DIES QUE DURARAN ANYS», A PARTIR D’UN MES D’OCTUBRE TARDORAL

   

DIES QUE DURARAN ANYS», A PARTIR D’UN MES D’OCTUBRE TARDORAL

 

0. INTRODUCCIÓ AL TEMA: «DIES QUE DURARAN ANYS», A PARTIR D’UN MES D’OCTUBRE TARDORAL

0.1. Un cant de prosa poètica, des de l’any 2018, dedicat a la tardor de l’any 2017…

En iniciar aquest escrit, vull gaudir de la complaença personal i examinar-me de la manera com percebo aquesta tardor, ja en carrera decidida i prou avançada. De fet, en aquesta estació cromàtica per excel·lència, la meteorologia es deslloriga  i, a sotragades, passem de la calor embafadora al règim fredolic de pluges intenses, i de les pluges als calfreds de la xafogor amoïnadora, i de la xafogor a les baixes temperatures penetrants, i de les baixes temperatures al fred punyent que obliga a arraulir-se i buscar, en conseqüència,  aixopluc i abrigall. Entre setembre i octubre, el temps de la collita del raïm que en fermentar es converteix en vi contundent -una mena de sang espiritosa-, tot és un daltabaix de colors immortalitzats en les pintures de Fyodor Vasilyev, Ivan Shishkin, Cornelis Huysmans, Egidio Antonaccio, Paul Gauguin, Vincent Van Gogh, Pierre G. Renoir, Joseph Turner, Claude Monet…

I precisament, en aquests mesos colorístics, aiguabarrejats de tots els tons calents -des de l’ocre al vermell, del groc al marró, del taronja al verd pigat i deslluït-, Catalunya sencera es va tenyir a les acaballes de l’any 2017, pel rebuig del poder central a fer política, en un bosc entortolligat de branques amoïnoses que no només barraren o enraixaren el pas, sinó que van servir per apallissar als qui en nom de la dignitat, van voler exercir el dret a votar, com a poble democràtic. 

0.2. “Tempus fugit, sicut nubes, quasi naves, velut umbra”. Però, podríem aturar el temps una mica per poder contemplar millor el “paisatge” i el “paisanatge”…?

“El temps fuig o s’escapa com els  núvols, igual que els vaixels, com l’ombra dels rellotges de sol”. En temps de Publi Virgili, que en les Geòrgies va deixar escrita una part de la locució anterior [ Sed fugit interea, fugit irreparabile tempus ], no hi havia trens. I menys encara en el temps del Llibre de Job, si ens remontem a  l’Antic Testament, d’on s’han extret les altres referències afegides a la citació anterior. Deixem a banda els núvols, els vaixels, les ombres i parlem de trens que també ens aporten una imatge de moviment i, per tant, del temps, com a mesura del moviment. Temps enrere els trens anaven relativament a poc a poc. Se’ls esperava a l’estació amb impaciència perquè acostumaven sempre a arribar tard i quan se’ls veia passar amb un plaer encuriosit des d’aprop o a la llunyania, i d’això no fa pas massa temps, el fum incessant de la locomotora engendrava núvols blancs de mil formes gegantines cap al cel. Però, actualment els trens van tant de pressa que la velocitat a què arriben a abastar, impedeix al viatger copsar, amb tota la seva esplendor i magnificiència, el decorat esplèndid i superb del “paisatge”, així com el pul·lular inquiet, diligent o emprenedor del “paisanatge” humà que formigueja amb totes les seves virtuds i misèries en representar l’obra de la vida a l’estrada de l’escenari del gran teatre del món.

 

0.3.  La necessitat terapèutica i imperiosa per no quedar atrapats pel transtorn i el sacseig emocional d’aquells dies d’octubre de 2017…

Escric tot això en l’intent d’assajar un escrit estilístic de prosa poètica, a la manera d’introducció al tema nuclear sobre les coses de l’1-O que, certament, quedarà registrat en els fulls dels calendaris anyals, un darrera l’altre i així successivament. I ho faig com una necessitat imperiosa per no quedar atrapat pel transtorn i el sacseig emocional d’aquels, que em conviden a activar algun dels mecanismes de defensa de racionalització o de negació-evitació per així  escapolir-me dels esdeveniments que, des de l’octubre de 2017 succeïren a casa nostra -dies pretèrits que malauradament duraran molts anys-, a causa de l’actitud insensible i colpejadora del govern espanyol, tot i que satisfactòria -també s’ha de dir- pel coratge i agosarament dels votants de l’1-O que el procès català va facilitar distribuint urnes al col·legis electorals a l’abast de tothom per a una decisió cabdal.

0.4. Cal frenar la velocitat, distanciar-se de les realitats immediates i agafar perspectiva. Així és com la valoració podrà apropar-se més i millor a  l’objectivitat de ldes coses, situacions i accions… 

Tanmateix, atès que sempre ens cal distanciar-nos de la realitat immediata per agafar perspectiva, les corredisses de la pressa ens poden portar a la precipitació i, per tant, respecte dels episodis claus i importants de totes aquelles jornades, ens resultarà més escaient, contemplar-los de lluny, ben a poc a poc i asserenadament i això, perquè tot plegat es pugui ben interpretar de primer, i valorar amb exactitud després i en la seva justa mesura objectiva, tot evitant qualsevulla mena de manipulació / distorsió de la realitat que ens envolta, emmarcada dins d’un context determinat i una situació concreta. Tant és així, que ens cal evitar, a mode de metàfora, la pressa dels trens moderns que en accelerar-se massa amb l’alta velocitat de què n’estan dotats, esvaeixen el panorama i redueixen la realitat a una parcialitat desdibuixada.

0.5. “11-S, la Diada 2018 i altres qüestions relacionades”. Des de la metàfora del “mirall trencat” a la consecució de la “veritat” màximament objectiva, però sempre amb el polsim de la relativitat…

El títol correspon a un tema anterior. Es tracta d’un tema llarguerut i de prou feixuga i avorrida lectura, però per això mateix, l’esforç de penetrar-lo pot ajudar, no només a comprendre les dèries del seu autor, sinó sobretot, perquè hom pugui adonar-se que la veritat objectiva és com un “mirall trencat” en què cada tros reflecteix una part de la veritat objectiva de les coses, encara que hi hagi trossos fragmentats que, evidentment, en ser més grossos que els altres de més petits, en conseqüència, brillen moltísim més i aporten una resplendor també més pregona i més objectiva.

0.6 Investigació i anàlisi de lingüística semàntica sobre el significat de dues paraules per copsar-ne la intencionalitat de la seva pronúncia…

Dit tot això, sembla que avui encara no toqui de parlar sobre el primer aniversari de l’1-O a Catalunya. Però sense córrer, en parlaré. No vull caure en l’esquer de les presses d’uns i d’altres, sinó que sóc conscient que cal analitzar molts i diversos elements. Tant és així que, de moment, m’és oportú entretenir-me prèviament pel que fa a dues qüestions que m’han cridat l’atenció darrerament -una de les quals n’és conseqüència de l’altra- i que bateguen en el cor del tema principal. Per això hi dedico la meva anàlisi, des de la perspectiva pedagògica d’antic professor -que en vaig ser tant de llengua castellana com de la catalana-, a l’efecte que més endavant pugui escriure sobre el contingut global del tema que ens concerneix -després d’haver precisat l’abast semàntic de dues paraules mitjançant aquest senzil treball  d’investigació filològica-, que sense cap dubte em facilitarà no distorsionar les del seu conjunt. Es tracta d’analitzar semànticament dos mots clau (s’han escoltat aquests darrers dies…) i situar-los en l’exacte equilibri significatiu pel bagatge perillós que la seva extensió i comprensió internes, dins del llenguatge, n’estan dotats:

0.6.1. “APRETEU” del verb “apretar”. Verb, entre imperatiu i desideratiu, emprat pel President de la Generalitat de Catalunya en adreçar-se a activistes pacífics, tot i prou determinatius, del procés català. i no existeix en la llengua catalana i, per tant, la seva utilització, ha esta incorrecta.

