“YO, EL REI”
1. L’AUTORA DEL DARRER LLIBRE SOBRE JOAN CARLES I (2020)
«YO, EL REY»
Pilar Eyre Estrada (Barcelona, 1951) va estudiar Filosofia i Lletres i Ciències de la Informació i darrerament -any 2020- ha donat a llum el llibre “Yo, el Rei”. I a banda d’aquest fet important, vet açí la producció literària i periodística de l’escriptora:
- Ha exercit el periodisme com a columnista, entrevistadora i reportera en diversos diaris i revistes Hoja del Lunes, Mundo Diario, La Vanguardia, Interviú, El Periódico de Catalunya, El Mundo i Lectures.
- Ha col·laborat també en diverses emissores de ràdio i televisió.
- És autora de nombrosos llibres, entre ells: Dos Borbó en la cort de Franco; Secrets i mentides de la família reial; Riques, famoses i abandonades; Vips: Tots els secrets dels famosos; Dones, vint anys després; Cibersexe; La reina de la casa i Franco Confidencial.
- També ha escrit novel·les. Tot va començar al Marbella Club i Carreró de l’oblit, així com la biografia Quico Sabaté, l’últim guerriller.
- Els seus relats històrics Ena, Passió imperial, Maria la Brava i, sobretot, La solitud de la reina, publicats amb gran èxit a La Esfera l’han convertit en tot un fenomen editorial.
En 2014 va resultar finalista el Premi Planeta amb la seva novel·la El meu color favorit és veure’t, que va tenir una gran acollida entre els lectors, a l’igual que la seva continuació, Nomeolvides. Les seves últimes novel·les han estat Carmen la rebel i Un perfecte cavaller.
Aquest darrer llibre que ha escrit sobre “Yo, el Rei” es pregunta:
- Com Joan Carles I, un rei amb una força icònica única a Europa, amb un país als seus peus, amb certs polítics còmplices, amb diners i amb les dones més maques del món, va poder jugar-s’ho tot…?
- En la seva carrera cap a l’abisme va deixar enrere família, amics, prestigi, honorabilitat. Va ser per una dona…? Per amor als diners…? Per inconsciència o per arrogància…?
Les respostes estan en aquest llibre cru, trepidant i commovedor. hi és tot:
- El rei i l’home…
- El nen atemorit…
- Una joguina en mans del seu pare i de Franco…
- L’adolescent que va matar accidentalment al seu germà…
- El noi enamoradís i frívol que col·leccionava núvies…
- El jove que es va casar-se amb una dona a la qual mai va estimar…
- L’ésser turmentat i depressiu…
La vida més íntima i els seus moments més secrets es desgranen per primera vegada en aquestes pàgines amb claredat estremidora.
Joan Carles I necessitava la ploma sincera i valenta de Pilar Eyre per retratar fins al mínim i ocult detall tots els aspectes de la seva vida, des de la seva lluita pel tron als seus anys de fulgor i el seu lamentable crepuscle.
.
2. JOAN CARLES I MARXA D’ESPANYA A L’AGOST DE 2020
El rei emèrit Joan Carles I va marxar d’Espanya. Ho va fer saber al seu fill, el rei Felip VI, en una comunicació publicada per la Casa Reial el 3 d’agost de 2020. Al text, el rei emèrit subratlla:
- Que marxa per “la repercussió pública que estant tenint afers passats de la seva vida privada”.
- Explica a Felip VI -el seu fill- que ha pres la decisió “guiat pel convenciment de prestar el millor servei als espanyols, les seves institucions i al propi rei actual”.
- Comunica “la seva meditada decisió de traslladar-me, en aquests moments, fora d’Espanya”.
- Justifica la seva decisió per “contribuir a facilitar l’exercici” de les funcions del seu fill com a Cap d’Estat.
La Zarzuela va informar que Felip VI ha rebut la notícia amb “sentit respecte i agraïment”. La decisió arriba després que durant aquests darrers anys s’hagin conegut nombrosos detalls dels negocis del rei emèrit durant el seu reinat.
A més de les investigacions que du a terme la Fiscalia de Suïssa, també s’ha sabut que:
- Joan Carles I va rebre un àtic a Londres després d’abdicar, comprat per el Sultà d’Oman, que va revendre.
- També ha aparegut el nom de la seva examiga Corinna Larsen, a qui el rei emèrit va reclamar 65 milions d’euros després d’abdicar i que ha estat citada a declarar pel jutge del cas José Manuel Villarejo.
.
A principis de juny de l’any 2020, la Fiscalia del Tribunal Suprem va assumir la investigació per aclarir la seva implicació en el cobrament de 80 milions d’euros com a suposada comissió per l’adjudicació de l’AVE de Medina a la Meca a empreses espanyoles.
Tot i això, Joan Carles I ha rebutjat renunciar al seu títol de rei emèrit, com volia la Zarzuela. Per la seva banda, el Govern espanyol de Pedro Sánchez ha guardat silenci sobre si revocarà aquest tractament amb un decret.
L’advocat de Joan Carles I, Javier Sánchez-Junco, va emetre un comunicat en el qual assegura que el rei emèrit li ha “donat instruccions perquè faci públic que, tot i la seva decisió de traslladar-se en aquests moments fora d’Espanya, roman en tot cas a la disposició del Ministeri Fiscal per a qualsevol tràmit o actuació que es consideri oportuna” en relació a la investigació oberta per la Fiscalia del Suprem.
.
3. ELS PROBLEMES ACTUALS DEL REI EMÈRIT JOAN CARLES I
3.1. LA PRIMERA ALERTA SERIOSA ARRIBA DE SUÏSSA
Els problemes de Joan Carles I comencen a l’any 2018 amb la filtració d’una conversa del comissari José Manuel Villarejo amb l’examant del rei emèrit, Corinna Larsen. Tot i això, les alarmes no salten de debò fins al març d’aquest any. Un fiscal suís, Yves Bertossa, posa en el punt de mira dues fundacions:
- Lucum, amb seu a Panamà, és la primera, amb el rei emèrit de beneficiari i un comprometedor ingrés de 64,8 milions d’euros provinent de l’Aràbia Saudita.
- Zagatka, a Liechtenstein, la segona, que va arribar a tenir un capital de 14 milions, gestionada per un parent de l’exmonarca.
La investigació fa aflorar altres detalls, com Joan Carles I intentant ingressar 1,7 milions en concepte d’una donació que li’n fa el monarca de Bahrain.
.
3.2. LA FISCALIA DEL TRIBUNAL SUPREM I LES COMISSIONS DE L’AVE
A Espanya la bomba esclata el 8 de juny. La Fiscalia del Tribunal Suprem confirma que assumeix una investigació contra el rei emèrit per unes presumptes comissions obtingudes de les obres de l’AVE de Medina a la Meca, fetes per empreses espanyoles. Els famosos 64,8 milions d’euros ingressats per Lucum sobre els quals ja indaga el fiscal suís. No és l’única investigació que hi ha en marxa sobre l’exmonarca, però sí la que està més avançada.
El principal obstacle és que el nucli dels fets és el 2008, quan Joan Carles I encara era rei i, per tant, legalment inviolable. S’espera que abans d’acabar l’any els fiscals es pronunciïn sobre si volen imputar formalment l’exmonarca. Ara mateix s’inclinen per arxivar la causa.
3.3. SEGONA INVESTIGACIÓ: LES TARGETES OPAQUES
El degoteig d’informacions que comprometen la família reial espanyola no para. A principis d’aquest mes hi ha un altre salt qualitatiu: la Fiscalia té una segona investigació en marxa. Aquesta vegada, sobre les despeses que hauria fet Joan Carles I amb targetes de crèdit opaques el 2016, 2017 i 2018. Els volums podrien superar els 120.000 euros per any i, per tant, ser constitutius d’un delicte fiscal.
