NÚRIA FELIU, UNA CATALANA DEL BARRI BARCELONÍ DE SANTS

i

LA NÚRIA FELIU, UNA CATALANA DEL BARRI BARCELONÍ DE SANTS

Es va morir la Núria Feliu als 80 anys el dia 22 de juliol de 2022. Una icona inoblidable de la cançó catalana. Una dona popular, compromesa i estimada. Va tenir una trajectòria dins d’una gran versatilitat, i va triomfar en:

• El jazz,
• El cuplet i
• La cançó.

És de justícia portar-la a les meves planes del Weblog per tota aquella catalanitat que li’n fluïa de la seva vida, arrelada al barri barceloní de Sants, en concret de la plaça d’Osca, de típics bars sempre oberts i curulla de gent del barri, necessitada de repòs, però cercadora d’aquell murmuri incesant de gent que acompanya les converses i assadega com la cervesa fresca que s’hi beu.

He escollit tres peces literàries d’autor reconeguts -quasi en podríem dir necrològiques- per destacar la figura de la Núria Feliu.

Tanamteix, l’allau de cançons i l’activitat dramàtico-poètica de la Núria Feliu ens permetrà, des d’aquí mateix, seguir transformar aquesta figura catalana perquè visqui en el nostre record “hic et nunc”. 

.

1. NÚRIA FELIU, ICONA INOLVIDABLE DE LA CANCÓ CATALANA

Xavier Cervantes n’ha elaborat aquest article.

La cantant Núria Feliu ha mort als 80 anys, divendres 22 de juliol de 2022, a conseqüència de complicacions de l’ictus que va patir l’any passat:

• Popular de mena,
• Amarada de la vida del barri barceloní de Sants,
• Actriu abans que cantant i
• Sempre intèrpret valenta

Núria Feliu ha sigut una de les grans veus de la música catalana, en el triangle delimitat pel jazz, el cuplet i la cançó i fonamental en la relació de la llengua catalana amb alguns gèneres musicals.

“Als Setze Jutges tots eren cantautors. Els faltava gent que els interpretés les cançons i que, alhora, també omplís la llacuna importantíssima de poder escoltar en català les cançons conegudes arreu del món. Eren cançons que la gent sentia per la ràdio i pels enregistraments només en castellà, anglès o italià. Era una manera de normalitzar la nostra llengua a través de la cançó. Volia demostrar que en català es pot i s’ha de cantar de tot”, explicava Núria Feliu, la Feliu:

• La geganta de Sants,
• Veu negra amb swing sola i al costat de Tete Montoliu i Lou Bennett,
• Mèdium catalana de la vedet francesa Mistinguett ,
• Bolerista profunda,
• Activista de la comèdia musical,
• Inesperada cantant de country i
• Missatgera de la poètica d‘Apel·les Mestres i Salvador Espriu atès que “No hi ha cap gènere musical que no hagi cantat en la nostra llengua”, s’ha dit. 

.

1.1. DEL TEATRE A LA CANCÓ

“En aquesta casa va néixer el dia 21-9-1941 l’actriu i cantant Núria Feliu”, diu una placa instal·lada a la plaça d’Osca el 1987.

Actriu, perquè aquesta va ser la vocació primera, la qual cosa va ajudar-la a interpretar les cançons d’altres, com quan va acceptar el repte de transmetre les emocions de composicions que havien popularitzat Billie Holiday i Ella Fitzgerald.

De ben petita ja feia teatre a l’Escola Sant Vicenç de Paül d’Hostafrancs, i després al Quadre Escènic de l’Orfeó Canigó, on, a més, va fer de mestra de cant i solfeig infantil. Més de Sants no podia ser, com el cafè cantant que la seva besàvia Carolina va obrir al carrer Vallespir, “que aleshores es deia Colón”.