– 0.6.1.1.1. Tanmateix, sí que aquesta paraula existeix en la llengua castellana, -i per cert, amb molta vida-, perquè n’he comptat un mínim de set accepcions diferents respecte del seu significat. En tot cas, la paraula que correspon al verb “apretar” de la llengua castellana, és “estrènyer” en la llengua catalana. Paraula que disposa de quatre accepcions polisèmiques i, en tot cas, n’és l’accepció [2.4] del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (de deu sota accepcions que en té) la que podríem escollir per adaptar-se millor al context i a la situació de qui la va utilitzar per expressar-se, malgrat que no en sigui el sinònim perfecte que ens faciliti la comprensió del terme. 

– 0.6.1.1.2. Fixem-nos-hi. El verb “apreteu-estrenyeu” correspon al significat  següent:

“Intensificar l’esforç per reduir (l’adversari) en una lluita, en una discussió, etc., per obligar (algú) a fer alguna cosa”.

Per tant, no apareix en aquest recull filològic, des del meu entendre, que el mot amagui en el sí de la seva semàntica cap espai en què hi tingui estada la violència física. 

– 0.6.1.1.3. Al contrari, la intencionalitat de l’“apreteu” -dins del context i la situació d’aquel moment èpic i benigne, pronunciat en un context històric i una situació d’euforia «cum grano salis», l’imperatiu desideratiu del verb emprat en la llengua castellana s’orienta més cap altres sinònims com en són els que es detallen tot seguit:

“Animar, estimular, esperonar, encoratjar, activar, accelerar, empènyer, apressar, impulsar, urgir, esperonar, donar suport”…

És a dir, a fer o a seguir fent tot allò que ja es practica, però sempre amb una actitud constantment progressiva, sense caure en el desànim i, sobretot, sense que la violència apareixi en cap de les accions que es duguin a terme…! Potser la construcció verbal de “pressioneu”, fóra la més adaptable sinònimament ja que “fer pressió” no és altra cosa, obviant les característiques pròpies del camp científic de la física, que:

“L’acció d’una força que prem o empeny al cos que s’aplica…; la força moral exercida per un grup social en el conjunt d’una societat, un país o un continent”

I que, des del convenciment pròpiament intern o psicològic i de les accions concretes triades vers l’exterior i despullades sempre de violència, progressivament s’orientein en allò de:

“Insistir, persistir, resistir i mai desistir”…

0.6.1.2. “COMANDO”. Una altra paraula que s’ha pronunciat en aquests dies -vegi’s la utilització que n’ha fet el President del PP espanyol, així com la Presidenta dels C’s al Parlament de Catalunya-, com a conseqüència de la primera i anterior paraula analitzada i expressada pel President de la Generalitat i que hi resta ben lligada, intencionadament i manipulada. Aquest mot existeix tant en la llengua catalana com en la castellana. Però resultarà molt curiós fer-ne una exègesi filològica:

– 0.6.1.2.1. En la llengua catalana el mot té dos accepcions, una de les quals significa:

“Una unitat d’assalt autònoma, generalment paramilitar, per dur a terme missions especials”.

– 0.6.1.2.2. En la llengua castellana, la cosa canvia, puja de to i s’endureix tremendament perquè, si bé té tres accepcions, una d’elles quan diu:

“Grupo de terroristas que actúan conjuntamente”.

– 0.6.1.2.3. També s’ha escoltat en el Parlament de Catalunya -es tracta d’un membre del PPC-, la paraula “hordas” en llengua castellana. I no és d’extranyar que, quan esclata la traca dels focs d’artifici, abans ha corregut com una serp verinosa i imparable, el fogueig de qui ha encès la metxa. I aquí sí que tenim el problema que, pel seu mal platejament, costa tant de solucionar i de fer entendre que el procès català resta exempt de violència. Encara que “las hordas” siguin…

“Un pueblo salvaje sin asiento fijo…; grupo de gente armada de comportamiento violento, que no pertenece al ejército regular…; gente que obra sin disciplina o moderación”.

– 0.6.1.2.4. La “precisió” del llenguatge i la “responsabilitat” del qui l’utilitza…

I com que l’ideal fóra emprar sempre les paraules amb “precisió” i “responsabilitat” i resulta que a causa de la molta pressa, no surten de la boca “ni amb precisió ni amb responsabilitat”, podria concloure que tampoc se les ha d’atorgar massa importància. Per això que, més endavant, en escriure sobre l’1-O de 2017 i la celebració del seu primer aniversari en el 2018, amb més perspectiva i prou assossec, podré delimitar amb exactitud de quin bàndol procedeix la violència. Tot i que en el tema que he indicat al principi sobre “11-S, la Diada de 2018 i altres qüestions relacionades”, com és de suposar, ja hi expresso prou contingut fefaent sobre totes aquestes coses de la «Res pública». 

0.7. Entre la metàfora de “quedar-se a casa” [Res publica] o la de “sortir al carrer” [Res domestica] quan hi ha “tantes coses a dir”…

Nogensmenys, ha calgut fer aquest exercici filològic perquè les dues paraules analitzades, així com tantes de les que es pronuncien, poden amagar càrregues explosives, estar dotades d’ironia agradolça o escapolir-se, des de dins cap a fora, de sarcasmes feridors i malestrucs. I, expressat tot això, podem entrar en el tema principal, curull de “tantes coses per dir-ne”. Tot i que, abans d’entrar-hi, en ser un dels temes que han causat un transtorn i un sacseig emocional important en la nostra vida, hom té la temptació d’eludir-lo i anar a raure a la «Res doméstica» per assaborir amb capteniment i afany la vida familiar amb tots els avantatges que proporciona el quedar-se a casa com expressa Carles Riba en un dels seus contes per a la canalla i a la vora del foc. És a dir, “quedar-se a casa”:

“… res damunt la terra no iguala la dolçor i la bondat de les coses de casa; i que encara que el món no sigui allò que se’n diu una vall de lliris o de roses, i que calgui fer al menys un ull viu, cal també posar amor a altre ull. I llavor l’orgull, la fatxenda, la incomprensió, l’avarícia, la deslleialtat i les altres flaqueses innúmeres de les criatures que ens volten -homes o bèsties- ens entren més amorosides, no ens fan tant de mal i encara ens fan somriure dolçament”.

… O el que Fra Lluís de León escrivia en la seva Oda a la «Vida retirada»:

“Qué descansada vida / la del que huye del mundanal ruido, / y sigue la escondida / senda, por donde han ido / los pocos sabios que en el mundo han sido [,,,] Un no rompido sueño, / un día puro, alegre, libre quiero; / no quiero ver el ceño / vanamente severo / de a quien la sangre ensalza o el dinero. Vivir quiero conmigo, / gozar quiero del bien que debo al cielo, / a solas, sin testigo, / libre de amor, de celo, / de odio, de esperanzas, de recelo”.