Se situa el milionari mexicà Allen Saginés-Krause com a titular real dels comptes d’on provenen els diners, i el militar Nicolás Murga com a testaferro. Aquí la clau és que els fets haurien passat després de l’abdicació. El rei emèrit ara és aforat -en cas de ser jutjat, seria al Suprem-, però ja no és inviolable.
.
3.4. LA TERCERA INVESTIGACIÓ: ELS 10 MILIONS D’EUROS A L’ILLA DE JERSEY
Tres dies després de les targetes opaques i en una trobada amb periodistes el 6 de novembre, la Fiscalia informa del que, arribats a aquest punt, ja no causa tanta sorpresa. Hi ha una tercera investigació en marxa, en aquest cas després de rebre un “informe d’intel·ligència” del Sepblac, l’organisme per a la prevenció del blanqueig de capitals. No es donen més detalls.
La TV La Sexta però, publica l’endemà que es tracta un compte actiu de 10 milions d’euros que el rei emèrit tindria a l’illa de Jersey, un paradís fiscal del Canal de la Mànega, a pocs quilòmetres de la costa de França. Es la investigació que està en fase més “embrionària”, segons els fiscals, però no per això és menys comprometedora.
.
3.5. HOTELS, CACERES, CAVALLS I MALETINS: S’OBRE LA VEDA
Més enllà dels problemes amb la justícia, la segona pitjor notícia per a la monarquia espanyola és que, després de dècades de silenci, s’ha obert la veda a informar sobre les parts més fosques de la vida de l’exmonarca.
Només en l’última setmana s’han publicat informacions sobre les caceres de Joan Carles I al Kazakhstan amb maletins sospitosos pujant a l’avió (Eldiario.es), cavalls de competició utilitzats com a mecanisme per ocultar donacions i hotels de luxe a Londres pagats amb diners de testaferros segons El Confidencial.
El rei emèrit ha perdut la condició que semblava haver conservat fins i tot amb l’abdicació. Ja no sembla intocable.
.
3.6. NORANTA MILIONS SOTA SOSPITA I PENDENTS DELS FISCAL
Si es posen en fila índia tots els casos que afecten al rei emèrit i que estan sota la lupa judicial, el resultat són més de 90 milions d’euros investigats i vincles amb territoris de dubtosa reputació política o fiscal com l’Aràbia Saudita, Bahrain, Panamà, Liechtenstein i Jersey.
Ara la paraula la té la Fiscalia, concretament un equip de fiscals que lideren Juan Ignacio Campos Calvo Sotelo (Fiscalia del Tribunal Suprem) i Alejandro Luzón (Fiscalia Anticorrupció). A ells els toca decidir si volen intentar arribar a judici.
Felip VI ha mirat de marcar distàncies amb el seu pare renunciant a qualsevol herència i retirant-li l’assignació pública. La pregunta, en l’aire, és si amb això n’hi haurà prou per fer de tallafoc.
4. L’ACTITUD DEL GOVERN CENTRAL, DELS PARTITS I DE LA SOCIETAT CIVIL
LA MARXA DEL REI EMÈRIT JOAN CARLES I
4.1. DES DE LA MONCLOA I INTEGRANTS DEL GOVERN CENTRAL
Fonts de la Moncloa assenyalen que el Govern espanyol mostra “respecte” a la decisió de Joan Carles I de marxar d’Espanya i reconeix “el sentit de l’exemplaritat i transparència” del seu fill, el rei Felip VI. Tanmateix, els membres del Govern de Podemos han marcat distància amb aquesta valoració i han posat de manifest que desconeixien la decisió;
- La ministra d’Igualtat, Irene Montero, ha afirmat que “no és una decisió que s’hagi pres en el govern de coalició”.
- El vicepresident segon, Pablo Iglesias, ha manifestat que “la fugida a l’estranger de Joan Carles és una actitud indigna que deixa a la monarquia en una posició molt compromesa”.
- I en un missatge a les xarxes, Podemos ha dit que “un govern democràtic no pot mirar cap a un altre costat ni molt menys justificar o saludar comportaments que soscaven la dignitat d’una institució clau i un frau a la justícia”.
.
4.2. LA MIRADA DELS PARTITS INDEPENDENTISTES
Per la seva banda, els partits independentistes han acusat el Govern espanyol de deixar que l’emèrit marxés.
- El president de la Generalitat, Quim Torra, ha assegurat que l’executiu ja coneixia els “plans de fuga” de Joan Carles I i “no ha fet res per impedir que marxés”.
- La portaveu d’ERC, Marta Vilalta, ha assenyalat el Govern espanyol per haver “ajudat a marxar l’emèrit havent estat còmplices de poder facilitar la seva marxa del país”, ha lamentat. Per això, els republicans es mostren totalment decebuts amb el govern de PSOE i Unides Podem i avisen que així és molt difícil trobar un camí d’entesa.
.
4.3. LA SOCIETAT CIVIL: «ÒMNIUM CULTURAL» I «L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA»
L’anunci va despertar polèmica a les xarxes i, abans que se sabés que ja ho havia fet, nombroses personalitats i entitats van demanar que s’impedís a l’emèrit sortir del país mentre està sent investigat:
- Òmnium Cultural ha celebrat que hagi caigut el primer membre de la corona espanyola. En un missatge a les xarxes socials, l’entitat fa una crida a seguir pressionant amb la força de la gent en contra de la institució ja que “un rei marxa, però la corrupció i la monarquia es queden”.
- “Fem caure junts totes les fitxes dels poders de l’Estat”, demanen, abans d’assegurar que fa un mes que van començar la campanya #CoronaCiao i “Ja ha caigut el primer”.
El Tribunal Suprem ha designat Manuel Marchena com el magistrat competent per decidir l’admissió a tràmit o no de la querella presentada per Òmnium Cultural contra el rei emèrit, Joan Carles I, pels presumptes delictes de corrupció, frau fiscal i blanqueig de capitals. Una designació que Òmnium Cultural recorda que Manuel Marchena és el mateix magistrat que ha condemnat a 9 anys de presó Jordi Cuixart, així com a la resta de polítics independentistes en el judici de l’1-O:
.
“Ens temem que estem davant d’una nova maniobra dels poders de l’Estat per protegir-se”, ha assegurat el vicepresident d’Òmnium Cultural, Marcel Mauri. I en to sorneguer i irònic afegueix: “Qui millor per protegir la monarquia i els poders de l’Estat que Marchena? perquè es tracta d’un jutge que ha comès greus vulneracions de drets fonamentals per intentar acabar amb l’independentisme amb una clara manca de garanties i on es van vulnerar drets fonamentals com el de la llibertat d’expressió, el de llibertat ideològica o el de reunió pacífica en pilotar un judici sense garanties amb la vulneració de drets fonamentals, la presència d’un partit d’ultradreta com Vox d’acusació popular i l’aplicació d’un dret processal d’excepció”.
- Òmnium Cultural ha celebrat que hagi “caigut” el primer membre de la corona espanyola. L’anunci va despertar polèmica a les xarxes i, abans que se sabés que ja ho havia fet, nombroses personalitats i entitats van demanar que s’impedís a l’emèrit sortir del país mentre està sent investigat.
- Òmnium Cultural en un missatge a les xarxes socials, fa una crida “aseguir pressionant amb la força de la gent” en contra de la institució ja que “un rei marxa, però la corrupció i la monarquia es queden”.
Per la seva banda, el president de la Generalitat, Quim Torra, també ha reaccionat a la notícia, comparant la decisió del rei emèrit amb la que va prendre Alfons XIII el 1931. L’aleshores monarca va decidir marxar a Roma amb la proclamació de la Segona República Espanyola on va viure fins que va morir-hi el 1941.
.
