó i el passeig de Gràcia, a les estacions de Sants i de Sant Andreu Arenal, a la Tresoreria General de la Seguretat Social, a l’avinguda de Pau Claris, a l’Institut de Seguretat Social espanyol, a l’oficina d’Estrangeria, al carrer de Sant Antoni Maria Claret i al passeig de Sant Joan amb Travessera de Gràcia.

A la resta de municipis les concentracions tingueren lloc en punts de concentració. Els llocs triats per a fer les mobilitzacions van ser jutjats, estacions de RENFE, oficines del servei públic d’ocupació de l’estat espanyol (SEPE), de la seguretat social i de l’agència tributària. De totes maneres, en alguns casos, per qüestions sanitàries, va optar-se per places o avingudes a prop d’aquests punts.

• Actes programats a:

Barcelona – Girona – Lleida – Tarragona – Catalunya Central – Terres de l’Ebre – Madrid – Delegació del Govern a la UE – Delegació del Govern a França – Delegació del Govern a Alemanya – Delegació del Govern a Europa Central – Delegació del Govern als Països Nòrdics – Delegació del Govern a Suïssa

• Video d’una de les celebracions de la Diada Nacional de Catalunya: 

1.5. Un fet no menor que no ens pot passar desapercebut. Es tracta de la «Marxa de torxes» cap a les presonss

D’igual manera que en l’article anterior d’aquestes planes web s’ha fet un tractament, prou exhaustiu, sobre els “llaços grocs”, no es pot menystenir una valoració sobre “la marxa de torxes” cap a les presons. I menys perquè també ha sorgit la crítica ferotge i deshumanitzada per part de gent disconforme a la suma d’allò que el procés català significa. Fins i tot, sigui degut a la ignorància o a la mala voluntat, hi ha una tendència cruel i burleta oriejntada a anorrear, abatre, minimitzar o humiliar qualsevol activitat a favor de la causa catalana, com la que aquí s’exposa, ni que sigui una giragonsa pacífica als encontorns de les presons per tal que als presos els arribi l’escalf dels qui els tenen ben presents.

Entre les moltes marxes de torxes a favor de la independència que es fan cada any amb motiu de la Diada de l’11-S, en destaca una que s’ha fet a la comarca del Bages. I molt abans d’aquesta Diada cada setmana se n’organitza alguna des que els presoners i presoneres polítics/es represaliats/des romanen engarjolats, en Centres Penitenciaris catalans, sigui a la presó de Lladoners a Callús i Sant Joan de Vilatorrada [on hi ha Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Turull, Quim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart], a la de Puig de les Basses a Figueres [on s’hi troba Dolors Bassa] o a la del Centre penitenciari Mas d’Enric al Catllar [on Carme Forcadell la hi vàren traslladar després de fer estada a Puig de les Basses].

Els participants en la «Marxa de torxes» solen caminar amb llums ‘led’ a la mà fins a l’entrada de la presó, amb crits de “llibertat presos polítics”. I tot això, també ha estat respòs amb prou deshumanització i contundència de cinisme per persones que no admeten cap concessió vers el procés català i tota la gràcia o desgràcia que l’envolta. A tall d’exemple porto aquí un article intitulat “El foc i nosaltres” arran d’un twuitter que amb molt mala idea sorgí del tertulià, escriptor i politic Joan López Alegre i que la periodista Empar Moliner escrigué a l’ARA:

• S’arriben a fer tertíulies sobre la independència sense independentistes…
• La periodista d’un xou matinal es vanta d’haver donat un cop de gràcia al procès català per haver capturat indiscretament uns whatsapps amb el zoom de la càmera…
• Es nega emetre un documental que compromet el Ministeri de l’Interior i les seves cabaloses clavegueres…
• … / …

Per això ara ens entretindrem, en el següent apartat, sobre els mitjans de comunicació, principalment pel que fa referència a la premsa escrita o digital. Se’n fa necessari, per tal d’alleugerir-nos de la insuportable saturació de parcial i desdibuixada:

1.7. El ressò dels mitjans de comunicació internacionals sobre la Manifestació de l’11-S versus la premsa espanyola

En aquest apartat brindo, amb una llambregada, un breu contingut sobre els mitjans de comunicació. Tanmateix, cal expressar unes paraules sobre els mitjans de comunicació i la seva influència dins de la massa pública. I és per això mateix que cal cercar la normativa deontològica que a nivell dels estaments nacionals i internacionals s’ha convingut en adoptar per a una sana emissió-recepció.

Si ens introduïm en l’estructura o vertebraqció dels mitjans de comunicació, serà adient immergir-nos en treballs d’alçada realitzats des de diferents punts de vista. I així, cal presentar, per exemple:

• «El poder polític i els mitjans de comunicació». La relació entre els dos poders. Treball final de Grau UdG. Sara Carrés.
• «El poder i els mitjans de comunicació». Teun A. van Dijk.
• «Els mitjans de comunicació». Una reflexió al voltant dels «media».
• «L’efecte dels mitjans de comunicació sobre el comportament». Ruben Enikolopov Maria Petrova. Els opuscles del CREI n.44. Desembre 2017.
• «Els efectes dels mitjans de comunicació». Article de M. Codina.
• «Anàlisi crítica dels mitjans de comunicació». AulaMèdia.
• «La construcció de la realitat i els mitjans de comunicació».

Els principis que haurien de regir qualsevol informació o article d’opinió per assolir la màxima objectivitat de la realitat dels fets o de la cosa, serien aquests:

• LA VERITAT
• LA PRECISIÓ
• LA INDEPENDÈNCIA
• L’EQUITAT
• LA IMPARCIALITAT
• LA HUMANITAT  
• LA RESPONSABILITAT 

Malauradament tots aquests valors indicats no se solen descobrir, en la seva totalitat, a través de les lectures de diaris o en les informacions i tertúlies de la ràdio o de la televisió.  

1.7.1. La Premsa internacional i la diada de l’11-S de 2018

La massiva manifestació de la Diada d’enguany ha tornat a fer-se lloc a la premsa internacional amb les impactants imatges de la Diagonal i la reivindicació a favor de la República i la llibertat dels presos polítics i els exiliats. Poc després del moment àlgid de la manifestació convocada per l’ANC, mitjans de comunicació d’arreu del món ja han destacat la xifra del milió de participants que, segons la Guàrdia Urbana, han sortit aquesta vegada al carrer.

Els mitjans subratllen especialment la capacitat mobilitzadora de l’independentisme malgrat els fets d’octubre de l’any passat. Recorden també que els presos polítics s’hauran d’enfrontar a un judici on se’ls pot sentenciar a més de 20 anys de privació de llibertat i alguns d’ells, com The Guardian, assenyalen que des de l’any passat l’estat espanyol viu la seva pitjor crisi des de la mort del dictador Franco.

A continuació, els mitjans que s’han fet ressò de la Diada d’enguany:

• Libération: A Barcelone, un million de Catalans montrent leur force
• The Guardian: Pro-independence Catalans renew calls for republic at rally in Barcelona
• La Repubblica: Barcellona, un milione in piazza per l’indipendenza
• Le Soir: Près d’un million d’indépendantistes manifestent à Barcelone
• La Croix: A Barcelone, un million de Catalans montrent leur force
• Aftenposten: Rundt én million demonstranter i Barcelonas gater under katalanernes nasjonaldag
• Abc News: Separatists launch ‘autumn of protests’ on Catalonia Day
• SRF: Gegen eine Million Menschen in Barcelona auf der Strasse 
• The Independent: Catalonia: Hundreds of thousands take to Catalan streets for first rally since independence bid

• La Razón sorprèn ara i sempre el lector i obre amb una entrevista a Oriol Junqueras, mentre que la resta de diaris aprofita també l’obertura de l’any judicial per parlar de Catalunya de la mà dura que cal contra l’independentisme. De la manifestació prevista per avui, si de cas, ja en parlaran demà.
• L’ABC, fidel a la seva tradició de fer portades monotemàtiques, titula «Soraya deja vía libre a Casado«. Això sí, indicant al subtítol que l’exvicepresidenta “deja la puerta abierta a volver«.
• El Mundo també interpreta la marxa de Soraya com un alliberament de rèmores titulant «Santamaría se va y deja a Casado sin excusas para relanzar el PP», mentre El País despatxa el tema amb un funcionarial «Santamaría deja la vida política». La Razón hi dedica un petit espai de portada, assegurant que «Santamaría deja la política y entierra el marianismo». La llàstima és que ningú titula «Santamaría en liquidació», que també hauria tingut la seva gràcia…!
• El País obre l’any judicial, que és l’excusa perfecta per vessar noves amenaces contra l’independentisme català. «El Poder Judicial muestra firmeza contra el ‘procés’ antes de la Diada», diu El País; «Respaldo del Rey y de la cúpula judicial a Llarena», destaca La Razón, mentre El Mundo aposta per un literal del president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes: «Cuando la Constitución es golpeada ha de defenderse”. Parlen de Catalunya, sí, però en tots els diaris esmentats no hi ha cap lletra grossa que expliqui que avui hi ha convocada una manifestació de les que, amb tota probabilitat, al vespre o demà en parlaran mitjans d’arreu del món.

El camí està prou ben traçat i tot depèn del grau deontològic del professional dels mitjans perquè s’esmerci en focalitzar adequadament l’objectiu per captar el realisme i la imparcialitat enfront de la subjectivitat i la parcialitat o, el que seria pitjor, desenfocar-lo amb una construcció de fantasmagòrica.

Em va cridar l’atenció un escrit, la signatura del qual respon per Òscar Pujol, en què sota el títol de “Les males llengües” vaig llegir-lo com un exercici hiperbòlic, però que dins de la nostra societat, avui i aquí, pot tenir la seva vigència i aplicació per a tothom que, en la utilització de la seva paraula, en fa un maneig espuri:

“La paraula és com el bisturí de l’ànima: depèn de com s’empri pot ser guaridora o feridora. Enguany, i sobretot en l’àmbit polític, sembla molt més predominant la segona opció i l’insult ignominiós s’erigeix en arma llancívola. D’insults n’hi ha de tota mena: poden ser sorneguers, ofensius, fets amb menyspreu, denigrans, injuriosos o directament vils. El paradigma més sagnant d’aquest últims -els vils-, és l’ús d’exabruptes com «nazi» o «apartheid», etzibats indiscriminadament avui en dia per desacreditar aquells que pensen i senten diferent i que defensen amb fermesa -però pacíficament- els seus ideals. El pitjor de tot és que quan s’insulta aixì, la infàmia verbal és doble, perquè no només es difama aquells que han demostrat amb escreix no ser feixistes, sinó que també es minimitza i banalitza el terrible patiment inflingit sobre les víctimes de genocidis. Malauradament, els demagogs salvatges és difícil que es mosseguin la llengua, perquè si ho fan és probable que s’emmetzinin”.

En més d’una ocasió he portat en aquestes planes web la preocupació de Miguel de Unamuno sobre la premsa escrita en llengua castellana, en relació amb la desastrosa Història d’Espanya sobre la pèrdua de les Colònies d’ultramar i el que li pot succeir amb la Catalunya expectant en el gtemps que correm. El 14 de maig de 1907 Unamuno s’expresa en el Congrés dels Diputats així:

 «Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)».

