(19) PROCÉS INDEPENDENTISTA 2019 – POSAR UNA PICA A FLANDES, LA METÀFORA MODERNA DE CLAVAR UNA LLANÇA A MADRID…!

POSAR UNA PICA A FLANDES, LA METÀFORA MODERNA DE CLAVAR UNA LLANÇA A MADRID…

1. La manifestació catalana al cor de la capital d’Espanya: Madrid…!

Posar una «pica a Flandes», la metàfora moderna de clavar una «llança a Madrid». Milers de persones -en un arc impossible d’abastar entre 18.000 i 120.000 participants segons el recompte i ball de xifres, sempre incert i exagerat, de la Delegació del Governs madrileny i l’Organització d’Omnium i l’ANC respectivament-, dissabte 16 de març de 2019 ompliren el cor de Madrid i el tenyiren de groc contra el judici «farsa» al Tribunal Suprem i a favor de l’Autodeterminació.

Madrid es va convertir en el quilòmetre zero de l’Independentisme i va ser per un dia la caixa de ressó d’un clam contra el judici al Tribunal Suprem als líders del procés i a favor de l’autodeterminació. En un fita inèdita per a l’independentisme, que el 7 de desembre del 2017 es va fer oir a Brusel·les, però que mai havia alçat el seu clam a  la «villa y corte», milers de persones de Catalunya i vingudes d’arreu d’Espanya van omplir el Paseo del Prado, entre Atocha i la Cibeles amb estelades i banderes republicanes sota el lema «L’autodeterminació no és delicte. Democràcia és decidir».

Polítics catalans, des del President de la Generalitat, Quim Torra, i del Parlament, Roger Torrent, fins representants del PDeCat, ERC, la CUP, EHBildu i N-VA, la capçalera es confonia amb les fotografies dels presos i preses i dels exiliats i amb les urnes del pla B. A més a més i va haver-hi representants de la IAC Catalunya, la Intersindical CSC, la CGT, Unió de Pagesos, el Sindicat d’Estudiants, Gure Esku Dago, Altsasu Gurasoak, EH Bildu, membres del BNG, del Sindicat Andalús de Treballadors, de Madrilenys pel Dret a Decidir, del Moviment Referèndums a la Universitat, de Mares contra la Repressió i formacions espanyoles d’esquerres com ara el Partit Comunista d’Espanya i Esquerra Castellana. La nota de color, l’aportaven alguns armats amb Fairy o directament disfressats com a ampolles de sabó de plats de color verd com a ironia a les declaracions del testimoni Enric Millo.

Des de l’escenari que mirava de front la Cibeles -font fetitxe del madridisme-, engalanada amb «rojigualdes» i amb la Periodista Patricia López com a conductora de l’acte, vídeos dels fragments de declaracions dels presos i les preguntes dels fiscals Javier Zaragoza i Fidel Cadena van donar pas a un minut de silenci per les víctimes de l’atemptat supremacista de Nova Zelanda i més tard als parlaments amb què l’ANC i Òmnium van reclamar a Pedro Sánchez que insti la fiscalia a retirar els càrrecs contra els presos i les preses amb discursos vibrants i atronadors de l’Elisenda Paluzie i Marcel Mauri. També tingueren ocasió de parlar Òscar Reina, del Sindicat Andalús de Treballadors, Elena Martínez, l’ànima de Madrilenys pel Dret a Decidir, així com els familiars del presos polítics i dels joves d’Altsasu…

Que la ferida per les càrregues policials de l’1-O de 2017 no es tanca, ho van saber de viva veu els agents antidisturbis del dispositiu que va habilitar el Ministeri de l’Interior. I, com a colofó abans de «L’Estaca», el canatautor Mario Muñoz va interpretar «In your eyes» de Peter Gabriel, i la també cantautora Alicia Ramnos va interpretar «Canto a la libertad».

Quim Torra i el seu equip, encapsulats per Policies de paisà i Mossos, es va fer ressò del «Escolta, Espanya, aquest clam de llibertat». Des de Waterloo, el President Carles Puigdemont va lloar el «dia històric d’una manifestació que que hauria moure mentalitats».

La gent que es va manifestar pel Paseo del Prado era el mateix material humà que el 20 de setembre del 2017 es va concentrar davant de la seu de la conselleria d’Economia o que l’1 d’octubre d’aquell mateix any va acudir als col·legis electorals a votar. Avis i àvies, grups de matrimoni, pares amb fills, colles d’amics. Gent anònima, tossuudament alçada, en defensa d’un ideal. Gent pacífica que només vol votar.