El president d’ERC, Oriol Junqueras, ha lamentat que el Govern espanyol “miri cap a una altra banda” i els jutges del Tribunal Suprem “passin” de la voluntat de Joan Carles I d’exiliar-se d’Espanya “perquè l’emèrit no és independentista”. El líder dels republicans ha ironitzat que la llei “sigui igual per a tots” i ha criticat que Felip VI permeti que “el seu pare corrupte marxi i no doni explicacions en l’Espanya irreformable i corrupte de sempre”, ha sentenciat a través de Twitter.
.
Per la seva banda, el president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, ha reclamat la necessitat d’una república del segle XXI. Roger Torrent ha dit que “la seva fugida no fa desaparèixer la necessitat d’investigar i jutjar les corrupteles de la monarquia demostrant encara més la necessitat d’una república del segle XXI”, ha dit a través de Twitter.
S’hi ha sumat el president del grup d’ERC al Parlament, Sergi Sabrià, que ha assegurat que “als lladres se’ls ha de detenir, jutjar i engarjolar”. Sabrià ha fet una piulada a Twitter on denuncia que “el rei emèrit marxi de vacances amb la pasta que ens ha robat, amb una catifa vermella” i constata que “Felip VI prova de salvar-se el cul mentre el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, aplaudeix”.
4.4. ALTRES PARTITS DE L’ARC PARLAMENTARI ESPANYOL I CATALÀ
El diputat de la CUP al Congrés Albert Botran ha assenyalat que des de la monarquia “intenten aïllar el problema: no sabien res d’Urdangarin i ara Felip no sap res de Joan Carles”, i ha afirmat que es tracta de “massa casualitats que evidencien que la Monarquia borbònica espanyola fa de la corrupció raó de ser”.
Des de l’esfera de Podemos i els Comuns també han reaccionat a la notícia. L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha assegurat que permetre la fugida de Joan Carles I “suposaria un frau a la democràcia i a tota la ciutadania espanyola”. Ada Colau ha dit a través de Twitter que “la corrupció cal sotmetre-la a judici i que el recolzament a la monarquia cal validar-lo en un referèndum”.
.

Cs i PP s’han desmarcat de les reaccions de rebuig a la notícia. El portaveu adjunt de Cs al Congrés, Edmundo Bal, ha mostrat respecte a la decisió de Joan Carles I i ha agraït que “ho faci perquè l’actual cap d’Estat exerceixi les seves funcions en les millors circumstàncies”. El PP ha expressat “el més absolut respecte” cap a l’emèrit. Fonts del partit que dirigeix Pablo Casado afirmen que Joan Carles I va tenir “un paper determinant i decisiu en l’arribada de la democràcia”. També han fet una crida a la unitat “al voltant del cap de l’Estat i avui més que mai”.
.
5. LA DINASTIA DEL CASAL DE BORBÓ
La dinastia borbònica o també dita Casa de Borbó (en francès: dynastie des Bourbons o maison de Bourbon), és un conjunt de dinasties sorgides de la casa ducal de Borbó, originària de la localitat francesa de Borbó.
Els membres d’aquesta dinastia foren principalment:
- Els Reis de França (1589–1792, 1814–1830),
- El Regne de les Dues Sicílies (1735–1860) i del
- El Ducat de Parma (1731–1860), entre altres títols que ostentaren. També van ser i encara ho és
- La Casa regnant d’Espanya (1700-1868, 1874-1931, 1975~) i la del
- El Gran Ducat de Luxemburg (des de 1964).
Tanmateix l’únic monarca avui dia que té com a primer cognom el de Borbó és Felip VI d’Espanya.
La Dinastia de Borbó d’arrel capeta, la casa de Borbó té els seus orígens al segle x, a la senyoria de Borbó.
El llinatge va anar prenent protagonisme a la cort francesa i, al segle XIV, el rei Carles IV va crear el ducat de Borbó, bressol de les branques Montpensier i Vendôme.
La darrera va accedir a les corones navarresa i francesa en la persona d’Enric IV; el 1594 es converteix en rei de França, quan ja era rei de Navarra. Enric era hugonot i es convertí al catolicisme per accedir al tron francès; d’ací la frase “París ben bé val una missa”.
El llinatge Vendôme va regnar a França durant els segles XVII i XVIII fins a la Revolució Francesa, durant la qual es va guillotinar Lluís XVI. Més tard, entre 1814 i 1834 van regnar Lluís XVIII i Carles X de França, fins a l’abdicació d’aquest en Lluís Felip I, de la branca Borbó-Orleans. Aquesta darrera branca continua reclamant la corona francesa.
La Casa de Borbó, o de Borbó-Anjou, es la casa reial que regna actualment a Espanya.
La branca espanyola de la Casa de Borbó, d’origen francès, s’inicia amb l’arribada al tron d’Espanya de Felip, duc d’Anjou; per això, també pot ser anomenada Casa de Borbó-Anjou, encara que normalment és denominada simplement com a Casa de Borbó.
La Casa de Borbó ha regnat a Espanya des del 1700 fins a l’actualitat, excepte durant:
- L’Ocupació napoleònica (1808-1813)
- El Sexenni Revolucionari (1868-1874)
- La Segona República (1931-1939)
- La Dictadura del general Franco (1939-1975)
La branca Bourbon-Anjou, castellanitzada simplement com a Borbón (en català Borbó), prové de Felip de França, duc d’Anjou, nét de Lluís XIV de França, proclamat el 1700 rei d’Espanya amb el nom de Felip V.
Aquesta proclamació va donar peu a la Guerra de Successió Espanyola contra el pretendent de la Casa d’Àustria, l’arxiduc Carles d’Àustria.
L’existència del mateix llinatge governant a França i Espanya no va impedir que els països tinguessin polítiques autònomes, encara que facilitaria les aliances polítiques i militars entre els reis francesos i espanyols, com els acords dels Pactes de Família o l’entrada a Espanya dels Cent Mil Fills de Sant Lluís.
La Casa de Borbó espanyola es va escindir en el segle XIX en dues branques rivals:
- La carlista, provinent del pretendent Carles Maria Isidre de Borbó, enfrontada a…
- La línia regnant, provinent d’Isabel II d’Espanya i el seu marit, el rei consort, Francesc d’Assís de Borbó.
Aquest conflicte es va concretar en diverses guerres civils, les anomenades Guerres Carlistes. Després de l’extinció de la línia carlista principal, la major part dels carlistes actuals va reconèixer com a hereva a la família Borbó-Parma, representada actualment per Carles Xavier de Borbó i Parma.
Felip V / Lluís I / Fernando VI / Carles III / Carles IV / Ferran VII / Isabel II / Alfons XII / Alfons XIII / Joan Carles I / Felip VI
Van regnar i encara avui continuen regnant a Espanya:
- El primer monarca va ser Felip V, membre de la branca Borbó-Anjou, escollit el 1700 i confirmat en acabar la Guerra de Successió Espanyola, amb els Decrets de Nova Planta.
- La dinastia es va succeir malgrat les vicissituds polítiques amb dels segles XIX i XX, com la Primera i la Segona República i el Franquisme. La darrera restauració es va produir el 1975 en la figura de Joan Carles I, qui després de 39 anys va abdicar en el seu fill Felip VI d’Espanya, l’any 2014. La branca espanyola dels Borbons va accedir a altres corones. A les de Nàpols i Sicília el 1734 gràcies a la influència d‘Isabel Farnese, on es va mantenir fins a 1860. També va originar la branca carlina al segle xix, iniciada per Carles Maria Isidre, germà del rei Ferran VII, mort sense successió masculina el 1833, que va donar lloc a les guerres carlines.
La majoria de branques o dinasties, tot i que tenen el mateix cognom i descendir d’un mateix avantpassat, realment no formen una única família, en el sentit restringit de la paraula, car sempre han tingut una personalitat pròpia i independent cadascuna d’elles (llevat de la casa ducal de Parma, que depenia en alguns aspectes de la d’Espanya). La voluntat de denominar a les diferents dinasties com una única casa era per raons i interessos polítics i estratègics, sobretot a partir de l’entronització de la família en el tron espanyol i els Pactes de Família o també arran de la caiguda de la monarquia a França.