“A finals del segle XIX, la Carolina es va casar amb un malandando, un home que bevia i que no treballava. Així que un dia la besàvia va agafar el malandando, li va fotre una puntada de peu al cul i el va engegar escales avall. Ella va marxar amb el fill al Brasil, on va treballar de planxadora i va fer un dinerons, i al tornar va obrir el cafè”, explicava la Feliu el 2017 en la presentació de l’espectacle «El cafè de les cantantes», organitzat pel festival Barnasants en què també intervenien les seves nebodes Mireia, Eulàlia i Marina. Aquella besàvia encara va haver de marxar un altre cop al Brasil abans de tornar definitivament a Sants per obrir una parada d’hortalisses al mercat.

Els primers anys, la Núria Feliu actriu va protagonitzar obres com:

• «Anna Christie», d’Eugene O’Neill, i 
• «La veu humana», de Jean Cocteau.

També va participar en el TEC, el grup de Teatre Experimental Català, i va debutar al Romea amb «Situació bis», de Manuel de Pedrolo, sota la direcció de Francesc Balagué. El teatre havia de ser el camí, fins que el 1964 amics com Antoni Ros Marbà van esperonar-la a cantar. Dit i fet, el gener del 1965 va publicar els EP «Anirem tots cap al cel» i «Gent», en què interpretava en català peces com el rock’n’roll «You talk too much», de Joe Jones, i «People», del musical «Funny girl», però també composicions d’Antoni Ros-Marbà amb lletra de Jaume Picas, com «Mai no reposes».

1.2. EL COLZE A COLZE AMB TETE MONTOLIU

Albert Mallofré, crític de La Vanguardia i assessor de la discogràfica Edigsa, va proposar una trobada de Núria Feliu amb Tete Montoliu. El pianista va tocar «Willow, weep for me», l’estàndard popularitzat per Billie Holiday i Nina Simone . Ella hi va improvisar per sobre… i així es va obrir la porta a l’enregistrament d’un disc publicat també el 1965, en què completaven la formació Erich Peter (contrabaix), Booker Ervin (bateria) i Billie Brooks (saxo). En el repertori, «Willow, weep for me» ja s’havia convertit en «Soc com un desmai», gràcies a l’adaptació al català de Jaume Picas. En aquell àlbum també interpretaven cançons enlairades per Ella Fitzgerald, com «Lullaby of birdland» (El país dels ocells) i «Misty» (Gris), en què la Feliu sorprenia amb una tessitura de veu personal que fugia de l’emulació.

La societat amb Tete Montoliu va tenir fites com un concert al Palau de la Música i, sobretot, un al Waldorf Astoria de Nova York el 1966, que va acabar amb la interpretació del «Cant dels ocells» davant de l’ambaixador espanyol. “I quina enrabiada que va agafar aquell home”, explicava Feliu el 12 de març del 2020 a Els matins de TV3 , pocs dies després de rebre el premi Enderrock d’honor.

En aquell mateix programa Núria Feliu va recordar que ella mai no havia format part de “l’elit de la Gauche Divine”:

– “¿Jo de la Gauche Divine? Si jo estava al mercat amb la meva mare!”.

Vist amb perspectiva, Núria Feliu va ser un miracle. Artísticament, no encaixava en la Nova Cançó perquè no era cantautora. El fet de no tenir estudis universitaris segurament la va allunyar de determinats cercles culturals, però alhora l’arrel popular la feia connectar amb més naturalitat amb el cuplet. Va haver d’entomar la condescendència amb què va ser menystinguda, tot i ser una pionera en tantes coses, com ara defensar en català el gran cançoner nord-americà en adaptacions signades per Josep Maria Andreu de cançons com:

• «Raindrops keep falling on my head», 
• «Fly me to the moon», 
• «Swinging on a star», 
• «Days of wine and roses», 
• «Cabaret», 
• «I left my heart in San Francisco»…

Com altres dones de la seva generació, també va ser feminista pel fet, dona en un món d’homes fent valer talent i capacitats i tirant pel dret a l’hora de definir la seva carrera. I, tot i així, alguns li van penjar la llufa de tieta. Es fàcil capgirar-ne el caràcter pejoratiu només atenent a tot el repertori que va cantar i com ho va cantar. “Sempre he viscut sola. He tingut rotllos, però mai he conviscut amb ningú. Ha estat una soledat escollida meravellosa”, va explicar al programa de «El convidat».