Fins i tot, en escatir unes lletres de George Orwel –“Looking back on the Spanish Civil War”, un assaig que es troba en la seva biografia- que il·lustren aquesta tendència espanyola a desdibuixar la positivitat tangible i objectiva amb un exercici de distorsió fantasiós i imaginatiu, me n’adono que des de 1943 al dia d’avui de 2018, sembla talment que res hagi canviat en aquesta tirada a disfressar o enfosquir la real de què parlem:

“En España vi, por primera vez informaciones periodísticas que no guardaban ninguna relación con los hechos, ni siquiera la relación que suele existir en una mentira normal […]. Pude comprobar, que las noticias no se redactaban para explicar lo que en realidad estaba sucediendo, sino en términos de lo que debería de suceder según la linea del partido político”.

Existeix un llibre de Julián Baggini –«Breve història de la verdad»– en què expressa perquè el més important de la veritat no és trobar-la, sinó no deixar de buscar-la honestament. L’autor ens diu que després de dos mil·lenis de recerca filosòfica sobre la veritat, aquesta mateixa persecució ha desfermat les forces de l’escepticisme amb l’ajuda de tres factors:

• Els descobriments científics, ja que el que avui és veritat, demà ja no ho és o no ho pot ser-ho…
• La llibertat de premsa, atès que aquesta ens ha fet conscients dels enganys del poder…
• La psicologia, donat que ens ha obert els ulls sobre de quina manera s’utilitzen tècniques de manipulació…

Actualment, instal·lats en la postveritat, descobrim que “la veritat” és important. Baggini, sense renunciar a l’escepticisme, alerta contra el cinisme perquè la postveritat té molt de postcomplexitat, com una renúncia al saber dels experts, de renúncia al “sapere aude” (atreveix-te a saber) de Emmanuel Kant. Efectivament:

“… la veritat pot ser, i sovint és, extremadament difícil de comprendre, de descobrir, d’explicar  i/o verificar”.

I és des d’aquesta complexitat de la qual se n’aprofita el populisme demagog, que defensa una simplificació impossible, una veritat que de tan pura no és sinó mentida, o un relativisme absolut: “tu tens la teva veritat i jo la meva”. I aquí s’acaba la discussió. Tanmateix, ni una cosa ni l’altra…

Ja fa temps que la filosofia va desemmascarar la “raó pura”, tal i com explica David Hume, com a camí cap a la veritat: “Com l’alcohol, quan és massa pur, la raó es torna desagradable i potencialment tòxica”, diu Baggini, que la veu només com una eina per acostar-se a la veritat.

I, pel que fa al relativisme, Baggini s’apunta a Simon Blackburn en el sentit que es tracta “no d’intentar matar el relativisme, sinó de treure-li’n mordent”.

Alguns consells finals de Baggini:

• Algunes mentides són, sense cap dubte, inofensives, fins i tot beneficioses, però és molt important no confondre-les amb veritats…Tot sabent que la veritat és poder…
• Veritat i falsetat no esgoten totes les categories en les quals podem ubicar les proposicions…
• Igual que un jardí, la veritat necessita que la cuidin o quedarà inundada per les males herbes del mite, de les tergiversacions, de les confusions i les mentides…

Des d’aquesta perspectiva de Julian Baggini -com escriu Ignasi Aragay– en “Els llibres i les coses” de l’ARA i sobre “Quina és la veritat del Procés”:

“Podem posar-nos a caminar amb més cura pel jardí del procés català, amb empatia cap a totes les plantes, incloses les que punxen. I és que la veritat no serà mai un camí de roses”.

Aquesta presentació del llibre de Julián Baggini em porta cap a la Mercè Rodoreda quan manifesta que la veritat és com un “mirall trencat” en què cada trosset només reflecteix una part de la veritat global. Només que, hi diguem-ho ben objectivament, hi ha trossos del mirall que uns són més grans que els altres…!

Per altra banda, i per anar finalitzant aquest punt del tema, m’és avinent portar aquí una de les manipulacions propagandístiques més bèsties que, en aquests darrers anys he pogut considerar. Hem escoltat opinions tenebroses com quan Ángel Acebes, en el seu moment, evocava una imatge lúgubre dient que “l’independentisme és ETA”. Tanmateix, Pablo Casado, del mateix PP, en una entrevista que li feia Carlos Alsina, tot preguntant-li quina n’era la seva opinió respecte a la posició política del Govern de Pedro Sánchez amb el separatisme del procès de Quim Torra, President de la Generalitat, contesta que “no es pot dialogar amb aquells que han posat una pistola sobre la taula”. En honor a la veritat, i davant de la sorpresa de l’entrevistador que li demana “qui havia posat una pistola sobre la taula”, l’entrevistat contesta que “és una manera de parlar”. Però Pablo Casado, amb pocs segons, sabia perfectament que ja havia aconseguit instal·lar la seva metàfora visual negativa sobre els secessionistes catalans en l’imaginari de milers de ciutadans…

…Una altra cosa, ben diferent, i fins i tot valenta, hauria estat exposar que “no es pot negociar amb qui posa una urna damunt la taula”. Però llavors també caldria reconèixer una manca greu i perillosa d’esperit democràtic. Velles estratègies de propaganda política que consten en el manual de Joseph Goebbels. I així, res ens ha d’estranyar:

• El comiat de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil cap a Catalunya contra el Referèndum amb el suport de l’entusiasta i marcial cant de  l’”a por ellos”.
• La declaració del 6 d’octubre dient que Carles Puigdemont acabaria afussellat com el President  Lluís Companys.
• La percepció de Juan Ignacio Zoido, ministre de l’Interior, que el 20 de setembre de 2017 va veure en les concentracions davant de la Conselleria d’Economia “mobilitzacions tumultuàries”.
• Els Jordis que “que pisoteaban vehículos de la policía”.
• El nas de pallasso al costat d’un policia nacional titllat d’“atac d’odi i resistèncias a l’autoritat”.
• Alfonso Dastis, Ministre d’Exteriors, protagonitzant un ridícul internacional espantós en assegurar que les imatges enregistrades per la BBC durant les  brutals càrregues policials de l’1-O havien estat manipulades.
• El xiulet groc, una careta i cartells dels presos polítics que van servir com a prova per detenir una membre dels Comitès de Defensa de la República (CDR) per rebel·lió i terrorisme.

Ha estat un any en que molts crèiem que en el relat polític antiindependentista ja ho havíem vist tot. Però mai s’ha de subestimar el poder d’inventiva d’algunes persones perverses i irresponsables que associen mentalment un moviment pacífic, que només demana votar, amb violència i terrorisme.

Per sort i atalaiant l’esperança, després de copsar com alguns mitjans de comunicació -siguin de ràdio, televisió o escrits- presenten les seves informacions esbiaxades, dirigeixen tertúlies amb opinions desconformades o comunicacions, articles i conferències descontextualitzades…, en fullejar proverbis de la saviesa antiga, com en un que trobem en el capítol 8,32-43 de l’Evangeli segons Sant Joan i que, essent el verset nuclear de tot plegat, paga la pena meditar-lo i mantenir-lo ben hissat. Diu així:

“LA VERITAT US FARÀ LLIURES” 

2. I ARA, QUÈ…? DESPRÉS DE L’11-S de 2018 ENFOQUEM UN INCERT FUTUR, PERÒ AMB PROU POSSIBILITATS SORPRESIVES

Encapçala aquest apartat una foto -l’urna amb què es va votar el Referèndum de l’1-O com a metàfora d’una caixa de sorpreses- perquè el futur, sigui incert o sigui brillant, l’anirem descobrint a tota la durada dels dies que vindran. I en seran dos els aspectes objecte de tractament:

2.1. L’ENCAIX ENTRE CATALUNYA I ESPANYA. UNA REVISIÓ DEL PASSAT AMB EL PROBLEMA DE L’ESTAT ESPANYOL, AIXÍ COM TAMBÉ EL FRACÀS DE LA UNILATERALITAT DE L’INDEPENDENTISME…

2.2. UNA PROSPECCIÓ CAP AL FUTUR DES DE L’ACTUALITAT PRESENT…

 

2.1. L’encaix entre Catalunya i Espanya. Una revisió del passat que posa al descobert el problema del constitucionalisme de l’Estat espanyol, així com el fracàs de la unilateralitat de l’Independentisme

De la mà de Juan José López Burniol, i quan l’estiu d’aquest 2018 bullia de calor humida i sufocant, acompanyo aquestes planes, perquè vegin la llum d’un article que em va semblar molt encertat, atès que revisa els punts febles que fins el moment ha patit:

• El «constitucionalisme» de l’Estat espanyol
• La «unilateralitat» de l’Independentisme català

No obstant això, m’atorgo la llicència de descomposar-lo -sense canviar una sola lletra- per fer-lo més entenidor. Es tracta d’un article revisionista intitulat «TARDES DE PLOM» -una imatge taurina que l’autor afegeix en el seu escrit-, però que per allò de la calor estiuenca i xafagosa també esdevé oportuna en el punt àlgid de la rabiosa canícula d’un 17 de juny de 2018.

2.2. Text de les «Tardes de Plom» de Juan José López Burniol

[INTRODUCCIÓ A LES «TARDES DE PLOM»]

«Este texto no levanta acta del final de nada, sólo deja constancia de la sensación de frustración que corona un tiempo en el que he prestado una atención casi exclusiva al problema político del encaje de Catalunya en España. Han sido más de diez años, en los que he dedicado al tema un libro y una cuarta parte de otro, así como numerosos artículos. He pronunciado todas las conferencias que me han propuesto dar sobre él y no he regateado mi participación en cuantas mesas redondas, encuentros o simposios he sido convocado tanto en Catalunya como en el resto de España.

He sostenido siempre la misma tesis, que se resume en estos puntos:

[EL PROBLEMA PERSISTENT DE L’ESTAT ESPANYOL]

1. El problema catalán es, en realidad, el problema español de la estructura territorial del Estado, es decir, del reparto del poder, que está concentrado en un núcleo político-financiero-funcionarial-mediático radicado en la capital del Estado y que, atendida la naturaleza plurinacional de España, ha de ser distribuido entre las distintas comunidades autónomas según un modelo de corte federal asimétrico.

2. La responsabilidad mayor por la no resolución de este conflicto corresponde a quien tiene más poder.

3. Este problema ha de ser afrontado con la ley como marco, la política como tarea y la palabra como instrumento.

4. Consecuentemente, hay que dialogar, pero ya no es tiempo de un diálogo informativo, ni tampoco de un diálogo dialéctico, sino que sólo cabe un diálogo transaccional en el que, mediante recíprocas concesiones, ambas partes lleguen a un acuerdo –un apaño– sobre el reconocimiento nacional, las competencias identitarias, la financiación y una consulta.

5. La ejecución de este acuerdo debe efectuarse mediante sendas reformas del Estatut de Catalunya y de la Lofca, eludiendo la reforma constitucional por su larga duración.

6. La única alternativa al pacto es el enfrentamiento, que provoca fractura social, erosión económica y pérdida de oportunidades de futuro, y que se resuelve siempre por la fuerza, sea la fuerza ritualizada de un juicio, sea la fuerza a campo abierto.