Així com jo vaig arribar-me fins a Brusel·les en aquell 7 de desembre de 2017, també vaig voler posar la meva «pica-llança» a Madrid el dia 16 de març de 2019. En decaure el sol i entre la lluminària encesa -mentre L’Estaca percudia el centre de la meseta castellana- vaig donar per finalitzada, conjuntament amb els meus amics, la meva estada d’unes hores a la Capital d’un Estat que:

• Fa oïda sorda als clams de llibertat d’una part de poble que aspira a l’autodeterminació a través d’un referèndum pactat…
• Executa una revenja contra l’independentisme a causa de la humiliació patida per no haver trobat les urnes de l’1-O de 2017 malgrat tota la intel·ligència espanyola posada a l’abast de la recerca, no haver pogut empresonar en el territori espanyol a Carles Puigdemont després de la seva detenció a Alemanya i estada a la presó de Neumünster a l’abril de 2017 i haver constatat adversament el veredicte alemany del Tribunal d’Schleswig-Holstein que no va apreciar violència suficient per als delictes de rebel·lió i sedició…
• Té empresonats polítics i exiliats i que ha muntat un judici esperpèntic -el 3 20907/2017- en què sembla talment que la Raó d’Estat domini per sobre del Dret Penal -iniciat el judici farsa- i ben allunyat de fer política sobre la problemàtica del tema català…
• Des del Rei Felip VI i en verticalitat tots els estaments estructurals del poder estatal, com en són el Legislatiu, l’Executiu i el Judicial, així com el Tribunal Constitucional, han maldat perquè la Raó d’Estat per salvar la unitat d’Espanya, predominés per sobre de qualsevol altra consideració, encara que s’haguessin de conculcar o infringir drets humans fonamentals…

No exemp d’humor negre i amb una visió entre idealista i futurista, marxo de Madrid quan encara em ressona algunes de les proclames rupturistes com la de «Viva la República», acompanyada d’aquella altra «Hemos venido a despedirnos»…

2. Entre la lentitud i allò inesperat: d’any a anys, de mes a mesos, de setmana a setmanes, de dia a dies…

Les coses d’aquest món succeeixen lentes o inesperades. I en el vessant polític mai es pot determinar què passarà: una concatenació temporal fa que, en política, un lustre sigui com un any; que un any pugui ser considerat com un mes; que un mes no arribi a una setmana; que una setmana no duri ni un dia; que un dia en siguin unes hores o menys…

Si bé ens acomiadàvem de Madrid com si la «separació» entre Espanya-Catalunya fós imminent -cosa totalment utòpica en aquests moments-, el cert és que cal estar preparats perquè mai s’arriba a saber quin n’és el futur que se’ns depara, els canvis substancials que hi poden haver en un moment determinat o en quin horitzó llunyà hem de situar l’espera  esperançada d’anys i panys.

Quins camins tenim o, millor dit, quines estratègies es poden utilitzar per a la consecució de l’autodeterminació  que empenyi la Nació catalana a transformar-se en un Estat republicà…?

• Uns, segueixen parlant de «unilateralitat» -repetir una DUI- amb totes les conseqüències…
• Altres -amb la prudència caracteritzada- són més partidaris del «diàleg» amb l’Estat espanyol per aconseguir un referèndum.
• Uns i altres, són partidaris d’allò que plana constantment: «Ho tornarem a fer». Però, quin sentit adopta aquest «tornar-hi»…?

Mentrestant s’espera la intervenció externa de la comunitat europea i internacional que no arriba, perquè el conjunt d’estats mundials estan tan íntimament relacionats entre sí pels seus propis interessos econòmics i mercantils que impedeix que cap dels quals s’avingui a «traicionar» al qui es nega a facilitar el dret de l’autodeterminació. Això sí, sempre en el ben entès d’eixamplar quantitativament la base o cohesionar-la qualitatiuvament. Però: 

• Cal saber si realment l’Estat espanyol està disposat a dialogar, cosa fins ara en negativa absoluta, la qual cosa suposa un hàndicap per a l’independentisme.
• Cal saber si realment l’Estat espanyol seguirà tancant-se en banda, tot aspergint tota la seva poderosa força estatal (del poder exercutiu, legislatiu i judicial, sense oblidar el pes dels mitjans de comunicació adversos i altres…) per abortar tot intent que suposi desestructurar la santa unitat d’Espanya.

