por ( II ) SOBRE EL PRIMER ANIVERSARI DE L´ATEMPTAT A BARCELONA I CAMBRILS EL 17-A DE 2017. UN ESTIU CANICULAR I UNES PLUGES REFRESCANTS…
1. UN ESTIU CANICULAR I UNES PLUGES REFRESCANTS
Les pluges d’aquests darrrers dies han refrescat l’ambient i, encara que l’estiu tornarà a donar ensurts de calor, diguem que també ens hem de preparar per a la tardor i gaudir-la tal i com hem de fer els qui tenim la sort de poder assaborir totes les estacions de l’any. I aquesta foto, que acompanya el text -preciosa i significativa- la podem contemplar en tota la seva espectacularitat, des de la força de la natura, tot suggerint-me l’ambivalencia de la nostra vida que també transcorre entre la duresa del temporal i la suavitat acolorida de l’Arc de Sant Martí. Però entre les dues forces -la dels llamps i trons i aquella altra del sol que suscita colors principals, guanya la benignitat d’aquest arc de colors, la qual cosa indica que el bé està per sobre del mal…i, en la vida, malgrat totes les deficiències i limitacions, l’esperança ens abraça sempre i ens empeny per poder continuar fent via i viure amb satisfacció i confiança el dia a dia. Així ho penso i així ho exposo…
L’estiu d’aquest 2018 ha estat generós en notícies diverses i, pel que fa al recurrent procés independentista de casa nostra podríem espigolar algunes qüestions de marcat interès, com en són la presentació d’una moció de censura per part de Pedro Sánchez que va obligar a Mariano Rajoy anar-se’n del Govern de l’Estat espanyol i llur entrada del PSOE a la Moncloa, el trasllat dels presos/es polítics/ques a Catalunya, el retorn de Carles Puigdemont a Brusel·les -a la Casa de la República a Waterloo-, manifestacions al carrer de caire desigual, la polèmica incessant i persistent dels “llaços grocs” assaonada amb tota una munió de parers heterogenis i d’accions contraposades i distants, així com també la demanda civil a Bèlgica, per part dels polítics exiliats, contra el Magistrat instructor de la causa independentista, Pablo Llarena, el decret de l’exhumació dels Valle de los Caídos de les restes mortals de Francisco Franco…
I, enmig del que l’estiu ha donat de si mateix, mentrestant els dies del calendari s’esvaïen, tot recollint la memòria històrica, d’igual manera que els mitjans de comunicació han silenciat quasi totes les les tertúlies -si més no les de Catalunya-, jo també he callat els comentaris de cadascuna de les qüestions, a l’espera de reemprendre’ls tan bon punt s’iniciï el nou curs al setembre. Nogensmenys, m’escau deixar constància en aquestes pàgines virtuals del web alguna glossa sobre el primer Aniversari del 17-A. I no ho faré de la meva pròpia collita, sinó amb la lectura d’alguns articles de la premsa escrita, d’aquella que essent prou objectiva en recollir la realitat, plasma la interpretació de la jornada de l’aniversari susdit, des d’una òptica coincident en ser jo testimoni també de primera mà.
2. SOBRE EL PRIMER ANIVERSARI DE L’ATEMPTAT A BARCELONA I CAMBRILS EL 17-A DE 2017
2.1. «Trencant la treva» (Article de Vicenç Villatoro al diari ARA – 18/08/2018)
“Que la realitat no t’espatlli un bon titular. L’unionisme havia pronosticat que l’aniversari dels atemptats seria aprofitat per l’independentisme per fer una jornada reivindicativa, i demanava amb grans escarafalls una treva despolititzada en honor de les víctimes. Resulta que les seves previsions no s’han complert. Al contrari. L’independentisme ha commemorat el 17-A al marge del rei. Les institucions catalanes han apostat per enretirar-se i posar les víctimes en el primer pla. Entrevistant víctimes, Catalunya Ràdio no va connectar en directe amb el missatge institucional del president de la Generalitat, mentre que sí que ho feia Radio Nacional de España. I, en canvi, petits però sorollosos grups monàrquics i espanyolistes van polititzar des del primer moment la jornada, arrebossats amb una simbologia aliena a la commemoració, amb crits que no tenien res a veure ni amb l’atemptat ni amb les víctimes, insultant i xiulant les intervencions en català i buscant que el dol servís d’excusa per a un acte de suport a la monarquia. El mateix dia, un diari de Madrid publicava un article titulat “Independencia y yihadismo: dos caras, una moneda”, se suposa que com a contribució a la despolitització i a la treva demanada en memòria de les víctimes”.