[AL VOLTANT DE LA DECLARACIÓ UNILATERAL D’INDEPENDÈNCIA] 

He creído durante estos años que se llegaría a un acuerdo, y que gran parte de la culpa por el fracaso de esta posibilidad era imputable al Gobierno central por su cerrazón legalista. Pero, desde septiembre pasado, he tenido que rendirme a la evidencia.

1. Los días 6 y 7 de septiembre los nacionalistas catalanes consumaron un golpe de Estado (no hay ­ farol que valga) mediante la aprobación de las leyes del Referéndum y de Transitoriedad, y…

2. El día 27 de octubre, tras desdeñar la oportunidad de convocar elecciones y evitar la ­aplicación del artículo 155 de la Constitución, consumaron su desafío al Estado mediante una declaración unilateral de independencia. Pero no es esto lo más grave.

3. Tras las últimas elecciones, los nacionalistas radicales que siguen en el poder persisten en su cerrada opción por la vía unilateral, con constantes muestras de rechazo a la Constitución y las leyes, de desprecio a todas las instituciones, y con voluntad de injuriar y desprestigiar a España como nación, al Estado que la articula jurídicamente y a todo lo hispánico. ¿Qué buscan con ello? Es la única salida que les queda: provocar, si pueden, una reacción violenta del Estado que aumen­te su clientela de agraviados y les permita presentarse como víctimas –su papel predilecto– ante la comunidad internacional. No tienen otra opción dada su imprevisión y su división interna.

[CONCLUSIÓ]

Es seguro que el actual Gobierno español quiere negociar y pactar. Habría que ver con qué alcance, pero la voluntad inicial existe, y los gestos de distensión son evidentes. Pero, frente a esta predisposición y buenas formas, ¿cuál es la respuesta del presidente Torra y su Gobierno?: la apuesta por la opción ­maximalista (autodeterminación e independencia) y la agresión verbal y gestual a la otra parte, con pertinaz y fría voluntad de agraviar al Rey. La conclusión es obvia: aunque el presidente Sánchez ha de dar el primer paso –recibir al president Torra en el palacio de la Moncloa–, será imposible negociar con estos antecedentes. No hay esperanza: los nacionalistas catalanes en el poder quieren ­romper la baraja del modo más estridente posible.

Confirmado este propósito rupturista tras la primera reunión, habrá de cesar el diálogo, sin que ello sea óbice para que el Estado redoble su presencia en Catalunya mediante una política de cosas concretas que se contraponga a la atonía del Gobierno catalán. Pese a ello, el problema se enquistará y se convertirá en crónico, por lo que habrá que esperar a que, tras un número impredecible de años, las consecuencias negativas obliguen a los reacios a entrar en razón, hablar y pactar. Mientras tanto, habrá que clavar los pies en la arena y aguantar como los diestros con cuajo en las tardes de plomo. Sin una ­mala palabra, sin un mal gesto, sin una mala actitud. Pero con toda firmeza en la defensa de la ley, que a todos nos hace libres y a todos nos iguala, y fuera de la cual no hay libertad. Si el Estado no se respeta a sí mismo, ¿quién le respetará?»

2.3. “Tants, caps, tants barrets”. El calidoscopi dels punts de vista i la “interpretació” dels fets i de les realitats existents

Com passa en tots els fets succeïts, aquest article inserit en aquestes planes gaudeix de l’aiguabarreig opinable. I és cert: sobre un mateix esdeveniment o situació s’obre sempre un calidoscopi de parers, que té l’avantatge de mostrar els diversos punts de vista de cadascuna de les persones amb ls seus diferents criteris. L’efecte de la pluralitat d’opinions té la seves causes com en són:

• La pròpia biografia personal emmarcada en un context històric determinat…
• La situació social determinada en què viu la persona concreta….
• Els plans o mapes mentals fixats en el cervell de les persones…
• Les tendències i el capteniment anímic que surt de la voluntat lliure…

Tanmateix, cal ser molt obert d’enteniment i generós de cor per harmonitzar i capir el punt just de les coses i fer-ne una valoració encertada sense prejudicis i amb la intenció exclusiva de trobar l’objectivitat real.

M’atreveixo a proposar i de fer un exercici de discerniment en què -des d’angles de visió ben diferents de les persones o, fins i tot contraris-, es pugui entreveure com la defensa del contingut d’una proposició, també pot ser valorada o sostinguda igualment de forma antagònica a aquella. S’hi ha de considerar aquí l’element o tècnica de la interpretació com una eina bàsica per analitzar amb la màxima objectivitat tots els aspectes dels fets i de les realitats existents. Vegem-ho: 

2.3.1. El Dret d’autodeterminació en la Constitució espanyola i el Referèndum d’autodeterminació «VERSUS» l’acrònim «DUI» o Declaració Unilateral d’Independència

 

2.3.1.1. Sobre el Dret d’autodeterminació en la Constitució espanyola i el Referèndum d’autodeterminació

2.3.1.1.1. El Dret d’autodeterminació en la constitució espanyola

Tots els Estats membres de les Nacions Unides, des del moment que accepten les seves normes, resten obligats a adoptar-les com a normes superiors dins l’ordenament jurídic propi. I és per això que l’Estat espanyol, havent signat els textos internacionals queda obligat a respectar el dret d’autodeterminació, invocat per la Generalitat de Catalunya, com a font de legitimitat per a un Referèndum. Efectivament:

La Constitució espanyola admet, de manera explícita, en el seu Article 10.2 el següent:

2.3.1.2. L’acrònim «DUI» o la Declaració Unilateral d’Independència

La Declaració Unilateral de Independencia de Cataluña de 2017 -l’acrònim DUI– fou signada el 10 d’octubre de 2017 per una majoria del Parlament de Catalunya, però el Presidente de la Generalitat de Cataluña, Carles Puigdemont, anuncià en el ple previ que la declaració quedava suspensa per iniciar un diàleg amb Espanya, que el Govern espanyol refusà amb l’argument que era contrària a la Constitució espanyola. El Govern espanyol sol·licità al President de la Generalitat, dies després, que responguera si efectivament havia declarat la independència, la qual cosa no va ser atesa. de una forma clara, encara que posteriorment va respondre que no s’havia declarat.

El 27 d’octubre de 2017, la Generalitat de Catalunya declarà unilateralmente la independència després de l’aprovació, una votació del Parlament de Catalunya. Unes hores després el Govern d’Espanya aplicà l’artículo 155 de la Constitució, anunciant la destitució del President i dels Consellers de la Generalidad catalana i el control de la gestión de Cataluña, donant per finalizada la independència unilateral. La declaració de la independencia unilateral es guanyà un ampli rebuig internacional.

El debat sobre si la declaració d’independència del 27-O de 2017 fou real o simbòlica ho deixem per a més endavant, per a valorar-lo havent passat prou temps, des de la llunyania temporal amb què les coses es poden veure amb més objectivitat, sense la cridòria de la immediatesa social i els estats d’ànim personals trasbalsats. I tot això, perquè malauradament s’escolten i es defensen posicions com la que tot el procés català que va arribar a la declaració de la independència, constitueix un real i autèntic «cop d’estat». Tanmateix, podríem preguntar-nos si el «cop d’estat» no el va infligir el propi Estat contra sí mateix, en una de les seves autonomies amb l’aplicació precipitada de l’article 155 de la Constitució, la persecució repressiva contra l’independentisme català, la judialització de la política i amb la reticència a no resoldre el problema España-Catalunya des del diàleg i pacte polític.  

Carlos Lesmes, President del Tribunal Suprem, en una de les obertures de l’any judicial i en presència del rei Felip VI, va corraborar allò que  la unitat d’Espanya és més important que la pròpia democràcia:

“La Constitució, com a màxima expressió de la sobirania nacional, lluny de configurar-se com la proclamació d’un desig, és abans de tot un conjunt de mandats jurídics d’obligat compliment. Quan l’article segon fixa el fonament constitucional en la indissoluble unitat de la nació espanyola, no ho fa com un frontispici programàtic, sinó com a base última, nuclear i irreductible de tot el dret de l’Estat”.

2.3.2. La utilització de la força o violència davant de l’incompliment de les Llei «VERSUS» la desobediència civil a les Lleis injustes

 

2.3.2.1. La utilització de la violència d’Estat davant de l’incompliment de les Llei

L’historiador i sociòleg alemany Max Weber, de tendència liberal, va justificar a la seva obra «La política com a vocació. El polític i el científic» (1919) allò que des de la constitució dels Estats moderns en els segles XV i XVI, sobre ell poder de l’Estat, era un fet:

2.3.2.2. La desobediència civil a les Lleis injustes

“La desobediència civil no-violenta ha esdevingut una pràctica defensada i utilitzada per amplis sectors de la població a Catalunya, segurament mai abans tant com avui. Però, tot i això, no s’ha generat un debat sobre les implicacions d’aquesta pràctica, segurament perquè el moviment independentista, majoritàriament, ha assumit aquesta pràctica com una astúcia més que com a desobediència. S’ha preferit parlar d’una obediència popular que desobediència a la llei. Aquest debat i la reivindicació de la desobediència civil l’hauríem de fer perquè ens pot permetre avançar pel camí d’obtenir més i millor democràcia.

Hannah Arendt, la filòsofa alemanya que va fugir del nazisme, va arribar als Estats Units d’Amèrica i allà va viure una dècada de gran mobilització social: els seixanta. Va conèixer de prop el moviment pels drets civils, el moviment universitari, la contestació a la guerra del Vietnam. I va prendre consciència de la importància de la desobediència civil no violenta, que formava part les formes d’actuació d’aquestes mobilitzacions. La gran presència de la desobediència civil va fer que Arendt es preguntés com es podia incorporar la desobediència a la legalitat davant la crisi de la societat nord-americana. No es podia viure en contra la desobediència.

Arendt no pren partit necessàriament a favor d’aquestes aquestes reivindicacions, ni per les seves formes d’actuar. Ella les analitza. Però sí considera que la desobediència s’ha arrelat a la societat i que se li ha de buscar un lloc. No s’ha d’eliminar la desobediència civil no violenta, aporta i molt. Una societat que es vulgui democràtica serà millor en termes de qualitat democràtica si incorpora la desobediència i pitjor si la persegueix i reprimeix. Fins i tot podem pensar que Arendt defensa fer legal la desobediència perquè està molt preocupada per la possibilitat de l’agreujament del conflicte; és a dir, des d’una perspectiva d’ordre.

La desobediència civil no és un tipus d’acció fàcil, ni còmode, ni que es faci per gust… Per què hi ha qui decideix mobilitzar-se des de la desobediència civil? Arendt dirà:

“La desobediència civil sorgeix quan un significatiu nombre de ciutadans s’ha arribat a convèncer o bé que ja no funcionen els canals normals de canvi i que les seves queixes no seran escoltades o no donaran lloc a accions ulteriors, o bé, per contra, que el Govern està a punt de canviar i s’ha embarcat i persisteix en maneres d’acció en que la legalitat i constitucionalitat generen greus dubtes”.