Curiosament, quan preguntes a un català independentista els motius amb els quals sustenta la voluntat de la separació entre Catalunya i Espanya, en sorgeixen abundants i ben raonants arguments:

1.1. La necessitat de la independència de Catalunya expresssada en un «solfeig» de sentiments i pensaments, tant negativament (tonalitat menor) com afirmativament (tonalitat major)

En primer lloc, corre per la xarxa un escrit de n’Àngels Folch i Borràs que podria signar qualsevol independentista i que expressa tot el turment aiguabarrejat de sentiments i pensaments gairebé fregant al desencís experimentat per la manca d’unió dels partits independentistes i els vorals que emprenen en les seves decisions, moltes vegades tan poc encertades, que sembla talment que no coneguin el poble que trepitja terra i que els ha confiat, amb els seus vots, la gestió o empreneduria de dur a terme eficaçment i política l’objectiu d’arribar a la República catalana. Així s’expressa a la xarxa:

• No, no són raons econòmiques les que em mouen a lluitar per aconseguir la independència del meu país, Catalunya, del regne d’Espanya.
• No és perquè el Ministerio de Cultura inverteixi 9 vegades més per cada espanyol del que inverteix per cada català.
• No és perquè a Catalunya ens endossin els trens més vells i tronats de l’Estat.
• No és perquè l’Estat espanyol ens estigui boicotejant tant com pot per impedir, com sigui, que Catalunya pugui ser set vegades més pròspera i així els catalans, i els espanyols que viuen a Catalunya, puguem veure recompensat el nostre esforç laboral i el ritme estressant de vida que hem de portar (especialment els més humils i desafavorits) per poder sobreviure a l’ofec econòmic a què ens sotmet l’Estat.
• No és perquè el Ministeri de Fomento inverteixi infinitament menys a Catalunya que a altres territoris de l’Estat.
• No és perquè l’Estat espanyol se’ns quedi una mitjana d’entre 16 i 20 mil milions d’euros cada any i per contra la inversió estatal a Catalunya sigui pràcticament simbòlica.
• No és perquè l’Estat estigui ofegant econòmicament l’aeroport del Prat.
• No és perquè l’Estat espanyol descrimini negativament els joves estudiants que viuen a Catalunya donant-los moltes menys beques que les que dóna per exemple a joves andalusos, madrilenys o extremenys.
• No és perquè entre 1985 i el 2005 l’Estat només hagi construït 20 km d’autovies a Catalunya mentre que a la Comunidad de Madrid n’hi hagi construït gairebé 900.
• No és perquè a Catalunya només hagi invertit 316 €/català mentre que a Andalusia n’hi hagi invertit 1.198/andalús.
• No és només perquè els espanyols vagin recollir quatre milions de signatures contra Catalunya i els catalans. 
• No és només perquè l’Estat espanyol hagi incomplert una vegada rere l’altra el pacte constitucional, utilitzant el TC per lesionar una vegada i una altra els drets dels catalans.
• No és només perquè l’Estat espanyol ens vagi passar el ribot a l’Estatut aprovat pel nostre Parlament, i buidat de contingut les competències de Catalunya.
• No és només perquè l’Estat espanyol sigui deslleial, trampós o injust.
• No és només perquè els polítics i la justícia espanyola, sigui de dretes o d’esquerres, prevariquin, dinamitin l’Estat de dret i/o violin la seva pròpia llei.
• No és només perquè polítics i ciutadans espanyols empresonin injustament els nostres polítics o vagin assassinar el president de Catalunya.
• No és només perquè vulguin espanyolitzar Catalunya, o diguin que cal bombardejar-la cada 50 anys. No és només perquè ens diguin “polacos” o “jueus” (com si ser-ho fos quelcom negatiu…!).
• No és només perquè ens estiguin espiant i perseguint des de les clavegueres de l’Estat i des de dins de les nostres mateixes institucions, ni perquè no vagin parar els peus a la cèl·lua de l’Estat Islàmic, posant en perill la seguretat de tots els milions de persones que vivim a Catalunya i dels turistes que ens visiten. No és només perquè estiguin violant les nostres institucions des del setembre de 2017 i ens vagin apallissar el Primer d’Octubre. No és només per l’aplicació il·legítima del 155.