Després de la societat amb Tete Montoliu, el 1966 va insistir amb el jazz i va compartir disc amb l’organista nord-americà Lou Bennett, i l’aroma jazzística va planar sobre l’EP «Cançons de pel·lícula» (1966), que incloïa una versió espectacular de la cançó «The shadow of your smile», que tot just un any abans Tony Bennett havia convertit en un èxit, i sobre l’àlbum «Jam session en el C.E.N.» (1966).

El fitxatge per Hispavox i la publicació de «Mai no goses» (1967) hi van afegir exuberància orquestral, en sintonia amb el que estaven fent Shirley Bassey al Regne Unit i Mina a Itàlia. Aquesta era la lliga de Núria Feliu, un lloc on podia repartir modernitat nocturna cantant els retrets de «Mitges brillants», magnífica adaptació de «Shiny stockings», d’Ella Fitzgerald.

Però també volia posar les pomes en altres paners. Per exemple, el del cuplet. I no s’hi va posar per poc. El 1970, el mateix any que Guillermina Motta sorprenia amb l’àlbum «Remena nena» (Edigsa), la Núria Feliu publicava «El cuplet de Barcelona» (Hispavox).

L’una i l’altra coincidien en reivindicar cançons com «El vestit d’en Pasqual» i «Les caramelles», i en reconèixer el mirall de Mary Sempere i de la tradició del Paral·lel. Comença aquí a consolidar-se la reconnexió amb la cançó popular de la primera meitat del segle XX, que durà Núria Feliu a un projecte prou ambiciós: homenatjar la gran vedet Mistinguett. “Les versions les va escriure Josep Maria Andreu i, quan teníem el disc gravat, ens vam adonar que ens faltava el permís de la casa editora que tenia els drets. Els francesos ens van dir que no, perquè les cançons de la Mistinguett eren intocables. Per sort, jo coneixia la dona de Pep Samitier i ell era molt amic de Maurice Chevalier. Li vaig passar tot el material i, gràcies a la intervenció de Chevalier, vam rebre una carta dient que endavant perquè havíem tractat les cançons amb molt de respecte”, explicava Feliu a l’ARA .

Aquell àlbum, «Homenatge a Mistinguett» (1971), és un dels seus millors treballs, amb una gran feina de Lleó Borrell en els arranjaments i ella en el cim de l’expressivitat en cançons com «La xava».

Atenció a la manera com enganxava la tornada al vers «Vine’m aquí, que tu amb mi ballaràs millor» .

Quinze anys després va publicar «Cançons d’entre-guerres del 18 al 39» (1986), en què aplegava peces de Cole Porter («Dia i nit»), Carlos Gardel («El dia que m’estimis») i d’altres que havien sigut popularitzades per Marlene Dietrich («L’alegre Lola» i «Lili Marleen» .

Els cuplets catalans i els grans èxits del cinema i dels musicals nord-americans van alimentar espectacles al Molino i els discos de la primera meitat dels 70, fins que el 1975 va atrevir-se amb un altre repte: el bolero. Novament amb Josep Maria Andreu com a adaptador, a «Els grans boleros en català» va abordar clàssics de:

• María Grever («Quan em tornis a veure» i «Et vull tant»),
• Los Panchos («No ho diguis» ) i
• José Alfredo Jiménez («Giraré el meu camí»), entre d’altres, novament amb resultats magnífics.