Allò que Arendt va escriure pensant en els Estats Units dels anys seixanta, serveix també per a altres societats en altres moments històrics. Serveix per a l’Espanya actual, per exemple. En els últims anys hem vist emergir grans mobilitzacions com el 15M, la PAH o el moviment independentista on la desobediència civil està molt present. Arendt, en el canvi de dècada dels seixanta als setanta, fa una anàlisi que ens  serveix avui per la crisi institucional i de representació que vivim:

“El mateix Govern representatiu es troba avui en crisi, en part perquè ha perdut, en el curs del temps, totes les institucions que permetien la participació efectiva dels ciutadans i en part pel fet de veure’s afectat per la malaltia que pateix el sistema de partits: la burocratització i la tendència dels dos partits a representar únicament la seva pròpia maquinària”.

Atac a la democràcia o intent per aprofundir-la…?

Avui podem recuperar la preocupació d’Arendt per l’espai que ha de tenir en una democràcia la desobediència, continua tenint sentit. Tot i que el president Puigdemont, i abans Mas, repeteixin que ells no desobeeixen, sinó que obeeixen a la seva societat, estem davant d’una mobilització que s’articula des de la desobediència a unes lleis i unes autoritats que es consideren injustes al no permetre de cap manera l’expressió de la ciutadania sobre la independència de Catalunya. Assumir la desobediència sembla no ser una cosa desitjable per part del PDeCat, fins i tot per ERC. Han optat per l’astúcia arribant a criticar, fins i tot, a qui ha defensat la desobediència. És probable que ho hagin fet per motius de defensa legal i per motius polítics. Probablement no s’ha volgut obrir la porta a legitimar altres pràctiques desobedients que aquestes formacions polítiques habitualment han perseguit o no els han donat suport.

Assumir l’existència de la desobediència i tot allò positiu que pot aportar a una societat si es practica civilment i de manera no violenta, pot ser imprescindible per enfrontar-nos al conflicte actual i a tants d’altres que es donen en les nostres societats. Arendt no va trobar una solució definitiva, i segurament tampoc va pensar en que la desobediència es pogués exercir des d’un govern…, però va obrir un camí que hauríem de seguir.

Ens hauríem de preguntar si la desobediència civil noviolenta és un atac a la democràcia o un intent per aprofundir-la. Allò que porta a la mobilització es considera tan important perquè s’acabin produint incompliments legals. Les lleis no són justes per ser lleis, ni allò que podem considerar just deixa de ser-ho perquè una llei digui que és il·legal. Una societat que es vol democràtica hauria de veure la desobediència civil com a mostra d’un profund malestar que cal afrontar i resoldre més enllà dels vots, les majories i les minories. I convé insistir en que la legalitat o la legitimitat no depenen de majories. Els debats ètics, sobre allò just, no s’haurien de resoldre en funció de suports majoritaris.

Obrir-nos a acceptar la desobediència civil implica assumir la necessitat de pensar i repensar la nostra legalitat, les nostres legitimitats, les nostres concepcions ètiques sobre allò que és just, bo, correcte… La desobediència civil no deixa de ser un indicador dels nostres conflictes socials. Acceptar la desobediència implica atendre el malestar que existeix a la nostra societat i buscar resoldre’l, encara que això no sempre passi per donar la raó a qui desobeeix ni tampoc a qui no entra a dialogar perquè la llei està de part seva. No hauríem de perdre una ocasió més per plantejar un veritable procés de reflexió, debat sobre el lloc de la desobediència civil noviolenta en una societat que es vol democràtica».

Jordi Mir és professor de filosofia moral i política a la UPF i la UAB i membre de la Junta de l’Observatori DESC i ha escrit l’article anterior. 

Inocorporo a continuació alguns articles sobre la desobediència civil d’interès:

• «Desobediència civil» Henry David Thoreau
• «Las razones de la desobediència civil en las sociedades democràticas». Julieta Marcone
• «Desobediència civil» Emilio Alvarado
• «La desobediència civil» Antón Costas
• «Guia bàsica sobre la desobediencia civil»

2.3.3. El Parlament de Catalunya en l’aprovació de les Lleis del Referèndum d’autodeterminació de Catalunya i la Llei de la Transitorietat jurídica i fundacional de la República catalana «VERSUS» l’acceptació a tràmit del Tribunal Constitucional i els recursos d’inconstitucionalitat 

2.3.3.1. El Parlament de Catalunya:    

• (1) «Llei del Referèndum d’autodeterminació de Catalunya» 

La Llei 19/2017, del 6 de setembre, del referèndum d’autodeterminació és una llei aprovada pel Parlament de Catalunya que «regula la celebració del referèndum d’autodeterminació vinculant sobre la independència de Catalunya, les seves conseqüències en funció de quin sigui el resultat i la creació de la Sindicatura Electoral de Catalunya». L’endemà el Tribunal Constitucional la suspengué cautelarment.^[1]

La seva aprovació va ser polèmica: els lletrats del Parlament van avisar per escrit que la seva admissió a tràmit vulnerava la prohibició del Tribunal Constitucional,^[2] i els diputats de l’oposició es van absentar de la votació com a mida de protesta.

(1.1) Contingut de la Llei del Referèndum d’autodeterminació de Catalunya

La llei estableix que «el poble de Catalunya és un subjecte polític sobirà i com a tal exerceix el dret a decidir lliure i democràticament, la seva condició política» i que «el Parlament de Catalunya actua com a representant de la sobirania del poble de Catalunya».^{[3][4][5][6][7]}

La llei argumenta que és el resultat del mandat sorgit de les eleccions del setembre de 2015 i del trencament del pacte polític establert amb Constitució del Regne d’Espanya de 1978 arran de la sentència de l’estatut de 2010. La llei apel·la al dret internacional, com ara els Pactes Internacionals de Drets Humans aprovats per l’Assemblea General de Nacions Unides el 19 de desembre de 1966 i la Resolució 1999/57 sobre Promoció del dret a la Democràcia de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides, i a les diferents resolucions aprovades en el Parlament, com ara la Resolució 98/III sobre el dret a l’autodeterminació de la nació catalana, la Resolució 631/VIII sobre el dret a l’autodeterminació i sobre el reconeixement de les consultes populars sobre la independència i la Resolució 5/X per la qual s’aprova la Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya.

La llei no fixa cap mínim de participació, tal com recomanen organismes internacionals com la Comissió de Venècia en el Codi de bones pràctiques sobre referèndums per tal d’evitar el boicot dels partidaris d’algunes de les opcions. En canvi, sí que detalla que si hi ha més vots afirmatius que de negatius el Parlament declararà formalment la independència de Catalunya i s’iniciarà el procés constituent de la República Catalana. En cas que guanyin els vots negatius, es convocarien unes eleccions al Parlament de Catalunya. També estableix que la norma prevaldrà jeràrquicament sobre la resta. També regula la creació d’una Sindicatura Electoral, formada per cinc experts en processos electorals que «vetllaran per la transparència i l’objectivitat del procés, amb imparcialitat i pluralisme».^[8]

(1.2) Estructura de la LLei del Referèndum d’autodeterminació de Cartalunya

La llei està formada per un pràmbul, 34 articles, una disposició addicional, una disposició final. Els eixos de la llei són els següents:

• Preàmbul
• TÍTOL I. Objecte de la llei
• TÍTOL II. De la sobirania de Catalunya i el seu Parlament
• TÍTOL III. Del referèndum d’autodeterminació
• TÍTOL IV. De la data i convocatòria del referèndum
• TÍTOL V. De les garanties del referèndum
• TÍTOL VI. De l’administració electoral
• Disposició addicional
• Disposició final

(1.3) Referències de la Llei del Referèndum d’autodeterminació de Catalunya

(2) «Llei de la Transitorietat jurídica i fundacional de la República catalana»

La Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República, també coneguda com a Llei de règim jurídic català, és la denominació d’una llei que va tenir per objectiu garantir la seguretat jurídica, així com la successió ordenada de les administracions i la continuïtat dels serveis públics, durant el frustrat procés de transició de Catalunya cap a un estat independent del 2017. La seva aprovació va ser polèmica, i els diputats de l’oposició es van absentar de la votació com a mida de protesta.^[2]

(2.1) Contingut de la Llei de la Transitorietat jurídica i fundacional de la República

L’article 1 del text estableix que «Catalunya es constitueix en una República de dret, democràtica i social».^[3]

L’esborrany del document es va fer públic el 29 de desembre de 2016 i es va presentar i registrar al Parlament de Catalunya el 28 d’agost de 2017. La llei es va aprovar el 8 setembre de 2017 al Parlament de Catalunya i seria d’aplicació en cas que l’opció del «Sí» a la independència guanyés en el referèndum sobre la independència de Catalunya de l’1 d’octubre de 2017.^{[4][5][6][7][8][9][10][11][12]} El 12 de setembre de 2017 el Tribunal Constitucional, en la nota informativa 63/2017 notificà la nul·litat d’aquesta llei.^[13]

(2.2) Estructura de la Llei de la Transitorietat jurídica i fundacional de la República

La llei està formada per un prèambul i nou epígrafs:

• Títol I: Disposicions generals, territori i nacionalitat
• Títol II: Successió d’ordenaments i d’administracions
• Títol III: Drets i deures
• Títol IV: Sistema institucional
• Títol V: Poder judicial i administració de justícia
• Títol VI: Finances
• Títol VII: Procés constituent
• Disposicions finals

(2.3) Referències de la Llei de la Transitorietat jurídica i fundacional de la República

1. «Claves de la ley de transitoriedad jurídica aprobada por el Parlament». La vanguardia, 27-10-2017 [Consulta: 24 desembre 2016].
2. Sallés, Quico «El Parlament consuma el desafío y aprueba la Ley de Transitoriedad». La vanguardia, 08-10-2017 [Consulta: 8 novembre 2017].
3. Orriols, Núria «La llei de transitorietat jurídica defineix Catalunya com una «república de dret, democràtica i social»». Ara, 29-12-2016 [Consulta: 25 gener 2017].
4. March, Oriol «La llei de transitorietat jurídica garantirà les pensions a Catalunya». Nació Digital, 28-12-2016 [Consulta: 25 gener 2017].
5. «Junts pel Sí i la CUP presenten la llei de transitorietat: ‘Catalunya es constitueix en república’». VilaWeb, 29-12-2016 [Consulta: 31 desembre 2016].
6. «Catalan Law of Transitional Jurisprudence, to be presented today at noon». Catalan News Agency, 28-08-2017 [Consulta: 28 agost 2017].
7. «Law of transitional jurisprudence to be passed before October 1 vote». Catalan News Agency, 28-08-2017 [Consulta: 28 agost 2017].
8. Jordan, Guifré «Q&A on the Catalan transitional law». Catalan News Agency, 28-08-2017 [Consulta: 29 agost 2017].
9. «What you need to know on the Catalan transitional law». Catalan News Agency, 28-08-2017 [Consulta: 29 agost 2017].
10.  Lasalas, Marta «Key points of the ‘Law of Transitional Jurisprudence’». El Nacional, 28-08-2017 [Consulta: 29 agost 2017].
11. A.-Etxearte, Odei «Transition law before 1-O». Catalonia Today, 29-08-2017 [Consulta: 29 agost 2017].
12. «El Parlament de Catalunya aprova la llei fundacional de la república». VilaWeb, 08-09-2017 [Consulta: 8 setembre 2017].
13. «[www.tribunalconstitucional.es NOTA INFORMATIVA Nº 63/2017]».

