por 
EN LA MORT DE PERE CASALDÀLIGA
LLUNY FÍSICAMENT DE LA TERRA CATALANA, PERÒ MÉS A PROP QUE NINGÚ AMB EL SEU ESPERIT…, VET AQUÍ UNA RESSENYA SOBRE PERE CASALDÀLIDA I PLA DE LA SEVA VIDA I DE LA SEVA MORT OCORREGUDA el 8 d’AGOST DE L’ANY 2020.
3.1. PERE CASALDÀLIGA (Balsareny, 16 de febrer de 1928 – Batatais 8 d’agost de 2020)
El proppassat mes de febrer de 2o20 va complir 92 anys aquest Bisbe emèrit dels camperols i indígenes de Sao Félix de Araguaia, al Brasil, on hi ha treballat a favor de la dignitat de la seva gent. En cinquanta anys no s’ha mogut d’aquesta terra vermella perquè, com diu ell mateix, “els pobres no poden viatjar”.
Li’n dono protagonisme, tot i la distància que el separa de la nostra terra i com el seu nom heretat de la família ho indica, ens té a tots plegats ben presents des de l’alçaria del seu vol, en cercles concèntrics i mirada profunda d’àliga, il·luminant-nos amb una estrofa poètica curulla de ponderació:
“Temps era temps i ho serà sempre / si som nosaltres fent el temps. / Canviarem la nostra casa / però serem la nostra gent. / Volem que el pares siguin avis, / però que deixin a llurs néts / lliure el camí per a refer la Pàtria, / neta la llengua d’enyorats retrets. / Conservarem les sàvies dèries, / no ens deixarem pas rebregar. / Però viurem de cara als somnis perquè l’ahir sigui demà. / Viurem de cara als pobres de la terra / perquè no es digui mai que els vam matar. / I escoltarem totes les llengües / perquè s’entengui el català. / Serem lleials al seny i a la guspira. / Abrandarem la fe i colgarem la por. / Som i serem encara i sempre i nova / la dolça Catalunya aspra de Déu ens do…!”.
Els anys i la greu malaltia del Parkinson han anat minant el seu cos, però no l’ànim de qui ha deixat la seva vida en tots els camins d’aquella la terra vermella de la selva del Mato Grosso brasiler. Malgrat el temps i la distància ha seguit essent aquell noi català, de pagès, el fill de “Cal lleter” de Balsareny, que volia ser missioner i transformat, per l’experiència dels anys, en místic i profeta, en guerriller i rebel, en radical i tendre -vinculat a la teologia de l’alliberament-, i sempre defensor dels drets dels més necessitats.
Així és aquest català, entregat incondicionalment a les causes que inicialment semblen perdudes, però que s’han convertit -labentibus annis- en un esclat de vida potent…
“Allà al mig, envoltat del seu poble, hi havia el vell bisbe embadalit amb les imatges i assegut en una cadira de rodes a primera fila -segons descriu en Francesc Escribano a “Serra d’Or” n.698 de febrer de 2018- en l’estrena al Brasil de la sèrie «Descalç sobre la terra vermella«, comprovant com molts dels assistents, quan va acabar la projecció, se li van acostar amb llàgrimes als ulls per besar-lo i donar-li’n les gràcies per tot el que havia fet per ells”
3.2. HOMENATGE AL BISBE EN PERE CASALDÀLIGA I PLA A REDÓS DE LA SEVA MORT
Un article facilitat pel meu amic i antic alumne -Josep Ballvé- periodista en el «Diari de Terrassa» posa un botó d’or a la vida i mort d’aquest sant home…
Les darreres notícies sobre el bisbe Pere Casaldàliga i Pla no eren gaire favorables fa un parell o tres dies. A l’extrem que el seu delicat estat de salut va provocar que se l’ingressés en un centre hospitalari, amb pronòstic greu. Desseguida, vaig sentir la necessitat de bastir-li un article abans no se n´anés. El proppassat dia 6 d´agost l’enviava a diferents mitjans. No vaig aconseguir, però, veure´l publicat a cap d´ells….Per això, aprofitant la mateixa base, el replantejo, just al moment que dissortadament se n´ha confirmat la mort.
Els homenatges cal fer-los en vida. Quan no és així, em ve a la ment la dita del “quan fou mort el combregaren”. Per a encetar-ho, capgiro el títol d´un film de l´època que jo vaig néixer, si fa no fa. Exactament de 1955: protagonitzada pels actors James Dean i Natalie Wood. Explica la vida d´un jove molt inquiet, acabat d’aterrar a Los Àngeles.