• És en primer lloc perquè Catalunya és una Nació i els catalans un poble amb el mateix dret que els altres pobles del món a autogovernar-se, a decidir com gestiona el seu patrimoni, com inverteix els seus diners, amb qui es solidaritza, amb qui s’associa i amb qui no, quines polítiques prioritza i com es relaciona amb la resta de pobles i d’estats del món.
• És perquè Catalunya és una Nació i els catalans un poble que tenim dret a protegir la nostra llengua i la nostra cultura, el nostre patrimoni, els nostres museus, que tenim dret a aspirar a tenir uns bons hospitals, unes bones escoles, uns bons serveis, unes bones infraestructures, uns bons aeroports, uns sous dignes i proporcionals a l’esforç que fem com a país, perquè tenim dret a tenir habitatges dignes, perquè tenim el deure de garantir vivenda i feina per a tothom qui hi visqui.
• És perquè vull acabar amb 500 anys de persecució i humiliacions per part de Castella primer, i d’Espanya després.
• És perquè vull deixar de ser la colònia extractiva en mans de les oligarquies espanyoles que som des de 1714. 
• És perquè estic tipa que Catalunya sigui la mamella de determinades regions d’Espanya i al damunt sigui tractada com a insolidària, xenòfoba, i fins i tot com la responsable de l’ànima feixista i totalitària l’Espanya que senyoreja la pell de brau des de temps immemorials.
• És perquè estic molt, molt tipa que el meu país, Catalunya, i nosaltres, els catalans, siguem maltractats, humiliats, no respectats, insultats, odiats, perseguits…
• És perquè estic cansada de ser cornuts i pagar el beure.
• És perquè després de 300 anys d’ocupació (sí, d’ocupació…! Així ells mateixos anomenaven l’exèrcit que va ocupar Catalunya al 1939: «Ejército de Ocupación») la motxilla que portem al damunt com a poble perseguit i odiat ja pesa massa, més del que podem humanament soportar.
• És perquè essent filla d’una família humil, treballadora  (masovers i obrers) estic tipa que pel fet de ser catalana se’m digui que sóc burgesa (com si ser burgés, per se, fos un estigma…!).
• És perquè vull poder tenir les eines per protegir la llengua de Catalunya, el català (que no el castellà que és i ha estat sempre llengua d’imposició).
• És perquè vull poder homenatjar els nostres màrtirs, els nostres herois, els notres personatges històrics com es mereixen i deixar de fer-ho als opressors.
• És perquè estic tipa de tenir un Parlament i un Govern que està lligat de mans i peus i a mercè de “l’amo”.
• És perquè estic tipa que ens impugnin, tombin i esmenin la plana  de les decisions del nostre Parlament, tipa d’estar sota els peus de l’Estat opressor.
• És perquè vull poder ser i viure com el que sóc: Catalana.
• És perquè vull poder viure plenament en català en un país normal, ser una persona normal, sense haver-me de justificar ni demanar constantment perdó per ser el que sóc.
• És perquè vull que els meus néts i futures generacions deixin de ser espanyols i puguin viure en un país lliure plenament com a catalans i en bon veïnatge amb els altres pobles veïns (aragonesos, francesos, andalusos, castellans, bascos, gallecs…).
• És perquè vull que les futures generacions coneguin la història de Catalunya i segueixin estimant aquesta terra.
• És perquè vull poder deixar de dedicar tots els meus esforços a preservar el meu país, la meva cultura i la meva llengua, perquè vull poder viure sense haver-me de defensar constanment d’alguna cosa, és perquè vull deixar de ser independentista per ser simplement catalana i ciutadana d’un Estat que sé que em protegirà i garantirà una vida digna a tots els ciutadans que hi vivim, siguem o no de nacionalitat catalana.
• És perquè estic ogullosa de ser catalana i no tinc perquè amagar-me’n ni dissimular-ho.
• És perquè vull tornar a recuperar les institucions, les lleis i la llibertat que al 1714 ens van arrabassar per la força de les armes i perquè … com deia en Joan Sales, vull deixar de ser idiota i ser simplement catalana.