(2.4) Enllaços i textos de la llei de la Transitorietat jurídica i fundacional de la República

• Llei del referèndum d‘autodeterminació de Catalunya
• Proposició de llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República
• Proposició de llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República, Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya.
• LLEI 20/2017, del 8 de setembre, de transitorietat jurídica i fundacional de la República, Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya .

2.3.3.2. L’acceptació a tràmit del Tribunal Constitucional i els recursos d’insconstitucionalitat

El recurs d’inconstitucionalitat és un dels processos constitucionals a través dels quals el Tribunal Constitucional garanteix la supremacia de la Constitució i enjudicia la conformitat o disconformitat amb ella de les lleis, disposicions normatives i actes amb força de llei de l’Estat i de les Comunitats Autònomes.

Poden ser objecte del recurs d’inconstitucionalitat:

• a) Els Estatuts d’Autonomia i les altres lleis orgàniques;
• b) Les altres lleis, disposicions normatives i actes de l’Estat amb força de llei;
• c) Els tractats internacionals;
• d) Els Reglaments del Congrés dels Diputats, del Senat i de les Corts Generals;
• e) Les lleis, actes i disposicions normatives amb força de llei de les Comunitats Autònomes;
• f) Els Reglaments de les Assemblees legislatives de les Comunitats Autònomes.

Estan legitimats per a interposar el recurs d’inconstitucionalitat el President del Govern, el Defensor del Poble, cinquanta Diputats i cinquanta Senadors. Els òrgans executius i legislatius de les Comunitats Autònomes estan legitimats per a interposar recurs d’inconstitucionalitat contra les lleis, disposicions i actes de l’Estat amb força de llei que puguen afectar al seu propi àmbit d’autonomia.

El recurs d’inconstitucionalitat ha d’interposar-se amb caràcter general en el termini de tres mesos a partir de la publicació oficial de la llei, disposició o acte amb força de llei impugnat mitjançant demanda presentada davant el Tribunal Constitucional, en la qual han d’expressar-se les circumstàncies d’identitat de les persones o òrgans que exerciten l’acció i concretar la llei, disposició o acte impugnat, així com el precepte o preceptes constitucionals que s’entenen infringits.

L’anterior termini pot ampliar-se a nou mesos en els recursos d’inconstitucionalitat interposats pel President del Govern o els òrgans executius de les Comunitats Autònomes quan en el si de la Comissió Bilateral de Cooperació entre l’Administració de l’Estat i la respectiva Comunitat Autònoma s’acorde l’inici de negociacions per a resoldre les discrepàncies existents entre les parts, podent instar-se la modificació del text normatiu. L’Acord d’inici de negociacions entre les parts ha de ser comunicat al Tribunal Constitucional en el termini de tres mesos següents a la publicació de la llei, disposició o acte amb força de llei impugnat i publicat en el Butlletí Oficial de l’Estat i en el Diari Oficial de la Comunitat Autònoma corresponent.

Una vegada admesa a tràmit la demanda, el Tribunal Constitucional ha de donar trasllat de la mateixa al Congrés dels Diputats, al Senat i al Govern i, si escau, als òrgans legislatiu i executiu de la Comunitat Autònoma a fi que puguen personar-se en el procediment i formular les al•legacions que estimen oportunes. Transcorregut el termini de personació i al•legacions, el Tribunal Constitucional dictarà Sentència.

L’admissió a tràmit d’un recurs d’inconstitucionalitat no produeix, per regla general, la suspensió automàtica dels preceptes legals impugnats, excepte en el supòsit que el President del Govern recórrega una llei, disposició o acte amb força de llei d’una Comunitat Autònoma i sol•licite expressament en la demanda la suspensió de la seua vigència i aplicació. En aquest cas, el Tribunal Constitucional ha de ratificar o alçar la suspensió en un termini no superior a cinc mesos.

Les sentències recaigudes en aquest tipus de procediments tenen valor de cosa jutjada, vinculen a tots els poders públics i produeixen efectes generals des de la data de la seva publicació en el Butlletí Oficial de l’Estat.

Sentència del Tribunal Constitucional que anul·la la Llei del Referèndum d’autodeterminació de Catalunya

2.3.4. «Operació Anubis». La pressumpta violència haguda el dia 20 de setembre de 2017 en l’escorcoll del Departament d’Economia i Hisenda de la Generalitat de Catalunya «VERSUS» la violència viscuda l’1-O de 2017 en tot el territori català

2.3.4.1. «Operació Anubis». La pressumpta violència haguda el dia 20 de setembre de 2017 en l’escorcoll del Departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya

2.3.4.1.1. Anubis en la mitologia

L’operació Anubis és el sant i senyal escollit per designar les operacions contra Catalunya del 20 de novembre i  de l’1 d’ctubre de 2017. Aquesta figura mitològica queda descrita a continuació:

En la mitologia egípcia Anubis, fill de Seth i Neftis, era el déu dels funerals, el guardià de les tombes.^[1] Se’l representava com un xacal o com un home amb cap de xacal (o de podenc, segons les versions) i era l’encarregat de pesar les ànimes (amb Horus) i conduir-les al regne d’Osiris. Fou absorbit per la civilització grega com a Hermes.

El seu cap s’acostuma a representar de color negre perquè aquest era el color de la vida a l’Egipte antic (associat amb el llim de la crescuda del Nil que fertilitzava la terra) i Anubis podia fer ressuscitar els morts. El seu nom egipci era Anputo (Inpu,Ienpu,imautoImeut). Anubis és el seu nom hel·lenitzat. Els escriptors grecs l’associaven amb Hermes. Els romans el tenien dins de les seves deïtats sota el nom d’Hermanubis.

Anubis era l’antic déu de la Duat. Anubis estava relacionat no només amb la mort, també amb la resurrecciódesprés de la mort, i era pintat en color negre, color que representa la fertilitat.^[2]

Quan Osiris va pujar al poder del món dels morts, la Duat, Anubis va prendre un paper secundari, limitant-se a embalsamar els cossos dels faraons, guiar-los a la necròpolis i cuidar amb la seva vida. Els sacerdots d’Anubis feien servir unes màscares rituals amb la seva figura en la cerimònia d’embalsamament del faraó i en el ritual d’obertura de la boca. També Anubis era l’encarregat de vigilar, al costat de Horus, la balança en què es pesaven els cors dels difunts durant El judici d’Osiris.

Els primers textos religiosos no li assignen progenitors, encara que en els Textos de les Piràmides la seva filla és Qebehut, la deessa que purificava al difunt. En els Textos dels Sarcòfags, Bastet o Hesat, eren la seva mare. En altres textos era fill d’Ihet (deessa de la mitologia de Esna), també de Ra i Neftis, de Seth i Neftis, de Sekhmet-Isis i Osiris (a Memphis), o de Sopedu.

Plutarc va escriure que Anubis era fill d’Osiris i Neftis. Osiris, va deixar embarassada a Neftis, la germana d’Isis, en comptes de la seva dona. Va passar per estar borratxo, o perquè Neftis es va disfressar d’Isis, segons altres textos. Així, Neftis va engendrar a Anubis.

També Anubis és considerat el fill il·legítim de Seth, engendrat per Neftis. Seth decideix assassinar en saber del seu naixement, però Neftis lliurarà el nen a Isis, la germana i esposa d’Osiris, que el protegeix i cria. Quan Seth mata a Osiris, Anubis ajudarà a Isis a ressuscitar el déu. Per aquesta raó Anubis era l’encarregat d’embalsamar als faraons, i guiar-los a la necròpolis.

2.3.4.1.2. Anubis i l’Operació Anubis

La «Operació Anubis» f fou una operació policial a Catalunyañ (Espanya), iniciada el 20 de setembre de 2017 per la Guàrdia Civil a les ordres de Juan Antonio Ramírez Sunyer, jutge titular del jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona, amb motiu de la celebració de un referèndum d’independència declarat il·legal pel Tribunal Constitucional. Se’n registraren diferents seus del govern catalá i se n’efectuaren 14 detencions d’alts càrrecs de la Generalidat de Catalunya, així com també responsables d’empreses col·laboradores en la preparació del referèndum. La Guàrdia Civil registrà les conselleries d’Economia, Governació, Relacions Institucionals, Trebajo y Afers Socials i dependències vinculades.

I per veure’n i saber-ne més, en el link «Operació Anubis» s’hi trobarà:

• 1. Antecedents: las actuacions del jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona
• 2. 20 de setembre
  • 2.1. Detencions
  • 2.2. Movilitzacions ciutadanes
• 3. 21 de setembre
• 4. Reaccions
  • 4.1. Reaccions institucionals
  • 4.2. Reaccions a l’estranger
  • 4.3. Altres reaccions
• 5. Procesaments i engarjolaments pels del 20 de setembre
• 6. Referències
• 7. Bibliografia

 

2.3.4.2. La violència viscuda l’1-O de 2017 en tot el territori català

El referèndum sobre la independència de Catalunya (oficialment Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya, conegut pel numerònim 1-O) és un referèndum d’autodeterminació vinculant que fou celebrat l’1 d’octubre de 2017.

Fou organitzat pel Govern de Catalunya, format després d’unes eleccions en les quals els partidaris del referèndum van obtenir la majoria en el Parlament de Catalunya. Tanmateix, el Govern d’Espanya s’hi oposà, d’acord amb la interpretació de les lleis i la Constitució del país en aquell moment. La seva convocatòria va ser oficialment suspesa pel Tribunal Constitucional d’Espanya l’endemà de l’aprovació, però el Govern català continuà la seva organització, basant-se en la Llei del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, aprovada el 6 de setembre de 2017, el referèndum es convocà enmig d’un xoc de legalitats vigents.Més de dos milions de persones van votar i es van produir escenes de forta violència física per part dels cossos i forces de seguretat de l’Estat.