El bisbe del Mato Grosso brasiler era una d´aquelles grans persones que en absolut no deixava indiferent ningú. Amb un caràcter molt ben definit, sempre va tenir el coratge d’enfrontar-se decididament al poder establert: tant polític com eclesiàstic.
- Es guiava per la màxima que “en amor, en fe i en revolució no és possible la neutralitat”.
- Tant s´imbuí del desig d´ajudar els més desvalguts, que partia de la base que “si no hi ha causes grans la vida no té sentit”…
Tesi amb la que increpava el modisme dels dirigents polítics i de la cúria eclesiàstica. Tant els incomodava -a tots ells– que sempre feien per desprestigiar el concepte conegut com “teologia de l´alliberament”. Àdhuc posant pals a les rodes a la proposta reiterada de la seva candidatura a premi Nobel de la Pau… No haurien suportat veure´l guardonat, des de la perspectiva que significava una plantofada en tota regla.
La seva total radicalitat li feia expressar veritats com cops de puny. Com ara quan establí:
- Que “la fam del món és un gran atemptat”.
- Que “la major part de la humanitat, a hores d´ara, sobreviu en comptes de viure”. Que “el consumisme consumeix les persones”.
- Que “el capitalisme per definició és lucre acumulat, privilegi del capital i exclusió de la majoria”.
- Que “l´expressió no-violència no pot ésser sinònim de passivitat”.
És normal que tot plegat trepanés el timpà d´aquells que -des de dalt de la seva trona- gaudeixen d´unes prebendes allunyades del què té a veure amb el compromís social.
L´actitud d´en Pere Casaldàliga sempre va fer trontollar els sistemes, defensant:
- Que “tota acumulació suposa exclusió”.
- Que “el sistema capitalista neoliberal que ens imposen redueix la vida a un mercat”.
- Que mantenir “la causa de la pobresa val més que la meva vida” enrogirà la postura acomodatícia de molts alts càrrecs.
“Tot es relatiu… Menys Déu i la fam”. Quina substància pren aquesta frase aparentment tan innòcua arran dels estralls del Coronavirus en un país governat per un líder tan insubstancial i irrellevant com en Jair Bolsonaro…! Equiparable, fins i tot, als disbarats enarborats per un altre president tan bocamoll com en Donald Trump… Bo seria que aquest parell d´incompetents fessin seva una darrera sentència colpidorament lapidària d´aquest fill predilecte de la vila de Balsareny: “la tasca primordial i comuna d’humanitzar la humanitat es fa practicant la proximitat”. Postulant-se com a bons gestors en l´eradicació d’una pandèmia horrible i minimitzant-ne els efectes, no fan altra cosa que situar-se al llindar d´una ridiculesa molt patètica.
El virus segueix arrencat-nos molt despiadadament milers de vides arreu mentre que ells palesen un coeficient intel·lectual de pissarrí. Des d´aquesta conjuntura, expresso tot el meu reconeixement envers la figura i l´obra magnífica d´aquest rebel amb causa. Com deia ell mateix, “no n´hi ha prou amb ésser creient. Cal ésser creïble”. Qui no ens diu que, d´ací a pocs anys, el veurem engrossir el llistat de sants de l´església catòlica…? Personalment, me n’alegraria moltíssim… En altes esferes, a més d´un l’hi donaria una síncope.
3.3. GLÒRIA CASALDÀLIGA: “La gent del seu voltant deia que el Pere era un sant” ENTREVISTA A LA NEBODA DE PERE CASALDÀLIGA, per Antoni Bassas el 3 d’Octubre de 2020
Com esteu…?
Bé, era una mort prevista, com si diguéssim, no ha sigut ni sobtada ni violenta, com potser ell s’havia imaginat, però no per això deixa de ser trista. I a mesura que van passant els dies notem com aquesta buidor es va fent encara més present, aquest sentiment com d’orfandat. I, per altra banda, ens sentim contents del que el bisbe Pere, el tiet, va deixar en vida i de totes les mostres d’amor que ha rebut des que va morir.
– Com van ser els últims anys…?
Els tres o quatre darrers anys va quedar molt afectat pel Parkinson, sobretot en la parla, i això va ser bastant difícil, perquè veies que volia parlar però no podia. En una persona xerraire com era ell, que li agradava molt la conversa, el fet de perdre la parla va ser molt dur.
– Parli’m dels seus primers records del bisbe Casaldàliga.