.
6. ARTICLES I VIDEOS SOBRE LA MONARQUIA ESPANYOLA
6.1. ALGUNS VIDEOS D’INTERÈS SOBRE LA MONARQUIA ESPANYOLA DELS SEGLES XX I XXI I, EN PARTICULAR, SOBRE LA FUGIDA D’ESPANYA DEL REI EMÈRIC JOAN CARLES I
En clicar l’enunciat acolorit en blau s’obrira el contingut del video:
- Pilar Rahola: «Durant dècades la premsa no va informar sobre la Monarquia»
- «No tenim rei, ni en volem ni el necessitem», en paraules de David Fernández
- «Parlen de la Monarquia». Pilar Urbano i Juan Carlos Monedero
- «El que ha passat a la Monarquia espanyola»
- «La Monarquia espanyola, d’escàndol en escàndol»
- Juan Carlos I: fotogalería, famosos relacionados y articulos sobre el emèrito
6.2. Alguns articles sobre els esdeveniments succeïts a l’any 2020, en referència a la fugida d’Espanya del Rei emèrit Joan Carles I:
6.2.1. «JUAN CARLOS I SE CONVIERTE EN EL REY BUFÓN» por Sebastià Alzamora
El rey Juan Carlos ha pasado de ser un personaje intocable, de quien solo se podían escribir elogios (y todavía mejor si eran elogios autorizados), a ser tratado como el hazmerreír general, tanto por aquellos que le son ideológicamente contrarios como por aquellos que se supone que le son afines, y estos últimos con especial dureza. De alguna manera, a medida que se ventilan públicamente sus escándalos, van saltando también los numerosos precintos que protegían su personaje público (y que no se tienen que confundir con la protección jurídica de su figura institucional, que continúa blindada e intacta: hasta ahora, lo único que ha pasado es que la Fiscalía ha abierto investigaciones, pero esto no quiere decir nada). Da la impresión de que, después de cuarenta años de prácticamente no poder decir nada, ahora muchos se desahogan burlándose de los excesos y las extravagancias de un personaje acostumbrado a actuar literalmente sin ningún control. Es como si Juan Carlos fuera, de repente, otro: concretamente, el reverso de sí mismo, el bufón, aquel de quien todo el mundo se ríe porque esta es su función. Incluso se le ha encontrado una nueva denominación, “el Emérito”, que lo diferencia, y casi lo escinde, de quien había sido durante las últimas cuatro décadas: su majestad el rey de España don Juan Carlos, a quien todos los españoles debíamos nada más y nada menos que la democracia, en forma de monarquía parlamentaria rescatada heroicamente de un golpe de estado por el mismo monarca en persona. Ahora estamos ante el Emérito, un individuo caradura, comilón y lascivo, con una avidez desmesurada por el dinero y el lujo, y una especie de fijación obscena por las mujeres. En relativamente poco tiempo, el nombre de Juan Carlos de Borbón ha pasado del pedestal inatacable en el que se lo había instalado y mantenido a ser material para chistes, chismes, burlas y ocurrencias. Además de protagonista de un sin fin de titulares, tanto en la prensa internacional, como la catalana como (y eso sí que es novedad) en la española.
Esto último estaría muy bien, si no fuera porque se ve el esfuerzo de muchos medios para cargarle todo el muerto al rey emérito con el propósito de preservar el nombre y la imagen de la Corona. Se concentra en una sola persona toda la corrupción de una institución, que no es otra que la casa de la cabeza del Estado. Y se hace así porque aceptar que la Corona es corrupta equivale a asumir que lo es todo el entramado institucional y político del estado español: en efecto, es literalmente imposible que Juan Carlos haya actuado como ahora sabemos que lo ha hecho sin que nadie se haya dado cuenta, empezando por la misma casa real (y muy particularmente el actual rey Felipe VI) y continuando por los poderes ejecutivo y judicial, es decir: los sucesivos gobiernos de España y la cúpula judicial. Todos, aunque sea por omisión o consentimiento, han tenido algo que ver. Es posible que el último gran servicio de Juan Carlos a la unidad de España sea ejercer el papel de bufón, aquel que carga con las risas y los varapalos de los otros. Y con las culpas, también.
6.2.2. «QUI ESTIMA JOAN CARLES I…?» per enJoan Rueda
En un ple extraordinari, el 27 d’agost passat, un cop el rei emèrit, Joan Carles I, ja havia fugit de l’Estat espanyol per evitar una possible actuació judicial contra ell, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar, a proposta dels grups d’ERC i Junts per Catalunya (JxCat), treure-li la medalla d’or de la ciutat que se li havia concedit “per la seva contribució” a la celebració, a la capital catalana, dels Jocs Olímpics del 1992. El 19 d’octubre passat, la comissió de Presidència de l’Ajuntament va iniciar els tràmits perquè el ple del dia 30, divendres passat, aprovés definitivament aquesta retirada. A l’agost, quan els regidors de Barcelona en Comú es van abstenir perquè la proposta d’ERC i JxCat incloïa una reprovació al govern espanyol per haver organitzat la fugida de l’emèrit al Emirats Àrabs Units, el subgrup de Manuel Valls, Barcelona pel Canvi, escindit de Ciutadans, amb qui va concórrer a les municipals, no va ni participar en la votació que els independentistes van guanyar per un ajustat 15 a 14. Vaja, que molt gesticular però poca feina efectiva, ja que els vots del seu grup, dos, haurien fet canviar el resultat. Va preferir assistir a un acte a França
La proposta que demanava la retirada de la medalla d’or, ja consumada, feia esment a la cacera d’elefants del 2012, la renúncia del seu fill, Felip VI, a l’herència del pare, i la fugida del rei emèrit a un país amb un règim totalitari on es practica, segons diferents informes internacionals, la reclusió arbitrària, la tortura, la desaparició forçada de persones i amb una legislació que discrimina les dones i criminalitza l’homosexualitat. Ara podríem sumar a aquest historial el presumpte ús de targetes opaques que, des d’ahir, ja investiga el Tribunal Suprem (això d’investiga és un dir, ja m’entenen).
Curiosament, entre l’aprovació inicial de l’agost i la definitiva de divendres, l’Ajuntament va fer saber a la Casa del Rei que hi podia presentar esmenes. Ni cas. Ni la mateixa Casa del Rei va considerar necessari defensar Joan Carles I. Com Valls havia considerat, a l’agost, que no calia salvar-lo amb el seu vot.
6.2.3. «ECHAR AL BORBON LADRON» comentari d’un article a La Vanguardia de P. Rahola
El rey Juan Carlos a sus 82 años vive exiliado en la práctica. Zarzuela no explica dónde se ha confinado el monarca, perseguido por la fiscalía suiza y, con la boca pequeña, por la fiscalía española. Desde su confinamiento puede leer la columna de Pilar Rahola. En La Vanguardia la escritora y periodista republicana transcribe a Valle Inclán:
“Los españoles han echado al último Borbón, no por rey, sino por ladrón”.
Juan Carlos ha dicho adiós a una vida normal en España una vez que su hijo ha reconocido en público que el padre tiene millones de dudosa procedencia evadidos a Hacienda en paraísos fiscales. Rahola, republicana e independentista antes que muchos, escribe en el diario más monárquico de Catalunya. Del bisabuelo de Felipe, Alfonso XIII:
“No fue el sentimiento republicano, sino la indignación popular por los abusos económicos, lo que motivó la expulsión borbónica, y el grito de la época deja testimonio: “¡Abajo los Borbones! ¡Viva España con honra!”.
Recuerda quién volvió a poner a los Borbones:
“Fueron al exilio del cual sólo salieron de la mano de un dictador”.
Pilar Rahola, con el pueblo. No tiene problemas para calificar a la monarquía con dos adjetivos:
“La idea de una institución caduca se mezcló con la de corrupta y arreció la exigencia de transparencia”.