Tanmateix, entre aquest dubte de “quedar-se a casa” amb les coses de família de la “res domestica” i l’esbatanar finestres, obrir la porta, “sortir al carrer” i barrejar-nos amb la gent perquè hi ha “moltes coses a dir” i interessa igualment saber també què passa, porto aquí la lletra de l’Auca dels fets d’Octubre de 2017 -amb la fotografia del gràfic he començat l’article- que de forma simpàtica i breu, ressegueix humorísticament unes imatges, vinyeta a vinyeta, amb els fets de què parlem, dins d’un estil literari folklòric ben català, amb versos de dues línies formant un rodolí que sintetitza aquesta història: 

1. En aquest calaix de sastre / d’uns fets greus deixarem rastre.
2. Unes pàgines viscudes / amb llàgrimes ben gruixudes.
3. L’1 d’octubre en fer-se clar, / ja hi ha cues per votar.
4. Les tan desitjades urnes, / amagades en cofurnes.
5. A les set del dematí / ja les teníem aquí.
6. Del port vénen “boletaires” / amb garrots, i gens xerraires.
7. Emprenyats foten bolets / a tothom, vells i vailets.
8. Obren portes amb un mall / i a més d’un li fan un tall.
9. Tanmateix, amb contundència, / guanya el sí la independència.
10. Conseqüent el Parlament, / es declara independent.
11. La República proclama, / però aviat corre la brama.
12. Que perquè poguem fer el cim, / molt difícil ho tenim.
13. Rajoy treu foc pels queixals / i comencen tots els mals.
14. Quan activa un mal article / que ens fa canviar de cicle.
15. Els Jordis fan presoners /  i no seran pas els darrers.
16. Al cap de poc mig Govern, / també posen a “l’infern”.
17. L’altre mig d’una jugada / cap Europa fa una escapada.
18. I l’acompanya en Puigdemont / com qui se’n va a córrer món.
19. Mostren el cas a Brusel·les / per no visitar les cel·les.
20. I es presenten al jutjat / reclamant la llibertat.
21. Mentrestant l’alt Tribunal, / sord i bord, segueix igual.
22. La Mesa i la Forcadell / per poc no se’n fan la pell.
23. Que ens haguem de veure així, / molt ens dol i ens fa patir.
24. I perquè té molt poca gràcia, / on ens queda la democràcia…?

 

1. L’1-O DE 2017 ÉS LA LLAVOR CONSTITUTIVA DE LA REPÚBLICA QUE, DESPRÉS D’UN ANY INTENS i DRAMÀTIC, ES NECESSITA VEURE-LA CRÉIXER

1.1. Els Notaris de l’1-Octubre de 2017…

“Crítica TV” és un espai del diari ARA molt interessant i digne de la seva lectura que la periodista Mònica Planas concedeix als seus lectors. En aquesta ocasió i, amb el titular d’encapçalament “Els notaris de l’1-O”, relata en un impecable “30 Minuts” que va ser, en trenta-quatre anys d’història, el programa més vist, ja que l’interès d’un milió d’espectadors i el 34% de quota televisiva del 30 de setembre de 2018, així ho confirmaren. 

“Marcats per l’1-O” n’éra el títol que analitzava la dimensió, en perspectiva, del Referèndum de l’1 d’Octubre de 2017. Per una banda el programa recollia la vessant emocional indissociable als esdeveniments: 

• Persones que van defensar urnes i col·legis electorals.
• Gent que va rebre les agressions dels policies.
• Organitzadors que es convertiren en la part del reportatge que feia reviure l’audiència el trasbals d’aquella jornada.

Un programa que, sense cap dubte, les seves imatges van fer retornar la ràbia i les llàgrimes. Tant és així que la capacitat de remoure tant sentiments reforçava el títol: no només estaven marcats per l’1-O aquells testimonis que van aparèixer en el visionat, sinó també els propis espectadors en la mesura que, com actors principals que van viure els esdeveniments d’aquell dia, se sentiren conmuguts.

El programa comptava també amb les declaracions de Carles Puigdemont, testimoni imprescindible a nivell periodístic en tant que autoritat política principal en aquell Referèndum. El reportatge incloïa igualment entrevistes amb l’exministre José Manuel García-Margallo i un portaveu d’un sindicat de la policia com a elements de contra pés per argumentar l’estratègia del govern del PP i les càrregues policials. Però segurament la perspectiva més rellevant per interpretar les seqüeles i conseqüències de l’1-O provenia de les declaracions dels corresponsals i periodistes dels mitjans de comunicació internacionals que cobrien els fets. Professionals de:

• La BBC
• La República
• TF1
• France2
• Mediaset Itàlia

Tots ells, conjuntament amb Human Rights Watch, actuaren de notaris del Referèndum. I gràcies a ells, «Marcats per l’1-O» va encendre els focus i il·luminà els fets amb una lectura important:

Les imatges de violència, l’agressivitat i contundència de la Policia nacional i de la Guàrdia Civil contra la gent que volia votar. D’aquesta manera s’explicità amb claredat el conflicte Catalunya-Espanya. I, d’aquí cinc, deu o molts més anys, parlarem sobre si la cicatriu oberta de quina manera o no s’haurà restanyat, així com també podrem avaluar millor si la dimensió del conflicte s’ha resolt o no.

1.2. Una metamorfosi explicable…? De com una molt notable part de la ciutadania catalana va canviar d’orientació política…

Aquests darrers dies em preguntava de quina manera podria referir el perquè d’aquesta metamorfosi que una bona majoria de catalans/es hem experimentat entre la continuïtat i permanència amb tots els pobles d’Espanya, a la voluntat de despendre’ns de la seva unitat i volar cap a la indendència de Catalunya en forma de República. I ja havia començat a preparar el contingut de raons, tot assenyalant els punts de fricció més calents:

• Arguments de tipus històric d’una Catalunya considerada com una nació.
• Raons de caire cultural amb incidència, principalment, sobre la llengua catalana.
• Motius molt importants de caràcter socio-econòmic.
• Consideracions sobre dificultats d’entesa i d’adaptació amb el caràcter de les Castelles principalment.
• Argúcies fefaents de les constants ofenses rebudes, els enganys contra l’objectivitat que exerceixen els mitjans de comunicació.
• L’aprofitament ofensiu i espuri que es fa contra Catalunya durant el temps d’eleccions per tal d’aconseguir vots.
• La manca d’una estratègia pedagògica i efectiva arreu del territori capaç de donar a conèixer i valorar positivament les excelències de l’autonomia catalana  en contra de la tendència recurrent i malèvola a desprestigiar la història, la cultura, la llengua, així com altres elements de valor del territori català.

1.3. “Aquí vam votar, aquí vam guanyar”. Humiliació o victòria…? Un article d’un antic alumne que excel·leix per damunt del professor… 

Doncs, estava cavilant tot això quan, sorpressivament, em trobo unes lletres sobre el tema que ens ocupa del meu amic i antic alumne de l’ETPC -avui Escola del Clot-Jesuïtes el Clot- en Xavier Poblet Buil, en el mur del Facebook, i a qui li n’he demanat autorització per inserir-li’n el seu escrit a la meva plana digital, a la qual cosa va accedir-hi generosament. I jo li n’agraeixo el detall amb la convicció, una vegada més, que el professor en queda honorat quan l’alumne/a l’ultrapassa. 