Quan ell va marxar al Brasil, l’any 1968, jo era molt petita, tenia 2 anys, i no ho recordo. Esclar, per a nosaltres era un orgull, era el bisbe de Balsareny i ja de ben petites va ser un referent per a la família. La idea que tenies de petita era una fantasia, la d’algú que estava vivint a la selva amb els indis i que ajudava els més pobres. Les cartes que rebíem del Brasil un cop cada mes o cada dos mesos eren com un regal, les llegíem la família, les llegien els veïns… Més endavant va enviar cassets enregistrades amb la seva veu i, si no ho recordo malament, la primera trucada per telèfon va ser quan es va morir la iaia, la seva mare. Fins que el 1988, aprofitant que l’havien cridat a Roma per entrevistar-se amb Joan Pau II, el vam anar a trobar. Alguns es pot dir que el vam conèixer a Roma en aquell viatge.
– Quan preguntava com era que no venia, què li contestaven?
A casa deien que era perquè si venia no podria tornar a entrar al Brasil, perquè a l’època de la dictadura militar estava amenaçat d’expulsió. Els missioners de l’època tornaven al cap de cinc anys. De fet, la seva mare, la meva àvia, el va estar esperant fins que es va morir. Però és que ell al cap de cinc anys de ser al Brasil ja havia pres partit molt clarament contra la dictadura militar, ja havia sigut amenaçat de mort, ja havia sigut nomenat bisbe… i suposo que no va voler deixar la seva gent.
– ¿Vau saber que l’havien amenaçat de mort i que fins i tot van atemptar contra ell però es van equivocar i van matar una altra persona…?
És que va sortir als diaris de l’època. A casa rebien El Correo Catalán i van llegir-ho. De fet, el mossèn de Balsareny va anar a trobar la meva tieta, que tenia una carnisseria, per avisar-la de la notícia i li va dir: “Escolta, ha passat això. La teva mare ho sap?” I la tieta li va dir: “Si surt al diari segur que ja ho ha llegit”. I, efectivament, la iaia ja ho havia llegit. La meva àvia va passar els darrers anys amb un ictus i jo recordo que a la nit cridava el Pere.
– Com va ser aquell viatge a Roma el 1988?
Jo ja tenia 22 anys, i el més impactant és que vam parlar com si ens haguéssim vist el dia abans, d’una manera molt propera, amb tota la família. Però això no només ens va passar a nosaltres, sinó que de la gent que el va conèixer tothom diu el mateix, que quan el veies per primera vegada et feia la sensació que ja us coneixíeu de sempre i que quan parlava amb tu eres la persona més important per a ell en aquell moment. Jo ho vaig viure en aquell moment a Roma. Era una mirada tendra que t’escoltava.
– ¿Us va explicar res de la seva trobada amb Joan Pau II?
Sí, en va parlar, però veient-ho amb la perspectiva del temps veig que jo no era conscient del que ell s’estava jugant en aquella visita a Roma. El desacord amb el Vaticà venia de temps enrere, de quan no va voler anar a fer la visita ad limina amb tots els bisbes brasilers perquè deia que eren visites que no servien per a gaire res. I al final l’hi van fer anar a ell sol, escandalitzats com estaven a Roma pel seu suport a Nicaragua al moviment de la Revolució Sandinista. De Ratzinger va confessar que era una persona molt intel·ligent i que havien tingut una conversa teològica molt interessant. I de Joan Pau II em va quedar una anècdota: es veu que a la sala on parlaven hi havia una pintura d’un lleó o alguna cosa així i el Papa li va dir: “Encara que t’hagi fet venir fins aquí, jo no soc una fera”.
– Més endavant el va visitar un munt de vegades al Brasil.
Sí, la primera vegada que vaig anar-hi va ser l’any 1992. Ens vam trobar amb el Pere a São Paulo perquè ell era allà en unes reunions i vam agafar l’autobús cap a São Félix [do Araguaia]. Dos dies en autobús! Vam fer nit a Goiânia i després cap a São Félix, o sigui que vam tenir temps de fer una bona xerrada. El tros de Goiânia a São Félix va ser com si estigués veient una pel·lícula de l’Oest, amb els homes amb barrets, amb revòlvers… Veies allà els bars, les parades que feia l’autobús per poder menjar alguna cosa o beure un cafè, i llavors aquells milers i milers i milers i milers de quilòmetres de terra sense res, i a l’agost, que és l’època de la sega, amb una polseguera a la carretera que t’entrava a tot arreu… Veies terra vermella per tot arreu… En l’últim tros gairebé tothom el coneixia, i la capacitat que tenia ell també de reconèixer i de recordar-se de la família i l’amistat que tenia amb els xofers de l’autobús eren molt grans.
– Com era la seva casa a São Félix?