Y da un paso más, señalando (en La Vanguardia) aFelipe VI:
“La pelota está en la corona del Rey actual, que no ha dejado de perder apoyo popular desde que llegó (…) No sólo por los presuntos chanchullos del padre, sino por callar durante tiempo, anunciar la «renuncia» en plena crisis sanitaria, y esquivar el escándalo en la primera aparición pública. La respuesta ciudadana: la cacerolada».
No e puede decir más claro.
6.2.4. «LOS BORBONES Y SUS LOCURAS». LAS EXTRAVAGANCIAS DE LOS BORBONES: REYES LOCOS, REINAS DEL DESTAPE Y MUCHO SEXO. DE FELIPE V a ALFONSO XIII un libre divertit de César Cervera, comentado por David Barreira
Cuando el hechizo de Carlos II se esfumó con su muerte en 1700, España atisbó los albores de una nueva dinastía. Al fin iban a quedar atrás las extravagancias y la mortal endogamia de los Austrias; con los Borbones se abría una nueva época. La esperanza y la seducción del pueblo se materializaron el la cálida acogida brindada a Felipe V: fuegos artificiales y arcos de triunfo en cada ciudad para aclamar al primer monarca de la nueva dinastía. Pero éste, importado desde Francia, traía en sus carruajes los tambores de una guerra y las locuras contagiosas de familia que se reproducirían durante más de dos siglos.
Trastornos mentales, escasez de higiene, correrías nudistas, lutos demoníacos, príncipes que traicionan a sus padres, la caída del primer productor porno, aficiones soporíferas, intrigas palaciegas, patadas al exilio… Esos episodios lúdicos vertebran también la historia de los Borbones españoles, un collage de personajes variopintos guiados por todo tipo de manías y rarezas. Unas aventuras que componen la cara oculta y más morbosa de la estirpe monárquica que ocupa el trono del país desde principios del siglo XVIII.
La historia borbónica arranca con Felipe V, que fue enviado a la Península Ibérica sin hablar ni un ápice de español ni conocer las costumbres del país. Era un adolescente melancólico malcriado en Versalles que escuchaba a sus ministros escondido detrás de las cortinas, fingía su propia muerte, deliraba creyendo que era una rana y manifestaba una tremenda adicción al sexo. A pesar de todos estos desvaríos que le provocaban sus vapores, se mantuvo en el trono cuarenta y seis años, el reinado más largo de España.
Y eso que hizo todo lo posible por apartarse del gobierno del país. Felipe V abdicó en 1724 en su hijo Luis I, cuya vigencia como rey, casualidades del destino, sería la antítesis de su padre, la más breve: murió a los siete meses y medio de su proclamación. No ofreció síntomas de la locura de los Borbones, pero mención aparte merecen las peripecias de su esposa, la reina Luisa Isabel de Orleans. Su abuela paterna la definió como “la persona más desagradable que he conocido en mi vida”. En La Granja de San Ildefonso se dedicó a corretear desnuda por los jardines, entregarse a los placeres carnales con sus criadas o a prorrumpir sonoros eructos al concluir sus comilonas.
Tras la segunda etapa del reinado de Felipe V, el trono fue heredado por su segundo vástago: Fernando VI, “un rey débil e hipocondríaco, tardo en reflejos y hosco con sus servidores, pero nunca se despreocupó del gobierno y siempre procuró la felicidad de sus súbditos”, escribe Cervera. Sus problemas de saludse precipitaron con la muerte de su querida esposa, Bárbara de Braganza, con quien fue incapaz de engendrar un heredero. Se atrincheró durante un año en el castillo de Villaviciosa de Odón entre llantos, arrebatos y el lanzamiento de sus propias heces al cura que le quería dar la extrema unción. Un monarca energúmeno y endiablado, como le definían los pasquines, víctima de un trastorno neurológico.
Y aún reinaría en España un tercer hijo de Felipe V: Carlos III. Conocedor de los antecedentes familiares, “el soberano estaba convencido de que el ejercicio y una buena alimentación eran la única forma de combatir la hipocondría hereditaria”, señala el periodista de ABC. Mientras que su hermano se había divertido con las sesiones de baile, él no concibió diversión más allá de la caza. “El cuarto de los Borbones españoles solo era feliz entre perros, caballos y escopetas de caza, de las que era un experto coleccionista”. El conocido como mejor alcalde de Madrid al fin logró darle nietos a Felipe V, un total de trece, de los cuales la mitad llegarían a edad adulta. La dinastía borbónica estaba asegurada.
El siguiente en la lista real es Carlos IV, el primero de los cinco Borbones que reinarían antes de la proclamación de la Segunda República. A todos ellos les une, más allá de la sangre, al menos una experiencia en el exilio. Las expediciones científicas y otras empresas progresistas acometidas durante su reinado quedaron ensombrecidas por su cortejo a Napoléon y a la invasión francesa:
“Me pongo absolutamente en sus manos para que disponga como quiera de nosotros”, le dijo el rey al emperador.
Y fue Carlos el encargado de dar el pistoletazo a la endogamia borbónica casándose con su prima María Luisa de Parma.
Por fortuna para su memoria, el gobierno de su hijo Fernando VII, el felón, marcado por el férreo absolutismo, la sangrienta represión de los liberales o el restablecimiento de la Inquisición, sería mucho más infame. Unos logros que le disparan al top uno de soberanos nefastos en la historia de España. También tuvo muchos problemas -sobre todo uno enorme-, en la entrepierna con las mujeres: necesitó cuatro esposas para engendrar descendencia…femenina. De su relación con María Cristina de Borbón, su sobrina, nacieron Luisa Fernanda y la futura reina, Isabel II.
La cruz de esta mujer -además de las incansables rebeliones de los carlistas- le llegó en forma de marido. Paco Natillas, de nombre real Francisco de Asís, era un hombre afeminado y con pocas luces, cuyos “andares de muñeca mecánica le convertían en una mezcla perfecta entre Francisco Franco y un teleñeco”, bromea César Cervera.
Ante este panorama, la reina tuvo que buscar el placer lejos del lecho real, granjeándose numerosos amantes y una fama de “golfona”. De hecho, cada vez que se quedó embarazada, su esposo “se frotaba las manos pensando en el crucifijo de oro brillante o en el lindo uniforme nuevo que iba a comprarse con las grandes sumas que sacaría a base de extorsionar a su mujer”.
De los escarceos amorosos con uno de esos amigos, seguramente el militar Enrique Puigmoltó, nació Alfonso XII, el único varón de los cinco hijos de la reina que llegó a edad adulta. Curtido en el exilio y contemplando desde fuera el hundimiento del breve reinado del extranjero Amadeo I de Saboya y la Primera República, lideró la Restauración borbónica en 1874. Su madre le advirtió de que no cometiera locuras pero no le hizo demasiado caso. Estrenó la corona con dieciocho años y se perdió como su abuelo Fernando en las tabernas rodeado de mujeres. En su extensa lista de amantes se incluía la cantante Elena Sanz, una de las mejores voces de la historia de la ópera. Tuvo dos bastardos que nunca reconocería.
Alfonso XII se había casado anteriormente con su prima María Luisa de las Mercedes, que falleció de forma súbita ocho meses después de la boda. No le sobreviviría mucho más el rey, empujado a la tumba por una bronquitis que contrajo en 1885, a los veintisiete años. Aunque le había dado tiempo, entre amante y amante, a buscarse otra esposa: María Cristina de Habsburgo-Lorena, la madre de Alfonso XIII.