“Algú ha dit que l’u d’octubre de l’any passat va ser una humiliació. Res més lluny de la realitat.

La humiliació la van patir aquells que en un espantós ridícul no van trobar les urnes, aquells que van donar cops a tort i a dret fins causar un miler de ferits, aquells que van prevaricar amb un cop d’estat a les institucions catalanes dies després. Humiliats van ser aquells que van sortir als mitjans per a dir que «no havia hagut referèndum». Humiliat va quedar l’helicòpter que seguia el cotxe que portava dintre el telèfon mòbil de Puigdemont, però no Puigdemont. El poble català, per a res, va ser humiliat. El poble català va donar una lliçó de serenitat, de civisme, d’expressió democràtica sense pal·liatius. D’educació i de respecte i de calma malgrat les provocacions.

Algun dia, les noves generacions, parlaran no només de la independència, sinó d’un inici d’un canvi social que la mateixa Espanya necessita. No ens podem quedar (si assaborir) amb l’èpica dels fets, sinó amb passa ferma encara que curta, caminar endavant. Algun dia Espanya comprendrà que no és un no a les seves gents, ni al seu territori, ni a la seva història ni a la seva cultura. Ni per suposat a la seva llengua.

La independència és un no a altres coses. És un no a la Gürtel i a les targetes Black, és un no a la pobresa energètica, als jutges posats a dit pels partits polítics. És un no a la congelació de les pensions, a l’explotació de treballadors i autònoms. És un no al no corredor del Mediterrani. És un no a la despesa faraònica de l’AVE i dels aeroports fantasmes. És un no al rebuig dels qui venen de fora assolint no morir al mar. És un no a la negació d’una vivenda digna, És un no a la llibertat d’expressió ancorada abans del 1975. És un no a la presó condicional dels nostres presos, però també als nois d’Altatsu. És un no als exiliats. És un no a aquells polítics que de manera enganyosa, ens van fer creure que havent format part del grup de «consejeros y procuradores del reino» l’endemà s’havien llevat, com quan Sant Pau va caure del cavall, demòcrates de tota la vida.

Com va passar el 5 de Febrer de 1919, quan la vaga de «La Canadiense» de 45 dies va portar unes contundents millores socials al poble, -entre elles la jornada de vuit hores-, la independència de Catalunya ultrapassa un simple problema territorial. És tracta de ser, una vegada més, pioners   d’un canvi que va més enllà de ser necessari per convertir-se en vital. I això, això sí, és una humiliació per aquells que volen seguir vivint del poble, i no servint-lo”.

,

1.4. “Dies que duraran anys”, un llibre de Jordi Borràs i Abelló que aplega, com en una antologia de «disbarats i dignitats», uns fets que, precisament, seran recordats molt de temps.  Tot i això, el seu mostrari d’imatges i de textos ens brinda entre línies  l’esperança que “tot és possible, fins i tot allò que creus impossible”.

Parlar de “Dies que duraran anys” en relació a l’1-O pot considerar-se -salvant històricament la distància temporal i geogràficament el foc real creuatfer referència- una analogia o similitud, tot i que imperfecta, del que va escriure el frare carmelita Manel Soler sobre l’11 de setembre de 1714 en el  seu dietari «Llibre d’òbits de religiosos i altres coses curioses succeïdes a Barcelona del 6 de juny de 1691 fins al 5 de maig de 1775» i, en concret, el 29 de maig de 1714: 

«Lo foc que esta nit se à disparat tant de la plaça com dels enemichs es cosa que pasma, […]. Lo estrago no’s pot dir, però de vuy a 300 anys se’n recorderà»…

També es disposa de molts altres documents sobre la «Guerra de Successió» -per cert, una lluita armada d’una complexitat enorme-, i de la que en tenim notícia igualment a través d’en Francesc Castellví qui, tot i essent del bàndol austriacista, el seu relat en «Narraciones históricas», es pot considerar bastant objectiu en ser considerada persona prou ponderada ja que documenta i contrasta les fonts, cosa força inèdita a l’època d’aquell moment.

Tornem als “Dies que duraran anys”. Tanmateix, abans d’aquests dies d’octubre  de 2017, cal parlar-ne -també perquè se’n sol fer referència amb molta freqüència-, esperonar la recordança i sustentar la fidelitat d’uns dies clau:

.

El 17 d’agost de 2017 queda marcat per un terrible atemptat integrista que va commocionar el món. Tanmateix, el discurs oficial de l’Estat i dels mitjans de comunicació espanyols que li van donar cobertura anava dirigit a torpedinar els Mossos d’Esquadra i al Govern català per la gestió de l’atemptat, fins i tot -com sol ser habitual-, amb informacions falses. tot plegat es feia mentre el govern espanyol amagava la relació del cervell de l’atemptat amb els serveis secrets de l’Estat, un fet que s’ha anat desgranat i que, a hores d’ara, encara és un dels grans enigmes per completar sobre aquell succés.

• El 26 d’agost de 2017, més de mig milió de persones van sortir al carrer amb el lema “No tenim por” com a mostra de rebuig a l’atemptat. La xiulada als representants de l’Estat, amb el Rei Felip VI al capdevant, va ser portada arreu mentre s’acusava l’independentisme d’aprofitar-se de la sang de les víctimes.

 

• Els dies 6 i 7 de setembre de 2017, amb un clima ben dens i molt carregat, es van aprovar, en el Parlament la “Llei del Referèndum d’autodeterminació de Catalunya” i la “Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República.”. La discussió va començar al minut zero per com les forces independentistes volien aprovar aquestes lleis, mitjançant una via exprés emparada per un article del reglament de la cambra catalana amb lectura única. La cambra catalana va donar un espectacle poc digne de l’autoritat que representa i les forces de l’oposició van esprémer la suposada irregularitat per titllar d’il·legítima la via per la qual es volien aprovar les dues lleis.

 

• El dia 29 de novembre de 2017 el Tribunal Constitucional acabava admetent que no hi havia cap irregularitat amb la reforma del reglament del Parlament i que, per tant, el tràmit que es va seguir per aprovar les lleis havia estat plenament constitucional. L’histrionisme de l’oposició -l’ovació que el PPC i C’s van mostrar a un exsindicalista, Joan Coscubiela del CSQP a peu dret-, l’abandonament de l’hemicicle per part de l’oposició, el guarniment de banderes catalanes i espanyoles decorant les seves butaques, retirades després parsimoniosament per Àngels Martínez de CSQP i lliurades seguidament a Eulàlia Reguant  de la CUP– d’aquells dos dies amb referència a l’aprovació de les lleis per lectura única va resultar ser paper mullat. I és que “la justícia, si arriba, sempre ho fa tard i malament”…

 

Els fets esdevinguts el dia 1 d’octubre de 2017 quedaran gravats per sempre en la memòria col·lectiva de diverses generacions de catalans:

 

• L’astúcia popular a l’hora de custodiar urnes i paperetes.
• Les primeres detencions de càrrecs públics.
• La mobilització general de la societat.
• La violència policial.
• La resistència pacífica.
• El desencadenament dels fets politicojudicials.
• … / …

… i tot allò que se’n desprèn de tot plegat, acompanyarà per sempre a molts, i perseguirà tota la vida uns altres.