Tot i que el material previ a l’1-O de 2017, així com el del mateix dia i posteriors és molt abundós, des d’aquí, i per deixar-ne constància, s’ha n’ha escollit tota una sèrie de videos que mostren ensems  la duresa i la satisfacció dels «Dies que duraran anys»:

• 20-S. Documental de Mediapro
• Al voltant del Referèndum. 30′ de TV3
• Entrevista a Lluís Llach. Del programa “Preguntes freqüents”
• “Em diuen Lluis…” Documental sobre com van aparèixer les urnes per votar
• El primer dia d’octubre de 2017
• Resum cronològic de l’1-O

I a banda dels documents visionats, cal referir-nos als diferents aspectes de l’1-O que queden enllaçats degudament en la enciclopèdia Wikipedia:

• 1. Antecedents de l’1-O
• 2. Proposta de convocatòria en el 2017
• 3. Ley del Referéndum
• 4. Actuació de la Generalitat
  • 4.1. La compra i compra i l’ocultació de les urnes
  • 4.2. Impressió de paperetes mitjançant particulars
  • 4.3. Advertències als alcaldes
  • 4.4. Activisme web
  • 4.5. Propaganda mediàtica
  • 4.6. Disolució de la Sindicatura Electoral de Catalunya
• 5. Actuació d’organitzacions independentistes
• 6. Actuació de l’ Estat espanyol
  • 6.1. Prohibició del Tribunal Constitucional
  • 6.2. Intervenció d’imprentes i altres proveïdors
  • 6.3. Investigació dels Ayuntaments i altres institucions
  • 6.4. Bloqueig de planes web
  • 6.5. Intervenció policial durant les penjades cartells
  • 6.6. Mitjans de comunicació
  • 6.7. Desautoritzacions de actes a favor del referèndum
  • 6.8. Correus i registre d’Unipost
  • 6.9. Operació Copèrnic
  • 6.10. Detencions del 20 de setembre
• 7. Reaccions
  • 7.1. Sondejos
    • 7.1.1. Sondejos en referència al referèndum de l’1-O
    • 7.1.2. Sobre la qüestió de la independència en general
  • 7.2. Govern d’Espanya
  • 7.3. Partits polítics
  • 7.4. Estatsd i organismes internacionals
  • 7.5. Amnistia Internacional
  • 7.6. Premsa internacional
  • 7.7. Reporters Sense Fronteres
  • 7.8. Altres veus
• 8. Llei de la transitorietat jurídica
• 9. Organizació
  • 9.1. Data
  • 9.2. Electorat
    • 9.2.1. Cens electoral
  • 9.3. Supervisió electoral
  • 9.4. Pregunta
  • 9.5. Campanya
  • 9.6. Observació internacional
• 10. Desenvolupament de la jornada i incidents
  • 10.1. Muntatge i mentides
  • 10.2. El final de la jornada
  • 10.3. Missatge institucional del rei
• 11. Resultats
  • 11.1. Resultats electorals
    • 11.1.1. Resultats per províncies
    • 11.1.2. Resultats per vegueries
  • 11.2. Problemes dels resultats per localitats
  • 11.3. Irregularitats
  • 11.4. Controvèrsia sobre els resultats
• 12. Conseqüències polítiques
• 13. Referències
• 14. Bibliografia

 

2.3.5. La incriminació a la Declaració del 27-O de 2017 de «Cop d’Estat» «VERSUS» la Proclamació simbòlica de la República catalana

2.3.5.1. La incriminació de «Cop d’Estat» a la Declaració del 27-O de 2017

Un cop d’estat (del francès coup d’État) és la usurpació del poder vigent i la vulneració de la legalitat institucional a un Estat liderada per membres del mateix Estat, líders polítics, funcionaris o, més usualment, militars, i en alguns casos mitjançant el suport d’altres estats, amb l’objectiu d’aconseguir el poder. Quan aquests cops triomfen sovint el govern resultant esdevé de tipus dictatorial, que pot estendre’s més o menys en el temps. En alguns casos aconsegueixen el poder ràpidament i en d’altres, en no triomfar durant els primers dies, poden generar una guerra civil.

La Proclamació de la República catalana (27/10/2017) no pot ser considerada un cop d’Estat, tot i que hi ha qui així ho defensa. Tanmateix, els esdeveniments posteriors a la proclamació i les reaccions hagudes es mostren en els link’s següents:

• 1. Esdeveniments posteriors
  • 1.1. Declaració de la República Catalana, aplicació de l’article 155 i convocatòria d’eleccions
  • 1.2. Manifestació per la unitat d’Espanya
  • 1.3. Tancament de webs i crida per declarar a l’ANC
  • 1.4. Judici a l’ANC i presó per membres del Govern català
  • 1.5. Manifestacions contra l’empresonament dels membres del govern català
  • 1.6. Mobilitzacions arreu i fets del 5 al 8 de novembre de 2017
  • 1.7. Judici als membres sobiranistes i la presidenta de la mesa del Parlament de Catalunya
  • 1.8. Manifestació «Llibertat presos polítics. Som República»
  • 1.9. Prohibicions per part de les juntes electorals central i provincial
• 2. Reaccions
  • 2.1. Reaccions globals a la República Catalana
    • 2.1.1. Les reaccions a hores d’ara
  • 2.2. Reaccions d’organitzacions internacionals
  • 2.3. Reaccions d’estats que no pertanyen a l’ONU, governs regionals i altres entitats

2.3.5.2. La Proclamació simbòlica de la República catalana

La República Catalana, i també Estat Català, és una de les denominacions que al llarg de la història ha pres Catalunya quan s’ha proclamat subjecte jurídic i polític sobirà en forma d’Estat. Així mateix, és l’objectiu simbòlic de la lluita política d’una part del moviment independentista català.

La República Catalana o altres diverses formes polítiques de segregació respecte a l’estat espanyol han estat proclamades, almenys, en vuit ocasions:

• Al segle XVII pels Braços Generals presidits per Pau Claris l’any 1641.
• Durant el al segle XIX per Napoleó Bonaparte l’any 1810 i també l’any 1873 liderat per Baldomer Lostau.
• Durant el segle XX per Francesc Macià l’any 1931 i per Lluís Companys, qui el 1934 proclamà l’Estat Català.
• El 2017 pel President de la Generalitat Carles Puigdemont després del Referèndum sobre la independència de Catalunya, tot i que va deixar-la immediatament en suspens temporal per tal de propiciar una mediació internacional. Posteriorment, el dia 27 d’octubre, el Parlament de Catalunya va proclamar la República.

El 27 d’octubre de 2017, el Parlament de Catalunya va aprovar la declaració mitjançant la qual es proclamaria la República Catalana. La votació, que va obtenir 70 vots a favor, 2 en blanc i 10 en contra, va fer-se partint de la base dels resultats del referèndum d’autodeterminació celebrat l’1 d’octubre del mateix any. Un total de 53 diputats van retirar-se just abans de la votació, en senyal de protesta.

Com a resposta a l’esmentada proclamació, el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va dissoldre el Parlament de Catalunya i va destituir el Consell Executiu de Catalunya i 141 alts càrrecs de la Generalitat. A més a més, va convocar eleccions regionals per al 21 de desembre de 2017, en disposar del vistiplau del Senat espanyol a l’aplicació de l’article 155, tot i que el Govern català no va reconèixer-ho i va continuar exercint les seves funcions de facto.

Poc després de l’anunci de Rajoy, el director dels Mossos d’Esquadra, Pere Soler i Campins, va enviar una carta de comiat en la qual reconeixia la seva destitució per part del govern espanyol. El major Josep Lluís Trapero feia el mateix l’endemà.

El Consell General de la Vall d’Aran, al nord-oest de Catalunya, va anunciar que duria a terme una reunió extraordinària el 30 d’octubre per avaluar les conseqüències de l’aplicació de l’article 155.

El recull d’opinions valoratives que Jaume Renyer fa sobre la Proclamació de la República catalana és digne d’esment. Vet aquí el nom d’alguns col·lectius i persones significatives: 

• Manifest de l’Assemblea pagesa
• Comentari de Carles Castellanos
• Valoració de Víctor Alexandre

La proclamació de la República Catalana del 27 d’octubre de 2017 fa referència a la resolució i transitorietat de la declaració unilateral d’independència de Catalunya del Regne d’Espanya. Amb la finalitat d’establir un Estat sobirà autònom, va ser portada a terme pel Parlament de Catalunya a efecte del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre. 

El temps situarà tot plegat al seu lloc i anirà escampant -amb el treginar dels dies- la foscúria de molts moments per tal d’obrir, entre la incertesa dels núvols, una escletxa de la llum que il·lumini tot el paisatge… 

 

 

2.3.6. L’article 155 de la Constitució espanyola de 1978 / El dramàtic empresonament preventiu dels polítics catalans d’acord amb la petició Fiscal de l’Estat José Manuel Maza, decretada pels Magistrats Carmen Lamela i Pablo Llarena i el Tribunal Suprem en el procés judicial «VERSUS» la llibertat de moviment concedida als exil·liats a Brusel·les mitjançant els Tribunals europeus de Bèlgica, Alemanya i Escòcia

2.3.6.1. L’article 155 de la Constitució espanyola de 1978 / El dramàtic empresonament preventiu dels polítics catalans d’acord amb la petició del  Fiscal de l’Estat José Manuel Maza, decretada pels Magistrats Carmen Lamela i Pablo Llarena i el Tribunal Supremo en el procés judicial

[Extret de VilaWeb]

Els drets que pressumptament pot haver vulnerat Pablo Llarena en la Instrucció del procés judicial contra l’independentisme català 

Del dret de defensa al de disposar d’un jutge imparcial passant pels drets polítics

L’equip de defensa de Jordi Cuixart va presentar un recurs contra la interlocutòria del Tribunal Suprem espanyol que el manté la presó provisional d’ençà del 16 d’octubre de 2017. Els seus advocats consideren que aquesta situació és “totalment injusta i una clara violació dels drets fonamentals” d’un dirigent de la societat civil. El recurs apel·la i recorda que no hi ha cap motiu per a tenir Jordi Cuixart empresonat perquè en tot moment va fer ús dels drets de llibertat d’expressió i ideològica, de reunió i manifestació i de participació política. Drets, tots reconeguts en la Declaració Universal dels Drets Humans. A tots aquests drets, vulnerats per la jutgessa Carmen Lamela primer, i pel jutge Pablo Llarena després, se n’hi poden afegir uns quants més, els quals, d’acord amb la denúncia dels advocats dels represaliats, han estat vulnerats durant tota la fase d’instrucció. Enumerem-los:

1. Sobre el Dret de tenir un jutge, però predeterminat per la llei

El dret de tenir un jutge predeterminat per la llei és un dret protegit pels tractats internacionals. Els advocats recorden que Jordi Cuixart, com a membre de la societat civil, no ha ostentat mai la condició d’aforat, ni en el passat ni en el present, de manera que la competència per a enjudiciar la causa correspon als jutjats ordinaris d’on està domiciliat, que és la seu de Barcelona. Aquest és el primer dret que vulneren Llarena i el Suprem espanyol perquè, de fet, el Tribunal Supremno no li pertoca pas de jutjar ni a Jordi Sànchez ni a Jordi Cuixart. Ni tampoc els membres del Govern català ni els processats de la Mesa del Parlament de Catalunya. La condició d’aforats dels parlamentaris fa que hagi de ser, en tot cas, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i no el Tribunal Suprem, qui instrueixi la causa i els acabi jutjant. Així  es va fer i va passar amb el cas del 9-N.

2. Sobre la vulneració dels Drets polítics

Als diputats electes empresonats -actualment Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Turull i Jordi Sànchez-, els han vulnerat drets polítics perquè els han impedit d’assistir a sessions parlamentàries. Fins i tot a la constitutiva del Parlament i a les d’investidura que hi ha hagut. Tots els recursos contra això han estat desestimats. A més, a més:

• En el cas de Jordi Sànchez, hi va haver un dictamen del Comitè de Drets Humans de l’ONU demanant a l’Estat espanyol que, com a mesura cautelar, li permetés d’exercir el seu dret de sotmetre’s a la sessió d’Investidura al Parlament de Catalunya com a candidat a la Presidència de la Generalitat. El magistrat Pablo Llarena no en va fer cas.
• El mateix Comitè de Drets Humans de l’ONU admetè a tràmit un recurs del President Carles Puigdemont pel motiu de sotmetre’s a la sessió d’Investidura.
• També es van vulnerar els drets polítics de Jordi Turull quan el jutge el va fer empresonar després de la primera votació de la sessió d’Investidura, cosa que li va impedir de ser sotmès a una segona votació.