1.2. La necessitat de la  independència de Catalunya en una «partitura» ben construïda, raonada, des d’un estudi objectiu que abasta tota la notació musical, les claus i el recorregut compassat del pentagrama amb els diversos moviments de la simfonia

En segon lloc, cal posar negre sobre blanc i escriure detalladament amb exactitud els diferents «imputs» o «items», el contingut dels quals -sotmeses a la metodologia DAFO-, ens mostra quines en són les debilitats (aspectes fruit de l’anàlisi sobre la situació negativa interna), les amenaces (aspectes fruit de l’anàlisi sobre aspectes externs que resulten ser nocius), les fortaleses (aspectes fruit de l’anàlisi sobre les qüestions altament positives) i les oportunitats (aspectes fruit de l’anàlisi sobre les circumstàncies que poden beneficiar-lo o afavorir-lo)

• Hi ha raons històriques. Raons ineludibles del passat, raons de fons i molt potents des del vessant «Catalunya és una nació» que aspira a ser un Estat…
• Els diversos greuges històrics i l’immens greuge que, amb signatures peticionàries del PP, es va aconseguir la  retallada de l’Estatut de Catalunya de 2006 pel Tribunal Constitucional, fins i tot, essent presentat pel Govern de la Generalitat de Catalunya, amb la intenció de ser referendat pel poble català i amb l’aprovació tant del Parlament de Catalunya, així com també de les Corts d’Espanya…
• S’esmenten qüestions de tipus institucional, cultural, lingüístic, social i geogràfic ben delimitats….
• Cal fer referència a qüestions que abasten el món considerat de tipus polític, destacant principalment l’anorrament imperant del govern central en entendre Catalunya com una entitat singular de drets i deures, més enllà de l’autonomisme, i en la manca de diàleg per part del govern central a l’hora de buscar solucions al sobiranisme català, avui orientat cap a l’autodeterminació i llur concessió d’un referèndum pactat -no unilateral- en lloc de la utilització del poder judicial per dirimir els problemes tal com s’ha vingut fent fins ara en què l’exercici de l’art de la Política ha estat substituïda per la incertesa dels ferris protocols dels Tribunals de Justícia…
• Es fa referència a l‘economia catalana cal destacar dos punts: (1) l’ofegament econòmic i (2) al deute de l’Estat amb Catalunya calculat amb 28.000 milions d’euros (any 2019)…
• Es recorda «l’Operació Catalunya» com a resum dels ultratges burlescos constants -que prenen, fins i tot la qualificació d’injúries- i dels fake weus que apareixen en els mitjans de comunicació espanyols, així com l’absència d’informació deliberada o pretesament esbiaixada…
• La poca estimació, no només d’allò que se’n deriva de portar el segell català, sinó la malestruga sensació que arriba a percebre’s com un delicte d’odi. Recordem la frase que ha fet camí: «A por ellos»…!
• Es poden mencionar les diferents actituds personals i de valors existens de les classe social espanyola, principalment entre la Castella (dominadora-legalista i prompta a la submissió, a la por, al càstig, a la revenja) i la classe social catalana i la Catalunya (mercantil-democràtica, oberta i prompta al pacte, al diàleg, a l’entesa)…
• Amb no menys importància cal destacar la utilització i el funcionment del clavegueram de l’Estat que, amb prou freqüència, ha posat de manifest la disposició d’aquest per calumniar i tergiversar persones, provocar fets indesitjables amb finalitats espúries o, en el millor dels casos, abatre conscientment i sense cap consideració l’honorabilitat de les quals…
• …/…

En canvi, i pel contrari, els raonaments castellano-espanyols per mantenir Catalunya al sí de l’Estat espanyol es basen en:

• La unitat indisoluble de la Pàtria.
• El compliment exhaustiu de la Constitució i la Llei.
• El benefici que, per suposat, obté Espanya de Catalunya i que una separació perdria (tot i que en la base del diàleg de ben segur que hi hauria una cooperació de bens i de realitats diverses que, en el cas de donar-se, beneficiarien els dos Estats).

Resulta interessant comprovar com:

• Les antigues Colònies angleses de la Commonwealth no tindrien inconvenient en tornar a l’Imperi Britànic (vindria al cas l’interès de compulsiu de Hong Kong per recuperar el passaport britànic)  o romandre-hi les que segueixen essent-ne depenents (consulti’s, per exemple, les Illes Malvinas, Georgies del Sud, Sandwich, així com també Gibraltar i, en general, els territores britànics d’ultramar).
• En el cas d’Espanya no passa el mateix amb els pobles o països que malgrat ser-ne conqueridor, va perdre infaustament. Un gran Imperi en el que «nunca se ponía el sol», -diguem-ho irònicament- fins als nostres dies.