Són moltes les imatges icòniques que va deixar la tardor del 2017. Una selecció de fotografies i textos que Jordi Borràs i Abelló, un dels fotoperiodistes més inquiets del país, ha deixat per a la posteritat:

• Una mostra d’imatges de la càmera fotogràfica d’en Sergi Alcázar, Oriol Clavera, Ramón Costa, Sira Esclasans, Ramon Ferrandis, Albert García, Santi Iglesias, Miriam Lázaro, Carles Palacio i Carles Ribas.

 

• Acompanyen les imatges textos d’escriptors i escriptores de reconegut talent que, com tots nosaltres, van viure aquells dies amb una estranya barreja de joia, horror i, sobretot, dignitat. Me’n vaig a la taula o índex del llibre i recullo els títols dels seus capítols:

Introducció, de Jordi Borràs / Empaperem, d’Albert Forns / 20 de setembre: tot s’esbocina, d’Anna Ballbona / La revolta dels estudiants, de Raül Garrigasait / Uniformes de Marina Espasa / Urnes llegendàries, d’Adrià Pujol Cruells / Tantes veus, de Natza Farré / Els més aplaudits, de Gemma Ruiz /La llei del món que ara s’inventa, de Joan Todó / D’aquí a la vaga, de Jordi Lara / Adormits, alçats de Jenn Díaz / i… QUAN TOT VA SER POSSIBLE, de Jordi Borràs:

«Contra tots els pronòstics, s’havia aconseguit fer el Referèndum. No obstant això, potser per por, pel fet que les famoses estructures d’Estat no eren tan fermes com semblaven o perquè no hi havia cap suport internacional -o qui sap si per totes tres coses juntes-, la declaració d’independència de Catalunya no va arribar quan tocava, immediatament després del Referèndum, tal com estava previst. Vam haver d’esperar fins el 10 d’octubre de 2017 de l’any en curs per quedar-nos astorats en veure que el President Carles Puigdemont proclamava i tot seguit suspenia aquella declaració fins a nova ordre.

El dia 8 d’octubre de 2017, el nacionalisme espanyols va prendre els carrers de Barcelona amb el crit unànime de “Puigdemont a prisión” i els visques a una policia que només feia una setmana havia deixat un rastre de sang amb 1.066 ferits arreu del país. Al cap de dos dies, el dia 10 d’octubre de 2017, el Parc de la Ciutadella es va convertir en la zona zero de Catalunya: el recinte va ser blindat pels Mossos i, al voltant milers de persones esperaven per festejar una declaració d’indenpendència que no es va produir perquè es va suspendre en el mateix acte de proclamació. Les llàgrimes d’alegria van durar pocs segons i la decepció es va apoderar d’un independentisme que feia moltes setmanes que estava amb l’ai al cor.. Però allò només era una etapa del que ens esperava durant l’octubre català més mogut d’aquest segle. Pocs dies després, l’espanyolisme tronava a manifestar-se, ara amb l’excusa de la festa nacional d’Espanya del dia 12 d’octubre de 2017. la violència espanyolista va prendre els carrers amb la mateixa brutalitat amb que va ser silenciada per la premsa amb seu a Madrid: desenes d’agressions i amenaces, durant aquell mes, en nom de la unitat d’Espanya. Violència d’una minoria, certament, però ben abonada per les hòsties de l’1 d’octubre de 2017 i el relat deshumanitzador de l’independentisme que van disparar els mitjans de comunicació per terra, mar i aire.

I així va ser com, a mitjan mes -el dia 16 d’octubre de 2017-, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart van anar a declarar a l’Audiència Nacional i ja no en van sortir. Acusats injustament de sedició, van ser empresonats per un Estat amb set de venjança que encara no han pogut perdonar que l’1 d’octubre de 2017 hi hagués un Referèndum. Els dies següents van venir grans manifestacions pels presos, mentre, finalment, es va marcar per al dia 27 d’octubre de 2017 la declaració -ara sí- d’independència. Novament la Ciutadella va quedar blindada i un miler de periodistes es van acreditar per no per no perdre’s aquell moment històric. El clima polític estava més que enrarit i, malgrat, que es va llegir la declaració d’independència, amb la foto de família a l’escala noble del Parlament, les cares dels membres del Govern parlaven per si soles: alguna cosa no rutllava.

Així va ser com, acabada la declaració, milers de persones es van dirigir davant del Palau de la Generalitat, on es va der una festa de celebració, tot esperant unes ordres que no van arribar mai, perquè ningí va arriar la bandera espanyola de Palau. I, partir de llavors, en pocs dies tot es va accelerar: bona part del Govern, amb Carles Puigdemont al capdavant, van anar a petar a Bèlgica, directes a l’exili. Un cop feta la declaració, no es van voler prendre les institucions del país, tal com estava planejat, mentre l’escenari per als membfres del Govern era més que desolador: presó o exili. I així va ser com la majoria dels consellers van acabar entre reixes mentre alguns seguien a l’exili. L’Estat va aplicar l’aclamat article 155 de la Constitució espanyola i va posar data per a unes eleccions el 21 de desembre de 2017.

El7 de desembre de 2017, desenes de milers de catalans es van desplaçar fins a Brusel·les desafiant els quilòmetres, el vent, el fred i la pluja, per tal de fer costat al Govern legítim i posar el crit al cel des del cor d’Europa. Faltaven poc dies per a unes eleccions anòmales que l’independentisme va tornar a guanyar. Mentrestant, encara quedàven quatre homres a la presó: Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, el conseller Joaquim Forn i el vicepresident Oriol Junqueras. I, de nou, malgrat la incertesa, tot tornava a estar obert, perquè havíem après bé la lliçó de l’1 d’octubre de 2017:

“Tot és possible, fins i tot allò que creus impossible».

.

2. EN GARBELLAR LA PALLA DEL GRA ENS TROBEM AMB FERMENTS VIGOROSOS I PUIXANTS I D’ALTRES DEBILITATS I ESLLANGUITS  DE LA VIDA DE CADA DIA

Penso que en les tertúlies de la ràdio i de la televisió, així com en molts dels articles de la premsa escrita -en focalitzar darrerament, com a centre d’atenció principal i quasi únic el tema sobre Catalunya- s’ha deixat de parlar molts temes igualment importants, oferint un desequilibri desgavellat que -ni que sigui per cansament- hauria de retornar a un contrabalançament més proporcional i harmònic.

Tot i això, i per tal de no perdre el fil dels fets positius o el revoltim de les andròmines adverses que han succeït i embolcallen el dia a dia, així com també el record necrològic de les personalitatst que, havent deixat la seva empremta, marxen d’aquest món, així com altres temes socials, polítics, científics, religiosos o d’altra índole, proposo tenir cura de consultar -per exemple- l’Anuari d’Enciclopèdia Catalana -sigui en format de paper o de suport digital-, que recull els fets, les personalitats, els avenços científics i els temes de debat que han estat més presents en l’àmbit públic al llarg de l’any i que marquen les tendències per a l’any següent. L’esmentat Anuari comprèn:

• La cronologia del dia a dia de l’any en curs.
• Un apartat de personatges dedicat a les personalitats que més han destacat
• El balanç estadístic per activitats.
• Un resum de l’actualitat política catalana i mundial amb un apèndix estadístic.

D’aquesta manera, sense perdre el puns de vista sobre l’actualitat política més propera, tampoc es defuig de poder disposar d’un coneixement ordenat i fidedigne, mitjançant l’obertura de focus per a un angle de visió més ampli.

Així doncs, podem prosseguir espigolant referències al tema central que ens ocupa i que, ben esgarbellades, se’n proposen les que tot seguit n’he escollit per palesar-les. Vet ací algunes qüestions relacionades amb el procés català, que ens ocupa ara mateix i en relació als fets centrals de l’1-O, vénen a continuació.