2.1. El dret de tenir un jutge imparcial

L’advocat Gonzalo Boye, en representació de Toni Comín i Meritxell Serret, va recusar Pablo Llarena perquè no era un jutge imparcial per a instruir aquesta causa. Ho feia arran d’un sopar a Palafrugell en què se’l va veure acompanyat del dirigent popular barceloní Alberto Fernández Díaz. Ho argumentava al·legant que Pablo Llarena havia acabat incorporant la terminologia i l’argumentari del PP contra l’independentisme a les interlocutòries i decisions durant la instrucció.

La manca d’imparcialitat també ha estat adduïda més vegades per les defenses ateses les consideracions polítiques del Magistrat. Fins i tot ha arribat a manifestar-se en primera persona, presentant-se com a víctima del procés independentista.

2.2.. El dret de defensa

Pablo Llarena també va impedir als advocats dels exiliats de personar-se en la causa, amb l’argument que no podia disposar dels acusats. No va acceptar tampoc que poguessin declarar per videoconferència des de Brussel·les, malgrat que ho preveuen les lleis europees de cooperació judicial. El Magistrat ni tan sols responia als recursos ni les peticions dels advocats. Després, quan va permetre als exiliats de personar-se, els va dir que designessin un advocat a Bèlgica, tot i que ja tenien els seus.

2.3. Dret de la presumpció d’innocència

El Magistrat instructor, Pablo Llarena, ha denegat repetidament totes les peticions de llibertat condicional que li han anat fent tots els presos polítics. I més d’una vegada, l’argument que ha esgrimit és el del perill de reiteració delictiva. En aquest moment processal, amb tots ells pendents de judici, afirmar insistentment que podrien incórrer en reiteració delictiva pressuposa que ja han comès un delicte. Són tractats com a delinqüents en totes les interlocutòries en què Pablo Llarena desplega els motius i arguments amb què justifica l’empresonament, com si es tractés de sentències condemnatòries anticipades, tal com han denunciat els advocats.

2.4. Jutjar els consellers per rebel·lió és inconstitucional

Aquest punt no es refereix específicament a Pablo Llarena, sinó al procediment que després de la instrucció continuarà la Sala segona del Tribunal Suprem espanyol. Ja fa mesos que prou juristes, entre els quals s’hi compta el catedràtic Javier Pérez Royo, alerten que jutjar els Consellers per rebel·lió és inconstitucional si el seu President, Carles Puigdemont, no pot ser jutjat per aquest delicte tal i com va resoldre després el Tribunal de Slesvig-Holstein. Efectivament, el nomenament dels Consellers es fa constitucionalment per decisió de Puigdemont, i si qui els ha nomenat i indirectament ha fet que ara hagin estat acusats d’haver comès el delicte de rebel·lió no pot ser acusat ni jutjat per aquest mateix delicte, som davant de tota una incoherència.

Jurídicament, i dins de l’ordenament espanyol, això no vol dir pas que el judici no pugui tirar endavant, però l’acusació per rebel·lió acabarà molt debilitada.

 3. El Magistrat Pablo Llarena ha comès un delicte per haver renunciat a l’extradició de Puigdemont…?

Segons que explicava l’ex-jutge Elpidio José Silva en una  entrevista de VilaWeb, això seria il·legal:

“Si jo estableixo que demanaré una euroordre per a determinats delictes, aquesta actuació em vincula. No puc anar contra els meus actes. I òbviament, quan demano una euroordre per a diversos delictes, no puc partir del fet que em donaran la raó. Me la donaran o no me la donaran. I jo he d’atenir-me a la resolució. No me’n puc retirar. A més, si no persegueix la malversació, perquè han dit que per malversació sí que l’extradeixen, Llarena podria cometre el delicte del 408 del codi penal, que és el de no perseguir delictes”.

4. El Magistrat Pablo Llarena cridat a declarar per un Tribunal de Justícia belga a causa d’una demanda, per parcialitat, ingterposada pels exiliats Carles Puigdemont, Antoni Comín, Lluís Puid i Meritxell Serret

[Extret de NacióDigital]

El Magistrat Pablo Llarena finalment acaba als tribunals de Bèlgica. I això és el que buscaven Carles Puigdemont i els exconsellers Toni Comín, Meritxell Seret, Clara Ponsatí i Lluís Puig, processats per uns delictes de rebel·lió i de malversació en la causa que ha instruït el jutge. En la demanda, els polítics sobiranistes posaven en dubte la parcialitat de Llarena, esgrimint que va vulnerar el seu dret a un judici just. Concretament, basaven la demanda en unes declaracions que el magistrat havia fet el 23 de febrer a Oviedo, on va dir que els polítics empresonats no eren presos polítics. Segons els sobiranistes, el jutge va prejutjar abans del judici i fora dels tribunals, la qual cosa un jutge no pot fer.

La polèmica que envolta la demanda contra Llarena es va enterbolir enterbolit per la incorrecta traducció que es va fer del text al francès. El Mundo i El Confidencial van avançar que les declaracions de Llarena sobre els presos -en l’escrit francès- no s’ajustaven a la realitat, i mentre que aquestes les va dir el jutge en condicional, al text traduït constaven com a afirmacions i, per tant, es canviava el sentit de les seves declaracions.

Les paraules del magistrat del Suprem van ser les següents:

“Amb independència de quina hagi pogut ser la motivació que els hagi portat a cometre’ls, si és que això ha estat així, doncs han de ser investigats”.

No obstant això, l’afirmació que recull la denúncia és:

“Amb independència de quina hagi estat la motivació que els hagi portat a cometre’ls, com en efecte va succeir, han de ser investigats”.

L’alteració va ser posada al descobert per un professor de francès castellanoparlant que va alertar a les xarxes socials de la dissonància entre les declaracions reals, gravades en vídeo, i les recollides en la demanda civil.

Sobre aquesta polèmica, el coordinador de la defensa dels represaliats, Gonzalo Boye, va afirmar que podia ser un «error del traductor», tot i que això no alterava «en absolut» la demanda. Poc després, la dona que va traduir l’escrit va tirar pilotes fora i va assenyalar directament els advocats de Bèlgica. Segons va dir, ella es va limitar a traduir, sent fidel al text que li havien fet arribar.

Després de conèixer la citació, Llarena no va tardar en sol·licitar empara al Consell General del Poder Judicial (CGPJ), que va tancar files en la seva defensa. El magistrat va al·legar que havia estat víctima d’un «atac planificat, groller i fraudulent», unes consideracions que el poder judicial va comprar per forçar-ne la defensa per part del govern espanyol.

L’estira i arronsa començava. A partir d’aquest moment, l’Estat afirmava que assumiria la defensa de Llarena a Bèlgica si es qüestionava la instrucció del cas de l’1-O i la «sobirania i immunitat jurisdiccional» del sistema espanyol -en paraules de la ministra de Justícia, Dolores Delgado-, però no si allò que es volia jutjar eren les declaracions en «actes privats» del magistrat.

Les pressions de l’Advocacia de l’Estat, però, van acabar de decantar la balança contra l’independentisme. Segons un informe, consideraven que l’Estat s’havia de personar en tots els supòsits i que, en cap cas, les declaracions de Llarena havien d’entendre’s com una defensa personal del magistrat. També posava més llenya al foc l’Associació Professional de la Magistratura -majoritària al sector-, que instava el Ministeri de Justícia a exercir «una clara i oberta defensa de la jurisdicció espanyola».

El jutjat de primera instància de casos civils de Brussel·les que havia de debatre l’admissió a tràmit de la demanda contra el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena per manca d’imparcialitat en la instrucció de la causa general contra l’independentisme posposa el debat fins els 25 de setembre, tal com ho ha sol·licitat la defensa del magistrat, Hakim Boularbah. Esperem, doncs…

2.3.6.2. La llibertat de moviment concedida als exiliats a Brusel·les mitjançant els Tribunals europeus de Bèlgica, Alemanya i Escòcia. Tribunal de Justicia Europeu

Després que la justícia alemanya dictaminés que el delicte de rebel·lió no es podia aplicar a Carles Puigdemont, Pablo Llarena ha optat per retirar l’euroordre. També per a la resta de polítics independentistes exiliats, Lluís Puig, Meritxell Serret, Toni Comín, Clara Ponsatí i Marta Rovira. D’aquesta manera, ha evitat que el president català a l’exili fos retornat a l’Estat només amb la possibilitat de ser jutjat per malversació, fet que hagués provocat una gran incoherència amb la resta de causes obertes contra líders independentistes i un doble judici amb causes diferenciades.

La situació ha estat interpretada per Junts per Catalunya com un revés definitiu a Llarena, tot i que la retirada de l’euroordre dificulta molt qualsevol esperança de Puigdemont per retornar a l’Estat espanyol i ser investit de nou. Tanmateix, obre totes les portes a l’arrencada del Consell per la República i, amb ell, l’Espai Lliure de Brussel·les. La retirada de l’euroordre permet a Puigdemont retornar a Bèlgica. Aquest era el moment que havien assenyalat els diferents actors propers al president per arrencar la institucionalitat republicana a l’exili. Caldrà veure si, amb tots els fronts oberts fins al moment, finalment es consolida aquesta aposta i l’abast que tindrà.

 

2.3.7. L’actitud de diàleg del Govern de l’Estat espanyol amb la Generalitat de Catalunya «VERSUS» l’actitud de l’independentisme català de la Generalitat de Catalunya, dels diferents grups parlamentàris, del poble inserit a les associacions d’Òmnium Cultural i de l’ANC 

2.3.7.1. L’actitud de diàleg del Govern espanyol amb la Generalitat de Catalunya

El tarannà del Govern Sánchez (PSOE), de cara a la galeria i sense saber l’autenticitat de les seves intencions finals, consta com a diametralment oposat al del Govern de Mariano Rajoy (PP). Per això, i centrant-nos a Catalunya, cal escoltar el baf de la Festa de la Rosa d’aquest 2018, en la celebració del 40è aniversari de la seva existència.

Feia tan sols dos anys, Miquel Iceta es deixava la veu demanant a crits a un Pedro Sánchez agònic -pocs dies després va ser defenestrat com a líder del PSOE– que lliurés Espanya del PP. Actualment, Pedro Sánchez pilota la Moncloa i el conflicte entre Catalunya i Espanya és una de les seves grans preocupacions. Els socialistes han esbossat durant la seva festa per excel·lència en terres catalanes quin serà el camí per afrontar-lo:

DIÀLEG I INVERSIONS 

Es tracta d’una recepta amb la qual es busca desactivar la petició de referèndum d’autodeterminació que demana el Govern de Quim Torra en la taula de negociació.

“Ha sigut l’Estat qui s’ha anat independitzant de Catalunya des de fa temps; i això ho va fer el PP”

José Lluis Ábalos, va argumentar  que les relacions s’han deteriorat per la falta d’inversions -executant només el 40% de les inversions previstes- i la falta de diàleg entre els dos governs. En canvi, el projecte del govern de Sánchez -van desgranar el Ministre d’Infraestuctures i Foment, així com també la Ministra de Política Territorial i de la funció Pública, Meritxell Batet, passa per posar sobre la taula una solució que defugi la confrontació.