Per si de cas, allò que dèiem al principi d’aquest punt:

Les coses d’aquest món succeeixen lentes o inesperades. I en el vessant polític mai es pot determinar què passarà: que un lustre sigui com un any; que un any pugui ser considerat com un mes; que un mes no arribi a una setmana; que una setmana no duri ni un dia; que un dia en siguin unes hores o menys…

Per tant, tinguem preparada una declaració d’independència, i en sigui utòpicament la que van subscriure els mandataris dels EEUU en separar-se d’Anglaterra (obviant, evidentment, la seva Guerra d’Independència que mantingueren ambdós territoris frontalment), en la que només ens caldria canviar-ne alguns noms:

TEXT ÍNTEGRE EN LLENGUA CATALANA DE LA DECLARACIÓ D’INDEOPENDÈNCIA DELS ESTATS UNITS D’AMÈRICA

Reunits En Congrés, 4 de juliol de 1776

La declaració unànime dels tretze Estats Units d’Amèrica

 

Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l’han lligat a un altre, i prendre entre les Potències de la terra, el lloc separat i igual al que les Lleis de la Naturalesa i el Déu d’aquesta naturalesa li donen dret, el just respecte a l’opinió de la humanitat exigeix que declari les causes que l’impulsen a la separació.

 

Sostenim com a evidents per si mateixes les següents veritats, que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat. Que per garantir aquests drets, s’institueixen els Governs entre els Homes, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats.

 

Que quan s’esdevingui que qualsevol Forma de Govern es faci destructora d’aquestes finalitats, és el dret del poble reformar-la o abolir-la, i instituir un nou Govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d’aconseguir la seva seguretat i felicitat.

 

La prudència, és clar, aconsellarà que no es canviïn per motius lleus i transitoris Governs establerts d’antic; i, en efecte, l’experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer justícia abolint les formes a què està acostumada. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu, demostra el designi de sotmetre al poble a un despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest Govern i establir nous resguards per la seva futura seguretat.

 

Tal ha estat el pacient sofriment d’aquestes Colònies; i tal és ara la necessitat que les compel·leix a reformar els seus anteriors sistemes de Govern. La història de l’actual Rei de la Gran Bretanya és una història de repetits greuges i usurpacions, encaminats tots ells cap a l’establiment d’una tirania absoluta sobre aquests Estats. Per provar això, sotmetem els fets al judici d’un món sincer.

 

• S’ha negat a donar aprovació a Lleis, la majoria de les quals convenients i necessàries per al bé públic.
• Ha prohibit als seus Governadors sancionar Lleis que eren d’immediata i urgent importància, tret que se suspengués la seva execució fins a obtenir la seva aprovació; i estant així suspeses, les ha desatès per complet.
• S’ha negat a aprovar altres Lleis per a l’assentament de grans districtes de persones, a menys que aquests renunciessin el dret de representació a les seves Legislatures, dret inestimable per a ells i formidable només per als tirans.
• Ha convocat els cossos legislatius fora dels llocs habituals, incòmodes i distants del dipòsit dels seus Registres Públics, amb l’únic propòsit de fatigar-los fins a obligar-los a convenir amb les seves mesures.
• Ha dissolt les Cambres de Representants en diverses ocasions, per haver-se oposat amb fermesa viril a les seves intromissions en els drets del poble.
• Un cop dissoltes, s’ha negat durant molt de temps a permetre que se’n triessin unes altres; per la qual cosa els Poders Legislatius, l’anihilament dels quals no és possible, han recaigut sobre el Poble, sense limitació per al seu exercici; quedant l’Estat, mentre, exposat a tots el perills d’una invasió exterior i de convulsions internes.
• Ha intentat impedir la població d’aquests Estats; obstaculitzant les Lleis de Naturalització dels Estrangers; refusant sancionar-ne altres per promoure la immigració, i endurint les condicions de noves apropiacions de terres.
• Ha obstruït l’Administració de Justícia, negant-se donar aprovació a lleis necessàries per a l’establiment dels Poders.
• Ha fet que els jutges depenguin únicament de la seva voluntat tan per poder exercir els seus càrrecs, com per la quantitat i pagament dels seus.
• Ha creat una gran quantitat de Noves Oficines, enviant un eixam de funcionaris per a assetjar i empobrir el nostre poble.
• Ha mantingut entre nosaltres, en temps de pau, Tropes Armades sense el consentiment de la nostra legislatura.
• Ha influït perquè l’autoritat Militar sigui independent de i superior al Poder
• S’ha associat amb altres per sotmetre’ns a una jurisdicció aliena a la nostra constitució, i no reconeguda per les nostres lleis; donant el seu assentiment als seus actes de pretesa legislació:

– Per aquarterar grans cossos de tropes armades entre nosaltres.