En aquesta època conflueixen diferents facetes musicals de Núria Feliu, capaç de dedicar un disc a:

• Apel·les Mestres («No passareu», «Quin mal hi ha» i altres…),
• Fer-ne un altre de caràcter patriòtic («El cant del poble», 1977),
• Un tercer a partir de poemes de Baltasar Porcel , Antoni Mus i Maria Antònia Oliver, entre d’altres («I les gavines seran de paper de xarol», 1978) i
• Un quart, titulat «Viure a Barcelona» (1981), amb les composicions d’amor a la ciutat que li van fer Guillem d’Efak i Antoni Parera Fons, incloses «Mireu com va, mireu com ve» i «Cançó de Sants». 

Per cert, amb un altre santsenc, el tenor Josep Carreras, va compartir el disc «Més que mai» (1985).

1.3. MÚSICA I COMPROMÍS

Tenir un repertori tan ampli li permetia muntar actuacions temàtiques, com les que va fer a principis dels anys 80 a la Cúpula Venus de Barcelona, on lligava estàndards de jazz, de pel·lícules i de comèdies musicals.

Tanmateix, va seguir explorant altres cançoners i el 1989 va dedicar «Amb cor i ànima» a la cançó italiana.

Un cop més, Josep Maria Andreu s’encarregava de l’adaptació al català de monuments melòdics de Claudio Baglioni, Lucio Battisti i Domenico Modugno, a més de l’immortal «Parole, parole» de Mina, que la Núria Feliu interpretava amb l’actor Alberto Closas. Seguia sent popular, però a finals dels 80 era difícil arribar a generacions més joves amb discos en què manava la nostàlgia. Més sorprenent va ser «Amb un aire country» (2002), incursió en cançons de Garth Brooks, Willie Nelson i Elvis Presley, entre d’altres. Però, més enllà de la tria de les cançons, no hi havia prou grapa en les interpretacions, i els arranjaments tampoc hi ajudaven.

Va ser una època estranya per a Núria Feliu: carregant amunt i avall cert menysteniment i temerosa de ser maltractada per la història, no pel barri de Sants, on seguia ser una presència real i ben viva. “Entre les folklòriques i jo hi ha una diferència: elles són populars i pròximes dalt de l’escenari, però no sé si quan en baixen fan tota aquesta tasca d’estar amb la gent i d’aixecar la pancarta quan cal”, explicava a Albert Om a «El convidat».

Anys després va implicar-se en les mobilitzacions independentistes promogudes per l’ANC.

El 2014, arran de les protestes a Can Vies , va participar en les reunions de veïns i comerciants en què es defensava “el paper de les forces de seguretat” i es demanava “respecte als béns privats i comuns”.

Aquell mateix any, la confessió de Jordi Pujol va ser un cop dur per a Núria Feliu, que ho va viure “amb una pena immensa”, per la confiança que havia dipositat en el polític convergent. Tanmateix, sempre recordava que ella només tenia “una militància, la del barri de Sants”.

.

1.4. L’HOMENATGE AL LICEU I ‘LA POLS I L’ERA‘

L’última dècada ha sigut la d’una progressiva reivindicació del que ha significat Núria Feliu per a la música catalana.

Ella va ser la primera a reivindicar-se amb el concert del 50è aniversari de carrera artística que es va celebrar al Liceu l’octubre del 2011 , en què va convocar artistes com:

• Joan Manuel Serrat,
• Sílvia Pérez Cruz,
• Marina Rossell,
• Peret,
• Luis Cobos, 
• L’Elèctrica Dharma, a més de:
• La Cobla Maricel i
• Els Castellers de Sants…

…Tot plegat amb la direcció escènica d’Enric Majó i Abel Folk. “Crec que la Núria és estimada no perquè se senti més de Sants que ningú o més catalana que el timbaler del Bruc. Núria Feliu és estimada perquè ella estima molt i és bona persona”, va dir Serrat, abans de cantar junts «Sota un cirerer florit».