Este último soberano, que sería expulsado del país con la proclamación de la Segunda República, no solo era un apasionado de los coches y estuvo a punto de ser premiado con el Nobel de la Paz por su labor humanitaria durante la Gran Guerra, sino que avivó la tradición pasional de los Borbones. “Llamar mujeriego a Alfonso XIII sería quedarse corto”, sentencia Cervera. El monarca, aquejado de halitosis, era un habitual en las salas de variedades y hacía el amor “igual que devoraba una merienda, sin gusto ni gracia, fatalmente como un patán”, según Gerard Noel, biógrafo de la reina Victoria. Entre sus otros logros está el título de promotor de películas porno. Felipe V estaría orgulloso.
8.2. D’ABU DAVI A SANXENXO
La omertà vivida en el Reino de España para tapar las vergüenzas del rey Juan Carlos y su familia:
- Empezó en el mismo momento de su entronización como jefe de estado, con el dictador Franco de cuerpo presente que lo había dejado atado y bien atado. Una buena prueba de esto es que durante su reinado se borró del relato que, cuando en 1969 el entonces príncipe fue designado sucesor, juró fidelidad a los Principios del Movimiento y reconoció “la legitimidad política surgida el 18 de julio de 1936”.
- Continuó durante décadas presentándose al rey Juan Carlos como el salvador de la democracia española y se construyó su legitimidad a partir del papel que tuvo la noche del golpe de estado fallido del 23-F, en 1981. Después, fueron legión los juancarlistas que presentaban al jefe de estado como una pieza clave en las relaciones internacionales de España y como el artífice de determinadas operaciones exteriores de algunas empresas españolas.
Pero todos estos años en los que ha imperado la ley del silencio no han impedido que aparecieran los problemas en el paraíso.
En la última década, por méritos propios, la monarquía española ha ido de mal en peor hasta que, no por casualidad, en junio del 2014 se tomó la decisión de ponerse la venda antes de la herida con la abdicación del rey Juan Carlos.
Aquella decisión se ha demostrado que quería ser el fusible para todo lo que vendría después. Se quiso hacer un cortafuego que salvaguardara al máximo de la contaminación el mandato de Felipe VI.
- La falta de ejemplaridad que había demostrado el rey, con resbalones como la cacería de elefantes en Botsuana, eran el preludio de lo que vendría después, con crecientes sospechas sobre su participación en asuntos de corrupción o blanqueo de capitales.
- A partir del 2019 ya no era posible disimular que el rey emérito tenía decenas de millones de euros en cuentas suizas, obtenidos en comisiones como las derivadas de las obras del AVE en la Meca. A partir de aquel momento abandonó de forma definitiva su actividad institucional y le retiraron la asignación presupuestaria que recibía de la Casa del Rey.
Con tres regularizaciones fiscales que le costaron más de cinco millones de euros, el rey emérito hacía un reconocimiento implícito de que, hasta aquel momento, había estado defraudando a Hacienda.
Pero, en buena medida, esta liquidación de impuestos era una estrategia defensiva para poder tener argumentos ante las diligencias que había iniciado la Fiscalía española y la justicia suiza.
El punto álgido del escándalo llegó el 3 de agosto del 2020, cuando, con medio país de vacaciones, la casa real hizo público que el rey emérito se había marchado del Estado. No fue hasta después de unos días que se supo que había buscado refugio en Abu Dabi con la clara voluntad de esquivar la acción de la justicia si los procedimientos penales abiertos contra él se complicaban. Y la evidencia de que este exilio solo pretendía saltarse los tribunales españoles, los cuales paradójicamente dictan sus sentencias en nombre de Su Majestad el Rey, es que el emérito ha decidido volver a casa cuando todavía no hace tres meses que se han archivado todas las causas que había abiertas contra él.
Veremos la reaparición de Juan Carlos I en Galicia, disfrutando plácidamente de una regata, como si no hubiera pasado nada. Y como está más que contrastado que la sociedad española es inmune a los escándalos, seguro que no faltarán los que lo querrán situar en un contexto de normalidad, dando así por acabado el trance que le ha tocado vivir. Y tal día hará un año.
Las horas bajas que vive la monarquía española son tan evidentes que incluso se evita preguntar a la ciudadanía qué piensa sobre ella:
- No por casualidad, desde abril del 2015, el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), en sus estudios de opinión, dejó de hacer preguntas sobre la confianza en la monarquía. Interrumpía así una serie histórica iniciada el 1994, momento en que obtenía una puntuación de 7,5 sobre 10.
- A partir del 2011, la Corona empieza a suspender y cuando se dejó de preguntar, ya hace siete años, la valoración que obtenía era de 4,3. Con todo lo que ha llovido desde entonces, estaría bien saber qué nota sacaría hoy, pero ya se sabe que con las cosas de comer no se juega.
En una sociedad plenamente democrática chirría que el jefe de estado no se tenga que someter al escrutinio de las urnas. Por eso, el grado de ejemplaridad y de autoexigencia tendría que ser máximo.
La monarquía vale lo que valga su honorabilidad a la hora de representar los valores éticos de la sociedad. Pero es evidente que al rey emérito lo que más le preocupa es saber quién ganará la regata de Sanxenxo, donde no ha podido ir desde el 2019.
Carles Mundó n’és l’autor de l’article imprès en el Diari ARA.
8.3. ELS SILENCIS D’UN REI
Els pitjors enemics de les monarquies modernes no són els republicans, són els cortesans. El cas d’Alfons XIII d’Espanya és paradigmàtic. Pèssimament educat per una sinistra caterva de tutors amb sotana o uniforme –una fórmula molt semblant a la que experimentà el seu net, sis dècades després–, un entorn cortesà d’aristòcrates, militars i burgesos l’acabà de convèncer:
- Que podia col·leccionar amants esporàdiques o fixes i fills il·legítims…,
- Que li estava permès encarregar films pornogràfics….,
- Que podia, al mateix temps, fer inversions i negocis privats prevalent-se de la seva condició de rei…,
- Que podia, igualment, beneir una dictadura i, a Barcelona, davant tots els alcaldes del Principat, etzibar-los: “No olvidéis que soy descendiente de Felipe V”…,
- Que podia, en fi, fer allò que li donés la gana, protegit per la campechanía, el casticismo i el gracejo popular que figurava posseir.
.
En Cametes –com se l’anomenava popularment a Catalunya– va estar convençut fins quasi el final que, mentre ell ostentés la Corona, la monarquia estava assegurada a Espanya.
Després…? Après nous, le déluge, com havia dit Madame de Pompadour.
.
Malgrat que, d’entrada, no va voler tenir una cort formal, és remarcable que, tan bon punt es va sentir segur en el tron, Joan Carles I seguís amb tant d’entusiasme el model disbauxat i irresponsable del seu avi.
De manera gradual, un entorn d’empresaris poc exemplars i d’aventurers diversos (no sé si els recorden):
- El diplomàtic Manuel de Prado y Colón de Carvajal,
- El fals príncep Zourab Tchokotua,
- El traficant d’armes Adnan Khashoggi,
- Javier de la Rosa,
- Mario Conde i
- Altres companys de caceres, regates, negocis i francachelas)…
… van persuadir el monarca espanyol que era perfectament impune, que tenia barra lliure.
.
I ell, que ja hi estava predisposat, s’ho va creure.
Però ja no érem al primer terç del segle XX, sinó als primers lustres del XXI; i, després d’aquella patètica contrició de l’abril de 2012:
“Lo siento mucho. Me he equivocado. No volverá a ocurrir”…
… arribà, inexorable, l’abdicació del juny de 2014.
.
Des d’aleshores, i fins aquest mateix cap de setmana del retorn temporal de l’emèrit, els nefastos cortesans s’han multiplicat al seu voltant:
- Alguns, els més conspicus, l’han anat a visitar als Emirats Àrabs o li han fet d’amfitrions durant la breu estada a Sanxenxo.
- D’altres han penjat al centre de Madrid pancartes de reivindicació de la figura de l’anterior monarca, com si la modernització social, el progrés material i la integració internacional que l’estat espanyol ha experimentat des del 1975 fossin obra personal seva, i no del conjunt de la societat. I han “calculat” que els viatges diplomàtics d’aquell que la família anomenava Juanito van reportar 62.000 milions d’euros i crear 2,4 milions de llocs de treball. Es veu que les repúbliques no tenen política exterior, ni capten inversió estrangera, ni fomenten les exportacions. Senzillament, grotesc.