2.1. El «A por ellos » financer o el càstig a la colònia catalana en les jornades al redós de l’1-O de 2017

S’ha sabut que en l’Auto de una resolució judicial del dia 9 de maig de 2018 emesa pel Magistrat Pablo Llarena, se justifica el delicte de rebel·lió, entre d’altres quòdlibets, degut a la fugida d’empreses i al retirament de dipòsits bancaris. Això ens porta a pensar que entre el Govern de l’Estat espanyol, la Monarquia espanyola i el Tribunal Suprem espanyol es va confegir un escenari «ad hoc» per justificar el delicte esmentat.

En una democràcia normal -o la que es creu que hi ha a Madrid– sembla que, davant d’una regió d’Espanya -ja quasi en podríem dir que Catalunya és una colònia d’Espanya– que se’n vol anar, l’Estat negociaria, invertiria o oferiria. Tanmateix, no només res d’això, sinó el desplegament d’una violència institucional molt greu amb una resposta violenta de la policia, el tancament de files propagandístic dels mitjans de comunicació espanyols i la implicació del Rei Felip VI i del Govern espanyol en una represàlia despòtica d’una estratègia financera que, en retirar milions d’euros actius del Banc de Sabadell i de CaixaBank, es pretenia provocar un daltabaix financer a Catalunya, de conseqüències imprevisibles. Era la manera de forçar la sortida de seus empresarial facilitada per una disposició legal i, fins i tot, a cop de telèfon de la mà i la paraula del propi Felip VI.

Catalunya tractada com una colònia…! Resulta decebedor pel mateix Estat espanyol aquesta perversa i miserable operació d’ofec econòmic per tal de salvar la unitat de la pàtria, com n’és el disparar-se un tret en la pròpia carn. És un comportament tan brutal i primari que només s’explica si es vol salvar el sistema polític del 1978 i perpetuar el model social que arrossega Espanya des d’abans de la dictadura franquista, consistent en una desigualtat salvatge entre les elits que acaparen el poder i una ciutadania empobrida econòmicament i cultural, tan dòcil i fàcil de manipular. I si les conseqüències de l’infame operació haguessin arribat a la fallida econòmica, als seus responsables tant se’ls en donava: sempre hi quedava la possibilitat d’estirr les linies internacionals de crèdit i, sobretot, la de munyir sense contemplacions la mateixa ciutadania, que ja s’ha empassat un rescat bancari de com a mínim seixanta mil milions d’euros sense enfadar-se gaire.

Les pressions respectives del Palau de la Zarzuela i del Palau de la Moncloa en referència a la retirada de milers de milions de CaixaBank i del Banc de Sabadell, arribarà a les a la sala d’una comissió d’investigació del Congrès de Diputats de la mà de l’independentisme per exigir explicacions de l’autèntica operació d’Estat que s’amaga darrera la retirada de fons bancaris a Catalunya. Així, doncs, en paraules del diputat català Joan Capdevila, s’anuncia la presentació d’una bateria de preguntes per saber:

“Quines empreses i administracions públiques i per quins imports va  retirar fons […] durant les dues primeres setmanes del mes d’octubre de 2017 […], així com quines autoritat va ordenar cadascun dels moviments”.

Hom no voldria dir-ho i molt menys escriure-ho, però  la fuga d’empreses no es va pas produir a causa del procés català com es va intentar fer creure. Es produí per la pressió i el xantatge de l’Estat espanyol -és clar, també té dret a defensar-se…i passo per alt la ironia perquè si bé és lògic que un estat es defensi, no ho és tant que ho faci contra el seus propis ciutadans-, que va actuar com una organització mafiosa exigint el seu trasllat fora de Catalunya a canvi de no fer-los un boicot econòmic. Alguns twits hiperbòlics al respecte diuen que ni Vito Corleone. 

Tanmateix, les gestions secretes, ara posades al descobert sobre la retirada massiva d’actius amb la intervenció directa de Felip VI i la retirada de capitals per part de les institucions estatals se sabrà millor quan Isidre Fainé -va anar a Madrid a buscar la solució per treure la seu de CaixaBack, amb urgència, es va reunir amb el rei, va pactar amb Luis de Guindos i va canviar la seu de totes les empreses del grup-, conjuntament amb en Josep Oliu -tenia previst el mecanisme del canvi de seu, però no el va ordenar fins més tard i diuen que el van veure amb els ulls entelats en el moment d’ordenar el canvi de seu-, parlin obertament sobre aquells dies.

Parlin o no els actors d’aquesta d’aquesta guerra econòmica el temps, aquesta dimensió de l’univers que afecta la vida humana amb el seu moviment imparable i que des del present construeix la història, ja dirà la seva darrera paraula…

2.2. L’independentisme, entre el conservadorisme de la dreta i el feixisme de l’extrema dreta

Si és cert que l’independentime ha bellugat el conservadurisme, també ha despertat la bèstia grossa del feixisme, aleshores queda clar que l’independentisme era molt necessari per conèixer la realitat per destapar tota la femta que hi havia sota les catifes de “la pell de brau”.

Quan Pablo Casado va guanyar les eleccions primàries del PP (2018) amb un discurs clarament decantat a la dreta, esperava llaurar el votant més extremista que amenaçava de marxar a Vox i mobilitzar els sectors més conservadors, mentre Albert Rivera mirava de fer forat pel centre. Durant un cert temps els dos presidents d’aquests partits competien per veure “qui la deia més grosa”. Actualment els dos líders conservadors -Casado i Rivera- han començat a admetre obertament que necessitaran col·laborar conjuntament per derrocar Pedro Sánchez. Tanmateix, si és que aquesta conjunció de PP i C’s pot esdevenir una problema important per al manteniment de les llibertats democràtiques i, en especial per a l’independentisme, en el cas que es facin amb el govern d’Espanya, pot ser que el panorama s’escalfi de radiació en el cas que Vox de Santiago Abascal s’uneixi amb el PP i C’s formant un trio.

De fet, Pablo Casado, sembla tenir certes simpaties pel partit de Vox:

“Hi comparteixo moltes idees i principis, però no tots” […], afirmant mantenir una “excel·lent relació” amb el president i fundador del partit d’extrema dreta, Santiago Abascal.

«Fatxes” a molta honra» és un article de Daniel Sánchez Ugart que va aperèixer a l’ARA el dia 8 d’octubre de 2018 en ocasió de la concentració de 10.000 persones al Palau de Vistalegre, antiga plaça de toros al barri obrer de Caranbanchel,  convertida per un dia en feu de l’extrema dreta de Vox, cridant “Arriba Espanya”. Mentrestant, i en paral·lel aquí a Catalunya, i en concret a la Tarraco Arena Plaça, 15.000 castellers cantaven “Els Segadors” reclamant llibertat i independència.

Vox és la formació que lidera:

• L’Espanya del “A por ellos”.
• La batalla judicial contra els polítics independentistes.
• L’enquesta que apunta cap a una entrada al Congrés dels Diputats.
• Una llei de protecció de la tauromàquia com a patrimoni nacional.
• La supressió del concert basc.
• La fomació del «Viva Espanya» i «Puigdemont a prisión».
• La suspensió de l’espai Schengen.
• El grup feixista que maldarà per l’eliminació de les autonomies, per la derogació de les lleis de violència masclista i de la memòria històrica i per la  deportació de tots els immigrans.
• La supressió de la llei d’avortament.
• L’abandonament dels organismes europeus a l’estil hongarès.
• La supressió de la salut pública als tractament de canvi de gènere.
• El partit de les crides antifeministes, del que no demanarà perdó del passat franquista i, com no, el de la supressió dels partits independentistes.