El 2015 les cançons de la Feliu van inspirar «The Feliuettes», un thriller musical protagonitzat per Laia Alsina, Maria Cirici i Laura Pau i dirigit per Martí Torras que es va veure al Círcol Maldà . Un any després van ser Guillamino i Oriol de Balanzó, amb la col·laboració d’Òscar Dalmau, els que van idear el concert i disc «La pols i l’era», un projecte de desconstrucció i alhora d’homenatge al pop català dels 60. Núria Feliu hi tenia un paper especial compartint «Le llamaban el Fiera» amb Òscar Dalmau. A poc a poc, i gràcies a les noves generacions, el llegat de la Feliu recuperava la dimensió que no havia hagut de perdre.

“Elàstics blaus subjectats amb candaus / porta el meu enamorat i el barret de costat, / de color verd, que és el que em perd. / I porta un gec, catacric, catacrec. / Un gec d’astracan pelut, ribetat de vellut / i a l’armilla hi duu cigrons per botons. / En Pasqual és en tot original, com cal…!”.

Que la terra et sigui lleu, estimada…!

2. SENZILLAMENT, LA FELIU

Redactat de la ploma d’en Josep Cuní

“Quan la parla és un clam, quan la parla és un fet. Quan el poble és memòria i el dret a viure un plet”.

Així va adaptar Jordi Argenté «Le plat pays» de Jacques Brel. I amb la seva veu característica, el seu èmfasi personal i la seva convicció profunda el va interpretar Núria Feliu. Era a començaments dels setanta. Segle passat. Tot tan lluny, tot tan a prop. Les veus que hi van posar banda sonora ens van deixant. Per voluntat o per imperatiu, factors que un dia es confonen i ens fan veure que l’hora ha arribat. Fins que el fatídic moment ho sentencia. Avui amb la Núria Feliu.

La Núria Feliu, llavors, ja es reivindicava. No era, no va poder ser, dels «Setze Jutges», perquè no era cantautora. Així li ho volia fer entendre el sanedrí de les essències. Aquelles que es pretenien preservades.

Aquells que mantenien l’esperit però condicionaven les formes. Els que marcaven línies infranquejables. Totes les que van quedar diluïdes temps després. No els ho va perdonar mai.

Ella, però, inalterable i incansable, va anar fent. I va seguir creant mentre versionava. I fent seus els seus detractors. I portant el català arreu:

• A festivals internacionals i a coves de jazz autòctones,
• Als envelats o als teatres locals…,

… acompanyada de grans orquestres o pel piano incontestable de Tete Montoliu. O de Francesc Borrull o de Lucky Guri. Mentrestant, en un etern mentrestant, entonava:

• L’alegria de viure,
• El desencís de l’amor,
• El dolor per l’amant,
• La pàtria desolada,
• El neguit de l’espera,
• L’esperança que queda, que sempre queda,
• La seducció de la paraula,
• El cuplet i el bolero,
• El swing i la chanson,
• Les sardanes,
• L’estàndard nord-americà i
• Les creacions del tàndem Andreu-Borrell o de Parera Fons i tants d’altres. I va aconseguir fer un disc amb en Josep Carreras de la gran plenitud i alhora un altre amb «Els Guacamayos», perquè no podia ser que els grans èxits llatinoamericans no tinguessin la seva versió en català.

Perquè aquest va ser l’únic límit i restricció que va voler donar a la seva llarga i compacta carrera professional: el de pretendre un país com qualsevol altre i treballar per ajudar a fer-lo aportant-hi la seva peculiar normalització.

També per a això no tenia un no per ningú. Els mitjans ho sabien. La ràdio i la televisió la van fer seva. Amb programes propis i col·laboracions, entrevistes promocionals o converses per anar fent. I no renunciava a Sants, ni al sentit de l’humor que, entre els amics, trencava la falsa imatge de “tieta” que li van penjar. Res més inadequat. Qui així encara ho pensi, no ha conegut la Feliu. Encara menys la Núria .