2.2. «Digue’m quina portada fas i et diré com ets» (Article sobre la premsa escrita de la jornada. David Miró al diari ARA – 18/08/20018)
“Hi ha dies en què les portades defineixen un diari. Normalment això passa quan hi ha notícies d’impacte, com va passar fa un any amb els atemptats del 17-A, o quan es tracta d’una portada pensada des de fa dies perquè serà la d’una data assenyalada, i això és el que ha passat aquest divendres, primer aniversari dels atemptats jihadistes de Barcelona. Una primera pregunta que t’has de fer és on poses el focus del titular principal. Així, per exemple, ‘La Razón’ no el posa en les víctimes sinó en els monarques: «Els reis només aniran a un acte per no ‘sobreexposar-los'». Que aquesta sigui la màxima preocupació editorial del diari dona molta informació sobre quines són les seves prioritats informatives. Un cas semblant és el d»El Mundo’, que titula: «Les víctimes del 17-A denuncien que el Procés les va deixar en un ‘segon pla'». Quin gust barrejar 17-A i Procés!
En el cas de l»Abc’ els portadistes aposten per una història que tingui continuïtat amb la que ells van fer fa un any, i així entrevisten el guàrdia urbà que sortia en aquella portada ajudant un bebè. El titular és «Homenatge, record i respecte», tot i que el que defineix més el diari és la declaració que han triat del protagonista: «Guardo la samarreta amb la sang del bebè per no oblidar el que va passar». ‘El País’ fa un titular informatiu, «Institucions i víctimes demanen un homenatge sense protestes», però la seva gran aposta és un dibuix de Barcelona fet per Mariscal, icona del 92.
A Catalunya tothom fa portada monogràfica excepte ‘La Vanguardia’, que titula «Les víctimes del 17-A demanen als polítics ‘una treva'». ‘El Periódico’ titula en gran «Per les víctimes», ‘El Punt Avui’ fa «Sense por» i l’ARA «Un any contra la por», tots tres amb imatges de la Rambla”.
2.3. «17-A sense vergonya» (Article sobre la difusió televisiva. Mònica Planas al diari ARA – 18/08/2018)
“Només les televisions públiques es van salvar d’unes retransmissions televisives lamentables, irrespectuoses i vergonyoses amb motiu del 17-A. A TV3 Toni Cruanyes va conduir un especial purament informatiu, sense tertulians, explicant de manera impecable tot allò que anava succeint, ajudat per connexions en directe. Es va informar de tot però no es va opinar de res. La cadena es va ajustar al dol, la solemnitat i el respecte que la jornada exigia. A TVE, Ana Blanco va fer el mateix. Sorprenentment, 8TV no va cobrir l’acte i sembla haver tirat la tovallola pel que fa a l’ambició informativa. Emissió de la Teletienda amb aparells de tallar verdures.
A Espanya, els magazins matinals van oblidar-se de l’essència del 17-A: van fer tertúlies políticament exaltades. No van mantenir el to que exigeix un acte de condol, sinó tot el contrari. Qui ho va aprofitar per fer campanya va ser Albert Rivera, entrevistat llargament a Antena 3 i Telecinco amb un discurs fortament polític per criticar una politització que, en els actes oficials, no es va produir.
Esperpèntic: tertúlies polítiques per criticar la politització d’un acte que no estava polititzat
A Antena 3 i Telecinco els actes d’homenatge a les víctimes els importaven un rave. Van ser incapaços de mantenir silenci en els instants més solemnes. Ni escoltaven. És més, a Telecinco fins i tot ho van aprofitar per anar a publicitat un cop encetat el gruix de les actuacions musicals. A Antena 3 van deixar les imatges en directe en un petit requadre i van centrar-se en la discussió exclusivament política plena de catalanofòbia: que no s’havia mencionat la paraula ‘Espanya’, que era una falta de respecte que Nierga parlés en català, que s’havia tractat l’espanyol com un idioma més o que aquell acte era “una tregua para el akelarre independentista”. A Antena 3, l’única ciutadana de plaça Catalunya que van entrevistar era una senyora amb una bandera espanyola a la mà, que va dir que havia anat a l’acte només per animar el rei i compensar “la encerrona que le hicieron el año pasado”. Va afegir: “Yo he intentado politizarlo lo mínimo. […] En Cataluña es lo que hay. La calle es de los independentistas. Da asco”. Tant a Telecinco com a Antena 3 només callaven i estaven pendents dels actes quan el rei caminava i saludava, per escoltar bé els crits. Les dues cadenes privades estaven més amoïnades a mantenir unes tertúlies efervescents i de pensament únic, contra Catalunya. Al final, van aconseguir la imatge que buscaven: enfrontament dialèctic al Pla de l’Os entre senyores independentistes de llaç groc i unes d’unionistes equipades amb barret i bandera espanyola. L’escena va servir per demostrar la fractura social que buscaven, amb la reportera ficant-hi el micròfon per no perdre’s ni una frase.
Esperpèntic: tertúlies polítiques per criticar la politització d’un acte que no estava polititzat, consumant la politització televisiva perfecta que ells mateixos aparentaven rebutjar i transmetent a l’audiència que els que polititzaven eren els de sempre, els independentistes”