- Per cert, ¿qui diantre forma aquesta Concordia Real Española promotora de les operacions propagandístiques esmentades, i qui la finança? Els donatius a lobis ideològico-polítics d’aquesta mena haurien de ser tan públics i fiscalitzables com els que es fan als partits. De moment, sabem que el seu portaveu és… Alfredo Urdaci, l’inoblidable cap d’informatius i mestre de manipulació de la RTVE d’Aznar. Ja és una dada.
- A un nivell més modest, hi ha els petits cortesans que, sense haver tingut cap relació especial amb Joan Carles, creuen necessari defensar-lo per una barreja de servilisme, llagoteria i esperit estretament conservador: no fos cas que, devorada pel descrèdit aquesta baula de la cadena, s’esfondrés tota l’arquitectura del règim. És el cas, per exemple, de l’inefable Francesc Granell, que, en el seu darrer article a La Vanguardia, se sincera: “Els que, amb la majoria silenciosa espanyola, som monàrquics, desitgem que la presència de l’emèrit a Espanya serveixi per reafirmar el paper de la Corona en la direcció de l’Estat…” (les majúscules són seves; el recompte de monàrquics, també).
.
Tanmateix, i sense adonar-se’n, tots aquests cortesans de primera, segona o tercera categoria li fan més mal que bé a la institució que pretenen defensar; per això els he qualificat de nefastos. Sí, perquè a un personatge que, de manera espontània, no té cap percepció de culpa, creu que no ha fet res malament ni gaire diferent d’allò que havien fet els seus avantpassats, a algú així cobrir-lo d’elogis desmesurats, atribuir-li mèrits fantasiosos, elevar-lo a la categoria de salvador d’Espanya després de la dictadura que el designà, no fa més que enfortir-li el complex d’impunitat, convèncer-lo que ha estat víctima d’un tracte injust i que la seva reputació resta intacta.
.
I, per tant, això esborra del seu horitzó qualsevol hipòtesi de reconeixement de culpa, d’assumpció de responsabilitats no dic penals, però almenys ètiques.
Encegat per l’encens dels panegiristes, l’emèrit no sentirà mai la necessitat de donar als ciutadans aquelles explicacions que li reclamen fins i tot des del PSOE; ens quedarem, doncs, amb el lacònic:
“Me he equivocado. No volverá a ocurrir” que tancà –en fals– la crisi de l’elefant de Botswana.
Una monarquia del PP, Cs i Vox estarà sentenciada.
Joan B. Culla i Clarà és historiador. Del diari ARA (23/05/22)
8.4. «EXPLICACIONES, ¿DE QUÈ…?»
L’article 56.3 de la Constitució española estableix que:
“La persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad”.
El rei emèrit ho resumeix en tres paraules respecte de la pregunta sobre si pensa donar-ne explicacions:
– “Explicaciones, ¿de qué?”, frase a la que segueix totalitarista fent una riallada.
Cal referir que, des de que es va anunciar la visita de l’anterior cap d’Estat a Sanxenxo, en Twitter han predominat els missatges crítics amb la figura del rey emèrit y, ja de pas, amb la Monarquía sencera.
Per això va haver-hi també una certa sorpresa i molta indignació quan van ser vistos i compartits els vídeos dels monárquics i joancarlistes que van anar a saladar-lo a Sanxenxo, amb la bandera i cants per lloar-lo.
El cert és que la vigilia de la trobada del rey emerit –Juan Carlos I– amb el seu fill -Felipe VI- a la Zarzuela, el rey emèrit es pren a broma la idea d’explicar-se. Aquesta n’és la crònica:
«En su último día en Sanxenxo, el rey emérito ha parecido jugar al juego de los disparates con la prensa, que en cada ocasión que ha podido le ha preguntado qué le dirá el lunes a su hijo, el rey Felipe VI, y si pensaba darle algún tipo de explicación.
Las respuestas a medias, pícaras, se han acabado por la tarde, cuando al volver a casa de su amigo Pedro Campos, ante la insistencia sobre si daría explicaciones, ha soltado un “¿Explicaciones de qué?…” y a continuación unas cuantas risas. Como si todo fuera, en efecto, una broma. Una reacción, la del rey emérito, que ha causado indignación inmediata en las redes sociales después de que La Sexta emitiera las imágenes.
– “Pregúntalo, pregúntalo tú. Yo estoy aquí en Sanxenxo”, respondía.
Indescifrable, Juan Carlos I vacilaba así sobre la comida privada que este lunes mantendrá con su hijo en la Zarzuela, donde tiene vetado pasar la noche.
El tono y la gesticulación llevaban a pensar que el emérito cree que quien tendría que contestar la pregunta es Felipe VI, pero la respuesta un poco incoherente y sus problemas de oído dificultaban la interpretación. Y si en un primer momento no había expresado un deseo explícito de reunirse con su sucesor a la Corona, después de recibir el premio de ganador de la regata que se celebraba en Sanxenxo, los periodistas se lo han vuelto a plantear:
– “¿Qué espera de la visita de mañana?”
– “Muchos abrazos y ver a la familia”.
Desde que marchó, hace casi dos años, se ha visto con sus hijas y nietos, pero con el rey solo habló por teléfono hace unos días, coincidiendo precisamente con una visita del monarca a los Emiratos Árabes Unidos.
La tensión rodea, pues, un encuentro que la Casa del Rey ha circunscrito al ámbito privado: la agenda oficial del monarca está vacía este lunes. Según el comunicado que el miércoles publicó la Zarzuela, asistirán Felipe VI, la reina Sofia –que ha tenido que volver antes de tiempo de un viaje a Miami– y “otros miembros de su familia”. No se menciona a la reina Letizia ni tampoco la infanta Sofía –su hermana, Leonor, está estudiando en Cardiff (Gales)–. Fuentes de la Casa del Rey no quieren concretar quién asistirá ni adelantar qué mensaje quiere trasladar Felipe VI a su padre, y remiten a la información que se dará una vez se haya producido el encuentro.
Después de tres días persiguiendo una declaración del emérito que saliera del “muy bien” y el “muchas gracias”, con continuas evasivas del exmonarca cuando se le preguntaba por si daría explicaciones sobre su fortuna en el extranjero, este domingo ha decidido pararse de pie ante los periodistas y responder a sus preguntas.
Justamente, este domingo El País ha publicado que, según fuentes del gobierno español, la Casa del Rey considera que Juan Carlos está “fuera de control” y que esto puede hacer daño a la institución.
Una vez la Fiscalía acreditó las irregularidades del emérito por no poderse querellar, comunicó a su hijo que fijaba su residencia en Abu Dabi y que quería vivir con la “máxima privacidad posible”.
La discreción, en cambio, es lo último que se ha vivido en Sanxenxo este fin de semana largo de ocio y disfrute del exmonarca con sus compañeros de tripulación. En cambio, que el sábado por la tarde fuera a ver jugar a balonmano a su nieto Pablo Urdangarin en Pontevedra está más de acuerdo con el que expresaba a la carta del 5 de marzo. Al final del partido, un miembro de seguridad del rey emérito se acercó al jugador y lo instó a saludar su abuelo, y así lo hizo.
El regreso de Juan Carlos I ampliamente retransmitido por las televisiones españolas ha incomodado todavía más la Moncloa, que afana en gestionar la relación entre Felip VI y su padre con el objetivo de evitar el desprestigio de la monarquía.
La exigencia de que el emérito no pernocte en la Zarzuela –en el escrito del 5 de marzo quedaba claro que dormiría en residencias privadas siempre que viajara a España–, ha provocado una logística extraña, en la cual la visita a su hijo será la última cosa que Juan Carlos haga antes de volver a Abu Dabi.