I per molt que els diguin xenòfobs, retrògrads i fatxes, s’autoanomenaran fatxes o fexistes sense amagar-se:

“Digueu-nos com volgueu. Vox de l’Espanya gran, l’Espanya alegre, l’Espanya decent, l’Espanya una, l’Espanya lliure”

Vet aquí, ben resumit, tot l’arnat de l’eslògan franquista…l’alternativa a la “dreteta acomplexada i covarda” del PP i C’s, en paraules de Santiago Abascal.

2.3. «I Puritani» de Vincenzo Bellini, inaugura la temporada 2018-2019 del Gran Teatre del Liceu. Paral·lelisme entre unionisdes versus independentistes…?

«I puritani» –Els puritans– és una Òpera en tres actes de Vincenzo Bellini, amb llibret del comte Carlo Pepoli, basat en l’obra de teatre Têtes rondes et Cavaliers de Jacques-François Ancelot i Joseph Xavier Saintine. Narra el drama amorós d’Elvira i Arturo en plena Revolució entre els puritans, partidaris d’Oliver Cromwell, i els reialistes que donaven suport a la casa dels Estuard.

Amb una assistència que anava des de Manuel Valls i tot el seu món fins als llaços grocs dels qui reclamen la llibertat dels presos polítics, la inauguració de la temporada en el Gran Teatre del Liceu podria haver estat políticament ben moguda. Sobretot, perquè s’ha proposat en aquesta temporada de 2018-2019 un “I Puritani” ambientat en el conflicte de l’Ulster, entre la violència de les marxes orangistes -unionistes- i la comdemna i l’exili forçar d’un líder republicà escocès.

A la guerra civil anglesa, el casament d’Artur i Elvira es veu estroncat quan aquest ajuda la reina Enriqueta a fugir. Elvira creu que ha estat abandonada i embogeix. Només la tornada d’Artur i el seu amor li faran recuperar el seny.

Abans de començar la sessió, va sentir-se un parell de crits vagament antimonàrquics i se suposa que catalanistes que van ser tallats per uns contundents: “A callar…!” en català, suposadament unionistes. Vicenç Villatoro, que suposo present a l’acte d’inauguració, relata que:

“Només tinc una idea aproximada d’on venien. En qualsevol cas, en el to militar d’aquest “A callar…!” s’hi barrejaven moltes coses. La fatxenderia cavernària de l’ordre seca. El poder inquisitorial de qui fa callar tota la dissidència. L’arrogància de qui se sent amo de tot a perpetuïtat. Si fos capaç de trametre tots els matisos autoritaris que tenia aquest “A callar…!” estaria explicant una part essencial del que està passant avui a Catalunya”.

… «I puritani» és una de les obres més belles de Bellini, on el cor hi té un paper destacat, perquè representa, d’una manera grandiloqüent i alhora equilibrada, les tensions que viu el poble. Un drama amorós -miram-nos-ho com una metàfora actual- d’Elvira i Artur en plena revolució del puritans, partidaris d’Oliver Cromwell i els reialistes que defensaven la casa Estuard, en un moment en què tot allò escocès s’havia posat de moda a Europa per la força literària de Walter Scott.

Aquesta obra tenia l’encàrrec de “fer emergir llàgrimes i estremir a través del cant”. Dit això, el paral·lelisme global i metafòric entre la Catalunya d’avui i el fil argumental de l’obra operística “I puritani” -salvant totes les distàncies històriques i d’espai geogràfic- queda ben explicitat.

2.4. En l’òbit de la Montserrat Caballé a Barcelona -Cap i Casal de Catalunya- una veu inoblidable i captivadora, internacionalment reconeguda

Montserrat Caballé representa l’esforç, l’excel·lència i la projecció internacional del talent català. I amb la seva pèrdua s’apaga una de les llums més brillants del món de la música. Sempre serà recordada com la veu de Barcelona, aquella soprano que mai es va retirar. El seu timbre tornassolat i els seus pianíssimos ens acompanyaran en el record. Bellesa de so i tècnica admirable.

En el 1992 Montserrat Caballé -la gran diva, cantant d’Òpera- es convertí en la icona dels Jocs Olímpics de Barcelona al costat de Freddie Mercury, cantant de Rock, amb el cèlebre tema –«Barcelona»– que va transcendir totes les fronteres, tot i que la cançó va ser gravada prèviament i, per tant, en ser escollida com a icona dels Jocs Olímpics de 1992, fou presentada al públic espectador en forma d’holograma.

Tot i que la Montserrat Caballè es declarà no independentista, en haver nascut i traspassat al “Cap i Casal” de Catalunya, la porto en aquestes planes web per la seva relació amb la ciutat comtal, pel seu lligam amb el Gran Teatre del Liceu, pels seus mèrits artístics, pels seu aspecte humà, pels seu desig de superació, per la seva exigència artística, per la seva dedicació absoluta, per la seva fidelitat al públic, per al seu sentit de l’humor molt proper a la rialla…

…a banda de tot el reportori operístic i també per la seva curiositat en desenterrar repertoris arxivats i altres temes més senzills de cançons populars -tant espanyoles com catalanes-, en un moment històric d’una intensa problemàtica, pel que fa al futur del procés català, que ella amb suau i educada sornegueria hi defugí i mai no hi va voler participar, perquè es considerava persona internacional del món mundial, li reto un homenatge de ciutadania com a persona perquè, dins de la diferència, sempre es mostrà respetuosa i tolerant.

I malgrat la capacitat prodigiosa de mantenir una nota en «pianissimo» fins a extrems mai sentits, quan no era un «fortissimo» com el si natural i final del “Don Carlo” o com  aquell sol en «pianissimo» mantingut durant vuit compasos  -ens relata Jaume Tribó, mestre apuntador del Liceu-, amb una sorpressiva, tremenda i vibrant ascensió cap al la bemoll, el la natural i fins arribar al si bemoll en «forte» de la «Preghiera» de l’acte tercer de “Maria Stuarda”…, en sigui el més sentit comiat el nostre recordat duet del “Cap i Casal”, «BARCELONA»…!

2.5. El gran descrèdit, sense límits, del Tribunal Suprem espanyol

Des de Catalunya i arran del procés sobiranista català, mantes vegades s’ha insistit en la barbaritat comesa pel magistrat Pablo Llarena en construir una instrucció penal contra l’independentisme, no només desdibuixada de la realitat succeïda, sinó clarament errònia, plenament injustificada i tremendament venjativa. Mínimament, ja fa temps que s’ha posat en evidència la manca de rigor jurídic per part del Tribunal Suprem amb tot el seu esbiaix ideològic que l’ha empès a actuacions espúries.