Molt digna, de fang. Ell dormia en una habitació que no tenia porta, només hi havia una cortina. Dormia en un llit petit. En un pati molt gran, que és on es cuinava, on es rentaven la roba i els plats, hi havia una taula a la qual el Pere s’asseia per escriure i llegir, encara que hi hagués soroll de qui cuinava o de qui rentava la roba. Tenia una capacitat de concentració impressionant. Tinc una foto del Pere en aquest pati, que és on resava als matins. Ens van passar una foto molt bonica en què hi ha dues nenes de dos o tres anys jugant amb pedretes i el Pere assegut resant.
– ¿Vau parlar mai de la por que el matessin?
Sí, però ell tenia molt clar el tema del martiri, que a nosaltres ens costava d’entendre. Fins i tot el papa Pau VI va advertir el govern brasiler: “Qui toca Pere toca Pau”. I ja coneixeu la seva frase: donava la vida per les causes i deia que si havia de passar passaria. Per això sempre es va negar a marxar de casa seva, fins i tot havent rebut amenaces de mort molt clares. Mai no va voler que li posessin ni policia, ni guardaespatlles, ni res d’això. Pensa que el 2012, quan en tenia 84, va acceptar marxar uns mesos perquè encara havia rebut amenaces directes de mort.
– La seva frase més coneguda és “Les meves causes valen més que la meva vida”. Quines van ser aquestes causes?
M’agradaria llegir-te-les. Ell les definia així: “Són causes no només meves la terra, l’aigua, l’ecologia, les nacions indígenes, el poble negre, la solidaritat, la verdadera integració continental, l’erradicació de tota marginalització, de tot imperialisme, de tot colonialisme, el diàleg interreligiós i intercultural i la superació d’aquest estat d’esquizofrènia humà que és l’existència d’un Primer Món i un Tercer Món i un Quart Món, quan som un sol món, la gran família humana, fills de la vida”.
– Què en deia la gent quan ell no els sentia?
La gent d’allà, del seu voltant, deia que el Pere era un sant. Un company agustí que va viure amb ell fins a l’últim moment em va escriure: “Amb el Pere hem tingut la sort de viure al Regne de Déu a la terra”. Recordo que la meva mare, quan anàvem a veure’l, sempre li preparava camises, roba interior, però quan arribàvem allà ell deia: “Quantes en porteu? Quatre? Doncs amb dues jo ja en tinc prou”, i les altres dues les donava a qui les necessitava. Sobre això de ser sant, personalment penso que ja ho és. No veig que hàgim de gastar les nostres energies en fer tot aquest procés de beatificació. Si hi ha altres persones que ho volen fer les acompanyarem, però penso que la nostra tasca és més de continuar donant a conèixer les seves causes, de vetllar perquè la seva obra, tant al Brasil com a nivell mundial, sigui coneguda i continuada.
– Des que va morir, hi parla?
Sí. El tinc molt a prop. M’encamina, sí. És una llum que hi ha, que em dona esperança. Ell ho deia molt, i és veritat: en moments durs com pot ser el que ara estem passant ajuda veure la llum de l’esperança.
– Anirà a veure la seva tomba?
Sí, quan puguem. Tenim ganes de poder abraçar tota la gent de São Félix i de visitar la seva tomba. Ell va demanar expressament ser enterrat en aquell cementiri perquè és el que hi ha més a prop del riu i és on ell havia enterrat molts peons, molts que ningú no sabia ni com es deien i que havien sigut assassinats pels terratinents perquè s’escapaven de la feina d’esclaus, i també indígenes.El riu Araguaia és impressionant, és preciós. Veure sortir el sol en aquell riu és una meravella, i això ens fa feliços. Pensar que ell és allà i que cada dia surt el sol sobre la seva tomba em fa molt feliç.
El 8 d’agost va morir el bisbe Pere Casaldàliga (Balsareny, 1928) després d’haver dedicat 52 anys de la seva vida a la gent de São Félix do Araguaia, al Mato Grosso brasiler, d’on era bisbe des del 1972 i on havia arribat el 1968 a fundar-hi una missió claretiana. Per això hem entrevistat la seva neboda Glòria Casaldàliga Riera (Balsareny, 1966), que el va visitar un munt de vegades al Brasil, i li hem demanat per un home a qui, en coherència amb l’Evangeli, l’Església catòlica podria fer sant ( santo subito ) demà mateix. Anirà per llarg, si és que mai ho arriba a ser, perquè precisament per coherència amb la vida de Casaldàliga, autor de frases com ara “En amor, en fe i en revolució no és possible la neutralitat”, els que vetllen per la seva memòria no pensen perdre el temps amb paperassa burocràtica vaticana.