El gobierno español, además, continúa expresando, sin éxito, que el emérito tendría que dar explicaciones sobre su periplo judicial. “Soy consciente de la trascendencia pública de los acontecimientos pasados de mi vida privada, que lamento sinceramente”, dijo cuando comunicó a Felipe VI que se quedaba en Abu Dabi.
No hubo disculpas, como tampoco estos días en Sanxenxo. Mientras tanto, el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, hace equilibrios. Desde Pontevedra, este domingo ha dicho que el emérito tiene el “derecho y la libertad” para visitar España cuando quiera. Ahora bien, no ha ido a verlo ni tampoco lo ha hecho nadie de la Xunta de Galicia».
.
9. EL MÉS IMPORTANT D’UNA BIOGRAFIA…
« NO ÉS QUAN COMENÇA, SINÓ COM ACABA»
«Salvar al rey» inclou àudios inèdits de converses íntimes de Joan Carles I amb les seves amants i les acrobàcies de l’Estat per tapar els escàndols de l’emèrit, Joan Carles I a HBO:
El rei Joan Carles I ha gaudit d’una inviolabilitat judicial, reconeguda per la Constitució, que li ha permès embrancar-se en tot d’escàndols sense haver de respondre’n davant dels tribunals atès que l’article 56.3 de la Constitució estableix que:
“La persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad”
Però, després, hi havia una segona inviolabilitat, igual d’important que la primera: la mediàtica.
El periodista Santiago Acosta ha estrenat la sèrie documental «Salvar al rey»« a HBO Max, on una cinquantena de testimonis expliquen la confabulació entre polítics, serveis secrets, judicatura i, sobretot, periodistes per mantenir les activitats menys exemplars del monarca sota la catifa, lluny de la mirada de l’opinió pública.
Al llarg de tres episodis, la docusèrie se centra en bona mesura en:
Episodi 1: Coronat rei d’Espanya, Joan Carles I lidera la transició cap a la democràcia i sanciona una constitució de consens que diu:
“La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat”.
Pot quedar impune a la comissió de qualsevol delicte.
Episodi 2: Als anys 90, Joan Carles I projecta una imatge d’èxit internacional, però, com expliquen els entrevistats, alguns aspectes de la seva vida personal faran que l’Estat i els seus amics s’hagin de fer servir a fons per protegir el seu prestigi.
Episodi 3: Els escàndols del rei són al carrer, la pressió es torna insostenible i la seva figura trontolla irremeiablement. La seva relació amb Corinna Larsen suposa un abans i un després al seu regnat. Salvar el rei sembla una missió impossible.
La minisèrie documental d’aquests tres episodis –«Salvar al rey»-, relata una fascinant història d’espies, conspiracions i pactes de silenci, en què, segons expliquen els experts entrevistats, tota la maquinària de l’Estat s’afanya per protegir el rei emèrit Joan Carles I dels seus actes i amagar els seus escàndols.
Més de 50 testimonis en primera persona, entre els quals hi ha periodistes, polítics, exagents secrets i alguna examant desconeguda fins avui, radiografien una època transcendental en la història recent d’Espanya i ens brinden un retrat íntim de Joan Carles I, un monarca que, ens expliquen, va trair el seu pare per ser rei, va acabar amb 40 anys de dictadura, ens va portar la democràcia, va posar la monarquia en perill per amor i va haver d’abdicar al seu fill i anar-se’n d’Espanya, en contra del seu pròpia voluntat, per salvar la Corona.
El nou Max Original, «Salvar al rey», compta amb Miguel Salvat, Hanka Kastelicová i Antonio Trashorras com a productors executius per part de HBO Max i amb Campanilla Films, S.L., una companyia de Mandarina.
Les diferents amants de Joan Carles, però no des de la perspectiva del safareig, sinó examinant les conseqüències que ha tingut per a l’Estat la dispersió amatòria de l’antic rei.
I això inclou des de pisos pagats amb fons públics perquè el monarca pogués tenir la intimitat necessària per a les seves cuites fins al fet que algunes de les seves amistats íntimes, com Bárbara Rey, guardessin cintes comprometedores que podien fer trontollar la institució.
Un cas significatiu és el de la vedet esmentada, que a canvi de la seva discreció va acabar presentant un programa de cuina a Canal 9, a mig milió de pessetes l’episodi, com a manera per aplacar les seves demandes econòmiques (i, de passada, mantenirla lluny de Madrid).
Entre les aportacions específiques de «Salvar al rey» hi ha il·luminar una figura poc coneguda pel gran públic entre les amistançades reials: Queca Campillo. La fotoperiodista –morta el 2015– va ser una de les primeres amants de Joan Carles, amb qui es trobava en una furgoneta aparcada en un camí fora de la Sarsuela. Duia un dietari privat enregistrat en cintes de casset, i la seva filla ha permès publicar algunes de les entrades de qui va mantenir una relació d’amistat, intimitat i confidència de vora tres dècades amb el rei.
Durant els primers anys de regnat, Queca Campillo filtrava a periodistes del seu cercle aquelles informacions que el rei volia fer aparèixer a la premsa i també era els ulls de l’emèrit per saber què es coïa als cenacles del quart poder.
El documental també mostra com els agents secrets van haver d’intervenir per salvar la institució de la conducta del rei. HBO Max espanyols va accedir a posar-se davant de les càmeres. Durant el metratge, es desprèn un funcionament de la premsa dominat per les institucions, les filtracions interessades i el pacte d’omertà.
Un dels periodistes que va desafiar aquesta llei del silenci va ser Juan Luis Galiacho, el primer a publicar la notícia que el jutge Santiago Torres havia ordenat investigar Iñaki Urdangarin:
“Ho vaig oferir a Antena 3 i a la Cope, però no ho volien –recorda per a l’ARA–. Finalment, Ely del Valle, que feia els matins a la Cope, m’ho va agafar i ho va col·locar sense encomanar-se a ningú abans. La notícia va durar tres minuts a la web i a ella la van cridar a l’ordre immediatament”.
Sobre si aquestes pràctiques per controlar el relat mediàtic encara són vigents amb el nou monarca, Juan Luis Galiacho és taxatiu:
“Sí que hi ha una cortina per intentar que al rei Felip no l’esquitxi res. Però és cert que no hi ha res que s’hagi descobert, mentre que en el cas de Joan Carles, als darrers anys, era un campi qui pugui. I ho he dit algun cop: si a algú se li hauria de fer un monument és a Letícia, que és qui atura tot allò i li diu al marit que amb aquella tropa no pot anar enlloc. És ella qui trenca la família”.
En materia de documentales, los que recorren la vida de personajes famosos del presente y del pasado siempre son un valor añadido. Conocer los aspectos más desconocidos de personajes populares en diferentes ámbitos, reconozcámoslo, siempre nos ha llamado la atención. Gracias a las docuseries podemos asomarnos a su vidas, desde lo más privado a o más tierno, pasando, en algunos casos, por verdaderas polémicas.
Por eso suelen ser un éxito producciones documentales o de ficción tales como El misterio de Marilyn Monroe. Las cintas inéditas o el mediático Caso Figo, pero también son objeto de nuestra atención personalidades del presente como demuestran Soy Georgina o Tamara Falcó. La Marquesa.
HBO Max debe tener muy claro el potencial éxito de este tipo de estrenos, por lo que en apenas unos días ha estrenado apuestas tan diferentes como La saga de los Hammer: escándalo y perversión y su último lanzamiento, «Salvar al rey», que llega a la plataforma el viernes 9 de septiembre de 2022.
-
Series HBO Max 2022: los mejores estrenos de este año
-
Las mejores películas de HBO Max para ver ahora: novedades
-
Mejores series y películas de HBO Max con temas LGTB+
-
Las 20 series de HBO MAX con mejores críticas según IMDB