Tot i que els ministres han verbalitzat la recepta i expressat correctament l’orientació de Pedro Sánchez, ha estat el líder del PSC, Miquel Iceta, qui ha posat nom a l’objectiu que busquen els socialistes: deixar fora dels marges del diàleg el pretès referèndum d’autodeterminació per part dels independentistes:

“Necessitem solucions acordades, aconseguir treure la idea perillosa de sotmetre a votació els sentiments de la gent i que s’imposi la meitat més un…, és a partir de l’esforç de consens entre partits que s’ha de trobar la proposta que se sotmeti a votació dels ciutadans”

Miquel Iceta ha apel·lat al “catalanisme integrador” que van representar els presidents Josep Tarradellas, José Montilla i Pasqual Maragall.

Tanmateix, i per altra banda, el Govern de la Generalitat no està disposat a donar el seu braç a tòrcer i el seu vicepresident Pere Aragonès, remarca explícitament que:  

 “L’AUTODETERMINACIÓ NO ÉS INTERCANVIABLE PER MÉS INVERSIONS O UN MILLOR FINANÇAMENT”

Miquel Iceta ha demanat aprofitar el govern d’Espanya que està disposat a acordar, tot i que adreçant-se a Quim Torra l’ha emplaçat amb contundència:

“Menys romeries a Waterloo i a anar més al Parlament”

Miquel Iceta, després d’una via unilateral que dona per esgotada i la legislatura del “desastre, la societat dividida i les institucions intervingudes”, el líder del PSC considera que l’independentisme no té cap altra opció que reconèixer que “s’ha equivocat”.

El dia 9 de juliol de 2018 el President català -Quim Torra- i l’espanyol -Pedro Sánchez-, es reuniren al Palau de la Moncloa per explorar vies d’entesa després de sis anys de desert, per no dir de xoc frontal. Tanmateix, la reunió ha estat llarga, sincera i de treball en la qual s’ha pogut contrastar la visió que ambdós presidents tenen  del conflicte polític, tot apel·lant, des d’un compromís mutu, solucionar políticament el procés català perquè una crisi política, requereix una solució també política. D’entrada, aquestes n’han estat els principals punts d’acord:

• Quim Torra celebra poder parlar del referèndum malgrat el no de Moncloa
• El govern espanyol accepta recuperar lleis suspeses pel TC.

I, mentrestant s’espera una altra reunió de treball entre els dos mandataris -l’espanyol i el català-, de cara a la tardor propera, se m’escau consignar aquí algunes de les qüestions -més o menys importants-, però significatives, dels vents que circulen per entre els actors i actrius del panorama escenogràfic actual de la vida pública del nostre teatre de guinyol:

• La informació sòrdida i obscura, mal dita reservada, que un excomissari del Ministeri de l’Interior espanyol –José Manuel Villarejo– va desguassant, com una gota malaia, a través de gravacions, fent extorsió i posant al descobert les misèries del Rei emèrit Joan Carles I, de ministres del govern espanyol, d’empresaris, de polítics, de diputats i de jutges. Una allau de porqueria que, en el seu moment, ja va aparèixer en el documental de «Les clavegueres d’Interior» i, en especial, sobre la «Operació Catalunya». I en aquesta direcció, cal també no oblidar altres documentals dels darrers temps com en són l’intitulat «20-S» i el que en un altre tema quedarà marcat en el calendari i imprès en la memòria de tothom, el del 1-O, un visionat «Sense ficció».
• La presència de Manuel Valls -ex primer Ministre francès- a Barcelona, i l’anunci de la seva candidatura com a alcaldable de la Ciutat Comtal. Així com també, els moviments d’alguns partits polítics per designar-ne candidat a les eleccions municipals i europees del mes de maig de 2019.
• L’entreteniment ofegós d’aire enrarit pel que fa a la Universitat Juan Carlos I de Madrid i el tracte de favor concedit a polítics sobre la dadivositat en l’atorgació de “masters”, així com la cursa en descobrir plagis d’autors rellevants o polítics en funcions respecte dels seus articles, llibres, articles o treballs universitaris de tesis doctorals o altres.
• La decisió del PSOE i la posterior aprovació pel Congrès de Diputats espanyol respecte de l’exhumació i el trasllat de les restes de Francisco Franco, que actualment reposen en el Valle de los Caídos, al lloc que en designi la seva família, així com llurs desacords del món de l’extrema dreta sobre la qüestió.
• Les rivalitats contínues entre els qui posen llaços grocs -amb el simbolisme de què estan dotats a favor de la llibertat dels presos polítics- a l’espai públic i els qui els tallen o arranquen i s’esgargamellen perquè no apareguin en els edificis institucionals.
• L’espera per a la fixació de la data del macro judici sobre el procés català amb els detinguts/es a les presons, així com també a tant i tants implicats que, fins al moment present, n’estan investigats.
• La decisió que ha de prendre el Parlament de Catalunya sobre l’empara dels presos i exiliats que disposen de l’acte de parlamentaris en referència a la demanda feta pel magistrat Pablo Llarena sobre si han de ser o no apartats.
• Les resolucions judicials de casa nostra i de l’estranger pel que fa a la llibertat d’expressió -vegi’s les de Willy Toledo aquí o les d’en Josep Miquel Arenas, dit Valtònic, allà-, així com les manifestacions de diferent signe del 30 d’octubre de 2018 en què l’estratègia policial dels Mossos d’Esquadra va quedar en entredit.
• La sort o desgràcia que li n’espera al Magistrat Pablo Llarena davant de la magistratura belga acusat de parcialitat i la feixuga presó que segueixen patint els presos/es polítics sense que hi hagi cap concessió a la seva llibertat provisional.

Sembla que tot plegat pugui ser un passatemps entre divertit i cruel. Tanmateix, hi ha altres temes, no menys importants i severs, que ens condueixen a fer-ne una reflexió. De fet el proppassat 1 de setembre de 2018 el Banc Central Europeu (BCE) va col·locar una bomba de rellotgeria condemnant la economia espanyola a una fallida absoluta. I és per això mateix que m’obligo a portar el criteri d’algun articulista econòmic i d’algun catedràtic d’economia perquè, en il·luminar-nos el paisatge en la seva objectivitat ens tracen també el camí: 

1. Extracte d’un article d’anàlisi d’Esteve Vilanova aparegut en el «Punt Avui» el 12 de setembre de 2018.

“Un model d’estructura regional de l’Estat espanyol que necessita per subsistir l’aportació de 16.000 milions d’euros anuals d’una comunitat, és un model insostenible en el temps i, per tant, inviable. El professor Santiago Niño Becerra és qui més ha teoritzat sobre aquest problema d’insostenibilitat i també el que ha estat més clar; només cal recordar algunes de les seves frases per veure que és dels pocs que diuen allò que molts pensen, però no s’atreveixen a dir:

• El 2 de desembre de 2017 deia: “Espanya és insostenible com a Estat, tal com és ara.”
• El 19 d’octubre del 2017 ja va dir: “Si Catalunya se’n va, Espanya perdrà el 23% dels ingressos fiscals i el 20% del PIB es perdria.”
• L’octubre del 2016 ja ens pronosticava que “el sistema de pensions actuals és inviable”.
• I el 3 de juny de 2018 declarava: “D’aquí a cinc mesos Catalunya tindrà un pla d’independència econòmica.”

Les previsions i els auguris del doctor d’estructura econòmica de la Universitat Ramon Llull es van repetint, i sempre aportant dades empíriques a la seva argumentació.

Ni quan el PIB creix un 3% Espanya és capaç de recaptar prou diners per quadrar els comptes, malgrat totes les retallades que han fet. Aquesta situació endèmica a mesura que va creixent el volum del deute públic preocupa més les cancelleries de la UE i també el BCE. És per això que el professor sosté que en qualsevol moment el govern espanyol pot rebre una trucada més contundent de Berlín apel·lant que solucionin el tema català i no interfereixin en la comunitat econòmicament més dinàmica i que assegura el cobrament del deute espanyol als bancs internacionals.

2.3.7.2. L’actitud de l’independentisme català de la Generalitat de Catalunya, dels diferents grups parlamentàris, del poble inserit a les associacions d’Òmnium Cultural i de l’ANC (Assemblea Nacional Catalana) 

Podríem ben dir que l’1-O de 2017 es va sembrar la llavor constitutiva de la República caralana. Des d’aleshores, els esdeveniments han anat creixent i han pres volada i, quasi bé a l’any de l’aniversari d’aquell «dia que durarà anys», diferents actors de la política i de la societat catalanes han expressat el seu punt de vista sobre el camí que Catalunya ha de recòrrer. I és per això que facilito en aquest final de l’article sobre la diada de l’11-S de 2017, les paraules d’uns i d’altres condensades en els link’s que s’amaguen en els títols de color blau que consignaré tot seguit.

M’és plaent dividir en dues parts, per tal de poder obtenir una visió global de la situació, el contingut expressiu de l’independentisme i ho faré així:

1. Una presentació visionada de la persecució i repressió, per part de l’Estat espanyol, contra el procés independentista català en la seva voluntat d’autodeterminar-se mitjançant un Referèndum…

Cal fer-se una idea de tot plagat visionant el contingut de les produccions de Mediapro següents:

• «Les clavegueres d’interior»
• «20-S»
• «Sense ficció: 1-O»

2. Una mostra dels discursos i/o parers diversos dels protagonistes polítics i socials que, per la seva rellevància han tingut un espai important en el transcurs d’aquesta Història…

• Discurs d’Ernest Maragall com a President d’Edat en el Parlament de Catalunya
• Discurs del president del Parlament, Roger Torrent, a la sessió constitutiva del Parlament de la XII legislatura
• Discurs de Quim Torra en el debat d’Investidura en el Parlament de Catalunya
• Discurs de Quim Torra en el dia de la presa de possessió com a 131è President de la Generalitat de Catalunya
• Conferència de Quim Torra, President de la Generalitat, en el Teatre Nacional de Catalunya, com una proposta o full de ruta per als propers mesos de govern: (1) On som. (2) Com hem arribat fins aquí. (3) I, ara què. Propostes. (4) Les oportunitats que tenim. (5) Com guanyarem.
• Plana WEB que ofereix tots els discursos del President de la Generalitat, Quim Torra
• Missatge del President Carles Puigdemont de cara a l’1-O de 2018 des de Bèlgica.
• Contacte electrònic amb el President Carles Puigdemont a través de FACEBOOK & TWITER
• El WEB de la Generalitat de Catalunya on s’hi pot trobar diferents apartats: Inici, Temes, Seu electrònica, Tràmits, Generalitat, Actualtat i Contacte 
• El WEB d’Omnium Cultural on s’hi troba tota la informació del procés català, així com els missatges del seu President, en Jordi Cuixart, des de la captivitat de la presó 
• El WEB de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) on s’hi troba tota la informació, així com els missatges del que en fou el seu President, en Jordi Sánchez, des de la captivitat de la presó
• Els WEB’s dels partits polítics: Ciutadans & Partit Demòcrata Català & Esquerra Republicana & Partit Socialista Català & Catalunya Sí Que Es Pot & Candidatura d’Unitat Popular & Partit Popular Català»

Bona festa, bona Diada 2018..!