Però ara aquest descrèdit s’evidencia en una decisió que afecta les butxaques de tots els ciutadans espanyols que han contractat una hipoteca i o altres situacions com:

• La sentència  del cas de “La Manada”, que va obrir els ulls a molta gent sobre les posicions masclistes i retrògrades per part de la judicatura.
• La desautorització, per part de la Justícia europea, en el cas del propi procès independentista sobre la rebel·lió i sedició des dels tribunals alemanys i belgues.
• Els seriosos revessos en qüestions relacionades amb dret fonamentals com la doctrina Parot o la llibertat d’expressió en la crema de fotos del Rei…

Els Magistrats de la Sala 3a del Tribunal Suprem van dictaminar que han de ser els bancs i no els seus clients particulars els qui han de satisfer l’imposts del actes jurídics de les hipoteques. Una decisió que, en el que constitueix un fet sense precedents, va ser suspesa pels President de la Sala -Luis Maria Díez-Picazo-, per la seva “enorme repercussió econòmica i social”. Doncs bé, en lloc d’anunciar una decisió imminent per acabar amb la inseguretat jurídica creada, Carlos Lesmes, Presidente del Tribunal Supremo i del Consejo General del Poder Judicial, s’ha donat dues setmanes més per resoldre l’embolic.

El dany a la imatge de la justícia espanyola està fet i és irreversible. El màxim òrgan judicial espanyol, el que corona tot el sistema, ha demostrat que no és capaç de mantenir ni vint-i-quatre hores una decisió que beneficia els ciutadans que subscriuen una hipoteca i perjudica els interessos de la banca. La suspensió deixa al descobert no només la influència del sistema i poder financer, sinó l’amiguisme amb què funciona l’alta magistratura espanyola tal i com s’explica en els propis passadissos de l’alta institució. Es dóna el cas que el Magistrat President de la Sala 3a del Suprem havia estat professor de “Centro Universitario de Estudios Financieros (Cunef), vinculado a la Asociación Española de la Banca”.

Podríem dir que el Tribunal Suprem ha tocat fons i posa en qüestió que Espanya sigui una democràcia homologable. Certament es veu clarament que el que va fer Narcís Serra a la Transició espanyola amb l’exèrcit, no ho va er ningú amb la judicatura. Però tot té el seu final i, en tots aquests casos de corrupció, com també ha indicat en Jordi Turull des de la presó de Lladoners, retornaran al Tribunal Suprem -tard o d’hora- com un «boomerang».

 

3. ¿…I SI ARRIBATS EN AQUEST PUNT DE L’ARTICLE «DIES QUE DURARAN ANYS, A PARTIR D’UN OCTUBRE TARDORAL», PARLESSIM DE NICOLÀS MAQUIAVEL EN CONTRAPOSICIÓ A LA PROSA POÈTICA INICIAL I COM A CLOENDA REALISTA DE TOT PLEGAT…?

3.1.  Per què porto aquí, com a cloenda de l’article una darrera referència a Nicolàs Maquiavel…?

Tanmateix, un toc d’alerta important perquè malgrat “tot és possible, fins i tot allò que creus que és impossible”, cal sempre activar la prudència i amassar unes bones mesures de realisme, perquè en llegir «El Príncep» de Nicolàs Maquiavel -tractant-se de la unitat de la pàtria- ens trobem amb idees tan esgarrifoses com les que en deixo constància a continuació:  

“Quan es tracta de la pàtria, cal oblidar-se de la justícia o de la injustícia, de la pietat o de la crueltat, de la lloança o de l’oprobi; el primer és salvar-la amb glòria o imaginació”

3.2. «El Príncep» de Maquiavel celebra els 500 anys

Maurizio Viroli (Forlì, 1952), professor a Princeton i a la Universitat de Lugano, ha escrit sobre el republicanisme i el constitucionalisme, les relacions entre política i religió, les idees de Jean-Jacques Rousseau, la política italiana i el nacionalisme. Ha colaborat amb  pensadors como Norberto Bobbio i Martha Nussbaum, i ha reflexionat sobre l’evolució del llenguatge polític. Tots aquests temes conflueixen en la vida i l’obra de Nicolàs Maquiavel, que és un dels assumptes que Maurizio Viroli ha investigatd amb més intensitat. Viroli ha escrit una biografia apassionant, “La sonrisa de Maquiavelo”, i li ha dedicat nombrosos assaigs, entre els quals s’hi troben “Machiavelli’s god”, la monografia “Machiavelli” o la introducció de “El príncipe” para Oxford University Press, on ha estudiat la relació de Maquiavel amb la filosofia renacentista italiana, les seve concepcions de la llibertat, l’imperi de la llei i el civisme, la funció de la religió o la idea del patriotisme. Quan el tractat ha arribat a l’aniversdari dels cinc-cents anys, publica un assaig sobre l’obra mestra del florentí: “Redeeming ‘The prince’: The meaning of Machiavelli’s masterpiece”. 

Paga la pena, llegir tota l’ENTREVISTA que Daniel Gascón li’n fa a Maurizio Viroli, professor, investigador i biògraf de Nicolàs Maquiavel, sobre “El Príncep” per copsar-ne, de forma crítica, el pensament que se’n deriva de la seva lectura… [ pulseu qualsevol punt del redactat en color blau cel ]

Vet a continuació les preguntes que Daniel Gascón formula a Maurizio Vitori i contestades per Maurizio Vitori en el fredactat en blau cel de l’entrevista:

1. Maquiavelo y “El Príncipe” han tenido mala reputación durante siglos. Usted, tanto en su biografía “La sonrisa de Maquiavelo” como en otras de sus obras, ha intentado corregir lo que considera un malentendido.

2. “El Príncipe” es un libro esencial en la teoría política moderna, pero usted dice que muchas veces se ha leído mal.

3. Maquiavelo trabajó para el gobierno de Florencia. Realizó importantes misiones diplomáticas. Con el cambio de régimen, fue acusado de conspiración, encarcelado y torturado. ¿En qué medida es importante su trayectoria personal para comprender “El Príncipe”?

4. Ha dicho que “El Príncipe” está escrito contra dos tradiciones, la política de los Medici y la tradición ciceroniana.

5. Otro de los aspectos controvertidos es la razón de Estado.

6. Para muchos, Maquiavelo, como Hobbes, sería uno de los padres del pensamiento político realista.

7. En “La sonrisa de Maquiavelo”, describe al autor de “El Príncipe” como un hombre aficionado a la amistad y las bromas, a la escritura de comedias y versos burlescos. Al mismo tiempo, tenía una visión bastante áspera de la naturaleza humana. Decía, por ejemplo, que los hombres son “desagradecidos, simuladores y mentirosos; que rehúyen el peligro y son codiciosos”.

8. “El Príncipe” es un manual de consejos para una monarquía, pero usted asegura que para Maquiavelo la forma ideal de gobierno era la república, y concedía un gran valor al imperio del imperio de la ley.

9. Se le ha reprochado a Maquiavelo que prestara poca atención a los aspectos económicos y que subestimase la importancia de las transformaciones tecnológicas.

10. Admiraba a algunos fundadores de religiones como Moisés, pero fue muy crítico con muchos aspectos del cristianismo.

11. Isaiah Berlin escribió que, al establecer una separación entre moral y política, Maquiavelo creó una doble vía y sentó las bases de un liberalismo que quizá no le habría gustado. Habría sido, sin pretenderlo, uno de los fundadores del pluralismo

12. En muchas cosas, nuestro mundo parece distinto al de Maquiavelo. El nivel de agresividad política ha disminuido en grandes partes del planeta. Las democracias modernas, frágiles e imperfectas, permiten que la participación política de los ciudadanos, la transparencia y el imperio de la ley sean mucho mayores que en sus tiempos. ¿En qué sentido nos siguen sirviendo las reflexiones de “El Príncipe”?