– Per protegir-los, per mitjà d’un judici burlesc, del càstig pels assassinats que poguessin cometre entre els habitants d’aquests Estats.

– Per suspendre el nostre comerç amb totes les parts del món. 

– Per imposar-nos impostos sense el nostre consentiment.

– Per privar-nos, en molts casos, dels beneficis d’un Judici amb Jurat.

– Per transportar-nos Mar enllà per tal de ser jutjats per suposats delictes:

– Per abolir el lliure Sistema de Lleis angleses en una Província veïna, establint-hi un govern arbitrari, i estenent els seus límits per tal de donar un exemple i un instrument adequat per introduir el mateix govern absolut en aquestes Colònies.

– Per suprimir les nostres Cartes Constitutives, abolir les nostres Lleis més valuoses i alterar en la seva essència les Formes dels nostres Governs.

Per suspendre la nostra pròpia Legislatura, i declarar-se investits amb Poders per a legislar per nosaltres en qualsevol cas.

• Ha abdicat del seu Govern aquí, declarant-nos fora de la seva protecció i emprenent una guerra contra nosaltres.
• Ha saquejat nostres mars, devastat nostres costes, cremat nostres ciutats i destruït les vides de nostra gent. En aquests moments, està transportant grans exèrcits de mercenaris estrangers per completar l’obra de mort, desolació i tirania, ja iniciada en circumstàncies de crueltat i traïdoria que amb prou feines troben paral·lel a les èpoques més bàrbares, i del tot indignes del Cap d’una nació civilitzada.
• Ha obligat als nostres conciutadans fets presoners en alta mar a portar armes contra la seva Pàtria, per convertir-se en els botxins dels seus amics i germans, o morir a les seves mans.
• Ha atiat insurreccions internes entre nosaltres i s’ha esforçat per llançar sobre els habitants de les nostres fronteres als despietats Indis Salvatges, el mètode conegut dels quals de fer la guerra és la destrucció de totes les edats, sexes i condicions.

En cada etapa d’aquestes Opressions, hem demanat reparació en els termes més humils: les nostres contínues peticions han estat únicament respostes amb repetits greuges. Un Príncep, el caràcter del qual queda assenyalat per cadascun dels actes que defineixen un tirà, no és apte per ser el governant d’un poble lliure.

 

Tampoc hem deixat de dirigir-nos als nostres germans britànics. Els hem advertit sovint, de les temptatives del seu poder legislatiu per englobar-nos en una jurisdicció injustificable. Els hem recordat les circumstàncies de la nostra emigració i raure on som. Hem apel·lat al seu innat sentit de justícia i magnanimitat, i els hem conjurat, pels vincles del nostre parentesc a repudiar aquestes usurpacions, les quals acabarien per interrompre inevitablement les nostres relacions i correspondència. També ells han estat sords a la veu de la justícia i de la consanguinitat. Hem, doncs, de convenir en la necessitat, d’anunciar la nostra separació, i considerar-los, com considerem les altres col·lectivitats humanes: enemics en la Guerra i amics en la Pau.

 

Per tant, els Representants dels Estats Units d’Amèrica, convocats en Congrés General, reunits en Assemblea, apel·lant al Jutge Suprem del món per la rectitud de les nostres intencions, en Nom i per l’Autoritat del bon Poble d’aquestes Colònies, solemnement fem públic i declarem: Que aquestes Colònies Unides són, i han de ser per Dret, Estats Lliures i Independents; que queden absoltes de tota Lleialtat a la Corona Britànica, i que tota vinculació política entre elles i l’Estat de la Gran Bretanya queda i ha de quedar totalment dissolta; i que, com Estats Lliures i Independents, tenen ple poder per declarar la Guerra, concertar la Pau, concertar Aliances, establir el Comerç i efectuar els Actes i Providències a què tenen dret els Estats Independents.

 

I en suport d’aquesta Declaració, amb absoluta confiança en la Protecció de la Divina Providència, hi invertim les nostres vides, les nostres fortunes i el nostre sagrat honor.