Però també és cert que aquesta dimensió no volguda la va ajudar a esdevenir personatge. Ho sabia, ho volia i se’n sentia. I li treia joc a la conseqüència lògica d’una vida que va anar dissenyant d’acord amb les circumstàncies, no sempre fàcils, que va haver de superar. O trampejar. I van ser moltes. A voltes molt doloroses. Però al darrere d’un primer «Ai, nen» previ al lament que buscava, que necessitava consol, hi seguien la broma i la gràcia inconfusibles.

De vegades corrosiva i implacable amb els que l’estimaven poc. No eren gaires, certament, però alguns tenien l’ascendent de pretendre fer-la invisible professionalment, si no de menystenir-la. Aquest no va ser mai el clam popular. Al contrari. Quan la veu ja no li permetia arribar a les notes dels seus incomptables èxits, la va posar a disposició de la poesia. I van ser els versos patriòtics els que enardien els casals i les places d’aquest país. Aquell clar país. El seu.

3. LA GEGANTA DE SANTS

N’és l’autor n’Antoni Bassas

En el minut de silenci d’avui -22 de juliol de 2022- per Núria Feliu, totes les seves dimensions s’ageganten:

• Per la qualitat en el treball artístic que ha llegat,
• Pel compromís amb la música cantada en català i
• Per la calidesa amb què va tractar tothom.

La Núria Feliu era una proximitat sense fums, que s’expressava amb una inoblidable barreja, directa i ensucrada alhora, de la saviesa de la veïna de Sants de tota la vida amb el to de la diva que va anar a rebre Ella Fitzgerald a l’aeroport del Prat amb un ram de flors.

Sempre parlava amb entusiasme de tot el que feia i encara la recordo tota enjogassada amb un llibre que no va parar fins que no va publicar:

«Vols ballar? 93 cançons i ballables» (La Magrana, 1994), totes standards en espanyol, italià, francès i anglès, seleccionades per ella i adaptades per en  Josep Maria Andreu, perquè “un cop més es demostra que en català es pot cantar tot”.

Si a algú li escau el concepte de persona popular i enormement estimada és a la Feliu, una popularitat i una estima que, com passa sovint, va ser inversament proporcional a la distància amb què va ser tractada per part de la crítica i el món cultural, sobretot aquella incapaç de veure la universalitat en el que és més pròxim.

L’octubre passat (2021), en acomiadar l’entrevista que vam fer-li a la Marina Rossell al plató de l’ARA , ens vam treure els micròfons i, com passa sempre que les preguntes i respostes han fluït, la conversa va continuar. Parlàvem de coneixences comunes i la Marina Rossell va explicar-me que la Núria Feliu havia entrat en un procés de deteriorament irreversible. I ahir (22.07.22), recordant aquella confidència, em va escriure: “Ha deixat de patir i ha marxat en pau”.

4. CLOENDA: NÚRIA FELIU, LA RESISTÈNCIA INDÒMITA

La cloenda d’aquest homenatge sobre la Núria Feliu ve de la mà de la Pilar Rahola. I és per això que, en prémer la fotografia, s’obrirà el video on la periodista i tertuliana famosa a les xarxes en fa una exaltació post mortem de la gran cantant i dramaturga -rapsoda també- catalana.

Núria Feliu ha mort com va viure, amb una constància i fermesa extraordinàries en la lluita, en la defensa, en la creença i en la convicció que aquesta terra nostra podia ser lliure i havia de ser lliure. Des dels primers temps, des dels anys seixanta, quan va començar a cantar, fent-ho sempre en català, es va comprometre amb l’idioma català i es va comprometre amb la identitat del nostre poble i amb la nació catalana i la seva llibertat i drets, amb una constància extraordinària, incorruptible, impossible de doblegar.

Era una dona dolça, amable, bona… Si em permeten, avui que molts estem afectats per la seva mort perquè l’estimàvem, vull recordar sobretot la seva bondat…i la seva dedicació. Hi era sempre, la trucaves i sempre estava llesta i sempre t’ajudava i t’enviava missatges i t’animava. Fermesa, que diu Apel·les Mestres. No va flaquejar mai: